La comunicació de la Paraula

La comunicació de la Paraula. Manel Simó. CPL (Emaús 150), Barcelona 2018.

El periodista i capellà Manel Simó reprèn i actualitza aquí un llibre publicat en el seu moment pel Centre d’Estudis Pastorals per contribuir a millorar la comunicació de l’Església. No espereu trobar-hi les darreres novetats de les xarxes, sinó una cosa més important: recordar que no hi ha Església sense transmissió de la Paraula, i que aquesta és una responsabilitat de tots i totes els qui la formem. Transmetre el missatge de Jesús s’ha de fer en un llenguatge intel·ligible per als nostres contemporanis, sense banalitzar-lo i partint de la nostra autenticitat cristiana. Se’ns gira feina.

Mercè Solé

Anuncis

Un grup de silenci a Sant Joan Despí

Hem començat aquest curs, a la parròquia del Carme a Sant Joan Despí (Josep M. Trías de Bes, 9). Ens trobem els segons i quarts dimecres de mes, a les sis de la tarda, per fer una estona de silenci compartit, sense més pretensions… L’acompanyem d’una mica de moviment (txi kung), d’alguna lectura breu, i de picar un parell de galetes al final. Senzill i obert a tothom qui s’hi vulgui afegir. Tots hi sou convidats!

Mercè Solé.

Gilead. Marilynne Robinson. Edicions de 1984

Gilead. Marilynne Robinson. Edicions de 1984

En aquest llibre, l’autora escriu la carta de l’entranyable reverend John Ames al seu fill, encara petit. Ell és gran i a punt de morir. Un preciós relat en què li presenta el seu avi, pastor i activista contra l’esclavatge; el seu pare, també predicador a Iowa; l’amor tendre a la seva dona força més jove que ell; els diàlegs teològics i fraterns amb un altre pastor de la ciutat, Gilead; la vida de la comunitat; l’esperit altruista i generós; l’amor al poble i al país… Un testament perquè el seu fill descobreixi els seus orígens, l’amor del seu pare… Algú ha dit que aquest retaule dels anys 50 del segle XX a una petita ciutat del cor dels Estats Units és un comentari del Nou Testament…

El seu comiat és d’una bellesa excepcionalment dolça i profunda: “Resaré perquè creixis com un home valent en un país valent. Resaré perquè trobis la manera de ser útil. Resaré i després dormiré.”

No us entren ganes de llegir les pàgines precedents?

M. Antònia Bogónez Aguado

El cristià i la legislació de l’Imperi. La carta de Pau a Filemó.

El cristià i la legislació de l’Imperi. La carta de Pau a Filemó. Teodor Suau. CPL (Emaús 149), Barcelona 2018.

El Pau més subversiu ens mostra, en la seva Carta a Filemó, que la lògica de l’Amor transforma les relacions entre les persones i pot fer miques la lògica de l’Imperi: la relació entre dos creients en Jesucrist (amo i esclau, en aquest cas) ja no pot estar condicionada pel seu estatus civil sinó per la seva condició de germans, fills de Déu. Teodor Suau explora a fons les conseqüències teològiques, ètiques i cristianes d’aquesta Carta que Pau va escriure, no pas des d’una càtedra reconeguda, sinó des de la presó. Un text que convida també a recordar-nos avui que la lògica dels nostres benestants imperis ofega la vida de molts treballadors, immigrants, refugiats, amb els quals ens uneix el deure de la fraternitat que ve de Déu. Un llibre breu, senzill, que es llegeix molt bé i que actua com una eficaç brúixola que assenyala el Nord de les relacions entre les persones.

Mercè Solé

Els cristians i el moviment obrer. L’experiència catalana durant el franquisme. Emili Ferrando Puig

Un llibre editat pel seu autor, que es pot trobar fàcilment a Can Claret i que és una bona síntesi, ben contextualitzada, de l’acció de diversos militants dels moviments cristians de treballadors de la JOC, la GOAC i l’ACO.

M’ha fet constatar la duresa de la lluita, i el fet que la resposta dels treballadors ja des dels inicis del franquisme hi va ser, de vegades en formes que no podien ser gaire explícites, però hi eren. Crec que aquesta duresa, que va passar per llargues estades a la presó, tortures, llistes negres per treballar, etc. no sempre la valorem com caldria. Els drets dels treballadors han estat fets a partir d’aquesta lluita tan dura. I cal conservar-los.

