Reflexions d’una jove, no tan jove

Quan una persona és militant de la JOC (Joves Obrers Cristians), passa per moltes etapes: la de “Jo de moment només soc militant de base”, la de “La meva acció passa pels estudis/feina i no em puc implicar en l’organització del moviment”, la de “Vull fer un servei al moviment i implicar-m’hi a fons”… Actualment la meva etapa és: “Ara que ja tinc trenta anys i no soc tan jove, ha arribat el moment que em plantegi deixar el moviment”. Com que hi ha més gent a la JOC en aquesta situació, hem decidit reunir-nos per compartir les inquietuds que tenim i reflexionar sobre el nostre pas pel moviment.

Vaig començar la militància a la JOC el 2008 i des de llavors les coses han canviat molt. El Pla Bolonya i l’impacte de la crisi econòmica amb la consegüent pujada dels preus dels estudis superiors fan que l’actitud dels joves davant dels estudis hagi canviat. Per a molts dels meus companys universitaris les bones notes són gairebé una obsessió. Els smartphones ens mantenen connectats constantment i, a la vegada, les xarxes socials ens allunyen del contacte cara a cara. Però també hi ha molta mobilització en relació amb el canvi climàtic, el feminisme i els drets de la comunitat LGBTIQ+. Tot plegat se suma al fet que cada vegada veiem més joves que consideren la figura de Jesús com un referent i model a seguir, però que no es consideren creients. I també trobem joves que es consideren creients, però que per certs prejudicis o incoherències dins de l’Església, no se senten part de la comunitat cristiana.

Explicada d’aquesta manera, la situació sembla excessivament complexa; però la gràcia de poder fer una reflexió com aquesta en un moviment com la JOC és que posa l’accent en el procés i el creixement personal. És veritat que actualment els joves tenen una situació complicada; constatem que les condicions de vida de molts d’ells està en contradicció amb el Regne de Déu. Però hi ha un element capaç d’aportar-los esperança i empenta: la descoberta del Jesús quotidià, del que actua en les petites coses i a través de les persones, el “Jesús amic” (tal com dirien els consiliaris). I dic que és un element clau perquè en molts casos va acompanyat també d’un moment de maduració personal. Quan parlo de descoberta no em refereixo a un moment d’il·luminació similar a l’eureka d’Arquimedes, sinó a una descoberta gradual, a un procés que ajuda a tenir una fe més aterrada, que mostra que la fe i la vida van lligades.

De tots els elements que ajuden a aquesta descoberta, en destaco quatre. El primer de tots són els referents, persones de qualsevol edat amb vivències similars a les nostres i amb capacitat de verbalitzar-les des del punt de vista cristià; algú que ajudi a crear ponts amb la nostra vida. El segon és la necessitat de tenir diàlegs o debats amb aquells diferents de nosaltres. A través del diàleg aprenem a crear discurs i també descobrim les pròpies incoherències. El tercer element és el silenci i la pregària, precisament perquè no sempre es poden corregir les incoherències, així que haurem d’aprendre a viure amb elles i estar-hi en pau. I el quart i últim element és el dret a equivocar-nos. Dit d’aquesta manera sona estrany, però l’explicació és ben senzilla: aprenem a partir de l’assaig-error i és quan analitzem l’error que descobrim quina ha estat la nostra responsabilitat, què hem de millorar. Quan tenim la combinació dels referents, el diàleg, l’error, el silenci i la pregària és el moment de preguntar-nos: ¿I en tot això que has viscut, quina ha estat la presència de Jesús?

Així doncs, i ja que acabo la militància a la JOC, ¿on he descobert jo la presència de Jesús? Per un costat, en els que m’han acompanyat en el meu procés i han tingut la paciència de deixar que m’equivoqui per créixer al meu ritme. I per l’altre en els militants de la JOC que m’encomanen la seva empenta, que em qüestionen des de l’amor i que no deixen de sorprendre’m cada dia.

