Tot un contrast

Els passats dies 10 i 11 de juliol vaig ser a Montserrat a celebrar Sant Benet. I una de les coses que vaig fer va ser dedicar un parell d’hores a llegir d’una tirada, sense fer cas de subtítols ni de notes, l’evangeli de Marc, tal com, per cert, recomano en una altra pàgina d’aquesta mateixa revista.

I el cas és que, a mitja lectura, mentre anava entrant dins la vida d’aquell Jesús que s’estava amb la gent senzilla, que es preocupava del que els passava, que vivia més o menys com ells, i que els parlava de la bona nova de l’amor de Déu i de la nova manera de viure que Déu els proposava, em van venir al cap, no sé per què, les imatges de la recent creació cardenalícia a Roma, amb els seus vestits diferenciats per a cada ocasió, amb els seus estranys protocols, amb la seva sensació d’immensa llunyania. Costa d’imaginar que això vingui d’allò.

Jo, certament, no dubto en absolut que el papa Francesc i el cardenal Omella se senten molt estretament vinculats al Jesús de què ens parla Marc. Però noi, si canviessin unes quantes coses seria més fàcil de veure…

Josep Lligadas

Emergències en la salut ecològica del planeta

Fa dos anys es va presentar la carta encíclica Laudato si’ del papa Francesc sobre la cura de la casa comuna. En la presentació hi va participar el metropolità de Pèrgam Joannis Zizioulas en representació del patriarca ecumènic de Constantinoble Bartomeu.

Zizioulas és un reconegut teòleg que ja al 1992 va publicar E Ktise os eukcaristia (“El creat com a Eucaristia”)(1) que ara tenim el goig de poder llegir en català gràcies a la traducció de Jaume Fontbona publicada a la col·lecció Emaús del Centre de Pastoral Litúrgica. En aquest text el teòleg ortodox ens transmet que la preocupació ecològica, és a dir, la necessitat de tenir cura de tot el creat, no és només una exigència ètica per a tota persona, sinó que, per als cristians i cristianes, és més important que això. Per als cristians és una conseqüència directa i ineludible de la mateixa fe en Déu, la qual dóna a aquesta preocupació ecològica el seu fonament més bàsic. Ens podem imaginar que aquest teòleg ha tingut una important influència en els continguts de l’encíclica Laudato si’.

I l’any 1992, el mateix de la publicació de l’obra de Zizioulas, va ser el de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i el Desenvolupament que van donar lloc als acords de Rio i a l’impuls de les Agendes 21 en anys successius.

Ens van dir que el desenvolupament sostenible era aquell que permet satisfer les necessitats de les generacions presents sense posar en perill la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves pròpies necessitats. I en aquesta definició hem d’incloure que generacions presents del món ric no hem de posar en perill a les generacions actuals d’altres parts del món.

La meva experiència fa uns anys com a regidora d’una ciutat gran, com és Mataró, va ser la d’impulsar un instrument de gestió de la sostenibilitat, l’Agenda 21. Es va fer un exercici col·lectiu que ens havia de portar a minorar la nostra petjada ecològica, ja que enteníem que era la manera de ser solidàries cap a tota les persones que vivim, i viuran, a la Terra.

La perspectiva que em dóna d’aquella experiència, amb el pas dels anys, i la nova mirada que sobre la creació em dóna l’encíclica Laudato si’ i altres experiències viscudes, diria que només les normes i els instruments tecnològics que apunten cap a la consecució d’una sostenibilitat ambiental, social i econòmica, per si sols, no arriben a tenir l’eficàcia que requereix la urgència ecològica del nostre planeta. Com tampoc la tenen per a la consecució d’una vida digna a la que tota persona té dret com a filla de Déu.

El vocabulari “civil” parla de sensibilització, de conscienciació, de compromís… i nosaltres parlem de conversió, d’espiritualitat, de transcendència… per fer un camí de sobrietat, de valorar la gratuïtat que trobem a la creació (la seva bellesa), de formació per prendre les decisions, de viure una fe que “abraça els problemes de la vida i de la mort”. Les cristianes i cristians hem de fer una aportació específica a l’hora d’abordar les emergències en la salut ecològica del planeta en la línia claríssima que ens marca la Laudato si’. Nosaltres també som responsables de la situació ecològica en què es troba el planeta perquè, amb la nostra cultura religiosa, en general, hem dissociat a la persona del medi quan hem primat la persona per sobre de l’ecosistema natural necessari per a una vida digna.

