Sovint prego per les dones del món

Sovint prego per les dones del món
–Ave Maria!–
perquè sobre elles cau, injustament,
una part massa gran del pes de la vida:
massa dolor afegit,
massa humiliació.
massa repressió de la gràcia que hi brilla.
Que no sigui en nom de Déu,
ni amb el pretext de Déu!

El dia
que les dones puguin ser predicadores,
clergues, preveres, rabins, muetzins,
el dia que les religions les alliberin
de tuteles, controls, possessions dels homes,
en lloc d’ajudar-los a sotmetre-les,
el dia que reconeguin en elles tanta autoritat i claror
com la que els sacerdots proclamen,
el món serà més just i Déu semblarà més clar.
I més a prop. I més acollidor.
I més ric de matisos i més atent a les llàgrimes.

Déu els va fer home i dona, dona i home els va fer,
abans que cap profeta vingués.
Abans que cap profeta parlés,
homes i dones ja havien obert el món a la paraula.
En ell i en ella, en ella i en ell,
de forma diferent i pròpia,
Déu es deixa dir i, de vegades, parla.

David Jou. Cartografies de Déu

BON DIA DE LA DONA!!!

BON 8 DE MARÇ!!!

Viatge a Europa

Contrapoema escrit per Francesc Orenes per a tots els refugiats polítics,  víctimes de la guerra, i els que exposen llur vida a causa de la fam.

Aquest contrapoema nasqué just el dia 27 d’agost de 2015 en rellegir el Viatge refugiadosa Ítaca, creat pel poeta grec Konstantinos Petru Kavafis, l’any 1911, com a al·legoria del camí de la vida. Amb tots els meus respectes, resseguint els seus trenta-set versos, n’he fet una paròdia, traduïda al castellà, l’anglès, el francès i l’alemany, per dir justament el contrari, tot evocant el pes de la tragèdia dels refugiats per als que, a hores d’ara, Europa no ha estat capaç de trobar una solució justa.

Quan sortiu per fer el viatge cap a Europa,
heu de pregar que el camí sigui ben curt,
a poder ser, sense tràngols ni aventures.
Repudieu fermament la fam i la guerra;
esfereïu-vos, però, amb la ceguesa dels governants!
Són realitats que sempre trobareu en el camí,
malgrat que el vostre cor i pensa siguin tossuts
en creure que és possible
d’esperançar una vegada més en la vida.
Ben cert, que una altra mena de guerra i de fam,
així com un petit reietó, també els portem
en el més pregon del nostre interior
i el nostre esperit ens fa ser-ne conscients.

Heu de pregar que el camí sigui ben curt.
Que siguin pocs els dies i les hores
en què, enduts per la ràbia i el suplici del camí,
entrareu en l’utòpic paradís dels somnis;
en què, enlluernats per les faramalles dels mercats,
podreu comprar tot el que s’hi exposa,
sigui el que sigui i que, indiscriminadament,
entra pels ulls i narcotitza
amb tanta abundor, que ni te n’adones,
i en què vagareu per totes les ciutats del continent
per desaprendre les lliçons dels mestres.

Tingueu sempre molt clara la idea d’Europa.
Calia, realment, que fos el vostre destí?
car heu pagat un preu molt alt per arribar-hi.
És preferible que la travessia sigui ben curta
per tal que pugueu gaudir, mínimament,
després de tant patir pel camí fet.
No espereu gaire més d’aquesta Europa.

Europa no us ha dat un bell viatge.
Amb ella o sense, no hauríeu d’haver sortit
perquè no és bon port ni té bon cor per acollir-vos.

I si, a hores d’ara, trobeu mesquina Europa,
és perquè ho és. Després de tanta lluita,
podeu comprendre bé què significa.

Francesc Orenes i Navarro

Entrevista a David Jou.

Fra Josep Manuel Vallejo. Recerca, núm. 64

Magnífica entrevista a David Jou, el poeta científic de Sitges. Podeu llegir-la aquí. Us deixo amb un dels seus poemes.

Mercè Solé

Una mare planxa la camisa del seu fill per a una entrevista de feina

El seu futur ja no depèn de mi,
sinó tan sols d’ell i de la sort.
Però li planxo la camisa
com si li dibuixés una aura protectora,
com si a través d’ella la meva presència l’hagués d’acompanyar
sense que ell ho sàpiga,
inspirant-li la resposta justa i el gest adient
–que, ben mirat, no sé quins són–.

Elimino les arrugues
com si planxés les ones de les tempestes de la vida,
com si li estigués aplanant els camins del món.
Ell ni se n’adonarà, de tot això,
com mai no ens adonem d’allò que trobem fet,
a punt, en ordre, esperant-nos
com si fos natural i no exigís cap esforç.
Però és el que puc fer i el que em plau fer:
somiar mentre planxo
–tan pesat, tan avorrit, però de vegades,
com ara,
amb un toc d’amor, d’ansietat i de tendresa
tan intens, que alguna cosa salva–.

David Jou

Bécquer

Quin missatge extraordinari de tendresa, aquest de Gustavo Adolfo Bécquer: “El alma que puede hablar con los ojos, también puede besar con la mirada.” Hi ha tantes coses que no entenem fins que no topem amb elles… Com escriure poesia. Com pregar a l’infinit. Com plorar el silenci. Com necessitar el silenci. Com lluitar amb tu mateix sabent que perdràs. Com captar el valor del present. “L’ànima que pot parlar amb els ulls, també pot besar amb la mirada”. Si un dia una ànima així et besa insolentment amb la mirada… estàs perdut: et deixarà tocat per sempre.

Maria-Josep Hernàndez

Oratori del Llibre de Sinera. Salvador Espriu – Mercè Torrents.

Columna Música SL 2014. Doble CD

Espriu

Mercè Torrents, l’any 1968, va posar música a una quarantena de poemes del Llibre de Sinera. Així s’inicià una llarga col·laboració amb Salvador Espriu. Alguns fragments de l’oratori van ser interpretats i gravats per Núria Feliu, però l’obra no es va estrenar sencera fins a l’any 1981. Als anys noranta es va fer una nova instrumentació i el 2013, aprofitant la celebració de l’any Espriu, se’n va fer aquesta gravació, dirigida per Concepció Ramió i que compta amb les veus de Núria Candela, Joan Valentí i Núria Feliu (recitant els poemes); Névoa, Lloll Bertran, Marta Valero i Joan Valentí (cantant), el pianista Joan Miquel Hernández, el cor de cambra Dyapason, i l’orquestra Terres de Narca. Una interpretació excel·lent i una bona manera d’aproximar-se al Llibre de Sinera.

Mercè Solé