L’homenatge al Pep Soler

Tres anys han hagut de passar per poder fer l’homenatge que amics, moviments i parròquies volíem fer a en Pep Soler. Josep Soler i Llopart, rector de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, i consiliari de l’ACO, va morir sobtadament poques setmanes abans del confinament i cinc dies abans de complir els 70 anys. Finalment, el passat 15 de gener, la sala de d’actes de la parròquia de Sant Pacià, al barri de Sant Andreu, es va omplir de gom a gom per fer-ne memòria.

Com es va dir a la presentació, “aquesta pandèmia que ens ha fet més conscients de la nostra fragilitat també ens ha portat a valorar més l’amistat, les empremtes que ens deixem els uns als altres, les petjades invisibles d’aquest Déu que va omplir de sentit la vida d’en Pep i que tant s’esforçà a fer-nos conèixer”.

Concepció Rovira havia preparat la decoració de l’escenari amb tres elements significatius: unes canyes que evocaven els “tacos” de billar que en Pep elaborava amb el torn quan treballava –com a bon capellà obrer, va treballar molts anys com a fuster–; branques d’olivera com a signe de la pau que transmetia, i pinyes per la seva capacitat d’aplegar gent per viure d’una manera o altra fent comunitat.

Una bona colla d’intervencions han fet present la vida d’en Pep des de diferents angles. En Pep Soler va ser consiliari de la desapareguda JOBAC (un moviment de joves nascut els anys 70 que s’integrà finalment dins la JOC) i de l’ACO (Acció Catòlica Obrera). Fer revisió de vida un mes rere l’altre, un any rere l’altre, compartir la vida intentant contemplar-la a la llum de l’evangeli sens dubte crea vincles i comunitat. Edmon Ribatallada va oferir el testimoni del seu grup, un grup amb 40 anys de vida al darrere, del qual en Pep sempre havia estat el consiliari.

Josep Soler va ser també capellà de parròquia, sempre amb una gran implicació en tots els àmbits parroquials, però també arrelant la parròquia al barri. Ho va ser a La Sagrera, on va ser ordenat, i també als barris del Bon Pastor, de Can Vidalet a l’Hospitalet (a les parròquies de Santa Gemma, Sant Antoni i Sant Enric d’Ossó) i de Sant Andreu de Palomar. Cristina Manresa, que havia estat directora de l’escola parroquial del Bon Pastor, va aportar el testimoni d’una manera de ser rector creativa, cohesionadora, participativa i molt evangelitzadora.

L’acompanyament de persones i de grups que va practicar va anar en paral·lel amb el deixar-se acompanyar espiritualment. D’aquest camí fet conjuntament parlà el pare Josep M. Rambla, que coneixia en profunditat l’espiritualitat d’en Pep i que comentà com el seu ministeri de prevere va ser prioritari sempre en les seves opcions, en la seva molt clara vocació de pastor, sobretot perquè “no feia” de capellà, sinó que “era” capellà. De fet va voler ser capellà obrer per guanyar-se la vida i ser una persona com les altres. Però quan va considerar que la seva tasca pastoral ho demanava, va deixar la feina amb tota llibertat. Es llegiren també textos del propi Pep, fragments d’homilies.

L’estada del Pep Soler al Seminari va ser recordada per en Josep M. Fisa, company de curs, d’un curs especialment potent que, bo i estant en el seminari, va sentir-se cridat a viure a fons els canvis del recent Concili Vaticà II. Molts dels membres d’aquest curs (Xavier Morlans, Joan-Enric Vives, Josep M. Fisa, Josep M. Puxan, Jaume Grané, Ton Roca…) van concretar aquesta inquietud en la creació de grups de la JOBAC i, amb el pas dels anys, en un estil pastoral divers però fidel sempre a les propostes conciliars. Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell, que no va poder assistir a l’acte, va enviar també unes paraules de suport en la mateixa línia.

Albert Soler, germà d’en Pep, parlà de la família i de com es vivia a casa la imparable activitat pastoral d’en Josep, un “ventijol suau que ha passat prop nostre assenyalant la presència de Déu”. “Vam veure el Pep sempre lliurat en cos i ànima al servei de la gent: a escoltar-la, a acceptar-la, a acompanyar-la, a consolar-la, a visitar-la, a ajudar-la, a portar-la de vacances, si calia; a donar-li el millor que tenia, que no era ni plata ni or, sinó el Senyor Jesús, força i sentit per a la vida. En una ocasió va escriure: “Ser capellà és això: Déu i la gent.” Ni més ni menys.

Lluís Portabella, capellà i amic d’en Pep, va fer riure tothom explicant algunes de les seves aventures ciclistes. No tot a la vida són reunions formals, i a en Pep li agradava recórrer el món en bicicleta.

Josep Hortet va cloure l’acte amb una síntesi del llegat del Pep: “El nucli fort d’aquesta inspiració jocista de la JOBAC que ens va posar en marxa va ser el seguiment efectiu i afectiu de la persona de Jesús”. Continuar en aquest línia és la proposta del seu testimoni.

L’acte finalitzà amb la pregària del Parenostre… i amb unes quantes cançons, que Xavier Morlans, Tere Jorge i Lourdes Pérez al piano, van fer arribar a bon port.

Mercè Solé

Fotografies: Jordi Esplugas

Caminar junts amb la comunitat parroquial des dels moviments obrers

Em dic Liria Román López. Actualment tinc 57 anys. Treballo com a educadora social a l’Hospital de Dia d’adolescents de salut mental de la Fundació Vidal i Barraquer. Estic casada amb el Jordi Nocete i tenim una filla, la Paula. Soc militat de l’ACO, consiliària del MIJAC. Formo part de la comunitat de Santa Maria Magdalena al barri de les Roquetes de Barcelona. Faig de catequista. He acompanyat com a consiliària als joves de la JOC de Nou Barris. Actualment soc la directora del Secretariat de Pastoral Obrera de la diòcesi de Barcelona. I formo part de l’Equip Pastoral Obrera (EPO) de Nou Barris.

La meva primera experiència de viure en comunitat va ser amb la meva família. Vaig viure la fe a través del testimoni de la meva mare, d’amor i servei pels altres. Sovint feia referències al text de l’evangeli: “Qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom” (Mateu 20,17-28).

La segona a través del meu procés com a militant obrera i cristiana.

Des dels seus inicis la meva família ha format part de la comunitat de Santa Maria Magdalena. Aquesta comunitat es va formar amb les famílies nou vingudes dels pobles i províncies de l’estat espanyol, en busca d’un futur millor. La comunitat era el lloc de trobada d’aquestes famílies on compartien la fe i les seves necessitats. “Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots” (Fets 2,42-44).

Recordo que amb els capellans obrers, en Pere Adell i l’Oriol Garreta, la comunitat constituïa la vida social, cultural i de lluita veïnal pels seus membres. Es tractava d’una comunitat plena de vida oberta al barri, que començava a sembrar.

La parròquia es va constituir com una escola de militància cristiana. S’havien d’organitzar per lluitar per tal d’aconseguir viure en unes condicions dignes, en un barri de la perifèria de Barcelona, Roquetes, a Nou Barris, on hi havia una manca d’infraestructura urbana, social, cultural i educativa. “Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors; però arriba a ser un arbre” (Mateu 13,31-32).

