Límits – Autoregulació

Són dos conceptes que avui no estan de moda. Tot i ser necessaris per al nostre creixement personal i col·lectiu en les darreres dècades són vistos i viscuts com a elements negatius que impedeixen el desenvolupament de l’infant i del jove. Des de la psicologia es valora la necessitat de fixar límits des dels primers moments de la vida d’un ésser humà per tal que pugui, a través de l’autoregulació, anar construint el seu propi Jo i una satisfactòria integració a la societat de referència.

Tradicionalment, els encarregats d’iniciar i consolidar aquest procés era la família. Actualment no podem afirmar que això passi de manera generalitzada. Juntament amb la retirada d’aquests aprenentatges dins de l’àmbit familiar apareix la renúncia a exercir el rol parental per part d’una o més persones de referència per a l’infant o jove substituint-lo pel rol de “col·lega-amic”. Aquest canvi de paradigma genera sovint desconcert en el menor fins al punt que alguns experts parlen d’“infants i/o joves orfes” ja que cap adult de l’entorn familiar s’estableix com a referent parental i d’inserció social.

En aquests moments molts infants i joves estan creixent sense algú que els acompanyi (dins de l’estructura familiar) a establir els límits necessaris per a acceptar-se i entendre i respectar als altres. La manca d’unes normes clares generen persones cada vegada més egocèntriques i convençudes que tot és possible i que preval ell o ella com a individu per sobre del bé col·lectiu.

La poca tolerància a la frustració a causa de la manca de límits genera problemes de seguretat personal, autoestima i de relació social sostenible, positiva i satisfactòria.

Darrerament preval el lema “tot s’hi val”; “el més important és ser feliç” encara que això comporti vulnerar els drets individuals i col·lectius de la resta de les persones. Hem de prendre consciència que no vivim aïllats i que hi ha d’haver un marc comú que ens permeti el desenvolupament individual i col·lectiu de totes les persones. Aquest marc comú ha d’anar acompanyat de límits consensuats i aplicats que ens ajudin a construir una societat més justa i respectuosa amb el nostre món i amb les persones que l’habitem.

Soc un gran defensor d’una societat plural on tots els seus individus puguin créixer i expressar-se en plena llibertat; malgrat això, el dret individual no pot sotmetre al col·lectiu a situacions d’injustícia.

Hem de reformular el paper educatiu que desenvolupa la família, l’escola, els instituts, les entitats, les institucions polítiques, els espais públics… És cert que un infant necessita que “l’eduqui tota la tribu”; a l’igual que cal que ningú renunciï a la seva responsabilitat delegant-la a tercers.

Us imagineu que no tinguéssim un codi de circulació de vehicles (per posar un exemple)? Viure en societat és acceptar l’aplicació d’unes regles que permetin la projecció individual i col·lectiva cap a entorns de progrés i de millora.

Espero i desitjo que plegats arribem a reflexionar sobre les situacions quotidianes que vivim i que siguem capaços de repensar quin model de societat volem construir plegats i així dotar-nos d’unes normes comunes que ho permetin a curt, mitjà i llarg termini.

Davant d’aquest gran repte: Molt bon camí i molts encerts!

Agustí Martí
(Publicat a “Viladecans Punt de Trobada”)

Les meves vivències del curs 2021-22:uns mesos de treball i lluita

Per situar el lector, vull dir que aquest és un article vivencial, on poso per escrit algunes reflexions personals fetes a partir de situacions viscudes a l’Institut on treballo, de converses amb companys i companyes docents i del dia a dia amb l’alumnat.

Per començar, cal parlar del context. Aquest curs passat hem continuat exercint la nostra tasca en una situació de pandèmia i de crisi, no exclusivament sanitària, que va començar l’any 2020. Una crisi que ha colpejat i colpeja la societat en general, però que afecta més a les famílies més febles i desfavorides i, especialment, els seus fills i filles majoritàriament escolaritzats a l’escola pública. Els docents, doncs, estem exercint la nostra tasca educativa i formativa amb uns infants, adolescents i joves molt marcats pels efectes socials, econòmics i emocionals de la pandèmia.

En aquest sentit, vull subratllar que ningú pot posar en dubte que el personal docent ha estat el primer a entendre la importància que per a l’alumnat tenia recuperar, ràpidament i de la millor manera possible, la normalitat en el funcionament dels centres educatius. I, diguem-ho ben clar, si les escoles han funcionat és per la responsabilitat, la voluntat i l’empenta dels docents que volem el millor pels alumnes. Certament, nosaltres no hem estat l’únic col·lectiu que ha fet front en primera línia les conseqüències de la pandèmia (n’hi ha d’altres, com el personal sanitari), però cal recordar que les escoles van obrir mentre que moltes empreses del sector privat i de les administracions públiques mantenien les oficines tancades. No cal que ningú ens posi medalles, però ha mancat un cert reconeixement perquè el dia a dia no ha estat fàcil, algunes vegades la realitat ens ha superat i la manca endèmica de recursos, sobretot professionals, s’ha notat més que mai.

Centrant-nos concretament en el curs 21-22 que ara acaba, coincidirem que ha estat marcat per l’aprovació de la LOMLOE i, en gran part, per les imposicions del Departament d’Educació que han provocat la mobilització, la contestació i el rebuig dels docents. Aquest conflicte, des del meu punt de vista, ha posat en evidencia els límits de la concepció gerencial i vertical, de dalt a baix, que té el Departament actualment. Ha quedat palès que els canvis ni es poden imposar ni es poden implementar contra els docents. Si el que es vol és transformar i millorar l’educació d’aquest país, és obvi que caldrà comptar amb la complicitat i la il·lusió de tota la comunitat educativa.

A més a més, quan el conseller i el seu equip han acusat els docents de no voler treballar, no només han demostrat una manca de sensibilitat envers el que representa el moviment sindical, sinó que han posat de manifest una preocupant incapacitat per llegir la realitat, una competència que s’ha d’exigir a tot responsable polític. Em refereixo al fet d’ignorar i menystenir l’actitud i el compromís que hem tingut durant aquests darrers anys de pandèmia. No, senyor conseller, quan fem vaga i ens manifestem, no ho fem perquè volem fer més vacances a l’estiu, ho fem perquè volem exercir la nostra tasca docent en unes millors condicions!

Al llarg d’aquest curs, he constatat un cansament i una certa desil·lusió entre els companys i companyes del meu centre. Altrament, en les manifestacions dels dies de vaga he percebut aquest mateix desencís en molts altres companys i companyes, tant de primària com de secundària. Es constata, doncs, un malestar entre els docents i també en moltes direccions dels centres educatius. Una realitat preocupant que hauria d’interpel·lar a tothom, especialment als qui tenen més responsabilitats. Crec que la causa d’aquest malestar és que el professorat se sent sol, desbordat i amb manca de recursos davant dels reptes i necessitats que té diàriament a les aules i als centres educatius. La frase tan recurrent: «es fa el que es pot», posa de manifest la gran contradicció entre els objectius i els mitjans. El sistema educatiu d’un país no pot recolzar-se sobre la bona voluntat dels docents. És obvi que per millorar l’atenció a la diversitat, avançar cap a una escola més inclusiva, impulsar el treball per projectes o la docència compartida (per posar només uns quants exemples), cal incrementar els recursos públics materials, professionals i de formació destinats a l’ensenyament. Per cert, una de les reivindicacions principals dels sindicats d’ensenyament.

Però, al meu entendre, seria un error pensar que només és necessari incrementar els pressupostos públics. També és indispensable una organització als centres més horitzontal i participativa que fomenti la corresponsabilitat, el treball en equip, transversal i creatiu, que retorni el protagonisme als docents i al claustre. Penso que cal un lideratge educatiu basat en l’empatia, l’escolta, el suport i la confiança més que no pas en la gestió que marca objectius i dona directrius. En definitiva, calen equips directius que generin objectius compartits, creïn un bon clima als centres i confiïn en la professionalitat dels docents, factors indispensables per cohesionar, il·lusionar i empoderar els equips docents. De la mateixa manera, els equips directius haurien d’estar menys fiscalitzats i més acompanyats pel Departament en la resolució de les petites o grans problemàtiques del dia a dia.

Ara voldria fer un breu comentari sobre el futur immediat. En els pròxims cursos s’haurà d’implementar la nova llei d’ensenyament. Una aplicació que implica canvis i novetats, planteja reptes i obre interrogants que no es poden abordar amb èxit sense la complicitat, la il·lusió i el protagonisme dels docents. Confiar l’aplicació dels canvis a les direccions dels centres educatius, enteses com a corretja de transmissió de les directrius del Departament, crec que és un error, encara que a alguns els pugui semblar la manera més eficaç d’implementar-los. No es pot confondre l’educació amb una mera gestió, perquè això és ignorar que sense ànima no es pot educar. La docència és un art, quelcom creatiu, personal, original i dinàmic, que sorgeix en la relació personal entre l’alumnat i el professorat. Una relació singular i irrepetible. No podem passar per alt que sense docents no és possible educar.

