Refugiats climàtics

Nota de lectura del llibre de Miguel Pajares, “Refugiados climáticos. Un gran reto del siglo XXI. Prólogo de Cecilia Carballo”. Barcelona, Rayo Editorial, 2020.

Fa molts anys que conec l’autor, llicenciat en Ciències Biològiques i doctor en Antropologia Social. Ens vèiem sovint en el marc de SOS Racisme i quan ell movia els fils a favor del CITE (Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers). Enceto aquesta nota, segur que insuficient, per animar més i més persones a llegir, llapis en mà, el llibre. Amb una indicació: “La Covid-19 ens ha fet veure com en som, de vulnerables. (…) Aquest llibre exigeix canvis en les polítiques globals que no depenen de lobbies ni de multinacionals, i formula propostes tant de lluita contra el canvi climàtic, com de gestió de les migracions”. I un text-resum, de Juantxo López de Uralde: “Refugiados climáticos expone la situación de los cambios climáticos en toda su dimensión, algo imprescindible para reconocer la magnitud de la emergencia climática, también en su dimensión humana y humanitaria”.

Agraeixo a autor i editor que hagin marcat, a partir dels títols de cada capítol, el contingut del llibre: 1. Lo hemos puesto en marcha y no lo estamos frenando. 2. Los efectos del cambio climático. 3. Movilidad humana y crisis climática. 4. Migraciones climáticas. África, Asia y Latinoamérica. 5. Refugiados climáticos. I, encara, abans de l’epíleg, unes Reflexiones finales. Otro futuro es aún posible.

Em limitaré, per tot plegat, a transcriure, sense cap pretensió d’ordre –disciplina en la qual no em van preparar de petit i que vuitanta anys més tard no he aconseguit aprendre– textos, indicant, això sí, la pàgina on els he trobat. I començo:

p. 17: “La amenaza que ha supuesto la pandemia no es existencial, la del cambio climático sí lo es. La Covid-19 ha matado a mucha gente, pero, a la postre, los supervivientes desarrollan anticuerpos contra el coronavirus. Contra el cambio climático no hay anticuerpos; si no lo revertimos, sus efectos serán imparables. E implacables. (…) En el capítulo 3 también haré una aproximación a la relación existente entre la crisis climática y los enfrentamientos armados, así como al rol de las grandes ciudades en los procesos que van a seguir las migraciones climáticas”.

p. 237, amb una reflexió bàsica: Els emigrants climàtics, han de ser considerats refugiats? “Propongo establecer una definición de este tipo: refugiada climática es la persona que ha abandonado su hogar y se encuentra fuera de su país a causa principalmente de que su hábitat ha sufrido un deterioro grave e irreversible provocado por el cambio climático.”

(Al llarg del llibre, i per reblar el clau d’allò que l’autor afirma, hi ha mapes escruixidors que tenen ben poc a veure amb els de les agències turístiques o els de les competicions esportives d’àmbit mundial).

p.105: “Otra dimensión del desigual reparto de los efectos de la crisis climática es la de género. Las desigualdades y la discriminación de género llevan a que las mujeres estén más expuestas y sufran más los riesgos de los cambios climáticos. Naciones Unidas dice que su tasa de mortalidad en los desastres es muy superior a la de los hombres, lo que se debe a que no abandonan el cuidado de sus hijos e hijas, a que sus recursos económicos son menores y que su apego a la tierra que sustenta sus familias es mayor.”

p. 94: L’any 2003, Jean Ziegler deia que ‘en el seu estat actual, l’agricultura podria alimentar sense problemes 12.000 milions d’éssers humans’. Tot amb tot, poc abans de començar la pandèmia del Covid-19, i també segons les Nacions Unides, en el món hi havia 800 milions de persones que passaven gana.

pp. 82 i següents: Un capítol escruixidor, diria que apocalíptic, sobre la ‘Escasez del agua dulce’. Amb afirmacions com ara: ‘Actualmente hay 1.800 millones de personas que solo tienen acceso a agua fecalmente contaminada’.

A partir de la p. 267, unes “Reflexiones finales. Otro futuro aún es posible”, precedit per una frase que jo convertiria en pancarta o en falca a tots els mitjans de comunicació: NO HAY PERSPECTIVA DEMOCRÁTICA SIN LUCHA CONTRA EL CAMBIO CLIMÁTICO Y SIN AVANZAR HACIA UNA MEJOR GESTIÓN DE LAS MIGRACIONES.

I només un llistat de titulars d’aquestes reflexions finals: p.267: “La primera es frenar el cambio climático, para lo que ya sabemos que es imprescindible quitarles a las grandes empresas energéticas, grandes multinacionales y élites financieras el poder que tienen y posibilitar que los poderes públicos y las agrupaciones sociales impongan otro modelo energético…”; p.268: “La segunda es poner grandes recursos al servicio de la adaptación…”; p. 269: “La tercera cosa que necesitamos hacer es empezar a gestionar de forma racional las migraciones asumiendo compromisos internacionales vinculantes y creando un marco institucional adecuado… (…) Tampoco habrá gestión de migraciones si no creemos en la solidaridad. Estaremos perdidos si primero votamos a un gobierno que nos propone la transición ecológica y solidaria, y luego dejamos de votarlo porque sus medidas nos resultan arduas…”.

La feina no és senzilla. Tot i així, i si creiem en el futur, qui sap si…

Ignasi Riera
Publicat a la revista “Viladecans Punt de Trobada”

He sentit

Tornarem a la normalitat com abans de la pandèmia? Tu ho creus? És el que volem? Personalment, crec que no. I m’agradaria que aquesta experiència que afecta totes les persones de la humanitat, ens ajudés a ser més humans. Avui, un cardiòleg americà, diu, entre d’altres coses i com a idea general, que tant de bo que la humanitat millori en el camp de la justícia, de l’amor i de la constància.

Repassant l’Evangeli, Jesús ens ho diu i ens ho ensenya, respectant la identitat de qualsevol persona i amb el gran regal de la llibertat.

Em quedo pensant i deixo d’escriure. Tot i aquell fet de la paràbola on la vinya i els vinyaters són tot el contrari del que he escrit.

Ignasi Forcano Isern

País barroc. Raül Garrigasait.

País barroc. Raül Garrigasait. L’Avenç: Barcelona, setembre de 2020.

Un preciós recull de petites i molt diverses reflexions que tenen com a eix principal el Solsonès: el paisatge, la gent, la memòria, la cultura, la tradició. Però també el llenguatge, la filosofia, la música. M’ha encantat trobar-hi molts punts en comú amb els meus interessos: des del Santuari del Miracle i tot el que l’envolta, a l’interès per a música, pels clàssics grecs i per la cultura alemanya. És com si en Raül Garrigasait em tornés, aprofundits, els petits tastets que al llarg de la vida he anat fent en aquests àmbits.

Us el recomano.

Mercè Solé

¿Té privilegis l’Església?

S’acostuma dir que a Espanya l’Església Catòlica gaudeix de determinats privilegis, els quals caldria eliminar per incompatibles amb la democràcia o la laïcitat de l’Estat. ¿És cert això? Es tracta d’un vell i complex debat.

Segons l’Enciclopèdia Catalana, l’expressió “privilegi”, en l’àmbit del dret, és una “disposició emanada del poder legislatiu en virtut de la qual hom atorga a una persona o a una categoria de persones un dret especial o un tracte de favor, distint del que dona la llei comuna, amb un cert caràcter de permanència”.

Si ens atenem a la literalitat de la definició, certament, l’Església Catòlica, com a institució, gaudeix legalment i amb caràcter permanent d’uns determinats drets distints dels que estableix la llei per a la resta de persones jurídiques i d’altres confessions religioses. ¿Està justificat un tracte diferenciat?

D’entrada cal dir que és difícil parlar d’una “llei comuna” en relació a les persones jurídiques. En realitat, cada tipus d’institució té la seva legislació especial, segons es tracti d’empreses, cooperatives, associacions, sindicats, partits polítics, entitats religioses, etc. Cada categoria té el seu règim legal i, per tant, el seus “privilegis”: un tractament fiscal específic, el dret a unes determinades subvencions, el dret a realitzar activitats que les altres institucions no poden fer… Per exemple, només les empreses poden repartir els beneficis o només els partits poden presentar-se a eleccions. Fins i tot dins de cada categoria existeixen diferències legals. Per exemple, el volum econòmic o el nombre de treballadors d’una empresa poden comportar drets i obligacions específics. O el nombre de vots que rep un sindicat li confereix més drets en la negociació col·lectiva o en l’accés a subvencions.

També les entitats religioses tenen una regulació diferenciada de la resta de persones jurídiques. És lògic que sigui així, tant pel caràcter absolutament singular del fet religiós i la seva funció social com pel fet que aquestes institucions exerceixen un dret humà fonamental, com és la llibertat religiosa. També dins d’aquesta categoria d’entitats hi ha drets diferents, segons les diferents realitats: no és el mateix una comunitat amb un petit nombre de membres que una religió d’ampli arrelament social en tot el territori, com l’Església Catòlica.

