Avaluant la nostra Església en feminisme…

Bé, diguem, avaluant la nostra Església en igualtat, perquè això és finalment el feminisme: la lluita per assolir la igualtat entre homes i dones… Allò que fa gairebé dos mil anys deia sant Pau: “Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist: tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.” (Ga 3,26-28), com ho vivim a la nostra església?

He començat a mirar alguns dels conceptes bàsics del feminisme… i el resultat quan mirem la nostra Església és ben trist… Suspens en gairebé tot… No passa la prova del cotó violeta. Em centro en uns quants, per estricte ordre alfabètic…

Acció positiva (o acció inversa): Si són aquelles estratègies per corregir la igualtat d’oportunitats per mitjà de mesures que permetin de corregir les discriminacions fruit de resultat de pràctiques o sistemes socials, en la nostra església només es podrà aconseguir si els barons decideixen fer un pas enrere… Deixant que les dones omplim tots els espais que ara per ara la “normativa” deixa… Fins quan els consells pastorals de les parròquies seran bàsicament masculins, quan sobretot dones col·laboren en les seves Càritas, catequesi, o fins i tot la logística?

Androcentrisme: Visió del món i de les coses, en què els homes són el centre i la mesura de totes elles, fent invisible tota la resta, incloent-hi les aportacions de les dones a la societat. L’Església (les esglésies i les religions) són ara els reductes androcentristes per excel·lència. Ja ni dels exèrcits ho podem dir amb tanta contundència!

Assetjament sexual: No cal entrar-hi després del que s’ha sentit a la cimera del Vaticà contra la pederàstia… i el #Metoo de religioses que han denunciat haver estat assetjades, violentades o violades per capellans i homes d’Església. Terrible! No hi caben silencis còmplices…

Autoritat femenina: El feminisme de la diferència opta per una autoritat femenina construïda d’una altra manera de la masculina, oposant-se a jerarquies i poder. La paraula seria l’eina fonamental per articular aquesta altra autoritat. En els grups de dones creients feministes quan es planteja el debat sobre el sacerdoci, sovint hi ha la postura que afirma que oitant a l’accés de les dones al sacerdoci, però també que ens en cal un que serveixi les comunitats des de l’horitzontalitat, la humilitat, la presa de decisions des del discerniment comunitari. Per a moltes, ser ordenades per mantenir el model d’autoritat jeràrquic actual no seria suficient per a construir una altra Església possible.

Ciutadania: El conjunt de drets (civils, polítics i socials) que tenen les persones com a subjectes i els deures que se’n deriven, els vivim des de fa anys en moltes zones del planeta en grans àmbits de la vida… però no així en els entorns eclesials… Entrem en el món eclesial i les dones passem a perdre allò que tenim assolit (ni que sigui imperfectament)… Com si els drets quedessin fora de la porta del temple, juntament amb el nostre cervell, la nostra experiència, la nostra formació, les nostres capacitats…

Coeducació: Encara avui veiem escoles que es diuen cristianes s’escuden en una excel·lència formativa, en les diferències de maduració entre nenes i nens, i segreguen els alumnes… Poc es podrà educar en la no discriminació per raó de sexe si en les aules de les escoles confessionals no hi som tots en pla d’igualtat. Com podran entendre els nens i les nenes que han de construir un món plegats on totes les criatures tinguin les mateixes possibilitats, on tota la canalla pugui tenir els mateixos somnis de futur? I deixeu-me dir, cou que escoles que segreguen siguin concertades amb els diners públics. És un escàndol!

I ja no tenim espai per continuar… potser en un altre moment.

