Judíos errantes. Joseph Roth.

Judíos errantes. Joseph Roth. Acantilado. Febrer 2008.

Joseph Roth (1894-1939) va ser un escriptor austríac d’origen jueu, que va descriure en les seves novel·les i assajos, d’una forma mestra, la repercussió de la primera guerra mundial en l’Europa de l’època o, dit d’una altra manera, la caiguda de l’imperi austrohúngar. L’havia llegit fa anys i m’havia agradat la seva manera d’explicar un canvi d’època, una mica enyoradís de l’antic imperi.

Hi vaig tornar no fa gaire, perquè és autor d’una petita novel·la que es diu La llegenda del sant bevedor, sobre la qual Ermanno Olmi va fer una gran pel·lícula, amb Rutger Hauer de protagonista. I encara ha coincidit amb la lectura de la correspondència entre Stefan Zweig i la seva primera dona (Stefan Zweig y Frederika Zweig Correspondencia 1912-1942), publicat també per Acantilado. Stefan Zweig parla del seu amic, exiliat a París on va morir alcoholitzat, després que la seva dona, malalta mental, fos assassinada en els experiments “mèdics” dels nazis.

Judíos errantes està molt ben escrita i molt ben traduïda. La va escriure el 1937 i fa una certa esgarrifança de llegir. Es limita a explicar la vida quotidiana dels jueus a l’Europa oriental, a les ciutats grans de l’Europa occidental i també a la Unió Soviètica i als Estats Units. De fet és també naturalment una mirada a les diverses i inacabables formes de l’antisemitisme. Avui, però, llegir-lo no fa girar la mirada envers els jueus sinó envers tots els immigrants del món. “No els envien d’Herodes a Pilat –escriu Roth– sinó que els envien de l’avantsala d’Herodes a la porta tancada de Pilat”, perquè ningú es digna ni tan sols rebre’ls o escoltar-los. A mi m’ha semblat un llibre oportú i profètic: sobre supremacismes, prejudicis i racismes. Us el recomano.

Mercè Solé

Anuncis

Dialogal

Dialogal és una revista trimestral que posa en valor la diversitat de creences religioses i, en general, la dimensió espiritual de l’ésser humà. Un espai de reflexió per a tota persona en recerca de sentit. Un lloc de creixement, de novetat, de transformació, que vol crear pensament, generar debat i posar paraula a allò que s’està vivint actualment. Dins i fora del marc religiós. Perquè pensem que la recerca de sentit –més enllà o més ençà d’allò que és lliure fins i tot d’aquesta etiqueta– és oberta.

Dialogal va néixer l’any 2002 fruit de la iniciativa de Francesc Torradeflot i Francesc Rovira en el marc de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (AUDIR). La revista va erigir-se com l’única publicació dedicada a la diversitat religiosa als països catalans i als de parla castellana. La revista Dialogal abans es trametia a través de la revista Foc Nou. Ara, la revista amplia el seu horitzó editada per Editorial Mediterrània sota la direcció de Clara Fons d’AUDIR. Si a algú li interessa s’hi ha de tornar a subscriure. No és fàcil mantenir-la viva. Us invito a totes aquelles persones que us interesseu pel diàleg religiós, espiritual i entre conviccions profundes us hi apunteu. Els seus articles són molt interessants.

Quim Cervera

Crema d’escarxofa amb cruixent i ou escalfat

Heu sentit a parlar de la dieta de l’escarxofa? Algunes “celebrities” de segon nivell la van posar de moda per aprimar-se. No cal dir que no en feu cas, oi? És cert que conté poques calories i és diürètica però d’aquí a convertir-se en un miracle és únicament una “moda”.

No obstant, és una hortalissa que aporta molts beneficis al nostre cos i que sovint ens fa mandra cuinar-la i menjar-la perquè ens dóna molta feina.

Avui us ofereixo una manera fàcil, saborosa i boníssima de menjar-nos aquest producte totalment mediterrani.

Ingredients (4 persones)

  • 6 o 7 escarxofes
  • 1 porro
  • 1/2 litre de brou vegetal o de pollastre
  • 4 ous
  • 4 talls de pernil salat
  • Sal i pebre
  • Oli d’oliva

Preparació:

Netegem bé les escarxofes, sobretot les capes de fulles exteriors i pelem la tija. Les trossegem, traiem els pèls interiors, i les afegim a un recipient amb oli d’oliva on es quedaran banyades. Hi afegim una mica de sal.

Tapem el bol per complet amb diverses capes de paper film per segellar completament, i les cuinem al microones durant 10/12 minuts a potència mitjana.

