La Manxa: moliners i “tinajeros”

Si mai us animeu a anar a rondar per la Manxa, que és una terra molt interessant i no només pel Quixot, us recomanaria visitar dos pobles que són a l’est de la comarca, a uns 70 quilòmetres l’un de l’altre: Campo de Criptana i Villarrobledo. El primer és molt conegut, i el segon no tant, però en tots dos hi ha ocasió d’endinsar-se en un món que almenys a mi m’apassiona: la manera de treballar, i les meravelles de tècnica i enginy en el seu treball, dels nostres avantpassats.

El Campo de Criptana és famós pels seus molins. Doncs n’hi ha un que es manté tal com era fa segles, en què es veu, i t’expliquen molt bé, com funcionava la seva elaborada maquinària i com era la feina del moliner: des de col·locar bé les aspes segons el vent, fins a la feinada de pujar el blat a dalt i recollir la farina després, passant per fer anar adequadament tots els estris i ginys que permetien que allò rutllés.

Villarrobledo, per la seva part, era un centre de producció de grans “tinajas” de fang per guardar-hi el vi (la paraula diria que és intraduïble: tines? gerres?). Hi ha un Centre d’Interpretació on una apassionada i documentada guia t’explica la complicada elaboració del fang fent-ne “xurros” que es van enrotllant, l’assecament, l’enginyosa col·locació dins els forns per aprofitar al màxim l’espai…

Realment, aquella gent eren uns grans enginyers, i a més a més es feien un tip de treballar.

Josep Lligadas

Los cinco elementos – Yayo Herrero

Los cinco elementos – Yayo Herrero. Ed. Arcadia. Barcelona, 2021

Amb el subtítol, “Una cartilla de alfabetización ecológica”, l’investigadora, activista i ecofeminista Yayo Herrero, ens presenta d’on venim i quina és la nostra realitat tot llegint la situació actual de crisi ecològica, però sobretot d’ecocidi fruit d’un sistema econòmic insostenible.

Ella ens presenta didàcticament aquesta anàlisi a partir de cinc elements: aigua, aire, terra, foc… i vida. La vida que la Yayo Herrero sempre posa en el centre com element inqüestionable i al qual hem de recórrer com a eix de qualsevol interpretació.

I tot el text resulta interpel·lant, indubtable… Una crida a apostar per la vida… I com a creient, aquest crit de la Terra és encara més flagrant: què n’estem fent de la Creació, del regal del Déu sempre creador que necessita de la nostra ajuda per continuar el procés creatiu? No tenim mantes lectures bíbliques on se’ns recorda que l’austeritat és un deure amb els nostres germans i germanes? Mentre llegia el llibre que presentem, em ressonava la cita de sant Basili: “El pa que hi ha al teu rebost pertany als famolencs; l’abric que penja del teu armari pertany a qui passa fred; les sabates que tu no fas servir són dels que van a peu nu; els diners que acumules i et sobren pertanyen a qui no té res.” L’emergència social, econòmica, ecològica i solidària que vivim sotraga la nostra consciència creient.

I si voleu acostar-vos al llibre i a la Yayo Herrero, sempre apassionada, aquí teniu l’entrevista al Més 324.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Un retaule que parla. El miracle del Miracle

Un retaule que parla. El miracle del Miracle. Ramon Ribera-Mariné. CPL: Barcelona 2021

I tant que parla el retaule del Miracle! Una altra cosa és que el sapiguem escoltar. Per això em va encantar la proposta d’en Ramon, de posar per escrit el relat del retaule del Miracle. Per fer-ne una llegida ordenada, per entendre millor un tast del barroc solsoní i per gaudir de la imaginació, la ironia i la capacitat de l’autor d’anar dotant de sentit cada imatge, cada gest dels personatges, cada espurna de llum que els il·lumina. Un retaule que ara mateix es pot admirar en tota la seva esplendor, perquè acaba de ser restaurat.

