La UEC del Centre Educatiu Esclat

Fa dotze anys que dirigeixo el Centre Educatiu Esclat. És una entitat sense afany de lucre que promou diversos projectes per a infants, joves i adults de la ciutat de l’Hospitalet. Un dels projectes que realitza és la UEC (Unitat d’Escolarització Compartida). És un recurs educatiu que lluita contra l’absentisme i el fracàs escolar. Tenim 54 places en conveni amb el Departament d’Ensenyament i amb l’Ajuntament de la ciutat. Treballem amb adolescents que, per diverses raons, no poden continuar la seva escolarització obligatòria a l’institut. Per tant i d’entrada, alumnes difícils, diríem… En canvi el que voldria expressar en aquest espai és el gran projecte pedagògic que ens permet gaudir a tots plegats, educadors/es i alumnes, i al mateix temps créixer, madurar i obtenir un graduat en secundària, que a priori semblava molt difícil.

Els eixos metodològics que fan possible aquest projecte educatiu són tres:

Una adaptació curricular centrada en una diversitat gran de tallers, els continguts dels quals recullen el currículum bàsic de l’ESO. Aquesta adaptació curricular ens permet uns canvis en el procés d’ensenyament-aprenentatge, imprescindibles per a aconseguir els objectius proposats:

  • Els tallers permeten crear un clima de treball on els adolescents s’hi senten còmodes: l’organització, la maquinària, el propi local, i les relacions que s’estableixen contribueixen a assolir aquest objectiu. Els alumnes s’incorporen als tallers com a “aprenents”, sota el guiatge del mestre de taller, i amb l’ajuda constant del seu tutor/a. L’adolescent a poc a poc canvia el seu rol i els aprenentatges que va fent comencen a interessar-li cada vegada més.
  • L’aprenentatge basat en la manipulació és un altre element important. En els tallers l’alumne aprèn de la seva pròpia experiència. Es comença “fent” i s’aprèn “fent”. És feina de l’educador/a afegir-hi els elements més reflexius que porten a saber el “perquè”.
  • L’adaptació curricular possibilita també un canvi en la percepció que tenen de si mateixos, transformant el seu negativisme de base, el seu fracàs (“jo no ho sé fer”) en expectatives positives de futur. Propiciar experiències d’aprenentatge satisfactòries, on els adolescents comproven que són capaços d’aprendre, és imprescindible per a assolir l’èxit educatiu.

La tutoria és un altre element fort del nostre projecte educatiu. Una tutoria que cerca la relació personal amb els nois i noies, acompanyant constantment. És per això que el tutor/a segueix l’alumne al llarg de tot l’horari escolar.

L’aprenentatge servei (APS) és el tercer element. És una proposta educativa que combina processos d’aprenentatge i de servei a la comunitat en un únic projecte ben articulat en el qual els participants aprenen alhora que treballen en necessitats reals de l’entorn amb la finalitat de millorar-lo.

Es parteix d’una concepció de l’aprenentatge basada en l’exploració, l’acció i la reflexió per destacar l’aplicabilitat i utilitat del coneixement.

Conclusions

La UEC és una veritable oportunitat per a molts adolescents que necessiten una forma d’aprendre diferent. En aquest sentit és un repte per als educadors/es, ja que cal ensenyar també d’una forma diferent. La UEC és un espai on es possibilita d’una forma natural l’atenció a la diversitat, l’atenció a cada alumne perquè tots som diferents. Des de sempre la UEC ha treballat amb aquestes “noves metodologies” que, efectivament, possibiliten l’èxit d’un grup d’alumnes, exclosos del sistema educatiu “normalitzat” i destinats al fracàs. Caldria fer una seriosa reflexió sobre la necessitat de crear espais educatius plurals i diversos, on les diferents propostes d’ensenyament-aprenentatge siguin vistes com espais d’inclusió i facilitadores d’itineraris educatius reeixits.

