I què cal fer, amb el català?

Deia una mestra fa ja un cert temps a TV3, quan es va començar a crear l’alarma sobre el futur de la llengua entre els adolescents i els joves: “És que, ara, el català no mola”. Darrerament, aquesta percepció s’ha agreujat i es constata un greu descens de l’ús de la llengua en els darrers deu anys. ¿I què podem fer, doncs?

És clar que des de Madrid uns grans entusiasmes per potenciar el català no els trobarem. Més aviat el contrari. Per tant, em permetré algunes reflexions sobre el que ens toca fer a nosaltres. I incloc entre el que ens toca fer a nosaltres la recerca d’estímuls perquè a Madrid canviïn la perspectiva. Aquí ho teniu:

1. Em resulta molt sorprenent que hagi estat precisament al final d’aquesta dècada processista que acabem de passar quan es constati aquest important descens del català. Tanta campanya exaltant Catalunya i el seu futur independent, i mentrestant ningú no es preocupava pel futur de la llengua. ¿Com és possible tanta ineficiència? ¿Què els interessa realment, als nostres governants?
2. Els nostres governants, a més de no fer res eficaç per a la promoció de la llengua, l’han polititzat, l’han burocratitzat i l’han fet antipàtica per a una bona part de la població. Han associat el fet de parlar català amb el fet de voler la independència. Han deixat entendre que en el futur tothom haurà de parlar català tant si vol com si no vol. Han menyspreat profundament tot el que soni a Espanya i a espanyol. I aquest còctel ha allunyat molta gent. Quina diferència amb els anys 80!
3. Més enllà dels governants pròpiament dits, crec que també fan molt de mal entitats com la Plataforma per la Llengua, amb aquest eslògan que no queda clar què vol dir però que almenys a mi em provoca una gran prevenció: “Volem viure plenament en català!”. O el manifest Koiné. O l’espai que es dona als mitjans públics de comunicació als talibans de la causa. O les sobreactuacions davant els “atacs” a la llengua.
4. La base imprescindible per promoure el català és recuperar els acords dels anys 80. Que el català pugui ser vist com una cosa de tots. El pacte pel català que es va signar l’any passat, que inclou independentistes, PSC i Comuns, ha de ser el lloc de treball on es decideixin els passos a fer. I a veure si tots plegats són capaços de deixar de pensar en les seves necessitats electorals i comencen a pensar en el bé de la llengua catalana.
5. El món educatiu és preocupant. Però les coses no s’arreglen amb crides més o menys esverades. Per començar, ¿per què no es fa un estudi ben fet de la situació dintre les aules? Quins percentatges d’ensenyament es fan en una llengua o en una altra, i no en general, sinó segons les zones, segons la llengua de l’alumnat i de les famílies… Potser així podríem parlar millor del poc sentit que té això del 25 per cent, per exemple.
6. El tema dels adolescents i els joves necessita molta atenció. Jo no hi entenc gens, però, per exemple, em sembla que dedicar diners a potenciar la indústria dels videojocs en català i altres instruments semblants seria molt necessari. Deixeu-m’ho dir: si en comptes de dedicar-se a crear suposades estructures d’estat els nostres governants s’haguessin dedicat a coses d’aquestes, doncs potser tot plegat ens hauria anat millor.
7. També cal reivindicar una TV3 més atenta a la cultura catalana i no tant a l’agitació i propaganda independentista. Ara es nota que les coses comencen a millorar respecte a l’embafadora propaganda indepe que patíem abans. Però el que no es veu per enlloc, encara, és una més gran atenció a la cultura catalana, i un més gran interès perquè el català de TV3 sigui correcte. Per exemple, que hi hagi un grup de lingüistes que mirin tots els programes i vagin anotant els errors que hi apareixen, per transmetre’ls als respectius locutors, presentadors i col·laboradors. I incloent-hi l’atenció a la fonètica.
8. Amb el procés, hem perdut Òmnium Cultural, que ha passat a ser una entitat dedicada a la lluita per la independència, i no tenim cap entitat dedicada a la llengua i la cultura catalanes des de la transversalitat, on ens hi puguem sentir bé tots aquells que estimem la nostra llengua i la nostra cultura i que, des d’aquesta perspectiva, pensi i promogui iniciatives per potenciar-les. Quan els ànims s’hagin calmat una mica més, algú s’haurà de plantejar crear-la.
9. I amb tot això, des de la transversalitat, caldrà empènyer el govern espanyol de cara a la visibilització i potenciació de la llengua catalana i les altres llengües de l’estat.

