Llum dalt de Betlem

José Viladecans, amic de L’Agulla, ha publicat un poemari en català i castellà que porta per títol Llum sobre Belén / Llum dalt de Betlem, i ens l’envia perquè el difonguem. El llibre està publicat en paper per Libros Pneuma, Osca 2021, però també és d’accés lliure per internet. Aquí el teniu, podreu obtenirlo clicant aquest enllaç.

Propostes per canviar

Recomanacions per a l’estiu

Un canvi de paradigma

El temps d’estiu és temps de vacances i convida a fer coses no habituals. La meva recomanació en aquesta ocasió és precisament no fer coses que fem habitualment atès que vivim moments excepcionals amb crisis excepcionals que tenen conseqüències mai abans vistes i que sabem que empitjoraran. Em refereixo a un temps de greu sequera, una escalada de preus de l’energia i un rebombori polític que ens manté en tensió. Si hi ha un denominador comú de tots aquests factors és un canvi de paradigma del qual encara no en som prou conscients. La recomanació no és doncs puntual com a pràctica estiuenca sinó un canvi d’actitud, de vida de cara al futur. Evitem viatjar a llargues distàncies, sobretot no viatgem en avió. És una oportunitat per canviar la lògica del descans estival. Ajudem a pacificar el planeta. Desenganxem el desig de felicitat del consum energètic i de les emissions!

Un petit llibre

NO-COSAS. Quiebras del mundo de hoy, del filòsof coreà Byung-Chul Han és una breu reflexió sobre la desmaterialització del món digital. “El mundo se vacía de cosas y se llena de información inquietante como voces sin cuerpo. La digitalización desmaterializa y descorporeíza. Los medios digitales sustituyen a la memoria sin violencia ni demasiado esfuerzo…” És un llibre deliciós que fa crítica al capitalisme de la informació que, segons l’autor, és una intensificació del capitalisme ja que a diferència del capitalisme industrial, converteix també l’immaterial en mercaderia. És una reivindicació alhora de les coses com a contenidors de records i sentiments. En la cultura de la digitalització tot s’omple de discurs a preu de buidar de seducció. Bona lectura estiuenca.

Salva Clarós

Més lectures d’ampli espectre

Recomanacions per a l’estiu

  • Alvar Valls. Entre l’infern i la glòria. Edicions 1984 Mirmanda. Barcelona 2020.
    És una molt bona, documentada, detallada i completa biografia de Mn. Cinto Verdaguer en què va intercalant els darrers dies turbulents de la seva vida, a Vil·la Joana, amb les diverses etapes de la seva vida.
  • Jordi Cervera i Valls (Ed.). El text i els seus contextos. Reflexions sobre l’ exegesi bíblica. Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2021.
    Diversos autors doctors: Antoni Pou, Jordi Cervera, Ignasi Roviró, Ricard Casadesús, Josep-Oriol Tuñí, Xavier Alegre, Jaume Angelats, fan un repàs dels treballs exegètics fets a Catalunya, ens posen al dia de les metodologies contrastant-les amb les ciències, la filosofia i la teologia i ens ofereixen diferents formes de llegir la Bíblia ben pràctiques.
  • El projecte “Espai Interreligiós” de la Fundació Migra Studium. Pedagogia de la convivencia en societats amb diversitat cultural i religiosa. Ed. Claret. Barcelona 2021.
    El llibre fa tant un recull de les experiències de les visites interactives fetes a l’Espai Interreligiós de la casa dels jesuïtes del carrer Palau 3 de Barcelona, com de les reflexions sociològiques, antropològiques, psicològiques que els ha fet pensar, en especial sobre la diversitat cultural, religiosa, espiritual i conviccional, i sobre la importància del coneixement, la visibilitat de la pluralitat i de diàleg interreligiós i interconviccional. També apunten moltes pràctiques per evitar les discriminacions, els estereotips, els fonamentalismes i els supremacismes i al final el llibre presenta les fitxes pedagògiques que empren en l’espai interreligiós i que són aptes per fer servir en escoles, comunitats, entitats i grups de diàleg. És per tant, també, molt recomanable la visita a aquest Espai.
  • Antonio Piñero. El Jesús histórico. Otras aproximaciones. Reseña crítica de algunos libros significativos en lengua española. Editorial Trotta. Madrid 2020.
    El llibre és un interessantíssim i actual recull del que han estudiat diversos autors sobre el Jesús històric i a la vegada Antonio Piñero fa la seva particular crítica de cada llibre de cada autor i entremig de les crítiques i al final, exposa la seva visió del Jesús històric.
  • El número de la revista El Pregó (604, 2022), en especial l’article de Ramon M. Nogués (tots els articles d’aquest autor són un tresor que ajuden a la reflexió): “Cristians no religiosos?”, on fa un repàs del cristianisme a casa nostra i a Europa. També l’article d’Enric Subirà sobre el que fou, va pensar, creure, desitjar i realitzar el gran home i capellà savi Mn. Josep M. Vidal Aunós. També hi ha un ressenya molt ben escrita sobre el monjo Josep Massot i Muntaner de Joan Maluquer i Ferrer, entre altres articles.

