Tres anys han hagut de passar per poder fer l’homenatge que amics, moviments i parròquies volíem fer a en Pep Soler. Josep Soler i Llopart, rector de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, i consiliari de l’ACO, va morir sobtadament poques setmanes abans del confinament i cinc dies abans de complir els 70 anys. Finalment, el passat 15 de gener, la sala de d’actes de la parròquia de Sant Pacià, al barri de Sant Andreu, es va omplir de gom a gom per fer-ne memòria.
Com es va dir a la presentació, “aquesta pandèmia que ens ha fet més conscients de la nostra fragilitat també ens ha portat a valorar més l’amistat, les empremtes que ens deixem els uns als altres, les petjades invisibles d’aquest Déu que va omplir de sentit la vida d’en Pep i que tant s’esforçà a fer-nos conèixer”.
Concepció Rovira havia preparat la decoració de l’escenari amb tres elements significatius: unes canyes que evocaven els “tacos” de billar que en Pep elaborava amb el torn quan treballava –com a bon capellà obrer, va treballar molts anys com a fuster–; branques d’olivera com a signe de la pau que transmetia, i pinyes per la seva capacitat d’aplegar gent per viure d’una manera o altra fent comunitat.
Una bona colla d’intervencions han fet present la vida d’en Pep des de diferents angles. En Pep Soler va ser consiliari de la desapareguda JOBAC (un moviment de joves nascut els anys 70 que s’integrà finalment dins la JOC) i de l’ACO (Acció Catòlica Obrera). Fer revisió de vida un mes rere l’altre, un any rere l’altre, compartir la vida intentant contemplar-la a la llum de l’evangeli sens dubte crea vincles i comunitat. Edmon Ribatallada va oferir el testimoni del seu grup, un grup amb 40 anys de vida al darrere, del qual en Pep sempre havia estat el consiliari.
Josep Soler va ser també capellà de parròquia, sempre amb una gran implicació en tots els àmbits parroquials, però també arrelant la parròquia al barri. Ho va ser a La Sagrera, on va ser ordenat, i també als barris del Bon Pastor, de Can Vidalet a l’Hospitalet (a les parròquies de Santa Gemma, Sant Antoni i Sant Enric d’Ossó) i de Sant Andreu de Palomar. Cristina Manresa, que havia estat directora de l’escola parroquial del Bon Pastor, va aportar el testimoni d’una manera de ser rector creativa, cohesionadora, participativa i molt evangelitzadora.
L’acompanyament de persones i de grups que va practicar va anar en paral·lel amb el deixar-se acompanyar espiritualment. D’aquest camí fet conjuntament parlà el pare Josep M. Rambla, que coneixia en profunditat l’espiritualitat d’en Pep i que comentà com el seu ministeri de prevere va ser prioritari sempre en les seves opcions, en la seva molt clara vocació de pastor, sobretot perquè “no feia” de capellà, sinó que “era” capellà. De fet va voler ser capellà obrer per guanyar-se la vida i ser una persona com les altres. Però quan va considerar que la seva tasca pastoral ho demanava, va deixar la feina amb tota llibertat. Es llegiren també textos del propi Pep, fragments d’homilies.
L’estada del Pep Soler al Seminari va ser recordada per en Josep M. Fisa, company de curs, d’un curs especialment potent que, bo i estant en el seminari, va sentir-se cridat a viure a fons els canvis del recent Concili Vaticà II. Molts dels membres d’aquest curs (Xavier Morlans, Joan-Enric Vives, Josep M. Fisa, Josep M. Puxan, Jaume Grané, Ton Roca…) van concretar aquesta inquietud en la creació de grups de la JOBAC i, amb el pas dels anys, en un estil pastoral divers però fidel sempre a les propostes conciliars. Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell, que no va poder assistir a l’acte, va enviar també unes paraules de suport en la mateixa línia.
