Lectures en el 75è. aniversari de l’alliberament d’Auschwitz

Ya sabes que volveré. Mercedes Monmany. Galaxia Gutemberg.

L’autora ens presenta tres escriptores que van morir a Auschwitz: Etty Hillesum, Gertrud Kolmar i Irène Némirovsky. Abans, però, fa un recorregut per la literatura centreeuropea al voltant del genocidi… Un no parar de descobrir o redescobrir noms, subratllar possibles lectures… Etty Hillesum ens apareix com a escriptora, tot i que en els darrers anys, en els nostres entorns cristians, l’hem descoberta com a mística i com a dona capaç de viure l’esperança en els entorns que semblen descartar-la per sempre més. Gertrud Kolmar era una poetessa alemanya amb una obra breu, que el seu cosí Walter Benjamin va exaltar. L’Irène Némirovsky és potser la narradora més coneguda de totes tres. L’aventura viscuda pel manuscrit de Suite Francesa evidencia la duresa dels temps. I totes tres ens recorden la importància de la literatura com a eina d’expressió de les vivències més íntimes… I el regal que han suposat per als seus lectors tenir accés a la seva experiència i a la història que va viure i patir Europa ara fa uns 75 anys.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el 75è. aniversari de l’alliberament d’Auschwitz – Charlotte Delbo

La mesura dels nostres dies. Charlotte Delbo. Club Editor

Charlotte Delbo va ser una lluitadora comunista en la resistència francesa, amb el seu marit. Ell va ser afusellat i la Charlotte va ser deportada a Ravensbrück. Però va sobreviure… I fruit de la seva experiència és la trilogia “Auschwitz i després”. La mesura dels nostres dies és el mosaic d’un grup de dones (i algun home) supervivents dels horrors dels camps d’extermini nazis que escriuen vint anys després. Cadascuna viu el seu present (i el seu passat) de maneres diferents i diverses. Tot comprensible, plurals com som els humans. Descripcions del dolor i també de les possibles salvacions.

Acaba de sortir el que és el primer llibre del tríptic, Cap de nosaltres tornarà. I Club Editor ja anuncia el tercer dels volums: “Un coneixement inútil”.

Amb ganes de llegir aquesta recentment apareguda novel·la, un gran gràcies a Charlotte Delbo per la seva sensibilitat i capacitat d’explicar-nos com ha estat la vida per als supervivents del genocidi nazi.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Músiques en el mes de la dona – Minne. Beguinas, monjas y trobariritz: la mística cortés.

Minne. Beguinas, monjas y trobairitz: la mística cortés. De Musica Ensemble. Mª Ángeles Zapata.

Torno a presentar un disc de DeMusica Ensemble, conjunt vocal que de la mà de Mª Ángeles Zapata Castillo estudia i ens presenta música antiga, sobretot de dones.

Aquest CD porta el títol la denominació de l’Amor, la manera en què Hadewijch d’Anvers anomena Déu, en la seva llengua vernacular: Minne. I és un preciosíssim recull de poemes de dones místiques, beguines, monges i trobadores, amb melodies (que tot i que elles no van compondre-les) estan basades en el recurs medieval del . Paraules de Gertrudis de Helfta, Beatriu de Nazaret, Juliana de Norwich, Tibors de Saremon, Beatriu de Dia, Matilde de Magdeburg, Margarida Porete o Hadewijch d’Anvers…

I sempre reconforta, en aquests temps convulsos i incerts amenaçats per la por i el coronavirus, escoltar les paraules de Juliana de Norwich: “Tot acabarà bé, i qualsevol cosa, sigui la que sigui, acabarà bé”.

Més informació i encàrrecs a: https://demusicaensemble.com

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el mes de la dona – Científicas – Còmic

Científicas – Còmic. Universitat de Sevilla. Il·lustradora Raquel Gu.

