Les tines de la Vall del Flequer

Introducció
Quan fa cent cinquanta anys la comarca del Bages estava pràcticament entapissada de vinyes, els pagesos van excel·lir en la construcció d’elements que els ajudaven a treballar més còmodament i evitaven que la collita es malmetés. Són les barraques de vinya i les tines de vi (que és com s’anomenen els cups en aquesta zona) antigament situades enmig de les vinyes i que, pels canvis viscuts en el món rural, en l’actualitat moltes es troben engolides pels boscos. És el cas de la vall del Flequer, on un senzill recorregut circular permet descobrir construccions espectaculars.

L’itinerari transcorre en bona part per corriols i camins dins del bosc i dóna l’oportunitat de fer volar la imaginació per traslladar-se fins a una època en què el paisatge i la vida eren radicalment diferents. L’extraordinari conjunt de les tines de l’Escudelleta en són una mostra representativa, ja que, gràcies al seu bon estat de conservació, permeten reconstruir el passat, no tan llunyà, de la comarca. Els marges, les rases, els dipòsits de vinya i l’entorn natural són la resta d’elements definidors d’aquesta ruta.

Al torrent del Flequer i les valls del Montcau, aquestes tines estaven situades enmig de les vinyes, molt a prop dels mateixos llocs on el pagès desenvolupava i conreava els ceps, possiblement per facilitar el difícil transport del raïm per vessants i turons escarpats. De fet era més fàcil portar el raïm acabat de collir des de les feixes properes fins a aquests singulars cups per transformar-lo en vi per després transvasar-lo i transportar-lo fins al lloc d’origen, que transportar el raïm fins a les tines dels masos.

Però no era tan sols per facilitar el transport sinó que, a més, els petits pagesos acostumaven a tenir dues, tres i quatre vinyes a rabassa però no en un mateix mas, sinó en masos diferents i s’havien de traslladar d’un lloc a l’altre per efectuar els treballs de la vinya. El problema sorgia quan arribava la verema ja que s’havia de transportar des de la vinya fins al cup de la casa del poble amb un temps mínim si no es volia barrejar verema acabada de collir amb verema que era en ple procés de fermentació. En aquest entorn es van haver de buscar noves solucions i sorgiren les tines al costat dels masos i les tines enmig de les vinyes. Aquesta és l’explicació de l’aparició d’aquestes singulars construccions, gairebé situades a les fondalades per facilitar el transport del raïm i generalment prop d’algun curs d’aigua; ja que les tines s’havien de netejar curosament abans d’iniciar el procés de trepitjar el raïm perquè la fermentació fos correcta.

Hi ha dos models de tines al mig de la vinya: les tines solitàries, fetes per un rabassaire al seu tros, i els conjunts de tres, quatre o més tines, construïdes col·lectivament perquè els contractes de rabassa s’havien signat al mateix temps i sortia més barat, però cada pagès explotava la seva tina individualment. Les tines solen ser de forma cilíndrica, tot i que també n’hi han de cúbiques, i són construccions fetes de pedra, morter de calç i impermeabilitzades a l’interior amb rajoles envernissades d’un color vermellós, amb una capacitat mitjana d’unes 87 cargues de vi (10.500 litres).

La tècnica utilitzada és la pedra seca i la volta és de filades de pedres planes que es van tancant progressivament. Acostumen a tenir dues entrades: a la part superior, era per on s’entrava la verema i s’abocava sobre brescats de fusta per trepitjar-la; i a la part inferior hi havia la boixa, una mena d’aixeta que servia per extreure al vi. La tina es corona amb una estructura idèntica a la de les barraques de pedra seca que tant abunden al Bages, coronades amb una falsa cúpula que les protegeix de la pluja, i la boixa es protegeix amb una altra barraca que es pot tancar i que també es pot fer servir d’aixopluc.

Aproximació
Comencem la ruta al quilòmetre 4,2, de la BV-1124, que va del Pont de Vilomara a Rocafort, on veurem a la dreta una pista amb indicador de fusta, que posa TINES DEL FLEQUER, continuem uns metres, travessem la riera i arribarem a un petit aparcament per a 10 cotxes. Punt de sortida i arribada.

