Truita del bosc

Avui us proposo una recepta amb una fusió de productes de la terra. Una nova visió de la tradicional truita de patates aprofitant que estem en època de calçots i encara trobarem restes de bolets, d’aquells petits i gustosos (camagrocs, rossinyols, etc.). És una truita potent per compartir amb amics o en família en aquells sopars d’hivern, sense més pretensió que intercanviar alguna que altra confidència i regalar-nos alguns somriures que bona falta ens fa.

Ingredients

  • 8 ous
  • 3 patates mitjanes
  • 5 calçots petits
  • 8 rodanxes primes de botifarra negra
  • 150 g de bolets
  • 1/2 gra d’all
  • julivert
  • oli d’oliva
  • sal

Preparació

Netegeu els bolets i renteu-los amb aigua, eixugueu-los, talleu-los a trossets i salteu-los a foc suau amb mig gra d’all i una mica d’oli. Afegiu-hi el julivert picat. Bateu tres ous, saleu-los i amb els bolets feu uns ous remenats. Reserveu-los.

Traieu les arrels dels calçots, peleu-los, talleu la part blanca i part de la verda més tendra a rodanxetes. Fregiu-los a foc suau. Un cop cuits, escorreu-los i reserveu-los.

Feu el mateix amb les patates tallades molt petites. Poseu la paella untada amb una mica d’oli a foc suau. Bateu els cinc ous restants, saleu-los i barregeu-hi els calçots, les patates i la botifarra. Tireu-los a la paella i remeneu-los amb cura fins que comenci a quallar la truita. Abans de fer-li el primer tomb, escampeu-hi per sobre els ous remenats amb bolets.

Torneu a posar la truita al foc i acabeu-la igual que feu amb una truita de patates tradicional.

Tere Jorge

Anuncis

Acedía (2 y final): terapia

En la última entrega vimos los síntomas de esta enfermedad, algunas de las causas, así como sus consecuencias en el ámbito corporal, psíquico y espiritual. Gabriel Bunge la define así: “La acedía… estimula simultánea y permanentemente los dos poderes irracionales del alma: la concupiscencia y la violencia. Por eso es una mezcla de concupiscencia frustrada y agresividad… Descontenta del hoy, desea el mañana; se orienta hacia atrás y hacia delante… A causa de su duración, adopta una forma de depresión espiritual que, en los peores casos, aboca al suicidio, último y desesperado intento de evasión”, Akedia (1997).

Ahora vamos a concluir con la terapia de la acedía. El primer paso es reconocer que se tiene esta enfermedad, porque produce tal oscuridad en nuestras tramas personales que no somos conscientes de su presencia, sino que nos habituamos a vivir con este parásito espiritual que nos va debilitando poco a poco, e incluso lo consideramos como algo “natural”, pasos hacia la madurez.

En segundo lugar, no se debe hacer caso a las numerosas excusas que nos propone para vivir “en paz”, como merecido descanso por las luchas anteriores, mostrándonos que nuestros objetivos son irrealizables (utópicos), que mejor es disfrutar lo que nos queda de vida con los pequeños placeres, cuando no proponiendo fantasías adolescentes de recuperar los “años perdidos”.

En tercer lugar, como la acedía es una enfermedad espiritual, no se puede buscar el remedio en los demás o en el cambio de lugar o estado, sino en nuestro yo más profundo. Esto no quita la conveniencia de acudir a personas experimentadas en esas lides, para que nos ayuden a discernir, pero siempre es la propia persona la que tiene que enfrentarse consigo misma.

En cuarto lugar, la lucha contra esta enfermedad es laboriosa y puede llevar mucho tiempos (años incluso), por lo que hay que pertrecharse de una larga carga de paciencia y perseverancia, hasta tal punto que podemos decir que la cura de la acedía tiene como remedio principal el ajo y agua (apócope de a jod… y agua…..). Pero de una forma muy particular, porque ni se pueden aceptar las órdenes de la acedía ni oponerse radicalmente a ella, porque el voluntarismo engorda la pasión y el propio sujeto no está en condiciones de esta lucha.

