Llevat dins la Pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el nom corresponent.

Natxi Flores i els drets dels infants
Jordi Soriano,
coneixent Rutilio
Grande
Carmen Juares, amb
les dones immigrants
contra la precarietat laboral

David Caño, per la derogació total de la reforma laboral del PP
Salva Clarós i les reformes laborals
Líria Roman, amb els
adolescents amb dificultats de salut
mental

Maria Martínez, dona i treballadora
Fernando Carlos Díaz Abajo, los retos del pensamiento social de la Iglesia
Elena Díez Rica, el dret fonamental a l’educació pública

La Manxa: moliners i “tinajeros”

Si mai us animeu a anar a rondar per la Manxa, que és una terra molt interessant i no només pel Quixot, us recomanaria visitar dos pobles que són a l’est de la comarca, a uns 70 quilòmetres l’un de l’altre: Campo de Criptana i Villarrobledo. El primer és molt conegut, i el segon no tant, però en tots dos hi ha ocasió d’endinsar-se en un món que almenys a mi m’apassiona: la manera de treballar, i les meravelles de tècnica i enginy en el seu treball, dels nostres avantpassats.

El Campo de Criptana és famós pels seus molins. Doncs n’hi ha un que es manté tal com era fa segles, en què es veu, i t’expliquen molt bé, com funcionava la seva elaborada maquinària i com era la feina del moliner: des de col·locar bé les aspes segons el vent, fins a la feinada de pujar el blat a dalt i recollir la farina després, passant per fer anar adequadament tots els estris i ginys que permetien que allò rutllés.

Villarrobledo, per la seva part, era un centre de producció de grans “tinajas” de fang per guardar-hi el vi (la paraula diria que és intraduïble: tines? gerres?). Hi ha un Centre d’Interpretació on una apassionada i documentada guia t’explica la complicada elaboració del fang fent-ne “xurros” que es van enrotllant, l’assecament, l’enginyosa col·locació dins els forns per aprofitar al màxim l’espai…

Realment, aquella gent eren uns grans enginyers, i a més a més es feien un tip de treballar.

Josep Lligadas

Pau de Tars (10) – Pau i l’esperança en la resurrecció de Jesucrist com a premissa estructuradora de l’existència i per tant de la història

Un dels temes de fons que planteja Pau als batejats és el següent: ¿val la pena seguir al Crist si sabem del cert que la carn, dominada per la por a la mort i la impotència, impedirà que el regne vegi la llum aquí a la terra? ¿Com una promesa escatològica d’impossible acompliment aquí a la Terra pot ser el motor de la història?

La resposta a aquestes qüestions, que atabalen a Pau i als batejats d’aquell temps i a les criatures pragmàtiques d’avui, és que si ens neguem a seguir l’Esperit, és a dir, a fer el seguiment de Jesucrist, la nostra vida no tindrà sentit, haurem mort en vida. Per a l’antropologia paulina la criatura és un tot: carn, cos i esperit. Avui diríem que la salut del cos està intrínsecament lligada amb la cultura, la societat, l’economia, la psicologia, l’equilibri mediambiental… és a dir, que la mort de cada un d’aquests aspectes afectarà als altres elements TOCANT DE MORT la llibertat creadora, sustentada en l’esperança escatològica (motor de la història), que ens fa ser subjectes i no objectes de la història. La conclusió és que les CRIATURES viurem les nostres vides sense el sentit que Déu ens va donar com col·laboradors de la seva obra creadora de germanor universal (Gal 3,28). Les nostres obres (les dels batejats) si no van dirigides cap aquí, no serviran per a res. Però, recordem que tots estem justificats (perdonats) per la mort i resurrecció de JESUCRIST.

Resumint:

1. Si l’Esperit dona a l’home la capacitat de construir, malgrat totes les resistències “externes”, el que és definitiu, “la carn”, segueix fent que aquesta construcció no pugui ser verificada. I si no és verificada, no pot ser calculada ni servir a l’home per negociar amb Déu cap seguretat.

2. L’escatologia de Pau fa possibles i necessàries aquestes dues afirmacions: el món canvia radicalment amb Crist i el món no ha canviat res amb Crist. El Regne ha arribat ja amb poder i el Regne no arribarà mai amb poder a la història.

3. Els valors de què va donar testimoni concret Jesús de Natzaret amb la seva vida i missatge, només poden realitzar-se en les criatures si es fonamenten en la llibertat creadora sostinguda en l’esperança del fet escatològic. Només així, el jo de cadascú té força per realitzar el gran projecte, al mateix temps propi i definitiu que, com que estarà fonamentat en l’amor gratuït de Déu, serà lliure. De no tenir aquesta força espiritual, la fe antropològica en Jesús de Natzaret no tindria sentit, seria irracional i contradictòria.

4. En Pau no té lloc el dualisme cos i ànima, sinó la dialèctica històrica generada per l’experiència d’allò que no es veu, la resurrecció, i allò que sí que es veu, la mort d’una vida plena de sentit. És a dir, la dialèctica entre el projecte/pensament i realitat/carn.

4.1 La mort, per a ell, és més que la mort física. És mort del sentit. Per tant, cal entendre la resurrecció incidint radicalment en el sentit dels projectes humans, en altres paraules, en termes històrics i no a-històrics (1Cor 15,53-58):
Perquè aquest cos corruptible s’ha de revestir d’allò que és incorruptible, i aquest cos mortal s’ha de revestir d’immortalitat. Quan aquest cos corruptible s’haurà revestit d’allò que és incorruptible i aquest cos mortal s’haurà revestit d’immortalitat, llavors es complirà allò que diu l’Escriptura: La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? El fibló de la mort és el pecat, i la força del pecat ve de la Llei. Però donem gràcies a Déu, que ens concedeix la victòria per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre.

Per tant, germans meus estimats, manteniu-vos ferms i incommovibles; doneu-vos de ple a l’obra del Senyor, sabent que, gràcies a ell, el vostre treball no serà inútil.

4.2.La CRIATURA no és merament la carn, és també cos i esperit. És la totalitat de la seva existència amb les seves relacions i projectes. La carn es mostrarà intrínsecament resistent al projecte, però se li injectarà una vida que tindrà unes propietats que de moment, mentre duri la història, romandran (quasi) invisibles, i aquestes propietats precisament seran el motor i donadores de sentit de la CRIATURA i de la seva història 1Cor 3, 9-17:

Nosaltres som col·laboradors de Déu, i vosaltres sou el seu conreu, l’edifici que ell construeix.

Jo, com a bon arquitecte, amb la gràcia que Déu m’ha donat, he posat el fonament, i uns altres hi construeixen al damunt. Però que cadascú miri bé com construeix! De fonament, ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist. Sobre aquest fonament es pot construir amb or, amb plata, amb pedres precioses, o bé amb fusta, amb herba seca o amb palla, i ja es veurà què val l’obra de cadascú: el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifestarà acompanyat de foc, i el foc comprovarà el valor de cada obra. Si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa, mentre que, si crema, en sofrirà la pèrdua, tot i que ell se salvarà, però com qui s’escapa just del foc.

¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el temple de Déu, Déu el destruirà a ell, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres.

5. La resurrecció de Jesús és la dada transcendent que domina l’antropologia paulina. Heus aquí la manera com una experiència, que no serà científica i imparcialment verificable, però que no deixa de ser una experiència, apareix com a suport raonable de l’esperança, que deixa de ser un mer desig per transformar-se en una premissa estructuradora de l’existència.

Cesc Cònsola

L’enreixat

HORITZONTALS

  1. Moviment de reivindicació dels drets de les dones. Al revés, gos.
  2. Còpies. Conjunció disjuntiva.
  3. Soroll peculiar que es dona sobretot en la respiració dels moribunds. Ho fan tant els ocells, com les mosques, com els avions.
  4. Al revés, dibuixant satíric francès. Al revés, sofrien.
  5. La meitat d’un tipus de tambor. Arbre del grup de les coníferes molt comú als nostres boscos. Tenista mallorquí.
  6. Acceptar una resolució judicial. Tresor públic.
  7. Al revés, cosí de Mahoma que es va casar amb la seva filla Fàtima. Herba medicinal molt utilitzada per guarir cops.
  8. Xicots. Fixats en un objecte (els ulls). Símbol químic del tecneci.
  9. Símbol químic de l’oxigen. Al revés, Assistent Tècnic Sanitari. Capacitat de fer instintivament alguna cosa. Primera lletra.
  10. Pal per traginar una portadora. Relativa al mar situat a l’est de Grècia o a les illes d’aquest mar.
  11. Forces. Assistent Tècnic Sanitari.
  12. El que fa sis. Algú que mata una altra persona amb premeditació i traïdoria.

VERTICALS

  1. Estris de cuina petits per jugar a cuinar. Entrebancs.
  2. Acció o efecte d’emanar. Empresa energètica italiana.
  3. Tendències artístiques caracteritzades per la simplificació màxima de les formes.
  4. Al revés, faraó egipci. Prendré una petita part d’un menjar per veure quin gust té.
  5. Al revés, arran. Aliment fet de farina pastada amb aigua i cuita al forn. Al revés, fruit de l’alzina.
  6. Al revés, farinós. Evaluació d’impacte ambiental.
  7. Adverbi d’afirmació. Segona vocal. Rius per on s’escolen intermitentment les aigües pluvials d’una conca.
  8. Ho són la JOC, l’ACO, la GOAC o el MUEC. Organització nazi de seguretat.
  9. Turisme centrat en el vi. Primera lletra.
  10. Al revés, conductes destinats a fer que hi passi l’aigua o qualsevol altre líquid. Al revés, narració sobre una família o un llinatge.
  11. Primera lletra. Allò que fa pompós un acte o una cerimònia. Amb els uts, la cosa queda completa.
  12. Símbol de l’amor. Abreviatura de l’estat nord-americà de Rhode Island. Al revés, fill d’Abraham.

