L’hora de la valentia

A les darreres eleccions crec que una cosa ha quedat evident: que el problema que tenim no és principalment entre Catalunya i Espanya, sinó entre una part de Catalunya que vol la independència i una altra part que no. Les eleccions han mostrat també la radicalització de les dues postures: els que volen la independència, votant majoritàriament els partits que han pretès aconseguir-la a la brava (JxC, ERC i CUP), i els que no la volen, votant partits anticatalanistes (C’s i PP). Els que feien propostes més transaccionals (PSC i Comuns) han quedat clarament relegats.

Enmig d’aquesta situació, hi ha una cosa que m’impressiona especialment, i són els sentiments que l’1 d’Octubre ha deixat en els seus participants, el principal dels quals és el d’haver protagonitzat un esdeveniment memorable: tota la preparació amb el fantàstic control de les urnes amagades, la potentíssima mobilització, la martirialització gràcies a la insensatesa de la policia espanyola… i les mobilitzacions del dia 3, i els posteriors empresonaments, viscuts com l’empresonament de persones molt properes i estimades… Uns fets així deuen deixar dins l’ànima la sensació que tot allò, per força, ha d’acabar amb una gran victòria. “És que ho hem fet molt bé, i ells han demostrat que són uns impresentables!”.

Però no. Serà dolorosíssim, però tant de sentiment viscut no sembla pas que hagi de donar el resultat esperat. L’independentisme que va organitzar l’1 d’Octubre només ha obtingut el 47,5 % dels vots, com només en va obtenir el 47,7 % el 25 de setembre de 2015. I amb uns resultats així, no hi cap mandat democràtic per capgirar les lleis espanyoles i catalanes, com s’ha volgut fer. Amb la majoria parlamentària que donen aquests resultats, hi ha un mandat democràtic per governar la comunitat autònoma de Catalunya, però no per res més. Per això a l’estat li ha estat tan senzill impedir els propòsits de l’independentisme. Pretendre fer coses que no tenen possibilitats reals de funcionar és enganyar la gent, per molt que un tingui una gran massa il·lusionada al darrere. Francesc Macià, el 14 d’abril de 1931, també tenia una gran massa de gent il·lusionada al darrere, i va proclamar la República Catalana, però quan va veure que allò no tenia futur, va acceptar el règim autonòmic que el govern espanyol li oferia.

Crec que ha arribat l’hora de la valentia per part dels partits independentistes. Sobretot d’ERC però també, encara que ho té més difícil, del PDeCAT. L’hora de ser valents per acceptar que el camí seguit fins ara no és un bon camí, i continuar defensant la independència però dins l’ordre legal, i buscant de crear ponts amb les altres formacions catalanistes, és a dir, PSC i Comuns, per aconseguir, ara, una forma d’autogovern més com cal. I sobretot, per aconseguir que allò per què tant van lluitar primer el PSUC i després el PSC, l’objectiu d’assegurar que Catalunya sigui un sol poble, es pugui tornar a fer realitat, de manera que la gent que, a causa de la deriva independentista, veu ara el catalanisme com un enemic, pugui tornar a sentir-se aquest país com a seu. He de dir que el dia de la inauguració del parlament hi va haver signes en la bona direcció, però caldrà veure tot plegat com va.

I acabo amb una reflexió des de la meva fe cristiana. Jo no crec que aquí, malgrat la desmesura de l’empresonament dels dirigents independentistes, estiguin en joc, així en general, ni la llibertat ni els drets humans. Els qui viuen mancats de llibertat i de drets humans són els palestins, els kurds o els saharians, no els catalans. Aquí el que tenim és una democràcia imperfecta, com totes, amb una colla d’aspectes a corregir i a millorar. I, per tant, res no justifica voler desmuntar-ho tot. I en aquesta situació, a mi, el que com a cristià més m’importa, és que al meu país hi hagi una convivència digna, sense trencaments que no porten enlloc i que impedeixen, alhora, focalitzar l’interès en els temes que Jesús ens va dir que eren bàsics, i el principal dels quals és que els pobres puguin viure amb dignitat.

Josep Lligadas

Anuncis

Per la dignitat

Ja vaig explicar en una carta creuada a L’Agulla que, de ben jove, havia arribat a la conclusió que el nostre país no podria desenvolupar les seves capacitats i la seva personalitat col·lectiva, si no esdevenia una nació sobiranament independent. Aleshores ja vaig comprendre que això era poc compartit i que el camí era molt llarg.

Amb la cèlebre transició, vaig pensar que s’estava obrint una etapa important per a recuperar bona part del que s’havia perdut en la guerra incivil i en la depuració de la postguerra, de la qual em sento fill i víctima. Fins i tot s’albirava, no fa pas tants anys, un consens menys bel·ligerant contra la diferència catalana de la pell de brau. La decepció personal ha estat descomunal i creixent. La sorpresa és que això ho ha anat compartint molta gent. Cada vegada més. Impensable.

