Al palau que es troba en el número 1 del carrer de Montcada de Barcelona, a la paret de l’esquerra just després de la portalada d’entrada, hi ha col·locada una làpida que diu, en llatí:
“Quia pluvia irruentis causa, Sanctissimum Corpus Domini Nostri Jesu Christi in actu processionis generalis die 13 junii anni 1762 duabus horis hic permansit, Joseph Puiguriguer et Clarina aedis istius Dominus, in tantae foelicitatis memoriam, hoc posuit monumentum”.
Que, traduït, vol dir:
“Ja que, per causa de la forta pluja que queia, el Santíssim Cos de Nostre Senyor Jesucrist, durant la processó general del dia 13 de juny de l’any 1762 va restar aquí durant dues hores, Josep Puiguriguer i Clarina, propietari d’aquest edifici, en memòria d’una tan gran felicitat va col·locar aquest monument”.
Difícilment faria ara ningú una cosa així… En tot cas, queda clar que el tal Josep Puiguriguer i Clarina, piadós ho era.
La vida contada por un sapiens a un neandertal i La muerte contada por un sapiens a un neandertal. Juan Luis Arsuaga i Juan José Millás. Ed. Alfaguara.
Fa setmanes, per no dir mesos, que aquests dos volums del paleontòleg valencià i l’escriptor madrileny que el signen, figuren entre els llibres més venuts.
Lectura recomanada per uns bons amics i que realment no m’ha decebut. Dos volums successius però independents que recullen les converses que ens fan anar a la nostra història més llunyana, reconèixer aquelles dimensions de la vida i de la mort, de l’existència com a éssers vius i els seus límits… I resulten unes pàgines clarividents sobre la nostra realitat present i el nostre futur immediat.
L’Arsuaga es mostra un mestre capaç de fer les lliçons en entorns variats (una muntanya, un zoo, un sex-shop,…) al llarg de tota la geografia de l’Estat, un mètode atractiu que ja haguéssim volgut molts en la nostra formació. En Millás plasma la seva curiositat, planteja les inquietuds, els dubtes, la sorpresa…
Són dues lectures que t’atrapen i et permeten trencar amb aquelles presumpcions que donem per òbvies i que, des de la ciència, cal que ens qüestionem i potser modifiquem.
Per aquest estiu us proposo dues coses que no tenen res a veure l’una amb l’altra.
Primera cosa: Una mirada a la gent
La primera cosa consisteix a buscar un lloc transitat en què hi hagi possibilitats de seure tranquil·lament i fer això: seure tranquil·lament unes bona estona. I, bo i asseguts, anar mirant la gent que passa. Fixant-nos en els rostres, en els gestos, en les relacions si són un grup… I a partir d’aquí, fabular una mica: ¿qui deu ser aquesta persona? ¿on deu viure? ¿amb qui deu viure? ¿deu tenir família? ¿quina mena de família? ¿de què deu viure? ¿quines coses li deuen fer il·lusió? ¿quines li deuen preocupar? ¿on deu anar ara? ¿com deu veure la vida? ¿deu ser creient? ¿deu tenir criteris socials o polítics més o menys elaborats? I així successivament. I si és un grup, aleshores la cosa pot anar per la via de preguntar-se quina mena de grup és, quina mena de relació deuen tenir, què deuen estar fent aquí junts…
I, a més d’això, podem afegir-hi una altra cosa, que és pregar per ells. Per les seves il·lusions, per les seves esperances, pels seus problemes, per les seves angoixes… I demanar a Déu, a l’Esperit de Déu, que acompanyi aquella persona o a aquell grup.
I segona cosa: Una immersió en la història
Aquesta segona recomanació em ve de la preocupació que tenia jo de saber què hi podia haver de veritat en les acusacions d’adoctrinament nacionalista que des de diversos sectors es fa a les escoles catalanes i als materials que utilitzen, especialment en el camp de la història. I em vaig comprar el manual d’història de segon de batxillerat de l’Editorial Vicens Vives, i en el qual s’estudia la història contemporània d’Espanya i de Catalunya, des del 1700 fins ara. Em vaig mirar els moments històrics en què hi hauria pogut haver més adoctrinament, i us asseguro que no n’hi vaig trobar. Evidentment que a l’aula cada professor deu explicar el que deu creure oportú, però el llibre em va semblar en aquest sentit immaculat.
I com que em va semblar immaculat, em vaig posar a llegir-lo, començant per la primera pàgina, i això és el ara estic fent, i és el que us recomano de fer. El llibre és voluminós, sens dubte, però com que cada tema només ocupa dues o tres pàgines i està molt ben presentat, doncs és llegeix molt bé. I és això: una immersió sistemàtica en la nostra història dels darrers tres-cents anys. Una visió ordenada de moltes coses que ja sabem però que aquí ens les presenten de manera molt ben endreçada i que ajuda a endreçar-les també dins el nostre cervell.
El 22 de novembre passat va morir el mestre, amic capellà i historiador Casimir Martí i Martí a punt de fer els 95 anys. Nascut a Vilanova i la Geltrú el 1926, va ingressar el 1941 al Seminari de Barcelona. Va estudiar de Teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca de 1947 a 1952. El 1952 va ser ordenat capellà. L’any 1954 es va matricular a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat Gregoriana de Roma i s’hi va doctorar l’any 1958 amb la tesi Orígenes del anarquismo en Barcelona.
Va escriure diverses obres històriques sobretot referents al segle XIX, el seu moviment obrer, les relacions entre Església i societat.
El 1963 es va encarregar de la pàgina religiosa a El Correo Catalán, sobretot explicant la celebració i l’aplicació del Concili Vaticà II. Va col·laborar amb les revistes Quaderns de Pastoral, Serra d’Or, Qüestions de Vida Cristiana, Iglesia Viva i Pastoral Misionera, de la qual va ser director.
Va ser professor a la Facultat de Teologia de Catalunya (a la meva generació tots el recordem per les classes de marxisme) i a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials.
En una classe a la Facultat li vam demanar que ens vingués a parlar algun marxista-comunista (del PSUC) i així ho va fer, arriscant-se a la sanció de les autoritats acadèmiques. En altres moments delicats de la vida diocesana es va mostrar contundent i crític sense por de perdre-hi res. Per això va estar marginat per algunes autoritats eclesiàstiques. Ell seguia, malgrat tot, essent fidel a l’Església que estimava profundament i per això la volia menys poderosa i més a prop i al servei del poble.
El 1980 va ser nomenat director de l’Arxiu Nacional de Catalunya de la Generalitat. El 1991 es va jubilar.
Va promoure diverses iniciatives com el Congrés Cristianisme al Segle XXI, el Fòrum Teologia i Alliberament o la revista El Pregó i així va donar veu al clergat barceloní crític amb la línia pastoral del cardenal Ricard Maria Carles.
Va ser un dels impulsors del Centre d’Estudis de l’ Hospitalet (CELH).
El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2019, el reconeixement de Fill Predilecte de Vilanova i la Geltrú que ja no va poder recollir per la delicada salut dels darrers anys de la seva vida.
Del seu treball pastoral cal destacar el fet que el 1976 juntament amb el teòleg Josep M. Rovira Belloso, Júlia Alvarez de Toledo i amb l’ajut de comunitats religioses van fundar la parròquia de Santa Maria del Gornal de la qual va ser rector fins el 1992. Del 1992 al 2017 va seguir col·laborat a la parròquia fins que la malaltia no li ho va permetre.
