Un record de Josep Verde Aldea

El passat 2 de febrer va morir Josep Verde Aldea, dirigent del PSC Reagrupament que havia fundat Josep Pallach i que va esdevenir un dels integrants de l’actual PSC, juntament amb el PSC Congrés i la Federació Catalana del PSOE. Verde Aldea era, alhora, un reconegut militant cristià, que en els temps de la dictadura va participar en multitud d’iniciatives al servei de la democràcia.

A mi, la seva mort m’ha portat al cap un record antic, de quan jo tenia catorze anys i estava al Seminari. Era l’any 1964 o 1965, jo feia quart de batxillerat i teníem de responsable mossèn Joaquim Brustenga. I un dia, dintre les activitats formatives que fèiem, en Joaquim Brustenga ens va fer venir un senyor que ens parlaria d’una cosa anomenada “els drets humans”. Era en Verde Aldea. No recordo què va dir en concret a la xerrada, però sí que em va quedar gravat el títol i vaig entendre clarament el que allò significava i el fet que allò, els drets humans, no lligava gens amb el que estàvem vivint a Espanya sota el règim de Franco. I també recordo que ens va recomanar que llegíssim una revista que ens ajudaria a estar més al cas de tot allò que ell ens explicava, i que ens ajudaria també a tenir més elements per valorar la realitat que vivíem. La revista es deia El Ciervo, i ens en va deixar uns quants exemplars. Aquells eren anys en què els responsables dels seminaris ensenyaven als seminaristes a viure una fe que volia fer realitat allò que el Concili Vaticà II propugnava.

I bé. Que serveixin aquestes ratlles com a petit record i homenatge a Josep Verde Aldea i a tots els qui com ell van treballar per la democràcia i per la dignitat de tots.

Josep Lligadas

Quan la mort és vida…

Sí, ho sabem! Però hi ha persones, moments, que ens ho deixen ben palès.

Fa uns mesos la Teresa Català compartia en les planes de L’Agulla com vivia la seva malaltia, el seu càncer, entonant fins i tot unes cançons. Algunes de les persones que el van llegir van quedar impressionades…

Però si sabéssiu com impressiona haver-la conegut, haver pogut entrellucar la seva relació íntima amb Jesús, sentir com explicava el seu enamorament, però també els seus moments de desert, com volia esgarrapar vida, com creava xarxes, com descobria talents i arrossegava persones en projectes grans i petits!!!

No, no cal explicar detalls a mode hagiogràfic. Només vull agrair-li, agrair a Déu, el treball que ella ens ha anat fent en el nostre cor per saber-nos provisionals, per no amagar les nostres febleses, per verbalitzar fragilitats, per parlar de la germana mort amb naturalitat.

Va preparar el seu comiat. La sala de vetlla de Can Ruti era més alegre. Fotos penjades en les parets omplien de vida aquell espai d’altra manera fosc i silenciós. I somrèiem veient les escenes familiars amb les seves filles i el seu marit. Havia deixar dit que no portéssim flors, que no gastéssim diners… que al tanatori hi hauria una capseta per a Proactiva Open Arms… Sí, les persones refugiades, una de les darreres causes que la van empènyer a fer capses amb les donacions de roba als carmelites mesos enrere, i a qui sentia a prop quan mirava el mar, un dels seus llocs de trobada amb Déu.

Una setmana després a Cerdanyola, la seva comunitat de Verbum Dei, va organitzar una celebració alegre, emotiva, plena de signes, d’agraïment. I la seva presència aclaparadora es veia en el jardí, en la casa (Can Llopis), en la capella… La família, amics i la seva comunitat la trobaran a faltar especialment, però l’agraïment d’haver-la conegut ens ajudarà a anar suplint l’absència…

I ens quedaran aquelles frases que ens deixava anar i que ens removien (“Sigui el que sigui, sí! Passi el que passi, gràcies!”), que ens feien somriure (“Petons, somriure i una abraçada”, quan s’acomiadava) o “Ni por ni pena!” (quan la malaltia avançava i ja la mort apuntava a la cantonada, tots els tractaments ja descartats).

