Raimon, Serrat, Llach.

Ara que ja va sent hora de començar a recosir una mica entre tots aquest país, jo proposaria, com una mena d’estímul espiritual, tornar a escoltar tres cantautors que abans tots consideràvem que eren de tots, i que en canvi ara els tenim col·locats cada un d’ells en un compartiment diferent i incomunicat amb els altres. M’estic referint, com diu el títol d’aquesta nota, a Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, que, tots tres junts, representaven magníficament aquella Catalunya impura i inacabada, i precisament per això tan creativa, que a mi m’agradaria que aviat poguéssim recuperar.

Em permeto recomanar dues cançons de cada un d’ells:

De Raimon, el permanentment actual Diguem no, i el tan significatiu si un es fixa bé en la lletra (i s’adona que allò dels orígens i la identitat es refereix a les “classes subalternes”, no a cap altra cosa) Jo vinc d’un silenci.

De Joan Manuel Serrat, la meva tria la formen Mediterráneo, que és un cant al desig de vida amable en aquesta terra de tots, i, per què no, la impossible d’oblidar Paraules d’amor.

I de Lluís Llach, un parell de cançons que formaven part rellevant de la banda sonora d’aquells anys 70 en què tots miràvem d’anar construint la democràcia: Que tinguem sort i Abril 74.

Josep Lligadas

Anuncis

Silenci, hospitalitat, bellesa, compromís

Quatre paraules que, junt amb la natura, van configurar l’activitat organitzada per la Casa d’Espiritualitat del Miracle, els passats 10-12 de novembre, una activitat que girava a l’entorn de la icona de la Trinitat de Rublev.

Vist així, tot plegat sembla una mica complicat. Però no ho va ser tant. La trentena de persones que hi vam assistir hi anàvem sobretot per gaudir del silenci, que es pot viure de moltes maneres: en companyia dels monjos i de les seves pregàries, caminant i contemplant l’espectacle hivernal i boirós de la natura al Miracle o bé fent meditació, immòbils, a l’ermita de Sant Gabriel. Pujar a Sant Gabriel no és pas fer un tres mil. Com el silenci, és un turó de fàcil accés, que, també com el silenci, eixampla la mirada i ofereix una sorprenent perspectiva pràcticament de tot Catalunya.

El pretext de tot plegat va ser, d’una banda, oferir un espai en la línia del que havia estat la “pregària del cor”, una de les activitats més significatives del Miracle, i l’altre, aproximar-se a la icona de la Trinitat d’Andrej Rublev.

La veritat és que la icona dóna per molt. En primer lloc, perquè aquesta representació de la Trinitat parteix de l’episodi bíblic de l’hospitalitat d’Abraham als tres hostes que són Déu mateix. L’hospitalitat és un dels noms de Déu, he llegit aquests dies. I de fet l’episodi d’Abraham (Gn 18-21), que nosaltres acostumem a compartimentar perdent-ne així part del sentit, és només una part d’un relat que inclou també l’episodi de Sodoma, condemnada per maltractar els hostes, i que es prolonga uns quants capítols. Una manera, gens occidental, de fer veure la complexitat de les coses: no judica ni analitza, enllaça històries diverses que tampoc poden llegir-se com una al·legoria. És un deixar-se portar per la narració.

Aproximar-se a la Trinitat per la via de l’hospitalitat és eloqüent i, per tant, hi ha tota una tradició pictòrica i escultòrica que de mica en mica va identificant els tres àngels amb les tres figures de la Trinitat: el Pare, el Fill i l’Esperit. L’aportació de Rublev, a més a més de la bellesa de la icona, és que despulla l’escena de tot element que no siguin els tres personatges. Desapareixen Abraham, Sara i els servents, i queden els tres hostes amb un espai buit… per al qui contempla. L’espectador passa a formar part de la icona. Hi té el seu espai a taula, la taula de l’Eucaristia amb un munt d’elements simbòlics. De veure Abraham acollint els hostes, passem a ser nosaltres mateixos acollits per la Trinitat.

De les moltes coses que es van dir sobre la tradició de les icones, sobre el significat dels diversos elements simbòlics, sobre l’ús dels colors, el moviment, els atributs de cada figura, dues coses a destacar:

  • les figures són iguals i diferents alhora, sense altra jerarquia que les mirades del Fill i de l’Esperit al Pare, una bona imatge de la igualtat en la diversitat; la Trinitat és un conjunt, no una compartimentació;
  • el món hi és ben present, expressat en el llenguatge icònic per aquest rectangle que es pot veure sota el calze. El món que coneixem, el dels homes i dones d’avui, doncs, és al bell mig de la Trinitat i de l’Eucaristia.

Intentar escriure-ho és un exercici difícil. Prou que ho deveu veure, que no s’entén gaire. Fer l’exercici de contemplar-ho es paeix molt millor. Vam fer l’esforç, també, ajudats per la pel·lícula The visitor, d’intentar pensar què significa per a cadascun de nosaltres l’acollida al foraster.