Itinerari
Continuem ara caminant per la pista cimentada i arribarem a una bifurcació, prenem la pista a mà dreta direcció les Tines del Flequer. Seguint la ruta, arribarem a les primeres tines.

Les Tines del Bleda
És un conjunt format per dues tines de planta circular cada una d’elles construïda amb la seva respectiva barraca al peu. La part inferior de les tines és feta amb pedra i morter de calç i amb l’interior recobert de rajoles de ceràmica. A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d’unió, i s’hi localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s’estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d’aproximació de filades i a sobre s’hi estén una capa de sorra i pedruscall.

Observant el conjunt de cara a les portes d’entrada a les tines d’esquerra a dreta observem que la primera té una finestreta i sota la cúpula s’hi pot observar un tronc encastat en el qual es lligaven les cordes emprades per agafar-se durant el trepig del raïm. La segona tina presenta una llinda i també té una finestreta. Hi ha presència de restes de frontissa per a la porta d’entrada i, igual que a la primera tina, hi ha un troc encastat sota la cúpula. Les dues barraques són construïdes amb pedra seca i coberta de falsa cúpula.

Continuem per la pista i de seguida trobem a mà dreta una bona barraca de pedra, travessem el torrent i en poc temps arribarem a…

Les Tines del Tosques
A la riba esquerra del torrent del Flequer es configura aquest conjunt format per quatre tines cada una construïda amb la seva respectiva barraca. La part inferior de les tines és construïda amb pedra i morter de calç i amb l’interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades.

A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d’unió i s’hi localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s’estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d’aproximació de filades, i a sobre s’hi estén una capa de sorra i pedruscall. Cada una de les quatre tines té la boixa de sortida del dipòsit a la barraca corresponent, grans pedres foradades pel mig que comunicaven amb l’interior de la tina per poder-la buidar. Les quatre barraques són construïdes amb pedra seca i coberta de falsa cúpula.

El dipòsit de vinya
Continuem l’excursió refent les passes fins al camí principal, que es fa més estret a mesura que s’endinsa en l’obaga de la serra de Puig Gil. El bosc és frondós, però a estones ofereix vistes insospitades del vessant contrari, on es descobreixen diverses barraques de vinya amagades lluny de la pista. En aquest indret també es pot veure un dipòsit de vinya o xupet, que els pagesos utilitzaven bàsicament per elaborar el brou bordelès, una barreja de sulfat de coure i calç diluïts en aigua que prevenia les malalties dels pàmpols dels ceps.

Les tines de l’Escudelleta
Quan el corriol canvia la tendència ascendent per la descendent és senyal que ens acostem al conjunt de tines més espectacular. Gairebé situades al mateix llit del torrent del Flequer s’alcen les tines de l’Escudelleta. En total, es comptabilitzen dotze tines en diferents grups en un recinte comú que devia experimentar una activitat frenètica en temps de la verema. Aquesta enorme concentració justificava que una barraca adossada a un dels grups de tines inclogués una premsa fixa, de la qual encara en queden les restes de la pedra de la base.

Les Tines del Ricardo
Continuem caminant i aviat les trobem. Són just al llit del torrent del Flequer. Aquest és un conjunt format per sis tines de planta circular i dues barraques. La part inferior de les tines és construïda amb pedra i morter de calç i l’interior és recobert amb rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d’unió i és on es localitzen les entrades.

Sobre els murs s’estén el voladís, construït amb pedres més planes. I finalment hi ha la coberta, feta amb el mètode d’aproximació de filades, sobre la qual s’estén una capa de sorra i pedruscall.

Aquestes tines es diferencien de les anteriors perquè la boixa al peu de la tina no està protegida per cap barraca.

Cap a la carena
Continuem per la banda esquerra del torrent, per pujar a unes altres tines que estan al costat del camí que va al Mas de can Flequer. Per això es diuen les Tines del Camí del Flequer.