Quim Cervera

Tres llibres plens de vida

Recomanacions per a l’estiu

Joseba Achotegui: La inteligencia migratoria. Manual para inmigrantes con dificultades. Ned Ediciones

El Dr. Achotegui té una gran experiència professional en l’atenció a persones que viuen o han viscut processos migratoris. És director del Servei d’atenció psicopatològica i psicosocial a Immigrants i Refugiats de l’Hospital de Sant Pere Claver de Barcelona. I és, també, el creador d’una expressió que descriu bé l’estrés que viuen persones i famílies que viuen o han viscut processos migratoris: la Síndrome d’Ulisses, que aplega dols diversos: la família, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus, els grups de pertinença, el risc de la pròpia vida… Ho explica molt bé en el seu llibre, en el qual fa recomanacions senzilles per reduir el patiment que genera una experiència migratòria sovint molt més dura del que va ser la de tantes persones que no fa pas tants anys, van haver de deixar el nostre país per obrir-se camí en d’altres indrets.

Molt recomanable també per entendre l’empremta que deixa el fet migratori en la gent que arriba i en la gent que som aquí, i els dols que genera en tots nosaltres, que mai no tornem exactament al port d’on havíem sortit.

Quim Pujolar i Nacho Duato: Amic, Amddukkl. Fernando Fonseca Fundación. Barcelona, juny 2022

Una història bonica i ben real. Dos infants a Tànger: un pastor amazic i el fill d’un militar espanyol. Una bona amistat, trencada pel tifus, que s’endú el pastor. L’altre infant, impactat per la mort del seu amic, decideix dedicar la vida a la medicina i a curar especialment els nens sense recursos de tot el món. I , efectivament, fins a la seva mort a Barcelona el 2014, el Dr. Fernando Fonseca es va especialitzar en cirurgia ortopèdica i traumatologia i va exercir en llocs on regnen la guerra i la pobresa: el Txad, Bòsnia, Palestina, Afganistan, Sri Lanka, Índia, Iraq, Darfur, el Senegal, Mauritània, el Marroc i Llatinoamèrica.

La Fernando Fonseca Foundation s’ha constituït per donar continuïtat a la seva obra. I acaba de publicar aquest conte, que recull la història que va donar origen a la tasca del Dr. Fonseca i que podeu trobar a la llibreria Altaïr. El text és de Quim Pujolar, i el ballarí, coreògraf i pintor Nacho Duato n’ha fet les il·lustracions.

Wilfred Owen: Poemes de guerra. Traducció de Jordi Fité, Edicions de 1984, Barcelona, abril de 2021

A principis de curs, que ja sembla una data molt llunyana, vaig tenir ocasió d’escoltar al Liceu una obra que tenia moltes ganes de conèixer: el War Requiem de Benjamin Britten, pacifista convençut que junt amb el seu company Peter Pears es va negar a fer el soldat en la segona Guerra Mundial. El War Requiem es basa en els textos clàssics d’una missa de rèquiem, barrejats amb els poemes d’Owen.

Wildred Owen va néixer el 1893 a Anglaterra i ell sí que va anar al front de la Gran Guerra. Va haver de retirar-se’n aviat per estrès posttraumàtic i, quan hi va tornar, va morir, amb 25 anys, a la trinxera just una setmana abans de l’armistici. La seva poesia ens aboca a la crueltat de la guerra, que apareix despullada de qualsevol idealització d’honor o de glòria.

Resulta molt oportú llegir avui en aquesta edició bilingüe, en plena guerra d’Ucraïna i en plena justificació del rearmament, aquests poemes tan amargs. Per no oblidar qui i com mor en totes les guerres.

Us deixo amb un dels poemes, com a tastet.

DULCE ET DECORUM EST
Encorbats, com captaires sota els sacs,
tossint i ensopegant, vam creuar el fang,
fins que, girats d’esquena a les bengales,
vam començar a marxar al distant repòs.
Caminant adormits, molts sense botes
però sense aturar-se, xops de sang,
coixos, cecs, embriacs de cansament,
sords, fins i tot, a les bombes que ens queien.

“Gas! Gas! Va, nois!” Un èxtasi de presses
amb el temps just per posar-nos les màscares;
pro algú encara cridava, entrebancant-se.
rebolcant-se, com si es cremés amb calç…
Borrós, enmig del baf i la llum verda,
com sota un mar, el vaig veure ofegar-se.

Quan el somien els meus ulls inútils,
cau als meus peus, s’ofega, s’asfixia.

Si tu, en els teus malsons, també marxessis
darrere el carretó on el vam llençar,
veient els seus ulls blancs i el rostre greu
d’un diable malalt de tant pecat;
si, a cada bot, sentissis tu la sang
sortir brollant dels seus pulmons cremats,
obscena com el càncer, amarga com el vòmit
de nafres vils en llengües innocents,
llavors, amic, potser no explicaries
als nens que frisen per un xic de glòria
el vell engany: Dulce et decorum est
pro patria mori.


