Canvi de paradigma per recrear la independència catalana

Fins ara, sempre s’han mirat de buscar les raons que fonamenten la causa independentista en la desqualificació de l’estat espanyol com estat de baixa qualitat democràtica o amb un feble estat de dret. D’aquesta manera, s’intenta erosionar la força coactiva de l’estat on vivim majoritàriament els catalans, tot cercant el seu desprestigi a nivell popular malgrat que, quina paradoxa, a nivell institucional, a través de la Generalitat, principalment, es faci tot el contrari i s’ajudi tant com es pot a la supervivència d’aquest estat.

Aquesta lògica, explicada així de forma simplificada, fa que es mantingui un doble llenguatge de forma permanent: al carrer l’estat espanyol és opressor i a les oficines és un col·laborador necessari a l’hora de prestar els serveis públics i garantir l’estat del benestar. Aquesta lògica, per tant, s’hauria d’invertir, com a millor camí per fer la independència i resoldre el contenciós històric entre catalans i castellans (espanyols).

Els ciutadans catalans, els de l’estat espanyol, estan protegits per les lleis que ens hem donat de forma activa (el règim constitucional del 1978 es va fer i es manté gràcies a la participació activa de les forces polítiques catalanes, àdhuc independentistes tot i l’excepció d’ERC als anys 70, a Catalunya). Aquesta protecció, a més, es sustenta en el dret de la Unió Europea, i aquest estat de dret, democràtic i social, s’articula, a ulls del món, com una democràcia liberal totalment normalitzada.

La realitat, tanmateix, és que els greuges sobre els catalans persisteixen i són d’una gran magnitud (en temes com llengua, drets nacionals, poder judicial, presència exterior, lleis electorals, forces armades…). I són de tanta magnitud que no queden explicats “en la tebiesa” de la resposta catalana, sobretot la de caràcter institucional quan hom cerca, per activa i per passiva, i des de fa molts anys, establir ponts, negociar o dialogar amb els que somnien amb la liquidació definitiva dels catalans però que no la poden fer del tot després d’intentar-ho durant una dura dictadura militar on van tenir tot el poder.

El fet és que l’aplicació del principi democràtic impedeix a l’estat espanyol parlar clarament sobre les seves intencions reals sobre els catalans i la nació catalana. El 1977 es va acordar una transició que va obligar a l’estat espanyol a ratificar els tractats internacionals de defensa i protecció del drets civils i polítics dels pobles (BOE 30/4/1977). Va ésser el preu a pagar per signar l’amnistia amb el vistiplau comunista a un règim, encara infiltrat, de 40 anys d’assassinats i tortures, a més de milers de morts derivats de la Guerra Civil que va provocar el cop d’estat militar del 1936.

Per això, el primer d’octubre, en una jornada de referèndum d’autodeterminació, no hi va haver detencions massives ni dissolucions violentes de votants. L’estat espanyol va intentar requisar material però no podia anar contra les persones, contra l’exercici pacífic i democràtic de drets fonamentals. Si després o durant hi va haver desordres o aldarulls, aquests són tipologies penals de comportaments individuals, la transcendència política dels quals ha generat la victimització que ha perdurat durant aquests darrers 4 anys, en un greu error estratègic que endarrerirà els objectius independentistes.

La victimització no serveix per fer la independència. El futur estat català no serà millor que l’espanyol, el francès, l’alemany o l’italià en la protecció dels drets fonamentals. La victimització situa el moviment independentista sempre a la defensiva. I la independència només és possible amb iniciativa, ja que ha de trencar una realitat de confort, volguda o no, que s’ha incrustat a la societat catalana de forma secular.

El punt d’inflexió clau en l’evolució catalana és el primer d’octubre amb la victòria esclatant del referèndum d’autodeterminació, el qual era legal i vinculant. Aquesta conquesta col·lectiva no pot quedar anorreada sota les consignes de “amnistia i autodeterminació”. La legalitat que sorgeix del dret espanyol permet, i aquest és el canvi de paradigma, reconèixer el resultat del referèndum d’autodeterminació, per tot seguit deslligar-se’n en un conflicte obert sense atenuants en la mesura que l’estat espanyol, tot mantenint les formes, com fins ara, s’oposi, naturalment, a aquesta decisió catalana amb molta gesticulació.

L’estat espanyol ha de mantenir les formes dins el context de les democràcies occidentals. Això no vol dir, òbviament que intenti crear escenaris mediàtics d’assetjament o persecució. Però no poden passar d’això. No pot crear una situació de deportacions massives ni engarjolaments indiscriminats. No pot ni ho farà. En un escenari d’afirmació nacional catalana els empresonaments, si hi són, serien mutus.

De fet la lògica espanyola, i la raó de la transició del 78 amb una subjacent organització franquista en totes les seves institucions encara plenament articulada, es basa en guanyar la partida política per mitjà de l’autocensura dels catalans i la seva prostració anticipada. Ja que com deia el rei dels espanyols “el castellà no serà llengua d’imposició” perquè els catalans abans ja l’estaran utilitzant.

El que l’estat espanyol, com estat democràtic, no farà mai és exercir l’autodeterminació catalana per nosaltres. La força del primer d’octubre és precisament que per primer cop els catalans van exercir la seva llibertat, tot i que després es van aturar, per raons que ara no cal analitzar, tot i la seva evident transcendència. I és que si no existeix determinació catalana, en els assumptes que siguin, no hi ha resposta possible. L’estat espanyol ha d’escoltar i atendre els seus ciutadans, i per ara nosaltres en som, i aquí és on rau el mecanisme per trencar l’espiral de victimització que ens paralitza i esllangueix el moviment independentista.

L’imaginari català de la resistència (ancorat en les idees de la insurgència i la contrainsurgència) dins el context d’una democràcia occidental i en els temps que corren és un parany per aturar la independència guanyada en el referèndum d’autodeterminació del 2017. Hi ha moltes maneres de reconquerir espais perduts a les escoles, als carrers, a les administracions… i això hauria d’ésser la prioritat de l’esforç independentista.

Cal revisar en què gastem les energies els catalans d’avui. Per molt que ens molesti, a ulls d’Europa l’estat espanyol és un estat de dret. Nosaltres podem parlar lliurement tot i que treballem incansablement per la fi d’aquest estat on vivim. I l’1 d’octubre de 2017 tothom que va voler va poder votar. Tothom.

La prioritat per enfortir les nostres estructures d’estat i fer valdre una feina constructiva que molts i molts fan en silenci hauria de fer silenciar el discurs de la victimització permanent. Com sovint veiem, hi ha molt de camí enfortint la xarxa escolar en català a la Catalunya del Nord, a l’Alguer i arreu dels Països Catalans. I tot això és legal i podria tenir, fins i tot, el recolzament de l’estat espanyol, de forma indirecta. Si no fem la independència ja ara, tal com caldria perquè el mandat democràtic del primer d’octubre és totalment vigent, com a mínim reconstruïm o conquerim nous espais d’afirmació nacional arreu dels Països Catalans i superem el discurs pessimista, victimista i viciós que marca la repressió espanyola.

Llorenç Prats
desdara@gmail.com

Cap a la independència?… Anar-hi anant!…

M’han demanat que faci un article sobre com veu el camí a la independència un independentista que no ha votat mai a cap partit independentista. Una mica allò de “què fa un noi com tu en un lloc com aquest”. A la segona vegada que m’ho han demanat m’hi poso tot i la mandra. Mandra perquè dubto que serveixi de res, qui sap si només com a autoajuda a gent que poden haver experimentar els inconvenients de ser els “rarets” de la història. I sí, som uns quants milers d’electors els que fem saltar pels aires l’aritmètica. Vaja!…, que fem que el 52% de votants independentistes, més el 48% de no-independentistes no sumi 100…, si anem més enllà de les matemàtiques, esclar.

