Als suburbis de Kampala

Encara em costa trobar paraules per compartir-vos la visita als suburbis de Kampala. Em vaig sentir completament superat. La misèria que vaig veure va resultar ser molt més gran del que m’hauria imaginat. Ara ja fa dies, però continuo necessitant temps per pair tanta i tanta misèria. I tanta merda, literalment. Les aigües residuals eren presents per tot arreu en el més gran dels suburbis que vaig visitar. I em deien que, quan plou, els carrerons s’inunden durant dies amb tot el risc d’infeccions que això comporta per als qui hi malviuen.

Hi ha nens del carrer, orfes o bé abandonats essent encara ben petits. Habitacions on sobreviuen (o no) massa gent. Dedueixo que hi deuen haver moltes rates, i em confirmen que sí: abunden les rates per la zona, i les serps en els matolls.

Escassetat de menjar, dificultats per comprar medicaments, estranyament i aparentment (repeteixo: aparentment) poca presència d’ONG. Pel que em diu diversa gent, els capellans no solen trepitjar gaire els “slums” (així anomenen aquests suburbis). Administren els sagraments a la parròquia, bàsicament. I les ajudes als més pobres solen venir dels mateixos habitants dels slums. Les ajudes de la comunitat cristiana solen arribar a través dels catequistes o d’agents enviats per la parròquia. Agafeu-vos tot això amb pinces, també podria ser que hagi ensopegat persones que no tenen tota la informació. Intentaré obtenir-ne més quan pugui. Però de moment, necessito força temps per pair el que vaig viure.

En tot cas m’ha semblat que avui, dia de Sant Maur i Sant Plàcid, deixebles de Sant Benet, era un bon dia per compartir-vos aquella experiència que m’interpel·la molt.

Foto: disculpeu, però no n’he trobat cap més que em fes tant el pes com aquesta. Negre sobre negre. Moltes preguntes en el cap i en el cor.

Sergi d’Assís Gelpí, extret del blog La font de Greccio.

Hem respectat el criteri de l’autor respecte a la il·lustració

L’IRSC o la llei de l’embut

L’Índex de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC) va néixer l’any 2006 com a punt de referència a l’hora d’accedir a determinades prestacions públiques: per accedir a la renda garantida de ciutadania, per fixar-ne la quantia, per ser perceptor de beques, per a ajuts als pagaments de lloguer, pensions d’aliments o per fer front a la pobresa energètica. Va ser fruit del consens i un dels seus objectius justament era garantir que s’ajustés més a la realitat econòmica de Catalunya que no pas l’Iprem (l’indicador d’àmbit estatal), que solia quedar per sota del cost de la vida a Catalunya.

Doncs bé. Aquest indicador es va fixar el 2006 en 7.137,2 € anuals i es va anar actualitzant fins al 2010, en què es va congelar. Des del 2010 fins avui, l’IRSC va quedar en 569,12 euros mensuals x 14 pagues. És a dir en 7.967,73 euros anuals. Dit d’una altra manera, el fet de sobrepassar aquesta quantitat en ingressos et deixa al marge de rebre uns quants ajuts. Vaja, que si no ets pobre de solemnitat no pots rebre suport.
Mentrestant, en l’evolució de l’IPC des de l’1 de gener de 2010 fins al 31 de març de 2022, es constata un increment d’un 24,8 % en l’àmbit estatal i d’un 27,1 a Catalunya. Paral·lelament a aquest increment, la crisi econòmica –encara no resolta– del 2008, la pandèmia, i les conseqüències de la guerra d’Ucraïna, han causat segons l’informe Foessa que un terç de la població catalana estigui en risc d’exclusió. Sis punts per damunt de la mitjana espanyola!

Per acabar-ho d’adobar, la llei de pressupostos de la Generalitat de l’any 2021 (disposició addicional 17) i de l’any 2022 obre la porta a un increment de l’IRSC si es produeix un increment de l’Iprem (l’indicador estatal). L’increment s’ha produït (un 5 % el 2021 i un 2,5 % el 2022), però la Generalitat no ha mogut fitxa.

En resum, paradoxalment, avui és més alt l’indicador estatal que el català, mentre que la depressió econòmica és força superior aquí que a la resta d’Espanya. El govern de Catalunya infringeix la seva pròpia llei… i els pobres, com sempre, en paguen la factura.

Reconec la meva ignorància en aquest tema, i la dificultat d’entendre bé els conceptes i les repercussions de tot plegat. Me’n vaig adonar quan vaig assistir a una reunió al Parlament, convocada pels promotors de la Renda Mínima Garantida amb els interlocutors socials de tots els partits de Catalunya, a la qual, per cert, només van assistir Junts, ERC, PSC, els Comuns i la CUP. Bones paraules per part dels partits en el Govern… però cap resultat. Sensació a més que hi ha a qui el tema li interessa només si en pot treure rendiment partidista.

La lluita contra la pobresa passa, doncs, per treure’ns la mandra del damunt i submergir-nos en la incòmoda lletra petita que manté en la pobresa tantíssima gent i per la mobilització. Res de nou.

Mercè Solé

I la crisi que ens afecta… a uns més que a d’altres

Ai, quina trampa com se’ns intenta justificar que vivim una crisi amb unes causes que no són responsabilitat directa de qui ens governa… Ni al país petit, ni a l’estat, ni a Europa… I així, la guerra d’Ucraïna serveix per tapar la crisi que ja hi era…

Venim d’una pandèmia. Va suposar una aturada econòmica, un augment de la desocupació (o en el millor dels casos acollir-se a un ERO), de la despesa sanitària, educativa, social (sí, mai no de manera suficient!), disminució d’amplis sectors econòmics sobretot de serveis, dificultats de transports que fan que no arribin peces allà on calen, pujada dels preus de l’energia…

I ara el conflicte bèl·lic a Ucraïna està reblant el clau, obrint les ferides, no permetent que es tanquin les que ja supuraven. Veiem els IPC airejant-se com fa molts anys no feien. Alguns serveis públics van al ralentí (la salut, tan afectada de tots plegats, amb intervencions i tractaments que van quedar postergats; el servei social…).

I descobrim com alguns encara s’han aprofitat de la malmesa i dura situació per enriquir-se: comprant immobles, fent fora els seus habitants (els desnonaments continuen el seu degoteig infamant), netejant les plantilles de persones, forçant les condicions laborals, augmentant la pressió sobre els treballadors i treballadores…

Ens trobem així que, un cop més, la crisi recau especialment sobre les esquenes de la classe obrera més feble. Treballar amb contractes deixa de ser una garantia en molts casos. Veure com es redueixen les hores a algunes companyes de les baules més dèbils de la cadena (tot i que prou ens vam omplir la boca considerant neteja, seguretat, cures… com a sectors imprescindibles quan no es podien confinar, perquè no podíem estar sense llurs tasques) trenca el cor. Salaris que llavors es redueixen i no arriben a 600 € al mes, quan a la casa s’ajunten un marit amb ERO, els fills (un aturat) i els nets… Com encarar-ho? Com no acceptar horaris discontinus que s’acosten més a l’esclavatge, a l’estar disponible al “senyoret” quan els cal, fent que la tan pregonada i reclamada conciliació sigui per a aquests treballadors un miratge. Sí, són retallades que fan les empreses, fins i tot les que tenen beneficis però segur que “necessiten” tenir-ne més: són les regles del mercat. El mercat mana.

Quan la situació que vivim és precària, la nostra salut es ressenteix. La física, la mental, l’emocional… El cercle es fa pervers: com acceptar una baixa si no s’arriba a final de mes? Com no demanar l’alta tot i que estàs adolorida? Com no gastar dies de vacances per estar al llit i que no se’t minvi encara més el salari?
Un cercle pervers, que acaba matxucant cossos, ànimes… i els drets laborals…

I nosaltres, les persones cristianes i socialment compromeses (o que almenys ho intentem), com ens posicionem? Ho visibilitzem? Col·laborem en la presa d’aquestes decisions amb aquells autoenganys dels quals tots som mestres?

