10 micro-propostes per l’estiu

Com un repte en el qual ens hem implicat tota la redacció de L’Agulla, decidim compartir propostes per a l’estiu. Cadascú ho fem a la nostra manera amb aquest fil conductor, el fil d’una Agulla engrescadora i diversa. Jo us faig deu micro propostes ben diverses, la majoria són vitals, gratuïtes o de molt baix cost.

1. Mirar els estels. Quant de temps fa que no us estireu a terra, de nit, a la muntanya… i observeu en silenci el firmament? És una experiència meravellosa. El millor lloc de Catalunya per fer-ho és el Pallars, però des de molts punts propers de muntanya és possible gaudir d’una bellesa indescriptible. Per cert, millor amb colònia anti-mosquits.

2. Improvisar. Gairebé tot el que fem, sigui de feina o de lleure, ho planifiquem i va molt bé. Però també pot ser genial improvisar. Llevar-nos i dir… anem aquí o allà! De petita, amb la meva tieta-àvia, fèiem un joc: anàvem a una parada de bus de l’entorn de la Sagrada Família, i pujàvem al primer bus que passava. Fins al final, o fins que descobríssim un lloc nou que ens agradés. No és senzill i fantàstic? Es pot fer a petita escala… o agafar el cotxe i anar on us digui el cor.

3. Anar a un museu prop de casa. Heu viatjat i conegut llocs allunyats i potser no heu trepitjat algun dels museus que tenim prop de casa? A mi m’ha passat amb l’MNAC, el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Ho recomano! Fa un repàs acurat, bonic i entenedor a la història de l’art català, reflex de la nostra història. La visita us portarà tot un dia. Per cert, si us fa mandra portar l’entrepà, a la cafeteria de la sala oval, a la planta baixa, el “mig menú” és deliciós i econòmic. Un dia és un dia!

4. Caminar. Fer excursionisme, amb la calor de l’estiu, pot ser esgotador. Es gaudeix més la resta de l’any. Però es poden fer petites caminades aprofitant la tarda-vespre (a muntanya cal preveure l’hora que es farà de nit). Potser no farem la gran excursió, però podem gaudir de molts indrets.

5. Vorejar la Costa Brava en caiac. I per què no? Si jo ho he fet… us prometo que vosaltres també podeu (si sabeu nedar i amb un mínim de salut, no cal ser cap atleta). A primera hora del matí, amb l’aigua plana i encara amb poca gent… és impressionant. Millor al juny o al setembre. Una idea? La Cala d’Aiguablava de Begur. Es tracta d’arribar a primera hora per poder aparcar, esmorzar tranquil·lament, posar-vos crema solar, i, quan obrin el lloguer de caiacs, ser els primers. Us donaran un mapa (submergible) i podeu fer un recorregut apte per a totes les edats. I quan us canseu, mitja volta. No us oblideu de portar gorra i aigua. I qui no s’atreveixi amb el caiac, pot fer una passejada privilegiada pels camins de ronda o gaudir del mar abans que s’ompli la cala.

6. Silenci. El dia a dia, potser a alguns us ho permet. En el meu cas és tot el contrari. Potser per això valoro el silenci com un regal. Una proposta meravellosa: estar en silenci i envoltats de natura. O encara que sigui a casa, estar en silenci i desconnectats. I fer silenci també al mòbil i a les xarxes socials. Això són vacances!

7. Quedar. Fa gràcia l’anunci d’aquest estiu a televisió d’una cervesa. Però quina raó! Si dius… hem de quedar… queda! Que els dies es mengen els dies… i hi ha el risc de perdre el contacte personal amb gent meravellosa que coneixem. No els perdem. Prenguem la iniciativa, perquè tots anem plens de mil coses… I què tal agafar el telèfon i trucar… “com estàs?”

8. Escriure. No cal ser escriptor ni periodista. Podem escriure per nosaltres mateixos, escriure una postal com fèiem fa anys, escriure pensaments o vivències… Escriure és compartir. De vegades va bé compartir amb un mateix, de vegades amb els altres. Jo sempre porto una llibreteta a sobre… ho proveu? I si us animeu a fer un petit escrit per la propera Agulla?

