Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el nom dels protagonistes.

Joan Benach i la ferida de la desigualtat

Xavier Figuerola, Som mobilitat.

Monseñor Agrelo, la frontera dels pobres

Míriam Tarruell, el lloc de la dona

Itzi Díez, jove lluitadora

Agustín Rodríguez, a la Cañada Real

Miguel Verdaguer, solidàriament contra l’atur

Montse Castañé, càrnies en lluita

Set pregàries per fermentar

Pastoral Obrera de Catalunya

Soc recepcionista…

Tinc la sort de viure en una escala de veïns amb portera. Quan hi entres, et rep amb un somriure, et dóna calidesa, truca cada matí a les veïnes grans que viuen soles per saber si han passat una bona nit, cuida els detalls, rep la paqueteria, la coneixen tots els carters, missatgers… Fa xarxa de proximitat. Té un paper clau en la humanització, en la creació de vincles, de posar rostres en el barri…

Això sí, per a molta gent que entra la porteria és invisible… Una superheroïna que passa desapercebuda, amb un vestit que la fa imperceptible… no només per a les persones visitants, sinó fins i tot per alguns veïns i veïnes que sembla que es quedin sense veu per dir un simple “bon dia” quan passen pel seu davant…

Doncs sí, aquesta és la meva feina ara, però en lloc de fer-la en una escala d’habitatges, la faig en un edifici d’una empresa. Ho faig des del juliol… I n’estic encantada!

Vaig demanar el canvi tot deixant de ser secretària de direcció. Vestia més i tenia més categoria laboral… però he de dir que la feina ha resultat molt millor del que m’esperava.

Quan vaig comunicar que la meva posició a l’empresa passava a ser una altra, de recepcionista en un centre de treball a Barcelona, molts companys i companyes em deien que m’esqueia la nova feina… I sí.

Tal com ho visc, ser recepcionista és estar a la porta i al telèfon, sent la primera imatge de l’empresa. De la recepcionista depèn en gran part que qui entra trobi el que busca (sempre que sigui possible), que el posis amb la persona correcta per fer la seva gestió… De vegades penso que molta gent no se n’adona de com podem canalitzar les seves necessitats.

Els carters, els missatgers, els proveïdors… tenen rostre i tenen nom. No són persones anònimes… Ells sí que ens veuen…

Estar atenta a les necessitats que companys i companyes puguin tenir: passar una trucada, rebre les visites, preparar trameses de correu o de missatgeria, comunicar-los quan reben un paquet…

Acollir a qui entri per la porta, amb somriure, si és possible dient-li pel nom… Tant és si és un cap com si és un operari que ve a fer una reparació, a revisar l’ascensor, el carter o un missatger… O algú del veïnat que té alguna pregunta a fer…Tothom s’ha de sentir igual d’important: perquè evidentment ho és!

Però també parar els cops de qui arriba nerviós, de qui es mostra exigent, de qui perd els estreps momentàniament…

I com no, no fer-se mala sang quan t’adones que arriben companys, companyes, visites i no et veuen… Ni t’havies adonat que el matí t’havies vestit amb aquella roba que és màgica: et fa invisible… però només als ulls de la gent que no és massa educada… En fi! Paciència!

Hi ha dies que costa més. Et fa sentir menystinguda… però alhora t’iguala amb els darrers de l’escala laboral… perquè sí, les recepcionistes sovint ho som…

Amb aquesta pandèmia, al meu centre de treball, també va passar… Tothom va començar a teletreballar tan bon punt es va decretar el confinament… Ens vam quedar les companyes de neteja, de seguretat i jo mateixa… Després, però, va quedar clar: elles dues eren les essencials… I quina casualitat, també el personal subcontractat… Jo vaig tenir la sort de què m’habilitessin el treball des de casa, amb derivació de la centraleta inclosa i podent fer les tasques administratives que també tinc assignades. Quedava ben palès: elles eres les més invisibles i alhora les més essencials de tot el nostre centre de treball.

No puc acabar sense fer un reconeixement a aquells companys recepcionistes i telefonistes que tenen tasques transcendents. A finals de gener vaig haver d’anar un diumenge al matí al centre de coordinació del PADES del meu districte a recollir un medicament per al meu pare. Mentre esperava a l’entrada vaig quedar-me admirada amb el telefonista-recepcionista. Anava prenent nota de cada trucada, prioritzant-les, passant-les als metges… i darrera de cada telefonada s’endevinava una urgència i un profund patiment. Vaig quedar impressionada. Un reconeixement a aquells que teòricament fan la mateixa tasca que jo… però a anys llum de delicadesa i responsabilitat!

