Us faig una enviada d’un curs sobre paisatge sonor medieval que faré aquest estiu als Juliols de la UB, versió tant teòrica com de taller vivencial de la meva tesi. Tant per si us interessa a vosaltres com també per si ho podeu fer córrer. Els que ja em coneixeu la trajectòria sabeu que és un tema original tant per a interessats en la música, la història, les tècniques de treball o l’antropologia. Aquí hi trobareu més informació.
Laura de Castellet
De fet, no us estic recomanant el llibre, que no he llegit, sinó la seva presentació al Col·legi Oficial de Psicòlegs, que podeu escoltar al youtube, amb Blanca Camps, professora de Relacions Internacionals a la Universitat Autònoma de Barcelona, Guillermo Mattioli, degà del Col·legi de Psicòlegs i Jorge Luis Tizón, psicòleg, psiquiatra i autor del llibre. El Dr. Tizón sempre té la qualitat de presentar les coses des d’un angle sorprenent, començant per la seva pròpia professió. El tema del llibre és d’allò més oportú, avui: En quins mites es fonamenta i justifica la guerra? Per què el militarisme i el masclisme van de bracet? Quin és el relat “protector” de les nostres societats? Qui és l’enemic? Les aportacions de tots tres són d’allò més interessant. Ara només em queda llegir el llibre!
Mercè Solé
Shoah. Claude Lanzmann. Editorial Flâneur.
Mai no he gosat veure la pel·lícula “Shoah” de Claude Lanzmann i no dissuadida per la seva durada (prop de 10 hores), sinó perquè creia que no podria suportar veure rostres de víctimes, botxins i testimonis de l’holocaust.
Però sí que vaig pensar que podia llegir el llibre que l’editorial Flâneur acaba de publicar en català i que transcriu part dels diàlegs de les entrevistes del film. Es van succeint fragments amb quatre mots per identificar els parlants.
I tot i que puguem creure que ja ho sabem tot de l’extermini que va acabar amb milions de persones a Europa, en alguns moments el cor s’encongeix, el silenci t’envaeix, sents que cal tancar el llibre i respirar a fons… I una mirada al cel com encomanant tant dolor i tantes vides vulnerades. L’horror sempre sorprèn i colpeix! Veient segons quines realitats en el nostre planeta, certes polaritzacions, les nostres passivitats, potser la lliçó encara no la tenim apressa!
Maria Antònia Bogónez Aguado
Els catòlics i la laïcitat a Catalunya. Una visió històrica del 1808 al 1979. Albert Balcells.Rafael Dalmau Editor. Barcelona, 2022
Una magnífica síntesi d’un tema que, almenys a mi, sempre m’ha suscitat un gran interès: com es va desenvolupar la relació del catolicisme amb les estructures socials i polítiques que es van anar forjant, a Catalunya i també en el conjunt d’Espanya, en els dos darrers segles. O dit d’una altra manera, com va anar transitant l’Església –amb les diferents visions que hi havia en el seu interior–, des de la situació de poder de què disfrutava en l’Antic Règim a les noves situacions que es van anar produint en el segle XIX i que van culminar, ja en el segle XX, amb el permanent sacseig que van comportar la república, la guerra, la dictadura franquista i la democràcia.
El tema, certament, és ampli i complex, però alhora molt il·lustratiu per entendre la nostra situació actual. O sigui que és molt recomanable endinsar-s’hi una mica. I certament que Albert Balcells ens ofereix aquí una molt bona guia per fer-ho.
Josep Lligadas
La llarga migdiada de Déu. Pep Coll. Proa, Barcelona 2023
Serenata para Nadia. Zülfü Livaneli. Galaxia Gutenberg. Barcelona, 2023
Dos llibres que tracten els efectes de la Shoah de forma novel·lada, els dos de molt fàcil lectura i els dos tenint com a referent episodis històrics poc coneguts.
