L’art de caminar

Caminar és una obertura al món. Restitueix en l’home el sentiment feliç de la seva existència. El submergeix en una forma activa de meditació que requereix una sensorialitat plena. A vegades, hom torna de la caminada transformat, més inclinat a gaudir del temps que a sotmetre’s a la urgència que preval en les nostres existències contemporànies.

David Le Breton, (2017) Elogio del caminar. Ed. Siruela

La revista Altaïr de juny de 2017 publica un monogràfic amb aquest títol suggerent: L’art de caminar. Parla del caminar de les persones sense sostre, dels refugiats, d’infants per anar a l’escola, de dones que caminen a les nits amb por… També parla de l’art de caminar.

Com en qualsevol manifestació artística, en l’art de caminar cal tenir clars uns objectius i disposar dels instruments adients per assolir-los. En aquest escrit ens centrarem en els mapes o plànols topogràfics.

On anem?

Hi ha una sèrie de recursos per cercar rutes, des de llibres especialitzats en itineraris com els de Cossetània edicions. A l’antiga llibreria Quera, hi trobareu de tot.

A Internet disposem del web Wikiloc, on es poden trobar rutes escollint localitat, tipus, modalitat, diferents mapes, etc. Les informacions són responsabilitat de qui les hi ha penjat.

També podem utilitzar el programa Google Earth, que permet connectar-se amb Wikiloc (a Capes, Galeria, es troba l’enllaç).
Són força interessants els webs d’excursionistes que han fet un recull de sortides molt ben documentades.

Com a mostra:

http://xiruques-bs.blogspot.com.es/
http://senderisme.tk/index.php
https://senderismeentren.cat/7053-2/
http://apeupermontserrat.blogspot.com.es/

A cada web hi trobareu molts més enllaços recomanats.

Com hi anem?

Mapes o plànols topogràfics: format paper i format digital

En format paper destaquen els editats per Alpina i Piolet. Són els mapes que disposen d’indicacions més precises sobre senders, llocs a destacar, etc. En la seva elaboració hi han participat excursionistes.

També podem trobar en botigues especialitzades els mapes de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Es poden descarregar de http://www.icc.cat/vissir3/ a diferents escales. Aquests mapes són petites tessel·les i cal encertar la zona que realment volem. Últimament podem disposar online d’un mapa de tot Catalunya en un sol arxiu a escala 1:25.000 i també a escala 1:5.000 en un format nou anomenat mbtiles. Cal considerar que els mapes de l’ICGC són precisos respecte a les corbes de nivell, pistes i carreteres, edificis… però són deficients respecte a senders, coves, fonts, masies…

Un lloc similar de descàrrega, però d’àmbit espanyol, és http://www.ign.es/iberpix2/visor/

Podem disposar dels mapes d’Alpina i Piolet també en format digital, cada vegada més usats, però es necessita aparell GPS i en aquest article no hi entrarem.

El que sí que veurem són aplicacions gratuïtes, adaptades al mòbil o a tablets que disposin de GPS. Poden usar mapes online, és a dir, connectats a Internet i, per tant, amb gran consum de bateria, útils per a comprovacions momentànies, i mapes offline, mapes en forma de fitxer, radicats dins l’aparell. És el sistema més pràctic per a un ús continuat.

Destaquem Catalunya offline: permet descarregar un mapa de tot Catalunya, o bé mapes parcials de diferents zones, una mica més precisos. Basats en els mapes de l’ICGC, i, per tant, amb els seus avantatges i inconvenients. El programa permet orientació, posicionament i gravar rutes.

També Wikiloc ens ofereix una aplicació semblant a l’anterior que, a més, permet importar i seguir rutes ajuntant informació de posicionament, distàncies, desnivells, llocs rellevants… Online accedeix a molts tipus de mapes de gran qualitat. Offline utilitza mapes OpenStreetMap, similars als de l’ICGC pel que fa a Catalunya.