Així que res, contenta de fer una feina social, de servei, d’atenció a les persones… Em sento molt cridada a viure-la així… I en acabar el dia, la meva pregària està plena de noms i de rostres!

Un prec, quan entreu per una porta d’una escala d’habitatges o d’oficines, a l’ambulatori o en una oficina de l’administració pública, busqueu: en un racó, discretament, hi ha algú que no porta un vestit que l’invisibilitza, sinó algú que té per feina fer-nos la vida més relacional i més simple…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Josep Claparols i Moret

Tot i saber-ho, la mort sempre ens sorprèn. Per desgràcia, aviat els oblidem. Avui, a la celebració a Santa Maria de Banyoles donàvem gràcies a Déu per haver conviscut amb el que tan aviat li dèiem Pep com Roc. Banyolí de cap a peus, ens deixava als 77 anys. De cap manera hauria celebrat el seu comiat tal i com s’ha fet, litúrgicament. Durant la celebració, més d’una vegada he pensat: tanta gent que ens hem reunit i tant pocs capellans dels que anomenem joves, que no hi han participat. En el presbiteri, el bisbe emèrit i l’actual, acompanyats pel diaca Joan Rubé i pel rector de la parròquia. Em deia un company capellà que no exerceix: Tot el que s’ha fet a l’altar és exactament igual que quan jo fa anys, exercia, només amb una diferència, llavors ho fèiem en llatí…

Per desgràcia i com moltes vegades passa, al final de la celebració, algun parlament i la gent, en aquells moments, vibra perquè el que es diu són retalls d’una vida on en Pep hi ha deixat, no només els seus dibuixos, les seves caricatures, sinó “cops d’en Roc” per a desvetllar-nos i seguir endavant. La gent respira el dia a dia i quan el capellà, com diu el bisbe de Roma papa Francesc, fa olor d’ovella, el ramat se l’hi aplega.

Com a company i de sempre del grup del Fòrum Joan Alsina de qui en Roc en aquells moments feia d’enllaç principal, ni una paraula donant testimoni de ser-ne ell un autèntic entusiasta, seguint l’exemple d’en Joan Alsina, d’en Joaquim Vallmajó, màrtirs de casa nostra, del bisbe Casaldàliga, de l’Òscar Romero… de tot això, el nostre bisbe, en fer el que en diríem el dossier de la vida d’en Pep, no en digué res de res. Així anem i la gent que n’aprèn, sap ajudar voluntàriament, no només als qui sofreixen sinó que aquesta voluntarietat es manifesta com hem vist aquests dies, en el fet terrorista a Barcelona i veïnatge. La gent no espera que se’ls demani, sinó que els surt del cap i del cor de col·laborar.

És la gran Bona Nova que potser no sabem conrear i barrejar-nos-hi una vegada més, fent olor d’ovella.

Ignasi Forcano Isern

Feliç!

Ho he somniat i m’he llevat content, jo diria, que interiorment, feliç. Avui, 8 de juliol, fa 55 anys que el bisbe Cartanyà em va preguntar: Què vols? I li vaig respondre: Ser capellà. I em digué: Doncs, sigues-ne. En sortir de Palau vaig baixar les escales dels Maristes que en dèiem, saltant i corrent tot i que duia la sotana.

És veritat que no tot són flors i violes, però l’Amor de Déu mostrat i ensenyat per Jesús, per a mi, ho és tot. Com em plau i cada dia, més, aprendre d’aquests grans Mestres en l’estudi de l’Evangeli i que insisteixen, cada dia més, en ser més humans. Com em plau i com m’encoratja acompanyar i ser acompanyat per la Humanitat de la qual en sóc membre. Avui, quan celebri a Santa Maria de Pineda, els donaré les gràcies, tot demanant perdó per ser el que sóc. Em sento tan content que com qui diu que els llamps i els trons no m’espanten, és clar, metafòricament. Avui, dissabte, és un d’aquells dies que penso en la bondat, en la joia, en l’amistat en la feina i especialment, en persones que Déu m’ha posat al costat per a poder viure. M’agradaria trobar una melodia per a poder manifestar el que sento o també ficar-me dins de l’interior del silenci de totes les persones estimades. Ho comparo amb aquest signe de donar-nos les mans, tot dansant la sardana, que hi posaria com a nom: Felicitat. Però, quins contrastos, torno a la imatge i del so dels llamps i dels trons i de la pedregada seca, davant de l’actitud de molta gent que tot i sentir Jesús dient: Qui estigui net que tiri la primera pedra, ingrats, folls, colguem amb la nostra pedregada tantes persones. Déu meu! Per què creats a imatge i semblança vostra, som capaços de fer aquests disbarats.