Es nota molt que en Ramon ha anat refent aquesta mena de trencaclosques a poc a poc, paint cada història i situant-la no només en el seu context bíblic o patrístic, sinó també en el context cultural del barroc. La veritat és que a creients i a no creients ens costa força fer-nos permeables a la simbologia catòlica del segle XVIII. I perquè la sensibilitat d’avui tendeix a valorar el gòtic i el romànic i es mira amb un cert menyspreu el barroc per massa enfarfegador. Tot i que sospito que, a fons a fons, ens costa entendre’ls tots tres.

El retaule del Miracle és obra de Carles Morató i Antoni Bordons i es va fer entre el 1747 i el 1774. És enorme i, com sol passar a les obres barroques, s’apropia també de l’arquitectura de l’espai perquè a través de les pintures de la paret prolonga la seva escenificació plena de moviment. És de fet com un gran teatre en el qual tu no només mires, sinó que t’hi endinses físicament. Els seus revolts creen sensació d’amplitud i contenen no només signes cristians, sinó també referents culturals de la cultura clàssica. Pot resultar abassegador, però crec que és un encert que tot l’espai arquitectònic que l’envolta sigui tan auster, perquè el gran retaule pot contemplar-se en tot el seu conjunt i perquè la mirada continua tenint espais on reposar.

El retaule no és pas l’única joia del Santuari. La marededéu que és en el seu centre prové de l’església antiga i és del segle XV. A la capella del santíssim n’hi ha un altre de retaule, gòtico-renaixentista, obre de Pere Nunyes, que també és molt bonic. I encara el Miracle compta amb un orgue del segle XVII que és fantàstic, no només des del punt de vista estètic, sinó també des del punt de vista sonor. Per no parlar del gust amb què està disposada la capella del Santíssim (el lloc de pregària dels monjos a l’hivern, perquè escalfar la nau principal no és fàcil), que conté un sagrari -preciós- del monjo i orfebre Xavier Morell i un petit orgue, obra d’un altre monjo.

Estic molt contenta també d’haver pogut col·laborar en l’edició del llibre amb algunes fotografies pròpies i amb la maquetació. No només ha estat un plaer, sinó que em sento privilegiada d’haver-hi pogut treballar amb en Ramon.

Per cert, podeu comprar el llibre a la Claret, o al CPL, o al Santuari del Miracle. El podreu obtenir per 22 eurets. Ànims!

Mercè Solé

Enganxada al Paraulògic

Doncs sí, soc una de les persones enganxades al Paraulògic… Em distreu, em permet d’aprendre paraules (moltes de les quals mai no arribaré a utilitzar, segur), em fa pensar…

Trobo que està bé que només hi hagi un joc al dia… No permet una addicció extrema… Esclar que jo, coneixent-me, m’ho he limitat a intentar arribar a la meitat dels mots en cerca… Ja en tinc prou…

I després m’agrada posar-ho en comú al vespre, a casa, i descobrir com junts podem més, augmentar les troballes amb esperit de cooperació… i veure com en són de diferents els nostres mecanismes mentals, com ens complementem…

Aquest punt cooperatiu és el millor del meu dia amb el Paraulògic!

A jugar sense obsessions i optant per la cooperació i no la competició!!!

Maria Antònia Bogónez Aguado

The chosen. Una sèrie televisiva sobre Jesús

Em vaig posar a mirar-la perquè una amiga em va demanar el meu parer sobre aquesta sèrie, que podeu veure gratuïtament aquí, o a través d’una APP que us podeu descarregar gratuïtament. La veritat és que m’hi vaig posar amb una certa prevenció. És una sèrie nord-americana que funciona al marge de les grans cadenes, es finança –diuen– amb l’aportació voluntària de moltes persones, té el seu origen en una comunitat protestant i he llegit que compta amb l’assessorament d’un rabí i d’un prevere catòlic. L’original és en anglès, però es pot veure subtitulada en castellà.

