Los cinco elementos – Yayo Herrero

Los cinco elementos – Yayo Herrero. Ed. Arcadia. Barcelona, 2021

Amb el subtítol, “Una cartilla de alfabetización ecológica”, l’investigadora, activista i ecofeminista Yayo Herrero, ens presenta d’on venim i quina és la nostra realitat tot llegint la situació actual de crisi ecològica, però sobretot d’ecocidi fruit d’un sistema econòmic insostenible.

Ella ens presenta didàcticament aquesta anàlisi a partir de cinc elements: aigua, aire, terra, foc… i vida. La vida que la Yayo Herrero sempre posa en el centre com element inqüestionable i al qual hem de recórrer com a eix de qualsevol interpretació.

I tot el text resulta interpel·lant, indubtable… Una crida a apostar per la vida… I com a creient, aquest crit de la Terra és encara més flagrant: què n’estem fent de la Creació, del regal del Déu sempre creador que necessita de la nostra ajuda per continuar el procés creatiu? No tenim mantes lectures bíbliques on se’ns recorda que l’austeritat és un deure amb els nostres germans i germanes? Mentre llegia el llibre que presentem, em ressonava la cita de sant Basili: “El pa que hi ha al teu rebost pertany als famolencs; l’abric que penja del teu armari pertany a qui passa fred; les sabates que tu no fas servir són dels que van a peu nu; els diners que acumules i et sobren pertanyen a qui no té res.” L’emergència social, econòmica, ecològica i solidària que vivim sotraga la nostra consciència creient.

I si voleu acostar-vos al llibre i a la Yayo Herrero, sempre apassionada, aquí teniu l’entrevista al Més 324.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Macrogranges i canvi de paradigma

Una rara extrapolació lingüística associa allò gran amb el que és excessiu, en ambivalència entre el moralment rebutjable i l’atractiu pervers o libidinós. Expressions com «Preu per preu, sabates grosses» donen fe de l’arbitrarietat, la golosia. Mentre que «small is beatiful» (l’expressió anglesa ha fet fortuna) invita a la falsa humilitat o la justificació. Emprar doncs el prefix «macro» predisposa ja d’entrada a la recriminació. D’aquí que estiguem assistint des de fa setmanes a una peregrina discussió sobre les «macrogranges» amb relació a un debat que, sense la fogositat irrefrenable de Pablo Casado i els barons del partidisme hispànic, es reduiria a un debat serè sobre els impactes econòmics i ambientals de la ramaderia en les seves diverses modalitats, i els hàbits alimentaris de la nostra societat.

La nostra civilització té una capacitat de debat i de crítica circumscrita dins d’uns límits, més enllà dels quals tot trontolla, ens sentim incòmodes, insegurs, i ens tornem negacionistes. El límit que ens posem de marge de tolerància en el debat és el «paradigma» regnant. Podem debatre mentre no es posi en qüestió els valors estructurals de la nostra cultura. Per això és tan difícil dialogar amb qui és diferent perquè és d’una altra ètnia o cultura o religió. Ara també ens costa el diàleg amb els més propers perquè estem en un moment de transició, de canvi de paradigma. El model de comprensió del món que coneixem ens predetermina per interpretar el present i el futur. Segons Thomas Kuhn, el que veiem depèn tant del que mirem com del que l’experiència visual i conceptual prèvia ens ha preparat a veure. L’experiència és el filtre que pinta la realitat. Quan ens canvien les ulleres ja no reconeixem aquella realitat fins que no ens hi acostumem de nou. El missatge del ministre Garzón alertant de les conseqüències del consum de carn, desconcerta el ciutadà que creia que menjar carn era un signe de progrés i de benestar. Aquest dubte és el que aprofita la oposició política de Garzón en la seva histriònica resposta per desmentir-lo.

