La Meritxell i l’Anna, al teatre

Parlem amb la Meritxell i l’Anna, de les dificultats, alegries, grandeses i misèries del sector teatral… De com ha afectat la Covid i de les perspectives a mig termini.

Son dues “malaltes de teatre” que han aconseguit viure –més o menys– de la seva professió, i no pensen abandonar. Bona part del que ens diuen sobre les arts escèniques, podria aplicar-se a altres activitats com la música.

Per començar, expliqueu com heu arribat a tenir aquesta professió tan “perillosa”?
M.– Mira, quan era joveneta era un cul inquiet i volia ser de tot quan fos gran. Em va agafar per pensar la ximpleria de que el teatre em permetia ser moltes persones alhora… llavors comences al teatre d’aficionat… t’engresques i acabes, sí, a l’Institut del Teatre. Intentava disfrutar a la feina!… Després, en acabar la carrera, vaig adonar-me que era més complicat… Que calia fer moltes relacions públiques i contactes per aconseguir treballar.

Hi ha una mica d’endogàmia en el sector, no?

M.– Sí, molta. Quan acabes la carrera et sents sol i molt perdut. A mi no em venia de gust tota aquesta història i em vaig passar a l’altre banda del teló, i ara em dedico a la part de producció que m’entusiasma, i segueixo al món del teatre que és el meu món.

I el teu camí cap aquí com va començar?

A.– Doncs com molta gent… comences per un taller de teatre a l’escola jo era molt petitona i “ai! quina gràcia aquesta nena…”, els Pastorets, teatre d’aficionat en el meu cas a La Faràndula de Sabadell que és molt bona escola i “ai!, aquesta noia és bona!…”. I ja estàs embolicada! Recordo haver pres la decisió als catorze anys un dia d’estrena. Respirava fondo pels nervis abans d’aixecar el teló i ufff!… vaig dir-me: jo soc feliç aquí, jo vull ser actriu. Després l’Institut del Teatre i anar fent.

Sou al teatre, doncs, perquè disfruteu i us agrada. Però no penseu que això us perjudica, en el sentit de que en general es pensi: “Bé, aquests son aquí perquè els agrada i ja tenen la seva compensació”?

A.– Sí!, i tant! Ara, això passa també en altres camps com el de la música. Depèn del país i de la política cultural. Aquí hi ha el pensament que l’art i la cultura és per passar-s’ho bé, tant els que produeixen com els que consumeixen. Jo recordo que al darrer curs de l’Institut, vam tenir una visita d’estudiants del Conservatoire de París. Flipaven de com n’estàvem de bojos per acceptar les condicions laborals que aquí ens trobem a l’acabar els estudis. A França, els acabats de llicenciar, durant tres anys estan en una borsa de treball becats i pagats per l’estat. Els directors de teatre i de cinema tenen a l’abast tot aquest planter, amb una formació excel·lent i necessitats d’experiència i visibilitat. És una combinació pròpia d’una administració que el mateix dia que decretava el confinament per la pandèmia, declarava la Cultura com a sector essencial.

M.– Sí, aquí els actors i actrius s’han de buscar la vida, tot i que ara amb les xarxes socials potser és una mica més fàcil donar-se a conèixer. Però és complicat!… Jo mateixa vaig muntar amb un soci una empresa que ajudava a nous creadors en la materialització de projectes i en els aspectes administratius que actors i gent de teatre no dominen. La veritat és que no ens va anar massa bé. Ara, la persistència dels que comencen o hem començat és molt gran. El projecte s’intenta tirar endavant, encara que arribi a costar calers.

Això em fa pensar que durant el confinament hi va haver molta oferta gratuïta de teatre i música per internet. Voleu dir que això va ser positiu? No pot contribuir a desvaloritzar la vostra feina?

A.– Sí… tot gratuït, que hem d’anar tots junts i que és molt fotut estar tancat a casa… Molt bé. Però després de penjar l’espectacle al YouTube, me’n vaig a comprar amb mascareta una barra de pa, i bé que l’haig de pagar… no sé si m’entens!… és la meva feina!

Cultura necessària, però precaritzada i fins i tot gratuïta… què és el que ha de canviar?

M.– La cultura és entreteniment, goig de disfrutar-ne i divertir-se, esclar, però també ha de ser una eina de transformació. Per tant, hi ha una part comercial que pot tirar sola, però una altra part necessita crosses.

Les administracions s’omplen la boca de bones intencions, però es concreta ben poc, no? La Conselleria de Cultura de Catalunya em sembla que gestiona menys d’un u per cent del pressupost i, en els darrers anys, el mandat mitjà de cada conseller o consellera de cultura ha sigut d’un any o any i mig.

A.– Sí, temps de fer la declaració d’intencions, anunciar ajudes i subvencions, poques i mal pensades, i cap a casa!… Quant temps fa que es parla d’una llei de mecenatge que facilités l’obtenció de recursos privats?… A la resta d’Europa això ho tenen molt clar. Només caldria copiar.

M.– D’altra banda, hi ha tendència a centrar els ajuts a la fase de creació, i creiem que caldria estimular també la demanda. Estimular els circuits comarcals per exemple o subvencionar directament l’espectador.

Però una excessiva intervenció dels polítics, no podria condicionar la llibertat de creació?

M.– Sí, esclar. Però això depèn dels ciutadans. Tenim els polítics que triem… i aquí entraria en joc, en la petita part que li toca, el teatre. Hem d’ajudar a pensar i fer-ho en la “bona” direcció… (riu)

Vosaltres us dediqueu al teatre per a nens. Com es pot aconseguir això amb els menuts de públic?

A.– D’entrada t’haig de corregir. Nosaltres fem teatre per a totes les edats, que és diferent a parlar de teatre infantil. Jo crec que és un plantejament adoptat per moltes companyies.

Home, “La caputxeta i el llop”, per exemple, també es programa… i compte que hi ha muntatges molt i molt ben fets d’aquest tipus de textos. Hi ha un mercat i s’hi fan coses molt ben fetes. Però a nosaltres ens agrada dir que expliquem “grans històries per a petits i petites històries per a gent gran”.

A “Loops” que és el penúltim muntatge que hem estrenat plantegem una reflexió sobre el cicle de la vida, la joventut, la experiència, la vellesa i fins i tot la mort. És una espectacle amb diferents capes de significació. Els petits de quatre anys en fan una lectura, el germà de vuit o deu una altra i el pare o la mare una altra. A “Sopa de pedres” que és el darrer muntatge, abordem sense massa contemplacions l’acolliment que Europa fa dels refugiats…

Quan algun pare que ha vist “Loops” ens ve a dir que l´ha sotraguejat, creiem que l’hem encertat… I a “Sopa de pedres” els pares acompanyen als nanos a teatre, però no saben que tornaran cap a casa amb unes quantes preguntes per contestar i reflexions per a ells… (riu)

Això és una mica subversiu, no?

A.– Sí, potser sí… (mira amb murrieria) i ens està molt bé!… Mira, el nostre públic son els nanos i a ells ens dirigim i per a ells modulem la proposta, però amb la intenció també de formar-los com a espectadors del futur. Passa que, de rebot, també fem aquesta feina de cara als adults que els acompanyen i que potser encara no son consumidors habituals de teatre. Qui anirà a veure un Brecht, per exemple, si no ha tingut cap incentiu, formació, cap experiència teatral ?

El teatre per adults i el teatre familiar són diferents?

A.– El teatre és el teatre i com a concepte només hi ha teatre. Aquest joc de complicitat, imaginació, de mentida compartida, immediatesa… és exactament el mateix. Ara, és veritat que hi ha matisos… Com a actriu que també he fet teatre d’adults, puc dir-te per exemple que el públic més crític i exigent són els infants, no tenen manies ni fan aplaudiments de compromís… si no els enganxa l’obra s’aixequen i se’n van!…

M.– Pel que fa a les estructures empresarials i de producció també hi ha diferències. Les companyies de teatre familiar son molt més estables, amb estructures més sòlides i amb muntatges amb més recorregut. També hi ha més col·laboració entre companyies. A Lleida, hi ha com un “clúster” de companyies que comparteixen local, serveis, s’ajuden en qüestions artístiques i els dona molt bon resultat. Són molt bons a Lleida!

En el teatre per a adults, el concepte de companyia fa temps que ha desaparegut. Un director, un dramaturg i actors que s’ajunten per un projecte i després es separen i segueixen buscant-se la vida cadascú…

A.– Bé, el cercle tancat, tancadíssim, del TNC o del Lliure respon a una altra realitat. Sovint es confon i sembla que només hi ha això. Si fos així a Catalunya només hi hauria una vintena d’actors i quatre o cinc directors.

Tornant al que diu la Meritxell, fa uns mesos l’Oriol Puig, que és tot un referent en les arts escèniques, va fer un article parlant d’això. I en destacava que en el que fa a internacionalització, projectes sòlids, reconeixement internacional i a l’estat, el teatre familiar anava molt per davant. I, sí, nosaltres ja hem fet tot Espanya, cosetes per França, ara anirem a Portugal a un Festival, i amb “Sopa” ho pensem petar!… oi Meritxell?…

M.– Sí!!!

Parlem de la Covid?… Com us ha anat?

M.– Uff!… ha sigut el Dragon Khan. De cop va caure tot! Havíem de presentar “Sopa de pedres” a la Mostra Internacional d’Igualada… en fi! Quatre mesos parades totalment!… Bé, parades no, treballant molt en nous projectes però sense veure un duro. Després havien de venir les Festes Majors i en un matí contractaves un bolo i te’n queien tres, quasi d’un dia per l’altre… Hi ha ajuntaments que hi han posat ganes i imaginació. I molts altres que han anat per la via més còmoda de suspendre-ho tot. I és empipador, perquè és clar que és una activitat segura. A partir d’ara incertesa, incertesa i incertesa… Crec que ens en sortirem, però els que manen han d’entendre que tot plegat penja d’un fil. El sector sencer, també els de la música i dansa, pot quedar anorreat… després ho trobarem a faltar.

