Una beatificació en època de pandèmia

Quan el dissabte 7 de novembre vaig veure per TV3 la celebració de la beatificació del jove Joan Roig a la Sagrada Família, em vaig quedar de pedra, indignada i trista.

¿Com pot ser que amb aquesta pandèmia que patim tots plegats, que no podem sortir, no ens podem relacionar amb els nostres familiars, contactes socials, etc., els dirigents i caps de l’Església s’atreveixin a fer un acte així? ¿Aquest és l’exemple que ha de donar l’Església?

No vaig en contra de la beatificació, ja que el jove s’ho mereix , però sí que estic en contra de la manera com s’ha fet.

Els bisbes i representants eclesiàstics crec que haurien de penedir-se d’haver fet aquest acte tan solemne ja que les autoritats sanitàries i civils estan demanant el nostre confinament, que les famílies no facin celebracions amb més de sis persones, que les residències de la gent gran estiguin també confinades… doncs ara l’Església va i fa un acte tant poc exemplar!

I el pitjor de tot plegat és que no surti gent d’Església que protesti o ho censuri. Si la cosa continua així és que estem mig morts.

Espero que l’Esperit Sant “bufi” millor.

Pilar Cristóbal

Gent gran: viure la pandèmia eternament confinats?

Reproduïm aquí fragments del pregó de la festa major del Poblenou de Barcelona, el passat mes de setembre. El van elaborar un grup d’estadants de la residència Pere Relats, tot un punt de referència per al barri, i el van llegir dues representants del grup el 12 de setembre. Us el transcrivim, però el podeu escoltar aquí.

Ens hem reunit un grup de companyes per parlar i compartir tot el que hem sentit aquests mesos, com hem viscut la situació i com estem actualment. També ens agradaria reivindicar les nostres necessitats. Segur que les compartim amb moltes de les persones que viuen en les diferents residències del barri.

Ahir es van complir sis mesos de confinament aquí, a la residència, amb la duresa que això representa i la manca de llibertat. No podem sortir ni veure els nostres familiars, ni amics ni amigues. Volem una miqueta de llibertat, ni que sigui una mica. Entenem la situació que estem vivint amb la Covid19, però tenim la necessitat d’escampar la boira. En canvi, hem hagut d’estar aïllades a l’habitació, cansades de les quatre parets i només amb una tele o una ràdio. Com diu un company, “cada ovella al seu corral”.

Durant aquests mesos, només ens hem pogut comunicar a través de videotrucades amb la família i les amigues. A més a més, la incertesa de no saber què passa a l’exterior ens fa patir. Hem hagut de deixar de compartir les festes. Només hem pogut estar amb les persones que ens cuidaven.

Però hem tingut sort d’estar a la residència en què estem. Pensem que totes les treballadores han fet una gran labor i que tot el que han fet no es pot pagar amb diners. Tot i això, trobem molt a faltar les persones que estimem.

A tota aquesta situació, hi hem d’afegir la mort de moltes companyes amb les quals havíem compartit la vida fins ara. I en alguns casos sense poder acomiadar-nos-en com Déu mana. De fet, tenim fotos a les nostres habitacions amb companyes que ja no hi són. No les volem treure perquè és la nostra manera de recordar-les.

Hi hem posat de la nostra part i hem après a conviure junts, però volem recordar que un any nostre és com deu anys d’un jove. Ens estan prenent els nostres últims anys. També volem recordar que la llibertat és un dret universal i ens l’han tret. Ningú no ens ha preguntat què volem.

En totes aquestes situacions, ens hem adonat que hi ha una paraula que ens defineix: la resiliència.

Volem aprofitar que ens han donat veu per enviar un missatge a les administracions:

Tenim necessitats i no ens esteu escoltant. És molt fàcil decidir des d’un despatx on la teva hora de plegar és a les 15 h. Nosaltres som aquí 24 hores, dia rere dia… Ens agradaria convidar-vos a viure la nostra situació només un mes, ja no diem sis mesos, que és el que portem nosaltres.

Per això demanem que continueu treballant i que milloreu la comunicació, perquè en molts casos ens hem hagut d’assabentar dels canvis a través de les notícies. Parleu de visites familiars, però no de sortides, com si aquestes no existissin.

Pensem que dirigir aquesta situació és la vostra responsabilitat, i no creiem que ho estigueu fent malament, però també ens heu d’escoltar. Sabem que és difícil, perquè, ¿qui decideix el futur de les residències en aquesta situació? Ho tenim clar, el problema és al sistema i nosaltres en som les víctimes.

Tot i això, volem continuar sentint-nos vius i relacionar-nos amb el barri com sempre. Per això som aquí. Volem enviar-vos, veïns i veïnes, el següent missatge: Sabem que no seran les festes de cada any, però el poc que us deixin fer, ho heu de gaudir. Celebreu les festes! Portem molts mesos que aquest virus ens està fent la punyeta i ara ens mereixem gaudir una mica, però també us demanem que ho feu amb responsabilitat i seguint les recomanacions.

Bones festes i visca el Poblenou!

Pilar Cristóbal i Carme Vidal, en nom de tot el grup.

Que dur que és tercer! Au va!

Després d’un any d’excedència, la meva “nova normalitat” torna a ser l’escola i d’entre totes les tasques en destaco la de control d’accessos: fins a les vuit i deu els de tercer i quart d’ESO, fins a tres quarts de nou els petits arribant en comptagotes a l’acollida i a tocar les nou, l’entrada massiva de la primària. Les normes són clares: només alumnat, professorat i comptades altres excepcions, amb l’objectiu de salvaguardar l’espai lliure de Covid i les bombolles de convivència, cuidant de la salut comunitària, diuen. I la destaco perquè em situa diàriament una hora a la talaia que són els tres esglaons d’entrada, pocs però suficients: es donen 60 períodes semafòrics, paren uns 5 repartidors, passen algunes (persones) passejadores de gos, els que entren i surten del CAP… També els gairebé 500 alumnes, alguns acompanyats, i els companys del claustre traspassen la porta sota la meva supervisió, acompanyada d’un somriure o salutació. Alguns saluden de tornada, amb els més propers intercanviem conversa i alguns altres hi passen capcots amb el mòbil o pensant en les seves coses.

Tres petites històries d’aquests dos mesos: en Max, un matí amb semblança de no haver sortit encara del llit, en la conversa amb els més matiners de quart em pregunta irònicament, “Sergi, tu cobres per estar aquí tan aviat i així de content?”

Una alumna d’origen xilè de quart de primària que arriba cada dia abans de dos quarts per l’acollida. Un somriure, la mà estesa i unes paraules facilitadores han aconseguit que la separació de la Isabel de la mà de la mare ja no vagi amb els plors de setmanes enrere. Fins i tot, en veure’ns per l’escola, ve corrents a saludar-me.

I la tercera, amb una altra alumna, de la qual no sé el nom i que no he pogut tornar a identificar dies després: s’aturà al meu costat i amb cara seriosa em digué “què dur que és tercer!”. De forma automàtica, gairebé sense pensar em va sortir un “Au va! Què dius? Endavant i ja veuràs que bé avui”. Pensativa ella uns segons, perplex jo també per la mútua espontaneïtat, em somrigué i saludant-me, continuà reconfortada.

Tres petites històries que viscudes al moment i rememorades en la pregària em recorden les paraules burlesques del criminal també penjat, en el fons preguntant-se per les raons profundes de Jesús (Lc 23,39), la mà estesa a la sogra de Simó (Mc 1,29-34) o el “No tingueu por” amb la bona notícia de la resurrecció (Mt 28,5).

El mirar al meu voltant i l’escoltar, el restar atent i disposat, el viure des de la fe amb una certa gratuïtat, em demostra un cop més que, malgrat tot, val la pena viure. Preocupat per la situació, amb certa por i a milers de quilòmetres de la meva parella, en la intimitat ploro sovint, però sempre trobo una mà estesa que em dona esperança i m’ajuda a continuar. Avui, aquest escrit ha estat aquesta mà.