La situació m’entristeix, m’indigna i em supera… Veig com resolucions on l’únic afany és retallar costos, acaba retallant vida, la Vida. Sense ni pensar-hi, com si els nostres actes no afectessin persones germanes… I preguem el Parenostre… Sense sentir que el “nostre” ens compromet i obliga. Ai, il·lumina’ns! Llegint als pares de l’Església, voldria la radicalitat de sant Ambròs quan diu: “És un homicidi negar a un home el salari que li cal per a la seva vida”. Quants atemptats a la vida que està cometent el capital, el mercat, però sempre mitjançant accions o omissions de persones que tenim a prop, que considerem bones persones… ¿No soc pas jo, Senyor?, que digueren els deixebles (Mateu 26,22).

Maria Antònia Bogónez Aguado

L’Església, les comunitats cristianes i els humils

Tota comunitat cristiana ha de viure la dimensió de la comunicació de béns i estar al costat dels més humils i senzills, d’aquells que estan socialment marginats, exclosos, descartats, vulnerables. I si no és així, no es pot dir comunitat cristiana, com tampoc se’n podria dir si no prega, si no celebra la fe en l’eucaristia i els altres sagraments, si no dona testimoni de la seva fe en el Jesucrist viu dins i enmig nostre, si no educa i forma en el coneixement de la fe, i si no governa i pren les decisions de forma col·legiada i en equip, i els responsables són veritables servidors.

Avui dia podem afirmar que les comunitats cristianes i tota l’Església tenen una atenció, acollida, acompanyament i ajuda als més humils. Càritas es dedica a aquesta activitat. Càritas fins i tot s’ha guanyat un prestigi i ofereix una credibilitat a l’Església. Ha avançat en anar més enllà del pur assistencialisme, ja que també denuncia les injustícies i tira endavant un conjunt d’activitats que van forjant alternatives al sistema social capitalista, i crea realitats que anticipen un altre model socioeconòmic.

Pot passar que el prestigi de Càritas pugui amagar un cert “ego col·lectiu” eclesial, que compensi altres pèrdues de reconeixement i valoració de l’Església, tot utilitzant els humils-pobres per afavorir -per “rentar”- el rostre a l’Església i presentar una cara i una imatge ben positives.

Podria passar també que pel fet que Càritas ja fa aquesta funció pastoral bàsica, les comunitats cristianes es desentenguin massa d’aquesta activitat essencial i identitària de la comunitat cristiana. En aquest sentit, caldria recuperar, en cada parròquia, grup de fe i vida, de pregària, d’estudi d’evangeli, de catequesi d’adults, de moviments eclesials, de comunitat religiosa, l’acció social personal i grupal. Això voldria dir que Càritas, a més de tenir les seves campanyes, recollida de dades, denúncies, manifestos, incidència i pressió social i presència en els mitjans, dediqués temps i energies a assessorar, acompanyar les comunitats cristianes esteses arreu, en aquesta dimensió de pastoral social.

Però no n’hi ha prou amb les 4 A: Acollida, Atenció, Acompanyament i Ajut, sigui donant aliments, roba, diners (per sobreviure i per comprar “la canya de pescar”), o formació (per “ensenyar a pescar”), o sigui per acompanyar “al riu -que sovint tenen lluny i no en coneixen els peixos”, és a dir, els recursos, el treball, la vivenda, la vida associativa, les relacions interpersonals…

Calen encara dues dinàmiques. La primera es tracta que els humils no siguin solament “objectes” d’atenció i acollida, acompanyament i ajut, per part de la comunitat cristiana. Es tracta que els senzills esdevinguin “subjectes” decisors, animadors, directors, corresponsables de la marxa de les comunitats i que siguin escoltats com la veu del Senyor present en ells. Es tracta que l’Església segueixi les seves orientacions, voluntats i desigs. Encara ens resta molt camí a recórrer, com a mínim en les comunitats europees.

La segona dinàmica, possiblement vindrà donada per la pèrdua de pes específic de l’Església com a institució-eix que tenia el monopoli del camp religiós, espiritual i ètic, i que marcava les consciències, les creences, els valors i les normes (la cultura dominant) de la majoria de la població en el model de cristiandat, que ha durat tants segles i avui dia està totalment caduc. La societat europea cada cop més laica, secularitzada, democràtica, racionalista i pluralista ha desbancat l’Església, imposant una altra cultura dominant individualista, consumista, materialista, que actualment comença a mostrar el seu col·lapse. L’aparició constant de fets actuals o molt pretèrits de pederàstia en l’Església, també la va minant i forma part d’aquesta intenció de marginar-la i ridiculitzar-la.

Aquest fet, des de les comunitats ens ho podem prendre com una campanya negativa de destrucció. És cert que hi pot haver una profunda intenció d’aniquilar tot allò de “llum” que pot oferir una cosmovisió i espiritualitat critica amb el capitalisme i la modernitat tecnocientífica. Així s’observa força en el menyspreu del fet religiós i espiritual plural (no sols cristià). Però per altra banda, penso que ens ho podem prendre com una cura d’humiliació necessària per a l’Església. Així ens apropem a una situació més semblant a la que viuen i sofreixen els humils. Així l’Església esdevindrà tota ella mateix humil, pobra, i així comprendrà millor tota la població precària i humil del món. Així tota ella, viurà i realitzarà la benaurança: “Feliços els humils, ells posseiran la terra!” (Mateu 5,5).

Quim Cervera

País nòmada, Nomadland

He vist l’oscaritzada pel·lícula Nomadland i reconec que m’ha impactat per molts motius. En primer lloc per aquesta mirada a una economia sense entranyes que deixa en la pobresa tantes persones. La pel·lícula ho esmenta com de passada, sense carregar gaire directament contra aquestes polítiques, però tossudament et va posant per davant la realitat de gent a qui la jubilació no permet mantenir una casa i viure amb senzillesa. Alguns opten pel nomadisme dalt d’una furgoneta com a realització personal però d’altres s’hi veuen abocats siusplau per força. Molt més crític i menys idealitzat és el llibre que va donar peu al film: País Nómada. Supervivientes del siglo XXI, de Jessica Bruder, publicat l’any passat per Capitán Swing. S’hi descriu àmpliament la desesperada situació de moltes persones treballadores, algunes de classe mitjana, que després de la crisi del 2008 han perdut casa seva i tots els estalvis, no poden accedir a un lloguer i els pertoca una pensió de la Seguretat Social tan escanyolida que els obliga a continuar treballant. Les grans corporacions (en el llibre es parla d’Amazon, dels grans parcs forestals i d’alguns parcs temàtics, entre d’altres) hi donen resposta amb feines temporals, molt precaritzades i dures, posant-los a disposició espais per a l’acampada (uns espais que, per cert, es van reduint). Per no ser feines en l’economia submergida, són feines sense garantia mèdica ni social. Mantenen en els marges, de forma institucionalitzada, la gent que hi ha de recórrer.

Tornant a la pel·lícula, m’ha agradat en segon lloc perquè moltes dones en son protagonistes. Dones de la meva edat, velles i sense maquillar, però ben disposades a viure aquesta darrera etapa. Personatges lliures, carregats de dols, que busquen l’essencial i reprenen el contacte amb la natura com a font d’unitat. Acceptació de limitacions, malaltia i mort sense gaire literatura. Poques relacions, però de qualitat. Bona comunicació i afany de riure i ballar. A excepció de la protagonista i d’un altre actor, tothom fa de sí mateix, és a dir, el film no s’ha rodat amb actors, sinó amb nòmades de debò.

En tercer lloc per la classe treballadora. Homes i dones que fan feines de temporers. Des d’Amazon a netejar vàters o a preparar i servir menjar ràpid. És una mirada no des de l’amargor sinó des de la dignitat. No sé pas si jo netejaria aquells vàters tan bruts amb aquella alegria…

Un protagonista de luxe: el temps, que s’expressa en les arrugues a la pell, en aquells genolls que ja no responen, en els arbres centenaris i en els records. I una absència notable: la de la religió. No es posa cap nom a la transcendència, llevat de l’amistat i la natura.

Els protagonistes de Nomadland es deixen portar per una nova experiència, de solitud, amistat a distància, forçosa austeritat i contemplació. Un camí que els situa en la marginalitat i en una existència plena de sentit simultàniament. Un desarrelament d’espais i de famílies que és també arrelament en la pròpia interioritat.

La nostra manera de viure és molt diferent de la dels Estats Units, però l’actual dificultat dels joves nostres per cotitzar a la Seguretat Social augura que en un futur no gaire llunyà les pensions, per a qui tingui la sort d’accedir-hi, seran de misèria. En aquest sentit potser a casa nostra l’espai no donarà per a fer-nos nòmades, però la precarietat institucional és molt probable que s’hi instal·li. Evitar una situació així hauria de ser una prioritat política.