D’aquesta comunitat es van formar els primers equips de la JOC a Nou Barris, any 75. Aquests joves, comencen un procés d’evangelització lligat a la consciència de classe i la militància obrera al barri.
Seguint els passos de la meva germana, Encarna i el meu cunyat, Paco Villarrasa, amb 16 anys m’inicien al moviment de la JOC, l’any 1981. Per mi el descobrir el mètode de la JOC del compromís a través de l’acció-reflexió, em va deixar captivada. Estava vivint la joia d’un nou estil de viure l’evangeli d’anunci del Regne, essent jo protagonista. Volíem treballar per aconseguir viure en unes condicions dignes. Participar en les primeres festes majors del barri, realitzant activitats pels infants al carrer, reivindicar locals pels joves, organitzant actes i concerts. La meva mare sempre col·laborant amb els joves, fent les seves paelles. La meva germana i el meu cunyat un cop casats, posaven casa seva a la disposició dels joves, com a valors de compartir.

La JOC per a mi era el tresor amagat, la perla més preuada que havia trobat i que els altres no sabien trobar. “Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp” (Mateu 13,44).

Vaig iniciar-me en un grup de la Trinitat Nova. Allí hi havia fills de les famílies de la parròquia de Sant Josep Obrer. Vaig conèixer el Jordi Nocete i vam començar el projecte de parella. Ens acompanyaven consiliaris com el Miguel Elhombre, la Montse Comas, el Toni Mateu. Cal dir que la JOC i posteriorment l’ACO ha constituït una escola de formació integral de la meva persona, tant espiritual com educativa.
Des del principi el Jordi i jo hem volgut participar de la comunitat, educant la nostra filla, i així formar una família cristina en la fe en Jesucrist i el compromís. Celebrant els sagraments amb la comunitat. Sempre obertes i col·laborant en les celebracions.

Hem viscut unes etapes on a les celebracions de les eucaristies compartíem la nostra vida. Hi havia molta gent, i molts grups, acompanyats per diversos capellans, seminaristes, i religioses. Hi havia unes dates assenyalades, molt especials com la celebració de l’aniversari de la parròquia. Vam passar d’un barracó a l’actual església i els locals. Amb la paella de la meva mare, la Carmen. Fèiem germanor amb les altres parròquies veïnes. També una altra data important a principis d’any era la Romeria a Montserrat.

Ha estat a través del compromís des dels moviments que vaig sentir la necessitat de participar i formar part dels membres representatius, al Consell Pastoral i a l’arxiprestat, participant al Consell de Consells. I tot plegat em va fer sentir que l’Església és molt diversa i podia sentir-me en comunió amb d’altres persones que no són del moviment.

A l’hora que creixia en la fe, el meu compromís ha estat formar-me en acompanyar als moviments de joves i infants de la zona, la JOC i posteriorment el MIJAC. Fent camí junt a la meva filla Paula.

No ha estat un camí fàcil, hi ha hagut períodes de crisis, d’enfrontaments, depenent de la línia d’actuació dels capellans. Per exemple amb la JOC i la JOBAC, rivalitzant qui eren els millors. Posteriorment ens vam fusionar en un de sol, com era lògic, es tractava dels joves dels mateixos barris i les mateixes comunitats.” El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos…” (1 Corintis 12,12)

En un altre període, amb la marxa de capellans, vam haver de continuar com ovelles perdudes sense pastor. Cadascú anant a la seva. Va haver un temps que al Consell Pastoral em sentia sola, que anava a contra corrent. Hi havia temes enquistats, no podíem avançar ni fer projecte de comunitat. Molts dels antics militants abandonen la comunitat. Arriben nou-vinguts i es porta un altre manera de viure la fe, més espiritual. Cada vegada hi ha menys gent preparada i disposada a agafar responsabilitats. Hi ha el sentiment que els joves no assisteixen els diumenges a les misses. Els moviments tenen les seves maneres de viure la fe en comunitat. No obstant, organitzem celebracions a cada temps litúrgic, obertes a la comunitat de la parròquia on la realitzem.

He passat per períodes on acompanyant a la meva mare a missa, tenia la necessitat de l’eucaristia amb la comunitat de la parròquia. Però d’altres que vaig deixar d’anar-hi per tenir cura de la meva mare, i vaig perdre la motivació. Era més ric celebrar l’eucaristia tant sols amb als moviments. “Llavors se’ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús: «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què deia, d’esglaiats que estaven.” (Marc 9,2-10).

Amb la pandèmia, tota aquesta participació va quedar estroncada. La gent gran deixen de venir, I també famílies senceres. Les eucaristies dirigides exclusivament pel capellà.

Actualment, estem il·lusionades començant un nou projecte d’Unitat Pastoral amb quatre parròquies. Donem gràcies al nou equip format de capellans i el diaca, amb l’arribada del Miquel Álvarez. S’està donant un sentit al treball dels moviments i als joves. Es vol fer que tothom es conegui, participi i puguem fer camí junts.

Els meus reptes actualment estan en acompanyar els moviments dels infants i els joves a sentir-se Església i que visquin el seu procés de fe en comunitat.

Des de l’Equip de Pastoral Obrera, volem treballar la consciència de classe amb les comunitats, els joves i la societat. Realitzant un procés de formació i de visibilitat de les accions que ja es porten a terme. Tanmateix, acompanyar la coordinació dels moviments en la Pastoral Obrera diocesana; la formació del laïcat i visibilitat de la dona.

Per últim, donar gràcies a Déu pel camí fet amb totes les companyes de viatge. Als capellans que han estat a la parròquia, un record especial als consiliaris: Josep M. Puxan, el Pep Soler. Als de l’equip de RdVO; als consiliaris de la JOC de Nou Barris i als de la Nacional. Perquè he pogut créixer i compartir la fe i la vida. I a la meva família, al Jordi company inseparable, i a la meva filla, per la seva paciència.

Liria Román

Acció i vida monàstica

L’Esperança, una amiga monja, fa molts dies que em va demanar, posades totes dues en mode sinodal, que reflexionés sobre el lligam entre la vida contemplativa i la vida d’acció a l’estil de moviments com l’ACO. Ella em deia ¿com hem de canviar els monestirs per estrènyer aquest lligam?

El repte em va agradar. De fet l’Esperança prové de la JOC i té una bona experiència de compromís sindical i polític, per tant sap bé de què parla. Fer-se monja no ha significat pas renegar d’això, sinó aportar-hi una altra dimensió, encara que en el dia a dia en sembli allunyada. Jo de fet em vaig fer conscient d’aquesta connexió profunda entre l’acció i la contemplació, a la Casa del Miracle, en conèixer en Ramon, també monjo i amic.