Josep Lligadas Vendrell

La immersió és saber i és justícia

El consens per defensar l’idioma català prové de la societat catalana, en el sentit més ampli. La intromissió judicial espanyola, ara, intenta modificar-ho. Els partits catalans, independentistes o no, no saben com tractar-ho. És un cas clar de raons per a la lliure secessió.

La convulsió social que provoca l’alteració del consens dels darrers quaranta anys amb una llei de normalització lingüística que ha garantit bé el coneixement de la llengua catalana és molt gran. Es preveu, raonadament, que en cas d’aprovar-se amb els vots d’ERC i JXCAT necessària, tot plegat pot suposar un greu retrocés, el qual, en el marc de la globalització amenaça directament la vitalitat de l’àmbit comunicatiu en català.

Els grups parlamentaris d’ERC, JXCAT, PSC i PODEM volen establir per llei que el castellà sigui llengua vehicular i d’aprenentatge en el sistema educatiu. Fins ara, gràcies a la immersió, i només teòricament, això no era possible. Però el català és la llengua de Catalunya.

El bilingüisme, com diuen tots els experts, és un parany estratègic per reduir la llengua pròpia d’un país a que quedi residual, i amb el temps, a la seva feblesa interna (dialectalització del castellà), només un element exòtic, sense valor comunicatiu i només com a record històric. Un escenari que és inadmissible per una nació, com els Països Catalans, que han fet de la seva identitat cultural, l’essència de la seva existència. Tot i així, Marta Vilalta d’ERC i Monica Sales de JXCAT, defensen per escrit que cal fer-ho.
L’arquitectura jurídica és una cosa i la realitat sociolingüística una altra, poden dir. I certament, el fet evident és que el sistema normatiu espanyol no deixa escletxes buides per a la normalitat nacional de Catalunya i en un escenari de globalització imperant el compliment de la immersió en català ha estat sempre en qüestió.

Hom podria, per tant, escatir que la responsabilitat ara és dels ciutadans catalans per mantenir en totes les reunions o trobades i allà on sigui l’ús de la llengua, tot recordant com durant la dictadura espanyola patida després de la Guerra Civil es va continuar parlant i aprenent el nostre idioma. Diran que si ens entossudim a emprar el nostre idioma segur que no tindrà cap efecte, tot plegat. Res més trist, si aquesta és la conclusió a què s’arriba quan hi ha una majoria social i política que defensa la independència de Catalunya i hi ha una trajectòria creixent de consolidació en els treballs de reconstrucció nacional.

Una sentència espanyola ha estat el detonant d’aquesta reculada que protagonitzen, per igual, ERC i JXCAT. Una dinàmica que recorda perfectament com la sentència de l’Estatut d’Autonomia del 2006, el 2019 va fer prendre consciència a la societat catalana de fins a quin punt els poders de l’estat espanyol dirigeixen i limiten els drets nacionals dels catalans.

L’aprenentatge del castellà (espanyol) és obligatori encara que hom mai vagi a Espanya o a països amb aquesta llengua (cada vegada en són menys, ja que recuperen les seves llengües indígenes, un cop han superat el llast de la colonització). L’idioma castellà és imperatiu perquè hom està obligat a relacionar-se amb aquest idioma a les institucions espanyoles fora de Catalunya, àdhuc a les que presten serveis públics al país. Saber castellà és necessari per pura imposició política espanyola.

