País nòmada, Nomadland

He vist l’oscaritzada pel·lícula Nomadland i reconec que m’ha impactat per molts motius. En primer lloc per aquesta mirada a una economia sense entranyes que deixa en la pobresa tantes persones. La pel·lícula ho esmenta com de passada, sense carregar gaire directament contra aquestes polítiques, però tossudament et va posant per davant la realitat de gent a qui la jubilació no permet mantenir una casa i viure amb senzillesa. Alguns opten pel nomadisme dalt d’una furgoneta com a realització personal però d’altres s’hi veuen abocats siusplau per força. Molt més crític i menys idealitzat és el llibre que va donar peu al film: País Nómada. Supervivientes del siglo XXI, de Jessica Bruder, publicat l’any passat per Capitán Swing. S’hi descriu àmpliament la desesperada situació de moltes persones treballadores, algunes de classe mitjana, que després de la crisi del 2008 han perdut casa seva i tots els estalvis, no poden accedir a un lloguer i els pertoca una pensió de la Seguretat Social tan escanyolida que els obliga a continuar treballant. Les grans corporacions (en el llibre es parla d’Amazon, dels grans parcs forestals i d’alguns parcs temàtics, entre d’altres) hi donen resposta amb feines temporals, molt precaritzades i dures, posant-los a disposició espais per a l’acampada (uns espais que, per cert, es van reduint). Per no ser feines en l’economia submergida, són feines sense garantia mèdica ni social. Mantenen en els marges, de forma institucionalitzada, la gent que hi ha de recórrer.

Tornant a la pel·lícula, m’ha agradat en segon lloc perquè moltes dones en son protagonistes. Dones de la meva edat, velles i sense maquillar, però ben disposades a viure aquesta darrera etapa. Personatges lliures, carregats de dols, que busquen l’essencial i reprenen el contacte amb la natura com a font d’unitat. Acceptació de limitacions, malaltia i mort sense gaire literatura. Poques relacions, però de qualitat. Bona comunicació i afany de riure i ballar. A excepció de la protagonista i d’un altre actor, tothom fa de sí mateix, és a dir, el film no s’ha rodat amb actors, sinó amb nòmades de debò.

En tercer lloc per la classe treballadora. Homes i dones que fan feines de temporers. Des d’Amazon a netejar vàters o a preparar i servir menjar ràpid. És una mirada no des de l’amargor sinó des de la dignitat. No sé pas si jo netejaria aquells vàters tan bruts amb aquella alegria…

Un protagonista de luxe: el temps, que s’expressa en les arrugues a la pell, en aquells genolls que ja no responen, en els arbres centenaris i en els records. I una absència notable: la de la religió. No es posa cap nom a la transcendència, llevat de l’amistat i la natura.

Els protagonistes de Nomadland es deixen portar per una nova experiència, de solitud, amistat a distància, forçosa austeritat i contemplació. Un camí que els situa en la marginalitat i en una existència plena de sentit simultàniament. Un desarrelament d’espais i de famílies que és també arrelament en la pròpia interioritat.

La nostra manera de viure és molt diferent de la dels Estats Units, però l’actual dificultat dels joves nostres per cotitzar a la Seguretat Social augura que en un futur no gaire llunyà les pensions, per a qui tingui la sort d’accedir-hi, seran de misèria. En aquest sentit potser a casa nostra l’espai no donarà per a fer-nos nòmades, però la precarietat institucional és molt probable que s’hi instal·li. Evitar una situació així hauria de ser una prioritat política.

Mercè Solé

Independència, la decepció

M’arriben de tant en tant comentaris adolorits d’independentistes que, per exemple, l’1 d’octubre de 2017 van anar entusiasmats a votar pensant que amb un acte com aquell empenyien Catalunya cap a la independència. O que havien participat en els Onzes de Setembre massius i plens d’il·lusió que van mobilitzar gentades i gentades de catalans i catalanes convençuts que l‘aleshores anomenada “revolució dels somriures” ens portaria, com sobre ales d’àguila, cap a l’anhelada Ítaca.

Aquests comentaris adolorits es pregunten que com és possible que totes aquelles il·lusions i somnis s’hagin anat deteriorant i esvaint fins a arribar al lamentable espectacle de les negociacions per formar govern de dos partits que no se suporten i que es menyspreen tant políticament com fins i tot personalment. Finalment s’han posat d’acord i formaran govern. Però no cal ser gaire llest per saber que no funcionarà. Serà un govern feble i permanentment desestabilitzat, que només servirà, si de cas, per continuar enfonsant Catalunya més i més en el pou de la frustració, l’esterilitat i la decadència.

He de dir que aquests comentaris decebuts em sorprenen, perquè venen de persones intel·ligents, cultes, amb capacitat de discerniment. Persones que no semblen, almenys d’entrada, que puguin deixar-se endur fàcilment pels vents de les pures emocions irreflexives.

I no entenc gaire com ha pogut passar això. Recordo que, en els primers anys del procés, davant les meves crítiques a la deriva que havia emprès la política catalana, un bon amic, independentista ell, em va preguntar un dia que com és que a mi em feia tanta por la independència de Catalunya. I jo li vaig contestar que no, que no era la independència el que em feia por. Jo vaig tenir clar des del primer moment –i no m’atribueixo per aquest motiu cap llestesa política especial: simplement, capacitat d’observació– que la independència de Catalunya no arribaria. No sé si no arribaria mai, però almenys no arribaria mentre jo fos viu. La meitat dels catalans no la volem, Espanya no la vol, Europa no la vol, i, a sobre, els dirigents independentistes mostren una notable incompetència. De manera que jo, que no vull la independència i que crec que no ens faria cap bé, mai no he patit per això. Però en canvi, li explicava al meu amic, el que sí que em feia patir i molt, era el gravíssim mal que comportaria per a Catalunya el procés en què estàvem ficats, que desgastaria el país, impediria cap projecte conjunt, dividiria la gent, ho paralitzaria tot, i ens convertiria en una nació estèril, en un moment en què era fonamental crear possibilitats per a un futur de més igualtat, de més justícia, de més dignitat per a tothom. Aquí i a tot arreu. Jo sempre he pensat que Catalunya té una gran potència i una gran reserva de creativitat. Però ara aquesta potència i aquesta creativitat estan bloquejades, tapades, ofegades per aquesta quimera que s’anomena independència.

No sé gens quin futur ens espera, i em sembla, a més, que tal com està tot plegat no hi ha motius per a l’optimisme. Suposo que l’única esperança és que l’independentisme es desgasti de tal manera que hagi de canviar d’orientació, buscar acords amb el PSC i els Comuns, i posar els esforços a aconseguir més pes polític, econòmic i cultural per a Catalunya dins d’Espanya. Però estaria molt bé que, almenys els seus sectors més lúcids, tinguessin prou valentia per iniciar ja ara aquest viratge, comencessin a desinflamar les emocions desbordades que ells mateixos han creat, i apostessin per construir un país que camini cap endavant i deixi de donar voltes com un hàmster en una roda infinita.

Ai, aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria!

Josep Lligadas

“S’ha de parlar a Déu en castellà”

Els bisbes valencians, en relació a la nostra llengua, pensen com l’emperador Carles V que deia: “S’ha de parlar a Déu en castellà”. I afegia encara: “als homes en francès, a les dones en italià… i als cavalls en alemany”. Així ho explicava l’escriptor Josep M. Espinàs, el maig de 2016, en el seu article al diari El Periódico, titulat precisament: “S’ha de parlar a Déu en castellà”.

També els bisbes valencians pensen que la nostra llengua és rudimentària i bàrbara i per tant, no apta per parlar amb Déu. Ells, com Carles V, també pensen que “s’ha de parlar a Déu en castellà”. I és que la jerarquia del País Valencià viu en un permanent autoodi per la nostra llengua, excloent-la dels temples.