Josep Lligadas

LA SOLUCIÓ DE L’ENREIXAT

Acció i vida monàstica

L’Esperança, una amiga monja, fa molts dies que em va demanar, posades totes dues en mode sinodal, que reflexionés sobre el lligam entre la vida contemplativa i la vida d’acció a l’estil de moviments com l’ACO. Ella em deia ¿com hem de canviar els monestirs per estrènyer aquest lligam?

El repte em va agradar. De fet l’Esperança prové de la JOC i té una bona experiència de compromís sindical i polític, per tant sap bé de què parla. Fer-se monja no ha significat pas renegar d’això, sinó aportar-hi una altra dimensió, encara que en el dia a dia en sembli allunyada. Jo de fet em vaig fer conscient d’aquesta connexió profunda entre l’acció i la contemplació, a la Casa del Miracle, en conèixer en Ramon, també monjo i amic.

Amb tot, no se m’acudeixen gaire coses a canviar en la vida monàstica, si més no en la vida monàstica d’aquests dos personatges: tots dos mantenen portes obertes i sense prejudicis a gent de tota mena; tots dos ofereixen espais autèntics a partir del que són, no a partir d’una ideologia o d’una moda o d’un desig de “pescar” ningú. El que són vol dir amb molta senzillesa, amb limitacions, inquietuds i interrogants, com tothom. Vol dir no tenir resposta per tot, no enganyar-se, i tanmateix viure confiadament. Jo crec que aquesta manca de postureig és el que facilita i fa aflorar aquesta unitat: ells resen, jo no gaire. Ells viuen immersos en la contemplació i en la natura, jo vaig de bòlit (bé, sospito que ells Déu n’hi do: ser contemplatiu no és sinònim d’inactivitat, precisament). Ells es mouen en litúrgies, llenguatges i lectures complicades per a una majoria de mortals i jo en lloc de salms miro vídeos del youtube, però a mi aquestes diferències no em fan cap nosa. Més aviat al contrari, em miro amb simpatia aquestes litúrgies perquè les associo no pas a la norma sinó a l’amistat i a l’acollida, buscant l’equilibri entre allò profund que aporten i allò que clarament ja ha perdut sentit. Però no és tan fàcil com sembla distingir una cosa de l’altra. Corres el risc de llençar la criatura amb els bolquers.

Potser les paraules clau són l’acollida i la confiança. I també el silenci i la natura (brutal la del Miracle, casolana la de l’hort de les monges). I també per part meva la convicció creixent que el compromís social és molt important però també té les seves limitacions. Amb el temps he anat veient que la transformació de debò no la condueixo pas jo, ni tan sols en puc veure els fruits.

Ara que estic fent aquest servei de coordinació en la Pastoral Obrera de Catalunya, m’admira la militància de la nostra gent, alguna certament molt i molt compromesa en tota mena d’associacions. Només cal que escolteu el programa Llevat dins la Pasta, que promovem a Ràdio Estel. Hi ha qui viu al bany maria de reunions i manifestacions, jo no sé com poden compaginar la vida laboral, la del compromís i la familiar, però ho fan. Amb tot, com en el cas dels monjos, jo crec que la paraules claus continuen sent l’acollida i l’autenticitat. L’eficàcia i l’assoliment dels objectius queden en segon terme. I les paraules, també. A mi ja no m’omple la radicalitat dels mots, sinó l’intent, molt més gris, de pensar, fer i actuar de forma una mica més integrada, cosa que estic lluny d’assolir.

En aquest sentit, també la revisió de vida aporta punts de connexió. Potser dins la Pastoral Obrera es valora molt que la revisió de vida (allò del veure, jutjar i actuar) porta a l’acció i per tant al compromís transformador. A mi m’ajuda constatar que també porta a la contemplació: a mirar la realitat i sobretot les persones que ens envolten amb les ulleres de Déu, a acceptar amb bon humor (quan es pot) les pròpies limitacions, a viure la gratuïtat i la llibertat de saber que no ets imprescindible.

Els militants tenim la temptació de voler fer-ho tot i de fer passar l’eficàcia i la pressa (i en el fons els nostres interessos, i no només els personals) d’una forma una mica despietada o arrogant; els monjos poden sentir-se temptats de convertir-se en els més savis intel·lectualment del mundo mundial per prestigiar la seva organització. En el fons del fons uns i altres només ens podem reconèixer en l’acollida mútua i en l’estimació sincera. Perquè som u en l’U.

Mercè Solé

D’espera en espera sense perdre l’Esperança

Fa més de deu anys escrivia per a una revista un article sobre les “mares del concili” i començava així: Volem retre homenatge a les dones que van participar en el magne esdeveniment del Vaticà II. La seva participació ha estat molt silenciada, s’ha fet gairebé invisible i, a vegades, s’ha reduït a un pur simbolisme quan, precisament, aquelles dones van saber trobar la manera de dir una paraula justa en el moment oportú, malgrat no poder-les escoltar en veu alta a l’aula conciliar: la seva paraula va ser el silenci, el que brolla de la fe i manté l’esperança. No tenia cap sentit excloure les dones (Suenens 1963) i Pau VI (1964), escoltant la Santa Ruah, va anunciar la seva invitació, i un any més tard que els laics, les dones hi van arribar. Potser l’any anterior no s’havien adonat que podien haver entrat amb els barons, però és que en el Vaticà es va pas a pas, i sempre un (¿un?) pas enrere dels barons, igual que avui.

Hi van assistir 23 dones que, enmig d’una massa de 3.000 barons, va ser una presència gairebé desapercebuda. Més d’un centenar van treballar a l’ombra en les comissions i subcomissions preparatòries, però no van sortir a la foto.

Montserrat Cabo

Tot plegat, la presència femenina no va ser multitudinària, però suficient per creure que se’ns obria una porta vers un futur en el qual se’ns consideraria adultes i preparades; crèiem que finalment seríem escoltades, perquè volíem viure la llibertat i dignitat dels fills i filles de Déu i en igualtat de condicions. Faltava temps.

A partir d’aquell moment, a les dones no ens va parar ningú: religioses i laiques a les facultats i instituts de teologia, quantitat de jornades d’estudi, seminaris i més seminaris, conferències, moltíssimes reunions, revistes formatives, tot per a estudiar els documents conciliars i teologia. Molts capellans i dones ens hi van ajudar. Quina fe que hi posàvem! De seguida van sorgir llicenciades i doctores en totes les especialitats, dones tan preparades que no tenien res que envejar al docte clergat. Vam aprendre a aplicar una hermenèutica que ens descobria qui som i quin ha de ser el nostre lloc en l’Església d’avui… no era nou del tot, perquè darrera nostra una plèiade de dones ens han preparat el camí.

I va arribar el desencís. Tot allò que esperàvem no es va acomplir. Reticència i desconfiança de no pocs prelats i capellans, seculars i regulars; ignorància de molts laics i no poques dones que creien (creuen) que la dignitat sacerdotal està reservada als barons. Nosaltres, dones que estudiàvem l’Escriptura a la llum de l’esperit del Concili, ja no volíem una tutela que ens invisibilitzava; però la Institució no ens va obrir les portes de bat a bat com al principi havíem pensat.

Tota l’obertura es va limitar a l’exercici docent, a escriure volums de teologia (que poques vegades són citats pels barons). A les parròquies es van començar a veure dones a l’altar per a proclamar la paraula de Déu, algunes escolanetes, catequistes i alguna presència més, però d’aquí no ha passat.

L’esperit del concili es va anar “normalitzant”, però les normes no suposen una reforma de fons, faltava la reforma del “Cànon”. El clericalisme continuava i el patriarcalisme seguia tan vertical com abans. El clergat acapara els tres poders: santificar, ensenyar i governar, sense deixar pas a una veritable corresponsabilitat… Baixem a les parròquies: el consell parroquial per exemple, pot proposar el que vulgui, però per al sí o per al no l’última paraula la té el rector. I si continuem així, no n’aprendrem mai. Només hi ha hagut un retoc a la façana…. i continuem esperant! Encara hem de llegir moltes vegades Jaume 1,2-22 per aprendre que la paciència l’hem de mantenir plenament fins a la fi, però sense conformisme i resignació inoperants.

Ara, després d’uns anys d’inèrcia, el Sínode reemprèn el camí que havia començat el Concili: el de l’Església “Poble de Déu”, que suposa la ruptura de la concepció constantiniana d’una “Església de desiguals” per afirmar una “Església d’iguals”, proclamada en la Lumen Gentium; hem de “caminar junts”: fidels, bisbes i papa, perquè junts hem de viure sinodalment en aquesta Església “en sortida” que tantes vegades ha repetit el papa Francesc. Hem començat a caminar amb molta il·lusió, però què ens cal esperar?

En el camí, i havent començat a treballar els nivells de reflexió del document preparatori, em pregunto: si tant es subratlla l’Església com a “Poble de Déu”, perquè “Sínode dels Bisbes”? Perquè els deu nuclis temàtics fan referència a la sinodalitat viscuda (persones) i ni un sol nucli referit a la Institució eclesial?