Maria Guarch

«Llevat dins la pasta», nou programa de la Pastoral Obrera a Ràdio Estel

«Fa goig escoltar per la ràdio allò que fem… Allò que estimem perquè creiem que ajuda a fer créixer, a poc a poc, el Regne», escrivia la Rafi Cáceres, directora de la Pastoral Obrera de Barcelona, al grup de correu de l’equip de producció del programa Llevat dins la pasta de Ràdio Estel. L’aventura va començar el setembre passat i, de moment, continuem amb il·lusió i ganes.

La criatura, com hem dit, porta per nom Llevat dins la pasta i pren la forma d’un espai setmanal a Ràdio Estel de 25 minuts per explicar la realitat, les experiències i les vivències a l’entorn de la Pastoral Obrera i, per tant, molt específicament, el món del treball. No ens consta cap altra experiència similar a l’estat espanyol, per tant, és un tipus de programa inèdit que es pot sentir cada divendres a les 17.30 h de la tarda o bé recuperar el programa, un cop emès, al servei A la carta del web de Ràdio Estel.

Àngela Rodríguez, presentadora del programa

El programa, que impulsa el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC), està conduït per la periodista i militant de l’ACO, Àngela Rodríguez, i la substitueix un servidor quan s’escau. S’estructura al voltant d’una entrevista a un convidat i espais específics com ara recursos i una agenda d’activitats per ampliar informació o per actuar entorn de la problemàtica del món del treball. També es fa la lectura d’enunciats de la Doctrina Social de l’Església relacionats amb el tema que s’ha abordat en el programa.

Antón Costas, primer entrevistat

Fins al moment de tancar aquesta edició de L’Agulla, pel programa hi han passat Antón Costas (pobresa juvenil), Benigno Martínez (25 aniversari de la mort de Joan N. García-Nieto), Emili Ferrando (la comunicació en els moviments obrers cristians), Nasir Mehmood (Riders per drets), Anna Lara (militants cristians en política), Xavier Casanovas (la formació del laïcat), Toni Mora (les reformes laborals i la precarització de drets), M. Dolors Puigdevall (Agenda Llatinoamericana), Josep Jiménez Montejo (la coordinació internacional dels moviments de treballadors cristians), Miquel Verdaguer d’Acció Solidària contra l’Atur i els representants dels projectes reconeguts als Premis Josep M. Piñol: Andrés Cano (Som Confort Solar) i Glòria Canals (Aura Fundació), Dani López (alliberat de la JOC per parlar del moviment juvenil), Rafa Allepuz i Miguel Ángel Hernández (la Doctrina Social de l’Església), Èrika Fabregat (els Equips de Pastoral Obrera i les XXV Jornadas Generales de Pastoral Obrera), Diosdado Toledano (la Renda Garantida de Ciutadania), Paqui Sánchez (plataformes pel lloguer assequible) i Maria Bargalló (justícia social i justícia ambiental).

 

En l’equip de producció, que integrem persones de diferents moviments de Pastoral Obrera, intentem combinar temes que tinguin a veure amb els joves i l’ocupació, experiències de treballadors organitzats, personalitats rellevants en la història de la Pastoral Obrera, la vida i els actes dels moviments, els testimonis de militants, l’economia i l’ètica, les reivindicacions populars i els moviments socials o les opcions pel món del treball des de l’Església.

En aquest equip, cada setmana es produeix un petit miracle: decidir i convidar els entrevistats, elaborar el guió del programa, anunciar el programa en xarxes socials, acollir els convidats a Ràdio Estel i fotografiar-los, distribuir les frases més destacades del programa via xarxes socials… Ho fem a diverses mans, amb eines col·laboratives telemàtiques, i periòdicament ens trobem presencialment. Com veieu, molta feina, però compartida i ben portada!

Podeu consultar els programes Llevat dins la pasta que ja s’han emès a l’enllaç. I també les frases més destacades de cada entrevista, si teniu Twitter, amb l’etiqueta #Llevatdinslapasta.

Si teniu idees, propostes o ens voleu comentar fets que puguin servir-nos per al programa podeu escriure a llevatdinslapasta@radioestel.cat. Serà ben rebut!

Joan Andreu Parra

Recordant en Pep Soler

Pep Soler, acompanyat de Xavier Moralans, empenyent un cotxe en una trobada de la Jobac. Finals del 70.