Però vist el panorama desolador només d’uns quants medidors d’igualtat, què hi fem les dones creients i feministes encara en el si de l’Església, sovint als marges? Doncs continuar fascinades per Jesús que fa opció per les dones, per les persones empobrides, les vulnerades, les febles… I confiar en la força de la Ruah que trobarà escletxes per on entrar i omplir l’Església i el món dels seus dons… Moltes dones i homes ja ens són testimonis també en aquesta lluita per la igualtat.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Anuncis

Contradiccions d’un feminista en construcció

Fins els catorze anys, vaig tenir la sort d’anar a una de les poquíssimes escoles mixtes que en ple franquisme funcionaven. Aquella convivència a l’aula entre nens i nenes, nois i noies, em va servir per tenir el privilegi d’experimentar ben d’hora i molt abans que molts amics i companys, que la balança entre llestos i llestes, treballadors i treballadores, rucs i “ruques”, vagos i “vagues” –algú solucionarà mai això del llenguatge no sexista?– estava equilibrada. No érem pas ni millors ni pitjors un cop classificats per gènere. És ben cert que a l’hora del pati els nois teníem tendència a donar puntades de peu a la pilota, però no ens feia res que alguna noia s’atrevís a posar-hi la cama i, quan de manera ordenada fèiem carreres a una pista d’atletisme, és cert, n’hi havia de més ràpides que la majoria de nois…

Fora d’aquell àmbit la separació i diferenciació per gènere era absoluta. Fins i tot en els ambients progres del moment, com ara el moviment escolta: elles amb faldilleta i nosaltres uniforme amb un cert aire militar. Hi havia una contraposició de mons i, per exemple, em cridava l’atenció aquell insult que es feia servir fora de l’escola: ets un nena!… dèiem –i la concordança impossible de l’article, n’amplificava la intenció.

Per tant, de fa anys i sense posar-hi nom, m’he considerat una mena de feminista racional. D’una racionalitat no exempta de contradiccions. Confiant en què tot tenia el seu temps i el seu procés, em semblava exagerat l’exigència estricta de la paritat de gèneres a tot arreu, i no parlem del fet de, per exemple, comptar el nombre i durada de les intervencions masculines i femenines en una assemblea i altres radicalismes semblants. He viscut còmodament instal·lat en el “si volen parlar només cal aixecar la mà”, i en l’argument de què l’exigència de paritat fomentava la figura de la dona quota, la dona florero. I tot i ser defensor del dret a l’avortament, m’ha grinyolat una mica escoltar “…nosaltres parim, nosaltres decidim!…”, quasi a l’hora en què l’alletament natural a demanda com a màxima expressió de la exclusivitat del mon femení, ens situa als homes en el paper de col·laboradors necessaris tot buidant la paternitat de contingut… i és que no som bons ni per donar un biberó?!…

Però aquesta anàlisi pretesament racional ha topat també amb la realitat quotidiana influïda per l’entorn sociocultural. I m’acuso d’haver ofert ajuda en les tasques de la llar pensant que déu n’hi do del que treballo a casa. M’acuso de saber fer una paella de lluïment el diumenge, però quasi mai haver fet bullir la verdura un dimecres al vespre. M’acuso d’haver-me sentit incòmode quan una dona m’ha convidat a un dinar de feina i ha aconseguit pagar ella i d’haver pensat “…per ser dona els té ben posats” quan l’he vist prendre decisions difícils a la seva empresa. He acceptat que la direcció de la multinacional de consultoria on treballava, em vetés la pre-selecció d’una dona per a exercir un lloc de responsabilitat en un mon professional ocupat per homes… Fins i tot admeto haver dit alguna vegada “guaita quin culet” i no importar-me massa que aquella noia em sentís.

Per arribar a aquesta confessió retrospectiva de culpa, han hagut de passar coses: tenir una filla, experimentar que un debat o una reunió dirigida per una dona acostuma a ser més productiu, quedar estabornit per les estadístiques sobre bretxa salarial i possibilitats de promoció laboral per a les dones, les mobilitzacions del 8 de març… i també, viure infàmies com la sentència de “la manada”.

Tot això m’ha anat portant, a poc a poc és cert, d’aquell feminisme racional a un feminisme en construcció. Perquè, senzillament, és inaguantable tanta injustícia!… i això em fa pensar que el moviment feminista faria bé d’arrelar en la lluita contra la injustícia, més que en la lluita –comprensible– entre gèneres.