Vivíem en el creixement com a paradigma de progrés, que consistia en una naturalesa proveïdora de recursos i un lloc, el medi ambient, on abocar o externalitzar els impactes negatius originats pel desenvolupament. Tranquil·litzava saber que fixant uns límits o condicions i controls a la contaminació, vetllant pel medi ambient, no corríem perill. El ministre avança un nou paradigma, el de la sostenibilitat. En el nou model els límits i les condicions els posa l’ecosistema, que ja no és el medi ambient que havia inventat l’anterior paradigma. L’activitat humana, sigui industrial, sigui ramadera… s’ajusta a les dinàmiques de l’ecosistema, i el desenvolupament s’inscriu en el marc de l’energia renovable i de l’economia circular. D’aquí ve el canvi copernicà per tornar a una alimentació amb més proteïna vegetal i menor consum de carn. El model de la ramaderia industrial i intensiva no encaixa en el nou paradigma de la sostenibilitat perquè fa un ús intensiu d’aigua i energia, contamina el sòl amb les dejeccions i els abocaments nitrogenats, i fa ús abusiu d’antibiòtics. Pablo Casado no es vol treure les ulleres del progrés. Ara falta que la ministra de transports expliqui, no cal que sigui al The Guardian, que disputar partits de futbol entre el Barça i el Real Madrid a Aràbia Saudita és un disbarat que no només no encaixa en el paradigma de la sostenibilitat, sinó tampoc en el sentit comú, es miri amb les ulleres que es miri.

Salva Clarós

La indústria en transició

La conflictivitat despertada per les instal·lacions eòliques i fotovoltaiques arreu del territori de Catalunya, que no és altra que la disputa dels recursos energètics, agroforestals, pesquers, ecològics o paisatgístics, ultrapassa ja les fronteres domèstiques i pren una dimensió global: el control dels gasoductes, l’aprovisionament de metalls escassos, la compra de terres de conreu a altres continents… la contenció dels refugiats.

Mentrestant, la manca de semiconductors paralitza a Catalunya i a mig món les cadenes de producció d’automòbils. El desproveïment va per llarg, i es van acumulant estocs ocasionant pèrdues pel capital immobilitzat. La manca de camioners al Regne Unit avisa també del risc de desproveïment, que podria empitjorar si continua pujant el preu del gasoil. La logística del Just In Time que lubrificava les cadenes de producció fordista ajustant amb precisió cost, temps i benefici ha encallat. Serà que el món ha arribat a un nivell de demanda ja impossible de satisfer? La interdependència, dins l’esfera planetària que s’ha fet petita, és un camp de forces que estira o empeny, atrau o resisteix però res n’és aliè. Tot està imantat. La COP 26, entre els pols de la riquesa i la pobresa d’aquest magnet gegantí que és el model industrial i de consum, és el lloc dels encontres i desencontres dins la tirania de la globalització que tot ho imanta. El món no para d’emetre senyals que imploren un canvi de model industrial.

Catalunya és un exemple de manual del col·lapse que ens espera si no es rectifica el rumb. Tenim a Catalunya una economia tan industrialitzada com la mitjana de la zona euro, que frega el 20% del PIB, que exporta per damunt de la mitjana, sobretot productes tecnològics. No obstant, la nostra indústria és altament dependent de les importacions de matèries primeres, d’energia i de tecnologia: el 93,4% del consum d’energia primària és d’importació, amb un cost anual proper als 6.000 milions d’euros. Pel que fa al balanç físic de materials, Catalunya importa més del 70%, cosa que significa 13 milions de tones més de les que exporta, i amb un fort component no renovable. Com a feblesa cal sumar també la dependència tecnològica, per exemple de microxips, que s’explica per la baixa inversió en innovació industrial, que a Catalunya és quasi la meitat dels nivells de la zona euro. Aquestes febleses expliquen perquè la competitivitat del sector industrial català es troba més ancorat en els baixos salaris, per sota de la zona euro i d’Espanya, i l’elevada temporalitat.

L’escenari actual d’un progressiu augment de preus dels recursos materials i energètics, a més de la dificultat d’aprovisionament de components tecnològics, conduirà la nostra indústria al col·lapse per manca de competitivitat. L’alternativa es troba en les renovables, la bioindústria, l’economia circular, i la inversió en recerca i innovació. Catalunya ha d’electrificar la indústria, la mobilitat i el transport, i disminuir molt significativament la intensitat material implementant l’economia circular i desplegant generadors eòlics i fotovoltaics a terra i mar.