El cas és que aquest empat tècnic caldria analitzar-lo de manera més profunda. I amb la lupa veuríem graus ben diversos d’adhesió a ambdós costats de la simplificació “independentista sí o no”. Les simplificacions en política acostumen a ser buscades -un discurs simple és més fàcil de transmetre- i com més polarització hi ha davant d’un problema, la temptació de fer raonaments simples davant de problemes complexos és més forta.

Els errors poc reconeguts, també poden portar a la simplificació de postulats, i d’errors n’hi ha hagut a banda i banda. Potser els principals han sigut les presses i l’escassa anàlisi d’allò que se’n diu la correlació de forces. I a l’escriure això insisteixo en que s’ha produït a banda i banda. “Europa ens mira”, 18 mesos, mandat de l’1 d’octubre, sí… però també les oïdes sordes dels governs de l’estat, la seva manca d’ofertes i el pensar que això ho acabaria el “deep state” i el poder judicial salva-pàtries. I tanmateix sempre ens quedarà un dubte: què hagués passat si cinc minuts després del discurs del rei del 3 d’octubre s’haguessin convocat les eleccions?

El professor Josep Fontana deia que els processos d’emancipació nacional tenen tres vies possibles: per un estat col·lapsat que s’enfonsa -per exemple la Unió Soviètica als anys 90-, per una guerra, o per la separació pactada, com el cas de Txèquia i Eslovàquia o Noruega i Dinamarca. Espanya no és un estat en descomposició, ni hi ha ningú que vulgui una guerra. Només ens queda la via pactada. Que ja sabem que la independència unilateral és impossible i dura dos minuts, i alguns ja ho dèiem a l’octubre del 2017. Ai!… que lleig dir “jo ja ho deia”, oi?…

Però la via pactada, és a dir reconeixement del dret a l’autodeterminació i referèndum, no sembla massa possible a curt termini. Ni el govern de Madrid s’ho pot plantejar, i en tot cas les forces vives de l’estat ho impedirien, ni el moviment independentista és capaç d’imposar-ho malgrat el que digui el flamant Consell per la República. O sigui que tranquil·litat i bons aliments que deia l’àvia!… Potser si seguim empenyent i no malgastem cartutxos com la Taula de Diàleg, es podran aconseguir objectius més a l’abast com la desjudicialització de la política i un referèndum consultiu que desbrossi el camí per a la propera generació.

Mentrestant, podem anar pensant si encara és veritat que un 80% de la població està pel referèndum. I si bé potser es manté el percentatge entre la població, és cert que pel camí ha quedat enrere alguna força política imprescindible com el PSC. Alguna cosa s’ha fet malament. També podem anar pensant com superar la polarització que patim, com mantenim la llengua, com prestigiem les nostres institucions i en definitiva la identitat com a poble.

Hi ha hagut moments en què la burgesia ha portat la iniciativa de les reivindicacions econòmiques i culturals, d’altres en què han sigut les classes treballadores les que han mantingut la flama encesa. Sovint -menys del que hagués convingut- les dretes i les esquerres han trobat punts de coincidència a l’hora de defensar els drets nacionals. Des del federalisme de Pi Margall, la Solidaritat Catalana, l’Estatut del 32, l’Assemblea de Catalunya, l’antifranquisme, o la tasca d’Òmnium Cultural… Per exemple, poc se’n parla que mentre uns quants industrials fundaven l’entitat en defensa de la llengua, el PSUC repartia clandestinament, a peu de fàbrica, la revista “Treball” escrita íntegrament en català des del primer exemplar. El poder de la voluntat, però de la voluntat de fer cadascú el que li tocava, en forma de forces vectorials que empenyien cap a un objectiu comú sense deixatar les idees polítiques en un “totum revolutum”.

Josep Benet

Moltes persones van dedicar la seva vida a fer-ho possible i potser és el moment d’exemplificar-ho en la persona de Josep Benet, que va ser l’organitzador de les Festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat i també cap de la llista comunista a les eleccions del 1979. Un “raret” del seu temps, personatge polèmic i polièdric però de consens. L’any passat se celebrava el centenari del seu naixement, de manera poc lluïda a causa de la pandèmia –sospito que també per algun altre motiu– i aprofito aquestes ratlles per reivindicar-lo. En Josep Benet no es va rendir mai.

Albert Farriol

Carta oberta a Josep Lligadas

Benvolgut Josep,

Jo soc un “independentista decebut”, dels quals parles al numero 126 de L’Agulla. Per això he llegit el teu article. M’interessa el que diguis en un tema en el qual no pensem igual. Quan he acabat la lectura he fet la pregunta que em faig sovint davant les posicions més unionistes: quina alternativa proposen. No accepten la independència, doncs què proposen pròpiament. Tampoc el teu article parla d’això. Només una frase expressa el que crec que realment penseu: “… buscar acords amb el PSC i els Comuns, i posar els esforços a aconseguir més pes polític, econòmic i cultural per a Catalunya dins d’Espanya”.

Aquí hi ha la qüestió fonamental, almenys el meu sofriment més fondo. Abans que la decepció pels camins que ha anat prenent el procés independentista, visc una decepció molt més profunda, la que en podríem dir la decepció autonomista, la decepció espanyola. Els meus coneixements històrics no són gaire galdosos, però m’atreviria a dir que l’intent espanyol més seriós per integrar Catalunya a Espanya de manera raonable i satisfactòria per a tothom ha sigut l’Estat de les Autonomies. El rebombori que ha constituït en el conjunt social i polític ha estat d’una envergadura enorme. Jo, com tu i molts, vàrem fer els primers passos democràtics en un clima autonomista. Jo el vaig viure de manera honesta i sincera. Vàrem viure aquells primers anys amb la il·lusió d’una Catalunya autònoma. Ens van dir que hi havia una condició, l’autonomia dels altres territoris de l’Estat, i vàrem acceptar aquesta condició, crec que sincerament, perquè s’afirmava i es treballava per una Catalunya realment autònoma.

Han anat passant els anys i el clima s’ha fet cada vegada més irrespirable: campanyes de boicot a Catalunya, tancament de les seves seus comercials a l’estranger, “Pujol, enano, habla castellano”, llista de decisions del Parlament, el temple de l’autonomia catalana, tombades pel Tribunal Constitucional, retallades substancials a l’Estatut de Catalunya aprovat per la majoria del Parlament, on encara ningú parlava d’independència; fins arribar al paroxisme, la prohibició d’una consulta, les càrregues policials de l’1 d’octubre, absolutament inacceptables des de qualsevol punt de vista raonable, els “a por ellos”, el 155, i l’espectacle sense qualificatiu d’uns dirigents polítics jutjats i condemnats, persones honorables al màxim, condemnades per un tribunal que provoca terror, una mena d’Inquisició Política Espanyola; i una exigència idiota de “arrepentimiento y conversión”. No puc entendre que algú es miri aquests fets, greus, com quelcom provisional o anecdòtic, mirant cap a un altre costat. Com si diguessin: ens tracten així perquè ens portem malament; quan ens portem bé ens abraçaran amb una amistat eterna.

Aquesta és la meva veritable decepció, profunda, definitiva, irrecuperable. L’autonomia de Catalunya ha estat impossible. Espanya no accepta Catalunya, i la llengua és el 90 % de la qüestió, i alhora no accepta que se’n vagi, en una mena d’amor–odi quasi patològic. Si seguim a Espanya, sigui de la forma que sigui, sempre serem súbdits. Catalunya dins d’Espanya és impossible. Els Aznar, els Rivera, les Arrimadas, no són fills del franquisme, són fills de la democràcia. Sigui davant la proposta que sigui, tornaran a sortir. Per a mi és una pena immensa, una decepció profunda, dolorosa, insalvable, molt més destructora que la decepció per la deriva independentista.

