Damià Sànchez-Bustamente i Páez

El dia 15 d’agost, festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, farà un any que ens va deixar al bell mig de l’estiu. Havia nascut a Torrejoncillo, Càceres, el 23 d’octubre del 1930. En acabar l’estiu els seus amics ens vam trobar per celebrar una missa en sufragi seu als Jesuïtes de Casp de Barcelona. El senzill recordatori deia que procedia d’una família catòlica, i que ja de ben petit admirava al seu oncle canonge. El seu pare, que era mestre, va ser destinat a Marbella, i s’hi va traslladar amb tota la família. Posteriorment arriben a Barcelona cercant millors oportunitats per a tots els fills.

En Damià estudia al Seminari Diocesà de Barcelona. És ordenat prevere el 1955 i nomenat vicari, primer de Sant Adrià de Besós, després de Sant Just i Pastor. Més tard rector de Sant Esteve d’Ordal. El capvespre del dilluns 12 d’agost del 1963 arriba a la parròquia de Sant Llorenç, que aplega els barris d’Ègara, Sant Llorenç i les Arenes de Terrassa, i és quan decideix renunciar per sempre a la retribució que des de l’Estat arribava al Bisbat de Barcelona. Com a capellà obrer compromès amb la classe obrera treballa repartint butà fins que la seva salut es ressent d’una feina tan feixuga. Aleshores es dedica a fer traduccions i classes d’anglès a l’Escola Industrial de Sabadell fins a la jubilació. A la parròquia, de la qual en va marxar el 1978, va actuar sempre seguint les indicacions del Concili Vaticà II creant nous espais de participació i llibertat que massa sovint el van fer patir i enfrontar amb qui no compartia les seves opcions eclesials i socials.

Durant la seva vida com a rector atreu a persones d’àmbits diversos: eclesial, polític i sociològic, convertint la seva parròquia en un fòrum d’intercanvi d’idees i propostes de canvi social, afavorint la vida del barri amb els recursos de què disposa. Procura actuar sempre fidel a l’Evangeli i els pobres, tot liderant grups de reflexió cristiana, com el de La Lluna, al qual va ser fidel fins al darrer moment. Místic de soca-rel, el silenci i la pregària eren les seves fortaleses que omplien la seva vida, el compromís pel poble com a capellà obrer, la discreció en l’ajuda als qui el necessitaven, la denúncia valenta de les tortures a Via Laietana, l’opció pel celibat com una manifestació de llibertat, riquesa i de gran valor, tot i que el fet de ser obligatori, deia, desdibuixa l’opció de llibertat. Era un auster asceta amb un perfil més de cartoixà que de rector. Recordo, entre d’altres anècdotes, que en la missa a Montserrat del 27 d’abril del 1970 o del 1971, amb la presència del governador civil Garicano Goñi i altres autoritats del règim, acabada la pregària dels fidels, va pujar a l’ambó petit i va llegir un text de denúncia de les tortures de la policia a Via Laietana; l’abat Cassià M. Just que presidia i que sabia què passaria, va fer el “paperot” amb un gest al monjo que comandava el so perquè apagués el micròfon per no indisposar-se amb els quatre concelebrants. El text de denúncia es va llegir sencer i acabada la lectura, ell i tres concelebrants més –entre ells els germans Vilaró, un d’ells el P. Robert- van abandonar el presbiteri. Acabada la missa i a la sala de la llar del monestir es va oferir l’habitual vino español amb què s’invitava les autoritats, que va ser un autèntic funeral silenciós.

En Damià era també un intel·lectual estudiós i admirador de l’obra de Paul Tillich de qui el 1984, després d’haver-lo traduït de l’anglès va publicar la seva Teologia Sistemática, (volums I i II) a Ediciones Sígueme. Amb el suport de companys seus com: Joan Rofes, Joaquim Garrit, Agustí Daura +, Ferran Sans, Pere Negre, Josep Ricart, Consol Torres +, Rosalia León, Víctor Blajot, Alexandre Garcia-Duran +, Manuel Marcet, Santi Marcet +, entre d’altres. A Terrassa tots ells van destacar pel seu compromís amb el poble i les perifèries, com diu Francesc, el bisbe de Roma, en uns moments de lluita per les llibertats arrabassades amb les armes i amb massa sang i morts els anys de pre i post Guerra (in)Civil, eren anys de franquisme, de nacional catolicisme i de revolta per una democràcia absent, però en recerca contínua i sense treva de la justícia.

Gràcies, Damià, pel teu testimoni, la teva fe en Jesús de Natzaret, de qui tants hem begut i ens ha ajudat a créixer essent més fidels a la crida rebuda i acollida amb tota humilitat i perseverança.

Josep-Maria Font i Gillué

En la mort del capellà i historiador Casimir Martí

El 22 de novembre passat va morir el mestre, amic capellà i historiador Casimir Martí i Martí a punt de fer els 95 anys. Nascut a Vilanova i la Geltrú el 1926, va ingressar el 1941 al Seminari de Barcelona. Va estudiar de Teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca de 1947 a 1952. El 1952 va ser ordenat capellà. L’any 1954 es va matricular a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat Gregoriana de Roma i s’hi va doctorar l’any 1958 amb la tesi Orígenes del anarquismo en Barcelona.

Va escriure diverses obres històriques sobretot referents al segle XIX, el seu moviment obrer, les relacions entre Església i societat.

El 1963 es va encarregar de la pàgina religiosa a El Correo Catalán, sobretot explicant la celebració i l’aplicació del Concili Vaticà II. Va col·laborar amb les revistes Quaderns de Pastoral, Serra d’Or, Qüestions de Vida Cristiana, Iglesia Viva i Pastoral Misionera, de la qual va ser director.

Va ser professor a la Facultat de Teologia de Catalunya (a la meva generació tots el recordem per les classes de marxisme) i a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials.

En una classe a la Facultat li vam demanar que ens vingués a parlar algun marxista-comunista (del PSUC) i així ho va fer, arriscant-se a la sanció de les autoritats acadèmiques. En altres moments delicats de la vida diocesana es va mostrar contundent i crític sense por de perdre-hi res. Per això va estar marginat per algunes autoritats eclesiàstiques. Ell seguia, malgrat tot, essent fidel a l’Església que estimava profundament i per això la volia menys poderosa i més a prop i al servei del poble.

El 1980 va ser nomenat director de l’Arxiu Nacional de Catalunya de la Generalitat. El 1991 es va jubilar.

Va promoure diverses iniciatives com el Congrés Cristianisme al Segle XXI, el Fòrum Teologia i Alliberament o la revista El Pregó i així va donar veu al clergat barceloní crític amb la línia pastoral del cardenal Ricard Maria Carles. 