Respecte als canvis en els currículums, l’avaluació per competències, el treball per projectes, l’aplicació de la tecnologia digital… penso que s’haurien d’implementar amb el màxim consens possible, sense improvisacions, sense “anades i tornades” ni dogmatismes. Cal realisme per acceptar que som fills d’un model d’escola que ens condiciona. Cal certa humilitat per reconèixer que ningú sap exactament com serà la nostra societat d’aquí a 25 o 30 anys. També cal prudència perquè es tracta més de construir que d’enderrocar.

Per acabar, manifesto un desig per al curs que ara comencem. Espero que el Departament posi en valor la tasca docent per retornar la dignitat, la il·lusió i el protagonisme als docents. Desitjo un canvi d’actitud del Departament respecte als sindicats que permeti, sense imposicions, un acord ampli i sòlid amb tota la comunitat educativa sobre les grans qüestions del sistema educatiu a Catalunya: el pressupost públic, les relacions laborals, la llengua i la cultura, la inclusió i la integració de la diversitat, l’equitat social, els serveis socioeducatius o els resultats acadèmics. Segurament no és fàcil, però no és impossible i, en tot cas, és imprescindible. L’educació a Catalunya, en aquest curs, no pot estar marcada per la conflictivitat en els centres educatius.

Xavier Becerra Castells

Una mirada i una immersió

Recomanacions per a l’estiu

Per aquest estiu us proposo dues coses que no tenen res a veure l’una amb l’altra.

Primera cosa: Una mirada a la gent

La primera cosa consisteix a buscar un lloc transitat en què hi hagi possibilitats de seure tranquil·lament i fer això: seure tranquil·lament unes bona estona. I, bo i asseguts, anar mirant la gent que passa. Fixant-nos en els rostres, en els gestos, en les relacions si són un grup… I a partir d’aquí, fabular una mica: ¿qui deu ser aquesta persona? ¿on deu viure? ¿amb qui deu viure? ¿deu tenir família? ¿quina mena de família? ¿de què deu viure? ¿quines coses li deuen fer il·lusió? ¿quines li deuen preocupar? ¿on deu anar ara? ¿com deu veure la vida? ¿deu ser creient? ¿deu tenir criteris socials o polítics més o menys elaborats? I així successivament. I si és un grup, aleshores la cosa pot anar per la via de preguntar-se quina mena de grup és, quina mena de relació deuen tenir, què deuen estar fent aquí junts…

I, a més d’això, podem afegir-hi una altra cosa, que és pregar per ells. Per les seves il·lusions, per les seves esperances, pels seus problemes, per les seves angoixes… I demanar a Déu, a l’Esperit de Déu, que acompanyi aquella persona o a aquell grup.

I segona cosa: Una immersió en la història

Aquesta segona recomanació em ve de la preocupació que tenia jo de saber què hi podia haver de veritat en les acusacions d’adoctrinament nacionalista que des de diversos sectors es fa a les escoles catalanes i als materials que utilitzen, especialment en el camp de la història. I em vaig comprar el manual d’història de segon de batxillerat de l’Editorial Vicens Vives, i en el qual s’estudia la història contemporània d’Espanya i de Catalunya, des del 1700 fins ara. Em vaig mirar els moments històrics en què hi hauria pogut haver més adoctrinament, i us asseguro que no n’hi vaig trobar. Evidentment que a l’aula cada professor deu explicar el que deu creure oportú, però el llibre em va semblar en aquest sentit immaculat.

I com que em va semblar immaculat, em vaig posar a llegir-lo, començant per la primera pàgina, i això és el ara estic fent, i és el que us recomano de fer. El llibre és voluminós, sens dubte, però com que cada tema només ocupa dues o tres pàgines i està molt ben presentat, doncs és llegeix molt bé. I és això: una immersió sistemàtica en la nostra història dels darrers tres-cents anys. Una visió ordenada de moltes coses que ja sabem però que aquí ens les presenten de manera molt ben endreçada i que ajuda a endreçar-les també dins el nostre cervell.

Josep Lligadas

Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el llistat de noms sota les fotografies:

• Míriam Feu, analitzant la precarietat
• Mercè Solé, amb la Pastoral Obrera de Catalunya
• Marta Moya, mobilitzant-se per la qualitat de l’escola pública
• Soraya Hernández Moscoso, morir no rima amb infància
• Primer de Maig i poesia
• Evelyn Romero, les ferides obertes al Salvador
• Begonya Gasch, els joves i El Llindar
• Carmen Espinosa, Primer de Maig jove
• Les plataformes digitals de neteja, camins de precarietat

Pastoral Obrera de Catalunya

Eclipsi de Pau?

Vivim amb tota una història catalana de la pau a les espatlles, i malgrat les 53 guerres que ara cuegen per tot el món, som també conscients que ja l’any passat 37 processos de pau procuraven ser-hi «hospitals de campanya». L’anhel d’un cristià o una cristiana a Catalunya, podria ser un altre que recolzar la pau?

En canvi, tot d’una ve una guerra al nostre continent. No és pas més propera que la de Mali, per exemple. Ens veiem bombardejats per imatges extremes, com les de totes les guerres. I la llum de la pau s’esmorteeix, talment un eclipsi. Les persones que dubtaven, proclamen ara obertament el contraatac armat, i fins i tot les cristianes i pacifistes semblen dissimular el que han après sota la catifa, i acceptar resignats l’enviament d’armes… perquè si no, «què s’hi pot fer?»

En aquest breu article no parlaré de geopolítica, perquè aquesta és la temptació de la gran majoria de debats que s’han obert al respecte: «l’espectacle» de les estratègies militars fascina les societats. Tampoc puc desenvolupar-hi les causes del conflicte d’Ucraïna, encara que assumint clarament qui és l’agressor i qui l’agredit, després de dècades d’armar els països fins a les dents –tant els de l’OTAN com Rússia–, és evident que els conflictes no es volen resoldre amb el diàleg. La guerra es prepara, i la pau es prepara, depèn de nosaltres què volem per al futur.

M’interessa molt més subratllar quelcom que els cristians hem rebut: el tresor de contemplar un Déu que està contra tota guerra perquè estima cada criatura, i per tant cap guerra pot ser anomenada «justa»: és un fracàs per a la vida, per més que durant tantíssims segles i encara ara en el Catecisme de l’Església Catòlica aparegui a vegades com a «justa» (recordem que també s’hi acceptava la pena de mort fins que el 2018 el papa Francesc finalment va canviar-ho!). Aquest Déu l’hem vist en Jesús de Natzaret, i la seva vida sencera, passió i mort, parlen de pau i noviolència, a la qual fins i tot ens hi convida amb tres exemples inspiradors: l’altra galta, l’altre vestit i l’altra milla. La revelació d’una eficàcia noviolenta encaixa amb les conclusions dels pacifistes no-creients: la noviolència s’ha aplicat en centenars de conflictes internacionals, assolint el doble d’efectivitat que aplicant-hi violència, com demostren Maria Stephan i Erica Chenoweth. La pau és el camí, no és sols l’objectiu.

Per què, doncs, cristians i cristianes que avui defensem l’opció pacífica som titllats d’ingenus? «Jesús no ho faria, però què podem fer, si no?», o bé «No s’ha aplicat a gran escala, cal reservar-ho al terreny personal». Coneixem la història de la noviolència? Sense una conversió noviolenta és impossible fer de la pau un camí, perquè acceptem el discurs de que la violència pot posar punt i final a un conflicte, i això mai és veritat. Déu té tota la perspectiva de la història, i no revelaria ingenuïtats. A més de fugida i represàlia, també hi ha la noviolència. Ara bé, si es criden els bombers quan la casa està a punt d’esfondrar-se, és culpa seva que sigui ben difícil salvar-la?

Deixeu-me plantejar aquí algunes idees per al compromís per la pau: tens diners en una banca armada? Canvia’ls a banca ètica. Si no vols que amb els teus impostos Espanya segueixi sent el 7è exportador mundial d’armes, pots fer objecció fiscal. Aprèn la noviolència de la història per saber proposar alternatives eficaces a petites i grans violències, i practica la noviolència personalment o en grup. Com eduques i lideres? Amb forces de pressió o bé d’atracció? Castigues, o bé practiques justícia restaurativa? Quins espais facilites perquè expressin com se senten? Descanses mirant pel·lícules o videojocs de violència? Quina és l’última norma injusta que has desobeït? Has empoderat els vulnerables del teu entorn? Podries analitzar els noms de carrers i estàtues del teu voltant, i proposar a l’ajuntament canviar els referents per altres de no-bel·licistes? Podríem canviar el currículum educatiu perquè a més de la història de les guerres també s’hi ensenyi la història de la pau i la noviolència, amb els seus grans referents?…

I així un llarg etcètera, perquè la creativitat vers la pau no té límits. Art, símbols, accions, vides senceres que parlen de pau al voltant nostre, i fan llum arreu. Una llum que segueix brillant, malgrat els eclipsis.