Amb tot, no se m’acudeixen gaire coses a canviar en la vida monàstica, si més no en la vida monàstica d’aquests dos personatges: tots dos mantenen portes obertes i sense prejudicis a gent de tota mena; tots dos ofereixen espais autèntics a partir del que són, no a partir d’una ideologia o d’una moda o d’un desig de “pescar” ningú. El que són vol dir amb molta senzillesa, amb limitacions, inquietuds i interrogants, com tothom. Vol dir no tenir resposta per tot, no enganyar-se, i tanmateix viure confiadament. Jo crec que aquesta manca de postureig és el que facilita i fa aflorar aquesta unitat: ells resen, jo no gaire. Ells viuen immersos en la contemplació i en la natura, jo vaig de bòlit (bé, sospito que ells Déu n’hi do: ser contemplatiu no és sinònim d’inactivitat, precisament). Ells es mouen en litúrgies, llenguatges i lectures complicades per a una majoria de mortals i jo en lloc de salms miro vídeos del youtube, però a mi aquestes diferències no em fan cap nosa. Més aviat al contrari, em miro amb simpatia aquestes litúrgies perquè les associo no pas a la norma sinó a l’amistat i a l’acollida, buscant l’equilibri entre allò profund que aporten i allò que clarament ja ha perdut sentit. Però no és tan fàcil com sembla distingir una cosa de l’altra. Corres el risc de llençar la criatura amb els bolquers.

Potser les paraules clau són l’acollida i la confiança. I també el silenci i la natura (brutal la del Miracle, casolana la de l’hort de les monges). I també per part meva la convicció creixent que el compromís social és molt important però també té les seves limitacions. Amb el temps he anat veient que la transformació de debò no la condueixo pas jo, ni tan sols en puc veure els fruits.

Ara que estic fent aquest servei de coordinació en la Pastoral Obrera de Catalunya, m’admira la militància de la nostra gent, alguna certament molt i molt compromesa en tota mena d’associacions. Només cal que escolteu el programa Llevat dins la Pasta, que promovem a Ràdio Estel. Hi ha qui viu al bany maria de reunions i manifestacions, jo no sé com poden compaginar la vida laboral, la del compromís i la familiar, però ho fan. Amb tot, com en el cas dels monjos, jo crec que la paraules claus continuen sent l’acollida i l’autenticitat. L’eficàcia i l’assoliment dels objectius queden en segon terme. I les paraules, també. A mi ja no m’omple la radicalitat dels mots, sinó l’intent, molt més gris, de pensar, fer i actuar de forma una mica més integrada, cosa que estic lluny d’assolir.

En aquest sentit, també la revisió de vida aporta punts de connexió. Potser dins la Pastoral Obrera es valora molt que la revisió de vida (allò del veure, jutjar i actuar) porta a l’acció i per tant al compromís transformador. A mi m’ajuda constatar que també porta a la contemplació: a mirar la realitat i sobretot les persones que ens envolten amb les ulleres de Déu, a acceptar amb bon humor (quan es pot) les pròpies limitacions, a viure la gratuïtat i la llibertat de saber que no ets imprescindible.

Els militants tenim la temptació de voler fer-ho tot i de fer passar l’eficàcia i la pressa (i en el fons els nostres interessos, i no només els personals) d’una forma una mica despietada o arrogant; els monjos poden sentir-se temptats de convertir-se en els més savis intel·lectualment del mundo mundial per prestigiar la seva organització. En el fons del fons uns i altres només ens podem reconèixer en l’acollida mútua i en l’estimació sincera. Perquè som u en l’U.

Mercè Solé

Dos anys a París i tres a Madrid

Per estudiar Sociologia he passat dos anys de la meva vida (del 1976 al 1978) vivint a Montreuil-sous-bois a la perifèria est de Paris i estudiant a l’Institut d’Études Sociales (I.E.S.) de l’Institut Catholique de Paris. En aquests dos anys vaig poder conèixer força les perifèries obreres i la ciutat de París, que estimo i sempre tinc ganes de tornar-hi.

Vaig conèixer professors i alumnes francesos i africans de l’ I.E.S, capellans francesos, membres de l’ACO (Acció Catòlica Obrera), de la JOC (Joventut Obrera Cristiana), persones de la parròquia Saint Pierre-Saint Paul. Vaig parlar amb exiliats espanyols, membres del PSUC, de Comissions Obreres, anarquistes, i amb immigrants espanyols militants del PCE.

Conèixer el món i la cultura francesa em va aportar racionalitat, ordre en l’exposició dels temes, sistematització, esperit tolerant i democràtic consolidat, obertura a idees i pensaments diferents, etc. Per altra banda també vaig poder observar i experimentar alguns elements no tan positius, al meu mode de veure. Ja sabia del xovinisme francès, i del seu sentiment quasi inconscient de creure’s “la llum” d’Europa, i de pensar que lo seu és el millor, però vaig aprendre que no solament és així, sinó que de manera instintiva els surt una tendència a alliçonar, a dir-te que la seva forma de funcionar i de fer és la que hem de adoptar també nosaltres. Així ho vaig viure quan, explicant el que fèiem a la JOBAC (Joves cristians de barris obrers i populars), i intentant conèixer com actuaven a la JOC, em deien que no ho havíem de fer tal jo els exposava que fèiem en el principis de la JOBAC, sinó que havíem de fer com actua la JOC francesa. Quan vaig comentar aquest fet a un capellà francès em va dir que era veritat que l’ànima francesa tenia aquesta tendència, però que no ho digués mai a un francès.

Del 1989 al 1992 per seguir els estudis de Sociologia vaig passar també tres anys vivint al barri del nord de Madrid, Saconia, i col·laborant en la parròquia de la Cena del Señor. Vaig acabar la carrera de Sociologia a l’Institut León XIII, depenent de la Universitat Pontifícia de Salamanca.

Vaig compartir classes, estudis i congressos amb els companys alumnes de diferents llocs de les Espanyes. Vaig participar de reunions de capellans madrilenys, de tendència crítica i avançats, eclesialment parlant. Em vaig relacionar amb grups de matrimonis actius a la parròquia, que em van invitar a casa seva, i algun cop fins i tot vaig explicar com veia Catalunya i la relació amb les Espanyes. Em van escoltar amb molt de respecte. També em vaig implicar en la pastoral de joves, en grups de confirmació i de joves de la parròquia i de les parròquies del voltant, cosa que em va donar l’oportunitat de conèixer laiques i laics i religioses animadores d’aquests grups.

Conèixer la vida i la cultura madrilenya, que vaig descobrir que més que la capital d’Espanya, que és el que és oficialment, Madrid era una capital molt castellana (capital de les Castelles, sobretot de Castella-La Manxa) i per altra banda era molt cosmopolita. L’experiència madrilenya em va aportar el gaudir més de la vida, de l’amabilitat i de la capacitat de relació oberta, generosa, lúdica dels madrilenys, el seu saber perdre el temps. Per altra banda també vaig observar la rectitud, la solidesa ètica i austeritat dels castellans, i igualment les impuntualitats, la capacitat que tenen d’oblidar-te però quan retornes, saben tractar-te, amb tota amabilitat, com si els haguessis vist el dia abans. Així m’ho va fer veure una religiosa catalana que feia temps que vivia a Madrid. Vaig saber com ens veuen els catalans, els tòpics explicitats en bromes i acudits, i com relativitzar el nostre món català. Un altre aspecte molt madrileny és que els encanta que els diguis que t’agrada molt Madrid, a més t’ho pregunten sovint i els costa acceptar que hi estiguis només per un temps, si t’agrada. No he conegut catalans o catalanes que havent conegut Madrid no els agradi.

