La Fundació Marianao: una comunitat que somia, lluita i estima

La Fundació Marianao va néixer fa 32 anys. En uns moments difícils, en els quals tot estava per fer als nostres barris, l´Associació de Veïns de Marianao i la seva Vocalia de Joves van decidir ocupar l´any 1985 un edifici que estava abandonat, en situació il·legal a nivell urbanístic, i que era un focus de marginalitat i de brutícia. L´any 1987 aquest moviment juvenil es va constituir com a Casal Infantil i Juvenil de Marianao.

L’any 1995 va haver-hi un important moviment ciutadà en contra el projecte municipal d’enderrocament de l’edifici ocupat. La gran mobilització popular va evitar que el Casal fos enderrocat i va testimoniar que constituïa un patrimoni significatiu del poble de Sant Boi. Posteriorment, l´any 1998, es va crear la Fundació Marianao.

Actualment, la Fundació Marianao està configurada per 75 professionals contractats, 150 persones voluntàries, i més de 5.000 persones participants de Sant Boi i comarca del Baix Llobregat. En els seus projectes hi participa tot el conjunt de la comunitat (infants, joves i adults), amb una incidència significativa en els col·lectius que es troben en situació de major indefensió i vulnerabilitat social, promovent la seva dignitat, el seu protagonisme i el seu empoderament.

La Fundació Marianao desplega, en aquests moments, 34 projectes que promouen el desenvolupament comunitari a Sant Boi i comarca en diversos àmbits: formació ocupacional i inserció sociolaboral; lleure educatiu infantil, juvenil i adult; defensa del medi ambient, serveis jurídics comunitaris; atenció a col·lectius en situació de vulnerabilitat social (infants i joves en risc, persones nouvingudes, persones empresonades i les seves famílies, persones amb malaltia mental…); promoció sociocultural de persones adultes; educació en les noves tecnologies de la informació i la comunicació; associacionisme juvenil; horts comunitaris; etc.

Un dels projectes que té una significativa projecció política en la ciutat i comarca és l’Escola de Formació Joan García-Nieto, que vol promoure la participació activa de les persones en la presa de consciència crítica de la realitat i per un compromís social alliberador, oferint espais per al creixement i la promoció personal i comunitària, a partir de les necessitats i propostes expressades pels participants. En aquests darrers dos anys, l´Escola ha posat en marxa el Curs-Taller d´Anàlisi de la Realitat i el Compromís Social, el Seminari d´Economia Crítica, el Taller de Fonts Orals i Memòria Històrica i el Programa de Formació Juvenil L´Espurna.

La Fundació Marianao és una “fàbrica de somnis” fets realitat. Un espai on moltes persones, petites, joves i grans, han trobat i troben el seu “lloc en el món”. Un espai utòpic, construït per la pròpia Comunitat, com ens deia en Joan N. García-Nieto: “Cal construir illes utòpiques, arxipèlags d´utopies, on alimentar la solidaritat i l´esperança perquè ningú ens robi el somni que podem construir ja des d´ara un món millor.”

Les institucions públiques i d´iniciativa social han reconegut amb més de trenta premis i reconeixements la important tasca social i educativa de la Fundació Marianao, entre els quals destaca la Creu de Sant Jordi, concedida l´any 2012.

La Fundació Marianao constitueix una gran comunitat de comunitats de gent petita, jove i gran, que somia, lluita i estima, de generació en generació. Una terra fecunda, regada per milers de persones, autèntiques heroïnes de la vida quotidiana, que han estat i són les protagonistes de la seva història. La vivència comunitària de Marianao produeix uns fruits generadors de petits-grans canvis revolucionaris en les persones i en els territoris: l’estimació, l’alegria, la dignitat humana, la rebel·lia somiadora, la tendresa solidària, la justícia social… Sentir-nos tots i totes importants i necessaris. Aquest és el nostre millor regal. Moltes gràcies, amigues i amics, per tanta vida solidàriament compartida!

