Tenim una cita per celebrar l’aprenentatge servei

– Dani, quan feu aquest any el concert de la classe de música?

– Aquest any fem dos concerts, el de sempre en la sala d’actes i un altre en la residència d’avis.

– Com? A veure, explica’m…

– Si ja t’ho vaig dir, el que passa és que no em fas cas, mare… Abans de vacances van venir els de sisè a la nostra classe i ens van dir que aquest any ens tocava a nosaltres. A la classe de música hem estat preparant un concert per als avis. Bé, primer els vam anar a veure, vam passar una tarda amb ells i ens van dir quines cançons els agradaven. Després vam parlar amb la directora de la residència i ens va dir que un concert és una activitat que els va molt bé, perquè s’animen quan ens veuen, ells també es preparen i se senten acompanyats. Després, a la classe de música vam aprendre cançons antigues i també a cantar fort, perquè alguns avis estan una mica sords. I a la classe de socials vam estudiar el que és l’Estat del Benestar i els serveis socials, i també a la classe de…

La conversa s’allarga i tu li vas preguntant, perquè veus com n’està ell de motivat i com li encanta mostrar-te que és capaç de fer coses “importants”. Comentant-ho amb les teves amistats, t’adones que en altres escoles també es porten a terme experiències com aquesta: un t’explica que a la classe de llengua la seva filla Marta prepara contes per a contar-los als nens de parvulari i des que fa aquesta activitat la mateixa Marta llegeix i parla molt millor que abans; un altre t’explica que a la classe de ciències els nois i noies van estudiar la processionària del pi i els estralls que provoca en els boscos, i després van construir caixes niu per a les mallerengues i en una excursió les van penjar en els pins per a frenar la plaga…

Tots aquests infants estan aprenent ciències, llengua, expressió musical, tecnologia, treball en equip, habilitats socials, compromís cívic… amb una finalitat social. T’adones que es tracta d’un còctel! Això és l’aprenentatge servei (ApS): Aprendre fent un servei a la comunitat.

No, no és un “invent pedagògic sofisticat”, és un descobriment, perquè totes les bones escoles, mestres, entitats socials ho promouen algun cop al llarg de la seva història. I, com que és una manera d’aprendre valuosa i que funciona, cal difondre-la i estendre-la.

El divendres 1 de desembre tindrà lloc al Centre d’Activitats La Farga de l’Hospitalet la X Trobada Estatal d’Aprenentatge Servei, que acollirà el lliurament dels Premis Aprenentatge-Servei 2017, i on participen centres educatius, entitats de l’àmbit social, educatiu, cultural, esportiu, etc., i representants municipals. Hi intervindran, com a ponents destacats, Federico Mayor Zaragoza, ex director general de la UNESCO, i Josep Maria Puig Rovira, catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Aquesta jornada l’organitzen conjuntament l’Ajuntament de la ciutat, la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge Servei, la Fundació Educo i l’Editorial Edebé, amb el suport de la Diputació de Barcelona.

Els premis compten amb el suport de diverses empreses, entitats socials i institucions: DKV Assegurances, Obra Social “la Caixa”, CENEAM, Fundació Princesa de Girona, ACIDH, Fundación Anabella, Mullor S.A., Abacus i el propi Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

Per tot això, ens encantaria que participéssiu en aquest esdeveniment enfocat a intercanviar experiències i reflexions sobre com els nens, nenes i joves són capaços de transformar el seu entorn. La participació en la X Trobada és gratuïta, però és absolutament necessari inscriure’s, per a això heu d’emplenar el formulari d’inscripció online.

Roser Batlle
Presidenta de la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge Servei
http://www.roserbatlle.net

Anuncis

Educar en un món complex i incert: el repte de l’educació comunitària

Molts experts de l’àmbit de les ciències socials coincideixen a assenyalar que avancem cap a una societat que podem qualificar de complexa. La capacitat de generació i transmissió d’informació i coneixement ha passat a resultar exponencial de forma permanent, i tot plegat en un interval de temps històricament molt petit. Si acceptem que allò que ens fa genuïnament humans és precisament la informació i el coneixement, aleshores hem de concloure que la humanitat ha canviat de forma substantiva i per sempre.

