Les actituds evangèliques dels presos polítics catalans

En aquesta etapa històrica cap a la independència de Catalunya, promoguda per les entitats Òmnium Cultural i Assemblea Nacional de Catalunya i en la qual un servidor hi ha participat anant a les manifestacions, la nostra actitud i acció, tal com s’ha portat, sempre ha tingut un estil pacifista i, a més, joiós, festiu. No ha estat un crit violent (sempre hi ha excepcions). El crit “independència”, proclamat des de tots els cims de Catalunya, els turons il·luminats han tingut aquest estil festiu; les colles castelleres, tan nostres, acollidores de tota mena de gent, les corals, els esbarts, han estat trobades de fraternitat i cants de pau i diàleg. I les cantades davant les presons i els ajuntaments. L’estil d’aquestes manifestacions amb el seu missatge és el que ja visqueren i promogueren els nostres empresonats.

Jo no m’hagués imaginat que el “procés”, portat amb tanta dignitat, amb convicció, pacífic, festiu, amb llibertat, que els nostres polítics representants acolliren fent primer una consulta i després un referèndum (cert que el govern d’Espanya no l’autoritzava amb violència de la policia) acabés amb la presó provisional. L’actitud i l’actuació del govern i dels jutges no ha estat de diàleg sinó tot al revés. Llavors, en aquesta etapa que encara estem vivint, els nostres polítics, sense excepció, sempre han insistit amb la “no-violència”, el no-odi-venjança, la fidelitat a les seves conviccions, i alguns han escrit amb profunditat espiritual.

Davant d’aquesta condemna de l’aspiració independentista, tal com s’ha fet, ens ha portat més aviat a mantenir aquesta idea. Com podem conviure amb aquesta gent que ens castiga? Val més estar sols! No hi ha hagut la pedagogia del “parlem-ne”, sinó la pedagogia del càstig, i dic irònicament la pedagogia “exemplar”. No han fet com en les nostres famílies, que hi ha diferències d’idees i comportaments i convivim. El meu pare deia: “Ells són els separatistes”.

Els que som de països petits som més internacionals que els països poderosos. Ells parlen només la seva llengua. És l’imperi del castellà, de l’anglès, del francès… Nosaltres parlem el català i el castellà. Fins els discapacitats. Sí, ells només la seva, que han d’imposar als altres (recordeu la colonització d’Amèrica, Àfrica, Àsia…). A Catalunya, terra de pas, sempre s’ha acollit el foraster, l’immigrant (els Sánchez, els Pérez, els González…). Un servidor ha volgut aprendre altres llengües. Tenim el goig de la Pentecosta que parla totes les llengües. En la doctrina social es proclama el dret de l’autodeterminació dels pobles. A la pràctica, la Litúrgia, la Bíblia en totes les llengües.

El “jo” de cadascú (la psicologia) pot ésser un “jo” individualista, només jo, o un jo-amb-els-altres, comunitari. Una Catalunya independent no és individualista sinó comunitària. Com el creixement personal, desenvolupant totes les capacitats, però sóc jo. Catalunya desenvolupa tot el que té, la geografia, la terra, la llengua, l’art, la ciència, el comerç… i agermanada amb els veïns, els de més a prop i els de més lluny.

La convivència, el respecte, el diàleg, la valoració de l’altre, la complementarietat, el coneixement de la pròpia història i la dels altres són valors que veig en els nostres amics que encara són a la presó injustament i que volem lliures. No a la pedagogia de l’enemic sinó de l’amic.

Lluís Bonet i Armengol

La seguretat com a raó nacional

La cruïlla actual derivada del desencís provocat per la marxa enrere perpetrada la nit del primer d’octubre de 2017 roman vigent. Per avançar, en la reconstrucció nacional catalana, calen nous esquemes o superar els vells. Això a més de nous lideratges i noves cares suposa també noves idees i nous talents. Aquesta cruïlla, en cas d’error, no desemboca en la mort, només en una aturada sense cap justificació (el que hem viscut o patit en els darrers tres anys). Si s’encerta el nou camí, en canvi, hi ha un món d’oportunitats per davant. Tant de bo que sigui aquesta l’opció de futur.

Existeix una majoria social que assumeix la normalitat de la independència com un dret dels catalans i també com un deure derivat del mandat sorgit del referèndum d’autodeterminació. Però on queda tot plegat encallat és en el com exercir drets polítics o col·lectius per fer progressar les decisions democràticament adoptades. I en això és on s’han d’aportar les millors idees i propostes. Llençar la gent engrescada a les tenalles del sistema judicial espanyol, sense més, no és la millor opció i només genera desgast i cansament, sobretot si, com s’ha vist, és la pròpia administració autonòmica catalana la que actua contra els seus propis valedors nacionals. Un fet que ha despertat preocupació i ha generat una consulta dins del moviment de Primàries Catalunya, des de Barcelona, ja que és certament sorprenent.