Presentació del llibre de Casimir Martí Iglesia y sociedad en España (1965-2010), en la trayectoria de las revistas “Pastoral Misionera” y “Frontera”, el 25 de febrer de 2014, amb Josep Fernández Trabal, Quim Cervera, Josep M. Domingo, Armand Puig, Casimir Martí, Josep M. Rovira Belloso, Antonio Albarrán i Josep Casellas
Van iniciar una comunitat cristiana humil, oberta, senzilla, sense cap afany d’imposició, que no destaqués, que estigués al costat del poble, i dels més desafavorits. El principal punt de trobada de tota la comunitat fou l’Eucaristia (una el diumenge i una altra el dissabte, abans de la qual van ser fidels a preparar-la, partint de les esperances i patiments i fets del barri, per ser il·luminats per l’evangeli). Amb plena consciència, van fundar-la, dins d’una societat laica i plural, en un barri obrer. El que es dialogava a la preparació de la missa, esdevenia pregària i els punts fonamentals de l’homilia en la celebració eucarística. Les devocions religioses personals i familiars eren respectades però no promogudes per la parròquia. Donaven molta importància a la catequesi d’infants, a la visita als malalts i a la solidaritat amb els famílies més necessitades, i tot es vinculava amb el nucli evangèlic i celebratiu. En tota aquests tasca pastoral, van ser fonamentals, primer una comunitat de religioses Missioneres del Cor de Maria i més endavant una comunitat de Teresianes amb les quals Casimir Martí va comptar-hi i va afavorir i acompanyar en el seu arrelament al barri.
Als 25 anys de la parròquia vam escriure junts el llibre Santa Maria del Gornal. 25 anys (2001) on s’exposen les bases de la comunitat i la seva història.
El Casimir, amb la seva elegància, i respectuós amb la manera de fer de cadascú, acollia tothom, saludava amb el seu nom a les persones en entrar al temple i amb una memòria prodigiosa, preguntava per la seva vida i situació.
Amb ulls de fe, he admirat l’obra que el Déu-Amor ha realitzat en el savi mestre, en cada gest, en cada paraula, en cada emoció, en cada fet, en cada acció i així ens ha mostrat la sorpresa joiosa de la Vida. Entre moltes altres, per a mi, aquestes són “les llums” del Casimir:
Intel·ligent, humil, atent, crític profund, constant, perseverant i que sabia gaudir de les situacions.
Historiador, estudiós rigorós i arxiver.
Bon capellà.
Sempre al dia.
Savi, bon pedagog, bon conseller.
Encertava amb rapidesa i brevetat on era el problema, la qüestió, el que la persona necessitava. Coneixia aviat el que la persona volia dir i el que li passava.
Sabia valorar, reconèixer, apreciar el que deien, feien i eren les persones, i sabia trobar les bondats de l’altra persona, el grup, la parròquia.
Sabia sintetitzar i anar a l’essencial d’una trobada, d’una conversa…
Sabia dirigir, animar, orientar cap on calia anar.
Tenia capacitat d’analitzar el que passava a la societat, a l’església… i amb un pensament crític profund.
Bon coneixedor de l’Evangeli, de la persona de Jesucrist, anava al nucli. El seu centre era Jesús de Natzaret. Sabia comunicar molt bé als altres, l’experiència de fe i de confiança en Ell.
Sabia renunciar i deixar pas als que venien darrere seu en les diferents entitats, grups i activitats en què es va implicar.
Com més edat tenia més humà i més tendre esdevenia.
Amb una sensibilitat social molt alta i també pels malalts.
Fou un home de profunda pregària i acció, sempre tenint en compte els més febles.
Molt he rebut d’ell. He après a fer de capellà, a ser cristià, a fer de rector, a ser persona… M’ha donat consell, m’ha acompanyat i recolzat en moments importants de la meva vida. Li agraeixo tot el que m’ha aportat, i ha aportat a les comunitats a les quals ha servit i a la història i actualitat de Catalunya i de l’Església. En tinc molt bon record. Viu en els cors de moltes persones, de capellans (va formar part de la Unió Sacerdotal), de lectors dels seus llibres i articles en revistes, de grups, associacions i moviments tant civils com eclesials en què va participar i sobretot de les persones que va acompanyar durant uns quaranta anys, de la comunitat de la parròquia de Santa Maria del Gornal.
Era un home d’esquerres (sempre al costat de les capes treballadores i populars) i profundament cristià, com el perfil de la nostra revista L’Agulla (L’Agulla, de fet, va néixer com un cert contrapunt al Pregó i ens hem complementat bé).
És admirable que tant ell com Josep M. Rovira, dos intel·lectuals i amics, optessin amb plena consciència i sensibilitat innovadora, per fer de capellans enmig del poble senzill del Gornal. Mn. Casimir apreciava tant la comunitat del Gornal que s’hi va entregar i fusionar fins al final.
Sindicat Barceloní de l’Agulla. Tot i que el sector de la modisteria aglutinava un gran nombre de dones treballadores, no es pot parlar encara d’un col·lectiu organitzat. De fet, es tractava d’un dels sectors més desorganitzats i afectats pel desenvolupament de l’economia submergida i del treball a domicili, que durant la primera dècada del segle XX es mirarà de regularitzar. Els primers intents d’organització foren precisament destinats a aquestes. Així, el 1909 i amb el suport econòmic d’Agustí Robert i Surís, germà del comte de Torroella de Montgrí, es fundava a Barcelona el Sindicat Barceloní de l’Agulla, de caire catòlic. Aquest Sindicat era concebut com una cooperativa de materials, funcionava com a borsa de treball, com a caixa d’estalvis i com a caixa dotal. Entre els seus objectius destaquem: aconseguir una millora de les condicions socials i econòmiques de les associades dedicades a la confecció, a la costura, al brodat i a l’encaix, el perfeccionament moral, intel·lectual i professional de les institucions basades en una mutualitat i cooperació entre els seves associades i la creació d’oficines d’informació i col·locació per satisfer les ofertes i demandes de les obreres. Fou una de les primeres organitzacions dedicades a vetllar pel benestar de la dona obrera. Tot i que el seu fundador morí l’any 1913, el Sindicat subsistí, i el 1929 formava part de la Confederació Nacional d’Obreres Catòliques, creada el 1924.
Patronat per les Obreres de l’Agulla. El 1910, es fundà el Patronat per les Obreres de l’Agulla, creat per Dolors Monserdà de Macià amb la intenció de donar feina a les modistes durant les temporades baixes. A més, proporcionaven, igual que el Sindicat, material de costura i formació en el tall i la confecció de vestits. La formació d’un “secretariat” oferia suport a les obreres en diferents gestions. El patronat comptava amb el suport del bisbe Laguarda i de mossèn Josep Ildefons Gatell, i es trobava situat a la residència de monges franciscanes, al carrer Montcada, amb l’objectiu de donar feina a les cosidores, facilitar materials per a la costura i formació. Funcionava com una cooperativa i donava suport per qualsevol gestió o consulta, borsa de treball i assistència mèdica gratuïta. Mentre que l’any 1910 només hi havien acudit 23 cosidores, el 1916 ja comptaven amb 410. L’objectiu principal era el de protegir l’obrera de la agulla, tot i que no tancaven la possibilitat d’ampliar el seu camp d’acció a tota mena d’obreres. Els principals propòsits eren els d’oferir feina durant els períodes anuals “de calma”, en els quals hi havia una davallada important d’encàrrecs, demanar una legislació protectora del treball de l’obrera de l’agulla, cooperar amb les lligues de compradores, l’objecte de les quals visava a una millora de les condicions de treball d’aquestes obrers, establir diverses sucursals del patronat per tal de millorar els resultats i adquirir els articles i materials que necessités l’obrera, per tal que els pogués adquirir el més econòmicament possible.