Avui, i no voldria cansar-me’n mai que amb Vós ho puc tot. Sense Vós, res de res o el que és pitjor, llamps, trons i pedregada seca.

Gràcies!

Ignasi Forcano Isern

¿Qué hace un chico como tú en un lugar como este (= patrología)?

Parafraseando la canción del grupo Burning, ¿Qué hace una chica como tú en un lugar como este? (1978) y adelantándome al plan propuesto inicialmente, este artículo será una especie de estriptis intelectual.

La cosa empezó hace casi cuarenta años en Ciudad Real. Tras haberme echado del seminario en junio (aunque inicialmente se planteó como interrupción por tres años), con 19 años me planteaba qué hacer. Yo había querido estudiar Historia, pero su papel de inscripción era verde, el de Química amarillo y el de Filología, la otra opción, azul. No lo dudé un momento: me apunté a Filología porque me gustaba ese color (sic).

Y ya puestos a complicar las cosas, elegí la especialidad que menos idea tenía: Filología Clásica (había hecho solo un año de griego). Para más inri me tocó un curso con un nivel excepcional. En mi planificación personal había puesto un año dedicado al mundo, otro al demonio y el siguiente a la carne, pero solo pude dedicarme a estudiar griego y latín como un mulo, full time, sábados y domingos inclusive, y más en el tercer año, donde éramos solo tres alumnos: imposible escaquearse.

Para continuar (en el seminario y en la facultad) tuve que venir a Madrid y si en el primer caso fue mucho más exigente y enriquecedor, fue la época dorada de Juan de Dios Martín Velasco como rector, en la Universidad fue bastante flojo, a pesar de tener a profesores de muy reconocido prestigio, pues no siempre la fama se corresponde con la realidad. Compatibilizar teología y filología clásica no me costó mucho trabajo: tenía cuatro horas diarias de transportes públicos y las supe aprovechar.

Acabados los estudios y habiendo sido enviado a Leganés, una ciudad obrera en el sur de Madrid, me tocó ir compatibilizando ahora la pastoral con los estudios de Sagrada Escritura en la Universidad Pontificia Comillas, donde tuve la suerte de tener un excelente plantel de profesores, y posteriormente con el trabajo como corrector de estilo y asesor editorial en San Pablo durante tres años.

Hasta que Comillas me ofreció una beca para hacer el doctorado y entrar como profesor de Historia Antigua y Patrología. Fueron seis fructíferos años donde tuve que compatibilizar, de nuevo, la pastoral en la parroquia, el acompañamiento como consiliario de Madrid de la JOC, las clases en Comillas, la tesis sobre san Basilio y los pobres… y una nueva compañera: insuficiencia renal grave, que me acompañó hasta que defendí la tesis.

A partir de aquí ocho maravillosos años de vida oculta marcada por la diálisis (peritoneal), que me ayudó a no ser el perfecto gilipollas al que estaba llamado, las clases y el contacto con l@s alumn@s, la investigación, sobre todo en tres terrenos: economía, mujeres y espiritualidad en el cristianismo primitivo (que dieron lugar a algunos libros y artículos), la entrada en el Grupo de Orígenes Cristianos, la reducción de la pastoral parroquial a mínimos, el paso a la ACO… y tantas otras cosas que me han hecho madurar, a mi pesar.

En los últimos diez años he abierto mis miras a cuestiones de espiritualidad oriental y terapia de las enfermedades espirituales, he pasado del siglo IV, siglo de oro de la patrística, al siglo II, período fundamental para el cristianismo, compatibilizado el estilo más académico con otro más divulgativo y, sin dejar de producir obras más personales, me he convertido en caza-talentos, preguntándome, como dice la canción del principio: “¿Qué clase de aventuras he venido a buscar?”. En resumen: filó-logo (amante de la Palabra), free-lance y friki.