Sergi Bernabeu

Jofre no és nom de cambrer

Un cafè amb llet, llarg de cafè i amb la llet freda!…

Ara que no puc anar a esmorzar al bar m’ho “canto” a l’entrar a la cuina. És un petit homenatge al Jofre, el cambrer, que sempre es dona l’ordre a si mateix tot just em veu entrar per la porta. És trempat el Jofre i té bon ull per tractar la gent. “Avui hauràs de llegir això, que La Vanguardia està ocupada…”. Sap que m’importa ben poc el Messi i tota la colla, però m’acosta un “Sport” rebregat i mal plegat que fa hores que passa de mà en mà.

Fa dies que no veia al Jofre i avui ens hem trobat per casualitat pel carrer. “Sí, torno a estar en ERTO. La dona, que és cuinera, també… hem tardat a cobrar, però mira ja està… ara me’n vaig a cuidar l’hort. És una sort, tu, això de l’hort!… em distrec i almenys de verdura no en falta a casa…”

Jo, que no aguantava que es digués la collonada aquella de “Tot anirà bé…” i que ja no s’escolta, m’he trobat dient una cosa semblant… que si ja ens en sortirem, que la vacuna i l’índex que baixa… El Jofre ha aixecat el dit –cara seriosa– i m’ha engegat: “No. Jo estic segur que me’n sortiré. Soc jove i tinc ofici… però tot plegat és una merda, i ara començarà allò de fill de puta l’últim!… i serà molt i molt dur. Només amb una societat molt més solidària ens en sortiríem… però mira com estan a les illes Canàries amb els cayucos!…”.

Ens hem donat un copet a l’esquena i ha enfilat carrer amunt. Al cap d’uns metres s’ha girat i picant l’ullet, sorneguer, m’etziba: “I qui et farà el cafè amb llet amb escumeta a partir d’ara?…”, m’ha donat l’esquena i m’ha deixat ben fotut.

Sempre he pensat que Jofre no és nom de cambrer.

Albert Farriol

Estats d’ànim en temps de pandèmia

Des de primers de març d’enguany, la nostra vida ha anat passant per diferents estats d’ànim: por, respecte, angoixa, vergonya aliena, admiració, pena, indignació, desencís.

Quan es va anar anunciant l’arribada de la Covid-19 i es van començar a conèixer els seus efectes, vàrem tenir un sentiment de POR, davant d’un fenomen desconegut.

Foto: Francisco Leao. Pixabay
  • Vàrem anar aprenent a protegir-nos amb les mascaretes, el rentat de mans, el gel hidroalcohòlic, el confinament… i la por es va anant convertint en RESPECTE.
  • De tota manera, si teníem alguna persona propera infectada o hospitalitzada, aquest respecte ja es va anar convertint en ANGOIXA.
  • Amb les decisions contradictòries dels diferents governs, i les compareixences dels informadors uniformats i carregats de medalles, que moltes vegades ens semblaven absurdes i sense sentit, vàrem sentir VERGONYA ALIENA.
  • Cada vespre a les 20h quan sortíem als balcons a aplaudir els sanitaris i el personal dels serveis essencials que no van deixar de treballar per protegir-nos i cuidar-nos, sentíem ADMIRACIÓ.
  • Si algun familiar o amistat empitjorava o moria estant sol o sola en una UCI o en una residència, sense tenir la possibilitat de visitar-lo i agafar-li la mà, vàrem experimentar PENA.
  • A mesura que hem anat escoltant les dades que els diferents organismes ens anaven transmetent, hem anat experimentat INDIGNACIÓ. A qui hem de creure? Les dades no ens quadren i tenim dubtes de si les informacions que rebem són realment reals o ens diuen el que interessa políticament.
  • Com pot ser que no hi hagi diners per pagar els ERTO o per ajudar les petites i mitjanes empreses que han de tancar, o per a les famílies que s’han quedat sense ingressos, i en canvi es puguin pagar 1.300.000.000 d’euros a Caixa Bank, Santander i Bankia per l’estafa del Castor, o apujar un 6,9% la despesa de la casa reial corrupta fins al moll de l’os?
  • El DESENCÍS apareix en preguntar-nos: On són aquells equips, programes de rastrejaments i personal sanitari que havia de ser incorporat per suavitzar l’impacte de la Covid-19 i que ens havien promès perquè eren necessaris per afrontar la segona onada del virus?

Som només els ciutadans els qui hem de fer tots els esforços per frenar aquest virus? La majoria estem disposats a fer el que calgui, però potser també caldria que els governs (tots) fessin un acte de contrició per totes les retallades en sanitat, ensenyament i cultura que han anat fent els darrers anys i que ens han abocat a no estar preparats per a una emergència com aquesta.

Tant de bo que aquesta pandèmia, ens ensenyi a valorar les bones persones que tenim al nostre voltant, i també a aprendre a viure d’una forma diferent tot respectant la natura que és la nostra vida.

Rosa Prats

Celebracions a casa

En temps de confinament, moltes famílies i petits grups han realitzat a casa o en un local, pregàries i celebracions, per seguir compartint la fe.

Aquest fet ens recorda altres èpoques, quan es van començar a “posar de moda” les misses domèstiques a les cases, a finals dels seixanta i principis del setanta. Recordo l’equip de matrimonis dels meus pares que es reunien tot fent un tema, amb una lleuger sopar, i celebraven l’Eucaristia, canviant de torn de casa per cada reunió. També les comunitats populars, grups de revisió vida de moviments d’Acció Catòlica van començar a celebrar en petit grup l’eucaristia o una pregària, o una celebració de la paraula. Eren trobades que es sentien molt viscudes, familiars, properes, participatives i en molts casos així s’ha anat continuant. Permetien aproximar-se a l’experiència de les primeres comunitats cristianes, o al que es percebia o imaginava d’elles. Aquestes celebracions s’allunyaven de la possible o esperada i avorrida fredor de les celebracions a les parròquies. Es podia comentar l’evangeli sense discursos moralistes protagonitzats solament pel capellà.

Aquestes celebracions també poden connectar amb les experiències de cristians que en alguns països han compartit la fe i han mantingut la seva celebració i transmissió, sense capellans (comunitats japoneses dels segles XVI-XVII).

En moltes cases i famílies cristianes, sobretot per Setmana Santa, han fet les celebracions sense capellà. Han estat experiències autogestionades per la parella, per tota la família, segons casos, a partir de diferents elements que s’han anat aprenent al llarg dels anys (d’haver participat de moviments, grups, parròquies, comunitats de referència…) i de materials que bons amics (de capellans, religioses, de monjos, de moviments cristians, de parròquies…) els feien arribar.

Les celebracions consistien a posar a la taula algun signe, com encendre una espelma, o col·locar alguna fotografia, escultura o altres objectes, com a gest simbòlic per fer present la família, les amistats, les comunitats. L’espelma, il·luminava així la pregària confinada. Les fotografies, o altres objectes podien recordar diferents moments de la vida de la família: estades en altres països, viatges, persones referents, grups més necessitats, la pobresa i la desigualtat en el món, la degradació de la natura i la seva mateixa energia que ens dóna vida…

Un altre element de tals celebracions ha estat la música: de Taizé, o cants i himnes cristians d’altres tradicions musicals, salms, músiques que ajudessin a la contemplació, agradables, que transportessin a records de vida. La música es combinava amb estones de silenci.

Un tercer element han estat les lectures de textos bíblics, espirituals i poètics. Es comentava el text i si anava acompanyat de preguntes, la parella o tota la família, o grup d’amics i de fe, les responia, cosa que ajudava a aprofundir en l’interior de cada persona i conèixer l’evolució espiritual de cadascú.

També algunes famílies i grups van seguir les misses en línia d’algunes comunitats conegudes.

