Gilead. Marilynne Robinson. Edicions de 1984

Gilead. Marilynne Robinson. Edicions de 1984

En aquest llibre, l’autora escriu la carta de l’entranyable reverend John Ames al seu fill, encara petit. Ell és gran i a punt de morir. Un preciós relat en què li presenta el seu avi, pastor i activista contra l’esclavatge; el seu pare, també predicador a Iowa; l’amor tendre a la seva dona força més jove que ell; els diàlegs teològics i fraterns amb un altre pastor de la ciutat, Gilead; la vida de la comunitat; l’esperit altruista i generós; l’amor al poble i al país… Un testament perquè el seu fill descobreixi els seus orígens, l’amor del seu pare… Algú ha dit que aquest retaule dels anys 50 del segle XX a una petita ciutat del cor dels Estats Units és un comentari del Nou Testament…

El seu comiat és d’una bellesa excepcionalment dolça i profunda: “Resaré perquè creixis com un home valent en un país valent. Resaré perquè trobis la manera de ser útil. Resaré i després dormiré.”

No us entren ganes de llegir les pàgines precedents?

M. Antònia Bogónez Aguado

Anuncis

El cristià i la legislació de l’Imperi. La carta de Pau a Filemó.

El cristià i la legislació de l’Imperi. La carta de Pau a Filemó. Teodor Suau. CPL (Emaús 149), Barcelona 2018.

El Pau més subversiu ens mostra, en la seva Carta a Filemó, que la lògica de l’Amor transforma les relacions entre les persones i pot fer miques la lògica de l’Imperi: la relació entre dos creients en Jesucrist (amo i esclau, en aquest cas) ja no pot estar condicionada pel seu estatus civil sinó per la seva condició de germans, fills de Déu. Teodor Suau explora a fons les conseqüències teològiques, ètiques i cristianes d’aquesta Carta que Pau va escriure, no pas des d’una càtedra reconeguda, sinó des de la presó. Un text que convida també a recordar-nos avui que la lògica dels nostres benestants imperis ofega la vida de molts treballadors, immigrants, refugiats, amb els quals ens uneix el deure de la fraternitat que ve de Déu. Un llibre breu, senzill, que es llegeix molt bé i que actua com una eficaç brúixola que assenyala el Nord de les relacions entre les persones.

Mercè Solé

Amanida de peu de porc

Ja arriba l’estiu i aquells sopars lleugers que podem disfrutar a l’aire lliure sols o en bona companyia.

I què millor per anar lleuger que una “amanida amb peus”. Perdoneu la llicència xistosa, amb “peus de porc”. I us preguntareu i d’això en dius lleuger? No us esvereu! Us proposo una preparació pels peus de porc tan fina que ens farà volar i un acompanyament del tot refrescant. Tot en conjunt ens ofereix un plat únic molt complert i a disfrutar de la vetllada.

Ingredients

  • 4 peus de porc tallats per la meitat de llarg
  • 1 ramet d’herbes
  • tomàquets cherry
  • 6 patates rodones
  • barreja d’enciams
  • 50 ml d’oli d’oliva verge extra
  • 10 ml de vinagre
  • 20 g de mostassa antiga
  • un grapat de nous
  • pebre negre
  • 1 gra d’all
  • oli d’oliva

Preparació

El dia abans hem de coure els peus de porc en una olla amb aigua i el ramet d’herbes tres hores. Un cop estiguin tebis els desossem i els deixem refredar a la nevera.

Preparem una vinagreta de mostassa, barrejant l’oli d’oliva, el vinagre, les nous i la mostassa. Triturem els ingredients amb la batedora i reservem la vinagreta.

Fem també un allioli fluix o una maionesa d’all. En una paella antiadherent, enrossim a foc molt lent els peus de porc, tallats a làmines d’un dit de gruix, amb molt poc oli, fins que siguin cruixents.

Fregim les patates pelades i tallades també a làmines d’uns 3 mm fins que quedin ben cruixents. Quan siguin cuites les posem a gratinar amb una cullerada d’allioli per sobre, vigilant que no es cremin.

Finalment muntem l’amanida posant un llit d’enciams amanits al mig del plat. Al voltant hi posem els peus de porc cruixents. Hi afegim una cullerada de vinagreta de mostassa per sobre. Al costat hi afegim les patates gratinades amb l’allioli. Ho acabem de guarnir amb els tomàquets cherry tallats per la meitat.

