Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre els noms en el següent llistat:

L’enreixat

HORITZONTALS

  1. Dones que treballen a la mar. Nom de la lletra “g”.
  2. Un dels cinc continents. Al revés, bonic.
  3. Espontaneïtat, manca d’artificiositat.
  4. Població valenciana. Al revés, petit bastó que utilitzen els directors d’orquestra. Consonant amb què acaben la majoria d’infinitius.
  5. Dona que té propensió a provocar incendis. Article indeterminat.
  6. Expert en la llei islàmica. Ho són les bèsties que tenen ales.
  7. Nom d’una actriu espanyola. Primera vocal. Al revés, metall utilitzat per a la fabricació d’armes nuclears.
  8. Al revés, la teva. Nom de pila d’un exjugador del Barça, conegut també per la seva lluita contra del racisme. Lloc de procedència del patriarca Abraham.
  9. Feixes de terra plana en pendent esglaonat. Òpera de Verdi.
  10. Codi de país de Lituània. Segona vocal. Mamífer remugant de la família dels cèrvids. Al revés, es dirigeixen cap a un lloc determinat.
  11. Segona vocal. Qualitat d’àrid. Segona vocal.
  12. Primera persona del singular del present d’indicatiu del verb ser. Esglésies petites.

VERTICALS

  1. Fàcils de manipular.
  2. Qualitat d’amable. Conjunció disjuntiva.
  3. Aparten una cosa del lloc on era. Símbol químic del nitrogen. Al revés, gos.
  4. Al revés, nom d’home. Al revés, exigeixo una cosa a què considero que tinc dret.
  5. Al revés, impregnin d’un líquid una cosa. Al revés, gemec. Al revés, en gal·lès, gos.
  6. Accepta una sentència judicial; però canviant la primera lletra per una altra que, en el català oriental, es pronuncia exactament igual. Picada d’alls.
  7. Al revés, que té forma d’anell. Al revés, exerceixi la facultat de raonar, de formar idees.
  8. Segona vocal. País del sud d’Europa. Al revés, orient.
  9. En el joc de cartes, carta amb el número 10 i la figura d’un patge. Nom de dona. Contracció de la preposició “a” i l’article “el”.
  10. Tossuda. Abreviatura de l’estat nord-americà d’Indiana. Indicatiu de conductor novell.
  11. Mamífer de la família dels fèlids que ha esdevingut un dels animals domèstics més habituals. Poeta xilè. Segona vocal.
  12. Acusatiu i datiu del pronom “jo”. Afaitaves.

Josep Lligadas

LA SOLUCIÓ DE L’ENREIXAT

Honecker und der Pastor (Cerca de tu enemigo)

Aquesta pel·lícula estrenada enguany i dirigida per Jan Josef Liefers recrea un fet per a mi desconegut. Un cop caigut el mur de Berlin, Erich Honecker, ex dirigent de la República Democràtica Alemanya, malalt i foragitat no només del seu càrrec sinó de casa seva, va ser acollit junt amb la seva dona per l’Església evangèlica alemanya. Així, es va instal·lar a casa del pastor Uwe Holmer i de la seva família durant un parell de mesos. Uwe Holmer (a la fotografia), que encara és viu, era pare de família nombrosa i vivia al petit poble de Lobetal, del qual va ser alcalde. S’ocupava també de l’atenció a les persones ateses per l’hospital neurològic que hi havia a la comarca.

La pel·lícula expressa bé el contrast entre la tossuderia evangèlica del pastor i de la seva família, que viuen l’acollida com un repte de l’Evangeli, i la ideologia rígida i allunyada dels problemes de la gent dels dirigents comunistes. No cal dir que aquesta convivència va venir acompanyada de la incomprensió i el rebuig de bona part de la població, que no veia amb bons ulls l’acollida del dictador, i de l’assetjament dels periodistes.

A mi, que no soc gaire o gens coneixedora de la història de la República Democràtica Alemanya, Heinecker gairebé em desvetlla simpatia. Però per entendre bé la pel·lícula vaig haver de substituir-lo mentalment per Pinochet o per Videla. Aleshores apareix netament el significat de l’acollida cristiana en un context d’injustícia. Per pensar-hi.

Mercè Solé

La vida contada por un sapiens a un neandertal i La muerte contada por un sapiens a un neandertal

La vida contada por un sapiens a un neandertal i La muerte contada por un sapiens a un neandertal. Juan Luis Arsuaga i Juan José Millás. Ed. Alfaguara.

Fa setmanes, per no dir mesos, que aquests dos volums del paleontòleg valencià i l’escriptor madrileny que el signen, figuren entre els llibres més venuts.

Lectura recomanada per uns bons amics i que realment no m’ha decebut. Dos volums successius però independents que recullen les converses que ens fan anar a la nostra història més llunyana, reconèixer aquelles dimensions de la vida i de la mort, de l’existència com a éssers vius i els seus límits… I resulten unes pàgines clarividents sobre la nostra realitat present i el nostre futur immediat.

