Aporofòbia? “No, lo siguiente!”

Odio aquesta expressió, però em dóna la sensació que l’aporofòbia ha quedat superada per la discriminació i la impunitat. Un increment de la violència larvada en una ciutat que vol ser aparador i no espai de convivència. Ploro per la Barcelona que estem construint entre tots plegats!

En dos dies, dues experiències m’han fet pensar que el rebuig al pobre ja no queda en la invisibilització, en no voler veure’l, en fer com si no hi fos, perquè ens molesta la seva presència. La por ha estat substituïda per l’atac, per creure’s amb la força de fer-los mal, de bloquejar qualsevol possibilitat de què persones vulnerables visquin (o malvisquin) entre nosaltres…

Sota de casa fa mesos que hi viu un home asiàtic, en el que era l’entrada d’una caixa d’estalvis, tancada per la crisi financera. Aquesta setmana passada un matí tota la vorera davant d’on jau, va aparèixer ruixada amb oli. Ben perillós per a ell, per a qualsevol vianant… I una manifestació clara que algú no el volia allà… L’anonimat covard de prendre la “justícia” (millor, la injustícia) en la foscor de la nit, d’amagat el protegia… Potser algú dels que han verbalitzat que tenir-lo a baix devalua el preu dels pisos de l’escala… Ho he sentit dels llavis de persones que hi viuen des de fa més de quaranta anys i que probablement mai no es traslladaran, ni que sigui per qüestió d’edat. Els criteris del mercat, les trampes de l’especulació se’ns colen per tots els porus. Duríssim! Són els meus veïns, la gent amb qui fa anys que em creuo a l’escala, ens saludem, són amables i educats…

Just l’endemà em diuen que en un centre per a persones sensellar de Ciutat Vella han posat alguna mena de silicona en el pany de manera que no puguem entrar, ni els residents ni els voluntaris. Quina falta de misericòrdia, fer que no tinguin lloc on aixoplugar-se sis homes!

D’alguna manera sembla que la impunitat es té garantida… La mateixa dels Salvini o dels dirigents de la UE, quan no obren els ports als vaixells que salven vides al Mediterrani! La mateixa del govern Sánchez quan fa retorns en calent a la tanca de Melilla! El mateix desvergonyiment dels líders de Vox quan proclamen que volen canviar les concertines per un mur de 6 metres a la frontera que així no es faran mal qui intenti saltar-la… però és clar, tampoc no la creuaran…

I amb aquests testimonis de les altes esferes del poder, els meus conciutadans deuen creure’s en el dret de decidir qui pot dormir i on… O millor, que no dormin perquè la visió de pobres, de persones vulnerables ens molesta… Espero, que com alguns dels “prohoms” esmentats, no s’emparin en un rosari i en una lectura dels Evangelis que no s’assembla gens a la Bona Nova de l’amor i de la preferència de Jesús pels pobres que a mi em mou i m’interpel·la.

Maria Antònia Bogónez Aguado

L’Hospital de Campanya Santa Anna. El sentit d’una iniciativa

Quan heu viatjat per alguna ciutat d’Europa segur que us heu trobat alguna vegada una vella església gòtica reconvertida en sala d’exposicions, cafeteria, floristeria o saló de desfilades de moda. A Amsterdam, per exemple, ho podeu trobar. La secularització, el decreixement del nombre de fidels i de preveres ha urgit els responsables d’aquelles diòcesis a treure un rendiment econòmic amb el lloguer o venda de les esglésies sense feligresos per a poder subvenir al cost d’altres necessitats, com el manteniment d’altres esglésies i edificis d’ús pastoral o el sosteniment dels preveres grans.