Pep Coll descriu l’angoixa de la població jueva francesa i l’exiliada dels països ocupats per Alemanya durant la guerra durant el govern de Vichy. La fugida, Pirineus avall, d’un grup d’adolescents n’esdevé la trama. És una bona eina per conèixer els llocs i les xarxes de pas a través dels Pirineus. Molt interessant també com planteja el futur d’aquests nois, majoritàriament a Palestina.
Zülfü Livaneli és un activista turc. La novel·la, a banda de fer una interessant aproximació a la Turquia de principis del nostre segle, abans de terratrèmols polítics i tel·lúrics, fa memòria d’un episodi real i vergonyós, molt vinculat a la sort dels refugiats d’avui: el vaixell Struma, una carraca que s’utiltizava per transportar bestiar, va sortir de Romania amb 781 passatgers jueus que fugien de l’ocupació alemanya en direcció a Palestina. Espatllat davant d’Istambul, on els passatgers van romandre tancats al vaixell en pèssimes condicions alimentàries i sanitàries, després de la negativa de turcs i britànics a acollir-los, va ser abandonat en aigües sota control rus, en què un submarí el va torpedinar. Només hi va haver un supervivent.
Tots dos llibres són molt recomanables.
Mercè Solé
Condemnes compartides. Núria Ortín Martínez. Ed. Claret. Barcelona, 2022
L’Editorial Claret, el proppassat novembre de 2022, ha editat el llibre Condemnes compartides, de Núria Ortín Martínez, directora de la Fundació Obra Mercedària. Amb aquest llibre, que té com a subtítol Vides d’entrega, lluita i superació en un món hostil i invisible, l’autora posa en relleu, amb 33 entrevistes a mercedaris, capellans de presons, i a preses o presos que estan relacionats amb ells, dues cares d’aquest món tan desconegut: d’una banda, la tasca evangelitzadora i alliberadora dels mercedaris, focalitzada majoritàriament en el treball en l’àmbit penitenciari; d’altra banda, la realitat de la situació d’aquestes persones privades de llibertat o en situació de rehabilitació.
L’autora ha volgut ordenar les entrevistes seguint el procés integral amb què treballa la Fundació: prevenció (abans), condemna del delicte i acompanyament (durant) i reinserció social (després).
La lectura d’aquest llibre ens referma en la convicció que no hem de jutjar ningú; ens ajuda a reflexionar sobre l’odi, el càstig, el perdó, el sentit de l’existència, i arribarem a la conclusió que tot ésser humà és subjecte de dignitat personal i mereix una segona oportunitat.
Agraïm la publicació d’aquest llibre, que ens ajuda a apropar-nos amb una mirada oberta, empàtica i misericordiosa als presos i a la realitat de les presons, veritables perifèries de la societat.
Montserrat Martínez Deschamps
Viure amb els nostres morts. Delphine Horvilleur. Traduït del francès per Mercè Ubach Dorca. Editat el 2022. Columna edicions. 18 €
Delphine Horvilleur (Nancy, 1974), l’autora, entre altres activitats, és rabina. En aquest llibre, a partir de l’experiència personal d’anys d’acompanyar persones en dol, també de les seves pròpies vivències, i sota la llum dels textos sagrats i de les tradicions funeràries jueves, amb molta delicadesa ens dona eines de consol en el dolor i motius per transformar la mort en una lliçó de vida per als que es queden. “Només quan la vida i la mort es donen la mà pot continuar la història”.
Parteix de la vida, de casos particulars i ens explica les seves maneres d’acostar-se a familiars o amics de les víctimes per oferir-los, en el comiat, un envejable consol no estandarditzat i una celebració de la vida perduda, de manera que sigui aquesta la que pugui romandre a la memòria i no el fet de la mort, per brutals que puguin haver-ne estat les circumstàncies.
És un llibre esperançador. Com diu en una entrevista, “potser no sabem com aprendre a morir, però el que sí que podem és aprendre a viure, que és la millor preparació per a la mort”.
L’autora combina magistralment allò personal amb allò col·lectiu, la saviesa ancestral amb els interrogants contemporanis, en una obra que ens dona les claus per afrontar la mort amb serenitat i que és, sobretot, un poderós himne a la vida.