9. Fer l’amor. Defujo sempre les típiques brometes banals que es fan sobre sexualitat en les colles d’amics… passo d’aquests comentaris, però això ho dic clar i català: estimem sense complexos i sense manies. Mai reprimim sentir l’amor, ni ens ho neguem indirectament, fent-nos falses expectatives o falses esperances en no-se-què que no arriba mai. No calen grans juraments de vida (sovint irreals), ni persones perfectes (que no existeixen), ni circumstàncies idònies (i per tant, etèries) per viure l’instant i gaudir-lo, amb intensitat i amb calma, per donar i rebre! Amb el company/a, amb el marit/la muller, amb el “més que amic/més que amiga”… deixem-nos anar, estem vius! I qui hagi rebut una educació repressora i enganyosa, o les dones (encara avui) a qui us han inculcat un munt de bestieses sobre el plaer, penseu que mai és tard per trencar amb bajanades. I molt de respecte per qui hi renuncia, o per qui està sol, és clar. La resta, deixem-nos anar: amb tendresa i amb amor, és vida.

10. Temps per l’espiritualitat. “Després del punt número 9, ens dius això?” I tant! Tot és important i compatible! Cadascú a la nostra manera, amb el nostre diàleg interior o amb l’escolta en el silenci. Com la majoria de propostes que he fet, sé que no és només cosa d’estiu, però aquesta, com totes, pot prendre un caire especial els dies en què gaudim de no tenir horaris i intentem desconnectar… per reconnectar-nos més vius i més feliços.

Maria-Josep Hernàndez

Anuncis

Dues entrevistes i una sèrie

La facilitat d’accés a internet fa que de vegades aprofiti segons quines feines per escoltar música o conferències o entrevistes a personatges d’interès. Sospito que és just el que no hauria de fer per prestar l’atenció que cal a allò que tinc entre mans. Però se’m fa difícil ser assenyada. Us recomano dues de les entrevistes que més m’han agradat, totes dues del programa Signes dels Temps: l’entrevista a Rosaura Rodrigo, germaneta de Jesús, i l’entrevista a Jórdan Faugier, cistercenc de Solius. Segur que us sorprendran: per la seva singularitat, la seva profunditat i la seva llibertat.

I en tot això he descobert una sèrie televisiva que resulta ben interessant i que em penso que van emetre a Tele 5 i a 8TV, però que jo he trobat a Netflix. És produïda per la BBC i en castellà es diu «Llama a la comadrona». És una sèrie que m’ha atret per diversos motius.

En primer lloc, una sèrie de la BBC sol ser sinònim de qualitat i, com a mínim, de rigor en l’ambientació. En segon lloc, la sèrie descriu la tasca de llevadores i infermeres, en l’inici de l’Estat del Benestar i del desenvolupament dels serveis públics de sanitat, als barris obrers de l’East End londinenc, en l’adaptació de les memòries de Jennifer Worth, una llevadora. En tercer lloc, la sèrie descriu molt bé la vida quotidiana dels treballadors, la duresa de la seva feina, la vida atrafegada de les dones fill rere fill, l’inici de la societat del consum i la millora de les condicions de vida, la progressiva medicalització de la vida, els jocs i el lleure…. Quan ja tens una edat et connecta ràpidament amb experiències viscudes també aquí.

I encara una altra curiositat. Les llevadores de la sèrie viuen amb una petita comunitat de monges anglicanes, per tant el fet religiós s’expressa amb naturalitat (tot i que les monges només resen completes!) i amb una profunditat més que notable. Tinc present una escena en què mentre les monges canten un himne nadalenc, les infermeres atenen amb infinita delicadesa una dona que dorm al carrer. No es podria expressar millor el sentit del Nadal.

En fi, per trobar-li pegues, diria que resulta una mica massa edulcorada i, potser, amb alguns anacronismes, però vaja, està molt bé. Bon estiu!

