Ser acomiadada o poder ser-ho. Viure-ho en cristià

Viktor Frankl parlava en el seu llibre Asumir lo efímero de la existencia (molt recomanable!) que ja en els anys 30 havia descrit la “neurosi de la desocupació”, que explicava com la persona aturada pateix una depressió amb risc de suïcidi, no tant per la desocupació com per la doble identificació que fem d’estar aturada amb ser inútil, i ser inútil amb viure sense sentit.

Aquestes darreres dècades probablement la majoria de nosaltres hem passat per moments d’estar sense feina. Durs, molt durs. Però avui vull centrar-me en aquelles ocasions en què la situació ens arriba per un acomiadament. I és que llavors aquest sentiment d’inutilitat es veu agreujat pels dubtes sobre un/a mateix/a: sigui o no merescuda la decisió que et fa fora d’una empresa, ningú no et treu el tràngol (sovint radical, sense poder-te acomiadar dels teus companys i companyes, just quan està a punt de finalitzar la jornada o la setmana laboral, com si haguessis fet alguna malifeta). I des del primer moment el cap comença a barrinar: com ho diré a la meva família, i als meus amics i amigues? Què pensaran de mi? Com arribaré a final de mes, a pagar el lloguer o la hipoteca? Quines despeses podré retallar? Com ho explicaré en una futura entrevista de treball?

Una de les coses més doloroses és notar en la mirada de gent que et coneix i fins i tot t’estima que pensen que “per alguna cosa serà”… Quantes vegades la presumpció d’innocència que exigim a la premsa no l’exercim nosaltres amb qui ens envolta…
Això es veu accentuat pel silenci dels antics companys i companyes… Sovint un gran silenci, com un cinturó sanitari respecte a la persona que ha estat forçada a abandonar l’empresa o l’entitat… O quan t’assabentes que van corrent històries per justificar la decisió que l’empresa ha pres: “és que estava molt de baixa” (com si estar malalt fos un plat de gust i com si les baixes no vinguessin signades per un metge), “és que era estrany, o original, o massa quadrat, o…” Tot frases que protegeixen psicològicament els treballadors que continuen en l’organització i que els fa allunyar el fantasma de que poden córrer la mateixa sort.

Però, i això com ho podem viure com a cristians i cristianes? Se m’acuden alguns dels aprenentatges que jo he anat fent en diferents moments com a persona acomiadada, com a representant sindical, com a treballadora en empreses patint processos d’acomiadaments sobtats, inexplicables per a nosaltres i inexplicats per part dels caps:

• Viure el present i la feina com a regal, agraint cada dia i sabent que en qualsevol moment pot acabar… No per estressar-se sinó per anar entrenant la confiança… No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja es preocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps. (Mt 6,34)

• Treballar fent-ho tot tan bé com puguis, però sense por: fer les coses per por ens acaba fent cometre errors… I allò que a mi m’ha donat més pau en aquests casos per foragitar la paüra, és no voler fer les coses per blindar-me, no atrevir-me, paralitzar-me… Ens és més fàcil defensar allò que hem obrat amb consciència que allò que hem deixat de fer per por… o allò que hem acabat enllestint a contracor moguts per la por.

• Fer atenció a qui comença a ser estigmatitzada a la feina, amb els riscos que això suposa… No marginar-la, anar a fer cafè amb ell/a a la pausa, subratllar els seus punts positius en les converses amb els altres… Ens pot incomodar, però cal pensar sempre que Jesús va optar per les víctimes… I no entrar en passivitats, en crear “cinturons sanitaris” entorn de persones “marcades” en l’entorn laboral…

• I què fer quan s’estan donant acomiadaments recurrents, que no entens? Alguna cosa per dins et fa triar la por. Tens el risc de veure la resta del personal com a oponent, d’optar per no facilitar informació, no fos cas que si han d’acomiadar algú els altres tinguin més punts que no pas tu. Pots caure en la temptació de tancar-te, de blindar-te, de protegir-te… i esperem que no vagi a més: criticar els altres, posar-los la traveta, posar en relleu els seus errors… I no, no podem posar-nos cuirasses… L’amor sempre ens fa vulnerables… i aquesta és la vulnerabilitat a la qual som cridades. Triar la cooperació i no la competència és el que el Mestre de Natzaret ens pregonava de tantes maneres, amb fets i paraules. La resta de treballadors no són “enemics”. La decisió funesta, si arriba, no la prendran ells. Decidir cada matí ser una bona companya, ajudar a treure feines, a fer-les tan bé com puguis, a agrair i destacar els dons de les persones amb qui treballem, és fonamental.

• A no entrar mai a justificar la decisió de l’acomiadament com a forma de protegir-me jo… Optar per la víctima, sempre situar-nos amb qui pateix.

• I quan hi ha un acomiadament, fer-te propera a la persona víctima de la decisió. I a més dir a companys i companyes que has mantingut el contacte: no com a medalla, ans el contrari, que sovint està mal vist comunicar-se amb qui és expulsat del grup… Dir-ho és una manera de visibilitzar que aquella persona que apreciaves abans, continua sent la mateixa, ni que no compartim espais laborals. I fins i tot, una manera de denunciar la decisió, de fer veure que no l’entens…

Potser no us hi heu trobat mai (sou afortunats, o potser no tant, que la precarietat és una escola –mai no desitjada, i és clar– per reconèixer la nostra fragilitat, per entrenar la flexibilitat, per conrear la confiança), però a mi m’ajuda anar cada dia a la feina reforçant aquestes actituds que em fan més lliure, però també més agraïda. I demanar ulls per veure aquelles persones que estan en un risc potser més flagrant i fer-los costat.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Maleïdes maquinotes

Per qüestions laborals treballo amb ordinador des del temps del “floppy disk”, quan les lletres eren verdes i quasi se li havia de donar corda a l’ordinador… No, no soc cap tontet informàtic i de fet, a la feina i a la vida privada he agraït que tants i tants tràmits administratius vinculats amb hisenda, la seguretat social o el banc, es puguin fer des de casa. No obstant, haig de reconèixer que no tot són flors i violes. Avui mateix he entrat en aquell bucle maligne en el qual tothom s’hi troba de tant en tant. Es tracta del bucle “usuario o contraseña incorrecta”: Amb tota la fe del món intentes pensar si l’usuari era el nom, nom i cognom, amb dos cognoms o l’adreça de correu –quina?… la de la feina o la personal?– i vas provant… i al final arriba la pregunta estúpida: “ha olvidado la contraseña?”… doncs es clar que l’he oblidat, carallot! … “indique el correo electrònico que utilizó para darse de alta”… que no me’n recordo!… i proves el de la feina i proves el particular, i al final t’arriba el “código de verificación”. Eureka!…però no te n’adones –la mare que el va parir!– que l’esperat código tiene un validez de diez minutos desde su recepción y en caso de que expire deberá ponerse en contacto con nuestro departamento de Customer Support –així, en anglés que fa més fi. I el cas és que el Customer Support és un telèfon que parla sol amb accent sud-americà…

No, avui no he tingut cap bona experiència en l’entorn informàtic. Estic empipat amb aquest entorn, però no menys emprenyat amb mi mateix. Me n’adono que formo part d’aquesta elit d’usuaris que hem fet anar –per activa o per passiva– el món cap a aquesta modernització despersonalitzada i insolidària, que no pensa en els vulnerables tecnològics, en les persones que no disposen de connexió a preus raonables, en la gent gran, en persones que de cop se’ls canvien les regles del joc i se’ls exigeix noves habilitats per relacionar-se amb l’administració, el sistema sanitari, o simplement per actuar com a clients de les empreses que es mouen en mercats captius –telefonia, elèctriques, financeres, etc.–, tot donant per bo que per a qualsevol tràmit sigui exigible la maleïda, la inexorable cita prèvia.

I la crítica a aquesta modernització que ens hauria de fer la vida més fàcil, no acaba aquí, que tot plegat és al servei d’estalviar uns quants sous. Ara que han desaparegut els homes de la garita, fins i tot per pagar l’estada en un aparcament es necessita un grau universitari. Palplantats davant el caixer, el tiquet de sortida a una mà, la tarja de crèdit a l’altra… no us heu sentit sovint idiotes tot pensant com punyetes es paga?… i mira que ho diu clar “per al pagament seguiu les instruccions de la pantalla”.

Potser que, com a usuaris maltractats, ens comencem a rebel·lar. Fa uns dies vaig aplicar l’actitud ecologista de “pensa globalment i actua localment” i n’estic content. Era fent cua per pagar a una caixa d’un centre comercial i se m’acosten dues noies uniformades. Fent-me un favor, em diuen que aniré més ràpid si vaig a la “Caixa amiga” –eufemisme per dir que t’ho has de fer tu solet i ells s’estalvien personal. No gràcies, vaig dir, i davant la seva insistència vaig reblar: Quan els teus caps aconsegueixin que tots anem a la “Caixa amiga”, vosaltres us quedareu sense feina!…

Una no ho va entendre. L’altra, més llesta, sí.

Albert Farriol

Les meves vivències del curs 2021-22:uns mesos de treball i lluita

Per situar el lector, vull dir que aquest és un article vivencial, on poso per escrit algunes reflexions personals fetes a partir de situacions viscudes a l’Institut on treballo, de converses amb companys i companyes docents i del dia a dia amb l’alumnat.

Per començar, cal parlar del context. Aquest curs passat hem continuat exercint la nostra tasca en una situació de pandèmia i de crisi, no exclusivament sanitària, que va començar l’any 2020. Una crisi que ha colpejat i colpeja la societat en general, però que afecta més a les famílies més febles i desfavorides i, especialment, els seus fills i filles majoritàriament escolaritzats a l’escola pública. Els docents, doncs, estem exercint la nostra tasca educativa i formativa amb uns infants, adolescents i joves molt marcats pels efectes socials, econòmics i emocionals de la pandèmia.