Mercè Solé

Agrair

Recomanacions per a l’estiu

Un any més, s’acosten les vacances, merescudes per a tothom… La pandèmia que no ens deixa, les pors que hem incorporat (potser sense ni adonar-nos-en) a la nostra quotidianitat, la guerra d’Ucraïna (que ens fa pensar en tantes altres d’invisibilitzades arreu del planeta), l’emergència ecològica, la crisi econòmica i social, la inflació, l’escassetat energètica, la soledat de massa gent… tot ens empeny perquè les vacances siguin necessàries i ben merescudes…

I aquest any, jo només em vull posar en mode “agraïment”…

Agrair sempre, agrair tot, agrair tothom!

Agrair

  • la mirada creient que ens fa viure esperonats, estimats,…
  • el sostre que ens permet tornar a casa i sentir-nos a casa…
  • tenir feina…
  • tenir salut digna i fins i tot aquelles xacres que ens ajuden a sentir-nos vulnerables, a entendre a qui pateix més, a preparar-nos per una vellesa que vindrà…
  • disposar de serveis mèdics públics…
  • rostres amables…
  • paraules tendres…
  • abraçades físiques o simbòliques (i com les hem enyorades!)…
  • menjar diverses vegades al dia, i el que ens agrada i prou ben cuinat…
  • beure aigua potable…
  • l’aigua calenta de la dutxa que ens desperta el matí o ens conforta al vespre…
  • la ingenuïtat de les criatures…
  • la varietat i la pluralitat dels éssers humans… que sovint tant ens costa i que, tanmateix, tant ens ensenya i enriqueix…
  • família, amistats, veïns i veïnes…
  • la natura que maltractem i malgrat tot ens regala verdor, pau, horitzons oberts…
  • el sol que ens escalfa,
  • la pluja que neteja, revifa, dona vida…
  • l’oreig que ens refresca i sembla renovar-nos…
  • la flor que neix enmig de l’asfalt…
  • els ocells que canten enmig del soroll de la ciutat…
  • la lluna que ens fa ser conscients del pas del temps, de les rutines de la natura…
  • les estrelles que ens obren la finestra a un univers immens, que anem descobrint i no deixa de sorprendre’ns…
  • els llibres que ens permeten de viatjar per altres èpoques i paisatges,…
  • l’art que augmenta la nostra sensibilitat…
  • la música que ens fa ballar els peus, relaxar-nos, cridar amb entusiasme…
  • el silenci que perfora la nostra realitat i ens fa albirar allò d’essencial en nosaltres i arreu…
  • l’esperit crític i la rebel·lia que fa que l’agraïment no sigui conformisme, ni resignació i que ens porta a comprometre’ns, a treballar per la justícia, la pau i la llibertat…
  • i…
  • i…
  • i…

Que aquestes vacances els nostres ulls s’omplin de mirada agraïda… És un regal que cal conrear… i que és font de felicitat… Viure-ho tot com a regal, gaudir de cada petit gest, sentir que tot ens ho juguem en la proximitat, la mà estesa, el somriure, la consciència…

Jo vull fer-ho!!! Que cap nit no m’alliti sense tenir ulls reconeixents de tant de bé rebut!

I gràcies a la família agullaire: un espai on aprenc, comparteixo, m’estimula a comprometre’m i a obrir els ulls.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Una mirada i una immersió

Recomanacions per a l’estiu

Per aquest estiu us proposo dues coses que no tenen res a veure l’una amb l’altra.

Primera cosa: Una mirada a la gent

La primera cosa consisteix a buscar un lloc transitat en què hi hagi possibilitats de seure tranquil·lament i fer això: seure tranquil·lament unes bona estona. I, bo i asseguts, anar mirant la gent que passa. Fixant-nos en els rostres, en els gestos, en les relacions si són un grup… I a partir d’aquí, fabular una mica: ¿qui deu ser aquesta persona? ¿on deu viure? ¿amb qui deu viure? ¿deu tenir família? ¿quina mena de família? ¿de què deu viure? ¿quines coses li deuen fer il·lusió? ¿quines li deuen preocupar? ¿on deu anar ara? ¿com deu veure la vida? ¿deu ser creient? ¿deu tenir criteris socials o polítics més o menys elaborats? I així successivament. I si és un grup, aleshores la cosa pot anar per la via de preguntar-se quina mena de grup és, quina mena de relació deuen tenir, què deuen estar fent aquí junts…

I, a més d’això, podem afegir-hi una altra cosa, que és pregar per ells. Per les seves il·lusions, per les seves esperances, pels seus problemes, per les seves angoixes… I demanar a Déu, a l’Esperit de Déu, que acompanyi aquella persona o a aquell grup.

I segona cosa: Una immersió en la història

Aquesta segona recomanació em ve de la preocupació que tenia jo de saber què hi podia haver de veritat en les acusacions d’adoctrinament nacionalista que des de diversos sectors es fa a les escoles catalanes i als materials que utilitzen, especialment en el camp de la història. I em vaig comprar el manual d’història de segon de batxillerat de l’Editorial Vicens Vives, i en el qual s’estudia la història contemporània d’Espanya i de Catalunya, des del 1700 fins ara. Em vaig mirar els moments històrics en què hi hauria pogut haver més adoctrinament, i us asseguro que no n’hi vaig trobar. Evidentment que a l’aula cada professor deu explicar el que deu creure oportú, però el llibre em va semblar en aquest sentit immaculat.

