Pau de Tars (10) – Pau i l’esperança en la resurrecció de Jesucrist com a premissa estructuradora de l’existència i per tant de la història

Un dels temes de fons que planteja Pau als batejats és el següent: ¿val la pena seguir al Crist si sabem del cert que la carn, dominada per la por a la mort i la impotència, impedirà que el regne vegi la llum aquí a la terra? ¿Com una promesa escatològica d’impossible acompliment aquí a la Terra pot ser el motor de la història?

La resposta a aquestes qüestions, que atabalen a Pau i als batejats d’aquell temps i a les criatures pragmàtiques d’avui, és que si ens neguem a seguir l’Esperit, és a dir, a fer el seguiment de Jesucrist, la nostra vida no tindrà sentit, haurem mort en vida. Per a l’antropologia paulina la criatura és un tot: carn, cos i esperit. Avui diríem que la salut del cos està intrínsecament lligada amb la cultura, la societat, l’economia, la psicologia, l’equilibri mediambiental… és a dir, que la mort de cada un d’aquests aspectes afectarà als altres elements TOCANT DE MORT la llibertat creadora, sustentada en l’esperança escatològica (motor de la història), que ens fa ser subjectes i no objectes de la història. La conclusió és que les CRIATURES viurem les nostres vides sense el sentit que Déu ens va donar com col·laboradors de la seva obra creadora de germanor universal (Gal 3,28). Les nostres obres (les dels batejats) si no van dirigides cap aquí, no serviran per a res. Però, recordem que tots estem justificats (perdonats) per la mort i resurrecció de JESUCRIST.

Resumint:

1. Si l’Esperit dona a l’home la capacitat de construir, malgrat totes les resistències “externes”, el que és definitiu, “la carn”, segueix fent que aquesta construcció no pugui ser verificada. I si no és verificada, no pot ser calculada ni servir a l’home per negociar amb Déu cap seguretat.

2. L’escatologia de Pau fa possibles i necessàries aquestes dues afirmacions: el món canvia radicalment amb Crist i el món no ha canviat res amb Crist. El Regne ha arribat ja amb poder i el Regne no arribarà mai amb poder a la història.

3. Els valors de què va donar testimoni concret Jesús de Natzaret amb la seva vida i missatge, només poden realitzar-se en les criatures si es fonamenten en la llibertat creadora sostinguda en l’esperança del fet escatològic. Només així, el jo de cadascú té força per realitzar el gran projecte, al mateix temps propi i definitiu que, com que estarà fonamentat en l’amor gratuït de Déu, serà lliure. De no tenir aquesta força espiritual, la fe antropològica en Jesús de Natzaret no tindria sentit, seria irracional i contradictòria.

4. En Pau no té lloc el dualisme cos i ànima, sinó la dialèctica històrica generada per l’experiència d’allò que no es veu, la resurrecció, i allò que sí que es veu, la mort d’una vida plena de sentit. És a dir, la dialèctica entre el projecte/pensament i realitat/carn.

4.1 La mort, per a ell, és més que la mort física. És mort del sentit. Per tant, cal entendre la resurrecció incidint radicalment en el sentit dels projectes humans, en altres paraules, en termes històrics i no a-històrics (1Cor 15,53-58):
Perquè aquest cos corruptible s’ha de revestir d’allò que és incorruptible, i aquest cos mortal s’ha de revestir d’immortalitat. Quan aquest cos corruptible s’haurà revestit d’allò que és incorruptible i aquest cos mortal s’haurà revestit d’immortalitat, llavors es complirà allò que diu l’Escriptura: La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? El fibló de la mort és el pecat, i la força del pecat ve de la Llei. Però donem gràcies a Déu, que ens concedeix la victòria per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre.

Per tant, germans meus estimats, manteniu-vos ferms i incommovibles; doneu-vos de ple a l’obra del Senyor, sabent que, gràcies a ell, el vostre treball no serà inútil.

4.2.La CRIATURA no és merament la carn, és també cos i esperit. És la totalitat de la seva existència amb les seves relacions i projectes. La carn es mostrarà intrínsecament resistent al projecte, però se li injectarà una vida que tindrà unes propietats que de moment, mentre duri la història, romandran (quasi) invisibles, i aquestes propietats precisament seran el motor i donadores de sentit de la CRIATURA i de la seva història 1Cor 3, 9-17:

Nosaltres som col·laboradors de Déu, i vosaltres sou el seu conreu, l’edifici que ell construeix.

Jo, com a bon arquitecte, amb la gràcia que Déu m’ha donat, he posat el fonament, i uns altres hi construeixen al damunt. Però que cadascú miri bé com construeix! De fonament, ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist. Sobre aquest fonament es pot construir amb or, amb plata, amb pedres precioses, o bé amb fusta, amb herba seca o amb palla, i ja es veurà què val l’obra de cadascú: el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifestarà acompanyat de foc, i el foc comprovarà el valor de cada obra. Si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa, mentre que, si crema, en sofrirà la pèrdua, tot i que ell se salvarà, però com qui s’escapa just del foc.

¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el temple de Déu, Déu el destruirà a ell, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres.

5. La resurrecció de Jesús és la dada transcendent que domina l’antropologia paulina. Heus aquí la manera com una experiència, que no serà científica i imparcialment verificable, però que no deixa de ser una experiència, apareix com a suport raonable de l’esperança, que deixa de ser un mer desig per transformar-se en una premissa estructuradora de l’existència.

Cesc Cònsola

Pau de Tars (9) – La criatura dividida (Rm 7,14-25)

En aquest capítol Pau ens mostra una criatura cristiana dividida i impossibilitada per a poder realitzar el Regne de germanor, la plena humanització.

Pau s’adona que en la nova síntesi cristiana apareixen els mals de sempre (els que afecten a pagans i jueus) i fa que es mostri terriblement pessimista. Quan parla del pla de Déu, es mostra bojament optimista, però així que baixa a les anàlisis antropològiques concretes apareix la vena pessimista, constatant les poques possibilitats de la naturalesa humana davant la LLEI, EL PECAT I LA MORT.

Per a poder-nos explicar aquesta terrible certesa, Pau utilitzarà el recurs gramatical d’escriure en primera persona del singular (jo). Ja en el capítol anterior (Rm 7,7) i fins a l’acabament d’aquest (Rm 7,25) ha deixat constància del seu pessimisme envers la construcció del Regne aquí a la terra.

Recordem que per a l’antropologia jueva el COS seria la persona concreta (el JO, del Cesc, de l’Anna…) i en ell s’instauraria el combat entre la CARN i L’ESPERIT.

Per tant, per a Pau, la CRIATURA és un ésser dividit, un conflicte entre dues forces, entre dues lleis o mecanismes:

  • l’esperit que em crida a fer el bé, és a dir, la supervivència digna de totes les criatures que es traduiria en la construcció del regne de germanor, la humanització.
  • i la carn: la supervivència individual (la por de perdre el que tinc: riquesa, privilegis, sou, feina, la vida (mort), relacions interpersonals… estatus social, poder). Tot això em situa en contra de construir el Regne, és a dir, la deshumanització.

El “jo” que ha fet l’experiència de la FE en JESUCRIST s’ha impregnat per l’ESPERIT i VOL FER EL BÉ (en les criatures cristianes això es fa de manera conscient i en els pagans de manera inconscient). Aquest és el començament de l’acció, LA INTENCIÓ és, doncs, el primer mecanisme; el segon mecanisme, resultat concret d’aquesta acció, és LA REALITZACIÓ i aquí és on rau el problema, EL VOLER no coincideix amb la REALITZACIÓ. Pau no deixa de repetir-ho en la seva persona:

Rm 7,18: “Voler el bé està al meu abast, però realitzar-lo, no.”

