El primer número de L’Agulla

Vols llegir el primer número de L’Agulla? Clica aquí.

Celebrem els 25 anys de la revista!

Joan XXIII: el discurs de la lluna

El dia 3 de juny de 1963, al vespre, enmig de l’expectació i l’emoció del món sencer, moria a Roma, als 81 anys, el papa Joan XXIII.

Poques setmanes abans, l’11 d’abril, que era Dijous Sant, havia firmat l’encíclica “Pacem in terris”, tota una invitació a mirar el món des de l’Evangeli, amb profunda estimació i amb un profund desig de pau i de justícia que arribés a tothom. I vuit mesos abans, l’11 d’octubre de 1962, havia inaugurat el Concili Vaticà II, aquell decisiu esdeveniment que tantes coses va canviar.

Ara fa seixanta anys de tot això. I per fer-ne record i memòria, volem reproduir en aquestes pàgines un dels textos més emblemàtics de l’estil i el missatge de Joan XXIII. Són unes paraules improvisades, que va pronunciar des de la seva finestra sobre la plaça de Sant Pere el dia mateix de la inauguració del Concili al vespre, davant la gentada que s’hi havia congregat, venint de tots els racons de Roma i portant torxes a les mans, repetint el gest que els romans havien fet l’any 431 per celebrar que el Concili d’Efes havia declarat que Maria era Mare de Déu. De fet, en el calendari antic, l’11 d’octubre se celebrava la festa de la Maternitat de Maria, en commemoració d’aquella definició del Concili d’Efes.

Aquestes paraules són conegudes com “el discurs de la lluna”, perquè al començament parla de la lluna. És, com hem dit, un text improvisat, i això es nota en l’estil trencat, col·loquial, amb frases a vegades inacabades. Però és, sobretot, un text ple de proximitat, que mostra una Església amiga de les persones, profundament popular, que s’acosta personalment a cadascú, que valora per damunt de tot l’estimació mútua, confiada i esperançada… Un text que és tot un goig llegir-lo.

Estimats fills, sento les vostres veus.

La meva és una sola veu, però recull la veu del món sencer. Aquí hi és representat tot el món. Es podria dir que fins i tot la lluna s’ha afanyat a venir aquest vespre –mireu-la allà dalt– a veure aquest espectacle.

És que estem acabant una gran diada de pau, de pau.

Glòria a Déu i pau als homes de bona voluntat. Repetim-lo sovint, aquest desig. I quan podem dir que veritablement la llum, la dolcesa de la pau del Senyor ens uneix i ens agafa, diem: “Heus aquí un tast d’allò que hauria de ser la vida, sempre, de tots els segles, i de la vida que ens espera en l’eternitat”.

Digueu-me: si us demanés o pogués demanar a cadascú: “Vosaltres, ¿d’on veniu?”. Els fills de Roma, que són aquí especialment representats: “Ah, nosaltres som els vostres fills més propers, vós sou el bisbe de Roma”. Però vosaltres, fills de Roma, vosaltres sentiu que representeu veritablement la Roma caput mundi [cap del món], tal com en la providència ha estat cridada a ser per la difusió de la veritat i de la pau cristiana. En aquestes paraules hi ha la resposta al vostre homenatge. La meva persona no compta gens, és un germà que us parla a vosaltres esdevingut pare per la voluntat de Nostre Senyor, però tots junts, paternitat i fraternitat, és gràcia de Déu. Tot! Tot. Continuem doncs estimant-nos, estimant-nos així, mirant-nos així en trobar-nos: agafar allò que ens uneix, deixar de banda allò, si és que hi és, que ens pugui fer dificultat. Res. Fratres sumus [Som germans].

La llum que resplendeix sobre nosaltres, que és en els nostres cors, que és en les nostres consciències, és la llum de Crist, el qual veritablement vol fer-se seves, amb la seva gràcia, totes les ànimes. Aquest matí ha tingut lloc un espectacle que fins i tot la Basílica de Sant Pere, que té quatre segles d’història, mai no havia pogut contemplar. Pertanyem a una època en la qual som sensibles a les veus de dalt, i volem ser fidels i viure segons l’orientació que el Crist beneït ens ha indicat. Acabo donant-vos la benedicció. Al meu costat em plau de convidar-hi la Mare de Déu santa i beneïda, de la qual avui recordem el gran misteri. He sentit algú de vosaltres que ha recordat Efes i les llànties enceses entorn de la basílica, allà, que jo he vist amb els meus ulls, vull dir no en aquell temps, sinó recentment, i que recorda la proclamació del dogma de la divina maternitat de Maria.

I bé, invocant-la a ella, alçant tots junts la mirada cap a Jesús beneït, el seu fill, tornant a pensar en allò que hi ha en vosaltres, en allò que hi ha a les vostres famílies, de joia, de pau, i una mica també de tribulació i de tristesa, la gran benedicció. Acolliu-la amb bon esperit.

Aquest vespre l’espectacle que m’heu ofert és tal que restarà en la meva memòria, com restarà en la vostra. Fem honor a les impressions d’aquest vespre! Que siguin sempre els nostres sentiments tal com ara els expressem davant el cel i davant la terra. Fe, esperança, caritat, amor de Déu, amor als germans, i després, tots junts, ajudats així en la santa pau del Senyor, per a les obres del bé.

Tornant a casa, trobareu els fills.

Feu una carícia als vostres fills i digueu-los: “Aquesta és la carícia del papa!”. Trobareu alguna llàgrima per eixugar. Feu alguna… digueu alguna bona paraula: “El papa és amb nosaltres, sobretot en les hores de la tristesa i de l’amargor”. I després, tots junts animem-nos, cantant, sospirant, plorant, però sempre, sempre plens de confiança en el Crist que ens ajuda i que ens escolta, continuar i reprendre el nostre camí.

Així doncs, vulgueu esperar la benedicció que us dono i també la bona nit que em permeto desitjar-vos, amb la pregària, però, que no sigui només començar…

Avui nosaltres comencem un any, un any, potser… esperem que vagi bé! El Concili comença i no sabem quan acabarà, podria acabar abans de Nadal, però potser no aconseguirem dir-ho tot, entendre’ns bé sobre tot. Caldrà una altra trobada, però si trobar-nos així ha d’alegrar les nostres ànimes, les nostres famílies, Roma i tot el món sencer, doncs que vinguin aquests dies, els esperem en benedicció.

Paisatge sonor medieval: del coneixement a la vivència. Amb Laura de Castellet. Universitat de Barcelona

Us faig una enviada d’un curs sobre paisatge sonor medieval que faré aquest estiu als Juliols de la UB, versió tant teòrica com de taller vivencial de la meva tesi. Tant per si us interessa a vosaltres com també per si ho podeu fer córrer. Els que ja em coneixeu la trajectòria sabeu que és un tema original tant per a interessats en la música, la història, les tècniques de treball o l’antropologia. Aquí hi trobareu més informació.