Ho vam passar bé preparant-ho l’Àngels Canals, la Teresa Barzano, en Ramon Ribera.Mariné i jo mateixa. Tenim ganes de tornar-hi.

Mercè Solé

Viatge a Bòsnia (i 2)

En el darrer número de L’Agulla us explicava que aquest estiu, amb la família, vam ser a Bòsnia. Era la quarta vegada que hi anàvem. El nostre primer viatge al país dels Balcans va ser l’estiu de 2009. I en aquests 8 anys hem vist canvis. Alguns canvis són a millor: construcció (lenta, això sí) de noves infraestructures, o reparació (física) dels danys de la guerra. I també hem vist altres canvis que preocupen. Cal dir que, malgrat les millores, no sembla clar que el país hagi resolt de forma sòlida les ferides de la guerra.

El que us volia explicar i que ens va cridar molt l’atenció és la «invasió» que està patint el país per part de ciutadans i de fons d’inversió de països àrabs: Aràbia Saudita, Qatar, Kuwait… Aquesta «invasió» és molt evident, i es fa visible de moltes maneres. D’una banda, a diversos llocs de Bòsnia han aparegut el que s’anomenen resorts, és a dir, una mena d’urbanitzacions de luxe, construïdes des de zero en llocs que fins fa quatre dies eren camps. Són inversions fetes amb petrodòlars i els seus clients són bàsicament ciutadans de països d’Aràbia. Els nostres amics bosnians ens explicaven que alguns dels petits propietaris rurals que van vendre els seus terrenys per fer-hi resorts van obtenir-ne un valor 30 vegades superior al seu cost real… ¿això serà pa per avui i gana per demà?

Vam visitar un d’aquests resorts. L’accés és restringit. Vam dir al guàrdia de seguretat de l’entrada que estàvem interessats en adquirir una casa; vam passejar-hi i vam anar a fer l’aperitiu al bar del complex. Cap problema. Això sí, se’ns va indicar que calia que les dones del nostre grup anessin vestides «adequadament». I el cas és que moltes de les dones que hi vam veure anaven «adequadament» tapades fins a les celles…

A més d’aquests resorts, s’estan construint hotels i centres d’esbarjo. També vam visitar, prop de Sarajevo, un complex lúdic de muntanya, amb una atracció que són uns trineus que baixen per una mena de gran tobogan. Val a dir que va ser molt divertit gaudir d’aquella atracció. Aquest centre també era una inversió àrab. I els principals clients eren ciutadans d’aquells països. A més a més, els kuwaitís, els saudites i els qatarís estan adquirint cases en els pobles que es fan arreglar per poder-hi estiuejar. I encara us podria parlar de les grans mesquites que s’han construït amb diners àrabs o de l’autopista que s’està construint amb finançament de Turquia.

Tots aquests canvis són molt evidents, però el que més crida l’atenció és veure les dones d’aquests països vestides amb nijab, al costat d’altres dones musulmanes, les dones bosnianes, que vesteixen com a qualsevol país europeu. El contrast és brutal, i és impossible no fixar-s’hi.

No sembla dolent que entrin diners a un país que té una economia molt precària (la taxa d’atur supera el 40%!). Però preocupa que aquests diners puguin portar de rebot la imposició o l’assimilació de nous costums. Costums que ens fan retrocedir en el temps. Ja us explicava en el darrer número de L’Agulla que els nostres amics bosnians ens ensenyen que es pot ser musulmà respectant i compartint els valors d’una societat moderna i democràtica. I que alguns trets «negatius» que atribuïm a l’Islam no tenen res a veure amb aquesta religió.

Per això preocupa veure com es fa present a Bòsnia aquesta forma de viure l’Islam: un retrocés que va acompanyat d’una pluja de petrodòlars. I em sap greu veure com Europa, una vegada més, mira cap una altra banda. Em demano per què les institucions europees no ajuden d’una forma més decidida Bòsnia i la comunitat bosniana-musulmana. És clar que si Europa gira l’esquena als refugiats, que pateixen la guerra avui, ja deu ser una utopia que ajudi als que la van patir fa 25 anys…

Albert Dresaire Gaudí

L’associació de diaques Sant Llorenç parla del moment actual

La Junta Directiva de l’Associació Sant Llorenç, que agrupa un bon nombre de diaques permanents de Catalunya, ens ha fet arribar els dos comunicats que ha emès amb motiu de l’actual situació política, i aquí els publiquem.