Em venen dues preguntes: els membres laics de l’Església, ¿no tenim res a dir respecte a l’estructura, sobre aspectes que no emanen del missatge de Jesús sinó de la història o de la interpretació que se n’ha fet? I la segona: ¿fins quan ens diran “paciència”? ¿Marxem o continuem esperant? Jo prefereixo esperar, la fe m’il·lumina l’Esperança, però sabent el que espero i no em deixa des-esperar.

El tema és molt ampli, massa per un espai tan limitat, encara n’hem de parlar molt, del Sínode, perquè de cap manera no es pot tractar d’una moda, alguna cosa ha de canviar.

Roser Solé Besteiro

Sant Ignasi de Loiola, 500 anys“Veieren la glòria de Jesús”

Publiquem aquí l’homilia que va pronunciar Josep Rambla en la missa de commemoració dels 500 anys de la conversió de sant Ignasi de Loiola, que se celebrà a la Sagrada Família de Barcelona el passat 12 de març, segon diumenge de Quaresma. L’evangeli d’aquell dia era el relat de la Transfiguració de Jesús (Lluc 9,28-36).

Ignasi de Loiola, escultura de Lau Feliu a Santa Maria del Mar, Barcelona

Els deixebles “veieren la glòria de Jesús” i van sentir una veu: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit, escolteu-lo”. La Transfiguració, misteri de llum, ens convida avui a recordar la privilegiada il·luminació que va viure el pelegrí Íñigo en els mesos que va romandre a Manresa.

Ara fa cinc cents anys, venia de Loiola, on s’havia convertit. Després de passar per Montserrat on va canviar els seus vestits de cavaller pel sac de pelegrí i va fer un vetlla de tota la nit davant la Moreneta, es dirigí a Manresa on es va submergir en una vida profunda d’oració, de penitència i de lluites interiors aclaparadores, que va completar la seva conversió. I un dia, vora el riu Cardener, el va envair una “gran claredat”, “es va quedar amb l’enteniment il·lustrat” d’una manera extraordinària, ens diu ell mateix. Un nou esguard d’Íñigo al món, perquè no va tenir cap visió, sinó que va veure totes les coses noves. Veié “la glòria de Jesús”, una il·luminació que es va difractar en una quàdruple i simultània mirada al món.

Una mirada lúcida. Íñigo va veure les coses tal com són, la realitat en la seva complexitat, tant les coses de la fe, com les de la vida interior, com les de la societat i de la cultura, de la gent… Com Jesús, que alçant els ulls veia la realitat de les persones i les coses: ovelles sense pastor, gent que passava gana, desgràcies familiars, també la bondat de les persones. L’experiència d’Ignasi ens invita a ser honrats amb la realitat, a no veure el món com voldríem que fos, però no és. Perquè “un error sobre el món porta fàcilment a un error sobre Déu” (Sant Tomàs). Sovint, potser amb actituds falsament espirituals, evitem mirar el mon cara a cara, modificant, polint o retallant allò que ens fa por. El fet és que vivim una destrucció continua de la fraternitat deguda a la idolatria del diner, un món amb unes diferències socials creixents de manera insultant, un món on la pandèmia ha fet més patent i dolorosa la nostra fragilitat humana i social, un món on encara hi veiem i patim l’epidèmia caïnítica de la guerra, ara més visible, insultant i degradant a Ucraïna. Però també un món on el progrés, la tecnologia i la ciència han obert immenses possibilitats, un món on, enmig de la globalització de la indiferència hi ha també la globalització de la solidaritat, com comprovem aquests mateixos dies (persones i grups d’ací i d’allà que no es rendeixen al “no hi ha res a fer” o al “per què serveix això que fem?”), un món on els joves viuen, treballen, lluiten, pensen, pateixen i riuen a la seva manera… Per això, la mirada objectiva del pelegrí era la mirada lúcida de Déu, “totes les coses li semblaven noves”, és a dir, veia un món i una vida, a desgrat de tanta injustícia i tant sofriment, plens de sentit on hi cap l’esperança.

Una mirada crítica. La gran claredat i l’enteniment il·lustrat d’Ignasi van projectar un esguard crític a les coses que veia. És a dir, una forma de veure la realitat i les coses descobrint-hi els corrents de l’Esperit Sant i els bloquejos de mal esperit. Així, enmig dels corrents que es mouen en el nostre món Ignasi va rebre un “sentit existencial” (Karl Rahner) especial per descobrir-hi els signes de Déu, començant pels moviments i pensaments de l’Esperit en l’interior de les persones. Una pregunta l’acompanyà contínuament, “què cal fer?” perquè mai s’anticipava a l’Esperit, sinó que el seguia. I així, fins el final de la seva vida, no parà de cercar Déu, la seva voluntat, les maneres concretes de respondre a les crides de l’Esperit. Els seus ulls gairebé cecs de tantes llàgrimes vessades en la seva íntima relació amb Déu eren expressió de la seva contínua tasca de discernir els camins de l’Esperit, com diria el poeta, “els ulls malalts de tant combatre ombres” (M. Martí i Pol). Ignasi, sempre cercant, sempre obert a la novetat de l’Esperit que segueix actuant en el cor de les persones i arreu, que condueix tot el món vers l’alliberament i la plenitud del Regne de Déu. Aquesta saviesa crítica del discerniment, fruit de l’amor, és la que Ignasi ensenyarà més tard amb la mistagògia del Exercicis, un manual per a exploradors de l’esperit enmig de la selva del nostre món.

Una mirada alliberadora. El pelegrí, en la seva íntima i joiosa unió amb Déu, no va fer tres tendes com volia Pere, sinó que des de Déu va sortir cap al món. Enmig de la seva gran consolació espiritual, el pelegrí s’adonà que feia bé a les “ànimes” i va sentir vivament la passió per ajudar, pobreses materials i pobreses espirituals de la gent. Per això, amb la mirada del discerniment desxifrava les exigències que brollaven de les situacions sempre canviants de les persones, dels temps i dels països i llocs diferents. Vivia a fons el present i sempre obert a l’inèdit i al futur buscant els mitjans per a “ajudar” els altres. Per això, el pelegrí no s’esveraria pas en el canvi d’època que vivim, enmig de l’eclosió del avenços de la tecnologia no se’n desentendria pas, estaria en primera fila de la cerca de respostes humanitàries i pastorals en la situació de la pandèmia o de la guerra, naturalment invitaria tothom a implicar-se a fons en el camí de la sinodalitat… I promouria iniciatives per a la tasca dura i apassionant de transmetre la fe i de cercar nous llenguatges per comunicar-la als homes i dones d’avui. I ell, que va lluitar perquè no fessin cap jesuïta ni bisbe, ni cardenal, ara deu mirar amb un cert somriure un jesuïta assegut a la seu de sant Pere.

La mirada a través del Crist. “Aquell pelegrí era boig per nostre Senyor Jesucrist”, recordaven a Montserrat passats ja uns quants anys de l’estada d’Íñigo a la muntanya. El Crist que el pelegrí portava al cor va anar transformant tot l’ésser d’Íñigo, que es va sentir “com si fos un altre home i com si tingués un altre enteniment”. És que la mirada al món no era només una manera de pensar, ni de mirar com el Crist, sinó que era la mirada a través del Crist amb el qual Íñigo s’identificà. Va “veure totes les coses noves en el Crist” (lema de l’any ignasià), fins “al traspàs que s’havia d’acomplir a Jerusalem”, a la passió, camí de vida. Com Pau, va descobrir en Crist la vertadera saviesa en contrast amb altres pretensions de saviesa i de poder. El Crist pobre i humil de l’evangeli, “vida vertadera” (Exercicis), serà endavant el fonament de les decisions d’Ignasi.

S’ha dit que en el món actual el que és decisiu és saber qui està boig i qui no ho està (Ignazio Silone). ¿És saviesa que enmig d’una pandèmia creixin escandalosament les desigualtats entre els rics més rics i els pobres més pobres? ¿És saviesa un progrés edificat sobre pilars tan inhumans i fràgils com l’armamentisme? ¿És saviesa el tancament i la insolidaritat dels estats davant el desvaliment dels refugiats? En canvi, Ignasi ens recorda amb sant Pau que Jesucrist pobre i humil és saviesa de Déu i que “allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes” (1Co 1,25).

Passaran els anys i el pelegrí de Montserrat, Manresa i Barcelona s’asseurà a Roma com Superior General de la Companyia de Jesús: escriurà cartes, redactarà Constitucions, guiarà un estol creixent de jesuïtes que enviarà per tot el món, fundarà col·legis i universitats, però la seva sotana de capellà amagarà sempre el sac de pelegrí, l’amor apassionat i apassionant a Jesús pobre i humil. Per això, podem pensar que l’Ignasi, que es va despullar dels vestits de cavaller a Montserrat per vestir-se amb el sac; l’home del sac, l’home sant, de Manresa; el pelegrí que s’asseia com a captaire a la porta de Santa Maria del Mar ens mira amb aire afectuós i fent-se ressò de la paraula que es va sentir en la muntanya de la Transfiguració, ens diu avui: contempleu Jesús, pobre i humil, escolteu-lo, estimeu-lo, seguiu-lo!

Josep Rambla

Estada a El Salvador per a la beatificació de Rutilio Grande, S.J.

Fa quaranta anys que es van crear els Comitès Òscar Romero (COR) a Catalunya, a Espanya i al món. La tasca dels COR és la de difondre el llegat del Bisbe màrtir Òscar Arnulfo Romero y Galdámez, assassinat el 24 de març de 1980 pels esquadrons de la mort a El Salvador, mentre oficiava l’Eucaristia. Va ser canonitzat a Roma el 14 d’octubre de 2018.

