Digueu-me ingènua. Un divendres de febrer volia fer una abraçada a una amiga que acabava d’enviudar. Ella anava a missa a la seva parròquia. Era una bona manera, em vaig dir, de trobar-nos, pregar juntes i després xerrar una estoneta.
Parròquia de Sant Llorenç, al carrer Entença. 19.30 hores. A la capella del Santíssim. Una vintena de persones potser.
I què tenia de sorprenent? Veureu… Comença la celebració i al cap d’una estona es recita el Kyrie Eleison. Tantes vegades cantat a les pregàries estil Taizé, fa que no pensi res en concret.
Però després, quan acaba l’homilia (amb la qual em vaig sentir còmoda i em va fer pensar, cosa que no es pot dir de totes!), diria que des del Credo i segur en la litúrgia de l’Eucaristia el català es veu substituït pel llatí. Sí… Em conec els seus elements, les fórmules, vaig traduint per dins… però estic al·lucinada. La gent que m’envolta se sap totes les respostes, parenostre inclòs, en aquesta llengua que jo vaig tocar a segon de BUP i que creia que el Concili Vaticà II havia deixat una mica enrere, fent cooficials les llengües vernacles en un intent d’acostar el que se celebrava i proclamava al poble de Déu de cada territori, de cada comunitat.
No m’ho podia creure! De veritat en una parròquia de l’Eixample, quan algú entri es trobarà una celebració en un llenguatge críptic que no es pot entendre per la gran majoria de la gent per sota, diguem, de la cinquantena? Com he de relacionar-me amb Déu, més íntim que la nostra interioritat, que diria sant Agustí, en un idioma que no em brolla del cor, en un llenguatge que no parlo? Si a Déu el prego en la meva llengua materna en les meves estones d’oració, si saludo a la gent amb qui comparteixo bancs en el temple en català o castellà, com puc celebrar la fe, sentir-me convidada amb tots ells a Taula, amb unes formes declinades que desconec, que em treuen tota espontaneïtat, tota sinceritat, tota profunditat? Trobaríem normal celebrar ara i aquí a Catalunya qualsevol de les nostres misses en un altre idioma que no fos el nostre (arameu, hebreu, rus, suec o qualsevol altre)? Sí, ja sé que el llatí és l’idioma oficial de l’Església catòlica, però cada cop hauria de ser més en àmbits oficials però no de celebració i vida (si és que ha de perpetuar-se, cosa que dubto, ja que és un element que manté clericalisme –gairebé només ells el coneixen– i la distància amb la realitat que ens envolta).
En la meva pregària em cal adreçar-me al Pare-Mare Déu amb silenci i pocs mots, però aquests han de brollar directament del cor, en el meu idioma. Amb la comunitat, necessito celebrar amb la llengua en què ens saludem i (tant de bo!) compartim barri i vida.
Per més que llegeixi raons possibles per justificar la litúrgia en llatí en una missa de parròquia de barri, no puc: he de ser jo, tota jo, dirigint-me a l’Altre i amb els altres, en l’idioma de la meva intimitat, allà on Ell resideix, allà on ens habita. Això el llatí no m’ho permetrà mai!
Maria Antònia Bogónez Aguado
ser (com ho són tots els temps, tots els moments de la vida), un temps d’oportunitats d’aprenentatge. Les crisis també… No diuen que en japonès la paraula crisi està composta pels caràcters de perill i d’oportunitat?
L’autora ens presenta tres escriptores que van morir a Auschwitz: Etty Hillesum, Gertrud Kolmar i Irène Némirovsky. Abans, però, fa un recorregut per la literatura centreeuropea al voltant del genocidi… Un no parar de descobrir o redescobrir noms, subratllar possibles lectures… Etty Hillesum ens apareix com a escriptora, tot i que en els darrers anys, en els nostres entorns cristians, l’hem descoberta com a mística i com a dona capaç de viure l’esperança en els entorns que semblen descartar-la per sempre més. Gertrud Kolmar era una poetessa alemanya amb una obra breu, que el seu cosí Walter Benjamin va exaltar. L’Irène Némirovsky és potser la narradora més coneguda de totes tres. L’aventura viscuda pel manuscrit de Suite Francesa evidencia la duresa dels temps. I totes tres ens recorden la importància de la literatura com a eina d’expressió de les vivències més íntimes… I el regal que han suposat per als seus lectors tenir accés a la seva experiència i a la història que va viure i patir Europa ara fa uns 75 anys.
amb el seu marit. Ell va ser afusellat i la Charlotte va ser deportada a Ravensbrück. Però va sobreviure… I fruit de la seva experiència és la trilogia “Auschwitz i després”. La mesura dels nostres dies és el mosaic d’un grup de dones (i algun home) supervivents dels horrors dels camps d’extermini nazis que escriuen vint anys després. Cadascuna viu el seu present (i el seu passat) de maneres diferents i diverses. Tot comprensible, plurals com som els humans. Descripcions del dolor i també de les possibles salvacions.
ges i trobadores, amb melodies (que tot i que elles no van compondre-les) estan basades en el recurs medieval del . Paraules de Gertrudis de Helfta, Beatriu de Nazaret, Juliana de Norwich, Tibors de Saremon, Beatriu de Dia, Matilde de Magdeburg, Margarida Porete o Hadewijch d’Anvers…
Jocs de rol), que presenten la situació de les dones en aquell moment ara fa unes desenes d’anys. Molt ha canviat, però no pas tant!
L'Agulla 