Clotilde Cerdà / Esmeralda Cervantes, una dona davant d’una època.

Clotilde Cerdà / Esmeralda Cervantes, una dona davant d’una època. Palau Robert. Barcelona. Fins al 2 d’octubre 2020. Entrada gratuïta.

Aquesta exposició ens presenta una dona excepcional i de la qual almenys jo no havia sentit a parlar. Filla il·legítima d’Ildefons Cerdà, Clotilde va ser multidisciplinar (arpista, compositora, conferenciant, defensora dels drets de les dones i de les marginades…), filla d’una mare que la va impulsar, viatgera per tota mena de països en una època on desplaçar-se no era habitual ni senzill… Es va relacionar amb escriptors (Víctor Hugo li va començar a dir “Esmeralda”, el seu pseudònim), músics, pintors, reis i reines, diplomàtics… Tot plegat, ben excepcional!

Una manera també de descobrir un temps, el que ella va haver de viure entre 1861 i 1926.

No diré més… Aneu a veure-la!

Més informació aquí.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Les escoles tornen a estar obertes

Després de sis mesos de tancament, el passat dia 14 les escoles van tornar a obrir. I això és, sens dubte, una gran notícia. Han obert amb moltes precarietats, com és obvi, i amb molts dèficits que s’haurien pogut evitar amb una mica més de previsió i de ganes per part dels responsables. I han obert sobretot amb la por que els contagis obliguin a tornar-les a tancar, o a passar un curs de sobresalts i d’un ara obro ara tanco que destrossi els nervis de tothom, nens i nenes inclosos.

Però el fet és que han obert, que estan obertes. Les escoles són una peça clau per al nostre present i el nostre futur. Són un lloc fonamental per a la socialització dels nens i nenes, són un lloc d’aprenentatge i d’adquisició de coneixements, són un lloc per incorporar hàbits de ciutadania i per créixer en valors, són un lloc per compensar les dificultats econòmiques de moltes cases, són un lloc que contribueix a l’equilibri de les vides familiars i les necessitats laborals. Això últim, per cert, hi ha qui ho considera un menyspreu, perquè afirma que és confondre les escoles amb “aparcaments” de nens i nenes perquè els pares puguin treballar, però no és així: una societat està feta d’equilibris múltiples que tots junts permeten que les coses rutllin, i l’escola, aquí, també hi juga.

Esperem, confiem, desitgem, que les escoles puguin continuar obertes i anar complint, malgrat les dificultats, les seves variades i imprescindibles funcions. La capacitat de dedicació dels mestres i les mestres sens dubte que farà que res no quedi per fer per falta de ganes. Potser, després de passar-nos unes quantes setmanes aplaudint els sanitaris i sanitàries cada dia a les 8 del vespre, hauríem de començar a fer-ho ara amb els mestres i les mestres. I, com dèiem també a propòsit del desastre de les retallades en el camp de la sanitat, diguem també ara que no hi ha dret que continuem patint les conseqüències de les retallades en el camp de l’educació.

L’enreixat

Horitzontals

  1. Pic més alt del Pirineu. Profeta del segle VIII abans de Crist.
  2. Abundor de coses valuoses. Nom d’home.
  3. Nom de dona. Emulsionant.
  4. Rei que va voler fer detenir l’apòstol sant Pau a Damasc. Abreviatura de l’estat de Rhode Island, als Estats Units d’Amèrica. Adverbi que significa ‘a aquesta part’ i que actualment només s’utilitza en combinacions amb altres partícules o en locucions.
  5. Acció d’establir la quantitat que cal prendre d’un medicament.
  6. Vitamina. Indicatiu de parada de taxis. Darrera porció de l’intestí prim. Conjunt d’afeccions de la pell que afecten sobretot els adolescents.
  7. Al revés, posis cara a cara dues o més persones que defensen afirmacions contràries. Assenyalo algú com a culpable.
  8. Al revés, població del Baix Ebre. Cos de forma capil·lar, molt prim, d’una llargària indefinida, que serveix per cosir. Indicatiu de conductor novell.
  9. Al revés, riu d’Itàlia. Cap cosa. Perxa flexible fixada al dalt d’un tramvia elèctric que serveix per transmetre el corrent al motor del tramvia.
  10. Riu que travessa els territoris de Brasil, Paraguai i Argentina. Adverbi de lloc. Ràdio Control.
  11. Sense cabells, però amb la pe fora de lloc. Aspirar amb força l’aire pel nas, sobretot per captar alguna olor.
  12. Que no sap pronunciar bé les esses. Terminació de la primera i la tercera persona del singular del pretèrit imperfet d’indicatiu dels verbs de la segona i tercera conjugació.

Verticals

  1. Robes fetes malbé per l’acció de les arnes. Organització de Països Exportadors de Petroli.
  2. Lloc per covar els ous. Mítica marca de motos.
  3. Relatiu als cavalls o als cavallers. Peix.
  4. Colpegi. Arribi a agafar algú.
  5. Al revés, riu que passa per Galícia i Astúries. Que fan la feina bé i quan toca.
  6. Al revés, senyals que es col·loquen al mar, o en una carretera, o en un aeroport, per indicar un límit o un perill. Primera lletra de l’alfabet. Símbol químic del sofre.
  7. Al revés, cap vegada. Partit polític xilè d’esquerres. Indicatiu de parada de taxis. Riu que passa per Galícia i Astúries.
  8. Consonant que indica el plural. Planeta del sistema solar. Ofensa feta públicament.
  9. App, però en plural.
  10. Institut d’Ensenyament Secundari. Al revés, nom d’home. Exclamació que deixem anar, per exemple, quan ens punxem amb una agulla.
  11. Animals que tenen la pell plena de punxes. Deserta.
  12. Possessiu de la tercera persona del singular, en versió valenciana. Relatiu al vent i a l’acció del vent, en femení.

Josep Lligadas

Per fer aquest enreixat em temo que no tindràs més remei que imprimir-te aquesta plana. Sí, sí, en detriment del medi ambient. Podria ser interactiu? Segur, però no en sabem més.
Estic segur que te’n sortiràs, de fer aquest enreixat. Però si no és així, sempre pots consultar aquí:

 

Molins de Rei, la Rierada, la Salut, el Papiol

Excursió que recorre el vessant de ponent del Parc de Collserola tot resseguint la riera de Vallvidrera, també coneguda com la Rierada. Dels 12 km de la riera, en recorrerem el curs mitjà entre Molins de Rei i les Cases de Castellví, en un tram on la riera va per un bosc de ribera força ben conservat, a estones ombrívol i exuberant, que ens farà pensar per uns instants que no som a la conurbació de Barcelona.

El camí que seguirem ens portarà a indrets sorprenents, com el Salt, punt on el corrent forma una petita cascada i un toll. Durant el recorregut visitarem l’ermita de la Salut, un dels més bells exemples de romànic de la serra.

Baixant cap al Papiol visitarem les Escletxes, un dels indrets segurament més sorprenents de la serra, on podrem passejar entre esquerdes naturals, algunes tan estretes que ens serà difícil de passar-hi.

Finalment donarem una volta pels voltants del castell, i del nucli antic del Papiol.

Dades tècniques

Sortida: estació de Molins de Rei (ADIF)
Arribada: estació del Papiol (ADIF)
Distància: 15,25 km
Desnivell acumulat: +/- 390 m
Època: tot l’any. Cal preveure a l’hivern la fira de la Candelera de Molins i també, a la tardor, el 2n diumenge de setembre quan es fa un aplec a l’ermita de la Salut.
Ruta: Estació de Molins de Rei – polígon industrial Riera del Molí – Can Rabella – Can Planes – el Salt – Can Castellví – collet de Batllivell – collet d’en Faura – la Salut – Puig Madrona – collet d’en Faura – les Escletxes – castell del Papiol – estació del Papiol.

Durant l’excursió trobarem els senders ben senyalats:

– PR C-171 Riera de Vallvidrera-La Mallol: Recorrerem part d’aquest sender entre Molins i les casetes de Castellví
– GR-96 Camí romeu Barcelona-Montserrat: El seguirem entre les Casetes de Castellví fins al coll de Batllivell i l’ermita de la Salut
– PR C-35 Carenejant Barcelona: Sender que seguirem entre el coll de Batllivell fins al Puig Madrona

Més informació: A Wikiloc, i també a l’Editorial Alpina: Collserola, parc natural, Escala 1:20.000. Any 2015-2016.

Itinerari

Molins de Rei

Sortim de l’estació i tirem a la dreta seguint els carrers Alfons II i carrer Major, que ens portaran a la plaça Catalunya, on hi ha la Casa de la Vila. Ara prenem el carrer de Francesc Samaranch, on comencem a trobar les marques blanques i grogues del PR C-171, sender que seguirem durant tota la Rierada fins a les Casetes de Castellví. Voregem les vies del tren fins a la zona industrial de la Riera del Molí. Aquí ens trobarem amb unes grans obres perquè s’hi pretén construir el Polígon Industrial Les Licorelles malgrat una forta oposició veïnal. Seguim la nova pista oberta amb la indicació de Can Rabella.

Can Rabella

Voregem el restaurant per la dreta i travessem la riera per un pont.

