No voldries pas fer sostre?

Doncs sí, no voldries pas fer un voluntariat amb persones sense sostre? Un projecte petit, de barri, a la Barceloneta, que treballa des del vincle, la senzillesa, l’acolliment, per canviar les vides d’homes que dormien al carrer, treballant perquè puguin passar a una vida més estable aviat.

Garantir que la porta del carrer Pescadors 42 s’obre cada nit fa que haguem de ser molta gent… Un servei d’una o dues nits al mes… Com ho veus? Entrem a les 20 hores i sortim l’endemà a les 7 del matí… Ben compatible amb la vida laboral o estudiantil… Tu ofereixes les dates que tens disponibles…

I el descobriment que sempre reps més del que dones, que la mirada et canvia i deixen de ser invisibles persones que dormen en els nostres carrers.

Vols provar? Posa’t en contacte amb voluntariat@projectesostre.org

I aquí tens més informació que es va publicar a L’Agulla quan el Sostre va fer 25 anys.

Maria Antònia Bogónez Aguado

L’Agulla per a mi…

Ara que celebrem els 25 anys de L’Agulla, jo només puc donar-ne gràcies… No recordo com va caure a les meves mans fa anys… però sí que tinc clar que de seguida m’hi vaig subscriure… i que rebre-la periòdicament amb la seva banda de paper a la bústia, sempre m’alegrava. I em nodria, m’obria a realitats compromeses, a reflexions que m’ajudaven en la meva vida com a persona i com a creient.

Va ser després, en un curs del CEP sobre participació política i cristians, que se’m va oferir formar part del consell de redacció de L’Agulla!… Jo havia demanat conèixer els cristians d’Iniciativa, a on havia entrat des de la lectura d’un evangeli que m’empenyia a intentar treballar per la justícia però en aquell moment, el grup estava poc articulat. Així que la Mercè, que presentava ICV en l’esmentada formació, em va convidar a entrar en el consell, on hi havia també alguns cristians del partit… I des de llavors, les reunions periòdiques són per a mi excusa de trobada amb persones amigues, marc de debats des del ser cristians i d’esquerres, descobriment de noves realitats, acollida, amistat… Un regal a la meva vida! Un espai de servei i alhora de creixement!

I continuo somiant que L’Agulla pugui ser llavor d’inquietuds, camí per entendre el món, anhel d’una Església pobra i compromesa, pista de justícia, rostres de Jesús avui… Com ho va ser i ho és per a mi encara avui!

Per molts anys, família de L’Agulla.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Desconnexió…

Sovint diem que necessitem uns dies de vacances per desconnectar… I aquesta és la meva proposta per fer-ne experiència alguns jorns… Sí, desconnectar de les xarxes socials… Costa? Oitant! Sobretot al principi… I trobes a faltar no poder enviar un WhatsApp, no mirar el Twitter compulsivament per saber què diu la gent (la que t’importa, la que fins i tot odies…), no haver-te de fer selfies allà on vas… Però a poc a poc, notes més silenci, te n’adones de com som de dependents del mòbil i de les seves aplicacions… i et planteges trucar a persones amb les que fa mesos (o anys!) que no parles perquè un missatget ha substituït una telefonada, una conversa en directe…

Proveu-ho… Jo em vaig veure impulsada a treure’m WhatsApp el març per un col·lapse personal després d’un any dur per la pandèmia… I m’ha resultat terapèutic… No cal ser tan dràstic si no en sentiu la necessitat, però l’experiència de viure sense mirar el mòbil durant alguns dies segur que és higiènica i ens fa més lliures i conscients…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres.

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres. Angle Editorial. Barcelona, 2021. 170 pàg.

Anar recorrent les 17 paraules que l’Arcadi Oliveres ens presenta en aquest llibre és tornar a escoltar-lo… I retrobar l’activista i cristià, acollidor, senzill, coherent, present en tants carrers i en tants actes… I com quan l’escoltaves en una xerrada, et fa plantejar les teves petites decisions corrents, evidenciant-te les conseqüències que tenen.

Si alguna cosa m’ha marcat en les seves darreres entrevistes i també en les pàgines d’aquesta obra és la profunda esperança que traspuava. Com la necessitem! Com la necessito!