La reconstrucció d’un nou estat, la independència, només té sentit si aquest nou estat es capaç de defensar-se. Més enllà de simbolismes o de bones intencions, surar enmig del món dels estats exigeix aquesta premissa. I si això és evident, també ho és que aquest nou estat ha de poder defensar els seus, aquí i arreu. I aquesta idea, tot i que és veritable no forma part del discurs dels darrers anys.

Abans de l’1 d’octubre de 2017, quan al centre del debat ciutadà i polític es va situar el dret d’autodeterminació, s’entenia implícita aquesta condició. O almenys, molts ho van entendre així, ja que els milers de catalans que van acudir a defensar les urnes i els col·legis tenien la certesa de que es defensarien bé i també estarien protegits. I no era un miratge. Era una íntima certesa. I això va fer desencadenar l’èxit i la gran victòria democràtica que sempre recordarem. Els tres anys posteriors, tanmateix hem vist que tot ha quedat aturat. I ni el més mínim gest de dignitat nacional ha tingut la protecció deguda. I per tant, és imprescindible recuperar aquell sender.

Les coses es fan fent-les. I la recuperació de les institucions és una cosa més que es pot fer l’endemà de la presa de possessió d’un nou govern, sota el control del Parlament, amb una majoria, si més no, com l’actual. Però això, que és viable, requereix voluntat política per protegir i donar seguretat als ciutadans catalans, siguin els que siguin, tot instituint un nou ordre, en aplicació de les lleis que s’aprovin, tal com es va fer visiblement els dies 6 i 7 de setembre de 2017 a la cambra catalana.

Amb percepció de seguretat pels que tirin endavant, de la forma que sigui, sota l’esguard de nous polítics o representants que estiguin disposats a fer valer les raons de la victòria del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre té sentit anar més enllà de qualsevol expressió merament simbòlica de reivindicació nacional. És per tenir-ho en compte i evitar-nos maldecaps, doncs tot ja està inventat. Per tant, la clau està en trobar o buscar aquests nous polítics que amb la representativitat política guanyada maldin per oferir als catalans prou seguretat, una cosa que ara no passa, ni de lluny, de manera que els patriotes han de viure ocults i callats (hi són a milers). Així es podria fer efectiu el mandat sorgit del referèndum d’autodeterminació.

Llorenç Prats

Llei o vida? Amor

No acostumo a escriure sobre política, però aquesta vegada així ho faig, o com a mínim a mode d’introducció a on vull arribar. Cada mes de setembre, especialment des de la nefasta sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny, la celebració de la Diada de Catalunya és converteix en l’inici del curs polític (social, econòmic, de les persones…) a casa nostra i també a Espanya. Enguany vindrà acompanyada en el temps d’una nova sentència, en aquest cas del Tribunal Suprem espanyol sobre els fets del setembre i octubre de 2017. Quan serà?

Aquesta sentència esperada per tothom, exposarà allò que els excel·lentíssims senyors (i una senyora, anomenem-la: Ana María Ferrer) jutges de la sala del Penal considerin just i això ho raonaran des dels fonaments de dret que trobin necessaris per poder justificar-se. Què dictaminaran? Com ho fonamentaran?

Si hi ha sentencia condemnatòria, el Ministeri de Justícia trobarà les justificacions adients per adjudicar centre penitenciari a prop o lluny de casa, per aplicar d’una manera o una altra els procediments establerts en allò referent a la presó, permisos, visites, accés a tercer grau, etc… i posteriorment el Govern de la nació trobarà les justificacions adients per concedir o no un possible indult. Quines seran aquestes?

I tot l’anterior en base a l’interès de la justícia. Però… quin és l’interès d’aquesta divina senyora mig despullada amb ulls tapats i una espasa i una balança a cada mà? I en aquest cas concret de la Causa especial 20907/2017? De la justícia divina? La justícia estatal espanyolista? L’europea? La venjativa? La que busca solucions?

I no sé si serà només l’interès judicial el que compti: Què interessa, realment, ben en el fons? A qui interessa? En interès, de què? De la unitat d’una suposada Espanya secular, basada ara en el text escrit de La Constitució de 1978? D’interessos particulars i amagats d’algunes famílies o oligarquies? D’una estructura centralista que menysprea les altres cultures de la península? D’un suposat amor entre ciutadans que cada cop va virant cap a malfiança, fins i tot odi?

Massa preguntes: Quan serà? Què dictaminaran? Com ho fonamentaran? Quines seran aquestes? Justícia divina? Estatal espanyolista? Europea? Venjativa? La que busca solucions? Què interessa? A qui?… I massa poques respostes, ara com ara.

