No mentiràs – Carla Vall i Duran

Sèrie Deu Manaments. Fragmenta Editorial

L’editorial Fragmenta ja ens va oferir una sèrie sobre els pecats capitals. Ara toca el torn als deu manaments, no des de la teologia, sinó des de l’actualitat i el pensament.

El llibre “No mentiràs” de Carla Vall i Duran, una advocadessa especialitzada en els drets humans i en l’abordatge de les violències masclistes, és tota una sorpresa. Perquè sí, sota aquesta frase del Decàleg, les violències masclistes estan marcades per la veritat i per la mentida. I grans silencis.

I així, a poc a poc, en només 76 pàgines l’autora ens fa entrar en la duresa i gravetat d’aquest fenomen posant rostres i exemples, testimonis de dolor i d’injustícia… que van tan enrere en el temps per recollir el cas de la pintora barroca Artemisia Gentileschi o tan a prop com en el cas de la Manada de Pamplona.

Descobrim mecanismes, complicitats, ferides enormes… I jo, com a lectora, de tant en tant havia de tancar el llibre i fer un sospir profund. Hi ha una sola al·lusió als abusos en l’Església, si bé tot el llibre il·lumina com poden ser possibles en el seu si, ja que les relacions de poder que permeten aquestes violències hi són paradigmàtiques. I el parany del silenci!

Val molt la pena! Gràcies, Carla, per obrir-te i obrir-nos a aquesta realitat tan flagrant i alhora tan amagada! Qualsevol esforç per visibilitzar les violències masclistes ajudarà a fer que resultin injustificables i un dia siguin definitivament vençudes i un record del passat! Tant de bo!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Jaume Botey i Pere Casaldàliga, units en una trobada

Semblava una bona iniciativa: unificar les trobades anuals del Fons Jaume Botey i de la Fundació Pere Casaldàliga. Dos homes que van viure en funció dels altres, en funció dels marges, en funció de la seva amistat amb un Jesús alliberador.

Unes 150 persones ens vam aplegar a la Casa de Reconciliació del barri de Can Serra de l’Hospitalet per compartir el tema de l’Agenda Llatinoamericana 2024, “Decolonitzar el món i la vida: missió alliberadora”.

Amb aquest títol, José Fernández, un dominic brasiler que treballa amb el MST (Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra) i altres moviments socials, i que és impulsor de l’Agenda Llatinoamericana, ens va anar interpel·lant, emocionant, obrint horitzons, cridant-nos a comprometre’ns i a actuar… Amb unes habilitats comunicatives i dinamitzadores que van fer que el temps s’escolés ràpidament…

La taula rodona amb les representants de Mujeres Migrantes i La Florida s’aveïna, va posar cossos i rostres al que José Fernández havia presentat: dones valentes, compromeses, que creen xarxes, que configuren espais d’acolliment, que denuncien la situació d’aquelles sobre qui recauen especialment les cures.

Un brindis final, amb vi de la Cooperativa L’Olivera, va servir per posar punt final a un matí entranyable i alhora dinamitzant. Bona idea sumar esforços d’entitats germanes!

Maria Antònia Bogónez Aguado

El legat retrobat de Juliana Morell (1594-1653)

Tothom sap ja que la història l’han escrita homes i que la presència de dones ha estat ocultada. Però una exposició com la que el magnífic monestir de Pedralbes (que bé tenir excuses per tornar a passejar per la pau del seu claustre, per les instal·lacions recuperades que respiren història, espiritualitat, vida monàstica!) ens en descobreix una. I ben senyera!

La Juliana Morell va ser una barcelonina, filla del Raval, la primera doctora de la història… i amb només 12 anys! Poeta, música, filòsofa, poliglota, teòloga, dominica i abadessa (a Avinyó)… Una vida d’esforç i set de saviesa, de disciplina i de dons que la menen a publicar llibres, formar germanes, escriure mística eròtica… Fascinant!

Ja s’entén que el seu nom consti en el paranimf de la Universitat, tot essent, amb el de santa Teresa de Jesús i Isabel II les úniques presències de dones!

Descobrir les nostres genealogies com a dones creients, forma part del camí d’anar posant rostres femenins a la nostra història, i un argument per continuar defensant la nostra visibilització en el si de l’Església!

Aprofiteu l’oasi de Pedralbes i la cita per descobrir la Juliana Morell! Teniu fins al 14 d’abril per gaudir del monestir i de l’exposició!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Nadal a Palestina

Ara que s’acosta el Nadal i que les nostres retines estan ben plenes d’imatges dolorosíssimes de Gaza, una proposta per fer uns minuts de pregària amb una música, que podeu trobar aquí.

