El camí del monjo.

El camí del monjo. Converses amb Ramon Ribera-Mariné, monjo de Montserrat al Santuari del Miracle. Salvador Giralt. Publicacions de l’Abadia de Montserrt, 2020.

Segurament alguns de vosaltres ja deveu conèixer en Ramon Ribera, monjo de Montserrat que ha estat una dotzena d’anys al Miracle. Caminador incansable, hostatger amatent, bon coneixedor de la Bíblia, dels que no necessita respostes immediates i segures, sinó que s’estima més intuir, comparar, assajar, proposar significats múltiples i -només aparentment- contradictoris.

Aquestes converses estan transcrites tal com raja, de manera que fa sentir el lector o lectora “como si presente me hallara”. No sé quin efecte deuen fer si no coneixes el personatge, però a mi m’ha fet reviure moltes paraules enfilades amb motiu de mil coses i amb un somriure sorneguer.

Si voleu conèixer una mica més en Ramon, aquí trobareu una altra conversa, ben interessant, sobre la seva experiència del camí de Sant Jaume. Crec que us agradarà.

Mercè Solé

Pau de Tars (8)

Jesús venç el pecat i la criatura queda alliberada de la seva esclavitud

El capítol 5è comença apartant-se del cas d’Abraham per internar-se en altres temes, en realitat el trànsit ja havia començat en el darrer verset del capítol 4, on ja es deia que la justícia que se li va comptar a Abraham se’ns comptaria també a nosaltres, entenent per nosaltres totes aquelles criatures que tenen FE en el Déu que va ressuscitar Jesús, és a dir, les cristianes.

I, per tant, el 5è és la continuació del 4rt i designa la pau que segueix a la reconciliació entre Déu i la criatura pecadora. Si seguim les petjades de la fe d’Abraham, serem, com ell, transformats de dèbils (5,6), pecadores (5,8) i enemigues (5,10) en amigues de Déu.

Aquest tema de la reconciliació és tractat amb certa extensió en la primera part del capítol 5è, i de manera explicita a 5,1-11. Allà es tracta del moment i de la funció de la reconciliació fonamentada en la DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA. Però el tema apareix igualment, en la seva extensió, en la resta (5,12-20).

Pau col·loca l’esclavitud del Pecat, d’una banda, i la Mort per una altra, en una relació estrictament causal. Això, que ja es percep aquí, es veu amb molta més claredat en la primera carta als Corintis on escriu sobre tema escatològic (la fi dels temps) i diu que Jesús ha de regnar “fins que posi a totes les seves enemigues sota els seus peus”. La darrera enemiga en ser destruïda serà la Mort (1Cor 15, 25-26): “La Mort ha estat devorada en la Victòria. On és, oh Mort, la teva victòria? On és, oh Mort, el teu agulló? (1Cor 15, 55). I explica: “L’agulló de la Mort és el Pecat, i la força del Pecat és la Llei”. L’agulló és la causa i la Llei és el mecanisme gràcies al qual l’esclavitud del Pecat cobra la seva força més gran, fent possible un autoengany “revelat” i per això mateix sacral.

Així, doncs, la criatura esclava viu i obra alienada. Només si se l’allibera del seu amo (l’agulló és el pecat) es podrà dir de veritat que viu amb vida pròpia. I davant d’aquesta VIDA, regal de Jesús (declaració de justícia), la Mort haurà de deixar anar la seva presa. Després que, psicològicament, l’hagi deixat anar, invisiblement, de l’interior de l’home, fent-lo actuar com si fos fill i amo, haurà de fer-ho en l’exterior retornant-li, juntament amb les seves obres, la seva vida física, encara que superior i incorruptible (la resurrecció).

La resurrecció universal de les mortes és presentada per Pau com la derrota universal del Pecat, amb les seves causes i efectes. Aquesta equació antropològica serà essencial per comprendre la idea que Pau té del que significa Jesús mort i ressuscitat.

La resurrecció de Jesús constitueix com una projecció visible en el present del que només passarà en el futur darrer, però que afecta des d’ara l’existència de totes les criatures: “I quan això corruptible es revesteixi d’incorruptibilitat i això mortal es revesteixi d’immortalitat, llavors es complirà la paraula de l’Escriptura: la Mort ha estat devorada per la victòria…”

Pau entén de manera diferent a la resta del Nou Testament la resurrecció universal de les mortes, per ell aquesta és una victòria de Crist:

  • No es tracta d’una característica natural de la criatura com pot ser l’ànima que és immortal (filosofia grega)
  • Ni tant sols una actuació de Déu mateix en funció de justificar-se a si mateix (teodicea) per la falta de justícia en la història, cosa que l’obligaria a ressuscitar a bones i dolentes per poder donar a cadascuna una vida en funció de les seves obres o condemnar unes criatures i salvar-ne d’altres (segons el judici final de Mateu).

La resurrecció universal és, doncs, una victòria de Jesús sobre els seus grans adversaris antropològics: la Llei, el Pecat i la Mort. En efecte, el poder obsessiu de la Llei, portava al seu cim el Pecat i el poder inhumà i esclavitzador d’aquest, a la manera d’un agulló (no d’un càstig), produïa, començant en la vida mateixa, una mort que culminava en la MORT física: l’esclava perdia (alienava) un per un els seus projectes en una mort anticipada i preparatòria.

Serà suficient, rastrejar l’origen del paral·lelisme entre la criatura que sorgeix d’Adam i la que precedeix a Crist, reconèixer que les mateixes enemigues antropològiques sorgeixen vençudes en Romans per aquest “plus” universal (declaració de justícia) que caracteritza el poder del Crist (5, 15): la Llei és vençuda per la Gràcia (5,20), el Pecat per la Justícia 5, 18-19) i conseqüentment la Mort per la VIDA (5, 17-18).

La resurrecció de Jesús, com a experiència escatològica, permet a Pau comprendre que la realització del Regne en poder ha de traduir-se, en la seva clau antropològica, per una resurrecció que és la victòria en totes les criatures de la VIDA, de la GRÀCIA que és rebuda per la FE i de l’eficàcia de la llibertat que es torna així creadora en l’amor als altres.

Cesc Cònsola

Viladecans 1917: ¿Què és la classe obrera?

L’any 1917, al meu poble, Viladecans, hi vivien unes 1.400 persones i no hi havia cap indústria. Tota la població treballava de pagès i, en alguns pocs casos, de ramader, llevat, és clar, dels botiguers i altres feines per l’estil. Però tot i així, aquell any, en diversos documents, es parla dels obrers i de la classe obrera. ¿I com és això?

L’autor d’aquestes ratlles, amb la seva besàvia i dos germans més petits a l’eixida de casa al Viladecans encar rural de 1956.

Ara us ho explico. Aquell any 1917 va ser destituït del seu càrrec de rector de Viladecans mossèn Andreu Samaranch, que portava vint anys al poble. Era un personatge molt treballador, incansable, però al mateix temps integrista fins al moll de l’os, a més d’intemperant, polèmic, aficionat a barallar-se amb tothom qui no combregués amb els seus plantejaments, que es concretaven en una defensa aferrissada del que ell considerava els drets de l’Església i en una voluntat d’implantar la fe catòlica a qualsevol preu. Entre els drets de l’Església, segons ell, hi havia el de tenir l’última paraula sobre qualsevol qüestió. Tenia una notable colla d’addictes, però el clima a Viladecans s’havia fet irrespirable. I el bisbat va decidir treure’l.

Amb la seva immensa capacitat de treball, i amb el suport de la hisendada barcelonina establerta a Viladecans Magdalena Modolell, havia tirat endavant una colla de projectes al servei de la població, entre els quals destaquen el Patronat Obrer, que era un Centre d’esbarjo i en el qual també s’hi feien classes, la Caixa Rural, que concedia préstecs als pagesos sense gaires possibles, i la Cooperativa, una cooperativa de consum a preus baixos.

El 3 de juny de 1917, poques setmanes després de la seva destitució, els seus sectors afins li van muntar un homenatge, en el qual es va repartir un full en què entre altres coses glossaven les institucions que mossèn Samaranch havia creat. I així eren descrites dues d’aquestes institucions:

La Caixa Rural, facilitant medis per a la sembra i recolecció dels fruits dels petits pagesos, a la vegada que’ls redimia de l’usura, els hi retornava sa llibertat d’acció i independencia, comprenent també dita Caixa les seccions d’Estalvis i Pensions.

La Cooperativa, son incalculables els beneficis que ha produit dins sa modestia: els obrers poden adquirir a preus modics i sens competencia, tots els articles de primera necesitat. En els tems actuals en que s’han encarit de tal modo els queviures, la clase obrera ha pogut comprar-los a preus prudencials.