Xavier Pedrós
President de la Fundació Marianao

Per a més informació: www.marianao.net
Anuncis

Quan el professorat i Ensenyament acompanyen i ajuden davant la malaltia greu de l’alumne. I quan no (1)

Bones i males pràctiques en el món educatiu amb alumnes malalts, hospitalitzats i/o amb trastorns

Amb un somriure de bat a bat entrem, mare i filla, a la seu de la nostra zona dels Serveis Territorials d’Ensenyament. Som una mena de “cas d’èxit”, de “prova superada” i, des del Departament, ens han demanat col·laborar en un projecte que veurà la llum el curs vinent. És una iniciativa de la professional que un dia ens va ajudar i acompanyar quan la meva filla va estar llargament hospitalitzada, i que va tenir un paper clau fent de pont entre hospital, aula hospitalària (on estudien els nens i joves ingressats a l’hospital), i centre educatiu. L’objectiu era que no perdés els estudis i, un dia, es pogués re-connectar, i vetllar, sobretot, perquè la qüestió dels estudis fos un ajut i motivació, i no pas un escull en moments de vivències duríssimes.

Ara, aquesta professional, ja no atén directament alumnat i famílies sinó que s’encarrega d’assessorar sobre casos complicats als professionals dels EAP (Equips d’Assessorament Psicopedagògic del Departament d’Ensenyament) i de fer formació al professorat d’escoles i instituts. Ens anima a participar en un projecte que serà formatiu per als mestres, amb suport audiovisual, per fer entendre i visualitzar bones i males pràctiques en el món educatiu amb alumnes malalts, hospitalitzats i/o amb trastorns. No s’esmenten centres educatius en concret, l’objectiu no és “renyar” ni “premiar”. No ho vol fer com un dossier teòric, sinó partint de les vivències reals de joves que han passat i superat moments difícils, i també amb els pares que els hem acompanyat. Tot plegat, amb l’objectiu d’ajudar, per aconseguir que les actituds negatives no es repeteixin, i que les actituds positives es fomentin. I això pel bé dels nens i nenes, i joves, que avui estan sent tractats d’alguna malaltia o trastorn, hospitalitzats o no. Per ells i elles, la meva filla i jo no tenim cap problema de posar-nos davant la càmera i parlar. I sumar el nostre testimoni al d’altres que s’aniran recollint els pròxims mesos.

Òbviament, el treball només està començat. En aquest article vull fer una pinzellada per compartir algunes coses que vam respondre a un breu esquema: presentar-nos i pràctiques que no ens han ajudat. Al proper número de L’Agulla parlaré de les pràctiques que ens han ajudat i de tot el que hem après.

Presentació

La meva filla es va presentar així davant de càmera: “Hola, sóc l’Elisenda, tinc 18 anys, estic molt contenta perquè estic acabant segon de Batxillerat, a l’institut em sento molt bé, he fet bones amigues, trec molt bones notes i aviat em presentaré a la selectivitat per entrar a la Universitat. Però no sempre ha estat així. Participo en aquest projecte per ajudar a qui pugui estar vivint el que jo he viscut. I m’ofereixo, si cal, per donar el meu testimoni, no només en aquest vídeo, sinó a través de xerrades que feu el Departament d’Ensenyament. Això és una cosa que m’importa molt, ajudar a qui pugui estar patint el que jo vaig patir”.

Jo em presento i explico el cas de la meva filla. Actualment té reconeixement d’Altes Capacitats (per dos hospitals públics) i alhora, reconeixement de Grau de Discapacitat per part de la Generalitat, per aquelles discapacitats que en diuen “invisibles” (=incompreses) però que existeixen. A l’escola de primària, era feliç però era diferent, i a cinquè i sisè de primària va patir bulling i li va afectar molt emocionalment. A l’ESO va anar molt bé, va fer amistats, treia bones notes. Però a tercer d’ESO va emmalaltir. Es va barrejar malaltia física i trastorn mental. Vam començar peregrinació i derivacions de serveis i hospitals, fins que durant tres anys de tractament i ingressos, els equips de l’Hospital de Sant Joan de Déu i l’Hospital comarcal de Mataró podem dir que ens van salvar la vida. A tot això, els estudis d’ESO van penjar d’un fil, i va poder reenganxar-se gràcies a l’aula hospitalària, l’Escola d’Adults (amb un permís especial d’Ensenyament), i finalment, l’institut. En aquest trajecte, algunes actituds de professors/es van ajudar molt. Altres, van perjudicar i fer mal. Tant és així que va ser la professora de l’aula hospitalària i la doctora que la portaven a l’hospital, les que van contactar amb Ensenyament per demanar ajuda, donat que les recomanacions que feien a l’escola on cursava l’ESO eren poc ateses o ignorades, amb el perjudici emocional i vital que li comportava.