Des del 1756 quan l’arquebisbe Andrés Mayoral prohibí la nostra llengua a l’Església, els bisbes valencians (a excepció de Josep Pont i Gol i Josep M. Cases), han menyspreat i arraconat el valencià, que ha de quedar-se a la porta dels temples. Els bisbes valencians i la majoria de preveres viuen amb un autoodi pel valencià digne de ser psicoanalitzat. Els valencians patim uns bisbes i uns preveres espanyolistes i molt de dretes. I així ens trobem, malgrat que la Constitució Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II recomanava la utilització de la llengua vernacla a la litúrgia.

Els bisbes valencians haurien de seguir l’exemple del papa Francesc quan, en el seu viatge a Tailàndia, el novembre de 2019, feia memòria dels laics que van evangelitzar aquelles terres, homes i dones “que tingueren la possibilitat de parlar el dialecte de la seva gent”, un fet que el papa definia com “un exercici simple i directe d’inculturació”. Per això el papa demanava als tailandesos (també s’ho poden aplicar els bisbes valencians) que no caiguessin en “estructures i mentalitats eclesials que poden arribar a condicionar negativament un dinamisme evangelitzador”, com seria a l’Església valenciana prohibir la nostra llengua. El papa deia també a Tailàndia: “No tinguem por de voler inculturar l’Evangeli cada vegada més”. I estava tan convençut de la idea de la inculturació, que el papa repetí de nou: “No tinguem por de voler inculturar l’Evangeli cada vegada més”. El papa exhortà l’Església tailandesa de la necessitat de “confessar la fe en dialecte, a la manera que una mare canta cançons de bressol al seu fill, donant-li rostre i carn tailandès, que és molt més que realitzar traduccions”.

I després del seu viatge a Tailàndia, el papa, que visità el Japó, davant dels bisbes japonesos, Francesc elogià l’Església que va “acompanyar la cultura japonesa” i “la inculturació”, cosa que no fan els bisbes valencians. El mateix interès per la inculturació l’ha demanat el papa, en l’Exhortació Estimada Amazònia.

No tindre por d’“inculturar” i “confessar la fe en dialecte”, seria la manera més sensata d’acompanyar la cultura dels valencians, unes actituds que l’Església valenciana es nega a fer, ja que en rebutjar la nostra llengua, està prohibint la seva inculturació en la cultura del País Valencià.

No em resisteixo a explicar dues anècdotes que, sorprès, em contà un jove llatinoamericà que durant cinc anys estudià Teologia a la Facultat Sant Vicent Ferrer de València. A l’hora de l’esmorzar els seminaristes valencians (que entre ells parlaven valencià) quan veien vindre aquest jove llatinoamericà, canviaven el valencià pel castellà, tot i que aquest jove sempre els deia que no canviaren de llengua, perquè així ell podria aprendre valencià. La segona anècdota que em contà aquest jove és més dolorosa: a classe, quan un estudiant de Teologia va fer una pregunta en valencià, el professor li contestà en castellà, i li recordà a l’alumne que a classe, les preguntes s’havien de fer en castellà, que era la llengua de la facultat. Una autèntica vergonya, tenint en compte que les classes es feien a la ciutat de València, no a Toledo ni a Sevilla.

Evidentment aquestes anècdotes expliquen el despropòsit que suposa que després, els preveres, quan són enviats a una parròquia valencianoparlant, facin tota la litúrgia en castellà, ja que al seminari han fet les classes en castellà i han vist com la llengua dels valencians era tractada amb menyspreu i exclosa de la docència.

Josep Miquel Bausse

Jubilades sense relleu

Em comentava una amiga que en el seu lloc de treball es van produint jubilacions sense recanvi. Les despeses s’externalitzen: més barat per a l’empresa, menys compromès per als qui manen, que s’estalvien qualsevol brot participatiu.

Això té costos importants: precarització dels treballadors, manca de cohesió dels equips, si és que existeixen, i, si això s’aplica en segons quins àmbits, manca de qualitat professional. És un error pensar que amb un títol universitari ja no cal aprendre l’ofici: hi ha feines molt especialitzades, que necessiten coccions lentes.

En la meva vida laboral m’he trobat amb joves directius amb talent i ben preparats que feien cursos d’«habilitats directives» (i que deuen costar una pasta a l’empresa!). En aquests cursos vaig aprendre que les tals habilitats no són més que allò que la meva generació ha anat experimentant treballant dia rere dia i, és clar, sense començar la casa per la teulada. Vull dir que simplement ser amb els companys, des de baix, i progressar lentament aporta molts recursos de tota mena.

Allò de “1+1 = molts més” és una gran veritat. De pensar mútuament, i de compartir la vida a la feina, surten suggeriments, vocacions, motivacions, aprenentatges mutus i informals, idees, petites revolucions. Però això no es valora. En el jardí de la feina, cal “perdre-hi” temps, companyia mútua, un punt de saltar-se la norma. Aleshores s’és autènticament productiu per avançar o resistent per aguantar les dures circumstàncies d’algunes feines. Altrament, el que surt és molt eixarreït. El jardí es converteix en un desert governat per algoritmes. Deu ser el que alguns volen.

Mercè Solé

Quina lliçó!

Acompanyant una família a la qual se’ls ha mort la mare. Com sempre, ens trobem i parlem. Em diuen: Va ser una dona de casa. La vida la va dur per camins que li hauria agradat que fossin millors.

És bo veure com el seu exemple ha quallat a la família que aprèn a crear confiança en aquelles coses casolanes i fins i tot, respectant-li aquelles afeccions que no la molesten, ans al contrari, l’esperonen en la feina de cada dia. Un detall del qual ella fruïa, segons em diu la família, era fer puntes de coixí i em van explicant aquella melodia que els fa descobrir que la mare ara descansa i juga amb els boixets i que clava les agulles al seu lloc, fidel al patró. Ara, en aquests moments, se m’acut i durant la conversa els dic: El fil és com l’ànima de la puntaire.

La vida s’acaba, quan el cos diu prou.

Senyor, Vós sou LA VIDA.

Ignasi Forcano Isern

Salut mental: parlem-ne (en pandèmia o sense)


Ara que amb la vacunació, cada cop més estesa, comencem a veure llum a la sortida del túnel d’aquesta pandèmia, podem prendre consciència dels efectes devastadors que està tenint a la nostra societat. Sóc del parer que no tot és sempre negatiu, i que alguns aspectes d’aquesta situació ens poden aportar aprenentatges personals i socials. Però és cert que deixarà molt de dolor: per les persones mortes, pels qui s’han quedat i no han pogut estar al costat dels familiars que han perdut, pels qui tenen seqüeles de salut arran de la COVID-19, pels qui s’han quedat sense feina i sense perspectives i pels qui, per tots aquests motius o d’altres, o potser sense motiu aparent, els ha afectat la salut mental.

De salut mental se’n parla poc. De fet, cal dir que dels aspectes fonamentals de la persona humana gairebé no se’n parla ni socialment ni en família, o bé directament són tabú: la mort, la sexualitat, les emocions… aspectes essencials de la nostra existència massa vegades queden soterrats, com si no hi fossin. De petits no se’ns en parlava i de grans poques vegades en parlem obertament, o, si nosaltres ho fem, semblem estranys als altres. Aquí també hi entra la salut mental. Per això, el fet que la pandèmia hagi posat a primera plana la salut mental i se’n parli, és mínimament positiu.

Decàleg per comprendre i promoure la salut mental de l'adolescent (Sant Joan de Déu)

Però la realitat és la que és, i no és positiva. En molts casos, la situació ha fet aflorar patologies mentals preexistents, i en d’altres, directament, les ha causat. La revista científica Psychiatry Research ha estudiat l’impacte mental de la irrupció del SARS-COV-2. Es tracta d’un estudi a nivell mundial, basat en 2.189 articles científics i 55 investigacions amb una mostra poblacional de 200.000 persones de diversos països. Mostra que la prevalença del trastorn per estrès posttraumàtic va situar-se al 22%, la depressió en un 16% i l’ansietat va arribar al 15% de la població. En el cas de l’estrès posttraumàtic suposa cinc vegades més d’afectació en la població, l’ansietat es va quadruplicar i la depressió va triplicar els casos. I és que la inquietud per quedar-se sense feina, per contagiar-se, els morts diaris, els drames de famílies senceres, les persones desemparades, la soledat… tot ha deixat seqüeles, així com també s’ha vist un increment del consum de drogues i alcohol, amb l’estigma i desatenció que ha suposat per a les víctimes d’aquestes addiccions.