Però també saber que una llanxa navega per les aigües del Mediterrani per tibar braços i salvar persones duent el seu nom. Sí, Teresa! Continuaràs creant xarxa, obrint esperances… ara en forma de llanxa de Proactiva Open Arms. Quin detall que decidissin batejar una barca quan la teva família va donar els donatius de tots els que vam voler sumar-nos a la darrera de les teves causes!

Gràcies, Teresa!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Manel Andreu, un militant

En aquestes ratlles no faré un resum detallat de la biografia del Manel Andreu, simplement en recordaré algunes dades: que va ser militant de la JOC, de jove, i després de l’ACO –que presidí del 1979 al 1983– fins a la mort, aquest Sant Esteve passat, als 72 anys; que va estar compromès sindicalment (USO i CCOO) al comitè d’empresa de l’Indo, i veïnalment, al Poblenou des de l’inici de l’Associació de Veïns –en dues ocasions en va ser president–i a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) manel-andreuque també va presidir, i aquests darrers anys dedicats especialment als emigrants en situació més precària; no em vull descuidar d’esmentar també el seu compromís en l’àmbit familiar: amb la Rosa, els fills, els néts, els nebots… Als enllaços del final, que només són una mostra del que s’ha publicat aquests dies, podreu buscar més informació, referències i comentaris sobre el Manel. Us recomano l’entrevista publicada a la revista Icària.

Sí que vull destacar, en canvi, senzillament, la seva militància com a dimensió essencial de la seva persona i el seu tarannà. Per mi és un exemple del que és un militant obrer i cristià (un concepte que de vegades ara s’esquiva, però molt més ampli i profund que el de ‘voluntari’, amb tot el respecte pels voluntaris).

La seva atenció a la realitat concreta i pròxima (lloc de treball, barri, persones, fets, problemes, necessitats, injustícies…); la seva manera d’encarar aquesta realitat des d’una perspectiva col·lectiva, buscant la implicació dels afectats; la seva capacitat i voluntat de trobar els trets bàsics i essencials de les qüestions; la seva seriositat, ordre i dedicació en els compromisos… definien aquest ser essencialment militant i, en molts casos, el seu tarannà de líder també. De líder amb esperit de servei sense afany de figurar ni d’escalar, però que es manifestava sense embuts quan tenia una cosa clara.

Aquesta vida compromesa, en llenguatge cristià, de l’ACO, ha estat evangelitzadora, portadora de “bones notícies” i accions alliberadores, constructores de “Regne de Déu” enmig d’aquesta

societat complexa que el Manel procurava de mirar amb profunditat.

Josep Pascual

Notícia a El Periódico

Article d’Àngela Vinent a eldiario.es

Notícia de l’agència ACN publicada a diversos mitjans de comunicació

Notícia a Catalunyareligió

Entrevista de Francesc Romeu a la revista Icària (2003), de l’Arxiu Històric del Poblenou

Article Francesc Romeu al diari Ara

De què va tot això? Va de càncer. I de fe, suposo.

Vaig ràpida a dir que sí i lenta a posar-me a fer feina, ja ho veig. Quan em proposen de fer aquest article jo que penso, ui, apa que no tens dies per davant! I mira, ara, a corre-cuita, aquí escrivint… que no he trobat el moment… ni el trobo. I no és mandra. És pensar: Què diré? Com dir-ho? Com transmetre el que he viscut i visc? Em sento de vegades tan fora d’onda! Les dones de la meva edat estan molt actives i jo sóc una iaieta jove.

De què va tot això? Va de càncer. I de fe, suposo.

Només dir-ho així: tinc càncer! i ja hi ha gent que diu alguna coseta i adéu! o ja quedarem! O… res. La solitud del càncer també donaria per a un article.

Diem càncer i volem èxit. Volem un Foto Mercè - Teresatriomf sobre la malaltia. Volem una dona forta que té empenta i lluita i se’n surt. I la que no té empenta? I la que està cansada? I la que lluita, lluita i lluita i no se’n surt? Massa tòpics tenim al cap o massa imatges roses i ensucrades tal vegada.