Els Comitès Òscar Romero des de l’origen han treballat amb l’espiritualitat de monsenyor Romero i amb l’objectiu de ser amb les persones que lluiten per la dignitat, per la cultura i per l’alliberament. Tots el Comitès col·laborem en projectes que fomentin l’organització popular i que esdevinguin sostenibles en terres de Centreamèrica.

Els comitès de l’Estat Espanyol, entre d’altres projectes, col·laborem econòmicament amb la Comissió de Drets Humans d’El Salvador, Comunitats de Base ACOBAMOR, projecte de sostenibilitat alimentària, projectes per a pal·liar els efectes de la Covid-19 a El Salvador i Hondures, projectes per a ajudar els damnificats dels huracans ETA i IOTA a Hondures i Guatemala.

I empesos per l’espiritualitat que ens uneix a tots els Comitès, vàrem decidir anar a El Salvador de 17 al 29 de gener per a assistir a la beatificació de Rutilio Grande, el dia 22 de gener de 2022 a San Salvador. La Delegació que vàrem assistir en nom dels comitès Òscar Romero de l’Estat espanyol va estar formada set persones, provinents dels Comitès de Múrcia, Saragossa, Torrelavega, Tarragona, Terrassa i Barcelona.

Per a nosaltres és molt important Rutilio Grande, ja que el seu martiri va acabar d’obrir els ulls d’Òscar Romero qui a partir d’aleshores va decidir denunciar nombroses violacions dels drets humans, va solidaritzar-se amb les víctimes de violència política i va ser al costat dels més pobres.

La beatificació era col·lectiva ja que eren quatre màrtirs: Rutilio Grande, i els seus acompanyants, Manuel Solórzano i Nelson Lemus assassinats tots tres el 12 de març de 1977 quan es dirigien a la població d’El Paisnal cap a l’Eucaristia, així com Cosme Spessoto també assassinat el 14 de juny de 1980, mentre pregava abans de celebrar l’Eucaristia.

La beatificació va ser presidida pel cardenal de San Salvador Gregorio Rosa Chávez, nomenat expressament pel papa Francesc per a oficiar aquesta celebració. Es va oficiar la missa a l’aire lliure a la plaça d’El Salvador del mundo i hi vàrem assistir gran quantitat de persones d’El Salvador i d’arreu del món. Hi havia gent de totes les edats i, sobretot, molts joves que assistien a la celebració, gran quantitat d’ells eren voluntaris que amb la seva amabilitat ens van orientar per la gran plaça.

Aquests dotze dies d’estada els vàrem aprofitar per a fer immersió en la realitat de país, per a visitar les Comunitats Eclesials de Base del districte de la Libertad a Santa Tecla, al costat de Sant Salvador. Les tres comunitats que vàrem visitar van ser les d’“El Limón”, “La Florida” i “La Comunitat Segundo Montes” (jesuïta assassinat a l’any 1989 juntament amb Ellacuria a la seu de la Universitat Centre Americana, UCA). A totes aquesta comunitats hi havia una profunda religiositat i vàrem compartir tant l’estada com la paraula de Déu.

També vàrem visitar diferents monuments martirials en honor a les persones massacrades en els conflictes armats a El Salvador.

Durant la nostra estada ens han acompanyat i guiat persones de la Associació de Comunitats de Base Monseñor Romero (ACOBAMOR), que treballen amb a les Comunitats eclesials de Base els àmbits dels nens, joves, dones i gent gran, que allà els anomenen “adultos mayores”.

Personalment aquest viatge m’ha aportat una coneixença de la realitat d’El Salvador i de totes les desigualtats que hi ha en el si d’aquesta societat centreamericana. Després d’aquesta experiència reitero el meu compromís a favor dels més pobres seguint el mestratge de Monsenyor Romero.

Jordi Soriano Márquez

Context socioeconòmic i polític de la llei de reforma laboral

La reforma del mercat de treball que va impulsar la ministra Yolanda Diaz es recordarà sobretot per la rocambolesca sessió parlamentaria on es va convalidar el reial decret-llei 32/2021 de mesures urgents per a la reforma laboral. Recordarem l’estranya votació que in extremis va convalidar la llei mentre convertia en caricatura la falta de maneres d’una Espanya, Catalunya inclosa, atrapada en una permanent confrontació política, en moments de gran transcendència pel país i pel món. Una transcendència que reflecteix l’activitat legislativa dels dos darrers anys, marcada per mesures urgents de caràcter extraordinari per fer front a la crisi sanitària ocasionada per la covid-19, o per a la reparació dels danys ocasionats per les erupcions volcàniques de l’illa de la Palma, o per les mesures urgents per mitigar els efectes de l’escalada de preus del gas i l’electricitat, a més d’un ampli reguitzell d’iniciatives legislatives dedicades a la reactivació econòmica, el treball i l’ocupació. El treball és una qüestió central.

La llei de reforma laboral s’ha de contextualitzar en el conjunt de l’acció legislativa en resposta a un canvi d’escenari global en el qual ens hi juguem com afrontar les crisis. Un dels pilars fonamentals per afrontar-les és corregir l’anomalia que condemna el nostre país als baixos salaris, l’atur, la temporalitat i la desprotecció laboral, fruit d’un conjunt de contrareformes que s’han vingut practicant des de finals dels anys 80 sota la pressió neoliberal d’un capital financer que considera Espanya una perifèria d’Europa. I també fruit de la desindustrialització i del turisme lowcost.

Tot i que el reial decret-llei de Reforma Laboral és la norma insígnia, no és l’única que s’ha aprovat en el que portem de legislatura. s’han aprovat iniciatives legislatives diverses com la derogació de l’Art. 52d de l’Estatut dels Treballadors (ET) que permetia a les empreses fer acomiadaments objectius en determinats casos d’absentisme laboral, encara que fos per causa justificada; s’ha derogat del Codi Penal la criminalització de l’actuació dels piquets de vaga; s’ha modificat l’ET per garantir els drets laborals dels repartidors (riders) en l’àmbit de les plataformes digitals; s’han decretat mesures urgents en matèria de teletreball en les administracions públiques, la revalorització de les pensions i prestacions públiques, augment del salari mínim interprofessional, i mesures socials de reactivació de l’ocupació i protecció del treball autònom, entre altres.

La contrareforma laboral que va imposar el Partit Popular l’any 2012 va abaratir l’acomiadament, va precaritzar la contractació i va dinamitar la negociació col·lectiva per desarmar els sindicats. ¿Què és el que fa que avui les mateixes patronals que van aplaudir la reforma laboral de Rajoy hagin pactat amb els sindicats una nova reforma del mercat de treball que desdiu en bona mesura la de 2012? ¿Què fa que la dreta espanyola i catalana (a excepció del PDECat) voti en contra del que han pactat les organitzacions patronals amb els sindicats, i a més sumi el nacionalisme sobiranista català, basc i gallec en contra de la Reforma Laboral? Des del meu punt de vista, s’explica per una complexitat de raons però que simplificaré en una qüestió que ens porta a l’esperpèntica jornada del 3 de febrer on culminaria de forma inesperada la convalidació in extremis d’una llei sense la qual no hi ha futur.

El futur de tots plegats es diu Europa. Depèn del grau de convenciment que tinguem en la forma d’encarar el futur del nostre fràgil planeta amb una estratègia comuna: el Pacte Verd Europeu, ens reconeixerem en el missatge de la presidenta Ursula Von der Leyen en el seu discurs sobre l’estat de la Unió de 2020: la unió i cooperació de tots per una construcció comuna. És evident que al nostre país no tothom té aquesta perspectiva de cooperació. A Espanya hi ha massa energia encara dedicada a la reafirmació particular de tal o tal altra llengua, cultura, tarannà… i poca a la de tots. La sessió parlamentària del 3 de febrer va mostrar fins a quin punt Espanya no és capaç d’alinear els astres sinó perdre’s en una galàxia freda i infinita en expansió amb els uns allunyant-se del altres. Quan la societat s’ha posat d’acord ordenadament a través dels agents socials i ha pactat, i malgrat això la política la desmenteix, qui ha perdut és la política.

Salvador Clarós i Ferret

Primavera per la Pau: 38 anys cantant per la pau a Mataró (i on calgui)

Enguany anem camí dels 39 anys cantant per la pau i el desarmament i persistim en la nostra tossuderia de no defallir per aconseguir plegats aquests objectius.

Fins ara no hem pogut presentar el CD commemoratiu ja que la pandèmia no ens ha deixat.

Ho vam fer el passat 6 de març al Teatre Monumental de Mataró, ple de gom a gom.

Un concert ple d’harmonia musical, d’escenificació i amb un públic entregat a les causes de la pau i la justícia.

Primavera per la Pau neix la primavera del 1983, per recordar el 10è aniversari de la mort de Salvador Allende i per denunciar el criminal cop d’estat de Xile, interpretant la cantata popular Santa Maria de Iquique. I és a la primavera del 1984 que iniciem aquesta llarga aventura de fer servir la música coma eina per la pau i el desarmament. Al llarg de tots aquests anys hem estat conseqüents i persistents, en tots els concerts, en aquesta lluita per la pau.

Desgraciadament, ha començat una nova guerra a Ucraïna, una de tantes, una més de les 65 guerres que hi ha a tot el món. I som milions les persones que no volem aquest camí. Cantem i cantarem per totes les causes justes, per ajudar a denunciar les guerres, i reclamant que el diàleg i la concòrdia prevalguin per davant de tot.