Una llei de normalització lingüística del català no pot incórrer en l’error de regular l’ús del castellà. Ha d’ésser una llei que vetlli pel ple coneixement del nostre idioma, amb qualitat i rigor, tot exigint responsabilitat social i jurídica si no és així. Tocar, encara que sigui una coma, la llei vigent que estableix la immersió és destruir la inflexió de la transició del 1978, quan anys de mort, dolor, misèria i calamitats es van bescanviar per la normalització de la llengua pròpia de Catalunya.

Llorenç Prats
@llorenprats 
desdara@gmail.com

Valors, som al número 200

Hem arribat, després de dinou anys de feina, al número 200 de la revista Valors, que podeu trobar a les principals llibreries de Catalunya i que funciona essencialment per subscripció: persones que fan una aportació anual per fer-lo possible, als quals vull manifestar el meu més sincer agraïment. Dic que “hem arribat” perquè som un projecte que implica cada mes a unes quaranta persones, algunes de les quals ho fan –com jo mateix– des del voluntariat i algunes altres com a professionals.

Primera reflexió: tant l’aportació que fan un seguit de persones com a voluntaris com la feina que ens brinden els professionals del ram que col·laboren amb nosaltres cada mes tenen molt de valor. Un valor diferent, però valor, al cap i a la fi. Uns perquè segueixen donant al projecte l’energia necessària perquè Valors existeixi i els altres perquè ens obliguen a anar fent un procés de professionalització que en garanteixi la continuïtat quan precisament l’energia voluntària pugui minvar.

De què parleu a Valors? De valors ètics i humans, dèiem al principi. Sí, així era al principi, sempre des d’una formulació assequible, que pogués arribar a tots els públics, lluny de l’academicisme (que ja té els seus espais de difusió). Però de mica en mica –han hagut de passar bona part d’aquests 200 números!– perquè poguéssim destil·lar una fórmula pròpia, un producte singular. Finalment hem acabat entenent que del que parlem és del nostre món, de les coses que passen, de “les coses que importen”, des de l’òptica dels valors. Amb les ulleres de l’ètica, si ho voleu dir d’una altra manera.

Segona reflexió: no sempre els projectes estan ben definits a la primera de canvi o, si ho volem dir de forma positiva, sovint els projectes van trobant el seu camí en la mesura que es van construint. Sí, allò de “se hace camino al andar”.

Però què sou, Valors? Una revista, només? Jo us he vist al Twitter i he sintonitzat un programa de ràdio a la meva emissora local que es diu Valors a l’Alça: això és vostre, també? Som una revista, afirmàvem inicialment, i la fem en paper perquè creiem en el periodisme escrit, que és el que es manté al llarg del temps, que suscita una lectura més reflexiva, més pausada. I 200 números després no hem variat aquesta concepció, però sí que hem anat afegint més capes a aquesta estructura comunicativa: gràcies al suport primer de Ràdio Estel i després de COMRàdio (ara La Xarxa, des de Mataró Ràdio) portem enguany deu temporades oferint el mateix, reflexió sobre l’actualitat a partir dels valors, a les ones radiofòniques d’una trentena d’emissores locals de Catalunya cada setmana. I hem fet també televisió, estem a les principals xarxes socials (Twitter, Facebook, Instagram…) i tenim el nostre propi diari digital, www.valors.org.

Tercera reflexió: sí, malgrat el que diguin alguns puristes, cadascun d’aquests mitjans, d’aquests estris comunicatius, fa el seu servei en la tasca de reflexionar al voltant dels valors. És més, a vegades, un tuit molt ben treballat és allò que permet accedir a una reflexió profunda i potent penjada al nostre diari digital, on també tenim col·laboradors específics.

