L’associació de diaques Sant Llorenç parla del moment actual

La Junta Directiva de l’Associació Sant Llorenç, que agrupa un bon nombre de diaques permanents de Catalunya, ens ha fet arribar els dos comunicats que ha emès amb motiu de l’actual situació política, i aquí els publiquem.

Comunicat de la Junta Directiva als membres de
l’Associació Sant Llorenç
La Junta Directiva de l’Associació fa presents aquestes consideracions:
1/ El nostre país està travessant uns temps delicats i complexos. La relació entre Catalunya i la resta d’Espanya està en qüestió de manera profunda.
2/ Aquesta qüestió ens afecta a tots, perquè l’àmbit polític –independentment que es participi o no en l’acció política directa– és un dels àmbits fonamentals de referència de tota persona.
3/ És normal que cadascun de nosaltres en la qüestió citada tingui parers i opcions diferents i distintes. Factors educacionals, familiars, ideològics, emocionals o socials influeixen molt en cada persona.
4/ Com a cristians catòlics tenim en compte allò que expressa la Doctrina Social de l’Església en relació als drets dels pobles i de les nacions (vegi’s el n. 157 del Compendi de Doctrina Social de l’Església).
5/ Els bisbes de les diòcesis catalanes, reunits en Conferència Episcopal Tarraconense, s’han pronunciat recentment en dues ocasions en relació a la qüestió en sengles Notes fetes públiques l’11 de maig i el 20 de setembre de 2017. Ens hi adherim cordialment.
6/ El Senyor Jesús, en el seu Evangeli, ens diu: “No judiqueu i no sereu judicats” (Mt 7,1). Hem de ser fidels a aquest precepte del Senyor en una qüestió en què persones molt estimades i properes a cadascun de nosaltres poden tenir parers i opcions diferents a les nostres. Respectem la consciència i l’actuació responsable de cadascú.
7/ Aquest és un comunicat intern de la Junta Directiva a cadascun dels membres de l’Associació Sant Llorenç per a la promoció del diaconat, els quals, però, en poden fer discrecionalment l’ús que creguin més convenient.

Signat per Aureli Ortín, Montserrat Martínez, Florenci Travé, Pere Arribas i Josep Maria Gómez del Perugia.
Barcelona, 26 de setembre de 2017

Comunicació de la Junta Directiva i dels reunits a la trobada familiar de tardor als membres de l’Associació Sant Llorenç
La Junta Directiva de l’Associació Sant Llorenç per a la promoció del diaconat, amb les altres persones reunides a Barcelona a la trobada familiar interdiocesana de tardor de 2017, comunica a tots els membres de l’Associació, en continuació al Comunicat emès per la mateixa Junta el proppassat dia 26 de setembre que:
1/ La proclamació de la República Catalana per part del Parlament de Catalunya, ahir, dia 27 d’octubre de 2017, i la posterior aprovació de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, per part del Senat, per intervenir la Generalitat de Catalunya, són fets polítics de gran transcendència que ens afecten personalment i col·lectiva.
2/ Cadascú de nosaltres en relació a aquests fets té el seu propi criteri i la seva pròpia actuació, que hem de respectar.
3/ Com a diaques i com a persones que donem suport al ministeri diaconal en l’Església catòlica ens comprometem a pregar Déu perquè ens il·lumini i ens enforteixi a tots i a totes per ajudar a resoldre pacíficament i amb fermesa la situació social i política en què estem immersos.
4/ Aquesta comunicació es fa a cadascun dels membres de l’Associació Sant Llorenç, els quals en poden fer ús discrecionalment de la manera que els sembli més convenient.

Signat per Aureli Ortín, president de l’Associació Sant Llorenç, en nom de la Junta Directiva i de les persones reunides en la trobada familiar interdiocesana de tardor
Barcelona, 28 d’octubre de 2017

 

Anuncis

Deixeu-me desfogar…

Deixeu-me desfogar… Cada cop em queda més lluny escudar-me en els partits i en els seus dirigents i no preguntar-me què puc fer jo, com a responsable d’una parcel·leta de la democràcia i com a cristiana i d’esquerres: com establir ponts de diàleg al nostre entorn, continuar treballant pels drets socials, pregar per tot plegat, cuidar les nostres xarxes socials, trobar el to quan parlem, respirar i esvair tristors i cansaments propis i aliens…
Ja veieu, em desfogo…

Vull mantenir l’esperança i pensar (i descobrir com treballar) que aquest recular de drets i llibertats no serà durador.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Ningú no hauria de ser injustament a la presó