Des de la seva fe i el seu extens coneixement de la tradició jueva, elogia el laïcisme per permetre la convivència de creences i també la seva absència, sense que cap d’aquestes opcions hagi de prevaler.
Per a més informació sobre l’autora, es poden consultar entrevistes al diari Ara i també a La Vanguardia.
Jaume Roig
Flors per a l’Algernon. Daniel Keyes. Ed. Les Altres Herbes. Barcelona, 2020
Sovint descobrim les bones lectures per una amistat que n’ha gaudit… Aquest és el cas.
Aquesta novel·la va ser publicada als Estats Units, on ha esdevingut un clàssic… Mai no havia sentit a parlar d’ella… Ni del seu protagonista, el Charlie Gordon, que viu la seva discapacitat des de l’anhel de poder ser “llest”, com dirà ell. Les pàgines del llibre les escriu ell, al llarg del procés que el porta d’un coeficient ben baixet a un d’altíssim que trasbalsa la seva vida. I això es reflecteix en l’evolució de la pròpia ortografia.
I és que és el conillet d’Índies voluntari d’un experiment científic que abans s’havia fet amb un ratolí, l’Algernon que recull el títol de l’obra.
Un viatge pels sentiments del Charlie i amb ell, els interrogants que se’ns presenten sobre què ens pot fer feliços, l’ètica de certes proves, la soledat, l’amistat o com ens comportem davant de qui és diferent.
Bona lectura!!!
Maria Antònia Bogónez Aguado
Aquesta pel·lícula estrenada enguany i dirigida per Jan Josef Liefers recrea un fet per a mi desconegut. Un cop caigut el mur de Berlin, Erich Honecker, ex dirigent de la República Democràtica Alemanya, malalt i foragitat no només del seu càrrec sinó de casa seva, va ser acollit junt amb la seva dona per l’Església evangèlica alemanya. Així, es va instal·lar a casa del pastor Uwe Holmer i de la seva família durant un parell de mesos. Uwe Holmer (a la fotografia), que encara és viu, era pare de família nombrosa i vivia al petit poble de Lobetal, del qual va ser alcalde. S’ocupava també de l’atenció a les persones ateses per l’hospital neurològic que hi havia a la comarca.
La pel·lícula expressa bé el contrast entre la tossuderia evangèlica del pastor i de la seva família, que viuen l’acollida com un repte de l’Evangeli, i la ideologia rígida i allunyada dels problemes de la gent dels dirigents comunistes. No cal dir que aquesta convivència va venir acompanyada de la incomprensió i el rebuig de bona part de la població, que no veia amb bons ulls l’acollida del dictador, i de l’assetjament dels periodistes.
A mi, que no soc gaire o gens coneixedora de la història de la República Democràtica Alemanya, Heinecker gairebé em desvetlla simpatia. Però per entendre bé la pel·lícula vaig haver de substituir-lo mentalment per Pinochet o per Videla. Aleshores apareix netament el significat de l’acollida cristiana en un context d’injustícia. Per pensar-hi.
Mercè Solé
La vida contada por un sapiens a un neandertal i La muerte contada por un sapiens a un neandertal. Juan Luis Arsuaga i Juan José Millás. Ed. Alfaguara.
Fa setmanes, per no dir mesos, que aquests dos volums del paleontòleg valencià i l’escriptor madrileny que el signen, figuren entre els llibres més venuts.
Lectura recomanada per uns bons amics i que realment no m’ha decebut. Dos volums successius però independents que recullen les converses que ens fan anar a la nostra història més llunyana, reconèixer aquelles dimensions de la vida i de la mort, de l’existència com a éssers vius i els seus límits… I resulten unes pàgines clarividents sobre la nostra realitat present i el nostre futur immediat.
L’Arsuaga es mostra un mestre capaç de fer les lliçons en entorns variats (una muntanya, un zoo, un sex-shop,…) al llarg de tota la geografia de l’Estat, un mètode atractiu que ja haguéssim volgut molts en la nostra formació. En Millás plasma la seva curiositat, planteja les inquietuds, els dubtes, la sorpresa…
Són dues lectures que t’atrapen i et permeten trencar amb aquelles presumpcions que donem per òbvies i que, des de la ciència, cal que ens qüestionem i potser modifiquem.
