Espiritualitat i religions a la xarxa

En el web de la Generalitat trobem el portal Cinema espiritual i de les religions on hi ha el fons filmogràfic de les religions i la informació de les diverses edicions de la mostra de cinema espiritual de Catalunya.

99-a-airejar-portal-religions-imatgeEl fons filmogràfic dóna accés a una base de dades d’accés lliure que recull la producció cinematogràfica mundial referent a les diverses confessions religioses: budisme, cristianisme, fe bahà’í, hinduisme, islam, jainisme, judaisme i sikhisme. La selecció ha estat elaborada pel professor Joan-Andreu Rocha Scarpetta, doctor en ciències de la comunicació (Barcelona) i en història de les religions (Roma).

En relació a la mostra de cinema espiritual de Catalunya conté informació de les diverses edicions d’aquest certamen des que és organitzat per la Direcció general d’Afers Religiosos. La mostra, que enguany arriba a la seva 13a edició, aprofundeix en la presència de l’espiritualitat en la cultura audiovisual, vol fer visibles les diferents manifestacions religioses i espirituals i així contribuir a afavorir el diàleg interreligiós i la cohesió social.

Aquest nou recurs és molt interessant i de segur que ens ajudarà a organitzar esdeveniments relacionats amb les temàtiques que abasta.

Quiteria Guirao

Rublev i La rosa púrpura del Caire

No ho havia pensat mai: Rublev, en la seva icona de la Trinitat, fa com Woody Allen a La rosa púrpura del Caire: prendre’ns per la mà i fer-nos entrar dins l’espai pictòric. De manera que d’espectadors passius ens convertim en acollidors d’un misteri que fecunda la realitat. Com va fecundar Abraham i Sara, contra tot pronòstic, i més enllà de les seves expectatives. Perquè la icona de la Trinitat parteix d’aquella escena entranyable d’Abraham i Sara acollint tres misteriosos estrangers en els quals troben l’empremta de Déu mateix. L’acollida, doncs, de l’alteritat, de la diferència, de l’estranger, és ocasió privilegiada de trobada amb Déu. Una acollida on, des de molt antic, la comunitat cristiana hi reconeix la Trinitat.

andrey_rublev_-maxima-calidadAquest és només un dels aspectes que ens va fer notar el passat 12 de novembre, en la sessió de formació sobre la icona de la Trinitat de Rublev organitzada pels Amics del Desert de Barcelona María Dolores Martín, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat.

Andrej Rublev, fa 565 anys, despulla l’escena fins a deixar-hi l’essencial, disposat de manera que las perspectiva ens fa partícips del contingut. Ens posem en el lloc d’Abraham i de Sara i contemplem aquests tres personatges forts i delicats simultàniament, sense edat ni sexe definits, en una composició molt dinàmica, on el joc de mirades i la circularitat del gest envolten el calze (pròpiament, tres calzes, un dins de l’altre, com les nines russes). La taula parada de l’Eucaristia n’és el centre.

El Pare, vestit amb robes d’un color indefinit, transparent –invisible–, el Fill vestit amb el blau de la divinitat i el vermell de la carn i la sang (amb el cap inclinat en un gest molt semblant al que trobem en tantes pintures del crucificat), l’Esperit amb el verd de la vida. Tots tres comparteixen el blau, però només el Fill vesteix la visibilitat del color de la carn. Al seu darrere tres símbols: la casa de l’acollida (i de la cultura, i de la tradició), l’alzina de Mambré –o l’arbre de la creu–, la solidesa de la roca d’on Moisès fa brollar l’aigua. A sota el rectangle que fa referència al món sencer, al cosmos.

Un bon complement de tot plegat va ser la pel·lícula Andrej Rublev, de Tarkovski, de la qual només en vam veure un fragment (dura tres hores!). S’hi reflecteix el procés de destil·lació de la vida fins arribar a expressar el nucli de la fe. Vull dir que tota aquesta meditació i contemplació passen per la duresa de la realitat viscuda: de la guerra, de la violència, dels dubtes i de tantes coses. Diríem avui, no hi ha veritable icona sense deixar-nos ferir per la crisi, la guerra, l’atur, els refugiats… Com no hi ha veritable icona sense l’agraïment i l’amor, la lluita quotidiana. La Trinitat no eludeix el conflicte, el travessa.

