La minifaldilla del Manolo Escobar

Hi havia un temps en què les dones necessitaven el permís del marit per obrir un compte corrent al banc i el Manolo Escobar cantava No me gusta que en los toros te pongas la minifalda… Des de llavors el Codi Penal, en matèria de delictes sexuals, pràcticament no havia canviat. Han hagut de passar fets lamentables com els de “La Manada” i l’existència d’un govern d’esquerres, per posar a l’hora el rellotge de la justícia amb l’aprovació de la llei del “només sí és sí”.

Hi ha qui diu que la llei no és bona. Que dona excuses per a la reducció d’algunes penes a agressors sexuals. Però això té una explicació: amb la requalificació dels tipus de delicte, l’escalat de penes, en alguns casos, pot ser més favorable al condemnat i si aquest ho demana, el jutge ha de revisar la condemna en el sentit favorable. Davant aquestes crítiques, cal preguntar-se: si aquesta aplicació de la llei és bona pels condemnats del procés independentista, no ho hauria de ser per altres condemnats?… I sembla una broma de mal gust que des de la dreta –que deu haver acabat de descobrir el color violeta feminista– es digui que la llei beneficia als violadors. No és cap broma. És una fastigosa manipulació.

Que un agressor sexual es passi un any més o dos a la presó arregla res?… El que hem de fer és arreglar la societat i, en aquest sentit, la llei va ben encaminada perquè posa el focus en el fet que és l’agressor qui ha de demostrar el consentiment i no que la víctima hagi de demostrar que no n’hi havia. D’altra banda, és de gran importància la supressió de l’“abús sexual” tot incloent-lo en el concepte d’agressió. Què és un abús sexual?… Només cal preguntar a una víctima “abusada” si no s’ha sentit, intimidada, agredida, per tenir la resposta! Pensem en el recent cas de la jove periodista a qui el seu cap li toca el cul en la festa de l’empresa. Siguem sincers, anys enrere li hauríem donat la raó al Manolo Escobar i probablement la noia tampoc s’hagués atrevit a denunciar-ho.

En definitiva, el feminisme és una cuina de foc lent, i també ho seran els efectes d’aquesta llei.

Albert Farriol

Llei Trans: no anem bé

El passat 29 de juny el Consell de Ministres va aprovar l’anomenada Llei Trans, en línia amb les múltiples reglamentacions en el mateix sentit que ja han aprovat la majoria de comunitats autònomes. Aquesta llei té com un dels punts estel·lars que qualsevol persona, per la seva simple voluntat, pot fer constar en el registre civil un sexe diferent del seu sexe biològic, sense cap més requisit. De manera que si un home “se sent” dona podrà constar com a dona, i si una dona “se sent” home podrà constar com a home, encara que no vulgui iniciar cap procés de transformació total o parcial del seu sexe biològic.

D’entrada, això sembla un avanç en les llibertats personals, un nou dret: el dret a constar com allò que un vol ser. Per això hi ha un bon nombre de persones que s’han alegrat d’aquest pas legal. I n’hi ha d’altres que, tot i dubtar que una possibilitat tan poc objectivable pugui tenir valor de llei, també la defensen amb l’argument que tot el que sigui ampliar drets és bo.

Però potser la cosa no és tan clara. El sexe biològic és una dada objectiva i és aquesta dada objectiva la que s’anota al registre civil. Amb la nova llei, en canvi, ja no existirà aquesta dada objectiva, i per tant, l’anotació del sexe al registre ja no servirà de gran cosa. Suposo que els teòrics d’aquesta mena de legislació, o sigui el moviment queer i el moviment transgenerista, el que desitgen és això: que desaparegui el sexe biològic com a dada bàsica en el reconeixement de les persones, perquè, pensen, això liquidarà definitivament el patriarcat i les opressions que el patriarcat comporta. No sé pas. Però de moment, amb aquesta llei poden passar coses com aquestes:

• En un vestidor femení d’una piscina s’hi podrà veure entrar un dia una persona amb tots els atributs masculins, perquè aquella persona, que era un home, s’haurà registrat com a dona. Això, sens dubte, intranquil·litzarà moltes dones. ¿Segur que cal promoure aquesta situació? I al revés igual.

• A les presons de dones hi haurà persones de sexe biològic masculí que s’han declarat dones, i a les d’homes hi haurà persones de sexe biològic femení que s’han declarat homes. ¿És raonable introduir un element distorsionador com aquest, i que pot acabar fàcilment en violència?

• Homes amb tots els seus atributs masculins però que es declarin dones, podran competir esportivament com a dones, i convertiran l’esport femení de competició en una falsedat.

• El llenguatge s’haurà de capgirar, i canviarà el sentit habitual d’“home” i “dona”. Les dones amb sexe biològic femení s’hauran d’anomenar, com ja s’està començant a fer, “persones que menstruen”, o “persones gestants”, o “persones amb vagina”, per distingir-les de les dones amb sexe biològic masculí. I els homes amb sexe biològic masculí potser s’hauran d’anomenar “persones productores d’espermatozous”. Uns disbarats lingüístics així, ¿voleu dir que no són indici de que tot plegat és un disbarat social?

• I finalment, el més greu. La lluita feminista consisteix, bàsicament, en la defensa dels drets de les persones amb sexe biològic femení i que per això són discriminades. Però amb la nova llei, ja no serà possible tenir un cens d’aquestes persones, perquè al registre, sota l’epígraf de dones, hi haurà tant femelles que consten com a dones, com mascles que també consten com a dones. Per tant, serà impossible poder tenir estadístiques que permetin actuar contra la desigualtat. És el que s’ha anomenat “l’esborrament de les dones”.

La Llei Trans pot semblar una ampliació de drets, però no ho és, perquè de fet retalla drets d’altres persones. Començant, i no és poca cosa, per un mínim dret a viure tranquils, i a evolucionar en el pensament i en la pràctica social de manera paulatina, al ritme que la mateixa societat marqui. Les presses i un cert esperit manipulador i impositiu que hi ha darrere aquesta llei no presagia res de bo. De fet, els avanços importants que s’han produït en aquest tipus de drets, com ara el divorci, l’avortament, el matrimoni homosexual o l’eutanàsia, s’han produït amb el consens indiscutit de tota l’esquerra. En canvi, aquest nou dret i alguns altres que apareixen en aquesta mateixa llei es pretenen tirar endavant amb el desacord d’una part notable de l’esquerra. A mi em sembla que la Irene Montero i companyia el que pretenen és allò que que en català en diem voler fer entrar els claus per la cabota.

