Pau de Tars (i 13) – Pau i el significat de Jesucrist com a sentit de tota criatura

La declaració de justícia, és a dir, el que Pau expressa com la gràcia, té uns efectes psicològics-existencials impressionants. Comprendre existencialment el que significa la declaració de justícia, la gràcia, és haver fet l’experiència de que Déu ens estima de manera que ens accepta amb les nostres limitacions, gratuïtament, sense atemorir-nos amb cap condemna eterna (l’amor incondicional que no espera res a canvi) i ens fa lliures per estimar com Ell ens ha estimat. Només així podem ser col·laboradors del seu projecte de construir el REGNE.

Rm 8,15 Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: “Abba”.

Rm 8,29 Perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d’una multitud de germans.

Gal 3,28 Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.

Des d’aquesta experiència existencial, que és el nucli dur del cristianisme, o hauria de ser-ho, Pau fonamenta tota la seva teologia-antropologia.

La proposta de Pau davant la pregunta de qui pot participar d’aquesta GRÀCIA (declaració de justícia) ens pot sorprendre tenint en compte la HISTÒRIA DE L’ESGLÉSIA. La seva resposta és totes les criatures siguin cristianes o no i, afegir que, ningú es pot convertir en un instrument donador i augmentador de la GRÀCIA. La gràcia és gratuïta i el seu únic administrador és Déu, que ja va dir el que havia de dir amb, en i per Jesucrist (la seva vida, mort i resurrecció). La transmissió del que significa el Déu de Jesucrist, de l’Esperit, hauria de ser la veritable missió de l’Església i no l’atribució d’uns poders que no li pertoquen.

Vegem-ho per passos:

1 La justificació és la gràcia i aquesta afecta a tothom, encara que no hagi conegut a Jesucrist. Els sagraments, doncs, no haurien de ser institucionalitzats per l’Església jeràrquica com a donadors de la gracia de Déu, sinó senzillament haurien de ser conscienciadors d’aquesta gràcia, de com Ell ens estima i desitja que estimem, GRATUÏTAMENT. Només així podem ser col·laboradors en la construcció del seu projecte, el REGNE, que també serà, doncs, el nostre.

2. La problemàtica de tota creatura: la carn (recordem que l’antropologia de Pau és la jueva). És per la CARN que l’home queda impedit de seguir l’ESPERIT perdent així la seva llibertat (la crida a estimar, a fer el que hauria de fer)

a. El pecat s’oculta darrera de la llei de les paganes, la llei de les jueves i la de les cristianes també. La LLEI, feta pels poderosos, siguin de l’àmbit que siguin, oculta els seus interessos i privilegis i en nom d’un dictador, del poble o del Déu de les jueves o de les mateixes cristianes ens portarà a la deshumanització (hem abandonat a les criatures pobres, dèbils, diferents, inútils que, en el millor dels casos, només mereixeran almoina, comprensió i perdó (si accepten que la seva diferència és pecaminosa) i no justícia.

b. El voler de la carn de les criatures que tenen el poder i legislen fa que apareguin avantatges, en la mateixa redacció dels textos sagrats, sobre les altres criatures. Pau diu que això no pot ser, el cristianisme no pot tenir avantatges ja que això seria la justificació del pecat.

c. Aquest Déu, utilitzat pels desitjos injustos del cor, acabarà sent blasfemat, amb raó, perquè encara que ens refermem en la ortodòxia literal que vulguem, és en realitat un ídol, és un Déu que mira, en els seus judicis, allò que és exterior a l’home –la seva nació, raça, poder…– i no el seu cor (2,27-28). Un Déu que concedeix privilegis i avantatges odiosos (2,11) i que porta “la humanitat” a odiar la seva imatge vista a través de la conducta que se li atribueix.

El mateix Pau, en el capítol Rm 7, es mostra impotent de superar aquest voler de la carn.

3. Qui pot salvar-se, doncs? Si totes som pecadores i el judici de Déu és el que és, qui es podrà salvar? Quina és la justícia salvadora de Déu per a les seves criatures? Es pregunta Pau i ens avança la solució: totes les persones ens salvarem a partir de la DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA, LA GRÀCIA. Déu vol fer-nos conscients, amb el seu Fill Jesucrist i el seu caràcter redemptor, de quina és la seva voluntat en referència a l’actuar de les seves criatures i la seva situació davant de la mort. Així, doncs, Pau introdueix en la teologia del cristianisme el concepte DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA, LA GRÀCIA DE DÉU, a l’identificar Jesús amb el Servent de Jahvè dels profetes de l’Antic Testament (Rm 3, 24-26, extret de Is 53). De tot això es poden despendre dues coses:

a. Pau ens reserva un Judici final diferent al de Mateu. Que lluny queda Pau del text de Mt 25,31-46, en què els que no s’han comportat segons el voler de Déu seran socarrimats a l’Infern. En Pau, però, el que es cremarà al foc seran les obres que no estiguin en la línia de la construcció del REGNE, les creatures es salvaran totes.

1 Cor 3,10-15.10 Jo, com a bon arquitecte, amb la gràcia que Déu m’ha donat, he posat el fonament, i uns altres hi construeixen al damunt. Però que cadascú miri bé com construeix! 11 De fonament, ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist. 12 Sobre aquest fonament es pot construir amb or, amb plata, amb pedres precioses, o bé amb fusta, amb herba seca o amb palla, 13 i ja es veurà què val l’obra de cadascú: el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifestarà acompanyat de foc, i el foc comprovarà el valor de cada obra. 14 Si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa, 15 mentre que, si crema, en sofrirà la pèrdua, tot i que ell se salvarà, però com qui s’escapa just del foc.

b. La justificació és la gràcia i aquesta afecta a tothom, encara que no hagi conegut a Jesucrist. Els sagraments, doncs, no haurien de ser institucionalitzats per l’Església jeràrquica com a donadors de la gracia de Déu, sinó senzillament haurien de ser conscienciadors d’aquesta gràcia, de com Ell ens estima i desitja que estimem, GRATUÏTAMENT. Només així podem ser col·laboradors en la construcció del seu projecte, el REGNE, que també serà, doncs, el nostre.

Cesc Cònsola

Pau de Tars (12) – El seguiment de Jesucrist com a motor de la historia en donar sentit a la criatura (Rm 8)

Al capítol 8 de la Carta als Romans, Pau culminarà la seva teologia amb la qüestió històrica després de mostrar l’antropològica en el capítol anterior. Així, podem dir que la teologia paulina se sosté en el saber antropològic i en la finalitat escatològica que dona a la història un sentit concret: la humanització. És en la història on la CRIATURA, en l’exercici de la seva llibertat creadora, se sentirà existencialment realitzada al trobar el sentit d’ella mateixa.

La teologia paulina recobra així el sentit històric-religiós característic del Jesús històric que va lluitar i morir per construir el Regne.

Pau ens guiarà en aquest procés de la següent manera:

• En els versets 1 al 14 Pau ens tornarà a parlar de la declaració de justícia. Aquesta consisteix en l’experiència existencial d’Amor gratuït de Déu envers les seves criatures. Per la resurrecció de Jesús la vida ha triomfat sobre la mort i el pecat i per tant totes les criatures participen d’aquest acte on tots som perdonats dels nostres actes.
  Aquest fet allibera la nostra llibertat ja que fa que l’actuació de la criatura no se sustenta en la por a la salvació (de la qual ja estem salvats per la resurrecció de Jesús), sinó que és fonamenta en l’acte profund d’estimar a l’altre i a un mateix com Déu ens ha estimat. Això pressuposa una manera de viure (estimar gratuïtament) donant-nos el sentit de l’existència, únic camí per a la nostra realització (humanitzar-nos). Aquest és el motor on es fonamentarà el que la intenció vulgui fer possible la realització.

• El descobrir que som fills de Déu:
  15 Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: Abba, Pare.

• Que som germans a imatge del seu Fill Jesucrist:
  Jesús participa de la carn, si no fos així, Jesús no hagués necessitat col·laboradors i els homes seríem mers espectadors. El que creu en Jesús ha de saber que no pot, ni amb l’ajut de l’Esperit, construir un Regne distint del que va intentar i construir Jesús de Natzaret.
  La tasca de construir amb Déu el pas següent prosseguirà, amb tota la seva radicalitat, enfrontant a cada home i a cada generació i sol·licitant tota la creativitat del seu amor.
  29 perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d’una multitud de germans.

• El com: estat i destí de l’univers. La història i el seu sentit.
  En ell, amb ell i per Jesucrist ens sentim corresponsables de la tasca de construir el Regne aquí a la terra tot esperant el triomf definitiu de la vida sobre la mort.
  I les criatures queden lligades a la construcció del Regne perquè nomes estimar els realitza i dona sentit a la seva existència i malgrat totes les seves limitacions estan abocades a intentar-ho una vegada i una altra.
  Si analitzem la història, veiem que el progrés es torça i es torna contra l’home; que les revolucions, fins i tot les més humanitàries i prometedores, es desvien; que les ideologies de llibertat i germanor i amor s’esclerotitzen i burocratitzen; que els martiris es perden en l’oblit i la incomprensió, que els sacrificis a llarg termini es fan en va…
  22 Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. 23 I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l’Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit.
  36 Tal com diu l’Escriptura: És per tu que anem morint tot el dia, i ens tenen com anyells duts a matar.

• El regne de germanor que anhelem construir és:
  Gal 3, 28 Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.

• El motor de la història és la resurrecció.
  El capítol 8 estableix una relació entre el que és visible (històric), que ens fa constatar el continu fracàs a tot intent humanitzador, i el que és invisible (escatològic), que ens fa albirar en l’experiència de la resurrecció l’esperança de la instauració del Regne. En definitiva, entre el que es constata i el que es manifestarà (8, 17-18. 21) al final, fent expressa menció de la diferència entre el que es veu i el que s’espera (8, 24-25).
  17 I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que, sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell.
  18 Jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la glòria que s’ha de revelar en nosaltres 21 que també ell serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu
  24 Hem estat salvats, però només en esperança. Ara bé, veure el que s’espera no és esperança: allò que es veu, per què s’ha d’esperar? 25 Però nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància.