Aquesta icona, com la icona copta de l’amistat, s’entesten –ens deia la María Dolores– a anar més enllà del seu eventual destí de peces de museu pel seu valor estètic, per interpel·lar-nos tossudament des de l’espiritualitat.

Francament, mai no havia pensar en la Trinitat d’aquesta manera. Em semblava un concepte sofisticat i sobrer. Després d’aquesta sessió entenc que la Trinitat, que és relació, és expressió de la nostra concepció del món i de la fe. I que la seva representació pictòrica, tan diferent en l’Església occidental, té connotacions antropològiques i socials. No és el mateix una visió, com és el cas, de tres figures semblants i relacionades de forma dinàmica que aquelles representacions de senyors amb barba, nens i coloms, estàtiques i jerarquitzades.

Vam acabar la trobada preguntant-nos quina icona estem pintant nosaltres amb la nostra vida.

Mercè Solé

En record de la Núria Terés

(La Núria, bona amiga meva, va morir el passat 30 d’octubre als 54 anys. http://www.diaridegirona.cat/portada/2016/10/30/mor-nuria-teres/812099.html )

El dia 12 d’agost, la Núria escrivia:

“Estic fent un procés de recerca personal, de trobar la pau, de meditar, d’escoltar i escoltar-me… que m’està transformant.”

“És una paradoxa!! Per a una malaltia greu acabo fent un camí de felicitat…”

la-nuria“M’estic buscant i trobo Déu cara a cara.”

Són retalls d’un xat de 20 minuts: jo estava de vacances a prop d’Almería; ella a Girona, a casa després d’una sessió de quimioteràpia. En aquesta conversa vam parlar també de l’evolució de la seva malaltia, de l’evangeli, de la pregària, de la natura, de l’agraïment i de l’amistat.

Tinc molts altres records de la Núria. Alguns de fa molts anys, com les Fires de Sant Narcís amb els nens petits o Diumenge de Rams o trobada a Cadins o casaments o sopars. I hi ha records més recents i nítids, com comprar cabdells de llana a una botiga del carrer Gran de Gràcia; i els dinars, sobretot els dinars pels volts de Nadal amb el grup d’amigues “Xiquetes”. N’érem sis i, com recordàvem les altres cinc en el comiat de la Núria, “cadascuna amb el seu estil, amb el seu compromís i amb les seves neures però sempre al costat les unes de les altres malgrat els molts quilòmetres de distància”.

Quan ens trobàvem –o quan xatejàvem– parlàvem de tot i molt. La vida de cadascuna s’anava barrejant amb la vida de les altres a través de les històries de marits, fills, pares i germans. Ens explicàvem llibres que havíem llegit, pel·lícules que havíem vist i obres de teatre que ens havíem perdut. Ens animàvem –o ens desanimàvem– parlant de política i de l’Església. Música i cuina i “que bé la feina” o “potser treballo massa”… I sentiments, molts sentiments. Unes quantes hores viscudes amb majúscula. “Viure, viure, viure! No tenim altra cosa a fer que viure. Estimar la vida intensament”, escrivia la Núria en la llibreta que la va acompanyar durant la malaltia.

Ara els records m’entristeixen i el misteri de la vida i la mort em deixa sense paraules. A estones envaïda d’una serenitat i transcendència que em meravellen. A estones amb rebel·lia davant d’aquest mateix misteri. Demano a Déu que m’acompanyi, que estigui amb mi en uns moments i en els altres. Perquè només ell tanca el cercle quan diposito tot plegat a la seva falda; i només llavors sé que amb el temps aniré sentint la presència de la Núria d’una altra manera que, ara mateix, se m’escapa. Tinc pressa per trobar-la però ja intueixo que la urgència no és bona companya.

“Núria, no ens acabem de creure que ja no estàs físicament amb nosaltres. Però saps que ets EN nosaltres i que hi seràs sempre” (De l’escrit de comiat de les Xiquetes).

Anna Milian

Per què m’agrada anar a Lourdes

Cada any acostumo a anar a Lourdes. Amb la meva dona, o sol. És una estada breu: surto un dia de bon dematí, arribo a Lourdes a l’hora de dinar, la tarda i el vespre me’ls passo a la gruta i a tota la zona dels santuaris, l’endemà al dematí hi torno una estoneta, i a mig dematí agafo el cotxe ja de retorn, paro a dinar a mig camí, i arribo a casa no gaire tard.

