I els joves, què?

Durant les últimes setmanes no han faltat a cap mitjà de comunicació les referències a l’onada de Covid-19 que està afectant, aquest cop i principalment, a la gent jove. Els judicis morals i la culpabilització han seguit de manera quasi immediata totes aquestes notícies, però no ha estat el primer cop que la culpabilització i els joves s’han trobat; jo mateixa he escoltat a molta gent dir que la causa d’algunes de les onades que s’han donat al llarg de la pandèmia han estat únicament responsabilitat dels joves. I s’ha de parlar de responsabilitat col·lectiva, quelcom que ha estat clau per fer front a una pandèmia mundial com la que estem vivint, no només exigida als joves sinó al conjunt de la societat.

Però és injust que, ara que la onada de Covid-19 està afectant el jovent, s’assenyali només a un grup com a irresponsable i culpable, quan d’irresponsabilitat n’hi ha hagut de totes les edats i en tots els àmbits. Potser culpar a la gent jove sempre ha estat el més senzill, molt més senzill que obrir un debat sobre com els trastorns mentals, l’ansietat, la depressió o els trastorns alimentaris, entre els més destacats, han incrementat entre els adolescents i joves, molt més senzill que intentar obrir les universitats per a restablir la normalitat o semi normalitat acadèmica, molt més senzill que donar solucions a l’augment de l’atur juvenil. Si es parla dels joves per culpabilitzar-los, també cal parlar de tots aquests altres temes que han quedat al marge del debat públic.

La universitat va ser de les primeres coses que van tancar, no només al març de 2020 quan la pandèmia de Covid-19 estava descontrolada, sinó també a l’octubre del mateix any quan escoles i instituts reprenien amb cautela l’activitat docent. I pot tenir sentit que es tanqui la universitat per evitar, sobretot, la mobilitat. Però un cop es va tancar la universitat a l’octubre, i tenint en compte que tampoc havíem pogut fer docència la meitat del curs 2019-2020, ja no se n’ha tornat a parlar. I fer un curs universitari sencer des de casa amb totes les limitacions que això suposa, comptant, a més, el període del confinament anterior, acaba perjudicant molts àmbits diferents; no només les relacions socials o la vida universitària, també la pèrdua d’un ritme de vida i d’uns hàbits a la qual cosa s’hi suma el cansament que s’ha anat acumulant, el cansament de la incertesa i de les nul·les propostes per reprendre, d’una manera o d’una altra, la normalitat. Hi ha estudiants que sí que van acabar tornant a les aules i n’hi ha d’altres, com en el meu cas, que vam acabar asseguts a l’escriptori de casa comentant i compartint, tant amb professors com amb alumnes, el desgast que ha suposat aquest curs anòmal.

Carme Palacios Prados

Salut mental: parlem-ne (en pandèmia o sense)


Ara que amb la vacunació, cada cop més estesa, comencem a veure llum a la sortida del túnel d’aquesta pandèmia, podem prendre consciència dels efectes devastadors que està tenint a la nostra societat. Sóc del parer que no tot és sempre negatiu, i que alguns aspectes d’aquesta situació ens poden aportar aprenentatges personals i socials. Però és cert que deixarà molt de dolor: per les persones mortes, pels qui s’han quedat i no han pogut estar al costat dels familiars que han perdut, pels qui tenen seqüeles de salut arran de la COVID-19, pels qui s’han quedat sense feina i sense perspectives i pels qui, per tots aquests motius o d’altres, o potser sense motiu aparent, els ha afectat la salut mental.

De salut mental se’n parla poc. De fet, cal dir que dels aspectes fonamentals de la persona humana gairebé no se’n parla ni socialment ni en família, o bé directament són tabú: la mort, la sexualitat, les emocions… aspectes essencials de la nostra existència massa vegades queden soterrats, com si no hi fossin. De petits no se’ns en parlava i de grans poques vegades en parlem obertament, o, si nosaltres ho fem, semblem estranys als altres. Aquí també hi entra la salut mental. Per això, el fet que la pandèmia hagi posat a primera plana la salut mental i se’n parli, és mínimament positiu.

Decàleg per comprendre i promoure la salut mental de l'adolescent (Sant Joan de Déu)

Però la realitat és la que és, i no és positiva. En molts casos, la situació ha fet aflorar patologies mentals preexistents, i en d’altres, directament, les ha causat. La revista científica Psychiatry Research ha estudiat l’impacte mental de la irrupció del SARS-COV-2. Es tracta d’un estudi a nivell mundial, basat en 2.189 articles científics i 55 investigacions amb una mostra poblacional de 200.000 persones de diversos països. Mostra que la prevalença del trastorn per estrès posttraumàtic va situar-se al 22%, la depressió en un 16% i l’ansietat va arribar al 15% de la població. En el cas de l’estrès posttraumàtic suposa cinc vegades més d’afectació en la població, l’ansietat es va quadruplicar i la depressió va triplicar els casos. I és que la inquietud per quedar-se sense feina, per contagiar-se, els morts diaris, els drames de famílies senceres, les persones desemparades, la soledat… tot ha deixat seqüeles, així com també s’ha vist un increment del consum de drogues i alcohol, amb l’estigma i desatenció que ha suposat per a les víctimes d’aquestes addiccions.

Vull posar el focus en els més joves, perquè s’ha parlat més per culpabilitzar-los (per disbauxes que han estat minoritàries) que no pas com a persones que han patit. Una xifra: Han augmentat un 47% les urgències per trastorns mentals d’adolescents a l’Hospital de Sant Joan de Déu durant el primer trimestre del 2021, en comparació amb el mateix període de l’any passat. En la presentació de l’informe FAROS de l’hospital, la cap de l’Àrea de Salut Mental, Montse Dolz, va destacar l’impacte en els adolescents de l’aïllament causat pel confinament, l’estrès per les dificultats econòmiques o els traumes no resolts, la disminució d’hàbits saludables, la reducció de la sociabilització o els traumes per no poder acomiadar i fer el dol per la pèrdua d’éssers estimats. A més, en l’últim any han crescut un 25% les consultes per trastorns de la conducta alimentària als centres de salut mental infantil i juvenil de Catalunya i a Sant Joan de Déu, les derivacions per anorèxia, bulímia o trastorns per afartament s’han duplicat.

Però del que menys es parla (perquè és tabú també, perquè es fa veure que no existeix, i perquè es culpabilitza víctimes i familiars) és del suïcidi o dels intents de suïcidi. A Sant Joan de Déu en l’últim any s’han duplicat els intents de suïcidi atesos a Urgències: si en l’any abans de la pandèmia Sant Joan de Déu va atendre 101 casos d’intents de suïcidi d’adolescents, entre desembre del 2020 i el febrer de 2021 se n’han registrat 206. Us recomano la presentació de l’informe FAROS de Sant Joan de Déu (i us el podeu descarregar i llegir-lo). Per prevenir i detectar de manera precoç els problemes de salut mental entre nens i adolescents, Sant Joan de Déu ha presentat un decàleg amb consells per detectar aquests trastorns.

Tot plegat ha arribat en un context de sistema sanitari que ha tingut sota mínims, durant molts anys, l’atenció en salut mental. Quan un metge o metgessa de capçalera veu un pacient greu, a qui no pot atendre només des del CAP i que cal derivar-lo a psiquiatria (almenys per a una visita de valoració), pot trigar mesos en tenir la cita… i possiblement acabarà a urgències el dia que s’agreugi molt la situació. Hi ha hagut crides desesperades de pares i mares per xarxes socials, amb fills a la vora del suïcidi per problemes de salut mental desatesos. I això no és nou.

Invertir en salut mental d’infants, adolescents i adults és salvar vides, i també, dit en termes econòmics (que els gestors entenen més) suposaria estalviar en salut pública en anys futurs. Perquè les seqüeles mentals acaben sent físiques, i cada cop més metges ho reconeixen. O qui no sap de persones que han patit seriosament a nivell mental i emocional, que més endavant s’han trobat patint un càncer o una altre malaltia greu…?