Aquesta relació es presenta en Jesús mateix com dos aspectes aparentment contradictoris, però compatibles quan se’ls situa en dos plans diferents: la mort, una derrota verificable, i la resurrecció, una victòria inverificable, encara que experimentable. ¿No descobreix així Jesús de Natzaret, amb la pròpia vida coherent amb la seva fe, el costat amagat, es a dir, la dada transcendent clau per a comprendre la realitat que se li ofereix a la criatura?

Només un amor creador que, de forma realista, lluita contra els mecanismes naturals i socials esperant que, contra tota esperança, tindrà accés a allò definitiu. Això és el que mostra la resurrecció. Allò que dona el sentit de la vida del cristià.

Com que hem comprès conscientment i existencialment això, entenem que la resurrecció és allò inverificable que ens crida vers allò verificable. És aquí on reposa el SENTIT, L’ESPERANÇA i el MOTOR que ens farà actuar LLIUREMENT vers la consecució del REGNE.

Només l’amor gratuït -la resurrecció que ha vençut la mort- ens portarà a verificar la nostra experiència (el seguiment del Crist vers la dignitat de totes les seves criatures):

Gal 3, 28 Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.

Però això mai serà una dada adquirida, és inverificable, i només a la fi es manifestarà el que és més valuós de nosaltres gràcies al regal de Déu: LA NOSTRA LLIBERTAT. Gracies aquesta som SUBJECTES CREADORS vers la HUMANITZACIÓ DE LA HISTÒRIA i no meres comparses incapaços de construir res, es a dir NO som OBJECTES.

Cesc Cònsola

Trets alliberadors de Tecla d’Iconi

A la fi del segle II i principis del III, es produeix un canvi significatiu en l’expansió del cristianisme. Les dones van anar quedant relegades en la tasca evangelitzadora i de responsabilitats en les comunitats cristianes que havien liderat. La Gran Església va anar deixant gradualment de banda les dones cap a la perifèria de l’Església. Elles, però, van anar buscant altres vies per a continuar la seva tasca evangelitzadora i l’acció social. L’encàrrec de Jesús (Gàlates 3,28) es veurà truncat ràpidament, però Tecla restarà com a paradigma exemplar en l’ensenyament de l’evangeli i en el compromís inseparable de l’acció social als més necessitats.

Amb l’ajuda de la metodologia teològica feminista, es desvelen els trets alliberadors de la vida de Tecla, així com el lideratge de les dones en els inicis del cristianisme a l’Àsia Menor. Trets que exposem a continuació:

1. La seva ubicació entre la història i la llegenda. F. Cabrol OSB considera que “no es pot afirmar res ni negar res” quan es tracta de fets descrits en els Apòcrifs, però finalment reconeix que “l’existència de Tecla sembla totalment indefugible”.
2. Tecla ha estat cridada a ser apòstol a través de Pau. Gregori Nazianzè la cita al costat de Joan, Pere, Pau, Jaume, Esteve, Lluc i Andreu. És reconeguda, també com a dona bíblica, subjecte actiu en la història de la salvació.
3. Des que va escoltar la predicació de Pau, acull sense reserves la seva vocació de deixebla i és “enviada” per ell a una tasca missionera.
4. Tecla passa de tots els convencionalismes socials i culturals de l’època i posa en risc les relacions establertes com a normatives per a uns i altres, cosa que provocarà la desestabilització d’aquest sistema; conseqüències que no trigaran a mostrar-se.
5. La virginitat és el tret fonamental que Tecla adopta des de la seva conversió, desobeint les normes patriarcals que li imposa el seu entorn familiar. Elecció que creu indispensable per al seguiment de Crist.
6. Se la considera la primera màrtir, inaugurant la categoria de protomàrtir; com un equivalent d‘Esteve, ella lidera les dones com ell liderava els homes.
7. Tecla segueix un camí creatiu i inusual per una dona que la conduirà a ensenyar, predicar, fundar, i assolir la santedat a la qual se sent cridada a través del servei i cura dels més pobres.
8. La dona havia quedat relegada a l’àmbit privat. Però hi va haver un moviment de resistència al procés de patriarcalització que queda reflectit a les cartes pastorals, en els escrits dels heresiòlegs i en els apòcrifs. A l’optar per romandre cèlibes els permetia una major participació activa en la comunitat.
9. El fet que Tecla hagi pogut ser utilitzada per justificar l’accés femení al ministeri ha de reflectir una realitat històrica. L’hermenèutica de la sospita ajuda a reinterpretar les tradicions sobre les dones i desemmascara traduccions i interpretacions androcèntriques i sexistes. També és possible que, com han posat de manifest algunes investigacions, estiguem en presència d’un conflicte d’herències paulines, una favorable a les dones i una altra que li és hostil, segons 1 Timoteu 2,9-15; 5,9-16.
10. És important eliminar les adherències del llenguatge en què s’ha transmès el text per desvetllar el veritable sentit de la història de Tecla, situant-la com a protagonista i Pau més aviat en un segon pla. Xoca que l’apòstol no l’anomeni mai en les seves cartes. En la tradició posterior a Pau, no interessava que la història de Tecla fos coneguda. La institucionalització eclesial que desplaçava les dones ja estava molt avançada.
11. Tant Tecla com els personatges femenins que intervenen en la narració posseeixen una categoria central i normativa. El principi normatiu és, doncs, la “plena humanitat de les dones”. L’experiència de Tecla no és privada sinó pública, perquè està socialment construïda a través de les categories de raça, sexe, classe, edat, religió, estat, etc., i és el punt de partida hermenèutic, no una norma.
12. La nostra ubicació social, cultural i religiosa configura la nostra experiència amb el text objecte d’estudi i ens fa reaccionar davant d’ell. Els textos poden legitimar i inculcar relacions de dominació, però també destacar el seu potencial per fomentar la justícia i l’alliberament en l’horitzó de l’ekklesia-comunitat, on es viu la fraternitat.
13. Des de l’hermenèutica de la remembrança i la reconstrucció, podem reescriure la història de Tecla sospitant dels silencis i llacunes a fi de recuperar el passat oblidat de les dones, com a líders de les comunitats en el Cristianisme primitiu.
14. A la llum de les últimes investigacions, podem reconstruir una història diferent de Tecla com a dona creient que subverteix el model de conducta de submissió en el seguiment de Jesús que comportava assumir funcions de lideratge i autoritat.

En definitiva, hem de contemplar sense prejudicis i amb una nova mirada la història de Tecla com a dona forta, apòstol, profeta, deixebla, màrtir, cridada a la santedat i evangelitzadora fecunda, venerada tant a l’Església oriental com occidental.

M. Luisa Paret García

Pau de Tars (11). Pau i el que el Baptisme significa (Rm 6,1-23;7,1-13)

En aquest capítol, en el fons, torna a reeditar els dos primers capítols a on constatava l’esclavitud “de facto” de paganes i jueves respecte al PECAT i acabarà afegint també a les cristianes. La resposta a la pregunta: estan les criatures cristianes, les que creuen en Jesucrist, més lliures del PECAT que la resta de les altres criatures, és a dir a la deshumanització que això pressuposa? La resposta a la gran qüestió acabarà sent que no, com ja ho va dir en el capítol 2.

Pau parla, aquí, a les i de les criatures batejades i els explica el que el baptisme significa i pressuposa existencialment per a elles (el baptisme era rebut en aquell temps d’una manera voluntària i significativa). Les criatures batejades han entès que han MORT al pecat i a la llei (que en definitiva és l’instrument del pecat que ens deshumanitza) en la RESSURRECCIÓ del CRIST en la qual participem. La nova vida, pels batejats, es fonamenta en la FE en què JESUCRIST ha vençut, a través de la resurrecció, la mort que sustenta el pecat i la llei i el que això pressuposa en la vida del batejat. D’això n’han de ser conscients i per tant, ara han de viure humanament sense l’esclavitud (del pecat). Més encara, com que Jesucrist ens ha salvat a totes de la mort i del pecat, que es fonamenta en ella, en aquest acte de declaració de justícia, un acte d’AMOR INFINIT I TOTALMENT GRATUÏT (ja que no tindrà en compte les nostre febleses i pecats), nosaltres hem après, amb ell, que allò que se’ns dona gratuïtament (l’amor de Déu envers nosaltres) també ho hem de donar gratuïtament als altres. En això consisteix l’experiència existencial del baptisme, i penso que també de l’humanisme.

Pau, però, també ens diu, en la mateix text, com aquesta criatura cristiana pot tornar a l’esclavitud i a la deshumanització, i ens mostra com funciona el mecanisme:

Rm 6, 15: Què, doncs? Perquè ja no estem sota la Llei, sinó sota la gràcia, ¿ens és permès de pecar? De cap manera!…

Pau es va apropant a un punt clau: la unificació dels mecanismes en un de sol. Perquè la criatura cristiana segueix sent “carn”, la seva condició humana està feta de tal manera que, sense Llei i més encara amb Llei, tendeix a caure en l’esclavitud del pecat i per tant en una deshumanització irresoluble.

De sobte Pau passa de parlar en primera persona del plural a parlar en primera persona del singular.

7,7. Què direm, doncs? Que la Llei és pecat? De cap manera! Tanmateix, (JO) no he conegut el pecat sinó per la Llei.

Pau ha trobat l’impediment a la realització del projecte de Déu per part de les criatures i es posa nerviós perquè fa una anàlisi antropològica (des de l’antropologia jueva) del que és la criatura fins arribar a la desesperació en els versets Rm 7,24 – 8,2. Es pren ell mateix com a exemple i comença a parlar amb pronom personal. Fins el verset 13 només insisteix en la seva construcció teològica del que implica morir al pecat i la nova vida de la criatura batejada. Aquesta insistència ja amaga el que ha de venir i que portarà Pau al seva darrera i definitiva anàlisi: el de l’home dividit (en la segona part del capítol 7 a Rm 7,24 – 8,2).

Abans d’acabar aquest article, vull comentar dues qüestions que, tot i que ja han estat esmentades en articles anteriors, penso que són fonamentals per entendre Pau correctament.

– La primera, tenir clar des de quina comprensió de CRIATURA ens parla. Pau es fonamenta en l’antropologia jueva en la qual la persona es comprèn dividida en tres parts indestriables (CARN-COS-ESPERIT).

