Bon hivern

22 de desembre de 2018

Primer dia d’hivern. Renoi, quin dia, ningú no ho diria. Ara, s’hi està tan bé, no només al sol, sinó també, contemplant el mar i tot l’entorn.

La gent no deixa de repetir: Bon Nadal. Amb els que tinc més proximitat, els hi afegeixo: “ I cada dia…”.

Aquesta tarda, s’ha escurçat tant el dia i el fred se n’aprofita. Renoi, es fa sentir!

Darrer dissabte abans de celebrar el naixement de Jesús. Gràcies, per poder-lo seguir, ja que ens porta com diu molt bé Ell mateix, a la vida nova. En la Bona Nova que proclamem, Maria va de pressa per ajudar Elisabet i estan tan contentes que ens ho encomanen. Siguem-ne conseqüents i compartim-ho. Fins i tot l’hivern canvia de temperatura i es converteix en una fornal d’esperança.

Ignasi Forcani Isern

Anuncis

Escoltar “Santa Nit”, 200 anys després de la seva creació.

Sobre el seu origen corren diverses versions. Us n’explico una: Nit de Nadal, orgue de l’església espatllat: improvisació. S’escriu a corre-cuita una nadala que es pugui cantar fàcilment amb acompanyament de guitarra: Santa Nit. Una altra versió, potser més realista: El jove Franz Gruber, mestre, posa música a uns versos escrits un parell d’anys abans, pel seu amic Joseph Mohr. La canten a dues veus, amb acompanyament de guitarra, un cop acabada la missa de la Nit de Nadal. Això passa a Oberdorf, prop de Salzburg (Àustria) el 24 de desembre de 1818.

Els austríacs han fet una plana web sobre la història de la cançó i han organitzat fins i tot una colla de rutes turístiques per a guiris amb esperit nadalenc.

Nosaltres, més modestos, us proposem escoltar de nou la cançó. En aquest enllaç en trobareu tres versions: una per a dues veus i guitarra, seguint la versió original, una altra cantada per l’Escolania de Montserrat, i una tercera, espectacular, versionada pel compositor Bernat Vivancos, també amb l’escolania, que forma part d’un disc esplèndid que es diu In montibus sanctis.

Mercè Solé

Pastís de marisc

Agullaires, ja s’acosta Nadal. Són unes festes entranyables que compartim amb famíia i amics Són festes que celebrem any rere any i on es desperten records, desitjos i tradicions que durant la resta de l’any tenim oblidats. Persones que estan lluny, o que ja no hi són, amb les quals hem compartit molts Nadals i experiències de vida. Nouvinguts i noutrobats amb els quals seguim fent historia i que també formaran part del nostre calaix, on guardem els nostres records més o menys ordenats.

Per això és molt important que ens organitzem molt bé aquests dies amb la preparació dels plats que vulguem oferir als nostres convidats per poder oferir i gaudir del millor regal que ens podem fer aquest Nadal: compartir els nostres records i els nostres desitjos més profunds. Això sí, si a sobre mengem bé, serà una celebració rodona.

Avui compartiré amb vosaltres un plat boníssim que podeu preparar en part el dia abans i així només ens quedarà fornejar-lo el mateix dia.

Bon Nadal a tothom i obriu els calaixos dels records que de tant en tant convé airejar-los!

Ingredients per 8 persones

  • 1 quilo de peix fresc: podeu utilitzar el que més us agradi: nero, lluç, rap, llobarro…
  • 500 gr. de gambes: poden ser fresques o pelades i congelades
  • 500 gr. de musclos de roca
  • 500 gr. de cloïsses
  • 2 cebes de Figueres
  • 2 ous
  • 250 gr. de xampinyons
  • 100 gr de molla de pa
  • 50 gr. de formatge parmesà
  • sal, pebre i nou moscada
  • 150 gr. de farina
  • 1 litre de nata
  • oli
  • mantega
  • 2 fulls de pasta brisa

Per bullir el peix:

  • 1 fulla de llorer
  • 1 ceba de Figueres
  • sal i pebre

Preparació

Posem a bullir en una cassola l’aigua amb sal, pebre, la ceba i la fulla de llorer, ho deixem bullir uns 15 minuts i hi afegim el peix. Quan arrenqui de nou el bull ho deixem bullir uns 5 minuts a foc molt lent, ho retirem del foc i ho deixem refredar dins del brou. Mentrestant posem una cassola al foc amb l’oli i la mantega, hi afegim les cebes trinxades, ho deixem sofregir uns 10 minuts i hi afegim els xampinyons tallats ben petits.

