A Grècia amb els refugiats

Quan vaig acabar la carrera de mestra, vaig decidir fer un any sabàtic, cansada de la rutina i del mal plantejament dels continguts de la carrera. Tenia clar que tot i passar a ser una “ni-ni” (ni treballa, ni estudia) volia fer un voluntariat. Després de parlar amb un amic que havia estat a un camp de refugiats, ho vaig tenir clar. A principis d’octubre del 2016, després de buscar amb quin projecte volia participar, vaig marxar al camp de Cherso, al nord de Grècia a col·laborar amb l’associació Open Cultural Center (OCC) l’objectiu de la qual és oferir activitats culturals, socials i educatives a les persones refugiades.

A principi d’octubre érem un 10 voluntaris d’arreu del món que intentàvem tirar endavant l’escola que havíem aixecat al camp. Cada matí quan arribàvem al camp, als volts de les 9 del matí, organitzàvem jocs mentre fèiem temps abans de començar les classes. L’escola començava a les deu i acabava a les quatre, però a les dotze ja no quedava ningú, perquè els alumnes marxaven a mig matí. Cada classe tenia una durada d’una hora. Els infants que venien els separàvem per diferents grups d’edats: de 6 a 8, de 9 a 11, de 12 a 14 i de 15 a 17. En funció de l’assignatura (anglès, matemàtiques, grec…) ho feia un voluntari o un altre, però intentàvem que hi hagués un responsable referent a cada un dels grups. Fer classe era molt complicat. Molts d’ells mai han anat a l’escola i d’altres hi van deixar d’anar quan va començar la guerra. El fet de no haver-hi anat, no només ha fet que, en general, tinguin un nivell de coneixement molt baix, sinó que també hagin perdut els hàbits d’estudi, d’arribar puntual, d’escriure, de fer silenci, de respectar als companys i companyes i al mestre…

Enmig d’aquell caos, mig controlat, vam començar un taller de dibuix, però va ser un fracàs: els infants no tenien paciència, feien quatre gargots i marxaven donant el dibuix per acabat. Arribats en aquest punt vam tenir la idea de fer un conte, Amic meu!, amb els nens i les nenes del camp, que dibuixessin i ens expliquessin la seva història i que al mateix temps servís com a eina de comunicació i sensibilització per explicar la situació de les persones refugiades als infants d’altres països. I així va ser com, després de moltes tardes de dibuixos i d’entrevistes a vuit dels infants del camp, d’haver fet una selecció dels dibuixos i del contingut de les entrevistes, de demanar a en Màrius Serra que ens fes un pròleg, en Lluís Torres que des de Castellbisbal ens va ajudar a definir com volíem que fos el disseny del conte i ens va fer la maquetació, vam tenir el conte llest. Però aquest conte necessitava finançament, algú que es fes càrrec de la impressió. Va ser el Grup Maculart, una empresa dedicada a d’impressió d’estotjos i prospectes farmacèutics de Cerdanyola del Vallès qui ens va regalar els primers 2.500 exemplars.

La presentació del conte va ser a finals de gener de 2017 a la llibreria Claret de Barcelona amb la companyia de l’Arcadi Oliveres i d’en Màrius Serra. A partir d’aquí, vam contactar amb llibreries d’arreu de Catalunya que molt amablement van voler formar part del projecte i ser un punt de venda del conte. També vam començar anar a escoles, instituts, caus i esplais a fer activitats de sensibilització. Mesos més tard de la primera edició, basat en el conte, hem muntat un espectacle pluridisciplinari amb música, dansa, teatre, imatges… que ja hem representat tres vegades.

Després del curs passat, contents per la resposta que va tenir el conte i totes les activitats que en deriven, vam decidir donar nom al projecte de les visites a les escoles. Ara en diem Escola Refugi i és un programa educatiu que segueix el mateix objectiu: sensibilitzar als infants, adolescents i joves de la situació de les persones refugiades, de les quals, per desgràcia, sembla que ja ningú no se’n recordi, però encara està present.

Gràcies al finançament obtingut en el projecte “Amic meu”, OCC ha pogut continuar treballant a Grècia. El camp de refugiats de Cherso, on es va fer el llibre, va ser tancat per les autoritats gregues fa més de mig any. Els seus ocupants han estat traslladats a zones urbanes de la ciutat de Polykastro i és aquí on seguim al seu costat. Actualment estem donant suport a més de 100 persones refugiades a través d’una escola per a infants i adults, un espai per a dones, un centre comunitari i una escola bressol, promovent la seva participació i inclusió local.

Ara que fa un any que marxava, recordo que quan era allà pensava en tota la gent que sou aquí. Pensava que volia que veiéssiu el que està passant, la injustícia d’aquest món, les cruels conseqüències de la guerra i la força de superació i d’adaptació d’aquestes persones. Ara que sóc aquí, me n’adono que és realment complicat entendre el que està passant als camps de Grècia, perquè sembla un altre món, ben lluny de la nostra vida tot i estar a només tres hores llargues d’avió. Però cal que no oblidem que tots formem part del mateix, som iguals i com diu la poetessa Joana Raspall en el seu poema Podries hem de tenir una actitud compromesa ni que sigui per recordar que tots estem exposats, encara que ens pugui semblar impossible, a situacions similars: “Per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar a qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva”.