Una de les dimensions que em va impactar positivament és la poesia i la mística castellana, de sant Joan de la Creu, de santa Teresa i altres, que t’ajuden a entendre l’ànima castellana, vinculada als paisatges de llargs horitzons, de cereals, i de cels oberts i assolellats.

Per un català haver viscut a la capital de Castella (de les Espanyes) i a la de França, els dos països veïns, és molt interessant. Haver copsat els diferents elements de cada forma de viure i de cada cultura i fer-ne una valoració personal, encara que sigui limitada i relativa, em permet fer algunes consideracions.

En primer lloc, Catalunya es troba entre les dues, i per tant, el procés d’identitat catalana, està en relació directa amb el coneixement de les identitats castellana (espanyola) i francesa. Una teoria particular i pròpia em fa creure que cada país, cultura, mode de vida, és la barreja de la cultura dels països veïns.

En segon lloc, tot i les pretensions d’una certa “superioritat” il·luminadora i alliçonadora de la cultura francesa i una certa “tendència conqueridora” castellana, Catalunya, tot i reconeixent les seves influències, no s’ha de deixar condicionar per aquests corrents, i ha de mirar de ser ella mateixa, dignament.

En tercer lloc, cal reconèixer que a nivell quotidià i de les relacions properes, tant els ciutadans francesos (parisins) com els espanyols (madrilenys), ens respecten, valoren i aprecien, deixant a part qüestions esportives, i aquelles induïdes pels mitjans de comunicació o per la baixa política.

En quart lloc, podem aprendre molt dels veïns, i ens ajuden a relativitzar els nostres petits mons, o les nostres, a vegades, curtes mires. Ens convé, regularment, relacionar-nos amb cultures més àmplies i grans com són l’espanyola i la francesa. Crec que els catalans, de fet, ho realitzem força i bé.

I finalment en cinquè lloc, en relació amb el conflicte polític que avui dia vivim, ens convé refer ponts, deixar-nos enriquir per les diverses cultures i deixar-nos orientar per les dimensions sanes de les cultures que ens envolten i les presents en l’interior del nostre país. Tota cultura té un fons espiritual i conviccional. Ens cal enriure’ns dels nostres defectes i de les pretensions exagerades de les cultures veïnes, i aprofitar el bo que totes tenen. Això no treu que cal, amb realisme i determinació, alliberar-se de les opressions o repressions que ens puguin fer sofrir. I per això cal reconnectar els pobles en la base, i així evitar críticament les influències manipuladores i simplistes procedents d’interessos econòmics, de poder i d’imposició de pensaments aliens i hostils al poble.

Quim Cervera

Reflexions d’una jove, no tan jove

Quan una persona és militant de la JOC (Joves Obrers Cristians), passa per moltes etapes: la de “Jo de moment només soc militant de base”, la de “La meva acció passa pels estudis/feina i no em puc implicar en l’organització del moviment”, la de “Vull fer un servei al moviment i implicar-m’hi a fons”… Actualment la meva etapa és: “Ara que ja tinc trenta anys i no soc tan jove, ha arribat el moment que em plantegi deixar el moviment”. Com que hi ha més gent a la JOC en aquesta situació, hem decidit reunir-nos per compartir les inquietuds que tenim i reflexionar sobre el nostre pas pel moviment.

Vaig començar la militància a la JOC el 2008 i des de llavors les coses han canviat molt. El Pla Bolonya i l’impacte de la crisi econòmica amb la consegüent pujada dels preus dels estudis superiors fan que l’actitud dels joves davant dels estudis hagi canviat. Per a molts dels meus companys universitaris les bones notes són gairebé una obsessió. Els smartphones ens mantenen connectats constantment i, a la vegada, les xarxes socials ens allunyen del contacte cara a cara. Però també hi ha molta mobilització en relació amb el canvi climàtic, el feminisme i els drets de la comunitat LGBTIQ+. Tot plegat se suma al fet que cada vegada veiem més joves que consideren la figura de Jesús com un referent i model a seguir, però que no es consideren creients. I també trobem joves que es consideren creients, però que per certs prejudicis o incoherències dins de l’Església, no se senten part de la comunitat cristiana.

Explicada d’aquesta manera, la situació sembla excessivament complexa; però la gràcia de poder fer una reflexió com aquesta en un moviment com la JOC és que posa l’accent en el procés i el creixement personal. És veritat que actualment els joves tenen una situació complicada; constatem que les condicions de vida de molts d’ells està en contradicció amb el Regne de Déu. Però hi ha un element capaç d’aportar-los esperança i empenta: la descoberta del Jesús quotidià, del que actua en les petites coses i a través de les persones, el “Jesús amic” (tal com dirien els consiliaris). I dic que és un element clau perquè en molts casos va acompanyat també d’un moment de maduració personal. Quan parlo de descoberta no em refereixo a un moment d’il·luminació similar a l’eureka d’Arquimedes, sinó a una descoberta gradual, a un procés que ajuda a tenir una fe més aterrada, que mostra que la fe i la vida van lligades.

De tots els elements que ajuden a aquesta descoberta, en destaco quatre. El primer de tots són els referents, persones de qualsevol edat amb vivències similars a les nostres i amb capacitat de verbalitzar-les des del punt de vista cristià; algú que ajudi a crear ponts amb la nostra vida. El segon és la necessitat de tenir diàlegs o debats amb aquells diferents de nosaltres. A través del diàleg aprenem a crear discurs i també descobrim les pròpies incoherències. El tercer element és el silenci i la pregària, precisament perquè no sempre es poden corregir les incoherències, així que haurem d’aprendre a viure amb elles i estar-hi en pau. I el quart i últim element és el dret a equivocar-nos. Dit d’aquesta manera sona estrany, però l’explicació és ben senzilla: aprenem a partir de l’assaig-error i és quan analitzem l’error que descobrim quina ha estat la nostra responsabilitat, què hem de millorar. Quan tenim la combinació dels referents, el diàleg, l’error, el silenci i la pregària és el moment de preguntar-nos: ¿I en tot això que has viscut, quina ha estat la presència de Jesús?

Així doncs, i ja que acabo la militància a la JOC, ¿on he descobert jo la presència de Jesús? Per un costat, en els que m’han acompanyat en el meu procés i han tingut la paciència de deixar que m’equivoqui per créixer al meu ritme. I per l’altre en els militants de la JOC que m’encomanen la seva empenta, que em qüestionen des de l’amor i que no deixen de sorprendre’m cada dia.

Maria Guarch

«Llevat dins la pasta», nou programa de la Pastoral Obrera a Ràdio Estel

«Fa goig escoltar per la ràdio allò que fem… Allò que estimem perquè creiem que ajuda a fer créixer, a poc a poc, el Regne», escrivia la Rafi Cáceres, directora de la Pastoral Obrera de Barcelona, al grup de correu de l’equip de producció del programa Llevat dins la pasta de Ràdio Estel. L’aventura va començar el setembre passat i, de moment, continuem amb il·lusió i ganes.

