Amb el mantell d’Elies

És d’hora, m´he despertat i la son no ha volgut tornar, així que estic escrivint abans d´anar a Laudes. Des de la finestra de l’habitació del monestir del Miracle noto la nit fosca, sense lluna, imposant encara el seu mantell de negror. Molt aviat per Orient, el sol sortirà i permetrà contemplar un paisatge amorós i treballat.

El profeta Elies estimava Déu, però era humà i temia per la seva vida. Va perdre les forces, la temença era massa forta i va fugir per amagar-se a la cova de la muntanya de Horeb.

La veu del Senyor va interpel·lar-lo insistentment: “Que hi fas, aquí, Elies?”. (1 Reis 19,9-18). Vencent els seus temors, pren la decisió de seguir a Déu. El profeta surt del seu amagatall, per anar a la recerca d’Eliseu, el seu deixeble i receptor del seu mantell a la fi de la seva missió profètica.

Ara penso que Elies devia sentir el mateix que moltes persones que han pres la opció de la vida monàstica: “M´he enamorat de Jesús”. És un comentari recurrent per explicar el motiu de la seva resolució. Simplement això i com tot gran amor, es segueix. (Testimonis de vida monàstica. Emaús 51. Centre de Pastoral Litúrgica)

La vida monàstica no és segurament fàcil. Com tota vivència hi ha clarors i foscors. També els tenim els que vivim en família, a la feina o a altres llocs.

Viure en un convent o en un monestir, fa de la solitud i el silenci el seu eix existencial, possibilitant centrar-se i abandonar-se al mateix temps per sentir la veu de Crist les vint-i-quatre hores del dia.

Concentrar-se i deixar-se portar per Déu pot semblar impossible vist amb ulls mundans. En una societat on tot comença a estar excessivament tecnificat, trobem oasis de pau benedictina, que segueixen la regla escrita per Sant Benet el segle V com a eina molt definida per pregar i treballar. El seu ritme cadenciós es una forma molt útil per encarnar a la vida diària el missatge que Jesús ens va donar.

Quan en l’altre hi veus la presencia de Crist, has d’estimar-lo perquè és superior a tu, l’entrega és total, sense esperar res, humilitat a l’extrem, respecte a tot i tothom, acolliment, pobresa, servei…

Llegir amb serenor la Regla de Sant Benet és un exercici molt vàlid i engrescador per viure cristianament a qualsevol lloc del món. Ha estat per mi un gran descobriment.

Aquests dies també he trobat la grandesa de la Pregària de les Hores. Les comunitats dels primers cristians ja es reunien abans de anar a treballar i en acabar el dia. La lectura del salms espero que em sigui un xic mes planera a partir d´ara.

El recés al Miracle, m’ha fet pensar en el buit existencial de soledat inherent a la condició humana, que és difícil d´omplir si no és amb una entrega total i absoluta a Déu. Hi ha altres formes, fugides diverses, però cap omple com la seva Presència.

Potser perquè treballo en una residència geriàtrica i la mort hi és molt present, penso que no hi ha millor preparació per al final de la vida que deixar-se envair per la solitud i el silenci de Déu, quan encara hi ha lucidesa. És un aprenentatge formidable per encarar la pròpia finitud.

El so de les campanes trenca el silenci de l’alba. La crida a Laudes s’expandeix per la plana de l’entorn del Monestir. Hi ha una boira fina, molt tènue. Aviat el sol deixarà la seva timidesa inicial i l’esmicolarà en mil gotes d´aigua.

Amb silenci i quietud vaig al monestir per dir les primeres paraules del dia: “Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança”.