Per CARN entenem l’home, o qualsevol altre criatura vivent, deixat a les seves pròpies forces. Avui diríem que som allò que genèticament som (primera naturalesa) i la cultura on estem incrustats (segona naturalesa). Sobretot cal accentuar l’instint de supervivència individual, i aquí està inclòs tot el que està relacionat amb la qüestió sexual (desitjos…) i la por a la mort (entesa aquesta com passar gana, viure en la misèria, perdre la feina, el fracàs…).

Per ESPERIT es designa la força de Déu, l’alè de Déu, que actua en l’amor gratuït, fent que l’instint de supervivència individual és mostri solidari i ens cridi a la germanor.

El COS seria la persona concreta designada per un nom, en la qual el combat entre la CARN I L’ESPERIT es plasmaria en una identitat concreta.

De la possibilitat de ressuscitar i del com es realitzaria ja se’n parla en els documents jueus anteriors a Jesús, on se’ns explica que aquesta es faria des de la unitat indestriable que la CRIATURA és, i per tant, també en la CARN. En el CREDO més primitiu de l’església cristiana encara diem que creiem en la resurrecció de la CARN.

– La segona, i molt important, és situar Pau en el seu context cosmovisional (cultural, social…) i entendre que les maneres concretes d’entendre les concrecions varien en cada una de les cosmovisions i èpoques que es viuen. L’exemple que posa Pau del que s’entén per adulteri (fixeu-vos que només la dona comet adulteri, de l’home no se’n diu res) i si les CRIATURES CRISTIANES es poden separar o no i això ens situaria fora de la llei seria un bon exemple avui per explicar el que és més humà?

“Per tant, si la dona s’uneix a un altre home mentre viu el marit, comet adulteri; però si el marit mor, queda lliure d’aquella llei i pot unir-se a un altre home sense esdevenir adúltera”.

Cesc Cònsola

Pau de Tars (10) – Pau i l’esperança en la resurrecció de Jesucrist com a premissa estructuradora de l’existència i per tant de la història

Un dels temes de fons que planteja Pau als batejats és el següent: ¿val la pena seguir al Crist si sabem del cert que la carn, dominada per la por a la mort i la impotència, impedirà que el regne vegi la llum aquí a la terra? ¿Com una promesa escatològica d’impossible acompliment aquí a la Terra pot ser el motor de la història?

La resposta a aquestes qüestions, que atabalen a Pau i als batejats d’aquell temps i a les criatures pragmàtiques d’avui, és que si ens neguem a seguir l’Esperit, és a dir, a fer el seguiment de Jesucrist, la nostra vida no tindrà sentit, haurem mort en vida. Per a l’antropologia paulina la criatura és un tot: carn, cos i esperit. Avui diríem que la salut del cos està intrínsecament lligada amb la cultura, la societat, l’economia, la psicologia, l’equilibri mediambiental… és a dir, que la mort de cada un d’aquests aspectes afectarà als altres elements TOCANT DE MORT la llibertat creadora, sustentada en l’esperança escatològica (motor de la història), que ens fa ser subjectes i no objectes de la història. La conclusió és que les CRIATURES viurem les nostres vides sense el sentit que Déu ens va donar com col·laboradors de la seva obra creadora de germanor universal (Gal 3,28). Les nostres obres (les dels batejats) si no van dirigides cap aquí, no serviran per a res. Però, recordem que tots estem justificats (perdonats) per la mort i resurrecció de JESUCRIST.

Resumint:

1. Si l’Esperit dona a l’home la capacitat de construir, malgrat totes les resistències “externes”, el que és definitiu, “la carn”, segueix fent que aquesta construcció no pugui ser verificada. I si no és verificada, no pot ser calculada ni servir a l’home per negociar amb Déu cap seguretat.

2. L’escatologia de Pau fa possibles i necessàries aquestes dues afirmacions: el món canvia radicalment amb Crist i el món no ha canviat res amb Crist. El Regne ha arribat ja amb poder i el Regne no arribarà mai amb poder a la història.

3. Els valors de què va donar testimoni concret Jesús de Natzaret amb la seva vida i missatge, només poden realitzar-se en les criatures si es fonamenten en la llibertat creadora sostinguda en l’esperança del fet escatològic. Només així, el jo de cadascú té força per realitzar el gran projecte, al mateix temps propi i definitiu que, com que estarà fonamentat en l’amor gratuït de Déu, serà lliure. De no tenir aquesta força espiritual, la fe antropològica en Jesús de Natzaret no tindria sentit, seria irracional i contradictòria.

4. En Pau no té lloc el dualisme cos i ànima, sinó la dialèctica històrica generada per l’experiència d’allò que no es veu, la resurrecció, i allò que sí que es veu, la mort d’una vida plena de sentit. És a dir, la dialèctica entre el projecte/pensament i realitat/carn.

4.1 La mort, per a ell, és més que la mort física. És mort del sentit. Per tant, cal entendre la resurrecció incidint radicalment en el sentit dels projectes humans, en altres paraules, en termes històrics i no a-històrics (1Cor 15,53-58):
Perquè aquest cos corruptible s’ha de revestir d’allò que és incorruptible, i aquest cos mortal s’ha de revestir d’immortalitat. Quan aquest cos corruptible s’haurà revestit d’allò que és incorruptible i aquest cos mortal s’haurà revestit d’immortalitat, llavors es complirà allò que diu l’Escriptura: La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? El fibló de la mort és el pecat, i la força del pecat ve de la Llei. Però donem gràcies a Déu, que ens concedeix la victòria per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre.

Per tant, germans meus estimats, manteniu-vos ferms i incommovibles; doneu-vos de ple a l’obra del Senyor, sabent que, gràcies a ell, el vostre treball no serà inútil.

4.2.La CRIATURA no és merament la carn, és també cos i esperit. És la totalitat de la seva existència amb les seves relacions i projectes. La carn es mostrarà intrínsecament resistent al projecte, però se li injectarà una vida que tindrà unes propietats que de moment, mentre duri la història, romandran (quasi) invisibles, i aquestes propietats precisament seran el motor i donadores de sentit de la CRIATURA i de la seva història 1Cor 3, 9-17:

Nosaltres som col·laboradors de Déu, i vosaltres sou el seu conreu, l’edifici que ell construeix.

Jo, com a bon arquitecte, amb la gràcia que Déu m’ha donat, he posat el fonament, i uns altres hi construeixen al damunt. Però que cadascú miri bé com construeix! De fonament, ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist. Sobre aquest fonament es pot construir amb or, amb plata, amb pedres precioses, o bé amb fusta, amb herba seca o amb palla, i ja es veurà què val l’obra de cadascú: el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifestarà acompanyat de foc, i el foc comprovarà el valor de cada obra. Si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa, mentre que, si crema, en sofrirà la pèrdua, tot i que ell se salvarà, però com qui s’escapa just del foc.

¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el temple de Déu, Déu el destruirà a ell, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres.

5. La resurrecció de Jesús és la dada transcendent que domina l’antropologia paulina. Heus aquí la manera com una experiència, que no serà científica i imparcialment verificable, però que no deixa de ser una experiència, apareix com a suport raonable de l’esperança, que deixa de ser un mer desig per transformar-se en una premissa estructuradora de l’existència.

Cesc Cònsola

Pau de Tars (9) – La criatura dividida (Rm 7,14-25)

En aquest capítol Pau ens mostra una criatura cristiana dividida i impossibilitada per a poder realitzar el Regne de germanor, la plena humanització.

Pau s’adona que en la nova síntesi cristiana apareixen els mals de sempre (els que afecten a pagans i jueus) i fa que es mostri terriblement pessimista. Quan parla del pla de Déu, es mostra bojament optimista, però així que baixa a les anàlisis antropològiques concretes apareix la vena pessimista, constatant les poques possibilitats de la naturalesa humana davant la LLEI, EL PECAT I LA MORT.

Per a poder-nos explicar aquesta terrible certesa, Pau utilitzarà el recurs gramatical d’escriure en primera persona del singular (jo). Ja en el capítol anterior (Rm 7,7) i fins a l’acabament d’aquest (Rm 7,25) ha deixat constància del seu pessimisme envers la construcció del Regne aquí a la terra.

Recordem que per a l’antropologia jueva el COS seria la persona concreta (el JO, del Cesc, de l’Anna…) i en ell s’instauraria el combat entre la CARN i L’ESPERIT.

Per tant, per a Pau, la CRIATURA és un ésser dividit, un conflicte entre dues forces, entre dues lleis o mecanismes:

• l’esperit que em crida a fer el bé, és a dir, la supervivència digna de totes les criatures que es traduiria en la construcció del regne de germanor, la humanització.

• i la carn: la supervivència individual (la por de perdre el que tinc: riquesa, privilegis, sou, feina, la vida (mort), relacions interpersonals… estatus social, poder). Tot això em situa en contra de construir el Regne, és a dir, la deshumanització.

El “jo” que ha fet l’experiència de la FE en JESUCRIST s’ha impregnat per l’ESPERIT i VOL FER EL BÉ (en les criatures cristianes això es fa de manera conscient i en els pagans de manera inconscient). Aquest és el començament de l’acció, LA INTENCIÓ és, doncs, el primer mecanisme; el segon mecanisme, resultat concret d’aquesta acció, és LA REALITZACIÓ i aquí és on rau el problema, EL VOLER no coincideix amb la REALITZACIÓ. Pau no deixa de repetir-ho en la seva persona:

Rm 7,18: “Voler el bé està al meu abast, però realitzar-lo, no.”

Rm 7,23-25. “Veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner: és la llei del pecat que porto dintre meu.

Que en soc, de dissortat! ¿Qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort? Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist, Senyor nostre!

Em trobo, doncs, que amb la raó serveixo la llei de Déu; però, home feble com soc, serveixo alhora la llei del pecat”.

El problema de que la realització no es correspongui amb el VOLER és la CARN. Aquesta qüestió tan ben plantejada per Pau ha esdevingut, com tantes d’altres, la gran tasca de l’antropologia de la modernitat i la psicologia com a ciència que neix al segle XX.

Però anem una altra vegada a Pau. Hi ha, doncs, una distància entre la INTENCIÓ (el voler) i la REALITZACIÓ (l’actuar). I en això consisteix la LLIBERTAT que donaria sentit al concepte CRIATURA com a SUBJECTE i no com un mer OBJECTE més dins de la CREACIÓ. Per explicar això tres qüestions:

• Pau sembla no tenir en compte dues possibilitats que a qualsevol li vindran al cap i que figuren en la nostra antropologia d’avui:

1. la del “jo” que vol el Mal

2. i la de que, a vegades, la intenció de fer el bé es realitza.

