Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí fa un any. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre els noms de la llista sota les fotografies.

Roberta Bacic

Tània Gómez

Joan Mestres

Jordi Rubió

Manuel Simó

Joana Bregolat

Conxa Parra i Montse Suárez

Najat Bensar

Pastoral Obrera de Catalunya

Un cel de plom. Carme Martí. Ara Llibres.

M’ha agradat molt aquest llibre que ens presenta la vida de la Neus Català. I també m’ha fet pensar força. Quant de patiment i quina fortalesa!

És molt fàcil de llegir i “enganxa”. El resumiria amb unes paraules: “el so de les bombes és un cant fúnebre de la mort i de la vida”. Totes dues coses amaren tot el text i van descrivint la importància que tenen els salts entre l’una i l’altra en la vida de Neus Català.

Queda ben palesa la repressió exercida pels nazis en la segona guerra mundial, tant a nivell històric com a nivell particular. El patiment de la Neus és l’exemple de la tortura i degradació humanes que van sofrir cada una de les persones que van caure en mans dels nazis. S’hi presenta clarament com eren els camps de concentració i extermini dels alemanys, un horror que encara avui encongeix el cor. Les normatives que els imposaven eren extremes. Però, malgrat tot, la Neus no va deixar mai que se li escapés del tot l’esperança. Fins i tot, van fer una vaga de fam per aconseguir més menjar o millor, van sabotejar, des del seu treball a la fàbrica, tot el que van poder i, per sort, mai van ser enxampades.

Durant la caminada cap al primer barracó on hauria de viure, la mirada de la Neus contempla el cel i el descriu “com un cel de plom, com un infern”, que suposo que és d’on surt el títol. Neus Català va ser una dona increïble, una heroïna, valenta i defensora dels drets de les persones a ultrança.

Al llarg del llibre, es veu l’èmfasi per deixar-nos clar que ella no vol contar només la seva vida, la seva història, sinó que vol donar veu a totes aquelles dones que no van sobreviure, i totes aquelles que van compartir patiments amb ella, i que es van prometre dues coses: no plorarien mai davant de cap SS i sortirien endavant, per donar a conèixer al món el que realment va passar allà.

Per últim, només escriure aquesta frase que em sembla molt rellevant: “Envoltada de dones amigues i dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres”.

Maria Rivero Galindo

La Vall de Sant Just: de Sant Just Desvern al Baixador de Vallvidrera


És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.

(recordant Joan Margarit, veí de Sant Just)


Agradable i còmoda passejada per corriols, pistes forestals i algunes fonts. Sortint del nucli històric, ens endinsarem a la part baixa de la vall de Sant Just, on podem visitar les restes d’un antic molí fariner. Passarem per diverses fonts tot vorejant l’obaga de Sant Pere Màrtir i les capçaleres de diversos torrents fins a arribar al coll de Can Cuiàs. Des d’aquí, davallarem al final d’aquesta ruta, al Baixador de Vallvidrera. L’itinerari segueix una part del PR C-164.


Dades Tècniques

Inici: A Sant Just, parada «Miquel Reverter-Verge dels Dolors» del bus JM (a Barcelona es pot agafar a la parada «Trias i Giró-Av. Exèrcit», sota la caserna del Bruc, metro Zona Universitària).
Final: Baixador de Vallvidrera (FGC)
La ruta: Can Ginestar, passeig de la Muntanya, molí Fariner, font de la Beca, font del Ferro, font del Rector, coll de Can Cuiàs, font i masia de Can Llavallol (o Llevallol), Mas Sauró, escales del Ciureny, Baixador de Vallvidrera
Distància: 10 km
Desnivell: 250 m
Dificultat: baixa
Més informació: A Wikiloc, i també a l’Editorial Alpina, Collserola, parc natural, Escala 1:20.000. 2015-2016.


Itinerari
Iniciem la ruta a Sant Just Desvern, a la parada esmentada del bus JM. Si seguim el carrer Carles Mercader podrem contemplar Can Cardona, l’Ajuntament, l’església dels Sants Just i Pastor i una mica més enllà la masia de Can Ginestar.

Can Ginestar i Biblioteca Joan Margarit
D’estil modernista, situada enmig d’un bell jardí en una finca tancada per un mur d’inspiració gaudiniana, acull la biblioteca Joan Margarit.

Pel carrer Sant Josep i després pel passeig de la Muntanya, que seguirem a la dreta, passarem per davant del complex esportiu La Bonaigua i poc més enllà per la part del darrere del molí fariner.

Molí fariner

Es tracta d’un molí fariner hidràulic que conserva gairebé la totalitat de la seva estructura. A la part superior hi ha la bassa que es troba soterrada. Conserva el cup, la volta sencera de la sala de les moles i bona part del carcabà tant intern com extern. No es conserva ni la solera de la sala de les moles ni les pedres del molí. El portal d’entrada, situat a la façana nord perfectament conservat, té un arc gòtic apuntat.

Després de la visita, tornem al carrer que seguíem, també anomenat Camí de Vallvidrera, travessem la riera de Sant Just i ara, ja per pista, seguim el torrent de l’Embut de la Font Beca fins poc abans d’una cruïlla. A la dreta hi ha la font. Una filera de pollancres al costat d’una altra d’àlbers ens marca la seva presència quan ens hi acostem.

Font de la Beca

L´aigua d’aquesta font té una bona reputació a la població, tot i que és de raig ocasional, lligat a períodes de pluges. Es troba en un llindar de bosc d’alzinar. Trobarem un arbre diferent en entrar a l’àmbit de la font. És un lledoner, arbre de fruit comestible però amb molt poca polpa, i de fusta resistent i elàstica que es feia servir per fer eines del camp (forques de batre). L´àrea de la font és un racó ombrívol que convida a descansar-hi una estona abans de reprendre la caminada.

Un cop de nou a la pista, la seguim pujant. La pista fa un doble revolt, una gran essa, i més enllà veurem una desviació a l’esquerra amb un mirador de fusta que ens portaria al Turó de la Tina. Nosaltres continuem per la pista uns 50 m més, per deixar-la abans d’una corba i seguir un sender a l’esquerra que ens durà a la font del Ferro.

Font del Ferro

Aquesta font raja gairebé tot l’any. Som dins un alzinar ombrívol pobre en sotabosc. Veurem la falzia negra que és una falguera de fulles triangulars i pecíol llarg i negre que trobem en aquests bosquets, juntament amb el galzeran i l’esparreguera.

La gran plataforma de descans amb bancs pot servir per escoltar i potser veure ocells forestals a les capçades de les alzines del davant. Al fons albirem el Turó d’en Merlès.

Sortint a la dreta veurem un roure impressionant de quatre braços que, com les alzines que anem trobant, va estar tallat de jove i forçat a rebrotar.

Can Baró i Can Fatjó

Travessem un torrent, seguim a l’esquerra per vorejar-lo per l’altra vessant i passar per sobre Can Baró. Més enllà, a l’altra banda del torrent també veiem Can Fatjó, i a dalt a la carena el coll de Can Cuiàs, cap on ens dirigim.

Al llarg del camí, anirem trobant finestres, entre els arbres, que ens sorprendran bé amb imatges dels boscos del davant (l’altre costat del torrent o de la vall secundària on ens trobem) o bé, amb visuals llargues que marxen de la vall de Sant Just per acostar-nos el Baix Llobregat i els seus pobles, la serralada del Garraf i les muntanyes de l’Ordal.

Seguim el sender que ens allunya de Can Baró i que voreja un nou torrent fins a la font del Rector.

Font del rector
Hem d’anar seguint les indicacions cap a la font del Rector. Veurem unes escales de fusta a mà esquerra que baixen i en un no-res serem a la font.

Retornem al corriol que ara planeja una bona estona entre un espès bosc d’alzines i roures amb bones vistes sobre el turó de Sant Pere Màrtir. Pel camí, tot rodejant unes quantes capçaleres de torrents, trobarem diverses bifurcacions, totes ben senyalitzades amb les marques grogues i blanques del sender PR C-164. A la dreta ens queda el turó d’en Corts i el collet de l’Espinagosa. És aquí on el sender es dirigeix cap a l’oest i discorre bastant per sota i paral·lel a la carretera de Vallvidrera a Molins de Rei, fins a un punt on deixarem el PR C-164 per pujar i assolir-la. Som al coll de Can Cuiàs.

Coll de Can Cuiàs
Travessem la carretera i a la nostra esquerra veiem la masia de Can Cuiàs en el lloc on anteriorment hi havia hagut el petit monestir de Sant Joan de l’Erm o de Salerm, avui totalment desaparegut. Travessada la carretera, tirem per la pista de l’esquerra cap a Can Llavallol.

Font i mas de Can Llavallol
Abans d’arribar-hi, un trencall a la dreta ens portarà a la font.

Reprenem la pista i arribarem a la barriada de Mas Sauró. Passem per davant del Centre Residencial Mas Sauró, anem a trobar el camí de la Reineta i finalment baixarem per les escales del Ciureny al BAIXADOR DE VALLVIDRERA, on acaba la ruta.

Que sigui del vostre grat.