Establir regulacions diferents és legítim i necessari, perquè la llei ha de tractar igual allò que és igual i diferent allò que és diferent: cada tipus d’institució té la seva funció social, característiques, necessitats… La qüestió no és, doncs, que hi hagi diferències, sinó si una determinada diferència està justificada o si és oportuna, adequada, etc. I això és una valoració que només es pot fer cas per cas. Les opcions que es prenguin seran sempre opinables i han de formar part del debat democràtic.

L’estatus jurídic de l’Església a Espanya (que té molts elements en comú amb l’existent en altres països democràtics, com ara Alemanya o Itàlia) parteix del principi d’aconfessionalitat de l’Estat i del deure dels poders públics de col·laborar amb les confessions (art. 16 de la Constitució de 1978) i es regula principalment en els Acords entre l’Estat i la Santa Seu de l’any 1979.
Molt sintèticament, aquests Acords (desenvolupats posteriorment per altres lleis) inclouen quatre capítols: 1) Jurídic: sobre el dret d’autoorganització de l’Església, el reconeixement civil del matrimoni canònic o la inviolabilitat dels temples i arxius eclesials. 2) Ensenyament, que garanteix, entre altres, l’oferta pública de formació catòlica a l’escola, a impartir per professors designats per l’Església. 3) L’assistència religiosa catòlica als membres de les forces armades (els capellans castrenses). I 4) Econòmic: que inclou el compromís de l’Estat en el sosteniment econòmic de l’Església i l’exempció de determinats impostos. És sabut que actualment això es concreta sobretot amb l’assignació voluntària pels contribuents del 0,7% de la seva quota tributària del IRPF.

Cal tenir en compte que l’any 1992 bona part dels drets reconeguts a l’Església Catòlica (sobretot en els esmentats capítols 1 a 3), van ser també atorgats, en termes molt similars, a les institucions reconegudes de les altres tres grans confessions religioses més arrelades a Espanya: les Esglésies evangèliques, l’Islam i el Judaisme. La principal diferència es refereix al sosteniment econòmic (capítol 4), reservat a l’Església Catòlica (exclusivitat que ella no reclama). Amb tot, l’Estat ofereix també importants subvencions a les activitats de les altres confessions.

Cal tenir present que tant l’exempció de certs impostos com el sosteniment econòmic no són un dret exclusiu de l’Església. També se’n beneficien altres institucions privades considerades d’interès general, com els sindicats i els partits polítics amb major representació.

En tot cas, més enllà del debat sobre la legitimitat o oportunitat de cada un d’aquests drets, també la mateixa Església hauria de revisar fins a quin punt en alguns casos podrien restar-li llibertat d’actuació o credibilitat social.

Eduard Ibáñez

¿Sí catòlic a la llei de l’eutanàsia?

Sempre que parlem de l’eutanàsia recorro a la pel·lícula “Million dollar, baby”, de Clint Eastwood (2004), perquè explica molt bé el problema moral entre la llei de Déu, la llei de la vida i la ressurrecció, i el mandat de Déu de respondre al clam de l’altre quan aquest clam demana que posis fi a la seva vida en el moment que és d’un sofriment inexorable. Una resposta que sovint es troba al marge de la llei de Déu (com la curació del leprós a Marc 1, 40-45), en solitud (Eli, eli…), i no sabent mai si has fet bé o no, que és, en realitat, la posició amb la qual arribarem al Judici final i la que, també, defineix la democràcia, segons Joan-Carles Mèlich: “Un estat democràtic només és democràtic si té mala consciència”, diu sempre.

El debat sobre la despenalització de l’eutanàsia, és a dir, de si hem d’enviar a la presó al que ajudi a morir algú en aquestes extremes circumstàncies o similars i després d’una avaluació externa genera, així, aquest debat. A priori, com fa el Catecisme de l’Església Catòlica (2276-2279), la defensa integral i no utilitària de la vida ens porta a oposar-nos-hi. Però l’ètica sempre és una qüestió d’a posteriori, com li agradava dir al P. Lluís Duch. Té a veure amb la resposta concreta al clam concret, en el temps i l’espai, de l’altre, més encara quan l’altre pateix i no pot valdre’s ell mateix. ¿Preval l’imperi de la llei de Déu o preval el clam del que pateix que, per als cristians, és el clam de Déu mateix (Mateu 25,31-46)? I, en cas que fos l’imperi de la Llei, ¿és traslladable en tots els casos el capteniment personal moral a la legislació ordinària?

Per mirar de conciliar-ho, doncs, fa quinze anys, el jesuïta Francesc Abel, EPD, al capdavant de l’Institut Borja de Bioètica, va promoure un manifest, junt amb altres eminents investigadors i pensadors, cristians i no cristians. S’hi demanava que en cas d’una possible despenalització es complissin una sèrie de requisits, incidint, precisament en la dignitat humana que els partidaris de la legalització de l’eutanàsia al·leguen de forma preferent. Sincerament, em sembla que la llei aprovada fa poc al Congrés dels Diputats, que ara ha de passar pel Senat, recull perfectament el que demanaven. I que no exclou, més aviat posa més de manifest, la necessitat d’acompanyar-la d’un increment dels recursos pal·liatius al nostre sistema de salut.

Curiosament, alguns dels dirigents catòlics que critiquen la pressa en l’aprovació de la llei i que troben a faltar debat sobre el tema han silenciat convenientment, diria que amb oprobi, l’aportació del P. Abel o d’altres tot aquest temps. Paral·lelament, la societat espanyola ha evolucionat cap a un increment del suport a la despenalització de l’eutanàsia fins a índexs superiors al 80%, segons les enquestes, motiu pel qual és bastant obvi que la llei obtingués el suport de 18 formacions, totes excepte el PP i Vox. ¿Això fa que ens haguem de despreocupar del tema, del seu risc d’ús abusiu, de considerar-la com una opció a banda dels pal·liatius, o de futures modificacions extensives cap a pràctiques eugenèsiques o utilitaristes? En absolut. Més que mai, caldrà atendre la seva evolució i resultats i advertir contra allò que ja des d’ara ens preocupa, si se’m permet la broma, com un argent viu. Ben viu.

Ramon Bassas

Viure dignament fins al final

La vida és una mort que ve –deia Jorge Luis Borges–. De fet aquesta és la única seguretat que tenim totes i tots els que estem ara i aquí: que un dia o altre morirem.

La gran pregunta és quant de patiment estem disposats a suportar abans d’arribar a una mort segura. I en quines condicions, per a cadascuna de nosaltres, la vida que ens quedi per viure ja no serà digna de ser viscuda.

Són preguntes molt personals que donen peu a respostes molt diverses, que es declinen a partir de les creences religioses o principis ètics de cadascú, del llindar de patiment personal i del que cadascú podem considerar essencial per a definir quines són les condicions de dignitat vital bàsica.

És, evidentment, una esfera clara de reflexió individual.

Per al Ramón Sampedro la decisió de no voler viure el que li quedava de vida va arribar després de 25 anys postrat per una tetraplegia.

Per a la Inmaculada Echevarría no era vida digna seguir viva en un hospital connectada a un ventilador mecànic després de 31 anys patint una malaltia degenerativa.

Per al José Antonio Arrabal, malalt d’Esclerosi Lateral Amiotròfica, no ho era arribar a l’estadi de dependència total al qual el portava la malaltia.

O per a la Montserrat Voltà, de 90 anys, també malalta d’ELA, vida digna era poder marxar en pau i sense patir, després d’haver viscut una vida plena i llarga.

Tots són casos de persones que van sol·licitar públicament una mort assistida. Que van reflexionar i decidir molt conscientment quin era el seu llindar individual de vida i mort digna. Però el sistema penal i legal espanyol no els va permetre exercir aquesta llibertat individual.

En breu el Senat ratificarà, previsiblement sense canvis, la futura llei de regulació de l’eutanàsia i el suïcidi assistit a Espanya. És fruit de dècades de lluites individuals, com la dels casos que he citat i tants altres, i de lluita col·lectiva a través de les associacions de Dret a Morir Dignament a tot l’Estat. Però també fruit d’un procés de maduració ètica, moral i política de la ciutadania, que ha fet que tant la població catalana com l’espanyola siguin àmpliament favorables a regular aquest nou dret.

Perquè la realitat existeix, i els legisladors no podem fer-nos l’orni. I en aquest cas, donar resposta digna requereix de regulació.
Una regulació que no imposi res a ningú. Que no imposi cap creença, ètica ni religió. Que no resti la llibertat a ningú que vulgui morir quan la biologia ho marqui i la medicina no ho eviti. Sinó que només doni la mateixa opció de llibertat individual a aquells que fins ara no l’han tingut: els que situen el llindar un poc o un molt abans.