La composició de Fernando Arbex va ser un encàrrec de l’Autoritat Nacional Palestina, amb motiu del 2.000è aniversari del naixement de Jesús. Volia ser un cant de lloança que reflectís la possibilitat de coexistència pacífica entre diverses cultures i religions, en aquest cas, les del Llibre: el judaisme, l’Islam i el cristianisme. Això sembla avui un miratge, enmig de les bombes, les armes, els cadàvers, la fam, la set… però ens hauria de quedar l’esperança contra tota esperança.

“Himne a la vida” és titula la peça. Tanquem els ulls; contemplem Maria a Betlem a les poques hores d’haver parit a Jesús, bressolant-lo amb un cant en àrab, arameu i llatí; deixem-nos omplir per la bellesa de la música; exultem amb la vivesa del clam dels àngels…

Que serveixi per tenir presents tantes mares i criatures que en aquests moments viuen sota els efectes de la guerra, del genocidi, del negoci de les armes que ni governs ni banca ni indústria semblen voler encarar. Fem el seu dolor part de la nostra pregària.

Preguem amb aquest “Himne a la Vida”!

Maria Antònia Bogónez Aguado

El Seminari d’Acompanyament

És dissabte 6 de maig. Torno en tren des de Salamanca. 9 hores de trajecte. I el cor vessa d’agraïment i alegria. Sensació estranya! Estic vivint des de l’octubre 2021 un regalàs en la meva vida. No ho puc dir de cap més manera.

Es tracta del Seminari d’Acompanyament per a dones que organitzen la Red Miriam de Espiritualidad Ignaciana (de la qual ja he parlat altres vegades en aquesta publicació) i l’equip Ruaj de les Vedrunes. Juntes fan una proposta duradora en el temps: dos anys pràcticament. Exigent, compromès, però que, com em deien les amigues que havien participat en sessions prèvies (l’actual és la 13a, és a dir, més de 25 anys d’experiència), és ben útil en qualsevol tasca d’acompanyament però també a nivell personal. I tant en acompanyaments espirituals formals, com en aquelles relacions que mantenim i amb les persones que ens acompanyem: en els nostres grups, comunitats, amb el nostre veïnat, companys i companyes de treball, amics i amigues…

L’estructura està formada per quatre setmanes presencials a Salamanca (i aferrant-me al tòpic: “quin marc incomparable!”) en els mesos d’octubre i maig. I entremig treballs que ens permeten anar aprofundint en la temàtica i veure com això ens interpel·la. Se’ns proposen les pròpies xerrades més altres lectures (articles, llibres, capítols de publicacions, alguna pel·lícula) que permeten que els continguts ens vagin calant. Aquests es configuren entorn de quatre eixos: eix de psicologia i antropologia, eix de teologia, eix de realitat i eix de discerniment ignasià. Cada setmana es toquen tots quatre àmbits mitjançant xerrades, temps de treball personal i compartir en petit grup. Les tardes estan reservades per a tallers de pràctiques d’acompanyament que l’equip Ruaj dinamitza amb seriositat, acolliment, saviesa…

Aquesta és la part que he acabat, la de les quatre setmanes, i que revisava des del vagó del tren. La pluralitat de paisatges que creuava de la península em feien pensar en la vintena de participants que hem format un grup cohesionat des de la confiança i la confidència, a més de l’experiència fonda compartida. Dones de diferents generacions, religioses i laiques, de diferents racons de l’estat i del món: Congo, Vietnam, El Salvador, Mèxic, Bolívia i més a prop, Extremadura, Canàries, Euskadi, Madrid, Aragó, Galícia, Catalunya…

Al final del dia, una estona de pregària i algun passeig pel centre de la ciutat monumental, ens permet d’anar enfortint les relacions, crear vincles, riure plegades.

Ara ja només ens queden les dues cireretes del pastís. Per començar, el mes de juliol ens retrobarem a Àvila per fer durant vuit dies un taller de pràctiques. No sé dir massa més però sí que ens han garantit que posarem tot l’accent en la dinàmica iniciada en els tallers d’acompanyament de les quatre setmanes ja viscudes. I per acabar, uns Exercicis Espirituals conduïts per l’equip a Loiola: poder passar pel cor tota l’experiència.

En aquests prop de vint mesos he vist com les companyes han crescut i madurat, com ens hem obert a la confiança. Hem pogut viure la dedicació de l’equip motor, format per dones que han incorporat l’acompanyament a la seva manera de viure i de fer servei, de crear relacions saludables i enfortidores, sempre des de la llibertat.

I ara a continuar sentint que acollir la Vida, acompanyant la vida, és una opció per anar més endins, més enfora, més encarnades en la realitat, més a l’escolta dels batecs de la Ruah.