Començàrem amb Xile, continuàrem amb Nicaragua, Txetxènia, Bòsnia-Hercegovina… Tenim records compartits amb Miquel Martí i Pol, manifestant-nos al crit de No a la guerra, amb Pere Casaldàliga, gravant amb Lluís Llach, cantant amb Indio Juan, Carlos Mejía Godoy y los Palacagüina…

Hem fet concerts amb corals d’arreu de Catalunya i d’Espanya.

Han estat un reguitzell de concerts fets amb molta convicció i volent donar un testimoniatge de solidaritat envers les persones que pateixen les conseqüències de les guerres i els conflictes injustos.

Hem pogut comptar amb un munt de persones col·laboradores i amb més de 500 cantaires que, al llarg d’aquests quasi 39 anys han passat per Primavera per la Pau, aportant veus i solidaritat a les causes en què ens hem compromès.

Els primers 25 anys vam ser dirigits per Genís Mayola i els quasi 15 que portem ja, per Xavier Rodon.

Hem estat partícips i entitat fundadora, entre d’altres, dels Consell de Solidaritat de Mataró i hem col·laborat i contribuït a fer de la solidaritat el camí de confraternització entre els pobles.

Desitgem i esperem, des del cor, que la nostra continuïtat sigui pel gaudi de la música com a eina de pau i que les causes que ens han mogut fins avui quedin en l’oblit més absolut i que s’acabin d’una vegada les guerres i les causes que les provoquen.

Per un món en pau, i que la felicitat s’escampi arreu!

Abraçades,

Àngel Puig Boltà

Els discapacitats i el catecisme progre

Cada any, a Viladecans, el dia de Sant Sebastià, que és la Festa Major d’Hivern, l’ajuntament concedeix les “Distincions d’Honor de la Ciutat”. Aquest any, un dels guardonats va ser Sergio Garrote, medallista paralímpic en ciclisme adaptat. El Sergio treballava a la construcció i el 2001, per causa d’un accident laboral, va patir una lesió medul·lar que el va deixar tetraplègic. Es va posar a estudiar, va començar Medicina i Cirurgia, però el 2014 va descobrir l’esport, i el ciclisme en concret, com un mitjà de superació i d’enfortiment personal.

¿I per què explico tot això? Doncs per destacar un detall que em sembla rellevant sobre la manera de parlar i de presentar les discapacitats, tant físiques com intel·lectuals. En el fulletó que va repartir l’ajuntament amb les biografies dels guardonats, després d’explicar el seu accident laboral, es llegeix: “Lluny de ser un dramàtic final, Sergio va afrontar la seva capacitat diferent com una segona oportunitat”. ¿I què vol dir, això? ¿“Capacitat diferent”? No, no. No és això. Al Sergio, l’accident no li va proporcionar una capacitat diferent. El que va fer va ser deixar-lo sense una capacitat que fins llavors tenia, i no li va canviar aquesta capacitat per una altra d’equivalent. O sigui que el que va fer va ser deixar-lo amb una discapacitat. Però com que ara no és permès reconèixer que hi ha coses que van malament, i que no tothom té totes les possibilitats, doncs no ho podem dir. Ara, els discapacitats físics i els discapacitats intel·lectuals no es pot dir que no tenen unes determinades capacitats que la gent generalment tenim. S’ha de fer veure que tenen unes capacitats alternatives equivalents a aquestes capacitats que habitualment tothom té. I aleshores inventem això de les capacitats diferents, que és una mentida. A veure quan trigarem a anomenar als cecs “persones amb capacitats visuals diferents” i als sords “persones amb capacitats auditives diferents”, perquè no es considera adequat dir que hi ha persones que no tenen capacitat de veure-hi i també persones que no tenen capacitat de sentir-hi. Sí, és cert, una discapacitat, sobretot les discapacitats físiques, pot ser estímul per adquirir noves capacitats en altres àmbits. Però aquestes noves capacitats mai no seran equivalents ni substitutòries de la capacitat perduda.

I ara vaig a una altra història. El passat 3 de desembre de 2021 hi va haver, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, una manifestació organitzada pel Dincat (Discapacitats Intel·lectuals de Catalunya) per reivindicar la necessitat de crear més equipaments on puguin anar-hi a viure les persones amb discapacitat intel·lectual. Una reivindicació imprescindible davant la infinita deixadesa de les administracions en aquest camp. Tot el meu suport, doncs, tant a la reivindicació com a la manifestació, i més quan a casa patim aquesta situació: el meu germà Jordi, en efecte, necessita urgentment una residència així, però les llistes d’espera són inacabables.

Però hi va haver una cosa que em va semblar lamentable: sota el lema de “Stop llistes d’espera” hi havia un eslògan que deia: “Les persones amb discapacitat intel·lectual tenim dret a poder triar on, com i amb qui viure”. I no, no és així. Les persones amb discapacitat intel·lectual tenen dret a tenir a la seva disposició, si ho necessiten, pisos tutelats o residències adequades. Però, ni ells ni ningú altre, siguem discapacitats o no, podem reivindicar el dret a triar on, com i amb qui viure. Dependrà de les possibilitats a tots nivells, de les disponibilitats, de les circumstàncies de cada moment, d’una pila de coses. I dir als discapacitats intel·lectuals –que precisament per la seva discapacitat poden creure’s fàcilment qualsevol cosa que se’ls digui– que tenen dret a fer tot el que vulguin i a tenir tot el que desitgin és abocar-los a la frustració i augmentar-los, i molt, la seva incomoditat vital i la dels que els cuiden.

Sé d’un esplai per a discapacitats intel·lectuals on se’ls va demanar als usuaris que expressessin els seus desigs de futur. I els responsables de l’esplai explicaven després amb orgull que els esmentats usuaris havien escrit coses com ara “Jo vull ser monitor”, o “Jo vull casar-me i viure independent”, cosa que demostrava, segons aquests responsables, que eren persones empoderades i amb molta empenta. I no, això tampoc no és veritat. Perquè per ser monitor o per casar-se i viure independent calen unes certes condicions, que la majoria de discapacitats i discapacitades no tenen. I alimentar-los aquestes il·lusions sense fer-los tocar de peus a terra no em sembla la millor manera d’ajudar-los a caminar per la vida.

Ja sé que el catecisme progre actual no va gens per aquí. Però em sembla que al catecisme progre actual li falta molta saviesa. Per exemple, la saviesa d’acceptar, sense subterfugis, que tenim límits i que no tot és possible. Una saviesa que caldria transmetre també als discapacitats, i sobretot als discapacitats intel·lectuals, perquè els faria molt de bé.

Josep Lligadas

Los cinco elementos – Yayo Herrero

Los cinco elementos – Yayo Herrero. Ed. Arcadia. Barcelona, 2021

Amb el subtítol, “Una cartilla de alfabetización ecológica”, l’investigadora, activista i ecofeminista Yayo Herrero, ens presenta d’on venim i quina és la nostra realitat tot llegint la situació actual de crisi ecològica, però sobretot d’ecocidi fruit d’un sistema econòmic insostenible.

Ella ens presenta didàcticament aquesta anàlisi a partir de cinc elements: aigua, aire, terra, foc… i vida. La vida que la Yayo Herrero sempre posa en el centre com element inqüestionable i al qual hem de recórrer com a eix de qualsevol interpretació.

I tot el text resulta interpel·lant, indubtable… Una crida a apostar per la vida… I com a creient, aquest crit de la Terra és encara més flagrant: què n’estem fent de la Creació, del regal del Déu sempre creador que necessita de la nostra ajuda per continuar el procés creatiu? No tenim mantes lectures bíbliques on se’ns recorda que l’austeritat és un deure amb els nostres germans i germanes? Mentre llegia el llibre que presentem, em ressonava la cita de sant Basili: “El pa que hi ha al teu rebost pertany als famolencs; l’abric que penja del teu armari pertany a qui passa fred; les sabates que tu no fas servir són dels que van a peu nu; els diners que acumules i et sobren pertanyen a qui no té res.” L’emergència social, econòmica, ecològica i solidària que vivim sotraga la nostra consciència creient.

I si voleu acostar-vos al llibre i a la Yayo Herrero, sempre apassionada, aquí teniu l’entrevista al Més 324.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Les dones saharauis: fortes i valentes

L’any 1975 la fins llavors província espanyola del Sàhara va ser envaïda pel Marroc en l’anomenada Marxa Verda pel Nord i per Mauritània pel Sud. Espanya va marxar a correcuita i sense mirar enrere. A data d’avui, per a l’ONU, encara som la potència administradora ja que no s’ha realitzat la descolonització. L’ONU va convocar el referèndum d’autodeterminació fa 47 anys,  que sistemàticament és boicotejat pel Marroc. Com podeu imaginar, les persones que hi havia registrades en el cens fet per Espanya el 1974 cada vegada son menys. Quan el Marroc els va envair, una part de la població va marxar fugint de les bombes i el napalm a través del desert i va arribar a Algèria on viuen en campaments de refugiats, i les seves cases i negocis estan ocupats per famílies marroquines des de llavors Alguns no van marxar i es van quedar sota l’ocupació marroquina. Els saharauis porten 47 anys fora de casa, durant 30 hi ha hagut “alto el foc” amb els cascos blaus, però fa uns mesos la guerra ha tornat a començar amb el Marroc. Mauritània va recular ja fa molts anys davant de l’exèrcit saharaui que va alliberar una part del país, però el banc de pesca i les mines de fosfats segueixen controlats pel Marroc.