Laura de Castellet

Creats per volar

Montserrat Cabo

Pregària de Pentecosta

Esperit de Déu,
primera espurna de la matèria,
primer esclat de la vida.
Esperit de Déu,
que ens portes a les teves ales,
i ens guardes com la nineta dels teus ulls.
Esperit de Déu,
amor fecund de pare i de mare,
amor fecund que en les entranyes de Maria
has fet de la feble carn humana carn teva,
carn de Déu.
Esperit de Déu,
Esperit que omplies Jesús,
Esperit que el vas fer fidel
al camí d’una vida humana
viscuda amb tota intensitat,
una vida guiada per l’amor
fins a buidar-se sense reserves
en aquella mort infame del Calvari.
Esperit de Déu,
que, com a l’inici de tot,
ara has obert en Jesús totes les plenituds.
Esperit de Déu,
força i vida nostra,
camí de coneixement i de veritat,
camí d’anhel fraternal,
camí d’humanitat sincera, neta,
autèntica, fonda, plena.
Esperit de Déu,
pare dels pobres,
llum dels creients,
potència misteriosa en els qui no et coneixen.
Esperit de Déu, t’ho demanem:
fecunda’ns a tots,
fecunda’ns sempre.

Josep Lligadas

Capella de Sant Joan o de la Desaparició (El Miracle. Riner)

Al Miracle l’hivern és fred. Han caigut quatre volves de neu a la nit, i de dia ha gebrat fortament: blanc damunt blanc. El cel és gris, tot i ser migdia. La capella de Sant Joan ha restat sempre oberta i acollidora, atenta a una visita inesperada. No pot ser altrament! Ell que rep com a mare Maria! I ella, que en aquesta casa desaparegué, com el sol rogenc rere el ponent, canviant-li el nom. Ara ja no és la capella de Sant Joan, sinó de la Desaparició. No queda ni la vella alzinera, ni la creu, sols una estança oberta amb l’altar, taula parada, esperant acollir-hi algú que cerqui aixopluc.

Església. Gebre. Nevada. Porta oberta.

SONY CYBERSHOT
Imatges/geografia/Riner/Miracle/Desaparició Gebra 008.jpg
Distància focal: 7 mm f/2.0 1,37 MB
28.01.2010 14 ,36 Picasa

Ramon Ribera-Mariné

Contra el descrèdit democràtic

En la vida política hi ha moltes coses a regenerar, si volem evitar que cada cop més la nostra democràcia, i la resta de democràcies, esdevinguin el que podríem anomenar “democràcies comercials” o “democràcies futboleres”. O una barreja: les “democràcies comercial-futboleres”.Democràcies comercials: Es tracta de vendre un producte, en aquest cas un candidat o unes sigles o una llista, amb els mateixos criteris amb què podem intentar vendre un cotxe, unes botifarres, o una torreta a la Costa Brava. Fent que resulti atractiu, apetitós, estimulant.

Democràcies futboleres: Es tracta d’animar a l’adhesió a aquelles sigles o a aquell candidat amb els mateixos criteris amb què un hooligan viu la vinculació al seu equip. Sentint-s’hi atret indestructiblement, i veient en els altres uns adversaris –o enemics– que cal abatre com sigui.

Les campanyes electorals activen molt aquests mecanismes. Quan, de fet, haurien de servir per posar idees i projectes sobre la taula, i animar a la reflexió i a la voluntat de fer una societat més humana, i convidar a triar en funció d’aquesta reflexió. I el fet que això no sigui així fa que a molts això de votar els sembli una pèrdua de temps, mentre que d’altres ho viuen com una presa de pèl.

Remuntar aquesta situació és feina de tots. És a dir, empènyer perquè la democràcia sigui un mitjà al màxim d’útil perquè la vida i el món valguin cada cop més la pena. I això és fa posant per davant idees, discurs seriós, projectes reals i comprensibles, honestedat, ganes d’entesa.

La democràcia, almenys des de la mirada d’aquesta revista, és votar i és alhora treballar per transmetre el desig d’un món de més qualitat i de més dignitat per a tothom. Ni una cosa sense l’altra, ni l’altra sense l’una.

Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre els noms en el llistat de més avall.

Jaume Añé, mestre i sindicalista

Joan Albert Vicens Folgueira, treballant pels Drets Humans a Nicaragua

Gabriela Serra, controlant el sistema penal

Diana Janès, erradicar el racisme de les relacions laborals

David Díaz de Quijano, Oikocrèdit per revifar l’economia dels més pobres

Claudia Frontino i les dones sense llar

Pili Calle, amb la “Revuelta de las Mujeres”

Kristian Herbozheimer, per la pau a Ucraïna

Pastoral Obrera de Catalunya

L’enreixat

HORITZONTALS

1. Muntanya emblemàtica del Pirineu català. Rieres petites.
2. Exhauriment per manca d’alimentació. Indicatiu de conductor novell. Última vocal.
3. Part del dia natural compresa entre la posta i la sortida del sol. Déu egipci. Símbol químic del nitrogen. En números romans, 60.
4. Miraràs d’igualar o superar algú en alguna cosa. European Institute for Entrepeneurship.
5. Ermità llegendari que vivia en una cova a Montserrat. Pensàvem, imaginàvem.
6. Primera dona. Al revés, gerundi de marejar.
7. Que practica la telepatia. Nom d’una actriu nord-americana vinculada a Tossa de Mar.
8. Al revés, un vent propi de les regions tropicals. Al revés, Suport Vital Avançat. Terminació pròpia dels plurals.
9. Símbol químic del carboni. Infusió molt britànica. Neumes.
10. Atipéssiu en excés. Primer nombre.
11. En versió valenciana, atrapi. Déu de l’amor.
12. Cada una de les peces que formen l’esquelet. Set intensa.

VERTICALS

1. Relativa a la caça. Símbol químic de l’oxigen.
2. Donaves ànims. Realitzes.
3. Normalitat, senzillesa.
4. Al revés, conjunció negativa. Pronom datiu de la tercera persona del singular. En versió valenciana, arreli.
5. Tomba. Televisió asturiana. Adverbi comparatiu.
6. Tipus de flauta. Forma popular femenina de Josep.
7. Conjunció copulativa. Al revés, llet sense nata.
8. Feies el ronso. Conjunció copulativa.
9. Conjunció copulativa. Al revés, poble d’Euskadi. Al revés, nom amb què era conegut el periodista i escriptor Pompeu Gener.
10. Al revés, veça. Parets.
11. Indicatiu de conductor novell. Al revés, dissipa. Expressió utilitzada per demanar la confirmació del que s’acaba de dir.
12. Poble del Solsonès. Primera abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Població de l’antiga Mesopotàmia.

