No viatgeu!

Un consell per aquestes vacances: no viatgeu, i si ho feu que sigui a prop. Ho agrairà el planeta. La gent a les nostres ciutats es queixa dels turistes que envaeixen les terrasses, interfereixen el mercat de l’habitatge, col·lapsen hotels i desfiguren la fesomia dels barris. També es queixen de la contaminació dels creuers, del projecte d’ampliació de l’aeroport de Barcelona que faria malbé els espais naturals del delta del Llobregat. Feu-me cas, no viatgeu amb avió, ni amb vaixell ni aneu a altres ciutats del món perquè els seus habitants us maleiran els ossos. I a veure si així descobrim aquest elefant dins l’habitació que som nosaltres mateixos així de contradictoris.

Salva Clarós

Exposició Banksy a Barcelona: per no quedar-nos amb el titular

Banksy és un artista dels que aconsegueixen ser notícia. Sap unir denúncia política, poesia i ironia. Sap provocar, conscienciar, fer-nos dubtar. Sap que el seu anonimat reforça el mite. I sap allò que el farà sortir a totes les televisions del món: recordeu les imatges de la subhasta d’art, on, en el moment que adjudiquen la seva obra a un preu astronòmic, aquesta s’autodestrueix? Així és Banksy.

El perill, com passa sovint, és quedar-nos només en allò que és notícia, en el titular. Aquest estiu, i més enllà, l’espai Trafalgar de Barcelona ens permet, a través de l’exposició The World of Banksy, descobrir-lo més a fons. Una part de l’exposició està dedicada a petites rèpliques de les seves obres gràfiques que ens conviden a veure el món amb ulls crítics: algunes molt conegudes, d’altres no tant. L’altra part, més immersiva, inclou reproduccions a gran escala: còpies de murals que ens traslladen a París, a Palestina, al mur de Berlín, als Estats Units… Tant si sou coneixedors del món Banksy com si només l’heu descobert superficialment, recomano aturar-se a llegir tranquil·lament, i una per una, la petita ressenya que acompanya cada obra i que ens posa en context de forma breu i clara. Complementen de forma idònia l’exposició alguns racons amb contingut audiovisual. Per tant, no ens quedem només en obres com “Sempre hi ha esperança”, coneguda com la nena del globus, o l’anti-militarista “El llençador de flors”… i fem immersió. Val la pena.

I per cert, en sortir, inevitablement anireu a parar a la botiga amb una àmplia oferta de marxandatge, cosa que molt ‘esperit Banksy’ no és. Però vaja, d’alguna manera, a les ments inquietes que conec també les ha remogut… i això sí que és més ‘banksyià’.

Espai Trafalgar. C/ Trafalgar, 34 – Barcelona
Horari: De dilluns a diumenge, de 10:00 a 20:00. Preus: de 9 a 12€. Gratuït: Infants fins a 6 anys i persones amb Grau de Discapacitat. Visites guiades: dilluns. Fins al 31 de desembre.
Més info: www.espaciotrafalgar.es

Maria-Josep Hernàndez

Un magnífic llibre sobre el xoc de valors del cristianisme amb l’imperi romà

L’aparició del cristianisme enmig de l’imperi romà, amb el seu nou sistema de valors que xocava frontalment amb les maneres d’entendre i de viure la vida que la civilització pagana tenia profundament arrelades, va significar una profunda sacsejada. Valors com la igualtat entre tots els éssers humans o la compassió envers els pobres estaven en total contradicció amb el que es vivia i es pensava en aquella societat. I aquesta va ser una causa fonamental de les persecucions que va patir el cristianisme en els seus primers segles d’existència.

Entre les moltes coses que podem fer aquest estiu, jo voldria recomanar la lectura d’un llibre que fa entendre molt bé el que va significar aquest xoc de valors. I que no ho explica mitjançant un estudi sistemàtic, sinó mitjançant unes cartes entre un pagà i un cristià, escrites amb un estil narratiu molt agradable de llegir, i amb un permanent punt de suspens.

