Que feliç era mare, que feliç era jo

En record del pare i de la mare que han marxat en el darrer any, tot recordant aquell que va ser el seu món que també va ser una part del meu.

Complexitat, llenguatge i tecnologia

Comprendre el món i comprendre’ns a nosaltres mateixos forma part de la condició humana imprescindible per sobreviure. Necessitem comprendre per poder anticipar la incertesa. Una vegada vaig sentir del professor Jorge Wagensberg que s’ha de pensar per comprendre, s’ha de comprendre per canviar i canviar per seguir vius. No obstant, el món ha crescut en complexitat fins el punt de desbordar la nostra capacitat per comprendre’l. Mai abans les persones havíem sigut tan ignorants amb relació a la complexitat que ens envolta com en l’actual societat del coneixement. Em vénen alguns records de quan jo era un infant de 7 o 8 anys que evoquen una lletra de Lluís Llach:

Els diumenges tornant de missa, mentre la mare pujava a casa per enllestir el dinar, el  meu germà i jo acompanyàvem al pare fins la cantonada on dues senyores velletes venien flors a peu de carrer. “Uns clavellets, senyor?”, demanaven ansioses. Tenien els poms en unes galledes de zinc plenes d’aigua, sobre la vorera, i una petita tauleta. Amb unes grans tisores tallaven les tiges per fer el ram que asseguraven amb unes quantes voltes de cordill. Uns metres més endavant, mentre s’anaven fonent les veus d’agraïment “gràcies senyor… passi-ho bé…”, entràvem a la bodega Domingo. El pare demanava, com sempre, una ampolla de xampany Delapierre que el bodeguer treia del fons d’un frigorífic mentre la meva encuriosida mirada de nen resseguia amb atenció la seqüència de moviments. Tot seguit, feia rodolar l’ampolla pel taulell damunt d’un full de diari que curosament havia embotit dins el cul de l’ampolla fins quedar completament embolcallada. Rematava la feina amb un doblec per sobre del tap. Jo coneixia la forma de procedir i esperava ansiós aquell moment que ratificava la simplicitat dels passos, un a un, sempre amb el mateix ordre i el mateix gest. Amb una rutina semblant la dependenta embolicava un braç de gitano amb paper fi ben relligat amb unes voltes de cinta acabades amb un llaç. El cobrador de l’autobús cobrava els bitllets estirant el braç entre la munió de persones amuntegades en ple sotragueig, i indefectiblement tothom acabava amb el corresponent bitllet. Era un món que ja no existeix en la seva proximitat, simplicitat i previsibilitat.

Ara el món és digital i és global. Per això és distant, inabastable, i ens fa vulnerables perquè desborda els coneixements personals. Els fenòmens que no són lineals com la propagació d’un virus que es converteix en pandèmia, l’exponencialitat del canvi climàtic, o l’efecte de l’accelerada substitució tecnològica que ens aboca a l’obsolescència funcional, generen perplexitat perquè escapen de la lògica intuïtiva i ens fa vulnerables. Si com diu el pare de la lingüística Ferdinant de Saussure el llenguatge és el suport del pensament, caldrà convenir que idees simples es poden expressar amb un llenguatge simple, però un llenguatge simple no resistirà idees complexes. Per això els humans vam passar en l’antiguitat dels sons i els símbols al llenguatge alfabètic. I ara en la societat tecnològica hem passat a la codificació matemàtica que és l’únic llenguatge per entendre fenòmens complexos.

Hi ha avui la temptació de donar explicacions simples o simplistes que creen una il·lusòria i falsa comprensió evitant abordar la complexitat. A fer servir canals de comunicació d’emoticones com el whatsapp o twitter que no expliquen res més que estats d’ànim i emocions. A fer relats fantàstics de salvació davant de les amenaces que ens ronden. Però només la complexitat pot reduir la complexitat. Les explicacions i les respostes es troben en el fons i no a la superfície. Així és el món d’ara que també és el meu món.