Maria Antònia Bogónez Aguado
Amb aquest títol hem fet un recull de l’experiència d’aquests tres últims anys les dones creients i feministes, les seves accions i les seves reflexions i tot això ha vist la llum en un llibre coordinat de manera coral i amb la col·laboració de moltes altres dones.
El fruit d’aquests darreres anys és l’experiència heretada d’un camí que ve de lluny, de tantes i tantes dones. És el fruit d’una resistència creativa i sostinguda durant molt de temps i que ens empeny a continuar ara i aquí. Per a nosaltres és un regal i alhora una responsabilitat, fer recull de les que ens van precedir, fer-lo nostre i llançar-nos a l’esperança. Aquí a Barcelona, va prendre la forma de coordinadora que té per nom “Alcem la Veu”, una veu, la de les dones, tan silenciada a la nostra església.
Totes aquestes vivències parlen d’un camí en comú, de la necessitat d’acollir-nos, d’acompanyar-nos i de trobar-nos, d’implicar-nos en aquesta realitat, de llegir els signes dels temps i de ser conseqüents, deixar-nos interpel·lar per les companyes i continuar el camí comprometent-nos perquè la vida sigui una vida de justícia per a tots i totes a tots els camps, el social, el polític i també l’eclesial i, per tant, un camí que busca models d’equitat real a l’Església.
Durant aquests darrers anys hem fet vida “la sororitat”, una experiència col·lectiva (Revuelta de mujeres en la Iglesia, Exeria, Red Miriam, Alcem la Veu, Col·lectiu de Dones a l’Església, Tras las huellas de Sofía, CWC, comunitats religioses…) hem anat creant vincles i espais de confiança on hem experimentat que cadascuna és necessària per a la trobada amb les altres. És la nostra força i ens ha possibilitat experimentar accions transformadores. La “sororitat “ ens ha possibilitat posar “fil a l’agulla” teixint una xarxa que ha anat creixent, guanyant força i valentia a la reivindicació de noves estructures eclesials en comunitats igualitàries, justes i evangèliques, una Església nova per a un món diferent, plural i divers.
I en aquesta vall “sororal” i de complicitat, s’ha escrit aquest llibre, des de diferents punts de la geografia (Madrid, Barcelona, Saragossa, Galícia, Sevilla, Santander) des de la diversitat que som però amb un mateix objectiu. Som creients, som Església, som filles de Déu, amb la mateixa dignitat, cridades a respondre a l’Esperit que ens empeny a la construcció d’un món millor i a fer vida el Regne.
D’això tracta aquest llibre. D’on venim, la nostra genealogia i fer memòria agraïda del que hem viscut. Va també de compartir reflexions teològiques d’aquesta experiència des de diversos punts del món on la Paraula es fa vida arrelada. I de somniar juntes una altra Església possible, de proposar gestos concrets amb els quals avançar cap a altres models eclesials.
Agraïm profundament a la Ruah, l’Esperit diví, que ens desperta l’esperança i bufa vents de renovació, assenyalant-nos el camí cap a unes relacions recíproques, justes i comunitàries. I que ens empeny a treballar en favor de tot allò que constitueixi la vida en plenitud.
Pilar Calle
José Viladecans, amic de L’Agulla, ha publicat un poemari en català i castellà que porta per títol Llum sobre Belén / Llum dalt de Betlem, i ens l’envia perquè el difonguem. El llibre està publicat en paper per Libros Pneuma, Osca 2021, però també és d’accés lliure per internet. Aquí el teniu, podreu obtenirlo clicant aquest enllaç.