Albert Farriol

Més informació: Engruna Teatre

 

Les escoles tornen a estar obertes

Després de sis mesos de tancament, el passat dia 14 les escoles van tornar a obrir. I això és, sens dubte, una gran notícia. Han obert amb moltes precarietats, com és obvi, i amb molts dèficits que s’haurien pogut evitar amb una mica més de previsió i de ganes per part dels responsables. I han obert sobretot amb la por que els contagis obliguin a tornar-les a tancar, o a passar un curs de sobresalts i d’un ara obro ara tanco que destrossi els nervis de tothom, nens i nenes inclosos.

Però el fet és que han obert, que estan obertes. Les escoles són una peça clau per al nostre present i el nostre futur. Són un lloc fonamental per a la socialització dels nens i nenes, són un lloc d’aprenentatge i d’adquisició de coneixements, són un lloc per incorporar hàbits de ciutadania i per créixer en valors, són un lloc per compensar les dificultats econòmiques de moltes cases, són un lloc que contribueix a l’equilibri de les vides familiars i les necessitats laborals. Això últim, per cert, hi ha qui ho considera un menyspreu, perquè afirma que és confondre les escoles amb “aparcaments” de nens i nenes perquè els pares puguin treballar, però no és així: una societat està feta d’equilibris múltiples que tots junts permeten que les coses rutllin, i l’escola, aquí, també hi juga.

Esperem, confiem, desitgem, que les escoles puguin continuar obertes i anar complint, malgrat les dificultats, les seves variades i imprescindibles funcions. La capacitat de dedicació dels mestres i les mestres sens dubte que farà que res no quedi per fer per falta de ganes. Potser, després de passar-nos unes quantes setmanes aplaudint els sanitaris i sanitàries cada dia a les 8 del vespre, hauríem de començar a fer-ho ara amb els mestres i les mestres. I, com dèiem també a propòsit del desastre de les retallades en el camp de la sanitat, diguem també ara que no hi ha dret que continuem patint les conseqüències de les retallades en el camp de l’educació.

Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món. Slavoj Žižek.

Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món. Slavoj Žižek. Anagrama.

Feia molt de temps que anava sentint referències a Slavoj Žižek, com un dels més coneguts filòsofs del nostre temps. I just en plena pandèmia vaig saber d’aquest quadern que em podia servir com a reflexió sobre els temps convulsos i estranys que vivim… I és un breu assaig que es pot entendre, fins i tot per les persones que som alienes a la Filosofia.

Us el recomano. M’ha permès de pensar-hi… Sorprenent que la primera frase sigui el “Noli me tangere” que Jesús Ressuscitat li diu a Maria de Magdala… Però l’autor eslovè des d’aquí ens mena per 138 pàgines que ens parlen d’aquesta crisi que té tres dimensions: la sanitària, l’econòmica i la psicològica. Però que està ben lluny de ser un moment apolític, com alguns semblen maldar parlant de decisions preses, com si fossin les úniques possibles a prendre, més enllà de les ideologies.

Hi ha crida a la protecció dels més febles, denúncies del que en el sistema capitalista no funciona i fins i tot crides a un nou sistema més solidari i igualitari (un comunisme revisitat), amb unes eines comunitàries que ens ajudin a tirar endavant.

La Covid-19 ens ha trasbalsat, ha travessat les nostres vides i cal agafar perspectiva per analitzar el viscut. Cal repensar la societat en què vivim. Aquest llibret potser us serveix.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Treball, Ingrés Mínim Vital i Renda Bàsica

M’animo a escriure sobre un tema que desconec i sobre el que no tinc una opinió ben definida, i per això demano disculpes anticipades per si la reflexió que segueix, que només pretén obrir debat, no està a l’altura que mereix el debat. Si em llenço a verbalitzar el pensament per afermar-lo és perquè la intuïció que m’hi porta xucla irresistible com un corrent marí de fons, d’aquells que remouen la sorra arrossegant els esculls i canvien la fesomia de la platja en aquestes aigües poc profundes de les democràcies industrials. Els valors que sustenten la nostra societat certament tenen poca solidesa. Són còdols a expenses de l’onatge. No en coneixem d’altres. Què passa quan un temporal tecnològic remou els sediments i sacseja la fina capa ja tèrbola sobre la qual s’assenten conceptes com el treball humà assalariat?

Amb el coronavirus ha arribat al nostre país l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Una prestació per a persones i famílies en risc de pobresa extrema que va entre 462 i 1.015 euros segons el tipus i composició de la llar. La seva finalitat és garantir uns ingressos mínims per poder viure amb dignitat quan no es té pràcticament res perquè s’han esgotat totes les prestacions. A Espanya les llars sense cap mena d’ingrés superaven de llarg el mig milió abans de la pandèmia. La llei es va tramitar per via d’urgència a mode de flotador en auxili dels més vulnerables. A les comunitats autònomes existien ja percepcions no contributives com la Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya, que va ser promoguda, per cert, per una Iniciativa Legislativa Popular. L’IMV ha aflorat de nou el debat de la renda bàsica universal (RBU) que fa temps que despunta. A la RBU, a diferència de la l’IMV, hi tindria dret tota persona de forma incondicional, amb independència d’altres possibles rendes del treball, del patrimoni i amb independència també de la riquesa personal o familiar que es pugui tenir. La diferència conceptual de la renda bàsica respecte d’altres percepcions no contributives com l’IMV és, com diu Thomas Piketty, que el que cal gravar és la riquesa i no la renda. La RBU és un sistema de distribució de renda al marge del treball, és a dir, no salarial.

Enmig de tanta turbulència, i ara que els imponderables i les calamitats han arrossegat fins aquesta platja algunes restes de debats eterns i altres més novells. A la vista de la fragilitat no només d’alguns materials rònecs que les ones han varat sobre la sorra, sinó també de la volatilitat de conceptes com treball, em faig tres preguntes que em responc jo mateix. La primera: en l’estadi actual de la revolució digital, l’automatització creixent de les feines mecàniques i la substitució algorítmica de tasques intel·lectuals ens aboca irremeiablement a una progressiva escassesa d’ocupació laboral? En aquest cas, el treball perdria la centralitat en la realització humana, la socialització i la distribució de les rendes? Caldria a conseqüència de l’escassesa del treball articular un nou mecanisme per a la distribució de la renda com per exemple la renda bàsica universal? I una segona pregunta: estaria el món digital desplaçant el concepte de treball assalariat, necessari per viure cap a una nova categoria de treball voluntari i autònom, fruit de la iniciativa emprenedora de l’ésser humà, desvinculat de cap remuneració, només vinculat a la necessitat de realització personal? I encara una tercera: Anem cap a una societat on el moviment social en xarxa substituirà la classe obrera com a factor mobilitzador contra el capitalisme?

Les meves respostes: Totes les revolucions industrials han destruït treball per l’automatització, però n’han acabat generant més que no pas n’han destruït. Aquesta no serà diferent encara que hi ha factors diferencials com l’aparició per primer cop de la substitució del treball intel·lectual. No obstant això, la tecnologia digital, la xarxa global i la limitació de recursos, sobretot energètics, per la descarbonització de l’economia condueixen cap a negocis cada cop més cooperatius i amb més regulació i intervenció estatal que modularà el mercat. Crec que, en el mitjà termini, almenys fins passada la primera meitat d’aquest segle, anem cap a societats mixtes on conviurà una economia de mercat més o menys a l’ús amb una economia de xarxa més cooperativa que competitiva que condicionarà la dinàmica de mercat que coneixem. Les polítiques econòmiques dels Estats estaran fortament condicionades per directives i acords i pactes internacionals en un escenari de forta interdependència mundial. El treball assalariat segurament encara coexistirà durant alguns decennis amb altres formes de treball, i probablement veurem alguna aproximació cap a la renda bàsica universal però en el context de la UE de forma mancomunada entre Estats.

Salvador Clarós

Una petita reflexió sobre la solidaritat des de Ngovayang (Camerun)

El meu amic Enric Segarra m’ha demanat compartir amb vosaltres el que significa “solidaritat”. És d’aquestes paraules tan grans que ho poden significar tot i res, que poden estar plenes de contingut fins al punt d’impulsar una vida sencera, o que poden ser usades en discursos totalment buits de significat.

Ngovayang és una petita missió, una vall entre muntanyes, al sud del Camerun. Aquí convivim els pigmeus Bagyeli –uns 3.000 en el món, tots viuen aquí–, diferents poblacions bantús –principalment Ngumba, Fang i Basa–, dos missioners oblats –un de la RD del Congo i un altre de Nigèria–, un diaca camerunès i quatre germanes de la Puresa de Maria –dues germanes congoleses i dues germanes espanyoles.

Per a mi, la solidaritat està estretament lligada a l’amistat. És veure en l’altre –com diu Stephan Zweig en la seva genial novel·la– els ulls del germà etern. Veure en l’altre a una persona com jo, ni més ni menys, amb el mateix dret a viure una vida digna, a estudiar, a curar-se quan està malalt, a gaudir d’aigua potable… a somiar, a tenir una feina, a participar en la construcció de la societat, a formar una família, a desplaçar-se on vol, a tornar a la terra amb dignitat… a ser, simplement, un ésser humà.

La solidaritat és una forma d’amistat. I l’amistat és acceptar els altres tal com són, en la dignitat del que són, pel que són en si mateixos. És estimar en cada ésser humà a tota l›espècie humana, però estimant a cadascú en particular.