Altres aplicacions per a mòbil (tan sols suggeriments comprovats entre moltíssimes ofertes):

Oruxmaps IGN: sens dubte la millor aplicació gratuïta. Inclou un mapa d’Espanya de gran qualitat i precisió. Es molt útil perquè permet importar gran quantitat de mapes, rutes, etc.

Accurate altimeter: calcula l’altitud d’un punt per mitjà de diferents fonts.

GPS Status: brúixola molt precisa. Permet compartir la posició, aspecte important en cas de perdre’s. Altres mètodes per compartir posició són: amb Whatsapp (clicar el clip i ubicació), i amb Google Maps (clicar línies paral·leles i ubicació compartida).

Primeros auxilios, no calen comentaris.

Biocerca, per identificar arbres de manera semblant al clàssic llibre de F. Masclans Guia per a conèixer els arbres.

Map of Life, per identificar qualsevol tipus d’ésser viu (plantes i animals) i compartir observacions.

Pl@ntNet, programa científic i participatiu per identificar plantes per mitjà de fotografies.

Aves de España, característiques visuals, sonores, etc., amb el nom dels ocells també en català.

BioGuide, petita enciclopèdia dels éssers vius; per exemple, bolets, insectes… (noms en català).

Treballem les sortides

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Els seus antecedents són el Servei del Mapa Geogràfic de Catalunya, iniciat l’any 1915. Assumit per la Mancomunitat l’any 1919, l’embrió de l’actual Institut es va posar al servei de la modernització dels serveis públics del país i la vertebració del territori.

Destacarem els serveis que poden ser més útils:

1. Si obrim la pestanya “Ciutadà”, trobarem: explora Catalunya, descàrrega, crea el teu mapa que ens condueix a l’aplicació instamaps, i informa’t. Val la pena fer una ullada a totes. Cal remarcar instamaps que permet fer mapes específics (a la Galeria n’hi ha força exemples) que es poden compartir.

2. Pestanya “Administració i empresa”: a eines i serveis trobarem informació geològica, sísmica, allaus, especialitzada.

3. Pestanya “Innovació”: cal dirigir-se a “prototips” i clicar betaportal ICGC, on es troben multitud d’aplicacions útils, pràctiques o curioses que cal tenir en compte. En destaquem l’ull del temps (permet comparar qualsevol espai de Catalunya entre l’actualitat i els anys 1955 i 1945), evolució de la població de Catalunya, i moltes més, depenent dels interessos personals.

Altres programes d’ordinador:

Google Earth ja és prou conegut, però no tant les moltíssimes possibilitats que conté. Actualment disposa de dos models: Google Earth pro, en format programa (permet editar llocs, rutes, importar-les, sobreposar altres mapes, etc., més adient per al senderisme); i Google Earth, format web (més espectacular, més turístic).

Wikiloc. Si es crea un compte, permet moltíssimes possibilitats (crear rutes, inserir notes i fotos, compartir, llistat de preferits…).

IGN Visor, similar al http://www.icc.cat/vissir3/, però amb el mapa de tot Espanya.

Espero que alguna d’aquestes eines us facilitin gaudir millor del senderisme, en definitiva, de l’art de caminar.

Jaume Roig

 

Anuncis

Josep Claparols i Moret

Tot i saber-ho, la mort sempre ens sorprèn. Per desgràcia, aviat els oblidem. Avui, a la celebració a Santa Maria de Banyoles donàvem gràcies a Déu per haver conviscut amb el que tan aviat li dèiem Pep com Roc. Banyolí de cap a peus, ens deixava als 77 anys. De cap manera hauria celebrat el seu comiat tal i com s’ha fet, litúrgicament. Durant la celebració, més d’una vegada he pensat: tanta gent que ens hem reunit i tant pocs capellans dels que anomenem joves, que no hi han participat. En el presbiteri, el bisbe emèrit i l’actual, acompanyats pel diaca Joan Rubé i pel rector de la parròquia. Em deia un company capellà que no exerceix: Tot el que s’ha fet a l’altar és exactament igual que quan jo fa anys, exercia, només amb una diferència, llavors ho fèiem en llatí…