Exemples de pràctiques que no han ajudat

  • “M’han oblidat. Per ells, ja m’he mort”. Amb un llarg ingrés a l’hospital i poca assistència a classe “normal”, només classe a l’hospital, l’hospital i l’EAP van demanar a l’escola: “No toqueu per res la seva taula de classe, no la canvieu de lloc, que l’entorn sigui el més igual possible quan torni”. Situació: Torna a classe després d’una llarga absència i troba totes les taules amb una nova distribució i el seu pupitre, amb les seves coses, sol, separat i arraconat a la paret. Resultat: Crisi d’ansietat. “M’han oblidat”. “Per ells ja m’he mort”. Quan ho sap la doctora de l’hospital es posa les mans al cap, no s’ho pot creure… havia avisat i no s’ho han pres seriosament! Ara costarà molt que torni a classe i combini aula hospitalària i escola els dies que no està a l’hospital. Jo encara la recordo a casa plorant hores seguides. Professors: Feu cas als professionals, encara que no us sembli important el que us diuen!
  • Els deures d’estiu ingressada a l’hospital. Jo crec que aquest cas és el més increïble vist des de fora, si no fos perquè tenim els testimonis de l’EAP del Departament d’Ensenyament i de l’equip de l’hospital. Acaba el curs estant ingressada i, òbviament, no ha assolit els objectius del tercer d’ESO. Per acabar-los d’assolir, cada professor/a dona al tutor els deures per a l’estiu de la seva assignatura. Recullo els deures a l’escola, i ho trasllado a la doctora i la professora de l’hospital. Amb l’excepció de dos dels vuit professors d’ESO, que han fet una tria d’exercicis, en la majoria de deures de recuperació, el volum de feina és tan gran que doctora i professora de l’hospital comptabilitzen, aproximadament, les hores que caldria per fer-ho tot. Resum: ni fent 10 hores diàries a l’aula hospitalària tot l’estiu tindria temps d’acabar-ho. “Això no ens havia passat amb cap centre educatiu de la comarca”, em diu la doctora… A l’hospital li diuen a la meva filla que no es preocupi, que a l’aula de l’hospital aniran fent a poc a poc el que pugui. Però el mal ja està fet: té una angoixa immensa, ella estava acostumada a treure bones notes, a fer la feina que li demanen i vol passar de curs… La qüestió provoca angoixa tot l’estiu i no ajuda gens en la seva millora mèdica. Per cert, els dos professors que han mirat amb cura els deures que posaven, són els únics d’adreçar-li una nota humana a la primera pàgina de les feines, amb una mica d’afecte: “Desitjo que et vagis recuperant. A poc a poc veuràs que ho pots fer.” “Tenim ganes de veure’t a classe amb nosaltres”. Una mica d’oxigen enmig de la indiferència i la fredor dels altres.
  • Passar de curs. La recomanació de l’hospital és no desvincular-la del seu grup de classe a l’ESO, amb el qual se sent bé, i que malgrat no haver assolit els objectius del programa educatiu, passi de curs. Aquesta recomanació la fan directament des de l’hospital a l’escola i el tutor es nega en banda. Nosaltres ho vam saber després. Des de l’hospital demanen la intervenció de l’EAP, del Departament d’Ensenyament, que acudeixen a l’hospital a interessar-se pel cas, i després, insisteixen amb l’escola. Finalment s’imposa el criteri d’Ensenyament i de l’hospital, al del tutor en qüestió. Passa de curs amb el seu grup. La meva filla explica: “Jo sé que el tutor ho feia amb bona intenció perquè volia que assolís els coneixements del tercer d’ESO, però si m’arriben a separar del meu grup, jo no hagués tornat a estudiar, tenia por”. Afegeix amb rotunditat: “La prioritat no és l’ensenyament, sinó que la persona es refaci, que l’alumne no es suïcidi”. “Tenia molta por i inseguretat. No era el moment de fer-me repetir”. I jo dic: “Si us plau, escolteu-vos entre professionals. Entenc que a un pare o una mare potser no ens vulgueu escoltar… però a un metge/essa d’un hospital públic…? a un psicopedagog d’Ensenyament…? Heu de veure l’EAP com uns professionals que ajuden a l’escola o l’institut, no com un enemic que ve a decidir què feu a l’aula.”
  • Tractar l’alumne com si fos la malaltia. D’això hi ha molts exemples, però n’esmentaré un. Diu la meva filla: “Creuen que ja no puc fer res o que sóc tonta”. “Donen una feina de literatura, molt interessant, a tota la classe. Sense preguntar, la professora pressuposa que jo no puc fer-la i me’n dona una de diferent, molt elemental. Em poso a plorar. Tremolo. Brot d’ansietat. Surto de classe. Després parlo amb la professora amb calma. M’ha fet mal que prejutgés que això jo no ho podia fer. Després d’una llarga conversa sobre literatura, ella em diu, en positiu: “No em pensava que eres així”: I jo em pregunto: “I com et pensaves que sóc? Què t’han dit de mi? Sóc un diagnòstic escrit en un paper? Una nena malalta? O una persona a la qual li pots preguntar: Et veus amb cor de fer aquest exercici?” “Sóc una persona, no una malaltia”, conclou la meva filla.
  • El bulling. El bulling no ens va coincidir en el temps amb la malaltia, va ser abans, a Primària. Les víctimes acostumen a ser alumnes més sensibles, diferents per algun motiu (orientació sexual, trastorns del desenvolupament…), o alumnes amb altes capacitats que als altres els semblen “rarets”. Et sembla increïble que, davant del patiment del teu fill/a, el professor minimitza o nega la situació. O pitjor encara: fa sentir culpable l’alumne. Es va acabar en canviar de centre i mai més ens hi hem trobat. El que em preocupa, coneixent l’experiència d’altres pares, és que els casos es tapen a l’escola i no arriben a Ensenyament, i per tant, no hi ha opció que intervingui algun professional més qualificat o amb més experiència que el professor/a que es troba amb aquesta situació. Un consell per a pares? Si no us fan cas a l’escola, si ho tapen o minimitzen, demaneu ajuda als Serveis Territorials d’Ensenyament. En principi, no atenen els pares però insistiu i no pareu fins a ser escoltats per algun professional.

