Tots víctimes

En relació als atemptats soferts a Barcelona, Cambrils i altres llocs penso: Quant ens costa “madurar” com a humanitat!

Les injustícies globals i els fanatismes (veritables causes d’aquests fets) no s’aturen ans –d’alguna manera– van en augment… I les víctimes sempre són les mateixes: la gent del poble. Tant els “botxins” com els morts i ferits: nois, “alliçonats” i radicalitzats per uns altres (que estan al darrera) i que són utilitzats com a “soldats” contra gent del carrer, vianants, turistes… o policies, que vetllen per la seguretat dels altres. Gent del poble contra gent del poble… Quina pena!

Jesús Lanao

Anuncis

Compartir creences

El luxe de treballar en una escola de màxima complexitat com a mestra, en una classe de vint-i-quatre alumnes on tretze són de religió musulmana, cinc tenen classe de religió a l’escola, paral·lelament els altres fan l’àrea de valors, i la resta, és a dir, sis que no contesten i no es manifesten en cap creença, convivim sense cap ni una dificultat per compartir aquesta diversitat de creences. Per no oblidar els alumnes de les famílies de procedència diferent: Marroc, Catalunya o Espanya indistintament, Pakistan, Guinea Conakry i Perú.

Potser alguna mestra pot pensar que la seva escola encara té molta més complexitat en la procedència, no en dubto, però per fer-vos coneixedors del nostre treball diari, vull emfatitzar la quotidianitat de la tasca realitzada amb tota humilitat, acceptant aquesta diversitat i procurant ser coneixedors del que ens apropen les diverses religions, i sobretot cercar els punts en comú.

La meva sorpresa és que les famílies musulmanes eduquen els seus fills i filles, és a dir, per exemple, un va a la mesquita a aprendre l’Alcorà o l’àrab, i en els debats a la classe sobre la religió ens trobem que els musulmans i musulmanes tenen molt més coneixement del que viuen o del que creuen entorn de la família, en canvi aquells que es manifesten catòlics no ho viuen fora de l’escola, m’atreveixo a dir que les seves famílies són totalment ignorants a nivell religiós, sense voler ser despectiva amb la situació. Aquest nois i noies musulmans, poden aportar vivències i explicacions de la seva religió perquè els hi expliquen, els hi transmeten, els en fan coneixedors, i això crea una situació de desconeixement d’aquells nens i nenes de creença catòlica.

Quan ens expliquen la festa del sacrifici, o el ramadà, intentem buscar les similituds en les dues religions, que al final les trobem, i ens fa viure la proximitat en la pròpia creença, i no estem tan allunyats. Quan parlem del pelegrinatge a la Meca, del seu cost, d’allà a on s’ubica, també compartim el pelegrinatge a la Terra Santa, perquè també vivim un compromís de mantenir viva la nostra fe que practiquem, perquè en aquestes edats és una opció familiar i després ja s’anirà aprofundint. El simbolisme de l’aigua a les religions, explicant el seu divers significat, trobant moltes similituds.

Per últim aportar un aspecte important d’aquesta convivència de religions, en referència als postulats radicals que alguns en nom de la religió atempten als altres, en els comentaris sobre atemptats que van succeint al llarg de la seva vida; es mostren amb molta perplexitat davant aquests actes violents dels adults. En parlem sempre, perquè es necessita dir en veu ben alta, perquè tothom comprengui que són terroristes i no tenen res a veure amb els musulmans, perquè l’Alcorà no dicta aquestes atrocitats. En aquests debats sempre es procura deixar ben clar que en aquí la religió no hi té cap responsabilitat, i que els nostres companys i companyes de classe se senten igualment dolguts per aquestes víctimes.

