Viure amb els nostres morts. Delphine Horvilleur. Traduït del francès per Mercè Ubach Dorca. Editat el 2022. Columna edicions. 18 €
Delphine Horvilleur (Nancy, 1974), l’autora, entre altres activitats, és rabina. En aquest llibre, a partir de l’experiència personal d’anys d’acompanyar persones en dol, també de les seves pròpies vivències, i sota la llum dels textos sagrats i de les tradicions funeràries jueves, amb molta delicadesa ens dona eines de consol en el dolor i motius per transformar la mort en una lliçó de vida per als que es queden. “Només quan la vida i la mort es donen la mà pot continuar la història”.
Parteix de la vida, de casos particulars i ens explica les seves maneres d’acostar-se a familiars o amics de les víctimes per oferir-los, en el comiat, un envejable consol no estandarditzat i una celebració de la vida perduda, de manera que sigui aquesta la que pugui romandre a la memòria i no el fet de la mort, per brutals que puguin haver-ne estat les circumstàncies.
És un llibre esperançador. Com diu en una entrevista, “potser no sabem com aprendre a morir, però el que sí que podem és aprendre a viure, que és la millor preparació per a la mort”.
L’autora combina magistralment allò personal amb allò col·lectiu, la saviesa ancestral amb els interrogants contemporanis, en una obra que ens dona les claus per afrontar la mort amb serenitat i que és, sobretot, un poderós himne a la vida.
Des de la seva fe i el seu extens coneixement de la tradició jueva, elogia el laïcisme per permetre la convivència de creences i també la seva absència, sense que cap d’aquestes opcions hagi de prevaler.
Per a més informació sobre l’autora, es poden consultar entrevistes al diari Ara i també a La Vanguardia.
Em dic Paquita, tinc 68 anys, en fa tres anys que estic jubilada. He treballat com a metgessa durant 42 anys a l’Hospital de Martorell. Fa 8 anys va morir el meu marit, en Ramon. Tinc tres fills i una neta. El meu fill gran, l’Andreu, és Síndrome de Down i actualment té 40 anys. Vivim tots dos junts. Remarco això perquè crec que és una dada important en les meves vivències posteriors.
La malaltia d’en Ramon
En Ramon, el meu marit, era una persona molt forta i sana i mai fumador. Als 60 anys li van diagnosticar un càncer de pulmó metastàtic d’origen genètic i des del primer moment li van dir que no es podia operar ni curar. Tenia dues opcions, fer quimioteràpia o entrar en un estudi amb uns fàrmacs que en aquell moment encara eren experimentals. Que cap de les dues opcions eren curatives sinó que el que farien seria allargar al màxim la vida. Va tenir la sort de poder fer aquest tractament nou, que consistia en prendre unes pastilles dos cops al dia sense quasi efectes secundaris. Això li va permetre poder fer vida normal amb bona qualitat de vida durant tres anys (treballava, cantava, anava a la muntanya, etc. etc.). Als tres anys se li va escampar cap al cap i va ser el principi del final, va viure tres mesos fent radioteràpia amb empitjorament de la qualitat de vida però lluitant perquè fos el màxim de normal. El final-final va durar una setmana. Havia deixat preparada la cerimònia del seu enterrament i el recordatori.
La meva experiència sobre la mort
La mort en la meva vida hi ha estat molt present. A la feina, família i amics. He viscut i acompanyat morts molt properes: pares, germà, amics molt propers. La majoria d’aquestes morts han estat anunciades, però algunes també sobtades. No és el mateix viure una mort per a la qual t’has pogut preparar que una mort sobtada. En el nostre cas vam poder preparar-la durant tres anys. Vam anar incorporant a la vida quotidiana, a la vida normal, aquesta incertesa de la malaltia sense cura, amb un final anunciat però incert en el temps.
Pouant en l’espiritualitat
El Ramon va iniciar un treball intens sobre la malaltia (el càncer), la mort. Va fer un creixement espiritual molt gran. Va buscar bibliografia, va contactar amb professionals de l’espiritualitat, va fer recessos. Va començar a fer meditació i es va crear un grup de meditació a Santa Maria. Jo al seu costat anava creixent també espiritualment.
Un altre aspecte del procés, va ser el compartir. Va compartir molt, amb mi, els fills, la família, amics i grup de revisió de vida. Però sempre amb naturalitat, sense “heroïcitat, volent fer veure que no passava res”. Va començar a escriure totes les seves vivències i experiències.
M’he adonat que ell liderava la meva espiritualitat. Jo em deixava portar perquè hi estava d’acord, però gairebé mai havia de decidir. En faltar, vaig haver de començar a decidir per mi mateixa moltes coses, fins i tot el que fa referència a la meva Fe.
Malgrat tot hem estat uns afortunats, de com va anar tot i com ho vam poder viure, cosa que m’ha desvetllat un sentiment de gratitud.
