Propostes per canviar

Recomanacions per a l’estiu

Un canvi de paradigma

El temps d’estiu és temps de vacances i convida a fer coses no habituals. La meva recomanació en aquesta ocasió és precisament no fer coses que fem habitualment atès que vivim moments excepcionals amb crisis excepcionals que tenen conseqüències mai abans vistes i que sabem que empitjoraran. Em refereixo a un temps de greu sequera, una escalada de preus de l’energia i un rebombori polític que ens manté en tensió. Si hi ha un denominador comú de tots aquests factors és un canvi de paradigma del qual encara no en som prou conscients. La recomanació no és doncs puntual com a pràctica estiuenca sinó un canvi d’actitud, de vida de cara al futur. Evitem viatjar a llargues distàncies, sobretot no viatgem en avió. És una oportunitat per canviar la lògica del descans estival. Ajudem a pacificar el planeta. Desenganxem el desig de felicitat del consum energètic i de les emissions!

Un petit llibre

NO-COSAS. Quiebras del mundo de hoy, del filòsof coreà Byung-Chul Han és una breu reflexió sobre la desmaterialització del món digital. “El mundo se vacía de cosas y se llena de información inquietante como voces sin cuerpo. La digitalización desmaterializa y descorporeíza. Los medios digitales sustituyen a la memoria sin violencia ni demasiado esfuerzo…” És un llibre deliciós que fa crítica al capitalisme de la informació que, segons l’autor, és una intensificació del capitalisme ja que a diferència del capitalisme industrial, converteix també l’immaterial en mercaderia. És una reivindicació alhora de les coses com a contenidors de records i sentiments. En la cultura de la digitalització tot s’omple de discurs a preu de buidar de seducció. Bona lectura estiuenca.

Salva Clarós

Més lectures d’ampli espectre

Recomanacions per a l’estiu

  • Alvar Valls. Entre l’infern i la glòria. Edicions 1984 Mirmanda. Barcelona 2020.
    És una molt bona, documentada, detallada i completa biografia de Mn. Cinto Verdaguer en què va intercalant els darrers dies turbulents de la seva vida, a Vil·la Joana, amb les diverses etapes de la seva vida.
  • Jordi Cervera i Valls (Ed.). El text i els seus contextos. Reflexions sobre l’ exegesi bíblica. Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2021.
    Diversos autors doctors: Antoni Pou, Jordi Cervera, Ignasi Roviró, Ricard Casadesús, Josep-Oriol Tuñí, Xavier Alegre, Jaume Angelats, fan un repàs dels treballs exegètics fets a Catalunya, ens posen al dia de les metodologies contrastant-les amb les ciències, la filosofia i la teologia i ens ofereixen diferents formes de llegir la Bíblia ben pràctiques.
  • El projecte “Espai Interreligiós” de la Fundació Migra Studium. Pedagogia de la convivencia en societats amb diversitat cultural i religiosa. Ed. Claret. Barcelona 2021.
    El llibre fa tant un recull de les experiències de les visites interactives fetes a l’Espai Interreligiós de la casa dels jesuïtes del carrer Palau 3 de Barcelona, com de les reflexions sociològiques, antropològiques, psicològiques que els ha fet pensar, en especial sobre la diversitat cultural, religiosa, espiritual i conviccional, i sobre la importància del coneixement, la visibilitat de la pluralitat i de diàleg interreligiós i interconviccional. També apunten moltes pràctiques per evitar les discriminacions, els estereotips, els fonamentalismes i els supremacismes i al final el llibre presenta les fitxes pedagògiques que empren en l’espai interreligiós i que són aptes per fer servir en escoles, comunitats, entitats i grups de diàleg. És per tant, també, molt recomanable la visita a aquest Espai.
  • Antonio Piñero. El Jesús histórico. Otras aproximaciones. Reseña crítica de algunos libros significativos en lengua española. Editorial Trotta. Madrid 2020.
    El llibre és un interessantíssim i actual recull del que han estudiat diversos autors sobre el Jesús històric i a la vegada Antonio Piñero fa la seva particular crítica de cada llibre de cada autor i entremig de les crítiques i al final, exposa la seva visió del Jesús històric.
  • El número de la revista El Pregó (604, 2022), en especial l’article de Ramon M. Nogués (tots els articles d’aquest autor són un tresor que ajuden a la reflexió): “Cristians no religiosos?”, on fa un repàs del cristianisme a casa nostra i a Europa. També l’article d’Enric Subirà sobre el que fou, va pensar, creure, desitjar i realitzar el gran home i capellà savi Mn. Josep M. Vidal Aunós. També hi ha un ressenya molt ben escrita sobre el monjo Josep Massot i Muntaner de Joan Maluquer i Ferrer, entre altres articles.

Quim Cervera

Tres llibres plens de vida

Recomanacions per a l’estiu

Joseba Achotegui: La inteligencia migratoria. Manual para inmigrantes con dificultades. Ned Ediciones

El Dr. Achotegui té una gran experiència professional en l’atenció a persones que viuen o han viscut processos migratoris. És director del Servei d’atenció psicopatològica i psicosocial a Immigrants i Refugiats de l’Hospital de Sant Pere Claver de Barcelona. I és, també, el creador d’una expressió que descriu bé l’estrés que viuen persones i famílies que viuen o han viscut processos migratoris: la Síndrome d’Ulisses, que aplega dols diversos: la família, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus, els grups de pertinença, el risc de la pròpia vida… Ho explica molt bé en el seu llibre, en el qual fa recomanacions senzilles per reduir el patiment que genera una experiència migratòria sovint molt més dura del que va ser la de tantes persones que no fa pas tants anys, van haver de deixar el nostre país per obrir-se camí en d’altres indrets.

Molt recomanable també per entendre l’empremta que deixa el fet migratori en la gent que arriba i en la gent que som aquí, i els dols que genera en tots nosaltres, que mai no tornem exactament al port d’on havíem sortit.

Quim Pujolar i Nacho Duato: Amic, Amddukkl. Fernando Fonseca Fundación. Barcelona, juny 2022

Una història bonica i ben real. Dos infants a Tànger: un pastor amazic i el fill d’un militar espanyol. Una bona amistat, trencada pel tifus, que s’endú el pastor. L’altre infant, impactat per la mort del seu amic, decideix dedicar la vida a la medicina i a curar especialment els nens sense recursos de tot el món. I , efectivament, fins a la seva mort a Barcelona el 2014, el Dr. Fernando Fonseca es va especialitzar en cirurgia ortopèdica i traumatologia i va exercir en llocs on regnen la guerra i la pobresa: el Txad, Bòsnia, Palestina, Afganistan, Sri Lanka, Índia, Iraq, Darfur, el Senegal, Mauritània, el Marroc i Llatinoamèrica.

La Fernando Fonseca Foundation s’ha constituït per donar continuïtat a la seva obra. I acaba de publicar aquest conte, que recull la història que va donar origen a la tasca del Dr. Fonseca i que podeu trobar a la llibreria Altaïr. El text és de Quim Pujolar, i el ballarí, coreògraf i pintor Nacho Duato n’ha fet les il·lustracions.

Wilfred Owen: Poemes de guerra. Traducció de Jordi Fité, Edicions de 1984, Barcelona, abril de 2021

A principis de curs, que ja sembla una data molt llunyana, vaig tenir ocasió d’escoltar al Liceu una obra que tenia moltes ganes de conèixer: el War Requiem de Benjamin Britten, pacifista convençut que junt amb el seu company Peter Pears es va negar a fer el soldat en la segona Guerra Mundial. El War Requiem es basa en els textos clàssics d’una missa de rèquiem, barrejats amb els poemes d’Owen.

Wildred Owen va néixer el 1893 a Anglaterra i ell sí que va anar al front de la Gran Guerra. Va haver de retirar-se’n aviat per estrès posttraumàtic i, quan hi va tornar, va morir, amb 25 anys, a la trinxera just una setmana abans de l’armistici. La seva poesia ens aboca a la crueltat de la guerra, que apareix despullada de qualsevol idealització d’honor o de glòria.

Resulta molt oportú llegir avui en aquesta edició bilingüe, en plena guerra d’Ucraïna i en plena justificació del rearmament, aquests poemes tan amargs. Per no oblidar qui i com mor en totes les guerres.

Us deixo amb un dels poemes, com a tastet.

DULCE ET DECORUM EST
Encorbats, com captaires sota els sacs,
tossint i ensopegant, vam creuar el fang,
fins que, girats d’esquena a les bengales,
vam començar a marxar al distant repòs.
Caminant adormits, molts sense botes
però sense aturar-se, xops de sang,
coixos, cecs, embriacs de cansament,
sords, fins i tot, a les bombes que ens queien.