De vegades l’expressió d’una persona, la gestualitat, l’entonació… suggereixen més que una biografia. Si penso en el Pep Soler sento la seva veu i percebo l’apassionada i sonora intenció de les seves paraules. Sonora en part per la seva sordesa, i d’altra part per la seva discreta però contumaç necessitat de fer una observació, un detall, una afirmació, mai gratuïta, i acte seguit… una sonora també rialla que projecta aquella vitalitat que coneixem els que l’hem tractat en algun moment. Però el Pep principalment escoltava. Atent no només al que es diu sinó al que hi ha de vivència que no acaben d’expressar les paraules, i atent a estirar el fil que conduirà a la presa de consciència. D’aquelles paraules dites i no dites, d’aquelles intuïcions anotades amb lletra minúscula a la llibreta en brolla vida. Tot el que escrivia a les llibretes dels grups de revisió de vida que acompanyava com a consiliari –ves a saber quantes en tenia– constituïa la matèria prima de la pregària diària. La vida d’en Pep estava feta de fragments, de fets i de paraules, de rostres concrets, de situacions que l’envoltaven dia a dia. En el seu silenci brollaven cares, expressions, misèries i joies que alimentaven certament aquella passió de viure que reflectia la seva forma de comunicar-se.

Vaig conèixer el Pep Soler al local parroquial del carrer Martí Molins al barri de la Sagrera quan ell i altres capellans joves havien iniciat l’aventura de coordinar grups de joves entorn de les parròquies de barris, amb la revisió de vida d’herència jocista, enmig d’un corrent d’aire fresc que corria llavors gràcies a l’obertura de finestres que propicià el Concili, i de l’efervescència social d’aquell moment de canvis dels anys 70. Jo era un d’aquells joves de barris, en Pep, primer consiliari general de la JOBAC, anava posant les primeres pedres de l’organització: els joves teníem la paraula i el protagonisme, una cosa insòlita si es vol en aquells moments, seguint la màxima de Joseph Cardijn “els joves evangelitzen els joves”. D’aquelles estones llargues a la coordinadora general acompanyades de la paciència i tenacitat del Pep Soler en va néixer un moviment que a mitjans dels 80 aplegava setmanalment un miler de joves entorn de la revisió de vida que, segons el bisbe Joan Carrera, era equiparable als millors moments jocistes dels anys 60. Certament l’organització és la clau de tot moviment que vulgui incidir i transformar la realitat. Tan simple però tan desconegut encara avui per alguns partits de la nova política.

La JOBAC recollia herències, i reformatava la pastoral del medi d’acord a allò que configurava llavors la vida dels joves, que per al Pep Soler i els seus companys capellans joves acabats d’ordenar, era el “ser joves de barris”. La JOBAC volia transmetre la força de l’Evangeli perquè els joves es comprometessin amb els seus companys i companyes de la classe treballadora i amb els seus entorns socials dels barris populars. L’única recepta era impulsar-los cap a l’acció i fer revisió de vida. És en aquest escenari on el Pep Soler es va entrenar com a consiliari i com capellà diocesà. Aquella experiència del Moviment va quallar en un home que ha vinculat sempre la seva tasca pastoral a fer equip a tot arreu on ha viscut. Després de 43 anys de capellà, va explicar fa alguns mesos als companys de grup de l’ACO: “He procurat menjar, viure i compartir sempre vivenda amb els companys capellans. No és cosa fàcil, i alguns acaben vivint sols”. Darrerament, amb el temor de quedar-se sol a la vivenda de la parròquia, no es resignà a la temptadora comoditat de no dependre de ningú. Continuava fent equip a l’arxiprestat, a l’ACO. “En l’altre trobes l’escalf humà que necessites”, deia, perquè era addicte a sentir al voltant la presència dels altres, els que fossin, on ell hi veia la presència de Déu. La seva obsessió era fer arribar a tothom que, contra tota esperança, l’Evangeli adreça sempre una paraula de salvació, de superació, de dignitat…

En Pep Soler ha sigut i és un referent necessari per a les generacions sortides de la JOBAC. El seu entusiasme per l’Evangeli i el seu esperit de treballador incansable del dia a dia ens acompanyaran sempre. Va marxar com el seu amic i company Josep Maria Puxan, amb discreció i sense avisar.