Algunes inquietuds que se’m desvetllen
Em sentia una mica malament per pensar que jo tenia la sort de quedar-me amb la millor part: la de continuar vivint i gaudint de la vida i dels meus fills, que em podria “refer”. És això una valoració de la vida????
El seu testimoni de vida compromesa m’esperona a comprometre’m. Sempre deia que quan es jubilés es presentaria per president d’ACO.
Arran de la seva mort, la nostre filla “diu” que ha deixat de creure. No sé com afrontar-ho i em sap molt de greu no ser capaç de fer-ho.
Sento por de morir per tot el tema familiar de l’Andreu i la “càrrega” que deixo als meus altres fills. Tot i que això ha afavorit algunes converses, al respecte, amb ells. Por a deixar “de gaudir de la vida”.
Jo havia planejat un final (amb la meva experiència laboral, els meus coneixements, les meves teories idealitzades, etc.). Un final en què parlaríem, ens diríem adéu, que parlaríem del futur… però va ser tot al revés. L’última setmana ell no va parlar i jo tampoc.
Això encara ara em fa reflexionar de si ho vaig fer bé o malament, em fa reflexionar novament de com la vida escapa als nostres plans, de la importància que té el “respectar “ i què vol dir acompanyar.
La mort: tragèdia o alliberament?
La mort sobtada o inesperada és una tragèdia. Un procés de malaltia que porta a la mort no deixa de tenir una part de tragèdia, però com diu la paraula és un procés i et permet fer un procés per preparar-te per tenir una bona mort i en aquest procés sovint al final la mort pot ser un “alliberament”.
Preparar-nos per a ben morir
Crec que és un tema molt complicat. Com he dit abans jo en el fons pensava “jo em quedo”. És difícil pensar en la pròpia mort. Imaginar que el que ha passat o està passant a un altre, ens pot passar a nosaltres.
Potser és important no ocultar-la. Parlar-ne, normalitzar-la, fer-la present en la vida, pensar-hi… Des del punt de vista pràctic, intentar resoldre els temes que ens preocupen en pensar-hi: tant temes logístics com qüestions pendents amb altres persones…
Però crec que només ens podem preparar per aconseguir una bona mort (una mort amb pau) des de la nostra vivència espiritual més íntima.
Rellegint els escrits del Ramon, he vist que fins dos mesos abans (quan definitivament va empitjorar amb les metàstasis al cervell) no va començar a escriure sobre com preparar-se per aquesta mort que ja era imminent. Abans escrivia més sobre la malaltia. Explicitava que no sabia com ho havia de fer ni “com es feia” això de preparar-se per la mort.
Potser es tracta de deixar fluir la situació sense masses plantejaments racionals, perquè no hi ha gaire a pensar, sinó més aviat a posar-se en mans de Déu.
Déu no ens ha donat un càncer. El càncer ha vingut i el que Déu vol és que visquem aquesta situació d’una determinada manera. Déu pateix la malaltia amb nosaltres al nostre costat. “He de descobrir què espera Déu de mi”, deia en Ramon, que escrivia també que descarregava davant Déu la seva angoixa. “Vaig entreveure –deia– que en endavant podria dir ‘el Senyor és la meva roca i la meva força’ sabent què estic dient”.
I jo em pregunto: podem passar per aquesta experiència quan no sentim la mort a prop? Jo vaig compartir el camí amb el Ramon però crec que encara no estic preparada per a la meva mort.
Paquita Montaner
La taula rodona sobre la mort, organitzada per l’ACO el passat 3 de desembre, amb Paquita Montaner, Jesús Lanao i Víctor Codina. Podeu escoltar-la aquí.
Acompanyant una família a la qual se’ls ha mort la mare. Com sempre, ens trobem i parlem. Em diuen: Va ser una dona de casa. La vida la va dur per camins que li hauria agradat que fossin millors.
És bo veure com el seu exemple ha quallat a la família que aprèn a crear confiança en aquelles coses casolanes i fins i tot, respectant-li aquelles afeccions que no la molesten, ans al contrari, l’esperonen en la feina de cada dia. Un detall del qual ella fruïa, segons em diu la família, era fer puntes de coixí i em van explicant aquella melodia que els fa descobrir que la mare ara descansa i juga amb els boixets i que clava les agulles al seu lloc, fidel al patró. Ara, en aquests moments, se m’acut i durant la conversa els dic: El fil és com l’ànima de la puntaire.
D’entrada cal començar dient que aquesta llei no legalitza l’eutanàsia, sinó que la despenalitza. Vol dir que no es retira del codi penal, sinó que persisteix al codi penal, però no s’aplica cap pena si es compleixen els requisits que marca la llei.
Aquesta és la primera llei d’eutanàsia en què cal obtenir un permís per poder-la aplicar. És el que s’anomena control “Ex Ante”. En altres països on l’eutanàsia està regulada, els professionals sanitaris exerceixen el dret de l’eutanàsia i posteriorment es revisa si hi ha alguna errada en el procediment: control “Ex Post”.