Fernando Rivas

Quan la vida fa un gir

A la meva petita parròquia, un cop acabada l’Eucaristia, és moment de converses i salutacions, sovint efusives i animades, amb una germanor que sempre em corprèn. La majoria de vegades m’hi afegeixo, però avui prenc la guitarra amb la qual he acompanyat els cants i vaig cap a la sagristia a endreçar-la. A poc a poc vaig posant-la a la funda, i tranquil·lament endreço els cançoners i algun paper on apunto acords. Avui no tinc gaire ànims de xerrar amb uns i altres, més aviat vull escapolir-me, ho reconec. Però, ai las… el meu pla improvisat surt de l’inrevés. Us asseguro que passa poques vegades que, en acabar, algú et vingui a buscar per dir-te res. Quina por. Primer s’acosta un senyor a felicitar-me pels cants. No ve gaire per la parròquia i no el conec. Li agraeixo dient que aquí cadascun posem un granet de sorra… que hi ha altres coses que no em veuria amb cor de fer, però això sí. Li dono les gràcies per les gràcies, encara que em faci una mica de vergonya que em diguin res. Poc després, confirmo que el meu amagatall avui serà del tot inútil. Ara entra un matrimoni, que em coneixen més de la meva professió que no pas de la parròquia. També em diuen que els han agradat tant els cants, que la veu, l’entonació… són de tarannà seriós, però es mostren propers i afectuosos, com qui agraeix un regal. I per tercer cop, quan sento poc xivarri i surto, ve cap a mi una senyora gran, la Isabel, plena d’energia i vitalitat, amb la qual tinc bona amistat. Em diu: “Dóna gust de veure’t cantant, amb la veu, els ulls i el somriure ens transmets felicitat. Moltes gràcies!”. Em quedo muda. Ens fem una abraçada (ella i jo som d’abraçar les amistats) i no li explico res del que, ho reconec, tinc ganes de treure enfora. Però avui, a la parròquia, sincerament no sé pas què he fet diferent d’altres dies cantant amb la guitarra…

Si això era diumenge, arriba dimarts i rebo la trucada d’una amiga que és metgessa. També hi era a la parròquia diumenge, però va marxar de seguida. Em ve a dir que ha notat quelcom diferent en mi, que em va veure bé, però no sap per què, s’ha preguntat com estic jo, com em trobo… I em quedo de pedra. No li he explicat res, ni a ella ni a ningú, del que m’ha passat i que m’ha portat a l’hospital, i que té raó, que sento alguna cosa diferent dins meu. Només sap que durant un període molt llarg de temps he patit molt per persones properes que estimo, i que tot ho he anat acompanyant com bonament he pogut. El “com estàs tu?” em desmunta.

“Noia -li dic-, tens un radar, o és deformació professional?”. I li explico el que m’ha passat. En la meva vida no havia experimentat un dolor tan fort com el que he patit, i que m’ha portat dues vegades a urgències… fins que ha estat tan brutal i insuportable, que els calmants no servien per res. Al final, he acabat a l’hospital, ingressada, plorant desesperadament de mal al cap, amb calmant per una via, amb un TAC cranial… El dolor s’anava incrementant, de menys a més, i finalment han estat tres dies duríssims, fins a un dolor insuportable. Però tot ha acabat bé. Bàsicament perquè a l’hospital temien un tumor al cap, i en canvi, el que és, té solució i ha acabat amb una petita intervenció. Vaja, una anècdota, comparat amb el que podia haver estat.

Li explico que amb tant dolor no he tingut temps ni de pensar (dolor pitjor que el del part, i vaig ser mare amb un part llarg i dur, sé de què parlo), que el dolor anul·la tota capacitat de pensar… Li explico també que no he tingut ni força per pregar (simplement, m’he rendit i només he pensat “Senyor, no tinc por, ja em diràs si se m’ha acabat la treva, sóc a les teves mans…”). I que quan veus entrar a la doctora amb un somriure d’orella a orella (donava per fet que tenia un tumor, s’ho han mirat amb més especialistes) te n’adones que la vida et pot fer un gir quan menys ho esperes, quan has baixat la guàrdia perquè et penses que tot ho tens sota control o quan t’oblides la humilitat al fons de la butxaca i penses que tu sempre has pogut amb tot. Sí, tot pot fer un gir qualsevol dia, en qualsevol moment. I ho sabem, però ho oblidem.