I com que em va semblar immaculat, em vaig posar a llegir-lo, començant per la primera pàgina, i això és el ara estic fent, i és el que us recomano de fer. El llibre és voluminós, sens dubte, però com que cada tema només ocupa dues o tres pàgines i està molt ben presentat, doncs és llegeix molt bé. I és això: una immersió sistemàtica en la nostra història dels darrers tres-cents anys. Una visió ordenada de moltes coses que ja sabem però que aquí ens les presenten de manera molt ben endreçada i que ajuda a endreçar-les també dins el nostre cervell.

Josep Lligadas

Fotografies per entendre el món

Recomanacions per a l’estiu

Molts anys, l’escapada a Perpinyà a finals d’agost o primers de setembre ha sigut una bona manera d’acabar les vacances. Quasi un costum necessari per a engegar el curs. Sovint he enredat algun amic o familiar per fer un “puja i baixa” d’un dia i, quan s’ha pogut, un cap de setmana, que bé que s’ho val. S’ha de dir que en general aquests amics han repetit l’experiència.

És una sort tenir a només dues hores de cotxe –i bons horaris i preus per anar-hi amb autobús o tren– VISA pour l’image, el festival de fotoperiodisme més important del mon. Ah!… entrada gratuïta a tot arreu.

La mirada d’aquests professionals de la fotografia, quasi tots freelance i mal pagats, és incòmoda per al sistema. Ensenyar, per exemple, la discriminació social o racial tan a prop del barri gitano de Perpinyà, deu ser emprenyador. I no és estrany que des de l’ajuntament de la ciutat o el departament, tradicionalment en mans de la dreta, hagin amenaçat en diverses ocasions de retirar els ajuts a l’organització. Segurament, el moviment de visitants i el negoci derivat ho han evitat. En tot cas, arribar a la 34ª edició del festival indica el grau de consolidació d’aquesta mostra, que té com a objectiu principal donar importància als periodistes de la imatge. Gent que són capaços d’ensenyar-nos el resultat d’anys de treball sobre un tema concret i ignorat –des dels problemes de salut mental als Estats Units, a la situació dels gitanos a Bulgària o de les presons per dones a Sudamèrica– o el seu treball recent sobre el darrer conflicte bèl·lic.

Ens hem acostumat a veure les mateixes imatges il·lustrant les notícies de qualsevol cadena de televisió o diari. Contemplar activament els treballs d’aquests periodistes ens aporta una visió molt més propera i personal, i quan mirem els ulls d’aquella guerrillera kurda en una fotografia presa no fa gaires mesos, entenem moltes coses… i ens remou, i ens recorda el conflicte, i ens fa ràbia que ja ningú no ens en parli…

Ara que tots portem una càmera a la butxaca i s’ha banalitzat la fotografia, val la pena mirar el món a traves dels objectius d’aquests periodistes. I entendrem moltes coses. Sovint, entre els centenars de fotos de les exposicions, trobarem alguna imatge que ens digui més que qualsevol editorial.

www.visapourlimage.com (del 27/8/22 a l’11/9/22)

Albert Farriol

La Manxa: moliners i “tinajeros”

Si mai us animeu a anar a rondar per la Manxa, que és una terra molt interessant i no només pel Quixot, us recomanaria visitar dos pobles que són a l’est de la comarca, a uns 70 quilòmetres l’un de l’altre: Campo de Criptana i Villarrobledo. El primer és molt conegut, i el segon no tant, però en tots dos hi ha ocasió d’endinsar-se en un món que almenys a mi m’apassiona: la manera de treballar, i les meravelles de tècnica i enginy en el seu treball, dels nostres avantpassats.

El Campo de Criptana és famós pels seus molins. Doncs n’hi ha un que es manté tal com era fa segles, en què es veu, i t’expliquen molt bé, com funcionava la seva elaborada maquinària i com era la feina del moliner: des de col·locar bé les aspes segons el vent, fins a la feinada de pujar el blat a dalt i recollir la farina després, passant per fer anar adequadament tots els estris i ginys que permetien que allò rutllés.

Villarrobledo, per la seva part, era un centre de producció de grans “tinajas” de fang per guardar-hi el vi (la paraula diria que és intraduïble: tines? gerres?). Hi ha un Centre d’Interpretació on una apassionada i documentada guia t’explica la complicada elaboració del fang fent-ne “xurros” que es van enrotllant, l’assecament, l’enginyosa col·locació dins els forns per aprofitar al màxim l’espai…

Realment, aquella gent eren uns grans enginyers, i a més a més es feien un tip de treballar.

Josep Lligadas

Los cinco elementos – Yayo Herrero

Los cinco elementos – Yayo Herrero. Ed. Arcadia. Barcelona, 2021

Amb el subtítol, “Una cartilla de alfabetización ecológica”, l’investigadora, activista i ecofeminista Yayo Herrero, ens presenta d’on venim i quina és la nostra realitat tot llegint la situació actual de crisi ecològica, però sobretot d’ecocidi fruit d’un sistema econòmic insostenible.

