50×20 multiplica la solidaritat

Com sabeu, la crisi econòmica de 2008 va castigar molt a les classes populars: la precarietat i la manca de recursos es van estendre profundament pels barris. Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona, del districte de Nou Barris de Barcelona, en van ser un trist exemple: atur, abandonament escolar i desnonaments han estat una notícia massa repetida als diaris.

Aquesta situació de pobresa afecta molt especialment els infants i joves en la seva trajectòria educativa i formativa, i suposa una càrrega que provoca desigualtat per al seu desenvolupament personal i de tota la comunitat. Sensibles a aquestes amenaces que aixequen murs socials, un grup de persones d’aquests barris van crear una caixa comuna amb les seves aportacions per donar resposta solidària a casos a on no arriben les ajudes públiques. Naixia l’associació 50×20: la fita era arribar a 50 voluntaris que aportessin 20 € mensuals per a aquesta causa.

Inicialment les ajudes per a urgències de vivenda i subministraments van ser nombroses, però de mica en mica les adreçades a infants i joves (menjador, material escolar, matrícules de formació, sortides, colònies, activitats extraescolars, desplaçaments…) van tenir més pes.

El funcionament de 50×20 descansa en els seus col·laboradors: mestres, professors i educadors de centres educatius i de formació i lleure que identifiquen els casos de necessitats o urgències no cobertes pels programes públics, per manca de recursos o limitacions administratives. Junts hem creat una xarxa d’ajudes que fa arribar les demandes a l’associació, que les avalua i distribueix als centres.

Des del seu inici, l’associació té una voluntat comunitària i procura que els mestres i formadores demanin una contrapartida educativa als beneficiaris: per exemple, la participació dels pares als actes de l’escola del seu fill, unes hores de voluntariat del jove… Mostres de que les ajudes rebudes suposen un esforç que s’ha de retornar a l’escola i al barri.

La nostra actuació és discreta però transparent: treballem amb els col·laboradors de centres, parròquies i entitats i només per a ells i elles són visibles. Es tracta d’una xarxa solidària de confiança mútua. El nostre blog i correus als socis recullen informació de les ajudes mensuals, a més de la memòria anual de la nostra assemblea de socis i sòcies. Els col·laboradors reben també aquesta informació. De fet, molts dels col·laboradors són socis i van participar en la creació de 50×20.

Som una associació petita que fa coses petites però importants: infants i joves que han tingut un amic invisible gràcies al qual han gaudit de colònies escolars o programes formatius. Escoles com el Mestre Morera o la comunitat parroquial de Sant Bernat estan des del seu començament compromesos amb la iniciativa. I ara, amb la bona experiència recollida, una plataforma similar s’està posant en marxa als barris de Besòs, la Pau i la Mina.

A 50×20 multipliquem els esforços per donar oportunitats a infants, joves i famílies. Us deixem l’enllaç al nostre blog per a més informació.

Manu Quero

Pastís 25 aniversari de L’Agulla

Sembla que va ser ahir i ja celebrem un quart de segle!!! L’altre dia recordàvem que una servidora en el moment d’iniciar aquesta aventura de L’Agulla, estava esperant la meva filla Laura, per tant ella també farà 25 anys properament. Doble motiu de celebració a casa nostra.

Semblava molt adient que la recepta d’aquest número fos un pastís d’aniversari i és el que us ofereixo. Però com ja heu pogut veure al llarg d’aquests 25 anys, els dolços no formen part del meu receptari habitual i per tant el pastís d’avui té tocs salats, però és boníssim.

Si us animeu a fer la recepta, podríem fer una mena de pacte i la primera vegada que la feu posar 25 espelmes i bufar per celebrar simbòlicament l’aniversari de L’Agulla i felicitar-nos mútuament per aquesta humil revista que l’únic que pretén és mantenir-nos desperts per tal de no restar indiferents al que passa al nostra voltant, encara que de tant en tant necessitem que la realitat ens punxi.

Felicitats i un profund agraïment a totes les persones que seguiu aquesta publicació.


Ingredients

  • 300g de pastanaga ratllada
  • 200g de sucre
  • 200g de farina
  • 1/2 sobre de llevat de rebosteria
  • 3 ous
  • 100ml d’oli d’oliva suau
  • Un pessic de sal
  • Una mica de canyella en pols


Per a la cobertura

  • 300g de formatge mascarpone
  • 40g de mantega a temperatura ambient
  • 50g de sucre llustre

Preparació

En un bol, amb l’ajuda d’una batedora, mesclem l’oli i el sucre i anem batent. Hi afegim els ous (un per un) i seguim batent a velocitat lenta. Aquest procés durarà uns 4 minutets aproximadament perquè l’oli quedi ben emulsionat.

Passem la farina i el llevat per un sedàs i ho afegim a la barreja. Introduïm la resta d’ingredients i els incorporem directament a la massa: la pastanaga ratllada, la sal i la canyella.

Cobrim un motlle rodó amb paper de forn i hi aboquem la preparació. Sacsegem el motlle perquè quedi ben repartida.

Ho tindrem al forn uns 30-35 minuts a 170ºC aproximadament. Com ja sabeu, cada forn és un món, així que us recomano coure’l a foc lent perquè no es cremi massa de baix i fer la prova del pinxo o, com seria més propi, amb una “agulla” llarga.

Un cop l’haguem tret del forn, el deixem refredar i el desemmotllem.

Per fer la cobertura barregem en un bol la mantega a temperatura ambient, el mascarpone i el sucre. Podem ajudar-nos de la batedora. Quan estiguin els ingredients ben mesclats, aboquem la barreja per sobre del pastís i la deixem ben escampada amb una espàtula.

Ara només resta que hi poseu les espelmes!!!