Les persones sinceres i amb una certa experiència, també els tres poders de l’estat, l’executiu, el legislatiu i el judicial, encapçalats pel Rei, saben que la llei és interpretable, com també ho és la Bíblia per a les (persones) cristianes versades i netes de cor. Així és com davant d’un passatge ja sigui de l’Antic o el Nou Testament, els creients en Jesucrist, formats, nets de cor i que cerquen per on bufa l’Esperit, saben trobar la visió cristiana més adequada per al moment vital i la situació concreta personal o social. Així és com davant el passatge de Sodoma i Gomorra (Ex 20-21) uns hi veuen una condemna explícita a les relacions entre persones dels mateix sexe i altres hi veuen una condemna contra la falta d’hospitalitat; uns no fan cas del passatge i altres arriben a atacar parelles estables de dos homes, tot i que siguin signes d’amor.
També del text de l’evangeli de les espigues arrencades en dissabte (Lc 6,1-5) de principis de setembre, veiem com als fariseus els interessa el gran atemptat dels deixebles contra la llei jueva escrita, i Jesús ens presenta la llei de la vida, l’interès general que és la persona i les seves necessitats.

Massa preguntes obertes. Massa immobilisme. Massa lligam al paper espanyol escrit, que representa la Constitució de 1978, “lligada i ben lligada” –recordant aquell “atado y bien atado”– amb un procés gairebé impossible de reforma (arts. 166-169).

I ben poques respostes, fins ara. Convido els implicats amb responsabilitat de gestió en tot aquest procés, a pensar-hi: I si algú comencés a posar per davant de la llei, l’amor? De la constitució, les persones? De les paraules buides, les pensades? Del mètode d’atac i defensa, la proposta? De l’egocentrisme, la relació? Del discurs Espanya-Catalunya, al de pobles de la península? De l’és meu, a és nostre? Del sentit de possessió, al de compassió? D’allò escrit, a la vida?

I a les lectores d’aquest text, animar-les a preguntar-se sobre la gestió concreta que fan a la seva vida d’aquesta dicotomia llei-vida.

La meva proposta: l’amor; autoestima i amor per l’altre.

Sergi Bernabeu

I uns quants llibres – Recomanacions d’estiu

No todo vale. Per Antoni Bayona. Ed. Península. Barcelona 2019.

Antoni Bayona, jurista d’àmplia trajectòria en les institucions catalanes i lletrat major del Parlament en els moments més àlgids del procés independentista, explica, detalladament i entenedorament, les entranyes d’aquests esdeveniments que tan profundament han marcat i estan marcant el nostre país. Antoni Bayona ens subministra en aquest llibre claus bàsiques per entendre la situació actual i cap on pot anar el futur.

Josep Lligadas

 

Els joves, objectiu polític

Una militant de l’ACO de l’Hospitalet de Llobregat em comenta que fa uns dies, en una manifestació contra el judici als polítics engarjolats, es trobà un jove que coneix molt bé, de 16 anys, que li manifestà que pertanyia als CDR i que havia participat en algunes de les accions d’aquests grups.

Ella l’interpel·là: “Però de manera pacífica, oi?”. Ell li respon: “Per aconseguir la República cal emprar la violència, perquè per mitjans pacífics ja es veu que no s’aconsegueix res”. Ella restà astorada, atès que aquest xicot té una orientació cristiana, i li va rebatre amb el clàssic argument pacifista que, justament, amb la violència no se soluciona res.

Un altre amic, que coneix molt bé els entrellats de la política estatal, ens explicà l’estratègia que està utilitzant un partit d’extrema dreta estatal per captar els joves: missatge molt simple, que doni “identitat”, visceral (res de racionalitat), amb signes (bandera) i frases curtes per aconseguir una “España” com cal. Tot molt estudiat i calculat (psicologia i sociologia) i que està donant un “alt rendiment” electoral: les empreses especialitzades que es dediquen a “crear opinió” en saben molt, ja que els està funcionant mundialment (des de Rússia a Brasil, passant per Hongria o Itàlia). Els arguments són sempre els mateixos: “això (la democràcia) no funciona”, “tot està corcat”, cal “foc nou”, “vosaltres sou els protagonistes d’aquest futur, que és vostre”.

Em sorgeixen preguntes (què caldria fer?, com? des d’on?) que, suposo, vosaltres també us feu.

Em preocupen aquests fenòmens, sobretot pensant en les diverses conteses electorals que tenim “a tocar” i en els joves que no han votat mai, per l’edat o perquè no els ha interessat mai la política: perfecta “carn de canó”.

Jesús Lanao

El judici

Em diu un amic, en relació amb el rerefons socioeconòmic de la crisi que explicaria el gran desori actual, que potser sigui veritat que estem en ple procés schumpeterià de “destrucció creativa”. Segons Schumpeter, en la teoria dels cicles del capitalisme, un cop destruït el vell paradigma i superat el parèntesi de la recessió econòmica, les innovacions tecnològiques albiren una nova fase de creixement i de prosperitat. Però la fase creativa triga massa i no sembla aparèixer a l’horitzó (observa impacient el meu amic). I remata: potser té raó Gramsci “El vell món mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Gramsci es referia al feixisme, que és l’expressió més radical i dramàtica dels populismes del seu temps. El meu amic ha fet una precisa i emotiva descripció de l’actualitat. Efectivament, entre el vell i el nou món hi ha una eternitat: el present. Indefinida, incommensurable, habitada per monstres que son les nostres ignoràncies, pors i impotències.