Salva Clarós

Juan de Maya, per la cohesió i la dignitat

El passat dia 5 de juliol, Òmnium Mataró va concedir la seva distinció anual a un activista del barri de Cerdanyola de Mataró, Juan de Maya. A mi em va correspondre fer la presentació del Juan i he pensat que, encara que el text tingui referències molt locals, ofereix un retrat retrat d’un personatge que pot resultar interessant per als lectors de “L’Agulla”. O sigui que aquí el teniu.

Déu vos guard.

Com podeu suposar, per mi és tot un plaer estar aquí en aquest acte. Per molts motius, que no us explicaré perquè l’objectiu de la meva intervenció no és explicar la meva vida, sinó una altra vida, la del Juan de Maya.

Però en la vida del Juan de Maya i en el perquè d’aquesta distinció que avui li atorga Òmnium Mataró hi entraré d’aquí una miqueta. Abans, farem una mirada més àmplia. I és que, quan es concedeix una distinció a una persona, de fet, no es distingeix només aquesta persona. Es distingeixen alhora una colla de coses que conflueixen en ella.

En el cas del Juan de Maya, crec que la primera d’aquestes coses és la realitat mateixa del barri de Cerdanyola. El barri gran de Mataró, com ell va voler titular aquell llibre d’història que vam publicar conjuntament fa dinou anys. El barri gran de Mataró, i un barri que no sé jo si arreu de Catalunya en trobaríem cap altre amb unes riqueses secretes com aquest. Ara, amb la uniformització que estem vivint a tot arreu, aquestes riqueses secretes es van diluint, però hi han estat, i encara més o menys perduren en la memòria. Per això té tanta raó el Juan de Maya reivindicant un Centre de Documentació Històrica del barri. Jo, com sens dubte la majoria sabeu, vaig estar uns anys com a capellà a la parròquia de Maria Auxiliadora, i vaig quedar fascinat descobrint a poc a poc aquestes riqueses amagades, aquesta capacitat de generar activitats que a altres llocs necessiten molts i molts anys per generar-se, aquestes xarxes que des de fora no es noten però que hi són.

La segona cosa que conflueix en la persona de Juan de Maya és la voluntat de fer un Mataró inclusiu, global, no compartimentat. La manera d’entendre Cerdanyola sempre ha estat estretament lligada a la manera d’entendre Mataró. Recordo que fa anys, havia discutit amb l’alcalde Manuel Mas sobre el fet que la Festa Major de Cerdanyola és digués Festa Major. Ell volia que es digués Festa de Barri, perquè segons ell, la ciutat només pot tenir una festa major, i tenir-ne més d’una divideix. Doncs no. Cerdanyola, dèiem nosaltres, té una Festa Major, molt arrelada, amb característiques molt pròpies d’una Festa Major. I això no treu que la Festa Major de Mataró sigui la Festa Major de tothom. Una personalitat forta i ben viscuda per una part de la ciutat, si és assumida pel conjunt de la ciutat, fa la ciutat més potent i rica, no més feble. Per això, em sembla molt important que Òmnium hagi mirat aquest cop més enllà del rovell de l’ou, i hagi considerat que Mataró va més enllà dels entorns de la Riera. De fet, la destinatària d’aquesta mateixa distinció l’any passat, la Margarida Colomer, va ser una de les moltes persones del Mataró de tota la vida que en el seu moment va anar cap a Cerdanyola a donar-hi un cop de mà, amb l’escola Bons Amics.

I la tercera cosa que conflueix és que Juan de Maya és un militant de pedra picada. Li van ensenyar els seus pares, que eren rojos, diu ell. I també diu que l’adjectiu amb què voldria ser recordat quan es mori és el d’haver estat una persona coherent i honesta, que ha volgut viure allò mateix que deia i defensava. A mi no m’agrada quan ara veig que hi ha partits que pensen que la paraula militant espanta i la substitueixen per expressions més toves i desimplicades. No, el que necessitem és gent que militi, és a dir, que actuï, que estimi el lloc on és i la gent amb qui és, que vulgui transformar la vida i fer-la més viva, que lluiti pel benestar de tots i per la igualtat, que combati el poder sense ànima que se’ns menja. Juan de Maya és un exemple clar d’això.