En aquest sentit, vull subratllar que ningú pot posar en dubte que el personal docent ha estat el primer a entendre la importància que per a l’alumnat tenia recuperar, ràpidament i de la millor manera possible, la normalitat en el funcionament dels centres educatius. I, diguem-ho ben clar, si les escoles han funcionat és per la responsabilitat, la voluntat i l’empenta dels docents que volem el millor pels alumnes. Certament, nosaltres no hem estat l’únic col·lectiu que ha fet front en primera línia les conseqüències de la pandèmia (n’hi ha d’altres, com el personal sanitari), però cal recordar que les escoles van obrir mentre que moltes empreses del sector privat i de les administracions públiques mantenien les oficines tancades. No cal que ningú ens posi medalles, però ha mancat un cert reconeixement perquè el dia a dia no ha estat fàcil, algunes vegades la realitat ens ha superat i la manca endèmica de recursos, sobretot professionals, s’ha notat més que mai.

Centrant-nos concretament en el curs 21-22 que ara acaba, coincidirem que ha estat marcat per l’aprovació de la LOMLOE i, en gran part, per les imposicions del Departament d’Educació que han provocat la mobilització, la contestació i el rebuig dels docents. Aquest conflicte, des del meu punt de vista, ha posat en evidencia els límits de la concepció gerencial i vertical, de dalt a baix, que té el Departament actualment. Ha quedat palès que els canvis ni es poden imposar ni es poden implementar contra els docents. Si el que es vol és transformar i millorar l’educació d’aquest país, és obvi que caldrà comptar amb la complicitat i la il·lusió de tota la comunitat educativa.

A més a més, quan el conseller i el seu equip han acusat els docents de no voler treballar, no només han demostrat una manca de sensibilitat envers el que representa el moviment sindical, sinó que han posat de manifest una preocupant incapacitat per llegir la realitat, una competència que s’ha d’exigir a tot responsable polític. Em refereixo al fet d’ignorar i menystenir l’actitud i el compromís que hem tingut durant aquests darrers anys de pandèmia. No, senyor conseller, quan fem vaga i ens manifestem, no ho fem perquè volem fer més vacances a l’estiu, ho fem perquè volem exercir la nostra tasca docent en unes millors condicions!

Al llarg d’aquest curs, he constatat un cansament i una certa desil·lusió entre els companys i companyes del meu centre. Altrament, en les manifestacions dels dies de vaga he percebut aquest mateix desencís en molts altres companys i companyes, tant de primària com de secundària. Es constata, doncs, un malestar entre els docents i també en moltes direccions dels centres educatius. Una realitat preocupant que hauria d’interpel·lar a tothom, especialment als qui tenen més responsabilitats. Crec que la causa d’aquest malestar és que el professorat se sent sol, desbordat i amb manca de recursos davant dels reptes i necessitats que té diàriament a les aules i als centres educatius. La frase tan recurrent: «es fa el que es pot», posa de manifest la gran contradicció entre els objectius i els mitjans. El sistema educatiu d’un país no pot recolzar-se sobre la bona voluntat dels docents. És obvi que per millorar l’atenció a la diversitat, avançar cap a una escola més inclusiva, impulsar el treball per projectes o la docència compartida (per posar només uns quants exemples), cal incrementar els recursos públics materials, professionals i de formació destinats a l’ensenyament. Per cert, una de les reivindicacions principals dels sindicats d’ensenyament.

Però, al meu entendre, seria un error pensar que només és necessari incrementar els pressupostos públics. També és indispensable una organització als centres més horitzontal i participativa que fomenti la corresponsabilitat, el treball en equip, transversal i creatiu, que retorni el protagonisme als docents i al claustre. Penso que cal un lideratge educatiu basat en l’empatia, l’escolta, el suport i la confiança més que no pas en la gestió que marca objectius i dona directrius. En definitiva, calen equips directius que generin objectius compartits, creïn un bon clima als centres i confiïn en la professionalitat dels docents, factors indispensables per cohesionar, il·lusionar i empoderar els equips docents. De la mateixa manera, els equips directius haurien d’estar menys fiscalitzats i més acompanyats pel Departament en la resolució de les petites o grans problemàtiques del dia a dia.

Ara voldria fer un breu comentari sobre el futur immediat. En els pròxims cursos s’haurà d’implementar la nova llei d’ensenyament. Una aplicació que implica canvis i novetats, planteja reptes i obre interrogants que no es poden abordar amb èxit sense la complicitat, la il·lusió i el protagonisme dels docents. Confiar l’aplicació dels canvis a les direccions dels centres educatius, enteses com a corretja de transmissió de les directrius del Departament, crec que és un error, encara que a alguns els pugui semblar la manera més eficaç d’implementar-los. No es pot confondre l’educació amb una mera gestió, perquè això és ignorar que sense ànima no es pot educar. La docència és un art, quelcom creatiu, personal, original i dinàmic, que sorgeix en la relació personal entre l’alumnat i el professorat. Una relació singular i irrepetible. No podem passar per alt que sense docents no és possible educar.

Respecte als canvis en els currículums, l’avaluació per competències, el treball per projectes, l’aplicació de la tecnologia digital… penso que s’haurien d’implementar amb el màxim consens possible, sense improvisacions, sense “anades i tornades” ni dogmatismes. Cal realisme per acceptar que som fills d’un model d’escola que ens condiciona. Cal certa humilitat per reconèixer que ningú sap exactament com serà la nostra societat d’aquí a 25 o 30 anys. També cal prudència perquè es tracta més de construir que d’enderrocar.

Per acabar, manifesto un desig per al curs que ara comencem. Espero que el Departament posi en valor la tasca docent per retornar la dignitat, la il·lusió i el protagonisme als docents. Desitjo un canvi d’actitud del Departament respecte als sindicats que permeti, sense imposicions, un acord ampli i sòlid amb tota la comunitat educativa sobre les grans qüestions del sistema educatiu a Catalunya: el pressupost públic, les relacions laborals, la llengua i la cultura, la inclusió i la integració de la diversitat, l’equitat social, els serveis socioeducatius o els resultats acadèmics. Segurament no és fàcil, però no és impossible i, en tot cas, és imprescindible. L’educació a Catalunya, en aquest curs, no pot estar marcada per la conflictivitat en els centres educatius.

Xavier Becerra Castells

Classe obrera

Penosament he de reconèixer que cada dia llegeixo menys i perdo més el temps mirant videos… de gossos. Que ja és. O jugant al Candy Crush, encara. Per això estic contenta d’aprofitar les vacances amb una mica de lectura.

M’he llegit un parell de llibres sobre la classe obrera, en concret sobre la cultura de la classe obrera. Un és un clàssic, que encara tinc a mitges. És un estudi de Richard Hoggart, que es diu Los usos del alfabetismo. Un retrato de la vida de la clase obrera. I és una delícia. Un bon retrat de la cultura obrera, dels vincles, les relacions, els costums de la classe obrera britànica de postguerra que, ja l’any 1957, alerta de l’impacte dels mitjans de comunicació de masses. Abans del 68, abans dels Beatles, abans del consumisme salvatge i del cultiu de l’individualisme. Hi trobo força punts de connexió amb el que em van transmetre els pares, amb el que jo mateixa havia viscut de petita (sóc del 56), i també amb algunes pel·lícules que m’han marcat, com Distant voices, still lives, de l’any 1988 de Terence Davies, que us recomano molt. És un film excel·lent, que explica la vida d’una família obrera a Liverpool al llarg dels anys 40 i 50, i on el cant és expressió de penes i alegries i el fil conductor de la vida. En el pub i sota les bombes, tant és. En el maltractament i la doble opressió de les dones. En les petites i les grans coses. La podeu veure encara, si us ve de gust i hi esteu subscrits, a Filmin.

L’altre llibre, Los rotos. Las costuras abiertas de la clase obrera, d’Antonio Maestre, acaba de sortir, publicat per Akal. Me’l vaig comprar perquè no és habitual sentir parlar del tema, així, fora de l’ambient eclesial, de la pastoral obrera, per entendre’ns. Suposo que en ambients més polítics o es dona per feta la pertinença, o es considera fora d’ús. Dins l’Església, fora de la pastoral obrera, es considera un terme ploramiques i antiquat, que obliga a la justificació constant, cosa que resulta irritant. I reconec que dins la Pastoral Obrera, hi ha qui té una ideologia a prova de bomba, però molta gent de la meva generació, que ha assolit un benestar impensable per als seus pares i avis, i que ha vist reduir-se l’àmbit industrial i eixamplar-se el de serveis, em sembla que posa en dubte la vigència del concepte. Un dubte que es pot entendre en dos sentits: continua existint la classe obrera? Continuem formant-ne part?

Jo la veritat és que sempre he intentat escapolir-me del debat. En part perquè em sembla que els termes en què es planteja no m’acaben d’agradar. Més aviat em són igual les essències (si soc o no soc, tot i que tinc clar que soc). El que em sembla rellevant és si continuen havent-hi persones en situació de perpètua precarietat, facin la feina que facin i provinguin d’un provinguin (hi són, òbviament!); si, malgrat l’individualisme creixent, continuem sent capaços de sentir allò que cridaven els treballadors de Laforsa al Baix Llobregat fa mil anys: “O todos o ninguno”, és a dir, em vagi com em vagi a mi, tots anem en el mateix sac i ningú no es pot considerar alliberat si no en som tots; i encara, amb la perspectiva que només una consciència de pertinença a una classe social oprimida pot donar-nos la força per organitzar-nos i tractar d’alliberar-nos tots, no només uns quants. Amb encert o no, així ho he rebut i així ho he intentat viure, amb moltes mancances, procurant no desclassar-me.

Algunes de les constatacions d’Antonio Maestre, per crues que semblin, em semblen molt encertades.