Va ser un dels impulsors del Centre d’Estudis de l’ Hospitalet (CELH).

El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2019, el reconeixement de Fill Predilecte de Vilanova i la Geltrú que ja no va poder recollir per la delicada salut dels darrers anys de la seva vida. 

Del seu treball pastoral cal destacar el fet que el 1976 juntament amb el teòleg Josep M. Rovira Belloso, Júlia Alvarez de Toledo i amb l’ajut de comunitats religioses van fundar la parròquia de Santa Maria del Gornal de la qual va ser rector fins el 1992. Del 1992 al 2017 va seguir col·laborat a la parròquia fins que la malaltia no li ho va permetre.

Presentació del llibre de Casimir Martí Iglesia y sociedad en España (1965-2010), en la trayectoria de las revistas “Pastoral Misionera” y “Frontera”, el 25 de febrer de 2014, amb Josep Fernández Trabal, Quim Cervera, Josep M. Domingo, Armand Puig, Casimir Martí, Josep M. Rovira Belloso, Antonio Albarrán i Josep Casellas

Van iniciar una comunitat cristiana humil, oberta, senzilla, sense cap afany d’imposició, que no destaqués, que estigués al costat del poble, i dels més desafavorits. El principal punt de trobada de tota la comunitat fou l’Eucaristia (una el diumenge i una altra el dissabte, abans de la qual van ser fidels a preparar-la, partint de les esperances i patiments i fets del barri, per ser il·luminats per l’evangeli). Amb plena consciència, van fundar-la, dins d’una societat laica i plural, en un barri obrer. El que es dialogava a la preparació de la missa, esdevenia pregària i els punts fonamentals de l’homilia en la celebració eucarística. Les devocions religioses personals i familiars eren respectades però no promogudes per la parròquia. Donaven molta importància a la catequesi d’infants, a la visita als malalts i a la solidaritat amb els famílies més necessitades, i tot es vinculava amb el nucli evangèlic i celebratiu. En tota aquests tasca pastoral, van ser fonamentals, primer una comunitat de religioses Missioneres del Cor de Maria i més endavant una comunitat de Teresianes amb les quals Casimir Martí va comptar-hi i va afavorir i acompanyar en el seu arrelament al barri.

Als 25 anys de la parròquia vam escriure junts el llibre Santa Maria del Gornal. 25 anys (2001) on s’exposen les bases de la comunitat i la seva història.

El Casimir, amb la seva elegància, i respectuós amb la manera de fer de cadascú, acollia tothom, saludava amb el seu nom a les persones en entrar al temple i amb una memòria prodigiosa, preguntava per la seva vida i situació.

Amb ulls de fe, he admirat l’obra que el Déu-Amor ha realitzat en el savi mestre, en cada gest, en cada paraula, en cada emoció, en cada fet, en cada acció i així ens ha mostrat la sorpresa joiosa de la Vida. Entre moltes altres, per a mi, aquestes són “les llums” del Casimir:

  • Intel·ligent, humil, atent, crític profund, constant, perseverant i que sabia gaudir de les situacions.
  • Historiador, estudiós rigorós i arxiver.
  • Bon capellà.
  • Sempre al dia.
  • Savi, bon pedagog, bon conseller.
  • Encertava amb rapidesa i brevetat on era el problema, la qüestió, el que la persona necessitava. Coneixia aviat el que la persona volia dir i el que li passava.
  • Sabia valorar, reconèixer, apreciar el que deien, feien i eren les persones, i sabia trobar les bondats de l’altra persona, el grup, la parròquia.
  • Sabia sintetitzar i anar a l’essencial d’una trobada, d’una conversa…
  • Sabia dirigir, animar, orientar cap on calia anar.
  • Tenia capacitat d’analitzar el que passava a la societat, a l’església… i amb un pensament crític profund.
  • Bon coneixedor de l’Evangeli, de la persona de Jesucrist, anava al nucli. El seu centre era Jesús de Natzaret. Sabia comunicar molt bé als altres, l’experiència de fe i de confiança en Ell.
  • Sabia renunciar i deixar pas als que venien darrere seu en les diferents entitats, grups i activitats en què es va implicar.
  • Com més edat tenia més humà i més tendre esdevenia.
  • Amb una sensibilitat social molt alta i també pels malalts.
  • Fou un home de profunda pregària i acció, sempre tenint en compte els més febles.

Molt he rebut d’ell. He après a fer de capellà, a ser cristià, a fer de rector, a ser persona… M’ha donat consell, m’ha acompanyat i recolzat en moments importants de la meva vida. Li agraeixo tot el que m’ha aportat, i ha aportat a les comunitats a les quals ha servit i a la història i actualitat de Catalunya i de l’Església. En tinc molt bon record. Viu en els cors de moltes persones, de capellans (va formar part de la Unió Sacerdotal), de lectors dels seus llibres i articles en revistes, de grups, associacions i moviments tant civils com eclesials en què va participar i sobretot de les persones que va acompanyar durant uns quaranta anys, de la comunitat de la parròquia de Santa Maria del Gornal.

Era un home d’esquerres (sempre al costat de les capes treballadores i populars) i profundament cristià, com el perfil de la nostra revista L’Agulla (L’Agulla, de fet, va néixer com un cert contrapunt al Pregó i ens hem complementat bé).

És admirable que tant ell com Josep M. Rovira, dos intel·lectuals i amics, optessin amb plena consciència i sensibilitat innovadora, per fer de capellans enmig del poble senzill del Gornal. Mn. Casimir apreciava tant la comunitat del Gornal que s’hi va entregar i fusionar fins al final.

Quim Cervera i Duran

Obituari d’Ezequiel Sendrós i Argelich

Per viure la fe, amb el Pare Nostre i les Benaurances ja n’hi ha prou.

Fa unes setmanes ens va deixar l’Ezequiel Sendrós i Argelich (Cervera 3-7-1937 – San Martí de Tous 8-6-2021), després de 41 anys dedicat al servei de diferents parròquies com a capellà. Ordenat a Cornellà de Llobregat el 1961 va passar a ser vicari a Rubí i a l’Hospitalet de Llobregat. Va ser el primer rector de Sant Cosme i Damià al Prat del Llobregat el 1968 –un barri construït de la nit al dia per l’Obra Sindical del Hogar per ubicar-hi els qui vivien a les barraques de Montjuïc i damnificats de les riuades del Vallès del 1962 que vivien en barracons– allà hi fou fins el 1973 en què fou nomenat rector de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau. El 1977 nomenat rector de Pallejà i el 1986 de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet del Llobregat, d’on en va marxar al cap de dos anys presentant la seva dimissió al bisbe. Jo el vaig conèixer com successor de Miquel Bonet, el fundador de la parròquia de la Santa Creu de Terrassa, l’any 1988 fins que en va marxar el setembre del 1994 en una situació difícil per a ell, davant el desacord d’alguns feligresos que no compartien el seu fer i pensament teològic; després va anar a Santa Maria de Gràcia fins el 2002 que als 65 anys es va jubilar –el 1995 havia estat considerat malalt de risc però donat que la seva feina no comportava cap esforç físic, va continuar amb les profitoses catequesis d’adults a la parròquia– deixant definitivament el servei parroquial.