He de reconèixer que m’està agradant molt. La sèrie preveu set temporades, de les quals només se n’han rodat dues i cadascun dels episodis se centra en un fragment dels evangelis. No pretén seguir una línia cronològica. Cada capítol es pot veure com una unitat i té la gràcia de posar en evidència els lligams d’alguns episodis amb textos de l’Antic Testament. Hi intervenen actors poc coneguts, que aporten frescor i que eludeixen l’ensucrament propi de tants pèplums bíblics. Em sembla que són molt fidels als textos, amb algunes concessions per la dinàmica dramàtica, i amb sentit de l’humor. Sap apropar al món contemporani el text dels evangelis: els jocs polítics de poder i de gelosia entre romans o jueus que converteixen Jesús en un projectil en els mutus atacs; la cruel exclusió de pobres i malalts; l’aprenentatge dels deixebles i el seu desconcert. Criden l’atenció aquest Mateu publicà amb trets d’Asperger i aquest Pere que se les pensa totes, no sempre per a bé. I és encantador l’episodi de Jesús amb els infants.

Crec que és molt recomanable per a grups de catequesi o d’estudi bíblic de qualsevol edat. Dona per a bons debats i ajuda a aprofundir en textos que sovint de tan sentits ens diuen menys del que caldria.

Mercè Solé

El camí del monjo.

El camí del monjo. Converses amb Ramon Ribera-Mariné, monjo de Montserrat al Santuari del Miracle. Salvador Giralt. Publicacions de l’Abadia de Montserrt, 2020.

Segurament alguns de vosaltres ja deveu conèixer en Ramon Ribera, monjo de Montserrat que ha estat una dotzena d’anys al Miracle. Caminador incansable, hostatger amatent, bon coneixedor de la Bíblia, dels que no necessita respostes immediates i segures, sinó que s’estima més intuir, comparar, assajar, proposar significats múltiples i -només aparentment- contradictoris.

Aquestes converses estan transcrites tal com raja, de manera que fa sentir el lector o lectora “como si presente me hallara”. No sé quin efecte deuen fer si no coneixes el personatge, però a mi m’ha fet reviure moltes paraules enfilades amb motiu de mil coses i amb un somriure sorneguer.

Si voleu conèixer una mica més en Ramon, aquí trobareu una altra conversa, ben interessant, sobre la seva experiència del camí de Sant Jaume. Crec que us agradarà.

Mercè Solé

Un possible regal de Nadal, ple de sentit

Per una bona amiga, m’arriba la feina que fan les carmelites calçades del Monestir de l’Encarnació de Barcelona (c. Panamà 12). És la seva manera de treballar i mantenir-se, però encara arriben a finançar una escola per a nens i nenes a Machakos a Kènia. Sense aquesta ajuda no podrien estudiar. I hi han construït un pou i instal·lat plaques solars.

Segur que molts de vosaltres reconeixeu aquestes ceràmiques: algunes potser us acompanyen a les vostres llars… I en podem demanar amb aquelles frases que s’adiguin amb la nostra fe, tot personalitzant un obsequi, creant un record per a alguna trobada… I tot fet a mà, km 0, ajudant una comunitat pregant de casa nostra.

Què us sembla? En aquest vídeo en fareu un tastet de les seves múltiples creacions (frases, posagots, clauers, penjolls, bols,…).

Es poden comprar al propi convent (de dilluns a divendres de 10 a 13h i de 17 a 18h) o per correu electrònic (orcarmelita@hotmail.com).

Un gest petit per col·laborar amb una comunitat i que pot canviar vides en una zona de l’est d’Àfrica! I potser fa que un regal de Nadal s’ompli de sentit!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Evangelizar desde el Ciberespacio en contexto de Pandemia.

Juan Antonio Popó Vallecilla. Uniclaretiana

És el títol d’un llibre que ha publicat el capellà i teòleg colombià Jairo Antonio Popó Vallecilla i que ell mateix presenta en aquest video. El seu canal de youtube (Pensamiento virtual) és un bon aparador de formació online i de recursos digitals. A destacar la seva entrevista a Hans Hänsel sobre la comunicació no violenta.

Mercè Solé

Extutelados: de la tutela al abandono a los 18. Jóvenes en movimiento. Asociación Marroquí para la Integración de los Inmigrantes.

L’Asociación Marroquí para la Integración de los Inmigrantes ens envia aquest reportatge sobre la situació dels joves marroquins menors d’edat que arriben sols al nostre país quan compleixen els 18 anys i són considerats majors d’edat. A partir del testimoni de tres joves, s’hi exposen algunes de les principals dificultats d’aquest col·lectiu: la manca de places en recursos habitacionals, els problemes amb la documentació, que els impedeixen treballar de forma regular. Tot plegat, a més a més, en un context social que els menysprea i subestima. Podeu veure’l clicant aquí.