• La meritocràcia és una aparença. De vegades ha funcionat com un ascensor ascendent, fins que l’ascensor s’ha encallat. Difícilment funciona de forma descendent (els fills i filles de papà i de mamà no solen baixar als inferns, encara que la seva formació i ocupabilitat sigui més que qüestionable).
• La gent de la meva generació tendim a pensar que ens hem guanyat el nostre actual nivell de vida, però això és una veritat a mitges. L’esforç hi és, indubtablement, però hem estat afortunats, Jo no he viscut mai l’atur directament, per exemple. I aquesta és una loteria.
• Per molt títol acadèmic que tinguis, els orígens marquen i creen sostres de vidre. Mai no aconseguiràs fer-te passar pel que no ets i a més els cercles familiars i d’amiguisme difícilment s’obren a nouvinguts.
• Hi ha gent que es deixaria matar per tal de no compartir vida amb gent de la classe obrera: ni a l’escola, ni al metge, ni al barri ni a la residència d’avis. Jo diria que ni al cementiri.

L’increment dels accidents laborals, dels problemes de salut mental, la manca d’habitatges i de feines dignes, la perpètua inestabilitat en horaris i en feines, els efectes tan perversos de la llei d’estrangeria recauen sempre en una mateixa franja de la població. Em sento afortunada d’haver tirat endavant, de moment, Però em sento lligada als que no han pogut fer-ho.

En altres sentits, hi he trobat a faltar un punt d’esperança i un toc d’humor. L’associacionisme –pòlític o no– és un motor senzill de fraternitat; una facilitat més gran per accedir a la bellesa i a la cultura, és una de les fites que teníem a casa de la qual gaudeixo dia a dia. Enmig de tot això, trobo que els nostres moviments d’Església aporten molt de sentit: aprendre a pensar –en equip–, a fer comunitat, a prendre decisions, a projectar futurs, a sentir-te valorat com a persona, a confiar en tu mateix i en els altres… En un temps en què sentim tan amenaçat l’estil de vida que hem portat fins ara, aquesta mútua valoració i confiança és intangible, però és el millor que tenim. Ens podem desprendre d’infinits trastos, però d’això, no.

Mercè Solé

Les mans al cap

Si visitem el Museu de les Mines de Cercs, al nucli de Sant Corneli, a l’Alt Berguedà, i ho fem amb una mirada mínimament crítica, segur que ens impressionarà veure les condicions en què havien de treballar els miners als primer temps de l’explotació, a finals del segle XIX: estirats a terra, extraient el mineral a cops de pic que havien de fer anar de cantó, arrossegant aquest material fins al lloc corresponent, fent les seves necessitats a qualsevol racó, sense cap roba especial sinó amb la seva roba normal que després les seves dones rentaven com podien, i amb la por de qualsevol accident inesperat… Esfereeix, si un s’atura una estona a pensar-hi.

Ara estem molt més bé, almenys en la nostra Europa desenvolupada. Però, si els amos del món volguessin, podríem estar molt millor. Nosaltres, els de l’Europa desenvolupada, però també els de tants i tants llocs del món que molts cops estan en situacions que recorden molt, massa, les dels nostres miners de finals del segle XIX.

Cada any, a finals de curs, la redacció de L’Agulla acostumem a fer un sopar. I aquest any, en el sopar ens vam posar a parlar de la situació en què està el nostre món. Des de la barbaritat, que ningú no ens esperàvem, de la invasió d’Ucraïna, fins a la incapacitat, o la manca de voluntat, dels nostres polítics per tirar endavant mesures possibles i raonables que permetrien una vida millor i més tranquil·la tant per a la classe treballadora i per als pobres dels nostres països rics com, més encara, perquè la gent dels països pobres pogués veure una mica de llum i deixés de tenir la sensació d’enfonsament insoluble.

Anaven sortint a la conversa fets i més fets, i algú va dir: “N’hi ha per posar-se les mans al cap!”. I sí, n’hi ha per posar-se les mans al cap.

Aquest diumenge 18 de setembre, Jesús ens deia a l’evangeli: “No es pot ser alhora servidor de Déu i dels diners”. Doncs d’això es tracta: ens cal treballar per la causa de Déu enfront de la causa dels diners. I si ho voleu dir amb un llenguatge més laic, podeu dir que ens cal treballar per la causa de la humanitat enfront de la causa dels diners.

Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el llistat de noms sota les fotografies:

• Míriam Feu, analitzant la precarietat
• Mercè Solé, amb la Pastoral Obrera de Catalunya
• Marta Moya, mobilitzant-se per la qualitat de l’escola pública
• Soraya Hernández Moscoso, morir no rima amb infància
• Primer de Maig i poesia
• Evelyn Romero, les ferides obertes al Salvador
• Begonya Gasch, els joves i El Llindar
• Carmen Espinosa, Primer de Maig jove
• Les plataformes digitals de neteja, camins de precarietat

Pastoral Obrera de Catalunya

I la crisi que ens afecta… a uns més que a d’altres

Ai, quina trampa com se’ns intenta justificar que vivim una crisi amb unes causes que no són responsabilitat directa de qui ens governa… Ni al país petit, ni a l’estat, ni a Europa… I així, la guerra d’Ucraïna serveix per tapar la crisi que ja hi era…

Venim d’una pandèmia. Va suposar una aturada econòmica, un augment de la desocupació (o en el millor dels casos acollir-se a un ERO), de la despesa sanitària, educativa, social (sí, mai no de manera suficient!), disminució d’amplis sectors econòmics sobretot de serveis, dificultats de transports que fan que no arribin peces allà on calen, pujada dels preus de l’energia…

I ara el conflicte bèl·lic a Ucraïna està reblant el clau, obrint les ferides, no permetent que es tanquin les que ja supuraven. Veiem els IPC airejant-se com fa molts anys no feien. Alguns serveis públics van al ralentí (la salut, tan afectada de tots plegats, amb intervencions i tractaments que van quedar postergats; el servei social…).

I descobrim com alguns encara s’han aprofitat de la malmesa i dura situació per enriquir-se: comprant immobles, fent fora els seus habitants (els desnonaments continuen el seu degoteig infamant), netejant les plantilles de persones, forçant les condicions laborals, augmentant la pressió sobre els treballadors i treballadores…

Ens trobem així que, un cop més, la crisi recau especialment sobre les esquenes de la classe obrera més feble. Treballar amb contractes deixa de ser una garantia en molts casos. Veure com es redueixen les hores a algunes companyes de les baules més dèbils de la cadena (tot i que prou ens vam omplir la boca considerant neteja, seguretat, cures… com a sectors imprescindibles quan no es podien confinar, perquè no podíem estar sense llurs tasques) trenca el cor. Salaris que llavors es redueixen i no arriben a 600 € al mes, quan a la casa s’ajunten un marit amb ERO, els fills (un aturat) i els nets… Com encarar-ho? Com no acceptar horaris discontinus que s’acosten més a l’esclavatge, a l’estar disponible al “senyoret” quan els cal, fent que la tan pregonada i reclamada conciliació sigui per a aquests treballadors un miratge. Sí, són retallades que fan les empreses, fins i tot les que tenen beneficis però segur que “necessiten” tenir-ne més: són les regles del mercat. El mercat mana.

Quan la situació que vivim és precària, la nostra salut es ressenteix. La física, la mental, l’emocional… El cercle es fa pervers: com acceptar una baixa si no s’arriba a final de mes? Com no demanar l’alta tot i que estàs adolorida? Com no gastar dies de vacances per estar al llit i que no se’t minvi encara més el salari?
Un cercle pervers, que acaba matxucant cossos, ànimes… i els drets laborals…

I nosaltres, les persones cristianes i socialment compromeses (o que almenys ho intentem), com ens posicionem? Ho visibilitzem? Col·laborem en la presa d’aquestes decisions amb aquells autoenganys dels quals tots som mestres?

La situació m’entristeix, m’indigna i em supera… Veig com resolucions on l’únic afany és retallar costos, acaba retallant vida, la Vida. Sense ni pensar-hi, com si els nostres actes no afectessin persones germanes… I preguem el Parenostre… Sense sentir que el “nostre” ens compromet i obliga. Ai, il·lumina’ns! Llegint als pares de l’Església, voldria la radicalitat de sant Ambròs quan diu: “És un homicidi negar a un home el salari que li cal per a la seva vida”. Quants atemptats a la vida que està cometent el capital, el mercat, però sempre mitjançant accions o omissions de persones que tenim a prop, que considerem bones persones… ¿No soc pas jo, Senyor?, que digueren els deixebles (Mateu 26,22).

Maria Antònia Bogónez Aguado

Context socioeconòmic i polític de la llei de reforma laboral

La reforma del mercat de treball que va impulsar la ministra Yolanda Diaz es recordarà sobretot per la rocambolesca sessió parlamentaria on es va convalidar el reial decret-llei 32/2021 de mesures urgents per a la reforma laboral. Recordarem l’estranya votació que in extremis va convalidar la llei mentre convertia en caricatura la falta de maneres d’una Espanya, Catalunya inclosa, atrapada en una permanent confrontació política, en moments de gran transcendència pel país i pel món. Una transcendència que reflecteix l’activitat legislativa dels dos darrers anys, marcada per mesures urgents de caràcter extraordinari per fer front a la crisi sanitària ocasionada per la covid-19, o per a la reparació dels danys ocasionats per les erupcions volcàniques de l’illa de la Palma, o per les mesures urgents per mitigar els efectes de l’escalada de preus del gas i l’electricitat, a més d’un ampli reguitzell d’iniciatives legislatives dedicades a la reactivació econòmica, el treball i l’ocupació. El treball és una qüestió central.

La llei de reforma laboral s’ha de contextualitzar en el conjunt de l’acció legislativa en resposta a un canvi d’escenari global en el qual ens hi juguem com afrontar les crisis. Un dels pilars fonamentals per afrontar-les és corregir l’anomalia que condemna el nostre país als baixos salaris, l’atur, la temporalitat i la desprotecció laboral, fruit d’un conjunt de contrareformes que s’han vingut practicant des de finals dels anys 80 sota la pressió neoliberal d’un capital financer que considera Espanya una perifèria d’Europa. I també fruit de la desindustrialització i del turisme lowcost.