A l’estat espanyol, la llei és “garantista”, s’assegura que els requisits estan acomplerts abans de donar llum verda al procediment. Això és positiu perquè dona molta seguretat de que es farà bé, però burocratitza molt el procediment, i es considera que probablement molts pacients que es troben en situació de malaltia terminal no arribin a obtenir el permís per qüestions temporals.
Es tracta d’una proposició de llei i no un projecte de llei, per la qual cosa s’ha tramitat sense demanar informes a societats o col·lectius referents, com el Comitè de Bioètica espanyol o a societats científiques. Tampoc s’ha consultat al Consell General del Poder Judicial, tot i modificar el codi penal.
La llei es va aprovar al Congrés de Diputats el 17/12/20. Actualment està pendent d’aprovació per part del Senat, hi ha moltes esmenes a debatre. S’espera que de cara a l’estiu del 2021 pugi retornar al Congrés i es pugui aprovar.
Aquí us voldria oferir les meves reflexions personals a partir de la lectura de diferents posicionaments, sessions formatives, i de la meva experiència personal de treballar com a metgessa amb persones al final de la vida:
Provocar la mort a alguna persona no deu ser una acció gens agradable, encara que sigui la persona qui ho demana. Caldrà un bon treball en equip i que els professionals que atenguin aquests processos puguin rebre acompanyament emocional i espiritual.
El debat de l’eutanàsia pot ajudar a fer que la societat s’acosti més a la mort i al procés de morir. Cada persona hauria de pensar com li agradaria morir i en quines condicions, ja que tenim molt a opinar si la mort no és accidental o traumàtica. Als països on s’aplica l’eutanàsia, aquesta representa el 4% de les morts, per la qual cosa cal reflexionar sobre com mor el 96% que ho fa d’una altra manera. Els documents de voluntats anticipades ajuden a plantejar el nostre final. També podem anar més enllà: qui ens cuidarà durant el procés de final de vida, si volem morir a casa o en un centre sanitari, qui ens pot acompanyar en el moment del traspàs, quina escenografia, si farem celebració, quins textos llegirem, quina música voldríem escoltar, quins objectes deixarem a determinades persones i amb quin significat, de qui ens volem acomiadar, amb qui ens volem reconciliar, entre molts altres aspectes.
El Comitè de Bioètica de España, la Sociedad Española de Cuidados Paliativos (SECPAL) i el grup de Bioètica de UNIJES-Universitats Jesuïtes consideren que fins que no hi hagi plena cobertura d’atenció sanitària en cures pal·liatives a tot l’Estat, no s’hauria de tirar endavant la despenalització de l’eutanàsia. A l’estat espanyol es considera que més d’un terç de les persones que necessiten atenció pal·liativa no l’estan rebent (depèn també molt de les diferents comunitats). Al Canadà, dels pacients sotmesos a eutanàsia o suïcidi mèdicament assistit, el 82% van rebre atenció pal·liativa prèviament que va millorar la seva situació de patiment, però van persistir en la petició de morir. També van rebre ajudes socials per discapacitat en el 89,8% dels casos. Les cures pal·liatives no són una alternativa, sinó un bon servei a les persones que estan en situació de malaltia greu que estan patint. D’aquestes, sempre n’hi haurà que demanaran morir de forma anticipada. Tots els equips referents (metges responsables) haurien de tenir formació en atenció pal·liativa i demanar col·laboració als equips especialitzats en els casos més complexos. L’atenció pal·liativa no s’hauria de reservar als processos de malaltia avançada o terminal, és una manera molt humanitzada de fer atenció sanitària, en qualsevol moment de la malaltia, és una actitud envers la manera de treballar la medicina. La despenalització de l’eutanàsia pot fer que es parli més de les cures pal·liatives i s’augmentin els recursos, tant de bo.
Les condicions socials desafavorides sempre empitjoren la qualitat de vida de les persones. Cal millorar les ajudes socials i les ajudes a la dependència, també amb criteri de temporalitat, ja que sovint la necessitat social no queda coberta al mateix temps que la sanitària. El sistema de pensions de les persones grans tampoc ajuda a fer que tinguin llibertat en decidir on i com volen ser cuidades, per la qual cosa sovint depenen de les decisions de la família. Però tot i tenir recursos socials i entorn familiar afectiu, sempre hi haurà persones que continuaran demanant anticipar la seva mort.
El sistema públic tampoc té garantida l’atenció psicològica. Els recursos de salut mental públic són molt limitats i cada vegada tenen més demanda d’atenció. Sovint, les persones necessiten un ritme de visites de seguiment que el recurs públic no pot assumir, per la qual cosa els que s’ho poden finançar busquen alternatives privades que suposen un cost elevat per a les famílies.
Cap pacient hauria de demanar l’eutanàsia pel fet de no rebre una atenció de qualitat, tant des del punt de vista pal·liatiu com social com psicològic.
La llei parla poc del paper de la infermeria, quan és aquesta disciplina la que té la part més activa en la cura de la persona malalta. Crec que cal incloure les infermeres en els equips que valoren i atenen les peticions d’eutanàsia, ja que són professionals fonamentals en els processos assistencials dels pacients i les seves famílies.