La criatura, com hem dit, porta per nom Llevat dins la pasta i pren la forma d’un espai setmanal a Ràdio Estel de 25 minuts per explicar la realitat, les experiències i les vivències a l’entorn de la Pastoral Obrera i, per tant, molt específicament, el món del treball. No ens consta cap altra experiència similar a l’estat espanyol, per tant, és un tipus de programa inèdit que es pot sentir cada divendres a les 17.30 h de la tarda o bé recuperar el programa, un cop emès, al servei A la carta del web de Ràdio Estel.

Àngela Rodríguez, presentadora del programa

El programa, que impulsa el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC), està conduït per la periodista i militant de l’ACO, Àngela Rodríguez, i la substitueix un servidor quan s’escau. S’estructura al voltant d’una entrevista a un convidat i espais específics com ara recursos i una agenda d’activitats per ampliar informació o per actuar entorn de la problemàtica del món del treball. També es fa la lectura d’enunciats de la Doctrina Social de l’Església relacionats amb el tema que s’ha abordat en el programa.

Antón Costas, primer entrevistat

Fins al moment de tancar aquesta edició de L’Agulla, pel programa hi han passat Antón Costas (pobresa juvenil), Benigno Martínez (25 aniversari de la mort de Joan N. García-Nieto), Emili Ferrando (la comunicació en els moviments obrers cristians), Nasir Mehmood (Riders per drets), Anna Lara (militants cristians en política), Xavier Casanovas (la formació del laïcat), Toni Mora (les reformes laborals i la precarització de drets), M. Dolors Puigdevall (Agenda Llatinoamericana), Josep Jiménez Montejo (la coordinació internacional dels moviments de treballadors cristians), Miquel Verdaguer d’Acció Solidària contra l’Atur i els representants dels projectes reconeguts als Premis Josep M. Piñol: Andrés Cano (Som Confort Solar) i Glòria Canals (Aura Fundació), Dani López (alliberat de la JOC per parlar del moviment juvenil), Rafa Allepuz i Miguel Ángel Hernández (la Doctrina Social de l’Església), Èrika Fabregat (els Equips de Pastoral Obrera i les XXV Jornadas Generales de Pastoral Obrera), Diosdado Toledano (la Renda Garantida de Ciutadania), Paqui Sánchez (plataformes pel lloguer assequible) i Maria Bargalló (justícia social i justícia ambiental).

 

En l’equip de producció, que integrem persones de diferents moviments de Pastoral Obrera, intentem combinar temes que tinguin a veure amb els joves i l’ocupació, experiències de treballadors organitzats, personalitats rellevants en la història de la Pastoral Obrera, la vida i els actes dels moviments, els testimonis de militants, l’economia i l’ètica, les reivindicacions populars i els moviments socials o les opcions pel món del treball des de l’Església.

En aquest equip, cada setmana es produeix un petit miracle: decidir i convidar els entrevistats, elaborar el guió del programa, anunciar el programa en xarxes socials, acollir els convidats a Ràdio Estel i fotografiar-los, distribuir les frases més destacades del programa via xarxes socials… Ho fem a diverses mans, amb eines col·laboratives telemàtiques, i periòdicament ens trobem presencialment. Com veieu, molta feina, però compartida i ben portada!

Podeu consultar els programes Llevat dins la pasta que ja s’han emès a l’enllaç. I també les frases més destacades de cada entrevista, si teniu Twitter, amb l’etiqueta #Llevatdinslapasta.

Si teniu idees, propostes o ens voleu comentar fets que puguin servir-nos per al programa podeu escriure a llevatdinslapasta@radioestel.cat. Serà ben rebut!

Joan Andreu Parra

Recordant en Pep Soler

Pep Soler, acompanyat de Xavier Moralans, empenyent un cotxe en una trobada de la Jobac. Finals del 70.

De vegades l’expressió d’una persona, la gestualitat, l’entonació… suggereixen més que una biografia. Si penso en el Pep Soler sento la seva veu i percebo l’apassionada i sonora intenció de les seves paraules. Sonora en part per la seva sordesa, i d’altra part per la seva discreta però contumaç necessitat de fer una observació, un detall, una afirmació, mai gratuïta, i acte seguit… una sonora també rialla que projecta aquella vitalitat que coneixem els que l’hem tractat en algun moment. Però el Pep principalment escoltava. Atent no només al que es diu sinó al que hi ha de vivència que no acaben d’expressar les paraules, i atent a estirar el fil que conduirà a la presa de consciència. D’aquelles paraules dites i no dites, d’aquelles intuïcions anotades amb lletra minúscula a la llibreta en brolla vida. Tot el que escrivia a les llibretes dels grups de revisió de vida que acompanyava com a consiliari –ves a saber quantes en tenia– constituïa la matèria prima de la pregària diària. La vida d’en Pep estava feta de fragments, de fets i de paraules, de rostres concrets, de situacions que l’envoltaven dia a dia. En el seu silenci brollaven cares, expressions, misèries i joies que alimentaven certament aquella passió de viure que reflectia la seva forma de comunicar-se.

Vaig conèixer el Pep Soler al local parroquial del carrer Martí Molins al barri de la Sagrera quan ell i altres capellans joves havien iniciat l’aventura de coordinar grups de joves entorn de les parròquies de barris, amb la revisió de vida d’herència jocista, enmig d’un corrent d’aire fresc que corria llavors gràcies a l’obertura de finestres que propicià el Concili, i de l’efervescència social d’aquell moment de canvis dels anys 70. Jo era un d’aquells joves de barris, en Pep, primer consiliari general de la JOBAC, anava posant les primeres pedres de l’organització: els joves teníem la paraula i el protagonisme, una cosa insòlita si es vol en aquells moments, seguint la màxima de Joseph Cardijn “els joves evangelitzen els joves”. D’aquelles estones llargues a la coordinadora general acompanyades de la paciència i tenacitat del Pep Soler en va néixer un moviment que a mitjans dels 80 aplegava setmanalment un miler de joves entorn de la revisió de vida que, segons el bisbe Joan Carrera, era equiparable als millors moments jocistes dels anys 60. Certament l’organització és la clau de tot moviment que vulgui incidir i transformar la realitat. Tan simple però tan desconegut encara avui per alguns partits de la nova política.