Vull posar el focus en els més joves, perquè s’ha parlat més per culpabilitzar-los (per disbauxes que han estat minoritàries) que no pas com a persones que han patit. Una xifra: Han augmentat un 47% les urgències per trastorns mentals d’adolescents a l’Hospital de Sant Joan de Déu durant el primer trimestre del 2021, en comparació amb el mateix període de l’any passat. En la presentació de l’informe FAROS de l’hospital, la cap de l’Àrea de Salut Mental, Montse Dolz, va destacar l’impacte en els adolescents de l’aïllament causat pel confinament, l’estrès per les dificultats econòmiques o els traumes no resolts, la disminució d’hàbits saludables, la reducció de la sociabilització o els traumes per no poder acomiadar i fer el dol per la pèrdua d’éssers estimats. A més, en l’últim any han crescut un 25% les consultes per trastorns de la conducta alimentària als centres de salut mental infantil i juvenil de Catalunya i a Sant Joan de Déu, les derivacions per anorèxia, bulímia o trastorns per afartament s’han duplicat.

Però del que menys es parla (perquè és tabú també, perquè es fa veure que no existeix, i perquè es culpabilitza víctimes i familiars) és del suïcidi o dels intents de suïcidi. A Sant Joan de Déu en l’últim any s’han duplicat els intents de suïcidi atesos a Urgències: si en l’any abans de la pandèmia Sant Joan de Déu va atendre 101 casos d’intents de suïcidi d’adolescents, entre desembre del 2020 i el febrer de 2021 se n’han registrat 206. Us recomano la presentació de l’informe FAROS de Sant Joan de Déu (i us el podeu descarregar i llegir-lo). Per prevenir i detectar de manera precoç els problemes de salut mental entre nens i adolescents, Sant Joan de Déu ha presentat un decàleg amb consells per detectar aquests trastorns.

Tot plegat ha arribat en un context de sistema sanitari que ha tingut sota mínims, durant molts anys, l’atenció en salut mental. Quan un metge o metgessa de capçalera veu un pacient greu, a qui no pot atendre només des del CAP i que cal derivar-lo a psiquiatria (almenys per a una visita de valoració), pot trigar mesos en tenir la cita… i possiblement acabarà a urgències el dia que s’agreugi molt la situació. Hi ha hagut crides desesperades de pares i mares per xarxes socials, amb fills a la vora del suïcidi per problemes de salut mental desatesos. I això no és nou.

Invertir en salut mental d’infants, adolescents i adults és salvar vides, i també, dit en termes econòmics (que els gestors entenen més) suposaria estalviar en salut pública en anys futurs. Perquè les seqüeles mentals acaben sent físiques, i cada cop més metges ho reconeixen. O qui no sap de persones que han patit seriosament a nivell mental i emocional, que més endavant s’han trobat patint un càncer o una altre malaltia greu…?

Maria-Josep Hernàndez

Posicionament davant l’extrema dreta

Pel que fa a la presència i cert creixement de l’extrema dreta, s’ha reobert el debat sobre si se’ls ha de rebatre o si se’ls ha de silenciar i no parlar-ne… Crec que no s’ha d’entrar en el seu joc, ni parlar explícitament d’ells. Dins de les incerteses, de la poca expertesa en el tema i la complexitat de la qüestió, tendeixo a pensar que el convenient és:

  1. Recollir les mentides o mitges veritats que diuen.
  2. No fer cap referència a noms de persones, de partits, ni entitats o grups, que crec que els fa propaganda. L’extrema dreta no es redueix a un o diversos partits, agafa tot un pensament que fins i tot s’infiltra en les nostres consciències i conductes o desperta i exacerba elements primaris que tots tenim, o així ho intenta.
  3. Oferir les veritats, contrarestant les mentides, amb dades, pensament crític, profunditat…
  4. Difondre aquests documents (no massa llargs) que es poden anar escrivint (repeteixo sense noms, ni dient que són mentides de l’extrema dreta).
  5. Es podrien fer decàlegs, breus articles en algunes revistes, auques, còmics, potser algun vídeo…
  6. Si algú de l’extrema dreta (persones o grups, partits…) respon, no respondre, no entrar en el seu camp. Si es senten referits, cauen en la seva “pròpia galleda”. Nosaltres hem de seguir el nostre pla, sense deixar-nos portar pel que diguin o deixin de dir a cada moment.

Així podem anar cooperant en la sensibilització i conscienciar, en especial , en camps (si hi podem arribar) on el discurs d’extrema dreta s’està estenent.

I com a exemple d’un article per contrarestar mentides aporto el següent:

Islamització de Catalunya?

L’islam és un perill, diuen algunes veus, i afirmen que hi ha una “islamització de Catalunya” quan volen incidir en el fet que es tracta de l’autonomia amb un percentatge més elevat de musulmans, uns 560.000 (7,5% de la població), dels quals un 40% tenen nacionalitat espanyola. “El fonamentalisme islàmic a Catalunya campa lliurement gràcies al separatisme”, diuen, sense fer distincions entre la religió islàmica i la derivació adulterada i manipulada d’una espiritualitat de pau, com és l’Islam, en uns comportaments criminals. Res a veure. Els primers que pateixen el terrorisme pseudo-islàmic són els musulmans. Veure la multiculturalitat, la diversitat religiosa i espiritual com un mal, i no com una riquesa, porta a visions i actituds de caire discriminatori i menyspreador vers a persones, famílies i grups, que poden tenir la seva incidència popular (pel seu simplisme i “primitivisme”). L’Islam és una religió, arrelada a moltes cultures (i a la nostra) que aporta a la societat, com totes les religions i espiritualitats, actituds profundament convivencials, i a la vegada una motivació per construir unes estructures socials més justes, en favor dels més desafavorits. L’Islam treballa per la pau, la tolerància, la solidaritat, el respecte a l’altre i a la pròpia persona.

A Catalunya i arreu podem trobar nombrosos exemples de solidaritat entre veïns propiciada per les comunitats musulmanes: entrega d’aliments, acolliment i oratoris oberts a tot tipus de visita, reparacions gratuïtes a les cases de famílies amb necessitat, aguant pacient i serè davant de possibles critiques i amenaces que s’han trobat en alguns veïnats que refusen els oratoris al seu carrer, etc.

Sobretot gràcies a la important presència de l’islam a Catalunya, i gràcies al fet religiós i espiritual divers universal present al nostre país, que ens és una ajuda a molts per redescobrir el valor de les dimensions més profundes de les persones i dels pobles i els valors comunitaris, sovint marginats per l’individualisme liberal. El fet religiós ha entrat de nou en el debat social i pot ajudar a desenvolupar la llibertat religiosa i de consciència i a normalitzar i visibilitzar en l’espai públic les diverses religions, espiritualitats i conviccions, incloses les humanistes laiques, agnòstiques i atees, dins d’un marc laic que les respecta totes. El diàleg interreligiós i interconviccional és un dels fruits d’aquestes presències plurals i que ens és molt necessari desenvolupar encara més en els barris, pobles i ciutats del país.

Quim Cervera

Pilar Bellosillo García-Verde

Una consciència honrada de crítica a l’Església i de compromís amb el món

Nascuda a Madrid el desembre de 1913, laica, mestra i assistent social, de família benestant profundament cristiana; educada en una bona formació humana que la va empènyer sempre a lluitar en contra de la injustícia i la marginació social, sobretot de les dones. Potser poc coneguda a casa nostra i menys pels joves de l’Acció Catòlica o de moviments especialitzats. De jove es va incorporar a l’Acció Catòlica i va treballar com a voluntària a l’Acadèmia d’Obreres, una manera de començar a posar en pràctica un compromís social que no abandonarà mai més.