Recomanacions per a l’estiu
Un canvi de paradigma
El temps d’estiu és temps de vacances i convida a fer coses no habituals. La meva recomanació en aquesta ocasió és precisament no fer coses que fem habitualment atès que vivim moments excepcionals amb crisis excepcionals que tenen conseqüències mai abans vistes i que sabem que empitjoraran. Em refereixo a un temps de greu sequera, una escalada de preus de l’energia i un rebombori polític que ens manté en tensió. Si hi ha un denominador comú de tots aquests factors és un canvi de paradigma del qual encara no en som prou conscients. La recomanació no és doncs puntual com a pràctica estiuenca sinó un canvi d’actitud, de vida de cara al futur. Evitem viatjar a llargues distàncies, sobretot no viatgem en avió. És una oportunitat per canviar la lògica del descans estival. Ajudem a pacificar el planeta. Desenganxem el desig de felicitat del consum energètic i de les emissions!
Un petit llibre
NO-COSAS. Quiebras del mundo de hoy, del filòsof coreà Byung-Chul Han és una breu reflexió sobre la desmaterialització del món digital. “El mundo se vacía de cosas y se llena de información inquietante como voces sin cuerpo. La digitalización desmaterializa y descorporeíza. Los medios digitales sustituyen a la memoria sin violencia ni demasiado esfuerzo…” És un llibre deliciós que fa crítica al capitalisme de la informació que, segons l’autor, és una intensificació del capitalisme ja que a diferència del capitalisme industrial, converteix també l’immaterial en mercaderia. És una reivindicació alhora de les coses com a contenidors de records i sentiments. En la cultura de la digitalització tot s’omple de discurs a preu de buidar de seducció. Bona lectura estiuenca.
Salva Clarós
Recomanacions per a l’estiu
Quim Cervera
Recomanacions per a l’estiu
Joseba Achotegui: La inteligencia migratoria. Manual para inmigrantes con dificultades. Ned Ediciones
El Dr. Achotegui té una gran experiència professional en l’atenció a persones que viuen o han viscut processos migratoris. És director del Servei d’atenció psicopatològica i psicosocial a Immigrants i Refugiats de l’Hospital de Sant Pere Claver de Barcelona. I és, també, el creador d’una expressió que descriu bé l’estrés que viuen persones i famílies que viuen o han viscut processos migratoris: la Síndrome d’Ulisses, que aplega dols diversos: la família, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus, els grups de pertinença, el risc de la pròpia vida… Ho explica molt bé en el seu llibre, en el qual fa recomanacions senzilles per reduir el patiment que genera una experiència migratòria sovint molt més dura del que va ser la de tantes persones que no fa pas tants anys, van haver de deixar el nostre país per obrir-se camí en d’altres indrets.
Molt recomanable també per entendre l’empremta que deixa el fet migratori en la gent que arriba i en la gent que som aquí, i els dols que genera en tots nosaltres, que mai no tornem exactament al port d’on havíem sortit.
Quim Pujolar i Nacho Duato: Amic, Amddukkl. Fernando Fonseca Fundación. Barcelona, juny 2022
Una història bonica i ben real. Dos infants a Tànger: un pastor amazic i el fill d’un militar espanyol. Una bona amistat, trencada pel tifus, que s’endú el pastor. L’altre infant, impactat per la mort del seu amic, decideix dedicar la vida a la medicina i a curar especialment els nens sense recursos de tot el món. I , efectivament, fins a la seva mort a Barcelona el 2014, el Dr. Fernando Fonseca es va especialitzar en cirurgia ortopèdica i traumatologia i va exercir en llocs on regnen la guerra i la pobresa: el Txad, Bòsnia, Palestina, Afganistan, Sri Lanka, Índia, Iraq, Darfur, el Senegal, Mauritània, el Marroc i Llatinoamèrica.
La Fernando Fonseca Foundation s’ha constituït per donar continuïtat a la seva obra. I acaba de publicar aquest conte, que recull la història que va donar origen a la tasca del Dr. Fonseca i que podeu trobar a la llibreria Altaïr. El text és de Quim Pujolar, i el ballarí, coreògraf i pintor Nacho Duato n’ha fet les il·lustracions.