Les treballadores de l’agulla. I és que la preocupació per la situació de les treballadores de l’agulla, seguint la nomenclatura que Juan de Paulis faria servir el 1913, anava en augment. Cada vegada es feia més evident el problema de la insalubritat i l’explotació d’aquest col·lectiu. Per aquesta raó, el febrer de 1912 es creà la Lliga de Compradores, una organització de caràcter benèfic que pretenia conscienciar les compradores per tal que consumissin vestits que haguessin estat confeccionats en algun dels establiments recomanats en una “llista blanca”, que recollia aquells establiments que complien una sèrie de requisits a favor de les obreres: no treballar els dies de festa i passades les nou del vespre, no treballar en espais insalubres, mal ventilats i mal il·luminats, amb un jornal mínim per les treballadores. Dolors Monserdà n’era la presidenta honorària. Segons consta al Butlletí del Museu Social del juny del 1917, el nombre d’associades havia passat de 102 a 521, tot i que consideraven que exercien influència sobre unes 30.000 persones, entre les compradores i les associades a d’altres entitats adherides a la Lliga. Pel que fa al nombre de cases de la llista blanca, havien passat de 14 el 1912 a 55 el 1917.
L’any 1912 Maria Domènec de Cañellas va fundar la Federació Sindical d’Obreres, en un intent de sindicalitzar les obreres. Pretenia la millora de les condicions de treball de les obreres i, tot i buscar una via sindical, s’allunyaven de les opcions revolucionàries o socialistes. La Federació tenia obertes, a més, classes gratuïtes de lectura, escriptura, francès, i tall de vestits.
Aquesta Federació buscava l’adhesió de sindicats, que el 1917 eren cinc: de dependentes de comerç (240 afiliades), modistes (300 afiliades), sastresses (125 afiliades), cosidores de blanc (159 afiliades) i obreres de taller (600 afiliades). Aquests sindicats eren autònoms i amb personalitat jurídica pròpia. Al costat d’aquests sindicats hi havia un Protectorat d’Obra, que facilitava els recursos econòmics i actuava de mediador entre aquests sindicats i els òrgans governamentals.
Malgrat tots aquests esforços, encara el 1918, en el Congrés de la Confederació Regional de Catalunya celebrat a Sants no hi assistí cap dona com a delegat, ni constava tampoc a la CNT cap sindicat relacionat amb el ram de la confecció, tot i que hi figurava el sindicat tèxtil La Constancia, representat bàsicament per homes tot i que estava format per un nombre elevat de dones. A la memòria d’aquest congrés hi consta la preocupació per la manca d’organització sindical de les dones.
L’any 1917, al meu poble, Viladecans, hi vivien unes 1.400 persones i no hi havia cap indústria. Tota la població treballava de pagès i, en alguns pocs casos, de ramader, llevat, és clar, dels botiguers i altres feines per l’estil. Però tot i així, aquell any, en diversos documents, es parla dels obrers i de la classe obrera. ¿I com és això?
L’autor d’aquestes ratlles, amb la seva besàvia i dos germans més petits a l’eixida de casa al Viladecans encar rural de 1956.
Ara us ho explico. Aquell any 1917 va ser destituït del seu càrrec de rector de Viladecans mossèn Andreu Samaranch, que portava vint anys al poble. Era un personatge molt treballador, incansable, però al mateix temps integrista fins al moll de l’os, a més d’intemperant, polèmic, aficionat a barallar-se amb tothom qui no combregués amb els seus plantejaments, que es concretaven en una defensa aferrissada del que ell considerava els drets de l’Església i en una voluntat d’implantar la fe catòlica a qualsevol preu. Entre els drets de l’Església, segons ell, hi havia el de tenir l’última paraula sobre qualsevol qüestió. Tenia una notable colla d’addictes, però el clima a Viladecans s’havia fet irrespirable. I el bisbat va decidir treure’l.
Amb la seva immensa capacitat de treball, i amb el suport de la hisendada barcelonina establerta a Viladecans Magdalena Modolell, havia tirat endavant una colla de projectes al servei de la població, entre els quals destaquen el Patronat Obrer, que era un Centre d’esbarjo i en el qual també s’hi feien classes, la Caixa Rural, que concedia préstecs als pagesos sense gaires possibles, i la Cooperativa, una cooperativa de consum a preus baixos.
El 3 de juny de 1917, poques setmanes després de la seva destitució, els seus sectors afins li van muntar un homenatge, en el qual es va repartir un full en què entre altres coses glossaven les institucions que mossèn Samaranch havia creat. I així eren descrites dues d’aquestes institucions:
La Caixa Rural, facilitant medis per a la sembra i recolecció dels fruits dels petits pagesos, a la vegada que’ls redimia de l’usura, els hi retornava sa llibertat d’acció i independencia, comprenent també dita Caixa les seccions d’Estalvis i Pensions.
La Cooperativa, son incalculables els beneficis que ha produit dins sa modestia: els obrers poden adquirir a preus modics i sens competencia, tots els articles de primera necesitat. En els tems actuals en que s’han encarit de tal modo els queviures, la clase obrera ha pogut comprar-los a preus prudencials.
No pretenc debatre aquí, certament, sobre el personatge que ha donat peu a aquest article. Sinó que el que voldria és que ens fixéssim en un detall, que no és tan detall, de llenguatge. Ja he dit al començament que en aquell 1917 a Viladecans no hi havia cap indústria i tothom treballava de pagès. Doncs si és així, ¿qui són els “obrers” que surten en aquest escrit? ¿Qui és, la “classe obrera” de què aquí es parla? Doncs els obrers, aquí, són, evidentment, els pagesos que viuen del seu treball i que no tenen cap coixí de recursos més enllà d’aquest treball, incloent-hi els pagesos que tenen terres que treballen ells i que els donen per anar fent si no passa cap desgràcia. I la classe obrera és el conjunt de les persones que viuen del seu treball sense cap altre coixí que els pugui sostenir. ¿Recordeu, els qui ja teniu una certa edat, allò de “Mis manos, mi capital”? Doncs més o menys això.
Ara, en el nostre llenguatge, un obrer evoca més aviat una persona que està en una cadena de muntatge, va vestit amb una granota i duu les mans brutes de greix. Una imatge amb qui poca gent s’identifica. Però fa cent anys, i en un ambient gens revolucionari i sense cap simpatia marxista, es parla d’obrers i, més encara, de classe obrera, i això no produeix cap grinyol. Com tampoc no el produeix el nom de Patronat Obrer, al qual, com és obvi, només hi anaven pagesos.
El llenguatge és incontrolable, i la paraula obrer en aquest sentit ampli possiblement és irrecuperable. I qui pretengués utilitzar-la tant sí com no, el que aconseguiria fora aixecar unes barreres comunicatives que no farien cap bé a ningú. Però, si fos possible, a mi m’agradaria molt que la paraula es pogués recuperar per significar això: els homes i dones que viuen del seu treball i no tenen cap altre coixí que els sostingui. I recuperar l’expressió de classe obrera per referir-se al conjunt d’aquesta gent.
El 1884 Gian Franceso Gamurrini va trobar a la ciutat d’Arezzo el Codex Aretinus, un còdex copiat en el segle XI al monestir de Montecassino que, enquadernat amb altres obres, contenia un ampli fragment de l’Itinerarium d’Egèria.
Al còdex li falten fulls (no sabem quants) i està dividit en dues parts: la primera recull l’últim tram d’un viatge més llarg, datat entre desembre de l’any 383 i juny del 384, i la segona descriu les diferents litúrgies que es realitzaven al llarg de l’any a Jerusalem. Avui sabem que Egèria partí l’any 381 de la Gallaecia romana (ut de extremi porro terris), i finalitzà el seu escrit a Constantinoble.
S’inicia el relat al mont Sinaí, tornant Egèria d’Egipte, de camí cap a Jerusalem. Des de Jerusalem fa dos viatges més, a Jordània i Síria, i arriba a la frontera amb Pèrsia. El maig de 384 inicia la tornada. Va a Selèucia i a Constantinoble, des d’on tornarà a la seva terra.