Ingènuament vaig arribar a creure que l’amenaça del xoc de trens, faria repensar una estratègia del poder estatal, per tal d’atraure a una població desafecta. Montilla dixit fa més de 10 anys. Doncs res de res. No solament perdura una visió centralista i uniformadora, cega i sorda, a les nostres reivindicacions culturals i nacionals, sinó que es diu obertament que havíem anat massa enllà i que es van equivocar en “transferir-nos drets que ens fan diferents” (?).

Suposo que un excés de confiança en pensar que es trobarien acords polítics transitoris, va impulsar al Govern a precipitar un primer desenllaç, que ha portat a un estat d’excepcionalitat inaudita d’imposició per la força. Un estat que és molt insuficientment un estat de dret. Només cal veure i escoltar el que es diu i s’executa des de les més altes instàncies. Ja sé que es retreu insistentment el fet que s’aprovessin al Parlament –dins la legalitat mateixa, cal dir-ho– lleis de transitorietat d’una manera poc decorosa. Però la resposta per part del poder político-judicial és inqualificable i barroer. La criminalització dels més alts dirigents del procés no té nom. Sobretot perquè s’han utilitzat tots els mitjans per anorrear persones i institucions. Fins avui mateix. I veurem…

Personalment em sento entre els que creiem que de les dificultats n’hem de treure oportunitats. Resistir sense caure en desànims estèrils. Consolidar la voluntat tan àmpliament contrastada –les eleccions imposades són una part d’aquesta voluntat que és encara més àmplia– de voler transformar el nostre món polític, des del pluralisme i des de la pròpia personalitat. Explicar aquí i més enllà de l’Ebre el que sentim i volem, oportunament i inoportunament, és el repte que se’ns obre, sense complexos i sense agressivitats. I continuar enfortint els valors de país obert, acollidor, culturalment viu. Amb somriures i amb el pes de la raó i el diàleg. Com estem fent.

Sempre he considerat la política –les idees, les formacions, les estratègies…– com un mitjà per aconseguir el millor benestar possible per a la dignitat de les persones i dels pobles. Entre cristians, quan hi ha diverses opcions o adhesions polítiques, cal ponderar que aquestes tinguin la base comuna dels drets humans. I el debat hauria de ser al nivell dels valors que defensem. Valors comuns que la Doctrina Social de l’Església ha anat formulant. Principis, és clar, que a l’hora de concretar-los poden trobar diversos camins. Defensables igualment. Discutibles des del respecte. Si una llei no respecta els drets humans o els principis ètics fonamentals és una llei injusta. I un té tot el dret a desobeir-la. Darrerament s’ha escrit molt sobre aquesta qüestió, així com s’han fet molts aclariments sobre com no cal confondre el que és legal amb el que és legítim moralment. Més que imperi de la llei, que ja es veu quines connotacions té, caldria dir imperi dels drets humans, fonamentats en la dignitat de la persona humana. La llei, més que imperar hauria d’emparar sempre els drets de les persones i dels pobles. A mi, sincerament, em costa de veure en tot el conflicte que estem vivint que estigui guanyant aquesta visió fraternalment humana.

Vaig escriure que “el compromís col·lectiu en tot el procés havia tingut molts més guanys que pèrdues. I que havia valgut la pena”. Després de totes les respostes violentes de l’Estat, per ofegar tants anhels, encara en sortim més reforçats. Cal però no desestimar els obstacles nous que ens imposaran. Vet aquí el treball tenaç i imaginatiu de la no-violència. Ni violència física ni mental. Fermesa. Diàleg. Debat. I consolidar els valors que construeixen dignitat per a nosaltres i per a tothom.

Josep Maria Fisa

Ara ve el que costa més

Com veus la situació política actual de Catalunya?

Constato una triple crisi. La més evident, la de la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, ergo alhora amb la Unió Europea i, per tant, amb un món amb grans actors a escala global en el qual si no reforcem l’únic dels blocs amb llibertat de mercat, drets socials i llibertat política, tot plegat pinta molt malament. La segona, la crisi institucional, la d’una democràcia representativa amb partits febles, fins a l’atemptat jurídic i democràtic perpetrat pel Parlament els dies 6 i 7 de setembre i acabant per la ineficaç i sovint contraproduent resposta de l’Estat.

Per últim, la pitjor, la crisi de relació entre els ciutadans de Catalunya, que s’expressa gràficament en l’abandonament de símbols comuns (pancartes als ajuntaments, estelades vs. banderes espanyoles, l’ús del català com a llengua comuna no només a l’escola) i que, com hem vist en altres escenaris de radicalització identitària, enormement perillosa. Per tant, la veig molt malament.

