Dialogal

Dialogal és una revista trimestral que posa en valor la diversitat de creences religioses i, en general, la dimensió espiritual de l’ésser humà. Un espai de reflexió per a tota persona en recerca de sentit. Un lloc de creixement, de novetat, de transformació, que vol crear pensament, generar debat i posar paraula a allò que s’està vivint actualment. Dins i fora del marc religiós. Perquè pensem que la recerca de sentit –més enllà o més ençà d’allò que és lliure fins i tot d’aquesta etiqueta– és oberta.

Dialogal va néixer l’any 2002 fruit de la iniciativa de Francesc Torradeflot i Francesc Rovira en el marc de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (AUDIR). La revista va erigir-se com l’única publicació dedicada a la diversitat religiosa als països catalans i als de parla castellana. La revista Dialogal abans es trametia a través de la revista Foc Nou. Ara, la revista amplia el seu horitzó editada per Editorial Mediterrània sota la direcció de Clara Fons d’AUDIR. Si a algú li interessa s’hi ha de tornar a subscriure. No és fàcil mantenir-la viva. Us invito a totes aquelles persones que us interesseu pel diàleg religiós, espiritual i entre conviccions profundes us hi apunteu. Els seus articles són molt interessants.

Quim Cervera

Anuncis

Cuando la vida nos vive. Una invitación a indagar qué soy. Hilario Ibáñez Martínez

Cuando la vida nos vive. Una invitación a indagar qué soy. Hilario Ibáñez Martínez amb pròleg de Laia de Ahumada. Libros Indie. Barcelona, 2019

Hilario Ibáñez Martínez (Palència, 1957) és educador a la Fundació “Mans a les mans” de Barcelona, filòsof i teòleg, màster en “Espiritualitat Transcultural” (Fundació Vidal i Barraquer). És membre fundador de Camí Endins. Realitza tallers i trobades de meditació i silenci.

L’origen del llibre se situa en una intuïció profunda de l’autor: la recerca de la transcendència ha sigut connatural a l’ésser humà, no es coneix època històrica en què aquest anhel profund no s’hi hagi donat. Durant segles aquest ha tingut lloc en el marc de les religions, on s’oferien els mapes per accedir-hi.

Cuando la Vida nos vive recull el testimoni de deu persones que relaten aquesta vivència d’una manera senzilla. No tenen res d’estranyes, ni són especials; viuen el seu dia a dia amb normalitat i integrades i compromeses en la societat. Simplement s’han atrevit a aprofundir en si mateixes i han descobert que el centre de tot no està a l’exterior: no cal sortir fora de nosaltres per trobar allò que ja tenim dins.

La temàtica del llibre és, per tant, la vida viscuda des de la profunditat del Ser, comú a totes les persones que hi apareixen. Algunes d’elles vénen d’una forta vivència religiosa; altres, des de la indiferència; una altra, des de la no creença, i totes, després de tenir una experiència fonent, inicien un camí d’aprofundiment en elles mateixes que, anant més enllà del fet religiós, es troben en un mateix punt: l’Ésser que abasta i ho comprèn tot.

Cuando la Vida nos vive no deixa de ser també una introspecció per part de l’autor. És per això que una primera part del llibre intenta descriure en què consisteix l’experiència espiritual que fa nom al títol: nosaltres no vivim la Vida, sinó que la Vida ens viu. Això canvia substancialment la manera d’entendre la vivència espiritual, la qual deixa de centrar-se en la creença religiosa i, per tant, la transcendeix i la situa en el que s’anomena la no dualitat.

L’espiritualitat no dual experimenta que el fons de l’ésser humà és el mateix fons de la realitat, que no hi ha dualitat entre nosaltres mateixes i l’absolut, ni entre la divinitat i el món o la realitat manifestada. Això vol dir que, qui viu en la quotidianitat l’experiència no dual, com les persones entrevistades, ho fa independentment de les seves creences prèvies, fins i tot venint de l’ateisme o de la indiferència cap a la religió. Aquesta espiritualitat se situa fora dels marges tradicionals de la religiositat per situar-se al centre de l’ésser humà, com a lloc on habita la Veritat que ens envolta.

Les entrevistes, que són la segona part del llibre, tenen prou entitat per si mateixes, però la primera part ajuda a comprendre i enriquir, encara més, el sentit profund del llibre.