L’experiència ha estat viscuda com una activitat molt bona i necessària. Ha permès reconèixer-se mútuament en la dimensió de fe de cada persona, del seu seguiment de l’evangeli, del que el motiva profundament… El sentiment era de transformació interior, de transfiguració, de vida, de resurrecció, de pau i joia. També va donar la oportunitat a les parelles, famílies i amics a sentir-se més units, no solament a la pròpia comunitat regular cristiana (parròquia, grup de revisió de vida, de pregària…) sinó també a tota la comunitat àmplia de cristians i cristianes que arreu del món estava fent alguna celebració semblant.

Aquestes experiències de celebració i pregària en temps de confinament suggereixen tres reflexions.

La primera és que seria interessant seguir oferint materials (textos, músiques, símbols…) a les famílies i grups de fe i vida, cristians, que són petites comunitats, futur del cristianisme a Europa. Un primer pas seria, per part de qui ho cregui i pugui fer, recollir el material que s’ha ofert en aquest confinament i sistematitzar-lo. Un segon pas seria constituir un equip (diocesà, o en cada moviment, o parroquial) que vagi proporcionant material.

La segona, ja insinuada, és la necessitat de reflexionar sobre el futur de l’Església a casa nostra, i del paper que poden tenir aquest petits grups familiars i amicals, pel que fa a compartir, celebrar i transmetre la fe en Jesús i en el seguiment del seu missatge, que de ben segur que repercutirà en la transformació de la nostra societat en bé dels més vulnerables.

La tercera reflexió és fer notar el gran recorregut que pot tenir una comunitat que s’autogestiona, sense necessitat de capellà. Per seguir un camí així cal, en primer lloc, al meu entendre, una presa de consciència de la capacitat que té cada persona i cada petita comunitat de celebrar la fe. En segon lloc, cal una obertura a la formació que pot anar recolzada pels materials proporcionats (primera reflexió). En tercer lloc demana un respecte, reconeixement i valoració per part de les autoritats eclesials de tot aquest moviment autogestionat (que no ha de ser solament en temps “extraordinari”· de confinament) per evitar actituds de control, de reticència o menyspreu o ignorància. I en quart lloc, cal invitar a aquestes petites comunitats a connectar-se entre elles, i amb les comunitats més grans del territori, siguin parròquies o moviments eclesials.

Quim Cervera

Nosaltres i la Covid-19

De veres que no pensava que el rebrot de la Covid-19 fos tan fort i tan seguit. És clar que a mi em pot venir de nou, però que els passi el mateix a les autoritats sanitàries i als nostres governants, ja és un pèl massa, amb el ball de prohibicions i permisos per decret, confinaments en diferents zones i graus i atenció a les persones malaltes.

El malestar és més gran perquè s’han tret recursos personals i econòmics d’altres malalties cròniques o degeneratives, tant com costa l’externalització dels ajuts de cures! S’estan cronificant malalts que no haurien de ser-ho.

Recordem que el coronavirus té diferent incidència segons els barris i municipis de Catalunya de fins a 11 punts (Laia Pineda, conferència “Covid-19. Hem confinat els drets de la infància?”). El seu contagi és transversal. Així afecta més els pobres que els rics, les dones que els homes, les diferents ètnies que viuen i treballen aquí, més exposades, –especialment les dones, que ja feien i fan les feines de neteja, acompanyament, cura dels malalts a les llars, gent gran, discapacitats, crònics…–. Aquestes senyores queden aïllades dels seus parents, amistats, grups d’ajuda mútua, que han importat de les seves societats d’origen i que poc o molt les protegeixen.

Aquesta fotografia acompanyava la notícia que RyanAir es va negar a assistir aquesta dona per pujar a l’avió. La van pujar a pes per les escales les seves acompanyants.

Les dades que donen les institucions són aproximades. Les dones pobres d’aquí o foranes s’invisibilitzen, com les seves dobles o triples jornades de treball. Les dones amb discapacitats que rebem ajuda externa, moltes vegades som alhora cuidadores en el nucli familiar. Els ajuts arriben fins on arriben. No es té en compte que les dones amb discapacitats també som dones, i algunes feministes i prou actives en xarxes de suport, protecció, informació, acompanyament de les nostres germanes menystingudes, perquè són nouvingudes, maltractades a la feina o a la llar, explotades…

La creença popular ens tracta com si no tinguéssim res a aportar i menys, en temps de pandèmia. Se’ns considera en termes d’utilitat; en societats patriarcals, som improductives i font de malestar (fa mal de veure’ns) i de malbaratament de recursos humans i econòmics.

Els homes discapacitats tenen més i més accés directe a les cures. Són objecte de cures des del naixement, accedeixen abans i amb més quantitat al menjar, a l’aigua, a l’atenció mèdica, a l’educació…

Podem argumentar que a casa nostra això no passa, però, si hi pensem una miqueta ens adonem que anem “de micromasclisme en micromasclisme”.

Segons Ivone Gebara (“El rostro oculto del mal. Una teología desde la experiencia de las mujeres”. Trotta. Madrid, 2002), el context del patiment de les dones es pot sistematitzar en quatre elements de la quotidianitat:
1) Només tenim obligacions, el servei passa a ser una imposició. Si no podem, no valem, no hi ha cap problema en no respectar els nostres cossos, les nostres divinitats.
2) Som objectes malmesos, espatllats, una càrrega per la societat, i moltes vegades per la pròpia família. No corresponem a la imatge que la societat fa del nostre gènere; cal dir que no sempre es viu en un ambient de solidaritat.
3) La xarxa de sororitat té un munt de forats. La que té la sort d’escapar de situacions molt dolentes, per res del món admet que té motius per demanar respecte per a la seva dignitat. Ens consideren com unes desgraciades que no ens ho hem sabut “muntar”, que no ens fem valer i ens tracten amb especial duresa. Som bones reproductores del patriarcat ben masclista.
4) Vivim en els marges de la insignificança.

La malaltia se sofreix diferent si ets dona amb discapacitat. Sí, som un col·lectiu sofrent. La pandèmia ens pot donar l’oportunitat de prendre consciència, de la nostra mirada, dels objectius. Ens pot aïllar o impulsar-nos a fer xarxes relacionals prou fortes, que ens permetin de viure amb dignitat l’experiència de la Covid-19 i tot el que vingui.

Lluïsa Carbajo

Pau de Tars (2)

En aquest segon escrit centraré mínimament la cristologia de Pau en les cartes que els estudiosos han considerat més fiables en la seva autoria i dins d’aquestes subratllar les del període central i sobretot la carta als Romans. És en aquesta carta que intentaré aprofundir en els propers escrits.

Aquestes cartes més fiables estan dividides en tres períodes:

  • en el primer període trobem les dues de Tessalonicencs (escrites cap al 50)
  • en el període central, en el qual es troba la carta als Romans, trobem també la primera i segona als Corintis i la dels Gàlates (escrites cap l’any 57)
  • en el tercer període trobem la de Colossencs i Filèmon (escrites en el captiveri de Roma, en els anys 61-63).

A partir d’aquestes cartes observem:

  1. Aquests tres períodes mostren “etapes” de Pau en la seva cristologia.

2. Pau utilitza el gènere epistolar per donar resposta als problemes pràctics que les diverses comunitats d’origen grec estan vivint.

3. Pau, a diferència dels evangelis sinòptics (escrits posteriorment), no narra cap vida de Jesús, encara que sembla que Pau els conegués (les comunitats devien tenir coneixement dels sinòptics en les seves tradicions orals o en petits documents escrits anteriors als redactats finals, que es van fer cap als anys 70). Amb aquestes constatacions podem dir que Pau construirà la seva cristologia a partir del coneixement de les tradicions orals dels sinòptics i de la seva experiència personal amb Crist (encara que Pau no el va conèixer en vida, ell parla de la seva experiència de conversió uns anys més tard de la mort de Jesús, cap l’any 36). Aquesta experiència de conversió i les tradicions orals fan que Pau fonamenti l’Església naixent en la mort i la resurrecció de Jesús, donant-li molt del sentit que avui té.