Tere Jorge

L’Agulla: 25 anys d’escoltar

“Butlletí de reflexió i diàleg”: Com a lectora recent de L’Agulla, he “fullejat” números antics de la revista, impressionada per la continuïtat de l’ambiciós subtítol. “Diàleg” implica voluntat d’escoltar més enllà del que sentim (referit a un dels sentits i també als nostres sentiments), i voluntat d’explorar les dades darrere de les opinions, aquelles que convenen al nostre punt de vista i aquelles que no, però ajuden a aprofundir en totes les cares del tema i a fer justícia a la història i la veritat.

Els editorials de L’Agulla contenen gràfics exemples d’una voluntat d’escoltar:

– La revista pretén “ser un instrument d’intercanvi i difusió des de la perspectiva cristiana” (Núm. 91, Setembre 2014).

– Arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils, “Queda pendent enfrontar-nos … a algunes preguntes, per incòmodes que siguin”; “Ens falta humilitat per fer autocrítica” (Núm.104, Setembre 2017).

Tanmateix, a una major part d’editorials s’ofereix una invitació a pensar, més que no a respondre:

– “Què hi hem aportat? Garantir el respecte per qui pensa diferent, garantir la pluralitat que permet la convivència, fer palès que creiem en la igualtat dels pobles i cultures” (Núm. 81, octubre 2012).

– “Potser el paper de L’Agulla, a més de continuar punxant, sigui el de cosir voluntats, aprofitar tot allò que ens uneix, treballar per la pau i pel diàleg, per la defensa dels més vulnerables”. (Núm. 90, Juny 2014).

El diàleg que s’estableix entre articles d’un número de L’Agulla, entre números veïns, així com al llarg de la història de L’Agulla, em fa recordar un grup d’amics amb qui he mantingut una amistat incondicional durant dècades, malgrat grans diferències ideològiques entre nosaltres. El secret: el gran respecte, fins i tot admiració, pels coneixements i desig d’aprofundir en cada tema, per la voluntat de reflexió i per la disposició a escoltar i al diàleg.

Felicitats, L’Agulla, per 25 anys d’escoltar!

Mercè Gracia

Enhorabona pels 25 anys i gràcies pel vostre treball

Estimades amigues i amics de L’Agulla,

Gràcies per mantenir-nos informats i per convidar-nos a reflexionar sobre els fets més rellevants que ens afecten directament ja siguin de caràcter social, econòmic, polític, cultural, religiós, etc. i, per suposat, els que afecten directament la nostra Església i la nostra manera de viure la Fe.

Reconforta rebre la vostra revista perquè et sents acompanyat per companyes i companys amb els quals, en gran manera, t’identifiques. Totes les vostres seccions són interessants i abracen un ventall de temàtiques, la lectura de les quals ens enriqueixen.

Algunes vegades, fins i tot, hi ha coincidència entre el que escriviu i el que jo estic llegit en aquest moment. Un exemple és la referència que feu del llibre de Patric Radden Keefe, No digues res. Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord. Un altre exemple, és la secció Micropobles on expliqueu la problemàtica de la comarca del Solsonès on acabo de passar un parell de setmanes amb la meva família a Casafont. Coincideixo amb l’explicació de Joan Solà.

Una altra qüestió que em sembla important és el tarannà de la publicació. És oberta i gens dogmàtica. I això, en els temps que vivim, té un valor afegit. Sempre, però ara més que mai, en el nostre país, cal establir ponts de diàleg i no deixar mai que les discrepàncies polítiques deteriorin les relacions personals que sempre han de ser respectuoses i amb un fort component afectuós. Recordo ara el que ens diu el papa Francesc a Fratelli Tutti i que està en les nostres mans practicar-ho: sempre que es pugui cal ser amable, tractar a les persones amb amabilitat.

Estimats i estimades, us animo a seguir el camí que vau iniciar ara fa 25 anys. Heu fet una tasca que val la pena continuar.

Gràcies novament per tot i una abraçada.

José Fernández Segura

16 anys a la redacció de L’Agulla i infinit agraïment

Era l’any 2005. Moria el Papa Joan Pau II i l’elecció del cardenal Ratzinger va provocar “una decepció notable entre els sectors cristians progressistes que desitjàvem, amb més o menys esperança, que sortís triat algú que d’entrada semblés capaç de tenir un esperit més obert, més democràtic, més capaç d’entendre què passa al món i més disposat a acceptar la necessitat d’un canvi de rumb eclesial […]” (Editorial de L’Agulla Juny 2005).

Jo feia pocs anys que havia trobat una comunitat parroquial on em sentia identificada amb els seus valors i esperit. Però abans, portava mitja vida amb absoluta desconnexió de l’Església, pel desencís que em genera una institució caduca i una jerarquia hipòcrita, que em sembla perennement lluny del món i de l’essència del missatge de Jesús. En aquella comunitat senzilla, de valors més propers a Pere Casaldàliga que no pas a molts bisbes, a més de trobar un espai on compartir la fe (fe de la qual mai havia desconnectat, encara que la visqués lliurement i en solitari) vaig descobrir la revista L’Agulla, de la qual aquest 2021 celebrem 25 anys. Em va meravellar la diversitat d’articles i d’opinions, i l’amplitud de mires en la fe, amb articles que obrien portes i finestres per ventilar un món eclesial fosc i amb olor de resclosit. Vaig llegir dos o tres números… i els vaig escriure. Una carta d’aquelles que posàvem a la bústia, recordeu? M’hi vaig subscriure. I els vaig dir el que m’aportaven, i l’agraïment perquè fessin possible que arribés a la gent una altra veu de creients, una altra mirada cap a la fe. Va ser així que em van convidar a participar-hi. Sóc periodista i potser alguna cosa hi podia sumar… i vaig començar a anar a les reunions el consell de redacció i aportar el meu granet de sorra.