Albert Farriol

L’horitzó que ve

Vaig sentir una dona feminista dir que el masclisme no és per ell mateix el causant de les violències contra les dones –i els més febles–: és el patriarcat que té per aliats el masclisme, el capitalisme, el racisme, l’esclavitud, la violència, l’aparent llibertat…

Les dones i el homes estem submergits en aquest sistema patriarcal. Per a cada gènere la intensitat dels seus efectes és diferent i ens adoctrina per complir un rol que manté l’status quo. Prendre consciència del fet de ser dona i treure el cap d’aquest sistema per posar nom a les desigualtats i violències i fer propostes alliberadores és el que fem les feministes. Aquest és un procés conscient que requereix d’una contínua revisió d’actituds, de gestos, de llenguatge, del pensament, per desmuntar l’edifici patriarcal que s’ha construït al voltant nostre. Desprendre’ns de la pell patriarcal, a la qual cosa els homes també estan cridats, és un treball personal –una acció alliberadora–, que sense l’acció col·lectiva –sense un moviment d’alliberament– seria possiblement una acció testimonial.

I no ho és! De la vindicació dels drets de les dones i el sufragisme a l’“estima com vulguis”, avui ens trobem plantant cara a l’extrema dreta i som protagonistes de propostes polítiques de canvi per a la vida de les dones i els homes. El moviment feminista és un motor de transformació. I com a mostra el 8 de març, dia en què totes les lluites feministes de tots els feminismes esclaten en un crit comú, ple de veus amb accents diferents. La uniformitat del patriarcat dona pas als colors dels feminismes. De l’estretor de mires a l’horitzó, on dones i homes han vençut la tirania.

En aquesta presa de consciència també fem present que rebre un salari, estudiar, decidir sobre el propi cos, si vols casar-te o no, a qui estimes… poden tenir retrocessos a la nostra societat o bé encara no s’han assolit en moltes parts de món. I la lluita no té aturador.

Aquí rau el poder feminista, és un moviment alliberador que travessa el món!

Quiteria Guirao Abellán

8 de març a Barcelona

Si ets dona i…

pots votar, agraeix-li-ho a una feminista.
pots tenir propietats, agraeix-li-ho a una feminista.
pots treballar, agraeix-li-ho a una feminista.
no perds el teu treball perquè estàs embarassada, agraeix-li-ho a una feminista.
pots anar a la universitat, agraeix-li-ho a una feminista.
pots avortar si vols, agraeix-li-ho a una feminista.
pots portar pantalons, agraeix-li-ho a una feminista.
practiques esport professional, agraeix-li-ho a una feminista.
pots ser militar, agraeix-li-ho a una feminista.
pots disposar del teu propi salari, agraeix-li-ho a una feminista.
pots casar-te amb qui vulguis, agraeix-li-ho a una feminista.
pots divorciar-te si vols, agraeix-li-ho a una feminista.
pots denunciar l’assetjament sexual, agraeix-li-ho a una feminista.
pots usar anticonceptius, agraeix-li-ho a una feminista.
pots alletar el teu bebè en un lloc públic, agraeix-li-ho a una feminista.
tens el dret a llegir els llibres que desitgis, agraeix-li-ho a una feminista.
pots accedir a càrrec polític, agraeix-li-ho a una feminista.
pots obtenir un préstec, agraeix-li-ho a una feminista.
pots atestar en la teva pròpia defensa, agraeix-li-ho a una feminista.

Encara queden molts drets per als quals lluitar per assolir la igualtat real entre dones i homes a tot el món. Seguim amb la lluita (www.SchoolofFeminism.org)!

El que ja estem fent

Per parar els peus a l’extrema dreta

Penso que el que cal fer és seguir treballant en el que ja estem fent, en la participació en les accions alliberadores i humanitzants en les quals estem.

De fet l’extrema dreta ara senzillament la podem identificar amb més claredat, però ja hi era, i de fa temps, a dins del PP, de Ciutadans i en altres partits de caire falangista i franquista. De fet hem estat molt de temps governats a l’estat espanyol per una dreta (el PP) molt condicionada per l’extrema-dreta que hi ha dins. I els governs socialistes, poc han fet política d’esquerres, més aviat l’han feta de dretes, i observant massa a les dretes, i la por a l’extrema-dreta, que oferint un autèntic programa d’esquerres, ja que han volgut captar el centre polític, que és més de centre-dreta i de dreta (a les Espanyes), per una priorització de la política electoral. Per tant hem de continuar amb el que ja estàvem, potser amb més consciència, potser amb més intensitat, potser millorant insuficiències…

No crec gens convenient parlar-ne, ja que els podem donar més publicitat.