Tots els nostres suports comunicatius són actualment en català. Però segur que ben aviat obrirem nous espais de difusió en altres llengües que ens permetran connectar-nos a altres públics i a altres xarxes de pensament i de col·lectius interessats en aquesta temàtica. I segur també que anirem desplegant aquest projecte que ens té el cor robat en altres formats, impensables ara mateix. No tenim por, de provar-ho, perquè al llarg d’aquests 200 primers números hem construït –ara ja sí– un projecte singular, innovador, que té una comunitat que l’empenta internament i externament i que el projecta amb força cap endavant, cap al futur. Ens hi acompanyeu?

Joan Salicrú

La salut del català: política i recursos

L’any 1983 s’aprovava la Llei de Normalització Lingüística que instaurava el sistema d’immersió a l’escola, amb un amplíssim suport: 105 vots a favor i només una abstenció. El 23 de novembre de 2021 el Tribunal Supremo desestima el recurs de cassació presentat per la Generalitat en contra de la sentència prèvia (17/12/20) del TSJC en què es fixava una quota mínima del 25% del castellà com a llengua vehicular. A més ho fa emparant-se en una llei promulgada en temps de la majoria del PP, la LOMCE, que havia sigut derogada per la LOMLOE aprovada pel govern PSOE-Unidas Podemos i partits bascos i catalans. I resulta que el poder judicial practica l’intrusisme professional al fixar criteris pedagògics, lluny del que hauria de ser la seva competència.

Però no podem deslligar la decisió judicial del que ha estat l’ambient polític dels darrers anys. Recordem-ho, el 2006 apareix el fenomen Ciutadans que aconsegueix representació parlamentària el 2010. Amb un programa ben indeterminat en l’àmbit econòmic i social, la seva única senya d’identitat era el profund anticatalanisme. A punt de desaparèixer, podem pensar que mai un partit polític ha fet tant de mal en tan poc temps, ja que ha aconseguit arrossegar el PP –els de VOX tenen vida pròpia– i el poder judicial a exercir de salvapàtries. I de passada, fer venir més d’un tremolor a les cames a la gent de l’actual PSC, quan han volgut recuperar els vots que se’n van anar a la formació taronja. En definitiva, el reconeixement de la plurinacionalitat de l’estat ha quedat per més endavant.

Mentrestant, certament, es nota un cert retrocés en l’ús social de la nostra llengua. Nostra, sí, també dels que parlen castellà. Però, ni això significa que el model lingüístic –que s’ha reconegut internacionalment com un model d’èxit– no tingui més benzina, ni és culpa dels docents, ni culpa de la nova immigració com pretén algú. I cal reconèixer que qui en surt més perjudicat dels atacs al català, són els mateixos a qui les decisions judicials pretenen protegir. A Catalunya, ara, tothom entén i parla el castellà. A Catalunya, ara, tothom entén el català, però no tothom el parla amb fluïdesa. Qui hi està perdent?

Però no només podem donar la culpa a la dreta espanyola o als jutges. Pensem-hi. És a Santa Coloma de Gramenet –i en d’altres barris obrers– on els partits d’esquerra dels anys vuitanta van veure clar que la llengua havia de ser un factor de cohesió, motor d’igualtat d’oportunitats, i van convèncer la dreta catalana que la separació a l’escola segons la llengua materna era un error i totalment contrària a la idea d’un sol poble. La percepció era que l’ús del català ajudava a funcionar el que se’n diu l’ascensor social. No serà que l’ascensor social s’ha espatllat?…

Aquesta pot ser una causa identificada subjectivament, però n’hi ha d’altres que és poden contrastar amb números. Per exemple, en els darrers deu anys TV3 ha reduït la despesa en programes infantils i juvenils de 20 milions d’euros el 2011 a 10 milions el 2020. Als recents premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català hi havia sis pel·lícules candidates al guardó principal, i estaria bé si no fos que són les úniques sis pel·lícules rodades en català l’any 21. Hi ha dades que certifiquen que el nombre d’escriptures notarials o sentències judicials redactades en català són moltes menys que fa uns anys… i podríem seguir posant exemples que no depenen del fenomen migratori ni del possible desinterès dels que tenen el castellà com a llengua materna.

