Advent: El Senyor, el teu Déu, el tens a dintre

Aquest 27 de novembre, primer diumenge d’Advent del cicle A, sentirem aquella magnífica proclama d’Isaïes 2,1-5 descrivint la utopia que Déu anuncia sobre la humanitat: “Forjaran relles de les seves espases…”. I el diumenge següent, 4 de desembre, diumenge segon d’Advent, sentirem una altra utopia, la d’Isaïes 1,1-10: “El llop conviurà amb l’anyell…”. D’aquesta segona utopia, a mi hi ha una frase que em resulta especialment deliciosa: és aquella que diu que “es faran amigues l’ossa i la vaca, i les seves cries jauran plegades”. Una frase que jo ampliaria així: “Es faran amigues l’ossa i la vaca, i passejaran pels prats explicant-se la vida, mentre les seves cries jeuen plegades i juguen a fer-se pessigolles”. Imagineu-vos-ho, però no amb imatges Disney sinó amb imatges de les bèsties tal com són, amb les seves còrpores voluminoses, sense estilitzar…

Jo crec que aquests textos d’Isaïes expressen els anhels més profunds de l’Advent: la creació i la humanitat realitzades, mitjançant l’Esperit.

I amb aquest teló de fons, aquest any, l’Advent em fa venir ganes de mirar on és l’arrel d’aquesta utopia. I és que resulta que, si miro cap a la vida més propera, veig les dificultats, i els drames que passen –passem: jo, almenys a temporades, m’hi incloc– moltes persones, siguin familiars, laborals, econòmics, o de qualsevol altra mena. I si miro més globalment, veig la progressiva victòria de l’individualisme com a criteri universal de vida, la inclinació a posar les emocions (i com més primàries millor) per damunt de la raó, la incapacitat (o directament la negativa) per a la col·laboració política entre partits diferents al servei de la ciutadania, el profund desvergonyiment de la dreta a l’hora de dir i fer dels disbarats més grossos (i que, esclar, tristament, va afegit a la predisposició de molta gent a estar-hi d’acord), el negoci de les armes funcionant a tota màquina, els immigrants tractats sense cap empatia humana per aquesta Europa nostra tan civilitzada, el franquisme enquistat a la justícia espanyola, la irracionalitat d’una part del nostre independentisme, els pobres que van augmentant en nombre arreu del món i també en les nostres societats riques, i tot sobre aquest teló de fons dramàtic d’un crisi climàtica a la qual sembla que ningú dels qui poden fer-ho vulgui posar aturador…

I llavors penso que l’arrel d’aquesta utopia es a dins. A dins meu, i a dins de tants homes i dones de bona voluntat. I, si llavors miro què vull dir quan dic “dins meu”, el que em ve al cap –i al cor– és un altre anunci, que és el que he posat al títol d’aquest article. És del profeta Sofonies 3,17, i diu: “El Senyor, el teu Déu, el tens a dintre!”. De fet, el profeta parla de la reconstrucció de Jerusalem, i anuncia que el Senyor serà a dintre la ciutat, per fer-la reviure. Però penso que la frase també me la puc aplicar a mi mateix. I és que el Senyor, el meu Déu, el tinc a dintre…

I llavors passo a un altre text, l’escena de Lluc 1,39-45, en què Maria va a visitar la seva cosina Elisabet, portant el Senyor a dintre, físicament. No és el meu cas, esclar, però potser sí que ho és, d’una altra manera.

Aquest Advent vull tenir estones per buscar dintre meu, i refermar, el desig de la utopia que anhelo, i reconèixer en aquest desig la presència forta de l’Esperit de Jesús. El mètode que se m’acut per fer això és bastant simple: Tenir cada dia un petit temps d’aïllament i silenci, i, amb els ulls tancats, buscar dintre meu una de les moltes bones aspiracions, dins la meva vida personal, o del meu entorn, o del món, que concreten aquesta utopia de vida humana realitzada; donar-hi unes quantes voltes, fent presents els rostres i les imatges que formen part d’aquesta bona aspiració; si aquí s’escau de treure alguna conseqüència concreta, doncs molt bé, i si no, no cal forçar-ho; i fer llavors, d’això, una pregària al Déu que és Pare i Mare de tots i totes.

Josep Lligadas

Política col·laborativa versus política “urlata”

El passat dia 13 d’octubre vam poder sentir dos missatges especialment interessants i que anaven en la mateixa direcció. L’un venia del món polític, i l’altre del món cristià. El del món polític venia de Roma, i el del món cristià, de Barcelona.

El de Roma el vam sentir en la constitució del Senat de la República, en boca de Liliana Segre, presidenta d’edat durant l’elecció de la mesa, de 92 anys i supervivent dels camps nazis, la qual, a més d’evocar el tràgic centenari de la marxa sobre Roma de Mussolini que s’esdevenia a finals de mes, va dir que el que Itàlia necessitava era la fi del que ella va anomenar la “politica urlata”, que podríem traduir com la “política feta a crits”.

I el de Barcelona el vam sentir al magnífic claustre de l’església de Santa Anna, en les jornades dels hospitals de campanya en què l’arquebisbe de Lima, Carlos Castillo, va afirmar que “los únicos proyectos realizables son los que se fundamentan en la fraternidad”, i que, si estem oberts a les aportacions de tothom, podrem escoltar les aportacions dels enemics, i aprendre’n coses.

Deu ser ingenu, o fins i tot molt ingenu, però a la redacció de L’Agulla ens agradaria que la política funcionés amb criteris com aquests que expressaven Liliana Segre i Carlos Castillo. I és que, no ho oblidem, la política democràtica hauria de ser aquella activitat humana per la qual s’intenta aconseguir una governança global que respongui de la millor manera possible als desigs i necessitats de la majoria de la població. Això es canalitza habitualment a través d’unes eines anomenades partits, els quals, en funció de l’elecció popular, s’encarreguen, en solitari o mitjançant acords amb altres partits, de gestionar la cosa pública, estant al cas, també, de les demandes que per mitjans diversos, els fa arribar la ciutadania, discernint què és el que cal fer i quines són les possibilitats de dur-ho a terme.

Però passa que els partits han anat esdevenint massa sovint per damunt de tot instruments de poder, que busquen aconseguir o mantenir aquest poder utilitzant tots els mitjans. I així la política se’ns ha convertit en un camp abonat als crits, a la desqualificació sistemàtica de l’altre, a la negativa a donar suport a les iniciatives de ningú que no sigui el propi partit, independentment de si són bones o no… Sisplau, els polítics que encara recordeu quina és la funció de la política democràtica, feu tots els esforços per revertir aquesta situació!

Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el nom de l’entrevistat.

Sergi Gordo, el bisbe de la Pastoral Obrera

Oriol Francesch, per combatre el canvi climàtic

Gaietà de Casacoberta, home d’Església

Pastoral Obrera de Catalunya

L’enreixat

HORITZONTALS

  1. Població de l’Alt Berguedà. Serralada que separa Espanya de França.
  2. Al revés, cercava amb molta atenció, investigava. Al revés, antigues inicials del partit que lidera Marine Le Pen.
  3. Riu petit. Al revés, acabat en punta.
  4. Diners, però dit de manera poc acadèmica. Que és d’una petitesa inhabitual dins la seva espècie.
  5. Al revés, aniré. Consonant amb què acaben la majoria d’infinitius. Tractada amb iode.
  6. Pas d’una substància sòlida o gasosa a l’estat líquid.
  7. Conjunció disjuntiva. Al revés, partit polític basc, considerat hereu d’Herri Batasuna, que forma part de la coalició Bildu. Primerta lletra de l’alfabet. Adverbi afirmatiu.
  8. National Outdoor Events Association. Símbol químic del sofre. Indicatiu d’Àrea de Servei. Al revés, rata.
  9. Conjunció copulativa. Al revés, Club Natació Sabadell. Esclerosi lateral amiotròfica. Conjunció copulativa.
  10. Adverbi de negació. Conjunció copulativa. Diminutiu afectuós de iaies.
  11. Al revés, una mena d’espasa d’origen oriental . Preposició que indica una ubicació enmig d’altres coses, persones, esdeveniments, etc.
  12. Serp pròpia de l’Amèrica tropical. Persona que excel·leix en un esport.

VERTICALS

  1. Ciutadana de la capital de Catalunya.
  2. Instal·lació per a la cria i observació d’ocells. Conjunció disjuntiva. Onada.
  3. Ho són tant les vocals com les consonants del gaèlic. Al revés, símbol químic del sodi.
  4. Ciutat d’Israel. Fosfat d’urani.
  5. Al revés, por extrema. La segona consonant. Al revés, gos.
  6. Trec la pell. Desfet. Institut Català d’Oncologia.
  7. Catàleg Índex de Nebuloses i Cúmuls d’Estels. Illa d’Indonèsia. Primera lletra de l’alfabet. Símbol químic del nitrogen.
  8. Al revés, part lateral d’una muntanya. Al revés, afirmaves.
  9. Irritació violenta. Gos. Teixit molt fort que s’utilitza en veles de nau, envelats, tendals, per cobrir la càrrega d’un camió, etc.
  10. Símbol químic del nitrogen. Nom d’home. Adjectiu o pronom que indica que una cosa té la mateixa quantitat que una altra.
  11. Enutjosa. Espai aplanat i ferm, a vegades enrajolat o empedrat, que s’utilitza per batre.
  12. Ostentació. Acoloreixes amb els colors de l’iris.