I una nota abans d’acabar. Dius que la independència de Catalunya és impossible; no la volen molts catalans, no la vol Espanya, no la vol Europa. Deixa’m al·ludir a la meva experiència. De fet, les coses importants en les que crec i que donen sentit a la meva vida, pràcticament totes són impossibles. Però hi crec. No cal que les expliciti. Segurament tu mateix has dit, parlant d’altres temes: les utopies no són impossibles; la fe les fa possibles. Si algun moment sents a dins el corc dolorós de la decepció espanyola, ens podem trobar i parlar.

Cordialment,

Gaspar Mora

Del nacionalisme partidista a l’independentisme transversal

Ara fa deu anys, el 2011, en el Col·legi de Periodistes de Catalunya es va explicar, un cop acabada la consulta de Barcelona Decideix, que calia portar al Parlament de Catalunya una darrera ILP per convocar un referèndum d’autodeterminació oficial. Després de molts intents, la feina més difícil ja s’havia fet. Era el 20 d’abril de fa deu anys. Una gran part de la població catalana ja s’havia emancipat i veia amb ulls de credulitat la viabilitat del nou estat català. Només quedava fer-ho de forma oficial, en nom de tots els catalans i a nivell nacional. S’havien presentat abans moltes ILP, rebutjades per la Mesa del Parlament, però la determinació de 554 municipis que havien votat sumant més d’un milió de vots, amb la participació de més 252 observadors internacionals.

Des d’aquell moment, fins a l’estiu del 2017, es van cometre molts errors, com per exemple, anticipar el resultat del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, tot redactant i aprovant una llei de transitorietat (“de la llei a la llei”) al Parlament de Catalunya el 7 de setembre de 2017 (DOGC Núm. 7451A ). Aquella decisió ja va constituir una greu fractura amb l’esperit i la línia de la “via catalana” per fer la independència: una emancipació democràtica per la via de fet, gradual i en creixement.

El pas que obria la porta del Parlament, no obstant això, va ésser un èxit. La ILP “per la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació” va teixir les complicitats de base que van situar el president de la Generalitat d’aleshores, Artur Mas, en la necessitat de fer alguna cosa. El primer intent, gens reeixit, va ésser la consulta del 9 de novembre de 2014, anomenada com “la costellada dels catalans”. Aquest primer pas, de visceral regeneració democràtica, va ésser un èxit ben merescut d’un grup d’activistes de la societat civil catalana: Xavier Martínez, Elisenda Paluzié, David Vinyals, Joan Vives, Jordi Fité, Albert Calero, Víctor Cucurull, Esther Ponsa, Uriel Bertran, Miquel Àngel Garcia, i els lleidatans Josep Gonzalez Cambrany i Anna Arqué, també com a portaveu del grup. A ells els hi devem l’impuls necessari perquè després s’aprovés i es realitzés el referèndum d’autodeterminació el 2017.

A partir d’aquell moment es va evolucionar del nacionalisme partidista a l’independentisme tranversal. Així tot el debat polític a Catalunya es va centrar en com fer la independència. Del dret a decidir al dret de secessió. De la voluntat a l’efectivitat. Del parlar al fer. Una conquesta col·lectiva feta municipi a municipi de tot el país i que assoliria el seu punt més alt en el dia del primer d’octubre de 2017. Com deia Anna Arqué aleshores, “la finalitat és la convocatòria oficial d’un referèndum d’autodeterminació” i res més. Ni calia anticipar el resultat ni aprofitar-se de les estructures espanyoles (com la Generalitat) per fer drecera. Calia, cosa que no va succeir del tot, guanyar el referèndum amb totes les garanties i fer-lo valdre amb absoluta normalitat per tot seguit, de forma escalonada i sense estridències, anar consolidant la victòria.

Per tant, allò que va començar a Arenys de Munt un dia 13 de setembre de 2009 com a voluntat popular i radicalitat democràtica és el que havia de continuar essent després del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017. Un exercici democràtic que evités bloquejos, com el del 3 d’octubre de 2017, o absurdes negociacions, com la del 10 d’octubre de 2017. Només calia seguir escoltant l’escalada d’afirmació nacional que l’energia de l’autodeterminació havia generat, i sobre la qual poques persones havien entès.

Llorenç Prats @llorenprats

Independència, la decepció

M’arriben de tant en tant comentaris adolorits d’independentistes que, per exemple, l’1 d’octubre de 2017 van anar entusiasmats a votar pensant que amb un acte com aquell empenyien Catalunya cap a la independència. O que havien participat en els Onzes de Setembre massius i plens d’il·lusió que van mobilitzar gentades i gentades de catalans i catalanes convençuts que l‘aleshores anomenada “revolució dels somriures” ens portaria, com sobre ales d’àguila, cap a l’anhelada Ítaca.

Aquests comentaris adolorits es pregunten que com és possible que totes aquelles il·lusions i somnis s’hagin anat deteriorant i esvaint fins a arribar al lamentable espectacle de les negociacions per formar govern de dos partits que no se suporten i que es menyspreen tant políticament com fins i tot personalment. Finalment s’han posat d’acord i formaran govern. Però no cal ser gaire llest per saber que no funcionarà. Serà un govern feble i permanentment desestabilitzat, que només servirà, si de cas, per continuar enfonsant Catalunya més i més en el pou de la frustració, l’esterilitat i la decadència.

He de dir que aquests comentaris decebuts em sorprenen, perquè venen de persones intel·ligents, cultes, amb capacitat de discerniment. Persones que no semblen, almenys d’entrada, que puguin deixar-se endur fàcilment pels vents de les pures emocions irreflexives.

I no entenc gaire com ha pogut passar això. Recordo que, en els primers anys del procés, davant les meves crítiques a la deriva que havia emprès la política catalana, un bon amic, independentista ell, em va preguntar un dia que com és que a mi em feia tanta por la independència de Catalunya. I jo li vaig contestar que no, que no era la independència el que em feia por. Jo vaig tenir clar des del primer moment –i no m’atribueixo per aquest motiu cap llestesa política especial: simplement, capacitat d’observació– que la independència de Catalunya no arribaria. No sé si no arribaria mai, però almenys no arribaria mentre jo fos viu. La meitat dels catalans no la volem, Espanya no la vol, Europa no la vol, i, a sobre, els dirigents independentistes mostren una notable incompetència. De manera que jo, que no vull la independència i que crec que no ens faria cap bé, mai no he patit per això. Però en canvi, li explicava al meu amic, el que sí que em feia patir i molt, era el gravíssim mal que comportaria per a Catalunya el procés en què estàvem ficats, que desgastaria el país, impediria cap projecte conjunt, dividiria la gent, ho paralitzaria tot, i ens convertiria en una nació estèril, en un moment en què era fonamental crear possibilitats per a un futur de més igualtat, de més justícia, de més dignitat per a tothom. Aquí i a tot arreu. Jo sempre he pensat que Catalunya té una gran potència i una gran reserva de creativitat. Però ara aquesta potència i aquesta creativitat estan bloquejades, tapades, ofegades per aquesta quimera que s’anomena independència.