Rm 7,23-25. “Veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner: és la llei del pecat que porto dintre meu.

Que en soc, de dissortat! ¿Qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort? Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist, Senyor nostre!

Em trobo, doncs, que amb la raó serveixo la llei de Déu; però, home feble com soc, serveixo alhora la llei del pecat”.

El problema de que la realització no es correspongui amb el VOLER és la CARN. Aquesta qüestió tan ben plantejada per Pau ha esdevingut, com tantes d’altres, la gran tasca de l’antropologia de la modernitat i la psicologia com a ciència que neix al segle XX.

Però anem una altra vegada a Pau. Hi ha, doncs, una distància entre la INTENCIÓ (el voler) i la REALITZACIÓ (l’actuar). I en això consisteix la LLIBERTAT que donaria sentit al concepte CRIATURA com a SUBJECTE i no com un mer OBJECTE més dins de la CREACIÓ. Per explicar això tres qüestions:

  • Pau sembla no tenir en compte dues possibilitats que a qualsevol li vindran al cap i que figuren en la nostra antropologia d’avui:
  1. la del “jo” que vol el Mal

2. i la de que, a vegades, la intenció de fer el bé es realitza.

  • I una hipòtesi per explicar perquè no les té en compte és que no les té com a possibilitats. Es podria dir que la paraula “bé” està com adherida (essencialment) a la intenció i el “mal” a la realització. És el que ell anomena llibertat cristiana, la novetat introduïda per Jesús. O, si es vol, el resultat d’aquesta novetat.
  • La llibertat, per a Pau, no consisteix en escollir entre el bé i el mal, sinó en poder realitzar allò que s’ha escollit. Dit d’una altra manera, si l’home pogués reconèixer en allò que realitza la primera intenció que va tenir, aleshores la seva realització seria necessàriament bona i seria lliure. Així doncs, podríem definir la llibertat com la tasca, conscient en la criatura cristiana, de voler reduir la distància entre la intenció i la realització i que té en JESUCRIST el model d’actuació de màxima llibertat.

En la mesura que els mecanismes del que ha estat creat: primera naturalesa (natural) i segona naturalesa (cultural), s’apoderin del nostre obrar, tota la nostra “carn” anirà cap a la mort. Serem una cosa més en un conjunt de coses o una peça més dins d’un mecanisme, és a dir, un mer OBJECTE més de la creació. Passarem com si no haguéssim passat. Pau, el gran antropòleg, ens planteja, doncs, la qüestió de si les CRIATURES som només OBJECTES o en canvi som SUBJECTES constructors de la història. Si només som objectes seríem mers instruments en mans de la nostra carn, deixaríem de ser persones, criatures, éssers humans, és a dir, ens deshumanitzaríem.

Doncs bé, totes aquestes qüestions (si som lliures i per tant subjectes constructors de la història vers el Regne…) esdevenen descabellades davant la impossibilitat de la CRIATURA de poder-les portar a terme. Recordem que Pau ens ha explicat que totes estem JUSTIFICADES i, per tant, perdonades pel triomf de la mort en la resurrecció de Jesucrist. Déu ens allibera de la culpa de la impossibilitat de realitzar la intenció. No es tracta doncs de culpabilitzar, sinó de portar el Regne de Déu cap endavant i en això Pau torna a ser molt clar. Déu ha volgut corresponsabilitzar a les seves criatures de la construcció del REGNE fent també CRIATURA al seu Fill.

La pregunta ara és, si Déu és conscient de les nostres impossibilitats i ens perdona, ¿com ens fa corresponsables de la construcció del Regne?

Per a poder respondre aquesta nova qüestió Pau ens té reservat el capítol 8, que comença així:

Rm 8, 1 Ara ja no pesa cap mena de condemna sobre els qui viuen en Jesucrist, perquè la llei de l’Esperit, que dona la vida en Jesucrist, t’ha alliberat de la llei del pecat i de la mort. 

Cesc Cònsola

Pau de Tars (8)

Jesús venç el pecat i la criatura queda alliberada de la seva esclavitud

El capítol 5è comença apartant-se del cas d’Abraham per internar-se en altres temes, en realitat el trànsit ja havia començat en el darrer verset del capítol 4, on ja es deia que la justícia que se li va comptar a Abraham se’ns comptaria també a nosaltres, entenent per nosaltres totes aquelles criatures que tenen FE en el Déu que va ressuscitar Jesús, és a dir, les cristianes.

I, per tant, el 5è és la continuació del 4rt i designa la pau que segueix a la reconciliació entre Déu i la criatura pecadora. Si seguim les petjades de la fe d’Abraham, serem, com ell, transformats de dèbils (5,6), pecadores (5,8) i enemigues (5,10) en amigues de Déu.

Aquest tema de la reconciliació és tractat amb certa extensió en la primera part del capítol 5è, i de manera explicita a 5,1-11. Allà es tracta del moment i de la funció de la reconciliació fonamentada en la DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA. Però el tema apareix igualment, en la seva extensió, en la resta (5,12-20).

Pau col·loca l’esclavitud del Pecat, d’una banda, i la Mort per una altra, en una relació estrictament causal. Això, que ja es percep aquí, es veu amb molta més claredat en la primera carta als Corintis on escriu sobre tema escatològic (la fi dels temps) i diu que Jesús ha de regnar “fins que posi a totes les seves enemigues sota els seus peus”. La darrera enemiga en ser destruïda serà la Mort (1Cor 15, 25-26): “La Mort ha estat devorada en la Victòria. On és, oh Mort, la teva victòria? On és, oh Mort, el teu agulló? (1Cor 15, 55). I explica: “L’agulló de la Mort és el Pecat, i la força del Pecat és la Llei”. L’agulló és la causa i la Llei és el mecanisme gràcies al qual l’esclavitud del Pecat cobra la seva força més gran, fent possible un autoengany “revelat” i per això mateix sacral.

Així, doncs, la criatura esclava viu i obra alienada. Només si se l’allibera del seu amo (l’agulló és el pecat) es podrà dir de veritat que viu amb vida pròpia. I davant d’aquesta VIDA, regal de Jesús (declaració de justícia), la Mort haurà de deixar anar la seva presa. Després que, psicològicament, l’hagi deixat anar, invisiblement, de l’interior de l’home, fent-lo actuar com si fos fill i amo, haurà de fer-ho en l’exterior retornant-li, juntament amb les seves obres, la seva vida física, encara que superior i incorruptible (la resurrecció).

La resurrecció universal de les mortes és presentada per Pau com la derrota universal del Pecat, amb les seves causes i efectes. Aquesta equació antropològica serà essencial per comprendre la idea que Pau té del que significa Jesús mort i ressuscitat.

La resurrecció de Jesús constitueix com una projecció visible en el present del que només passarà en el futur darrer, però que afecta des d’ara l’existència de totes les criatures: “I quan això corruptible es revesteixi d’incorruptibilitat i això mortal es revesteixi d’immortalitat, llavors es complirà la paraula de l’Escriptura: la Mort ha estat devorada per la victòria…”

Pau entén de manera diferent a la resta del Nou Testament la resurrecció universal de les mortes, per ell aquesta és una victòria de Crist:

  • No es tracta d’una característica natural de la criatura com pot ser l’ànima que és immortal (filosofia grega)
  • Ni tant sols una actuació de Déu mateix en funció de justificar-se a si mateix (teodicea) per la falta de justícia en la història, cosa que l’obligaria a ressuscitar a bones i dolentes per poder donar a cadascuna una vida en funció de les seves obres o condemnar unes criatures i salvar-ne d’altres (segons el judici final de Mateu).