Arribem a una cruïlla de pistes. La que seguim, amb una barrera que impedeix el pas de vehicles, ens duria a la masia. Actualment aquesta està completament vallada i no hi anirem. Nosaltres continuem per la pista de l’esquerra amunt. Poc abans d’arribar al cim de la carena continuem pujant per la pista de la dreta i ara carenegem una bona estona gaudint d’una gran panoràmica, ja que veiem el Canigó, Puigmal, Tossa d’Alp, Moixeró, Cadí, Pedraforca i les serres del Verd, Ensija i Peguera i a estones el Montseny; a part, queda la panoràmica de Montserrat que gaudirem tota l’estona. Passarem pel costat de can Dragó i més enllà, també a la dreta, veurem una barraca de vinya molt gran i ben conservada. Finalment, baixant suaument, arribem a …

Sant Pere d’Oristrell
Petita església d’una sola nau i planta rectangular, encimbellada sobre un turonet. A la façana de ponent hi ha la porta, de mig punt, amb la data de 1858. Culmina la façana principal un esvelt campanar quadrat.

Documentada el segle XIII, ha sofert diverses modificacions que no permeten identificar els elements constructius de la primitiva església.

Continuem camí, passant pel costat d’un dipòsit per a incendis i baixem, a mà esquerra, al nucli d’Oristrell.

El petit nucli d’Oristrell, antigament Ullastrell, apareix citat al segle X. Hi podrem observar també un grup de tines en bon estat de conservació.

Baixem per un camí pavimentat fins a retrobar el camí d’anada i l’aparcament.

Mes informacions
La ruta és de 7,5 quilòmetres i la durada depèn del temps que dediquem a visitar les tines.

Molta de la informació ha estat extreta dels webs que esmentem, que us recomanem de visitar. Cal destacar el gran treball que ha realitzat l’escola Pompeu Fabra del Pont de Vilomara.

El web de wikiloc correspon pràcticament al nostre recorregut, però nosaltres evitem el pas per Can Flaquer.

Quatre webs interessant a visitar

Jaume Roig

Anuncis

Vives, lliures i en resistència

Participar en el XXII Encuentro de Mujeres y Teología de Saragossa del passat mes de setembre va ser un regal i una injecció de fe, alegria i energia. Ser dona i creient no és fàcil. Ser dona, feminista i creient, ho és encara menys, perquè la confrontació amb el patriarcat la vivim no solament al carrer, sinó també al si de l’Església. Per això crec fermament que la trobada de Saragossa traspuava tota la força i el treball que tantes dones cristianes estan fent al món per transformar d’arrel una institució que històricament ens ha vist com una amenaça i un destorb, per convertir-la en un lloc realment habitable –agafant la idea del meu estimat Pepe Laguna– per les dones i totes aquelles persones que s’han sentit excloses per murs, dogmes i litúrgies que poc o res tenen a veure amb l’amor i la radicalitat de l’Evangeli.

Sonia Herrera Sánchez

L´últim cap de setmana de setembre, vaig tenir la sort i el goig de poder assistir a la XXII trobada de Mujeres y Teología, a la bonica ciutat de Saragossa.

El meu esperit es va eixamplar en veure l’èxit de convocatòria que havia tingut la trobada, el títol de la qual era “Un salto vital…”

Més de dues-cents cinquanta dones i algun home de tot Espanya (només faltava la representació de dues autonomies), ens vàrem trobar per reflexionar i compartir la necessitat de fer un salt endavant (vol dir arriscar-se), sense por. Em va permetre comprovar que no “estic sola” en aquest caminar/saltar cap a una dignificació de la dona creient, va ser molt important.

Afortunadament en l’actualitat hi ha arreu del món dones que lluiten, que es reuneixen per treballar per la seva dignificació i presència efectiva en el món, però és més estrany trobar dones, sobretot a Catalunya, que s’uneixen també, i principalment, perquè som creients.

Les xerrades de la Ivone Gebara i la Yayo Herrero van animar-nos a reconèixer el nostre paper com a dones tant en l’església de Jesús (no tant la jeràrquica) com en el món. La primera ens va exposar clarament que el feminisme s’està satanitzant dins i fora de l’església, és a dir, es vol que la presència de la dona torni a temps pretèrits. Ens va animar a no deixar-nos vèncer per tants paranys i dificultats que ens posen, a reivindicar el nostre ser en el món i en l’església, com a dones.