Mercè Solé

No badem!

De tant en tant, va bé escriure, parlar, pensar sobre la salut. Quin gran regal! També, és veritat que algunes vegades no ho tenim en compte o actuem arriscant… És bo adquirir el costum de l’agraïment, fent realitat cuidar-se i cuidant.

En el nostre món, temes que són autèntics crits com el canvi climàtic, la pandèmia actual i per no fer-me pesat, però sí, conseqüent, la lluita contra la pobresa. Hi ha moments que pot entrar el virus del “Què hi vols fer…”, i també, aquella actitud de: “Ja hi ha qui se’n cuida…”.

Crec que seria una infecció a nivell personal que no només et perjudica, sinó a totes les persones d’arreu.
Cuidem i cuidem-nos.

Ignasi Forcano Isern

Desde la Cañada Real

La Cañada Real Galiana era una antigua vía de trashumancia, que se ha ido convirtiendo, desde hace años, en un poblado intercultural, a 15 Km de la Puerta del Sol de Madrid. Allí conviven, en seis sectores diferentes, poblaciones de etnia gitana española, gitana rumana, marroquí, latinoamericana y paya.

La Parroquia de Santo Domingo de la Calzada está enclavada en el sector 6, el más descartado, vulnerable y el de mayor cultivo de marihuana y de venta y consumo de droga. Nuestros vecinos y vecinas que viven alrededor, han necesitado, estos últimos días de nevadas y hielo, un cobijo para pasar la noche, no morir congelados y poder tener un desayuno caliente. El Ayuntamiento de Madrid nos pidió la Parroquia para montar allí un dispositivo que los acogiera. Estamos encantadas con esta “ocupación”. También deseamos, por esas personas, que se resuelva de una forma más permanente.

Desde el pasado 2 de octubre de 2020 hasta el día de hoy (14 de enero de 2021) están sin suministro eléctrico los sectores 5 y 6 de Cañada Real. Esta situación está afectando directamente a más de 1.200 familias (según el censo de la Comunidad de Madrid: son un total de 4.500 personas, de las cuales más de 1.800 son niños, niñas y adolescentes).

Muchas cartas y comunicados se han escrito a lo largo de estos casi cuatro meses, por parte de Cáritas Diocesana de Madrid, la Parroquia de Santo Domingo de la Calzada, asociaciones vecinales, educativas y culturales insertas en la propia Cañada y trabajando allí y comunidades de creyentes, para denunciar esta injusta e inhumana realidad que está violando derechos tan fundamentales como los derechos de la infancia, de la salud (no debemos olvidar que nos encontramos en una situación de pandemia que obliga a extremar las medidas de higiene y esta situación lo hace imposible), de la educación y de la vida.

Ninguna de las Administraciones firmantes del Pacto Regional (Comunidad de Madrid, Ayuntamiento de Madrid y Delegación de Gobierno. 17 de mayo de 2017) ni la empresa suministradora de luz, Naturgy, son capaces de ponerse de acuerdo y restablecer la luz en Cañada, para que deje de vivirse este drama.

La comunidad parroquial llevamos meses participando activamente en todo lo relacionado con la parte estructural que conlleva la solución y viviendo con enorme dolor, impotencia, implicación y cercanía esta situación que afecta a tantas familias con su historia concreta, con rostros y nombres conocidos y queridos.

Personalmente, incluso ahora en confinamiento y sin poder estar de forma presencial allí, la relación y el acompañamiento mutuo me llegan como un gran regalo. Lo recibo cuando nos llaman al teléfono de la parroquia, a la hora que lo necesitan o les sobreviene: un parto en estos días de borrasca de nieve, un ingreso urgente en el hospital ante una hemorragia digestiva del marido, una falta de pañales y alimento para sus bebés, la imposibilidad de que sus hijos e hijas vayan al colegio por no tener ropa limpia y no poder lavarla, la urgencia de reponer bombonas de butano y las mil incidencias que suceden en el día a día. Con una enorme dignidad y paciencia.

En noviembre celebramos una Semana Solidaria de Oración y Ayuno para “Escuchar a Dios en la oscuridad de Cañada” porque, como dice Jesús en el Evangelio y nos lo recordaba Agustín, nuestro párroco: «Hay demonios que solo se van con ayuno y oración». «Orar es aprender a ver las cosas con los ojos de Jesús para sentirlas con el corazón de Dios», y aprender a sentir cómo Dios requiere «tiempo a su escucha, a escudriñar la realidad y a Él mismo». «Ayunar es no cerrarte a tu propia carne», es «desproveerte» para «encontrarte» con el otro; no es un «sacrificio para conseguir algo», sino «abrir el corazón sin remilgos para que lo esencial aflore».

El calendario 2021 de la parroquia, refleja con fotos, doce causas para la esperanza, vividas en Cañada, en estos meses de Covid.

En estos últimos días, para paliar un poco el intenso frío que soportan, desde Cáritas de la Parroquia hemos hecho un llamamiento a la solidaridad y al compartir para que pueda llegarles una ayuda a las libretas de ahorros de las familias del sector 6 y puedan solucionar lo más inmediato. Cuentan con nuestro apoyo, acompañamiento y ayuda.

Teresa Pascual

Si voleu conèixer una mica més què es La Cañada, podeu veure aquest reportatge del programa Pueblo de Dios clicant aquí.

Sargir, embastar… cosir!

Avui, em decideixo a fer quatre ratlles de quelcom que des que va començar la pandèmia, no només em balla pel cap, sinó que m’esgarrapa per dintre. Vosaltres, amics i amigues que treballeu i que tenim a les mans la nostra publicació de L’Agulla un dia vàreu obrir-me les portes perquè també hi fes alguna puntada. Com podeu veure, des del mateix encapçalament, faig servir paraules d’aquest art casolà que és i que anomenem: cosir.

Ja el mateix Jesús, en l’Evangeli ens parla de fer les coses ben fetes, no fos cas que volent-ho arreglar ho féssim malbé. Aquest mateix passatge, en el seu testament, el màrtir Joan Alsina i Hortós, assassinat durant el mandat de Pinochet a Xile, també ens ho recorda i mirant bé el context del que diu Jesús davant de la reacció de Judes quan aquell perfum vessat en el cos de Jesús, el fa reaccionar amb una visió totalment materialista i amb la doble intenció de vendre’l pels pobres… Jesús és contundent, “els pobres els tindreu sempre entre vosaltres…”, però alerta, si aquests pobres amb ells i en ells no hi descobrim Jesús, les Benaurances se’ns en van en orris.
Què vull dir amb tot això? En el virus, s’hi treballa, però tenim una gran pandèmia que tal i com dèiem, Jesús la té com el seu gran objectiu, lluitar i viure en la igualtat de les persones.

A casa nostra ja ho diem: Sempre plou sobre mullat. La pandèmia de la pobresa té tantes branques i tant de bo que tots plegats, no només hi pensem, sinó que lluitem per extingir-la.

Acabo subratllant l’enunciat: No s’hi val només de tenir les coses embastades o fer-hi un sargit: Cosim bé d’una vegada!

Ignasi Forcano Isern

Víctimes desiguals…

Aquesta Covid-19 se’ns ha dit que ens afecta a tothom… I sí, però com deia Orwell a La granja dels animals, “tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que d’altres”.

Doncs sí, el coronavirus pot afectar tots els humans, però no és cert que estem en igual situació de risc davant d’aquesta pandèmia. Els més febles de salut, les persones més grans han estat especialment castigades entre les xifres de víctimes, sovint mortals.