Joan Morera

Prendre partit

El dia 20 de Juny del 2017, el papa Francesc va peregrinar al poblet de Florentí de Barbiana, per homenatjar a qui en fou mestre i capellà durant tretze anys: Lorenzo Milani.

La premsa en va parlar, però el gest, amb una volguda càrrega ideològica, va quedar com un comentari anecdòtic, superficial. Una notícia més…

Estic convençut que la voluntat de Francesc era profunda. Amb aquella visita volia parlar en veu alta. Ho feia a través del llenguatge simbòlic. Ja sabem que aquest papa, no ho té gens fàcil per fer-ho amb un llenguatge més directe.

Amb aquell gest senzill, es dirigia a les persones responsables de les escoles. Sobretot de les escoles cristianes.

Ara que ja han passat més de tres anys i en falten dos per a la celebració del centenari del naixement del mestre de Barbiana, és un bon moment per recordar-lo.

Qui era, Lorenzo Milani? Què volia dir el papa amb aquella visita?

Milani va ser vicari durant set anys de la parròquia de San Donato, a Calenzano, allí, «en una sala immensa de la rectoria, amb bancs vells de l’Església, amb una paret pintada de negre que feia de pissarra i amb una ampolleta de tinta a disposició de tothom, va iniciar una escola per a nois i noies de 14 a 25 anys, una edat propícia per a la formació de l’esperit crític i per la discussió de la realitat immediata». (1)

El poder establert, civil, militar i eclesiàstic, no veia amb bons ulls la feina que s’hi feia. Dotar de cultura i capacitat critica els pobres no sempre ha estat ben vist pels que manen.

La seva constància i tossuderia va acabar amb una ordre del bisbe, traslladant-lo a Barbiana. Un poble de menys de 100 habitants, sense telèfon, ni llum, ni carretera, amb una escola pública que no oferia cap condició, amb llargues temporades tancada pel fred. L’educació dels pobres del món rural no preocupava ni importava.

El seu trasllat pretenia ser un exili (2). Volien apagar la seva veu. Milani, però, la va amplificar, ajudant a pensar i escriure i animant a parlar els seus alumnes.

En el minúscul poblet de Barbiana, eren els anys 60, a poc a poc, sense fer soroll va iniciar una escola molt especial. Una escola a temps complet, sense dies de festa ni horaris. Una escola sense exàmens, sense aprovats ni suspensos. Una escola on hi destacaven tres pràctiques pedagògiques de molta profunditat: la lectura del diari a classe, convidar persones alienes a l’escola a fi que es deixessin preguntar per tot l’alumnat, i l’escriptura col·lectiva.

Dos textos emblemàtics, el primer fruit d’aquesta darrera pràctica, ens serveixen d’exemple per entendre més a fons algun aspecte de la ideologia que sustentava l’escola.

Eren textos profunds, que no només tenien sentit en el context escolar. Eren escrits compromesos, dirigits al món. Escrits, fruit de moltes i moltes hores de reflexió, discussió i cooperació.

Segurament el més conegut és «Carta a una Mestra», un document que es va acabar publicant, esdevenint una referència important en la història de la pedagogia.

CARTA A UNA MESTRA

D’aquest llibre en destaco un fragment (3), extret de la traducció catalana i seguidament hi faig una reflexió:

Aquesta ha estat la nostra primera trobada amb vosaltres. A través dels nois que no voleu. També ho hem vist nosaltres, que amb ells l’escola esdevé més difícil. Alguna vegada ve la temptació de treure-se’ls de sobre. Però si es perden ells, l’escola ja no és escola. És un hospital que cura els que estan bons i rebutja els malalts. Esdevé un instrument de diferenciació cada vegada més irremeiable.I vosaltres us atreviu a fer aquest paper en el món? Aleshores crideu-los de nou, insistiu, torneu a començar des del principi, malgrat que hàgiu de passar per boigs.

Val més passar per boig que no pas ser instrument de racisme.

I a nosaltres, ens diuen els alumnes de Barbiana i el papa Francesc ens ho subratlla: I nosaltres ens atrevim a fer aquest paper en el món?

Acollim els nois i noies que ningú vol… Els pobres… Els darrers… Els migrants… Els que no poden pagar ni les excursions, ni els llibres ni el teatre?

No serà que entenem l’escola com un sistema mercantil, explícitament selectiu i meritocràtic, al servei de qui pot pagar o té un entorn propici? Un sistema que permet dir que els guanyadors, ho són únicament pel seu esforç i dedicació, sense tenir presents altres factors, sovint socials, que estan fora del control de l’esforç personal?

Un sistema que menysté les persones igual d’esforçades, però menys dotades dels dons previs que una societat de mercat casualment valora més? (4)

No serà que sobren escoles als llocs on viuen les famílies acomodades i cal anar on hi ha els pobres? No per beneficència, sinó pel que han d’ensenyar-nos. (5) Que l’escola cada vegada més també ha de ser “un hospital de campanya” per a socórrer els ferits, per a recuperar els marginats i els descartats”. (6) Pensem-hi.

CARTA ALS CAPELLANS MILITARS

El segon text, també en forma de carta, escrit el 1965, dirigida als capellans castrenses de la Toscana que en un comunicat es mostraven contraris a l’objecció de consciència al servei militar. És una carta (Lettera ai preti militari) on es reflexiona sobre el concepte de Pàtria i els motius de les guerres, per contradir-los.

Cap diari catòlic s’atreví a publicar-la. (Feia poc que l’escolapi Ernesto Balducci, havia estat condemnat per defensar l’objecció de consciència). Només Rinascita, un setmanari comunista, ho va fer.

Tant el director de la revista com Milani van ser processats, acusats d’apologia del delicte per una associació d’excombatents.(7)

Milani es defensava així:

Les lleis no són ídols per adorar, sinó camins que cal perfeccionar. No es pot obligar cap mestre a dir que les lleis són perfectes quan té a les seves mans un grup de nois que poden millorar-les un dia no gaire llunyà. L’objector, en el fons, com tothom que desobeeix civilment i responsablement una llei, estima la llei més que els altres, que simplement l’obeeixen sense preocupar-se de millorar-la.

I nosaltres, què fem amb els nois i noies per ajudar-los a comprometre’s a millorar el futur de la societat un dia no gaire llunyà? A través de Milani, també ens ho pregunta el pastor de l’Església catòlica.

Som una escola reproductora del sistema o bé una escola transformadora? Una escola que fa massa olor de diners i en lloc d’unir separa.(8)

Som una escola que vol transformar la realitat consumista, capitalista, militaritzada (a través de les lleis que la regeixen), unes lleis que generen cada vegada més diferencies entre rics i pobres?

Acabo amb una reflexió final, del mateix Lorenzo Milani.

Va dedicada a qui prioritza tocar de peus a terra i creuen que les utopies se les emporta el vent.

ESCOLES PLENES

Insisteixen que escrigui un mètode, que els precisi els programes, les matèries, la tècnica didàctica.

Amb freqüència em pregunten els amics com ho faig per portar l’escola i com ho faig per tenir-la plena.

S’equivoquen de pregunta. No haurien de preocupar-se de com cal fer-ho per portar l’escola, sinó de com cal ser…

No es pot explicar en dues paraules! Cal tenir les idees clares respecte als problemes socials i polítics. No cal ser interclassista, sinó que cal prendre partit. Cal tenir l’ànsia d’elevar el pobre a un nivell superior. No dic ja a un nivell igual al de l’actual classe dirigent. Sinó superior: més humà, més espiritual, més cristià, més tot.

Pere Vilaseca
Moviment Educatiu Milani

(1) Del pròleg de Miquel Martí a "Carta a una mestra", Eumo Editorial.
(2) "Don Lorenzo Milani. El exilio de Barbiana". Michele Gesualdi. PPC
(3) Alguns dels alumnes més grans acompanyaven els més petits en l’aprenentatge, fruit d’aquesta experiència van intentar estudiar magisteri. No van superar els exàmens oficials. D’aquí en sorgeix aquesta reflexió. "Carta a una mestra", EUMO (1998). p. 14.
(4) Michael J. Sandel (2021), "La tiranía del mérito". Debate.
(5) Paraules del papa Francesc en el Congrés de celebració del cinquantenari de la "Gravissimum Educationis". 
(6) Discurs del papa Francesc en el jardí adjacent a l’església de Sant Andreu, a Barbiana, 20/6/2017 Font: "Francisco y su llamada a una urgente autocrítica de la escuela". José Luis Corzo, Sch.P.
(7) Miquel Martí. "Lorenzo Milani Sacerdote y Maestro". Revista Educar(nos), núm 78.
(8) Paraules del papa Francesc als assistents al Congrés commemoratiu del cinquantenari de ‘Gravissimum Educationis’ Font: "Francisco y su llamada a una urgente autocrítica de la escuela". José Luis Corzo, Sch.P.