I dec haver cantat amb més energia, o amb una energia diferent, o que de vegades estem en sintonia o en la mateixa freqüència de qui menys ens ho pensem i per motius que desconeixem, o deu ser que em retorna l’agraïment que sento jo, de tant donar les gràcies interiorment (no tant per la meva vida, sinó per la vida de qui depèn de mi) que ha estat un diumenge diferent, que algú ho ha captat i ho ha rebut. I amb l’amiga em desmunto, jo que amb poques persones parlo de mi, perquè em passen darrerament tantes coses que no vull avorrir. Jo, que us prometo que sóc més de rialles i bon humor, o de silencis en pau. Paraula. Us ho confirmarien els meus amics, que sovint em diuen: “Quina sort que tens, de ser tan positiva.”

I avui m’ha sortit d’escriure-ho, de compartir-ho. He recordat les vegades que defensem els de L’Agulla que ens escriviu des del vostre punt de vista humà, des de les vostres vivències. I així ho he fet jo. M’ha sortit d’explicar-ho perquè tot plegat, l’experiència del dolor aclaparant i de l’acceptació davant el que pugui ser, sento que m’ha transformat. És un sentiment nou que vull compartir en positiu. I que puc compartir perquè ha acabat bé. Se m’ha afegit a una suma de vivències, de lluites, de pèrdues, de sentiments que no esperava, de patiments i acompanyaments, que porto els darrers anys a la motxilla, que de vegades pesen i de vegades oblido, amb els quals vaig caminant amb un somriure i una pregària constant d’acció de gràcies.

Però aquest cop, sento que alguna cosa ha fet un gir dins meu. Francament, no sé cap a on. Però avui respiro, sento, estimo, visc… i dono gràcies per cada vivència que em pot ensenyar a créixer.

Maria-Josep Hernàndez

Un record de Josep Verde Aldea

El passat 2 de febrer va morir Josep Verde Aldea, dirigent del PSC Reagrupament que havia fundat Josep Pallach i que va esdevenir un dels integrants de l’actual PSC, juntament amb el PSC Congrés i la Federació Catalana del PSOE. Verde Aldea era, alhora, un reconegut militant cristià, que en els temps de la dictadura va participar en multitud d’iniciatives al servei de la democràcia.

A mi, la seva mort m’ha portat al cap un record antic, de quan jo tenia catorze anys i estava al Seminari. Era l’any 1964 o 1965, jo feia quart de batxillerat i teníem de responsable mossèn Joaquim Brustenga. I un dia, dintre les activitats formatives que fèiem, en Joaquim Brustenga ens va fer venir un senyor que ens parlaria d’una cosa anomenada “els drets humans”. Era en Verde Aldea. No recordo què va dir en concret a la xerrada, però sí que em va quedar gravat el títol i vaig entendre clarament el que allò significava i el fet que allò, els drets humans, no lligava gens amb el que estàvem vivint a Espanya sota el règim de Franco. I també recordo que ens va recomanar que llegíssim una revista que ens ajudaria a estar més al cas de tot allò que ell ens explicava, i que ens ajudaria també a tenir més elements per valorar la realitat que vivíem. La revista es deia El Ciervo, i ens en va deixar uns quants exemplars. Aquells eren anys en què els responsables dels seminaris ensenyaven als seminaristes a viure una fe que volia fer realitat allò que el Concili Vaticà II propugnava.

I bé. Que serveixin aquestes ratlles com a petit record i homenatge a Josep Verde Aldea i a tots els qui com ell van treballar per la democràcia i per la dignitat de tots.

Josep Lligadas

Quan la mort és vida…

Sí, ho sabem! Però hi ha persones, moments, que ens ho deixen ben palès.

Fa uns mesos la Teresa Català compartia en les planes de L’Agulla com vivia la seva malaltia, el seu càncer, entonant fins i tot unes cançons. Algunes de les persones que el van llegir van quedar impressionades…

Però si sabéssiu com impressiona haver-la conegut, haver pogut entrellucar la seva relació íntima amb Jesús, sentir com explicava el seu enamorament, però també els seus moments de desert, com volia esgarrapar vida, com creava xarxes, com descobria talents i arrossegava persones en projectes grans i petits!!!

No, no cal explicar detalls a mode hagiogràfic. Només vull agrair-li, agrair a Déu, el treball que ella ens ha anat fent en el nostre cor per saber-nos provisionals, per no amagar les nostres febleses, per verbalitzar fragilitats, per parlar de la germana mort amb naturalitat.

Va preparar el seu comiat. La sala de vetlla de Can Ruti era més alegre. Fotos penjades en les parets omplien de vida aquell espai d’altra manera fosc i silenciós. I somrèiem veient les escenes familiars amb les seves filles i el seu marit. Havia deixar dit que no portéssim flors, que no gastéssim diners… que al tanatori hi hauria una capseta per a Proactiva Open Arms… Sí, les persones refugiades, una de les darreres causes que la van empènyer a fer capses amb les donacions de roba als carmelites mesos enrere, i a qui sentia a prop quan mirava el mar, un dels seus llocs de trobada amb Déu.