Però també els condicionaments socioeconòmics han marcat les diferències d’afectació. Una evidència era que a Barcelona la incidència del virus a Sarrià i Pedralbes va ser un 26% més baixa que a Roquetes o la Guineueta (Nou Barris). Aquests dies salta als diaris que barris molt densament poblats de L’Hospitalet estan experimentant rebrots: pisos petits, mal ventilats, amb habitacions rellogades a famílies…

I no van ser moltes feines ben precaritzades, sovint feminitzades, les que ens van sostenir al llarg del confinament: neteja, vigilància, personal de supermercats, missatgeria…? Sí, ells i elles tampoc no eren iguals que els que van poder (i potser encara poden) teletreballar…

I les criatures van viure decisions controvertides… Segur que per protegir-los, però sense relació amb personetes de la seva mida… Com viuran la tornada a l’escola criatures que no han interactuat amb els seus iguals durant potser fins i tot sis mesos? I què dir dels infants que no han pogut seguir els ritmes escolars digitals, ja sigui per no tenir accés a xarxes, no disposar d’ordinadors, estar sols a casa perquè els pares pertanyien a col·lectius que havien de treballar un munt d’hores, amb la temença que planejava de perdre la feina, dels ERTO, de l’atur…? I els que no tenien garantits els àpats perquè el sistema de beques de menjador era el que els ho assegurava a les escoles? I sort dels esforços d’administracions i entitats per distribuir targetes per al menjar… I quants de tots aquests ara potser veuen que les seves unitats familiars ja no tenen ingressos, que han perdut la feina…?

També s’ha evidenciat una desigualtat entre el món urbà i el rural… Més enllà d’haver viscut confinaments que potser per densitat i realitat vital molts pobles no calia que haguessin patit, cal dir que les urbs s’han mostrat duríssimes en època de confinament… I que ho digui jo, urbanita de mena! Faltava el verd, l’amplitud dels horitzons, la sensació d’aïllament, malgrat veure molts edificis, endevinar veïnat, sortir a aplaudir el personal sanitari cada vespre… Tothom sembla convenir que la quarantena en un entorn rural ha estat més amigable, suau, menys agressiva…

I un cop més les dones eren menys iguals… Per la precarització laboral, però també perquè algunes havien de conviure amb els seus maltractadors… Les denúncies de violència de gènere s’han reduït aquests mesos, però les forces de seguretat especialitzades creuen que en realitat la violència de gènere ha augmentat…

Però també les dones han vist que la seva doble jornada habitual (feina fora de casa –o teletreball– i la feina domèstica) es multiplicava i feia més difícil: s’hi afegia fer de mestra, distreure la canalla, la neteja es feia més feixuga, la compra i la cuina s’intensificaven… Cansament… I és clar que alguns homes feien la seva, però no heu sentit més dones queixant-se de la situació a casa, desbordades per la pressió? I ara, sense escoles, amb menys casals o colònies (o la por a apuntar-hi la mainada), el pes continua recaient en les dones… Ja n’hi ha que han renunciat a les seves feines: tornada a casa voluntària o forçada? Caldrà mirar-ho amb perspectiva, però la pandèmia pot haver afegit el retorn de moltes dones al món domèstic, renunciant a carreres professionals.

I deixeu-me que assenyali una víctima col·lateral més… I això que semblava que era una de les grans beneficiades del tancament… Sí, la natura, amb el silenci, la verdor, el cel més blau… Tothom ens en fèiem creus… i ens dèiem que tant de bo n’aprenguéssim i ho valoréssim… I és cert que vèiem ocells insospitats a la ciutat, que l’herba conqueria reductes entre les llambordes, a les muntanyes explosionaven les tonalitats verdes i s’omplien de flors de tots colors, i l’aigua feia saltirons després de la primavera plujosa… I dos mesos després, la gent agafa cotxes per fer trajectes curts per por als mitjans de comunicació públics (potser sense ni haver-ne fet l’experiència), el soroll en alguns carrers torna a ser ensordidor, zones paradisíaques del territori han de posar aforaments perquè la set dels ciutadans de veure natura els fa anar sense mesura als mateixos llocs…

Ai, que n’és de curta la nostra memòria… I com es confirma que els efectes de la pandèmia no han estat igualitaris…

Com a humans, però també com a cristians, sí que és inevitable la nostra responsabilitat per evitar contagis, protegir les persones més vulnerables, ser respectuosos amb la sanitat, cuidar la natura, preocupar-nos pels altres… Sí, un cop més, cada dia, quan ens posem la mascareta i decidim com vivim el nostre jorn, hauríem de sentir la pregunta a Caín: “On és el teu germà?”.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Una crida de la xarxa de parròquies ecosolidàries

Benvolguts/des,

En iniciar la setmana Laudato si’, que commemora els 5 anys de la publicació de l’encíclica, un bon gruix d’entitats d’Església, fem una crida a totes les parròquies, congregacions religioses, entitats, grups i comunitats de les diòcesis de Catalunya, a signar un compromís amb una ecologia integral.

La signatura pot ser tant a nivell individual com d’entitat. Animem tots els membres de la xarxa de Parròquies EcoSolidàries a signar com a entitat i a fer-ne difusió entre els membres de la seva comunitat per demanar la seva adhesió personal a aquest compromís.

També us agrairem que ens ajudeu a fer difusió d’aquesta recollida de signatures a través de la xarxa, per tal que arribi al màxim nombre de membres de la nostra Església Catalana.

Volem unir tota l’Església Catalana per donar resposta a la reiterada crida del papa Francesc a la conversió ecològica integral. Comptem amb tots/es vosaltres!

 

Sapigueu que L’Agulla ha signat aquest document, que trobareu a la plana següent i que us animem a signar, individualment o en nom de les comunitats i entitats de què formeu part. Podeu fer-ho aquí.

Compromís amb una ecologia integral

Nosaltres, responsables o membres de congregacions, comunitats, institucions, moviments o entitats, preveres, religiosos i religioses, laics i laiques membres de l’Església a Catalunya,

Tot celebrant el cinquè aniversari de la Carta Encíclica Laudato si’ del Papa Francesc, i també la recent publicació de la seva Exhortació Apostòlica postsinodal “Estimada Amazònia”,

En solidaritat amb tots aquells que pateixen les greus conseqüències de la pandèmia mundial sobre la salut i sobre l’economia, i que afecten especialment els col·lectius més vulnerables,

Preocupats perquè en els darrers anys s’han agreujat els factors que porten al trencament dels equilibris que fan sostenible la Terra i són cada vegada més greus les conseqüències per als països i les comunitats més pobres del món,

Preocupats perquè el nostre model de desenvolupament depredador i el nostre estil de vida consumista generen greus i creixents perjudicis als ecosistemes i la biodiversitat, promouen exclusió social i provoquen un canvi climàtic que obliga poblacions senceres a marxar cap a altres territoris per motius de supervivència,

Conscients que la crisi sanitària mundial que patim ha mostrat un cop més la profunda interdependència de la família humana i la necessària coresponsabilitat de tots en el destí de la humanitat, i ens ha ofert una nova oportunitat per avançar en la construcció d’un món més just i fratern,

Fent nostre el document de compromís signat el 20 d’octubre de 2019 per participants del recent Sínode Panamazònic a les Catacumbes de Domitila.

En profunda comunió amb el successor de Pere, invoquem l’Esperit Sant i declarem i ens comprometem personalment i comunitàriament a:

1. Assumir, davant l’amenaça extrema de l’escalfament global, la pèrdua de biodiversitat i l’esgotament dels recursos naturals, el compromís de defensar la Casa Comuna i cada un dels humans que l’habiten amb les nostres actituds i opcions de vida.
2. Reconèixer que no som els amos ni dominadors de la Terra, autoritzats a espoliar-la, sinó que nosaltres mateixos som terra (Gn 2,7-8), hostes i peregrins (1 Pe 1,17b i 1 Pe 2,11), cridats a ser els seus zelosos cuidadors i cuidadores (Gn 1,26 i 2,15).
3. Promoure una ecologia integral, en la qual tot resta interconnectat, els éssers humans i tota la creació, perquè totes les criatures són fills i filles de la terra i sobre ells aleteja l’Esperit de Déu (Gn 1,2).
4. Acollir i renovar cada dia l’aliança de Déu amb tota la creació. “Mireu, jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers vius que us envolten: els ocells, els animals feréstecs i domèstics que han sortit de l’arca, en una paraula, amb tots els éssers vius de la terra” (Gn 9,9-10 i Gn 9,12-17).
5. Renovar a les nostres esglésies l’opció preferencial pels pobres, i en particular els pobles indígenes o originaris i, juntament amb ells, garantir el seu dret a ser protagonistes en l’Església, en la societat, en el concert mundial de pobles i cultures. Ajudar-los amb tots els mitjans al nostre abast a defensar i preservar les seves terres, cultures, llengües, històries, identitats i espiritualitats, acollint i valorant la diversitat cultural, ètnica i lingüística en un diàleg respectuós amb totes les tradicions espirituals.
6. Caminar ecumènicament amb altres comunitats cristianes en l’anunci inculturat i alliberador de l’Evangeli i amb altres religions i persones de bona voluntat, en solidaritat amb els pobles indígenes o originaris, amb els pobres i els petits, en la defensa dels seus drets i en la preservació de la Casa Comuna.
7. Assumir davant l’allau del consumisme un estil de vida alegrement sobri, senzill, contemplatiu i solidari amb els que poc o res tenen; reduir la producció de residus i l’ús de plàstics, optar per energies renovables, apostar per les empreses d’economia social i solidària i les finances ètiques, afavorir la producció i comercialització de productes agroecològics i de proximitat, utilitzar el transport públic sempre que sigui possible i donar suport a iniciatives que promoguin una nova economia i un nou model de desenvolupament fonamentat en el bé comú i l’ecologia integral.
8. Posar-nos al costat dels que són perseguits pel seu servei profètic de denúncia i reparació d’injustícies, de defensa de la terra i dels drets dels petits, d’acollida i suport a les persones migrants, les que cerquen refugi o les que són objecte de tràfic o explotació.
9. Conrear veritables amistats amb els pobres, visitar les persones més senzilles, malaltes o privades de llibertat per qualsevol causa, ser a prop de les persones sense treball, sense sostre o sense papers, defensant la seva dignitat, exercint el ministeri de l’escolta, del consol i del suport que porten alè i renoven l’esperança.