L’Arsuaga es mostra un mestre capaç de fer les lliçons en entorns variats (una muntanya, un zoo, un sex-shop,…) al llarg de tota la geografia de l’Estat, un mètode atractiu que ja haguéssim volgut molts en la nostra formació. En Millás plasma la seva curiositat, planteja les inquietuds, els dubtes, la sorpresa…

Són dues lectures que t’atrapen i et permeten trencar amb aquelles presumpcions que donem per òbvies i que, des de la ciència, cal que ens qüestionem i potser modifiquem.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Més Europa

La pau, tal com l’hem coneguda, s’ha acabat. «De moment, la guerra freda a Europa ja és irreversible», deia Manuel Castells el juliol passat. Afegia l’exministre: «La crisi energètica en subministrament i preus, serà devastadora abans que fem la transició. Lamentarem no haver-ho fet abans». En aquells dies, una turbina espatllada, marca Siemens, del gasoducte Nord Stream 1 s’encreuava entre una Alemanya que tem el pitjor dels escenaris d’hivern, i la Rússia de Putin disposada a canviar gas per l’aixecament del règim de sancions i relaxació occidental en el front armamentista d’Ucraïna. Alemanya és la principal afectada, perilla la indústria alemanya.

L’agitació és mundial, no només a casa nostra on sembla que alguns polítics s’han proposat fer el país ingovernable. Calma tensa entre Xina i Taiwan, primer productor mundial de microxips essencials tant per a la indústria de l’automòbil com per als míssils russos. Corea del Nord es reivindica amb llançament de coets que no són precisament de Sant Joan. Tensió també al nord d’Àfrica entre Algèria i el Marroc, sumat al canvi de posició espanyola sobre el conflicte del Sàhara, amb el resultat de tancament d’un gasoducte i reducció del flux de gas cap a Espanya. Ara a l’opinió pública espanyola l’ocupa la crònica en diferit del salt de la tanca de Melilla, una frontera sud d’Europa. El risc de propagació del virus trumpista als EUA, país de procedència del gas liquat que proveeix ara les regasificadores europees, sembla que es conté després de les eleccions de novembre. La victòria de Lula al Brasil és un altre fre al trumpisme. Europa ha tingut l’estiu més càlid de la història, amb els pitjors incendis des de fa temps, mentre prepara el que podria ser el pitjor hivern reprogramant aliances i hostilitats. Merkel creia que a la primera economia europea no li faltaria el gas rus a través del megatub Nord Stream 2. No podia estar més equivocada. L’exportació espanyola d’electricitat a França ha batut rècords aquest agost pel risc de col·lapse de la xarxa de centrals nuclears del país veí, i per la baixa hidraulicitat a la riba mediterrània. La ministra Teresa Rivera volia completar el més aviat possible els 226 quilòmetres que falten per connectar Catalunya amb el Sud de França (el MidCat), però França no vol ser país de pas entre la península Ibèrica i Alemanya i Itàlia sinó una peça clau (hub) en la distribució, avui de gas natural, i demà d’hidrogen i gasos renovables al nord dels Pirineus. L’acord final després de mesos d’estira i arronsa és el MarBar, una connexió submarina entre l’estació de Enagas del Port de Barcelona i el Port de Marsella.

En resum, la transició que experimenten les economies del món, que ara freguen les vores materials i energètiques del planeta, ha canviat els eixos cardinals de la geoestratègia mundial. Europa ara ha d’accelerar l’auto-proveïment renovable, i assegurar les energies de transició com el gas natural. Però en el mitjà i llarg termini, Europa ha de reforçar les interconnexions de gas, electricitat i ferrocarril per garantir el subministrament energètic i material, i harmonitzar els preus energètics, ja que en cas contrari l’activitat industrial més intensiva en energia es podria desplaçar cap al sud, canviant el repartiment de pesos, és a dir de poder, de les economies del Continent.

La península Ibèrica és la regió més ben dotada avui per fer la transició si Espanya i Portugal modernitzen la indústria per atraure capital, i recursos materials i tecnològics, dins d’una economia productiva descarbonitzada i circular. Pel seu potencial renovable, a la Península es produirà el Kwh més barat de tota la UE, avantatge que ressituaria les produccions industrials més intensives en energia. A la llarga, el sud exportarà també hidrogen al nord, encara que avui aquesta és una qüestió controvertida perquè la volatilitat de la molècula d’hidrogen dificulta el seu confinament i més encara el transport a llargues distàncies. Els països del nord necessiten produir fertilitzants en l’expectativa d’un clima més càlid que farà més productius els camps francesos, alemanys, polonesos… més ben irrigats que la cada cop més estepària península Ibèrica. Sense un mercat energètic integrat, amb interconnexió elèctrica, gasística i ferroviària, Europa es veurà abocada a una guerra de preus i conflictes.

El temps per fer una transició energètica tranquil·la es va acabar, i ara tot és urgent i va a remolc de la Rússia de Putin i dels càrtels del petroli perquè quan un recurs escasseja, i és el cas de tots els combustibles fòssils, l’especulació ve servida. Europa ha estat víctima de la seva pròpia ingenuïtat i ara resta hostatge de la Rússia de Putin. Europa no comptava amb el canvi climàtic, no el va preveure i menys prevenir. Aquest és el retret dels joves que es manifesten avui i empastifen obres d’art. És la ràbia encara força continguda de les noves generacions cap a la dels seus predecessors. Un retret que, sens dubte, anirà a més.

Salvador Clarós i Ferret

Més bretxes digitals

A l’estació de tren de Viladecans, com a tants altres indrets, m’imagino, s’ha establert el sistema Park & Ride (aparcament + Renfe), que a la pràctica vol dir que les places que abans eren lliures de pagament es reconverteixen en una gran majoria en places de zona blava. La zona blava es converteix en gratuïta si tu pots demostrar que has viatjat amb la Renfe.