Josep Lligadas

SOLUCIÓ

Pau de Tars (i 13) – Pau i el significat de Jesucrist com a sentit de tota criatura

La declaració de justícia, és a dir, el que Pau expressa com la gràcia, té uns efectes psicològics-existencials impressionants. Comprendre existencialment el que significa la declaració de justícia, la gràcia, és haver fet l’experiència de que Déu ens estima de manera que ens accepta amb les nostres limitacions, gratuïtament, sense atemorir-nos amb cap condemna eterna (l’amor incondicional que no espera res a canvi) i ens fa lliures per estimar com Ell ens ha estimat. Només així podem ser col·laboradors del seu projecte de construir el REGNE.

Rm 8,15 Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: “Abba”.

Rm 8,29 Perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d’una multitud de germans.

Gal 3,28 Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.

Des d’aquesta experiència existencial, que és el nucli dur del cristianisme, o hauria de ser-ho, Pau fonamenta tota la seva teologia-antropologia.

La proposta de Pau davant la pregunta de qui pot participar d’aquesta GRÀCIA (declaració de justícia) ens pot sorprendre tenint en compte la HISTÒRIA DE L’ESGLÉSIA. La seva resposta és totes les criatures siguin cristianes o no i, afegir que, ningú es pot convertir en un instrument donador i augmentador de la GRÀCIA. La gràcia és gratuïta i el seu únic administrador és Déu, que ja va dir el que havia de dir amb, en i per Jesucrist (la seva vida, mort i resurrecció). La transmissió del que significa el Déu de Jesucrist, de l’Esperit, hauria de ser la veritable missió de l’Església i no l’atribució d’uns poders que no li pertoquen.

Vegem-ho per passos:

1 La justificació és la gràcia i aquesta afecta a tothom, encara que no hagi conegut a Jesucrist. Els sagraments, doncs, no haurien de ser institucionalitzats per l’Església jeràrquica com a donadors de la gracia de Déu, sinó senzillament haurien de ser conscienciadors d’aquesta gràcia, de com Ell ens estima i desitja que estimem, GRATUÏTAMENT. Només així podem ser col·laboradors en la construcció del seu projecte, el REGNE, que també serà, doncs, el nostre.

    2. La problemàtica de tota creatura: la carn (recordem que l’antropologia de Pau és la jueva). És per la CARN que l’home queda impedit de seguir l’ESPERIT perdent així la seva llibertat (la crida a estimar, a fer el que hauria de fer)

    a. El pecat s’oculta darrera de la llei de les paganes, la llei de les jueves i la de les cristianes també. La LLEI, feta pels poderosos, siguin de l’àmbit que siguin, oculta els seus interessos i privilegis i en nom d’un dictador, del poble o del Déu de les jueves o de les mateixes cristianes ens portarà a la deshumanització (hem abandonat a les criatures pobres, dèbils, diferents, inútils que, en el millor dels casos, només mereixeran almoina, comprensió i perdó (si accepten que la seva diferència és pecaminosa) i no justícia.

    b. El voler de la carn de les criatures que tenen el poder i legislen fa que apareguin avantatges, en la mateixa redacció dels textos sagrats, sobre les altres criatures. Pau diu que això no pot ser, el cristianisme no pot tenir avantatges ja que això seria la justificació del pecat.

    c. Aquest Déu, utilitzat pels desitjos injustos del cor, acabarà sent blasfemat, amb raó, perquè encara que ens refermem en la ortodòxia literal que vulguem, és en realitat un ídol, és un Déu que mira, en els seus judicis, allò que és exterior a l’home –la seva nació, raça, poder…– i no el seu cor (2,27-28). Un Déu que concedeix privilegis i avantatges odiosos (2,11) i que porta “la humanitat” a odiar la seva imatge vista a través de la conducta que se li atribueix.

    El mateix Pau, en el capítol Rm 7, es mostra impotent de superar aquest voler de la carn.

    3. Qui pot salvar-se, doncs? Si totes som pecadores i el judici de Déu és el que és, qui es podrà salvar? Quina és la justícia salvadora de Déu per a les seves criatures? Es pregunta Pau i ens avança la solució: totes les persones ens salvarem a partir de la DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA, LA GRÀCIA. Déu vol fer-nos conscients, amb el seu Fill Jesucrist i el seu caràcter redemptor, de quina és la seva voluntat en referència a l’actuar de les seves criatures i la seva situació davant de la mort. Així, doncs, Pau introdueix en la teologia del cristianisme el concepte DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA, LA GRÀCIA DE DÉU, a l’identificar Jesús amb el Servent de Jahvè dels profetes de l’Antic Testament (Rm 3, 24-26, extret de Is 53). De tot això es poden despendre dues coses:

    a. Pau ens reserva un Judici final diferent al de Mateu. Que lluny queda Pau del text de Mt 25,31-46, en què els que no s’han comportat segons el voler de Déu seran socarrimats a l’Infern. En Pau, però, el que es cremarà al foc seran les obres que no estiguin en la línia de la construcció del REGNE, les creatures es salvaran totes.

    1 Cor 3,10-15.10 Jo, com a bon arquitecte, amb la gràcia que Déu m’ha donat, he posat el fonament, i uns altres hi construeixen al damunt. Però que cadascú miri bé com construeix! 11 De fonament, ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist. 12 Sobre aquest fonament es pot construir amb or, amb plata, amb pedres precioses, o bé amb fusta, amb herba seca o amb palla, 13 i ja es veurà què val l’obra de cadascú: el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifestarà acompanyat de foc, i el foc comprovarà el valor de cada obra. 14 Si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa, 15 mentre que, si crema, en sofrirà la pèrdua, tot i que ell se salvarà, però com qui s’escapa just del foc.

    b. La justificació és la gràcia i aquesta afecta a tothom, encara que no hagi conegut a Jesucrist. Els sagraments, doncs, no haurien de ser institucionalitzats per l’Església jeràrquica com a donadors de la gracia de Déu, sinó senzillament haurien de ser conscienciadors d’aquesta gràcia, de com Ell ens estima i desitja que estimem, GRATUÏTAMENT. Només així podem ser col·laboradors en la construcció del seu projecte, el REGNE, que també serà, doncs, el nostre.

    Cesc Cònsola

    Autonomia i interdependències


    El món s’ha tornat cada cop més interdependent. Ni els grans països com Rússia són autònoms. Rússia té gas però no té els microxips necessaris pels seus míssils. Si es paralitzen les exportacions de cereals d’Ucraïna, l’Àfrica passarà fam. Europa no té ni petroli ni gas ni microxips. Tampoc mascaretes fins que la pandèmia ens va fer caure la bena dels ulls per prendre consciència de la necessitat de relocalitzar manufactures amb baix valor afegit però alt valor estratègic. La rectificació, no ens enganyéssim, no va ser per la manca de material sanitari als hospitals sinó pel germà d’Ayuso convertint un marge comercial abans irrisori en un negoci descomunal. Aquí som així! Alemanya, el país europeu industrial per excel·lència enaltit com a model a imitar, té una enorme dependència del gas rus que el converteix en una economia molt vulnerable. França, amb un sistema elèctric de generació nuclear que creia molt robust, no va preveure que una sequera com la d’aquest estiu podia fer baixar el cabal dels rius fins l’extrem d’haver de parar els reactors per falta de refrigeració.

    Vivíem dels rèdits del final de la guerra freda amb una pau aparent, i un model energètic mineral: petroli, gas i carbó, que ho movia tot. Dos factors avui desestabilitzen el tauler: d’una banda l’extracció de minerals energètics de jaciments molt explotats, per no dir les seves engrunes amb tècniques de fracking, és cada cop més cara i en conseqüència la seva taxa de retorn energètic cada cop més baixa, fins el punt que sense arribar a exhaurir el recurs ja no pagarà la pena continuar explotant-lo. En segon lloc, el desproveïment, d’una banda, i la irrupció de nous grans demandants d’energia com Xina i Índia, està provocant una reprogramació d’aliances i hostilitats que ho sacseja tot, com s’està veient amb la guerra d’Ucraïna.

    Tornant a Europa i a casa nostra, al marge de la gran dependència d’hidrocarburs, l’altre taló d’Aquiles del sistema europeu és la seva escassa interconnexió. Als europeus no els havia importat mai que la Península Ibèrica estigués aïllada des del punt de vista de les infraestructures. Però ara que s’han tallat els subministraments des de l’est, i ja que l’energia del futur, la renovable, es produirà majoritàriament al Sud, Alemanya troba a faltar una connexió per transportar gas algerià. El gasoducte procedent del nord d’Àfrica està interromput entre Catalunya i el Midi francès (el MidCat). El corredor mediterrani de mercaderies, quan estigui completat de la banda espanyola encara estarà tallat entre Perpinyà i Montpeller. El mateix passa amb la connexió d’alta velocitat entre el País Basc espanyol i el francès. La connexió elèctrica entre França i la Península, amb línies de molt alta tensió que travessen els Pirineus per Catalunya i pel País Basc tenen una capacitat ínfima d’interconnexió. Sumant el cable submarí que connectarà pel Cantàbric, la capacitat d’interconnexió arribarà en el futur al 5%, quan la UE aconsella almenys el 15%. El Govern de Macron és contrari a fer el MidCat, no prioritza l’alta velocitat per connectar les mercaderies dels ports del llevant espanyol amb els de Centre-Europa. Tampoc la connexió de l’anomenada Y ferroviària basca. Macron tem que l’actual eix polític París- Berlín esdevingui l’eix Madrid-Berlín. Macron tem que si el quilowat/hora més barat d’Europa es produeix a la Península Ibèrica la indústria electrointensiva (la química per exemple) es deslocalitzi cap al sud.