Maria-Josep Hernàndez

Acompanyar-nos en el camí

Fa uns anys com a professor de (personetes) alumnes de 2n d’ESO en algunes de les sessions de tutoria passàvem el curtmetratge de 2009 The Butterfly Circus, dirigit per Joshua Weigel i amb la participació com a protagonista indiscutible de l’australià Nick Vujicic. Els que no el conegueu, el trobareu fàcilment, així com també informació sobre Nick, a la xarxa. Val la pena.

El curt narra la història del circ del senyor Méndez, als EUA en el temps de la Gran Depressió dels anys 30 del segle passat, un espai on, entre els seus membres, passen moltes més coses que allò que es mostra al públic quan s’encenen els llums i s’obre el teló. En una de les parades entre pobles, aquesta comunitat de circ s’interessa per un anomenat espectacle de carnestoltes on es pot trobar allò més extravagant d’arreu: l’endevinadora, la dona amb barba, les joves siameses, la més grossa, el cos tatuat, el més fort del món i, també “la més gran perversió de la natura, rebutjat fins i tot per Déu, l’home sense braços ni cames, si se’l pot anomenar home”, com diu l’animador de l’espectacle amb veu encisadora. “Mira això, quina pena”, se sent entre el públic, ganyotes de pena d’alguna dona, de por d’algun infant, de fàstic… en veure’l; fins i tot dos trapelles, gosen llençar-li tomàquets com a atracció de fira que és. Només Méndez, en veure’l es meravella en veure’l i s’hi apropa amb un “ets meravellós”. Sorprès de la gosadia, i sense dir res, l’escup a la cara. L’ultratjat, educadament es disculpa per haver-se apropat massa i marxa desitjant-li bona nit. Fins aquí la primera part, però l’ham ja està llençat. A partir d’aquí, una escapada cap endavant, l’enrolament en l’espai d’oportunitats que és el Circ de les Papallones, fins a trobar el propi sentit de la seva existència.

Al llarg de la vida, i més en aquest últim any complicat de Covid19 que ha estat per a tothom, sovint ens trobem en situacions que, per a nosaltres com a protagonistes, són complicades, límit, fins i tot arribem a pensar. Algunes situacions de la vida, siguin les que siguin, ens fan mal, ens saben greu, ens deixen mig estabornits mirant-nos el melic sinó la pròpia impotència, ràbia i plor. Natural i molt humà. Però també és natural i humà la convivència i el compartir: “viure amb” i “partir”, també “patir amb”. Mirar més enllà, sortir de nosaltres mateixos, trucar alguna porta, sinó obrir-la quan algú truca a la nostra. La relació és un do, l’adonar-se una altra i el compartir també.

I les (persones) cristianes, també podem trobar en les escriptures escenes similars, en què Jesús, com a senyor Méndez, guia un grup heterogeni pels camins, trobant-se amb qui s’hi apropa, tot i que sigui una mica per, en contacte amb l’altre, aquest cas l’Altre, veure desestructurada la pròpia situació, obrir els ulls i animar-se a caminar en pro de la pròpia dignitat, de la pròpia vida, que és el més valuós. De vegades són unes simples paraules, “aixeca’t, pren la llitera i vés-te’n a casa” (Lluc 5,24) , de vegades grans miracles que no acabem d’entendre (vegeu Marc 4,35-41), però sempre a partir d’un diàleg amb la persona.

Tant de bo aquest temps en què sembla que anem tornant a una certa normalitat, siguem capaços al llarg del camí de la nostra vida de demanar ajuda en la necessitat i de fer-nos propers en la fortalesa. Nosaltres i els altres ho notaran.

Sergi Bernabeu

Carta abierta a la humanidad

Amigos/as:

Estoy enviando a Ustedes un manifiesto, fruto de nuestra desesperación. Tenemos una verdadera guerra movida por el necrófilo BolsoNero que parece querer desde Brasil afectar todo el mundo, especialmente a nuestros vecinos, que están muy preocupados. El virus amazónico es muy letal, está en todo en país y ha llegado ya a Estados Unidos. Él es negacionista, está en contra de todas las vacunas, y favorece la difusión del virus sin mascarillas y con aglomeraciones. Es verdaderamente un psicópata.

Les mando el manifiesto en varias lenguas. Si pueden divulgarlo en vuestros canales te lo agradecería mucho. 

Con un gran abrazo con los brazos ya cansados,

Leonardo Boff

Vivimos en tiempos oscuros, donde las peores personas han perdido el miedo y las mejores han perdido la esperanza. Hannah Arendt

Brasil pide ayuda a gritos.

Brasileños y brasileñas comprometidos con la vida son rehenes del genocida Jair Bolsonaro, que ostenta la presidencia de Brasil, junto con una banda de fanáticos impulsados por la irracionalidad fascista.

Este hombre sin humanidad niega la ciencia, la vida, la protección del medio ambiente y la compasión. El odio al otro es su razón para ejercer el poder.

Brasil sufre hoy el colapso provocado del sistema de salud. El descuido de la vacunación y las medidas preventivas básicas, el fomento de la aglomeración y la ruptura del confinamiento, sumado a la ausencia total de una política de salud, crean el ambiente ideal para nuevas mutaciones del virus, y ponen en peligro a los países vecinos y a toda la población. Vemos con horror el exterminio sistemático de nuestra población, especialmente de los pobres, quilombolas e indígenas.

Brasil se ha convertido en una “cámara de gas” a cielo abierto.

El monstruoso gobierno genocida de Bolsonaro ha pasado de ser solo una amenaza para Brasil, a convertirse en una amenaza global.

Apelamos a los organismos nacionales –STF, OAB, Congreso Nacional, CNBB– y a la OSM y las Naciones Unidas. Instamos a la Corte Penal Internacional (CPI) a condenar urgentemente la política genocida de ese gobierno que amenaza a la civilización.

La vida por encima de todo.

Para firmar entra aquí.

Leonardo Boff té una plana web aquí, a la qual us podeu subscriure.

Abraçades, petons i lladrucs

En el passat temps d’Advent i Nadal hem rellegit a l’evangeli de Lluc que Maria Verge, després de l’acceptació “que es compleixin en mi les teves paraules” (Lluc 1,38) se n’anà de pressa a veure els seus familiars Zacaries i Elisabet; tot i la brevetat del text, s’hi va quedar tres mesos (Lluc 1,56). Seguidament l’evangelista narra en paral·lel els naixements, circumcisions als vuit dies, i creixences dels infants Joan Baptista i Jesús, “els infants creixien i s’enfortien plens d’enteniment i d’Esperit Sant” (Lluc 1,80; Lluc 2,40). De Jesús també s’especifiquen altres dos moments forts en el temple, en acomplir-se els dies que manava la Llei (Lluc 2,22-38) i a l’edat dels dotze anys (Lluc 2,41-52). Després de 30 anys sense dades, el capítol 3 salta a l’inici de la vida pública, estimada en 3 anys i, a partir del capítol 22, als 3 dies dels sagraments.

D’igual manera, podríem destacar de la història mundial recent l’inici del segle XXI l’11 de setembre de 2001 i les consegüents guerres d’Iraq i Afganistan, els periòdics atemptats terroristes arreu, la crisi financera global des del 2008, les primaveres àrabs, la pèrdua d’influència occidental i l’emergència de la Xina i altres països d’Àsia, els crits de la Terra, o l’encara actual pandèmia de la Covid 19.

I també, cadascú de nosaltres pot destacar fites especials en el propi camí biogràfic: la finalització dels estudis, la primera feina o la vocacional, la formació de la pròpia família, el naixement de les (persones) filles, també la marxa d’alguns éssers estimats… En la meva història personal tres fites d’aquesta mateixa setmana: el naixement de la filla d’un company de feina, la marxa tranquil·la amb el Creador de la mare d’una amiga i l’arribada a Catalunya de part de la meva família, després de deu mesos separats per causa de la pandèmia.