En el fondo se trata de una resistencia “pacífica”, de ocupación de posiciones, no de grandes batallas: perseverar en los proyectos personales y comunitarios (“aunque sea de noche”); pulir nuestras opciones de vida con las dificultades que vamos encontrando y dejarnos llevar por las invitaciones del Espíritu.

Algunos remedios auxiliares son el recuerdo de los momentos de gracia y alegría profunda que hemos recibido en nuestra historia, la lectura y meditación de la Escritura (hay incluso algunos pasajes especialmente pertinentes para esta enfermedad, Evagrio Póntico los puso en su Antirretikós), la oración y trabajos que nos obliguen a la asiduidad, la presencia y la acción, como bien expresa este apotegma:

“Un monje fue preso de la acedía. Pero encontró unas pequeñas palmas, las cortó y al día siguiente se puso a hacer con ellas una estera. Al sentir hambre se dijo: ‘Ya quedan pocas palmas, las terminaré de tejer y entones comeré’. Al terminar dijo: ‘Leeré un poco y luego comeré’. Y cuando terminó la lectura pensó: ‘Recitaré algunos salmos y después comeré’. Así, poco a poco, con ayuda de Dios… adquirió seguridad para vencer los malos pensamientos”, Sentencias de los Padres del desierto VII,28.

En cualquier caso, la lucha contra la acedía supone un momento clave en nuestro recorrido creyente, marca un antes y un después (aunque la mayoría de las personas nos quedamos estancadas y no vamos más allá por culpa de la acedía), nos ayuda a descubrir nuestros propios límites y se adquiere una paz y gozo interior duraderos. THE END.

Fernando Rivas

El futur de la llengua catalana

La llengua catalana mai no ha tingut fàcil el seu devenir. El fet de ser una llengua minoritària i que en l’Europa moderna i contemporània Catalunya no hagi esdevingut un estat són elements cabdals que condicionen el seu present i el seu futur. Malgrat aquesta situació, la voluntat de ser dels catalans i el compromís individual i col·lectiu dels habitants del nostre país amb la seva llengua també han estat una característica decisiva per al futur del català.

El segle passat va ser el segle de la normativització de la llengua i de la seva consolidació com a llengua moderna, literària i científica, a més de com a llengua popular. També va ser el segle en què Catalunya va rebre una de les onades immigratòries més importants de la nostra història amb l’arribada de moltes persones procedents d’altres parts d’Espanya. Aquesta arribada massiva es va fer en un context d’una dictadura que havia suposat una enorme dificultat de cara al futur de la nostra llengua, per la via de la prohibició i persecució del seu ús normal i social.

La lluita contra el franquisme i la consolidació de la democràcia, i amb ella, l’establiment d’importants consensos entre l’esquerra política i social i el nacionalisme polític, van comportar a Catalunya l’establiment, a més d’un sistema de llibertats, d’un gran acord lingüístic de cara a l’establiment d’un model escolar d’immersió lingüística que tancava la via a l’aparició de dues xarxes d’escoles separades per la llengua i a models educatius segregadors per motius de la llengua. Aquest model, que afavoria l’ús del català com a llengua normal del dia a dia escolar, i que aconseguia el coneixement, en un nivell d’igualtat, de la llengua catalana i la castellana al final de l’ensenyament obligatori, només podia ser factible a partir d’un gran acord social i polític com el que hi va haver al nostre país en el moment de la consolidació de la democràcia. Aquest pacte lingüístic, com ha dit recentment l’Antoni Puigverd, “era una barreja de reparació, de mecanisme d’igualtat per a garantir un bilingüisme efectiu i de protecció ecològica d’una espècie en perill”. D’aquesta manera a Catalunya s’assegurava que la llengua era un factor de cohesió social i no de separació, i a més el seu coneixement i ús social esdevenia un element d’ascens social. S’afrontava d’una manera clara i constructiva el desafiament que va suposar la immigració dels anys 50 i 60 del segle passat, i ens posàvem en una bona situació per abordar el repte actual i futur de la globalització i de la difusió dels nous instruments de comunicació social, que afavoreixen el predomini de les llengües majoritàries a nivell mundial.