Wilfred Owen: Poemes de guerra. Traducció de Jordi Fité, Edicions de 1984, Barcelona, abril de 2021
A principis de curs, que ja sembla una data molt llunyana, vaig tenir ocasió d’escoltar al Liceu una obra que tenia moltes ganes de conèixer: el War Requiem de Benjamin Britten, pacifista convençut que junt amb el seu company Peter Pears es va negar a fer el soldat en la segona Guerra Mundial. El War Requiem es basa en els textos clàssics d’una missa de rèquiem, barrejats amb els poemes d’Owen.
Wildred Owen va néixer el 1893 a Anglaterra i ell sí que va anar al front de la Gran Guerra. Va haver de retirar-se’n aviat per estrès posttraumàtic i, quan hi va tornar, va morir, amb 25 anys, a la trinxera just una setmana abans de l’armistici. La seva poesia ens aboca a la crueltat de la guerra, que apareix despullada de qualsevol idealització d’honor o de glòria.
Resulta molt oportú llegir avui en aquesta edició bilingüe, en plena guerra d’Ucraïna i en plena justificació del rearmament, aquests poemes tan amargs. Per no oblidar qui i com mor en totes les guerres.
Us deixo amb un dels poemes, com a tastet.
DULCE ET DECORUM EST
Encorbats, com captaires sota els sacs,
tossint i ensopegant, vam creuar el fang,
fins que, girats d’esquena a les bengales,
vam començar a marxar al distant repòs.
Caminant adormits, molts sense botes
però sense aturar-se, xops de sang,
coixos, cecs, embriacs de cansament,
sords, fins i tot, a les bombes que ens queien.
“Gas! Gas! Va, nois!” Un èxtasi de presses
amb el temps just per posar-nos les màscares;
pro algú encara cridava, entrebancant-se.
rebolcant-se, com si es cremés amb calç…
Borrós, enmig del baf i la llum verda,
com sota un mar, el vaig veure ofegar-se.
Quan el somien els meus ulls inútils,
cau als meus peus, s’ofega, s’asfixia.
Si tu, en els teus malsons, també marxessis
darrere el carretó on el vam llençar,
veient els seus ulls blancs i el rostre greu
d’un diable malalt de tant pecat;
si, a cada bot, sentissis tu la sang
sortir brollant dels seus pulmons cremats,
obscena com el càncer, amarga com el vòmit
de nafres vils en llengües innocents,
llavors, amic, potser no explicaries
als nens que frisen per un xic de glòria
el vell engany: Dulce et decorum est
pro patria mori.
Mercè Solé
Recomanacions per a l’estiu
Un any més, s’acosten les vacances, merescudes per a tothom… La pandèmia que no ens deixa, les pors que hem incorporat (potser sense ni adonar-nos-en) a la nostra quotidianitat, la guerra d’Ucraïna (que ens fa pensar en tantes altres d’invisibilitzades arreu del planeta), l’emergència ecològica, la crisi econòmica i social, la inflació, l’escassetat energètica, la soledat de massa gent… tot ens empeny perquè les vacances siguin necessàries i ben merescudes…
I aquest any, jo només em vull posar en mode “agraïment”…
Agrair sempre, agrair tot, agrair tothom!
Agrair
Que aquestes vacances els nostres ulls s’omplin de mirada agraïda… És un regal que cal conrear… i que és font de felicitat… Viure-ho tot com a regal, gaudir de cada petit gest, sentir que tot ens ho juguem en la proximitat, la mà estesa, el somriure, la consciència…
Jo vull fer-ho!!! Que cap nit no m’alliti sense tenir ulls reconeixents de tant de bé rebut!
I gràcies a la família agullaire: un espai on aprenc, comparteixo, m’estimula a comprometre’m i a obrir els ulls.
Maria Antònia Bogónez Aguado
Recomanacions per a l’estiu
Per aquest estiu us proposo dues coses que no tenen res a veure l’una amb l’altra.