En el Congrés internacional de pastoral de les grans ciutats celebrat a Barcelona el 2014 es van plantejar dues grans orientacions de cara a la reorganització de les parròquies de centre ciutat: Cal passar del territorial al cultural i del racional al simbòlic. És a dir, les parròquies del centre de la ciutat ja no es poden regir pel criteri de la territorialitat (atendre als feligresos del propi territori) en part perquè en moltes d’elles no hi ha habitants donat que tot és ple d’hotels, restaurants, bars, grans magatzems i cinemes i botigues, i perquè avui dia tothom tria a quina església vol assistir en funció de com s’hi desenvolupa la litúrgia o altres serveis. La parròquia de centre ciutat s’ha d’especialitzar en atendre un interès cultural –els universitaris, els llatins, els artistes, els esportistes, els joves de les diverses tribus urbanes…– o una necessitat social (els refugiats, els vells que viuen sols, els qui dormen al carrer). I d’altra banda en aquesta renovació de la parròquia de centre ciutat hi pot tenir el seu paper la importància del valor simbòlic del tipus d’activitat que s’hi realitza. Hi ha un missatge que també es transmet amb la força icònica dels signes.

Aquest és el sentit de la iniciativa que des del gener del 2017 es va posar en marxa a l’Hospital de Campanya Santa Anna, just darrera el Hard-Rock Cafe de la plaça Catalunya. Abans que el conjunt gòtic de l’església i claustre de Santa Anna esdevingui merament un part temàtic per a turistes (gran repte d’altres temples emblemàtics de la ciutat, per cert) o que en un futur hagués de compartir la sort d’aquelles esglésies “dessacralitzades” d’Europa, ens va semblar adient seguir, entre d’altres, les dues orientacions del congrés abans mencionat.

Les circumstàncies d’una forta onada de fred i la preocupació compartida per les diverses institucions dedicades als qui viuen al carrer al Raval i al Gòtic (Arrels, Vincles, Dit i Fet, Germanetes de l’Anyell, entre d’altres) van forçar l’obertura de Santa Anna per acollir els qui en aquells dies no tenien aixopluc. Amb aquesta intenció es van preparar dotze llits a l’antiga sala capitular que la primera nit ja va quedar desbordada. A la quarta nit ja eren unes vuitanta persones les que dormien ocupant excepcionalment tots els bancs de la nau central.

Val a dir que la ràpida intervenció de Càritas de Barcelona i també, una mica més reticents, dels serveis socials de l’Ajuntament, va fer que a la setmana vuitanta persones fossin ateses per un equip de treballadors socials que les van derivar cap a albergs, pisos de Càritas o altres indrets. Els responsables de Càritas van copsar que calia salvar el carisma de la iniciativa. En efecte, passat el primer moment d’improvisació, l’Hospital de Campanya Santa Anna es configura no pas com un dormitori nocturn, ni com un menjador, sinó com un casal on de dia s’hi acull, per escoltar i orientar les persones que dormen al carrer i no tenen on anar de dia.

De fet es dedica als acollits un vint-i-cinc per cent de l’espai “sagrat”. Es a dir la capella de la Pietat (entrant a la dreta) amb capacitat per a unes seixanta persones assegudes, on s’hi serveixen cent vint esmorzars –només esmorzar– per torns i on un equip de cent trenta voluntaris i voluntàries, en torns setmanals de tres hores fan possible l’acolliment i el diàleg.

Hi ha també, com suggeria el congrés de pastoral de les grans ciutats, un missatge i un valor simbòlic en el fet de col·locar els pobres en una part de l’espai sagrat: potser amb una mentalitat cartesiana hem separat massa la litúrgia de la caritat, fins al punt que la societat ja no percep la vinculació de les grans iniciatives de caritat amb la vivència cristiana que les sosté. Per dir-ho ràpid, a l’Hospital de Campanya Santa Anna entrem tots –acollits, voluntaris i feligresos– per la mateixa porta i seiem tots a la mateixa taula que, ordenadament i fent cada cosa al seu temps i amb el context propi, esdevé taula de menjar i de conversa, taula d’orientació professional, i taula de la Paraula i de l’Eucaristia compartida.