La contraportada del llibre ens diu que durant unes excavacions arqueològiques a la ciutat de Pèrgam, a la costa de l’Àsia Menor, o sigui a l’actual Turquia, es van descobrir unes cartes que podien datar-se de finals del segle primer després de Crist. En elles, el noble romà Antipes intercanvia amb Lluc, l’autor del tercer evangeli, els respectius punts de vista sobre el món i la societat en què viuen.

La lectura d’aquestes cartes, continua la contraportada, són, per al lector actual, un magnífic mitjà per anar-nos introduint en la mentalitat d’un ciutadà romà, ferm defensor dels valors de la seva cultura i del paper de Roma en el govern del món, i veure el procés pel qual un home així va poder percebre, passant pel refús, la perplexitat, la curiositat i l’atracció, el que significava la novetat de les formes de vida de la tercera generació de seguidors d’un tal Jesús de Natzaret.

Les cartes són, certament, una ficció. Però magníficament documentada i, a més, amb un final impactant. I a sobre, el llibre porta uns apèndixs en què l’autor explica quines de les coses que surten a les cartes són indubtablement històriques, quines seria versemblant que haguessin passat, i quines són simplement ficció.

El títol del llibre és Las cartas perdidas de Pérgamo, va ser publicat per Ediciones Sígueme l’any 2007, té 200 pàgines i el seu autor és el professor d’estudis sobre el Nou Testament Bruce W. Longenecker.

Josep Lligadas

Desconnexió…

Sovint diem que necessitem uns dies de vacances per desconnectar… I aquesta és la meva proposta per fer-ne experiència alguns jorns… Sí, desconnectar de les xarxes socials… Costa? Oitant! Sobretot al principi… I trobes a faltar no poder enviar un WhatsApp, no mirar el Twitter compulsivament per saber què diu la gent (la que t’importa, la que fins i tot odies…), no haver-te de fer selfies allà on vas… Però a poc a poc, notes més silenci, te n’adones de com som de dependents del mòbil i de les seves aplicacions… i et planteges trucar a persones amb les que fa mesos (o anys!) que no parles perquè un missatget ha substituït una telefonada, una conversa en directe…

Proveu-ho… Jo em vaig veure impulsada a treure’m WhatsApp el març per un col·lapse personal després d’un any dur per la pandèmia… I m’ha resultat terapèutic… No cal ser tan dràstic si no en sentiu la necessitat, però l’experiència de viure sense mirar el mòbil durant alguns dies segur que és higiènica i ens fa més lliures i conscients…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Tornen les lectures d’estiu

Dedicaré bona part de les meves vacances a gaudir de la ploma de quatre dones. He anat aplegant els llibres que m’acompanyaran en viatges, visites familiars i dies estivals. Que siguin quatre dones en aquests moments de la meva vida té sentit. Té a veure amb que gaudeixo més de creacions femenines intel·ligents i compromeses.

Un premi Planeta; un assaig novel·lat que va per la 34 edició; un de dones valentes de l’Orient Mitjà; i un “episodi” ambientat en la postguerra. Vist un darrere de l’altre penso que la cosa promet.

Aquitania, de l’Eva García Saenz de Urturi, és premi Planeta 2020. El que té aquest premi, i d’altres, és que donen les guanyadores pràcticament en directe dins el TN de TV3. I allà estava jo escoltant de què anava el llibre guanyador i dient-me “aquest l’he de llegir”. La reina Elionor de Aquitània i Lluís de França en les corts d’Aquitània i París en el segle XII. Ells van construir el que en el segle XX es dirà Europa. M’esperen intrigues i passions diverses.

El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo, de la Irene Vallejo Moreu, és premi nacional d’assaig 2020. Aquest llibre ha arribat a les meves mans perquè el vaig agafar de la prestatgeria de casa d’una amiga. El vaig obrir per l’índex i vaig preguntar en veu alta “me’l puc emportar?”. Sé que està traduït al català, ara bé, jo el llegiré en la llengua amb què l’autora el va escriure.