“Gas! Gas! Va, nois!” Un èxtasi de presses
amb el temps just per posar-nos les màscares;
pro algú encara cridava, entrebancant-se.
rebolcant-se, com si es cremés amb calç…
Borrós, enmig del baf i la llum verda,
com sota un mar, el vaig veure ofegar-se.

Quan el somien els meus ulls inútils,
cau als meus peus, s’ofega, s’asfixia.

Si tu, en els teus malsons, també marxessis
darrere el carretó on el vam llençar,
veient els seus ulls blancs i el rostre greu
d’un diable malalt de tant pecat;
si, a cada bot, sentissis tu la sang
sortir brollant dels seus pulmons cremats,
obscena com el càncer, amarga com el vòmit
de nafres vils en llengües innocents,
llavors, amic, potser no explicaries
als nens que frisen per un xic de glòria
el vell engany: Dulce et decorum est
pro patria mori.


Mercè Solé

Agrair

Recomanacions per a l’estiu

Un any més, s’acosten les vacances, merescudes per a tothom… La pandèmia que no ens deixa, les pors que hem incorporat (potser sense ni adonar-nos-en) a la nostra quotidianitat, la guerra d’Ucraïna (que ens fa pensar en tantes altres d’invisibilitzades arreu del planeta), l’emergència ecològica, la crisi econòmica i social, la inflació, l’escassetat energètica, la soledat de massa gent… tot ens empeny perquè les vacances siguin necessàries i ben merescudes…

I aquest any, jo només em vull posar en mode “agraïment”…

Agrair sempre, agrair tot, agrair tothom!

Agrair

  • la mirada creient que ens fa viure esperonats, estimats,…
  • el sostre que ens permet tornar a casa i sentir-nos a casa…
  • tenir feina…
  • tenir salut digna i fins i tot aquelles xacres que ens ajuden a sentir-nos vulnerables, a entendre a qui pateix més, a preparar-nos per una vellesa que vindrà…
  • disposar de serveis mèdics públics…
  • rostres amables…
  • paraules tendres…
  • abraçades físiques o simbòliques (i com les hem enyorades!)…
  • menjar diverses vegades al dia, i el que ens agrada i prou ben cuinat…
  • beure aigua potable…
  • l’aigua calenta de la dutxa que ens desperta el matí o ens conforta al vespre…
  • la ingenuïtat de les criatures…
  • la varietat i la pluralitat dels éssers humans… que sovint tant ens costa i que, tanmateix, tant ens ensenya i enriqueix…
  • família, amistats, veïns i veïnes…
  • la natura que maltractem i malgrat tot ens regala verdor, pau, horitzons oberts…
  • el sol que ens escalfa,
  • la pluja que neteja, revifa, dona vida…
  • l’oreig que ens refresca i sembla renovar-nos…
  • la flor que neix enmig de l’asfalt…
  • els ocells que canten enmig del soroll de la ciutat…
  • la lluna que ens fa ser conscients del pas del temps, de les rutines de la natura…
  • les estrelles que ens obren la finestra a un univers immens, que anem descobrint i no deixa de sorprendre’ns…
  • els llibres que ens permeten de viatjar per altres èpoques i paisatges,…
  • l’art que augmenta la nostra sensibilitat…
  • la música que ens fa ballar els peus, relaxar-nos, cridar amb entusiasme…
  • el silenci que perfora la nostra realitat i ens fa albirar allò d’essencial en nosaltres i arreu…
  • l’esperit crític i la rebel·lia que fa que l’agraïment no sigui conformisme, ni resignació i que ens porta a comprometre’ns, a treballar per la justícia, la pau i la llibertat…
  • i…
  • i…
  • i…

Que aquestes vacances els nostres ulls s’omplin de mirada agraïda… És un regal que cal conrear… i que és font de felicitat… Viure-ho tot com a regal, gaudir de cada petit gest, sentir que tot ens ho juguem en la proximitat, la mà estesa, el somriure, la consciència…

Jo vull fer-ho!!! Que cap nit no m’alliti sense tenir ulls reconeixents de tant de bé rebut!

I gràcies a la família agullaire: un espai on aprenc, comparteixo, m’estimula a comprometre’m i a obrir els ulls.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Una mirada i una immersió

Recomanacions per a l’estiu

Per aquest estiu us proposo dues coses que no tenen res a veure l’una amb l’altra.

Primera cosa: Una mirada a la gent

La primera cosa consisteix a buscar un lloc transitat en què hi hagi possibilitats de seure tranquil·lament i fer això: seure tranquil·lament unes bona estona. I, bo i asseguts, anar mirant la gent que passa. Fixant-nos en els rostres, en els gestos, en les relacions si són un grup… I a partir d’aquí, fabular una mica: ¿qui deu ser aquesta persona? ¿on deu viure? ¿amb qui deu viure? ¿deu tenir família? ¿quina mena de família? ¿de què deu viure? ¿quines coses li deuen fer il·lusió? ¿quines li deuen preocupar? ¿on deu anar ara? ¿com deu veure la vida? ¿deu ser creient? ¿deu tenir criteris socials o polítics més o menys elaborats? I així successivament. I si és un grup, aleshores la cosa pot anar per la via de preguntar-se quina mena de grup és, quina mena de relació deuen tenir, què deuen estar fent aquí junts…

I, a més d’això, podem afegir-hi una altra cosa, que és pregar per ells. Per les seves il·lusions, per les seves esperances, pels seus problemes, per les seves angoixes… I demanar a Déu, a l’Esperit de Déu, que acompanyi aquella persona o a aquell grup.

I segona cosa: Una immersió en la història

Aquesta segona recomanació em ve de la preocupació que tenia jo de saber què hi podia haver de veritat en les acusacions d’adoctrinament nacionalista que des de diversos sectors es fa a les escoles catalanes i als materials que utilitzen, especialment en el camp de la història. I em vaig comprar el manual d’història de segon de batxillerat de l’Editorial Vicens Vives, i en el qual s’estudia la història contemporània d’Espanya i de Catalunya, des del 1700 fins ara. Em vaig mirar els moments històrics en què hi hauria pogut haver més adoctrinament, i us asseguro que no n’hi vaig trobar. Evidentment que a l’aula cada professor deu explicar el que deu creure oportú, però el llibre em va semblar en aquest sentit immaculat.

I com que em va semblar immaculat, em vaig posar a llegir-lo, començant per la primera pàgina, i això és el ara estic fent, i és el que us recomano de fer. El llibre és voluminós, sens dubte, però com que cada tema només ocupa dues o tres pàgines i està molt ben presentat, doncs és llegeix molt bé. I és això: una immersió sistemàtica en la nostra història dels darrers tres-cents anys. Una visió ordenada de moltes coses que ja sabem però que aquí ens les presenten de manera molt ben endreçada i que ajuda a endreçar-les també dins el nostre cervell.

Josep Lligadas

Fotografies per entendre el món

Recomanacions per a l’estiu

Molts anys, l’escapada a Perpinyà a finals d’agost o primers de setembre ha sigut una bona manera d’acabar les vacances. Quasi un costum necessari per a engegar el curs. Sovint he enredat algun amic o familiar per fer un “puja i baixa” d’un dia i, quan s’ha pogut, un cap de setmana, que bé que s’ho val. S’ha de dir que en general aquests amics han repetit l’experiència.

És una sort tenir a només dues hores de cotxe –i bons horaris i preus per anar-hi amb autobús o tren– VISA pour l’image, el festival de fotoperiodisme més important del mon. Ah!… entrada gratuïta a tot arreu.

La mirada d’aquests professionals de la fotografia, quasi tots freelance i mal pagats, és incòmoda per al sistema. Ensenyar, per exemple, la discriminació social o racial tan a prop del barri gitano de Perpinyà, deu ser emprenyador. I no és estrany que des de l’ajuntament de la ciutat o el departament, tradicionalment en mans de la dreta, hagin amenaçat en diverses ocasions de retirar els ajuts a l’organització. Segurament, el moviment de visitants i el negoci derivat ho han evitat. En tot cas, arribar a la 34ª edició del festival indica el grau de consolidació d’aquesta mostra, que té com a objectiu principal donar importància als periodistes de la imatge. Gent que són capaços d’ensenyar-nos el resultat d’anys de treball sobre un tema concret i ignorat –des dels problemes de salut mental als Estats Units, a la situació dels gitanos a Bulgària o de les presons per dones a Sudamèrica– o el seu treball recent sobre el darrer conflicte bèl·lic.