Tot i que el reial decret-llei de Reforma Laboral és la norma insígnia, no és l’única que s’ha aprovat en el que portem de legislatura. s’han aprovat iniciatives legislatives diverses com la derogació de l’Art. 52d de l’Estatut dels Treballadors (ET) que permetia a les empreses fer acomiadaments objectius en determinats casos d’absentisme laboral, encara que fos per causa justificada; s’ha derogat del Codi Penal la criminalització de l’actuació dels piquets de vaga; s’ha modificat l’ET per garantir els drets laborals dels repartidors (riders) en l’àmbit de les plataformes digitals; s’han decretat mesures urgents en matèria de teletreball en les administracions públiques, la revalorització de les pensions i prestacions públiques, augment del salari mínim interprofessional, i mesures socials de reactivació de l’ocupació i protecció del treball autònom, entre altres.

La contrareforma laboral que va imposar el Partit Popular l’any 2012 va abaratir l’acomiadament, va precaritzar la contractació i va dinamitar la negociació col·lectiva per desarmar els sindicats. ¿Què és el que fa que avui les mateixes patronals que van aplaudir la reforma laboral de Rajoy hagin pactat amb els sindicats una nova reforma del mercat de treball que desdiu en bona mesura la de 2012? ¿Què fa que la dreta espanyola i catalana (a excepció del PDECat) voti en contra del que han pactat les organitzacions patronals amb els sindicats, i a més sumi el nacionalisme sobiranista català, basc i gallec en contra de la Reforma Laboral? Des del meu punt de vista, s’explica per una complexitat de raons però que simplificaré en una qüestió que ens porta a l’esperpèntica jornada del 3 de febrer on culminaria de forma inesperada la convalidació in extremis d’una llei sense la qual no hi ha futur.

El futur de tots plegats es diu Europa. Depèn del grau de convenciment que tinguem en la forma d’encarar el futur del nostre fràgil planeta amb una estratègia comuna: el Pacte Verd Europeu, ens reconeixerem en el missatge de la presidenta Ursula Von der Leyen en el seu discurs sobre l’estat de la Unió de 2020: la unió i cooperació de tots per una construcció comuna. És evident que al nostre país no tothom té aquesta perspectiva de cooperació. A Espanya hi ha massa energia encara dedicada a la reafirmació particular de tal o tal altra llengua, cultura, tarannà… i poca a la de tots. La sessió parlamentària del 3 de febrer va mostrar fins a quin punt Espanya no és capaç d’alinear els astres sinó perdre’s en una galàxia freda i infinita en expansió amb els uns allunyant-se del altres. Quan la societat s’ha posat d’acord ordenadament a través dels agents socials i ha pactat, i malgrat això la política la desmenteix, qui ha perdut és la política.

Salvador Clarós i Ferret

Els Sindicats de l’Agulla

Sindicat Barceloní de l’Agulla. Tot i que el sector de la modisteria aglutinava un gran nombre de dones treballadores, no es pot parlar encara d’un col·lectiu organitzat. De fet, es tractava d’un dels sectors més desorganitzats i afectats pel desenvolupament de l’economia submergida i del treball a domicili, que durant la primera dècada del segle XX es mirarà de regularitzar. Els primers intents d’organització foren precisament destinats a aquestes. Així, el 1909 i amb el suport econòmic d’Agustí Robert i Surís, germà del comte de Torroella de Montgrí, es fundava a Barcelona el Sindicat Barceloní de l’Agulla, de caire catòlic. Aquest Sindicat era concebut com una cooperativa de materials, funcionava com a borsa de treball, com a caixa d’estalvis i com a caixa dotal. Entre els seus objectius destaquem: aconseguir una millora de les condicions socials i econòmiques de les associades dedicades a la confecció, a la costura, al brodat i a l’encaix, el perfeccionament moral, intel·lectual i professional de les institucions basades en una mutualitat i cooperació entre els seves associades i la creació d’oficines d’informació i col·locació per satisfer les ofertes i demandes de les obreres. Fou una de les primeres organitzacions dedicades a vetllar pel benestar de la dona obrera. Tot i que el seu fundador morí l’any 1913, el Sindicat subsistí, i el 1929 formava part de la Confederació Nacional d’Obreres Catòliques, creada el 1924.

Patronat per les Obreres de l’Agulla. El 1910, es fundà el Patronat per les Obreres de l’Agulla, creat per Dolors Monserdà de Macià amb la intenció de donar feina a les modistes durant les temporades baixes. A més, proporcionaven, igual que el Sindicat, material de costura i formació en el tall i la confecció de vestits. La formació d’un “secretariat” oferia suport a les obreres en diferents gestions. El patronat comptava amb el suport del bisbe Laguarda i de mossèn Josep Ildefons Gatell, i es trobava situat a la residència de monges franciscanes, al carrer Montcada, amb l’objectiu de donar feina a les cosidores, facilitar materials per a la costura i formació. Funcionava com una cooperativa i donava suport per qualsevol gestió o consulta, borsa de treball i assistència mèdica gratuïta. Mentre que l’any 1910 només hi havien acudit 23 cosidores, el 1916 ja comptaven amb 410. L’objectiu principal era el de protegir l’obrera de la agulla, tot i que no tancaven la possibilitat d’ampliar el seu camp d’acció a tota mena d’obreres. Els principals propòsits eren els d’oferir feina durant els períodes anuals “de calma”, en els quals hi havia una davallada important d’encàrrecs, demanar una legislació protectora del treball de l’obrera de l’agulla, cooperar amb les lligues de compradores, l’objecte de les quals visava a una millora de les condicions de treball d’aquestes obrers, establir diverses sucursals del patronat per tal de millorar els resultats i adquirir els articles i materials que necessités l’obrera, per tal que els pogués adquirir el més econòmicament possible.

Les treballadores de l’agulla. I és que la preocupació per la situació de les treballadores de l’agulla, seguint la nomenclatura que Juan de Paulis faria servir el 1913, anava en augment. Cada vegada es feia més evident el problema de la insalubritat i l’explotació d’aquest col·lectiu. Per aquesta raó, el febrer de 1912 es creà la Lliga de Compradores, una organització de caràcter benèfic que pretenia conscienciar les compradores per tal que consumissin vestits que haguessin estat confeccionats en algun dels establiments recomanats en una “llista blanca”, que recollia aquells establiments que complien una sèrie de requisits a favor de les obreres: no treballar els dies de festa i passades les nou del vespre, no treballar en espais insalubres, mal ventilats i mal il·luminats, amb un jornal mínim per les treballadores. Dolors Monserdà n’era la presidenta honorària. Segons consta al Butlletí del Museu Social del juny del 1917, el nombre d’associades havia passat de 102 a 521, tot i que consideraven que exercien influència sobre unes 30.000 persones, entre les compradores i les associades a d’altres entitats adherides a la Lliga. Pel que fa al nombre de cases de la llista blanca, havien passat de 14 el 1912 a 55 el 1917.

L’any 1912 Maria Domènec de Cañellas va fundar la Federació Sindical d’Obreres, en un intent de sindicalitzar les obreres. Pretenia la millora de les condicions de treball de les obreres i, tot i buscar una via sindical, s’allunyaven de les opcions revolucionàries o socialistes. La Federació tenia obertes, a més, classes gratuïtes de lectura, escriptura, francès, i tall de vestits.

Aquesta Federació buscava l’adhesió de sindicats, que el 1917 eren cinc: de dependentes de comerç (240 afiliades), modistes (300 afiliades), sastresses (125 afiliades), cosidores de blanc (159 afiliades) i obreres de taller (600 afiliades). Aquests sindicats eren autònoms i amb personalitat jurídica pròpia. Al costat d’aquests sindicats hi havia un Protectorat d’Obra, que facilitava els recursos econòmics i actuava de mediador entre aquests sindicats i els òrgans governamentals.

Malgrat tots aquests esforços, encara el 1918, en el Congrés de la Confederació Regional de Catalunya celebrat a Sants no hi assistí cap dona com a delegat, ni constava tampoc a la CNT cap sindicat relacionat amb el ram de la confecció, tot i que hi figurava el sindicat tèxtil La Constancia, representat bàsicament per homes tot i que estava format per un nombre elevat de dones. A la memòria d’aquest congrés hi consta la preocupació per la manca d’organització sindical de les dones.

(Recull de Quim Cervera)

Jesús i el salari mínim interprofessional

Soc dels que no té massa memòria. Normalment no recordo detalls ni circumstàncies concretes. Quan algú em vol fer recordar llocs, detalls, noms, una pel·lícula… sovint acabo amb un “Oi tant!…” de compromís, per evitar el corresponent, insistent i inútil “Sí home, sí!…” de l’altra persona. Deu ser una qüestió d’economia neuronal –potser mal entesa–, i de fet la meva memòria és més de sensacions i sentiments que de detalls. Però algunes caselles de la memòria han quedat ben dibuixades.

Jo tenia set o vuit anys i era el segon dilluns del mes de maig. No ho recordo que fos dilluns ni que fos el segon de maig, ho dedueixo. Solet de matí de primavera d’un dia laborable anant amb els pares per la Plaça Urquinaona de Barcelona: només podria ser el segon dilluns de maig que és festa a Sabadell, l’Aplec de la Salut, i laborable a la capital. Vaig sentir el pare comentar amb la mare: … Quina vergonya! i després d’insistir una mica, em van explicar que tota aquella gent –a peu dret fent grup o asseguts a la vorera– era gent sense feina que esperaven que passés un encarregat d’obra i els contractés per la resta del dia. Ja son les deu i ja només els queda mitja jornada, va dir el pare.

Saltant a l’altre casella –com si fos el joc de l’oca– em trobo en algun diumenge de la segona quinzena de setembre: sant Ferriol és el dia 17 de setembre i durant molts anys, el diumenge després o abans del 17 hi havia trobada familiar, missa dominical inclosa. Sovint coincidia que es llegia la paràbola dels treballadors de la vinya (Mateu 20,1-15). La discussió sobre si era just o no que la paga fos igual per als treballadors de primera hora i els de la tarda, acostumava a allargar-se més enllà de la missa. A mi, francament, la literalitat del text no em convencia gaire: ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i ves-te’n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? De què parlem, de discrecionalitat, d’injustícia, de compassió?