Concepció Rovira

Anuncis

T’he recordat

Camino per la vila d’Arenys de Mar, vaig al convent dels Caputxins. T’he recordat, ben estimat amic Martí, fent la mateixa via tantes vegades, sol o acompanyat, quan hi arribares i quan et digueren, prou. Hi he pensat amb un dels teus estimats convilatans i gran catalanista Salvador Espriu i m’ha vingut a la memòria el que ens diu: “He mirat aquesta terra…”. Et feres un més del poble sense perdre la teva identitat, enamorat del mar, de les barques i de tota la gent que hi treballa. És com un retaule viu que creix i que no queda estàtic. La Riera que t’acompanya i tantes comunitats d’homes i de dones que el seu respir i el seu obrar, és servir. En Pepe al teu costat, acompanyant el bon pastor i amb el seu tarannà inconfusible. El vostre caminar s’ha enfonsat ben bé a l’areny. He entrat al temple, a la sagristia, havent passat pel carrer de la Rectoria on les portes eren tancades, però vosaltres éreu a l’entrada. Anava llegint els noms dels carrers i a les meves mans, una bossa on la teva paraula escrita era semblant a aquelles veles d’una nau que havia navegat per terres missioneres.

De l’estany de Banyoles a les platges del Maresme on hi ha un bon sembrat amb llàgrimes i amb rialles.

Quan ens trobàvem a la parròquia de Sant Pau de Girona amb els companys del Fòrum Joan Alsina, l’aire es temperava i la teva veu sempre, sempre, respectuosa dient les coses clares i sempre a l’avançada. Un bon timoner i l’escàlem en dóna bona imatge on tants esperaven poder vogar junts vers horitzons on el sol i la lluna hi canten.

Un bon matí, Martí, tot contemplant Sinera on com un autèntic mirador, més d’una vegada, t’hi encantaves. Ara, des de la Terra Promesa no deixis de guiar-nos.

Ignasi Forcano Isern

Pagar per les celebracions d’enterraments a la parròquia?

Encara recordo abans dels 80 quan era seminarista en una parròquia, en un enterrament un dia que no hi havia el rector, el capellà que el va venir a substituir –i ho recordo com si fos ara– quan la funerària li va entregar el sobre (sí, en aquell temps, la funerària entregava un sobre que si no m’equivoco eren 300 pessetes i el full de les dades del difunt) el va obrir, agafà els diners i em retornà el sobre. Encara tinc els ulls obert com taronges!

No recordo exactament quan va ser que es va suprimir tota mena d’aranzels (el que es cobrava per la celebració dels sagraments) menys “l’estipendi” de la missa (és allò que es paga quan encarregues una missa per un difunt, que això encara continua i, això sí que –encara– és per al capellà). Però és una pràctica que no s’ha deixat del tot ja que en una reunió d’arxiprestos l’any 2010, al bisbat de Girona, es diu:

Es parlà sobre els aranzels per enterraments a partir d’algun cas en què s’exigia a la funerària o a la família una quantitat determinada per enterrament. Es recordà la normativa vigent de no cobrar aranzels per les celebracions…

La retribució de les funeràries a les parròquies normalment consisteix en la quantitat que reben de les assegurances. Quan no hi ha assegurança, cal seguir la normativa del donatiu voluntari (el sobre el pot donar la mateixa funerària). Cal recordar que són donatius a les parròquies, no a la persona.

Si bé no hi pot haver aranzels, es remarca que cal fer una pedagogia sobre els donatius. No és just que tot recaigui sobre els qui van a missa cada diumenge. Per exemple, si obrir l’església costa 20 o 30 euros, el donatiu real serà la quantitat que passi de 20 o de 30 euros (Reunió d’arxiprestos, 19 de gener 2010. Butlletí febrer 2010, pàg. 39).

Ara, les parròquies del meu arxiprestat han decidit cobrar 100 euros pels enterraments dels que tinguin una assegurança. Les que no, faran com fins ara: algunes cobren de la funerària 60 euros per cada enterrament, els altres demanen la voluntat a la família.