La gran reconversió industrial que cal fer porta a replantejar un conjunt de sectors com ara el càrnic, gran consumidor d’aigua i energia, dos recursos escassos. Replantejar la ramaderia intensiva que, a més, és altament contaminant per les seves dejeccions. Reduir ostensiblement la cabana i valoritzar energèticament els residus per evitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, i impulsar la producció de proteïna vegetal. Cal intervenir amb tecnologia digital en alguns cultius amenaçats pel canvi climàtic com la vinya, evitant pèrdues de productivitat pel descens de la pluviositat i la substitució de fertilitzants i plaguicides químics pel cultiu ecològic. Caldria fer també un projecte per la descarbonització del Delta de l’Ebre, per prevenir el retrocés dels arrossars per l’efecte del canvi climàtic i la pujada del nivell del mar. Les masses forestals de Catalunya, que ocupen més del 60% del territori, són el gran recurs desaprofitat, després de l’energia solar, que cal protegir per garantir en el futur el seu valor ecològic, social i econòmic. Cal una política forestal integral de boscos per defensar-los dels incendis, protegir la biodiversitat, activar l’efecte d’absorció de carboni i proveir la indústria de la fusta per la construcció, d’una banda, i per subministrar biomassa per la producció de combustibles i materials de biorrefineria.

La Costa Brava, entre altres comarques que viuen de la indústria turística, haurà de redimensionar la seva oferta cap al turisme i el lleure de proximitat, reconsiderant les infraestructures de mobilitat entre les quals hi cabria novament el tren que ja va existir en el passat. Per acabar, la darrera gran reconversió industrial és la de la petroquímica del Camp de Tarragona per una biorrefineria que proporcioni els recursos energètics i matèries primeres que demandarà les biofactories que produiran nous materials per a la indústria, així com vectors energètics com l’hidrogen verd, que serà clau en l’economia d’aquest segle.

Són tan sols alguns exemples del gran canvi industrial que cal abordar des dels governs de Catalunya i de l’Estat sense esperar més. Requereixen d’inversions públiques i privades, i també de canvis legislatius, que haurien ja de figurar en els pressupostos de la Generalitat pel 2022, sense els quals l’economia catalana difícilment sobreviurà a aquesta dècada.

Salva Clarós

Del que jo sóc responsable…

L’altre dia una companya de feina em rondinava pels enormes embussos de trànsit que es pateixen en els accessos a Barcelona i rodalies en els darrers temps. I és clar, criticava els polítics…

I evidentment que hi ha polítics que no donen la talla, però jo crec que tenim els polítics que ens mereixem… Perquè la ciutadania en general no ens comprometem… i perquè, per exemple, en tema de sostenibilitat, la majoria estem beeeeeeen lluny de viure afectats i no prenem decisions que ens costin (ni que sigui una mica) pensant en el medi ambient: malbaratament de menjar, d’aigua, aires condicionats a tort i a dret, plantejament de si cal sempre agafar el cotxe o coordinar-se per dur-lo ple –o agafar transport públic–, consumisme excessiu, envasos d’usar i llençar, armaris plens de roba que ni fem servir… La llista és interminable…

Que és tasca dels nostres governants i representants? Oitant… El mal és que els mecanismes de poder (que no rauen en la política sinó en l’economia) no permeten gaire un altre tipus de polític, car exigiria un cert nivell d’heroisme ètic, que la majoria d’éssers humans no tenim… I la ciutadania en general no fem força perquè no siguin tan fàcils de malejar segons els interessos empresarials i lobbístics…

En aquest punt, prefereixo en qualsevol anàlisi veure quina és la meva part de responsabilitat: això em dona (certa) legitimitat per poder exigir que ho facin d’una altra manera… Pot ser petita. Òbviament altres entitats tenen molt més a dir en temes de canvi climàtic perquè contaminen més i tenen una major capacitat decisòria. Però allò que depèn de mi, ningú altre no ho pot fer: ningú no pot reciclar el que jo utilitzo, o comprar amb criteris de consum responsable el que omple la meva nevera o armaris, o triar entre anar a peu o en transport públic en els meus trajectes urbans, o decidir viatjar en tren en lloc d’en avió, o tantes altres coses… D’aquests espais de la Creació del meu entorn immediat jo en soc cocreadora i les meves decisions els condicionen.

Així que a vetllar per la responsabilitat personal! És en el que ara intento focalitzar-me… Ja veieu, ara em situo així… i m’ajuda… Fer el que depèn de mi, que d’això sí que en soc responsable… I des d’aquí intentar estar alerta i pressionar pels mitjans que tenim com a ciutadans i ciutadanes per fer que les altes esferes optin per mesures que posin la vida en el centre, la justícia com a mesura, la igualtat com a criteri, la llibertat i la pau com a camins.