El càstig. Guillem Sala.

El càstig. Guillem Sala. L’altra editorial: Barcelona 2020

Vaig conèixer el llibre a partir d’una conversa al CCCB entre Marina Garcés i l’autor del llibre, Guillem Sala, titulada “Per què aprenem?”, que es pot veure aquí.

És una novel·la amb vocació de fotografia social, de captura del moment, amanida amb una aposta lingüística arriscada, que ha aixecat debat. Tracta temes que no et deixen indiferent, i això inclou no només l’argument de la història o els seus personatges sinó també l’enfocament i estil.

La Sandra, la gran protagonista, una professora d’institut amb una infància problemàtica, defuig la vida complaent i tranquil·la al costat de l’Albert, per deixar-se temptar pel futur brillant i enlluernador d’un apassionat, confiat i vital Minu, el nou company de feina. També interfereix en la seva vida l’Izan, un alumne amb qui té un vincle especial que s’enforteix quan és expulsat de l’institut arran d’un incident. Aquest fet tensarà la situació entre els diferents personatges i portarà que dues persones marcades pel càstig i la culpa, partint de situacions familiars diferents, es reconeguin l’una a l’altra.

La novel·la ens planteja quin valor pot tenir un càstig sobre algú que no acaba d’entendre la gravetat dels seus actes. De què serveix castigar algú que, òbviament, ha actuat de forma incorrecta, però sense voluntat de fer mal? Perquè els càstigs de la infància poden ser un estigma que marqui de per vida. Expulsant l’Izan de la seguretat de l’institut, se’l llança a un entorn molt pitjor i amb menys expectatives de futur.

Sala apunta les dificultats dels instituts perifèrics, una realitat que contrasta amb la visió esbiaixada de la sèrie televisiva Merlí. En aquesta entrevista es troben interessants opinions de l’autor sobre l’educació i la joventut actual.

La novel·la funciona molt bé, és àgil gràcies a l’acurat ús de l’el·lipsi que fa l’autor. A través d’escenes breus i ben perfilades, anem descobrint retalls de la vida dels nostres dos protagonistes i de la gent del seu entorn. El dinamisme del llibre s’aconsegueix, a més, perquè moltes d’aquestes escenes avancen sovint en forma de diàlegs.

A banda i banda del Besòs, la Sagrera, Sant Andreu i Bon Pastor, i Santa Coloma de Gramenet, hi trobem les cases i els instituts on es desenvolupa la història. “La idea –explica Sala– és una mica anar a la contra d’aquests relats adotzenats que no deixen de ser una translació de l’autoajuda a la novel·la; és una protesta contra l’obligació de ser feliç. Faig una reivindicació del dret de perdre. Tinc la sensació que patir o ser infeliç s’ha convertit en una vergonya, és culpa teva perquè no estàs gestionant bé el teu capital emocional, per dir-ho en termes de la nostra època”.

El llenguatge és una barreja de català i castellà considerable. El català és la llengua del narrador i la de l’escola, i en canvi els pensaments de la Sandra i els diàlegs de l’Izan són en castellà: “La novel·la intenta reflectir la realitat social. Els personatges parlen en la llengua que penso que parlen, i canvien d’idioma com fem habitualment. La novel·la està escrita en català brut i en castellà brut, amb molts castellanismes i catalanismes, hibridacions… Necessito fugir de la norma lingüística perquè no captura la realitat social. És una novel·la escrita d’orella, molt oral, molt col·loquial. He pretès capturar la barreja, com a la vida”.

En poques paraules, és una novel·la que atrapa i et fa preguntes per la senzillesa i potència de la història. I el brutal final del relat ens desarma però encaixa perfectament amb el que se’ns ha contat prèviament.

Jaume Roig

Drets i deures, agraïment, confiança i compromís

El 10 desembre de 1948, després de les atrocitats de la Primera i la Segona Guerra Mundial, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans, una fita històrica per a la humanitat per allò a què aspirava. Dècades després, el 20 de novembre de 1989, aquells 30 drets bàsics quedaven reforçats amb l’aprovació, amb rang de tractat internacional, de la Convenció sobre els Drets dels Infants. I es pot afirmar que també els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de l’any 2000 van ser un nou compromís i camí de transit del conjunt de la humanitat cap un model de salut, supervivència i progrés.

En la meva etapa com a directiu d’una ONG vaig conèixer la complicada i bona feina que es fa des de dalt, a Ginebra, –les ONG i altres entitats locals, en col·laboració amb el Comitè de Drets dels Infants– revisant informes i proposant reptes als països per avançar en millors practiques. I amb la mirada posada en les societats del Nord, vàrem impulsar la creació de materials i campanyes per a la sensibilització d’infants i joves en l’àmbit escolar, sobre els drets a l’alimentació, a la salut, la educació, el joc, al propi nom i desenvolupament… tot molt lloable, però ara m’adono que faltava quelcom.

I ho constato en veure com les societats capitalistes estem educant els nostres fills i filles, des de casa i des de l’escola, posant en risc així, el futur global. Ja no serà cosa del canvi climàtic o la finitud dels recursos només, sinó que pot arribar a ser el domini del “meu propi lliure albir”, sense comptar amb els altres, en una mescla de les lleis de la jungla i la del més fort.

Tothom sembla saber i defensa els propis drets, oblidant sovint els deures associats: pel dret dels altres i del de la societat en el seu conjunt. Per exemple, el dret a la meva salut ha d’estar en consonància amb el dret a la salut dels altres i la comunitària; el de l’educació dels infants ha d’implicar el respecte als mestres i aprofitar la possibilitat rebuda, pel seu propi futur i per ser útils a la societat; el meu dret al joc implica el no fer trampes, respectar els arbitres i deixar jugar els companys; el meu dret a la sexualitat implica respectar el “no” dels altres i acceptar l’orientació sexual i la identitat de gènere dels altres… És evident que com a societat hem perdut el sentit de la responsabilitat i la implicació comunitària. Ja des de petits aprenen a demanar i a exigir; alguns infants veuen com els progenitors menyspreen els colors del semàfor, falsegen les faltes comeses, saben més que el seleccionador, el mecànic o el metge, insulten els polítics, maltracten determinats col·lectius, s’enfronten als poders… i tot això mentre es mouen des dels dispositius mòbils lliurement, entre memes grollers, músiques eròtiques, jocs de matar o escenes barroeres de sexe de qualsevol tipus.

Per a les persones cristianes, el Pare Nostre, pregària rebuda del propi Jesús (Mt 6,7-15), és també lliçó i tarannà: les seves sentències, unes sobre el Creador i altres sobre la humanitat, són peticions que mostren respecte i confiança en Aquell que ens supera. Apresa des de les primeres catequesis i animada a repetir al llarg de la vida en situacions vitals i emocionals diverses, mostra una actitud agraïda pels dons presents, confiada en els del futur i implicada en la consecució, “així com nosaltres”.

Els tres pilars que més falta ens fan i dels quals no semblen disposar els futurs protagonistes de la història: agraïment, confiança i compromís.

Sergi Bernabeu

Por d’anar a classe

El curs escolar va començar amb menys assistència a classe en algunes escoles. Als titulars de mitjans de desinformació es citava l’alumnat gitano, es parlava d’absentisme al tercer dia d’inici del curs!, no es van valorar altres aspectes o altres grups de població. Hauria estat més interessant explicar que el Covid entén de classes socials, que augmenta la seva incidència de manera inversa a la riquesa de cada família; informar que estan morint moltes persones a causa de les enormes retallades a la sanitat de fa una dècada: unes retallades criminals que haurien de portar als tribunals de justícia als responsables. Però són temes menys mediàtics que aules mig buides.

Si alguns infants gitanos (i no gitanos també) no van a escola aquest curs hi haurà algun motiu que ho expliqui. Bona part de les famílies que no porten els seus fills o filles a escola viuen en la perifèria del sistema; estan en la línia imaginària (però real) que separa la marginació de la inclusió. La història de més de sis-cents anys que ha viscut i patit la població gitana l’ha portat a malfiar-se del món paio. Durant aquests segles ha estat obligada a viure al marges de la societat, a amagar-se per preservar la seva llengua i els seus costums. Tant temps vivint així ha generat una desconfiança i prevenció davant tot allò que els ofereix la societat dominant. La història de persecucions sofertes i l’exclusió permanent ha provocat, com a sistema de defensa, que es tanquessin en ells mateixos. La família ha esdevingut el pilar bàsic de la comunitat gitana. Tant per la seva manera d’entendre les relacions com per aquest comportament defensiu, les famílies gitanes són àmplies i moltes viuen juntes tres generacions. Si hom es preocupa perquè els avis no es contagiïn en la relació amb els néts, als gitanos els preocupa molt més, atès que hi conviuen diàriament.