Ah, i si us passava com a mi, que quan anava a alguna de les seves activitats em preguntava quan trigaria en esmentar la Caixa, no us decebrà… Aquí també apareix… Em va provocar un gran somriure trobar citat CaixaBank. Arcadi, sempre Arcadi. Gràcies per tant! Gràcies per tot!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Theodor Kallifatides. “Una altra vida, encara

Theodor Kallifatides. “Una altra vida, encara”. Galàxia Gutenberg. Traducció de Montserrat Camps Gaset. Barcelona, 2020

Un bon amic va recomanar a un grup aquesta obra. Deliciosa, deia. I ho és. De lectura senzilla, en Kallifatides, un autor grec que ha fet la major part de la seva literatura en suec, l’idioma del país on viu, ens presenta la societat escandinava (i les seves contradiccions) i també el retrobament del seu paisatge hel·lènic, en plena crisi… I enmig de la seva narrativa planera i ritmada, pensaments profunds sobre la vellesa, els drets humans, la democràcia, la migració, l’acolliment, la mort… Però especialment una preciosa història d’amor amb les llengües… Aquest llibre marca, de fet, el seu retrobament amb el grec i l’inici d’una nova fase a la seva carrera en el seu idioma matern.

Ben recomanable! Que el gaudiu!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Què desitges?

Quan la mare del fills de Zebedeu s’acosta a Jesús, aquest li pregunta “Què desitges?” I aquesta pregunta sovint no ens l’hem permesa les dones, educacionalment disposades a posposar els nostres anhels als dels altres.

Les dones fa anys que estem en lluita per la igualtat… i fa més de 30 anys que a casa nostra, el Col·lectiu de Dones en l’Església va anar despertant en moltes de nosaltres la necessitat de veure’ns amb els ulls amorosos de Déu que estima tota criatura, i les ganes de lluitar per aconseguir que aquells drets que en el món civil han anat consolidant-se en el nostre entorn europeu i occidental vagin fent-se realitat en el si de la nostra Església…

I des del 2020, en el marc del moviment que el #metoo va universalitzar, les dones creients hem sortit als carrers, com tot ara, globalitzats… Voices of Faith i el Catholic Women Council a nivell mundial, la Revuelta de las Mujeres a nivell de l’estat i Alcem la Veu a Catalunya, van organitzar actes l’any passat, just abans del confinament pandèmic… i enguany ho han repetit, d’acord amb les mesures que les autoritats sanitàries i la prudència recomanaven.

El diumenge 7 de març, davant de la catedral de Barcelona, unes cent dones es van aplegar per reclamar que a l’Església tots hi cabem. Era l’aforament màxim que es permetia. Un to festiu no va impedir la profunditat d’un comentari de la Neus Forcano de l’episodi de la dona samaritana. Un mural que anava il·lustrant la Marta Romay. I un cant final amb paraules de santa Teresa, Nada te turbe, en la veu de Rosa Zaragoza.

Una nova etapa cap a una trobada sinodal mundial que es prepara per celebrar a Roma el 2022, potser virtualment però amb la voluntat de ser veu de les vivències, possibilitats, reclamacions, de tantes dones per la justícia, l’equitat i la dignitat en la nostra església.

Cada cop som més les dones que ja no només ens costa, sinó que ens és difícilment suportable la situació actual de discriminació, d’invisibilitat, de serveis als quals no podem optar (tot i que moltes companyes viuen clarament la crida a ministeris concrets, i qui se sent capaç de posar en dubte el que una sent amb certesa en el seu diàleg amb Déu?), de no ser on es prenen les decisions, de saber-nos vàlides en altres àmbits i no poder ni demostrar-ho a l’Església. I el pitjor és que s’han acabat les paraules i les fórmules si alguna noia més jove et pregunta per com es poden sostenir actuacions i afirmacions tan desiguals, injustes, entre cristians, pel simple fet de ser baró o dona. Sense entrar en casos de violències contra les dones exercides en abús de situacions de poder d’homes i protegits pel silenci que ha perdurat al llarg dels anys… Això, no és que sigui injustificable, és que és condemnable jurídicament però també amb l’Evangeli a la mà.

Perquè, com deien les companyes de Madrid a la Revuelta de Mujeres en la Iglesia, som creients, feministes i lluitadores… I és en l’Evangeli i en el testimoni de Jesús on pouem com la dona samaritana per sentir-nos així i ser cridades a compartir la Bona Notícia a la qual se’ns convida a tothom.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Sangre de Mártires. Dieron su vida por los pobres. Fernando Bermúdez.