En la seva estada al Prat del Llobregat aviat va tenir cert reconeixement per les seves homilies i reflexions a la missa. Ciutadans pratencs, es desplaçaven –tot i la llarga caminada que els suposava– per escoltar les seves lúcides homilies inspirades en el Concili i que no trobaven a Sant Pere i Sant Pau, que és la parròquia principal on hi havia un fer més tradicional. L’Ezequiel va introduir gestos tant senzills com posar música abans de les celebracions propiciant així un ambient de pregària en els qui hi participaven. En acabar la missa sortia a l’entrada de l’església saludant i parlant amb tothom alhora que procurava implicar-los en les activitats parroquials: assemblees, consell parroquial i d’altres innovacions conciliars. Els diumenges celebrava missa a l’Aeroport ja que aquest estava i està al terme de la parròquia. Tot plegat va suposar un apropament de gent del Prat al nou barri el qual, sense aquests lligams, hauria esdevingut un barri aïllat, un gueto. Va organitzar viatges, a ell li agradava molt viatjar i conèixer món, viatges que preparava i en què també feia de guia. El 1973 el bisbat, atenent peticions de la feligresia i per tal de revitalitzar la parròquia, el nomenà rector de Sant Pere i Sant Pau del Prat. Allí va aconseguir engrescar força parroquians encetant noves vies com la catequesi d’adults, en la qual ell es movia com peix a l’aigua, la inèrcia d’anys de la parròquia i de “les forces vives” de tarannà més conservador el van superar.

En la seva estada a Pallejà va publicar el llibre Home o fill, assaig d’antropologia cristiana, el tema de la seva tesi, i va continuar exercint amb eloqüència el seu mestratge catequètic i teològic aplegant fins a algun centenar de conciutadans i d’altres poblacions que s’hi desplaçaven. Va arribar a muntar un hemicicle a l’estil universitari per acollir-los. Són molts els qui el recorden vivament com un mestre, també com a profeta, diuen alguns. Els anys que va passar al Seminari de Solsona, el seu mentor Josep Maria Ballarín el va marcar per sempre. L’Ezequiel va desvetllar en el cor dels feligresos, molts conceptes que fins aleshores havien estat mal explicats, mal compresos i mal assumits. Va crear comunitat de seguidors de Jesús, no d’una religió nacionalcatòlica que no permetia discrepar en res que vingués de l’autoritat eclesial.

El dissabte 31 de juliol, acabada la missa, a Pallejà li van fer un acte de record i homenatge amb la participació de la feligresia, que el recorden i recordaran sempre amb afecte per haver-los desvetllat i posat al dia la seva fe que alguns diuen tenien adormida, fins i tot abandonada. També d’altres parròquies, que va regentar i a les quals va servir pensen retre-li memòria properament.

El primer any a Terrassa es reunia sovint en alguna casa particular on també els explicava magistralment, amb llenguatge planer, les seves lliçons i compartia amb tots ells els diferents punts de vista, després va fer fins a cinc cursos de catequesi a la parròquia. Els qui hi van participar recorden que van treballar Ser Cristiano i ¿Existe Dios? de Hans Küng. També ho havia fet abans a Pallejà. Després Jesús de Nazaret de Ratzinger –el papa que va abdicar– i el 1984 El problema del hombre de J. Gevaert. Una colla de laics, antics membres del Centre Catequístic Sant Nebridi –l’origen del qual va ser una reeixida iniciativa dels pares cristians de l’escola La Roda– i gent d’altres parròquies van trobar acolliment en l’Ezequiel i a la parròquia de la Santa Creu i a les respostes i interrogants que els suscitava la seva vivència cristiana. Hi anaven a missa i gaudien de les seves homilies i interpel·lacions des de la fe i els convidava a la conversió, a seguir Jesucrist.

A Terrassa, a la parròquia hi va fer fins a sis cursos per a catequistes i d’altres que volien endinsar-se en el missatge de l’Evangeli, descobrint “els signes dels temps” –vivíem en els anys del post concili– estroncats amb el pontificat de Joan Pau II i la seva teologia clàssica. L’estudi i la docència és on ell es trobava més còmode, les tasques més funcionarials no li agradaven gairebé gens. També va dinamitzar la vida parroquial amb arrossades i excursions, que molts enyoren, perquè els ajudava a descobrir nous horitzons, malgrat el seu a vegades to agre i de menysteniment als qui no pensaven com ell. Va donar joc al Consell Parroquial i a la comissió d’economia en una gestió corresponsable. Recordo bé que els dijous venia a dinar, ja l’esperàvem, amb una colla de capellans que diàriament ens trobàvem a la Sagrada Família i conversàvem de l’actualitat del món, de l’església i de qüestions de pastoral i anècdotes ben diverses. El seu caràcter feia que sempre fos sorprenent. Aquells anys feia classes a l’Escola Suïssa de Barcelona de la qual admirava el seu tarannà obert pedagògicament. Va deixar, deia, les classes per poder atendre els enterraments de la seva parròquia, sempre imprevisibles.

Quan va marxar de Terrassa a Barcelona, la seva mare Peronella –va morir el 2001– va emmalaltir i va ser llavors quan la Mercè Cartañà i la seva filla van anar a conviure amb ells dos per cuidar-los. L’Ezequiel sempre que podia anava a casa seva a Sant Martí de Tous a “fer de pagès”, reposar i on es va retirar amb la seva companya, feia sis anys que patia símptomes d’Alzheimer progressius fins a patir, sobtadament, un ictus irreversible. Allà va anar a l’encontre del Senyor de la Vida. Va ser enterrat a Pallejà amb els seu pare Nicolau que hi havia estat enterrat.

Que al Cel sia!

Josep-Maria Font i Gillué

En record…

Temps de moltes pèrdues… Temps de moltes abraçades del Pare-Mare… I ben segur que la de la Maria Amor Torns amb Qui més estimava va ser sentida. Fa unes setmanes, la Maria Amor, una subscriptora de L’Agulla des de fa anys, va morir a València. Allà, a la casa de les germanes grans de les Filles del Cor de Maria, va anar afeblint-se.