Les nostres actituds tolerants cal viure-les quotidianament i amb coherència, no podem mostrar-nos ignorants dels qui tenim al nostre costat i procurar conviure amb els diferents entre nosaltres. Als centres educatius vivim amb la diversitat amb molta normalitat i ens aporta molta riquesa; no és gens lícit tenir les escoles a la perifèria de la ciutat, perquè no es visqui conjuntament aquesta diversitat, perquè comportarà més dificultats per avançar. El dia a dia ens fa més tolerants i els joves hauran de canviar aquestes reticències i manca de confiança dels adults.

Francina Gabarró i Castelltort

Què hi fa un consiliari de la JOC presidint el CPL?

Aquest article respon a l’estranyesa que provoca en no poques persones, sembla ser, que un consiliari de la JOC esdevingui president del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona (CPL). En el meu predecessor també es donava aquesta circumstància. Una estranyesa que parteix, potser, del pressupòsit que litúrgia i pastoral obrera són dos mons separats quan no oposats. Qui té aquest pressupòsit no se l’ha pas inventat: hi ha moltes experiències viscudes que han reforçat aquesta idea.

Però no és el meu cas. Durant els trenta anys que fa que sóc capellà he estat sempre consiliari de la JOC i sempre he estat membre del CPL. Per a mi, doncs, és natural el tenir els dos peus posats en la Pastoral Obrera i el tenir els dos peus posats en la Pastoral Litúrgica. Sempre ho he viscut amb la naturalitat del qui viu en l’Església i s’hi dóna al servei. Una Església que no seria fidel a la seva missió si no s’hi visquessin de manera integrada les seves diverses dimensions: la dimensió profètica, anunciant la Bona Nova de Déu, que és llum per al món, i denunciant el que és injust segons aquest Evangeli; la dimensió sacramental, celebrant l’Eucaristia i els altres sagraments, que alegren la vida dels cristians i els sostenen en les seves lluites; i la dimensió de la caritat, posant en pràctica de manera concreta la comunió de béns. Tres dimensions que tenim el repte de viure integradament, cada una d’elles al cent per cent. La qual cosa no obsta, naturalment, perquè cadascun dels batejats, segons els propis carismes i capacitats personals, en visqui més intensament una que les altres, sempre en la comunió dels diversos carismes.

De tota manera, però, l’estranyesa pot venir donada, també, perquè hi ha un aspecte de la identitat del CPL que potser no es té en compte. És molt clar que el CPL té, en el nom, una “L” que indica que el servei a la Litúrgia és l’objectiu d’aquest Centre. Però no podem oblidar la “P” de “Pastoral”. El CPL està al servei de la Pastoral Litúrgica. És allò que deia abans, de les diverses dimensions de la vida de l’Església que no es poden separar sense deformar la pròpia identitat eclesial.

A les persones que formem part del CPL ens uneix l’ideal de fer un servei a aquest àmbit de l’acció pastoral de l’Església que és la litúrgia, que tant marca la vida de les comunitats. Ens posem al servei de tot el Poble de Déu, de tots els batejats que volen viure el culte en Esperit i en veritat; i ens posem al servei dels seus pastors, en la vida i ministeri dels quals la litúrgia hi ocupa un lloc central i d’un gran gruix. De manera que la litúrgia sigui viva i viscuda, i no es faci només perquè “s’ha de fer” (s’ha de fer perquè és un precepte, per exemple). Viva i viscuda, espai de comunicació afectiva entre qui presideix i el poble. Viva i viscuda, on es pugui experimentar que Déu és amb nosaltres, Vivent en els més pobres, Vivent en la vida quotidiana de la comunitat humana de la qual formem part i Vivent en la mateixa vida de la comunitat cristiana que celebra.

Josep Maria Romaguera Bach

Viatge a Bòsnia (1)

Aquest estiu, amb la família, hem tornat a Bòsnia. Dic «hem tornat» perquè ja és la quarta vegada que hi anem. El primer viatge va ser l’estiu de 2009, i us en vam fer cinc cèntims al número 66 de L’Agulla.