Jaume Roig

L’enreixat

HORITZONTALS

  1. Patró de Granada. Mercader africà que, segons la tradició, va portar a la fe cristiana les santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró.
  2. Nom de pila d’una actriu, model i escriptora, filla d’Ingrid Bergman. Exjugador de l’Espanyol.
  3. Provoca que alguna cosa tingui rovell. Al revés, estranya.
  4. Al revés, en anglès, taxa. Vigilant d’amagat una persona.
  5. Arrel. Al revés, actriu, directora i guionista catalana. Conjunció disjuntiva.
  6. Nom de dona. Paraula francesa que indica el participant en una festa rave i que s’utilitza també en altres idiomes.
  7. Conjunció copulativa. Al revés, part obaga d’una muntanya. Forma popular del femení d’Ignasi.
  8. Empresa nord-americana de menjar ràpid que està estesa arreu del món. Símbol químic del vanadi.
  9. Primera lletra de l’alfabet. Onada. Al revés, producte que ponen les femelles de les aus i dels ocells i que està format per la closca, la clara i el rovell. Ésser.
  10. Varietat de poma. Nom de dona.
  11. Al revés, faci el mateix que algú altre. Petita i mitjana empresa. Indicatiu de parada de taxis.
  12. Empresa gestora dels aeroports espanyols considerats d’interès general. Tens amor.

VERTICALS

  1. Fruita rodona, vermella i petita, que té una especial fama quan procedeix de Sant Climent o de Torrelles de Llobregat. Primer president de la Generalitat democràtica.
  2. Ocult, reservat només als iniciats. Al revés, en basc, la conjunció copulativa i.
  3. Animal que abans s’utilitzava molt per arrossegar carros i que ara s’utilitza sobretot per muntar. Facin que un animal sigui dòcil.
  4. Poble originari del territori d’Ibèria. Dona que gestiona l’economia de determinats establiments o cases.
  5. Petit nucli de població del País Valencià, a la comarca del Vinalopó Mitjà, que pertany al municipi del Pinós. Bisbe d’Alexandria d’Egipte, del segle IV, que és venerat com a sant.
  6. Afluent del Danubi. Símbol químic del bari. Primera vocal. Segona vocal.
  7. Aparell que proporciona feixos de llum monocromàtics de gran energia. Símbol químic del luteci. Partit Socialista.
  8. Gos. Fotògraf nascut a la Seu d’Urgell l’any 1872, autor d’un important fons d’imatges sobre l’Andorra de la seva època.
  9. Primer de la sèrie dels numerals ordinals. Al revés, regió històrica europea situada al nord-oest dels Alps, i que actualment forma part de França. Estimi.
  10. Tombades. Excretem suor.
  11. Al revés, bufetada. Al revés, torna a la vida. Segona vocal.
  12. Tipus d’ocell. Mamífers rosegadors de la família dels múrids.

Josep Lligadas


Minusvàlids i mobilitat i més antropologia

…i no em trobes pas enlloc,
vine al darrere l’autobús,
tu em trobaràs allà…


Serà que no tinc sentit de l’humor, però no em feia cap gràcia.

Abans l’Institut Guttmann, que suposadament preparava per el món del treball a joves amb discapacitats, estava en una torre a la plaça de la Sagrera just al costat de l’accés al metro i a una parada de molts autobusos.

En realitat la feina que se’ls proporcionava era no qualificada, repetitiva i a preu fet: eren mà d’obra molt i molt barata.

Hi havia un grup de coixos i coixes que érem amics i a vegades ens trobàvem al “xiringuito”, en acabar ells i elles la feina i jo el col·legi.

Era molt dur ser testimoni dels problemes que tenien nois i noies a l’hora d’agafar l’autobús per tornar a les seves llars. La gracieta que no em fa gràcia i esmento al començament d’aquest escrit, la protagonitzaven els conductors dels vehicles.

Les persones que es mouen amb crosses, han de tirar-les primer a la plataforma per poder agafar-se a les barres que ajuden a pujar-hi. Hi ha uns segons que la persona queda a l’aire. Llavors el conductor arrencava, i tornava a parar uns metres més enllà, mentre el coix o coixa havia d’arrossegar-se per terra per mirar d’accedir al bus. Això es repetia diversos cops, i passatgers i vianants es petaven de riure i victorejaven el xofer.

Si havia algú que no ho trobava bé, miraven cap a un altre cantó i no piulaven.

Llavors jo caminava coixa, però sense cap ajut, però no era a temps de recuperar les crosses. La impotència, la ràbia per la humiliació, el despit per una persona fràgil, diferent i molt jove, uns 18 anys, em feia mal físic, per dins, com una esquinçada. No entenia com hi podia haver gent tant dolenta. No ho sabia verbalitzar, però estàvem patint un cas d’aporofòbia, el retop de la pobresa, la fragilitat, la malaltia… Els diferents, indefensos, possiblement els fèiem fàstic.

Déu meu! Crist per terra i befat!… com en els passos que Jesús cau per terra, aixafat per la seva creu, com en el Via Crucis.

Malgrat haver mirat de denunciar-ho, hi havia perill d’atropellament, no ens van fer cas …i és què no n’hi havia per tant!!!?!

Ja feien prou de deixar-nos estar amb les persones “normals”… Les altres opcions eren confinament per sempre a casa o en una institució de beneficència.

Esclar què això va passar fa molts anys i ara els autobusos tenen plataforma per accedir-hi. Els FFCC tenen els seus trens adaptats, no així la RENFE. Gairebé cap taxista es nega a portar una persona amb cadira de rodes i fins i tot hi ha uns pocs que agafen scooters de discapacitats. Però no tot està normalitzat.

En feia gràcia d’anar a veure Les sufragistes, la feien en un cinema de la companyia Balañá. Em deixaven entrar, però havia de deixar l’scooter al carrer, ni tan sols al vestíbul. No vam veure llavors la pel·lícula.

Sortosament hi han espais amics, adaptats, més inclusius.

L’anteriorment escrit són el que en antropologia diem “històries de vida”. No s’han d’interpretar com a anècdotes. Per a nosaltres són molt importants, conformen la nostra vida.

Les lleis civils d’inclusió són molts lentes en la seva implementació i canviar les mentalitats encara més. Això no vol dir que les coixes i els coixos, així com altres col·lectius de discapacitats no experimentem els mateixos prejudicis cap a la majoria “normal”, això ens fa mal a tots i totes, destrueix la sororitat perjudicant les nostres ganes, aspiracions, lluites per la nostra visibilitat, les nostres promocions…

Em recorda el papa Francesc que diu que Déu vol que estimem els germans i germanes, amics i amigues, enemics i enemigues per tal de cooperar en la construcció del seu Regne de Justícia i de Pau aquí i ara.

Lluïsa Carbajo

Referències:

Cortina, Adela: Aporofobia.
Papa Francesc: Fratelli Tutti.

Pau de Tars – Les claus de lectura i les paraules clau per poder fer una interpretació de Pau

Els vuit primers capítols de la carta als Romans, juntament amb Gàlates i Corintis, són dels textos més significatius de la cristologia de Pau. Però, per a entendre’ls millor, cal primer ressituar-los en el seu context cultural i, així, tenir més clares les claus de lectura necessàries.

Claus de lectura:

  1. Tots els exemples concrets que Pau posa en tots els seus escrits han de passar pel sedàs del context cultural. Per exemple, quan Pau parla de l’homosexualitat a Rm 1,26-27, com un signe de deshumanització, ho fa des de la seva vessant cultural jueva i això comporta contradir-se amb ell mateix en Rm 1,29-30, on ens crida a humanitzar-nos. Diríem, doncs, que Pau, en aquest cas i en molts d’altres, no pot deslligar-se de la seva impregnació cultural. Avui, diríem, doncs, que l’acceptació de l’homosexualitat ens ha humanitzat.

2. Pau es fonamenta en l’antropologia jueva en què la persona es comprèn dividida en tres parts indestriables (carn-cos-esperit). Per CARN entenem l’home, o qualsevol altra criatura vivent, deixat a les seves pròpies forces. Avui diríem que som allò que genèticament som. Sobretot cal accentuar l’instint de supervivència individual, i aquí estaria inclòs tot el que està relacionat amb la qüestió sexual (desitjos…) i la por a la mort (entesa aquesta com passar gana, viure en la misèria, perdre la feina…). Per ESPERIT es designa la força de Déu, l’alè de Déu, que actua en l’amor gratuït, fent que l’instint de supervivència individual es mostri solidari i ens cridi a la germanor. El COS seria la persona concreta designada per un nom, en aquesta persona el combat entre la carn i l’esperit es concretaria en una identitat concreta. La resurrecció de la persona es realitza des de la unitat indestriable que és, i per tant, també en la CARN.

3. S’ha de substituir l’esquema infantil contingut a l’Antic Testament d’idolatria-deshumanització-càstig-retrobament amb Déu, per la qual cosa, a partir d’ara, acompanyarà la reflexió paulina: desig d’injustícia (CARN)- raonaments justificatius enganyosos (RAÓ)-creació d’un ídol infrahumà que justifiqui la injustícia (LA LLEI) i finalment caiguda en les relacions mútues infrahumanes (DESHUMANITZACIÓ). Aquest serà ara el llenguatge universal (per als jueus i pagans).

4. La clau d’interpretació ha canviat respecte als evangelis sinòptics. En Pau, els termes “Regne” i “pobres” (com a grup social) han desaparegut com a eix central. Així, el terme “pecadors” ja no designa a un grup social determinat sinó que per a Pau tots som “pecadors”. Pau entén que totes les persones caiem en el pecat, és a dir, ens deshumanitzem per la nostra “carn” (constitutivament som carn), avui diríem pel nostre instint de supervivència (constitució genètica) que fa que no acabem d’acceptar la germanor universal (crida de l’Esperit).

