Cap a la independència?… Anar-hi anant!…

M’han demanat que faci un article sobre com veu el camí a la independència un independentista que no ha votat mai a cap partit independentista. Una mica allò de “què fa un noi com tu en un lloc com aquest”. A la segona vegada que m’ho han demanat m’hi poso tot i la mandra. Mandra perquè dubto que serveixi de res, qui sap si només com a autoajuda a gent que poden haver experimentar els inconvenients de ser els “rarets” de la història. I sí, som uns quants milers d’electors els que fem saltar pels aires l’aritmètica. Vaja!…, que fem que el 52% de votants independentistes, més el 48% de no-independentistes no sumi 100…, si anem més enllà de les matemàtiques, esclar.

El cas és que aquest empat tècnic caldria analitzar-lo de manera més profunda. I amb la lupa veuríem graus ben diversos d’adhesió a ambdós costats de la simplificació “independentista sí o no”. Les simplificacions en política acostumen a ser buscades -un discurs simple és més fàcil de transmetre- i com més polarització hi ha davant d’un problema, la temptació de fer raonaments simples davant de problemes complexos és més forta.

Els errors poc reconeguts, també poden portar a la simplificació de postulats, i d’errors n’hi ha hagut a banda i banda. Potser els principals han sigut les presses i l’escassa anàlisi d’allò que se’n diu la correlació de forces. I a l’escriure això insisteixo en que s’ha produït a banda i banda. “Europa ens mira”, 18 mesos, mandat de l’1 d’octubre, sí… però també les oïdes sordes dels governs de l’estat, la seva manca d’ofertes i el pensar que això ho acabaria el “deep state” i el poder judicial salva-pàtries. I tanmateix sempre ens quedarà un dubte: què hagués passat si cinc minuts després del discurs del rei del 3 d’octubre s’haguessin convocat les eleccions?

El professor Josep Fontana deia que els processos d’emancipació nacional tenen tres vies possibles: per un estat col·lapsat que s’enfonsa -per exemple la Unió Soviètica als anys 90-, per una guerra, o per la separació pactada, com el cas de Txèquia i Eslovàquia o Noruega i Dinamarca. Espanya no és un estat en descomposició, ni hi ha ningú que vulgui una guerra. Només ens queda la via pactada. Que ja sabem que la independència unilateral és impossible i dura dos minuts, i alguns ja ho dèiem a l’octubre del 2017. Ai!… que lleig dir “jo ja ho deia”, oi?…

Però la via pactada, és a dir reconeixement del dret a l’autodeterminació i referèndum, no sembla massa possible a curt termini. Ni el govern de Madrid s’ho pot plantejar, i en tot cas les forces vives de l’estat ho impedirien, ni el moviment independentista és capaç d’imposar-ho malgrat el que digui el flamant Consell per la República. O sigui que tranquil·litat i bons aliments que deia l’àvia!… Potser si seguim empenyent i no malgastem cartutxos com la Taula de Diàleg, es podran aconseguir objectius més a l’abast com la desjudicialització de la política i un referèndum consultiu que desbrossi el camí per a la propera generació.

Mentrestant, podem anar pensant si encara és veritat que un 80% de la població està pel referèndum. I si bé potser es manté el percentatge entre la població, és cert que pel camí ha quedat enrere alguna força política imprescindible com el PSC. Alguna cosa s’ha fet malament. També podem anar pensant com superar la polarització que patim, com mantenim la llengua, com prestigiem les nostres institucions i en definitiva la identitat com a poble.

Hi ha hagut moments en què la burgesia ha portat la iniciativa de les reivindicacions econòmiques i culturals, d’altres en què han sigut les classes treballadores les que han mantingut la flama encesa. Sovint -menys del que hagués convingut- les dretes i les esquerres han trobat punts de coincidència a l’hora de defensar els drets nacionals. Des del federalisme de Pi Margall, la Solidaritat Catalana, l’Estatut del 32, l’Assemblea de Catalunya, l’antifranquisme, o la tasca d’Òmnium Cultural… Per exemple, poc se’n parla que mentre uns quants industrials fundaven l’entitat en defensa de la llengua, el PSUC repartia clandestinament, a peu de fàbrica, la revista “Treball” escrita íntegrament en català des del primer exemplar. El poder de la voluntat, però de la voluntat de fer cadascú el que li tocava, en forma de forces vectorials que empenyien cap a un objectiu comú sense deixatar les idees polítiques en un “totum revolutum”.

Josep Benet

Moltes persones van dedicar la seva vida a fer-ho possible i potser és el moment d’exemplificar-ho en la persona de Josep Benet, que va ser l’organitzador de les Festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat i també cap de la llista comunista a les eleccions del 1979. Un “raret” del seu temps, personatge polèmic i polièdric però de consens. L’any passat se celebrava el centenari del seu naixement, de manera poc lluïda a causa de la pandèmia –sospito que també per algun altre motiu– i aprofito aquestes ratlles per reivindicar-lo. En Josep Benet no es va rendir mai.

Albert Farriol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s