La segona ens va iniciar i/o aprofundir en l’ecofeminisme. Aquest corrent que comença a sentir-se amb força, relaciona i lliga l’ecologia amb el feminisme, en va sortint una manera de pensar i viure (idea filosòfica però també pràctica) en què es defensa un canvi social que ens porti a respectar la natura, els animals, la societat…

Els tallers que es van organitzar volien aplegar diferents maneres de conèixer àmbits, on es feia palès que podem incloure en la nostra tasca el fer-nos visibles arreu on estem treballant per un món diferent i possible.

Maria Rivero Galindo

La meva visió de la trobada organitzada conjuntament per Mujeres y Teología de Zaragoza i de la Red Miriam de Espiritualidad Ignaciana Femenina, és, com totes, ben parcial. Us parlaré de la intrahistòria d’unes jornades preparades amb il·lusió per compensar la falta de mitjans… Un grup d’una desena de dones saragossanes amb el reforç d’unes quantes de la Red Miriam vingudes d’altres llocs d’Espanya van treballar de valent des de molts mesos abans.

L’experiència d’horitzontalitat en les reunions i la presa de decisions, la manca de protagonismes, la capacitat per desvetllar dons, la creativitat que surava arreu són potser els trets que van fer que s’anés bastint una estructura organitzativa que va aplegar almenys una trentena de dones…

Voldria destacar el vespre del dissabte. Una batucada posava ritme als nostres peus i sortíem pels carrers de la ciutat rere una pancarta amb les paraules que encapçalen l’article: vives, lliures i en resistència. En una plaça, una performance ens va permetre de descobrir dones que han estat senyeres (i oblidades) en el món aragonès… i fins i tot la Verge del Pilar va voler unir-se a la nostra alegria i lluita, baixant de la columna i despullant-se de la corona… Una dona de peu!!! A Natzaret i a Saragossa!

L’endemà continuava tot fluint… Si sortia alguna cosa a solucionar, apareixien mans, idees, que l’encaraven. Un regal per a qui hi va participar des de l’organització. Ha creat vincles que seran duradors… Però dos mesos després, encara quan penso, als llavis em ve un somriure i el cor nota l’escalf viscut.

Ah, i un manifest va plasmar-ho. Aquí el teniu!!! I en els enllaços les dues ponències…

M. Antònia Bogónez Aguado

Curs de formació per a docents de la religió a Montserrat.

En Bernat Villaronga, de Pineda, ens fa arribar informació d’un curs per a docents de la religió que tindrà lloc a Montserrat del 10 al 12 de maig del 2019: Jesús/Crist. L’home, la teologia i la cultura.

Un luxe de programa, amb intervencions de diversos monjos, com Gabriel Soler, Lluís Planas, Pius-Ramon Tragan, Efrem de Montellà i Josep M. Soler, l’abat de Montserrat. Hi havia prevista també una conferència de Lluís Duch que, ai, ja no serà possible.

Em sembla que queden poques places. Per a més informació podeu adreçar-vos a la plana web: http://www.juntsdocentsreligio.cat. o a Bernat Villaronga (616096319).

Resar laudes o vespres amb el mòbil

Les laudes i les vespres són les dues pregàries bàsiques amb què, gairebé des dels primers temps de l’Església, els cristians i cristianes miraven de viure la presència de Déu dia rere dia. El diumenge es reunien per celebrar l’Eucaristia, però els dies feiners, els que podien, es reunien per fer aquestes pregàries.

Amb el temps, aquestes pregàries van quedar només per als monjos i capellans, però ara s’estan redescobrint per part de molts laics i laiques. Són pregàries fetes sobretot a base de salms, que, d’entrada, poden resultar una mica difícils, però que si un s’hi va acostumant, acaba trobant-hi el gust. Al capdavall, tant Jesús com els apòstols tenien els salms com a principals textos de pregària.