Sangre de Mártires. Dieron su vida por los pobres. Fernando Bermúdez. Alfaqueque ediciones. Murcia, 2020


El Fernando Bermúdez fa en aquest breu llibret un recorregut per noms d’homes i dones que han estat màrtirs a Amèrica Llatina… Alguns de renom, altres de no coneguts almenys per a mi. Brolla de la seva experiència com a teòleg i missioner a Guatemala. Va viure la situació de prop, des de dins. Com a teòleg de l’alliberament i com a persona militant de moltes causes… Ara des d’aquesta banda de l’Atlàntic.

Llegir sobre les vides que han portat a terme l’amor fins a l’extrem de l’Evangeli sempre em recorda el meu cristianisme còmode… I em fa sentir petita i agraïda pel seu testimoni. Gràcies, San Romero, Pere Casaldàliga, Berta Cáceres, Joan Alsina, Luis Espinal…!!! Gràcies, Fernando, per presentar-nos-els de forma planera, viscuda, sincera!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Viure l’avui amb esperança

Quan preparàvem aquest número de L’Agulla ens plantejàvem que aquest pot ser (com ho són tots els temps, tots els moments de la vida), un temps d’oportunitats d’aprenentatge. Les crisis també… No diuen que en japonès la paraula crisi està composta pels caràcters de perill i d’oportunitat?

Els perills i els patiments que la COVID-19 ens ha portat i amb els quals travessa les nostres vides, són evidents: malaltia, morts, pèrdues sense possibilitat de dol, ERTOs, els més desvalguts de la nostra societat perdent aquells mecanismes que intentaven sostenir-los, infants sense eines per seguir una escolaritat en línia, enyorança d’abraçades, tancament de negocis, atur creixent desaforadament, rodes de premsa governamentals militaritzades, drets amenaçats, fronteres tancades, dones violentades tancades durant setmanes amb els seus maltractadors… i tants d’altres…

Però també podem intentar entrenar la mirada per subratllar aquells aprenentatges que podem agrair a aquestes setmanes de confinament…

Començo una llista possible… Tu, lector, lectora, hi pots afegir els teus…:

  • No sentim més ocells? Fins i tot a la ciutat, hem escoltat el seu silenci (increïble) i hem vist ocells que només havíem vist als llibres…
  • No ens sembla que el cel és més blau?
  • Prop de casa, pels patis, des de finestres i balcons, veiem veïns i veïnes… i en reconeixem alguns amb qui coincidíem a voreres, botigues, a la parròquia…
  • Cada vespre a les 20 hores reconeixement a aquells que han fet possible que la crisi es vagi salvant: personal sanitari, de neteja, de transport, de botigues, de seguretat, bombers… Potser si ens volen tornar a colar una retallada de la sanitat pública, estarem més disposats a mullar-nos i protestar…
  • Quants pares i mares han reconegut, havent de supervisar les feines escolars de la seva mainada, que n’és de valuosa la tasca sovint discreta de tots els equips docents de col·legis i instituts?
  • Moltes famílies no havien estat mai tan juntes… i s’han sorprès de la bona convivència (malgrat tantes hores sota el mateix sostre), s’han redescobert, han jugat, netejat, estudiat, ballat, fet gimnàs o cuinat… o han començat les trucades periòdiques amb germans, cosins, gent gran de la família? Amb aquella gent amiga que viu sola o que potser pensem que s’ho pot passar pitjor?
  • Quanta gent ha preguntat als veïns i veïnes sols i grans de l’escala si els calia alguna cosa quan anaven a comprar?
  • No coneixem algú que s’ha confinat a casa del pare, mare, avi o àvia per cuidar-lo fins a la seva recuperació o malauradament mort, lluny de la seva pròpia família, amb la propina de la quarantena que després tocava fer? Quina generositat!
  • I un sense sostre que porta a una treballadora d’un centre social que l’ha anat trucant aquests dies una capsa de bombons (vés a saber quins esforços haurà fet per aconseguir-la), com a agraïment per com les seves telefonades l’han sostingut?
  • No hem descobert que les feines essencials sovint no són les més ben retribuïdes, sinó les més invisibilitzades, precàries, feminitzades en molts casos: neteja, transport, seguretat, sanitat, serveis socials? Això sí, el futbol serà un dels primers àmbits que tothom ha corregut per “normalitzar”! Increïble!
  • I aquestes setmanes de tancament a casa no hem reduït el nostre consum? Ens hem adonat que tenim més roba que no ens cal? Que hi ha coses que podem reparar (fins i tot nosaltres mateixos), mirant un tutorial a Internet, sense córrer a comprar-ne una de nova?