La JOBAC recollia herències, i reformatava la pastoral del medi d’acord a allò que configurava llavors la vida dels joves, que per al Pep Soler i els seus companys capellans joves acabats d’ordenar, era el “ser joves de barris”. La JOBAC volia transmetre la força de l’Evangeli perquè els joves es comprometessin amb els seus companys i companyes de la classe treballadora i amb els seus entorns socials dels barris populars. L’única recepta era impulsar-los cap a l’acció i fer revisió de vida. És en aquest escenari on el Pep Soler es va entrenar com a consiliari i com capellà diocesà. Aquella experiència del Moviment va quallar en un home que ha vinculat sempre la seva tasca pastoral a fer equip a tot arreu on ha viscut. Després de 43 anys de capellà, va explicar fa alguns mesos als companys de grup de l’ACO: “He procurat menjar, viure i compartir sempre vivenda amb els companys capellans. No és cosa fàcil, i alguns acaben vivint sols”. Darrerament, amb el temor de quedar-se sol a la vivenda de la parròquia, no es resignà a la temptadora comoditat de no dependre de ningú. Continuava fent equip a l’arxiprestat, a l’ACO. “En l’altre trobes l’escalf humà que necessites”, deia, perquè era addicte a sentir al voltant la presència dels altres, els que fossin, on ell hi veia la presència de Déu. La seva obsessió era fer arribar a tothom que, contra tota esperança, l’Evangeli adreça sempre una paraula de salvació, de superació, de dignitat…

En Pep Soler ha sigut i és un referent necessari per a les generacions sortides de la JOBAC. El seu entusiasme per l’Evangeli i el seu esperit de treballador incansable del dia a dia ens acompanyaran sempre. Va marxar com el seu amic i company Josep Maria Puxan, amb discreció i sense avisar.

Salva Clarós

Juan de Maya, per la cohesió i la dignitat

El passat dia 5 de juliol, Òmnium Mataró va concedir la seva distinció anual a un activista del barri de Cerdanyola de Mataró, Juan de Maya. A mi em va correspondre fer la presentació del Juan i he pensat que, encara que el text tingui referències molt locals, ofereix un retrat retrat d’un personatge que pot resultar interessant per als lectors de “L’Agulla”. O sigui que aquí el teniu.

Déu vos guard.

Com podeu suposar, per mi és tot un plaer estar aquí en aquest acte. Per molts motius, que no us explicaré perquè l’objectiu de la meva intervenció no és explicar la meva vida, sinó una altra vida, la del Juan de Maya.

Però en la vida del Juan de Maya i en el perquè d’aquesta distinció que avui li atorga Òmnium Mataró hi entraré d’aquí una miqueta. Abans, farem una mirada més àmplia. I és que, quan es concedeix una distinció a una persona, de fet, no es distingeix només aquesta persona. Es distingeixen alhora una colla de coses que conflueixen en ella.

En el cas del Juan de Maya, crec que la primera d’aquestes coses és la realitat mateixa del barri de Cerdanyola. El barri gran de Mataró, com ell va voler titular aquell llibre d’història que vam publicar conjuntament fa dinou anys. El barri gran de Mataró, i un barri que no sé jo si arreu de Catalunya en trobaríem cap altre amb unes riqueses secretes com aquest. Ara, amb la uniformització que estem vivint a tot arreu, aquestes riqueses secretes es van diluint, però hi han estat, i encara més o menys perduren en la memòria. Per això té tanta raó el Juan de Maya reivindicant un Centre de Documentació Històrica del barri. Jo, com sens dubte la majoria sabeu, vaig estar uns anys com a capellà a la parròquia de Maria Auxiliadora, i vaig quedar fascinat descobrint a poc a poc aquestes riqueses amagades, aquesta capacitat de generar activitats que a altres llocs necessiten molts i molts anys per generar-se, aquestes xarxes que des de fora no es noten però que hi són.

La segona cosa que conflueix en la persona de Juan de Maya és la voluntat de fer un Mataró inclusiu, global, no compartimentat. La manera d’entendre Cerdanyola sempre ha estat estretament lligada a la manera d’entendre Mataró. Recordo que fa anys, havia discutit amb l’alcalde Manuel Mas sobre el fet que la Festa Major de Cerdanyola és digués Festa Major. Ell volia que es digués Festa de Barri, perquè segons ell, la ciutat només pot tenir una festa major, i tenir-ne més d’una divideix. Doncs no. Cerdanyola, dèiem nosaltres, té una Festa Major, molt arrelada, amb característiques molt pròpies d’una Festa Major. I això no treu que la Festa Major de Mataró sigui la Festa Major de tothom. Una personalitat forta i ben viscuda per una part de la ciutat, si és assumida pel conjunt de la ciutat, fa la ciutat més potent i rica, no més feble. Per això, em sembla molt important que Òmnium hagi mirat aquest cop més enllà del rovell de l’ou, i hagi considerat que Mataró va més enllà dels entorns de la Riera. De fet, la destinatària d’aquesta mateixa distinció l’any passat, la Margarida Colomer, va ser una de les moltes persones del Mataró de tota la vida que en el seu moment va anar cap a Cerdanyola a donar-hi un cop de mà, amb l’escola Bons Amics.

I la tercera cosa que conflueix és que Juan de Maya és un militant de pedra picada. Li van ensenyar els seus pares, que eren rojos, diu ell. I també diu que l’adjectiu amb què voldria ser recordat quan es mori és el d’haver estat una persona coherent i honesta, que ha volgut viure allò mateix que deia i defensava. A mi no m’agrada quan ara veig que hi ha partits que pensen que la paraula militant espanta i la substitueixen per expressions més toves i desimplicades. No, el que necessitem és gent que militi, és a dir, que actuï, que estimi el lloc on és i la gent amb qui és, que vulgui transformar la vida i fer-la més viva, que lluiti pel benestar de tots i per la igualtat, que combati el poder sense ànima que se’ns menja. Juan de Maya és un exemple clar d’això.

Aquestes són, crec jo, les tres característiques principals que conflueixen en el Juan de Maya. Però el Juan de Maya, a més d’unes confluències, és una persona concreta que ha viscut una vida concreta. I d’això voldria parlar jo ara.

El Juan de Maya Jiménez va néixer a Cehegín, la pàtria de tants altres mataronins, el 2 de gener de l’any 1943. Té, doncs, 76 anys.

L’any 1953, quan tenia 10 anys, va venir a Mataró, al barri de Cerdanyola, i ja no se n’ha mogut mai.

Als 12 anys, com molta gent de la seva edat, va començar a treballar d’aprenent de mecànic, i va continuar al ram del metall fins que es va jubilar. La realitat del treball va ser, de fet, la seva gran escola social i cívica. I és que, tres anys després d’entrar d’aprenent, va entrar en un altre àmbit que ajudava a entendre i viure allò que el treball significava: el primer grup de nois de Mataró de la JOC, la Joventut Obrera Catòlica, fundat a la parròquia de Maria Auxiliadora.

I ara em permetreu un record personal. Quan estàvem preparant el llibre “Cerdanyola, el barri gran de Mataró”, el Juan em va ensenyar els materials que feien servir en aquell grup de la JOC. En una enquesta adreçada als aprenents, per a la pregunta “¿Cuántas horas trabajas semanalmente?”, s’oferien aquestes possibles respostes per marcar: 48, 50, 52, 54, 56. Aquestes xifres em van impressionar. Llavors no era imaginable que un noi de 15 anys fes només 40 hores. I això que ja feia 40 anys que amb la vaga de la Canadenca s’havia oficialitzat per a tot Espanya la jornada universal de, precisament, 40 hores… I també em va impressionar que entre les peticions que feien aquells nois hi havia la de que posessin portes als vàters del seu lloc de treball.