Doncs bé. Ara, aquestes pregàries es poden fer amb el mòbil. Es tracta de baixar-se l’aplicació del CPL (aquí teniu l’enllaç per fer-ho i, aquí si teniu els productes de la poma; sapigueu que un cop instal·lada no us caldrà connexió a internet per fer-lo funcionar) i allà trobareu cada dia la pregària corresponent. Si és al matí, resarem laudes; si és a la tarda o al vespre, resarem vespres. Hi ha altres pregàries possibles (ofici de lectura, hora menor, etc.), però d’entrada més val prescindir-ne.

Només un advertiment. Tant a laudes com a vespres, després de la invocació inicial, ve un himne. El meu consell és saltar-se’l, i passar directament a la salmòdia. Aquests himnes són unes traduccions molt forçades del llatí, i amb un llenguatge força estrany, de manera que si ens els estalviem, hi sortirem guanyant.

Josep Lligadas

Juan José Gallego: “Le llamemos demonio, o le llamemos como queramos, hay casos que ahí están. Hay sufrimiento y yo ayudo con la fe”

Juan José Gallego va néixer el 1940 a Castrillo de los Polvazares (Lleó). Va estudiar Humanitats al seminari d’Astorga, quatre anys al seminari de Cardedeu i Filosofia i Teologia a l’Estudi General dels Dominics. Llicenciat en Teologia a Roma i doctorat des de l’any 1983 a la Universitat de Sant Tomàs, va ser conseller general de l’orde dels dominics durant onze anys i prior a Roma durant sis anys. En tres ocasions ha estat provincial, dues vegades a Espanya i una a Portugal. Ja a Barcelona, l’any 2007 Martínez Sistach el va nomenar exorcista de l’Arquebisbat de Barcelona i l’any 2016, el papa el va nomenar Missioner de la Misericòrdia. Ha publicat llibres i articles.

La periodista Teresa Porqueras li va dedicar el llibre “Cara a Cara con Satanás”, on parla de la seva vida i de la seva experiència com a exorcista. La portada té una imatge més aviat sensacionalista, amb una fotografia d’ell molt fosca i freda, on la seva mirada no és l’habitual, de pau i d’afecte. Té una actitud de permanent acollida, i no amb mi, que per vincles familiars em coneix des que vaig néixer, sinó amb tothom qui s’adreça a ell. Més enllà de la seva faceta més coneguda, Juan José Gallego destaca per la seva saviesa, profunda fe, senzillesa, humilitat i sentit evangèlic. Avui ens veiem amb calma… i amb una gravadora, ja que ha accedit a fer aquesta entrevista. Parlem sempre en castellà, i així transcric la conversa.

– Actualmente eres Misionero de la Misericordia, nombrado por el papa Francisco. ¿Cómo acogiste esta responsabilidad?

Primero, desconcertado. No sabía nada. Me sentí muy agradecido al Papa por la confianza, y también al cardenal Martínez Sistach, a quien tengo un gran aprecio. El nombramiento del Papa me llegó a través de la Nunciatura Apostólica de Madrid, pero creo que también Martínez Sistach tuvo algo que ver.

–¿Cuál es tu función, como Misionero de la Misericordia?

Te dan autorización para perdonar todos los pecados, pecados reservados que puedes perdonar por esa autorización del Papa. Y una vez acabó el período para el cual estábamos nombrados, el Papa dijo que seguía todo igual hasta una nueva disposición. Por lo tanto, sigo con esta misión.

–¿Cuál es el valor del perdón?

Yo te diría que es lo más grande que tenemos en el Cristianismo. El que no perdona, no es cristiano.

–Pero a veces no es fácil.

Es cierto. Por eso hay que decir que es una fuerza de Dios, y que el perdón nos ayuda. El perdonar es un don de Dios que nos hace bien. Y en el perdón, en este regalo de Dios, he descubierto también la presencia de María.

–¿De María?

Sí, últimamente pienso mucho. Puede parecer que no hace nada, y es ella la que te da la fuerza para salir de situaciones difíciles. Siento también que me ha ayudado en estos últimos años. Ahora mi ilusión es ir a Portugal, donde he vivido cuando fui provincial en Lisboa y Fátima, a darle gracias a la Virgen de Fátima.