Complicat, sobretot perquè tot plegat, perquè sigui àgil, ha de funcionar amb l’enèsima aplicació (P+R) vinculada a l’aplicació (TMB) que faig servir habitualment per comprar i pagar els bitllets metropolitans de transport.

Crec que vaig llegir-ne alguna cosa al butlletí municipal de Viladecans, però no hi vaig parar gaire atenció, perquè no acostumo a deixar el cotxe al pàrquing de la Renfe. El cas és que el dia que sí que el vaig fer servir, amb pressa perquè se m’escapava el tren, em vaig trobar super angoixada: zona blava que no saps com pagar, instruccions complicades que no sabia com fer baixar de pressa… Total, que em vaig enfilar al tren deixant el cotxe tal qual amb el risc de rebre la corresponent multa. De moment, no n’he rebut cap, però creuem els dits!

Després, a casa, vaig baixar i interconnectar totes les aplicacions recomanades. Entre la meva cada dia una mica més escassa perícia i el fet que tampoc et donen unes instruccions gaire clares, vaig suar la cansalada. I vaig descobrir també que algunes de les places d’aparcament a l’estació estan alliberades de semblant cosa.

Bé. Em pregunto ben sincerament si el proper dia que l’hagi d’utilitzar sabré fer-ho. I també em pregunto què passa amb la molta gent que no s’acaba d’aclarir amb els mòbils o que senzillament no en té o en té un de molt senzill. De vegades crec que les aplicacions i les administracions ens assetgen. I no només és un malson. Cada dia tot plegat és més real.

Mercè Solé

Maleïdes maquinotes

Per qüestions laborals treballo amb ordinador des del temps del “floppy disk”, quan les lletres eren verdes i quasi se li havia de donar corda a l’ordinador… No, no soc cap tontet informàtic i de fet, a la feina i a la vida privada he agraït que tants i tants tràmits administratius vinculats amb hisenda, la seguretat social o el banc, es puguin fer des de casa. No obstant, haig de reconèixer que no tot són flors i violes. Avui mateix he entrat en aquell bucle maligne en el qual tothom s’hi troba de tant en tant. Es tracta del bucle “usuario o contraseña incorrecta”: Amb tota la fe del món intentes pensar si l’usuari era el nom, nom i cognom, amb dos cognoms o l’adreça de correu –quina?… la de la feina o la personal?– i vas provant… i al final arriba la pregunta estúpida: “ha olvidado la contraseña?”… doncs es clar que l’he oblidat, carallot! … “indique el correo electrònico que utilizó para darse de alta”… que no me’n recordo!… i proves el de la feina i proves el particular, i al final t’arriba el “código de verificación”. Eureka!…però no te n’adones –la mare que el va parir!– que l’esperat código tiene un validez de diez minutos desde su recepción y en caso de que expire deberá ponerse en contacto con nuestro departamento de Customer Support –així, en anglés que fa més fi. I el cas és que el Customer Support és un telèfon que parla sol amb accent sud-americà…

No, avui no he tingut cap bona experiència en l’entorn informàtic. Estic empipat amb aquest entorn, però no menys emprenyat amb mi mateix. Me n’adono que formo part d’aquesta elit d’usuaris que hem fet anar –per activa o per passiva– el món cap a aquesta modernització despersonalitzada i insolidària, que no pensa en els vulnerables tecnològics, en les persones que no disposen de connexió a preus raonables, en la gent gran, en persones que de cop se’ls canvien les regles del joc i se’ls exigeix noves habilitats per relacionar-se amb l’administració, el sistema sanitari, o simplement per actuar com a clients de les empreses que es mouen en mercats captius –telefonia, elèctriques, financeres, etc.–, tot donant per bo que per a qualsevol tràmit sigui exigible la maleïda, la inexorable cita prèvia.

I la crítica a aquesta modernització que ens hauria de fer la vida més fàcil, no acaba aquí, que tot plegat és al servei d’estalviar uns quants sous. Ara que han desaparegut els homes de la garita, fins i tot per pagar l’estada en un aparcament es necessita un grau universitari. Palplantats davant el caixer, el tiquet de sortida a una mà, la tarja de crèdit a l’altra… no us heu sentit sovint idiotes tot pensant com punyetes es paga?… i mira que ho diu clar “per al pagament seguiu les instruccions de la pantalla”.

Potser que, com a usuaris maltractats, ens comencem a rebel·lar. Fa uns dies vaig aplicar l’actitud ecologista de “pensa globalment i actua localment” i n’estic content. Era fent cua per pagar a una caixa d’un centre comercial i se m’acosten dues noies uniformades. Fent-me un favor, em diuen que aniré més ràpid si vaig a la “Caixa amiga” –eufemisme per dir que t’ho has de fer tu solet i ells s’estalvien personal. No gràcies, vaig dir, i davant la seva insistència vaig reblar: Quan els teus caps aconsegueixin que tots anem a la “Caixa amiga”, vosaltres us quedareu sense feina!…

Una no ho va entendre. L’altra, més llesta, sí.

Albert Farriol

Revuelta de mujeres en la Iglesia. Alzamos la voz.


Amb aquest títol hem fet un recull de l’experiència d’aquests tres últims anys les dones creients i feministes, les seves accions i les seves reflexions i tot això ha vist la llum en un llibre coordinat de manera coral i amb la col·laboració de moltes altres dones.