… i tantes d’altres…

Si ens aturem, aquests temps de confinament poden obrir-nos a molts aprenentatges… Que els fem duradors en el temps, depèn de nosaltres… Tant de bo quedin gravat en els nostres caps i cors, ens faci més resilients, i alhora més combatius per no tornar a una normalitat que no tenia gens de normal des d’un punt de vista humà i cristià: ens aïllava, excloïa molta gent, posava el capital al centre, ens feia superbs i maltractàvem un planeta del qual intentàvem no veure els seus límits…

Mantinguem l’esperança… i com ens deien quan anàvem a un camp de solidaritat del Setem: pren nota de tot el que viuràs! Continuem prenent nota de tot el que estem vivint! Gravem-ho i defensem tot allò que hem descobert i hem vist que és bo per a tothom!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el 75è. aniversari de l’alliberament d’Auschwitz

Ya sabes que volveré. Mercedes Monmany. Galaxia Gutemberg.

L’autora ens presenta tres escriptores que van morir a Auschwitz: Etty Hillesum, Gertrud Kolmar i Irène Némirovsky. Abans, però, fa un recorregut per la literatura centreeuropea al voltant del genocidi… Un no parar de descobrir o redescobrir noms, subratllar possibles lectures… Etty Hillesum ens apareix com a escriptora, tot i que en els darrers anys, en els nostres entorns cristians, l’hem descoberta com a mística i com a dona capaç de viure l’esperança en els entorns que semblen descartar-la per sempre més. Gertrud Kolmar era una poetessa alemanya amb una obra breu, que el seu cosí Walter Benjamin va exaltar. L’Irène Némirovsky és potser la narradora més coneguda de totes tres. L’aventura viscuda pel manuscrit de Suite Francesa evidencia la duresa dels temps. I totes tres ens recorden la importància de la literatura com a eina d’expressió de les vivències més íntimes… I el regal que han suposat per als seus lectors tenir accés a la seva experiència i a la història que va viure i patir Europa ara fa uns 75 anys.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el 75è. aniversari de l’alliberament d’Auschwitz – Charlotte Delbo

La mesura dels nostres dies. Charlotte Delbo. Club Editor

Charlotte Delbo va ser una lluitadora comunista en la resistència francesa, amb el seu marit. Ell va ser afusellat i la Charlotte va ser deportada a Ravensbrück. Però va sobreviure… I fruit de la seva experiència és la trilogia “Auschwitz i després”. La mesura dels nostres dies és el mosaic d’un grup de dones (i algun home) supervivents dels horrors dels camps d’extermini nazis que escriuen vint anys després. Cadascuna viu el seu present (i el seu passat) de maneres diferents i diverses. Tot comprensible, plurals com som els humans. Descripcions del dolor i també de les possibles salvacions.

Acaba de sortir el que és el primer llibre del tríptic, Cap de nosaltres tornarà. I Club Editor ja anuncia el tercer dels volums: “Un coneixement inútil”.

Amb ganes de llegir aquesta recentment apareguda novel·la, un gran gràcies a Charlotte Delbo per la seva sensibilitat i capacitat d’explicar-nos com ha estat la vida per als supervivents del genocidi nazi.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Músiques en el mes de la dona – Minne. Beguinas, monjas y trobariritz: la mística cortés.

Minne. Beguinas, monjas y trobairitz: la mística cortés. De Musica Ensemble. Mª Ángeles Zapata.

Torno a presentar un disc de DeMusica Ensemble, conjunt vocal que de la mà de Mª Ángeles Zapata Castillo estudia i ens presenta música antiga, sobretot de dones.

Aquest CD porta el títol la denominació de l’Amor, la manera en què Hadewijch d’Anvers anomena Déu, en la seva llengua vernacular: Minne. I és un preciosíssim recull de poemes de dones místiques, beguines, monges i trobadores, amb melodies (que tot i que elles no van compondre-les) estan basades en el recurs medieval del . Paraules de Gertrudis de Helfta, Beatriu de Nazaret, Juliana de Norwich, Tibors de Saremon, Beatriu de Dia, Matilde de Magdeburg, Margarida Porete o Hadewijch d’Anvers…

I sempre reconforta, en aquests temps convulsos i incerts amenaçats per la por i el coronavirus, escoltar les paraules de Juliana de Norwich: “Tot acabarà bé, i qualsevol cosa, sigui la que sigui, acabarà bé”.

