Pastís 25 aniversari de L’Agulla

Sembla que va ser ahir i ja celebrem un quart de segle!!! L’altre dia recordàvem que una servidora en el moment d’iniciar aquesta aventura de L’Agulla, estava esperant la meva filla Laura, per tant ella també farà 25 anys properament. Doble motiu de celebració a casa nostra.

Semblava molt adient que la recepta d’aquest número fos un pastís d’aniversari i és el que us ofereixo. Però com ja heu pogut veure al llarg d’aquests 25 anys, els dolços no formen part del meu receptari habitual i per tant el pastís d’avui té tocs salats, però és boníssim.

Si us animeu a fer la recepta, podríem fer una mena de pacte i la primera vegada que la feu posar 25 espelmes i bufar per celebrar simbòlicament l’aniversari de L’Agulla i felicitar-nos mútuament per aquesta humil revista que l’únic que pretén és mantenir-nos desperts per tal de no restar indiferents al que passa al nostra voltant, encara que de tant en tant necessitem que la realitat ens punxi.

Felicitats i un profund agraïment a totes les persones que seguiu aquesta publicació.


Ingredients

  • 300g de pastanaga ratllada
  • 200g de sucre
  • 200g de farina
  • 1/2 sobre de llevat de rebosteria
  • 3 ous
  • 100ml d’oli d’oliva suau
  • Un pessic de sal
  • Una mica de canyella en pols


Per a la cobertura

  • 300g de formatge mascarpone
  • 40g de mantega a temperatura ambient
  • 50g de sucre llustre

Preparació

En un bol, amb l’ajuda d’una batedora, mesclem l’oli i el sucre i anem batent. Hi afegim els ous (un per un) i seguim batent a velocitat lenta. Aquest procés durarà uns 4 minutets aproximadament perquè l’oli quedi ben emulsionat.

Passem la farina i el llevat per un sedàs i ho afegim a la barreja. Introduïm la resta d’ingredients i els incorporem directament a la massa: la pastanaga ratllada, la sal i la canyella.

Cobrim un motlle rodó amb paper de forn i hi aboquem la preparació. Sacsegem el motlle perquè quedi ben repartida.

Ho tindrem al forn uns 30-35 minuts a 170ºC aproximadament. Com ja sabeu, cada forn és un món, així que us recomano coure’l a foc lent perquè no es cremi massa de baix i fer la prova del pinxo o, com seria més propi, amb una “agulla” llarga.

Un cop l’haguem tret del forn, el deixem refredar i el desemmotllem.

Per fer la cobertura barregem en un bol la mantega a temperatura ambient, el mascarpone i el sucre. Podem ajudar-nos de la batedora. Quan estiguin els ingredients ben mesclats, aboquem la barreja per sobre del pastís i la deixem ben escampada amb una espàtula.

Ara només resta que hi poseu les espelmes!!!

Tere Jorge

L’Agulla: 25 anys d’escoltar

“Butlletí de reflexió i diàleg”: Com a lectora recent de L’Agulla, he “fullejat” números antics de la revista, impressionada per la continuïtat de l’ambiciós subtítol. “Diàleg” implica voluntat d’escoltar més enllà del que sentim (referit a un dels sentits i també als nostres sentiments), i voluntat d’explorar les dades darrere de les opinions, aquelles que convenen al nostre punt de vista i aquelles que no, però ajuden a aprofundir en totes les cares del tema i a fer justícia a la història i la veritat.

Els editorials de L’Agulla contenen gràfics exemples d’una voluntat d’escoltar:

– La revista pretén “ser un instrument d’intercanvi i difusió des de la perspectiva cristiana” (Núm. 91, Setembre 2014).

– Arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils, “Queda pendent enfrontar-nos … a algunes preguntes, per incòmodes que siguin”; “Ens falta humilitat per fer autocrítica” (Núm.104, Setembre 2017).

Tanmateix, a una major part d’editorials s’ofereix una invitació a pensar, més que no a respondre:

– “Què hi hem aportat? Garantir el respecte per qui pensa diferent, garantir la pluralitat que permet la convivència, fer palès que creiem en la igualtat dels pobles i cultures” (Núm. 81, octubre 2012).