El fruit d’aquests darreres anys és l’experiència heretada d’un camí que ve de lluny, de tantes i tantes dones. És el fruit d’una resistència creativa i sostinguda durant molt de temps i que ens empeny a continuar ara i aquí. Per a nosaltres és un regal i alhora una responsabilitat, fer recull de les que ens van precedir, fer-lo nostre i llançar-nos a l’esperança. Aquí a Barcelona, va prendre la forma de coordinadora que té per nom “Alcem la Veu”, una veu, la de les dones, tan silenciada a la nostra església.

Totes aquestes vivències parlen d’un camí en comú, de la necessitat d’acollir-nos, d’acompanyar-nos i de trobar-nos, d’implicar-nos en aquesta realitat, de llegir els signes dels temps i de ser conseqüents, deixar-nos interpel·lar per les companyes i continuar el camí comprometent-nos perquè la vida sigui una vida de justícia per a tots i totes a tots els camps, el social, el polític i també l’eclesial i, per tant, un camí que busca models d’equitat real a l’Església.

Durant aquests darrers anys hem fet vida “la sororitat”, una experiència col·lectiva (Revuelta de mujeres en la Iglesia, Exeria, Red Miriam, Alcem la Veu, Col·lectiu de Dones a l’Església, Tras las huellas de Sofía, CWC, comunitats religioses…) hem anat creant vincles i espais de confiança on hem experimentat que cadascuna és necessària per a la trobada amb les altres. És la nostra força i ens ha possibilitat experimentar accions transformadores. La “sororitat “ ens ha possibilitat posar “fil a l’agulla” teixint una xarxa que ha anat creixent, guanyant força i valentia a la reivindicació de noves estructures eclesials en comunitats igualitàries, justes i evangèliques, una Església nova per a un món diferent, plural i divers.

I en aquesta vall “sororal” i de complicitat, s’ha escrit aquest llibre, des de diferents punts de la geografia (Madrid, Barcelona, Saragossa, Galícia, Sevilla, Santander) des de la diversitat que som però amb un mateix objectiu. Som creients, som Església, som filles de Déu, amb la mateixa dignitat, cridades a respondre a l’Esperit que ens empeny a la construcció d’un món millor i a fer vida el Regne.

D’això tracta aquest llibre. D’on venim, la nostra genealogia i fer memòria agraïda del que hem viscut. Va també de compartir reflexions teològiques d’aquesta experiència des de diversos punts del món on la Paraula es fa vida arrelada. I de somniar juntes una altra Església possible, de proposar gestos concrets amb els quals avançar cap a altres models eclesials.

Agraïm profundament a la Ruah, l’Esperit diví, que ens desperta l’esperança i bufa vents de renovació, assenyalant-nos el camí cap a unes relacions recíproques, justes i comunitàries. I que ens empeny a treballar en favor de tot allò que constitueixi la vida en plenitud.

Pilar Calle

Augment de la incidència política de l’extrema dreta a Europa

Darrerament l’extrema dreta, afavorida de fa temps per partits de dreta extrema, ha guanyat les eleccions a Itàlia. I ja fa un temps que va guanyant incidència en altres països d’Europa, inclòs el nostre.

Ens podem preguntar quines en són les causes. És una qüestió complexa i hi ha molts factors que hi juguen. N’apunto dos que em semblen importants.

La primera, penso, és que quan el capital es veu amenaçat o percep que la indignació popular provocada per la manca de resolucions als seus problemes bàsics es pot canalitzar en moviments més o menys revoltosos, va desprenent-se dels mètodes democràtics i en va incorporant de més autoritaris. Va deixant pas a l’extrema dreta que va marcant l’agenda política i els altres partits es veuen “provocats” i “mig obligats” a posicionar-se vers la seva dreta, per la por que l’espai l’ocupi l’extrema dreta. És la forma com l’extrema dreta guanya terreny amb el seu discurs i activitats de denúncia i acusacions pròpies i també en el fet que el seu pensament i pràctica s’introdueix en altres partits. Així ho hem observat en la manera d’afrontar la pandèmia de la covid, en força governs europeus. Així el capitalisme es defensa, i quan la democràcia i el consens no li acaba de ser un bon instrument, utilitza (fent servir els camins “democràtics”) els instruments de coacció policial, judicial, mediàtica i política.

La segona, opino, és el fet que les esquerres polítiques s’han quedat sense projecte polític unitari, que basant-se en una autèntica anàlisi de classes, del conflicte entre classes, respongui realment a les necessitats de la majoria treballadora de la població i comptant amb ella a l’hora d’elaborar el programa polític. La manca de profundes conviccions, no “dogmàtiques”, la manca de “mites” esperançadors i esperonadors i d’una ètica ferma, és aprofitada per les extremes dretes per oferir una esperança falsa i contrària als interessos de les capes populars. En la ultramodernitat racionalista i tecnopràctica que ha menyspreat i marginat les grans savieses de la humanitat (religions i espiritualitats) i també les grans utopies socials (socialisme, comunisme i anarquisme) ens hem quedat en un buit conviccional, en el qual molta part de l’esquerra política ha caigut. L’extrema dreta seductora sap manipular moltes capes socials i omple aquest buit “espiritual” necessari com a motor polític. Les esquerres per tant en la seva desunió i manca d’utopia política tenen també responsabilitat en aquest augment de la incidència política de l’extrema dreta. ¿Quan acceptaran les esquerres que les grans savieses de la humanitat –religioses i laiques– els hi poden oferir algun element d’una tal utopia? La marginació d’aquestes savieses no és neutral, és interessada. El capitalisme ha aconseguit en part erradicar-les o transitar-les al terreny privat, ja que no interessa la seva potencialitat revolucionària en els seus fonaments més autèntics. El capitalisme prefereix els falsos cants de sirena de l’extrema dreta, falsos profetes pel poble, però criats submisos del capital. Sort encara tenim de les recerques espirituals autèntiques (no les propostes pseudoespirituals individualistes) que poden fecundar una nova revolució política.