I és que, amb tot el respecte als desigs i sentiments de tota persona, crec que cal dir que no tot sentiment o desig ha de ser necessàriament convertit en un dret legal.

Josep Lligadas

Què desitges?

Quan la mare del fills de Zebedeu s’acosta a Jesús, aquest li pregunta “Què desitges?” I aquesta pregunta sovint no ens l’hem permesa les dones, educacionalment disposades a posposar els nostres anhels als dels altres.

Les dones fa anys que estem en lluita per la igualtat… i fa més de 30 anys que a casa nostra, el Col·lectiu de Dones en l’Església va anar despertant en moltes de nosaltres la necessitat de veure’ns amb els ulls amorosos de Déu que estima tota criatura, i les ganes de lluitar per aconseguir que aquells drets que en el món civil han anat consolidant-se en el nostre entorn europeu i occidental vagin fent-se realitat en el si de la nostra Església…

I des del 2020, en el marc del moviment que el #metoo va universalitzar, les dones creients hem sortit als carrers, com tot ara, globalitzats… Voices of Faith i el Catholic Women Council a nivell mundial, la Revuelta de las Mujeres a nivell de l’estat i Alcem la Veu a Catalunya, van organitzar actes l’any passat, just abans del confinament pandèmic… i enguany ho han repetit, d’acord amb les mesures que les autoritats sanitàries i la prudència recomanaven.

El diumenge 7 de març, davant de la catedral de Barcelona, unes cent dones es van aplegar per reclamar que a l’Església tots hi cabem. Era l’aforament màxim que es permetia. Un to festiu no va impedir la profunditat d’un comentari de la Neus Forcano de l’episodi de la dona samaritana. Un mural que anava il·lustrant la Marta Romay. I un cant final amb paraules de santa Teresa, Nada te turbe, en la veu de Rosa Zaragoza.

Una nova etapa cap a una trobada sinodal mundial que es prepara per celebrar a Roma el 2022, potser virtualment però amb la voluntat de ser veu de les vivències, possibilitats, reclamacions, de tantes dones per la justícia, l’equitat i la dignitat en la nostra església.

Cada cop som més les dones que ja no només ens costa, sinó que ens és difícilment suportable la situació actual de discriminació, d’invisibilitat, de serveis als quals no podem optar (tot i que moltes companyes viuen clarament la crida a ministeris concrets, i qui se sent capaç de posar en dubte el que una sent amb certesa en el seu diàleg amb Déu?), de no ser on es prenen les decisions, de saber-nos vàlides en altres àmbits i no poder ni demostrar-ho a l’Església. I el pitjor és que s’han acabat les paraules i les fórmules si alguna noia més jove et pregunta per com es poden sostenir actuacions i afirmacions tan desiguals, injustes, entre cristians, pel simple fet de ser baró o dona. Sense entrar en casos de violències contra les dones exercides en abús de situacions de poder d’homes i protegits pel silenci que ha perdurat al llarg dels anys… Això, no és que sigui injustificable, és que és condemnable jurídicament però també amb l’Evangeli a la mà.

Perquè, com deien les companyes de Madrid a la Revuelta de Mujeres en la Iglesia, som creients, feministes i lluitadores… I és en l’Evangeli i en el testimoni de Jesús on pouem com la dona samaritana per sentir-nos així i ser cridades a compartir la Bona Notícia a la qual se’ns convida a tothom.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Christine de Pizan, una feminista de l’Edat Mitjana (1364-1430)

Una gran dona, veneciana de naixement i francesa per circumstàncies familiars, va viure a cavall entre l’Edat Mitjana i el naixement de la Modernitat, de la qual no en va ser una mera espectadora. Christine només tenia quatre anys quan el seu pare va ser traslladat a la Cort de Carles V de França on ella va poder gaudir de totes les possibilitats per a satisfer la seva innata curiositat intel·lectual i el seu interès per l’estudi, que s’anà centrant en la teologia, la filosofia i les ciències. Uns coneixements acompanyats d’un do per a l’escriptura pel qual se l’ha considerat com la primera escriptora professional d’Europa (41 obres més un llarg poema dedicat a Joana d’Arc un any abans de ser condemnada a la foguera). Aquesta preparació li va permetre participar en debats públics on es discutia de política, teologia o literatura, una viva participació femenina que obria un camí que arriba fins els nostres dies.

No va tenir una vida fàcil: casada als 15 anys, viuda als 25, amb tres fills petits, la tristesa d’haver perdut un nadó i amb la responsabilitat d’haver de tenir cura, a més, de l’àvia i una tia. El repte era dur, però amb la seva ploma, la seva intel·ligència i la seva fama va poder tirar la casa endavant i alimentar tota la família.

Assegurada la seva situació material, pot dedicar-se a escriure sobre qualsevol tema que ajudés a elevar el rol social de les dones, sobretot si són mares, educadores naturals de fills i filles en els valors fonamentats de la justícia i el respecte i dignitat per a les dones. A través de l’escriptura va posar de manifest la seva preocupació per l’educació; es va mostrar com una bona pedagoga que animava a fomentar aquelles virtuts amb les quals homes i dones podien combatre la ignorància i la por al canvi i encarar-se amb els nous plantejaments de la modernitat, crítics amb el paper de comparsa que les dones sempre havien hagut de jugar. Christine, enmig d’aquell món governat pels barons, va gosar escriure obertament en favor dels drets de les dones, en contra d’aquella misogínia real i literària. No entenia aquell món. “Em preguntava quines podien ser les raons que duen tants homes, clergues i laics, a blasmar les dones, criticant-les bé de paraula bé en escrits i tractats”. El terme feminista no existia, però el concepte ja hi era present, cosa de la qual ningú no pot dubtar.

De tota la seva bibliografia, destaquem una obra que mostra el seu enginy, llibertat i gosadia en la denúncia dels mecanismes socials per a mantenir les dones en l’obediència i la submissió, i la seva queixa a Déu per no haver-la fet baró per a poder lluitar, en igualtat de condicions, contra tots aquells que no permetien el seu desenvolupament en tots els àmbits de la vida: intel·lectual, científica, política o social.

