Roma, pel·lícula d’Alfonso Cuarón.

Roma, pel·lícula d’Alfonso Cuarón. Es pot veure al cinema i també a Netflix.

Una mirada agraïda a la vida, sobretot a la vida de les dones treballadores en el servei domèstic. Cuarón fa un retrat bellíssim, detallista, de la vida d’una família de classe mitjana en el Mèxic de la seva infantesa i de les dones que estan al seu servei. En blanc i negre. Barrejant actors professionals amb actors esporàdics. Amb una sensibilitat extraordinària tant per mostrar l’univers polític i social, com una vida quotidiana impregnada de gratuïtat i d’estimació, però també d’un gran classisme i de masclisme. És una pel·lícula que estimula a esmolar la mirada i l’oïda (per escoltar les llengües minoritàries!), a prestar atenció als detalls i a les persones, a preguntar-se per les causes i les conseqüències de les coses. Amb pocs diàlegs. Gairebé contemplativa.

Molt recomanable. Aquí en podeu veure el tràiler. Si us ve de gust, val la pena escoltar alguna de les moltes entrevistes amb Cuarón (que també s’ocupa de la fotografia) en què descrigui la manera com va dirigir els actors i com es va plantejar la pel·lícula.

Mercè Solé

Anuncis

Però si ho veiem en tots els contes de Disney!

Et pots creure que el mascle és qui domina a la natura, que el sexes estan definits i que també ho són els rols de gènere. Pots pensar que els animals tenen sexe per reproduir-se, i que si hi ha pràctiques sexuals entre el mateix sexe es perquè els individus (evidentment els mascles que són els promiscus, no les femelles que són passives sexualment) no han pogut copular amb el sexe oposat. Ui, espera, que això contradiu que el sexe es per reproduir-se… bé, ho passem perquè ja hem dit que els mascles van molt sortits.

Pots creure-t’ho o escoltar a l’ecòloga Joan Roughgarden, veure el documental Out in nature, o llegir el llibre per tota la família La vida amorosa de los animales (L. Daugey i N. Desforges, 2017). Descobriràs que el que predomina en la natura es la diversitat. Una diversitat amb majúscules on l’única cosa que no s’ha pogut documentar a la natura es la discriminació per comportaments sexuals.

Laia Serra

La “Boulangerie”

Aquests dies de Nadal no em vaig poder estar de comprar-me un llibre que aplega un recull d’entrevistes amb Nadia Boulanger, pianista, organista, directora d’orquestra, compositora (i germana d’una altra compositora que va morir als 25 anys, Lili Boulanger). És un llibre una mica antic, perquè Nadia Boulanger (1887-1979) ja fa uns quants anys que va morir. N’havia sentit parlar sempre de forma indirecta, perquè resulta que ha estat “la” professora de música de diverses generacions de músics de tot el món: instrumentistes, directors d’orquestra, compositors. Amiga d’Igor Stravinski i de Gabriel Fauré (i de Paul Valéry), va tenir deixebles d’allò més variat: Aaron Copland, Daniel Baremboim, Leonard Bernstein, Kristoff Penderecki, John Eliot Gardiner, Philip Glass, Michel Legrand, Igor Markevitch, Yehudi i Jeremy Menuhin, Astor Piazzola, Narciso Yepes, i per dir-ne dos de casa, Ireneu Segarra i el recentment traspassat Narcís Bonet.

A banda de fer classes al conservatori, tenia el costum de convidar els seus alumnes (de totes les edats!) a casa seva per fer anàlisi musical d’obres de totes les èpoques, incloent-hi el segle XX. Alguna d’aquestes sessions, cap al final de la seva vida, va ser gravada i realment és tot un regal intentar seguir-la, encara que no sàpigues gaire música.

El llibre que us deia (Bruno Monsaingeon: “Mademoiselle”. Conversaciones con Nadia Boulanger. Acantilado, novembre 2018) és una joia per poc que us agradi la música. Una dona sàvia parlant de la vida i de la música, sobre la creació musical, la interpretació, l’art… A mi m’ha captivat. El mateix autor en va fer una pel·lícula, que us recomano (versió original en francès, subtitulada en anglès… però el “geni” de la Boulanger s’intueix).

