Que no s’apagui la llum!
Pasqua
Una dimensió “humana”
Kafka escrivia, el 19 d’octubre de 1921 (p.192 dels Diaris, 1910-1923, Lumen, 1975): «Moisès no va arribar a la terra de Canaan, no perquè la seva vida fos massa curta, sinó perquè era una vida humana». Hi he pensat quan els de L’Agulla m’han demanat un escrit sobre la Quaresma i la Setmana Santa. La raó és senzilla: els quaranta dies –la quarantena tan de moda en la pandèmia, ni que sigui en versió reduïda– no parlen de «llarg» o «curt», conceptes relatius. Parlen d’humanitat. Quaranta anys va ser durant segles l’esperança mitjana de la vida humana, i encara ho és en alguns llocs. Des del punt de vista de «llarg» o «curt», hem duplicat l’esperança de vida i semblaria que hauríem de tenir temps de sobres per entrar a la terra promesa… però no és així. La dimensió humana no ho permet.
Ara que som a la Quaresma és el moment de recuperar la seva força d’humanització, més enllà d’una visió superficial. La litúrgia intenta ajudar-nos-hi ja que la iniciem proclamant les temptacions de Jesús (i les nostres), o sigui la necessitat, per ser humans, de saber quin és el nostre aliment, ja que no sols vivim de «pa». Durant quaranta dies tenim ocasió d’aprofundir en la nostra veritable humanitat, feta d’escolta i de diàleg, en un moment de crisi tan profunda i seguida, amb els serveis psiquiàtrics desbocats. Ens haurem de demanar què ens passa perquè hàgim embogit d’una manera tan innegable. Som el que mengem, diuen alguns dietistes, i ja es veu que devem menjar coses abominables perquè el resultat salta a la vista.
El camí de la Quaresma està ben estructurat, restes dels temps en què els qui volien entrar en la comunitat havien de seguir un camí iniciàtic, perdut avui. Però, ¿com es pot ser humà sense iniciació en els misteris de la vida, d’un mateix, dels altres i de l’Altre? Patim una societat i una comunitat eclesial sense arrels, on cadascú la campa per on pot. M’adono que ho engego pel broc gros i que caldria matisar més; però no faig marxa enrere. La crisi personal i comunitària, alimentada per la pandèmia, palesa la poca qualitat del nostre aliment, la nostra migradesa de reserves, el nostre tancament dins un jo malaltís i fràgil.
Ens urgeix posar-nos en camí amb Jesús cap al «desert», lloc de prova, d’interioritat, de comunió a partir d’arrels comunes. Allunyem-nos del «soroll» que ens impedeix veure-hi i escoltar: així guarirem la buidor que ens habita i que ens genera por i angoixa. Busquem allò que ens pot curar. Necessitem un «tractament de cavall» que ens regeneri, i no uns drapets calents que ens ajudin a fer la viu-viu.
Si ens hi posem –no podem deixar de fer-ho–, al final del camí quaresmal arribarà la setmana gran: serà un bon resum per comprovar si el nostre esperit ha redescobert allò que ens fa viure. Hi veurem un Jesús tremolós però decidit que fa de la seva vida una ofrena generosa, una religió que ni enganya ni aliena. Ens farà bé de contemplar-lo. I seurem a taula amb ell i la seva colla, i ficarem la mà al plat i ell ens dirà com som, i ens rentarà els peus, s’entendrirà per nosaltres i el seu amor encendrà una guspira en el nostre cor on hi ha massa cendra i poca brasa. Amb l’ànim encongit el veurem entrar angoixat al trull de la seva passió i ens ensenyarà a morir per entrar avui mateix al seu regne tan allunyat dels valors d’aquest món. Reposarem amb ell al sepulcre. Com ell en sortirem, com la papallona de la crisàlide, deixant-lo buit, i serem humans, finalment humans, regenerats. Un esperit impetuós ens haurà tornat a posar dempeus perquè no dobleguem mai més els genolls davant de ningú, sobiranament lliures. Les nostres relacions esquinçades hauran recuperat l’alè generós i solidari que les manté. I tot el nostre jo s’haurà oblidat per fi de les nostres apetències en el terreny del «llarg» i del «curt» perquè haurem recuperat l’arrel que ens sosté i ens alimenta com a humans. Serà «la pasqua», és a dir «el pas del Senyor» per acompanyar-nos en el camí de la llibertat.