Per desgràcia i com moltes vegades passa, al final de la celebració, algun parlament i la gent, en aquells moments, vibra perquè el que es diu són retalls d’una vida on en Pep hi ha deixat, no només els seus dibuixos, les seves caricatures, sinó “cops d’en Roc” per a desvetllar-nos i seguir endavant. La gent respira el dia a dia i quan el capellà, com diu el bisbe de Roma papa Francesc, fa olor d’ovella, el ramat se l’hi aplega.

Com a company i de sempre del grup del Fòrum Joan Alsina de qui en Roc en aquells moments feia d’enllaç principal, ni una paraula donant testimoni de ser-ne ell un autèntic entusiasta, seguint l’exemple d’en Joan Alsina, d’en Joaquim Vallmajó, màrtirs de casa nostra, del bisbe Casaldàliga, de l’Òscar Romero… de tot això, el nostre bisbe, en fer el que en diríem el dossier de la vida d’en Pep, no en digué res de res. Així anem i la gent que n’aprèn, sap ajudar voluntàriament, no només als qui sofreixen sinó que aquesta voluntarietat es manifesta com hem vist aquests dies, en el fet terrorista a Barcelona i veïnatge. La gent no espera que se’ls demani, sinó que els surt del cap i del cor de col·laborar.

És la gran Bona Nova que potser no sabem conrear i barrejar-nos-hi una vegada més, fent olor d’ovella.

Ignasi Forcano Isern

Memòria històrica: aprenent d’Alemanya…

Aquest estiu passejar pels carrers de Berlin, Dresden i Leipzig ha estat una lliçó de memòria històrica. No dic (no ho sé pas) que sigui un afer satisfactòriament gestionat a Alemanya. Però sí que és cert que recórrer els seus carrers era recordar el nazisme abominable i sobretot homenatjar les seves víctimes: rajoles a les voreres amb els noms de persones detingudes i enviades a camps d’extermini; plaques a les parets d’edificis; memorials pels jueus, gitanos o homosexuals deportats i assassinats, llistats dels camps d’extermini que van cobrir la geografia de l’expansió germànica… El centre del terror nazionalsocialista ha esdevingut un museu que fa reviure l’horror viscut. I entre el reguitzell de víctimes de l’holocaust una va retrobant el nom de cristians i cristianes: Dietrich Bonhoeffer, Sophie i Hans Scholl… Algunes esglésies tenen espais de memòria amb fotografies, testimonis, frases, cartes…

I després la divisió del país amb un mur, separant famílies, paisatges, vides, escanyant llibertats i drets… Arreu: museus, denúncia de les pràctiques d’espionatge i repressió de l’Stasi, però també reconeixement de les mobilitzacions que en l’antiga República Democràtica Alemanya van existir demanant llibertat: algunes llunyanes en el temps (insurrecció del 17 de juny de 1953), d’altres directament relacionades amb el que va provocar la caiguda del Mur. Moltes esglésies, protestants i catòliques, van ser el marc d’assemblees, pregàries, reunions… I així apareix explicitat en rètols.

Així doncs, sentiments de certa enveja veient que aquí a Espanya encara les víctimes semblen amagar-se sota les estores, i continuem sense assumir els aprenentatges que del nostre passat podem fer per reconciliar present i construir futur… I alhora agraïment pel testimoni de tants cristians i cristianes de totes les denominacions que han dut la seva fe fins a la coherència extrema. Sempre em són lliçó.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Pagar per les celebracions d’enterraments a la parròquia?