El llibre de la ciutat de les dames, principis del segle XV, radicalment apologètic, fruit de la contradicció entre allò “que han de ser les dones” i de l’experiència que té de si mateixa. La novetat no està en l’estructura de l’obra sinó en el seu argument a través del qual fa una dura crítica a la misogínia, als problemes que se’n deriven i a la seva falta de fonament. La causa: la ignorància, la manca de formació que paralitza l’acció. La solució: l’educació de les dones, si les dones tinguessin una formació com la dels homes la misogínia deixaria d’existir. La trama es desenvolupa a través de quatre participants: la narradora i les Dames que l’acompanyen i l’orienten. Les tres Dames marquen les tres etapes que l’autora proposa per la construcció de la ciutat: la Raó, que ajuda l’autora a aixecar els murs de la ciutat; la Rectitud, que l’assisteix per a erigir les cases, els edificis i els temples; la Justícia completa l’obra i l’orienta en la tria i acompanyament de les dones elegides que hi han de viure. Una ciutat habitada només per dones, totes, una crida universal: “Vosaltres que esteu mortes, vosaltres que viviu encara o vosaltres que vindreu en l’esdevenidor, alegreu-vos totes i sigueu felices”.

L’espai no ens permet poder-nos hi entretenir, només volem invitar a la seva lectura perquè és la primera vegada que a Europa s’arriba a imaginar un espai polític només per a dones, en una utopia que s’avança més d’un segle a la Utopia de Thomas More; perquè és de les primeres dones que, malgrat tots els impediments, fa “sentir-se dona dins d’un cos de dona”, perquè invalida els discursos culturals i socials medievals gairebé traspassant els límits permesos; perquè reclama el seu dret a la creació de pensament no sotmès a l’ordre androcèntric, i perquè és capaç, en definitiva, de crear un món que encara no existeix, o perquè la sentim en els fonaments de la nostra generalogia. Hi tornarem.

Roser Solé Besteiro

Lectures del mes de la dona, abans de Sant Jordi – ¿Será que soy feminista?

¿Será que soy feminista? Alma Guillermoprieto. Literatura Random House, Barcelona, febrero 2020.

Alma Guillermoprieto és una reconeguda periodista mexicana, guanyadora fins i tot del Premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats. Als seus 70 anys i després de cobrir molts esdeveniments de la vida llatinoamericana, es fa aquesta pregunta… a la qual arriba després de pàgines ben redactades, que ens acosten a la realitat de tantes defensores dels drets humans.

Un llibre de lectura fàcil i que ens fa una aproximació amb mirada des del sud del feminisme, la seva història, els seus reptes… Aquesta perspectiva ens ajuda a no caure en un feminisme europeu i benestant.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Alcem la veu!

El proppassat diumenge 1 de març uns quants centenars de persones, majoritàriament però no únicament, dones de diferents generacions, ens reuníem a les escales davant de la catedral. Un dia assolellat i que va resultar estimulant, ple d’energia i entusiasme.

I és que l’aventura havia començat mesos abans quan algunes dones de diferents moviments eclesials havien somiat fer alguna acció per mostrar. I va anar prenent cos a poc a poc en assemblees àmplies i eficaces, amb pregària inicial i somriures… I amb molt de dons que s’anaven posant sobre la taula… Pensar, trobar solucions, fer un taller de pancartes, assumir tasques, serveis organitzats en petits equips horitzontals…

I es va infantar un acte senzill, breu, participat… però alhora contundent. Signes com un simple esparadrap sobre les boques silenciades de dones, unes xarxes on anar posant les pancartes de les nostres constatacions i peticions, també en cartells (Venim de lluny, Som moltes, Alcem la veu, I diem prou, Trenquem el silenci, Iguals davant Déu, desiguals a l’església?, Les dones a l’Església amb veu i vot, Si la societat avança, l’església també, La sororitat és la nostra força i Prou a la feminització de la pobresa), la força de la batucada que donava ritme, arrencar-nos la cinta que ens mantenia callades i un manifest breu però ferm. El podeu llegir aquí.

Però alhora, amb l’empenta dels moviments de les dones que fa dos anys havia esclatat en els carrers d’arreu del món civil el 8 de març, impulsats per fets com el #MeToo a nivell internacional o la penosa sentència de la Manada a nivell estatal, aquesta acció no podia quedar simplement con un esdeveniment local. Les xarxes de dones creients i feministes, els vincles d’amistat, els moviments eclesials van estendre el clam i la proposta per la resta de l’Estat. Madrid, Sevilla, Burgos, Saragossa, València, Granada… el mateix dia o en els següents van acollir actes equivalents. Amb el lema d’Alcem la veu com a casa nostra o bé “Hasta que la igualdad se haga costumbre” de la “Revuelta de mujeres en la Iglesia”, centenars de dones més s’hi van aplegar, creant l’onada feminista i creient, i cridant per la dignitat i la igualtat en la nostra Església.

Voices of faith és una iniciativa que vol empoderar les dones catòliques en la presa de decisions dins l’Església Catòlica. Van aixoplugar l’acció barcelonina i van venir dues representants a compartir-lo. Estan preparant un sínode en la tardor del 2021 amb el Consell de Dones Catòliques… Pot ser una fita més en el nostre camí per fer de l’Església un espai d’igualtat i dignitat per a tots, barons i dones… Mentrestant, il·lumina les passes des de la xarxa, la comunió i la sororitat…

Alcem la veu i avancem: fins que la igualtat sigui possible!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Costa rebatre la Najat

Em va agradar molt poder escoltar la Najat el Hachmi quan va venir a Viladecans a presentar el seu llibre Sempre han parlat per nosaltres. La sala de la biblioteca era plena de gom a gom per sentir-la. I no va decebre. Va defensar amb valentia i passió la seva posició feminista, crítica amb el “bonisme” de l’esquerra a l’hora de tractar el tema de les dones musulmanes i aclaparadora en la seva valoració negativa de les religions en general i de l’islam en particular. Un discurs potent i llargament aplaudit a la sala.

Reconec que admiro molt la Najat, que m’agrada com escriu i la llibertat amb què ho fa. No es pot dir pas que intenti complaure ningú. A mi, hi estigui o no d’acord, sempre em fa pensar.

Aquesta vegada, però, més aviat em vaig sentir confusa i incòmoda, amb ganes de respondre, però sense saber com fer-ho, perquè jo no hi havia pensat prou. D’entre les moltes coses que va dir a la biblioteca i que la Najat ha expressat també en el llibre i en múltiples articles en destacaria tres:

1. De tant voler mostrar la nostra tolerància amb la diversitat, acabem assenyalant l’altre com a estranger una vegada i una altra. Té raó la Najat quan diu que els partits polítics de casa nostra “llueixen” diversitat procurant que els seus membres la facin visible per exemple en la seva manera de vestir. I així contribueixen a estigmatitzar més que no pas a integrar. M’hi reconec. Quan he d’expressar en una imatge que hi ha persones de diverses religions o cultures que actuen juntes, sovint acabo recorrent a un senyal que tothom pugui reconèixer i que faci veure la diversitat, encara que molt probablement les protagonistes vesteixin de manera semblant o tinguin uns trets físics poc identificables. Touchée.