Més informació i encàrrecs a: https://demusicaensemble.com

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el mes de la dona – Científicas – Còmic

Científicas – Còmic. Universitat de Sevilla. Il·lustradora Raquel Gu.

Darrerament s’està parlant molt de visibilitzar la presència de dones que han fet aportacions valuosíssimes en el món de la ciència. La Universitat de Sevilla en té un programa amb una obra de teatre, però també un còmic, que és el que aquí us proposo i que us podeu descarregar gratuïtament… Una bona manera de descobrir noms de dones com Marie Curie, Ada Loveloce, Hipàtia o Hedy Lamarr… I afegeix un dossier educatiu… I si després de llegir-lo podem comentar-lo amb les nostres filles, nebodes, netes: potser descobreixen una vocació que a elles també se’ls obre… I als nostres fills, nebots i nets: ells han de veure que la història de la ciència també ha estat feta per dones.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Feminismes!

Estem de sort. Han prorrogat l’exposició titulada “Feminismes!” al CCCB fins al 5 de gener. Millor dit, les exposicions, perquè en són dues. La primera, «L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena» recull part dels fons artístics de la que seria l’Endesa austríaca, completades per algunes obres de casa nostra… Presenta un recorregut per cinc àmbits (Mestressa de casa, mare i esposa, Reclusió i evasió, Els dictats de la bellesa, La sexualitat femenina  Jocs de rol), que presenten la situació de les dones en aquell moment ara fa unes desenes d’anys. Molt ha canviat, però no pas tant!

La segona mostra, “Coreografies del gènere” ens acosta a la situació actual dels feminismes (sempre en plural perquè no n’hi ha un de monolític) i ens apropa, des de l’expressió artística, a la superació binària del gènere, l’ecofeminisme, la sexualitat i la violència i la necessària descolonització del feminisme.

Ja fa temps que em van aconsellar fer primer una visita guiada a les exposicions del CCCB. Per àmplies i intenses, sovint ens poden resultar costerudes. El mestratge de la guia aquesta vegada és també molt recomanable per atansar-nos-hi… I posteriorment i per la nostra banda, com que l’entrada permet tornar-hi de nou de franc, ja podrem gaudir de detalls, veure els vídeos llargs, aturar-nos i deixar-nos sorprendre davant les 300 peces que en aquest cas se’ns ofereixen.

Si se us ha desvetllat curiositat, mireu el web amb tot el programa d’activitats i encamineu-vos cap al Raval!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Jean Vanier i L’Arca

El proppassat dia 7 de maig ens arribava la notícia de la mort de Jean Vanier, el fundador de L’Arca i el moviment Fe i Llum. Una nova personalitat clau en el catolicisme del segle XX. Un representant més d’una generació d’homes i dones que van ser constructors de realitats que ens són interpel·lació, camí, pista: el propi Jean Vanier, el germà Roger de Taizé, la mare Teresa de Calcuta, Pere Casaldàliga, Joan XXIII, el pare Arrupe…

Mariner de professió, ho deixà tot per anar a viure amb persones amb discapacitats mentals. Quan era convidat a fer una conferència, la compartia amb alguns dels seus companys de comunitat amb discapacitat.

Jo no soc qui per fer l’obituari, però sí que les seves empremtes m’han qüestionat en alguns moments del camí.

Cada estiu a Taizé, un grup de persones amb severes discapacitats participaven en les trobades de joves de la comunitat. Voluntàries i voluntaris les acompanyaven. Les cadires de rodes, certes dificultats en caminar… i un gran somriure. Eren de les comunitats de L’Arca, se’ns deia, comunitats on conviuen assistents “normals” (què és la normalitat, ens hem de preguntar sempre?) i persones amb discapacitats mentals. Un testimoni preciós ben significatiu enmig de la pluralitat acolorida a Taizé.

Fa uns quants anys vaig anar unes quantes vegades a les comunitats de L’Arca a casa nostra, a Tordera i a Moià. Allà tallers ocupacionals, habitatges on viure, activitats en els pobles, construeixen senzillament un camí d’integració des de la convivència i la igualtat. Nombroses voluntàries arriben de tot Europa per fer un servei, per viure una experiència.