    Sabíem que en un món global s’ha de governar la interdependència. Amb les crisis actuals hi ha qui pensa que cal recuperar sobirania local. Catalunya, per exemple, és pràcticament autònoma en electricitat, produeix el 97,6% de l’electricitat que consumeix, però ho fa amb un elevat percentatge nuclear amb els tres reactors d’Ascó i Vandellós que es clausuraran abans de 10 anys. Llavors Catalunya difícilment cobrirà la seva demanda elèctrica, que a més creixerà per l’electrificació de la mobilitat. No hi ha prou territori per a les renovables i a més hi ha oposició a l’aprofitament eòlic marí. En canvi Aragó produeix ja actualment el 178,5% de la seva demanda elèctrica, i amb una proporció considerable de renovables. Agradi o no Catalunya haurà de fer un gran esforç de desplegament de solar fotovoltaica, eòlica i hidrogen verd, i a més importar energia d’Aragó, Castella la Manxa i Castella Lleó, que són els territoris excedentaris. Països centreeuropeus podrien importar hidrogen verd del País Basc i de Catalunya, si no ens adormim en les inversions que cal fer. Els bascos ja han començat. Catalunya, no! Les inversions prioritàries són aquelles que ens interconnecten, les que tracen aliances i projectes cooperatius. En el món renovable, Portugal, Espanya i en particular Catalunya tenen grans oportunitats sempre que procurin sumar. En el món que ve no hi ha lloc per als “outsiders”. Dependència i independència són conceptes que han deixat de significar confrontació per anar-se fonent en la mateixa cosa.

    Salva Clarós

    Damià Sànchez-Bustamente i Páez

    El dia 15 d’agost, festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, farà un any que ens va deixar al bell mig de l’estiu. Havia nascut a Torrejoncillo, Càceres, el 23 d’octubre del 1930. En acabar l’estiu els seus amics ens vam trobar per celebrar una missa en sufragi seu als Jesuïtes de Casp de Barcelona. El senzill recordatori deia que procedia d’una família catòlica, i que ja de ben petit admirava al seu oncle canonge. El seu pare, que era mestre, va ser destinat a Marbella, i s’hi va traslladar amb tota la família. Posteriorment arriben a Barcelona cercant millors oportunitats per a tots els fills.

    En Damià estudia al Seminari Diocesà de Barcelona. És ordenat prevere el 1955 i nomenat vicari, primer de Sant Adrià de Besós, després de Sant Just i Pastor. Més tard rector de Sant Esteve d’Ordal. El capvespre del dilluns 12 d’agost del 1963 arriba a la parròquia de Sant Llorenç, que aplega els barris d’Ègara, Sant Llorenç i les Arenes de Terrassa, i és quan decideix renunciar per sempre a la retribució que des de l’Estat arribava al Bisbat de Barcelona. Com a capellà obrer compromès amb la classe obrera treballa repartint butà fins que la seva salut es ressent d’una feina tan feixuga. Aleshores es dedica a fer traduccions i classes d’anglès a l’Escola Industrial de Sabadell fins a la jubilació. A la parròquia, de la qual en va marxar el 1978, va actuar sempre seguint les indicacions del Concili Vaticà II creant nous espais de participació i llibertat que massa sovint el van fer patir i enfrontar amb qui no compartia les seves opcions eclesials i socials.

    Durant la seva vida com a rector atreu a persones d’àmbits diversos: eclesial, polític i sociològic, convertint la seva parròquia en un fòrum d’intercanvi d’idees i propostes de canvi social, afavorint la vida del barri amb els recursos de què disposa. Procura actuar sempre fidel a l’Evangeli i els pobres, tot liderant grups de reflexió cristiana, com el de La Lluna, al qual va ser fidel fins al darrer moment. Místic de soca-rel, el silenci i la pregària eren les seves fortaleses que omplien la seva vida, el compromís pel poble com a capellà obrer, la discreció en l’ajuda als qui el necessitaven, la denúncia valenta de les tortures a Via Laietana, l’opció pel celibat com una manifestació de llibertat, riquesa i de gran valor, tot i que el fet de ser obligatori, deia, desdibuixa l’opció de llibertat. Era un auster asceta amb un perfil més de cartoixà que de rector. Recordo, entre d’altres anècdotes, que en la missa a Montserrat del 27 d’abril del 1970 o del 1971, amb la presència del governador civil Garicano Goñi i altres autoritats del règim, acabada la pregària dels fidels, va pujar a l’ambó petit i va llegir un text de denúncia de les tortures de la policia a Via Laietana; l’abat Cassià M. Just que presidia i que sabia què passaria, va fer el “paperot” amb un gest al monjo que comandava el so perquè apagués el micròfon per no indisposar-se amb els quatre concelebrants. El text de denúncia es va llegir sencer i acabada la lectura, ell i tres concelebrants més –entre ells els germans Vilaró, un d’ells el P. Robert- van abandonar el presbiteri. Acabada la missa i a la sala de la llar del monestir es va oferir l’habitual vino español amb què s’invitava les autoritats, que va ser un autèntic funeral silenciós.

    En Damià era també un intel·lectual estudiós i admirador de l’obra de Paul Tillich de qui el 1984, després d’haver-lo traduït de l’anglès va publicar la seva Teologia Sistemática, (volums I i II) a Ediciones Sígueme. Amb el suport de companys seus com: Joan Rofes, Joaquim Garrit, Agustí Daura +, Ferran Sans, Pere Negre, Josep Ricart, Consol Torres +, Rosalia León, Víctor Blajot, Alexandre Garcia-Duran +, Manuel Marcet, Santi Marcet +, entre d’altres. A Terrassa tots ells van destacar pel seu compromís amb el poble i les perifèries, com diu Francesc, el bisbe de Roma, en uns moments de lluita per les llibertats arrabassades amb les armes i amb massa sang i morts els anys de pre i post Guerra (in)Civil, eren anys de franquisme, de nacional catolicisme i de revolta per una democràcia absent, però en recerca contínua i sense treva de la justícia.

    Gràcies, Damià, pel teu testimoni, la teva fe en Jesús de Natzaret, de qui tants hem begut i ens ha ajudat a créixer essent més fidels a la crida rebuda i acollida amb tota humilitat i perseverança.

    Josep-Maria Font i Gillué

    Sobre a “Asociación Irimia”: Revista, Romaxes e outros encontros

    En català més avall

    A Asociación Irimia, naceu en 1978 coa vontade de colaborar en que a Igrexa de Galicia fora realmente unha Igrexa galega; é dicir unha Igrexa comprometida co seu pobo, a súa lingua e a súa cultura, co súa identidade a súa realidade popular.

    Na liña do que se deu en chamar “nova Igrexa galega”, a asociación foi o froito de varias realidades anteriores que confluíron nela:

    • Os Coloquios Europeos de Parroquias que deron lugar aos Coloquios Galegos de Cristiáns na busca dunha Igrexa mais comprometida con Galiza e o galego. O primeiro deles foi en Compostela no 1966, e durarían dez anos (1966-1976).
    • Boa nova, publicación pastoral da diocese de Mondoñedo-Ferrol, que nace en 1975.
    • A revista Encrucillada. Revista galega de pensamento cristián, que nace en 1977.
    • Os Cruceiros, encontros de cristiáns galeguistas que nacen en 1978, como continuación de aqueles Coloquios.

    Desde estas ricas realidades, fundaríase a Asociación Irimia ese ano 1978. O seu evento fundacional foi a I Romaxe de Crente Galegos; un encontro anual que nacera como o froito mais importante do 1º Cruceiro. Foi no Pedregal de Irimia (Meira-Lugo), que lle daría o seu nome, co expresivo lema “Eu renazo galego”.

    E no ano 1981, empeza a publicar un boletín longamente agardado, que buscaba ser unha revista popular cristiá-galega, con vontade de chegar a un amplo espectro de lectores e lectoras desde o campo á cidade: Irimia. Revista de Crentes Galegos.