A Catalunya, l’extrema-dreta (PP i Ciutadans) no han governat, i les dretes (CDC, i ara PDECat, UDC, Demòcrates de Catalunya) tenen una sensibilitat antifranquista i una tradició democràtica, que els fa molt més impermeables a les extremes dretes.

Crec que des del “món de l’esquerra” ens convé abundar més en la pedagogia política, i en la política al carrer, a les places, en els moviments socials, entitats, en el tu a tu, i anar creant mes consciència política cítrica.

El feminisme està fent una tasca indispensable i importantíssima en posar fre a les cosmovisions i ideologies xenòfobes, antifeministes, racistes i homòfobes de les extremes-dretes. Cal desenvolupar al màxim el moviment feminista. També són bàsics l’ecologisme i el pacifisme com tot tipus de moviments alliberadors, entre ells d’emancipació social (moviment obrer i veïnal) i nacional (de “nació petita”).

I una feina fonamental és denunciar els fonamentalismes, fanatismes i integrismes religiosos, espirituals, que estan a la base de molts “esperits” de les extremes dretes. I en positiu ens cal promoure les versions alliberadores de les diferents tradicions religioses, espirituals i humanistes i el diàleg interreligiós, interespiritual i interconviccional, que permet descobrir i posar en valor aquestes dimensions alliberadores, i fer autocrítica i purificar els elements “tancats”, deshumanitzants, poderosos, manipulables, i manipuladors de les nostres creences, espiritualitats i ètiques. Les tradicions religioses, espirituals i humanistes de caire alliberador, poden anar esdevenint un “esperit plural” del comunisme i de l’anarquisme, en temps de precarietat i d’incertesa. Poden oferir “motor” i estimular a la transformació radical de les estructures socials injustes per afavorir als precaritzats, que som la majoria.

Quim Cervera i Duran

Falques a tot arreu

Per parar els peus a l’extrema dreta

A finals de gener, amb motiu del dia contra la violència masclista, les dones d’ICV-EUiA de Viladecans, que és el meu poble, van decidir que calia “actuar”. I un cop decidit això, van decidir que no li donarien a la paraula actuar el sentit habitual que se li dona en aquests contextos de lluita social, sinó que li donarien un altre dels sentits que la paraula té: el teatral. I ens van convocar a una mena d’espectacle format per diverses petites actuacions, molt ben fetes, de diverses dones de la població, amb algun afegit vingut d’algun altre poble del voltant.

La cosa, ja dic, va estar molt bé. I una de les actuacions, la d’una noia que ens va fer mirar en silenci tot el procés de preparació i execució de la pintura d’una cara de dona plorant, a mi em va semblar especialment atractiu i em va donar la idea de tractar, en una secció que faig a la revista litúrgica Galilea.153, el tema de les estones en què a la missa hauríem d’estar mirant, sense fer res més: concretament, la preparació de les ofrenes i la fracció del pa.

Vaig escriure l’article per a la meva secció, però no ho vaig fer parlant només del tema directament litúrgic, sinó explicant també d’on m’havia vingut la idea. Vaig parlar, doncs, de la meva participació en un acte contra la violència masclista, cosa que donava més amenitat a l’article, i que, sobretot, mostrava –sense haver de fer cap adoctrinament– que és bo estar en aquestes coses.

Jo crec que algú que escriu, o algú que posa exemples a classe si és mestre, o algú que fa de catequista, o algú que simplement xerra amb el veí, pot col·locar amb molta facilitat, si vol i s’ho proposa, moltíssimes “falques” que mostren com a coses naturals i bones aquelles coses que, precisament, l’extrema dreta tant blasma. I això ajuda a contrarestar la ideologia que l’extrema dreta propugna.

