Grups de diàleg interreligiós

Vull agrair que m’hàgiu convidat a participar a la vostra revista digital L’Agulla, i poder compartir amb vosaltres unes reflexions sobre els grups de diàleg interreligiós a la nostra ciutat.

L’Ajuntament de Barcelona, des de 1999, treballa per donar suport a les entitats religioses i reconeix el seu paper en la construcció de la societat de Barcelona, en un context de laïcitat, on totes les opcions de consciència, siguin religioses o no, són reconegudes i tenen les mateixes oportunitats. Una expressió de les polítiques de defensa i garantia de la llibertat religiosa és l’Oficina d’Afers Religiosos.

Barcelona aposta per la interculturalitat des de 2009, en què va impulsar el Pla Barcelona Interculturalitat, amb consens polític. I des d’aleshores s’ha treballat per fer de Barcelona una ciutat realment intercultural. I per tenir una ciutat realment intercultural cal no només que hi hagi diversitat, sinó que aquesta diversitat tingui els drets garantits, i, igual d’important, que s’estableixi un diàleg d’igual a igual entre els diferents col·lectius, en el qual tothom hi pugui participar. El diàleg aporta coneixements que fora del propi àmbit serien molt difícils d’aconseguir. Dialogar obre les mirades i genera empaties.

A Catalunya hi ha tradició de treballar pel diàleg interreligiós. Per exemple, l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós, AUDIR, és present a Catalunya des dels anys 90. A Barcelona tenim també el precedent del treball i la coordinació entre les diferents comunitats per a la creació del Centre Abraham, un espai interreligiós per a les diferents comunitats durant els Jocs Olímpics de 1992. L’any 2004, durant el Fòrum Universal de les Cultures, hi va haver un gran parlament internacional, el Parlament de les Religions del Món, amb representants de 75 països i més de 100 creences. Tot i que han passat molts anys, el diàleg, al 2017, encara és molt necessari, com ho demostra que a Catalunya existeix la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, creada per AUDIR, que aplega les iniciatives de divuit entitats i grups interreligiosos catalans.

Així, doncs, entenent la necessitat que els veïns i veïnes han de poder viure amb normalitat la presència del fet religiós, l’Ajuntament de Barcelona ha establert en el Programa d’Actuació Municipal de Barcelona: “Es treballarà per facilitar la relació entre la diversitat de confessions religioses i altres opcions de consciència no religioses establertes a la nostra ciutat i se’n potenciarà la inclusió en el teixit associatiu dels diferents barris.”

Amb aquest objectiu, aquest és el segon any que l’Ajuntament de Barcelonacol·labora amb AUDIR per engegar diversos grups de diàleg interreligiós als barris de Barcelona: dos al districte de Nou Barris (Zona Nord i Zona Centre), dos al districte de Sants (barris Marina de Port i Sants-Hostafrancs-Bordeta) i un a Gràcia. Crec de manera ferma que les entitats religioses, en tant que són expressió ciutadana, mereixen ser respectades com a entitats i poder ser incloses en les dinàmiques de ciutat, i així poder participar de ple dret en les plataformes d’entitats, coordinadores, plans comunitaris, plans de barris, Consells de Districte… igual que les altres entitats de la ciutat. I és que per a alguns col·lectius, la comunitat religiosa és la principal forma d’associació i la manera com el grup es fa present i visible en l’espai públic. Sense aquesta dimensió, aquests col·lectius serien deixats de banda.

Per a mi és fonamental deixar clara la postura laica i no laïcista del govern municipal. La laïcista és una doctrina més, i totalment respectable, igual que qualsevol altra. Per consegüent, en tant que una opció més, no té perquè tenir més pes que les altres. El govern municipal vol ampliar espais de relació i coneixement, des del respecte a totes les opcions, per poder fer un pas cap a entrar en una dinàmica més àmplia, i rebre aportacions més enriquidores per a la construcció de la ciutat.

No vull tancar aquest relat sense recordar que Catalunya ha tingut un dels grans pensadors sobre diàleg interreligiós, el respecte, el coneixement i l’acceptació de l’altre, una persona més valorada i reconeguda a l’estranger que no pas a casa nostra: Raimon Panikkar. Ell va ser un clar exemple d’unicitat i de creació d’una identitat singular, intercultural i universal. Alhora, va ser col·laborador i referent a l’Institut Intercultural de Montreal, amb el qual Barcelona ha fonamentat bona part del desenvolupament de les polítiques d’interculturalitat.

