Isabel de Villena: el protagonisme de les dones en la redempció de la humanitat

Isabel de Villena (1430-1490), batejada amb el nom de Elionor, religiosa i segurament la primera escriptora coneguda en valencià, era filla il·legítima del marquès de Villena, de les cases reials d’Aragó i Castella. Malgrat el seu origen bastard fou educada a la cort valenciana per la seva tia Maria de Castella. A l’edat de 15 anys ingressà al monestir de la Santíssima Trinitat de València, del qual fou abadessa quan només tenia trenta-dos anys.

El fet que l’autora s’hagués educat a la cort valenciana li va possibilitar l’accés a una bona formació cultural i l’accessibilitat, en el seu moment, a llibres i documents de la biblioteca del monestir. El mateix bisbe de València, Jaume Peres, n’elogiava la seva capacitat intel·lectual i els coneixements escripturístics, que li permeteren una de les obres de més alta qualitat literària i teològica de la seva època, la Vita Christi (“Vida de Crist”), obra escrita en la darrera etapa de la seva vida. Preocupada pel nivell cultural de les dones, l’obra obeeix a un doble propòsit: d’una banda posa de manifest el seu anhel per millorar la formació espiritual de les monges que estaven sota la seva jurisdicció i de l’altre intenta plantar cara, amb una argumentació ben fonamentada, a les cruentes afirmacions que, sobre el sexe femení, exposa Jaume Roig en el seu llibre L’Espill o Llibre de les dones (1460).

Queda clar que l’abadessa marca la diferència respecte a les Vita Christi publicades, en el sentit que la seva obra no es redueix a una mera reinterpretació dels evangelis, sinó que exposa el paper fonamental que van tenir les dones en l’origen del cristianisme. Sor Isabel no dubta en destacar que l’encarnació de Jesús fou possible gràcies a la lliure acceptació de Maria, de la qual en remarca les capacitats de lideratge, que també es fan extensives a totes les dones que apareixen en el Nou Testament per representar Crist i ser les transmissores del seu missatge. D’aquesta manera, l’escriptora demostra el valor intel·lectual de les dones per reivindicar-ne la dignitat igualitària. Home i dona són criatures creades per Déu que vol que tots dos facin rendir al màxim totes les capacitats que els han estat donades. Així ho va entendre sor Aldonça de Montsoriu qui, fent-se ressò de la voluntat de la seva predecessora en el càrrec, decidí publicar-la l’any 1497, set anys després de la seva mort, per a tots aquells «qui en aquesta breu, enugosa e transitòria vida viuen».

Així doncs, la Vita Christi de Villena és una obra biogràfica, escrita amb mirada femenina, fonamentada en l’Escriptura, en la qual Jesús salvador ressitua les dones en el pla salvífic volgut per Déu, construint una genealogia femenina que dona coherència i continuïtat al gènere existent entre les dues aliances: l’Antic i el Nou Testament. Jesucrist reconeix tant en el pla celestial com en el terrenal, l’autoritat i la capacitat de mediació salvífica de les dones de totes dues aliances, fins i tot d’aquelles que en l’àmbit del magisteri i la tradició eclesial han estat mal considerades: Eva i Maria Magdalena. L’autora presenta Eva com un dels primers subjectes que portarà la redempció a la humanitat. Quant a Maria Magdalena, es convertirà en “l’esposa espiritual” del Senyor i en l’acompanyant sol·lícita de la Mare de Jesús.

Les dones s’erigeixen, doncs, en la personificació del model del que ha de ser un bon o una bona seguidora del Messies per la seva gran capacitat d’amor i entrega a Déu, fonament de la seva pietat, caritat, fortalesa, confiança i gratitud, virtuts en les quals les dones habitualment superen els homes. Per posar en relleu la importància d’aquest fet, sor Isabel fa una apologia ben argumentada d’aquest pressupòsit destacant com Jesús assigna a Maria, la seva mare, i a Maria Magdalena, la seva seguidora predilecta, dos papers de marcada transcendència pública. La mare esdevindrà la seva representant a la terra perquè, mitjançant la pròpia fortalesa materna, ajudi l’església, que ell ha creat amb la seva passió i resurrecció, a refermar-se en el món. Mentre que Maria Magdalena serà instrument d’evangelització per mitjà del model penitencial-contemplatiu.

Tenint en compte, doncs, que la Vita Christi, tant des d’un punt de vista literari com teològic, exposa una cristologia en què pren ple protagonisme la interrelació espiritual d’amor entre Jesús i les dones amb qui viu i entra en contacte, es pot afirmar que Isabel de Villena, una abadessa del Monestir de la Trinitat, és una dona protofeminista de ple dret, que va saber triomfar en un món d’homes, i rebatre de forma contundent els arguments misògins imperants, emfatitzant la importància que les dones han tingut al llarg de la història del cristianisme com a agents actives i imprescindibles en l’evangelització i l’espiritualitat.

Núria Montaner Puyoles

La mandra. Oriol Quintana.

La mandra. Oriol Quintana. Fragmenta Editorial

Aquest llibre forma part de la sèrie “Pecats capitals”. Breu, però que ofereix en les seves pàgines moltes idees per a pensar…

Si se t’ha colat, com a tants, sigui des del cristianisme o des de l’humanisme, que la mandra és un greu defecte, que ens allunya de la perfecció, pot ser el teu llibre…

La mandra com a element de discerniment; la mandra com a ocasió per anar endins, a la contemplació; la mandra per veure quines obligacions que sentim nostres són fictícies…

Un cant a incloure la mandra en la nostra existència com a element de salut i de la nostra natura, que cal que integrem, acceptem, aprenguem fins i tot a gaudir.

Benvinguda, mandra! Fes-me viure des de la meva realitat humana, vulnerable, capaç de gaudir també de les estones amb tu!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Espiritualidad en las fronteras. La vivencia de lo sagrado en las rutas migratorias. Juan Manuel Palma.

Espiritualidad en las fronteras. La vivencia de lo sagrado en las rutas migratorias. Juan Manuel Palma. Punto rojo

Us vull presentar el llibre Espiritualidad en las fronteras. La vivencia de lo sagrado en las rutas migratorias, publicat per l’editorial Punto Rojo, l’octubre de 2017. Es tracta d’una visió diferent del món de la migració, d’una visió evolucionada, m’atreviria a dir.

L’autor és en Juan Manuel Palma, un sacerdot sevillà que, després d’anys dedicats a la teologia i el sacerdoci i mercès al voluntariat, coneix la realitat social de les fronteres, en concret de Ceuta, fet que marca la seva vida per sempre.