Sastipen thaj mestipen (salut i llibertat) és el lema que defensen bona part de les persones gitanes. Una declaració de valors que a molts ens agrada: avui toca lluitar per aconseguir la salut per a tothom i exercir el dret a anar presencialment a escola.
L’escola paia no ha estat prioritària per al poble gitano. Actualment, però, cada dia hi ha més alumnat gitano que acaba els estudis obligatoris i continua estudiant; arriben a la universitat o a cicles de grau superior. Hi ha gitanos i gitanes metges, educadores, professors o mestres, escriptores, advocats i un ja llarg etcètera.

La Covid pot provocar un retrocés important. Els vincles amb mestres que s’havien establert es poden perdre i es farà complicat recuperar-los i recuperar l’interès per l’escola. Les segregacions que suporten, els centres escolars guetitzats no ajuden a unes relacions en pla d’igualtat amb el món paio. Tinc una experiència personal a l’institut Badalona9. Recordo que mentre el centre acollia tota la diversitat present als barris de l’entorn l’alumnat gitano, masculí i femení, estudiava al mateix nivell que la resta de nois i noies, cursava el batxillerat i continuava. Quan les polítiques educatives de les administracions (augments dels concerts, criteris d’escolarització…) i el racisme de la societat majoritària van provocar el procés de guetització i s’escolaritzaven només gitanos i nouvinguts pobres l’èxit escolar va caure en picat.

La Covid ha evidenciat allò que passava. La insuficiència de recursos dedicats a l’ensenyament i la sanitat, les feines precàries que han d’acceptar moltes persones, els desnonaments (80 cada setmana només a Barcelona, un cada hora a Catalunya)… Tot això ja hi era abans de l’aparició d’aquesta pandèmia. S’ha fet més evident, però la Covid no n’és la causa. La població en risc d’exclusió ho pateix molt durament.

L’escola que educa de debò pensa en totes les famílies i prioritza les que més ho necessiten. Educar també implica adreçar-se a les altres persones, sobretot a les que malviuen o sobreviuen. Hi ha gent que no té la capacitat real ni les condicions de vida per augmentar la distància física, ni confinar-se adequadament. No serveix apel·lar al càstig per obligar a portar les criatures a escola; cal ajudar a generar confiança amb les mestres i el professorat, a percebre l’espai escolar com a segur i acollidor. Tan segur com d’altres espais i molt més acollidor que la majoria. És bàsic reduir les ràtios per afavorir l’acció tutorial, la relació amb les famílies, que ajudarien a generar més confiança.

És necessari aportar els recursos i promoure els canvis legals adequats per frenar les segregacions, per invertir l’actual procés que les augmenta cada dia que passa. Ha de ser prioritària la relació cordial, la col·laboració, la complicitat amb totes les famílies. Per atendre tothom (gitanos, paios, nouvinguts) en pla d’igualtat, amb equitat, hem de tenir en compte les situacions que viuen, els seus costums i trets culturals.

Joan M. Girona

Que dur que és tercer! Au va!

Després d’un any d’excedència, la meva “nova normalitat” torna a ser l’escola i d’entre totes les tasques en destaco la de control d’accessos: fins a les vuit i deu els de tercer i quart d’ESO, fins a tres quarts de nou els petits arribant en comptagotes a l’acollida i a tocar les nou, l’entrada massiva de la primària. Les normes són clares: només alumnat, professorat i comptades altres excepcions, amb l’objectiu de salvaguardar l’espai lliure de Covid i les bombolles de convivència, cuidant de la salut comunitària, diuen. I la destaco perquè em situa diàriament una hora a la talaia que són els tres esglaons d’entrada, pocs però suficients: es donen 60 períodes semafòrics, paren uns 5 repartidors, passen algunes (persones) passejadores de gos, els que entren i surten del CAP… També els gairebé 500 alumnes, alguns acompanyats, i els companys del claustre traspassen la porta sota la meva supervisió, acompanyada d’un somriure o salutació. Alguns saluden de tornada, amb els més propers intercanviem conversa i alguns altres hi passen capcots amb el mòbil o pensant en les seves coses.

Tres petites històries d’aquests dos mesos: en Max, un matí amb semblança de no haver sortit encara del llit, en la conversa amb els més matiners de quart em pregunta irònicament, “Sergi, tu cobres per estar aquí tan aviat i així de content?”

Una alumna d’origen xilè de quart de primària que arriba cada dia abans de dos quarts per l’acollida. Un somriure, la mà estesa i unes paraules facilitadores han aconseguit que la separació de la Isabel de la mà de la mare ja no vagi amb els plors de setmanes enrere. Fins i tot, en veure’ns per l’escola, ve corrents a saludar-me.

I la tercera, amb una altra alumna, de la qual no sé el nom i que no he pogut tornar a identificar dies després: s’aturà al meu costat i amb cara seriosa em digué “què dur que és tercer!”. De forma automàtica, gairebé sense pensar em va sortir un “Au va! Què dius? Endavant i ja veuràs que bé avui”. Pensativa ella uns segons, perplex jo també per la mútua espontaneïtat, em somrigué i saludant-me, continuà reconfortada.

Tres petites històries que viscudes al moment i rememorades en la pregària em recorden les paraules burlesques del criminal també penjat, en el fons preguntant-se per les raons profundes de Jesús (Lc 23,39), la mà estesa a la sogra de Simó (Mc 1,29-34) o el “No tingueu por” amb la bona notícia de la resurrecció (Mt 28,5).

El mirar al meu voltant i l’escoltar, el restar atent i disposat, el viure des de la fe amb una certa gratuïtat, em demostra un cop més que, malgrat tot, val la pena viure. Preocupat per la situació, amb certa por i a milers de quilòmetres de la meva parella, en la intimitat ploro sovint, però sempre trobo una mà estesa que em dona esperança i m’ajuda a continuar. Avui, aquest escrit ha estat aquesta mà.

Sergi Bernabeu

Pau de Tars (2)

En aquest segon escrit centraré mínimament la cristologia de Pau en les cartes que els estudiosos han considerat més fiables en la seva autoria i dins d’aquestes subratllar les del període central i sobretot la carta als Romans. És en aquesta carta que intentaré aprofundir en els propers escrits.

Aquestes cartes més fiables estan dividides en tres períodes:

• en el primer període trobem les dues de Tessalonicencs (escrites cap al 50)
• en el període central, en el qual es troba la carta als Romans, trobem també la primera i segona als Corintis i la dels Gàlates (escrites cap l’any 57)
• en el tercer període trobem la de Colossencs i Filèmon (escrites en el captiveri de Roma, en els anys 61-63).

A partir d’aquestes cartes observem:

1. Aquests tres períodes mostren “etapes” de Pau en la seva cristologia.

2. Pau utilitza el gènere epistolar per donar resposta als problemes pràctics que les diverses comunitats d’origen grec estan vivint.

3. Pau, a diferència dels evangelis sinòptics (escrits posteriorment), no narra cap vida de Jesús, encara que sembla que Pau els conegués (les comunitats devien tenir coneixement dels sinòptics en les seves tradicions orals o en petits documents escrits anteriors als redactats finals, que es van fer cap als anys 70). Amb aquestes constatacions podem dir que Pau construirà la seva cristologia a partir del coneixement de les tradicions orals dels sinòptics i de la seva experiència personal amb Crist (encara que Pau no el va conèixer en vida, ell parla de la seva experiència de conversió uns anys més tard de la mort de Jesús, cap l’any 36). Aquesta experiència de conversió i les tradicions orals fan que Pau fonamenti l’Església naixent en la mort i la resurrecció de Jesús, donant-li molt del sentit que avui té.

4. En les cartes centrals, sobretot a Gàlates i Corintis, Pau ha de fer front, a part de qüestions concretes de les comunitats, a les gran qüestions que la predicació de Jesús va introduir però no va resoldre:

• La suposada obligatorietat de la circumcisió per als nous cristians que acabarà formulant la qüestió de fons: quina és la diferència i, per tant, la novetat de Crist, respecte a la formulació veterotestamentària? (Gàlates).

• El problema de la resurrecció de Jesús i la seva relació amb la resurrecció escatològica de (tots) els morts (1 Corintis 15, 1-58).

• Al principi de la Carta als Corintis, el problema de com jutjar la inserció en la fe cristiana d’“ideologies religioses” provinents del paganisme o, potser més radicalment, de les tendències mateixes de l’home.