Encara recordo abans dels 80 quan era seminarista en una parròquia, en un enterrament un dia que no hi havia el rector, el capellà que el va venir a substituir –i ho recordo com si fos ara– quan la funerària li va entregar el sobre (sí, en aquell temps, la funerària entregava un sobre que si no m’equivoco eren 300 pessetes i el full de les dades del difunt) el va obrir, agafà els diners i em retornà el sobre. Encara tinc els ulls obert com taronges!

No recordo exactament quan va ser que es va suprimir tota mena d’aranzels (el que es cobrava per la celebració dels sagraments) menys “l’estipendi” de la missa (és allò que es paga quan encarregues una missa per un difunt, que això encara continua i, això sí que –encara– és per al capellà). Però és una pràctica que no s’ha deixat del tot ja que en una reunió d’arxiprestos l’any 2010, al bisbat de Girona, es diu:

Es parlà sobre els aranzels per enterraments a partir d’algun cas en què s’exigia a la funerària o a la família una quantitat determinada per enterrament. Es recordà la normativa vigent de no cobrar aranzels per les celebracions…

La retribució de les funeràries a les parròquies normalment consisteix en la quantitat que reben de les assegurances. Quan no hi ha assegurança, cal seguir la normativa del donatiu voluntari (el sobre el pot donar la mateixa funerària). Cal recordar que són donatius a les parròquies, no a la persona.

Si bé no hi pot haver aranzels, es remarca que cal fer una pedagogia sobre els donatius. No és just que tot recaigui sobre els qui van a missa cada diumenge. Per exemple, si obrir l’església costa 20 o 30 euros, el donatiu real serà la quantitat que passi de 20 o de 30 euros (Reunió d’arxiprestos, 19 de gener 2010. Butlletí febrer 2010, pàg. 39).

Ara, les parròquies del meu arxiprestat han decidit cobrar 100 euros pels enterraments dels que tinguin una assegurança. Les que no, faran com fins ara: algunes cobren de la funerària 60 euros per cada enterrament, els altres demanen la voluntat a la família.

La parròquia de Poblenou (Pineda de Mar, Alt Maresme) estem pel servei gratuït. És el que fem també amb les activitats que sempre són totes gratuïtes; igual que els locals que, històricament, sempre han tingut les portes obertes al barri.

Companys meus em diuen: “Si vols regalar aquests diners a les asseguradores… tu mateix!” Si no cobrem aquests euros aniran a parar a les butxaques de les asseguradores? He preguntat a dues companyies importants i la conclusió que hem arribat és aquesta:

  • Si la funerària ha de pagar 60 euros a la parròquia, aquests euros la funerària els facturarà a la família.
  • Si les asseguradores se’ls incrementa el preu total de la factura en una població concreta perquè ara les parròquies volen cobrar 100 euros per enterrament, aquests euros aniran distribuïts a les quotes mensuals de l’any vinent.
  • Les companyies asseguradores m’han confirmat que retornen els diners no gastats si la factura no arriba al barem que ells tenen fixat. Excepte en una companyia que no ho fan només en el cas dels clients nous.

A vegades es confonen conceptes expressats a les factures de les funeràries quan cobren pels “serveis religiosos” que corresponen al trasllat, al personal, als cotxes del tanatori a la parròquia… cosa que ara –diuen– dintre el mateix municipi no cobraran res per aquests trasllats.

Vist tot això, la parròquia de Poblenou ens mantenim –equivocats o no– en no voler cobrar per cap servei, sigui enterraments o qualsevol altra celebració, despatx, cedir els locals, classes…).

Quines conclusions n’hem de treure de tota aquesta moguda? Que cobrar pels enterraments és un altre pas enrere que demostra, una vegada més, l’allunyament cada dia que passa dels plantejaments que va fer el Concili Vaticà II, igual que els plantejaments de les primeres comunions, les confirmacions, retorn a les misses amb la litúrgia de fa 70 anys, les manifestacions religioses pels carrers… i sense parlar de la col·legialitat i corresponsabilitat de tots que, tot plegat, se n’ha anat en orris.

