Jean Vanier i L’Arca

El proppassat dia 7 de maig ens arribava la notícia de la mort de Jean Vanier, el fundador de L’Arca i el moviment Fe i Llum. Una nova personalitat clau en el catolicisme del segle XX. Un representant més d’una generació d’homes i dones que van ser constructors de realitats que ens són interpel·lació, camí, pista: el propi Jean Vanier, el germà Roger de Taizé, la mare Teresa de Calcuta, Pere Casaldàliga, Joan XXIII, el pare Arrupe…

Mariner de professió, ho deixà tot per anar a viure amb persones amb discapacitats mentals. Quan era convidat a fer una conferència, la compartia amb alguns dels seus companys de comunitat amb discapacitat.

Jo no soc qui per fer l’obituari, però sí que les seves empremtes m’han qüestionat en alguns moments del camí.

Cada estiu a Taizé, un grup de persones amb severes discapacitats participaven en les trobades de joves de la comunitat. Voluntàries i voluntaris les acompanyaven. Les cadires de rodes, certes dificultats en caminar… i un gran somriure. Eren de les comunitats de L’Arca, se’ns deia, comunitats on conviuen assistents “normals” (què és la normalitat, ens hem de preguntar sempre?) i persones amb discapacitats mentals. Un testimoni preciós ben significatiu enmig de la pluralitat acolorida a Taizé.

Fa uns quants anys vaig anar unes quantes vegades a les comunitats de L’Arca a casa nostra, a Tordera i a Moià. Allà tallers ocupacionals, habitatges on viure, activitats en els pobles, construeixen senzillament un camí d’integració des de la convivència i la igualtat. Nombroses voluntàries arriben de tot Europa per fer un servei, per viure una experiència.

I la tercera empremta és la celebració de Dijous Sant compartida a la comunitat de Tordera. Aquell dia les dues comunitats es trobaven per celebrar la litúrgia del dia. El lavatori dels peus és un dels eixos de la seva espiritualitat. Cada any la recordo. Aquell dia, vam formar cercles de 8 o 10 persones, membres de L’Arca amb discapacitats o sense, amics i amigues, persones properes… I en cercle anàvem rentant a la persona situada a la nostra dreta… I vet aquí que em va rentar els peus un noi amb síndrome de Down… Sempre diem que sovint ens costa més deixar-nos servir, acaronar pels altres, que fer-ho nosaltres… Aquell vespre, alguna em va trasbalsar per dintre i el lavatori va emplenar-se d’un sentit nou per sempre més. Relacions d’igualtat! Jesús rentant els peus des de la feblesa, rentant-me els peus des dels marges!

Jean Vanier té una àmplia bibliografia. Entre els que jo he llegit i m’han ajudat: “Cada persona es una historia sagrada”, “La comunidad, lugar del perdón y de la fiesta” o “Escritos esenciales”, un recull aquest que sempre acostuma a ser una bona aproximació a l’obra d’un autor espiritual.

Si en els llibres podeu albirar la seva espiritualitat, la seva obra concreta la podeu conèixer a la comunitat d’El Rusc a Tordera o Els Avets a Moià. Us en seran bones referències!

Descansi en pau! I gràcies per tant!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Anuncis

Ser conseqüent

M’agradaria, amic Ramon, dir-te tot el que aquests dies, he anat pensant i que he sentit, després d’haver-te escoltat els motius pels quals ja fa temps, havies decidit jubilar-te en fer 65 anys. SER CONSEQÜENT, és el mot que m’he anat repetint i que he entès.

Em deies que 32 anys com a capellà a la parròquia de Sant Joan Baptista de Poble Nou de Pineda de Mar, t’havia ajudat a conèixer les persones i a fer-te conèixer. Acompanyant-te més d’una vegada pel carrer o bé participant en el Temple a les celebracions, era ben evident que el que em deies, era cert. Fa anys, se’ns deia que com a capellans no podíem passar gaires anys a la mateixa parròquia. Alguns dels motius eren que no et podies enganxar massa amb la gent. Quines coses! És veritat, també, que en aquells moments, hi havia tants capellans que fins i tot, en els llocs més impensables, s’hi feien presents. Hi havia vicaris i d’altres. Més d’una vegada, el nostre bisbe, davant de la insistència d’algunes comunitats ha respost amb una frase ben popular i entenedora: “No tinc més banqueta” i tal i com van les coses, els que podríem anomenar en actiu i els més joves, se’ls carrega amb més feina. Que en fa de temps que es parla d’aquest tema de les vocacions, però cada vegada, la cosa és més greu. El que és curiós és que els que es jubilen o que ens jubilen no “pleguem” i ni de bon tros, amb aquella actitud del ja us ho fareu. Vam ser formats, en el Seminari, per a les verdes i per a les madures.