En acabar, les retirem del micro i amb cura de no cremar-nos quan retirem el paper, ajudant-nos d’una escumadora passem les escarxofes a un got de batedora. L’oli el podem reutilitzar per a altres guisats, ja que així tindrem un oli aromatitzat d’escarxofa.

Per millorar la textura de la crema final, afegim al vas de la batedora una mica de brou vegetal o de pollastre. Ho triturem durant uns minuts intentant que ens quedi una crema el més fina possible.

De tota manera, a continuació passarem la crema per un colador xinés perquè ens surti sense grumolls.

Ous escalfats o “poché”: Bàsicament consisteix a embolicar els ous en paper film (pintat amb oli perquè no s’enganxi la clara) traient tot l’aire possible, fer un nus i mantenir-los en aigua bullint durant 3/4 minuts. L’objectiu és aconseguir que la clara es quedi quallada i el rovell líquid. Cal trobar el punt exacte del temps necessari segons com ens agradi la textura líquida del rovell.

Cruixent de pernil: Es pot confeccionar al forn o amb el microones que és molt més ràpid. Us explico la tècnica amb el “micro”.

En un plat hi col·loquem un paper de cuina, a sobre els talls de pernil, un altre paper de cuina i acabem amb un altre plat perquè realitzi la funció de pes.

Ho posem al microones durant 1,5 o 2 minuts aproximadament. Ho retirem, traiem el plat i el paper superiors i tindrem el nostre pernil cruixent. El trencarem a trossets petits.

Només resta muntar el plat: En el fons una capa de la crema d’escarxofes, a sobre l’ou, al qual farem un petit tall perquè deixi anar la crema del rovell, i finalment afegim el cruixent de pernil.

Tere Jorge

Notre-Dame, una metàfora del nostre temps

“Recrear un passat imaginari quan et sents víctima de l’envestida del present”

El desgraciat incendi de Notre-Dame de París va causar una gran commoció i, potser la incredulitat de molts davant el sentiment de pèrdua, va motivar encara en calent reaccions més ben intencionades que creïbles que feien pensar en una reconstrucció ultraràpida i unes generoses donacions poc habituals. Promeses que si no amaguen intencions ocultes –les desgràcies no sempre ho són per tothom. La dita castellana diu: “no hay mal que por bien no venga”–, s’expliquen per la necessitat d’omplir el més ràpid possible el buit, en certa manera la sentida orfandat d’un poble (o nació) que ha quedat tocat en la seva grandeur. Incrustada en la identitat nacional, Notre-Dame és l’ànima pètria (o pàtria) de la France. Dit d’una altra manera, el valor icònic (representatiu) de la peça transcendeix, en aquest cas, el seu valor cultural de manera que el plor del poble que ha perdut la seva “dama” és doblement amarg. Probablement perquè el poble ja tenia l’autoestima nacional tocadeta. Els barcelonins vam viure alguna cosa semblant amb l’incendi del Liceu. Però, a jutjar per les llàgrimes vessades arreu, tots som víctimes de l’incendi de Notre-Dame.

La reconstrucció

La promesa de reconstrucció feta sota l’efecte encara de la commoció, ara que sabem que la derrota no ha sigut total, planteja interrogants. No hi ha un consens únic de com rehabilitar un bé patrimonial, sobretot si té la consideració de nacional, que suggereix màxima obstinació, i encara més si el bé és universal. Alguns advoquen per la restauració que vol dir restituir-lo al seu estat “original” utilitzant tècniques i materials el més semblant a l’original, generant un “fals històric” en el qual no es pot diferenciar què és original i què reconstrucció. Aquesta forma d’intervenir en el patrimoni suggereix que la vàlua arquitectònica-artístico-històrica resideix en una mena de foto fixa d’un moment concret, de manera que tota distorsió que allunyi d’aquell model posa en dubte l’autenticitat de l’obra. L’impuls de la restauració és tota una metàfora de la nostra societat!: hi ha una tendència romàntica (antimoderna) en la nostra cultura arrelada a la creació de l’Estat-nació decimonònic a reinterpretar el “nostre” passat medieval. Persegueix recuperar un “estil nacional” particular o “propi” (un relat) de cada Estat legitimat per la seva antiguitat que en realitat mai va existir. La tendència a idealitzar el patrimoni, i la nació com el principal patrimoni, es correspon amb una certa enyorança de la cultura, de la ciutat o la nació que, o bé va deixar d’existir o no va existir mai. La nostàlgia és un mecanisme de defensa en èpoques d’acceleració del ritme de vida, pèrdua de referents, de globalització i de cultura líquida, d’agitació històrica.