Tere Jorge

Pruit, puig d’Afra, collet de Pixanúvies i masies

Per què?

Els principals atractius de la sortida són:

  • Les panoràmiques des de diferents punts de la ruta i, en especial, des del puig d’Afra són impressionants.
  • Els prats que a la primavera estan preciosos i molt sovint amb bestiar pasturant.
  • La vegetació abundant i variada: roureda, fageda, boixeda, farigolar…
  • La parròquia de Pruit i les masies disperses.

Com arribar-hi

Passat Vic, desviem a la dreta per seguir la C-153 cap a Roda de Ter, Cantonigròs, coll del Bac, i al km 31, a l’esquerra, pista asfaltada a Pruit.

A tenir en compte

Cartografia: El Collsacabra de l’Editorial Piolet, escala 1:25.000, i també Collsacabra – Vall de Sau de l’Editorial Alpina, escala 1:25.000. A més es pot consultar el web de wikiloc.

El recorregut és d’aproximadament 8 quilòmetres i el desnivell d’uns 200 metres. Es pot considerar una ruta fàcil.

Itinerari

Arribats a Pruit, podem deixar el cotxe al costat del cementiri. Començarem per la visita a la parròquia i a l’antiga cúpula d’assaig de la companyia teatral Els Joglars.

La parròquia de Pruit

El lloc de Pruit és esmentat ja l’any 955 i sempre ha estat unit al Castell de Rupit. El 1978 les poblacions de Rupit i Pruit es van fusionar, i es donà el nom de Rupit i Pruit al municipi. Tot i això les dues poblacions ja compartien la mateixa jurisdicció del vescomte d’Osona al segle XVII. Amb la divisió del marquesat de Rupit, es formen les dues batllies de Sant Andreu de Pruit i Sant Joan de Fàbregues, que fou la primitiva església parroquial de l’actual nucli de Rupit, que fins al 1955 fou conegut per Sant Joan de Fàbregues.

El llogaret disseminat de Pruit (108 h el 2005), amb l’església de Sant Andreu de Pruit i la seva rectoria, la casa del Campaner, cal Forner, les antigues escoles i la casa del comú, era el centre del municipi de Pruit, unit a Rupit des del 1978 com hem dit. Es troba a 950m d’altura, en una posició dominant, al sector septentrional del terme. L’església és formada per un cos romànic, del segle XII, amb un gran portal adovellat, mutilat en part el 1936, i per un segon cos adaptat a l’anterior, àmplia edificació del segle XVIII. Sembla que els terratrèmols del 1428 enderrocaren l’antiga capçalera. Inicialment era dedicada a sant Andreu, la Santa Creu i santa Maria. L’antiga rectoria, datada el 1698, correspon a la casa del Campaner. Hom celebra a Pruit, el 8 de setembre, un aplec a la capella de la Mare de Déu del Roure, i la festa major, en honor de sant Andreu, s’escau el 30 de novembre.

Acabada la visita, retornem a la carretera i a sota del cementiri podem contemplar la cúpula, construïda el 1976 i utilitzada per Els Joglars per a gestar les seves creacions artístiques.

Carena de la Rovira

Iniciem la ruta continuant per la carretera per on hem arribat uns 50 metres en direcció Cabrera fins al primer revolt, on la deixem per seguir el camí de la dreta (hi ha pal indicador i seguim cap a la Rovira, Renyins…).

El corriol segueix tota la carena de la Rovira, passa per una petita creu de terme de ferro, i acaba a la pista de Renyins. Deixem a l’esquerra el mas del mateix nom envoltat de prats en una bonica vall i seguim a la dreta, pista amunt, durant menys de mig quilòmetre fins a un camí a mà esquerra que s’enfila a uns prats, continuem fins al final d’aquests i girem cap a la dreta. Pugem fins a trobar un tancat on hi ha una porta i arribem al puig d’Afra.

Puig d’Afra

Puig d’Afra, de 1.077 m, un cim modest però amb molt bona panoràmica. Hi ha les ruïnes d’una torre, anomenada del Coll o dels Carlins; les restes d’aquesta antiga torre de telegrafia òptica encara es poden intuir entre el descarnat i herbat cim. Assentada sobre una antiga construcció romana, la torre va estar en funcionament el segle XIX i formava part de la línia de telègraf militar Vic-Olot.

