Alienació obrera

Sembla evident –per molt que es vulgui negar– que alguns plantejaments econòmics i socials de Karl Marx són vigents en l’actualitat. Avui em vull fixar en el de “l’alienació dels treballadors”. I poso com a exemple unes experiències que he tingut en els darrers mesos amb algunes entitats bancàries.

Pel fet de pertànyer a diversos col·lectius, amb comptes corrents i targetes de dèbit, les complicacions que suposa demanar-ne una de nova o poder operar on line són dignes de les millors planes de Kafka. Les raons que donen són: els problemes que hi ha hagut en l’ús abusiu i punible d’aquests mitjans (per exemple, les famoses targetes black) i la “normativa europea” (recurs, per cert, molt utilitzat) en relació amb el control i moviments dels diners; és a dir, d’entrada, tu ets un potencial defraudador… Quan vaig comentar a un treballador d’un banc que els estafadors professionals no acostumen a anar a la “finestreta” d’una sucursal per a operar em va donar la raó…

Però el que més em va afectar és el funcionament i l’actitud de tres persones joves (en diversos llocs) que estaven “supeditades” a la màquina (l’ordinador que els deia el que havien de fer) sense parar-se a escoltar els meus raonaments… I s’escudaven (òbviament) en la normativa i els controls establerts. No se’ls acudia pensar que eren “víctimes” d’aquest sistema que els impedia pensar pel seu compte… Estaven alienats!

Amb aquestes “normatives” resulta que els treballadors d’aquestes entitats han de fer tasques alienes a la seva feina (i a les funcions de la seva empresa): d’inspectors d’Hisenda o de policies. Per exemple, si tu vols treure una quantitat “gran” del teu compte corrent (3.000 €) has de dir per a què els treus (o sigui la finalitat dels diners). O, si pertanys a una entitat, et poden demanar que justifiquis que ha complert amb les obligacions fiscals (pagament d’impostos i tributs). Perquè, si no, et poden denegar que treguis els teus diners… Un empleat d’una agència, molt dolgut per tot això, em comentava no solament el que suposa haver de fer aquestes funcions (les quals, d’entrada, no es poden negar de fer) sinó que això implica haver-se carregat el “principi sagrat” del secret bancari.

Com a conseqüència de tot plegat tu no ets la persona (el “client”) amb el qual s’estableix una relació comercial/humana sinó una peça més d’aquest engranatge de màquines i call centers que ens dominen des del “núvol” del ciberespai… Tot anònim i impersonal.

Em recordava també altres experiències amb alguns funcionaris d’administracions públiques: la “normativa” esdevé sagrada i cal aplicar-la estrictament… no hi ha marge per a la interpretació. Com sempre, la raó són “els abusos” que alguns han comès. Es posa de manifest la hipocresia del sistema o, dit en altres paraules, la “llei de l’embut”.

Tant de bo puguem ajudar a fer veure a les generacions joves aquestes noves formes d’alienació perquè, com a mínim, una bona part dels treballadors i treballadores siguin capaços de pensar críticament i de ser més lliures.
En la festa de l’1 de Maig.

Jesús Lanao

Anuncis

Joan N. García-Nieto, encara

El passat 29 d’abril, la delegació de Pastoral Obrera del bisbat de Barcelona va organitzar un acte, amb ocasió del Primer de Maig, que va comptar amb la presència de Toni Mora, secretari general de CCOO del Baix Llobregat, i Eduardo Rojo, catedràtic de Dret Laboral de la Universitat Autònoma de Barcelona i vicepresident de la Fundació Utopia. El tema de fons de l’acte era: El treball decent, passat, present i futur. Va ser un acte reeixit, amb una elevada participació,  i amb la presència durant tot l’acte i entre el públic de l’arquebisbe Joan Josep Omella.

Patoral Obrera

Eduardo Rojo, persona molt propera a Joan N. García Nieto –en Nepo–, jesuïta, sindicalista, psuquero i membre de Cristians pel Socialisme, que morí el 1994 a Cornellà, tenia l’encàrrec de contrastar l’actual situació del món del treball amb la mirada del Nepo, que va deixar una profunda empremta lluitadora al Baix Llobregat i que va marcar diverses generacions de militants cristians i de sindicalistes.

Podeu llegir la intervenció sencera d’Eduardo Rojo aquí. Rojo assenyalà el declivi de les condicions laborals, que s’han aguditzat arran de la crisi, la desigualtat social, i resseguí algunes qüestions plantejades ja pel Nepo amb visió profètica i que es mantenen de rigorosa actualitat. Subratllà la necessitat de no caure ni en el pessimisme ni, com diu el papa Francesc, en la indiferència, seguint el fil d’una utopia que, en termes de Paulo Freire, pot definir-se com a l’“inèdit viable”, com a inspiració creativa de futur. No en va la Fundació Utopia, fundada per García Nieto, té com a objectiu oferir un servei públic de consulta d’un fons documental únic constituït per valuosa documentació de caràcter històric, social i sindical, i crear un espai de reflexió plural i obert on es puguin conèixer i analitzar els nous reptes i canvis a què s’enfronta la societat, especialment en el món del treball”.