Però el cert és que ni la història cristiana de salvació, ni la mundial, ni la nostra pròpia, no estan fetes només de moments forts i fites remarcables, sinó d’un dia rere un altre, d’una sèrie de setmanes senzilles, sovint monòtones, amb els seus petits alts i baixos en l’autoacceptació del propi jo i de la pròpia realitat, en la relació amb el món i amb els altres, així com també amb el transcendent. Tot i la fita de divendres passat a l’aeroport, amb abraçades, petons i lladrucs, sóc conscient que no he sabut portar de la millor manera el meu camí des del 13 de març passat. La teoria sovint és fàcil, no pas la pràctica. Tot i així, en sóc conscient i en dono gràcies.

La nostra pròpia vida ha de ser el camí feliç en el qual treballar i implicar-nos; no només el camí que transita cap a aquella felicitat llunyana que potser un dia arribarà; les (persones) cristianes diem creure i així confessem “la resurrecció de la carn i la vida perdurable”, objectius generals del projecte de vida. Però com a éssers finits i imperfectes necessitem com petits objectius específics, amb indicadors clars i ben temporalitzats que ens ajudin al llarg del camí: necessitem saber caminar per la senda de la vida, fruint el màxim i patint el mínim en les diverses etapes, conscients que “tot té el seu moment, que sota el cel hi ha un temps per a cada cosa” (Cohèlet 3,1-15). El compartir ho facilita tot, l’aïllament ho complica. Potser per això un Déu en tres?

Sergi Bernabeu

Refugiats climàtics

Nota de lectura del llibre de Miguel Pajares, “Refugiados climáticos. Un gran reto del siglo XXI. Prólogo de Cecilia Carballo”. Barcelona, Rayo Editorial, 2020.

Fa molts anys que conec l’autor, llicenciat en Ciències Biològiques i doctor en Antropologia Social. Ens vèiem sovint en el marc de SOS Racisme i quan ell movia els fils a favor del CITE (Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers). Enceto aquesta nota, segur que insuficient, per animar més i més persones a llegir, llapis en mà, el llibre. Amb una indicació: “La Covid-19 ens ha fet veure com en som, de vulnerables. (…) Aquest llibre exigeix canvis en les polítiques globals que no depenen de lobbies ni de multinacionals, i formula propostes tant de lluita contra el canvi climàtic, com de gestió de les migracions”. I un text-resum, de Juantxo López de Uralde: “Refugiados climáticos expone la situación de los cambios climáticos en toda su dimensión, algo imprescindible para reconocer la magnitud de la emergencia climática, también en su dimensión humana y humanitaria”.

Agraeixo a autor i editor que hagin marcat, a partir dels títols de cada capítol, el contingut del llibre: 1. Lo hemos puesto en marcha y no lo estamos frenando. 2. Los efectos del cambio climático. 3. Movilidad humana y crisis climática. 4. Migraciones climáticas. África, Asia y Latinoamérica. 5. Refugiados climáticos. I, encara, abans de l’epíleg, unes Reflexiones finales. Otro futuro es aún posible.

Em limitaré, per tot plegat, a transcriure, sense cap pretensió d’ordre –disciplina en la qual no em van preparar de petit i que vuitanta anys més tard no he aconseguit aprendre– textos, indicant, això sí, la pàgina on els he trobat. I començo:

p. 17: “La amenaza que ha supuesto la pandemia no es existencial, la del cambio climático sí lo es. La Covid-19 ha matado a mucha gente, pero, a la postre, los supervivientes desarrollan anticuerpos contra el coronavirus. Contra el cambio climático no hay anticuerpos; si no lo revertimos, sus efectos serán imparables. E implacables. (…) En el capítulo 3 también haré una aproximación a la relación existente entre la crisis climática y los enfrentamientos armados, así como al rol de las grandes ciudades en los procesos que van a seguir las migraciones climáticas”.

p. 237, amb una reflexió bàsica: Els emigrants climàtics, han de ser considerats refugiats? “Propongo establecer una definición de este tipo: refugiada climática es la persona que ha abandonado su hogar y se encuentra fuera de su país a causa principalmente de que su hábitat ha sufrido un deterioro grave e irreversible provocado por el cambio climático.”

(Al llarg del llibre, i per reblar el clau d’allò que l’autor afirma, hi ha mapes escruixidors que tenen ben poc a veure amb els de les agències turístiques o els de les competicions esportives d’àmbit mundial).

p.105: “Otra dimensión del desigual reparto de los efectos de la crisis climática es la de género. Las desigualdades y la discriminación de género llevan a que las mujeres estén más expuestas y sufran más los riesgos de los cambios climáticos. Naciones Unidas dice que su tasa de mortalidad en los desastres es muy superior a la de los hombres, lo que se debe a que no abandonan el cuidado de sus hijos e hijas, a que sus recursos económicos son menores y que su apego a la tierra que sustenta sus familias es mayor.”

p. 94: L’any 2003, Jean Ziegler deia que ‘en el seu estat actual, l’agricultura podria alimentar sense problemes 12.000 milions d’éssers humans’. Tot amb tot, poc abans de començar la pandèmia del Covid-19, i també segons les Nacions Unides, en el món hi havia 800 milions de persones que passaven gana.

pp. 82 i següents: Un capítol escruixidor, diria que apocalíptic, sobre la ‘Escasez del agua dulce’. Amb afirmacions com ara: ‘Actualmente hay 1.800 millones de personas que solo tienen acceso a agua fecalmente contaminada’.

A partir de la p. 267, unes “Reflexiones finales. Otro futuro aún es posible”, precedit per una frase que jo convertiria en pancarta o en falca a tots els mitjans de comunicació: NO HAY PERSPECTIVA DEMOCRÁTICA SIN LUCHA CONTRA EL CAMBIO CLIMÁTICO Y SIN AVANZAR HACIA UNA MEJOR GESTIÓN DE LAS MIGRACIONES.

I només un llistat de titulars d’aquestes reflexions finals: p.267: “La primera es frenar el cambio climático, para lo que ya sabemos que es imprescindible quitarles a las grandes empresas energéticas, grandes multinacionales y élites financieras el poder que tienen y posibilitar que los poderes públicos y las agrupaciones sociales impongan otro modelo energético…”; p.268: “La segunda es poner grandes recursos al servicio de la adaptación…”; p. 269: “La tercera cosa que necesitamos hacer es empezar a gestionar de forma racional las migraciones asumiendo compromisos internacionales vinculantes y creando un marco institucional adecuado… (…) Tampoco habrá gestión de migraciones si no creemos en la solidaridad. Estaremos perdidos si primero votamos a un gobierno que nos propone la transición ecológica y solidaria, y luego dejamos de votarlo porque sus medidas nos resultan arduas…”.

La feina no és senzilla. Tot i així, i si creiem en el futur, qui sap si…

Ignasi Riera
Publicat a la revista “Viladecans Punt de Trobada”

He sentit

Tornarem a la normalitat com abans de la pandèmia? Tu ho creus? És el que volem? Personalment, crec que no. I m’agradaria que aquesta experiència que afecta totes les persones de la humanitat, ens ajudés a ser més humans. Avui, un cardiòleg americà, diu, entre d’altres coses i com a idea general, que tant de bo que la humanitat millori en el camp de la justícia, de l’amor i de la constància.

Repassant l’Evangeli, Jesús ens ho diu i ens ho ensenya, respectant la identitat de qualsevol persona i amb el gran regal de la llibertat.

Em quedo pensant i deixo d’escriure. Tot i aquell fet de la paràbola on la vinya i els vinyaters són tot el contrari del que he escrit.