Vaig tenir el plaer i l’honor, com a diputada del Parlament de Catalunya per Catalunya en Comú Podem, de defensar al Congrés, l’abril de 2018, i amb paraules semblants, una proposta de llei sorgida del Parlament català que reclamava a l’Estat despenalitzar l’eutanàsia. Va ser la primera a la història sobre aquest tema que va obtenir els vots suficients per a tramitar-se a les Corts espanyoles.

La que s’aprovarà ara, sorgida d’una proposta del PSOE, la integra. I serà la definitiva després de quatre intents previs de llei de regulació de l’eutanàsia no reeixits. I de nombrosos intents de declaracions polítiques per vies diverses. Ha costat, però finalment s’hi ha arribat.

Serà una llei extremadament garantista, que obliga a qui vulgui usar-la a ratificar fins a quatre vegades, i sota supervisió mèdica, que vol morir. I el cas haurà de ser aprovat per una comissió d’avaluació específica. Permet la objecció de consciència dels professionals sanitaris i només serà aplicable a majors d’edat. És, per tant, més restrictiva que la d’alguns dels altres cinc països del món que ja ho tenien regulat, però ens posa igualment a la capçalera dels estats que garanteixen aquest dret per llei.

Pel que ha costat, i pel que comportarà per a qui vulgui usar-la, aquesta serà una llei històrica, d’avenços i de joia. Però sobretot, que ens enriqueix com a societat i omple de sentit què vol dir tenir un estat laic. Perquè és una llei que no va contra ningú, que permet respectar els valors de cada individu, i que es basa en la premissa de legislar per damunt del codi ètic de cadascú.

En aquest cas, permetre que cadascú decideixi quan el trajecte que queda fins a una mort segura ja no és de dignitat. Perquè la mort és part intrínseca de la vida. És l’únic fet segur per a tots i totes des que naixem. Garantir condicions de dignitat per a la mort és legislar a favor de la dignitat de la vida.

Marta Ribas Frías

L’atzucac de la llei d’estrangeria

Em va doldre moltíssim l’incendi de l’assentament de Badalona. Va ser un accident que estava cantat: un munt de persones amuntegades, sense aigua ni llum enmig de l’hivern i enmig també d’un munt de pertinences que eren alhora el seu aixovar, la seva feina… i un bon combustible.

Em dol perquè el centenar de persones afectades, a banda dels problemes propis de la pobresa, que ja costa prou de remuntar, es troben amb una barrera molt difícil de saltar: la llei d’estrangeria, que impedeix l’obtenció dels permisos bàsics per poder viure amb dignitat. És una llei que en comptes de resoldre un problema, en crea molts d’altres, quan impossibilita l’accés a la feina. No es pot demanar papers per arrelament si no es té feina, i, és clar, no es pot tenir feina sense papers. Aquesta mena d’oxímoron legal a més promou i justifica l’economia submergida i amb això l’escaqueig fiscal i la manca de cotització a la Seguretat Social.

Mantenir en pèssimes condicions sanitàries un munt de persones que difícilment podran assolir les condicions per regularitzar la seva situació, trobar feina i sortir de l’atzucac en què es troben, és posar les bases per a una marginació sagnant i llarga en el temps. De la qual només pot sortir un gravíssim conflicte social que dinamita qualsevol mena d’inclusió i que justifica una desigualtat social pròpiament estructural. És indecent parlar dels drets humans i deixar als llimbs els més vulnerables. I és posar-se una bena als ulls i no voler veure que les condicions en què viu la major part del món continuaran movent masses de gent empobrida cap a nosaltres, per més barreres que hi posem. Perquè per part nostra continuem abusant de la nostra situació de poder. Ho deia l’altre dia Ramon M. Nogués en aquest video que us recomano, en què parla de la Covid-19, quan explicava com durant el confinament, Europa va deixar la pesca africana sense caladors.

Ja sé que és una qüestió que depassa l’àmbit d’actuació de municipis, comunitats autònomes i fins i tot estats, però la veritat és que l’actual situació, molt complexa, no s’aguanta per enlloc. Em feia gràcia, quan mirava la notícia a la tele, que tothom parlava del tema com si l’única qüestió a considerar és que no els podien fer fora perquè els propietaris toleraven que fossin dins. Com si les administracions públiques de l’Ajuntament o de la Generalitat no sabessin perfectament on i com viuen totes aquestes persones. Sembla que l’Ajuntament de Badalona fins i tot havia entrat en negociacions amb els estadants. Vivim amb una acceptació acrítica i jo diria que cega d’una situació altament explosiva.

Podem conviure amb el problema mirant cap a una altra banda, o bé podem posar les bases perquè la gent pugui tirar endavant, sentir-se valorada, estimar el seu nou país, aportar el millor de si mateix per renovar-lo. Com han fet sempre els nouvinguts.

Ens necessiten. Els necessitem. Si som prou honestos per reconèixer-ho.

Mercè Solé

Elogio del silencio (1)



“El silencio es dolorosa intuición de una palabra destinada al otro”

Edmond Jabès, El libro de las preguntas.

Una de las características de la época en que vivimos es la sobreabundancia de palabras, imágenes y sonidos en lo que podríamos denominar una “ruidosfera” que nos rodea y acaba por contaminar nuestro ser y quehacer. De aquí la necesidad y urgencia de volver al cultivo del silencio, en el que los Padres y Madres de la Iglesia pueden ser nuestros guías y consejeros.

Ya Ignacio de Antioquía, adaptando una fórmula de sabor gnóstico, nos habla de la “Palabra que procede del Silencio” (A los magnesios 8,1). Silencio primordial (Sygê, femenino en griego) donde el Hijo habría tenido su humus creador, pues sin silencio ninguna palabra es posible.

Pero serán los primitivos monjes del desierto quienes llevarán este silencio a su mayor plenitud. Así Arsenio, al pedir a Dios que le mostrara el camino de salvación, recibe esta triple orden: fuge, tace, quiesce (“huye de los hombres, guarda silencio y mantente en la quietud”). Pues es el silencio el que permite al monje estar de verdad solo para dedicarse al cuidado de su corazón y al encuentro con Dios, incluso cuando está rodeado de otras personas: “Si guardas el silencio, en cualquier lugar que te encuentres hallarás reposo” (Apotegmas. Poimén 8). Es más, es el silencio el que nos permite acoger dignamente la Palabra de Dios, que quiere una morada recogida (Gregorio de Nacianzo).

Sin embargo, a nadie, ni siquiera a los hombres y mujeres del yermo, se les puede exigir el silencio absoluto, pues callar por siempre es inhumano. Por eso, el silencio no es visto tanto como una obligación, sino como una oportunidad (de escuchar mejor lo de dentro y lo de fuera). Y la cuestión es más bien el buen o mal uso de la palabra, como enseñaron a Evagrio Póntico al comenzar su estancia en el desierto: “Cuando visites a alguien, no hables antes de que el otro te pregunte”.

Se ve que lo aprendió bastante bien, porque más adelante escribirá: “Di lo necesario, en un tono convincente y apropiado a las exigencias del oído, haciendo escuchar tu palabra de un modo inteligible y en voz alta, a fin de hacerla llegar agradablemente a los oídos de los que te escuchan. Guárdate de decir alguna cosa que no hayas examinado antes por ti mismo. Guárdate asimismo de esconder, por envidia, la sabiduría a los que no la poseen” (Sobre el silencio).

Pero será Arsenio, al que podemos considerar como el patrono del silencio, quien resume este consejo en un apotegma sin desperdicio: “Si hablas con tus compañeros, examina tu palabra y, si no es palabra de Dios, no hables”, que completa con otro que también se le atribuye: “Muchas veces me he arrepentido de haber hablado, pero jamás de haber callado” (Apot. Arsenio 40), aunque en realidad –y siento defraudar a los fans del monacato egipcio– según Plutarco es de Simónides, un poeta griego del siglo V a.C. Pero hacemos como que esto no lo he dicho.

Será sobre todo el ecuánime san Basilio el que mejor aconseja la manera más correcta de este silencio, porque por medio de él somos dueños de nuestra lengua, aprendemos a usar rectamente la palabra y nos permite encontrar la paz; en definitiva, tantas ventajas que, salvo casos de auténtica necesidad, “es preciso permanecer callados”, y si hablamos, que sea “con el canto de los salmos” (Reglas breves 13).

En fin, que tanto hablar del silencio no deja de ser contraproducente, por lo que lo mejor será callarnos (hasta próxima entrega).

Fernando Rivas Rebaque

Autodeterminació de gènere? Voleu dir?

És previst que aviat es presenti, i s’aprovi, a les Corts espanyoles, una llei coneguda com “llei trans” o “llei d’autodeterminació de gènere”, segons la qual tota persona es podrà fer constar al registre civil com a home o com a dona segons la seva voluntat, sense cap altre requisit, i independentment del seu sexe biològic. I a mi em sembla que això no és cap bona idea.