Com a conclusió per a mestres i educadors

Escolteu els altres professionals (els metges, psicòlegs, professors d’aules hospitalàries…), ateneu a les recomanacions de l’EAP (no ho visqueu com una intrusió del Departament d’Ensenyament a la vostra feina), mireu i tracteu amb empatia l’alumne que està patint, i sigueu sensibles i atents amb els més febles.

Veureu que he explicat tot això sense cap rancúnia. I encara menys rancúnia i més bondat veuríeu en la meva filla. No porta a res. Voldríem només que les coses milloressin i que no hi hagi alumnes que quedin fora del sistema educatiu volent estudiar. No són alumnes que puguin anar a un centre d’Educació Especial (hi ha casos d’altes capacitats!) però sí que necessiten en algun moment atenció especial. Tant de bo hi hagués almenys un institut per comarca per atendre’ls només a aquests casos especials. Al proper número faré la segona part de l’article amb aquelles pràctiques positives que han vingut del professorat i directors/es dels centres, i del Departament d’Ensenyament, i que han ajudat. Com un petit avanç, cito frases de la meva filla en la gravació del vídeo:

“Els professors em veuen com a persona, no com un diagnòstic mèdic”

“M’he sentit escoltada i respectada”

“La professora m’exigeix molt, i alhora m’ajuda a creure en mi mateixa”

“Quan em trobo malament, hi ha una actitud positiva i no de drama”

“M’agrada que ens tractin i exigeixin a tots per igual, però sent flexibles quan és necessari”

“Del meu pas per l’hospital he conegut molts nois i noies patint per moltes circumstàncies diferents, i he aprés a no jutjar. Les aparences enganyen. Pot semblar que no tens res i patir molt. Necessitem ser escoltats i compresos.”