Estem davant, doncs, d’un canvi de vivència de l’experiència espiritual, i les persones entrevistades ens ho mostren. En són moltes que poden sentir que les categories religioses anteriors ja no donen resposta a l’anhel més profund de l’ésser humà. Això no vol dir que es renunciï forçosament a les seves fonts culturals o recorregut creient inicial, sinó que la vivència espiritual transcendeix una experiència profundament humana per a tots.

La persona que s’embarca en l’aventura de buscar en si mateixa troba, com els entrevistats, que la resposta no pot venir d’una deducció lògica sinó que només es comprèn sent-hi perquè vivint des d’aquí és probablement on reposa la nostra existència, la casa de la qual mai hem marxat. En aquest sentit podem parlar d’un nou paradigma de la vivència espiritual.

Cuando la Vida nos vive és un regal en tots els sentits. És una invitació a respirar profundament, en silenci, deixant-se portar per cadascun dels tresors dels entrevistats i la saviesa de l’autor. Bona lectura!

Marta Digón

Les tres mirades

Un dia, fent una ruta turística amb uns familiars, ens vam aturar a Elx per visitar El huerto del Cura. Passàrem unes hores fruint corpresos d’aquella esplèndida abundància de palmeres que omplien tot el recinte. A la sortida, no ens vam poder estar de consignar les nostres impressions al llibre de visites.

La meva germana, aleshores estudiant de farmàcia, hi va escriure: “M’han interessat molt els diversos exemplars de palmeres adientment classificades d’acord amb la seva espècie i procedència”.

El meu pare, també farmacèutic, gran amant de la naturalesa, escrigué: “Amb tota la meva admiració per les palmeres!”

Pel que fa a mi, el que expressava millor el meu estat d’ànim van ser aquells versos del Cant Espiritual de Joan Maragall:

Aquell que a cap moment li digué: “atura’t”,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor;
jo, que voldria aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!

Moments més tard, quan repreníem el viatge carretera enllà, em vaig adonar que en aquelles dedicatòries hi havia tres mirades:

  • una mirada científica
  • una mirada poètica
  • una mirada espiritual

Els tres familiars compartíem una mateixa consciència observadora, que en cadascú es desplegava a un nivell de profunditat diferent. Totes tres mirades eren humanes, sinceres, complementàries.

Quan parlem d’espiritualitat ens referim, al meu entendre, a aquesta tercera mirada englobant sobre la realitat i que brolla de la mateixa font de consciència. És el que ve a dir Saint Exupéry en el seu Petit Príncep: “Només hi veiem bé amb el cor; tot allò que és essencial és invisible als ulls”.

Se’m pot objectar, amb raó, que, fent ús del poema de Maragall, confonc mirada espiritual amb mirada creient, ja que, en aquest cas, es tracta d’una pregària-conversa amb la Transcendència, a qui el poeta anomena “Senyor”.

D’acord. L’espiritualitat és una dimensió de la persona que no necessàriament s’ha de descloure en una fe transcendent, puix, com afirma Tierno Galván en el seu llibret Qué es ser agnóstico, també aquest admet que la realitat conté una dimensió inefable no reduïble a la mera racionalitat.

En fi, sigui com sigui, l’experiència del Huerto del Cura em portaria a concloure que l’ésser humà està conformat per tres dimensions interdependents: la corpòria, la psicomental i l’espiritual. Això ens permetria parlar avui, a diferència d’altres temps més absolutistes i maniqueus, d’una espiritualitat encarnada, humanista, quotidiana, inclusiva i, fins, interdisciplinar.

Jordi Català

Acompanyar – trepitjar terra sagrada

La nostra vida cristiana ens mena a viure-la acompanyada. No és un camí a fer en solitari. Això serveix per entendre que necessitem viure-la en comunitat, però també que ens cal alguna persona que ens serveixi per contrastar, il·luminar, interpel·lar o simplement en algun moment només escoltar. I per pregar per nosaltres.

El fragment dels deixebles d’Emaús pot remetre’ns a aquesta experiència de fer camí a dos i sentir que és Jesús qui surt al nostre encontre, ens mira i acull els nostres sentiments, aclareix la presència de Déu en la història (la del poble d’Israel i la pròpia), entra en la nostra vida quotidiana (a casa nostra) i ens empeny a la vida celebrativa (el pa partit, l’Eucaristia) i d’aquí als germans i germanes, a dur alegria allà on hi ha penes, a obrir esperances on tot sembla fosc.