• I una hipòtesi per explicar perquè no les té en compte és que no les té com a possibilitats. Es podria dir que la paraula “bé” està com adherida (essencialment) a la intenció i el “mal” a la realització. És el que ell anomena llibertat cristiana, la novetat introduïda per Jesús. O, si es vol, el resultat d’aquesta novetat.

• La llibertat, per a Pau, no consisteix en escollir entre el bé i el mal, sinó en poder realitzar allò que s’ha escollit. Dit d’una altra manera, si l’home pogués reconèixer en allò que realitza la primera intenció que va tenir, aleshores la seva realització seria necessàriament bona i seria lliure. Així doncs, podríem definir la llibertat com la tasca, conscient en la criatura cristiana, de voler reduir la distància entre la intenció i la realització i que té en JESUCRIST el model d’actuació de màxima llibertat.

En la mesura que els mecanismes del que ha estat creat: primera naturalesa (natural) i segona naturalesa (cultural), s’apoderin del nostre obrar, tota la nostra “carn” anirà cap a la mort. Serem una cosa més en un conjunt de coses o una peça més dins d’un mecanisme, és a dir, un mer OBJECTE més de la creació. Passarem com si no haguéssim passat. Pau, el gran antropòleg, ens planteja, doncs, la qüestió de si les CRIATURES som només OBJECTES o en canvi som SUBJECTES constructors de la història. Si només som objectes seríem mers instruments en mans de la nostra carn, deixaríem de ser persones, criatures, éssers humans, és a dir, ens deshumanitzaríem.

Doncs bé, totes aquestes qüestions (si som lliures i per tant subjectes constructors de la història vers el Regne…) esdevenen descabellades davant la impossibilitat de la CRIATURA de poder-les portar a terme. Recordem que Pau ens ha explicat que totes estem JUSTIFICADES i, per tant, perdonades pel triomf de la mort en la resurrecció de Jesucrist. Déu ens allibera de la culpa de la impossibilitat de realitzar la intenció. No es tracta doncs de culpabilitzar, sinó de portar el Regne de Déu cap endavant i en això Pau torna a ser molt clar. Déu ha volgut corresponsabilitzar a les seves criatures de la construcció del REGNE fent també CRIATURA al seu Fill.

La pregunta ara és, si Déu és conscient de les nostres impossibilitats i ens perdona, ¿com ens fa corresponsables de la construcció del Regne?

Per a poder respondre aquesta nova qüestió Pau ens té reservat el capítol 8, que comença així:

Rm 8, 1 Ara ja no pesa cap mena de condemna sobre els qui viuen en Jesucrist, perquè la llei de l’Esperit, que dona la vida en Jesucrist, t’ha alliberat de la llei del pecat i de la mort. 

Cesc Cònsola

Pau de Tars (8)

Jesús venç el pecat i la criatura queda alliberada de la seva esclavitud

El capítol 5è comença apartant-se del cas d’Abraham per internar-se en altres temes, en realitat el trànsit ja havia començat en el darrer verset del capítol 4, on ja es deia que la justícia que se li va comptar a Abraham se’ns comptaria també a nosaltres, entenent per nosaltres totes aquelles criatures que tenen FE en el Déu que va ressuscitar Jesús, és a dir, les cristianes.

I, per tant, el 5è és la continuació del 4rt i designa la pau que segueix a la reconciliació entre Déu i la criatura pecadora. Si seguim les petjades de la fe d’Abraham, serem, com ell, transformats de dèbils (5,6), pecadores (5,8) i enemigues (5,10) en amigues de Déu.

Aquest tema de la reconciliació és tractat amb certa extensió en la primera part del capítol 5è, i de manera explicita a 5,1-11. Allà es tracta del moment i de la funció de la reconciliació fonamentada en la DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA. Però el tema apareix igualment, en la seva extensió, en la resta (5,12-20).

Pau col·loca l’esclavitud del Pecat, d’una banda, i la Mort per una altra, en una relació estrictament causal. Això, que ja es percep aquí, es veu amb molta més claredat en la primera carta als Corintis on escriu sobre tema escatològic (la fi dels temps) i diu que Jesús ha de regnar “fins que posi a totes les seves enemigues sota els seus peus”. La darrera enemiga en ser destruïda serà la Mort (1Cor 15, 25-26): “La Mort ha estat devorada en la Victòria. On és, oh Mort, la teva victòria? On és, oh Mort, el teu agulló? (1Cor 15, 55). I explica: “L’agulló de la Mort és el Pecat, i la força del Pecat és la Llei”. L’agulló és la causa i la Llei és el mecanisme gràcies al qual l’esclavitud del Pecat cobra la seva força més gran, fent possible un autoengany “revelat” i per això mateix sacral.

Així, doncs, la criatura esclava viu i obra alienada. Només si se l’allibera del seu amo (l’agulló és el pecat) es podrà dir de veritat que viu amb vida pròpia. I davant d’aquesta VIDA, regal de Jesús (declaració de justícia), la Mort haurà de deixar anar la seva presa. Després que, psicològicament, l’hagi deixat anar, invisiblement, de l’interior de l’home, fent-lo actuar com si fos fill i amo, haurà de fer-ho en l’exterior retornant-li, juntament amb les seves obres, la seva vida física, encara que superior i incorruptible (la resurrecció).

La resurrecció universal de les mortes és presentada per Pau com la derrota universal del Pecat, amb les seves causes i efectes. Aquesta equació antropològica serà essencial per comprendre la idea que Pau té del que significa Jesús mort i ressuscitat.

La resurrecció de Jesús constitueix com una projecció visible en el present del que només passarà en el futur darrer, però que afecta des d’ara l’existència de totes les criatures: “I quan això corruptible es revesteixi d’incorruptibilitat i això mortal es revesteixi d’immortalitat, llavors es complirà la paraula de l’Escriptura: la Mort ha estat devorada per la victòria…”

Pau entén de manera diferent a la resta del Nou Testament la resurrecció universal de les mortes, per ell aquesta és una victòria de Crist:

• No es tracta d’una característica natural de la criatura com pot ser l’ànima que és immortal (filosofia grega)

• Ni tant sols una actuació de Déu mateix en funció de justificar-se a si mateix (teodicea) per la falta de justícia en la història, cosa que l’obligaria a ressuscitar a bones i dolentes per poder donar a cadascuna una vida en funció de les seves obres o condemnar unes criatures i salvar-ne d’altres (segons el judici final de Mateu).

La resurrecció universal és, doncs, una victòria de Jesús sobre els seus grans adversaris antropològics: la Llei, el Pecat i la Mort. En efecte, el poder obsessiu de la Llei, portava al seu cim el Pecat i el poder inhumà i esclavitzador d’aquest, a la manera d’un agulló (no d’un càstig), produïa, començant en la vida mateixa, una mort que culminava en la MORT física: l’esclava perdia (alienava) un per un els seus projectes en una mort anticipada i preparatòria.

Serà suficient, rastrejar l’origen del paral·lelisme entre la criatura que sorgeix d’Adam i la que precedeix a Crist, reconèixer que les mateixes enemigues antropològiques sorgeixen vençudes en Romans per aquest “plus” universal (declaració de justícia) que caracteritza el poder del Crist (5, 15): la Llei és vençuda per la Gràcia (5,20), el Pecat per la Justícia 5, 18-19) i conseqüentment la Mort per la VIDA (5, 17-18).

La resurrecció de Jesús, com a experiència escatològica, permet a Pau comprendre que la realització del Regne en poder ha de traduir-se, en la seva clau antropològica, per una resurrecció que és la victòria en totes les criatures de la VIDA, de la GRÀCIA que és rebuda per la FE i de l’eficàcia de la llibertat que es torna així creadora en l’amor als altres.

Cesc Cònsola

Pau de Tars (7). Pau i la fe: l’exemple d’Abraham

Comentarem en aquest article el capítol 4 de la carta als Romans.

L’argument d’Abraham està lògicament destinat a convèncer, en primer terme, als jueus conversos de la comunitat de Roma. Després ens hem de preguntar per què aquest capítol ens exposarà el primer exemple d’una declaració de justícia per la fe utilitzant un personatge, Abraham, que no va poder tenir la fe exigida per Pau en el capítol tercer: la fe en Jesús.

Pau arriba a la conclusió que la fe és quelcom molt distint d’un acte específic, accessible a criatures específicament situades en la història: aquells que han rebut la circumcisió com els jueus. La crida de l’Esperit es concreta en fer el bé (Rm 2,10-11), és a dir, la FE en Jesucrist és actuar sota l’AMOR (Gal 5,1-6 ), i això ens iguala a totes (les paganes i les jueves).

Per tant, Pau ho veu com una manera de ser criatura. La criatura davant de Déu (o de l’experiència de TOTALITAT) amb el seu actuar amorós vers els altres experimenta una comprensió absoluta de la seva condició humana i, per tant, una tranquil·litat i un perdó inefables. Podríem dir que la criatura que actua vers l’estimar, independentment de si creu o no en la Llei o en una concreció d’un Déu (Rm 1), se sentirà cridat a fer allò que ha de fer encara que això el situï en contra de la Llei.

Es podria dir que aquesta experiència és com quelcom que fa passar a la criatura de la seva timidesa infantil a la maduresa, com quelcom que remou els càlculs mesquins per fer que la criatura sigui de manera gratuïta i creadora, posant-la en acció (OBRES) vers la construcció de quelcom més just.

14 De fet, si l’herència s’aconseguís en virtut de la Llei, la fe no seria res, i la promesa quedaria anul·lada; 15 d’altra banda, la Llei comporta un càstig, perquè, on no hi ha Llei, tampoc no hi ha transgressió. 16 Per això els qui ara són hereus en virtut de la fe, ho són per pura gràcia (Rm 4,14-16).

D’aquí la importància de comprovar que l’oposició que fa justícia a tot el pensament paulí no és FE/OBRES, sinó FE/OBRES DE LA LLEI. I que Llei –o sigui un tipus de regles de càlcul per a les relacions Déu-criatura– està sobreentesa cada cop que Pau, en un context semblant, parla d’obres (en plural). Ho podem veure a Rm 4,2: Si hagués estat just en virtut de les seves obres, hauria tingut motius de gloriar-se’n, però no davant de Déu. Aquestes “obres” es refereixen a les obres de la Llei; recordem que aquestes són justificadores de la deshumanització de la criatura (veure articles anteriors, sobretot: “L’estructura i pensament humanista paulí dels 8 primers capitols de romans”).