La madre de Frankenstein, de l’Almudena Grandes Hernández, penúltim dels llibres que formen la saga d’Episodios de una Guerra Interminable. Vaig començar fa deu anys llegint el primer dels episodis, Inés y la alegría, i he anat seguint la saga que sota el gènere de la novel·la construïda sobre fets reals, m’ha portat a viure moments de la guerra civil i de la postguerra espanyola. Jo soc d’una generació nascuda en els anys 60 i la lectura d’aquestes històries m’ha apropat a realitats llunyanes en el temps que em fan vindicar convençuda la memòria històrica democràtica.

I per últim, Dones valentes, de Txell Feixas Torras, publicat per Ara llibres. La Txell és una periodista corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio, segur que la coneixes. Ens informa sobre l’Orient Mitjà i d’Àsia des de Beirut de manera rigorosa i amb humanitat. En aquest llibre ens parla a través de les dones dels canvis que vindran i que fa temps que truquen a la porta dels països àrabs. Aquest llibre formarà part de les coses que es mouran amb mi aquest estiu i que me’l farà més interessant.

Quiteria Guirao

Abús de confiança en temps de vacances

No és una activitat exclusiva de l’estiu, qualsevol dia festiu podria anar bé, però convé que es faci amb dies per davant per anar practicant i disfrutar-ho. Sí, la primera setmana de vacances pot ser un bon moment.

Necessiteu trobar un carrer tranquil, una plaça sense massa gent o un camí amb pocs sotracs i, sobretot, un nen o nena. Edat ideal, cinc o sis anys. És indispensable que la criatura us tingui total confiança. A aquesta edat, la confiança màxima de l’infant es diposita en el pare i la mare, o sigui que us haureu de buscar un fill o filla d’aquesta edat. Un net també pot valer, però absteniu-vos de practicar amb nebots o fills d’amics, el resultat és més dubtós. Cal dir que, en el curs de l’experiència, probablement haureu d’abusar d’aquesta confiança però serà per una bona causa, no patiu!…

Cal crear el clima, la motivació adient. Per exemple …trobo que ja ets una mica gran per anar amb rodetes a la bici, si vols t’ajudo a anar sense… de fet quasi ja en saps, ja veuràs que no és difícil i podràs anar per tot arreu… Podeu utilitzar altres estímuls en funció de la personalitat del nano, es clar.

Amb el nen o nena dalt la bicicleta, vosaltres aguantant per darrera la sella …vinga, mira endavant i pedala que t’aguanto… comença l’experiència que molt probablement acabarà amb una morrada o un genoll pelat. És el preu de la llibertat!

Atenció: les primeres pedalades –com quasi tot a la vida– són les mes importants. Potser cal ajudar a que no es torci el manillar i empènyer una mica per assegurar una velocitat mínima. Sou vosaltres qui sabeu que, en aquest cas, és important una certa velocitat.

…no miris a terra, mira endavant!… ho fas molt bé!… va, va!… i ja us podeu preparar per la trompada. Si el nano percep la vostra veu més i més llunyana, pot girar el cap. Si passa això, quasi inevitablement s’escurça el trajecte. No hi fa res!… final previsible, necessari.

Potser caldrà algun consol, alguna frega, una mica d’aigua-que-ho-cura-tot. Però sereu feliços tots dos i recordareu molt temps –tota la vida?– aquell moment.

Albert Farriol

Amanida de burrata amb tomàquets i pernil rostits

La burrata és un formatge fresc típic de la Puglia, al sud d’Itàlia; per situar-vos, estaríem parlant del taló de la bota. El seu nom es deu a la similitud amb el «burro», o mantega en italià, per la seva textura, el seu sabor, però no perquè contingui mantega en la seva elaboració, com molta gent creu. Com passa moltes vegades, aquest formatge avui tan apreciat és fruit d’una casualitat. Durant una nevada a l’hivern de l’any 1956, van idear una forma de transportar els lactis que elaboraven en una granja: introduir dins d’una capa protectora realitzada a força de mozzallera. Així es conservaria protegida del fred i aguantaria el transport. Aquesta combinació amb vegetals que us ofereixo avui és una bona opció per a un sopar d’estiu com a plat únic.