2. La tolerància de la societat occidental amb el mocador expressa una certa condescendència racista amb el masclisme. I la Najat lloa l’actitud ferma de les seves professores que mai no van permetre cap diferència a classe entre les seves alumnes, vinguessin d’on vinguessin. A banda, és clar, de subratllar que el mocador, que era un costum que s’aplicava a les dones casades, s’ha convertit en una imposició d’un pretès islam ortodox fins i tot a les nenes i s’està convertint en un signe d’identitat. Potser sí. M’adono que no hi he pensat prou. Però em pregunto qui estableix quina és la “normalitat” aplicable a tots els alumnes. ¿Per què un mocador s’ha de prohibir i en canvi portar unes sabates de marca caríssimes o uns texans falsament vells i passats per processos contaminants no s’han de qüestionar? A banda que les prohibicions penso que reforcen l’argument identitari. En qualsevol cas, l’excessiva sexualització de la vida, que es reflecteix en la forma de vestir i d’arreglar-se de petits i grans, el consumisme “pijo” són qüestions a treballar dins i fora de l’escola i no només pel que fa al mocador.

Potser soc molt paternalista, però també crec que un cop les famílies immigrades s’han instal·lat aquí, s’han de respectar els ritmes del procés que segueixen i que en qualsevol cas alguns canvis els han de decidir els interessats quan se’n poden fer càrrec. ¿Que això és massa relativista? Potser sí. Que hi ha canvis que els nouvinguts han d’acceptar des del primer moment, també. No és senzill. No és el mateix la forma de vestir que un matrimoni forçat.

3. Les religions, especialment l’islam, són masclistes per si mateixes i són una forma de mantenir el poder patriarcal. Ho comentava amb un amic monjo, i em deia que si el masclisme provingués de la religió, rai: se suprimeix la religió i s’acaba el masclisme. El tema és que deu sorgir d’altres profunditats molt més difícils d’eradicar.

Jo estic d’acord que les institucions religioses són masclistes, però la veritat és que penso que les religions a banda d’aquesta i d’altres distorsions transmeten també coses valuoses. ¿Que des d’Occident no gosem criticar l’Islam i que això és un postureig? Potser sí. Jo no goso criticar-lo justament perquè no el conec i també perquè sé que el cristianisme pot ser acusat amb molta raó de masclista, però l’Evangeli de Jesús, que sí que conec una mica més, no ho és en absolut. Visc amb un cert dolor el descrèdit del fet religiós en general, per merescut que pugui ser.

A banda de tot això, agraeixo que la Najat ens continuï qüestionant i fent pensar.

Mercè Solé

Feminismes!

Estem de sort. Han prorrogat l’exposició titulada “Feminismes!” al CCCB fins al 5 de gener. Millor dit, les exposicions, perquè en són dues. La primera, «L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena» recull part dels fons artístics de la que seria l’Endesa austríaca, completades per algunes obres de casa nostra… Presenta un recorregut per cinc àmbits (Mestressa de casa, mare i esposa, Reclusió i evasió, Els dictats de la bellesa, La sexualitat femenina  Jocs de rol), que presenten la situació de les dones en aquell moment ara fa unes desenes d’anys. Molt ha canviat, però no pas tant!

La segona mostra, “Coreografies del gènere” ens acosta a la situació actual dels feminismes (sempre en plural perquè no n’hi ha un de monolític) i ens apropa, des de l’expressió artística, a la superació binària del gènere, l’ecofeminisme, la sexualitat i la violència i la necessària descolonització del feminisme.

Ja fa temps que em van aconsellar fer primer una visita guiada a les exposicions del CCCB. Per àmplies i intenses, sovint ens poden resultar costerudes. El mestratge de la guia aquesta vegada és també molt recomanable per atansar-nos-hi… I posteriorment i per la nostra banda, com que l’entrada permet tornar-hi de nou de franc, ja podrem gaudir de detalls, veure els vídeos llargs, aturar-nos i deixar-nos sorprendre davant les 300 peces que en aquest cas se’ns ofereixen.

Si se us ha desvetllat curiositat, mireu el web amb tot el programa d’activitats i encamineu-vos cap al Raval!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Avaluant la nostra Església en feminisme…

Bé, diguem, avaluant la nostra Església en igualtat, perquè això és finalment el feminisme: la lluita per assolir la igualtat entre homes i dones… Allò que fa gairebé dos mil anys deia sant Pau: “Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist: tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.” (Ga 3,26-28), com ho vivim a la nostra església?

He començat a mirar alguns dels conceptes bàsics del feminisme… i el resultat quan mirem la nostra Església és ben trist… Suspens en gairebé tot… No passa la prova del cotó violeta. Em centro en uns quants, per estricte ordre alfabètic…

Acció positiva (o acció inversa): Si són aquelles estratègies per corregir la igualtat d’oportunitats per mitjà de mesures que permetin de corregir les discriminacions fruit de resultat de pràctiques o sistemes socials, en la nostra església només es podrà aconseguir si els barons decideixen fer un pas enrere… Deixant que les dones omplim tots els espais que ara per ara la “normativa” deixa… Fins quan els consells pastorals de les parròquies seran bàsicament masculins, quan sobretot dones col·laboren en les seves Càritas, catequesi, o fins i tot la logística?

Androcentrisme: Visió del món i de les coses, en què els homes són el centre i la mesura de totes elles, fent invisible tota la resta, incloent-hi les aportacions de les dones a la societat. L’Església (les esglésies i les religions) són ara els reductes androcentristes per excel·lència. Ja ni dels exèrcits ho podem dir amb tanta contundència!

Assetjament sexual: No cal entrar-hi després del que s’ha sentit a la cimera del Vaticà contra la pederàstia… i el #Metoo de religioses que han denunciat haver estat assetjades, violentades o violades per capellans i homes d’Església. Terrible! No hi caben silencis còmplices…

Autoritat femenina: El feminisme de la diferència opta per una autoritat femenina construïda d’una altra manera de la masculina, oposant-se a jerarquies i poder. La paraula seria l’eina fonamental per articular aquesta altra autoritat. En els grups de dones creients feministes quan es planteja el debat sobre el sacerdoci, sovint hi ha la postura que afirma que oitant a l’accés de les dones al sacerdoci, però també que ens en cal un que serveixi les comunitats des de l’horitzontalitat, la humilitat, la presa de decisions des del discerniment comunitari. Per a moltes, ser ordenades per mantenir el model d’autoritat jeràrquic actual no seria suficient per a construir una altra Església possible.