No pretenc debatre aquí, certament, sobre el personatge que ha donat peu a aquest article. Sinó que el que voldria és que ens fixéssim en un detall, que no és tan detall, de llenguatge. Ja he dit al començament que en aquell 1917 a Viladecans no hi havia cap indústria i tothom treballava de pagès. Doncs si és així, ¿qui són els “obrers” que surten en aquest escrit? ¿Qui és, la “classe obrera” de què aquí es parla? Doncs els obrers, aquí, són, evidentment, els pagesos que viuen del seu treball i que no tenen cap coixí de recursos més enllà d’aquest treball, incloent-hi els pagesos que tenen terres que treballen ells i que els donen per anar fent si no passa cap desgràcia. I la classe obrera és el conjunt de les persones que viuen del seu treball sense cap altre coixí que els pugui sostenir. ¿Recordeu, els qui ja teniu una certa edat, allò de “Mis manos, mi capital”? Doncs més o menys això.

Ara, en el nostre llenguatge, un obrer evoca més aviat una persona que està en una cadena de muntatge, va vestit amb una granota i duu les mans brutes de greix. Una imatge amb qui poca gent s’identifica. Però fa cent anys, i en un ambient gens revolucionari i sense cap simpatia marxista, es parla d’obrers i, més encara, de classe obrera, i això no produeix cap grinyol. Com tampoc no el produeix el nom de Patronat Obrer, al qual, com és obvi, només hi anaven pagesos.

El llenguatge és incontrolable, i la paraula obrer en aquest sentit ampli possiblement és irrecuperable. I qui pretengués utilitzar-la tant sí com no, el que aconseguiria fora aixecar unes barreres comunicatives que no farien cap bé a ningú. Però, si fos possible, a mi m’agradaria molt que la paraula es pogués recuperar per significar això: els homes i dones que viuen del seu treball i no tenen cap altre coixí que els sostingui. I recuperar l’expressió de classe obrera per referir-se al conjunt d’aquesta gent.

Josep Lligadas

Canvi de paradigma per recrear la independència catalana

Fins ara, sempre s’han mirat de buscar les raons que fonamenten la causa independentista en la desqualificació de l’estat espanyol com estat de baixa qualitat democràtica o amb un feble estat de dret. D’aquesta manera, s’intenta erosionar la força coactiva de l’estat on vivim majoritàriament els catalans, tot cercant el seu desprestigi a nivell popular malgrat que, quina paradoxa, a nivell institucional, a través de la Generalitat, principalment, es faci tot el contrari i s’ajudi tant com es pot a la supervivència d’aquest estat.

Aquesta lògica, explicada així de forma simplificada, fa que es mantingui un doble llenguatge de forma permanent: al carrer l’estat espanyol és opressor i a les oficines és un col·laborador necessari a l’hora de prestar els serveis públics i garantir l’estat del benestar. Aquesta lògica, per tant, s’hauria d’invertir, com a millor camí per fer la independència i resoldre el contenciós històric entre catalans i castellans (espanyols).

Els ciutadans catalans, els de l’estat espanyol, estan protegits per les lleis que ens hem donat de forma activa (el règim constitucional del 1978 es va fer i es manté gràcies a la participació activa de les forces polítiques catalanes, àdhuc independentistes tot i l’excepció d’ERC als anys 70, a Catalunya). Aquesta protecció, a més, es sustenta en el dret de la Unió Europea, i aquest estat de dret, democràtic i social, s’articula, a ulls del món, com una democràcia liberal totalment normalitzada.

La realitat, tanmateix, és que els greuges sobre els catalans persisteixen i són d’una gran magnitud (en temes com llengua, drets nacionals, poder judicial, presència exterior, lleis electorals, forces armades…). I són de tanta magnitud que no queden explicats “en la tebiesa” de la resposta catalana, sobretot la de caràcter institucional quan hom cerca, per activa i per passiva, i des de fa molts anys, establir ponts, negociar o dialogar amb els que somnien amb la liquidació definitiva dels catalans però que no la poden fer del tot després d’intentar-ho durant una dura dictadura militar on van tenir tot el poder.

El fet és que l’aplicació del principi democràtic impedeix a l’estat espanyol parlar clarament sobre les seves intencions reals sobre els catalans i la nació catalana. El 1977 es va acordar una transició que va obligar a l’estat espanyol a ratificar els tractats internacionals de defensa i protecció del drets civils i polítics dels pobles (BOE 30/4/1977). Va ésser el preu a pagar per signar l’amnistia amb el vistiplau comunista a un règim, encara infiltrat, de 40 anys d’assassinats i tortures, a més de milers de morts derivats de la Guerra Civil que va provocar el cop d’estat militar del 1936.

Per això, el primer d’octubre, en una jornada de referèndum d’autodeterminació, no hi va haver detencions massives ni dissolucions violentes de votants. L’estat espanyol va intentar requisar material però no podia anar contra les persones, contra l’exercici pacífic i democràtic de drets fonamentals. Si després o durant hi va haver desordres o aldarulls, aquests són tipologies penals de comportaments individuals, la transcendència política dels quals ha generat la victimització que ha perdurat durant aquests darrers 4 anys, en un greu error estratègic que endarrerirà els objectius independentistes.

La victimització no serveix per fer la independència. El futur estat català no serà millor que l’espanyol, el francès, l’alemany o l’italià en la protecció dels drets fonamentals. La victimització situa el moviment independentista sempre a la defensiva. I la independència només és possible amb iniciativa, ja que ha de trencar una realitat de confort, volguda o no, que s’ha incrustat a la societat catalana de forma secular.

El punt d’inflexió clau en l’evolució catalana és el primer d’octubre amb la victòria esclatant del referèndum d’autodeterminació, el qual era legal i vinculant. Aquesta conquesta col·lectiva no pot quedar anorreada sota les consignes de “amnistia i autodeterminació”. La legalitat que sorgeix del dret espanyol permet, i aquest és el canvi de paradigma, reconèixer el resultat del referèndum d’autodeterminació, per tot seguit deslligar-se’n en un conflicte obert sense atenuants en la mesura que l’estat espanyol, tot mantenint les formes, com fins ara, s’oposi, naturalment, a aquesta decisió catalana amb molta gesticulació.

L’estat espanyol ha de mantenir les formes dins el context de les democràcies occidentals. Això no vol dir, òbviament que intenti crear escenaris mediàtics d’assetjament o persecució. Però no poden passar d’això. No pot crear una situació de deportacions massives ni engarjolaments indiscriminats. No pot ni ho farà. En un escenari d’afirmació nacional catalana els empresonaments, si hi són, serien mutus.

De fet la lògica espanyola, i la raó de la transició del 78 amb una subjacent organització franquista en totes les seves institucions encara plenament articulada, es basa en guanyar la partida política per mitjà de l’autocensura dels catalans i la seva prostració anticipada. Ja que com deia el rei dels espanyols “el castellà no serà llengua d’imposició” perquè els catalans abans ja l’estaran utilitzant.

El que l’estat espanyol, com estat democràtic, no farà mai és exercir l’autodeterminació catalana per nosaltres. La força del primer d’octubre és precisament que per primer cop els catalans van exercir la seva llibertat, tot i que després es van aturar, per raons que ara no cal analitzar, tot i la seva evident transcendència. I és que si no existeix determinació catalana, en els assumptes que siguin, no hi ha resposta possible. L’estat espanyol ha d’escoltar i atendre els seus ciutadans, i per ara nosaltres en som, i aquí és on rau el mecanisme per trencar l’espiral de victimització que ens paralitza i esllangueix el moviment independentista.

L’imaginari català de la resistència (ancorat en les idees de la insurgència i la contrainsurgència) dins el context d’una democràcia occidental i en els temps que corren és un parany per aturar la independència guanyada en el referèndum d’autodeterminació del 2017. Hi ha moltes maneres de reconquerir espais perduts a les escoles, als carrers, a les administracions… i això hauria d’ésser la prioritat de l’esforç independentista.

Cal revisar en què gastem les energies els catalans d’avui. Per molt que ens molesti, a ulls d’Europa l’estat espanyol és un estat de dret. Nosaltres podem parlar lliurement tot i que treballem incansablement per la fi d’aquest estat on vivim. I l’1 d’octubre de 2017 tothom que va voler va poder votar. Tothom.

La prioritat per enfortir les nostres estructures d’estat i fer valdre una feina constructiva que molts i molts fan en silenci hauria de fer silenciar el discurs de la victimització permanent. Com sovint veiem, hi ha molt de camí enfortint la xarxa escolar en català a la Catalunya del Nord, a l’Alguer i arreu dels Països Catalans. I tot això és legal i podria tenir, fins i tot, el recolzament de l’estat espanyol, de forma indirecta. Si no fem la independència ja ara, tal com caldria perquè el mandat democràtic del primer d’octubre és totalment vigent, com a mínim reconstruïm o conquerim nous espais d’afirmació nacional arreu dels Països Catalans i superem el discurs pessimista, victimista i viciós que marca la repressió espanyola.