Pau utilitza, per tant, una altra clau interpretativa, els conceptes: pecat, gracia, justificació, llei, home interior-carn, esperit, llibertat i altres termes ens fan pensar que la clau interpretativa és l’antropològica o existencial. Podem dir tranquil·lament que la concepció antropològica de Pau mereix el nom d’humanisme. Podem parlar de la cristologia humanista de Pau.

Tenint en compte tot això, Pau fa entrar en joc personatges i conceptes en un veritable combat antropològic: LA MORT, LA CARN I L’ESPERIT, EL PECAT, LA LLEI I LA FE, LES OBRES DE LA LLEI I DE LA FE… El principi correcte de la fe religiosa, tant en Corintis (comunitat pagana) com en Gàlates (comunitat jueva), es fonamentava en la presencia operativa de l’ESPERIT a partir de la FE en Jesucrist. Ara podem veure que la desviada actitud religiosa d’ambdues comunitats –l’ús que fan d’allò que és religiós– es caracteritza, segons Pau, amb el mateix epítet: “CARNAL” (1Cor 3,1-4; Gal 3,3).

Pau intenta explicar, doncs, els mecanismes que aniran deformant el que va començar essent una FE RELIGIOSA AUTÈNTICA en tota la humanitat (pagans i jueus –universalitat). Així, conclou que és per la CARN que tota religió degenera en una religió sota el PECAT que es concreta en la LLEI (dels pagans, dels jueus), ja que aquesta no ens fa veure la veritat de la realitat i, per tant, ens tapa la construcció del regne: la germanor universal. A no ser que la criatura (“carn”) reconegui el seu caràcter com a tal i la seva radical indigència i resti obert a la presencia de Déu, només així el sentit de la paraula el ressitua en positiu davant del PROJECTE.

La CARN és el temor de la criatura que la porta a justificar, a través de la raó I LA LLEI, el seu comportament contrari a la crida de l’ESPERIT fonamentat en la FE EN JESUCRIST. D’aquí que LA CARN, que es concreta en la LLEI, s’oposi a una FE autènticament religiosa: la FE en Jesucrist que només actua sota l’AMOR (Gal 5,1-6). La CARN, per tant, buscarà utilitzar allò que és religiós, posant-lo sota l’esclavitud (i els seus mecanismes) del PECAT.

Cal aclarir quins són els mecanismes perquè funcioni l’antídot antropològic: la FE pot aparèixer davant dels cristians com un element màgic d’eficàcia sobrenatural i sense cap connexió amb una transformació de la criatura sencera. El mateix baptisme es pot presentar d’aquesta manera. L’antropologia paulina és només existencial.

Els personatges de Pau donaran lloc a la concreció en la criatura, del PECAT en general passarem al PECAT INDIVIDUAL. EL PECAT EN GENERAL és el NO reconeixement existencial del DÉU de Jesucrist (1Cor 15,50-56): “El fibló de la MORT és el PECAT, i la força del PECAT ve de la LLEI”. El PECAT neix de l’existència de la MORT i a partir d’aquest es perpetuarà amb la LLEI. Som CARN, i per tant, la por a la mort (també a la misèria, patiment, perdre la feina, l’estatus social, el benestar individual, el poder…) fa que la criatura no es comporti en la línia de la construcció d’un món de germanor i per tant es deshumanitza PECAT INDIVIDUAL: MORT-(CARN)-PECAT-LLEI-DESHUMANITZACIÓ (PECAT INDIVIDUAL).

Si la MORT ha estat vençuda, i per tant, el PECAT no ha d’existir, com és que en el cristià aquesta qüestió no queda clara? A partir d’aquí és quan apareixen els PECATS INDIVIDUALS. Déu ens fa conscients de la mort però també ens fa conscients que la mort és vençuda per ell (Gn 3,22) i tot el capítol 1Cor 15 és una bronca a la comunitat perquè no s’acaba de creure ni la resurrecció de Jesús ni com aquesta afecta a la resurrecció de totes les criatures. El PECAT INDIVIDUAL fa que la creatura no s’adhereixi realment al PROJECTE DE GERMANOR, per por a les conseqüències que això comporta.

Déu, sabent de la feblesa humana (por), ha fet del seu Fill una DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA (Rm, 6,7) que ens salva del PECAT (en singular). Déu en el seu Fill i la seva resurrecció ha vençut a la mort i al pecat (de totes i per a totes) i per tant, ens salva de la nostra condició humana (carn, criatura), però al mateix temps estem cridats per la LLEI DE L’ESPERIT a la santedat (anular la distància entre el projecte i la realitat).

En Pau, el PECAT INDIVIDUAL, es concreta en la distància que hi ha entre la intenció i la realització. La LLIBERTAT no és poder escollir entre el bé i el mal. És poder realitzar allò que s’ha escollit (EL PROJECTE DE GERMANOR). La LLIBERTAT, doncs, és l’esforç de l’home per reduir la distància entre la intenció de construir el PROJECTE DE GERMANOR i realitzar-lo a través de les OBRES DE LA FE.

PECATS (en plural): Pau sembla que no doni crèdit a que les intencions del JO puguin escollir el mal. Pel cristià això no entra en el que és possible. És una dada antropològica fonamental. És el que ell anomena llibertat cristiana, la novetat introduïda per Jesús.

Cesc Cònsola

«Cayucos» per sortir de l’exclusió

La ignominiosa travessa del Mediterrani de milers de migrants que es veuen obligats a marxar dels seus països és una història d’horror si coneixem cas a cas les persones afectades. A l’Arxiprestat Badalona Nord i Sud, aquesta situació s’ha encarnat amb l’assentament irregular del barri del Gorg a Badalona on una nau es va incendiar provocant la mort de cinc persones. Aquest cas, que va despertar un gran interès mediàtic i de l’opinió pública està remetent com a notícia, però el cert és que aquest col·lectiu continua vivint amb penúria.

Des de Justícia i Pau de Badalona s’ha ideat l’acció solidària «L’horitzó és Àfrica» que té el propòsit de sensibilitzar la ciutadania i recollir fons econòmics. Així, Ibrahima Seydi, un escultor senegalès que ja porta molts anys a Catalunya, ha produït al seu país d’origen unes 150 figures artesanals en fusta en sis models diferents amb noms de persones que han mort en la travessia. Els fons obtinguts de la venda (es calculen 5.500 €) serviran per donar suport a l’associació Almas Quemadas, que aglutina persones afectades per l’incendi de la nau, i també per pagar el treball de l’escultor.

En l’acció també s’han implicat les Càritas parroquials de Sant Josep i de Santa Maria, la Fundació Llegat Roca i Pi, el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, Stop Mare Mortum, l’Associació Noves Vies, Open Arms i el propi Arxiprestat. Igualment, també s’estan explorant altres sortides per a la integració sociolaboral d’aquest col·lectiu.

Aquí teniu l’enllaç al formulari per reservar les escultures.

Picar quan el ferro és roent

25 de novembre, dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. No hi havia gaires manifestants davant la Universitat de Barcelona, a la Gran Via, pocs cartells i consignes.

Certament el 25N estàvem en confinament, però feia pena que tan poques dones es manifestessin.

Quan ja tornàvem la connexió els informatius de TV3, una senyora del grup de les Kellys es va encarar amb les càmeres per manifestar el poc suport que rep el seu col·lectiu per part dels grups feministes i d’altres. Dones ben preparades (universitàries) havien tingut molt d’interès en les seves condicions de treball, malalties derivades, sou… tot en profunditat, que foren publicats en els mitjans adients. La senyora deia que se sentien abandonades. Amb la Covid les seves vides són més difícils, la feina, la cura de la família, els pagaments…

Penso que les migrants no són només font d’informació o d’un ajut i visibilització puntual: ens necessitem per anar totes juntes en una relació horitzontal, sororal.

Lluïsa Carbajo

Religió a l’escola?

Ens agradi o no el tema religiós continua present a les aules i és motiu de controvèrsies. Darrerament s’ha parlat de la presència de la religió islàmica després que el departament d’Educació ha recordat la normativa que la recolza, i s’ha tornat a opinar sobre la presència de les religions a les escoles amb la discussió de la nova llei, la LOMLOE.

Segons la Constitució el nostre país és aconfessional però amb una relació especial amb l’Església Catòlica. Això es tradueix en una presència constant de l’esmentada església a les aules de totes les escoles i instituts. En virtut dels acords de l’estat espanyol amb l’estat del Vaticà, les famílies tenen dret a demanar classes de religió catòlica per als seus infants i tots els centres escolars l’obligació d’atendre la petició. La normativa també reconeix, com dèiem, el dret a demanar classes de les religions jueva, musulmana i evangèlica.

Hi ha força persones, ensenyants o no, que pensem que l’escola hauria de ser laica: que l’ensenyament de les creences religioses, opcions personals, no pertany al currículum escolar. Les persones que creuen en quelcom religiós tenen al seu abast les parròquies catòliques, els oratoris musulmans (i alguna mesquita), les sinagogues jueves, els centres de culte evangèlics (com el culto de moltes famílies gitanes) i d’altres confessions.