Josep Lligadas

LA SOLUCIÓ DE L’ENREIXAT

La guerra como campo de batalla. Desconstruyendo mitos y símbolos, del Dr. Jorge Tizón

De fet, no us estic recomanant el llibre, que no he llegit, sinó la seva presentació al Col·legi Oficial de Psicòlegs, que podeu escoltar al youtube, amb Blanca Camps, professora de Relacions Internacionals a la Universitat Autònoma de Barcelona, Guillermo Mattioli, degà del Col·legi de Psicòlegs i Jorge Luis Tizón, psicòleg, psiquiatra i autor del llibre. El Dr. Tizón sempre té la qualitat de presentar les coses des d’un angle sorprenent, començant per la seva pròpia professió. El tema del llibre és d’allò més oportú, avui: En quins mites es fonamenta i justifica la guerra? Per què el militarisme i el masclisme van de bracet? Quin és el relat “protector” de les nostres societats? Qui és l’enemic? Les aportacions de tots tres són d’allò més interessant. Ara només em queda llegir el llibre!

Mercè Solé

L’aeroport com a símptoma

Es multipliquen les idees per ampliar l’aeroport del Prat, però el debat públic que encara no fa un any i mig va aparcar la proposta d’AENA per desacord entre els Governs de l’Estat i de la Generalitat, sembla pantalla passada. El lobby favorable a l’ampliació torna a desembarcar, ara directament en fase de projecte, esperant el semàfor verd de l’autorització.

El to de les propostes, alguna agosarada com projectar una pista sobre el mar, situa el debat al nivell de les contingències, allò més accidental, responent als condicionants que constrenyen l’actual operativitat de la infraestructura: si la pista no hi cap a terra, doncs sobre el mar! Així esquiva el debat més essencialista, aquell que toca la mateixa naturalesa del que està en qüestió: la disjuntiva entre ampliar pistes, nombre de vols, de viatgers, també d’emissions… amb la vista posada en l’augment de connexions intercontinentals per no perdre oportunitats de negoci, millorar la competitivitat i fer créixer el PIB… o bé repensar el model aeroportuari i l’equilibri del mosaic urbanístic del Delta del Llobregat d’acord a un projecte urbà, turístic i industrial sostenible, atès que estem davant d’una crisi ambiental i energètica mai abans vista que no aconsella desenvolupaments expansius. Si ens interroguem sobre les solucions com si aquestes, en sí mateixes, no estiguin interrogant alhora el fi de l’ampliació, correm el risc de comprometre el futur amb solucions de curta volada.

Sense ànim de banalitzar, si se’m permet la caricatura, el nivell de proposta equival a la ficció futurista que als anys 70 imaginava que la solució al saturat trànsit urbà serien a futur els cotxes voladors. El temps ha canviat la perspectiva: unes dècades més tard, la solució és reduir l’espai urbà dedicat al trànsit en lloc d’ampliar-lo, sobretot en un món que ja té dificultat per subministrar gasoil als vehicles que van per terra, i difícilment n’hi hauria per aixecar el vol. Vull dir que en el debat cal sortir del petit marc mental del paradigma que ens atrapa i condiciona. El que ha de condicionar les futures decisions sobre l’aeroport ni es limita a l’afectació d’un espai protegit i una urbanització propera en el dens conglomerat urbà, que certament imposa uns límits i constriccions, ni tampoc l’imperatiu d’una economia aerodependent i energeticointensiva, sinó una visió àmplia que, abraçant tota la complexitat, respongui al projecte de país que volem que hem de consensuar.

L’aeroport, és una de les vàlvules del país que regula l’intercanvi comercial, industrial i turístic i, en conseqüència, el consum energètic i les emissions que s’hi relacionen. Al trobar-se al límit de les seva capacitat operativa, l’aeroport és ara un coll d’ampolla per al creixement d’aquestes activitats i un límit a les expectatives de creixement del PIB en el model actual de l’economia catalana. Cal doncs que ens preguntem si el projecte social i econòmic que volem per a Catalunya és continuar creixent en PIB o es pot créixer en benestar, ocupació, sostenibilitat, autonomia industrial, energètica i tecnològica sense continuar estirant els recursos i el territori que ja mostra algun estrip.

La primera preocupació mundial és aturar el procés d’escalfament del planeta descarbonitzant les economies industrials. És en aquesta ona que a Catalunya el marc de polítiques industrials (Pacte Nacional per a la Indústria) busca reduir la intensitat energètica, girar cap a un model de producció i consum circular, reduir les emissions del transport, i impulsar la bioeconomia aprofitant els recursos energètics i materials al servei d’una major autonomia industrial i tecnològica. També a l’agenda d’aquest mandat legislatiu hi ha el compromís nacional per un turisme responsable que ha de promoure un model turístic més de proximitat que redueixi la petjada de carboni del sector, que s’estima en un 10% a escala planetària, a Catalunya probablement superior per la importància del sector i perquè la major part de turistes internacionals ens arriben per via aèria, que és la principal causant de les emissions del sector. Així mateix, l’estratègia alimentària de Catalunya aborda el repte de fer front a les tensions entre demanda d’aliments, la pressió sobre els recursos naturals, el manteniment de la capacitat productiva… en la transició d’una política agrària a una política alimentària, que hauria d’ajudat a superar l’actual desconnexió entre món urbà i món rural, amb una major integració del territori on, probablement, el parc agrari del Delta del Llobregat hi juga un paper.

Són aquestes línies estratègiques al servei de ressituar l’economia productiva en un nou equilibri sectorial i territorial sorgit de la transició digital i ecològica; és el canvi de paradigma socioeconòmic que condueix a una anàlisi més sistèmica del desenvolupament i el progrés, que contempla impactes locals i globals, i que busca harmonitzar les parts en benefici del conjunt del país, que no ha de permetre que es miri l’aeroport com un sistema aïllat, envoltat d’obstacles que l’ofeguen que cal superar amb idees imaginatives. La cosa va al revés: mirar el projecte de país i a continuació decidir sobre l’aeroport.

Salvador Clarós i Ferret

Les millors jugades

Reconec la meva total i absoluta manca d’interès pels esports, sobretot pel més practicat per molts amics dels xandalls: mirar com juguen. Per això m’ha sorprès tant el llibre que ha fet una bona amiga, esportista ella, i jugadora i entrenadora de bàsquet durant més de 20 anys. Se’n diu Les millors jugades. Llibreta d’entrenament i, efectivament, és un recull de jugades reals viscudes com a jugadora o com a entrenadora que poden tenir un significat per si mateixes més enllà del joc. La Laia sempre ha jugat, en el bàsquet i en la vida, pel plaer de jugar més que pel de competir, tot i les seves grans qualitats com a amiga, com a treballadora, com a experta en medi ambient, en relacions internacionals i en cultura per la pau. No és gens trepa.

Les jugades al camp (o a la pista, o com se’n digui) són també jugades per al dia a dia, diu la Laia, que et permeten constatar on poses l’atenció, com et relaciones amb els altres, quines són les teves expectatives, com vius i com pacifiques els conflictes. Esdevenen metàfores poètico-esportives sobre la vida.