Ramon, he comprovat que a la parròquia que has treballat, amb unes perspectives ben humanes i evangèliques, hi ha grups de persones que han arrelat, que han col·laborat i que seguiran fent-ho, per camins tan diversos com són: la Celebració de la Fe, fer companyia als avis i a les àvies, als malalts, l’amor a la Natura i oferir un plat a taula als més pobres i als més necessitats. Això, ningú no t’ho podrà negar i sens dubte, que és de les alegries de la teva feina vocacional.

Segons el meu criteri i el d’altres companys, has estat CONSEQÜENT amb tu mateix i amb el que has fet.

Se t’ha reconegut i no és per afalagar-te, però tal i com dius, ara, faré jubilat allò que cregui que he de fer, sense nomenaments i sense imposicions. Ets un bon caminador i un manetes en coses, jo diria fins i tot, artístiques, però sobretot, com diem a casa nostra, en el pot petit hi ha la bona confitura i amb tota sinceritat, Ramon, cal donar-te les gràcies i créixer en l’amistat.

Ignasi Forcano Isern
20 d’agost de 2018

Pregant per l’Amparín

Vaig anar a una missa per l’Amparín, que va morir fa pocs dies i amb qui teníem una amiga comuna, la Carme. La missa es va fer a la Casa asil del barri de Sant Andreu, a Barcelona, perquè l’Amparín era veïna del barri de tota la vida i va aconseguir continuar vivint-hi, ara a la casa-asil, una entitat amb 150 anys d’història. El seu home ja és mort i no tenia fills, per tant la Carme ja fa anys que, quan l’Amparín va començar a tenir dificultats per viure amb autonomia, per prendre les pròpies decisions, per tenir cura de si mateixa, per organitzar els seus molt escassos recursos, va decidir acompanyar-la fins al final i assumir-ne la tutela legal. Les pregàries que la Carme va preparar per a la missa em van agradar molt i li he demanat de publicar-les.

Mercè Solé

L’Amparín era la veïna dels meus pares, ella deia que em va veure néixer i que varen estar tots molt contents perquè era una nena.
Jo ara us dic que estic ben contenta d’haver-la pogut acompanyar en els seus últims anys de vida i que ha estat una bonica lliçó que vull compartir amb vosaltres.
De l’Amparín hem pogut aprendre la neteja i l’ordre com a manera de fer i de portar una casa. Déu Pare, preguem perquè tots siguem ben escrupolosos i honrats en les nostres feines i les nostres relacions.
De l’Amparín, la Lídia i jo vàrem aprendre a fer dinarets a l’eixida, a ballar sardanes i a donar menjar als coloms. Li encantaven els nens. Déu Pare, preguem per la infància, perquè sapiguem sempre cuidar-la i atendre-la com cal, amb límits i també amb amor.
De l’ Amparín hem après a ser fidels als nostres convenciments. Quantes vegades li hem sentit dir: sóc catalana fins la medul·la, i catòlica! Déu Pare, preguem per l’ Església, pels capellans i per tots els creients. Que sapiguem transmetre els valors reals on s’empara la nostra fe.
De l’Amparín hem pogut aprendre convivència. Moltes vegades a la Margarida o a mi ens havia preguntat: ¿Que molesto? Déu Pare ajuda’ns perquè tots aprenguem a conviure millor.
I de l’Amparín també hem pogut aprendre agraïment, com el que ara us vull transmetre a tots vosaltres.
Gràcies per la vostra companyia.

Carme Llaó
Veïna , tutora judicial i amiga

Tomàs Nadal, un amic de veritat

La mort porta tristesa, perquè ja no ens veurem més. La mort per a un creient és esperança, de bracet amb la Fe en Jesús.

Tomàs Nadal, excapellà represaliat a Xile i amic de Joan Alsina.