L’obra recorre, gràcies al testimoni dels i les protagonistes, les rutes migratòries que surten de l’Àfrica sudsahariana i arriben a les ciutats de Ceuta i Melilla, des del prisma de l’espiritualitat i la seva manifestació al llarg de tot l’itinerari. Se’ns explica que aquesta espiritualitat és clau en aquestes etapes fonamentals de les seves vides i dona forma a experiències fundants que els marcaran per sempre.

L’autor ens situa en el que anomena “mística de la cruïlla”, l’essència de l’experiència espiritual migratòria que es caracteritza per les aparents contradiccions entre drama/esperança, dolor/confiança, mort/vida, condol/lloança, silenci/manifestació de Déu… Es tracta d’un recorregut traçat per diferents experiències, sempre partint de la corresponent base antropològica i psicològica pròpia de cada testimoni, guiat per la pedagogia de les dues tradicions religioses majoritàries en els testimonis (cristianisme i islam) i en clau interreligiosa.

Amb un gran respecte, aquest assaig de 130 pàgines va fent camí al costat dels migrats i les migrades, els deixa parlar i, alhora, il·lumina les experiències amb textos de l’Alcorà, la Bíblia o mestres místics. Conscient dels punts calents de les rutes, l’autor s’atura especialment a les experiències espirituals al desert, a les ciutats marroquines i als boscos fronterers a Ceuta i Melilla on sobreviuen els mirats i les migrades perdent la fisonomia humana… però només la fisonomia.

Preguntar-se si és possible parlar d’experiència espiritual a les rutes migratòries és com haver-se oblidat de l’existència del llibre de l’Èxode. I aquí tenim un relat espiritual en castellà de l’èxode actual de tants éssers humans que creuen no un mar, sinó un desert de mort. Us en recomanem la lectura.

Nota: Si no el trobéssiu a les llibreries o no en poguéssiu fer comanda, adreceu-vos al mail jmgofs@gmail.com on se’n poden fer reserves sense despeses de cap tipus.

Josep M. Garcia·Picola

Lectures en el 75è aniv. de l’alliberament d’Auschwitz – Auschwitz: Pensar la nit per retrobar l’esperança.

Auschwitz: Pensar la nit per retrobar l’esperança. Teodor Suau. Col·lecció Emaús 95. CPL

La desesperança d’Auschwitz és analitzada en aquestes planes des dels seus molt diversos angles, des de les experiències vitals tant dels botxins com de les víctimes. I a partir d’aquí, l’autor ens convida a descobrir quin és i on és l’autèntic rostre de Déu, l’autèntic rostre de l’esperança. Amb un primer moment, la revelació de Déu en Job, i un segon i definitiu, la revelació en Jesús.

Mercè Solé

Activitats d’hivern al Miracle

14-16 febrer Art & Espiritualitat
Ikebana d’hivern F. Rodríguez

28 febrer – 01 març Natura & Espiritualitat
Hivern L. Estrada, A. Pou

20-22 de març Audició del Miraclez
Gounod: Missa de Santa Cecília J.-A. Piqué

3-5 d’abril Paraula & Silenci
Natura, Mindfulness i Pregària del Cor A. Pou

9-12 d’abril Temps per a Déu
Vetllant la Pasqua al Miracle

Esteles a la terra. Conèixer els valors intangibles dels monuments megalítics del Solsonès

La retirada dels menhirs del Solsonès, ja fa alguns mesos, per part del Museu Diocesà del Solsonès, per poder-los estudiar, va desvetllar una certa polèmica sobre la conveniència de la seva preservació sota sostre o la seva continuïtat en el lloc on eren, perquè continuaven tenint significat espiritual per a molta gent. D’aquí que, de comú acord entre el museu, l’ajuntament de Riner i les entitats que reivindicaven tornar els menhirs allà on eren, s’organitzà una jornada que el dissabte 28 de setembre de 2019 al Miracle. Podeu trobar-ne informació aquí.

Mercè Solé

Dialogal

Dialogal és una revista trimestral que posa en valor la diversitat de creences religioses i, en general, la dimensió espiritual de l’ésser humà. Un espai de reflexió per a tota persona en recerca de sentit. Un lloc de creixement, de novetat, de transformació, que vol crear pensament, generar debat i posar paraula a allò que s’està vivint actualment. Dins i fora del marc religiós. Perquè pensem que la recerca de sentit –més enllà o més ençà d’allò que és lliure fins i tot d’aquesta etiqueta– és oberta.

Dialogal va néixer l’any 2002 fruit de la iniciativa de Francesc Torradeflot i Francesc Rovira en el marc de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (AUDIR). La revista va erigir-se com l’única publicació dedicada a la diversitat religiosa als països catalans i als de parla castellana. La revista Dialogal abans es trametia a través de la revista Foc Nou. Ara, la revista amplia el seu horitzó editada per Editorial Mediterrània sota la direcció de Clara Fons d’AUDIR. Si a algú li interessa s’hi ha de tornar a subscriure. No és fàcil mantenir-la viva. Us invito a totes aquelles persones que us interesseu pel diàleg religiós, espiritual i entre conviccions profundes us hi apunteu. Els seus articles són molt interessants.

Quim Cervera

Cuando la vida nos vive. Una invitación a indagar qué soy. Hilario Ibáñez Martínez

Cuando la vida nos vive. Una invitación a indagar qué soy. Hilario Ibáñez Martínez amb pròleg de Laia de Ahumada. Libros Indie. Barcelona, 2019

Hilario Ibáñez Martínez (Palència, 1957) és educador a la Fundació “Mans a les mans” de Barcelona, filòsof i teòleg, màster en “Espiritualitat Transcultural” (Fundació Vidal i Barraquer). És membre fundador de Camí Endins. Realitza tallers i trobades de meditació i silenci.

L’origen del llibre se situa en una intuïció profunda de l’autor: la recerca de la transcendència ha sigut connatural a l’ésser humà, no es coneix època històrica en què aquest anhel profund no s’hi hagi donat. Durant segles aquest ha tingut lloc en el marc de les religions, on s’oferien els mapes per accedir-hi.

Cuando la Vida nos vive recull el testimoni de deu persones que relaten aquesta vivència d’una manera senzilla. No tenen res d’estranyes, ni són especials; viuen el seu dia a dia amb normalitat i integrades i compromeses en la societat. Simplement s’han atrevit a aprofundir en si mateixes i han descobert que el centre de tot no està a l’exterior: no cal sortir fora de nosaltres per trobar allò que ja tenim dins.