Quim Cervera i Duran

¿Què és un profeta?

“Profetisme i xarxes socials”. El tema, formulat així, no deixa de ser curiós. Es tracta d’una xerrada que va fer el bisbe auxiliar de Managua, Silvio José Báez, d’origen carmelità i excel·lent biblista, adreçada a persones que es plantegen com evangelitzar a través de les xarxes socials. De fet es tracta d’una associació que es diu I-Misión, amb la qual estic en contacte, i que està estesa per tot el món de parla hispana. Vol dir que quan el bisbe Silvio va fer la xerrada estàvem connectats des d’Espanya, Filipines, Corea, Estats Units d’Amèrica, Mèxic, Argentina, Perú, Paraguai i una llista més que ja no recordo.

El gruix de la xerrada no va ser tant sobre les xarxes socials sinó sobre què significa ser profeta avui. I tal com està formulat qualsevol cristià compromès dels nostres moviments ho podria subscriure. A mi em van agradar diversos aspectes. En primer lloc, que un bisbe que de fet encarna una arriscada oposició al govern de Nicaragua i que, per mandat del papa Francesc, viu exiliat a Miami, quan parla de profetes es remet a la Bíblia i no a la pròpia experiència. Tenia molts motius per posar-se medalles i no se’n va posar ni una.

En segon lloc el to clar i lúcid de la xerrada em va permetre entendre molt millor què és un profeta i perquè a Jesús als evangelis se’l titlla de profeta i no de sacerdot, i encara menys de rei.

I finalment, fer-ho lligar tot amb la nostra poca o molta actuació a les xarxes socials, em va semblar una molt bona actualització.

Us el recomano molt. Aquí el podeu trobar. Dona també per mirar-lo en grup i comentar-lo després.

Mercè Solé

Límits – Autoregulació

Són dos conceptes que avui no estan de moda. Tot i ser necessaris per al nostre creixement personal i col·lectiu en les darreres dècades són vistos i viscuts com a elements negatius que impedeixen el desenvolupament de l’infant i del jove. Des de la psicologia es valora la necessitat de fixar límits des dels primers moments de la vida d’un ésser humà per tal que pugui, a través de l’autoregulació, anar construint el seu propi Jo i una satisfactòria integració a la societat de referència.

Tradicionalment, els encarregats d’iniciar i consolidar aquest procés era la família. Actualment no podem afirmar que això passi de manera generalitzada. Juntament amb la retirada d’aquests aprenentatges dins de l’àmbit familiar apareix la renúncia a exercir el rol parental per part d’una o més persones de referència per a l’infant o jove substituint-lo pel rol de “col·lega-amic”. Aquest canvi de paradigma genera sovint desconcert en el menor fins al punt que alguns experts parlen d’“infants i/o joves orfes” ja que cap adult de l’entorn familiar s’estableix com a referent parental i d’inserció social.

En aquests moments molts infants i joves estan creixent sense algú que els acompanyi (dins de l’estructura familiar) a establir els límits necessaris per a acceptar-se i entendre i respectar als altres. La manca d’unes normes clares generen persones cada vegada més egocèntriques i convençudes que tot és possible i que preval ell o ella com a individu per sobre del bé col·lectiu.

La poca tolerància a la frustració a causa de la manca de límits genera problemes de seguretat personal, autoestima i de relació social sostenible, positiva i satisfactòria.

Darrerament preval el lema “tot s’hi val”; “el més important és ser feliç” encara que això comporti vulnerar els drets individuals i col·lectius de la resta de les persones. Hem de prendre consciència que no vivim aïllats i que hi ha d’haver un marc comú que ens permeti el desenvolupament individual i col·lectiu de totes les persones. Aquest marc comú ha d’anar acompanyat de límits consensuats i aplicats que ens ajudin a construir una societat més justa i respectuosa amb el nostre món i amb les persones que l’habitem.

Soc un gran defensor d’una societat plural on tots els seus individus puguin créixer i expressar-se en plena llibertat; malgrat això, el dret individual no pot sotmetre al col·lectiu a situacions d’injustícia.

Hem de reformular el paper educatiu que desenvolupa la família, l’escola, els instituts, les entitats, les institucions polítiques, els espais públics… És cert que un infant necessita que “l’eduqui tota la tribu”; a l’igual que cal que ningú renunciï a la seva responsabilitat delegant-la a tercers.

Us imagineu que no tinguéssim un codi de circulació de vehicles (per posar un exemple)? Viure en societat és acceptar l’aplicació d’unes regles que permetin la projecció individual i col·lectiva cap a entorns de progrés i de millora.

Espero i desitjo que plegats arribem a reflexionar sobre les situacions quotidianes que vivim i que siguem capaços de repensar quin model de societat volem construir plegats i així dotar-nos d’unes normes comunes que ho permetin a curt, mitjà i llarg termini.