Va ser Presidenta Nacional de les Joves d’Acció Catòlica del 1940 al 1946, i del 1951 al 1963 en va ser de la branca de les Dones. Ja anava sent coneguda, i l’any 1961 i fins el 1974 va ser elegida presidenta de la Unió Mundial d’Organitzacions Femenines Catòliques (UMOFC). Atenció! que no era poca cosa, perquè sota el seu paraigua s’aixoplugaven 110 organitzacions de 61 països dels cinc continents i controlava l’activitat de 56 milions de dones a la vegada que exercia un rol consultiu per a associacions com UNESCO, UNICEF, ECOSOB, OIF, OEA, FAO, en el Consell d’Europa.

Eren temps en què arreu ja s’anaven respirant aires de llibertat, d’emancipació del paternalisme, de protestes contra tota mena d’esclavituds…, i en aquests espais la seva preocupació estava posada sobretot en l’educació de les dones, en la línia pedagògica de Paulo Freire, que havia de portar forçosament a l’alliberament de la problemàtica legal que impedia la promoció de les dones que buscaven el seu lloc en el món. Per això promocionava totes les iniciatives que hi podien ajudar, en les quals posava no sols el seu apassionat compromís sinó també la seva capacitat de teixir relacions internacionals.

Aquells anys, entre els 50-70, van ser un moment històric d’esclat de moviments que avui ja coneixem en totes les seves direccions imaginables i que podríem titllar de somni ecofeminista. La Pilar ho definia així: Nosaltres, les dones, som les protagonistes d’aquest moment històric, caracteritzat pel despertar de la consciència femenina del món. És el moment del nostre “alliberament”. La UMOFC, amb ella al davant, s’ho va prendre seriosament i el 1966 va llençar una gran enquesta sobre la llibertat de la dona en la família, en la societat i en l’Església, enviada als 36 milions de dones catòliques afiliades.

L’enquesta va ser àmpliament contestada i les respostes van constituir la base de les línies de força d’un primer feminisme humanista de caire cristià. Aquestes línies es van centrar en “l’educació de les dones” en un pla de quatre anys i triant una metodologia activa i participativa que donés oportunitat a totes les dones d’expressar-se amb llibertat. I, en segon lloc, “treballar contra la injustícia i la marginació”, un compromís que ella va assumir personalment abocant tots el esforços possibles sobretot en els països del Tercer Món. Mentre va ser presidenta, les jornades d’estudi van sortir d’Europa i es van celebrar a Dar-Es-Salaam (Tanzània, 1974) i Bangalore (Índia,1979). Ajudada per altres dones espanyoles, Pilar va deixar la seva empremta de dinamisme i vitalitat en aquells projectes que l’època exigia.

Roser Solé Besteiro

Contra la ultradreta, idees i polítiques d’igualtat

Com a tot Europa, malgrat els rostres i pretextos diferents, ja tenim aquí aquest monstre anomenat extrema dreta presentant-se a cara descoberta, desvetllant els instints més primaris de les persones, refermant un individualisme sense embuts, promovent supremacismes com més barroers millor, atiant tots els enfrontaments i tots els climes de violència possibles, convidant a menysprear els febles, fent creure que la culpa de tots els mals és d’ells –dels febles, vull dir–, i mirant de convèncer que els complexos problemes del nostre món es resolen a base de les solucions simples que ells afirmen que són capaços d’implementar.

Jo no sabria fer una anàlisi de tots els desajustaments socials que ens han dut fins aquí, ni de tots els instints profunds que aquí s’han concitat, ni tampoc soc capaç de tenir clar quines actuacions concretes serien millors per fer-hi front i quines en canvi els poden donar encara més ales. Però em sembla que el que sí que tinc clar és on hi ha la base per poder remuntar la situació en què ens trobem. I aquesta base és que tots els partits que se senten d’esquerres, és a dir, que volen primar l’interès col·lectiu per damunt de l’individual, i també els sindicats, i també les associacions i entitats amb voluntat progressista, se sentin amb el deure ineludible, sagrat i tot –deixeu-me fer servir aquesta paraula–, de treballar per unes societats més igualitàries i un món més igualitari. I fer-ho tant en els seus discursos com en els seus programes.

Per precisar més, voldria assenyalar que quan parlo de partits d’esquerres penso en els partits socialdemòcrates, socialistes, comunistes, verds, o de l’anomenada nova esquerra. Entre nosaltres penso bàsicament en el PSOE, el PSC, IU, Podem, Comuns. També Más Madrid i altres de similars. També penso en els partits de l’esquerra independentista, tot i que aquests tenen el problema que quan han de triar entre l’ànima d’esquerres i l’ànima nacionalista, gairebé sempre trien la nacionalista. Tot plegat, a més, no pot quedar-se tancat en l’àmbit més proper, sinó que caldrà també mirar més enllà, en clau europea, i saber coordinar-se i pensar i planificar junts.

Els sectors populars que s’han sentit seduïts per la ultradreta només podran revertir aquesta seducció si veuen que hi ha algú que presenta un projecte més real per millorar la seva vida, i si aquest projecte va acompanyat d’una manera de mirar el món que resulti més atractiva que la dels promotors de l’odi i el menyspreu mutu com a sistema de vida. I sí, és cert que els missatges simplistes, i la creació d’enemics fàcils d’identificar i d’estigmatitzar, arriben al cor més fàcilment que tot el que una esquerra raonable pugui oferir. Però això l’únic que vol dir és que cal treballar més, esforçar-se més, i trobar també tècniques millors de comunicació. Però també vol dir més sinceritat, i que la gent no tingui la sensació que tot el que es diu i es fa no és més que una tàctica conjuntural per aconseguir més vots, o més poder, o millor posicionament en això o en allò. La gent ha de tenir la sensació que darrere les polítiques que es proposen hi ha una veritable voluntat de millorar la vida de les persones.

¿Que tot això és fer volar coloms? Jo crec que no. Jo no vull creure que estiguem condemnats a viure en un món cada cop més inhumà. I per això crec que cal empènyer des de tot arreu, des de qualsevol lloc on sigui possible, també des del món cristià, per estendre aquests objectius, i fer-ho de manera creïble, és a dir, no només amb frases que ja de pronunciar-les es veu clarament que són buides.

Sí, aquesta és una base imprescindible per frenar el discurs de l’odi.

Josep Lligadas

La gran patacada

Pum!!! Pam!!!! Plof!!!!! Patapam!!!!!!… Que em maten aquestes ximpletes!

Les gosses van estirar en la mateixa direcció per encalçar un gat i com que van lligades a l’scooter, el van tombar i jo vaig sortir volant i vaig aterrar de cap.

Quin mal! Què em menjo el carrer! Tot va quedar escampat per terra, van fer saltar la càmera d’una roda i jo que no sabia si hi era tota del cop tan bèstia.

Feia mal, que no em podia moure. Vaig començar a cridar demanant ajuda. Cridava i cridava però cap veí va sortir. Era l’hora de dinar i estava al mig del carrer.

Va pujar una furgoneta per l’altre carrer i veig que fa marxa enrere i enfila cap a mi.

En baixa un jove hispà oferint-se per ajudar-me. Com que sol no podia amb mi va anar a trobar un xicot que repartia propaganda a les bústies. Amb molt de compte em van aixecar de terra, em van asseure a l’scooter, ho van aplegar tot i amb una roda de menys em van dur fins a casa.

Un cop al pati de casa i després de regraciar-los una vegada i una altra, els vaig dir que ja podia pel meu compte. Ells volien trucar o dur-me a urgències. En caure de cap, la cara s’inflava i es feia morada per moments i estaven espantats per mi, però finalment van marxar, no gaire convençuts.

La broma m’ha costat un mes de llit, però ara vaig fent a poc a poc, amb l’ ajut d’amics i amigues del poble.

Bé, això no és una anècdota, és una història de vida que em mostra la mà de Déu. I em recorda la paràbola del bon samarità feta carn.

Els podia “comprometre” els veïns que no van ajudar, a més era l’hora de dinar, però un hispà estranger que passava més lluny, em va veure, va girar cua, va buscar ajuda i em van deixar sana(??) i estàlvia a casa. Són els que van fer bé al proïsme, segons les ensenyances de Jesús de Natzaret.