Una setmana després a Cerdanyola, la seva comunitat de Verbum Dei, va organitzar una celebració alegre, emotiva, plena de signes, d’agraïment. I la seva presència aclaparadora es veia en el jardí, en la casa (Can Llopis), en la capella… La família, amics i la seva comunitat la trobaran a faltar especialment, però l’agraïment d’haver-la conegut ens ajudarà a anar suplint l’absència…

I ens quedaran aquelles frases que ens deixava anar i que ens removien (“Sigui el que sigui, sí! Passi el que passi, gràcies!”), que ens feien somriure (“Petons, somriure i una abraçada”, quan s’acomiadava) o “Ni por ni pena!” (quan la malaltia avançava i ja la mort apuntava a la cantonada, tots els tractaments ja descartats).

Però també saber que una llanxa navega per les aigües del Mediterrani per tibar braços i salvar persones duent el seu nom. Sí, Teresa! Continuaràs creant xarxa, obrint esperances… ara en forma de llanxa de Proactiva Open Arms. Quin detall que decidissin batejar una barca quan la teva família va donar els donatius de tots els que vam voler sumar-nos a la darrera de les teves causes!

Gràcies, Teresa!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Manel Andreu, un militant

En aquestes ratlles no faré un resum detallat de la biografia del Manel Andreu, simplement en recordaré algunes dades: que va ser militant de la JOC, de jove, i després de l’ACO –que presidí del 1979 al 1983– fins a la mort, aquest Sant Esteve passat, als 72 anys; que va estar compromès sindicalment (USO i CCOO) al comitè d’empresa de l’Indo, i veïnalment, al Poblenou des de l’inici de l’Associació de Veïns –en dues ocasions en va ser president–i a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) manel-andreuque també va presidir, i aquests darrers anys dedicats especialment als emigrants en situació més precària; no em vull descuidar d’esmentar també el seu compromís en l’àmbit familiar: amb la Rosa, els fills, els néts, els nebots… Als enllaços del final, que només són una mostra del que s’ha publicat aquests dies, podreu buscar més informació, referències i comentaris sobre el Manel. Us recomano l’entrevista publicada a la revista Icària.

Sí que vull destacar, en canvi, senzillament, la seva militància com a dimensió essencial de la seva persona i el seu tarannà. Per mi és un exemple del que és un militant obrer i cristià (un concepte que de vegades ara s’esquiva, però molt més ampli i profund que el de ‘voluntari’, amb tot el respecte pels voluntaris).

La seva atenció a la realitat concreta i pròxima (lloc de treball, barri, persones, fets, problemes, necessitats, injustícies…); la seva manera d’encarar aquesta realitat des d’una perspectiva col·lectiva, buscant la implicació dels afectats; la seva capacitat i voluntat de trobar els trets bàsics i essencials de les qüestions; la seva seriositat, ordre i dedicació en els compromisos… definien aquest ser essencialment militant i, en molts casos, el seu tarannà de líder també. De líder amb esperit de servei sense afany de figurar ni d’escalar, però que es manifestava sense embuts quan tenia una cosa clara.

Aquesta vida compromesa, en llenguatge cristià, de l’ACO, ha estat evangelitzadora, portadora de “bones notícies” i accions alliberadores, constructores de “Regne de Déu” enmig d’aquesta

societat complexa que el Manel procurava de mirar amb profunditat.

Josep Pascual

Notícia a El Periódico

Article d’Àngela Vinent a eldiario.es

Notícia de l’agència ACN publicada a diversos mitjans de comunicació

Notícia a Catalunyareligió

Entrevista de Francesc Romeu a la revista Icària (2003), de l’Arxiu Històric del Poblenou

Article Francesc Romeu al diari Ara

De què va tot això? Va de càncer. I de fe, suposo.

Vaig ràpida a dir que sí i lenta a posar-me a fer feina, ja ho veig. Quan em proposen de fer aquest article jo que penso, ui, apa que no tens dies per davant! I mira, ara, a corre-cuita, aquí escrivint… que no he trobat el moment… ni el trobo. I no és mandra. És pensar: Què diré? Com dir-ho? Com transmetre el que he viscut i visc? Em sento de vegades tan fora d’onda! Les dones de la meva edat estan molt actives i jo sóc una iaieta jove.