I, per acabar, m’agradaria exposar-vos un desig: que el diàleg interreligiós anés un pas més enllà i fos també un diàleg interconviccional, obert a tota la resta de la societat també.

Lola López
Comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat
Ajuntament de Barcelona

El diàleg interreligiós (i 3)

Parlant, la gent s’entén….

…tots en tenim l’experiència, però també és cert que no ens escoltem, que no dialeg-interreligiosdeixem acabar els arguments a l’altre, que el tallem per dir-hi la nostra… Solem ser molt impetuosos i no ens adonem prou que, a més a més d’una mica d’humilitat intel·lectual i una certa actitud espiritual d’obertura a la riquesa de l’altre, són necessàries unes condicions formals que són pròpies de tot diàleg. Són condicions molt concretes que es refereixen al subjecte del diàleg, als coneixements que té sobre el tema dels que es tracta, a la llibertat d’expressió de tothom i a la socialització. Aspectes inspirats en el filòsof Habermas. Nosaltres hi introduïm unes preguntes per a facilitar el veure i el jutjar i posar en pràctica el que hem de corregir:

1.- Cap participant no pot contradir-se. Perquè a part de l’embolic, no permet avançar en el diàleg. Potser voldrà dir que no ens hem preparat prou.

2.- Un altre participant no pot emprar una mateixa expressió o terme amb un significat diferent. Cal, doncs, un acord previ en els conceptes. Per exemple, quan diem “Déu”, “revelació”, “religió”, “mística”, “espiritualitat”, “litúrgia”, “Jesús”, “Jesucrist”… ¿tothom parla del mateix? Quantes discussions estèrils sobre religió/espiritualitat perquè no som capaços de posar-nos d’acord amb el concepte?

3.- Tothom pot posar en dubte qualsevol afirmació. Dubtar no vol dir negar, és una manera de voler aprendre, de rectificar si cal, rebutjar o recuperar amb més fermesa el que era simplement una creença o una opinió.

4.- Tothom pot manifestar les seves posicions, desitjos i necessitats. Respectem la llibertat d’expressar-se  de cada membre? Posem atenció en el que diu?

5.- Tot subjecte capaç de parlar i d’actuar ha de poder participar de la discussió. Què  passa en les nostres reunions?, segons qui parla ja fem ¡uf! Sentim, però no escoltem. A vegades ni tan sols fem l’esforç d’entendre els arguments que es posen en una proposta senzillament perquè no valorem aquella persona.

6.- Tothom té les mateixes oportunitats de parlar. És real aquesta afirmació?

No és fàcil, oi? Si pensem en totes aquestes condicions, aplicades al diàleg interreligiós,  podem pensar que mai arribarem a una bona entesa perquè en cap de les religions es compleixen tots els requisits, ni en cap dels diàlegs, perquè totes fallen en un o altre dels requisits que s’exigeixen. No cal espantar-nos, sinó tenir la gosadia de posar-ho en pràctica cada dia, a cada reunió, perquè no hi ha classe teòrica, hi ha aprenentatge.

A partir d’aquí, fem-nos una pregunta: ¿On aprenem a dialogar?

Per a dialogar cap enfora de l’Església cal que cap  endins fem tres coses: la primera dialogar nosaltres mateixos amb la Paraula de Déu, deixar-se interpel·lar, pregar, formar-se en el contingut del propi credo. Busques aquest coneixement? En el nostre entorn normalment Déu n’hi do la quantitat de possibilitats de formació que tenim; arreu s’ofereixen cursos, cursets, conferències, tallers o seminaris sobre el propi cristianisme i sobre altres religions no cristianes, especialment de l’Islam i del Judaisme.

En segon lloc, fer l’experiència de diàleg a l’interior dels teus grups, per descobrir allò que has de polir i posar a prova els teus coneixements i la teva actitud dialogant. Hi ha diàleg en les nostres comunitats? ¿En el Consell Pastoral del bisbat? Potser massa vegades, quan tothom ha acabat de fer la seva exposició el temps ja s’ha acabat… fins la propera trobada. Si no hi ha diàleg a l’interior de la nostra Església, ¿què aportem al diàleg interreligiós?

I, en tercer lloc, buscar què hi ha en l’àmbit de l’Església Universal, quines possibilitats de diàleg tenim. Per exemple, darrerament hem tingut ocasió de participar en la consulta que va preparar el sínode de bisbes per a tractar les qüestions de família i que ha culminat en l’exhortació apostòlica L’alegria de l’amor. Hi vam participar? Se’ns en va donar l’ocasió en la parròquia? Ens ha interessat conèixer els documents més importants de l’Església? Perquè sense coneixement no hi ha diàleg.