La resurrecció universal és, doncs, una victòria de Jesús sobre els seus grans adversaris antropològics: la Llei, el Pecat i la Mort. En efecte, el poder obsessiu de la Llei, portava al seu cim el Pecat i el poder inhumà i esclavitzador d’aquest, a la manera d’un agulló (no d’un càstig), produïa, començant en la vida mateixa, una mort que culminava en la MORT física: l’esclava perdia (alienava) un per un els seus projectes en una mort anticipada i preparatòria.

Serà suficient, rastrejar l’origen del paral·lelisme entre la criatura que sorgeix d’Adam i la que precedeix a Crist, reconèixer que les mateixes enemigues antropològiques sorgeixen vençudes en Romans per aquest “plus” universal (declaració de justícia) que caracteritza el poder del Crist (5, 15): la Llei és vençuda per la Gràcia (5,20), el Pecat per la Justícia 5, 18-19) i conseqüentment la Mort per la VIDA (5, 17-18).

La resurrecció de Jesús, com a experiència escatològica, permet a Pau comprendre que la realització del Regne en poder ha de traduir-se, en la seva clau antropològica, per una resurrecció que és la victòria en totes les criatures de la VIDA, de la GRÀCIA que és rebuda per la FE i de l’eficàcia de la llibertat que es torna així creadora en l’amor als altres.

Cesc Cònsola

Pau de Tars (7). Pau i la fe: l’exemple d’Abraham

Comentarem en aquest article el capítol 4 de la carta als Romans.

L’argument d’Abraham està lògicament destinat a convèncer, en primer terme, als jueus conversos de la comunitat de Roma. Després ens hem de preguntar per què aquest capítol ens exposarà el primer exemple d’una declaració de justícia per la fe utilitzant un personatge, Abraham, que no va poder tenir la fe exigida per Pau en el capítol tercer: la fe en Jesús.

Pau arriba a la conclusió que la fe és quelcom molt distint d’un acte específic, accessible a criatures específicament situades en la història: aquells que han rebut la circumcisió com els jueus. La crida de l’Esperit es concreta en fer el bé (Rm 2,10-11), és a dir, la FE en Jesucrist és actuar sota l’AMOR (Gal 5,1-6 ), i això ens iguala a totes (les paganes i les jueves).

Per tant, Pau ho veu com una manera de ser criatura. La criatura davant de Déu (o de l’experiència de TOTALITAT) amb el seu actuar amorós vers els altres experimenta una comprensió absoluta de la seva condició humana i, per tant, una tranquil·litat i un perdó inefables. Podríem dir que la criatura que actua vers l’estimar, independentment de si creu o no en la Llei o en una concreció d’un Déu (Rm 1), se sentirà cridat a fer allò que ha de fer encara que això el situï en contra de la Llei.

Es podria dir que aquesta experiència és com quelcom que fa passar a la criatura de la seva timidesa infantil a la maduresa, com quelcom que remou els càlculs mesquins per fer que la criatura sigui de manera gratuïta i creadora, posant-la en acció (OBRES) vers la construcció de quelcom més just.

14 De fet, si l’herència s’aconseguís en virtut de la Llei, la fe no seria res, i la promesa quedaria anul·lada; 15 d’altra banda, la Llei comporta un càstig, perquè, on no hi ha Llei, tampoc no hi ha transgressió. 16 Per això els qui ara són hereus en virtut de la fe, ho són per pura gràcia (Rm 4,14-16).

D’aquí la importància de comprovar que l’oposició que fa justícia a tot el pensament paulí no és FE/OBRES, sinó FE/OBRES DE LA LLEI. I que Llei –o sigui un tipus de regles de càlcul per a les relacions Déu-criatura– està sobreentesa cada cop que Pau, en un context semblant, parla d’obres (en plural). Ho podem veure a Rm 4,2: Si hagués estat just en virtut de les seves obres, hauria tingut motius de gloriar-se’n, però no davant de Déu. Aquestes “obres” es refereixen a les obres de la Llei; recordem que aquestes són justificadores de la deshumanització de la criatura (veure articles anteriors, sobretot: “L’estructura i pensament humanista paulí dels 8 primers capitols de romans”).

Això significarà, esclar, l’aposta per una dada transcendent que les criatures formularan de manera diferent, però que serà radicalment el mateix i apareixerà clar en la resurrecció de Jesús. Per Pau Jesucrist és l’encarnació de tot el que ell havia cregut a partir de la fe jueva. La intuïció existencial de Pau (el Pau antropòleg humanista) és explicada en aquell Jesús que va viure, morir i ressuscitar. Per a Pau, doncs, Jesús és el garant del que ell ja experimentava existencialment en la seva vida: ell sentia profundament que Déu ja l’havia perdonat i això el feia més humà, en tant que que el feia més amorós i just. És a dir, en Jesucrist es fa visible, per als cristians, allò que en Abraham, els pagans i els jueus ja intuïen:

24 sinó també per a nosaltres, a qui Déu també havia de comptar la fe: nosaltres, que creiem en aquell qui va ressuscitar d’entre els morts Jesús, Senyor nostre, 25 entregat a la mort per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos. (Rm 4,24-25)

Així, la criatura, encara que pecadora, serà una irreprotxable col·laboradora de Déu. Perquè, un cop més, no existeix antinòmia entre FE i obres. Tot el contrari, només la fe fa possible un obrar humà.

Cesc Cònsola

Pau de Tars (6) – Pau i la declaració de justícia

Comentarem en el següent article Romans 3,21-31.

EL PECAT, LA LLEI, L’ESPERIT I LA FE són els personatges del combat antropològic paulí que fins ara han entrat en joc. Ara Pau ens voldrà aclarir a quina FE es refereix i fins a on arriba la força del PECAT, és a dir, a on es fonamenta: EN LA CARN.

Hem vist, fins ara, com els pagans i els jueus es deshumanitzen fonamentant-se en les seves lleis, unes profanes (els pagans) i altres religioses (els jueus), de tal manera que es desvirtua la que hauria de ser la seva finalitat. La finalitat de tota llei és humanitzar-nos. Això és el que es trenca.

La FE en tant que oposada a les “obres de la LLEI” te una relació directa amb el mecanisme que posa als jueus sota l’esclavitud del PECAT (capítol 2). Ara bé: els pagans tenen també els seus mecanismes propis per caure sota una esclavitud semblant, a l’impuls dels “desitjos dels seus cors” (capítol 1). Hem vist a més que en tots dos casos aquest mecanismes portaven a la esclavitud mitjançant “la presó de la veritat”, és a dir, mitjançant l’autoengany: LA CARN. Mecanisme d’oposició, que és connatural a la mateixa creatura (mecanisme antropològic). 1 Cor 3,3 perquè encara viviu de manera carnal. Les vostres gelosies i desavinences, què són sinó comportar-se de manera carnal i massa humana.

TOTS, JUEUS I PAGANS, SÓN IGUALS. Tots són pecadors sotmesos al mecanisme de la carn. El PECAT és un dels grans personatges antropològics i està fonamentat en una part de la mateixa estructura antropològica de la criatura: la CARN (explicat mínimament en l’escrit 3 publicat a L’Agulla).

La CARN és el temor de la criatura a la MORT (tots els sinònims com la por al fracàs, la frustració, a viure amb la misèria…) que la porta a justificar, a través de la raó I LA LLEI, el seu comportament contrari a la crida de l’ESPERIT fonamentat en la FE EN JESUCRIST. La crida de l’Esperit es concreta en fer el bé (Rm 2,10-11), és a dir, la FE en Jesucrist és actuar sota l’AMOR (Gal 5,1-6 ), i això ens iguala a totes (les paganes i les jueves).