Primera cosa: Una mirada a la gent
La primera cosa consisteix a buscar un lloc transitat en què hi hagi possibilitats de seure tranquil·lament i fer això: seure tranquil·lament unes bona estona. I, bo i asseguts, anar mirant la gent que passa. Fixant-nos en els rostres, en els gestos, en les relacions si són un grup… I a partir d’aquí, fabular una mica: ¿qui deu ser aquesta persona? ¿on deu viure? ¿amb qui deu viure? ¿deu tenir família? ¿quina mena de família? ¿de què deu viure? ¿quines coses li deuen fer il·lusió? ¿quines li deuen preocupar? ¿on deu anar ara? ¿com deu veure la vida? ¿deu ser creient? ¿deu tenir criteris socials o polítics més o menys elaborats? I així successivament. I si és un grup, aleshores la cosa pot anar per la via de preguntar-se quina mena de grup és, quina mena de relació deuen tenir, què deuen estar fent aquí junts…
I, a més d’això, podem afegir-hi una altra cosa, que és pregar per ells. Per les seves il·lusions, per les seves esperances, pels seus problemes, per les seves angoixes… I demanar a Déu, a l’Esperit de Déu, que acompanyi aquella persona o a aquell grup.
I segona cosa: Una immersió en la història
Aquesta segona recomanació em ve de la preocupació que tenia jo de saber què hi podia haver de veritat en les acusacions d’adoctrinament nacionalista que des de diversos sectors es fa a les escoles catalanes i als materials que utilitzen, especialment en el camp de la història. I em vaig comprar el manual d’història de segon de batxillerat de l’Editorial Vicens Vives, i en el qual s’estudia la història contemporània d’Espanya i de Catalunya, des del 1700 fins ara. Em vaig mirar els moments històrics en què hi hauria pogut haver més adoctrinament, i us asseguro que no n’hi vaig trobar. Evidentment que a l’aula cada professor deu explicar el que deu creure oportú, però el llibre em va semblar en aquest sentit immaculat.
I com que em va semblar immaculat, em vaig posar a llegir-lo, començant per la primera pàgina, i això és el ara estic fent, i és el que us recomano de fer. El llibre és voluminós, sens dubte, però com que cada tema només ocupa dues o tres pàgines i està molt ben presentat, doncs és llegeix molt bé. I és això: una immersió sistemàtica en la nostra història dels darrers tres-cents anys. Una visió ordenada de moltes coses que ja sabem però que aquí ens les presenten de manera molt ben endreçada i que ajuda a endreçar-les també dins el nostre cervell.
Josep Lligadas
Recomanacions per a l’estiu
Molts anys, l’escapada a Perpinyà a finals d’agost o primers de setembre ha sigut una bona manera d’acabar les vacances. Quasi un costum necessari per a engegar el curs. Sovint he enredat algun amic o familiar per fer un “puja i baixa” d’un dia i, quan s’ha pogut, un cap de setmana, que bé que s’ho val. S’ha de dir que en general aquests amics han repetit l’experiència.
És una sort tenir a només dues hores de cotxe –i bons horaris i preus per anar-hi amb autobús o tren– VISA pour l’image, el festival de fotoperiodisme més important del mon. Ah!… entrada gratuïta a tot arreu.
La mirada d’aquests professionals de la fotografia, quasi tots freelance i mal pagats, és incòmoda per al sistema. Ensenyar, per exemple, la discriminació social o racial tan a prop del barri gitano de Perpinyà, deu ser emprenyador. I no és estrany que des de l’ajuntament de la ciutat o el departament, tradicionalment en mans de la dreta, hagin amenaçat en diverses ocasions de retirar els ajuts a l’organització. Segurament, el moviment de visitants i el negoci derivat ho han evitat. En tot cas, arribar a la 34ª edició del festival indica el grau de consolidació d’aquesta mostra, que té com a objectiu principal donar importància als periodistes de la imatge. Gent que són capaços d’ensenyar-nos el resultat d’anys de treball sobre un tema concret i ignorat –des dels problemes de salut mental als Estats Units, a la situació dels gitanos a Bulgària o de les presons per dones a Sudamèrica– o el seu treball recent sobre el darrer conflicte bèl·lic.