Atès que estem en un procés encara de transició, ens costa definir amb precisió com serà al capdavall aquesta complexitat. Som protagonistes d’un món que està morint per sempre, alhora que està naixent un món que no sabem del tot com serà. Cal afegir doncs a la complexitat social una altra característica: la incertesa. Naveguem més entre preguntes que entre respostes, i tot plegat dibuixa un escenari mòbil i canviant difícil de gestionar des de qualsevol àmbit.

Educar en un món complex i incert no pot ser de la mateixa manera que quan trepitjàvem sobre terra ferma. Les generacions actuals d’adults ens veiem davant del repte d’educar les generacions més joves en la complexitat i la incertesa, si bé nosaltres hem nascut i crescut en entorns més simplificats i carregats de certeses més estables en el temps.

El repte de l’educació, per tant, és més gran que mai, i a mig termini farà saltar pels aires qualsevol dispositiu educatiu del passat més recent, bàsicament consistent a promoure l’educació des d’institucions socials: família, escola, centre de culte – l’educació institucionalitzada. El repte és tan gran que hem de fer nostra la saviesa continguda en el vell proverbi africà (“per educar un infant cal tota la tribu”), i fer un salt quantitatiu i qualitatiu cap a l’educació comunitària.

L’educació comunitària serà l’educació del segle vint-i-u. Una educació que anirà molt més enllà de l’escolarització –la UNESCO ja afirmava fa anys que el 80% d’allò que aprèn un infant avui dia ja ho fa fora de l’escola– i que tindrà els valors dels drets humans com continguts bàsics i fonamentals –l’informe Delors ja pronosticava la importància cabdal de l’aprendre a conviure, al costat de l’aprendre a saber, ser i fer. Perquè en un món complex i incert, els valors són el referent al qual aferrar-se per construir els marcs essencials de convivència i ciutadania.

L’educació comunitària representa, a hores d’ara, tota una revolució educativa. El paradigma de l’educació institucionalitzada encara és dominant, tot i que en plena crisi, però preval sobre el món educatiu: currículums dictats pels governs de forma centralitzada, centres escolars estandarditzats i professorat homologat, activitats de lleure educatiu reglamentades, tot en un marc de fragmentació i d’especialització que costa que se sostingui per algun lloc.

L’escola volia canviar el món, i a la fi ha estat el món qui canviarà l’escola, per adaptar-la a les necessitats emergents de la societat actual. Haurem de deixar enrere, per exemple, que l’educació és un dret individual sinó que es tracta d’un dret col·lectiu –o, essent generosos amb el present, un dret individual que només pot ser exercit col·lectivament. Un alumne, per exemple, no serà “patrimoni” exclusiu d’un centre escolar sinó alumne d’un territori en el qual existeixen diversos centres escolars que col·laboren entre ells i proporcionen una educació inclusiva pensant en les necessitats de l’alumne a cada moment.

L’educació comunitària no distingirà entre centre educatius de primera (les escoles) i de segona (la resta), sinó que crearà aliances, xarxes, fluxos permanents d’entrades i sortides de professionals i aprenents, que de forma constant actualitzen les seves propostes educatives, i les co-construeixen amb la seva comunitat de referència. Tothom és i serà educador, i des d’aquesta consciència educadora participarà activament.

La clau de la implantació i l’èxit de l’educació comunitària raurà a les classes mitjanes. D’una banda, les classes benestants ja se senten prou còmodes amb una educació institucionalitzada que els afavoreix mitjançant processos de segregació i selecció, amb una educació que planteja un processos d’aprenentatge caracteritzats per la hiperespecialització competencial acompanyat d’una avaluació externa i estandarditzada de resultats. Per elles, l’educació comunitària és una pèrdua de temps i de valor.

D’altra banda, els sectors més desafavorits no disposen de les condicions mínimes de vida per participar plenament de l’educació comunitària. Salaris baixos i manca de temps els impedeix un accés en condicions d’igualtat a nombrosos recursos i activitats educatives comunitàries. Per això educació comunitària serà sinònim d’equitat, o altrament no serà.

Els poders públics tenim una doble missió respecte a l’educació comunitària: afavorir el diàleg i la reflexió per acompanyar l’inevitable canvi de paradigma educatiu, i anar construint els fonaments perquè pugui anar creixent i consolidant-se. A Barcelona comptem amb un bagatge i uns recursos que ho fan certament fàcil: l’experiència de renovació pedagògica, i l’onada d’innovació que vivim actualment així ho demostren. Impulsem una política educativa molt definida ideològicament que, no obstant això, no va en contra de ningú sinó a favor de tothom, i de manera especial d’aquelles i aquells que més ho necessiten. Precisament per ser una política d’elevada densitat ideològica, no podem esperar el consens, però sí el diàleg permanent amb tothom i grans acords en aquells temes d’educació comunitària en els quals les posicions de les parts resultin més properes. Aquí som, i aquí continuarem sent.