Era una dona bona, profundament bona. Senzilla, de cor generós, acollidora. I oberta de ment. Filla de família treballadora de Collblanc, cerdanyolenca d’adopció, envoltada dels joves del Mijac, catalana de cor.

Et trobaré a faltar. En els darrers anys, quan ja no se t’entenia al telèfon, o no em reconeixies quan et visitava, et retrobava en el teu somriure plàcid. Molts records compartits, moltes coses que m’has ensenyat i que ja formen part de mi.

Descanses en Pau!

Maria Antònia Bogónez Aguado

El 23 de març d’aquest 2020 va morir Mn. Martí Canal

Cap a mitjans de març, remenant carpetes, vaig trobar una carta de Mn. Martí Canal, del 9 de maig de 1977, responent a una de meva que li havia enviat des de Montréuil (perifèria est de París) el 10 de març del 1977, quan jo estava estudiant Ciències Socials a París. Un carta afable, humana, plena d’humils i bons i encertats consells, que reflectien tal com era ell.

Vaig fotocopiar la carta i aquest passat 20 de març (aproximadament 43 anys després de la primera carta) la hi vaig enviar la seva carta amb una meva actual d’agraïment. La vaig adreçar al mateix remitent (sense saber si la rebria, si era viu, o si vivia encara allà). I el 8 de juny rebo una trucada de la família, que m’assabenta que el 23 de març va morir i no va poder llegir la carta ja que amb el confinament no la van poder recollir fins el 5 de juny. Va morir d’un infart i estava amb el cap clar i hagués pogut llegir la carta seva fotocopiada i la meva actual. No va poder ser. Coincidències de la vida. Si no hi hagués hagut el confinament o jo l’hagués enviat uns mesos abans, l’hagués llegit.

Mn. Martí Canal fou, en els meus tres primers anys de Seminari (del 1967 al 1970), el seu director espiritual. Un home profund, que ens donava unes xerrades i recessos, amb uns apunts escrits a màquina llarguíssims, amb molta reflexió acumulada. Un home que tenia una cara com compungida, mirant al seu interior, pensativa, i una altra de molt bon humor. Recordo que un cop al Seminari ens va representar un acudit amb el qual vam esclatar de riure.

Per molts de nosaltres, joves seminaristes, va ser un respir alliberador de culpabilitzacions, de morals rígides, d’obertura d’esperit, de llibertat, de fer-nos pensar… del qual li estem molts agraïts.

Jo, d’infant, coneixia a Mn. Martí Canal, perquè els seus germans eren molt actius en el Centre Parroquial de Betlem i eren amics dels meus pares. Havien fet teatre junts. Jo havia seguit els passos de dansa del ball de dimonis dels Pastorets, dirigit pel seu germà petit que tocava el piano. La meva família havíem anat a veure’l quan era rector del Bruch en una excursió de la parròquia de Betlem.

Aproximadament el 1975, es va casar i va tenir quatre fills. Es sentia profundament capellà i seguia la litúrgia de les hores cada dia. Ell esperava que el Vaticà deixés continuar exercint el ministeri als capellans casats. No ha arribat a temps.

Havia nascut el 1920, i estava a punt de celebrar els 100 anys. No han pogut fer-li un comiat. La celebració que es realitzarà més endavant mereix un agraïment, un reconeixement d’una persona humil, lliure, honesta, senzilla, alliberadora i profundament evangèlica.

Quim Cervera

En homenatge a Ernesto Cardenal

SALMO 43 (44)

Con nuestros oídos lo oímos
nuestros padres nos contaron la historia
lo que tú hiciste con ellos
en los tiempos antiguos
Tú diste victorias a Israel
Porque no confiamos en nuestros armamentos
y los tanques no nos dieron la victoria

Pero ahora nos has abandonado
Has fortalecido sus sistemas de gobierno
has apoyado su régimen y su Partido
Somos los desplazados
somos los refugiados que no tienen papeles
los confinados en los campos de concentración
condenados a trabajos forzados
condenados a las cámaras de gas
quemados en los crematorios
y sus cenizas dispersadas
Somos tu pueblo de Auschwitz
de Buchenwald
de Belsen
de Dachau
Con nuestra piel hicieron pantallas de lámpara
y con nuestra grasa han hecho jabón
Como ovejas al matadero
hiciste que nos llevaran a las cámaras de gas
Nos hiciste deportar
Pusiste en baratillo a tu pueblo
y no había comprador
Íbamos como ganado
hacinados en los vagones
a los campos alumbrados con reflectores y rodeados de alambradas
hacinados en los camiones a las cámaras de gas
donde entrábamos desnudos
y allí cerraban las puertas y apagaban las luces
Y NOS CUBRISTE DE SOMBRAS DE MUERTE
No quedaron de nosotros sino montones de vestidos
montones de juguetes
y montones de zapatos1014
Si hubiéramos olvidado el nombre de nuestro Dios
y lo hubiéramos cambiado por otros Líderes
¿tú no lo sabrías?
¿Tú que no necesitas de Servicio Secreto
porque conoces los secretos del corazón?
Todos los días nos pasaban lista
para oír los nombres de los que llevaban a los hornos
Nos entregaban a la muerte todo el día
como ovejas destinadas al matadero
Nos pusiste desnudos delante de los lanzallamas

A tu pueblo lo han borrado del mapa
y ya no está en la Geografía
Andamos sin pasaporte de país en país
sin papeles de identificación

Y tú eres ahora un Dios clandestino
¿Por qué escondes tu rostro
olvidado de nuestra persecución y de nuestra opresión?
Despierta
y ayúdanos!
Por tu propio prestigio!

Ernesto Cardenal
“Salmos”, pàg. 49-51

Rafael Sánchez Ferlosio

El passat 1 d’abril de 2019 va morir l’escriptor, pensador i assagista Rafael Sánchez Ferlosio als 91 anys d’edat. Tot i que més conegut per algunes obres de narrativa com Alfanhuí o El Jarama, entre altres, destaca en la seva obra l’enorme habilitat i domini de la llengua, m’atreviria a dir la seva enginyeria lingüística materialitzada en l’assaig. Sánchez Ferlosio dirigeix la seva intricada i eixuta prosa cap a la crítica lúcida, a voltes ferotge, de la realitat política i cultural espanyola. Vet aquí a tall d’exemple un parell dels seus aforismes o construccions amb to literari extretes d’un dels seus llibre: “Vendrán más años malos y nos harán más ciegos”.