Els últims esdeveniments polítics del nostre país han posat en crisi aquest gran acord polític, social i lingüístic, fent que una part important de la societat no solament no assumeixi aquests punts bàsics, sinó que a més, mantinguin una actitud de bel·ligerància envers ells. A més de la gravetat d’aquest fet, ja de per si prou important, no constato consciència d’aquesta situació ni de la seva importància de cara al futur de la nostra llengua, ni en bona part de la societat que recolza activament el procés d’independència unilateral, ni en els dirigents socials i polítics d’aquest mateix procés. Només una política de consens i de manteniment d’uns acords bàsics que reforcin la confiança mútua, la superació de blocs enfrontats i la continuïtat del pacte lingüístic que permeti l’assumpció del model d’immersió per part de tota la societat catalana, posaran, crec, la llengua catalana en una bona situació de cara al futur.

Xavier Badia i Cardús

Els valors de la butxaca

Vivim en un entorn social i cultural on se’ns fa imprescindible treballar amb les entitats financeres. Cobrar una nòmina o un servei professional, contractar els subministraments i lloguers de casa, etc. En algunes etapes de la nostra vida, la necessitat de finançament per la compra d’un habitatge i, si tenim una mica de sort, la possibilitat de dipositar uns estalvis, pensant en futures necessitats personals o familiars, en la realització d’algun projecte a mig o llarg termini o en ajudar als nostres fills, són els serveis que ens ofereixen aquestes entitats.

Els Principis d’Ètica aplicada, Participació, Coherència, Transparència i Implicació, NO formen part de la majoria d’entitats financeres tradicionals que centren les seves activitats en la lògica del Màxim Benefici per als accionistes i equip directiu, i que obliga a la majoria de bancs a fer inversions que no sempre són èticament, socialment o mediambientalment positives per al conjunt de la ciutadania. Una de les àrees més controvertides i denunciades són les inversions en empreses d’armament, un altre àmbit d’accions controvertides són les execucions hipotecàries i els desnonaments, també les inversions especulatives en divises, immobles, alimentació, etc., sovint també l’evasió d’impostos, situant empreses matriu en paradisos fiscals.

A mitjans del segle passat als Estats Units, fruit de la corrupció i els abusos, varen començar a aparèixer iniciatives ciutadanes per a un finançament més ètic i solidari. Europa també s’ha apuntat a aquestes iniciatives i alguns projectes s’han anat consolidant i han arribat a casa nostra. Avui podem trobar entitats financeres, algunes regulades dins del sistema bancari europeu i d’altres que en podem dir “parabancàries” que ens ofereixen diversos tipus de serveis.

Les finances ètiques entenen la intermediació financera des d’un prisma social, incorporant criteris ètics, socials i mediambientals a l’hora de prendre decisions tant d’estalvi com d’inversions. Els principals objectius d’un banc ètic són la rendibilitat per garantir la supervivència, la generació de beneficis socials i ambientals i l’Impacte social i ambiental positiu i basen la seva acció en els següents principis:

Principi d’Ètica aplicada, l’ètica com un procés de reflexió contínua en l’aplicació dels criteris d’inversió i concessions de crèdits.

Principi de Participació, la presa de decisions s’efectua de manera democràtica. Els socis i sòcies han de poder participar en la definició de les polítiques bàsiques de l’entitat.

Principi de Coherència, respecte als valors a l’hora de invertir i concedir crèdits.

Principi de Transparència, oferir informació regular i pública de totes les activitats i les seves conseqüències.

Principi d’Implicació, han d’anar més enllà del criteris negatius i han de definir la seva política d’inversió seguint criteris positius per la Transformació Social.