Miquel Àngel Essomba
Comissionat d’educació i universitats. Ajuntament de Barcelona

Compartir creences

El luxe de treballar en una escola de màxima complexitat com a mestra, en una classe de vint-i-quatre alumnes on tretze són de religió musulmana, cinc tenen classe de religió a l’escola, paral·lelament els altres fan l’àrea de valors, i la resta, és a dir, sis que no contesten i no es manifesten en cap creença, convivim sense cap ni una dificultat per compartir aquesta diversitat de creences. Per no oblidar els alumnes de les famílies de procedència diferent: Marroc, Catalunya o Espanya indistintament, Pakistan, Guinea Conakry i Perú.

Potser alguna mestra pot pensar que la seva escola encara té molta més complexitat en la procedència, no en dubto, però per fer-vos coneixedors del nostre treball diari, vull emfatitzar la quotidianitat de la tasca realitzada amb tota humilitat, acceptant aquesta diversitat i procurant ser coneixedors del que ens apropen les diverses religions, i sobretot cercar els punts en comú.

La meva sorpresa és que les famílies musulmanes eduquen els seus fills i filles, és a dir, per exemple, un va a la mesquita a aprendre l’Alcorà o l’àrab, i en els debats a la classe sobre la religió ens trobem que els musulmans i musulmanes tenen molt més coneixement del que viuen o del que creuen entorn de la família, en canvi aquells que es manifesten catòlics no ho viuen fora de l’escola, m’atreveixo a dir que les seves famílies són totalment ignorants a nivell religiós, sense voler ser despectiva amb la situació. Aquest nois i noies musulmans, poden aportar vivències i explicacions de la seva religió perquè els hi expliquen, els hi transmeten, els en fan coneixedors, i això crea una situació de desconeixement d’aquells nens i nenes de creença catòlica.

Quan ens expliquen la festa del sacrifici, o el ramadà, intentem buscar les similituds en les dues religions, que al final les trobem, i ens fa viure la proximitat en la pròpia creença, i no estem tan allunyats. Quan parlem del pelegrinatge a la Meca, del seu cost, d’allà a on s’ubica, també compartim el pelegrinatge a la Terra Santa, perquè també vivim un compromís de mantenir viva la nostra fe que practiquem, perquè en aquestes edats és una opció familiar i després ja s’anirà aprofundint. El simbolisme de l’aigua a les religions, explicant el seu divers significat, trobant moltes similituds.

Per últim aportar un aspecte important d’aquesta convivència de religions, en referència als postulats radicals que alguns en nom de la religió atempten als altres, en els comentaris sobre atemptats que van succeint al llarg de la seva vida; es mostren amb molta perplexitat davant aquests actes violents dels adults. En parlem sempre, perquè es necessita dir en veu ben alta, perquè tothom comprengui que són terroristes i no tenen res a veure amb els musulmans, perquè l’Alcorà no dicta aquestes atrocitats. En aquests debats sempre es procura deixar ben clar que en aquí la religió no hi té cap responsabilitat, i que els nostres companys i companyes de classe se senten igualment dolguts per aquestes víctimes.

Les nostres actituds tolerants cal viure-les quotidianament i amb coherència, no podem mostrar-nos ignorants dels qui tenim al nostre costat i procurar conviure amb els diferents entre nosaltres. Als centres educatius vivim amb la diversitat amb molta normalitat i ens aporta molta riquesa; no és gens lícit tenir les escoles a la perifèria de la ciutat, perquè no es visqui conjuntament aquesta diversitat, perquè comportarà més dificultats per avançar. El dia a dia ens fa més tolerants i els joves hauran de canviar aquestes reticències i manca de confiança dels adults.