Davant d’aquesta situació volem explicar el paper de les dones saharauis, que és diferent segons si estan als campaments o als territoris ocupats.

Per una part quan van arribar a Tindouf, una terra erma on Algèria els va deixar refugiar-se, van ser les dones les qui van organitzar els campaments ja que els homes van anar a combatre a la guerra. Han estat posades com a exemple per l’ONU de la magnífica organització que van fer. En ser un poble eminentment nómada i acostumades al desert, les dones saharauis van improvisar tendes i haimes, van trobar aigua, algunes feien d’infermeres improvisades, de mestres, de soldats, van fer petits horts al desert… la base de tot era la cooperació i el compartir. Tota l’ajuda internacional que arribava era distribuïda equitativament amb una organització impecable. Lluny de les imatges del caos de molts camps de refugiats, a Tindouf es van organitzar de seguida per “daires”, a cada daira unes dones cuidaven els infants de totes, les altres cuidaven els malalts i ferits, altres cercaven aigua, les altres muntaven tendes, altres cuinaven, altres repartien i classificaven el material que les ONG anaven enviant a poc a poc… La unió va ser la seva força, un quadrat a terra dibuixat amb un pal la primera escola… Les dones eren les qui van aixecar literalment els campaments.

En canvi, les famílies que van quedar al Sàhara ocupat pel Marroc durant aquests anys han estat absolutament i sistemàticament atacades, es parla de genocidi per part d’instàncies internacionals. Darrerament han sortit per fi als mitjans els noms d’algunes d’aquestes dones que estan fent resistència en el seu país de manera gairebé heroica i silenciada. La seva lluita ha estat pacífica però constant. Les darreres setmanes hem sentit com Sultana Jaya i la seva família han estat violades i torturades per la policia marroquina, com que hi ha hagut ressò internacional pels maltractaments ara estan aïllades a casa seva des de fa mesos, i segueixen els maltractaments i violacions. Però n’hi ha moltes més: Aminetu Haidar molt coneguda per la seva vaga de fam i tancada a la presó, Sukeina Yeddahlu, Mina Abaali, Jimmi Galia, Mahfuda Lefguir, Lwaara Jaya… centenars de dones que estan als territoris ocupats i que han estat torturades, els han pres els fills, violat, posat a la presó… per mantenir la seva identitat saharaui enfront del Marroc. Per la seva terra i la seva cultura han estat 10, 20, 30 anys a la presó, sense cap garantia de drets humans. Prefereixen rebel·lar-se i lluitar per la llibertat del seu país encara que els hi vagi la vida i la salut. La setmana passada una noieta de 16 anys va morir al tirar-se des de la finestra de casa seva a l’Aaiun quan va veure que de nou venien els policies marroquins a violar i torturar la seva família: hem de dir que un cop torturats els van matar a tots sis, pare, mare i quatre fills. El delicte, demanar la llibertat del teu país.

Cal pensar que encara que nosaltres des d’Europa veiem la cultura islàmica com una cosa única, en realitat és molt diversa. En el cas dels pobles nómades la dona era qui de veritat organitzava i manava ja que els homes eren sempre fora amb les caravanes. Per tant no ens estranya gens que les dones saharauis hagin agafat tanta força en la seva lluita i en l’organització del seu país: la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD) que està lluitant des del 1975 per existir i ser reconeguda.

Aquestes dones fortes i valentes que han estat capaces organitzar uns campaments enmig del desert que funcionen fa quasi cinquanta anys com un rellotge, o que no es resignen a sotmetre’s als ocupadors es mereixen tot el nostre reconeixement. I com a curiositat, en aquestes escoles enmig de la sorra, fetes de haimes, s’hi ensenya el castellà com a segona llengua a part del seu hassania. Esperem que Espanya faci aviat alguna cosa per acabar aquesta descolonització que no s’ha fet i que cada dia costa vides en una guerra tan llarga.

Cristina Jordà

L’abandó institucional de les persones amb discapacitat

A casa ja fa un bon grapat d’anys que convivim amb una persona amb discapacitat intel·lectual. És germà del meu marit i una persona encantadora i molt sociable, que lamentablement pateix una malaltia degenerativa que està afectant greument la seva forma de relacionar-se amb els altres.

En Josep i jo, que ja tenim una edat i estem tots dos jubilats, fa temps que hem iniciat els tràmits perquè en Jordi, més jove que nosaltres, pugui anar a viure en una llar residencial. I tot plegat ens ha fet adonar de la crua realitat: l’abandó institucional, sobretot per part de la Generalitat, de les persones en la seva situació.

Per començar, només demanar visita als serveis de la Generalitat per obtenir el vistiplau per demanar una plaça en residència i per valorar quina mena de servei necessita, ja ha estat una odissea. El temps transcorregut entre la sol·licitud i l’entrevista ha estat de més d’un any mig. La mitjana són dos anys, habitualment, em diu la treballadora social del taller ocupacional on va en Jordi. Sí, sí, ho heu llegit bé: dos anys per fer-li una entrevista!

La valoració, això sí, un cop feta l’entrevista, va arribar aviat, amb l’afegitó del comentari que la llista d’espera pot trigar perfectament cinc anys.

En Jordi va a un taller d’una fundació que depèn del Consell Comarcal i que atén persones de Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent de Llobregat. En cap d’aquestes poblacions no hi ha cap equipament residencial. Això significa que un veí o veïna amb discapacitat, que pot moure’s perfectament en un entorn que li resulta familiar, es veu tot d’una traslladat lluny de casa, i ha de canviar forçosament no només de llar, sinó també de taller i d’activitats de lleure. Perd tots els referents simultàniament.

A això cal afegir-hi que sovint el pas a una llar-residència es produeix, com ens passa a nosaltres, quan ja cal pensar forçosament en una sortida que garanteixi una bona atenció per a la persona amb discapacitat, perquè els seus familiars ja no estan gaire en condicions d’atendre’l. Vol dir que l’interessat ja no és jove, i els seus pares, posem per cas, són considerablement grans. Vaig tenir ocasió de parlar no fa gaire amb una parella, d’uns 80 anys, que viu a Gavà i que ha deixat el seu únic fill a Martorell. Ja no condueixen. Ni hi ha transport públic eficient per visitar el fill. Han optat per pagar algú que els caps de setmana reculli el seu fill i l’acompanyi a veure’ls.

Si a això hi afegeixes que de vegades el deteriorament de la salut del noi o noia fa difícil la convivència per agressivitat o violència, el panorama per a les famílies és desolador, perquè ningú si no és la família, no es fa càrrec del malalt: només es compta amb la medicació.

En el nostre cas, el 2014 tots els ajuntaments dels cinc municipis implicats van signar una moció conjunta demanant que la Generalitat desenvolupés els recursos necessaris, però no van aconseguir ni tan sols que la Generalitat els aportés dades sobre els ciutadans d’aquests municipis en llista d’espera. D’això se’n diu transparència.

Mercè Solé

Jo sí que et crec

Al meu entendre, la diferència entre la jerarquia de l’Església francesa i l’espanyola a l’hora d’encarar els abusos sexuals és que aquí encara hi ha connivència amb l’aparell de l’estat. Ens ve no només del franquisme, que sí, sinó des de sempre, de les etapes no democràtiques de l’estat espanyol. També aquí, a Catalunya.

Tenir l’aixopluc polític ha permès anys de patiment per als i per a les supervivents, i menyspreu i ignomínia per part de l’Església. Que “altres” cometin abusos als infants i a joves no és una excusa vàlida que justifiqui la inacció eclesial, fins fa dos anys, de la part que li pertoca. L’Església de Jesucrist, mai hauria d’haver estat casa de persones depredadores sexuals. I això té responsables concrets, els bisbes. Em pregunto si ara, ja, aquest aspecte l’estan atenent en la formació en seminaris o en ordes religiosos tant masculins com femenins. I si s’està fent detecció de potencials depredadors i és motiu per no ordenar preveres o admetre’ls a ordes religiosos.

Perquè la violència exercida per una persona depredadora no només té el vessant sexual, també té l’exercida com a violència psicològica, el poder. De domini i sotmetiment en sap molt la jerarquia i el clericalisme que fomenta, com planteja l’editorial d’aquesta revista. El poder exercit sense l’autoritat emanada de la legitimitat democràtica no té cabuda a la nostra societat. Així es percep dins i fora de l’Església. Esmenar de manera profunda una tradició és legítim i profètic.

Estem davant d’una xacra per a l’Església. I em dol com a creient. També m’indigna. Només un cas ja seria dolorós que s’hagués donat. En aquesta situació, cal dir que, quan la jerarquia diu que es busca sempre la veritat i estar al costat dels qui pateixen, no és creïble. La confiança en una institució requereix molt poc per erosionar-se més si aquesta institució té la missió d’anunciar l’Evangeli de Jesús i construir el regne de Déu a la terra. Una missió encarregada a homes i dones fràgils com gerres de terrissa. És en aquesta fragilitat on hem de posar la nostra mirada perquè no es torni fang. De reparació en sabem poc. N’hem d’aprendre. Demanar perdó, però un perdó creïble. I aquest no ho és quan va acompanyat d’un preàmbul on es diu que només són el 0,2% dels abusos comesos per integrants de l’Església. En una reparació has de sentir-te acompanyat per professionals i per altres supervivents. I quan es denuncia escoltar un unànime: “Jo sí que et crec”.