10. Animar a totes les parròquies, congregacions religioses, entitats, grups i comunitats de les diòcesis que fan camí a Catalunya a concretar aquest compromís comunitari en les seves activitats i fer tots els esforços possibles perquè es promogui, s’aprofundeixi i es vagi posant en pràctica la crida urgent del papa Francesc a una Conversió Ecològica Integral.

Conscients de la nostra fragilitat, de la nostra pobresa i petitesa davant dels tan grans i greus desafiaments, ens encomanem a la pregària de l’Església.

15 de maig de 2020

 

Aporofòbia? “No, lo siguiente!”

Odio aquesta expressió, però em dóna la sensació que l’aporofòbia ha quedat superada per la discriminació i la impunitat. Un increment de la violència larvada en una ciutat que vol ser aparador i no espai de convivència. Ploro per la Barcelona que estem construint entre tots plegats!

En dos dies, dues experiències m’han fet pensar que el rebuig al pobre ja no queda en la invisibilització, en no voler veure’l, en fer com si no hi fos, perquè ens molesta la seva presència. La por ha estat substituïda per l’atac, per creure’s amb la força de fer-los mal, de bloquejar qualsevol possibilitat de què persones vulnerables visquin (o malvisquin) entre nosaltres…

Sota de casa fa mesos que hi viu un home asiàtic, en el que era l’entrada d’una caixa d’estalvis, tancada per la crisi financera. Aquesta setmana passada un matí tota la vorera davant d’on jau, va aparèixer ruixada amb oli. Ben perillós per a ell, per a qualsevol vianant… I una manifestació clara que algú no el volia allà… L’anonimat covard de prendre la “justícia” (millor, la injustícia) en la foscor de la nit, d’amagat el protegia… Potser algú dels que han verbalitzat que tenir-lo a baix devalua el preu dels pisos de l’escala… Ho he sentit dels llavis de persones que hi viuen des de fa més de quaranta anys i que probablement mai no es traslladaran, ni que sigui per qüestió d’edat. Els criteris del mercat, les trampes de l’especulació se’ns colen per tots els porus. Duríssim! Són els meus veïns, la gent amb qui fa anys que em creuo a l’escala, ens saludem, són amables i educats…

Just l’endemà em diuen que en un centre per a persones sensellar de Ciutat Vella han posat alguna mena de silicona en el pany de manera que no puguem entrar, ni els residents ni els voluntaris. Quina falta de misericòrdia, fer que no tinguin lloc on aixoplugar-se sis homes!

D’alguna manera sembla que la impunitat es té garantida… La mateixa dels Salvini o dels dirigents de la UE, quan no obren els ports als vaixells que salven vides al Mediterrani! La mateixa del govern Sánchez quan fa retorns en calent a la tanca de Melilla! El mateix desvergonyiment dels líders de Vox quan proclamen que volen canviar les concertines per un mur de 6 metres a la frontera que així no es faran mal qui intenti saltar-la… però és clar, tampoc no la creuaran…

I amb aquests testimonis de les altes esferes del poder, els meus conciutadans deuen creure’s en el dret de decidir qui pot dormir i on… O millor, que no dormin perquè la visió de pobres, de persones vulnerables ens molesta… Espero, que com alguns dels “prohoms” esmentats, no s’emparin en un rosari i en una lectura dels Evangelis que no s’assembla gens a la Bona Nova de l’amor i de la preferència de Jesús pels pobres que a mi em mou i m’interpel·la.

Maria Antònia Bogónez Aguado

L’Hospital de Campanya Santa Anna. El sentit d’una iniciativa

Quan heu viatjat per alguna ciutat d’Europa segur que us heu trobat alguna vegada una vella església gòtica reconvertida en sala d’exposicions, cafeteria, floristeria o saló de desfilades de moda. A Amsterdam, per exemple, ho podeu trobar. La secularització, el decreixement del nombre de fidels i de preveres ha urgit els responsables d’aquelles diòcesis a treure un rendiment econòmic amb el lloguer o venda de les esglésies sense feligresos per a poder subvenir al cost d’altres necessitats, com el manteniment d’altres esglésies i edificis d’ús pastoral o el sosteniment dels preveres grans.

En el Congrés internacional de pastoral de les grans ciutats celebrat a Barcelona el 2014 es van plantejar dues grans orientacions de cara a la reorganització de les parròquies de centre ciutat: Cal passar del territorial al cultural i del racional al simbòlic. És a dir, les parròquies del centre de la ciutat ja no es poden regir pel criteri de la territorialitat (atendre als feligresos del propi territori) en part perquè en moltes d’elles no hi ha habitants donat que tot és ple d’hotels, restaurants, bars, grans magatzems i cinemes i botigues, i perquè avui dia tothom tria a quina església vol assistir en funció de com s’hi desenvolupa la litúrgia o altres serveis. La parròquia de centre ciutat s’ha d’especialitzar en atendre un interès cultural –els universitaris, els llatins, els artistes, els esportistes, els joves de les diverses tribus urbanes…– o una necessitat social (els refugiats, els vells que viuen sols, els qui dormen al carrer). I d’altra banda en aquesta renovació de la parròquia de centre ciutat hi pot tenir el seu paper la importància del valor simbòlic del tipus d’activitat que s’hi realitza. Hi ha un missatge que també es transmet amb la força icònica dels signes.

Aquest és el sentit de la iniciativa que des del gener del 2017 es va posar en marxa a l’Hospital de Campanya Santa Anna, just darrera el Hard-Rock Cafe de la plaça Catalunya. Abans que el conjunt gòtic de l’església i claustre de Santa Anna esdevingui merament un part temàtic per a turistes (gran repte d’altres temples emblemàtics de la ciutat, per cert) o que en un futur hagués de compartir la sort d’aquelles esglésies “dessacralitzades” d’Europa, ens va semblar adient seguir, entre d’altres, les dues orientacions del congrés abans mencionat.

Les circumstàncies d’una forta onada de fred i la preocupació compartida per les diverses institucions dedicades als qui viuen al carrer al Raval i al Gòtic (Arrels, Vincles, Dit i Fet, Germanetes de l’Anyell, entre d’altres) van forçar l’obertura de Santa Anna per acollir els qui en aquells dies no tenien aixopluc. Amb aquesta intenció es van preparar dotze llits a l’antiga sala capitular que la primera nit ja va quedar desbordada. A la quarta nit ja eren unes vuitanta persones les que dormien ocupant excepcionalment tots els bancs de la nau central.

Val a dir que la ràpida intervenció de Càritas de Barcelona i també, una mica més reticents, dels serveis socials de l’Ajuntament, va fer que a la setmana vuitanta persones fossin ateses per un equip de treballadors socials que les van derivar cap a albergs, pisos de Càritas o altres indrets. Els responsables de Càritas van copsar que calia salvar el carisma de la iniciativa. En efecte, passat el primer moment d’improvisació, l’Hospital de Campanya Santa Anna es configura no pas com un dormitori nocturn, ni com un menjador, sinó com un casal on de dia s’hi acull, per escoltar i orientar les persones que dormen al carrer i no tenen on anar de dia.