La Laia ha aconseguit fer un llibre participatiu: explica la jugada, explica què hi veu al darrere i perquè l’ha triada, i proposa exercicis per a les lectores i lectors. De fet el bàsquet és un pretext: va de com ens posicionem, com ens comprometem, com treballem per la pau, com tenim en compte i respectem els altres… Cada jugada, a més, ve amb la seva música, que podeu seguir per spotify.

No sé si el llibre ens farà millor persones. Jo crec que sí, si som capaces de fer els exercicis que ens proposa. De moment ha aconseguit que unes quantes amistats entenguem alguns termes esportius (el llibre aporta un glossari). Per cert, n’ha fet una autoedició, amb la col·laboració d’unes quantes amigues, que us podeu descarregar gratuïtament aquí.

Mercè Solé

Capellans barcelonins inserits en la classe obrera i quart món (1)

Força capellans barcelonins han estat i estan al costat de la classe obrera, i del subproletariat o quart món, que és la part més exclosa dins la classe obrera. Alguns s’han dedicat més al pensament del que s’ha anomenat catolicisme social, o cristianisme d’alliberament o de transgressió. Altres han estat més implicats en la classe obrera en general i les seves reivindicacions, la seva política i cultura, sobretot en moviments d’acció catòlica o en comunitats populars. I altres han estat més entregats al quart món i alguns en tot, tant en l’elaboració teòrica com en la pràctica.

El pensament, les intuïcions i els estils de posar-s’hi no han estat iguals, ja que depenia de la seva psicologia, l’educació rebuda i de la cultura i teologia de cada època. Alguns han prioritzat l’atenció directa assistencial i altres l’aprofundiment en les causes de la situació d’opressió i exclusió social, i s’han organitzat col·lectivament per a fer front a les injustícies socials. Tots d’alguna manera han combinat l’espiritualitat evangèlica en favor dels més humils, amb la pràctica d’acollida, atenció, acompanyament i ajuda.

Aquest fil conductor de capellans a l’estil de Mn. Àngel Carbonell, del qual vam parlar en el número anterior de L’Agulla, el podríem començar amb sant Josep Oriol i Bogunyà (Barcelona, 1650-1702). Tot i que segur que en podríem trobar abans d’ell. Sant Josep Oriol, patró dels capellans barcelonins, seria com un fonamental “teixidor” d’aquest fil conductor. Barceloní per tots costats: nascut i batejat a Sant Pere de les Puel·les, feu d´escolà a Santa Maria del Mar, capellà a Sant Felip Neri. Després d´un viatge a Roma, i rebé el títol de beneficiari a la parròquia del Pi, l´any 1686, a l´edat de 36 anys i fonamentalment es dedicà a atendre i a curar malalts pobres.

Continua aquest fil Mn. Cinto Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902). El 1877 entrà com a capellà al servei de la família del Marquès de Comillas, i sis anys més tard li fou confiat el càrrec d’almoiner. Durant els més de quinze anys que visqué al palau dels Comillas, a la Rambla de Barcelona, Verdaguer tingué ocasió de conèixer el món dels pobres treballadors de Barcelona, tot fent d´almoiner, cosa que li costà ser víctima de moltes crítiques i de ser expulsat de la casa Comillas, ja que no podien suportar la cua de demandants pobres.

Ens cal esmentar també dins d’aquest estil de capellà Mn. Josep Pedragosa i Monclús (Sant Esteve de Palautordera,1872 – Barcelona, 1957). Capellà i educador, és dels capdavanters en la protecció de menors i en la rehabilitació de delinqüents en règim obert. Santiago Rusiñol l´anomenava “L´amic dels pobres”. Fou capellà de la presó Model.

El 1905, funda la “Casa de Família” on recollia els joves predelinqüents i delinqüents en rehabilitació. El 1910 funda la “Granja Agrícola i Escola de Plegamans” al servei de la infància abandonada, on hi va haver el primer Departament d´Observació. I també funda el patronat de Lliberts i de la Infància abandonada.

El 1921 fou nomenat vocal propietari i inspector de les institucions del tribunal Tutelar de menors. El 1929 és nomenat comissari de beneficència de l´Ajuntament de Barcelona. Participa en plena república, tot i essent capellà, de la política social municipal i és molt reconegut.

Funda la Colònia Industrial Nostra Senyora del Port per a menors, la Colònia Agrícola per adults a Martorelles, l´Associació d’Invàlids Concessionaris dels Urinaris Públics Municipals, el Cos de Concessionaris Guardacotxes, l´Organització Local i Rifa dels cecs, etc. Des del 1939, i en plena postguerra, visqué en l´ostracisme, restà en la indigència i l´oblit i morí el 1957, als 85 anys.

Entre 1877 i 1902 (25 anys) podrien haver coincidit a Barcelona Mn. Cinto, Mn. Àngel Carbonell, i Mn. Josep Pedragosa, però no sabem si es van conèixer. Mn. Josep Pedragosa i Mn. Àngel Carbonell, podrien haver coincidit a Barcelona entre 1877 i 1940 (tota la vida de Mn. Àngel: 63 anys), però tampoc sabem si es van conèixer. Caldria investigar-ho.

Quim Cervera

David Borrell: marxar de casa per trobar feina

David Borrell Sanz té 30 anys i va estudiar Ciències Polítiques. En fa set que viu al Regne Unit. L’hem entrevistat dins del cicle que hem iniciat a la Pastoral Obrera de Sant Feliu, per tal de conèixer la situació dels joves avui. Aquest és el seu testimoni.

Per què vas marxar al Regne Unit?

Doncs perquè aquí no trobava feina. La meva primera experiència laboral va ser a Barcelona. Vaig fer una substitució, en negre, com a oficinista. Quan vaig acabar els estudis em vaig fer un tip d’enviar currículums i de patejar-me empreses, sense cap resultat. Vaig decidir buscar feina a Anglaterra, cosa que em permetria també millorar el meu nivell d’anglès. Un conegut d’un conegut d’un conegut em va posar en contacte amb una agència de col·locació. En el meu primer tràmit em van proposar una entrevista de feina. Vaig comprar un bitllet d’avió a correcuita, vaig agafar els meus pocs estalvis i la maleta… i vaig obtenir la meva primera feina reglada.

Amb què et vas trobar?

Era una feina d’assemblatge, en una cadena de producció. El primer amb què em vaig trobar és que el meu nivell d’anglès era molt formal i acadèmic, i el que parla la gent és tota una altra cosa. Va ser un xoc. No era tant una barrera idiomàtica, sinó de registre de la llengua. Va representar un canvi important: clima, idioma, gastronomia… el de sempre.

Hi has fet amics?

N’he fet, però cap d’autòcton. Tots els meus amics són com jo, estrangers. En tinc un de Polònia, un altre de Romania, i un altre de Colòmbia. També tinc amics sud-africans i nord-americans, però amb els autòctons costa molt més. Jo sóc tímid, i la gent del país és educada, sofisticada, excelsa, però hermètica. Hi ha una barrera invisible, potser perquè no entens els codis interns. Potser farà falta viure-hi 20 o 30 anys per anar una mica més enllà.