Davant d’aquest gran repte: Molt bon camí i molts encerts!

Agustí Martí
(Publicat a “Viladecans Punt de Trobada”)

Ignorància social i religiosa

La ignorància i el desconeixement sobre el fet religiós i espiritual d’un poble, d’una societat, és ignorància social, sociològica i antropològica.

No es pot conèixer bé, dins dels límits de tot coneixement, una determinada societat si no es coneixen els tradicions religioses, espirituals, les cosmovisions profundes i les conviccions que l’han traspassat a la llarg de la història i les que actualment hi conviuen. No n’hi ha prou amb els anàlisis econòmiques (estudi de els classes i desigualtats socials pel que fa als béns i serveis) i les anàlisis polítiques (estudi de la distribució desigual del poder) sinó que cal estudiar a fons els valors, les creences, és a dir les religions, espiritualitats i conviccions per poder interpretar i comprendre bé el que ocorre en una societat.

Les conviccions profundes, explícitament religioses o no, mouen els sentiments, els desigs, els pensaments, les accions, les actituds de les persones i dels pobles, conscientment o inconscient. Configuren una forma de ser, prioritzen uns valors sobre uns altres i els fonamenten.

Conèixer les religions i espiritualitats d’una societat no solament és necessari per captar les savieses profundes de la humanitat i els seus continguts vàlids per avui dia, sinó que és imprescindible per entendre tal societat determinada. El menyspreu o la marginació, o la ignorància sobre els estudis psicològics, sociològics o antropològics sobre les religions i les espiritualitats, és menyspreu, marginació i ignorància sobre la condició social humana.

Quim Cervera i Duran

Sobre Caixabank


Vull començar dient que utilitzo aquest “Caixabanc” del títol gairebé com un genèric, perquè estic segura que la manera com aquesta entitat tracta els seus clients no deu ser gaire diferent de com ho fan els altres bancs.

Val a dir que en la meva inefable estupidesa encara no he entès com la gent que sempre havíem cregut en les caixes d’estalvis i no en els bancs hem acabat siusplau per força en mans de bancs.

Doncs bé. Amb aquesta alegria que és pròpia a qui va acumulant guany rere guany, i amb la bona consciència acumulada per una fundació que diu treballar per l’equitat i la justícia, alguns fets en el tracte amb Caixabank no deixen de sorprendre’m.

En primer lloc, que quan et jubiles, et posin una etiqueta ben gran: canvies la targeta i passes a ser client “sènior”, això sí, amb targeta daurada de Renfe. Qualsevol persona, doncs, que vegi la teva targeta, per si no se n’havia adonat, tindrà ben clara la teva situació laboral. Però per si no n’hi hagués prou, també t’etiqueten per nivell de renda. És a dir, t’adjudiquen una oficina amb un gestor que només entrar ja et diu que allà no s’hi atén qualsevol. I certament ho vam veure, mentre esperàvem, a la gent que hi anava a fer una consulta i que no tenia “el nivell” senzillament la van fer fora. Això del nivell deu ser un bluff, perquè el nostre nivell us juro que està a la banda baixa, i molt baixa. Però juguen amb això. El tal gestor es va desanimar, crec, quan vam dir-li que els dos rals que tenim no els pensem invertir en cap de les aventures que ens va proposar, tot i que ja ens va avisar, en la millor tradició profètica de calamitats, que la nostra pensió perdria poder adquisitiu i que seria objecte de no sé quantes desgràcies.

Per sort ara s’han oblidat de nosaltres, però nosaltres no ens hem pogut oblidar d’ells. I de tant en tant necessitem assessorament en l’aplicació del mòbil i aleshores ve quan t’adones que a les oficines cada cop hi ha més lloc als caixers de fora i menys en els de dins. Que per molts taulells que diguin “hola”, has d’esperar, i molt, que t’atenguin, perquè les luxoses oficines (amb look de bar i de sala d’estar) compten amb molt poc personal.

I és que avui s’espera de tothom, i en particular de la gent gran, que fem servir aplicacions seguríssimes que acaben sent-ho molt poc, perquè la gent sovint ha de demanar assessorament al primer que passa. No caldria aquest arriscat assessorament passavolant si senzillament les entitats atenguessin la gent com cal. Però els clients fem nosa, sobretot els clients sense gaires rendes.

Sí que t’atenen personalment, però, si és per vendre’t motos. I per motos vull dir qualsevol dels productes que intenten col·locar-te. Ai, aquells temps en què bancs i caixes et regalaven llibres i vaixelles, i tota mena d’estris! Ara te les venen a preu d’or i abusant de la confiança de molta gent. Tinc una familiar gairebé centenària a la qual Caixabank ha col·locat un televisor immens (i innecessari) i un mòbil plegable d’última generació, que aquesta persona no ha aconseguit fer funcionar. Comissió per als venedors? Segurament. I molta caradura.

És molt probable que la Fundació Caixabank treballi pels drets civils i socials de la gent gran, contra les etiquetes socials i l’estratificació classista, i per la solidaritat amb els qui menys tenen. Però a mi m’agradaria més que senzillament deixessin de maltractar la gent gran.

Mercè Solé

Aquesta nit…

Ben desvetllat, pensava com la comunicació és vital o imprescindible per a teixir el dia a dia.

He fet “vacances” i ara, torno a “enfilar l’agulla”. Enfilar per a no deixar de cosir, tot i que més d’una vegada, “ens punxem”, el fil s’ha trencat o no hem tingut paciència per anar cosint.

