El bisbe Jaume

bisbe-jaume-camprodonGràcies, bisbe Jaume Camprodon i Rovira. Paraula curta però ufanosa de tot el que és estimar i sentir-te estimat. Fa pocs dies recordàvem el seu 90è aniversari i ja ha fet el pas definitiu. És veritat que no tot són flors i violes, però vós heu primfilat les nostres persones, els nostres ministeris, el nostre bisbat, Catalunya. Amb serenor i amb fermesa, a voltes, amb tossuderia, heu donat testimoni del que dèieu i del que fèieu. En el testament espiritual, demaneu perdó i al mateix temps, la vostra fe és il·lusió.

Fa anys, en el full parroquial, encapçalàveu el vostre pensament i la vostra recomanació amb aquestes paraules: “Tornem a Natzaret”. Quin regal i com impressionàreu les nostres vides amb el que dèieu. Sabéreu tenir bones companyies amb qui dialogar i amb qui dirigir el bisbat i jo diria amb bons resultats. Servir, escoltar i molt més, patir fins a l’extrem d’arriscar davant de certes situacions que venien del Vaticà.

Avui, escoltant els vostres desigs com el d’entregar el vostre cos a la ciència i alguna idea del testament espiritual, espero i desitjo llegir-lo, meditar-lo i posar-lo en pràctica.

Avui, a la catedral, amb totes les persones que ens hi hem aplegat per a l’Acció de Gràcies, sens dubte que el vostre mirar hi era present i el record d’aquells bisbes que formàreu una bona colla i una bona sembrada.

Gràcies, bisbe Jaume!

Ignasi Forcano Isern

Manel Andreu, un militant

En aquestes ratlles no faré un resum detallat de la biografia del Manel Andreu, simplement en recordaré algunes dades: que va ser militant de la JOC, de jove, i després de l’ACO –que presidí del 1979 al 1983– fins a la mort, aquest Sant Esteve passat, als 72 anys; que va estar compromès sindicalment (USO i CCOO) al comitè d’empresa de l’Indo, i veïnalment, al Poblenou des de l’inici de l’Associació de Veïns –en dues ocasions en va ser president–i a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) manel-andreuque també va presidir, i aquests darrers anys dedicats especialment als emigrants en situació més precària; no em vull descuidar d’esmentar també el seu compromís en l’àmbit familiar: amb la Rosa, els fills, els néts, els nebots… Als enllaços del final, que només són una mostra del que s’ha publicat aquests dies, podreu buscar més informació, referències i comentaris sobre el Manel. Us recomano l’entrevista publicada a la revista Icària.

Sí que vull destacar, en canvi, senzillament, la seva militància com a dimensió essencial de la seva persona i el seu tarannà. Per mi és un exemple del que és un militant obrer i cristià (un concepte que de vegades ara s’esquiva, però molt més ampli i profund que el de ‘voluntari’, amb tot el respecte pels voluntaris).

La seva atenció a la realitat concreta i pròxima (lloc de treball, barri, persones, fets, problemes, necessitats, injustícies…); la seva manera d’encarar aquesta realitat des d’una perspectiva col·lectiva, buscant la implicació dels afectats; la seva capacitat i voluntat de trobar els trets bàsics i essencials de les qüestions; la seva seriositat, ordre i dedicació en els compromisos… definien aquest ser essencialment militant i, en molts casos, el seu tarannà de líder també. De líder amb esperit de servei sense afany de figurar ni d’escalar, però que es manifestava sense embuts quan tenia una cosa clara.

Aquesta vida compromesa, en llenguatge cristià, de l’ACO, ha estat evangelitzadora, portadora de “bones notícies” i accions alliberadores, constructores de “Regne de Déu” enmig d’aquesta

societat complexa que el Manel procurava de mirar amb profunditat.

Josep Pascual

Notícia a El Periódico

Article d’Àngela Vinent a eldiario.es

Notícia de l’agència ACN publicada a diversos mitjans de comunicació

Notícia a Catalunyareligió

Entrevista de Francesc Romeu a la revista Icària (2003), de l’Arxiu Històric del Poblenou

Article Francesc Romeu al diari Ara

Loris F. Capovilla: Evangeli vivent i memòria present del papa Joan XXIII i del Concili Vaticà II

Dijous de Corpus va morir Mons. Loris Francesco Capovilla, que va ser secretari personal del papa Joan XXIII i un dels homes que va creure en el Concili Vaticà II i en va tirar endavant el seu missatge fins al final de la seva llarga vida centenària.

L’any 1988, Don Loris –com era conegut entre els seus conciutadans, amics i coneguts– s’havia Capovilla.cardinal2014retirat a viure a Sotto il Monte, a la casa de Ca’Maitino on Roncalli solia estiuejar. Vivia de manera senzilla, rebia visites de persones d’arreu del món, de tot tipus de condició social i també de diferents creences. Estimava i es deixava estimar. Mons. Bruno Forte, arquebisbe de Chieti-Vasto, d’on Capovilla havia estat pastor des de l’any 1967 fins al 1971, el descriu com “un home de l’Esperit”. En la seva presència, hom experimentava una sensació de serenor, de pau, d’Evangeli. Va voler celebrar els seus cent anys en companyia de persones refugiades i en el seu cor hi cabia tothom. En una entrevista a la televisió italiana, un teòleg italià amic seu manifesta que “no era de gran alçada, però la seva alçada interior era gegantina”. Vivia l’Evangeli i ajudava a viure’l a totes les persones que s’atansaven per escoltar els seus consells, les seves paraules sàvies i emotives –especialment emotives quan parlava de Joan XXIII i del Concili Vaticà II–. Després de la mort de Joan XXIII, gràcies al treball de Capovilla, s’ha mantingut l’espiritualitat, la visió i la profecia del Papa que, per mitjà del Concili, va obrir la porta de la pau i de l’Església dels pobres.