Anem obrint el musclos i les cloïsses per separat. Els traiem de les closques i els reservem. Pelem les gambes i les reservem.

Colem el peix i l’esmicolem, vigilant que no hi hagi cap espina, i ho afegim a la cassola on hi havia els musclos i les gambes, ho remenem i ho deixem uns 2 o 3 minuts. Apaguem el foc i retirem la cassola. El brou el podeu congelar i fer servir en un altre moment per fer un arròs o una fideuà.

Afegim a la cassola els dos ous batuts, el pa remullat en llet ben escorregut i la meitat del formatge ratllat.

A continuació prepararem la beixamel: Posem en una cassola oli i la mantega. Hi anem afegint la farina tot remenant i quan estigui una mica enrossida hi afegirem la crema de llet, a poc a poc, fins que veiem que la beixamel ja té la textura que volem. Salpebrem, posem la nou moscada, i sense parar de remenar deixem fer la beixamel fins que estigui espessa.

Afegim la beixamel a la cassola on tenim el peix, el marisc i les verdures, i remenem perquè es barregi tot. Aquest farcit, com us he dit, el podeu fer el dia abans i el guardeu a la nevera.

L’endemà, untem amb mantega el motllo o bé els motllos individuals si voleu fer pastissets, perquè no se enganxi la pasta. Tallem la pasta brisa per cobrir el motllo deixant que en sobri una mica al voltant. Omplim amb la barreja de peix, posem el formatge ratllat i fem un cordonet amb la pasta que sobresurt del motllo.

Preescalfem el forn a 180º, hi posem els motllos i els deixem uns 30 minuts fins que la part de dalt quedi daurada. I ja ho tenim!

Tere Jorge

Passen els Reis

En el record hi ha guardades algunes d’aquelles coses que em portaren els Reis quan era petit. Deixo de banda aquelles joguines i aquells sentiments acompanyats per les persones que hi érem i em quedo amb la il·lusió, amb la confiança i amb la sinceritat de les cartes ben conduïdes per aquells que ens ajudaven a escriure-les. Penso en el final amb el qual sempre les acabàvem: “Y lo que sus Majestades quieran”. Entre ratlles, un gest de confiança plena, traduït amb el que vosaltres, pare-mare… creieu oportú. Confiança feta esperança que els Reis no passaran de llarg, sinó que el que portaran anirà donant la mà a la il·lusió i al que podien, fent números i per l’edat. Sovint l’expressió, “això és per a tots i per a totes”. No parlem de l’escapatòria, complement o el que en vulgueu dir, dels Reis de ca l’àvia que sempre eren sorprenents.

Il·lusió que va més enllà del seu significat i que jo tradueixo per: mirar endavant, tot caminant. El ritme és diferent, el cos es gasta, però la interioritat creix i és ben viva.

Uns Reis Mags que l’Església els ha fets sants, perquè són de cor universal i mentalitat del tot oberta. Són buscadors de Jesús que ja és dir-ho tot.

El que seria ben esquifit, és que aquesta festa, com a creients, quedés reduïda al regal o a tenir més.

Un comentarista ens diu que els Mags no es varen canviar de religió ni que es fessin seguidors de Jesús, però sí que el buscaven fins a trobar-lo.

“Hi ha una estrella a l’horitzó que il·lumina nostra vida…” Lletra del nostre himne de mig camí al Seminari, escrita pel que fou Manel Pont, fill d’Anglès. A ell, també se’l coneix per la lletra de la bonica sardana Somni.