Andreu Trilla
30 de desembre: Pasqua de Resurrecció!
DIJOUS SANT: 9 d’abril (de 2020): celebració austera a la catifa de casa davant del televisor i combregant amb un tros de pa de motlle. Francesc ens recorda, i així ho medito, Jesús en mi a l’eucaristia, el servei com a meu compromís pel Regne i la unció dels preveres, de totes les (persones) cristianes i la meva. Em ressona encara la impactant imatge d’un solitari Francesc a l’atri de Sant Pere del Vaticà en oració multitudinària del 27 de març: “La tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquelles falses i supèrflues seguretats amb què hem construït les nostres agendes i els nostres projectes, els nostres hàbits i prioritats.”
DIVENDRES SANT: Més d’un any després, el 31 d’agost sento por a la reincorporació; aquell dia m’exploten els records dels últims dies d’en Jose, el sogre, la fugida de Saigon, el confinament a una no-llar, el trasbals econòmic familiar, la solitud laboral del 2020/21, la mort sobtada del cosí Miquel, la incertesa en el futur, i la decepció d’una tornada desitjada que no acaba mai d’arribar; la directora m’anima i el dia 2 m’hi atreveixo. Divendres 10: la doctora em recomana uns dies de prova, ja amb nois i joves a l’aula. Dissabte 18: setmana superada però 48 hores de llit i sofà. Dimecres 22: cita d’urgència amb resultat d’Incapacitat Temporal.
Trobo que em falta energia, sento que m’irrito fàcilment, he perdut confiança i espontaneïtat, rendeixo menys, em costa concentrar-me, ploro per res. De vegades em sento frustrat, estic inquiet i m’amoïno, tinc pensaments negatius, he perdut interès en algunes coses. Portes tancades, relacions en stand by, la situació econòmica, sanitària, social que ens ha portat la pandèmia tampoc no hi ha ajudat. La meva creu (Mt 10,38), la més pesada que m’ha tocat de portar a la vida, la separació obligada dels meus, per gairebé 2 anys. Però vaig descobrint altres creus menors en diversos dols no ben tancats al llarg dels últims anys: trencament de la il·lusió d’una vida en tiếng Việt, i alguns altres de laborals, de carisma i eclesials.
DISSABTE SANT: M’han reanimat les pastilles, una vida més lenta, trobades diverses del Postgrau d’Acompanyament, amics, familiars, la Naomi i els passejos amb l’Olaf, la pregària, els molts contactes virtuals amb ell, algunes noves relacions… I m’ha donat aquella altra estabilitat necessària, la tasca professional i propera del meu equip directiu, les doctores, la psiquiatra, l’empresa, la mútua i la Seguretat Social. Dijous 8 de desembre, a parer de la llei i els entesos rebo l’alta laboral. Una possible i consensuada en parella reducció horària em dona ales a poder-me reincorporar al ritme laboral i social. Tot això i la fe madura apresa de Jesús que m’adono tenir, m’han revifat suficientment. Intento mantenir l’esperança, però la veritat és que em costa veure un futur clar.