Llorenç Prats
desdara@gmail.com

L’enreixat

HORITZONTALS

  1. Tipus d’ocell que acostuma a passar aquí la primavera i l’estiu. Mare de la mare o del pare.
  2. Zona d’aiguamolls a Viladecans. Fa avançar una barca a cop de rem.
  3. Començament. Aniria a parar a terra.
  4. Govern propi de Catalunya i del País Valencià.
  5. Repetició. Al revés, lloc preparat per a jeure-hi al damunt.
  6. Símbol químic del nitrogen. Profeta d’Israel, del temps de David. Segona vocal de l’alfabet. Segona nota musical.
  7. Associació Internacional del Treball. Insecte que produeix la mel. Última lletra dels infinitius de la primera conjugació.
  8. Tipus de teixit. Miol. Al revés, faci un petó, però sense b; o pregui, però sense r; o mesuri el pes d’una cosa, però sense p.
  9. Institut d’Estudis Superiors de l’Empresa. Símbol químic del sofre. En el folklore medieval i en la mitologia jueva, personatge animat format de matèria inanimada, especialment pedra.
  10. Conversor de text en veu. Conjunció copulativa. Al revés, en basc, Manuel.
  11. Natural de l’Àsia. Al revés, habitant de l’antiga regió grega d’Eòlida, que actualment forma part de Turquia.
  12. Tempestes. Tropes de xoc nazis.

VERTICALS

  1. Acte propi d’una persona original.
  2. Besnet. Al revés, ciutat de Nicaragua.
  3. Títol que es dona als cardenals.
  4. Ciutat d’Itàlia. Segona vocal de l’alfabet. Partit que va fundar Manuel Fraga Iribarne.
  5. Al revés, dónde están las llaves. Població japonesa.
  6. La teva. Concloguis. Terminació de l’infinitiu de la tercera conjugació.
  7. Empresa italiana de mobles de cuina. El trencament d’aquest lligament és una de les més típiques lesions esportives.
  8. Al revés, població gallega. Del dret, una altra població gallega. Indicatiu de conductor novell.
  9. Al revés, advocació de la Mare de Déu pròpia de la ciutat d’Olot. Article definit masculí singular. Població asturiana.
  10. Que diu la veritat. Al revés, component del nom d’Eulàlia que vol dir parla, manera de parlar.
    Fer la mateixa cosa que està fent una altra persona. Que té semes.
  11. Triple A. Profeta d’Israel, de l’època de la caiguda de Jerusalem.

SOLUCIONS

¡Basta ya! Abusos sexuales en la infancia

La señora Juana acudía periódicamente a mi consulta a realizarse controles de salud. Rara vez venía sola, siempre la acompañaba su marido al que llamaba “el francés”. Ella entraba y él siempre se quedaba fuera, esperándola. Llegaba con bastante tiempo de antelación. Nunca tenía prisa.

El francés, al que ella llamaba así por su lejana ascendencia gala, era su pareja desde hacía muchos años. Anteriormente estuvo casada con un hombre que no le dio muy buena vida, pero ella, como me diría en alguna ocasión, pensaba que la vida en pareja era eso, aguantar…

Enviudó y conoció a este buen hombre que, aunque seco y malhumorado, la respetaba.

Un buen día acudió a la consulta con un semblante y una luz diferente. Estaba feliz. Era feliz. El día anterior había recibido una llamada telefónica desde una emisora de radio italiana.

Y allí el alma, que tantas veces en su vida se le había partido en pedazos, rozó el éxtasis y la gloria. Merecida gloria.

Su hija, a la que ella había buscado tantos años sin éxito, la localizó. Alguien, posiblemente en su lecho de muerte, quiso limpiar su conciencia y contó esa verdad que guardó tantísimos años.

Juana tenía 78 años cuando me contó su historia. Su hija 67. Iban a encontrarse por primera vez en sus vidas. Era una cría cuando la parió. La niña fue fruto de los abusos sexuales continuos del dueño de la finca en la que Juana trabajaba.

Se la quitaron. Se la robaron y con ella su infancia.

Así que cuando se comunicaron por teléfono las únicas palabras que salían de la boca de ambas era ¡Mamá! ¡Hija! ¡Mamá! ¡Hija! ¡Mamá! …

Dos palabras tantos años silenciadas y que el alma expulsó hasta la extenuación.


Los abusos sexuales a menores de edad se dan en todas las clases sociales, ambientes culturales y razas. Entre el 65 y el 85% de los agresores pertenece al círculo social o familiar de la víctima. En la mayoría de los casos supone una experiencia traumática para el niño o la niña que lo sufre como un atentado contra su integridad física y psicológica, dejando secuelas psicoemocionales y afectando en muchos casos a la respuesta sexual en su vida adulta. Los abusos pueden llegar a afectar de un 15 a un 20% de la población, especialmente del sexo femenino.

No siempre hay denuncia, de modo que el alcance total de los abusos infantiles está lejos de arrojar cifras cercanas a la realidad.

Las edades de mayor riesgo oscilan entre los seis y los ocho años, preferentemente niñas, y de once a trece años, sobre todo chicos en la pubertad. Existen cálculos que indican que entre el 5 y el 10% de los varones ha sido objeto de abusos sexuales durante su infancia. Hay que añadir que ser varón constituye un obstáculo para reconocer este tipo de violencia sexual y, por lo tanto, para denunciarla.

Los datos indican que un 70% de víctimas de abuso sexual tendrá secuelas a corto plazo, y un 50% lo hará a largo plazo, si bien la mayoría de los casos presenta cierta inestabilidad durante el resto de su vida.

Existen estrategias integrales que ofrecen medidas preventivas para reducir los casos de violencia contra la infancia. Cuando los niños y niñas reciben formación sobre abuso sexual demuestran más control y seguridad frente a las situaciones de riesgo. En países como Canadá y EEUU con amplios programas formativos, se reduce a la mitad las probabilidades de sufrir un abuso.

Formemos hasta reducir a la mitad de la mitad, de la mitad…

Consuelo Cantalapiedra Caicedo

El PSOE i el pas de la concessió a la convicció

En una cala del Maresme, entre Calella i Sant Pol, hi ha una pintada que diu: “Estimem la terra, odiem les fronteres”. Un bon lema. Utopia per utopia, m’agrada molt més, i em sembla molt més factible i molt més fructuosa la d’una Espanya que funcioni i en la qual Catalunya hi càpiga bé, que no pas la d’una Catalunya independent, que, veient com va tot, crec que seria un país d’ànima molt esquifida i en què, a més, el procés d’independència provocaria una notable destrossa en molts àmbits.

De cara a aconseguir la meva utopia, però, hi ha moltes barreres que cal superar. I una d’elles és l’actitud del PSOE. I és que el PSOE encara no s’ha decidit a de fer el pas mental que el capacitaria per obrir realment el camí d’una estructura territorial espanyola que funcioni. I aquest pas mental és el de creure que realment la diversitat dels territoris que formen Espanya és una riquesa i no una nosa, i per tant, que aquesta diversitat s’ha d’integrar plenament en totes les decisions que prengui el govern de l’Estat.

I la pena és que això no és així. Que la pluralitat de les Espanyes és vista i viscuda pels polítics espanyols, majoritàriament, com una nosa, malgrat totes les proclames en sentit contrari que es fan de tant en tant. ¿I llavors què passa? Doncs que tot avanç en l’autogovern de Catalunya i en la potenciació de la llengua i la cultura catalanes és entès i viscut no com una cosa bona que fa millorar Espanya, sinó com una cosa que seria millor que no s’hagués hagut de fer però que no hi ha més remei que fer-la per apaivagar els catalans independentistes i per obtenir, eventualment, els seus vots. O sigui que es fa com una concessió, i no com a resultat d’una convicció. Per això passa, per exemple, el que va passar en el congrés del PSOE del setembre passat: que la referència a l’objectiu federal apareix en el document final per una esmena del PSC, perquè en el document inicial no hi era. ¿I per què no hi era? Doncs perquè al PSOE no li surt de dins, no n’està convençut, i només ho accepta perquè no té més remei. Més o menys com va passar en la llei de l’audiovisual, un tema que ara sembla que s’ha resolt.

Jo no soc independentista, com he dit. Però sí que vull, com a català, un nivell d’autogovern més sòlid i més clar, i una voluntat decidida del govern espanyol de potenciar la llengua i la cultura catalanes. I ho vull perquè m’estimo aquesta terra i totes les seves riqueses, i perquè crec que Espanya hi sortiria guanyant molt si les reconeixia també com un patrimoni col·lectiu que enriqueix a tothom i fa avançar el conjunt del país. O sigui que m’empipa molt veure la manca de convicció del PSOE, i m’empipa encara més que per al PSOE els catalans no independentistes se suposa que no tenim cap interès en el desenvolupament social, cultural i polític de Catalunya. Que els passos que fan són només per la pressió independentista, no per l’interès del conjunt dels catalans i dels espanyols, com hauria de ser. I a sobre sense adonar-se que així no aturaran l’independentisme, perquè l’independentisme considera les tals concessions com a victòries i com a passos nous que ha aconseguit fer enfront d’Espanya i cap a la independència. En canvi, si pensessin una mica, els avanços en l’autogovern i en la potenciació de la llengua els podrien presentar com a part d’un projecte volgut i convençut per vertebrar Espanya i consolidar-la de cara el futur.