Ingredients (4 persones)

  • 2 tasses de tomàquets cherry (agafem la tassa com a unitat de mesura)
  • 4 grans d’all
  • 3 cullerades d’oli d’oliva extra verge
  • 1/2 culleradeta de sal i pebre
  • 4 tasses de ruca
  • 2 boles de burrata
  • 4 llesques de pernil salat
  • 2 culleretes de vinagre balsàmic
  • 1/4 tassa de fulles d’alfàbrega

Preparació

Escalfem el forn a 200°. En una plata de forn hi posem els tomàquets amb els alls i una cullerada d’oli d’oliva, ho barregem tot i condimentem amb sal i pebre. Ho deixem rostir 15 minuts fins que els tomàquets es posin tendres. Ho reservem fora del forn. Passem per la paella amb un raig d’oli les llesques de pernil salat i també les reservem.

En un plat gran, hi col·loquem la ruca i hi posem a sobre la bola de burrata. Hi afegim els tomàquets i els alls que hem rostit amb els sucs que han deixat anar mentre es cuinaven i ho condimentem amb oli d’oliva, vinagre balsàmic, i una mica de sal i pebre al vostre gust. Trenquem les fulles d’alfàbrega i el pernil rostit per sobre i ja ho tenim.

Tere Jorge

10 micro propostes d’estiu 2020: minimalisme vital

Com potser recordareu, quan faig micro-propostes d’estiu a L’Agulla no acostumo a parlar de viatges a les Seychelles ni a la República Dominicana. Entre d’altres coses, perquè ara mateix no sabria on són, perquè tampoc m’interessa gaire i perquè amb L’Agulla, òbviament, no hi casaria ni amb cola. Però alhora, perquè la meva mirada va cap a d’altres vivències que m’agrada compartir, que tenen més a veure amb la proximitat i amb la persona.

Els darrers temps, l’únic viatge que he emprés té a veure amb el minimalisme, però no només a la llar i l’armari (estil Marie Kondo a la meva manera…), sinó també un minimalisme de vida i de viatge a l’interior. I en això, per si a algú li poden ser útils, basaré les meves micropropostes d’enguany. Dir d’entrada que jo no sóc ningú per anar donant consells… de fet, miro d’evitar-ho. Però sí que vull compartir aquests pensaments amb vosaltres. Si alguna d’aquestes propostes us aporta alguna cosa en positiu, seré molt feliç!

1. Minimalisme

Començo per les coses materials perquè costa canviar el xip. Estem acostumats a guardar, a acumular, a tenir moltes coses que ens ocupen espai, temps i energies… quan en realitat poca falta ens fan. Molts vivim en espais petits, potser amb lloguers amb data de caducitat, o amb certa inestabilitat vital… i tot plegat obliga a plantejar-te què és el que realment vols, què et cal i què no és imprescindible ni necessites. No cal tenir una gran casa per anar acumulant, li pot passar a tothom. Va bé un dia aturar-se, començar a revisar i començar a buidar. La Marie Kondo parla de quedar-te amb “les coses que et fan feliç”, encara que això és una mica abstracte… Simplement, podem aprendre que “menys és més” i buidar. Hi sortiràs guanyant tant si tens poc com molt espai. Això és compatible amb guardar les tasses de cafè de la teva àvia pel seu valor sentimental i perquè són meravelloses, les fotos importants, els llibres que estimes… però triant molt bé el que realment valores i vols amb tu… i el que ja ha fet la seva funció i te’n pots desfer. I si buidem aquest estiu? (si al confinament vas fer la primera fase… ara fes la segona).