Ella ens presenta didàcticament aquesta anàlisi a partir de cinc elements: aigua, aire, terra, foc… i vida. La vida que la Yayo Herrero sempre posa en el centre com element inqüestionable i al qual hem de recórrer com a eix de qualsevol interpretació.

I tot el text resulta interpel·lant, indubtable… Una crida a apostar per la vida… I com a creient, aquest crit de la Terra és encara més flagrant: què n’estem fent de la Creació, del regal del Déu sempre creador que necessita de la nostra ajuda per continuar el procés creatiu? No tenim mantes lectures bíbliques on se’ns recorda que l’austeritat és un deure amb els nostres germans i germanes? Mentre llegia el llibre que presentem, em ressonava la cita de sant Basili: “El pa que hi ha al teu rebost pertany als famolencs; l’abric que penja del teu armari pertany a qui passa fred; les sabates que tu no fas servir són dels que van a peu nu; els diners que acumules i et sobren pertanyen a qui no té res.” L’emergència social, econòmica, ecològica i solidària que vivim sotraga la nostra consciència creient.

I si voleu acostar-vos al llibre i a la Yayo Herrero, sempre apassionada, aquí teniu l’entrevista al Més 324.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Un retaule que parla. El miracle del Miracle

Un retaule que parla. El miracle del Miracle. Ramon Ribera-Mariné. CPL: Barcelona 2021

I tant que parla el retaule del Miracle! Una altra cosa és que el sapiguem escoltar. Per això em va encantar la proposta d’en Ramon, de posar per escrit el relat del retaule del Miracle. Per fer-ne una llegida ordenada, per entendre millor un tast del barroc solsoní i per gaudir de la imaginació, la ironia i la capacitat de l’autor d’anar dotant de sentit cada imatge, cada gest dels personatges, cada espurna de llum que els il·lumina. Un retaule que ara mateix es pot admirar en tota la seva esplendor, perquè acaba de ser restaurat.

Es nota molt que en Ramon ha anat refent aquesta mena de trencaclosques a poc a poc, paint cada història i situant-la no només en el seu context bíblic o patrístic, sinó també en el context cultural del barroc. La veritat és que a creients i a no creients ens costa força fer-nos permeables a la simbologia catòlica del segle XVIII. I perquè la sensibilitat d’avui tendeix a valorar el gòtic i el romànic i es mira amb un cert menyspreu el barroc per massa enfarfegador. Tot i que sospito que, a fons a fons, ens costa entendre’ls tots tres.

El retaule del Miracle és obra de Carles Morató i Antoni Bordons i es va fer entre el 1747 i el 1774. És enorme i, com sol passar a les obres barroques, s’apropia també de l’arquitectura de l’espai perquè a través de les pintures de la paret prolonga la seva escenificació plena de moviment. És de fet com un gran teatre en el qual tu no només mires, sinó que t’hi endinses físicament. Els seus revolts creen sensació d’amplitud i contenen no només signes cristians, sinó també referents culturals de la cultura clàssica. Pot resultar abassegador, però crec que és un encert que tot l’espai arquitectònic que l’envolta sigui tan auster, perquè el gran retaule pot contemplar-se en tot el seu conjunt i perquè la mirada continua tenint espais on reposar.

El retaule no és pas l’única joia del Santuari. La marededéu que és en el seu centre prové de l’església antiga i és del segle XV. A la capella del santíssim n’hi ha un altre de retaule, gòtico-renaixentista, obre de Pere Nunyes, que també és molt bonic. I encara el Miracle compta amb un orgue del segle XVII que és fantàstic, no només des del punt de vista estètic, sinó també des del punt de vista sonor. Per no parlar del gust amb què està disposada la capella del Santíssim (el lloc de pregària dels monjos a l’hivern, perquè escalfar la nau principal no és fàcil), que conté un sagrari -preciós- del monjo i orfebre Xavier Morell i un petit orgue, obra d’un altre monjo.

Estic molt contenta també d’haver pogut col·laborar en l’edició del llibre amb algunes fotografies pròpies i amb la maquetació. No només ha estat un plaer, sinó que em sento privilegiada d’haver-hi pogut treballar amb en Ramon.

Per cert, podeu comprar el llibre a la Claret, o al CPL, o al Santuari del Miracle. El podreu obtenir per 22 eurets. Ànims!

Mercè Solé

Enganxada al Paraulògic

Doncs sí, soc una de les persones enganxades al Paraulògic… Em distreu, em permet d’aprendre paraules (moltes de les quals mai no arribaré a utilitzar, segur), em fa pensar…

Trobo que està bé que només hi hagi un joc al dia… No permet una addicció extrema… Esclar que jo, coneixent-me, m’ho he limitat a intentar arribar a la meitat dels mots en cerca… Ja en tinc prou…

I després m’agrada posar-ho en comú al vespre, a casa, i descobrir com junts podem més, augmentar les troballes amb esperit de cooperació… i veure com en són de diferents els nostres mecanismes mentals, com ens complementem…

Aquest punt cooperatiu és el millor del meu dia amb el Paraulògic!