De fet es dedica als acollits un vint-i-cinc per cent de l’espai “sagrat”. Es a dir la capella de la Pietat (entrant a la dreta) amb capacitat per a unes seixanta persones assegudes, on s’hi serveixen cent vint esmorzars –només esmorzar– per torns i on un equip de cent trenta voluntaris i voluntàries, en torns setmanals de tres hores fan possible l’acolliment i el diàleg.

Hi ha també, com suggeria el congrés de pastoral de les grans ciutats, un missatge i un valor simbòlic en el fet de col·locar els pobres en una part de l’espai sagrat: potser amb una mentalitat cartesiana hem separat massa la litúrgia de la caritat, fins al punt que la societat ja no percep la vinculació de les grans iniciatives de caritat amb la vivència cristiana que les sosté. Per dir-ho ràpid, a l’Hospital de Campanya Santa Anna entrem tots –acollits, voluntaris i feligresos– per la mateixa porta i seiem tots a la mateixa taula que, ordenadament i fent cada cosa al seu temps i amb el context propi, esdevé taula de menjar i de conversa, taula d’orientació professional, i taula de la Paraula i de l’Eucaristia compartida.

Xavier Morlans

Un llibre per pensar, un llibre per pregar

Els pobres salvaran el món. Oriol Xirinachs. Barcelona: CPL 2017

Un llibre excel·lent per la seva mirada sobre la pobresa. Esperar que els pobres salvin el món sens dubte resulta revolucionari. Més aviat tendim a pensar que el món el salvarem nosaltres o la gent que té poder, diner o capacitat. Perquè… dels pobres, ¿què se’n pot esperar? Però la pobresa ens canvia el nord, ens inquieta, ens recorda allò que no funciona i sobretot ens fa entendre molt millor un Evangeli que fa protagonistes de la confiança de Déu als més humils.

Pregàries de tot l’any. Oriol Garreta. Barcelona: CPL 2017

L’Oriol Garreta té el costum de fer pregàries per a les reunions dels grups de revisió de vida dels quals és consiliari, a l’ACO, a la JOC o a la parròquia. I també per als fulls parroquials de les comunitats de les quals ha estat rector. Un munt de material molt pràctic, molt arrelat a la vida, amarat de la litúrgia que l’Església celebra. Està molt bé per aprendre a pregar, està molt bé per iniciar qualsevol reunió.

 

 

Mercè Solé

Des de Càritas, amb humilitat

Em demanen des de la direcció de L’Agulla que escrigui sobre el que representa per a mi haver acceptat la direcció de Càritas Anoia Segarra. He acceptat la proposta de fer aquest article, tot i que fa poc temps que he assumit aquesta responsabilitat, com una bona oportunitat per parar a pensar davant del risc de deixar-se portar per la immediatesa i l’activisme.

El primer que m’ha aportat l’entrada activa a Càritas ha estat un canvi de mirada; com a conseqüència d’aquesta nova mirada se’m plantegen nous interrogants i nous reptes, i tot plegat em fa ser més crítica, i em porta a una actitud de reclam de canvi en la vida de l’Església.

Un canvi de mirada

Fins ara, per la meva feina com a professora en un institut de secundària i per la meva militància en moviments i partits d’esquerra, considerava que tenia una visió crítica i complerta de la realitat i de les possibles alternatives. L’entrada a Càritas m’ha fet veure una realitat més complexa i més descarnada.

L’anàlisi de les diferents situacions en què es troben les persones que truquen a la porta de Càritas, i la recerca de respostes i alternatives, m’ha posat en evidència una societat cada cop més dual, on per una banda hi ha una part que va trobant resposta a les seves necessitats i que té diferents oportunitats per tenir “èxit”, i per una altra un col·lectiu que cada cop té més dificultat per aconseguir els mínims per poder dur una vida amb dignitat.

També ha fet que m’adonés del desconeixement que tenim des de la societat de l’èxit, de la realitat dels altres col·lectius, desconeixement que és inconscientment voluntari; es coneix o se sap que hi ha una bona part de persones que no poden compartir els beneficis d’una societat desenvolupada com la nostra, malgrat viure a la nostra ciutat, però no en volem saber més. La pobresa no es vol veure, no fos cas que ens interpel·lés.

Igualment el coneixement més proper d’aquesta realitat fa que canviï la meva lectura del discurs polític. Cada cop més trobo que moltes de les decisions que es prenen des dels diversos nivells de gestió, afavoreixen sempre els sectors que ja ho tenen tot bastant a favor i no arriben als col·lectius que més ho necessiten.

Com no podia ser d’altra manera, també m’ha fet canviar la meva mirada, la meva vivència de la pròpia fe, que tot i que continua sent una fe plena de dubte, em fa pensar que és possible avançar cap una humanitat més digna i em fa augmentar l’esperança amb totes les persones que treballen amb aquest objectiu.

Noves necessitats, nous reptes, nous interrogants

El coneixement de la realitat concreta de la nostra Càritas ens parla de canvis. Aquests darrers anys es pot parlar d’una disminució en el nombre de demandes en relació a les necessitats més immediates, però es constata una situació de cronificació vinculada a la dificultat d’aconseguir treball, deguda sovint a la falta de formació. És en aquest punt on prenem més consciència de la distància que hi ha entre les ofertes de formació que es proposen des dels serveis públics i el punt de partida de les persones que hi haurien de poder accedir.

Aquesta constatació ens demana repensar quin ha de ser el nostre paper i plantejar-nos un treball que vagi més enllà de la resposta immediata, hem d’aprofundir en quin ha de ser l’acompanyament que fem per ajudar a afavorir l’autonomia i l’assoliment d’una situació personal que permeti la incorporació al treball o a la formació especialitzada.

Tot plegat ens genera moltes preguntes: tenim capacitat per donar resposta als nous reptes? Potser hauríem de fer més projectes d’economia social? Amb quins altres agents podem treballar?…

Reclam de canvi en la vida de l’església

En darrer lloc voldria assenyalar que aquest temps d’estada a Càritas m’ha permès conèixer més a fons el discurs i el treball del conjunt de Càritas i m’ha fet sentir que pertanyo a un col·lectiu amb el qual m’identifico i amb el qual puc comptar tant en el treball per elaborar millors respostes, com en el suport al treball del dia a dia, sobretot a través dels estudis i la formació que realitzen.

Contràriament a aquest sentiment de pertinença a un col·lectiu que ajuda a créixer, em sento una mica allunyada de la vida de l’església institució i del seu discurs. En primer lloc he pres consciència de la debilitat de les parròquies i de la dificultat de compartir un llenguatge que ens acosti a més col·lectius i permeti fer créixer la vida comunitària. Aquest és un reclam que se’m planteja perquè penso que l’acció de Càritas ha de ser una acció que surti de la comunitat. Aquest és un altre gran repte.

“Qui vulgui viure amb dignitat i plenitud no té un altre camí que reconèixer l’altre i buscar el seu bé” (Papa Francesc).

Montserrat Roca Tort

Acompanyar-nos

Torno cap a casa amb el cor i el cap ple de noms i problemes, persones que he conegut per primera vegada fent alguna acollida o posant-me al dia del procés d’acompanyament que faig amb algunes famílies…

La tònica general de les demandes és: “vull feina”, la gent d’aquí o amb permís de treball que està patint una crisi en què no troba el final del túnel, o la gent que, sabent la situació econòmica del país, fuig del seu buscant un futur millor per a ells i la seva família.

Feina com la gran eina que els dóna la possibilitat de viure, de tenir un sostre, d’alimentar-se, de poder donar el que els seus fills necessiten, però és un bé escàs i no sempre podem donar-hi resposta. I acabem “reconvertint la demanda” en el recurs que tenim a l’abast: aliments en espècie, ajudes econòmiques, itineraris laborals que no sempre arriben al destí desitjat… Respostes que no sempre són les que voldríem donar: a vegades les donem perquè la persona que tenim al costat no marxi amb les mans buides, i d’altres per rebaixar la nostra angoixa o l’angoixa d’altres que ens la deriven.

I penso en la gran eina que he utilitzat de què no sempre me n’adono: l’escolta… la meva persona com un gran recurs… I visualitzo cada moment: les mirades, els silencis, les llàgrimes vessades, els gestos… i jo escoltant, donant alguna paraula de consol, agafant al vol alguna experiència positiva viscuda que doni empenta i esperança i una mà acollidora que acaricia i entoma.