Vacances, no val no tenir temps o que el mateix temps, et pregunti: I ara, què? Amb tota sinceritat i amb tota franquesa a la vida i a nivell personal, hi ha una mica de tot.

La Bona Nova o Evangeli, em fa pensar, tot llegint el “veniu i descanseu”. En aquest cas, ho interpreto davant dels obstacles que moltes vegades, costen de superar.

Somnio truites? Potser, però és el que voldria: ser un més per a no desenfilar l’agulla i sobretot, no tenir por de cosir.

Ignasi Forcano Isern

Reflexionant sobre MARIA, model de lliurament total a Déu per als homes i dones d’avui

En el número anterior de L’Agulla acabava l’article sobre Eva dient: “Maria, arquetip, però de què?”, model per a qui? Avui em venen al cap algunes escenes marianes de quan era petita: el de l’escola religiosa del meu poble amb el “Mes de Maria”, rosari, flors i estampetes, altars a casa que reproduïen el de la capella del col·legi; aquella imatge dels apòcrifs d’una nena que “quan era xiqueta anava a costura a aprendre de lletra…” i que deuria repassar la lliçó a la falda de la seva àvia… O aquella joveníssima mare contemplant el fillet, o asseguda damunt de l’ase tirat per Josep, que fugien de la fúria d’Herodes i que, un cop a casa, cosia i guisava com feien les bones mares de família, mentre el seu espòs treballava i el nen feia ocellets de fusta que, amb el seu alè, arrencaven a volar… I ella, silenciosa, guardava totes aquestes coses en el seu cor. Ara sé que només Déu pot saber la profunditat i la riquesa del seu pensament, sempre a l’escolta de la paraula de Déu.

Del seu rol en la història de la salvació jo no en sabia res, només el record d’unes quantes imatges i llargues lletanies que ni entenia què volien dir. Ja més grandeta, aquells quadres no em deien res, en fugia, les prèdiques i les devocions marianes me n’allunyaven en la mesura que tot plegat em semblava infantiloide i alienant.

Però la Santa Ruah, el mateix Esperit Sant que participa en l’obra creadora de Déu en Maria, em va descobrir una altra Maria, una gran dona, jove, intel·ligent, discreta, viva i serena, que estima, sent i escolta la crida de Déu que li ofereix ser la mare del qui era el Verb, Jesús, el Fill de Déu i d’ella. ¿Com podia entendre que en ella, tan poca cosa, s’acomplirien les Escriptures? Una sola pregunta, ¿com?, creu i es posa totalment en mans de Déu: Fiat! (“que es faci!”), un fiat que no la va apartar del món ni la va deixar palplantada mirant el cel, sinó que sempre la va mantenir en una postura d’Adsum (“soc aquí”), dempeus i vigilant per a ser fidel a la resposta: heus ací l’esclava del Senyor. Esclava amb els ulls ben oberts, que esclata de goig perquè ha posat la seva vida i la seva llibertat en mans del Totpoderós. Magnifica el Senyor la meva ànima!

Ferma en la resposta i àgil en l’atenció als altres, en moments de festa i en moments de dolor; dolor el que va sentir quan el fill se’ls hi escapa, pobra Maria, no sabia que patiria molt més! Encara no sabia que l’elit del poble fins i tot el portaria a judici, ni tot el que havia de sofrir fins a la creu. El fracàs. Ni tan sols per a la Mare hi hauria aparicions… És igual, pateix, però espera més enllà de tota esperança. Déu és la seva força.

Per a mi, fiat i adsum són com els dos pols que ens situen amb ella en el si de la Trinitat: la seva grandesa, la seva especial manera de viure la relació, de joiosa obediència, amb el Pare, la profunda i fructífera relació amb l’Esperit per a participar, en aquell moment únic en la història, en l’obra de salvació. Maria, model per a tota persona, model de llibertat lliurada sense escletxes a la Trinitat per a tota la humanitat.

És en aquesta línia que he trobat el sentit profund de la virginitat: presentar-se davant Déu sense estar penetrat/da per res més. Això suposa una actitud vigilant per a mantenir-se sempre disponible, no sols per donar, sinó i sobretot, per saber demanar i rebre, cosa per a la qual cal una sincera humilitat. Només amb aquesta actitud hi ha la possibilitat de ser fecundat/da per l’Esperit.

Així, Maria (verge i mare) no és model (només) de verges i barons consagrats, o de dones casades lliurades al marit, sinó de tota persona que estigui disposada a deixar un espai buit en les seves entranyes perquè el Fill s’hi pugui encarnar. És així que puc dir: La virginitat de Maria: model de receptivitat compromesa, que queda molt lluny d’un empobrit model marià predicat antany pels barons ordenats, fet d’humilitat, obediència i puresa (sexual), com projecció en la figura de Maria d’una difícil problemàtica de la seva pròpia sexualitat.1

És en aquesta línia que entenc el n.67 de la Lumen Gentium, que m’allibera de l’estretesa de tantes interpretacions i la miro amb uns altres ulls buscant “la veritable devoció, que no consisteix en un sentiment estèril i passatger ni una credulitat vana, sinó que més aviat esdevé de la veritable fe, per als que… som impulsats… a imitar les seves virtuts”.

Roser Solé Besteiro

  1. Expressions semblants el sentit de les quals ja es trobava en articles escrits fa més de 60 anys, llegits i comentats anys després només en petits grups perquè encara escandalitzaven.