També recull per escrit durant un any totes les pràctiques litúrgiques de Jerusalem i la catequesi baptismal.
En el seu viatge, Egèria té objectius concrets. A més d’aprofundir en la seva experiència religiosa pregant davant les tombes de santes i màrtirs, mostra interès científic per descriure, contrastar i augmentar les dades que posseeix sobre els llocs sants, derivats de l’estudi de les Escriptures, tant canòniques com apòcrifes. Egèria documenta també un moviment ascètic ja consolidat, amb normes més o menys establertes, que varien d’una regió a una altra, prenent nota d’estils de vida, costums i denominacions (ascitis, monazontes, aputactitae…).
Dia rere dia, després de cada jornada de viatge, Egèria treu ploma i pergamí i pren notes en el seu diari. Escriu a un grup de dones amb les quals comparteix vida i experiència religiosa, de les quals se sent enviada. Les fa partícips de tot el que va descobrint, ja que sap que serà llegida i apreciada. En el seu escrit preval la transmissió vivencial abans que la qualitat formal. En les seves paraules no hi ha superioritat, sinó acompanyament. Es dirigeix a aquestes amigues amb expressions de tendresa (dominae, sorores, lumen meum, dominae venerabiles sorores, dominae animae meae)… Hi veiem una manera diferent d’exercir l’autoritat: des de l’entranya, lluny de les estructures jeràrquiques, creant xarxes, sentint-se acomboiada (o acompanyada) per les altres.
El diari d’Egèria és ric en detalls i vivències. Vull destacar una trobada singular: a Selèucia es troba amb la diaconessa Marthana, l’única persona a qui es refereix pel seu nom en tot l’Itinerari.
Vaig trobar allà una dona molt amiga meva, (…) una santa diaconessa de nom Martana, que jo havia conegut a Jerusalem; (…) ella dirigia monestirs d’apotactites i verges. En veure’m, quin goig no fou el seu i el meu! No podria pas descriure’l. (Itinerari 23)
Costa trobar dades sobre dones amb autoritat al segle IV. En el cas de Marthana no en sabem res fora d’aquestes línies en el quadern de viatge de la seva amiga.
Egèria és una dona que necessita compartir el que sap, experimentar en el què creu, transmetre el que viu i sent. Destaca per la seva gran voluntat: no escatima esforços que li permetin veure els llocs que l’interessen. Posseeix un cert nivell social: provoca respecte i és ben rebuda allà on va. És culta ja que parla i escriu en llatí i grec, coneix l’existència de la majoria de les coses que veu i busca els detalls que són del seu interès.
El manuscrit ens mostra una dona lliure, que segueix el seu desig de conèixer i veure. Una dona que pren decisions per ella mateixa, amb naturalitat i saviesa. Egèria no jutja el que va veient, únicament ho consigna per escrit, parant atenció en aquells detalls que a les seves sorores els poden resultar més significatius.
Amb prudència, investiga sense cridar l’atenció, bussejant en els límits de l’ortodòxia. Sabent dels conflictes que el priscil·lanisme desferma a la seva terra i com la maquinària del poder ataca tota sospita d’heterodòxia en la rampant jerarquitzant l’Església, Diana Rocco Tedesco veu en ella “el mayor ejemplo de cómo algunas mujeres pudieron, aún dentro de la legalidad institucional, aprovechar las normas en su propio beneficio, conscientes de los límites impuestos por la ortodoxia”.
Egèria és una dona en recerca, una recerca integral que passa pel coneixement i també per l’estar en la vida i deixar constància per a unes i altres. Necessitem avui cercadores valentes com ella que, partint del propi desig, procuren nous horitzons per a totes.
Marisa Vidal Collazo Mulleres Cristiás Galegas Exeria
El maig de 1996, a Espanya, es va acabar el govern de Felipe González i va pujar al poder José María Aznar. A Catalunya, feia ja setze anys que governava la dreta nacionalista de Jordi Pujol, i a l’Església en feia divuit que s’havia iniciat l’hivernal pontificat de Joan Pau II. Males perspectives, sens dubte.
Però alhora, aquell mateix maig, a Itàlia s’havia iniciat una cosa nova, que generava il·lusió. I és que, derrotant el primer govern de Silvio Berlusconi, s’havia iniciat el govern de L’Ulivo, L’Olivera, una aliança del Partit Democràtic de l’Esquerra –hereu del Partit Comunista–, els sectors progressistes de la desapareguda Democràcia Cristiana, i altres grups de socialistes, cristians d’esquerres, i fins i tot alguns liberals, encapçalats tots ells per un antic democratacristià de prestigi internacional, Romano Prodi. Era una esperança, una finestra de futur.
En aquest clima, una quanta gent, concretament Jaume Botey, Joaquim M. Cervera, Salva Clarós, Kitty Guirao, Tere Jorge, Josep Lligadas, Josep Pascual, Marc de San Pedro i Mercè Solé, tots cristians i d’esquerres, ens vam proposar, des de l’àmbit cristià, ajudar una miqueta a crear “esperit d’Olivera” aquí a casa. Ho dèiem així i, sense citar l’Olivera, ho explicàvem així a l’editorial del primer número, que duia el títol mateix d’aquest article i que us transcric íntegrament, perquè expressa molt bé, em sembla, el propòsit que ens ha guiat durant aquests 25 anys i que sens dubte ens continuarà guiant en el futur. És interessant llegir aquest text fixant-se en quines coses continuen iguals i quines han canviat:
No costa gaire, en els moments que estem, analitzar amb tons una mica dramàtics el que ens passa, perquè hi ha motius.
L’ofensiva de la dreta sembla imparable: s’està creant, i ara sense pors, a rostre descobert, una societat que deixarà cada cop més gent al marge. I la resposta de l’esquerra és feble, sense capacitat de proposar alternatives veritables o sense capacitat de fer-les creïbles i estimulants, i amb molt poca unitat.
Els cristians i cristianes d’esquerres, a sobre, patim una Església àtona i de poca llum, i no tenim gaires canals per ajudar a fer-ne el que somiem que hauria de ser: una empenta de transformació, de vida nova, de conversió en la línia del que Jesucrist deia. Jesucrist i la seva comunitat son el punt de referència que ens fa viure, i “sense ell no podríem fer res”, però trobem a faltar tantes coses…
O sigui que hi ha motius per analitzar amb tons una mica dramàtics el que ens passa.
Però l’anàlisi no té poders per aturar la vida, sinó al contrari. I el cas és que, com algun autor important ha dit, situacions com aquestes són ideals per mirar de reforçar el pensament, per dir-nos el que volem, per recordar-nos les possibilitats.
Per això, un grup de gent que compartim plantejaments polítics d’esquerres i que anhelem una Església oberta i renovada, ens hem animat a enfilar modestament aquesta agulla que ara teniu a les mans. Per anar creant reflexió i pensament des d’aquest espai vital que compartim. Per fer aflorar idees, projectes i propostes, potenciar el que ja tenim i és valuós… i fer-nos mútuament presents.
Aquí teniu, doncs, aquesta publicació, que de moment sortirà quatre cops l’any. Esperem que ens anirà bé a tots plegats. I no només als que compartim la definició que ens hem fet el grup promotor, sinó que serà una aportació (modesta, cal repetir-ho) per a altres amigues i amics amb els quals estem en bon i agradable diàleg.
El primer número va sortir l’octubre d’aquell 1996, amb una capçalera dibuixada per la Mercè Gallifa i que és la que ara continua encapçalant la revista. Aquell primer número el podeu llegir escanejat si cliqueu aquí. I ja portem vint-i-cinc anys. A la pàgina següent la Mercè Solé us explicarà més aventures d’aquest trajecte. Felicitem-nos tots per haver-lo fet!