4. En les cartes centrals, sobretot a Gàlates i Corintis, Pau ha de fer front, a part de qüestions concretes de les comunitats, a les gran qüestions que la predicació de Jesús va introduir però no va resoldre:

  • La suposada obligatorietat de la circumcisió per als nous cristians que acabarà formulant la qüestió de fons: quina és la diferència i, per tant, la novetat de Crist, respecte a la formulació veterotestamentària? (Gàlates).
  • El problema de la resurrecció de Jesús i la seva relació amb la resurrecció escatològica de (tots) els morts (1 Corintis 15, 1-58).
  • Al principi de la Carta als Corintis, el problema de com jutjar la inserció en la fe cristiana d’“ideologies religioses” provinents del paganisme o, potser més radicalment, de les tendències mateixes de l’home.
  • A la carta als Romans, Pau elabora un llenguatge únic i, per tant, nou, per parlar a jueus, pagans i cristians, es a dir, a la humanitat en la seva totalitat, sobre el significat de Crist, Jesús de Natzaret.

És important, i cal remarcar-ho, que quan a les cartes del període central ens parla de Jesús, i alguna vegada d’algun dels seus atributs (“fill de David”, “fill de dona nascut sota la llei”), ho fa sempre en un context estructurat entorn a una pregunta més àmplia o d’altre ordre: quina és la transformació que l’home ha d’esperar de Crist?

5. En aquest període la clau d’interpretació ha canviat respecte als Sinòptics. En Pau, els termes “Regne” i “pobres” (com a grup social) han desaparegut com a eix central. Així, el terme “pecadors” ja no designa a un grup social determinat sinó que per a Pau tots som “pecadors”. Pau entén que totes les persones caiem en el pecat, és a dir, ens deshumanitzem per la nostra “carn” (constitutivament som carn), avui diríem pel nostre instint de supervivència (constitució genètica) que fa que no acabem d’acceptar la germanor universal (crida de l’Esperit).

6. Pau utilitza, per tant, una altre clau interpretativa, els conceptes: pecat, gracia, justificació, llei, home interior-carn, esperit, llibertat i altres termes ens fan pensar que la clau interpretativa és l’antropològica o existencial. Podem dir tranquil·lament que la concepció antropològica de Pau mereix el nom d’humanisme. Podem parlar de la cristologia humanista de Pau.

7. Dins de la part central, que serà representativa i on se’ns oferirà el nus de tota l’estructura de pensament paulí, escollirem els vuit primers capítols de Romans on trobarem, si més no, el pensament més nuclear.

Cesc Cònsola

Per llegir la primer part, premeu aquí.

Educació i Covid (6)

Efectes col·laterals indesitjats

No és l’escola. No és la feina. Es tracta del taller ocupacional on va en Jordi, el meu cunyat, que té una discapacitat intel·lectual del 65 %. Un equipament bàsic per a la seva salut física, psíquica i emocional, com hem pogut constatar durant l’aïllament.

Fotografia: Taller Ocupacional Caviga (Facebook)

El retorn ha comportat un gran esforç imaginatiu i organitzatiu per als professionals que atenen en Jordi i els seus 90 companys: protocols molt estrictes de neteja (que impliquen, per exemple, canvi de tota la roba cada dia); adaptació d’equipaments municipals, com ara centres cívics, per donar cabuda a alguns grups de treball, perquè en el taller és impossible mantenir les distàncies preceptives; remodelació de les rutes del bus que els porta al taller des del seu centre; reorganització del menjador; acompanyament dels usuaris que per la seva salut són molt de risc i no poden assistir al centre, canvis d’horaris. Tothom hi ha col·laborat tan bé com ha sabut i els estem molt i molt agraïts.

Això no significa, però, que tot plegat no comporti alguns desajustaments. El més obvi és la dificultat dels nois per entendre la impossibilitat de tocar ningú, acostumats com estan a comunicar-se a través d’abraçades. Però també el fet que alguns, com en Jordi, pateixen habitualment alguns petits símptomes políticament incorrectes segons la Covid i que quan es manifesten comporten que hagin de passar pel preceptiu PCR i tornar cap a casa: des de qui sol tenir una temperatura corporal més elevada de la mitjana a qui té tendència a la diarrea. Això comporta informes extres dels metges (amb els quals sovint és molt difícil contactar) i diverses anades i vingudes. El primer cop que ens hi vam trobar, en Jordi va seguir estrictament el protocol de confinar-se a l’habitació mentre esperava el resultat del PCR. Li va fer il·lusió i tot… però la cosa va acabar amb un atac amb convulsions a la primera sortida que va fer al carrer: la policia el va portar a l’hospital, nou PCR i així anar fent. És difícil saber si l’emoció del confinament està relacionada amb el seu atac epilèptic, però podria molt ben ser. Ara quan li fan un PCR ja no el confinem esperant els resultats… Perquè, si no hi ha indicis que realment pot ser la Covid, intentem evitar unes convulsions que també li han provocat lesions a l’espatlla. Un camí incert, on no saps gaire si actues correctament, que has de fer amb menys suport sanitari del que voldries i on cal el sentit comú de tots plegats.

Amb tot, mil vegades millor anar al centre que quedar-se a casa.

Mercè Solé
Familiar d’un usuari d’un Taller Ocupacional

Educació i Covid (5)

Uns mesos difícils

Aquesta quarantena ha estat un cop baix per a tothom, des de l’economia fins a l’educació, però sobretot la més afectada ha estat la salut. Com a estudiant de 2n de batxillerat, he viscut tot un trimestre a casa, d’una forma difícil d’entendre’s amb el professorat, que malgrat els seus intents, no va poder actuar de forma adequada al començament, ja que la pandèmia va venir de sobte i es pensava que només serien uns dies, però aquests dies es van convertir en mesos.

Va ser un moment de molt d’estrès, ja que no només vam haver de portar la càrrega de primer de batxillerat (el curs passat), que ens perjudica directament a la nostra preparació per a la universitat, tant per coneixements com per notes. Però en moments difícils hi ha errors que es cometen i no es pot criticar de forma generalitzada. Només el fet que tothom va actuar com va poder ja és un mèrit que s’ha d’agrair, tant professors, com sanitaris i polítics. Igualment dir que des d’educació s’hauria d’entendre i motivar més els joves (més enllà del confinament): no som màquines que es puntuïn amb una nota.

Al fet que la part educativa va ser molt més difícil de gestionar i digerir, li hem de sumar el fet de no poder sortir i angoixar-se a casa, i el fet de no poder anar de festa o amb els amics. Ens afecta directament a la nostra vida adolescent.

Però no tot és negatiu, perquè amb tant de temps a casa, permet fer altres coses que no podríem fer abans, com cuinar, fer manualitats, llegir més, o com en molts casos i en el meu cas, conèixer gent nova de forma online i poder compartir els moments de confinament amb un somriure.

Joan Palacios Prados
Estudiant de segon de Batxillerat

Educació i Covid (4)

Manteniu les escoles obertes, ho agraïm!

Som l’Ana i l’Ignasi i tenim una filla, la Naiara, que aquest curs està a P5 en una escola pública de Sant Andreu.

Els tres mesos de confinament del curs passat es van fer difícils per ella. Nosaltres passàvem moltes hores teletreballant i no podíem atendre-la bé. I les opcions d’escola telemàtica, que poden funcionar amb alumnes més grans, no van encaixar amb ella. Els infants d’aquestes edats demanen la presència del grup i dels i les mestres. La Naiara es cansava de seguida a les trobades virtuals i les activitats que ens arribaven no l’acabaven d’enganxar.

Estar amb nens i nenes de la mateixa edat és molt important perquè els infants entrin en la dinàmica i aprenguin. La Naiara estava contenta d’estar a casa però trobava a faltar els seus amics i amigues. Per això, nosaltres com a família celebrem l’obertura de les escoles aquest curs, malgrat totes les mesures excepcionals que s’han hagut de prendre.