Com veieu, a més de ser un viatge breu és també un viatge privat, sense participar en cap peregrinació organitzada. No perquè em semblin malament les peregrinacions organitzades, només faltaria, sinó perquè a mi el que m’agrada i em resulta relaxant i espiritualment estimulant és aquesta estada molt personal. Precisament són les peregrinacions organitzades les que fan de Lourdes allò que és. Però a mi em funciona viure-ho d’aquesta altra manera.

I com que més d’una vegada m’han preguntat que què hi trobo a Lourdes per mantenir-hi aquesta afició i aquesta tirada, doncs miraré d’explicar-ho.

lourdesD’entrada he de dir que, òbviament, tota la parafernàlia turística que ocupa tota la ciutat no m’interessa gens. De fet, se m’ha convertit en una mena de decorat inevitable que em miro fins i tot amb curiositat i interès gairebé antropològic. Venen cada cosa! Caminar per la ciutat té, però, a vegades, un atractiu molt digne quan et trobes les corrues de malalts en les seves cadires arrossegades pels voluntaris; i és que l’atenció als malalts és, sens dubte, el primer atractiu de Lourdes.

Però el lloc bàsic que a mi m’interessa és la zona dels santuaris, un ampli espai on se situen els edificis religiosos, les esplanades, i la gruta. Allà no hi ha comerç, sinó que hi ha la suma de les dues coses que fan que Lourdes tingui sentit: els malalts, i l’ambient espiritual que cadascú es pot muntar com vulgui.

Com he dit, la primera cosa bàsica són els malalts. Veure tanta i tanta gent en condicions precàries de salut, vivint amb il·lusió aquells dies en què se senten el centre de l’interès dels qui els atenen, i veure també la colla de voluntaris i voluntàries, joves i grans, que estan per ells, val tots els diners del món. De fet, encara que Lourdes és presentat i vist per molts com un lloc on es va a buscar la curació, i encara que són molts els malalts que es banyen a les piscines que teòricament tenen aquest objectiu, jo crec que són pocs els malalts que pensen que sortiran de Lourdes curats: el que la immensa majoria busquen és, més aviat, sortir-ne reforçats, després d’haver viscut allà una experiència humana i cristiana molt potent. I estar en un lloc així, on la feblesa és permanentment visible i és el centre de l’interès col·lectiu, és un  gran signe.

I, en aquest clima, un pot viure-hi l’ambient espiritual que he dit abans. Cal dir, això sí, que els espais i elements religiosos més visibles són en general d’un estil kitsch que acaba fins i tot fent-se simpàtic de tan carrincló que arriba a ser, i cal dir també que els signes de religiositat que molta gent expressa fan a vegades una certa angúnia. Però la senzillesa i l’autenticitat de la gruta, la pau de les esplanades, la bellesa del riu, i el tràfec de malalts amunt i avall permeten i animen a cultivar la vivència interior, la trobada amb Déu, la crida cap als febles i els pobres.

Josep Lligadas

Del canvi de la consciència al canvi de les estructures o viceversa a l’Església

Tant Benet XVI, com l’actual bisbe de Roma, Francesc, remarquen molt el art-quim-ccanvi de consciència, d’espiritualitat, de fons interior, per a la reforma de l’església, que la fonamenten en la reforma personal de tots els cristians i cristianes, en el retorn al Jesús de l’evangeli. L’Any de la Misericòrdia no deixa de ser una proposta a fons sobre el capgirament de les consciències que comporti uns comportaments més fraternals i acollidors en tot el poble de Déu.

El Concili Vaticà II també ho va remarcar. Però a vegades, a l’Església (als cristians, a les parròquies, als grups i comunitats) ens costa molt concretar, ser pràctics, i ens deixem portar massa pel “vector” que va del canvi de consciència al canvi de les estructures. Al cap i a la fi, l’Església treballa en el camp dels valors, de les opcions i de les motivacions, és a dir, en l’àmbit de la mentalitat, del “cor i el cap” de la persona, de l’espiritualitat.