De què va tot això? Va de càncer. I de fe, suposo.

Només dir-ho així: tinc càncer! i ja hi ha gent que diu alguna coseta i adéu! o ja quedarem! O… res. La solitud del càncer també donaria per a un article.

Diem càncer i volem èxit. Volem un Foto Mercè - Teresatriomf sobre la malaltia. Volem una dona forta que té empenta i lluita i se’n surt. I la que no té empenta? I la que està cansada? I la que lluita, lluita i lluita i no se’n surt? Massa tòpics tenim al cap o massa imatges roses i ensucrades tal vegada.

La meva realitat? Un càncer de mama fa quinze anys. Un bon càncer. Del que fa que et treguin tot el pit i et buidin els ganglis de l’aixella. El càncer que t’enfronta a quimioteràpia dura i a sessions interminables de radioteràpia. I a tractament hormonal durant anys. I quan sembla que ja està enrere (si no fos pels dolors articulars, pel cansament…) doncs ressorgeix amb metàstasis òssies que a poc a poc van okupant columna, costelles, malucs, estèrnum… I torna a haver-hi radioteràpia. I químio. I més químio. I el càncer fa metàstasi al fetge. I més químio. I arribo a una fase IV i el que em toca són pal·liatius. I afrontar el tram final de la teva vida quan, per edat i expectatives, no toca.

Em demanaren la meva experiència. I porto mig article i encara no m’he posat a dir-la. Però calia situar-vos primer. I això he intentat. Ara uns moments i unes cançons associades, viscudes i cantades!

Primer de tot una mare amb unes nenes petites, llavors tenien set i deu anys. El meu desig pregon: vida, més vida! Per elles. Però m’agafa el càncer en una etapa molt curiosa de la meva vida creient. Jo, força descreguda, acabo de passar un enamorament de Déu que em fa sentir feliç i estimada. Una cosa que enyoraré sempre… era tot tan fàcil! Si mai heu estat enamorats ho entendreu. Tot era res… comparat amb l’enamorat: l’Estimat! I era una etapa en la que la cançó era “I si vivim, per a Ell vivim, i si morim, per a Ell morim. Tant si vivim com si morim som del Senyor, som del Senyor”.

La segona etapa-cançó va ser la de la lluita i sentir-me que podia… que sí. “El Senyor és la meva força, el Senyor el meu cant. Ell m’ha estat la salvació, en Ell confio i no tinc por”. Recaiguda. Però sense amoïnar-me massa doncs. I sempre pensant que visc en el món del privilegi, que no puc queixar-me de res. Vinc d’anys de voluntariat i conec la realitat del Tercer, Quart Món. I llegeixo cada dia el diari. Així que… de què em puc queixar? Si em miro a mi sola puc dir: quina pena; però si miro el món, si miro els germans… de què, torno a dir-ho, em puc queixar? Cal situar-se de nou davant la realitat, fer l’exercici i adonar-me de quant hi ha vessat a la meva vida. I quant per agrair.
Etapa més complicada: les metàstasis creixen. Sento que vaig fent camí de despullament. Dir-li neteja!, poda!, fes el que vulguis. I pren força “Les mans ben buides, això esperes Tu de mi, i em demanes deixar-ho tot als teus peus fins que ja no tingui, ja no tingui res; i així Tu puguis entrar, i omplir-me fins a vessar”.

Recent. Em sento en fase terminal. Veig que m’acosto a la meva fi. És dur. I ara no estic en aquell moment inicial, enamorada! Ara estic en dubtes… molts! Dono pals de cec amunt i avall. Passo angoixes. Passo dubtes. Prego. Ho intento. Intento escoltar. Estar atenta. I se’m barregen missatges i em centro en la creu i no la vull!!!!! I no veig la Resurrecció… i la Vida.

Em centro en la Vida. Demano Vida, en majúscules. La vida que fa que visquis de veritat, que et dóna pau, que et fa feliç, que no et fa caure en la angoixa ni fa que duguis mal moment a qui t’envolta. Voldria tant tenir aquesta pau i vida, en majúscules, dins! I la demano… I demano vida en lletra petita, si pot ser! Un temps més ara que el meu home s’agafa una prejubilació! Poder gaudir junts un temps…

De vegades res ja. Des del dubte el miro i penso: el que vulguis. I els Salms em semblen tan humans i propers, des del clam i el crit humà! I acabo “In manus tuas, Pater, commendo spiritum meum”. Potser ja no cal cantar res més.