Com has viscut el Brexit?

Recordo el pas de les declaracions del David Cameron, que considerava que la permanència era la millor opció. De fet ells tenien el millor dels dos mons, el millor de l’ingrés a la Comunitat Europea i el millor d’estar fora. Era com una membresia “Premium”. Conservaven la lliura esterlina, per exemple.

Quan es va votar el brexit va ser com una mena de cataclisme. David Cameron va dimitir i va entrar Theresa May. Recordo haver seguit els debats al Parlament, on s’insistia en que no arribar a cap acord és millor que un mal acord i es repetia com un mantra “brexit means brexit”, sortida significa sortida. Es va produir una onada de xenofòbia. Vaig veure cartells a Londres, que no sé si van ser considerats crims d’odi, però que deien: “Rates de la Unió Europea, torneu a casa vostra”. I es van produir algunes agressions físiques, sobretot a polonesos, que són el grup majoritari de la UE dins del Regne Unit.

Quines conseqüències ha tingut per a tu?

Doncs la tramitació en un primer moment de la residència temporal, després de la permanent i com a darrer pas la nacionalitat. És un tràmit llarguíssim i caríssim (crec que m’hi he deixat de moment unes 2.300 lliures), complicat, que implica exàmens d’idioma (els certificats del Cambridge son paper mullat, no els reconeixen), exàmens de cultura. Estic orgullós de no haver necessitat cap gestor per fer-ho. Obtenir la nacionalitat és la manera de garantir l’entrada i sortida del país, i la continuïtat si mai perdo la feina. És una decisió estratègica.

Quines feines has fet?

N’he tingut tres. La primera, més llarga, en la línia de producció, em va durar quatre anys. Me’n vaig cansar i vaig trobar feina com a oficinista. Va significar canviar de domicili, de comtat. M’hi vaig passar tres anys. Ara treballo en una empresa d’Estats Units que té una sucursal al Regne Unit i que té a veure amb l’edició de textos. Em van agafar pel meu coneixement del castellà, del francès i del portuguès.

Al Regne Unit la taxa d’atur no arriba al 5 %. Encara és certa allà la dita capitalista de “qui no treballa és perquè no vol”. A Espanya, no, la gent busca feina, en condicions d’esclavatge, i no en troba.

Sobre les condicions de treball?

Hi ha algunes diferències. Aquí solem tenir vacances i dies de lliure disposició. Allà queda tot junt i tu gestiones els teus dies. Està mal vist que esgotis els dies de vacances i després hagis de demanar permisos per fer gestions. Una altra qüestió important és que les hores extres estan molt regulades. Si las fas, les cobres. I això comporta que no t’estimulin a fer-ne. Aquí això no està gens clar, en pots fer un munt, que mai no arribes a cobrar, amb vagues promeses de compensar-les amb temps lliure. També el funcionament de l’Administració Pública allà és molt més àgil i senzill.

La feina que tinc ara es regeix per un contracte “a l’americana”. És la feina millor pagada que he tingut. El règim és molt flexible, de teletreball. Pots decidir viure on vols. Un amic em deia que me n’anés a viure al Nord d‘Anglaterra o a Escòcia, on la vida és més barata. Però si ho faig perdré la xarxa de contactes que he construït, que és petita, però que s’estén al voltant de Londres i del Sud. La meva feina m’agrada perquè em permet millorar en la llengua anglesa. M’agradaria molt arribar a parlar-la com a llengua pròpia.

Què és el que més et costa?

La desubicació. No saber ben bé on estàs. Viure a cavall d’aquí i d’allà. Valoro molt haver tingut l’oportunitat de fer coses sense la supervisió de la família. Les has fet amb errors o no, però les has fet tu. Començo a tenir una relació emocional amb el país. Quan hi van haver els atemptats de Barcelona jo era de viatge a Suïssa i m’hi vaig sentir molt implicat, és clar. Ara em passa el mateix quan hi ha una notícia impactant de Londres, per exemple. Sempre hi ha el dubte, però, de si t’has d’arrelar aquí permanentment.

Amb tot, hi ha una dificultat que és comuna i és l’accés a un habitatge. Sempre he viscut aquí compartint pis amb altres persones i aquest continua sent el meu horitzó, perquè la meva economia no em permet assumir les despeses d’un lloguer o d’una hipoteca tot sol. Per no parlar que tot s’ha apujat moltíssim després de la pandèmia i que no s’han pres mesures com les que s’han pres a Espanya per tal de no encarir tant la vida dels treballadors. A banda que al Regne Unit tot està molt més monetitzat, cosa que no m’agrada gens. Per exemple, els bitllets de transport són molt més cars en hora punta. T’obliga a estar mesurant contínuament què em costa fer això o allò.

Formes part d’alguna associació?

En arribar em vaig posar a un petit club d’esgrima, perquè és un esport que havia fet a Catalunya. Ara estic en un grup de recreació històrica. Ens fixem en l’època de la independència de les colònies, estudiem el tema i de tant en tant ens trobem per reproduir les condicions de vida en què aquests fets es van donar. Pots disfressar-te de colonial, de poblador que lluita per la ruptura, o bé d’unionista o lleialista. És una activitat a l’aire lliure. Fem acampades i és ocasió de convivència amb els nadius. Tots els membres de l’associació són autòctons llevat d’una noia italiana i jo. A mi em serveix per aprendre història i referents culturals, narratius o literaris, que funcionen en la realitat però que no s’expliciten i són difícils de descobrir. També per aprendre a netejar un mosquet o com són els patrons i els teixits d’una camisa del segle XVIII. Encarnar-se en una època és una bona manera d’aprendre sobre la vida quotidiana.

Quan et va malament a qui recorres?

Busco suport a la família. Amb ma mare arribo a parlar dos, tres cops a la setmana. És molt estrany que no parlem en una setmana, també amb els meus tiets. Més enllà de la recuperació d’expressar-te en la teva llengua, són cares conegudes que s’interessen per tu de debò. I a vegades és tan simple com demanar consell o explicar que et trobes malament per això o per allò. O per fer l’exercici d’anàlisi en veu alta. És una tasca d’acompanyament. Va bé si has tingut un dia de feina horrible, o si t’han esbroncat. També hi ha els amics, però sempre els he tingut lluny. Potser són a una hora o hora i mitja de tren. No és pràctic quedar, i menys ara en vaga de transport.

La xarxa de transport, allà com aquí, és radial. Si vas del teu poble a Londres, fantàstic. Ara bé, si vols anar de la teva ciutat a un altre poble és molt complicat si no tens cotxe. És com una immensa teranyina.

Què penses de la fe cristiana i de l’Església?