No serà que el tema diners hi té alguna cosa a veure? No són calers el que cal per mantenir unes ràtios adients a les aules de primària i secundària?… No són diners el que cal per tal que a alguna universitat li faci vergonya l’excusa del nombre d’estudiants Erasmus per a no ser exigent en l’ús del català en els graus i post-graus?…

Per acabar potser cal tornar als arguments polítics i posar en dubte l’eficàcia de la defensa de la llengua feta a l’estil del Manifest Koiné. En ple fervor independentista, aquest manifest reclamava que l’única llengua oficial de la república, que era a tocar, fos el català. Va ser signat per destacades personalitats polítiques –la mateixa Presidenta del Parlament. Preguntem-nos si aquest rebuig d’una societat i cultura bilingüe ha provocat més d’un trencament emocional.

No obstant, aquesta diagnosi que no està feta per cap sociolingüista sinó que només és fruit del que qualsevol persona pot observar, no hauria de ser pessimista si ens agafem al que escriu Joan Mena en el seu llibre No parlaràs mai un bon català (Eumo Editorial). En Mena, nascut a Sabadell al barri obrer de Torre Romeu, mestre i diputat al Congrés de Madrid, diu que hi ha tres consensos encara existents als quals ens hem d’agafar i reforçar: el consens en la comunitat educativa de que la immersió és el millor sistema pedagògic, el consens social que té la immersió com a eina de cohesió, i el consens polític –majoria política– que hi ha al Parlament de Catalunya i, malgrat tot, al Congrés tal com es va manifestar en l’aprovació de la LOMLOE que enviava a fer punyetes la “españolización de los niños catalanes” del ministre Wert.

Ara bé, en Mena també adverteix que aquests consensos han d’anar acompanyats de l’enfortiment del sistema escolar i en particular de l’escola pública. També es tracta doncs d’una qüestió de recursos i diners, esclar.

Albert Farriol

Els tres Reis

Ja fa dies que van passar els Reis, i espero que a tots us van deixar bones coses. En justa correspondència, crec que el mínim que podríem fer seria parlar bé d’ells. Parlar-ne bé des del punt de vista lingüístic, vull dir. I ara us ho explico.

En català, la forma habitual i genuïna de parlar dels tres Reis és aquesta: “Els Reis d’Orient són tres: el Rei blanc, el Rei ros i el Rei negre”.

En castellà, la forma habitual i genuïna de parlar dels tres Reis és, en canvi, aquesta altra: “Los Reyes Magos son tres: Melchor, Gaspar y Baltasar”.

Farem bé, doncs, de donar a cada llengua allò que és seu, i així, quan parlem en català, no direm, per exemple, “els Reis Mags” o “els Reis Màgics”, sinó “els Reis d’Orient”. I, també en català, preferirem anomenar els Reis pel color més que no pas pel nom.

Apa, proposem-nos-ho de cara a l’any que ve.

Josep Lligadas

Worship.cat

Avui he descobert la pàgina web de worship.cat… I n’he estat ben contenta! Per a mi la música religiosa em fa cantar i, com deia sant Agustí, pregar dues vegades… I darrerament, més enllà dels cants de Taizé que sempre em nodreixen, en trobava a faltar de nous cants en català… Kairoi, Xirat, SetxSet, Arass, Xavier Morlans…: jo ja no tenia massa més recursos.

La web de worship.cat i la seva presència a YouTube són un bon rebost de cants… Es presenten com una iniciativa de joves dels diferents bisbats catalans que somiaven en lloar i cantar Jesús en català, traduint cançons de l’enorme cantoral anglosaxó. Han tingut el recolzament de les delegacions de joventut de Catalunya (SIJ).

I sonen bé, presenten uns vídeos bonics i cuidats, gens carrinclons. Quin gust!