Entitats bancàries, cooperatives o fundacions que operen sota el paraigua de la banca central europea i es regeixen per la mateixa normativa que la banca tradicional:

  • Fiare Banca ètica. És una cooperativa de crèdit sense afany de lucre, fruit de la fusió entre Unió Banca Popolare Ètica i Fundació Fiare. Ofereix serveis de banca minorista, podem participar-hi com a sòcies o com a clients. Disposa d’una estructura participativa basada en els GIT (grups d’iniciatives territorials). Ofereix la majoria de serveis de la banca tradicional, comptes, dipòsits, targetes, inversions, etc.
  • Triodos. Seu a Holanda amb 30 anys d’experiència. Presència a l’Estat Espanyol des del 2004. Especialitzada en els sectors de Natura, Medi Ambient, Sector Social i Cultura. Ofereix la majoria de serveis de la banca tradicional, comptes, dipòsits, targetes, inversions, hipoteques, plans de pensions, etc.

Entitats parabancàries, cooperatives, fundacions i associacions que majoritàriament capten estalvi de particulars i entitats socials, per invertir i concedir préstecs a entitats socials i culturals o projectes als països del sud:

  • Oikocredit. Cooperativa holandesa amb més de 40 anys d’experiència. Captació d’estalvi per finançament als països del Sud.
  • Coop57. Cooperativa de serveis financers fundada el 1995. La base social està formada per cooperatives, associacions, fundacions i persones individuals. Préstecs a projectes cooperativistes i de l’economia social i solidària.

Per ampliar aquesta informació podeu consultar www.fets.org i www.setem.cat

Domènec Creus i Bonafont

Vides tancades

El passat 20 de gener, unes 200 persones ens vam aplegar davant del Centre d’Internament d’Estrangers, a la Zona Franca per pregar junts, cristians i musulmans, per tota la gent que hi ha ingressada i perquè aquests centres deixin d’existir i els immigrants i refugiats siguin acollits amb la dignitat que mereixen. Perquè són al CIE arbitràriament. Injustament. En condicions precàries. Sovint en solitud i sempre sense recursos. Com diu el fulletó que es va repartir, hi són per “voler aconseguir una terra on viure dignament, per voler formar part del nostre món sense ser un de nosaltres”.

És bo anar-hi. No hi ha com plantar-se al CIE de cos present, per experimentar què vol dir que et tanquin a la fi del món, com dèiem a casa, “allà on Jesús va perdre l’espardenya”. Pregar en la foscor i la incertesa és el que vam fer. Per tota la gent que malviu en els camins, que espera en les fronteres, que és detinguda en les batudes de la policia, per no parlar dels que han mort en l’intent d’arribar. Tant de bo sapiguem estar al seu costat, acompanyant-los i obrint-los camí entre nosaltres.

Mercè Solé

Temps de nostàlgia

Moltes persones a qui pregunto, que han viscut la major part de la seva vida en el segle XX, confessen que se senten més del segle passat que de l’actual. Té això algun significat? La pregunta, que escorcolla el fons identitari, rebel·la tal vegada una certa nostàlgia. No m’interessa tant el sentiment individual com la nostàlgia com a símptoma de la nostra era. “El futur s’ha transformat i ha deixat de ser l’hàbitat natural de les esperances i de les més legítimes expectatives per convertir-se en un escenari de malson”, diu Zigmunt Bauman (Retrotopia, 2017) en una mena de sentència definitiva sobre el progrés com a promesa fallida de la modernitat. És clar que els postmoderns ja ens havien advertit, desmentint les utopies que assenyalaven el progrés com a horitzó de la veritat (Lyotard). I els més agosarats, fins i tot, assenyalant l’assoliment ja en el present de l’estadi definitiu de la història, en referència a l’orgia del consum i del benestar. Per a Marina Garcés, en el seu recent assaig Il·lustració radical, la crisi actual ha posat de manifest que ja no es tracta del present etern de l’hiperconsum, perquè tot s’acaba: el treball, els recursos, s’extingeixen els ecosistemes… sinó del present de la condemna, que ella anomena Condició pòstuma. Ha renunciat l’home definitivament al futur?