DIUMENGE DE PASQUA: 30 de desembre, terminal 1 de l’aeroport del Prat, a prop del migdia: aterren en Jordi i el Milo; 10 mesos amb un i 22 a l’altre sense tocar-nos, olorar-nos, sentir-nos… Finalment ens trobem a casa tots quatre, emparat i enfortit pels més propers, com veritable família. Ara sí que construirem llar. Ara sí, per mi ja és Pasqua i rebo amb joia el missatge Urbi et Orbi d’abril de 2021: “Enmig de les nombroses dificultats que travessem, no oblidem mai que som guarits per les nafres de Crist (cf. 1Pe 2,24). A la llum del Senyor ressuscitat, els nostres sofriments es transfiguren. On hi havia mort ara hi ha vida; on hi havia dol ara hi ha consol. En abraçar la Creu, Jesús ha donat sentit als nostres sofriments. I ara preguem perquè els efectes beneficiosos d’aquest guariment s’estenguin a tot el món”.
Bona Pasqua!
Sergi Bernabeu Paniello
Llevat dins la pasta
Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí fa un any. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el seu nom.
Maria Fornós, amb el poble saharaui
Anna Algarra, “la pública a judici”
Elisa Soler, al costat del poble gitano
Juan Antonio Delgado de la Rosa, conèixer la història
Noemí Rocabert, premi Rafael Juncadella
Mercè Solé, Pasqua i Primer de Maig
Amb Tica Font, en memòria d’Arcadi Oliveres
Berchmans Garrido i Llum Mascaray, 75 anys de GOAC
Àlex Guillamón i Miguel Pajares, parlem de refugiats climàtics
Pastoral Obrera de Catalunya
La gran patacada
Pum!!! Pam!!!! Plof!!!!! Patapam!!!!!!… Que em maten aquestes ximpletes!
Les gosses van estirar en la mateixa direcció per encalçar un gat i com que van lligades a l’scooter, el van tombar i jo vaig sortir volant i vaig aterrar de cap.
Quin mal! Què em menjo el carrer! Tot va quedar escampat per terra, van fer saltar la càmera d’una roda i jo que no sabia si hi era tota del cop tan bèstia.
Feia mal, que no em podia moure. Vaig començar a cridar demanant ajuda. Cridava i cridava però cap veí va sortir. Era l’hora de dinar i estava al mig del carrer.
Va pujar una furgoneta per l’altre carrer i veig que fa marxa enrere i enfila cap a mi.
En baixa un jove hispà oferint-se per ajudar-me. Com que sol no podia amb mi va anar a trobar un xicot que repartia propaganda a les bústies. Amb molt de compte em van aixecar de terra, em van asseure a l’scooter, ho van aplegar tot i amb una roda de menys em van dur fins a casa.
Un cop al pati de casa i després de regraciar-los una vegada i una altra, els vaig dir que ja podia pel meu compte. Ells volien trucar o dur-me a urgències. En caure de cap, la cara s’inflava i es feia morada per moments i estaven espantats per mi, però finalment van marxar, no gaire convençuts.
La broma m’ha costat un mes de llit, però ara vaig fent a poc a poc, amb l’ ajut d’amics i amigues del poble.
Bé, això no és una anècdota, és una història de vida que em mostra la mà de Déu. I em recorda la paràbola del bon samarità feta carn.
Els podia “comprometre” els veïns que no van ajudar, a més era l’hora de dinar, però un hispà estranger que passava més lluny, em va veure, va girar cua, va buscar ajuda i em van deixar sana(??) i estàlvia a casa. Són els que van fer bé al proïsme, segons les ensenyances de Jesús de Natzaret.
Em permeto de compartir amb tots i totes vosaltres aquesta experiència de l’amor de Déu, no pels mèrits, que en tinc poquets. Gairebé me n’oblido. Això va passar Dilluns Sant, és a dir que la Setmana Santa sí que va ser de Passió, però ara estem en temps de Pasqua de Resurrecció esperant l’Esperit Sant.
Bona Pasqua a tots i totes.