Comunicat de la Junta Directiva als membres de
l’Associació Sant Llorenç
La Junta Directiva de l’Associació fa presents aquestes consideracions:
1/ El nostre país està travessant uns temps delicats i complexos. La relació entre Catalunya i la resta d’Espanya està en qüestió de manera profunda.
2/ Aquesta qüestió ens afecta a tots, perquè l’àmbit polític –independentment que es participi o no en l’acció política directa– és un dels àmbits fonamentals de referència de tota persona.
3/ És normal que cadascun de nosaltres en la qüestió citada tingui parers i opcions diferents i distintes. Factors educacionals, familiars, ideològics, emocionals o socials influeixen molt en cada persona.
4/ Com a cristians catòlics tenim en compte allò que expressa la Doctrina Social de l’Església en relació als drets dels pobles i de les nacions (vegi’s el n. 157 del Compendi de Doctrina Social de l’Església).
5/ Els bisbes de les diòcesis catalanes, reunits en Conferència Episcopal Tarraconense, s’han pronunciat recentment en dues ocasions en relació a la qüestió en sengles Notes fetes públiques l’11 de maig i el 20 de setembre de 2017. Ens hi adherim cordialment.
6/ El Senyor Jesús, en el seu Evangeli, ens diu: “No judiqueu i no sereu judicats” (Mt 7,1). Hem de ser fidels a aquest precepte del Senyor en una qüestió en què persones molt estimades i properes a cadascun de nosaltres poden tenir parers i opcions diferents a les nostres. Respectem la consciència i l’actuació responsable de cadascú.
7/ Aquest és un comunicat intern de la Junta Directiva a cadascun dels membres de l’Associació Sant Llorenç per a la promoció del diaconat, els quals, però, en poden fer discrecionalment l’ús que creguin més convenient.

Signat per Aureli Ortín, Montserrat Martínez, Florenci Travé, Pere Arribas i Josep Maria Gómez del Perugia.
Barcelona, 26 de setembre de 2017

Comunicació de la Junta Directiva i dels reunits a la trobada familiar de tardor als membres de l’Associació Sant Llorenç
La Junta Directiva de l’Associació Sant Llorenç per a la promoció del diaconat, amb les altres persones reunides a Barcelona a la trobada familiar interdiocesana de tardor de 2017, comunica a tots els membres de l’Associació, en continuació al Comunicat emès per la mateixa Junta el proppassat dia 26 de setembre que:
1/ La proclamació de la República Catalana per part del Parlament de Catalunya, ahir, dia 27 d’octubre de 2017, i la posterior aprovació de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, per part del Senat, per intervenir la Generalitat de Catalunya, són fets polítics de gran transcendència que ens afecten personalment i col·lectiva.
2/ Cadascú de nosaltres en relació a aquests fets té el seu propi criteri i la seva pròpia actuació, que hem de respectar.
3/ Com a diaques i com a persones que donem suport al ministeri diaconal en l’Església catòlica ens comprometem a pregar Déu perquè ens il·lumini i ens enforteixi a tots i a totes per ajudar a resoldre pacíficament i amb fermesa la situació social i política en què estem immersos.
4/ Aquesta comunicació es fa a cadascun dels membres de l’Associació Sant Llorenç, els quals en poden fer ús discrecionalment de la manera que els sembli més convenient.

Signat per Aureli Ortín, president de l’Associació Sant Llorenç, en nom de la Junta Directiva i de les persones reunides en la trobada familiar interdiocesana de tardor
Barcelona, 28 d’octubre de 2017

 

Diàlegs

Si no ets tu mateix,
si no t’has capbussat fins ben al fons
de les teves llums i les teves tenebres,
¿què aportaràs al diàleg?
Tòpics, ressons, refregits, frases fetes,
una caricatura de tu mateix i de l’altre.
Si no t’has compromès a fons,
si no has escoltat molt i callat molt,
si no has pensat cada paraula de l’altre
i no has viscut cada paraula teva,
¿què podràs dir que valgui una mica?
“Diàleg”, et diuen: i la idea t’agrada;
però, diàleg ¿entre què i què?
Si ja d’entrada demanes a l’altre
que renunciï a les seves certeses,
¿quina claror n’obtindràs?
Que cregui, que parli!
Esforça’t a escoltar i desviu-te per respondre:
de mica en mica comprendràs on cremen els problemes,
on són els misteris,
per on fugen, com cérvols, les respostes.

David Jou
“Poemes de ciència i fe”
Viena Edicions 2013

Deixeu-me desfogar…

Deixeu-me desfogar… Cada cop em queda més lluny escudar-me en els partits i en els seus dirigents i no preguntar-me què puc fer jo, com a responsable d’una parcel·leta de la democràcia i com a cristiana i d’esquerres: com establir ponts de diàleg al nostre entorn, continuar treballant pels drets socials, pregar per tot plegat, cuidar les nostres xarxes socials, trobar el to quan parlem, respirar i esvair tristors i cansaments propis i aliens…
Ja veieu, em desfogo…

Vull mantenir l’esperança i pensar (i descobrir com treballar) que aquest recular de drets i llibertats no serà durador.

Maria Antònia Bogónez Aguado