• A la carta als Romans, Pau elabora un llenguatge únic i, per tant, nou, per parlar a jueus, pagans i cristians, es a dir, a la humanitat en la seva totalitat, sobre el significat de Crist, Jesús de Natzaret.

És important, i cal remarcar-ho, que quan a les cartes del període central ens parla de Jesús, i alguna vegada d’algun dels seus atributs (“fill de David”, “fill de dona nascut sota la llei”), ho fa sempre en un context estructurat entorn a una pregunta més àmplia o d’altre ordre: quina és la transformació que l’home ha d’esperar de Crist?

5. En aquest període la clau d’interpretació ha canviat respecte als Sinòptics. En Pau, els termes “Regne” i “pobres” (com a grup social) han desaparegut com a eix central. Així, el terme “pecadors” ja no designa a un grup social determinat sinó que per a Pau tots som “pecadors”. Pau entén que totes les persones caiem en el pecat, és a dir, ens deshumanitzem per la nostra “carn” (constitutivament som carn), avui diríem pel nostre instint de supervivència (constitució genètica) que fa que no acabem d’acceptar la germanor universal (crida de l’Esperit).

6. Pau utilitza, per tant, una altre clau interpretativa, els conceptes: pecat, gracia, justificació, llei, home interior-carn, esperit, llibertat i altres termes ens fan pensar que la clau interpretativa és l’antropològica o existencial. Podem dir tranquil·lament que la concepció antropològica de Pau mereix el nom d’humanisme. Podem parlar de la cristologia humanista de Pau.

7. Dins de la part central, que serà representativa i on se’ns oferirà el nus de tota l’estructura de pensament paulí, escollirem els vuit primers capítols de Romans on trobarem, si més no, el pensament més nuclear.

Cesc Cònsola

Per llegir la primer part, premeu aquí.

Educació i Covid (6)

Efectes col·laterals indesitjats

No és l’escola. No és la feina. Es tracta del taller ocupacional on va en Jordi, el meu cunyat, que té una discapacitat intel·lectual del 65 %. Un equipament bàsic per a la seva salut física, psíquica i emocional, com hem pogut constatar durant l’aïllament.

Fotografia: Taller Ocupacional Caviga (Facebook)

El retorn ha comportat un gran esforç imaginatiu i organitzatiu per als professionals que atenen en Jordi i els seus 90 companys: protocols molt estrictes de neteja (que impliquen, per exemple, canvi de tota la roba cada dia); adaptació d’equipaments municipals, com ara centres cívics, per donar cabuda a alguns grups de treball, perquè en el taller és impossible mantenir les distàncies preceptives; remodelació de les rutes del bus que els porta al taller des del seu centre; reorganització del menjador; acompanyament dels usuaris que per la seva salut són molt de risc i no poden assistir al centre, canvis d’horaris. Tothom hi ha col·laborat tan bé com ha sabut i els estem molt i molt agraïts.

Això no significa, però, que tot plegat no comporti alguns desajustaments. El més obvi és la dificultat dels nois per entendre la impossibilitat de tocar ningú, acostumats com estan a comunicar-se a través d’abraçades. Però també el fet que alguns, com en Jordi, pateixen habitualment alguns petits símptomes políticament incorrectes segons la Covid i que quan es manifesten comporten que hagin de passar pel preceptiu PCR i tornar cap a casa: des de qui sol tenir una temperatura corporal més elevada de la mitjana a qui té tendència a la diarrea. Això comporta informes extres dels metges (amb els quals sovint és molt difícil contactar) i diverses anades i vingudes. El primer cop que ens hi vam trobar, en Jordi va seguir estrictament el protocol de confinar-se a l’habitació mentre esperava el resultat del PCR. Li va fer il·lusió i tot… però la cosa va acabar amb un atac amb convulsions a la primera sortida que va fer al carrer: la policia el va portar a l’hospital, nou PCR i així anar fent. És difícil saber si l’emoció del confinament està relacionada amb el seu atac epilèptic, però podria molt ben ser. Ara quan li fan un PCR ja no el confinem esperant els resultats… Perquè, si no hi ha indicis que realment pot ser la Covid, intentem evitar unes convulsions que també li han provocat lesions a l’espatlla. Un camí incert, on no saps gaire si actues correctament, que has de fer amb menys suport sanitari del que voldries i on cal el sentit comú de tots plegats.

Amb tot, mil vegades millor anar al centre que quedar-se a casa.

Mercè Solé
Familiar d’un usuari d’un Taller Ocupacional

Educació i Covid (5)

Uns mesos difícils

Aquesta quarantena ha estat un cop baix per a tothom, des de l’economia fins a l’educació, però sobretot la més afectada ha estat la salut. Com a estudiant de 2n de batxillerat, he viscut tot un trimestre a casa, d’una forma difícil d’entendre’s amb el professorat, que malgrat els seus intents, no va poder actuar de forma adequada al començament, ja que la pandèmia va venir de sobte i es pensava que només serien uns dies, però aquests dies es van convertir en mesos.

Va ser un moment de molt d’estrès, ja que no només vam haver de portar la càrrega de primer de batxillerat (el curs passat), que ens perjudica directament a la nostra preparació per a la universitat, tant per coneixements com per notes. Però en moments difícils hi ha errors que es cometen i no es pot criticar de forma generalitzada. Només el fet que tothom va actuar com va poder ja és un mèrit que s’ha d’agrair, tant professors, com sanitaris i polítics. Igualment dir que des d’educació s’hauria d’entendre i motivar més els joves (més enllà del confinament): no som màquines que es puntuïn amb una nota.

Al fet que la part educativa va ser molt més difícil de gestionar i digerir, li hem de sumar el fet de no poder sortir i angoixar-se a casa, i el fet de no poder anar de festa o amb els amics. Ens afecta directament a la nostra vida adolescent.

Però no tot és negatiu, perquè amb tant de temps a casa, permet fer altres coses que no podríem fer abans, com cuinar, fer manualitats, llegir més, o com en molts casos i en el meu cas, conèixer gent nova de forma online i poder compartir els moments de confinament amb un somriure.

Joan Palacios Prados
Estudiant de segon de Batxillerat

Educació i Covid (4)

Manteniu les escoles obertes, ho agraïm!

Som l’Ana i l’Ignasi i tenim una filla, la Naiara, que aquest curs està a P5 en una escola pública de Sant Andreu.

Els tres mesos de confinament del curs passat es van fer difícils per ella. Nosaltres passàvem moltes hores teletreballant i no podíem atendre-la bé. I les opcions d’escola telemàtica, que poden funcionar amb alumnes més grans, no van encaixar amb ella. Els infants d’aquestes edats demanen la presència del grup i dels i les mestres. La Naiara es cansava de seguida a les trobades virtuals i les activitats que ens arribaven no l’acabaven d’enganxar.

Estar amb nens i nenes de la mateixa edat és molt important perquè els infants entrin en la dinàmica i aprenguin. La Naiara estava contenta d’estar a casa però trobava a faltar els seus amics i amigues. Per això, nosaltres com a família celebrem l’obertura de les escoles aquest curs, malgrat totes les mesures excepcionals que s’han hagut de prendre.

És cert que ella fa P5 i no ha de portar la mascareta tot el dia, potser si l’hagués de dur estaria més cansada, però en general la veiem contenta. A més, tenim una sensació positiva de com s’estan organitzant les entrades i sortides, els patis, les mesures d’higiene… El grup de la Naiara va estar una setmana confinat perquè es va detectar un cas positiu. La reacció de l’escola va ser ràpida, les PCR es van fer correctament el dia següent (per cert, no hi havia cap company/a contagiat/da) i es va oferir als alumnes un material per treballar durant els dies que van estar confinats.

No és la millor vivència de l’escola, i és cert que les mesures actuals no permeten el contacte entre alumnes de diferents grups ni l’ús de tots els espais. És una riquesa que es perd i que esperem que es pugui recuperar ben aviat. Malgrat tot, veiem la Naiara contenta i agraïm la tasca que fan els docents i tot el personal que treballa a les escoles per mantenir-les obertes.

Ana de la Torre i Ignasi Flores
Pare i mare de la Naiara

Si cliqueu al damunt de la imatge, veureu el preciós conte que han fet l’Ignasi i l’Ana per a la Naiara

Educació i Covid (3)

Primer em vaig posar contenta, després ja no

El 12 de març ens van dir que al dia següent no tornaríem a l’escola. Em vaig posar contenta, com tota la classe. Pensava que serien només un parell de setmanes, però van anar passant els dies i no tornàvem.

Em vaig començar a agobiar i vaig tenir algun dia de bajón, trobava a faltar les meves amigues, trobava a faltar una rutina diària. Però sort tenia de les videotrucades. Els meus pares em van deixar utilitzar el whatsapp i així vaig poder mantenir el contacte amb les amigues.