Les vistes són impressionants: a sota, les masies del Coll i el Torrent; més enllà, mirant al nord, el pla de Falgars, amb l’ermita de Sant Pere, a la seva dreta Sant Miquel de Castelló i al fons la vall d’en Bas. Com a teló de fons tenim el Pirineu on es distingeixen, entre altres pics, el Costabona i el massís del Canigó. Si anem girant la vista cap a l’oest, tenim el majestuós Puigsacalm, els cingles dels plans d’Ayats que ens oculten Cabrera, el Matagalls i les Agudes, les cingleres de Tavertet…

 

 

Masies del Coll i el Torrent

Un cop hem pogut gaudir del panorama, si el temps ho ha permès, baixem del puig d’Afra per la banda nord, cap a les masies del Coll i el Torrent, molt juntes l’una de l’altra i amb una petita bassa artificial a la seva dreta. Després de visitar-les, prenem un camí enmig del prat cap a l’esquerra que ens porta fins a una porta. Un cop passada (recordeu sempre de tancar-les), seguim per aquest camí preciós, enmig d’una fageda, fins al final on hi ha una altra porta, aquesta molt més petita que l’anterior, i comença el sender que puja uns metres fins al coll de Pixanúvies.

Collet de Pixanúvies

El nom d’aquest coll és atribuït a un fet real, o potser una llegenda?, recollit per Antoni Noguera al seu llibre Collsacabra: “El cas és que una donzella de Falgars, probablement de la Serra de Pruit, anava a casar-se, a contracor, a l’església de Pruit. Ja tenim, doncs, tota la comitiva, muntada sobre una rècula d’animals de bast, composta de la núvia, familiars i convidats, a més de l’aixovar femení. La núvia, en passar pel collet, va demanar per fer les seves necessitats; desmuntada que fou i amagada entre el brancatge de faigs i boixos, mai més no se n’ha sabut res”.

Masies de Casalons, l’Alou i el Collell

En aquest coll seguim la carena, que és el principi de la serra de Mateus, la seguim uns dos-cents metres i la deixem per agafar la pista corriol que baixa per l’esquerra fins a la masia de Casalons, molt ben restaurada i envoltada de prats, on arriba la pista asfaltada que ve de Pruit. Després d’una cruïlla i en un revolt molt pronunciat podem fer drecera si passem per una porta i un sender, que deixa el mas a la nostra esquerra, i torna a retrobar la pista. Passem més enllà per sobre el torrent de Casalons fins a la casa de l’Alou, una masia molt bonica de veure, amb finestres esculpides i un escut i portal adovellat. A la part del darrere hi ha la casa dels senyors ajuntada al mas.

Seguim per aquesta carretera que va baixant fins a les cases de l’Alou i el Collell, que, després de passar aquesta última, comença a pujar fins a Pruit, on donem per acabada la ruta.

Jaume Roig

Camí d’igualtat: una de freda i una de calenta

Dues notícies el mateix dia, creen un aiguabarreig de sentiments, en aquest cap a la igualtat d’homes i dones, després de les celebracions del 8M, del rebombori i la indignació per la sentència de “La Manada”…

@No_Sin-Mujeres
A les xarxes una nova iniciativa ha nascut a proposta dels barons del món acadèmic de les Ciències Socials: es comprometen a no participar en actes acadèmics (conferències, congressos, jornades…) o taules rodones amb més de dos participants on no hi hagi almenys una dona amb caràcter d’experta. No valdrà doncs que una dona en sigui la moderadora per semblar que es respecta la pluralitat, per ser políticament correctes.

A la llista on –en el moment d’escriure aquestes línies, ja s’acosten a 800 els experts signants– hi ha noms coneguts, alguns d’entitats creients (teòlegs, sociòlegs, juristes…).

Tant de bo en àmbits eclesials (universitats, fundacions, centres d’estudis…) aviat la decisió personal d’alguns dels ponents convidats condicioni la presència en igualtat de dones formades, capaces, expertes… que n’hi ha i sovint romanen invisibles. I així les tarimes dels actes seran més representatives de la composició del món, però també del rostre ben feminitzat de qui seu en els bancs de les nostres esglésies.

Cal agrair la iniciativa! I confiar que serveixi per donar veu a dones competents en qui sovint els organitzadors d’activitats no hi pensen. I especialment en la nostra església, tan clericalment masculina.