Can Rabella. Tot i les primeres referències al llinatge dels Rabella que s’esmenta en un document d’ofrena d’oli de l’any 1325, sembla que no és fins al s. XVII que el mas passa a mans d’aquesta família. El mas, en molt bon estat de conservació, es troba envoltat de camps de conreu i boscos. És de dues plantes amb teulada a dues aigües, i amb una marededeu de Montserrat a la façana. A la rodalia una gran bassa recull les aigües de la font de Can Rabella. Actualment és un restaurant.

La Rierada

El camí va per un bonic tram que travessa diverses vegades la riera de Vallvidrera entre canyissars. Més endavant caminem per un bosc d’alzines, roures i pollancres fins a una esplanada amb un oratori de l’any 1901 dedicat a Sant Venceslau situat a mà dreta del camí.

Oratori de Sant Venceslau

Segons explica J.M. Jordà al llibre Les Masies de Molins de Rei, Enric Llanés (propietari del mas) tornava en carro de l’estació de Molins de buscar les filles quan pel camí es van trobar enmig d’una potent tempesta amb llamps i trons que va fer caure un roure just després de passar-hi ells. En reconeixement a la intervenció divina que els havia protegit de la tempesta, féu aixecar l’oratori en advocació de Sant Venceslau, sant advocat aquell 28 de setembre per l’Església catòlica. L’any 2012 es va restaurar amb el canvi de la ceràmica i la renovació del petit edifici de l’oratori.

La pista fa una ziga-zaga i en dos minuts (150m) arribarem a la masia de Can Planes. A l’extrem sud del pla podem visitar el bell aqüeducte de Can Planes en un entorn ombrívol i fresc. El canal conduïa l’aigua als camps més separats de la riera i, per tant, difícils de regar.

Can Planes

Anomenada anteriorment Mas Vallvidrera, aquesta masia destaca per un gran plàtan i una vella olivera a l’exterior, on també trobem una taula i uns seients de pedra al voltant d’una roda de molí. A la dreta del camí hi ha un edifici que possiblement era un molí. A tocar de la bassa que hi ha a la dreta del camí, en un nivell inferior i dins de propietat particular, es troba la font de Can Planes, que inclou dues basses i un safareig. D’aquestes basses en sortia l’aigua que alimentava el canal de Can Planes.

Un cop passat Can Planes, a la cruïlla vinent seguim per la pista de l’esquerra fins que trobem un nou trencall també a l’esquerra amb l’indicador El Papiol, però que ometem. Pocs metres més enllà prenem un sender que baixa a la riera i que ens pot dur a la part superior i inferior del Salt.

El Salt

Raconada exuberant i ombrívola on definitivament oblidarem que som a tocar de Barcelona.

Som en un d’aquells espais que per si sols justifiquen una excursió. La riera forma un petit salt gràcies a una resclosa artificial construïda al s. XIX que portava l’aigua de la riera per una canonada, que encara podem veure a un costat del saltant, fins al molí de Can Planes. Podem baixar a la petita bassa que forma el caient, on, a l’estiu, els més petits encara ara poden fer un bany. El Salt està envoltat de vegetació exuberant i ombrívola, amb plàtans, alzines i roures que aporten frescor a l’estiu.

Can Salat

De nou a la pista principal, anem a la dreta pel tram més interessant de la Rierada. Passem entre els camps de Can Salat (s. XV) on trobem caquiers. El camí de seguida es fa més estret, amb la riera a la nostra dreta. Val la pena aprofitar petits corriols que surten del camí i que s’acosten al curs de l’aigua per gaudir d’un dels millors boscos de ribera de Collserola, amb pollancres, àlbers, freixes i plàtans.

Urbanització. Ermita Mare de Deu del Roser

Arribem a l’asfalt de la Rierada, nucli de població de Molins de Rei. Girem a la dreta seguint les marques de pintura grogues i blanques fins que al cap de pocs minuts arribem a la cruïlla amb la carretera de la Rierada, on trobem l’ermita de la Mare de Déu del Roser.

La història d’aquesta església és curiosa. L’edifici va acollir un cafè fins que l’any 1943 s’hi va celebrar la primera missa. Gràcies a aportacions dels feligresos es va comprar la finca i l’any 1978 s’hi celebrava la benedicció de l’església.

Can Castellví

Va ser al voltant d’aquesta masia del s. XIII que va créixer el nucli de la Rierada. Des del s. XVI pertany a la família Castellví, els quals regenten actualment el concorregut restaurant amb granja de la masia. Més informació aquí.

Deixem el PR C-171 que anàvem seguint per a continuar ara pel GR-96 Camí romeu a Montserrat, sender de gran recorregut que uneix Barcelona i Montserrat i que ens portarà fins a l’ermita de la Salut. Passem per la part superior de Can Castellví a través d’una tanca unipersonal. El camí s’enfila fins al collet de Batllivell, a la carena de la Serra de Can Julià.

Collet de Batllivell (PR-35)

Cruïlla múltiple amb cinc opcions de camins on trobem el GR 96 i el PR C-35 que coincideixen fins a l’ermita de la Salut i que ara seguirem. És la segona pista de l’esquerra que va en un ascens suau en direcció a l’ermita de la Salut i el Papiol tal com ens informa el pal indicador que trobarem al costat. Caminem per un bosc mixt de pi blanc i alzines força ben conservat. Cap a llevant tenim bones vistes de la plana vallesana i de Can Monmany.

Al fons de la vall, a tocar de Valldoreix, podem veure el gran casalot de Can Monmany (Sant Cugat), una masia d’aspecte senyorial que remunta al s. XVI. Fins que l’any 1639 va ser adquirida per Francesc Monmany era coneguda com a Mas Brunet. L’actual aspecte es deu a una remodelació del s. XIX feta per Francesc Olivé i Monmany. En destaca la seva torre i l’edifici principal, amb teulada a quatre aigües. Actualment és de propietat pública i els camps estan dedicats al conreu ecològic.

Coll d’en Faura

Important cruïlla a pocs minuts de l’ermita de la Salut. De tornada anirem al Papiol per la pista de l’esquerra.

Ermita de la Salut

Al sud de l’ermita hi ha una extensa pineda amb una zona de lleure amb taules i bancs. El segon diumenge de setembre s’hi fa un concorregut aplec.

Som davant d’un dels millors exemples de romànic, coneguda fins al s. XVIII com a Santa Eulàlia de Madrona (s. XIV) i Sant Pere de Madrona (XVI). L’ermita de la Salut es troba dins del terme municipal del Papiol. El seu origen és visigòtic (s. IX) però va ser reformada i adaptada a l’estil romànic durant el s. XI. És d’una sola nau de volta de canó, amb arcs torals. La porta d’entrada, possiblement del s. XII, es troba a la façana de migdia. Més informació aquí.

Puig Madrona

Prenem el corriol que surt de la part posterior de l’ermita i que s’enfila per un espès alzinar. El camí desemboca en una pista, la seguim a l’esquerra fins al cim del Puig Madrona.

Aquest cim és l’extrem de la serralada de Collserola per la vesant del Llobregat. No és un mirador excepcional, tot i així tindrem bones vistes de la serra de Collserola vers el Puig d’Olorda així com de bona part de la vall del Llobregat.

Retornem al coll d’en Faura

Ara podem baixar a l’ermita de la Salut per on hem pujat o també podem continuar pel corriol que baixa per l’extrem contrari; passarem per un alzinar fins a un edifici a la dreta. Ara prenem la pista a la dreta i retrobarem el corriol per on havíem pujat. Hem fet un petit recorregut de pocs minuts per envoltar el Puig. Un cop a l’ermita, retornem fins al coll d’en Faura (atenció, no és la primera cruïlla amb l’indicador del Papiol) i prenem la pista direcció al Papiol, les Escletxes.

Les Escletxes

Un cop passada una bòbila, un sender a la dreta ens durà al paratge natural de les Escletxes.

Les escletxes es van formar quan un turó calcari d’origen escullós (s’hi poden trobar múltiples fòssils a les roques) es va anar fragmentant en blocs en desplaçar-se sobre el terreny argilós i plàstic on s’assenta. Podem caminar pels passadissos que formen aquestes fissures a la roca, algunes molt estretes. Totes tenen nom. La més visitada per la seva amplada és la Rambla, on també trobarem vies d’escalada de diverses dificultats. Tot i l’alt interès d’aquest fenomen, inclòs a l’Inventari Geològic de Catalunya i amb un valor patrimonial internacional, l’entorn es troba força degradat. L’espai no està condicionat ni senyalitzat, com malauradament passa sovint al nostre país, on el medi natural mai s’ha protegit ni conservat prou adequadament. De fet, l’espai ocupat per les escletxes era molt més ampli. Durant la dècada dels 40 i 50 del segle passat, aquest fenomen era reconegut i fins aquí s’hi acostaven geòlegs i espeleòlegs. Les pedreres, urbanitzacions i bòbiles van fer desaparèixer bona part de les escletxes. Més informació aquí.

Ara entrarem a la població pel carrer del Carme que passa pel costat del cementiri. A la font de Can Tintorer prenem el carrer Major fins a l’església de Santa Eulàlia i d’aquí, per un porxo, passem al mirador del Castell.