Ramon Masachs

La paciencia/perseverancia en los padres y madres de la Iglesia (1)

Hablar de la paciencia/perseverancia (p² a partir de ahora) en los tiempos que corren puede parecer un ejercicio de escapismo. Y sin embargo la necesitamos más que nunca, como brújula para guiar nuestros pasos.

A pesar de su riqueza, no tiene muy buena prensa, y parte de la culpa viene de su etimología, pues en el mundo clásico hay dos palabras para designarla: patientia, de origen latino (pati, “padecer”), con un carácter más pasivo que podríamos traducir por “calma, aguante”; y hypomoné (hypó = “bajo” y ménein = “permanecer”), de origen griego y con un significado más proactivo: “perseverancia”, “resiliencia”. Por desgracia se ha impuesto la primera, con el olvido de la segunda.

Sin embargo, los PMI tienen una idea mucho más rica y profunda de la p² tanto por las fuentes de donde beben (pensamiento greco-romano y Biblia), como por la importancia que le conceden para la conformación del ser creyente.

Así, toman de la Antigüedad clásica el carácter de aguante y resistencia, de soportar de manera voluntaria y prolongada las dificultades de la vida, permaneciendo firmes en la opción que se ha elegido (Cicerón dixit): “Se trata de ser fuertes hasta el fin en la p² de Cristo” dirá Ignacio de Antioquía en A los romanos 10,3. Pero liberan a la p² pagana de su carácter egocéntrico, racionalista y triste, incapaz de aceptar ninguna ayuda exterior, como Ulises (“el que ha aguantado mucho”) o Hércules, el de los doce trabajos.

Porque la p² cristiana se vive comunitariamente, en el seno de un pueblo, como expresa Clemente de Alejandría al identificar a la Iglesia con Rebeca, “que significa paciencia, que es solidez, sea porque ella es la única que dura por los siglos, siempre alegre, sea porque está constituida por la p² de los creyentes, los miembros de Cristo”, Pedagogo I,5,21,3.

Además, la p² cristiana no se queda en el presente, como la greco-romana, sino que permite contemplar la vida, tanto en sus acontecimientos más relevantes como en su lenta maduración (casi imperceptible), con los ojos del futuro (esperanza) y la fidelidad, pues “para que la fe y la esperanza puedan llegar a producir sus frutos tienen necesidad de la p²…, espera y p² son necesarias para el cumplimiento de lo que hemos comenzado a ser y obtener, con la ayuda de Dios, lo que esperamos y creemos”, Cipriano, Sobre el bien de la paciencia 13. Y es que, “eliminada y abandonada la p², desaparece y es eliminada la virtud que hay debajo, a la que sostiene y soporta, pues pierde sus raíces y su fuerza por completo”, ib. 15.

Es una p² mesiánica, capaz de descubrir que las promesas del Señor se cumplen en el Mesías Jesús, fiel hasta la muerte por nosotros (cf Sant 5,7-8), pues “la p² de la esperanza” (1Tim 2,13) nos permite trascender el aquí y el ahora y nos sustenta en el dinamismo hacia el más allá, hasta el punto de que vivir en la p² es vivir ya en Cristo.

Sin embargo, es una p² consciente de su vulnerabilidad. Por eso se apoya en la colaboración con Dios, de donde procede, pues “donde está Dios, allí está también su protegida [alumna], la p², y cuando el Espíritu de Dios desciende le acompaña la inseparable p²”, Tertuliano, Sobre la paciencia 15,6.

Y es que la p² cristiana constituye una pieza esencial en la espiritualidad del tiempo. De aquí las señas de su autenticidad:

  • alegre y sin prisas (“nuestra paciencia no es por un instante ni sin alegría”, Cipriano, A Demetriano 20): toda precipitación no solo es temeraria, sino contraria a Dios;
  • firme y pacífica, ya que los cristianos somos “el pueblo de la paciencia” (A Dem. 18) y la “religión debe defenderse no matando, sino muriendo, no por la violencia, sino por la p²” (Lactancio, Instituciones divinas 19,22).
  • Y, por último, una p² que debe expresarse en “los actos, las palabras, el rostro y el corazón, que es la perfección”, Dichos de los Padres del desierto, Poimén 34.