Això significarà, esclar, l’aposta per una dada transcendent que les criatures formularan de manera diferent, però que serà radicalment el mateix i apareixerà clar en la resurrecció de Jesús. Per Pau Jesucrist és l’encarnació de tot el que ell havia cregut a partir de la fe jueva. La intuïció existencial de Pau (el Pau antropòleg humanista) és explicada en aquell Jesús que va viure, morir i ressuscitar. Per a Pau, doncs, Jesús és el garant del que ell ja experimentava existencialment en la seva vida: ell sentia profundament que Déu ja l’havia perdonat i això el feia més humà, en tant que que el feia més amorós i just. És a dir, en Jesucrist es fa visible, per als cristians, allò que en Abraham, els pagans i els jueus ja intuïen:

24 sinó també per a nosaltres, a qui Déu també havia de comptar la fe: nosaltres, que creiem en aquell qui va ressuscitar d’entre els morts Jesús, Senyor nostre, 25 entregat a la mort per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos. (Rm 4,24-25)

Així, la criatura, encara que pecadora, serà una irreprotxable col·laboradora de Déu. Perquè, un cop més, no existeix antinòmia entre FE i obres. Tot el contrari, només la fe fa possible un obrar humà.

Cesc Cònsola

Pau de Tars (6) – Pau i la declaració de justícia

Comentarem en el següent article Romans 3,21-31.

EL PECAT, LA LLEI, L’ESPERIT I LA FE són els personatges del combat antropològic paulí que fins ara han entrat en joc. Ara Pau ens voldrà aclarir a quina FE es refereix i fins a on arriba la força del PECAT, és a dir, a on es fonamenta: EN LA CARN.

Hem vist, fins ara, com els pagans i els jueus es deshumanitzen fonamentant-se en les seves lleis, unes profanes (els pagans) i altres religioses (els jueus), de tal manera que es desvirtua la que hauria de ser la seva finalitat. La finalitat de tota llei és humanitzar-nos. Això és el que es trenca.

La FE en tant que oposada a les “obres de la LLEI” te una relació directa amb el mecanisme que posa als jueus sota l’esclavitud del PECAT (capítol 2). Ara bé: els pagans tenen també els seus mecanismes propis per caure sota una esclavitud semblant, a l’impuls dels “desitjos dels seus cors” (capítol 1). Hem vist a més que en tots dos casos aquest mecanismes portaven a la esclavitud mitjançant “la presó de la veritat”, és a dir, mitjançant l’autoengany: LA CARN. Mecanisme d’oposició, que és connatural a la mateixa creatura (mecanisme antropològic). 1 Cor 3,3 perquè encara viviu de manera carnal. Les vostres gelosies i desavinences, què són sinó comportar-se de manera carnal i massa humana.

TOTS, JUEUS I PAGANS, SÓN IGUALS. Tots són pecadors sotmesos al mecanisme de la carn. El PECAT és un dels grans personatges antropològics i està fonamentat en una part de la mateixa estructura antropològica de la criatura: la CARN (explicat mínimament en l’escrit 3 publicat a L’Agulla).

La CARN és el temor de la criatura a la MORT (tots els sinònims com la por al fracàs, la frustració, a viure amb la misèria…) que la porta a justificar, a través de la raó I LA LLEI, el seu comportament contrari a la crida de l’ESPERIT fonamentat en la FE EN JESUCRIST. La crida de l’Esperit es concreta en fer el bé (Rm 2,10-11), és a dir, la FE en Jesucrist és actuar sota l’AMOR (Gal 5,1-6 ), i això ens iguala a totes (les paganes i les jueves).

Si totes som pecadores i el judici de Déu és el que és, qui es podrà salvar? Quina és la justícia salvadora de Déu per a les seves criatures? Es pregunta Pau i ens avança la solució que ja estava continguda en els profetes: la DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA, Déu vol fer conscients amb el seu Fill Jesucrist i el seu caràcter redemptor de quina és la seva voluntat sobre l’actuar de les seves creatures. (Rm 3,24-26, extret d’Is 53) (direm doncs que Pau introdueix en la TEOLOGIA DEL CRISTIANISME el concepte DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA en identificar Jesús amb el Servent de Jahvè dels profetes:
Is 53,2 El servent ha crescut davant d’ell com un rebrot, com una soca que reviu en terra eixuta.
…
₁₁ El meu servent, després del que ha sofert la seva ànima, veurà la llum i se’n saciarà; ell, que és just, farà justos tots els altres, perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells.

₁₂ Per això els hi dono tots en possessió, i tindrà per botí una multitud, perquè s’ha despullat de la pròpia vida fins a la mort i ha estat comptat entre els malfactors.

La FE EN JESUCRIST implica el tenir consciència de quina és la voluntat de Déu sobre totes nosaltres: pel seu amor infinit quedem justificats (perdonats) del PECAT/s en tant que estructuralment som CARN i per tant impossibilitats de construir el REGNE DE GERMANOR, humanitzar-nos.

Els CRISTIANS, per tant, som conscients de la voluntat de Déu. Però, ¿aquesta FE és suficient per superar la nostra limitació estructural (som CARN) i així respondre afirmativament a L’ESPERIT que sempre crida? La resposta a aquesta pregunta la trobarem en Rm 7,24 – 8,2.

Ara toca confrontar-nos amb el darrer tema del text que tenim davant: ens trobem que al començament de la segona part del capítol Pau formula una afirmació Rm 3, 21-22 “ara, independentment de la LLEI, la justícia de Déu s’ha manifestat… per la FE en Jesucrist…” que cau en contradicció 10 versets després Rm 3,30 ja que Déu és un de sol, i ell, per la fe, fa justos els circumcisos i els incircumcisos. ₃₁ ¿Anul·lem, doncs, la Llei amb la fe? Ben al contrari: la refermem!

I la solució la trobem en el mateix Pau en la seva carta als Gal 3,23 Abans que arribés la fe estàvem reclosos sota la custòdia de la Llei, esperant el moment que la fe es revelaria. ₂₄ Així, doncs, la Llei ens ha fet de guia vers el Crist, per tal que fóssim justos en virtut de la fe.

Cesc Cònsola

Pau de Tars (5) – Pau i l’home universal

En aquest article parlarem dels dos primers capítols de Romans i veurem a poc a poc com Pau anirà construint la teologia breument explicada en els capítols anteriorment publicats.

Romans 1, 16-32 (el pecat esclavitzador del paganisme)

Dues consideracions prèvies per poder entendre aquest capítol:

1. Tots els exemples concrets que Pau posa en els seus escrits els hem de passar pel sedàs del context cultural. Per exemple, quan Pau parla de l’homosexualitat a Rm 1, 26-27 com un signe de deshumanització, ho fa des de la seva vessant cultural jueva i avui diríem que Pau es contradiu ja que a Rm 1,29-30 ens crida a humanitzar-nos. Avui diríem, en aquest sentit, que l’acceptació de l’homosexualitat ens ha humanitzat.

2. Quan Pau parla del pagans hem de tenir en compte el que dirà en el capítol 2: 13 Perquè davant de Déu no són justos els qui escolten la Llei: només són fets justos els qui la compleixen. 14 En efecte, hi ha pagans que no coneixen la Llei, però compleixen per inclinació natural allò que la Llei mana; no tenen la Llei de Moisès, però segueixen una llei interior… 16 Tot això quedarà al descobert el dia que, d’acord amb l’evangeli que us he anunciat, Déu judicarà, per mitjà de Jesucrist, les accions amagades dels homes.

3. Pau ens dirà en el primer capítol que els homes, en aquest cas els pagans, tenen presonera la veritat en la injustícia 1,28-32. La llei dels i pels pagans no està sustentada en la humanització sinó en la supervivència dels més forts. Així, la llei feta pels més forts té la pretensió de tapar la boca a la veritat: la justícia (humanització) que els molesta i, per tant, es tornen esclaus (els que fan la llei i els que la obeeixen) moguts per un poder aliè a ells (avui el capitalisme i el neoliberalisme justifica l’ambició de tot home, també les seves pors…). Les seves obres serveixen a les finalitats del PECAT: la injustícia (la deshumanització), és a dir, la negació del projecte de Déu.

Romans 2, 1-28 – 3, 1-20 (el pecat esclavitzador del judaisme)

El capítol segon de Romans dedicat als jueus és un paral·lel del capítol primer dedicat als pagans. Pau vol anar a l’arrel de l’home (sigui jueu o sigui pagà –concepte home universal) igualant-los en el PECAT. La finalitat d’aquests dos primers capítols és mostrar que tant uns, pagans, com altres, jueus, mantindran relacions humanes deshumanitzades perquè obeeixen tots al pecat.

1. A Rm 2,1 li recorda al jueu que no pot reclamar cap privilegi perquè fa les mateixes coses que els altres (pagans) i com que Déu no dona avantatge a ningú (2,11) ha de considerar-se sotmès al mateix judici negatiu igual que tots aquells que en el seu obrar són indòcils a la veritat, però dòcils a la injustícia. I com és que tenint la LLEI, en el cas dels jueus, l’home es deixa portar pels seus desitjos d’injustícia? Doncs, molt senzill, prenent-la com a possessió que fonamenta relacions de menyspreu –opressió ideològica– amb els que no la posseeixen. Això és el que apareix des del començament quan Pau apunta clarament a la distorsió deshumanitzadora amb un verb clau: “judicar” els altres (2, 1). Així el cor s’endureix envers als altres i s’utilitza Déu (la LLEI?) per fer-ho. Fent això el coneixement de Déu també s’enfosqueix. Es menysprea als altres, els pagans, com a “cecs, desorientats, principiants” (2, 19-20).
2. Aquest Déu, utilitzat pels desitjos injustos del cor, acabarà sent blasfemat, i amb raó, perquè encara que ens refermem en la ortodòxia literal que vulguem, és en realitat un ídol, és un Déu que mira, en els seus judicis, allò que és exterior a l’home –la seva nació o raça– i no el seu cor (2, 27-28), un Déu que concedeix privilegis i avantatges odiosos (2, 11) i que porta els pagans a odiar la seva imatge vista a través de la conducta que se li atribueix.
3. El poble jueu cau en la idolatria quan converteix Déu en un déu personal fet a la seva mida. La Llei elaborada pels jueus en nom de Déu serveix per justificar els seus egoismes i conductes infrahumanes i la conseqüència de tot això és l’enduriment del cor, la deshumanització. Això mateix passa als pagans en el capítol primer.
4. Només des d’aquesta perspectiva de la interioritat pot entendre’s que la LLEI, en principi, pugui representar la FE, es a dir, l’adhesió de l’home als valors que Déu li proposa a través de l’Esperit. Això val pels jueus i pels pagans (2,1-3.7-11). 2, 29 És jueu de veritat el qui ho és per dintre, i la circumcisió veritable és la del cor, la que ve per l’Esperit i no en virtut de la lletra de la Llei…

Cesc Cònsola

Pau de Tars – Les claus de lectura i les paraules clau per poder fer una interpretació de Pau

Els vuit primers capítols de la carta als Romans, juntament amb Gàlates i Corintis, són dels textos més significatius de la cristologia de Pau. Però, per a entendre’ls millor, cal primer ressituar-los en el seu context cultural i, així, tenir més clares les claus de lectura necessàries.