Ciutadania: El conjunt de drets (civils, polítics i socials) que tenen les persones com a subjectes i els deures que se’n deriven, els vivim des de fa anys en moltes zones del planeta en grans àmbits de la vida… però no així en els entorns eclesials… Entrem en el món eclesial i les dones passem a perdre allò que tenim assolit (ni que sigui imperfectament)… Com si els drets quedessin fora de la porta del temple, juntament amb el nostre cervell, la nostra experiència, la nostra formació, les nostres capacitats…

Coeducació: Encara avui veiem escoles que es diuen cristianes s’escuden en una excel·lència formativa, en les diferències de maduració entre nenes i nens, i segreguen els alumnes… Poc es podrà educar en la no discriminació per raó de sexe si en les aules de les escoles confessionals no hi som tots en pla d’igualtat. Com podran entendre els nens i les nenes que han de construir un món plegats on totes les criatures tinguin les mateixes possibilitats, on tota la canalla pugui tenir els mateixos somnis de futur? I deixeu-me dir, cou que escoles que segreguen siguin concertades amb els diners públics. És un escàndol!

I ja no tenim espai per continuar… potser en un altre moment.

Però vist el panorama desolador només d’uns quants medidors d’igualtat, què hi fem les dones creients i feministes encara en el si de l’Església, sovint als marges? Doncs continuar fascinades per Jesús que fa opció per les dones, per les persones empobrides, les vulnerades, les febles… I confiar en la força de la Ruah que trobarà escletxes per on entrar i omplir l’Església i el món dels seus dons… Moltes dones i homes ja ens són testimonis també en aquesta lluita per la igualtat.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Contradiccions d’un feminista en construcció

Fins els catorze anys, vaig tenir la sort d’anar a una de les poquíssimes escoles mixtes que en ple franquisme funcionaven. Aquella convivència a l’aula entre nens i nenes, nois i noies, em va servir per tenir el privilegi d’experimentar ben d’hora i molt abans que molts amics i companys, que la balança entre llestos i llestes, treballadors i treballadores, rucs i “ruques”, vagos i “vagues” –algú solucionarà mai això del llenguatge no sexista?– estava equilibrada. No érem pas ni millors ni pitjors un cop classificats per gènere. És ben cert que a l’hora del pati els nois teníem tendència a donar puntades de peu a la pilota, però no ens feia res que alguna noia s’atrevís a posar-hi la cama i, quan de manera ordenada fèiem carreres a una pista d’atletisme, és cert, n’hi havia de més ràpides que la majoria de nois…

Fora d’aquell àmbit la separació i diferenciació per gènere era absoluta. Fins i tot en els ambients progres del moment, com ara el moviment escolta: elles amb faldilleta i nosaltres uniforme amb un cert aire militar. Hi havia una contraposició de mons i, per exemple, em cridava l’atenció aquell insult que es feia servir fora de l’escola: ets un nena!… dèiem –i la concordança impossible de l’article, n’amplificava la intenció.

Per tant, de fa anys i sense posar-hi nom, m’he considerat una mena de feminista racional. D’una racionalitat no exempta de contradiccions. Confiant en què tot tenia el seu temps i el seu procés, em semblava exagerat l’exigència estricta de la paritat de gèneres a tot arreu, i no parlem del fet de, per exemple, comptar el nombre i durada de les intervencions masculines i femenines en una assemblea i altres radicalismes semblants. He viscut còmodament instal·lat en el “si volen parlar només cal aixecar la mà”, i en l’argument de què l’exigència de paritat fomentava la figura de la dona quota, la dona florero. I tot i ser defensor del dret a l’avortament, m’ha grinyolat una mica escoltar “…nosaltres parim, nosaltres decidim!…”, quasi a l’hora en què l’alletament natural a demanda com a màxima expressió de la exclusivitat del mon femení, ens situa als homes en el paper de col·laboradors necessaris tot buidant la paternitat de contingut… i és que no som bons ni per donar un biberó?!…

Però aquesta anàlisi pretesament racional ha topat també amb la realitat quotidiana influïda per l’entorn sociocultural. I m’acuso d’haver ofert ajuda en les tasques de la llar pensant que déu n’hi do del que treballo a casa. M’acuso de saber fer una paella de lluïment el diumenge, però quasi mai haver fet bullir la verdura un dimecres al vespre. M’acuso d’haver-me sentit incòmode quan una dona m’ha convidat a un dinar de feina i ha aconseguit pagar ella i d’haver pensat “…per ser dona els té ben posats” quan l’he vist prendre decisions difícils a la seva empresa. He acceptat que la direcció de la multinacional de consultoria on treballava, em vetés la pre-selecció d’una dona per a exercir un lloc de responsabilitat en un mon professional ocupat per homes… Fins i tot admeto haver dit alguna vegada “guaita quin culet” i no importar-me massa que aquella noia em sentís.

Per arribar a aquesta confessió retrospectiva de culpa, han hagut de passar coses: tenir una filla, experimentar que un debat o una reunió dirigida per una dona acostuma a ser més productiu, quedar estabornit per les estadístiques sobre bretxa salarial i possibilitats de promoció laboral per a les dones, les mobilitzacions del 8 de març… i també, viure infàmies com la sentència de “la manada”.

Tot això m’ha anat portant, a poc a poc és cert, d’aquell feminisme racional a un feminisme en construcció. Perquè, senzillament, és inaguantable tanta injustícia!… i això em fa pensar que el moviment feminista faria bé d’arrelar en la lluita contra la injustícia, més que en la lluita –comprensible– entre gèneres.

Albert Farriol

L’horitzó que ve

Vaig sentir una dona feminista dir que el masclisme no és per ell mateix el causant de les violències contra les dones –i els més febles–: és el patriarcat que té per aliats el masclisme, el capitalisme, el racisme, l’esclavitud, la violència, l’aparent llibertat…

Les dones i el homes estem submergits en aquest sistema patriarcal. Per a cada gènere la intensitat dels seus efectes és diferent i ens adoctrina per complir un rol que manté l’status quo. Prendre consciència del fet de ser dona i treure el cap d’aquest sistema per posar nom a les desigualtats i violències i fer propostes alliberadores és el que fem les feministes. Aquest és un procés conscient que requereix d’una contínua revisió d’actituds, de gestos, de llenguatge, del pensament, per desmuntar l’edifici patriarcal que s’ha construït al voltant nostre. Desprendre’ns de la pell patriarcal, a la qual cosa els homes també estan cridats, és un treball personal –una acció alliberadora–, que sense l’acció col·lectiva –sense un moviment d’alliberament– seria possiblement una acció testimonial.