Fernando Rivas

Abadessa

“Des de Constantinoble a Castella, des del s. IX fins al barroc, melodies corals que ens ajuden a pregar, a treballar, a llegir… i en qualsevol cas, anar descobrint la història silenciosa de moltes protagonistes de l’art”… (L’Agulla n. 102. Maig 2017”. “Per airejar el Cervell”). Maria Antònia Bogónez Aguado recomana “Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras”, de Música Ensemble.

I, entre la relació de compositores hi és Hildegarda de Bingen (1098-1179) nascuda prop d’Alzey, en el Hesse renà. Admiro aquesta dona que fou superiora de monestirs, a la qual vaig descobrir en un petit llibre d’acurada edició que portava a la meva bossa perquè llegint-lo es feia més curta l’espera a la consulta del metge.

Hildegarda m’atreu i des d’aquest segle XX ens podem sentir a prop d’ella. És poeta i música, ha deixat 77 cants de lloança. Visionària, teòloga, abadessa, metgessa, ha deixat estudis sobre les virtuts curatives de la Natura, encara que l’autor del llibre ens fa l’advertiment que hem d’anar en compte sobre “la interpretació científica d’una revelació d’origen diví”.

Hildegarda, amb la seva mística i el posat d’abadessa (vint anys al monestir de Disibonberg i ho és als 30 anys i el 1147 funda el seu propi monestir). Tracta en els camps de la salut psíquica, física i espiritual. També sobre temes d’ecologia, que aborda amb llenguatge acurat i creatiu. Sí, és una creadora de llengua i vocabulari.

Us recomano aquest llibre que ens acosta a l’època medieval i a les seves dones, a les quals no puc estar-me d’admirar.

Dones místiques. Època medieval, J.J. de Olañeta, editor. Els petits llibres de la saviesa, apartat 296.07080. Palma de Mallorca

Altre llibre de la mateixa col·lecció: Dones místiques. Segles XV-XVIII.

Maria Josefa de Fuenmayor

Educar en un món complex i incert: el repte de l’educació comunitària

Molts experts de l’àmbit de les ciències socials coincideixen a assenyalar que avancem cap a una societat que podem qualificar de complexa. La capacitat de generació i transmissió d’informació i coneixement ha passat a resultar exponencial de forma permanent, i tot plegat en un interval de temps històricament molt petit. Si acceptem que allò que ens fa genuïnament humans és precisament la informació i el coneixement, aleshores hem de concloure que la humanitat ha canviat de forma substantiva i per sempre.

Atès que estem en un procés encara de transició, ens costa definir amb precisió com serà al capdavall aquesta complexitat. Som protagonistes d’un món que està morint per sempre, alhora que està naixent un món que no sabem del tot com serà. Cal afegir doncs a la complexitat social una altra característica: la incertesa. Naveguem més entre preguntes que entre respostes, i tot plegat dibuixa un escenari mòbil i canviant difícil de gestionar des de qualsevol àmbit.

Educar en un món complex i incert no pot ser de la mateixa manera que quan trepitjàvem sobre terra ferma. Les generacions actuals d’adults ens veiem davant del repte d’educar les generacions més joves en la complexitat i la incertesa, si bé nosaltres hem nascut i crescut en entorns més simplificats i carregats de certeses més estables en el temps.

El repte de l’educació, per tant, és més gran que mai, i a mig termini farà saltar pels aires qualsevol dispositiu educatiu del passat més recent, bàsicament consistent a promoure l’educació des d’institucions socials: família, escola, centre de culte – l’educació institucionalitzada. El repte és tan gran que hem de fer nostra la saviesa continguda en el vell proverbi africà (“per educar un infant cal tota la tribu”), i fer un salt quantitatiu i qualitatiu cap a l’educació comunitària.