Lluïsa Carbajo
Dissabte, però Diumenge
El misteri de Pasqua, novament
Si tot va com està previst, quan llegeixis aquest escrit estarem a punt de celebrar Pasqua. I, com cada any, tindrem l’ocasió de centrar-nos-hi per créixer en la comprensió del seu misteri. I qui diu misteri, es refereix a una realitat d’un altre ordre, a la qual no s’arriba pels camins habituals.
Fins i tot en el llenguatge més ordinari es fan servir expressions per apuntar cap al misteri, com un dit assenyala la lluna. En tots aquests casos, seria estúpid quedar-se contemplant el dit en comptes de mirar cap a on assenyala. Per exemple, es diu «cremar les naus» per indicar que no hi ha marxa enrere possible; o «saltar una muntanya» per ressaltar una dificultat molt gran; o «travessar la Mar Roja» com a sinònim d’una cosa literalment impossible… Les Escriptures de les diverses tradicions religioses n’estan plenes, d’expressions com aquestes. Per comprendre-les bé, no ens podem situar en un punt de vista «anecdòtic», preguntant-nos com s’ha fet, sinó que hem de mirar cap a on el dit assenyala, cap al misteri amagat.
La resurrecció pertany del tot a aquesta mena d’afirmacions. Els evangelis s’hi aproximen de diverses maneres, perquè pròpiament no tenim manera de dir amb paraules allò que només es pot experimentar vitalment. Quan l’àngel de Pasqua diu a les dones «Per què busqueu entre els morts el qui viu?», no els està demanant una resposta de l’estil «Perquè ens l’estimem» o «Perquè és aquí on el vam enterrar», sinó que indica la presència d’un misteri, dur de rosegar: aquell que ha estat catalogat entre els morts, viu. I el misteri consisteix en aquesta vida del tot nova, que no és igual que l’anterior. Com és, doncs? Quan el ressuscitat diu als que van a Emaús «No calia que patís tot això…?» tampoc no els demana una resposta que digui «sí» o «no»; simplement els situa davant el misteri perquè, fent camí, se’ls obrin els ulls, com passa efectivament en el text. Passa també en la nostra vida?
Podem deixar de banda el temps en què ni tan sols ens podíem plantejar aquestes qüestions, i la nostra comprensió de la vida cristiana era del tot dependent i bolcada a allò que es veu amb els ulls, i que es pot regular amb normatives o rituals. És, com diu Pau, el temps de la nostra infantesa (en el benentès que per a alguns, dura tota la vida), quan només som capaços de prendre llet i no menjar sòlid. Hauria d’arribar, però, algun moment (ens ha arribat?) en què deixem de banda allò que era infantil, per reaccionar amb adultesa al misteri que se’ns acosta. Totes les tradicions religioses coneixen aquest pas qualitatiu entre l’exterioritat i la il·luminació interior, quan s’obren els ulls i comprenem. A partir d’aquí, tot és nou, el qui era mort viu. I parlem d’haver nascut de l’aigua i de l’Esperit, d’una incorporació a la vida gloriosa del Crist, tant que ja no som nosaltres qui vivim, sinó ell en nosaltres.
Evidentment, el misteri topa amb una comprensió basta de les coses perquè exigeix una finor d’esperit de què no sempre disposem. Fins i tot ens podem demanar si el nostre esperit és capaç de copsar el misteri, i llavors ens adonem que no és el nostre esperit qui ens en dóna la comprensió, sinó l’Esperit Sant que Déu ens dóna en Crist, perquè en l’ordre del misteri, tot és do, tot és gràcia, no musculatura. Llavors sí: on hi ha l’Esperit hi ha la llum, la comprensió profunda i la llibertat. És un Esperit absolutament lliure, que no s’avé amb cap mena de lligams o condicionants, i que exigeix una disponibilitat completa. Així porta a una vida del tot nova. És la vida pròpia de persones ressuscitades. Així el misteri es fa carn un cop més.