Si totes som pecadores i el judici de Déu és el que és, qui es podrà salvar? Quina és la justícia salvadora de Déu per a les seves criatures? Es pregunta Pau i ens avança la solució que ja estava continguda en els profetes: la DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA, Déu vol fer conscients amb el seu Fill Jesucrist i el seu caràcter redemptor de quina és la seva voluntat sobre l’actuar de les seves creatures. (Rm 3,24-26, extret d’Is 53) (direm doncs que Pau introdueix en la TEOLOGIA DEL CRISTIANISME el concepte DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA en identificar Jesús amb el Servent de Jahvè dels profetes:
Is 53,2 El servent ha crescut davant d’ell com un rebrot, com una soca que reviu en terra eixuta.

11 El meu servent, després del que ha sofert la seva ànima, veurà la llum i se’n saciarà; ell, que és just, farà justos tots els altres, perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells.

12 Per això els hi dono tots en possessió, i tindrà per botí una multitud, perquè s’ha despullat de la pròpia vida fins a la mort i ha estat comptat entre els malfactors.

La FE EN JESUCRIST implica el tenir consciència de quina és la voluntat de Déu sobre totes nosaltres: pel seu amor infinit quedem justificats (perdonats) del PECAT/s en tant que estructuralment som CARN i per tant impossibilitats de construir el REGNE DE GERMANOR, humanitzar-nos.

Els CRISTIANS, per tant, som conscients de la voluntat de Déu. Però, ¿aquesta FE és suficient per superar la nostra limitació estructural (som CARN) i així respondre afirmativament a L’ESPERIT que sempre crida? La resposta a aquesta pregunta la trobarem en Rm 7,24 – 8,2.

Ara toca confrontar-nos amb el darrer tema del text que tenim davant: ens trobem que al començament de la segona part del capítol Pau formula una afirmació Rm 3, 21-22 “ara, independentment de la LLEI, la justícia de Déu s’ha manifestat… per la FE en Jesucrist…” que cau en contradicció 10 versets després Rm 3,30 ja que Déu és un de sol, i ell, per la fe, fa justos els circumcisos i els incircumcisos. 31 ¿Anul·lem, doncs, la Llei amb la fe? Ben al contrari: la refermem!

I la solució la trobem en el mateix Pau en la seva carta als Gal 3,23 Abans que arribés la fe estàvem reclosos sota la custòdia de la Llei, esperant el moment que la fe es revelaria. 24 Així, doncs, la Llei ens ha fet de guia vers el Crist, per tal que fóssim justos en virtut de la fe.

Cesc Cònsola

Pau de Tars (5) – Pau i l’home universal

En aquest article parlarem dels dos primers capítols de Romans i veurem a poc a poc com Pau anirà construint la teologia breument explicada en els capítols anteriorment publicats.

Romans 1, 16-32 (el pecat esclavitzador del paganisme)

Dues consideracions prèvies per poder entendre aquest capítol:

1. Tots els exemples concrets que Pau posa en els seus escrits els hem de passar pel sedàs del context cultural. Per exemple, quan Pau parla de l’homosexualitat a Rm 1, 26-27 com un signe de deshumanització, ho fa des de la seva vessant cultural jueva i avui diríem que Pau es contradiu ja que a Rm 1,29-30 ens crida a humanitzar-nos. Avui diríem, en aquest sentit, que l’acceptació de l’homosexualitat ens ha humanitzat.

2. Quan Pau parla del pagans hem de tenir en compte el que dirà en el capítol 2: 13 Perquè davant de Déu no són justos els qui escolten la Llei: només són fets justos els qui la compleixen. 14 En efecte, hi ha pagans que no coneixen la Llei, però compleixen per inclinació natural allò que la Llei mana; no tenen la Llei de Moisès, però segueixen una llei interior… 16 Tot això quedarà al descobert el dia que, d’acord amb l’evangeli que us he anunciat, Déu judicarà, per mitjà de Jesucrist, les accions amagades dels homes.

3. Pau ens dirà en el primer capítol que els homes, en aquest cas els pagans, tenen presonera la veritat en la injustícia 1,28-32. La llei dels i pels pagans no està sustentada en la humanització sinó en la supervivència dels més forts. Així, la llei feta pels més forts té la pretensió de tapar la boca a la veritat: la justícia (humanització) que els molesta i, per tant, es tornen esclaus (els que fan la llei i els que la obeeixen) moguts per un poder aliè a ells (avui el capitalisme i el neoliberalisme justifica l’ambició de tot home, també les seves pors…). Les seves obres serveixen a les finalitats del PECAT: la injustícia (la deshumanització), és a dir, la negació del projecte de Déu.

Romans 2, 1-28 – 3, 1-20 (el pecat esclavitzador del judaisme)

El capítol segon de Romans dedicat als jueus és un paral·lel del capítol primer dedicat als pagans. Pau vol anar a l’arrel de l’home (sigui jueu o sigui pagà –concepte home universal) igualant-los en el PECAT. La finalitat d’aquests dos primers capítols és mostrar que tant uns, pagans, com altres, jueus, mantindran relacions humanes deshumanitzades perquè obeeixen tots al pecat.

  1. A Rm 2,1 li recorda al jueu que no pot reclamar cap privilegi perquè fa les mateixes coses que els altres (pagans) i com que Déu no dona avantatge a ningú (2,11) ha de considerar-se sotmès al mateix judici negatiu igual que tots aquells que en el seu obrar són indòcils a la veritat, però dòcils a la injustícia. I com és que tenint la LLEI, en el cas dels jueus, l’home es deixa portar pels seus desitjos d’injustícia? Doncs, molt senzill, prenent-la com a possessió que fonamenta relacions de menyspreu –opressió ideològica– amb els que no la posseeixen. Això és el que apareix des del començament quan Pau apunta clarament a la distorsió deshumanitzadora amb un verb clau: “judicar” els altres (2, 1). Així el cor s’endureix envers als altres i s’utilitza Déu (la LLEI?) per fer-ho. Fent això el coneixement de Déu també s’enfosqueix. Es menysprea als altres, els pagans, com a “cecs, desorientats, principiants” (2, 19-20).
  2. Aquest Déu, utilitzat pels desitjos injustos del cor, acabarà sent blasfemat, i amb raó, perquè encara que ens refermem en la ortodòxia literal que vulguem, és en realitat un ídol, és un Déu que mira, en els seus judicis, allò que és exterior a l’home –la seva nació o raça– i no el seu cor (2, 27-28), un Déu que concedeix privilegis i avantatges odiosos (2, 11) i que porta els pagans a odiar la seva imatge vista a través de la conducta que se li atribueix.
  3. El poble jueu cau en la idolatria quan converteix Déu en un déu personal fet a la seva mida. La Llei elaborada pels jueus en nom de Déu serveix per justificar els seus egoismes i conductes infrahumanes i la conseqüència de tot això és l’enduriment del cor, la deshumanització. Això mateix passa als pagans en el capítol primer.
  4. Només des d’aquesta perspectiva de la interioritat pot entendre’s que la LLEI, en principi, pugui representar la FE, es a dir, l’adhesió de l’home als valors que Déu li proposa a través de l’Esperit. Això val pels jueus i pels pagans (2,1-3.7-11). 2, 29 És jueu de veritat el qui ho és per dintre, i la circumcisió veritable és la del cor, la que ve per l’Esperit i no en virtut de la lletra de la Llei…

Cesc Cònsola

Pau de Tars – Les claus de lectura i les paraules clau per poder fer una interpretació de Pau

Els vuit primers capítols de la carta als Romans, juntament amb Gàlates i Corintis, són dels textos més significatius de la cristologia de Pau. Però, per a entendre’ls millor, cal primer ressituar-los en el seu context cultural i, així, tenir més clares les claus de lectura necessàries.

