Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre els noms en el llistat de més avall.

Jaume Añé, mestre i sindicalista

Joan Albert Vicens Folgueira, treballant pels Drets Humans a Nicaragua

Gabriela Serra, controlant el sistema penal

Diana Janès, erradicar el racisme de les relacions laborals

David Díaz de Quijano, Oikocrèdit per revifar l’economia dels més pobres

Claudia Frontino i les dones sense llar

Pili Calle, amb la “Revuelta de las Mujeres”

Kristian Herbozheimer, per la pau a Ucraïna

Pastoral Obrera de Catalunya

Caminar pel Sostre, una experiència

…que el dia 26 de novembre convertirem en joc a la Parròquia de Sant Miquel del Port

Fa poc una amiga d’entre els voluntaris de Sostre –perquè entre els voluntaris sorgeixen belles amistats!– va elogiar quelcom que vaig dir de passada un dia a la ràdio parlant del projecte: Quan fem nit a Sostre no és que entrem en una altra realitat diferent de la nostra, el que “procurem fer” és sortir de la nostra ficció per entrar a la Realitat. Evidentment he de dir que no és una reflexió meva, sinó la reflexió que ens proposen totes les grans tradicions espirituals, inclosa la cristiana, en la qual em sento profundament arrelat. I he de dir que tot i que “procurem fer-ho”, difícílment ho assolim… però val la pena insistir-hi.

Fa poc un amic d’entre els residents de Sostre –perquè entre voluntaris i residents sorgeixen belles amistats!– es va estovar amb mi –normalment és molt ferreny– i em va agrair repetidament i de manera entendridora que li hagués fet un bon massatge de cames i peus amb crema hidratant, mentre parlàvem de la nostra particular manera de veure el món. El que s’acostava a la Realitat –sense arribar-hi– no era la nostra visió del món, sinó que de manera sorprenent –sobretot per a mi– un impuls impropi em portés a proposar-li el massatge sense ell demanar-lo –ell no gosava– i fent-ho jo hagués vençut la meva aprensió natural –que és molta– per “atrevir-me” amb aquella pell estranya, malalta, inflada, nafrada i bruta. La Realitat era el massatge, l’impuls que ens va portar a trobar-nos “en la seva pell” mentre enraonàvem amb gran passió de les nostres respectives veritats – visions carregades de prejudicis.

Perquè la Realitat no és la “seva visió” vivint en condicions de pobresa radical ni tampoc la “meva visió” vivint en condicions de moderada riquesa, la Realitat és aquell estadi relacional en què la seva vida i la meva es troben sense embuts, fràgilment i a banderes desplegades, sense aprensions, prejudicis ni presumpcions. Com seria també Realitat la nostra relació amb amics de tota la vida si fóssim capaços de gestionar-la sense les susceptibilitats ni la sistemàtica “lluita pel reconeixement” que ens falseja a nosaltres i la nostra visió d’ells.

I paradoxalment, encara que sigui difícil procurar sortir de les nostres fixacions mentals i emocionals en tots els casos, potser en el context de Sostre la possibilitat de fer-ho és més oberta que amb els amics de tota la vida, doncs no és un entorn d’aferrament competitiu sinó que convida a la comunió de fragilitats –fragilitats diferents, però fragilitats al capdavall.

El Jesús se sent fràgil perquè, acostumat a una vida en què no espera massa de ningú, no sap exactament què pot esperar de mi; jo em sento fràgil perquè, acostumat a una vida en que ho espero tot de tothom, no sé exactament què puc donar de mi.

Sostre és un magnífic taller experiencial per procurar el nostre despreniment d’allò que ens falseja i falseja la nostra visió del món, i fent-ho aprendre quelcom que ens pot ajudar a la nostra vida en tots els seus escenaris. Reconec les resistències que –deu anys més tard d’haver-hi fet la primera nit– segueixo patint. Però em reconec també amb la determinació a seguir intentant fer el pas cada nit que hi vaig. No el primer pas o un pas més ni molt menys el darrer pas, sinó El Pas. Doncs en l’experiència del Sostre no hi ha etapes conquerides ni graduació final, no hi ha lectures ni xerrades que ens commoguin, només es viu com dic una experiència imperfecta que es repeteix, una experiència que sempre comença i no acaba mai, una experiència tossuda en dir-me que per “aconseguir fer El Pas i veure el que hi ha de Real” darrere de tanta ficció cal el valor de saber morir d’una manera per aprendre a viure d’una altra… i aquesta és la llum d’un procés que potser dura tota la vida.