Sort en tenim dels savis que ens ajuden a entendre les coses. No va ser fins que vaig llegir el llibre Jesús. Aproximació històrica (José Antonio Pagola, Claret editorial), que vaig conciliar la plaça Urquinaona, les paraules del pare i la paràbola. Pagola explica que un denari venia a ser el cost diari de mantenir una família a les contrades agrícoles de Judea. I els donà un denari a tots. Un denari. El just per menjar un dia.

A l’entendre-ho, vaig anar a parar a una altra casella de la memòria: la del dia en què vaig quedar marcat per la frase …a cadascú segons la seva necessitat, que és més que un bon eslògan marxista.

I ara, que parlem de Reforma Laboral i de recuperar drets sindicals i dels treballadors, penso que Jesús va començar a parlar del Salari Mínim Interprofessional i de la Renda Bàsica Universal, abans que ningú. A veure si la dreta missaire se n’adona…

Albert Farriol

Viladecans 1917: ¿Què és la classe obrera?

L’any 1917, al meu poble, Viladecans, hi vivien unes 1.400 persones i no hi havia cap indústria. Tota la població treballava de pagès i, en alguns pocs casos, de ramader, llevat, és clar, dels botiguers i altres feines per l’estil. Però tot i així, aquell any, en diversos documents, es parla dels obrers i de la classe obrera. ¿I com és això?

L’autor d’aquestes ratlles, amb la seva besàvia i dos germans més petits a l’eixida de casa al Viladecans encar rural de 1956.

Ara us ho explico. Aquell any 1917 va ser destituït del seu càrrec de rector de Viladecans mossèn Andreu Samaranch, que portava vint anys al poble. Era un personatge molt treballador, incansable, però al mateix temps integrista fins al moll de l’os, a més d’intemperant, polèmic, aficionat a barallar-se amb tothom qui no combregués amb els seus plantejaments, que es concretaven en una defensa aferrissada del que ell considerava els drets de l’Església i en una voluntat d’implantar la fe catòlica a qualsevol preu. Entre els drets de l’Església, segons ell, hi havia el de tenir l’última paraula sobre qualsevol qüestió. Tenia una notable colla d’addictes, però el clima a Viladecans s’havia fet irrespirable. I el bisbat va decidir treure’l.

Amb la seva immensa capacitat de treball, i amb el suport de la hisendada barcelonina establerta a Viladecans Magdalena Modolell, havia tirat endavant una colla de projectes al servei de la població, entre els quals destaquen el Patronat Obrer, que era un Centre d’esbarjo i en el qual també s’hi feien classes, la Caixa Rural, que concedia préstecs als pagesos sense gaires possibles, i la Cooperativa, una cooperativa de consum a preus baixos.

El 3 de juny de 1917, poques setmanes després de la seva destitució, els seus sectors afins li van muntar un homenatge, en el qual es va repartir un full en què entre altres coses glossaven les institucions que mossèn Samaranch havia creat. I així eren descrites dues d’aquestes institucions:

La Caixa Rural, facilitant medis per a la sembra i recolecció dels fruits dels petits pagesos, a la vegada que’ls redimia de l’usura, els hi retornava sa llibertat d’acció i independencia, comprenent també dita Caixa les seccions d’Estalvis i Pensions.

La Cooperativa, son incalculables els beneficis que ha produit dins sa modestia: els obrers poden adquirir a preus modics i sens competencia, tots els articles de primera necesitat. En els tems actuals en que s’han encarit de tal modo els queviures, la clase obrera ha pogut comprar-los a preus prudencials.

No pretenc debatre aquí, certament, sobre el personatge que ha donat peu a aquest article. Sinó que el que voldria és que ens fixéssim en un detall, que no és tan detall, de llenguatge. Ja he dit al començament que en aquell 1917 a Viladecans no hi havia cap indústria i tothom treballava de pagès. Doncs si és així, ¿qui són els “obrers” que surten en aquest escrit? ¿Qui és, la “classe obrera” de què aquí es parla? Doncs els obrers, aquí, són, evidentment, els pagesos que viuen del seu treball i que no tenen cap coixí de recursos més enllà d’aquest treball, incloent-hi els pagesos que tenen terres que treballen ells i que els donen per anar fent si no passa cap desgràcia. I la classe obrera és el conjunt de les persones que viuen del seu treball sense cap altre coixí que els pugui sostenir. ¿Recordeu, els qui ja teniu una certa edat, allò de “Mis manos, mi capital”? Doncs més o menys això.

Ara, en el nostre llenguatge, un obrer evoca més aviat una persona que està en una cadena de muntatge, va vestit amb una granota i duu les mans brutes de greix. Una imatge amb qui poca gent s’identifica. Però fa cent anys, i en un ambient gens revolucionari i sense cap simpatia marxista, es parla d’obrers i, més encara, de classe obrera, i això no produeix cap grinyol. Com tampoc no el produeix el nom de Patronat Obrer, al qual, com és obvi, només hi anaven pagesos.

El llenguatge és incontrolable, i la paraula obrer en aquest sentit ampli possiblement és irrecuperable. I qui pretengués utilitzar-la tant sí com no, el que aconseguiria fora aixecar unes barreres comunicatives que no farien cap bé a ningú. Però, si fos possible, a mi m’agradaria molt que la paraula es pogués recuperar per significar això: els homes i dones que viuen del seu treball i no tenen cap altre coixí que els sostingui. I recuperar l’expressió de classe obrera per referir-se al conjunt d’aquesta gent.

Josep Lligadas

La Pastoral Obrera de Catalunya

Doncs sí. Aquest mes passat els bisbes de Catalunya, d’acord amb la candidatura que va presentar el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC), van signar el meu nomenament com a directora durant els propers tres anys, en substitució de l’únic capellà obrer que tenim en actiu, en Pepe Rodado. Glups. Alea jacta est. 

D’una banda m’afalaga la confiança de tots plegats, d’una altra m’espanta una mica. Per diversos motius. En primer lloc perquè quan m’ho van plantejar vaig pensar que si alguna cosa m’és familiar és la Pastoral Obrera. Fa molts anys que d’una manera o altra hi col·laboro. He tingut moments de molta implicació i d’altres, com l’actual, de més relaxats. Però això no vol dir que estigui gaire al cas de la situació actual dels moviments que en formem part ni de la realitat social que ens envolta, més enllà de les generalitzacions en què tots ens podem posar fàcilment d’acord. 

Acte de la Pastoral Obrera de Catalunya en la celebració del Primer de Maig en el 2016

Per tant crec que toca una primera fase d’apropament a moviments i delegats. El SIPOC està format pels delegats de pastoral obrera de les deu diòcesis catalanes, que a la pràctica són molt menys perquè alguns bisbes no consideren necessària aquesta feina, per tant tenim només delegats a Barcelona, Terrassa, Sant Feliu, Lleida i Girona. I no n’hi ha a Vic, Tortosa, Urgell, Solsona i Tarragona. Es podria dir que algunes comarques de caire rural tenen poca indústria. Però certament crec que els problemes derivats de la precarietat laboral, de l’atur, de la immigració en situació irregular o mal rebuda són universals avui a Catalunya. Per tant convé continuar treballant perquè l’Església s’esforci a connectar amb les persones que treballen en situacions d’injustícia per fer-los costat i per animar els cristians a lluitar contra els abusos laborals des de les organitzacions i entitats. Aquí, he de dir que la col·laboració que vaig iniciar aquest curs passat amb el programa Llevat dins la Pasta, que es fa a ràdio Estel per iniciativa justament de la Pastoral Obrera, em va fer adonar de la quantitat ingent d’iniciatives solidàries i eficaces, petites llavors de transformació tan invisibles com aquell gra de mostassa de l’evangeli, però que piquen pedra, obren camí, fan volar la imaginació i la creativitat i sobretot fan sentir acompanyada la gent que més pateix. Tossudament.

També formen part del Secretariat els moviments de treballadors cristians de l’Acció Catòlica especialitzada en el món obrer: la JOC, la GOAc, l’ACO, i, quan pot, el MIJAC, que és el moviment dels infants. I els acompanyen capellans obrers, jesuïtes en el món del treball, o religioses en barris. Gent tota ella molt estimada, però que fa molt de temps que va reduint el seu nombre per manca de vocacions. 
A mi em sembla que tenim molta feina per davant: d’una banda, els qui ja ens sentim part d’aquesta moguda, continuar treballant i aprofundint en el nostre compromís cristià dins de les associacions on som, però de l’altra crec que seria una bona cosa contribuir a fer més visible la realitat de la gent laboralment vulnerable, que és moltíssima i molt diversa, i que probablement anirà a més, i fer visibles també els diversos camins que es poden emprendre. Alguns d’aquests camins inspiren recel a bona part de l’Església: participar en sindicats o en la vida política sensible a la dignitat del treball, que habitualment es mou més cap a l’esquerra. D’altres camins també són punxeguts, perquè requereixen fer costat decididament als immigrants, evitar desnonaments o posicionar-te davant d’algunes decisions a l’empresa on treballes. La Pastoral Obrera, en cert sentit, és poc simpàtica o poc gratificant, perquè se sol moure en el conflicte. I de vegades el llenguatge i la ideologia actuen més com una barrera que com un estímul a l’hora de connectar amb altres sectors eclesials. 

La delegació catalana a les XXVII Jornades de la Pastoral Obrera a Àvila, el passat 20 de novembre

Però de fet en aquestes realitats difícils és on Joseph Cardijn, fa un centenar d’anys, va començar a treballar amb els joves a Bèlgica. “Un jove treballador val més que tot l’or del món”, deia. I va confiar-hi perquè fossin ells mateixos, des de les seves molt precàries ocupacions com a aprenents i des de la seva escassa formació com a estudiants, des dels barris més humils, qui transmetessin la Bona Notícia de Jesús als altres joves, una bona notícia que només té credibilitat si qui te la transmet fa el possible tant per acollir-te a tu com per contribuir a crear les condicions perquè siguis tractat com una persona. El fil de la JOC de Cardijn és el que avui encara continua.