Castell de Papiol

El Castell s’alça a 135 m sobre un turó calcari d’origen escullós que li fa de fonament, com les roques de les Escletxes. El primer document que parla del castell es remunta al 18 de gener de 1115 quan el comte de Barcelona Ramon Berenguer III va infeudar als vassalls i germans Arnau Pere i Bernat Pere perquè es fessin càrrec del “castro quod vocant Papiol”. De dalt del turó el castell domina la vall del Llobregat i l’estratègica entrada a Barcelona venint des del Penedès i el Vallès. El castell és de propietat privada. Aquí podeu fer-ne una visita guiada virtual.

Un cop visitat el castell anem baixant pels carrers Barcelona, Joan Maragall, Mn. Jacint Verdaguer i Sant Antoni, i pel pas inferior de l’AP7 arribem a l’estació on acabem el recorregut.

Jaume Roig

Amanida de burrata amb tomàquets i pernil rostits

La burrata és un formatge fresc típic de la Puglia, al sud d’Itàlia; per situar-vos, estaríem parlant del taló de la bota. El seu nom es deu a la similitud amb el «burro», o mantega en italià, per la seva textura, el seu sabor, però no perquè contingui mantega en la seva elaboració, com molta gent creu. Com passa moltes vegades, aquest formatge avui tan apreciat és fruit d’una casualitat. Durant una nevada a l’hivern de l’any 1956, van idear una forma de transportar els lactis que elaboraven en una granja: introduir dins d’una capa protectora realitzada a força de mozzallera. Així es conservaria protegida del fred i aguantaria el transport. Aquesta combinació amb vegetals que us ofereixo avui és una bona opció per a un sopar d’estiu com a plat únic.

Ingredients (4 persones)

  • 2 tasses de tomàquets cherry (agafem la tassa com a unitat de mesura)
  • 4 grans d’all
  • 3 cullerades d’oli d’oliva extra verge
  • 1/2 culleradeta de sal i pebre
  • 4 tasses de ruca
  • 2 boles de burrata
  • 4 llesques de pernil salat
  • 2 culleretes de vinagre balsàmic
  • 1/4 tassa de fulles d’alfàbrega

Preparació

Escalfem el forn a 200°. En una plata de forn hi posem els tomàquets amb els alls i una cullerada d’oli d’oliva, ho barregem tot i condimentem amb sal i pebre. Ho deixem rostir 15 minuts fins que els tomàquets es posin tendres. Ho reservem fora del forn. Passem per la paella amb un raig d’oli les llesques de pernil salat i també les reservem.

En un plat gran, hi col·loquem la ruca i hi posem a sobre la bola de burrata. Hi afegim els tomàquets i els alls que hem rostit amb els sucs que han deixat anar mentre es cuinaven i ho condimentem amb oli d’oliva, vinagre balsàmic, i una mica de sal i pebre al vostre gust. Trenquem les fulles d’alfàbrega i el pernil rostit per sobre i ja ho tenim.

Tere Jorge

Les grans manifestacions multitudinàries mundials

Des de fa uns quants anys observem i participem de diversos tipus de manifestacions força multitudinàries: contra la guerra de l’Irak, el 15 M, el moviment sobiranista català, a favor dels immigrants i refugiats, per la pau, per una vivenda digna, per un treball decent, el Dia de la Dona 8-M, contra la desigualtat i la pobresa, per la democràcia a Hong-Kong, el moviment ecologista per un canvi energètic sobre el canvi climàtic, i darrerament contra el racisme a tot el món. I altres que ni ens n’assabentem.

Totes elles expressen un gran malestar social popular mundial, que es canalitza segons el moment, la situació, el fets que esdevenen, o la influència dels mitjans de comunicació, per una temàtica o per una altra.

Totes elles apunten, unes amb més explicitació que altres, per un canvi de model social, ecològic, humà.

Totes elles duren un temps, potser de les que aguanten més temps són les del moviment d’emancipació nacional català. També les manifestacions de l’1 de maig, que fa anys que es mantenen. Al cap d’un temps s’esllangueixen, i potser tornen a aparèixer, encara que no sigui referent a la mateixa o exacta reivindicació anterior.

En moltes d’elles les persones es repeteixen. Però segons el tema agrupen altres sectors que en una altra manifestació potser no hi han participat.

Totes elles, per més gent que hi participi, no aconsegueixen els objectius o no troben resposta a les protestes expressades. Es va gestant un sentiment d’impotència, de fracàs i de consciència de la força que tenen els grans poders econòmics i polítics del món per no canviar i seguir mantenint els seus poderosos interessos. Aquests estan reforçant una gran injustícia mundial, social i ecològica, i estan enclavats en el “misteri de la iniquitat”, que produeix tantes víctimes innocents, des de fa segles.

Totes elles presenten temes claus, fonamentals que demanen i “clamen al cel”, canvis profunds.

Ara bé, poques d’elles tenen un projecte clar, transparent, ben presentat, pedagògicament explicat, sòlid, atractiu, coherent i global que respongui, de manera completa, a tots els grans problemes plantejats en el món, que afecten a tota la població mundial. Fa la impressió que hi ha molts temes (tots relacionats), que a nivell teòric es van unint en moltes anàlisis cada cop més interessants (de diversos experts) i que van calant en el poble. Però que a la pràctica encara es necessita més temps de maduració (o més crisis que ens van donat lliçons, però que són doloroses, per a molta gent) perquè es vinculin amb força. Aquest dèficit deu ser un dels factors propis que influeix en la dificultat de continuïtat i en el fracàs d’aquestes manifestacions i moviments socials. Potser també cal més creativitat (que ja n’hi ha i cada cop més) per inventar noves formes de mobilització, de protesta i de proposta. El temps dirà. Una generació és de curta vida per meravellar-nos i experimentar els canvis anhelats.

Quim Cervera

Tres dones per conèixer: Virginia Woolf, Emily Dickinson i Sylvia Plath

Mandrosa com soc, en els dies de pandèmia, més que llegir m’he dedicat a escoltar conferències per youtube. Posats a netejar i endreçar, o a caminar per llocs plens de soroll del trànsit, m’ha consolat i acompanyat escoltar coses interessants. Us recomano tres conferències de l’escriptora, conferenciant i feminista Laura Freixas que m’han apropat i m’han estimulat a conèixer millor tres dones rellevants: Virginia Woolf, i Sylvia Plath. Aquestes conferències són:

Mercè Solé

La seguretat com a raó nacional

La cruïlla actual derivada del desencís provocat per la marxa enrere perpetrada la nit del primer d’octubre de 2017 roman vigent. Per avançar, en la reconstrucció nacional catalana, calen nous esquemes o superar els vells. Això a més de nous lideratges i noves cares suposa també noves idees i nous talents. Aquesta cruïlla, en cas d’error, no desemboca en la mort, només en una aturada sense cap justificació (el que hem viscut o patit en els darrers tres anys). Si s’encerta el nou camí, en canvi, hi ha un món d’oportunitats per davant. Tant de bo que sigui aquesta l’opció de futur.

Existeix una majoria social que assumeix la normalitat de la independència com un dret dels catalans i també com un deure derivat del mandat sorgit del referèndum d’autodeterminació. Però on queda tot plegat encallat és en el com exercir drets polítics o col·lectius per fer progressar les decisions democràticament adoptades. I en això és on s’han d’aportar les millors idees i propostes. Llençar la gent engrescada a les tenalles del sistema judicial espanyol, sense més, no és la millor opció i només genera desgast i cansament, sobretot si, com s’ha vist, és la pròpia administració autonòmica catalana la que actua contra els seus propis valedors nacionals. Un fet que ha despertat preocupació i ha generat una consulta dins del moviment de Primàries Catalunya, des de Barcelona, ja que és certament sorprenent.

La reconstrucció d’un nou estat, la independència, només té sentit si aquest nou estat es capaç de defensar-se. Més enllà de simbolismes o de bones intencions, surar enmig del món dels estats exigeix aquesta premissa. I si això és evident, també ho és que aquest nou estat ha de poder defensar els seus, aquí i arreu. I aquesta idea, tot i que és veritable no forma part del discurs dels darrers anys.

Abans de l’1 d’octubre de 2017, quan al centre del debat ciutadà i polític es va situar el dret d’autodeterminació, s’entenia implícita aquesta condició. O almenys, molts ho van entendre així, ja que els milers de catalans que van acudir a defensar les urnes i els col·legis tenien la certesa de que es defensarien bé i també estarien protegits. I no era un miratge. Era una íntima certesa. I això va fer desencadenar l’èxit i la gran victòria democràtica que sempre recordarem. Els tres anys posteriors, tanmateix hem vist que tot ha quedat aturat. I ni el més mínim gest de dignitat nacional ha tingut la protecció deguda. I per tant, és imprescindible recuperar aquell sender.

Les coses es fan fent-les. I la recuperació de les institucions és una cosa més que es pot fer l’endemà de la presa de possessió d’un nou govern, sota el control del Parlament, amb una majoria, si més no, com l’actual. Però això, que és viable, requereix voluntat política per protegir i donar seguretat als ciutadans catalans, siguin els que siguin, tot instituint un nou ordre, en aplicació de les lleis que s’aprovin, tal com es va fer visiblement els dies 6 i 7 de setembre de 2017 a la cambra catalana.