La temàtica del llibre és, per tant, la vida viscuda des de la profunditat del Ser, comú a totes les persones que hi apareixen. Algunes d’elles vénen d’una forta vivència religiosa; altres, des de la indiferència; una altra, des de la no creença, i totes, després de tenir una experiència fonent, inicien un camí d’aprofundiment en elles mateixes que, anant més enllà del fet religiós, es troben en un mateix punt: l’Ésser que abasta i ho comprèn tot.

Cuando la Vida nos vive no deixa de ser també una introspecció per part de l’autor. És per això que una primera part del llibre intenta descriure en què consisteix l’experiència espiritual que fa nom al títol: nosaltres no vivim la Vida, sinó que la Vida ens viu. Això canvia substancialment la manera d’entendre la vivència espiritual, la qual deixa de centrar-se en la creença religiosa i, per tant, la transcendeix i la situa en el que s’anomena la no dualitat.

L’espiritualitat no dual experimenta que el fons de l’ésser humà és el mateix fons de la realitat, que no hi ha dualitat entre nosaltres mateixes i l’absolut, ni entre la divinitat i el món o la realitat manifestada. Això vol dir que, qui viu en la quotidianitat l’experiència no dual, com les persones entrevistades, ho fa independentment de les seves creences prèvies, fins i tot venint de l’ateisme o de la indiferència cap a la religió. Aquesta espiritualitat se situa fora dels marges tradicionals de la religiositat per situar-se al centre de l’ésser humà, com a lloc on habita la Veritat que ens envolta.

Les entrevistes, que són la segona part del llibre, tenen prou entitat per si mateixes, però la primera part ajuda a comprendre i enriquir, encara més, el sentit profund del llibre.

Estem davant, doncs, d’un canvi de vivència de l’experiència espiritual, i les persones entrevistades ens ho mostren. En són moltes que poden sentir que les categories religioses anteriors ja no donen resposta a l’anhel més profund de l’ésser humà. Això no vol dir que es renunciï forçosament a les seves fonts culturals o recorregut creient inicial, sinó que la vivència espiritual transcendeix una experiència profundament humana per a tots.

La persona que s’embarca en l’aventura de buscar en si mateixa troba, com els entrevistats, que la resposta no pot venir d’una deducció lògica sinó que només es comprèn sent-hi perquè vivint des d’aquí és probablement on reposa la nostra existència, la casa de la qual mai hem marxat. En aquest sentit podem parlar d’un nou paradigma de la vivència espiritual.

Cuando la Vida nos vive és un regal en tots els sentits. És una invitació a respirar profundament, en silenci, deixant-se portar per cadascun dels tresors dels entrevistats i la saviesa de l’autor. Bona lectura!

Marta Digón

Les tres mirades

Un dia, fent una ruta turística amb uns familiars, ens vam aturar a Elx per visitar El huerto del Cura. Passàrem unes hores fruint corpresos d’aquella esplèndida abundància de palmeres que omplien tot el recinte. A la sortida, no ens vam poder estar de consignar les nostres impressions al llibre de visites.

La meva germana, aleshores estudiant de farmàcia, hi va escriure: “M’han interessat molt els diversos exemplars de palmeres adientment classificades d’acord amb la seva espècie i procedència”.

El meu pare, també farmacèutic, gran amant de la naturalesa, escrigué: “Amb tota la meva admiració per les palmeres!”

Pel que fa a mi, el que expressava millor el meu estat d’ànim van ser aquells versos del Cant Espiritual de Joan Maragall:

Aquell que a cap moment li digué: “atura’t”,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor;
jo, que voldria aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!

Moments més tard, quan repreníem el viatge carretera enllà, em vaig adonar que en aquelles dedicatòries hi havia tres mirades:

• una mirada científica
• una mirada poètica
• una mirada espiritual

Els tres familiars compartíem una mateixa consciència observadora, que en cadascú es desplegava a un nivell de profunditat diferent. Totes tres mirades eren humanes, sinceres, complementàries.

Quan parlem d’espiritualitat ens referim, al meu entendre, a aquesta tercera mirada englobant sobre la realitat i que brolla de la mateixa font de consciència. És el que ve a dir Saint Exupéry en el seu Petit Príncep: “Només hi veiem bé amb el cor; tot allò que és essencial és invisible als ulls”.

Se’m pot objectar, amb raó, que, fent ús del poema de Maragall, confonc mirada espiritual amb mirada creient, ja que, en aquest cas, es tracta d’una pregària-conversa amb la Transcendència, a qui el poeta anomena “Senyor”.

D’acord. L’espiritualitat és una dimensió de la persona que no necessàriament s’ha de descloure en una fe transcendent, puix, com afirma Tierno Galván en el seu llibret Qué es ser agnóstico, també aquest admet que la realitat conté una dimensió inefable no reduïble a la mera racionalitat.

En fi, sigui com sigui, l’experiència del Huerto del Cura em portaria a concloure que l’ésser humà està conformat per tres dimensions interdependents: la corpòria, la psicomental i l’espiritual. Això ens permetria parlar avui, a diferència d’altres temps més absolutistes i maniqueus, d’una espiritualitat encarnada, humanista, quotidiana, inclusiva i, fins, interdisciplinar.

Jordi Català

Acompanyar – trepitjar terra sagrada

La nostra vida cristiana ens mena a viure-la acompanyada. No és un camí a fer en solitari. Això serveix per entendre que necessitem viure-la en comunitat, però també que ens cal alguna persona que ens serveixi per contrastar, il·luminar, interpel·lar o simplement en algun moment només escoltar. I per pregar per nosaltres.

El fragment dels deixebles d’Emaús pot remetre’ns a aquesta experiència de fer camí a dos i sentir que és Jesús qui surt al nostre encontre, ens mira i acull els nostres sentiments, aclareix la presència de Déu en la història (la del poble d’Israel i la pròpia), entra en la nostra vida quotidiana (a casa nostra) i ens empeny a la vida celebrativa (el pa partit, l’Eucaristia) i d’aquí als germans i germanes, a dur alegria allà on hi ha penes, a obrir esperances on tot sembla fosc.

Fa sis anys que acompanyo exercicis espirituals en la vida quotidiana. Aquells que els hem fet com a exercitants hem pogut trobar-hi espai per a la pregària en el quefer diari, un itinerari que ens acull com a criatures estimades de Déu, ens fa reconciliar amb les nostres ombres, contemplar episodis de la vida de Jesús, veure on posem els nostres ulls i a Qui volem seguir, posar-nos en les seves mans i obrir-nos a la seva voluntat… Sona gran, però és un procés privilegiat per donar sentit al que vivim, endreçar-nos per dintre, poder prendre decisions i optar per en tot estimar i servir.

