Pregant per l’Amparín

Vaig anar a una missa per l’Amparín, que va morir fa pocs dies i amb qui teníem una amiga comuna, la Carme. La missa es va fer a la Casa asil del barri de Sant Andreu, a Barcelona, perquè l’Amparín era veïna del barri de tota la vida i va aconseguir continuar vivint-hi, ara a la casa-asil, una entitat amb 150 anys d’història. El seu home ja és mort i no tenia fills, per tant la Carme ja fa anys que, quan l’Amparín va començar a tenir dificultats per viure amb autonomia, per prendre les pròpies decisions, per tenir cura de si mateixa, per organitzar els seus molt escassos recursos, va decidir acompanyar-la fins al final i assumir-ne la tutela legal. Les pregàries que la Carme va preparar per a la missa em van agradar molt i li he demanat de publicar-les.

Mercè Solé

L’Amparín era la veïna dels meus pares, ella deia que em va veure néixer i que varen estar tots molt contents perquè era una nena.
Jo ara us dic que estic ben contenta d’haver-la pogut acompanyar en els seus últims anys de vida i que ha estat una bonica lliçó que vull compartir amb vosaltres.
De l’Amparín hem pogut aprendre la neteja i l’ordre com a manera de fer i de portar una casa. Déu Pare, preguem perquè tots siguem ben escrupolosos i honrats en les nostres feines i les nostres relacions.
De l’Amparín, la Lídia i jo vàrem aprendre a fer dinarets a l’eixida, a ballar sardanes i a donar menjar als coloms. Li encantaven els nens. Déu Pare, preguem per la infància, perquè sapiguem sempre cuidar-la i atendre-la com cal, amb límits i també amb amor.
De l’ Amparín hem après a ser fidels als nostres convenciments. Quantes vegades li hem sentit dir: sóc catalana fins la medul·la, i catòlica! Déu Pare, preguem per l’ Església, pels capellans i per tots els creients. Que sapiguem transmetre els valors reals on s’empara la nostra fe.
De l’Amparín hem pogut aprendre convivència. Moltes vegades a la Margarida o a mi ens havia preguntat: ¿Que molesto? Déu Pare ajuda’ns perquè tots aprenguem a conviure millor.
I de l’Amparín també hem pogut aprendre agraïment, com el que ara us vull transmetre a tots vosaltres.
Gràcies per la vostra companyia.

Carme Llaó
Veïna , tutora judicial i amiga

Anuncis

Tomàs Nadal, un amic de veritat

La mort porta tristesa, perquè ja no ens veurem més. La mort per a un creient és esperança, de bracet amb la Fe en Jesús.

Tomàs Nadal, excapellà represaliat a Xile i amic de Joan Alsina.

Molt trist el fet que ahir, 21 de maig de 2018, en Tomàs ens deixés definitivament. Quina memòria que tenia, fins i tot, quan es tractava de persones que no només en sabia el nom, sinó també, els dos cognoms i fins i tot, recordava la població. Quines idees més clares i més fermes que defensant-les de paraula i amb fets, va saber superar els turments físics i morals. De tot el que us dic, la seva estimada esposa, la Lola, igualment que els seus fills, igualment que els néts han compartit aquesta fermesa, ben acompanyada d’una gran delicadesa. Un testimoni ben eloqüent són les trucades telefòniques on ens deia: “Perdoneu, però avui, no podré venir a la trobada del Fòrum Joan Alsina”.

A Xile, on hi fou missioner amb d’altres companys gironins, el seu gran confident i conseller va ser en Joan Alsina Hortós. Quan parlava en Tomàs Nadal i ens explicava les seves experiències compartides amb el seu gran amic, ens deixava a tots bocabadats.

Quin gran amic d’en Manolo Palomares i companys del Seminari de Girona. Els tips de riure que ens fèiem, aquesta colla, mentre preparàvem les trobades dels ex-alumnes del Seminari. També, un bon record, aquells dijous de cada mes que dinàvem junts a can Joan d’Adri on a l’entorn de la taula, ens hi trobàvem, ben animats i contents mentre degustàvem l’arròs. En Tomàs era un gran esportista, sobretot, en el món del futbol i ara, d’una manera especial, amb aquella colla que feien caminades d’hores i hores.

Bon amic Tomàs, en aquesta darrera caminada, no només no volem perdre’t de vista, sinó que et donem les gràcies per la teva companyia que ara, més que mai, serà constant.