Sostre farà 30 anys aquest desembre. El 26 de novembre farem una festa amb missa a la parròquia de Sant Miquel del Port. Hi anirem voluntaris –el primer, mossèn Antoni que ens acollirà– i residents. I per què no? Veïnes i veïns de la Barceloneta, hi sou convidats i hi sereu molt benvinguts! Allà jugarem a “caminar pel Sostre”! En què consisteix aquest joc? Veniu i ho sabreu! La parròquia de Sant Miquel només està a un Pas…

Pere Agustí Maragall

No voldries pas fer sostre?

Doncs sí, no voldries pas fer un voluntariat amb persones sense sostre? Un projecte petit, de barri, a la Barceloneta, que treballa des del vincle, la senzillesa, l’acolliment, per canviar les vides d’homes que dormien al carrer, treballant perquè puguin passar a una vida més estable aviat.

Garantir que la porta del carrer Pescadors 42 s’obre cada nit fa que haguem de ser molta gent… Un servei d’una o dues nits al mes… Com ho veus? Entrem a les 20 hores i sortim l’endemà a les 7 del matí… Ben compatible amb la vida laboral o estudiantil… Tu ofereixes les dates que tens disponibles…

I el descobriment que sempre reps més del que dones, que la mirada et canvia i deixen de ser invisibles persones que dormen en els nostres carrers.

Vols provar? Posa’t en contacte amb voluntariat@projectesostre.org

I aquí tens més informació que es va publicar a L’Agulla quan el Sostre va fer 25 anys.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Els vulnerables al centre…

Ja hem anat parlant algunes vegades del Projecte Sostre a les pàgines de “L’Agulla”.

Avui em preguntava la Mercè com ho fèiem allà en aquests moments de COVID-19, ara que en els nostres carrers (almenys el meu) han aparegut molts homes que abans no s’estaven al barri.

I no me n’he pogut estar de voler compartir també per escrit el que ha estat per a mi una lliçó, una emoció, un raig d’esperança…

Sostre és un recurs de baixa exigència per a homes sense llar. Tenim una capacitat de sis llits i es tracta d’acompanyar persones que s’estan al carrer i que no tindrien accés a centres més estables, i d’anar construint amb ells hàbits que els preparin per a una sortida a un habitatge més permanent. De fet en aquests moments en tenim quatre: el mes passat un dels usuaris va entrar en una residència d’avis i un altre va entrar en un pis compartit de la Fundació Mambré.

Doncs bé, el Sostre obre en la seva vida quotidiana a les 20 hores de la nit fins a mig matí, quan marxa l’educadora que relleva els dos voluntaris i voluntàries que hi hem fet nit. Allà se’ls ofereix un espai segur, un ambient de relació cordial, a més del sopar, la medicació, una estona de lleure. La resta del dia els nostres residents van a centres de dia, a algun curs de Càritas, dinen a menjadors socials, i malauradament s’estan al carrer moltes altres hores.

Però la gran riquesa del Sostre que és la pluralitat de rostres diversos que garantim que cada nit s’obri la porta verda de Pescadors 42 i que els residents tinguin aixopluc, en temps de coronavirus es converteix en el seu punt més fràgil, perquè aquesta pluralitat posa en risc la salut dels usuaris i, de retruc, de tothom en la nostra ciutat.

I pensant en ells, l’equip que ara va coordinant els diferents àmbits del projecte, amb el suport de la parròquia de Sant Miquel (que és la que ens dona el marc legal) es va buscar com garantir que els menys voluntaris possibles cobrissin totes les nits. Se’n van oferir uns quants per fer la nit sols i tenir més freqüència de servei. Joves i sans, sense persones vulnerables en els seus entorns. El risc baixava considerablement. Primer pas assolit! Garantides les nits! Ole, ole!

Però la preocupació per les persones més vulnerables va conduir a fer un pas més en la reflexió: els residents s’hi havien d’estar tot el dia al carrer. Per la crisi sanitària, molts recursos han tancat (biblioteques, centres cívics, activitats formatives,…), per anar a menjadors socials cal agafar transport públic… Ningú no hauria d’estar-s’hi al carrer: el seu nivell de risc augmentava molt en aquests moments de pandèmia i de por.