Ens hem acostumat a veure les mateixes imatges il·lustrant les notícies de qualsevol cadena de televisió o diari. Contemplar activament els treballs d’aquests periodistes ens aporta una visió molt més propera i personal, i quan mirem els ulls d’aquella guerrillera kurda en una fotografia presa no fa gaires mesos, entenem moltes coses… i ens remou, i ens recorda el conflicte, i ens fa ràbia que ja ningú no ens en parli…

Ara que tots portem una càmera a la butxaca i s’ha banalitzat la fotografia, val la pena mirar el món a traves dels objectius d’aquests periodistes. I entendrem moltes coses. Sovint, entre els centenars de fotos de les exposicions, trobarem alguna imatge que ens digui més que qualsevol editorial.

www.visapourlimage.com (del 27/8/22 a l’11/9/22)

Albert Farriol

De l’Otan al Gurugú

Qui ens havia de dir que a hores d’ara aquell pretèrit “Otan, no, bases fora”, el 2022, quaranta anys més tard del referèndum, es veuria convertit en més pressupost militar a Espanya per exigències de l’Otan i en consolidació de la base de Rota!

Les circumstàncies actuals són molt diferents de les d’aquell moment, però constatem amb tristesa que malgrat la pública invocació a la pau, per sota l’aparent democràcia el comerç armamentista ha gaudit arreu de bona salut. Segons Amnistia Internacional, som el setè país exportador d’armes. Parlem de pau, i preparem la guerra i no hem deixat de fer-ho. I en les actuals circumstàncies s’opta per eixamplar l’Otan i per reforçar-ne l’armament, amb l’argument de com les gasta Rússia. Però no ens preguntem on ens pot portar la progressiva escalada d’agressions. Ja sabem quines son les armes més potents. I sabem també qui hi té accés i quins són els codis ètics de qualsevol dels propietaris de les armes nuclears.

Al costat d’això, les previsions són de pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors a tot Europa i més enllà, de l’increment de refugiats i migrants, de fam en majúscules als llocs on ja avui les condicions de vida són molt difícils, i, és clar, d’un agreujament del canvi climàtic. No només perquè no fem el que hem de fer, sinó perquè la guerra sembla que justifiqui continuar incrementant les emissions de CO2. O mirar cap a una altra banda.

L’opacitat de la fabricació i comerç d’armes es complementa amb l’opacitat dels acords internacionals, dins i fora d’Europa. Ho acabem de veure amb el Marroc. El valor del seu paper estratègic en el nou mapa de subministrament energètic a Europa el paguen sobretot el poble sahrauí i l’homenatge per part de Pedro Sánchez a l’actuació sagnant i criminal de la policia marroquina amb els africans que intentaven saltar la tanca de Melilla. Com passa a Algèria, Líbia, Turquia, les autoritats marroquines fan la feina bruta a una Europa que se les dona de solidària amb els refugiats ucraïnesos, però que és sorda a les necessitats peremptòries dels que fugen d’altres guerres, sovint armades des del nostre continent. Se’n diu hipocresia i racisme.

Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el llistat de noms sota les fotografies:

Pastoral Obrera de Catalunya

L’enreixat

Horitzontals

  1. Capital de la comarca valenciana de la Costera. Intenta.
  2. Persona que excel·leix en un determinat camp del coneixement. Abreviatura de l’estat nord-americà d’Idaho.
  3. Al revés, vessar llàgrimes. Que pateix de gota.
  4. Nom llatí de Terrassa. Lliura-li, però sense el guionet preceptiu.
  5. Líquid de color vermell que tenim a les venes. El contrari de grosses.
  6. Obriria el corral perquè el bestiar sortís a pasturar. Clot.
  7. Al revés, personatge de la mitologia grega, mare de Perseu. Símbol químic del fòsfor. Organització per l’Alliberament de Palestina.
  8. Tercera persona del present d’indicatiu del verb ser. Emblemàtics. Primera lletra de l’alfabet.
  9. Signe d’àrea de servei. Al revés, cursiva. Poble de la Cerdanya.
  10. Poeta i escriptor portuguès. Qualsevol de les fraccions en què es divideix una cursa.
  11. Al revés, prefix que denota prioritat o anterioritat. Al revés, que correspon al pare. Codi d’identificació automobilística internacional d’Alemanya.
  12. Al revés, anteriors, antics. Mamífer rosegador de la família dels múrids que no és gens benvingut entre els humans.

Verticals

  1. Població de la comarca valenciana de la Safor. De molta densitat.
  2. Posaves alguna cosa o alguna persona en un lloc on no pogués ser vista. Rígid, encarcarat.
  3. Autoritat despòtica. Població de la comarca del Segrià.
  4. No orgànics. Símbol químic del sofre.
  5. En una nau, tros de lona que rep el vent i així l’empeny endavant. Parts de menjar que es donen a cada persona.
  6. Autoritat Nacional Palestina. Demanar humilment.
  7. Símbol químic del carboni. Deessa. Article personal femení. Interjecció utilitzada per cridar algú.
  8. Ocell de bosc, insectívor, que fa niu als arbres i hi excava forats. Tros de tela que cobreix la part superior del pit i que serveix per no embrutar-se la roba a l’hora de menjar.
  9. Facis servir la raó. Avisar algú perquè comparegui a una determinada hora en un determinat lloc.
  10. Conjunció disjuntiva. Tatuatges, però en versió original i, a més a més, havent perdut la t del mig. Expressió utilitzada per animar algú a fer una determinada cosa.
  11. Nom de flor. Interjecció utilitzada per cridar algú. Indicatiu de parada de taxis.
  12. Nom d’una xarxa de comunitats cristianes que duu a terme diverses activitats de caràcter social. Aturada.

LA SOLUCIÓ

L’IRSC o la llei de l’embut

L’Índex de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC) va néixer l’any 2006 com a punt de referència a l’hora d’accedir a determinades prestacions públiques: per accedir a la renda garantida de ciutadania, per fixar-ne la quantia, per ser perceptor de beques, per a ajuts als pagaments de lloguer, pensions d’aliments o per fer front a la pobresa energètica. Va ser fruit del consens i un dels seus objectius justament era garantir que s’ajustés més a la realitat econòmica de Catalunya que no pas l’Iprem (l’indicador d’àmbit estatal), que solia quedar per sota del cost de la vida a Catalunya.

Doncs bé. Aquest indicador es va fixar el 2006 en 7.137,2 € anuals i es va anar actualitzant fins al 2010, en què es va congelar. Des del 2010 fins avui, l’IRSC va quedar en 569,12 euros mensuals x 14 pagues. És a dir en 7.967,73 euros anuals. Dit d’una altra manera, el fet de sobrepassar aquesta quantitat en ingressos et deixa al marge de rebre uns quants ajuts. Vaja, que si no ets pobre de solemnitat no pots rebre suport.
Mentrestant, en l’evolució de l’IPC des de l’1 de gener de 2010 fins al 31 de març de 2022, es constata un increment d’un 24,8 % en l’àmbit estatal i d’un 27,1 a Catalunya. Paral·lelament a aquest increment, la crisi econòmica –encara no resolta– del 2008, la pandèmia, i les conseqüències de la guerra d’Ucraïna, han causat segons l’informe Foessa que un terç de la població catalana estigui en risc d’exclusió. Sis punts per damunt de la mitjana espanyola!

Per acabar-ho d’adobar, la llei de pressupostos de la Generalitat de l’any 2021 (disposició addicional 17) i de l’any 2022 obre la porta a un increment de l’IRSC si es produeix un increment de l’Iprem (l’indicador estatal). L’increment s’ha produït (un 5 % el 2021 i un 2,5 % el 2022), però la Generalitat no ha mogut fitxa.

En resum, paradoxalment, avui és més alt l’indicador estatal que el català, mentre que la depressió econòmica és força superior aquí que a la resta d’Espanya. El govern de Catalunya infringeix la seva pròpia llei… i els pobres, com sempre, en paguen la factura.

Reconec la meva ignorància en aquest tema, i la dificultat d’entendre bé els conceptes i les repercussions de tot plegat. Me’n vaig adonar quan vaig assistir a una reunió al Parlament, convocada pels promotors de la Renda Mínima Garantida amb els interlocutors socials de tots els partits de Catalunya, a la qual, per cert, només van assistir Junts, ERC, PSC, els Comuns i la CUP. Bones paraules per part dels partits en el Govern… però cap resultat. Sensació a més que hi ha a qui el tema li interessa només si en pot treure rendiment partidista.

La lluita contra la pobresa passa, doncs, per treure’ns la mandra del damunt i submergir-nos en la incòmoda lletra petita que manté en la pobresa tantíssima gent i per la mobilització. Res de nou.