Ignasi Forcano Isern

En la mort de Jaume Botey

En el primer número de L’Agulla, l’octubre del 1996, quan vam començar aquesta revista i la fèiem en paper, el nom de Jaume Botey figurava entre els nou noms de l’equip promotor. En aquell primer número, ell hi va escriure un article dedicat a la figura de José María Valverde, que havia mort el mes de juny anterior. Allà, explicava que acabava d’arribar de Chiapas, de l’Encuentro Zapatista, i que Valverde i els indígenes de Chiapas coincidien en la voluntat i la necessitat de recuperar les paraules. Valverde, deia el Jaume Botey, “no es cansà de blasmar les regles de joc occidentals, pel mal ús que fa de les paraules, utilitzant les paraules nobles i de sempre com a cobertura per salvaguardar els interessos d’uns pocs i deixar al marge la majoria, i la majoria són sempre els pobres, els sense veu ni paraula”.

Aquest text és un bon reflex de qui era el Jaume Botey. Per una banda, la capacitat per a ser i col·laborar a qualsevol lloc on es construeixi futur, i futur a favor dels pobres i els exclosos. I per una altra, la recerca de l’autenticitat, de la paraula veritable, és a dir, lluitant contra tot allò que és falsedat, hipocresia, engany, interès, i cercant, com diu en aquest mateix article, de fer present aquell que és la Paraula en majúscula: “…mirant en el cos dels més febles el cos de Jesús o mirant de traduir la Paraula vertadera, la Paraula sòlida i de sempre, en fets i carn”.

Jaume Botey va participar a la redacció de L’Agulla una colla d’anys. Per això ara el recordem d’una manera especial, tant per tot el que va aportar a la nostra publicació, com, més encara, pel que va aportar a vida social, política i eclesial.

Nascut a Barcelona el 1940 en una família molt senzilla, Jaume Botey es va fer escolapi i, ordenat capellà, va anar de rector al barri de Can Serra, a L’Hospitalet. Allà, dintre els corrents de renovació del Concili Vaticà II, va iniciar una experiència de parròquia ben diferent del que era habitual: va crear la Casa de Reconciliació, i aquell espai va esdevenir centre de molta vida i de moltes lluites del barri, a més de l’activitat pròpiament cristiana. Va ser professor d’institut, va promoure l’ensenyament d’adults i va esdevenir professor a la universitat. Va ser també regidor d’Ensenyament a L’Hospitalet, en el primer ajuntament democràtic, per les llistes del PSUC. I el 1982 es va casar amb Maria Pilar Massana.

De fet, tota la seva vida ha estat un activista en totes les causes en què considerava que valia la pena participar, amb una especial dedicació a l’Amèrica Llatina però també, quan va caldre, a l’Iraq, a Palestina i en el moviment contra la guerra. Igualment, va promoure la Cooperativa l’Olivera, a Vallbona de les Monges, per a la integració social de persones en dificultats. I, a nivell religiós, destaca el treball amb el moviment Creients en Diàspora, el Fòrum Universal de les Religions, el Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia i l’associació Cristianisme al segle XXI. Però no era només un activista: era un activista que anava més enllà, i creava pensament, i ajudava a crear-lo, perquè les bones causes no fossin només un rampell, o una emoció, sinó una guia de futur.

Des de L’Agulla no oblidarem el seu testimoni. Jaume, que visquis en Déu!

Josep Lligadas

El bisbe Jaume

bisbe-jaume-camprodonGràcies, bisbe Jaume Camprodon i Rovira. Paraula curta però ufanosa de tot el que és estimar i sentir-te estimat. Fa pocs dies recordàvem el seu 90è aniversari i ja ha fet el pas definitiu. És veritat que no tot són flors i violes, però vós heu primfilat les nostres persones, els nostres ministeris, el nostre bisbat, Catalunya. Amb serenor i amb fermesa, a voltes, amb tossuderia, heu donat testimoni del que dèieu i del que fèieu. En el testament espiritual, demaneu perdó i al mateix temps, la vostra fe és il·lusió.

Fa anys, en el full parroquial, encapçalàveu el vostre pensament i la vostra recomanació amb aquestes paraules: “Tornem a Natzaret”. Quin regal i com impressionàreu les nostres vides amb el que dèieu. Sabéreu tenir bones companyies amb qui dialogar i amb qui dirigir el bisbat i jo diria amb bons resultats. Servir, escoltar i molt més, patir fins a l’extrem d’arriscar davant de certes situacions que venien del Vaticà.

Avui, escoltant els vostres desigs com el d’entregar el vostre cos a la ciència i alguna idea del testament espiritual, espero i desitjo llegir-lo, meditar-lo i posar-lo en pràctica.

Avui, a la catedral, amb totes les persones que ens hi hem aplegat per a l’Acció de Gràcies, sens dubte que el vostre mirar hi era present i el record d’aquells bisbes que formàreu una bona colla i una bona sembrada.

Gràcies, bisbe Jaume!