És cert que ella fa P5 i no ha de portar la mascareta tot el dia, potser si l’hagués de dur estaria més cansada, però en general la veiem contenta. A més, tenim una sensació positiva de com s’estan organitzant les entrades i sortides, els patis, les mesures d’higiene… El grup de la Naiara va estar una setmana confinat perquè es va detectar un cas positiu. La reacció de l’escola va ser ràpida, les PCR es van fer correctament el dia següent (per cert, no hi havia cap company/a contagiat/da) i es va oferir als alumnes un material per treballar durant els dies que van estar confinats.

No és la millor vivència de l’escola, i és cert que les mesures actuals no permeten el contacte entre alumnes de diferents grups ni l’ús de tots els espais. És una riquesa que es perd i que esperem que es pugui recuperar ben aviat. Malgrat tot, veiem la Naiara contenta i agraïm la tasca que fan els docents i tot el personal que treballa a les escoles per mantenir-les obertes.

Ana de la Torre i Ignasi Flores
Pare i mare de la Naiara

Si cliqueu al damunt de la imatge, veureu el preciós conte que han fet l’Ignasi i l’Ana per a la Naiara

Educació i Covid (3)

Primer em vaig posar contenta, després ja no

El 12 de març ens van dir que al dia següent no tornaríem a l’escola. Em vaig posar contenta, com tota la classe. Pensava que serien només un parell de setmanes, però van anar passant els dies i no tornàvem.

Em vaig començar a agobiar i vaig tenir algun dia de bajón, trobava a faltar les meves amigues, trobava a faltar una rutina diària. Però sort tenia de les videotrucades. Els meus pares em van deixar utilitzar el whatsapp i així vaig poder mantenir el contacte amb les amigues.

També vaig poder aprendre a centrar-me en els estudis, ja que tenia molt temps lliure. A partir d’aleshores he tret encara millors notes.

Cada matí em llevava, esmorzava i feia temps fins a connectar-me a les videotrucades de classe.

A casa teníem pocs dispositius perquè als meus pares no els havien donat els ordinadors per fer la feina i no donàvem l’abast. Això comportava que jo estigués més estressada, no era gaire fàcil lligar les videoconferències, els deures i el teletreball.

Una de les coses que va comportar que estigués trista va ser perdre’m la famosa graduació. Tots teníem moltes ganes d’assistir-hi i alguns fins i tot tenien el modelet preparat.

Ariadna Ginjaume Lligadas
Estudiant de primer d’ESO

Educació i Covid (2)

Un inici de curs estressant

Aquest curs ha començat tan diferent com va acabar el passat. Molts dubtes i poques respostes segures.

Hem fet i refet el pla d’obertura del centre adaptant-lo a l’enèsima consigna enviada des del departament.

Els primers dies de curs han estat d’adaptació per part dels mestres, les famílies i l’alumnat.

Els mestres hem hagut de repensar la metodologia sense barrejar classes, sense sortir del grup bombolla, respectant la distància. I tot això sense perdre el treball cooperatiu i per projectes. Una adaptació molt difícil. El que més ens ha costat ha estat la distància física i portar la mascareta a totes hores. Moltes vegades ens expressem més amb un somriure i una gesticulació de la boca que amb paraules, i la mascareta ens ho impedeix.

Les famílies tenien una preocupació legítima sobre les mesures establertes. Això ens ha comportat fer un treball molt gran de pedagogia, d’explicar per què fem servir aquesta mesura i no aquesta altra, perquè hem desdoblat un grup i no un altre. Com diu l’expressió “tants caps, tants barrets”, hi ha qui opina que les mesures són massa severes o massa toves.

L’alumnat tenia moltes ganes de retrobar-se i no s’ha pogut abraçar, hi ha hagut disgustos pels grups desdoblats. Per sort, els infants, en general, tenen una gran capacitat d’adaptació. Quan reben unes consignes clares i se’ls explica bé el motiu, ho entenen i ho incorporen al seu dia a dia amb normalitat.

Hi ha hagut famílies en les quals han mort parents, o han perdut la feina o han treballat a tot drap amb el risc que comportava per a la salut de la resta de la família. Els nens i nenes necessitaven gestionar les diverses emocions que han anat tenint, així que hem preparat unes activitats d’educació emocional especials per tal de poder treballar el que han viscut durant aquests mesos.

A nivell personal ha estat un inici de curs estressant, ple d’incògnites, amb la sensació que tot fluctua, res no és definitiu ni clar. Sóc una persona una mica impacient, m’agrada tenir les coses clares i saber el terreny que trepitjo i la veritat és que ha estat tot el contrari. Així que he fet una cura de paciència i d’aprendre a viure el dia a dia.

Maria Puig
Mestra de Primària

Educació i Covid

Hem pensat que seria una bona cosa oferir en aquest número de L’Agulla un mosaic de mirades sobre com s’ha viscut aquest començament de curs en el món de l’educació, i aquí el teniu. Parlen estudiants, mestres, pares… Una bona perspectiva, certament.

De tornada al col·le, quin embolic!

Em dic Lidia i he començat la secundària a l’escola Salesians Sant Antoni de Pàdua de Mataró.

Montserrat Cabo

El final de curs de l’any passat va ser molt diferent del que m’havia imaginat en iniciar el 6è. Ens vam perdre: les colònies, el fi de curs i el ball que hi fem… tot va ser per videotrucada, i no és el mateix, és clar.
L’inici de curs va ser també molt diferent.

Quan vam arribar ens vam haver de posar en fila perquè ens prenguessin la temperatura com ho vèiem a la televisió. I ho seguim fent cada dia. Uns dies després ens van donar unes mascaretes de color taronja perquè ja no portéssim les normals. La idea és que portem les mascaretes de diferents colors, és a dir, tot primer d’ESO ha de portar les mascaretes de color taronja, per visualitzar els diferents nivells…

A classe, aquest any, per la situació que vivim no podem estar en grups, només quan hem de fer un treball en grup ens deixen col·locar les taules amb una distància a l’hora de treballar. Us podeu imaginar que això provoca molt enrenou a la classe perquè ens hem de parlar a distància.

En el pati, no ens podem barrejar amb les altres classes, i cada setmana ens toca en un pati diferent (perquè el col·le és gran i hi ha diferents espais de pati). Això és el causant que no puguem relacionar-nos tant amb altres companys de classes diferents, però no ens ho hem pres molt malament, la veritat.

Hem tingut molta sort (almenys la meva classe) perquè no ens han confinat, encara!

Parlant d’això, la meva experiència amb el confinament va ser bastant estressant. Havia de fer videotrucada cada dia i després estava unes quatre o cinc hores fent deures, el mateix que dir cinc hores amb l’ordinador a la cara. Imagineu-vos com van acabar els meus ulls…

I doncs, la veritat, m’alegro que la meva classe no estigui confinada per ara, tot i que sé que seran deu dies és molt millor fer classe presencial i poder compartir temps amb els amics de l’any passat i amb els que he fet nous aquest any.

Lidia Maldonado Guirao
Estudiant de primer d’ESO

Els reptes de Pepa Torres

No hi ha res com llegir-se la ponència sencera amb el seu llenguatge fresc, però vull compartir amb vosaltres els aspectes que em van semblar més suggerents. No es tracta, tanmateix, d’un resum sistemàtic:

Foto: Francisco Leao. Pixabay

El passat 12 d’octubre, com és costum, l’ACO va celebrar la seva jornada general. Ho va fer, per via telemàtica, amb una ponència esplèndida de Pepa Torres, que portava per títol “Obrir camins d’esperança i d’inclusió en temps de pandèmia”, que podeu llegir sencera aquí.