Mercè Solé

Pau de Tars (11). Pau i el que el Baptisme significa (Rm 6,1-23;7,1-13)

En aquest capítol, en el fons, torna a reeditar els dos primers capítols a on constatava l’esclavitud “de facto” de paganes i jueves respecte al PECAT i acabarà afegint també a les cristianes. La resposta a la pregunta: estan les criatures cristianes, les que creuen en Jesucrist, més lliures del PECAT que la resta de les altres criatures, és a dir a la deshumanització que això pressuposa? La resposta a la gran qüestió acabarà sent que no, com ja ho va dir en el capítol 2.

Pau parla, aquí, a les i de les criatures batejades i els explica el que el baptisme significa i pressuposa existencialment per a elles (el baptisme era rebut en aquell temps d’una manera voluntària i significativa). Les criatures batejades han entès que han MORT al pecat i a la llei (que en definitiva és l’instrument del pecat que ens deshumanitza) en la RESSURRECCIÓ del CRIST en la qual participem. La nova vida, pels batejats, es fonamenta en la FE en què JESUCRIST ha vençut, a través de la resurrecció, la mort que sustenta el pecat i la llei i el que això pressuposa en la vida del batejat. D’això n’han de ser conscients i per tant, ara han de viure humanament sense l’esclavitud (del pecat). Més encara, com que Jesucrist ens ha salvat a totes de la mort i del pecat, que es fonamenta en ella, en aquest acte de declaració de justícia, un acte d’AMOR INFINIT I TOTALMENT GRATUÏT (ja que no tindrà en compte les nostre febleses i pecats), nosaltres hem après, amb ell, que allò que se’ns dona gratuïtament (l’amor de Déu envers nosaltres) també ho hem de donar gratuïtament als altres. En això consisteix l’experiència existencial del baptisme, i penso que també de l’humanisme.

Pau, però, també ens diu, en la mateix text, com aquesta criatura cristiana pot tornar a l’esclavitud i a la deshumanització, i ens mostra com funciona el mecanisme:

Rm 6, 15: Què, doncs? Perquè ja no estem sota la Llei, sinó sota la gràcia, ¿ens és permès de pecar? De cap manera!…

Pau es va apropant a un punt clau: la unificació dels mecanismes en un de sol. Perquè la criatura cristiana segueix sent “carn”, la seva condició humana està feta de tal manera que, sense Llei i més encara amb Llei, tendeix a caure en l’esclavitud del pecat i per tant en una deshumanització irresoluble.

De sobte Pau passa de parlar en primera persona del plural a parlar en primera persona del singular.

7,7. Què direm, doncs? Que la Llei és pecat? De cap manera! Tanmateix, (JO) no he conegut el pecat sinó per la Llei.

Pau ha trobat l’impediment a la realització del projecte de Déu per part de les criatures i es posa nerviós perquè fa una anàlisi antropològica (des de l’antropologia jueva) del que és la criatura fins arribar a la desesperació en els versets Rm 7,24 – 8,2. Es pren ell mateix com a exemple i comença a parlar amb pronom personal. Fins el verset 13 només insisteix en la seva construcció teològica del que implica morir al pecat i la nova vida de la criatura batejada. Aquesta insistència ja amaga el que ha de venir i que portarà Pau al seva darrera i definitiva anàlisi: el de l’home dividit (en la segona part del capítol 7 a Rm 7,24 – 8,2).

Abans d’acabar aquest article, vull comentar dues qüestions que, tot i que ja han estat esmentades en articles anteriors, penso que són fonamentals per entendre Pau correctament.

– La primera, tenir clar des de quina comprensió de CRIATURA ens parla. Pau es fonamenta en l’antropologia jueva en la qual la persona es comprèn dividida en tres parts indestriables (CARN-COS-ESPERIT).

Per CARN entenem l’home, o qualsevol altre criatura vivent, deixat a les seves pròpies forces. Avui diríem que som allò que genèticament som (primera naturalesa) i la cultura on estem incrustats (segona naturalesa). Sobretot cal accentuar l’instint de supervivència individual, i aquí està inclòs tot el que està relacionat amb la qüestió sexual (desitjos…) i la por a la mort (entesa aquesta com passar gana, viure en la misèria, perdre la feina, el fracàs…).

Per ESPERIT es designa la força de Déu, l’alè de Déu, que actua en l’amor gratuït, fent que l’instint de supervivència individual és mostri solidari i ens cridi a la germanor.

El COS seria la persona concreta designada per un nom, en la qual el combat entre la CARN I L’ESPERIT es plasmaria en una identitat concreta.

De la possibilitat de ressuscitar i del com es realitzaria ja se’n parla en els documents jueus anteriors a Jesús, on se’ns explica que aquesta es faria des de la unitat indestriable que la CRIATURA és, i per tant, també en la CARN. En el CREDO més primitiu de l’església cristiana encara diem que creiem en la resurrecció de la CARN.

– La segona, i molt important, és situar Pau en el seu context cosmovisional (cultural, social…) i entendre que les maneres concretes d’entendre les concrecions varien en cada una de les cosmovisions i èpoques que es viuen. L’exemple que posa Pau del que s’entén per adulteri (fixeu-vos que només la dona comet adulteri, de l’home no se’n diu res) i si les CRIATURES CRISTIANES es poden separar o no i això ens situaria fora de la llei seria un bon exemple avui per explicar el que és més humà?

“Per tant, si la dona s’uneix a un altre home mentre viu el marit, comet adulteri; però si el marit mor, queda lliure d’aquella llei i pot unir-se a un altre home sense esdevenir adúltera”.

Cesc Cònsola

Charles de Foucauld

El diumenge 15 de maig va ser canonitzat a Roma al beat Eugène-Charles de Foucauld i Pontbriand (Estrasburg-França 15.9.1858 – Tamanrasset-Algèria 1.12.1916).

Qui va ser aquest personatge?

Va quedar orfe als 6 anys i va dependre sempre de la seva aristocràtica família vinculada a l’estament militar. Va rebre una bona educació i seguint l’exemple de l’avi patern, que se’n feu càrrec, el 1876 entra a la Acadèmia d’Oficials de Saint-Cyr i a la de cavalleria de Samur. Acabats els estudis militars el seu avi morí i li deixà una gran fortuna, tenia 20 anys. Ens diu: “Dormo molt, menjo molt i penso poc”. El 1880 l’envien a Sétif (Algèria) d’on és acomiadat pel seu mal comportament. El 1881, en saber que el seu regiment anava a Algèria en missió militar especial –quin ressò té això avui enmig de la guerra Rússia-Ucraïna– abandona l’exèrcit. El 1882 el jove vescomte –que el 1888 va cedir els seus títols i béns a favor de la seva germana– prepara i dirigeix una expedició al Sàhara com a explorador i geògraf al Marroc fent un treball d’investigació, Reconaissance au Maroc (1883-1884), pel qual la Societat Geogràfica de París li va lliurar la medalla d’or. Ja no l’abandona mai la passió pel nord d’Àfrica. El seu pas i estada al desert el va marcar per tota la vida. Impressionat per la fe dels musulmans, li va sorgir la pregunta que tants s’han fet, ens fem i es faran: “Existeix Déu?” i de seguit pregava: “Déu meu, si existiu feu que jo us conegui”. De retorn a París, ja lluny de la vida fàcil que havia viscut, inicia una etapa nova (1886-1916) que el porta radicalment a seguir Jesús de Natzaret. Peregrina a Terra Santa (1888-1889). Ingressa al monestir trapenc Notre-Dame des Neiges a l’Ardèche (França), d’on passa a un altre (1890-1897) a Akbés (Síria), un lloc desèrtic i d’extrema pobresa on pensa que encara pot anar més enllà en la seva donació a Déu i als germans i té la idea de cercar altres persones amb qui pogués iniciar una petita congregació. El 1897 el Superior General li concedeix deixar la Trapa. Després, en el seu seguiment del camí que feu Jesús, va a Natzaret on les Clarisses li ofereixen estatge. Es guanya la vida fent de recader i servidor de les monges fins el 1900. Des d’allà en una carta conclou: “Cal passar pel desert i restar-hi per rebre la gràcia de Déu”. Aquí és on aferma un nou estil de vida pròpia feta de contemplació (adoració, meditació bíblica i de la vida de Jesús) i treball manual. A Foucauld se li atribueix, tot i que hi ha qui en dubta, la pregària dita “de l’abandó”.