Jo no sé de què deuen parlar Miquel Iceta i Salvador Illa quan es troben amb Pedro Sánchez. Però em sembla que farien un gran servei al país –entenent per país tant Catalunya com tot Espanya– si aconseguissin convèncer d’això Pedro Sánchez. I que a partir d’aquí el PSOE s’animés a fer una campanya pedagògica valenta, ben pensada, seriosa, sense subterfugis, explicant aquesta qüestió tant als seus propis militants com al conjunt de la població. La campanya que s’hauria d’haver fet en els primers anys de la democràcia i que lamentablement no es va fer.

Josep Lligadas

El Senyor dels Anells al Miracle

Feia molt de temps que ho esperava: uns quants professors de la Facultat de Filologia de la UB, més l’Iscreb i la Casa d’Espiritualitat del Miracle han dedicat un cap de setmana llarg a El Senyor dels Anells. Trobada de friquis? Jocs de rol?

Doncs no. Més aviat ha estat una aproximació al rerefons d’aquesta novel·la de Tolkien que tan bé va recollir Peter Jackson en les tres pel·lícules de fa vint anys (La comunitat de l’Anell, Les dues torres i El retorn del rei). Un pretext per a la introspecció. La cosa anava d’esbrinar quins són els camins que s’ofereixen a cadascun de nosaltres, de si els afrontem i com els afrontem i de quines ombres constitueixen aquest anell que pesa tant i del qual hem de desempallegar-nos per viure en plenitud. Una tasca personal i en llibertat total. Un cant també a les nostres pròpies germandats de l’Anell, tan diverses i tan necessàries. Una descoberta d’aquells estris màgics que il·luminen les nostres foscors i que només són màgics perquè sovint no sabem que els portem dins. 

Treball personal, meditació, caminades, compartir en grup, cants, joc… enmig de la natura privilegiada del Solsonès Sud. Amb un cop de mà de les teories dels arquetips i de les ombres de Carl Jung i d’una mica de literatura comparada. Amb exercicis d’escriptura (heu provat mai d’escriure la llegenda de casa vostra? doncs ja teniu amb què entretenir-vos). I a base de bon humor.

Feia temps que no tenia ocasió de conviure amb gent a qui doblo l’edat i per mi ha estat fantàstic. També ho ha estat passar de la Comarca a Lothlórien i arribar fins a la cimera de la Muntanya del Destí, amb la meva ombra, per llençar-hi l’anell. Com Frodo i Gòl·lum, heroi i ombra. Tots dos, ai, tan baixets com jo!

Mercè Solé

La indústria en transició

La conflictivitat despertada per les instal·lacions eòliques i fotovoltaiques arreu del territori de Catalunya, que no és altra que la disputa dels recursos energètics, agroforestals, pesquers, ecològics o paisatgístics, ultrapassa ja les fronteres domèstiques i pren una dimensió global: el control dels gasoductes, l’aprovisionament de metalls escassos, la compra de terres de conreu a altres continents… la contenció dels refugiats.

Mentrestant, la manca de semiconductors paralitza a Catalunya i a mig món les cadenes de producció d’automòbils. El desproveïment va per llarg, i es van acumulant estocs ocasionant pèrdues pel capital immobilitzat. La manca de camioners al Regne Unit avisa també del risc de desproveïment, que podria empitjorar si continua pujant el preu del gasoil. La logística del Just In Time que lubrificava les cadenes de producció fordista ajustant amb precisió cost, temps i benefici ha encallat. Serà que el món ha arribat a un nivell de demanda ja impossible de satisfer? La interdependència, dins l’esfera planetària que s’ha fet petita, és un camp de forces que estira o empeny, atrau o resisteix però res n’és aliè. Tot està imantat. La COP 26, entre els pols de la riquesa i la pobresa d’aquest magnet gegantí que és el model industrial i de consum, és el lloc dels encontres i desencontres dins la tirania de la globalització que tot ho imanta. El món no para d’emetre senyals que imploren un canvi de model industrial.

Catalunya és un exemple de manual del col·lapse que ens espera si no es rectifica el rumb. Tenim a Catalunya una economia tan industrialitzada com la mitjana de la zona euro, que frega el 20% del PIB, que exporta per damunt de la mitjana, sobretot productes tecnològics. No obstant, la nostra indústria és altament dependent de les importacions de matèries primeres, d’energia i de tecnologia: el 93,4% del consum d’energia primària és d’importació, amb un cost anual proper als 6.000 milions d’euros. Pel que fa al balanç físic de materials, Catalunya importa més del 70%, cosa que significa 13 milions de tones més de les que exporta, i amb un fort component no renovable. Com a feblesa cal sumar també la dependència tecnològica, per exemple de microxips, que s’explica per la baixa inversió en innovació industrial, que a Catalunya és quasi la meitat dels nivells de la zona euro. Aquestes febleses expliquen perquè la competitivitat del sector industrial català es troba més ancorat en els baixos salaris, per sota de la zona euro i d’Espanya, i l’elevada temporalitat.

L’escenari actual d’un progressiu augment de preus dels recursos materials i energètics, a més de la dificultat d’aprovisionament de components tecnològics, conduirà la nostra indústria al col·lapse per manca de competitivitat. L’alternativa es troba en les renovables, la bioindústria, l’economia circular, i la inversió en recerca i innovació. Catalunya ha d’electrificar la indústria, la mobilitat i el transport, i disminuir molt significativament la intensitat material implementant l’economia circular i desplegant generadors eòlics i fotovoltaics a terra i mar.

La gran reconversió industrial que cal fer porta a replantejar un conjunt de sectors com ara el càrnic, gran consumidor d’aigua i energia, dos recursos escassos. Replantejar la ramaderia intensiva que, a més, és altament contaminant per les seves dejeccions. Reduir ostensiblement la cabana i valoritzar energèticament els residus per evitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, i impulsar la producció de proteïna vegetal. Cal intervenir amb tecnologia digital en alguns cultius amenaçats pel canvi climàtic com la vinya, evitant pèrdues de productivitat pel descens de la pluviositat i la substitució de fertilitzants i plaguicides químics pel cultiu ecològic. Caldria fer també un projecte per la descarbonització del Delta de l’Ebre, per prevenir el retrocés dels arrossars per l’efecte del canvi climàtic i la pujada del nivell del mar. Les masses forestals de Catalunya, que ocupen més del 60% del territori, són el gran recurs desaprofitat, després de l’energia solar, que cal protegir per garantir en el futur el seu valor ecològic, social i econòmic. Cal una política forestal integral de boscos per defensar-los dels incendis, protegir la biodiversitat, activar l’efecte d’absorció de carboni i proveir la indústria de la fusta per la construcció, d’una banda, i per subministrar biomassa per la producció de combustibles i materials de biorrefineria.

La Costa Brava, entre altres comarques que viuen de la indústria turística, haurà de redimensionar la seva oferta cap al turisme i el lleure de proximitat, reconsiderant les infraestructures de mobilitat entre les quals hi cabria novament el tren que ja va existir en el passat. Per acabar, la darrera gran reconversió industrial és la de la petroquímica del Camp de Tarragona per una biorrefineria que proporcioni els recursos energètics i matèries primeres que demandarà les biofactories que produiran nous materials per a la indústria, així com vectors energètics com l’hidrogen verd, que serà clau en l’economia d’aquest segle.

Són tan sols alguns exemples del gran canvi industrial que cal abordar des dels governs de Catalunya i de l’Estat sense esperar més. Requereixen d’inversions públiques i privades, i també de canvis legislatius, que haurien ja de figurar en els pressupostos de la Generalitat pel 2022, sense els quals l’economia catalana difícilment sobreviurà a aquesta dècada.

Salva Clarós

L’itinerari d’Egèria. Un viatge al segle IV

El 1884 Gian Franceso Gamurrini va trobar a la ciutat d’Arezzo el Codex Aretinus, un còdex copiat en el segle XI al monestir de Montecassino que, enquadernat amb altres obres, contenia un ampli fragment de l’Itinerarium d’Egèria.

Al còdex li falten fulls (no sabem quants) i està dividit en dues parts: la primera recull l’últim tram d’un viatge més llarg, datat entre desembre de l’any 383 i juny del 384, i la segona descriu les diferents litúrgies que es realitzaven al llarg de l’any a Jerusalem. Avui sabem que Egèria partí l’any 381 de la Gallaecia romana (ut de extremi porro terris), i finalitzà el seu escrit a Constantinoble.