Des de l’any 2014, el fidel secretari del papa Roncalli ha estat cardenal de l’Església Catòlica per voluntat del papa Francesc, com a mostra d’agraïment per tota una vida dedicada al servei de l’Església i de l’Evangeli, no pas com a signe de poder, que Capovilla no hauria volgut. “Vull marxar en silenci, tal com vaig venir al món”, escrivia el cardenal en les disposicions per al seu funeral. Defugia els honors. La senzillesa, la humilitat i l’austeritat es veien també reflectides en el seu desig de ser acomiadat sense aplaudiments i de ser enterrat a Fontanella (Sotto il Monte), al costat del religiós David Maria Turoldo, un dels grans poetes que ha tingut l’Església Catòlica.

L’11 d’octubre de 2012, en el cinquantè aniversari de l’inici del Concili Vaticà II, Don Loris escrivia als seus amics: “El Concili viu. Jesús l’ha volgut. Ell el condueix”. Amb la seva partença ens deixa el Concili, aquesta estrella polar de l’Església pel tercer mil·lenni, que tot just és a l’albada –ell solia repetir les paraules de Joan XXIII: “”– i ha de continuar donant fruits amb el treball de tot el poble de Déu, guiat per l’Esperit.

Montserrat Coll

“El Cinca”: prevere, químic, escombriaire, conserge, jubilat

La nota del bisbat de Solsona deia: Avui, dia 16 de març de 2016, ha mort als 87 anys d’edat Mn. Joan Ramon i Cinca, prevere de l’arquebisbat de Barcelona que residia des de feia uns anys a la nostra diòcesi de Solsona, concretament a la Residència Salarich-Calderer de Bagà.

Ho he trobat curiós, perquè en Joan Ramon Cinca-04-1(es deia Joan, i Ramon era el seu cognom, però en el dubte sempre ha estat en Joan Ramon, o bé “el Cinca”) es va caracteritzar tota la vida pel seu desig d’encarnar-se, d’arrelar-se allà on era. La seva decisió d’anar a viure (en realitat, també d’anar-hi a morir) a Bagà ja fa uns anys responia a la voluntat de tornar a les arrels familiars i de defugir, com havia fet tota la vida, els ambients clericals per fer el mateix que la gent gran del poble que sentia seu: anar a la residència on va tothom, cosa que el va allunyar físicament del seu entorn barceloní. De fet sembla que provenia d’una casa de Bagà amb prou recursos com perquè estudiés al col·legi francès i esdevingués químic. Però sempre es va sentir proper als treballadors de les mines de la seva comarca i, a partir d’aquí, a la classe obrera, de tal manera que quan va decidir fer-se capellà, va voler ser un capellà obrer. I va treballar com a escombriaire i com a conserge en un gran hospital. De fet, el contacte amb Mn. Pere Llumà, un dels fundadors de l’Escola Virtèlia, va desvetllar en ell una espiritualitat compromesa amb una Església amb sensibilitat social. Un fil conductor que es va consolidar amb la seva amistat amb el bisbe Alfred Ancel, auxiliar de Lió, promotor dels capellans obrers i responsable de la comunitat del Pradó, una associació de capellans amb voluntat d’encarnar-se en els barris obrers per fer camí amb els treballadors i treballadores tot vivint com ells (http://pradocatala.blogspot.com.es).

De fet, en Joan Ramon era un personatge ben original, autèntic, irrepetible: pensador, reflexiu, molt profund, irònic, amb un punt irreverent i una rialla fantàstica, de criatura, una persona lliure que solia dir el que pensava, molt fidel a l’Església de Jesús, però al·lèrgic a la institució. Despistat, ha donat peu a unes quantes anècdotes que es transmeten de generació en generació: oblidar-se d’enterraments i de casoris, o posar-se la casulla sense l’alba, o no adonar-se que tenia el micro engegat a l’hora de fer alguns comentaris més aviat irònics…

Jo el vaig conèixer al Poblenou. Aleshores ell treballava com a conserge a l’hospital de l’Esperit Sant a Santa Coloma, si no estic equivocada, i vivia en un pis junt amb altres capellans. Reforçava l’equip parroquial i era consiliari de l’ACO i de la JOC. Havia traduït alguns textos rellevants de la pastoral obrera francesa i havia posat en marxa un sistema de formació per a capellans provinents del món obrer (ESMO, es deia). L’havia escoltat moltes vegades i em semblava un home savi, dels que et sembla que hi seran tota la vida, formador de formadors i amic dels amics, amb els quals solia mantenir una relació epistolar. Li agradava escriure a la gent, i a casa conservem algunes cartes seves, que m’emocionaven i que m’havien arribat amb la petició de fer una ressenya d’un llibre sobre la vida minera al Berguedà o de tractar una determinada qüestió a L’Agulla.

Més endavant em vaig assabentar que formava part d’un grup de capellans que es trobaven en principi per fer revisió de vida, i que m’hagués agradat espiar per un forat, per la seva diversitat i intel·ligència i pel bon humor que tots traspuaven: Josep Hortet, Joaquim Gomis, Joan Llopis, Lluís Bonet, Josep Maria Tubau… De fet d’algun d’ells puc dir que m’han marcat molt en diferents etapes de la meva vida, potser no tant per la relació directa que hàgim tingut, sinó perquè he viscut (i encara visc) del que ells han sembrat.

En fi, gràcies, Joan Ramon (i gràcies, Josep Hortet, per haver-me ajudat a escriure aquest article). Trobareu una biografia una mica més ordenada d’en Joan Ramon a Catalunya Religió.

Mercè Solé