Marie de Bondy, cosina seva, li va fer conèixer la devoció –d’aquella època– al Sagrat Cor, el silenci, els sagraments i el compromís evangèlic que emana de Jesús, a qui Foucauld es proposa fermament de seguir. La vida del Natzarè és la seva referència. Estudia Teologia a Roma i el 1901, amb 43 anys, és ordenat prevere de la diòcesi de Viviers (a l’Ardèche). El seu cor, però, li diu que ha de portar als pobres del món els beneficis de conèixer el Salvador i retorna a l’Àfrica, a Beni Abbés, un petit oasi entre el Marroc i Algèria. Havia constatat que els musulmans marroquins i algerians eren dels pobles més abandonats. Entre ells es va anar transfigurant pel silenci interior i es converteix en Carles de Jesús, així signava els seus escrits. Parlava i acollia a casa seva esclaus, pobres, malalts, soldats, viatgers i alguns encuriosits. Va cessar a l’exèrcit francès i a la Societat Geogràfica de París, que li havia donat fama arreu. Desposseït de tot, el 1906 va voler anar encara a una zona més al Sud, a les muntanyes de l’Hoggar, entre els tuaregs, on va poder “fer-se germà” seu i on va lliurar la seva vida, en la més estricta solitud, assassinat per un senusita libi que lluitava contra la presència colonial francesa al Sàhara –en el context de la Primera Guerra Mundial eren aliats d’Alemanya. Capturat i lligat amb les mans al darrera i als turmells a l’ermita on vivia a Tamanrasset, el jove soldat, en veure’s sobtadament atacat per uns meharistes (unitats de l’exèrcit francès al sud del Sáhara), molt espantat, el va assassinar d’un tret al cap. Era l’any 1916.

Els seus darrers anys, estranger com era, va emprendre la tasca de redactar un diccionari francès-tamaixeq que és un referent. Pessoa deia que la llengua era la nostra veritable pàtria. Quin ressò té això avui pels catalans! (eh?) Va passar moments de gran debilitat física que compensava íntimament amb la celebració de l’eucaristia a Tamanrasset o a l’Assekrem. A causa de la guerra el 1915 no va poder viatjar a França on havia trobat adhesions i l’acollida de l’arabista Massignon, que va perpetuar-ne el record.

I la llavor va fructificar

Aviat, i inspirats en els seus escrits, va sorgir una autèntica devoció a Foucauld. Avui la família de Carles de Jesús s’estén als llocs més vulnerables del món amb ordes masculins i femenins i fraternitats seculars que s’alimenten de l’Evangeli i dels seus nombrosos escrits. Réné Voillaume –el 25 d’abril del 1973 va donar una conferència al Forum Vergés de Barcelona–, el qui va fundar l’orde va escriure En el cor de les masses, avui encara un llibre de capçalera, per a tota la família. Carlo Carretto i el seu biògraf Jean François Six i d’altres han acabat de divulgar l’espiritualitat del “desert”.

L’Esglèsia catòlica el 2001 el va declarar venerable, el 2005 beat i el 2022 sant. Qui ha promogut aquests reconeixements als quals la majoria dels seus seguidors no hi han donat gairebé suport? No ho sé, els seus no són gent de soroll ni de mogudes d’aquesta solemnitat, més aviat fugen d’aquestes tendències. Tinc la certesa que tampoc agradarien a Foucauld, amic del silenci, de l’anorreament, de l’abjecció i de la pobresa. Em consta que ho han acceptat amb una sincera barreja de resignació i alegria que entenen com a reconeixement dels valors de l’espiritualitat del germà Carles de Jesús tan necessaris al món d’avui per la credibilitat i supervivència de la mateixa Església, tan qüestionada i guanyada a pols els darrers anys. Cristóbal López, arquebisbe de Rabat, manifestava fa pocs dies a Barcelona que era una empenta, un espaldarazo deia ell, als cristians de l’Àfrica.

Josep-Maria Font i Gillué

Amb veu de dona catòlica i lesbiana

Sóc catòlica i lesbiana i m’agradaria poder expressar les meves esperances davant el repte que el papa, per preparar el Sínode dels Bisbes de l’any 2023, ens demana comprometre’ns a una llarga conversa amb tots els creients de l’Església Catòlica per tal de caminar juntament cap al futur. El papa ens anima a imaginar un futur diferent per a l’Església i les seves institucions en compliment de la missió que li ha estat encomanada.

Aquesta iniciativa desvetlla en les persones creients unes altes expectatives de fe en què les veus dels membres de l’Església seran escoltades i ajudaran a superar les dificultats en les quals avui es troba immersa. Com a persones batejades i que formem part de l’Església, tenim el deure i el goig de fer sentir la nostra veu al si del Poble de Déu per tal que sigui escoltada no només pels fidels, sinó també pels líders religiosos.

Fa molt de temps que en l’Església Catòlica es ve reclamant un canvi de rumb per tal de donar resposta als nous reptes que dia rere dia es plantegen aquelles persones creients que, per diverses raons, es troben als marges de la doctrina oficial de l’Església: mares solteres, criatures nascudes fora del matrimoni, parelles en relació prematrimonial, persones amb orientació sexual i expressió de gènere diverses, divorciades i casades novament…, tot i que s’ha de reconèixer que, a nivell de base, cada vegada més, en les nostres esglésies celebrem la fe persones de signes ben diferents que no se senten obligades a mostrar la seva identitat. La fe és envers Déu i la celebrem en comunitat i la comunitat la formem persones.

Com a creients, som conscients de la gran importància de l’autocrítica que s’ha de fer, al llarg del Sínode, respecte de l’ensenyament de l’Església relatiu a l’amor, la sexualitat i la relació de parella, així com el reconeixement de la culpabilitat de la violència sexual exercida en les institucions eclesials, les congregacions i les comunitats.

Vull fer palès el meu agraïment per tot el que he rebut de persones en l’Església: he rebut “alguns” sagraments com el baptisme, el perdó dels pecats, la confirmació, l’eucaristia, he après i m’he format en els fonaments de la fe catòlica, la qual he compartit amb altres persones, he viscut moments importants de la meva vida, i especialment, se m’ha ofert la figura de Jesús com a eix central de la fe cristiana.

Tanmateix, també vull expressar el meu dolor quan el dia del meu casament no vam poder gaudir del sagrament del matrimoni, reservat exclusivament per a parelles heterosexuals. Sovint he hagut de sentir paraules de condemna i rebuig, dins l’Església, envers les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgènere, intersexuals (LGBTI) i les seves famílies. Aquestes actituds només són producte de l’errònia concepció de la sexualitat a l’Església i fan mal perquè, segons les noves investigacions teològiques, tenen un gran impacte en la vida de milions de persones al món, i estan conduint a moltes d’elles fora de l’Església, ferint així les pròpies comunitats, i el que és pitjor, ferint cada una de les persones que se senten expulsades inexorablement. Aquestes actituds estan molt lluny del missatge de Jesús: “Jo he vingut perquè tinguin vida i vida a desdir” (Joan 10,10).

Aprofitant el procés sinodal, les persones LGBTI catòliques volem ajudar l’Església a “convertir-se” en una institució més inclusiva i seguint el mestratge de Jesús haurà de canviar radicalment l’ensenyament oficial envers nosaltres per tal de reconèixer que som éssers humans creats a imatge de Déu amb la mateixa dignitat i amor que els altres; l’Església ha de respectar els drets de totes les persones i té el deure de parar atenció a qui ha patit marginació, deshumanització, persecució, estigmatització, o exclusió pel fet de tenir una orientació sexual, expressió de gènere o identitat de gènere diversa. L’Església ha de ser un lloc segur!

Les dificultats per poder participar activament en les comunitats eclesials han de desaparèixer i s’ha de fer justícia tot valorant l’esforç de tantes persones LGBTI catòliques que estimen i volen oferir el nostre servei a l’Església.

L’any 2015, a Roma, hi va haver una reunió de més de cent persones LGBTI catòliques, vingudes dels diferents continents, per tal d’enfortir la seva fe en Jesucrist, compartir l’eucaristia, relatar les seves històries… i crear la Xarxa Global de persones catòliques LGBTI (GNRC).

Confiem en la força de l’Esperit, la Ruah, perquè, en aquests temps de reunions sinodals en les quals es comparteixen desigs i criteris en vistes a una Església més oberta i acollidora, faci realitat una pastoral plenament integradora per a les persones LGTBI catòliques que, com a batejades, formem part del Cos Místic de Crist i estem cridades a seguir l’ensenyament de Jesús: “Estimeu-vos els uns als altres tal i com jo us he estimat” (Joan 13,34).

Paulina Blanco Muñoz
Membre del Fòrum Europeu de grups cristians LGBT

“Alliberament i compromís: referents”

El dissabte 2 d’abril d’enguany al matí vam celebrar als Escolapis de la Ronda una trobada rememorant les petjades de persones que han estat, entre moltes altres, referents per molts de nosaltres i que ens han deixat fa poc. Vam recordar a:
– Teresa Losada (Bayt-al Thaqafa)
– Josep Soler (ACO)
– Jaume Botey (Llegat Jaume Botey i Vallés, Cristianisme i Justícia, Fòrum d’ Alliberament, i Associació Cristianisme al Segle XXI)
– Manel Pousa (Fundació Pare Manel)
– Pere Casaldàliga (Fundació Pere Casaldàliga i Associació Araguaia)
– Arcadi Oliveras (Justícia i Pau)
– Cèlia Sabarich (Auxiliars Diocesanes i grup de noies i Comitè Oscar Romero)
– Mercè Guillemany i Josep Vaquer (Legió de Maria, Grup Sant Jordi)
– Joan Casañas (Agermanament i Comunitats Populars).