En el camí que estic fent cap a una conversió, sense retorn, cap a una vida coherentment viscuda, té molt a veure en com em posiciono davant les lluites socials i ambientals que a casa nostra es produeixen i que tenen a veure amb:

  • Un sistema econòmic capitalista que actua de motor de desigualtats quan no de destrucció de la vida;
  • un model energètic que prima els guanys per sobre de la minoració dràstica del consum de combustibles fòssils i que ens condemna a l’acceleració del canvi climàtic;
  • uns hàbits de consum que mouen una roda que sembla imparable de depredació de matèries primeres;
  • una degradació, quan no desaparició, d’ecosistemes naturals per satisfer un progrés mal entès i malaltís;
  • uns serveis públics atacats, quan no espoliats, amb la intenció que deixin de ser universals i generadors d’equitat.

Segur que tu podries fer una llista més llarga o podries adjectivar més els àmbits que he descrit. Sigui aquesta llista o una altra, el tema és: ¿Com actuar per revertir aquestes emergències que incideixen directament en tenir o no tenir una vida digna?I aquí ve el que sí que sabem fer els cristians i cristianes: comprometre’ns i aquesta vegada amb una mirada holística i ecològica.

La millor energia és la que no es consumeix, el millor residu és el que no es genera, la millor aigua és la que es reaprofita i es regenera… El patrimoni d’una àmplia majoria de treballadors i treballadores són els serveis públics: el millor servei públic és el que es defensa col·lectivament.

Hi ha moltes experiències en l’economia social, que també s’associa a l’economia del bé comú, que ens proporcionen serveis de tot tipus i a la vegada ens permeten ser protagonistes del canvi que estem disposats a fer a la nostra vida. Cooperatives energètiques, de mobilitat sostenible, de consum responsable i ecològic, d’educació, de defensa del medi ambient…

Estic segura que saps quines són aquestes cooperatives i projectes col·lectius o bé ho pots saber sense gaire esforç. Ara bé, el cas és: ¿Ens mantenim fidels a un consum sense reflexió?, ¿hem donat el pas de conversió?, ¿utilitzem aquells serveis que tenen uns valors concordants amb els nostres?

Jo he anat introduït canvis en el meu fer diari com també ho hem fet a la vida familiar per contribuir a la “cura de la casa comú”. Ho dic humilment i sabent que encara hi ha mots flancs sense cobrir: em moc en bicicleta o bé en transport públic; consumim energia verda a través de la cooperativa Som Energia i en fem difusió a la família i amics; intentem consumir productes locals i de comerç just; controlem molt els consums de d’aigua, llum i gas…

Quan faig aquesta mini llista me n’adono de tot el que hi ha darrera de cada decisió presa i també de totes les que encara em i ens queden a prendre…

Vull acabar fent referència a la Conferència de París sobre el canvi climàtic celebrada del 30 de novembre a l’11 de desembre de 2015, cinc mesos després de la presentació de l’encíclica del Papa. En concret a la declaració feta per les agrupacions continentals de les conferències episcopals. Una declaració que segur que va veure la llum en aquest àmbit gràcies a les sinèrgies creades per la Laudato sí’. Conté un decàleg de propostes, que pots llegir al núm. 1064 de Documents d’Església, i l’oració de la Terra:

Déu d’amor, ensenya’ns a cuidar, per a aquest món, la nostra casa comuna.

Inspira el caps de govern mentre es reuneixen a París a escoltar i atendre el clam de la terra i dels pobres; a fer que s’uneixin de cor i d’esperit per respondre amb valentia; a buscar el bé comú i la protecció d’aquest bell jardí terrenal que has creat per a nosaltres, per als nostres germans i germanes, i les generacions futures. Amén.

Ens hem de creure que som continuadors de la Creació realitzada per Déu. Continuadores i continuadors amb l’Esperit Sant que ens acompanya en aquesta tasca de ser sal de la terra i llum del món… “renovables”.