– “Potser el paper de L’Agulla, a més de continuar punxant, sigui el de cosir voluntats, aprofitar tot allò que ens uneix, treballar per la pau i pel diàleg, per la defensa dels més vulnerables”. (Núm. 90, Juny 2014).

El diàleg que s’estableix entre articles d’un número de L’Agulla, entre números veïns, així com al llarg de la història de L’Agulla, em fa recordar un grup d’amics amb qui he mantingut una amistat incondicional durant dècades, malgrat grans diferències ideològiques entre nosaltres. El secret: el gran respecte, fins i tot admiració, pels coneixements i desig d’aprofundir en cada tema, per la voluntat de reflexió i per la disposició a escoltar i al diàleg.

Felicitats, L’Agulla, per 25 anys d’escoltar!

Mercè Gracia

Enhorabona pels 25 anys i gràcies pel vostre treball

Estimades amigues i amics de L’Agulla,

Gràcies per mantenir-nos informats i per convidar-nos a reflexionar sobre els fets més rellevants que ens afecten directament ja siguin de caràcter social, econòmic, polític, cultural, religiós, etc. i, per suposat, els que afecten directament la nostra Església i la nostra manera de viure la Fe.

Reconforta rebre la vostra revista perquè et sents acompanyat per companyes i companys amb els quals, en gran manera, t’identifiques. Totes les vostres seccions són interessants i abracen un ventall de temàtiques, la lectura de les quals ens enriqueixen.

Algunes vegades, fins i tot, hi ha coincidència entre el que escriviu i el que jo estic llegit en aquest moment. Un exemple és la referència que feu del llibre de Patric Radden Keefe, No digues res. Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord. Un altre exemple, és la secció Micropobles on expliqueu la problemàtica de la comarca del Solsonès on acabo de passar un parell de setmanes amb la meva família a Casafont. Coincideixo amb l’explicació de Joan Solà.

Una altra qüestió que em sembla important és el tarannà de la publicació. És oberta i gens dogmàtica. I això, en els temps que vivim, té un valor afegit. Sempre, però ara més que mai, en el nostre país, cal establir ponts de diàleg i no deixar mai que les discrepàncies polítiques deteriorin les relacions personals que sempre han de ser respectuoses i amb un fort component afectuós. Recordo ara el que ens diu el papa Francesc a Fratelli Tutti i que està en les nostres mans practicar-ho: sempre que es pugui cal ser amable, tractar a les persones amb amabilitat.

Estimats i estimades, us animo a seguir el camí que vau iniciar ara fa 25 anys. Heu fet una tasca que val la pena continuar.

Gràcies novament per tot i una abraçada.

José Fernández Segura

16 anys a la redacció de L’Agulla i infinit agraïment

Era l’any 2005. Moria el Papa Joan Pau II i l’elecció del cardenal Ratzinger va provocar “una decepció notable entre els sectors cristians progressistes que desitjàvem, amb més o menys esperança, que sortís triat algú que d’entrada semblés capaç de tenir un esperit més obert, més democràtic, més capaç d’entendre què passa al món i més disposat a acceptar la necessitat d’un canvi de rumb eclesial […]” (Editorial de L’Agulla Juny 2005).

Jo feia pocs anys que havia trobat una comunitat parroquial on em sentia identificada amb els seus valors i esperit. Però abans, portava mitja vida amb absoluta desconnexió de l’Església, pel desencís que em genera una institució caduca i una jerarquia hipòcrita, que em sembla perennement lluny del món i de l’essència del missatge de Jesús. En aquella comunitat senzilla, de valors més propers a Pere Casaldàliga que no pas a molts bisbes, a més de trobar un espai on compartir la fe (fe de la qual mai havia desconnectat, encara que la visqués lliurement i en solitari) vaig descobrir la revista L’Agulla, de la qual aquest 2021 celebrem 25 anys. Em va meravellar la diversitat d’articles i d’opinions, i l’amplitud de mires en la fe, amb articles que obrien portes i finestres per ventilar un món eclesial fosc i amb olor de resclosit. Vaig llegir dos o tres números… i els vaig escriure. Una carta d’aquelles que posàvem a la bústia, recordeu? M’hi vaig subscriure. I els vaig dir el que m’aportaven, i l’agraïment perquè fessin possible que arribés a la gent una altra veu de creients, una altra mirada cap a la fe. Va ser així que em van convidar a participar-hi. Sóc periodista i potser alguna cosa hi podia sumar… i vaig començar a anar a les reunions el consell de redacció i aportar el meu granet de sorra.