Casa la Cirosa (El Miracle. Riner)

Una casa sense res d’extraordinari, o sí, amb quelcom únic. La mirada d’algú que la veu a través de l’estructura d’un cobert agrícola, fet sols de columnes de ciment armat, que l’emmarca, la subratlla. Una casa no és sols un aixopluc protector, un sostre, sinó que comporta algú que t’acull, que et rep al seu cercle, a la seva vida, vora un caliu de brasa, per agrair quan a fora hi regna una humida fredor. Una casa és una cèl·lula familiar, rostres humans enmig d’una blanca gelor. Una casa és… Què és una casa en un dia de neu?

Casa. Masia. Nevada.

SONY CYBERSHOT
Imatges/estacions/gener paisatge nevada 10 /007.jpg
Distància focal: 21,9 mm f/2.0 1,37 MB
8.01.2010 16:08 Picasa

Ramon Ribera Mariné

Caminar pel Sostre, una experiència

…que el dia 26 de novembre convertirem en joc a la Parròquia de Sant Miquel del Port


Fa poc una amiga d’entre els voluntaris de Sostre –perquè entre els voluntaris sorgeixen belles amistats!– va elogiar quelcom que vaig dir de passada un dia a la ràdio parlant del projecte: Quan fem nit a Sostre no és que entrem en una altra realitat diferent de la nostra, el que “procurem fer” és sortir de la nostra ficció per entrar a la Realitat. Evidentment he de dir que no és una reflexió meva, sinó la reflexió que ens proposen totes les grans tradicions espirituals, inclosa la cristiana, en la qual em sento profundament arrelat. I he de dir que tot i que “procurem fer-ho”, difícílment ho assolim… però val la pena insistir-hi.

Fa poc un amic d’entre els residents de Sostre –perquè entre voluntaris i residents sorgeixen belles amistats!– es va estovar amb mi –normalment és molt ferreny– i em va agrair repetidament i de manera entendridora que li hagués fet un bon massatge de cames i peus amb crema hidratant, mentre parlàvem de la nostra particular manera de veure el món. El que s’acostava a la Realitat –sense arribar-hi– no era la nostra visió del món, sinó que de manera sorprenent –sobretot per a mi– un impuls impropi em portés a proposar-li el massatge sense ell demanar-lo –ell no gosava– i fent-ho jo hagués vençut la meva aprensió natural –que és molta– per “atrevir-me” amb aquella pell estranya, malalta, inflada, nafrada i bruta. La Realitat era el massatge, l’impuls que ens va portar a trobar-nos “en la seva pell” mentre enraonàvem amb gran passió de les nostres respectives veritats – visions carregades de prejudicis.

Perquè la Realitat no és la “seva visió” vivint en condicions de pobresa radical ni tampoc la “meva visió” vivint en condicions de moderada riquesa, la Realitat és aquell estadi relacional en què la seva vida i la meva es troben sense embuts, fràgilment i a banderes desplegades, sense aprensions, prejudicis ni presumpcions. Com seria també Realitat la nostra relació amb amics de tota la vida si fóssim capaços de gestionar-la sense les susceptibilitats ni la sistemàtica “lluita pel reconeixement” que ens falseja a nosaltres i la nostra visió d’ells.

I paradoxalment, encara que sigui difícil procurar sortir de les nostres fixacions mentals i emocionals en tots els casos, potser en el context de Sostre la possibilitat de fer-ho és més oberta que amb els amics de tota la vida, doncs no és un entorn d’aferrament competitiu sinó que convida a la comunió de fragilitats –fragilitats diferents, però fragilitats al capdavall.

El Jesús se sent fràgil perquè, acostumat a una vida en què no espera massa de ningú, no sap exactament què pot esperar de mi; jo em sento fràgil perquè, acostumat a una vida en que ho espero tot de tothom, no sé exactament què puc donar de mi.

Sostre és un magnífic taller experiencial per procurar el nostre despreniment d’allò que ens falseja i falseja la nostra visió del món, i fent-ho aprendre quelcom que ens pot ajudar a la nostra vida en tots els seus escenaris. Reconec les resistències que –deu anys més tard d’haver-hi fet la primera nit– segueixo patint. Però em reconec també amb la determinació a seguir intentant fer el pas cada nit que hi vaig. No el primer pas o un pas més ni molt menys el darrer pas, sinó El Pas. Doncs en l’experiència del Sostre no hi ha etapes conquerides ni graduació final, no hi ha lectures ni xerrades que ens commoguin, només es viu com dic una experiència imperfecta que es repeteix, una experiència que sempre comença i no acaba mai, una experiència tossuda en dir-me que per “aconseguir fer El Pas i veure el que hi ha de Real” darrere de tanta ficció cal el valor de saber morir d’una manera per aprendre a viure d’una altra… i aquesta és la llum d’un procés que potser dura tota la vida.

Sostre farà 30 anys aquest desembre. El 26 de novembre farem una festa amb missa a la parròquia de Sant Miquel del Port. Hi anirem voluntaris –el primer, mossèn Antoni que ens acollirà– i residents. I per què no? Veïnes i veïns de la Barceloneta, hi sou convidats i hi sereu molt benvinguts! Allà jugarem a “caminar pel Sostre”! En què consisteix aquest joc? Veniu i ho sabreu! La parròquia de Sant Miquel només està a un Pas…

Pere Agustí Maragall