Judíos errantes. Joseph Roth.

Judíos errantes. Joseph Roth. Acantilado. Febrer 2008.

Joseph Roth (1894-1939) va ser un escriptor austríac d’origen jueu, que va descriure en les seves novel·les i assajos, d’una forma mestra, la repercussió de la primera guerra mundial en l’Europa de l’època o, dit d’una altra manera, la caiguda de l’imperi austrohúngar. L’havia llegit fa anys i m’havia agradat la seva manera d’explicar un canvi d’època, una mica enyoradís de l’antic imperi.

Hi vaig tornar no fa gaire, perquè és autor d’una petita novel·la que es diu La llegenda del sant bevedor, sobre la qual Ermanno Olmi va fer una gran pel·lícula, amb Rutger Hauer de protagonista. I encara ha coincidit amb la lectura de la correspondència entre Stefan Zweig i la seva primera dona (Stefan Zweig y Frederika Zweig Correspondencia 1912-1942), publicat també per Acantilado. Stefan Zweig parla del seu amic, exiliat a París on va morir alcoholitzat, després que la seva dona, malalta mental, fos assassinada en els experiments “mèdics” dels nazis.

Judíos errantes està molt ben escrita i molt ben traduïda. La va escriure el 1937 i fa una certa esgarrifança de llegir. Es limita a explicar la vida quotidiana dels jueus a l’Europa oriental, a les ciutats grans de l’Europa occidental i també a la Unió Soviètica i als Estats Units. De fet és també naturalment una mirada a les diverses i inacabables formes de l’antisemitisme. Avui, però, llegir-lo no fa girar la mirada envers els jueus sinó envers tots els immigrants del món. “No els envien d’Herodes a Pilat –escriu Roth– sinó que els envien de l’avantsala d’Herodes a la porta tancada de Pilat”, perquè ningú es digna ni tan sols rebre’ls o escoltar-los. A mi m’ha semblat un llibre oportú i profètic: sobre supremacismes, prejudicis i racismes. Us el recomano.

Mercè Solé

Anuncis

Dialogal

Dialogal és una revista trimestral que posa en valor la diversitat de creences religioses i, en general, la dimensió espiritual de l’ésser humà. Un espai de reflexió per a tota persona en recerca de sentit. Un lloc de creixement, de novetat, de transformació, que vol crear pensament, generar debat i posar paraula a allò que s’està vivint actualment. Dins i fora del marc religiós. Perquè pensem que la recerca de sentit –més enllà o més ençà d’allò que és lliure fins i tot d’aquesta etiqueta– és oberta.

Dialogal va néixer l’any 2002 fruit de la iniciativa de Francesc Torradeflot i Francesc Rovira en el marc de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (AUDIR). La revista va erigir-se com l’única publicació dedicada a la diversitat religiosa als països catalans i als de parla castellana. La revista Dialogal abans es trametia a través de la revista Foc Nou. Ara, la revista amplia el seu horitzó editada per Editorial Mediterrània sota la direcció de Clara Fons d’AUDIR. Si a algú li interessa s’hi ha de tornar a subscriure. No és fàcil mantenir-la viva. Us invito a totes aquelles persones que us interesseu pel diàleg religiós, espiritual i entre conviccions profundes us hi apunteu. Els seus articles són molt interessants.

Quim Cervera

Cuando la vida nos vive. Una invitación a indagar qué soy. Hilario Ibáñez Martínez

Cuando la vida nos vive. Una invitación a indagar qué soy. Hilario Ibáñez Martínez amb pròleg de Laia de Ahumada. Libros Indie. Barcelona, 2019

Hilario Ibáñez Martínez (Palència, 1957) és educador a la Fundació “Mans a les mans” de Barcelona, filòsof i teòleg, màster en “Espiritualitat Transcultural” (Fundació Vidal i Barraquer). És membre fundador de Camí Endins. Realitza tallers i trobades de meditació i silenci.

L’origen del llibre se situa en una intuïció profunda de l’autor: la recerca de la transcendència ha sigut connatural a l’ésser humà, no es coneix època històrica en què aquest anhel profund no s’hi hagi donat. Durant segles aquest ha tingut lloc en el marc de les religions, on s’oferien els mapes per accedir-hi.