Maria Clapés

Desde Marruecos

Hoy he ido a misa a Beliones. Eran los mismos chicos del viernes pasado; no se atrevían a salir a la carretera; les animamos a hacerlo; vinieron, y, apenas habíamos comenzado a hablar con ellos, un grupo de marroquíes se acerca lentamente, teléfono en mano y al oído; es obvio que están llamando al ejército. Los chicos, asustados, se van con la comida, y nosotros esperamos a que el grupo de marroquíes se nos acerque. Yo, que llevaba el pectoral en un bolsillo del pecho, lo saqué, por dejar a la vista que el que les hablaba era un cristiano.

Llega de inmediato una furgoneta del ejército. Mientras intento explicar al grupo de jóvenes marroquíes que impedir que los hambrientos reciban pan es una ofensa a Dios y a la humanidad, se acercan dos soldados, y nos piden la documentación. Presento la mía, y dan a entender que las que verdaderamente les interesan son las de los dos subsaharianos que me acompañan. Modou, senegalés, presenta la suya. Luego lo hace Regis, camerunés. Todo en regla. Nos vamos.

Unos kilómetros más adelante vemos una nube de furgonetas del ejército y dos autobuses. Nos acercamos: los autobuses estaban llenos de subsaharianos que iban a ser deportados a ciudades del sur de Marruecos. Regresamos a Tánger. En el mismo lugar donde habíamos entregado las bolsas de comida, ahora estaban los chicos, pero ya arrestados –por la comida ya no preguntamos, porque se la ha secuestrado la civilización–.

Hasta aquí los hechos. Ahora los sentimientos. Me avergüenza que fuerzas de un ejército, de cualquier ejército, sean desplegadas contra los pobres. Me avergüenza que haya hombres y mujeres que se dedican a la política, y toman decisiones que pasan sobre la vida de los pobres, que pisotean sus derechos, que ignoran su sufrimiento. Me avergüenza que a los pobres se les trate como a reses, se les detenga y se les desplace contra su voluntad, que se violen sus derechos individuales, sin que los proteja una autoridad judicial, sin que los proteja la sociedad.

Me avergüenza una sociedad a la que hay que explicar, sin que lo entienda, que su obligación no es delatar al que tiene hambre sino darle de comer. Me avergüenza que quienes ultrajan de esta manera a los pobres en las fronteras, luego, en los periódicos, digan que van a misa.

No, nadie va a misa en una iglesia si antes de ese parto, en ese parto y después de ese parto no se le encuentra en la misa de los excluidos.

Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger
(Publicat a Facebook el 19 de març de 2017)

Quan la mort és vida…

Sí, ho sabem! Però hi ha persones, moments, que ens ho deixen ben palès.

Fa uns mesos la Teresa Català compartia en les planes de L’Agulla com vivia la seva malaltia, el seu càncer, entonant fins i tot unes cançons. Algunes de les persones que el van llegir van quedar impressionades…

Però si sabéssiu com impressiona haver-la conegut, haver pogut entrellucar la seva relació íntima amb Jesús, sentir com explicava el seu enamorament, però també els seus moments de desert, com volia esgarrapar vida, com creava xarxes, com descobria talents i arrossegava persones en projectes grans i petits!!!

No, no cal explicar detalls a mode hagiogràfic. Només vull agrair-li, agrair a Déu, el treball que ella ens ha anat fent en el nostre cor per saber-nos provisionals, per no amagar les nostres febleses, per verbalitzar fragilitats, per parlar de la germana mort amb naturalitat.

Va preparar el seu comiat. La sala de vetlla de Can Ruti era més alegre. Fotos penjades en les parets omplien de vida aquell espai d’altra manera fosc i silenciós. I somrèiem veient les escenes familiars amb les seves filles i el seu marit. Havia deixar dit que no portéssim flors, que no gastéssim diners… que al tanatori hi hauria una capseta per a Proactiva Open Arms… Sí, les persones refugiades, una de les darreres causes que la van empènyer a fer capses amb les donacions de roba als carmelites mesos enrere, i a qui sentia a prop quan mirava el mar, un dels seus llocs de trobada amb Déu.

Una setmana després a Cerdanyola, la seva comunitat de Verbum Dei, va organitzar una celebració alegre, emotiva, plena de signes, d’agraïment. I la seva presència aclaparadora es veia en el jardí, en la casa (Can Llopis), en la capella… La família, amics i la seva comunitat la trobaran a faltar especialment, però l’agraïment d’haver-la conegut ens ajudarà a anar suplint l’absència…

I ens quedaran aquelles frases que ens deixava anar i que ens removien (“Sigui el que sigui, sí! Passi el que passi, gràcies!”), que ens feien somriure (“Petons, somriure i una abraçada”, quan s’acomiadava) o “Ni por ni pena!” (quan la malaltia avançava i ja la mort apuntava a la cantonada, tots els tractaments ja descartats).

Però també saber que una llanxa navega per les aigües del Mediterrani per tibar braços i salvar persones duent el seu nom. Sí, Teresa! Continuaràs creant xarxa, obrint esperances… ara en forma de llanxa de Proactiva Open Arms. Quin detall que decidissin batejar una barca quan la teva família va donar els donatius de tots els que vam voler sumar-nos a la darrera de les teves causes!

Gràcies, Teresa!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Desconeguts a la porta de casa. Zygmunt Bauman.