Salva Clarós

(Cura tomado a prueba para subalterno en la sede vaticana)

Por los interminables, resplandecientes mármoles jaspeados, veteados, nubiformes, herrumbrados, broncíneos, fogueados, en trenes de corredores y convoyes de salones, el veloz, rectilíneo, silencioso pedaleo de zapatitos negros permanentemente relustrándose al frote con el flotante, casi levitante, susurrar de la sotana, más reverentemente disminuido en su insignificancia a cada nueva, agreste, oronda, asténica, ceñuda, inflamada, envenenada, mazarínea, richeliesca púrpura cruzada, con la sonrisa lela, prieta, práctica del siempre disponible y siempre servicial adulador congénito profundo.

Ideologuemas

Como todas las muletillas verbales, “un merecido descanso” y “una sana alegría” son expresiones ideológicamente marcadas. La anteposición estereotípica de “merecido” o “sana” parece indicar que el ocio (“descanso”) y el goce (“alegría”) son, en sí mismos, tal como se crían en el campo, plantas bravías, malas y dañinas, y que hay que someterlos, respectivamente, al tratamiento del merecimiento y la salud. La represión ha proscrito el descanso y la alegría como cosas malas, caídas en pecado, que tienen que pedir perdón y hacer penitencia. El descanso tiene que presentar la tarjeta perforada que demuestre que “ha fichado” en el reloj de control de su centro de trabajo, o, más propiamente, “centro de cansancio”. A su vez, la alegría tiene que presentar el certificado médico que acredite de ella haber “dado negativo” tras haber sido sometida a las correspondientes pruebas antidroga, controles antialcohólicos y profilaxis antivenéreas, o, más precisamente, “anticoncupiscentes”, oficialmente exigidas

Jean Vanier i L’Arca

El proppassat dia 7 de maig ens arribava la notícia de la mort de Jean Vanier, el fundador de L’Arca i el moviment Fe i Llum. Una nova personalitat clau en el catolicisme del segle XX. Un representant més d’una generació d’homes i dones que van ser constructors de realitats que ens són interpel·lació, camí, pista: el propi Jean Vanier, el germà Roger de Taizé, la mare Teresa de Calcuta, Pere Casaldàliga, Joan XXIII, el pare Arrupe…

Mariner de professió, ho deixà tot per anar a viure amb persones amb discapacitats mentals. Quan era convidat a fer una conferència, la compartia amb alguns dels seus companys de comunitat amb discapacitat.

Jo no soc qui per fer l’obituari, però sí que les seves empremtes m’han qüestionat en alguns moments del camí.

Cada estiu a Taizé, un grup de persones amb severes discapacitats participaven en les trobades de joves de la comunitat. Voluntàries i voluntaris les acompanyaven. Les cadires de rodes, certes dificultats en caminar… i un gran somriure. Eren de les comunitats de L’Arca, se’ns deia, comunitats on conviuen assistents “normals” (què és la normalitat, ens hem de preguntar sempre?) i persones amb discapacitats mentals. Un testimoni preciós ben significatiu enmig de la pluralitat acolorida a Taizé.

Fa uns quants anys vaig anar unes quantes vegades a les comunitats de L’Arca a casa nostra, a Tordera i a Moià. Allà tallers ocupacionals, habitatges on viure, activitats en els pobles, construeixen senzillament un camí d’integració des de la convivència i la igualtat. Nombroses voluntàries arriben de tot Europa per fer un servei, per viure una experiència.

I la tercera empremta és la celebració de Dijous Sant compartida a la comunitat de Tordera. Aquell dia les dues comunitats es trobaven per celebrar la litúrgia del dia. El lavatori dels peus és un dels eixos de la seva espiritualitat. Cada any la recordo. Aquell dia, vam formar cercles de 8 o 10 persones, membres de L’Arca amb discapacitats o sense, amics i amigues, persones properes… I en cercle anàvem rentant a la persona situada a la nostra dreta… I vet aquí que em va rentar els peus un noi amb síndrome de Down… Sempre diem que sovint ens costa més deixar-nos servir, acaronar pels altres, que fer-ho nosaltres… Aquell vespre, alguna em va trasbalsar per dintre i el lavatori va emplenar-se d’un sentit nou per sempre més. Relacions d’igualtat! Jesús rentant els peus des de la feblesa, rentant-me els peus des dels marges!

Jean Vanier té una àmplia bibliografia. Entre els que jo he llegit i m’han ajudat: “Cada persona es una historia sagrada”, “La comunidad, lugar del perdón y de la fiesta” o “Escritos esenciales”, un recull aquest que sempre acostuma a ser una bona aproximació a l’obra d’un autor espiritual.

Si en els llibres podeu albirar la seva espiritualitat, la seva obra concreta la podeu conèixer a la comunitat d’El Rusc a Tordera o Els Avets a Moià. Us en seran bones referències!

Descansi en pau! I gràcies per tant!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Ser conseqüent

M’agradaria, amic Ramon, dir-te tot el que aquests dies, he anat pensant i que he sentit, després d’haver-te escoltat els motius pels quals ja fa temps, havies decidit jubilar-te en fer 65 anys. SER CONSEQÜENT, és el mot que m’he anat repetint i que he entès.

Em deies que 32 anys com a capellà a la parròquia de Sant Joan Baptista de Poble Nou de Pineda de Mar, t’havia ajudat a conèixer les persones i a fer-te conèixer. Acompanyant-te més d’una vegada pel carrer o bé participant en el Temple a les celebracions, era ben evident que el que em deies, era cert. Fa anys, se’ns deia que com a capellans no podíem passar gaires anys a la mateixa parròquia. Alguns dels motius eren que no et podies enganxar massa amb la gent. Quines coses! És veritat, també, que en aquells moments, hi havia tants capellans que fins i tot, en els llocs més impensables, s’hi feien presents. Hi havia vicaris i d’altres. Més d’una vegada, el nostre bisbe, davant de la insistència d’algunes comunitats ha respost amb una frase ben popular i entenedora: “No tinc més banqueta” i tal i com van les coses, els que podríem anomenar en actiu i els més joves, se’ls carrega amb més feina. Que en fa de temps que es parla d’aquest tema de les vocacions, però cada vegada, la cosa és més greu. El que és curiós és que els que es jubilen o que ens jubilen no “pleguem” i ni de bon tros, amb aquella actitud del ja us ho fareu. Vam ser formats, en el Seminari, per a les verdes i per a les madures.

Ramon, he comprovat que a la parròquia que has treballat, amb unes perspectives ben humanes i evangèliques, hi ha grups de persones que han arrelat, que han col·laborat i que seguiran fent-ho, per camins tan diversos com són: la Celebració de la Fe, fer companyia als avis i a les àvies, als malalts, l’amor a la Natura i oferir un plat a taula als més pobres i als més necessitats. Això, ningú no t’ho podrà negar i sens dubte, que és de les alegries de la teva feina vocacional.