S’inicia el relat al mont Sinaí, tornant Egèria d’Egipte, de camí cap a Jerusalem. Des de Jerusalem fa dos viatges més, a Jordània i Síria, i arriba a la frontera amb Pèrsia. El maig de 384 inicia la tornada. Va a Selèucia i a Constantinoble, des d’on tornarà a la seva terra.

També recull per escrit durant un any totes les pràctiques litúrgiques de Jerusalem i la catequesi baptismal.

En el seu viatge, Egèria té objectius concrets. A més d’aprofundir en la seva experiència religiosa pregant davant les tombes de santes i màrtirs, mostra interès científic per descriure, contrastar i augmentar les dades que posseeix sobre els llocs sants, derivats de l’estudi de les Escriptures, tant canòniques com apòcrifes. Egèria documenta també un moviment ascètic ja consolidat, amb normes més o menys establertes, que varien d’una regió a una altra, prenent nota d’estils de vida, costums i denominacions (ascitis, monazontes, aputactitae…).

Dia rere dia, després de cada jornada de viatge, Egèria treu ploma i pergamí i pren notes en el seu diari. Escriu a un grup de dones amb les quals comparteix vida i experiència religiosa, de les quals se sent enviada. Les fa partícips de tot el que va descobrint, ja que sap que serà llegida i apreciada. En el seu escrit preval la transmissió vivencial abans que la qualitat formal. En les seves paraules no hi ha superioritat, sinó acompanyament. Es dirigeix a aquestes amigues amb expressions de tendresa (dominae, sorores, lumen meum, dominae venerabiles sorores, dominae animae meae)… Hi veiem una manera diferent d’exercir l’autoritat: des de l’entranya, lluny de les estructures jeràrquiques, creant xarxes, sentint-se acomboiada (o acompanyada) per les altres.

El diari d’Egèria és ric en detalls i vivències. Vull destacar una trobada singular: a Selèucia es troba amb la diaconessa Marthana, l’única persona a qui es refereix pel seu nom en tot l’Itinerari.

Vaig trobar allà una dona molt amiga meva, (…) una santa diaconessa de nom Martana, que jo havia conegut a Jerusalem; (…) ella dirigia monestirs d’apotactites i verges. En veure’m, quin goig no fou el seu i el meu! No podria pas descriure’l. (Itinerari 23)

Costa trobar dades sobre dones amb autoritat al segle IV. En el cas de Marthana no en sabem res fora d’aquestes línies en el quadern de viatge de la seva amiga.

Egèria és una dona que necessita compartir el que sap, experimentar en el què creu, transmetre el que viu i sent. Destaca per la seva gran voluntat: no escatima esforços que li permetin veure els llocs que l’interessen. Posseeix un cert nivell social: provoca respecte i és ben rebuda allà on va. És culta ja que parla i escriu en llatí i grec, coneix l’existència de la majoria de les coses que veu i busca els detalls que són del seu interès.

El manuscrit ens mostra una dona lliure, que segueix el seu desig de conèixer i veure. Una dona que pren decisions per ella mateixa, amb naturalitat i saviesa. Egèria no jutja el que va veient, únicament ho consigna per escrit, parant atenció en aquells detalls que a les seves sorores els poden resultar més significatius.

Amb prudència, investiga sense cridar l’atenció, bussejant en els límits de l’ortodòxia. Sabent dels conflictes que el priscil·lanisme desferma a la seva terra i com la maquinària del poder ataca tota sospita d’heterodòxia en la rampant jerarquitzant l’Església, Diana Rocco Tedesco veu en ella “el mayor ejemplo de cómo algunas mujeres pudieron, aún dentro de la legalidad institucional, aprovechar las normas en su propio beneficio, conscientes de los límites impuestos por la ortodoxia”.

Egèria és una dona en recerca, una recerca integral que passa pel coneixement i també per l’estar en la vida i deixar constància per a unes i altres. Necessitem avui cercadores valentes com ella que, partint del propi desig, procuren nous horitzons per a totes.

Marisa Vidal Collazo
Mulleres Cristiás Galegas Exeria

Cap a la independència?… Anar-hi anant!…

M’han demanat que faci un article sobre com veu el camí a la independència un independentista que no ha votat mai a cap partit independentista. Una mica allò de “què fa un noi com tu en un lloc com aquest”. A la segona vegada que m’ho han demanat m’hi poso tot i la mandra. Mandra perquè dubto que serveixi de res, qui sap si només com a autoajuda a gent que poden haver experimentar els inconvenients de ser els “rarets” de la història. I sí, som uns quants milers d’electors els que fem saltar pels aires l’aritmètica. Vaja!…, que fem que el 52% de votants independentistes, més el 48% de no-independentistes no sumi 100…, si anem més enllà de les matemàtiques, esclar.

El cas és que aquest empat tècnic caldria analitzar-lo de manera més profunda. I amb la lupa veuríem graus ben diversos d’adhesió a ambdós costats de la simplificació “independentista sí o no”. Les simplificacions en política acostumen a ser buscades -un discurs simple és més fàcil de transmetre- i com més polarització hi ha davant d’un problema, la temptació de fer raonaments simples davant de problemes complexos és més forta.

Els errors poc reconeguts, també poden portar a la simplificació de postulats, i d’errors n’hi ha hagut a banda i banda. Potser els principals han sigut les presses i l’escassa anàlisi d’allò que se’n diu la correlació de forces. I a l’escriure això insisteixo en que s’ha produït a banda i banda. “Europa ens mira”, 18 mesos, mandat de l’1 d’octubre, sí… però també les oïdes sordes dels governs de l’estat, la seva manca d’ofertes i el pensar que això ho acabaria el “deep state” i el poder judicial salva-pàtries. I tanmateix sempre ens quedarà un dubte: què hagués passat si cinc minuts després del discurs del rei del 3 d’octubre s’haguessin convocat les eleccions?

El professor Josep Fontana deia que els processos d’emancipació nacional tenen tres vies possibles: per un estat col·lapsat que s’enfonsa -per exemple la Unió Soviètica als anys 90-, per una guerra, o per la separació pactada, com el cas de Txèquia i Eslovàquia o Noruega i Dinamarca. Espanya no és un estat en descomposició, ni hi ha ningú que vulgui una guerra. Només ens queda la via pactada. Que ja sabem que la independència unilateral és impossible i dura dos minuts, i alguns ja ho dèiem a l’octubre del 2017. Ai!… que lleig dir “jo ja ho deia”, oi?…

Però la via pactada, és a dir reconeixement del dret a l’autodeterminació i referèndum, no sembla massa possible a curt termini. Ni el govern de Madrid s’ho pot plantejar, i en tot cas les forces vives de l’estat ho impedirien, ni el moviment independentista és capaç d’imposar-ho malgrat el que digui el flamant Consell per la República. O sigui que tranquil·litat i bons aliments que deia l’àvia!… Potser si seguim empenyent i no malgastem cartutxos com la Taula de Diàleg, es podran aconseguir objectius més a l’abast com la desjudicialització de la política i un referèndum consultiu que desbrossi el camí per a la propera generació.

Mentrestant, podem anar pensant si encara és veritat que un 80% de la població està pel referèndum. I si bé potser es manté el percentatge entre la població, és cert que pel camí ha quedat enrere alguna força política imprescindible com el PSC. Alguna cosa s’ha fet malament. També podem anar pensant com superar la polarització que patim, com mantenim la llengua, com prestigiem les nostres institucions i en definitiva la identitat com a poble.

Hi ha hagut moments en què la burgesia ha portat la iniciativa de les reivindicacions econòmiques i culturals, d’altres en què han sigut les classes treballadores les que han mantingut la flama encesa. Sovint -menys del que hagués convingut- les dretes i les esquerres han trobat punts de coincidència a l’hora de defensar els drets nacionals. Des del federalisme de Pi Margall, la Solidaritat Catalana, l’Estatut del 32, l’Assemblea de Catalunya, l’antifranquisme, o la tasca d’Òmnium Cultural… Per exemple, poc se’n parla que mentre uns quants industrials fundaven l’entitat en defensa de la llengua, el PSUC repartia clandestinament, a peu de fàbrica, la revista “Treball” escrita íntegrament en català des del primer exemplar. El poder de la voluntat, però de la voluntat de fer cadascú el que li tocava, en forma de forces vectorials que empenyien cap a un objectiu comú sense deixatar les idees polítiques en un “totum revolutum”.