La parròquia de Poblenou (Pineda de Mar, Alt Maresme) estem pel servei gratuït. És el que fem també amb les activitats que sempre són totes gratuïtes; igual que els locals que, històricament, sempre han tingut les portes obertes al barri.

Companys meus em diuen: “Si vols regalar aquests diners a les asseguradores… tu mateix!” Si no cobrem aquests euros aniran a parar a les butxaques de les asseguradores? He preguntat a dues companyies importants i la conclusió que hem arribat és aquesta:

  • Si la funerària ha de pagar 60 euros a la parròquia, aquests euros la funerària els facturarà a la família.
  • Si les asseguradores se’ls incrementa el preu total de la factura en una població concreta perquè ara les parròquies volen cobrar 100 euros per enterrament, aquests euros aniran distribuïts a les quotes mensuals de l’any vinent.
  • Les companyies asseguradores m’han confirmat que retornen els diners no gastats si la factura no arriba al barem que ells tenen fixat. Excepte en una companyia que no ho fan només en el cas dels clients nous.

A vegades es confonen conceptes expressats a les factures de les funeràries quan cobren pels “serveis religiosos” que corresponen al trasllat, al personal, als cotxes del tanatori a la parròquia… cosa que ara –diuen– dintre el mateix municipi no cobraran res per aquests trasllats.

Vist tot això, la parròquia de Poblenou ens mantenim –equivocats o no– en no voler cobrar per cap servei, sigui enterraments o qualsevol altra celebració, despatx, cedir els locals, classes…).

Quines conclusions n’hem de treure de tota aquesta moguda? Que cobrar pels enterraments és un altre pas enrere que demostra, una vegada més, l’allunyament cada dia que passa dels plantejaments que va fer el Concili Vaticà II, igual que els plantejaments de les primeres comunions, les confirmacions, retorn a les misses amb la litúrgia de fa 70 anys, les manifestacions religioses pels carrers… i sense parlar de la col·legialitat i corresponsabilitat de tots que, tot plegat, se n’ha anat en orris.

Ramon Masachs

Quan la mort és vida…

Sí, ho sabem! Però hi ha persones, moments, que ens ho deixen ben palès.

Fa uns mesos la Teresa Català compartia en les planes de L’Agulla com vivia la seva malaltia, el seu càncer, entonant fins i tot unes cançons. Algunes de les persones que el van llegir van quedar impressionades…

Però si sabéssiu com impressiona haver-la conegut, haver pogut entrellucar la seva relació íntima amb Jesús, sentir com explicava el seu enamorament, però també els seus moments de desert, com volia esgarrapar vida, com creava xarxes, com descobria talents i arrossegava persones en projectes grans i petits!!!

No, no cal explicar detalls a mode hagiogràfic. Només vull agrair-li, agrair a Déu, el treball que ella ens ha anat fent en el nostre cor per saber-nos provisionals, per no amagar les nostres febleses, per verbalitzar fragilitats, per parlar de la germana mort amb naturalitat.

Va preparar el seu comiat. La sala de vetlla de Can Ruti era més alegre. Fotos penjades en les parets omplien de vida aquell espai d’altra manera fosc i silenciós. I somrèiem veient les escenes familiars amb les seves filles i el seu marit. Havia deixar dit que no portéssim flors, que no gastéssim diners… que al tanatori hi hauria una capseta per a Proactiva Open Arms… Sí, les persones refugiades, una de les darreres causes que la van empènyer a fer capses amb les donacions de roba als carmelites mesos enrere, i a qui sentia a prop quan mirava el mar, un dels seus llocs de trobada amb Déu.

Una setmana després a Cerdanyola, la seva comunitat de Verbum Dei, va organitzar una celebració alegre, emotiva, plena de signes, d’agraïment. I la seva presència aclaparadora es veia en el jardí, en la casa (Can Llopis), en la capella… La família, amics i la seva comunitat la trobaran a faltar especialment, però l’agraïment d’haver-la conegut ens ajudarà a anar suplint l’absència…

I ens quedaran aquelles frases que ens deixava anar i que ens removien (“Sigui el que sigui, sí! Passi el que passi, gràcies!”), que ens feien somriure (“Petons, somriure i una abraçada”, quan s’acomiadava) o “Ni por ni pena!” (quan la malaltia avançava i ja la mort apuntava a la cantonada, tots els tractaments ja descartats).