La catedràtica de literatures eslaves Svetlana Boym descriu els paisatges de l’enyor al tornar a la seva Leningrad – Sant Petersburg natal, en la seva obra principal The future of nostalgia traduït al castellà El futuro de la nostalgia (2015). Les imatges de la pàtria natal que sovint construïm per fugir voluntàriament (o involuntàriament) d’un món en el qual ja no ens reconeixem més que com a supervivents d’una altra època, perquè no és el nostre, són inevitablement tan atractives com tramposes. Potser són uns paisatges kitsch des d’una mirada retrospectiva, desafecta. Però la càrrega seductora que imanta l’home, atrapant-lo en un camp de forces emocionals que l’atrau de retorn a la llar; a una llar que no ha existit mai o bé que ha deixat d’existir per sempre més; a un passat construït d’il·lusions perdudes i fantasies idíl·liques, és una trampa del sentiment. Boym diu que la promesa de reconstruir la llar ideal (on s’assenten actualment algunes ideologies dominants) és una temptació a renunciar al pensament crític en favor de la vinculació emocional. “El perill és confondre la llar real amb la imaginada. Pot arribar a crear una pàtria fantasma per la qual s’està disposat a matar o a morir”, sentencia! La nostàlgia com a segrest emocional estaria alimentant avui populismes de salvació més que adeptes a l’aventura humana de la globalització, la complexitat i la necessitat imperiosa de canviar-ho tot!

Salvador Clarós

El Grup de Reflexió Cristiana

El GRC (Grup de Reflexió Cristiana) va néixer ara farà uns dotze anys. Una colla de matrimonis amics que aleshores rondàvem la trentena, i la majoria dels quals havíem estudiat a Can Culapi, vam decidir de trobar-nos amb l’objectiu de viure la nostra fe plegats. Des d’aleshores que ens trobem un cop al mes, el divendres al vespre, a la casa d’una o altra família per estar una estona junts, fer pregària i comentar algun tema que prèviament haguem acordat, amb la idea de formar-nos una mica i també de compartir vivències. El grup ha tingut algunes baixes, degudes a separacions i alguna crisis de fe, i també incorporacions noves.

Al llarg d’aquests anys, hem procurant estar acompanyats d’alguna persona més preparada que nosaltres en aquests temes. Des de fa una bona colla d’anys que ens acompanya l’Andreu Trilla, escolapi. Sense ell, sense la seva saviesa i sense la seva proximitat el grup seria quelcom ben diferent del que és ara. Fa uns tres anys que s’ha afegit al grup la Maria Antònia. La seva opció de vida és també un mirall per a nosaltres.

Dotze anys donen per haver fet bastants coses. El primer any, quan ens pensàvem que podíem amb tot, vam començar treballant pensadors i pensadores cristianes del segle XX. Cada parella escollia un pensador, ens oferia una explicació del seu treball i comentàvem algun text. El llistó era francament elevat. Després vam passar a comentar l’evangeli de sant Lluc, acompanyats per l’autor d’un dels seus comentaris. Hem treballat també el Gènesi i l’Apocalipsi acompanyats, en aquest cas, per l’Andreu, el qual ens va obrir els ulls respecte a aquests textos, la seva simbologia i la seva radical actualitat. El curs passat vam fer cinefòrums i enguany, hem optat perquè cadascú ofereixi al grup el motiu de reflexió que consideri (el perdó envers un mateix, la insatisfacció…).

És bonic de veure com cadascú de nosaltres posa accents diferents en el fet cristià. Uns tendeixen a una visió més mística, d’altres a una visió més intel·lectual i uns tercers, encara, opten per una visió eminentment pràctica. Certament, aquest ha estat un dels motius de tensió, si és que se’n pot anomenar així, dintre del grup, com si es tractessin de visions antagòniques. Darrerament, però, ja hem vist que totes aquestes visions són perfectament compatibles i, de fet, absolutament complementàries.

Cal reconèixer que no sempre arribem a les trobades en les millors de les condicions. Per dir-ho col·loquialment, arribem amb les piles a punt d’esgotar-se i, de fet, hem pogut presenciar vàries capcinades al llarg dels anys. El ritme de vida de tots plegats i perquè no dir-ho, les prioritats que ens hem imposat, fa que les forces, a vegades, arribin ben justetes. Tot i això ens mantenim ferms en la voluntat de continuar plegats en compartir el nostre dia a dia i en recordar-nos els uns als altres l’opció de vida cristiana per la qual hem optat, en recordar-nos que som Església.

Anna del GRC