Però com acompanyar-ho com a acompanyant? Doncs només puc dir que és una sensació continuada de trepitjar terra sagrada. Qui tenim al davant és qui fa els exercicis de la mà de Jesús: ells dos són els protagonistes. Els acompanyants tenim un paper accessori. Preguem per ells, escoltem, plantegem noves passes, fem preguntes que puguin resultar interpel·ladores… És un experimentar repetidament que ets instrument, que qui obra és Ell. Jo demano molt que en l’acompanyament sobretot no sigui destorb. I que sigui l’Esperit, la Ruah, qui posi les paraules justes i escaients, com diu una fórmula litúrgica.

Ens trobem un cop a la setmana (els temps s’adapten a la persona i al seu ritme). Preguem breument per interrompre la velocitat i agitació que sovint duem en les nostres vides. Veiem com ha anat des de la darrera entrevista, quines han estat les “mocions”, les dificultats, els regals descoberts. I plantegem el següent exercici. Una nova pregària per agrair i mirar endavant. I entre trobades, l’acompanyant prega especialment per l’exercitant, tenint present el que està vivint. Hi ha un vincle especial, fort, diferent de l’amistat o de la simple companyonia. Jo entenc que és una forma de comunió.

I en aquest procés d’acompanyament vas veient com el Senyor treballa els cors quan un/a es deixa, quan fa silenci i pregària, quan aprofundeix en les escenes de la vida de Jesús, quan pronuncia un sí feble però desitjat…

Aquest any, a més, he pogut fer un acompanyament via Internet. Una adaptació a la nova realitat de mobilitat de tanta gent. D’haver-se fet presencialment, en el cas d’una persona que viu a cavall de Sevilla i Perú, el procés no hagués pogut cloure’s. I he sentit que les noves tecnologies també poden ajudar a fer un itinerari d’acompanyament. I que una plataforma de moodle, el correu electrònic i l’Skype poden esdevenir eines per fer exercicis espirituals, per aprofundir la relació amb Jesús, per créixer en la pregària, per anar percebent què vol Déu de nosaltres, amb la certesa que ens vol feliços.

No voldria oblidar que és un servei eclesial. És tota l’Església la que es revifa i es plenifica quan cadascun de nosaltres demana ser acompanyat/ada, mirar el propi passat com a història de salvació, el present com presència de Déu i decideix discernir el futur per viure’l amb Jesús. Perquè és un procés de despullament i de creixement, d’alliberament i de compromís. Amb tu, amb Déu, amb els altres.

I com a acompanyant et sents petita i agraïda. I perceps que és un servei que et supera, a moments t’aclapararia si el visquessis només des de la raó. Però, des del cor, nodrit pel silenci i l’oració, et saps alhora acompanyada per Jesús. I que és Ell qui treballa la terra sagrada que cada ésser humà és.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Un “Punt de meditació” per a tothom

Per a tots aquells que vulgueu, cada dimarts de 20 a 20.30h a Can Portabella (carrer Virgili 18, Barcelona) trobareu un “Punt de meditació”. És un espai obert i gratuït. Sentiu-vos lliures en venir 1 dia, 3, tots o cap. No cal continuïtat. Senzillament ho oferim com un espai per a meditar col·lectivament.

Per contactar: camiendins@gmail.com. http://camiendins.org

Espiritualitat i religions a la xarxa

En el web de la Generalitat trobem el portal Cinema espiritual i de les religions on hi ha el fons filmogràfic de les religions i la informació de les diverses edicions de la mostra de cinema espiritual de Catalunya.

El fons filmogràfic dóna accés a una base de dades d’accés lliure que recull la producció cinematogràfica mundial referent a les diverses confessions religioses: budisme, cristianisme, fe bahà’í, hinduisme, islam, jainisme, judaisme i sikhisme. La selecció ha estat elaborada pel professor Joan-Andreu Rocha Scarpetta, doctor en ciències de la comunicació (Barcelona) i en història de les religions (Roma).

En relació a la mostra de cinema espiritual de Catalunya conté informació de les diverses edicions d’aquest certamen des que és organitzat per la Direcció general d’Afers Religiosos. La mostra, que enguany arriba a la seva 13a edició, aprofundeix en la presència de l’espiritualitat en la cultura audiovisual, vol fer visibles les diferents manifestacions religioses i espirituals i així contribuir a afavorir el diàleg interreligiós i la cohesió social.

Aquest nou recurs és molt interessant i de segur que ens ajudarà a organitzar esdeveniments relacionats amb les temàtiques que abasta.

Quiteria Guirao

Rublev i La rosa púrpura del Caire

No ho havia pensat mai: Rublev, en la seva icona de la Trinitat, fa com Woody Allen a La rosa púrpura del Caire: prendre’ns per la mà i fer-nos entrar dins l’espai pictòric. De manera que d’espectadors passius ens convertim en acollidors d’un misteri que fecunda la realitat. Com va fecundar Abraham i Sara, contra tot pronòstic, i més enllà de les seves expectatives. Perquè la icona de la Trinitat parteix d’aquella escena entranyable d’Abraham i Sara acollint tres misteriosos estrangers en els quals troben l’empremta de Déu mateix. L’acollida, doncs, de l’alteritat, de la diferència, de l’estranger, és ocasió privilegiada de trobada amb Déu. Una acollida on, des de molt antic, la comunitat cristiana hi reconeix la Trinitat.

Aquest és només un dels aspectes que ens va fer notar el passat 12 de novembre, en la sessió de formació sobre la icona de la Trinitat de Rublev organitzada pels Amics del Desert de Barcelona María Dolores Martín, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat.

Andrej Rublev, fa 565 anys, despulla l’escena fins a deixar-hi l’essencial, disposat de manera que las perspectiva ens fa partícips del contingut. Ens posem en el lloc d’Abraham i de Sara i contemplem aquests tres personatges forts i delicats simultàniament, sense edat ni sexe definits, en una composició molt dinàmica, on el joc de mirades i la circularitat del gest envolten el calze (pròpiament, tres calzes, un dins de l’altre, com les nines russes). La taula parada de l’Eucaristia n’és el centre.