Desconeguts a la porta de casa. Zygmunt Bauman. Traducció de Josefina Caball. Editorial Arcàdia. 112 pàgines. Preu 14€

bauman3Potser es tracta dels darrers escrits de Zygmunt Bauman. La primera edició de l’original en anglès és d’octubre de l’any passat, i ens va arribar la notícia de la seva mort el dia 9 de gener d’aquest any. És de les noticies que en escoltar-les se t’escapa un ooh!… en forma de lament. No és exagerat dir que han sigut 92 anys profitosos per a la humanitat i la sociologia…

En tot cas el llibre és aquí i val la pena llegir-lo. La ressenya editorial diu: “Avuidesconeguts-bauman la «crisi dels refugiats», i en general la dels immigrants, aclapara Europa i presagia el col·lapse del nostre sistema social. Amplificat pels mitjans de comunicació, s’està produint un veritable «pànic moral» entre la gent que viu aquest fenomen com una amenaça al seu benestar.

Zygmunt Bauman analitza els orígens, les causes i l’impacte d’aquesta crisi humanitària que estem vivint, i creu que hem d’assumir la nostra interdependència com a espècie, i construir ponts, no pas murs, que ens permetin viure junts de manera solidària i cooperativa amb les nostres diferències d’opinions i creences.”

Bé, potser no és que valgui la pena llegir el llibre. Senzillament s’ha de llegir!

Albert Farriol

Viatge a Europa

Contrapoema escrit per Francesc Orenes per a tots els refugiats polítics,  víctimes de la guerra, i els que exposen llur vida a causa de la fam.

Aquest contrapoema nasqué just el dia 27 d’agost de 2015 en rellegir el Viatge refugiadosa Ítaca, creat pel poeta grec Konstantinos Petru Kavafis, l’any 1911, com a al·legoria del camí de la vida. Amb tots els meus respectes, resseguint els seus trenta-set versos, n’he fet una paròdia, traduïda al castellà, l’anglès, el francès i l’alemany, per dir justament el contrari, tot evocant el pes de la tragèdia dels refugiats per als que, a hores d’ara, Europa no ha estat capaç de trobar una solució justa.

Quan sortiu per fer el viatge cap a Europa,
heu de pregar que el camí sigui ben curt,
a poder ser, sense tràngols ni aventures.
Repudieu fermament la fam i la guerra;
esfereïu-vos, però, amb la ceguesa dels governants!
Són realitats que sempre trobareu en el camí,
malgrat que el vostre cor i pensa siguin tossuts
en creure que és possible
d’esperançar una vegada més en la vida.
Ben cert, que una altra mena de guerra i de fam,
així com un petit reietó, també els portem
en el més pregon del nostre interior
i el nostre esperit ens fa ser-ne conscients.

Heu de pregar que el camí sigui ben curt.
Que siguin pocs els dies i les hores
en què, enduts per la ràbia i el suplici del camí,
entrareu en l’utòpic paradís dels somnis;
en què, enlluernats per les faramalles dels mercats,
podreu comprar tot el que s’hi exposa,
sigui el que sigui i que, indiscriminadament,
entra pels ulls i narcotitza
amb tanta abundor, que ni te n’adones,
i en què vagareu per totes les ciutats del continent
per desaprendre les lliçons dels mestres.

Tingueu sempre molt clara la idea d’Europa.
Calia, realment, que fos el vostre destí?
car heu pagat un preu molt alt per arribar-hi.
És preferible que la travessia sigui ben curta
per tal que pugueu gaudir, mínimament,
després de tant patir pel camí fet.
No espereu gaire més d’aquesta Europa.

Europa no us ha dat un bell viatge.
Amb ella o sense, no hauríeu d’haver sortit
perquè no és bon port ni té bon cor per acollir-vos.

I si, a hores d’ara, trobeu mesquina Europa,
és perquè ho és. Després de tanta lluita,
podeu comprendre bé què significa.

Francesc Orenes i Navarro

Josetxo Ordóñez Echeverría: web personal

http://www.ordonezecheverria.com/index.php/ca/

Això no és per airejar el cervell. És per prendre consciènciaWeb de com estan les coses amb els refugiats a Grècia. Josetxo Ordóñez és advocat, especialitzat en temes d’estrangeria, persona compromesa amb la seva feina, activista social, i professor de dret a la UOC i a la Pompeu Fabra, col·laborador de Cristianisme i Justícia i de Migra Studium, membre de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats,  i membre de l’ACO… entre moltes altres coses. Al seu web, podreu trobar-hi la crònica del seu viatge a Atenes en suport dels refugiats. Llegiu-lo. Val la pena.

Mercè Solé

Alguns apunts (no gaire optimistes) sobre la crisi dels refugiats (¿o hauríem de dir la crisi d’Europa?)

El tracte que estem donant als refugiats que fugen d’una guerra cruel ens enfronta als nostres fantasmes. És un mirall perfecte que reflecteix els pitjors defectes i els mals que amenacen les societats occidentals i el futur d’Europa. Potser Valle-Inclán hauria fet referència en aquesta hora tan trista als miralls del Callejón del Gato, que retornaven una imatge deformada i grotesca de la realitat, esperpèntica.