A Holanda, el 80% de procediments d’eutanàsia es fan a domicili. Actualment l’atenció primària de salut està sobrecarregada de feina i la pandèmia ha empitjorat molt la seva disponibilitat per atendre les demandes de salut que ha de cobrir. Cal fer una estratègia per reforçar els equips d’atenció domiciliària. Considero que la societat i els mateixos metges d’especialitats hospitalàries no valoren prou el paper de l’atenció primària.
El procés deliberatiu entre el demandant d’eutanàsia i el seu metge millorarà molt la comunicació. Els metges tenim molt poca formació en comunicació sanitària. Crec que aquest diàleg profund amb el pacient pot ser molt enriquidor per als professionals sanitaris.
Aquesta llei reforçarà el principi ètic de l’Autonomia. A la nostra societat la família té un paper molt actiu en les decisions de les persones malaltes. Sovint s’informa abans a la família que al propi pacient, i això és una falta ètica molt greu. Ens fa por donar males notícies i la família modula el que podem informar. En aquesta llei la família quasi ni es cita. Penso que a les famílies cal tenir-les molt presents, tant pel tipus de model familiar de la nostra cultura, com per la seva responsabilitat en la cura de la persona malalta. L’eutanàsia és una decisió totalment individual, però afectarà tota la família i necessitaran que els acompanyem tant a nivell emocional com espiritual.
Cal millorar el procés de morir dels hospitals. A Catalunya, el 54% de les persones moren als hospitals. Sovint els hospitals d’aguts no estan preparats per atendre el procés d’agonia ni tampoc un acompanyament al dol.
Tenir religió no vol dir que no es pugui discrepar de dogmes o morals. La religió és un camí d’ajuda i creixement personal. Jo penso que les persones poden tenir opinions diferents a certes normes morals sense haver de renunciar a la seva religió.
La despenalització de l’eutanàsia protegeix tant a les persones que estan a favor com a les que s’hi oposen, ja que és la persona qui decideix si s’hi vol acollir. En canvi, si no es disposa d’aquest dret, privem a les persones que sí que el volen exercir.
Ens trobarem davant situacions on sabrem valorar molt bé el patiment, com si ens posessin un mirall davant nostre, i l’ajuda a morir la farem amb convenciment, sobretot si es tracta d’un procés de final de vida. El problema el tindrem quan el pacient demani morir en una determinada fase de la seva malaltia, o quan pensem que la persona es troba vulnerable o pateixi una malaltia mental però amb capacitat legal per decidir o sigui un menor d’edat. Aquestes peticions seran les que poden posar en dubte la nostra consciència.
L’objecció de consciència professional és a tota la llei. Es planteja que es pugui fer a casos concrets, però aleshores haurem de pensar si no estem fent judicis de valor personal davant d’aquelles decisions que fan trontollar la nostra consciència, però que han superat la validesa de la seva tramitació. Tampoc les podem abandonar. Els Comitès d’Ètica Assistencial dels centres sanitaris poden ajudar molt en aquest aspecte.
La vida ens és donada, és un do i un bé. Jo aposto per una vida viscuda en plenitud. Som només nosaltres mateixes les que podem valorar la dignitat de la nostra vida.
Les reflexions que aquí acabo d’exposar les podreu trobar molt més ampliades i documentades si cliqueu aquí. Aquí sota trobareu l’índex d’aquest petit dossier.
En el passat temps d’Advent i Nadal hem rellegit a l’evangeli de Lluc que Maria Verge, després de l’acceptació “que es compleixin en mi les teves paraules” (Lluc 1,38) se n’anà de pressa a veure els seus familiars Zacaries i Elisabet; tot i la brevetat del text, s’hi va quedar tres mesos (Lluc 1,56). Seguidament l’evangelista narra en paral·lel els naixements, circumcisions als vuit dies, i creixences dels infants Joan Baptista i Jesús, “els infants creixien i s’enfortien plens d’enteniment i d’Esperit Sant” (Lluc 1,80; Lluc 2,40). De Jesús també s’especifiquen altres dos moments forts en el temple, en acomplir-se els dies que manava la Llei (Lluc 2,22-38) i a l’edat dels dotze anys (Lluc 2,41-52). Després de 30 anys sense dades, el capítol 3 salta a l’inici de la vida pública, estimada en 3 anys i, a partir del capítol 22, als 3 dies dels sagraments.
D’igual manera, podríem destacar de la història mundial recent l’inici del segle XXI l’11 de setembre de 2001 i les consegüents guerres d’Iraq i Afganistan, els periòdics atemptats terroristes arreu, la crisi financera global des del 2008, les primaveres àrabs, la pèrdua d’influència occidental i l’emergència de la Xina i altres països d’Àsia, els crits de la Terra, o l’encara actual pandèmia de la Covid 19.
