José Viladecans, amic de L’Agulla, ha publicat un poemari en català i castellà que porta per títol Llum sobre Belén / Llum dalt de Betlem, i ens l’envia perquè el difonguem. El llibre està publicat en paper per Libros Pneuma, Osca 2021, però també és d’accés lliure per internet. Aquí el teniu, podreu obtenirlo clicant aquest enllaç.
País barroc. Raül Garrigasait. L’Avenç: Barcelona, setembre de 2020.
Un preciós recull de petites i molt diverses reflexions que tenen com a eix principal el Solsonès: el paisatge, la gent, la memòria, la cultura, la tradició. Però també el llenguatge, la filosofia, la música. M’ha encantat trobar-hi molts punts en comú amb els meus interessos: des del Santuari del Miracle i tot el que l’envolta, a l’interès per a música, pels clàssics grecs i per la cultura alemanya. És com si en Raül Garrigasait em tornés, aprofundits, els petits tastets que al llarg de la vida he anat fent en aquests àmbits.
Us el recomano.
Mercè Solé
Del 8 al 10 de novembre al Miracle. Amb David Jou, Maria Sevilla, Olga Nicolau i Ramon Ribera-Mariné.
Una proposta per fer-nos ressonar de la mà de dos poetes un clàssic de la 
literatura hebrea, el llibre dels Salms, que en néixer portem tots a les entranyes; més enllà del seu valor religiós, és una poderosa eina per expressar i elaborar els nostres sentiments més profunds, i per admirar la saviesa i la tècnica dels antics.
Menaran el present taller Ramon Ribera-Mariné, monjo i biblista, David Jou, poeta i físic, Maria Sevilla Paris, poetessa i filòloga, i Olga Nicolau, monja, economista i biblista. Aquí en teniu el programa.
Mercè Solé
Mechthild von Magdeburg (1210-1282) –nascuda en el confort d’ un castell i educada en el si de la seva família, noble, i d’una gran cultura–, de ben jove renegà del luxe burgés en el que no s’hi pot trobar, n’està convençuda, la veritable felicitat. Profundament religiosa, coneixedora de la Bíblia, bona lectora de la literatura poètica i cavalleresca de la cort i a la vegada humil, en la mesura en què confessa ser una dona sense estudis.
Pels voltants de 1250, animada pel seu confessor, va començar a escriure la seva important obra en set volums, La llum emana de la divinitat. No era la seva voluntat destacar en el camp de la literatura, sinó donar a conèixer amb tota fidelitat la paraula rebuda de Déu; fidel perquè se sent absolutament dependent d’Ell, motiu pel qual es veu incapaç d’interpretar lliurement la paraula divina. El seu estil és profètic, com ho va ser la seva obra en ser la primera autora que va escriure en la llengua del poble. La seva obra tracta de temes de teologia, a vegades difícils d’entendre, i per això recomana que es llegeixi nou vegades per comprendre el seu contingut. Aquests temes són la Trinitat, l’amor misericordiós de Déu, referències a l’escatologia i als sagraments… També a la fe, i quan ho fa, utilitza un llenguatge de gran força poètica que invita al fervor. No hi va faltar la crítica a l’Església, per la qual cosa es va veure obligada a refugiar-se en el convent Helfta, del Císter, on se li va encomanar l’educació i formació de monges cistercenques més joves. Profètica, perquè se la pot considerar precursora de moviments femenins posteriors, que donarien els seus fruits. Amb tot, i com passa amb altres autores, és una de les figures literàries més desconeguda del segle XIII. ¡Dona havia de ser!
Matilde és una d’aquelles dones que, com Hroswitha de Gandersheim (+1002) Hildegarda de Bingen (+1179), Caterina de Siena (+1380), Juliana de Norwich (+1416), Christine de Pizan (+1430) i més tard Isabel de Villena (+1513) o la mateixa Teresa d’Àvila (+1582), entre moltes altres, són un clar i constructiu exemple de la contradicció entre els discurs públic i teològic, carregat de tòpics, sobre les dones i l’experiència personal de Déu de cada una d’elles, que constitueix el seu fonament i la seva identitat, manifestada no sols en la seva vida sinó també en la seva obra escrita, entre poesia, teatre, epistolaris, diaris o tractats teològics i espirituals.