Celebrarem, doncs, la Pasqua tal com nosaltres som capaços de fer: amb ritus, paraules, gestos, tot confiant però que l’Esperit il·lumini els nostres cors («cors indecisos a creure») i que ens obri els ulls: el misteri és ben present, però nosaltres no el veiem… ni que el nostre cor el pressenti i s’abrusi dins nostre mentre Jesús ens parla… i ens porta a taula. Bona Pasqua!
Andreu Trilla Llobera
Quaresma
Sant Benet, al capítol 49 de la seva Regla, ens diu que la vida del monjo hauria de seguir sempre una observança quaresmal. Confesso que mai m’ha agradat aquesta afirmació però, amb el temps, he arribat a entendre-la i estimar-la una mica més.
Sovint associem la paraula “Quaresma” amb conceptes com penitència, conversió, abstinència, dejuni, privació, serietat, esforç, sobrietat, limitació… amb tot allò que no ens surt de forma natural ni ens sentim moguts a fer espontàniament, sinó que més aviat ens sembla un temps feixuc o costerut pel qual hem de passar i volem que sigui ràpidament. Això si és que som conscients d’aquest temps litúrgic que precedeix la Pasqua…
Però com a cristians podem veure i viure la Quaresma d’una forma molt diferent. Ens preparem per a la Pasqua, la gran festa de l’amor de Déu expressat en l’alliberament de la mort del seu Fill i dels seus fills, i, per tant, en aquest temps ens preparem per dins per celebrar-la com cal. Així, la visió feixuga descrita abans es converteix en la il·lusió per netejar la nostra casa, la nostra vida, i preparar tots els detalls per al gran dia de la festa. Com ho fem?
Amb el dejuni. Però no de carn per menjar peix o truita, sinó dejuni i abstinència de tot allò que em sobra per compartir-ho amb qui no té res. Dejuni de paraules buides, fàcils de dir però que no em comprometen a res. Dejuni de mals pensaments, d’aquells que em fan sentir superior als altres o d’aquells altres que no em permeten de reconèixer com a germà el qui pensa diferent de com ho faig jo. Dejuni d’accions que només cerquen el meu interès i benefici. Dejuni de tota hipocresia i judici ràpid, que es mou per idees preconcebudes i no em permet ni permet als altres evolucionar. Dejuni de tota forma feridora de tractar els meus germans. I amb aquest dejuni –cadascú sap de què li convé dejunar– ens presentarem més lliures i receptius, a la gran festa de la Pasqua.
Amb la caritat. Envers un mateix i els altres. Pot semblar egoista això de la caritat envers un mateix però no ho és. Necessitem acollir amb delicadesa la pròpia veritat, els propis límits, la nostra feblesa. Tot allò que no ens agrada i que amaguem sota una disfressa perquè els altres no ho vegin. Caritat envers els nostres pecats i misèries de la mateixa manera que Déu se’ls mira amb misericòrdia. I quan ens puguem reconèixer amb la veritat i la humilitat del que som, la nostra vida canviarà i serem més autèntics amb els altres. També la caritat serà més autèntica, més sortida del cor i no del que ens sobra. I podrem compartir el pa amb el famolenc, els vestits amb el despullat, el temps amb qui està sol, les paraules de consol amb qui està trist, l’esperança potser amb un malalt aïllat per la covid… I aquell dia de festa que ara preparem sentirem a dir: “Cada vegada que a un d’aquests petits meus ho vas fer, a mi m’ho feies…” (Mt 25,40). I serà un goig immens!
Amb l’oració. Per tal de fer lloc a Déu en la meva vida, perquè la seva Paraula ressoni dintre meu, per estar a soles amb Ell i parlar-li cara a cara, cor a cor. Sempre trobarem temps i espai per estar amb Déu si ho volem. Temps per agrair la vida i la salut que cada dia se’ns dóna encara que ens creguem amb el dret de tenir-la, temps per demanar perdó perquè no sabem estimar prou, temps per lloar-lo, per presentar-li tantes persones, conegudes i desconegudes i posar-les davant d’Ell. Temps per restar en silenci davant els seus braços oberts en creu. Llavors, aquell anhelat matí de Pasqua sentirem –sens dubte– la seva presència ressuscitada!