Mon pare era anticlerical, jo no he estat batejat. Hi tinc una relació curiosa perquè per una part mai he estat practicant, però per l’altra tinc força respecte per la gent que és practicant i que conserva la seva fe. Quan surto amb els pares i anem als pobles, ens agrada entrar a les esglésies. M’agrada escoltar cant gregorià o coses que tenen una connotació més litúrgica o eclesiàstica. Malgrat tot, és el meu bressol cultural. Entre una mesquita, una sinagoga i una església, amb qui tinc més afinitat cultural és amb l’església. És una relació que no he aprofundit. No he anat a misses, no he llegit la Bíblia, però quan la gent me’n parla, l’escolto amb interès.

Mercè Solé

Perseguint un somni

Des de ben joveneta he tingut ganes de marxar una temporada llarga com a voluntària o cooperant a un dels països anomenats en vies de desenvolupament. Per què? D’entrada per la voluntat d’ajudar. També per les ganes de conèixer un altre país; no conèixer els edificis importants o la seva bellesa natural, que també, sinó de conèixer la seva gent i les seves maneres de viure i veure la vida. També com a experiència i vivència personal.

El cor m’ha portat al Nepal. Tenia la possibilitat d’anar a Perú o a Chiapas, on hi tinc bons amics. Era més fàcil, per l’idioma, els visats, les condicions del voluntariat… però a mi el cor em portava cap aquí. El Nepal enganxa. Poques persones que hi hem vingut no hem tingut el desig de tornar-hi, moltes hi hem tornat. També de jove, quan moltes de les persones del meu entorn parlaven d’anar a l’Índia jo sentia que volia anar al Nepal. Per què? No ho sé, no el coneixia.

Estic treballant a l’ONG Options Catalunya-Nepal. La Marta Corominas, professora de la Universitat de Vic, una apassionada del país, va tenir la idea de crear un centre de formació ocupacional per a joves amb poques opcions a la vida. Va compartir aquesta idea amb en Carles Capdevila i plegats la volien tirar endavant. La malaltia d’en Carles va frenar el projecte però després de la seva mort la Marta, amb altres persones tant de Catalunya com del Nepal, van arremangar-s’hi per començar aquesta aventura.
L’origen del nom és molt especial. En Mahesh, un nen del carrer de Katmandú sempre deia: «There‘s always an option», «Sempre hi ha una opció». I com que la nostra voluntat és oferir opcions a nois i noies que no en tenen, és el nom ideal per a l’ONG.

En aquests moments estem fent cursos de cuina de sis mesos. Els nostres cursos tenen dos avantatges respecte als altres cursos del país. Per un costat oferim a les alumnes classes d’anglès, desenvolupament personal i informàtica. Per l’altre, els nois i noies reben un acompanyament personal durant el curs i una vegada l’han acabat per ajudar-los en la cerca de feina i, si és necessari, en altres aspectes de la seva vida.

Recentment hem iniciat un nou projecte. Estàvem contemplant la possibilitat d’obrir un restaurant o una botiga de menjar per emportar quan, en la trobada casual amb l’amo del Hostel Yog, ens va explicar la seva voluntat d’obrir un brunch i ens oferí la possibilitat de col·laborar-hi. I hem obert el Mandukat on alumnes nostres poden fer-hi pràctiques, treballar i l’ONG té uns ingressos que venen del propi país.

Estic molt contenta de viure al Nepal, a Katmandú. És una ciutat que no és fàcil, sobretot per la seva contaminació tant per la brutícia, els gasos dels cotxes… com pels sorolls i el transit caòtic que, quan fa uns quants dies que estàs aquí, veus que té el seu ordre. Ara, és una ciutat on no pateixes més que a un altre lloc per la possibilitat de robatoris, atracaments o violència.

Katmandú és una ciutat amb molta vida. Tinc la sensació que cada dia passen coses. Cada dia veig coses que em sorprenen, que em colpeixen, que m’entristeixen o que m’alegren. És una ciutat on els dies passen a poc a poc per la seva intensitat però les setmanes, els mesos, passen volant.

El projecte va bé. Des que estic aquí hem acabat un curs i n’hem començat un altre. Del curs que hem acabat a algunes noies els han ofert feina al restaurant on han fet les pràctiques. Els hem obert una porta i hi han entrat gràcies al seu esforç i constància.

Al Nepal hi he conegut persones fantàstiques.

Malgrat la felicitat que em porta estar aquí hi ha moments difícils. Em va costar adaptar-me i a la feina no sempre és fàcil. Tenim maneres molt diferents de viure la vida, de treballar i això ens porta a incomprensions i dificultats. A vegades també m’enyoro.

Estic feliç i contenta de viure un dels meus somnis, un dels meus projectes de vida, un dels meus desitjos més profunds.

Maria Castellví

Organització eclesial

El Concili Vaticà II i els papes remarquen sovint el canvi de consciència i d’espiritualitat per a la reforma de l’Església i la fonamenten en la reforma personal de tots els cristians i cristianes, en el retorn al Jesús de l’Evangeli.

Però a vegades, a l’Església ens costa molt concretar, ser pràctics, i ens deixem portar massa pel “vector” que va del canvi de consciència al canvi de les estructures. Al cap i a la fi, l’església treballa en el camp dels valors i de les motivacions, és a dir, en l’àmbit del “cor i el cap” de la persona, de l’espiritualitat.

Ara bé massa sovint menyspreem o oblidem “l’altre vector” que també funciona: el que va del canvi d’estructures i de l’organització interna, al canvi de la consciència. Els canvis en totes les institucions són lents i potser més en una institució tan pesarosa i de llarga història com l’església. El Concili Vaticà II va fer molt bons documents, molt orientatius, i, sobretot en el camp de la litúrgia, van tenir força efectes pràctics. Va fer també grans passos en la teologia, en la pastoral… i alguns encara s’estan fent… Però en el camp organitzatiu (el que fa referència a l’autoritat i a la forma d’exercir-la, al govern, a la presa de decisions, a la distribució de poders, de tasques i de funcions) a les parròquies, diòcesis, i en la cúria vaticana, encara estem força en el mateix punt. Tampoc s’han pres mesures per avançar en la sinodalitat, en la democratització, en el paper de la dona, etc.

L’autoritat en la pràctica de les comunitats paulines i en les exhortacions de Jesús recollides pels evangelistes, és servei, mai domini, ni control, ni imposició. La història de l’Església l’ha portat a formes autoritàries ben poc evangèliques, sovint copiant als Estats (el que és contrari al que diu Mateu 20,25). Avui hi ha bones intencions i propostes per canviar aquestes pràctiques. Però encara són assignatures pendents a l’ església: la democràcia (l’elecció popular de bisbes i del clergat), la participació del laïcat (dones i homes) en les decisions, en la marxa i governança de les comunitats, etc.

Per tal que la nostra consciència canviï, ens calen mesures de transformació concreta i pràctica de l’organització eclesial que acumula molta “pols i pes” dels segles. Quan hem canviat de domicili, de feina, d’entorn de relacions, de noves persones amb qui conviure, hem començat un camí de canvi personal, fins i tot en actituds i comportaments que ens semblaven insuperables. Ens hem hagut d’adaptar. L’entorn i l’organització, la distribució de tasques, el paper de cada persona en una entitat i el marc de relacions estructurals, ens renova i és així com ens humanitzem i ens convertim.