Quiteria Guirao Abellán

(1) J. Zizioulas, El creat com a Eucaristia. Aproximació teològica al problema de l’ecologia (Emaús 126), Barcelona: CPL 2015, 8.

Martí Amagat i Matamala

En Josep Torrents ha regalat a la Liueta, en el dia del seu 69è aniversari, dos llibres escrits per en Martí Amagat i Matamala. Escrits com d’altres que comparant-lo amb el seu estimat mar són com les ones tombant a la platja on els records i les manyagues ens recorden vivències d’amistat. Aire que descontamina, però que encamina a imitar. Gràcies, Martí, per la teva generositat en oferir-nos aquestes alenades que surten del teu interior. Són com aquelles pedres precioses que es descobreixen després d’un treball constant i fatigós, però el trepig de la teva vida ha deixat signes en el nostre món i en el nostre estimat Maresme. Voldria navegar més temps i viure amb la teva mirada clara i amb la teva veu rogallosa plena de bondat. Gavines que em parlen de tu, xiprers que de puntetes, contemplen el mar, barques amb els escàlems ben fornits i les teves impressions que són autèntiques brúixoles que ens porten vers el port de l’estimació. Òndia, Martí, he plorat per dins del meu interior, veient-te que passaves contemplant com un estel petit o recollint la petxina a la sorra vora mar.

Gràcies, perquè és la paraula més bonica i quan ens queda entelada per la pols del temps o de la rutina, una petita alenada fa que brilli més que mai. Saps quina és aquesta paraula: PERDÓ.

Espero retrobar-nos tot i que mai no t’he arraconat i com qui contempla l’horitzó navegant pel temps, la teva imatge és con aquella vela blanca, ben estesa com el teu cor.

He llegit i t’he vist en les “Nadales a prop del mar i d’altres poemes i pregàries”.

Una abraçada com aquelles teves, sempre plenes d’estima, de coratge i de bondat.

Ignasi Forcano Isern

Cremes estiuenques amb el “fons de nevera”

Amb aquestes onades de calor que ens tenen tot el dia xops, què podem preparar per alimentar-nos d’una manera sana i fàcil? Doncs delicioses cremes fredes! Són refrescants, nutritives, hidratants i estimulants. Per això no dubteu en tirar del “fons de nevera”, que ve a ser com el “fons d’armari”, allò que queda de forma residual i/o oblidat: tomàquets, cogombres, pebrots, pastanagues, remolatxa, alvocats, llaunes d’espàrrecs o pebrots, espinacs, síndria, meló, maduixots, préssecs, mangos… tots aquest ingredients que són susceptibles de fer-se malbé fàcilment, poden ser protagonistes d’alguna crema d’estiu i alhora evitem el malbaratament, sempre i quan garantim la seguretat alimentícia i el gust.

Aquestes cremes es poden acompanyar de fruits secs, tiretes de pernil o formatge cruixents, per sobre. Però pensant sempre que “menos es más”, no sigui que al final matem el gust de la crema.

Comparteixo dues receptes tipus “gaspatxo”, però el camp de la investigació queda obert i a les vostres mans.

Gaspatxo de meló amb reducció de Porto

Ingredients (4 persones):

  • 1 meló d’aproximadament 1.200 g
  • Sal i pebre
  • 1 llimona espremuda
  • 2 cullerades d’oli d’oliva
  • 50 g de sucre i 150 ml de Porto

Preparació:

Pela i buida el meló de llavors. Tritura’l amb la sal, el pebre, el suc de llimona i l’oli i deixa refredar la crema a la nevera. Opcionalment i si us agrada pots afegir-hi una mica de crema de llet.

Posa el Porto amb el sucre dins d’un cassó petit a foc viu, deixa que s’evapori el licor o que caramelitzi, però sense que es cremi, ha de quedar amb una consistència de mel.

Col·loca la reducció de Porto al fons de la copa i al damunt aboca-hi la crema. Quan la copa es tombi per beure o es mengi a cullerades es barrejaran els dos ingredients.