Aquell grup de la JOC va ser fonamental per al Juan, per aprendre a llegir la realitat i a tenir eines per afrontar-la. Juan de Maya serà el responsable d’aquesta JOC incipent, i l’encarregat de la coordinació amb la JOC barcelonina. Al cap d’un temps, però, les desavinences amb el rector de la parròquia, mossèn Juan Luis González Haro, van fer que haguessin de començar a reunir-se a altres llocs. Mossèn Juan Luis González Haro, el mític mossèn Biscúter, com tothom sap, va ser una persona clau perquè aquell barri que naixia tingués ja d’entrada una vitalitat de poble. Però el fet és que aquells nois poc domesticables el posaven nerviós.

Sense deixar de treballar, Juan de Maya, als vespres, va fer els estudis de Mestria Industrial, i la seva promoció va ser l’última que va sortir de l’antiga Escola d’Arts i Oficis de darrere l’Ajuntament. I, alhora, va participar en els inicis de Comissions Obreres a Mataró, i més tard va ser president del Ram del Metall a Argentona.

I, fent un parèntesi en el relat de les seves activitats socials, deixeu-me introduir aquí una altra activitat social, però d’una mena ben diferent: l’any 1973 el Juan de Maya es va casar amb la Tina Alonso, i van tenir dos fills, el David i la Maribel. Una activitat social, gosaria dir, especialment satisfactòria.

I tornem al barri. Juan de Maya va participar, en els seus inicis, en un dels emblemes de Cerdanyola, el grup de teatre de la parròquia, i va actuar en diverses obres.

Però, de cara al barri, on va abocar més energies va ser en el Centre Social, a partir de mitjans dels anys seixanta, que és qui va canalitzar en el seu moment tant l’acció cultural com reivindicativa, i en va ser president durant uns anys.

S’ha dedicat també, des de diverses plataformes, a la tasca amb joves del barri.

I, després, va incorporar-se a l’Associació de Veïns, de la qual també va ser president durant uns anys.

Actualment, forma part de la junta de l’Associació Cultural Cerdanyola, i això enllaça amb l’última cosa que voldria ressenyar. I és que Juan de Maya ha tingut com una afició, gairebé com un deure, classificar documents i papers de tot tipus de la història del barri. Una afició, diu ell, que tenia com a primer objectiu la publicació d’un llibre per recollir aquesta història, tasca en la qual vaig tenir l’honor de participar i que es va concretar en el llibre “Cerdanyola, el barri gran de Mataró. 1920-2000”. I ara, un cop complert aquest primer objectiu, apunta cap a un altre que ja he esmentat al començament: la creació d’un Centre de Documentació Històrica del barri. Cerdanyola, ja ho he dit, té unes riqueses amagades i unes xarxes internes que dubto jo que es donin en cap altre barri de Catalunya. Doncs això no es pot perdre. Per cert, he recordat aquests dies l’existència, al Centre Cívic de Ramon Berenguer, d’un armari amb tot de dossiers amb documentació del barri, que quan fèiem el llibre vaig conèixer gràcies a la Quiteria Guirao i que no sé si està ara suficientment preservat. Vigileu-ho, sisplau…

I bé. Aquí acabo. Juan, felicitats per aquesta distinció, i felicitats per la bona feina de tants anys. I moltes gràcies a Òmnium Mataró per haver-nos facilitat de fer aquest recordatori de tanta història viva.

Moltes gràcies a tots.

Josep Lligadas

Recuperem els valors de la infantesa

Què seria una fe adulta que no deixés lloc als valors de la infantesa? Què seria un cristià que no fos fidel a la intuïció religiosa primera de la seva infantesa? La fe serà, a totes les edats, un lliurament confiat d’un mateix a la Providència paternal de Déu. Davant dels homes i davant de Déu, cal acceptar fer-se com un nen petit… Un infant ignora les seguretats calculades, les previsions laborioses; un fidel no ha de témer el demà… Un infant viu en l’avui, es desperta i s’adorm, protegit pel somriure del seu pare, de la seva mare; un fidel gaudeix de l’avui de Déu. Sap que, demà com ahir, el Pare/Mare és amb ell. Un infant està ell mateix, sense màscara i sense disfressa, sota la mirada dels qui l’estimen; un fidel està davant de Déu, en la veritat de la seva misèria, sense amagar-se darrera la màscara que el protegeix i deforma la seva veritable cara. Un infant s’adorm als braços de la mare; la fe també és el repòs: “El Déu dels temps antics és un refugi, ell et sosté amb els seus braços eterns” (Deuteronomi).(1)

Igual que els infants són receptors de vida, els adults també, des de la fe, sabem que el que aconseguim amb els nostres esforços és do de Déu, és quelcom rebut. En això som “com infants”. Per això repetim una i altra vegada la paraula “gràcies”, signe que res no és només nostre. Aquest és el rerefons de tota la nostra vida activa i compromesa.

Però podem entrar ara a concrecions més específiques sobre les “virtuts” de la infantesa que ens cal no perdre: per exemple la curiositat i les ganes d’aprendre. És veritat que anem acumulant coneixement i experiència. Però també és veritat que ens queda molt per aprendre i que la curiositat sempre és viva. L’exemple potser més viu és el de les noves tecnologies, en les quals potser ens costa entrar (no a tots…) però no només això. Però també el joc. No sempre és una simple evasió o una obsessió. És una activitat higiènica per a l’esperit, per a les relacions socials satisfactòries. I la il·lusió. Som capaços d’il·lusionar-nos amb el lleure, amb allò que potser durant la vida laboral no podem fer però és un dels somnis de la nostra vida: pintar, llegir, caminar… I la confiança, això sí, més madura, més lúcida, assumint les incerteses i els interrogants que sabem llegir. La confiança en Déu, en darrer terme, que ens fa viure en pau. I l’agraïment als germans, a Déu, a la vida. I l’acceptació de la riquesa de la diversitat, l’espontaneïtat en l’acollida dels altres, també dels desconeguts, dels quals potser instintivament desconfiem. I la lluita per la justícia, el sentit de la qual els nens i nenes s’encarreguen de recordar-nos amb les seves reivindicacions.

La invitació del Senyor a fer-nos com nens petits és simplement una invitació a pregar. L’home i la dona que preguen es tornen a fer petits sota la mirada de Déu Pare i Mare. (2)

Jesús també va donar exemple d’emancipació, de distanciament amb el pares quan es queda en el Temple i Josep i Maria el busquen desesperadament:

En veure’l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué:

–Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.

Ell els respongué:

–Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare? Però ells no comprengueren aquesta resposta. (Lluc 2,48-51)

El seguiment de Jesús ens convida a la nostra autonomia i a ser obedients al Pare… i a donar-li gràcies per la vida rebuda i per la missió de viure-la i fer-la viure d’una manera compromesa i joiosa.

Ramon Pujades

(1) Thomas, J. (1961). Creure en Jesucrist. Ed. Estela. Barcelona. Pàg. 35-40.(2) Ibídem.

Veure article anterior aquí.

Què hi fa un consiliari de la JOC presidint el CPL?