Les persones, quan naixem, som, d’acord amb el nostre sexe biològic, homes o dones. Hi ha, també, alguns nadons que no queda clar si són homes o dones, perquè tenen òrgans sexuals mixtos, i són anomenats intersexuals; en aquests casos, el més raonable serà deixar que, quan creixin, siguin ells els qui decideixin si volen quedar-se com estan o si s’estimen més sotmetre’s a una intervenció quirúrgica que els deixi només amb els òrgans masculins o femenins. I finalment, hi ha alguns homes i dones que, en algun moment de la seva vida, comencen a experimentar una profunda incomoditat respecte al seu sexe, i opten per canviar de sexe en diversos graus o intensitats (per exemple, només hormonant-se o bé arribant fins a operar-se els genitals), amb la qual cosa esdevenen dones o homes transsexuals.

Fins aquí, podríem dir que tot això forma part de la diversitat de l’espècie humana, i està molt bé que tota persona pugui assolir la màxima realització possible amb el seu cos. Però heus ací que darrerament s’ha incorporat un nou vocable a tot aquest ampli camp del sexe i el gènere, que a mi no em fa gens de peça. És l’adjectiu “transgènere”. Podem dir que és transgènere “una persona en la qual la identitat, expressió de gènere o conducta no s’ajusta a aquella que va socialment associada amb el gènere que li va ser assignat en néixer”. Aquestes persones, a diferència de les persones transsexuals, no desitgen canviar de sexe biològic, sinó que, o bé pel fet de “sentir” com a identitat pròpia la contrària a la que correspon al seu sexe biològic, o bé perquè la seva expressió de gènere o conducta no s’ajusta a les formes d’actuar socialment associades a aquell sexe, volen ser reconegudes oficialment com a pertanyents al gènere oposat al sexe amb què van néixer (de fet, la definició parla del “gènere que els va ser assignat en néixer”, però això en realitat vol dir el sexe que en néixer mostraven en els seus òrgans genitals).

A mi em sembla que, si el que passa és que una persona constata que la seva expressió de gènere o conducta no s’ajusta a aquella que va socialment associada amb el seu sexe biològic, no fa cap falta que canviï de gènere en el registre civil. Les formes socials associades a un determinat sexe són clarament culturals, i no són intocables. Si a un nen li agrada jugar amb nines, o si a una nena li agrada enfilar-se als arbres, ¿hauran de canviar de gènere? I més encara: Si a un nen li agrada posar-se faldilles i pintar-se les ungles, ¿haurà de canviar de gènere? ¿Per què? ¿No seria més raonable normalitzar aquestes possibilitats, com s’ha normalitzat la possibilitat que els homes duguin arracades, o com es va normalitzar, ja fa anys, la possibilitat que les dones anessin amb pantalons? I avançant una mica més: Si a un home li agrada dir-se Clara, o a una dona li agrada dir-se David, ¿hauran de canviar de gènere? No, no tenen per què fer-ho. N’hi haurà prou amb canviar-se el nom, i no el gènere, al registre civil, assegurant per llei, això sí, que els funcionaris del registre o els jutges no es puguin ficar en si els agrada o no, com fan a vegades. En realitat, actualment hi ha homes que es diuen Trinitat o Trini, i dones que es diuen Trinitat o Trini. ¿Per què no hi pot haver homes que es diguin Clara i dones que es diguin Clara, i homes que es diguin David i dones que es diguin David? A Catalunya, de fet, fins al segle XVIII, Montserrat va ser un nom principalment masculí…

Menys fonament sembla tenir encara el cas de les persones que “se senten” del gènere contrari al del seu sexe biològic, i que consideren que aquest sentiment, emoció o desig és motiu suficient com per tenir dret a canviar oficialment i legalment de gènere, sense cap element objectiu que ho avali. En realitat, aquest tema ja fa temps que està en circulació, en línia amb la teoria queer que considera que el sexe biològic no té cap rellevància per a la identitat de les persones. Cal dir, d’altra banda, que diversos sectors feministes s’han expressat contra aquesta pretensió d’acceptar que siguin considerades legalment dones, o homes, totes aquelles persones que diguin que ho volen ser, perquè això seria un desastre per a la lluita feminista: seria, afirmen, un “esborrament de les dones”.

Certament, aquesta pretensió de legalitzar les “ganes” de ser home o de ser dona, sense que calgui cap element objectivable, a mi em sembla una barbaritat jurídica. ¿Què significa, en concret, que un home “se senti” dona, o que una dona “se senti” home? I, si l’“autodeterminació de gènere”, com es coneix aquesta possibilitat, esdevé un dret reconegut per llei, ¿què significarien, aleshores, la paraula “dona” o la paraula “home”? No significarien res, perquè no hi hauria cap element objectiu que les distingís. Serien només un sentiment, una emoció. Una dona, o un home, serien, simplement, aquelles persones que diguessin que ho són. I, en definitiva, seria la liquidació del valor de la diferenciació sexual, cosa que, almenys a mi, no em sembla cap progrés en cap sentit. I quan veig les agressions que sofreixen les dones pel fet de ser-ho, i els gais i les lesbianes pel fet de ser-ho, i els transsexuals i les transsexuals pel fet de ser-ho, a més de no semblar-me cap progrés, em sembla, simplement, una frivolitat. Entenc que darrere la teoria queer hi ha una voluntat que sovint es formula dient que cal “trencar el paradigma normatiu respecte al gènere i la sexualitat”, i entenc el que hi pot haver de bo en aquesta voluntat, de cara a igualar totes les persones i eliminar des de les arrels el que coneixem com a sistema patriarcal. Però, la veritat, no em sembla que el camí per aconseguir el bé que busquen sigui ni encertat ni eficaç. Em sembla més aviat, en el fons, com ja he dit, una frivolitat. I una frivolitat que de fet el que comporta és desmuntar una estructura que és fonamental en l’espècie humana, cosa, crec jo, molt seriosa i que pot acabar fent-nos força mal.

I encara voldria assenyalar un altre punt que em sorprèn. En les diferents argumentacions i preses de posició que van apareixent a favor de la possibilitat que les persones que ho sentin així puguin inscriure’s oficialment com a pertanyents al gènere oposat al que indica el seu sexe biològic, s’acostuma a parlar d’aquestes persones anomenant-les “persones trans” o “dones trans” (dels “homes trans” no se n’acostuma a parlar). En referir-s’hi així, crec que s’està incorrent en una formulació tramposa, perquè un no pot saber si s’està parlant de persones transgènere o de persones transsexuals, que són coses molt diferents. I, per aquest mètode, es va introduint insensiblement la idea que el sofriment de les persones transsexuals per les discriminacions de què són objecte, també el pateixen les transgènere. No ho sé, potser no estic prou informat, però a mi no em sembla que les persones transgènere –si, com sembla, el seu desig és únicament ser reconegudes legalment com del gènere oposat al del seu sexe biològic, i no es plantegen sotmetre’s a cap canvi que afecti a la seva biologia– estiguin exposades a patir cap discriminació. La patiran, probablement, si a més volen mostrar-se o actuar segons patrons considerats propis del sexe oposat, però aleshores el que cal és combatre aquests estereotips culturals, com s’ha fet amb èxit, tal com ja he dit, en el cas dels homes que duen arracades o de les dones que van amb pantalons.

En definitiva, crec que no té cap sentit, ni hi ha res que ho justifiqui, pretendre que el reconeixement d’una persona com a home o com a dona es pugui fer prescindint de les seves característiques sexuals. Un home és la persona que té característiques sexuals masculines, i una dona és la persona que té característiques sexuals femenines, i aquesta diferenciació és, crec, una estructura bàsica, constituent, de l’espècie humana. I per això, un home pot esdevenir dona, i una dona pot esdevenir home, actuant sobre aquestes característiques sexuals (sigui de manera parcial, o sigui de manera total), i no de cap altra manera. Juntament amb això, certament, també crec que és un dret fer que es normalitzi que qualsevol persona pugui mostrar-se o actuar segons patrons culturalment considerats propis del sexe oposat al seu. Però els conceptes d’home i de dona signifiquen el que signifiquen, i no ens fa cap bé desnaturalitzar-los.

Josep Lligadas

Teología en las periferias. De amor político y cuidados en tiempos de incertidumbre. Pepa Torres Pérez.

Teología en las periferias. De amor político y cuidados en tiempos de incertidumbre. Pepa Torres Pérez. San Pablo. Madrid, 2020.

En el darrer número de L’Agulla, la Mercè ens parlava dels reptes de la Pepa Torres, a partir de la seva xerrada a la jornada general de l’ACO.

Doncs ara ha publicat un llibre, Teología en las periferias. De amor político y cuidados en tiempos de incertidumbre, on ens comparteix des d’on viu i Qui la mou… I on la mena: a la frontera, a la perifèria… A una teologia que neix a les seves experiències…

És una lectura que no et pot deixar indiferent… Jesús té rostre de manter, de dones de Territorio Doméstico, de xarxes de dones… Escriu des de Lavapiés i posa al centre la vida, les cures, l’amor que només pot ser polític. Alguns fragments de l’Evangeli s’il·luminen fruit de la pregària i la contemplació.