I se m’acut, finalment, que una bona cosa també seria oferir materials senzills, amb un llenguatge que pugui ser ben rebut per tothom, que ajudessin a veure i a connectar amb dones i homes en atur, en precarietat, sense drets, sense habitatge. Perquè tots ens preguntem, en el nostre entorn més proper, qui són, què els passa, què hi podem fer nosaltres i ells, perquè preguem per ells. Junt amb aquell text esplèndid d’Isaïes 43: No tinguis por, que jo t’allibero. T’he cridat pel teu nom: ets meu. Si travesses aigües profundes, jo sóc amb tu; si passes rius, el corrent no et cobrirà. Si camines pel foc, no et cremaràs, no et consumiran les flames. Perquè jo, el Senyor, sóc el teu Déu, el Sant d’Israel, el teu salvador. Donaria Egipte per rescatar-te, Etiòpia i Sebà, a canvi teu…

Mercè Solé

Un possible regal de Nadal, ple de sentit

Per una bona amiga, m’arriba la feina que fan les carmelites calçades del Monestir de l’Encarnació de Barcelona (c. Panamà 12). És la seva manera de treballar i mantenir-se, però encara arriben a finançar una escola per a nens i nenes a Machakos a Kènia. Sense aquesta ajuda no podrien estudiar. I hi han construït un pou i instal·lat plaques solars.

Segur que molts de vosaltres reconeixeu aquestes ceràmiques: algunes potser us acompanyen a les vostres llars… I en podem demanar amb aquelles frases que s’adiguin amb la nostra fe, tot personalitzant un obsequi, creant un record per a alguna trobada… I tot fet a mà, km 0, ajudant una comunitat pregant de casa nostra.

Què us sembla? En aquest vídeo en fareu un tastet de les seves múltiples creacions (frases, posagots, clauers, penjolls, bols,…).

Es poden comprar al propi convent (de dilluns a divendres de 10 a 13h i de 17 a 18h) o per correu electrònic (orcarmelita@hotmail.com).

Un gest petit per col·laborar amb una comunitat i que pot canviar vides en una zona de l’est d’Àfrica! I potser fa que un regal de Nadal s’ompli de sentit!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Dorothy Day, a tots els fronts

Dorothy Day va ser una dona inesgotable. No es va aturar mai, treballant sempre pels ideals que la movien, i que es poden resumir bàsicament en la passió per la justícia i la recerca d’una vida millor per a la classe obrera i per als exclosos. I això tant en els seus primers trenta-quatre anys, quan no havia descobert la fe cristiana com a peça clau de la seva vida, com en els restants cinquanta-tres, quan va fer de la fe el seu pal de paller vital.

Dorothy Day va néixer el 8 de novembre de 1893 a Brooklyn, Nova York, en una família de classe mitjana i vida tranquil·la. Eren protestants episcopalians, però pràcticament no anaven a l’església. Ella, ja de molt jove, es va sentir atreta simultàniament per les qüestions socials i la literatura russa. Va estar vinculada al món socialista, però se sentia atreta especialment per l’anarquisme. Quan va esclatar la revolució russa del 1917, ho va celebrar, però ja tenia clar que no li interessava gens l’estatalisme comunista. Aquell mateix 1917 va ser detinguda per primer cop, concretament en una manifestació pel vot femení.

Va tenir diverses parelles, va avortar una vegada –i se’n va penedir tota la vida–, i el 1925 va iniciar una relació força estable amb un company de lluites, Forster Batterham, amb qui va tenir una filla.

Simultàniament a la relació amb Batterham, però, va iniciar una altra mena de relació, que li canviaria radicalment la vida: la relació amb Déu, i la relació amb l’Església Catòlica. I aquestes dues relacions podem dir que responien a una doble necessitat, o un doble anhel: per una banda, la necessitat de tenir un referent vital sòlid, que estigués sempre a punt, que no fallés; i per una altra, la necessitat de formar part d’un col·lectiu igualment sòlid, que la introduís en un corrent històric fort, ampli, amb contingut, amb projecció de futur. I va començar a entrar a les esglésies a passar-hi estones en silenci, i va contactar amb gent catòlica, i finalment a finals del 1927 es va integrar a l’Església. Aquest pas va provocar el trencament de la relació amb la seva parella.

Ja com a catòlica, va experimentar que les seves dues passions, la de la justícia i la de la fe, tot i que, en el fons, eren clarament properes, en la realitat no semblaven tenir punts de contacte. I a partir d’aquesta inquietud, i juntament amb un amic amb inquietuds semblants, Peter Maurin, van decidir engegar un moviment que unís les dues passions. Un moviment que inicialment va ser un periòdic mensual, que va treure el primer número el Primer de Maig de 1933, i que es deia The Catholic Worker, “El Treballador Catòlic”. Però aquell moviment va començar a créixer de seguida i va reunir un ampli nombre de voluntaris, que van posar en marxa centres d’acollida per a exclosos de tota mena i, més endavant, granges agràries on es compartia vida i treball.

Dorothy Day va esdevenir un punt de referència fonamental per a un sector del catolicisme nord-americà. Ella continuava cultivant la seva vida de pregària i de participació litúrgica, però alhora dedicava les seves energies a tots aquells projectes que havia engegat, i escrivia al seu periòdic o on fos, comentant l’actualitat laboral, defensant drets trepitjats, opinant sobre sortides possibles als problemes socials, i reivindicant també un pacifisme sense fissures. I juntament amb això, no deixava mai de participar en totes les manifestacions que li semblaven oportunes, en les quals de tant en tant era arrestada. Quan l’any 1955 la van detenir després d’un acte de desobediència civil contra els plans de defensa nuclear, va dir al jutge que estava fent penitència pública per l’ús que els Estats Units feien de l’energia atòmica per construir bombes.

I així, fins al final de la seva vida, el 29 de novembre de 1980. A la seva tomba hi ha gravats uns pans i uns peixos i la incripció “Deo Gratias”, és a dir, “Gràcies a Déu”.

Per conèixer més el personatge:

Josep Lligadas, Dorothy Day, per la classe treballadora, CPL, Col·lecció Sants i Santes 282, Barcelona 2021, 28 pàgines.

Josep Lligadas Vendrell

Jubilades sense relleu

Em comentava una amiga que en el seu lloc de treball es van produint jubilacions sense recanvi. Les despeses s’externalitzen: més barat per a l’empresa, menys compromès per als qui manen, que s’estalvien qualsevol brot participatiu.

Això té costos importants: precarització dels treballadors, manca de cohesió dels equips, si és que existeixen, i, si això s’aplica en segons quins àmbits, manca de qualitat professional. És un error pensar que amb un títol universitari ja no cal aprendre l’ofici: hi ha feines molt especialitzades, que necessiten coccions lentes.

En la meva vida laboral m’he trobat amb joves directius amb talent i ben preparats que feien cursos d’«habilitats directives» (i que deuen costar una pasta a l’empresa!). En aquests cursos vaig aprendre que les tals habilitats no són més que allò que la meva generació ha anat experimentant treballant dia rere dia i, és clar, sense començar la casa per la teulada. Vull dir que simplement ser amb els companys, des de baix, i progressar lentament aporta molts recursos de tota mena.

Allò de “1+1 = molts més” és una gran veritat. De pensar mútuament, i de compartir la vida a la feina, surten suggeriments, vocacions, motivacions, aprenentatges mutus i informals, idees, petites revolucions. Però això no es valora. En el jardí de la feina, cal “perdre-hi” temps, companyia mútua, un punt de saltar-se la norma. Aleshores s’és autènticament productiu per avançar o resistent per aguantar les dures circumstàncies d’algunes feines. Altrament, el que surt és molt eixarreït. El jardí es converteix en un desert governat per algoritmes. Deu ser el que alguns volen.

Mercè Solé

Treball, Ingrés Mínim Vital i Renda Bàsica

M’animo a escriure sobre un tema que desconec i sobre el que no tinc una opinió ben definida, i per això demano disculpes anticipades per si la reflexió que segueix, que només pretén obrir debat, no està a l’altura que mereix el debat. Si em llenço a verbalitzar el pensament per afermar-lo és perquè la intuïció que m’hi porta xucla irresistible com un corrent marí de fons, d’aquells que remouen la sorra arrossegant els esculls i canvien la fesomia de la platja en aquestes aigües poc profundes de les democràcies industrials. Els valors que sustenten la nostra societat certament tenen poca solidesa. Són còdols a expenses de l’onatge. No en coneixem d’altres. Què passa quan un temporal tecnològic remou els sediments i sacseja la fina capa ja tèrbola sobre la qual s’assenten conceptes com el treball humà assalariat?

Amb el coronavirus ha arribat al nostre país l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Una prestació per a persones i famílies en risc de pobresa extrema que va entre 462 i 1.015 euros segons el tipus i composició de la llar. La seva finalitat és garantir uns ingressos mínims per poder viure amb dignitat quan no es té pràcticament res perquè s’han esgotat totes les prestacions. A Espanya les llars sense cap mena d’ingrés superaven de llarg el mig milió abans de la pandèmia. La llei es va tramitar per via d’urgència a mode de flotador en auxili dels més vulnerables. A les comunitats autònomes existien ja percepcions no contributives com la Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya, que va ser promoguda, per cert, per una Iniciativa Legislativa Popular. L’IMV ha aflorat de nou el debat de la renda bàsica universal (RBU) que fa temps que despunta. A la RBU, a diferència de la l’IMV, hi tindria dret tota persona de forma incondicional, amb independència d’altres possibles rendes del treball, del patrimoni i amb independència també de la riquesa personal o familiar que es pugui tenir. La diferència conceptual de la renda bàsica respecte d’altres percepcions no contributives com l’IMV és, com diu Thomas Piketty, que el que cal gravar és la riquesa i no la renda. La RBU és un sistema de distribució de renda al marge del treball, és a dir, no salarial.