I l’equip de voluntaris va trobar una solució més: apel·lar a la disponibilitat i generositat de voluntaris i voluntàries un cop més. I el Sostre està obert 24/7 que dirien els moderns… Sí, el Sostre ara està obert cada dia, tot el jorn. El grupet de voluntaris que fan les permanències ara s’ha enriquit el necessari com per fer torns de 24 hores, o torns de dia per assegurar que els 4 veïns de Pescadors 42 puguin estar confinats a Sostre, a casa seva, sense haver de sortir…

L’educadora (magnífica sempre!) està al peu del canó fent el seu horari matiner. Les voluntàries que portaven sopars preparen alguns dinars de migdia. Se’ls recull a la porta de casa seva perquè no hagin de baixar a Sostre. Si cal es compra i es cuina allà mateix… Una voluntària del barri quan baixa a fer la seva compra recull a la porta de Sostre el carret i la llista de necessitat i fira tot allò que cal. A la tornada deixa el carret de nou a la porta.

Es va mantenint un protocol de seguretat amb mascaretes, augmentant la neteja… Es van tractant de dinamitzar les hores que estan allà. Alguns dels nostres homes s’han compromès a fer neteja i manteniment més a fons: que no és el que fem tothom a casa nostra?

És un espai petit i cal vetllar per aquesta convivència de tantes hores… però de moment, les notícies que ens arriben és que tot va prou bé. Viuen el confinament amb prou serenor. Els voluntaris i voluntàries amb entusiasme, lucidesa i actitud de servei.

Jo només puc dir que vaig rebre la proposta i la solució, creativa, agosarada, generosa, eficaç, prudent, que posa al centre als més vulnerables, amb profunda emoció. I cert orgull, per ser part del projecte, tot i que en aquests moments incerts només la meva activitat només sigui des de la pregària i el donar ànims.

Un chapeau! i una abraçada virtual a tots aquells qui des del voluntariat o la professionalitat s’estan mullant per als més febles, per la seva salut i benestar que alhora és la salut de tota la societat! Sou una lliçó! Moltíssimes gràcies!

Com sempre diem: Tots i totes fem Sostre. Ara més que mai!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Record, denúncia, delicadesa…

La vigília de Tots Sants, l’avinguda de la Catedral de Barcelona va omplir-se de silenci i de llum, de música, de roses blanques… El record de les 56 persones sense llar que han mort en l’últim any. Llànties amb els seus noms, la proclamació dels seus noms, el silenci, la música clàssica, la brillantor del gòspel del cor del Lloc de la Dona, el testimoni sobre alguns d’ells… Un intent per visibilitzar el que ni tan sols surt a les notícies… I els punyents “homes” per referir-nos a aquells de qui ni tan sols en sabíem un nom… Interpel·lador…

Darrere, un bon grapat d’entitats encapçalades per Arrels ho han preparat.

Tot un acte de denúncia pels drets que no es respecten a la nostra societat per massa gent, per tants que queden exclosos i oblidats.

Gràcies per la delicadesa, la contundència del silenci, per haver posat nom a veïns i veïnes que ja no trobarem en els nostres carrers i que potser, per la nostra indiferència, ni tan sols havíem vist…

Maria Antònia Bogónez Aguado

L’Hospital de Campanya Santa Anna. El sentit d’una iniciativa

Quan heu viatjat per alguna ciutat d’Europa segur que us heu trobat alguna vegada una vella església gòtica reconvertida en sala d’exposicions, cafeteria, floristeria o saló de desfilades de moda. A Amsterdam, per exemple, ho podeu trobar. La secularització, el decreixement del nombre de fidels i de preveres ha urgit els responsables d’aquelles diòcesis a treure un rendiment econòmic amb el lloguer o venda de les esglésies sense feligresos per a poder subvenir al cost d’altres necessitats, com el manteniment d’altres esglésies i edificis d’ús pastoral o el sosteniment dels preveres grans.

En el Congrés internacional de pastoral de les grans ciutats celebrat a Barcelona el 2014 es van plantejar dues grans orientacions de cara a la reorganització de les parròquies de centre ciutat: Cal passar del territorial al cultural i del racional al simbòlic. És a dir, les parròquies del centre de la ciutat ja no es poden regir pel criteri de la territorialitat (atendre als feligresos del propi territori) en part perquè en moltes d’elles no hi ha habitants donat que tot és ple d’hotels, restaurants, bars, grans magatzems i cinemes i botigues, i perquè avui dia tothom tria a quina església vol assistir en funció de com s’hi desenvolupa la litúrgia o altres serveis. La parròquia de centre ciutat s’ha d’especialitzar en atendre un interès cultural –els universitaris, els llatins, els artistes, els esportistes, els joves de les diverses tribus urbanes…– o una necessitat social (els refugiats, els vells que viuen sols, els qui dormen al carrer). I d’altra banda en aquesta renovació de la parròquia de centre ciutat hi pot tenir el seu paper la importància del valor simbòlic del tipus d’activitat que s’hi realitza. Hi ha un missatge que també es transmet amb la força icònica dels signes.