Josep Benet

Moltes persones van dedicar la seva vida a fer-ho possible i potser és el moment d’exemplificar-ho en la persona de Josep Benet, que va ser l’organitzador de les Festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat i també cap de la llista comunista a les eleccions del 1979. Un “raret” del seu temps, personatge polèmic i polièdric però de consens. L’any passat se celebrava el centenari del seu naixement, de manera poc lluïda a causa de la pandèmia –sospito que també per algun altre motiu– i aprofito aquestes ratlles per reivindicar-lo. En Josep Benet no es va rendir mai.

Albert Farriol

La Pastoral Obrera de Catalunya

Doncs sí. Aquest mes passat els bisbes de Catalunya, d’acord amb la candidatura que va presentar el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC), van signar el meu nomenament com a directora durant els propers tres anys, en substitució de l’únic capellà obrer que tenim en actiu, en Pepe Rodado. Glups. Alea jacta est

D’una banda m’afalaga la confiança de tots plegats, d’una altra m’espanta una mica. Per diversos motius. En primer lloc perquè quan m’ho van plantejar vaig pensar que si alguna cosa m’és familiar és la Pastoral Obrera. Fa molts anys que d’una manera o altra hi col·laboro. He tingut moments de molta implicació i d’altres, com l’actual, de més relaxats. Però això no vol dir que estigui gaire al cas de la situació actual dels moviments que en formem part ni de la realitat social que ens envolta, més enllà de les generalitzacions en què tots ens podem posar fàcilment d’acord. 

Acte de la Pastoral Obrera de Catalunya en la celebració del Primer de Maig en el 2016
Acte de la Pastoral Obrera de Catalunya en la celebració del Primer de Maig en el 2016

Per tant crec que toca una primera fase d’apropament a moviments i delegats. El SIPOC està format pels delegats de pastoral obrera de les deu diòcesis catalanes, que a la pràctica són molt menys perquè alguns bisbes no consideren necessària aquesta feina, per tant tenim només delegats a Barcelona, Terrassa, Sant Feliu, Lleida i Girona. I no n’hi ha a Vic, Tortosa, Urgell, Solsona i Tarragona. Es podria dir que algunes comarques de caire rural tenen poca indústria. Però certament crec que els problemes derivats de la precarietat laboral, de l’atur, de la immigració en situació irregular o mal rebuda són universals avui a Catalunya. Per tant convé continuar treballant perquè l’Església s’esforci a connectar amb les persones que treballen en situacions d’injustícia per fer-los costat i per animar els cristians a lluitar contra els abusos laborals des de les organitzacions i entitats. Aquí, he de dir que la col·laboració que vaig iniciar aquest curs passat amb el programa Llevat dins la Pasta, que es fa a ràdio Estel per iniciativa justament de la Pastoral Obrera, em va fer adonar de la quantitat ingent d’iniciatives solidàries i eficaces, petites llavors de transformació tan invisibles com aquell gra de mostassa de l’evangeli, però que piquen pedra, obren camí, fan volar la imaginació i la creativitat i sobretot fan sentir acompanyada la gent que més pateix. Tossudament.

També formen part del Secretariat els moviments de treballadors cristians de l’Acció Catòlica especialitzada en el món obrer: la JOC, la GOAc, l’ACO, i, quan pot, el MIJAC, que és el moviment dels infants. I els acompanyen capellans obrers, jesuïtes en el món del treball, o religioses en barris. Gent tota ella molt estimada, però que fa molt de temps que va reduint el seu nombre per manca de vocacions. 
A mi em sembla que tenim molta feina per davant: d’una banda, els qui ja ens sentim part d’aquesta moguda, continuar treballant i aprofundint en el nostre compromís cristià dins de les associacions on som, però de l’altra crec que seria una bona cosa contribuir a fer més visible la realitat de la gent laboralment vulnerable, que és moltíssima i molt diversa, i que probablement anirà a més, i fer visibles també els diversos camins que es poden emprendre. Alguns d’aquests camins inspiren recel a bona part de l’Església: participar en sindicats o en la vida política sensible a la dignitat del treball, que habitualment es mou més cap a l’esquerra. D’altres camins també són punxeguts, perquè requereixen fer costat decididament als immigrants, evitar desnonaments o posicionar-te davant d’algunes decisions a l’empresa on treballes. La Pastoral Obrera, en cert sentit, és poc simpàtica o poc gratificant, perquè se sol moure en el conflicte. I de vegades el llenguatge i la ideologia actuen més com una barrera que com un estímul a l’hora de connectar amb altres sectors eclesials. 

La delegació catalana a les XXVII Jornades de la Pastoral Obrera a Àvila, el passat 20 de novembre

Però de fet en aquestes realitats difícils és on Joseph Cardijn, fa un centenar d’anys, va començar a treballar amb els joves a Bèlgica. “Un jove treballador val més que tot l’or del món”, deia. I va confiar-hi perquè fossin ells mateixos, des de les seves molt precàries ocupacions com a aprenents i des de la seva escassa formació com a estudiants, des dels barris més humils, qui transmetessin la Bona Notícia de Jesús als altres joves, una bona notícia que només té credibilitat si qui te la transmet fa el possible tant per acollir-te a tu com per contribuir a crear les condicions perquè siguis tractat com una persona. El fil de la JOC de Cardijn és el que avui encara continua.

I se m’acut, finalment, que una bona cosa també seria oferir materials senzills, amb un llenguatge que pugui ser ben rebut per tothom, que ajudessin a veure i a connectar amb dones i homes en atur, en precarietat, sense drets, sense habitatge. Perquè tots ens preguntem, en el nostre entorn més proper, qui són, què els passa, què hi podem fer nosaltres i ells, perquè preguem per ells. Junt amb aquell text esplèndid d’Isaïes 43: No tinguis por, que jo t’allibero. T’he cridat pel teu nom: ets meu. Si travesses aigües profundes, jo sóc amb tu; si passes rius, el corrent no et cobrirà. Si camines pel foc, no et cremaràs, no et consumiran les flames. Perquè jo, el Senyor, sóc el teu Déu, el Sant d’Israel, el teu salvador. Donaria Egipte per rescatar-te, Etiòpia i Sebà, a canvi teu…

Mercè Solé

L’Església, les comunitats cristianes i els humils

Tota comunitat cristiana ha de viure la dimensió de la comunicació de béns i estar al costat dels més humils i senzills, d’aquells que estan socialment marginats, exclosos, descartats, vulnerables. I si no és així, no es pot dir comunitat cristiana, com tampoc se’n podria dir si no prega, si no celebra la fe en l’eucaristia i els altres sagraments, si no dona testimoni de la seva fe en el Jesucrist viu dins i enmig nostre, si no educa i forma en el coneixement de la fe, i si no governa i pren les decisions de forma col·legiada i en equip, i els responsables són veritables servidors.

Avui dia podem afirmar que les comunitats cristianes i tota l’Església tenen una atenció, acollida, acompanyament i ajuda als més humils. Càritas es dedica a aquesta activitat. Càritas fins i tot s’ha guanyat un prestigi i ofereix una credibilitat a l’Església. Ha avançat en anar més enllà del pur assistencialisme, ja que també denuncia les injustícies i tira endavant un conjunt d’activitats que van forjant alternatives al sistema social capitalista, i crea realitats que anticipen un altre model socioeconòmic.

Pot passar que el prestigi de Càritas pugui amagar un cert “ego col·lectiu” eclesial, que compensi altres pèrdues de reconeixement i valoració de l’Església, tot utilitzant els humils-pobres per afavorir -per “rentar”- el rostre a l’Església i presentar una cara i una imatge ben positives.

Podria passar també que pel fet que Càritas ja fa aquesta funció pastoral bàsica, les comunitats cristianes es desentenguin massa d’aquesta activitat essencial i identitària de la comunitat cristiana. En aquest sentit, caldria recuperar, en cada parròquia, grup de fe i vida, de pregària, d’estudi d’evangeli, de catequesi d’adults, de moviments eclesials, de comunitat religiosa, l’acció social personal i grupal. Això voldria dir que Càritas, a més de tenir les seves campanyes, recollida de dades, denúncies, manifestos, incidència i pressió social i presència en els mitjans, dediqués temps i energies a assessorar, acompanyar les comunitats cristianes esteses arreu, en aquesta dimensió de pastoral social.

Però no n’hi ha prou amb les 4 A: Acollida, Atenció, Acompanyament i Ajut, sigui donant aliments, roba, diners (per sobreviure i per comprar “la canya de pescar”), o formació (per “ensenyar a pescar”), o sigui per acompanyar “al riu -que sovint tenen lluny i no en coneixen els peixos”, és a dir, els recursos, el treball, la vivenda, la vida associativa, les relacions interpersonals…

Calen encara dues dinàmiques. La primera es tracta que els humils no siguin solament “objectes” d’atenció i acollida, acompanyament i ajut, per part de la comunitat cristiana. Es tracta que els senzills esdevinguin “subjectes” decisors, animadors, directors, corresponsables de la marxa de les comunitats i que siguin escoltats com la veu del Senyor present en ells. Es tracta que l’Església segueixi les seves orientacions, voluntats i desigs. Encara ens resta molt camí a recórrer, com a mínim en les comunitats europees.