Maria-Josep Hernàndez

Continuació

Tenim una cita per celebrar l’aprenentatge servei

– Dani, quan feu aquest any el concert de la classe de música?

– Aquest any fem dos concerts, el de sempre en la sala d’actes i un altre en la residència d’avis.

– Com? A veure, explica’m…

– Si ja t’ho vaig dir, el que passa és que no em fas cas, mare… Abans de vacances van venir els de sisè a la nostra classe i ens van dir que aquest any ens tocava a nosaltres. A la classe de música hem estat preparant un concert per als avis. Bé, primer els vam anar a veure, vam passar una tarda amb ells i ens van dir quines cançons els agradaven. Després vam parlar amb la directora de la residència i ens va dir que un concert és una activitat que els va molt bé, perquè s’animen quan ens veuen, ells també es preparen i se senten acompanyats. Després, a la classe de música vam aprendre cançons antigues i també a cantar fort, perquè alguns avis estan una mica sords. I a la classe de socials vam estudiar el que és l’Estat del Benestar i els serveis socials, i també a la classe de…

La conversa s’allarga i tu li vas preguntant, perquè veus com n’està ell de motivat i com li encanta mostrar-te que és capaç de fer coses “importants”. Comentant-ho amb les teves amistats, t’adones que en altres escoles també es porten a terme experiències com aquesta: un t’explica que a la classe de llengua la seva filla Marta prepara contes per a contar-los als nens de parvulari i des que fa aquesta activitat la mateixa Marta llegeix i parla molt millor que abans; un altre t’explica que a la classe de ciències els nois i noies van estudiar la processionària del pi i els estralls que provoca en els boscos, i després van construir caixes niu per a les mallerengues i en una excursió les van penjar en els pins per a frenar la plaga…

Tots aquests infants estan aprenent ciències, llengua, expressió musical, tecnologia, treball en equip, habilitats socials, compromís cívic… amb una finalitat social. T’adones que es tracta d’un còctel! Això és l’aprenentatge servei (ApS): Aprendre fent un servei a la comunitat.

No, no és un “invent pedagògic sofisticat”, és un descobriment, perquè totes les bones escoles, mestres, entitats socials ho promouen algun cop al llarg de la seva història. I, com que és una manera d’aprendre valuosa i que funciona, cal difondre-la i estendre-la.

El divendres 1 de desembre tindrà lloc al Centre d’Activitats La Farga de l’Hospitalet la X Trobada Estatal d’Aprenentatge Servei, que acollirà el lliurament dels Premis Aprenentatge-Servei 2017, i on participen centres educatius, entitats de l’àmbit social, educatiu, cultural, esportiu, etc., i representants municipals. Hi intervindran, com a ponents destacats, Federico Mayor Zaragoza, ex director general de la UNESCO, i Josep Maria Puig Rovira, catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Aquesta jornada l’organitzen conjuntament l’Ajuntament de la ciutat, la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge Servei, la Fundació Educo i l’Editorial Edebé, amb el suport de la Diputació de Barcelona.

Els premis compten amb el suport de diverses empreses, entitats socials i institucions: DKV Assegurances, Obra Social “la Caixa”, CENEAM, Fundació Princesa de Girona, ACIDH, Fundación Anabella, Mullor S.A., Abacus i el propi Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

Per tot això, ens encantaria que participéssiu en aquest esdeveniment enfocat a intercanviar experiències i reflexions sobre com els nens, nenes i joves són capaços de transformar el seu entorn. La participació en la X Trobada és gratuïta, però és absolutament necessari inscriure’s, per a això heu d’emplenar el formulari d’inscripció online.

Roser Batlle
Presidenta de la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge Servei
http://www.roserbatlle.net

Educar en un món complex i incert: el repte de l’educació comunitària

Molts experts de l’àmbit de les ciències socials coincideixen a assenyalar que avancem cap a una societat que podem qualificar de complexa. La capacitat de generació i transmissió d’informació i coneixement ha passat a resultar exponencial de forma permanent, i tot plegat en un interval de temps històricament molt petit. Si acceptem que allò que ens fa genuïnament humans és precisament la informació i el coneixement, aleshores hem de concloure que la humanitat ha canviat de forma substantiva i per sempre.