No sé gens quin futur ens espera, i em sembla, a més, que tal com està tot plegat no hi ha motius per a l’optimisme. Suposo que l’única esperança és que l’independentisme es desgasti de tal manera que hagi de canviar d’orientació, buscar acords amb el PSC i els Comuns, i posar els esforços a aconseguir més pes polític, econòmic i cultural per a Catalunya dins d’Espanya. Però estaria molt bé que, almenys els seus sectors més lúcids, tinguessin prou valentia per iniciar ja ara aquest viratge, comencessin a desinflamar les emocions desbordades que ells mateixos han creat, i apostessin per construir un país que camini cap endavant i deixi de donar voltes com un hàmster en una roda infinita.

Ai, aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria!

Josep Lligadas

La decadència de la Catalunya autonòmica

La gent ja sap que les solucions no poden venir d’Espanya. L’Espanya monàrquica que empara la corrupció no és la via. L’Espanya franquista on impera l’autoritarisme tampoc és la via. L’Espanya com a lloc d’emigració d’acadèmics i intel·lectuals és un fracàs. Els catalans ho saben i per això ja han pensat i decidit fer el seu país. Un país que respongui a la seva nació. Al seu poble.

Altres nacions del món han fet igual. Els Estats Units van fer el mateix quan es van independitzar. La metròpoli, a Londres, era un focus de desgast, era un sistema extractiu de les seves energies. I és així que van emprendre el seu camí i van reeixir. Avui els Estats Units és un model de progrés i iniciativa que inspira a molts catalans. Allí hi treballen i aprenen molts dels nostres, en empreses capdavanteres de les quals tots ens servim.

Els catalans hem descobert que no podem esperar. La decadència autonomista és minoritària i ja queda només en mans del més vells, els que no entenen de risc ni de progrés. En una imatge, d’altres temps, que encara continua oferint Foment del Treball. Un ambient resclosit de ressentiments i capelletes.

Catalunya, des de fa un temps, i al marge del que diguin els seus polítics, emergeix cada vegada més compacta, sabent que el seu destí ja ha estat triat i és innegociable. Aquest destí és la independència nacional per mantenir i recuperar el pols perdut. Les seus espanyoles del poder dins i fora del país ja desconfien sistemàticament dels catalans. Saben, i ho encerten, que qualsevol acte o gest està destinat a fer, més aviat que tard, un intent definitiu per recuperar la independència. I per tant, per part de la població, la lleialtat dels polítics catalans està contínuament sota escrutini en clau nacional per materialitzar el resultat del referèndum d’autodeterminació. És una fita encomiable que no para de créixer i expressar-se. És un viatge cap al món com a catalans. Únicament, com a catalans. I falta que fa.

Hi ha un excés de prudència. Sobretot, des de la matussera reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional, segons la qual alguns poden perseguir els altres per raons polítiques. Vet aquí les raons de la decadència de la Catalunya autonòmica, s’ha quedat sense expressió política. Sense veu. La Catalunya autonòmica és, tot just, una divisió permanent en una lluita fratricida per aconseguir parcel·les de supervivència. Entre ajuntaments, entre àrees del govern, entre empleats públics, entre famílies i veïns, entre professionals i clients. Un món atomitzat sense cos nacional que lideri un futur de feina, salut i projectes.

Llorenç Prats
@llorenprats

Nous actors polítics tres anys després del referèndum

La centralitat de la vida política catalana no rau a la presó o a l’exili, com cada dia intenten uns i altres, amb certa mala intenció. Per sort, algunes noves propostes prenen força per deixar el discurs victimista en retirada i obrir una nova senda activa per refermar i concretar el mandat democràtic del Primer d’Octubre i poder fer, de forma natural, la independència de Catalunya des de les institucions.

Els espanyols a Catalunya i a fora del país amb molt poc esforç, només centrant-se en el que fan i diuen els presos polítics catalans o els que gosen parlar des de l’exili, han reconduït el debat públic català de recuperació nacional en un debat que ha estat i serà per sempre més, com a molt, el debat pels drets civils, aquí i arreu, com no podia ésser d’una altra manera.

Per tant, ni de la presó ni de l’exili en sortirà cap opció més que la denúncia de la vulneració d’uns drets individuals, certament lloables i necessaris, que res tenen a veure amb la recuperació dels drets nacionals dels catalans, els quals només es poden fer valdre des de la perspectiva de l’acció política (col·lectiva).

La força espanyola, com qualsevol altra força que ha d’ordenar la vida pública, és la que prové d’instigar la por, i la millor caixa de ressonància, a la mida d’Espanya, són els presos polítics i els exiliats catalans, que dia sí dia també ens recorden, amb tota mena de detalls, com per tant poca cosa com manifestar-se porten tres anys engarjolats o malvivint en d’altres latituds.

La dignitat nacional que tant prediquen, uns i altres, passa per traslladar molt més al poble confiança i temperança, i també, ja d’una vegada, en apartar-se per deixar que nous polítics o activistes maldin per conquerir les llibertats nacionals que ens han de donar protecció i seguretat. Qualsevol lluita necessita una moral de victòria i d’afirmació que en cap cas passa per assumir tantes i tantes mancances, sobretot quan es fa des d’una posició de feblesa total com és la que prové de la presó o de l’exili.

Els presos polítics i els exiliats viuen reactivament, a tot el que els va passant, transmetent desconcert i desànim a la població catalana, la qual els ha atorgat un xec en blanc de tres anys llençat al pou de la història. La seva reacció sempre prové d’una nova decisió espanyola (normalment judicial) i per això, el seu discurs i missatge s’han convertit, ja a hores d’ara, en la principal eina d’espanyolització.

Per contra, els catalans clamen per la desconnexió d’Espanya com la millor via per refer el camí cap a la independència i la construcció d’un nou estat dins d’Europa. La desconnexió suposa tenir una agenda pròpia, uns debats interns vius i un imaginari social sempre emergent. Coses que ja existeixen entre molts catalans, per sort, i entre els que sorgeix una renovada energia. Hi ha nous actors socials i polítics que ja veuen clar el desgavell viscut fins ara i estan decidits a reaccionar per construir alternatives des de baix.

Algunes propostes disruptives i constructives sorgeixen de les entitats civils existents com Òmnium, ANC, etc., però d’altres iniciatives com Primàries Catalunya (que va néixer a instàncies de l’ANC) i provinents de persones amb lideratge a les xarxes socials, ja són ben vives. Són nous nius d’esperança que, amb tots els respectes pels represaliats i la més ferma solidaritat, busquen una sortida natural a les ànsies dels catalans.

El nucli fonamental de totes aquestes noves i fortes propostes passen per deixar d’acusar l’estat espanyol o Espanya, tot assumint que un nou estat català tampoc seria perfecte. Acusar constantment l’estat espanyol, la seva monarquia, els seus jutges, els seus sistemes de poder i, en definitiva, la seva democràcia… és posar en el centre del debat polític i social català la seva suposada força quan el que convé és posar la força i la voluntat dels catalans en el centre de tot el que vivim i sentim. Ignorant i desconnectant d’una impossible i inviable reforma espanyola des de Catalunya o feta per catalans.

És estratègicament necessari considerar Espanya i l’estat espanyol com una democràcia europea que respecta i reconeix els drets humans, en especial, el dret a l’autodeterminació. Estigmatitzar els espanyols com a feixistes, per defecte, com tan sovint passa, tanca totes les opcions a fer que, amb l’aplicació del mandat del Primer d’Octubre, aixecant la suspensió de la declaració d’independència, hi hagi un respecte mínim a les decisions i a la voluntat dels catalans.