Darrerament s’està parlant molt de visibilitzar la presència de dones que han fet aportacions valuosíssimes en el món de la ciència. La Universitat de Sevilla en té un programa amb una obra de teatre, però també un còmic, que és el que aquí us proposo i que us podeu descarregar gratuïtament… Una bona manera de descobrir noms de dones com Marie Curie, Ada Loveloce, Hipàtia o Hedy Lamarr… I afegeix un dossier educatiu… I si després de llegir-lo podem comentar-lo amb les nostres filles, nebodes, netes: potser descobreixen una vocació que a elles també se’ls obre… I als nostres fills, nebots i nets: ells han de veure que la història de la ciència també ha estat feta per dones.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Feminismes!

Estem de sort. Han prorrogat l’exposició titulada “Feminismes!” al CCCB fins al 5 de gener. Millor dit, les exposicions, perquè en són dues. La primera, «L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena» recull part dels fons artístics de la que seria l’Endesa austríaca, completades per algunes obres de casa nostra… Presenta un recorregut per cinc àmbits (Mestressa de casa, mare i esposa, Reclusió i evasió, Els dictats de la bellesa, La sexualitat femenina  Jocs de rol), que presenten la situació de les dones en aquell moment ara fa unes desenes d’anys. Molt ha canviat, però no pas tant!

La segona mostra, “Coreografies del gènere” ens acosta a la situació actual dels feminismes (sempre en plural perquè no n’hi ha un de monolític) i ens apropa, des de l’expressió artística, a la superació binària del gènere, l’ecofeminisme, la sexualitat i la violència i la necessària descolonització del feminisme.

Ja fa temps que em van aconsellar fer primer una visita guiada a les exposicions del CCCB. Per àmplies i intenses, sovint ens poden resultar costerudes. El mestratge de la guia aquesta vegada és també molt recomanable per atansar-nos-hi… I posteriorment i per la nostra banda, com que l’entrada permet tornar-hi de nou de franc, ja podrem gaudir de detalls, veure els vídeos llargs, aturar-nos i deixar-nos sorprendre davant les 300 peces que en aquest cas se’ns ofereixen.

Si se us ha desvetllat curiositat, mireu el web amb tot el programa d’activitats i encamineu-vos cap al Raval!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Jean Vanier i L’Arca

El proppassat dia 7 de maig ens arribava la notícia de la mort de Jean Vanier, el fundador de L’Arca i el moviment Fe i Llum. Una nova personalitat clau en el catolicisme del segle XX. Un representant més d’una generació d’homes i dones que van ser constructors de realitats que ens són interpel·lació, camí, pista: el propi Jean Vanier, el germà Roger de Taizé, la mare Teresa de Calcuta, Pere Casaldàliga, Joan XXIII, el pare Arrupe…

Mariner de professió, ho deixà tot per anar a viure amb persones amb discapacitats mentals. Quan era convidat a fer una conferència, la compartia amb alguns dels seus companys de comunitat amb discapacitat.

Jo no soc qui per fer l’obituari, però sí que les seves empremtes m’han qüestionat en alguns moments del camí.

Cada estiu a Taizé, un grup de persones amb severes discapacitats participaven en les trobades de joves de la comunitat. Voluntàries i voluntaris les acompanyaven. Les cadires de rodes, certes dificultats en caminar… i un gran somriure. Eren de les comunitats de L’Arca, se’ns deia, comunitats on conviuen assistents “normals” (què és la normalitat, ens hem de preguntar sempre?) i persones amb discapacitats mentals. Un testimoni preciós ben significatiu enmig de la pluralitat acolorida a Taizé.

Fa uns quants anys vaig anar unes quantes vegades a les comunitats de L’Arca a casa nostra, a Tordera i a Moià. Allà tallers ocupacionals, habitatges on viure, activitats en els pobles, construeixen senzillament un camí d’integració des de la convivència i la igualtat. Nombroses voluntàries arriben de tot Europa per fer un servei, per viure una experiència.