La constatació, també, que el front de lluita era molt global: els drets laborals de la gent, però també els drets polítics i els drets culturals, i la formació dels treballadors, i la salut, i l’educació i els barris dignes, i més endavant la dona i l’ecologia. I les respostes han estat ben imaginatives i compromeses: des del cooperativisme per combatre l’atur o la manca d’habitatges, l’edició de llibres o revistes, a la solidaritat fraterna per afrontar una vaga, o, no us ho perdeu, la retransmissió de la revisió de vida per la ràdio (pl. 80). No ha estat delegar en professionals perquè ens resolguin els problemes, sinó comprometre-s’hi activament quan aquests problemes encara no han trobat solucions clares i contrastades. S’ha treballat des de la creativitat, l’esperança, la confiança amb les quals s’ha vençut la por a la novetat i la incertesa.

M’ha fet gràcia trobar-hi la pregària com a últim recurs. Fa poques setmanes, una colla d’entitats muntàvem una pregària cristiana i musulmana davant del Centre d’Internament d’Estrangers. L’any 1950 alguns militants de la HOAC resaven el rosari davant de les cases de Can Tunis per evitar el seu enderrocament (p. 39). La impotència esdevé pregària per trobar camins. I els camins, no en dubteu, s’acaben trobant.

Mercè Solé

Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar. Enric Gomà.

Editorial Pòrtic, Barcelona 2018.

¿Per què dimonis diem afilador, ambdós, xai, creuar, liderar, oxidar, cercar, assolir, sacerdot o Verge, en comptes de dir esmolet, tots dos, be, travessar, dirigir, rovellar, buscar, aconseguir, capellà o Mare de Déu, que són les paraules que a l’àrea de Barcelona havíem dit sempre? Doncs, a vegades, perquè calquem el castellà (com afilador, ambdós, creuar, oxidar, sacerdot o Verge), a vegades per influències de la societat globalitzada i tirant a pija (com liderar), a vegades perquè sembla “més català” (com xai, cercar o assolir), i a vegades fins i tot per una mena de respecte arcaic (sacerdot).

El català ha de ser correcte, evidentment, però també ha de ser natural, és a dir, el que ens ha arribat i hem parlat i sentit de les generacions que ens l’han transmès, amb les lògiques evolucions, però sense sobreactuar-lo ni transmutar-lo. I aquest llibre ens convida a fer una recerca per aquestes paraules sobreactuades o transmutades que s’estan apoderant del nostre llenguatge. Del llenguatge concret que parlem la gent de Barcelona i el seu entorn, sense copiar altres parlars sinó mantenint la nostra riquesa pròpia.

El llibre és deliciós, a poc que a un li interessin aquestes coses tan bàsiques com la nostra manera de parlar, que és tota una riquesa cultural, social i fins i tot vital. I a més a més és divertit, com acostumen a ser els llibres de l’Enric Gomà.

Li faria, però, a l’autor, dos mini-retrets. Un, que s’oblida una paraula que a mi em fa mal de ventre: això de dir-ne “carxofa” a una cosa que sempre n’hem dit “escarxofa”, que és una paraula absolutament correcta. I dos, que digui que l’àrea de Barcelona inclou el Vallès i el Maresme, i es deixi el Baix Llobregat, quan, em sembla, almenys pel que fa a la subcomarca del Delta (l’Hospitalet, Cornellà, Sant Boi, el Prat, Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent), que aquesta és, potser, la zona lingüísticament més barcelonina de totes.

Josep Lligadas

Montserrat Roig. 1977. Memòria i utopia.

Exposició fins al 30.04.18 a El Born CCM (Barcelona). Entrada lliure.

Visitar l’exposició, senzilla, breu sobre la Montserrat Roig ens obre un munt de finestres en què anar aprofundint. La seva carrera periodística. El seu treball colpidor sobre els catalans en els camps nazis. La seva obra literària. Els rostres entrevistats que dibuixaven la societat, la política, la cultura en aquells anys d’inici de la transició espanyola (1977-78)… Un recuperar imatges del nostre passat no tan llunyà… i la (re)descoberta d’una dona valenta, d’esquerres, compromesa, polièdrica…

Si aquests dies feu una passejada per Barcelona, traieu el cap pel Born. S’ho val.

Maria Antònia Bogónez Aguado