Un nou país? Així, sense paritat, no!
Mentre escrivia la nota anterior, es publica la composició del nou govern de la Generalitat proposat pel President Torra. I profunda decepció: només 3 conselleres dels 13 membres. Ni tan sols es compleixen les normes per la igualtat de la pròpia Catalunya i queda lluny de les recomanacions de Nacions Unides.

Oportunitat perduda per construir país des de la paritat. No és començar (o continuar) bé!

Maria Antònia Bogónez Aguado

NB: Escrita aquesta nota el 20 de maig, a hores d’ara ens hem d’alegrar que el Govern de la Generalitat sigui per primer cop paritari.

Maria Aurèlia Capmany, dona finestrera

No sé a quina revista, segur que de vida efímera, compartíem columna amb la Maria Aurèlia. I la seva secció es deia així: “Dona finestrera”. Havia adoptat el títol perquè els adagis catalans castigaven les dites ‘dones finestreres’. I ella, feminista sense complexos, volia defensar les dones que no se sentien ni inferiors ni excloses de la vida pública… ni com a periodista, ni com a contertuliana de ràdio, ni com a assagista, ni com a novel·lista, ni com a dona de teatre, ni com a traductora, ni com a professora de filosofia, ni com a regidora de Cultura de l’ajuntament de Barcelona. Va ser tot això, i encara més. Guillem-Jordi Graells, responsable de l’edició de les obres completes de MAC, ho diu en un text esplèndid –“Maria Aurèlia Capmany, un bosc per viure-hi”–, publicat a Quaderns de la Càtedra Josep Anton Baixeras, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona:

Podem dir que és una persona oberta, i és cert. Apassionada, i també penetrant, i és evident. Però cal afegir-hi un munt excessiu de matisos i d’aspectes: polèmica, arriscada, sincera, generosa, subtil, tossuda, abrandada, però potser també reservada, tímida, insegura, prudent. Una síntesi de tot això fa de mal concretar en un sol mot, i només els que la coneixen bé en tenen prou si dic que té un tarannà capmanyià, dels que ja no se’n troben.

Maria Aurèlia Capmany havia nascut a Barcelona l’agost del 1918, i és a Barcelona on va morir l’octubre del 1991. Néta de l’advocat i escriptor federalista Sebastià Farnés i filla del folklorista Aureli Capmany. Ens recordava els seus orígens quan dissentia del llibre de Jordi Solé-Tura, del 1967, Catalanisme i revolució burgesa, d’impacte notable en el seu moment i que s’havia de convertir en la base pretesament científica d’un dogma fals: “La burgesia era el motor del nacionalisme català, per poder imposar els seus interessos de classe”. Agustí Pons, el biògraf més solvent de MAC, rebat amb energia la tesi que insistia en un pseudo-dogma sense fonaments: “el catalán, lengua de la burguesía”:

“Per a la Maria Aurèlia l’assimilació del catalanisme a la burgesia constituïa una impostura, una falsedat. I no havia de recórrer a cap llibre, a cap lectura, per quedar-ne convençuda. En tenia prou d’assumir la tradició familiar de la qual venia –i de la qual se sentia molt orgullosa–. El seu avi, Sebastià Farnés, havia estat un dels folkloristes més importants de Catalunya. (…) (Per a ella), el catalanisme constituïa un sentiment popular i era la classe burgesa la que, en tot cas, se n’havia apropiat en determinats moments històrics. Aquest punt de vista, per cert, el compartia del tot la Frederica Montseny…”.

Vull insistir en el vessant pedagògic de la vida i de l’obra de la Capmany. Els seus records d’aquella universitat franquista… que compta, tot amb tot, amb companys de classe i amb alguns professors molt dignes, bé que colgats en un claustre docent farcit d’ases, animals als quals no voldria ofendre, fins i tot amb títols que no sé si resistirien les proves d’una mínima credibilitat acadèmica. A més, subratllo, com ens recorda Isabel Graña, entre 1944 i 1956, la feina de docent, de la ‘professora’ Maria Aurèlia a Badalona, amb el parèntesi d’un semestre, durant el curs 1952-53, ‘que marxa becada per l’Institut Francès a París, i que en retornar continua fent classe a Badalona fins al curs 1955-56. Els darrers anys exercia paral·lelament la docència a l’Albéniz i a l’Isabel de Villena de Barcelona’. Per a mi, va exercir de pedagoga, de manera oficial o oficiosa, de facto, tota la vida. Queda clar en un volum, crec que poc distribuït, de la Diputació de Barcelona que recull els seus parlaments i les seves intervencions públiques, en tant que responsable de Cultura de la Diputació.