–El 7 de marzo de 2007 el arzobispo Martínez Sistach te nombra exorcista de la Diócesis de Barcelona. Tu no tenías ninguna experiencia. ¿Qué sucedió?

Cuando vine de Valencia como prior al convento de Barcelona, fuimos a despedir al padre Feliciano Paredes, que era el exorcista y marchaba de la diócesis. El arzobispo entonces se dirigió a mí, y me dijo si me vería capaz de aceptar el cargo. Yo le dije, con mucha prudencia, que no sabía nada de esto, pero que me lo podía plantear… Más adelante así fue, y llegó el nombramiento oficial.

–Y en el momento que fue oficial…

…lo pasé muy mal. Tenía un miedo atroz. Cuando salí del obispado con el nombramiento, salí pensando: “¿Dónde me he metido? ¿Qué he hecho?” Yo había sido profesor en Valencia de materias parecidas a estas… pero esto era otra cosa. La verdad es que miraba para todas partes y en todas partes veía demonios… Lo pasé muy mal.

–¿Y qué cambió para que pudieras asumir esta responsabilidad?

Hice una reflexión: “Si el arzobispo me ha nombrado, es porque confía en mi, y yo confío en Dios”. Y a partir de ahí, me dije que iba a llevar a cabo este encargo como hago con los otros ministerios sacerdotales. Desde aquel momento, he sentido paz y serenidad, y no he vuelto a tener aquel miedo.

–En el libro “Cara a cara con Satanás” mantienes un actitud muy humilde. Vienes a decir que, exactamente, no sabes contra qué luchas, que solo quieres poder ayudar.

Claro. Es un espíritu. No es tangible. Por fe, tú sabes que existe, que el demonio tienta, que tentó a Jesucristo…

–Pero ¿qué es el demonio?

Pues no lo sé exactamente. Diría que es un espíritu que tiene la misión de apartarnos de Dios. Y por tanto, yo lo que hago y lo que busco es poder ayudar a esas personas, que por las circunstancias que sean, pudieran estar afectadas o poseídas. Y no sé por qué están así… Hay algunas personas que han sido ellas que han invocado, han hecho espiritismo, o han pedido algo encomendándose al demonio… y luego están mal.

–¿Personas que se encomiendan al demonio?

Sí, hay casos así. Pero no son todos los casos que me llegan, claro. Incluso hay un libro interesante sobre santos que han estado poseídos por el demonio, “Historias de santos endemoniados”.

–Pero hablar del demonio y de un espíritu… a la mayoría de personas nos suena muy abstracto.

Claro, no hay nada tangible ni se puede cuantificar. Hay quien cree que todo son enfermedades. Y es cierto que hay enfermedades, pero también hay otras cosas que están ahí. Yo tengo mi experiencia, y creo que hay hechos que te hacen llegar a un convencimiento moral de que hay algo más. En todo caso, son personas que sufren mucho y que intentas ayudarlas en nombre de Dios.

–El mal lo entendemos todos… ¿Dirías que ese espíritu es el mal?

Es que es el mal, la personificación del mal.

–Explicas que un médico, una psicóloga y un psiquiatra te han ayudado a discernir lo que pueden ser posesiones de lo que no.

Nunca tengo una certeza total de que alguien está poseído. Puede ser. Hay casos que se tienen que tratar con un psiquiatra, pero hay otros que no lo sé, que solo tengo indicios de que hay algo ahí que no es de Dios, que hay algo más.

–Entonces, ¿cómo disciernes si actuar o no?

La verdad es que si hubiera hecho sólo los exorcismos en los que tengo una certeza total, posiblemente no hubiera hecho ninguno. Pero Dios ayuda y me ayuda. Y en los momentos difíciles, siento también la ayuda de María, como te decía antes.

–¿Y qué haces?

El exorcismo consiste en una oración, un rito. Yo utilizo la cruz, la estola y el Ritual Romano, el libro que proporciona la Iglesia. A través del Papa, la Iglesia lo aprobó y luego las conferencias episcopales aprueban las traducciones.

–Has vivido casos impactantes. Has explicado que en algún caso te han hablado en lenguas muertas.