Claus de lectura:

1. Tots els exemples concrets que Pau posa en tots els seus escrits han de passar pel sedàs del context cultural. Per exemple, quan Pau parla de l’homosexualitat a Rm 1,26-27, com un signe de deshumanització, ho fa des de la seva vessant cultural jueva i això comporta contradir-se amb ell mateix en Rm 1,29-30, on ens crida a humanitzar-nos. Diríem, doncs, que Pau, en aquest cas i en molts d’altres, no pot deslligar-se de la seva impregnació cultural. Avui, diríem, doncs, que l’acceptació de l’homosexualitat ens ha humanitzat.

2. Pau es fonamenta en l’antropologia jueva en què la persona es comprèn dividida en tres parts indestriables (carn-cos-esperit). Per CARN entenem l’home, o qualsevol altra criatura vivent, deixat a les seves pròpies forces. Avui diríem que som allò que genèticament som. Sobretot cal accentuar l’instint de supervivència individual, i aquí estaria inclòs tot el que està relacionat amb la qüestió sexual (desitjos…) i la por a la mort (entesa aquesta com passar gana, viure en la misèria, perdre la feina…). Per ESPERIT es designa la força de Déu, l’alè de Déu, que actua en l’amor gratuït, fent que l’instint de supervivència individual es mostri solidari i ens cridi a la germanor. El COS seria la persona concreta designada per un nom, en aquesta persona el combat entre la carn i l’esperit es concretaria en una identitat concreta. La resurrecció de la persona es realitza des de la unitat indestriable que és, i per tant, també en la CARN.

3. S’ha de substituir l’esquema infantil contingut a l’Antic Testament d’idolatria-deshumanització-càstig-retrobament amb Déu, per la qual cosa, a partir d’ara, acompanyarà la reflexió paulina: desig d’injustícia (CARN)- raonaments justificatius enganyosos (RAÓ)-creació d’un ídol infrahumà que justifiqui la injustícia (LA LLEI) i finalment caiguda en les relacions mútues infrahumanes (DESHUMANITZACIÓ). Aquest serà ara el llenguatge universal (per als jueus i pagans).

4. La clau d’interpretació ha canviat respecte als evangelis sinòptics. En Pau, els termes “Regne” i “pobres” (com a grup social) han desaparegut com a eix central. Així, el terme “pecadors” ja no designa a un grup social determinat sinó que per a Pau tots som “pecadors”. Pau entén que totes les persones caiem en el pecat, és a dir, ens deshumanitzem per la nostra “carn” (constitutivament som carn), avui diríem pel nostre instint de supervivència (constitució genètica) que fa que no acabem d’acceptar la germanor universal (crida de l’Esperit).

Pau utilitza, per tant, una altra clau interpretativa, els conceptes: pecat, gracia, justificació, llei, home interior-carn, esperit, llibertat i altres termes ens fan pensar que la clau interpretativa és l’antropològica o existencial. Podem dir tranquil·lament que la concepció antropològica de Pau mereix el nom d’humanisme. Podem parlar de la cristologia humanista de Pau.

Tenint en compte tot això, Pau fa entrar en joc personatges i conceptes en un veritable combat antropològic: LA MORT, LA CARN I L’ESPERIT, EL PECAT, LA LLEI I LA FE, LES OBRES DE LA LLEI I DE LA FE… El principi correcte de la fe religiosa, tant en Corintis (comunitat pagana) com en Gàlates (comunitat jueva), es fonamentava en la presencia operativa de l’ESPERIT a partir de la FE en Jesucrist. Ara podem veure que la desviada actitud religiosa d’ambdues comunitats –l’ús que fan d’allò que és religiós– es caracteritza, segons Pau, amb el mateix epítet: “CARNAL” (1Cor 3,1-4; Gal 3,3).

Pau intenta explicar, doncs, els mecanismes que aniran deformant el que va començar essent una FE RELIGIOSA AUTÈNTICA en tota la humanitat (pagans i jueus –universalitat). Així, conclou que és per la CARN que tota religió degenera en una religió sota el PECAT que es concreta en la LLEI (dels pagans, dels jueus), ja que aquesta no ens fa veure la veritat de la realitat i, per tant, ens tapa la construcció del regne: la germanor universal. A no ser que la criatura (“carn”) reconegui el seu caràcter com a tal i la seva radical indigència i resti obert a la presencia de Déu, només així el sentit de la paraula el ressitua en positiu davant del PROJECTE.

La CARN és el temor de la criatura que la porta a justificar, a través de la raó I LA LLEI, el seu comportament contrari a la crida de l’ESPERIT fonamentat en la FE EN JESUCRIST. D’aquí que LA CARN, que es concreta en la LLEI, s’oposi a una FE autènticament religiosa: la FE en Jesucrist que només actua sota l’AMOR (Gal 5,1-6). La CARN, per tant, buscarà utilitzar allò que és religiós, posant-lo sota l’esclavitud (i els seus mecanismes) del PECAT.

Cal aclarir quins són els mecanismes perquè funcioni l’antídot antropològic: la FE pot aparèixer davant dels cristians com un element màgic d’eficàcia sobrenatural i sense cap connexió amb una transformació de la criatura sencera. El mateix baptisme es pot presentar d’aquesta manera. L’antropologia paulina és només existencial.

Els personatges de Pau donaran lloc a la concreció en la criatura, del PECAT en general passarem al PECAT INDIVIDUAL. EL PECAT EN GENERAL és el NO reconeixement existencial del DÉU de Jesucrist (1Cor 15,50-56): “El fibló de la MORT és el PECAT, i la força del PECAT ve de la LLEI”. El PECAT neix de l’existència de la MORT i a partir d’aquest es perpetuarà amb la LLEI. Som CARN, i per tant, la por a la mort (també a la misèria, patiment, perdre la feina, l’estatus social, el benestar individual, el poder…) fa que la criatura no es comporti en la línia de la construcció d’un món de germanor i per tant es deshumanitza PECAT INDIVIDUAL: MORT-(CARN)-PECAT-LLEI-DESHUMANITZACIÓ (PECAT INDIVIDUAL).

Si la MORT ha estat vençuda, i per tant, el PECAT no ha d’existir, com és que en el cristià aquesta qüestió no queda clara? A partir d’aquí és quan apareixen els PECATS INDIVIDUALS. Déu ens fa conscients de la mort però també ens fa conscients que la mort és vençuda per ell (Gn 3,22) i tot el capítol 1Cor 15 és una bronca a la comunitat perquè no s’acaba de creure ni la resurrecció de Jesús ni com aquesta afecta a la resurrecció de totes les criatures. El PECAT INDIVIDUAL fa que la creatura no s’adhereixi realment al PROJECTE DE GERMANOR, per por a les conseqüències que això comporta.

Déu, sabent de la feblesa humana (por), ha fet del seu Fill una DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA (Rm, 6,7) que ens salva del PECAT (en singular). Déu en el seu Fill i la seva resurrecció ha vençut a la mort i al pecat (de totes i per a totes) i per tant, ens salva de la nostra condició humana (carn, criatura), però al mateix temps estem cridats per la LLEI DE L’ESPERIT a la santedat (anular la distància entre el projecte i la realitat).

En Pau, el PECAT INDIVIDUAL, es concreta en la distància que hi ha entre la intenció i la realització. La LLIBERTAT no és poder escollir entre el bé i el mal. És poder realitzar allò que s’ha escollit (EL PROJECTE DE GERMANOR). La LLIBERTAT, doncs, és l’esforç de l’home per reduir la distància entre la intenció de construir el PROJECTE DE GERMANOR i realitzar-lo a través de les OBRES DE LA FE.

PECATS (en plural): Pau sembla que no doni crèdit a que les intencions del JO puguin escollir el mal. Pel cristià això no entra en el que és possible. És una dada antropològica fonamental. És el que ell anomena llibertat cristiana, la novetat introduïda per Jesús.

Cesc Cònsola

Pau de Tars (3)

L’estructura i el pensament humanista paulí dels vuit primers capítols de la carta als Romans

En aquest article faré un breu resum (macro perspectiva per anar centrant el tema) del que Pau ens vol dir en els set capítols primers de la carta dels Romans (deixarem el vuit per al final):

1. L’estructura dels capítols és la següent:
   – Romans 1,16-32 (El pecat esclavitzador del paganisme)
   – Romans 2,1-28 (3,1-20) (El pecat esclavitzador del judaisme)
   – Romans 3,21-31 (3,1-31 (Entre la llei i la fe)
   – Romans 4,1-25 (Abrahan primera sintesis d’allò que és cristià)
   – Romans 5,1-20 (Adam, Crist i la victòria)
   – Romans 6,1-23; 7,1-13 (La vida nova del cristià)
   – Romans 7,14-25; 8,1 (L’home dividit)
   – Romans 8,2-39 (La mort vençuda)

2. En els dos primers capítols, Pau ens posa al descobert l’esclavitud al Pecat dels pagans i jueus, es a dir, de tots. La Llei feta per als pagans i la Llei (la Llei de Déu) feta per als jueus, és el que encobreix les injustícies i deshumanitza les persones, justificant i potenciant els seus comportaments inhumans. Al final del tercer capítol estableix el criteri salvador que tindria, per a tots, el judici de Déu: no és el compliment de la Llei el que ens salva (és a dir, el que ha de donar el sentit de les nostres vides), sinó que és la fe que ens ve de l’Esperit (la que ens fa veure a on la Llei, tant pagana com jueva, ens deshumanitza, ens fa injustos amb els germans, en definitiva impedeix l’assoliment del Regne).