En el primer article recordàvem el desig de l’Església del Vaticà II que ens insta a conèixer i dialogar amb les persones d’altres religions a fi de “col·laborar amb ells en la recerca d’un món de pau, llibertat, justícia social i valors morals”;  tant de bo el diàleg ens porti a viure en pau, llibertat i justícia, amarat de l’amor del Déu de totes les manifestacions religioses que vol que tots ens estimem… més que no pas que tothom cregui el mateix.

Roser Solé Besteiro

El diàleg interreligiós (2)

dialeg-interreligiosAra ja sabem que hi ha diferents nivells de diàleg, que no podem dialogar de qualsevol manera, ni hem d’“utilitzar” el diàleg com si fos un instrument que simplement ens permeti viure amb tranquil·litat, perquè no seria altra cosa que una indiferència disfressada d’educació i de tolerància, que en tindria prou amb aconseguir una superficial coexistència, sense cap interès per resoldre els possibles conflictes de fons i, ni molt menys, un intent o un signe de comprensió de les diverses creences que hi ha al voltant nostre. Aleshores hem de tenir molt clar que el nostre primer objectiu és el de crear un model de convivència i de comunicació, en què a poc a poc es vagin donant les condicions d’una relació entre iguals, i crear uns espais de pregària comuna, de compartir les experiències de fe, de treball per la justícia, així com de recerca de la veritat. Si no ho fem així, renunciaríem a l’esperança de la construcció d’un món més just, més humà.

¿Per què hauríem de crear un model de convivència? Perquè la nostra forma d’estar en el món, la nostra estructura com a éssers humans és la de ser amb els altres, és a dir, que ja per naturalesa ens marca el caràcter dialogal, som éssers socials; perquè jo només em puc conèixer a mi mateix en relació amb l’altre. Negar aquesta dimensió social ens porta a la destrucció de la persona mateixa. I, com ha de ser aquesta comunicació?

  • Ens comuniquem a través de la paraula, que no és un simple parlar, sinó des de la raó, amb l’interès de crear una cosmovisió comuna que ens permeti  entendre’ns. Això no vol dir creure el mateix, sinó pensar amb una lògica similar. Per exemple, hi ha problemes de comprensió quan, fent servir una mateixa paraula, uns i altres li donen un sentit diferent: Déu, inspiració, obediència, autoritat… o el problema d’entendre’s quan un es mou en una raó pre-moderna i l’altre ja ha passat per la il·lustració.
  • És imprescindible estar oberts a la sorpresa (no ho sabem tot) i deixar-se interpel·lar per unes raons que tindran conseqüències en la vida moral (pràctica) i política. Aleshores, el diàleg és també una alternativa al fonamentalisme i a l’integrisme religiós, a la vegada que ens obrirà els ulls de la comprensió a pràctiques culturals que són diferents de les nostres. Una actitud que ens demana
  • sinceritat i respecte, perquè abans de llençar-nos al diàleg interreligiós, hem de ser sincers amb nosaltres mateixos, hem de saber quines són les nostres certeses i els nostres dubtes, què es fonamenta en l’Evangeli i què fa aigües per manca de consistència. Hem de saber argumentar allò que creiem, saber exposar les nostres raons, i escoltar les raons de l’altre.
  • Volem dialogar no per imposar sinó per “oferir” la nostra “veritat” i experiència de Déu en Jesucrist. Si creiem que les altres religions ens han enriquit amb la seva experiència de Déu, també hem d’estar convençuts que nosaltres podem enriquir la seva pròpia experiència. No volem que tothom pensi igual perquè la uniformitat no seria altra cosa que un signe de l’empobriment del món religiós.
  • Si sabem escoltar, si no anem a imposar la nostra fe, serem capaços de vibrar amb l’experiència espiritual de l’altre. No anem a negociar la convivència en una societat comuna, ni volem convergències teològiques que justifiquin els nostres interessos, el que cerquem és la veritable comunió entre les persones.
  • Tot plegat ens porta a creure que la finalitat del diàleg no pot ser una negociació teològica. No es tracta de veure si nosaltres podem dir més o menys sobre Jesús o sobre Déu que els altres,  no volem sumar coneixements, perquè només en podria resultar una posició eclèctica que no satisfaria ningú. El que hem de valorar nosaltres i el que ens enriqueix és que aquest diàleg posa de manifest la riquesa simbòlica de la humanitat i les diverses manifestacions del sagrat, del diví o del misteri en la història de la humanitat, en una interacció entre la idiosincràsia d’un poble i la revelació del diví en una cultura determinada. És un coneixement i una lliçó per a no caure en les confrontacions del passat que van menar els pobles, les religions i les esglésies als  enfrontaments i a les guerres i, en definitiva, a l’odi i a la destrucció.