Per pensar, per escoltar, per conèixer una gran dona. Per cert, els seus alumnes, de casa la Boulanger en deien “la Boulangerie”, el forn. I, sí, s’hi feia pa del bo.

Mercè Solé

Curs de formació per a docents de la religió a Montserrat.

En Bernat Villaronga, de Pineda, ens fa arribar informació d’un curs per a docents de la religió que tindrà lloc a Montserrat del 10 al 12 de maig del 2019: Jesús/Crist. L’home, la teologia i la cultura.

Un luxe de programa, amb intervencions de diversos monjos, com Gabriel Soler, Lluís Planas, Pius-Ramon Tragan, Efrem de Montellà i Josep M. Soler, l’abat de Montserrat. Hi havia prevista també una conferència de Lluís Duch que, ai, ja no serà possible.

Em sembla que queden poques places. Per a més informació podeu adreçar-vos a la plana web: http://www.juntsdocentsreligio.cat. o a Bernat Villaronga (616096319).

Resar laudes o vespres amb el mòbil

Les laudes i les vespres són les dues pregàries bàsiques amb què, gairebé des dels primers temps de l’Església, els cristians i cristianes miraven de viure la presència de Déu dia rere dia. El diumenge es reunien per celebrar l’Eucaristia, però els dies feiners, els que podien, es reunien per fer aquestes pregàries.

Amb el temps, aquestes pregàries van quedar només per als monjos i capellans, però ara s’estan redescobrint per part de molts laics i laiques. Són pregàries fetes sobretot a base de salms, que, d’entrada, poden resultar una mica difícils, però que si un s’hi va acostumant, acaba trobant-hi el gust. Al capdavall, tant Jesús com els apòstols tenien els salms com a principals textos de pregària.

Doncs bé. Ara, aquestes pregàries es poden fer amb el mòbil. Es tracta de baixar-se l’aplicació del CPL (aquí teniu l’enllaç per fer-ho i, aquí si teniu els productes de la poma; sapigueu que un cop instal·lada no us caldrà connexió a internet per fer-lo funcionar) i allà trobareu cada dia la pregària corresponent. Si és al matí, resarem laudes; si és a la tarda o al vespre, resarem vespres. Hi ha altres pregàries possibles (ofici de lectura, hora menor, etc.), però d’entrada més val prescindir-ne.

Només un advertiment. Tant a laudes com a vespres, després de la invocació inicial, ve un himne. El meu consell és saltar-se’l, i passar directament a la salmòdia. Aquests himnes són unes traduccions molt forçades del llatí, i amb un llenguatge força estrany, de manera que si ens els estalviem, hi sortirem guanyant.

Josep Lligadas

Cinema per als usuaris de les biblioteques

Amb el carnet de la biblioteca es pot accedir a part del catàleg de la plataforma de cinema online Filmin! Les condicions de préstec: 8 pel·lis màxim al mes; 2 màxim prestades simultàniament; 3 dies de préstec. Proveu-ho clicant aquí! Quan hi entreu, us trobareu un enorme i desordenat munt de pel·lícules. Atenció que, com sol passar, la plataforma funciona millor amb un navegador que amb un altre. Vull dir que si no us va bé amb Chrome, per exemple, proveu amb Explorer.

La cosa, però, és una activitat curiosa: d’una banda et retrobes amb els tresors de fa vint, trenta, quaranta anys. De l’altra, t’adones que tu has canviat i els teus interessos també. Algunes pel·lícules continuen sent un punt de referència important, que gaudeixes enormement de recuperar i de compartir. D’altres et fa molta gràcia veure’n la caràtula, però et costa molt de tornar-t’hi a submergir i d’algunes t’adones que el que t’atrau és el record del moment passat amb pares, amb amics, i no la pel·li en si mateixa.

Però reconec que m’encanta!

Mercè Solé

I per complementar l’anterior, una visita al Museu Picasso de Barcelona.

Seguint el fil de la meva veïna de plana, us recomano una visita al Museu Picasso, que fins al 20 de gener inclou una exposició (Picasso descobreix París) de diverses peces impressionistes i simbolistes del Museu d’Orsay de Paris, i del Museu National Picasso de Paris. Són les obres i els autors que van impressionar el jove Picasso quan va arribar a París. Recordeu que hi podeu entrar amb descompte si exhibiu el carnet de qualsevol biblioteca de la xarxa de la Diputació.

Mercè Solé