    As Romaxes de Crentes Galegos seguiron realizándose ininterrompidamente durante máis de corenta anos, até este 2022, en lugares significativos da xeografía galega: a II (1979) foi na Punta de Couso (Aguiño-Pontevedra), a III (1980) en Os Peares (Ourense), a IV (1981) na Lagoa de Castiñeiras (Pontevedra), a V (1982) en San Alberte de Roca (Lugo), a VI no Monte Aloia (Tui-Pontevedra), a VII en Ponte Ledesma (Coruña), a VIII no Castro de Lobadiz (Ferrol-Coruña), a IX en Cereixo (Vimianzo-Coruña), a X en Benposta (Ourense)… a XX (1997) no Parque de Santa Margarida (A Coruña)… a XXX (2007) foi en Mazaricos (Coruña)… a XL (2017) en Beade (Vigo-Pontevedra)… e, durante a pandemia os Rumores de Romaxe, recuperando ao ano seguinte en Arzúa (XLV), a XLIV no 2022 en Culleredo (Coruña)…

    A revista Irimia publícase ininterrompidamente desde 1981 até hoxe. Primeiro en formato de cuartilla e con periodicidade semanal (1981-1984), logo en formato grande e periodicidade quincenal (1985-2018); actualmente é unha revista mensual. As primeiras oito paxinas iniciais acabaron sendo vinte ao pasar á periodicidade mensual. Na revista, a carón dunha longa, xenerosa e gratuíta nómina de autores e autoras, colaboraron coa mesma xenerosidade grandes escritoras e escritores de Galicia.

    A revista Encrucillada foi tamén editada durante uns anos pola Asociación Irimia. E os Cruceiros e outros encontros máis pequenos da Igrexa galega (Cruceiriños, Irimianzas, Sábados bíblicos…) seguirían facéndose durante moitos anos.

    Irimia

    L’Associació Irimia neix l’any 1978 amb la voluntat de col·laborar per fer de l’Església de Galícia una veritable Església gallega; és a dir una Església compromesa amb la seva gent, la seva llengua i la seva cultura, amb la seva identitat i la seva realitat popular. En la línia del que es va anomenar la “nova Església Gallega”, l’associació va ser fruit de diverses realitats prèvies que hi van confluir:

    • Els Col·loquis Europeus de Parròquies que van donar lloc als Col·loquis Gallecs de Cristians a la recerca d’una Església més compromesa amb Galícia i la llengua gallega. El primer d’ells va ser a Compostel·la l’any 1966, i duraria deu anys (1966-1976).
    • Bona notícia, publicació pastoral de la diòcesi de Mondoñedo-Ferrol, nascuda l’any 1975.
    • Revista Encrucillada. Revista gallega de pensament cristià, nascuda l’any 1977.
    • Os Cruceiros, trobades de cristians gallecs nascudes l’any 1978, com a continuació d’aquells Col·loquis.

    A partir d’aquestes riques realitats es va fundar l’any 1978 l’Associació Irimia. El seu acte fundacional va ser la Primera Romeria de Creients Gallecs, una trobada anual que va néixer com el fruit més important del 1r Cruceiro. Va ser al Pedregal d’Irimia (Meira-Lugo), que li donaria nom, amb l’expressiu lema “Eu renazo gallego” (“Jo reneixo gallec”). I l’any 1981 començà a editar un butlletí molt esperat, que pretenia ser una revista popular cristiano-gallega, amb la voluntat d’arribar a un ampli ventall de lectors i de lectores des del camp fins a la ciutat: Irimia. Revista de Creients Gallecs.

    Els Romiatges de Creients Gallecs van continuar fent-se ininterrompudament durant més de quaranta anys, fins aquest 2022, en llocs significatius de la geografia gallega: el II (1979) va ser a Punta de Couso (Aguiño-Pontevedra), el III (1980) a Os Peares (Ourense), IV (1981) a Lagoa de Castiñeiras (Pontevedra), V (1982) a San Alberte de Roca (Lugo), VI a Monte Aloia (Tui-Pontevedra), VII a Ponte Ledesma (La Corunya), el VIII a Castro de Lobadiz (Ferrol-Corunya), el IX a Cereixo (Vimianzo-Corunya), el X a Benposta (Ourense)… el XX (1997) al parc de Santa Margarida (La Corunya)… el XXX (2007) va ser a Mazaricos (A Corunya)… el XL (2017) a Beade (Vigo-Pontevedra)… i, durant la pandèmia, Rumors de Romeria, recuperant-se l’any següent a Arzúa (XLV), a XLIV el 2022 a Culleredo (La Corunya)…

    La revista Irimia s’ha editat ininterrompudament des de 1981 fins a l’actualitat. Primer en format de quartilla i setmanal (1981-1984), després en format gran i quinzenal (1985-2018); actualment és una revista mensual. Les vuit pàgines inicials van acabar sent-ne vint en passar a la periodicitat mensual. A la revista, al costat d’una llarga, generosa i gratuïta llista d’autors, hi han col·laborat amb la mateixa generositat grans escriptors gallecs.

    La revista Encrucillada també va ser editada durant uns anys per l’Associació Irimia. I els Cruceiros i altres aplecs més petits de l’Església gallega (Cruceiriños, Irimianzas, dissabtes bíblics…) es continuarien fent durant molts anys.

    Irimia

    La regularització de l’Opus Dei

    El 14 de juliol passat el bisbe de Roma, Francesc, ens va sorprendre amb un motu proprio en què comunicava que l’Opus Dei deixaria d’existir com a prelatura personal a partir del 4 d’agost… D’entrada sorprenia la decisió així com la immediatesa de la data (no s’esperava que es publiqués a l’Acta Apostolicae Sedis –el «Butlletí Oficial» del Vaticà– sinó a l’Osservatore Romano –diari del Vaticà).

    Algun mitjà de comunicació va titular la notícia «La Companyia de Jesús es venja de l’Opus Dei».

    Cal recordar dues coses: que fou Joan Pau II qui havia concedit aquest estatus especial a l’Opus, el 28 de novembre del 1982. D’altra banda, el mateix Papa havia «intervingut» la Companyia, obligant-la a nomenar un Prepòsit General concret (el pare Dezza) que substituís Arrupe, quan aquest va tenir l’ictus que va anul·lar les seves capacitats humanes.

    Cal dir que aquesta intervenció va ser, institucionalment i jurídica, una «il·legalitat» eclesial, ja que el famós «quart vot» dels jesuïtes envers el Papa es refereix als encàrrecs (o missions) que els pugui encomanar (per exemple, la lluita contra l’ateisme, que va encomanar Pius XII), però no pas en l’organització interna de l’orde. És la Congregació General qui elegeix el Superior General, lliurement, sense cap intervenció del Papa.

    De fet l’estatus jurídic de l’Opus significava que el seu Superior General, quan fos elegit, seria ordenat bisbe, amb una «jurisdicció universal», per tant, no sotmesa a un territori concret ni vinculada als organismes de l’Església (dicasteris del bisbes i del clero); també tenir els seus seminaris propis, etc. D’alguna manera una «església paral·lela».

    Francesc, seguint en la línia de la reforma de la Cúria, ha volgut normalitzar jurídicament i organitzativament l’Opus Dei, tot valorant el seu carisma concret de la «santificació en la vida corrent» (treball, família, etc.).

    En aquest sentit serà el mateix règim que regeix els ordes religiosos: els membres depenen del seu superior; però, en les tasques «oficials» de l’església local (parròquies, etc.), formen part del clero (amb obediència al bisbe del lloc).

    Es tracta, doncs, d’anar eliminant estatus especials de les institucions eclesials, perquè es regeixin per la normativa general de govern i la jurisdicció existent dins l’Església.

    Jesús Lanao

    Les meves vivències del curs 2021-22:uns mesos de treball i lluita

    Per situar el lector, vull dir que aquest és un article vivencial, on poso per escrit algunes reflexions personals fetes a partir de situacions viscudes a l’Institut on treballo, de converses amb companys i companyes docents i del dia a dia amb l’alumnat.

    Per començar, cal parlar del context. Aquest curs passat hem continuat exercint la nostra tasca en una situació de pandèmia i de crisi, no exclusivament sanitària, que va començar l’any 2020. Una crisi que ha colpejat i colpeja la societat en general, però que afecta més a les famílies més febles i desfavorides i, especialment, els seus fills i filles majoritàriament escolaritzats a l’escola pública. Els docents, doncs, estem exercint la nostra tasca educativa i formativa amb uns infants, adolescents i joves molt marcats pels efectes socials, econòmics i emocionals de la pandèmia.

    En aquest sentit, vull subratllar que ningú pot posar en dubte que el personal docent ha estat el primer a entendre la importància que per a l’alumnat tenia recuperar, ràpidament i de la millor manera possible, la normalitat en el funcionament dels centres educatius. I, diguem-ho ben clar, si les escoles han funcionat és per la responsabilitat, la voluntat i l’empenta dels docents que volem el millor pels alumnes. Certament, nosaltres no hem estat l’únic col·lectiu que ha fet front en primera línia les conseqüències de la pandèmia (n’hi ha d’altres, com el personal sanitari), però cal recordar que les escoles van obrir mentre que moltes empreses del sector privat i de les administracions públiques mantenien les oficines tancades. No cal que ningú ens posi medalles, però ha mancat un cert reconeixement perquè el dia a dia no ha estat fàcil, algunes vegades la realitat ens ha superat i la manca endèmica de recursos, sobretot professionals, s’ha notat més que mai.