La segona dinàmica, possiblement vindrà donada per la pèrdua de pes específic de l’Església com a institució-eix que tenia el monopoli del camp religiós, espiritual i ètic, i que marcava les consciències, les creences, els valors i les normes (la cultura dominant) de la majoria de la població en el model de cristiandat, que ha durat tants segles i avui dia està totalment caduc. La societat europea cada cop més laica, secularitzada, democràtica, racionalista i pluralista ha desbancat l’Església, imposant una altra cultura dominant individualista, consumista, materialista, que actualment comença a mostrar el seu col·lapse. L’aparició constant de fets actuals o molt pretèrits de pederàstia en l’Església, també la va minant i forma part d’aquesta intenció de marginar-la i ridiculitzar-la.

Aquest fet, des de les comunitats ens ho podem prendre com una campanya negativa de destrucció. És cert que hi pot haver una profunda intenció d’aniquilar tot allò de “llum” que pot oferir una cosmovisió i espiritualitat critica amb el capitalisme i la modernitat tecnocientífica. Així s’observa força en el menyspreu del fet religiós i espiritual plural (no sols cristià). Però per altra banda, penso que ens ho podem prendre com una cura d’humiliació necessària per a l’Església. Així ens apropem a una situació més semblant a la que viuen i sofreixen els humils. Així l’Església esdevindrà tota ella mateix humil, pobra, i així comprendrà millor tota la població precària i humil del món. Així tota ella, viurà i realitzarà la benaurança: “Feliços els humils, ells posseiran la terra!” (Mateu 5,5).

Quim Cervera

Del que jo sóc responsable…

L’altre dia una companya de feina em rondinava pels enormes embussos de trànsit que es pateixen en els accessos a Barcelona i rodalies en els darrers temps. I és clar, criticava els polítics…

I evidentment que hi ha polítics que no donen la talla, però jo crec que tenim els polítics que ens mereixem… Perquè la ciutadania en general no ens comprometem… i perquè, per exemple, en tema de sostenibilitat, la majoria estem beeeeeeen lluny de viure afectats i no prenem decisions que ens costin (ni que sigui una mica) pensant en el medi ambient: malbaratament de menjar, d’aigua, aires condicionats a tort i a dret, plantejament de si cal sempre agafar el cotxe o coordinar-se per dur-lo ple –o agafar transport públic–, consumisme excessiu, envasos d’usar i llençar, armaris plens de roba que ni fem servir… La llista és interminable…

Que és tasca dels nostres governants i representants? Oitant… El mal és que els mecanismes de poder (que no rauen en la política sinó en l’economia) no permeten gaire un altre tipus de polític, car exigiria un cert nivell d’heroisme ètic, que la majoria d’éssers humans no tenim… I la ciutadania en general no fem força perquè no siguin tan fàcils de malejar segons els interessos empresarials i lobbístics…

En aquest punt, prefereixo en qualsevol anàlisi veure quina és la meva part de responsabilitat: això em dona (certa) legitimitat per poder exigir que ho facin d’una altra manera… Pot ser petita. Òbviament altres entitats tenen molt més a dir en temes de canvi climàtic perquè contaminen més i tenen una major capacitat decisòria. Però allò que depèn de mi, ningú altre no ho pot fer: ningú no pot reciclar el que jo utilitzo, o comprar amb criteris de consum responsable el que omple la meva nevera o armaris, o triar entre anar a peu o en transport públic en els meus trajectes urbans, o decidir viatjar en tren en lloc d’en avió, o tantes altres coses… D’aquests espais de la Creació del meu entorn immediat jo en soc cocreadora i les meves decisions els condicionen.

Així que a vetllar per la responsabilitat personal! És en el que ara intento focalitzar-me… Ja veieu, ara em situo així… i m’ajuda… Fer el que depèn de mi, que d’això sí que en soc responsable… I des d’aquí intentar estar alerta i pressionar pels mitjans que tenim com a ciutadans i ciutadanes per fer que les altes esferes optin per mesures que posin la vida en el centre, la justícia com a mesura, la igualtat com a criteri, la llibertat i la pau com a camins.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Escoltar-nos per poder Escoltar

El camí del Sínode 2021-2023

Fa uns dies, en una trobada amb persones que treballen en l’àmbit social es van compartir un seguit de senzills testimonis. Un d’aquests, protagonitzat per una voluntària, explicava com, després una llarga conversa amb una persona que tenia relació amb l’entitat on col·laborava, aquesta la va abraçar llargament i li va dir: «Moltes gràcies, feia molt de temps que ningú no m’escoltava».

Aquest senzill testimoni em feia pensar en el Sínode dels Bisbes al qual el papa Francesc ha convidat a participar-hi a tots els membres del Poble de Déu: «Per una Església sinodal: comunió, participació, missió». En el fons és una invitació perquè tots i cada un dels qui formem el Poble de Déu prenguem la paraula, escoltant-nos els uns als altres, per així poder escoltar què està dient l’Esperit a l’Església.

Després de l’obertura del Sínode el passat 9 i 10 d’octubre, el diumenge següent en cada diòcesi d’arreu del món es va iniciar el treball sinodal, cada una amb el seu accent propi donat pel moment i les circumstàncies socials i pastorals que viu hores d’ara, però totes amb una qüestió de fons que apareix expressada en el «Document preparatori» (DP) que ha elaborat la Secretaria General del Sínode i que es formula d’aquesta manera: «Com es realitza avui, a diversos nivells (des del local a l’universal) aquest “caminar junts” que permet a l’Església anunciar l’Evangeli, d’acord amb la missió que li fou confiada; i quins passos ens convida a fer l’Esperit per a créixer com a Església sinodal?» (DP 2 i 26).

Contestar aquesta pregunta es preguntar-nos pel que ja estem fent en cada realitat eclesial (diòcesi, arxiprestat, parròquia, associació, moviment, congregació, etc.) en la línia de la sinodalitat. Però prèviament ens demana amarar-nos del significat i de la proposta del Sínode, que va més enllà de la simple contesta a una pregunta, sinó que vol anar imprimint en tota l’Església la sinodalitat com a estil i forma de ser, més que només com a esdeveniment.

Sens dubte ens hi pot ajudar la lectura atenta del «Document preparatori» en les tres primeres parts, en què fa un repàs d’algunes de les principals llums i ombres que marquen el nostre món i l’Església mateixa en aquest moment històric; la mirada al significat i la pràctica de la sinodalitat al llarg de la història eclesial i en el moment present; i finalment la lectura creient a través de la Paraula de Déu que ens il·lumina amb la relació que s’estableix entre Jesús, els apòstols i la multitud, o la doble conversió de Pere i de Corneli que se’ns narra en el capítol 10 del llibre dels Fets dels Apòstols.

Després, caldrà recollir les múltiples i ben variades aportacions en cada diòcesi, però com diu en el «Document preparatori», tot fent-se ressò d’unes paraules del papa Francesc en el darrer Sínode sobre els joves: «Recordem que la finalitat del Sínode, i per tant d’aquesta consulta, no és produir documents, sinó “fer que germinin somnis, suscitar profecies i visions, fer florir esperances, estimular la confiança, embenar ferides, entreteixir relacions, ressuscitar una aurora d’esperança, aprendre els uns dels altres, i crear un imaginari positiu que il·lumini les ments, enardeixi els cors, doni força a les mans”» (DP 32).

Les aportacions de cada diòcesi d’arreu del món seran com les primeres gotes d’un mar immens i divers, fruit d’una Església més que mai estesa d’orient a occident i del nord al sud, que ajudaran al passos següents amb els instruments de treball que s’hauran d’anar preparant tot recollint la reflexió feta a cada pas. Primer en set trobades per zones geogràfiques: Àfrica, Oceania, Àsia, Orient Mitjà, Europa, Amèrica Llatina i Nord-Amèrica, fins a març de 2023; per arribar a la reunió dels bisbes d’arreu del món a Roma, l’octubre de 2023. Després vindrà la tasca d’acollir en cada diòcesi el fruit de tot el treball i les propostes que en sorgeixin.

Sens dubte si ens sentim interpel·lats a participar-hi, posant en pràctica l’escolta mútua, serem capaços com a Església d’escoltar l’Esperit que ens parla ara i aquí.

Enric Termes

Com viuen els joves la sexualitat?

Abordar la manera en què un grup tan gran i divers com els joves viuen la sexualitat és una tasca difícil perquè es tracta d’experiències molt personals que varien en funció de factors com, per exemple, el gènere, l’edat o la cultura. Per començar, cal definir alguns conceptes relacionats amb la sexualitat. Podríem fer un glossari tan llarg com aquest article, per tant, ens limitarem a dos conceptes que considero fonamentals per entendre la sexualitat: la identitat de gènere i l’orientació sexual.