Per si algú vol escoltar, triar, utilitzar en celebracions, introduir en acompanyaments, descarregar-se cançons…

I si voleu un tastet, ¿per què no el cant “Un futur que sigui nou” inspirat en les paraules del bisbe i germà San Romero: “Hem de ser profetes d’un futur que no sigui nostre”? Ara que comencem l’any i que necessitem il·luminar un futur que fosqueja, potser ens ajuda a creure que podem i trobar la manera de construir un avenir renovellat.

Maria Antònia Bogónez Aguado

L’independentisme i la llengua catalana

El passat mes de desembre, un grup de cristians i cristianes vam fer pública una carta adreçada a les comunitats cristianes i a tothom qui li pogués interessar, en què reflexionàvem, en nou punts, sobre la situació que estem vivint actualment a Catalunya. El setè punt es referia a com afecta el procés independentista a la salut de la llengua catalana, i sobre aquest tema voldria ampliar aquí una mica la reflexió.

Aquest punt deia: “Dintre l’objectiu de ser un sol poble, voldríem fer parar atenció en un aspecte que a Catalunya té un pes determinant. Ens referim a la situació de la llengua catalana. Les convulsions dels darrers anys han provocat que un cert nombre de catalans i catalanes, que no tenien el català com a llengua de família però que havien assumit i interioritzat que l’aprenentatge i l’ús de la llengua pròpia de Catalunya era un bé tant personal com social, ara hagin començat a girar-li l’esquena. Des de l’independentisme, s’ha actuat de manera com si el català anés indestriablement unit a la independència. I com que aquests catalans i catalanes d’orígens familiars no catalans no la volen, la independència, han passat a veure el català com una llengua enemiga. Així, s’ha trencat un consens que havia costat molt de crear. Creiem que els partits independentistes haurien de reflexionar seriosament sobre aquesta realitat. I haurien de reflexionar també sobre el mal que es pot provocar en els altres territoris amb qui compartim la mateixa llengua”.

Un servidor, vaig aprendre a llegir i després a escriure en català de petit, gràcies als llibres de pietat d’abans de la guerra que hi havia a casa i que havien sobreviscut a la guerra i a la postguerra: llibres en català i alhora llibres catòlics, o sigui llibres que tenien tots els números per ser condemnats a la desaparició per una banda i l’altra. Però van sobreviure. El que més recordo i que encara conservo és un que es deia Jesuset, del claretià Lluís Ribera, amb unes encantadores il·lustracions de Ricard Fàbregas, que era un dibuixant que va morir als 41 anys i que tant feia dibuixos de missa com cartells de cabaret.

Després, quan tenia 8 o 9 anys, el vicari de la parròquia, Joaquim Palomera, mossèn Joaquim, un home que va deixar petjada forta al meu poble, em va posar a ensenyar a escriure en català als altres nens, i recordo que m’hi vaig esforçar molt, no sé si amb gaire èxit. Però en tot cas, el que tinc clar és que, des de ben petit, i amb poca ideologia a sobre, el treball per la llengua i la cultura catalana ha estat fonamental per a mi, incloent-hi algunes piruetes davant la dictadura franquista quan va caldre.

Després, gràcies a la transició democràtica –aquest procés que alguns, insensatament, volen desacreditar anomenant-lo “el règim del 78”–, es van aconseguir importants consensos sobre la llengua, uns consensos molt inclusius i que han anat obrint camins de recuperació molt importants.

I bé. Ara tot això s’està destruint. Sens dubte que la dreta rància espanyola ha mirat de boicotejar tant com ha pogut la recuperació del català. Però gosaria dir que qui més mal ha fet, i més mal està fent, a l’estabilitat de la llengua catalana, és l’independentisme que ens governa. La liquidació d’Òmnium Cultural per esdevenir un grup independentista més, és un molt il·lustratiu i lamentable exemple d’aquest fet. Els que tenien el compromís de promoure la llengua i la cultura catalanes ens estan dient que, això, només es pot fer des de l’independentisme. Que la llengua catalana no és una riquesa transversal, sinó només d’un sector de la població.