Salvador Clarós i Ferret

De sotanes i pistoles: els capellans trabucaires

“Muchos reverendos sacerdotes, que trocando el cáliz por la canana y la cruz por el trabuco, han salido por esos campos de Dios sembrando luto, la desolacion y la muerte”. María de las Nieves Braganza, coneguda com “Doña Blanca”, esposa del Cap dels exèrcits carlistes de Catalunya, descrivia així una figura mítica dins l’imaginari del segle XIX: el capellà trabucaire.

Quan s’escrivien aquestes línies, l’any 1874, el personatge no era cap novetat. Producte de la transició entre l’Estat Absolutista i l’Estat Liberal, del xoc provocat amb l’arribada de la il·lustració, la modernitat i el laïcisme, i la crisi de la tradició, la confessionalitat i els privilegis de vella soca. Les trifulgues dels ultra-reialistes, dels malcontents i les tres carlinades, varen tenir com a constant actor aquest individu cruel i fascinant, fanàtic i estrambòtic.

El moviment anticlerical, instigat per la premsa liberal, que estimulava rancúnies per obrir el pas a les desamortitzacions dels patrimonis eclesiàstics, va generalitzar assalts i cremes de convents. El crit de “morin los caps pelats!” va sembrar el terror entre frares i capellans i, d’entre aquests, alguns decidiren passar a l’acció o, més aviat, a la reacció, cavalcant amb l’hàbit arremangat, capçats de boina o barret de teula i armats fins a les dents. La història d’aquests capellans trabucaires ens permet recórrer els turbulents anys del segle de les revolucions…

Antonio Marañón, el “Trapense”, fou un guerriller forjat en la guerra de la Independència. Apartat de l’exèrcit pels seus “despreciables vicios”, va canviar l’uniforme per l’hàbit cistercenc, però va reaparèixer al 1822 amb els reialistes purs, al capdavant d’una de les partides absolutistes més actives. Vestia sempre amb hàbit i crucifix, els quals assegurava que el feien invulnerable a les bales, i amb sabre i dues pistoles a la cintura. Va protagonitzar la conquesta de la Seu d’Urgell i accions d’extrema crueltat a Montblanc, Cervera o Cambrils. Paradoxalment, l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís li van suposar caure en desgràcia: convertit en un problema, fou reclòs per sempre al monestir madrileny de la Trapa.

El frare Orri, àlies “Pare Punyal”, liderà una partida formada per clergues de terres tarragonines. Armat de cap a peus, calçava espardenyes, vestia l’hàbit franciscà, lluïa un crucifix entre dues pistoles i empunyava sempre un fuet de cuir. Durant l’alçament de 1828 va arribar a les muralles de Barcelona, cridant visques a la Inquisició i al Rei absolut i mort a les lleis i a la pàtria. En la reacció sanguinària de Ferran VII per sufocar la revolta va salvar la pell refugiant-se en un convent de monges.

El vicari Melcior Prat, al desembre de 1833, va acollir a la rectoria de Llanera els homes del carlí Plandolit, perseguits pels liberals. Sense perdre temps, des de la tribuna de l’església de Sant Martí, va exhortar els feligresos a armar-se i defensar la causa del pretendent Carles V. Acte seguit, va penjar-se un fusell a l’espatlla i va marxar a la muntanya amb els revoltats.

Josep Lluís de Garcia, el “Frare Servita”, fou un capellà exclaustrat de l’Orde dels Servents de Maria. En defensa de l’Altar i el Tron va prendre el trabuc l’any 1835 i va iniciar les correries entre la Conca de Barberà, la Baixa Segarra i la plana de Lleida. Al capdavant d’uns cinc-cents homes actuava “con arreglo á la santa moral del reverendo comandante”, fins que fou capturat i afusellat a Prades.