D’entre les qüestions plantejades, Rojo va subratllar:

  1. L’anàlisi rigorosa i exhaustiva del món de l’activitat productiva i de la força de treball.
  2. La denúncia de l’explotació dels treballadors, que des de l’època de García-Nieto fins avui, han viscut diversos processos de fragmentació, descentralització i externalització.
  3. La imprescindible participació dels treballadors en les decisions que els afecten en el món empresarial i polític.
  4. L’impacte de les noves tecnologies. Des de la mort de García-Nieto fins avui es pot parlar fins i tot que som a les portes d’una quarta revolució industrial, amb l’ús de la intel·ligència artificial.
  5. La distribució, reorganització i repartiment del treball. Recordeu allò de “treballar menys perquè treballi tothom”?
  6. La recerca de models empresarials participatius i solidaris.
  7. La lluita contra qualsevol mena d’exclusió i de marginació.
  8. Un treball de qualitat, en condicions dignes.
  9. Abordar el fenomen migratori.
  10. Noves formes de redistribució de la renda.

Deu qüestions, que més aviat s’han aguditzat, i que continuen reclamant una resposta. Eduard Rojo les va sintetitzar en aquests reptes:

  1. L’atur estructural d’una part important de la població.
  2. Els canvis tecnològics.
  3. Els canvis en les estructures productives, amb transferència de la producció a països amb costos salarials molt inferiors.
  4. La importància d’adquirir els coneixements i la qualificació professional que les noves feines requereixen, partint ja de l’edat escolar.

I encara n’hi afegí un altre: el repte ecològic des de la perspectiva del papa Francesc, és a dir, de conservació de la natura i de preservació de condicions humanes dignes i justes en el treball.

Va ser un bon exercici de memòria històrica i simultàniament una injecció d’energia per continuar treballant en el món sindical, polític i social a favor d’un treball decent per a tothom.

Mercè Solé

Capitalisme?

Ningú no pot negar que ens trobem davant de canvis i expectatives transcendentals. Probablement, l’acceleració que experimenten els esdeveniments fa que se succeeixin canvis a gran velocitat, fet que permet que una mateixa generació hagi pogut viure moments ben diferents. Això m’anima a pensar en veu alta sobre el futur.

La història de la humanitat sobre aquest planeta ve impulsada per dues forces motrius implacables: el creixement de la població i, amb ell, el creixement de la complexitat. I la globalització, és a dir, la tendència a unir i unificar el món. El capitalisme, fill de la modernitat com a nou sistema de valors en un món globalitzat després de les conquestes transoceàniques dels segles XV i XVI, neix per la necessitat de conquerir més territoris, que era sinònim en la època preindustrial de més riquesa i més capacitat de creixement. I es desenvolupa plenament els segles XIX i XX amb la industrialització, a través de l’explotació dels recursos de matèries primeres, i l’explotació de la mà d’obra des de l’esclavitud fins al treball assalariat.

El capitalisme és un sistema basat en el mercat. Que necessita créixer contínuament incentivant el consum i l’endeutament en un bucle que es realimenta a si mateix. Tot sistema realimentat tendeix al col·lapse. Tradicionalment el capitalisme ha superat els seus col·lapses o crisis mitjançant la conquesta violenta de nous territoris o bé l’espoli de nous recursos, cosa que perdura sota la subtil amenaça militar d’alguns estats. El capitalisme industrial s’alimenta de l’augment constant de la productivitat del treball, del capital, o de la tecnologia, educació, infraestructures, etc. En la socialdemocràcia, l’Estat intervé regulant els mecanismes del mercat per a retardar el col·lapse i recuperar les situacions de recessió. D’altra banda, el capitalisme tendeix a la concentració i acumulació de la riquesa  amb un repartiment desigual  en funció del territori, la classe social i el gènere. Una obvietat!

Aquest sistema ha perviscut fins l’actualitat perquè ha trobat les condicions planetàries idònies per subsistir més o menys convulsament. No jutjaré aquí les bondats i els maleficis d’aquesta forma d’organització social. Això no vol dir que jo personalment no tingui una opinió sobre el sistema capitalista sinó que, independentment d’ella,  pretenc entendre com el capitalisme ha nascut i s’ha adaptat a les condicions d’abundància de recursos, a les formes de govern, fins i tot la democràcia, i a la permissivitat moral de la cultura europea cristiana que va renunciar a reprovar la usura.