Als 20 anys, la jove Matilde abandona la comoditat de la casa paterna, i buscant el camí de la pobresa va ingressar en una comunitat beguina de la ciutat de Magdeburg. Una decisió que respon a la crida de l’Evangeli, perquè una vida lliurada al luxe i a la vanitat dels salons no té res a veure amb el missatge de Jesús. Coneix la poesia trobadoresca, li agrada, i és capaç de transformar l’amor passional que canten els poetes en un profund amor a Déu. No és un amor buit, sinó un que li exigeix conèixer i viure amb els més pobres i marginats. Plena d’aquest amor, estima cada persona sense límits ni restriccions, amb el desig de transformar la realitat i es compromet a trobat un lloc millor per als més desheretats. Un desig de canvi que no li ha nascut espontàniament, sinó que ha anat creixent des dels dotze anys, quan es va comprometre a ajudar sempre els més pobres. Una manera de dir que l’experiència del sagrat no es deixa tancar en una pregària cega, sinó que és com una crida a l’acció transformadora. És l’experiència de les beguines, que fixen la seva mirada allà on la misèria ni tan sols permet ser persona, allà on és més necessari que ressoni la paraula de Déu.
No és, de cap manera, una fugida del món, ni del seu cos. Cal tenir bona salut, necessària per fer front a totes les necessitats. No és partidària, doncs, d’un ascetisme fanàtic, que és un risc per a la vida de cos i ment. Està convençuda que un monjo o una monja, si passa gana, no pot cantar bé, ni estudiar amb profit, ni estar atent als propis defectes. Té els ulls fixats en el cel i els peus ben arrelats a la terra, amb una mirada compromesa amb les persones que hi ha al voltant seu.
Si tinguéssim temps per llegir la seva obra potser pensaríem que estem davant d’un text d’una autora actual. Un text que ens enfrontaria a nosaltres mateixos, i posaria interrogants sobre la nostra manera d’entendre el missatge cristià; i ens posaria també davant d’una mística forjada en la riquesa de la diversitat i en les diferents maneres d’entendre la vida, segons la situació en què viu cadascú, la terra o el país i la seva idiosincràsia. La història està plena d’exemples de persones que, atentes a la crida de Déu i amb els ulls ben oberts, busquen viure de tal manera que són capaces de transformar el món. Nosaltres volem ser d’aquests…
Roser Solé Besteiro
Passàvem de puntetes pel destí
i esdeveníem orfes dels dies.
Una por antiga
reeixia
i no ens deixava alçar el vol.
Sense paraules
els pètals es desprenien
plàcidament
amb la mirada.
Però mai vam predir
que negar la primavera
no serveix per silenciar-la.
No ho vam predir
i les llavors
van restar amatents.
I encara avui hi són,
i la pluja, l’olor de terra molla i l’escalfor del sol
ens recorden
que no hi ha una, sinó moltes primaveres.
Maria-Josep Hernàndez
Si no ets tu mateix,
si no t’has capbussat fins ben al fons
de les teves llums i les teves tenebres,
¿què aportaràs al diàleg?
Tòpics, ressons, refregits, frases fetes,
una caricatura de tu mateix i de l’altre.
Si no t’has compromès a fons,
si no has escoltat molt i callat molt,
si no has pensat cada paraula de l’altre
i no has viscut cada paraula teva,
¿què podràs dir que valgui una mica?
“Diàleg”, et diuen: i la idea t’agrada;
però, diàleg ¿entre què i què?
Si ja d’entrada demanes a l’altre
que renunciï a les seves certeses,
¿quina claror n’obtindràs?
Que cregui, que parli!
Esforça’t a escoltar i desviu-te per respondre:
de mica en mica comprendràs on cremen els problemes,
on són els misteris,
per on fugen, com cérvols, les respostes.
David Jou
“Poemes de ciència i fe”
Viena Edicions 2013
Un dia, fent una ruta turística amb uns familiars, ens vam aturar a Elx per visitar El huerto del Cura. Passàrem unes hores fruint corpresos d’aquella esplèndida abundància de palmeres que omplien tot el recinte. A la sortida, no ens vam poder estar de consignar les nostres impressions al llibre de visites.