Alguns articulistes suspicaços han assenyalat que darrera les promeses de reconstrucció ràpida de la catedral amb donacions de grans fortunes s’hi podia amagar l’interès governamental per unir la dividida i desmoralitzada societat francesa en hores baixes, o bé un intent també interessat de blanquejar fortunes d’origen sospitós. Jo crec que l’impuls subjacent a la reconstrucció té una càrrega potser inconscient però significativa molt superior als interessos merament conjunturals. Es tracta d’un sentiment trampós d’una certa nostàlgia restauradora que no es considera a si mateixa nostàlgia sinó veritat i tradició, que vol protegir una veritat absoluta. En aquesta trampa del sentiment l’individu no sent nostàlgia del passat real, sinó de com podia haver sigut perquè aquest passat perfecte que imagina és el que pretén projectar en el futur. Mentre que la nostàlgia restauradora retorna al bressol i reconstrueix la pàtria natal amb determinació paranoica, hi ha una altra nostàlgia, la reflexiva, que tem el retorn amb la mateixa passió. Per a uns és un refugi sentimental on protegir l’imaginari ideològic i fonamentar una pàtria, per altres és el refugi del jo creatiu des d’on reeditar (no reinterpretar) permanentment el món.

Els patrimonis històrics, com les nacions, es formen per l’agregació de capes, artefactes i estils al llarg del temps, fruit d’avatars, pactes i consensos. Per això, a vegades, intentar canviar o esborrar senyals de la història com per exemple noms de carrers (avui ho fan alguns ajuntaments) és una absurditat. Tant l’intervencionisme com el restauracionisme social cauen en l’error d’apedaçar, substituir o emmascarar algunes de les fases constructives de l’edifici social, cultural i polític. Les ferides que deixa el pas del temps formen part d’aquest patrimoni, i permeten una lectura fidedigna que no cal reinterpretar a cada època sinó només llegir per comprendre.

Víctimes

Tenim l’autoestima nacional tocadeta. La compassió que tots vam sentir per aquells parisencs mentre el foc devorava la seva catedral la vam sentir en el fons per nosaltres mateixos com a víctimes universals d’una pèrdua universal. En situar-nos emocionalment com a víctimes de la pèrdua d’aquella icona de la mil·lenària Europa cristiana ens planyíem del defecte, de la falsedat, de la negació i la deslegitimació d’aquesta Europa en crisi on les veritats han esdevingut mentides. La crisi de la França de les armilles grogues –permeteu-me aquesta llicència sense matisar– és la mateixa crisi de l’Estat espanyol i de la resta d’Estats europeus. És la crisi de la democràcia que és conseqüència d’una civilització que cerca alternatives en un món que s’ha quedat sense alternatives.

Reconeixent-nos víctimes de l’incendi adquirim col·lectivament una identitat que ningú ens pot negar com a desposseïts d’aquell bé estimat. Ens hem fet un lloc al món: el lloc dels que anhelen tornar a visitar Notre-Dame per ser secretament bressolats per la mare pàtria, aquella que hem imaginat. Aquella Europa cristiana que no és ni serà. Perquè hem renunciat a ser els herois de la seva construcció (reconstrucció), per conformar-nos amb un èxit (una utopia) més disponible i indiscutible: ser les víctimes del nostre temps. Els únics herois de Notre-Dame són els bombers. Tots els altres, polítics, magnats o ciutadans pelats, hem escollit una posició més retirada, la de les víctimes paralitzades per l’horror que contemplen l’incendi cada una des del seu televisor.

Salvador Clarós

Cuando la vida nos vive. Una invitación a indagar qué soy. Hilario Ibáñez Martínez

Cuando la vida nos vive. Una invitación a indagar qué soy. Hilario Ibáñez Martínez amb pròleg de Laia de Ahumada. Libros Indie. Barcelona, 2019

Hilario Ibáñez Martínez (Palència, 1957) és educador a la Fundació “Mans a les mans” de Barcelona, filòsof i teòleg, màster en “Espiritualitat Transcultural” (Fundació Vidal i Barraquer). És membre fundador de Camí Endins. Realitza tallers i trobades de meditació i silenci.

L’origen del llibre se situa en una intuïció profunda de l’autor: la recerca de la transcendència ha sigut connatural a l’ésser humà, no es coneix època històrica en què aquest anhel profund no s’hi hagi donat. Durant segles aquest ha tingut lloc en el marc de les religions, on s’oferien els mapes per accedir-hi.