    Centrant-nos concretament en el curs 21-22 que ara acaba, coincidirem que ha estat marcat per l’aprovació de la LOMLOE i, en gran part, per les imposicions del Departament d’Educació que han provocat la mobilització, la contestació i el rebuig dels docents. Aquest conflicte, des del meu punt de vista, ha posat en evidencia els límits de la concepció gerencial i vertical, de dalt a baix, que té el Departament actualment. Ha quedat palès que els canvis ni es poden imposar ni es poden implementar contra els docents. Si el que es vol és transformar i millorar l’educació d’aquest país, és obvi que caldrà comptar amb la complicitat i la il·lusió de tota la comunitat educativa.

    A més a més, quan el conseller i el seu equip han acusat els docents de no voler treballar, no només han demostrat una manca de sensibilitat envers el que representa el moviment sindical, sinó que han posat de manifest una preocupant incapacitat per llegir la realitat, una competència que s’ha d’exigir a tot responsable polític. Em refereixo al fet d’ignorar i menystenir l’actitud i el compromís que hem tingut durant aquests darrers anys de pandèmia. No, senyor conseller, quan fem vaga i ens manifestem, no ho fem perquè volem fer més vacances a l’estiu, ho fem perquè volem exercir la nostra tasca docent en unes millors condicions!

    Al llarg d’aquest curs, he constatat un cansament i una certa desil·lusió entre els companys i companyes del meu centre. Altrament, en les manifestacions dels dies de vaga he percebut aquest mateix desencís en molts altres companys i companyes, tant de primària com de secundària. Es constata, doncs, un malestar entre els docents i també en moltes direccions dels centres educatius. Una realitat preocupant que hauria d’interpel·lar a tothom, especialment als qui tenen més responsabilitats. Crec que la causa d’aquest malestar és que el professorat se sent sol, desbordat i amb manca de recursos davant dels reptes i necessitats que té diàriament a les aules i als centres educatius. La frase tan recurrent: «es fa el que es pot», posa de manifest la gran contradicció entre els objectius i els mitjans. El sistema educatiu d’un país no pot recolzar-se sobre la bona voluntat dels docents. És obvi que per millorar l’atenció a la diversitat, avançar cap a una escola més inclusiva, impulsar el treball per projectes o la docència compartida (per posar només uns quants exemples), cal incrementar els recursos públics materials, professionals i de formació destinats a l’ensenyament. Per cert, una de les reivindicacions principals dels sindicats d’ensenyament.

    Però, al meu entendre, seria un error pensar que només és necessari incrementar els pressupostos públics. També és indispensable una organització als centres més horitzontal i participativa que fomenti la corresponsabilitat, el treball en equip, transversal i creatiu, que retorni el protagonisme als docents i al claustre. Penso que cal un lideratge educatiu basat en l’empatia, l’escolta, el suport i la confiança més que no pas en la gestió que marca objectius i dona directrius. En definitiva, calen equips directius que generin objectius compartits, creïn un bon clima als centres i confiïn en la professionalitat dels docents, factors indispensables per cohesionar, il·lusionar i empoderar els equips docents. De la mateixa manera, els equips directius haurien d’estar menys fiscalitzats i més acompanyats pel Departament en la resolució de les petites o grans problemàtiques del dia a dia.

    Ara voldria fer un breu comentari sobre el futur immediat. En els pròxims cursos s’haurà d’implementar la nova llei d’ensenyament. Una aplicació que implica canvis i novetats, planteja reptes i obre interrogants que no es poden abordar amb èxit sense la complicitat, la il·lusió i el protagonisme dels docents. Confiar l’aplicació dels canvis a les direccions dels centres educatius, enteses com a corretja de transmissió de les directrius del Departament, crec que és un error, encara que a alguns els pugui semblar la manera més eficaç d’implementar-los. No es pot confondre l’educació amb una mera gestió, perquè això és ignorar que sense ànima no es pot educar. La docència és un art, quelcom creatiu, personal, original i dinàmic, que sorgeix en la relació personal entre l’alumnat i el professorat. Una relació singular i irrepetible. No podem passar per alt que sense docents no és possible educar.

    Respecte als canvis en els currículums, l’avaluació per competències, el treball per projectes, l’aplicació de la tecnologia digital… penso que s’haurien d’implementar amb el màxim consens possible, sense improvisacions, sense “anades i tornades” ni dogmatismes. Cal realisme per acceptar que som fills d’un model d’escola que ens condiciona. Cal certa humilitat per reconèixer que ningú sap exactament com serà la nostra societat d’aquí a 25 o 30 anys. També cal prudència perquè es tracta més de construir que d’enderrocar.

    Per acabar, manifesto un desig per al curs que ara comencem. Espero que el Departament posi en valor la tasca docent per retornar la dignitat, la il·lusió i el protagonisme als docents. Desitjo un canvi d’actitud del Departament respecte als sindicats que permeti, sense imposicions, un acord ampli i sòlid amb tota la comunitat educativa sobre les grans qüestions del sistema educatiu a Catalunya: el pressupost públic, les relacions laborals, la llengua i la cultura, la inclusió i la integració de la diversitat, l’equitat social, els serveis socioeducatius o els resultats acadèmics. Segurament no és fàcil, però no és impossible i, en tot cas, és imprescindible. L’educació a Catalunya, en aquest curs, no pot estar marcada per la conflictivitat en els centres educatius.

    Xavier Becerra Castells

    Un fruit desconegut d’una presó nazi

    André Losay tenia 27 anys quan el juny de 1940, essent soldat de l’exèrcit francès durant la segona guerra mundial, va ser capturat pels alemanys i empresonat. Losay, per aquelles èpoques, era ja un bon músic, autor de cants sobretot religiosos, gràcies a la formació que va rebre en els anys que va passar al seminari de Rouen.

    A la presó, ocupava el temps que li deixaven els treballs forçats en una fàbrica de cautxú component un gran nombre de cants religiosos, patriòtics o humorístics, que transcrivia en una llibreta que li il·lustrava el seu company de penúries Albert Mairy. I heus ací que allà, en aquell ambient, va sentir cantar a uns companys polonesos una cançó, titulada “Góralu czy ci nie żal”, que narrava l’enyorança dels joves de les muntanyes del país que havien hagut de deixar casa seva i baixar al pla per poder trobar feina i mitjans de vida (“ha estat pel pa”, diu la cançó), i que li va agradar molt.

    Es va aprendre la música, i li va posar una lletra. I així va néixer un cant que a hores d’ara es canta en moltes llengües i en molts països: “Victòria, tu regnaràs! Oh creu, tu ens salvaràs!”.

    Acabada la guerra, el famós autor de cants religiosos David Julien l’harmonitzarà i serà publicada en una fitxa amb aquesta indicació: “Paroles des abbés Losay et Julien”. I la cançó començarà a popularitzar-se, fins el dia d’avui. Al pobre Losay, però, li va passar que el seu nom va començar a fondre’s davant la fama de Julien, i a molt pocs llocs se’l recorda ara com a autor d’aquest cant. Al nostre Cantoral de Missa Dominical, per exemple, diu que el cant és de David Julien. I també li va passar que, com que feia cants religiosos, sovint consta com si fos capellà. I no ho va ser: va estar uns quants anys al seminari, però acabada la guerra es va casar i va ser pare de família, cosa que no li va impedir continuar component cants de tota mena, treballant en ONG i dedicant-se a l’alfabetització d’immigrants.

    Aquesta història, a més del l’interès que té en si mateixa, ens fa adonar com a França, des dels anys 40, van anar component cants que després es van poder incorporar a la litúrgia postconciliar. Aquí no. Aquí la nostra florida del cant religiós va ser a finals del segle XIX i principis del XX, i va ser magnífica, però quan va arribar la reforma litúrgica la lletra d’aquells cants ja no encaixava amb la sensibilitat de l’època.

    Josep Lligadas

    Classe obrera

    Penosament he de reconèixer que cada dia llegeixo menys i perdo més el temps mirant videos… de gossos. Que ja és. O jugant al Candy Crush, encara. Per això estic contenta d’aprofitar les vacances amb una mica de lectura.

    M’he llegit un parell de llibres sobre la classe obrera, en concret sobre la cultura de la classe obrera. Un és un clàssic, que encara tinc a mitges. És un estudi de Richard Hoggart, que es diu Los usos del alfabetismo. Un retrato de la vida de la clase obrera. I és una delícia. Un bon retrat de la cultura obrera, dels vincles, les relacions, els costums de la classe obrera britànica de postguerra que, ja l’any 1957, alerta de l’impacte dels mitjans de comunicació de masses. Abans del 68, abans dels Beatles, abans del consumisme salvatge i del cultiu de l’individualisme. Hi trobo força punts de connexió amb el que em van transmetre els pares, amb el que jo mateixa havia viscut de petita (sóc del 56), i també amb algunes pel·lícules que m’han marcat, com Distant voices, still lives, de l’any 1988 de Terence Davies, que us recomano molt. És un film excel·lent, que explica la vida d’una família obrera a Liverpool al llarg dels anys 40 i 50, i on el cant és expressió de penes i alegries i el fil conductor de la vida. En el pub i sota les bombes, tant és. En el maltractament i la doble opressió de les dones. En les petites i les grans coses. La podeu veure encara, si us ve de gust i hi esteu subscrits, a Filmin.