Aquest és el sentit de la iniciativa que des del gener del 2017 es va posar en marxa a l’Hospital de Campanya Santa Anna, just darrera el Hard-Rock Cafe de la plaça Catalunya. Abans que el conjunt gòtic de l’església i claustre de Santa Anna esdevingui merament un part temàtic per a turistes (gran repte d’altres temples emblemàtics de la ciutat, per cert) o que en un futur hagués de compartir la sort d’aquelles esglésies “dessacralitzades” d’Europa, ens va semblar adient seguir, entre d’altres, les dues orientacions del congrés abans mencionat.

Les circumstàncies d’una forta onada de fred i la preocupació compartida per les diverses institucions dedicades als qui viuen al carrer al Raval i al Gòtic (Arrels, Vincles, Dit i Fet, Germanetes de l’Anyell, entre d’altres) van forçar l’obertura de Santa Anna per acollir els qui en aquells dies no tenien aixopluc. Amb aquesta intenció es van preparar dotze llits a l’antiga sala capitular que la primera nit ja va quedar desbordada. A la quarta nit ja eren unes vuitanta persones les que dormien ocupant excepcionalment tots els bancs de la nau central.

Val a dir que la ràpida intervenció de Càritas de Barcelona i també, una mica més reticents, dels serveis socials de l’Ajuntament, va fer que a la setmana vuitanta persones fossin ateses per un equip de treballadors socials que les van derivar cap a albergs, pisos de Càritas o altres indrets. Els responsables de Càritas van copsar que calia salvar el carisma de la iniciativa. En efecte, passat el primer moment d’improvisació, l’Hospital de Campanya Santa Anna es configura no pas com un dormitori nocturn, ni com un menjador, sinó com un casal on de dia s’hi acull, per escoltar i orientar les persones que dormen al carrer i no tenen on anar de dia.

De fet es dedica als acollits un vint-i-cinc per cent de l’espai “sagrat”. Es a dir la capella de la Pietat (entrant a la dreta) amb capacitat per a unes seixanta persones assegudes, on s’hi serveixen cent vint esmorzars –només esmorzar– per torns i on un equip de cent trenta voluntaris i voluntàries, en torns setmanals de tres hores fan possible l’acolliment i el diàleg.

Hi ha també, com suggeria el congrés de pastoral de les grans ciutats, un missatge i un valor simbòlic en el fet de col·locar els pobres en una part de l’espai sagrat: potser amb una mentalitat cartesiana hem separat massa la litúrgia de la caritat, fins al punt que la societat ja no percep la vinculació de les grans iniciatives de caritat amb la vivència cristiana que les sosté. Per dir-ho ràpid, a l’Hospital de Campanya Santa Anna entrem tots –acollits, voluntaris i feligresos– per la mateixa porta i seiem tots a la mateixa taula que, ordenadament i fent cada cosa al seu temps i amb el context propi, esdevé taula de menjar i de conversa, taula d’orientació professional, i taula de la Paraula i de l’Eucaristia compartida.

Xavier Morlans

Felicitats, Sostre, pels 25 anys!!!

Mentre Barcelona s’anava transformant per poder ser la seu olímpica del 92 un grup de persones de la Barceloneta ens reuníem cada setmana per fer realitat un projecte solidari per als nostres veïns Gonzalo, Bartolo, Juan i Mateu, quatre homes sense llar que passaven el dia pels carrers del nostre barri i maldormien en algun racó. I aquest grup de veïnes i veïns vam esforçar-nos tant intel·lectualment com físicament per obrir el SOSTRE, al mateix barri, on poguessin dormir i establir lligams amb els voluntaris.

En Gonzalo, més conegut com a Manolo, es passava el dia pels voltants del mercat de la Barceloneta on era ajudat per veïns i veïnes que li donaven menjar i beure i alguna moneda. Algunes nits anava a la sala d’espera d’urgències de l’Hospital del Mar on no feia tant de fred i potser podia fer un cafè. Passava la nit als porxos sota el Passeig Marítim arraulit amb cartrons i potser alguna manta. En Bartolo tenia com a casa un cotxe abandonat del barri on hi dormia i hi guardava el que recollia. Passava el dia assegut en un banc al passeig Joan de Borbó i era ajudat per persones i botigues properes.