Mossèn Benet Tristany, d’Ardèvol, dit el “Canonge General” pels partidaris, per ostentar la canongia de Girona, i “Cap de Bou” pels enemics, fou el més cèlebre de tots. Capaç d’afusellar dos-cents cinquanta presoners a la Panadella havent-los confessat abans, de rebentar mur a mur les cases de Calaf per superar la muralla i accedir al centre de la vila o de penjar cap per avall en la boca d’un pou algun renuent contribuent a la causa, tallant a poc a poc la soga fins que revelava l’amagatall dels quartos o fins que cedia la corda, no feia escarafalls de prendre’s una tassa de xocolata a la casa de la ciutat de Cervera, en ple assalt, mentre comptava el botí o de fer broma (“Quina nevada ha caigut!”) dels corretatges blancs dels soldats isabelins en veure’s envoltat pels enemics. Fruit de la traïció va caure presoner i fou afusellat a Solsona, l’any 1837, acompanyat d’un altre clergue guerriller, mossèn Rossell, d’Àger.

Josep Agramunt, “lo capellà de Flix”, guanyà fama com a cabdill de partida a les ordres del general Rafael Tristany, nebot de Benet. Fou sonat el ban que va dictar al Perelló i a Tivenys imposant a les dones casades pel civil el pagament d’una multa de 20 pessetes, amb l’amenaça de rapar el cap de les desobedients. Coronel dels exèrcits del pretendent Carles VII, després de la guerra va acompanyar-lo a l’exili francès, exercint de rector a Clichy fins la mort, l’any 1887.

Fins i tot, el pare Claret, en el periple predicador al bisbat de Solsona, fou confós en un excés de zel del caporal dels mossos Jaume Mas, per caçador de carlins, i prop va estar de ser afusellat…

Avui són només caricatura per a retratar fanatismes sectaris, però qui gosi endinsar-se a la boira de les obagues de la Catalunya rural, i pari l’orella a la fressa del bosc, encara podrà escoltar els ecos del xiulet sorneguer i corglaçador de mossèn Benet.

Jaume Moya i Matas

Els cristians i el moviment obrer. L’experiència catalana durant el franquisme. Emili Ferrando Puig

Un llibre editat pel seu autor, que es pot trobar fàcilment a Can Claret i que és una bona síntesi, ben contextualitzada, de l’acció de diversos militants dels moviments cristians de treballadors de la JOC, la GOAC i l’ACO.

M’ha fet constatar la duresa de la lluita, i el fet que la resposta dels treballadors ja des dels inicis del franquisme hi va ser, de vegades en formes que no podien ser gaire explícites, però hi eren. Crec que aquesta duresa, que va passar per llargues estades a la presó, tortures, llistes negres per treballar, etc. no sempre la valorem com caldria. Els drets dels treballadors han estat fets a partir d’aquesta lluita tan dura. I cal conservar-los.

La constatació, també, que el front de lluita era molt global: els drets laborals de la gent, però també els drets polítics i els drets culturals, i la formació dels treballadors, i la salut, i l’educació i els barris dignes, i més endavant la dona i l’ecologia. I les respostes han estat ben imaginatives i compromeses: des del cooperativisme per combatre l’atur o la manca d’habitatges, l’edició de llibres o revistes, a la solidaritat fraterna per afrontar una vaga, o, no us ho perdeu, la retransmissió de la revisió de vida per la ràdio (pl. 80). No ha estat delegar en professionals perquè ens resolguin els problemes, sinó comprometre-s’hi activament quan aquests problemes encara no han trobat solucions clares i contrastades. S’ha treballat des de la creativitat, l’esperança, la confiança amb les quals s’ha vençut la por a la novetat i la incertesa.

M’ha fet gràcia trobar-hi la pregària com a últim recurs. Fa poques setmanes, una colla d’entitats muntàvem una pregària cristiana i musulmana davant del Centre d’Internament d’Estrangers. L’any 1950 alguns militants de la HOAC resaven el rosari davant de les cases de Can Tunis per evitar el seu enderrocament (p. 39). La impotència esdevé pregària per trobar camins. I els camins, no en dubteu, s’acaben trobant.