Però és molt més el que, des de llavors, n’he rebut. Perquè el balanç d’aquests 16 anys que fa que sóc a la revista és el d’infinit agraïment. A més d’aportar el que hagi pogut donar, sobretot sento agraïment per aprendre dia a dia d’unes persones en les quals sovint m’emmirallo i amb les quals m’hi trobo i em fan sentir en família, “la família que tries, que és el que li dóna valor”, com diu una persona que estimo. I agraïment per tot el que continua aportant aquest equip per fer possible L’Agulla encara avui, en aquest món tan canviant i inestable que ens fa agafar vertigen, i en aquesta església lluny del “canvi de rumb eclesial” del qual parlàvem en l’editorial de L’Agulla d’aquell juny de 2005. Gràcies, companys i companyes de L’Agulla.

Maria-Josep Hernàndez

L’Agulla en un món digital

En néixer L’Agulla, l’octubre de 1996, apareixien simultàniament al mercat un conjunt de novetats digitals que avui, 25 anys després, persisteixen: Netflix s’ha fet preeminent a moltes llars catalanes; les pantalles planes han desplaçat completament els vells i voluminosos televisors; l’algoritme de compressió d’arxius de música MP3 i el buscador de Google, el més famós del món, són productes d’aquell moment que va consolidar l’era digital, com queda demostrat que 25 anys després han aconseguit fer-se un lloc molt sòlid i formen part de la quotidianitat.

Enmig d’aquell frenesí innovador, L’Agulla va fer aparició en forma de revista impresa i amb tramesa postal als amics i subscriptors perquè segurament no es concebia d’una altra forma, tot i aquell incipient i frenètic volcà de tecnologia digital. Pot semblar contradictori, però així són els processos de canvi de paradigma quan un conjunt de tecnologies noves fan irrupció de sobte trasbalsant els usos i costums, indicant un camí nou, però que l’escepticisme i la resistència innata al canvi relega a la cua d’espera. Només al cap de 20 anys L’Agulla va transitar cap al format digital (el 2015) consolidant el canvi cultural d’abandonar el suport físic per pujar al «núvol» al món intangible.

L’Agulla va ser un producte innovador per la seva fórmula d’intercanvi dialogat entre persones de la comunitat cristiana, plural, a l’esquerra ideològica, i amb una mirada àmplia per a comprendre i interpretar on-line el món, el país, el sentit de transcendència, i l’acció política i eclesial. On-line vol dir sobre la marxa, en temps real, evolutivament i de forma canviant d’acord als canvis que experimenten les persones que es reconeixen lliures. La fórmula contraria al dogma, la idea preconcebuda que determina l’estereotip o el marc del pensament. L’Agulla s’ha consolidat en la quotidianitat dels agullaires, i està en disposició per a desplegar tot el seu potencial digital i d’interacció i diàleg.

Salva Clarós

Què va passar l’any que va néixer L’Agulla.

Mirem 25 anys enrere

El 1996 va ser un any de traspàs i va ser declarat Any Internacional per a l’Erradicació de la Pobresa per l’Organització de les Nacions Unides. 25 anys després, hi ha coses que no han canviat, mentre que d’altres, vist amb perspectiva, van obrir les portes a les noves maneres de veure el món o si més no ens han tornat amb matisos. Tot i que en alguns casos he tingut la temptació de posar algun comentari, prefereixo que vosaltres mateixos tragueu les vostres pròpies conclusions seguint la dita castellana que “a buen entendedor, pocas palabras bastan”.

Així doncs, aquí teniu una relació de fets que van compartir titulars en aquell moment junt amb el primer número de la nostra revista.

  • A les eleccions generals espanyoles celebrades el mes de març, José María Aznar es converteix en el 4t president de govern espanyol en democràcia, substituint Felipe González, i tallant els gairebé 14 anys d’hegemonia socialista. El nou president electe no té majoria i això l’obliga a pactar amb altres partits minoritaris com el PNB, Catalans i Canaris.
  • A Itàlia, guanya les eleccions la coalició de centresquerra L’Olivera, i Romano Prodi esdevé primer ministre desbancant Silvio Berlusconi.
  • Primer implant d’un cor artificial a Espanya.
  • Inauguració a Barcelona del Museu d’Història de Catalunya
  • A Perú, un “comando” de l’MRTA, pren l’Ambaixada del Japó a Lima, on es realitzava una festa, i reté com a ostatges més de 600 persones.
  • Se signa a Guatemala la Pau, ferma i duradora, entre la URNG i el Govern, després de 36 anys de lluites internes.
  • S’utilitza per primera vegada públicament el terme Nova Economia a la Revista BusinessWeek en l’informe de Michael J. Mandel denominat El triomf de la Nova Economia.
  • Tràgiques inundacions al càmping Las Nieves, de Biescas (Osca), que produí 87 morts i 183 ferits.El càmping, situat en un barranc proper a el riu Gállego, va quedar arrasat per un corrent d’aigua, fang, roca i fusta produït per una gran tempesta.
  • A la Unió Europea, el Comitè Veterinari prohibeix l’exportació de bovins britànics i dels seus productes derivats, a causa de la malaltia de les “vaques boges”.
  • Unicef ​​demana explicacions a la Xina per la mort de milers de nens en orfenats a causa de les deplorables condicions en què viuen.
  • S’aconsegueix introduir ADN en el genoma del paràsit de la malària.
  • Estats Units llança dos atacs amb 44 míssils contra objectius militars a l’Iraq.
  • Croàcia i Iugoslàvia estableixen relacions diplomàtiques completes després de cinc anys de guerra.
  • Bill Clinton és reelegit president dels Estats Units.
  • Mor l’expresident francès François Mitterrand.
  • Un equip d’arqueòlegs submarins francesos descobreix a Egipte les restes del palau de Cleopatra i de la setena meravella del món, el mític Far d’Alexandria, a sis metres de profunditat davant el port d’aquesta ciutat.
  • Científics de CERN anuncien haver obtingut nous antiàtoms d’hidrogen, el primer assoliment en l’obtenció d’antimatèria.
  • A Los Angeles (Califòrnia), l’informàtic indi Sabir Bhatia (27) llança el lloc web Hotmail.com, el primer correu electrònic gratuït. Un any i mig després (el 31 de desembre de 1997) el vendrà a l’empresa Microsoft per 400 milions de dòlars americans.
  • A Roslin (Escòcia), neix l’ovella Dolly, el primer animal clonat.
  • Els ordinadors es converteixen en campions d’escacs. Deep Blue és la primera computadora que venç un campió del món vigent, ni més ni menys que Gary Kasparov.
  • Després de diversos anys d’escàndols i desavinences, el príncep Carles d’Anglaterra li demana el divorci de manera oficial a Lady Di. A partir d’aquest moment, ella comença a ser considerada la “princesa del poble” arreu del món.
  • Casament de Rocío Carrasco, de 18 anys, amb el guàrdia civil Antonio David Flores a la capella de les Verges a la finca Yerbabuena, encara que els pares de “Rociíto” no acabaven de veure amb bons ulls el precipitat enllaç. 25 anys després ens han bombardejat amb la famosa “docusèrie” de gran repercussió mediàtica.