El meu germà Jordi, que és discapacitat i va a un taller ocupacional, m’explicava un dia que una companya del taller, d’origen no català però que s’havia acostumat a parlar amb ell en català, un dia va començar a parlar-li en castellà. I quan el Jordi li va preguntar el perquè d’aquell canvi, la noia li va dir: “Pues porque yo no quiero la independencia de Cataluña”. Doncs això.

Josep Lligadas

La llengua de l’escola, un tema de llibertat dels pares?

A mi no em sembla que tingui cap sentit, això de que els pares tenen dret a triar la llengua de l’escola dels seus fills. Em sona com si diguéssim que els pares tenen dret a decidir quantes hores de classe de matemàtiques ha de fer cada noi o noia. Aquesta llibertat, en tot cas, es pot defensar en qüestions de creences, com ara quan a l’escola hi ha classe de religió, o en situacions de comunitats molt diferenciades, i encara en aquest segon cas em semblaria força discutible.

La llengua és una element pedagògic, i com tots els altres elements pedagògics, no és cosa dels pares decidir-los. A partir de les lleis elaborades pels representants populars, correspon als tècnics corresponents veure quins instruments lingüístics són convenients per a un bon aprenentatge de les llengües que calgui aprendre, i quines proporcions d’espai escolar han de tenir per a assegurar que els nois i noies surtin amb el millor bagatge acadèmic i la millor disposició social. Si cal discutir si aquestes proporcions són correctes o no, no s’haurà de fer a partir d’arguments més o menys patriòtics d’uns o altres, sinó a partir de les necessitats dels escolars i del que millor pugui ajudar-los a adquirir la millor formació i les millors disposicions per a viure i crear una societat cohesionada.

La llàstima és que a Catalunya aquest tema està impregnat d’una ideologització que impedeix parlar les coses amb calma, amb raonaments, i amb una mirada que intenti objectivar. I en això, tant de mal fan els qui reclamen l’“espanyolització” dels nens i nenes catalans, com els que reclamen que volen “viure en català” i no s’estan de mostrar que el que els faria feliços seria que la llengua castellana desaparegués de Catalunya.

Josep Lligadas

Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar. Enric Gomà.

Editorial Pòrtic, Barcelona 2018.

¿Per què dimonis diem afilador, ambdós, xai, creuar, liderar, oxidar, cercar, assolir, sacerdot o Verge, en comptes de dir esmolet, tots dos, be, travessar, dirigir, rovellar, buscar, aconseguir, capellà o Mare de Déu, que són les paraules que a l’àrea de Barcelona havíem dit sempre? Doncs, a vegades, perquè calquem el castellà (com afilador, ambdós, creuar, oxidar, sacerdot o Verge), a vegades per influències de la societat globalitzada i tirant a pija (com liderar), a vegades perquè sembla “més català” (com xai, cercar o assolir), i a vegades fins i tot per una mena de respecte arcaic (sacerdot).

El català ha de ser correcte, evidentment, però també ha de ser natural, és a dir, el que ens ha arribat i hem parlat i sentit de les generacions que ens l’han transmès, amb les lògiques evolucions, però sense sobreactuar-lo ni transmutar-lo. I aquest llibre ens convida a fer una recerca per aquestes paraules sobreactuades o transmutades que s’estan apoderant del nostre llenguatge. Del llenguatge concret que parlem la gent de Barcelona i el seu entorn, sense copiar altres parlars sinó mantenint la nostra riquesa pròpia.

El llibre és deliciós, a poc que a un li interessin aquestes coses tan bàsiques com la nostra manera de parlar, que és tota una riquesa cultural, social i fins i tot vital. I a més a més és divertit, com acostumen a ser els llibres de l’Enric Gomà.