2. Les relacions

 

Buidar no és només anar a la deixalleria a llençar coses, regalar roba i llibres als amics o vendre al wallapop. Hi ha un buidatge molt més profund i que té a veure amb les relacions. Discernir a la teva vida una qüestió essencial (i no parlo només de relacions de parella, que també). Qui m’importa de veritat i em preocupa? A qui importo de veritat i li preocupo? I totes dues condicions, en quantes persones amigues i familiars es donen? Perquè de vegades és fàcil caure en pidolar afecte i estimació, esperar que comptin amb tu persones que no ho fan de forma espontània… i cometem un gran error. Per tant, va bé acceptar si hi ha algú a qui importem poc, per molt que nosaltres apreciem aquella persona… O a l’inversa, acceptar que una persona que tenia un sentit per a la nostra vida, ara, per les circumstàncies que siguin, ja no el té. I si no sabem destriar, és fàcil: preguntem-nos amb qui ens sentim bé, amb qui podem riure a cor què vols o plorar amb la mateixa confiança, amb qui la conversa és mútuament enriquidora, qui hi era quan estàvem malament…? I, malgrat ens dolgui inicialment, buidar-nos d’aquelles relacions que ja no tenen cap sentit és el més sensat.

3. Temps

Si ens buidem de coses materials i relacions supèrflues… ens caldrà reiniciar-nos, com els ordinadors. Haurem alliberat espai exterior i interior… i amb el disc dur com nou haurem guanyat temps i energia. Temps per als qui de veritat ens importen… i temps per a nosaltres. Fem-lo servir! Truquem als qui estimem, fem plans de quedar, prioritzem per damunt de tot les trobades ara que es pot (potser aviat tornarem a estar confinats!). I no anem enlloc per quedar bé ni per compromís.

4. Nosaltres, el jo

Atenció! Aquest sovint és el gran oblidat. O no? Quant de temps ens dediquem a nosaltres? Som capaços de reservar-nos temps per estar amb nosaltres mateixos, per escoltar-nos, per cuidar-nos, per fer exercici, per fer el que a nosaltres ens ve de gust… o per no fer res. També de vegades la vida comporta cuidar algú, i ho fem amb tot el cor. Però com diuen les infermeres dels hospitals… “cuidem el cuidador!” I si ets cuidador o cuidadora… no esperis a que ningú et cuidi especialment: comença tu! I tindràs tota l’energia que et cal.

5. Enfocar-nos al nostre interior

Per això no cal ser creient, tot i que crec pot ser un avantatge per algunes persones. El silenci, la meditació, viatjar cap endins… Proposar-nos-ho cada dia i sense excepció. Aquesta societat cada com més laica pel desengany amb les religions està fent un gir cada cop més profund en aquest sentit.

6. Com em sento bé?

Sovint estem massa condicionats pel que opinen els altres. I és cert que hi ha persones que tenen una extraordinària habilitat per estar super pendents de la vida i del que fan i desfan els altres… sovint per criticar, naturalment. Primer: no els ho tinguem en compte perquè va amb la seva naturalesa, però apliquem el punt 2 i després… fem allò que nosaltres ens faci sentir bé a la nostra vida, sigui el que sigui, el que sigui coherent amb nosaltres… sense pensar el “què diran”. Això ens pot donar ales!

7. Minimalisme i informació

Us ho diu una periodista, i no vaig contra l’ofici. L’excés d’informació és desinformació. A més, va contra la nostra pròpia salut i ens pot acabar repercutint. Per viure cal estar informats del que passa, però sobre-informar-nos ens pot acabar intoxicant. Mirem d’informar-nos de fonts fiables (compte amb els reenviaments de whatsapp!) però tampoc combreguem amb rodes de molí amb tot el que diuen les “fonts oficials” perquè aquestes també responen a interessos o simplement es poden equivocar, que tots som humans. Us poso només un exemple de fonts oficials: recordeu quan la mascareta no servia per res… i ara és obligatòria? Pensem-hi en tot això.

8. Minimalisme digital

L’excés d’atenció i presència a diverses xarxes socials, l’excés de grups de whatsapp al mòbil, l’ordinador saturat de documents i fotografies que ja no ens aporten res… és també saturació. Tot plegat ens roba temps, molt de temps, i molta energia. Per tant, triem. I no pensem en que podem quedar malament si sortim d’un grup de whatsapp: si ens cansem i no ens aporta res… adéu.

9. Més natura

És el millor pel que podem apostar, acostar-nos a la natura. No cal que ens ho digui un metge ni un filòsof… ni una periodista, és clar. Nosaltres ho podem comprovar: quan estem en contacte amb la natura ens sentim molt millor.