Ignasi Forcano Isern

Por d’anar a classe

El curs escolar va començar amb menys assistència a classe en algunes escoles. Als titulars de mitjans de desinformació es citava l’alumnat gitano, es parlava d’absentisme al tercer dia d’inici del curs!, no es van valorar altres aspectes o altres grups de població. Hauria estat més interessant explicar que el Covid entén de classes socials, que augmenta la seva incidència de manera inversa a la riquesa de cada família; informar que estan morint moltes persones a causa de les enormes retallades a la sanitat de fa una dècada: unes retallades criminals que haurien de portar als tribunals de justícia als responsables. Però són temes menys mediàtics que aules mig buides.

Si alguns infants gitanos (i no gitanos també) no van a escola aquest curs hi haurà algun motiu que ho expliqui. Bona part de les famílies que no porten els seus fills o filles a escola viuen en la perifèria del sistema; estan en la línia imaginària (però real) que separa la marginació de la inclusió. La història de més de sis-cents anys que ha viscut i patit la població gitana l’ha portat a malfiar-se del món paio. Durant aquests segles ha estat obligada a viure al marges de la societat, a amagar-se per preservar la seva llengua i els seus costums. Tant temps vivint així ha generat una desconfiança i prevenció davant tot allò que els ofereix la societat dominant. La història de persecucions sofertes i l’exclusió permanent ha provocat, com a sistema de defensa, que es tanquessin en ells mateixos. La família ha esdevingut el pilar bàsic de la comunitat gitana. Tant per la seva manera d’entendre les relacions com per aquest comportament defensiu, les famílies gitanes són àmplies i moltes viuen juntes tres generacions. Si hom es preocupa perquè els avis no es contagiïn en la relació amb els néts, als gitanos els preocupa molt més, atès que hi conviuen diàriament.

Sastipen thaj mestipen (salut i llibertat) és el lema que defensen bona part de les persones gitanes. Una declaració de valors que a molts ens agrada: avui toca lluitar per aconseguir la salut per a tothom i exercir el dret a anar presencialment a escola.
L’escola paia no ha estat prioritària per al poble gitano. Actualment, però, cada dia hi ha més alumnat gitano que acaba els estudis obligatoris i continua estudiant; arriben a la universitat o a cicles de grau superior. Hi ha gitanos i gitanes metges, educadores, professors o mestres, escriptores, advocats i un ja llarg etcètera.

La Covid pot provocar un retrocés important. Els vincles amb mestres que s’havien establert es poden perdre i es farà complicat recuperar-los i recuperar l’interès per l’escola. Les segregacions que suporten, els centres escolars guetitzats no ajuden a unes relacions en pla d’igualtat amb el món paio. Tinc una experiència personal a l’institut Badalona9. Recordo que mentre el centre acollia tota la diversitat present als barris de l’entorn l’alumnat gitano, masculí i femení, estudiava al mateix nivell que la resta de nois i noies, cursava el batxillerat i continuava. Quan les polítiques educatives de les administracions (augments dels concerts, criteris d’escolarització…) i el racisme de la societat majoritària van provocar el procés de guetització i s’escolaritzaven només gitanos i nouvinguts pobres l’èxit escolar va caure en picat.

La Covid ha evidenciat allò que passava. La insuficiència de recursos dedicats a l’ensenyament i la sanitat, les feines precàries que han d’acceptar moltes persones, els desnonaments (80 cada setmana només a Barcelona, un cada hora a Catalunya)… Tot això ja hi era abans de l’aparició d’aquesta pandèmia. S’ha fet més evident, però la Covid no n’és la causa. La població en risc d’exclusió ho pateix molt durament.

L’escola que educa de debò pensa en totes les famílies i prioritza les que més ho necessiten. Educar també implica adreçar-se a les altres persones, sobretot a les que malviuen o sobreviuen. Hi ha gent que no té la capacitat real ni les condicions de vida per augmentar la distància física, ni confinar-se adequadament. No serveix apel·lar al càstig per obligar a portar les criatures a escola; cal ajudar a generar confiança amb les mestres i el professorat, a percebre l’espai escolar com a segur i acollidor. Tan segur com d’altres espais i molt més acollidor que la majoria. És bàsic reduir les ràtios per afavorir l’acció tutorial, la relació amb les famílies, que ajudarien a generar més confiança.

És necessari aportar els recursos i promoure els canvis legals adequats per frenar les segregacions, per invertir l’actual procés que les augmenta cada dia que passa. Ha de ser prioritària la relació cordial, la col·laboració, la complicitat amb totes les famílies. Per atendre tothom (gitanos, paios, nouvinguts) en pla d’igualtat, amb equitat, hem de tenir en compte les situacions que viuen, els seus costums i trets culturals.

Joan M. Girona

Els canvis no s’aturen

Comencem l’any 2021, aquell any que tots esperàvem més plàcid que el 2020, amb unes quantes sacsejades fortes: l’assalt al Capitoli dels Estats Units, la borrasca Filomena, la Covid que no podem frenar, l’ajornament i desajornament de les eleccions… Sí, ens hem de conscienciar que tot canvia, que tot és diferent cada dia respecte al dia anterior, i que cal estar disposats a aprendre a mirar les coses, i a actuar-hi, des de la capacitat d’assumir novetats constants.

Parlàvem a la redacció de L’Agulla dels canvis que està duent a terme l’ajuntament de Barcelona en la forma de circular per la ciutat, i les crítiques que li plouen sovint a partir d’enyorar la ciutat potser més «plàcida» de fa anys, però massa passiva davant l’augment d’ocupació de l’espai públic pels vehicles privats i davant la mala qualitat de l’aire (segons criteris UE i OMS). Evidentment que les decisions concretes que s’han dut a terme es poden discutir, només faltaria, però el que no es pot fer és no voler veure que la ciutat necessita trobar una altra manera d’organitzar la seva mobilitat, i que aquesta altra manera comporta necessàriament reduir les possibilitats de circulació del vehicle privat. Perquè si no, Barcelona esdevindrà una ciutat inhabitable.

I un altre exemple. La bretxa digital. Però no només la bretxa digital que es crea amb la gent que no pot o no sap accedir a les noves tecnologies. Sinó, més encara, la bretxa de comunicació que es crea entre la gent més gran i la gent més jove, i fins i tot entre segments d’aquests dos nivells. Caldrà aprendre a comunicar-se entre persones acostumades i identificades amb canals comunicatius que comencen a estar a anys llum els uns dels altres conscients que simplifiquen la informació…

Els canvis no s’aturen, i menys encara s’aturaran en el futur. I no podem viure com si això no fos així.

Una beatificació en època de pandèmia

Quan el dissabte 7 de novembre vaig veure per TV3 la celebració de la beatificació del jove Joan Roig a la Sagrada Família, em vaig quedar de pedra, indignada i trista.

¿Com pot ser que amb aquesta pandèmia que patim tots plegats, que no podem sortir, no ens podem relacionar amb els nostres familiars, contactes socials, etc., els dirigents i caps de l’Església s’atreveixin a fer un acte així? ¿Aquest és l’exemple que ha de donar l’Església?

No vaig en contra de la beatificació, ja que el jove s’ho mereix , però sí que estic en contra de la manera com s’ha fet.

Els bisbes i representants eclesiàstics crec que haurien de penedir-se d’haver fet aquest acte tan solemne ja que les autoritats sanitàries i civils estan demanant el nostre confinament, que les famílies no facin celebracions amb més de sis persones, que les residències de la gent gran estiguin també confinades… doncs ara l’Església va i fa un acte tant poc exemplar!

I el pitjor de tot plegat és que no surti gent d’Església que protesti o ho censuri. Si la cosa continua així és que estem mig morts.

Espero que l’Esperit Sant “bufi” millor.

Pilar Cristóbal

Gent gran: viure la pandèmia eternament confinats?