  1. Correm el risc de trobar “natural” i per tant d’acceptar amb resignació la creixent desigualtat i l’exclusió i el fet que l’economicisme de les grans corporacions, que campen al seu aire, ens porta a una crisi energètica que causa ja ara moltes víctimes i que amenaça la població mundial.
  2. La convicció estesa que cadascú obté allò que es mereix. De manera que les persones que van quedant excloses ho són per causes de què nosaltres no ens sentim responsables. És el mateix, en el fons, que pensar que Déu premia els bons i castiga els dolents, una percepció que ja el llibre de Job intenta desmuntar.
  3. La volàtil ètica emocional que ens mou només a curt termini, de forma individualista, sense organització col·lectiva.
  4. La desafecció política i institucional, la desconfiança i la crítica continuada… sense compromís. Substituïm vinculació per connexió.
  5. L’increment de l’aporofòbia (rebuig als pobres) i del racisme. Els pobres ho són per la seva incapacitat personal i esdevenen un llast per al conjunt. Per això és legítim invisibilitzar-los o marginar-los.
  6. L’autoritarisme com a control social. Els i les “policies de balcó” en són una mostra. Es denuncia més fàcilment que no pas es busquen solucions.

Pepa Torres va proposar algunes escletxes per obrir camins d’inclusió i d’esperança. D’entre les moltes coses que va dir em van cridar l’atenció especialment aquestes:

  1. Substituir la fantasia de la suficiència per l’experiència de la interdependència mútua. Això ens recorda que tots som vulnerables i posa al mig de les nostres relacions la cura mútua, la “cuidadanía”, que deia la Pepa.
  2. Canviar de ritme. Promoure la cultura de la pausa respecte a la “rapidació”, aquest ritme brutal d’actuar sense pensar gaire, de fer diverses coses simultàniament i immediatament. Sense visió contemplativa, silenci, dubte, crítica compartida no anem enlloc.
  3. La urgència de les tres tes. En castellà, “techo, trabajo y tierra”. El tema de la manca d’habitatge accessible s’ha aguditzat més encara amb la Covid, la precarietat laboral i l’amplitud del ventall de les condicions de treball s’ha fet molt gran i la necessitat d’una agricultura –i d’una alimentació– sana, sostenible i per a tothom s’ha posat en evidència.

Venceu la mandra i llegiu la Pepa. A mi em va fer pensar i em va animar a continuar buscant camins. A veure si soc capaç de trobar-ne.

Mercè Solé

El pessebre en temps de pandèmia

Aquest Nadal no podrem contemplar el pessebre de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. I el que és pitjor: no podrem discutir sobre si el seu disseny és encertat o no! Deixeu-me dir que, personalment, considero un error que no s’hagi fet aquest pessebre (a l’aire lliure… se m’acudeixen altres activitats que es podran fer i que de ben segur comporten més risc de contagi); però tant se val: no és d’això del que us volia parlar.

El que vull explicar-vos és com la pandèmia afectarà la tradició del pessebre. I, més concretament, els valors del pessebre. Perquè fer el pessebre porta implícit la vivència de certs valors. Sant Francesc d’Assís, que la tradició defineix com l’inventor del pessebre, en realitat no va fer mai cap pessebre. En canvi, va fer una cosa molt més important de cara a la tradició de fer el pessebre per Nadal: va celebrar una missa en una cova de Greccio (la nit de Nadal de 1223) i allà ens va ensenyar a viure el pessebre.

Sant Francesc, per exemple, ens mostra com fer el pessebre ha de tenir una dimensió comunitària. I ja es veu que la Covid-19 no ens ajudarà massa en aquest sentit. No sé si aquest Nadal es faran més o menys pessebres, o si els podrem visitar. A la manca del pessebre de la plaça Sant Jaume hi podem sumar (o restar!) moltes exposicions de pessebres que cada any s’organitzen als nostres pobles i ciutats i que, enguany, no obriran o, en el millor dels casos, es podran visitar amb restriccions. Això és una llàstima. Però el que em sap més greu són aquells pessebres que fem i compartim en família o en comunitat (a la parròquia, a l’entitat, al carrer…) i que inevitablement es veuran afectats per les limitacions a la mobilitat i a les trobades en grup.

Hi ha un altre ensenyament de sant Francesc d’Assís (de fet, n’hi ha moltíssims, però no tinc espai per explicar-los tots!) que és oportú explicar en aquest temps de pandèmia. El pessebre de sant Francesc no és, en cap moment, una recreació històrica d’un fet passat. El sant d’Assís ens recorda que el Naixement és quelcom que «passa» avui, en els nostres dies.

Explico això perquè en el moment d’escriure aquest text, a finals del mes de novembre, ja tinc notícies de pessebres que incorporen figuretes amb mascareta (de fet, els fabricants de caganers ja han presentat models d’aquesta figura popular que porten la mascareta «de sèrie»; però això dels caganers és un capítol a part).
Un exemple: el d’un pessebre d’un poble de Granada (un pessebre monumental que cada Nadal basteix una colla del poble) en el qual enguany les figures porten mascaretes i estan col·locades en el pessebre complint amb la distància social; en aquest pessebre els Reis porten com a present una vacuna contra la Covid, les filadores han canviat els seus estris per teixir mascaretes, i entre els pastors hi ha algun metge (en homenatge al personal sanitari). I un segon exemple: a l’exposició de l’Associació de Pessebristes de Badalona s’hi pot contemplar un diorama en què els tres Reis, degudament equipats amb mascareta, porten els seus regals a un nen que està ingressat en una habitació d’hospital.

Potser hi ha qui pensi que aquests pessebres estan fora de lloc: «A l’època de Jesús la gent no portava mascaretes!», es podria dir. I és cert. És clar que ben mirat a l’època de Jesús la gent tampoc portava barretina, ni els pastors feien allioli, ni la cova del Naixement estava al Pirineu! En canvi, si veiem pessebres amb aquestes característiques no ens estranyem pas, al contrari! Perquè, al capdavall, el pessebre reflecteix allò que és i que viu una societat. El pessebre reflecteix els paisatges, les pors i les alegries de la societat que el fa.
I, tornant al pessebre de sant Francesc d’Assís, si creiem que Déu s’ha fet home per compartir les dificultats i els dolors, i també les il·lusions, dels homes i les dones ¿per què no hauríem de posar aquestes dificultats i aquestes alegries al pessebre que, al capdavall, és la representació d’aquest «Déu-s’ha-fet-home»? Vist així, benvinguda sigui la pandèmia «en» el pessebre!

I, sobretot, feu el pessebre! (encara que els pastors no portin mascareta!).

Albert Dresaire Gaudí

La Meritxell i l’Anna, al teatre

Parlem amb la Meritxell i l’Anna, de les dificultats, alegries, grandeses i misèries del sector teatral… De com ha afectat la Covid i de les perspectives a mig termini.

Son dues “malaltes de teatre” que han aconseguit viure –més o menys– de la seva professió, i no pensen abandonar. Bona part del que ens diuen sobre les arts escèniques, podria aplicar-se a altres activitats com la música.

Per començar, expliqueu com heu arribat a tenir aquesta professió tan “perillosa”?
M.– Mira, quan era joveneta era un cul inquiet i volia ser de tot quan fos gran. Em va agafar per pensar la ximpleria de que el teatre em permetia ser moltes persones alhora… llavors comences al teatre d’aficionat… t’engresques i acabes, sí, a l’Institut del Teatre. Intentava disfrutar a la feina!… Després, en acabar la carrera, vaig adonar-me que era més complicat… Que calia fer moltes relacions públiques i contactes per aconseguir treballar.

Hi ha una mica d’endogàmia en el sector, no?

M.– Sí, molta. Quan acabes la carrera et sents sol i molt perdut. A mi no em venia de gust tota aquesta història i em vaig passar a l’altre banda del teló, i ara em dedico a la part de producció que m’entusiasma, i segueixo al món del teatre que és el meu món.

I el teu camí cap aquí com va començar?

A.– Doncs com molta gent… comences per un taller de teatre a l’escola jo era molt petitona i “ai! quina gràcia aquesta nena…”, els Pastorets, teatre d’aficionat en el meu cas a La Faràndula de Sabadell que és molt bona escola i “ai!, aquesta noia és bona!…”. I ja estàs embolicada! Recordo haver pres la decisió als catorze anys un dia d’estrena. Respirava fondo pels nervis abans d’aixecar el teló i ufff!… vaig dir-me: jo soc feliç aquí, jo vull ser actriu. Després l’Institut del Teatre i anar fent.