Mercè Solé

El que no he fet durant el curs

M’he proposat aprofitar les recomanacions de rutes i visites que tenim al nostre blog per gaudir dels dies de vacances que estigui a casa. Poso en el buscador del web el nom de l’autor dels articles “Jaume Roig” i em fa la llista de 11 rutes. Ja no tinc excusa per no posar-me en marxa! Aprofito per recordar-te de què van aquestes sortides:

  • El Berguedà oblidat: santuari de la Quar i monestir de la Portella. Arrecerats sota la serra de Picancel, l’un vigilant des de les altures, l’altre presidint una petita vall, hi ha els indrets que us proposem visitar.
  • Sant Ramon, el Camí Ral i la Torre de Benviure de Sant Boi de Llobregat. L’ermita està situada al cim del Montbaig, de 289 m, on es troben els termes municipals de Sant Boi, Sant Climent de Llobregat i Viladecans. Hi ha molts camins per accedir-hi.
  • El Puig de les Agulles i la cova Cassimanya. Aquest puig és un dels principals miradors naturals del Parc del Garraf, des d’on es pot veure una espectacular panoràmica de la part marítima del Baix Llobregat i la pràctica totalitat del Barcelonès, sempre que el dia ho permeti.
  • Martorell: edificis emblemàtics, torretes i mines. En aquesta ruta podrem conjuminar la mirada sobre edificis emblemàtics i arqueològics de Martorell, la vista des de llocs alts de l’expansió industrial i de l’important nus de comunicacions del Congost.
  • Un monestir, tres castells i una capella prop de Martorell. La vista sobre la vall és impressionant: Martorell. Montserrat, Sant Llorenç, el Pirineu…
  • Els cingles de Vallcebre (PRC-128). Passejar-hi pel damunt és tota una delícia: es gaudeix d’impressionants vistes de la serra del Cadí, del Moixeró, del Catllaràs, del Pedraforca, del pantà de la Baells, i de la vall de Vallcebre; es travessen boscos de pi roig, roures, cingleres, zones de pastures i conreus.
  • Salts dels Empedrats, Bullidor de la llet, Adou del Bastareny i Murcurols. Es visiten quatre salts d’aigua naturals i espectaculars en tres rius diferents, i tot en un radi de només 2 km (el recorregut total és d’uns 9 km).
  • Sant Amanç 360º, ruta mística. És part d’una ruta que per a en Lluís Maria Xirinacs i altres persones simbolitza tota una experiència espiritual i humana: el camí de Vidabona.
  • Els cingles de Bertí. S’inicia i s’acaba al santuari de Puiggraciós.
  • Sant Salvador de les Espases. Veurem paisatges, com la muntanya de Montserrat, des d’angles desconeguts; dilatades panoràmiques, fondalades i formacions rocoses curioses.
  • Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144). La Ruta de les Colònies s’inicia a Cal Rosal, prop de Berga fins a Balsareny.

Quiteria Guirao Abellán

 

Una lectura: Carta a D. Historia de un amor, d’André Gorz

Carta a D és el darrer escrit d’André Gorz abans de suïcidar-se als 84 anys junt amb la seva esposa Dorine que tenia una malaltia incurable: “…a ninguno de los dos nos gustaría tener que sobrevivir a la muerte del otro”, diu al final de la seva carta. És molt més que una carta d’amor adreçada a la seva companya, de la qual diu, després de 58 anys de viure junts, estar enamorat i estimar més que mai. És una biografia molt sincera, sintètica i autocrítica a una vida entregada a la producció intel·lectual i literària abstreta d’allò material i emocional, que vol elevar-se a la puresa de la idea, de l’universal, confessa l’autor amb gran pesar. Gorz, filòsof marxista de formació, d’inspiració existencialista, admirador i amic de Sartre, descobreix, en un exercici d’humilitat i tendresa infinita, l’altra cara d’una vida intel·lectual que es debatia en el pessimisme d’una utopia impossible i la descoberta d’un amor que, per fi, el portava a voler existir “una reconversión existencial”. Una autocrítica a la distància que posa l’intel·lectual a l’emprendre la seva obra. Diu André Gorz: “Mi motivación principal (allò que el porta a escriure) es manifiestamente la necesidad obsesiva de elevarme por encima de lo que vivo, siento y pienso, para teorizarlo, intelectualizarlo y devenir un puro espiritu trasparente”. Reconeix que en la seva exigència intel·lectual havia arribat a considerar l’amor com un sentiment petitburgès (?).