Claus de lectura:

  1. Tots els exemples concrets que Pau posa en tots els seus escrits han de passar pel sedàs del context cultural. Per exemple, quan Pau parla de l’homosexualitat a Rm 1,26-27, com un signe de deshumanització, ho fa des de la seva vessant cultural jueva i això comporta contradir-se amb ell mateix en Rm 1,29-30, on ens crida a humanitzar-nos. Diríem, doncs, que Pau, en aquest cas i en molts d’altres, no pot deslligar-se de la seva impregnació cultural. Avui, diríem, doncs, que l’acceptació de l’homosexualitat ens ha humanitzat.

2. Pau es fonamenta en l’antropologia jueva en què la persona es comprèn dividida en tres parts indestriables (carn-cos-esperit). Per CARN entenem l’home, o qualsevol altra criatura vivent, deixat a les seves pròpies forces. Avui diríem que som allò que genèticament som. Sobretot cal accentuar l’instint de supervivència individual, i aquí estaria inclòs tot el que està relacionat amb la qüestió sexual (desitjos…) i la por a la mort (entesa aquesta com passar gana, viure en la misèria, perdre la feina…). Per ESPERIT es designa la força de Déu, l’alè de Déu, que actua en l’amor gratuït, fent que l’instint de supervivència individual es mostri solidari i ens cridi a la germanor. El COS seria la persona concreta designada per un nom, en aquesta persona el combat entre la carn i l’esperit es concretaria en una identitat concreta. La resurrecció de la persona es realitza des de la unitat indestriable que és, i per tant, també en la CARN.

3. S’ha de substituir l’esquema infantil contingut a l’Antic Testament d’idolatria-deshumanització-càstig-retrobament amb Déu, per la qual cosa, a partir d’ara, acompanyarà la reflexió paulina: desig d’injustícia (CARN)- raonaments justificatius enganyosos (RAÓ)-creació d’un ídol infrahumà que justifiqui la injustícia (LA LLEI) i finalment caiguda en les relacions mútues infrahumanes (DESHUMANITZACIÓ). Aquest serà ara el llenguatge universal (per als jueus i pagans).

4. La clau d’interpretació ha canviat respecte als evangelis sinòptics. En Pau, els termes “Regne” i “pobres” (com a grup social) han desaparegut com a eix central. Així, el terme “pecadors” ja no designa a un grup social determinat sinó que per a Pau tots som “pecadors”. Pau entén que totes les persones caiem en el pecat, és a dir, ens deshumanitzem per la nostra “carn” (constitutivament som carn), avui diríem pel nostre instint de supervivència (constitució genètica) que fa que no acabem d’acceptar la germanor universal (crida de l’Esperit).

Pau utilitza, per tant, una altra clau interpretativa, els conceptes: pecat, gracia, justificació, llei, home interior-carn, esperit, llibertat i altres termes ens fan pensar que la clau interpretativa és l’antropològica o existencial. Podem dir tranquil·lament que la concepció antropològica de Pau mereix el nom d’humanisme. Podem parlar de la cristologia humanista de Pau.

Tenint en compte tot això, Pau fa entrar en joc personatges i conceptes en un veritable combat antropològic: LA MORT, LA CARN I L’ESPERIT, EL PECAT, LA LLEI I LA FE, LES OBRES DE LA LLEI I DE LA FE… El principi correcte de la fe religiosa, tant en Corintis (comunitat pagana) com en Gàlates (comunitat jueva), es fonamentava en la presencia operativa de l’ESPERIT a partir de la FE en Jesucrist. Ara podem veure que la desviada actitud religiosa d’ambdues comunitats –l’ús que fan d’allò que és religiós– es caracteritza, segons Pau, amb el mateix epítet: “CARNAL” (1Cor 3,1-4; Gal 3,3).

Pau intenta explicar, doncs, els mecanismes que aniran deformant el que va començar essent una FE RELIGIOSA AUTÈNTICA en tota la humanitat (pagans i jueus –universalitat). Així, conclou que és per la CARN que tota religió degenera en una religió sota el PECAT que es concreta en la LLEI (dels pagans, dels jueus), ja que aquesta no ens fa veure la veritat de la realitat i, per tant, ens tapa la construcció del regne: la germanor universal. A no ser que la criatura (“carn”) reconegui el seu caràcter com a tal i la seva radical indigència i resti obert a la presencia de Déu, només així el sentit de la paraula el ressitua en positiu davant del PROJECTE.

La CARN és el temor de la criatura que la porta a justificar, a través de la raó I LA LLEI, el seu comportament contrari a la crida de l’ESPERIT fonamentat en la FE EN JESUCRIST. D’aquí que LA CARN, que es concreta en la LLEI, s’oposi a una FE autènticament religiosa: la FE en Jesucrist que només actua sota l’AMOR (Gal 5,1-6). La CARN, per tant, buscarà utilitzar allò que és religiós, posant-lo sota l’esclavitud (i els seus mecanismes) del PECAT.

Cal aclarir quins són els mecanismes perquè funcioni l’antídot antropològic: la FE pot aparèixer davant dels cristians com un element màgic d’eficàcia sobrenatural i sense cap connexió amb una transformació de la criatura sencera. El mateix baptisme es pot presentar d’aquesta manera. L’antropologia paulina és només existencial.

Els personatges de Pau donaran lloc a la concreció en la criatura, del PECAT en general passarem al PECAT INDIVIDUAL. EL PECAT EN GENERAL és el NO reconeixement existencial del DÉU de Jesucrist (1Cor 15,50-56): “El fibló de la MORT és el PECAT, i la força del PECAT ve de la LLEI”. El PECAT neix de l’existència de la MORT i a partir d’aquest es perpetuarà amb la LLEI. Som CARN, i per tant, la por a la mort (també a la misèria, patiment, perdre la feina, l’estatus social, el benestar individual, el poder…) fa que la criatura no es comporti en la línia de la construcció d’un món de germanor i per tant es deshumanitza PECAT INDIVIDUAL: MORT-(CARN)-PECAT-LLEI-DESHUMANITZACIÓ (PECAT INDIVIDUAL).

Si la MORT ha estat vençuda, i per tant, el PECAT no ha d’existir, com és que en el cristià aquesta qüestió no queda clara? A partir d’aquí és quan apareixen els PECATS INDIVIDUALS. Déu ens fa conscients de la mort però també ens fa conscients que la mort és vençuda per ell (Gn 3,22) i tot el capítol 1Cor 15 és una bronca a la comunitat perquè no s’acaba de creure ni la resurrecció de Jesús ni com aquesta afecta a la resurrecció de totes les criatures. El PECAT INDIVIDUAL fa que la creatura no s’adhereixi realment al PROJECTE DE GERMANOR, per por a les conseqüències que això comporta.

Déu, sabent de la feblesa humana (por), ha fet del seu Fill una DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA (Rm, 6,7) que ens salva del PECAT (en singular). Déu en el seu Fill i la seva resurrecció ha vençut a la mort i al pecat (de totes i per a totes) i per tant, ens salva de la nostra condició humana (carn, criatura), però al mateix temps estem cridats per la LLEI DE L’ESPERIT a la santedat (anular la distància entre el projecte i la realitat).