Albert Soler, germà d’en Pep, parlà de la família i de com es vivia a casa la imparable activitat pastoral d’en Josep, un “ventijol suau que ha passat prop nostre assenyalant la presència de Déu”. “Vam veure el Pep sempre lliurat en cos i ànima al servei de la gent: a escoltar-la, a acceptar-la, a acompanyar-la, a consolar-la, a visitar-la, a ajudar-la, a portar-la de vacances, si calia; a donar-li el millor que tenia, que no era ni plata ni or, sinó el Senyor Jesús, força i sentit per a la vida. En una ocasió va escriure: “Ser capellà és això: Déu i la gent.” Ni més ni menys.
Lluís Portabella, capellà i amic d’en Pep, va fer riure tothom explicant algunes de les seves aventures ciclistes. No tot a la vida són reunions formals, i a en Pep li agradava recórrer el món en bicicleta.
Josep Hortet va cloure l’acte amb una síntesi del llegat del Pep: “El nucli fort d’aquesta inspiració jocista de la JOBAC que ens va posar en marxa va ser el seguiment efectiu i afectiu de la persona de Jesús”. Continuar en aquest línia és la proposta del seu testimoni.
L’acte finalitzà amb la pregària del Parenostre… i amb unes quantes cançons, que Xavier Morlans, Tere Jorge i Lourdes Pérez al piano, van fer arribar a bon port.
Mercè Solé
Fotografies: Jordi Esplugas
després de la primera carta) la hi vaig enviar la seva carta amb una meva actual d’agraïment. La vaig adreçar al mateix remitent (sense saber si la rebria, si era viu, o si vivia encara allà). I el 8 de juny rebo una trucada de la família, que m’assabenta que el 23 de març va morir i no va poder llegir la carta ja que amb el confinament no la van poder recollir fins el 5 de juny. Va morir d’un infart i estava amb el cap clar i hagués pogut llegir la carta seva fotocopiada i la meva actual. No va poder ser. Coincidències de la vida. Si no hi hagués hagut el confinament o jo l’hagués enviat uns mesos abans, l’hagués llegit.
, nubiformes, herrumbrados, broncíneos, fogueados, en trenes de corredores y convoyes de salones, el veloz, rectilíneo, silencioso pedaleo de zapatitos negros permanentemente relustrándose al frote con el flotante, casi levitante, susurrar de la sotana, más reverentemente disminuido en su insignificancia a cada nueva, agreste, oronda, asténica, ceñuda, inflamada, envenenada, mazarínea, richeliesca púrpura cruzada, con la sonrisa lela, prieta, práctica del siempre disponible y siempre servicial adulador congénito profundo.
y la salud. La represión ha proscrito el descanso y la alegría como cosas malas, caídas en pecado, que tienen que pedir perdón y hacer penitencia. El descanso tiene que presentar la tarjeta perforada que demuestre que “ha fichado” en el reloj de control de su centro de trabajo, o, más propiamente, “centro de cansancio”. A su vez, la alegría tiene que presentar el certificado médico que acredite de ella haber “dado negativo” tras haber sido sometida a las correspondientes pruebas antidroga, controles antialcohólicos y profilaxis antivenéreas, o, más precisamente, “anticoncupiscentes”, oficialmente exigidas
El proppassat dia 7 de maig ens arribava la notícia de la mort de Jean Vanier, el fundador de 
comunitat de Tordera. Aquell dia les dues comunitats es trobaven per celebrar la litúrgia del dia. El lavatori dels peus és un dels eixos de la seva espiritualitat. Cada any la recordo. Aquell dia, vam formar cercles de 8 o 10 persones, membres de L’Arca amb discapacitats o sense, amics i amigues, persones properes… I en cercle anàvem rentant a la persona situada a la nostra dreta… I vet aquí que em va rentar els peus un noi amb síndrome de Down… Sempre diem que sovint ens costa més deixar-nos servir, acaronar pels altres, que fer-ho nosaltres… Aquell vespre, alguna em va trasbalsar per dintre i el lavatori va emplenar-se d’un sentit nou per sempre més. Relacions d’igualtat! Jesús rentant els peus des de la feblesa, rentant-me els peus des dels marges!
L'Agulla 