La intenció era:

  • Fer present el seu testimoni.
  • Oferir una visibilització i un suport a tots aquells i totes aquelles que seguim un cristianisme d’alliberament o un “cristianisme transgressor”, o un “cristianisme subversiu”. És bo visualitzar i reconèixer una part i una forma de fer església, de seguir l’evangeli en què ens hi sentim i que aquestes persones van ser referents per tots nosaltres, i agrair-los la seva petjada, les seves obres.
  • Tenir una certa incidència social, i eclesial.
  • Contrarestar la tendència de monopolitzar el cristianisme catòlic per part de sectors més conservadors.
  • Reflectir que persones atees, agnòstiques, o creients d’altres tradicions religioses i espirituals o d’altres cosmovisions i conviccions, diferents a les d’ells i elles, es van identificar amb les seves causes, ja que van ser portadores d’esperança i d’una gran humanitat i van treballar per una societat més justa, igualitària, fraternal, i avançar en llibertat i en pau.
  • Visibilitzar les causes a les quals elles i ells han dedicat la seva vida.
  • Mostrar la dificultat de treure de l’anonimat a dones testimonis-referents, tot i que elles són majoria en moltes de les tasques humanistes i en serveis eclesials i per tant denunciar aquesta anomalia d’una església que encara valora i visibilitza poc les dones.

En la trobada, a la qual hi van assistir unes 350 persones, vam destacar alguns punts comuns d’aquests deu testimonis com són:

  • Ser persones d’una gran fidelitat, dedicació, entrega i compromeses per una transformació social, incloent-hi l’acció política.
  • Ser molt sensibles i dedicats en paraula i acció al món dels exclosos i sobrants, d’aquí i de fora.
  • Ser representants d’un cristianisme alliberador, obert, fronterer, treballant colze amb colze amb persones d’altres tradicions espirituals i creences, que també els han tingut com referents.
  • Viure una espiritualitat (pregària, reflexió evangèlica…) i tenir un discurs clar, transparent, vinculats a una gran activitat.
  • Ser persones catalanes afermades a Catalunya que han estimat, servit i han defensat la seva llengua, cultura i com a país d’acollida.
  • Ser persones cristianes amb una creença oberta, gens dogmàtica, no imposada, sinó proposada, i seguidors d’una teologia i una pràctica d’alliberament, essent crítics amb les estructures eclesials, amb les que van tenir els seus problemes, fins i tot algun cop, patint menyspreu i marginació.
  • Compartir en comunitat la seva fe de seguidors i seguidores de l’evangeli de Jesús de Natzaret, implicada en l’estar al costat dels més vulnerables i exclosos i en la celebració-festa de la Vida.

A la sala es va col·locar un mural per cada referent amb una foto i alguna frase seva. Vam iniciar la festa tot escoltant musica de jazz de components de Locomotora Negra (Toni Gili, Oriol Romaní i Pep Rius) que ens van acompanyar durant l’acte, posant un fons musical molt adequat a la lectura de poemes del Pere Casaldàliga (llegits per Pere Coromines i Anna Maria Obradors, rapsodes dels pastorets de Balsareny), després d’una introducció donant el sentit de l’acte.

Vam dedicar un fort aplaudiment a totes les persones referents.

Posteriorment vam visionar un vídeo d’uns 40 minuts, que Jordi Soriano, Carlos Argueta, Anna Argueta i Juanjo Sánchez van confeccionat a partir dels vídeos que cada entitat de cada referent ens havia enviat.

Després hi hagué una taula rodona amb persones que van conèixer els deu referents, moderada per la periodista de Catalunya Religió Glòria Barrete.

L’acte va finalitzar amb un breu recital de quatre cançons del grup DUM i un pica-pica de patates, aigua i vi, en què vam tenir l’ocasió de saludar-nos i qui va voler d’escriure en uns papers les respostes a unes preguntes sobre el llegat que ens deixaven pel present i el futur aquestes persones, com també de posar els noms dels referents de cadascú en un mural en blanc.

L’acte ha estat molt valorat per la necessitat de retrobar-se després dels confinaments i de fer present aquest cristianisme d’alliberament dins la nostra església. Som a la primavera, els arbres floreixen i ens emmirallen de colors. Ens fa bé recordar-nos que ens cal mantenir-nos arrelats en la nostra mare terra com elles i ells van saber fer. Com elles i ells, ens és convenient un tronc sòlid per sostenir els vents i entrebancs de la vida i que les seves branques, branquillons i fulles omplin d’iniciatives creatives i de verdor airejada tots els nostres àmbits i espiritualitats.

Intentàvem amb la trobada que les flors de tots els nostres referents ens ofereixin l’aroma del seu estil alliberador, que els seus fruits de tantes bones obres, d’entrega i dedicació per les víctimes innocents d’aquest sistema capitalista devastador, depredador i assassí de la natura i de la vida, ens encoratgin a seguir les seves petjades i que les seves llavors no les oblidem ni deixem de banda, sinó que creixin en els nostres entorns, convertint-nos sempre en artesans i artesanes de la pau i d’esperança. El seu feminisme, ecologisme, el seu amor pel país, la seva fam de justícia i d’igualtat ha de seguir impregnant el nostre fer i la nostra paraula. El seu temps pels més necessitats ens segueix essent far i estel. La seva llum evangèlica, tan humana i tan tendra, ens acompanya en la festa de la vida.

Quim Cervera

Caminar junts amb la comunitat parroquial des dels moviments obrers

Em dic Liria Román López. Actualment tinc 57 anys. Treballo com a educadora social a l’Hospital de Dia d’adolescents de salut mental de la Fundació Vidal i Barraquer. Estic casada amb el Jordi Nocete i tenim una filla, la Paula. Soc militat de l’ACO, consiliària del MIJAC. Formo part de la comunitat de Santa Maria Magdalena al barri de les Roquetes de Barcelona. Faig de catequista. He acompanyat com a consiliària als joves de la JOC de Nou Barris. Actualment soc la directora del Secretariat de Pastoral Obrera de la diòcesi de Barcelona. I formo part de l’Equip Pastoral Obrera (EPO) de Nou Barris.

La meva primera experiència de viure en comunitat va ser amb la meva família. Vaig viure la fe a través del testimoni de la meva mare, d’amor i servei pels altres. Sovint feia referències al text de l’evangeli: “Qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom” (Mateu 20,17-28).

La segona a través del meu procés com a militant obrera i cristiana.

Des dels seus inicis la meva família ha format part de la comunitat de Santa Maria Magdalena. Aquesta comunitat es va formar amb les famílies nou vingudes dels pobles i províncies de l’estat espanyol, en busca d’un futur millor. La comunitat era el lloc de trobada d’aquestes famílies on compartien la fe i les seves necessitats. “Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots” (Fets 2,42-44).

Recordo que amb els capellans obrers, en Pere Adell i l’Oriol Garreta, la comunitat constituïa la vida social, cultural i de lluita veïnal pels seus membres. Es tractava d’una comunitat plena de vida oberta al barri, que començava a sembrar.

La parròquia es va constituir com una escola de militància cristiana. S’havien d’organitzar per lluitar per tal d’aconseguir viure en unes condicions dignes, en un barri de la perifèria de Barcelona, Roquetes, a Nou Barris, on hi havia una manca d’infraestructura urbana, social, cultural i educativa. “Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors; però arriba a ser un arbre” (Mateu 13,31-32).

D’aquesta comunitat es van formar els primers equips de la JOC a Nou Barris, any 75. Aquests joves, comencen un procés d’evangelització lligat a la consciència de classe i la militància obrera al barri.
Seguint els passos de la meva germana, Encarna i el meu cunyat, Paco Villarrasa, amb 16 anys m’inicien al moviment de la JOC, l’any 1981. Per mi el descobrir el mètode de la JOC del compromís a través de l’acció-reflexió, em va deixar captivada. Estava vivint la joia d’un nou estil de viure l’evangeli d’anunci del Regne, essent jo protagonista. Volíem treballar per aconseguir viure en unes condicions dignes. Participar en les primeres festes majors del barri, realitzant activitats pels infants al carrer, reivindicar locals pels joves, organitzant actes i concerts. La meva mare sempre col·laborant amb els joves, fent les seves paelles. La meva germana i el meu cunyat un cop casats, posaven casa seva a la disposició dels joves, com a valors de compartir.