Cuando la Vida nos vive recull el testimoni de deu persones que relaten aquesta vivència d’una manera senzilla. No tenen res d’estranyes, ni són especials; viuen el seu dia a dia amb normalitat i integrades i compromeses en la societat. Simplement s’han atrevit a aprofundir en si mateixes i han descobert que el centre de tot no està a l’exterior: no cal sortir fora de nosaltres per trobar allò que ja tenim dins.

La temàtica del llibre és, per tant, la vida viscuda des de la profunditat del Ser, comú a totes les persones que hi apareixen. Algunes d’elles vénen d’una forta vivència religiosa; altres, des de la indiferència; una altra, des de la no creença, i totes, després de tenir una experiència fonent, inicien un camí d’aprofundiment en elles mateixes que, anant més enllà del fet religiós, es troben en un mateix punt: l’Ésser que abasta i ho comprèn tot.

Cuando la Vida nos vive no deixa de ser també una introspecció per part de l’autor. És per això que una primera part del llibre intenta descriure en què consisteix l’experiència espiritual que fa nom al títol: nosaltres no vivim la Vida, sinó que la Vida ens viu. Això canvia substancialment la manera d’entendre la vivència espiritual, la qual deixa de centrar-se en la creença religiosa i, per tant, la transcendeix i la situa en el que s’anomena la no dualitat.

L’espiritualitat no dual experimenta que el fons de l’ésser humà és el mateix fons de la realitat, que no hi ha dualitat entre nosaltres mateixes i l’absolut, ni entre la divinitat i el món o la realitat manifestada. Això vol dir que, qui viu en la quotidianitat l’experiència no dual, com les persones entrevistades, ho fa independentment de les seves creences prèvies, fins i tot venint de l’ateisme o de la indiferència cap a la religió. Aquesta espiritualitat se situa fora dels marges tradicionals de la religiositat per situar-se al centre de l’ésser humà, com a lloc on habita la Veritat que ens envolta.

Les entrevistes, que són la segona part del llibre, tenen prou entitat per si mateixes, però la primera part ajuda a comprendre i enriquir, encara més, el sentit profund del llibre.

Estem davant, doncs, d’un canvi de vivència de l’experiència espiritual, i les persones entrevistades ens ho mostren. En són moltes que poden sentir que les categories religioses anteriors ja no donen resposta a l’anhel més profund de l’ésser humà. Això no vol dir que es renunciï forçosament a les seves fonts culturals o recorregut creient inicial, sinó que la vivència espiritual transcendeix una experiència profundament humana per a tots.

La persona que s’embarca en l’aventura de buscar en si mateixa troba, com els entrevistats, que la resposta no pot venir d’una deducció lògica sinó que només es comprèn sent-hi perquè vivint des d’aquí és probablement on reposa la nostra existència, la casa de la qual mai hem marxat. En aquest sentit podem parlar d’un nou paradigma de la vivència espiritual.

Cuando la Vida nos vive és un regal en tots els sentits. És una invitació a respirar profundament, en silenci, deixant-se portar per cadascun dels tresors dels entrevistats i la saviesa de l’autor. Bona lectura!

Marta Digón

Lobos con piel de pastor. Pederastia y crisis en la Iglesia católica.

Lobos con piel de pastor. Pederastia y crisis en la Iglesia católica. Juan Ignacio Cortés. San Pablo.

Quan encara ressonen les imatges, discussions i conclusions de la cimera sobre la pederàstia al Vaticà, la lectura d’aquest llibre resulta profundament entenedora. Ens desvetlla el patiment de centenars, de milers de criatures arreu del món (sí, també en el nostre país) quan pensaven estar segurs en parròquies, escoles, cases de colònies o d’acollida, per preveres que s’aprofitaven de la situació de poder en les que es trobaven respecte a elles. I l’estructura clerical i jeràrquica ha mantingut el silenci, ha anat desplaçant els abusadors a altres indrets on podien trobar noves víctimes, amb l’única finalitat de què el renom de l’Església no quedés malmès.

Juan Ignacio Cortés no entra a fer sang, simplement presenta la història (en el segle XIII els pederastes en el si de l’Església eren lliurats a la justícia civil… i parlem de la foscor de l’Edat Mitjana!). Recull casos en països com Irlanda, Estats Units, Alemanya, Austràlia… Ens explica els mecanismes que fan que els traumes quedin amagats durant anys en la consciència de les víctimes i sovint només reapareguin quan ja en edat adulta fent teràpies per qualsevol altre motiu, es sorprenen recordant episodis que havien oblidat. Duríssim! Ens comenta també la posició vaticana i també les persones que han tingut un paper predominant en aquest tema. S’hi parla del fet que la pederàstia va ser un dels motius de la renúncia de Ratzinger com a Sant Pare i com el papa Francesc s’esforça per assolir la tolerància zero… i totes les dificultats amb què es troba.