Aquest no és l’únic pecat de l’Església espanyola. La separació de nadons de mares i famílies legítimes va ser una acció sistèmica fins a mitjans del anys vuitanta. Un abús de poder criminal compartit amb les “famílies de bé” a les quals entregaven la criatura.

Pare, tu que ens has entregat el tresor de l’Evangeli,
ajuda’ns a curar les ferides que hem provocat com a Església
a les criatures innocents que teníem a les nostres mans
per ajudar-los a néixer, per educar-los i formar-los.
T’ho demanem per nostre Senyor Jesucrist. Amén.

Quiteria Guirao Abellán

Projecte “Cuidem l’Entorn” de la Parròquia de Santa Maria del Vilar

Església de Sant Antoni Ma Claret del Borràs / Castellbell i El Vilar


Fruit de la inspiració rebuda de l’encíclica del sant pare Francesc, Laudato si’, sobre la cura de la casa de tots, junt amb la preocupació per la degradació constant de l’entorn de l’església de Sant Antoni Maria Claret del Borràs de Castellbell i El Vilar, es va organitzar, des de la parròquia, un grup de voluntaris amb l’objectiu de retornar la dignitat a l’entorn de l’església i la rectoria, perduda al llarg dels últims anys. El nom que es va donar al projecte va ser el de “Cuidem l’entorn”.

La idea va ser molt ben rebuda per l’actual vicari, Mossèn Joan Ma Vianney Gakwandi, acabat d’arribar a la parròquia, i que va acceptar la iniciativa de molt bon grat, col·laborant activament en totes les tasques que s’han dut a terme. Tots plegats volíem oferir-ho a tothom per les Festes de Nadal, i així va ser.

Aquest projecte es va iniciar l’octubre de 2021 i la primera etapa va consistir en fer la neteja bàsica de l’entorn. Les primeres actuacions van ser retirar la brossa, netejar vidres i escales, eliminar llaunes, plàstics, i tot tipus de brutícia que deixem els humans sense cap mirament i per tot arreu, sense pensar que res ens pertany i que tot ens és concedit per tenir-ne cura i millorar la qualitat de vida de tots els homes. A continuació, un seguit d’activitats que ja van necessitar de l’ajut d’elements mecànics, com va ser el desbrossament del perímetre de l’església i rectoria, a on hi ha també diverses especies d’arbres plantats des de fa molts anys, bàsicament oliveres i ametllers, que es van podar cada un a la seva època. Finalment, un hort bastant gran que calia netejar abans de fer-hi i plantar-hi res més. En resum, s’ha volgut redescobrir la zona als ulls de tothom, mostrar-la neta i ordenada i, en successives etapes poder-la habilitar amb seguretat perquè petits i grans en puguin gaudir plenament.

Pel que fa a la part del temple pròpiament dita, es van netejar tots els bancs, imatges, i ordenar l’interior de la nau, a més de portes i vidres i pintar les baranes d’accés a l’església, que hem vist que no son pas poques. La finalitat, com hem dit anteriorment, era que les celebracions del Nadal oferissin una església amb el seu entorn el més acollidora possible a tothom que s’hi acostés. Cal destacar que el grup dels pessebristes del poble, van treballar de valent construint al seu interior un pessebre monumental, fet que va ser molt apreciat per tothom.

Actualment, s’han acabat de netejar i replantar els parterres de l’entrada, els quals haurem de demanar a la primavera que faci la resta amb l’ajuda del sol i l’aigua, i així arrelin les plantes que entre tots hem pogut plantar i que els veïns han aportat cedint esqueixos i consells. Tot vol el seu temps i la primavera cada any arriba puntual amb més o menys sorpreses.

L’hort serà la part més difícil i compromesa per la seva organització i la cura constant que requereix, però al mateix temps podrà servir de llibre obert a petits i grans, un pels seus descobriments de la vida i els altres per la seva saviesa i que no dubten en transmetre a les noves generacions. Serà un guany per tothom, i ens ensenyarà a conèixer millor els cicles de la natura i els nostres propis.

Tot el projecte, ha deixat constància que el treball col·laboratiu entre persones a vegades molt diverses però amb un objectiu comú, suma extraordinàriament; més que suma, multiplica i fa possible aconseguir resultats inesperats, creant vincles d’amistat entre tots que perduren en el temps. Volíem exposar la nostra experiència a tots vosaltres.

Montserrat Alavedra Farell

Contra clericalisme, anticlericalisme

El clericalisme ‘en estat pur’ consistiria, tal com jo l’entenc, en això: En l’acaparament del poder, sobretot l’espiritual, per part del clergat, creient-nos possessors de la clau del bé i de la veritat.

La tendència a alliçonar els altres, a emetre judicis sobre la moralitat de les institucions, a immiscir-nos en la consciència de les persones. El reflex quasi instintiu de voler controlar-ho tot.

La recerca d’avantatges materials: pensem en els vells ‘privilegis clericals’, les grans propietats i palaus, el gust dels títols i de les dignitats eclesiàstiques, la set de figurar. Simplement, l’afany de poder. I tots sabem que el poder duu a creure’s superior, a infravalorar els altres, a l’orgull.

Jesús mateix, retirat al desert, ho visqué en carn pròpia i va haver de lluitar contra la temptació del poder (Mt 4,8). Nosaltres, no sols hi hem caigut institucionalment, sinó que ens hi hem instal·lat durant segles. I no podem o no sabem com sortir-ne del tot.

És difícil d’entendre com ens podem llegir i rellegir paraules de Jesús, tan clares com aquestes, i quedar-nos tan tranquils fent ben al contrari: “No us feu anomenar ‘rabbí’, perquè un de sol és el vostre mestre, i vosaltres sou tots germans; ni anomeneu ningú ‘pare’ vostre a la terra, perquè un de sol és el vostre pare, el del cel” (Mt 23,8-12). O també aquestes: “Els governants del món en disposen com a amos i els poderosos les mantenen sota el seu domini. No ha de ser així entre vosaltres, sinó que el qui vulgui ser el primer, serà el vostre esclau; així com el Fill de l’home no ha vingut per fer-se servir, sinó a servir i a donar la vida!” (Mt 20,25-28)

Els clericalisme ha fet molt de mal a l’Església. És un pecat històric basat en una greu injustícia, fruit de prejudicis culturals classistes i sexistes. Sense cap fonament teològic, és l’anti-evangeli!

De vegades l’Església oficial ha demanat perdó públicament, per moltes faltes històriques, als jueus, als musulmans, a les esglésies d’Orient, etc. No és encara arribat el moment de què demanem també perdó als nostres propis germans i germanes de la família catòlica? Durant segles, i fins avui, moltes dones i homes laics se senten deixats de banda, considerats com de ‘segona classe’, tractats com a menors d’edat, com a gent que cal controlar i a qui no es pot fer plena confiança. Això fereix el cor de qualsevol persona adulta, generant inevitablement en ella una reacció normal i justa de defensa: l’anomenat anticlericalisme, l’anti-poder. No deuen ser, el clericalisme i l’anticlericalisme, com dues cares de la mateixa moneda? No és l’un qui genera l’altre? Sembla evident que si desapareixia l’un, desapareixeria també l’altre.

Abans, d’anticlericals ho eren els de fora. Actualment, els anticlericals els tenim dintre de casa, entre els nostres propis germans cristians, fins i tot entre els -mal anomenats- ‘practicants’. Però, és tan i tan dolent això? Seria equivocat afirmar que hi pot haver un ‘bon anticlericalisme’, aquell que va sentir Jesús mateix i el va empènyer a denunciar -i amb quina violència- la hipocresia i els abusos dels seus responsables religiosos? Històricament, i a la llum del text evangèlic, no fou precisament aquesta la causa major de què el duguessin al patíbul…?

El gran drama és que massa sovint es confon Jesús amb l’Església, i el nostre poble segueix identificant l’Església amb els bisbes i capellans. És doncs urgent que canviem la nostra mentalitat i els nostres reflexos clericals, per demostrar -amb fets- que l’Església no és la nostra ‘propietat’, ni la de ningú. L’Església és el Poble de Déu, on laics, religiosos, capellans, bisbes i papes hi compartim la mateixa dignitat, la que ens ve de l’únic Baptisme. Un Poble del qual en som tots co-responsables, perquè hem rebut de Jesús una mateixa missió. Ho afirmen els textos més oficials, actualitzats pel Concili. Ara bé, si observem l’actual situació objectivament, en quina proporció els cristians laics són presents, i en igualtat, en les estructures de decisió de les parròquies, de la diòcesi, de l’Església universal? I què dir de les cristianes laiques!

M’impressiona constatar que la gent mai no parla malament de Jesús. En canvi, sí que ho fan contra els clergues. Jesús els segueix interessant; nosaltres ben poc. No perceben en nosaltres la seva imatge; de vegades, hi veuen l’oposada! Per què, doncs, estranyar-nos que tan pocs joves vulguin seguir el camí del presbiterat o el de la vida religiosa? La disminució imparable de l’estament clerical, no caldria llegir-la -a la llum dels ‘signes dels temps’- com l’inici d’una nova etapa, d’un nou rumb marcat avui per l’Esperit a la seva Església?. Cal adonar-nos que els clergues no som importants, tot i haver monopolitzat tant de protagonisme durant segles. L’únic important és Jesús. Com el Baptista, podríem dir-nos: “Cal que Ell creixi i que jo minvi!” (Jn 3,30).