Amb percepció de seguretat pels que tirin endavant, de la forma que sigui, sota l’esguard de nous polítics o representants que estiguin disposats a fer valer les raons de la victòria del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre té sentit anar més enllà de qualsevol expressió merament simbòlica de reivindicació nacional. És per tenir-ho en compte i evitar-nos maldecaps, doncs tot ja està inventat. Per tant, la clau està en trobar o buscar aquests nous polítics que amb la representativitat política guanyada maldin per oferir als catalans prou seguretat, una cosa que ara no passa, ni de lluny, de manera que els patriotes han de viure ocults i callats (hi són a milers). Així es podria fer efectiu el mandat sorgit del referèndum d’autodeterminació.

Llorenç Prats

Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món. Slavoj Žižek.

Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món. Slavoj Žižek. Anagrama.

Feia molt de temps que anava sentint referències a Slavoj Žižek, com un dels més coneguts filòsofs del nostre temps. I just en plena pandèmia vaig saber d’aquest quadern que em podia servir com a reflexió sobre els temps convulsos i estranys que vivim… I és un breu assaig que es pot entendre, fins i tot per les persones que som alienes a la Filosofia.

Us el recomano. M’ha permès de pensar-hi… Sorprenent que la primera frase sigui el “Noli me tangere” que Jesús Ressuscitat li diu a Maria de Magdala… Però l’autor eslovè des d’aquí ens mena per 138 pàgines que ens parlen d’aquesta crisi que té tres dimensions: la sanitària, l’econòmica i la psicològica. Però que està ben lluny de ser un moment apolític, com alguns semblen maldar parlant de decisions preses, com si fossin les úniques possibles a prendre, més enllà de les ideologies.

Hi ha crida a la protecció dels més febles, denúncies del que en el sistema capitalista no funciona i fins i tot crides a un nou sistema més solidari i igualitari (un comunisme revisitat), amb unes eines comunitàries que ens ajudin a tirar endavant.

La Covid-19 ens ha trasbalsat, ha travessat les nostres vides i cal agafar perspectiva per analitzar el viscut. Cal repensar la societat en què vivim. Aquest llibret potser us serveix.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Tots junts, menys… excepte…

NQ era alumne meu ara fa dos anys, llest però gandul, rondinaire per falta de límits, enganxat a un mòbil d’alta gamma, que a partir de l’adolescència va començar a arribar tard, adoptar actituds xulesques i enfrontar-se sobretot a les professores. Des de tutoria es va fer un bon seguiment, el claustre proposà iniciatives diverses, també durant la repetició, al final del qual la solució va ser marxar a un altre centre. Ni ell ni els pares no van voler acceptar la realitat i el que se’ls proposava.

José Antonio Avilés és un jove de 23 anys natural de Córdoba, col·laborador de programes de TV i conegut per polèmiques, caràcter mentider i presumptes estafes. Des de la psicologia es pot afirmar que té dependència dels mitjans, les xarxes i el públic i que necessitaria una desconnexió per trobar-se i afermar la seva poca autoestima. A la producció audiovisual, tot i així, l’interessa més el profit que li reporta.

Joan Carles és un avi de 82 anys, natural de Roma, rei emèrit d’Espanya amb un llarg historial en pro del país que ell té en ment però també d’un altre historial amagat que va aflorant com merda a l’aigua des d’aquell “Lo siento mucho. Me he equivocado, no lo volveré a hacer más” (abril 2012). Tot indica que, marcat des d’infant, confon allò públic amb allò privat, el país amb la Monarquia, el servei amb el poder i el sou amb les comissions. Quan va ser més un problema que un mitjà, l’establishment va promoure la seva abdicació en el seu fill.

En el darrer número de L’Agulla se’ns proposava reflexionar envers els reptes que com a societat tenim per endavant i sobre les decisions polítiques necessàries, que haurien de ser reflex del que entre tots pensem, creem i proposem, amb la màxima implicació.

Bé, implicació de tots menys de les famílies que fomenten massa els drets i imposen pocs deures als seus fills;

  • excepte el sistema formatiu que iguala per sota, afavorint la mediocritat i poques vegades l’excel·lència;
  • tampoc comptem amb els abduïts pel focus mediàtic de la bona vida amb poc esforç;
  • ni molt menys comptar amb el cap d’estat preocupat per la nuesa del rei emèrit i per si ja hom veu que ell mateix va nu;
  • poc amb el govern de torn; aquest o aquell altre; aquests sí treballant pel partit i per la seva ideologia amb una mà, però amb l’altra fent malabars eufemístics, llençant globus sonda i atent a les enquestes com a mirall de la ciutadania;
  • menys de la resta partits polítics, escombrant pel propi interès, amb el “i tu més” a la boca i jugant al joc de les cadires del poder o al tocar i enfonsar;
  • i què dir de l’alta magistratura! Amb la cinta dels ulls cada cop més aixecada, la balança trucada i l’espasa brandada contra qui gosi ni tan sols cantar o dur un nas de pallasso;
  • vist allò vist, obviem també les grans fortunes i empreses de l’IBEX que juguen en una hisenda particular;
  • tot i la feina social d’emergència de l’exèrcit, poc de refiar el to i els tics autoritaris de molts dels seus comandaments dels quals la Constitució encara sembla no refiar-se passats 45 anys;
  • de l’Església dius? Sí de Francesc, sí les (persones) cristianes unides en comunitat de vida i fe, però no n’estic segur tampoc que ens puguem refiar del doble llenguatge, de la doble vara de l’Església jeràrquica que mira el món ara com a Santa Seu i ara com a Ciutat del Vaticà;
  • ni tan sols de mi mateix puc refiar-me quan em guanya l’ego!

Cal una lluita contra l’establishment polític, social, econòmic, empresarial, familiar, esportiu, eclesial, personal… sempre més preocupat per allò propi que per allò públic.

Poc podrem fer per col·laborar en la solució dels grans problemes de Catalunya, Espanya, Europa o el món si no fem alguns canvis: escoltar més que rondinar, ser-ne conscients, crítics, empassar-nos part de l’orgull, aixecar-nos del sofà sortint de la nostra àrea de confort, acceptar l’altre tal i com ell és o intenta ser; preocupar-nos pels veïns i els propers, col·laborar amb els de més enllà, concretar en accions tangibles tanta paraula. Comencem?

Sergi Bernabeu

Els nombres en el Nou Testament. Rodolf Puigdollers.

Els nombres en el Nou Testament. Rodolf Puigdollers. Emaús 163. Barcelona, maig 2020.

Una de les coses que més m’han impactat darrerament en relació a la Bíblia és la constatació que tot el Nou Testament està construït molt acuradament sobre l’Antic. Les imatges, els noms, les paraules, els personatges, les històries, els fets del Nou Testament estan ben arrelats en imatges, noms, paraules, personatges, històries i fets de l’Antic. Segurament quan s’està amarat de cultura bíblica això es viu amb naturalitat i és una obvietat, i més encara si la cultura bíblica és la teva pròpia. Els lectors d’avui que en som poc coneixedors o que sempre hem tendit a limitar-nos als evangelis, ens perdem la meitat de la pel·lícula. I més encara si llegim amb pressa, si som poc sensibles als símbols o si llegim superficialment sense parar-hi tota l’atenció que el text mereix.

Per això em sembla tan interessant aquest llibre de Rodolf Puigdollers, que fa una aproximació sistemàtica al significat de cadascun dels nombres en el Nou Testament, de manera que esdevé una esplèndida guia de lectura. No es tracta en absolut d’aplicar cap mena de càbala o de numerologia, senzillament es tracta d’entendre’n el significat cultural en el món jueu i en les primeres comunitats cristianes.

Us deixo amb el pròleg de l’autor.

Mercè Solé

PRÒLEG

Cada dos per tres, en les converses o en els llibres, ens trobem amb nombres, que ens indiquen diverses quantitats. No tan sols quan fem comptes, sinó també quan volem parlar de la nostra vida. Per exemple: Que si la vida en aquest món són quatre dies; que si som quatre gats; que si u no és ningú i tres són multitud. Els nombres ens ajuden a interpretar la realitat.

En un tres i no res podem recollir diversos exemples que ens mostren que els nombres, en el nostre llenguatge, van més enllà del seu simple valor numèric. Perquè la realitat és que no som quatre gats els qui ens adonem de l’ús literari dels nombres: ni som quatre, ni som gats. Si mirem amb set ulls veurem que totes les cultures –unes més, d’altres menys– donen un sentit afegit a cada un dels nombres.

Això és veritat en la nostra i ho era encara més en les antigues cultures mesopotàmiques, i en la jueva. En dues paraules: també en la Bíblia, sigui l’Antic com el Nou Testament, els nombres tenen un sentit que va més enllà de la simple quantitat que indica la xifra.