Sou al teatre, doncs, perquè disfruteu i us agrada. Però no penseu que això us perjudica, en el sentit de que en general es pensi: “Bé, aquests son aquí perquè els agrada i ja tenen la seva compensació”?

A.– Sí!, i tant! Ara, això passa també en altres camps com el de la música. Depèn del país i de la política cultural. Aquí hi ha el pensament que l’art i la cultura és per passar-s’ho bé, tant els que produeixen com els que consumeixen. Jo recordo que al darrer curs de l’Institut, vam tenir una visita d’estudiants del Conservatoire de París. Flipaven de com n’estàvem de bojos per acceptar les condicions laborals que aquí ens trobem a l’acabar els estudis. A França, els acabats de llicenciar, durant tres anys estan en una borsa de treball becats i pagats per l’estat. Els directors de teatre i de cinema tenen a l’abast tot aquest planter, amb una formació excel·lent i necessitats d’experiència i visibilitat. És una combinació pròpia d’una administració que el mateix dia que decretava el confinament per la pandèmia, declarava la Cultura com a sector essencial.

M.– Sí, aquí els actors i actrius s’han de buscar la vida, tot i que ara amb les xarxes socials potser és una mica més fàcil donar-se a conèixer. Però és complicat!… Jo mateixa vaig muntar amb un soci una empresa que ajudava a nous creadors en la materialització de projectes i en els aspectes administratius que actors i gent de teatre no dominen. La veritat és que no ens va anar massa bé. Ara, la persistència dels que comencen o hem començat és molt gran. El projecte s’intenta tirar endavant, encara que arribi a costar calers.

Això em fa pensar que durant el confinament hi va haver molta oferta gratuïta de teatre i música per internet. Voleu dir que això va ser positiu? No pot contribuir a desvaloritzar la vostra feina?

A.– Sí… tot gratuït, que hem d’anar tots junts i que és molt fotut estar tancat a casa… Molt bé. Però després de penjar l’espectacle al YouTube, me’n vaig a comprar amb mascareta una barra de pa, i bé que l’haig de pagar… no sé si m’entens!… és la meva feina!

Cultura necessària, però precaritzada i fins i tot gratuïta… què és el que ha de canviar?

M.– La cultura és entreteniment, goig de disfrutar-ne i divertir-se, esclar, però també ha de ser una eina de transformació. Per tant, hi ha una part comercial que pot tirar sola, però una altra part necessita crosses.

Les administracions s’omplen la boca de bones intencions, però es concreta ben poc, no? La Conselleria de Cultura de Catalunya em sembla que gestiona menys d’un u per cent del pressupost i, en els darrers anys, el mandat mitjà de cada conseller o consellera de cultura ha sigut d’un any o any i mig.

A.– Sí, temps de fer la declaració d’intencions, anunciar ajudes i subvencions, poques i mal pensades, i cap a casa!… Quant temps fa que es parla d’una llei de mecenatge que facilités l’obtenció de recursos privats?… A la resta d’Europa això ho tenen molt clar. Només caldria copiar.

M.– D’altra banda, hi ha tendència a centrar els ajuts a la fase de creació, i creiem que caldria estimular també la demanda. Estimular els circuits comarcals per exemple o subvencionar directament l’espectador.

Però una excessiva intervenció dels polítics, no podria condicionar la llibertat de creació?

M.– Sí, esclar. Però això depèn dels ciutadans. Tenim els polítics que triem… i aquí entraria en joc, en la petita part que li toca, el teatre. Hem d’ajudar a pensar i fer-ho en la “bona” direcció… (riu)

Vosaltres us dediqueu al teatre per a nens. Com es pot aconseguir això amb els menuts de públic?

A.– D’entrada t’haig de corregir. Nosaltres fem teatre per a totes les edats, que és diferent a parlar de teatre infantil. Jo crec que és un plantejament adoptat per moltes companyies.

Home, “La caputxeta i el llop”, per exemple, també es programa… i compte que hi ha muntatges molt i molt ben fets d’aquest tipus de textos. Hi ha un mercat i s’hi fan coses molt ben fetes. Però a nosaltres ens agrada dir que expliquem “grans històries per a petits i petites històries per a gent gran”.

A “Loops” que és el penúltim muntatge que hem estrenat plantegem una reflexió sobre el cicle de la vida, la joventut, la experiència, la vellesa i fins i tot la mort. És una espectacle amb diferents capes de significació. Els petits de quatre anys en fan una lectura, el germà de vuit o deu una altra i el pare o la mare una altra. A “Sopa de pedres” que és el darrer muntatge, abordem sense massa contemplacions l’acolliment que Europa fa dels refugiats…

Quan algun pare que ha vist “Loops” ens ve a dir que l´ha sotraguejat, creiem que l’hem encertat… I a “Sopa de pedres” els pares acompanyen als nanos a teatre, però no saben que tornaran cap a casa amb unes quantes preguntes per contestar i reflexions per a ells… (riu)

Això és una mica subversiu, no?

A.– Sí, potser sí… (mira amb murrieria) i ens està molt bé!… Mira, el nostre públic son els nanos i a ells ens dirigim i per a ells modulem la proposta, però amb la intenció també de formar-los com a espectadors del futur. Passa que, de rebot, també fem aquesta feina de cara als adults que els acompanyen i que potser encara no son consumidors habituals de teatre. Qui anirà a veure un Brecht, per exemple, si no ha tingut cap incentiu, formació, cap experiència teatral ?

El teatre per adults i el teatre familiar són diferents?

A.– El teatre és el teatre i com a concepte només hi ha teatre. Aquest joc de complicitat, imaginació, de mentida compartida, immediatesa… és exactament el mateix. Ara, és veritat que hi ha matisos… Com a actriu que també he fet teatre d’adults, puc dir-te per exemple que el públic més crític i exigent són els infants, no tenen manies ni fan aplaudiments de compromís… si no els enganxa l’obra s’aixequen i se’n van!…

M.– Pel que fa a les estructures empresarials i de producció també hi ha diferències. Les companyies de teatre familiar son molt més estables, amb estructures més sòlides i amb muntatges amb més recorregut. També hi ha més col·laboració entre companyies. A Lleida, hi ha com un “clúster” de companyies que comparteixen local, serveis, s’ajuden en qüestions artístiques i els dona molt bon resultat. Són molt bons a Lleida!

En el teatre per a adults, el concepte de companyia fa temps que ha desaparegut. Un director, un dramaturg i actors que s’ajunten per un projecte i després es separen i segueixen buscant-se la vida cadascú…

A.– Bé, el cercle tancat, tancadíssim, del TNC o del Lliure respon a una altra realitat. Sovint es confon i sembla que només hi ha això. Si fos així a Catalunya només hi hauria una vintena d’actors i quatre o cinc directors.

Tornant al que diu la Meritxell, fa uns mesos l’Oriol Puig, que és tot un referent en les arts escèniques, va fer un article parlant d’això. I en destacava que en el que fa a internacionalització, projectes sòlids, reconeixement internacional i a l’estat, el teatre familiar anava molt per davant. I, sí, nosaltres ja hem fet tot Espanya, cosetes per França, ara anirem a Portugal a un Festival, i amb “Sopa” ho pensem petar!… oi Meritxell?…

M.– Sí!!!

Parlem de la Covid?… Com us ha anat?

M.– Uff!… ha sigut el Dragon Khan. De cop va caure tot! Havíem de presentar “Sopa de pedres” a la Mostra Internacional d’Igualada… en fi! Quatre mesos parades totalment!… Bé, parades no, treballant molt en nous projectes però sense veure un duro. Després havien de venir les Festes Majors i en un matí contractaves un bolo i te’n queien tres, quasi d’un dia per l’altre… Hi ha ajuntaments que hi han posat ganes i imaginació. I molts altres que han anat per la via més còmoda de suspendre-ho tot. I és empipador, perquè és clar que és una activitat segura. A partir d’ara incertesa, incertesa i incertesa… Crec que ens en sortirem, però els que manen han d’entendre que tot plegat penja d’un fil. El sector sencer, també els de la música i dansa, pot quedar anorreat… després ho trobarem a faltar.