Ser seguidors de l’exemple dels Reis Mags, vinguts d’Orient i que no perden la seva identitat i busquen, guiats per la màgia de la Fe, l’Estrella de la LLUM.

En aquesta vesprada, el pare i la mare ens deien: “A dormir aviat, si no els Reis passaran de llarg”.

Ignasi Forcano Isern

Advent: Ell ve, Ell ve sempre…

“No heu sentit els seus passos silenciosos?
Ell ve, Ell ve sempre.
A cada moment i a cada època, cada dia i cada nit, Ell ve, Ell ve sempre.”

Rabindranath Tagore

Cada any, quan arriba la tardor, sento que el cor paradoxalment se’m comença a alegrar… El dia s’escurça i en canvi pressento una joia que s’acosta… I tot d’una, com qui fa el canvi d’armari per tenir a mà la roba d’abric, començo a remenar carpetes per veure si tinc estoc de postals, a retallar detallets nadalencs per reciclar sobres o fer nadales senzilletes (que les manualitats no són un dels meus dons!), a pensar la cita que em resulta significativa avui per escriure-la…

I és que s’acosta l’Advent… I sí, la certesa que, com diu Rabindranath Tagore, un cop més, “Ell ve, Ell ve sempre”… I em faig conscient de la seva presència que es renova en la meva vida i en el món. I que Jesús –infant, fràgil, marginat– pot i vol transformar el meu cor: omplir-lo d’alegria, de somriure, d’esperança; desfer els murs i les pors que el tenallen; canviar la mirada, per fixar-me en el petit, en el que queda a les vores del camí, per descobrir més enllà de les aparences, per posar-me les ulleres (sovint poc usades) de la compassió…

Són unes setmanes plenes de pistes que m’empenyen a anar a fons. Però no és un anar a fons torturador. És un anar a fons sabent-me estimada. Espero! I voldria haver tingut l’experiència d’un embaràs: Maria esperava! Sí, físicament i plenament. I l’espera se li feia vida, i li condicionava la vida. I era una espera que no la tancava en ella mateixa, sinó que l’obria a l’Altre, als altres. I aquella vida que acollia anava a capgirar el seu futur. Com totes les mares, Maria ja meditava llavors en el seu cor, abans de tenir Jesús als braços, d’acaronar-lo o cantar-li una cançó de bressol.

I deia que hi ha pistes en aquest temps d’Advent… I si les convertim en recordatoris per intentar viure’l amb força? La Corona d’Advent al menjador de casa: les espelmes que van cremant a mida que el Nadal s’acosta, il·luminant amb més força l’estança. La casa guarnida, ni que sigui senzillament, penjant les nadales que van arribant… I és que un convidat, el gran Convidat, vindrà a visitar-nos…

Els llums de Nadal de les ciutats també ens ho recorden… És cert que els comerciants que els paguen volen que gastem, però és cosa nostra que en lloc d’apressar-nos a comprar, ens facin pensar en el fet que Ell ve, Ell ve sempre… I jo els miro, veig els aparadors i la gent anant i venint amb bosses… i sento que pico l’ullet al Senyor, com si tinguéssim un codi secret: nosaltres, Tu i jo (com tants cristians i cristianes!), sí que sabem el tresor amagat que s’apropa i que no el trobem entre regals ben embolicats, grans boles de colors, arbres de Nadal immensos i cada cop més psicodèlics… No, el secret és l’esperança que reneix allà on hi ha divisions, guerres, trencaments, pobresa, gana, conflicte, dolor, malfiança, abús… L’alegria de mirar el món des de baix, donant-li la volta a tots els esquemes que estem acostumats a donar per fet. La pregària que ens va ajudant a preparar-nos per acollir Jesús.

