1984 – Recomanació per despertar-nos…

Quan pensava una recomanació per a aquest estiu, em venia al cap que havia de ser divertida, relaxant, positiva… però just jo aquest any he decidit llegir un llibre perquè em destaroti, m’interpel·li, em qüestioni, em revolti, em faci crítica… i em faci comprometre… Sí, no és una opció còmoda, però vull sortir de la meva zona de confort.

Així que he agafat 1984 de George Orwell. Tots hem sentit a parlar de la distòpia de l’autor anglès, escrita el 1948. Tots esmentem el Gran Germà, per parlar dels mecanismes que ens sembla que controlen les nostres vides avui en dia… Els tres eslògans que proclama el govern d’Euràsia els podríem intuir darrera de moltes notícies als nostres diaris: “La guerra és la pau. La llibertat és l’esclavitud. La ignorància és la força.” ¿No té el Ministeri de la Veritat a veure amb la postveritat, amb la proclamació que la veritat no existeix i l’opinió avui crea doctrina? ¿No sembla que existeix un Ministeri de la Pau (potser les grans empreses armamentístiques i alguns governs?) a nivell mundial que s’encarrega de fer que la guerra no pari mai? ¿El Ministeri de l’Abundància no recorda els poders que han provocat l’austericidi, la successió de crisis-estafes econòmiques i les bombolles immobiliàries, que van expulsant persones en una centrifugació contínua del benestar? ¿El Ministeri de l’Amor que afavoreix càstigs i tortures no tindrà a veure amb un retorn a les “penes perpètues revisables”, a justificacions d’estats d’alarma per amenaces sovint poc dibuixades de terrorisme?

Ai, quant mecanisme descrit per Orwell que podem reconèixer com a tendència en aquest inici del segle XXI. Escrit magistralment, sovint, després d’alguna frase, cal parar-se, respirar a fons, agafar alè per poder continuar llegint… Literatura d’alçada!

Voldria que la meva lectura d’aquest estiu em sotragués i em fes creure en una utopia que deixés enrere distòpies… Ara que estem en el 2017, ¿per què no creure que el 2071 el Regne de Déu, la utopia a la qual jo m’apunto, serà més real i serem tots i sense excepció persones més lliures, crítiques, solidàries, generoses, igualitàries, acollidores, que viurem en pau i en un planeta rescatat de la destrucció ecològica a la qual sembla dirigir-se?

Maria Antònia Bogónez Aguado

Onze articles d’una escriptora peculiar

Natalia Ginzburg. Les petites virtuts. Barcelona, Àtic dels Llibres, 3a ed. 2017 (publicat en italià el 1962)

Un bon amic em va regalar fa poc aquest llibre que conté onze articles d’aquesta autora italiana de novel·la, teatre i assaig (1916-1991), que va firmar sempre amb el cognom del primer marit –ella es deia Levi–. Aquest regal m’ha despertat les ganes de saber qui hi havia rere aquests textos plens d’una mirada profunda, i planera alhora, que reflecteix una gran humanitat i una profunda saviesa vital quan parla dels fills, de les relacions humanes, de l’amistat, de l’ofici d’escriure, de moments durs viscuts, del silenci, de paisatges urbans… He buscat l’article que li dedica l’Enciclopèdia Catalana, el de la Viquipèdia italiana; he vist que en relativament poc temps a Vilaweb li han dedicat dos articles que us recomano, l’un de Montserrat Serra i l’altre de l’escriptora Tina Vallès, i que us acostaran a l’autora i a la seva obra, que aquests darrers anys ha estat més traduïda al català. Us deixo una llista de detalls del seu context: pare jueu i mare catòlica; opositora al feixisme, amb el marit i els fills desterrats fora de la seva regió; el primer marit mor a la presó víctima de la tortura; tres fills del primer marit, i dos del segon, amb problemes de discapacitat; militant cultural i política d’esquerres; diputada… Sabut tot això, encara he entès i valorat més el llibre que us recomano. I posats a fer recomanacions una de final, dedicada especialment als lectors de L’Agulla: en aquest enllaç trobareu un article d’ella escrit el 1988 sobre el símbol cristià de la creu amb motiu d’una polèmica sobre símbols religiosos a l’escola.

Josep Pascual

Llegir de cap a cap, d’una tirada, algun o alguns dels llibres o cartes del Nou Testament

La meva recomanació estival és una cosa força senzilla de fer, però indubtablement profitosa. Es tracta d’agafar un dels llibres o cartes del Nou Testament i llegir-se’l tot seguit, de cap a cap, i sense fer cas ni dels subtítols, ni de les notes, ni de cap altra cosa que no sigui pròpiament el text. Pot ser bo, això sí, i especialment davant textos menys coneguts i obvis, com ara les cartes de sant Pau, llegir-se prèviament la introducció que hi hagi en el Nou Testament que fem servir, per situar-se una mica.