1 Alguns valors “occidentals” que donàvem per plenament consolidats no ho estaven tant. Principalment, l’edifici bastit sobre la Declaració Universal de Drets Humans, que es veu que quan convé no ha de ser tan universal. Després de molts anys de sentir que els immigrants nouvinguts no podien pretendre que canviéssim els nostres sacrosants valors per emmotllar-los a la seva visió restrictiva (per exemple, amb el tracte a la dona), ara resulta que som nosaltres mateixos els qui en fem una burda “adaptació” o directament ens els saltem a la brava; just quan tocava justament haver aplicat el dret i els principis en benefici d’una població que fuig de la dictadura i la guerra.

refugiats-12 La tants cops injuriada “dama de ferro” alemanya (democristiana) ha estat en la pràctica l’única dirigent europea capaç de defensar una ètica política amb valors. Al seu davant, la resta del seu propi partit i la socialdemocràcia del vell continent han fet aigües per tot arreu, renunciant a tot allò que havien defensat i proclamat i que donava sentit a la seva existència. El creixement de certs populismes xenòfobs i, més enllà i molt més perillosament, de l’extrema dreta als països amb democràcies més consolidades, és una conseqüència nefasta d’una manca de conviccions que pagarem molt cara.

3 Revivim el rapte d’Europa: el següent pas és, inevitablement, la consolidació de les tesis aïllacionistes. El Brexit, en cas de produir-se, donaria ales a les forces populistes i feixistes del centre, l’est i el nord d’Europa. Hem passat de bastir murs mentals a construir-los físicament per protegir-nos dels refugiats. La visió des d’aquest cantó de la barrera és que els refugiats queden fora del paradís, però una altra lectura possible seria que Europa s’ha aïllat del món després d’haver aixecat els murs de la seva pròpia presó. Paradoxalment, a l’estat espanyol i en altres països del Sud, l’antieuropeisme es desenvolupa en el sentit invers, com a conseqüència i en resposta a la manca de polítiques socials.

4 Una bona part del gihadisme que posa bombes i atempta contra la democràcia surt del cor del vell continent. És el fracàs (anunciat) de les polítiques segregacionistes aplicades durant dècades a molts països i de la manca de convicció en la defensa de polítiques socials i d’integració (especialment a la Gran Bretanya del Brexit). Però també, simultàniament i a l’altre extrem, fruit d’un excés de tolerància davant certes actituds inadmissibles (especialment amb el tracte a la dona) i l’acceptació tàcita o legal de costums i pràctiques que no casaven amb la democràcia ni els drets humans.

i 5 (potser el més trist) Constatació que darrere de certs focs d’artifici del progressisme oficial i oficiós, que es posiciona inequívocament a favor dels drets humans i dels valors progressistes i l’ètica de la solidaritat, no hi ha gaire cosa més que la impotència a l’hora d’aconseguir canvis polítics i econòmics profunds. L’esquerra clama en el desert, però ha perdut l’hegemonia en el terreny de les idees. Ja no té el control real per fer Política amb majúscules, la que podria transformar a fons la vida de les persones més febles. Mentre la indústria armamentística i els grans conglomerats econòmico-financers imposen el seu joc i els seus interessos espuris, la majoria continua vivint una existència aparentment tranquil·la (“divertint-nos fins a morir”), jugant amb la Wii i els mòbils, empassant-se la teleporqueria i la premsa groga. Al final, el que està clar és que l’opinió pública d’Europa no ha frenat la deriva autoritària i insolidària dels seus governants perquè o ja hi estava d’acord o simplement no es veu capaç de controlar ni els governs ni els poders fàctics (I aleshores, caldria preguntar-se: ¿I aquí qui mana?).

Àlex Masllorens

Lesbos

Cridats per uns amics grecs que fan de voluntaris futur-europaal camp de refugiats de Platanos a Skala Sykaminia, Lesbos, vam organitzar una delegació petita amb l’associació Unadikum. A mi em van demanar acompanyar-los com han fet altres vegades perquè, entre altres coses, el fet de ser càrrec públic també serveix per fer d’escut humà o bé d’altaveu a l’exterior. L’internacionalisme sempre ha format part de la nostra genètica d’esquerres i alguns fins i tot el tenim sobredimensionat, tant és així que els companys de grup parlamentari ens confien les comissions d’acció exterior.

Per sort en els dies que hi vam ser feia mal temps, i dic per sort perquè això implica que són pocs els dinguis que s’aventuren a travessar des de Turquia pel mar Egeu, ja sigui per anar a Lesbos, Samos, Quios o altres illes que queden a pocs quilòmetres de la costa turca. Primer vam haver d’aterrar a Atenes i allà vam aprofitar el temps visitant diferents edificis okupats i autogestionats al barri d’Exarkhia. Les noies que ens van atendre no semblaven gaire contentes amb la gestió del govern entorn el tema dels refugiats i immigrants (com sol passar sempre amb els anarquistes) però per imperfecte que sigui el govern de Syriza a Grècia, que ho és, és inqüestionable que és l’únic país europeu que està fent front a la crisis dels refugiats a pesar de la insolidaritat dels altres estats membres i a pesar del cop d’estat financer a què ha estat sotmès per part de la Troika. Plou sobre mullat.

Els allotjament autogestionats igual que els voluntaris i les associacions que humanitàriament s’apleguen a Grècia s’ocupen de donar sostre, aliments i roba d’abric a les famílies que arriben i no distingeixen entre refugiats i immigrants. Com ha de ser.

Lesbos és una illa poc habitada i paradisíaca que embadaleix la vista i mentre observes la bellesa del blau intens de mar de sobte et sorprèn un pensament i et baixa una amargor cap a l’estómac pensant quants cadàvers hi ha en el fons d’aquesta bassa d’aigües aparentment tranquil·les. N’hi ha molts, massa. Diuen les xifres oficials que més de 400 nens, homes i dones però els que viuen i fan de voluntaris a l’illa coincideixen a dir que són molts més perquè molts dels dinguis que han desaparegut en el fons del mar no han estat mai detectats. Hi ha pescadors que no han tornat a pescar més després de quedar traumatitzats pels cossos que arrossegaven les seves xarxes.