I també, cadascú de nosaltres pot destacar fites especials en el propi camí biogràfic: la finalització dels estudis, la primera feina o la vocacional, la formació de la pròpia família, el naixement de les (persones) filles, també la marxa d’alguns éssers estimats… En la meva història personal tres fites d’aquesta mateixa setmana: el naixement de la filla d’un company de feina, la marxa tranquil·la amb el Creador de la mare d’una amiga i l’arribada a Catalunya de part de la meva família, després de deu mesos separats per causa de la pandèmia.
Però el cert és que ni la història cristiana de salvació, ni la mundial, ni la nostra pròpia, no estan fetes només de moments forts i fites remarcables, sinó d’un dia rere un altre, d’una sèrie de setmanes senzilles, sovint monòtones, amb els seus petits alts i baixos en l’autoacceptació del propi jo i de la pròpia realitat, en la relació amb el món i amb els altres, així com també amb el transcendent. Tot i la fita de divendres passat a l’aeroport, amb abraçades, petons i lladrucs, sóc conscient que no he sabut portar de la millor manera el meu camí des del 13 de març passat. La teoria sovint és fàcil, no pas la pràctica. Tot i així, en sóc conscient i en dono gràcies.
La nostra pròpia vida ha de ser el camí feliç en el qual treballar i implicar-nos; no només el camí que transita cap a aquella felicitat llunyana que potser un dia arribarà; les (persones) cristianes diem creure i així confessem “la resurrecció de la carn i la vida perdurable”, objectius generals del projecte de vida. Però com a éssers finits i imperfectes necessitem com petits objectius específics, amb indicadors clars i ben temporalitzats que ens ajudin al llarg del camí: necessitem saber caminar per la senda de la vida, fruint el màxim i patint el mínim en les diverses etapes, conscients que “tot té el seu moment, que sota el cel hi ha un temps per a cada cosa” (Cohèlet 3,1-15). El compartir ho facilita tot, l’aïllament ho complica. Potser per això un Déu en tres?
El que avui he escrit, encara que siguin dues parts diferents, crec que té un denominador comú: Estimar la vida.
Celebrant el funeral d’una persona, no només vius i dius: Us acompanyo en el sentiment… sinó que agraeixes la participació d’uns moments difícils pel dolor i també, moguts per l’esperança.
Recordes tantes coses… (Normalment, la confiança de les famílies, t’ajuda que també t’ho apliquis a tu mateix).
Estimes i aprens la vida en tots aquells detalls que t’ajuden a no defallir i a fer el bé.
Corregir d’allò que t’adones que t’has equivocat, amb un fort propòsit d’esmena.
Sobretot, seguint l’Evangeli, agrair al Déu de Jesús per la vida Nova que anomenem resurrecció.
La vida té sentit i val tot aquell esforç per a no defallir, per avançar aprenent, compartint, admirant i especialment, per ser feliç.
Ara, aquesta segona petita part, no només és el record d’un costum que els fills de Canet, capellans i actualment, un diaca, un cop l’any, ens trobem i celebrem l’Acció de Gràcies al Santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar. Unes hores que ens ajuden a enfortir tot el que he escrit fins ara i que resumeixo amb aquesta pregària senzilla, vés a saber quants anys fa que els devots de Maria de Misericòrdia li diem amb goig:
Amb ulls de misericòrdia, vostres fills, Mare, mireu.
Cuando nos vamos, ¿a dónde vamos? Isabel Rodríguez Vila. Roquetas de Mar: Editorial Círculo Rojo, 2014
Isabel Rodríguez, infermera (ara ja jubilada), fotògrafa i durant 23 anys subdirectora d’una ONG que ha treballat al Txad, comparteix amb nosaltres les seves reflexions sobre la mort i el més enllà, a partir de tretze experiències personals de morts molt diverses d’éssers estimats –la més dura: la d’un fill de 21 anys, en accident de moto–.
De manera molt clara i pedagògica ens explica el fet, la seva reacció i les reflexions posteriors sobre com s’afronta (o s’amaga) aquesta realitat, com ens hauríem d’educar per tenir-la present i com acompanyar el millor possible les persones que la tenen a prop (per malaltia greu o per edat), així com els seus familiars. En cada capítol posa l’any que va passar i l’edat que ella tenia.
Manifestament creient, en el darrer capítol ens ofereix unes reflexions sobre com ella beslluma la transcendència del nostre esperit, amb referències a diverses persones famoses.
Prologat per Xavier Melloni, el llibre és molt recomanable, atès que ens transmet experiències personals importants, d’una manera molt senzilla i clara i amb una positivitat manifesta.
És d’hora, m´he despertat i la son no ha volgut tornar, així que estic escrivint abans d´anar a Laudes. Des de la finestra de l’habitació del monestir del Miracle noto la nit fosca, sense lluna, imposant encara el seu mantell de negror. Molt aviat per Orient, el sol sortirà i permetrà contemplar un paisatge amorós i treballat.