Si t’atreveixes a entrar-hi, potser, com a mi, t’interpel·la, t’incomoda, i alhora t’engresca, eixampla la mirada, et refà la crida de tot creient a anar als marges i viure més des de dins, cap a enfora… Un llibre molt recomanable.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Bancs, banquers, bancaris…i una mica d’autoajuda

A mig matí et truquen i a la pantalla del mòbil et surt allò inquietant de “número desconegut”… Algú que vol vendre, penses. Agafes la trucada i el dubte dura poc:

– Bon dia li truco del Banc… el seu banc. Soc M. la seva gestora personal.

Caram, el “meu” banc!…, penso.

– Ah!… tinc una gestora personal? -li dic amb un deix d’ironia.

– Bé, sí… de fet ja fa temps que ho soc… La trucada es per posar-me a la seva disposició, per si té alguna decisió financera a prendre, algun dubte… En fi, per ajudar-lo en el que calgui… De fet hem vist que té un saldo interessant al compte i el trucava per si podíem estudiar-ne alguna aplicació.

– Ja!… -educadament segueixo el fil tot intentant no donar gaire peu a que m’ofereixi gaires “aplicacions”. No, miri… és que aquests diners ja estan gastats. He de fer obres a casa i estic esperant que la setmana que ve m’arribi el pressupost. No en quedaran gaires de diners, o sigui que…

– Ah, perfecte!… així li puc oferir un préstec per les obres.

– No, no cal. No necessito el préstec. Ja veu que els diners els tinc.

– Bé, en tot cas la setmana que ve el tornaré a trucar, que ja tindrà el pressupost.

– Ja li dic que no cal…, bé, com vulgui…

És evident que de moment no m´he tret de sobre la meva “gestora personal”. I efectivament la trucada es repeteix un parell de cops: jo, pilotes fora… –que no tinc el pressupost, que no sé si ho deixaré per més endavant…- però la “meva gestora” com la paret d’un frontó… I a la quarta trucada ja treu l’artilleria pesada:

– Bon dia, Albert –ep!… ja em tuteja!… Que he pensat que en aquests moments d’incertesa amb això de la Covid i tal, no és bo descapitalitzar-se i crec que hauríem de formalitzar el préstec. Ja està preconcedit i només has de fer l’acceptació entrant a la web i els diners quedaran abonats avui mateix!

Ben bé com si m’hagués tocat la loteria, tu!… I jo que penso que per descapitalitzar-te, prèviament has de tenir un capital, i que no haver patit per arribar a final de mes i tenir un raconet no et converteix en un capitalista… o és el que em sembla, vaja!… Però ella és més ràpida que els meus pensaments i definitivament posa a prova les poques neurones que em queden al servei de les finances personals.

– Ho hauríem de fer entre avui i demà. Només és un clic i així et podràs aprofitar de la promoció especial: no hi hauria cap comissió d’obertura i el tipus d’interès només serà del 6.5% perquè som a la setmana del “Black Friday”!…

El “Black Friday”?!… Ho ha dit?…No pot ser!… se’m fan crispetes al cervell!…

– Mira, parlem clar: el “meu” banc està molt preocupat per una suposada incertesa econòmica que no tinc, i em vol concedir un préstec amb els meus diners que hi tinc dipositats, i per deixar-me aquests diners meus que no vull que em deixi, només vol cobrar-me un interès del 6.5% …i sort en tenim del “Black Friday” dels collons!… Doncs creu-me, no estic boig, i et demano que m’esborris de la llista de clients que cal trucar cada setmana i així hi haurà més diners per a qui els necessiti.

S’acabà la trucada, es clar. Massa contundent?, no ho sé, potser sí… de fet ja li havia donat prou pistes de que picava en ferro fred… i tanmateix no creia que em calgués tornar-hi a parlar, o sigui que…

Error!… Al cap d’uns dies, una conversa amb una persona propera em mostrava l’altra cara de la moneda:

– Vinc del banc, que em diuen que signi aquest contracte pel compte… que ja passo dels trenta anys i que m’han variat les condicions… Hi he anat perquè m’havien fet un càrrec de 138 euros de manteniment del compte i no sé què més…

– Eh?…

– … que em cancel·len la tarja de dèbit i haig de passar-me a una de crèdit pagant no sé quant per l’emissió de la tarja… i que per estalviar-me les comissions hauria de fer un dipòsit fix de 2.500 euros i domiciliar una nòmina de més de 800 euros… i quan els he dit que no tinc una nòmina fixa, que soc actriu i tinc ingressos irregulars m’ha mirat i m’ha dit “… però tu de què vius?…” , i per dignitat he engrapat el paperot, m’he aixecat i no he dit ni adéu!…

Regirada de budells considerable. El “meu banc”, el #bancmesgrandelpaís i, casualment, la “meva gestora”… No sé si la reacció va ser equilibrada, potser de bou embolat que envesteix tot “pensant” per què s’aprofiten de mi, de nosaltres?… ho hem d’aguantar tot d’aquesta gentussa?… En tot cas una reacció necessària encara que, segurament, només útil en el terreny de l’autoajuda:

– Bon dia M., soc l’Albert. Sí… hem parlat diverses vegades d’un préstec… Et truco per dues coses ben diferents: la primera es desitjar-te en l’àmbit personal bones festes i un bon any, que aquest ha sigut complicat… La segona, en el terreny professional, i ja que ets el contacte designat i no tinc manera d’arribar al que mana de debò, es per dir-te que lamento ser client del #bancmesgrandelpais… que és una merda de banc i que sou uns escanyapobres fastigosos…

A la “meva gestora personal” no li va agradar, es clar… Vaig contextualitzar l’exabrupte tot explicant-li a ella (sic) la política comercial del #bancmesgrandelpais…, la llei del mal i el bon client –o sigui el que va just i el que no n’hi falten. Va arribar a dir allò de “en podem tornar a parlar…”, i jo, que no, que no, que ja està tot parlat!…

– Jo només faig la meva feina…

I no sé si, cruel o injust, li vaig etzibar:

– Sí, i la fas molt ben feta. Entre els meus desitjos per l’any que ve, hi afegeixes que no hagis de dependre o, com a mínim, vulguis deslliurar-te d’una feina com aquesta.

I és que quan als bancs no hi hagi personal, només robots, potser serà més fàcil relacionar-s’hi. O no. No ho sé…

Albert Farriol

Hospital de Campanya. Parròquia de Santa Anna de Barcelona. Canal YouTube

L’Hospital de Campanya de la parròquia de Santa Anna de Barcelona acaba d’obrir un canal propi de YouTube. Demanen que ens hi subscrivim, perquè puguem conèixer millor com són les persones que hi fan estada i quina mena d’atenció se’ls ofereix; per estimular-nos a fer de voluntaris en aquest projecte o en un altre de semblant; per pensar, per pregar o per seguir-los en directe quan retransmetin en streaming, com una forma més d’acompanyar-los. Fem-ho!, no?

Mercè Solé

Por d’anar a classe

El curs escolar va començar amb menys assistència a classe en algunes escoles. Als titulars de mitjans de desinformació es citava l’alumnat gitano, es parlava d’absentisme al tercer dia d’inici del curs!, no es van valorar altres aspectes o altres grups de població. Hauria estat més interessant explicar que el Covid entén de classes socials, que augmenta la seva incidència de manera inversa a la riquesa de cada família; informar que estan morint moltes persones a causa de les enormes retallades a la sanitat de fa una dècada: unes retallades criminals que haurien de portar als tribunals de justícia als responsables. Però són temes menys mediàtics que aules mig buides.

Si alguns infants gitanos (i no gitanos també) no van a escola aquest curs hi haurà algun motiu que ho expliqui. Bona part de les famílies que no porten els seus fills o filles a escola viuen en la perifèria del sistema; estan en la línia imaginària (però real) que separa la marginació de la inclusió. La història de més de sis-cents anys que ha viscut i patit la població gitana l’ha portat a malfiar-se del món paio. Durant aquests segles ha estat obligada a viure al marges de la societat, a amagar-se per preservar la seva llengua i els seus costums. Tant temps vivint així ha generat una desconfiança i prevenció davant tot allò que els ofereix la societat dominant. La història de persecucions sofertes i l’exclusió permanent ha provocat, com a sistema de defensa, que es tanquessin en ells mateixos. La família ha esdevingut el pilar bàsic de la comunitat gitana. Tant per la seva manera d’entendre les relacions com per aquest comportament defensiu, les famílies gitanes són àmplies i moltes viuen juntes tres generacions. Si hom es preocupa perquè els avis no es contagiïn en la relació amb els néts, als gitanos els preocupa molt més, atès que hi conviuen diàriament.