Josep Lligadas

Vives, lliures i en resistència

Participar en el XXII Encuentro de Mujeres y Teología de Saragossa del passat mes de setembre va ser un regal i una injecció de fe, alegria i energia. Ser dona i creient no és fàcil. Ser dona, feminista i creient, ho és encara menys, perquè la confrontació amb el patriarcat la vivim no solament al carrer, sinó també al si de l’Església. Per això crec fermament que la trobada de Saragossa traspuava tota la força i el treball que tantes dones cristianes estan fent al món per transformar d’arrel una institució que històricament ens ha vist com una amenaça i un destorb, per convertir-la en un lloc realment habitable –agafant la idea del meu estimat Pepe Laguna– per les dones i totes aquelles persones que s’han sentit excloses per murs, dogmes i litúrgies que poc o res tenen a veure amb l’amor i la radicalitat de l’Evangeli.

Sonia Herrera Sánchez

L´últim cap de setmana de setembre, vaig tenir la sort i el goig de poder assistir a la XXII trobada de Mujeres y Teología, a la bonica ciutat de Saragossa.

El meu esperit es va eixamplar en veure l’èxit de convocatòria que havia tingut la trobada, el títol de la qual era “Un salto vital…”

Més de dues-cents cinquanta dones i algun home de tot Espanya (només faltava la representació de dues autonomies), ens vàrem trobar per reflexionar i compartir la necessitat de fer un salt endavant (vol dir arriscar-se), sense por. Em va permetre comprovar que no “estic sola” en aquest caminar/saltar cap a una dignificació de la dona creient, va ser molt important.

Afortunadament en l’actualitat hi ha arreu del món dones que lluiten, que es reuneixen per treballar per la seva dignificació i presència efectiva en el món, però és més estrany trobar dones, sobretot a Catalunya, que s’uneixen també, i principalment, perquè som creients.

Les xerrades de la Ivone Gebara i la Yayo Herrero van animar-nos a reconèixer el nostre paper com a dones tant en l’església de Jesús (no tant la jeràrquica) com en el món. La primera ens va exposar clarament que el feminisme s’està satanitzant dins i fora de l’església, és a dir, es vol que la presència de la dona torni a temps pretèrits. Ens va animar a no deixar-nos vèncer per tants paranys i dificultats que ens posen, a reivindicar el nostre ser en el món i en l’església, com a dones.

La segona ens va iniciar i/o aprofundir en l’ecofeminisme. Aquest corrent que comença a sentir-se amb força, relaciona i lliga l’ecologia amb el feminisme, en va sortint una manera de pensar i viure (idea filosòfica però també pràctica) en què es defensa un canvi social que ens porti a respectar la natura, els animals, la societat…

Els tallers que es van organitzar volien aplegar diferents maneres de conèixer àmbits, on es feia palès que podem incloure en la nostra tasca el fer-nos visibles arreu on estem treballant per un món diferent i possible.

Maria Rivero Galindo

La meva visió de la trobada organitzada conjuntament per Mujeres y Teología de Zaragoza i de la Red Miriam de Espiritualidad Ignaciana Femenina, és, com totes, ben parcial. Us parlaré de la intrahistòria d’unes jornades preparades amb il·lusió per compensar la falta de mitjans… Un grup d’una desena de dones saragossanes amb el reforç d’unes quantes de la Red Miriam vingudes d’altres llocs d’Espanya van treballar de valent des de molts mesos abans.

L’experiència d’horitzontalitat en les reunions i la presa de decisions, la manca de protagonismes, la capacitat per desvetllar dons, la creativitat que surava arreu són potser els trets que van fer que s’anés bastint una estructura organitzativa que va aplegar almenys una trentena de dones…

Voldria destacar el vespre del dissabte. Una batucada posava ritme als nostres peus i sortíem pels carrers de la ciutat rere una pancarta amb les paraules que encapçalen l’article: vives, lliures i en resistència. En una plaça, una performance ens va permetre de descobrir dones que han estat senyeres (i oblidades) en el món aragonès… i fins i tot la Verge del Pilar va voler unir-se a la nostra alegria i lluita, baixant de la columna i despullant-se de la corona… Una dona de peu!!! A Natzaret i a Saragossa!

L’endemà continuava tot fluint… Si sortia alguna cosa a solucionar, apareixien mans, idees, que l’encaraven. Un regal per a qui hi va participar des de l’organització. Ha creat vincles que seran duradors… Però dos mesos després, encara quan penso, als llavis em ve un somriure i el cor nota l’escalf viscut.