El profeta Elies estimava Déu, però era humà i temia per la seva vida. Va perdre les forces, la temença era massa forta i va fugir per amagar-se a la cova de la muntanya de Horeb.
La veu del Senyor va interpel·lar-lo insistentment: “Que hi fas, aquí, Elies?”. (1 Reis 19,9-18). Vencent els seus temors, pren la decisió de seguir a Déu. El profeta surt del seu amagatall, per anar a la recerca d’Eliseu, el seu deixeble i receptor del seu mantell a la fi de la seva missió profètica.
Ara penso que Elies devia sentir el mateix que moltes persones que han pres la opció de la vida monàstica: “M´he enamorat de Jesús”. És un comentari recurrent per explicar el motiu de la seva resolució. Simplement això i com tot gran amor, es segueix. (Testimonis de vida monàstica. Emaús 51. Centre de Pastoral Litúrgica)
La vida monàstica no és segurament fàcil. Com tota vivència hi ha clarors i foscors. També els tenim els que vivim en família, a la feina o a altres llocs.
Viure en un convent o en un monestir, fa de la solitud i el silenci el seu eix existencial, possibilitant centrar-se i abandonar-se al mateix temps per sentir la veu de Crist les vint-i-quatre hores del dia.
Concentrar-se i deixar-se portar per Déu pot semblar impossible vist amb ulls mundans. En una societat on tot comença a estar excessivament tecnificat, trobem oasis de pau benedictina, que segueixen la regla escrita per Sant Benet el segle V com a eina molt definida per pregar i treballar. El seu ritme cadenciós es una forma molt útil per encarnar a la vida diària el missatge que Jesús ens va donar.
Quan en l’altre hi veus la presencia de Crist, has d’estimar-lo perquè és superior a tu, l’entrega és total, sense esperar res, humilitat a l’extrem, respecte a tot i tothom, acolliment, pobresa, servei…
Llegir amb serenor la Regla de Sant Benet és un exercici molt vàlid i engrescador per viure cristianament a qualsevol lloc del món. Ha estat per mi un gran descobriment.
Aquests dies també he trobat la grandesa de la Pregària de les Hores. Les comunitats dels primers cristians ja es reunien abans de anar a treballar i en acabar el dia. La lectura del salms espero que em sigui un xic mes planera a partir d´ara.
El recés al Miracle, m’ha fet pensar en el buit existencial de soledat inherent a la condició humana, que és difícil d´omplir si no és amb una entrega total i absoluta a Déu. Hi ha altres formes, fugides diverses, però cap omple com la seva Presència.
Potser perquè treballo en una residència geriàtrica i la mort hi és molt present, penso que no hi ha millor preparació per al final de la vida que deixar-se envair per la solitud i el silenci de Déu, quan encara hi ha lucidesa. És un aprenentatge formidable per encarar la pròpia finitud.
El so de les campanes trenca el silenci de l’alba. La crida a Laudes s’expandeix per la plana de l’entorn del Monestir. Hi ha una boira fina, molt tènue. Aviat el sol deixarà la seva timidesa inicial i l’esmicolarà en mil gotes d´aigua.
Amb silenci i quietud vaig al monestir per dir les primeres paraules del dia: “Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança”.
Camino per la vila d’Arenys de Mar, vaig al convent dels Caputxins. T’he recordat, ben estimat amic Martí, fent la mateixa via tantes vegades, sol o acompanyat, quan hi arribares i quan et digueren, prou. Hi he pensat amb un dels teus estimats convilatans i gran catalanista Salvador Espriu i m’ha vingut a la memòria el que ens diu: “He mirat aquesta terra…”. Et feres un més del poble sense perdre la teva identitat, enamorat del mar, de les barques i de tota la gent que hi treballa. És com un retaule viu que creix i que no queda estàtic. La Riera que t’acompanya i tantes comunitats d’homes i de dones que el seu respir i el seu obrar, és servir. En Pepe al teu costat, acompanyant el bon pastor i amb el seu tarannà inconfusible. El vostre caminar s’ha enfonsat ben bé a l’areny. He entrat al temple, a la sagristia, havent passat pel carrer de la Rectoria on les portes eren tancades, però vosaltres éreu a l’entrada. Anava llegint els noms dels carrers i a les meves mans, una bossa on la teva paraula escrita era semblant a aquelles veles d’una nau que havia navegat per terres missioneres.
De l’estany de Banyoles a les platges del Maresme on hi ha un bon sembrat amb llàgrimes i amb rialles.
Quan ens trobàvem a la parròquia de Sant Pau de Girona amb els companys del Fòrum Joan Alsina, l’aire es temperava i la teva veu sempre, sempre, respectuosa dient les coses clares i sempre a l’avançada. Un bon timoner i l’escàlem en dóna bona imatge on tants esperaven poder vogar junts vers horitzons on el sol i la lluna hi canten.
Un bon matí, Martí, tot contemplant Sinera on com un autèntic mirador, més d’una vegada, t’hi encantaves. Ara, des de la Terra Promesa no deixis de guiar-nos.