Aquestes són, crec jo, les tres característiques principals que conflueixen en el Juan de Maya. Però el Juan de Maya, a més d’unes confluències, és una persona concreta que ha viscut una vida concreta. I d’això voldria parlar jo ara.

El Juan de Maya Jiménez va néixer a Cehegín, la pàtria de tants altres mataronins, el 2 de gener de l’any 1943. Té, doncs, 76 anys.

L’any 1953, quan tenia 10 anys, va venir a Mataró, al barri de Cerdanyola, i ja no se n’ha mogut mai.

Als 12 anys, com molta gent de la seva edat, va començar a treballar d’aprenent de mecànic, i va continuar al ram del metall fins que es va jubilar. La realitat del treball va ser, de fet, la seva gran escola social i cívica. I és que, tres anys després d’entrar d’aprenent, va entrar en un altre àmbit que ajudava a entendre i viure allò que el treball significava: el primer grup de nois de Mataró de la JOC, la Joventut Obrera Catòlica, fundat a la parròquia de Maria Auxiliadora.

I ara em permetreu un record personal. Quan estàvem preparant el llibre “Cerdanyola, el barri gran de Mataró”, el Juan em va ensenyar els materials que feien servir en aquell grup de la JOC. En una enquesta adreçada als aprenents, per a la pregunta “¿Cuántas horas trabajas semanalmente?”, s’oferien aquestes possibles respostes per marcar: 48, 50, 52, 54, 56. Aquestes xifres em van impressionar. Llavors no era imaginable que un noi de 15 anys fes només 40 hores. I això que ja feia 40 anys que amb la vaga de la Canadenca s’havia oficialitzat per a tot Espanya la jornada universal de, precisament, 40 hores… I també em va impressionar que entre les peticions que feien aquells nois hi havia la de que posessin portes als vàters del seu lloc de treball.

Aquell grup de la JOC va ser fonamental per al Juan, per aprendre a llegir la realitat i a tenir eines per afrontar-la. Juan de Maya serà el responsable d’aquesta JOC incipent, i l’encarregat de la coordinació amb la JOC barcelonina. Al cap d’un temps, però, les desavinences amb el rector de la parròquia, mossèn Juan Luis González Haro, van fer que haguessin de començar a reunir-se a altres llocs. Mossèn Juan Luis González Haro, el mític mossèn Biscúter, com tothom sap, va ser una persona clau perquè aquell barri que naixia tingués ja d’entrada una vitalitat de poble. Però el fet és que aquells nois poc domesticables el posaven nerviós.

Sense deixar de treballar, Juan de Maya, als vespres, va fer els estudis de Mestria Industrial, i la seva promoció va ser l’última que va sortir de l’antiga Escola d’Arts i Oficis de darrere l’Ajuntament. I, alhora, va participar en els inicis de Comissions Obreres a Mataró, i més tard va ser president del Ram del Metall a Argentona.

I, fent un parèntesi en el relat de les seves activitats socials, deixeu-me introduir aquí una altra activitat social, però d’una mena ben diferent: l’any 1973 el Juan de Maya es va casar amb la Tina Alonso, i van tenir dos fills, el David i la Maribel. Una activitat social, gosaria dir, especialment satisfactòria.

I tornem al barri. Juan de Maya va participar, en els seus inicis, en un dels emblemes de Cerdanyola, el grup de teatre de la parròquia, i va actuar en diverses obres.

Però, de cara al barri, on va abocar més energies va ser en el Centre Social, a partir de mitjans dels anys seixanta, que és qui va canalitzar en el seu moment tant l’acció cultural com reivindicativa, i en va ser president durant uns anys.

S’ha dedicat també, des de diverses plataformes, a la tasca amb joves del barri.

I, després, va incorporar-se a l’Associació de Veïns, de la qual també va ser president durant uns anys.

