Posar en valor la prevenció

Diuen que el valor d’una societat es mesura en la forma com tracta les persones més vulnerables. Doncs ja es veu que la nostra crea moltes vulnerabilitats. Algunes no són pas noves i potser ens han romàs invisibles o senzillament hi som poc sensibles: són les causades pels efectes perversos d’una forma de vida consumista i poc respectuosa amb els pobles i amb la natura. Els qui les pateixen són lluny… fins que no poden continuar vivint en aquestes condicions i arriben a les nostres fronteres.

Les altres, en un estat del benestar poc consolidat i una crisi econòmica que ha recaigut en les rendes més baixes, van eixamplant la desigualtat social de forma alarmant. Algunes d’aquestes vulnerabilitats són evidents i immediates com la precarietat laboral o la pèrdua de l’habitatge. A la pèrdua de poder adquisitiu, de feina o la incapacitat de mantenir el lloguer o la hipoteca, s’hi suma l’efecte de les retallades, que sol tenir conseqüències a llarg termini.

La duresa de les condicions de vida de molts dels nostres veïns i veïnes ha reclamat mesures imprescindibles i costoses per donar resposta a necessitats peremptòries. Al costat d’aquesta atenció a persones i famílies, però, caldria adoptar mesures preventives. El problema de la prevenció, però, és que és cara i que els seus efectes són difícils de mesurar. Però faríem bé de preguntar-nos: ¿Quina pensió cobraran les persones que no han pogut cotitzar per viure en situació constant d’atur o en l’economia submergida? ¿Quin tractament farà falta als infants que ara necessitarien un servei d’educació precoç i no el poden rebre per les retallades? ¿Quins efectes té l’augment de la ratio a classe a les escoles? ¿Quines fractures socials estem creant amb el rebuig als immigrants i als refugiats?

Preguntes incòmodes, però necessàries.

Lluitar contra la pobresa: més enllà de donar coses

2-pobresaLa pobresa econòmica viscuda un dia rere l’altre té uns efectes corrosius sobre les persones, que van molt més enllà de la necessitats bàsiques, d’alimentació i d’habitatge. La precarietat sostinguda i cronificada pot ser un abocador cap a la marginació. Pot ser causa de manca de confiança en un mateix, de no sentir-se reconegut pels altres, de conflictivitat amb l’entorn, estrès continuat, dependència de tercers, fracàs escolar, inexperiència laboral, perdre l’esperança… Per no parlar del que viuen les persones sense papers, permanentment amb l’amenaça d’anar a petar al CIE o de ser retornades al seu país. Molts immigrants viuen separats permanentment de la gent que estimen, o en condicions de treball que els fan sentir humiliats, poc reconeguts, o com una peça d’un engranatge sense identitat pròpia. La gent necessitem estimar i ser estimats, i gaudir de la vida.

Relacions entre persones

D’aquí es desprèn que la forma com nosaltres ens relacionem amb aquestes persones és molt important, si volem incidir en alguna cosa més que en la qualitat de la seva alimentació. ¿Com són les nostres ajudes i quines conseqüències tenen per a les famílies que ajudem? ¿Acollim o senzillament controlem? ¿Fem la gent depenent de nosaltres o promovem la seva autonomia? ¿Què fem perquè la gent se senti valorada i acompanyada, sigui lliure, creativa, tingui la formació que necessita, treballi en millors condicions, se senti útil?

Incidir en les causes dels problemes: fer política

No ens en sortirem si, a més a més d’ajudar la gent, no anem al fons de la qüestió. ¿Com podem fer perquè la feina es distribueixi millor, perquè les persones immigrants obtinguin permisos de treball, perquè les escoles públiques tinguin els mitjans que necessiten, perquè les condicions de treball siguin dignes per a tothom, perquè l’atenció sanitària sigui de qualitat, perquè les nostres entitats siguin més inclusives del que són; perquè el dret constitucional a l’habitatge i al treball siguin una realitat? Grans objectius, que semblen ben difícils d’obtenir i que passen ineludiblement per la política, a la qual sembla que molta gent ha renunciat. Cal recordar, a més, els èxits de la PAH, un dels quals –i no el menor– és el de retornar la dignitat a les persones que són llançades de casa seva, al marge que la reivindicació concreta s’hagi assolit o no. I ho fan implicant-les en la lluita.

Ajudar amb el cap i el cor

De vegades penso que ens convindria distingir entre les necessitats objectives de les persones i l’ansietat que ens crea a nosaltres el patiment de l’altre. Una ansietat que ens fa donar respostes que satisfan la inquietud de sentir-nos solidaris, però que no són sempre les que farien falta.

Està bé que la pobresa ens toqui el cor, però també ens hauria de tocar el cap. Per posar en el centre de la nostra ajuda la necessitat de l’altre i del seu entorn i per pensar en termes d’eficàcia i d’eficiència. La logística en alguns ajuts no és un tema menor. Els problemes no se solen resoldre per donar només allò que ens sobra ni per donar la resposta de la immediatesa. No podem eludir el nostre compromís econòmic, d’esforç i de temps que es requereixi.