Sopa freda de síndria i tomàquet

Ingredients:

  • 500 g de síndria neta
  • 500 g de tomàquets vermells madurs
  • 1 ceba tendra i 1 gra d’all
  • 1/2 pebrot vermell
  • Oli d’oliva
  • Vinagre de Mòdena
  • Sal, pebre i aigua
  • 4 cullerades de mascarpone
  • 1/2 manat d’alfàbrega fresca

Preparació:

Renta totes les verdures. Pela la ceba i talla-la a trossos petits. Trosseja el tomàquet i el pebrot i també la síndria i posa-ho tot en un recipient amb la sal, pebre i l’aigua.

Finalment es tritura tot i s’hi afegeix l’oli i el vinagre. Tasta-ho i rectifica de sal.

Ho podeu servir ben fred i acompanyat amb una crema de mascarpone amb alfàbrega que s’elabora simplement barrejant el formatge mascarpone amb l’alfàbrega picada.

Tere Jorge

La revolució digital

Quan era adolescent vaig trobar per casa un llibret, amb tapes dures: Fórmulas en vuestro cuarto obscuro, que em va despertar la curiositat per la química del revelat de fotografies. Explicava un bon grapat de fórmules que em servirien per a la meva incipient afició a la fotografia. La major part dels productes necessaris per a la seva elaboració estaven a la venda a granel a La Palma, la drogueria del barri. Aquell santuari químic del passat, que tant em fascinava pels productes i les aromes tan diverses i agressives que desprenien, estava a punt de desaparèixer perquè la indústria proveïa ja tota classe de productes elaborats i degudament envasats, des de detergents, pintures, coles i una gran varietat de dissolvents i solucions per a diferents aplicacions. També els reveladors fotogràfics, es trobaven aleshores a les botigues especialitzades com la de Can Baltà, al portal de l’Àngel, on jo acostumava a comprar el material fotogràfic. La drogueria La Palma, igual que algunes ferreteries del barri, eren reminiscències finiseculars que sucumbien davant de noves formes de comerç de productes i béns industrials del moment, i a nous models de negoci nascuts d’aquella onada tecnològica. El taulell, la balança i el paper d’embolicar havien deixat pas a les prestatgeries on s’hi arrengleraven envasos de tota mena. Aparegueren les seccions de bricolatge, electrodomèstics i productes per a la llar, perquè la indústria estava tecnificant la vida domèstica i imposava el consum com a pauta de benestar. Avui la fotografia és digital. I el meu humil laboratori domèstic de revelat va desaparèixer fa temps, igual que la drogueria, que ara és un bar de copes!

La tecnologia digital va començar a ser una realitat cap els anys 70, quan empreses com Kodak, Agfa o Fuji ocupaven encara importants llocs en el rànquing industrial del segle xx. Però la indústria llavors ja començava a operar amb bytes per comptes de molècules. Amb l’aparició del microprocessador, la codificació de les propietats físiques de tota cosa amb equivalents numèrics, anava conformant una altra economia basada en el llenguatge matemàtic, en l’intangible… I internet, uns anys més tard, globalitzaria progressivament tots els sectors de l’economia i tots els àmbits de la societat. La tecnologia fotogràfica ha evolucionat des de la química de Lavoisier (la que em feia anar a la drogueria) fins a la física d’estat sòlid i l’àlgebra de Boole. Com ha passat sempre en totes les revolucions industrials, en un moment donat (que és l’actual) els nous béns i serveis transformen de soca-rel la lògica, el sentit comú social, provocant un canvi radical de model: la quarta revolució industrial, que és sobretot una revolució social. La tecnologia digital és la causa del canvi, però la revolució industrial és l’efecte d’aquest canvi, que transforma la manera de produir, el model energètic, el model de negoci, el comerç, la forma de relacionar-nos, els valors…

El canvi disruptiu no és tecnològic sinó social. La fotografia ja no és l’objecte del record d’unes vacances o d’una efemèride familiar, sinó una forma més de comunicació en present. Compartim imatges d’alguna cosa que està passant a través del xat o les xarxes socials. La digitalització serveix tant a l’adolescent per a projectar-se al món a través d’un twit com per fer qualsevol objecte en tres dimensions en una cadena de fabricació robotitzada. Les botigues d’aquest segle aniran perdent les prestatgeries perquè els intangibles i els serveis no ocupen lloc. A les oficines bancàries ja no hi ha quasi gent ni s’hi guarden bitllets. Això sí, els bars de copes continuen plens!