Per això, vull posar els cinc sentits en mostrar de forma senzilla i mesurada la simbologia dels nombres en el Nou Testament. Dic de forma mesurada, perquè no vull caure en valors esotèrics de difícil avaluació, com va fer la càbala medieval. No voldria que algú em cantés les quaranta o me’n digués quatre de fresques, com si aquesta simbologia fos una mera especulació inventada. No vull tornar-me de set colors. El meu desig és, simplement, mostrar aquell sentit dels nombres que qualsevol lector habituat a les Escriptures jueves capta i pot entendre en els textos del Nou Testament.

¿Per quins cinc sous la literatura bíblica –de fa quasi dos mil anys— ha d’estar escrita amb el sentit purament mercantil dels tiquets que ens donen quan anem al mercat? Ho vull dir als quatre vents: captar amb senzillesa i mesura el sentit dels nombres ens ajuda a entendre amb més profunditat els textos dels evangelis i de la resta del Nou Testament. I si no vols brou, tres tasses: que el lector pensi en el llibre de l’Apocalipsi, amb els diversos septenaris i el seu clar advertiment: «Aquí cal saviesa! Qui sigui intel·ligent, que calculi la xifra de la bèstia, que és com xifra referida a una persona» (Ap 13,18).

A la fi del llibre el lector podrà dir si entén una mica més el mon cultural de les primeres comunitats cristianes en l’escriptura dels seus textos, seguint la mateixa simbologia de l’Antic Testament. Aleshores podrà copsar per què el primer dia de la setmana –el dia després del xàbat– és, al mateix temps, el dia vuitè.

Rodolf Puigdollers i Noblom

Mercat/Estat o Mercat/Estat/Societat Civil?

Un sector de l’esquerra política, en especial la que procedeix del marxisme “més rígid”, parteix d’una visió dual de la societat. Hi ha l’àmbit públic (el de l’estat) i el privat (el mercat de les empreses privades). Aquesta concepció condiciona la manera de veure l’escola, la sanitat, els serveis socials, la forma de gestionar, governar, planificar, si tal sector té algun poder polític. També influeix en la forma de valorar el que fan les entitats de tercer sector, i la visió de tot el que anomenen “món de la caritat”, sovint menyspreat o poc reconegut, i enfrontat al “món de la justícia”.

Lots de fruita i verdura distribuïts per Càritas de Viladecans

Aquesta perspectiva no treu que de forma més o menys amagada, aquest sector de les esquerres que estan en governs municipals, utilitzin entitats eclesials, o organitzacions civils que es mouen en el camp social, per arribar allà on el govern municipal no arriba, o perquè els costa més barat així. De fet, reconeixen la feina de tals entitats, però conceptualment segueixen pensant que fan una tasca de “substitució”, que a més cal controlar, perquè, segons aquesta visió han de ser controlables, ja que no se’ls té plena confiança. A més si se’ls subvenciona amb diner “públic”, cal estar-hi a sobre. Aquesta visió és compartida amb els militants i simpatitzants dels partits que hi ha darrera de tal sector de l’esquerra política. Segueixen pensant (amb contradiccions, en la pràctica) que l’Estat hauria d’assegurar aquestes tasques. És una visió força estatalista.

Però hi ha una altra visió que parteix d’una concepció tripartida de la societat: hi ha el mercat de les empreses privades, hi ha totes les diverses administracions de les branques de l’Estat, i hi ha el conjunt d’organitzacions que fan un servei a la comunitat (la societat civil, el teixit associatiu). Aquesta concepció, que té un altre sector de les esquerres, més vinculades a la tradició anarquista, no quadra amb la distinció entre privat i públic (distinció originada en la filosofia i economia liberal).

Aquesta forma de veure no creu que la societat civil faci una tasca de substitució que algun dia desapareixerà quan l’Estat assumeixi el que aquestes entitats ara realitzen. Es tracta de reconèixer que a l’Estat no li pertoca satisfer totes les necessitats socials de la població. A més, com és comprovable, és molt difícil que arribi bé, amb un tracte proper, adequat en cada cas, i a tothom (sobretot als més exclosos). Els tràmits pesats i lents i les corrupcions de les administracions reforcen el camí comunitari del teixit associatiu. Les entitats socials, no és que assegurin aquest tipus de tracte, però estan més ben col·locades per arribar a les persones. Les entitats poden rebre ajuts públics, però penso que no han d’estar supeditades gaire a aquests  tals ajuts, i han de comptar més amb l’ajut comunitari, cooperatiu, veïnal.

Per tant, aquesta visió valorarà com a necessària i positiva l’aportació de la societat civil, i no com un mer succedani o substitut de l’aportació estatal. I a més, veurà amb bons ulls, sense menyspreus, ni manipulacions, tot el que vingui del món de la mal anomenada “caritat”, que no és res més que la responsabilitat ciutadana davant de les necessitats del poble, i que mira de respondre-hi amb un alt nivell d’autogestió. I no li calen gaires tutories estatals. Per això cal un nou pacte social entre Mercat, Estat i Societat civil.

Avui dia, i més amb les crisis cada cop més dures del capitalisme, es revaloritza tot allò que sigui cooperativisme, comunitarisme, i la critica als estats que no responen ni a la desigualtat social, ni al depredació de la natura. La posició llibertària, que reivindica tot el que és comunitari, trencant l’esquema privat-públic, m’és cada cop mes atractiva.

Quim Cervera

Treball, Ingrés Mínim Vital i Renda Bàsica

M’animo a escriure sobre un tema que desconec i sobre el que no tinc una opinió ben definida, i per això demano disculpes anticipades per si la reflexió que segueix, que només pretén obrir debat, no està a l’altura que mereix el debat. Si em llenço a verbalitzar el pensament per afermar-lo és perquè la intuïció que m’hi porta xucla irresistible com un corrent marí de fons, d’aquells que remouen la sorra arrossegant els esculls i canvien la fesomia de la platja en aquestes aigües poc profundes de les democràcies industrials. Els valors que sustenten la nostra societat certament tenen poca solidesa. Són còdols a expenses de l’onatge. No en coneixem d’altres. Què passa quan un temporal tecnològic remou els sediments i sacseja la fina capa ja tèrbola sobre la qual s’assenten conceptes com el treball humà assalariat?

Amb el coronavirus ha arribat al nostre país l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Una prestació per a persones i famílies en risc de pobresa extrema que va entre 462 i 1.015 euros segons el tipus i composició de la llar. La seva finalitat és garantir uns ingressos mínims per poder viure amb dignitat quan no es té pràcticament res perquè s’han esgotat totes les prestacions. A Espanya les llars sense cap mena d’ingrés superaven de llarg el mig milió abans de la pandèmia. La llei es va tramitar per via d’urgència a mode de flotador en auxili dels més vulnerables. A les comunitats autònomes existien ja percepcions no contributives com la Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya, que va ser promoguda, per cert, per una Iniciativa Legislativa Popular. L’IMV ha aflorat de nou el debat de la renda bàsica universal (RBU) que fa temps que despunta. A la RBU, a diferència de la l’IMV, hi tindria dret tota persona de forma incondicional, amb independència d’altres possibles rendes del treball, del patrimoni i amb independència també de la riquesa personal o familiar que es pugui tenir. La diferència conceptual de la renda bàsica respecte d’altres percepcions no contributives com l’IMV és, com diu Thomas Piketty, que el que cal gravar és la riquesa i no la renda. La RBU és un sistema de distribució de renda al marge del treball, és a dir, no salarial.

Enmig de tanta turbulència, i ara que els imponderables i les calamitats han arrossegat fins aquesta platja algunes restes de debats eterns i altres més novells. A la vista de la fragilitat no només d’alguns materials rònecs que les ones han varat sobre la sorra, sinó també de la volatilitat de conceptes com treball, em faig tres preguntes que em responc jo mateix. La primera: en l’estadi actual de la revolució digital, l’automatització creixent de les feines mecàniques i la substitució algorítmica de tasques intel·lectuals ens aboca irremeiablement a una progressiva escassesa d’ocupació laboral? En aquest cas, el treball perdria la centralitat en la realització humana, la socialització i la distribució de les rendes? Caldria a conseqüència de l’escassesa del treball articular un nou mecanisme per a la distribució de la renda com per exemple la renda bàsica universal? I una segona pregunta: estaria el món digital desplaçant el concepte de treball assalariat, necessari per viure cap a una nova categoria de treball voluntari i autònom, fruit de la iniciativa emprenedora de l’ésser humà, desvinculat de cap remuneració, només vinculat a la necessitat de realització personal? I encara una tercera: Anem cap a una societat on el moviment social en xarxa substituirà la classe obrera com a factor mobilitzador contra el capitalisme?

Les meves respostes: Totes les revolucions industrials han destruït treball per l’automatització, però n’han acabat generant més que no pas n’han destruït. Aquesta no serà diferent encara que hi ha factors diferencials com l’aparició per primer cop de la substitució del treball intel·lectual. No obstant això, la tecnologia digital, la xarxa global i la limitació de recursos, sobretot energètics, per la descarbonització de l’economia condueixen cap a negocis cada cop més cooperatius i amb més regulació i intervenció estatal que modularà el mercat. Crec que, en el mitjà termini, almenys fins passada la primera meitat d’aquest segle, anem cap a societats mixtes on conviurà una economia de mercat més o menys a l’ús amb una economia de xarxa més cooperativa que competitiva que condicionarà la dinàmica de mercat que coneixem. Les polítiques econòmiques dels Estats estaran fortament condicionades per directives i acords i pactes internacionals en un escenari de forta interdependència mundial. El treball assalariat segurament encara coexistirà durant alguns decennis amb altres formes de treball, i probablement veurem alguna aproximació cap a la renda bàsica universal però en el context de la UE de forma mancomunada entre Estats.