Però és molt més el que, des de llavors, n’he rebut. Perquè el balanç d’aquests 16 anys que fa que sóc a la revista és el d’infinit agraïment. A més d’aportar el que hagi pogut donar, sobretot sento agraïment per aprendre dia a dia d’unes persones en les quals sovint m’emmirallo i amb les quals m’hi trobo i em fan sentir en família, “la família que tries, que és el que li dóna valor”, com diu una persona que estimo. I agraïment per tot el que continua aportant aquest equip per fer possible L’Agulla encara avui, en aquest món tan canviant i inestable que ens fa agafar vertigen, i en aquesta església lluny del “canvi de rumb eclesial” del qual parlàvem en l’editorial de L’Agulla d’aquell juny de 2005. Gràcies, companys i companyes de L’Agulla.

Maria-Josep Hernàndez

L’Agulla en un món digital

En néixer L’Agulla, l’octubre de 1996, apareixien simultàniament al mercat un conjunt de novetats digitals que avui, 25 anys després, persisteixen: Netflix s’ha fet preeminent a moltes llars catalanes; les pantalles planes han desplaçat completament els vells i voluminosos televisors; l’algoritme de compressió d’arxius de música MP3 i el buscador de Google, el més famós del món, són productes d’aquell moment que va consolidar l’era digital, com queda demostrat que 25 anys després han aconseguit fer-se un lloc molt sòlid i formen part de la quotidianitat.

Enmig d’aquell frenesí innovador, L’Agulla va fer aparició en forma de revista impresa i amb tramesa postal als amics i subscriptors perquè segurament no es concebia d’una altra forma, tot i aquell incipient i frenètic volcà de tecnologia digital. Pot semblar contradictori, però així són els processos de canvi de paradigma quan un conjunt de tecnologies noves fan irrupció de sobte trasbalsant els usos i costums, indicant un camí nou, però que l’escepticisme i la resistència innata al canvi relega a la cua d’espera. Només al cap de 20 anys L’Agulla va transitar cap al format digital (el 2015) consolidant el canvi cultural d’abandonar el suport físic per pujar al «núvol» al món intangible.

L’Agulla va ser un producte innovador per la seva fórmula d’intercanvi dialogat entre persones de la comunitat cristiana, plural, a l’esquerra ideològica, i amb una mirada àmplia per a comprendre i interpretar on-line el món, el país, el sentit de transcendència, i l’acció política i eclesial. On-line vol dir sobre la marxa, en temps real, evolutivament i de forma canviant d’acord als canvis que experimenten les persones que es reconeixen lliures. La fórmula contraria al dogma, la idea preconcebuda que determina l’estereotip o el marc del pensament. L’Agulla s’ha consolidat en la quotidianitat dels agullaires, i està en disposició per a desplegar tot el seu potencial digital i d’interacció i diàleg.

Salva Clarós

Què va passar l’any que va néixer L’Agulla.

Mirem 25 anys enrere

El 1996 va ser un any de traspàs i va ser declarat Any Internacional per a l’Erradicació de la Pobresa per l’Organització de les Nacions Unides. 25 anys després, hi ha coses que no han canviat, mentre que d’altres, vist amb perspectiva, van obrir les portes a les noves maneres de veure el món o si més no ens han tornat amb matisos. Tot i que en alguns casos he tingut la temptació de posar algun comentari, prefereixo que vosaltres mateixos tragueu les vostres pròpies conclusions seguint la dita castellana que “a buen entendedor, pocas palabras bastan”.

Així doncs, aquí teniu una relació de fets que van compartir titulars en aquell moment junt amb el primer número de la nostra revista.