Atès que estem en un procés encara de transició, ens costa definir amb precisió com serà al capdavall aquesta complexitat. Som protagonistes d’un món que està morint per sempre, alhora que està naixent un món que no sabem del tot com serà. Cal afegir doncs a la complexitat social una altra característica: la incertesa. Naveguem més entre preguntes que entre respostes, i tot plegat dibuixa un escenari mòbil i canviant difícil de gestionar des de qualsevol àmbit.

Educar en un món complex i incert no pot ser de la mateixa manera que quan trepitjàvem sobre terra ferma. Les generacions actuals d’adults ens veiem davant del repte d’educar les generacions més joves en la complexitat i la incertesa, si bé nosaltres hem nascut i crescut en entorns més simplificats i carregats de certeses més estables en el temps.

El repte de l’educació, per tant, és més gran que mai, i a mig termini farà saltar pels aires qualsevol dispositiu educatiu del passat més recent, bàsicament consistent a promoure l’educació des d’institucions socials: família, escola, centre de culte – l’educació institucionalitzada. El repte és tan gran que hem de fer nostra la saviesa continguda en el vell proverbi africà (“per educar un infant cal tota la tribu”), i fer un salt quantitatiu i qualitatiu cap a l’educació comunitària.

L’educació comunitària serà l’educació del segle vint-i-u. Una educació que anirà molt més enllà de l’escolarització –la UNESCO ja afirmava fa anys que el 80% d’allò que aprèn un infant avui dia ja ho fa fora de l’escola– i que tindrà els valors dels drets humans com continguts bàsics i fonamentals –l’informe Delors ja pronosticava la importància cabdal de l’aprendre a conviure, al costat de l’aprendre a saber, ser i fer. Perquè en un món complex i incert, els valors són el referent al qual aferrar-se per construir els marcs essencials de convivència i ciutadania.

L’educació comunitària representa, a hores d’ara, tota una revolució educativa. El paradigma de l’educació institucionalitzada encara és dominant, tot i que en plena crisi, però preval sobre el món educatiu: currículums dictats pels governs de forma centralitzada, centres escolars estandarditzats i professorat homologat, activitats de lleure educatiu reglamentades, tot en un marc de fragmentació i d’especialització que costa que se sostingui per algun lloc.

L’escola volia canviar el món, i a la fi ha estat el món qui canviarà l’escola, per adaptar-la a les necessitats emergents de la societat actual. Haurem de deixar enrere, per exemple, que l’educació és un dret individual sinó que es tracta d’un dret col·lectiu –o, essent generosos amb el present, un dret individual que només pot ser exercit col·lectivament. Un alumne, per exemple, no serà “patrimoni” exclusiu d’un centre escolar sinó alumne d’un territori en el qual existeixen diversos centres escolars que col·laboren entre ells i proporcionen una educació inclusiva pensant en les necessitats de l’alumne a cada moment.

L’educació comunitària no distingirà entre centre educatius de primera (les escoles) i de segona (la resta), sinó que crearà aliances, xarxes, fluxos permanents d’entrades i sortides de professionals i aprenents, que de forma constant actualitzen les seves propostes educatives, i les co-construeixen amb la seva comunitat de referència. Tothom és i serà educador, i des d’aquesta consciència educadora participarà activament.

La clau de la implantació i l’èxit de l’educació comunitària raurà a les classes mitjanes. D’una banda, les classes benestants ja se senten prou còmodes amb una educació institucionalitzada que els afavoreix mitjançant processos de segregació i selecció, amb una educació que planteja un processos d’aprenentatge caracteritzats per la hiperespecialització competencial acompanyat d’una avaluació externa i estandarditzada de resultats. Per elles, l’educació comunitària és una pèrdua de temps i de valor.

D’altra banda, els sectors més desafavorits no disposen de les condicions mínimes de vida per participar plenament de l’educació comunitària. Salaris baixos i manca de temps els impedeix un accés en condicions d’igualtat a nombrosos recursos i activitats educatives comunitàries. Per això educació comunitària serà sinònim d’equitat, o altrament no serà.