Bé, no puc dir que m’hagués agradat l’actuació del govern de Catalunya, que crec que amb la intervenció dels dies 6 i 7 de setembre al Parlament va vulnerar els drets dels qui no pensem com ells, i amb la DUI (aquesta cosa més innominable que el Voldemort del Harry Potter) va obrir el meló de l’aplicació de l’article 155, va regalar les institucions catalanes al PP, i va posar en risc frívolament un munt de coses, però això no justifica una pèssima aplicació de la llei, ni l’inexcusable brutalitat policial dels piolins, ni l’afany depredador del PP amb les institucions catalanes. Els càrrecs que s’imputen haurien d’ajustar-se als fets i òbviament la presó preventiva en aquest cas és un disbarat. Una prudència que també seria desitjable per a tots aquells a qui la Generalitat ha encausat amb la màxima duresa per encerclar el Parlament o per fer piquets a la vaga general.

Dit això, penso que tot aquest ensurt ha injectat una bona dosi de realisme sobre una convivència que va mostrant la seva fragilitat, sobre les poques ganes que té Europa de mullar-se en cap conflicte intern, sobre el revifament de l’extrema dreta i la laxitud amb què el “gobierno” la tolera, sobre la susceptibilitat de l’economia i potser algunes coses més. Però el realisme és un recurs molt millor per a la via política i per a la vida en general, que no pas la projecció dels propis desitjos, perquè permet construir amb solidesa. I el realisme no està renyit ni amb l’esperança ni amb les ganes de transformar socialment el que convingui.

Vaig veient que l’autocrítica independentista és molt lleu, que es continua parlant del “país”, sense reconèixer-ne la pluralitat, que es demonitza el PSC com si fos el mateix que el PP, sense recordar el desemparament legal de les minories que el govern va propugnar. Ningú no assumeix la seva part de responsabilitat en els fets i es continua considerant legítim un govern que al meu parer es va deslegitimar solet.

És una llàstima, perquè crec que ara aniria bé evitar sobreactuacions, intentar rebaixar l’èpica, buscar sortides a l’encaix de Catalunya molt més polítiques i menys viscerals. Continuo pensant que podria haver-hi un el denominador comú, que potser passaria pel referèndum pactat, pel retorn del control sobre les institucions catalanes, per la defensa de la llengua i per una aplicació de la llei ajustada als fets. A banda d’això hi ha moltes altres coses per a les quals cal treballar: l’obertura als refugiats, una integració millor dels immigrats, una Europa més social i menys neoliberal, prioritzar el tema ecològic, i enfortir vincles amb els nostres veïns fora del Principat, perquè tots aquests reptes són comuns. Probablement part del sobiranisme no les assumiria, però una bona part, segur que sí. Igual com molts espanyols probablement també assumirien uns quants canvis constitucionals i una millora del sistema autonòmic. Situar la línia indepe com l’única qüestió a tenir en compte és un empobriment.

Voler la independència de Catalunya és un objectiu polític legítim. Però en la seva defensa aniria bé que els indepes consideressin allò que proposava no fa gaire l’Antoni Puigverd: cal desinflamar per poder curar les ferides. Sembla que des de tot arreu s’insisteix a anar tirant cada cop més llenya al foc, barrejant-ho tot i omplint-ho de grans conceptes irrenunciables. A Catalunya, aquests dos darrers mesos, indepes i no indepes ho hem passat fatal. Però cal recordar que al món hi ha gent que encara ho està passant infinitament pitjor que nosaltres i que potser faríem bé de relativitzar els nostres problemes per contribuir a donar respostes als seus: la gent que pateix sequera, fam, explotació laboral, violació dels drets humans, mereix la nostra atenció i el nostre compromís.

A mi em va agradar Manuela Carmena quan, en el programa “El intermedio”, deia que el que estava en qüestió era l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ho deia així de senzill i pragmàtic, sense citar grans paraules com ara nacions, llibertats, dignitats o drets de cuixa. Jo crec que en el concret i petit, delimitant tant com es pugui cada element del gran conflicte, serà més fàcil trobar sortides. Cal treballar sobre coses negociables, i la llibertat i la dignitat no ho són.