Mercè Solé

Música Vocal Litúrgica

Música Vocal Litúrgica. Gregori Estrada. Amb motiu dels 50 anys de les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia. Conjunt vocal dirigit per Marc Díaz, amb Mercedes Saladich, guitarra.

Un disc esplèndid, en homenatge a Gregori Estrada (1918-2015), monjo de Montserrat, excel·lent organista i compositor, que, arran del Concili Vaticà II, va posar música a molts textos litúrgics per tal de dotar l’Església catalana dels materials que la nova litúrgia requeria. Va ser també un grandíssim divulgador de la música litúrgica, i l’ànima de les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia que, des de l’any 1970, s’organitzen a Montserrat. La veritat és que la seva música, escoltada més enllà de la celebració, com a concert, és expressiva, és novedosa, és complexa i, sobretot, es nota molt que està pensada per posar en relleu els textos i les formes litúrgiques. La qualitat de la interpretació sens dubte contribueix a fer d’aquest disc una delícia. Us el recomano. Aquí en podeu fer un tastet.

Mercè Solé

El càstig. Guillem Sala.

El càstig. Guillem Sala. L’altra editorial: Barcelona 2020

Vaig conèixer el llibre a partir d’una conversa al CCCB entre Marina Garcés i l’autor del llibre, Guillem Sala, titulada “Per què aprenem?”, que es pot veure aquí.

És una novel·la amb vocació de fotografia social, de captura del moment, amanida amb una aposta lingüística arriscada, que ha aixecat debat. Tracta temes que no et deixen indiferent, i això inclou no només l’argument de la història o els seus personatges sinó també l’enfocament i estil.

La Sandra, la gran protagonista, una professora d’institut amb una infància problemàtica, defuig la vida complaent i tranquil·la al costat de l’Albert, per deixar-se temptar pel futur brillant i enlluernador d’un apassionat, confiat i vital Minu, el nou company de feina. També interfereix en la seva vida l’Izan, un alumne amb qui té un vincle especial que s’enforteix quan és expulsat de l’institut arran d’un incident. Aquest fet tensarà la situació entre els diferents personatges i portarà que dues persones marcades pel càstig i la culpa, partint de situacions familiars diferents, es reconeguin l’una a l’altra.

La novel·la ens planteja quin valor pot tenir un càstig sobre algú que no acaba d’entendre la gravetat dels seus actes. De què serveix castigar algú que, òbviament, ha actuat de forma incorrecta, però sense voluntat de fer mal? Perquè els càstigs de la infància poden ser un estigma que marqui de per vida. Expulsant l’Izan de la seguretat de l’institut, se’l llança a un entorn molt pitjor i amb menys expectatives de futur.

Sala apunta les dificultats dels instituts perifèrics, una realitat que contrasta amb la visió esbiaixada de la sèrie televisiva Merlí. En aquesta entrevista es troben interessants opinions de l’autor sobre l’educació i la joventut actual.

La novel·la funciona molt bé, és àgil gràcies a l’acurat ús de l’el·lipsi que fa l’autor. A través d’escenes breus i ben perfilades, anem descobrint retalls de la vida dels nostres dos protagonistes i de la gent del seu entorn. El dinamisme del llibre s’aconsegueix, a més, perquè moltes d’aquestes escenes avancen sovint en forma de diàlegs.

A banda i banda del Besòs, la Sagrera, Sant Andreu i Bon Pastor, i Santa Coloma de Gramenet, hi trobem les cases i els instituts on es desenvolupa la història. “La idea –explica Sala– és una mica anar a la contra d’aquests relats adotzenats que no deixen de ser una translació de l’autoajuda a la novel·la; és una protesta contra l’obligació de ser feliç. Faig una reivindicació del dret de perdre. Tinc la sensació que patir o ser infeliç s’ha convertit en una vergonya, és culpa teva perquè no estàs gestionant bé el teu capital emocional, per dir-ho en termes de la nostra època”.