Aquesta lectura recomanada, per a aquells que no l’haguessin llegit (el llibre és de 2008), parteix de l’admiració de qui escriu aquestes línies per a André Gorz, a qui havia llegit els anys 90, a través dels seus estudis i articles de crítica al capitalisme industrial, la fi de la societat assalariada (Metamorfosis del Trabajo, 1995). Carta a D m’ha descobert succintament la biografia i la dimensió humana d’aquell autor, amb qui em pregunto també: Per què escric? Per a qui escric?. A les portes d’una mort ja propera, Gorz diu: “Me resulta inimaginable seguir escribiendo si tú ya no estás. Tú eres lo esencial sin lo cual todo lo demás, por importante que me parezca mientras estás ahí, pierde su sentido y su importancia”. El sentit d’escriure és fer-ho per a algú. No es pot escriure sense destinatari perquè llavors el relat no és més que un conjunt de paraules millor o pitjor ordenades. Potser aparenten tenir sentit, però no! La complicitat del jo amb la persona a qui va adreçat un relat és el sentit d’aquest. La comprensió definitiva de qui és l’escriptor en realitat es revela a través del compromís secret d’aquest amb el seu interlocutor. La importància d’escriure no és el que queda dit sinó allò que es diu perquè mentre dius, encara queda molt més per dir, i això és el que importa. Sempre hi ha raons per escriure. Només si penso i no deixo de pensar en tu mentre escric puc codificar les meves paraules. I l’ordre en què aquestes van teixint un missatge, que potser és universal, ja no respon a una estètica de convenció sinó a un desig que traspassa la meva ànima per penetrar en la teva. M’adono que només escric quan escric per a tu. Escriure és una forma d’estimar-te. Potser de posseir-te a tothora, també quan no hi ets. Però si, ets en la meva ment, i el meu diàleg permanent no és pura introspecció.

Bona lectura estiuenca!

Salva Clarós

1984 – Recomanació per despertar-nos…

Quan pensava una recomanació per a aquest estiu, em venia al cap que havia de ser divertida, relaxant, positiva… però just jo aquest any he decidit llegir un llibre perquè em destaroti, m’interpel·li, em qüestioni, em revolti, em faci crítica… i em faci comprometre… Sí, no és una opció còmoda, però vull sortir de la meva zona de confort.

Així que he agafat 1984 de George Orwell. Tots hem sentit a parlar de la distòpia de l’autor anglès, escrita el 1948. Tots esmentem el Gran Germà, per parlar dels mecanismes que ens sembla que controlen les nostres vides avui en dia… Els tres eslògans que proclama el govern d’Euràsia els podríem intuir darrera de moltes notícies als nostres diaris: “La guerra és la pau. La llibertat és l’esclavitud. La ignorància és la força.” ¿No té el Ministeri de la Veritat a veure amb la postveritat, amb la proclamació que la veritat no existeix i l’opinió avui crea doctrina? ¿No sembla que existeix un Ministeri de la Pau (potser les grans empreses armamentístiques i alguns governs?) a nivell mundial que s’encarrega de fer que la guerra no pari mai? ¿El Ministeri de l’Abundància no recorda els poders que han provocat l’austericidi, la successió de crisis-estafes econòmiques i les bombolles immobiliàries, que van expulsant persones en una centrifugació contínua del benestar? ¿El Ministeri de l’Amor que afavoreix càstigs i tortures no tindrà a veure amb un retorn a les “penes perpètues revisables”, a justificacions d’estats d’alarma per amenaces sovint poc dibuixades de terrorisme?

Ai, quant mecanisme descrit per Orwell que podem reconèixer com a tendència en aquest inici del segle XXI. Escrit magistralment, sovint, després d’alguna frase, cal parar-se, respirar a fons, agafar alè per poder continuar llegint… Literatura d’alçada!