Mercè Solé

Una anàlisi política del procés

Dic ja d’entrada que no sóc partidari de la independència. I que el procés de la DUI em sembla un gravíssim error. La crisi independentista a Catalunya, que ara mateix té un desenllaç imprevisible i uns efectes socials i econòmics no menors, és reflex d’una crisi superior d’abast global. La meva reflexió, aquí sintetitzada fins a l’extrem, apunta a comprendre el clima social i cultural en el qual es dirimeixen les tensions pròpies d’un final de cicle en què afloren pors, incomprensió, incertesa… en una època, la quarta revolució industrial, que ho està canviant tot. Situo doncs la interpretació d’aquesta crisi, no en les vicissituds dels darrers 300 anys de la nació catalana, sinó en la transició postfordista iniciada cap els anys 70 i la irrupció del neoliberalisme que trenca el contracte social que havia generat estabilitat i progrés després de la profundíssima crisi dels anys 30 i les guerres a Europa. És en aquesta mar de fons que a la Catalunya actual unes determinades elits instrumentalitzarien l’anomenat “procés” amb la fi de continuar governant i mantenint la influència que han exercit des de la transició i abans.

Els nacionalismes s’envigoreixen en l’esmentat clima neoliberal no només a Catalunya sinó a Europa. La història ensenya que la definició territorial està permanentment en qüestió. Només és estable quan fruit d’un acord (a Catalunya la constitució del 78) prossegueix un període de progrés social. La revifalla del sobiranisme en els darrers anys, arrelaria en un creixent sentiment d’hostilitat cap a Espanya, especialment cap al govern del PP. I en la pretensió de recuperar al petit territori un poder de decisió que ha sigut transferit a instàncies més globals i sovint menys democràtiques com la UE o bé als poders a l’ombra del capital financer internacional. Diguem que aquest seria el relat del malestar. A Europa hi ha qui vol tancar fronteres a la immigració. Hi ha qui vol decidir més localment la gestió dels recursos ara més escassos i també la fiscalitat. Hi ha qui vol més competències per al control d’infraestructures i mercats, etc. Així s’expressen sobiranismes diversos abonats per forces polítiques que van des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Aquest és un debat actual a moltes regions d’Europa perquè hi ha una disputa entre diferents nivells de decisió en unes estructures socials i econòmiques cada cop més interdependents.

El profund canvi civilitzatori que viu el món té dues causes principals, una és el problema i l’altra la solució: d’una banda l’escassesa de recursos i matèries primeres, i el deteriorament mediambiental. Aquesta és una causa de fons que té derivades diverses de l’ensorrament del sistema industrial que ha vertebrat les societats occidentals des de mitjans del segle passat. I la causa de trencament dels equilibris sorgits llavors: la guerra freda; el keynesianisme o repotenciació del paper de l’Estat en la redistribució de la riquesa; la descolonització o, més ben dit, la neocolonització dels països subdesenvolupats com a font de recursos per a la indústria. Un ordre mundial capitalista en el qual els països d’Occident han gaudit d’un estatus de benestar a costa de la desigualtat i la pobresa de l’anomenat tercer món. I d’una petjada ecològica que avui és la primera amenaça global del planeta. El trencament d’aquests equilibris cap a la dècada dels anys 70 fa entrar en crisi el sistema industrial insostenible econòmicament i ambientalment, i el capitalisme es rearma des del neoliberalisme iniciat per Reagan i Thatcher, que és un intent de sostenir allò que no se sosté ni físicament ni socialment. I així, fins a la gran crisi i recessió de 2008. L’altra causa és el canvi tecnològic (la digitalització) que es mostra com a solució per reinventar el sistema industrial canviant el model productiu per una economia circular, el model energètic per l’energia renovable, i un estil de vida no consumista (sense creixement?). La solució no és la tecnologia sinó les decisions polítiques que impulsin aquests canvis gràcies al factor tecnològic. Canvis que, per altra banda, creen nous reptes i interrogants com per exemple el futur del treball i la distribució de les rendes.

El que estem vivint ara Catalunya, Europa i al món és la pressió per recuperar el poder democràtic que es troba fora del control de la ciutadania per instaurar un nou ordre que a partir de l’impuls del nou cicle econòmic rellanci una etapa de progrés sostenible. A partir de la crisi del deute apareix una disputa per les rendes ja no entre el primer i el tercer món sinó en el si de les societats occidentals tensionades per la pèrdua de benestar de les classes mitjanes, l’amenaça d’un atur estructural a la vista dels impactes de l’automatització d’aquest canvi tecnològic, l’aparició de treballadors pobres, els moviments migratoris, etc. Només amb un canvi polític que desallotgi del poder els corruptes, retorni a les regulacions dels mercats i de les relacions laborals i estableixi un marc institucional que afavoreixi l’economia real per sobre de la financera es podrà revertir la situació caòtica que ha menat a la crisi.