El llenguatge és una barreja de català i castellà considerable. El català és la llengua del narrador i la de l’escola, i en canvi els pensaments de la Sandra i els diàlegs de l’Izan són en castellà: “La novel·la intenta reflectir la realitat social. Els personatges parlen en la llengua que penso que parlen, i canvien d’idioma com fem habitualment. La novel·la està escrita en català brut i en castellà brut, amb molts castellanismes i catalanismes, hibridacions… Necessito fugir de la norma lingüística perquè no captura la realitat social. És una novel·la escrita d’orella, molt oral, molt col·loquial. He pretès capturar la barreja, com a la vida”.

En poques paraules, és una novel·la que atrapa i et fa preguntes per la senzillesa i potència de la història. I el brutal final del relat ens desarma però encaixa perfectament amb el que se’ns ha contat prèviament.

Jaume Roig

El Guti, l’optimisme de la voluntat

El Guti, l’optimisme de la voluntat. Txema Castellà. Edicions 62.


El llibre ressegueix cronològicament la biografia d’Antoni Gutiérrez, el Guti, el que fou força temps secretari general del PSUC, amb un estil clar i amè. Introdueix les diferents etapes de la seva vida amb una mena de crònica periodística del míting a la Monumental del PSUC amb Enrico Berlinguer, del 29 de maig del 1978, mostrant la fidelitat eurocomunista del Guti i narrant detalls anecdòtics ben interessants.

Txema Castellà, l’autor, s’ha documentat molt a partir de materials del PSUC, d’entrevistes a persones que van conèixer a Antoni Gutiérrez i altres documents i els combina tan bé que fa aflorar la personalitat del Guti en cada moment de la seva vida personal, familiar, professional, de lleure i sobretot política.

En la seva trajectòria, de jove, va connectar amb grups catòlics oberts que li van aportar, tant un profund respecte a la persona, com una obertura de pensament crític, i també la possibilitat d’acceptar, més endavant, en el partit, la militància de cristians, que no solament creia que mereixien tots els respectes, sinó que podien aportar molt “esperit fidel i obert” al partit. El Guti, igualment, va estar obert als plantejaments pacifistes, ecologistes i feministes.

L’autor de la biografia destaca molt la seva vitalitat, l’amor a la vida, al país, a la democràcia, a la classe treballadora i als intel·lectuals-professionals i a Europa (fou un gran europeista). Sobretot exposa la gran capacitat i habilitat admirable del Guti per teixir unitat, per relacionar parers ben diferents, per mediar, per negociar, per intuir la veritat de l’altre i posar-la en circulació envers el bé del país, de la ciutadania. Aquest do el Guti el va emprar al final del franquisme i en la transició democràtica i li va permetre ser un puntal de l’Assemblea de Catalunya. L’autor qualifica el Guti de ser una persona “entregent” (vocable per a mi nou i desconegut, però molt ben trobat) per mostrar aquesta capacitat de relacionar persones i grups, que fins i tot poden ser contraposats, per arribar a cercar punts comuns per un bé que afavoreixi a tothom. Fou un polític pràctic. A vegades fou criticat de “massa pràctic”, però ell no va deixar mai les seves profundes conviccions.

Aquesta qualitat, la seva característica de seductor afable i respectuós i el posar al dia i adaptar al territori la proposta comunista (eurocomunisme català) és el que personalment vaig admirar del Guti, i per a mi ha estat un referent. Aquest fet i el seguiment de fets relatats en el llibre, molts dels quals també he viscut –i fa bé recordar-los, avui– és el que m’ha acompanyat agradablement la lectura del llibre.

Quim Cervera

Una amistat prohibida.

Una amistat prohibida. L’estat d’Israel contra Tali Fahima. Montserrat Arbós. Tigre de Paper, 2016

Aquest no és un llibre nou, però a partir del relat de l’amistat entre la Tali, jueva, i en Zakariya, palestí, la Montserrat Arbós, periodista especialitzada en aquella zona mediterrània, ens explica el procés històric des de 1948 fins els primers anys del segle XXI. És una història que sempre he tingut una mica fosca perquè resulta difícil comprendre les etapes, les intifades, com de mica en mica els jueus han anat fent seus territoris dels àrabs, com els han arraconat i els han limitat la vida. M’ha quedat molt més clar perquè es produeixen les intifades i, sense justificar la violència, entenc l’horror que viuen els palestins del qual volen alliberar-se.

