Nadal versus Trump

En l’editorial del darrer número de L’Agulla parlàvem de l’esperança d’un canvi per l’esgotament del model actual i l’imparable sorgiment de nous projectes i propostes. Ho continuem afirmant, certament, però ara ressaltant més del que ho fèiem el mes passat que aquests canvis han de passar per fases que poden arribar a ser tràgiques. Molta gent està dient, a tot arreu, que les coses no funcionen i que vol solucions fàcils i ràpides. Les solucions fàcils i ràpides, evidentment, no existeixen. Però molta gent pensa que sí, i opten per creure’s el que diuen alguns demagogs poderosos, com és el cas de Donald Trump.

D’ell en podem esperar que es tensin més les relacions internacionals, que la venda i el tràfic d’armes a l’interior dels Estats Units i arreu del món no tingui aturador, que es desmunti encara més el que queda de l’estat del benestar, que la preocupació ecològica desaparegui de l’agenda, que es potenciï la xenofòbia i de retruc el terrorisme, que la ideologia que considera els sentiments de solidaritat i de generositat com una ximpleria pròpia de gent feble i poqueta cosa s’imposi cada cop més.

Davant d’això, el Nadal d’aquest any haurà de ser una reafirmació dels valors més clarament contraris als que Trump significa i encarna. El Déu que comparteix la condició humana, i la condició humana pobra, i la condició humana dels menyspreats pels poderosos, i la condició humana dels perseguits per defensar la justícia i la dignitat és, ara més que mai, un Déu que ve a acompanyar totes les lluites i tots els esforços contra tota mena d’opressors.londres-2016-378

L’infant que neix a Betlem és, per als creients de bona voluntat i per a tots els homes i dones de bona voluntat, un magnífic signe del món que volem i del món pel qual volem treballar amb tota l’energia.

Anuncis

Nadal i la nova pobresa de l’Església

Nadal és una invitació a la pobresa. Déu és fa persona humana en una família pobra i en una situació no gens agradable ni còmoda. Per això celebrar el Nadal, per a l’Església, comporta una voluntat de compartir aquest mateix camí pobre que veiem reflectit allà a Betlem.

Això té una primera i òbvia conseqüència, que el papa Francesc ha anat repetint des de l’inici del seu pontificat: aconseguir una Església pobra i que estigui amb els pobres, és a dir, que no utilitzi mitjans propis dels rics i poderosos d’aquest món, i que tingui com a referència l’opció per aquells que estan als marges de la societat.

Però hi ha també una altra pobresa que val la pena valorar, i convertir, a més, en una oportunitat per avançar en el camí de l’Evangeli. Es tracta d’una pobresa abans desconeguda, però cada cop més present. És la pobresa de mitjans personals i materials. Cada cop hi ha menys capellans, cada cop baixa més el nombre de cristians i cristianes actius, cada cop l’economia eclesial s’afebleix més, cada cop la presència social de l’Església troba menys facilitats…

Aquesta nova pobresa costa molt d’assumir. Primer, perquè, en aquestes condicions, és més difícil fer les coses, i a vegades cal renunciar a bons projectes perquè no hi ha efectius per dur-los a terme. Però encara costa més perquè l’actual situació obligaria a un replantejament molt seriós de la manera com dur a terme la tasca eclesial i fer-la més compartida. Un replantejament que afecta la mateixa estructura piramidal de l’Església, i obliga a canviar coses que semblen intocables, a més d’hàbits i inèrcies de tot tipus. Però serà inevitable fer-ho, més tard o més d’hora, i són els dirigents de l’Església (bisbes en el seu àmbit i capellans en el seu) els qui haurien de propugnar-ho amb més decisió.

Aquesta pobresa és un do de Déu, i una oportunitat de renovació que no es pot deixar perdre.

Bon Advent
i bon Nadal!!!