    L’altre llibre, Los rotos. Las costuras abiertas de la clase obrera, d’Antonio Maestre, acaba de sortir, publicat per Akal. Me’l vaig comprar perquè no és habitual sentir parlar del tema, així, fora de l’ambient eclesial, de la pastoral obrera, per entendre’ns. Suposo que en ambients més polítics o es dona per feta la pertinença, o es considera fora d’ús. Dins l’Església, fora de la pastoral obrera, es considera un terme ploramiques i antiquat, que obliga a la justificació constant, cosa que resulta irritant. I reconec que dins la Pastoral Obrera, hi ha qui té una ideologia a prova de bomba, però molta gent de la meva generació, que ha assolit un benestar impensable per als seus pares i avis, i que ha vist reduir-se l’àmbit industrial i eixamplar-se el de serveis, em sembla que posa en dubte la vigència del concepte. Un dubte que es pot entendre en dos sentits: continua existint la classe obrera? Continuem formant-ne part?

    Jo la veritat és que sempre he intentat escapolir-me del debat. En part perquè em sembla que els termes en què es planteja no m’acaben d’agradar. Més aviat em són igual les essències (si soc o no soc, tot i que tinc clar que soc). El que em sembla rellevant és si continuen havent-hi persones en situació de perpètua precarietat, facin la feina que facin i provinguin d’un provinguin (hi són, òbviament!); si, malgrat l’individualisme creixent, continuem sent capaços de sentir allò que cridaven els treballadors de Laforsa al Baix Llobregat fa mil anys: “O todos o ninguno”, és a dir, em vagi com em vagi a mi, tots anem en el mateix sac i ningú no es pot considerar alliberat si no en som tots; i encara, amb la perspectiva que només una consciència de pertinença a una classe social oprimida pot donar-nos la força per organitzar-nos i tractar d’alliberar-nos tots, no només uns quants. Amb encert o no, així ho he rebut i així ho he intentat viure, amb moltes mancances, procurant no desclassar-me.

    Algunes de les constatacions d’Antonio Maestre, per crues que semblin, em semblen molt encertades.

    • La meritocràcia és una aparença. De vegades ha funcionat com un ascensor ascendent, fins que l’ascensor s’ha encallat. Difícilment funciona de forma descendent (els fills i filles de papà i de mamà no solen baixar als inferns, encara que la seva formació i ocupabilitat sigui més que qüestionable).
    • La gent de la meva generació tendim a pensar que ens hem guanyat el nostre actual nivell de vida, però això és una veritat a mitges. L’esforç hi és, indubtablement, però hem estat afortunats, Jo no he viscut mai l’atur directament, per exemple. I aquesta és una loteria.
    • Per molt títol acadèmic que tinguis, els orígens marquen i creen sostres de vidre. Mai no aconseguiràs fer-te passar pel que no ets i a més els cercles familiars i d’amiguisme difícilment s’obren a nouvinguts.
    • Hi ha gent que es deixaria matar per tal de no compartir vida amb gent de la classe obrera: ni a l’escola, ni al metge, ni al barri ni a la residència d’avis. Jo diria que ni al cementiri.

    L’increment dels accidents laborals, dels problemes de salut mental, la manca d’habitatges i de feines dignes, la perpètua inestabilitat en horaris i en feines, els efectes tan perversos de la llei d’estrangeria recauen sempre en una mateixa franja de la població. Em sento afortunada d’haver tirat endavant, de moment, Però em sento lligada als que no han pogut fer-ho.

    En altres sentits, hi he trobat a faltar un punt d’esperança i un toc d’humor. L’associacionisme –pòlític o no– és un motor senzill de fraternitat; una facilitat més gran per accedir a la bellesa i a la cultura, és una de les fites que teníem a casa de la qual gaudeixo dia a dia. Enmig de tot això, trobo que els nostres moviments d’Església aporten molt de sentit: aprendre a pensar –en equip–, a fer comunitat, a prendre decisions, a projectar futurs, a sentir-te valorat com a persona, a confiar en tu mateix i en els altres… En un temps en què sentim tan amenaçat l’estil de vida que hem portat fins ara, aquesta mútua valoració i confiança és intangible, però és el millor que tenim. Ens podem desprendre d’infinits trastos, però d’això, no.

    Mercè Solé

    Per unes celebracions més riques

    El 8 de setembre és la Festa Major de Viladecans, amb motiu de la diada de la seva patrona, la Mare de Déu de Sales. I el dia abans, a les 6 de la tarda, se celebra la pregària de Vespres. Aquest ha estat el sisè any que es fa. Ho vam començar a fer a la parròquia, quan l’ermita de Sales estava en obres, però així que l’espai ho va permetre, tot i que les obres no s’havien acabat, vam passar a fer-ho a l’ermita. Amb un any que ho vam fer a l’aire lliure per la pandèmia. Aquest any, per primer cop, les hem pogut celebrar a l’ermita sense restriccions sanitàries i amb la restauració ja acabada.

    Per mi, va ser una gran celebració. Érem només 25 persones, però amb moltes ganes de resar junts i també d’estar junts, i això, unit a la magnífica sonoritat de l’ermita (amb aquelles olles acústiques que hi van instal·lar les deodates que se n’encarregaven al segle XIII), ens va permetre crear un moment celebratiu molt ric. No, no eren les Vespres de Montserrat. Eren les Vespres de Viladecans, és a dir, unes Vespres més simples però no menys potents. Vam cantar la invocació inicial, l’himne (“Noia del poble”), el Magníficat, la resposta a les pregàries, el Parenostre de Rimsky Korsakov i els Goigs per acabar. No vam cantar ni antífones ni salms, però els vam recitar amb intensitat. I un diaca va fer-nos una homilia que convidava a mirar la Maria de l’evangeli i a entrar amablement en la pregària. Ja dic, molt bé.

    A mi em sembla que cal potenciar moments especials com aquests. Recordo l’any passat, pels volts de Nadal, que vam “allargar” la celebració de les Primeres Vespres del diumenge abans de Nadal a les Carmelites de Mataró amb una audició-explicació de cants d’Advent i Nadal molt ben escollits, i sens dubte que això ens va fer entrar més en el misteri que celebràvem aquells dies. Com també ens hi va ajudar molt, aquest cop a Viladecans, a la mateixa ermita de Sales de què he parlat abans, i fora del marc de cap celebració litúrgica, la recitació i escenificació del Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra.

    Ens cal potenciar i utilitzar tota aquesta capacitat de riquesa celebrativa que sens dubte tenim i que no cultivem prou. Dit d’una altra manera: ens cal treballar molt més els elements que facin entrar la fe no només a través de la paraula, com passa ara gairebé sempre, sinó a través dels sentits: els gestos, el cant, la música, la vivència de comunitat, l’expressió de sentiments. Es tracta de proposar-s’ho, de voler-ho fer, d’aturar-se a pensar-hi, de superar les rutines i la mandra. I també d’assessorar-se, si cal.

    El dia de la Festa Major del meu poble, el costum era, fins fa pocs anys, de col·locar la imatge de la patrona sobre la pica baptismal, que està situada al mateix presbiteri, i posar-hi un ciri al davant. També, al final, cantàvem els goigs, que repassen els set goigs de la Mare de Déu, mentre la gent anava marxant, i quan arribàvem més o menys al tercer goig, ja paràvem. O sigui que les alegries de la Mare de Déu, pobre, s’acabaven amb la visita dels Reis. Ara, hem buscat un peu més vistós per col·locar la imatge, i hi hem posat flors. Hem millorat molt la cosa, però encara caldria prendre-s’ho més seriosament i millorar-la més. I igualment, hem agafat la música dels goigs i hi hem posat una lletra nova, que només té dues estrofes i un contingut més accessible i significatiu, i la cantem amb els capellans fent cor entorn de la imatge i sense que ningú marxi. La lletra original, i sencera, dels goigs, perquè no es perdi, la cantem al final de les Vespres, en què el públic hi està més disposat. Certament que ha calgut superar unes quantes mandres i inèrcies, però ara, amb aquests dos canvis, la nostra missa de Festa Major és més rica, té més qualitat, i entra més pels sentits. Tot i que, sens dubte, en podria tenir més.

    I bé. Arribats en aquest punt, podríem continuar posant exemples i comentant possibilitats. N’hi ha moltes. El que cal, com he dit, és aturar-se i pensar, i fer-ho sense, per una banda, sentir-se constret per una fidelitat idolàtrica a les rúbriques, i per una altra, sense creure que el que cal és partir de zero, del que a la gent (o al capellà) se li acudeix o li ve de gust.

    I acabo aquí. El que he tractat en aquest article no pretén ser la solució dels nostres problemes celebratius, ni menys encara he pretès entrar a debatre quin serà el futur de les nostres celebracions i, fins i tot, el futur de les nostres comunitats cristianes. El que pretén és només destacar un aspecte. Però un aspecte que, en qualsevol cas i vagin com vagin les coses, caldria prendre’ns molt seriosament.

    Josep Lligadas

    Església de Sant Pere de Graudescales (Navès)

    Des del Mirador del President vista de l’esglesiola romànica de Sant Pere de Graudescales, tocant a l’Aigua d’Ora (Solsonès), refeta a la segona meitat del segle passat: són les restes d’un antic cenobi benedictí de vida efímera. Els últims raigs del sol d’una tardor ja avançada, provoquen un gran contrast, accentuat per la càmera i pel treball sobre la fotografia, entre la part il·luminada, l’església, i el bosc de pins de si verd fosc, la part no visible; el cromatisme és major en una curta època de l’any, un regal, doncs, quan els caducifolis són multicolors. L’estampa provoca una agradable sensació de solitud en plena natura salvatge, tot i que el cotxe ben visible, i que no ha volgut ser obviat, és un reclam de la civilització ben propera.