Actualment, forma part de la junta de l’Associació Cultural Cerdanyola, i això enllaça amb l’última cosa que voldria ressenyar. I és que Juan de Maya ha tingut com una afició, gairebé com un deure, classificar documents i papers de tot tipus de la història del barri. Una afició, diu ell, que tenia com a primer objectiu la publicació d’un llibre per recollir aquesta història, tasca en la qual vaig tenir l’honor de participar i que es va concretar en el llibre “Cerdanyola, el barri gran de Mataró. 1920-2000”. I ara, un cop complert aquest primer objectiu, apunta cap a un altre que ja he esmentat al començament: la creació d’un Centre de Documentació Històrica del barri. Cerdanyola, ja ho he dit, té unes riqueses amagades i unes xarxes internes que dubto jo que es donin en cap altre barri de Catalunya. Doncs això no es pot perdre. Per cert, he recordat aquests dies l’existència, al Centre Cívic de Ramon Berenguer, d’un armari amb tot de dossiers amb documentació del barri, que quan fèiem el llibre vaig conèixer gràcies a la Quiteria Guirao i que no sé si està ara suficientment preservat. Vigileu-ho, sisplau…

I bé. Aquí acabo. Juan, felicitats per aquesta distinció, i felicitats per la bona feina de tants anys. I moltes gràcies a Òmnium Mataró per haver-nos facilitat de fer aquest recordatori de tanta història viva.

Moltes gràcies a tots.

Josep Lligadas

Recuperem els valors de la infantesa

Què seria una fe adulta que no deixés lloc als valors de la infantesa? Què seria un cristià que no fos fidel a la intuïció religiosa primera de la seva infantesa? La fe serà, a totes les edats, un lliurament confiat d’un mateix a la Providència paternal de Déu. Davant dels homes i davant de Déu, cal acceptar fer-se com un nen petit… Un infant ignora les seguretats calculades, les previsions laborioses; un fidel no ha de témer el demà… Un infant viu en l’avui, es desperta i s’adorm, protegit pel somriure del seu pare, de la seva mare; un fidel gaudeix de l’avui de Déu. Sap que, demà com ahir, el Pare/Mare és amb ell. Un infant està ell mateix, sense màscara i sense disfressa, sota la mirada dels qui l’estimen; un fidel està davant de Déu, en la veritat de la seva misèria, sense amagar-se darrera la màscara que el protegeix i deforma la seva veritable cara. Un infant s’adorm als braços de la mare; la fe també és el repòs: “El Déu dels temps antics és un refugi, ell et sosté amb els seus braços eterns” (Deuteronomi).(1)

Igual que els infants són receptors de vida, els adults també, des de la fe, sabem que el que aconseguim amb els nostres esforços és do de Déu, és quelcom rebut. En això som “com infants”. Per això repetim una i altra vegada la paraula “gràcies”, signe que res no és només nostre. Aquest és el rerefons de tota la nostra vida activa i compromesa.

Però podem entrar ara a concrecions més específiques sobre les “virtuts” de la infantesa que ens cal no perdre: per exemple la curiositat i les ganes d’aprendre. És veritat que anem acumulant coneixement i experiència. Però també és veritat que ens queda molt per aprendre i que la curiositat sempre és viva. L’exemple potser més viu és el de les noves tecnologies, en les quals potser ens costa entrar (no a tots…) però no només això. Però també el joc. No sempre és una simple evasió o una obsessió. És una activitat higiènica per a l’esperit, per a les relacions socials satisfactòries. I la il·lusió. Som capaços d’il·lusionar-nos amb el lleure, amb allò que potser durant la vida laboral no podem fer però és un dels somnis de la nostra vida: pintar, llegir, caminar… I la confiança, això sí, més madura, més lúcida, assumint les incerteses i els interrogants que sabem llegir. La confiança en Déu, en darrer terme, que ens fa viure en pau. I l’agraïment als germans, a Déu, a la vida. I l’acceptació de la riquesa de la diversitat, l’espontaneïtat en l’acollida dels altres, també dels desconeguts, dels quals potser instintivament desconfiem. I la lluita per la justícia, el sentit de la qual els nens i nenes s’encarreguen de recordar-nos amb les seves reivindicacions.