I si alguna de les lectores s’engresca o pensa en alguna dona amiga, pot plantejar-se participar en la que serà la 14a sessió i afegir-se als centenars de dones creients que han fet o estem fent aquesta experiència enriquidora. Aquí teniu les dades del proper seminari.

Maria Antònia Bogónez Aguado

No m’ho podia creure…

Digueu-me ingènua. Un divendres de febrer volia fer una abraçada a una amiga que acabava d’enviudar. Ella anava a missa a la seva parròquia. Era una bona manera, em vaig dir, de trobar-nos, pregar juntes i després xerrar una estoneta.

Parròquia de Sant Llorenç, al carrer Entença. 19.30 hores. A la capella del Santíssim. Una vintena de persones potser.

I què tenia de sorprenent? Veureu… Comença la celebració i al cap d’una estona es recita el Kyrie Eleison. Tantes vegades cantat a les pregàries estil Taizé, fa que no pensi res en concret.

Però després, quan acaba l’homilia (amb la qual em vaig sentir còmoda i em va fer pensar, cosa que no es pot dir de totes!), diria que des del Credo i segur en la litúrgia de l’Eucaristia el català es veu substituït pel llatí. Sí… Em conec els seus elements, les fórmules, vaig traduint per dins… però estic al·lucinada. La gent que m’envolta se sap totes les respostes, parenostre inclòs, en aquesta llengua que jo vaig tocar a segon de BUP i que creia que el Concili Vaticà II havia deixat una mica enrere, fent cooficials les llengües vernacles en un intent d’acostar el que se celebrava i proclamava al poble de Déu de cada territori, de cada comunitat.

No m’ho podia creure! De veritat en una parròquia de l’Eixample, quan algú entri es trobarà una celebració en un llenguatge críptic que no es pot entendre per la gran majoria de la gent per sota, diguem, de la cinquantena? Com he de relacionar-me amb Déu, més íntim que la nostra interioritat, que diria sant Agustí, en un idioma que no em brolla del cor, en un llenguatge que no parlo? Si a Déu el prego en la meva llengua materna en les meves estones d’oració, si saludo a la gent amb qui comparteixo bancs en el temple en català o castellà, com puc celebrar la fe, sentir-me convidada amb tots ells a Taula, amb unes formes declinades que desconec, que em treuen tota espontaneïtat, tota sinceritat, tota profunditat? Trobaríem normal celebrar ara i aquí a Catalunya qualsevol de les nostres misses en un altre idioma que no fos el nostre (arameu, hebreu, rus, suec o qualsevol altre)? Sí, ja sé que el llatí és l’idioma oficial de l’Església catòlica, però cada cop hauria de ser més en àmbits oficials però no de celebració i vida (si és que ha de perpetuar-se, cosa que dubto, ja que és un element que manté clericalisme –gairebé només ells el coneixen– i la distància amb la realitat que ens envolta).

En la meva pregària em cal adreçar-me al Pare-Mare Déu amb silenci i pocs mots, però aquests han de brollar directament del cor, en el meu idioma. Amb la comunitat, necessito celebrar amb la llengua en què ens saludem i (tant de bo!) compartim barri i vida.

Per més que llegeixi raons possibles per justificar la litúrgia en llatí en una missa de parròquia de barri, no puc: he de ser jo, tota jo, dirigint-me a l’Altre i amb els altres, en l’idioma de la meva intimitat, allà on Ell resideix, allà on ens habita. Això el llatí no m’ho permetrà mai!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Flors per a l’Algernon

Flors per a l’Algernon. Daniel Keyes. Ed. Les Altres Herbes. Barcelona, 2020

Sovint descobrim les bones lectures per una amistat que n’ha gaudit… Aquest és el cas.

Aquesta novel·la va ser publicada als Estats Units, on ha esdevingut un clàssic… Mai no havia sentit a parlar d’ella… Ni del seu protagonista, el Charlie Gordon, que viu la seva discapacitat des de l’anhel de poder ser “llest”, com dirà ell. Les pàgines del llibre les escriu ell, al llarg del procés que el porta d’un coeficient ben baixet a un d’altíssim que trasbalsa la seva vida. I això es reflecteix en l’evolució de la pròpia ortografia.

I és que és el conillet d’Índies voluntari d’un experiment científic que abans s’havia fet amb un ratolí, l’Algernon que recull el títol de l’obra.

Un viatge pels sentiments del Charlie i amb ell, els interrogants que se’ns presenten sobre què ens pot fer feliços, l’ètica de certes proves, la soledat, l’amistat o com ens comportem davant de qui és diferent.

Bona lectura!!!