El món es boig i la Unió Europea es troba en un moment molt perillós en el qual ha oblidat els valors en què es va fundar després de la II Guerra Mundial: la cooperació econòmica ja no existeix, són imposicions dels homes de negre, i ara tampoc es valora la pau, ni la cooperació entre pobles i lluny d’enterrar els absolutismes, el racisme i el suprematisme es fa créixer com mai contra els innocents que busquen refugi.

Grècia és ara el país on la UE ha decidit crear un cordó sanitari al seu voltant, algun dirigent europeu fins i tot feia sorna: “Grècia no és el pitjor país perquè sobrevingui una crisi humanitària durant uns mesos”. Lamentable. En comptes de complir els compromisos i assumir les quotes de refugiats que van acordar durant les diferents cimeres –que no han servit de res–, els Estats membres miren cap a una altra banda i Merkel, contrariada pel seu descens de popularitat a causa de la demagògia de l’extrema dreta, endureix el seu discurs o calla davant les declaracions racistes. És així com s’alimenta el feixisme.

Avui encara arriben barques pneumàtiques a Lesbos però Frontex i els vaixells de l’OTAN compleixen ordres i ja no retornen el problema a Turquia sinó que el traspassen a Grècia. Interessos geopolítics amb Turquia que van i vénen. Atenes serà en poc temps una ciutat no només castigada per les polítiques d’austeritat i l’atur sinó que ara els grecs hauran de competir pels recursos amb centenars de milers de refugiats mentre la situació a Idomeni, la frontera de Grècia amb Macedònia, és insostenible. El caldo de cultiu ideal per a Alba Daurada ja està creat,  ara només cal deixar que creixin els fongs i per a mostra un botó: en les eleccions de setembre de 2015 Alba Daurada ja va guanyar un escó respecte a les eleccions del gener (de 20 a 21) i sense crisi de refugiats. No em vull ni imaginar què pot passar a partir d’ara.

Sara Vilà i Galán
(Senadora per CSQEP i Coordinadora d’ICV a Terres de Lleida)
5 de març de 2016

Diumenge al vespre vàrem arribar a Lesbos…

Diumenge al vespre vàrem arribar a Lesbos, al vaixell viatjaven també sis bombers de Marbella que anaven a fer el relleu a d’altres bombers andalusos que han muntat l’organització Proemaid. Fan una feina similar als de Proactiva –els socorristes catalans– però a la zona de la capital, Mitilene.

Estem a Skala Sikaminea, és un poblet encantador, molt petit amb un port també petit. Una dotzena de barques de pesca. La majoria dels patrons s’han implicat en el rescat de refugiats-nàufrags. És un lloc bonic per estiuejar però com que té la costa turca al davant només a 6 milles, és dels llocs per on intenten arribar la majoria de barques. Ara el poble està ple d’organitzacions solidàries. Hi ha Greenpeace, MSF, els de Proactiva –que fan una feina increïble– i algun grup més amb les superzodiacs. La feina que fan és detectar les barques quan deixen les aigües turques i oferir-los ajuda. Com ja sabeu han salvat molta gent. A la tardor en un sol dia de vegades arribaven més de 80 barques amb 50 persones o més a cadascuna.

Fins fa uns mesos als refugiats no eLesbos 3ls esperava ningú, s’havien d’espavilar com podien, amb la roba mullada moltes vegades, comprar menjar o el que fos, i anar a peu o com podien fins a Mitilene… a 70 km! Ara hi ha dos campaments d’acollida, el de Lighthouse, amb gent de diverses nacionalitats i que és on som nosaltres, i el de Platanos, organitzat per un grup anarquista grec. Al campament d’acollida els refugiats només s’hi estan unes hores o màxim una nit. Hi ha tendes per posar-se roba seca, tendes per descansar, wc i lavabo per rentar-se mínimament. També se´ls dóna te, cafè i sopa i altres coses per menjar. Al cap d’unes hores, ja refets els porten a un campament distribuïdor que està a prop i després en autobusos als afores de Mitilene, a un centre policial / campament que es diu Moria, un antic campament militar. Les filferrades que encara hi ha li donen un aire de camp de concentració. Aquí és on formalitzen el registre i la demanda d’asil.

Les institucions gregues i europees tenen la voluntat que tot estigui reglamentat. Les organitzacions independents de voluntaris, el grups llibertaris grecs, altres moviments socials i la gent civil fan nosa, i volen posar-ho tot sota el control policial o de les grans organitzacions humanitàries com Oxfam, ACNUR i similars. No se’n recordeLesbos 2n de quan només hi havia la gent dels pobles i els voluntaris. Per aquest motiu el dissabte hi va haver una manifestació a Mitilene dels voluntaris denunciant aquesta iniciativa i a més exigint que el registre dels refugiats es faci a Turquia i així puguin arribar a Grècia com qualsevol persona, pagant els 20 euros del ferri i no extorsionats per la màfia ni jugant-se la vida travessant el mar pagant 1.000 o 1.500 euros per persona i viatjar en aquests “dinguis” que s’enfonsen sols.