Encara recordo abans dels 80 quan era seminarista en una parròquia, en un enterrament un dia que no hi havia el rector, el capellà que el va venir a substituir –i ho recordo com si fos ara– quan la funerària li va entregar el sobre (sí, en aquell temps, la funerària entregava un sobre que si no m’equivoco eren 300 pessetes i el full de les dades del difunt) el va obrir, agafà els diners i em retornà el sobre. Encara tinc els ulls obert com taronges!
No recordo exactament quan va ser que es va suprimir tota mena d’aranzels (el que es cobrava per la celebració dels sagraments) menys “l’estipendi” de la missa (és allò que es paga quan encarregues una missa per un difunt, que això encara continua i, això sí que –encara– és per al capellà). Però és una pràctica que no s’ha deixat del tot ja que en una reunió d’arxiprestos l’any 2010, al bisbat de Girona, es diu:
Es parlà sobre els aranzels per enterraments a partir d’algun cas en què s’exigia a la funerària o a la família una quantitat determinada per enterrament. Es recordà la normativa vigent de no cobrar aranzels per les celebracions…
La retribució de les funeràries a les parròquies normalment consisteix en la quantitat que reben de les assegurances. Quan no hi ha assegurança, cal seguir la normativa del donatiu voluntari (el sobre el pot donar la mateixa funerària). Cal recordar que són donatius a les parròquies, no a la persona.
Si bé no hi pot haver aranzels, es remarca que cal fer una pedagogia sobre els donatius. No és just que tot recaigui sobre els qui van a missa cada diumenge. Per exemple, si obrir l’església costa 20 o 30 euros, el donatiu real serà la quantitat que passi de 20 o de 30 euros (Reunió d’arxiprestos, 19 de gener 2010. Butlletí febrer 2010, pàg. 39).
Ara, les parròquies del meu arxiprestat han decidit cobrar 100 euros pels enterraments dels que tinguin una assegurança. Les que no, faran com fins ara: algunes cobren de la funerària 60 euros per cada enterrament, els altres demanen la voluntat a la família.
La parròquia de Poblenou (Pineda de Mar, Alt Maresme) estem pel servei gratuït. És el que fem també amb les activitats que sempre són totes gratuïtes; igual que els locals que, històricament, sempre han tingut les portes obertes al barri.
Companys meus em diuen: “Si vols regalar aquests diners a les asseguradores… tu mateix!” Si no cobrem aquests euros aniran a parar a les butxaques de les asseguradores? He preguntat a dues companyies importants i la conclusió que hem arribat és aquesta:
Si la funerària ha de pagar 60 euros a la parròquia, aquests euros la funerària els facturarà a la família.
Si les asseguradores se’ls incrementa el preu total de la factura en una població concreta perquè ara les parròquies volen cobrar 100 euros per enterrament, aquests euros aniran distribuïts a les quotes mensuals de l’any vinent.
Les companyies asseguradores m’han confirmat que retornen els diners no gastats si la factura no arriba al barem que ells tenen fixat. Excepte en una companyia que no ho fan només en el cas dels clients nous.
A vegades es confonen conceptes expressats a les factures de les funeràries quan cobren pels “serveis religiosos” que corresponen al trasllat, al personal, als cotxes del tanatori a la parròquia… cosa que ara –diuen– dintre el mateix municipi no cobraran res per aquests trasllats.
Vist tot això, la parròquia de Poblenou ens mantenim –equivocats o no– en no voler cobrar per cap servei, sigui enterraments o qualsevol altra celebració, despatx, cedir els locals, classes…).
Quines conclusions n’hem de treure de tota aquesta moguda? Que cobrar pels enterraments és un altre pas enrere que demostra, una vegada més, l’allunyament cada dia que passa dels plantejaments que va fer el Concili Vaticà II, igual que els plantejaments de les primeres comunions, les confirmacions, retorn a les misses amb la litúrgia de fa 70 anys, les manifestacions religioses pels carrers… i sense parlar de la col·legialitat i corresponsabilitat de tots que, tot plegat, se n’ha anat en orris.
Sí, ho sabem! Però hi ha persones, moments, que ens ho deixen ben palès.
Fa uns mesos la Teresa Català compartia en les planes de L’Agulla com vivia la seva malaltia, el seu càncer, entonant fins i tot unes cançons. Algunes de les persones que el van llegir van quedar impressionades…
Però si sabéssiu com impressiona haver-la conegut, haver pogut entrellucar la seva relació íntima amb Jesús, sentir com explicava el seu enamorament, però també els seus moments de desert, com volia esgarrapar vida, com creava xarxes, com descobria talents i arrossegava persones en projectes grans i petits!!!
No, no cal explicar detalls a mode hagiogràfic. Només vull agrair-li, agrair a Déu, el treball que ella ens ha anat fent en el nostre cor per saber-nos provisionals, per no amagar les nostres febleses, per verbalitzar fragilitats, per parlar de la germana mort amb naturalitat.