La JOC per a mi era el tresor amagat, la perla més preuada que havia trobat i que els altres no sabien trobar. “Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp” (Mateu 13,44).

Vaig iniciar-me en un grup de la Trinitat Nova. Allí hi havia fills de les famílies de la parròquia de Sant Josep Obrer. Vaig conèixer el Jordi Nocete i vam començar el projecte de parella. Ens acompanyaven consiliaris com el Miguel Elhombre, la Montse Comas, el Toni Mateu. Cal dir que la JOC i posteriorment l’ACO ha constituït una escola de formació integral de la meva persona, tant espiritual com educativa.
Des del principi el Jordi i jo hem volgut participar de la comunitat, educant la nostra filla, i així formar una família cristina en la fe en Jesucrist i el compromís. Celebrant els sagraments amb la comunitat. Sempre obertes i col·laborant en les celebracions.

Hem viscut unes etapes on a les celebracions de les eucaristies compartíem la nostra vida. Hi havia molta gent, i molts grups, acompanyats per diversos capellans, seminaristes, i religioses. Hi havia unes dates assenyalades, molt especials com la celebració de l’aniversari de la parròquia. Vam passar d’un barracó a l’actual església i els locals. Amb la paella de la meva mare, la Carmen. Fèiem germanor amb les altres parròquies veïnes. També una altra data important a principis d’any era la Romeria a Montserrat.

Ha estat a través del compromís des dels moviments que vaig sentir la necessitat de participar i formar part dels membres representatius, al Consell Pastoral i a l’arxiprestat, participant al Consell de Consells. I tot plegat em va fer sentir que l’Església és molt diversa i podia sentir-me en comunió amb d’altres persones que no són del moviment.

A l’hora que creixia en la fe, el meu compromís ha estat formar-me en acompanyar als moviments de joves i infants de la zona, la JOC i posteriorment el MIJAC. Fent camí junt a la meva filla Paula.

No ha estat un camí fàcil, hi ha hagut períodes de crisis, d’enfrontaments, depenent de la línia d’actuació dels capellans. Per exemple amb la JOC i la JOBAC, rivalitzant qui eren els millors. Posteriorment ens vam fusionar en un de sol, com era lògic, es tractava dels joves dels mateixos barris i les mateixes comunitats.” El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos…” (1 Corintis 12,12)

En un altre període, amb la marxa de capellans, vam haver de continuar com ovelles perdudes sense pastor. Cadascú anant a la seva. Va haver un temps que al Consell Pastoral em sentia sola, que anava a contra corrent. Hi havia temes enquistats, no podíem avançar ni fer projecte de comunitat. Molts dels antics militants abandonen la comunitat. Arriben nou-vinguts i es porta un altre manera de viure la fe, més espiritual. Cada vegada hi ha menys gent preparada i disposada a agafar responsabilitats. Hi ha el sentiment que els joves no assisteixen els diumenges a les misses. Els moviments tenen les seves maneres de viure la fe en comunitat. No obstant, organitzem celebracions a cada temps litúrgic, obertes a la comunitat de la parròquia on la realitzem.

He passat per períodes on acompanyant a la meva mare a missa, tenia la necessitat de l’eucaristia amb la comunitat de la parròquia. Però d’altres que vaig deixar d’anar-hi per tenir cura de la meva mare, i vaig perdre la motivació. Era més ric celebrar l’eucaristia tant sols amb als moviments. “Llavors se’ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús: «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què deia, d’esglaiats que estaven.” (Marc 9,2-10).

Amb la pandèmia, tota aquesta participació va quedar estroncada. La gent gran deixen de venir, I també famílies senceres. Les eucaristies dirigides exclusivament pel capellà.

Actualment, estem il·lusionades començant un nou projecte d’Unitat Pastoral amb quatre parròquies. Donem gràcies al nou equip format de capellans i el diaca, amb l’arribada del Miquel Álvarez. S’està donant un sentit al treball dels moviments i als joves. Es vol fer que tothom es conegui, participi i puguem fer camí junts.

Els meus reptes actualment estan en acompanyar els moviments dels infants i els joves a sentir-se Església i que visquin el seu procés de fe en comunitat.

Des de l’Equip de Pastoral Obrera, volem treballar la consciència de classe amb les comunitats, els joves i la societat. Realitzant un procés de formació i de visibilitat de les accions que ja es porten a terme. Tanmateix, acompanyar la coordinació dels moviments en la Pastoral Obrera diocesana; la formació del laïcat i visibilitat de la dona.

Per últim, donar gràcies a Déu pel camí fet amb totes les companyes de viatge. Als capellans que han estat a la parròquia, un record especial als consiliaris: Josep M. Puxan, el Pep Soler. Als de l’equip de RdVO; als consiliaris de la JOC de Nou Barris i als de la Nacional. Perquè he pogut créixer i compartir la fe i la vida. I a la meva família, al Jordi company inseparable, i a la meva filla, per la seva paciència.

Liria Román

Paradoxes antròpiques

Aquests dies, el litre de gasoil frega els dos euros (1,84) a les gasolineres. Omplir el dipòsit del cotxe ara costa 35 euros més que fa un any. Pescadors d’arrossegament del sud de la península diuen que el cost en gasoil per sortir a feinejar s’ha encarit de l’ordre de 3.000 euros, justificant així que la flota resti amarrada a port. Poca gent imagina l’energia que es necessita per arrossegar les xarxes sota el mar carregades d’un peix que no sempre és el més buscat perquè les arts d’arrossegament difícilment discriminen espècies amb valor de mercat d’altres que no en tenen i que, per tant, caldrà retornar al mar. Encara sort que el gasoil de navegació té un preu inferior al de la gasolinera, perquè d’altra forma ningú sortiria a la mar. El mateix pel gasoil que carreguen els tractors, contràriament tampoc no li sortirien els números al pagès. Tornem al mar. Els poderosos motors d’un vaixell d’arrossegament consumeixen una energia extraordinària per capturar unes quantes tones de peix, a la qual cal afegir la força necessària per arrossegar unes xarxes que poden tenir cent metres de llarg i també unes desenes de milers de tones de pes mort del vaixell. Només amb la força extraordinària del gasoil es poden fer captures cada dia per proveïr els mercats centrals de les principals ciutats, amb milions de consumidors que s’abasteixen de les llotges, els restaurants, les peixateries escampades per tota la geografia. Vet aquí que un lleuger increment de pocs cèntims en el preu del litre de gasoil de navegació desestabilitza un mercat i posa en crisi les famílies que viuen directa o indirectament de l’activitat.

L’augment del preu de l’energia és avui com un far enmig de la nit que alerta, avisa. El passat mes d’agost van sonar alarmes perquè el preu de l’electricitat va assolir rècords històrics. El govern va prendre mesures rebaixant els impostos a l’electricitat i amb un descompte obligatori de 20 cèntims els carburants. Posteriorment, ha intervingut el preu del gas, amb permís de la Unió Europea, com a mecanisme d’ajust de cost de producció per reduir el preu de l’electricitat. El govern enfronta la paradoxa posant pedaços per evitar que el malestar es transformi en violència.

Els preus de l’energia pugen perquè puja el cost de les emissions de CO2 i perquè la producció d’hidrocarburs, a la baixa, ja no pot satisfer la demanda, en augment. Com combinar tal contradicció? Les culpes es reparteixen entre institucions, empreses, oligopolis… i el poble demana baixar el preu del gasoil per poder continuar menjant peix fresc, aquesta és la paradoxa!

Salvador Clarós i Ferret

I la crisi que ens afecta… a uns més que a d’altres

Ai, quina trampa com se’ns intenta justificar que vivim una crisi amb unes causes que no són responsabilitat directa de qui ens governa… Ni al país petit, ni a l’estat, ni a Europa… I així, la guerra d’Ucraïna serveix per tapar la crisi que ja hi era…

Venim d’una pandèmia. Va suposar una aturada econòmica, un augment de la desocupació (o en el millor dels casos acollir-se a un ERO), de la despesa sanitària, educativa, social (sí, mai no de manera suficient!), disminució d’amplis sectors econòmics sobretot de serveis, dificultats de transports que fan que no arribin peces allà on calen, pujada dels preus de l’energia…

I ara el conflicte bèl·lic a Ucraïna està reblant el clau, obrint les ferides, no permetent que es tanquin les que ja supuraven. Veiem els IPC airejant-se com fa molts anys no feien. Alguns serveis públics van al ralentí (la salut, tan afectada de tots plegats, amb intervencions i tractaments que van quedar postergats; el servei social…).