I la tercera empremta és la celebració de Dijous Sant compartida a la comunitat de Tordera. Aquell dia les dues comunitats es trobaven per celebrar la litúrgia del dia. El lavatori dels peus és un dels eixos de la seva espiritualitat. Cada any la recordo. Aquell dia, vam formar cercles de 8 o 10 persones, membres de L’Arca amb discapacitats o sense, amics i amigues, persones properes… I en cercle anàvem rentant a la persona situada a la nostra dreta… I vet aquí que em va rentar els peus un noi amb síndrome de Down… Sempre diem que sovint ens costa més deixar-nos servir, acaronar pels altres, que fer-ho nosaltres… Aquell vespre, alguna em va trasbalsar per dintre i el lavatori va emplenar-se d’un sentit nou per sempre més. Relacions d’igualtat! Jesús rentant els peus des de la feblesa, rentant-me els peus des dels marges!

Jean Vanier té una àmplia bibliografia. Entre els que jo he llegit i m’han ajudat: “Cada persona es una historia sagrada”, “La comunidad, lugar del perdón y de la fiesta” o “Escritos esenciales”, un recull aquest que sempre acostuma a ser una bona aproximació a l’obra d’un autor espiritual.

Si en els llibres podeu albirar la seva espiritualitat, la seva obra concreta la podeu conèixer a la comunitat d’El Rusc a Tordera o Els Avets a Moià. Us en seran bones referències!

Descansi en pau! I gràcies per tant!

Maria Antònia Bogónez Aguado

“Ho han dit a la tele, ho han dit al whatsapp…”

Per parar els peus a l’extrema dreta

Fa uns anys, que alguna cosa hagués estat dita a la tele era un criteri d’autoritat: indubtable, només podia ser veritat… Ara la televisió ha estat substituïda pel… whatsapp!!! Terrible! Qualsevol persona pot enviar una informació i la resta de la xarxa la va escampant… Ni rastre de l’origen… I s’estén exponencialment… I va rodant i periòdicament torna a les pantalles dels nostres telèfons!

Tothom ha rebut missatges que exacerben el racisme, acusen la immigració de tots els mals, però també que desqualifiquen els polítics, exalten sentiments patriòtics (de qualsevol pàtria) denigrant els altres… La primera consigna que ens hem de fer és no reenviar res sense comprovar la seva veracitat…

Us vull presentar, per si no la coneixeu, una web, Maldito bulo, que em resulta molt pràctica per contrastar aquelles notícies que em sonen a falses: que a Holanda s’ha prohibit qualsevol forma de vel islàmic, que la gran part de pisos de la Comunitat de Madrid són per als immigrants… Té un cercador, i fins i tot es poden plantejar dubtes perquè ho esbrinin. Un exercici periodístic de rigor. I fins i tot acaba d’iniciar una secció sobre migració.

Sent obvi que no hem de passar res que no haguem verificat, hi ha un pas més que em sembla ineludible tal com estan les coses: consultar la web i enviar la informació corregida a qui ens ha adreçat l’errònia, la que deforma, la que destrueix possibilitats de convivència… I demanar-li al nostre remitent que la reenviï a tots els contactes a qui ha comunicat la falsedat, la “fake news”… Potser perdem alguna persona de la nostra xarxa… però farem possible anar, com una goteta malaia, intentant que es desmuntin mentides que treuen el pitjor de la nostra societat, que destrueixen valors de convivència, llibertat i igualtat.

Els populismes de dretes són un perill, pura demagògia… Requereixen que ens formem i desmentim en els nostres entorns les falsedats en què es basen. Ens cal ser lúcids, informats, com mai… Ja hi ha governants a països que han estat escollits per campanyes de whatsapp amb dades falses, que per més repetides que siguin, no seran verdaderes, encara que per iterades ho pugui semblar. Maldito bulo és una bona eina per fer-ho a les xarxes.

Maria Antònia Bogónez Aguado

25 anys oferint Sostre

Aquest desembre passat el Sostre de la Barceloneta va fer 25 anys obrint les seves portes per aixoplugar homes del barri que vivien al carrer. El barri, la ciutat han canviat molt… però el Projecte Sostre continua oferint un lloc d’estada, de convivència, de refer vincles, de regularitzar situacions d’homes. Amb pocs mitjans, però amb un gran tresor humà: el dels seus voluntaris i voluntàries. Més de 300 persones que amb la seva dedicació al llarg en aquest temps han permès que 62 homes poguessin trucar a la porta verda cada vespre del carrer Pescadors i fer d’aquell espai casa seva.