Els poders públics tenim una doble missió respecte a l’educació comunitària: afavorir el diàleg i la reflexió per acompanyar l’inevitable canvi de paradigma educatiu, i anar construint els fonaments perquè pugui anar creixent i consolidant-se. A Barcelona comptem amb un bagatge i uns recursos que ho fan certament fàcil: l’experiència de renovació pedagògica, i l’onada d’innovació que vivim actualment així ho demostren. Impulsem una política educativa molt definida ideològicament que, no obstant això, no va en contra de ningú sinó a favor de tothom, i de manera especial d’aquelles i aquells que més ho necessiten. Precisament per ser una política d’elevada densitat ideològica, no podem esperar el consens, però sí el diàleg permanent amb tothom i grans acords en aquells temes d’educació comunitària en els quals les posicions de les parts resultin més properes. Aquí som, i aquí continuarem sent.

Miquel Àngel Essomba
Comissionat d’educació i universitats. Ajuntament de Barcelona

Compartir creences

El luxe de treballar en una escola de màxima complexitat com a mestra, en una classe de vint-i-quatre alumnes on tretze són de religió musulmana, cinc tenen classe de religió a l’escola, paral·lelament els altres fan l’àrea de valors, i la resta, és a dir, sis que no contesten i no es manifesten en cap creença, convivim sense cap ni una dificultat per compartir aquesta diversitat de creences. Per no oblidar els alumnes de les famílies de procedència diferent: Marroc, Catalunya o Espanya indistintament, Pakistan, Guinea Conakry i Perú.

Potser alguna mestra pot pensar que la seva escola encara té molta més complexitat en la procedència, no en dubto, però per fer-vos coneixedors del nostre treball diari, vull emfatitzar la quotidianitat de la tasca realitzada amb tota humilitat, acceptant aquesta diversitat i procurant ser coneixedors del que ens apropen les diverses religions, i sobretot cercar els punts en comú.

La meva sorpresa és que les famílies musulmanes eduquen els seus fills i filles, és a dir, per exemple, un va a la mesquita a aprendre l’Alcorà o l’àrab, i en els debats a la classe sobre la religió ens trobem que els musulmans i musulmanes tenen molt més coneixement del que viuen o del que creuen entorn de la família, en canvi aquells que es manifesten catòlics no ho viuen fora de l’escola, m’atreveixo a dir que les seves famílies són totalment ignorants a nivell religiós, sense voler ser despectiva amb la situació. Aquest nois i noies musulmans, poden aportar vivències i explicacions de la seva religió perquè els hi expliquen, els hi transmeten, els en fan coneixedors, i això crea una situació de desconeixement d’aquells nens i nenes de creença catòlica.

Quan ens expliquen la festa del sacrifici, o el ramadà, intentem buscar les similituds en les dues religions, que al final les trobem, i ens fa viure la proximitat en la pròpia creença, i no estem tan allunyats. Quan parlem del pelegrinatge a la Meca, del seu cost, d’allà a on s’ubica, també compartim el pelegrinatge a la Terra Santa, perquè també vivim un compromís de mantenir viva la nostra fe que practiquem, perquè en aquestes edats és una opció familiar i després ja s’anirà aprofundint. El simbolisme de l’aigua a les religions, explicant el seu divers significat, trobant moltes similituds.

Per últim aportar un aspecte important d’aquesta convivència de religions, en referència als postulats radicals que alguns en nom de la religió atempten als altres, en els comentaris sobre atemptats que van succeint al llarg de la seva vida; es mostren amb molta perplexitat davant aquests actes violents dels adults. En parlem sempre, perquè es necessita dir en veu ben alta, perquè tothom comprengui que són terroristes i no tenen res a veure amb els musulmans, perquè l’Alcorà no dicta aquestes atrocitats. En aquests debats sempre es procura deixar ben clar que en aquí la religió no hi té cap responsabilitat, i que els nostres companys i companyes de classe se senten igualment dolguts per aquestes víctimes.

Les nostres actituds tolerants cal viure-les quotidianament i amb coherència, no podem mostrar-nos ignorants dels qui tenim al nostre costat i procurar conviure amb els diferents entre nosaltres. Als centres educatius vivim amb la diversitat amb molta normalitat i ens aporta molta riquesa; no és gens lícit tenir les escoles a la perifèria de la ciutat, perquè no es visqui conjuntament aquesta diversitat, perquè comportarà més dificultats per avançar. El dia a dia ens fa més tolerants i els joves hauran de canviar aquestes reticències i manca de confiança dels adults.