Va preparar el seu comiat. La sala de vetlla de Can Ruti era més alegre. Fotos penjades en les parets omplien de vida aquell espai d’altra manera fosc i silenciós. I somrèiem veient les escenes familiars amb les seves filles i el seu marit. Havia deixar dit que no portéssim flors, que no gastéssim diners… que al tanatori hi hauria una capseta per a Proactiva Open Arms… Sí, les persones refugiades, una de les darreres causes que la van empènyer a fer capses amb les donacions de roba als carmelites mesos enrere, i a qui sentia a prop quan mirava el mar, un dels seus llocs de trobada amb Déu.
Una setmana després a Cerdanyola, la seva comunitat de Verbum Dei, va organitzar una celebració alegre, emotiva, plena de signes, d’agraïment. I la seva presència aclaparadora es veia en el jardí, en la casa (Can Llopis), en la capella… La família, amics i la seva comunitat la trobaran a faltar especialment, però l’agraïment d’haver-la conegut ens ajudarà a anar suplint l’absència…
I ens quedaran aquelles frases que ens deixava anar i que ens removien (“Sigui el que sigui, sí! Passi el que passi, gràcies!”), que ens feien somriure (“Petons, somriure i una abraçada”, quan s’acomiadava) o “Ni por ni pena!” (quan la malaltia avançava i ja la mort apuntava a la cantonada, tots els tractaments ja descartats).
Però també saber que una llanxa navega per les aigües del Mediterrani per tibar braços i salvar persones duent el seu nom. Sí, Teresa! Continuaràs creant xarxa, obrint esperances… ara en forma de llanxa de Proactiva Open Arms. Quin detall que decidissin batejar una barca quan la teva família va donar els donatius de tots els que vam voler sumar-nos a la darrera de les teves causes!
“Estic fent un procés de recerca personal, de trobar la pau, de meditar, d’escoltar i escoltar-me… que m’està transformant.”
“És una paradoxa!! Per a una malaltia greu acabo fent un camí de felicitat…”
“M’estic buscant i trobo Déu cara a cara.”
Són retalls d’un xat de 20 minuts: jo estava de vacances a prop d’Almería; ella a Girona, a casa després d’una sessió de quimioteràpia. En aquesta conversa vam parlar també de l’evolució de la seva malaltia, de l’evangeli, de la pregària, de la natura, de l’agraïment i de l’amistat.
Tinc molts altres records de la Núria. Alguns de fa molts anys, com les Fires de Sant Narcís amb els nens petits o Diumenge de Rams o trobada a Cadins o casaments o sopars. I hi ha records més recents i nítids, com comprar cabdells de llana a una botiga del carrer Gran de Gràcia; i els dinars, sobretot els dinars pels volts de Nadal amb el grup d’amigues “Xiquetes”. N’érem sis i, com recordàvem les altres cinc en el comiat de la Núria, “cadascuna amb el seu estil, amb el seu compromís i amb les seves neures però sempre al costat les unes de les altres malgrat els molts quilòmetres de distància”.
Quan ens trobàvem –o quan xatejàvem– parlàvem de tot i molt. La vida de cadascuna s’anava barrejant amb la vida de les altres a través de les històries de marits, fills, pares i germans. Ens explicàvem llibres que havíem llegit, pel·lícules que havíem vist i obres de teatre que ens havíem perdut. Ens animàvem –o ens desanimàvem– parlant de política i de l’Església. Música i cuina i “que bé la feina” o “potser treballo massa”… I sentiments, molts sentiments. Unes quantes hores viscudes amb majúscula. “Viure, viure, viure! No tenim altra cosa a fer que viure. Estimar la vida intensament”, escrivia la Núria en la llibreta que la va acompanyar durant la malaltia.
Ara els records m’entristeixen i el misteri de la vida i la mort em deixa sense paraules. A estones envaïda d’una serenitat i transcendència que em meravellen. A estones amb rebel·lia davant d’aquest mateix misteri. Demano a Déu que m’acompanyi, que estigui amb mi en uns moments i en els altres. Perquè només ell tanca el cercle quan diposito tot plegat a la seva falda; i només llavors sé que amb el temps aniré sentint la presència de la Núria d’una altra manera que, ara mateix, se m’escapa. Tinc pressa per trobar-la però ja intueixo que la urgència no és bona companya.
“Núria, no ens acabem de creure que ja no estàs físicament amb nosaltres. Però saps que ets EN nosaltres i que hi seràs sempre” (De l’escrit de comiat de les Xiquetes).
Ara, aquesta segona petita part, no només és el record d’un costum que els fills de Canet, capellans i actualment, un diaca, un cop l’any, ens trobem i celebrem l’Acció de Gràcies al Santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar. Unes hores que ens ajuden a enfortir tot el que he escrit fins ara i que resumeixo amb aquesta pregària senzilla, vés a saber quants anys fa que els devots de Maria de Misericòrdia li diem amb goig:
de Mar: Editorial Círculo Rojo, 2014
L'Agulla 