Reproduïm aquí fragments del pregó de la festa major del Poblenou de Barcelona, el passat mes de setembre. El van elaborar un grup d’estadants de la residència Pere Relats, tot un punt de referència per al barri, i el van llegir dues representants del grup el 12 de setembre. Us el transcrivim, però el podeu escoltar aquí.

Ens hem reunit un grup de companyes per parlar i compartir tot el que hem sentit aquests mesos, com hem viscut la situació i com estem actualment. També ens agradaria reivindicar les nostres necessitats. Segur que les compartim amb moltes de les persones que viuen en les diferents residències del barri.

Ahir es van complir sis mesos de confinament aquí, a la residència, amb la duresa que això representa i la manca de llibertat. No podem sortir ni veure els nostres familiars, ni amics ni amigues. Volem una miqueta de llibertat, ni que sigui una mica. Entenem la situació que estem vivint amb la Covid19, però tenim la necessitat d’escampar la boira. En canvi, hem hagut d’estar aïllades a l’habitació, cansades de les quatre parets i només amb una tele o una ràdio. Com diu un company, “cada ovella al seu corral”.

Durant aquests mesos, només ens hem pogut comunicar a través de videotrucades amb la família i les amigues. A més a més, la incertesa de no saber què passa a l’exterior ens fa patir. Hem hagut de deixar de compartir les festes. Només hem pogut estar amb les persones que ens cuidaven.

Però hem tingut sort d’estar a la residència en què estem. Pensem que totes les treballadores han fet una gran labor i que tot el que han fet no es pot pagar amb diners. Tot i això, trobem molt a faltar les persones que estimem.

A tota aquesta situació, hi hem d’afegir la mort de moltes companyes amb les quals havíem compartit la vida fins ara. I en alguns casos sense poder acomiadar-nos-en com Déu mana. De fet, tenim fotos a les nostres habitacions amb companyes que ja no hi són. No les volem treure perquè és la nostra manera de recordar-les.

Hi hem posat de la nostra part i hem après a conviure junts, però volem recordar que un any nostre és com deu anys d’un jove. Ens estan prenent els nostres últims anys. També volem recordar que la llibertat és un dret universal i ens l’han tret. Ningú no ens ha preguntat què volem.

En totes aquestes situacions, ens hem adonat que hi ha una paraula que ens defineix: la resiliència.

Volem aprofitar que ens han donat veu per enviar un missatge a les administracions:

Tenim necessitats i no ens esteu escoltant. És molt fàcil decidir des d’un despatx on la teva hora de plegar és a les 15 h. Nosaltres som aquí 24 hores, dia rere dia… Ens agradaria convidar-vos a viure la nostra situació només un mes, ja no diem sis mesos, que és el que portem nosaltres.

Per això demanem que continueu treballant i que milloreu la comunicació, perquè en molts casos ens hem hagut d’assabentar dels canvis a través de les notícies. Parleu de visites familiars, però no de sortides, com si aquestes no existissin.

Pensem que dirigir aquesta situació és la vostra responsabilitat, i no creiem que ho estigueu fent malament, però també ens heu d’escoltar. Sabem que és difícil, perquè, ¿qui decideix el futur de les residències en aquesta situació? Ho tenim clar, el problema és al sistema i nosaltres en som les víctimes.

Tot i això, volem continuar sentint-nos vius i relacionar-nos amb el barri com sempre. Per això som aquí. Volem enviar-vos, veïns i veïnes, el següent missatge: Sabem que no seran les festes de cada any, però el poc que us deixin fer, ho heu de gaudir. Celebreu les festes! Portem molts mesos que aquest virus ens està fent la punyeta i ara ens mereixem gaudir una mica, però també us demanem que ho feu amb responsabilitat i seguint les recomanacions.

Bones festes i visca el Poblenou!

Pilar Cristóbal i Carme Vidal, en nom de tot el grup.

Que dur que és tercer! Au va!

Després d’un any d’excedència, la meva “nova normalitat” torna a ser l’escola i d’entre totes les tasques en destaco la de control d’accessos: fins a les vuit i deu els de tercer i quart d’ESO, fins a tres quarts de nou els petits arribant en comptagotes a l’acollida i a tocar les nou, l’entrada massiva de la primària. Les normes són clares: només alumnat, professorat i comptades altres excepcions, amb l’objectiu de salvaguardar l’espai lliure de Covid i les bombolles de convivència, cuidant de la salut comunitària, diuen. I la destaco perquè em situa diàriament una hora a la talaia que són els tres esglaons d’entrada, pocs però suficients: es donen 60 períodes semafòrics, paren uns 5 repartidors, passen algunes (persones) passejadores de gos, els que entren i surten del CAP… També els gairebé 500 alumnes, alguns acompanyats, i els companys del claustre traspassen la porta sota la meva supervisió, acompanyada d’un somriure o salutació. Alguns saluden de tornada, amb els més propers intercanviem conversa i alguns altres hi passen capcots amb el mòbil o pensant en les seves coses.

Tres petites històries d’aquests dos mesos: en Max, un matí amb semblança de no haver sortit encara del llit, en la conversa amb els més matiners de quart em pregunta irònicament, “Sergi, tu cobres per estar aquí tan aviat i així de content?”

Una alumna d’origen xilè de quart de primària que arriba cada dia abans de dos quarts per l’acollida. Un somriure, la mà estesa i unes paraules facilitadores han aconseguit que la separació de la Isabel de la mà de la mare ja no vagi amb els plors de setmanes enrere. Fins i tot, en veure’ns per l’escola, ve corrents a saludar-me.

I la tercera, amb una altra alumna, de la qual no sé el nom i que no he pogut tornar a identificar dies després: s’aturà al meu costat i amb cara seriosa em digué “què dur que és tercer!”. De forma automàtica, gairebé sense pensar em va sortir un “Au va! Què dius? Endavant i ja veuràs que bé avui”. Pensativa ella uns segons, perplex jo també per la mútua espontaneïtat, em somrigué i saludant-me, continuà reconfortada.

Tres petites històries que viscudes al moment i rememorades en la pregària em recorden les paraules burlesques del criminal també penjat, en el fons preguntant-se per les raons profundes de Jesús (Lc 23,39), la mà estesa a la sogra de Simó (Mc 1,29-34) o el “No tingueu por” amb la bona notícia de la resurrecció (Mt 28,5).

El mirar al meu voltant i l’escoltar, el restar atent i disposat, el viure des de la fe amb una certa gratuïtat, em demostra un cop més que, malgrat tot, val la pena viure. Preocupat per la situació, amb certa por i a milers de quilòmetres de la meva parella, en la intimitat ploro sovint, però sempre trobo una mà estesa que em dona esperança i m’ajuda a continuar. Avui, aquest escrit ha estat aquesta mà.

Sergi Bernabeu

Jofre no és nom de cambrer

Un cafè amb llet, llarg de cafè i amb la llet freda!…

Ara que no puc anar a esmorzar al bar m’ho “canto” a l’entrar a la cuina. És un petit homenatge al Jofre, el cambrer, que sempre es dona l’ordre a si mateix tot just em veu entrar per la porta. És trempat el Jofre i té bon ull per tractar la gent. “Avui hauràs de llegir això, que La Vanguardia està ocupada…”. Sap que m’importa ben poc el Messi i tota la colla, però m’acosta un “Sport” rebregat i mal plegat que fa hores que passa de mà en mà.

Fa dies que no veia al Jofre i avui ens hem trobat per casualitat pel carrer. “Sí, torno a estar en ERTO. La dona, que és cuinera, també… hem tardat a cobrar, però mira ja està… ara me’n vaig a cuidar l’hort. És una sort, tu, això de l’hort!… em distrec i almenys de verdura no en falta a casa…”

Jo, que no aguantava que es digués la collonada aquella de “Tot anirà bé…” i que ja no s’escolta, m’he trobat dient una cosa semblant… que si ja ens en sortirem, que la vacuna i l’índex que baixa… El Jofre ha aixecat el dit –cara seriosa– i m’ha engegat: “No. Jo estic segur que me’n sortiré. Soc jove i tinc ofici… però tot plegat és una merda, i ara començarà allò de fill de puta l’últim!… i serà molt i molt dur. Només amb una societat molt més solidària ens en sortiríem… però mira com estan a les illes Canàries amb els cayucos!…”.