Mercè Solé

Retaule de Sant Ermengol. La Seu d’Urgell, primera quinzena d’agost

Falten dies, però com que una cosa així un s’ho ha de programar amb temps, doncs ho explico ara. En el magnífic escenari del claustre de la catedral de la Seu d’Urgell, durant uns quants dies de la primera quinzena d’agost –que aquest any encara no s’han fet públics, però que l’any passat van ser del 5 al 12, a les 22,30– es representa el Retaule de Sant Ermengol.

L’espectacle es representa des de l’any 1957, si bé ha sofert dues interrupcions de diversos anys cada una. Es tracta d’un conjunt de quadres que recorden diversos episodis de la vida d’aquest bisbe urgellenc del segle XI, que va jugar un paper important en la vida catalana de l’època, i que va treballar notablement al servei de la gent d’aquelles contrades pirinenques, fins a morir en les obres que es feien per construir un pont sobre el Segre a Pont de Bar.

L’escenari, la llum, la música, el text, el vestuari, els actors… tot ajuda a recrear una història plena d’interès i de bellesa, que val la pena no deixar-se perdre. Per a més informació, podeu entrar a la pàgina web que porta el nom de l’espectacle.

Josep Lligadas

Ensopegar en la mateixa pedra

Fa uns dies el meu amic Paco, vell militant d’esquerres, que ha treballat molts anys en institucions publiques, em deia: «Hi ha dues coses fonamentals per al qui té responsabilitats polítiques: tenir memòria i saber història. Alguns líders actuals sembla que ni tenen memòria ni coneixen la nostra història, malgrat siguin professors».

La situació política actual entre Catalunya i a Espanya em fa venir al cap els conflictes dels anys 30 del segle passat i les seves conseqüències (nefastes per a tots). Ineptitud total dels líders? (de les “dues” bandes). Interessos partidistes per davant del bé comú? Foc d’encenalls? Com es «recompondrà» la fractura que s’ha anat alimentant?

I, anant més a fons, ¿és que persones i pobles estem (fatalment) destinats a ensopegar sempre en la mateixa pedra…?

Jesús Lanao

Les curioses activitats que es duien a terme el Dijous Sant a Viladecans a mitjan segle XIX

L’any 1851 el bisbe de Barcelona Josep Costa i Borràs va fer la visita pastoral a Viladecans, que llavors era un poble irrellevant del Delta del Llobregat amb un miler habitants. I, entre els decrets de la visita –en què, per cert, el poble és anomenat amb el pintoresc nom de “Villa de Cantos”–, en llegim un que diu:

“Como haya llegado a nuestra noticia que en el barrio de nuestra Parroquia llamado vulgarmente Africa se reunen varios vecinos el día de Jueves Santo en la casa llamada Aron, so pretexto de recordar la pasión y muerte de J.C. siguiendo después una romería de personas de ambos sexos, de la que tenemos noticias sobradamente desventajosas, mandamos que, puesto el Rdo. Curado de acuerdo con el Sr. Alcalde, prohibir semejante reunión en dicha casa o en cualquier otra, estendiendo su vigilancia hasta precaver la romería proscribiéndola como contraria a la sana moral.”

Davant d’aquest text, un parell d’anotacions.

La primera, una immensa curiositat per saber en què devia consistir aquesta reunió, i què s’hi devia fer. Era la reunió d’alguna mena de secta? Era una paròdia antireligiosa? Era, simplement, ganes de passar-s’ho bé? I les “noticias sobradamente desventajosas”, quines devien ser? Llàstima que segurament no ho sabrem mai…

I la segona, una cosa més de fons: el fet que, en aquella època, el bisbe podia donar ordres a l’alcalde, i l’alcalde segurament que les obeïa. Però aquella època s’estava acabant: pocs anys després, en efecte, a partir del cop de 1868, això ja no passarà, i el que hi haurà seran més aviat batusses entre autoritat eclesiàstica i autoritat civil per imposar el propi poder…

Josep Lligadas

Silencio. Shûsaku Endô.