Molt trist el fet que ahir, 21 de maig de 2018, en Tomàs ens deixés definitivament. Quina memòria que tenia, fins i tot, quan es tractava de persones que no només en sabia el nom, sinó també, els dos cognoms i fins i tot, recordava la població. Quines idees més clares i més fermes que defensant-les de paraula i amb fets, va saber superar els turments físics i morals. De tot el que us dic, la seva estimada esposa, la Lola, igualment que els seus fills, igualment que els néts han compartit aquesta fermesa, ben acompanyada d’una gran delicadesa. Un testimoni ben eloqüent són les trucades telefòniques on ens deia: “Perdoneu, però avui, no podré venir a la trobada del Fòrum Joan Alsina”.

A Xile, on hi fou missioner amb d’altres companys gironins, el seu gran confident i conseller va ser en Joan Alsina Hortós. Quan parlava en Tomàs Nadal i ens explicava les seves experiències compartides amb el seu gran amic, ens deixava a tots bocabadats.

Quin gran amic d’en Manolo Palomares i companys del Seminari de Girona. Els tips de riure que ens fèiem, aquesta colla, mentre preparàvem les trobades dels ex-alumnes del Seminari. També, un bon record, aquells dijous de cada mes que dinàvem junts a can Joan d’Adri on a l’entorn de la taula, ens hi trobàvem, ben animats i contents mentre degustàvem l’arròs. En Tomàs era un gran esportista, sobretot, en el món del futbol i ara, d’una manera especial, amb aquella colla que feien caminades d’hores i hores.

Bon amic Tomàs, en aquesta darrera caminada, no només no volem perdre’t de vista, sinó que et donem les gràcies per la teva companyia que ara, més que mai, serà constant.

Ignasi Forcano Isern

En la mort de Jaume Botey

En el primer número de L’Agulla, l’octubre del 1996, quan vam començar aquesta revista i la fèiem en paper, el nom de Jaume Botey figurava entre els nou noms de l’equip promotor. En aquell primer número, ell hi va escriure un article dedicat a la figura de José María Valverde, que havia mort el mes de juny anterior. Allà, explicava que acabava d’arribar de Chiapas, de l’Encuentro Zapatista, i que Valverde i els indígenes de Chiapas coincidien en la voluntat i la necessitat de recuperar les paraules. Valverde, deia el Jaume Botey, “no es cansà de blasmar les regles de joc occidentals, pel mal ús que fa de les paraules, utilitzant les paraules nobles i de sempre com a cobertura per salvaguardar els interessos d’uns pocs i deixar al marge la majoria, i la majoria són sempre els pobres, els sense veu ni paraula”.

Aquest text és un bon reflex de qui era el Jaume Botey. Per una banda, la capacitat per a ser i col·laborar a qualsevol lloc on es construeixi futur, i futur a favor dels pobres i els exclosos. I per una altra, la recerca de l’autenticitat, de la paraula veritable, és a dir, lluitant contra tot allò que és falsedat, hipocresia, engany, interès, i cercant, com diu en aquest mateix article, de fer present aquell que és la Paraula en majúscula: “…mirant en el cos dels més febles el cos de Jesús o mirant de traduir la Paraula vertadera, la Paraula sòlida i de sempre, en fets i carn”.

Jaume Botey va participar a la redacció de L’Agulla una colla d’anys. Per això ara el recordem d’una manera especial, tant per tot el que va aportar a la nostra publicació, com, més encara, pel que va aportar a vida social, política i eclesial.

Nascut a Barcelona el 1940 en una família molt senzilla, Jaume Botey es va fer escolapi i, ordenat capellà, va anar de rector al barri de Can Serra, a L’Hospitalet. Allà, dintre els corrents de renovació del Concili Vaticà II, va iniciar una experiència de parròquia ben diferent del que era habitual: va crear la Casa de Reconciliació, i aquell espai va esdevenir centre de molta vida i de moltes lluites del barri, a més de l’activitat pròpiament cristiana. Va ser professor d’institut, va promoure l’ensenyament d’adults i va esdevenir professor a la universitat. Va ser també regidor d’Ensenyament a L’Hospitalet, en el primer ajuntament democràtic, per les llistes del PSUC. I el 1982 es va casar amb Maria Pilar Massana.

De fet, tota la seva vida ha estat un activista en totes les causes en què considerava que valia la pena participar, amb una especial dedicació a l’Amèrica Llatina però també, quan va caldre, a l’Iraq, a Palestina i en el moviment contra la guerra. Igualment, va promoure la Cooperativa l’Olivera, a Vallbona de les Monges, per a la integració social de persones en dificultats. I, a nivell religiós, destaca el treball amb el moviment Creients en Diàspora, el Fòrum Universal de les Religions, el Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia i l’associació Cristianisme al segle XXI. Però no era només un activista: era un activista que anava més enllà, i creava pensament, i ajudava a crear-lo, perquè les bones causes no fossin només un rampell, o una emoció, sinó una guia de futur.