A jugar sense obsessions i optant per la cooperació i no la competició!!!

Maria Antònia Bogónez Aguado

The chosen. Una sèrie televisiva sobre Jesús

Em vaig posar a mirar-la perquè una amiga em va demanar el meu parer sobre aquesta sèrie, que podeu veure gratuïtament aquí, o a través d’una APP que us podeu descarregar gratuïtament. La veritat és que m’hi vaig posar amb una certa prevenció. És una sèrie nord-americana que funciona al marge de les grans cadenes, es finança –diuen– amb l’aportació voluntària de moltes persones, té el seu origen en una comunitat protestant i he llegit que compta amb l’assessorament d’un rabí i d’un prevere catòlic. L’original és en anglès, però es pot veure subtitulada en castellà.

He de reconèixer que m’està agradant molt. La sèrie preveu set temporades, de les quals només se n’han rodat dues i cadascun dels episodis se centra en un fragment dels evangelis. No pretén seguir una línia cronològica. Cada capítol es pot veure com una unitat i té la gràcia de posar en evidència els lligams d’alguns episodis amb textos de l’Antic Testament. Hi intervenen actors poc coneguts, que aporten frescor i que eludeixen l’ensucrament propi de tants pèplums bíblics. Em sembla que són molt fidels als textos, amb algunes concessions per la dinàmica dramàtica, i amb sentit de l’humor. Sap apropar al món contemporani el text dels evangelis: els jocs polítics de poder i de gelosia entre romans o jueus que converteixen Jesús en un projectil en els mutus atacs; la cruel exclusió de pobres i malalts; l’aprenentatge dels deixebles i el seu desconcert. Criden l’atenció aquest Mateu publicà amb trets d’Asperger i aquest Pere que se les pensa totes, no sempre per a bé. I és encantador l’episodi de Jesús amb els infants.

Crec que és molt recomanable per a grups de catequesi o d’estudi bíblic de qualsevol edat. Dona per a bons debats i ajuda a aprofundir en textos que sovint de tan sentits ens diuen menys del que caldria.

Mercè Solé

El camí del monjo.

El camí del monjo. Converses amb Ramon Ribera-Mariné, monjo de Montserrat al Santuari del Miracle. Salvador Giralt. Publicacions de l’Abadia de Montserrt, 2020.

Segurament alguns de vosaltres ja deveu conèixer en Ramon Ribera, monjo de Montserrat que ha estat una dotzena d’anys al Miracle. Caminador incansable, hostatger amatent, bon coneixedor de la Bíblia, dels que no necessita respostes immediates i segures, sinó que s’estima més intuir, comparar, assajar, proposar significats múltiples i -només aparentment- contradictoris.

Aquestes converses estan transcrites tal com raja, de manera que fa sentir el lector o lectora “como si presente me hallara”. No sé quin efecte deuen fer si no coneixes el personatge, però a mi m’ha fet reviure moltes paraules enfilades amb motiu de mil coses i amb un somriure sorneguer.

Si voleu conèixer una mica més en Ramon, aquí trobareu una altra conversa, ben interessant, sobre la seva experiència del camí de Sant Jaume. Crec que us agradarà.

Mercè Solé

Un possible regal de Nadal, ple de sentit

Per una bona amiga, m’arriba la feina que fan les carmelites calçades del Monestir de l’Encarnació de Barcelona (c. Panamà 12). És la seva manera de treballar i mantenir-se, però encara arriben a finançar una escola per a nens i nenes a Machakos a Kènia. Sense aquesta ajuda no podrien estudiar. I hi han construït un pou i instal·lat plaques solars.

Segur que molts de vosaltres reconeixeu aquestes ceràmiques: algunes potser us acompanyen a les vostres llars… I en podem demanar amb aquelles frases que s’adiguin amb la nostra fe, tot personalitzant un obsequi, creant un record per a alguna trobada… I tot fet a mà, km 0, ajudant una comunitat pregant de casa nostra.

Què us sembla? En aquest vídeo en fareu un tastet de les seves múltiples creacions (frases, posagots, clauers, penjolls, bols,…).

Es poden comprar al propi convent (de dilluns a divendres de 10 a 13h i de 17 a 18h) o per correu electrònic (orcarmelita@hotmail.com).

Un gest petit per col·laborar amb una comunitat i que pot canviar vides en una zona de l’est d’Àfrica! I potser fa que un regal de Nadal s’ompli de sentit!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Evangelizar desde el Ciberespacio en contexto de Pandemia.

Juan Antonio Popó Vallecilla. Uniclaretiana

És el títol d’un llibre que ha publicat el capellà i teòleg colombià Jairo Antonio Popó Vallecilla i que ell mateix presenta en aquest video. El seu canal de youtube (Pensamiento virtual) és un bon aparador de formació online i de recursos digitals. A destacar la seva entrevista a Hans Hänsel sobre la comunicació no violenta.

Mercè Solé

Extutelados: de la tutela al abandono a los 18. Jóvenes en movimiento. Asociación Marroquí para la Integración de los Inmigrantes.