I la tercera empremta és la celebració de Dijous Sant compartida a la comunitat de Tordera. Aquell dia les dues comunitats es trobaven per celebrar la litúrgia del dia. El lavatori dels peus és un dels eixos de la seva espiritualitat. Cada any la recordo. Aquell dia, vam formar cercles de 8 o 10 persones, membres de L’Arca amb discapacitats o sense, amics i amigues, persones properes… I en cercle anàvem rentant a la persona situada a la nostra dreta… I vet aquí que em va rentar els peus un noi amb síndrome de Down… Sempre diem que sovint ens costa més deixar-nos servir, acaronar pels altres, que fer-ho nosaltres… Aquell vespre, alguna em va trasbalsar per dintre i el lavatori va emplenar-se d’un sentit nou per sempre més. Relacions d’igualtat! Jesús rentant els peus des de la feblesa, rentant-me els peus des dels marges!

Jean Vanier té una àmplia bibliografia. Entre els que jo he llegit i m’han ajudat: “Cada persona es una historia sagrada”, “La comunidad, lugar del perdón y de la fiesta” o “Escritos esenciales”, un recull aquest que sempre acostuma a ser una bona aproximació a l’obra d’un autor espiritual.

Si en els llibres podeu albirar la seva espiritualitat, la seva obra concreta la podeu conèixer a la comunitat d’El Rusc a Tordera o Els Avets a Moià. Us en seran bones referències!

Descansi en pau! I gràcies per tant!

Maria Antònia Bogónez Aguado

“Ho han dit a la tele, ho han dit al whatsapp…”

Per parar els peus a l’extrema dreta

Fa uns anys, que alguna cosa hagués estat dita a la tele era un criteri d’autoritat: indubtable, només podia ser veritat… Ara la televisió ha estat substituïda pel… whatsapp!!! Terrible! Qualsevol persona pot enviar una informació i la resta de la xarxa la va escampant… Ni rastre de l’origen… I s’estén exponencialment… I va rodant i periòdicament torna a les pantalles dels nostres telèfons!

Tothom ha rebut missatges que exacerben el racisme, acusen la immigració de tots els mals, però també que desqualifiquen els polítics, exalten sentiments patriòtics (de qualsevol pàtria) denigrant els altres… La primera consigna que ens hem de fer és no reenviar res sense comprovar la seva veracitat…

Us vull presentar, per si no la coneixeu, una web, Maldito bulo, que em resulta molt pràctica per contrastar aquelles notícies que em sonen a falses: que a Holanda s’ha prohibit qualsevol forma de vel islàmic, que la gran part de pisos de la Comunitat de Madrid són per als immigrants… Té un cercador, i fins i tot es poden plantejar dubtes perquè ho esbrinin. Un exercici periodístic de rigor. I fins i tot acaba d’iniciar una secció sobre migració.

Sent obvi que no hem de passar res que no haguem verificat, hi ha un pas més que em sembla ineludible tal com estan les coses: consultar la web i enviar la informació corregida a qui ens ha adreçat l’errònia, la que deforma, la que destrueix possibilitats de convivència… I demanar-li al nostre remitent que la reenviï a tots els contactes a qui ha comunicat la falsedat, la “fake news”… Potser perdem alguna persona de la nostra xarxa… però farem possible anar, com una goteta malaia, intentant que es desmuntin mentides que treuen el pitjor de la nostra societat, que destrueixen valors de convivència, llibertat i igualtat.

Els populismes de dretes són un perill, pura demagògia… Requereixen que ens formem i desmentim en els nostres entorns les falsedats en què es basen. Ens cal ser lúcids, informats, com mai… Ja hi ha governants a països que han estat escollits per campanyes de whatsapp amb dades falses, que per més repetides que siguin, no seran verdaderes, encara que per iterades ho pugui semblar. Maldito bulo és una bona eina per fer-ho a les xarxes.

Maria Antònia Bogónez Aguado