Per això en aquest judici que es retransmet i comenta en públic i en directe, el que es jutja transcendeix simbòlicament més enllà de 12 encausats, i abasta tot un poble, unes idees, la mateixa democràcia (d’aquí l’embolic en l’ordre dels termes presos i polítics). Fins a l’extrem que alguns esperen fundar sobre una sentència un nou règim, ja sigui en forma de república independent, d’involució centralista per altres, de refundació democràtica, d’abolició de preteses romanències franquistes, d’una nova Europa. És a dir una alternativa a un món que s’ha quedat sense alternatives. Els monstres habiten tot el continent i més enllà. Mentre a França bull la ràbia incontinguda dels armilles grogues, els ciutadans britànics fa temps que aguanten la respiració davant la descomposició orgànica del Brexit. I podríem continuar perquè el caos s’apodera cada dia que passa d’aliances populistes a Itàlia, a Espanya, a Catalunya…

El filòsof de la modernitat líquida sembla reescriure Marx i Engels: “Un fantasma recorre Europa: el fantasma de l’absència d’alternatives” (Bauman Z, i Donskis L; Maldad líquida: vivir sin alternativas). Però en realitat interpreta Gramsci. El nou món encara no arriba… i en aquest buit, en l’orfenesa d’alternatives, hom fabrica relats –que són reaccions sobiranistes a la globalització– d’una terra promesa en què emocionalment s’han instal·lat molts catalans i molts europeus. Aquesta terra que regalima llet i mel existiria des de sempre, però ens fou arrabassada. Per uns es diu república catalana, per altres democràcia, per altres socialisme, Europa… Vet aquí el sentiment de pèrdua, de despossessió. Daniele Giglioli diu que la ideologia victimista és avui la primera disfressa de les raons dels forts. “En la víctima se articulan carencia y reividicación, debilidad y pretensión, deseo de tener y deseo de ser” (Giglioli, Crítica de la víctima, Herder). Com a víctimes assolim una identitat: no som el que fem, sinó el que hem sofert, el que podem perdre, allò que ens han arrabassat. Adquirim un lloc al món dins el desori. Per si no fos poca l’ambigüitat en el criteri d’allò que és just o injust –explica Giglioli– qui està amb la víctima no s’equivoca mai. Per això en aquest procés, en aquest judici, tothom va de víctima. La víctima és irresponsable, no respon de res (el mal l’han fet els altres) no té necessitat de justificar-se: és el somni de qualsevol tipus de poder.

El judici ara omnipresent és una fase del procés que a Catalunya ha portat en els darrers anys a expressar la manca d’alternatives. Però el rerefons material del desconcert polític, per situar-lo en un marc referencial ampli, té més a veure amb la guerra tecnològica que vol guanyar la Xina, amb l’expansió demogràfica d’Àfrica, el canvi climàtic, la igualtat d’oportunitats de les dones, la incerta evolució de la indústria de l’automòbil, la recomposició del mapa energètic mundial i el nou proletariat digital, entre altres. El moment és únic i apassionant. Dues revolucions en curs, la digital i l’energètica ens canvien de soca-rel. Els efectes tenen calat. Alliberen monstres mentre el nou món triga a arribar…

I cal construir-lo des de la política, és a dir l’acord, més que no pas fiar-lo a un veredicte que serà irrellevant, que no farà sinó reafirmar cada u en les seves veritats, en lloc de cercar veritats compartides. En la ficció del relat no hi ha judicis ni veredictes que determinin res. Cada u el llegeix a conveniència esquivant la difícil semàntica dels actes i les seves catalogacions (que si hi ha rebel·lió o no) per una més abastable lírica de les sensacions, on com en aquells Doce hombres sin piedad de Reginal Rose, el judici popular vomita prejudicis, estigmes culturals, pors personals, complicitats col·lectives, i ignoràncies pròpies de la condició humana. I res no garanteix tampoc que l’alt tribunal, el consell d’experts, n’estigui exempt. Així és de fràgil la realitat! I així de fràgil la democràcia en absència d’alternatives. Ningú busca la veritat metalògica sinó el vistiplau de la multitud fent ostentació de la debilitat en lloc de la proposta.

Salvador Clarós i Ferret

En clau de procés, 11 conceptes polítics.