Em permeto de compartir amb tots i totes vosaltres aquesta experiència de l’amor de Déu, no pels mèrits, que en tinc poquets. Gairebé me n’oblido. Això va passar Dilluns Sant, és a dir que la Setmana Santa sí que va ser de Passió, però ara estem en temps de Pasqua de Resurrecció esperant l’Esperit Sant.

Bona Pasqua a tots i totes.

Lluïsa Carbajo

Defensar la cultura cristiana europea?

El dirigent polonès Jaroslaw Kaczynski, l’hongarès Viktor Orban i l’italià Matteo Salvini han proposat crear una coordinació de partits com els seus, o sigui d’ultradreta, amb l’objectiu de tenir grup propi al parlament europeu, quan aconsegueixin l’adhesió de partits similars d’un determinat nombre de països. I l’element vertebrador d’aquest grup, han dit, seria la defensa de la cultura i dels valors cristians d’Europa. Cal recordar que els partits dels dirigents polonès i hongarès són els qui governen els respectius països.

Per a aquests dirigents, la defensa de la cultura i els valors cristians vol dir, per exemple, el refús de qualsevol política mínimament acollidora envers els immigrants i refugiats; també, el liberalisme més immisericorde; també, la negativa a acceptar determinats drets que s’han anat obrint pas entre nosaltres en realitats com l’homosexualitat i l’avortament; i també, un estil de govern amb tendència al totalitarisme, que es justifica com a manera d’evitar que la modernitat que vol destruir aquests valors i aquesta cultura puguin obrir-se pas.

Els lectors de L’Agulla ja ho sabem prou, que aquesta mena de polítiques no tenen res de cristianes, sinó més aviat tot el contrari. Però és un fet que, per a un nombre elevat de persones, aquesta crida a evitar la descristianització d’Europa els pot fer, i els fa, efecte. Per això, resultaria molt necessària una actuació decidida per part dels màxims responsables de l’Església europea, bisbe de Roma inclòs, per deixar clar, explícitament, que aquestes polítiques que patrocina la ultradreta són enemics frontals de qualsevol valor que es vulgui considerar cristià. I explicar quins són els valors cristians que cal potenciar enfront seu.

Pentecosta ve de 50

La prescripció bíblica de comptar 7 setmanes després de Pasqua i celebrar la diada anomenada Xavuot [‘setmanes’, en hebreu] en record del lliurament de la Llei a Moisès, va ser seguida per la primera comunitat cristiana, donant-li un nou sentit: el lliurament d’una nova Llei, escrita en els cors. Així es relativitza la lletra i s’entronitza el regnat de l’Esperit. Aquesta és la veritable Pasqua granada: totes les antigues promeses han granat i donat el fruit que anunciaven.

Es podria dir que la comunitat cristiana encara no ha acabat de comprendre l’originalitat del que l’evangeli afegeix a la Torà jueva, sense negar-la. Per abreujar, Jesús diu que, atès que tot el que ens ha de revelar encara ens resulta incomprensible si no intolerable, l’Esperit ens ho anirà descobrint en cada moment. Així es veu el caràcter dinàmic d’una vida que no es pot recloure en cap lletra: Llei, dogmes, moral o rituals, sinó que els sobrepassa per totes bandes. És a dir, que tots aquests s’han d’entendre simbòlicament, com un dit que assenyala la Lluna, però que com a tal no mereix la més mínima atenció i només se’l queden mirant els necis.

La llarga història de les comunitats cristianes, majoritàriament, no ha seguit la recomanació de Jesús. Hem tornat a la lletra, donant-li un pes que mai no hauria hagut de tenir, i que al final s’ha convertit en una càrrega que som incapaços d’arrossegar. Ve a la memòria la reflexió de Pere, ingènua, parlant de la Llei: «Ni nosaltres ni els nostres pares l’hem pogut complir». S’agraeix la sinceritat, però millor que es convertís en el punt d’inici d’una manera nova de comprendre els afers de l’Esperit…

L’anomenada Carta als Hebreus declara que «un canvi de sacerdoci comporta necessàriament un canvi de Llei» (7,12). Jesús no és el nostre únic gran sacerdot a imitació dels fills de Leví. Canviat el sacerdoci, canvia tot el que hi està relacionat.

I el primer que canvia és l’autocomprensió del grup dels deixebles (qahal, sinagoga, ummà, ekklesía). Cada grup religiós imagina l’univers amb un «dins» i un «fora» i escombra cap a casa. Només l’evangeli i les cartes Pau diuen que Jesús ha vingut a destruir les barreres i parets que ens separen, per arribar a un sol ramat i un sol pastor. Afirmació que es podria entendre malament –de fet ha estat així–, en un sentit imperialista, proselitista. Quan s’escolta l’Esperit (la nova Llei) comprenem que la dèria de Jesús era la comunió (unió de diversos) universal. Alguns dels primers escriptors cristians ho sabien bé quan per referir-se al conjunt dels fidels en deien La Catòlica, la universal. Volien dir que l’Església és una forma d’agrupació curiosa. Sant Agustí escrivia que només Déu sap qui hi és «dins», no respon al que es pugui apreciar passant llista. A mi m’agrada comparar-la amb un edifici prou conegut: la Porxada de Granollers. És un sostre que protegeix i que s’aguanta sobre unes columnes, sense parets ni portes! Creieu, de debò, que aquesta és la imatge que dóna l’Església (la gran o la petita)? Hem comprès la crida de l’Esperit a obrir-se a totes les cultures, a totes les llengües, a tots els pobles, a totes les persones, sense privilegiar-ne ni rebutjar-ne cap? Hem arribat a la conclusió que no podem posar condicions excloents per entrar-hi?

Quan Pere va acceptar d’anar a casa de Corneli, un fastigós i impur militar romà, i va batejar-lo, o sigui, li va obrir les portes de la comunió eclesial, va patir una estirada d’orelles de la comunitat de Jerusalem. Però ell es va defensar al·legant que qui era ell per dir qui era pur o impur –el papa Francesc diu el mateix quan li pregunten sobre temes morals– i que l’Esperit li havia manat d’anar-hi. Sembla que trencar els límits i saltar-se els murs –de pedra o legals– és exclusiva de l’Esperit, com si nosaltres, els humans, no fóssim capaços d’ultrapassar uns límits casolans. No concebem que es pugui ser tan generós i tan obert… El buf de l’Esperit, la Ruah divina, és qui fa noves totes les coses. I aquest és el significat de la Pentecosta.

Andreu Trilla

Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí fa un any. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre els noms de la llista sota les fotografies.

Roberta Bacic

Tània Gómez

Joan Mestres

Jordi Rubió

Manuel Simó

Joana Bregolat

Conxa Parra i Montse Suárez

Najat Bensar

Pastoral Obrera de Catalunya

Un cel de plom. Carme Martí. Ara Llibres.

M’ha agradat molt aquest llibre que ens presenta la vida de la Neus Català. I també m’ha fet pensar força. Quant de patiment i quina fortalesa!

És molt fàcil de llegir i “enganxa”. El resumiria amb unes paraules: “el so de les bombes és un cant fúnebre de la mort i de la vida”. Totes dues coses amaren tot el text i van descrivint la importància que tenen els salts entre l’una i l’altra en la vida de Neus Català.

Queda ben palesa la repressió exercida pels nazis en la segona guerra mundial, tant a nivell històric com a nivell particular. El patiment de la Neus és l’exemple de la tortura i degradació humanes que van sofrir cada una de les persones que van caure en mans dels nazis. S’hi presenta clarament com eren els camps de concentració i extermini dels alemanys, un horror que encara avui encongeix el cor. Les normatives que els imposaven eren extremes. Però, malgrat tot, la Neus no va deixar mai que se li escapés del tot l’esperança. Fins i tot, van fer una vaga de fam per aconseguir més menjar o millor, van sabotejar, des del seu treball a la fàbrica, tot el que van poder i, per sort, mai van ser enxampades.

Durant la caminada cap al primer barracó on hauria de viure, la mirada de la Neus contempla el cel i el descriu “com un cel de plom, com un infern”, que suposo que és d’on surt el títol. Neus Català va ser una dona increïble, una heroïna, valenta i defensora dels drets de les persones a ultrança.