Maria Antònia Bogónez Aguado

A propòsit de Jeremy Rifkin

Arran de la conferència Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible

El món afronta canvis de gran envergadura a la vista de les tensions generades per la crisi econòmica i la crisi ambiental, i les seves derivades europees: la crisi de l’Estat del Benestar, la crisi dels refugiats, etc. La globalització té uns efectes en les economies nacionals i locals que no es poden governar sense una visió sistèmica que abraci més enllà dels àmbits competencials de les nacions, i més enllà de les dinàmiques dels mercats. El canvi climàtic és l’efecte més evident de la globalització. Ja no és possible mantenir l’economia al marge de l’ecosistema global, i no es pot continuar ignorant quins són els límits materials i quines són les regles que regeixen i sustenten la vida en el planeta, que és tant com dir quines són les condicions econòmiques sota les quals serà possible mantenir la vida en el futur. L’escalfament global ensenya que les úniques lleis d’una economia possible són les que governen la naturalesa. Més enllà d’elles no hi haurà vida. Per això, parlar avui d’economia és parlar de sostenibilitat.

jeremy-rifkin-hires1-210x154El sociòleg i economista Jeremy Rifkin es pregunta com serà possible això, i es respon a si mateix amb unes reflexions que van prenent envergadura en el decurs de les dues darreres dècades. L’autor les va sintetitzar amb una conferència Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible, pronunciada el passat més de setembre a l’auditori de Sant Cugat, per invitació del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya DIPLOCAT.

Rifkin és una de les persones més influents a l’hora de plantejar els canvis que cal operar en l’economia global des de l’anàlisi dels efectes de les revolucions tecnològiques i del coneixement bioeconòmic. Sens dubte que Rifkin no és una autoritat entre els economistes ecològics, com ho va ser Nicholas Georgescu-Roegen, o el professor José Manuel Naredo, per citar una figura propera, sinó més aviat un divulgador amb gran influència en determinades esferes polítiques. No obstant això, Rifkin gaudeix d’una certa autoritat en abordar les grans qüestions que planen sobre la societat. A la citada conferencia Rifkin va exposar les tesis de les seves dues darreres obres: La tercera Revolución Industrial (Paidós, 2011), i La sociedad de coste marginal cero (Paidós, 2014).

Les crisis econòmiques de les societats industrials sempre han vingut motivades per un estancament de la productivitat com a símptoma de defalliment dels motors o les palanques que impulsaven el creixement. A cada crisi li succeeix un nou paradigma tecnològic que substitueix la vella i obsoleta fase productiva per expandir i difondre per tota la societat nous vectors de competitivitat industrial, a manera de salt endavant, recuperant l’impuls perdut. Però mai abans la societat contemporània s’havia trobat davant d’un mur que l’impossibilités continuar la trajectòria. Aquest mur són les mateixes parets físiques del planeta, és a dir, els recursos materials i energètics, i la biodiversitat que governa l’ecosistema. Vol dir això que estem desbordant la capacitat del planeta per a suportar la població actual amb alts nivells de consum. En aquest model econòmic qualsevol eventual creixement de la productivitat, de l’ocupació, de la riquesa… produeix de forma simultània decreixements del mateix ordre. La riquesa i el benestar d’uns pocs comporta empobriment (o deute, que és el mateix) d’uns altres. El món ha entrat en una fase de disputa dels béns i dels recursos, també del treball i del benestar, entre les societats. Veiem un nou període de migracions massives a la recerca d’oportunitats perquè els recursos es troben per sota de les necessitats a satisfer, i la degradació del medi natural expulsa poblacions senceres cap a altres indrets del planeta. Aquestes constatacions són la base dels debats d’actualitat sobre “decreixement”, un debat incòmode perquè desborda la lògica del model econòmic vigent.

Segons Rifkin, l’onada tecnològica del segle XXI està impulsant una revolució industrial, coneguda aquí com Indústria 4.0, en la qual la digitalització i internet esdevenen la base tecnològica d’un canvi disruptiu del model industrial. No és una simple evolució sinó una transformació radical de les formes de produir i també de consumir. L’augment salvaclarosde la productivitat agregada vindrà de la mà de la innovació i també del canvi del model energètic ara basat en recursos fòssils cap a un nou model de generació renovable que explota una energia sense cost a través d’una nova xarxa gestionada de forma distribuïda i intel·ligent on els agents connectats seran alhora productors i consumidors. No cal dir el que això significa de canvi importantíssim de l’actual model de negoci en el sector energètic.