Ignasi Forcano Isern

Manel Andreu, un militant

En aquestes ratlles no faré un resum detallat de la biografia del Manel Andreu, simplement en recordaré algunes dades: que va ser militant de la JOC, de jove, i després de l’ACO –que presidí del 1979 al 1983– fins a la mort, aquest Sant Esteve passat, als 72 anys; que va estar compromès sindicalment (USO i CCOO) al comitè d’empresa de l’Indo, i veïnalment, al Poblenou des de l’inici de l’Associació de Veïns –en dues ocasions en va ser president–i a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) manel-andreuque també va presidir, i aquests darrers anys dedicats especialment als emigrants en situació més precària; no em vull descuidar d’esmentar també el seu compromís en l’àmbit familiar: amb la Rosa, els fills, els néts, els nebots… Als enllaços del final, que només són una mostra del que s’ha publicat aquests dies, podreu buscar més informació, referències i comentaris sobre el Manel. Us recomano l’entrevista publicada a la revista Icària.

Sí que vull destacar, en canvi, senzillament, la seva militància com a dimensió essencial de la seva persona i el seu tarannà. Per mi és un exemple del que és un militant obrer i cristià (un concepte que de vegades ara s’esquiva, però molt més ampli i profund que el de ‘voluntari’, amb tot el respecte pels voluntaris).

La seva atenció a la realitat concreta i pròxima (lloc de treball, barri, persones, fets, problemes, necessitats, injustícies…); la seva manera d’encarar aquesta realitat des d’una perspectiva col·lectiva, buscant la implicació dels afectats; la seva capacitat i voluntat de trobar els trets bàsics i essencials de les qüestions; la seva seriositat, ordre i dedicació en els compromisos… definien aquest ser essencialment militant i, en molts casos, el seu tarannà de líder també. De líder amb esperit de servei sense afany de figurar ni d’escalar, però que es manifestava sense embuts quan tenia una cosa clara.

Aquesta vida compromesa, en llenguatge cristià, de l’ACO, ha estat evangelitzadora, portadora de “bones notícies” i accions alliberadores, constructores de “Regne de Déu” enmig d’aquesta

societat complexa que el Manel procurava de mirar amb profunditat.

Josep Pascual

Notícia a El Periódico

Article d’Àngela Vinent a eldiario.es

Notícia de l’agència ACN publicada a diversos mitjans de comunicació

Notícia a Catalunyareligió

Entrevista de Francesc Romeu a la revista Icària (2003), de l’Arxiu Històric del Poblenou

Article Francesc Romeu al diari Ara

Loris F. Capovilla: Evangeli vivent i memòria present del papa Joan XXIII i del Concili Vaticà II

Dijous de Corpus va morir Mons. Loris Francesco Capovilla, que va ser secretari personal del papa Joan XXIII i un dels homes que va creure en el Concili Vaticà II i en va tirar endavant el seu missatge fins al final de la seva llarga vida centenària.

L’any 1988, Don Loris –com era conegut entre els seus conciutadans, amics i coneguts– s’havia Capovilla.cardinal2014retirat a viure a Sotto il Monte, a la casa de Ca’Maitino on Roncalli solia estiuejar. Vivia de manera senzilla, rebia visites de persones d’arreu del món, de tot tipus de condició social i també de diferents creences. Estimava i es deixava estimar. Mons. Bruno Forte, arquebisbe de Chieti-Vasto, d’on Capovilla havia estat pastor des de l’any 1967 fins al 1971, el descriu com “un home de l’Esperit”. En la seva presència, hom experimentava una sensació de serenor, de pau, d’Evangeli. Va voler celebrar els seus cent anys en companyia de persones refugiades i en el seu cor hi cabia tothom. En una entrevista a la televisió italiana, un teòleg italià amic seu manifesta que “no era de gran alçada, però la seva alçada interior era gegantina”. Vivia l’Evangeli i ajudava a viure’l a totes les persones que s’atansaven per escoltar els seus consells, les seves paraules sàvies i emotives –especialment emotives quan parlava de Joan XXIII i del Concili Vaticà II–. Després de la mort de Joan XXIII, gràcies al treball de Capovilla, s’ha mantingut l’espiritualitat, la visió i la profecia del Papa que, per mitjà del Concili, va obrir la porta de la pau i de l’Església dels pobres.

Des de l’any 2014, el fidel secretari del papa Roncalli ha estat cardenal de l’Església Catòlica per voluntat del papa Francesc, com a mostra d’agraïment per tota una vida dedicada al servei de l’Església i de l’Evangeli, no pas com a signe de poder, que Capovilla no hauria volgut. “Vull marxar en silenci, tal com vaig venir al món”, escrivia el cardenal en les disposicions per al seu funeral. Defugia els honors. La senzillesa, la humilitat i l’austeritat es veien també reflectides en el seu desig de ser acomiadat sense aplaudiments i de ser enterrat a Fontanella (Sotto il Monte), al costat del religiós David Maria Turoldo, un dels grans poetes que ha tingut l’Església Catòlica.