Les comunitats de religiosos i religioses, els monestirs i els moviments d’acció catòlica tenen com a essencial la democràcia, la participació, el treball en equip i una estructura menys jerarquitzada. I aquesta circumstància és una oportunitat favorable pel canvi personal, per adaptar-se, avançar en la humilitat, en el reconeixement de les pròpies qualitats i limitacions, i en el reconeixement dels valors dels altres. En aquest sentit, si hi posem també el treball personal (el “vector” que va de la consciència a les estructures), ens podem encaminar vers una forma de comunitat i un estil de vida més evangèlic. El participar de comunitats cristianes més democràtiques ens dona experiència i capacitat d’innovació, no sols per canviar les nostres estructures personals i del grup, parròquia o moviment, perquè estiguin al servei de la gent, sinó per oferir aquesta experiència a tota l’Església.

L´Església amb aquesta organització concreta actual, jerarquitzada, poc democràtica, centralitzada, masculinitzada, està caduca, en crisi i és poc creïble i necessita una profunda reforma.

Sense un canvi organitzatiu, conscienciat a base de pedagogia, formació i experiència no canviaran les relacions estructurals entre “amo” i “esclau” que encara estan instal·lades en l’Església, amb elements provinents dels models de l’imperi romà i del feudalisme. Per què no aprendre del model democràtic?

Ens cal una organització més igualitària, alliberada de clericalismes, per trencar la relació de laic/a obedient amb clergue/autoritat. Aquest nou model seria més funcional i més coherent amb el missatge que anuncia. També experimentaríem que hi ha models d’organització més evangèlics que altres. El tipus d’organització no és neutral.

Una organització que transparenti que som Poble de Déu, i no una “societat perfecta”, segons la “perfecció” romano-feudal possibilitarà que les persones s´hi trobin bé, com en una llar, i així donarà testimoni sincer i clar de la presència de l´Esperit en tantes persones, gent, grups i pobles.

Ara bé, qui construirà aquest model organitzatiu? Hi hem de ser tots i totes. Hem de reivindicar el dret de tot cristià i cristiana a prendre decisions i a governar dins l’Església i no esperar que tot ho faci el clergue, o el bisbe. També hem de crear espais eclesials més participatius, a partir dels models esmentats, per ampliar-los i experimentar-los. No és fàcil tot plegat, ja que canviar l’estructura orgànica, vol dir transformar fonaments eclesials que molts tenen per segurs i sempiterns. Canviar organització, fa canviar consciències, i conceptes teològics. Les autoritats eclesials, haurien de ser mot humils per perdre poder. L’Esperit de Jesús, present en el Poble de Déu, trobarà fe, empenta suficient i atreviment per teixir nova organització, en la terra eclesial?

Quim Cervera

La mala circulació de la democràcia

1 Aquests darrers anys he format part del Consell d’Administració d’una empresa municipal, en representació d’una formació política. Vaig acceptar amb una certa curiositat, després d’avisar que no m’hi podria pas dedicar gaire i que no hi entenia gens. He pogut observar que aquest mal meu era compartit per gairebé tots els meus companys de Consell, llevat d’un de molt aplicat, que sempre ha fet els deures.

La veritat és que ens hem reunit –gairebé sempre per videoconferència, atès que hem enxampat la pandèmia– poques vegades. Hem vist un munt de números i se’ns han explicat unes quantes actuacions, importants. No ha estat un espai per debatre, ja que això sempre s’ha fet dins del ple. I per tant tots hem votat disciplinadament d’acord amb el que ens ha dit la corresponent formació política. Jo no he entès gran cosa ni de les xifres ni de fet de la magnitud dels projectes que hi havia al darrere, perquè la meva vinculació política és esquàlida actualment i per tant no assisteixo a les reunions on es parlen aquestes coses, si és que es parlen. Tampoc no he preguntat gaire. He votat, i prou. Les reunions, amb aquest ritme tan participatiu que us explico, estan presidides per l’alcalde i com a molt duren vint minutets, pels quals els consellers cobrem (i ingressem els diners en el partit).

Tot plegat m’avergonyeix, perquè certament si hi hagués un frau important o elements corruptes ni tan sols ens n’adonaríem. Un mecanisme democràtic que hauria de garantir la qualitat de la democràcia municipal absolutament desaprofitat. Com els canapès i el cava que es prenien els consellers del Palau de la Música mentre en Fèlix Millet en buidava el fons. Hi som de cos present, afalagats, però no fem la feina que hauríem de fer. Jo la primera.

2 En una de les entitats de què formo part es renoven estatuts. L’ordre del dia s’ha enviat per whatsapp, i que jo sàpiga no ha arribat a tothtom. S’aproven els canvis en els estatuts i els comptes sense veure cap text i sense parlar de cap número. L’argument és: ja ho faran els serveis jurídics (que jo sàpiga en aquesta associació no en tenim de propis) i en relació als números es diu que l’ajuntament ha auditat els comptes (en lloc de dir que s’han justificat els diners de la subvenció de l’any passat). Intento demanar el text dels estatuts i que parlem del balanç i del pressupost, i em responen vaguetats, mentre que la gent em mira fatal. Molt fatal. Em sento molt incòmoda. Penso que això de la democràcia, al cap i a la fi, té a veure amb tasques avorrides i convencionals, com definir objectius, veure com s’expressen i debatre’ls. I la meva tesi que on millor es veuen definides les prioritats d’una entitat és en els seus pressupostos no és ni entesa ni compartida.

3 Una amiga estrangera, en situació legal i amb perpetu ai al cor per renovar papers, m’explica la colla de tripijocs que hi ha a l’entorn d’aquesta mena de situacions: 400 euros per obtenir número per ser rebut en una de les escasses entrevistes d’un organisme oficial. Se’n concedeixen tan poques que hi ha qui les obté i les revèn. M’explica també l’oferiment de, per 3.500 euros, casar-se amb un ciutadà també estranger però comunitari per tal d’accelerar l’obtenció de papers. Hi afegeix encara la notícia de l’existència d’una base de dades de persones a qui es pot col·locar qualsevol subscripció telefònica perquè, bé perquè estan mortes, bé perquè no miren mai els càrrecs al seu compte corrent, paguen sempre. Sembla que circula entre els molt mal pagats treballadors que fan venda de subministraments per via telefònica.

Són tres exemples molt diferents de mala circulació sanguínia de la nostra democràcia. Una causada possiblement per la rutina dels partits, una altra per la superficialitat d’entitats i una tercera perquè el tracte que reben els immigrants sense papers per part de les administracions públiques crea i reforça les màfies. Aquesta és la cultura democràtica que vivim i trnasmetem.

Mercè Solé

Shoah. Claude Lanzmann

Shoah. Claude Lanzmann. Editorial Flâneur.