Sastipen thaj mestipen (salut i llibertat) és el lema que defensen bona part de les persones gitanes. Una declaració de valors que a molts ens agrada: avui toca lluitar per aconseguir la salut per a tothom i exercir el dret a anar presencialment a escola.
L’escola paia no ha estat prioritària per al poble gitano. Actualment, però, cada dia hi ha més alumnat gitano que acaba els estudis obligatoris i continua estudiant; arriben a la universitat o a cicles de grau superior. Hi ha gitanos i gitanes metges, educadores, professors o mestres, escriptores, advocats i un ja llarg etcètera.

La Covid pot provocar un retrocés important. Els vincles amb mestres que s’havien establert es poden perdre i es farà complicat recuperar-los i recuperar l’interès per l’escola. Les segregacions que suporten, els centres escolars guetitzats no ajuden a unes relacions en pla d’igualtat amb el món paio. Tinc una experiència personal a l’institut Badalona9. Recordo que mentre el centre acollia tota la diversitat present als barris de l’entorn l’alumnat gitano, masculí i femení, estudiava al mateix nivell que la resta de nois i noies, cursava el batxillerat i continuava. Quan les polítiques educatives de les administracions (augments dels concerts, criteris d’escolarització…) i el racisme de la societat majoritària van provocar el procés de guetització i s’escolaritzaven només gitanos i nouvinguts pobres l’èxit escolar va caure en picat.

La Covid ha evidenciat allò que passava. La insuficiència de recursos dedicats a l’ensenyament i la sanitat, les feines precàries que han d’acceptar moltes persones, els desnonaments (80 cada setmana només a Barcelona, un cada hora a Catalunya)… Tot això ja hi era abans de l’aparició d’aquesta pandèmia. S’ha fet més evident, però la Covid no n’és la causa. La població en risc d’exclusió ho pateix molt durament.

L’escola que educa de debò pensa en totes les famílies i prioritza les que més ho necessiten. Educar també implica adreçar-se a les altres persones, sobretot a les que malviuen o sobreviuen. Hi ha gent que no té la capacitat real ni les condicions de vida per augmentar la distància física, ni confinar-se adequadament. No serveix apel·lar al càstig per obligar a portar les criatures a escola; cal ajudar a generar confiança amb les mestres i el professorat, a percebre l’espai escolar com a segur i acollidor. Tan segur com d’altres espais i molt més acollidor que la majoria. És bàsic reduir les ràtios per afavorir l’acció tutorial, la relació amb les famílies, que ajudarien a generar més confiança.

És necessari aportar els recursos i promoure els canvis legals adequats per frenar les segregacions, per invertir l’actual procés que les augmenta cada dia que passa. Ha de ser prioritària la relació cordial, la col·laboració, la complicitat amb totes les famílies. Per atendre tothom (gitanos, paios, nouvinguts) en pla d’igualtat, amb equitat, hem de tenir en compte les situacions que viuen, els seus costums i trets culturals.

Joan M. Girona

El compromís d’una aristòcrata. Brígida de Suècia, santa

Les santes del segle de la pesta que van ser canonitzades, no van ser precisament dones anònimes que es van consagrar a l’ajuda de malalts i moribunds, més aviat van ser dones que tenien una clara visió del món civil i eclesiàstic; “visionàries” del perill de les invasions turques i dels daltabaixos i desordres que es produirien a l’interior mateix del papat: desterrament d’Avinyó, devaluació de la figura espiritual del papa i pèrdua de credibilitat, a més d’una mentalitat infantil i una espiritualitat que sovint degenerava en formes patològiques… i tot en el marc de la pesta negra que provocà la por al dimoni, la superstició i la bruixeria. En aquest desastrós ambient neix Brígida de Suècia l’any 1303. Dona que va rebre una apreciable educació intel·lectual i religiosa i que, amb mirada dantesca, s’havia adonat de “l’arbre malvat que cobria d’ombra tota la cristiandat”. Defensora encara d’una visió cristiana heretada d’Innocenci III (+1216) que creia que el papa, Servidor de Crist, devia arbitrar la pau entre els regnes cristians.

Parlem d’una dona casada als 15 anys, mare de vuit fills (la quarta fou santa Caterina de Suècia), vídua jove, peregrina, mística i profètica; d’una vocació religiosa íntimament lligada a una vocació política que va fer d’ella una figura singular en la societat civil i eclesial del segle XIV. No en va Joan Pau II la va reconèixer com a co-patrona d’Europa, al costat d’una altra gran dona, Caterina de Siena (L’Agulla 2018).

Brígida és filla i neta de grans pelegrins, devoció que ella mateixa va practicar amb el seu marit. Amb ell va arribar fins a Santiago de Compostel·la i, de retorn a Suècia, conscients de la desastrosa situació eclesial, van evitar passar per la Babilònia dels papes francesos d’Avinyó. Als voltants del 1345 quedà viuda. Va repartir els seus béns entre els hereus i els pobres i va emprendre un llarg viatge. Abans, però, l’any 1335, va ser nomenada mestra de la cort per a la família reial, càrrec que va desenvolupar a nivell espiritual, econòmic i jurídic, sempre atenta als sectors més desafavorits.

Dona intrèpida que va travessar tot Europa sense oblidar ni per un moment el missatge que Jesús, en una de les revelacions, li havia confiat: alliberar l’Església de la servitud francesa i del descrèdit en què havia caigut. Empresa difícil aquesta, de la qual no en veurà el final, amb el retorn d’Urbà V a Roma, ni l’empitjorament que es produí amb el Cisma d’Occident (dues obediències papals: Roma i Avinyó), situació que no veurà la llum de sortida fins l’any 1418 amb el Concili de Constança.

Sense esperança i cansada, va emprendre encara un altre llarg viatge/peregrinació per diversos santuaris italians fins arribar a Nàpols on va recordar a la reina Joana i al bisbe Bernat com havien de governar: atenció al comportament moral correcte, la defensa justa dels pobres, el rebuig a la pràctica de l’avortament i, sobretot, l’eradicació de l’esclavitud, com havia aprés del seu pare a Suècia, perquè “Déu estima tothom, és creador de tots els homes i a tots vol redimir”. El seu fill l’havia acompanyat a Nàpols, el qual va desencadenar una passió desordenada amb la reina Joana, de la qual se’n va deslliurar per la mort. Sembla ser que la seva mare no va vessar ni una sola llàgrima per aquesta mort.

El sentit de justícia va ser fonamental en la seva vida. Per això, en parlar de les revelacions que va experimentar ho fa com sentint-se cridada a participar en la reforma de l’Església, en l’alliberament dels entrebancs que l’allunyaven del missatge de l’Evangeli; una crida al comprimís que no es resol en el moment històric d’uns actes puntuals i que s’acaben amb la mort de la seva autora sinó que hi va haver un “endemà”. És la crida al compromís, que no pot acabar pel cansament, dels homes i dones de la nostra Església perquè, com més crítics som, com més obedients a l’Evangeli som, més Església som i més ens en sentim. Ni obediència militar que no permet pensar, ni respostes angelicals que no toquen de peus a terra. El que Déu ens demana és una resposta conscient i voluntària en cada instant de la nostra vida.

Aquest és l’exemple de Brígida, que va saber conjugar mística i política; dona que va entendre que l’amor per l’Església no exigeix obrar d’acord amb formes oficials eclesiàstiques, que poden estar equivocades, sinó que el que cal és el coratge d’anar al fons de l’Evangeli i actuar en conseqüència. Dona laica, esposa i mare, escriptora i fundadora d’un orde monàstic femení, que ens permet revalorar la condició laïcal i subratllar que les persones han de ser jutjades per l’obediència a la voluntat divina i fidelitat a l’Evangeli i no pel seu estat de vida o estatus social.

Roser Solé Besteiro

Aviat escoltarem crits de guerra… “al loro…!”

Si consultem la paraula eslògan al Termcat, trobem: “Frase generalment breu i fàcil de recordar que resumeix un missatge publicitari”. Per vendre detergents, cotxes… o partits polítics i idees. No hem descobert gran cosa. De fet ens passem el dia, ja sigui a casa o al carrer, bombardejats per eslògans.