Salvador Clarós

Una petita reflexió sobre la solidaritat des de Ngovayang (Camerun)

El meu amic Enric Segarra m’ha demanat compartir amb vosaltres el que significa “solidaritat”. És d’aquestes paraules tan grans que ho poden significar tot i res, que poden estar plenes de contingut fins al punt d’impulsar una vida sencera, o que poden ser usades en discursos totalment buits de significat.

Ngovayang és una petita missió, una vall entre muntanyes, al sud del Camerun. Aquí convivim els pigmeus Bagyeli –uns 3.000 en el món, tots viuen aquí–, diferents poblacions bantús –principalment Ngumba, Fang i Basa–, dos missioners oblats –un de la RD del Congo i un altre de Nigèria–, un diaca camerunès i quatre germanes de la Puresa de Maria –dues germanes congoleses i dues germanes espanyoles.

Per a mi, la solidaritat està estretament lligada a l’amistat. És veure en l’altre –com diu Stephan Zweig en la seva genial novel·la– els ulls del germà etern. Veure en l’altre a una persona com jo, ni més ni menys, amb el mateix dret a viure una vida digna, a estudiar, a curar-se quan està malalt, a gaudir d’aigua potable… a somiar, a tenir una feina, a participar en la construcció de la societat, a formar una família, a desplaçar-se on vol, a tornar a la terra amb dignitat… a ser, simplement, un ésser humà.

La solidaritat és una forma d’amistat. I l’amistat és acceptar els altres tal com són, en la dignitat del que són, pel que són en si mateixos. És estimar en cada ésser humà a tota l›espècie humana, però estimant a cadascú en particular.

La solidaritat, en aquesta petita vall, està feta de coses petites: netejar junts el col·legi per preparar demà la vinguda dels nens, compartir junts un àpat o una fruita del camp, aprendre a dialogar en una llengua nova perquè expressa la visió del món d’una altra persona, el seu pensar i sentir… està teixida de noms i rostres concrets. Alguns d’aquests rostres són els dels nens de CM2 (6è de Primària) que després de més de dos mesos fora de les aules per la Covid19, tornen per a preparar els exàmens de fi de curs. Amb ells us deixo…

Victoria Braquehais
lasolidaritatunbonremei.com

Canvi climàtic? Millor, trencament.

Hauria de dir si no és massa per a mi.
Si puc fer res per fer veure que no passa res.
Apartar-me, probablement, quedar-me
al marge, passar pàgina, callar. O extreure,
amb cura, els claus que pengen a les parets 
de l’ànima i així evitar una dessecació.

Joan Elies Adell Pitarch. Canvi Climàtic

Deu ser per l’efecte postraumàtic del coronavirus que vaig dir que sí a la proposta del Josep Lligadas de parlar del Canvi Climàtic i no de “les ecoparròquies”… Quan he començat a mirar el tema m’he quedat astorat: com puc dir res, pobre de mi, d’una qüestió tan complexa i científica, i ara, en uns moments de tanta incertesa i confusió. I com dir-ne alguna cosa que provoqui interrogants. M’ho prenc com una penitència per ser agosarat i dir que sí, tan fàcilment. Sigui com sigui, a mi em preocupa personalment el tema, perquè més enllà de les estadístiques que es poden trobar en qualsevol article de divulgació, he pogut comprovar personalment, que els boscos, rierols, muntanyes, i glaceres… i tota la fauna que s’hi belluga… estan submergits en un procés de trencament del seu equilibri natural. Els viatges que he fet a llocs tropicals també m’ho han confirmat. Ja ho sabem, pèrdua de grans hàbitats, zones humides, desertització, reducció cap al cinquanta per cent de biodiversitat, contaminació galopant dels grans oceans… Tot fa preveure els pitjors escenaris. Tots els estudis diuen que l’escalfament del planeta, l’efecte hivernacle, és desbocat.

Difícilment es posen a la pràctica les mesures radicals que s’haurien de prendre i que es van proclamant a cada Cimera Mundial sobre el clima. Només s’executen petites correccions que no són compartides per tots els països, especialment pels més contaminants, mentre el rellotge del compte enrere, no para d’assenyalar el punt de no retorn i que amenaça seriosament la vida del planeta. Els avisos en forma de d’augment de catàstrofes provocades per fenòmens atmosfèrics, es van multiplicant any darrere any i cada vegada són més amplis i devastadors. Ho diu el conegut meteoròleg Tomàs Molina en el llibre col.lectiu, Esperança després del Covid 19, aparegut fa unes setmanes a la Claret: “El canvi climàtic porta i portarà canvis, que són i que seran cada vegada més accelerats i abruptes. La natura no avança d’una manera uniforme, ho fa a salts i amb trencaments que van canviant la realitat”. Evidentment aquestes “malalties” del planeta, afecten sobretot aquelles regions del món que són més sensibles als desequilibris climàtics i que estan menys preparades per a les emergències.

És cert que hi ha una opinió pública, especialment pel que fa a sectors crítics de les generacions més joves, que han aixecat la veu i s’han mobilitzat d’una manera admirable. Així mateix, moltes esglésies i comunitats de l’univers religiós de tot el planeta, fa algunes dècades que han anat denunciant la manca de resposta política i social davant d’un problema que ens afecta de ple i que pot canviar profundament la història de la humanitat. Ho fan des d’una visió transcendent de l’univers perquè el contemplen des de la perspectiva que es tracta d’una realitat creada, un regal per a l’espècie humana, i que és un do del qual en forma part la mateixa humanitat –la casa comuna– i que per això l’ha de preservar. La seva destrucció és el seu mateix declivi i amenaça la seva supervivència. El crit del Consell Ecumènic de les Esglésies –ho recull molt bé Antoni Matabosch en el llibret Ecologia integral i supervivència–, com els crits de les comunitats indígenes de totes les amazònies, són el mateix crit dels científics que ens omplen de dades incontestables i que proposen programes de contenció i de reversió urgents. La ciència i la religió curiosament de bracet denunciant el que es fa malament i promovent un canvi de paradigma que posi fi a la carrera cap al col·lapse.

Ara és fàcil apuntar-se a l’«això es veia a venir» o a prendre nota de la sotragada del Covid 19, que sembla evidenciar un cert cansament de la natura o la reacció de defensa instintiva, com el cos humà fa quan es posa malalt. En el nostre entorn immediat hem pogut constatar l’alleujament que han sofert els animals que viuen en llibertat, i que han campat al seu aire, mentre nosaltres i els motors que utilitzem, hem estat parats i confinats a casa, pacíficament. Una primavera extraordinària que feia molts anys que no havíem pogut contemplar.

¿Estem disposats a canviar de rumb per tal que la «ruptura climàtica», no sigui un fet irreversible? ¿En quina mesura ens podem contenir, frenar, moderar, i fressar models nous de consum i satisfacció de les nostres necessitats? ¿Fins a quin punt estem convençuts que el model de producció i de creixement, basat en una economia neocapitalista liberal i sense límits, ja no pot servir a la causa del progrés del conjunt de la humanitat sinó a la seva degradació?

La crida que fa el papa Francesc està avalada per la comunitat científica mundial, però va més enllà, com reclamen bona part de les tradicions religioses i dels moviments que critiquen el model pervers d’explotació dels recursos cada vegada més limitats i que no es podran recuperar mai més. Ara hem posat en les agendes conceptes que volen capgirar la dinàmica expoliadora, com el de l’economia circular. Allò que produïm i manufacturem ho hem de tornar al cicle de recuperació dels materials i deixar de convertir-los en brossa. Seria un pas important, però si no hi ha un canvi de visió del que és el planeta Terra com un cos viu que navega en la immensitat del cosmos i que s’ha de comprendre ell mateix com una realitat global en tota la seva xarxa de connexions i d’equilibris… difícilment podrem encarar un futur viable per a la humanitat diversa en un planeta molt ric, però finit. Exhaust ja en molts aspectes.

M’apunto a demanar-me i a demanar que, malgrat el difícil recolzament dels poders dels oligopolis i de les grans corporacions, no ens planyem, sinó que aprofitem qualsevol escletxa per proposar altres models econòmics productius que plantin cara i modifiquin les decisions que sempre estan sobre la taula: creixement indefinit, benefici pels rics, espoli de matèries primeres dels països pobres, explotació de la ma d’obra barata, transports contaminants de productes de baix cost, que acaben de tancar un cicle pervers. El que ara es comença a entendre com a “efecte papallona” no s’acaba d’aplicar, en negatiu, al comerç injustament produït, injustament transportat i injustament comprat pels rics del primer món.