Al llarg del llibre, es veu l’èmfasi per deixar-nos clar que ella no vol contar només la seva vida, la seva història, sinó que vol donar veu a totes aquelles dones que no van sobreviure, i totes aquelles que van compartir patiments amb ella, i que es van prometre dues coses: no plorarien mai davant de cap SS i sortirien endavant, per donar a conèixer al món el que realment va passar allà.

Per últim, només escriure aquesta frase que em sembla molt rellevant: “Envoltada de dones amigues i dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres”.

Maria Rivero Galindo

La Vall de Sant Just: de Sant Just Desvern al Baixador de Vallvidrera


És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.

(recordant Joan Margarit, veí de Sant Just)


Agradable i còmoda passejada per corriols, pistes forestals i algunes fonts. Sortint del nucli històric, ens endinsarem a la part baixa de la vall de Sant Just, on podem visitar les restes d’un antic molí fariner. Passarem per diverses fonts tot vorejant l’obaga de Sant Pere Màrtir i les capçaleres de diversos torrents fins a arribar al coll de Can Cuiàs. Des d’aquí, davallarem al final d’aquesta ruta, al Baixador de Vallvidrera. L’itinerari segueix una part del PR C-164.


Dades Tècniques

Inici: A Sant Just, parada «Miquel Reverter-Verge dels Dolors» del bus JM (a Barcelona es pot agafar a la parada «Trias i Giró-Av. Exèrcit», sota la caserna del Bruc, metro Zona Universitària).
Final: Baixador de Vallvidrera (FGC)
La ruta: Can Ginestar, passeig de la Muntanya, molí Fariner, font de la Beca, font del Ferro, font del Rector, coll de Can Cuiàs, font i masia de Can Llavallol (o Llevallol), Mas Sauró, escales del Ciureny, Baixador de Vallvidrera
Distància: 10 km
Desnivell: 250 m
Dificultat: baixa
Més informació: A Wikiloc, i també a l’Editorial Alpina, Collserola, parc natural, Escala 1:20.000. 2015-2016.


Itinerari
Iniciem la ruta a Sant Just Desvern, a la parada esmentada del bus JM. Si seguim el carrer Carles Mercader podrem contemplar Can Cardona, l’Ajuntament, l’església dels Sants Just i Pastor i una mica més enllà la masia de Can Ginestar.

Can Ginestar i Biblioteca Joan Margarit
D’estil modernista, situada enmig d’un bell jardí en una finca tancada per un mur d’inspiració gaudiniana, acull la biblioteca Joan Margarit.

Pel carrer Sant Josep i després pel passeig de la Muntanya, que seguirem a la dreta, passarem per davant del complex esportiu La Bonaigua i poc més enllà per la part del darrere del molí fariner.

Molí fariner

Es tracta d’un molí fariner hidràulic que conserva gairebé la totalitat de la seva estructura. A la part superior hi ha la bassa que es troba soterrada. Conserva el cup, la volta sencera de la sala de les moles i bona part del carcabà tant intern com extern. No es conserva ni la solera de la sala de les moles ni les pedres del molí. El portal d’entrada, situat a la façana nord perfectament conservat, té un arc gòtic apuntat.

Després de la visita, tornem al carrer que seguíem, també anomenat Camí de Vallvidrera, travessem la riera de Sant Just i ara, ja per pista, seguim el torrent de l’Embut de la Font Beca fins poc abans d’una cruïlla. A la dreta hi ha la font. Una filera de pollancres al costat d’una altra d’àlbers ens marca la seva presència quan ens hi acostem.

Font de la Beca

L´aigua d’aquesta font té una bona reputació a la població, tot i que és de raig ocasional, lligat a períodes de pluges. Es troba en un llindar de bosc d’alzinar. Trobarem un arbre diferent en entrar a l’àmbit de la font. És un lledoner, arbre de fruit comestible però amb molt poca polpa, i de fusta resistent i elàstica que es feia servir per fer eines del camp (forques de batre). L´àrea de la font és un racó ombrívol que convida a descansar-hi una estona abans de reprendre la caminada.

Un cop de nou a la pista, la seguim pujant. La pista fa un doble revolt, una gran essa, i més enllà veurem una desviació a l’esquerra amb un mirador de fusta que ens portaria al Turó de la Tina. Nosaltres continuem per la pista uns 50 m més, per deixar-la abans d’una corba i seguir un sender a l’esquerra que ens durà a la font del Ferro.

Font del Ferro

Aquesta font raja gairebé tot l’any. Som dins un alzinar ombrívol pobre en sotabosc. Veurem la falzia negra que és una falguera de fulles triangulars i pecíol llarg i negre que trobem en aquests bosquets, juntament amb el galzeran i l’esparreguera.

La gran plataforma de descans amb bancs pot servir per escoltar i potser veure ocells forestals a les capçades de les alzines del davant. Al fons albirem el Turó d’en Merlès.

Sortint a la dreta veurem un roure impressionant de quatre braços que, com les alzines que anem trobant, va estar tallat de jove i forçat a rebrotar.

Can Baró i Can Fatjó

Travessem un torrent, seguim a l’esquerra per vorejar-lo per l’altra vessant i passar per sobre Can Baró. Més enllà, a l’altra banda del torrent també veiem Can Fatjó, i a dalt a la carena el coll de Can Cuiàs, cap on ens dirigim.

Al llarg del camí, anirem trobant finestres, entre els arbres, que ens sorprendran bé amb imatges dels boscos del davant (l’altre costat del torrent o de la vall secundària on ens trobem) o bé, amb visuals llargues que marxen de la vall de Sant Just per acostar-nos el Baix Llobregat i els seus pobles, la serralada del Garraf i les muntanyes de l’Ordal.

Seguim el sender que ens allunya de Can Baró i que voreja un nou torrent fins a la font del Rector.

Font del rector
Hem d’anar seguint les indicacions cap a la font del Rector. Veurem unes escales de fusta a mà esquerra que baixen i en un no-res serem a la font.

Retornem al corriol que ara planeja una bona estona entre un espès bosc d’alzines i roures amb bones vistes sobre el turó de Sant Pere Màrtir. Pel camí, tot rodejant unes quantes capçaleres de torrents, trobarem diverses bifurcacions, totes ben senyalitzades amb les marques grogues i blanques del sender PR C-164. A la dreta ens queda el turó d’en Corts i el collet de l’Espinagosa. És aquí on el sender es dirigeix cap a l’oest i discorre bastant per sota i paral·lel a la carretera de Vallvidrera a Molins de Rei, fins a un punt on deixarem el PR C-164 per pujar i assolir-la. Som al coll de Can Cuiàs.

Coll de Can Cuiàs
Travessem la carretera i a la nostra esquerra veiem la masia de Can Cuiàs en el lloc on anteriorment hi havia hagut el petit monestir de Sant Joan de l’Erm o de Salerm, avui totalment desaparegut. Travessada la carretera, tirem per la pista de l’esquerra cap a Can Llavallol.

Font i mas de Can Llavallol
Abans d’arribar-hi, un trencall a la dreta ens portarà a la font.

Reprenem la pista i arribarem a la barriada de Mas Sauró. Passem per davant del Centre Residencial Mas Sauró, anem a trobar el camí de la Reineta i finalment baixarem per les escales del Ciureny al BAIXADOR DE VALLVIDRERA, on acaba la ruta.

Que sigui del vostre grat.