Segons el meu criteri i el d’altres companys, has estat CONSEQÜENT amb tu mateix i amb el que has fet.

Se t’ha reconegut i no és per afalagar-te, però tal i com dius, ara, faré jubilat allò que cregui que he de fer, sense nomenaments i sense imposicions. Ets un bon caminador i un manetes en coses, jo diria fins i tot, artístiques, però sobretot, com diem a casa nostra, en el pot petit hi ha la bona confitura i amb tota sinceritat, Ramon, cal donar-te les gràcies i créixer en l’amistat.

Ignasi Forcano Isern
20 d’agost de 2018

Pregant per l’Amparín

Vaig anar a una missa per l’Amparín, que va morir fa pocs dies i amb qui teníem una amiga comuna, la Carme. La missa es va fer a la Casa asil del barri de Sant Andreu, a Barcelona, perquè l’Amparín era veïna del barri de tota la vida i va aconseguir continuar vivint-hi, ara a la casa-asil, una entitat amb 150 anys d’història. El seu home ja és mort i no tenia fills, per tant la Carme ja fa anys que, quan l’Amparín va començar a tenir dificultats per viure amb autonomia, per prendre les pròpies decisions, per tenir cura de si mateixa, per organitzar els seus molt escassos recursos, va decidir acompanyar-la fins al final i assumir-ne la tutela legal. Les pregàries que la Carme va preparar per a la missa em van agradar molt i li he demanat de publicar-les.

Mercè Solé

L’Amparín era la veïna dels meus pares, ella deia que em va veure néixer i que varen estar tots molt contents perquè era una nena.
Jo ara us dic que estic ben contenta d’haver-la pogut acompanyar en els seus últims anys de vida i que ha estat una bonica lliçó que vull compartir amb vosaltres.
De l’Amparín hem pogut aprendre la neteja i l’ordre com a manera de fer i de portar una casa. Déu Pare, preguem perquè tots siguem ben escrupolosos i honrats en les nostres feines i les nostres relacions.
De l’Amparín, la Lídia i jo vàrem aprendre a fer dinarets a l’eixida, a ballar sardanes i a donar menjar als coloms. Li encantaven els nens. Déu Pare, preguem per la infància, perquè sapiguem sempre cuidar-la i atendre-la com cal, amb límits i també amb amor.
De l’ Amparín hem après a ser fidels als nostres convenciments. Quantes vegades li hem sentit dir: sóc catalana fins la medul·la, i catòlica! Déu Pare, preguem per l’ Església, pels capellans i per tots els creients. Que sapiguem transmetre els valors reals on s’empara la nostra fe.
De l’Amparín hem pogut aprendre convivència. Moltes vegades a la Margarida o a mi ens havia preguntat: ¿Que molesto? Déu Pare ajuda’ns perquè tots aprenguem a conviure millor.
I de l’Amparín també hem pogut aprendre agraïment, com el que ara us vull transmetre a tots vosaltres.
Gràcies per la vostra companyia.

Carme Llaó
Veïna , tutora judicial i amiga

Tomàs Nadal, un amic de veritat

La mort porta tristesa, perquè ja no ens veurem més. La mort per a un creient és esperança, de bracet amb la Fe en Jesús.

Tomàs Nadal, excapellà represaliat a Xile i amic de Joan Alsina.

Molt trist el fet que ahir, 21 de maig de 2018, en Tomàs ens deixés definitivament. Quina memòria que tenia, fins i tot, quan es tractava de persones que no només en sabia el nom, sinó també, els dos cognoms i fins i tot, recordava la població. Quines idees més clares i més fermes que defensant-les de paraula i amb fets, va saber superar els turments físics i morals. De tot el que us dic, la seva estimada esposa, la Lola, igualment que els seus fills, igualment que els néts han compartit aquesta fermesa, ben acompanyada d’una gran delicadesa. Un testimoni ben eloqüent són les trucades telefòniques on ens deia: “Perdoneu, però avui, no podré venir a la trobada del Fòrum Joan Alsina”.

A Xile, on hi fou missioner amb d’altres companys gironins, el seu gran confident i conseller va ser en Joan Alsina Hortós. Quan parlava en Tomàs Nadal i ens explicava les seves experiències compartides amb el seu gran amic, ens deixava a tots bocabadats.

Quin gran amic d’en Manolo Palomares i companys del Seminari de Girona. Els tips de riure que ens fèiem, aquesta colla, mentre preparàvem les trobades dels ex-alumnes del Seminari. També, un bon record, aquells dijous de cada mes que dinàvem junts a can Joan d’Adri on a l’entorn de la taula, ens hi trobàvem, ben animats i contents mentre degustàvem l’arròs. En Tomàs era un gran esportista, sobretot, en el món del futbol i ara, d’una manera especial, amb aquella colla que feien caminades d’hores i hores.

Bon amic Tomàs, en aquesta darrera caminada, no només no volem perdre’t de vista, sinó que et donem les gràcies per la teva companyia que ara, més que mai, serà constant.

Ignasi Forcano Isern

En la mort de Jaume Botey

En el primer número de L’Agulla, l’octubre del 1996, quan vam començar aquesta revista i la fèiem en paper, el nom de Jaume Botey figurava entre els nou noms de l’equip promotor. En aquell primer número, ell hi va escriure un article dedicat a la figura de José María Valverde, que havia mort el mes de juny anterior. Allà, explicava que acabava d’arribar de Chiapas, de l’Encuentro Zapatista, i que Valverde i els indígenes de Chiapas coincidien en la voluntat i la necessitat de recuperar les paraules. Valverde, deia el Jaume Botey, “no es cansà de blasmar les regles de joc occidentals, pel mal ús que fa de les paraules, utilitzant les paraules nobles i de sempre com a cobertura per salvaguardar els interessos d’uns pocs i deixar al marge la majoria, i la majoria són sempre els pobres, els sense veu ni paraula”.

Aquest text és un bon reflex de qui era el Jaume Botey. Per una banda, la capacitat per a ser i col·laborar a qualsevol lloc on es construeixi futur, i futur a favor dels pobres i els exclosos. I per una altra, la recerca de l’autenticitat, de la paraula veritable, és a dir, lluitant contra tot allò que és falsedat, hipocresia, engany, interès, i cercant, com diu en aquest mateix article, de fer present aquell que és la Paraula en majúscula: “…mirant en el cos dels més febles el cos de Jesús o mirant de traduir la Paraula vertadera, la Paraula sòlida i de sempre, en fets i carn”.