Maria Antònia Bogónez Aguado

La vida contada por un sapiens a un neandertal i La muerte contada por un sapiens a un neandertal

La vida contada por un sapiens a un neandertal i La muerte contada por un sapiens a un neandertal. Juan Luis Arsuaga i Juan José Millás. Ed. Alfaguara.

Fa setmanes, per no dir mesos, que aquests dos volums del paleontòleg valencià i l’escriptor madrileny que el signen, figuren entre els llibres més venuts.

Lectura recomanada per uns bons amics i que realment no m’ha decebut. Dos volums successius però independents que recullen les converses que ens fan anar a la nostra història més llunyana, reconèixer aquelles dimensions de la vida i de la mort, de l’existència com a éssers vius i els seus límits… I resulten unes pàgines clarividents sobre la nostra realitat present i el nostre futur immediat.

L’Arsuaga es mostra un mestre capaç de fer les lliçons en entorns variats (una muntanya, un zoo, un sex-shop,…) al llarg de tota la geografia de l’Estat, un mètode atractiu que ja haguéssim volgut molts en la nostra formació. En Millás plasma la seva curiositat, planteja les inquietuds, els dubtes, la sorpresa…

Són dues lectures que t’atrapen i et permeten trencar amb aquelles presumpcions que donem per òbvies i que, des de la ciència, cal que ens qüestionem i potser modifiquem.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Sant Ignasi, 500 anys

Aquest 31 de juliol acabarà la commemoració de l’any ignasià, que va començar el passat 20 de maig 2021, en els 500 anys de la ferida que Iñigo de Loiola va patir en la defensa de Pamplona. Ignatius 500, que és el nom que ha rebut aquesta celebració, té un lema molt ignasià: “Veure noves totes les coses en Crist”…

Poc es pot afegir sobre sant Ignasi al que en Josep Maria Rambla va presentar a l’homilia de la celebració de març a la Sagrada Família, recollida a L’Agulla del mes de març.

Però, ¿i si mirem sant Ignasi i el seu llegat amb aquesta novetat, avui, en aquest racó de la nostra església, del nostre país, del segle XXI? ¿Quins trets podrien ajudar-nos en el nostre camí avui?

La història del que es va descriure com un pelegrí, és la d’un caminant… Impressiona veure la seva audàcia confiada. Com a tantes persones, una ferida (en el seu cas, física) va fer que se li minés el seu projecte vital: ell que era cortesà, amb pretensions de carrera i d’amors d’alt llinatge… I a poc a poc va anar deixant que Déu li anés fent veure el seu projecte: dòcil a l’Esperit, va deixar que la pregària, el silenci, l’austeritat li fessin ordenar la seva vida, créixer en llibertat interior…

La seva capacitat de descobrir els mecanismes de la persona el fan un mestre del discerniment: les seves regles (dins del seu llibre dels Exercicis) ens ajuden a descobrir per on ens va la vida, per on se’ns cola el mal esperit, com vèncer-lo, com viure cada moment des de la lucidesa i l’agraïment. Un regal per anar a fons en la vida, no sobrevivint, sinó perforant-la sabent-nos estimats i perdonats…

Ignasi va veient que el seu camí no el pot fer sol, que l’Evangeli s’ha de viure en comunitat, amb d’altres… I a poc a poc se li van unint altres companys, amics en el Senyor… Un sentit profund de la companyonia, la fraternitat, l’amistat, compromesa en missió compartida.

I aquell home que semblava seriós i adust, en l’Autobiografia i en el seu Diari Espiritual es va mostrant progressivament més sensible, atent als altres, just en el criteri, defensor de la veritat a qualsevol preu (incloent-hi la presó), de profunda pregària, de lucidesa i servei, de do de llàgrimes, de profund coneixement dels nostres mecanismes psicològics i espirituals.

Avui, l’espiritualitat ignasiana és per a molts de nosaltres una bastida que ens permet atansar-nos a Jesús i caminar a la seva manera pel món, en tot estimant i servint. I així intentar ser persones mestresses de la nostra vida, tot desfent afeccions desendreçades que ens impedeixen ser lliures, provant de trobar Déu en la vida quotidiana en tot, a elegir allò que coincideix amb el somni més pregon que ens habita (el somni de Déu per a nosaltres)…

¿No us sona a invitació sempre nova? 500 anys després, l’experiència de sant Ignasi pot portar-nos a viure més, en clau de magis: més lluny, més endins, més enfora, sempre millor, en el servei que ens du, al mode de Jesús, a posar la mirada en els preferits de Déu: qui pateix, qui plora, qui és víctima de la violència, de la pobresa, de la injustícia, de la soledat, de la fam.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Enganxada al Paraulògic

Doncs sí, soc una de les persones enganxades al Paraulògic… Em distreu, em permet d’aprendre paraules (moltes de les quals mai no arribaré a utilitzar, segur), em fa pensar…

Trobo que està bé que només hi hagi un joc al dia… No permet una addicció extrema… Esclar que jo, coneixent-me, m’ho he limitat a intentar arribar a la meitat dels mots en cerca… Ja en tinc prou…

I després m’agrada posar-ho en comú al vespre, a casa, i descobrir com junts podem més, augmentar les troballes amb esperit de cooperació… i veure com en són de diferents els nostres mecanismes mentals, com ens complementem…

Aquest punt cooperatiu és el millor del meu dia amb el Paraulògic!

