A la meva petita parròquia, un cop acabada l’Eucaristia, és moment de converses i salutacions, sovint efusives i animades, amb una germanor que sempre em corprèn. La majoria de vegades m’hi afegeixo, però avui prenc la guitarra amb la qual he acompanyat els cants i vaig cap a la sagristia a endreçar-la. A poc a poc vaig posant-la a la funda, i tranquil·lament endreço els cançoners i algun paper on apunto acords. Avui no tinc gaire ànims de xerrar amb uns i altres, més aviat vull escapolir-me, ho reconec. Però, ai las… el meu pla improvisat surt de l’inrevés. Us asseguro que passa poques vegades que, en acabar, algú et vingui a buscar per dir-te res. Quina por. Primer s’acosta un senyor a felicitar-me pels cants. No ve gaire per la parròquia i no el conec. Li agraeixo dient que aquí cadascun posem un granet de sorra… que hi ha altres coses que no em veuria amb cor de fer, però això sí. Li dono les gràcies per les gràcies, encara que em faci una mica de vergonya que em diguin res. Poc després, confirmo que el meu amagatall avui serà del tot inútil. Ara entra un matrimoni, que em coneixen més de la meva professió que no pas de la parròquia. També em diuen que els han agradat tant els cants, que la veu, l’entonació… són de tarannà seriós, però es mostren propers i afectuosos, com qui agraeix un regal. I per tercer cop, quan sento poc xivarri i surto, ve cap a mi una senyora gran, la Isabel, plena d’energia i vitalitat, amb la qual tinc bona amistat. Em diu: “Dóna gust de veure’t cantant, amb la veu, els ulls i el somriure ens transmets felicitat. Moltes gràcies!”. Em quedo muda. Ens fem una abraçada (ella i jo som d’abraçar les amistats) i no li explico res del que, ho reconec, tinc ganes de treure enfora. Però avui, a la parròquia, sincerament no sé pas què he fet diferent d’altres dies cantant amb la guitarra…
Si això era diumenge, arriba dimarts i rebo la trucada d’una amiga que és metgessa. També hi era a la parròquia diumenge, però va marxar de seguida. Em ve a dir que ha notat quelcom diferent en mi, que em va veure bé, però no sap per què, s’ha preguntat com estic jo, com em trobo… I em quedo de pedra. No li he explicat res, ni a ella ni a ningú, del que m’ha passat i que m’ha portat a l’hospital, i que té raó, que sento alguna cosa diferent dins meu. Només sap que durant un període molt llarg de temps he patit molt per persones properes que estimo, i que tot ho he anat acompanyant com bonament he pogut. El “com estàs tu?” em desmunta.
“Noia -li dic-, tens un radar, o és deformació professional?”. I li explico el que m’ha passat. En la meva vida no havia experimentat un dolor tan fort com el que he patit, i que m’ha portat dues vegades a urgències… fins que ha estat tan brutal i insuportable, que els calmants no servien per res. Al final, he acabat a l’hospital, ingressada, plorant desesperadament de mal al cap, amb calmant per una via, amb un TAC cranial… El dolor s’anava incrementant, de menys a més, i finalment han estat tres dies duríssims, fins a un dolor insuportable. Però tot ha acabat bé. Bàsicament perquè a l’hospital temien un tumor al cap, i en canvi, el que és, té solució i ha acabat amb una petita intervenció. Vaja, una anècdota, comparat amb el que podia haver estat.
Li explico que amb tant dolor no he tingut temps ni de pensar (dolor pitjor que el del part, i vaig ser mare amb un part llarg i dur, sé de què parlo), que el dolor anul·la tota capacitat de pensar… Li explico també que no he tingut ni força 
per pregar (simplement, m’he rendit i només he pensat “Senyor, no tinc por, ja em diràs si se m’ha acabat la treva, sóc a les teves mans…”). I que quan veus entrar a la doctora amb un somriure d’orella a orella (donava per fet que tenia un tumor, s’ho han mirat amb més especialistes) te n’adones que la vida et pot fer un gir quan menys ho esperes, quan has baixat la guàrdia perquè et penses que tot ho tens sota control o quan t’oblides la humilitat al fons de la butxaca i penses que tu sempre has pogut amb tot. Sí, tot pot fer un gir qualsevol dia, en qualsevol moment. I ho sabem, però ho oblidem.
I dec haver cantat amb més energia, o amb una energia diferent, o que de vegades estem en sintonia o en la mateixa freqüència de qui menys ens ho pensem i per motius que desconeixem, o deu ser que em retorna l’agraïment que sento jo, de tant donar les gràcies interiorment (no tant per la meva vida, sinó per la vida de qui depèn de mi) que ha estat un diumenge diferent, que algú ho ha captat i ho ha rebut. I amb l’amiga em desmunto, jo que amb poques persones parlo de mi, perquè em passen darrerament tantes coses que no vull avorrir. Jo, que us prometo que sóc més de rialles i bon humor, o de silencis en pau. Paraula. Us ho confirmarien els meus amics, que sovint em diuen: “Quina sort que tens, de ser tan positiva.”
I avui m’ha sortit d’escriure-ho, de compartir-ho. He recordat les vegades que defensem els de L’Agulla que ens escriviu des del vostre punt de vista humà, des de les vostres vivències. I així ho he fet jo. M’ha sortit d’explicar-ho perquè tot plegat, l’experiència del dolor aclaparant i de l’acceptació davant el que pugui ser, sento que m’ha transformat. És un sentiment nou que vull compartir en positiu. I que puc compartir perquè ha acabat bé. Se m’ha afegit a una suma de vivències, de lluites, de pèrdues, de sentiments que no esperava, de patiments i acompanyaments, que porto els darrers anys a la motxilla, que de vegades pesen i de vegades oblido, amb els quals vaig caminant amb un somriure i una pregària constant d’acció de gràcies.
Però aquest cop, sento que alguna cosa ha fet un gir dins meu. Francament, no sé cap a on. Però avui respiro, sento, estimo, visc… i dono gràcies per cada vivència que em pot ensenyar a créixer.
Maria-Josep Hernàndez
amb un somriure, et dóna calidesa, truca cada matí a les veïnes grans que viuen soles per saber si han passat una bona nit, cuida els detalls, rep la paqueteria, la coneixen tots els carters, missatgers… Fa xarxa de proximitat. Té un paper clau en la humanització, en la creació de vincles, de posar rostres en el barri…
L'Agulla 