El Pare, vestit amb robes d’un color indefinit, transparent –invisible–, el Fill vestit amb el blau de la divinitat i el vermell de la carn i la sang (amb el cap inclinat en un gest molt semblant al que trobem en tantes pintures del crucificat), l’Esperit amb el verd de la vida. Tots tres comparteixen el blau, però només el Fill vesteix la visibilitat del color de la carn. Al seu darrere tres símbols: la casa de l’acollida (i de la cultura, i de la tradició), l’alzina de Mambré –o l’arbre de la creu–, la solidesa de la roca d’on Moisès fa brollar l’aigua. A sota el rectangle que fa referència al món sencer, al cosmos.

Un bon complement de tot plegat va ser la pel·lícula Andrej Rublev, de Tarkovski, de la qual només en vam veure un fragment (dura tres hores!). S’hi reflecteix el procés de destil·lació de la vida fins arribar a expressar el nucli de la fe. Vull dir que tota aquesta meditació i contemplació passen per la duresa de la realitat viscuda: de la guerra, de la violència, dels dubtes i de tantes coses. Diríem avui, no hi ha veritable icona sense deixar-nos ferir per la crisi, la guerra, l’atur, els refugiats… Com no hi ha veritable icona sense l’agraïment i l’amor, la lluita quotidiana. La Trinitat no eludeix el conflicte, el travessa.

Aquesta icona, com la icona copta de l’amistat, s’entesten –ens deia la María Dolores– a anar més enllà del seu eventual destí de peces de museu pel seu valor estètic, per interpel·lar-nos tossudament des de l’espiritualitat.

Francament, mai no havia pensar en la Trinitat d’aquesta manera. Em semblava un concepte sofisticat i sobrer. Després d’aquesta sessió entenc que la Trinitat, que és relació, és expressió de la nostra concepció del món i de la fe. I que la seva representació pictòrica, tan diferent en l’Església occidental, té connotacions antropològiques i socials. No és el mateix una visió, com és el cas, de tres figures semblants i relacionades de forma dinàmica que aquelles representacions de senyors amb barba, nens i coloms, estàtiques i jerarquitzades.

Vam acabar la trobada preguntant-nos quina icona estem pintant nosaltres amb la nostra vida.

Mercè Solé

En record de la Núria Terés

(La Núria, bona amiga meva, va morir el passat 30 d’octubre als 54 anys. http://www.diaridegirona.cat/portada/2016/10/30/mor-nuria-teres/812099.html )

El dia 12 d’agost, la Núria escrivia:

“Estic fent un procés de recerca personal, de trobar la pau, de meditar, d’escoltar i escoltar-me… que m’està transformant.”

“És una paradoxa!! Per a una malaltia greu acabo fent un camí de felicitat…”

“M’estic buscant i trobo Déu cara a cara.”

Són retalls d’un xat de 20 minuts: jo estava de vacances a prop d’Almería; ella a Girona, a casa després d’una sessió de quimioteràpia. En aquesta conversa vam parlar també de l’evolució de la seva malaltia, de l’evangeli, de la pregària, de la natura, de l’agraïment i de l’amistat.

Tinc molts altres records de la Núria. Alguns de fa molts anys, com les Fires de Sant Narcís amb els nens petits o Diumenge de Rams o trobada a Cadins o casaments o sopars. I hi ha records més recents i nítids, com comprar cabdells de llana a una botiga del carrer Gran de Gràcia; i els dinars, sobretot els dinars pels volts de Nadal amb el grup d’amigues “Xiquetes”. N’érem sis i, com recordàvem les altres cinc en el comiat de la Núria, “cadascuna amb el seu estil, amb el seu compromís i amb les seves neures però sempre al costat les unes de les altres malgrat els molts quilòmetres de distància”.

Quan ens trobàvem –o quan xatejàvem– parlàvem de tot i molt. La vida de cadascuna s’anava barrejant amb la vida de les altres a través de les històries de marits, fills, pares i germans. Ens explicàvem llibres que havíem llegit, pel·lícules que havíem vist i obres de teatre que ens havíem perdut. Ens animàvem –o ens desanimàvem– parlant de política i de l’Església. Música i cuina i “que bé la feina” o “potser treballo massa”… I sentiments, molts sentiments. Unes quantes hores viscudes amb majúscula. “Viure, viure, viure! No tenim altra cosa a fer que viure. Estimar la vida intensament”, escrivia la Núria en la llibreta que la va acompanyar durant la malaltia.

Ara els records m’entristeixen i el misteri de la vida i la mort em deixa sense paraules. A estones envaïda d’una serenitat i transcendència que em meravellen. A estones amb rebel·lia davant d’aquest mateix misteri. Demano a Déu que m’acompanyi, que estigui amb mi en uns moments i en els altres. Perquè només ell tanca el cercle quan diposito tot plegat a la seva falda; i només llavors sé que amb el temps aniré sentint la presència de la Núria d’una altra manera que, ara mateix, se m’escapa. Tinc pressa per trobar-la però ja intueixo que la urgència no és bona companya.

“Núria, no ens acabem de creure que ja no estàs físicament amb nosaltres. Però saps que ets EN nosaltres i que hi seràs sempre” (De l’escrit de comiat de les Xiquetes).

Anna Milian

Per què m’agrada anar a Lourdes

Cada any acostumo a anar a Lourdes. Amb la meva dona, o sol. És una estada breu: surto un dia de bon dematí, arribo a Lourdes a l’hora de dinar, la tarda i el vespre me’ls passo a la gruta i a tota la zona dels santuaris, l’endemà al dematí hi torno una estoneta, i a mig dematí agafo el cotxe ja de retorn, paro a dinar a mig camí, i arribo a casa no gaire tard.

Com veieu, a més de ser un viatge breu és també un viatge privat, sense participar en cap peregrinació organitzada. No perquè em semblin malament les peregrinacions organitzades, només faltaria, sinó perquè a mi el que m’agrada i em resulta relaxant i espiritualment estimulant és aquesta estada molt personal. Precisament són les peregrinacions organitzades les que fan de Lourdes allò que és. Però a mi em funciona viure-ho d’aquesta altra manera.

I com que més d’una vegada m’han preguntat que què hi trobo a Lourdes per mantenir-hi aquesta afició i aquesta tirada, doncs miraré d’explicar-ho.

D’entrada he de dir que, òbviament, tota la parafernàlia turística que ocupa tota la ciutat no m’interessa gens. De fet, se m’ha convertit en una mena de decorat inevitable que em miro fins i tot amb curiositat i interès gairebé antropològic. Venen cada cosa! Caminar per la ciutat té, però, a vegades, un atractiu molt digne quan et trobes les corrues de malalts en les seves cadires arrossegades pels voluntaris; i és que l’atenció als malalts és, sens dubte, el primer atractiu de Lourdes.