A jugar sense obsessions i optant per la cooperació i no la competició!!!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Del que jo sóc responsable…

L’altre dia una companya de feina em rondinava pels enormes embussos de trànsit que es pateixen en els accessos a Barcelona i rodalies en els darrers temps. I és clar, criticava els polítics…

I evidentment que hi ha polítics que no donen la talla, però jo crec que tenim els polítics que ens mereixem… Perquè la ciutadania en general no ens comprometem… i perquè, per exemple, en tema de sostenibilitat, la majoria estem beeeeeeen lluny de viure afectats i no prenem decisions que ens costin (ni que sigui una mica) pensant en el medi ambient: malbaratament de menjar, d’aigua, aires condicionats a tort i a dret, plantejament de si cal sempre agafar el cotxe o coordinar-se per dur-lo ple –o agafar transport públic–, consumisme excessiu, envasos d’usar i llençar, armaris plens de roba que ni fem servir… La llista és interminable…

Que és tasca dels nostres governants i representants? Oitant… El mal és que els mecanismes de poder (que no rauen en la política sinó en l’economia) no permeten gaire un altre tipus de polític, car exigiria un cert nivell d’heroisme ètic, que la majoria d’éssers humans no tenim… I la ciutadania en general no fem força perquè no siguin tan fàcils de malejar segons els interessos empresarials i lobbístics…

En aquest punt, prefereixo en qualsevol anàlisi veure quina és la meva part de responsabilitat: això em dona (certa) legitimitat per poder exigir que ho facin d’una altra manera… Pot ser petita. Òbviament altres entitats tenen molt més a dir en temes de canvi climàtic perquè contaminen més i tenen una major capacitat decisòria. Però allò que depèn de mi, ningú altre no ho pot fer: ningú no pot reciclar el que jo utilitzo, o comprar amb criteris de consum responsable el que omple la meva nevera o armaris, o triar entre anar a peu o en transport públic en els meus trajectes urbans, o decidir viatjar en tren en lloc d’en avió, o tantes altres coses… D’aquests espais de la Creació del meu entorn immediat jo en soc cocreadora i les meves decisions els condicionen.

Així que a vetllar per la responsabilitat personal! És en el que ara intento focalitzar-me… Ja veieu, ara em situo així… i m’ajuda… Fer el que depèn de mi, que d’això sí que en soc responsable… I des d’aquí intentar estar alerta i pressionar pels mitjans que tenim com a ciutadans i ciutadanes per fer que les altes esferes optin per mesures que posin la vida en el centre, la justícia com a mesura, la igualtat com a criteri, la llibertat i la pau com a camins.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Un possible regal de Nadal, ple de sentit

Per una bona amiga, m’arriba la feina que fan les carmelites calçades del Monestir de l’Encarnació de Barcelona (c. Panamà 12). És la seva manera de treballar i mantenir-se, però encara arriben a finançar una escola per a nens i nenes a Machakos a Kènia. Sense aquesta ajuda no podrien estudiar. I hi han construït un pou i instal·lat plaques solars.

Segur que molts de vosaltres reconeixeu aquestes ceràmiques: algunes potser us acompanyen a les vostres llars… I en podem demanar amb aquelles frases que s’adiguin amb la nostra fe, tot personalitzant un obsequi, creant un record per a alguna trobada… I tot fet a mà, km 0, ajudant una comunitat pregant de casa nostra.

Què us sembla? En aquest vídeo en fareu un tastet de les seves múltiples creacions (frases, posagots, clauers, penjolls, bols,…).

Es poden comprar al propi convent (de dilluns a divendres de 10 a 13h i de 17 a 18h) o per correu electrònic (orcarmelita@hotmail.com).

Un gest petit per col·laborar amb una comunitat i que pot canviar vides en una zona de l’est d’Àfrica! I potser fa que un regal de Nadal s’ompli de sentit!

Maria Antònia Bogónez Aguado

No voldries pas fer sostre?