La invitació del Senyor a fer-nos com nens petits és simplement una invitació a pregar. L’home i la dona que preguen es tornen a fer petits sota la mirada de Déu Pare i Mare. (2)

Jesús també va donar exemple d’emancipació, de distanciament amb el pares quan es queda en el Temple i Josep i Maria el busquen desesperadament:

En veure’l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué:

–Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.

Ell els respongué:

–Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare? Però ells no comprengueren aquesta resposta. (Lluc 2,48-51)

El seguiment de Jesús ens convida a la nostra autonomia i a ser obedients al Pare… i a donar-li gràcies per la vida rebuda i per la missió de viure-la i fer-la viure d’una manera compromesa i joiosa.

Ramon Pujades

(1) Thomas, J. (1961). Creure en Jesucrist. Ed. Estela. Barcelona. Pàg. 35-40.(2) Ibídem.

Veure article anterior aquí.

Què hi fa un consiliari de la JOC presidint el CPL?

Aquest article respon a l’estranyesa que provoca en no poques persones, sembla ser, que un consiliari de la JOC esdevingui president del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona (CPL). En el meu predecessor també es donava aquesta circumstància. Una estranyesa que parteix, potser, del pressupòsit que litúrgia i pastoral obrera són dos mons separats quan no oposats. Qui té aquest pressupòsit no se l’ha pas inventat: hi ha moltes experiències viscudes que han reforçat aquesta idea.

Però no és el meu cas. Durant els trenta anys que fa que sóc capellà he estat sempre consiliari de la JOC i sempre he estat membre del CPL. Per a mi, doncs, és natural el tenir els dos peus posats en la Pastoral Obrera i el tenir els dos peus posats en la Pastoral Litúrgica. Sempre ho he viscut amb la naturalitat del qui viu en l’Església i s’hi dóna al servei. Una Església que no seria fidel a la seva missió si no s’hi visquessin de manera integrada les seves diverses dimensions: la dimensió profètica, anunciant la Bona Nova de Déu, que és llum per al món, i denunciant el que és injust segons aquest Evangeli; la dimensió sacramental, celebrant l’Eucaristia i els altres sagraments, que alegren la vida dels cristians i els sostenen en les seves lluites; i la dimensió de la caritat, posant en pràctica de manera concreta la comunió de béns. Tres dimensions que tenim el repte de viure integradament, cada una d’elles al cent per cent. La qual cosa no obsta, naturalment, perquè cadascun dels batejats, segons els propis carismes i capacitats personals, en visqui més intensament una que les altres, sempre en la comunió dels diversos carismes.

De tota manera, però, l’estranyesa pot venir donada, també, perquè hi ha un aspecte de la identitat del CPL que potser no es té en compte. És molt clar que el CPL té, en el nom, una “L” que indica que el servei a la Litúrgia és l’objectiu d’aquest Centre. Però no podem oblidar la “P” de “Pastoral”. El CPL està al servei de la Pastoral Litúrgica. És allò que deia abans, de les diverses dimensions de la vida de l’Església que no es poden separar sense deformar la pròpia identitat eclesial.

A les persones que formem part del CPL ens uneix l’ideal de fer un servei a aquest àmbit de l’acció pastoral de l’Església que és la litúrgia, que tant marca la vida de les comunitats. Ens posem al servei de tot el Poble de Déu, de tots els batejats que volen viure el culte en Esperit i en veritat; i ens posem al servei dels seus pastors, en la vida i ministeri dels quals la litúrgia hi ocupa un lloc central i d’un gran gruix. De manera que la litúrgia sigui viva i viscuda, i no es faci només perquè “s’ha de fer” (s’ha de fer perquè és un precepte, per exemple). Viva i viscuda, espai de comunicació afectiva entre qui presideix i el poble. Viva i viscuda, on es pugui experimentar que Déu és amb nosaltres, Vivent en els més pobres, Vivent en la vida quotidiana de la comunitat humana de la qual formem part i Vivent en la mateixa vida de la comunitat cristiana que celebra.

Josep Maria Romaguera Bach

“El Cinca”: prevere, químic, escombriaire, conserge, jubilat

La nota del bisbat de Solsona deia: Avui, dia 16 de març de 2016, ha mort als 87 anys d’edat Mn. Joan Ramon i Cinca, prevere de l’arquebisbat de Barcelona que residia des de feia uns anys a la nostra diòcesi de Solsona, concretament a la Residència Salarich-Calderer de Bagà.