Des de L’Agulla no oblidarem el seu testimoni. Jaume, que visquis en Déu!

Josep Lligadas

El bisbe Jaume

bisbe-jaume-camprodonGràcies, bisbe Jaume Camprodon i Rovira. Paraula curta però ufanosa de tot el que és estimar i sentir-te estimat. Fa pocs dies recordàvem el seu 90è aniversari i ja ha fet el pas definitiu. És veritat que no tot són flors i violes, però vós heu primfilat les nostres persones, els nostres ministeris, el nostre bisbat, Catalunya. Amb serenor i amb fermesa, a voltes, amb tossuderia, heu donat testimoni del que dèieu i del que fèieu. En el testament espiritual, demaneu perdó i al mateix temps, la vostra fe és il·lusió.

Fa anys, en el full parroquial, encapçalàveu el vostre pensament i la vostra recomanació amb aquestes paraules: “Tornem a Natzaret”. Quin regal i com impressionàreu les nostres vides amb el que dèieu. Sabéreu tenir bones companyies amb qui dialogar i amb qui dirigir el bisbat i jo diria amb bons resultats. Servir, escoltar i molt més, patir fins a l’extrem d’arriscar davant de certes situacions que venien del Vaticà.

Avui, escoltant els vostres desigs com el d’entregar el vostre cos a la ciència i alguna idea del testament espiritual, espero i desitjo llegir-lo, meditar-lo i posar-lo en pràctica.

Avui, a la catedral, amb totes les persones que ens hi hem aplegat per a l’Acció de Gràcies, sens dubte que el vostre mirar hi era present i el record d’aquells bisbes que formàreu una bona colla i una bona sembrada.

Gràcies, bisbe Jaume!

Ignasi Forcano Isern

Manel Andreu, un militant

En aquestes ratlles no faré un resum detallat de la biografia del Manel Andreu, simplement en recordaré algunes dades: que va ser militant de la JOC, de jove, i després de l’ACO –que presidí del 1979 al 1983– fins a la mort, aquest Sant Esteve passat, als 72 anys; que va estar compromès sindicalment (USO i CCOO) al comitè d’empresa de l’Indo, i veïnalment, al Poblenou des de l’inici de l’Associació de Veïns –en dues ocasions en va ser president–i a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) manel-andreuque també va presidir, i aquests darrers anys dedicats especialment als emigrants en situació més precària; no em vull descuidar d’esmentar també el seu compromís en l’àmbit familiar: amb la Rosa, els fills, els néts, els nebots… Als enllaços del final, que només són una mostra del que s’ha publicat aquests dies, podreu buscar més informació, referències i comentaris sobre el Manel. Us recomano l’entrevista publicada a la revista Icària.

Sí que vull destacar, en canvi, senzillament, la seva militància com a dimensió essencial de la seva persona i el seu tarannà. Per mi és un exemple del que és un militant obrer i cristià (un concepte que de vegades ara s’esquiva, però molt més ampli i profund que el de ‘voluntari’, amb tot el respecte pels voluntaris).

La seva atenció a la realitat concreta i pròxima (lloc de treball, barri, persones, fets, problemes, necessitats, injustícies…); la seva manera d’encarar aquesta realitat des d’una perspectiva col·lectiva, buscant la implicació dels afectats; la seva capacitat i voluntat de trobar els trets bàsics i essencials de les qüestions; la seva seriositat, ordre i dedicació en els compromisos… definien aquest ser essencialment militant i, en molts casos, el seu tarannà de líder també. De líder amb esperit de servei sense afany de figurar ni d’escalar, però que es manifestava sense embuts quan tenia una cosa clara.

Aquesta vida compromesa, en llenguatge cristià, de l’ACO, ha estat evangelitzadora, portadora de “bones notícies” i accions alliberadores, constructores de “Regne de Déu” enmig d’aquesta

societat complexa que el Manel procurava de mirar amb profunditat.

Josep Pascual

Notícia a El Periódico

Article d’Àngela Vinent a eldiario.es

Notícia de l’agència ACN publicada a diversos mitjans de comunicació

Notícia a Catalunyareligió

Entrevista de Francesc Romeu a la revista Icària (2003), de l’Arxiu Històric del Poblenou

Article Francesc Romeu al diari Ara