Reflexionar sobre la pobresa

La gent que fa un treball de trinxera amb les persones que pateixen la pobresa i la marginació es troba sovint amb situacions que descol·loquen: el patiment de la gent, la impotència de no poder resoldre qüestions, sinó molt sovint només escoltar i acompanyar; el mal humor de la gent (que sigui pobra no la fa especialment amable, per més que de vegades nosaltres ens afigurem els pobres com una corrua de gent agraïda per la nostra dedicació). Davant d’aquestes situacions, tant professionals com voluntaris correm el risc d’endurir-nos, de blindar-nos, de jutjar els altres, o de lligar-nos emocionalment a algunes persones. Hi ha dues coses que potser ens ajudarien a evitar-ho.

  • Compartir aquesta realitat que veiem amb l’Evangeli a la mà. Educar-nos la fe i la mirada i trobar la manera de fer arribar allò que vivim a la nostra comunitat. O senzillament reflexionar-hi en grup, si no som cristians.
  • Formular positivament, en propostes assumibles per les administracions públiques, les necessitats que detectem. Ens queixem i rondinem, però ens costa molt més contribuir a la millora.

Mercè Solé

Riquesa energètica

La causa de la pobresa energètica és exactament la seva antagonista: la riquesa energètica. Riquesa insultant i consentida de les grans companyies de serveis bàsics, que s’han enriquit desmesuradament amb la permissivitat, o més aviat, complicitat, dels governs. Fixeu-vos que no dic del govern en singular, perquè aquesta situació s’ha anat teixint de forma esgraonada des de fa anys. I s’ha consolidat escanyant els ciutadans lentament, amb pujades progressives i calculades, i bombetapromovent «beneficiaris» polítics amb noms i cognoms, fent-los “consellers de les companyies”, i que continuen estant a les xarxes de poder i decidint tant o més que els qui governen. Insultant és també veure com, amb altivesa, tracten els qui protesten de “radicals” o d’“antisistema”. Radicals? No és radical tantes famílies que passen fred perquè no poden engegar la calefacció que un dia van poder pagar, o que s’han quedat sense llum perquè el rebut, un servei bàsic, és un luxe? En definitiva, amb la darrera pujada de preus, ens han rematat a tots plegats. No n’hi havia prou amb la bombolla immobiliària, que l’energia ja és un altre luxe. Perquè els preus no tenen res a veure amb els costos: és mera especulació, calculant fins a on poden arribar a escanyar-nos a tots.

Maria-Josep Hernàndez

Comentari al llibre de l’Oriol Xirinachs: “Tornem Jesús als pobres” (2)

Aquest article és la continuació del que es va publicar a l’anterior numero de la revista, comentant l’interessant llibre d’Oriol Xirinachs: Tornem Jesús als pobres.

En l’article anterior comentava que al meu entendre Oriol Xirinachs separava tornem-jesus-als-pobresmassa “el món dels pobres del nostre món”, exposava la problemàtica de definir qui són els pobres i què vol dir evangelitzar.

Oriol m’ha respost als meus comentaris, remarcant que el llibre parteix de l’experiència de relació amb uns pobres concrets, d’un grup concret de cristians que han fet les seves limitades reflexions. També em recordava que la seva perspectiva no és ni acadèmica, ni exhaustiva, sinó el mostrar una preocupació fonamental d’aquest grup sobre el dret que tenen aquest pobres concrets de conèixer a Jesús, que dóna i pot donar sentit i joia a les seves vides.

Continuo doncs amb el comentari plantejant la qüestió del subjecte evangelitzador: nosaltres, Jesús, les comunitats i tota l’Església.

4. Qui evangelitza?
Si els pobres són Crists anònims com diu l’Oriol (planes 38-39), són ells els que ens evangelitzen i per tant cal escoltar-los, acollir els seus gests i actituds, com les que vénen de la persona que pateix i ens invita a viure la joia, a donar sentit a la nostra vida. Així doncs, no ens hem de preocupar tant si nosaltres “evangelitzem” sinó si sabem rebre l’evangelització provinent dels pobres. A més, ens cal captar com les nostres pobreses ens estan evangelitzant, gràcies a la llum que ens ofereixen els pobres. La seva existència i les nostres debilitats i les de les persones dels nostres entorns ¿no són l’ocasió per trobar Jesús i a través d’ell sentir-nos perdonats, estimats pel Pare-Mare?

Per tant, els autèntics subjectes de l’evangelització són els pobres (Capítol “¿Els pobres ens evangelitzen?”, planes 44-45) és a dir, tothom. Tots tenim Crist a dins. El que es produeix en els nostres encontres humans és un intercanvi evangelitzador, una correspondència, una reciprocitat, sempre variable, que beneficia a les dues parts sempre.

Segons l’autor els pobres tenen dret a conèixer i poder “viure els valors que ens transmeten, des del fonament darrer que ens permet trobar-hi tota la riquesa i plenitud que són els que nosaltres afirmem trobar en Jesús” (plana 45). Però, que no el capten el fonament? Potser alguns sí i altres no. Però, ens pertoca a nosaltres donar-lo o més aviat descobrir-lo entre tots? Potser nosaltres no estem prou evangelitzats per oferir aquest fonament i encara hem de caminar per deixar-nos humilment portar vers Ell, que segueix estant en els pobres i en les nostres pobreses.