Salvador Clarós

Grups de diàleg interreligiós

Vull agrair que m’hàgiu convidat a participar a la vostra revista digital L’Agulla, i poder compartir amb vosaltres unes reflexions sobre els grups de diàleg interreligiós a la nostra ciutat.

L’Ajuntament de Barcelona, des de 1999, treballa per donar suport a les entitats religioses i reconeix el seu paper en la construcció de la societat de Barcelona, en un context de laïcitat, on totes les opcions de consciència, siguin religioses o no, són reconegudes i tenen les mateixes oportunitats. Una expressió de les polítiques de defensa i garantia de la llibertat religiosa és l’Oficina d’Afers Religiosos.

Barcelona aposta per la interculturalitat des de 2009, en què va impulsar el Pla Barcelona Interculturalitat, amb consens polític. I des d’aleshores s’ha treballat per fer de Barcelona una ciutat realment intercultural. I per tenir una ciutat realment intercultural cal no només que hi hagi diversitat, sinó que aquesta diversitat tingui els drets garantits, i, igual d’important, que s’estableixi un diàleg d’igual a igual entre els diferents col·lectius, en el qual tothom hi pugui participar. El diàleg aporta coneixements que fora del propi àmbit serien molt difícils d’aconseguir. Dialogar obre les mirades i genera empaties.

A Catalunya hi ha tradició de treballar pel diàleg interreligiós. Per exemple, l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós, AUDIR, és present a Catalunya des dels anys 90. A Barcelona tenim també el precedent del treball i la coordinació entre les diferents comunitats per a la creació del Centre Abraham, un espai interreligiós per a les diferents comunitats durant els Jocs Olímpics de 1992. L’any 2004, durant el Fòrum Universal de les Cultures, hi va haver un gran parlament internacional, el Parlament de les Religions del Món, amb representants de 75 països i més de 100 creences. Tot i que han passat molts anys, el diàleg, al 2017, encara és molt necessari, com ho demostra que a Catalunya existeix la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, creada per AUDIR, que aplega les iniciatives de divuit entitats i grups interreligiosos catalans.

Així, doncs, entenent la necessitat que els veïns i veïnes han de poder viure amb normalitat la presència del fet religiós, l’Ajuntament de Barcelona ha establert en el Programa d’Actuació Municipal de Barcelona: “Es treballarà per facilitar la relació entre la diversitat de confessions religioses i altres opcions de consciència no religioses establertes a la nostra ciutat i se’n potenciarà la inclusió en el teixit associatiu dels diferents barris.”

Amb aquest objectiu, aquest és el segon any que l’Ajuntament de Barcelonacol·labora amb AUDIR per engegar diversos grups de diàleg interreligiós als barris de Barcelona: dos al districte de Nou Barris (Zona Nord i Zona Centre), dos al districte de Sants (barris Marina de Port i Sants-Hostafrancs-Bordeta) i un a Gràcia. Crec de manera ferma que les entitats religioses, en tant que són expressió ciutadana, mereixen ser respectades com a entitats i poder ser incloses en les dinàmiques de ciutat, i així poder participar de ple dret en les plataformes d’entitats, coordinadores, plans comunitaris, plans de barris, Consells de Districte… igual que les altres entitats de la ciutat. I és que per a alguns col·lectius, la comunitat religiosa és la principal forma d’associació i la manera com el grup es fa present i visible en l’espai públic. Sense aquesta dimensió, aquests col·lectius serien deixats de banda.

Per a mi és fonamental deixar clara la postura laica i no laïcista del govern municipal. La laïcista és una doctrina més, i totalment respectable, igual que qualsevol altra. Per consegüent, en tant que una opció més, no té perquè tenir més pes que les altres. El govern municipal vol ampliar espais de relació i coneixement, des del respecte a totes les opcions, per poder fer un pas cap a entrar en una dinàmica més àmplia, i rebre aportacions més enriquidores per a la construcció de la ciutat.