Acompanyar, ser testimoni d’alegries i patiments, sentir que sóc una privilegiada perquè hi ha persones que confien en mi perquè se saben i senten escoltades… i a la vegada jo em sento acompanyada, em fan trepitjar la realitat, em fan conscient del que tinc a tots els nivells i sobretot, em fan anar a la pregària de manera ràpida i espontània, em surt presentar-li a Ell cada persona, cada família, cada coordinació, cada voluntària…

La gent que ve a demanar ajuda en realitat m’ajuden a mi, són capaços de treure el millor que tinc, m’ajuden a ser millor persona, a lluitar per un món més just, a buscar la coherència que em demana l’Evangeli…

Em sento cridada a fer un pas més… Omplir de contingut quan parlem de: “que siguin protagonistes del seu procés”, “vincular-los a la comunitat” (veïnal i/o de fe), “no crear dependència sinó gent autònoma”, i aquesta crida no fer-la sola sinó amb d’altres: entitats dels barris que volen i lluiten per millorar els seus barris, professionals d’entitats i/o administració que es preocupen per detectar les noves necessitats i respondre de la manera més adequada i les comunitats parroquials, que amb la seva pobresa, volen seguir sent l’acció social de l’Església.

Ens acompanyem, ells des de la seva capacitat de superació, de lluita i constància i jo des de la meva formació tècnica i humana… només sóc un esglaó més de la cadena d’ajuda que es troben en el camí de la vida.

Loli Aguilar
Treballadora social

Posar en valor la prevenció

Diuen que el valor d’una societat es mesura en la forma com tracta les persones més vulnerables. Doncs ja es veu que la nostra crea moltes vulnerabilitats. Algunes no són pas noves i potser ens han romàs invisibles o senzillament hi som poc sensibles: són les causades pels efectes perversos d’una forma de vida consumista i poc respectuosa amb els pobles i amb la natura. Els qui les pateixen són lluny… fins que no poden continuar vivint en aquestes condicions i arriben a les nostres fronteres.

Les altres, en un estat del benestar poc consolidat i una crisi econòmica que ha recaigut en les rendes més baixes, van eixamplant la desigualtat social de forma alarmant. Algunes d’aquestes vulnerabilitats són evidents i immediates com la precarietat laboral o la pèrdua de l’habitatge. A la pèrdua de poder adquisitiu, de feina o la incapacitat de mantenir el lloguer o la hipoteca, s’hi suma l’efecte de les retallades, que sol tenir conseqüències a llarg termini.

La duresa de les condicions de vida de molts dels nostres veïns i veïnes ha reclamat mesures imprescindibles i costoses per donar resposta a necessitats peremptòries. Al costat d’aquesta atenció a persones i famílies, però, caldria adoptar mesures preventives. El problema de la prevenció, però, és que és cara i que els seus efectes són difícils de mesurar. Però faríem bé de preguntar-nos: ¿Quina pensió cobraran les persones que no han pogut cotitzar per viure en situació constant d’atur o en l’economia submergida? ¿Quin tractament farà falta als infants que ara necessitarien un servei d’educació precoç i no el poden rebre per les retallades? ¿Quins efectes té l’augment de la ratio a classe a les escoles? ¿Quines fractures socials estem creant amb el rebuig als immigrants i als refugiats?

Preguntes incòmodes, però necessàries.

Lluitar contra la pobresa: més enllà de donar coses

La pobresa econòmica viscuda un dia rere l’altre té uns efectes corrosius sobre les persones, que van molt més enllà de la necessitats bàsiques, d’alimentació i d’habitatge. La precarietat sostinguda i cronificada pot ser un abocador cap a la marginació. Pot ser causa de manca de confiança en un mateix, de no sentir-se reconegut pels altres, de conflictivitat amb l’entorn, estrès continuat, dependència de tercers, fracàs escolar, inexperiència laboral, perdre l’esperança… Per no parlar del que viuen les persones sense papers, permanentment amb l’amenaça d’anar a petar al CIE o de ser retornades al seu país. Molts immigrants viuen separats permanentment de la gent que estimen, o en condicions de treball que els fan sentir humiliats, poc reconeguts, o com una peça d’un engranatge sense identitat pròpia. La gent necessitem estimar i ser estimats, i gaudir de la vida.

Relacions entre persones

D’aquí es desprèn que la forma com nosaltres ens relacionem amb aquestes persones és molt important, si volem incidir en alguna cosa més que en la qualitat de la seva alimentació. ¿Com són les nostres ajudes i quines conseqüències tenen per a les famílies que ajudem? ¿Acollim o senzillament controlem? ¿Fem la gent depenent de nosaltres o promovem la seva autonomia? ¿Què fem perquè la gent se senti valorada i acompanyada, sigui lliure, creativa, tingui la formació que necessita, treballi en millors condicions, se senti útil?

Incidir en les causes dels problemes: fer política

No ens en sortirem si, a més a més d’ajudar la gent, no anem al fons de la qüestió. ¿Com podem fer perquè la feina es distribueixi millor, perquè les persones immigrants obtinguin permisos de treball, perquè les escoles públiques tinguin els mitjans que necessiten, perquè les condicions de treball siguin dignes per a tothom, perquè l’atenció sanitària sigui de qualitat, perquè les nostres entitats siguin més inclusives del que són; perquè el dret constitucional a l’habitatge i al treball siguin una realitat? Grans objectius, que semblen ben difícils d’obtenir i que passen ineludiblement per la política, a la qual sembla que molta gent ha renunciat. Cal recordar, a més, els èxits de la PAH, un dels quals –i no el menor– és el de retornar la dignitat a les persones que són llançades de casa seva, al marge que la reivindicació concreta s’hagi assolit o no. I ho fan implicant-les en la lluita.

Ajudar amb el cap i el cor

De vegades penso que ens convindria distingir entre les necessitats objectives de les persones i l’ansietat que ens crea a nosaltres el patiment de l’altre. Una ansietat que ens fa donar respostes que satisfan la inquietud de sentir-nos solidaris, però que no són sempre les que farien falta.

Està bé que la pobresa ens toqui el cor, però també ens hauria de tocar el cap. Per posar en el centre de la nostra ajuda la necessitat de l’altre i del seu entorn i per pensar en termes d’eficàcia i d’eficiència. La logística en alguns ajuts no és un tema menor. Els problemes no se solen resoldre per donar només allò que ens sobra ni per donar la resposta de la immediatesa. No podem eludir el nostre compromís econòmic, d’esforç i de temps que es requereixi.

Reflexionar sobre la pobresa

La gent que fa un treball de trinxera amb les persones que pateixen la pobresa i la marginació es troba sovint amb situacions que descol·loquen: el patiment de la gent, la impotència de no poder resoldre qüestions, sinó molt sovint només escoltar i acompanyar; el mal humor de la gent (que sigui pobra no la fa especialment amable, per més que de vegades nosaltres ens afigurem els pobres com una corrua de gent agraïda per la nostra dedicació). Davant d’aquestes situacions, tant professionals com voluntaris correm el risc d’endurir-nos, de blindar-nos, de jutjar els altres, o de lligar-nos emocionalment a algunes persones. Hi ha dues coses que potser ens ajudarien a evitar-ho.

• Compartir aquesta realitat que veiem amb l’Evangeli a la mà. Educar-nos la fe i la mirada i trobar la manera de fer arribar allò que vivim a la nostra comunitat. O senzillament reflexionar-hi en grup, si no som cristians.
• Formular positivament, en propostes assumibles per les administracions públiques, les necessitats que detectem. Ens queixem i rondinem, però ens costa molt més contribuir a la millora.