L’Asociación Marroquí para la Integración de los Inmigrantes ens envia aquest reportatge sobre la situació dels joves marroquins menors d’edat que arriben sols al nostre país quan compleixen els 18 anys i són considerats majors d’edat. A partir del testimoni de tres joves, s’hi exposen algunes de les principals dificultats d’aquest col·lectiu: la manca de places en recursos habitacionals, els problemes amb la documentació, que els impedeixen treballar de forma regular. Tot plegat, a més a més, en un context social que els menysprea i subestima. Podeu veure’l clicant aquí.

Mercè Solé

Música Vocal Litúrgica

Música Vocal Litúrgica. Gregori Estrada. Amb motiu dels 50 anys de les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia. Conjunt vocal dirigit per Marc Díaz, amb Mercedes Saladich, guitarra.

Un disc esplèndid, en homenatge a Gregori Estrada (1918-2015), monjo de Montserrat, excel·lent organista i compositor, que, arran del Concili Vaticà II, va posar música a molts textos litúrgics per tal de dotar l’Església catalana dels materials que la nova litúrgia requeria. Va ser també un grandíssim divulgador de la música litúrgica, i l’ànima de les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia que, des de l’any 1970, s’organitzen a Montserrat. La veritat és que la seva música, escoltada més enllà de la celebració, com a concert, és expressiva, és novedosa, és complexa i, sobretot, es nota molt que està pensada per posar en relleu els textos i les formes litúrgiques. La qualitat de la interpretació sens dubte contribueix a fer d’aquest disc una delícia. Us el recomano. Aquí en podeu fer un tastet.

Mercè Solé

El càstig. Guillem Sala.

El càstig. Guillem Sala. L’altra editorial: Barcelona 2020

Vaig conèixer el llibre a partir d’una conversa al CCCB entre Marina Garcés i l’autor del llibre, Guillem Sala, titulada “Per què aprenem?”, que es pot veure aquí.

És una novel·la amb vocació de fotografia social, de captura del moment, amanida amb una aposta lingüística arriscada, que ha aixecat debat. Tracta temes que no et deixen indiferent, i això inclou no només l’argument de la història o els seus personatges sinó també l’enfocament i estil.

La Sandra, la gran protagonista, una professora d’institut amb una infància problemàtica, defuig la vida complaent i tranquil·la al costat de l’Albert, per deixar-se temptar pel futur brillant i enlluernador d’un apassionat, confiat i vital Minu, el nou company de feina. També interfereix en la seva vida l’Izan, un alumne amb qui té un vincle especial que s’enforteix quan és expulsat de l’institut arran d’un incident. Aquest fet tensarà la situació entre els diferents personatges i portarà que dues persones marcades pel càstig i la culpa, partint de situacions familiars diferents, es reconeguin l’una a l’altra.

La novel·la ens planteja quin valor pot tenir un càstig sobre algú que no acaba d’entendre la gravetat dels seus actes. De què serveix castigar algú que, òbviament, ha actuat de forma incorrecta, però sense voluntat de fer mal? Perquè els càstigs de la infància poden ser un estigma que marqui de per vida. Expulsant l’Izan de la seguretat de l’institut, se’l llança a un entorn molt pitjor i amb menys expectatives de futur.

Sala apunta les dificultats dels instituts perifèrics, una realitat que contrasta amb la visió esbiaixada de la sèrie televisiva Merlí. En aquesta entrevista es troben interessants opinions de l’autor sobre l’educació i la joventut actual.

La novel·la funciona molt bé, és àgil gràcies a l’acurat ús de l’el·lipsi que fa l’autor. A través d’escenes breus i ben perfilades, anem descobrint retalls de la vida dels nostres dos protagonistes i de la gent del seu entorn. El dinamisme del llibre s’aconsegueix, a més, perquè moltes d’aquestes escenes avancen sovint en forma de diàlegs.

A banda i banda del Besòs, la Sagrera, Sant Andreu i Bon Pastor, i Santa Coloma de Gramenet, hi trobem les cases i els instituts on es desenvolupa la història. “La idea –explica Sala– és una mica anar a la contra d’aquests relats adotzenats que no deixen de ser una translació de l’autoajuda a la novel·la; és una protesta contra l’obligació de ser feliç. Faig una reivindicació del dret de perdre. Tinc la sensació que patir o ser infeliç s’ha convertit en una vergonya, és culpa teva perquè no estàs gestionant bé el teu capital emocional, per dir-ho en termes de la nostra època”.

El llenguatge és una barreja de català i castellà considerable. El català és la llengua del narrador i la de l’escola, i en canvi els pensaments de la Sandra i els diàlegs de l’Izan són en castellà: “La novel·la intenta reflectir la realitat social. Els personatges parlen en la llengua que penso que parlen, i canvien d’idioma com fem habitualment. La novel·la està escrita en català brut i en castellà brut, amb molts castellanismes i catalanismes, hibridacions… Necessito fugir de la norma lingüística perquè no captura la realitat social. És una novel·la escrita d’orella, molt oral, molt col·loquial. He pretès capturar la barreja, com a la vida”.

En poques paraules, és una novel·la que atrapa i et fa preguntes per la senzillesa i potència de la història. I el brutal final del relat ens desarma però encaixa perfectament amb el que se’ns ha contat prèviament.