La solidaritat, en aquesta petita vall, està feta de coses petites: netejar junts el col·legi per preparar demà la vinguda dels nens, compartir junts un àpat o una fruita del camp, aprendre a dialogar en una llengua nova perquè expressa la visió del món d’una altra persona, el seu pensar i sentir… està teixida de noms i rostres concrets. Alguns d’aquests rostres són els dels nens de CM2 (6è de Primària) que després de més de dos mesos fora de les aules per la Covid19, tornen per a preparar els exàmens de fi de curs. Amb ells us deixo…

Victoria Braquehais
lasolidaritatunbonremei.com

Víctimes desiguals…

Aquesta Covid-19 se’ns ha dit que ens afecta a tothom… I sí, però com deia Orwell a La granja dels animals, “tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que d’altres”.

Doncs sí, el coronavirus pot afectar tots els humans, però no és cert que estem en igual situació de risc davant d’aquesta pandèmia. Els més febles de salut, les persones més grans han estat especialment castigades entre les xifres de víctimes, sovint mortals.

Però també els condicionaments socioeconòmics han marcat les diferències d’afectació. Una evidència era que a Barcelona la incidència del virus a Sarrià i Pedralbes va ser un 26% més baixa que a Roquetes o la Guineueta (Nou Barris). Aquests dies salta als diaris que barris molt densament poblats de L’Hospitalet estan experimentant rebrots: pisos petits, mal ventilats, amb habitacions rellogades a famílies…

I no van ser moltes feines ben precaritzades, sovint feminitzades, les que ens van sostenir al llarg del confinament: neteja, vigilància, personal de supermercats, missatgeria…? Sí, ells i elles tampoc no eren iguals que els que van poder (i potser encara poden) teletreballar…

I les criatures van viure decisions controvertides… Segur que per protegir-los, però sense relació amb personetes de la seva mida… Com viuran la tornada a l’escola criatures que no han interactuat amb els seus iguals durant potser fins i tot sis mesos? I què dir dels infants que no han pogut seguir els ritmes escolars digitals, ja sigui per no tenir accés a xarxes, no disposar d’ordinadors, estar sols a casa perquè els pares pertanyien a col·lectius que havien de treballar un munt d’hores, amb la temença que planejava de perdre la feina, dels ERTO, de l’atur…? I els que no tenien garantits els àpats perquè el sistema de beques de menjador era el que els ho assegurava a les escoles? I sort dels esforços d’administracions i entitats per distribuir targetes per al menjar… I quants de tots aquests ara potser veuen que les seves unitats familiars ja no tenen ingressos, que han perdut la feina…?

També s’ha evidenciat una desigualtat entre el món urbà i el rural… Més enllà d’haver viscut confinaments que potser per densitat i realitat vital molts pobles no calia que haguessin patit, cal dir que les urbs s’han mostrat duríssimes en època de confinament… I que ho digui jo, urbanita de mena! Faltava el verd, l’amplitud dels horitzons, la sensació d’aïllament, malgrat veure molts edificis, endevinar veïnat, sortir a aplaudir el personal sanitari cada vespre… Tothom sembla convenir que la quarantena en un entorn rural ha estat més amigable, suau, menys agressiva…

I un cop més les dones eren menys iguals… Per la precarització laboral, però també perquè algunes havien de conviure amb els seus maltractadors… Les denúncies de violència de gènere s’han reduït aquests mesos, però les forces de seguretat especialitzades creuen que en realitat la violència de gènere ha augmentat…

Però també les dones han vist que la seva doble jornada habitual (feina fora de casa –o teletreball– i la feina domèstica) es multiplicava i feia més difícil: s’hi afegia fer de mestra, distreure la canalla, la neteja es feia més feixuga, la compra i la cuina s’intensificaven… Cansament… I és clar que alguns homes feien la seva, però no heu sentit més dones queixant-se de la situació a casa, desbordades per la pressió? I ara, sense escoles, amb menys casals o colònies (o la por a apuntar-hi la mainada), el pes continua recaient en les dones… Ja n’hi ha que han renunciat a les seves feines: tornada a casa voluntària o forçada? Caldrà mirar-ho amb perspectiva, però la pandèmia pot haver afegit el retorn de moltes dones al món domèstic, renunciant a carreres professionals.

I deixeu-me que assenyali una víctima col·lateral més… I això que semblava que era una de les grans beneficiades del tancament… Sí, la natura, amb el silenci, la verdor, el cel més blau… Tothom ens en fèiem creus… i ens dèiem que tant de bo n’aprenguéssim i ho valoréssim… I és cert que vèiem ocells insospitats a la ciutat, que l’herba conqueria reductes entre les llambordes, a les muntanyes explosionaven les tonalitats verdes i s’omplien de flors de tots colors, i l’aigua feia saltirons després de la primavera plujosa… I dos mesos després, la gent agafa cotxes per fer trajectes curts per por als mitjans de comunicació públics (potser sense ni haver-ne fet l’experiència), el soroll en alguns carrers torna a ser ensordidor, zones paradisíaques del territori han de posar aforaments perquè la set dels ciutadans de veure natura els fa anar sense mesura als mateixos llocs…

Ai, que n’és de curta la nostra memòria… I com es confirma que els efectes de la pandèmia no han estat igualitaris…

Com a humans, però també com a cristians, sí que és inevitable la nostra responsabilitat per evitar contagis, protegir les persones més vulnerables, ser respectuosos amb la sanitat, cuidar la natura, preocupar-nos pels altres… Sí, un cop més, cada dia, quan ens posem la mascareta i decidim com vivim el nostre jorn, hauríem de sentir la pregunta a Caín: “On és el teu germà?”.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Viure en ERTO

He de ser agraït perquè rebo ajuda, però no oblidem que soc també víctima d’un canvi dràstic involuntari. Jo i tots els meus companys de feina, i altres col·legues de gremi. Treballo com a arquitecte en un despatx a Barcelona. La pandèmia va començar com una cosa llunyana, i es va convertir en una realitat amb un marge d’actuació desaprofitat.

A la feina va passar el mateix, vam seguir actuant, i anàvem adoptant les mesures que marcava el govern i la inèrcia social: primer treballant des de casa (només va ser una setmana), fins que va arribar la trucada d’ERTO i vaig sofrir una “desescalada” emocional en les fases següents:

Por al que desconec

Aquesta trucada va ser en un to optimista per tranquil·litzar-me i fer-me veure que en un mes tornaríem a la normalitat. És en aquesta fase quan ens vam convertir en experts higienistes, consumidors de la cultura que fins ara no havíem valorat, grans pastissers, excel·lents comensals, i defecadors compulsius.

Frustració en no poder fer res

Aquí vam poder desenvolupar la vena creativa, ja que les notícies eren una font de “fake news” i les que realment esperava de la feina no arribaven. El cervell estava acostumat a un ritme de treball, a un horaris, o a unes tasques quotidianes que canvien de cop; i el cos ingenu arrossega una rutina que acaba notant-se: canvis d’humor, falta de concentració i insomni. Sempre alerta per si la feina pogués ser més que petits treballets d’un dia, esporàdics. Evidentment agraït de fer-ho sense cobrar per sentir-me útil i, sobretot, mostrar-me disposat, perquè vegin interès i que em tinguin en compte quan facin el garbellat… S’entén el sarcasme?

Incertesa pel que vindrà

Ja han passat tres mesos de confinament, l’estat d’alarma ha cessat, però l’activitat laboral és puntual i una incògnita; es demana pròrroga de l’ERTO. Llavors, ara què hem de fer? Silenci administratiu. Ningú no sap res, ningú no contesta, massa angoixa. Així que vaig decidir quedar amb el meu cap per assabentar-me de la situació. Ni ells no saben com fer-hi front. Ni tan sols poden assegurar-me la feina a partir de l’any vinent, ja que els seus clients tampoc els asseguren invertir en ells fins que no arribi un moment més prudent. He tingut la sensació d’estar sol bregant amb la burocràcia.

Actualment, han decidit estendre l’ERTO, i més endavant mantenir la plantilla a nivells mínims d’hores, per no fer fora ningú. Més ben dit: per no fer fora cap arquitecte. Com vam experimentar en l’anterior crisi, els arquitectes vam patir un atur espantós. L’alternativa hagués estat un acomiadament total.

Per tant, en aquesta fase he desenvolupat una actitud d’acceptar que tinc un peu dins i l’altre fora, mantenir el cap actiu amb les meves aficions per potenciar la inspiració, actualitzar el currículum i buscar alternatives laborals amb serenitat, d’aprendre noves tecnologies, nous programes i, sobretot, amb la perspectiva de millorar les meves habilitats.

Anònim

I les persones amb discapacitat, què?

De fet el més normalitzador que se m’acut és que les persones amb discapacitat intel·lectual es troben com tothom: vivint en aquest bany maria d’incertesa segons el grau de benestar que sigui possible. Amb cases grans o amb pisos petits. Amb uns ingressos estables o inestables. Amb cuidadors “ad hoc” o amb una família estressada. En bona companyia o en situació de “matadegolla” familiar. Cal tenir present, però, alguns factors especialment punyents en aquest cas:

  • Una necessitat afectiva “tocona” que porta a una gestió especialment difícil de la distància física entre les persones. Moltes persones afectades s’expressen molt millor amb petons i abraçades que no pas verbalment. Això comporta també la dificultat de comunicar-se per telèfon o per videoconferència.
  • Una dificultat per entendre bé la pandèmia i els seus riscos (això també ens passa a molts que diem que no tenim discapacitat intel·lectual).
  • El tancament o adaptació, o totes dues coses, dels tallers ocupacionals, empreses d’inserció o equipaments similars. En el millor dels casos s’han reduït els horaris i els dies. Malgrat la bona voluntat d’inventar-se altres maneres d’acompanyar-los, molts d’aquests homes i dones reben una atenció molt per sota de la que necessiten.
  • La situació de risc en la salut. Una discapacitat no és una malaltia, però molt sovint porta malalties físiques i psíquiques associades. Per tant moltes persones amb discapacitat són carn de canó per al virus i cal vetllar especialment per la seva salut, però, ai las, amb l’actual col·lapse dels serveis sanitaris tot esdevé especialment difícil. En conec un, en Jordi, el meu cunyat, que sensible al tema es passa la vida reclamant, amb múltiples dolències difícils d’objectivar, una atenció mèdica de proximitat que en aquests moments és impossible, amb la qual cosa ell se sent abandonat (de fet no ho està) i en Josep i jo ens sentim maltractadors perquè fem de filtre.
  • Aquests dies els serveis que segur que han desaparegut són els que fan tasca de “Respir”, és a dir els que habitualment permeten els nuclis familiars amb discapacitats alliberar-se uns quants dies de la mútua companyia i obrir horitzons. Al contrari, simultàniament s’han incrementat el nivell d’atenció prestada i les hores de convivència, amb la qual cosa en molts casos s’han disparat els conflictes.