Doncs sí, no voldries pas fer un voluntariat amb persones sense sostre? Un projecte petit, de barri, a la Barceloneta, que treballa des del vincle, la senzillesa, l’acolliment, per canviar les vides d’homes que dormien al carrer, treballant perquè puguin passar a una vida més estable aviat.

Garantir que la porta del carrer Pescadors 42 s’obre cada nit fa que haguem de ser molta gent… Un servei d’una o dues nits al mes… Com ho veus? Entrem a les 20 hores i sortim l’endemà a les 7 del matí… Ben compatible amb la vida laboral o estudiantil… Tu ofereixes les dates que tens disponibles…

I el descobriment que sempre reps més del que dones, que la mirada et canvia i deixen de ser invisibles persones que dormen en els nostres carrers.

Vols provar? Posa’t en contacte amb voluntariat@projectesostre.org

I aquí tens més informació que es va publicar a L’Agulla quan el Sostre va fer 25 anys.

Maria Antònia Bogónez Aguado

L’Agulla per a mi…

Ara que celebrem els 25 anys de L’Agulla, jo només puc donar-ne gràcies… No recordo com va caure a les meves mans fa anys… però sí que tinc clar que de seguida m’hi vaig subscriure… i que rebre-la periòdicament amb la seva banda de paper a la bústia, sempre m’alegrava. I em nodria, m’obria a realitats compromeses, a reflexions que m’ajudaven en la meva vida com a persona i com a creient.

Va ser després, en un curs del CEP sobre participació política i cristians, que se’m va oferir formar part del consell de redacció de L’Agulla!… Jo havia demanat conèixer els cristians d’Iniciativa, a on havia entrat des de la lectura d’un evangeli que m’empenyia a intentar treballar per la justícia però en aquell moment, el grup estava poc articulat. Així que la Mercè, que presentava ICV en l’esmentada formació, em va convidar a entrar en el consell, on hi havia també alguns cristians del partit… I des de llavors, les reunions periòdiques són per a mi excusa de trobada amb persones amigues, marc de debats des del ser cristians i d’esquerres, descobriment de noves realitats, acollida, amistat… Un regal a la meva vida! Un espai de servei i alhora de creixement!

I continuo somiant que L’Agulla pugui ser llavor d’inquietuds, camí per entendre el món, anhel d’una Església pobra i compromesa, pista de justícia, rostres de Jesús avui… Com ho va ser i ho és per a mi encara avui!

Per molts anys, família de L’Agulla.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Desconnexió…

Sovint diem que necessitem uns dies de vacances per desconnectar… I aquesta és la meva proposta per fer-ne experiència alguns jorns… Sí, desconnectar de les xarxes socials… Costa? Oitant! Sobretot al principi… I trobes a faltar no poder enviar un WhatsApp, no mirar el Twitter compulsivament per saber què diu la gent (la que t’importa, la que fins i tot odies…), no haver-te de fer selfies allà on vas… Però a poc a poc, notes més silenci, te n’adones de com som de dependents del mòbil i de les seves aplicacions… i et planteges trucar a persones amb les que fa mesos (o anys!) que no parles perquè un missatget ha substituït una telefonada, una conversa en directe…

Proveu-ho… Jo em vaig veure impulsada a treure’m WhatsApp el març per un col·lapse personal després d’un any dur per la pandèmia… I m’ha resultat terapèutic… No cal ser tan dràstic si no en sentiu la necessitat, però l’experiència de viure sense mirar el mòbil durant alguns dies segur que és higiènica i ens fa més lliures i conscients…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres.

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres. Angle Editorial. Barcelona, 2021. 170 pàg.

Anar recorrent les 17 paraules que l’Arcadi Oliveres ens presenta en aquest llibre és tornar a escoltar-lo… I retrobar l’activista i cristià, acollidor, senzill, coherent, present en tants carrers i en tants actes… I com quan l’escoltaves en una xerrada, et fa plantejar les teves petites decisions corrents, evidenciant-te les conseqüències que tenen.

Si alguna cosa m’ha marcat en les seves darreres entrevistes i també en les pàgines d’aquesta obra és la profunda esperança que traspuava. Com la necessitem! Com la necessito!

Ah, i si us passava com a mi, que quan anava a alguna de les seves activitats em preguntava quan trigaria en esmentar la Caixa, no us decebrà… Aquí també apareix… Em va provocar un gran somriure trobar citat CaixaBank. Arcadi, sempre Arcadi. Gràcies per tant! Gràcies per tot!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Theodor Kallifatides. “Una altra vida, encara

Theodor Kallifatides. “Una altra vida, encara”. Galàxia Gutenberg. Traducció de Montserrat Camps Gaset. Barcelona, 2020

Un bon amic va recomanar a un grup aquesta obra. Deliciosa, deia. I ho és. De lectura senzilla, en Kallifatides, un autor grec que ha fet la major part de la seva literatura en suec, l’idioma del país on viu, ens presenta la societat escandinava (i les seves contradiccions) i també el retrobament del seu paisatge hel·lènic, en plena crisi… I enmig de la seva narrativa planera i ritmada, pensaments profunds sobre la vellesa, els drets humans, la democràcia, la migració, l’acolliment, la mort… Però especialment una preciosa història d’amor amb les llengües… Aquest llibre marca, de fet, el seu retrobament amb el grec i l’inici d’una nova fase a la seva carrera en el seu idioma matern.