En Juan, més conegut com a Capitán, era pescador i dormia en un petit quartet de guardar eines de pescar. En Mateu ajudava a aparcar cotxes a prop de l’Hospital del Mar i així recollia alguna propina. Aquests eren els quatre homes que nosaltres volíem atendre. Nosaltres els coneixíem, parlàvem amb ells i els anàvem explicant el projecte perquè quan obríssim volguessin venir. Arrels ja treballava des de finals dels 80 però per als nostres homes el projecte estava massa lluny i a més a més hi havia unes normes d’higiene i de prohibició d’alcohol i tabac que ells no podrien complir. El rector de la parròquia ens va oferir uns locals al carrer Pescadors i també l’aixopluc legal. I finalment vam poder fer realitat el nostre somni!

I la nit del 9 de desembre de 1992 vam obrir la porta del nostre SOSTRE! I fins avui! Més de 300 voluntaris obrint la porta cada nit per atendre primer en Gonzalo, Bartolo, Juan i Mateu i fins a més de 50 residents que han anat passant pel centre al llarg d’aquests 25 anys. Els primers mesos els vam passar provisionalment als locals de la parròquia del carrer Almirall Cervera mentre anàvem arreglant el local del carrer Pescadors on podien dormir fins a 6 homes.

El SOSTRE ofereix llit, sopar (cada nit el porta una voluntària), roba i dutxa.

El SOSTRE ajuda a aconseguir documentació, pagues mínimes, feina, pis compartit o residència en cas de ser necessari.

El SOSTRE programa visites mèdiques, operacions i tractaments en els centres mèdics que convingui.

Però, el més important… el SOSTRE ofereix suport i companyia per aconseguir fer pujar l’autoestima de persones a qui un dia el camí de la vida se’ls va tòrcer de manera tan brutal que del sotrac van perdre tot el que tenien: feina, família, amics…

El passat dia 28 de gener ens vam reunir molts voluntaris i residents i també membres d’entitats que col·laboren amb el projecte per celebrar aquests 25 anys. Va ser una festa molt emotiva. L’èxit de la festa fou possible gràcies a la gran participació, a la comissió organitzadora i al granet de sorra que molts vam posar anant a comprar, a buscar residents (no era tasca fàcil ja que alguns van amb cadira de rodes), a trucar i enviar cartes perquè les voluntàries de sopar i els voluntaris més grans rebessin la informació. Vam poder fer la festa a l’escola Sant Joan Baptista que les germanes de Marillac ens van deixar utilitzar amb totes les facilitats. Vam convocar l’inici de la trobada a dos quarts d’una per saludar-nos, abraçar-nos i posar-nos al dia. Quantes emocions! Cap a la una del migdia vam anar al gimnàs de l’escola totalment preparat per fer el concert del Cor Evolution del Raval. Un grup de persones molt animades que van cantar i ballar un bon grapat de cançons. Tenen molt ritme i es nota que s’ho passen bé cantant i no els importa regalar el seu temps a entitats solidàries. Moltes gràcies!

Acabada l’actuació vam anar al menjador de l’escola i al pati on vam poder dinar, a peu dret, una fideuà que vam encarregar a D’ins, escola d’hosteleria de la Fundació Formació i Treball de Càritas. Una parella molt amable ens servia. També vam picar tacos d’unes truites enormes (30 ous!), olives i seitons que ens havia regalat el bar Jaica de la Barceloneta. Tot un detall! No va ser l’únic detall: el famós restaurant Salamanca ens va regalar pastís de Santiago per a tothom.

Uns menjàvem drets, altres asseguts, altres al terra del pati…Tothom trobava un racó on gaudir del solet, del bon menjar i de la bona companyia.

Després de dinar vam tornar al gimnàs per veure una obra de teatre molt emotiva feta per Grup Teatre Arrels Fundació on la història del nostre Sostre formava part de la trama. Dins de l’obra es va projectar un muntatge de fotografies.

Acabada l’obra vam agrair l’assistència, el bon ambient i ens vam citar per una propera celebració.

Per fer difusió de la celebració (la festa del 28 de gener i una eucaristia el 17 de desembre a la parròquia de sant Miquel) vaig escriure un text on volia transmetre que el Sostre és un projecte fet a mida i feia un símil amb un vestit fet per una modista o un sastre. Abans no era tan excepcional que la mare volgués que una modista ens fes alguns vestits.