Cuando la Vida nos vive recull el testimoni de deu persones que relaten aquesta vivència d’una manera senzilla. No tenen res d’estranyes, ni són especials; viuen el seu dia a dia amb normalitat i integrades i compromeses en la societat. Simplement s’han atrevit a aprofundir en si mateixes i han descobert que el centre de tot no està a l’exterior: no cal sortir fora de nosaltres per trobar allò que ja tenim dins.

La temàtica del llibre és, per tant, la vida viscuda des de la profunditat del Ser, comú a totes les persones que hi apareixen. Algunes d’elles vénen d’una forta vivència religiosa; altres, des de la indiferència; una altra, des de la no creença, i totes, després de tenir una experiència fonent, inicien un camí d’aprofundiment en elles mateixes que, anant més enllà del fet religiós, es troben en un mateix punt: l’Ésser que abasta i ho comprèn tot.

Cuando la Vida nos vive no deixa de ser també una introspecció per part de l’autor. És per això que una primera part del llibre intenta descriure en què consisteix l’experiència espiritual que fa nom al títol: nosaltres no vivim la Vida, sinó que la Vida ens viu. Això canvia substancialment la manera d’entendre la vivència espiritual, la qual deixa de centrar-se en la creença religiosa i, per tant, la transcendeix i la situa en el que s’anomena la no dualitat.

L’espiritualitat no dual experimenta que el fons de l’ésser humà és el mateix fons de la realitat, que no hi ha dualitat entre nosaltres mateixes i l’absolut, ni entre la divinitat i el món o la realitat manifestada. Això vol dir que, qui viu en la quotidianitat l’experiència no dual, com les persones entrevistades, ho fa independentment de les seves creences prèvies, fins i tot venint de l’ateisme o de la indiferència cap a la religió. Aquesta espiritualitat se situa fora dels marges tradicionals de la religiositat per situar-se al centre de l’ésser humà, com a lloc on habita la Veritat que ens envolta.

Les entrevistes, que són la segona part del llibre, tenen prou entitat per si mateixes, però la primera part ajuda a comprendre i enriquir, encara més, el sentit profund del llibre.

Estem davant, doncs, d’un canvi de vivència de l’experiència espiritual, i les persones entrevistades ens ho mostren. En són moltes que poden sentir que les categories religioses anteriors ja no donen resposta a l’anhel més profund de l’ésser humà. Això no vol dir que es renunciï forçosament a les seves fonts culturals o recorregut creient inicial, sinó que la vivència espiritual transcendeix una experiència profundament humana per a tots.

La persona que s’embarca en l’aventura de buscar en si mateixa troba, com els entrevistats, que la resposta no pot venir d’una deducció lògica sinó que només es comprèn sent-hi perquè vivint des d’aquí és probablement on reposa la nostra existència, la casa de la qual mai hem marxat. En aquest sentit podem parlar d’un nou paradigma de la vivència espiritual.

Cuando la Vida nos vive és un regal en tots els sentits. És una invitació a respirar profundament, en silenci, deixant-se portar per cadascun dels tresors dels entrevistats i la saviesa de l’autor. Bona lectura!

Marta Digón

Salut, treball i ganes de fer-lo

Aquesta és l’expressió que em digueren davant mateix de la Capella de Sant Antoni, la germana Angeleta i l’àvia de can Costa, fa uns anys a Pineda de Mar.

Avui, festa dels treballadors, Primer de Maig, Sant Josep Obrer. Ja és hora que l’Església, a nivell de la Litúrgia, parli en primera persona de l’espòs de Maria i pare de Jesús. Encara em plau més, parlar-ne dins del món de cada dia i d’una manera especial, en el món del treball. Gràcies a la gran persona, capellà i teòleg, Pagola, m’he pogut documentar i en certa manera, respondre a una sèrie de preguntes que estic segur que molta gent es fan. Nosaltres, a nivell històric i fent servir els evangelis de Jesús, en sabem el que tradicionalment s’anomena la vida pública, que no durà més de tres anys. També, segons la tradició de Jesús, en tenim retalls de la seva vida des de quan neix, de la presentació al Temple i ja ens n’anem cap als 30 anys. És veritat que els evangelis no són pas una biografia de Jesús, però sí que en podem deduir quelcom. Clar i net, Jesús, fins que no deixa de viure amb la família, com és?, què fa? El mateix Pagola, ens recorda el tipus de convivència familiar i sobretot, l’eix central patriarcal. Per tant, fins i tot, nosaltres, podem imaginar-nos quelcom que hem viscut gran part de la nostra vida. El cap de casa era el tot i per a tot. Llavors, com intervé la mare Maria? I com són les relacions de marit-muller? Són interrogants que dissortadament, jo agraeixo al teòleg Pagola, poder tenir algun punt de referència.