Xavier Morlans

Un llibre per pensar, un llibre per pregar

Els pobres salvaran el món. Oriol Xirinachs. Barcelona: CPL 2017

Un llibre excel·lent per la seva mirada sobre la pobresa. Esperar que els pobres salvin el món sens dubte resulta revolucionari. Més aviat tendim a pensar que el món el salvarem nosaltres o la gent que té poder, diner o capacitat. Perquè… dels pobres, ¿què se’n pot esperar? Però la pobresa ens canvia el nord, ens inquieta, ens recorda allò que no funciona i sobretot ens fa entendre molt millor un Evangeli que fa protagonistes de la confiança de Déu als més humils.

Pregàries de tot l’any. Oriol Garreta. Barcelona: CPL 2017

L’Oriol Garreta té el costum de fer pregàries per a les reunions dels grups de revisió de vida dels quals és consiliari, a l’ACO, a la JOC o a la parròquia. I també per als fulls parroquials de les comunitats de les quals ha estat rector. Un munt de material molt pràctic, molt arrelat a la vida, amarat de la litúrgia que l’Església celebra. Està molt bé per aprendre a pregar, està molt bé per iniciar qualsevol reunió.

 

 

Mercè Solé

Des de Càritas, amb humilitat

Em demanen des de la direcció de L’Agulla que escrigui sobre el que representa per a mi haver acceptat la direcció de Càritas Anoia Segarra. He acceptat la proposta de fer aquest article, tot i que fa poc temps que he assumit aquesta responsabilitat, com una bona oportunitat per parar a pensar davant del risc de deixar-se portar per la immediatesa i l’activisme.

El primer que m’ha aportat l’entrada activa a Càritas ha estat un canvi de mirada; com a conseqüència d’aquesta nova mirada se’m plantegen nous interrogants i nous reptes, i tot plegat em fa ser més crítica, i em porta a una actitud de reclam de canvi en la vida de l’Església.

Un canvi de mirada

Fins ara, per la meva feina com a professora en un institut de secundària i per la meva militància en moviments i partits d’esquerra, considerava que tenia una visió crítica i complerta de la realitat i de les possibles alternatives. L’entrada a Càritas m’ha fet veure una realitat més complexa i més descarnada.

L’anàlisi de les diferents situacions en què es troben les persones que truquen a la porta de Càritas, i la recerca de respostes i alternatives, m’ha posat en evidència una societat cada cop més dual, on per una banda hi ha una part que va trobant resposta a les seves necessitats i que té diferents oportunitats per tenir “èxit”, i per una altra un col·lectiu que cada cop té més dificultat per aconseguir els mínims per poder dur una vida amb dignitat.

També ha fet que m’adonés del desconeixement que tenim des de la societat de l’èxit, de la realitat dels altres col·lectius, desconeixement que és inconscientment voluntari; es coneix o se sap que hi ha una bona part de persones que no poden compartir els beneficis d’una societat desenvolupada com la nostra, malgrat viure a la nostra ciutat, però no en volem saber més. La pobresa no es vol veure, no fos cas que ens interpel·lés.

Igualment el coneixement més proper d’aquesta realitat fa que canviï la meva lectura del discurs polític. Cada cop més trobo que moltes de les decisions que es prenen des dels diversos nivells de gestió, afavoreixen sempre els sectors que ja ho tenen tot bastant a favor i no arriben als col·lectius que més ho necessiten.

Com no podia ser d’altra manera, també m’ha fet canviar la meva mirada, la meva vivència de la pròpia fe, que tot i que continua sent una fe plena de dubte, em fa pensar que és possible avançar cap una humanitat més digna i em fa augmentar l’esperança amb totes les persones que treballen amb aquest objectiu.

Noves necessitats, nous reptes, nous interrogants

El coneixement de la realitat concreta de la nostra Càritas ens parla de canvis. Aquests darrers anys es pot parlar d’una disminució en el nombre de demandes en relació a les necessitats més immediates, però es constata una situació de cronificació vinculada a la dificultat d’aconseguir treball, deguda sovint a la falta de formació. És en aquest punt on prenem més consciència de la distància que hi ha entre les ofertes de formació que es proposen des dels serveis públics i el punt de partida de les persones que hi haurien de poder accedir.