I no ho és! De la vindicació dels drets de les dones i el sufragisme a l’“estima com vulguis”, avui ens trobem plantant cara a l’extrema dreta i som protagonistes de propostes polítiques de canvi per a la vida de les dones i els homes. El moviment feminista és un motor de transformació. I com a mostra el 8 de març, dia en què totes les lluites feministes de tots els feminismes esclaten en un crit comú, ple de veus amb accents diferents. La uniformitat del patriarcat dona pas als colors dels feminismes. De l’estretor de mires a l’horitzó, on dones i homes han vençut la tirania.

En aquesta presa de consciència també fem present que rebre un salari, estudiar, decidir sobre el propi cos, si vols casar-te o no, a qui estimes… poden tenir retrocessos a la nostra societat o bé encara no s’han assolit en moltes parts de món. I la lluita no té aturador.

Aquí rau el poder feminista, és un moviment alliberador que travessa el món!

Quiteria Guirao Abellán

8 de març a Barcelona

Si ets dona i…

pots votar, agraeix-li-ho a una feminista.
pots tenir propietats, agraeix-li-ho a una feminista.
pots treballar, agraeix-li-ho a una feminista.
no perds el teu treball perquè estàs embarassada, agraeix-li-ho a una feminista.
pots anar a la universitat, agraeix-li-ho a una feminista.
pots avortar si vols, agraeix-li-ho a una feminista.
pots portar pantalons, agraeix-li-ho a una feminista.
practiques esport professional, agraeix-li-ho a una feminista.
pots ser militar, agraeix-li-ho a una feminista.
pots disposar del teu propi salari, agraeix-li-ho a una feminista.
pots casar-te amb qui vulguis, agraeix-li-ho a una feminista.
pots divorciar-te si vols, agraeix-li-ho a una feminista.
pots denunciar l’assetjament sexual, agraeix-li-ho a una feminista.
pots usar anticonceptius, agraeix-li-ho a una feminista.
pots alletar el teu bebè en un lloc públic, agraeix-li-ho a una feminista.
tens el dret a llegir els llibres que desitgis, agraeix-li-ho a una feminista.
pots accedir a càrrec polític, agraeix-li-ho a una feminista.
pots obtenir un préstec, agraeix-li-ho a una feminista.
pots atestar en la teva pròpia defensa, agraeix-li-ho a una feminista.

Encara queden molts drets per als quals lluitar per assolir la igualtat real entre dones i homes a tot el món. Seguim amb la lluita (www.SchoolofFeminism.org)!

El que ja estem fent

Per parar els peus a l’extrema dreta

Penso que el que cal fer és seguir treballant en el que ja estem fent, en la participació en les accions alliberadores i humanitzants en les quals estem.

De fet l’extrema dreta ara senzillament la podem identificar amb més claredat, però ja hi era, i de fa temps, a dins del PP, de Ciutadans i en altres partits de caire falangista i franquista. De fet hem estat molt de temps governats a l’estat espanyol per una dreta (el PP) molt condicionada per l’extrema-dreta que hi ha dins. I els governs socialistes, poc han fet política d’esquerres, més aviat l’han feta de dretes, i observant massa a les dretes, i la por a l’extrema-dreta, que oferint un autèntic programa d’esquerres, ja que han volgut captar el centre polític, que és més de centre-dreta i de dreta (a les Espanyes), per una priorització de la política electoral. Per tant hem de continuar amb el que ja estàvem, potser amb més consciència, potser amb més intensitat, potser millorant insuficiències…

No crec gens convenient parlar-ne, ja que els podem donar més publicitat.

A Catalunya, l’extrema-dreta (PP i Ciutadans) no han governat, i les dretes (CDC, i ara PDECat, UDC, Demòcrates de Catalunya) tenen una sensibilitat antifranquista i una tradició democràtica, que els fa molt més impermeables a les extremes dretes.

Crec que des del “món de l’esquerra” ens convé abundar més en la pedagogia política, i en la política al carrer, a les places, en els moviments socials, entitats, en el tu a tu, i anar creant mes consciència política cítrica.

El feminisme està fent una tasca indispensable i importantíssima en posar fre a les cosmovisions i ideologies xenòfobes, antifeministes, racistes i homòfobes de les extremes-dretes. Cal desenvolupar al màxim el moviment feminista. També són bàsics l’ecologisme i el pacifisme com tot tipus de moviments alliberadors, entre ells d’emancipació social (moviment obrer i veïnal) i nacional (de “nació petita”).

I una feina fonamental és denunciar els fonamentalismes, fanatismes i integrismes religiosos, espirituals, que estan a la base de molts “esperits” de les extremes dretes. I en positiu ens cal promoure les versions alliberadores de les diferents tradicions religioses, espirituals i humanistes i el diàleg interreligiós, interespiritual i interconviccional, que permet descobrir i posar en valor aquestes dimensions alliberadores, i fer autocrítica i purificar els elements “tancats”, deshumanitzants, poderosos, manipulables, i manipuladors de les nostres creences, espiritualitats i ètiques. Les tradicions religioses, espirituals i humanistes de caire alliberador, poden anar esdevenint un “esperit plural” del comunisme i de l’anarquisme, en temps de precarietat i d’incertesa. Poden oferir “motor” i estimular a la transformació radical de les estructures socials injustes per afavorir als precaritzats, que som la majoria.

Quim Cervera i Duran

Falques a tot arreu

Per parar els peus a l’extrema dreta

A finals de gener, amb motiu del dia contra la violència masclista, les dones d’ICV-EUiA de Viladecans, que és el meu poble, van decidir que calia “actuar”. I un cop decidit això, van decidir que no li donarien a la paraula actuar el sentit habitual que se li dona en aquests contextos de lluita social, sinó que li donarien un altre dels sentits que la paraula té: el teatral. I ens van convocar a una mena d’espectacle format per diverses petites actuacions, molt ben fetes, de diverses dones de la població, amb algun afegit vingut d’algun altre poble del voltant.

La cosa, ja dic, va estar molt bé. I una de les actuacions, la d’una noia que ens va fer mirar en silenci tot el procés de preparació i execució de la pintura d’una cara de dona plorant, a mi em va semblar especialment atractiu i em va donar la idea de tractar, en una secció que faig a la revista litúrgica Galilea.153, el tema de les estones en què a la missa hauríem d’estar mirant, sense fer res més: concretament, la preparació de les ofrenes i la fracció del pa.