Jaume Botey va participar a la redacció de L’Agulla una colla d’anys. Per això ara el recordem d’una manera especial, tant per tot el que va aportar a la nostra publicació, com, més encara, pel que va aportar a vida social, política i eclesial.

Nascut a Barcelona el 1940 en una família molt senzilla, Jaume Botey es va fer escolapi i, ordenat capellà, va anar de rector al barri de Can Serra, a L’Hospitalet. Allà, dintre els corrents de renovació del Concili Vaticà II, va iniciar una experiència de parròquia ben diferent del que era habitual: va crear la Casa de Reconciliació, i aquell espai va esdevenir centre de molta vida i de moltes lluites del barri, a més de l’activitat pròpiament cristiana. Va ser professor d’institut, va promoure l’ensenyament d’adults i va esdevenir professor a la universitat. Va ser també regidor d’Ensenyament a L’Hospitalet, en el primer ajuntament democràtic, per les llistes del PSUC. I el 1982 es va casar amb Maria Pilar Massana.

De fet, tota la seva vida ha estat un activista en totes les causes en què considerava que valia la pena participar, amb una especial dedicació a l’Amèrica Llatina però també, quan va caldre, a l’Iraq, a Palestina i en el moviment contra la guerra. Igualment, va promoure la Cooperativa l’Olivera, a Vallbona de les Monges, per a la integració social de persones en dificultats. I, a nivell religiós, destaca el treball amb el moviment Creients en Diàspora, el Fòrum Universal de les Religions, el Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia i l’associació Cristianisme al segle XXI. Però no era només un activista: era un activista que anava més enllà, i creava pensament, i ajudava a crear-lo, perquè les bones causes no fossin només un rampell, o una emoció, sinó una guia de futur.

Des de L’Agulla no oblidarem el seu testimoni. Jaume, que visquis en Déu!

Josep Lligadas

El bisbe Jaume

bisbe-jaume-camprodonGràcies, bisbe Jaume Camprodon i Rovira. Paraula curta però ufanosa de tot el que és estimar i sentir-te estimat. Fa pocs dies recordàvem el seu 90è aniversari i ja ha fet el pas definitiu. És veritat que no tot són flors i violes, però vós heu primfilat les nostres persones, els nostres ministeris, el nostre bisbat, Catalunya. Amb serenor i amb fermesa, a voltes, amb tossuderia, heu donat testimoni del que dèieu i del que fèieu. En el testament espiritual, demaneu perdó i al mateix temps, la vostra fe és il·lusió.

Fa anys, en el full parroquial, encapçalàveu el vostre pensament i la vostra recomanació amb aquestes paraules: “Tornem a Natzaret”. Quin regal i com impressionàreu les nostres vides amb el que dèieu. Sabéreu tenir bones companyies amb qui dialogar i amb qui dirigir el bisbat i jo diria amb bons resultats. Servir, escoltar i molt més, patir fins a l’extrem d’arriscar davant de certes situacions que venien del Vaticà.

Avui, escoltant els vostres desigs com el d’entregar el vostre cos a la ciència i alguna idea del testament espiritual, espero i desitjo llegir-lo, meditar-lo i posar-lo en pràctica.

Avui, a la catedral, amb totes les persones que ens hi hem aplegat per a l’Acció de Gràcies, sens dubte que el vostre mirar hi era present i el record d’aquells bisbes que formàreu una bona colla i una bona sembrada.

Gràcies, bisbe Jaume!

Ignasi Forcano Isern

Manel Andreu, un militant

En aquestes ratlles no faré un resum detallat de la biografia del Manel Andreu, simplement en recordaré algunes dades: que va ser militant de la JOC, de jove, i després de l’ACO –que presidí del 1979 al 1983– fins a la mort, aquest Sant Esteve passat, als 72 anys; que va estar compromès sindicalment (USO i CCOO) al comitè d’empresa de l’Indo, i veïnalment, al Poblenou des de l’inici de l’Associació de Veïns –en dues ocasions en va ser president–i a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) manel-andreuque també va presidir, i aquests darrers anys dedicats especialment als emigrants en situació més precària; no em vull descuidar d’esmentar també el seu compromís en l’àmbit familiar: amb la Rosa, els fills, els néts, els nebots… Als enllaços del final, que només són una mostra del que s’ha publicat aquests dies, podreu buscar més informació, referències i comentaris sobre el Manel. Us recomano l’entrevista publicada a la revista Icària.

Sí que vull destacar, en canvi, senzillament, la seva militància com a dimensió essencial de la seva persona i el seu tarannà. Per mi és un exemple del que és un militant obrer i cristià (un concepte que de vegades ara s’esquiva, però molt més ampli i profund que el de ‘voluntari’, amb tot el respecte pels voluntaris).

La seva atenció a la realitat concreta i pròxima (lloc de treball, barri, persones, fets, problemes, necessitats, injustícies…); la seva manera d’encarar aquesta realitat des d’una perspectiva col·lectiva, buscant la implicació dels afectats; la seva capacitat i voluntat de trobar els trets bàsics i essencials de les qüestions; la seva seriositat, ordre i dedicació en els compromisos… definien aquest ser essencialment militant i, en molts casos, el seu tarannà de líder també. De líder amb esperit de servei sense afany de figurar ni d’escalar, però que es manifestava sense embuts quan tenia una cosa clara.

Aquesta vida compromesa, en llenguatge cristià, de l’ACO, ha estat evangelitzadora, portadora de “bones notícies” i accions alliberadores, constructores de “Regne de Déu” enmig d’aquesta

societat complexa que el Manel procurava de mirar amb profunditat.

Josep Pascual

Notícia a El Periódico

Article d’Àngela Vinent a eldiario.es

Notícia de l’agència ACN publicada a diversos mitjans de comunicació

Notícia a Catalunyareligió

Entrevista de Francesc Romeu a la revista Icària (2003), de l’Arxiu Històric del Poblenou

Article Francesc Romeu al diari Ara

Loris F. Capovilla: Evangeli vivent i memòria present del papa Joan XXIII i del Concili Vaticà II

Dijous de Corpus va morir Mons. Loris Francesco Capovilla, que va ser secretari personal del papa Joan XXIII i un dels homes que va creure en el Concili Vaticà II i en va tirar endavant el seu missatge fins al final de la seva llarga vida centenària.