Ens hem acostumat a veure les mateixes imatges il·lustrant les notícies de qualsevol cadena de televisió o diari. Contemplar activament els treballs d’aquests periodistes ens aporta una visió molt més propera i personal, i quan mirem els ulls d’aquella guerrillera kurda en una fotografia presa no fa gaires mesos, entenem moltes coses… i ens remou, i ens recorda el conflicte, i ens fa ràbia que ja ningú no ens en parli…
Ara que tots portem una càmera a la butxaca i s’ha banalitzat la fotografia, val la pena mirar el món a traves dels objectius d’aquests periodistes. I entendrem moltes coses. Sovint, entre els centenars de fotos de les exposicions, trobarem alguna imatge que ens digui més que qualsevol editorial.
www.visapourlimage.com (del 27/8/22 a l’11/9/22)
Albert Farriol
Si mai us animeu a anar a rondar per la Manxa, que és una terra molt interessant i no només pel Quixot, us recomanaria visitar dos pobles que són a l’est de la comarca, a uns 70 quilòmetres l’un de l’altre: Campo de Criptana i Villarrobledo. El primer és molt conegut, i el segon no tant, però en tots dos hi ha ocasió d’endinsar-se en un món que almenys a mi m’apassiona: la manera de treballar, i les meravelles de tècnica i enginy en el seu treball, dels nostres avantpassats.
El Campo de Criptana és famós pels seus molins. Doncs n’hi ha un que es manté tal com era fa segles, en què es veu, i t’expliquen molt bé, com funcionava la seva elaborada maquinària i com era la feina del moliner: des de col·locar bé les aspes segons el vent, fins a la feinada de pujar el blat a dalt i recollir la farina després, passant per fer anar adequadament tots els estris i ginys que permetien que allò rutllés.
Villarrobledo, per la seva part, era un centre de producció de grans “tinajas” de fang per guardar-hi el vi (la paraula diria que és intraduïble: tines? gerres?). Hi ha un Centre d’Interpretació on una apassionada i documentada guia t’explica la complicada elaboració del fang fent-ne “xurros” que es van enrotllant, l’assecament, l’enginyosa col·locació dins els forns per aprofitar al màxim l’espai…
Realment, aquella gent eren uns grans enginyers, i a més a més es feien un tip de treballar.
Josep Lligadas
Los cinco elementos – Yayo Herrero. Ed. Arcadia. Barcelona, 2021
Amb el subtítol, “Una cartilla de alfabetización ecológica”, l’investigadora, activista i ecofeminista Yayo Herrero, ens presenta d’on venim i quina és la nostra realitat tot llegint la situació actual de crisi ecològica, però sobretot d’ecocidi fruit d’un sistema econòmic insostenible.
Ella ens presenta didàcticament aquesta anàlisi a partir de cinc elements: aigua, aire, terra, foc… i vida. La vida que la Yayo Herrero sempre posa en el centre com element inqüestionable i al qual hem de recórrer com a eix de qualsevol interpretació.
I tot el text resulta interpel·lant, indubtable… Una crida a apostar per la vida… I com a creient, aquest crit de la Terra és encara més flagrant: què n’estem fent de la Creació, del regal del Déu sempre creador que necessita de la nostra ajuda per continuar el procés creatiu? No tenim mantes lectures bíbliques on se’ns recorda que l’austeritat és un deure amb els nostres germans i germanes? Mentre llegia el llibre que presentem, em ressonava la cita de sant Basili: “El pa que hi ha al teu rebost pertany als famolencs; l’abric que penja del teu armari pertany a qui passa fred; les sabates que tu no fas servir són dels que van a peu nu; els diners que acumules i et sobren pertanyen a qui no té res.” L’emergència social, econòmica, ecològica i solidària que vivim sotraga la nostra consciència creient.
I si voleu acostar-vos al llibre i a la Yayo Herrero, sempre apassionada, aquí teniu l’entrevista al Més 324.
Maria Antònia Bogónez Aguado
L'Agulla 