Ignasi M. Anzizu (Recés a preveres el 2001)

La salut del català: política i recursos

L’any 1983 s’aprovava la Llei de Normalització Lingüística que instaurava el sistema d’immersió a l’escola, amb un amplíssim suport: 105 vots a favor i només una abstenció. El 23 de novembre de 2021 el Tribunal Supremo desestima el recurs de cassació presentat per la Generalitat en contra de la sentència prèvia (17/12/20) del TSJC en què es fixava una quota mínima del 25% del castellà com a llengua vehicular. A més ho fa emparant-se en una llei promulgada en temps de la majoria del PP, la LOMCE, que havia sigut derogada per la LOMLOE aprovada pel govern PSOE-Unidas Podemos i partits bascos i catalans. I resulta que el poder judicial practica l’intrusisme professional al fixar criteris pedagògics, lluny del que hauria de ser la seva competència.

Però no podem deslligar la decisió judicial del que ha estat l’ambient polític dels darrers anys. Recordem-ho, el 2006 apareix el fenomen Ciutadans que aconsegueix representació parlamentària el 2010. Amb un programa ben indeterminat en l’àmbit econòmic i social, la seva única senya d’identitat era el profund anticatalanisme. A punt de desaparèixer, podem pensar que mai un partit polític ha fet tant de mal en tan poc temps, ja que ha aconseguit arrossegar el PP –els de VOX tenen vida pròpia– i el poder judicial a exercir de salvapàtries. I de passada, fer venir més d’un tremolor a les cames a la gent de l’actual PSC, quan han volgut recuperar els vots que se’n van anar a la formació taronja. En definitiva, el reconeixement de la plurinacionalitat de l’estat ha quedat per més endavant.

Mentrestant, certament, es nota un cert retrocés en l’ús social de la nostra llengua. Nostra, sí, també dels que parlen castellà. Però, ni això significa que el model lingüístic –que s’ha reconegut internacionalment com un model d’èxit– no tingui més benzina, ni és culpa dels docents, ni culpa de la nova immigració com pretén algú. I cal reconèixer que qui en surt més perjudicat dels atacs al català, són els mateixos a qui les decisions judicials pretenen protegir. A Catalunya, ara, tothom entén i parla el castellà. A Catalunya, ara, tothom entén el català, però no tothom el parla amb fluïdesa. Qui hi està perdent?

Però no només podem donar la culpa a la dreta espanyola o als jutges. Pensem-hi. És a Santa Coloma de Gramenet –i en d’altres barris obrers– on els partits d’esquerra dels anys vuitanta van veure clar que la llengua havia de ser un factor de cohesió, motor d’igualtat d’oportunitats, i van convèncer la dreta catalana que la separació a l’escola segons la llengua materna era un error i totalment contrària a la idea d’un sol poble. La percepció era que l’ús del català ajudava a funcionar el que se’n diu l’ascensor social. No serà que l’ascensor social s’ha espatllat?…

Aquesta pot ser una causa identificada subjectivament, però n’hi ha d’altres que és poden contrastar amb números. Per exemple, en els darrers deu anys TV3 ha reduït la despesa en programes infantils i juvenils de 20 milions d’euros el 2011 a 10 milions el 2020. Als recents premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català hi havia sis pel·lícules candidates al guardó principal, i estaria bé si no fos que són les úniques sis pel·lícules rodades en català l’any 21. Hi ha dades que certifiquen que el nombre d’escriptures notarials o sentències judicials redactades en català són moltes menys que fa uns anys… i podríem seguir posant exemples que no depenen del fenomen migratori ni del possible desinterès dels que tenen el castellà com a llengua materna.

No serà que el tema diners hi té alguna cosa a veure? No són calers el que cal per mantenir unes ràtios adients a les aules de primària i secundària?… No són diners el que cal per tal que a alguna universitat li faci vergonya l’excusa del nombre d’estudiants Erasmus per a no ser exigent en l’ús del català en els graus i post-graus?…

Per acabar potser cal tornar als arguments polítics i posar en dubte l’eficàcia de la defensa de la llengua feta a l’estil del Manifest Koiné. En ple fervor independentista, aquest manifest reclamava que l’única llengua oficial de la república, que era a tocar, fos el català. Va ser signat per destacades personalitats polítiques –la mateixa Presidenta del Parlament. Preguntem-nos si aquest rebuig d’una societat i cultura bilingüe ha provocat més d’un trencament emocional.

No obstant, aquesta diagnosi que no està feta per cap sociolingüista sinó que només és fruit del que qualsevol persona pot observar, no hauria de ser pessimista si ens agafem al que escriu Joan Mena en el seu llibre No parlaràs mai un bon català (Eumo Editorial). En Mena, nascut a Sabadell al barri obrer de Torre Romeu, mestre i diputat al Congrés de Madrid, diu que hi ha tres consensos encara existents als quals ens hem d’agafar i reforçar: el consens en la comunitat educativa de que la immersió és el millor sistema pedagògic, el consens social que té la immersió com a eina de cohesió, i el consens polític –majoria política– que hi ha al Parlament de Catalunya i, malgrat tot, al Congrés tal com es va manifestar en l’aprovació de la LOMLOE que enviava a fer punyetes la “españolización de los niños catalanes” del ministre Wert.

Ara bé, en Mena també adverteix que aquests consensos han d’anar acompanyats de l’enfortiment del sistema escolar i en particular de l’escola pública. També es tracta doncs d’una qüestió de recursos i diners, esclar.

Albert Farriol

Els nadons estrella

La meva filla Clara potser no hauria nascut si ho hagués fet ell. O potser sí, és un interrogant que mai resoldrem.

La primera vegada que em vaig quedar embarassada vaig patir un avortament espontani. Encara no sabíem si havia de ser un nen o una nena, però en el meu cap ja hi havia un nom i tot un projecte de vida. Que un embaràs desitjat no tiri endavant provoca un dolor enorme i una sensació de buidor esfereïdora de la qual no és fàcil recuperar-se. Com tota pèrdua necessita un dol, un procés i un acompanyament.

Fins fa pocs anys el dol gestacional era un dol socialment silenciat que mares i pares superaven sols i com podien. Parlar-ne amb altres resultava incòmode i sovint la conversa es resolia amb un “ja en vindran més, dona, ets molt jove”, un “la natura és sàvia i si l’has perdut és perquè no havia d’anar bé”, o un simple “són coses que passen”. Justament el que no s’ha de dir mai en aquestes circumstàncies. Perquè sí, malauradament són coses que passen, i sí, possiblement en vindrà un altre, però ja no serà aquest que portaves dins. Per no parlar de la por amb què viuràs, a partir d’ara, els futurs embarassos. Por de crear vincles amb el teu nadó… per si de cas.

Afortunadament les coses estan canviant. D’uns anys ençà i vinculat, potser, a l’apoderament de les dones i de les famílies, el dol gestacional i perinatal ha deixat de ser un tema tabú, si més no en l’àmbit públic. Com sempre, les persones hem anat per davant de les institucions i des de fa uns anys són moltes les dones que han exposat públicament el seu dol i han denunciat la necessitat de poder-lo viure plenament, de forma visible i sanadora. Penso, per exemple, en la il·lustradora Paula Bonet, que a través d’una fotografia a Instagram va voler trencar el silenci social i compartir a les xarxes la tristesa per haver patit un avortament. La bona acollida d’aquesta publicació la va animar a editar el llibre Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión (Literatura Random House, 2018). Penso en ella, però n’hi ha moltes altres. I penso, també, en quina necessitat hi havia, per part de tots plegats, de trencar aquest llarg i pesat silenci.

Perdre un fill o una filla durant l’embaràs és un fet trist tot i que molt comú. Es calcula que un de cada quatre embarassos no arriba a tirar endavant. Segons les últimes xifres de l’Idescat, de l’any 2020, la taxa de mort perinatal va ser del 4,74 (defuncions per 1.000 naixements). Aquesta és, per tant, una realitat que afecta moltes persones i ja fa temps que hi ha grups de suport que s’han organitzat per acompanyar als qui la pateixen. És el cas, per exemple, del Grup de Suport a la maternitat en dol de l’associació Lacta Mater de Viladecans, o d’altres entitats conegudes com Anhel, els Petits amb llum, etc. També són molts els grups de dol vinculats a serveis assistencials, públics i privats.

Més enllà de les setmanes de gestació o de si la pèrdua ha estat espontània o fruit d’una dolorosa i difícil decisió, la mort d’un nadó no nascut ha de ser reconeguda com a tal, també per part de la ciutadania en general. Per aquest motiu, diversos ajuntaments catalans han començat a habilitar espais als cementiris municipals on les famílies puguin recordar els seus fills i filles no nascuts.

El Ple municipal de Viladecans d’octubre del 2021 va aprovar una declaració institucional per al reconeixement públic del dol perinatal, gestacional i neonatal, en què es comprometia a dotar el cementiri municipal d’un espai de suport i confort per a les famílies afectades, a defensar un canvi legislatiu en reconeixement del dret a baixa laboral, i a engegar campanyes de visibilització i sensibilització vers aquesta realitat.

M’alegra molt viure com els silencis que envolten les dones es van trencant. El silenci sobre els nostres cossos (els reals, no els idealitzats), el silenci sobre les nostres malalties, sobre les violències que patim i sobre les desigualtats. El silenci sobre les diferents maneres de viure la maternitat o de no voler-la viure. El silenci sobre com cadascuna de nosaltres viu l’embaràs, la por, la vida i la mort. La visibilitat del dol gestacional és un crit més contra els silencis. Els nostres nadons estrella bé mereixen ser anomenats.

Vanessa Rodríguez
Publicat a
“Viladecans Punt de Trobada”