Llorenç Prats

L’hora de la valentia

A les darreres eleccions crec que una cosa ha quedat evident: que el problema que tenim no és principalment entre Catalunya i Espanya, sinó entre una part de Catalunya que vol la independència i una altra part que no. Les eleccions han mostrat també la radicalització de les dues postures: els que volen la independència, votant majoritàriament els partits que han pretès aconseguir-la a la brava (JxC, ERC i CUP), i els que no la volen, votant partits anticatalanistes (C’s i PP). Els que feien propostes més transaccionals (PSC i Comuns) han quedat clarament relegats.

Enmig d’aquesta situació, hi ha una cosa que m’impressiona especialment, i són els sentiments que l’1 d’Octubre ha deixat en els seus participants, el principal dels quals és el d’haver protagonitzat un esdeveniment memorable: tota la preparació amb el fantàstic control de les urnes amagades, la potentíssima mobilització, la martirialització gràcies a la insensatesa de la policia espanyola… i les mobilitzacions del dia 3, i els posteriors empresonaments, viscuts com l’empresonament de persones molt properes i estimades… Uns fets així deuen deixar dins l’ànima la sensació que tot allò, per força, ha d’acabar amb una gran victòria. “És que ho hem fet molt bé, i ells han demostrat que són uns impresentables!”.

Però no. Serà dolorosíssim, però tant de sentiment viscut no sembla pas que hagi de donar el resultat esperat. L’independentisme que va organitzar l’1 d’Octubre només ha obtingut el 47,5 % dels vots, com només en va obtenir el 47,7 % el 25 de setembre de 2015. I amb uns resultats així, no hi cap mandat democràtic per capgirar les lleis espanyoles i catalanes, com s’ha volgut fer. Amb la majoria parlamentària que donen aquests resultats, hi ha un mandat democràtic per governar la comunitat autònoma de Catalunya, però no per res més. Per això a l’estat li ha estat tan senzill impedir els propòsits de l’independentisme. Pretendre fer coses que no tenen possibilitats reals de funcionar és enganyar la gent, per molt que un tingui una gran massa il·lusionada al darrere. Francesc Macià, el 14 d’abril de 1931, també tenia una gran massa de gent il·lusionada al darrere, i va proclamar la República Catalana, però quan va veure que allò no tenia futur, va acceptar el règim autonòmic que el govern espanyol li oferia.

Crec que ha arribat l’hora de la valentia per part dels partits independentistes. Sobretot d’ERC però també, encara que ho té més difícil, del PDeCAT. L’hora de ser valents per acceptar que el camí seguit fins ara no és un bon camí, i continuar defensant la independència però dins l’ordre legal, i buscant de crear ponts amb les altres formacions catalanistes, és a dir, PSC i Comuns, per aconseguir, ara, una forma d’autogovern més com cal. I sobretot, per aconseguir que allò per què tant van lluitar primer el PSUC i després el PSC, l’objectiu d’assegurar que Catalunya sigui un sol poble, es pugui tornar a fer realitat, de manera que la gent que, a causa de la deriva independentista, veu ara el catalanisme com un enemic, pugui tornar a sentir-se aquest país com a seu. He de dir que el dia de la inauguració del parlament hi va haver signes en la bona direcció, però caldrà veure tot plegat com va.

I acabo amb una reflexió des de la meva fe cristiana. Jo no crec que aquí, malgrat la desmesura de l’empresonament dels dirigents independentistes, estiguin en joc, així en general, ni la llibertat ni els drets humans. Els qui viuen mancats de llibertat i de drets humans són els palestins, els kurds o els saharians, no els catalans. Aquí el que tenim és una democràcia imperfecta, com totes, amb una colla d’aspectes a corregir i a millorar. I, per tant, res no justifica voler desmuntar-ho tot. I en aquesta situació, a mi, el que com a cristià més m’importa, és que al meu país hi hagi una convivència digna, sense trencaments que no porten enlloc i que impedeixen, alhora, focalitzar l’interès en els temes que Jesús ens va dir que eren bàsics, i el principal dels quals és que els pobres puguin viure amb dignitat.

Josep Lligadas

Per la dignitat

Ja vaig explicar en una carta creuada a L’Agulla que, de ben jove, havia arribat a la conclusió que el nostre país no podria desenvolupar les seves capacitats i la seva personalitat col·lectiva, si no esdevenia una nació sobiranament independent. Aleshores ja vaig comprendre que això era poc compartit i que el camí era molt llarg.

Amb la cèlebre transició, vaig pensar que s’estava obrint una etapa important per a recuperar bona part del que s’havia perdut en la guerra incivil i en la depuració de la postguerra, de la qual em sento fill i víctima. Fins i tot s’albirava, no fa pas tants anys, un consens menys bel·ligerant contra la diferència catalana de la pell de brau. La decepció personal ha estat descomunal i creixent. La sorpresa és que això ho ha anat compartint molta gent. Cada vegada més. Impensable.

Ingènuament vaig arribar a creure que l’amenaça del xoc de trens, faria repensar una estratègia del poder estatal, per tal d’atraure a una població desafecta. Montilla dixit fa més de 10 anys. Doncs res de res. No solament perdura una visió centralista i uniformadora, cega i sorda, a les nostres reivindicacions culturals i nacionals, sinó que es diu obertament que havíem anat massa enllà i que es van equivocar en “transferir-nos drets que ens fan diferents” (?).

Suposo que un excés de confiança en pensar que es trobarien acords polítics transitoris, va impulsar al Govern a precipitar un primer desenllaç, que ha portat a un estat d’excepcionalitat inaudita d’imposició per la força. Un estat que és molt insuficientment un estat de dret. Només cal veure i escoltar el que es diu i s’executa des de les més altes instàncies. Ja sé que es retreu insistentment el fet que s’aprovessin al Parlament –dins la legalitat mateixa, cal dir-ho– lleis de transitorietat d’una manera poc decorosa. Però la resposta per part del poder político-judicial és inqualificable i barroer. La criminalització dels més alts dirigents del procés no té nom. Sobretot perquè s’han utilitzat tots els mitjans per anorrear persones i institucions. Fins avui mateix. I veurem…

Personalment em sento entre els que creiem que de les dificultats n’hem de treure oportunitats. Resistir sense caure en desànims estèrils. Consolidar la voluntat tan àmpliament contrastada –les eleccions imposades són una part d’aquesta voluntat que és encara més àmplia– de voler transformar el nostre món polític, des del pluralisme i des de la pròpia personalitat. Explicar aquí i més enllà de l’Ebre el que sentim i volem, oportunament i inoportunament, és el repte que se’ns obre, sense complexos i sense agressivitats. I continuar enfortint els valors de país obert, acollidor, culturalment viu. Amb somriures i amb el pes de la raó i el diàleg. Com estem fent.

Sempre he considerat la política –les idees, les formacions, les estratègies…– com un mitjà per aconseguir el millor benestar possible per a la dignitat de les persones i dels pobles. Entre cristians, quan hi ha diverses opcions o adhesions polítiques, cal ponderar que aquestes tinguin la base comuna dels drets humans. I el debat hauria de ser al nivell dels valors que defensem. Valors comuns que la Doctrina Social de l’Església ha anat formulant. Principis, és clar, que a l’hora de concretar-los poden trobar diversos camins. Defensables igualment. Discutibles des del respecte. Si una llei no respecta els drets humans o els principis ètics fonamentals és una llei injusta. I un té tot el dret a desobeir-la. Darrerament s’ha escrit molt sobre aquesta qüestió, així com s’han fet molts aclariments sobre com no cal confondre el que és legal amb el que és legítim moralment. Més que imperi de la llei, que ja es veu quines connotacions té, caldria dir imperi dels drets humans, fonamentats en la dignitat de la persona humana. La llei, més que imperar hauria d’emparar sempre els drets de les persones i dels pobles. A mi, sincerament, em costa de veure en tot el conflicte que estem vivint que estigui guanyant aquesta visió fraternalment humana.