Es per això que el dia 28 de gener, a l’escola Sant Joan Baptista de la Barceloneta ens retrobarem tants com puguem per somriure, comentar, dinar, escoltar música… i sobretot agrair el que Sostre ha fet (i fa) per tots els que trepitgem el seu llindar.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Advent: Ell ve, Ell ve sempre…

“No heu sentit els seus passos silenciosos?
Ell ve, Ell ve sempre.
A cada moment i a cada època, cada dia i cada nit, Ell ve, Ell ve sempre.”

Rabindranath Tagore

Cada any, quan arriba la tardor, sento que el cor paradoxalment se’m comença a alegrar… El dia s’escurça i en canvi pressento una joia que s’acosta… I tot d’una, com qui fa el canvi d’armari per tenir a mà la roba d’abric, començo a remenar carpetes per veure si tinc estoc de postals, a retallar detallets nadalencs per reciclar sobres o fer nadales senzilletes (que les manualitats no són un dels meus dons!), a pensar la cita que em resulta significativa avui per escriure-la…

I és que s’acosta l’Advent… I sí, la certesa que, com diu Rabindranath Tagore, un cop més, “Ell ve, Ell ve sempre”… I em faig conscient de la seva presència que es renova en la meva vida i en el món. I que Jesús –infant, fràgil, marginat– pot i vol transformar el meu cor: omplir-lo d’alegria, de somriure, d’esperança; desfer els murs i les pors que el tenallen; canviar la mirada, per fixar-me en el petit, en el que queda a les vores del camí, per descobrir més enllà de les aparences, per posar-me les ulleres (sovint poc usades) de la compassió…

Són unes setmanes plenes de pistes que m’empenyen a anar a fons. Però no és un anar a fons torturador. És un anar a fons sabent-me estimada. Espero! I voldria haver tingut l’experiència d’un embaràs: Maria esperava! Sí, físicament i plenament. I l’espera se li feia vida, i li condicionava la vida. I era una espera que no la tancava en ella mateixa, sinó que l’obria a l’Altre, als altres. I aquella vida que acollia anava a capgirar el seu futur. Com totes les mares, Maria ja meditava llavors en el seu cor, abans de tenir Jesús als braços, d’acaronar-lo o cantar-li una cançó de bressol.

I deia que hi ha pistes en aquest temps d’Advent… I si les convertim en recordatoris per intentar viure’l amb força? La Corona d’Advent al menjador de casa: les espelmes que van cremant a mida que el Nadal s’acosta, il·luminant amb més força l’estança. La casa guarnida, ni que sigui senzillament, penjant les nadales que van arribant… I és que un convidat, el gran Convidat, vindrà a visitar-nos…

Els llums de Nadal de les ciutats també ens ho recorden… És cert que els comerciants que els paguen volen que gastem, però és cosa nostra que en lloc d’apressar-nos a comprar, ens facin pensar en el fet que Ell ve, Ell ve sempre… I jo els miro, veig els aparadors i la gent anant i venint amb bosses… i sento que pico l’ullet al Senyor, com si tinguéssim un codi secret: nosaltres, Tu i jo (com tants cristians i cristianes!), sí que sabem el tresor amagat que s’apropa i que no el trobem entre regals ben embolicats, grans boles de colors, arbres de Nadal immensos i cada cop més psicodèlics… No, el secret és l’esperança que reneix allà on hi ha divisions, guerres, trencaments, pobresa, gana, conflicte, dolor, malfiança, abús… L’alegria de mirar el món des de baix, donant-li la volta a tots els esquemes que estem acostumats a donar per fet. La pregària que ens va ajudant a preparar-nos per acollir Jesús.

Donem la benvinguda a la fragilitat, a la senzillesa, a la desinstal·lació, a la simplicitat de les celebracions, al no-consum, a l’anar a fons, a la mirada compassiva, als nous camins que se’ns obren, a la llibertat interior… al Nadal!!! I sentim que Ell ve, ve sempre, fent noves totes les coses, fent tous els nostres cors, empenyent-nos a transformar el món! Bon Advent!

Maria Antònia Bogónez Aguado

1984 – Recomanació per despertar-nos…

Quan pensava una recomanació per a aquest estiu, em venia al cap que havia de ser divertida, relaxant, positiva… però just jo aquest any he decidit llegir un llibre perquè em destaroti, m’interpel·li, em qüestioni, em revolti, em faci crítica… i em faci comprometre… Sí, no és una opció còmoda, però vull sortir de la meva zona de confort.