Per tot això, preparem-nos bé aquest temps de Quaresma…
Natàlia Aldana
La Pasqua amagada
Jesús anunciava la bona nova del Regne i la feia realitat amb les seves actuacions, tant les guaricions de malalts i posseïts, com l’aixecament d’ànims abatuts, com la crida a viure amb una mirada diferent sobre les persones i les coses. I la seva Pasqua és la visibilització que tot això, l’anunci del Regne i les actuacions que el fan present i experimentable és, efectivament, el projecte de Déu.
Per això, a cada Pasqua, mentre celebrem Jesús i tot el que Jesús ens significa, farem bé de mirar tot allò que fa experimentable el Regne que ell ha iniciat. I no, no és sobrer anar repetint aquesta mirada cada any, veient com hi ha coses que continuen sent les mateixes i altres que van variant al compàs de la vida.
En aquest temps d’incertesa pandèmica, d’incertesa política i d’incertesa econòmica, valdrà la pena afinar els ulls i fixar-los en les moltes iniciatives que hi ha en dansa o que es comencen a moure i que no solen sortir als mitjans de comunicació, relacionades amb la millora de la vida de les persones directament o indirectament. Per exemple, la gran quantitat d’investigadors i investigadores que treballen pensant en resolució de problemes (salut, energia, agricultura, alimentació…) amb uns criteris que reverteixin els criteris destructius actuals. O les moltes iniciatives solidàries com ara el suport i compromís dels Amics del Jaume Botey per una central hidroelèctrica local/regional sense arrasar pobles i territoris indígenes. O la feinada que fa gent com la de la Plataforma pel Transport Públic, amb propostes en benefici de tothom però que van contra els imaginaris col·lectius que prioritzen el cotxe i que tots tenim ben ficats al cap. O els qui busquen pisos per llogar a refugiats.
Les llavors del Regne hi són, més enllà del que la nostra limitada i condicionada vista percep. Aquesta Pasqua podríem fer-nos-en cadascú una llista. Bona Pasqua!
Quaresma i Pasqua, més vives que mai!
Poc ens pensàvem que enguany viuríem la Quaresma, no pas a traves de dejunis, litúrgia i conferències, sinó en guaret i a casa. Sense misses, sense reunions, sense el contacte directe dels amics i mantenint potser una distància dolorosa amb les persones que més estimem per preservar la salut de tots plegats.
En el moment d’enviar L’Agulla encara no s’ha confirmat, però hi ha moltes possibilitats que enguany hi hagi una Setmana Santa sense litúrgia. Ja ho serà sense processons populars. De cop i volta ens trobem sols amb la nostra fe i sense caminadors. És un moment privilegiat.
En primer lloc per recuperar el sentit de la Quaresma: mirar sentint-nos-hi implicats el dolor del món, viure la fragilitat, recol·locar l’abraçada i l’estimació en el seu lloc, valorar els sistemes públics de salut, perdre aquell plus perdonavides i controlador que forma part de la identitat de la nostra cultura occidental i recuperar el valor del que és col·lectiu i comunitari. Per a la major part de la població, ocasió de silenci i d’allò tan escàs o preuat com és el temps: per pregar, per estimar, per pensar, per formar-nos, per fer neteja o per perdre’l i badar, si resistim la temptació d’estar permanentment connectats a les sèries de televisió, als obsessius informatius o a les xarxes socials.