Francina Gabarró i Castelltort

La UEC del Centre Educatiu Esclat

Fa dotze anys que dirigeixo el Centre Educatiu Esclat. És una entitat sense afany de lucre que promou diversos projectes per a infants, joves i adults de la ciutat de l’Hospitalet. Un dels projectes que realitza és la UEC (Unitat d’Escolarització Compartida). És un recurs educatiu que lluita contra l’absentisme i el fracàs escolar. Tenim 54 places en conveni amb el Departament d’Ensenyament i amb l’Ajuntament de la ciutat. Treballem amb adolescents que, per diverses raons, no poden continuar la seva escolarització obligatòria a l’institut. Per tant i d’entrada, alumnes difícils, diríem… En canvi el que voldria expressar en aquest espai és el gran projecte pedagògic que ens permet gaudir a tots plegats, educadors/es i alumnes, i al mateix temps créixer, madurar i obtenir un graduat en secundària, que a priori semblava molt difícil.

Els eixos metodològics que fan possible aquest projecte educatiu són tres:

Una adaptació curricular centrada en una diversitat gran de tallers, els continguts dels quals recullen el currículum bàsic de l’ESO. Aquesta adaptació curricular ens permet uns canvis en el procés d’ensenyament-aprenentatge, imprescindibles per a aconseguir els objectius proposats:

  • Els tallers permeten crear un clima de treball on els adolescents s’hi senten còmodes: l’organització, la maquinària, el propi local, i les relacions que s’estableixen contribueixen a assolir aquest objectiu. Els alumnes s’incorporen als tallers com a “aprenents”, sota el guiatge del mestre de taller, i amb l’ajuda constant del seu tutor/a. L’adolescent a poc a poc canvia el seu rol i els aprenentatges que va fent comencen a interessar-li cada vegada més.
  • L’aprenentatge basat en la manipulació és un altre element important. En els tallers l’alumne aprèn de la seva pròpia experiència. Es comença “fent” i s’aprèn “fent”. És feina de l’educador/a afegir-hi els elements més reflexius que porten a saber el “perquè”.
  • L’adaptació curricular possibilita també un canvi en la percepció que tenen de si mateixos, transformant el seu negativisme de base, el seu fracàs (“jo no ho sé fer”) en expectatives positives de futur. Propiciar experiències d’aprenentatge satisfactòries, on els adolescents comproven que són capaços d’aprendre, és imprescindible per a assolir l’èxit educatiu.

La tutoria és un altre element fort del nostre projecte educatiu. Una tutoria que cerca la relació personal amb els nois i noies, acompanyant constantment. És per això que el tutor/a segueix l’alumne al llarg de tot l’horari escolar.

L’aprenentatge servei (APS) és el tercer element. És una proposta educativa que combina processos d’aprenentatge i de servei a la comunitat en un únic projecte ben articulat en el qual els participants aprenen alhora que treballen en necessitats reals de l’entorn amb la finalitat de millorar-lo.

Es parteix d’una concepció de l’aprenentatge basada en l’exploració, l’acció i la reflexió per destacar l’aplicabilitat i utilitat del coneixement.

Conclusions

La UEC és una veritable oportunitat per a molts adolescents que necessiten una forma d’aprendre diferent. En aquest sentit és un repte per als educadors/es, ja que cal ensenyar també d’una forma diferent. La UEC és un espai on es possibilita d’una forma natural l’atenció a la diversitat, l’atenció a cada alumne perquè tots som diferents. Des de sempre la UEC ha treballat amb aquestes “noves metodologies” que, efectivament, possibiliten l’èxit d’un grup d’alumnes, exclosos del sistema educatiu “normalitzat” i destinats al fracàs. Caldria fer una seriosa reflexió sobre la necessitat de crear espais educatius plurals i diversos, on les diferents propostes d’ensenyament-aprenentatge siguin vistes com espais d’inclusió i facilitadores d’itineraris educatius reeixits.