Tere Jorge

L’Agulla per a mi…

Ara que celebrem els 25 anys de L’Agulla, jo només puc donar-ne gràcies… No recordo com va caure a les meves mans fa anys… però sí que tinc clar que de seguida m’hi vaig subscriure… i que rebre-la periòdicament amb la seva banda de paper a la bústia, sempre m’alegrava. I em nodria, m’obria a realitats compromeses, a reflexions que m’ajudaven en la meva vida com a persona i com a creient.

Va ser després, en un curs del CEP sobre participació política i cristians, que se’m va oferir formar part del consell de redacció de L’Agulla!… Jo havia demanat conèixer els cristians d’Iniciativa, a on havia entrat des de la lectura d’un evangeli que m’empenyia a intentar treballar per la justícia però en aquell moment, el grup estava poc articulat. Així que la Mercè, que presentava ICV en l’esmentada formació, em va convidar a entrar en el consell, on hi havia també alguns cristians del partit… I des de llavors, les reunions periòdiques són per a mi excusa de trobada amb persones amigues, marc de debats des del ser cristians i d’esquerres, descobriment de noves realitats, acollida, amistat… Un regal a la meva vida! Un espai de servei i alhora de creixement!

I continuo somiant que L’Agulla pugui ser llavor d’inquietuds, camí per entendre el món, anhel d’una Església pobra i compromesa, pista de justícia, rostres de Jesús avui… Com ho va ser i ho és per a mi encara avui!

Per molts anys, família de L’Agulla.

Maria Antònia Bogónez Aguado

L’Agulla, 25 anys

25 anys d’una revista, avui dia que tot va molt accelerat, són molts. A més, en temps de xarxes socials, de reflexions o a-reflexions curtes, escriure articles de fons, llargs, pensats, i re-pensats, té un gran valor. Especialment si els articles són de caire social, econòmic, polític, cultural, religiós i eclesial. Ens fa molta falta, en temps de crisis de tot tipus, reflexionar a fons sobre aquestes temàtiques, sobre el que ens passa i per què passa, compartir-ho i obrir la revista a qui vulgui dir-hi la seva.

Haver-se proposat una revista que difongui opinions i anàlisis des de l’esquerra política i des d’una perspectiva evangèlica és agosarat. I crec que ens n’hem sortit prou bé. Hem promogut que siguin presents diverses versions de l’esquerra i diverses maneres d’entendre el cristianisme d’alliberament. Hem intentat mostrar com la fe i l’espiritualitat cristiana –en les seves diverses versions– pot ser un dels motors, estímuls, fars, llums, esperits i dinamitzadors del treball per una societat més justa, igualitària, lliure, alliberada i en pau, en favor dels més vulnerables i comptant amb ells com a subjectes protagonistes de la mateixa, i que apunti vers l’horitzó de “a cadascú segons les seves necessitats”.

La combinació d’articles més polítics o de caire espiritual i eclesial amb recomanacions d’excursions, gastronòmiques, de lectures i música, ha estat un encert. Igualment les informacions d’entitats interessants o de testimonis-referents, savis i profetes, que tant necessitem.

És positiu que l’equip de redacció s’hagi mantingut estable durant tants anys, tot i que en la nova etapa podríem obrir-lo a gent més jove, i d’altres procedències.

De fet, en vistes als nous propers 25 anys, al meu parer, podríem ampliar el nombre d’articulistes més enllà de l’entorn barceloní, i obrir més el ventall per fer presents en la revista persones de tot Catalunya, de les Espanyes, d’Europa i del món. També seria bo pluralitzar més l’àmbit polític de les esquerres i l’adscripció religiosa i ètico-humanista –importància del diàleg interreligiós i interconviccional– i eclesial.

Quim Cervera

25 anys, uf!

Soc de les que li costa molt escriure. Però molt!

És un repte personal cada vegada que em comprometo a fer un dels textos que seran publicats en aquesta revista. Ordenar idees, buscar informació, plasmar arguments en una pantalla en blanc i que siguin atractius per motivar a la seva lectura… És per això, que, fa un munt d’anys, quan en Lligadas i la Solé em van explicar la idea de L’Agulla, va ser la meva inconsciència la que li va donar el sí. Aviat vaig saber que no n’hi ha prou amb bona voluntat per donar fruit en una experiència on la paraula escrita junt amb les il·lustracions i imatges transmeten les idees i sentiments.

Quiteria Guirao i Albert Dresaire en la celebració dels 90 números de "L'Agulla"
Quiteria Guirao i Albert Dresaire en la celebració dels 90 números de “L’Agulla”

Una presa de consciència que ha estat molt acompanyada per totes les persones que han integrat l’equip de la revista. Algunes hi són des del primer dia i d’altres s’han incorporat en el camí. A totes elles els reconec la seva aportació en el meu creixement de fe i polític. Sense ser un grup de revisió de vida, sí que és un espai d’amistat, reflexió i acció.