Ah, i un manifest va plasmar-ho. Aquí el teniu!!! I en els enllaços les dues ponències…

M. Antònia Bogónez Aguado

El moviment feminista no està sol

En matèria de violències masclistes, el moviment feminista ja no està sol. La soledat es mesurava quan argumentava que el que “és personal és polític” i no se li feia cas, quan deia que la violència no és un tema de gelosia sinó la causa directa cap a les dones de l’actual sistema patriarcal i masclista, o quan reclamava un abordatge integral per a les dones víctimes de violències masclistes i no se li feia cas…

No estar sol vol dir que més moviments socials s’han fet ressò d’aquestes vindicacions i que s’ha aconseguit redactar lleis que porten aquests principis. Però el camí és llarg i encara no l’hem recorregut amb prou intensitat ni trajectòria, com tampoc s’han sumat decididament a eradicar aquesta sacra institucions molt influents en la moral i amb estructures en l’àmbit educatiu i sanitari com és el cas de l’Església catòlica.

Però hi ha una ofensiva que la trobem a alguns mitjans de comunicació i a les xarxes socials,  que volen fer veure que no hi ha un ordre social que empara el masclisme i la seva violència. Neguen que l’home estigui en molts aspectes per sobre de la dona, malgrat que el gènere (masculí, femení) envaeix fins els aspectes més quotidians de les nostres relacions. I a aquestes opinions cal combatre-les des dels moviments socials i des de la política.

En marxa contra les violències masclistes

El passat 5 de novembre, a Tarragona, les organitzacions feministes, socials i dones-tarragona-1sindicals de Catalunya, País Valencià i Andorra vam marxar al crit d’“Un crit contra les violències masclistes” . La marxa va congregar milers de persones pels carrers d’aquesta bonica ciutat mediterrània. Un any abans, tot el moviment feminista de l’estat espanyol, havia marxat pels carrers i places de Madrid amb l’exigència que la lluita contra el terrorisme masclista sigui una qüestió d’Estat.

A molts pobles i ciutats es fan concentracions cada mes per recordar aquelles que els hi han segat la vida i retre homenatge a les dones que pateixen violència. És el cas de Barcelona on la Plataforma Unitària contra la Violència de Gènere convoca concentracions a la plaça de Sant Jaume cada tercer dimecres de mes o el cas de Mataró que al voltant del 25 de cada més Teixit de Dones convoca a la porta de l’ajuntament.

Feminicidis

Hi ha hagut una evolució clara, per part del moviment feminista, en la concepció de quina és la línia divisòria per tractar oficialment dels crims contra les dones. De la violència domèstica hem passat a la violència de gènere i seguim posant més concreció a les violències que s’exerceix contra la dona pel fet de ser dona en les societats patriarcals i heteronormatives existents: feminicidis. I que, per tant, calen estratègies per a avançar cap a una societat lliure de violències des de l’arrel.

Fins que les lleis, i tot el que se’n deriva, no canviïn en el sentit que reclama el moviment feminista seguirem patint assassinats, violacions, pallisses, maltractament psicològic i econòmic… I la dignitat de les dones no estarà garantida.

Dir no a les violències masclistes
És pensar que la lluita contra aquestes violències va amb cadascú i dones-tarragona-2cadascuna de nosaltres. Educar als nostres fills i filles en igualtat: que vegin que no ens quedem sense paraules quan som testimonis d’un fet masclista. Tots i totes hem de fer un pas endavant i actuar contra la violència de gènere.

És actuar en la prevenció i la sensibilització amb les joves i els joves en matèria de gènere i l’eradicació de les violències masclistes com a clau de volta per aconseguir una societat amb futur que deixi enrere el model patriarcal i les actituds masclistes i avanci cap a la igualtat entre homes i dones.

És dedicar diners i professionals suficients per part de les institucions que intervenen en l’atenció i acompanyament a una dona víctima de violència, i dels seus fills i filles, si en té.

És teixir una xarxa ciutadana per sumar esforços per l’eradicació d’aquesta xacra que no ens deixa avançar en la igualtat.

Quiteria Guirao