Mercè Basté

Compte amb el «bonisme» quan parlem d’ensenyament

Amb l’esperança de poder construir un país nou, el Consell Escolar de Catalunya ha dissenyat com hauria de ser el nostre Ensenyament, i la majoria de les propostes anunciades semblen prou raonables.  No he llegit el document sencer, però m’agradaria que hi figurés la necessitat d’un veritable control sobre el professorat: els de l’ensenyament públic que no siguin funcionaris intocables, i posar la lupa alhora als col·legis concertats que reben fons públics, però no se’ls supervisa com cal. Compte amb el «bonisme» quan parlem d’escoles i professorat. Posaré dos exemples de la mateixa temàtica que hem llegit a la premsa:  professor de l’ensenyament públic que havia estat condemnat per abusos sexuals a menors… i continuava exercint (segons algunes fonts d’ensenyament, «perquè no es podia fer res contra ell»); i el famós cas dels Maristes: amb tant alumnat afectat, amb tants professors investigats… i ningú, ningú, ningú havia fet arribar això al Departament d’Ensenyament? I els que ho van tapar des de l’escola… estan destituïts o continuen exercint? Casos extrems… sí, però n’hi ha molts més, tant o més visibles. L’atenció als casos de bullying i l’atenció a la diversitat serien dos exemples més. També es tapen o es neguen molts casos de bullying, sovint perquè dona mala imatge a l’escola o al professor que mira cap a un altre costat. I pel que fa als nois i noies amb discapacitats o capacitats especials –fins i tot els d’altes capacitats–: malgrat estiguin integrats pateixen els pocs recursos que hi ha a l’ensenyament públic o, en l’ensenyament concertat, viuen en carn pròpia com se’ls treuen de sobre (discretament, és clar). Sé que poso el dit a la llaga i que rebré correus o comentaris a l’article negant «el tot o la part»  (el bonisme de què parlava abans, l’ensenyament intocable…). Però hi ha molts casos i patiments invisibles: no ens quedem a la superfície. Amb país nou o sense, cal una revisió urgent del control que es fa sobre el funcionament del sistema educatiu.

Maria-Josep Hernàndez

“…La jugada era perfecta”

A L’escola de Ribera (1977), el cantautor valencià Ovidi Montllor rememorava el model d’escola franquista de la postguerra. Deixant de banda els canvis obvis, el final de la cançó em ve al cap repetidament quan penso en el que està passant amb els nostres estudiants en l’actualitat.

Fa trenta-dos anys que imparteixo classes de català, en un institut de Cornellà de Llobregat, a un alumnat provinent de la immigració espanyola dels anys 60 i 70 i, d’uns anys ençà, de la nova immigració internacional, especialment marroquina i sud-americana. Al llarg d’aquest temps, he vist formar-se promocions de joves que seguien els estudis de l’antiga FP –originàriament era un institut de Formació Professional– i, a partir de la implantació de l’ESO, un bon grapat de nois i noies que, en acabar el batxillerat, van triar la via dels Cicles Formatius de Grau Superior o bé van seguir estudis universitaris. Entre l’alumnat que va optar pels estudis universitaris, comptem amb professionals de diferents àmbits –tant humanístic i social com científicotecnològic–. Fa goig veure com joves de famílies desfavorides han pogut accedir a una formació que els ha permès aconseguir els llocs de treball que somiaven o, si més no, una experiència cultural enriquidora.

Era massa bonic, massa fàcil. Que joves amb pocs recursos poguessin arribar a competir –perquè així s’entén la vida– amb joves de cases benestants era un fet que podia fer trontollar un sistema bastit amb la tradicional piràmide de classes. I això el mateix sistema no ho pot consentir perquè el posa en perill. La crisi actual ha permès, oportunament, l’augment “necessari” de les taxes de les matrícules universitàries. Resultat: es barra el pas als nois i noies amb manca de recursos perquè 3.000 euros és una quantitat que no està a l’abast de moltes famílies, i més si tenim en compte que hi ha hagut una reducció considerable de l’accés a les beques.

Enguany hem poAlumnesgut constatar com, dels cinquanta alumnes de segon de batxillerat del nostre institut, se n’han presentat a les PAU deu, dels quals, només tres es poden permetre el “luxe” d’anar a la universitat. La resta –alguns amb un currículum acadèmic excel·lent– han d’”optar” per un Cicle Formatiu de Grau Superior, amb la intenció de poder accedir a la universitat un cop hagin aconseguit feina i es puguin pagar la matrícula i les despeses de llibres i desplaçaments; això si tot va bé.

La crisi ha tocat de ple la classe treballadora: ja no es tracta solament del patiment d’haver de sobreviure amb sous irrisoris o amb el subsidi de l’atur, en el millor dels casos, sinó de veure perpetuar un sistema que afavoreix els forts i que menysté els febles: els nostre alumnat només té dret a una educació pública que els permeti ser mà d’obra qualificada. Els seus amos, els seus caps –triem l’eufemisme que vulguem– seran els altres. El resultat és un: la jugada és perfecta.

Isabel Ortega i Rion és professora