La nova expectativa industrial arrossega la globalitat dels sectors de l’economia provocant canvis substancials en el model de negoci, en l’organització del treball, en els processos productius, i en les formes de consum i de mercat. Apareix un nou paradigma social que trenca amb la societat de consum sorgida del model fordista amb economia d’escala i concentració empresarial. El factor quantitat deixa de ser rellevant en la nova economia d’intercanvi no consumista que no busca la propietat dels béns sinó l’ús dels mateixos. L’important és el servei que presta per exemple un automòbil i no pas la propietat del mateix. D’aquesta forma es persegueix una major eficiència en l’ús dels recursos. Per a la nova indústria, el focus no està en subministrar moltes unitats sinó en fer que cada unitat presti el màxim de serveis possible. El vehicle deixa de ser un bé de consum per esdevenir un instrument associat a plataformes de serveis de mobilitat. Més encara, l’important no és la mobilitat en si mateixa sinó l’accessibilitat, de manera que potser es poden satisfer necessitats sense haver de moure persones o mercaderies. Com es veu el canvi és disruptiu en el concepte, i no té marxa enrere perquè respon a un canvi de les regles del joc imposat per les fronteres materials de l’ecosistema.

Les xarxes telemàtiques ja han revolucionat l’estil de vida de les societats. L’extensió ara de la xarxa a la gestió energètica (internet de l’energia) i a la producció i gestió de serveis (internet de les coses – IoT), que connectarà les màquines, les empreses, habitatges, vehicles, persones… canvia la forma de produir i també les relacions en el mercat. El model en xarxa facilita una economia col·laborativa en contraposició a l’economia competitiva. El treball s’organitza en xarxa, descentralitzat i col·laboratiu. És fàcil doncs imaginar que els impactes d’aquesta indústria 4.0 no són només econòmics sinó també socials. Hi ha un gran interrogant sobre els efectes de la digitalització sobre l’ocupació. Si bé és cert que el desplegament de les infraestructures per a la indústria 4.0 poden representar un gran nombre de nous llocs de treball en molts sectors com per exemple el de la construcció, que té per davant la ingent tasca de transformar amb criteris d’eficiència energètica i de materials, i dotar de connectivitat, l’immens parc d’habitatge de les ciutats, també és cert que la desmaterialització de l’economia, la robotització dels processos productius està ja provocant grans pèrdues d’ocupació, que previsiblement seran encara més grans en el futur.

Ens trobem en un moment de transició complex i incert en el qual la ciutadania manifesta una voluntat de canvis polítics i econòmics profunds. Aquestes manifestacions no s’han quedat només al carrer sinó que han arribat als parlaments en forma de noves majories, nous lideratges i noves formacions polítiques emergents, no exemptes de contradiccions. El vot dels ciutadans revela també incertesa i por, que es manifesta amb derives conservadores, xenòfobes, insolidàries, atiant governs populistes i referèndums amb resultats desconcertants contra pronòstic. Hi ha una reacció en contra de la globalització que, a manera de llei del pèndol, sembla voler recuperar el poder i el control polític i sobretot econòmic cap a l’àmbit local, cap als Estats, les regions i també les ciutats. El nou president nordamericà qüestiona els tractats i acords internacionals. Al Regne Unit hi ha una profunda divisió respecte de la sortida de la Unió Europea. A Catalunya van guanyant pes progressivament els partidaris de la secessió. I al conjunt d’Europa es tanquen fronteres per a la immigració. Cada un d’aquests fenòmens té les seves causes i els seus condicionants particulars, de manera que seria una burda simplificació pretendre trobar sinèrgies comunes. No obstant això, tots ells defineixen un mateix escenari que és el de la pèrdua de confiança en les velles fórmules, perquè ara tot està canviant a gran velocitat. I sobretot perquè els perills que assetgen són molt grans. S’ha trencat el vell ordre: el d’una economia aparentment sota control. La globalització no era una ideologia econòmica, encara que per a alguns ho semblés, sinó que és una realitat ben patent que cal governar des de la política mundial i des de cada realitat local. I això vol dir certament canviar el paradigma econòmic. De moment a Catalunya, pel que fa a l’acció de govern, hi ha més expectativa de canvi, com si aquest canvi el fiéssim a unes eleccions o a un referèndum que no acaba d’arribar, que no pas passos clars i concrets en la direcció correcta. Desconec si la conferència de Jeremy Rifkin va somoure consciències o només va satisfer l’exercici de diplomàcia internacional.

Salvador Clarós