Gemma Ubasart i Miquel Seguró (eds). Ed. Herder, 2018

La crisi política que ocupa i preocupa en els darrers anys a Catalunya, l’anomenat procés, ha generat tota mena d’opinions i anàlisis, la majoria dels quals a partir de la necessitat de prendre posició amb relació als fets i les seves conseqüències. Aquest debat públic, irremeiablement captiu de la subjectivitat humana i no menys de la bel·ligerància del conflicte, estripa en el sentit visceral alguns conceptes banalitzant-los, contribuint a la cridòria i crispació general. En Clau de Procés. 11 conceptes polítics és una obra que recull un conjunt de textos breus entorn de conceptes com: nació, referèndum, democràcia, dret a decidir, Estat, sobirania, constitució… Els seus autors, acadèmics especialistes de reconegut prestigi inviten a aprofundir en la semàntica d’aquests conceptes fonamentals de la política actual. El llibre està editat per Gemma Ubasart i Miquel Seguró. Els textos recopilats són de: Daniel Innerarity, Esther Giménez-Salinas, Montserrat Nebrera, Ferran Requejo, Marc Sanjaume, Argèlia Queralt, Marina Subirats, Astrid Barrio, Álex Sàlmon, Neri Daurella, Borja de Riquer, Laia Bonet, i Montserrat Guibernau. En recomano la lectura a aquells que, sense apriorismes i amb esperit de reconciliació es pregunten de quina manera es pot superar el desacord a Catalunya i a Espanya.

Salva Clarós

L’associació de diaques Sant Llorenç parla del moment actual

La Junta Directiva de l’Associació Sant Llorenç, que agrupa un bon nombre de diaques permanents de Catalunya, ens ha fet arribar els dos comunicats que ha emès amb motiu de l’actual situació política, i aquí els publiquem.

Comunicat de la Junta Directiva als membres de
l’Associació Sant Llorenç
La Junta Directiva de l’Associació fa presents aquestes consideracions:
1/ El nostre país està travessant uns temps delicats i complexos. La relació entre Catalunya i la resta d’Espanya està en qüestió de manera profunda.
2/ Aquesta qüestió ens afecta a tots, perquè l’àmbit polític –independentment que es participi o no en l’acció política directa– és un dels àmbits fonamentals de referència de tota persona.
3/ És normal que cadascun de nosaltres en la qüestió citada tingui parers i opcions diferents i distintes. Factors educacionals, familiars, ideològics, emocionals o socials influeixen molt en cada persona.
4/ Com a cristians catòlics tenim en compte allò que expressa la Doctrina Social de l’Església en relació als drets dels pobles i de les nacions (vegi’s el n. 157 del Compendi de Doctrina Social de l’Església).
5/ Els bisbes de les diòcesis catalanes, reunits en Conferència Episcopal Tarraconense, s’han pronunciat recentment en dues ocasions en relació a la qüestió en sengles Notes fetes públiques l’11 de maig i el 20 de setembre de 2017. Ens hi adherim cordialment.
6/ El Senyor Jesús, en el seu Evangeli, ens diu: “No judiqueu i no sereu judicats” (Mt 7,1). Hem de ser fidels a aquest precepte del Senyor en una qüestió en què persones molt estimades i properes a cadascun de nosaltres poden tenir parers i opcions diferents a les nostres. Respectem la consciència i l’actuació responsable de cadascú.
7/ Aquest és un comunicat intern de la Junta Directiva a cadascun dels membres de l’Associació Sant Llorenç per a la promoció del diaconat, els quals, però, en poden fer discrecionalment l’ús que creguin més convenient.

Signat per Aureli Ortín, Montserrat Martínez, Florenci Travé, Pere Arribas i Josep Maria Gómez del Perugia.
Barcelona, 26 de setembre de 2017

Comunicació de la Junta Directiva i dels reunits a la trobada familiar de tardor als membres de l’Associació Sant Llorenç
La Junta Directiva de l’Associació Sant Llorenç per a la promoció del diaconat, amb les altres persones reunides a Barcelona a la trobada familiar interdiocesana de tardor de 2017, comunica a tots els membres de l’Associació, en continuació al Comunicat emès per la mateixa Junta el proppassat dia 26 de setembre que:
1/ La proclamació de la República Catalana per part del Parlament de Catalunya, ahir, dia 27 d’octubre de 2017, i la posterior aprovació de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, per part del Senat, per intervenir la Generalitat de Catalunya, són fets polítics de gran transcendència que ens afecten personalment i col·lectiva.
2/ Cadascú de nosaltres en relació a aquests fets té el seu propi criteri i la seva pròpia actuació, que hem de respectar.
3/ Com a diaques i com a persones que donem suport al ministeri diaconal en l’Església catòlica ens comprometem a pregar Déu perquè ens il·lumini i ens enforteixi a tots i a totes per ajudar a resoldre pacíficament i amb fermesa la situació social i política en què estem immersos.
4/ Aquesta comunicació es fa a cadascun dels membres de l’Associació Sant Llorenç, els quals en poden fer ús discrecionalment de la manera que els sembli més convenient.