  • A les eleccions generals espanyoles celebrades el mes de març, José María Aznar es converteix en el 4t president de govern espanyol en democràcia, substituint Felipe González, i tallant els gairebé 14 anys d’hegemonia socialista. El nou president electe no té majoria i això l’obliga a pactar amb altres partits minoritaris com el PNB, Catalans i Canaris.
  • A Itàlia, guanya les eleccions la coalició de centresquerra L’Olivera, i Romano Prodi esdevé primer ministre desbancant Silvio Berlusconi.
  • Primer implant d’un cor artificial a Espanya.
  • Inauguració a Barcelona del Museu d’Història de Catalunya
  • A Perú, un “comando” de l’MRTA, pren l’Ambaixada del Japó a Lima, on es realitzava una festa, i reté com a ostatges més de 600 persones.
  • Se signa a Guatemala la Pau, ferma i duradora, entre la URNG i el Govern, després de 36 anys de lluites internes.
  • S’utilitza per primera vegada públicament el terme Nova Economia a la Revista BusinessWeek en l’informe de Michael J. Mandel denominat El triomf de la Nova Economia.
  • Tràgiques inundacions al càmping Las Nieves, de Biescas (Osca), que produí 87 morts i 183 ferits.El càmping, situat en un barranc proper a el riu Gállego, va quedar arrasat per un corrent d’aigua, fang, roca i fusta produït per una gran tempesta.
  • A la Unió Europea, el Comitè Veterinari prohibeix l’exportació de bovins britànics i dels seus productes derivats, a causa de la malaltia de les “vaques boges”.
  • Unicef ​​demana explicacions a la Xina per la mort de milers de nens en orfenats a causa de les deplorables condicions en què viuen.
  • S’aconsegueix introduir ADN en el genoma del paràsit de la malària.
  • Estats Units llança dos atacs amb 44 míssils contra objectius militars a l’Iraq.
  • Croàcia i Iugoslàvia estableixen relacions diplomàtiques completes després de cinc anys de guerra.
  • Bill Clinton és reelegit president dels Estats Units.
  • Mor l’expresident francès François Mitterrand.
  • Un equip d’arqueòlegs submarins francesos descobreix a Egipte les restes del palau de Cleopatra i de la setena meravella del món, el mític Far d’Alexandria, a sis metres de profunditat davant el port d’aquesta ciutat.
  • Científics de CERN anuncien haver obtingut nous antiàtoms d’hidrogen, el primer assoliment en l’obtenció d’antimatèria.
  • A Los Angeles (Califòrnia), l’informàtic indi Sabir Bhatia (27) llança el lloc web Hotmail.com, el primer correu electrònic gratuït. Un any i mig després (el 31 de desembre de 1997) el vendrà a l’empresa Microsoft per 400 milions de dòlars americans.
  • A Roslin (Escòcia), neix l’ovella Dolly, el primer animal clonat.
  • Els ordinadors es converteixen en campions d’escacs. Deep Blue és la primera computadora que venç un campió del món vigent, ni més ni menys que Gary Kasparov.
  • Després de diversos anys d’escàndols i desavinences, el príncep Carles d’Anglaterra li demana el divorci de manera oficial a Lady Di. A partir d’aquest moment, ella comença a ser considerada la “princesa del poble” arreu del món.
  • Casament de Rocío Carrasco, de 18 anys, amb el guàrdia civil Antonio David Flores a la capella de les Verges a la finca Yerbabuena, encara que els pares de “Rociíto” no acabaven de veure amb bons ulls el precipitat enllaç. 25 anys després ens han bombardejat amb la famosa “docusèrie” de gran repercussió mediàtica.

Tere Jorge

L’Agulla, 25 anys

25 anys d’una revista, avui dia que tot va molt accelerat, són molts. A més, en temps de xarxes socials, de reflexions o a-reflexions curtes, escriure articles de fons, llargs, pensats, i re-pensats, té un gran valor. Especialment si els articles són de caire social, econòmic, polític, cultural, religiós i eclesial. Ens fa molta falta, en temps de crisis de tot tipus, reflexionar a fons sobre aquestes temàtiques, sobre el que ens passa i per què passa, compartir-ho i obrir la revista a qui vulgui dir-hi la seva.