Vaig escriure l’article per a la meva secció, però no ho vaig fer parlant només del tema directament litúrgic, sinó explicant també d’on m’havia vingut la idea. Vaig parlar, doncs, de la meva participació en un acte contra la violència masclista, cosa que donava més amenitat a l’article, i que, sobretot, mostrava –sense haver de fer cap adoctrinament– que és bo estar en aquestes coses.

Jo crec que algú que escriu, o algú que posa exemples a classe si és mestre, o algú que fa de catequista, o algú que simplement xerra amb el veí, pot col·locar amb molta facilitat, si vol i s’ho proposa, moltíssimes “falques” que mostren com a coses naturals i bones aquelles coses que, precisament, l’extrema dreta tant blasma. I això ajuda a contrarestar la ideologia que l’extrema dreta propugna.

Josep Lligadas

Vives, lliures i en resistència

Participar en el XXII Encuentro de Mujeres y Teología de Saragossa del passat mes de setembre va ser un regal i una injecció de fe, alegria i energia. Ser dona i creient no és fàcil. Ser dona, feminista i creient, ho és encara menys, perquè la confrontació amb el patriarcat la vivim no solament al carrer, sinó també al si de l’Església. Per això crec fermament que la trobada de Saragossa traspuava tota la força i el treball que tantes dones cristianes estan fent al món per transformar d’arrel una institució que històricament ens ha vist com una amenaça i un destorb, per convertir-la en un lloc realment habitable –agafant la idea del meu estimat Pepe Laguna– per les dones i totes aquelles persones que s’han sentit excloses per murs, dogmes i litúrgies que poc o res tenen a veure amb l’amor i la radicalitat de l’Evangeli.

Sonia Herrera Sánchez

L´últim cap de setmana de setembre, vaig tenir la sort i el goig de poder assistir a la XXII trobada de Mujeres y Teología, a la bonica ciutat de Saragossa.

El meu esperit es va eixamplar en veure l’èxit de convocatòria que havia tingut la trobada, el títol de la qual era “Un salto vital…”

Més de dues-cents cinquanta dones i algun home de tot Espanya (només faltava la representació de dues autonomies), ens vàrem trobar per reflexionar i compartir la necessitat de fer un salt endavant (vol dir arriscar-se), sense por. Em va permetre comprovar que no “estic sola” en aquest caminar/saltar cap a una dignificació de la dona creient, va ser molt important.

Afortunadament en l’actualitat hi ha arreu del món dones que lluiten, que es reuneixen per treballar per la seva dignificació i presència efectiva en el món, però és més estrany trobar dones, sobretot a Catalunya, que s’uneixen també, i principalment, perquè som creients.

Les xerrades de la Ivone Gebara i la Yayo Herrero van animar-nos a reconèixer el nostre paper com a dones tant en l’església de Jesús (no tant la jeràrquica) com en el món. La primera ens va exposar clarament que el feminisme s’està satanitzant dins i fora de l’església, és a dir, es vol que la presència de la dona torni a temps pretèrits. Ens va animar a no deixar-nos vèncer per tants paranys i dificultats que ens posen, a reivindicar el nostre ser en el món i en l’església, com a dones.

La segona ens va iniciar i/o aprofundir en l’ecofeminisme. Aquest corrent que comença a sentir-se amb força, relaciona i lliga l’ecologia amb el feminisme, en va sortint una manera de pensar i viure (idea filosòfica però també pràctica) en què es defensa un canvi social que ens porti a respectar la natura, els animals, la societat…

Els tallers que es van organitzar volien aplegar diferents maneres de conèixer àmbits, on es feia palès que podem incloure en la nostra tasca el fer-nos visibles arreu on estem treballant per un món diferent i possible.

Maria Rivero Galindo

La meva visió de la trobada organitzada conjuntament per Mujeres y Teología de Zaragoza i de la Red Miriam de Espiritualidad Ignaciana Femenina, és, com totes, ben parcial. Us parlaré de la intrahistòria d’unes jornades preparades amb il·lusió per compensar la falta de mitjans… Un grup d’una desena de dones saragossanes amb el reforç d’unes quantes de la Red Miriam vingudes d’altres llocs d’Espanya van treballar de valent des de molts mesos abans.

L’experiència d’horitzontalitat en les reunions i la presa de decisions, la manca de protagonismes, la capacitat per desvetllar dons, la creativitat que surava arreu són potser els trets que van fer que s’anés bastint una estructura organitzativa que va aplegar almenys una trentena de dones…

Voldria destacar el vespre del dissabte. Una batucada posava ritme als nostres peus i sortíem pels carrers de la ciutat rere una pancarta amb les paraules que encapçalen l’article: vives, lliures i en resistència. En una plaça, una performance ens va permetre de descobrir dones que han estat senyeres (i oblidades) en el món aragonès… i fins i tot la Verge del Pilar va voler unir-se a la nostra alegria i lluita, baixant de la columna i despullant-se de la corona… Una dona de peu!!! A Natzaret i a Saragossa!

L’endemà continuava tot fluint… Si sortia alguna cosa a solucionar, apareixien mans, idees, que l’encaraven. Un regal per a qui hi va participar des de l’organització. Ha creat vincles que seran duradors… Però dos mesos després, encara quan penso, als llavis em ve un somriure i el cor nota l’escalf viscut.

Ah, i un manifest va plasmar-ho. Aquí el teniu!!! I en els enllaços les dues ponències…

M. Antònia Bogónez Aguado

El moviment feminista no està sol

En matèria de violències masclistes, el moviment feminista ja no està sol. La soledat es mesurava quan argumentava que el que “és personal és polític” i no se li feia cas, quan deia que la violència no és un tema de gelosia sinó la causa directa cap a les dones de l’actual sistema patriarcal i masclista, o quan reclamava un abordatge integral per a les dones víctimes de violències masclistes i no se li feia cas…

No estar sol vol dir que més moviments socials s’han fet ressò d’aquestes vindicacions i que s’ha aconseguit redactar lleis que porten aquests principis. Però el camí és llarg i encara no l’hem recorregut amb prou intensitat ni trajectòria, com tampoc s’han sumat decididament a eradicar aquesta sacra institucions molt influents en la moral i amb estructures en l’àmbit educatiu i sanitari com és el cas de l’Església catòlica.

Però hi ha una ofensiva que la trobem a alguns mitjans de comunicació i a les xarxes socials,  que volen fer veure que no hi ha un ordre social que empara el masclisme i la seva violència. Neguen que l’home estigui en molts aspectes per sobre de la dona, malgrat que el gènere (masculí, femení) envaeix fins els aspectes més quotidians de les nostres relacions. I a aquestes opinions cal combatre-les des dels moviments socials i des de la política.