5. De qui és Jesús?
¿On trobem que Jesús està fent alguna cosa per mi?, com diu l’Oriol. Em sembla que en els pobres i en totes les persones en tant i en quant són pobres.

Jesús ja és dels pobres. Està en ells. L’acció de tornar Jesús als pobres és lloable i s’entén, a partir del cert segrest que ha sofert Jesús per part dels “benestants”. Però, ¿aquest Jesús segrestat és Jesús? L’autèntic Jesús el trobarem en els pobres, en les debilitats nostres i de tothom i de manera transparent en la vida dels exclosos. Per tant en aquests sentit no cal tornar-los Jesús, sinó més aviat acollir l’amor de Jesús que ens crida i ens atrau des dels pobres.

6. La pobresa de l’Església
Una qüestió en la que no es fa suficientment cabal és en el procés lent de “marginació” que sofreix l’Església en la nostra societat individualista i materialista. L’Església ha anat perdent influència, com havia de ser. Aquest fet, juntament amb la incapacitat per adaptar-nos als canvis accelerats, i el no saber com transmetre el missatge de l’evangeli, són debilitats que ens apropen realment als pobres.

L’autor admira Jesús com es relaciona amb la gent, com comparteix el dolor del necessitat i el fa participar de la seva joia, com compta amb la fe de l’altre en el signe curatiu i es pregunta com ho hauríem de fer nosaltres com Ell i reconeix la nostra feblesa i la nostra ignorància i inhabilitat.

Us recomano la lectura del llibre, i utilitzar-lo, rellegint els textos que ofereix i responent als qüestionaris que tant a nivell personal com de petit grup, ens poden fer molt de bé.

Quim Cervera

Vegeu comentari de Josep Lligadas

 

Els pobres i l’evangelització

tornem-jesus-als-pobresAquesta revista vol, entre altres coses, fomentar el debat sobre els temes importants de la vida política, social i eclesial. De manera que crec que serà una bona cosa oferir aquí un parell de reflexions a propòsit de l’article que va publicar el Quim Cervera a l’últim número de la revista, titulat “Comentari al llibre l’Oriol Xirinachs: Tornem Jesús als pobres”. L’article és només la primera part del comentari-crítica que continua en un segon article que es publica en aquest mateix número, i que jo no he llegit encara. Però els dos punts que voldria debatre estan molt clarament formulats en l’article del número anterior.

Qui són els pobres. Diu el Quim: “Al meu entendre no crec que hi hagi una frontera massa clara entre nosaltres i els pobres… De fet tots tenim les nostres pobreses, i fragilitats”. Evidentment, és cert que tots tenim les nostres pobreses i fragilitats, però deduir d’aquí que no hi ha una frontera massa clara entre nosaltres i els pobres és una trampa que de fet el que aconsegueix és diluir la brutal realitat de la pobresa enmig nostre i en el món sencer. Entre jo i una persona que viu al carrer, o un refugiat, o un pres, o una mare soltera sense cap suport familiar, hi ha una diferència abismal. I també hi ha una diferència abismal entre jo i una família en la qual ningú no té feina i han de viure de la pensió dels avis o de Càritas. I crec que és fonamental donar tota la visibilitat a aquestes duríssimes situacions, sense diluir-les.

Què és l’evangelització. Diu el Quim: “Estar al costat, acompanyar, tirar endavant accions contra la injustícia social, ¿realment creiem que a tot això li manca alguna cosa per ser realment evangelització?”. No sé què en deu pensar l’autor del llibre, però jo crec que aquesta frase pretén tombar tot el missatge que l’Oriol Xirinachs ens vol transmetre. Responc a la pregunta del Quim: sens dubte, aquestes accions d’humanitat són evangelització, però no ofereixen tota la riquesa que l’anunci de l’Evangeli comporta. Per tant, sí, els manca alguna cosa. Però no els hi manca perquè el “manual del bon evangelitzador” ho digui, o perquè formi part de l’“imaginari clerical” sinó perquè els pobres tenen dret que se’ls ofereixi tot l’Evangeli. És a dir, tenen dret que se’ls parli de Jesucrist i de tot el que Jesucrist pot significar per a ells. No és que, quan jo visito un pres, em senti obligat a parlar-li de Jesucrist, vingui o no vingui a tomb. Sinó que si Jesucrist és important per a mi, i si estic convençut que Jesucrist és un do de vida sobretot per als pobres, jo, si veig que aquell pres serà més feliç si coneix aquesta Bona Nova, miraré de transmetre-l’hi. La meva dona m’ha comentat més d’un cop, amb dolor, que quan treballava d’assistent social va estar acompanyant una dona malalta greu de sida, i ella veia clar que aquella dona podia ser receptiva al coneixement de Jesucrist i que aquest coneixement la podia fer més feliç en aquella situació dolorosa, però per vergonya i per por de fer proselitisme no va ser capaç de dir-n’hi res…

Josep Lligadas