La injustícia d’Israel envers els àrabs, però també envers els propis ciutadans jueus, es fa palesa al llarg de tot el llibre. El pitjor és que aquesta història és verídica i confirma l’egoisme, les trampes i la brutalitat dels governants jueus.
L’evolució de la Tali em sorprèn, ella, una jueva, que al principi més aviat és de dretes, no passa del que l’envolta, reflexiona i vol entendre el perquè d’algunes coses, se sent interpel·lada i decideix intentar empatitzar i comprendre l’actitud dels palestins. És una dona valenta que veurà l’horror i el mal causat pels jueus en el vida quotidiana dels àrabs, sobretot en el camp de refugiats de Jenín, on anirà dues vegades malgrat la prohibició dels governants. També corre risc perquè sap que els refugiats han amenaçat de mort a tota persona jueva que trobin. Malgrat això, hi va.
Em sorprèn una mica la maldat amb què la tracten els seus propis conciutadans, les aberrants i cruels situacions per les quals fan passar la Tali a la presó. En el seu cas, el fet de ser dona suposa un agreujant. Una dona enfrontant-se amb el totpoderós Israel!

Voldria acabar aquest petit comentari amb les paraules que la Tali diu a la periodista Rona Segal en una entrevista i que expliquen, d’alguna manera, la convicció amb què va lluitar per aconseguir una pau que encara no ha arribat: “Un dia vaig entendre que són éssers humans i que nosaltres som responsables de la seva vida”.

Maria Rivero Galindo

Els empresonats i exiliats de la Bíblia. Jordi Cervera i Valls.

Els empresonats i exiliats de la Bíblia. Jordi Cervera i Valls (Barcelona, 1961), professor de Bíblia a la Facultat de Teologia de Catalunya i membre de l’Associació Bíblica de Catalunya.


El llibre explica les històries dels personatges bíblics que han sofert empresonament o exili, perquè empatitzant amb les seves vicissituds il·luminen esperançadament les nostres.

És un llibret senzill, ben escrit, condensat, profund, caracteritzant el més important, clar. Es llegeix molt bé, en capítols breus i ben explicats sobre cada personatge bíblic, mostrant els trets diferencials. És un bon recull d’història bíblica que l’autor coneix molt bé. De cada situació, de cada personatge se’n pot treure una bona lliçó.

Es nota la perspectiva del que coneix el dins de les presons (Fra Jordi de fa temps és voluntari que visita els interns de Centres Penitenciaris). L’autor escriu un molt bon resum en els dos capítols darrers que implícitament, en la lectura, un pot anar aplicant als nostres presos i exiliats polítics (amb la gràcia de no mencionar-lo directament), dels quals se sent solidari. També un va observant els rostres de les persones preses, els que visitem els Centres Penitenciaris.

Som d’una tradició espiritual (judeo-cristiana) feta de persones empresonades, torturades, exiliades… Seguir Jesús és seguir un pres sentenciat a mort.

És un llibre molt recomanable, que aniria bé que el llegissin tant els voluntaris i voluntàries visitadors i els que fan un servei en els Centres Penitenciaris, com els nostres polítics, els que s’interessen per la història de Catalunya i els que treballem per una societat més igualitària, i de germanor, lliure i alliberada.

És molt necessari sensibilitzar la població que en general etiqueta de forma molt simplista les persones preses. Es desconeix molt el seu itinerari vital i les causes que els han portat a aquesta situació. Per això hi ha tantes apreciacions simplistes sobre el món penitenciari. Ens preguntem poc tant per intentar comprendre aquestes persones com per cercar alternatives més adequades per on assolir un mínim de vida digna per a elles. Si seguim Jesús, un pres, i ell és autoritat per nosaltres, aleshores els presos i els que sofreixen han de ser unes les nostres autoritats, mereixedors de ser tractats com a persones.

Quim Cervera

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres.

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres. Angle Editorial. Barcelona, 2021. 170 pàg.

