Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar. Enric Gomà.

Editorial Pòrtic, Barcelona 2018.

¿Per què dimonis diem afilador, ambdós, xai, creuar, liderar, oxidar, cercar, assolir, sacerdot o Verge, en comptes de dir esmolet, tots dos, be, travessar, dirigir, rovellar, buscar, aconseguir, capellà o Mare de Déu, que són les paraules que a l’àrea de Barcelona havíem dit sempre? Doncs, a vegades, perquè calquem el castellà (com afilador, ambdós, creuar, oxidar, sacerdot o Verge), a vegades per influències de la societat globalitzada i tirant a pija (com liderar), a vegades perquè sembla “més català” (com xai, cercar o assolir), i a vegades fins i tot per una mena de respecte arcaic (sacerdot).

El català ha de ser correcte, evidentment, però també ha de ser natural, és a dir, el que ens ha arribat i hem parlat i sentit de les generacions que ens l’han transmès, amb les lògiques evolucions, però sense sobreactuar-lo ni transmutar-lo. I aquest llibre ens convida a fer una recerca per aquestes paraules sobreactuades o transmutades que s’estan apoderant del nostre llenguatge. Del llenguatge concret que parlem la gent de Barcelona i el seu entorn, sense copiar altres parlars sinó mantenint la nostra riquesa pròpia.

El llibre és deliciós, a poc que a un li interessin aquestes coses tan bàsiques com la nostra manera de parlar, que és tota una riquesa cultural, social i fins i tot vital. I a més a més és divertit, com acostumen a ser els llibres de l’Enric Gomà.

Li faria, però, a l’autor, dos mini-retrets. Un, que s’oblida una paraula que a mi em fa mal de ventre: això de dir-ne “carxofa” a una cosa que sempre n’hem dit “escarxofa”, que és una paraula absolutament correcta. I dos, que digui que l’àrea de Barcelona inclou el Vallès i el Maresme, i es deixi el Baix Llobregat, quan, em sembla, almenys pel que fa a la subcomarca del Delta (l’Hospitalet, Cornellà, Sant Boi, el Prat, Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent), que aquesta és, potser, la zona lingüísticament més barcelonina de totes.

Josep Lligadas

Anuncis

Montserrat Roig. 1977. Memòria i utopia.

Exposició fins al 30.04.18 a El Born CCM (Barcelona). Entrada lliure.

Visitar l’exposició, senzilla, breu sobre la Montserrat Roig ens obre un munt de finestres en què anar aprofundint. La seva carrera periodística. El seu treball colpidor sobre els catalans en els camps nazis. La seva obra literària. Els rostres entrevistats que dibuixaven la societat, la política, la cultura en aquells anys d’inici de la transició espanyola (1977-78)… Un recuperar imatges del nostre passat no tan llunyà… i la (re)descoberta d’una dona valenta, d’esquerres, compromesa, polièdrica…

Si aquests dies feu una passejada per Barcelona, traieu el cap pel Born. S’ho val.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Decir haciendo. Crónicas de periferia. Pepa Torres Pérez. San Pablo

Per als qui tenim la sort de conèixer la Pepa Torres, només caldria dir que aquest llibre “és molt ella”. Ella i les seves causes… Per als qui no la conegueu, dir-vos breument que la Pepa és una religiosa que viu en una comunitat intercongregacional al barri de Lavapiés de Madrid, que és teòloga feminista i educadora social, acompanya la vida de moltes persones, de tota raça, de tota religió, de tota condició… Viu per opció en la perifèria i en l’activisme: veïnal, pels manteros, pels refugiats, per la sanitat universal, per la dona i contra tota violència… I això només es pot viure des de l’amistat, la pregària, l’agraïment, l’obertura, la desinstal·lació constant…

Aquest llibre ens permet eixamplar horitzons, descobrir àmbits on els cristians ens hauríem de sentir cridats a ser-hi i lluitar. Per a mi ha estat una interpel·lació constant… Agraeixo la seva dimensió creient, però també la reivindicativa des dels moviments socials i des de la crítica política. M’ha fet veure realitats que queden lluny de la meva realitat… I que segur que no ho haurien d’estar tant.

Gràcies, Pepa!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Retaule de Sant Ermengol. La Seu d’Urgell, primera quinzena d’agost

Falten dies, però com que una cosa així un s’ho ha de programar amb temps, doncs ho explico ara. En el magnífic escenari del claustre de la catedral de la Seu d’Urgell, durant uns quants dies de la primera quinzena d’agost –que aquest any encara no s’han fet públics, però que l’any passat van ser del 5 al 12, a les 22,30– es representa el Retaule de Sant Ermengol.