De debò, un llibre molt recomanable. Ens obre els ulls, ens colpeix, i alhora ens fa revisar si alguna vegada hem estat còmplices d’alguna manera en el silenci que ha fet que la nostra Església fes d’infants víctimes d’escenes terribles, de patiments injustos, de dolors que molts d’ells no han pogut superar… I, tant de bo puguem denunciar qualsevol abús, demanar que es jutgi també en els tribunals penals del país i cridar: Mai més! I menys en el nom d’un Déu que és Amor i d’un Jesús que va respectar tot ésser humà i alliberar tot patiment.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Cuando nos vamos, ¿a dónde vamos?

Cuando nos vamos, ¿a dónde vamos? Isabel Rodríguez Vila. Roquetas de Mar: Editorial Círculo Rojo, 2014

Isabel Rodríguez, infermera (ara ja jubilada), fotògrafa i durant 23 anys subdirectora d’una ONG que ha treballat al Txad, comparteix amb nosaltres les seves reflexions sobre la mort i el més enllà, a partir de tretze experiències personals de morts molt diverses d’éssers estimats –la més dura: la d’un fill de 21 anys, en accident de moto–.

De manera molt clara i pedagògica ens explica el fet, la seva reacció i les reflexions posteriors sobre com s’afronta (o s’amaga) aquesta realitat, com ens hauríem d’educar per tenir-la present i com acompanyar el millor possible les persones que la tenen a prop (per malaltia greu o per edat), així com els seus familiars. En cada capítol posa l’any que va passar i l’edat que ella tenia.

Manifestament creient, en el darrer capítol ens ofereix unes reflexions sobre com ella beslluma la transcendència del nostre esperit, amb referències a diverses persones famoses.

Prologat per Xavier Melloni, el llibre és molt recomanable, atès que ens transmet experiències personals importants, d’una manera molt senzilla i clara i amb una positivitat manifesta.

Jesús Lanao

Roma, pel·lícula d’Alfonso Cuarón.

Roma, pel·lícula d’Alfonso Cuarón. Es pot veure al cinema i també a Netflix.

Una mirada agraïda a la vida, sobretot a la vida de les dones treballadores en el servei domèstic. Cuarón fa un retrat bellíssim, detallista, de la vida d’una família de classe mitjana en el Mèxic de la seva infantesa i de les dones que estan al seu servei. En blanc i negre. Barrejant actors professionals amb actors esporàdics. Amb una sensibilitat extraordinària tant per mostrar l’univers polític i social, com una vida quotidiana impregnada de gratuïtat i d’estimació, però també d’un gran classisme i de masclisme. És una pel·lícula que estimula a esmolar la mirada i l’oïda (per escoltar les llengües minoritàries!), a prestar atenció als detalls i a les persones, a preguntar-se per les causes i les conseqüències de les coses. Amb pocs diàlegs. Gairebé contemplativa.

Molt recomanable. Aquí en podeu veure el tràiler. Si us ve de gust, val la pena escoltar alguna de les moltes entrevistes amb Cuarón (que també s’ocupa de la fotografia) en què descrigui la manera com va dirigir els actors i com es va plantejar la pel·lícula.

Mercè Solé

Però si ho veiem en tots els contes de Disney!

Et pots creure que el mascle és qui domina a la natura, que el sexes estan definits i que també ho són els rols de gènere. Pots pensar que els animals tenen sexe per reproduir-se, i que si hi ha pràctiques sexuals entre el mateix sexe es perquè els individus (evidentment els mascles que són els promiscus, no les femelles que són passives sexualment) no han pogut copular amb el sexe oposat. Ui, espera, que això contradiu que el sexe es per reproduir-se… bé, ho passem perquè ja hem dit que els mascles van molt sortits.

Pots creure-t’ho o escoltar a l’ecòloga Joan Roughgarden, veure el documental Out in nature, o llegir el llibre per tota la família La vida amorosa de los animales (L. Daugey i N. Desforges, 2017). Descobriràs que el que predomina en la natura es la diversitat. Una diversitat amb majúscules on l’única cosa que no s’ha pogut documentar a la natura es la discriminació per comportaments sexuals.

Laia Serra