La «nostra» casa a Bòsnia és la casa dels nostres amics, la família Fatic. Els Fatic viuen a Vrancici, un barri de Hadžići, que és una općina (municipalitat) d’uns 20.000 habitants, prop de Sarajevo. El pare de la família, en Hamo, treballa a l’Associació d’Invàlids de la guerra de Hadžići, tot i que té una pensió d’invalidesa perquè és mutilat de guerra (quan passava aliments cap a Sarajevo, durant la guerra, va trepitjar una mina que li va amputar el dit gros del peu). La mare, la Kadira, treballava en una farmàcia; va morir, encara jove, tot just fa dos anys. Els dos fills són en Mirnes, que és policia d’operacions especials de Sarajevo, i en Taric, que és cuiner i actualment treballa a la cuina d’una empresa farmacèutica. L’economia familiar es complementa amb un negoci de venda d’electrodomèstics de segona mà (val a dir que a Bòsnia els sous són escandalosament baixos). Des del 2009 fins ara hem viscut amb joia com la família ha crescut: en Tarik es va casar amb l’Amela i tenen dos fills. I en Mirnes es va casar amb l’Ajla i tenen una filla.

Els nostres amics són musulmans. Però això no es fa especialment visible en el seu dia a dia. Celebren l’inici i la fi del ramadà, però no el segueixen estrictament (dit clarament: durant el ramadà mengen com qualsevol altre dia). Normalment no beuen alcohol, però molts vespres, després de sopar, en Hamo em convidava a beure rakija, un licor de pera (tot i que n’hi ha d’altres fruites) molt típic als Balcans… i que té una graduació que supera els 50 graus! Pel que fa a la forma de vestir, tant els homes com les dones vesteixen «com nosaltres» o, dit d’una altra manera, per la seva forma de vestir no endevinaríeu mai quina és la seva religió.

Potser si els nostres amics fossin d’un altre país, no us explicaria aquestes dades sobre el fet religiós. Però a Bòsnia, malauradament, després de la guerra la religió s’ha convertit en un element de separació. Als nostres amics això no els agrada; i a molts altres bosnians tampoc, però no sembla que aquesta sigui la tendència dominant.

Mentre érem a Bòsnia hi va haver els atemptats de Barcelona i Cambrils. Seguint les notícies per internet, vaig llegir els encertats articles de l’Antoni Puigverd a La Vanguardia. En un d’aquells escrits, l’escriptor empordanès denunciava el perill que, davant del terrorisme, molta gent es convertís en «sociòleg aficionat resistematitzant prejudicis». I és cert que aquells dies hi va haver gent que va opinar, sense massa fonament, sobre la bondat o no de l’Islam, o de si la religió pot ser o no origen de violència…

I no, jo no vull fer de «sociòleg aficionat». Només vull compartir amb vosaltres la meva experiència a Bòsnia, i l’acollida de la família Fatic. I per això puc afirmar que es pot ser musulmà de la mateixa forma que molts i moltes som cristians: respectant i compartint els valors d’una societat moderna i democràtica. No estic expressant una opinió, sinó que em limito a explicar el que he viscut. Els nostres amics bosnians són musulmans, sí, i enyoren viure en un país on tothom visqui amb llibertat la seva religió. I lluiten per tirar endavant en un país que, no ens enganyem, encara no ha pogut tancar totes les ferides de la guerra.

A Bòsnia han millorat coses després de la guerra, però al llarg d’aquests anys també hi hem observat alguns canvis que poden ser preocupants. Si us sembla bé, us ho explico al proper número de L’Agulla.

Albert Dresaire Gaudí

Pau, misogin? (1)

Un personatge amb mala premsa i controvertit: autoritari, intransigent, fundador de l’Església, antifeminista… Veu filtrada i desfigurada per segles de lectura mal interpretada que no ha ajudat gens a la seva comprensió. No s’ha distingit entre els aspectes doctrinals dels aspectes morals puntuals que es van elevar a categoria universal d’obligat compliment. I tanmateix s’ha de reconèixer que el cristianisme s’hagués quedat en una secta tancada sense la decidida actuació missionera d’una envergadura sense precedents, que va donar a l‘Església la dimensió universal que avui coneixem.