10. Més afectuosos, atents envers l’altre i agraïts

Això suposa una energia meravellosa. “L’altre” no cal que sigui un amic o familiar, pot ser una persona que ens atén a la botiga, un company de feina, un treballador de qualsevol servei, un recepcionista… tots som persones, i somriure i ser educats, no només és gratis, sinó que és contagiós i ens retorna en positiu. Visca dir bon dia, ser empàtics, ser amables! I si ens trobem algun sabatot… prenem-nos-ho amb una rialla, ell s’ho perd. Alhora, viure amb agraïment i ser conscients de les coses bones ens fa créixer i ens aporta felicitat!

Bé, segur que se us acudeixen més coses. I si les escriviu i ens les envieu? Per cert, gràcies per llegir L’Agulla. Fer-la també ens fa feliços. I tant de bo, alguna de les coses que he compartit us hagi agradat de llegir.

Bon estiu i una gran abraçada virtual.

Maria-Josep Hernàndez

Badar, fer puzzles, aprofitar youtube, endreçar sense patir-hi – Recomanacions d’estiu

  • Perdre el temps, badar tant com es pugui. Pot ser una bona manera de recuperar-nos d’una vida excessivament encaixada en l’eficàcia, en la connexió i en el mòbil. Mirar, reposar, observar, deixar-nos portar, sentir l’escalfor del sol (o la seva distància, si estiuegeu a Lapònia) i l’aire, escoltar el curs de l’aigua o el vent entre les fulles, conversar sense haver d’arribar a cap conclusió. Alliberar-nos de l’obligació de fer el que cal fer. Mandrejar. Callar.
  • Fer puzzles, si us agrada. A mi sempre m’ha encantat. Mentre faig una altra cosa (escoltar música, seguir un programa de televisió) però, encara millor, sense fer res més que posar tota l’atenció a les peces. Avui a les cases de joguines trobareu un parell d’estris barats que faciliten la logística dels puzzles: un classificador de peces apilable (que vol dir que no cal fer aquells escampalls enormes per triar-les) i una superfície enrotllable, que vol dir que la taula del menjador es torna súbitament compatible amb un puzzle gran i de llarga durada, perquè aquest es pot treure i posar fàcilment.
  • Parar atenció al youtube, font d’entreteniment però també recopilació de taules rodones, xerrades, actes diversos en els quals físicament no hi pots ser, però que pots escoltar tantes vegades com vulguis. A mi, que m’agrada la música, m’ha agradat molt trobar algunes classes magistrals de grans cantants (les de Joyce di Donato, per exemple, són una delícia). Tot i que estan en anglès i no entenc gaire què diuen, el llenguatge no verbal i la repetició musical resulten molt eloqüents. Ajuda a fixar-se en aspectes que fàcilment ens passarien per alt. Escoltar vídeos (i llegir llibres) sense necessitat d’haver de retenir-ne res ni de passar cap examen encara continuen sent un estímul per a la creativitat, penso.
  • Endreçar, esplaiant-vos en allò que trobeu i us fa gràcia, perdre el temps papallonejant. Marie Kondo, “ordenadora” per excel·lència fa una recomanació de mínims de conservar coses i de mantenir-les en ordre. Jo no participo d’aquest esperit repressor (no puc subscriure el límit de 30 llibres que proposa!), però sí que deu estar bé fer una cosa que ella recomana fer: agrair a alguns objectes la dosi de felicitat que ens han aportat. Si a més a més hi podeu posar una mica d’ordre i fer neteja, tot això que tindreu.