I descobrim com alguns encara s’han aprofitat de la malmesa i dura situació per enriquir-se: comprant immobles, fent fora els seus habitants (els desnonaments continuen el seu degoteig infamant), netejant les plantilles de persones, forçant les condicions laborals, augmentant la pressió sobre els treballadors i treballadores…

Ens trobem així que, un cop més, la crisi recau especialment sobre les esquenes de la classe obrera més feble. Treballar amb contractes deixa de ser una garantia en molts casos. Veure com es redueixen les hores a algunes companyes de les baules més dèbils de la cadena (tot i que prou ens vam omplir la boca considerant neteja, seguretat, cures… com a sectors imprescindibles quan no es podien confinar, perquè no podíem estar sense llurs tasques) trenca el cor. Salaris que llavors es redueixen i no arriben a 600 € al mes, quan a la casa s’ajunten un marit amb ERO, els fills (un aturat) i els nets… Com encarar-ho? Com no acceptar horaris discontinus que s’acosten més a l’esclavatge, a l’estar disponible al “senyoret” quan els cal, fent que la tan pregonada i reclamada conciliació sigui per a aquests treballadors un miratge. Sí, són retallades que fan les empreses, fins i tot les que tenen beneficis però segur que “necessiten” tenir-ne més: són les regles del mercat. El mercat mana.

Quan la situació que vivim és precària, la nostra salut es ressenteix. La física, la mental, l’emocional… El cercle es fa pervers: com acceptar una baixa si no s’arriba a final de mes? Com no demanar l’alta tot i que estàs adolorida? Com no gastar dies de vacances per estar al llit i que no se’t minvi encara més el salari?
Un cercle pervers, que acaba matxucant cossos, ànimes… i els drets laborals…

I nosaltres, les persones cristianes i socialment compromeses (o que almenys ho intentem), com ens posicionem? Ho visibilitzem? Col·laborem en la presa d’aquestes decisions amb aquells autoenganys dels quals tots som mestres?

La situació m’entristeix, m’indigna i em supera… Veig com resolucions on l’únic afany és retallar costos, acaba retallant vida, la Vida. Sense ni pensar-hi, com si els nostres actes no afectessin persones germanes… I preguem el Parenostre… Sense sentir que el “nostre” ens compromet i obliga. Ai, il·lumina’ns! Llegint als pares de l’Església, voldria la radicalitat de sant Ambròs quan diu: “És un homicidi negar a un home el salari que li cal per a la seva vida”. Quants atemptats a la vida que està cometent el capital, el mercat, però sempre mitjançant accions o omissions de persones que tenim a prop, que considerem bones persones… ¿No soc pas jo, Senyor?, que digueren els deixebles (Mateu 26,22).

Maria Antònia Bogónez Aguado

La immersió és saber i és justícia

El consens per defensar l’idioma català prové de la societat catalana, en el sentit més ampli. La intromissió judicial espanyola, ara, intenta modificar-ho. Els partits catalans, independentistes o no, no saben com tractar-ho. És un cas clar de raons per a la lliure secessió.

La convulsió social que provoca l’alteració del consens dels darrers quaranta anys amb una llei de normalització lingüística que ha garantit bé el coneixement de la llengua catalana és molt gran. Es preveu, raonadament, que en cas d’aprovar-se amb els vots d’ERC i JXCAT necessària, tot plegat pot suposar un greu retrocés, el qual, en el marc de la globalització amenaça directament la vitalitat de l’àmbit comunicatiu en català.

Els grups parlamentaris d’ERC, JXCAT, PSC i PODEM volen establir per llei que el castellà sigui llengua vehicular i d’aprenentatge en el sistema educatiu. Fins ara, gràcies a la immersió, i només teòricament, això no era possible. Però el català és la llengua de Catalunya.

El bilingüisme, com diuen tots els experts, és un parany estratègic per reduir la llengua pròpia d’un país a que quedi residual, i amb el temps, a la seva feblesa interna (dialectalització del castellà), només un element exòtic, sense valor comunicatiu i només com a record històric. Un escenari que és inadmissible per una nació, com els Països Catalans, que han fet de la seva identitat cultural, l’essència de la seva existència. Tot i així, Marta Vilalta d’ERC i Monica Sales de JXCAT, defensen per escrit que cal fer-ho.
L’arquitectura jurídica és una cosa i la realitat sociolingüística una altra, poden dir. I certament, el fet evident és que el sistema normatiu espanyol no deixa escletxes buides per a la normalitat nacional de Catalunya i en un escenari de globalització imperant el compliment de la immersió en català ha estat sempre en qüestió.

Hom podria, per tant, escatir que la responsabilitat ara és dels ciutadans catalans per mantenir en totes les reunions o trobades i allà on sigui l’ús de la llengua, tot recordant com durant la dictadura espanyola patida després de la Guerra Civil es va continuar parlant i aprenent el nostre idioma. Diran que si ens entossudim a emprar el nostre idioma segur que no tindrà cap efecte, tot plegat. Res més trist, si aquesta és la conclusió a què s’arriba quan hi ha una majoria social i política que defensa la independència de Catalunya i hi ha una trajectòria creixent de consolidació en els treballs de reconstrucció nacional.

Una sentència espanyola ha estat el detonant d’aquesta reculada que protagonitzen, per igual, ERC i JXCAT. Una dinàmica que recorda perfectament com la sentència de l’Estatut d’Autonomia del 2006, el 2019 va fer prendre consciència a la societat catalana de fins a quin punt els poders de l’estat espanyol dirigeixen i limiten els drets nacionals dels catalans.

L’aprenentatge del castellà (espanyol) és obligatori encara que hom mai vagi a Espanya o a països amb aquesta llengua (cada vegada en són menys, ja que recuperen les seves llengües indígenes, un cop han superat el llast de la colonització). L’idioma castellà és imperatiu perquè hom està obligat a relacionar-se amb aquest idioma a les institucions espanyoles fora de Catalunya, àdhuc a les que presten serveis públics al país. Saber castellà és necessari per pura imposició política espanyola.

Una llei de normalització lingüística del català no pot incórrer en l’error de regular l’ús del castellà. Ha d’ésser una llei que vetlli pel ple coneixement del nostre idioma, amb qualitat i rigor, tot exigint responsabilitat social i jurídica si no és així. Tocar, encara que sigui una coma, la llei vigent que estableix la immersió és destruir la inflexió de la transició del 1978, quan anys de mort, dolor, misèria i calamitats es van bescanviar per la normalització de la llengua pròpia de Catalunya.

Llorenç Prats
@llorenprats 
desdara@gmail.com

Tres reflexions ucraïneses

Primera. Un país agredit té dret a defensar-se. Ucraïna, envaïda salvatgement per Rússia, té dret a defensar-se. I la defensa es fa amb armes, de manera que no és cap insensatesa facilitar-los-en. I no s’hi val a fugir d’estudi dient que això és fomentar la violència, ni elucubrant sobre com es reparteixen les culpes, per estalviar-se haver de respondre a la pregunta de què cal fer ara, allà en concret. Tampoc no crec que aquesta defensa vagi contra l’Evangeli. Jesús ens va convidar a parar l’altra galta com a gest profètic, però em sembla que això no es pot pretendre que ho faci tot un país que es juga la seva supervivència. Alhora, òbviament, caldrà tenir activats al màxim tots els mecanismes de negociació.

Segona. Estem en un món que fa pena. La guerra aquesta ho ha deixat molt clar. Cal continuar cridant el “No a la guerra!”. Cosa que comporta una lluita forta, insistent, decidida, contra tot allò que afavoreix les guerres, que n’hi ha moltes i a molts llocs. Denunciem tant com puguem el negoci de les armes, denunciem igualment els afanys de superioritat que fan niu a tot arreu on hi ha poder, exigim als nostres governants replantejaments seriosos, parlem-ne amb tothom, fem accions de protesta, creem un clima contrari a la ideologia tan estesa del jo per damunt de tot i del menyspreu dels febles…

Tercera. La guerra d’Ucraïna ha provocat una onada de solidaritat en què els governs s’han posat les piles de la millor manera i han fet molt perquè els que fugen de la guerra fossin adequadament acollits. I els mitjans de comunicació han fet un magnífic desplegament que ens ha fet posar atenció en la vida dels refugiats, els seus dolors i tristeses, les seves necessitats materials i emocionals, l’escolarització dels seus nens i nenes… Quina diferència amb els refugiats i immigrants dels països no europeus! Que sagnant que resulta veure que els dolors, les tristeses, les necessitats, les emocions d’aquests altres immigrants o refugiats no ens les ensenyen per la tele i que els nostres governants no els faciliten res i no tenen cap interès per ells!

Josep Lligadas