En marxa contra les violències masclistes

El passat 5 de novembre, a Tarragona, les organitzacions feministes, socials i sindicals de Catalunya, País Valencià i Andorra vam marxar al crit d’“Un crit contra les violències masclistes” . La marxa va congregar milers de persones pels carrers d’aquesta bonica ciutat mediterrània. Un any abans, tot el moviment feminista de l’estat espanyol, havia marxat pels carrers i places de Madrid amb l’exigència que la lluita contra el terrorisme masclista sigui una qüestió d’Estat.

A molts pobles i ciutats es fan concentracions cada mes per recordar aquelles que els hi han segat la vida i retre homenatge a les dones que pateixen violència. És el cas de Barcelona on la Plataforma Unitària contra la Violència de Gènere convoca concentracions a la plaça de Sant Jaume cada tercer dimecres de mes o el cas de Mataró que al voltant del 25 de cada més Teixit de Dones convoca a la porta de l’ajuntament.

Feminicidis

Hi ha hagut una evolució clara, per part del moviment feminista, en la concepció de quina és la línia divisòria per tractar oficialment dels crims contra les dones. De la violència domèstica hem passat a la violència de gènere i seguim posant més concreció a les violències que s’exerceix contra la dona pel fet de ser dona en les societats patriarcals i heteronormatives existents: feminicidis. I que, per tant, calen estratègies per a avançar cap a una societat lliure de violències des de l’arrel.

Fins que les lleis, i tot el que se’n deriva, no canviïn en el sentit que reclama el moviment feminista seguirem patint assassinats, violacions, pallisses, maltractament psicològic i econòmic… I la dignitat de les dones no estarà garantida.

Dir no a les violències masclistes
És pensar que la lluita contra aquestes violències va amb cadascú i cadascuna de nosaltres. Educar als nostres fills i filles en igualtat: que vegin que no ens quedem sense paraules quan som testimonis d’un fet masclista. Tots i totes hem de fer un pas endavant i actuar contra la violència de gènere.

És actuar en la prevenció i la sensibilització amb les joves i els joves en matèria de gènere i l’eradicació de les violències masclistes com a clau de volta per aconseguir una societat amb futur que deixi enrere el model patriarcal i les actituds masclistes i avanci cap a la igualtat entre homes i dones.

És dedicar diners i professionals suficients per part de les institucions que intervenen en l’atenció i acompanyament a una dona víctima de violència, i dels seus fills i filles, si en té.

És teixir una xarxa ciutadana per sumar esforços per l’eradicació d’aquesta xacra que no ens deixa avançar en la igualtat.

Quiteria Guirao

1976 Jornades Catalanes de la Dona / 2016 Radicalment feministes

Després de molts anys de dictadura, al 1976 les dones catalanes es van trobar per fer sentir la veu col·lectiva, feminista, política, a les “Jornades catalanes de la dona”. Un any després de l’any internacional de la dona proclamat per l’ONU, al paranimf de la Universitat de Barcelona, dues mil dones i cent homes, de forma assembleària, van parlar sobre la discriminació existent cap a les dones i van acordar un decàleg de reivindicacions i demandes. Aquella fita es va torna a produir 20 anys després i posteriorment serà cada 10 anys.

El passat 3, 4 i 5 de juny, al Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, ens vam aplegar dones, lesbianes i trans en espais de debat, taules, tallers, exposicions, espais creatius, ballant, cantant, i fruint de l’energia de trobar-nos i de re-trobar-nos! Es va aconseguir, malgrat el nul ressò als mitjans de comunicació, visibilitzar la capacitat transformadora dels feminismes per aconseguir una vida digna, lliure i socialment justa per a totes i tots; compartir els discursos i les pràctiques feministes per enderrocar el sistema capitalista i heteropatriarcal; enfortir les relacions entre les dones, lesbianes i trans i entre tots els grups i xarxes feministes, i posar de manifest les llargues i diverses trajectòries dels feminismes a Catalunya amb un reconeixement ple d’emoció i d’orgull.

Durant el dissabte, 4 de juny, vam gaudir de seixanta-nou tallers i taules de debat organitzades per més de 150 grups d’arreu de Catalunya. Entre aquests tallers, el d’Una altra Església és possible. Què aportem les feministes creients? portat pel Col·lectiu de Dones en l’Església per la paritat. La majoria dels espais del dissabte van ser fruit d’un procés de confluència de les diverses propostes que van arribar a l’organització de les jornades, cosa que demostra la capacitat de treball en xarxa dels col·lectius i entitats feministes. Aquest fet va donar lloc a la barreja i confluència de les diverses propostes creant-ne taules de debat o tallers on vam trobar les diverses perspectives i enfocaments de cada grup al voltant de temes comuns.

Una manera de funcionar que ha estat valorada molt i molt positiva per l’interés dels temes tractats, dels plantejaments i dels enfocaments, la qualitat de les intervencions, la participació, el bon ambient, el respecte a les diversitats i diferències i l’energia que es respirava.

Es van poder veure durant els tres dies de les jornades deu magnífiques exposicions: algunes fotogràfiques, altres històriques sobre temes tant diversos com la memòria històrica, la salut, les vivències a la presó, els delictes d’odi o les experiències de vida de les dones migrades.

El darrer dia de les jornades va començar amb una assemblea-cloenda on les dones i grups que havien participat a les jornades vam compartir les experiències, les emocions viscudes, el treball realitzat als tallers i taules tant per part de les organitzadores com de les participants. Vam denunciar el silenci dels mitjans de comunicació i la manca d’informació sobre les jornades.

Allà es van plantejar el nous reptes dels feminismes, que s’han evidenciat a les jornades, i es va proposar una agenda feminista que enforteixi el compromís i les aliances entre tots els feminismes.

A les Jornades es van informar de dues fites importants en l’agenda feminista estatal:

• La caravana solidària obrint fronteres procedent de diverses ciutats de l’estat espanyol que sortirà de Barcelona el 16 de juliol i arribarà a Tessalònica (Grècia) el 25 de juliol,  per denunciar les polítiques migratòries europees i exigir als estats que compleixin amb les seves obligacions davant els i les sol·licitants d’asil.
• El 5 de novembre: manifestació contra les violències masclistes a Tarragona.
• La propera trobada de feminismes serà al 2026, i ja s’està construint!

Més informació a http://www.xarxafeminista.org/

Quiteria Guirao Abellán