Voldria que la meva lectura d’aquest estiu em sotragués i em fes creure en una utopia que deixés enrere distòpies… Ara que estem en el 2017, ¿per què no creure que el 2071 el Regne de Déu, la utopia a la qual jo m’apunto, serà més real i serem tots i sense excepció persones més lliures, crítiques, solidàries, generoses, igualitàries, acollidores, que viurem en pau i en un planeta rescatat de la destrucció ecològica a la qual sembla dirigir-se?

Maria Antònia Bogónez Aguado

Onze articles d’una escriptora peculiar

Natalia Ginzburg. Les petites virtuts. Barcelona, Àtic dels Llibres, 3a ed. 2017 (publicat en italià el 1962)

Un bon amic em va regalar fa poc aquest llibre que conté onze articles d’aquesta autora italiana de novel·la, teatre i assaig (1916-1991), que va firmar sempre amb el cognom del primer marit –ella es deia Levi–. Aquest regal m’ha despertat les ganes de saber qui hi havia rere aquests textos plens d’una mirada profunda, i planera alhora, que reflecteix una gran humanitat i una profunda saviesa vital quan parla dels fills, de les relacions humanes, de l’amistat, de l’ofici d’escriure, de moments durs viscuts, del silenci, de paisatges urbans… He buscat l’article que li dedica l’Enciclopèdia Catalana, el de la Viquipèdia italiana; he vist que en relativament poc temps a Vilaweb li han dedicat dos articles que us recomano, l’un de Montserrat Serra i l’altre de l’escriptora Tina Vallès, i que us acostaran a l’autora i a la seva obra, que aquests darrers anys ha estat més traduïda al català. Us deixo una llista de detalls del seu context: pare jueu i mare catòlica; opositora al feixisme, amb el marit i els fills desterrats fora de la seva regió; el primer marit mor a la presó víctima de la tortura; tres fills del primer marit, i dos del segon, amb problemes de discapacitat; militant cultural i política d’esquerres; diputada… Sabut tot això, encara he entès i valorat més el llibre que us recomano. I posats a fer recomanacions una de final, dedicada especialment als lectors de L’Agulla: en aquest enllaç trobareu un article d’ella escrit el 1988 sobre el símbol cristià de la creu amb motiu d’una polèmica sobre símbols religiosos a l’escola.

Josep Pascual

Llegir de cap a cap, d’una tirada, algun o alguns dels llibres o cartes del Nou Testament

La meva recomanació estival és una cosa força senzilla de fer, però indubtablement profitosa. Es tracta d’agafar un dels llibres o cartes del Nou Testament i llegir-se’l tot seguit, de cap a cap, i sense fer cas ni dels subtítols, ni de les notes, ni de cap altra cosa que no sigui pròpiament el text. Pot ser bo, això sí, i especialment davant textos menys coneguts i obvis, com ara les cartes de sant Pau, llegir-se prèviament la introducció que hi hagi en el Nou Testament que fem servir, per situar-se una mica.

No ocupa gaire estona, aquesta lectura. Per exemple, l’evangeli de Marc s’enllesteix en un parell d’horetes, i la carta als Gàlates o als Filipencs, un màxim de mitja hora. Però això sí: cal assegurar l’espai de temps, i no interrompre la lectura. Bé, sí que es pot interrompre una mica per respirar, o per reflexionar una miqueta, no gaire, però no per fer altres coses.

Què ens aporta, aquest tipus de lectura? Nosaltres estem acostumats a agafar els textos evangèlics i bíblics a trossos, i a llegir-los per veure què feia i què deia Jesús, o quin missatge transmetia Pau, i què ens diu a nosaltres i a la nostra vida aquell text. Doncs ara l’objectiu és un altre. Ara es tracta d’entrar en el clima global d’allò que se’ns diu, i penetrar en el to i el tarannà de Jesús o de l’apòstol corresponent, i adonar-se de per on van les seves prioritats i interessos principals… És acostar-se al text tot sencer, i adonar-se de la seva riquesa i complexitat, i deixar-se tocar pel fil de fons que allà se’ns transmet. I sense preocupar-nos de si hi ha coses que no les entenem. No passa res, l’important és el conjunt.

Proveu-ho. Trieu per exemple tres o quatre escrits per llegir al llarg de l’estiu. I veureu que interessant que és.

Josep Lligadas