El diàleg sempre ha de ser possible, només hem de buscar les condicions idònies, respectar l’altre i estimar.

Roser Solé Besteiro

El diàleg interreligiós (1)

Són moltes les vegades que arreu i en molt diverses publicacions, congressos, fòrums o trobades de barri, s’ha reflexionat sobre aquest tema, no sols per la seva actualitat, sinó perquè dialeg-interreligioscada vegada és viscut amb més il·lusió, més apassionament i sota les formes més diverses, perquè anem aprenent que cap cultura pot viure aïllada, cap moral pot presentar-se amb la pretensió d’una validesa universal i cap religió pot erigir-se com a portadora única de la veritat. La nostra societat, tot i que encara de majoria cristiana, es va acomodant cada vegada més en una situació sociocultural de secularitat i laïcitat en la qual sembla que ens hi anem trobant força bé. Des que parlem de migracions mundials i de globalització el diàleg interreligiós es presenta com un repte, un repte però, que és diferent segons el nivell d’aquest diàleg, la situació dels dialogants i el lloc des del qual es practica…

Com acabo de dir, el tema es tracta des de molts punts de vista: legal, estadístic, sanitari, moral, escolar, espiritual, feminista, teològic, etc., una pluralitat de vessants que juntes expressen la necessitat de parlar des de les diverses experiències i la riquesa i matisos de les relacions.

L’Agulla, que mai ha oblidat el diàleg interreligiós, hi dedicarà tres articles i ho farem des de la perspectiva de les condicions del diàleg. Les paraules d’avui tenen com a punt de partença el desig del Vaticà II que va exhortar els catòlics perquè “reconeguin, guardin i promoguin els béns espirituals i morals existents en altres religions, així com els seus valors socioculturals” per a “col·laborar amb ells en la recerca d’un món de pau, llibertat, justícia social i valors morals”.

En aquest sentit, els experts de l’Església reconeixen i promouen en el document Diàleg i anunci (1991), quatre nivells de diàleg, ni successius, ni irreductibles entre si, ni que tothom hagi de treballar en tots, sinó que s’han d’entendre en una estreta interrelació:

a) El diàleg de la vida que és el diàleg de la convivència, el  del respecte de la gent que ens envolta.  El diàleg de compartir les penes i les alegries i les preocupacions de cada dia. Potser només podrem dir “bon dia” al botiguer, que és pakistanès. Es tracta de relacionar-se amb l’altre, no com un estranger, sinó com un ciutadà amb els mateixos drets i deures que jo. És aquell diàleg que també es pot fer compartint el cus-cus i el pa amb tomàquet o el plat típic de l’Índia. És el pas més immediat, no el podem eludir.

b) El diàleg de l’acció per la justícia, el del treball en favor del desenvolupament integral i la llibertat de les persones. Aquest és el nivell més important encara que l’expressió “justícia” sigui entesa de diferent manera segons els contextos culturals. Però en tot cas, segur que no ens equivocarem si la volem viure com a expressió de la fidelitat a Déu. Un ciutadà cristià no pot ser considerat membre de segona categoria en un país musulmà, com tampoc no té cap sentit que una musulmana no pugui viure amb dignitat a causa de la manca de papers en el meu país.

c) El diàleg de l’experiència religiosa. És l’espai en què podem compartir la pregària i l’experiència espiritual. És també el diàleg dels místics, el d’aquells que són capaços d’endinsar-se en el silenci d’un mateix per a trobar Déu o l’Absolut. R. Pannikar ho explica així: “L’home no se satisfà només amb allò que percep amb els seus sentits, […]: pressent també, ni que sigui vagament, que encara hi ha quelcom més, tal vegada més enllà del que palpa, coneix o sent, o tal vegada amagat en allò que té al davant, com un fons misteriós, potser mistèric, de la realitat del qual se’n fa problema, fins i tot per negar-la. Aquest quelcom és l’àmbit peculiar de la cosa mística.”

d) El diàleg de l’intercanvi teològic. És  posar en comú la riquesa del credo de cada tradició i apreciar recíprocament els seus propis valors espirituals. És el diàleg més difícil i no es pot fer de qualsevol manera.

Sigui quin sigui el nivell de diàleg en què ens trobem, no el podem fer de qualsevol manera, per això ens plantejarem en els següent números les condicions.

Roser Solé Besteiro