I cal afegir-hi encara la desatenció endèmica per part de la Generalitat: els

Actors del Centre Ocupacional Caviga al Teatre Al Carrer de Viladecas, juliol 2018

retards infinits en l’atenció i valoració de les persones, l’absència dels recursos que estableix la Llei de Dependència, la manca de places de tallers ocupacionals i, sobretot, la inexistència de places residencials en la seva multiplicitat de models. Aquests dies un amic m’explicava que la seva filla ha quedat sobtadament en els llimbs: en plena pandèmia la fan fora de l’escola especial on anava, i no hi ha cap plaça de taller en el lloc on viuen. La cosa es resol donant a la família un llistat de tallers, i espavila’t. En plena pandèmia i treballant pare i mare.

Per sort en general la família respon, els educadors no deixen d’acompanyar, els sanitaris fan tot el que poden i més per via telefònica, els amics col·laboren. Però tot plegat és matèria molt i molt sensible que convindria mantenir com a prioritat en la recuperació dels serveis i de l’economia. I la perdurabilitat dels efectes pandèmics provoca un cansament que comença a notar-se, tot i que més val que ens ho prenguem com una carrera de fons i una situació a llarg termini. A casa el cansament esdevé irritabilitat en mi (dit en plata: no hi ha qui m’aguanti), i desorientació en en Jordi. Això que ni en Josep ni jo no tenim l’exigència de l’activitat laboral i que en Jordi és autònom en molts aspectes de la seva vida. Persones amb discapacitat i famílies necessitem suport.

Mercè Solé

La meva experiència amb la crisi de la Covid19

Voldria començar presentant-me com dona creient, metgessa i mare. Ser dona m’ha marcat com a persona tant en l’àmbit físic, social, emocional i espiritual. Metgessa és la meva professió, amb la qual m’he identificat per vocació, formació i implicació laboral, és un repte molt estimulant i que cada vegada m’apassiona més. També sóc mare amb voluntat de família i comunitat, on descobreixo l’amor incondicional, que com a creient sé que ve de Déu, però se’m va fer present amb l’amor dels pares i he après a sentir-lo amb l’amor als fills.

La meva experiència amb la crisi de la Covid19 ve marcada per aquestes facetes que em defineixen, i que ara als meus 50 anys, més conscient del que sóc i el que sento, també em veig més capaç de descobrir oportunitats de creixement en les crisis viscudes.

Sóc metgessa internista amb vocació generalista i treballo fent consultes externes i suport a urgències d’un Hospital Comarcal (Hospital General de Granollers) amb una alta pressió assistencial i on les urgències, com a la majoria d’hospitals, estan crònicament saturades. Vam viure el pic de la grip del gener amb l’increment de feina habitual de cada any, mirant les notícies de la Xina sense ser molt conscients del que s’apropava. Al març la Covid ens va caure de cop, col·lapsant un sistema sanitari ja prèviament estressat.

De cop i volta l’hospital es va omplir de pacients amb febre i problemes respiratoris, molts d’ells amb un quadre d’inflamació generalitzada i insuficiència respiratòria que necessitava llits d’UCI. L’hospital es va haver de remodelar en pocs dies, l’UCI es va multiplicar per tres, les consultes externes es van buidar per posar-hi llits i a urgències vam desplaçar els espais dedicats a la patologia crònica per ocupar tot l’espai. Vam anar instaurant les mesures protectores i d’aïllament, per evitar els contagis en el mateix hospital, que ens ha obligat a treballar amb unes condicions que no han facilitat gens la comunicació i la proximitat. Hem tingut col·lapse, impotència per una malaltia que evolucionava ràpidament i sense cura ni tractaments efectius, amb aïllament dels pacients i dels professionals, pors pels contagis entre els companys sanitaris i pors per portar aquesta maleïda malaltia a casa i als nostres familiars.

Però malgrat les pors, les impotències, l’estrès… en pocs dies vam viure com l’hospital es reestructurava, molt personal sanitari ocupava feines a què no estaven acostumats, altres es feien responsables d’estudiar les evidències científiques canviants i refent protocols diàriament, especialistes amb les consultes tancades visitant a urgències o assumint malalts de planta i de l’UCI, altres ajudant els psicòlegs a fer suport a familiars i malalts que amb els aïllaments se sentien sols i angoixats, administratius intentant coordinar els canvis, personal de neteja multiplicant-se, tots incrementant les hores i el treball personal.

Amb totes les mancances que vam tenir, vaig poder viure un desplegament de col·laboració, oferiments de treball, gent elaborant materials de protecció que ens mancaven (bates, pantalles…), empreses oferint suport a les persones i als sanitaris. En el moment de major crisi vam viure un gran desplegament tant de personal sanitari com de ciutadania i empreses.

En les crisis les persones creixem, ens descobrim i podem arribar a donar el millor de nosaltres mateixos. Però ara tenim un nou repte que serà més difícil d’afrontar, gestionar l’evolució de la crisi, les seqüeles emocionals, personals, socials i laborals en un context d’incertesa, amb el món sanitari esgotat i amb l’evidència que les retallades que ens van portar a una situació precària no reverteixen.

Hem après a fer coses diferents, hem après que som capaços d’oferir el millor de nosaltres mateixos, però també hem tingut pors que han fet brotar moments de ràbia, decepcions i incongruències difícils d’entendre.

El camí serà llarg, segurament tortuós i no sempre ens sentirem recolzats ni reconeguts.

Tot i que puguem estar esgotats, espero que no caiguem en la desesperança, que sapiguem acompanyar els que més han perdut, i que sapiguem seguir construint, reinventar-nos i utilitzar el que hem après per repensar un nou futur amb noves oportunitats.

Elisabet Sánchez Pujol

Covid 19

Sovint penso amb tristesa i nostàlgia en els dies sense coronavirus. Mai hagués pensat que, en ple segle XXI, un petit virus pogués canviar les nostres vides d’una forma tan profunda. Ara entenc la meva àvia, que no volia explicar-me coses de la guerra civil, ara sé que és més fàcil emmagatzemar mals records i que és menys dolorós sortir al carrer (ni que sigui amb mascareta) per intentar que tot torni a la “normalitat”.

Soc sanitària, he estat al costat de pacients amb aquesta malaltia, i he de dir que no és la més agressiva, ni la que més dolor provoca als pacients, ni tan sols la més mortal, però crec que és la que més ha desestabilitzat a la societat i a la sanitat.

A la societat perquè no estàvem (ni estem) preparats per a la soledat. Morir o emmalaltir aïllats entre quatre parets, sense els teus al costat, és nou per a nosaltres. Aquest virus ens ha robat el contacte, els petons i les abraçades.

A la sanitat perquè portem 10 anys sense estabilitat.

I es que si comparem la nostra sanitat amb la d’altres països la podem considerar millor, i no ens falta raó… és una sanitat oberta a tothom, pública i gratuïta, de qualitat, innovadora i amb un personal qualificat i dedicat (per vocació) als pacients. Però ja porto 18 anys en aquest món de la salut i veig com s’ha anat deteriorant en molts aspectes.

La sanitat, com l’educació, no hauria de tenir banderes ni colors, hauria de ser un projecte de societat. Però no, cada quatre anys canviem de govern i llavors es tornen a canviar els plans estratègics, per millorar en qualitat (o estalvi?). La realitat és que cada quatre anys ens retallen un “trosset” de sanitat. Així és com hem arribat a una infermera per cada vint pacients ingressats a planta, o a cinc minuts per consulta mèdica a primària, o a quinze minuts per una visita a consultes hospitalàries (que l’usuari espera des de fa sis mesos), o a serveis d’urgències col·lapsats per tancament de plantes hospitalàries (per fer estalvi en personal), o a llistes d’espera que semblen acordions (ara s’escurcen o s’allarguen en funció dels diners i no dels pacients).

I sé que no és popular, sinó populista, parlar dels sous, però els professionals hem patit retallades: el famós 5% (que no tots hem recuperat), les pagues extres cedides per evitar acomiadaments, els incentius per objectius (algunes vegades no gaire ètics, raó per la qual s’han deixat voluntàriament de cobrar)… i no podria oblidar al nostre col·lectiu de metges en formació (MIR), que després de sis anys i un examen de cinc-centes preguntes, s’incorpora per primera vegada al món laboral cobrant sous mileuristes, i fent jornades i guàrdies maratonianes… Després ens queixem de “fuga” de professionals a altres països. Tampoc puc oblidar-me del col·lectiu d’infermeria ni d’auxiliars clínics, que a cop de telèfon s’incorporen a treballar, segons l’oferta i la demanda, i un dia són herois i heroïnes i un altre estan acomiadats i acomiadades. I encara hi ha més personal, els portalliteres (potser són un col·lectiu en extinció, perquè cada vegada en contracten menys per a més feina), tècnics de laboratori i radiologia, serveis de neteja i serveis de cuina (en tots dos casos empreses externes amb força precarietat laboral)… i molts altres professionals que m’he deixat sense esmentar, i que formen part d’aquesta família sanitària.