En record del pare i de la mare que han marxat en el darrer any, tot recordant aquell que va ser el seu món que també va ser una part del meu.
Complexitat, llenguatge i tecnologia
Comprendre el món i comprendre’ns a nosaltres mateixos forma part de la condició humana imprescindible per sobreviure. Necessitem comprendre per poder anticipar la incertesa. Una vegada vaig sentir del professor Jorge Wagensberg que s’ha de pensar per comprendre, s’ha de comprendre per canviar i canviar per seguir vius. No obstant, el món ha crescut en complexitat fins el punt de desbordar la nostra capacitat per comprendre’l. Mai abans les persones havíem sigut tan ignorants amb relació a la complexitat que ens envolta com en l’actual societat del coneixement. Em vénen alguns records de quan jo era un infant de 7 o 8 anys que evoquen una lletra de Lluís Llach:
Els diumenges tornant de missa, mentre la mare pujava a casa per enllestir el dinar, el meu germà i jo acompanyàvem al pare fins la cantonada on dues senyores velletes venien flors a peu de carrer. “Uns clavellets, senyor?”, demanaven ansioses. Tenien els poms en unes galledes de zinc plenes d’aigua, sobre la vorera, i una petita tauleta. Amb unes grans tisores tallaven les tiges per fer el ram que asseguraven amb unes quantes voltes de cordill. Uns metres més endavant, mentre s’anaven fonent les veus d’agraïment “gràcies senyor… passi-ho bé…”, entràvem a la bodega Domingo. El pare demanava, com sempre, una ampolla de xampany Delapierre que el bodeguer treia del fons d’un frigorífic mentre la meva encuriosida mirada de nen resseguia amb atenció la seqüència de moviments. Tot seguit, feia rodolar l’ampolla pel taulell damunt d’un full de diari que curosament havia embotit dins el cul de l’ampolla fins quedar completament embolcallada. Rematava la feina amb un doblec per sobre del tap. Jo coneixia la forma de procedir i esperava ansiós aquell moment que ratificava la simplicitat dels passos, un a un, sempre amb el mateix ordre i el mateix gest. Amb una rutina semblant la dependenta embolicava un braç de gitano amb paper fi ben relligat amb unes voltes de cinta acabades amb un llaç. El cobrador de l’autobús cobrava els bitllets estirant el braç entre la munió de persones amuntegades en ple sotragueig, i indefectiblement tothom acabava amb el corresponent bitllet. Era un món que ja no existeix en la seva proximitat, simplicitat i previsibilitat.
Ara el món és digital i és global. Per això és distant, inabastable, i ens fa vulnerables perquè desborda els coneixements personals. Els fenòmens que no són lineals com la propagació d’un virus que es converteix en pandèmia, l’exponencialitat del canvi climàtic, o l’efecte de l’accelerada substitució tecnològica que ens aboca a l’obsolescència funcional, generen perplexitat perquè escapen de la lògica intuïtiva i ens fa vulnerables. Si com diu el pare de la lingüística Ferdinant de Saussure el llenguatge és el suport del pensament, caldrà convenir que idees simples es poden expressar amb un llenguatge simple, però un llenguatge simple no resistirà idees complexes. Per això els humans vam passar en l’antiguitat dels sons i els símbols al llenguatge alfabètic. I ara en la societat tecnològica hem passat a la codificació matemàtica que és l’únic llenguatge per entendre fenòmens complexos.
Hi ha avui la temptació de donar explicacions simples o simplistes que creen una il·lusòria i falsa comprensió evitant abordar la complexitat. A fer servir canals de comunicació d’emoticones com el whatsapp o twitter que no expliquen res més que estats d’ànim i emocions. A fer relats fantàstics de salvació davant de les amenaces que ens ronden. Però només la complexitat pot reduir la complexitat. Les explicacions i les respostes es troben en el fons i no a la superfície. Així és el món d’ara que també és el meu món.
“Muchos reverendos sacerdotes, que trocando el cáliz por la canana y la cruz por el trabuco, han salido por esos campos de Dios sembrando luto, la desolacion y la muerte”. María de las Nieves Braganza, coneguda com “Doña Blanca”, esposa del Cap dels exèrcits carlistes de Catalunya, descrivia així una figura mítica dins l’imaginari del segle XIX: el capellà trabucaire.
Quan s’escrivien aquestes línies, l’any 1874, el personatge no era cap novetat. Producte de la transició entre l’Estat Absolutista i l’Estat Liberal, del xoc provocat amb l’arribada de la il·lustració, la modernitat i el laïcisme, i la crisi de la tradició, la confessionalitat i els privilegis de vella soca. Les trifulgues dels ultra-reialistes, dels malcontents i les tres carlinades, varen tenir com a constant actor aquest individu cruel i fascinant, fanàtic i estrambòtic.
El moviment anticlerical, instigat per la premsa liberal, que estimulava rancúnies per obrir el pas a les desamortitzacions dels patrimonis eclesiàstics, va generalitzar assalts i cremes de convents. El crit de “morin los caps pelats!” va sembrar el terror entre frares i capellans i, d’entre aquests, alguns decidiren passar a l’acció o, més aviat, a la reacció, cavalcant amb l’hàbit arremangat, capçats de boina o barret de teula i armats fins a les dents. La història d’aquests capellans trabucaires ens permet recórrer els turbulents anys del segle de les revolucions…
Antonio Marañón, el “Trapense”, fou un guerriller forjat en la guerra de la Independència. Apartat de l’exèrcit pels seus “despreciables vicios”, va canviar l’uniforme per l’hàbit cistercenc, però va reaparèixer al 1822 amb els reialistes purs, al capdavant d’una de les partides absolutistes més actives. Vestia sempre amb hàbit i crucifix, els quals assegurava que el feien invulnerable a les bales, i amb sabre i dues pistoles a la cintura. Va protagonitzar la conquesta de la Seu d’Urgell i accions d’extrema crueltat a Montblanc, Cervera o Cambrils. Paradoxalment, l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís li van suposar caure en desgràcia: convertit en un problema, fou reclòs per sempre al monestir madrileny de la Trapa.
El frare Orri, àlies “Pare Punyal”, liderà una partida formada per clergues de terres tarragonines. Armat de cap a peus, calçava espardenyes, vestia l’hàbit franciscà, lluïa un crucifix entre dues pistoles i empunyava sempre un fuet de cuir. Durant l’alçament de 1828 va arribar a les muralles de Barcelona, cridant visques a la Inquisició i al Rei absolut i mort a les lleis i a la pàtria. En la reacció sanguinària de Ferran VII per sufocar la revolta va salvar la pell refugiant-se en un convent de monges.
El vicari Melcior Prat, al desembre de 1833, va acollir a la rectoria de Llanera els homes del carlí Plandolit, perseguits pels liberals. Sense perdre temps, des de la tribuna de l’església de Sant Martí, va exhortar els feligresos a armar-se i defensar la causa del pretendent Carles V. Acte seguit, va penjar-se un fusell a l’espatlla i va marxar a la muntanya amb els revoltats.
Josep Lluís de Garcia, el “Frare Servita”, fou un capellà exclaustrat de l’Orde dels Servents de Maria. En defensa de l’Altar i el Tron va prendre el trabuc l’any 1835 i va iniciar les correries entre la Conca de Barberà, la Baixa Segarra i la plana de Lleida. Al capdavant d’uns cinc-cents homes actuava “con arreglo á la santa moral del reverendo comandante”, fins que fou capturat i afusellat a Prades.