    Església. Monument. Natura. Romànic.

    SONY CYBERSHOT
    Imatges/Excursions/Sant Pere de Gaudescales-Vilielles Sant Pere Graudescales R.jpg
    Distància focal: 21,0 mm f/2.0 297 k
    27.10.2009 15:14 Photoshop

    Ramon Ribera-Mariné

    La importància d’Eva en el procés del desenvolupament humà

    ¡Quantes vegades no hem llegit la narració bíblica de la creació! En aquest espai només volem donar unes pinzellades que ens ajudin en la reflexió.

    En la lectura del relat, podem dubtar de si és el narrador qui, en el desig d’explicar l’origen de l’ésser humà, relata els processos de desenvolupament que creu descobrir o bé si és el propi ésser humà –Adam i Eva–, que li diu al narrador: des del futur que nosaltres ja vivim, intenta esbrinar el camí que hem seguit des de l’instant en què el Creador ens ha situat en el Paradís, fins el moment en què hem adquirit consciència de la nostra identitat i autonomia… És un procés molt lent, no tinguis pressa ni vulguis explicar-ho tot, perquè en l’acció creadora de Déu, el temps inclou l’acció i la passivitat contemplativa, la paraula i els silencis. Els seus temps no són els nostres. Tampoc els lectors hem de tenir pressa en treure conclusions, sinó que hem de prendre el nostre temps per a comprendre les claus més significatives en l’acció creadora de Déu.

    És un treball de recerca que fa més de 2.000 anys ha inquietat la humanitat, perquè es tracta de la recerca de la nostra identitat –origen i destí–, que pren com a punt de partença el relat mític del Gènesi que, en el coneixement de la seva riquesa calidoscòpica, cada vegada ens ha apropat més al Creador, al propi jo, a la Humanitat de tots els temps i a la Naturalesa tota que compartim.

    De la infinitat d’aspectes i matisos, només n’hem elegit un, el que fa referència a la maltractada Eva que, per haver estat llegida amb massa presses i pocs coneixements, sense menysprear altres interessos de caire ideològic, repetidament se l’ha fet responsable d’un pecat que afecta tota la humanitat, recorrent per activa i per passiva des dels volums teològics als acudits més dolents.

    Adam i Eva, de Suzanne Valadon

    Ja sabem com apareix Eva a la història, embolcallada en la riquesa del llenguatge mític i carregada d’una significació simbòlica difícilment captada en una sola lectura. A l’escenari, l’espai sagrat amb un arbre al mig que es regenera periòdicament per l’acció de l’aigua dels rius, símbol de fertilitat que representa el poder de la vida. No hi ha intervenció humana, l’home només ha de guardar el jardí. Pot passejar i gaudir de la seva bellesa, però Déu li ha prohibit menjar la fruita de l’arbre del bé i del mal perquè, si en menja, morirà; és l’arbre de la Vida. La lectura segueix amb l’acció de donar nom als animals i la creació d’Eva.

    Ambdós, Adam i Eva, van despullats, no tenen consciència de la seva nuesa, el que fa pensar que hi ha una identificació total de l’home amb la natura. I apareix la serp. La serp, coneixedora del desig humà ocult i inconscient de ser com déus, es dirigeix a la dona, més inquieta i permeable, perquè a Adam sembla que ja li està bé acatar una ordre sense qüestionar-la. La invita a transgredir la prohibició… i ho sap fer, només ha posat de manifest allò que ja està latent: Eva s’adona que el fruit és temptador ¡poder dominar el bé i el mal!, ¡dominar el món! Demés, si el desig no hagués existit, Déu no l’hagués prohibit, i per a tu i per a mi, si no es té el sentit de la prohibició, no hi ha desig de la transgressió.

    L’efecte immediat és que han obert els ulls, es veuen despullats davant l’un de l’altra, de la naturalesa, de la fam, del dolor… i se les han d’enginyar per fer front a les pròpies necessitats, pors i desigs. Ara hauran de pensar, inventar, treballar, estimar, prendre decisions… en un espai que ja no és infinit.

    En la transgressió hi ha pèrdua, però sobretot una victòria: l’adquisició de la condició d’éssers humans. En el mite del Paradís la comprensió d’Eva ha canviat radicalment: de ser responsable de l’entrada del pecat al món passa a jugar un paper fonamental en el despertar de la consciència. La incomprensió històrica de l’acció divina ens ha fet una mala jugada tot al llarg de la història: l’oscil·lació entre dos extrems igualment viciosos: ser col·locades en els altars, si ens mantenim en un món virginal, o ser cremades a la foguera si ens apartem de determinats patrons.

    Gràcies, Eva, perquè vas tenir la gosadia del desig, i aquesta gosadia va ser fonamental en l’adquisició de consciència i en la conquesta de la llibertat. Consciència de la dignitat humana que ens ha descobert la plenitud a la que estem igualment cridades i cridats tota la humanitat: ser filles i fills de Déu.

    Ara sento el deure de parlar, en el proper article, de Maria, arquetip, però de què?

    Roser Solé Besteiro

    Parlant d’inflació: El liberalismo es pecado

    Encara que no en sapiguem gaire d’economia, tots estem esperant la garrotada que ens ve a sobre els propers mesos, fins i tot, amb una certa resignació. Com podria ser d’una altra manera, si la culpa de tot la té el Putin?…

    Doncs no és ben bé així. Si ara la inflació està al voltant del 10,5 %, cal recordar que abans de la invasió d’Ucraïna ja superava el 5%. Per tant, no tot s’explica per l’aixeta del gas que té el sàtrapa. Prèviament els poders econòmics havien decidit que ens havíem de globalitzar per rascar punts de rendibilitat a base d’aprofitar mercats laborals més barats. I ara ens trobem, per exemple, que hi ha components que es comencen a fabricar al Baix Llobregat, s’acaben a la Xina i munten al cotxe a Martorell. Què podia fallar?… doncs que la cadena de subministrament es trenqués, produís escassedat i preus a l’alça. Per tant, aquesta part de la inflació ens l’hem ben buscat i després hi hem afegit els efectes de la crisi energètica i alimentària.

    Tots sabem que la inflació consisteix en un augment dels preus generalitzat i sostingut, per sobre d’uns límits tolerables. És perjudicial per a molts, sobretot per a les persones amb menys poder econòmic. L’economista José Luis Sampedro deia que “la inflació és l’impost dels pobres”… i si els impostos serveixen per redistribuir la renda, és evident que serveix per a una perversa redistribució. Però no ens expliquen prou que hi ha dos tipus d’inflació, la produïda per un augment del consum, i la produïda per un augment de costos –clarament la situació actual. Els instruments apropiats per a apaivagar l’augment de preus, són ben diferents en un cas i l’altre.

    En el cas de la inflació provocada per l’excés de demanda, una pujada dels tipus d’interès pot ser eficaç al “refredar” l’economia (eufemisme per dir que baixi el nivell d’inversió i de consum) a l’encarir els crèdits. De fet, un efecte colateral és que els rics amb capacitat d’estalvi acaben guanyant-hi diners, ja que cobren més pels seus dipòsits bancaris. Efectivament, com sempre, uns hi guanyen i els altres hi perden…
    En el cas de la inflació provocada per un increment dels costos, un augment dels tipus d’interès no fa més que incrementar aquests costos. Arribats en aquest punt, el que passa és que les empreses segueixen repercutint els majors costos en el preu, mantenint o fins i tot augmentant els beneficis, mentre la gent del carrer no s’escapa de ser cada vegada més pobra. Si la inflació ve per la part dels costos, l’única manera de sortir-se’n és el que s’anomena “pacte de rendes”. És a dir, els empresaris redueixen beneficis –voluntàriament o per imposició fiscal– , els treballadors accepten no recuperar del tot el poder adquisitiu i el govern adopta mesures de protecció dels més desafavorits. Això és el que –amb més o menys encert– està intentant el govern actual, en què una part està més decidida a fer-ho (Unides Podem) i l’altra (PSOE) hi està anant més xino-xano. És clar, però, que sense una mínima predisposició de les grans empreses, les energètiques i la banca, sense una fiscalitat progressiva, són mesures complicades d’adoptar, i no és poden sostenir molt de temps.