Fa sis anys que acompanyo exercicis espirituals en la vida quotidiana. Aquells que els hem fet com a exercitants hem pogut trobar-hi espai per a la pregària en el quefer diari, un itinerari que ens acull com a criatures estimades de Déu, ens fa reconciliar amb les nostres ombres, contemplar episodis de la vida de Jesús, veure on posem els nostres ulls i a Qui volem seguir, posar-nos en les seves mans i obrir-nos a la seva voluntat… Sona gran, però és un procés privilegiat per donar sentit al que vivim, endreçar-nos per dintre, poder prendre decisions i optar per en tot estimar i servir.

Però com acompanyar-ho com a acompanyant? Doncs només puc dir que és una sensació continuada de trepitjar terra sagrada. Qui tenim al davant és qui fa els exercicis de la mà de Jesús: ells dos són els protagonistes. Els acompanyants tenim un paper accessori. Preguem per ells, escoltem, plantegem noves passes, fem preguntes que puguin resultar interpel·ladores… És un experimentar repetidament que ets instrument, que qui obra és Ell. Jo demano molt que en l’acompanyament sobretot no sigui destorb. I que sigui l’Esperit, la Ruah, qui posi les paraules justes i escaients, com diu una fórmula litúrgica.

Ens trobem un cop a la setmana (els temps s’adapten a la persona i al seu ritme). Preguem breument per interrompre la velocitat i agitació que sovint duem en les nostres vides. Veiem com ha anat des de la darrera entrevista, quines han estat les “mocions”, les dificultats, els regals descoberts. I plantegem el següent exercici. Una nova pregària per agrair i mirar endavant. I entre trobades, l’acompanyant prega especialment per l’exercitant, tenint present el que està vivint. Hi ha un vincle especial, fort, diferent de l’amistat o de la simple companyonia. Jo entenc que és una forma de comunió.

I en aquest procés d’acompanyament vas veient com el Senyor treballa els cors quan un/a es deixa, quan fa silenci i pregària, quan aprofundeix en les escenes de la vida de Jesús, quan pronuncia un sí feble però desitjat…

Aquest any, a més, he pogut fer un acompanyament via Internet. Una adaptació a la nova realitat de mobilitat de tanta gent. D’haver-se fet presencialment, en el cas d’una persona que viu a cavall de Sevilla i Perú, el procés no hagués pogut cloure’s. I he sentit que les noves tecnologies també poden ajudar a fer un itinerari d’acompanyament. I que una plataforma de moodle, el correu electrònic i l’Skype poden esdevenir eines per fer exercicis espirituals, per aprofundir la relació amb Jesús, per créixer en la pregària, per anar percebent què vol Déu de nosaltres, amb la certesa que ens vol feliços.

No voldria oblidar que és un servei eclesial. És tota l’Església la que es revifa i es plenifica quan cadascun de nosaltres demana ser acompanyat/ada, mirar el propi passat com a història de salvació, el present com presència de Déu i decideix discernir el futur per viure’l amb Jesús. Perquè és un procés de despullament i de creixement, d’alliberament i de compromís. Amb tu, amb Déu, amb els altres.

I com a acompanyant et sents petita i agraïda. I perceps que és un servei que et supera, a moments t’aclapararia si el visquessis només des de la raó. Però, des del cor, nodrit pel silenci i l’oració, et saps alhora acompanyada per Jesús. I que és Ell qui treballa la terra sagrada que cada ésser humà és.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Espiritualitat i religions a la xarxa

En el web de la Generalitat trobem el portal Cinema espiritual i de les religions on hi ha el fons filmogràfic de les religions i la informació de les diverses edicions de la mostra de cinema espiritual de Catalunya.

99-a-airejar-portal-religions-imatgeEl fons filmogràfic dóna accés a una base de dades d’accés lliure que recull la producció cinematogràfica mundial referent a les diverses confessions religioses: budisme, cristianisme, fe bahà’í, hinduisme, islam, jainisme, judaisme i sikhisme. La selecció ha estat elaborada pel professor Joan-Andreu Rocha Scarpetta, doctor en ciències de la comunicació (Barcelona) i en història de les religions (Roma).