Vaig escriure que “el compromís col·lectiu en tot el procés havia tingut molts més guanys que pèrdues. I que havia valgut la pena”. Després de totes les respostes violentes de l’Estat, per ofegar tants anhels, encara en sortim més reforçats. Cal però no desestimar els obstacles nous que ens imposaran. Vet aquí el treball tenaç i imaginatiu de la no-violència. Ni violència física ni mental. Fermesa. Diàleg. Debat. I consolidar els valors que construeixen dignitat per a nosaltres i per a tothom.

Josep Maria Fisa

La partida que es juga és als barris populars

Un estimat amic es definia com a persona poc de banderes i himnes, més aviat d’abraçades. La primera vegada que li vaig escoltar dir aquestes paraules vaig sentir que em lligava moltes més coses a aquell home de les que pensava. Un amic al qual he trobat molt a faltar durant tot aquest temps de processisme i constitucionalisme, on les banderes i cançons de l’una i l’altra part han ressonat de manera eixordadora. Per a les persones com jo que no ens sentim especialment lligades als elements simbòlics, aquest temps, m’he trobat de vegades perplexa, de vegades incrèdula, de vegades massa enfadada… i amb enyorança de l’amic.

La situació política de Catalunya a dia d’avui no la veig gaire diferent de la del 6 i 7 de setembre de l’any passat. Em refereixo als dies en què es va veure un trencament social i polític del qual, a hores d’ara, sabem el que les urnes han dit el 21 de desembre: un partit de dretes espanyolista, nascut per esquinçar l’acord de la immersió lingüística a l’escola catalana, ha estat el més votat, i una majoria parlamentària dels partits que van proclamar la república catalana el 27 d’octubre. No m’oblido de l’1 d’octubre. I dins d’aquest resultat ens trobem amb el que sembla portar-nos cap a un atzucac quan el cap de llista del partit més votat per l’independentisme planteja la seva investidura sense trepitjar el Parlament de Catalunya.

La situació política està clarament polaritzada i deixa la foto d’una Catalunya partida per la meitat en termes electorals. Amb l’agreujant, sota el meu parer, que aquell electorat que viu en barris i ciutats on les esquerres guanyaven (l’eix social) ara els trobem pintant de taronja (l’eix nacional-espanyol). Com a mostra la meva ciutat, Mataró, on Ciutadans guanya de forma clara arrasant als barris populars.

Mai havia estat tan urgent construir espais de diàleg i deixar de banda la campanya electoral constant en la qual estan immersos els partits. Algun partit vol treure el cap posant l’accent en les polítiques públiques que garanteixin drets de ciutadania i es troben amb un Parlament desaparegut des de fa quatre mesos i que l’opinió publicada, que ha de fer de caixa de ressonància, o bé estan en línia amb l’una o l’altra part o bé simplement no els interessa pel seu propi interès.

Els espais de diàleg han de servir per reconstruir el catalanisme popular que va fer que veritablement fóssim un sol poble, el poble Català. I on l’eix social i també la lluita per l’autodeterminació del nostre poble es construeixin de manera col·lectiva i plural.

La situació de polítics i activistes socials en presó preventiva ha de passar a ser de llibertat. Molt em temo que amb polítics encara a Brussel·les, això no canviarà.

En tot allò que sigui construir i reconstruir les cristianes i els cristians estem cridats a aportar el millor de nosaltres mateixos. Ens hem de creure, i hem de pregar perquè així sigui, que podem ser llum i esperança en el nostre temps. Partint d’una situació que pensem trencada i sentim que manca l’esperança hem de teixir comunitat. Ens n’hem de sortir!

Quiteria Guirao

La trampa dels dos blocs

El moment polític actual s’estudiarà en els textos sobre moviments socials, com a exemple de com es pot perdre tant i tant capital polític en poc més de 50 dies: els que van del 6 de setembre al 26 d’octubre. En aquest període hi ha dos dies en què la gent del carrer va fer la seva feina: el dia 1 i el dia 3 d’octubre… La resta de dies no són bon exemple de res.

Acabada la jornada històrica de l’1 d’octubre després d’hores de tensió col·lectiva tot esperant que vinguessin els de les porres, en l’aire hi havia sentiment d’orgull i empoderament compartit per centenars de veïns. Ho havíem fet!… En conversa amb un veí, dels que mai s’havien significat en política, i en els darrers anys entusiasta col·laborador de l’ANC, vàrem comentar: “Espero que ara no tinguin la pensada de fer la DUI!… Home! –va contestar– no hem arribat tan lluny per a no fer res!…”. Ai las!, és cert: mai hem anat tan lluny… amb la marxa enrere posada… i tot plegat per a una efímera república.

Els errors d’estratègia de l’independentisme des del 27/9/15 són evidents, encara que només es van fer clarament explícits durant dos o tres dies abans de la campanya electoral –petita catarsi que s’haurà de recordar en els propers anys. El problema però, no rau en no assolir un objectiu polític esclau d’un full de ruta equivocat. El problema és que correm el perill de tenir un país pitjor.

Queden dies per a la investidura del President i la formació de Govern. Encara veurem més d’una pirueta legal, intencions de desnaturalitzar els resultat de les urnes dificultant l’exercici del dret a representació i més d’una “astúcia”. Ara, ¿es tracta d’una ingenuïtat o d’una enganyifa fixar l’objectiu electoral en el retorn del President i l’aixecament de les penes anticipades de presó?… ¿No sabien encara que això no aniria així, per més just que fos?… Recrimino doncs als responsables polítics dels dos blocs, l’estratègia de bastir el seu creixement en solucions simples a problemes complexos, en el no reconeixement de l’altre, la desinformació, i l’obstinació de cadascun dels blocs a parlar exclusivament “als seus”, com si només es tractés de fidelitzar la clientela.

De moment a la Mesa del Parlament el bloc del 155 estarà en minoria. I quan escric això –el bloc del 155 està en minoria– me n’adono que he caigut a la trampa! Me n’adono que només d’esmentar-ho d’aquesta manera estic fomentant i reconeixent l’empat etern; aquest empat que no s’hauria de resoldre amb victòries i derrotes. Hi torno i em sap greu: si entre tots fem que acabi així, amb victòria i derrota, tindrem un país pitjor.

Recentment el papa Francesc ha recordat unes paraules de la Pacem in Terris: “Guanyar no vol dir mai humiliar al rival derrotat. La pau no es construeix com l’afirmació del poder del vencedor sobre el vençut. El que dissuadeix de futures agressions no és la llei de la por, sinó la força de la serena sensatesa que estimula el diàleg i la comprensió mútua per curar les diferències”. Així doncs, no ens queda altre remei que buscar i rebuscar en allò i amb allò que ens uneix a la majoria i cura diferències: la democràcia per convèncer, no per vèncer. I no hi fa res quina sigui l’actitud de l’adversari, que només la tossuderia en la democràcia i el diàleg ens poden portar un millor futur. Un futur que ara passa per recuperar les institucions i fer un govern al qual no cal demanar-li valenties, màrtirs, herois ni coherències a l’extrem… però al qual hem d’exigir la responsabilitat de posar-se al servei de tot el país –en especial de la gent necessitada– tot limitant els efectes de l’article 155 i de l’escanyament de les finances de la Generalitat.

Albert Farriol

La situació política catalana

Per ajudar-nos mútuament a entendre millor la complexa situació política en què ens trobem immersos, hem cregut que podria ser útil demanar a unes quantes persones de sensibilitats diferents que ens aportessin la seva reflexió.