En Pau, el PECAT INDIVIDUAL, es concreta en la distància que hi ha entre la intenció i la realització. La LLIBERTAT no és poder escollir entre el bé i el mal. És poder realitzar allò que s’ha escollit (EL PROJECTE DE GERMANOR). La LLIBERTAT, doncs, és l’esforç de l’home per reduir la distància entre la intenció de construir el PROJECTE DE GERMANOR i realitzar-lo a través de les OBRES DE LA FE.

PECATS (en plural): Pau sembla que no doni crèdit a que les intencions del JO puguin escollir el mal. Pel cristià això no entra en el que és possible. És una dada antropològica fonamental. És el que ell anomena llibertat cristiana, la novetat introduïda per Jesús.

Cesc Cònsola

Pau de Tars (3)

L’estructura i el pensament humanista paulí dels vuit primers capítols de la carta als Romans

En aquest article faré un breu resum (macro perspectiva per anar centrant el tema) del que Pau ens vol dir en els set capítols primers de la carta dels Romans (deixarem el vuit per al final):

  1. L’estructura dels capítols és la següent:
    – Romans 1,16-32 (El pecat esclavitzador del paganisme)
    – Romans 2,1-28 (3,1-20) (El pecat esclavitzador del judaisme)
    – Romans 3,21-31 (3,1-31 (Entre la llei i la fe)
    – Romans 4,1-25 (Abrahan primera sintesis d’allò que és cristià)
    – Romans 5,1-20 (Adam, Crist i la victòria)
    – Romans 6,1-23; 7,1-13 (La vida nova del cristià)
    – Romans 7,14-25; 8,1 (L’home dividit)
    – Romans 8,2-39 (La mort vençuda)

2. En els dos primers capítols, Pau ens posa al descobert l’esclavitud al Pecat dels pagans i jueus, es a dir, de tots. La Llei feta per als pagans i la Llei (la Llei de Déu) feta per als jueus, és el que encobreix les injustícies i deshumanitza les persones, justificant i potenciant els seus comportaments inhumans. Al final del tercer capítol estableix el criteri salvador que tindria, per a tots, el judici de Déu: no és el compliment de la Llei el que ens salva (és a dir, el que ha de donar el sentit de les nostres vides), sinó que és la fe que ens ve de l’Esperit (la que ens fa veure a on la Llei, tant pagana com jueva, ens deshumanitza, ens fa injustos amb els germans, en definitiva impedeix l’assoliment del Regne).

En els capítols següents examinarà casos a on mostra tàcitament com aquesta fe produïa efectes de salvació davant del judici de Déu (dona el sentit veritable a la vida, és a dir, el per a què viure amb plenitud la vida). Recolzant-se en les creences jueves, el capítol 4 mostra com aquest criteri va actuar en la salvació d’Abraham. De la mateixa manera, recolzant-se en la creença cristiana (fundada en la resurrecció de Jesús), el capítol 5 mostra la seva acció en la salvació de tots els fills d’Adam, o sigui, en la humanitat sencera, del primer al darrer home.

Així “de fe en fe”, Pau arriba per fi, en el capítol sisè i en la primera part del setè, a tractar, amb els mateixos elements de la creença cristiana, la situació dels batejats i observem com en aquest mateix moment, darrera part del capítol setè, que es va trobar amb una dificultat: si el bateig fos quelcom automàtic i màgic, i això seria també un avantatge, no es podia entendre per què el cristià hauria de lluitar, com qualsevol altra persona, per evitar amb la fe aquestes esclavituds escalonades que ens deshumanitzen. A on estava la superioritat de la fe en Jesucrist? No haurien d’estar lliures els cristians de la Llei del Pecat i de la Mort? I aquí és justament a on comença Pau a parlar de si mateix: “jo…”

3. Diguem tot això d’una altra manera, en ordre històric segons el pensament de Pau. Ja indicàvem que, en una primera etapa de la humanitat, que va des d’Adam fins a Moisès, el judici de Déu s’exercirà en la seva plena universalitat i igualtat: el projecte de germanor universal. És veritat que els homes aconseguien, enganyant-se a si mateixos amb raonaments idolàtrics, fugir de la llibertat i gratuïtat de la fe i aconseguir que divinitats infrahumanes els permetessin les injustes relacions humanes a què tendien els seus desitjos.

Una segona etapa va començar amb la Llei, confiada en exclusivitat a Israel. Amb aquesta, Déu va mostrar a Israel un camí superior d’humanització. Israel, posseïdor d’aquesta necessària particularitat, tenia com a missió mostrar, a través de les seves actituds i realitzacions humanes, els avantatges d’aquest camí per a tots. Però els portadors d’aquesta revolució normativa es van enganyar també a si mateixos, prenent aquesta particularitat com a avantatge i convertint-la en un instrument de deshumanització i d’idolatria (per als altres). I així, aquesta etapa, per necessària que fos, Pau havia de mostrar-la pecaminosa i mortífera per tal que la persona que visqués dins d’ella fos arrencada a la seva pròpia seguretat d’esclau.

Pau pensa la tercera i definitiva etapa, per tant, apuntant a retornar a tota la humanitat el seu estatut comú, sense avantatges, davant del judici de Déu. Pau no posa mai en dubte que el judici de Déu es fonamenta sobre l’amor mutu, la fe que opera en l’amor, o simplement la fe (termes sinònims, per a Pau) i que aquest sigui l’esperit de la Llei, es a dir, la seva pura i última direcció. Però, quan analitza allò de negatiu de les dues etapes anteriors, arriba a la conclusió que l’engany que esclavitza les persones té una sola font: l’antropològica, l’afany de seguir els propis desitjos assegurant-se que ja estan justificats. Dit d’una altra manera: la por a enfrontar-se als riscos de la construcció del Regne (la germanor universal), és a dir, no poder respondre a la crida de l’Esperit.

Cesc Cònsola

Per llegir els capítols anteriors sobre Pau de Tars: Pau de Tars (1) o Pau de Tars (2)

 

Pau de Tars (1)

Pau de Tars ha estat un del grans personatges de l’Església perquè l’ha estructurat en la seva comprensió del que hauria de ser més tard el cristianisme tal com avui l’entenem.

En aquest primer escrit em cenyiré a fer una biografia d’ell comptant només amb les dades que ens aporta el Nou Testament.