L’11 d’octubre de 2012, en el cinquantè aniversari de l’inici del Concili Vaticà II, Don Loris escrivia als seus amics: “El Concili viu. Jesús l’ha volgut. Ell el condueix”. Amb la seva partença ens deixa el Concili, aquesta estrella polar de l’Església pel tercer mil·lenni, que tot just és a l’albada –ell solia repetir les paraules de Joan XXIII: “”– i ha de continuar donant fruits amb el treball de tot el poble de Déu, guiat per l’Esperit.

Montserrat Coll

“El Cinca”: prevere, químic, escombriaire, conserge, jubilat

La nota del bisbat de Solsona deia: Avui, dia 16 de març de 2016, ha mort als 87 anys d’edat Mn. Joan Ramon i Cinca, prevere de l’arquebisbat de Barcelona que residia des de feia uns anys a la nostra diòcesi de Solsona, concretament a la Residència Salarich-Calderer de Bagà.

Ho he trobat curiós, perquè en Joan Ramon Cinca-04-1(es deia Joan, i Ramon era el seu cognom, però en el dubte sempre ha estat en Joan Ramon, o bé “el Cinca”) es va caracteritzar tota la vida pel seu desig d’encarnar-se, d’arrelar-se allà on era. La seva decisió d’anar a viure (en realitat, també d’anar-hi a morir) a Bagà ja fa uns anys responia a la voluntat de tornar a les arrels familiars i de defugir, com havia fet tota la vida, els ambients clericals per fer el mateix que la gent gran del poble que sentia seu: anar a la residència on va tothom, cosa que el va allunyar físicament del seu entorn barceloní. De fet sembla que provenia d’una casa de Bagà amb prou recursos com perquè estudiés al col·legi francès i esdevingués químic. Però sempre es va sentir proper als treballadors de les mines de la seva comarca i, a partir d’aquí, a la classe obrera, de tal manera que quan va decidir fer-se capellà, va voler ser un capellà obrer. I va treballar com a escombriaire i com a conserge en un gran hospital. De fet, el contacte amb Mn. Pere Llumà, un dels fundadors de l’Escola Virtèlia, va desvetllar en ell una espiritualitat compromesa amb una Església amb sensibilitat social. Un fil conductor que es va consolidar amb la seva amistat amb el bisbe Alfred Ancel, auxiliar de Lió, promotor dels capellans obrers i responsable de la comunitat del Pradó, una associació de capellans amb voluntat d’encarnar-se en els barris obrers per fer camí amb els treballadors i treballadores tot vivint com ells (http://pradocatala.blogspot.com.es).

De fet, en Joan Ramon era un personatge ben original, autèntic, irrepetible: pensador, reflexiu, molt profund, irònic, amb un punt irreverent i una rialla fantàstica, de criatura, una persona lliure que solia dir el que pensava, molt fidel a l’Església de Jesús, però al·lèrgic a la institució. Despistat, ha donat peu a unes quantes anècdotes que es transmeten de generació en generació: oblidar-se d’enterraments i de casoris, o posar-se la casulla sense l’alba, o no adonar-se que tenia el micro engegat a l’hora de fer alguns comentaris més aviat irònics…

Jo el vaig conèixer al Poblenou. Aleshores ell treballava com a conserge a l’hospital de l’Esperit Sant a Santa Coloma, si no estic equivocada, i vivia en un pis junt amb altres capellans. Reforçava l’equip parroquial i era consiliari de l’ACO i de la JOC. Havia traduït alguns textos rellevants de la pastoral obrera francesa i havia posat en marxa un sistema de formació per a capellans provinents del món obrer (ESMO, es deia). L’havia escoltat moltes vegades i em semblava un home savi, dels que et sembla que hi seran tota la vida, formador de formadors i amic dels amics, amb els quals solia mantenir una relació epistolar. Li agradava escriure a la gent, i a casa conservem algunes cartes seves, que m’emocionaven i que m’havien arribat amb la petició de fer una ressenya d’un llibre sobre la vida minera al Berguedà o de tractar una determinada qüestió a L’Agulla.

Més endavant em vaig assabentar que formava part d’un grup de capellans que es trobaven en principi per fer revisió de vida, i que m’hagués agradat espiar per un forat, per la seva diversitat i intel·ligència i pel bon humor que tots traspuaven: Josep Hortet, Joaquim Gomis, Joan Llopis, Lluís Bonet, Josep Maria Tubau… De fet d’algun d’ells puc dir que m’han marcat molt en diferents etapes de la meva vida, potser no tant per la relació directa que hàgim tingut, sinó perquè he viscut (i encara visc) del que ells han sembrat.

En fi, gràcies, Joan Ramon (i gràcies, Josep Hortet, per haver-me ajudat a escriure aquest article). Trobareu una biografia una mica més ordenada d’en Joan Ramon a Catalunya Religió.

Mercè Solé