L’any 1988, Don Loris –com era conegut entre els seus conciutadans, amics i coneguts– s’havia Capovilla.cardinal2014retirat a viure a Sotto il Monte, a la casa de Ca’Maitino on Roncalli solia estiuejar. Vivia de manera senzilla, rebia visites de persones d’arreu del món, de tot tipus de condició social i també de diferents creences. Estimava i es deixava estimar. Mons. Bruno Forte, arquebisbe de Chieti-Vasto, d’on Capovilla havia estat pastor des de l’any 1967 fins al 1971, el descriu com “un home de l’Esperit”. En la seva presència, hom experimentava una sensació de serenor, de pau, d’Evangeli. Va voler celebrar els seus cent anys en companyia de persones refugiades i en el seu cor hi cabia tothom. En una entrevista a la televisió italiana, un teòleg italià amic seu manifesta que “no era de gran alçada, però la seva alçada interior era gegantina”. Vivia l’Evangeli i ajudava a viure’l a totes les persones que s’atansaven per escoltar els seus consells, les seves paraules sàvies i emotives –especialment emotives quan parlava de Joan XXIII i del Concili Vaticà II–. Després de la mort de Joan XXIII, gràcies al treball de Capovilla, s’ha mantingut l’espiritualitat, la visió i la profecia del Papa que, per mitjà del Concili, va obrir la porta de la pau i de l’Església dels pobres.

Des de l’any 2014, el fidel secretari del papa Roncalli ha estat cardenal de l’Església Catòlica per voluntat del papa Francesc, com a mostra d’agraïment per tota una vida dedicada al servei de l’Església i de l’Evangeli, no pas com a signe de poder, que Capovilla no hauria volgut. “Vull marxar en silenci, tal com vaig venir al món”, escrivia el cardenal en les disposicions per al seu funeral. Defugia els honors. La senzillesa, la humilitat i l’austeritat es veien també reflectides en el seu desig de ser acomiadat sense aplaudiments i de ser enterrat a Fontanella (Sotto il Monte), al costat del religiós David Maria Turoldo, un dels grans poetes que ha tingut l’Església Catòlica.

L’11 d’octubre de 2012, en el cinquantè aniversari de l’inici del Concili Vaticà II, Don Loris escrivia als seus amics: “El Concili viu. Jesús l’ha volgut. Ell el condueix”. Amb la seva partença ens deixa el Concili, aquesta estrella polar de l’Església pel tercer mil·lenni, que tot just és a l’albada –ell solia repetir les paraules de Joan XXIII: “”– i ha de continuar donant fruits amb el treball de tot el poble de Déu, guiat per l’Esperit.

Montserrat Coll

“El Cinca”: prevere, químic, escombriaire, conserge, jubilat

La nota del bisbat de Solsona deia: Avui, dia 16 de març de 2016, ha mort als 87 anys d’edat Mn. Joan Ramon i Cinca, prevere de l’arquebisbat de Barcelona que residia des de feia uns anys a la nostra diòcesi de Solsona, concretament a la Residència Salarich-Calderer de Bagà.

Ho he trobat curiós, perquè en Joan Ramon Cinca-04-1(es deia Joan, i Ramon era el seu cognom, però en el dubte sempre ha estat en Joan Ramon, o bé “el Cinca”) es va caracteritzar tota la vida pel seu desig d’encarnar-se, d’arrelar-se allà on era. La seva decisió d’anar a viure (en realitat, també d’anar-hi a morir) a Bagà ja fa uns anys responia a la voluntat de tornar a les arrels familiars i de defugir, com havia fet tota la vida, els ambients clericals per fer el mateix que la gent gran del poble que sentia seu: anar a la residència on va tothom, cosa que el va allunyar físicament del seu entorn barceloní. De fet sembla que provenia d’una casa de Bagà amb prou recursos com perquè estudiés al col·legi francès i esdevingués químic. Però sempre es va sentir proper als treballadors de les mines de la seva comarca i, a partir d’aquí, a la classe obrera, de tal manera que quan va decidir fer-se capellà, va voler ser un capellà obrer. I va treballar com a escombriaire i com a conserge en un gran hospital. De fet, el contacte amb Mn. Pere Llumà, un dels fundadors de l’Escola Virtèlia, va desvetllar en ell una espiritualitat compromesa amb una Església amb sensibilitat social. Un fil conductor que es va consolidar amb la seva amistat amb el bisbe Alfred Ancel, auxiliar de Lió, promotor dels capellans obrers i responsable de la comunitat del Pradó, una associació de capellans amb voluntat d’encarnar-se en els barris obrers per fer camí amb els treballadors i treballadores tot vivint com ells (http://pradocatala.blogspot.com.es).

De fet, en Joan Ramon era un personatge ben original, autèntic, irrepetible: pensador, reflexiu, molt profund, irònic, amb un punt irreverent i una rialla fantàstica, de criatura, una persona lliure que solia dir el que pensava, molt fidel a l’Església de Jesús, però al·lèrgic a la institució. Despistat, ha donat peu a unes quantes anècdotes que es transmeten de generació en generació: oblidar-se d’enterraments i de casoris, o posar-se la casulla sense l’alba, o no adonar-se que tenia el micro engegat a l’hora de fer alguns comentaris més aviat irònics…

Jo el vaig conèixer al Poblenou. Aleshores ell treballava com a conserge a l’hospital de l’Esperit Sant a Santa Coloma, si no estic equivocada, i vivia en un pis junt amb altres capellans. Reforçava l’equip parroquial i era consiliari de l’ACO i de la JOC. Havia traduït alguns textos rellevants de la pastoral obrera francesa i havia posat en marxa un sistema de formació per a capellans provinents del món obrer (ESMO, es deia). L’havia escoltat moltes vegades i em semblava un home savi, dels que et sembla que hi seran tota la vida, formador de formadors i amic dels amics, amb els quals solia mantenir una relació epistolar. Li agradava escriure a la gent, i a casa conservem algunes cartes seves, que m’emocionaven i que m’havien arribat amb la petició de fer una ressenya d’un llibre sobre la vida minera al Berguedà o de tractar una determinada qüestió a L’Agulla.

Més endavant em vaig assabentar que formava part d’un grup de capellans que es trobaven en principi per fer revisió de vida, i que m’hagués agradat espiar per un forat, per la seva diversitat i intel·ligència i pel bon humor que tots traspuaven: Josep Hortet, Joaquim Gomis, Joan Llopis, Lluís Bonet, Josep Maria Tubau… De fet d’algun d’ells puc dir que m’han marcat molt en diferents etapes de la meva vida, potser no tant per la relació directa que hàgim tingut, sinó perquè he viscut (i encara visc) del que ells han sembrat.

En fi, gràcies, Joan Ramon (i gràcies, Josep Hortet, per haver-me ajudat a escriure aquest article). Trobareu una biografia una mica més ordenada d’en Joan Ramon a Catalunya Religió.

Mercè Solé