L’espectacle es representa des de l’any 1957, si bé ha sofert dues interrupcions de diversos anys cada una. Es tracta d’un conjunt de quadres que recorden diversos episodis de la vida d’aquest bisbe urgellenc del segle XI, que va jugar un paper important en la vida catalana de l’època, i que va treballar notablement al servei de la gent d’aquelles contrades pirinenques, fins a morir en les obres que es feien per construir un pont sobre el Segre a Pont de Bar.

L’escenari, la llum, la música, el text, el vestuari, els actors… tot ajuda a recrear una història plena d’interès i de bellesa, que val la pena no deixar-se perdre. Per a més informació, podeu entrar a la pàgina web que porta el nom de l’espectacle.

Josep Lligadas

Art contemporani i experiència

Dimarts, gràcies al suggeriment d’un company de feina, vaig anar amb ell a veure una exposició, d’una artista per a mi desconeguda…

Cada setmana, en un suplement cultural, hi ha una pregunta que plantegen a l’entrevistat sobre si entén, si l’emociona l’art contemporani… Hi ha respostes de tota mena… Algunes que semblen per cobrir l’expedient, políticament correctes i d’altres més elaborades… Jo m’havia emocionat amb alguna obra concreta, fins i tot amb algun muntatge, però mai amb tota l’obra exposada…

I és que l’exposició “Lita Cabellut. Retrospective” és un continu estímul a les sensacions. Et plantes davant d’un dels quadres (la majoria molt grans) i passen coses per dintre: intueixes, et remouen, t’interpel·len… Les mirades, les textures, les tècniques multidisciplinars… Els dos vídeos que projecten són deliciosos…

Descobrir que d’una infància duríssima, una visita als 15 anys al Prado la va trasbalsar i la va dur al món de l’art, ens parla de la resiliència i de la capacitat de superació. I dels dons amagats en cada persona.

No us espanteu: són obres hiperrealistes, diria. Fascinants!

Apa, per si voleu trobar un forat. L’exposició és ben cèntrica a Barcelona, a la Fundació Vila Casas, a tocar la plaça Urquinaona, i dura fins al 27 de maig.

Visca l’art i la cultura, que ens fan créixer, que ens donen perspectiva per mirar el món, que ens fan adonar-nos que la bellesa ens cura, ens mima, ens cal!

Maria Antònia Bogónez Aguado

L’Infern segons Rodin

Exposició a la Fundación Mapfre (Barcelona) fins al 28 de gener de 2018

Una visita a la Fundación Mapfre ens permet de descobrir “La porta de l’Infern”, obra central d’Auguste Rodin, en la qual va anar treballant al llarg de gran part de la seva vida. Trobant la inspiració en la “Divina Comèdia” de Dante Alighieri i també en “Les flors del mal” de Charles Baudelaire, és un viatge per elements mitològics, però també per sentiments i sensacions: dolor, desesper, amor, sensualitat… Poder assaborir “El pensador” (qui és? a qui o què representa?) o “El petó” (obra plena de moviment, erotisme, tendresa) justifica sobradament la visita a la cèntrica fundació i experimentar l’oportunitat de quedar aclaparada no només per la tècnica de l’escultor, sinó per la fondària de la seva cultura, les seves reflexions, el seu afany de perfeccionisme.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Raimon, Serrat, Llach.

Ara que ja va sent hora de començar a recosir una mica entre tots aquest país, jo proposaria, com una mena d’estímul espiritual, tornar a escoltar tres cantautors que abans tots consideràvem que eren de tots, i que en canvi ara els tenim col·locats cada un d’ells en un compartiment diferent i incomunicat amb els altres. M’estic referint, com diu el títol d’aquesta nota, a Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, que, tots tres junts, representaven magníficament aquella Catalunya impura i inacabada, i precisament per això tan creativa, que a mi m’agradaria que aviat poguéssim recuperar.

Em permeto recomanar dues cançons de cada un d’ells:

De Raimon, el permanentment actual Diguem no, i el tan significatiu si un es fixa bé en la lletra (i s’adona que allò dels orígens i la identitat es refereix a les “classes subalternes”, no a cap altra cosa) Jo vinc d’un silenci.

De Joan Manuel Serrat, la meva tria la formen Mediterráneo, que és un cant al desig de vida amable en aquesta terra de tots, i, per què no, la impossible d’oblidar Paraules d’amor.

I de Lluís Llach, un parell de cançons que formaven part rellevant de la banda sonora d’aquells anys 70 en què tots miràvem d’anar construint la democràcia: Que tinguem sort i Abril 74.

Josep Lligadas