I aquest caràcter és el que hem volgut transmetre amb l’objectiu posat en les paraules de Jesús: “És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu” (Marc 10,25).
Vint-i-cinc anys, es diu aviat! En termes celebratius serien els de l’argent. Ens hauria agradat molt celebrar-los col·lectivament com ho hem fet en diverses ocasions amb festa i cultura. Vindran temps en què podrem reprendre aquells moments posposats per l’excepcionalitat de la pandèmia que vivim. I ens podrem abraçar fraternalment.

Quiteria Guirao Abellán

Les entranyes de L’Agulla

Al principi va existir La Canya. Va ser una revisteta que vam decidir publicar el comitè d’empresa de Càritas. Sense altra pretensió que reflexionar sobre qüestions laborals i professionals del conjunt de treballadors de Càritas, que teníem vincles laborals molt dispersos. Em vaig animar a maquetar-la, tan temeràriament com de costum, sense tenir-ne ni idea. En aquell moment amb el programa word. Per donar-li color vam decidir acolorir el logotip que havia demanat a la Mercè Gallifa, una amiga, i editar part de la portada en color. Imprimíem la portada de tot un any i n’utilitzàvem una part per a cada número, que fèiem amb fotocòpies. D’aquesta manera abaratíem costos.

Quan a casa, en Josep (Lligadas, el meu marit) i jo vam veure que l’invent funcionava, ens vam animar a convocar una colla d’amics per proposar-los de fer una publicació adreçada a cristians esquerranosos, per un sistema semblant. Vam decidir que es diria L’Agulla, que sortiria cada tres mesos i la Mercè Gallifa novament va ser requerida per fer-nos un logo.

I l’octubre de 1996 en va sortir el primer número, que vam distribuir entre les amistats i vam engegar un sistema de subscripció. Pensàvem que tindríem un centenar de subscripcions i ja vam veure que en serien força més. Amb més pressupost, més Agulla, i per tant ja a partir del segon número vam decidir que en sortirien 5 números l’any.

Poques coses han canviat tant en aquests darrers 25 anys com el món editorial. Quan va sortir la revista no teníem fax, no sabíem encara què era el correu electrònic i distribuíem la revista per Unipost. Això significava que rebíem els articles per correu postal (sí, quan la gent utilitzava sobres i segells per enviar-nos la seva col·laboració), que havíem de tornar a copiar cada article, a banda de corregir-lo, és clar, i que un cop impresa la revista l’havíem de doblegar per la meitat, posar-hi totes les adreces (per sort sí que existien les etiquetes autoadhesives), plegar les revistes i portar-les al lloc de tramesa. Com que a la impremta i a Unipost tenien el vici de cobrar per la seva feina, el sistema ens obligava a mantenir un sistema formal de quotes i càrrecs bancaris. La primera subscripció anual costava 1.000 pessetes (encara no teníem euros!). Em fa mandra només de recordar-ho.

Per maquetar la revista vaig aconseguir (gràcies, Cecili!) un programa professional: el pagemaker, que ja ha passat a millor vida fa molts anys. Per això ara no podem obrir els números més antics i convertir-los en un pdf. Al principi això del “tallar i enganxar” era literal. Fèiem fotocòpies d’il·lustracions que ens agradaven i les enganxàvem en els buits que deixàvem en fer la compaginació. Multitext ens la imprimia. Mantenim un gran record de la Dolors, ja jubilada.

A poc a poc vam anar modernitzant-nos. Primer va ser el fax, després el correu electrònic, i l’escàner… En Marc de San Pedro insistia perquè ens modernitzéssim. I la resta ens hi resistíem: quanta raó tenies, Marc!

Vam passar del dibuix a la fotografia, i del blanc i negre al color. Un bon dia l’autora d’un dels dibuixos que desaprensivament vam copiar d’una altra publicació ens va renyar: “Almenys, si copieu, poseu-hi el nom de l’autora!” i vam tenir la immensa sort de poder incorporar-la a l’equip. Des d’aleshores (des del número 8) i fins avui, els dibuixos de la Montserrat Cabo donen un caràcter únic a L’Agulla.

Després del número 91, vam prendre una decisió: parar i pensar. Ens havíem estancat? Arrossegàvem cansament? Vam pensar que calia un canvi i també alleugerir i redistribuir-nos la feina. I després d’un any sabàtic i de formació ens vam reconvertir en revista digital, tot i saber que potser part dels nostres lectors quedaven injustament arraconats per allò de la bretxa digital. Però vam passar de 300 lectors a enviar L’Agulla a més de 3.000 adreces electròniques i vam deixar de patir per encaixar tota L’Agulla en 16 planes: el format digital és molt més obert. També vam reprendre el blog, vam posar tots els números possibles a l’Issuu, vam repartir-nos la gestió del Facebook i de Twitter. Vam eixamplar també el nombre de números l’any, que van passar de 5 a 6. I aquí estem. De moment podem mantenir-ne la gratuïtat. Cap de nosaltres no ha cobrat mai per fer L’Agulla i per ara no tenim despeses informàtiques.

Personalment, he de dir que l’aprenentatge que tot això ha suposat em va permetre en un cert moment canviar de feina i dedicar-me a maquetar textos, publicitat i fins i tot a fer cartells, en un exercici d’intrusisme professional. M’encanta fer coses d’aquestes.

Gràcies, Agulla!

Mercè Solé

Una agulla enfilada

El maig de 1996, a Espanya, es va acabar el govern de Felipe González i va pujar al poder José María Aznar. A Catalunya, feia ja setze anys que governava la dreta nacionalista de Jordi Pujol, i a l’Església en feia divuit que s’havia iniciat l’hivernal pontificat de Joan Pau II. Males perspectives, sens dubte.