Signat per Aureli Ortín, president de l’Associació Sant Llorenç, en nom de la Junta Directiva i de les persones reunides en la trobada familiar interdiocesana de tardor
Barcelona, 28 d’octubre de 2017

 

Deixeu-me desfogar…

Deixeu-me desfogar… Cada cop em queda més lluny escudar-me en els partits i en els seus dirigents i no preguntar-me què puc fer jo, com a responsable d’una parcel·leta de la democràcia i com a cristiana i d’esquerres: com establir ponts de diàleg al nostre entorn, continuar treballant pels drets socials, pregar per tot plegat, cuidar les nostres xarxes socials, trobar el to quan parlem, respirar i esvair tristors i cansaments propis i aliens…
Ja veieu, em desfogo…

Vull mantenir l’esperança i pensar (i descobrir com treballar) que aquest recular de drets i llibertats no serà durador.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Ningú no hauria de ser injustament a la presó

Bé, no puc dir que m’hagués agradat l’actuació del govern de Catalunya, que crec que amb la intervenció dels dies 6 i 7 de setembre al Parlament va vulnerar els drets dels qui no pensem com ells, i amb la DUI (aquesta cosa més innominable que el Voldemort del Harry Potter) va obrir el meló de l’aplicació de l’article 155, va regalar les institucions catalanes al PP, i va posar en risc frívolament un munt de coses, però això no justifica una pèssima aplicació de la llei, ni l’inexcusable brutalitat policial dels piolins, ni l’afany depredador del PP amb les institucions catalanes. Els càrrecs que s’imputen haurien d’ajustar-se als fets i òbviament la presó preventiva en aquest cas és un disbarat. Una prudència que també seria desitjable per a tots aquells a qui la Generalitat ha encausat amb la màxima duresa per encerclar el Parlament o per fer piquets a la vaga general.

Dit això, penso que tot aquest ensurt ha injectat una bona dosi de realisme sobre una convivència que va mostrant la seva fragilitat, sobre les poques ganes que té Europa de mullar-se en cap conflicte intern, sobre el revifament de l’extrema dreta i la laxitud amb què el “gobierno” la tolera, sobre la susceptibilitat de l’economia i potser algunes coses més. Però el realisme és un recurs molt millor per a la via política i per a la vida en general, que no pas la projecció dels propis desitjos, perquè permet construir amb solidesa. I el realisme no està renyit ni amb l’esperança ni amb les ganes de transformar socialment el que convingui.

Vaig veient que l’autocrítica independentista és molt lleu, que es continua parlant del “país”, sense reconèixer-ne la pluralitat, que es demonitza el PSC com si fos el mateix que el PP, sense recordar el desemparament legal de les minories que el govern va propugnar. Ningú no assumeix la seva part de responsabilitat en els fets i es continua considerant legítim un govern que al meu parer es va deslegitimar solet.

És una llàstima, perquè crec que ara aniria bé evitar sobreactuacions, intentar rebaixar l’èpica, buscar sortides a l’encaix de Catalunya molt més polítiques i menys viscerals. Continuo pensant que podria haver-hi un el denominador comú, que potser passaria pel referèndum pactat, pel retorn del control sobre les institucions catalanes, per la defensa de la llengua i per una aplicació de la llei ajustada als fets. A banda d’això hi ha moltes altres coses per a les quals cal treballar: l’obertura als refugiats, una integració millor dels immigrats, una Europa més social i menys neoliberal, prioritzar el tema ecològic, i enfortir vincles amb els nostres veïns fora del Principat, perquè tots aquests reptes són comuns. Probablement part del sobiranisme no les assumiria, però una bona part, segur que sí. Igual com molts espanyols probablement també assumirien uns quants canvis constitucionals i una millora del sistema autonòmic. Situar la línia indepe com l’única qüestió a tenir en compte és un empobriment.

Voler la independència de Catalunya és un objectiu polític legítim. Però en la seva defensa aniria bé que els indepes consideressin allò que proposava no fa gaire l’Antoni Puigverd: cal desinflamar per poder curar les ferides. Sembla que des de tot arreu s’insisteix a anar tirant cada cop més llenya al foc, barrejant-ho tot i omplint-ho de grans conceptes irrenunciables. A Catalunya, aquests dos darrers mesos, indepes i no indepes ho hem passat fatal. Però cal recordar que al món hi ha gent que encara ho està passant infinitament pitjor que nosaltres i que potser faríem bé de relativitzar els nostres problemes per contribuir a donar respostes als seus: la gent que pateix sequera, fam, explotació laboral, violació dels drets humans, mereix la nostra atenció i el nostre compromís.

A mi em va agradar Manuela Carmena quan, en el programa “El intermedio”, deia que el que estava en qüestió era l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ho deia així de senzill i pragmàtic, sense citar grans paraules com ara nacions, llibertats, dignitats o drets de cuixa. Jo crec que en el concret i petit, delimitant tant com es pugui cada element del gran conflicte, serà més fàcil trobar sortides. Cal treballar sobre coses negociables, i la llibertat i la dignitat no ho són.