Una família a la qual curiosament ens uneix una cosa, les ganes de fer bé la nostra feina, perquè creiem que al malalt se l’ha d’atendre amb dignitat, respecte i afecte. La Covid 19 ha estat una arma doblement afilada, d’una banda ens ha “matat” i esgotat, però d’altra banda ens ha unit. La sanitat ha treballat com els castellers, l’enxaneta sense la pinya no pot fer res, i així hem pujat aquest castell, tots junts tot i que les condicions laborals no eren les més favorables. Però sembla que els polítics continuen sense entendre la nostra forma de treballar. ¿Com s’entén si no una paga diferent segons la teva professió?

He començat parlant de tristesa i nostàlgia pels dies sense coronavirus, però vull acabar pensant que potser això és la llavor del canvi. Com a sanitaris ens espera molta feina per lluitar contra la malaltia i com a societat ens toca lluitar per una sanitat més digna. Potser si entre tots cuidem i protegim aquesta llavor en tindrem bons fruits.

Mari de la Torre

Contrastos

Avui, Festa de l’Anunciació i fent servir el mateix mot, em pregunto: Els carrers ben buits. Quan podrem sortir?

  • Carrers amb persones que hi tenen la seva llar, ara, hospitalitzades. Quan

    podran tornar a casa?

  • Coronavirus, glòria… Quan hi haurà normalitat?
  • El març s’acaba, com viurem l’abril?
  • Aprenem la lliçó d’un nou viure i descobrim el que som, tot preguntant-nos: com hem viscut fins ara?
  • Si els nostres Goigs populars que en fem pregària, visitant els Santuaris, ara quins Goigs escriurem, fent-ne, també, la pregària actual?
  • A casa, quantes coses que n’hem prescindit i a quantes d’altres els hem tret la pols! Sabrem compartir?
  • Quaresma, Setmana Santa i tantes d’altres celebracions… De veritat que creiem en la Pasqua? Hi afegeixo: i ara, la Pasqua d’avui? Palmes, rams, mones, tortells… i tants germans i germanes que des que són al món viuen el martiri de la fam, de la pobresa, sense llar, sense dret a la vida…

Déu meu i d’arreu, per a totes les persones, què n’hem fet i que en fem de ser creats a imatge i a semblança vostra?

Jesús ens diu: Veniu els que us trobeu cansats i afeixugats, jo us ensenyaré a viure, estimant-vos.

Aquesta és la jornada de l’Anunciació actual.

Ignasi Forcano Isern
25 de març de 2020

Fonts de les quals beure, viure

En el número 119 de L’Agulla escrivia amb el títol Abba, Al·là, Brahma a Giasnogor”, fruit de la tasca de voluntariat el mes de febrer passat a l’escola marista de Sylhet, Bangladesh, país constitucionalment islàmic amb una minoria cristiana que no arriba al 1%. Gràcies a Abba, arribava sa i estalvi a Barcelona, a casa nostra, la meva àrea de confort, el mateix 13 de març per passar el confinament en solitud física. Durant aquest temps de confinament obligat les (persones) cristianes hem viscut la fi de la Quaresma i la Pasqua, resumits en l’actitud del deixeble en entrar al sepulcre, “ho veié i cregué” (Jn 20,8), com a colofó a qualsevol temor.

Fruit d’aquella experiència interconfessional a Bangladesh i vivint en actitud de recés conscient, vaig trobar unes pregàries de diverses comunitats religioses amb motiu de la Covid-19, oferts des del Consell Interconfessional, al web del Grup de Treball Estable de les Religions. En format vídeo i diversitat de formes, vaig copsar la unitat dels fons: consciència de la realitat que vivim, compassió pels qui pateixen, esperança en el futur, crida a l’acció i vivència des del transcendent. Diverses fonts de les quals beure per poder viure en calma aquest moment d’incertesa.

Les gravacions dels representants islàmic i taoista són exclusivament en àrab i xinès, així que acompanyar la pregària només es pot fer des de l’escolta activa en el silenci, com un mantra a Al·là o al camí virtuós que és el Tao. Les representants de les confessions jueva i ortodoxa combinen textos en hebreu i rus amb el català i el castellà, mostrant una volguda incardinació a la realitat on viuen. La breu presentació en les llengües comunes conviden a seguir la cantarella repetitiva de la Torà i a escoltar la suau pregària en rus davant les icones, cercant Jahvè i el Senyor Jesucrist.

Les pregàries del budisme, hinduisme, sikhisme i bahà’í afegeixen totes elles un to pedagògic, fent-se encara més propers. La dona budista, portàtil en ma, ens parla de la presència de la consciència en nosaltres mateixos, aquella que no canvia i que ens reforça en la resiliència, i també de la connexió amb l’altre, la que ens mobilitza. El representant hinduista també es refereix a la pròpia espiritualitat, eterna però que es mou en el temporal, i remarca el fixar-se en allò que un sí que pot canviar: el com viure allò que ens succeeix. Acaba amb el cant vèdic del nom de Déu, que ajuda a ser fonts de pau: “hare-kṛṣṇa-hare-kṛṣṇa…”. El representant dels sikhs tradueix i reinterpreta al català un passatge del recull dels mestres Guru Granth Sahib Ji, “Déu, Gran Senyor, vos nom és sinònim a la cura dels mals”, nom que recitat, endinsa en l’espai diví que és seguretat, destrucció dels mals i les tristors. La jove representant de la fe bahà’í afirma el canvi que necessita el món i llegint de Bahà’u’llàh, “la pena i la desgràcia no ens venen per casualitat, la divina mercè l’envia pel nostre perfeccionament, com més castigat és un home, més gran es la collita de virtuts espirituals” crida a la unitat en l’espiritualitat.

Tornant a imaginaris culturals més familiars, el vídeo dels protestants prega amb l’històric Salm 23, “ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal”, i amb l’evangeli de Joan i la referència a Jesús com a porta i pastor (Jn 10,1-21), encomanat pel Pare a tenir-nos cura i donar-nos vida; I el representant dels catòlics pren l’homilia del papa Francesc de 27 de març en una impactant i estranyament buida Plaça de Sant Pere, afirmant que, tot i les contrarietats del moment, el Senyor interpel·la, convida, activa, dona esperança i sentit, oferint aquest missatge: “ha ressuscitat i viu entre nosaltres”.

Complementàriament a les propostes del Consell Interconfessional, aquests últims dies també m’estic ajudant del curs en línia “Experimentar la divinitat”, amb la rica experiència de Daniel, Mireya i Jòrdan en la vivència de l’amor en el dia a dia, d’allò_que_és, de Déu, de la divinitat, l’essència, energia, vida, intel·ligència, llum, veritat… en fi, en la vivència del mi mateix.

Però també he begut d’altres fonts més mundanes: el manteniment dels somnis de parella a ultramar, l’escalf i naturalitat de la família i els amics, del suport mutu dels companys de feina, desbordats amb les programacions educatives i la tecnologia; també de la humilitat del grup de persones LGTBI de l’Enllaç, compartint les pors, les necessitats més íntimes, els recursos i la provisionalitat de la situació i de la vida.

La vida ens sorprèn contínuament i aquest temps de la Covid-19 ha tornat a fer-ho, ara a escala planetària. Independentment de les situacions personals, de la cultura, la llengua, religió o qualsevol altra opció, tothom té necessitat de sentit, de formar part i de caminar segur per viure plenament. Hi ha múltiples fonts d’on beure, per viure; busca i trobaràs.

Sergi Bernabeu

Teletreball i fractures digitals

Sóc professor universitari. El 12 de març començava el confinament com tots els docents i estudiants dels diferents nivells educatius de Catalunya. El 16 de març començaven els exàmens finals del segon trimestre (la docència a la UPF s’organitza per trimestres). Per teletreball i en temps rècord vam reconvertir l’avaluació per fer-la online abans de Setmana Santa, amb el mateix rigor que l’avaluació presencial. Alhora, adaptàvem la docència del tercer trimestre perquè fos no presencial. Explico el meu context per situar les reflexions sobre el teletreball en aquesta fase de confinament.

En aquesta situació de confinament crec que s’han produït dues fractures digitals.

La primera fractura digital ha estat entre els que hem continuat teletreballant i els que no, perquè la seva feina no era possible fer-la no presencialment.

Els que no han fet teletreball han viscut un parèntesi singular a les seves vides on han buscat o no activitats alternatives, una parada obligatòria. Els que hem fet teletreball hem buscat artificialment una normalitat de l’activitat, pretendre fer-ho tot online. Potser ha estat un intent de no assumir la situació. Crec que hauria estat bo que tots ens haguéssim aturat una mica, assumir que no passava res si no es podia fer tot. En part hem viscut aïllats, amagats de la situació d’emergència, capficats en aquest propòsit de normalitat. Un esforç que sovint ha dut estrès, reunions contínues i intrusives a casa, més hores davant la pantalla del que és raonable, en unes condicions de treball no pensades per a treballar vuit, deu hores diàries, sense llocs de treball ergonòmics i sense aïllament compatible amb els de casa.

No es pot parlar de teletreball de forma aïllada al que passa a casa, a l’entorn, a la situació excepcional. Sovint s’ha oblidat per part dels gestors d’empreses i institucions que a casa no només som treballadors, som pares, mares, convivim. És impossible aïllar-se vuit hores diàries.

El teletreball ens ha agafat per sorpresa, sense eines, ni mètodes ni rutines ni hàbits. S’ha gestionat com un parèntesi per gestionar la situació. Més que un parèntesi –amb els seus aspectes positius i negatius–, l’hem de veure com una nova forma de treballar.

La segona fractura digital s´ha produït entre les famílies que disposaven de prou recursos tecnològics (prou portàtils, mòbils, auriculars, micròfons, banda ampla) i espais diferenciats per a recloure’s i les famílies que viuen en pisos petits, compartint recursos escassos a la taula del menjador.