Segons la guia pedagògica Dibuixant el gènere, la identitat de gènere és el gènere amb el qual una persona s’identifica: dona, home, ni una cosa ni l’altra… En la nostra societat, el gènere s’assigna als nadons en funció del sexe amb el qual neixen. Si tenen penis, es consideren nens i, si tenen vulva, es consideren nenes. Les persones que s’identifiquen amb el gènere que se’ls va assignar en néixer, són cisgènere, mentre que les persones que no s’hi identifiquen, són trans.

En canvi, l’orientació sexual la defineix el gènere de les persones que ens atrauen sexualment i/o romànticament. Si ens atrauen persones de diferent gènere, som heterosexuals. Si ens atrauen persones del nostre mateix gènere, som homosexuals. I, si ens atrauen persones de tots dos gèneres, som bisexuals. No obstant, el gènere no és binari, és a dir, hi ha persones que, com hem dit anteriorment, no s’identifiquen com a dones ni com a homes. Per tant, existeixen molts altres conceptes que defineixen identitats i orientacions sexuals més enllà de les que hem dit.

En relació a la identitat de gènere i l’orientació sexual, penso que hi ha dues qüestions fonamentals que tothom hauria de tenir en compte a l’hora d’interactuar amb altres persones. Per explicar la primera, ens hem d’imaginar un gat dins d’una capsa. Si heu conviscut amb un gat, sabreu que els agrada molt ficar-se en capses i que s’hi poden estar molta estona. No obstant, és possible que, si heu intentat ficar-lo vosaltres dins la capsa, hagueu observat que en sortia d’un salt de seguida que podia. Doncs passa el mateix amb les persones i les etiquetes. Ens podem trobar molt de gust amb una etiqueta amb què hem decidit identificar-nos, però no ens agradarà que una altra persona ens posi cap etiqueta perquè no ha estat la nostra decisió.

La segona qüestió és la bola de vidre. De vegades sembla que tenim una bola de vidre que ens diu l’orientació sexual de les persones i sovint, quan afirmem l’orientació sexual d’una persona que mai ens ha dit què li agrada, intentem raonar la nostra predicció amb arguments que poc o res tenen a veure amb l’orientació sexual, per exemple, les seves aficions o la seva manera de vestir. Doncs no. El fet que una noia sigui molt “masculina” no vol dir que li agradin les dones, de la mateixa manera que el fet que una noia sigui molt femenina no vol dir que li agradin els homes. Cal que deixem córrer la idea que l’orientació sexual de les persones és quelcom que es pugui endevinar per la seva manera de ser o per les coses que els agrada fer, i cal deixar de donar per fet que “la majoria” de persones són heterosexuals.

Dit això, com hem dit al començament, no es pot generalitzar sobre la manera en què els joves vivim la nostra sexualitat perquè és segur que molts i moltes joves no es sentirien identificades amb aquestes generalitzacions. En la meva experiència com a jove i com a persona que treballa amb joves, hi ha joves que estan molt posades en tots aquests temes i que tenen molt clar el que busquen en una relació sexual i/o romàntica i el que no. Però també hi ha joves que no tenen clara la seva identitat de gènere o la seva orientació sexual, que la tenen clara però no s’hi senten còmodes, que no saben expressar què els agrada o què volen quan tenen relacions sexuals, etc. No obstant, crec que estem avançant cap a millor, només cal que ens mantinguem alerta per no perdre el que ja tenim guanyat.

Maria Outomuro

El nomenament del nou bisbe de Terrassa

Diuen que n’hi ha per dies, però aquesta resposta no és de fiar, es pot resoldre el nomenament en un tres i no res, no seria la primera vegada, fa ben poc ha passat a les Espanyes, i qui serà?

Desitjaríem un bisbe fidel. Però fidel a què i a qui?

Fidel al país i al poble que haurà de servir i acomboiar. Fidel a l’Evangeli. Fidel al franciscanisme del bisbe de Roma. Fidel als Concilis Vaticà II i al de la Tarraconense. Fidel a la tradició episcopal més genuïnament catalana que hem tingut. Fidel a totes les persones sense excepció, capaç de recuperar a tants creients que s’han esborrat o han deixat de participar per desencís a les celebracions litúrgiques. Fidel en l’atenció als més vulnerables i marginats socialment. Fidel a la sinodalitat que a Terrassa havíem viscut i practicat compromesament durant molts anys. Fidel a la llibertat de l’Esperit que tenim tots els cristians. Fidel a l’ecumenisme necessari per tal de ser tots u. Fidel en el testimoni quotidià. Fidel a la senzillesa litúrgica, allunyada de signes i vestimentes sumptuoses i espúries. Fidel a la denúncia profètica. Fidel a la feminitat que mai hauríem d’haver oblidat i marginat. Fidel i respectuós, atent i de bon tracte en els fets i en les formes, amb tothom i amb els seus primers col·laboradors, els preveres i religiosos i religioses. Fidel a Jesucrist. Senzillament FIDEL amb majúscules.

Algú em pot dir que això és la carta als Reis d’Orient. Vull pensar que tot això i més és el que pensem molts més dels que pensen i diuen els qui voldrien seguir aquesta religiositat buida d’Evangeli amb greu repercussió social i econòmica i que ens ha portat a tantes contradiccions dins de l’Església.

Benvolguts Francesc, bisbe de Roma, Bernardito Azúa nunci a Madrid, Juan José Omella arquebisbe de Barcelona i molt amic del Pare Francesc, com li agrada que l’anomenin. Vostès que han de beneir el nomenament tinguin en compte totes aquestes fidelitats per tal que el poble de Déu, que volem seguir fent camí confiadament, puguem participar en la decisió, com a mínim, essent consultats i tingut en compte el nostre parer. No ens agradaria, com ens han mal acostumat, que sigui una decisió dels òrgans que finalment decideixen, sense oblidar aquestes fidelitats abans esmentades i d’altres.

El món necessita persones valentes i creïbles i això només serà possible amb el testimoni de la vida dels candidats, que és d’esperar que hi seguiran fidels tot i que també sabem de bisbes que la mitra i sobretot l’estructura els ha ofegat i han optat per fer un pas al costat. No es fiïn dels qui volen ser bisbes, no els ho proposin encara que ho esperin amb deler, aquests volen fer “carrera”. Lamentablement en coneixem masses i seria una mala feina per a la diòcesi i per a la mateixa Església. Fiïn-se més aviat d’aquells que s’hi resisteixen, que no en volen ser de bisbes precisament perquè són FIDELS al poble i tenen una gran exigència en viure l’Evangeli de Jesucrist, l’únic Senyor. No temin la llibertat dels qui acceptin la missió, si s’escau, deixeu-los discrepar, no els lligueu curt. Nosaltres podem i volem ajudar-los, som i serem al seu costat, perquè estimem aquesta Església que és de tots i perquè sabem i vivim que l’Esperit també ens acompanya.

Que l’Esperit Sant us acompanyi en aquest difícil discerniment i tingueu el coratge de ser FIDELS al seu dictat. La pregària nostra i vostra ens ajudarà a tots plegats. Si us reuniu en nom d’Ell, ja sabeu que hi és present, procureu que també hi sigui en la vostre decisió que, com hem manifestat, pretenem i esperem que siguin participada, si més no, havent escoltat a la comunitat de creients actius i els que han quedat ferits pel camí i mantenen el ble que vacil·la i la voluntat i desig de seguir el mestratge de Jesús el natzarè. Tots som i ens sentim Església.

Que així sigui.

Josep-Maria Font i Gillué

Un possible regal de Nadal, ple de sentit

Per una bona amiga, m’arriba la feina que fan les carmelites calçades del Monestir de l’Encarnació de Barcelona (c. Panamà 12). És la seva manera de treballar i mantenir-se, però encara arriben a finançar una escola per a nens i nenes a Machakos a Kènia. Sense aquesta ajuda no podrien estudiar. I hi han construït un pou i instal·lat plaques solars.

Segur que molts de vosaltres reconeixeu aquestes ceràmiques: algunes potser us acompanyen a les vostres llars… I en podem demanar amb aquelles frases que s’adiguin amb la nostra fe, tot personalitzant un obsequi, creant un record per a alguna trobada… I tot fet a mà, km 0, ajudant una comunitat pregant de casa nostra.

Què us sembla? En aquest vídeo en fareu un tastet de les seves múltiples creacions (frases, posagots, clauers, penjolls, bols,…).

Es poden comprar al propi convent (de dilluns a divendres de 10 a 13h i de 17 a 18h) o per correu electrònic (orcarmelita@hotmail.com).

Un gest petit per col·laborar amb una comunitat i que pot canviar vides en una zona de l’est d’Àfrica! I potser fa que un regal de Nadal s’ompli de sentit!

Maria Antònia Bogónez Aguado