El papa Francesc subratlla enèrgicament en la seva encíclica Laudato si’ que totes les criatures estan unides i interactuen en la casa comuna. Tot té a veure amb tot. Aquesta és la llei fonamental de l’univers: la sinèrgia, la solidaritat, la reciprocitat i la cooperació. «El món, més que un problema per resoldre, és un joiós misteri, que contemplem amb una benaurada lloança». Cal entendre la realitat, subratlla Leonardo Boff, no com una màquina sinó com un organisme viu… com un sistema obert i una xarxa de relacions, una mena de dansa, en la qual tothom hi participa. Tot en l’univers és cocreatiu, coparticipatiu, relacionat entre si i connectat amb tot i tots. (Un nou pensar per a ser tots un, Leonardo Boff/Anselm Grün).

Es per això que davant del desballestament del planeta a causa de l’extracció desaforada de tots els seus recursos, l’alternativa que se’ns presenta és una actitud mística i profètica, com a opció de vida, que ens porti a una pràctica personal i col·lectiva paral·lela a la dinàmica embogida de la societat basada en el consum. No podem canviar res sense una nova mentalitat i uns altres criteris i estils de vida. Una nova consciència. Una espiritualitat que ens retorni a la veritat del que som a dins d’aquest univers obert i dinàmic del qual formem part, segons la magnifica contemplació de Teilhard.

Els acords de Paris del 2016, proposaven que l’escalfament del planeta s’hauria de limitar, per a finals de segle, als 2º C. Tal com van les projeccions, al 2030 ja haurem superat aquest límit i a finals de segle podem arribar al nivell dels 4º, que ja seria catastròfic per al conjunt de la vida del planeta.

Al començament d’aquestes pinzellades deia que com m’atrevia a parlar d’un tema tan complex com és el canvi climàtic que prefereixo anomenar, més aviat, “trencament climàtic”. Una mena d’ecocidi programat. Acabo el meu atreviment proposant el que ens assenyala el papa Francesc: la conversió ecològica integral. No podrem frenar aquesta amenaça real si no ens “convertim” o “re-convertim” a una mirada mística i pràctica del món, on el paper de les persones, dels pobles i el medi natural es vegi com un tot integrat. Les paràboles de l’evangeli del gra de mostassa o del llevat en la pasta ens poden orientar. I si se’m permet, l’expressió inspiradora de Jesús, quan parla dels Signes dels Temps. El que inspiren i suggereixen és que no ens podem quedar palplantats i atordits pel que ens ve a sobre. Recordem el petit colibrí que davant l’incendi de la selva, mentre els altres animals fugien del foc i s’ho miraven de lluny, i el prenien per boig, ell només volava cap al riu, agafava amb el bec una petita gota d’aigua i la llençava per sobre del foc paorós una i altra vegada.

Només en la mesura de l’amor fou
fet l’univers per a nosaltres. 
Sense l’amor, només queda l’exili, 
l’absurd, l’atzar, la mort, la inèrcia: 
un univers, certament, no fet per a nosaltres. 

David Jou

Josep Maria Fisa

El 23 de març d’aquest 2020 va morir Mn. Martí Canal

Cap a mitjans de març, remenant carpetes, vaig trobar una carta de Mn. Martí Canal, del 9 de maig de 1977, responent a una de meva que li havia enviat des de Montréuil (perifèria est de París) el 10 de març del 1977, quan jo estava estudiant Ciències Socials a París. Un carta afable, humana, plena d’humils i bons i encertats consells, que reflectien tal com era ell.

Vaig fotocopiar la carta i aquest passat 20 de març (aproximadament 43 anys després de la primera carta) la hi vaig enviar la seva carta amb una meva actual d’agraïment. La vaig adreçar al mateix remitent (sense saber si la rebria, si era viu, o si vivia encara allà). I el 8 de juny rebo una trucada de la família, que m’assabenta que el 23 de març va morir i no va poder llegir la carta ja que amb el confinament no la van poder recollir fins el 5 de juny. Va morir d’un infart i estava amb el cap clar i hagués pogut llegir la carta seva fotocopiada i la meva actual. No va poder ser. Coincidències de la vida. Si no hi hagués hagut el confinament o jo l’hagués enviat uns mesos abans, l’hagués llegit.

Mn. Martí Canal fou, en els meus tres primers anys de Seminari (del 1967 al 1970), el seu director espiritual. Un home profund, que ens donava unes xerrades i recessos, amb uns apunts escrits a màquina llarguíssims, amb molta reflexió acumulada. Un home que tenia una cara com compungida, mirant al seu interior, pensativa, i una altra de molt bon humor. Recordo que un cop al Seminari ens va representar un acudit amb el qual vam esclatar de riure.

Per molts de nosaltres, joves seminaristes, va ser un respir alliberador de culpabilitzacions, de morals rígides, d’obertura d’esperit, de llibertat, de fer-nos pensar… del qual li estem molts agraïts.

Jo, d’infant, coneixia a Mn. Martí Canal, perquè els seus germans eren molt actius en el Centre Parroquial de Betlem i eren amics dels meus pares. Havien fet teatre junts. Jo havia seguit els passos de dansa del ball de dimonis dels Pastorets, dirigit pel seu germà petit que tocava el piano. La meva família havíem anat a veure’l quan era rector del Bruch en una excursió de la parròquia de Betlem.

Aproximadament el 1975, es va casar i va tenir quatre fills. Es sentia profundament capellà i seguia la litúrgia de les hores cada dia. Ell esperava que el Vaticà deixés continuar exercint el ministeri als capellans casats. No ha arribat a temps.

Havia nascut el 1920, i estava a punt de celebrar els 100 anys. No han pogut fer-li un comiat. La celebració que es realitzarà més endavant mereix un agraïment, un reconeixement d’una persona humil, lliure, honesta, senzilla, alliberadora i profundament evangèlica.

Quim Cervera

10 micro propostes d’estiu 2020: minimalisme vital

Com potser recordareu, quan faig micro-propostes d’estiu a L’Agulla no acostumo a parlar de viatges a les Seychelles ni a la República Dominicana. Entre d’altres coses, perquè ara mateix no sabria on són, perquè tampoc m’interessa gaire i perquè amb L’Agulla, òbviament, no hi casaria ni amb cola. Però alhora, perquè la meva mirada va cap a d’altres vivències que m’agrada compartir, que tenen més a veure amb la proximitat i amb la persona.

Els darrers temps, l’únic viatge que he emprés té a veure amb el minimalisme, però no només a la llar i l’armari (estil Marie Kondo a la meva manera…), sinó també un minimalisme de vida i de viatge a l’interior. I en això, per si a algú li poden ser útils, basaré les meves micropropostes d’enguany. Dir d’entrada que jo no sóc ningú per anar donant consells… de fet, miro d’evitar-ho. Però sí que vull compartir aquests pensaments amb vosaltres. Si alguna d’aquestes propostes us aporta alguna cosa en positiu, seré molt feliç!

1. Minimalisme

Començo per les coses materials perquè costa canviar el xip. Estem acostumats a guardar, a acumular, a tenir moltes coses que ens ocupen espai, temps i energies… quan en realitat poca falta ens fan. Molts vivim en espais petits, potser amb lloguers amb data de caducitat, o amb certa inestabilitat vital… i tot plegat obliga a plantejar-te què és el que realment vols, què et cal i què no és imprescindible ni necessites. No cal tenir una gran casa per anar acumulant, li pot passar a tothom. Va bé un dia aturar-se, començar a revisar i començar a buidar. La Marie Kondo parla de quedar-te amb “les coses que et fan feliç”, encara que això és una mica abstracte… Simplement, podem aprendre que “menys és més” i buidar. Hi sortiràs guanyant tant si tens poc com molt espai. Això és compatible amb guardar les tasses de cafè de la teva àvia pel seu valor sentimental i perquè són meravelloses, les fotos importants, els llibres que estimes… però triant molt bé el que realment valores i vols amb tu… i el que ja ha fet la seva funció i te’n pots desfer. I si buidem aquest estiu? (si al confinament vas fer la primera fase… ara fes la segona).

2. Les relacions

 

Buidar no és només anar a la deixalleria a llençar coses, regalar roba i llibres als amics o vendre al wallapop. Hi ha un buidatge molt més profund i que té a veure amb les relacions. Discernir a la teva vida una qüestió essencial (i no parlo només de relacions de parella, que també). Qui m’importa de veritat i em preocupa? A qui importo de veritat i li preocupo? I totes dues condicions, en quantes persones amigues i familiars es donen? Perquè de vegades és fàcil caure en pidolar afecte i estimació, esperar que comptin amb tu persones que no ho fan de forma espontània… i cometem un gran error. Per tant, va bé acceptar si hi ha algú a qui importem poc, per molt que nosaltres apreciem aquella persona… O a l’inversa, acceptar que una persona que tenia un sentit per a la nostra vida, ara, per les circumstàncies que siguin, ja no el té. I si no sabem destriar, és fàcil: preguntem-nos amb qui ens sentim bé, amb qui podem riure a cor què vols o plorar amb la mateixa confiança, amb qui la conversa és mútuament enriquidora, qui hi era quan estàvem malament…? I, malgrat ens dolgui inicialment, buidar-nos d’aquelles relacions que ja no tenen cap sentit és el més sensat.