Els hem fet tres preguntes orientatives, amb el benentès que qui volgués podia respondre-les una per una i qui volgués podia fer-ho amb un article seguit. Les preguntes eren:

• Com veus la situació política actual de Catalunya?
• Què creus tu que caldria fer ara, vista la situació?
• Des de la teva fe cristiana, quina reflexió fas sobre la situació actual?

Aquí publiquem les sis respostes que hem rebut. Ens n’han fallat dues més, que haurien fet el ventall més ampli. Però les que aquí trobareu sens dubte que són totes elles reflexions valuoses i plantegen el tema des de perspectives prou diverses.

Bon dia, Raül!

Bon dia Raül,

Fa uns dies, la C. (ja pots imaginar qui és) em va fer arribar la teva adreça postal -que bèstia dit així!- i tinc ganes i l’obligació de fer-te arribar una carta. No sé massa com posar-m’hi. Hem sigut companys de partit, hem compartit objectius, encerts, fracassos i neguits… ens respectem… però és veritat, no tenim la intimitat suficient i no sé com posar-m’hi. Si fos possible una sola mirada de complicitat ho tindria arreglat…

Potser el que puc fer és provar de compartir un dia de novembre d’aquest any que sembla un segle de tantes coses com passen.

Avui és dissabte. Fa dies que sé què faré aquesta tarda: m’ajuntaré amb centenars de milers de persones al Carrer de la Marina i ens farem sentir fins a 600 km de distància: #LlibertatPresosPolítics!… Poca cosa comparat amb el repte que abordem, ja ho sé, però no se m’acut res millor avui.

El pla per aquest matí no és tan clar. Hi ha assemblea d’això que se’n diu espai dels “comuns” -que la cosa va més lenta del que molts voldríem i encara fem servir algun eufemisme per definir-ho. Fa mandreta anar-hi. Tot i mantenir la militància activa i l’interès en la construcció d’aquest projecte polític tan necessari, ja no estic per segons quines “misses”… No em malinterpretis, no és passotisme ni res que s’hi assembli, només un cert pragmatisme i estalvi d’energies… al cap i a la fi, deixant de banda formulacions més o menys retòriques i un cert culte als lideratges, estic d’acord en el que decideixin i votin. Amb encerts i errors es tracta de consolidar un espai polític ancorat en el sobiranisme, la diversitat, les classes populars i, per això, al servei d’aquest país petit que hem de fer entre tots.

Per no donar la culpa a la mandra, havia pensat que podia aprofitar aquest matí, una mica lleganyós i fred, per escriure un article que tinc pendent per a “L’Agulla” –una publicació d’esquerranosos cristians per a cristians esquerranosos, o al revés. Els que fem de consell de redacció, amb diferents sensibilitats en el tema nació/independència, hem consensuat una editorial en que parlem d’allò que ens és comú: la necessitat de diàleg entre tots. Diàleg des del punt de vista polític i també entre persones. A més volem que en aquest número s’hi reflecteixin també les diverses visions i sentiments en el tema nacional. Pensava doncs que podia aprofitar el matí per posar blanc sobre negre allò que en penso. No em diràs que no és bona excusa…

Però he canviat d’idea. No sé si me’n sortiré, però l’article serà aquesta carta que t’enviaré dins d’un sobre amb un segell enganxat. Quan temps fa que no llepo un segell!… una altra anomalia que em recorda la situació en què estàs.
Vull compartir dubtes i no és fàcil. Si ens poguéssim mirar als ulls segur que aquests dubtes no sonarien en absolut a retret. Mira, és evident que l’origen d’aquest embolic en què estem, rau en la incapacitat, per part de l’estat espanyol, de reconèixer Catalunya com a nació i subjecte polític. I aquesta justa reivindicació ens ha portat a un Nosaltres/els Altres que cal resoldre. Aquest és el veritable origen de tot el problema. Ara, i aquí vénen els neguits, mentrestant hem generat un catalans/espanyols, indepes/no indepes, indepes amb pressa/indepes sense pressa, democràcia/no democràcia, herois/traidors… tot plegat embolicat amb dos conceptes que han pesat com una llosa, mandat democràtic/cumplimiento de la ley… i l’empat etern del 50%.

D’altra banda no sé si la por a que, als que ens identifiquem com a catalans ens anomenin identitaris –com si hi hagués algun mal en sentir-se identificat amb el teu poble– ha generat, potser com a excusa, un discurs enardidor i una mica ingenu: “farem una república més neta, justa i solidària!…”. No ho sé!… en tot cas ho intentarem però no en podem tenir la seguretat, penso jo. En aquest plantejament un punt escèptic és evident que en deixo al marge la terrible injustícia i immoralitat que ha provocat la situació en què us trobeu consellers, membres de la mesa del parlament i els Jordis… ara, fins a quin punt això ha traçat una línia falsa bons/dolents entre la bona gent que s’identifica en un o altre cantó?… Crec que caldrà trobar nous camins, cosir i recosir…

Ho havia deixat aquí, i ara torno de la manifestació. Algú més t’ho dirà, ha sigut una manifestació impressionant, plena de força, però trista. M’he emocionat mentre fèiem llum amb els mòbils i, almenys al sector on jo era, es cantava fluixet, endins, Els Segadors. Aquest efecte escènic m’ha fet pensar que trobarem la força i la determinació per a resoldre els dubtes i dificultats que et transmetia abans… I quina gran idea que llegís el teu missatge el Jordi Armadans, un referent per a tanta gent!… Gràcies.

I ara acabo d’assabentar-me que aniràs de número tres a la llista d’ERC. En primer lloc t’agraeixo el compromís i el valor de seguir en aquestes circumstàncies. I me n’alegro. Ja saps que no et votaré, però me n’alegro. Així veig més possible una entesa entre l’esquerra sobiranista per tal d’avançar en la conquesta dels drets nacionals i socials que, prou que ho hem dit junts, són inseparables. Que qui té gana somia pa!…

Acabo. Dilluns aniré a comprar sobre i segell. I m’agradaria que fos inútil i no t’arribés mai la carta. Voldria dir que ja ets entre nosaltres.

Amb afecte,

Albert Farriol
11/11/17

El moviment d’emancipació nacional català com a davantera i precursor

Si fos veritat que l’independentisme català és, com a important moviment europeu, el precursor, anticipació i davantera d’actuals i futurs moviments amb els objectius que tot seguit enunciaré, les esquerres catalanes, espanyoles i europees no solament l’haurien de recolzar sinó que haurien d’organitzar moviments aliats.

Independentment o a més a més, de la recerca i construcció d’un Estat Català, el moviment plural independentista català, tal com s’han anat produint els esdeveniments, al meu parer també té (i potser amb més importància) aquests següents objectius:

1. L’enderrocament del govern del PP. L’independentisme s’ha mostrat com el moviment capaç de fer paleses les esquerdes del govern actual del PP i posar-lo en perill.

2. L’alliberament d’un estat (l’espanyol) borbònic, centralista, autoritari, vinculat, manipulat o fins i tot, ocupat per unes famílies poderoses que al llarg dels segles l’han utilitzat en favor dels seus interessos econòmics, culturals i de poder. Per això en el moviment català, hi ha la proposta de República.

3. El desenvolupament d’una democràcia molt més participativa.

4. La defensa i promoció dels drets humans.

5. La construcció d’una Europa de les nacions i dels pobles (federació o confederació) i no del Club dels grans Estats-Nació, ni dels interessos econòmics.