Haver-se proposat una revista que difongui opinions i anàlisis des de l’esquerra política i des d’una perspectiva evangèlica és agosarat. I crec que ens n’hem sortit prou bé. Hem promogut que siguin presents diverses versions de l’esquerra i diverses maneres d’entendre el cristianisme d’alliberament. Hem intentat mostrar com la fe i l’espiritualitat cristiana –en les seves diverses versions– pot ser un dels motors, estímuls, fars, llums, esperits i dinamitzadors del treball per una societat més justa, igualitària, lliure, alliberada i en pau, en favor dels més vulnerables i comptant amb ells com a subjectes protagonistes de la mateixa, i que apunti vers l’horitzó de “a cadascú segons les seves necessitats”.

La combinació d’articles més polítics o de caire espiritual i eclesial amb recomanacions d’excursions, gastronòmiques, de lectures i música, ha estat un encert. Igualment les informacions d’entitats interessants o de testimonis-referents, savis i profetes, que tant necessitem.

És positiu que l’equip de redacció s’hagi mantingut estable durant tants anys, tot i que en la nova etapa podríem obrir-lo a gent més jove, i d’altres procedències.

De fet, en vistes als nous propers 25 anys, al meu parer, podríem ampliar el nombre d’articulistes més enllà de l’entorn barceloní, i obrir més el ventall per fer presents en la revista persones de tot Catalunya, de les Espanyes, d’Europa i del món. També seria bo pluralitzar més l’àmbit polític de les esquerres i l’adscripció religiosa i ètico-humanista –importància del diàleg interreligiós i interconviccional– i eclesial.

Quim Cervera

25 anys, uf!

Soc de les que li costa molt escriure. Però molt!

És un repte personal cada vegada que em comprometo a fer un dels textos que seran publicats en aquesta revista. Ordenar idees, buscar informació, plasmar arguments en una pantalla en blanc i que siguin atractius per motivar a la seva lectura… És per això, que, fa un munt d’anys, quan en Lligadas i la Solé em van explicar la idea de L’Agulla, va ser la meva inconsciència la que li va donar el sí. Aviat vaig saber que no n’hi ha prou amb bona voluntat per donar fruit en una experiència on la paraula escrita junt amb les il·lustracions i imatges transmeten les idees i sentiments.

Quiteria Guirao i Albert Dresaire en la celebració dels 90 números de "L'Agulla"
Quiteria Guirao i Albert Dresaire en la celebració dels 90 números de “L’Agulla”

Una presa de consciència que ha estat molt acompanyada per totes les persones que han integrat l’equip de la revista. Algunes hi són des del primer dia i d’altres s’han incorporat en el camí. A totes elles els reconec la seva aportació en el meu creixement de fe i polític. Sense ser un grup de revisió de vida, sí que és un espai d’amistat, reflexió i acció.

I aquest caràcter és el que hem volgut transmetre amb l’objectiu posat en les paraules de Jesús: “És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu” (Marc 10,25).
Vint-i-cinc anys, es diu aviat! En termes celebratius serien els de l’argent. Ens hauria agradat molt celebrar-los col·lectivament com ho hem fet en diverses ocasions amb festa i cultura. Vindran temps en què podrem reprendre aquells moments posposats per l’excepcionalitat de la pandèmia que vivim. I ens podrem abraçar fraternalment.

Quiteria Guirao Abellán

25 anys oferint Sostre

Aquest desembre passat el Sostre de la Barceloneta va fer 25 anys obrint les seves portes per aixoplugar homes del barri que vivien al carrer. El barri, la ciutat han canviat molt… però el Projecte Sostre continua oferint un lloc d’estada, de convivència, de refer vincles, de regularitzar situacions d’homes. Amb pocs mitjans, però amb un gran tresor humà: el dels seus voluntaris i voluntàries. Més de 300 persones que amb la seva dedicació al llarg en aquest temps han permès que 62 homes poguessin trucar a la porta verda cada vespre del carrer Pescadors i fer d’aquell espai casa seva.

Es per això que el dia 28 de gener, a l’escola Sant Joan Baptista de la Barceloneta ens retrobarem tants com puguem per somriure, comentar, dinar, escoltar música… i sobretot agrair el que Sostre ha fet (i fa) per tots els que trepitgem el seu llindar.

Maria Antònia Bogónez Aguado