Enmig de tanta turbulència, i ara que els imponderables i les calamitats han arrossegat fins aquesta platja algunes restes de debats eterns i altres més novells. A la vista de la fragilitat no només d’alguns materials rònecs que les ones han varat sobre la sorra, sinó també de la volatilitat de conceptes com treball, em faig tres preguntes que em responc jo mateix. La primera: en l’estadi actual de la revolució digital, l’automatització creixent de les feines mecàniques i la substitució algorítmica de tasques intel·lectuals ens aboca irremeiablement a una progressiva escassesa d’ocupació laboral? En aquest cas, el treball perdria la centralitat en la realització humana, la socialització i la distribució de les rendes? Caldria a conseqüència de l’escassesa del treball articular un nou mecanisme per a la distribució de la renda com per exemple la renda bàsica universal? I una segona pregunta: estaria el món digital desplaçant el concepte de treball assalariat, necessari per viure cap a una nova categoria de treball voluntari i autònom, fruit de la iniciativa emprenedora de l’ésser humà, desvinculat de cap remuneració, només vinculat a la necessitat de realització personal? I encara una tercera: Anem cap a una societat on el moviment social en xarxa substituirà la classe obrera com a factor mobilitzador contra el capitalisme?

Les meves respostes: Totes les revolucions industrials han destruït treball per l’automatització, però n’han acabat generant més que no pas n’han destruït. Aquesta no serà diferent encara que hi ha factors diferencials com l’aparició per primer cop de la substitució del treball intel·lectual. No obstant això, la tecnologia digital, la xarxa global i la limitació de recursos, sobretot energètics, per la descarbonització de l’economia condueixen cap a negocis cada cop més cooperatius i amb més regulació i intervenció estatal que modularà el mercat. Crec que, en el mitjà termini, almenys fins passada la primera meitat d’aquest segle, anem cap a societats mixtes on conviurà una economia de mercat més o menys a l’ús amb una economia de xarxa més cooperativa que competitiva que condicionarà la dinàmica de mercat que coneixem. Les polítiques econòmiques dels Estats estaran fortament condicionades per directives i acords i pactes internacionals en un escenari de forta interdependència mundial. El treball assalariat segurament encara coexistirà durant alguns decennis amb altres formes de treball, i probablement veurem alguna aproximació cap a la renda bàsica universal però en el context de la UE de forma mancomunada entre Estats.

Salvador Clarós

Soc recepcionista…

Tinc la sort de viure en una escala de veïns amb portera. Quan hi entres, et rep amb un somriure, et dóna calidesa, truca cada matí a les veïnes grans que viuen soles per saber si han passat una bona nit, cuida els detalls, rep la paqueteria, la coneixen tots els carters, missatgers… Fa xarxa de proximitat. Té un paper clau en la humanització, en la creació de vincles, de posar rostres en el barri…

Això sí, per a molta gent que entra la porteria és invisible… Una superheroïna que passa desapercebuda, amb un vestit que la fa imperceptible… no només per a les persones visitants, sinó fins i tot per alguns veïns i veïnes que sembla que es quedin sense veu per dir un simple “bon dia” quan passen pel seu davant…

Doncs sí, aquesta és la meva feina ara, però en lloc de fer-la en una escala d’habitatges, la faig en un edifici d’una empresa. Ho faig des del juliol… I n’estic encantada!

Vaig demanar el canvi tot deixant de ser secretària de direcció. Vestia més i tenia més categoria laboral… però he de dir que la feina ha resultat molt millor del que m’esperava.

Quan vaig comunicar que la meva posició a l’empresa passava a ser una altra, de recepcionista en un centre de treball a Barcelona, molts companys i companyes em deien que m’esqueia la nova feina… I sí.

Tal com ho visc, ser recepcionista és estar a la porta i al telèfon, sent la primera imatge de l’empresa. De la recepcionista depèn en gran part que qui entra trobi el que busca (sempre que sigui possible), que el posis amb la persona correcta per fer la seva gestió… De vegades penso que molta gent no se n’adona de com podem canalitzar les seves necessitats.

Els carters, els missatgers, els proveïdors… tenen rostre i tenen nom. No són persones anònimes… Ells sí que ens veuen…

Estar atenta a les necessitats que companys i companyes puguin tenir: passar una trucada, rebre les visites, preparar trameses de correu o de missatgeria, comunicar-los quan reben un paquet…

Acollir a qui entri per la porta, amb somriure, si és possible dient-li pel nom… Tant és si és un cap com si és un operari que ve a fer una reparació, a revisar l’ascensor, el carter o un missatger… O algú del veïnat que té alguna pregunta a fer…Tothom s’ha de sentir igual d’important: perquè evidentment ho és!

Però també parar els cops de qui arriba nerviós, de qui es mostra exigent, de qui perd els estreps momentàniament…

I com no, no fer-se mala sang quan t’adones que arriben companys, companyes, visites i no et veuen… Ni t’havies adonat que el matí t’havies vestit amb aquella roba que és màgica: et fa invisible… però només als ulls de la gent que no és massa educada… En fi! Paciència!

Hi ha dies que costa més. Et fa sentir menystinguda… però alhora t’iguala amb els darrers de l’escala laboral… perquè sí, les recepcionistes sovint ho som…

Amb aquesta pandèmia, al meu centre de treball, també va passar… Tothom va començar a teletreballar tan bon punt es va decretar el confinament… Ens vam quedar les companyes de neteja, de seguretat i jo mateixa… Després, però, va quedar clar: elles dues eren les essencials… I quina casualitat, també el personal subcontractat… Jo vaig tenir la sort de què m’habilitessin el treball des de casa, amb derivació de la centraleta inclosa i podent fer les tasques administratives que també tinc assignades. Quedava ben palès: elles eres les més invisibles i alhora les més essencials de tot el nostre centre de treball.

No puc acabar sense fer un reconeixement a aquells companys recepcionistes i telefonistes que tenen tasques transcendents. A finals de gener vaig haver d’anar un diumenge al matí al centre de coordinació del PADES del meu districte a recollir un medicament per al meu pare. Mentre esperava a l’entrada vaig quedar-me admirada amb el telefonista-recepcionista. Anava prenent nota de cada trucada, prioritzant-les, passant-les als metges… i darrera de cada telefonada s’endevinava una urgència i un profund patiment. Vaig quedar impressionada. Un reconeixement a aquells que teòricament fan la mateixa tasca que jo… però a anys llum de delicadesa i responsabilitat!

Així que res, contenta de fer una feina social, de servei, d’atenció a les persones… Em sento molt cridada a viure-la així… I en acabar el dia, la meva pregària està plena de noms i de rostres!

Un prec, quan entreu per una porta d’una escala d’habitatges o d’oficines, a l’ambulatori o en una oficina de l’administració pública, busqueu: en un racó, discretament, hi ha algú que no porta un vestit que l’invisibilitza, sinó algú que té per feina fer-nos la vida més relacional i més simple…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Ara teletreballo

El primer que haig de dir és que trobo a faltar les meves companyes i els meus companys del CPL. És cert que les trobo a faltar.

Vam entrar en mode teletreball el 16 de març i encara hi som. Bé, jo sí que he hagut de parar perquè he patit lumbàlgia durant tres setmanes. Una conseqüència del sedentarisme associat al confinament i que els tutorials per fer activitat física no són del meu interès. Quan escric aquest text fa just seixanta dies que ens vam ficar a casa sense tenir ni idea de per on aniria la cosa.

Aquest ha estat un temps de descoberta de les meves disciplines i dels meus límits. Les rutines (ritus) que conformen la vida diària de cop deixen de produir-se i et trobes remenant en la memòria i en l’experiència vital, elements per donar sentit a una nova realitat. Perquè, això sí, va ser real el que va succeir: haver de quedar-nos a casa i, en el meu cas, treballar des de casa.

Ben bé no va ser que Déu escoltés les meves cabòries expressades en veu alta a la meva parella i amistats en els últims mesos. No calia fer l’enrenou d’una pandèmia, amb tot el que comporta de terratrèmol social, per donar-me l’oportunitat de tenir aquesta experiència! Ha estat la decisió política, avalada científicament, de confinar-nos la que ha fet, com la mateixa ministra de Transició Ecològica va dir, avançar cincs anys la implantació del teletreball, una de les accions ineludibles per reduir les emissions d’efecte hivernacle i la contaminació. Haig de dir que en el nostre cas ha estat possible perquè el CPL ha estat ben preparat per atendre aquesta, podríem dir, contingència. Ha estat possible implantar un canvi tecnològic i el repte s’ha assolit.

Quan jo expresso el desig de fer una part de la jornada des de casa és per tres raons. Un, per estalviar temps en trajectes a la feina i des de la feina i així guanyar temps personal: jo visc a Mataró i treballo a Barcelona. Un altre, perquè em crec que haig de reduir la petjada ecològica que els meus viatges produeixen. I l’altra, per conciliació familiar, per tenir disponibilitat els matins per si la mare i el pare em necessiten.

Aquests dies he tingut l’oportunitat de tastar el que significa convertir casa nostra en un lloc de feina a temps complert. Haig de dir que es pot aguantar. També és cert que no hi ha criatures a les quals atendre, per la qual cosa la valoració és la que he fet. La conversió de què parlo ha estat des del fet de recuperar un adaptador de senyal de wifi que no sabia ni on l’havia guardat, fins a adquirir una taula i un seient per fer-me un espai més ergonòmic per treballar.

On són ara les tres raons del meu desig en aquesta experiència que encara no ha acabat? Haig de dir que s’han complert les expectatives. És clar que hi ha un dels aspectes que avui per avui no el puc tenir i és el de compaginar el teletreball amb la feina presencial, aquest és un element que segueixo valorant molt: tenir contacte humà amb les meves companyes i companys.

Penso que teletreballar hauria de ser una opció factible per a totes aquelles feines que la tecnologia ho permeti. El treball a distància es pot sostenir si les relacions entre companys i companyes també es donen. Sentir-se partícip d’un projecte, sigui laboral o social, requereix de la relació interpersonal que ens enriqueix com a persones, que ens ajuda a créixer.