Els voluntaris més bregats s’estan plantejant anar cap a la frontera de Grècia amb Macedònia que és on hi comencen a haver moltes dificultats. Al cantó turc la situació tampoc és millor ja que no hi ha ningú que atengui als naufragis –els darrers enfonsaments han passat a la costa turca– fins que no hi ha remei. I no cal parlar de les necessàries complicitats de la policia turca amb les màfies, fent la vista grossa per deixar marxar les barques en pèssimes condicions.

Des de dissabte no arriba cap barca. Continuem fent guàrdies i esperant. Penso en el darrer grup que hem ajudat. Joves amb preguntes ingènues: “Per on es va a Alemanya?”… Se’ls veia contents. Un cop secs i canviats, la majoria han tret els seus mòbils per fer-se  amb Turquia al darrere i trucar a les famílies –suposo– dient que han arribat bé. Gent amb més futur que passat, al contrari d’alguns homes grans més abatuts; persones amb més passat que futur i que saben que ho han deixat tot i segurament no tornaran mai més a casa seva… I els infants… aquelles criatures que van tardar ben poc a organitzar els seus jocs, a riure i a córrer…

Jordi Altarriba
Skala Sikaminea, Lesbos
Primera quinzena de febrer del 2016
http://www.lighthouserelief.org/

La crisi dels refugiats: una interpel·lació

Des de fa uns mesos les imatges als mitjans de comunicació han posat sobre la taula una realitat que fins ara ignoràvem, no volíem conèixer o havíem oblidat.

La guerra a Síria que ha provocat el desplaçament de milions de persones, ha posat la situació dels refugiats en primer pla i ens ha fet tornar la consciència. Només a Turquia més de dos milions de persones hi han buscat refugi. Al Líban, un país de la mida com Catalunya i de cinc milions d’habitants ha rebut més d’un milió de refugiats. En canvi a Europa els hi posem tanques.

Ara Europa parla de reubicar 160.000 persones i sembla que a l’Estat espanyol n’hi arribaran prop de 15.000. Una realitat molt petita per a la magnitud de la tragèdia. Un pobre acolliment i enmig de fortes discussions entre els estats europeus.

El ferri règim europeu contra la immigració de residència administrativa irregular ha portat al tancament sistemàtic de fronteres, els controls i el bloqueig a les persones que fugen per sol·licitar asil comporta una greu vulneració de les lleis d’asil i dels tractats internacionals. Ja no és només que es vulneri una norma de solidaritat i d’ètica d’ajut, és que s’estan incomplint les lleis, pels mateixos estats que sempre defensen que s’han de complir les lleis i la legalitat vigent.

Cal complir amb la Convenció de Ginebra sobre Refugiats i obrir i habilitar vies perquè qui fuig de la mort tingui un lloc on anar. Reconèixer la situació de refugiat significa que es presenti una sol·licitud, que es tramiti, que es doni suport legal, assessorament, assistència psicològica, allotjament i menjar.

Diuen que sempre que hi ha una crisi tenim una oportunitat. El moment actual ens ha de portar diferents reflexions i actuacions:

1. Ens ha de servir per reforçar des de la societat civil la capacitat de mobilització i de pressió als qui tenen les responsabilitats de Govern per fer les actuacions necessàries per tal d’acollir a les persones que estan fugint d’una situació extrema.

2. Ens ha de servir també perquè els països del Nord complim amb la Convenció de Ginebra donant suport als demandants d’asil. I que a Europa es faci una nova política d’asil, o com a mínim compleixi les obligacions que ja té contretes, davant del fracàs actual. Que hi hagi una política comuna d’asil que traspassi la fèrria decisió sobirana dels estats membres.

3. Els estats membres són els únics competents en matèria d’asil. A l’Estat espanyol ha de canviar la filosofia establerta des dels diferents governs que hi ha hagut de denegació sistemàtica de les peticions. Hi ha d’haver una gestió més descentralitzada i cal que es doni suport i impuls a actuacions no obligatòries com el Pla de Protecció Internacional que s’ha fet des del Govern de Catalunya.

4. Però des de la societat en general, cal que treballem des de la solidaritat per l’acolliment a totes les persones. Que algú fugi d’un conflicte violent o de la fam, poden ser situacions diferents, i segur que es necessita de suport psicològic qui ha viscut els horrors de la guerra. Però hem de vigilar que en una societat com la nostra que anem fent categories, no creem ciutadans de primera, de segona i de moltes més classes. Temps enrere semblava que diferenciàvem entre immigrants regulars i immigrants irregulars, com si més enllà de la situació jurídica regular, unes persones fossin més bones que les altres. Cal vigilar que no ens facin caure al parany de diferenciar entre refugiats i immigrants. Hem d’acollir a les persones i construir entre tots el país. A Catalunya van venir el 2014 prop de 118.000 persones. I ho hem fet en una situació precària però ho hem sabut fer.

5. No perdre mai la memòria històrica. A Sèrbia i a Croàcia fa 25 anys estaven en guerra i moltes persones van fugir del conflicte. Ara posen tanques a tota la línia fronterera dels seus països. Quan va acabar la guerra civil espanyola, moltes persones es van veure empeses a l’exili.

6. Cal que ens preguntem sobre les responsabilitats compartides dels conflictes. La guerra que assota Síria i Irak o els països del Centre d’Àfrica tenen una especial implicació amb els nostres països també.

7. I entre moltes altres oportunitats cal tenir present el repte del diàleg interreligiós. A Catalunya hi vivim al voltant de 7 milions i mig de persones. Més d’un milió de nacionalitat estrangera. I hi convivim persones de moltes confessions religioses diferents. És un bon moment per reforçar el coneixement i el diàleg per la pau.