Donem la benvinguda a la fragilitat, a la senzillesa, a la desinstal·lació, a la simplicitat de les celebracions, al no-consum, a l’anar a fons, a la mirada compassiva, als nous camins que se’ns obren, a la llibertat interior… al Nadal!!! I sentim que Ell ve, ve sempre, fent noves totes les coses, fent tous els nostres cors, empenyent-nos a transformar el món! Bon Advent!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Nadal versus Trump

En l’editorial del darrer número de L’Agulla parlàvem de l’esperança d’un canvi per l’esgotament del model actual i l’imparable sorgiment de nous projectes i propostes. Ho continuem afirmant, certament, però ara ressaltant més del que ho fèiem el mes passat que aquests canvis han de passar per fases que poden arribar a ser tràgiques. Molta gent està dient, a tot arreu, que les coses no funcionen i que vol solucions fàcils i ràpides. Les solucions fàcils i ràpides, evidentment, no existeixen. Però molta gent pensa que sí, i opten per creure’s el que diuen alguns demagogs poderosos, com és el cas de Donald Trump.

D’ell en podem esperar que es tensin més les relacions internacionals, que la venda i el tràfic d’armes a l’interior dels Estats Units i arreu del món no tingui aturador, que es desmunti encara més el que queda de l’estat del benestar, que la preocupació ecològica desaparegui de l’agenda, que es potenciï la xenofòbia i de retruc el terrorisme, que la ideologia que considera els sentiments de solidaritat i de generositat com una ximpleria pròpia de gent feble i poqueta cosa s’imposi cada cop més.

Davant d’això, el Nadal d’aquest any haurà de ser una reafirmació dels valors més clarament contraris als que Trump significa i encarna. El Déu que comparteix la condició humana, i la condició humana pobra, i la condició humana dels menyspreats pels poderosos, i la condició humana dels perseguits per defensar la justícia i la dignitat és, ara més que mai, un Déu que ve a acompanyar totes les lluites i tots els esforços contra tota mena d’opressors.londres-2016-378

L’infant que neix a Betlem és, per als creients de bona voluntat i per a tots els homes i dones de bona voluntat, un magnífic signe del món que volem i del món pel qual volem treballar amb tota l’energia.

Nadal i la nova pobresa de l’Església

Nadal és una invitació a la pobresa. Déu és fa persona humana en una família pobra i en una situació no gens agradable ni còmoda. Per això celebrar el Nadal, per a l’Església, comporta una voluntat de compartir aquest mateix camí pobre que veiem reflectit allà a Betlem.

Això té una primera i òbvia conseqüència, que el papa Francesc ha anat repetint des de l’inici del seu pontificat: aconseguir una Església pobra i que estigui amb els pobres, és a dir, que no utilitzi mitjans propis dels rics i poderosos d’aquest món, i que tingui com a referència l’opció per aquells que estan als marges de la societat.

Però hi ha també una altra pobresa que val la pena valorar, i convertir, a més, en una oportunitat per avançar en el camí de l’Evangeli. Es tracta d’una pobresa abans desconeguda, però cada cop més present. És la pobresa de mitjans personals i materials. Cada cop hi ha menys capellans, cada cop baixa més el nombre de cristians i cristianes actius, cada cop l’economia eclesial s’afebleix més, cada cop la presència social de l’Església troba menys facilitats…

Aquesta nova pobresa costa molt d’assumir. Primer, perquè, en aquestes condicions, és més difícil fer les coses, i a vegades cal renunciar a bons projectes perquè no hi ha efectius per dur-los a terme. Però encara costa més perquè l’actual situació obligaria a un replantejament molt seriós de la manera com dur a terme la tasca eclesial i fer-la més compartida. Un replantejament que afecta la mateixa estructura piramidal de l’Església, i obliga a canviar coses que semblen intocables, a més d’hàbits i inèrcies de tot tipus. Però serà inevitable fer-ho, més tard o més d’hora, i són els dirigents de l’Església (bisbes en el seu àmbit i capellans en el seu) els qui haurien de propugnar-ho amb més decisió.

Aquesta pobresa és un do de Déu, i una oportunitat de renovació que no es pot deixar perdre.

Bon Advent
i bon Nadal!!!