També vaig poder aprendre a centrar-me en els estudis, ja que tenia molt temps lliure. A partir d’aleshores he tret encara millors notes.

Cada matí em llevava, esmorzava i feia temps fins a connectar-me a les videotrucades de classe.

A casa teníem pocs dispositius perquè als meus pares no els havien donat els ordinadors per fer la feina i no donàvem l’abast. Això comportava que jo estigués més estressada, no era gaire fàcil lligar les videoconferències, els deures i el teletreball.

Una de les coses que va comportar que estigués trista va ser perdre’m la famosa graduació. Tots teníem moltes ganes d’assistir-hi i alguns fins i tot tenien el modelet preparat.

Ariadna Ginjaume Lligadas
Estudiant de primer d’ESO

Educació i Covid (2)

Un inici de curs estressant

Aquest curs ha començat tan diferent com va acabar el passat. Molts dubtes i poques respostes segures.

Hem fet i refet el pla d’obertura del centre adaptant-lo a l’enèsima consigna enviada des del departament.

Els primers dies de curs han estat d’adaptació per part dels mestres, les famílies i l’alumnat.

Els mestres hem hagut de repensar la metodologia sense barrejar classes, sense sortir del grup bombolla, respectant la distància. I tot això sense perdre el treball cooperatiu i per projectes. Una adaptació molt difícil. El que més ens ha costat ha estat la distància física i portar la mascareta a totes hores. Moltes vegades ens expressem més amb un somriure i una gesticulació de la boca que amb paraules, i la mascareta ens ho impedeix.

Les famílies tenien una preocupació legítima sobre les mesures establertes. Això ens ha comportat fer un treball molt gran de pedagogia, d’explicar per què fem servir aquesta mesura i no aquesta altra, perquè hem desdoblat un grup i no un altre. Com diu l’expressió “tants caps, tants barrets”, hi ha qui opina que les mesures són massa severes o massa toves.

L’alumnat tenia moltes ganes de retrobar-se i no s’ha pogut abraçar, hi ha hagut disgustos pels grups desdoblats. Per sort, els infants, en general, tenen una gran capacitat d’adaptació. Quan reben unes consignes clares i se’ls explica bé el motiu, ho entenen i ho incorporen al seu dia a dia amb normalitat.

Hi ha hagut famílies en les quals han mort parents, o han perdut la feina o han treballat a tot drap amb el risc que comportava per a la salut de la resta de la família. Els nens i nenes necessitaven gestionar les diverses emocions que han anat tenint, així que hem preparat unes activitats d’educació emocional especials per tal de poder treballar el que han viscut durant aquests mesos.

A nivell personal ha estat un inici de curs estressant, ple d’incògnites, amb la sensació que tot fluctua, res no és definitiu ni clar. Sóc una persona una mica impacient, m’agrada tenir les coses clares i saber el terreny que trepitjo i la veritat és que ha estat tot el contrari. Així que he fet una cura de paciència i d’aprendre a viure el dia a dia.

Maria Puig
Mestra de Primària

Educació i Covid

Hem pensat que seria una bona cosa oferir en aquest número de L’Agulla un mosaic de mirades sobre com s’ha viscut aquest començament de curs en el món de l’educació, i aquí el teniu. Parlen estudiants, mestres, pares… Una bona perspectiva, certament.

De tornada al col·le, quin embolic!

Em dic Lidia i he començat la secundària a l’escola Salesians Sant Antoni de Pàdua de Mataró.

Montserrat Cabo

El final de curs de l’any passat va ser molt diferent del que m’havia imaginat en iniciar el 6è. Ens vam perdre: les colònies, el fi de curs i el ball que hi fem… tot va ser per videotrucada, i no és el mateix, és clar.
L’inici de curs va ser també molt diferent.

Quan vam arribar ens vam haver de posar en fila perquè ens prenguessin la temperatura com ho vèiem a la televisió. I ho seguim fent cada dia. Uns dies després ens van donar unes mascaretes de color taronja perquè ja no portéssim les normals. La idea és que portem les mascaretes de diferents colors, és a dir, tot primer d’ESO ha de portar les mascaretes de color taronja, per visualitzar els diferents nivells…

A classe, aquest any, per la situació que vivim no podem estar en grups, només quan hem de fer un treball en grup ens deixen col·locar les taules amb una distància a l’hora de treballar. Us podeu imaginar que això provoca molt enrenou a la classe perquè ens hem de parlar a distància.

En el pati, no ens podem barrejar amb les altres classes, i cada setmana ens toca en un pati diferent (perquè el col·le és gran i hi ha diferents espais de pati). Això és el causant que no puguem relacionar-nos tant amb altres companys de classes diferents, però no ens ho hem pres molt malament, la veritat.

Hem tingut molta sort (almenys la meva classe) perquè no ens han confinat, encara!

Parlant d’això, la meva experiència amb el confinament va ser bastant estressant. Havia de fer videotrucada cada dia i després estava unes quatre o cinc hores fent deures, el mateix que dir cinc hores amb l’ordinador a la cara. Imagineu-vos com van acabar els meus ulls…

I doncs, la veritat, m’alegro que la meva classe no estigui confinada per ara, tot i que sé que seran deu dies és molt millor fer classe presencial i poder compartir temps amb els amics de l’any passat i amb els que he fet nous aquest any.

Lidia Maldonado Guirao
Estudiant de primer d’ESO

Aprendizaje-servicio. Compromiso social en acción. Ed. Santillana, 2020

Hola, estimats amics i amigues,

Voldria compartir amb vosaltres l’últim llibre que he escrit: Aprendizaje-servicio. Compromiso social en acción, publicat per Santillana a la col·lecció Santillana Activa.

• 

Si no fos per la pandèmia, n’hauríem fet una presentació divertida el passat 1 d’abril a la Biblioteca de Bellvitge, amb la col·laboració de tres grans amics: Javier Torregrosa, president de la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge-Servei; Xus Martín, professora de la Universitat de Barcelona i Pep Vallecillos, tècnic d’Educació a l’Ajuntament del Prat de Llobregat.

No va poder ser i espero poder muntar-la en una altra ocasió! També es va frenar la distribució, però bé, ara ja està disponible a les llibreries.

És una obra de divulgació pensada per a docents i futurs docents de Primària, Secundària i Formació Professional i també per a entitats socials. Recull fidelment el que acostumo a treballar en els meus cursos d’iniciació a l’aprenentatge servei. Crec que el llenguatge directe, la maquetació i les il·lustracions que conté, fa que sigui un llibre assequible per a un públic molt ampli. Aquest és el meu desig, almenys. No pretén ser una obra de gran valor acadèmic ni d’aprofundiment. És per començar i per tenir quatre idees clares i senzilles.

Si he pogut escriure aquest llibre és perquè durant aquest temps m’he anat alimentant de les pràctiques i reflexions d’innombrables entitats socials, centres educatius, municipis i administracions públiques de diversa índole a qui he d’agrair profundament tot el que m’han aportat i el que ara sé de l’aprenentatge servei, una manera d’aprendre per canviar el món.

Finalment, m’agradaria acabar precisant una cosa: cal entendre l’ApS no només sota un enfocament educatiu, sinó també sota un enfocament de desenvolupament social. No només interessa als educadors que almenys uns quants projectes educatius tinguin per finalitat un impacte positiu en l’entorn, també li interessa a la societat en el seu conjunt i, de manera especial, a les organitzacions i institucions que treballen pel bé comú. L’aprenentatge-servei no és només un assumpte educatiu, sinó també un assumpte social.

Per fer-vos-en una idea, aquí en teniu un avanç i aquí un petit vídeo de presentació de el llibre (molt “d’estar per casa”, ho vaig fer durant el confinament…).

M’encantaria, si ho llegiu, rebre les vostres impressions sinceres.

Roser Batlle Suñer
roserbatllesuner@gmail.com

Tots junts, menys… excepte…

NQ era alumne meu ara fa dos anys, llest però gandul, rondinaire per falta de límits, enganxat a un mòbil d’alta gamma, que a partir de l’adolescència va començar a arribar tard, adoptar actituds xulesques i enfrontar-se sobretot a les professores. Des de tutoria es va fer un bon seguiment, el claustre proposà iniciatives diverses, també durant la repetició, al final del qual la solució va ser marxar a un altre centre. Ni ell ni els pares no van voler acceptar la realitat i el que se’ls proposava.

José Antonio Avilés és un jove de 23 anys natural de Córdoba, col·laborador de programes de TV i conegut per polèmiques, caràcter mentider i presumptes estafes. Des de la psicologia es pot afirmar que té dependència dels mitjans, les xarxes i el públic i que necessitaria una desconnexió per trobar-se i afermar la seva poca autoestima. A la producció audiovisual, tot i així, l’interessa més el profit que li reporta.