En tancar l’article s’han produït els atemptats de París. Ha sortit la informació que alguns dels assassins havien entrat utilitzant la figura del refugiat. En un context com l’actual cal reforçar la seguretat, respectant l’equilibri amb els drets individuals. Però mai haurem de permetre que es pugui utilitzar aquests fets execrables per voler empetitir encara més el dret d’asil, que a més ens hem reconegut a la Declaració Universal de Drets Humans. Si ho permetéssim ens haurien guanyat ells. Ens hauria guanyat la por i ens hauria guanyat les misèries.

Llorenç Olivé

Reconstruir Europa – Editorial –

L’Europa sorgida de les cendres de la II Guerra Mundial, amb una trajectòria reeixida de pau i de benestar, ha estat durant molts anys punt de referència i anhel per a països que, com el nostre, han viscut dictadures de caràcter divers, amb dèficits democràtics i desigualtats de tota mena. El discurs democràtic, políticament correcte, la riquesa que han generat els fons europeus, la normativa protectora de determinades polítiques socials o mediambientals han conviscut amb un escàs rigor a l’hora de verificar que els nous i els vells països de la Unió Europea realment fossin democràtics, transparents econòmicament i s’allunyessin de males pràctiques com la corrupció, la discriminació o la desigualtat social. Però la maquinària administrativa europea sembla que s’ha empassat uns quants camells, potser perquè l’objectiu real era la creació d’un mercat comú i liberal i potser també perquè molta gent a Europa hem abandonat drets i deures de ciutadania per passar-nos al consum compulsiu.

Els reptes que ara tenim davant exigeixen una reconstrucció d’Europa: la fractura de l’Estat del Benestar, l’atur endèmic, la precarietat laboral, la marginació dels joves, l’arribada de la immigració empesa per la fam (amb relació o no amb els països que havien estat colònies europees), la convivència entre diverses maneres d’entendre la vida, el clam dels refugiats de les guerres encobertes o no que assolen el món, els atemptats terroristes en sòl europeu… Probablement hi hauríem d’afegir la insostenibilitat del nostre estil de vida, tan depenent dels combustibles fòssils, que, més tard o més d’hora, passarà factura.

La resposta dels països europeus fa por. Sense preguntar-se per les causes dels problemes, es prenen decisions involutives de caire militar o policial i s’advoca per polítiques de rebuig, de discriminació, de retallada de drets i de llibertat d’expressió, d’estigmatització de l’estranger, en una Europa que es descobreix atemorida, insolidària i molt poc cohesionada. La proposta danesa de confiscació dels béns dels refugiats n’és una mostra.

Cal treballar molt activament des de la política per construir la fraternitat real, d’acord amb els tan lloats valors republicans (o cristians, posats a fer). Des de la complexitat i la petitesa, des del nostre entorn i amb projecció universal.

Els CIE i les “expulsions exprés”

CIEs 2Els Centres d’Internament d’Emigrants (CIE) són una greu anomalia en l’ordenament democràtic del país, són presons encobertes on es vulneren els drets de les persones que hi estan retingudes. Són una anomalia que es va mostrar amb cruesa amb les morts de Jonathan Sizalima, de Mohamed Abagui, d’Aramis Malukan (Alik), d’Ibrahim Sissé, i de Samba Martine, Les seves morts haurien de ser motiu suficient perquè els CIE ja fossin tancats!

Però no ho estan! i en les nostres visites setmanals com a voluntaris de la Fundació Migra Studium hem continuat sent testimonis durant els darrers CIEs 3tres anys que la vida a l’interior del CIE continua estant marcada per la falta de garantia dels drets fonamentals, per la por, pel desconcert, per la confusió i per la desesperança. Hem sigut i som testimonis del fort impacte psicològic i emocional que suposa la privació de llibertat sobtada només pel fet de no tenir papers, un xoc emocional que és extensiu als familiars dels interns.

La por i l’angoixa son constants i té a veure amb la situació de les condicions d’internament en el CIE, però sobretot amb la situació d’indefensió i incertesa que provoca el fet que en qualsevol moment poden ser “expulsats”, sense saber en quines condicions i a on. Les persones ens expressen la sensació d’injustícia que s’està vivint el seu sentiment de CIEs4desesperació, acompanyat en alguns casos de bloqueig i confusió. És difícil plasmar amb paraules aquesta experiència que transforma de manera traumàtica la vida d’una persona i la seva visió del món. Estem provocant un dolor terrible a persones que en molts casos no havien ni d’haver ingressat en un CIE. I és que al CIE ens hem trobat de tot: casos de possibles menors, persones sol·licitants d’asil, persones malaltes, persones amb menors al seu càrrec, persones sense vincles amb el país d’origen, persones amb arrelament familiar… Però també hem de ser conscients que aquest dolor el pateix la persona internada i els seus familiars.

El discurs de les autoritats criminalitza les persones retingudes en els CIE intentant assentar en l’opinió pública la idea que només s’expulsa a delinqüents il·legals i molt perillosos. D’aquesta manera, a més d’estigmatitzar el conjunt de la població immigrada es justifiquen les mesures de control i seguretat durant l’internament. El concepte policial, no jurídic, d’“expulsions qualificades” infla les xifres, incloent mers antecedents policials, procediments judicials en tràmit sobre els quals encara no ha recaigut sentència i delictes menors relacionats amb la pobresa i l’exclusió social, més habituals en aquests temps de crisi econòmica. No ens enganyem, al CIE també es criminalitza la pobresa.