Li faria, però, a l’autor, dos mini-retrets. Un, que s’oblida una paraula que a mi em fa mal de ventre: això de dir-ne “carxofa” a una cosa que sempre n’hem dit “escarxofa”, que és una paraula absolutament correcta. I dos, que digui que l’àrea de Barcelona inclou el Vallès i el Maresme, i es deixi el Baix Llobregat, quan, em sembla, almenys pel que fa a la subcomarca del Delta (l’Hospitalet, Cornellà, Sant Boi, el Prat, Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent), que aquesta és, potser, la zona lingüísticament més barcelonina de totes.

Josep Lligadas

El futur de la llengua catalana

La llengua catalana mai no ha tingut fàcil el seu devenir. El fet de ser una llengua minoritària i que en l’Europa moderna i contemporània Catalunya no hagi esdevingut un estat són elements cabdals que condicionen el seu present i el seu futur. Malgrat aquesta situació, la voluntat de ser dels catalans i el compromís individual i col·lectiu dels habitants del nostre país amb la seva llengua també han estat una característica decisiva per al futur del català.

El segle passat va ser el segle de la normativització de la llengua i de la seva consolidació com a llengua moderna, literària i científica, a més de com a llengua popular. També va ser el segle en què Catalunya va rebre una de les onades immigratòries més importants de la nostra història amb l’arribada de moltes persones procedents d’altres parts d’Espanya. Aquesta arribada massiva es va fer en un context d’una dictadura que havia suposat una enorme dificultat de cara al futur de la nostra llengua, per la via de la prohibició i persecució del seu ús normal i social.

La lluita contra el franquisme i la consolidació de la democràcia, i amb ella, l’establiment d’importants consensos entre l’esquerra política i social i el nacionalisme polític, van comportar a Catalunya l’establiment, a més d’un sistema de llibertats, d’un gran acord lingüístic de cara a l’establiment d’un model escolar d’immersió lingüística que tancava la via a l’aparició de dues xarxes d’escoles separades per la llengua i a models educatius segregadors per motius de la llengua. Aquest model, que afavoria l’ús del català com a llengua normal del dia a dia escolar, i que aconseguia el coneixement, en un nivell d’igualtat, de la llengua catalana i la castellana al final de l’ensenyament obligatori, només podia ser factible a partir d’un gran acord social i polític com el que hi va haver al nostre país en el moment de la consolidació de la democràcia. Aquest pacte lingüístic, com ha dit recentment l’Antoni Puigverd, “era una barreja de reparació, de mecanisme d’igualtat per a garantir un bilingüisme efectiu i de protecció ecològica d’una espècie en perill”. D’aquesta manera a Catalunya s’assegurava que la llengua era un factor de cohesió social i no de separació, i a més el seu coneixement i ús social esdevenia un element d’ascens social. S’afrontava d’una manera clara i constructiva el desafiament que va suposar la immigració dels anys 50 i 60 del segle passat, i ens posàvem en una bona situació per abordar el repte actual i futur de la globalització i de la difusió dels nous instruments de comunicació social, que afavoreixen el predomini de les llengües majoritàries a nivell mundial.

Els últims esdeveniments polítics del nostre país han posat en crisi aquest gran acord polític, social i lingüístic, fent que una part important de la societat no solament no assumeixi aquests punts bàsics, sinó que a més, mantinguin una actitud de bel·ligerància envers ells. A més de la gravetat d’aquest fet, ja de per si prou important, no constato consciència d’aquesta situació ni de la seva importància de cara al futur de la nostra llengua, ni en bona part de la societat que recolza activament el procés d’independència unilateral, ni en els dirigents socials i polítics d’aquest mateix procés. Només una política de consens i de manteniment d’uns acords bàsics que reforcin la confiança mútua, la superació de blocs enfrontats i la continuïtat del pacte lingüístic que permeti l’assumpció del model d’immersió per part de tota la societat catalana, posaran, crec, la llengua catalana en una bona situació de cara al futur.

Xavier Badia i Cardús