Mercè Basté

Compte amb el «bonisme» quan parlem d’ensenyament

Amb l’esperança de poder construir un país nou, el Consell Escolar de Catalunya ha dissenyat com hauria de ser el nostre Ensenyament, i la majoria de les propostes anunciades semblen prou raonables.  No he llegit el document sencer, però m’agradaria que hi figurés la necessitat d’un veritable control sobre el professorat: els de l’ensenyament públic que no siguin funcionaris intocables, i posar la lupa alhora als col·legis concertats que reben fons públics, però no se’ls supervisa com cal. Compte amb el «bonisme» quan parlem d’escoles i professorat. Posaré dos exemples de la mateixa temàtica que hem llegit a la premsa:  professor de l’ensenyament públic que havia estat condemnat per abusos sexuals a menors… i continuava exercint (segons algunes fonts d’ensenyament, «perquè no es podia fer res contra ell»); i el famós cas dels Maristes: amb tant alumnat afectat, amb tants professors investigats… i ningú, ningú, ningú havia fet arribar això al Departament d’Ensenyament? I els que ho van tapar des de l’escola… estan destituïts o continuen exercint? Casos extrems… sí, però n’hi ha molts més, tant o més visibles. L’atenció als casos de bullying i l’atenció a la diversitat serien dos exemples més. També es tapen o es neguen molts casos de bullying, sovint perquè dona mala imatge a l’escola o al professor que mira cap a un altre costat. I pel que fa als nois i noies amb discapacitats o capacitats especials –fins i tot els d’altes capacitats–: malgrat estiguin integrats pateixen els pocs recursos que hi ha a l’ensenyament públic o, en l’ensenyament concertat, viuen en carn pròpia com se’ls treuen de sobre (discretament, és clar). Sé que poso el dit a la llaga i que rebré correus o comentaris a l’article negant «el tot o la part»  (el bonisme de què parlava abans, l’ensenyament intocable…). Però hi ha molts casos i patiments invisibles: no ens quedem a la superfície. Amb país nou o sense, cal una revisió urgent del control que es fa sobre el funcionament del sistema educatiu.

Maria-Josep Hernàndez

“…La jugada era perfecta”

A L’escola de Ribera (1977), el cantautor valencià Ovidi Montllor rememorava el model d’escola franquista de la postguerra. Deixant de banda els canvis obvis, el final de la cançó em ve al cap repetidament quan penso en el que està passant amb els nostres estudiants en l’actualitat.

Fa trenta-dos anys que imparteixo classes de català, en un institut de Cornellà de Llobregat, a un alumnat provinent de la immigració espanyola dels anys 60 i 70 i, d’uns anys ençà, de la nova immigració internacional, especialment marroquina i sud-americana. Al llarg d’aquest temps, he vist formar-se promocions de joves que seguien els estudis de l’antiga FP –originàriament era un institut de Formació Professional– i, a partir de la implantació de l’ESO, un bon grapat de nois i noies que, en acabar el batxillerat, van triar la via dels Cicles Formatius de Grau Superior o bé van seguir estudis universitaris. Entre l’alumnat que va optar pels estudis universitaris, comptem amb professionals de diferents àmbits –tant humanístic i social com científicotecnològic–. Fa goig veure com joves de famílies desfavorides han pogut accedir a una formació que els ha permès aconseguir els llocs de treball que somiaven o, si més no, una experiència cultural enriquidora.

Era massa bonic, massa fàcil. Que joves amb pocs recursos poguessin arribar a competir –perquè així s’entén la vida– amb joves de cases benestants era un fet que podia fer trontollar un sistema bastit amb la tradicional piràmide de classes. I això el mateix sistema no ho pot consentir perquè el posa en perill. La crisi actual ha permès, oportunament, l’augment “necessari” de les taxes de les matrícules universitàries. Resultat: es barra el pas als nois i noies amb manca de recursos perquè 3.000 euros és una quantitat que no està a l’abast de moltes famílies, i més si tenim en compte que hi ha hagut una reducció considerable de l’accés a les beques.

Enguany hem poAlumnesgut constatar com, dels cinquanta alumnes de segon de batxillerat del nostre institut, se n’han presentat a les PAU deu, dels quals, només tres es poden permetre el “luxe” d’anar a la universitat. La resta –alguns amb un currículum acadèmic excel·lent– han d’”optar” per un Cicle Formatiu de Grau Superior, amb la intenció de poder accedir a la universitat un cop hagin aconseguit feina i es puguin pagar la matrícula i les despeses de llibres i desplaçaments; això si tot va bé.

La crisi ha tocat de ple la classe treballadora: ja no es tracta solament del patiment d’haver de sobreviure amb sous irrisoris o amb el subsidi de l’atur, en el millor dels casos, sinó de veure perpetuar un sistema que afavoreix els forts i que menysté els febles: els nostre alumnat només té dret a una educació pública que els permeti ser mà d’obra qualificada. Els seus amos, els seus caps –triem l’eufemisme que vulguem– seran els altres. El resultat és un: la jugada és perfecta.

Isabel Ortega i Rion és professora