Mercè Solé

Riquesa energètica

La causa de la pobresa energètica és exactament la seva antagonista: la riquesa energètica. Riquesa insultant i consentida de les grans companyies de serveis bàsics, que s’han enriquit desmesuradament amb la permissivitat, o més aviat, complicitat, dels governs. Fixeu-vos que no dic del govern en singular, perquè aquesta situació s’ha anat teixint de forma esgraonada des de fa anys. I s’ha consolidat escanyant els ciutadans lentament, amb pujades progressives i calculades, i promovent «beneficiaris» polítics amb noms i cognoms, fent-los “consellers de les companyies”, i que continuen estant a les xarxes de poder i decidint tant o més que els qui governen. Insultant és també veure com, amb altivesa, tracten els qui protesten de “radicals” o d’“antisistema”. Radicals? No és radical tantes famílies que passen fred perquè no poden engegar la calefacció que un dia van poder pagar, o que s’han quedat sense llum perquè el rebut, un servei bàsic, és un luxe? En definitiva, amb la darrera pujada de preus, ens han rematat a tots plegats. No n’hi havia prou amb la bombolla immobiliària, que l’energia ja és un altre luxe. Perquè els preus no tenen res a veure amb els costos: és mera especulació, calculant fins a on poden arribar a escanyar-nos a tots.

Maria-Josep Hernàndez

Comentari al llibre de l’Oriol Xirinachs: “Tornem Jesús als pobres” (2)

Aquest article és la continuació del que es va publicar a l’anterior numero de la revista, comentant l’interessant llibre d’Oriol Xirinachs: Tornem Jesús als pobres.

En l’article anterior comentava que al meu entendre Oriol Xirinachs separava massa “el món dels pobres del nostre món”, exposava la problemàtica de definir qui són els pobres i què vol dir evangelitzar.

Oriol m’ha respost als meus comentaris, remarcant que el llibre parteix de l’experiència de relació amb uns pobres concrets, d’un grup concret de cristians que han fet les seves limitades reflexions. També em recordava que la seva perspectiva no és ni acadèmica, ni exhaustiva, sinó el mostrar una preocupació fonamental d’aquest grup sobre el dret que tenen aquest pobres concrets de conèixer a Jesús, que dóna i pot donar sentit i joia a les seves vides.

Continuo doncs amb el comentari plantejant la qüestió del subjecte evangelitzador: nosaltres, Jesús, les comunitats i tota l’Església.

4. Qui evangelitza?
Si els pobres són Crists anònims com diu l’Oriol (planes 38-39), són ells els que ens evangelitzen i per tant cal escoltar-los, acollir els seus gests i actituds, com les que vénen de la persona que pateix i ens invita a viure la joia, a donar sentit a la nostra vida. Així doncs, no ens hem de preocupar tant si nosaltres “evangelitzem” sinó si sabem rebre l’evangelització provinent dels pobres. A més, ens cal captar com les nostres pobreses ens estan evangelitzant, gràcies a la llum que ens ofereixen els pobres. La seva existència i les nostres debilitats i les de les persones dels nostres entorns ¿no són l’ocasió per trobar Jesús i a través d’ell sentir-nos perdonats, estimats pel Pare-Mare?

Per tant, els autèntics subjectes de l’evangelització són els pobres (Capítol “¿Els pobres ens evangelitzen?”, planes 44-45) és a dir, tothom. Tots tenim Crist a dins. El que es produeix en els nostres encontres humans és un intercanvi evangelitzador, una correspondència, una reciprocitat, sempre variable, que beneficia a les dues parts sempre.

Segons l’autor els pobres tenen dret a conèixer i poder “viure els valors que ens transmeten, des del fonament darrer que ens permet trobar-hi tota la riquesa i plenitud que són els que nosaltres afirmem trobar en Jesús” (plana 45). Però, que no el capten el fonament? Potser alguns sí i altres no. Però, ens pertoca a nosaltres donar-lo o més aviat descobrir-lo entre tots? Potser nosaltres no estem prou evangelitzats per oferir aquest fonament i encara hem de caminar per deixar-nos humilment portar vers Ell, que segueix estant en els pobres i en les nostres pobreses.

5. De qui és Jesús?
¿On trobem que Jesús està fent alguna cosa per mi?, com diu l’Oriol. Em sembla que en els pobres i en totes les persones en tant i en quant són pobres.

Jesús ja és dels pobres. Està en ells. L’acció de tornar Jesús als pobres és lloable i s’entén, a partir del cert segrest que ha sofert Jesús per part dels “benestants”. Però, ¿aquest Jesús segrestat és Jesús? L’autèntic Jesús el trobarem en els pobres, en les debilitats nostres i de tothom i de manera transparent en la vida dels exclosos. Per tant en aquests sentit no cal tornar-los Jesús, sinó més aviat acollir l’amor de Jesús que ens crida i ens atrau des dels pobres.

6. La pobresa de l’Església
Una qüestió en la que no es fa suficientment cabal és en el procés lent de “marginació” que sofreix l’Església en la nostra societat individualista i materialista. L’Església ha anat perdent influència, com havia de ser. Aquest fet, juntament amb la incapacitat per adaptar-nos als canvis accelerats, i el no saber com transmetre el missatge de l’evangeli, són debilitats que ens apropen realment als pobres.

L’autor admira Jesús com es relaciona amb la gent, com comparteix el dolor del necessitat i el fa participar de la seva joia, com compta amb la fe de l’altre en el signe curatiu i es pregunta com ho hauríem de fer nosaltres com Ell i reconeix la nostra feblesa i la nostra ignorància i inhabilitat.

Us recomano la lectura del llibre, i utilitzar-lo, rellegint els textos que ofereix i responent als qüestionaris que tant a nivell personal com de petit grup, ens poden fer molt de bé.

Quim Cervera

Vegeu comentari de Josep Lligadas

 

Els pobres i l’evangelització

Aquesta revista vol, entre altres coses, fomentar el debat sobre els temes importants de la vida política, social i eclesial. De manera que crec que serà una bona cosa oferir aquí un parell de reflexions a propòsit de l’article que va publicar el Quim Cervera a l’últim número de la revista, titulat “Comentari al llibre l’Oriol Xirinachs: Tornem Jesús als pobres”. L’article és només la primera part del comentari-crítica que continua en un segon article que es publica en aquest mateix número, i que jo no he llegit encara. Però els dos punts que voldria debatre estan molt clarament formulats en l’article del número anterior.

Qui són els pobres. Diu el Quim: “Al meu entendre no crec que hi hagi una frontera massa clara entre nosaltres i els pobres… De fet tots tenim les nostres pobreses, i fragilitats”. Evidentment, és cert que tots tenim les nostres pobreses i fragilitats, però deduir d’aquí que no hi ha una frontera massa clara entre nosaltres i els pobres és una trampa que de fet el que aconsegueix és diluir la brutal realitat de la pobresa enmig nostre i en el món sencer. Entre jo i una persona que viu al carrer, o un refugiat, o un pres, o una mare soltera sense cap suport familiar, hi ha una diferència abismal. I també hi ha una diferència abismal entre jo i una família en la qual ningú no té feina i han de viure de la pensió dels avis o de Càritas. I crec que és fonamental donar tota la visibilitat a aquestes duríssimes situacions, sense diluir-les.

Què és l’evangelització. Diu el Quim: “Estar al costat, acompanyar, tirar endavant accions contra la injustícia social, ¿realment creiem que a tot això li manca alguna cosa per ser realment evangelització?”. No sé què en deu pensar l’autor del llibre, però jo crec que aquesta frase pretén tombar tot el missatge que l’Oriol Xirinachs ens vol transmetre. Responc a la pregunta del Quim: sens dubte, aquestes accions d’humanitat són evangelització, però no ofereixen tota la riquesa que l’anunci de l’Evangeli comporta. Per tant, sí, els manca alguna cosa. Però no els hi manca perquè el “manual del bon evangelitzador” ho digui, o perquè formi part de l’“imaginari clerical” sinó perquè els pobres tenen dret que se’ls ofereixi tot l’Evangeli. És a dir, tenen dret que se’ls parli de Jesucrist i de tot el que Jesucrist pot significar per a ells. No és que, quan jo visito un pres, em senti obligat a parlar-li de Jesucrist, vingui o no vingui a tomb. Sinó que si Jesucrist és important per a mi, i si estic convençut que Jesucrist és un do de vida sobretot per als pobres, jo, si veig que aquell pres serà més feliç si coneix aquesta Bona Nova, miraré de transmetre-l’hi. La meva dona m’ha comentat més d’un cop, amb dolor, que quan treballava d’assistent social va estar acompanyant una dona malalta greu de sida, i ella veia clar que aquella dona podia ser receptiva al coneixement de Jesucrist i que aquest coneixement la podia fer més feliç en aquella situació dolorosa, però per vergonya i per por de fer proselitisme no va ser capaç de dir-n’hi res…

Josep Lligadas