En el text també escrivia…
Vam fer realitat el somni d’obrir el Sostre per als nostres veïns. Estem molt contents d’aquest projecte original que enguany compleix 25 anys. Projecte de solidaritat amb més de 300 voluntaris amb diferents serveis (sopar, roba, dormir, documents…) i més de 50 residents que han fet gran el projecte.
Pescadors 42 ha obert cada vespre com a espai de trobada de residents i voluntaris per sopar, xerrar i dormir; però a més a més dels recursos materials que hem ofert hem establert relacions cordials entre ells i amb nosaltres. Hem volgut que tornessin a sentir-se persones.
Tots i totes ens estimem molt el nostre Sostre!

S(omni)
O(riginal)
S(olidaritat )
T(robada)
R(ecursos)
E(stimació)

Per acabar si voleu ens trobareu cada vespre a partir de les vuit del vespre al carrer Pescadors 42 (el primer dissabte de mes fem portes obertes). El nostre correu electrònic és: informacio@projectesostre.org. La nostra bonica pàgina web i el nostre compte bancari: ES33 2100 0801 1002 0052 0814.

Carme Bellart

25 anys oferint Sostre

Aquest desembre passat el Sostre de la Barceloneta va fer 25 anys obrint les seves portes per aixoplugar homes del barri que vivien al carrer. El barri, la ciutat han canviat molt… però el Projecte Sostre continua oferint un lloc d’estada, de convivència, de refer vincles, de regularitzar situacions d’homes. Amb pocs mitjans, però amb un gran tresor humà: el dels seus voluntaris i voluntàries. Més de 300 persones que amb la seva dedicació al llarg en aquest temps han permès que 62 homes poguessin trucar a la porta verda cada vespre del carrer Pescadors i fer d’aquell espai casa seva.

Es per això que el dia 28 de gener, a l’escola Sant Joan Baptista de la Barceloneta ens retrobarem tants com puguem per somriure, comentar, dinar, escoltar música… i sobretot agrair el que Sostre ha fet (i fa) per tots els que trepitgem el seu llindar.

Maria Antònia Bogónez Aguado

El dibuix – Montserrat Cabo

Foto-denúncia

Carrer Fontanella, centre de Barcelona! Lamentable! Un antic local de Catalunya Caixa, just al costat d’un hotel amb aspecte ben “cool”… Sí, representació de l’escàndol bancari i del parc temàtic turístic en què la ciutat s’ha convertit… I hi han posat aquesta superfície inclinada metàl·lica… No hi veig cap altra més finalitat que estalviar-se que alguna persona sense llar pugui passar-hi la nit.

Terrible! Fa vergonya només de mirar-ho! I és que la presència als nostres carrers, barris, caixers o porteries ens qüestiona, incomoda, fins i tot molesta!

M’interpel·la… Els nostres governants no volen refugiats ni en els nostres territoris ni intentant creuar les fronteres blindades de la Unió Europea… Ens indignen les concertines a les fronteres, els camps de refugiats com Idomeni… Però mentre anem instal·lant trampes menys mortíferes però igual de discriminatòries, doloroses i flagrants a tocar de casa.

Aiiiiii!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Els voluntaris són “duendes”

Dissabte 7 de novembre, concert “Duendes. Música i Sostre” a Badalona. Un concert benèfic per al Projecte Sostre de la Barceloneta. Èxit de públic, música de qualitat, retrobada d’amics voluntaris i usuaris dels gairebé 23 anys de vida del centre… Però sobretot, prova de com els voluntaris i voluntàries són capaços de fer màgia, de somiar, de posar fil a l’agulla, d’encomanar entusiasme, de superar obstacles…

Un antic voluntari que ja no podia fer nits volia posar el seu coneixement en el seu àmbit laboral al servei d’una iniciativa senzilla per a homes que dormen al carrer. Entusiasme, tot engegat! Ho encomana a companys i companyes que saben fer difusió, que són joves, competents, bons comunicadors… I hi posen hores, esforç, talent…

I la nit del concert, com “follets” amagats entre bambolines, fan que tot vagi sobre rodes.

El premi? No només la recaptació, sinó sobretot els somriures, els agraïments, el bon clima! Realment els voluntaris i voluntàries aporten molt més que la seva generositat. Són uns cracks!

Maria Antònia Bogónez Aguado