Aquest article respon a l’estranyesa que provoca en no poques persones, sembla ser, que un consiliari de la JOC esdevingui president del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona (CPL). En el meu predecessor també es donava aquesta circumstància. Una estranyesa que parteix, potser, del pressupòsit que litúrgia i pastoral obrera són dos mons separats quan no oposats. Qui té aquest pressupòsit no se l’ha pas inventat: hi ha moltes experiències viscudes que han reforçat aquesta idea.

Però no és el meu cas. Durant els trenta anys que fa que sóc capellà he estat sempre consiliari de la JOC i sempre he estat membre del CPL. Per a mi, doncs, és natural el tenir els dos peus posats en la Pastoral Obrera i el tenir els dos peus posats en la Pastoral Litúrgica. Sempre ho he viscut amb la naturalitat del qui viu en l’Església i s’hi dóna al servei. Una Església que no seria fidel a la seva missió si no s’hi visquessin de manera integrada les seves diverses dimensions: la dimensió profètica, anunciant la Bona Nova de Déu, que és llum per al món, i denunciant el que és injust segons aquest Evangeli; la dimensió sacramental, celebrant l’Eucaristia i els altres sagraments, que alegren la vida dels cristians i els sostenen en les seves lluites; i la dimensió de la caritat, posant en pràctica de manera concreta la comunió de béns. Tres dimensions que tenim el repte de viure integradament, cada una d’elles al cent per cent. La qual cosa no obsta, naturalment, perquè cadascun dels batejats, segons els propis carismes i capacitats personals, en visqui més intensament una que les altres, sempre en la comunió dels diversos carismes.

De tota manera, però, l’estranyesa pot venir donada, també, perquè hi ha un aspecte de la identitat del CPL que potser no es té en compte. És molt clar que el CPL té, en el nom, una “L” que indica que el servei a la Litúrgia és l’objectiu d’aquest Centre. Però no podem oblidar la “P” de “Pastoral”. El CPL està al servei de la Pastoral Litúrgica. És allò que deia abans, de les diverses dimensions de la vida de l’Església que no es poden separar sense deformar la pròpia identitat eclesial.

A les persones que formem part del CPL ens uneix l’ideal de fer un servei a aquest àmbit de l’acció pastoral de l’Església que és la litúrgia, que tant marca la vida de les comunitats. Ens posem al servei de tot el Poble de Déu, de tots els batejats que volen viure el culte en Esperit i en veritat; i ens posem al servei dels seus pastors, en la vida i ministeri dels quals la litúrgia hi ocupa un lloc central i d’un gran gruix. De manera que la litúrgia sigui viva i viscuda, i no es faci només perquè “s’ha de fer” (s’ha de fer perquè és un precepte, per exemple). Viva i viscuda, espai de comunicació afectiva entre qui presideix i el poble. Viva i viscuda, on es pugui experimentar que Déu és amb nosaltres, Vivent en els més pobres, Vivent en la vida quotidiana de la comunitat humana de la qual formem part i Vivent en la mateixa vida de la comunitat cristiana que celebra.

Josep Maria Romaguera Bach

“El Cinca”: prevere, químic, escombriaire, conserge, jubilat

La nota del bisbat de Solsona deia: Avui, dia 16 de març de 2016, ha mort als 87 anys d’edat Mn. Joan Ramon i Cinca, prevere de l’arquebisbat de Barcelona que residia des de feia uns anys a la nostra diòcesi de Solsona, concretament a la Residència Salarich-Calderer de Bagà.

Ho he trobat curiós, perquè en Joan Ramon (es deia Joan, i Ramon era el seu cognom, però en el dubte sempre ha estat en Joan Ramon, o bé “el Cinca”) es va caracteritzar tota la vida pel seu desig d’encarnar-se, d’arrelar-se allà on era. La seva decisió d’anar a viure (en realitat, també d’anar-hi a morir) a Bagà ja fa uns anys responia a la voluntat de tornar a les arrels familiars i de defugir, com havia fet tota la vida, els ambients clericals per fer el mateix que la gent gran del poble que sentia seu: anar a la residència on va tothom, cosa que el va allunyar físicament del seu entorn barceloní. De fet sembla que provenia d’una casa de Bagà amb prou recursos com perquè estudiés al col·legi francès i esdevingués químic. Però sempre es va sentir proper als treballadors de les mines de la seva comarca i, a partir d’aquí, a la classe obrera, de tal manera que quan va decidir fer-se capellà, va voler ser un capellà obrer. I va treballar com a escombriaire i com a conserge en un gran hospital. De fet, el contacte amb Mn. Pere Llumà, un dels fundadors de l’Escola Virtèlia, va desvetllar en ell una espiritualitat compromesa amb una Església amb sensibilitat social. Un fil conductor que es va consolidar amb la seva amistat amb el bisbe Alfred Ancel, auxiliar de Lió, promotor dels capellans obrers i responsable de la comunitat del Pradó, una associació de capellans amb voluntat d’encarnar-se en els barris obrers per fer camí amb els treballadors i treballadores tot vivint com ells (http://pradocatala.blogspot.com.es).

De fet, en Joan Ramon era un personatge ben original, autèntic, irrepetible: pensador, reflexiu, molt profund, irònic, amb un punt irreverent i una rialla fantàstica, de criatura, una persona lliure que solia dir el que pensava, molt fidel a l’Església de Jesús, però al·lèrgic a la institució. Despistat, ha donat peu a unes quantes anècdotes que es transmeten de generació en generació: oblidar-se d’enterraments i de casoris, o posar-se la casulla sense l’alba, o no adonar-se que tenia el micro engegat a l’hora de fer alguns comentaris més aviat irònics…

Jo el vaig conèixer al Poblenou. Aleshores ell treballava com a conserge a l’hospital de l’Esperit Sant a Santa Coloma, si no estic equivocada, i vivia en un pis junt amb altres capellans. Reforçava l’equip parroquial i era consiliari de l’ACO i de la JOC. Havia traduït alguns textos rellevants de la pastoral obrera francesa i havia posat en marxa un sistema de formació per a capellans provinents del món obrer (ESMO, es deia). L’havia escoltat moltes vegades i em semblava un home savi, dels que et sembla que hi seran tota la vida, formador de formadors i amic dels amics, amb els quals solia mantenir una relació epistolar. Li agradava escriure a la gent, i a casa conservem algunes cartes seves, que m’emocionaven i que m’havien arribat amb la petició de fer una ressenya d’un llibre sobre la vida minera al Berguedà o de tractar una determinada qüestió a L’Agulla.

Més endavant em vaig assabentar que formava part d’un grup de capellans que es trobaven en principi per fer revisió de vida, i que m’hagués agradat espiar per un forat, per la seva diversitat i intel·ligència i pel bon humor que tots traspuaven: Josep Hortet, Joaquim Gomis, Joan Llopis, Lluís Bonet, Josep Maria Tubau… De fet d’algun d’ells puc dir que m’han marcat molt en diferents etapes de la meva vida, potser no tant per la relació directa que hàgim tingut, sinó perquè he viscut (i encara visc) del que ells han sembrat.

En fi, gràcies, Joan Ramon (i gràcies, Josep Hortet, per haver-me ajudat a escriure aquest article). Trobareu una biografia una mica més ordenada d’en Joan Ramon a Catalunya Religió.

Mercè Solé