Aquesta constatació ens demana repensar quin ha de ser el nostre paper i plantejar-nos un treball que vagi més enllà de la resposta immediata, hem d’aprofundir en quin ha de ser l’acompanyament que fem per ajudar a afavorir l’autonomia i l’assoliment d’una situació personal que permeti la incorporació al treball o a la formació especialitzada.

Tot plegat ens genera moltes preguntes: tenim capacitat per donar resposta als nous reptes? Potser hauríem de fer més projectes d’economia social? Amb quins altres agents podem treballar?…

Reclam de canvi en la vida de l’església

En darrer lloc voldria assenyalar que aquest temps d’estada a Càritas m’ha permès conèixer més a fons el discurs i el treball del conjunt de Càritas i m’ha fet sentir que pertanyo a un col·lectiu amb el qual m’identifico i amb el qual puc comptar tant en el treball per elaborar millors respostes, com en el suport al treball del dia a dia, sobretot a través dels estudis i la formació que realitzen.

Contràriament a aquest sentiment de pertinença a un col·lectiu que ajuda a créixer, em sento una mica allunyada de la vida de l’església institució i del seu discurs. En primer lloc he pres consciència de la debilitat de les parròquies i de la dificultat de compartir un llenguatge que ens acosti a més col·lectius i permeti fer créixer la vida comunitària. Aquest és un reclam que se’m planteja perquè penso que l’acció de Càritas ha de ser una acció que surti de la comunitat. Aquest és un altre gran repte.

“Qui vulgui viure amb dignitat i plenitud no té un altre camí que reconèixer l’altre i buscar el seu bé” (Papa Francesc).

Montserrat Roca Tort

Posar en valor la prevenció

Diuen que el valor d’una societat es mesura en la forma com tracta les persones més vulnerables. Doncs ja es veu que la nostra crea moltes vulnerabilitats. Algunes no són pas noves i potser ens han romàs invisibles o senzillament hi som poc sensibles: són les causades pels efectes perversos d’una forma de vida consumista i poc respectuosa amb els pobles i amb la natura. Els qui les pateixen són lluny… fins que no poden continuar vivint en aquestes condicions i arriben a les nostres fronteres.

Les altres, en un estat del benestar poc consolidat i una crisi econòmica que ha recaigut en les rendes més baixes, van eixamplant la desigualtat social de forma alarmant. Algunes d’aquestes vulnerabilitats són evidents i immediates com la precarietat laboral o la pèrdua de l’habitatge. A la pèrdua de poder adquisitiu, de feina o la incapacitat de mantenir el lloguer o la hipoteca, s’hi suma l’efecte de les retallades, que sol tenir conseqüències a llarg termini.

La duresa de les condicions de vida de molts dels nostres veïns i veïnes ha reclamat mesures imprescindibles i costoses per donar resposta a necessitats peremptòries. Al costat d’aquesta atenció a persones i famílies, però, caldria adoptar mesures preventives. El problema de la prevenció, però, és que és cara i que els seus efectes són difícils de mesurar. Però faríem bé de preguntar-nos: ¿Quina pensió cobraran les persones que no han pogut cotitzar per viure en situació constant d’atur o en l’economia submergida? ¿Quin tractament farà falta als infants que ara necessitarien un servei d’educació precoç i no el poden rebre per les retallades? ¿Quins efectes té l’augment de la ratio a classe a les escoles? ¿Quines fractures socials estem creant amb el rebuig als immigrants i als refugiats?

Preguntes incòmodes, però necessàries.