És cert que les religions, en el nostre entorn històric i cultural, tenen una presència remarcable. Però haurien de tractar-se com un aspecte més de la història. Sense un mínim coneixement del que ha passat al llarg dels segles amb les diferents creences religioses no s’entenen del tot obres importants de la pintura, l’escultura i l’arquitectura que podem contemplar sense anar gaire lluny de casa. És evident quina ha estat la història dels darrers dos mil anys a casa nostra. Passejant per qualsevol indret en trobem senyals; les creus de terme que delimitaven el terreny de cada municipi, ermites, capelles, imatges… i a nivell oral llegendes i contes que giren al voltant de fets religiosos. La religió catòlica, a més, ha dominat la ideologia del nostre país durant segles i la jerarquia ha exercit el poder espiritual i temporal alhora.

Una cosa no treu l’altra. Coneixement històric sí, pràctica religiosa, moral, doctrina de qualsevol religió al seu espai concret. No és de rebut que l’adoctrinament de la jerarquia catòlica, dels imams musulmans o dels pastors evangèlics arribi als centres escolars on s’estan formant i aprenent totes les criatures del país, no només les creients.Ara bé, hi ha infants i adolescents creients o interessats pel fet religiós i ho porten a la seva motxilla quan entren a l’escola. Vegem-ne alguns exemples que he viscut

*Un adolescent acabat d’arribar d’un país centramericà portava sempre la Bíblia amb ell. Des que estava a Catalunya anava al local de culte d’una església evangèlica on podia expressar amb la música el que sentia (a classe només amb el pupitre ens enganxava a tots amb el seu ritme) i es sentia acollit; va poder fer una elaboració del dol i una adaptació al nou país força bones gràcies a la comunitat religiosa que l’acollia. Tenia una confiança un xic naïf en la seva Bíblia; allí hi havia totes les respostes i intentava convèncer-nos que l’havíem de llegir (a mi el primer). A una xerrada sobre drogodependències un ex-consumidor de substàncies va explicar les dificultats que havia trobat i com li va costar deshabituar-se del consum. El nostre alumne, en acabar, va anar a oferir-li el consol i les alternatives de la seva Bíblia.

*Demà, divendres, hauria de sortir abans, haig d’anar a la mesquita, és una festa important (encara que fos un oratori, ell en deia mesquita).

*Sortida a la muntanya, un dia calorós… en Nabil està molt suat, li oferim aigua perquè veiem que no en porta. La refusa amb amabilitat… entenc el que passa i intento explicar-li que pot beure aigua, que a la seva edat no ha de ser tan rigorós amb el dejuni del Ramadà… però no es deixa convèncer i camina tota l’excursió sense beure’n una gota.

*El dia 2 de novembre uns quants alumnes falten a classe… és el dia dels difunts i han de recordar els morts de la seva família, la cultura gitana els té molt presents.

*Se celebren tots els aniversaris de les criatures d’infantil, però n’hi ha un parell que no ho volen fer; tampoc no van assistir el dia de carnaval quan tota l’escola es va disfressar.

Moltes escoles de primària fan el pessebre o celebren el Nadal… Les primeres comunions tenen un cert ressò a l’àmbit escolar. Els nens i les nenes en parlen, ho expliquen i a vegades algun altre company o companya demanarà a casa seva poder fer la comunió, sobre tot la festa que hi va implícita, els regals, els vestits… Ha estat una manera de començar a fer-se gran, un ritu d’iniciació cristianitzat. No és el mateix però recorda les festes dels quinze anys de moltes adolescents centre-americanes i sud-americanes. He estat testimoni de festes de primera comunió sense haver passat per cap església. També he vist famílies demanar un crèdit per poder celebrar com calia la festa de la seva filla. Yo no pude hacerla en el pueblo; no teníamos dinero, mi hija la hará aunque yo no me acercaré a la iglesia.

No podem negar la presència de les religions als centres escolars. Ho hem de tenir en compte i contemplar-ho dins el projecte educatiu integral que duem a terme. Ser una escola laica no vol dir ser atea, ni molt menys fer propaganda en contra de les religions. Una escola laica és aquella que respecta totes les opcions religioses i no religioses o atees com un dret més que tenen les persones, dret contemplat a la declaració dels drets humans i regulat per la mateixa declaració que en posa els límits.

Quan les criatures (i els adolescents) expliquen alguna cosa al voltant del fet religiós o expressen els seus dubtes o convenciments ho hem de tractar com un tema més per ajudar i fomentar l’esperit crític de l’alumnat. Podem reflexionar conjuntament: Per a què serveixen els ritus religiosos, les pràctiques que imposen el pertànyer a una o altra confessió religiosa? Es compleixen sense cap relació o compromís amb el que faig cada dia? Hi ha persones públiques que van a la missa catòlica i després cometen una pila d’injustícies; com es contempla?

Podem comentar que els cristians utilitzen el pa i el vi, i l’oli, a les seves celebracions més importants perquè és una religió que es va originar al Mediterrani, on aquests productes són els més habituals. Voler imposar-los a altres països i cultures com les asiàtiques, per exemple, no deixa de ser un contrasentit. A moltes zones l’aliment bàsic és el blat de moro o l’arròs.

Podem pensar per què pràctiques higièniques i saludables (no menjar porc, menjar carn prèviament dessagnada, dejunar uns quants dies, circumcidar els infants…) s’han convertit en obligacions durant segles fins avui quan ja no són tan importants per a la salut de les persones.

I recordar que pràctiques ancestrals de domini patriarcal, com seria l’ablació, han estat beneïdes i reconegudes des de les religions. La qual cosa no les legitima.

El fet religiós doncs, ha de ser present als centres escolars? Ho vulguem o no, hi és, encara que cap família demani classes de creences religioses. Tot allò que forma part de la vida d’infants i adolescents està present a les aules i als passadissos d’escoles i instituts. No podem menystenir-ho. Hi serà present a les activitats acadèmiques dins i fora de les aules, però sobretot hi serà present en els pensaments, les emocions i les creences del nostre alumnat. Tot allò que els afecta ens ha d’importar als educadors. Podem dir que cada vegada la presència dels aspectes religiosos va minvant… però no desapareix del tot i a voltes és compensat per creences esotèriques o per sectes pseudo-religioses o d’altra mena; un argument més per pensar-hi i per proporcionar elements crítics i valoratius amb l’objectiu que cada un o cada una del nostre alumnat sigui capaç de prendre decisions en aquest camp amb coneixement de causa, amb criteri propi, que no es deixi arrossegar…

Joan M. Girona


(Aquest article és l’actualització d’aspectes apuntats a: Girona, J.M (2015) Vaig començar a anar a escola als sis anys, Ed. Rosa Sensat. Barcelona).

Sentir… Escoltar… a les Amèriques?

Sombras que sólo yo veo, 
me escoltan mis dos abuelos.
Lanza con punta de hueso,
tambor de cuero y madera: 
mi abuelo negro.
Gorguera en el cuello ancho,
gris armadura guerrera:
mi abuelo blanco.
Pie desnudo, torso pétreo 
los de mi negro;
pupilas de vidrio antártico 
las de mi blanco.
África de selvas húmedas
y de gordos gongos sordos…
 —¡Me muero!
(Dice mi abuelo negro).
Aguaprieta de caimanes, 
verdes mañanas de cocos… 
—¡Me canso!
(Dice mi abuelo blanco).
Oh velas de amargo viento,
galeón ardiendo en oro… 
—¡Me muero!
(Dice mi abuelo negro.)
¡Oh costas de cuello virgen 
engañadas de abalorios…! —¡Me canso!
(Dice mi abuelo blanco.)


Sombras que sólo yo veo, 
me escoltan mis dos abuelos.
Don Federico me grita
y Taita Facundo calla;
los dos en la noche sueñan 
y andan, andan.

Yo los junto.
—¡Federico!¡Facundo! 
Los dos se abrazan. 
Los dos suspiran. Los dos
las fuertes cabezas alzan:
los dos del mismo tamaño, 
bajo las estrellas altas;
los dos del mismo tamaño, 
ansia negra y ansia blanca,
los dos del mismo tamaño,
gritan, sueñan, lloran, cantan. 
Sueñan, lloran. Cantan. 
Lloran, cantan.
¡Cantan!

Nicolas Guillén,
Balada de los dos abuelos
(West Indies Ltd., 1934)


L’any 2020 va posar la humanitat a prova, deixant-nos, també, esperançadores eines per a sortir-ne. Les noticies sobre països amb menys poder econòmic, i sobre comunitats i persones desplaçades ens mostren la pandèmia com a un repte més entre els ja desconcertants i enormes que sofreixen, i que depenen de bones i decidides voluntats.

I després hi ha el cas dels Estats Units, a on el dol per la pandèmia va ser superat a partir del maig de 2020 per l’horror, la ira i la frustració davant la manca d’esforç en voler escoltar qui eren George Floyd o les persones del seu entorn. Com d’altres vegades, molts han expressat el seu perdó… però a l’extrem emissor del missatge pocs semblen demanar-lo. Arribat el judici de la causa, al mes de març de 2021, trobem aquesta societat optimista i dinàmica, però de breu i impacient memòria, submergida en un enèrgic projecte d’administració de les vacunes Covid-19, i tímidament entusiasta quant a l’economia. A una emissora de Nova York un autor recent es lamenta: “Fins que tornem a plorar…”

Durant aquelles setmanes de foscor, dol i confinament al 2020, em confortaven més que mai textos literaris com el poema cubà “Balada de los dos abuelos”, no solament pel seu happy ending, sinó perquè aquest resultava de la voluntat i l’esforç d’un difícil viatge (personal i dels pobles llatinoamericans) per geografies, històries i cultures estranyes les unes de les altres, tot traçant els passos que havien estat imposats a tots dos avis. Cal notar que, abans de cantar, els dos avis han patit, cridat i plorat junts:

ansia negra y ansia blanca,
los dos del mismo tamaño,
gritan, sueñan, lloran, cantan.