Ara bé, massa sovint, al meu entendre, menyspreem o oblidem “l’altre vector” que també funciona: el que va del canvi d’estructures al canvi de la consciència. Al Concili Vaticà II, ja li va passar. Tot i que sempre els canvis en totes les institucions són lents (i potser més en una institució tan pesarosa i de llarga història com l’església), el Concili va fer molt bons documents, molt orientatius, i sobretot en el camp de la litúrgia van tenir força efectes pràctics. Però en el camp organitzatiu (el que fa referència a l’autoritat, i a la forma d’exercir-la, als poders, a la distribució de tasques i de funcions clares…) a les parròquies, diòcesis, i en la cúria vaticana, encara estem força en el mateix punt (el dret canònic no ha canviat suficientment, si és que és necessari un dret canònic). Tampoc s’han pres mesures per avançar en la sinodalitat, la democratització, el paper de la dona, etc., tot i que sembla que el papa actual així ho pretén. Però caldrà que els canvis també es facin en els bisbats i en les parròquies.

L’autoritat en la pràctica de les comunitats paulines i en les exhortacions de Jesús recollides pels evangelistes, és servei, mai domini, ni control, ni imposició. La història de l’Església l’ha portat a formes autoritàries ben poc evangèliques, sovint copiant als Estats (cosa que és contrària al que diu Mateu 20,25). Avui hi ha bones intencions i propostes per canviar aquestes pràctiques. Però encara són assignatures pendents a l’Església: la democràcia (l’elecció popular de bisbes i del clergat), la participació del laïcat (dones i homes) en les decisions, en la marxa i governança de les comunitats, etc.

Per això, penso que perquè la nostra consciència canviï, ens calen mesures de transformació concreta i pràctica de les estructures eclesials que tenen molta “pols i pes” dels segles. Tots tenim experiència que quan hem canviat de domicili, de feina, d’entorn de relacions, de noves persones amb qui conviure, és a dir, hem “sofert” o “optat per”, canvis d’estructures domèstiques, laborals, socials, relacionals, hem començat un camí de canvi personal, fins i tot en actituds i comportaments que ens semblaven a nosaltres mateixos insuperables. Ens hem hagut d’adaptar. L’entorn ens renova, ens reforma i és així com madurem i ens humanitzem i ens convertim.

Les comunitats de religiosos i religioses i l’Acció Catòlica, per exemple, tenen com a essencial la democràcia, la participació laïcal, el treball en equip, una estructura menys jerarquitzada, i aquesta circumstància és una oportunitat favorable per al canvi personal, per adaptar-se, i avançar en la humilitat, en el reconeixement de les pròpies qualitats i limitacions, i en el reconeixement dels valors dels altres. En aquest sentit, si hi posem també el treball personal (el vector que va de la consciència a les estructures) , ens podem encaminar vers una forma de comunitat i un estil de vida més evangèlic. El participar de comunitats cristianes més democràtiques ens dóna experiència i capacitat d’innovació, no sols per canviar les nostres estructures personals i del grup, parròquia o moviment, perquè estiguin al servei de la gent, sinó per oferir aquesta experiència a tota l’església.

Quim Cervera

La transformadora inutilitat de la bellesa

La bellesa no ho té gaire fàcil, per fer-se un lloc en el nostre món. Per a uns, és innecessària, en una societat que ho mesura tot en diners. És innecessària perquè és difícil viure’n i perquè per si sola no incrementa el nostre compte corrent. És innecessària perquè ens distreu d’objectius més rendibles. D’altres consideren que la bellesa és elitista i expressió burgesa i que algunes grans obres de l’art, per exemple, estan en contradicció amb la lluita social i transformadora. Hi ha qui pensa que la bellesa és espontània i que apareix sense esforç i que no val la pena de conèixer-ne uns codis que requereixen constància. No deixen de ser significatius els escarafalls que es fan al fet que bona part de les persones que han cursat estudis universitaris d’humanitats no n’obtenen una feina immediata, com si això no tingués cap valor, sense tenir en compte que han pogut obtenir un accés a la cultura que ha estat vetat a moltes generacions anteriors. Una forma senzilla de gaudir de la bellesa, com ara la contemplació del paisatge i la natura, cada cop més es va substituint per una admiració esportiva. El valor del paisatge es mesura en la rapidesa amb què som capaços de travessar-lo. D’altres es queden en la superficialitat més absoluta o la redueixen a una cara bonica o la converteixen en ocasió per al consum.
Però la bellesa, que conté tants elements subjectius i que es manifesta amb molta diversitat a través de l’art, de la cultura, de la lletra, del so i del silenci, és també una forma gratuïta d’espiritualitat que connecta el més pregon de nosaltres mateixos amb la resta de l’univers, que ens permet descobrir noves dimensions de la realitat, que uneix reflexió i emoció, que ens fa creatius i admiratius. Desvetlla i estimula les nostres capacitats i habilitats i ens fa més sensibles en la relació amb els altres. Ens fa ser més nosaltres mateixos. Ens fa ser més lliures.
Promoure la bellesa és transformar el món. Bon estiu!