Francina Gabarró i Castelltort

La UEC del Centre Educatiu Esclat

Fa dotze anys que dirigeixo el Centre Educatiu Esclat. És una entitat sense afany de lucre que promou diversos projectes per a infants, joves i adults de la ciutat de l’Hospitalet. Un dels projectes que realitza és la UEC (Unitat d’Escolarització Compartida). És un recurs educatiu que lluita contra l’absentisme i el fracàs escolar. Tenim 54 places en conveni amb el Departament d’Ensenyament i amb l’Ajuntament de la ciutat. Treballem amb adolescents que, per diverses raons, no poden continuar la seva escolarització obligatòria a l’institut. Per tant i d’entrada, alumnes difícils, diríem… En canvi el que voldria expressar en aquest espai és el gran projecte pedagògic que ens permet gaudir a tots plegats, educadors/es i alumnes, i al mateix temps créixer, madurar i obtenir un graduat en secundària, que a priori semblava molt difícil.

Els eixos metodològics que fan possible aquest projecte educatiu són tres:

Una adaptació curricular centrada en una diversitat gran de tallers, els continguts dels quals recullen el currículum bàsic de l’ESO. Aquesta adaptació curricular ens permet uns canvis en el procés d’ensenyament-aprenentatge, imprescindibles per a aconseguir els objectius proposats:

  • Els tallers permeten crear un clima de treball on els adolescents s’hi senten còmodes: l’organització, la maquinària, el propi local, i les relacions que s’estableixen contribueixen a assolir aquest objectiu. Els alumnes s’incorporen als tallers com a “aprenents”, sota el guiatge del mestre de taller, i amb l’ajuda constant del seu tutor/a. L’adolescent a poc a poc canvia el seu rol i els aprenentatges que va fent comencen a interessar-li cada vegada més.
  • L’aprenentatge basat en la manipulació és un altre element important. En els tallers l’alumne aprèn de la seva pròpia experiència. Es comença “fent” i s’aprèn “fent”. És feina de l’educador/a afegir-hi els elements més reflexius que porten a saber el “perquè”.
  • L’adaptació curricular possibilita també un canvi en la percepció que tenen de si mateixos, transformant el seu negativisme de base, el seu fracàs (“jo no ho sé fer”) en expectatives positives de futur. Propiciar experiències d’aprenentatge satisfactòries, on els adolescents comproven que són capaços d’aprendre, és imprescindible per a assolir l’èxit educatiu.

La tutoria és un altre element fort del nostre projecte educatiu. Una tutoria que cerca la relació personal amb els nois i noies, acompanyant constantment. És per això que el tutor/a segueix l’alumne al llarg de tot l’horari escolar.

L’aprenentatge servei (APS) és el tercer element. És una proposta educativa que combina processos d’aprenentatge i de servei a la comunitat en un únic projecte ben articulat en el qual els participants aprenen alhora que treballen en necessitats reals de l’entorn amb la finalitat de millorar-lo.

Es parteix d’una concepció de l’aprenentatge basada en l’exploració, l’acció i la reflexió per destacar l’aplicabilitat i utilitat del coneixement.

Conclusions

La UEC és una veritable oportunitat per a molts adolescents que necessiten una forma d’aprendre diferent. En aquest sentit és un repte per als educadors/es, ja que cal ensenyar també d’una forma diferent. La UEC és un espai on es possibilita d’una forma natural l’atenció a la diversitat, l’atenció a cada alumne perquè tots som diferents. Des de sempre la UEC ha treballat amb aquestes “noves metodologies” que, efectivament, possibiliten l’èxit d’un grup d’alumnes, exclosos del sistema educatiu “normalitzat” i destinats al fracàs. Caldria fer una seriosa reflexió sobre la necessitat de crear espais educatius plurals i diversos, on les diferents propostes d’ensenyament-aprenentatge siguin vistes com espais d’inclusió i facilitadores d’itineraris educatius reeixits.

Mercè Basté