Jaume Roig

L’enreixat

HORITZONTALS

  1. Patró de Granada. Mercader africà que, segons la tradició, va portar a la fe cristiana les santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró.
  2. Nom de pila d’una actriu, model i escriptora, filla d’Ingrid Bergman. Exjugador de l’Espanyol.
  3. Provoca que alguna cosa tingui rovell. Al revés, estranya.
  4. Al revés, en anglès, taxa. Vigilant d’amagat una persona.
  5. Arrel. Al revés, actriu, directora i guionista catalana. Conjunció disjuntiva.
  6. Nom de dona. Paraula francesa que indica el participant en una festa rave i que s’utilitza també en altres idiomes.
  7. Conjunció copulativa. Al revés, part obaga d’una muntanya. Forma popular del femení d’Ignasi.
  8. Empresa nord-americana de menjar ràpid que està estesa arreu del món. Símbol químic del vanadi.
  9. Primera lletra de l’alfabet. Onada. Al revés, producte que ponen les femelles de les aus i dels ocells i que està format per la closca, la clara i el rovell. Ésser.
  10. Varietat de poma. Nom de dona.
  11. Al revés, faci el mateix que algú altre. Petita i mitjana empresa. Indicatiu de parada de taxis.
  12. Empresa gestora dels aeroports espanyols considerats d’interès general. Tens amor.

VERTICALS

  1. Fruita rodona, vermella i petita, que té una especial fama quan procedeix de Sant Climent o de Torrelles de Llobregat. Primer president de la Generalitat democràtica.
  2. Ocult, reservat només als iniciats. Al revés, en basc, la conjunció copulativa i.
  3. Animal que abans s’utilitzava molt per arrossegar carros i que ara s’utilitza sobretot per muntar. Facin que un animal sigui dòcil.
  4. Poble originari del territori d’Ibèria. Dona que gestiona l’economia de determinats establiments o cases.
  5. Petit nucli de població del País Valencià, a la comarca del Vinalopó Mitjà, que pertany al municipi del Pinós. Bisbe d’Alexandria d’Egipte, del segle IV, que és venerat com a sant.
  6. Afluent del Danubi. Símbol químic del bari. Primera vocal. Segona vocal.
  7. Aparell que proporciona feixos de llum monocromàtics de gran energia. Símbol químic del luteci. Partit Socialista.
  8. Gos. Fotògraf nascut a la Seu d’Urgell l’any 1872, autor d’un important fons d’imatges sobre l’Andorra de la seva època.
  9. Primer de la sèrie dels numerals ordinals. Al revés, regió històrica europea situada al nord-oest dels Alps, i que actualment forma part de França. Estimi.
  10. Tombades. Excretem suor.
  11. Al revés, bufetada. Al revés, torna a la vida. Segona vocal.
  12. Tipus d’ocell. Mamífers rosegadors de la família dels múrids.

Josep Lligadas


Minusvàlids i mobilitat i més antropologia

…i no em trobes pas enlloc,
vine al darrere l’autobús,
tu em trobaràs allà…


Serà que no tinc sentit de l’humor, però no em feia cap gràcia.

Abans l’Institut Guttmann, que suposadament preparava per el món del treball a joves amb discapacitats, estava en una torre a la plaça de la Sagrera just al costat de l’accés al metro i a una parada de molts autobusos.

En realitat la feina que se’ls proporcionava era no qualificada, repetitiva i a preu fet: eren mà d’obra molt i molt barata.

Hi havia un grup de coixos i coixes que érem amics i a vegades ens trobàvem al “xiringuito”, en acabar ells i elles la feina i jo el col·legi.

Era molt dur ser testimoni dels problemes que tenien nois i noies a l’hora d’agafar l’autobús per tornar a les seves llars. La gracieta que no em fa gràcia i esmento al començament d’aquest escrit, la protagonitzaven els conductors dels vehicles.

Les persones que es mouen amb crosses, han de tirar-les primer a la plataforma per poder agafar-se a les barres que ajuden a pujar-hi. Hi ha uns segons que la persona queda a l’aire. Llavors el conductor arrencava, i tornava a parar uns metres més enllà, mentre el coix o coixa havia d’arrossegar-se per terra per mirar d’accedir al bus. Això es repetia diversos cops, i passatgers i vianants es petaven de riure i victorejaven el xofer.

Si havia algú que no ho trobava bé, miraven cap a un altre cantó i no piulaven.

Llavors jo caminava coixa, però sense cap ajut, però no era a temps de recuperar les crosses. La impotència, la ràbia per la humiliació, el despit per una persona fràgil, diferent i molt jove, uns 18 anys, em feia mal físic, per dins, com una esquinçada. No entenia com hi podia haver gent tant dolenta. No ho sabia verbalitzar, però estàvem patint un cas d’aporofòbia, el retop de la pobresa, la fragilitat, la malaltia… Els diferents, indefensos, possiblement els fèiem fàstic.

Déu meu! Crist per terra i befat!… com en els passos que Jesús cau per terra, aixafat per la seva creu, com en el Via Crucis.

Malgrat haver mirat de denunciar-ho, hi havia perill d’atropellament, no ens van fer cas …i és què no n’hi havia per tant!!!?!

Ja feien prou de deixar-nos estar amb les persones “normals”… Les altres opcions eren confinament per sempre a casa o en una institució de beneficència.

Esclar què això va passar fa molts anys i ara els autobusos tenen plataforma per accedir-hi. Els FFCC tenen els seus trens adaptats, no així la RENFE. Gairebé cap taxista es nega a portar una persona amb cadira de rodes i fins i tot hi ha uns pocs que agafen scooters de discapacitats. Però no tot està normalitzat.

En feia gràcia d’anar a veure Les sufragistes, la feien en un cinema de la companyia Balañá. Em deixaven entrar, però havia de deixar l’scooter al carrer, ni tan sols al vestíbul. No vam veure llavors la pel·lícula.

Sortosament hi han espais amics, adaptats, més inclusius.

L’anteriorment escrit són el que en antropologia diem “històries de vida”. No s’han d’interpretar com a anècdotes. Per a nosaltres són molt importants, conformen la nostra vida.

Les lleis civils d’inclusió són molts lentes en la seva implementació i canviar les mentalitats encara més. Això no vol dir que les coixes i els coixos, així com altres col·lectius de discapacitats no experimentem els mateixos prejudicis cap a la majoria “normal”, això ens fa mal a tots i totes, destrueix la sororitat perjudicant les nostres ganes, aspiracions, lluites per la nostra visibilitat, les nostres promocions…

Em recorda el papa Francesc que diu que Déu vol que estimem els germans i germanes, amics i amigues, enemics i enemigues per tal de cooperar en la construcció del seu Regne de Justícia i de Pau aquí i ara.

Lluïsa Carbajo

Referències:

Cortina, Adela: Aporofobia.
Papa Francesc: Fratelli Tutti.

Pau de Tars – Les claus de lectura i les paraules clau per poder fer una interpretació de Pau

Els vuit primers capítols de la carta als Romans, juntament amb Gàlates i Corintis, són dels textos més significatius de la cristologia de Pau. Però, per a entendre’ls millor, cal primer ressituar-los en el seu context cultural i, així, tenir més clares les claus de lectura necessàries.

Claus de lectura:

  1. Tots els exemples concrets que Pau posa en tots els seus escrits han de passar pel sedàs del context cultural. Per exemple, quan Pau parla de l’homosexualitat a Rm 1,26-27, com un signe de deshumanització, ho fa des de la seva vessant cultural jueva i això comporta contradir-se amb ell mateix en Rm 1,29-30, on ens crida a humanitzar-nos. Diríem, doncs, que Pau, en aquest cas i en molts d’altres, no pot deslligar-se de la seva impregnació cultural. Avui, diríem, doncs, que l’acceptació de l’homosexualitat ens ha humanitzat.

2. Pau es fonamenta en l’antropologia jueva en què la persona es comprèn dividida en tres parts indestriables (carn-cos-esperit). Per CARN entenem l’home, o qualsevol altra criatura vivent, deixat a les seves pròpies forces. Avui diríem que som allò que genèticament som. Sobretot cal accentuar l’instint de supervivència individual, i aquí estaria inclòs tot el que està relacionat amb la qüestió sexual (desitjos…) i la por a la mort (entesa aquesta com passar gana, viure en la misèria, perdre la feina…). Per ESPERIT es designa la força de Déu, l’alè de Déu, que actua en l’amor gratuït, fent que l’instint de supervivència individual es mostri solidari i ens cridi a la germanor. El COS seria la persona concreta designada per un nom, en aquesta persona el combat entre la carn i l’esperit es concretaria en una identitat concreta. La resurrecció de la persona es realitza des de la unitat indestriable que és, i per tant, també en la CARN.