Aquest poema conciliador i tants d’altres textos hispanoamericans que celebren l’enriquiment cultural aportat per les seves diverses arrels, i que van produir hits mundials durant els primers tres quarts del segle XX, són resultat d’un pròsper “diàleg”, iniciat a principis del segle XIX, sobre com seria la identitat dels pobles que estaven a punt de néixer. Tampoc podem oblidar el pes de tants testimonis escrits i monumentals que avalen el prestigi de civilitzacions com la maia o la inca, en contrast amb els menys exuberants testimonis materials que proven el no menys sofisticat pensament nadiu al nord del Rio Grande.

Evidentment, no volem una conclusió de paradoxes: ¿escollim una Amèrica pròspera amb una cultura de masses que trivialitza la diversitat de la seva historia i del seu present, o una Amèrica de pensament complex, nascuda de la voluntat d’escoltar-se (llegeixi’s acceptar, respectar), d’escoltar les arrels diverses que defineixen la seva essència, a on la corrupció o les maras, però, fan tan difícil la supervivència?

Mercè Gracia

El 23 de febrer de 1981

La tarda del 23 de febrer de 1981 em va agafar fent la mili. Fins avui, mai no havia escrit aquests records, només els havia rememorat en família. El clima social i polític d’ara, han passat 40 anys i la data rodona ha servit per fer memòria col·lectiva, m’invita a tornar a aquells records llunyans, a deixar que aflorin les emocions i potser alguna reflexió.

L’hivern del 81 el recordo fred. M’havien destinat a un polvorí de la divisió cuirassada Brunete (DAC), a 18 quilòmetres de Madrid en direcció a Colmenar Viejo. El Goloso era una de les bases de carros de combat i peces d’artilleria autopropulsada més grans de la DAC. El polvorí, allunyat del nucli central de l’aquarterament, en un típic paratge manxec ple de costes solcades d’escorrancs, era una molt petita unitat logística un xic singular pel seu aïllament. Estava fortificat per un doble tancat de filferro espinós, amb garites de vigilància separades per cables d’acer que recorrien sengles gossos amarrats al cable amb argolles fins completar tot el perímetre. Recordo especialment l’aspecte sinistre d’un dels gossos junt a la tanca d’entrada anomenat Rocky.

La tarda del 23 de febrer transcorria amb normalitat. Quasi tots érem a la cantina o dedicats als afers personals, fins que de sobte el caporal de guàrdia va ordenar formar la tropa, cosa inhabitual. La petita unitat d’artilleria que estava a la cura del polvorí vivíem de forma força familiar i amb una informalitat que semblaria impròpia de l’exèrcit. L’únic comandament present aquella tarda era un sergent de guàrdia, un fatxenda que s’havia guanyat certa gent de la tropa. Era jove, alt i ben girbat. Vestia uniforme de feina molt cenyit, la gorra cap endavant enfosquint-li mitja cara, gest desafiant i duia un revòlver a la cintura a l’estil cowboy en lloc de la pistola reglamentària. Alguns, que es resistien a abandonar el lleure d’aquella forma tan sobtada, van creure que aquella crida era una excentricitat més del sergent.

El sergent es va situar davant de l’armer, al qual un caporal havia llevat ja el cadenat de seguretat, llavors es va adreçar a tothom “señores, estamos en guerra” i acte seguit empunyant un fusell “quién quiere un CETME (fusell)?”. La pregunta era retòrica. Transcorregut un breu silenci, un company basc que es deia Maldonado, que sempre anava ebri, va fer senyal i balbucejant “yo, mi sargento”, i aquest li va lliurar l’arma llançant-l’hi a les mans. A continuació el caporal va repartir els fusells a tota la tropa. Es va passar de cop del silenci a un gran enrenou motivat per l’arribada atropellada dels comandaments superiors. Mentre es repartia la munició a la tropa es donaven les instruccions: portar un carregador de 20 bales inserit al fusell i la resta a les cartutxeres del corretjam.

Entre la tropa ja corrien rumors -algú havia sentit la ràdio- que la guàrdia civil era a les Corts. La concisió de la notícia junt amb l’enrenou tan inhabitual sobrepassava l’expectació, a la vista dels rostres angoixats dels companys. Tot se succeïa a gran velocitat. Un tinent anomenat Porras em va sol·licitar per fer-li d’escorta. Al pujar al Land Rover, ell va armar la seva pistola i em va demanar que jo fes el mateix amb el fusell, alhora que amb un gest m’indicava la direcció que havia de girar el canó que, sense jo adonar-me’n, apuntava a la seva esquena. El trajecte va ser curt, a penes uns quilòmetres vorejant la caserna per fer cap a l’entrada principal de El Goloso. Ja fosquejava, i al travessar la barrera del cos de guàrdia vaig sentir por: tot era intensament il·luminat d’un to groguenc semblant a les llums nocturnes d’una refineria, l’activitat frenètica amb gent corrent, carros de combat i camions carregant combustible. De cop vaig prendre consciència d’una gravetat incerta que impregnava l’ambient. Vaig pensar en la família. La possibilitat d’una guerra em remetia als relats de la mare que amb 13 anys va viure una guerra que li esguerraria l’adolescència i la joventut. Només els ingenus que hem crescut en pau, democràcia i benestar creiem en el progrés.

Aviat vaig descobrir l’objectiu de la missió: recollir un sobre amb les ordres a l’oficina de comandància. Ja de tornada al polvorí, una llarga fila de camions i vehicles TOA (transporte oruga acorazado) feien cua a la carretera esperant l’ordre per entrar al polvorí a municionar. Mentrestant una columna de carros de combat AMX30 sortia en direcció cap a la plaça Castilla de la capital. Les ordres les havia donat el cap de l’estat major de la DAC, coronel José Ignacio San Martín i el general Luís Torres Rojas, que van ser, com se sabria després, condemnats per instigadors de la rebel·lió. Però les portes del polvorí no es van obrir aquella nit, i els tancs van ser aturats per ordre de qui estava en aquell moment al front de la Divisió Cuirassada, el general José Juste. Entre unes ordres i les contràries van passar unes hores que no sabria dir si se’m van fer llargues o curtes. Els militars d’ofici amb rang estaven reunits. La tropa patrullava per reforçar la vigilància que ja d’habitual era intensa en tot el perímetre del polvorí.

Les hores passaven i el silenci sota la llum de la lluna quasi plena invitava a la introspecció amb tota mena de pensaments fugissers que acudien i marxaven sense aconseguir travar cap explicació convincent relacionant els fets propers de la dimissió de Adolfo Suárez, i els menys propers però candents per un jove de 20 anys que d’ençà que tenia us de raó havia vist morir el dictador, votar per primer cop una constitució, elegir els ajuntaments democràticament encara no feia un any… Alguna cosa em deia que no era possible ja una marxa enrere, només la ingenuïtat com em recordava la mare, no fa tant, just abans de morir. A vegades el que separa la pau de la guerra és una nit. A vegades el foc de la intolerància pot arrasar una ciutat pròspera. Tot es pot perdre i tot es pot guanyar en una nit. Després de l’al·locució del Rei, passada la mitja nit, tot es va desmobilitzar.

Salva Clarós

Parlem sobre la llei de despenalització de l’eutanàsia

D’entrada cal començar dient que aquesta llei no legalitza l’eutanàsia, sinó que la despenalitza. Vol dir que no es retira del codi penal, sinó que persisteix al codi penal, però no s’aplica cap pena si es compleixen els requisits que marca la llei.

Aquesta és la primera llei d’eutanàsia en què cal obtenir un permís per poder-la aplicar. És el que s’anomena control “Ex Ante”. En altres països on l’eutanàsia està regulada, els professionals sanitaris exerceixen el dret de l’eutanàsia i posteriorment es revisa si hi ha alguna errada en el procediment: control “Ex Post”.

A l’estat espanyol, la llei és “garantista”, s’assegura que els requisits estan acomplerts abans de donar llum verda al procediment. Això és positiu perquè dona molta seguretat de que es farà bé, però burocratitza molt el procediment, i es considera que probablement molts pacients que es troben en situació de malaltia terminal no arribin a obtenir el permís per qüestions temporals.

Es tracta d’una proposició de llei i no un projecte de llei, per la qual cosa s’ha tramitat sense demanar informes a societats o col·lectius referents, com el Comitè de Bioètica espanyol o a societats científiques. Tampoc s’ha consultat al Consell General del Poder Judicial, tot i modificar el codi penal.

La llei es va aprovar al Congrés de Diputats el 17/12/20. Actualment està pendent d’aprovació per part del Senat, hi ha moltes esmenes a debatre. S’espera que de cara a l’estiu del 2021 pugi retornar al Congrés i es pugui aprovar.