Mercè Solé

36 micropropostes d’estiu

Recomanacions per airejar l’estiu

  1. Planifiquem amb entusiasme unes vacances: començarem a gaudir-les molts abans.
  2. Traiem la pols a la tenda de campanya per gaudir de la muntanya.
  3. Buidem, endrecem, donem, llencem… Tenir poc és tenir més (espai, temps, llibertat…)
  4. Interessem-nos per l’altre: allò que sent, allò que el motiva o l’emociona, allò pel que lluita o reivindica.
  5. Compartim temps, escoltem amb escolta activa, preguntem sense por. Les converses més interessants de vegades són amb persones que parlen poc.
  6. Si tenim salut, parem-nos a pensar-hi i agrair-ho! Són molt durs els dies d’hospital.
  7. Fem una cervesa a la platja envoltats de turistes… i no per criticar-los! Tot pot tenir la seva gràcia i algun dia també nosaltres farem de “guiri”!
  8. Anem a la presentació d’un llibre o a un concert d’algú poc conegut. Deixem-nos sorprendre!
  9. Fem fotos només del que sigui important per a nosaltres, captem només moments a recordar. Ajudarà a fer que les guardem amb més cura.
  10. Fem l’amor. Amb la parella, amb el més que amic o més que amiga… molt tranquil·lament o com si s’acabés el món. Si tenim qui ens vol i el volem, és un regal meravellós.
  11. Si estem sols, valorem i agraïm també ser independents i dediquem-nos temps, mimem-nos, fem el que ens vingui de gust!
  12. Agafem el telèfon, i no per fer un whatsapp, perquè… ¿recordes quan dedicaves una hora a xerrar per telèfon amb un amic?
  13. O d’acord, fem un whatsapp… però que sigui per quedar!
  14. Teniu moltes ganes de quedar… però esteu molt lluny? Doncs cal cercar un punt equidistant al mapa i quedar allà per dinar! Més val 200 km cadascú, que no veure’ns mai per no fer-ne 400…
  15. Parem atenció a les coses senzilles.
  16. Caminem a poc a poc.
  17. Improvisem algun dia.
  18. Siguem amables.
  19. Cantem sense complexos.
  20. Riguem a cor què vols.
  21. Meravellem-nos amb la natura.
  22. Llegim.
  23. Visitem un museu.
  24. Mirem els estels.
  25. Fem voluntariat.
  26. Sense manies: si hi ha bon rotllo a la feina (quina sort!), quedem fora de la feina i parlem de tot allò que el dia a dia no ens permet compartir.
  27. Escapem-nos uns dies a un monestir i descobrim un altre món.
  28. Preguem, meditem, fem silenci i escoltem o escoltem-nos… cadascú a la seva manera o segons la seva fe, consciència, sentiment.
  29. Escrivim.
  30. Si tenim ganes de plorar, plorem. És estúpid reprimir les emocions com sovint se’ns ha inculcat (una qüestió que pateixen, sobretot, els homes).
  31. Estiguem atents als fills, als pares que es fan grans… El dia a dia ens sobrepassa sovint.
  32. Que sou avis o àvies? Doncs gaudiu dels nets, que segur que ja ho feu!
  33. Trobem temps per estar sols, absolutament sols. No ens faci por descobrir-nos.
  34. Trobem temps per no fer res.
  35. Trobem temps per compartir i gaudir d’estar envoltats de gent, d’amistats, de colla.
  36. I sobretot agraïm tot el que es pugui agrair. Té un efecte màgic.

Ah! He fet 36 propostes? Doncs tantes imatges com les d’un antic carret de fotos! Bon estiu 2018!

Maria-Josep Hernàndez

Cremes estiuenques amb el “fons de nevera”

Amb aquestes onades de calor que ens tenen tot el dia xops, què podem preparar per alimentar-nos d’una manera sana i fàcil? Doncs delicioses cremes fredes! Són refrescants, nutritives, hidratants i estimulants. Per això no dubteu en tirar del “fons de nevera”, que ve a ser com el “fons d’armari”, allò que queda de forma residual i/o oblidat: tomàquets, cogombres, pebrots, pastanagues, remolatxa, alvocats, llaunes d’espàrrecs o pebrots, espinacs, síndria, meló, maduixots, préssecs, mangos… tots aquest ingredients que són susceptibles de fer-se malbé fàcilment, poden ser protagonistes d’alguna crema d’estiu i alhora evitem el malbaratament, sempre i quan garantim la seguretat alimentícia i el gust.