Lluitar contra la pobresa: més enllà de donar coses

2-pobresaLa pobresa econòmica viscuda un dia rere l’altre té uns efectes corrosius sobre les persones, que van molt més enllà de la necessitats bàsiques, d’alimentació i d’habitatge. La precarietat sostinguda i cronificada pot ser un abocador cap a la marginació. Pot ser causa de manca de confiança en un mateix, de no sentir-se reconegut pels altres, de conflictivitat amb l’entorn, estrès continuat, dependència de tercers, fracàs escolar, inexperiència laboral, perdre l’esperança… Per no parlar del que viuen les persones sense papers, permanentment amb l’amenaça d’anar a petar al CIE o de ser retornades al seu país. Molts immigrants viuen separats permanentment de la gent que estimen, o en condicions de treball que els fan sentir humiliats, poc reconeguts, o com una peça d’un engranatge sense identitat pròpia. La gent necessitem estimar i ser estimats, i gaudir de la vida.

Relacions entre persones

D’aquí es desprèn que la forma com nosaltres ens relacionem amb aquestes persones és molt important, si volem incidir en alguna cosa més que en la qualitat de la seva alimentació. ¿Com són les nostres ajudes i quines conseqüències tenen per a les famílies que ajudem? ¿Acollim o senzillament controlem? ¿Fem la gent depenent de nosaltres o promovem la seva autonomia? ¿Què fem perquè la gent se senti valorada i acompanyada, sigui lliure, creativa, tingui la formació que necessita, treballi en millors condicions, se senti útil?

Incidir en les causes dels problemes: fer política

No ens en sortirem si, a més a més d’ajudar la gent, no anem al fons de la qüestió. ¿Com podem fer perquè la feina es distribueixi millor, perquè les persones immigrants obtinguin permisos de treball, perquè les escoles públiques tinguin els mitjans que necessiten, perquè les condicions de treball siguin dignes per a tothom, perquè l’atenció sanitària sigui de qualitat, perquè les nostres entitats siguin més inclusives del que són; perquè el dret constitucional a l’habitatge i al treball siguin una realitat? Grans objectius, que semblen ben difícils d’obtenir i que passen ineludiblement per la política, a la qual sembla que molta gent ha renunciat. Cal recordar, a més, els èxits de la PAH, un dels quals –i no el menor– és el de retornar la dignitat a les persones que són llançades de casa seva, al marge que la reivindicació concreta s’hagi assolit o no. I ho fan implicant-les en la lluita.

Ajudar amb el cap i el cor

De vegades penso que ens convindria distingir entre les necessitats objectives de les persones i l’ansietat que ens crea a nosaltres el patiment de l’altre. Una ansietat que ens fa donar respostes que satisfan la inquietud de sentir-nos solidaris, però que no són sempre les que farien falta.

Està bé que la pobresa ens toqui el cor, però també ens hauria de tocar el cap. Per posar en el centre de la nostra ajuda la necessitat de l’altre i del seu entorn i per pensar en termes d’eficàcia i d’eficiència. La logística en alguns ajuts no és un tema menor. Els problemes no se solen resoldre per donar només allò que ens sobra ni per donar la resposta de la immediatesa. No podem eludir el nostre compromís econòmic, d’esforç i de temps que es requereixi.

Reflexionar sobre la pobresa

La gent que fa un treball de trinxera amb les persones que pateixen la pobresa i la marginació es troba sovint amb situacions que descol·loquen: el patiment de la gent, la impotència de no poder resoldre qüestions, sinó molt sovint només escoltar i acompanyar; el mal humor de la gent (que sigui pobra no la fa especialment amable, per més que de vegades nosaltres ens afigurem els pobres com una corrua de gent agraïda per la nostra dedicació). Davant d’aquestes situacions, tant professionals com voluntaris correm el risc d’endurir-nos, de blindar-nos, de jutjar els altres, o de lligar-nos emocionalment a algunes persones. Hi ha dues coses que potser ens ajudarien a evitar-ho.

  • Compartir aquesta realitat que veiem amb l’Evangeli a la mà. Educar-nos la fe i la mirada i trobar la manera de fer arribar allò que vivim a la nostra comunitat. O senzillament reflexionar-hi en grup, si no som cristians.
  • Formular positivament, en propostes assumibles per les administracions públiques, les necessitats que detectem. Ens queixem i rondinem, però ens costa molt més contribuir a la millora.

Mercè Solé