    Ara, és evident que per augmentar els tipus d’interès només cal que uns quants banquers i consellers delegats es posin d’acord. I és que de tontets no en tenen res. El mateix dia que el BCE va augmentar 0.75% el tipus d’interès, les sis entitats financeres d’Espanya –que per altra banda estan estretament vinculades a les empreses energètiques– van augmentar un 10% la seva cotització borsària. I és que no fan cap pas en va. Si s’apugen els tipus, els seus dipòsits en el BCE tenen més rendibilitat… i si a un pobre mortal li puja 100 euros la quota mensual de la hipoteca, ja sabeu a quina butxaca van, no?…

    El drama és que estem en mans dels poders econòmics i dels economistes que tenen al seu servei. No tots, però la majoria. Deia Paul Samuelson (premi Nobel d’economia l’any 70), que “un economista és una persona amb els coneixements suficients per fer creure a la gent el que interessa que pensin que passarà i, un cop no ha passat el que ells profetitzen, tenen els coneixements per a explicar per què no ha passat el que deien que passaria”. De moment, sembla que ens estan aplicant les mesures fàcils de prendre, l’augment del preu del diner, i el ”pacte de rendes” està molt encallat… Quan estiguem en plena recessió i patint els de sempre, tindrem un orfeó d’economistes que ens ho explicaran tot. I com que ho supediten tot al mercat i a les polítiques liberals, n’hi haurà algun que potser dirà –amb la boca petitona– que aquesta vegada el mercat no ha sigut del tot eficient. La gent que és quedarà a la cuneta seran danys col·laterals.

    Ja ho deia el Dr. Sardà i Salvany: “El liberalismo es pecado”… esclar que ho afirmava en un altre sentit!

    Albert Farriol

    Les mans al cap

    Si visitem el Museu de les Mines de Cercs, al nucli de Sant Corneli, a l’Alt Berguedà, i ho fem amb una mirada mínimament crítica, segur que ens impressionarà veure les condicions en què havien de treballar els miners als primer temps de l’explotació, a finals del segle XIX: estirats a terra, extraient el mineral a cops de pic que havien de fer anar de cantó, arrossegant aquest material fins al lloc corresponent, fent les seves necessitats a qualsevol racó, sense cap roba especial sinó amb la seva roba normal que després les seves dones rentaven com podien, i amb la por de qualsevol accident inesperat… Esfereeix, si un s’atura una estona a pensar-hi.

    Ara estem molt més bé, almenys en la nostra Europa desenvolupada. Però, si els amos del món volguessin, podríem estar molt millor. Nosaltres, els de l’Europa desenvolupada, però també els de tants i tants llocs del món que molts cops estan en situacions que recorden molt, massa, les dels nostres miners de finals del segle XIX.

    Cada any, a finals de curs, la redacció de L’Agulla acostumem a fer un sopar. I aquest any, en el sopar ens vam posar a parlar de la situació en què està el nostre món. Des de la barbaritat, que ningú no ens esperàvem, de la invasió d’Ucraïna, fins a la incapacitat, o la manca de voluntat, dels nostres polítics per tirar endavant mesures possibles i raonables que permetrien una vida millor i més tranquil·la tant per a la classe treballadora i per als pobres dels nostres països rics com, més encara, perquè la gent dels països pobres pogués veure una mica de llum i deixés de tenir la sensació d’enfonsament insoluble.

    Anaven sortint a la conversa fets i més fets, i algú va dir: “N’hi ha per posar-se les mans al cap!”. I sí, n’hi ha per posar-se les mans al cap.

    Aquest diumenge 18 de setembre, Jesús ens deia a l’evangeli: “No es pot ser alhora servidor de Déu i dels diners”. Doncs d’això es tracta: ens cal treballar per la causa de Déu enfront de la causa dels diners. I si ho voleu dir amb un llenguatge més laic, podeu dir que ens cal treballar per la causa de la humanitat enfront de la causa dels diners.

    Llevat dins la pasta

    Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre cada nom del llistat.

    Juan Guerrero

    Dani, Gómez-Olivé

    Joseba Achotegui

    Lourdes Ponce, “Pitusa”

    Carles Hinojosa

    Elisabet Ureña

    Pere Asensio

    Primavera per la Pau

    Pastoral Obrera

    Pau de Tars (12) – El seguiment de Jesucrist com a motor de la historia en donar sentit a la criatura (Rm 8)

    Al capítol 8 de la Carta als Romans, Pau culminarà la seva teologia amb la qüestió històrica després de mostrar l’antropològica en el capítol anterior. Així, podem dir que la teologia paulina se sosté en el saber antropològic i en la finalitat escatològica que dona a la història un sentit concret: la humanització. És en la història on la CRIATURA, en l’exercici de la seva llibertat creadora, se sentirà existencialment realitzada al trobar el sentit d’ella mateixa.

    La teologia paulina recobra així el sentit històric-religiós característic del Jesús històric que va lluitar i morir per construir el Regne.

    Pau ens guiarà en aquest procés de la següent manera:

    • En els versets 1 al 14 Pau ens tornarà a parlar de la declaració de justícia. Aquesta consisteix en l’experiència existencial d’Amor gratuït de Déu envers les seves criatures. Per la resurrecció de Jesús la vida ha triomfat sobre la mort i el pecat i per tant totes les criatures participen d’aquest acte on tots som perdonats dels nostres actes.
      Aquest fet allibera la nostra llibertat ja que fa que l’actuació de la criatura no se sustenta en la por a la salvació (de la qual ja estem salvats per la resurrecció de Jesús), sinó que és fonamenta en l’acte profund d’estimar a l’altre i a un mateix com Déu ens ha estimat. Això pressuposa una manera de viure (estimar gratuïtament) donant-nos el sentit de l’existència, únic camí per a la nostra realització (humanitzar-nos). Aquest és el motor on es fonamentarà el que la intenció vulgui fer possible la realització.
    • El descobrir que som fills de Déu:
      15 Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: Abba, Pare.
    • Que som germans a imatge del seu Fill Jesucrist:
      Jesús participa de la carn, si no fos així, Jesús no hagués necessitat col·laboradors i els homes seríem mers espectadors. El que creu en Jesús ha de saber que no pot, ni amb l’ajut de l’Esperit, construir un Regne distint del que va intentar i construir Jesús de Natzaret.
      La tasca de construir amb Déu el pas següent prosseguirà, amb tota la seva radicalitat, enfrontant a cada home i a cada generació i sol·licitant tota la creativitat del seu amor.
      29 perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d’una multitud de germans.
    • El com: estat i destí de l’univers. La història i el seu sentit.
      En ell, amb ell i per Jesucrist ens sentim corresponsables de la tasca de construir el Regne aquí a la terra tot esperant el triomf definitiu de la vida sobre la mort.
      I les criatures queden lligades a la construcció del Regne perquè nomes estimar els realitza i dona sentit a la seva existència i malgrat totes les seves limitacions estan abocades a intentar-ho una vegada i una altra.
      Si analitzem la història, veiem que el progrés es torça i es torna contra l’home; que les revolucions, fins i tot les més humanitàries i prometedores, es desvien; que les ideologies de llibertat i germanor i amor s’esclerotitzen i burocratitzen; que els martiris es perden en l’oblit i la incomprensió, que els sacrificis a llarg termini es fan en va…
      22 Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. 23 I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l’Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit.
      36 Tal com diu l’Escriptura: És per tu que anem morint tot el dia, i ens tenen com anyells duts a matar
      .
    • El regne de germanor que anhelem construir és:
      Gal 3, 28 Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.
    • El motor de la història és la resurrecció.
      El capítol 8 estableix una relació entre el que és visible (històric), que ens fa constatar el continu fracàs a tot intent humanitzador, i el que és invisible (escatològic), que ens fa albirar en l’experiència de la resurrecció l’esperança de la instauració del Regne. En definitiva, entre el que es constata i el que es manifestarà (8, 17-18. 21) al final, fent expressa menció de la diferència entre el que es veu i el que s’espera (8, 24-25).
      17 I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que, sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell.
      18 Jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la glòria que s’ha de revelar en nosaltres 21 que també ell serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu
      24 Hem estat salvats, però només en esperança. Ara bé, veure el que s’espera no és esperança: allò que es veu, per què s’ha d’esperar? 25 Però nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància.

    Aquesta relació es presenta en Jesús mateix com dos aspectes aparentment contradictoris, però compatibles quan se’ls situa en dos plans diferents: la mort, una derrota verificable, i la resurrecció, una victòria inverificable, encara que experimentable. ¿No descobreix així Jesús de Natzaret, amb la pròpia vida coherent amb la seva fe, el costat amagat, es a dir, la dada transcendent clau per a comprendre la realitat que se li ofereix a la criatura?

    Només un amor creador que, de forma realista, lluita contra els mecanismes naturals i socials esperant que, contra tota esperança, tindrà accés a allò definitiu. Això és el que mostra la resurrecció. Allò que dona el sentit de la vida del cristià.

    Com que hem comprès conscientment i existencialment això, entenem que la resurrecció és allò inverificable que ens crida vers allò verificable. És aquí on reposa el SENTIT, L’ESPERANÇA i el MOTOR que ens farà actuar LLIUREMENT vers la consecució del REGNE.

    Només l’amor gratuït -la resurrecció que ha vençut la mort- ens portarà a verificar la nostra experiència (el seguiment del Crist vers la dignitat de totes les seves criatures):

    Gal 3, 28 Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.

    Però això mai serà una dada adquirida, és inverificable, i només a la fi es manifestarà el que és més valuós de nosaltres gràcies al regal de Déu: LA NOSTRA LLIBERTAT. Gracies aquesta som SUBJECTES CREADORS vers la HUMANITZACIÓ DE LA HISTÒRIA i no meres comparses incapaços de construir res, es a dir NO som OBJECTES.

    Cesc Cònsola