La meva germana, aleshores estudiant de farmàcia, hi va escriure: “M’han interessat molt els diversos exemplars de palmeres adientment classificades d’acord amb la seva espècie i procedència”.
El meu pare, també farmacèutic, gran amant de la naturalesa, escrigué: “Amb tota la meva admiració per les palmeres!”
Pel que fa a mi, el que expressava millor el meu estat d’ànim van ser aquells versos del Cant Espiritual de Joan Maragall:
Aquell que a cap moment li digué: “atura’t”,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor;
jo, que voldria aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!
Moments més tard, quan repreníem el viatge carretera enllà, em vaig adonar que en aquelles dedicatòries hi havia tres mirades:
Els tres familiars compartíem una mateixa consciència observadora, que en cadascú es desplegava a un nivell de profunditat diferent. Totes tres mirades eren humanes, sinceres, complementàries.
Quan parlem d’espiritualitat ens referim, al meu entendre, a aquesta tercera mirada englobant sobre la realitat i que brolla de la mateixa font de consciència. És el que ve a dir Saint Exupéry en el seu Petit Príncep: “Només hi veiem bé amb el cor; tot allò que és essencial és invisible als ulls”.
Se’m pot objectar, amb raó, que, fent ús del poema de Maragall, confonc mirada espiritual amb mirada creient, ja que, en aquest cas, es tracta d’una pregària-conversa amb la Transcendència, a qui el poeta anomena “Senyor”.
D’acord. L’espiritualitat és una dimensió de la persona que no necessàriament s’ha de descloure en una fe transcendent, puix, com afirma Tierno Galván en el seu llibret Qué es ser agnóstico, també aquest admet que la realitat conté una dimensió inefable no reduïble a la mera racionalitat.
En fi, sigui com sigui, l’experiència del Huerto del Cura em portaria a concloure que l’ésser humà està conformat per tres dimensions interdependents: la corpòria, la psicomental i l’espiritual. Això ens permetria parlar avui, a diferència d’altres temps més absolutistes i maniqueus, d’una espiritualitat encarnada, humanista, quotidiana, inclusiva i, fins, interdisciplinar.
Jordi Català
Sovint prego per les dones del món
–Ave Maria!–
perquè sobre elles cau, injustament,
una part massa gran del pes de la vida:
massa dolor afegit,
massa humiliació.
massa repressió de la gràcia que hi brilla.
Que no sigui en nom de Déu,
ni amb el pretext de Déu!
El dia
que les dones puguin ser predicadores,
clergues, preveres, rabins, muetzins,
el dia que les religions les alliberin
de tuteles, controls, possessions dels homes,
en lloc d’ajudar-los a sotmetre-les,
el dia que reconeguin en elles tanta autoritat i claror
com la que els sacerdots proclamen,
el món serà més just i Déu semblarà més clar.
I més a prop. I més acollidor.
I més ric de matisos i més atent a les llàgrimes.
Déu els va fer home i dona, dona i home els va fer,
abans que cap profeta vingués.
Abans que cap profeta parlés,
homes i dones ja havien obert el món a la paraula.
En ell i en ella, en ella i en ell,
de forma diferent i pròpia,
Déu es deixa dir i, de vegades, parla.
David Jou. Cartografies de Déu
Contrapoema escrit per Francesc Orenes per a tots els refugiats polítics, víctimes de la guerra, i els que exposen llur vida a causa de la fam.
Aquest contrapoema nasqué just el dia 27 d’agost de 2015 en rellegir el Viatge 
a Ítaca, creat pel poeta grec Konstantinos Petru Kavafis, l’any 1911, com a al·legoria del camí de la vida. Amb tots els meus respectes, resseguint els seus trenta-set versos, n’he fet una paròdia, traduïda al castellà, l’anglès, el francès i l’alemany, per dir justament el contrari, tot evocant el pes de la tragèdia dels refugiats per als que, a hores d’ara, Europa no ha estat capaç de trobar una solució justa.
Quan sortiu per fer el viatge cap a Europa,
heu de pregar que el camí sigui ben curt,
a poder ser, sense tràngols ni aventures.
Repudieu fermament la fam i la guerra;
esfereïu-vos, però, amb la ceguesa dels governants!
Són realitats que sempre trobareu en el camí,
malgrat que el vostre cor i pensa siguin tossuts
en creure que és possible
d’esperançar una vegada més en la vida.