Però el lloc bàsic que a mi m’interessa és la zona dels santuaris, un ampli espai on se situen els edificis religiosos, les esplanades, i la gruta. Allà no hi ha comerç, sinó que hi ha la suma de les dues coses que fan que Lourdes tingui sentit: els malalts, i l’ambient espiritual que cadascú es pot muntar com vulgui.

Com he dit, la primera cosa bàsica són els malalts. Veure tanta i tanta gent en condicions precàries de salut, vivint amb il·lusió aquells dies en què se senten el centre de l’interès dels qui els atenen, i veure també la colla de voluntaris i voluntàries, joves i grans, que estan per ells, val tots els diners del món. De fet, encara que Lourdes és presentat i vist per molts com un lloc on es va a buscar la curació, i encara que són molts els malalts que es banyen a les piscines que teòricament tenen aquest objectiu, jo crec que són pocs els malalts que pensen que sortiran de Lourdes curats: el que la immensa majoria busquen és, més aviat, sortir-ne reforçats, després d’haver viscut allà una experiència humana i cristiana molt potent. I estar en un lloc així, on la feblesa és permanentment visible i és el centre de l’interès col·lectiu, és un  gran signe.

I, en aquest clima, un pot viure-hi l’ambient espiritual que he dit abans. Cal dir, això sí, que els espais i elements religiosos més visibles són en general d’un estil kitsch que acaba fins i tot fent-se simpàtic de tan carrincló que arriba a ser, i cal dir també que els signes de religiositat que molta gent expressa fan a vegades una certa angúnia. Però la senzillesa i l’autenticitat de la gruta, la pau de les esplanades, la bellesa del riu, i el tràfec de malalts amunt i avall permeten i animen a cultivar la vivència interior, la trobada amb Déu, la crida cap als febles i els pobres.

Josep Lligadas

Del canvi de la consciència al canvi de les estructures o viceversa a l’Església

Tant Benet XVI, com l’actual bisbe de Roma, Francesc, remarquen molt el canvi de consciència, d’espiritualitat, de fons interior, per a la reforma de l’església, que la fonamenten en la reforma personal de tots els cristians i cristianes, en el retorn al Jesús de l’evangeli. L’Any de la Misericòrdia no deixa de ser una proposta a fons sobre el capgirament de les consciències que comporti uns comportaments més fraternals i acollidors en tot el poble de Déu.

El Concili Vaticà II també ho va remarcar. Però a vegades, a l’Església (als cristians, a les parròquies, als grups i comunitats) ens costa molt concretar, ser pràctics, i ens deixem portar massa pel “vector” que va del canvi de consciència al canvi de les estructures. Al cap i a la fi, l’Església treballa en el camp dels valors, de les opcions i de les motivacions, és a dir, en l’àmbit de la mentalitat, del “cor i el cap” de la persona, de l’espiritualitat.

Ara bé, massa sovint, al meu entendre, menyspreem o oblidem “l’altre vector” que també funciona: el que va del canvi d’estructures al canvi de la consciència. Al Concili Vaticà II, ja li va passar. Tot i que sempre els canvis en totes les institucions són lents (i potser més en una institució tan pesarosa i de llarga història com l’església), el Concili va fer molt bons documents, molt orientatius, i sobretot en el camp de la litúrgia van tenir força efectes pràctics. Però en el camp organitzatiu (el que fa referència a l’autoritat, i a la forma d’exercir-la, als poders, a la distribució de tasques i de funcions clares…) a les parròquies, diòcesis, i en la cúria vaticana, encara estem força en el mateix punt (el dret canònic no ha canviat suficientment, si és que és necessari un dret canònic). Tampoc s’han pres mesures per avançar en la sinodalitat, la democratització, el paper de la dona, etc., tot i que sembla que el papa actual així ho pretén. Però caldrà que els canvis també es facin en els bisbats i en les parròquies.

L’autoritat en la pràctica de les comunitats paulines i en les exhortacions de Jesús recollides pels evangelistes, és servei, mai domini, ni control, ni imposició. La història de l’Església l’ha portat a formes autoritàries ben poc evangèliques, sovint copiant als Estats (cosa que és contrària al que diu Mateu 20,25). Avui hi ha bones intencions i propostes per canviar aquestes pràctiques. Però encara són assignatures pendents a l’Església: la democràcia (l’elecció popular de bisbes i del clergat), la participació del laïcat (dones i homes) en les decisions, en la marxa i governança de les comunitats, etc.

Per això, penso que perquè la nostra consciència canviï, ens calen mesures de transformació concreta i pràctica de les estructures eclesials que tenen molta “pols i pes” dels segles. Tots tenim experiència que quan hem canviat de domicili, de feina, d’entorn de relacions, de noves persones amb qui conviure, és a dir, hem “sofert” o “optat per”, canvis d’estructures domèstiques, laborals, socials, relacionals, hem començat un camí de canvi personal, fins i tot en actituds i comportaments que ens semblaven a nosaltres mateixos insuperables. Ens hem hagut d’adaptar. L’entorn ens renova, ens reforma i és així com madurem i ens humanitzem i ens convertim.

Les comunitats de religiosos i religioses i l’Acció Catòlica, per exemple, tenen com a essencial la democràcia, la participació laïcal, el treball en equip, una estructura menys jerarquitzada, i aquesta circumstància és una oportunitat favorable per al canvi personal, per adaptar-se, i avançar en la humilitat, en el reconeixement de les pròpies qualitats i limitacions, i en el reconeixement dels valors dels altres. En aquest sentit, si hi posem també el treball personal (el vector que va de la consciència a les estructures) , ens podem encaminar vers una forma de comunitat i un estil de vida més evangèlic. El participar de comunitats cristianes més democràtiques ens dóna experiència i capacitat d’innovació, no sols per canviar les nostres estructures personals i del grup, parròquia o moviment, perquè estiguin al servei de la gent, sinó per oferir aquesta experiència a tota l’església.