La meva realitat? Un càncer de mama fa quinze anys. Un bon càncer. Del que fa que et treguin tot el pit i et buidin els ganglis de l’aixella. El càncer que t’enfronta a quimioteràpia dura i a sessions interminables de radioteràpia. I a tractament hormonal durant anys. I quan sembla que ja està enrere (si no fos pels dolors articulars, pel cansament…) doncs ressorgeix amb metàstasis òssies que a poc a poc van okupant columna, costelles, malucs, estèrnum… I torna a haver-hi radioteràpia. I químio. I més químio. I el càncer fa metàstasi al fetge. I més químio. I arribo a una fase IV i el que em toca són pal·liatius. I afrontar el tram final de la teva vida quan, per edat i expectatives, no toca.

Em demanaren la meva experiència. I porto mig article i encara no m’he posat a dir-la. Però calia situar-vos primer. I això he intentat. Ara uns moments i unes cançons associades, viscudes i cantades!

Primer de tot una mare amb unes nenes petites, llavors tenien set i deu anys. El meu desig pregon: vida, més vida! Per elles. Però m’agafa el càncer en una etapa molt curiosa de la meva vida creient. Jo, força descreguda, acabo de passar un enamorament de Déu que em fa sentir feliç i estimada. Una cosa que enyoraré sempre… era tot tan fàcil! Si mai heu estat enamorats ho entendreu. Tot era res… comparat amb l’enamorat: l’Estimat! I era una etapa en la que la cançó era “I si vivim, per a Ell vivim, i si morim, per a Ell morim. Tant si vivim com si morim som del Senyor, som del Senyor”.

La segona etapa-cançó va ser la de la lluita i sentir-me que podia… que sí. “El Senyor és la meva força, el Senyor el meu cant. Ell m’ha estat la salvació, en Ell confio i no tinc por”. Recaiguda. Però sense amoïnar-me massa doncs. I sempre pensant que visc en el món del privilegi, que no puc queixar-me de res. Vinc d’anys de voluntariat i conec la realitat del Tercer, Quart Món. I llegeixo cada dia el diari. Així que… de què em puc queixar? Si em miro a mi sola puc dir: quina pena; però si miro el món, si miro els germans… de què, torno a dir-ho, em puc queixar? Cal situar-se de nou davant la realitat, fer l’exercici i adonar-me de quant hi ha vessat a la meva vida. I quant per agrair.
Etapa més complicada: les metàstasis creixen. Sento que vaig fent camí de despullament. Dir-li neteja!, poda!, fes el que vulguis. I pren força “Les mans ben buides, això esperes Tu de mi, i em demanes deixar-ho tot als teus peus fins que ja no tingui, ja no tingui res; i així Tu puguis entrar, i omplir-me fins a vessar”.

Recent. Em sento en fase terminal. Veig que m’acosto a la meva fi. És dur. I ara no estic en aquell moment inicial, enamorada! Ara estic en dubtes… molts! Dono pals de cec amunt i avall. Passo angoixes. Passo dubtes. Prego. Ho intento. Intento escoltar. Estar atenta. I se’m barregen missatges i em centro en la creu i no la vull!!!!! I no veig la Resurrecció… i la Vida.

Em centro en la Vida. Demano Vida, en majúscules. La vida que fa que visquis de veritat, que et dóna pau, que et fa feliç, que no et fa caure en la angoixa ni fa que duguis mal moment a qui t’envolta. Voldria tant tenir aquesta pau i vida, en majúscules, dins! I la demano… I demano vida en lletra petita, si pot ser! Un temps més ara que el meu home s’agafa una prejubilació! Poder gaudir junts un temps…

De vegades res ja. Des del dubte el miro i penso: el que vulguis. I els Salms em semblen tan humans i propers, des del clam i el crit humà! I acabo “In manus tuas, Pater, commendo spiritum meum”. Potser ja no cal cantar res més.

Teresa Català

“El Cinca”: prevere, químic, escombriaire, conserge, jubilat

La nota del bisbat de Solsona deia: Avui, dia 16 de març de 2016, ha mort als 87 anys d’edat Mn. Joan Ramon i Cinca, prevere de l’arquebisbat de Barcelona que residia des de feia uns anys a la nostra diòcesi de Solsona, concretament a la Residència Salarich-Calderer de Bagà.