Però alhora, aquell mateix maig, a Itàlia s’havia iniciat una cosa nova, que generava il·lusió. I és que, derrotant el primer govern de Silvio Berlusconi, s’havia iniciat el govern de L’Ulivo, L’Olivera, una aliança del Partit Democràtic de l’Esquerra –hereu del Partit Comunista–, els sectors progressistes de la desapareguda Democràcia Cristiana, i altres grups de socialistes, cristians d’esquerres, i fins i tot alguns liberals, encapçalats tots ells per un antic democratacristià de prestigi internacional, Romano Prodi. Era una esperança, una finestra de futur.

En aquest clima, una quanta gent, concretament Jaume Botey, Joaquim M. Cervera, Salva Clarós, Kitty Guirao, Tere Jorge, Josep Lligadas, Josep Pascual, Marc de San Pedro i Mercè Solé, tots cristians i d’esquerres, ens vam proposar, des de l’àmbit cristià, ajudar una miqueta a crear “esperit d’Olivera” aquí a casa. Ho dèiem així i, sense citar l’Olivera, ho explicàvem així a l’editorial del primer número, que duia el títol mateix d’aquest article i que us transcric íntegrament, perquè expressa molt bé, em sembla, el propòsit que ens ha guiat durant aquests 25 anys i que sens dubte ens continuarà guiant en el futur. És interessant llegir aquest text fixant-se en quines coses continuen iguals i quines han canviat:

No costa gaire, en els moments que estem, analitzar amb tons una mica dramàtics el que ens passa, perquè hi ha motius.

L’ofensiva de la dreta sembla imparable: s’està creant, i ara sense pors, a rostre descobert, una societat que deixarà cada cop més gent al marge. I la resposta de l’esquerra és feble, sense capacitat de proposar alternatives veritables o sense capacitat de fer-les creïbles i estimulants, i amb molt poca unitat.

Els cristians i cristianes d’esquerres, a sobre, patim una Església àtona i de poca llum, i no tenim gaires canals per ajudar a fer-ne el que somiem que hauria de ser: una empenta de transformació, de vida nova, de conversió en la línia del que Jesucrist deia. Jesucrist i la seva comunitat son el punt de referència que ens fa viure, i “sense ell no podríem fer res”, però trobem a faltar tantes coses…

O sigui que hi ha motius per analitzar amb tons una mica dramàtics el que ens passa.

Però l’anàlisi no té poders per aturar la vida, sinó al contrari. I el cas és que, com algun autor important ha dit, situacions com aquestes són ideals per mirar de reforçar el pensament, per dir-nos el que volem, per recordar-nos les possibilitats.

Per això, un grup de gent que compartim plantejaments polítics d’esquerres i que anhelem una Església oberta i renovada, ens hem animat a enfilar modestament aquesta agulla que ara teniu a les mans. Per anar creant reflexió i pensament des d’aquest espai vital que compartim. Per fer aflorar idees, projectes i propostes, potenciar el que ja tenim i és valuós… i fer-nos mútuament presents.

Aquí teniu, doncs, aquesta publicació, que de moment sortirà quatre cops l’any. Esperem que ens anirà bé a tots plegats. I no només als que compartim la definició que ens hem fet el grup promotor, sinó que serà una aportació (modesta, cal repetir-ho) per a altres amigues i amics amb els quals estem en bon i agradable diàleg.

El primer número va sortir l’octubre d’aquell 1996, amb una capçalera dibuixada per la Mercè Gallifa i que és la que ara continua encapçalant la revista. Aquell primer número el podeu llegir escanejat si cliqueu aquí. I ja portem vint-i-cinc anys. A la pàgina següent la Mercè Solé us explicarà més aventures d’aquest trajecte. Felicitem-nos tots per haver-lo fet!

Josep Lligadas

Agraïments

Dibuix de Mercè Gallifa, autora de la capçalera de la revista

Enhorabona, 25 anys no es de poca importància, cal fer una festa adequada! Jordi Rodríguez

Enhorabona per l’aniversari i per publicar opinions plurals sobre la independència de Catalunya. Bon estiu. Fèlix Mussoll

Bon dia, potser estaria be que L’Agulla tingués una secció de cartes al director. A vegades et venen ganes de respondre a alguna columna. Atentament. Antoni Mª Planes, militant ACO


Antoni M.: Moltes gràcies pel suggeriment. De fet sovint rebem reaccions als articles. Aleshores oferim la possibilitat d’escriure un article que faci referència a l’anterior. De totes maneres, lectores i lectors, sapigueu que els vostres articles sempre són ben rebuts. La redacció

Benvolguts, us vull donar les gràcies per la vostra revista. Sempre hi trobo articles d’opinió que podria subscriure, en aquest darrer número m’he sentit especialment en sintonia amb el d’en Gaspar Mora “Carta oberta a Josep Lligadas”, on fa la reflexió que molts catalans hem fet després de viure els darrers anys una decepció darrere l’altra.
Està molt bé que una revista cristiana, progressista, amb gent amb diferents punts de vista sobre temes actuals pugui donar la seva opinió, sempre des del respecte i els valors cristians.
Gràcies a tots de nou per la vostra feina. Montserrat Alòs Calvó

Per molts anys!!! Que amb salut i alegria pugueu fer aquesta revista amb aquests articles tan interessants. Francesc Vilamala

Isabel de Villena: el protagonisme de les dones en la redempció de la humanitat

Isabel de Villena (1430-1490), batejada amb el nom de Elionor, religiosa i segurament la primera escriptora coneguda en valencià, era filla il·legítima del marquès de Villena, de les cases reials d’Aragó i Castella. Malgrat el seu origen bastard fou educada a la cort valenciana per la seva tia Maria de Castella. A l’edat de 15 anys ingressà al monestir de la Santíssima Trinitat de València, del qual fou abadessa quan només tenia trenta-dos anys.