  1. Era jueu i de Tars:
    “Jo mateix soc israelita, descendent d’Abraham, de la tribu de Benjamí!” (Romans 11, 1). “Circumcidat el dia vuitè, soc israelita de naixement, de la tribu de Benjamí, hebreu i fill d’hebreus; en l’observança de la Llei, era fariseu.” (Filipencs 3, 5).
    “Jo soc un jueu de Tars de Cilícia, ciutadà d’una ciutat que no és pas desconeguda.” (Fets 21, 39).
  2. Segurament va néixer cap a l’any 10 i possiblement tenia un germà i una germana:
    “Saludeu Rufus, que ha estat escollit en el Senyor, i la seva mare, que considero també meva.” (Romans 16, 13).
    “Però el fill de la germana de Pau es va assabentar de l’emboscada. Anà a la caserna i va entrar-hi per contar-ho a Pau.” (Fets 23, 16)
  3. Parlava l’arameu i l’hebreu:
    “(…) i llavors Pau els adreçà la paraula en la llengua dels jueus” (Fets 21, 40).
  4. Era fill de comerciants hebreus i descendent de la tribu de Benjamí, és circumcidat al cap de vuit dies de néixer, educat segons la llei mosaica i de ben jove és enviat a Jerusalem a l’escola del rabí Gamaliel (Filipencs 3,5), representant de la branca més liberal dels fariseus, on aprofundeix en l’estudi i història de l’Antic Testament i amb qui també aprèn dialèctica:
    “En la defensa del judaisme sobrepassava molts companys de la meva edat” (Gàlates 1, 14).
    “Jo soc jueu, nascut a Tars de Cilícia, però educat en aquesta ciutat, instruït als peus de Gamaliel en l’observança estricta de la Llei dels nostres pares, ple de zel per Déu, com n’esteu avui tots vosaltres.” (Fets 22, 3).
  5. Esdevé un activista perseguidor dels primers seguidors de Jesús. Presencia i participa en la mort per lapidació del seu company d’escola Esteve, considerat el primer màrtir cristià. L’any 36, anant cap a Damasc mentre perseguia cristians per dur-los a Jerusalem per ser jutjats és quan té lloc la seva conversió:
    “Però mentre feia camí s’esdevingué que, en ser prop de Damasc, de sobte esclatà al seu entorn un fulgor celestial, i caient per terra va sentir una veu que li deia: “Saule, Saule, per què em persegueixes?”. Ell respongué: “Qui ets, Senyor?” Li digué: “Jo soc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca’t, ves cap a la ciutat, i allà et diran el que has de fer…”(Fets dels apòstols 9,1-18).
    A les seves cartes no parla d’aquest fet, però afirma que perseguia als cristians i que se li aparegué Jesús “com a un que neix fora de temps” (1 Corintis 15, 8).
    Recobra immediatament la vista, es converteix al cristianisme i és batejat per Ananies. Comença a ensenyar i a predicar a les sinagogues de Damasc que Jesús és el Messies que els jueus esperen. Retorna a Jerusalem on Bernabé, antic company d’escola l’espera, i el presenta als apòstols, on continua predicant-hi.
  6. Va ser l’apòstol que obrí l’Església naixent als “gentils”. En aquella època l’ensenyament s’adreçava als jueus per a convertir-los. A ulls dels primers cristians, que encara se sentien jueus, els incircumcisos (els “gentils”) eren persones considerades impures i per tant el missatge de Crist no semblava adreçat a elles. Segons Lluc, al Concili de Jerusalem aconsegueix convèncer els altres caps de la primera comunitat cristiana que es podia ser batejat (ritu de la purificació) sense haver estat circumcidat prèviament (Fets 21, 15-26). Malgrat això les tensions persistiren amb el corrent encapçalat per Jaume (Gàlates 2, 11-14).
  7. Fou un gran viatger que va fundar i sostenir les primeres esglésies de tot l’est de la conca mediterrània i quan no li era possible visitar les comunitats personalment s’hi comunicava per cartes.
  8. El fort compromís amb els gentils i les seves fermes conviccions religioses li van crear enemistats entre certs jueus. Fou arrestat a Jerusalem i a punt de ser linxat, però els seus contactes i el fet de tenir la ciutadania romana el van salvar d’una mort segura. El governador romà l’empresonà durant dos anys a Cesarea de Palestina. A petició del mateix Pau, va ser enviat per mar cap a Roma per comparèixer davant l’emperador. Una tempesta el desvià a Malta on es va quedar uns mesos, després arribà a Roma on es va instal·lar, primer en llibertat vigilada i després completament lliure. Aquí morí decapitat, molt probablement l’any 67, a conseqüència de les detencions per l’incendi de Roma l’any 64, durant el mandat de Neró.

Cesc Cònsola

Si voleu llegir la segona part, premeu aquí.

El cristià i la legislació de l’Imperi. La carta de Pau a Filemó.

El cristià i la legislació de l’Imperi. La carta de Pau a Filemó. Teodor Suau. CPL (Emaús 149), Barcelona 2018.

El Pau més subversiu ens mostra, en la seva Carta a Filemó, que la lògica de l’Amor transforma les relacions entre les persones i pot fer miques la lògica de l’Imperi: la relació entre dos creients en Jesucrist (amo i esclau, en aquest cas) ja no pot estar condicionada pel seu estatus civil sinó per la seva condició de germans, fills de Déu. Teodor Suau explora a fons les conseqüències teològiques, ètiques i cristianes d’aquesta Carta que Pau va escriure, no pas des d’una càtedra reconeguda, sinó des de la presó. Un text que convida també a recordar-nos avui que la lògica dels nostres benestants imperis ofega la vida de molts treballadors, immigrants, refugiats, amb els quals ens uneix el deure de la fraternitat que ve de Déu. Un llibre breu, senzill, que es llegeix molt bé i que actua com una eficaç brúixola que assenyala el Nord de les relacions entre les persones.

Mercè Solé

Pau, misogin?(2)

Vegeu: Pau, misogin? (1)

Les dones en les cartes autèntiques

Respecte al que diu Pau. Gàlates 3,27-28. Abraçar la fe exigeix “morir a l’home vell”, perquè el que és nou pugui viure en tota la seva magnificència. No diu “cal morir al pecat”, en sentit moral sinó que implica superar les distincions existents en tres àrees ben concretes:

  • Racial: “ja no hi ha jueu ni grec”
  • Social: “ni esclau ni lliure”
  • Sexual: “home ni dona”

“perquè tots sou un de sol en Jesucrist”.

Això sí que forma part del nucli de la seva predicació perquè és la fórmula baptismal de la fe. Compromís que concerneix i implica tots els batejats, homes i dones. No és un text fàcil, demana la conversió de cada home i de cada dona, i de tota l’Església.

Viure en Crist exigeix ressituar la pròpia identitat en Jesús ressuscitat i no en el sexe. Aquest és el Pau que considera i dóna protagonisme a les dones en les primitives comunitats cristianes. Un espai obert en contra del patriarcalisme imperant en l’època. És el contrapunt a una pregària que recitaven alguns homes jueus: “Gràcies per no haver-me fet gentil; per no haver-me fet esclau; per no haver-me fet dona”. En coneixem la versió moderna de l’home blanc, europeu i cristià.

Però altre cop ens trobem amb un fragment contradictori i misogin que ja s’ha citat a la primera part: “Que les dones casades callin en les reunions comunitàries; no els és permès de parlar, sinó que s’han de mostrar submises com diu fins i tot la Llei. I, si es volen instruir sobre algun punt, que ho preguntin a casa als seus marits, perquè no està bé que una dona casada parli en una reunió de la comunitat” (1Co. 14,34-35).

És com si s’hagués donat un pas enrere, però dels estudiosos alguns diuen

  • que aquest fragment és un afegit posterior al text original. Com si Pau, preocupat per l’ordre a l’assemblea, pensés que l’amenaça del desordre venia per la participació de les dones i que el dir “que es guardi silenci a les assemblees” s’interpretés que l’ordre de callar, de guardar silenci, anava només per les dones.
  • o bé que els corintis creguessin en la fama de xerraires de les dones i que a través d’una carta li hagués arribat a Pau aquesta informació. Pau la repeteix per a donar-hi la resposta que ve immediatament: “¿És que la paraula de Déu ha sortit tan sols de vosaltres? ¿O és que sou els únics que l’heu rebuda?” I, aleshores, el sentit canvia totalment.

Positivament hi ha el testimoni de les salutacions. Tot són elogis per a aquelles dones que ofereixen les seves cases per a les celebracions, per la seva preocupació pastoral i missionera, etc.

Se n’anomenen poques, però això no disminueix la importància històrica, demés que hem de tenir en compte que en les societats androcèntriques i patriarcals, les dones són invisibles i gairebé no se les reconeix en els escrits masculins. Hem d’agrair que n’anomeni tantes.