L’educació comunitària serà l’educació del segle vint-i-u. Una educació que anirà molt més enllà de l’escolarització –la UNESCO ja afirmava fa anys que el 80% d’allò que aprèn un infant avui dia ja ho fa fora de l’escola– i que tindrà els valors dels drets humans com continguts bàsics i fonamentals –l’informe Delors ja pronosticava la importància cabdal de l’aprendre a conviure, al costat de l’aprendre a saber, ser i fer. Perquè en un món complex i incert, els valors són el referent al qual aferrar-se per construir els marcs essencials de convivència i ciutadania.

L’educació comunitària representa, a hores d’ara, tota una revolució educativa. El paradigma de l’educació institucionalitzada encara és dominant, tot i que en plena crisi, però preval sobre el món educatiu: currículums dictats pels governs de forma centralitzada, centres escolars estandarditzats i professorat homologat, activitats de lleure educatiu reglamentades, tot en un marc de fragmentació i d’especialització que costa que se sostingui per algun lloc.

L’escola volia canviar el món, i a la fi ha estat el món qui canviarà l’escola, per adaptar-la a les necessitats emergents de la societat actual. Haurem de deixar enrere, per exemple, que l’educació és un dret individual sinó que es tracta d’un dret col·lectiu –o, essent generosos amb el present, un dret individual que només pot ser exercit col·lectivament. Un alumne, per exemple, no serà “patrimoni” exclusiu d’un centre escolar sinó alumne d’un territori en el qual existeixen diversos centres escolars que col·laboren entre ells i proporcionen una educació inclusiva pensant en les necessitats de l’alumne a cada moment.

L’educació comunitària no distingirà entre centre educatius de primera (les escoles) i de segona (la resta), sinó que crearà aliances, xarxes, fluxos permanents d’entrades i sortides de professionals i aprenents, que de forma constant actualitzen les seves propostes educatives, i les co-construeixen amb la seva comunitat de referència. Tothom és i serà educador, i des d’aquesta consciència educadora participarà activament.

La clau de la implantació i l’èxit de l’educació comunitària raurà a les classes mitjanes. D’una banda, les classes benestants ja se senten prou còmodes amb una educació institucionalitzada que els afavoreix mitjançant processos de segregació i selecció, amb una educació que planteja un processos d’aprenentatge caracteritzats per la hiperespecialització competencial acompanyat d’una avaluació externa i estandarditzada de resultats. Per elles, l’educació comunitària és una pèrdua de temps i de valor.

D’altra banda, els sectors més desafavorits no disposen de les condicions mínimes de vida per participar plenament de l’educació comunitària. Salaris baixos i manca de temps els impedeix un accés en condicions d’igualtat a nombrosos recursos i activitats educatives comunitàries. Per això educació comunitària serà sinònim d’equitat, o altrament no serà.

Els poders públics tenim una doble missió respecte a l’educació comunitària: afavorir el diàleg i la reflexió per acompanyar l’inevitable canvi de paradigma educatiu, i anar construint els fonaments perquè pugui anar creixent i consolidant-se. A Barcelona comptem amb un bagatge i uns recursos que ho fan certament fàcil: l’experiència de renovació pedagògica, i l’onada d’innovació que vivim actualment així ho demostren. Impulsem una política educativa molt definida ideològicament que, no obstant això, no va en contra de ningú sinó a favor de tothom, i de manera especial d’aquelles i aquells que més ho necessiten. Precisament per ser una política d’elevada densitat ideològica, no podem esperar el consens, però sí el diàleg permanent amb tothom i grans acords en aquells temes d’educació comunitària en els quals les posicions de les parts resultin més properes. Aquí som, i aquí continuarem sent.

Miquel Àngel Essomba
Comissionat d’educació i universitats. Ajuntament de Barcelona