El fet que l’autora s’hagués educat a la cort valenciana li va possibilitar l’accés a una bona formació cultural i l’accessibilitat, en el seu moment, a llibres i documents de la biblioteca del monestir. El mateix bisbe de València, Jaume Peres, n’elogiava la seva capacitat intel·lectual i els coneixements escripturístics, que li permeteren una de les obres de més alta qualitat literària i teològica de la seva època, la Vita Christi (“Vida de Crist”), obra escrita en la darrera etapa de la seva vida. Preocupada pel nivell cultural de les dones, l’obra obeeix a un doble propòsit: d’una banda posa de manifest el seu anhel per millorar la formació espiritual de les monges que estaven sota la seva jurisdicció i de l’altre intenta plantar cara, amb una argumentació ben fonamentada, a les cruentes afirmacions que, sobre el sexe femení, exposa Jaume Roig en el seu llibre L’Espill o Llibre de les dones (1460).

Queda clar que l’abadessa marca la diferència respecte a les Vita Christi publicades, en el sentit que la seva obra no es redueix a una mera reinterpretació dels evangelis, sinó que exposa el paper fonamental que van tenir les dones en l’origen del cristianisme. Sor Isabel no dubta en destacar que l’encarnació de Jesús fou possible gràcies a la lliure acceptació de Maria, de la qual en remarca les capacitats de lideratge, que també es fan extensives a totes les dones que apareixen en el Nou Testament per representar Crist i ser les transmissores del seu missatge. D’aquesta manera, l’escriptora demostra el valor intel·lectual de les dones per reivindicar-ne la dignitat igualitària. Home i dona són criatures creades per Déu que vol que tots dos facin rendir al màxim totes les capacitats que els han estat donades. Així ho va entendre sor Aldonça de Montsoriu qui, fent-se ressò de la voluntat de la seva predecessora en el càrrec, decidí publicar-la l’any 1497, set anys després de la seva mort, per a tots aquells «qui en aquesta breu, enugosa e transitòria vida viuen».

Així doncs, la Vita Christi de Villena és una obra biogràfica, escrita amb mirada femenina, fonamentada en l’Escriptura, en la qual Jesús salvador ressitua les dones en el pla salvífic volgut per Déu, construint una genealogia femenina que dona coherència i continuïtat al gènere existent entre les dues aliances: l’Antic i el Nou Testament. Jesucrist reconeix tant en el pla celestial com en el terrenal, l’autoritat i la capacitat de mediació salvífica de les dones de totes dues aliances, fins i tot d’aquelles que en l’àmbit del magisteri i la tradició eclesial han estat mal considerades: Eva i Maria Magdalena. L’autora presenta Eva com un dels primers subjectes que portarà la redempció a la humanitat. Quant a Maria Magdalena, es convertirà en “l’esposa espiritual” del Senyor i en l’acompanyant sol·lícita de la Mare de Jesús.

Les dones s’erigeixen, doncs, en la personificació del model del que ha de ser un bon o una bona seguidora del Messies per la seva gran capacitat d’amor i entrega a Déu, fonament de la seva pietat, caritat, fortalesa, confiança i gratitud, virtuts en les quals les dones habitualment superen els homes. Per posar en relleu la importància d’aquest fet, sor Isabel fa una apologia ben argumentada d’aquest pressupòsit destacant com Jesús assigna a Maria, la seva mare, i a Maria Magdalena, la seva seguidora predilecta, dos papers de marcada transcendència pública. La mare esdevindrà la seva representant a la terra perquè, mitjançant la pròpia fortalesa materna, ajudi l’església, que ell ha creat amb la seva passió i resurrecció, a refermar-se en el món. Mentre que Maria Magdalena serà instrument d’evangelització per mitjà del model penitencial-contemplatiu.

Tenint en compte, doncs, que la Vita Christi, tant des d’un punt de vista literari com teològic, exposa una cristologia en què pren ple protagonisme la interrelació espiritual d’amor entre Jesús i les dones amb qui viu i entra en contacte, es pot afirmar que Isabel de Villena, una abadessa del Monestir de la Trinitat, és una dona protofeminista de ple dret, que va saber triomfar en un món d’homes, i rebatre de forma contundent els arguments misògins imperants, emfatitzant la importància que les dones han tingut al llarg de la història del cristianisme com a agents actives i imprescindibles en l’evangelització i l’espiritualitat.

Núria Montaner Puyoles

El càstig. Guillem Sala.

El càstig. Guillem Sala. L’altra editorial: Barcelona 2020

Vaig conèixer el llibre a partir d’una conversa al CCCB entre Marina Garcés i l’autor del llibre, Guillem Sala, titulada “Per què aprenem?”, que es pot veure aquí.

És una novel·la amb vocació de fotografia social, de captura del moment, amanida amb una aposta lingüística arriscada, que ha aixecat debat. Tracta temes que no et deixen indiferent, i això inclou no només l’argument de la història o els seus personatges sinó també l’enfocament i estil.

La Sandra, la gran protagonista, una professora d’institut amb una infància problemàtica, defuig la vida complaent i tranquil·la al costat de l’Albert, per deixar-se temptar pel futur brillant i enlluernador d’un apassionat, confiat i vital Minu, el nou company de feina. També interfereix en la seva vida l’Izan, un alumne amb qui té un vincle especial que s’enforteix quan és expulsat de l’institut arran d’un incident. Aquest fet tensarà la situació entre els diferents personatges i portarà que dues persones marcades pel càstig i la culpa, partint de situacions familiars diferents, es reconeguin l’una a l’altra.

La novel·la ens planteja quin valor pot tenir un càstig sobre algú que no acaba d’entendre la gravetat dels seus actes. De què serveix castigar algú que, òbviament, ha actuat de forma incorrecta, però sense voluntat de fer mal? Perquè els càstigs de la infància poden ser un estigma que marqui de per vida. Expulsant l’Izan de la seguretat de l’institut, se’l llança a un entorn molt pitjor i amb menys expectatives de futur.