Temps que fruitarà a la Pasqua, si som capaços d’aprofitar aquesta estada al “racó de pensar”, com diu el Josep Maria Fisa en el decàleg que publiquem, per convertir-nos en una societat que faci front a la inevitable crisi econòmica de forma solidària, acollidora per als més fràgils, participativa, dialogant, generosa i interessada en el bé comú, disposada a convertir-se per tal d’evitar l’emmalaltiment de la terra i el desastre ecològic. Sabent que els camins són incerts, que el procés pot ser dolorós, però que Déu ens hi acompanya. Pasqua és viure sense por.
Bona Pasqua (encara)!
Pasqua en un món adolorit
Des dels jubilats que reben pensions de misèria fins a la tragèdia de Síria i de tota la Mediterrània oriental, passant per la incapacitat de l’esquerra europea de pensar i empènyer programes eficaços al servei de l’interès col·lectiu, o les barbaritats que ens arriben dia sí dia també de la Casa Blanca i el seu actual estadant. I, aquí a casa, immersos en una situació política impossible.
Així arribem a la Pasqua. Sens dubte que hi ha hagut èpoques pitjors, però aquesta que ens toca viure en els inicis de la primavera del 2018, i que serà el teló de fons amb què aquests dies celebrarem la mort i la resurrecció de Jesús, certament que no convida a gaires optimismes.
Potser la mirada d’esperança ens la poden donar les mobilitzacions dels jubilats reclamant el que és seu, o les dels estudiants nord-americans enfrontant-se a la màfia de les armes, o la vaga feminista del 8 de març, o tots aquells que, a vegades amb perill de la pròpia vida, continuen treballant per rescatar refugiats en aquesta mar nostra tan travessada de patiment.
Potser és això. Aquests dies mirarem Jesús a la creu per haver desenvolupat un programa que, des d’una absoluta confiança en Déu, i sentint que Déu l’enviava com a missatger d’aquesta manera de viure, pretenia treballar per un món més digne i, per tant, es posava en contra de tots els poders del moment. A Jesús, òbviament, les coses no li van anar gens bé. Però quan la nit de Pasqua proclamem la seva resurrecció, estarem dient dues coses bàsiques: la primera, que aquesta manera de viure de Jesús és la més humana i més valuosa, i la segona, que més enllà de tot fracàs, hi ha la vida de Déu per a tothom.
Bona Pasqua a tots i totes!
Pasqua permanent
Quan llegiu aquest article, la Pasqua estarà a punt d’acabar… Voleu dir? Acabarà el temps litúrgic, però nosaltres portem tota la nostra existència vivint en temps pasqual. O no és amb Jesús ressuscitat que caminem, a qui preguem, qui ens consola, qui ens convoca…? Sí, el Ressuscitat!
La Setmana Santa recordem el Sopar de Jesús amb els seus amics. La seva opció per servir des de baix. Ens sentim convidats a la seva taula. Ens renta els peus (i com costa que deixem que ens els rentin i deixar la nostra autosuficiència!). Plora i demana que passi el calze a Getsemaní… i allà deixem ben palesa la nostra manca de constància a Getsemaní (ai, Senyor, que ens quedem adormits!). I arriba el ser difamat, jutjat pels poderosos civils i religiosos… i com la gentada és manipulable (no ho som i sovint cridem que alliberin Barrabàs?)… I la Creu, signe de tortura, és instrument de la seva mort. I a punt de finar encara és capaç de perdonar sense límits (encarnant allò que havia predicat de perdonar 70 vegades 7). I els deixebles s’entristeixen, les seves esperances estan enfosquides, esvaïdes. No hi ha futur, no hi ha camí. Es dispersen, s’amaguen temorosos de repressió.
Però l’Amor és més fort que la mort! I el que Jesús havia anunciat, es torna vivència. Les dones el descobreixen. Sí, elles que no podien ser testimonis de res, el veuen i reconeixen… Com després els deixebles d’Emaús, que només el descobreixen quan parteix el pa, al voltant de la taula de l’acollida, després d’haver expressat com Déu s’ha fet història a Israel.