Atents a la força transformadora dels pobres

No fa gaire vaig prendre part en la presentació del llibre d’Oriol Xirinachs Presentació XirinachsTornem Jesús als pobres, publicat pel CPL, que resulta molt suggeridor.

Bo i pensant-hi, se m’acudia que si realment estiguéssim atents a allò que les persones empobrides viuen, segurament moltes actituds nostres canviarien, i amb elles moltes coses del nostre món. Les parròquies i entitats cristianes sovint vivim el privilegi de tenir contacte directe amb moltes persones que viuen en situació de pobresa. A banda de convertir-nos, que prou falta ens fa, si fóssim capaços de transmetre aquesta experiència a la comunitat cristiana i al nostre entorn ciutadà, ja seria molt.

La comunitat cristiana i els pobres

Em consta que en alguns llocs ho fan, però jo trobo a faltar que al costat de la vida de les Càritas de cada comunitat cristiana, hi hagi una activitat de reflexió sobre la pròpia tasca amb l’evangeli a la mà. El contacte amb els pobres crema, perquè la pobresa –no confondre amb l’austeritat– genera misèria i no és bona. Trobo a faltar que preguem per les persones que atenem, per les seves necessitats concretes (sovint tampoc resem públicament per les nostres necessitats o les nostres misèries: no solem mostrar-nos pobres o vulnerables dins la nostra comunitat cristiana). Trobo a faltar que els escoltem. Trobo a faltar que ens preguntem per les causes de la pobresa. I trobo a faltar que els oferim espais de relació, d’acollida, sense donar res a canvi. De vegades els objectes enterboleixen la relació. I les necessitats de la gent van molt més enllà de la materialitat del menjar, la casa i els subministraments: cal reconeixement, acollida, valoració, aprenentatge, aportació als altres (viure en situació de pobresa no significa no poder aportar res als altres). I aquí tenim molt d’espai per caminar.

I crec, ara que treballo al Centre de Pastoral Litúrgica, que aquesta reflexió des de l’Evangeli és molt necessària per al conjunt de la comunitat cristiana. És a dir, que hauríem de trobar camins perquè el conjunt de la comunitat cristiana pogués viure també totes aquestes dificultats, neguits, alegries i solidaritats concretes que es desprenen de l’atenció als pobres. Un d’aquests camins és, sens dubte, l’Eucaristia, però n’hi deuen haver d’altres. Però certament s’hauria de notar a les nostres assemblees que els pobres i els malalts, en presència o en absència, hi tenen un lloc central i hi són benvinguts. Cosa que d’entrada tindria repercussions litúrgiques.

El nostre entorn ciutadà, polític i social i els pobres

Però no només podem influir en la vida eclesial, també podem fer-ho en la vida social si fóssim capaços d’expressar i de transmetre’ls allò que vivim. Des de la dignitat de les persones empobrides, a la seva imprescindible presència ciutadana en els actes públics del lloc on vivim,  a la formulació de les mesures polítiques senzilles que en el nostre barri i poble seria molt important desenvolupar. Potser una de les nostres tasques d’”evangelització” del món seria fer-los un lloc als pobres. Com fan, per exemple, amb molta senzillesa els monitors de l’esplai de discapacitats. Avui no escandalitza ningú trobar algú amb paràlisi cerebral fent una cerveseta al bar, però això no ha estat espontani. S’ha anat treballant, i molt, durant molt de temps.

És desitjable que el contacte de les nostres entitats amb els pobres facin més visible allò que els passa, les seves necessitats i expressions per tal que ajudin les nostres comunitats ciutadanes, socials i polítiques a prendre mesures que evitin la desigualtat i l’exclusió.

Si estiguéssim disposats a compartir la vida, seria més fàcil compartir explícitament la fe.

Si fóssim capaços de contemplar i celebrar aquesta pobresa a la llum de l’evangeli, potser les nostres comunitats serien més cristianes.

Si sabéssim transmetre com la pobresa afecta les persones, i formular propostes potser la nostra societat seria millor.

Mercè Solé