Però també saber que una llanxa navega per les aigües del Mediterrani per tibar braços i salvar persones duent el seu nom. Sí, Teresa! Continuaràs creant xarxa, obrint esperances… ara en forma de llanxa de Proactiva Open Arms. Quin detall que decidissin batejar una barca quan la teva família va donar els donatius de tots els que vam voler sumar-nos a la darrera de les teves causes!

Gràcies, Teresa!

Maria Antònia Bogónez Aguado

En record de la Núria Terés

(La Núria, bona amiga meva, va morir el passat 30 d’octubre als 54 anys. http://www.diaridegirona.cat/portada/2016/10/30/mor-nuria-teres/812099.html )

El dia 12 d’agost, la Núria escrivia:

“Estic fent un procés de recerca personal, de trobar la pau, de meditar, d’escoltar i escoltar-me… que m’està transformant.”

“És una paradoxa!! Per a una malaltia greu acabo fent un camí de felicitat…”

la-nuria“M’estic buscant i trobo Déu cara a cara.”

Són retalls d’un xat de 20 minuts: jo estava de vacances a prop d’Almería; ella a Girona, a casa després d’una sessió de quimioteràpia. En aquesta conversa vam parlar també de l’evolució de la seva malaltia, de l’evangeli, de la pregària, de la natura, de l’agraïment i de l’amistat.

Tinc molts altres records de la Núria. Alguns de fa molts anys, com les Fires de Sant Narcís amb els nens petits o Diumenge de Rams o trobada a Cadins o casaments o sopars. I hi ha records més recents i nítids, com comprar cabdells de llana a una botiga del carrer Gran de Gràcia; i els dinars, sobretot els dinars pels volts de Nadal amb el grup d’amigues “Xiquetes”. N’érem sis i, com recordàvem les altres cinc en el comiat de la Núria, “cadascuna amb el seu estil, amb el seu compromís i amb les seves neures però sempre al costat les unes de les altres malgrat els molts quilòmetres de distància”.

Quan ens trobàvem –o quan xatejàvem– parlàvem de tot i molt. La vida de cadascuna s’anava barrejant amb la vida de les altres a través de les històries de marits, fills, pares i germans. Ens explicàvem llibres que havíem llegit, pel·lícules que havíem vist i obres de teatre que ens havíem perdut. Ens animàvem –o ens desanimàvem– parlant de política i de l’Església. Música i cuina i “que bé la feina” o “potser treballo massa”… I sentiments, molts sentiments. Unes quantes hores viscudes amb majúscula. “Viure, viure, viure! No tenim altra cosa a fer que viure. Estimar la vida intensament”, escrivia la Núria en la llibreta que la va acompanyar durant la malaltia.

Ara els records m’entristeixen i el misteri de la vida i la mort em deixa sense paraules. A estones envaïda d’una serenitat i transcendència que em meravellen. A estones amb rebel·lia davant d’aquest mateix misteri. Demano a Déu que m’acompanyi, que estigui amb mi en uns moments i en els altres. Perquè només ell tanca el cercle quan diposito tot plegat a la seva falda; i només llavors sé que amb el temps aniré sentint la presència de la Núria d’una altra manera que, ara mateix, se m’escapa. Tinc pressa per trobar-la però ja intueixo que la urgència no és bona companya.

“Núria, no ens acabem de creure que ja no estàs físicament amb nosaltres. Però saps que ets EN nosaltres i que hi seràs sempre” (De l’escrit de comiat de les Xiquetes).

Anna Milian