L’experiència en la docència online està sent positiva; hi ha eines i metodologies docents que venen per quedar-se. S’ha de gestionar, però, el distanciament que el medi provoca. Un estudiant en una aula fa l’esforç de no aïllar-se. La seva activitat prioritària és seguir la classe –o dissimular–. En una sessió síncrona online escoltar el o la docent és una activitat més, amb interferències amb el que passa a casa, ningú no se n’adona si se segueix la classe, el lligam és feble. Majoritàriament les càmeres s’apaguen, els micròfons es desconnecten. Per això s’opta per menys classes magistrals i més activitats procedimentals, d’interacció, més flip-the-class o classes inverses. La relació és més freda i formal, es perd la connexió visual, el llenguatge no verbal, el comentari personal.

És absurd el debat sobre si és bo o contraproduent el teletreball. Suposo que es camina cap a una combinació. Quan la presència física no aporta res pot ser teletreball, s’estalvien desplaçaments i consum energètic, relaxem la mobilitat, es guanya en conciliació familiar. Es poden reduir els dies d’assistència al lloc de treball però no arribar a fer que tot el treball sigui online. En tot cas, sempre ha de ser l’opció del treballador, no del gestor. Perquè no tothom té les condicions a casa per poder fer teletreball. Crec que ha de ser un dret del treballador i caldrà regular-lo en un nou marc laboral general i en cada negociació de conveni.

Alfons Palacios
(alfonspalacios@gmail.com)

I ara… una crisi econòmica

Tinc una mala notícia per els que creuen que un cop desconfinats la ciutat serà més habitable, amb menys cotxes, un aire més net, i millor conciliació de la vida laboral i familiar amb el teletreball. La causa d’aquest cel blau i de la fraterna ostentació que emana dels balcons aquests dies de coronavirus és la mateixa que deixa la gent a l’atur, que ensorra negocis, trenca el pla de vacances sense saber si et tornaran o no els diners d’una reserva. La causa és un decret que alhora que protegeix la salut de les persones provoca una crisi econòmica que derivarà, ja ho està fent, en una crisi social i també política. El meu presagi és que si passada la pandèmia hem d’escollir entre cel blau i treball, escollirem treball. Si l’elecció és entre fer vacances de proximitat o turisme low-cost tornarem a saturar l’espai aeri, i Barcelona tornarà a bullir de visitants, reobrirem la polèmica sobre la necessitat d’una quarta pista a l’aeroport del Prat i el nombre de places hoteleres que pot suportar la ciutat. Hi ha alguna forma de no haver d’enfrontar aquests dilemes?

Les disjuntives acompanyen sempre, per això fer política és optar i prendre decisions que a vegades no són les millors sinó les “menys pitjors”. La crisi econòmica que enfrontem no és sistèmica, és accidental provocada per un fet inesperat. El que sí que forma part del sistema és que aquest fet inesperat ens ha agafat al nostre país desprevinguts i sobretot desatesos. M’explicaré:

L’aturada de l’activitat productiva s’ha trobat a casa nostra amb una economia afeblida per l’elevada precarietat, herència de les reformes laborals de 2012, un deute públic pròxim al 100% del PIB, un sector sanitari quasi extenuat per les retallades de les polítiques d’austeritat dels anys de recessió, i un desequilibri sectorial endèmic agreujat per la pèrdua d’indústria que ens ha fet més dependents de l’exterior. Em refereixo a Catalunya i a la resta de l’Estat indistintament. Aquest paisatge desolador, que no és fill de la contrarietat sinó de les males decisions governamentals, com argumentaré, empitjorarà encara més el deute per pagar temporalment subsidis d’atur i rendes de subsistència mentre no es recupera l’economia. Caldrà gastar més diner públic per rescatar empreses, autònoms i serveis bàsics, i invertir en canvis estructurals del model productiu per descarbonitzar l’economia abans que el canvi climàtic ens escombri del planeta. Ho podíem haver evitat?

El coronavirus s’ha trobat a Catalunya amb la precarietat laboral, un deute disparat, una sanitat extenuada i la indústria afeblida.

Catalunya té una economia molt diversificada, però també molt decantada cap als serveis que representen el 74,4% del valor afegit brut produït (VAB). La indústria només representa el 19,3%, tot i que ha augmentat en el darrers anys perquè la deslocalització d’empreses industrials els anys 90 havia afeblit molt la capacitat de la indústria catalana, fins el punt de perdre quasi completament sectors estratègics com el tèxtil o l’electrònica de consum. Però fins i tot amb una indústria minvant no vam deixar de créixer fins i tot per sobre d’altres països de l’entorn a expenses del sector de la construcció, que el 2005 representava més de l’11% del VAB català. La punxada de la bombolla immobiliària, que estava anunciada, va deixar a Espanya un milió de treballadors de la construcció a l’atur i va arrossegar el sector bancari a la fallida gairebé d’un dia per l’altre. Avui la construcció representa només el 5% del VAB català. Però la sortida de la recessió, que va durar ben bé 5 o 6 anys, no va ser industrial com hauria aconsellat una lliçó ben apresa, sinó que la recuperació va anar de la mà d’un fort rellançament del sector turístic. En els darrers 10 anys el flux de passatgers a la destinació catalana s’ha incrementat en un 81,9% fins l’arribada del Covid-19 que el passat mes de març va fer caure de cop més del 90% de les reserves turístiques internacionals a Catalunya. El Covid-19 ha tornat a posar de manifest la vulnerabilitat d’una economia desindustrialitzada, que va optar per l’especulació immobiliària amb la conseqüència que coneixem, i ara altament exposada al sector turístic que representa el 12% del VAB i el 13% de l’ocupació.

La sortida de la recent recessió no va ser industrial com hauria aconsellat una lliçó ben apresa, sinó que va anar de la mà d’un fort rellançament del sector turístic

En el programa de política industrial de 2015 La Nova Estratègia Industrial de Catalunya el Govern de la Generalitat va considerar com a àmbit d’inversió prioritari el clúster de les Indústries de la Salut i la Vida. Va quedar escrit al paper però no va fer pràcticament res com ha quedat ara palès amb el desproveïment de material sanitari i instal·lacions bàsiques. A més, el fallit impuls industrial va ser camuflat per la bombolla turística que es venia gestant. L’auge del turisme tenia dos pilars bàsics: l’alt atractiu de Barcelona com a destinació d’oci, gastronomia, empresa, fires, cultura, etc. i l’assequibilitat de l’oferta al preu d’una dramàtica precarització laboral que ha acompanyat el creixement d’aquest sector, estampant com una falsa caricatura la imatge de les anomenades kellys (les cambreres de pis). Els conflictes socials entorn de la turistificació de l’economia catalana no acaben en el camp laboral sinó també en el lloguer de pisos i habitacions d’ús turístic il·legals, els també famosos conflictes entre els taxis i les plataformes de vehicles amb conductor VTC, o conflictes ambientals com el suscitat arran de l’ampliació de l’aeroport del Prat que es debatia aquí encara acaloradament quan el virus ja matava a Wuhan.

L’auge turístic es va edificar sobre l’atractiu de la destinació Barcelona, i l’assequibilitat del low-cost de la precarietat laboral

El turisme trigarà a recuperar-se de l’aturada del Covid-19, arrossegant l’hostaleria, el comerç, les aerolínies, l’oci, i altres serveis relacionats que ocupen milions de persones i que són estacionals i precaris. L’economia catalana té mala peça al teler perquè no va fer els deures a temps ni per evitar la crisi de 2008 ni tampoc la d’ara. Ara és hora que els governs prenguin el timó de l’economia i deixin de ser displicents i condescendents amb els vents del mercat que tal com s’ha tornat a demostrar no menen a port segur. La raó del meu auguri no és pessimisme sinó la constatació que com a país encara no tenim un pla de futur per transformar la nostra economia, i m’atreviria a dir que ni tan sols és el que més preocupa ara mateix als responsables polítics del país, més pendents de disputes i eleccions que de planificar el futur, amb incapacitat manifesta de comprendre el present. Que ningú doncs esperi un miracle.

Salva Clarós

Viure l’avui amb esperança

Quan preparàvem aquest número de L’Agulla ens plantejàvem que aquest pot ser (com ho són tots els temps, tots els moments de la vida), un temps d’oportunitats d’aprenentatge. Les crisis també… No diuen que en japonès la paraula crisi està composta pels caràcters de perill i d’oportunitat?

Els perills i els patiments que la COVID-19 ens ha portat i amb els quals travessa les nostres vides, són evidents: malaltia, morts, pèrdues sense possibilitat de dol, ERTOs, els més desvalguts de la nostra societat perdent aquells mecanismes que intentaven sostenir-los, infants sense eines per seguir una escolaritat en línia, enyorança d’abraçades, tancament de negocis, atur creixent desaforadament, rodes de premsa governamentals militaritzades, drets amenaçats, fronteres tancades, dones violentades tancades durant setmanes amb els seus maltractadors… i tants d’altres…

Però també podem intentar entrenar la mirada per subratllar aquells aprenentatges que podem agrair a aquestes setmanes de confinament…

Començo una llista possible… Tu, lector, lectora, hi pots afegir els teus…:

  • No sentim més ocells? Fins i tot a la ciutat, hem escoltat el seu silenci (increïble) i hem vist ocells que només havíem vist als llibres…
  • No ens sembla que el cel és més blau?
  • Prop de casa, pels patis, des de finestres i balcons, veiem veïns i veïnes… i en reconeixem alguns amb qui coincidíem a voreres, botigues, a la parròquia…
  • Cada vespre a les 20 hores reconeixement a aquells que han fet possible que la crisi es vagi salvant: personal sanitari, de neteja, de transport, de botigues, de seguretat, bombers… Potser si ens volen tornar a colar una retallada de la sanitat pública, estarem més disposats a mullar-nos i protestar…
  • Quants pares i mares han reconegut, havent de supervisar les feines escolars de la seva mainada, que n’és de valuosa la tasca sovint discreta de tots els equips docents de col·legis i instituts?
  • Moltes famílies no havien estat mai tan juntes… i s’han sorprès de la bona convivència (malgrat tantes hores sota el mateix sostre), s’han redescobert, han jugat, netejat, estudiat, ballat, fet gimnàs o cuinat… o han començat les trucades periòdiques amb germans, cosins, gent gran de la família? Amb aquella gent amiga que viu sola o que potser pensem que s’ho pot passar pitjor?
  • Quanta gent ha preguntat als veïns i veïnes sols i grans de l’escala si els calia alguna cosa quan anaven a comprar?
  • No coneixem algú que s’ha confinat a casa del pare, mare, avi o àvia per cuidar-lo fins a la seva recuperació o malauradament mort, lluny de la seva pròpia família, amb la propina de la quarantena que després tocava fer? Quina generositat!
  • I un sense sostre que porta a una treballadora d’un centre social que l’ha anat trucant aquests dies una capsa de bombons (vés a saber quins esforços haurà fet per aconseguir-la), com a agraïment per com les seves telefonades l’han sostingut?
  • No hem descobert que les feines essencials sovint no són les més ben retribuïdes, sinó les més invisibilitzades, precàries, feminitzades en molts casos: neteja, transport, seguretat, sanitat, serveis socials? Això sí, el futbol serà un dels primers àmbits que tothom ha corregut per “normalitzar”! Increïble!
  • I aquestes setmanes de tancament a casa no hem reduït el nostre consum? Ens hem adonat que tenim més roba que no ens cal? Que hi ha coses que podem reparar (fins i tot nosaltres mateixos), mirant un tutorial a Internet, sense córrer a comprar-ne una de nova?

… i tantes d’altres…

Si ens aturem, aquests temps de confinament poden obrir-nos a molts aprenentatges… Que els fem duradors en el temps, depèn de nosaltres… Tant de bo quedin gravat en els nostres caps i cors, ens faci més resilients, i alhora més combatius per no tornar a una normalitat que no tenia gens de normal des d’un punt de vista humà i cristià: ens aïllava, excloïa molta gent, posava el capital al centre, ens feia superbs i maltractàvem un planeta del qual intentàvem no veure els seus límits…

Mantinguem l’esperança… i com ens deien quan anàvem a un camp de solidaritat del Setem: pren nota de tot el que viuràs! Continuem prenent nota de tot el que estem vivint! Gravem-ho i defensem tot allò que hem descobert i hem vist que és bo per a tothom!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Avui no entro al twitter

Què pensaríem si passejant per un poble, diguem-ne mitjà, amb geranis als balcons, el clinc-clinc d’alguna bicicleta i la senyora gran dient “Adeu Maria!…”, en arribar a la plaça veiéssim als veïns escridassant-se per la finestra o el balcó, insultant-se –calla, burro!–, exhibint pancartes amb eslògans contraris, fent sonar a tot volum “La internacional” a una banda i el “Cara el sol” a l’altra?…

Així son, molt sovint, les xarxes socials i en particular el twitter. Pensem-hi: estan sonats els de la plaça?… hi ha alguna explicació?

Les situacions tenses, des del “procés” a la pandèmia del bitxo, afecten a l’empatia i al diàleg. Els líders polítics –aconsellats per experts, compte!– volen reforçar el seu missatge i acaben en el blanc o negre. Llavors l’adversari ja és l’enemic.

Els mitjans de comunicació, públics i privats, han anat prenent el model de la premsa esportiva –compres el Marca o l’?– amplificant l’efecte de l’eslògan. Probablement “qui paga, mana”, menys en comptats casos de premsa digital independent, i al final qui en rep les conseqüències és la informació objectiva i útil.

I sí, en aquests dies de confinament hem esmorzat, dinat i sopat amb xifres i sobreinformació. A vegades sobreinformació contradictòria que porta a la desinformació…

I hi ha un dia que t’adones que darrera la xifra diària de morts –avui només 347– hi ha una cara i un nom que coneixes, el que fa 223. Aquell dia no tens ganes d’entrar al twitter.

Albert Farriol

Obrim les escoles?

La resposta a una pregunta tan complexa com aquesta no pot ser una altra que l’única resposta possible a les preguntes complexes: depèn. Certament, el tancament de les escoles, pel que fa a la missió de garantir el dret a l’educació, ha suposat un cop molt dur. Però no podem defensar una reobertura des del simplisme, perquè el que tenim entre mans és molt seriós.

Defensar que cal obrir les escoles per garantir el dret a l’educació és plantejar-nos la qüestió a mitges, perquè el tema de fons ha de ser com obrir les escoles trobant l’equilibri necessari entre dos drets: l’educació i la vida. Cal celebrar que ara vulguem parlar-ne. La urgència dels primers temps de la pandèmia va relegar a la invisibilitat la dimensió educativa. Que ara estiguem preocupats per les escoles és un símptoma que les coses comencen a assentar-se i comencem a agafar perspectiva de futur després de tres mesos instal·lats a resoldre el present immediat.

I en aquest debat no ens podem enganyar i creure que reobrir les escoles permetrà combatre les desigualtats socials. Abans de la pandèmia i l’estat d’alarma, el nostre sistema educatiu ja suposava un focus de desigualtat des de la segregació, això no ens ve de nou. Si en condicions ordinàries no hem estat capaços de gestionar un sistema favorable a la inclusió i la justícia social, ara que vivim una situació extraordinària, ho aconseguirem simplement reobrint les escoles? No cal alguna cosa més? Plou sobre mullat, i allò que cal trobar és el refugi que ens permeti no quedar xops.

I aquesta és la clau. La reobertura de les escoles, si s’ha de fer –que sí–, no cal fer-la des d’un enfocament d’adaptació sinó de transformació. És a dir, hem de defugir la temptació gatopardiana de canviar-ho tot per no canviar res, i aprofitem la guerra contra el coronavirus per fer la revolució educativa: i la que construeix la inclusió i la justícia social, però des de la seguretat física.

I aquí ve la pregunta nuclear: com fer aquesta revolució educativa? Com totes: generant les condicions per transformar a mitjà termini el context i a curt termini l’organització. Canviar el context significa acceptar el que ja és una realitat, i actuar en conseqüència: que l’educació no és sinònim d’escolarització, que els infants desenvolupen els seus aprenentatges fonamentals fora de l’escola, i que la comunitat ha de jugar un paper essencial per garantir el dret a l’educació. És el temps de l’educació comunitària. Una societat que delega la garantia del dret a l’educació a l’escola és una societat que s’arrisca a reproduir les desigualtats que vol combatre de forma perpètua. Si tothom pren consciència del seu potencial educador (des de la cultura, des de la comunicació, des de l’oci i el lleure, des de l’economia, etc.), i l’exerceix teixint xarxes de sentit compartit amb la resta d’agents socials, aleshores podrem parlar d’una educació transformada i transformadora que canvia realitats socials. És a les interseccions entre els diversos espais socials on es produeixen els autèntics aprenentatges emancipadors i significatius.

I canviar l’organització significa reformular les formes tradicionals de fer escola que apliquem majoritàriament de fa segles. I disposem de condicions favorables per fer-ho en un context d’educació comunitària: la ràtio. La ràtio estadística és de 13 alumnes per mestre a primària, i a secundària és de 10! Hi ha marge per pensar agrupaments alternatius si repensem els horaris docents. Si trenquem la concepció funcionalista actual de grans grups, i recuperem una pedagogia activa basada en el treball en petit grup, la personalització i atenció a la diversitat, l’aprenentatge global, i el rol del mestre com a acompanyant i no com a ensenyant, podem imaginar-nos les escoles com entorns de petits grups estables d’alumnes de 10-12 persones, amb un mestre referent que aborda la globalitat dels seus aprenentatges i el currículum, i en condicions de seguretat física contra tot virus atès el tamany reduït i les dinàmiques creades.

Hem d’evitar reproduir les imatges dantesques que ens arriben d’escoles reobertes d’Europa: infants aïllats en classes amb distàncies de dos metres, sense poder interactuar, recuperant el model pedagògic de fa dos segles. Si els infants han de tornar a l’escola per fer un salt enrere en la qualitat de l’educació que es mereixen, val més que es quedin a casa.

Miquel Àngel Essomba

Drets en temps de virus

Un simple virus, que ni tan sols és un ésser viu, ha aconseguit sumir en una gran crisi tot el mon, una crisi sanitària, econòmica, social i política.

La majoria dels governs han decretat el confinament a casa, i per aconseguir-ho van haver de desplegar una campanya comunicativa impressionant. Les metàfores utilitzades han estat bèl·liques: estem en guerra, guerra al virus, tots som soldats, vencerem, els herois… les metàfores comunicatives serveixen per preparar la població a acceptar les mesures que implantarà.

Aquesta pandèmia ha servit per posar en marxa mesures securitàries, amb restriccions de drets fonamentals: així, se’ns ha tret el dret de mobilitat (no podíem sortir de casa excepte per comprar menjar o medicament), el dret de manifestació, el dret de reunió o el dret d’ocupar l’espai públic. La policia tenia la tasca d’impedir, sota coaccions, que sortíssim de casa i exercíssim qualsevol d’aquests drets. Aquests drets sabem que lentament els anirem recuperant, com ja ho estem veient, però la meva gran preocupació està en anticipar quina part d’algun d’aquests drets no recuperarem. L’experiència de l’11-S (la crisi del terrorisme) ens mostra que hi ha mesures que es van aplicar en moments de crisi que no s’han revertit, com entrar en un aeroport amb líquids de més de 100 ml o Guantánamo que mai ha estat tancat.