És més interessant l’explicació etimològica que ens ofereix el DIGEC: “De l’angl. slogan, i aquest, del gaèlic escocès sluagh ‹tropa› i ghairm ‹crit›, és a dir ‹crit de guerra› (1513); en el sentit actual el mot és de procedència americana (1928)”

O sigui, “Crit de guerra”… expressió que es data a començaments del segle XVI. Tampoc res de nou doncs. Ho hem vist a les pel·lícules, la tropa enardida –o segurament ben espantada– arrencant a córrer cap a l’enemic amb un crit comunitari, unificador, atordidor de sentiments i com a preàmbul de la trinxadissa…

En el combat electoral, l’eslògan és una peça fonamental. Hores de reunions de l’equip de campanya filtrant idees, espigolant paraules i posant LA FRASE a prova… Acostuma a formular-se amb dues intencions, sovint no del tot compatibles: assegurar la participació tot augmentant el sentit de pertinença dels propis seguidors o simpatitzants, i convèncer –enganyar?– als altres. El dipòsit dels vots s’ha d’omplir obrint l’aixeta i tapant el desaigüe, donant seguretats i projectant futur. I amb unes paraules o unes altres, acaben apareixen els mateixos conceptes: “canvi”, “futur”, “feina feta”, “compromís”… que volen servir d’aixeta i de tap de l’aigüera. El d’on es ve i a on es va, també acostuma a condicionar eslògans i campanyes. Ara justament venim d’un desastre col·lectiu i anem ningú sap on. Era interessant, doncs, pensar en com serien els crits de guerra d’aquesta campanya que s’acaba d’ajornar o suspendre –no és clar– i de moment encara estarem unes setmanes sense “crits de guerra”.

Però vet aquí que el Barça ha vingut al rescat d’aquest article que estava compromès per a aquest número de L’Agulla i que s’havia quedat sense tema. El futbol, sempre el futbol i a tothora el futbol!… sovint com la cara B de la política i per a molts la bona, esclar. Aquesta vegada, la coincidència en el temps de l’elecció de la Junta del Barça i la “junta” del país, ens deixa un moment impagable per ridícul i alhora obscè: Joan Laporta amb aire de venedor de “teletienda” dient Ho tornarem a fer!… Mare de Déu Senyor!

Pobre Jordi Cuixart!… Me l’imagino en la soledat de la seva cel·la, preparant l’al·legat final del darrer acte de la gran obra teatral que va ser el seu judici i trobant quatre paraules, catorze lletres, que resumís una lluita, un pensament, una determinació i un desig de futur. I me l’imagino pensant ara –ulls brillants i somriure als llavis– que aquesta no és la pitjor manipulació o usurpació de les seves paraules. Potser pensa que pitjors tergiversadors han sigut aquells que al repetir Ho tornarem a fer, volien fer creure que era qüestió de tres mesos –o una legislatura. I segur que pensa en els que, amb fingida cara d’espant i fora de context, repeteixen “Ho tornaran a fer!…” (ells)

Queda clar, l’eslògan, el “crit de guerra”, pren un sentit o un altre en funció de qui el diu. Canvi cap a on?… quin futur?… tanta feina s’ha fet?… compromís amb qui?…. O sigui, que en campanya electoral pensem amb Joan Laporta i “Al loro!…” com va advertir ell en una ocasió.

NOTA: Sr. Laporta, aquí tampoc paguem drets d’autor.

Albert Farriol

Desde la Cañada Real

La Cañada Real Galiana era una antigua vía de trashumancia, que se ha ido convirtiendo, desde hace años, en un poblado intercultural, a 15 Km de la Puerta del Sol de Madrid. Allí conviven, en seis sectores diferentes, poblaciones de etnia gitana española, gitana rumana, marroquí, latinoamericana y paya.

La Parroquia de Santo Domingo de la Calzada está enclavada en el sector 6, el más descartado, vulnerable y el de mayor cultivo de marihuana y de venta y consumo de droga. Nuestros vecinos y vecinas que viven alrededor, han necesitado, estos últimos días de nevadas y hielo, un cobijo para pasar la noche, no morir congelados y poder tener un desayuno caliente. El Ayuntamiento de Madrid nos pidió la Parroquia para montar allí un dispositivo que los acogiera. Estamos encantadas con esta “ocupación”. También deseamos, por esas personas, que se resuelva de una forma más permanente.

Desde el pasado 2 de octubre de 2020 hasta el día de hoy (14 de enero de 2021) están sin suministro eléctrico los sectores 5 y 6 de Cañada Real. Esta situación está afectando directamente a más de 1.200 familias (según el censo de la Comunidad de Madrid: son un total de 4.500 personas, de las cuales más de 1.800 son niños, niñas y adolescentes).

Muchas cartas y comunicados se han escrito a lo largo de estos casi cuatro meses, por parte de Cáritas Diocesana de Madrid, la Parroquia de Santo Domingo de la Calzada, asociaciones vecinales, educativas y culturales insertas en la propia Cañada y trabajando allí y comunidades de creyentes, para denunciar esta injusta e inhumana realidad que está violando derechos tan fundamentales como los derechos de la infancia, de la salud (no debemos olvidar que nos encontramos en una situación de pandemia que obliga a extremar las medidas de higiene y esta situación lo hace imposible), de la educación y de la vida.

Ninguna de las Administraciones firmantes del Pacto Regional (Comunidad de Madrid, Ayuntamiento de Madrid y Delegación de Gobierno. 17 de mayo de 2017) ni la empresa suministradora de luz, Naturgy, son capaces de ponerse de acuerdo y restablecer la luz en Cañada, para que deje de vivirse este drama.

La comunidad parroquial llevamos meses participando activamente en todo lo relacionado con la parte estructural que conlleva la solución y viviendo con enorme dolor, impotencia, implicación y cercanía esta situación que afecta a tantas familias con su historia concreta, con rostros y nombres conocidos y queridos.

Personalmente, incluso ahora en confinamiento y sin poder estar de forma presencial allí, la relación y el acompañamiento mutuo me llegan como un gran regalo. Lo recibo cuando nos llaman al teléfono de la parroquia, a la hora que lo necesitan o les sobreviene: un parto en estos días de borrasca de nieve, un ingreso urgente en el hospital ante una hemorragia digestiva del marido, una falta de pañales y alimento para sus bebés, la imposibilidad de que sus hijos e hijas vayan al colegio por no tener ropa limpia y no poder lavarla, la urgencia de reponer bombonas de butano y las mil incidencias que suceden en el día a día. Con una enorme dignidad y paciencia.

En noviembre celebramos una Semana Solidaria de Oración y Ayuno para “Escuchar a Dios en la oscuridad de Cañada” porque, como dice Jesús en el Evangelio y nos lo recordaba Agustín, nuestro párroco: «Hay demonios que solo se van con ayuno y oración». «Orar es aprender a ver las cosas con los ojos de Jesús para sentirlas con el corazón de Dios», y aprender a sentir cómo Dios requiere «tiempo a su escucha, a escudriñar la realidad y a Él mismo». «Ayunar es no cerrarte a tu propia carne», es «desproveerte» para «encontrarte» con el otro; no es un «sacrificio para conseguir algo», sino «abrir el corazón sin remilgos para que lo esencial aflore».

El calendario 2021 de la parroquia, refleja con fotos, doce causas para la esperanza, vividas en Cañada, en estos meses de Covid.

En estos últimos días, para paliar un poco el intenso frío que soportan, desde Cáritas de la Parroquia hemos hecho un llamamiento a la solidaridad y al compartir para que pueda llegarles una ayuda a las libretas de ahorros de las familias del sector 6 y puedan solucionar lo más inmediato. Cuentan con nuestro apoyo, acompañamiento y ayuda.

Teresa Pascual

Si voleu conèixer una mica més què es La Cañada, podeu veure aquest reportatge del programa Pueblo de Dios clicant aquí.

Els canvis no s’aturen

Comencem l’any 2021, aquell any que tots esperàvem més plàcid que el 2020, amb unes quantes sacsejades fortes: l’assalt al Capitoli dels Estats Units, la borrasca Filomena, la Covid que no podem frenar, l’ajornament i desajornament de les eleccions… Sí, ens hem de conscienciar que tot canvia, que tot és diferent cada dia respecte al dia anterior, i que cal estar disposats a aprendre a mirar les coses, i a actuar-hi, des de la capacitat d’assumir novetats constants.

Parlàvem a la redacció de L’Agulla dels canvis que està duent a terme l’ajuntament de Barcelona en la forma de circular per la ciutat, i les crítiques que li plouen sovint a partir d’enyorar la ciutat potser més «plàcida» de fa anys, però massa passiva davant l’augment d’ocupació de l’espai públic pels vehicles privats i davant la mala qualitat de l’aire (segons criteris UE i OMS). Evidentment que les decisions concretes que s’han dut a terme es poden discutir, només faltaria, però el que no es pot fer és no voler veure que la ciutat necessita trobar una altra manera d’organitzar la seva mobilitat, i que aquesta altra manera comporta necessàriament reduir les possibilitats de circulació del vehicle privat. Perquè si no, Barcelona esdevindrà una ciutat inhabitable.

I un altre exemple. La bretxa digital. Però no només la bretxa digital que es crea amb la gent que no pot o no sap accedir a les noves tecnologies. Sinó, més encara, la bretxa de comunicació que es crea entre la gent més gran i la gent més jove, i fins i tot entre segments d’aquests dos nivells. Caldrà aprendre a comunicar-se entre persones acostumades i identificades amb canals comunicatius que comencen a estar a anys llum els uns dels altres conscients que simplifiquen la informació…

Els canvis no s’aturen, i menys encara s’aturaran en el futur. I no podem viure com si això no fos així.