En els capítols següents examinarà casos a on mostra tàcitament com aquesta fe produïa efectes de salvació davant del judici de Déu (dona el sentit veritable a la vida, és a dir, el per a què viure amb plenitud la vida). Recolzant-se en les creences jueves, el capítol 4 mostra com aquest criteri va actuar en la salvació d’Abraham. De la mateixa manera, recolzant-se en la creença cristiana (fundada en la resurrecció de Jesús), el capítol 5 mostra la seva acció en la salvació de tots els fills d’Adam, o sigui, en la humanitat sencera, del primer al darrer home.

Així “de fe en fe”, Pau arriba per fi, en el capítol sisè i en la primera part del setè, a tractar, amb els mateixos elements de la creença cristiana, la situació dels batejats i observem com en aquest mateix moment, darrera part del capítol setè, que es va trobar amb una dificultat: si el bateig fos quelcom automàtic i màgic, i això seria també un avantatge, no es podia entendre per què el cristià hauria de lluitar, com qualsevol altra persona, per evitar amb la fe aquestes esclavituds escalonades que ens deshumanitzen. A on estava la superioritat de la fe en Jesucrist? No haurien d’estar lliures els cristians de la Llei del Pecat i de la Mort? I aquí és justament a on comença Pau a parlar de si mateix: “jo…”

3. Diguem tot això d’una altra manera, en ordre històric segons el pensament de Pau. Ja indicàvem que, en una primera etapa de la humanitat, que va des d’Adam fins a Moisès, el judici de Déu s’exercirà en la seva plena universalitat i igualtat: el projecte de germanor universal. És veritat que els homes aconseguien, enganyant-se a si mateixos amb raonaments idolàtrics, fugir de la llibertat i gratuïtat de la fe i aconseguir que divinitats infrahumanes els permetessin les injustes relacions humanes a què tendien els seus desitjos.

Una segona etapa va començar amb la Llei, confiada en exclusivitat a Israel. Amb aquesta, Déu va mostrar a Israel un camí superior d’humanització. Israel, posseïdor d’aquesta necessària particularitat, tenia com a missió mostrar, a través de les seves actituds i realitzacions humanes, els avantatges d’aquest camí per a tots. Però els portadors d’aquesta revolució normativa es van enganyar també a si mateixos, prenent aquesta particularitat com a avantatge i convertint-la en un instrument de deshumanització i d’idolatria (per als altres). I així, aquesta etapa, per necessària que fos, Pau havia de mostrar-la pecaminosa i mortífera per tal que la persona que visqués dins d’ella fos arrencada a la seva pròpia seguretat d’esclau.

Pau pensa la tercera i definitiva etapa, per tant, apuntant a retornar a tota la humanitat el seu estatut comú, sense avantatges, davant del judici de Déu. Pau no posa mai en dubte que el judici de Déu es fonamenta sobre l’amor mutu, la fe que opera en l’amor, o simplement la fe (termes sinònims, per a Pau) i que aquest sigui l’esperit de la Llei, es a dir, la seva pura i última direcció. Però, quan analitza allò de negatiu de les dues etapes anteriors, arriba a la conclusió que l’engany que esclavitza les persones té una sola font: l’antropològica, l’afany de seguir els propis desitjos assegurant-se que ja estan justificats. Dit d’una altra manera: la por a enfrontar-se als riscos de la construcció del Regne (la germanor universal), és a dir, no poder respondre a la crida de l’Esperit.

Cesc Cònsola

Per llegir els capítols anteriors sobre Pau de Tars: Pau de Tars (1) o Pau de Tars (2)

 

Pau de Tars (1)

Pau de Tars ha estat un del grans personatges de l’Església perquè l’ha estructurat en la seva comprensió del que hauria de ser més tard el cristianisme tal com avui l’entenem.

En aquest primer escrit em cenyiré a fer una biografia d’ell comptant només amb les dades que ens aporta el Nou Testament.

1. Era jueu i de Tars:
   “Jo mateix soc israelita, descendent d’Abraham, de la tribu de Benjamí!” (Romans 11, 1). “Circumcidat el dia vuitè, soc israelita de naixement, de la tribu de Benjamí, hebreu i fill d’hebreus; en l’observança de la Llei, era fariseu.” (Filipencs 3, 5).
   “Jo soc un jueu de Tars de Cilícia, ciutadà d’una ciutat que no és pas desconeguda.” (Fets 21, 39).
2. Segurament va néixer cap a l’any 10 i possiblement tenia un germà i una germana:
   “Saludeu Rufus, que ha estat escollit en el Senyor, i la seva mare, que considero també meva.” (Romans 16, 13).
   “Però el fill de la germana de Pau es va assabentar de l’emboscada. Anà a la caserna i va entrar-hi per contar-ho a Pau.” (Fets 23, 16)
3. Parlava l’arameu i l’hebreu:
   “(…) i llavors Pau els adreçà la paraula en la llengua dels jueus” (Fets 21, 40).
4. Era fill de comerciants hebreus i descendent de la tribu de Benjamí, és circumcidat al cap de vuit dies de néixer, educat segons la llei mosaica i de ben jove és enviat a Jerusalem a l’escola del rabí Gamaliel (Filipencs 3,5), representant de la branca més liberal dels fariseus, on aprofundeix en l’estudi i història de l’Antic Testament i amb qui també aprèn dialèctica:
   “En la defensa del judaisme sobrepassava molts companys de la meva edat” (Gàlates 1, 14).
   “Jo soc jueu, nascut a Tars de Cilícia, però educat en aquesta ciutat, instruït als peus de Gamaliel en l’observança estricta de la Llei dels nostres pares, ple de zel per Déu, com n’esteu avui tots vosaltres.” (Fets 22, 3).
5. Esdevé un activista perseguidor dels primers seguidors de Jesús. Presencia i participa en la mort per lapidació del seu company d’escola Esteve, considerat el primer màrtir cristià. L’any 36, anant cap a Damasc mentre perseguia cristians per dur-los a Jerusalem per ser jutjats és quan té lloc la seva conversió:
   “Però mentre feia camí s’esdevingué que, en ser prop de Damasc, de sobte esclatà al seu entorn un fulgor celestial, i caient per terra va sentir una veu que li deia: “Saule, Saule, per què em persegueixes?”. Ell respongué: “Qui ets, Senyor?” Li digué: “Jo soc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca’t, ves cap a la ciutat, i allà et diran el que has de fer…”(Fets dels apòstols 9,1-18).
   A les seves cartes no parla d’aquest fet, però afirma que perseguia als cristians i que se li aparegué Jesús “com a un que neix fora de temps” (1 Corintis 15, 8).
   Recobra immediatament la vista, es converteix al cristianisme i és batejat per Ananies. Comença a ensenyar i a predicar a les sinagogues de Damasc que Jesús és el Messies que els jueus esperen. Retorna a Jerusalem on Bernabé, antic company d’escola l’espera, i el presenta als apòstols, on continua predicant-hi.
6. Va ser l’apòstol que obrí l’Església naixent als “gentils”. En aquella època l’ensenyament s’adreçava als jueus per a convertir-los. A ulls dels primers cristians, que encara se sentien jueus, els incircumcisos (els “gentils”) eren persones considerades impures i per tant el missatge de Crist no semblava adreçat a elles. Segons Lluc, al Concili de Jerusalem aconsegueix convèncer els altres caps de la primera comunitat cristiana que es podia ser batejat (ritu de la purificació) sense haver estat circumcidat prèviament (Fets 21, 15-26). Malgrat això les tensions persistiren amb el corrent encapçalat per Jaume (Gàlates 2, 11-14).
7. Fou un gran viatger que va fundar i sostenir les primeres esglésies de tot l’est de la conca mediterrània i quan no li era possible visitar les comunitats personalment s’hi comunicava per cartes.
8. El fort compromís amb els gentils i les seves fermes conviccions religioses li van crear enemistats entre certs jueus. Fou arrestat a Jerusalem i a punt de ser linxat, però els seus contactes i el fet de tenir la ciutadania romana el van salvar d’una mort segura. El governador romà l’empresonà durant dos anys a Cesarea de Palestina. A petició del mateix Pau, va ser enviat per mar cap a Roma per comparèixer davant l’emperador. Una tempesta el desvià a Malta on es va quedar uns mesos, després arribà a Roma on es va instal·lar, primer en llibertat vigilada i després completament lliure. Aquí morí decapitat, molt probablement l’any 67, a conseqüència de les detencions per l’incendi de Roma l’any 64, durant el mandat de Neró.

Cesc Cònsola

Si voleu llegir la segona part, premeu aquí.

El cristià i la legislació de l’Imperi. La carta de Pau a Filemó.

El cristià i la legislació de l’Imperi. La carta de Pau a Filemó. Teodor Suau. CPL (Emaús 149), Barcelona 2018.

El Pau més subversiu ens mostra, en la seva Carta a Filemó, que la lògica de l’Amor transforma les relacions entre les persones i pot fer miques la lògica de l’Imperi: la relació entre dos creients en Jesucrist (amo i esclau, en aquest cas) ja no pot estar condicionada pel seu estatus civil sinó per la seva condició de germans, fills de Déu. Teodor Suau explora a fons les conseqüències teològiques, ètiques i cristianes d’aquesta Carta que Pau va escriure, no pas des d’una càtedra reconeguda, sinó des de la presó. Un text que convida també a recordar-nos avui que la lògica dels nostres benestants imperis ofega la vida de molts treballadors, immigrants, refugiats, amb els quals ens uneix el deure de la fraternitat que ve de Déu. Un llibre breu, senzill, que es llegeix molt bé i que actua com una eficaç brúixola que assenyala el Nord de les relacions entre les persones.