Sí, he tenido casos rarísimos, de hechos que no se explican. Como una persona que sin saber latín, en el momento del exorcismo se dirige a mí en ese idioma y me dice “Te mando y te ordeno que no vuelvas a recitar más Padrenuestros”, en latín perfecto. O uno me dice: “Gallego, te estás pasando”. Y muchas cosas más…

–¿Estabas solo?

Había más personas conmigo, normalmente no estoy solo. Cuando veo casos más peligrosos, que me puedan hacer daño (me han amenazado, pero no agredido) siempre estoy acompañado. También me he encontrado casos raros de personas perfectamente normales que me han pedido ayuda, y que en el momento de hacer el exorcismo empiezan con unos movimientos incontrolables. Pero Dios nos protege, no permite que nos hagan daño. Y hasta ahora no me ha abandonado nunca, no tengo miedo ni hay que tener miedo.

–Explicas que has visto levitar.

Sí. El último caso fue un muchacho, su cuerpo se elevaba. Dicen que esto se puede dar por alguna otra circunstancia… yo no sé qué lo provoca, pero lo he visto haciendo el exorcismo. Pero la fuerza del demonio no está en estos fenómenos raros…

–¿Dónde está, entonces?

Está en la fuerza contra Dios y contra todo lo sagrado, ahí es donde veo yo mucha más influencia demoníaca que en estos fenómenos raros, a los que no doy mucha importancia.

–¿Y no tienes miedo?

No, no tengo miedo. Yo continúo con el nombramiento hasta marzo (los nombramientos son por tres años y se van renovando por otros tres). Ahora ya hay otro exorcista en Barcelona. Pero si alguien me pide ayuda, intento atenderlo.

–¿Has hablado de tu continuidad con el actual arzobispo, Juan José Omella?

Hemos tenido hace poco un encuentro muy cordial, ha sido muy atento conmigo. Según parece, yo podría seguir también, pero prefiero que sea con una renovación oficial. En marzo lo veremos.

–A veces, desde la Iglesia se niega la existencia del demonio.

Cierto. Un conocido exorcista fue a visitar a un cardenal. En la visita, el cardenal le dijo: “Usted sabe que el demonio no existe”. El exorcista le contestó: “Voy a regalarle un libro que dice que sí existe”. Y le regaló el Evangelio.

–¿Y qué le dirías, con todo lo que has vivido, a una persona que te lo niega? ¿O a un religioso?

Nada, he optado por no discutir nada. Ni con un amigo sacerdote. Esto es como el que tiene una fe ciega en algo, y le dicen que ahí no hay fe. Yo solo le digo: que no te pase nunca ni veas nunca algunas cosas que yo he vivido, porque posiblemente cambiarías de opinión. Pero no voy nunca a decir que seas mejor ni peor… Yo claro que creo en el demonio.

–Igual pasa porque nos imaginamos una especie de personaje…

…y esto no es, claro. Es una fuerza, un espíritu mucho más inteligente que nosotros, adivina cosas que ni podemos imaginar… esto último lo he visto en persona poseídas…

–¿Y cómo se explica esto?

Bueno… pues no lo sé, es un misterio que está ahí. Hay sufrimiento y ayudo con la fe, sólo con la fe. Porque si veo que es un problema de psicología o psiquiatría, también se lo digo que vaya a visitarse. Pero hay casos donde la psiquiatría no llega, va más allá. Le llamemos demonio o le llamemos como queramos, hay casos que ahí están.

–Dijiste una vez que una persona poseída no podría ni entrar en una Iglesia.

Depende, también hay que entran en la iglesia y comulgan. Hay un sacerdote que dice que el demonio actúa o no, conforme lo que puede ayudar a sus planes.

–Explicas que es un ministerio eclesial muy duro. A veces te ha afectado tu salud. ¿Cómo lo llevas?

Sí, me ha afectado… no quiero hacerme el mártir ni mucho menos, pero en lo que he tenido en el cerebro, que me han operado, creo que ha influido, la tensión que he vivido a veces…

–Y esta es tu confianza. La fe.