Mercè Solé

Una anàlisi política del procés

Dic ja d’entrada que no sóc partidari de la independència. I que el procés de la DUI em sembla un gravíssim error. La crisi independentista a Catalunya, que ara mateix té un desenllaç imprevisible i uns efectes socials i econòmics no menors, és reflex d’una crisi superior d’abast global. La meva reflexió, aquí sintetitzada fins a l’extrem, apunta a comprendre el clima social i cultural en el qual es dirimeixen les tensions pròpies d’un final de cicle en què afloren pors, incomprensió, incertesa… en una època, la quarta revolució industrial, que ho està canviant tot. Situo doncs la interpretació d’aquesta crisi, no en les vicissituds dels darrers 300 anys de la nació catalana, sinó en la transició postfordista iniciada cap els anys 70 i la irrupció del neoliberalisme que trenca el contracte social que havia generat estabilitat i progrés després de la profundíssima crisi dels anys 30 i les guerres a Europa. És en aquesta mar de fons que a la Catalunya actual unes determinades elits instrumentalitzarien l’anomenat “procés” amb la fi de continuar governant i mantenint la influència que han exercit des de la transició i abans.

Els nacionalismes s’envigoreixen en l’esmentat clima neoliberal no només a Catalunya sinó a Europa. La història ensenya que la definició territorial està permanentment en qüestió. Només és estable quan fruit d’un acord (a Catalunya la constitució del 78) prossegueix un període de progrés social. La revifalla del sobiranisme en els darrers anys, arrelaria en un creixent sentiment d’hostilitat cap a Espanya, especialment cap al govern del PP. I en la pretensió de recuperar al petit territori un poder de decisió que ha sigut transferit a instàncies més globals i sovint menys democràtiques com la UE o bé als poders a l’ombra del capital financer internacional. Diguem que aquest seria el relat del malestar. A Europa hi ha qui vol tancar fronteres a la immigració. Hi ha qui vol decidir més localment la gestió dels recursos ara més escassos i també la fiscalitat. Hi ha qui vol més competències per al control d’infraestructures i mercats, etc. Així s’expressen sobiranismes diversos abonats per forces polítiques que van des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Aquest és un debat actual a moltes regions d’Europa perquè hi ha una disputa entre diferents nivells de decisió en unes estructures socials i econòmiques cada cop més interdependents.

El profund canvi civilitzatori que viu el món té dues causes principals, una és el problema i l’altra la solució: d’una banda l’escassesa de recursos i matèries primeres, i el deteriorament mediambiental. Aquesta és una causa de fons que té derivades diverses de l’ensorrament del sistema industrial que ha vertebrat les societats occidentals des de mitjans del segle passat. I la causa de trencament dels equilibris sorgits llavors: la guerra freda; el keynesianisme o repotenciació del paper de l’Estat en la redistribució de la riquesa; la descolonització o, més ben dit, la neocolonització dels països subdesenvolupats com a font de recursos per a la indústria. Un ordre mundial capitalista en el qual els països d’Occident han gaudit d’un estatus de benestar a costa de la desigualtat i la pobresa de l’anomenat tercer món. I d’una petjada ecològica que avui és la primera amenaça global del planeta. El trencament d’aquests equilibris cap a la dècada dels anys 70 fa entrar en crisi el sistema industrial insostenible econòmicament i ambientalment, i el capitalisme es rearma des del neoliberalisme iniciat per Reagan i Thatcher, que és un intent de sostenir allò que no se sosté ni físicament ni socialment. I així, fins a la gran crisi i recessió de 2008. L’altra causa és el canvi tecnològic (la digitalització) que es mostra com a solució per reinventar el sistema industrial canviant el model productiu per una economia circular, el model energètic per l’energia renovable, i un estil de vida no consumista (sense creixement?). La solució no és la tecnologia sinó les decisions polítiques que impulsin aquests canvis gràcies al factor tecnològic. Canvis que, per altra banda, creen nous reptes i interrogants com per exemple el futur del treball i la distribució de les rendes.

El que estem vivint ara Catalunya, Europa i al món és la pressió per recuperar el poder democràtic que es troba fora del control de la ciutadania per instaurar un nou ordre que a partir de l’impuls del nou cicle econòmic rellanci una etapa de progrés sostenible. A partir de la crisi del deute apareix una disputa per les rendes ja no entre el primer i el tercer món sinó en el si de les societats occidentals tensionades per la pèrdua de benestar de les classes mitjanes, l’amenaça d’un atur estructural a la vista dels impactes de l’automatització d’aquest canvi tecnològic, l’aparició de treballadors pobres, els moviments migratoris, etc. Només amb un canvi polític que desallotgi del poder els corruptes, retorni a les regulacions dels mercats i de les relacions laborals i estableixi un marc institucional que afavoreixi l’economia real per sobre de la financera es podrà revertir la situació caòtica que ha menat a la crisi.