Aquestes cremes es poden acompanyar de fruits secs, tiretes de pernil o formatge cruixents, per sobre. Però pensant sempre que “menos es más”, no sigui que al final matem el gust de la crema.

Comparteixo dues receptes tipus “gaspatxo”, però el camp de la investigació queda obert i a les vostres mans.

Gaspatxo de meló amb reducció de Porto

Ingredients (4 persones):

  • 1 meló d’aproximadament 1.200 g
  • Sal i pebre
  • 1 llimona espremuda
  • 2 cullerades d’oli d’oliva
  • 50 g de sucre i 150 ml de Porto

Preparació:

Pela i buida el meló de llavors. Tritura’l amb la sal, el pebre, el suc de llimona i l’oli i deixa refredar la crema a la nevera. Opcionalment i si us agrada pots afegir-hi una mica de crema de llet.

Posa el Porto amb el sucre dins d’un cassó petit a foc viu, deixa que s’evapori el licor o que caramelitzi, però sense que es cremi, ha de quedar amb una consistència de mel.

Col·loca la reducció de Porto al fons de la copa i al damunt aboca-hi la crema. Quan la copa es tombi per beure o es mengi a cullerades es barrejaran els dos ingredients.

Sopa freda de síndria i tomàquet

Ingredients:

  • 500 g de síndria neta
  • 500 g de tomàquets vermells madurs
  • 1 ceba tendra i 1 gra d’all
  • 1/2 pebrot vermell
  • Oli d’oliva
  • Vinagre de Mòdena
  • Sal, pebre i aigua
  • 4 cullerades de mascarpone
  • 1/2 manat d’alfàbrega fresca

Preparació:

Renta totes les verdures. Pela la ceba i talla-la a trossos petits. Trosseja el tomàquet i el pebrot i també la síndria i posa-ho tot en un recipient amb la sal, pebre i l’aigua.

Finalment es tritura tot i s’hi afegeix l’oli i el vinagre. Tasta-ho i rectifica de sal.

Ho podeu servir ben fred i acompanyat amb una crema de mascarpone amb alfàbrega que s’elabora simplement barrejant el formatge mascarpone amb l’alfàbrega picada.

Tere Jorge

La transformadora inutilitat de la bellesa

La bellesa no ho té gaire fàcil, per fer-se un lloc en el nostre món. Per a uns, és innecessària, en una societat que ho mesura tot en diners. És innecessària perquè és difícil viure’n i perquè per si sola no incrementa el nostre compte corrent. És innecessària perquè ens distreu d’objectius més rendibles. D’altres consideren que la bellesa és elitista i expressió burgesa i que algunes grans obres de l’art, per exemple, estan en contradicció amb la lluita social i transformadora. Hi ha qui pensa que la bellesa és espontània i que apareix sense esforç i que no val la pena de conèixer-ne uns codis que requereixen constància. No deixen de ser significatius els escarafalls que es fan al fet que bona part de les persones que han cursat estudis universitaris d’humanitats no n’obtenen una feina immediata, com si això no tingués cap valor, sense tenir en compte que han pogut obtenir un accés a la cultura que ha estat vetat a moltes generacions anteriors. Una forma senzilla de gaudir de la bellesa, com ara la contemplació del paisatge i la natura, cada cop més es va substituint per una admiració esportiva. El valor del paisatge es mesura en la rapidesa amb què som capaços de travessar-lo. D’altres es queden en la superficialitat més absoluta o la redueixen a una cara bonica o la converteixen en ocasió per al consum.
Però la bellesa, que conté tants elements subjectius i que es manifesta amb molta diversitat a través de l’art, de la cultura, de la lletra, del so i del silenci, és també una forma gratuïta d’espiritualitat que connecta el més pregon de nosaltres mateixos amb la resta de l’univers, que ens permet descobrir noves dimensions de la realitat, que uneix reflexió i emoció, que ens fa creatius i admiratius. Desvetlla i estimula les nostres capacitats i habilitats i ens fa més sensibles en la relació amb els altres. Ens fa ser més nosaltres mateixos. Ens fa ser més lliures.
Promoure la bellesa és transformar el món. Bon estiu!