En l’estadi actual, el sistema s’enfronta a reptes majúsculs com l’escassedat de recursos, sobretot energètics, però també de tota mena. El canvi climàtic i la petjada ecològica, amb unes societats com per exemple la xinesa que incrementa ara notablement els seus nivells de consum. És a dir, es globalitza el consum. I la dificultat (impossibilitat?) de repartir les rendes a través del treball, com demostren els índexs de desocupació estructural del sistema, sota l’influx de la tecnificació, d’una banda, i la concentració de població a les metròpolis a tot el món. Ja no és possible continuar creixent, i tampoc és possible mantenir la pau social en una governança democràtica o pseudodemocràtica on els moviments populars, sindicals, ecologistes, feministes, etc. reclamen justícia i equitat.  Les forces implacables del creixement i la globalització han portat les tensions al límit, enfrontant el sistema a les seves contradiccions.

La socialdemocràcia representa, de fet, un cert estadi de transició cap a una nova forma d’organització social. La regulació de drets laborals, de drets ambientals, de drets dels refugiats o immigrants, les polítiques d’igualtat i discriminació positiva, el salari ciutadà o la renda garantida, etc., etc., són una esmena al sistema capitalista. Per a alguns, són una píndola per apaivagar els estralls i la perversitat capitalista. Sigui com sigui, el sistema evoluciona i ho continuarà fent. Hi ha una expectativa de canvi en el sistema, no perquè algú s’hagi proposat derrotar-lo sinó perquè les condicions materials i immaterials de la vida en el planeta ja no el fan viable.

Salva Clarós

Treball decent

La reivindicació del treball digne o treball decent no és només cosa de les organitzacions sindicals, tant a nivell local com planetari. L’Organització Internacional del Treball (en endavant OIT) treballa de fa temps en aquest objectiu. Per tant és un front més que està obert en la lluita per assolir un treball decent per a tothom, a nivell planetari i global. Cal fer èmfasi en el terme «planetari» ja que la visió del treball decent cal entendre-la a aquesta escala.

La OIT fa temps que mobilitza recursos i promou encontres a diversos nivells entre representants dels governs, representants dels treballadors i representants de les patronals. Hi ha acords signats, una altra cosa és que en facin cas els qui han signat, però són acords amb full de ruta per assolir aquest objectiu del «treball decent». Per tant, quan parlem de treball decent com a reivindicació, ens podem recolzar a més a més en els objectius que promou l’OIT.A-treball digne

El concepte de «treball decent» està consensuat a nivell mundial. L’han formulat en els darrers anys governs, treballadors i patronals, sota les pautes que ha anat donant la OIT. El concepte «treball decent» es basa en el fet que el treball ha de ser font de dignificació, d’estabilitat familiar, de pau, de democràcies que han de treballar en benefici de tothom, d’un creixement econòmic per a tothom, no només per a uns quants.

Segons l’OIT el concepte «treball decent» es basa en quatre grans objectius que s’han d’assolir simultàniament per poder identificar el «treball decent».

1) Creació de treball, la qual cosa vol dir una economia productiva (no especulativa), inversions, llocs de treball i sostenibilitat, tot en un àmbit d’equilibri global.

2) Garantir els drets dels treballadors arreu del món: reconeixement i respecte a tots els drets a nivell planetari i en especial dels més desafavorits. Això vol dir marcs legals que protegeixin aquests drets.

3) Estendre la protecció social, com a mecanisme d’inclusió social, sense discriminació laboral per raó de gènere, seguretat laboral, horaris equilibrats i dignes, tenint en compte els valors familiars i socials, retribució digna i adequada, mecanismes de protecció davant la pèrdua o reducció d’ingressos (malaltia, atur, jubilació) i plena assistència sanitària.

4) Promoció del diàleg social i de la negociació col·lectiva, entre patronals i representants dels treballadors.

L’OIT ha promocionat en els darrers anys la celebració del Dia Mundial del Treball Decent, cada 7 d’octubre. Se’n comencen a fer ressò organitzacions sindicals, associacions i a casa nostra també diverses entitats d’Església sensibles a aquesta situació. Aquesta data comença a formar part del calendari reivindicatiu, i es van sumant esforços envers la seva celebració anual.

Tot això que planteja l’OIT pot semblar una quimera quan ho confrontem amb la nostra realitat de reformes laborals successives que van en el sentit contrari, quan el neoliberalisme econòmic ens ha portat a on estem. I pot semblar encara més una quimera o un broma de mal gust quan constatem les condicions de treball en països del ter món i el fenomen de l’emigració que tant de dolor provoca. Fins i tot hom pot criticar el mateix concepte de «treball decent» perquè no va a l’arrel de la injustícia que és el propi sistema capitalista. Però tenim un punt per on començar, i una legitimació de la lluita pel treball decent a nivell mundial, perquè el concepte l’avala la Organització Internacional del Treball, de la qual en formen part la majoria d’estats, que a més han signat el concepte i el seu pla de desenvolupament. Certament una eina més de suport a aquesta reivindicació.

El 7 d’octubre, any rere any, caldrà fer visible la lluita pel «treball decent».

Jaume Gubert