Ho he trobat curiós, perquè en Joan Ramon Cinca-04-1(es deia Joan, i Ramon era el seu cognom, però en el dubte sempre ha estat en Joan Ramon, o bé “el Cinca”) es va caracteritzar tota la vida pel seu desig d’encarnar-se, d’arrelar-se allà on era. La seva decisió d’anar a viure (en realitat, també d’anar-hi a morir) a Bagà ja fa uns anys responia a la voluntat de tornar a les arrels familiars i de defugir, com havia fet tota la vida, els ambients clericals per fer el mateix que la gent gran del poble que sentia seu: anar a la residència on va tothom, cosa que el va allunyar físicament del seu entorn barceloní. De fet sembla que provenia d’una casa de Bagà amb prou recursos com perquè estudiés al col·legi francès i esdevingués químic. Però sempre es va sentir proper als treballadors de les mines de la seva comarca i, a partir d’aquí, a la classe obrera, de tal manera que quan va decidir fer-se capellà, va voler ser un capellà obrer. I va treballar com a escombriaire i com a conserge en un gran hospital. De fet, el contacte amb Mn. Pere Llumà, un dels fundadors de l’Escola Virtèlia, va desvetllar en ell una espiritualitat compromesa amb una Església amb sensibilitat social. Un fil conductor que es va consolidar amb la seva amistat amb el bisbe Alfred Ancel, auxiliar de Lió, promotor dels capellans obrers i responsable de la comunitat del Pradó, una associació de capellans amb voluntat d’encarnar-se en els barris obrers per fer camí amb els treballadors i treballadores tot vivint com ells (http://pradocatala.blogspot.com.es).

De fet, en Joan Ramon era un personatge ben original, autèntic, irrepetible: pensador, reflexiu, molt profund, irònic, amb un punt irreverent i una rialla fantàstica, de criatura, una persona lliure que solia dir el que pensava, molt fidel a l’Església de Jesús, però al·lèrgic a la institució. Despistat, ha donat peu a unes quantes anècdotes que es transmeten de generació en generació: oblidar-se d’enterraments i de casoris, o posar-se la casulla sense l’alba, o no adonar-se que tenia el micro engegat a l’hora de fer alguns comentaris més aviat irònics…

Jo el vaig conèixer al Poblenou. Aleshores ell treballava com a conserge a l’hospital de l’Esperit Sant a Santa Coloma, si no estic equivocada, i vivia en un pis junt amb altres capellans. Reforçava l’equip parroquial i era consiliari de l’ACO i de la JOC. Havia traduït alguns textos rellevants de la pastoral obrera francesa i havia posat en marxa un sistema de formació per a capellans provinents del món obrer (ESMO, es deia). L’havia escoltat moltes vegades i em semblava un home savi, dels que et sembla que hi seran tota la vida, formador de formadors i amic dels amics, amb els quals solia mantenir una relació epistolar. Li agradava escriure a la gent, i a casa conservem algunes cartes seves, que m’emocionaven i que m’havien arribat amb la petició de fer una ressenya d’un llibre sobre la vida minera al Berguedà o de tractar una determinada qüestió a L’Agulla.

Més endavant em vaig assabentar que formava part d’un grup de capellans que es trobaven en principi per fer revisió de vida, i que m’hagués agradat espiar per un forat, per la seva diversitat i intel·ligència i pel bon humor que tots traspuaven: Josep Hortet, Joaquim Gomis, Joan Llopis, Lluís Bonet, Josep Maria Tubau… De fet d’algun d’ells puc dir que m’han marcat molt en diferents etapes de la meva vida, potser no tant per la relació directa que hàgim tingut, sinó perquè he viscut (i encara visc) del que ells han sembrat.

En fi, gràcies, Joan Ramon (i gràcies, Josep Hortet, per haver-me ajudat a escriure aquest article). Trobareu una biografia una mica més ordenada d’en Joan Ramon a Catalunya Religió.

Mercè Solé