Quim Cervera

La transformadora inutilitat de la bellesa

La bellesa no ho té gaire fàcil, per fer-se un lloc en el nostre món. Per a uns, és innecessària, en una societat que ho mesura tot en diners. És innecessària perquè és difícil viure’n i perquè per si sola no incrementa el nostre compte corrent. És innecessària perquè ens distreu d’objectius més rendibles. D’altres consideren que la bellesa és elitista i expressió burgesa i que algunes grans obres de l’art, per exemple, estan en contradicció amb la lluita social i transformadora. Hi ha qui pensa que la bellesa és espontània i que apareix sense esforç i que no val la pena de conèixer-ne uns codis que requereixen constància. No deixen de ser significatius els escarafalls que es fan al fet que bona part de les persones que han cursat estudis universitaris d’humanitats no n’obtenen una feina immediata, com si això no tingués cap valor, sense tenir en compte que han pogut obtenir un accés a la cultura que ha estat vetat a moltes generacions anteriors. Una forma senzilla de gaudir de la bellesa, com ara la contemplació del paisatge i la natura, cada cop més es va substituint per una admiració esportiva. El valor del paisatge es mesura en la rapidesa amb què som capaços de travessar-lo. D’altres es queden en la superficialitat més absoluta o la redueixen a una cara bonica o la converteixen en ocasió per al consum.

Però la bellesa, que conté tants elements subjectius i que es manifesta amb molta diversitat a través de l’art, de la cultura, de la lletra, del so i del silenci, és també una forma gratuïta d’espiritualitat que connecta el més pregon de nosaltres mateixos amb la resta de l’univers, que ens permet descobrir noves dimensions de la realitat, que uneix reflexió i emoció, que ens fa creatius i admiratius. Desvetlla i estimula les nostres capacitats i habilitats i ens fa més sensibles en la relació amb els altres. Ens fa ser més nosaltres mateixos. Ens fa ser més lliures.

Promoure la bellesa és transformar el món. Bon estiu!

Atents a la força transformadora dels pobres

No fa gaire vaig prendre part en la presentació del llibre d’Oriol Xirinachs Tornem Jesús als pobres, publicat pel CPL, que resulta molt suggeridor.

Bo i pensant-hi, se m’acudia que si realment estiguéssim atents a allò que les persones empobrides viuen, segurament moltes actituds nostres canviarien, i amb elles moltes coses del nostre món. Les parròquies i entitats cristianes sovint vivim el privilegi de tenir contacte directe amb moltes persones que viuen en situació de pobresa. A banda de convertir-nos, que prou falta ens fa, si fóssim capaços de transmetre aquesta experiència a la comunitat cristiana i al nostre entorn ciutadà, ja seria molt.

La comunitat cristiana i els pobres

Em consta que en alguns llocs ho fan, però jo trobo a faltar que al costat de la vida de les Càritas de cada comunitat cristiana, hi hagi una activitat de reflexió sobre la pròpia tasca amb l’evangeli a la mà. El contacte amb els pobres crema, perquè la pobresa –no confondre amb l’austeritat– genera misèria i no és bona. Trobo a faltar que preguem per les persones que atenem, per les seves necessitats concretes (sovint tampoc resem públicament per les nostres necessitats o les nostres misèries: no solem mostrar-nos pobres o vulnerables dins la nostra comunitat cristiana). Trobo a faltar que els escoltem. Trobo a faltar que ens preguntem per les causes de la pobresa. I trobo a faltar que els oferim espais de relació, d’acollida, sense donar res a canvi. De vegades els objectes enterboleixen la relació. I les necessitats de la gent van molt més enllà de la materialitat del menjar, la casa i els subministraments: cal reconeixement, acollida, valoració, aprenentatge, aportació als altres (viure en situació de pobresa no significa no poder aportar res als altres). I aquí tenim molt d’espai per caminar.

I crec, ara que treballo al Centre de Pastoral Litúrgica, que aquesta reflexió des de l’Evangeli és molt necessària per al conjunt de la comunitat cristiana. És a dir, que hauríem de trobar camins perquè el conjunt de la comunitat cristiana pogués viure també totes aquestes dificultats, neguits, alegries i solidaritats concretes que es desprenen de l’atenció als pobres. Un d’aquests camins és, sens dubte, l’Eucaristia, però n’hi deuen haver d’altres. Però certament s’hauria de notar a les nostres assemblees que els pobres i els malalts, en presència o en absència, hi tenen un lloc central i hi són benvinguts. Cosa que d’entrada tindria repercussions litúrgiques.

El nostre entorn ciutadà, polític i social i els pobres

Però no només podem influir en la vida eclesial, també podem fer-ho en la vida social si fóssim capaços d’expressar i de transmetre’ls allò que vivim. Des de la dignitat de les persones empobrides, a la seva imprescindible presència ciutadana en els actes públics del lloc on vivim,  a la formulació de les mesures polítiques senzilles que en el nostre barri i poble seria molt important desenvolupar. Potser una de les nostres tasques d’”evangelització” del món seria fer-los un lloc als pobres. Com fan, per exemple, amb molta senzillesa els monitors de l’esplai de discapacitats. Avui no escandalitza ningú trobar algú amb paràlisi cerebral fent una cerveseta al bar, però això no ha estat espontani. S’ha anat treballant, i molt, durant molt de temps.

És desitjable que el contacte de les nostres entitats amb els pobres facin més visible allò que els passa, les seves necessitats i expressions per tal que ajudin les nostres comunitats ciutadanes, socials i polítiques a prendre mesures que evitin la desigualtat i l’exclusió.

Si estiguéssim disposats a compartir la vida, seria més fàcil compartir explícitament la fe.

Si fóssim capaços de contemplar i celebrar aquesta pobresa a la llum de l’evangeli, potser les nostres comunitats serien més cristianes.

Si sabéssim transmetre com la pobresa afecta les persones, i formular propostes potser la nostra societat seria millor.

Mercè Solé

València es vesteix de trobada europea de joves de Taizé

Una trobada europea de nou en el sud d’Europa… I a prop de casa nostra, en la veïna València. Una oportunitat per reviure experiències passades unes dècades després. I ara amb 50 anys, a casa d’un amic conegut a Taizé, encarar la possibilitat de passar uns dies amb les tres pregàries comunes del dia. Engrescador!

I ho va ser! Anem a València! Del 28 de desembre al dia 1 de gener la comunitat de Taizé convoca jovent europeu en una nova etapa de confiança a través de la Terra. I 15.000 persones hi donen resposta. I autocars arribats fins i tot de les llunyanes repúbliques bàltiques, de la dividida Ucraïna, havent passat dies per les carreteres del Vell Continent, es distribueixen disciplinadament per la ciutat. I els joves són acollits per famílies i comunitats de la ciutat del Túria i les poblacions adjacents.