Silencio. Shûsaku Endô. Edhasa. Barcelona 2009.silencio_shusaku-endo

Vaig llegir una crítica entusiasmada de Sonia Herrera de la pel·lícula d’Scorsese Silence, basada en aquesta novel·la de Shusaku Endo. Quan em vaig adonar que tractava de les persecucions dels cristians al Japó al segle XVII, vaig pensar que no l’aniria a veure. Cada vegada em costa més apropar-me a la violència, i el tema de la persecució dels cristians (i no només dels cristians) sembla que forma part de la nostra més trista actualitat. No tenia cap ganes de patir, més quan Scorsese té fama de director acostumat a fer servir la crueltat com a recurs.

No em vaig poder resistir, però, a comprar-me la novel·la original, que m’ha semblat fantàstica. Es llegeix molt bé i les qüestions de fons (el patiment injust dels innocents, el silenci de Déu, el significat de la misericòrdia, la ideologització de la fe) fan pensar i molt. De fet toquen el nucli de la fe. Arran de la pel·lícula, els jesuïtes han editat un dossier sobre la base històrica dels fets i dels personatges, sobre el paper dels jesuïtes al Japó i sobre les comunitats cristianes que van sobreviure a la persecució, deslligades de l’Església universal, però encara vives. I a més a més han editat uns quants vídeos i entrevistes. Us poso uns quants enllaços d’interès. I sapigueu, també, que així que pugui aniré a veure aquesta adaptació cinematogràfica, que crec que promet. Ara ja sé de quin mal he de morir i a força de parlar-ne, ja he perdut la por. Crec.

Mercè Solé

Fa 40 anys, la Marxa de la Llibertat

Arcadi Oliveres ens va recordar durant l’acte de celebració del 40 aniversari de l’11 de setembre a Sant Boi, convocat per En Comú Podem, que també feia 40 anys de la Marxa de la Llibertat. Tot començà el 27 de desembre de 1975, poques setmanes després de la mort del dictador, quan Pax Christi rellançà la campanya per l’amnistia, que tenia com a objectiu primordial la sensibilització del poble català entorn d’aquesta vindicació. I a Montserrat en una concentració de l’Assemblea de Catalunya, aparegué el que havia de ser el lema de la Marxa, “Poble català, posa’t a caminar”.

Pax Cristi és una organització internacional catòlica, dedicada a la promoció 99-a-marxa-de-la-llibertat-imatge-2de la cultura de la pau i la reconciliació entre els pobles. Aquesta organització a Catalunya al 1966 editava un butlletí que a la seva portada va fer constar “NO a l’OTAN”. L’organització Pax Christi s’havia creat a la Segona Guerra Mundial perquè alemanys passegessin per França i francesos per Alemanya amb una voluntat de reconciliació.

Amb aquesta tradició de ruta, de marxa, es va construir el que seria una bona fórmula per difondre els objectius de l’Assemblea de Catalunya de forma pacífica i no violenta: l’amnistia, les llibertats bàsiques, la recuperació de l’Estatut d’autonomia. Volia ser una acció complementària de l’Assemblea ja que aquesta es movia en l’àmbit metropolità i es volia donar a conèixer els seus objectius pels diferents pobles de Catalunya.

S’organitzà la Marxa amb diferents columnes cadascuna d’elles amb un nom i un recorregut per tota la geografia catalana i, simbòlicament, també des del País Valencià: Tramuntana que va sortir de l’Escala; Lluís Companys amb sortida des d’Oliana; Francesc Macià amb sortida d’Esterri d’Àneu; Rafael de Casanova que va sortir des de la Sènia; Abat Escarré des de Girona; País Valencià des de Guardamar del Segura.

99-a-marxa-de-la-llibertat-imatge-1Convocar qualsevol manifestació en aquells dies significava no tenir l’autorització i repressió segura, cosa que va passar amb la Marxa de la Llibertat. Però això no va ser un fre per als organitzadors ni per als participants. Durant els dos primers dies de Marxa es van produir al voltant de 150 detencions i foren empresonats 123 dels participants.