Mossèn Benet Tristany, d’Ardèvol, dit el “Canonge General” pels partidaris, per ostentar la canongia de Girona, i “Cap de Bou” pels enemics, fou el més cèlebre de tots. Capaç d’afusellar dos-cents cinquanta presoners a la Panadella havent-los confessat abans, de rebentar mur a mur les cases de Calaf per superar la muralla i accedir al centre de la vila o de penjar cap per avall en la boca d’un pou algun renuent contribuent a la causa, tallant a poc a poc la soga fins que revelava l’amagatall dels quartos o fins que cedia la corda, no feia escarafalls de prendre’s una tassa de xocolata a la casa de la ciutat de Cervera, en ple assalt, mentre comptava el botí o de fer broma (“Quina nevada ha caigut!”) dels corretatges blancs dels soldats isabelins en veure’s envoltat pels enemics. Fruit de la traïció va caure presoner i fou afusellat a Solsona, l’any 1837, acompanyat d’un altre clergue guerriller, mossèn Rossell, d’Àger.
Josep Agramunt, “lo capellà de Flix”, guanyà fama com a cabdill de partida a les ordres del general Rafael Tristany, nebot de Benet. Fou sonat el ban que va dictar al Perelló i a Tivenys imposant a les dones casades pel civil el pagament d’una multa de 20 pessetes, amb l’amenaça de rapar el cap de les desobedients. Coronel dels exèrcits del pretendent Carles VII, després de la guerra va acompanyar-lo a l’exili francès, exercint de rector a Clichy fins la mort, l’any 1887.
Fins i tot, el pare Claret, en el periple predicador al bisbat de Solsona, fou confós en un excés de zel del caporal dels mossos Jaume Mas, per caçador de carlins, i prop va estar de ser afusellat…
Avui són només caricatura per a retratar fanatismes sectaris, però qui gosi endinsar-se a la boira de les obagues de la Catalunya rural, i pari l’orella a la fressa del bosc, encara podrà escoltar els ecos del xiulet sorneguer i corglaçador de mossèn Benet.
Un llibre editat pel seu autor, que es pot trobar fàcilment a Can Claret i que és una bona síntesi, ben contextualitzada, de l’acció de diversos militants dels moviments cristians de treballadors de la JOC, la GOAC i l’ACO.
M’ha fet constatar la duresa de la lluita, i el fet que la resposta dels treballadors ja des dels inicis del franquisme hi va ser, de vegades en formes que no podien ser gaire explícites, però hi eren. Crec que aquesta duresa, que va passar per llargues estades a la presó, tortures, llistes negres per treballar, etc. no sempre la valorem com caldria. Els drets dels treballadors han estat fets a partir d’aquesta lluita tan dura. I cal conservar-los.
La constatació, també, que el front de lluita era molt global: els drets laborals de la gent, però també els drets polítics i els drets culturals, i la formació dels treballadors, i la salut, i l’educació i els barris dignes, i més endavant la dona i l’ecologia. I les respostes han estat ben imaginatives i compromeses: des del cooperativisme per combatre l’atur o la manca d’habitatges, l’edició de llibres o revistes, a la solidaritat fraterna per afrontar una vaga, o, no us ho perdeu, la retransmissió de la revisió de vida per la ràdio (pl. 80). No ha estat delegar en professionals perquè ens resolguin els problemes, sinó comprometre-s’hi activament quan aquests problemes encara no han trobat solucions clares i contrastades. S’ha treballat des de la creativitat, l’esperança, la confiança amb les quals s’ha vençut la por a la novetat i la incertesa.
M’ha fet gràcia trobar-hi la pregària com a últim recurs. Fa poques setmanes, una colla d’entitats muntàvem una pregària cristiana i musulmana davant del Centre d’Internament d’Estrangers. L’any 1950 alguns militants de la HOAC resaven el rosari davant de les cases de Can Tunis per evitar el seu enderrocament (p. 39). La impotència esdevé pregària per trobar camins. I els camins, no en dubteu, s’acaben trobant.
Falten dies, però com que una cosa així un s’ho ha de programar amb temps, doncs ho explico ara. En el magnífic escenari del claustre de la catedral de la Seu d’Urgell, durant uns quants dies de la primera quinzena d’agost –que aquest any encara no s’han fet públics, però que l’any passat van ser del 5 al 12, a les 22,30– es representa el Retaule de Sant Ermengol.
L’espectacle es representa des de l’any 1957, si bé ha sofert dues interrupcions de diversos anys cada una. Es tracta d’un conjunt de quadres que recorden diversos episodis de la vida d’aquest bisbe urgellenc del segle XI, que va jugar un paper important en la vida catalana de l’època, i que va treballar notablement al servei de la gent d’aquelles contrades pirinenques, fins a morir en les obres que es feien per construir un pont sobre el Segre a Pont de Bar.
L’escenari, la llum, la música, el text, el vestuari, els actors… tot ajuda a recrear una història plena d’interès i de bellesa, que val la pena no deixar-se perdre. Per a més informació, podeu entrar a la pàgina web que porta el nom de l’espectacle.
Fa uns dies el meu amic Paco, vell militant d’esquerres, que ha treballat molts anys en institucions publiques, em deia: «Hi ha dues coses fonamentals per al qui té responsabilitats polítiques: tenir memòria i saber història. Alguns líders actuals sembla que ni tenen memòria ni coneixen la nostra història, malgrat siguin professors».
La situació política actual entre Catalunya i a Espanya em fa venir al cap els conflictes dels anys 30 del segle passat i les seves conseqüències (nefastes per a tots). Ineptitud total dels líders? (de les “dues” bandes). Interessos partidistes per davant del bé comú? Foc d’encenalls? Com es «recompondrà» la fractura que s’ha anat alimentant?
I, anant més a fons, ¿és que persones i pobles estem (fatalment) destinats a ensopegar sempre en la mateixa pedra ?
L’any 1851 el bisbe de Barcelona Josep Costa i Borràs va fer la visita pastoral a Viladecans, que llavors era un poble irrellevant del Delta del Llobregat amb un miler habitants. I, entre els decrets de la visita –en què, per cert, el poble és anomenat amb el pintoresc nom de “Villa de Cantos”–, en llegim un que diu:
“Como haya llegado a nuestra noticia que en el barrio de nuestra Parroquia llamado vulgarmente Africa se reunen varios vecinos el día de Jueves Santo en la casa llamada Aron, so pretexto de recordar la pasión y muerte de J.C. siguiendo después una romería de personas de ambos sexos, de la que tenemos noticias sobradamente desventajosas, mandamos que, puesto el Rdo. Curado de acuerdo con el Sr. Alcalde, prohibir semejante reunión en dicha casa o en cualquier otra, estendiendo su vigilancia hasta precaver la romería proscribiéndola como contraria a la sana moral.”
Davant d’aquest text, un parell d’anotacions.
La primera, una immensa curiositat per saber en què devia consistir aquesta reunió, i què s’hi devia fer. Era la reunió d’alguna mena de secta? Era una paròdia antireligiosa? Era, simplement, ganes de passar-s’ho bé? I les “noticias sobradamente desventajosas”, quines devien ser? Llàstima que segurament no ho sabrem mai…
I la segona, una cosa més de fons: el fet que, en aquella època, el bisbe podia donar ordres a l’alcalde, i l’alcalde segurament que les obeïa. Però aquella època s’estava acabant: pocs anys després, en efecte, a partir del cop de 1868, això ja no passarà, i el que hi haurà seran més aviat batusses entre autoritat eclesiàstica i autoritat civil per imposar el propi poder…
Vaig llegir una crítica entusiasmada de Sonia Herrera de la pel·lícula d’Scorsese Silence, basada en aquesta novel·la de Shusaku Endo. Quan em vaig adonar que tractava de les persecucions dels cristians al Japó al segle XVII, vaig pensar que no l’aniria a veure. Cada vegada em costa més apropar-me a la violència, i el tema de la persecució dels cristians (i no només dels cristians) sembla que forma part de la nostra més trista actualitat. No tenia cap ganes de patir, més quan Scorsese té fama de director acostumat a fer servir la crueltat com a recurs.