No pretenc declarar Pau innocent a qualsevol preu, sinó fer-li justícia. Certament, hi ha afirmacions en les seves cartes que posen de manifest un menyspreu per les dones. Potser no es tracta de treure aquestes cartes del cànon, sinó de treure de les lectures de la missa aquells fragments que fan mal al cor de molts dels que assisteixen a les eucaristies que, precisament, solen ser dones.

L’origen dels malentesos està en les pròpies cartes de Pau, però sabem que no totes han sortit de la seva mà. La impressió és d’una de calç i una de sorra.

Hi ha afirmacions positives:

1Co 7,3-4; 11,4-5; i potser la més significativa Ga 3,28: “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots són un sol en Jesucrist”.

Hi ha igualtat entre homes i dones. Les dones poden profetitzar, pregar, parlar, però hi ha uns costums socials que s’han de respectar per tal de fer comprensible el missatge de Jesús. El problema està en el fet que aquells costums van canviar, però la disciplina que se’n desprenia ha quedat durant segles.

I n’hi ha de negatives:

1Co 14,34-35 “Que les dones casades callin en les reunions comunitàries: no els és permès de parlar, sinó que s’han de mostrar submises, com diu fins i tot la llei. I si es volen instruir sobre algun punt, que ho preguntin a casa als seus marits, perquè no està bé que una dona casada parli en la reunió de la comunitat” (carta canònica). Del mateix tenor és 1Tm 2, 11-14 (no canònica) i una de les que fa més mal: Col 3,18: “Dones, sigueu submises als vostres marits, com convé en el Senyor” (canònica).

Aquestes contradiccions que ens obliguen a esforçar-nos per

  • distingir el que és autènticament de Pau del que està escrit per algun deixeble possiblement un segle més tard.
  • no prendre un element perifèric com si fos central. ¿Tot el pensament de Pau es redueix a “que les dones callin”?
  • no confondre el missatge de l’evangeli amb la cultura o els costums.

Allò que era una qüestió purament cultural es va convertir en disciplina i les dones van quedar pels segles dels segles reduïdes al silenci, segons un model imperial fet a la mida dels barons. Una organització que no té res que veure amb l’estructura organitzativa de les primeres comunitats en les quals les dones podien exercir funcions públiques sense desafiar obertament l’estructura social, que mantenia la divisió de gènere dels espais públics o privats.

Les cartes canòniques són tretze, però només set van sortir de la mà de Pau: Romans, les dues als Corintis, Gàlates, Filipencs, Primera de Tessalònica i Filemó.

La resta són considerades com escrites per deixebles de Pau entre els anys 75-125, per autors que escrivien amb pseudònim tot invocant la seva autoritat. És en aquestes cartes que es posa de manifest la mala reputació de Pau respecte de les dones. Cartes que donen idea de la situació social que es respirava i s’anava imposant i de la mala premsa que tenien les dones, sobretot a nivell religiós. Cartes que mai no haguessin hagut d’estar admeses.

Un fragment com el de 1Timoteu 2,12-15: No els permeto que es dediquin a ensenyar i així dominin els seus marits, sinó que han d’estar en silenci. Perquè primer va ser format Adam i després Eva. I no fou enganyat Adam sinó la seva dona, la qual, seduïda, va cometre una falta. Tanmateix, la dona se salvarà gràcies a la maternitat, si conserva amb tota discreció la fe, la santedat i l’amor”  no pot ser de Pau de cap de les maneres. ¿Com podia dir que només el baró és imatge de Déu? Ja es veu que escapa a l’interès evangelitzador de l’Apòstol.

Anem als aspectes positius, que em permeten fer un judici més equilibrat, i més crític en allò que ho hem de ser.

Roser Solé Besteiro