Aquí us voldria oferir les meves reflexions personals a partir de la lectura de diferents posicionaments, sessions formatives, i de la meva experiència personal de treballar com a metgessa amb persones al final de la vida:

  • Provocar la mort a alguna persona no deu ser una acció gens agradable, encara que sigui la persona qui ho demana. Caldrà un bon treball en equip i que els professionals que atenguin aquests processos puguin rebre acompanyament emocional i espiritual.
  • El debat de l’eutanàsia pot ajudar a fer que la societat s’acosti més a la mort i al procés de morir. Cada persona hauria de pensar com li agradaria morir i en quines condicions, ja que tenim molt a opinar si la mort no és accidental o traumàtica. Als països on s’aplica l’eutanàsia, aquesta representa el 4% de les morts, per la qual cosa cal reflexionar sobre com mor el 96% que ho fa d’una altra manera. Els documents de voluntats anticipades ajuden a plantejar el nostre final. També podem anar més enllà: qui ens cuidarà durant el procés de final de vida, si volem morir a casa o en un centre sanitari, qui ens pot acompanyar en el moment del traspàs, quina escenografia, si farem celebració, quins textos llegirem, quina música voldríem escoltar, quins objectes deixarem a determinades persones i amb quin significat, de qui ens volem acomiadar, amb qui ens volem reconciliar, entre molts altres aspectes.
  • El Comitè de Bioètica de España, la Sociedad Española de Cuidados Paliativos (SECPAL) i el grup de Bioètica de UNIJES-Universitats Jesuïtes consideren que fins que no hi hagi plena cobertura d’atenció sanitària en cures pal·liatives a tot l’Estat, no s’hauria de tirar endavant la despenalització de l’eutanàsia. A l’estat espanyol es considera que més d’un terç de les persones que necessiten atenció pal·liativa no l’estan rebent (depèn també molt de les diferents comunitats). Al Canadà, dels pacients sotmesos a eutanàsia o suïcidi mèdicament assistit, el 82% van rebre atenció pal·liativa prèviament que va millorar la seva situació de patiment, però van persistir en la petició de morir. També van rebre ajudes socials per discapacitat en el 89,8% dels casos. Les cures pal·liatives no són una alternativa, sinó un bon servei a les persones que estan en situació de malaltia greu que estan patint. D’aquestes, sempre n’hi haurà que demanaran morir de forma anticipada. Tots els equips referents (metges responsables) haurien de tenir formació en atenció pal·liativa i demanar col·laboració als equips especialitzats en els casos més complexos. L’atenció pal·liativa no s’hauria de reservar als processos de malaltia avançada o terminal, és una manera molt humanitzada de fer atenció sanitària, en qualsevol moment de la malaltia, és una actitud envers la manera de treballar la medicina. La despenalització de l’eutanàsia pot fer que es parli més de les cures pal·liatives i s’augmentin els recursos, tant de bo.
  • Les condicions socials desafavorides sempre empitjoren la qualitat de vida de les persones. Cal millorar les ajudes socials i les ajudes a la dependència, també amb criteri de temporalitat, ja que sovint la necessitat social no queda coberta al mateix temps que la sanitària. El sistema de pensions de les persones grans tampoc ajuda a fer que tinguin llibertat en decidir on i com volen ser cuidades, per la qual cosa sovint depenen de les decisions de la família. Però tot i tenir recursos socials i entorn familiar afectiu, sempre hi haurà persones que continuaran demanant anticipar la seva mort.
  • El sistema públic tampoc té garantida l’atenció psicològica. Els recursos de salut mental públic són molt limitats i cada vegada tenen més demanda d’atenció. Sovint, les persones necessiten un ritme de visites de seguiment que el recurs públic no pot assumir, per la qual cosa els que s’ho poden finançar busquen alternatives privades que suposen un cost elevat per a les famílies.
  • Cap pacient hauria de demanar l’eutanàsia pel fet de no rebre una atenció de qualitat, tant des del punt de vista pal·liatiu com social com psicològic.
  • La llei parla poc del paper de la infermeria, quan és aquesta disciplina la que té la part més activa en la cura de la persona malalta. Crec que cal incloure les infermeres en els equips que valoren i atenen les peticions d’eutanàsia, ja que són professionals fonamentals en els processos assistencials dels pacients i les seves famílies.
  • A Holanda, el 80% de procediments d’eutanàsia es fan a domicili. Actualment l’atenció primària de salut està sobrecarregada de feina i la pandèmia ha empitjorat molt la seva disponibilitat per atendre les demandes de salut que ha de cobrir. Cal fer una estratègia per reforçar els equips d’atenció domiciliària. Considero que la societat i els mateixos metges d’especialitats hospitalàries no valoren prou el paper de l’atenció primària.
  • El procés deliberatiu entre el demandant d’eutanàsia i el seu metge millorarà molt la comunicació. Els metges tenim molt poca formació en comunicació sanitària. Crec que aquest diàleg profund amb el pacient pot ser molt enriquidor per als professionals sanitaris.
  • Aquesta llei reforçarà el principi ètic de l’Autonomia. A la nostra societat la família té un paper molt actiu en les decisions de les persones malaltes. Sovint s’informa abans a la família que al propi pacient, i això és una falta ètica molt greu. Ens fa por donar males notícies i la família modula el que podem informar. En aquesta llei la família quasi ni es cita. Penso que a les famílies cal tenir-les molt presents, tant pel tipus de model familiar de la nostra cultura, com per la seva responsabilitat en la cura de la persona malalta. L’eutanàsia és una decisió totalment individual, però afectarà tota la família i necessitaran que els acompanyem tant a nivell emocional com espiritual.
  • Cal millorar el procés de morir dels hospitals. A Catalunya, el 54% de les persones moren als hospitals. Sovint els hospitals d’aguts no estan preparats per atendre el procés d’agonia ni tampoc un acompanyament al dol.
  • Tenir religió no vol dir que no es pugui discrepar de dogmes o morals. La religió és un camí d’ajuda i creixement personal. Jo penso que les persones poden tenir opinions diferents a certes normes morals sense haver de renunciar a la seva religió.
  • La despenalització de l’eutanàsia protegeix tant a les persones que estan a favor com a les que s’hi oposen, ja que és la persona qui decideix si s’hi vol acollir. En canvi, si no es disposa d’aquest dret, privem a les persones que sí que el volen exercir.
  • Ens trobarem davant situacions on sabrem valorar molt bé el patiment, com si ens posessin un mirall davant nostre, i l’ajuda a morir la farem amb convenciment, sobretot si es tracta d’un procés de final de vida. El problema el tindrem quan el pacient demani morir en una determinada fase de la seva malaltia, o quan pensem que la persona es troba vulnerable o pateixi una malaltia mental però amb capacitat legal per decidir o sigui un menor d’edat. Aquestes peticions seran les que poden posar en dubte la nostra consciència.
  • L’objecció de consciència professional és a tota la llei. Es planteja que es pugui fer a casos concrets, però aleshores haurem de pensar si no estem fent judicis de valor personal davant d’aquelles decisions que fan trontollar la nostra consciència, però que han superat la validesa de la seva tramitació. Tampoc les podem abandonar. Els Comitès d’Ètica Assistencial dels centres sanitaris poden ajudar molt en aquest aspecte.

La vida ens és donada, és un do i un bé. Jo aposto per una vida viscuda en plenitud. Som només nosaltres mateixes les que podem valorar la dignitat de la nostra vida.

Les reflexions que aquí acabo d’exposar les podreu trobar molt més ampliades i documentades si cliqueu aquí. Aquí sota trobareu l’índex d’aquest petit dossier.

Marta Vidal

No badem!

De tant en tant, va bé escriure, parlar, pensar sobre la salut. Quin gran regal! També, és veritat que algunes vegades no ho tenim en compte o actuem arriscant… És bo adquirir el costum de l’agraïment, fent realitat cuidar-se i cuidant.

En el nostre món, temes que són autèntics crits com el canvi climàtic, la pandèmia actual i per no fer-me pesat, però sí, conseqüent, la lluita contra la pobresa. Hi ha moments que pot entrar el virus del “Què hi vols fer…”, i també, aquella actitud de: “Ja hi ha qui se’n cuida…”.

Crec que seria una infecció a nivell personal que no només et perjudica, sinó a totes les persones d’arreu.
Cuidem i cuidem-nos.

Ignasi Forcano Isern

Pel bé comú

Fa uns dies, abans que es constituís formalment el Parlament de Catalunya i mentre escrivia a un amic que viu a l’Àfrica sobre la situació de Catalunya, vaig pensar que estaria molt bé si cristians de divers pelatge polític fóssim capaços de fer alguna cosa conjunta per tal de significar la necessitat d’unir esforços per millorar la vida dels qui més pateixen a casa nostra (des dels immigrants i refugiats, als joves, dones, malalts i gent gran, per no parlar dels qui han perdut el seu mitjà de vida durant la pandèmia) i per treballar seriosament per evitar el desastre climàtic. Això voldria dir aparcar de moment diferències i ritmes, reconèixer la legitimat dels diversos projectes i la injustícia d’algunes institucions i evidentment deixar de banda l’afany de poder per esforçar-nos a reconèixer i fer visible la dignitat en l’adversari. Igual si gent de diferents tendències treballàvem junts deixaríem de trobar-nos tan horrorosos. No sé si perquè “el roce hace el cariño” o si perquè endinsar-nos en les dificultats per tirar endavant en dos camps tan complexos, ens ajudaria a relativitzar les batalletes de cada dia.

Si aquestes dues pastanagues aconsegueixen unir-se, nosaltres per què no?