Jaume Roig

El Guti, l’optimisme de la voluntat

El Guti, l’optimisme de la voluntat. Txema Castellà. Edicions 62.


El llibre ressegueix cronològicament la biografia d’Antoni Gutiérrez, el Guti, el que fou força temps secretari general del PSUC, amb un estil clar i amè. Introdueix les diferents etapes de la seva vida amb una mena de crònica periodística del míting a la Monumental del PSUC amb Enrico Berlinguer, del 29 de maig del 1978, mostrant la fidelitat eurocomunista del Guti i narrant detalls anecdòtics ben interessants.

Txema Castellà, l’autor, s’ha documentat molt a partir de materials del PSUC, d’entrevistes a persones que van conèixer a Antoni Gutiérrez i altres documents i els combina tan bé que fa aflorar la personalitat del Guti en cada moment de la seva vida personal, familiar, professional, de lleure i sobretot política.

En la seva trajectòria, de jove, va connectar amb grups catòlics oberts que li van aportar, tant un profund respecte a la persona, com una obertura de pensament crític, i també la possibilitat d’acceptar, més endavant, en el partit, la militància de cristians, que no solament creia que mereixien tots els respectes, sinó que podien aportar molt “esperit fidel i obert” al partit. El Guti, igualment, va estar obert als plantejaments pacifistes, ecologistes i feministes.

L’autor de la biografia destaca molt la seva vitalitat, l’amor a la vida, al país, a la democràcia, a la classe treballadora i als intel·lectuals-professionals i a Europa (fou un gran europeista). Sobretot exposa la gran capacitat i habilitat admirable del Guti per teixir unitat, per relacionar parers ben diferents, per mediar, per negociar, per intuir la veritat de l’altre i posar-la en circulació envers el bé del país, de la ciutadania. Aquest do el Guti el va emprar al final del franquisme i en la transició democràtica i li va permetre ser un puntal de l’Assemblea de Catalunya. L’autor qualifica el Guti de ser una persona “entregent” (vocable per a mi nou i desconegut, però molt ben trobat) per mostrar aquesta capacitat de relacionar persones i grups, que fins i tot poden ser contraposats, per arribar a cercar punts comuns per un bé que afavoreixi a tothom. Fou un polític pràctic. A vegades fou criticat de “massa pràctic”, però ell no va deixar mai les seves profundes conviccions.

Aquesta qualitat, la seva característica de seductor afable i respectuós i el posar al dia i adaptar al territori la proposta comunista (eurocomunisme català) és el que personalment vaig admirar del Guti, i per a mi ha estat un referent. Aquest fet i el seguiment de fets relatats en el llibre, molts dels quals també he viscut –i fa bé recordar-los, avui– és el que m’ha acompanyat agradablement la lectura del llibre.

Quim Cervera

Una amistat prohibida.

Una amistat prohibida. L’estat d’Israel contra Tali Fahima. Montserrat Arbós. Tigre de Paper, 2016

Aquest no és un llibre nou, però a partir del relat de l’amistat entre la Tali, jueva, i en Zakariya, palestí, la Montserrat Arbós, periodista especialitzada en aquella zona mediterrània, ens explica el procés històric des de 1948 fins els primers anys del segle XXI. És una història que sempre he tingut una mica fosca perquè resulta difícil comprendre les etapes, les intifades, com de mica en mica els jueus han anat fent seus territoris dels àrabs, com els han arraconat i els han limitat la vida. M’ha quedat molt més clar perquè es produeixen les intifades i, sense justificar la violència, entenc l’horror que viuen els palestins del qual volen alliberar-se.

La injustícia d’Israel envers els àrabs, però també envers els propis ciutadans jueus, es fa palesa al llarg de tot el llibre. El pitjor és que aquesta història és verídica i confirma l’egoisme, les trampes i la brutalitat dels governants jueus.
L’evolució de la Tali em sorprèn, ella, una jueva, que al principi més aviat és de dretes, no passa del que l’envolta, reflexiona i vol entendre el perquè d’algunes coses, se sent interpel·lada i decideix intentar empatitzar i comprendre l’actitud dels palestins. És una dona valenta que veurà l’horror i el mal causat pels jueus en el vida quotidiana dels àrabs, sobretot en el camp de refugiats de Jenín, on anirà dues vegades malgrat la prohibició dels governants. També corre risc perquè sap que els refugiats han amenaçat de mort a tota persona jueva que trobin. Malgrat això, hi va.
Em sorprèn una mica la maldat amb què la tracten els seus propis conciutadans, les aberrants i cruels situacions per les quals fan passar la Tali a la presó. En el seu cas, el fet de ser dona suposa un agreujant. Una dona enfrontant-se amb el totpoderós Israel!

Voldria acabar aquest petit comentari amb les paraules que la Tali diu a la periodista Rona Segal en una entrevista i que expliquen, d’alguna manera, la convicció amb què va lluitar per aconseguir una pau que encara no ha arribat: “Un dia vaig entendre que són éssers humans i que nosaltres som responsables de la seva vida”.

Maria Rivero Galindo