Albert Farriol

Més informació: Engruna Teatre

 

Les escoles tornen a estar obertes

Després de sis mesos de tancament, el passat dia 14 les escoles van tornar a obrir. I això és, sens dubte, una gran notícia. Han obert amb moltes precarietats, com és obvi, i amb molts dèficits que s’haurien pogut evitar amb una mica més de previsió i de ganes per part dels responsables. I han obert sobretot amb la por que els contagis obliguin a tornar-les a tancar, o a passar un curs de sobresalts i d’un ara obro ara tanco que destrossi els nervis de tothom, nens i nenes inclosos.

Però el fet és que han obert, que estan obertes. Les escoles són una peça clau per al nostre present i el nostre futur. Són un lloc fonamental per a la socialització dels nens i nenes, són un lloc d’aprenentatge i d’adquisició de coneixements, són un lloc per incorporar hàbits de ciutadania i per créixer en valors, són un lloc per compensar les dificultats econòmiques de moltes cases, són un lloc que contribueix a l’equilibri de les vides familiars i les necessitats laborals. Això últim, per cert, hi ha qui ho considera un menyspreu, perquè afirma que és confondre les escoles amb “aparcaments” de nens i nenes perquè els pares puguin treballar, però no és així: una societat està feta d’equilibris múltiples que tots junts permeten que les coses rutllin, i l’escola, aquí, també hi juga.

Esperem, confiem, desitgem, que les escoles puguin continuar obertes i anar complint, malgrat les dificultats, les seves variades i imprescindibles funcions. La capacitat de dedicació dels mestres i les mestres sens dubte que farà que res no quedi per fer per falta de ganes. Potser, després de passar-nos unes quantes setmanes aplaudint els sanitaris i sanitàries cada dia a les 8 del vespre, hauríem de començar a fer-ho ara amb els mestres i les mestres. I, com dèiem també a propòsit del desastre de les retallades en el camp de la sanitat, diguem també ara que no hi ha dret que continuem patint les conseqüències de les retallades en el camp de l’educació.

Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món. Slavoj Žižek.

Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món. Slavoj Žižek. Anagrama.

Feia molt de temps que anava sentint referències a Slavoj Žižek, com un dels més coneguts filòsofs del nostre temps. I just en plena pandèmia vaig saber d’aquest quadern que em podia servir com a reflexió sobre els temps convulsos i estranys que vivim… I és un breu assaig que es pot entendre, fins i tot per les persones que som alienes a la Filosofia.

Us el recomano. M’ha permès de pensar-hi… Sorprenent que la primera frase sigui el “Noli me tangere” que Jesús Ressuscitat li diu a Maria de Magdala… Però l’autor eslovè des d’aquí ens mena per 138 pàgines que ens parlen d’aquesta crisi que té tres dimensions: la sanitària, l’econòmica i la psicològica. Però que està ben lluny de ser un moment apolític, com alguns semblen maldar parlant de decisions preses, com si fossin les úniques possibles a prendre, més enllà de les ideologies.

Hi ha crida a la protecció dels més febles, denúncies del que en el sistema capitalista no funciona i fins i tot crides a un nou sistema més solidari i igualitari (un comunisme revisitat), amb unes eines comunitàries que ens ajudin a tirar endavant.

La Covid-19 ens ha trasbalsat, ha travessat les nostres vides i cal agafar perspectiva per analitzar el viscut. Cal repensar la societat en què vivim. Aquest llibret potser us serveix.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Treball, Ingrés Mínim Vital i Renda Bàsica

M’animo a escriure sobre un tema que desconec i sobre el que no tinc una opinió ben definida, i per això demano disculpes anticipades per si la reflexió que segueix, que només pretén obrir debat, no està a l’altura que mereix el debat. Si em llenço a verbalitzar el pensament per afermar-lo és perquè la intuïció que m’hi porta xucla irresistible com un corrent marí de fons, d’aquells que remouen la sorra arrossegant els esculls i canvien la fesomia de la platja en aquestes aigües poc profundes de les democràcies industrials. Els valors que sustenten la nostra societat certament tenen poca solidesa. Són còdols a expenses de l’onatge. No en coneixem d’altres. Què passa quan un temporal tecnològic remou els sediments i sacseja la fina capa ja tèrbola sobre la qual s’assenten conceptes com el treball humà assalariat?

Amb el coronavirus ha arribat al nostre país l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Una prestació per a persones i famílies en risc de pobresa extrema que va entre 462 i 1.015 euros segons el tipus i composició de la llar. La seva finalitat és garantir uns ingressos mínims per poder viure amb dignitat quan no es té pràcticament res perquè s’han esgotat totes les prestacions. A Espanya les llars sense cap mena d’ingrés superaven de llarg el mig milió abans de la pandèmia. La llei es va tramitar per via d’urgència a mode de flotador en auxili dels més vulnerables. A les comunitats autònomes existien ja percepcions no contributives com la Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya, que va ser promoguda, per cert, per una Iniciativa Legislativa Popular. L’IMV ha aflorat de nou el debat de la renda bàsica universal (RBU) que fa temps que despunta. A la RBU, a diferència de la l’IMV, hi tindria dret tota persona de forma incondicional, amb independència d’altres possibles rendes del treball, del patrimoni i amb independència també de la riquesa personal o familiar que es pugui tenir. La diferència conceptual de la renda bàsica respecte d’altres percepcions no contributives com l’IMV és, com diu Thomas Piketty, que el que cal gravar és la riquesa i no la renda. La RBU és un sistema de distribució de renda al marge del treball, és a dir, no salarial.

Enmig de tanta turbulència, i ara que els imponderables i les calamitats han arrossegat fins aquesta platja algunes restes de debats eterns i altres més novells. A la vista de la fragilitat no només d’alguns materials rònecs que les ones han varat sobre la sorra, sinó també de la volatilitat de conceptes com treball, em faig tres preguntes que em responc jo mateix. La primera: en l’estadi actual de la revolució digital, l’automatització creixent de les feines mecàniques i la substitució algorítmica de tasques intel·lectuals ens aboca irremeiablement a una progressiva escassesa d’ocupació laboral? En aquest cas, el treball perdria la centralitat en la realització humana, la socialització i la distribució de les rendes? Caldria a conseqüència de l’escassesa del treball articular un nou mecanisme per a la distribució de la renda com per exemple la renda bàsica universal? I una segona pregunta: estaria el món digital desplaçant el concepte de treball assalariat, necessari per viure cap a una nova categoria de treball voluntari i autònom, fruit de la iniciativa emprenedora de l’ésser humà, desvinculat de cap remuneració, només vinculat a la necessitat de realització personal? I encara una tercera: Anem cap a una societat on el moviment social en xarxa substituirà la classe obrera com a factor mobilitzador contra el capitalisme?

Les meves respostes: Totes les revolucions industrials han destruït treball per l’automatització, però n’han acabat generant més que no pas n’han destruït. Aquesta no serà diferent encara que hi ha factors diferencials com l’aparició per primer cop de la substitució del treball intel·lectual. No obstant això, la tecnologia digital, la xarxa global i la limitació de recursos, sobretot energètics, per la descarbonització de l’economia condueixen cap a negocis cada cop més cooperatius i amb més regulació i intervenció estatal que modularà el mercat. Crec que, en el mitjà termini, almenys fins passada la primera meitat d’aquest segle, anem cap a societats mixtes on conviurà una economia de mercat més o menys a l’ús amb una economia de xarxa més cooperativa que competitiva que condicionarà la dinàmica de mercat que coneixem. Les polítiques econòmiques dels Estats estaran fortament condicionades per directives i acords i pactes internacionals en un escenari de forta interdependència mundial. El treball assalariat segurament encara coexistirà durant alguns decennis amb altres formes de treball, i probablement veurem alguna aproximació cap a la renda bàsica universal però en el context de la UE de forma mancomunada entre Estats.

Salvador Clarós