La Marxa es va iniciar el 4 de juliol de 1976, que per casualitat va ser el mateix dia en què el rei va nomenar Adolfo Suárez com a president del govern espanyol. I havien de convergir les columnes en el que consideraven la llar espiritual de Catalunya, Poblet, l’11 de setembre. Per tant aquell estiu es va  difondre, mitjançant la Marxa, el que volia dir “alliberament”, que es concretava en l’amnistia, com a primer pas d’oblit recíproc del passat per establir les bases de reconciliació; les llibertats, com a norma bàsica de convivència, és a dir, els drets humans, inclòs el dret a l’autodeterminació del poble català; l’Estatut de 1932, com a primer pas cap a l’autodeterminació de Catalunya, amb la recuperació de la Generalitat.

El 12 de setembre la Marxa de la Llibertat va arribar al seu objectiu però només van poder accedir a Poblet uns pocs participants ja que la guàrdia civil i la policia vigilaven els voltants del monestir per evitar l’arribada de les columnes que van quedar aturades a Montblanc, on es va produir una actuació especialment desmesurada per part de les forces d’ordre públic.

Efectivament, enguany també hem de celebrar la valentia i compromís de molts cristians i cristianes que en moments en què calia donar testimoni així ho van fer junt amb moltes altres persones que cridaven “llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia!”.

Quiteria Guirao

El pla d’aquest curs

art-roser-sArriba setembre, hem deixat les vacances enrere i sembla que tot ens disposa a reprendre el curs de les nostres petites històries amb un nou aire i amb renovades il·lusions per tirar endavant els nostres projectes. Històries i projectes que es fan grans en la mida que formen part d’altres perspectives més amples, més llunyanes i diverses. Som a L’Agulla, cosa que ja fa créixer la nostra pàgina, la de cadascú, nosaltres hi posarem el nostre fil en la mateixa línia dels anys anteriors, és a dir, en la perspectiva feminista d’allò que tractem. El fil conductor aquest any ens l’ha donat el bisbe de Roma, el papa Francesc, quan al mes de maig ens va sorprendre amb la seva intenció d’obrir una reflexió compromesa respecte a “la possibilitat d’ordenar diaconesses, com succeïa en el cristianisme primitiu” i va acceptar el suggeriment d’una monja de crear una comissió que estudiï el tema, deia la notícia. Des d’aquí, esperem el treball d’aquesta comissió amb una immensa esperança de canvi de veritat.

No semblen paraules pronunciades només per la força de les circumstàncies, ni tampoc per buscar solucions interessades a causa de la manca de sacerdots, sinó expressades des del profund convenciment que s’ha de donar entrada a les dones, no sols en l’exercici dels serveis, sinó exercint veu i vot en els processos decisoris de l‘Església. És una porta que potser no s’obrirà de bat a bat, però sí que ajudarà a fer més grans algunes de les escletxes que ja hi ha obertes per moltes generacions de dones que ens han precedit.

En els sis números de L’Agulla anirem veient què suposa aquesta ordenació al diaconat, la perspectiva històrica del diaconat femení en les primeres comunitats; la contribució femenina en el servei de l’Església als malalts i als marginats de tots els temps i parlarem d’algunes dones, més d’avui dia, profetesses del poble i compromeses amb la Terra per la qual van lluitar.(1)

L’acció de les dones en l’organització eclesial de les comunitats primitives

No es tracta de recórrer a idees i desigs de les dones des que es va donar el primer canvi de paradigma a la inversa del que somiem ara per l’Església d’avui(2), sinó de fer tot l’esforç possible per a recórrer a la història de l’Església i deixar-nos sorprendre per la importància de les dones en aquelles primeres comunitats, el respecte amb què eren tractades per Pau mateix, per exemple en el cas de Febe, a qui li reconeix el mateix paper i funcions que les que realitzaven els diaques barons, perquè la primera referència que tenim del diaconat de les dones la trobem precisament en Pau (Ro 16,1-2) que la descriu com “servidora” d’una comunitat. “Us recomano la vostra germana Febe, diaconessa de l’Església que és a Cèncrees”, a la qual s’havia d’ajudar en tot el que necessités perquè ella mateixa n’havia ajudat molts, entre els quals s’hi comptava el propi Pau.