Respecte de les dones que es citen. A les cartes autèntiques es parla de dones reals, reconegudes en els seus grups locals, que van exercir diverses funcions de lideratge, i que van contribuir a la consolidació del moviment cristià per la Mediterrània.

Elisa Estévez diu d’elles:

El seu poder de significar és expressió del seu ésser creient, que es va forjant enmig de circumstàncies externes no fàcils i en la gestió de les dificultats internes. Entenc per “poder de significar” la capacitat de crear situacions alliberadores, de generar relacions igualitàries, d’autocomprendre’s com a éssers autònoms i interdependents, d’afavorir noves maneres de relacionar-se amb Déu”.

Aquesta és la força que ens anima a lluitar contra les pressions externes que han marginat les dones; i les pressions internes que venen del propi tancament continuat de l’Església.

Conclusió. Pau no va escriure tractats sistemàtics, sinó cartes, un convers que lluitava per copsar les implicacions del missatge de Jesús per a la vida.

Val la pena llegir aquestes paraules de Bonnie Thurston, especialista nord-americana en el Nou Testament: “No sóc conscient de cap text autènticament paulí en el qual Pau critiqui les dones pel fet de ser-ho, limiti el seu rol en l’Església pel fet de ser dones, o indiqui algun rebuig al fet que siguin dones les que liderin les comunitats eclesials que ell ha fundat o visitat”.

Si la situació es va capgirar tan de pressa, cal examinar el context històric i buscar-ne les causes, no en el pensament de Pau sinó en les interpretacions, certament misògines i mantingudes durant segles, pels barons de l’Església.

Roser Solé Besteiro

Rectificació del número anterior: la frase de la primera carta a Timoteu, “que la dona calli a l’Església”, es pot considerar una glossa posterior. És canònica, però “no epigràfica”, igual que la carta als Colossencs.

Pau, misogin? (1)

Un personatge amb mala premsa i controvertit: autoritari, intransigent, fundador de l’Església, antifeminista… Veu filtrada i desfigurada per segles de lectura mal interpretada que no ha ajudat gens a la seva comprensió. No s’ha distingit entre els aspectes doctrinals dels aspectes morals puntuals que es van elevar a categoria universal d’obligat compliment. I tanmateix s’ha de reconèixer que el cristianisme s’hagués quedat en una secta tancada sense la decidida actuació missionera d’una envergadura sense precedents, que va donar a l‘Església la dimensió universal que avui coneixem.

No pretenc declarar Pau innocent a qualsevol preu, sinó fer-li justícia. Certament, hi ha afirmacions en les seves cartes que posen de manifest un menyspreu per les dones. Potser no es tracta de treure aquestes cartes del cànon, sinó de treure de les lectures de la missa aquells fragments que fan mal al cor de molts dels que assisteixen a les eucaristies que, precisament, solen ser dones.

L’origen dels malentesos està en les pròpies cartes de Pau, però sabem que no totes han sortit de la seva mà. La impressió és d’una de calç i una de sorra.

Hi ha afirmacions positives:

1Co 7,3-4; 11,4-5; i potser la més significativa Ga 3,28: “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots són un sol en Jesucrist”.

Hi ha igualtat entre homes i dones. Les dones poden profetitzar, pregar, parlar, però hi ha uns costums socials que s’han de respectar per tal de fer comprensible el missatge de Jesús. El problema està en el fet que aquells costums van canviar, però la disciplina que se’n desprenia ha quedat durant segles.

I n’hi ha de negatives:

1Co 14,34-35 “Que les dones casades callin en les reunions comunitàries: no els és permès de parlar, sinó que s’han de mostrar submises, com diu fins i tot la llei. I si es volen instruir sobre algun punt, que ho preguntin a casa als seus marits, perquè no està bé que una dona casada parli en la reunió de la comunitat” (carta canònica). Del mateix tenor és 1Tm 2, 11-14 (no canònica) i una de les que fa més mal: Col 3,18: “Dones, sigueu submises als vostres marits, com convé en el Senyor” (canònica).

Aquestes contradiccions que ens obliguen a esforçar-nos per

  • distingir el que és autènticament de Pau del que està escrit per algun deixeble possiblement un segle més tard.
  • no prendre un element perifèric com si fos central. ¿Tot el pensament de Pau es redueix a “que les dones callin”?
  • no confondre el missatge de l’evangeli amb la cultura o els costums.

Allò que era una qüestió purament cultural es va convertir en disciplina i les dones van quedar pels segles dels segles reduïdes al silenci, segons un model imperial fet a la mida dels barons. Una organització que no té res que veure amb l’estructura organitzativa de les primeres comunitats en les quals les dones podien exercir funcions públiques sense desafiar obertament l’estructura social, que mantenia la divisió de gènere dels espais públics o privats.

Les cartes canòniques són tretze, però només set van sortir de la mà de Pau: Romans, les dues als Corintis, Gàlates, Filipencs, Primera de Tessalònica i Filemó.

La resta són considerades com escrites per deixebles de Pau entre els anys 75-125, per autors que escrivien amb pseudònim tot invocant la seva autoritat. És en aquestes cartes que es posa de manifest la mala reputació de Pau respecte de les dones. Cartes que donen idea de la situació social que es respirava i s’anava imposant i de la mala premsa que tenien les dones, sobretot a nivell religiós. Cartes que mai no haguessin hagut d’estar admeses.

Un fragment com el de 1Timoteu 2,12-15: No els permeto que es dediquin a ensenyar i així dominin els seus marits, sinó que han d’estar en silenci. Perquè primer va ser format Adam i després Eva. I no fou enganyat Adam sinó la seva dona, la qual, seduïda, va cometre una falta. Tanmateix, la dona se salvarà gràcies a la maternitat, si conserva amb tota discreció la fe, la santedat i l’amor”  no pot ser de Pau de cap de les maneres. ¿Com podia dir que només el baró és imatge de Déu? Ja es veu que escapa a l’interès evangelitzador de l’Apòstol.

Anem als aspectes positius, que em permeten fer un judici més equilibrat, i més crític en allò que ho hem de ser.

Roser Solé Besteiro

Rectificació: la frase de la primera carta a Timoteu, “que la dona calli a l’Església”, es pot considerar una glossa posterior. És canònica, però “no epigràfica”, igual que la carta als Colossencs.

Vegeu la continuació

El Regne, d’Emmanuel Carrère

Llibres Anagrama, Barcelona 2015

Un llibre que no es pot situar en cap dels gèneres literaris habituals, perquè n’agafa molts alhora. I un llibre tremendament atractiu, fascinant, que enganxa… i que permet aprendre moltes coses i intuir-ne moltes altres.

El Regne comença amb cent pàgines que pretenen descriure la conversió i lael-regne desconversió de l’autor respecte a la fe cristiana, i que després entren en una investigació on es barregen uns amplíssims coneixements bíblics amb una finíssima imaginació, que a vegades, tot sigui dit, es desborda potser massa. I que, amb aquest bagatge, s’acosta als inicis del cristianisme investigant primer sobre l’apòstol Pau i després sobre l’evangelista Lluc, i convertint-ho tot plegat en una presentació dels orígens del cristianisme que resulta, com a mínim, molt versemblant.

I finalment, cal dir que el llibre permet molts nivells de lectura. D’entrada, si un vol, pot saltar-se les cent pàgines inicials i anar directament al segon capítol, el dedicat a Pau. I després, ja ficats de ple en la història dels primers temps cristians, si un té molts coneixements bíblics hi trobarà moltes més coses que si no en té tants, però tant un com l’altre, certament, disfrutaran molt.

Josep Lligadas