Dos aspectes de MAC em fascinaven: la passió per la lectura i la seva ‘oralitat’. Com a traductora, primer, i gràcies a la seva obra de creació literària, sabem com se sentia fascinada pels clàssics contemporanis, fascinació que mai no amagava. Quan li editàvem a Laia un llibre per a gent jove, Quim/Quima, ho aprofitava per retre un nou homenatge a Virginia Woolf. Dona de teatre, també, afegeixo que si es mereix un record permanent és per la defensa de la seva llengua. M’indignen els que menystenen la lluita ingent, a la postguerra, dels que van ser capaços de lluitar per la pervivència del català, llengua pròpia dels Països Catalans. I salvar el català volia dir renunciar a moltes coses, així com lluitar en molts fronts i fer-ho sense recursos públics, sense reconeixements oficials. Per exemple, la correspondència de Pedrolo, ben editada per un targarí, em posa la pell de gallina. Refer el català, quan no era llengua d’ús públic, volia dir fer teatre, traduir, a ‘La cua de palla’, novel·la policíaca, posar en marxa la ‘Nova Cançó’, mirar d’obrir escletxes en la ràdio i més tard en canals secundaris de televisió. Quan a Pedrolo li atorgaven, l’any 1979, el ‘Premi d’Honor de les Lletres Catalanes’, des l’Òmnium Cultural encarregaven a la Maria Aurèlia el panegíric de l’autor guardonat (un Pedrolo, per cert, que havia prologat el primer volum d’un primer intent d’Obra completa de la Capmany). Reprodueixo un fragment de la Capmany:

Que l’eina d’un escriptor és la seva pròpia llengua, que la llengua dels catalans és la catalana, que una llengua no és sols una llista de mots enterrats en un diccionari sinó que és una ordenació de vivències, una síndrome cultural, és a dir, que una llengua, com ens expliquen ara els savis lingüistes, no és sols un sistema semàntic sinó que, en la mesura que és un sistema semàntic, concreta els individus que l’usen en membres d’una comunitat cultural, era obvi per a Pedrolo.

I goso afegir: per a Salvador Espriu, de qui MAC havia escrit un llibre bàsic. Doncs bé, i amb això acabo (per avui!). En el marc del darrer Sant Jordi, a Madrid, i en un seminari que imparteixo de ‘Lectures de Literatura Catalana… també per castellanoparlants’, vaig glossar els comentaris de MAC a l’edició dels anys 60, en català i en castellà, de ‘Ruedo Ibérico’ de La pell de brau. Havia llegit molts cops el llibre, però confesso que va ser, tot preparant la classe a Madrid, que la MAC em va ajudar a desxifrar els espais que em semblaven obscurs del poema… que té com a eix temàtic la llibertat i la paraula, com a eixos indissolubles.

Acabo amb una resposta de MAC, barcelonina, a una altra barcelonina, més jove, però que va morir tan jove encara, d’interessos a estones força paral·lels als de la filla del folklorista:

A la pregunta de Montserrat Roig sobre la paradoxa: “Sembla com si vosaltres

Maria Aurèlia Capmany, amb Montserrat Roig

tinguéssiu més alegria de viure, malgrat la postguerra, que les generacions posteriors”, MAC respon: “Per una qüestió molt senzilla: perquè havíem ressuscitat, això era molt. Jo m’he adonat que vivia, perquè he sentit els vidres de la finestra que es trencaven, perquè m’han caigut pedres d’un bombardeig a sobre. Quan vius el terror d’un bombardeig i t’han caigut pedres a sobre, dius: no, no m’he mort. Aleshores, quan s’acaba la guerra, respires. Tots esperàvem que s’acabés la guerra. Nosaltres vam tenir la vitalitat dels que ens havíem escapat de la mort. Primer de tot, podíem parlar, podíem estimar-nos, podíem ballar, podíem fer totes aquests coses que ens havien estat prohibides. (…) Després, teníem les idees molt clares, sabíem que havíem perdut, però sabíem que no volíem seguir una sèrie de coses i això també dóna un cert optimisme”.

Post scriptum: em demanen que recomani una lectura en veu alta de Maria Aurèlia Capmany. La meva proposta: Àngela i els vuit mil policies. Qui s’hi posi, sabrà el per què de la meva tria.