El malestar s’expressa de formes diverses. I a Catalunya l’independentisme ha canalitzat, en un moment donat, l’emprenyament i alhora l’esperança en un canvi. L’artefacte que ho ha motivat és un procés que ha alimentat en bucle l’hostilitat per la desafecció creixent cap a una determinada i concreta Espanya que no entén la nostra catalanitat, l’esgotament del projecte autonomista de la constitució de 1978, i la resistència d’una part de l’espanyolisme a avançar en el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. La transformació del domini de la proposta política en l’eix del conflicte de classe vs. capital, cap al domini del sentiment de pertinença en l’eix del conflicte sobiranisme vs. constitucionalisme provoca una profunda divisió que bloqueja a Catalunya un avanç emancipador en la línia explicada de recomposició política.

Salvador Clarós

El moviment d’emancipació nacional català com a davantera i precursor

Si fos veritat que l’independentisme català és, com a important moviment europeu, el precursor, anticipació i davantera d’actuals i futurs moviments amb els objectius que tot seguit enunciaré, les esquerres catalanes, espanyoles i europees no solament l’haurien de recolzar sinó que haurien d’organitzar moviments aliats.

Independentment o a més a més, de la recerca i construcció d’un Estat Català, el moviment plural independentista català, tal com s’han anat produint els esdeveniments, al meu parer també té (i potser amb més importància) aquests següents objectius:

1. L’enderrocament del govern del PP. L’independentisme s’ha mostrat com el moviment capaç de fer paleses les esquerdes del govern actual del PP i posar-lo en perill.

2. L’alliberament d’un estat (l’espanyol) borbònic, centralista, autoritari, vinculat, manipulat o fins i tot, ocupat per unes famílies poderoses que al llarg dels segles l’han utilitzat en favor dels seus interessos econòmics, culturals i de poder. Per això en el moviment català, hi ha la proposta de República.

3. El desenvolupament d’una democràcia molt més participativa.

4. La defensa i promoció dels drets humans.

5. La construcció d’una Europa de les nacions i dels pobles (federació o confederació) i no del Club dels grans Estats-Nació, ni dels interessos econòmics.

6. L’avenç vers unes societats socialment més justes i sostenibles, on es respectin els drets socials, a Europa.

7. El fre a la ultradreta europea que vol convertir les “democràcies” en estats autoritaris i centralistes. Els poders econòmics, quan la democràcia no els serveix, es passen a la dictadura. I actualment, com que aquest traspàs seria percebut molt clarament, en contra dels valors bàsics d’ Europa, cerquen un camí pseudodemocràtic per arribar a imposicions polítiques autoritàries que els hi convenen.

Aquests set objectius (i potser en trobarem més, segons com vagin els esdeveniments) estan vinculats. Tothom a Europa està afectat per aquests objectius, excepte els dos primers que són de caire intern espanyol. Els valors i les accions de la tradició política de l’esquerra tenen directa relació i fins i tot s’identifiquen amb tals objectius.

Per tant, si algunes de les esquerres catalanes, espanyoles i europees no recolzen aquest moviment permanent, perseverant, pacífic, intens, amb molta gent implicada, o és que no és veritat que sigui el precursor i la davantera de tals objectius, o és que no són d’esquerres. O potser hi ha altres respostes “misterioses”?

Quim Cervera

Diàleg i presó

L’empresonament preventiu dels dirigents independentistes és una barbaritat. És una mesura que fa un mal innecessari als qui la pateixen, i és una mesura que políticament contribueix a atiar innecessàriament el conflicte en què estem immersos. És, sens dubte, la pitjor decisió que es podia prendre, i que va directament contra l’única sortida viable de la situació que estem vivint.
Perquè hi ha una cosa que, més enllà de quina sigui la posició de cadascú –i això és el que pensem tota la redacció de L’Agulla, que està formada tant per independentistes com per no independentistes–, resulta bastant clara. I és que l’única sortida viable és parlar. Ara pot semblar impossible, però s’haurà d’acabar fent. I no només per part dels actors principals i visibles del xoc, és a dir, els partits independentistes i el Partit Popular, sinó també amb les altres formacions i partits tant catalans com espanyols.
Caldrà discernir quines són les aspiracions polítiques que hi ha en joc, què signifiquen aquestes aspiracions per a cadascú, i com es poden canalitzar. Aquesta és l’única possibilitat perquè es pugui fer una mica de llum sobre el futur de tots plegats. Per fer-ho, caldrà rebaixar les tensions i les emocions, cosa que en aquest moment no sembla que hagi de passar, però que sens dubte haurà d’acabar passant. Quan passi, pel bé de tots i totes, els dirigents catalans i espanyols s’hauran d’esforçar per buscar sortides. I és que si no, qui sap com pot acabar tot.