Joan Carles és un avi de 82 anys, natural de Roma, rei emèrit d’Espanya amb un llarg historial en pro del país que ell té en ment però també d’un altre historial amagat que va aflorant com merda a l’aigua des d’aquell “Lo siento mucho. Me he equivocado, no lo volveré a hacer más” (abril 2012). Tot indica que, marcat des d’infant, confon allò públic amb allò privat, el país amb la Monarquia, el servei amb el poder i el sou amb les comissions. Quan va ser més un problema que un mitjà, l’establishment va promoure la seva abdicació en el seu fill.

En el darrer número de L’Agulla se’ns proposava reflexionar envers els reptes que com a societat tenim per endavant i sobre les decisions polítiques necessàries, que haurien de ser reflex del que entre tots pensem, creem i proposem, amb la màxima implicació.

Bé, implicació de tots menys de les famílies que fomenten massa els drets i imposen pocs deures als seus fills;

• excepte el sistema formatiu que iguala per sota, afavorint la mediocritat i poques vegades l’excel·lència;
• tampoc comptem amb els abduïts pel focus mediàtic de la bona vida amb poc esforç;
• ni molt menys comptar amb el cap d’estat preocupat per la nuesa del rei emèrit i per si ja hom veu que ell mateix va nu;
• poc amb el govern de torn; aquest o aquell altre; aquests sí treballant pel partit i per la seva ideologia amb una mà, però amb l’altra fent malabars eufemístics, llençant globus sonda i atent a les enquestes com a mirall de la ciutadania;
• menys de la resta partits polítics, escombrant pel propi interès, amb el “i tu més” a la boca i jugant al joc de les cadires del poder o al tocar i enfonsar;
• i què dir de l’alta magistratura! Amb la cinta dels ulls cada cop més aixecada, la balança trucada i l’espasa brandada contra qui gosi ni tan sols cantar o dur un nas de pallasso;
• vist allò vist, obviem també les grans fortunes i empreses de l’IBEX que juguen en una hisenda particular;
• tot i la feina social d’emergència de l’exèrcit, poc de refiar el to i els tics autoritaris de molts dels seus comandaments dels quals la Constitució encara sembla no refiar-se passats 45 anys;
• de l’Església dius? Sí de Francesc, sí les (persones) cristianes unides en comunitat de vida i fe, però no n’estic segur tampoc que ens puguem refiar del doble llenguatge, de la doble vara de l’Església jeràrquica que mira el món ara com a Santa Seu i ara com a Ciutat del Vaticà;
• ni tan sols de mi mateix puc refiar-me quan em guanya l’ego!

Cal una lluita contra l’establishment polític, social, econòmic, empresarial, familiar, esportiu, eclesial, personal… sempre més preocupat per allò propi que per allò públic.

Poc podrem fer per col·laborar en la solució dels grans problemes de Catalunya, Espanya, Europa o el món si no fem alguns canvis: escoltar més que rondinar, ser-ne conscients, crítics, empassar-nos part de l’orgull, aixecar-nos del sofà sortint de la nostra àrea de confort, acceptar l’altre tal i com ell és o intenta ser; preocupar-nos pels veïns i els propers, col·laborar amb els de més enllà, concretar en accions tangibles tanta paraula. Comencem?

Sergi Bernabeu

La Catalunya buidada (III): Locus amoenus

Tres segles abans de Crist, el poeta Teòcrit va engendrar la figura literària de lloança del lloc amè i agradable, de l’espai ideal, aquell locus amoenus, sempre localitzat en un entorn rural i connectat amb els elements de la natura. Viure en aquest lloc, sumat a una bona companyia i a la bellesa del paisatge, era clau per assolir el plaer, l’harmonia i la felicitat. Després del de Siracusa, moltíssims han estat els poetes i, per extensió, artistes, que al llarg de vint-i-tres segles han recorregut a aquest tòpic bucòlic idealitzat de fugida del món urbà, d’allunyament dels maldecaps i de vida plena.

No obstant, malgrat la supervivència del referent mític de la vida al camp, és una constatació que els espais rurals perden dia a dia la seva població i que aquesta tendeix a acumular-se en els entorns metropolitans. Més enllà dels caps de setmana i els períodes festius, on riuades de cotxes fugen de les ciutats cercant allò que en diuen “desconnexió” o “carregar les piles”, les cases dels nostres pobles i viles van quedant tancades i es marceixen fins a la ruïna. Els pobles s’esllangueixen amb una població majoritàriament anciana i masculina, amb un preocupant èxode de joves i dones que fa impossible el futur de les comunitats rurals.

Per frenar aquest fenomen del despoblament rural cal un compromís polític decidit i urgent. La resposta ha de passar per l’equitat territorial, per la garantia d’oportunitats de la població que decideix viure i desenvolupar-se més enllà de les ciutats. Els actors polítics han de traduir el compromís en tres eixos fonamentals: oportunitats de treball, accés als serveis públics bàsics (especialment educatius i sanitaris) i seguretat i equitat en la tecnologia i les comunicacions.

En relació al treball, cal crear una consciència favorable a l’emprenedoria rural, començant pels propis habitants de pobles, que identifiquin i celebrin projectes d’èxit arrelats als petits municipis. Treball que no necessàriament ha de lligar-se al sector primari (que contemplàvem en l’anterior article i que, com vèiem, no és el de major incidència directa en creació de treball i riquesa), però sí que pot –i ha de– aprofitar els potencials propis que té l’entorn: turisme rural, actiu i familiar, generació d’energies renovables, serveis d’atenció i cura a les persones, indústria tova i d’emmagatzematge net, etc. Alhora, són molt els sectors que, gràcies a les noves tecnologies, no requereixen una proximitat física a cap centre de treball: el desenvolupament de professions liberals –“professionals deslocalitzats”, en digué algú– poden arrelar al territori i prestar des d’allí els seus serveis. Per projectar aquestes oportunitats, cal però que les Administracions hi juguin el seu paper estimulador, acompanyant i assessorant les persones emprenedores, suavitzant si s’escau els requisits burocràtics i facilitant-ne la implantació, amb el foment d’espais de treball compartit, cooperatives i d’altres eines adaptades al petit i mitjà emprenedor. Alhora, una fiscalitat favorable, a la qual Europa ja ha obert la porta, que bonifiqui les inversions amb caràcter de sostenibilitat, equitat, perspectiva de gènere i lluita contra el despoblament, sumarien en acréixer l’imprescindible pilar del treball.

El camp de la salut i l’educació és també vital per la preservació de la població i, també, per l’incentiu d’arribada de nous veïns i veïnes. Els dos extrems de la vida estan directament vinculats a aquest camp: l’atenció a la infància i a la gent gran, l’accés als serveis sanitaris, assistencials i educatius i, alhora, a l’aprofitament i gaudi cultural són imprescindibles per al desenvolupament de la persona i la qualitat de vida. La cura d’aquests drets fonamentals de tota persona, garantint la prestació d’una sanitat integral i de qualitat a través de la planificació territorial dels serveis mèdics i assistencials que, per exemple, faci que el temps d’espera per al servei d’atenció primària i per a les proves diagnòstiques a les àrees rurals sigui equivalent al de la mitjana de tot el país, esdevé inajornable. El foment dels serveis educatius i culturals, accessibles per a tota la població, i la projecció d’espais com biblioteques, teatres, cinemes i altres llocs de cultura i socialització sumen en aquest objectiu. Alhora, el personal destinat a prestar aquests serveis públics bàsics, als quals també cal afegir seguretat i justícia de proximitat, han de trobar incentius per romandre als llocs de treball, evitant la itinerància i la interinitat que perjudica la qualitat del servei i la confiança de l’usuari.

En darrer terme, però tant o més important, hi juga l’accés a les tecnologies. Precisament allò que dota d’especial atractiu al lloc rural, la distància, ha de ser compensat amb el suport de les tecnologies de la comunicació. Només una connectivitat a les xarxes amb la mateixa qualitat i accessibilitat que en un entorn urbà donarà igualtat de condicions a tota la població. A l’evident garantia de subministrament d’energia i de carreteres segures, s’hi ha d’afegir l’accés a la fibra òptica que permeti el flux àgil i segur de la informació.

I tot això no es podrà dur a efecte sense l’empoderament de les persones i les comunitats rurals, especialment les dones i els joves, organitzades a través de cooperatives locals, i amb els instruments del municipalisme que apropi la presa de decisions a la població que administra. Només la participació efectiva en la identificació i gestió dels seus propis objectius socials, econòmics i mediambientals permet encarar amb seriositat els reptes de frenar el despoblament i assolir l’equitat territorial. Perquè, fet i fet, el lloc no serà mai amè, agradable ni ideal si la gent que hi viu no ho pot fer en plenitud.

Jaume Moya i Matas

Articles anteriors:

La Catalunya buidada (I): Hic svnt dracones

La Catalunya buidada (II): Bonum agricolam bonumque colonum