Ho he trobat curiós, perquè en Joan Ramon Cinca-04-1(es deia Joan, i Ramon era el seu cognom, però en el dubte sempre ha estat en Joan Ramon, o bé “el Cinca”) es va caracteritzar tota la vida pel seu desig d’encarnar-se, d’arrelar-se allà on era. La seva decisió d’anar a viure (en realitat, també d’anar-hi a morir) a Bagà ja fa uns anys responia a la voluntat de tornar a les arrels familiars i de defugir, com havia fet tota la vida, els ambients clericals per fer el mateix que la gent gran del poble que sentia seu: anar a la residència on va tothom, cosa que el va allunyar físicament del seu entorn barceloní. De fet sembla que provenia d’una casa de Bagà amb prou recursos com perquè estudiés al col·legi francès i esdevingués químic. Però sempre es va sentir proper als treballadors de les mines de la seva comarca i, a partir d’aquí, a la classe obrera, de tal manera que quan va decidir fer-se capellà, va voler ser un capellà obrer. I va treballar com a escombriaire i com a conserge en un gran hospital. De fet, el contacte amb Mn. Pere Llumà, un dels fundadors de l’Escola Virtèlia, va desvetllar en ell una espiritualitat compromesa amb una Església amb sensibilitat social. Un fil conductor que es va consolidar amb la seva amistat amb el bisbe Alfred Ancel, auxiliar de Lió, promotor dels capellans obrers i responsable de la comunitat del Pradó, una associació de capellans amb voluntat d’encarnar-se en els barris obrers per fer camí amb els treballadors i treballadores tot vivint com ells (http://pradocatala.blogspot.com.es).

De fet, en Joan Ramon era un personatge ben original, autèntic, irrepetible: pensador, reflexiu, molt profund, irònic, amb un punt irreverent i una rialla fantàstica, de criatura, una persona lliure que solia dir el que pensava, molt fidel a l’Església de Jesús, però al·lèrgic a la institució. Despistat, ha donat peu a unes quantes anècdotes que es transmeten de generació en generació: oblidar-se d’enterraments i de casoris, o posar-se la casulla sense l’alba, o no adonar-se que tenia el micro engegat a l’hora de fer alguns comentaris més aviat irònics…

Jo el vaig conèixer al Poblenou. Aleshores ell treballava com a conserge a l’hospital de l’Esperit Sant a Santa Coloma, si no estic equivocada, i vivia en un pis junt amb altres capellans. Reforçava l’equip parroquial i era consiliari de l’ACO i de la JOC. Havia traduït alguns textos rellevants de la pastoral obrera francesa i havia posat en marxa un sistema de formació per a capellans provinents del món obrer (ESMO, es deia). L’havia escoltat moltes vegades i em semblava un home savi, dels que et sembla que hi seran tota la vida, formador de formadors i amic dels amics, amb els quals solia mantenir una relació epistolar. Li agradava escriure a la gent, i a casa conservem algunes cartes seves, que m’emocionaven i que m’havien arribat amb la petició de fer una ressenya d’un llibre sobre la vida minera al Berguedà o de tractar una determinada qüestió a L’Agulla.

Més endavant em vaig assabentar que formava part d’un grup de capellans que es trobaven en principi per fer revisió de vida, i que m’hagués agradat espiar per un forat, per la seva diversitat i intel·ligència i pel bon humor que tots traspuaven: Josep Hortet, Joaquim Gomis, Joan Llopis, Lluís Bonet, Josep Maria Tubau… De fet d’algun d’ells puc dir que m’han marcat molt en diferents etapes de la meva vida, potser no tant per la relació directa que hàgim tingut, sinó perquè he viscut (i encara visc) del que ells han sembrat.

En fi, gràcies, Joan Ramon (i gràcies, Josep Hortet, per haver-me ajudat a escriure aquest article). Trobareu una biografia una mica més ordenada d’en Joan Ramon a Catalunya Religió.

Mercè Solé