Ignasi Riera (Publicat a Viladecans Punt de Trobada, maig 2018)

Voleu sentir la veu de Maria Aurèlia? Premeu aquí. Hi trobareu la introducció al disc “Dones, flors i violes”. Un disc esplèndid, amb les veus de Bella Dorita, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Maria Cinta, Guillermina Motta, Teresa Rebull, Carme Sansa i Rosa M. Sardà.

I aquí, l’entrevista que li va fer, al gener de 1977, Montserrat Roig al programa “Personatges” de TVE.

 

Quan el professorat i Ensenyament acompanyen i ajuden davant la malaltia greu de l’alumne. I quan no. (2)

Bones i males pràctiques en el món educatiu amb alumnes malalts, hospitalitzats i/o amb trastorns

En el número passat us vaig explicar que, juntament amb la meva filla, hem decidit col·laborar en un projecte de la professional dels Serveis Territorials d’Ensenyament que ens va acompanyar quan la meva filla va estar llargament hospitalitzada. En aquest procés vam viure en primera persona el que és l’eix d’aquest treball: quines pràctiques o actituds poden ser determinants perquè un noi o noia amb alguna malaltia o trastorn, hospitalitzat o en tractament, abandoni els estudis o els pugui continuar amb èxit. En el nostre cas, la meva filla, amb altes capacitats reconegudes per dos hospitals, però alhora amb un grau de discapacitat reconegut oficialment, si en el seu moment no hagués rebut cap suport ni l’acompanyament de l’EAP (Equips d’Atenció Psicopedagògica del Departament), hagués abandonat els estudis. Actualment, fa segon de Batxillerat amb notes excel·lents en un institut públic i es prepara per a la selectivitat. I avui, que escric aquest article, venim del Cosmocaixa perquè amb tres companyes de l’institut han estat premiades al concurs de webs de la Fundació PuntCat. Però…. què va ajudar a fer que no abandonés els estudis ni quedés exclosa del sistema educatiu? Bons professionals i alhora bones persones.

Si al número passat us parlava de males pràctiques (algunes greus) que vam patir (i que van fer que l’hospital on estava ingressada demanés ajuda al Departament d’Ensenyament) em fixaré ara en aquelles pràctiques positives que han vingut del professorat i directors/es dels centres, i del Departament d’Ensenyament, i que han ajudat.

Actitud positiva

No vol dir negar que l’alumne pugui tenir un problema. Vol dir transmetre a l’alumne (i als pares) que estem convençuts que, malgrat les dificultats, podrà treure el millor d’ell mateix. I que som aquí per ajudar, que és la nostra feina, i que de nois i noies amb dificultats n’hi ha molts casos, i hem tingut molts casos d’èxit: s’ha d’intentar. Amb aquesta actitud ens van rebre a l’Escola d’Adults (on va fer un curs pont per acabar l’ESO quan als matins encara estava a l’hospital) i després a un institut públic i ple de realitats complexes, on ens van rebre amb les portes obertes pel Batxillerat (no com “fent-nos un favor” per atendre un alumne malalt, que és el que vam viure d’alguns mestres d’un centre educatiu anterior).

Actitud humana. Ser humans i transmetre humanitat

Això es pot fer de moltes maneres: fent el gest de preguntar com estàs, preocupant-nos per com ha anat una visita mèdica, convidant a la classe a fer una postal d’ànims signada per tots (sobretot en els ingressos hospitalaris llargs, i si són molt llargs, fer la postal cada quinze dies i per grups diferents, una també dels mestres), no tenint por d’anar a visitar l’alumne hospitalitzat si la malaltia ho permet, ni de trucar als pares per transmetre’ls el nostre afecte… Cada petit gest humà es multiplica per mil quan hi ha una vivència dura.

“Els professors em veuen com a persona, no com un diagnòstic mèdic”

Transmetre a l’alumne que és una persona, amb les seves pròpies característiques, no les característiques de la malaltia que pugui tenir. Confiar en tu mateix, com a mestre, en la teva capacitat de veure la persona que hi ha en aquest noi o noia que saps que està patint. Donar-li confiança, escoltar-lo amb una escolta activa i tenint una actitud humil que també va bé transmetre-li: “Potser no sé exactament com ajudar-te, però ho vull intentar. Què puc fer per tu?”