Una altra mesura securitària posada en marxa, amb diferents intensitats, ha estat el control de població mitjançant aplicacions de mòbil, unes aplicacions que de manera voluntària (a Europa) o de manera obligada (Xina o Corea del Sud) permeten saber si tens o no el virus, els teus moviments i en cas de tenir el virus saber les persones amb qui has tingut contacte i aïllar-les. A Europa moltes persones fascinades per les tecnologies voluntàriament accepten baixar aquestes aplicacions, però amb això estem contribuint voluntàriament a perdre el dret a la privacitat. Recordem les paraules d’Hannah Arendt: un govern autoritari el primer que elimina és el dret a la privacitat. Cal que no cedim drets, que no ens deixem fascinar per la tecnologia i no acceptem que l’estat impulsi tecnologia de control social. No és l’estat el que ha de controlar la societat, és la societat la que ha de controlar l’estat.

En una crisi sanitària com aquesta és rellevant que reflexionem sobre el concepte de seguretat, que ens formulem preguntes com: la seguretat de qui? qui és l’objecte de la seguretat? i ¿la seguretat enfront de què? ¿De què ens hem de protegir? Aquesta epidèmia ens mostra que la seguretat com a absolut no existeix, que som vulnerables, que no hem d’obsessionar-nos amb el virus, que la por al virus no pot dominar-nos; hem de tenir-li respecte, ser prudents, però no podem deixar-nos vèncer per la por. En el llenguatge bèl·lic d’aquests dies l’enemic és el veí, les persones que ens envolten i que són capaços de transmetre’ns el virus. No hem de caure en aquests raonaments i en aquestes pors. La nostra seguretat no passa per una aplicació que ens digui si al nostre voltant hi ha algú amb virus, la nostra seguretat rau en tenir un sistema sanitari que pugui atendre’ns, cuidar-nos i curar-nos en cas de contraure el virus. Quan les persones pensen que l’enemic és el veí que pot contagiar-nos, sorgeixen actituds i actuacions racistes contra xinesos, gitanos, contra els pobres o fòbies contra el personal sanitari. No ens hem de deixar dominar per la por, un virus no és un perill, un virus és un risc que cal assumir i gestionar.

En termes de governança és preocupant el balanç que es faci quan passi la crisi, Quin govern ha estat més eficaç per gestionar una crisi d’aquest tipus? Un govern autocràtic com el xinès o una democràcia com Europa / Espanya? Aquesta crisi incrementarà el nombre de persones que donen suport a formes polítiques autoritàries, donarà suport als partits que mostren formes de “mà dura” i que aposten per recentralitzar competències i disminuir el grau de competències de les comunitats autònomes.

Encara que estiguem mig confinats, cal tornar a l’activisme social, cal estar atents a no perdre drets en nom de la seguretat.

Tica Font

El cristianismo primitivo ante las epidemias (pongamos el siglo III)

Cada época se enfrenta a las epidemias con sus propias ideas, imágenes y reacciones. Al echar la vista atrás nos damos cuenta de que no somos tan originales como creemos, y para muestra la reacción de dos autores cristianos de mediados del siglo III, Cipriano de Cartago (Sobre la peste) y Dionisio de Alejandría (Eusebio de Cesarea, Historia eclesiástica VII,21 y 22), ante una epidemia que tuvo lugar en el Imperio romano durante este tiempo.

Las reacciones habituales en estos casos consistían en: 1) medidas de corte “religioso”, sobre todo de carácter expiatorio; 2) implicación de los poderes públicos en la lucha contra la epidemia, que ponía en cuestión el orden social, y 3) aplicación de los conocimientos médicos y científicos a la enfermedad.

Cipriano y Dionisio no mencionan la segunda reacción, ni tampoco hacen especial hincapié en la tercera, aunque la animen y alaban, sino la primera, pero con una serie de cambios radicales.

1) No ven la epidemia como un justo “castigo de Dios” para aplacar las ofensas humanas, algo que para estos dos escritores cristianos es contrario al Dios del amor y la misericordia de Jesucristo, sino que consideran la epidemia como una “prueba”, una situación que cuestiona nuestro modo de vida y nos indica por dónde deben ir los cambios necesarios.

2) El remedio a la epidemia no consiste en una serie de sacrificios expiatorios para expulsar el mal: ser cristiano no te libra de la enfermedad (mientras los demás que se apañen como puedan), sino que supone vivir la epidemia con un talante diferente: pascual, con la esperanza que da la muerte y resurrección de Jesucristo; y solidario, por considerar que aquí no se acaba todo.

3) Plantean dos campos en los que centrarse: a) la creación de un modelo de personalidad recia, resiliente, capaz de enfrentarse a situaciones tan complejas y dolorosas como la epidemia, en palabras de san Cipriano (“paciente y perseverante”, cf A. Kreider, La paciencia. El sorprendente fermento del cristianismo en el Imperio romano, Sígueme, Salamanca 2017).

Y b), frente a preocupación obsesiva por la salud personal, que se expresaba en la huida del foco del peligro (habitual en las personas de estamento superior) o la resignación pasiva ante los designios de los dioses y la multitud de supersticiones para huir de la epidemia de las personas de estamento inferior, las comunidades cristianas pusieron en marcha una serie de medidas de corte caritativo entre las que destacan, inicialmente, el cuidado y la atención personal a los enfermos o fallecidos, poniendo en peligro su propia vida, una muerte que el obispo alejandrino consideraba igual a la del martirio:

“La mayoría de nuestros hermanos, por exceso de su amor y de su afecto fraterno, olvidándose de sí mismos y unidos unos con otros, visitaban sin precaución a los enfermos, les servían con abundancia, los cuidaban en Cristo y hasta morían contentísimos con ellos, contagiados por el mal de los otros, atrayendo sobre sí la enfermedad del prójimo y asumiendo voluntariamente sus dolores. Y muchos que curaron y fortalecieron a otros, murieron ellos, trasladando a sí mismos la muerte de aquellos”, Eusebio de Cesarea, Historia eclesiástica VII,22,7.

Y, con posterioridad a la epidemia, tanto Cipriano como Dionisio plantean la ayuda económica a quienes se encontraban más desvalidos ante esta gravísima crisis social, algo a lo que las comunidades cristianas estaban ya bastante acostumbradas y fue uno de los factores fundamentales de su crecimiento.

En resumen, que cuando desaparece Dios, su sustituto no suele ser la razón, sino las supersticiones; y que no hay nada más pagano que considerar la epidemia como “castigo de Dios”, ni nada más cristiano que poner en peligro la vida por el cuidado del otro (martirio sanitario).

Fernando Rivas Rebaque

Ara teletreballo

El primer que haig de dir és que trobo a faltar les meves companyes i els meus companys del CPL. És cert que les trobo a faltar.

Vam entrar en mode teletreball el 16 de març i encara hi som. Bé, jo sí que he hagut de parar perquè he patit lumbàlgia durant tres setmanes. Una conseqüència del sedentarisme associat al confinament i que els tutorials per fer activitat física no són del meu interès. Quan escric aquest text fa just seixanta dies que ens vam ficar a casa sense tenir ni idea de per on aniria la cosa.

Aquest ha estat un temps de descoberta de les meves disciplines i dels meus límits. Les rutines (ritus) que conformen la vida diària de cop deixen de produir-se i et trobes remenant en la memòria i en l’experiència vital, elements per donar sentit a una nova realitat. Perquè, això sí, va ser real el que va succeir: haver de quedar-nos a casa i, en el meu cas, treballar des de casa.

Ben bé no va ser que Déu escoltés les meves cabòries expressades en veu alta a la meva parella i amistats en els últims mesos. No calia fer l’enrenou d’una pandèmia, amb tot el que comporta de terratrèmol social, per donar-me l’oportunitat de tenir aquesta experiència! Ha estat la decisió política, avalada científicament, de confinar-nos la que ha fet, com la mateixa ministra de Transició Ecològica va dir, avançar cincs anys la implantació del teletreball, una de les accions ineludibles per reduir les emissions d’efecte hivernacle i la contaminació. Haig de dir que en el nostre cas ha estat possible perquè el CPL ha estat ben preparat per atendre aquesta, podríem dir, contingència. Ha estat possible implantar un canvi tecnològic i el repte s’ha assolit.

Quan jo expresso el desig de fer una part de la jornada des de casa és per tres raons. Un, per estalviar temps en trajectes a la feina i des de la feina i així guanyar temps personal: jo visc a Mataró i treballo a Barcelona. Un altre, perquè em crec que haig de reduir la petjada ecològica que els meus viatges produeixen. I l’altra, per conciliació familiar, per tenir disponibilitat els matins per si la mare i el pare em necessiten.

Aquests dies he tingut l’oportunitat de tastar el que significa convertir casa nostra en un lloc de feina a temps complert. Haig de dir que es pot aguantar. També és cert que no hi ha criatures a les quals atendre, per la qual cosa la valoració és la que he fet. La conversió de què parlo ha estat des del fet de recuperar un adaptador de senyal de wifi que no sabia ni on l’havia guardat, fins a adquirir una taula i un seient per fer-me un espai més ergonòmic per treballar.

On són ara les tres raons del meu desig en aquesta experiència que encara no ha acabat? Haig de dir que s’han complert les expectatives. És clar que hi ha un dels aspectes que avui per avui no el puc tenir i és el de compaginar el teletreball amb la feina presencial, aquest és un element que segueixo valorant molt: tenir contacte humà amb les meves companyes i companys.

Penso que teletreballar hauria de ser una opció factible per a totes aquelles feines que la tecnologia ho permeti. El treball a distància es pot sostenir si les relacions entre companys i companyes també es donen. Sentir-se partícip d’un projecte, sigui laboral o social, requereix de la relació interpersonal que ens enriqueix com a persones, que ens ajuda a créixer.

Tinc per davant un repte que té a veure amb posar límit a la jornada laboral. És molt fàcil caure en el parany de voler acabar un tasca sigui l’hora que sigui. Aquest és un objectiu intel·ligent que m’anima en els dies que ens queden fins arribar a la fase 3.

Quiteria Guirao Abellán