Sala apunta les dificultats dels instituts perifèrics, una realitat que contrasta amb la visió esbiaixada de la sèrie televisiva Merlí. En aquesta entrevista es troben interessants opinions de l’autor sobre l’educació i la joventut actual.

La novel·la funciona molt bé, és àgil gràcies a l’acurat ús de l’el·lipsi que fa l’autor. A través d’escenes breus i ben perfilades, anem descobrint retalls de la vida dels nostres dos protagonistes i de la gent del seu entorn. El dinamisme del llibre s’aconsegueix, a més, perquè moltes d’aquestes escenes avancen sovint en forma de diàlegs.

A banda i banda del Besòs, la Sagrera, Sant Andreu i Bon Pastor, i Santa Coloma de Gramenet, hi trobem les cases i els instituts on es desenvolupa la història. “La idea –explica Sala– és una mica anar a la contra d’aquests relats adotzenats que no deixen de ser una translació de l’autoajuda a la novel·la; és una protesta contra l’obligació de ser feliç. Faig una reivindicació del dret de perdre. Tinc la sensació que patir o ser infeliç s’ha convertit en una vergonya, és culpa teva perquè no estàs gestionant bé el teu capital emocional, per dir-ho en termes de la nostra època”.

El llenguatge és una barreja de català i castellà considerable. El català és la llengua del narrador i la de l’escola, i en canvi els pensaments de la Sandra i els diàlegs de l’Izan són en castellà: “La novel·la intenta reflectir la realitat social. Els personatges parlen en la llengua que penso que parlen, i canvien d’idioma com fem habitualment. La novel·la està escrita en català brut i en castellà brut, amb molts castellanismes i catalanismes, hibridacions… Necessito fugir de la norma lingüística perquè no captura la realitat social. És una novel·la escrita d’orella, molt oral, molt col·loquial. He pretès capturar la barreja, com a la vida”.

En poques paraules, és una novel·la que atrapa i et fa preguntes per la senzillesa i potència de la història. I el brutal final del relat ens desarma però encaixa perfectament amb el que se’ns ha contat prèviament.

Jaume Roig

El camí cristià: un humanisme esperançat

Amb més baixes que altes, però amb una solidesa prou resistent fins ara, ha anat navegant ja fa molts anys la nostra opció cristiana que ja va inspirar el Concili Vaticà II (1962-65) i a la vegada va rebre nova inspiració del mateix Concili.

En la situació actual del cristianisme disposem de bons recursos de formació bíblica, teològica, espiritual, de bones reflexions de diàleg entre fe i cultura, ètica, compromís social, ecumenisme, feminisme, religions, laïcitat, etc.. Es plasmen en escrits, revistes, quaderns, llibres, cursos i conferències a càrrec d’algunes entitats i associacions que ens presten un gran servei. Vivim també experiències comunitàries ben vàlides per poder alimentar i celebrar la fe en grups, moviments, congregacions religioses, parròquies concretes, etc.

Gosaria dir que la nostra opció amb el temps ha madurat, s’ha obert a un pluralisme de matisos i reptes, discernint els signes dels temps. Amb les proves i temptacions viscudes s’ha anat purificant, hem trobat cirineus que ens han ajudat a portar la creu. Ha reconciliat en el seu si punts de vista i afectes que en un principi semblaven oposats. Ha agafat el gust de ser poble i no sentir-se grup de gent selecta o perfecta. Ha aprofundit, amb l’ajuda de la teologia de l’alliberament i la seva vivència comunitària, el sentit de la lluita contra el neoliberalisme i l’orientació de la religiositat popular vers l’obertura al compromís social. Ha cercat i ha anat trobant camins de pregària i expressió fraterna personals i de celebració comunitària. Ens ha acompanyat a estimar-nos amb la llibertat de fills i filles de Déu, en l’amor de família i l’educació dels infants…

Valorem, doncs, tota aquesta constel·lació eclesial i contribuïm a la seva vitalitat i a la repercussió en els nostres ambients socials i d’amistat. Siguem persones agraïdes i amigables. Felicitem-nos mútuament! Donem-ne gràcies a Déu!

I encara més!, com llegim a la carta als Hebreus (capítol 12), oi que som conscients que estem envoltats d’un gran núvol de testimonis? Dones i homes, difunts i vius, tant de creients com de persones de bona voluntat, a nivell global, com al nostre costat, en els nostres moviments, grups, entitats, famílies. També el papa Francesc ens ajuda molt amb els seus escrits i el seu servei eclesial, amb el seu tarannà humà i de proximitat.

Podem passar situacions aflictives, crisis, en tots els aspectes de la vida, podem plorar, sofrir, cansar-nos, però continuem insistint en el camí del cristianisme com a humanisme esperançat i així missioner i profètic, un humanisme que sap riure i fruir, benigne i misericordiós en relació a la mateixa vida eclesial i en relació al context cultural, social, polític i interreligiós en què ens trobem.

Espero i desitjo que amb la vostra acollida i reflexió milloreu molt el missatge del meu escrit.
A nivell més d’estudi i pensament recomano: ¿L’Església en exili en una Europa que ja no és cristiana? del prevere i professor de teologia pastoral Antonio Mastantuono. Es troba a Documents d’Església, núm. 1119, abril 2021 (pàgines 251-56).

Acabo amb una pregunta: ¿com col·laborar perquè les noves generacions amb el seu protagonisme jove facin cas i valorin aquesta manera de ser cristià amb un humanisme esperançat?

Josep Hortet i Gausachs

Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el nom dels protagonistes.

Joan Benach i la ferida de la desigualtat

Xavier Figuerola, Som mobilitat.

Monseñor Agrelo, la frontera dels pobres

Míriam Tarruell, el lloc de la dona

Itzi Díez, jove lluitadora

Agustín Rodríguez, a la Cañada Real

Miguel Verdaguer, solidàriament contra l’atur

Montse Castañé, càrnies en lluita

Set pregàries per fermentar

Pastoral Obrera de Catalunya