No ocupa gaire estona, aquesta lectura. Per exemple, l’evangeli de Marc s’enllesteix en un parell d’horetes, i la carta als Gàlates o als Filipencs, un màxim de mitja hora. Però això sí: cal assegurar l’espai de temps, i no interrompre la lectura. Bé, sí que es pot interrompre una mica per respirar, o per reflexionar una miqueta, no gaire, però no per fer altres coses.

Què ens aporta, aquest tipus de lectura? Nosaltres estem acostumats a agafar els textos evangèlics i bíblics a trossos, i a llegir-los per veure què feia i què deia Jesús, o quin missatge transmetia Pau, i què ens diu a nosaltres i a la nostra vida aquell text. Doncs ara l’objectiu és un altre. Ara es tracta d’entrar en el clima global d’allò que se’ns diu, i penetrar en el to i el tarannà de Jesús o de l’apòstol corresponent, i adonar-se de per on van les seves prioritats i interessos principals… És acostar-se al text tot sencer, i adonar-se de la seva riquesa i complexitat, i deixar-se tocar pel fil de fons que allà se’ns transmet. I sense preocupar-nos de si hi ha coses que no les entenem. No passa res, l’important és el conjunt.

Proveu-ho. Trieu per exemple tres o quatre escrits per llegir al llarg de l’estiu. I veureu que interessant que és.

Josep Lligadas

Sobre la manera d’escoltar música

RECOMANACIONS PER AIREJAR L’ESTIU

Les vacances són canvi de ritme i temps per compartir el temps. Temps d’experiències compartides i experiències que poden ser noves o les de cada estiu… i una de les experiències que és fàcil de compartir és el fet d’escoltar música.

A casa a tota hora, festius i vacances, hi sonava el tocadiscos -els més joves ja no fan servir aquesta paraula. Repertori variat i a gust dels quatre de la casa. Dos nivells d’edat, potser dos o quatre gustos musicals diferents i per tant, durant un temps, vàrem haver de democratitzar l’ús del tocadiscos. Ara la meva música, ara la teva. Però a la llarga, amb mútua paciència i alguns anys, el pacte ja no va caldre. Tots quatre vàrem enriquir les nostres preferències musicals amb altres gustos, noms i estils. Estic satisfet d’haver comprat música per la influència dels fills i que ells hagin descobert alguna joia amagada entre els vinils de casa.

Darrerament ha canviat la manera d’escoltar música. D’entrada ja no s’estila escoltar un disc o CD sencer. Els aparells mòbils, l’Spotify i altres invents, fan que la temptació de saltar d’aquell moviment del concert a la tercera cançó de no sé quin altre disc sigui gran. I així perdem l’oportunitat de copsar el sentit de les obres senceres. Un exemple de consum ràpid i satisfacció immediata, però potser no del tot completa. Però faig parar atenció en un altre fenomen: l’ús generalitzat dels auriculars. Els auriculars portaran a la fi de compartir la música?… No, no parlo de l’aparell de música a la platja, ni del cotxe en el semàfor tremolant per les vibracions dels altaveus… Parlo d’escoltar música amb la família i els amics.

Reservem els auriculars per no molestar a la platja o a l’autobús. Redescobrim que l’aparell que tenim a la sala d’estar sona molt millor que el nostre mòbil. Escoltem allò que per nosaltres és bona música, i siguem una mica atrevits: al capvespre tanquem l’aire condicionat, obrim les finestres i que corri l’aire, busquem el volum adient –ni molt ni poc– i deixem sentir la nostra música al veí… Potser l’endemà ens el trobarem i ens dirà …què escoltàveu ahir?… em va agradar!

Albert Farriol

Un estiu recomanable

Que per què diem que aquest estiu és recomanable? De fet, hem de confessar que ho diem sense cap motiu especial. Tots els estius ho són, de recomanables, com ho són totes les tardors, o els hiverns, o les primaveres. Els nostres avis i àvies (o besavis i besàvies) deien que “tots els dies són sants i bon per als qui estan en gràcia de Déu”. I, donat que nosaltres, en principi, intentem ser seriosament gent com cal i per tant estem en gràcia de Déu, podem dir que, en efecte, per a nosaltres tots els dies són sants i bons.

Algú, a hores d’ara, deu pensar que tot el que portem dit fins aquí és una divagació inútil. Però us volem ben assegurar que no ho és. Perquè diem això, per exemple, enmig del clima mundial de por al terrorisme que tant paralitza. I diem això enmig de les complicades incerteses de la política catalana. I diem això quan les guerres, i les corrues de refugiats, i les corrues d’immigrants, fan dubtar de la possibilitat de crear un món mínimament digne. I diem això quan ens desanimem davant tanta resistència a caminar cap a una Església renovada. I diem això quan a les nostres vides personals també se’ns hi fiquen convidats inesperats i indesitjats, en forma de malaltia, o de trencaments, o de qualsevol altra feblesa humana.

Amb tot això, aquest estiu és recomanable. Cadascú se’l sabrà crear de la millor manera que li vagi. Nosaltres, com un petit signe, també dediquem algunes pàgines d’aquest número a oferir-vos algunes recomanacions que potser poden ajudar a aquesta recomanabilitat. Però en tot cas, sigui com sigui, i vagi com vagi tot, des de L’Agulla us volem desitjar un bon estiu, convidar-vos a enviar les vostres reflexions i les vostres experiències per publicar-les a la revista, i animar-vos a continuar el camí.