6. L’avenç vers unes societats socialment més justes i sostenibles, on es respectin els drets socials, a Europa.

7. El fre a la ultradreta europea que vol convertir les “democràcies” en estats autoritaris i centralistes. Els poders econòmics, quan la democràcia no els serveix, es passen a la dictadura. I actualment, com que aquest traspàs seria percebut molt clarament, en contra dels valors bàsics d’ Europa, cerquen un camí pseudodemocràtic per arribar a imposicions polítiques autoritàries que els hi convenen.

Aquests set objectius (i potser en trobarem més, segons com vagin els esdeveniments) estan vinculats. Tothom a Europa està afectat per aquests objectius, excepte els dos primers que són de caire intern espanyol. Els valors i les accions de la tradició política de l’esquerra tenen directa relació i fins i tot s’identifiquen amb tals objectius.

Per tant, si algunes de les esquerres catalanes, espanyoles i europees no recolzen aquest moviment permanent, perseverant, pacífic, intens, amb molta gent implicada, o és que no és veritat que sigui el precursor i la davantera de tals objectius, o és que no són d’esquerres. O potser hi ha altres respostes “misterioses”?

Quim Cervera

Donhom contradictus

Neandertal, Cromanyó, Sapiens… cristià, d’esquerres, indepe…  classificacions…

Confio en la tradició que sosté que els éssers humans tenim un instint de valors positius, de valors eterns (o almenys, més que passatgers).  I que els volem conrear, per millorar nosaltres i Tots i Tot.

Crec en la Realitat (en majúscula) que És…; que és Déu-PaMa (de Pare i Mare), Veritat (intangible i inefable), Consciència, Esperit, Transcendència, Alè de Vida.

Confio en la tradició que diu que un tal Jesús de Natzaret ensenyava a estimar el proïsme com a un mateix; i a fer-ho des d’escoltar i escoltar-nos, des de la contemplació (Lc 10).

I ens convida, i va al davant i ens guanya (per això cal ser humils), a donar, a donar-nos,  a deixar-nos prendre. Tinc fe en que Jesús és vida (i no tant en que és la vida).

Si això és ser creient o cristià, doncs bé.  Si és… també bé.

Els anys m’ajuden (i no a l’inrevés) a mantenir la mirada capaç de veure. I veient… vull empènyer, cap una societat que no separi la Llibertat de la Justícia i de la Solidaritat (Pr.C.). Tot cercant trobem l’economia del bé comú, el comunalisme, la democràcia participativa…

Si sabéssim quin és el taló d’Aquil·les del nostre sistema socioeconòmic caduc, podríem furgar la ferida per tal que l’agonia fos el més curta possible; perquè el patiment dels febles i la consciència de molts, ho demanen.

Calen postures clares, radicals, rupturistes; per això a casa, a la feina, en el lleure… faig el que puc.  I en política recolzo la CUP.  

I l’experiència em diu que ho fem (ho faig) amb més pena que glòria,  però tot i així, el camí val la pena.

Preferiria viure en un país petit, i millor encara en una agrupació en què els municipis ho fossin quasi tot.

Valoro més la democràcia que l’independentisme, i per tant valoro el dret a decidir. Però en l’actual situació diria que el “xoc de trens” és inevitable.  En divuit mesos caldria convocar noves eleccions (ja que em sembla que un referèndum vinculant és una quimera), per tal d’avaluar de nou les forces i veure si es trenca el més o menys empat actual.  Si hi hagués majoria indepe (de vots, no d’escons), diria que la DUI seria més legitima que la feble legalitat vigent.

Cal defensar algunes línies vermelles. Abans de salvar bancs i l’avar sistema financer, salvar persones i els habitatges on viuen.  Prou de cinisme en el gran negoci de la guerra. Ni un euro públic per a la sanitat o l’educació privades, ja que aquests àmbits públics necessiten tots els recursos per tal que tinguin qualitat.

I qui robi diner públic, n’hauria de tornar el doble i a la garjola.

També, fent alguna correcció en la política impositiva (ja que ha de pagar qui més té), cal reivindicar la renda bàsica universal com a eina que apaivaga alguns mals.

Amb tot això i posats a escollir una etiqueta, m’adjudico la d’una espècie emergent que es podria anomenar donhom (de dona i home) contradictus. Es definiria com aquelles persones que caminen a les palpentes (que no a cegues), cercant apropar-nos a alguna benaurança (m’apunto a la de fam i set de ser justos, i una mica a la primera), per tal de recordar la lliçó que ens fa humans, i fer que les contradiccions de viure en el primer món siguin més lleugeres. I poder somiar, que sent molts, hi haurà un sol món amb vida digna per a Tots, pujant uns i baixant altres.

Sinceritat, paciència, encert, i per què no, sort, és el que aquesta espècie (o almenys jo), cerca i necessita.

[Aquestes paraules s’han escrit poc a poc, fent xup xup a foc lent. Convido a llegir de la mateixa manera. Gràcies.]

Joandreu  Macià  Valldeperas

“Cristians per la independència”

Personalment penso que els nacionalismes tenen un origen burgès i que la reivindicació de «pàtries» i els seus símbols (banderes, himnes) provoquen, alhora, uns sentiments d’identitat i d’exclusió (només cal repassar les lletres de les cançons patriòtiques que, normalment, es refereixen a guerres –guanyades o perdudes–).

També, en l’àmbit religiós, quan es vincula un poble al «seu déu» (o déus) la deriva lògica és una religió excloent. El judaisme i l’islam en són una prova molt propera. Sobretot perquè, en vincular una creença a un ordenament social concret, apareix «la religió nacional» com a model «diví», justificatiu d’un maridatge entre el poder polític i el religiós, quan no una absorció de l’un per part de l’altre.

D’altra banda, els moviments de base (obrers, sindicalistes, cristians) sempre han defensat la internacionalitat, per la necessitat de lluitar junts contra les forces econòmiques i polítiques dels poderosos i aconseguir un món just i en pau.

Aquests pensaments m’han vingut a tomb a propòsit del moviment «Cristians per la independència» (de Catalunya, és clar). Tot i que la qüestió és complexa (necessitaria unes reflexions més àmplies i acurades), vull compartir alguns punts que em fan pensar.

A banda dels paral·lelismes que trobo entre els plantejaments d’aquest grup i el d’altres grups de «la piel de toro» (per exemple, «la España católica» i la «Catalunya cristiana») el que em sobta és que alguns clergues i fins i tot un bisbe s’han posicionat clarament i pública a favor d’una independència. I em pregunto:

• ¿Com es pot defensar això i, alhora, pertànyer a un col·lectiu jeràrquic vertical, que demana obediència del capellà al bisbe i d’aquest al bisbe de Roma? ¿Per què no defensen els seus drets, per exemple, al celibat opcional? ¿Defensen teòricament i pràctica la igualtat d’home i dona dins l’Església?
• ¿Creuen que l’Església és la comunitat de creients horitzontal, en la qual aquests tenen el «dret a decidir» democràtic sobre qüestions que els afecten de tipus ètic i administratives? ¿Què fan per defensar aquest dret?
• ¿Com conjuminar el posicionament sobre els drets humans (dret dels pobles a la seva autodeterminació) amb el de pertànyer a una institució que té un estat (el Vaticà) que no ha signat la famosa Declaració Universal d’aquests drets?
• ¿Com és que invoquen «la unitat» (com a valor universal de l’Església) davant divergències molt serioses (àdhuc doctrinals) entre comunitats cristianes o entre els mateixos jerarques? ¿Per què no «s’han independitzat» de la Conferència Episcopal Espanyola?

Posats a ser coherents crec que s’haurien de «passar» a alguna confessió de les esglésies reformades (luterana, episcopaliana, etc.) en què aquests drets són més respectats i, en aquest sentit, més en la línia evangèlica.

Jesús Lanao