Mercè Solé

Pau, misogin?(2)

Vegeu: Pau, misogin? (1)

Les dones en les cartes autèntiques

Respecte al que diu Pau. Gàlates 3,27-28. Abraçar la fe exigeix “morir a l’home vell”, perquè el que és nou pugui viure en tota la seva magnificència. No diu “cal morir al pecat”, en sentit moral sinó que implica superar les distincions existents en tres àrees ben concretes:

• Racial: “ja no hi ha jueu ni grec”
• Social: “ni esclau ni lliure”
• Sexual: “home ni dona”

“perquè tots sou un de sol en Jesucrist”.

Això sí que forma part del nucli de la seva predicació perquè és la fórmula baptismal de la fe. Compromís que concerneix i implica tots els batejats, homes i dones. No és un text fàcil, demana la conversió de cada home i de cada dona, i de tota l’Església.

Viure en Crist exigeix ressituar la pròpia identitat en Jesús ressuscitat i no en el sexe. Aquest és el Pau que considera i dóna protagonisme a les dones en les primitives comunitats cristianes. Un espai obert en contra del patriarcalisme imperant en l’època. És el contrapunt a una pregària que recitaven alguns homes jueus: “Gràcies per no haver-me fet gentil; per no haver-me fet esclau; per no haver-me fet dona”. En coneixem la versió moderna de l’home blanc, europeu i cristià.

Però altre cop ens trobem amb un fragment contradictori i misogin que ja s’ha citat a la primera part: “Que les dones casades callin en les reunions comunitàries; no els és permès de parlar, sinó que s’han de mostrar submises com diu fins i tot la Llei. I, si es volen instruir sobre algun punt, que ho preguntin a casa als seus marits, perquè no està bé que una dona casada parli en una reunió de la comunitat” (1Co. 14,34-35).

És com si s’hagués donat un pas enrere, però dels estudiosos alguns diuen

• que aquest fragment és un afegit posterior al text original. Com si Pau, preocupat per l’ordre a l’assemblea, pensés que l’amenaça del desordre venia per la participació de les dones i que el dir “que es guardi silenci a les assemblees” s’interpretés que l’ordre de callar, de guardar silenci, anava només per les dones.
• o bé que els corintis creguessin en la fama de xerraires de les dones i que a través d’una carta li hagués arribat a Pau aquesta informació. Pau la repeteix per a donar-hi la resposta que ve immediatament: “¿És que la paraula de Déu ha sortit tan sols de vosaltres? ¿O és que sou els únics que l’heu rebuda?” I, aleshores, el sentit canvia totalment.

Positivament hi ha el testimoni de les salutacions. Tot són elogis per a aquelles dones que ofereixen les seves cases per a les celebracions, per la seva preocupació pastoral i missionera, etc.

Se n’anomenen poques, però això no disminueix la importància històrica, demés que hem de tenir en compte que en les societats androcèntriques i patriarcals, les dones són invisibles i gairebé no se les reconeix en els escrits masculins. Hem d’agrair que n’anomeni tantes.

Respecte de les dones que es citen. A les cartes autèntiques es parla de dones reals, reconegudes en els seus grups locals, que van exercir diverses funcions de lideratge, i que van contribuir a la consolidació del moviment cristià per la Mediterrània.

Elisa Estévez diu d’elles:

“El seu poder de significar és expressió del seu ésser creient, que es va forjant enmig de circumstàncies externes no fàcils i en la gestió de les dificultats internes. Entenc per “poder de significar” la capacitat de crear situacions alliberadores, de generar relacions igualitàries, d’autocomprendre’s com a éssers autònoms i interdependents, d’afavorir noves maneres de relacionar-se amb Déu”.

Aquesta és la força que ens anima a lluitar contra les pressions externes que han marginat les dones; i les pressions internes que venen del propi tancament continuat de l’Església.

Conclusió. Pau no va escriure tractats sistemàtics, sinó cartes, un convers que lluitava per copsar les implicacions del missatge de Jesús per a la vida.

Val la pena llegir aquestes paraules de Bonnie Thurston, especialista nord-americana en el Nou Testament: “No sóc conscient de cap text autènticament paulí en el qual Pau critiqui les dones pel fet de ser-ho, limiti el seu rol en l’Església pel fet de ser dones, o indiqui algun rebuig al fet que siguin dones les que liderin les comunitats eclesials que ell ha fundat o visitat”.

Si la situació es va capgirar tan de pressa, cal examinar el context històric i buscar-ne les causes, no en el pensament de Pau sinó en les interpretacions, certament misògines i mantingudes durant segles, pels barons de l’Església.

Roser Solé Besteiro

Rectificació del número anterior: la frase de la primera carta a Timoteu, “que la dona calli a l’Església”, es pot considerar una glossa posterior. És canònica, però “no epigràfica”, igual que la carta als Colossencs.

Pau, misogin? (1)

Un personatge amb mala premsa i controvertit: autoritari, intransigent, fundador de l’Església, antifeminista… Veu filtrada i desfigurada per segles de lectura mal interpretada que no ha ajudat gens a la seva comprensió. No s’ha distingit entre els aspectes doctrinals dels aspectes morals puntuals que es van elevar a categoria universal d’obligat compliment. I tanmateix s’ha de reconèixer que el cristianisme s’hagués quedat en una secta tancada sense la decidida actuació missionera d’una envergadura sense precedents, que va donar a l‘Església la dimensió universal que avui coneixem.

No pretenc declarar Pau innocent a qualsevol preu, sinó fer-li justícia. Certament, hi ha afirmacions en les seves cartes que posen de manifest un menyspreu per les dones. Potser no es tracta de treure aquestes cartes del cànon, sinó de treure de les lectures de la missa aquells fragments que fan mal al cor de molts dels que assisteixen a les eucaristies que, precisament, solen ser dones.

L’origen dels malentesos està en les pròpies cartes de Pau, però sabem que no totes han sortit de la seva mà. La impressió és d’una de calç i una de sorra.

Hi ha afirmacions positives:

1Co 7,3-4; 11,4-5; i potser la més significativa Ga 3,28: “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots són un sol en Jesucrist”.

Hi ha igualtat entre homes i dones. Les dones poden profetitzar, pregar, parlar, però hi ha uns costums socials que s’han de respectar per tal de fer comprensible el missatge de Jesús. El problema està en el fet que aquells costums van canviar, però la disciplina que se’n desprenia ha quedat durant segles.

I n’hi ha de negatives:

1Co 14,34-35 “Que les dones casades callin en les reunions comunitàries: no els és permès de parlar, sinó que s’han de mostrar submises, com diu fins i tot la llei. I si es volen instruir sobre algun punt, que ho preguntin a casa als seus marits, perquè no està bé que una dona casada parli en la reunió de la comunitat” (carta canònica). Del mateix tenor és 1Tm 2, 11-14 (no canònica) i una de les que fa més mal: Col 3,18: “Dones, sigueu submises als vostres marits, com convé en el Senyor” (canònica).

Aquestes contradiccions que ens obliguen a esforçar-nos per

• distingir el que és autènticament de Pau del que està escrit per algun deixeble possiblement un segle més tard.
• no prendre un element perifèric com si fos central. ¿Tot el pensament de Pau es redueix a “que les dones callin”?
• no confondre el missatge de l’evangeli amb la cultura o els costums.

Allò que era una qüestió purament cultural es va convertir en disciplina i les dones van quedar pels segles dels segles reduïdes al silenci, segons un model imperial fet a la mida dels barons. Una organització que no té res que veure amb l’estructura organitzativa de les primeres comunitats en les quals les dones podien exercir funcions públiques sense desafiar obertament l’estructura social, que mantenia la divisió de gènere dels espais públics o privats.

Les cartes canòniques són tretze, però només set van sortir de la mà de Pau: Romans, les dues als Corintis, Gàlates, Filipencs, Primera de Tessalònica i Filemó.

La resta són considerades com escrites per deixebles de Pau entre els anys 75-125, per autors que escrivien amb pseudònim tot invocant la seva autoritat. És en aquestes cartes que es posa de manifest la mala reputació de Pau respecte de les dones. Cartes que donen idea de la situació social que es respirava i s’anava imposant i de la mala premsa que tenien les dones, sobretot a nivell religiós. Cartes que mai no haguessin hagut d’estar admeses.

Un fragment com el de 1Timoteu 2,12-15: No els permeto que es dediquin a ensenyar i així dominin els seus marits, sinó que han d’estar en silenci. Perquè primer va ser format Adam i després Eva. I no fou enganyat Adam sinó la seva dona, la qual, seduïda, va cometre una falta. Tanmateix, la dona se salvarà gràcies a la maternitat, si conserva amb tota discreció la fe, la santedat i l’amor”  no pot ser de Pau de cap de les maneres. ¿Com podia dir que només el baró és imatge de Déu? Ja es veu que escapa a l’interès evangelitzador de l’Apòstol.

Anem als aspectes positius, que em permeten fer un judici més equilibrat, i més crític en allò que ho hem de ser.

Roser Solé Besteiro

Rectificació: la frase de la primera carta a Timoteu, “que la dona calli a l’Església”, es pot considerar una glossa posterior. És canònica, però “no epigràfica”, igual que la carta als Colossencs.

Vegeu la continuació

El Regne, d’Emmanuel Carrère

Llibres Anagrama, Barcelona 2015

Un llibre que no es pot situar en cap dels gèneres literaris habituals, perquè n’agafa molts alhora. I un llibre tremendament atractiu, fascinant, que enganxa… i que permet aprendre moltes coses i intuir-ne moltes altres.

El Regne comença amb cent pàgines que pretenen descriure la conversió i la desconversió de l’autor respecte a la fe cristiana, i que després entren en una investigació on es barregen uns amplíssims coneixements bíblics amb una finíssima imaginació, que a vegades, tot sigui dit, es desborda potser massa. I que, amb aquest bagatge, s’acosta als inicis del cristianisme investigant primer sobre l’apòstol Pau i després sobre l’evangelista Lluc, i convertint-ho tot plegat en una presentació dels orígens del cristianisme que resulta, com a mínim, molt versemblant.

I finalment, cal dir que el llibre permet molts nivells de lectura. D’entrada, si un vol, pot saltar-se les cent pàgines inicials i anar directament al segon capítol, el dedicat a Pau. I després, ja ficats de ple en la història dels primers temps cristians, si un té molts coneixements bíblics hi trobarà moltes més coses que si no en té tants, però tant un com l’altre, certament, disfrutaran molt.

Josep Lligadas