Carta abierta a Wyoming de un sacerdote

Hola, amigo Wyoming

Soy Joaquín y soy sacerdote de la Iglesia Católica. Me dirijo a ti de esta manera porque siento un profundo respeto por los ideales que defiendes y proclamas abiertamente. De hecho, veo con frecuencia El Intermedio y he comprado uno de tus libros. Me siento identificado en gran parte por lo que expresas y aquello por lo que luchas. Lo haces, junto a Dani Mateo y el resto del equipo, desde el humor y te lo agradezco porque es una bocanada de aire fresco.

Siento mucho la denuncia que os ha interpuesto la Asociación para la Defensa del Valle de los Caídos con motivo del chiste sobre la Cruz de los Caídos. Y lamento que haya sido admitida a trámite. Puedo entender que haya chistes que no gusten o molesten. O que una persona se sienta enfadada y hasta lo repudie, pero ya está.

Os vi a ti y a Dani Mateo en una entrevista sobre esta y otras cuestiones y te preguntabas qué era eso de ofender el sentimiento religioso, qué era eso del sentimiento religioso. Te voy a contar lo que es para mí y para los grupos con los que me muevo el sentimiento religioso. Para mí es el dolor y el sufrimiento que nace, en mi caso personal, de mi fe en Jesús de Nazaret. Pero creo que la mejor forma de explicar lo que considero que es el sentimiento religioso es expresándolo en las siguientes realidades:

La guerra es una de las mayores ofensas contra el sentimiento religioso. Las guerras, todas provocadas por ese intento cruel de apoderarse de los recursos naturales o por estrategias geopolíticas. Aún recuerdo escuchar en plena guerra de Irak decir a uno de los tertulianos de Cope que por qué debíamos sentirnos mal por la guerra, si, en efecto, era petróleo por sangre. Tuve que apagar la radio. Eso es una ofensa al sentimiento religioso.

La vida de las personas parece no tener valor cuando la apropiación de las riquezas está de por medio. La muerte de niños y niñas, el desgarro de los padres al ver a sus hijos gritar de dolor porque están heridos y no tienen posibilidad de asistencia sanitaria… padres que se ven obligados a que alguien ponga una almohada a sus hijos y los ahogue para que sus vidas se apaguen y dejen de sufrir. Las guerras, ¡las malditas guerras!, son una ofensa contra el sentimiento religioso.

La guerra es una de las mayores ofensas contra el sentimiento religioso.

Cada día mueren unas 100.000 personas de hambre, una gran parte niños y niñas. Es otra de las grandes ofensas contra el sentimiento religioso. La pobreza, la exclusión, la desigualdad, la marginación son ofensas contra el sentimiento religioso. Estos días hemos sabido que el 28% de la población española está en riesgo de exclusión social, según el informe del INE sobre “Las condiciones de vida en España”.

La corrupción política, los engaños, las mentiras, las manipulaciones son una ofensa contra el sentimiento religioso.

La tortura, la violencia, las desapariciones, los golpes de estado que derrocan la libertad de los pueblos son una ofensa contra el sentimiento religioso.

Que se impida buscar a las personas que murieron en la Guerra Civil y están enterradas en las cunetas para darles una sepultura digna y que su familia pueda descansar es una ofensa contra el sentimiento religioso. La propia existencia del Valle de los Caídos es una ofensa contra el sentimiento religioso, debiera transformarse en un lugar para la paz. Me duele muchísimo pensar que muchos obispos animaron a los militares a dar un golpe de Estado que dio lugar a la Guerra Civil.

Atacar a los gais, lesbianas, transexuales y bisexuales, menospreciarlos y humillarlos, en algunos países incluso son ejecutados, es un atentado contra el sentimiento religioso. Cuando gran parte de la jerarquía de la Iglesia ataca la dignidad de este colectivo atenta contra el sentimiento religioso.

La existencia de refugiados y desplazados, que sigan muriendo personas en su éxodo por guerras, hambre, persecución… es un ofensa contra el sentimiento religioso.

Podría nombrar más realidades, pero creo que se puede entender lo que para mí y otras personas es el sentimiento religioso y lo que es su utilización y manipulación para justificar el odio y el poder.

Te quería agradecer que, en cierta ocasión, cuando entregamos una carta en Murcia a todas las entidades financieras de Murcia titulada “En el nombre de Dios ¡Basta Ya de Desahuciar a las Familias!”, os hicierais eco de la noticia. Sandra Sabatés leyó la carta entera como primera noticia del programa, mientras tú hacías los correspondientes comentarios humorísticos. Por cierto, tengo hipoteca.

Me despido. Quiero animarte y animaros a seguir en esta línea tan necesaria cuando el miedo y la mentira han entrado de lleno en la sociedad y en el mundo periodístico.

Un abrazo.

Joaquín Sánchez,
cura de la PAH
(extret de El diario.es)