Així que he agafat 1984 de George Orwell. Tots hem sentit a parlar de la distòpia de l’autor anglès, escrita el 1948. Tots esmentem el Gran Germà, per parlar dels mecanismes que ens sembla que controlen les nostres vides avui en dia… Els tres eslògans que proclama el govern d’Euràsia els podríem intuir darrera de moltes notícies als nostres diaris: “La guerra és la pau. La llibertat és l’esclavitud. La ignorància és la força.” ¿No té el Ministeri de la Veritat a veure amb la postveritat, amb la proclamació que la veritat no existeix i l’opinió avui crea doctrina? ¿No sembla que existeix un Ministeri de la Pau (potser les grans empreses armamentístiques i alguns governs?) a nivell mundial que s’encarrega de fer que la guerra no pari mai? ¿El Ministeri de l’Abundància no recorda els poders que han provocat l’austericidi, la successió de crisis-estafes econòmiques i les bombolles immobiliàries, que van expulsant persones en una centrifugació contínua del benestar? ¿El Ministeri de l’Amor que afavoreix càstigs i tortures no tindrà a veure amb un retorn a les “penes perpètues revisables”, a justificacions d’estats d’alarma per amenaces sovint poc dibuixades de terrorisme?

Ai, quant mecanisme descrit per Orwell que podem reconèixer com a tendència en aquest inici del segle XXI. Escrit magistralment, sovint, després d’alguna frase, cal parar-se, respirar a fons, agafar alè per poder continuar llegint… Literatura d’alçada!

Voldria que la meva lectura d’aquest estiu em sotragués i em fes creure en una utopia que deixés enrere distòpies… Ara que estem en el 2017, ¿per què no creure que el 2071 el Regne de Déu, la utopia a la qual jo m’apunto, serà més real i serem tots i sense excepció persones més lliures, crítiques, solidàries, generoses, igualitàries, acollidores, que viurem en pau i en un planeta rescatat de la destrucció ecològica a la qual sembla dirigir-se?

Maria Antònia Bogónez Aguado

Mentre…

… veiem referències científiques i pensem que les abreviatures de nom corresponen a homes…
… els mecànics continuïn adreçant-se als homes en un taller com si el cotxe no fos nostre…
… per protegir del sol a un pilot de motos calgui que hi hagi una dona amb roba insinuant…
… per vendre detergents sembli que una marca o una altra ens canvia la vida de les dones…
… no ens creguem que podem estar arreu i en igualtat de condicions…
… no sentim que el dolor de les dones violades a l’Índia, de les maltractades a la porta del costat de casa, de les africanes que han de fer 15 km per buscar aigua per a les seves famílies, és el nostre…
… critiquem el vestuari d’una dona política, mentre no ens fixem en com van vestit els homes que comparteixen tasques…
… no ens adonem que a les fotos, a les reunions, a les organitzacions sovint només apareixen homes, quan som més del 50%…
… es pugui despatxar a una dona pel fet d’estar embarassada… o es contracti a un noi perquè una noia de la mateixa (igual o més preparada) pot tenir el “desencert” de quedarhi…
… a la nostra Església la paraula de les dones no tingui la mateixa vàlua que la d’un baró, se’ns tracti com de segona i de vegades ni ens n’adonem…

caldrà continuar recordant que el 8 de març és el dia de la dona…

Dones-Politica_colorTant de bo aviat, pugui ser celebració per recordar que, gràcies a l’esforç de tantes, de tants, tots els ésser humans naixem i vivim amb igualtat real!

Bon dia 8 de març, bon dia nostre!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Foto-denúncia

Carrer Fontanella, centre de Barcelona! Lamentable! Un antic local de Catalunya Caixa, just al costat d’un hotel amb aspecte ben “cool”… Sí, representació de l’escàndol bancari i del parc temàtic turístic en què la ciutat s’ha convertit… I hi han posat aquesta superfície inclinada metàl·lica… No hi veig cap altra més finalitat que estalviar-se que alguna persona sense llar pugui passar-hi la nit.

IMG_20160215_180929 IMG_20160222_180214

Terrible! Fa vergonya només de mirar-ho! I és que la presència als nostres carrers, barris, caixers o porteries ens qüestiona, incomoda, fins i tot molesta!

M’interpel·la… Els nostres governants no volen refugiats ni en els nostres territoris ni intentant creuar les fronteres blindades de la Unió Europea… Ens indignen les concertines a les fronteres, els camps de refugiats com Idomeni… Però mentre anem instal·lant trampes menys mortíferes però igual de discriminatòries, doloroses i flagrants a tocar de casa.

Aiiiiii!

Maria Antònia Bogónez Aguado