Ben recomanable! Que el gaudiu!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Què desitges?

Quan la mare del fills de Zebedeu s’acosta a Jesús, aquest li pregunta “Què desitges?” I aquesta pregunta sovint no ens l’hem permesa les dones, educacionalment disposades a posposar els nostres anhels als dels altres.

Les dones fa anys que estem en lluita per la igualtat… i fa més de 30 anys que a casa nostra, el Col·lectiu de Dones en l’Església va anar despertant en moltes de nosaltres la necessitat de veure’ns amb els ulls amorosos de Déu que estima tota criatura, i les ganes de lluitar per aconseguir que aquells drets que en el món civil han anat consolidant-se en el nostre entorn europeu i occidental vagin fent-se realitat en el si de la nostra Església…

I des del 2020, en el marc del moviment que el #metoo va universalitzar, les dones creients hem sortit als carrers, com tot ara, globalitzats… Voices of Faith i el Catholic Women Council a nivell mundial, la Revuelta de las Mujeres a nivell de l’estat i Alcem la Veu a Catalunya, van organitzar actes l’any passat, just abans del confinament pandèmic… i enguany ho han repetit, d’acord amb les mesures que les autoritats sanitàries i la prudència recomanaven.

El diumenge 7 de març, davant de la catedral de Barcelona, unes cent dones es van aplegar per reclamar que a l’Església tots hi cabem. Era l’aforament màxim que es permetia. Un to festiu no va impedir la profunditat d’un comentari de la Neus Forcano de l’episodi de la dona samaritana. Un mural que anava il·lustrant la Marta Romay. I un cant final amb paraules de santa Teresa, Nada te turbe, en la veu de Rosa Zaragoza.

Una nova etapa cap a una trobada sinodal mundial que es prepara per celebrar a Roma el 2022, potser virtualment però amb la voluntat de ser veu de les vivències, possibilitats, reclamacions, de tantes dones per la justícia, l’equitat i la dignitat en la nostra església.

Cada cop som més les dones que ja no només ens costa, sinó que ens és difícilment suportable la situació actual de discriminació, d’invisibilitat, de serveis als quals no podem optar (tot i que moltes companyes viuen clarament la crida a ministeris concrets, i qui se sent capaç de posar en dubte el que una sent amb certesa en el seu diàleg amb Déu?), de no ser on es prenen les decisions, de saber-nos vàlides en altres àmbits i no poder ni demostrar-ho a l’Església. I el pitjor és que s’han acabat les paraules i les fórmules si alguna noia més jove et pregunta per com es poden sostenir actuacions i afirmacions tan desiguals, injustes, entre cristians, pel simple fet de ser baró o dona. Sense entrar en casos de violències contra les dones exercides en abús de situacions de poder d’homes i protegits pel silenci que ha perdurat al llarg dels anys… Això, no és que sigui injustificable, és que és condemnable jurídicament però també amb l’Evangeli a la mà.

Perquè, com deien les companyes de Madrid a la Revuelta de Mujeres en la Iglesia, som creients, feministes i lluitadores… I és en l’Evangeli i en el testimoni de Jesús on pouem com la dona samaritana per sentir-nos així i ser cridades a compartir la Bona Notícia a la qual se’ns convida a tothom.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Sangre de Mártires. Dieron su vida por los pobres. Fernando Bermúdez.

Sangre de Mártires. Dieron su vida por los pobres. Fernando Bermúdez. Alfaqueque ediciones. Murcia, 2020

El Fernando Bermúdez fa en aquest breu llibret un recorregut per noms d’homes i dones que han estat màrtirs a Amèrica Llatina… Alguns de renom, altres de no coneguts almenys per a mi. Brolla de la seva experiència com a teòleg i missioner a Guatemala. Va viure la situació de prop, des de dins. Com a teòleg de l’alliberament i com a persona militant de moltes causes… Ara des d’aquesta banda de l’Atlàntic.