Ens hem donat un copet a l’esquena i ha enfilat carrer amunt. Al cap d’uns metres s’ha girat i picant l’ullet, sorneguer, m’etziba: “I qui et farà el cafè amb llet amb escumeta a partir d’ara?…”, m’ha donat l’esquena i m’ha deixat ben fotut.

Sempre he pensat que Jofre no és nom de cambrer.

Albert Farriol

Estats d’ànim en temps de pandèmia

Des de primers de març d’enguany, la nostra vida ha anat passant per diferents estats d’ànim: por, respecte, angoixa, vergonya aliena, admiració, pena, indignació, desencís.

Quan es va anar anunciant l’arribada de la Covid-19 i es van començar a conèixer els seus efectes, vàrem tenir un sentiment de POR, davant d’un fenomen desconegut.

Foto: Francisco Leao. Pixabay
  • Vàrem anar aprenent a protegir-nos amb les mascaretes, el rentat de mans, el gel hidroalcohòlic, el confinament… i la por es va anant convertint en RESPECTE.
  • De tota manera, si teníem alguna persona propera infectada o hospitalitzada, aquest respecte ja es va anar convertint en ANGOIXA.
  • Amb les decisions contradictòries dels diferents governs, i les compareixences dels informadors uniformats i carregats de medalles, que moltes vegades ens semblaven absurdes i sense sentit, vàrem sentir VERGONYA ALIENA.
  • Cada vespre a les 20h quan sortíem als balcons a aplaudir els sanitaris i el personal dels serveis essencials que no van deixar de treballar per protegir-nos i cuidar-nos, sentíem ADMIRACIÓ.
  • Si algun familiar o amistat empitjorava o moria estant sol o sola en una UCI o en una residència, sense tenir la possibilitat de visitar-lo i agafar-li la mà, vàrem experimentar PENA.
  • A mesura que hem anat escoltant les dades que els diferents organismes ens anaven transmetent, hem anat experimentat INDIGNACIÓ. A qui hem de creure? Les dades no ens quadren i tenim dubtes de si les informacions que rebem són realment reals o ens diuen el que interessa políticament.
  • Com pot ser que no hi hagi diners per pagar els ERTO o per ajudar les petites i mitjanes empreses que han de tancar, o per a les famílies que s’han quedat sense ingressos, i en canvi es puguin pagar 1.300.000.000 d’euros a Caixa Bank, Santander i Bankia per l’estafa del Castor, o apujar un 6,9% la despesa de la casa reial corrupta fins al moll de l’os?
  • El DESENCÍS apareix en preguntar-nos: On són aquells equips, programes de rastrejaments i personal sanitari que havia de ser incorporat per suavitzar l’impacte de la Covid-19 i que ens havien promès perquè eren necessaris per afrontar la segona onada del virus?

Som només els ciutadans els qui hem de fer tots els esforços per frenar aquest virus? La majoria estem disposats a fer el que calgui, però potser també caldria que els governs (tots) fessin un acte de contrició per totes les retallades en sanitat, ensenyament i cultura que han anat fent els darrers anys i que ens han abocat a no estar preparats per a una emergència com aquesta.

Tant de bo que aquesta pandèmia, ens ensenyi a valorar les bones persones que tenim al nostre voltant, i també a aprendre a viure d’una forma diferent tot respectant la natura que és la nostra vida.

Rosa Prats

Celebracions a casa

En temps de confinament, moltes famílies i petits grups han realitzat a casa o en un local, pregàries i celebracions, per seguir compartint la fe.

Aquest fet ens recorda altres èpoques, quan es van començar a “posar de moda” les misses domèstiques a les cases, a finals dels seixanta i principis del setanta. Recordo l’equip de matrimonis dels meus pares que es reunien tot fent un tema, amb una lleuger sopar, i celebraven l’Eucaristia, canviant de torn de casa per cada reunió. També les comunitats populars, grups de revisió vida de moviments d’Acció Catòlica van començar a celebrar en petit grup l’eucaristia o una pregària, o una celebració de la paraula. Eren trobades que es sentien molt viscudes, familiars, properes, participatives i en molts casos així s’ha anat continuant. Permetien aproximar-se a l’experiència de les primeres comunitats cristianes, o al que es percebia o imaginava d’elles. Aquestes celebracions s’allunyaven de la possible o esperada i avorrida fredor de les celebracions a les parròquies. Es podia comentar l’evangeli sense discursos moralistes protagonitzats solament pel capellà.

Aquestes celebracions també poden connectar amb les experiències de cristians que en alguns països han compartit la fe i han mantingut la seva celebració i transmissió, sense capellans (comunitats japoneses dels segles XVI-XVII).

En moltes cases i famílies cristianes, sobretot per Setmana Santa, han fet les celebracions sense capellà. Han estat experiències autogestionades per la parella, per tota la família, segons casos, a partir de diferents elements que s’han anat aprenent al llarg dels anys (d’haver participat de moviments, grups, parròquies, comunitats de referència…) i de materials que bons amics (de capellans, religioses, de monjos, de moviments cristians, de parròquies…) els feien arribar.

Les celebracions consistien a posar a la taula algun signe, com encendre una espelma, o col·locar alguna fotografia, escultura o altres objectes, com a gest simbòlic per fer present la família, les amistats, les comunitats. L’espelma, il·luminava així la pregària confinada. Les fotografies, o altres objectes podien recordar diferents moments de la vida de la família: estades en altres països, viatges, persones referents, grups més necessitats, la pobresa i la desigualtat en el món, la degradació de la natura i la seva mateixa energia que ens dóna vida…

Un altre element de tals celebracions ha estat la música: de Taizé, o cants i himnes cristians d’altres tradicions musicals, salms, músiques que ajudessin a la contemplació, agradables, que transportessin a records de vida. La música es combinava amb estones de silenci.

Un tercer element han estat les lectures de textos bíblics, espirituals i poètics. Es comentava el text i si anava acompanyat de preguntes, la parella o tota la família, o grup d’amics i de fe, les responia, cosa que ajudava a aprofundir en l’interior de cada persona i conèixer l’evolució espiritual de cadascú.

També algunes famílies i grups van seguir les misses en línia d’algunes comunitats conegudes.

L’experiència ha estat viscuda com una activitat molt bona i necessària. Ha permès reconèixer-se mútuament en la dimensió de fe de cada persona, del seu seguiment de l’evangeli, del que el motiva profundament… El sentiment era de transformació interior, de transfiguració, de vida, de resurrecció, de pau i joia. També va donar la oportunitat a les parelles, famílies i amics a sentir-se més units, no solament a la pròpia comunitat regular cristiana (parròquia, grup de revisió de vida, de pregària…) sinó també a tota la comunitat àmplia de cristians i cristianes que arreu del món estava fent alguna celebració semblant.

Aquestes experiències de celebració i pregària en temps de confinament suggereixen tres reflexions.

La primera és que seria interessant seguir oferint materials (textos, músiques, símbols…) a les famílies i grups de fe i vida, cristians, que són petites comunitats, futur del cristianisme a Europa. Un primer pas seria, per part de qui ho cregui i pugui fer, recollir el material que s’ha ofert en aquest confinament i sistematitzar-lo. Un segon pas seria constituir un equip (diocesà, o en cada moviment, o parroquial) que vagi proporcionant material.

La segona, ja insinuada, és la necessitat de reflexionar sobre el futur de l’Església a casa nostra, i del paper que poden tenir aquest petits grups familiars i amicals, pel que fa a compartir, celebrar i transmetre la fe en Jesús i en el seguiment del seu missatge, que de ben segur que repercutirà en la transformació de la nostra societat en bé dels més vulnerables.