Només he posat un petit exemple, però l’autoritat de Pau és important per afirmar, com una dada indiscutible, que les dones han exercit un paper molt positiu en les primitives comunitats cristianes. La seva àrea d’acció comprenia el culte, les iniciatives missioneres, l‘ensenyament, els serveis socials en favor dels col·lectius més dèbils de la comunitat i tot el que podia fer referència a la pràctica de l’hospitalitat, una pràctica habitual en el Mediterrani antic.

En el proper article veurem com es van anar desenvolupant aquests serveis en els dos primers segles de la nostra era.

Roser Solé Besteiro

(1)  Vg. Temporelli, C.M., Amigues de Déu, profetesses del Poble, Quaderns de C i J n.199 (2016)
(2) La literatura sobre el tema és molt abundant, sigui en articles de teologia feminista o en llibres que estan escrits des d’una perspectiva crítica i constructiva que, des d’angles diferents i amb estudis ben fonamentats, pretenen denunciar l’exclusió i el silenci al que s’han reduït les dones en els diversos espais eclesials;. i ajudar, a la vegada, a la reflexió sistemàtica i rigorosa en ordre a la recuperació del lloc que correspon a les dones, al costat dels barons, en tota l’acció pastoral i ministerial de l’Església del segle XXI. Entre altres, vg. Phase n.332 (2016), tot aquest número està dedicat a La mujer en la litúrgia; Rivas, F., Desterradas hijas de Eva, Madrid, 2008; Madigan, K. Y Osiek, C. (eds.), Mujeres ordenadas en la Iglesia primitiva. Una historia documentada, Madrid, 2006. Per a un estudi en profunditat, vegeu AAVV, La Biblia y las mujeres, Verbo Divino, de la qual hi ha publicats, fins ara, 7 volums dels 20 que ha de tenir.

El Marquès de Comillas, la Reina Regent, el rei En Jaume i el comte de Puñonrostro

Antonio López y López, primer Marquès de Comillas, va ser un dels personatges rellevants de la burgesia barcelonina del segle XIX. Havia nascut a Comillas (Cantàbria), d’on va emigrar a Cuba i allà, gràcies al seu matrimoni amb la catalana Lluïsa Bru va disposar de diners suficients com per emprendre grans negocis i muntar la Companyia Transatlàntica, la Companyia de Tabacs de Filipines, bancs i línies de tren, alhora que contribuïa a la vida ciutadana amb mecenatges diversos. Al darrere de tot, s‘hi amagava també, com en bona part de les grans figures de l’economia catalana de l’època, el tràfic d’esclaus negres. A la seva mort, l’any 1883, l’ajuntament barceloní presidit per Rius i Taulet va decidir construir-li un monument al final de la Via Laietana, una via que ell, a través de les seves empreses, havia contribuït a finançar. I allà el tenim, a la plaça que porta també el seu nom. Un monument fet amb el concurs de diversos artistes de l’època, i que resulta una esplèndida imatge del que era la burgesia barcelonina de finals del segle XIX. Al peu, hi llegim la dedicatòria que Mossèn Cinto Verdaguer li va fer a l’inici del seu poema L’Atlàntida, escrita mentre feia de capellà dels seu vaixells: “Muntat de tos navilis en l’ala beneïda, busquí de les Hespèrides lo taronger en flor…”