Mai no he gosat veure la pel·lícula “Shoah” de Claude Lanzmann i no dissuadida per la seva durada (prop de 10 hores), sinó perquè creia que no podria suportar veure rostres de víctimes, botxins i testimonis de l’holocaust.

Però sí que vaig pensar que podia llegir el llibre que l’editorial Flâneur acaba de publicar en català i que transcriu part dels diàlegs de les entrevistes del film. Es van succeint fragments amb quatre mots per identificar els parlants.

I tot i que puguem creure que ja ho sabem tot de l’extermini que va acabar amb milions de persones a Europa, en alguns moments el cor s’encongeix, el silenci t’envaeix, sents que cal tancar el llibre i respirar a fons… I una mirada al cel com encomanant tant dolor i tantes vides vulnerades. L’horror sempre sorprèn i colpeix! Veient segons quines realitats en el nostre planeta, certes polaritzacions, les nostres passivitats, potser la lliçó encara no la tenim apressa!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Els catòlics i la laïcitat a Catalunya. Una visió històrica del 1808 al 1979. Albert Balcells.

Els catòlics i la laïcitat a Catalunya. Una visió històrica del 1808 al 1979. Albert Balcells.Rafael Dalmau Editor. Barcelona, 2022

Una magnífica síntesi d’un tema que, almenys a mi, sempre m’ha suscitat un gran interès: com es va desenvolupar la relació del catolicisme amb les estructures socials i polítiques que es van anar forjant, a Catalunya i també en el conjunt d’Espanya, en els dos darrers segles. O dit d’una altra manera, com va anar transitant l’Església –amb les diferents visions que hi havia en el seu interior–, des de la situació de poder de què disfrutava en l’Antic Règim a les noves situacions que es van anar produint en el segle XIX i que van culminar, ja en el segle XX, amb el permanent sacseig que van comportar la república, la guerra, la dictadura franquista i la democràcia.

El tema, certament, és ampli i complex, però alhora molt il·lustratiu per entendre la nostra situació actual. O sigui que és molt recomanable endinsar-s’hi una mica. I certament que Albert Balcells ens ofereix aquí una molt bona guia per fer-ho.

Josep Lligadas

La llarga migdiada de Déu. Pep Coll. Serenata para Nadia. Zülfü Livaneli.

La llarga migdiada de Déu. Pep Coll. Proa, Barcelona 2023

Serenata para Nadia. Zülfü Livaneli. Galaxia Gutenberg. Barcelona, 2023

Dos llibres que tracten els efectes de la Shoah de forma novel·lada, els dos de molt fàcil lectura i els dos tenint com a referent episodis històrics poc coneguts.

Pep Coll descriu l’angoixa de la població jueva francesa i l’exiliada dels països ocupats per Alemanya durant la guerra durant el govern de Vichy. La fugida, Pirineus avall, d’un grup d’adolescents n’esdevé la trama. És una bona eina per conèixer els llocs i les xarxes de pas a través dels Pirineus. Molt interessant també com planteja el futur d’aquests nois, majoritàriament a Palestina.

Zülfü Livaneli és un activista turc. La novel·la, a banda de fer una interessant aproximació a la Turquia de principis del nostre segle, abans de terratrèmols polítics i tel·lúrics, fa memòria d’un episodi real i vergonyós, molt vinculat a la sort dels refugiats d’avui: el vaixell Struma, una carraca que s’utiltizava per transportar bestiar, va sortir de Romania amb 781 passatgers jueus que fugien de l’ocupació alemanya en direcció a Palestina. Espatllat davant d’Istambul, on els passatgers van romandre tancats al vaixell en pèssimes condicions alimentàries i sanitàries, després de la negativa de turcs i britànics a acollir-los, va ser abandonat en aigües sota control rus, en què un submarí el va torpedinar. Només hi va haver un supervivent.

Tots dos llibres són molt recomanables.

Mercè Solé

No m’ho podia creure…

Digueu-me ingènua. Un divendres de febrer volia fer una abraçada a una amiga que acabava d’enviudar. Ella anava a missa a la seva parròquia. Era una bona manera, em vaig dir, de trobar-nos, pregar juntes i després xerrar una estoneta.

Parròquia de Sant Llorenç, al carrer Entença. 19.30 hores. A la capella del Santíssim. Una vintena de persones potser.

I què tenia de sorprenent? Veureu… Comença la celebració i al cap d’una estona es recita el Kyrie Eleison. Tantes vegades cantat a les pregàries estil Taizé, fa que no pensi res en concret.

Però després, quan acaba l’homilia (amb la qual em vaig sentir còmoda i em va fer pensar, cosa que no es pot dir de totes!), diria que des del Credo i segur en la litúrgia de l’Eucaristia el català es veu substituït pel llatí. Sí… Em conec els seus elements, les fórmules, vaig traduint per dins… però estic al·lucinada. La gent que m’envolta se sap totes les respostes, parenostre inclòs, en aquesta llengua que jo vaig tocar a segon de BUP i que creia que el Concili Vaticà II havia deixat una mica enrere, fent cooficials les llengües vernacles en un intent d’acostar el que se celebrava i proclamava al poble de Déu de cada territori, de cada comunitat.

No m’ho podia creure! De veritat en una parròquia de l’Eixample, quan algú entri es trobarà una celebració en un llenguatge críptic que no es pot entendre per la gran majoria de la gent per sota, diguem, de la cinquantena? Com he de relacionar-me amb Déu, més íntim que la nostra interioritat, que diria sant Agustí, en un idioma que no em brolla del cor, en un llenguatge que no parlo? Si a Déu el prego en la meva llengua materna en les meves estones d’oració, si saludo a la gent amb qui comparteixo bancs en el temple en català o castellà, com puc celebrar la fe, sentir-me convidada amb tots ells a Taula, amb unes formes declinades que desconec, que em treuen tota espontaneïtat, tota sinceritat, tota profunditat? Trobaríem normal celebrar ara i aquí a Catalunya qualsevol de les nostres misses en un altre idioma que no fos el nostre (arameu, hebreu, rus, suec o qualsevol altre)? Sí, ja sé que el llatí és l’idioma oficial de l’Església catòlica, però cada cop hauria de ser més en àmbits oficials però no de celebració i vida (si és que ha de perpetuar-se, cosa que dubto, ja que és un element que manté clericalisme –gairebé només ells el coneixen– i la distància amb la realitat que ens envolta).

En la meva pregària em cal adreçar-me al Pare-Mare Déu amb silenci i pocs mots, però aquests han de brollar directament del cor, en el meu idioma. Amb la comunitat, necessito celebrar amb la llengua en què ens saludem i (tant de bo!) compartim barri i vida.

Per més que llegeixi raons possibles per justificar la litúrgia en llatí en una missa de parròquia de barri, no puc: he de ser jo, tota jo, dirigint-me a l’Altre i amb els altres, en l’idioma de la meva intimitat, allà on Ell resideix, allà on ens habita. Això el llatí no m’ho permetrà mai!

Maria Antònia Bogónez Aguado