Jo, justament com que soc tan desmanegada, com que m’enfado amb facilitat, com que el procés encén en mi totes les ires de forma desmesurada, trobo molt a faltar des del meu tarannà tan volàtil gestos que ens ajudin a tots plegats a conviure mútuament i a anar una mica més enllà de les emocions que mútuament ens provoquem. Per això justament entenc que són especialment rellevants les institucions i els protocols, ben útils precisament ara, en moments estripats. Estic descobrint que les formes serveixen per preservar la dignitat de tothom. La política de girar l’esquena, negar-se a parlar, fer una línia vermella rere l’altra, insultar i desqualificar em semblen un recurs paralitzador o potser provocat per la manca de ganes d’implicar-se en coses majors. Un recurs més propi de la impotència que de la creativitat. No ho sé.

Això crec que els cristians ho podem entendre, perquè seguim algú que predicava la humilitat i la mansuetud, no pas enteses com a renúncia dels propis projectes, sinó per relativitzar el propi ego en benefici del Regne de Déu. Algú que estimava tothom, convençut que tothom pot aportar alguna cosa de bo.

Jo no soc una líder, ni una intel·lectual, ni una personalitat. Visc ran de terra. Però si algú s’animés a fer-ho li ho agrairia moltíssim. Crec que seria un gran i profètic servei.

Mercè Solé

Lliçons per a polítics en la digitalització, i per a tots nosaltres…

Els polítics no paren de traçar línies infranquejables (vermelles) entre uns i altres d’acord amb una lògica que ni el vell Aristòtil subscriuria avui, a la vista que una cosa i la contrària són possibles en temps de postveritat. Des que la racional modernitat esdevingué postmoderna, líquida, i els contorns de la realitat es deformaren fins a esvair-se o tornar-se difusos el món abraça una complexitat indigerible que ens retorna com a recurs, per efecte pèndol, a la rígida simplicitat del o estàs amb mi o contra mi. Un racionalisme cartesià que avui no comparteix ni la intel·ligència artificial que beu de la lògica difusa, la dels místics d’Orient força més tolerants amb l’ambigüitat i la vaguetat. Tinc un nebot de 22 anys que acaba de dissenyar, amb un equip escolar, un detector per a la correcta col·locació de la mascareta que accepta o rebutja els estudiants a l’entrada de l’institut analitzant la imatge d’una càmera. L’algoritme emprat pel sistema de reconeixement automàtic no es limita a comprovar la pertinença o no d’un valor (pixel) a un conjunt, és a dir un patró prèviament establert, perquè no es coneix amb exactitud el contorn de límit de la imatge o de cada part de la imatge d’un rostre amb una mascareta. El processador d’imatges amb lògica difusa resol el problema en un elevat grau de casos amb un marge ínfim d’error. Estic per recomanar als polítics catalans classes de robòtica de FP.

La disminució intel·lectual que ha guiat la política catalana en els darrers anys mostra la incapacitat de determinats polítics per comprendre que la lògica del veritat o fals, del tot o res, del ser o no ser, no ajuda gens a interpretar el món real. Més encara, el que fa és construir explicacions unívoques i inamovibles davant de fets complexos, canviants i ambivalents. Les coses són i no són al mateix temps. Sóc nacionalista i alhora unionista, soc catalanista i espanyolista en diferent grau. La pertinença 100%, això és, blanc o negre, són només dos casos particulars poc freqüents. Aquesta forma de veure la realitat ajuda a entendre millor el comportament de les persones, també l’electoral, allunyant el bloqueig que imposen les línies divisòries.

Exemplifico amb un cas que posarà nerviosos als adalils de la lògica aristotèlica. Tots som Vox en alguna mesura, en algun grau, perquè Vox és l’ànima nua, sense domesticar, amoral, de l’individu que sent que se l’ha deixat a la cuneta, i ja no confia en el sistema, i s’expressa més amb l’estomac que amb paraules enraonades: intolerància, ressentiment, menyspreu al diferent, a l’estranger, imposició i odi. Hi ha un denominador comú entre votar extrema dreta, sortir a les nits a cremar contenidors i expressar odi a través de les xarxes socials, són formes d’alliberar pressió d’un sistema sotmès a elevades dosis d’afartament, de frustració i desesperança. Els feminicidis, moltes vegades són conseqüència d’aquesta ànima nua que en circumstàncies personals difícils aflora el masclisme més descarnat amb indiferència de credo polític o de classe.

Ja que aquest és el clima (la meteorologia social tendeix també a l’escalfament) el que s’espera de la política institucional és seny i raonabilitat. La lògica binària del ells o nosaltres invita només a veure la diferència i negar l’afinitat. Amb ella ningú no eixamplarà cap base sinó que anirà engruixint línies divisòries. La nostra política està impregnada d’aquesta ceguesa racional que no deixa veure que dins la meva part (de raó) hi ha també el tot en cert grau, és a dir, altres raons. La bivalència expressa senzillesa, la multivalència, exactitud. ¿No us ha passat mai que com més heu intentat aprofundir en un tema més interrogants us han assaltat?

Salva Clarós

Què desitges?

Quan la mare del fills de Zebedeu s’acosta a Jesús, aquest li pregunta “Què desitges?” I aquesta pregunta sovint no ens l’hem permesa les dones, educacionalment disposades a posposar els nostres anhels als dels altres.

Les dones fa anys que estem en lluita per la igualtat… i fa més de 30 anys que a casa nostra, el Col·lectiu de Dones en l’Església va anar despertant en moltes de nosaltres la necessitat de veure’ns amb els ulls amorosos de Déu que estima tota criatura, i les ganes de lluitar per aconseguir que aquells drets que en el món civil han anat consolidant-se en el nostre entorn europeu i occidental vagin fent-se realitat en el si de la nostra Església…

I des del 2020, en el marc del moviment que el #metoo va universalitzar, les dones creients hem sortit als carrers, com tot ara, globalitzats… Voices of Faith i el Catholic Women Council a nivell mundial, la Revuelta de las Mujeres a nivell de l’estat i Alcem la Veu a Catalunya, van organitzar actes l’any passat, just abans del confinament pandèmic… i enguany ho han repetit, d’acord amb les mesures que les autoritats sanitàries i la prudència recomanaven.

El diumenge 7 de març, davant de la catedral de Barcelona, unes cent dones es van aplegar per reclamar que a l’Església tots hi cabem. Era l’aforament màxim que es permetia. Un to festiu no va impedir la profunditat d’un comentari de la Neus Forcano de l’episodi de la dona samaritana. Un mural que anava il·lustrant la Marta Romay. I un cant final amb paraules de santa Teresa, Nada te turbe, en la veu de Rosa Zaragoza.

Una nova etapa cap a una trobada sinodal mundial que es prepara per celebrar a Roma el 2022, potser virtualment però amb la voluntat de ser veu de les vivències, possibilitats, reclamacions, de tantes dones per la justícia, l’equitat i la dignitat en la nostra església.

Cada cop som més les dones que ja no només ens costa, sinó que ens és difícilment suportable la situació actual de discriminació, d’invisibilitat, de serveis als quals no podem optar (tot i que moltes companyes viuen clarament la crida a ministeris concrets, i qui se sent capaç de posar en dubte el que una sent amb certesa en el seu diàleg amb Déu?), de no ser on es prenen les decisions, de saber-nos vàlides en altres àmbits i no poder ni demostrar-ho a l’Església. I el pitjor és que s’han acabat les paraules i les fórmules si alguna noia més jove et pregunta per com es poden sostenir actuacions i afirmacions tan desiguals, injustes, entre cristians, pel simple fet de ser baró o dona. Sense entrar en casos de violències contra les dones exercides en abús de situacions de poder d’homes i protegits pel silenci que ha perdurat al llarg dels anys… Això, no és que sigui injustificable, és que és condemnable jurídicament però també amb l’Evangeli a la mà.

Perquè, com deien les companyes de Madrid a la Revuelta de Mujeres en la Iglesia, som creients, feministes i lluitadores… I és en l’Evangeli i en el testimoni de Jesús on pouem com la dona samaritana per sentir-nos així i ser cridades a compartir la Bona Notícia a la qual se’ns convida a tothom.

Maria Antònia Bogónez Aguado

La no ordenació de les dones: ¿Jesús assumeix la condició humana a mitges?

L’únic argument que es pot considerar una mica sòlid per justificar que les dones no puguin ser ordenades preveres és que Jesús, quan en el darrer sopar va encomanar als seus comensals de fer aquell ritu com a memorial seu, els comensals només eren homes.

Doncs bé. Si donem per bo que, efectivament, en el darrer sopar només hi eren Jesús i els dotze apòstols, i que els que han de continuar fent present el memorial de Jesús han de tenir les característiques d’aquells primers a qui se’ls va encarregar, podríem dir que les característiques bàsiques que compartien els apòstols eren dues: ser homes, i ser jueus. Per tant, els qui haurien de presidir l’Eucaristia haurien de ser sempre homes jueus. Però el cas és que d’aquestes dues característiques només es dona valor a la primera, la de ser homes, i es deixa de banda la segona, la de ser jueus. Cosa que desqualifica bastant tota l’argumentació.