No vull tancar aquest relat sense recordar que Catalunya ha tingut un dels grans pensadors sobre diàleg interreligiós, el respecte, el coneixement i l’acceptació de l’altre, una persona més valorada i reconeguda a l’estranger que no pas a casa nostra: Raimon Panikkar. Ell va ser un clar exemple d’unicitat i de creació d’una identitat singular, intercultural i universal. Alhora, va ser col·laborador i referent a l’Institut Intercultural de Montreal, amb el qual Barcelona ha fonamentat bona part del desenvolupament de les polítiques d’interculturalitat.

I, per acabar, m’agradaria exposar-vos un desig: que el diàleg interreligiós anés un pas més enllà i fos també un diàleg interconviccional, obert a tota la resta de la societat també.

Lola López
Comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat
Ajuntament de Barcelona

¿Qué hace un chico como tú en un lugar como este (= patrología)?

Parafraseando la canción del grupo Burning, ¿Qué hace una chica como tú en un lugar como este? (1978) y adelantándome al plan propuesto inicialmente, este artículo será una especie de estriptis intelectual.

La cosa empezó hace casi cuarenta años en Ciudad Real. Tras haberme echado del seminario en junio (aunque inicialmente se planteó como interrupción por tres años), con 19 años me planteaba qué hacer. Yo había querido estudiar Historia, pero su papel de inscripción era verde, el de Química amarillo y el de Filología, la otra opción, azul. No lo dudé un momento: me apunté a Filología porque me gustaba ese color (sic).

Y ya puestos a complicar las cosas, elegí la especialidad que menos idea tenía: Filología Clásica (había hecho solo un año de griego). Para más inri me tocó un curso con un nivel excepcional. En mi planificación personal había puesto un año dedicado al mundo, otro al demonio y el siguiente a la carne, pero solo pude dedicarme a estudiar griego y latín como un mulo, full time, sábados y domingos inclusive, y más en el tercer año, donde éramos solo tres alumnos: imposible escaquearse.

Para continuar (en el seminario y en la facultad) tuve que venir a Madrid y si en el primer caso fue mucho más exigente y enriquecedor, fue la época dorada de Juan de Dios Martín Velasco como rector, en la Universidad fue bastante flojo, a pesar de tener a profesores de muy reconocido prestigio, pues no siempre la fama se corresponde con la realidad. Compatibilizar teología y filología clásica no me costó mucho trabajo: tenía cuatro horas diarias de transportes públicos y las supe aprovechar.

Acabados los estudios y habiendo sido enviado a Leganés, una ciudad obrera en el sur de Madrid, me tocó ir compatibilizando ahora la pastoral con los estudios de Sagrada Escritura en la Universidad Pontificia Comillas, donde tuve la suerte de tener un excelente plantel de profesores, y posteriormente con el trabajo como corrector de estilo y asesor editorial en San Pablo durante tres años.

Hasta que Comillas me ofreció una beca para hacer el doctorado y entrar como profesor de Historia Antigua y Patrología. Fueron seis fructíferos años donde tuve que compatibilizar, de nuevo, la pastoral en la parroquia, el acompañamiento como consiliario de Madrid de la JOC, las clases en Comillas, la tesis sobre san Basilio y los pobres… y una nueva compañera: insuficiencia renal grave, que me acompañó hasta que defendí la tesis.

A partir de aquí ocho maravillosos años de vida oculta marcada por la diálisis (peritoneal), que me ayudó a no ser el perfecto gilipollas al que estaba llamado, las clases y el contacto con l@s alumn@s, la investigación, sobre todo en tres terrenos: economía, mujeres y espiritualidad en el cristianismo primitivo (que dieron lugar a algunos libros y artículos), la entrada en el Grupo de Orígenes Cristianos, la reducción de la pastoral parroquial a mínimos, el paso a la ACO… y tantas otras cosas que me han hecho madurar, a mi pesar.

En los últimos diez años he abierto mis miras a cuestiones de espiritualidad oriental y terapia de las enfermedades espirituales, he pasado del siglo IV, siglo de oro de la patrística, al siglo II, período fundamental para el cristianismo, compatibilizado el estilo más académico con otro más divulgativo y, sin dejar de producir obras más personales, me he convertido en caza-talentos, preguntándome, como dice la canción del principio: “¿Qué clase de aventuras he venido a buscar?”. En resumen: filó-logo (amante de la Palabra), free-lance y friki.

Fernando Rivas