Dos mil anys després aquell Jesús que anomena Maria de Magdala pel nom i l’envia com a “apòstola dels apòstols”, que s’afegeix en el camí d’Emaús, que dóna proves de vida a l’escèptic Tomàs, continua viu!
I l’endevinem en el somriure d’un infant. I en la mà que acarona una persona malalta d’alzheimer. En qui comparteix la vida dels refugiats en els camps, en la frontera de Melilla, en un vaixell en el Mediterrani. En la força de la primavera que fa esclatar plantes enmig de parets de pedra. En qui lluita en associacions, partits polítics, sindicats, pel bé comú i les persones empobrides, sense caure en el parany del desengany (malgrat tot). En qui realment viu confiat en la providència, sense tenir res i sabent que, paradoxalment, ho té tot. En el silenci desitjat i que ens parla. En la música, en l’art, la poesia. En la pròpia història, plena de rostres i de moments de salvació. En funerals que són mostres d’agraïment per la vida rebuda, gaudida. En qui lluita per l’ecologia i veu en el planeta un gran regal de Déu que hem de preservar…
Pasqua és ara, és sempre, si tenim la mirada neta. Si ens anem fent a descobrir les picades d’ull del Senyor en la nostra vida senzilla i sovint rutinària… I realment tot es vesteix de festa. Viure ja és festa! Tot pren un sentit nou. Ell fa noves totes les coses… I se’ns hauria de notar en un gran somriure, en un impuls a fer “lío” que diria el germà Francesc de Roma. La Pasqua és creativa, subversiva, engrescadora, renovadora!!!
I podrem llevar-nos el matí, posar peus a terra i sentir que per dintre podem proclamar tots els dies de l’any: “El Senyor ha ressuscitat. Sí, veritablement, ha ressuscitat”. Com un mantra íntim que ens obre a Déu, als germans i germanes, a l’alegria profunda de saber que vivim temps de Pasqua, perquè l’Amor és més fort que la mort.
Maria Antònia Bogónez Aguado
Novament, en aquest 2016, la història de la Pasqua
Fa vora dos mil anys, més o menys per aquestes dates, moria crucificat als afores de Jerusalem, amb poc més de 30 anys, un personatge anomenat Jesús de Natzaret, que feia un cert temps que predicava una nova manera d’entendre la fe israelita, i que posava molt nervioses a les autoritats jueves. Aquesta nova manera d’entendre la fe es basava en la convicció que Déu és, per damunt de tot, Pare-Mare que estima, i que vol que el criteri bàsic d’actuació dels seus fills i filles sigui també l’estimació per a tothom, amb especial atenció envers aquelles persones que més estimació necessiten.
Els seus seguidors van quedar molt descol·locats davant aquella mort, perquè estaven convençuts que aquell a qui seguien era realment l’enviat de Déu, i no els cabia al cap que Déu pogués permetre per al seu enviat una fi tan desgraciada.
Però heus ací que un dia, aquells deixebles, encapçalats primer per una dona, Maria Magdalena, i després per un home, Simó Pere, van començar a dir que l’havien vist viu, que havia ressuscitat d’entre els morts. I que això significava la garantia de Déu per al camí d’aquell predicador galileu que havien seguit. I des de llavors, fins al dia d’avui.
Aquesta història ja ens la sabem. Però, quan a la redacció de L’Agulla parlàvem de què diríem en aquesta editorial, el que ens sortia era que, tal com està el nostre món i el nostre país, el millor que podíem fer era valorar aquest camí que dóna sentit a la fe dels creients. I creure que, efectivament, de l’amor que la creu de Jesús tan bé expressa, en surt resurrecció. I animar-nos mútuament en aquest mateix camí, i animar-nos alhora a ser capaços de descobrir totes les llavors de resurrecció que continuen creixent entre nosaltres i, també, gràcies a nosaltres.
Bona Pasqua!
L'Agulla 