Teresa Català

“El Cinca”: prevere, químic, escombriaire, conserge, jubilat

La nota del bisbat de Solsona deia: Avui, dia 16 de març de 2016, ha mort als 87 anys d’edat Mn. Joan Ramon i Cinca, prevere de l’arquebisbat de Barcelona que residia des de feia uns anys a la nostra diòcesi de Solsona, concretament a la Residència Salarich-Calderer de Bagà.

Ho he trobat curiós, perquè en Joan Ramon Cinca-04-1(es deia Joan, i Ramon era el seu cognom, però en el dubte sempre ha estat en Joan Ramon, o bé “el Cinca”) es va caracteritzar tota la vida pel seu desig d’encarnar-se, d’arrelar-se allà on era. La seva decisió d’anar a viure (en realitat, també d’anar-hi a morir) a Bagà ja fa uns anys responia a la voluntat de tornar a les arrels familiars i de defugir, com havia fet tota la vida, els ambients clericals per fer el mateix que la gent gran del poble que sentia seu: anar a la residència on va tothom, cosa que el va allunyar físicament del seu entorn barceloní. De fet sembla que provenia d’una casa de Bagà amb prou recursos com perquè estudiés al col·legi francès i esdevingués químic. Però sempre es va sentir proper als treballadors de les mines de la seva comarca i, a partir d’aquí, a la classe obrera, de tal manera que quan va decidir fer-se capellà, va voler ser un capellà obrer. I va treballar com a escombriaire i com a conserge en un gran hospital. De fet, el contacte amb Mn. Pere Llumà, un dels fundadors de l’Escola Virtèlia, va desvetllar en ell una espiritualitat compromesa amb una Església amb sensibilitat social. Un fil conductor que es va consolidar amb la seva amistat amb el bisbe Alfred Ancel, auxiliar de Lió, promotor dels capellans obrers i responsable de la comunitat del Pradó, una associació de capellans amb voluntat d’encarnar-se en els barris obrers per fer camí amb els treballadors i treballadores tot vivint com ells (http://pradocatala.blogspot.com.es).

De fet, en Joan Ramon era un personatge ben original, autèntic, irrepetible: pensador, reflexiu, molt profund, irònic, amb un punt irreverent i una rialla fantàstica, de criatura, una persona lliure que solia dir el que pensava, molt fidel a l’Església de Jesús, però al·lèrgic a la institució. Despistat, ha donat peu a unes quantes anècdotes que es transmeten de generació en generació: oblidar-se d’enterraments i de casoris, o posar-se la casulla sense l’alba, o no adonar-se que tenia el micro engegat a l’hora de fer alguns comentaris més aviat irònics…

Jo el vaig conèixer al Poblenou. Aleshores ell treballava com a conserge a l’hospital de l’Esperit Sant a Santa Coloma, si no estic equivocada, i vivia en un pis junt amb altres capellans. Reforçava l’equip parroquial i era consiliari de l’ACO i de la JOC. Havia traduït alguns textos rellevants de la pastoral obrera francesa i havia posat en marxa un sistema de formació per a capellans provinents del món obrer (ESMO, es deia). L’havia escoltat moltes vegades i em semblava un home savi, dels que et sembla que hi seran tota la vida, formador de formadors i amic dels amics, amb els quals solia mantenir una relació epistolar. Li agradava escriure a la gent, i a casa conservem algunes cartes seves, que m’emocionaven i que m’havien arribat amb la petició de fer una ressenya d’un llibre sobre la vida minera al Berguedà o de tractar una determinada qüestió a L’Agulla.

Més endavant em vaig assabentar que formava part d’un grup de capellans que es trobaven en principi per fer revisió de vida, i que m’hagués agradat espiar per un forat, per la seva diversitat i intel·ligència i pel bon humor que tots traspuaven: Josep Hortet, Joaquim Gomis, Joan Llopis, Lluís Bonet, Josep Maria Tubau… De fet d’algun d’ells puc dir que m’han marcat molt en diferents etapes de la meva vida, potser no tant per la relació directa que hàgim tingut, sinó perquè he viscut (i encara visc) del que ells han sembrat.

En fi, gràcies, Joan Ramon (i gràcies, Josep Hortet, per haver-me ajudat a escriure aquest article). Trobareu una biografia una mica més ordenada d’en Joan Ramon a Catalunya Religió.

Mercè Solé