“Quan em trobo malament, hi ha una actitud positiva i no de drama”

Un alumne amb malaltia es pot trobar malament a classe, pot no ser “agradable” per als altres companys viure alguna realitat dura de prop, pot suposar que falti a classe… però no és un drama! S’ha de transmetre empatia al noi o noia i normalitat a la resta de la classe. Si falta, ja recuperarà, li facilitarem les coses de forma clara i sense amuntegar-li deures. També va bé ser flexible (els treballs, dates d’entrega…) si veiem una actitud de treball i ganes de recuperar i no caure en la por del “què diran els altres alumnes o els altres pares”.

Exempció de l’Educació Física

Ha de ser recomanació mèdica. No és fàcil. Fins i tot a Inspecció et poden tractar amb una certa “sospita” que potser demanes una cosa que no toca o prejutjar que vols sobreprotegir el fill/a (perquè desconeixen que un mateix diagnòstic pot comportar efectes diferents segons la persona). Però si el metge corresponent ho veu clar i et fa un escrit, un informe, en què de forma clara i explícita recomani l’exempció, quan arribin els papers a Ensenyament, ho aprovaran.

“La professora m’exigeix molt, i alhora m’ajuda a creure en mi mateixa”

Això és clau. No hem de deixar de ser exigents amb l’alumne, però hem de tenir una actitud d’escolta, per saber quan hem d’afluixar i quan podem apretar. I li explicarem que, si exigim, és perquè sabem que pot fer-ho encara millor. I quan veiem que cal afluixar, ho farem amb naturalitat.

“M’agrada que ens tractin a tots per igual, però sent flexibles quan és necessari”

De vegades, davant del dubte, cal fer “la vista grossa”. Un exemple: “A la classe d’anglès, el professor ens va donar un tema de conversa per fer-nos parlar. Com que vaig molt bé d’anglès, sempre participo. Va dir el tema: el ioga. Vaig començar a tremolar, no volia parlar, vaig fer senyals al professor que no em preguntés res. Em va respectar i no ho va fer. El que no sabia ell és que associava el ioga amb una activitat diària de l’hospital i mentalment vaig fer un salt en el temps i em vaig angoixar. Si m’hagués forçat a preguntar-me… potser m’hagués posat a plorar”. Amb això vol dir que cal respectar l’alumne si veiem que alguna cosa el neguiteja, és bo ser flexible… però per experiència hi ha professors que haguessin fet tot el contrari.

Atac d’ansietat

Un alumne que no està bé pel motiu que sigui es pot bloquejar o patir un atac d’ansietat. Afrontar això en una classe amb 30 alumnes més, junt amb l’afectat, és complicat. Recomanació: mantenir l’actitud serena, preguntar clarament “com et puc ajudar?”, no forçar a sortir de la classe sinó anar poc a poc “estaràs millor si sortim fora?”, no jutjar ni buscar causes, simplement acompanyar, i no dramatitzar sinó normalitzar: “aquestes coses poden passar, no et sentis avergonyit/da”, buscar un espai de l’escola més silenciós on pugui reposar, i un cop tranquil·litzat, prendre junts una decisió: tornem a classe? Truquem a casa? És important comptar i escoltar amb el que digui l’alumne. I en tornar a la classe, deixar ben clar a la resta que això (com altres coses) ens pot passar a tots.

I acabo amb el resum que va fer la meva filla, en forma d’esquema, pel vídeo que s’està preparant per ajudar a formar els mestres des de l’EAP, amb casos i circumstàncies reals (com el nostre).

Pràctiques del professorat que ens han ajudat:

  • accepten que no tots podem fer el mateix
  • no decidir per mi
  • entendre que cada persona/alumne pot viure diferent una mateixa situació
  • acceptar el problema, no viure-ho com un drama
  • empatitzar, posar-se a la pell de l’altre
  • acolliment: oferir ajuda
  • fomentar l’autoestima
  • tots som diferents, tots som persones.
  • no obligar a fer una feina si intuïm que l’alumne es bloqueja
  • no jutjar
  • ser humils: som professors però no ho sabem tot

L’educació té molts reptes i moltes complexitats, i al professorat tampoc els podem fer grans exigències, ja que també hem d’empatitzar amb les dificultats de la seva feina. Però segur que entre tots, escoltant-nos i escoltant-vos entre professionals, podem fer una educació millor i més humana i que no es deixi pel camí a bons i bones alumnes, bones persones.

Maria-Josep Hernàndez