Però hi ha encara una segona qüestió, en aquesta mateixa línia. Resulta que, en el darrer sopar, Jesús va dir als dotze apòstols, i només a ells: “Feu això, que és el meu memorial”. Però resulta que abans, prenent el pa, els havia dit també: “Preneu i mengeu-ne tots”. I passant-los el calze els havia dit igualment: “Preneu i beveu-ne tots”. Ho va dir als dotze apòstols, a dotze homes. A cap dona. Doncs, si del fet que l’encàrrec de presidir l’Eucaristia el va fer a dotze homes en deduïm que només els homes poden presidir-la, també, del fet que l’encàrrec de menjar el pa i beure el vi també el va fer només a homes, n’hauríem de deduir amb la mateixa seguretat que les dones no poden combregar, que això és una cosa reservada només a homes.

Però tot això no deixa de ser una argumentació superficial, exterior, que no va al sentit profund de les coses. Perquè el fet és que, si anem a fons, ens adonarem de la poca solidesa teològica i cristològica que hi ha darrere la negativa a l’ordenació presbiteral de les dones.

Déu, en Jesús, va assumir la condició humana en la seva totalitat. Tot ésser humà, sigui home o dona, porta plenament en el seu rostre la imatge de Jesús, i per tant, la imatge de Déu. Per assumir la condició humana, que és finita, Déu no va pretendre assumir totes les modalitats d’aquesta condició, perquè això, precisament, no hauria estat humà. Jesús va ser home i no dona, Jesús va ser jueu i no grec, Jesús va ser lliure i no esclau. Però sant Pau ja ens va aclarir, a Gàlates 3,28, que això no vol dir que els homes, els jueus i els lliures portin més intensament gravada la imatge de Jesús: “En Jesús, no hi ha jueu ni grec, no hi ha esclau ni lliure, no hi ha home ni dona”. També ens va aclarir, a 2 Corintis 5,16-17, que els cristians som una creació nova, en la qual no compta el que siguem “segons la carn”.

Doncs bé. Resulta que la prohibició que les dones puguin ser preveres liquida aquests principis. Perquè resulta que, segons aquest prohibició, hi ha éssers humans que poden assumir plenament la imatge de Jesús, inclosa la de cap de la comunitat, i altres que no, que no poden assumir la imatge de Jesús en la seva totalitat: els està vetada la imatge de cap de la comunitat, per un motiu que no és “de l’Esperit”, és a dir, que no depèn de l’esperit de cada persona que el fa més o menys apta per a aquesta tasca –això que en llenguatge cristià anomenem els “carismes”–, sinó que el veto és per un motiu “de la carn”: ho tenen prohibit per causa del sexe amb què van néixer.

Les dones, doncs, segons l’actual disciplina eclesiàstica, són menys imatge de Jesús que els homes. Les dones són una imatge coixa de Jesús.

Ja es veu, que això no pot ser. Déu vulgui que canviï aviat.

Josep Lligadas

Carta al bisbe de Terrassa

El dilluns dia 25 de gener vaig anar, com acostumo a fer cada any, a la pregària de la catedral en el marc de la Setmana per la Unitat dels Cristians. No hi éreu, com de costum, suposo que el tema no deu ser prioritari per a vós –de fet mai us he vist a cap celebració a l’Església Unida, per exemple– i vau delegar en el vostre auxiliar en Salvador Cristau, sempre ben disposat. Tots els servidors (Reverenda i Reverends) com s’indicava al full per seguir la pregària, es van presentar, discretament vestits, llevat del representant de l’Església Evangèlica de Catalunya, que anava també un xic disfressat, amb botins, sotana curta i llaç blanc al coll, però el qui més, qui presidia i sobresortia entre els altres tres, era en Salvador que un cop més vestia la capa i l’estola, que es ve utilitzant d’ençà que vau arribar a Terrassa. No consta que abans s’hagués utilitzat, ni consta si la capa i les estoles ja hi eren (és possible que vinguessin dels anys de postguerra), però desprès no es va utilitzar mai. Ni em vull imaginar si la decoració espúria de la capa i les estoles fos la bandera catalana on hauria anat a parar quan vau venir a Terrassa. En tot cas aquesta no ha anat al racó de la història o al drapaire.

I m’estranya que sabent que incomoda, com dieu en una recent entrevista a Catalunya Religió, a la meitat de la feligresia –o potser no?– no doneu resposta i remei a la queixa que s’ha publicat i sabeu de primera mà, de fa massa temps. Molta persistència no us sembla?

L’acord del Consell d’Arxiprestos –curant-se tots ells en salut però sobretot al germà gran, encara que ara us en desentengueu dient que no és cosa vostra– prohibint l’ús d’esglésies i locals parroquials per a activitats amb connotacions polítiques, ni que siguin pregàries, no us eximeix de la vostra responsabilitat. Tan neutral que voleu ser i dieu que sou i ves per on no us apliqueu el remei ni a vos, ni als acòlits.

Germà Josep Àngel, fa anys que sou a Terrassa, potser tocaria un canvi, abans no acabéssiu de consolidar un sectarisme, que us premia la Conferencia Episcopal Española en un joc d’equilibri polític eclesial, però que molts fidels de la nostra diòcesi no aprovem. No us adoneu de quanta gent compromesa amb l’Evangeli i el seguiment del Natzarè ha fet dolgudament un pas al costat, deixant de participar a les celebracions litúrgiques? Sociològicament els temps no acompanyen, però és que majoritàriament el clero tampoc ajudeu a contrarestar l’empenta ambiental, ans al contrari fomenteu amb el vostre fer, el no fer i el vestir litúrgic obsolet, entre d’altres moltes coses, l’absència i continuïtat de nombrosa feligresia que cada cop més li costa trobar-se acollida a aquesta església diocesana de Terrassa on dieu trobar-vos-hi tant bé i ben encaixat. Jo i moltes i molts d’altres que ignoreu volgudament no podem dir el mateix i ens agradaria, us ho ben asseguro. Desitjaríem que tinguéssiu una visió pastoral àmplia, inclusiva de veritat, voldríem, com dieu, que l’Església de Terrassa jugués un paper de cohesió social, educativa i cultural. Jo hi afegeixo i política. No us faci por la paraula, no tinc cap dubte que feu política, com ho fan cardenals curials i altres bisbes en defensa d’un estatus i un model d’església caduca que per sort Francesc, bisbe de Roma, va canviant amb suor i llàgrimes, obert a l’Esperit. No es pot nedar i guardar la roba! Això ho va fer Herodes i Jesús hi va deixar la pell. No mireu cap a una altra banda, els temps, el país i la responsabilitat com a servidor a l’església diocesana us ho demana, ho necessita i som més dels que penseu que ho trobem a faltar. Si no escolteu, als qui han fet el pas al costat, no sou el Bon Pastor que vetlla per tot el ramat, com dieu en l’entrevista abans esmentada.

Disculpeu el to col·loquial però sincer. Una abraçada en la fe, tot i que sovint em costa trobar-hi la connexió entre la vostra i la meva. Que Déu hi faci més que nosaltres!

Josep-Maria Font i Gillué

La decadència de la Catalunya autonòmica

La gent ja sap que les solucions no poden venir d’Espanya. L’Espanya monàrquica que empara la corrupció no és la via. L’Espanya franquista on impera l’autoritarisme tampoc és la via. L’Espanya com a lloc d’emigració d’acadèmics i intel·lectuals és un fracàs. Els catalans ho saben i per això ja han pensat i decidit fer el seu país. Un país que respongui a la seva nació. Al seu poble.

Altres nacions del món han fet igual. Els Estats Units van fer el mateix quan es van independitzar. La metròpoli, a Londres, era un focus de desgast, era un sistema extractiu de les seves energies. I és així que van emprendre el seu camí i van reeixir. Avui els Estats Units és un model de progrés i iniciativa que inspira a molts catalans. Allí hi treballen i aprenen molts dels nostres, en empreses capdavanteres de les quals tots ens servim.

Els catalans hem descobert que no podem esperar. La decadència autonomista és minoritària i ja queda només en mans del més vells, els que no entenen de risc ni de progrés. En una imatge, d’altres temps, que encara continua oferint Foment del Treball. Un ambient resclosit de ressentiments i capelletes.

Catalunya, des de fa un temps, i al marge del que diguin els seus polítics, emergeix cada vegada més compacta, sabent que el seu destí ja ha estat triat i és innegociable. Aquest destí és la independència nacional per mantenir i recuperar el pols perdut. Les seus espanyoles del poder dins i fora del país ja desconfien sistemàticament dels catalans. Saben, i ho encerten, que qualsevol acte o gest està destinat a fer, més aviat que tard, un intent definitiu per recuperar la independència. I per tant, per part de la població, la lleialtat dels polítics catalans està contínuament sota escrutini en clau nacional per materialitzar el resultat del referèndum d’autodeterminació. És una fita encomiable que no para de créixer i expressar-se. És un viatge cap al món com a catalans. Únicament, com a catalans. I falta que fa.

Hi ha un excés de prudència. Sobretot, des de la matussera reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional, segons la qual alguns poden perseguir els altres per raons polítiques. Vet aquí les raons de la decadència de la Catalunya autonòmica, s’ha quedat sense expressió política. Sense veu. La Catalunya autonòmica és, tot just, una divisió permanent en una lluita fratricida per aconseguir parcel·les de supervivència. Entre ajuntaments, entre àrees del govern, entre empleats públics, entre famílies i veïns, entre professionals i clients. Un món atomitzat sense cos nacional que lideri un futur de feina, salut i projectes.

Llorenç Prats
@llorenprats