Ben cert, que una altra mena de guerra i de fam,
així com un petit reietó, també els portem
en el més pregon del nostre interior
i el nostre esperit ens fa ser-ne conscients.
Heu de pregar que el camí sigui ben curt.
Que siguin pocs els dies i les hores
en què, enduts per la ràbia i el suplici del camí,
entrareu en l’utòpic paradís dels somnis;
en què, enlluernats per les faramalles dels mercats,
podreu comprar tot el que s’hi exposa,
sigui el que sigui i que, indiscriminadament,
entra pels ulls i narcotitza
amb tanta abundor, que ni te n’adones,
i en què vagareu per totes les ciutats del continent
per desaprendre les lliçons dels mestres.
Tingueu sempre molt clara la idea d’Europa.
Calia, realment, que fos el vostre destí?
car heu pagat un preu molt alt per arribar-hi.
És preferible que la travessia sigui ben curta
per tal que pugueu gaudir, mínimament,
després de tant patir pel camí fet.
No espereu gaire més d’aquesta Europa.
Europa no us ha dat un bell viatge.
Amb ella o sense, no hauríeu d’haver sortit
perquè no és bon port ni té bon cor per acollir-vos.
I si, a hores d’ara, trobeu mesquina Europa,
és perquè ho és. Després de tanta lluita,
podeu comprendre bé què significa.
Francesc Orenes i Navarro
Fra Josep Manuel Vallejo. Recerca, núm. 64
Magnífica entrevista a David Jou, el poeta científic de Sitges. Podeu llegir-la aquí. Us deixo amb un dels seus poemes.
Mercè Solé
Una mare planxa la camisa del seu fill per a una entrevista de feina
El seu futur ja no depèn de mi,
sinó tan sols d’ell i de la sort.
Però li planxo la camisa
com si li dibuixés una aura protectora,
com si a través d’ella la meva presència l’hagués d’acompanyar
sense que ell ho sàpiga,
inspirant-li la resposta justa i el gest adient
–que, ben mirat, no sé quins són–.
Elimino les arrugues
com si planxés les ones de les tempestes de la vida,
com si li estigués aplanant els camins del món.
Ell ni se n’adonarà, de tot això,
com mai no ens adonem d’allò que trobem fet,
a punt, en ordre, esperant-nos
com si fos natural i no exigís cap esforç.
Però és el que puc fer i el que em plau fer:
somiar mentre planxo
–tan pesat, tan avorrit, però de vegades,
com ara,
amb un toc d’amor, d’ansietat i de tendresa
tan intens, que alguna cosa salva–.
David Jou
Quin missatge extraordinari de tendresa, aquest de Gustavo Adolfo Bécquer: “El alma que puede hablar con los ojos, también puede besar con la mirada.” Hi ha tantes coses que no entenem fins que no topem amb elles… Com escriure poesia. Com pregar a l’infinit. Com plorar el silenci. Com necessitar el silenci. Com lluitar amb tu mateix sabent que perdràs. Com captar el valor del present. “L’ànima que pot parlar amb els ulls, també pot besar amb la mirada”. Si un dia una ànima així et besa insolentment amb la mirada… estàs perdut: et deixarà tocat per sempre.
Maria-Josep Hernàndez
Columna Música SL 2014. Doble CD
Mercè Torrents, l’any 1968, va posar música a una quarantena de poemes del Llibre de Sinera. Així s’inicià una llarga col·laboració amb Salvador Espriu. Alguns fragments de l’oratori van ser interpretats i gravats per Núria Feliu, però l’obra no es va estrenar sencera fins a l’any 1981. Als anys noranta es va fer una nova instrumentació i el 2013, aprofitant la celebració de l’any Espriu, se’n va fer aquesta gravació, dirigida per Concepció Ramió i que compta amb les veus de Núria Candela, Joan Valentí i Núria Feliu (recitant els poemes); Névoa, Lloll Bertran, Marta Valero i Joan Valentí (cantant), el pianista Joan Miquel Hernández, el cor de cambra Dyapason, i l’orquestra Terres de Narca. Una interpretació excel·lent i una bona manera d’aproximar-se al Llibre de Sinera.
Mercè Solé
L'Agulla 