3. Temps

Si ens buidem de coses materials i relacions supèrflues… ens caldrà reiniciar-nos, com els ordinadors. Haurem alliberat espai exterior i interior… i amb el disc dur com nou haurem guanyat temps i energia. Temps per als qui de veritat ens importen… i temps per a nosaltres. Fem-lo servir! Truquem als qui estimem, fem plans de quedar, prioritzem per damunt de tot les trobades ara que es pot (potser aviat tornarem a estar confinats!). I no anem enlloc per quedar bé ni per compromís.

4. Nosaltres, el jo

Atenció! Aquest sovint és el gran oblidat. O no? Quant de temps ens dediquem a nosaltres? Som capaços de reservar-nos temps per estar amb nosaltres mateixos, per escoltar-nos, per cuidar-nos, per fer exercici, per fer el que a nosaltres ens ve de gust… o per no fer res. També de vegades la vida comporta cuidar algú, i ho fem amb tot el cor. Però com diuen les infermeres dels hospitals… “cuidem el cuidador!” I si ets cuidador o cuidadora… no esperis a que ningú et cuidi especialment: comença tu! I tindràs tota l’energia que et cal.

5. Enfocar-nos al nostre interior

Per això no cal ser creient, tot i que crec pot ser un avantatge per algunes persones. El silenci, la meditació, viatjar cap endins… Proposar-nos-ho cada dia i sense excepció. Aquesta societat cada com més laica pel desengany amb les religions està fent un gir cada cop més profund en aquest sentit.

6. Com em sento bé?

Sovint estem massa condicionats pel que opinen els altres. I és cert que hi ha persones que tenen una extraordinària habilitat per estar super pendents de la vida i del que fan i desfan els altres… sovint per criticar, naturalment. Primer: no els ho tinguem en compte perquè va amb la seva naturalesa, però apliquem el punt 2 i després… fem allò que nosaltres ens faci sentir bé a la nostra vida, sigui el que sigui, el que sigui coherent amb nosaltres… sense pensar el “què diran”. Això ens pot donar ales!

7. Minimalisme i informació

Us ho diu una periodista, i no vaig contra l’ofici. L’excés d’informació és desinformació. A més, va contra la nostra pròpia salut i ens pot acabar repercutint. Per viure cal estar informats del que passa, però sobre-informar-nos ens pot acabar intoxicant. Mirem d’informar-nos de fonts fiables (compte amb els reenviaments de whatsapp!) però tampoc combreguem amb rodes de molí amb tot el que diuen les “fonts oficials” perquè aquestes també responen a interessos o simplement es poden equivocar, que tots som humans. Us poso només un exemple de fonts oficials: recordeu quan la mascareta no servia per res… i ara és obligatòria? Pensem-hi en tot això.

8. Minimalisme digital

L’excés d’atenció i presència a diverses xarxes socials, l’excés de grups de whatsapp al mòbil, l’ordinador saturat de documents i fotografies que ja no ens aporten res… és també saturació. Tot plegat ens roba temps, molt de temps, i molta energia. Per tant, triem. I no pensem en que podem quedar malament si sortim d’un grup de whatsapp: si ens cansem i no ens aporta res… adéu.

9. Més natura

És el millor pel que podem apostar, acostar-nos a la natura. No cal que ens ho digui un metge ni un filòsof… ni una periodista, és clar. Nosaltres ho podem comprovar: quan estem en contacte amb la natura ens sentim molt millor.

10. Més afectuosos, atents envers l’altre i agraïts

Això suposa una energia meravellosa. “L’altre” no cal que sigui un amic o familiar, pot ser una persona que ens atén a la botiga, un company de feina, un treballador de qualsevol servei, un recepcionista… tots som persones, i somriure i ser educats, no només és gratis, sinó que és contagiós i ens retorna en positiu. Visca dir bon dia, ser empàtics, ser amables! I si ens trobem algun sabatot… prenem-nos-ho amb una rialla, ell s’ho perd. Alhora, viure amb agraïment i ser conscients de les coses bones ens fa créixer i ens aporta felicitat!

Bé, segur que se us acudeixen més coses. I si les escriviu i ens les envieu? Per cert, gràcies per llegir L’Agulla. Fer-la també ens fa feliços. I tant de bo, alguna de les coses que he compartit us hagi agradat de llegir.

Bon estiu i una gran abraçada virtual.

Maria-Josep Hernàndez

Víctimes desiguals…

Aquesta Covid-19 se’ns ha dit que ens afecta a tothom… I sí, però com deia Orwell a La granja dels animals, “tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que d’altres”.

Doncs sí, el coronavirus pot afectar tots els humans, però no és cert que estem en igual situació de risc davant d’aquesta pandèmia. Els més febles de salut, les persones més grans han estat especialment castigades entre les xifres de víctimes, sovint mortals.

Però també els condicionaments socioeconòmics han marcat les diferències d’afectació. Una evidència era que a Barcelona la incidència del virus a Sarrià i Pedralbes va ser un 26% més baixa que a Roquetes o la Guineueta (Nou Barris). Aquests dies salta als diaris que barris molt densament poblats de L’Hospitalet estan experimentant rebrots: pisos petits, mal ventilats, amb habitacions rellogades a famílies…

I no van ser moltes feines ben precaritzades, sovint feminitzades, les que ens van sostenir al llarg del confinament: neteja, vigilància, personal de supermercats, missatgeria…? Sí, ells i elles tampoc no eren iguals que els que van poder (i potser encara poden) teletreballar…

I les criatures van viure decisions controvertides… Segur que per protegir-los, però sense relació amb personetes de la seva mida… Com viuran la tornada a l’escola criatures que no han interactuat amb els seus iguals durant potser fins i tot sis mesos? I què dir dels infants que no han pogut seguir els ritmes escolars digitals, ja sigui per no tenir accés a xarxes, no disposar d’ordinadors, estar sols a casa perquè els pares pertanyien a col·lectius que havien de treballar un munt d’hores, amb la temença que planejava de perdre la feina, dels ERTO, de l’atur…? I els que no tenien garantits els àpats perquè el sistema de beques de menjador era el que els ho assegurava a les escoles? I sort dels esforços d’administracions i entitats per distribuir targetes per al menjar… I quants de tots aquests ara potser veuen que les seves unitats familiars ja no tenen ingressos, que han perdut la feina…?

També s’ha evidenciat una desigualtat entre el món urbà i el rural… Més enllà d’haver viscut confinaments que potser per densitat i realitat vital molts pobles no calia que haguessin patit, cal dir que les urbs s’han mostrat duríssimes en època de confinament… I que ho digui jo, urbanita de mena! Faltava el verd, l’amplitud dels horitzons, la sensació d’aïllament, malgrat veure molts edificis, endevinar veïnat, sortir a aplaudir el personal sanitari cada vespre… Tothom sembla convenir que la quarantena en un entorn rural ha estat més amigable, suau, menys agressiva…

I un cop més les dones eren menys iguals… Per la precarització laboral, però també perquè algunes havien de conviure amb els seus maltractadors… Les denúncies de violència de gènere s’han reduït aquests mesos, però les forces de seguretat especialitzades creuen que en realitat la violència de gènere ha augmentat…

Però també les dones han vist que la seva doble jornada habitual (feina fora de casa –o teletreball– i la feina domèstica) es multiplicava i feia més difícil: s’hi afegia fer de mestra, distreure la canalla, la neteja es feia més feixuga, la compra i la cuina s’intensificaven… Cansament… I és clar que alguns homes feien la seva, però no heu sentit més dones queixant-se de la situació a casa, desbordades per la pressió? I ara, sense escoles, amb menys casals o colònies (o la por a apuntar-hi la mainada), el pes continua recaient en les dones… Ja n’hi ha que han renunciat a les seves feines: tornada a casa voluntària o forçada? Caldrà mirar-ho amb perspectiva, però la pandèmia pot haver afegit el retorn de moltes dones al món domèstic, renunciant a carreres professionals.

I deixeu-me que assenyali una víctima col·lateral més… I això que semblava que era una de les grans beneficiades del tancament… Sí, la natura, amb el silenci, la verdor, el cel més blau… Tothom ens en fèiem creus… i ens dèiem que tant de bo n’aprenguéssim i ho valoréssim… I és cert que vèiem ocells insospitats a la ciutat, que l’herba conqueria reductes entre les llambordes, a les muntanyes explosionaven les tonalitats verdes i s’omplien de flors de tots colors, i l’aigua feia saltirons després de la primavera plujosa… I dos mesos després, la gent agafa cotxes per fer trajectes curts per por als mitjans de comunicació públics (potser sense ni haver-ne fet l’experiència), el soroll en alguns carrers torna a ser ensordidor, zones paradisíaques del territori han de posar aforaments perquè la set dels ciutadans de veure natura els fa anar sense mesura als mateixos llocs…

Ai, que n’és de curta la nostra memòria… I com es confirma que els efectes de la pandèmia no han estat igualitaris…

Com a humans, però també com a cristians, sí que és inevitable la nostra responsabilitat per evitar contagis, protegir les persones més vulnerables, ser respectuosos amb la sanitat, cuidar la natura, preocupar-nos pels altres… Sí, un cop més, cada dia, quan ens posem la mascareta i decidim com vivim el nostre jorn, hauríem de sentir la pregunta a Caín: “On és el teu germà?”.

Maria Antònia Bogónez Aguado