És cert que les xifres estan ben lluny de les que hi havia en trobades passades, però les esglésies i la societat europees han canviat molt. Però encara es veuen força joves que van d’un lloc a l’altre, que s’esforcen per entendre’s amb un anglès sovint macarrònic ajudats pels utilíssims signes, que fan cua per recollir els àpats en un ordre absolut però relaxat, que riuen, canten… i que fan un silenci emocionant a les carpes, cadascuna de les quals acull 8.000 persones. Impressiona sempre!

I les persones grans a qui, en algun moment de la nostra vida, l’experiència a Taizé ens ha estat important, ens acostem a València agraïdes, recordant… I ho vivim com un regal. Perquè a més de refrescar records, sentiments, emocions, parar i pregar, retrobem cares amigues de fa tant de temps!

Dues notes especials a subratllar de la meva segurament darrera trobada europea: la música i el CIE. València sempre s’ha caracteritzat per tenir una ànima musical. Les bandes dels diferents pobles hi tenen molt a veure. La pregària del matí a Alboraia, on jo residia, estava acompanyada per tota mena d’instruments, per cant a diferents veus, per un infant de veu blanca que feia amb tota naturalitat alguns dels solos… Sí, cantar és pregar dues vegades… però si és bonic potser val per tres!!!

Un dels matins hi havia una convocatòria per pregar davant del Centre d’Internament d’Estrangers. I allà ens vam aplegar un centenar de persones. Les companyes de l’HOAC van fer cinc cèntims del que suposava un CIE, de la situació dels interns, del que es vivia darrere dels alts murs que l’envolten. I vam pregar amb els textos i cants proposats per a aquell moment, el mateix que es resava a les parròquies valencianes, posant simplement més accent en la situació dels refugiats, dels migrants, dels que pateixen violacions dels seus drets a la nostra Europa. Els cants repetitius, les paraules de l’Evangeli, el silenci al bell mig d’una avinguda valenciana, davant la mirada atenta (però també respectuosa) dels agents de la Policia Nacional, s’ompliren de sentit… Era potser una concreció del camí vers una nova solidaritat que proposa Taizé, un tastet de l’any de la misericòrdia que encetem. Pregar i clamar per un món més just.

I l’any vinent els joves s’encaminaran cap a Riga…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Madeleine Delbrêl, poetessa, assistenta social, mística

Va néixer l’octubre de 1904 a Mussidan, petita ciutat francesa. Va rebre una educació intel·lectual radicalment laica que la va portar pels camins de l’ateisme i del positivisme. Comunicativa, dotada d’una gran sensibilitat per les persones i per l’art i un encant que captivava tothom.

L’any 1916 la família es va traslladar a París, cosa que va suposar un canvi radical en la seva vida. Alliberada de tot allò que ofegava l’ànima, allà va poder expressar l’intens amor que sentia per la vida, el desplegament de les seves capacitats poètiques i literàries, el seu apassionament per tot el que li oferia aquell París multicolor dels anys vint. Amb tot, mai no va oblidar que la vida s’havia de prendre seriosament, encara que viure fos un absurd, com es predicava des de l’existencialisme. Tenia un aire de l’Édith Piaf, la seva ànima bessona, com l’anomenava ella mateixa.

Es va enamorar d’un universitari, però ell va entrar al noviciat dels Dominics. Aquesta situació la va portar a reflexionar sobre l’absurd i a dubtar de les seves certeses. Buscava alguna cosa més, i si Déu existís?, i va decidir pregar. Ho explica d’aquesta manera: “Vaig decidir pregar. Pregant vaig creure que Déu em va trobar i que Ell és real i viu, que pot ser estimat més que tota la vida…”  I s’hi va llençar.

Va descobrir la seva vocació de cristiana, com a missionera “sense vaixell”; no cal creuar els mars, només cal creuar el carrer. En una mena d’itinerari fascinant, sense convencionalismes ni etiquetes, anava descobrint el que significava l’espiritualitat de l’encarnació. I així, amb un petit grup d’amigues comença un projecte innovador: l’apostolat en el bell mig del món obrer, en un barri industrial i comunista. Madeleine és assistent social i amb aquest títol treballarà des de l’Ajuntament. És aquí on comprèn que Déu es revela en la vida quotidiana, allà on Déu ens ha posat, és a dir, al carrer. Per això és una mestra d’oració per a la gent treballadora i “sense temps”: “Hem d’aprendre a estar soles amb Déu cada vegada que la vida o la jornada ens reserva una pausa i no malgastar-la: en el metro, en un cafè, en un comerç, esperant el bus, a la cuina…”  És “la litúrgia dels sense ofici” on es van repetint els temes de la solitud en la ciutat, i el carrer com a lloc de la santedat; el silenci interior, fidelitat a l’Església, compromís social. Als que l’acusaven de treballar amb els comunistes responia: “Jesús mai no va dir: estimaràs el teu proïsme com a tu mateix, excepte els comunistes… El meu proïsme immediat són els comunistes.”

Durant la Segona Guerra Mundial es va comprometre totalment amb els refugiats i en l’organització dels serveis socials. El 1952 va treballar en favor de l’alliberament dels “34 de Barcelona” que serien jutjats per la vaga dels tramvies. El mateix any va demanar a l’Episcopat francès que no participés en el Congrés Eucarístic de Barcelona per celebrar-se en un país on era legal la pena de mort. Va ser formadora dels “capellans obrers” i va lluitar amb totes les seves forces quan Roma va tancar el seminari de la “Missió de França”. Pius XII li va concedir una audiència, però parlaven llenguatges diferents i no es van entendre. Madeleine va pensar que aquest tancament responia a la incomprensió burocràtica que provenia de la ignorància de la situació. I va escriure el poema El ball de l’obediència.

Va treballar en una comissió preparatòria del Vaticà II sobre la transformació de l’estructura piramidal de l’Església, però el 13 d’octubre de 1964 va morir sobtadament. Aquest mateix dia, a l’aula conciliar un laic, president de la JOC internacional, va prendre la paraula per primera vegada davant de tota l’Església en nom dels treballadors cristians que vivien i lluitaven en les fàbriques i en els barris obrers de les grans ciutats.

Quedem-nos amb aquest pensament: Cada matí Déu ens ofereix una jornada sencera preparada per Ell mateix; no hi ta res de més ni de menys, res inútil. Aquesta jornada és una obra mestra que Déu ens demana que visquem. Cada minut d’aquest dia permet a Crist viure enmig del món a través de nosaltres. Una bona guia per viure la mística del carrer d’una manera ben senzilla.

Roser Solé