Anar recorrent les 17 paraules que l’Arcadi Oliveres ens presenta en aquest llibre és tornar a escoltar-lo… I retrobar l’activista i cristià, acollidor, senzill, coherent, present en tants carrers i en tants actes… I com quan l’escoltaves en una xerrada, et fa plantejar les teves petites decisions corrents, evidenciant-te les conseqüències que tenen.

Si alguna cosa m’ha marcat en les seves darreres entrevistes i també en les pàgines d’aquesta obra és la profunda esperança que traspuava. Com la necessitem! Com la necessito!

Ah, i si us passava com a mi, que quan anava a alguna de les seves activitats em preguntava quan trigaria en esmentar la Caixa, no us decebrà… Aquí també apareix… Em va provocar un gran somriure trobar citat CaixaBank. Arcadi, sempre Arcadi. Gràcies per tant! Gràcies per tot!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Theodor Kallifatides. “Una altra vida, encara

Theodor Kallifatides. “Una altra vida, encara”. Galàxia Gutenberg. Traducció de Montserrat Camps Gaset. Barcelona, 2020

Un bon amic va recomanar a un grup aquesta obra. Deliciosa, deia. I ho és. De lectura senzilla, en Kallifatides, un autor grec que ha fet la major part de la seva literatura en suec, l’idioma del país on viu, ens presenta la societat escandinava (i les seves contradiccions) i també el retrobament del seu paisatge hel·lènic, en plena crisi… I enmig de la seva narrativa planera i ritmada, pensaments profunds sobre la vellesa, els drets humans, la democràcia, la migració, l’acolliment, la mort… Però especialment una preciosa història d’amor amb les llengües… Aquest llibre marca, de fet, el seu retrobament amb el grec i l’inici d’una nova fase a la seva carrera en el seu idioma matern.

Ben recomanable! Que el gaudiu!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Un cel de plom. Carme Martí. Ara Llibres.

M’ha agradat molt aquest llibre que ens presenta la vida de la Neus Català. I també m’ha fet pensar força. Quant de patiment i quina fortalesa!

És molt fàcil de llegir i “enganxa”. El resumiria amb unes paraules: “el so de les bombes és un cant fúnebre de la mort i de la vida”. Totes dues coses amaren tot el text i van descrivint la importància que tenen els salts entre l’una i l’altra en la vida de Neus Català.

Queda ben palesa la repressió exercida pels nazis en la segona guerra mundial, tant a nivell històric com a nivell particular. El patiment de la Neus és l’exemple de la tortura i degradació humanes que van sofrir cada una de les persones que van caure en mans dels nazis. S’hi presenta clarament com eren els camps de concentració i extermini dels alemanys, un horror que encara avui encongeix el cor. Les normatives que els imposaven eren extremes. Però, malgrat tot, la Neus no va deixar mai que se li escapés del tot l’esperança. Fins i tot, van fer una vaga de fam per aconseguir més menjar o millor, van sabotejar, des del seu treball a la fàbrica, tot el que van poder i, per sort, mai van ser enxampades.

Durant la caminada cap al primer barracó on hauria de viure, la mirada de la Neus contempla el cel i el descriu “com un cel de plom, com un infern”, que suposo que és d’on surt el títol. Neus Català va ser una dona increïble, una heroïna, valenta i defensora dels drets de les persones a ultrança.

Al llarg del llibre, es veu l’èmfasi per deixar-nos clar que ella no vol contar només la seva vida, la seva història, sinó que vol donar veu a totes aquelles dones que no van sobreviure, i totes aquelles que van compartir patiments amb ella, i que es van prometre dues coses: no plorarien mai davant de cap SS i sortirien endavant, per donar a conèixer al món el que realment va passar allà.

Per últim, només escriure aquesta frase que em sembla molt rellevant: “Envoltada de dones amigues i dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres”.

Maria Rivero Galindo

La Panafricana, Ibrahima Seydi i solidaritat amb Gorg

Ja no som a temps de veure l’exposició, però sí de conèixer l’espai, seguir n’Ibrahima Seydi i sempre trobar maneres per ser solidari/es.