Avui, després d’aquests interrogants o d’aquestes insinuacions, em quedo amb Josep, espòs de Maria, en el món del treball i com procura que a casa no hi falti res.

A casa nostra, més d’una vegada, simplifiquem el treball d’una persona i especialment, dels pares, que no falti mai el plat a taula.

Mai no he pensat que Jesús fos el típic savi de la classe. Per tant, l’entorn familiar i social, el van marcar. I ens hem quedat amb moltes ganes i amb molts interrogants sense cap resposta.

Una bona jornada la d’avui per agrair la feina de casa que els nostres pares i mares ens han ajudat a fer-nos grans.
Acabo, copiant una bonica poesia que trec del calendari dels pagesos, escrita per l’Antoni Escuder:

El verd és fulla novella
que la branca s’ha desclòs
i el pintor omple la paleta
de mil flors de tots colors.

És el maig tot alegria,
triomf del sol i de la calor;
del guanyar a la nit, el dia,
dels passejos i de l’amor.

Ignasi Forcano Isern
1 de maig de 2019

Jean Vanier i L’Arca

El proppassat dia 7 de maig ens arribava la notícia de la mort de Jean Vanier, el fundador de L’Arca i el moviment Fe i Llum. Una nova personalitat clau en el catolicisme del segle XX. Un representant més d’una generació d’homes i dones que van ser constructors de realitats que ens són interpel·lació, camí, pista: el propi Jean Vanier, el germà Roger de Taizé, la mare Teresa de Calcuta, Pere Casaldàliga, Joan XXIII, el pare Arrupe…

Mariner de professió, ho deixà tot per anar a viure amb persones amb discapacitats mentals. Quan era convidat a fer una conferència, la compartia amb alguns dels seus companys de comunitat amb discapacitat.

Jo no soc qui per fer l’obituari, però sí que les seves empremtes m’han qüestionat en alguns moments del camí.

Cada estiu a Taizé, un grup de persones amb severes discapacitats participaven en les trobades de joves de la comunitat. Voluntàries i voluntaris les acompanyaven. Les cadires de rodes, certes dificultats en caminar… i un gran somriure. Eren de les comunitats de L’Arca, se’ns deia, comunitats on conviuen assistents “normals” (què és la normalitat, ens hem de preguntar sempre?) i persones amb discapacitats mentals. Un testimoni preciós ben significatiu enmig de la pluralitat acolorida a Taizé.

Fa uns quants anys vaig anar unes quantes vegades a les comunitats de L’Arca a casa nostra, a Tordera i a Moià. Allà tallers ocupacionals, habitatges on viure, activitats en els pobles, construeixen senzillament un camí d’integració des de la convivència i la igualtat. Nombroses voluntàries arriben de tot Europa per fer un servei, per viure una experiència.

I la tercera empremta és la celebració de Dijous Sant compartida a la comunitat de Tordera. Aquell dia les dues comunitats es trobaven per celebrar la litúrgia del dia. El lavatori dels peus és un dels eixos de la seva espiritualitat. Cada any la recordo. Aquell dia, vam formar cercles de 8 o 10 persones, membres de L’Arca amb discapacitats o sense, amics i amigues, persones properes… I en cercle anàvem rentant a la persona situada a la nostra dreta… I vet aquí que em va rentar els peus un noi amb síndrome de Down… Sempre diem que sovint ens costa més deixar-nos servir, acaronar pels altres, que fer-ho nosaltres… Aquell vespre, alguna em va trasbalsar per dintre i el lavatori va emplenar-se d’un sentit nou per sempre més. Relacions d’igualtat! Jesús rentant els peus des de la feblesa, rentant-me els peus des dels marges!

Jean Vanier té una àmplia bibliografia. Entre els que jo he llegit i m’han ajudat: “Cada persona es una historia sagrada”, “La comunidad, lugar del perdón y de la fiesta” o “Escritos esenciales”, un recull aquest que sempre acostuma a ser una bona aproximació a l’obra d’un autor espiritual.

Si en els llibres podeu albirar la seva espiritualitat, la seva obra concreta la podeu conèixer a la comunitat d’El Rusc a Tordera o Els Avets a Moià. Us en seran bones referències!

Descansi en pau! I gràcies per tant!

Maria Antònia Bogónez Aguado