Llegir sobre les vides que han portat a terme l’amor fins a l’extrem de l’Evangeli sempre em recorda el meu cristianisme còmode… I em fa sentir petita i agraïda pel seu testimoni. Gràcies, San Romero, Pere Casaldàliga, Berta Cáceres, Joan Alsina, Luis Espinal…!!! Gràcies, Fernando, per presentar-nos-els de forma planera, viscuda, sincera!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Viure l’avui amb esperança

Quan preparàvem aquest número de L’Agulla ens plantejàvem que aquest pot ser (com ho són tots els temps, tots els moments de la vida), un temps d’oportunitats d’aprenentatge. Les crisis també… No diuen que en japonès la paraula crisi està composta pels caràcters de perill i d’oportunitat?

Els perills i els patiments que la COVID-19 ens ha portat i amb els quals travessa les nostres vides, són evidents: malaltia, morts, pèrdues sense possibilitat de dol, ERTOs, els més desvalguts de la nostra societat perdent aquells mecanismes que intentaven sostenir-los, infants sense eines per seguir una escolaritat en línia, enyorança d’abraçades, tancament de negocis, atur creixent desaforadament, rodes de premsa governamentals militaritzades, drets amenaçats, fronteres tancades, dones violentades tancades durant setmanes amb els seus maltractadors… i tants d’altres…

Però també podem intentar entrenar la mirada per subratllar aquells aprenentatges que podem agrair a aquestes setmanes de confinament…

Començo una llista possible… Tu, lector, lectora, hi pots afegir els teus…:

• No sentim més ocells? Fins i tot a la ciutat, hem escoltat el seu silenci (increïble) i hem vist ocells que només havíem vist als llibres…
• No ens sembla que el cel és més blau?
• Prop de casa, pels patis, des de finestres i balcons, veiem veïns i veïnes… i en reconeixem alguns amb qui coincidíem a voreres, botigues, a la parròquia…
• Cada vespre a les 20 hores reconeixement a aquells que han fet possible que la crisi es vagi salvant: personal sanitari, de neteja, de transport, de botigues, de seguretat, bombers… Potser si ens volen tornar a colar una retallada de la sanitat pública, estarem més disposats a mullar-nos i protestar…
• Quants pares i mares han reconegut, havent de supervisar les feines escolars de la seva mainada, que n’és de valuosa la tasca sovint discreta de tots els equips docents de col·legis i instituts?
• Moltes famílies no havien estat mai tan juntes… i s’han sorprès de la bona convivència (malgrat tantes hores sota el mateix sostre), s’han redescobert, han jugat, netejat, estudiat, ballat, fet gimnàs o cuinat… o han començat les trucades periòdiques amb germans, cosins, gent gran de la família? Amb aquella gent amiga que viu sola o que potser pensem que s’ho pot passar pitjor?
• Quanta gent ha preguntat als veïns i veïnes sols i grans de l’escala si els calia alguna cosa quan anaven a comprar?
• No coneixem algú que s’ha confinat a casa del pare, mare, avi o àvia per cuidar-lo fins a la seva recuperació o malauradament mort, lluny de la seva pròpia família, amb la propina de la quarantena que després tocava fer? Quina generositat!
• I un sense sostre que porta a una treballadora d’un centre social que l’ha anat trucant aquests dies una capsa de bombons (vés a saber quins esforços haurà fet per aconseguir-la), com a agraïment per com les seves telefonades l’han sostingut?
• No hem descobert que les feines essencials sovint no són les més ben retribuïdes, sinó les més invisibilitzades, precàries, feminitzades en molts casos: neteja, transport, seguretat, sanitat, serveis socials? Això sí, el futbol serà un dels primers àmbits que tothom ha corregut per “normalitzar”! Increïble!
• I aquestes setmanes de tancament a casa no hem reduït el nostre consum? Ens hem adonat que tenim més roba que no ens cal? Que hi ha coses que podem reparar (fins i tot nosaltres mateixos), mirant un tutorial a Internet, sense córrer a comprar-ne una de nova?

… i tantes d’altres…

Si ens aturem, aquests temps de confinament poden obrir-nos a molts aprenentatges… Que els fem duradors en el temps, depèn de nosaltres… Tant de bo quedin gravat en els nostres caps i cors, ens faci més resilients, i alhora més combatius per no tornar a una normalitat que no tenia gens de normal des d’un punt de vista humà i cristià: ens aïllava, excloïa molta gent, posava el capital al centre, ens feia superbs i maltractàvem un planeta del qual intentàvem no veure els seus límits…

Mantinguem l’esperança… i com ens deien quan anàvem a un camp de solidaritat del Setem: pren nota de tot el que viuràs! Continuem prenent nota de tot el que estem vivint! Gravem-ho i defensem tot allò que hem descobert i hem vist que és bo per a tothom!

Maria Antònia Bogónez Aguado