Tinc per davant un repte que té a veure amb posar límit a la jornada laboral. És molt fàcil caure en el parany de voler acabar un tasca sigui l’hora que sigui. Aquest és un objectiu intel·ligent que m’anima en els dies que ens queden fins arribar a la fase 3.

Quiteria Guirao Abellán

«Llevat dins la pasta», nou programa de la Pastoral Obrera a Ràdio Estel

«Fa goig escoltar per la ràdio allò que fem… Allò que estimem perquè creiem que ajuda a fer créixer, a poc a poc, el Regne», escrivia la Rafi Cáceres, directora de la Pastoral Obrera de Barcelona, al grup de correu de l’equip de producció del programa Llevat dins la pasta de Ràdio Estel. L’aventura va començar el setembre passat i, de moment, continuem amb il·lusió i ganes.

La criatura, com hem dit, porta per nom Llevat dins la pasta i pren la forma d’un espai setmanal a Ràdio Estel de 25 minuts per explicar la realitat, les experiències i les vivències a l’entorn de la Pastoral Obrera i, per tant, molt específicament, el món del treball. No ens consta cap altra experiència similar a l’estat espanyol, per tant, és un tipus de programa inèdit que es pot sentir cada divendres a les 17.30 h de la tarda o bé recuperar el programa, un cop emès, al servei A la carta del web de Ràdio Estel.

Àngela Rodríguez, presentadora del programa

El programa, que impulsa el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC), està conduït per la periodista i militant de l’ACO, Àngela Rodríguez, i la substitueix un servidor quan s’escau. S’estructura al voltant d’una entrevista a un convidat i espais específics com ara recursos i una agenda d’activitats per ampliar informació o per actuar entorn de la problemàtica del món del treball. També es fa la lectura d’enunciats de la Doctrina Social de l’Església relacionats amb el tema que s’ha abordat en el programa.

Antón Costas, primer entrevistat

Fins al moment de tancar aquesta edició de L’Agulla, pel programa hi han passat Antón Costas (pobresa juvenil), Benigno Martínez (25 aniversari de la mort de Joan N. García-Nieto), Emili Ferrando (la comunicació en els moviments obrers cristians), Nasir Mehmood (Riders per drets), Anna Lara (militants cristians en política), Xavier Casanovas (la formació del laïcat), Toni Mora (les reformes laborals i la precarització de drets), M. Dolors Puigdevall (Agenda Llatinoamericana), Josep Jiménez Montejo (la coordinació internacional dels moviments de treballadors cristians), Miquel Verdaguer d’Acció Solidària contra l’Atur i els representants dels projectes reconeguts als Premis Josep M. Piñol: Andrés Cano (Som Confort Solar) i Glòria Canals (Aura Fundació), Dani López (alliberat de la JOC per parlar del moviment juvenil), Rafa Allepuz i Miguel Ángel Hernández (la Doctrina Social de l’Església), Èrika Fabregat (els Equips de Pastoral Obrera i les XXV Jornadas Generales de Pastoral Obrera), Diosdado Toledano (la Renda Garantida de Ciutadania), Paqui Sánchez (plataformes pel lloguer assequible) i Maria Bargalló (justícia social i justícia ambiental).

 

En l’equip de producció, que integrem persones de diferents moviments de Pastoral Obrera, intentem combinar temes que tinguin a veure amb els joves i l’ocupació, experiències de treballadors organitzats, personalitats rellevants en la història de la Pastoral Obrera, la vida i els actes dels moviments, els testimonis de militants, l’economia i l’ètica, les reivindicacions populars i els moviments socials o les opcions pel món del treball des de l’Església.

En aquest equip, cada setmana es produeix un petit miracle: decidir i convidar els entrevistats, elaborar el guió del programa, anunciar el programa en xarxes socials, acollir els convidats a Ràdio Estel i fotografiar-los, distribuir les frases més destacades del programa via xarxes socials… Ho fem a diverses mans, amb eines col·laboratives telemàtiques, i periòdicament ens trobem presencialment. Com veieu, molta feina, però compartida i ben portada!

Podeu consultar els programes Llevat dins la pasta que ja s’han emès a l’enllaç. I també les frases més destacades de cada entrevista, si teniu Twitter, amb l’etiqueta #Llevatdinslapasta.

Si teniu idees, propostes o ens voleu comentar fets que puguin servir-nos per al programa podeu escriure a llevatdinslapasta@radioestel.cat. Serà ben rebut!

Joan Andreu Parra

La Catalunya buidada (III): Locus amoenus

Tres segles abans de Crist, el poeta Teòcrit va engendrar la figura literària de lloança del lloc amè i agradable, de l’espai ideal, aquell locus amoenus, sempre localitzat en un entorn rural i connectat amb els elements de la natura. Viure en aquest lloc, sumat a una bona companyia i a la bellesa del paisatge, era clau per assolir el plaer, l’harmonia i la felicitat. Després del de Siracusa, moltíssims han estat els poetes i, per extensió, artistes, que al llarg de vint-i-tres segles han recorregut a aquest tòpic bucòlic idealitzat de fugida del món urbà, d’allunyament dels maldecaps i de vida plena.

No obstant, malgrat la supervivència del referent mític de la vida al camp, és una constatació que els espais rurals perden dia a dia la seva població i que aquesta tendeix a acumular-se en els entorns metropolitans. Més enllà dels caps de setmana i els períodes festius, on riuades de cotxes fugen de les ciutats cercant allò que en diuen “desconnexió” o “carregar les piles”, les cases dels nostres pobles i viles van quedant tancades i es marceixen fins a la ruïna. Els pobles s’esllangueixen amb una població majoritàriament anciana i masculina, amb un preocupant èxode de joves i dones que fa impossible el futur de les comunitats rurals.

Per frenar aquest fenomen del despoblament rural cal un compromís polític decidit i urgent. La resposta ha de passar per l’equitat territorial, per la garantia d’oportunitats de la població que decideix viure i desenvolupar-se més enllà de les ciutats. Els actors polítics han de traduir el compromís en tres eixos fonamentals: oportunitats de treball, accés als serveis públics bàsics (especialment educatius i sanitaris) i seguretat i equitat en la tecnologia i les comunicacions.

En relació al treball, cal crear una consciència favorable a l’emprenedoria rural, començant pels propis habitants de pobles, que identifiquin i celebrin projectes d’èxit arrelats als petits municipis. Treball que no necessàriament ha de lligar-se al sector primari (que contemplàvem en l’anterior article i que, com vèiem, no és el de major incidència directa en creació de treball i riquesa), però sí que pot –i ha de– aprofitar els potencials propis que té l’entorn: turisme rural, actiu i familiar, generació d’energies renovables, serveis d’atenció i cura a les persones, indústria tova i d’emmagatzematge net, etc. Alhora, són molt els sectors que, gràcies a les noves tecnologies, no requereixen una proximitat física a cap centre de treball: el desenvolupament de professions liberals –“professionals deslocalitzats”, en digué algú– poden arrelar al territori i prestar des d’allí els seus serveis. Per projectar aquestes oportunitats, cal però que les Administracions hi juguin el seu paper estimulador, acompanyant i assessorant les persones emprenedores, suavitzant si s’escau els requisits burocràtics i facilitant-ne la implantació, amb el foment d’espais de treball compartit, cooperatives i d’altres eines adaptades al petit i mitjà emprenedor. Alhora, una fiscalitat favorable, a la qual Europa ja ha obert la porta, que bonifiqui les inversions amb caràcter de sostenibilitat, equitat, perspectiva de gènere i lluita contra el despoblament, sumarien en acréixer l’imprescindible pilar del treball.

El camp de la salut i l’educació és també vital per la preservació de la població i, també, per l’incentiu d’arribada de nous veïns i veïnes. Els dos extrems de la vida estan directament vinculats a aquest camp: l’atenció a la infància i a la gent gran, l’accés als serveis sanitaris, assistencials i educatius i, alhora, a l’aprofitament i gaudi cultural són imprescindibles per al desenvolupament de la persona i la qualitat de vida. La cura d’aquests drets fonamentals de tota persona, garantint la prestació d’una sanitat integral i de qualitat a través de la planificació territorial dels serveis mèdics i assistencials que, per exemple, faci que el temps d’espera per al servei d’atenció primària i per a les proves diagnòstiques a les àrees rurals sigui equivalent al de la mitjana de tot el país, esdevé inajornable. El foment dels serveis educatius i culturals, accessibles per a tota la població, i la projecció d’espais com biblioteques, teatres, cinemes i altres llocs de cultura i socialització sumen en aquest objectiu. Alhora, el personal destinat a prestar aquests serveis públics bàsics, als quals també cal afegir seguretat i justícia de proximitat, han de trobar incentius per romandre als llocs de treball, evitant la itinerància i la interinitat que perjudica la qualitat del servei i la confiança de l’usuari.

En darrer terme, però tant o més important, hi juga l’accés a les tecnologies. Precisament allò que dota d’especial atractiu al lloc rural, la distància, ha de ser compensat amb el suport de les tecnologies de la comunicació. Només una connectivitat a les xarxes amb la mateixa qualitat i accessibilitat que en un entorn urbà donarà igualtat de condicions a tota la població. A l’evident garantia de subministrament d’energia i de carreteres segures, s’hi ha d’afegir l’accés a la fibra òptica que permeti el flux àgil i segur de la informació.

I tot això no es podrà dur a efecte sense l’empoderament de les persones i les comunitats rurals, especialment les dones i els joves, organitzades a través de cooperatives locals, i amb els instruments del municipalisme que apropi la presa de decisions a la població que administra. Només la participació efectiva en la identificació i gestió dels seus propis objectius socials, econòmics i mediambientals permet encarar amb seriositat els reptes de frenar el despoblament i assolir l’equitat territorial. Perquè, fet i fet, el lloc no serà mai amè, agradable ni ideal si la gent que hi viu no ho pot fer en plenitud.

Jaume Moya i Matas

Articles anteriors:

La Catalunya buidada (I): Hic svnt dracones

La Catalunya buidada (II): Bonum agricolam bonumque colonum