Sí. Y luego, no hay que pensar que porque hagamos un exorcismo, la persona se va a salvar de todo, porque depende de muchas cosas… pero al menos lo intento. Es terrible el sufrimiento que puede haber en la persona que lo padece.

–¿Cobras por las visitas?

No, no cobro ni he cobrado por ello. Sí que agradezco cuando recibo un donativo, ya que nos ayuda con los gastos y necesidades que tenemos.

–Lo que más valoras son las personas que has ayudado.

Sí, hay personas que se muestran muy agradecidas. Incluso a veces, me llegó a dar miedo cuando alguna persona que había ayudado enviaba a otra, “vete al Padre Gallego que te curará”. Y yo les decía que no curo nada, que es un ministerio sacramental. Llegó a venir gente de todo el mundo…

–Y estas vivencias, ¿a ti te han ayudado en algo?

Me ha ayudado a fortalecer mi fe en Dios, en María, en el Ángel de la Guarda… La fe es un don de Dios, es la que te sostiene y te da fuerza.

–¿En el Ángel de la Guarda también?

Es la ayuda que Dios nos da a todos. La tradición dice que todos tenemos un Ángel de la Guarda que nos ayuda en muchos momentos. Si somos creyentes, seguro que podremos pensar en algún momento de la vida en que podemos admitir que Dios nos ayudó. Y seremos más agradecidos.

–Danos algún consejo para mantenernos alejados de todo lo que hemos hablado…

La fe. No somos conscientes de lo mucho que nos protege la fe.

–Le acabo preguntando por el recuerdo de su hermano, el padre Jordán Gallego. Sé que cuando murió, le afectó muchísimo.

Mi hermano fue muy importante para mí. Me influyó mucho, el fue profesor mío también, pero tampoco llegamos a vivir juntos, compartíamos algunos veranos. Aprendí mucho de él. Tenía una gran inteligencia y preparación. Su tesis doctoral, “La Metafísica de Diego Mas”, publicada en castellano, ahora van a publicarla en catalán. Tengo muchas ganas de ver esta edición.

Al convent on viu ara, veig com les religioses i el personal que treballa atenent la gent gran, el saluden mot afectuosament. Es mostra molt agraït de ser allà. I jo agraïda que s’hi trobi bé. Al llarg de la vida ha acompanyat i ajudat molt, ara li toca també estar en pau, ser cuidat i estimat. S’ho mereix.

Maria-Josep Hernàndez

Cinema per als usuaris de les biblioteques

Amb el carnet de la biblioteca es pot accedir a part del catàleg de la plataforma de cinema online Filmin! Les condicions de préstec: 8 pel·lis màxim al mes; 2 màxim prestades simultàniament; 3 dies de préstec. Proveu-ho clicant aquí! Quan hi entreu, us trobareu un enorme i desordenat munt de pel·lícules. Atenció que, com sol passar, la plataforma funciona millor amb un navegador que amb un altre. Vull dir que si no us va bé amb Chrome, per exemple, proveu amb Explorer.

La cosa, però, és una activitat curiosa: d’una banda et retrobes amb els tresors de fa vint, trenta, quaranta anys. De l’altra, t’adones que tu has canviat i els teus interessos també. Algunes pel·lícules continuen sent un punt de referència important, que gaudeixes enormement de recuperar i de compartir. D’altres et fa molta gràcia veure’n la caràtula, però et costa molt de tornar-t’hi a submergir i d’algunes t’adones que el que t’atrau és el record del moment passat amb pares, amb amics, i no la pel·li en si mateixa.

Però reconec que m’encanta!

Mercè Solé

I per complementar l’anterior, una visita al Museu Picasso de Barcelona.

Seguint el fil de la meva veïna de plana, us recomano una visita al Museu Picasso, que fins al 20 de gener inclou una exposició (Picasso descobreix París) de diverses peces impressionistes i simbolistes del Museu d’Orsay de Paris, i del Museu National Picasso de Paris. Són les obres i els autors que van impressionar el jove Picasso quan va arribar a París. Recordeu que hi podeu entrar amb descompte si exhibiu el carnet de qualsevol biblioteca de la xarxa de la Diputació.

Mercè Solé