Primer de tot us presento l’espai, modest però ben viu, La Panafricana. Al carrer Junta de Comerç, 20, de Barcelona, entre el carrer Sant Pau i el carrer Hospital. Una llibreria especialitzada en Àfrica i els africans escampats pel món. Hi podreu trobar literatura (infantil i juvenil inclosa), assaig de política, economia, història, sociologia, religió, gastronomia… en diverses llengües, entre les quals català i castellà. A més de ser una llibreria és la seu de Wanafrica Ediciones; i aquí podeu consultar el seu catàleg. Tant visitar la llibreria com tafanejar pel catàleg ajuden a dirigir la mirada a aquest continent, a aquesta part d’humanitat, tan desconeguts. I pensem que estem informats del que passa pel món…!

I en segon lloc us recomano que hi visiteu una petita exposició dels treballs en fusta que fa Ibrahima Seydi, senegalès que al llarg dels vint-i-tres anys que fa que viu a Catalunya ha viscut molt de prop la vida de molts subsaharians aixoplugats en naus sense activitat econòmica. Justament per això, tota la recaptació que faci amb la venda de les peces exposades (a 10, 20, 30 €) es destinarà a les persones afectades per l’incendi de la nau de Gorg (Badalona). A @seydiescultor d’Instagram podreu veure moltes obres seves.

Josep Pascual Comellas

30 anys d’“Agenda Llatinoamericana”

L’any 1992 Pere Casaldàliga i José María Vigil varen tenir el bon encert de crear una eina per donar veu a les víctimes de Llatinoamèrica que durant 500 anys havien estat emmudides i se n’havia canviat la història. L’eina fou un llibre en forma d’agenda, amb el nom d’Agenda Llatinoamericana, amb uns 50 articles de prestigioses figures literàries i humanístiques que l’han il·luminat i guiat durant 30 anys fins arribar a ser mundial. 

L’Agenda convida a reflexionar i actuar per les grans causes pendents i obertes de la humanitat per assolir l’aspiració universal que tots ho tinguem tot i que a ningú no li falti res. Entre els temes de les 30 agendes que s’han publicat hi trobem: Igualtat de gènere, Ecologia integral, Quin Déu? Quina religió?, Exigim i fem una altra democràcia, Per una altra humanitat, una altra comunicació, La política s’ha mort… Visca la política!, Desigualtat i propietat, Bon viure i bon conviure…

L’edició del 2021 planteja la necessitat urgent de reaccionar davant l’emergència climàtica abans no sigui massa tard. La natura ens demostra que anem tard i malament, un planeta malalt arrisca la salut i la vida dels seus habitants. Cuidar la salut humana exigeix cuidar la salut del planeta. No podem consentir un model econòmic que utilitza les persones i la natura com a mercaderia i hem de tenir el coratge i la fortalesa per fer d’allò que és quotidià una pràctica ecològica de la vida en allò que és individual i col·lectiu que obligui els estats i les empreses a canviar urgentment de rumb. 

“És tard però és matinada si insistim una mica”, ens diu el poema de Pere Casaldàliga que hi ha escrit a la contraportada de l’Agenda 2021.

Jordi Planas

Sangre de Mártires. Dieron su vida por los pobres. Fernando Bermúdez.

Sangre de Mártires. Dieron su vida por los pobres. Fernando Bermúdez. Alfaqueque ediciones. Murcia, 2020


El Fernando Bermúdez fa en aquest breu llibret un recorregut per noms d’homes i dones que han estat màrtirs a Amèrica Llatina… Alguns de renom, altres de no coneguts almenys per a mi. Brolla de la seva experiència com a teòleg i missioner a Guatemala. Va viure la situació de prop, des de dins. Com a teòleg de l’alliberament i com a persona militant de moltes causes… Ara des d’aquesta banda de l’Atlàntic.

Llegir sobre les vides que han portat a terme l’amor fins a l’extrem de l’Evangeli sempre em recorda el meu cristianisme còmode… I em fa sentir petita i agraïda pel seu testimoni. Gràcies, San Romero, Pere Casaldàliga, Berta Cáceres, Joan Alsina, Luis Espinal…!!! Gràcies, Fernando, per presentar-nos-els de forma planera, viscuda, sincera!

Maria Antònia Bogónez Aguado