No em vaig poder resistir, però, a comprar-me la novel·la original, que m’ha semblat fantàstica. Es llegeix molt bé i les qüestions de fons (el patiment injust dels innocents, el silenci de Déu, el significat de la misericòrdia, la ideologització de la fe) fan pensar i molt. De fet toquen el nucli de la fe. Arran de la pel·lícula, els jesuïtes han editat un dossier sobre la base històrica dels fets i dels personatges, sobre el paper dels jesuïtes al Japó i sobre les comunitats cristianes que van sobreviure a la persecució, deslligades de l’Església universal, però encara vives. I a més a més han editat uns quants vídeos i entrevistes. Us poso uns quants enllaços d’interès. I sapigueu, també, que així que pugui aniré a veure aquesta adaptació cinematogràfica, que crec que promet. Ara ja sé de quin mal he de morir i a força de parlar-ne, ja he perdut la por. Crec.
Arcadi Oliveres ens va recordar durant l’acte de celebració del 40 aniversari de l’11 de setembre a Sant Boi, convocat per En Comú Podem, que també feia 40 anys de la Marxa de la Llibertat. Tot començà el 27 de desembre de 1975, poques setmanes després de la mort del dictador, quan Pax Christi rellançà la campanya per l’amnistia, que tenia com a objectiu primordial la sensibilització del poble català entorn d’aquesta vindicació. I a Montserrat en una concentració de l’Assemblea de Catalunya, aparegué el que havia de ser el lema de la Marxa, “Poble català, posa’t a caminar”.
Pax Cristi és una organització internacional catòlica, dedicada a la promoció de la cultura de la pau i la reconciliació entre els pobles. Aquesta organització a Catalunya al 1966 editava un butlletí que a la seva portada va fer constar “NO a l’OTAN”. L’organització Pax Christi s’havia creat a la Segona Guerra Mundial perquè alemanys passegessin per França i francesos per Alemanya amb una voluntat de reconciliació.
Amb aquesta tradició de ruta, de marxa, es va construir el que seria una bona fórmula per difondre els objectius de l’Assemblea de Catalunya de forma pacífica i no violenta: l’amnistia, les llibertats bàsiques, la recuperació de l’Estatut d’autonomia. Volia ser una acció complementària de l’Assemblea ja que aquesta es movia en l’àmbit metropolità i es volia donar a conèixer els seus objectius pels diferents pobles de Catalunya.
S’organitzà la Marxa amb diferents columnes cadascuna d’elles amb un nom i un recorregut per tota la geografia catalana i, simbòlicament, també des del País Valencià: Tramuntana que va sortir de l’Escala; Lluís Companys amb sortida des d’Oliana; Francesc Macià amb sortida d’Esterri d’Àneu; Rafael de Casanova que va sortir des de la Sènia; Abat Escarré des de Girona; País Valencià des de Guardamar del Segura.
Convocar qualsevol manifestació en aquells dies significava no tenir l’autorització i repressió segura, cosa que va passar amb la Marxa de la Llibertat. Però això no va ser un fre per als organitzadors ni per als participants. Durant els dos primers dies de Marxa es van produir al voltant de 150 detencions i foren empresonats 123 dels participants.
La Marxa es va iniciar el 4 de juliol de 1976, que per casualitat va ser el mateix dia en què el rei va nomenar Adolfo Suárez com a president del govern espanyol. I havien de convergir les columnes en el que consideraven la llar espiritual de Catalunya, Poblet, l’11 de setembre. Per tant aquell estiu es va difondre, mitjançant la Marxa, el que volia dir “alliberament”, que es concretava en l’amnistia, com a primer pas d’oblit recíproc del passat per establir les bases de reconciliació; les llibertats, com a norma bàsica de convivència, és a dir, els drets humans, inclòs el dret a l’autodeterminació del poble català; l’Estatut de 1932, com a primer pas cap a l’autodeterminació de Catalunya, amb la recuperació de la Generalitat.
El 12 de setembre la Marxa de la Llibertat va arribar al seu objectiu però només van poder accedir a Poblet uns pocs participants ja que la guàrdia civil i la policia vigilaven els voltants del monestir per evitar l’arribada de les columnes que van quedar aturades a Montblanc, on es va produir una actuació especialment desmesurada per part de les forces d’ordre públic.
Efectivament, enguany també hem de celebrar la valentia i compromís de molts cristians i cristianes que en moments en què calia donar testimoni així ho van fer junt amb moltes altres persones que cridaven “llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia!”.
Arriba setembre, hem deixat les vacances enrere i sembla que tot ens disposa a reprendre el curs de les nostres petites històries amb un nou aire i amb renovades il·lusions per tirar endavant els nostres projectes. Històries i projectes que es fan grans en la mida que formen part d’altres perspectives més amples, més llunyanes i diverses. Som a L’Agulla, cosa que ja fa créixer la nostra pàgina, la de cadascú, nosaltres hi posarem el nostre fil en la mateixa línia dels anys anteriors, és a dir, en la perspectiva feminista d’allò que tractem. El fil conductor aquest any ens l’ha donat el bisbe de Roma, el papa Francesc, quan al mes de maig ens va sorprendre amb la seva intenció d’obrir una reflexió compromesa respecte a “la possibilitat d’ordenar diaconesses, com succeïa en el cristianisme primitiu” i va acceptar el suggeriment d’una monja de crear una comissió que estudiï el tema, deia la notícia. Des d’aquí, esperem el treball d’aquesta comissió amb una immensa esperança de canvi de veritat.
No semblen paraules pronunciades només per la força de les circumstàncies, ni tampoc per buscar solucions interessades a causa de la manca de sacerdots, sinó expressades des del profund convenciment que s’ha de donar entrada a les dones, no sols en l’exercici dels serveis, sinó exercint veu i vot en els processos decisoris de l‘Església. És una porta que potser no s’obrirà de bat a bat, però sí que ajudarà a fer més grans algunes de les escletxes que ja hi ha obertes per moltes generacions de dones que ens han precedit.
En els sis números de L’Agulla anirem veient què suposa aquesta ordenació al diaconat, la perspectiva històrica del diaconat femení en les primeres comunitats; la contribució femenina en el servei de l’Església als malalts i als marginats de tots els temps i parlarem d’algunes dones, més d’avui dia, profetesses del poble i compromeses amb la Terra per la qual van lluitar.(1)
L’acció de les dones en l’organització eclesial de les comunitats primitives
No es tracta de recórrer a idees i desigs de les dones des que es va donar el primer canvi de paradigma a la inversa del que somiem ara per l’Església d’avui(2), sinó de fer tot l’esforç possible per a recórrer a la història de l’Església i deixar-nos sorprendre per la importància de les dones en aquelles primeres comunitats, el respecte amb què eren tractades per Pau mateix, per exemple en el cas de Febe, a qui li reconeix el mateix paper i funcions que les que realitzaven els diaques barons, perquè la primera referència que tenim del diaconat de les dones la trobem precisament en Pau (Ro 16,1-2) que la descriu com “servidora” d’una comunitat. “Us recomano la vostra germana Febe, diaconessa de l’Església que és a Cèncrees”, a la qual s’havia d’ajudar en tot el que necessités perquè ella mateixa n’havia ajudat molts, entre els quals s’hi comptava el propi Pau.
Només he posat un petit exemple, però l’autoritat de Pau és important per afirmar, com una dada indiscutible, que les dones han exercit un paper molt positiu en les primitives comunitats cristianes. La seva àrea d’acció comprenia el culte, les iniciatives missioneres, l‘ensenyament, els serveis socials en favor dels col·lectius més dèbils de la comunitat i tot el que podia fer referència a la pràctica de l’hospitalitat, una pràctica habitual en el Mediterrani antic.