monumentL’any 2010, UGT i CCOO van demanar el canvi de nom de la plaça i la retirada de l’estàtua, per la condició de negrer del personatge. Van aconseguir, i bé que va estar, canviar el nom de l’avinguda del Marquès de Comillas a Montjuïc, que ara es diu de Ferrer i Guàrdia, però l’estàtua i el nom de la plaça no es van tocar. Ara, hi ha un nou impuls a aquesta petició, amb la proposta, entre altres, de posar el nom de Nelson Mandela a la plaça. Jo estic d’acord amb aquest canvi de nom, però em semblaria una barbaritat treure l’estàtua. Antonio López és història nostra, col·lectiva, i és un personatge que va deixar un llegat important a la ciutat. L’estàtua no és cap exaltació de l’esclavitud, sinó de les actuacions del personatge, vistes com a bones per una bona part de la població del moment. Perquè amb aquest criteri de puresa, hauríem de retirar qualsevol esment, per exemple, al rei Jaume I, que podria ser acusat perfectament de genocida… A l’estàtua d’Antonio López s’hi pot afegir una placa acabant d’aclarir qui va ser. Però treure-la significaria que som incapaços d’assumir d’on venim, imaginar que tota la realitat és blanca o negra sense matisos, i pretendre que el món comença amb nosaltres…

És una cosa semblant al que passa amb el Saló de la Reina Regent a l’Ajuntament de Barcelona, dedicat a la mare d’Alfons XIII, que va ser regent del tron d’Espanya durant la minoria d’edat del seu fill, entre 1885 i 1902. La reina va tenir una forta vinculació amb Barcelona arran sobretot de l’exposició de 1888, que es quan es va construir el saló. Evidentment, vist amb ulls d’ara, no és el nom que triaríem per a aquell espai. Però si la història ens ha deixat aquest nom, quina necessitat hi ha de treure’l? Sens dubte, faríem bé de treure’l si estigués dedicat a algun personatge inequívocament malvat, però no és el cas. La nostra vida i la vida de les ciutats està feta per acumulació. I igual com en la nostra vida mai no podem començar de zero, en la ciutat tampoc. I negar-se a acceptar d’on venim, és una actitud més aviat molt adolescent. I a mi, una actitud així no m’agrada en als nostres governants.

I per acabar, permeteu-me una història madrilenya. A Madrid, pels volts de la Plaza de la Villa, hi ha un carrer amb un nom fascinant: la Calle de Puñonrostro. No em negareu que és fantàstic. I d’on ve? Doncs ve del fet que en aquest carrer hi vivia don Juan Arias Dávila, que tenia el títol de Conde de Puñonrostro. I per què el tenia? Doncs perquè li va concedir el rei Carles I pels seus serveis en l’esclafament de la revolta dels “comuneros” castellans. El personatge és execrable, evidentment. Però, per favor, que a ningú se li acudeixi canviar el nom del carrer!

Josep Lligadas

Una nena catalana als camps nazis. Un testimoni per al nostre temps.

Per Mercè Sanz. Editorial Claret. Col·lecció Contrastos.

“Misericòrdia és la profunda pietat o compassió que empeny a perdonar, a socórrer”.

La guerra i el camp d’extermini van ser per a ella foscor i crueltat. Jo petita com ella. Nosaltres vam patir la postguerra però ens trobàvem al costat de pares, àvia, família que lluitaven per nosaltres. Ara, llegint a la Mercè em pregunto: Importava la carència de pa, oli, farina, sucre…? Teníem uns braços que ens protegien, unes mans que ens acaronaven. Ella res, soledat.

L’he coneguda personalment en una llibreria on acostumo a anar a veure les novetats i sempre les trobo. En descobrir aquest llibre vaig anar a comentar-lo amb l’encarregat. No pensava que hi haguessin nens i suposava que l’edat mínima era la de la “quinta del biberó”. Aquest senyor em preguntà si la volia conèixer. Oi tant, i fer-li una bona abraçada. Havia estat parlant amb ell i se’ns va acostar. Ens vam fondre en una forta abraçada i vam parlar una bona estona. Tot el seu cos irradiava tendresa. És menuda i les seves mans i els seus ulls tenen el llenguatge dels que saben estimar. Ella, a més, ha perdonat els seus botxins.

El papa Francesc ens diu que “la misericòrdia… és font d’alegria, de serenitat i de pau”. Us recomano el llibre. A la portada una fotografia d’una nena com jo era: vestit amb randes, sabates, mitjons blancs… i un gran llaç al cap. Segurament l’últim que li va comprar la mare.

Maria-Josefa de Fuenmayor