De Vilanova del Camí a la Pobla de Claramunt, passant pel castell

Ruta variada per la conca d’Òdena, una comarca no gaire escollida pels senderistes, però amb força al·licients: passejarem pel Parc Fluvial de Vilanova del Camí, ascendirem al Pujol de la Guàrdia i, carenejant la serra d’aquest nom, arribarem al castell de Claramunt, que podrem visitar com també la Pobla de Claramunt, vila situada al peu del castell, on acaba la el recorregut.


Dades Tècniques
Sortida: Vilanova del Camí (horaris FGC)
Arribada: La Pobla de Claramunt (horaris FGC)
Distància recorreguda: 8 km
Desnivell acumulat: 250 m
Interès: Parc Fluvial de Vilanova, el castell de la Pobla de Claramunt i el mateix poble
Època: Tot l’any
Dificultat: Moderada
Més informació: Mapa Conca d’Òdena, Anoia, escala 1:20.000, Ed. Piolet. També a

Inici de la ruta

Arribats a l’estació de Vilanova del Camí, travessem el poble i en deu minuts ens plantem al Parc Fluvial. Anem a la plaça Margarida Xirgu, continuem pel carrer Montserrat, la plaça Major i per la plaça Miquelets, passem a tocar de l’antic safareig públic, travessem els horts i arribem al Parc Fluvial just davant del pont de Can Titó.

El parc fluvial

Es tracta d’un complex lúdic a tocar del riu Anoia quan aquest s’eixampla gràcies a una resclosa situada més avall. Podem resseguir el parc tant per la dreta com per l’esquerra.

Des del pont gran de Can Titó, fins a la passera en forma de vaixell i la resclosa, hi ha zones per contemplar els ocells aquàtics i la vegetació, que actualment està constituïda per canyissar, herbassars i algunes jonqueres.

A partir del lloc on conflueixen els dos passejos, continuem tot passant per sota l’autovia C-37 per iniciar pròpiament l’ascensió.

Ascensió al peu del Turó de la Guàrdia

Important: fins que no arribem al coll de sota el turó de la Guàrdia farem cas omís dels senyals blancs i grocs i dels pals indicadors: són per a altres itineraris.

Passada l’autovia, i per un carrer encimentat una curta distància, iniciem la pujada. Voregem dos camps de cultiu que deixem a la nostra esquerra i passem per sota d’una antiga línia elèctrica com farem dues vegades més ja en zona boscosa. Continuem per la pista més o menys paral·lela a la línia elèctrica. Hi ha moments que podem seguir un antic sender que s’endinsa per dins el bosc, però que sempre torna a retrobar la pista. La seguirem fins al coll, és a dir, fins que aquesta comença el descens.

Els boscos de Vilanova estan formats per pinedes mediterrànies, que tenen una capçada esclarissada i oberta que no fa gaire ombra. El sotabosc es caracteritza per ser de brolles i garrigues amb plantes adaptades a condicions de sequera com el romaní, la farigola, el boix, la ginesta i el xuclamel. A voltes, el camí esdevé més lliure de vegetació i això afavoreix l’augment de les vistes panoràmiques, sobretot cap al nord. Podem observar part de la Conca d’Òdena presidida pel Puig d’Aguilera i al seu darrere la Serra de Rubió, que identificarem pels molins del seu parc eòlic. Als peus del Puig d’Aguilera podem veure, pràcticament sense discontinuïtat, les poblacions d’Igualada i Vilanova del Camí.

Ascensió al pujol de La Guàrdia

A partir del coll seguirem els senyals blancs i grocs que ens indiquen un sender a la nostra esquerra amb forta pujada. Una vegada haurem passat un altre cop per sota la línia elèctrica trobarem el camí arranjat i esglaonat amb travesses de tren que puja zigzaguejant cap al nord fins al cim, que és el més elevat de la serra de la Guàrdia amb 485 m d’altitud.

El cim té entitat pròpia, aixecant-se força sobre la carena. Està dominat per un pessebre i un pal que sosté una gran senyera.

Té molt bones vistes: veurem tota la Conca d’Òdena als nostres peus: Igualada, Vilanova, Òdena i, al fons, la Serra de Rubió amb els molins de vent de producció d’energia elèctrica.

Carenejant la Serra de Guàrdia

Continuem per un sender cap a llevant carenejant en suau descens la serra i encaminant-nos decididament cap al castell de Claramunt.

Les vistes són fantàstiques: a més del castell, que anirem veient des de diferents perspectives, tenim a baix, a la dreta, la Torre de Claramunt, i més a la llunyania, Capellades, on es destaca la cúpula de l’església de Santa Maria. A l’esquerra continuem veient Vilanova del Camí i, aparentment en un contínuum, Igualada.

El coll de Socarrades

Aquí, en aquest petit coll, un sender a l’esquerra ens retornaria a Vilanova del Camí. Nosaltres continuem carenejant en successives pujades i baixades suaus fins a acostar-nos al castell, que envoltem pel sud, per sota dels cingles damunt els quals reposa.

El castell de Claramunt (452 m)

El castell de Claramunt és el principal atractiu arquitectònic, històric i turístic del municipi veí de la Pobla de Claramunt. Data del segle X, té una extensió de més de 5.000 m² i està situat dalt un turó de 461 metres d’altitud. Des d’on ens trobem, destaquem la torre mestra poligonal i les muralles que l’encerclen.

Aquesta fortificació forma part del Patrimoni de la Generalitat. És un dels deu millors castells de Catalunya i el millor de la comarca de l’Anoia.

Al llarg dels anys s’hi han portat a terme diverses obres de restauració que l’han convertit en una visita obligada per a qualsevol persona que vulgui conèixer la zona. La intervenció més important es va fer entre l’agost de 1992 i l’octubre de 1995. El 1997 l’Ajuntament, després del traspàs de la gestió per part de l’Administració catalana, va pavimentar el camí d’accés i hi va fer arribar l’aigua i la llum. Va ser pel juliol d’aquest mateix any quan la fortificació es va obrir al públic.

Consulteu en aquests enllaços sobre el castell la història, plànol i estances, horaris de visita i preus.

Val la pena visitar-lo. Després ja només restarà baixar a la Pobla de Claramunt tranquil·lament per una pista encimentada que ens ofereix diferents plafons didàctics sobre la flora, la fauna i els fòssils de l’entorn. Trobarem algunes dreceres, però no són gaire recomanables.

La Pobla de Claramunt

Entrarem al poble per Can Passol, i ens endinsarem al nucli antic: la plaça de les Tres Fonts i l’antic safareig municipal. Si continuem pel carrer Major, podrem visitar l’església de Santa Maria, temple d’estil neoclàssic. L’altar major està presidit per la talla romànica de la Mare de Déu de la Llet, patrona del poble, que data del segle XIII, procedent del castell i que va ser entronitzada el 1230. En aquest temple també s’hi pot contemplar la imatge del Sant Crist, d’estil gòtic, i els retaules del Roser i de Sant Sebastià.

Seguint el carrer Major, es troba la casa de cal Marí, en la qual es poden contemplar uns finestrals renaixentistes i que va ser la casa pairal de la família Coca, pagesos i paperers entre els segles XIII i XVIII. Més enllà, però a l’altra banda, un cop passada la plaça de l’Església, es poden observar en una façana uns magnífics esgrafiats, obra original dels artistes poblatans Antoni Sabaté i Aguilera i Joan Padró i Escudé.

Ara ja tan sols ens queda anar a l’estació del tren, situada a l’altra banda del riu Anoia, per donar per acabada la sortida.

Jaume Roig

Espai Subirachs

En un petit carrer del barri del Poblenou de Barcelona, Batista, 4; discretament instal·lat en uns baixos d’una comunitat de veïns; gairebé a tocar de la Sala Beckett, que ha revifat la seu de la Cooperativa Pau i Justícia on d’infant estudià Josep M. Subirachs (1927-2014); a prop de la casa on va néixer i de la casa on va viure d’infant, trobareu l’Espai Subirachs. Visiteu-lo. No us decebrà.

És un espai abastable, moderat, equilibrat, gens atabalador. Una selecció petita, però acurada, d’obres representatives (escultures, dibuixos, pintures, gravats, litografies, cartells, medalles…) de totes les èpoques de l’artista i un vídeo per contemplar l’obra pública monumental us permetran acostar-vos a Josep M. Subirachs, considerat un dels il·lustradors i escultors més importants de la Catalunya del segle XX, un treballador incansable que va deixar un llegat enorme.

Es pot visitar cada dijous, divendres i dissabte de 17 a 20 h i l’entrada és gratuïta. Si es vol una visita guiada per a un grup, llavors l’entrada val 5€ per persona i s’acorda el dia i l’hora més oportuns.

Per acabar us recomano que entreu a www.subirachs.cat. Entre molta informació que hi trobareu, a mi m’ha interessat molt un documental sobre la seva trajectòria.

Josep Pascual Comellas