La tercera reflexió és fer notar el gran recorregut que pot tenir una comunitat que s’autogestiona, sense necessitat de capellà. Per seguir un camí així cal, en primer lloc, al meu entendre, una presa de consciència de la capacitat que té cada persona i cada petita comunitat de celebrar la fe. En segon lloc, cal una obertura a la formació que pot anar recolzada pels materials proporcionats (primera reflexió). En tercer lloc demana un respecte, reconeixement i valoració per part de les autoritats eclesials de tot aquest moviment autogestionat (que no ha de ser solament en temps “extraordinari”· de confinament) per evitar actituds de control, de reticència o menyspreu o ignorància. I en quart lloc, cal invitar a aquestes petites comunitats a connectar-se entre elles, i amb les comunitats més grans del territori, siguin parròquies o moviments eclesials.

Quim Cervera

Nosaltres i la Covid-19

De veres que no pensava que el rebrot de la Covid-19 fos tan fort i tan seguit. És clar que a mi em pot venir de nou, però que els passi el mateix a les autoritats sanitàries i als nostres governants, ja és un pèl massa, amb el ball de prohibicions i permisos per decret, confinaments en diferents zones i graus i atenció a les persones malaltes.

El malestar és més gran perquè s’han tret recursos personals i econòmics d’altres malalties cròniques o degeneratives, tant com costa l’externalització dels ajuts de cures! S’estan cronificant malalts que no haurien de ser-ho.

Recordem que el coronavirus té diferent incidència segons els barris i municipis de Catalunya de fins a 11 punts (Laia Pineda, conferència “Covid-19. Hem confinat els drets de la infància?”). El seu contagi és transversal. Així afecta més els pobres que els rics, les dones que els homes, les diferents ètnies que viuen i treballen aquí, més exposades, –especialment les dones, que ja feien i fan les feines de neteja, acompanyament, cura dels malalts a les llars, gent gran, discapacitats, crònics…–. Aquestes senyores queden aïllades dels seus parents, amistats, grups d’ajuda mútua, que han importat de les seves societats d’origen i que poc o molt les protegeixen.

Aquesta fotografia acompanyava la notícia que RyanAir es va negar a assistir aquesta dona per pujar a l’avió. La van pujar a pes per les escales les seves acompanyants.

Les dades que donen les institucions són aproximades. Les dones pobres d’aquí o foranes s’invisibilitzen, com les seves dobles o triples jornades de treball. Les dones amb discapacitats que rebem ajuda externa, moltes vegades som alhora cuidadores en el nucli familiar. Els ajuts arriben fins on arriben. No es té en compte que les dones amb discapacitats també som dones, i algunes feministes i prou actives en xarxes de suport, protecció, informació, acompanyament de les nostres germanes menystingudes, perquè són nouvingudes, maltractades a la feina o a la llar, explotades…

La creença popular ens tracta com si no tinguéssim res a aportar i menys, en temps de pandèmia. Se’ns considera en termes d’utilitat; en societats patriarcals, som improductives i font de malestar (fa mal de veure’ns) i de malbaratament de recursos humans i econòmics.

Els homes discapacitats tenen més i més accés directe a les cures. Són objecte de cures des del naixement, accedeixen abans i amb més quantitat al menjar, a l’aigua, a l’atenció mèdica, a l’educació…

Podem argumentar que a casa nostra això no passa, però, si hi pensem una miqueta ens adonem que anem “de micromasclisme en micromasclisme”.

Segons Ivone Gebara (“El rostro oculto del mal. Una teología desde la experiencia de las mujeres”. Trotta. Madrid, 2002), el context del patiment de les dones es pot sistematitzar en quatre elements de la quotidianitat:
1) Només tenim obligacions, el servei passa a ser una imposició. Si no podem, no valem, no hi ha cap problema en no respectar els nostres cossos, les nostres divinitats.
2) Som objectes malmesos, espatllats, una càrrega per la societat, i moltes vegades per la pròpia família. No corresponem a la imatge que la societat fa del nostre gènere; cal dir que no sempre es viu en un ambient de solidaritat.
3) La xarxa de sororitat té un munt de forats. La que té la sort d’escapar de situacions molt dolentes, per res del món admet que té motius per demanar respecte per a la seva dignitat. Ens consideren com unes desgraciades que no ens ho hem sabut “muntar”, que no ens fem valer i ens tracten amb especial duresa. Som bones reproductores del patriarcat ben masclista.
4) Vivim en els marges de la insignificança.

La malaltia se sofreix diferent si ets dona amb discapacitat. Sí, som un col·lectiu sofrent. La pandèmia ens pot donar l’oportunitat de prendre consciència, de la nostra mirada, dels objectius. Ens pot aïllar o impulsar-nos a fer xarxes relacionals prou fortes, que ens permetin de viure amb dignitat l’experiència de la Covid-19 i tot el que vingui.

Lluïsa Carbajo

Pau de Tars (2)

En aquest segon escrit centraré mínimament la cristologia de Pau en les cartes que els estudiosos han considerat més fiables en la seva autoria i dins d’aquestes subratllar les del període central i sobretot la carta als Romans. És en aquesta carta que intentaré aprofundir en els propers escrits.

Aquestes cartes més fiables estan dividides en tres períodes:

  • en el primer període trobem les dues de Tessalonicencs (escrites cap al 50)
  • en el període central, en el qual es troba la carta als Romans, trobem també la primera i segona als Corintis i la dels Gàlates (escrites cap l’any 57)
  • en el tercer període trobem la de Colossencs i Filèmon (escrites en el captiveri de Roma, en els anys 61-63).

A partir d’aquestes cartes observem:

  1. Aquests tres períodes mostren “etapes” de Pau en la seva cristologia.

2. Pau utilitza el gènere epistolar per donar resposta als problemes pràctics que les diverses comunitats d’origen grec estan vivint.

3. Pau, a diferència dels evangelis sinòptics (escrits posteriorment), no narra cap vida de Jesús, encara que sembla que Pau els conegués (les comunitats devien tenir coneixement dels sinòptics en les seves tradicions orals o en petits documents escrits anteriors als redactats finals, que es van fer cap als anys 70). Amb aquestes constatacions podem dir que Pau construirà la seva cristologia a partir del coneixement de les tradicions orals dels sinòptics i de la seva experiència personal amb Crist (encara que Pau no el va conèixer en vida, ell parla de la seva experiència de conversió uns anys més tard de la mort de Jesús, cap l’any 36). Aquesta experiència de conversió i les tradicions orals fan que Pau fonamenti l’Església naixent en la mort i la resurrecció de Jesús, donant-li molt del sentit que avui té.

4. En les cartes centrals, sobretot a Gàlates i Corintis, Pau ha de fer front, a part de qüestions concretes de les comunitats, a les gran qüestions que la predicació de Jesús va introduir però no va resoldre:

  • La suposada obligatorietat de la circumcisió per als nous cristians que acabarà formulant la qüestió de fons: quina és la diferència i, per tant, la novetat de Crist, respecte a la formulació veterotestamentària? (Gàlates).
  • El problema de la resurrecció de Jesús i la seva relació amb la resurrecció escatològica de (tots) els morts (1 Corintis 15, 1-58).
  • Al principi de la Carta als Corintis, el problema de com jutjar la inserció en la fe cristiana d’“ideologies religioses” provinents del paganisme o, potser més radicalment, de les tendències mateixes de l’home.
  • A la carta als Romans, Pau elabora un llenguatge únic i, per tant, nou, per parlar a jueus, pagans i cristians, es a dir, a la humanitat en la seva totalitat, sobre el significat de Crist, Jesús de Natzaret.