En relació a la mostra de cinema espiritual de Catalunya conté informació de les diverses edicions d’aquest certamen des que és organitzat per la Direcció general d’Afers Religiosos. La mostra, que enguany arriba a la seva 13a edició, aprofundeix en la presència de l’espiritualitat en la cultura audiovisual, vol fer visibles les diferents manifestacions religioses i espirituals i així contribuir a afavorir el diàleg interreligiós i la cohesió social.

Aquest nou recurs és molt interessant i de segur que ens ajudarà a organitzar esdeveniments relacionats amb les temàtiques que abasta.

Quiteria Guirao

Rublev i La rosa púrpura del Caire

No ho havia pensat mai: Rublev, en la seva icona de la Trinitat, fa com Woody Allen a La rosa púrpura del Caire: prendre’ns per la mà i fer-nos entrar dins l’espai pictòric. De manera que d’espectadors passius ens convertim en acollidors d’un misteri que fecunda la realitat. Com va fecundar Abraham i Sara, contra tot pronòstic, i més enllà de les seves expectatives. Perquè la icona de la Trinitat parteix d’aquella escena entranyable d’Abraham i Sara acollint tres misteriosos estrangers en els quals troben l’empremta de Déu mateix. L’acollida, doncs, de l’alteritat, de la diferència, de l’estranger, és ocasió privilegiada de trobada amb Déu. Una acollida on, des de molt antic, la comunitat cristiana hi reconeix la Trinitat.

andrey_rublev_-maxima-calidadAquest és només un dels aspectes que ens va fer notar el passat 12 de novembre, en la sessió de formació sobre la icona de la Trinitat de Rublev organitzada pels Amics del Desert de Barcelona María Dolores Martín, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat.

Andrej Rublev, fa 565 anys, despulla l’escena fins a deixar-hi l’essencial, disposat de manera que las perspectiva ens fa partícips del contingut. Ens posem en el lloc d’Abraham i de Sara i contemplem aquests tres personatges forts i delicats simultàniament, sense edat ni sexe definits, en una composició molt dinàmica, on el joc de mirades i la circularitat del gest envolten el calze (pròpiament, tres calzes, un dins de l’altre, com les nines russes). La taula parada de l’Eucaristia n’és el centre.

El Pare, vestit amb robes d’un color indefinit, transparent –invisible–, el Fill vestit amb el blau de la divinitat i el vermell de la carn i la sang (amb el cap inclinat en un gest molt semblant al que trobem en tantes pintures del crucificat), l’Esperit amb el verd de la vida. Tots tres comparteixen el blau, però només el Fill vesteix la visibilitat del color de la carn. Al seu darrere tres símbols: la casa de l’acollida (i de la cultura, i de la tradició), l’alzina de Mambré –o l’arbre de la creu–, la solidesa de la roca d’on Moisès fa brollar l’aigua. A sota el rectangle que fa referència al món sencer, al cosmos.

Un bon complement de tot plegat va ser la pel·lícula Andrej Rublev, de Tarkovski, de la qual només en vam veure un fragment (dura tres hores!). S’hi reflecteix el procés de destil·lació de la vida fins arribar a expressar el nucli de la fe. Vull dir que tota aquesta meditació i contemplació passen per la duresa de la realitat viscuda: de la guerra, de la violència, dels dubtes i de tantes coses. Diríem avui, no hi ha veritable icona sense deixar-nos ferir per la crisi, la guerra, l’atur, els refugiats… Com no hi ha veritable icona sense l’agraïment i l’amor, la lluita quotidiana. La Trinitat no eludeix el conflicte, el travessa.

Aquesta icona, com la icona copta de l’amistat, s’entesten –ens deia la María Dolores– a anar més enllà del seu eventual destí de peces de museu pel seu valor estètic, per interpel·lar-nos tossudament des de l’espiritualitat.

Francament, mai no havia pensar en la Trinitat d’aquesta manera. Em semblava un concepte sofisticat i sobrer. Després d’aquesta sessió entenc que la Trinitat, que és relació, és expressió de la nostra concepció del món i de la fe. I que la seva representació pictòrica, tan diferent en l’Església occidental, té connotacions antropològiques i socials. No és el mateix una visió, com és el cas, de tres figures semblants i relacionades de forma dinàmica que aquelles representacions de senyors amb barba, nens i coloms, estàtiques i jerarquitzades.

Vam acabar la trobada preguntant-nos quina icona estem pintant nosaltres amb la nostra vida.

Mercè Solé