Hi ha una altra realitat creixent. Les dades del Ministeri de l’Interior del 2013 sobre les expulsions indiquen que es van expulsar 4.726 persones des dels CICIEs 1E, i 6.462 des de comissaries. Les anomenades “expulsions exprés”, són més barates, més eficaces i més invisibles, s’executen en 72 hores, només amb el pas per comissaria. És un mètode més eficaç d’expulsió que l’internament en un CIE, perquè es redueixen les possibilitats de defensa. Es fan sense garanties, ja que no se’ls subministra assistència lletrada i a més no es valoren ni les circumstàncies personals ni l’arrelament. Contra el discurs oficial, aquestes expulsions afecten especialment persones amb mera estada irregular al nostre país, i no els qui tenen un procediment judicial obert per algun delicte, ja que això, paradoxalment, els atorga més garanties judicials.

Els CIE i les expulsions exprés plantegen la immigració com un problema, quan el que cal és un canvi de paradigma en les polítiCIEs 5ques migratòries que passi a concebre la immigració com un dret i com un fenomen social consubstancial a qualsevol sistema social i qualsevol època històrica. Hem de deixar de privar de llibertat a persones pel fet de no tenir la seva situació administrativa d’estrangeria regularitzada.

Per tot això demanem el tancament dels CIE i la fi de les expulsions exprés perquè són incompatibles amb el respecte als drets fonamentals de les persones.

Margarita García. Fundació Migra Studium

El drama dels refugiats. Europa reacciona?

2 de setembre, un article
​Quan fa un temps veia per televisió imatges aterridores dels camps de concentració nazi o de l’exili de la guerra civil espanyola, amb homes, dones i infants desemparats i desesperats, em preguntava: On eren aquells europeus, amb la desgràcia i la injustícia tan a prop, sense ajudar-los, sense mobilitzar-se? Doncs ara, anys després, la història es repeteix i milers de persones estan travessant Europa, també desemparats i desesperats, fugint de la guerra, de la mort i del patiment. Ara, aquells europeus dels anys 30 i 40 que tenien el dolor tan a prop… som nosaltres. Vergonya, perquè quan hi ha una desgràcia lluny, l’huracà tal… o el terratrèmol tal… en quatre dies hi ha mobilitzacions i es fa publicitat de campanyes de les ONG, per portar-hi ajuda o actuar sobre el terreny amb més o menys rigor. Però ara, amb aquesta realitat crua, que hem anat seguint tot l’estiu, cal fer veritable recerca per trobar alguna iniciativa clara i compromesa. Evidentment, hi ha excepcions, però encara poques.

D’entrada cal que Europa, la ciutadania, la gent, els cristians que no vulguem avergonyir-nos de dir-nos així… prenguem consciència del plany desesperat de tants i tants refugiats, els que sobreviuen i travessen Europa i els que agonitzen i moren ofegats al mar. Caldrà que actuem, i alhora, també que denunciem les causes d’aquest exili: la guerra, la venda d’armes que enriqueix els nostres països i la hipocresia dels nostres governs. Una dada: 136 empreses a Espanya implicades en la industria militar, segons el Directorio de la Industria Militar en España del Centre d’Estudis per la Pau JM Delás (Justícia i Pau).

3 de setembre, un infant mort a la platjaAylan
Precisament l’endemà de fer l’article anterior, el 3 de setembre, a totes les portades dels diaris, i després de circular per xarxes socials, surt la imatge tràgica d’un infant de 3 anys que ha mort ofegat a una platja de Turquia, estès entre l’aigua i la sorra. Pell blanca, roba occidental… la mort i el dolor no haurien de tenir color, ni origen, ni religió, però aquesta imatge podria marcar un abans i un després. Una imatge, una tragèdia, i n’hi ha milers així… Canviaran les coses? Despertarà Europa?

10 de setembre, un canvi es consolida?
Avui fa una setmana de la foto d’aquell infant. Europa sembla que va despertant. Si la gent ens movem, els polítics i les institucions es mouen. A Catalunya, el titular del diari Ara resumeix avui aquest gir que ha començat la darrera setmana: “Europa reacciona”. Els pobles i ciutats es comencen a organitzar per recollir fons per als refugiats que ja estan “en ruta” per Europa i es demana canalitzar els ajuts econòmics a través d’organitzacions que hi estan treballant. Una de les propostes destacades és fer-ho a través del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que ja treballen sobre el terreny i estan fent un projecte específic per als refugiats. A la seva web http://www.fonscatala.org/, ja apareixen, des del dilluns 7 de setembre, números de compte per col·laborar. Els governs, en veure la població sensibilitzada, han donat xifres de possibles acollits a cada país. A Barcelona, que de seguida es va pronunciar, s’hi van afegint cada cop més ciutats i pobles. També el papa Francesc ja va demanar fa uns dies que “cada parròquia o comunitat d’Europa” acollís una família.

I avui també crida l’atenció l’editorial conjunt de 13 diaris de 13 països. “Una crida als nostres líders. La crisi dels refugiats marca el present i el futur d’Europa”, és el titular d’un text que reclama als governants ser valents i lúcids per actuar. El text, però, evita tota referència a noves accions bèl·liques que planegen París i Londres a Síria i el Pròxim Orient contra l’Estat Islàmic…

Maria-Josep Hernàndez