És important, i cal remarcar-ho, que quan a les cartes del període central ens parla de Jesús, i alguna vegada d’algun dels seus atributs (“fill de David”, “fill de dona nascut sota la llei”), ho fa sempre en un context estructurat entorn a una pregunta més àmplia o d’altre ordre: quina és la transformació que l’home ha d’esperar de Crist?

5. En aquest període la clau d’interpretació ha canviat respecte als Sinòptics. En Pau, els termes “Regne” i “pobres” (com a grup social) han desaparegut com a eix central. Així, el terme “pecadors” ja no designa a un grup social determinat sinó que per a Pau tots som “pecadors”. Pau entén que totes les persones caiem en el pecat, és a dir, ens deshumanitzem per la nostra “carn” (constitutivament som carn), avui diríem pel nostre instint de supervivència (constitució genètica) que fa que no acabem d’acceptar la germanor universal (crida de l’Esperit).

6. Pau utilitza, per tant, una altre clau interpretativa, els conceptes: pecat, gracia, justificació, llei, home interior-carn, esperit, llibertat i altres termes ens fan pensar que la clau interpretativa és l’antropològica o existencial. Podem dir tranquil·lament que la concepció antropològica de Pau mereix el nom d’humanisme. Podem parlar de la cristologia humanista de Pau.

7. Dins de la part central, que serà representativa i on se’ns oferirà el nus de tota l’estructura de pensament paulí, escollirem els vuit primers capítols de Romans on trobarem, si més no, el pensament més nuclear.

Cesc Cònsola

Per llegir la primer part, premeu aquí.

Educació i Covid (6)

Efectes col·laterals indesitjats

No és l’escola. No és la feina. Es tracta del taller ocupacional on va en Jordi, el meu cunyat, que té una discapacitat intel·lectual del 65 %. Un equipament bàsic per a la seva salut física, psíquica i emocional, com hem pogut constatar durant l’aïllament.

Fotografia: Taller Ocupacional Caviga (Facebook)

El retorn ha comportat un gran esforç imaginatiu i organitzatiu per als professionals que atenen en Jordi i els seus 90 companys: protocols molt estrictes de neteja (que impliquen, per exemple, canvi de tota la roba cada dia); adaptació d’equipaments municipals, com ara centres cívics, per donar cabuda a alguns grups de treball, perquè en el taller és impossible mantenir les distàncies preceptives; remodelació de les rutes del bus que els porta al taller des del seu centre; reorganització del menjador; acompanyament dels usuaris que per la seva salut són molt de risc i no poden assistir al centre, canvis d’horaris. Tothom hi ha col·laborat tan bé com ha sabut i els estem molt i molt agraïts.

Això no significa, però, que tot plegat no comporti alguns desajustaments. El més obvi és la dificultat dels nois per entendre la impossibilitat de tocar ningú, acostumats com estan a comunicar-se a través d’abraçades. Però també el fet que alguns, com en Jordi, pateixen habitualment alguns petits símptomes políticament incorrectes segons la Covid i que quan es manifesten comporten que hagin de passar pel preceptiu PCR i tornar cap a casa: des de qui sol tenir una temperatura corporal més elevada de la mitjana a qui té tendència a la diarrea. Això comporta informes extres dels metges (amb els quals sovint és molt difícil contactar) i diverses anades i vingudes. El primer cop que ens hi vam trobar, en Jordi va seguir estrictament el protocol de confinar-se a l’habitació mentre esperava el resultat del PCR. Li va fer il·lusió i tot… però la cosa va acabar amb un atac amb convulsions a la primera sortida que va fer al carrer: la policia el va portar a l’hospital, nou PCR i així anar fent. És difícil saber si l’emoció del confinament està relacionada amb el seu atac epilèptic, però podria molt ben ser. Ara quan li fan un PCR ja no el confinem esperant els resultats… Perquè, si no hi ha indicis que realment pot ser la Covid, intentem evitar unes convulsions que també li han provocat lesions a l’espatlla. Un camí incert, on no saps gaire si actues correctament, que has de fer amb menys suport sanitari del que voldries i on cal el sentit comú de tots plegats.

Amb tot, mil vegades millor anar al centre que quedar-se a casa.

Mercè Solé
Familiar d’un usuari d’un Taller Ocupacional

Educació i Covid (5)

Uns mesos difícils

Aquesta quarantena ha estat un cop baix per a tothom, des de l’economia fins a l’educació, però sobretot la més afectada ha estat la salut. Com a estudiant de 2n de batxillerat, he viscut tot un trimestre a casa, d’una forma difícil d’entendre’s amb el professorat, que malgrat els seus intents, no va poder actuar de forma adequada al començament, ja que la pandèmia va venir de sobte i es pensava que només serien uns dies, però aquests dies es van convertir en mesos.

Va ser un moment de molt d’estrès, ja que no només vam haver de portar la càrrega de primer de batxillerat (el curs passat), que ens perjudica directament a la nostra preparació per a la universitat, tant per coneixements com per notes. Però en moments difícils hi ha errors que es cometen i no es pot criticar de forma generalitzada. Només el fet que tothom va actuar com va poder ja és un mèrit que s’ha d’agrair, tant professors, com sanitaris i polítics. Igualment dir que des d’educació s’hauria d’entendre i motivar més els joves (més enllà del confinament): no som màquines que es puntuïn amb una nota.

Al fet que la part educativa va ser molt més difícil de gestionar i digerir, li hem de sumar el fet de no poder sortir i angoixar-se a casa, i el fet de no poder anar de festa o amb els amics. Ens afecta directament a la nostra vida adolescent.

Però no tot és negatiu, perquè amb tant de temps a casa, permet fer altres coses que no podríem fer abans, com cuinar, fer manualitats, llegir més, o com en molts casos i en el meu cas, conèixer gent nova de forma online i poder compartir els moments de confinament amb un somriure.

Joan Palacios Prados
Estudiant de segon de Batxillerat

Educació i Covid (4)

Manteniu les escoles obertes, ho agraïm!

Som l’Ana i l’Ignasi i tenim una filla, la Naiara, que aquest curs està a P5 en una escola pública de Sant Andreu.

Els tres mesos de confinament del curs passat es van fer difícils per ella. Nosaltres passàvem moltes hores teletreballant i no podíem atendre-la bé. I les opcions d’escola telemàtica, que poden funcionar amb alumnes més grans, no van encaixar amb ella. Els infants d’aquestes edats demanen la presència del grup i dels i les mestres. La Naiara es cansava de seguida a les trobades virtuals i les activitats que ens arribaven no l’acabaven d’enganxar.

Estar amb nens i nenes de la mateixa edat és molt important perquè els infants entrin en la dinàmica i aprenguin. La Naiara estava contenta d’estar a casa però trobava a faltar els seus amics i amigues. Per això, nosaltres com a família celebrem l’obertura de les escoles aquest curs, malgrat totes les mesures excepcionals que s’han hagut de prendre.

És cert que ella fa P5 i no ha de portar la mascareta tot el dia, potser si l’hagués de dur estaria més cansada, però en general la veiem contenta. A més, tenim una sensació positiva de com s’estan organitzant les entrades i sortides, els patis, les mesures d’higiene… El grup de la Naiara va estar una setmana confinat perquè es va detectar un cas positiu. La reacció de l’escola va ser ràpida, les PCR es van fer correctament el dia següent (per cert, no hi havia cap company/a contagiat/da) i es va oferir als alumnes un material per treballar durant els dies que van estar confinats.

No és la millor vivència de l’escola, i és cert que les mesures actuals no permeten el contacte entre alumnes de diferents grups ni l’ús de tots els espais. És una riquesa que es perd i que esperem que es pugui recuperar ben aviat. Malgrat tot, veiem la Naiara contenta i agraïm la tasca que fan els docents i tot el personal que treballa a les escoles per mantenir-les obertes.

Ana de la Torre i Ignasi Flores
Pare i mare de la Naiara

Si cliqueu al damunt de la imatge, veureu el preciós conte que han fet l’Ignasi i l’Ana per a la Naiara