3. S’ha de substituir l’esquema infantil contingut a l’Antic Testament d’idolatria-deshumanització-càstig-retrobament amb Déu, per la qual cosa, a partir d’ara, acompanyarà la reflexió paulina: desig d’injustícia (CARN)- raonaments justificatius enganyosos (RAÓ)-creació d’un ídol infrahumà que justifiqui la injustícia (LA LLEI) i finalment caiguda en les relacions mútues infrahumanes (DESHUMANITZACIÓ). Aquest serà ara el llenguatge universal (per als jueus i pagans).

4. La clau d’interpretació ha canviat respecte als evangelis sinòptics. En Pau, els termes “Regne” i “pobres” (com a grup social) han desaparegut com a eix central. Així, el terme “pecadors” ja no designa a un grup social determinat sinó que per a Pau tots som “pecadors”. Pau entén que totes les persones caiem en el pecat, és a dir, ens deshumanitzem per la nostra “carn” (constitutivament som carn), avui diríem pel nostre instint de supervivència (constitució genètica) que fa que no acabem d’acceptar la germanor universal (crida de l’Esperit).

Pau utilitza, per tant, una altra clau interpretativa, els conceptes: pecat, gracia, justificació, llei, home interior-carn, esperit, llibertat i altres termes ens fan pensar que la clau interpretativa és l’antropològica o existencial. Podem dir tranquil·lament que la concepció antropològica de Pau mereix el nom d’humanisme. Podem parlar de la cristologia humanista de Pau.

Tenint en compte tot això, Pau fa entrar en joc personatges i conceptes en un veritable combat antropològic: LA MORT, LA CARN I L’ESPERIT, EL PECAT, LA LLEI I LA FE, LES OBRES DE LA LLEI I DE LA FE… El principi correcte de la fe religiosa, tant en Corintis (comunitat pagana) com en Gàlates (comunitat jueva), es fonamentava en la presencia operativa de l’ESPERIT a partir de la FE en Jesucrist. Ara podem veure que la desviada actitud religiosa d’ambdues comunitats –l’ús que fan d’allò que és religiós– es caracteritza, segons Pau, amb el mateix epítet: “CARNAL” (1Cor 3,1-4; Gal 3,3).

Pau intenta explicar, doncs, els mecanismes que aniran deformant el que va començar essent una FE RELIGIOSA AUTÈNTICA en tota la humanitat (pagans i jueus –universalitat). Així, conclou que és per la CARN que tota religió degenera en una religió sota el PECAT que es concreta en la LLEI (dels pagans, dels jueus), ja que aquesta no ens fa veure la veritat de la realitat i, per tant, ens tapa la construcció del regne: la germanor universal. A no ser que la criatura (“carn”) reconegui el seu caràcter com a tal i la seva radical indigència i resti obert a la presencia de Déu, només així el sentit de la paraula el ressitua en positiu davant del PROJECTE.

La CARN és el temor de la criatura que la porta a justificar, a través de la raó I LA LLEI, el seu comportament contrari a la crida de l’ESPERIT fonamentat en la FE EN JESUCRIST. D’aquí que LA CARN, que es concreta en la LLEI, s’oposi a una FE autènticament religiosa: la FE en Jesucrist que només actua sota l’AMOR (Gal 5,1-6). La CARN, per tant, buscarà utilitzar allò que és religiós, posant-lo sota l’esclavitud (i els seus mecanismes) del PECAT.

Cal aclarir quins són els mecanismes perquè funcioni l’antídot antropològic: la FE pot aparèixer davant dels cristians com un element màgic d’eficàcia sobrenatural i sense cap connexió amb una transformació de la criatura sencera. El mateix baptisme es pot presentar d’aquesta manera. L’antropologia paulina és només existencial.

Els personatges de Pau donaran lloc a la concreció en la criatura, del PECAT en general passarem al PECAT INDIVIDUAL. EL PECAT EN GENERAL és el NO reconeixement existencial del DÉU de Jesucrist (1Cor 15,50-56): “El fibló de la MORT és el PECAT, i la força del PECAT ve de la LLEI”. El PECAT neix de l’existència de la MORT i a partir d’aquest es perpetuarà amb la LLEI. Som CARN, i per tant, la por a la mort (també a la misèria, patiment, perdre la feina, l’estatus social, el benestar individual, el poder…) fa que la criatura no es comporti en la línia de la construcció d’un món de germanor i per tant es deshumanitza PECAT INDIVIDUAL: MORT-(CARN)-PECAT-LLEI-DESHUMANITZACIÓ (PECAT INDIVIDUAL).

Si la MORT ha estat vençuda, i per tant, el PECAT no ha d’existir, com és que en el cristià aquesta qüestió no queda clara? A partir d’aquí és quan apareixen els PECATS INDIVIDUALS. Déu ens fa conscients de la mort però també ens fa conscients que la mort és vençuda per ell (Gn 3,22) i tot el capítol 1Cor 15 és una bronca a la comunitat perquè no s’acaba de creure ni la resurrecció de Jesús ni com aquesta afecta a la resurrecció de totes les criatures. El PECAT INDIVIDUAL fa que la creatura no s’adhereixi realment al PROJECTE DE GERMANOR, per por a les conseqüències que això comporta.

Déu, sabent de la feblesa humana (por), ha fet del seu Fill una DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA (Rm, 6,7) que ens salva del PECAT (en singular). Déu en el seu Fill i la seva resurrecció ha vençut a la mort i al pecat (de totes i per a totes) i per tant, ens salva de la nostra condició humana (carn, criatura), però al mateix temps estem cridats per la LLEI DE L’ESPERIT a la santedat (anular la distància entre el projecte i la realitat).

En Pau, el PECAT INDIVIDUAL, es concreta en la distància que hi ha entre la intenció i la realització. La LLIBERTAT no és poder escollir entre el bé i el mal. És poder realitzar allò que s’ha escollit (EL PROJECTE DE GERMANOR). La LLIBERTAT, doncs, és l’esforç de l’home per reduir la distància entre la intenció de construir el PROJECTE DE GERMANOR i realitzar-lo a través de les OBRES DE LA FE.

PECATS (en plural): Pau sembla que no doni crèdit a que les intencions del JO puguin escollir el mal. Pel cristià això no entra en el que és possible. És una dada antropològica fonamental. És el que ell anomena llibertat cristiana, la novetat introduïda per Jesús.

Cesc Cònsola

«Cayucos» per sortir de l’exclusió

La ignominiosa travessa del Mediterrani de milers de migrants que es veuen obligats a marxar dels seus països és una història d’horror si coneixem cas a cas les persones afectades. A l’Arxiprestat Badalona Nord i Sud, aquesta situació s’ha encarnat amb l’assentament irregular del barri del Gorg a Badalona on una nau es va incendiar provocant la mort de cinc persones. Aquest cas, que va despertar un gran interès mediàtic i de l’opinió pública està remetent com a notícia, però el cert és que aquest col·lectiu continua vivint amb penúria.

Des de Justícia i Pau de Badalona s’ha ideat l’acció solidària «L’horitzó és Àfrica» que té el propòsit de sensibilitzar la ciutadania i recollir fons econòmics. Així, Ibrahima Seydi, un escultor senegalès que ja porta molts anys a Catalunya, ha produït al seu país d’origen unes 150 figures artesanals en fusta en sis models diferents amb noms de persones que han mort en la travessia. Els fons obtinguts de la venda (es calculen 5.500 €) serviran per donar suport a l’associació Almas Quemadas, que aglutina persones afectades per l’incendi de la nau, i també per pagar el treball de l’escultor.

En l’acció també s’han implicat les Càritas parroquials de Sant Josep i de Santa Maria, la Fundació Llegat Roca i Pi, el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, Stop Mare Mortum, l’Associació Noves Vies, Open Arms i el propi Arxiprestat. Igualment, també s’estan explorant altres sortides per a la integració sociolaboral d’aquest col·lectiu.

Aquí teniu l’enllaç al formulari per reservar les escultures.