El malestar s’expressa de formes diverses. I a Catalunya l’independentisme ha canalitzat, en un moment donat, l’emprenyament i alhora l’esperança en un canvi. L’artefacte que ho ha motivat és un procés que ha alimentat en bucle l’hostilitat per la desafecció creixent cap a una determinada i concreta Espanya que no entén la nostra catalanitat, l’esgotament del projecte autonomista de la constitució de 1978, i la resistència d’una part de l’espanyolisme a avançar en el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. La transformació del domini de la proposta política en l’eix del conflicte de classe vs. capital, cap al domini del sentiment de pertinença en l’eix del conflicte sobiranisme vs. constitucionalisme provoca una profunda divisió que bloqueja a Catalunya un avanç emancipador en la línia explicada de recomposició política.

Salvador Clarós

El moviment d’emancipació nacional català com a davantera i precursor

Si fos veritat que l’independentisme català és, com a important moviment europeu, el precursor, anticipació i davantera d’actuals i futurs moviments amb els objectius que tot seguit enunciaré, les esquerres catalanes, espanyoles i europees no solament l’haurien de recolzar sinó que haurien d’organitzar moviments aliats.

Independentment o a més a més, de la recerca i construcció d’un Estat Català, el moviment plural independentista català, tal com s’han anat produint els esdeveniments, al meu parer també té (i potser amb més importància) aquests següents objectius:

1. L’enderrocament del govern del PP. L’independentisme s’ha mostrat com el moviment capaç de fer paleses les esquerdes del govern actual del PP i posar-lo en perill.

2. L’alliberament d’un estat (l’espanyol) borbònic, centralista, autoritari, vinculat, manipulat o fins i tot, ocupat per unes famílies poderoses que al llarg dels segles l’han utilitzat en favor dels seus interessos econòmics, culturals i de poder. Per això en el moviment català, hi ha la proposta de República.

3. El desenvolupament d’una democràcia molt més participativa.

4. La defensa i promoció dels drets humans.

5. La construcció d’una Europa de les nacions i dels pobles (federació o confederació) i no del Club dels grans Estats-Nació, ni dels interessos econòmics.

6. L’avenç vers unes societats socialment més justes i sostenibles, on es respectin els drets socials, a Europa.

7. El fre a la ultradreta europea que vol convertir les “democràcies” en estats autoritaris i centralistes. Els poders econòmics, quan la democràcia no els serveix, es passen a la dictadura. I actualment, com que aquest traspàs seria percebut molt clarament, en contra dels valors bàsics d’ Europa, cerquen un camí pseudodemocràtic per arribar a imposicions polítiques autoritàries que els hi convenen.

Aquests set objectius (i potser en trobarem més, segons com vagin els esdeveniments) estan vinculats. Tothom a Europa està afectat per aquests objectius, excepte els dos primers que són de caire intern espanyol. Els valors i les accions de la tradició política de l’esquerra tenen directa relació i fins i tot s’identifiquen amb tals objectius.

Per tant, si algunes de les esquerres catalanes, espanyoles i europees no recolzen aquest moviment permanent, perseverant, pacífic, intens, amb molta gent implicada, o és que no és veritat que sigui el precursor i la davantera de tals objectius, o és que no són d’esquerres. O potser hi ha altres respostes “misterioses”?

Quim Cervera

Diàleg i presó

L’empresonament preventiu dels dirigents independentistes és una barbaritat. És una mesura que fa un mal innecessari als qui la pateixen, i és una mesura que políticament contribueix a atiar innecessàriament el conflicte en què estem immersos. És, sens dubte, la pitjor decisió que es podia prendre, i que va directament contra l’única sortida viable de la situació que estem vivint.
Perquè hi ha una cosa que, més enllà de quina sigui la posició de cadascú –i això és el que pensem tota la redacció de L’Agulla, que està formada tant per independentistes com per no independentistes–, resulta bastant clara. I és que l’única sortida viable és parlar. Ara pot semblar impossible, però s’haurà d’acabar fent. I no només per part dels actors principals i visibles del xoc, és a dir, els partits independentistes i el Partit Popular, sinó també amb les altres formacions i partits tant catalans com espanyols.
Caldrà discernir quines són les aspiracions polítiques que hi ha en joc, què signifiquen aquestes aspiracions per a cadascú, i com es poden canalitzar. Aquesta és l’única possibilitat perquè es pugui fer una mica de llum sobre el futur de tots plegats. Per fer-ho, caldrà rebaixar les tensions i les emocions, cosa que en aquest moment no sembla que hagi de passar, però que sens dubte haurà d’acabar passant. Quan passi, pel bé de tots i totes, els dirigents catalans i espanyols s’hauran d’esforçar per buscar sortides. I és que si no, qui sap com pot acabar tot.