En el proper article veurem com es van anar desenvolupant aquests serveis en els dos primers segles de la nostra era.
Roser Solé Besteiro
(1) Vg. Temporelli, C.M., Amigues de Déu, profetesses del Poble, Quaderns de C i J n.199 (2016)
(2) La literatura sobre el tema és molt abundant, sigui en articles de teologia feminista o en llibres que estan escrits des d’una perspectiva crítica i constructiva que, des d’angles diferents i amb estudis ben fonamentats, pretenen denunciar l’exclusió i el silenci al que s’han reduït les dones en els diversos espais eclesials;. i ajudar, a la vegada, a la reflexió sistemàtica i rigorosa en ordre a la recuperació del lloc que correspon a les dones, al costat dels barons, en tota l’acció pastoral i ministerial de l’Església del segle XXI. Entre altres, vg. Phase n.332 (2016), tot aquest número està dedicat a La mujer en la litúrgia; Rivas, F., Desterradas hijas de Eva, Madrid, 2008; Madigan, K. Y Osiek, C. (eds.), Mujeres ordenadas en la Iglesia primitiva. Una historia documentada, Madrid, 2006. Per a un estudi en profunditat, vegeu AAVV, La Biblia y las mujeres, Verbo Divino, de la qual hi ha publicats, fins ara, 7 volums dels 20 que ha de tenir.
Antonio López y López, primer Marquès de Comillas, va ser un dels personatges rellevants de la burgesia barcelonina del segle XIX. Havia nascut a Comillas (Cantàbria), d’on va emigrar a Cuba i allà, gràcies al seu matrimoni amb la catalana Lluïsa Bru va disposar de diners suficients com per emprendre grans negocis i muntar la Companyia Transatlàntica, la Companyia de Tabacs de Filipines, bancs i línies de tren, alhora que contribuïa a la vida ciutadana amb mecenatges diversos. Al darrere de tot, s‘hi amagava també, com en bona part de les grans figures de l’economia catalana de l’època, el tràfic d’esclaus negres. A la seva mort, l’any 1883, l’ajuntament barceloní presidit per Rius i Taulet va decidir construir-li un monument al final de la Via Laietana, una via que ell, a través de les seves empreses, havia contribuït a finançar. I allà el tenim, a la plaça que porta també el seu nom. Un monument fet amb el concurs de diversos artistes de l’època, i que resulta una esplèndida imatge del que era la burgesia barcelonina de finals del segle XIX. Al peu, hi llegim la dedicatòria que Mossèn Cinto Verdaguer li va fer a l’inici del seu poema L’Atlàntida, escrita mentre feia de capellà dels seu vaixells: “Muntat de tos navilis en l’ala beneïda, busquí de les Hespèrides lo taronger en flor…”
L’any 2010, UGT i CCOO van demanar el canvi de nom de la plaça i la retirada de l’estàtua, per la condició de negrer del personatge. Van aconseguir, i bé que va estar, canviar el nom de l’avinguda del Marquès de Comillas a Montjuïc, que ara es diu de Ferrer i Guàrdia, però l’estàtua i el nom de la plaça no es van tocar. Ara, hi ha un nou impuls a aquesta petició, amb la proposta, entre altres, de posar el nom de Nelson Mandela a la plaça. Jo estic d’acord amb aquest canvi de nom, però em semblaria una barbaritat treure l’estàtua. Antonio López és història nostra, col·lectiva, i és un personatge que va deixar un llegat important a la ciutat. L’estàtua no és cap exaltació de l’esclavitud, sinó de les actuacions del personatge, vistes com a bones per una bona part de la població del moment. Perquè amb aquest criteri de puresa, hauríem de retirar qualsevol esment, per exemple, al rei Jaume I, que podria ser acusat perfectament de genocida… A l’estàtua d’Antonio López s’hi pot afegir una placa acabant d’aclarir qui va ser. Però treure-la significaria que som incapaços d’assumir d’on venim, imaginar que tota la realitat és blanca o negra sense matisos, i pretendre que el món comença amb nosaltres…
És una cosa semblant al que passa amb el Saló de la Reina Regent a l’Ajuntament de Barcelona, dedicat a la mare d’Alfons XIII, que va ser regent del tron d’Espanya durant la minoria d’edat del seu fill, entre 1885 i 1902. La reina va tenir una forta vinculació amb Barcelona arran sobretot de l’exposició de 1888, que es quan es va construir el saló. Evidentment, vist amb ulls d’ara, no és el nom que triaríem per a aquell espai. Però si la història ens ha deixat aquest nom, quina necessitat hi ha de treure’l? Sens dubte, faríem bé de treure’l si estigués dedicat a algun personatge inequívocament malvat, però no és el cas. La nostra vida i la vida de les ciutats està feta per acumulació. I igual com en la nostra vida mai no podem començar de zero, en la ciutat tampoc. I negar-se a acceptar d’on venim, és una actitud més aviat molt adolescent. I a mi, una actitud així no m’agrada en als nostres governants.
I per acabar, permeteu-me una història madrilenya. A Madrid, pels volts de la Plaza de la Villa, hi ha un carrer amb un nom fascinant: la Calle de Puñonrostro. No em negareu que és fantàstic. I d’on ve? Doncs ve del fet que en aquest carrer hi vivia don Juan Arias Dávila, que tenia el títol de Conde de Puñonrostro. I per què el tenia? Doncs perquè li va concedir el rei Carles I pels seus serveis en l’esclafament de la revolta dels “comuneros” castellans. El personatge és execrable, evidentment. Però, per favor, que a ningú se li acudeixi canviar el nom del carrer!
Per Mercè Sanz. Editorial Claret. Col·lecció Contrastos.
“Misericòrdia és la profunda pietat o compassió que empeny a perdonar, a socórrer”.
La guerra i el camp d’extermini van ser per a ella foscor i crueltat. Jo petita com ella. Nosaltres vam patir la postguerra però ens trobàvem al costat de pares, àvia, família que lluitaven per nosaltres. Ara, llegint a la Mercè em pregunto: Importava la carència de pa, oli, farina, sucre…? Teníem uns braços que ens protegien, unes mans que ens acaronaven. Ella res, soledat.
L’he coneguda personalment en una llibreria on acostumo a anar a veure les novetats i sempre les trobo. En descobrir aquest llibre vaig anar a comentar-lo amb l’encarregat. No pensava que hi haguessin nens i suposava que l’edat mínima era la de la “quinta del biberó”. Aquest senyor em preguntà si la volia conèixer. Oi tant, i fer-li una bona abraçada. Havia estat parlant amb ell i se’ns va acostar. Ens vam fondre en una forta abraçada i vam parlar una bona estona. Tot el seu cos irradiava tendresa. És menuda i les seves mans i els seus ulls tenen el llenguatge dels que saben estimar. Ella, a més, ha perdonat els seus botxins.
El papa Francesc ens diu que “la misericòrdia… és font d’alegria, de serenitat i de pau”. Us recomano el llibre. A la portada una fotografia d’una nena com jo era: vestit amb randes, sabates, mitjons blancs… i un gran llaç al cap. Segurament l’últim que li va comprar la mare.
“Muchos reverendos sacerdotes, que trocando el cáliz por la canana y la cruz por el trabuco, han salido por esos campos de Dios sembrando luto, la desolacion y la muerte”. María de las Nieves Braganza, coneguda com “Doña Blanca”, esposa del Cap dels exèrcits carlistes de Catalunya, descrivia així una figura mítica dins l’imaginari del segle XIX: el capellà trabucaire.
L'Agulla 