Què creus tu que caldria fer ara, vista la situació?

Les eleccions del 21 de desembre, si bé no han configurat una majoria parlamentària gaire diferent, i tot i repetint una majoria de vots no independentistes, i coincidint amb la presó preventiva i fuga del Govern Puigdemont, sí que han servit, em sembla, per alguna cosa. D’entrada, si bé el discurs de la majoria continua reivindicant una República que ha estat incapaç ni de preparar, els fets mostren un replegament. Cares noves al front del Parlament, per exemple, o dimissions com al de l’exconseller Mundó i altres, preocupació sobre els processos judicials i un debat soterrat, a banda de la lluita eterna pel poder entre ERC i l’antiga Convergència, sobre la “via unilateral” (aquí no ha passat res) i una altra cosa que encara no se sap què és.

Però no serà fàcil ni curt. El grau d’escalfament a banda i banda dels blocs continua sent alt. El risc dels partits independentistes en reconèixer la realitat també és altíssim, però imprescindible si volen sortir galdosos de la Justícia, per exemple. Segons la meva modesta opinió, tot i que no va ser guanyadora a les urnes, cal demanar pacte i concòrdia. Incansablement. Uns han d’aprendre a viure amb la realitat (quan es van despertar, Espanya era allà) i han de ser conscients que darrere la independència s’està esmicolant per dins la nació que volien protegir. Els altres han de ser conscients que l’alt índex de desafecció espanyola és una dada irrefutable, absolutament necessària a tenir en compte en qualsevol política que es vulgui fer a Catalunya i a Espanya. Com deia Raimon Panikkar, de qui ara celebrem el centenari, quan un no vol dialogar només hi ha una opció: esperar. Paciència, doncs.

Des de la teva fe cristiana, quina reflexió fas sobre la situació actual?

En les situacions límit apareix sempre el pitjor i el millor de nosaltres mateixos. Jo, per exemple, he viscut els últims mesos amb certa angoixa i molt mala bava. Hi afegiria que encara m’encrespa més la superioritat moral de l’independentisme: apel·lacions al Bé i el Mal, atribucions repressores a adversaris polítics, absència d’assumpció de responsabilitats polítiques i penals i, fins i tot, justificacions doctrinals catòliques a la independència. És el meu particular infern. Ara, és sempre des d’aquí, des de ben fosc, quan es veu més clara la llum de Déu. “On hi hagi odi, poseu-hi pau” (Sant Francesc) o, des del Crist, “ja no hi ha espanyols ni catalans, tabarnesos ni carlistes” (versió lliure de Sant Pau). És exactament això el que hem de fer. Que, sincerament, costa tant. Ajudem-nos-hi.

Ramon Bassas

Una Església al servei del poble: no hi ha neutralitat possible

La situació política actual del nostre país és fruit d’un conjunt elements entre els quals destaquen la intransigència del Govern del PP, l’afany recentralitzador de l’Estat i la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut que implica sobretot la manca de reconeixement de Catalunya com a subjecte polític. També s’han comès errors greus en les actituds i les estratègies dels sectors sobiranistes. Però més enllà de l’anàlisi de les causes del conflicte i de la situació actual amb l’aplicació de l’article 155 –el PSC i el PSOE n’han legitimat l’aprovació–, m’interessa més bastir algunes reflexions al voltant del paper de l’Església catalana i dels principis de la Doctrina Social de l’Església.

L’any 1995 els bisbes catalans aprovaven el document col·lectiu Arrels cristianes de Catalunya, redactat pel fundador del Grup Sant Jordi, Joan Carrera. “Donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història, i reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats. (…) L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l’exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat pertoca directament a l’ordenament civil”. En el rerefons d’aquest text, segurament el més emblemàtic i il·luminador sobre la qüestió, hi ha el pensament i el magisteri eclesial que reconeix els drets dels pobles i de les nacions, entre ells el de l’autodeterminació.

El 31 d’octubre de 2013, 55 entitats cristianes de signe transversal es van adherir al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Dos anys més tard, una trentena d’intel·lectuals catòlics es van adreçar en una carta pública a la resta de cristians d’Espanya. En les dues iniciatives, es propugnava la defensa d’uns principis ètics i pre-polítics basats en la Doctrina Social de l’Església, allunyats de qualsevol opció política partidista. Aquest és el terreny que li pertoca a l’Església i que honradament crec que ha estat el posicionament de la majoria de l’Església catalana durant aquests darrers anys convulsos del procés català. La defensa del referèndum català no és una opció política. Ho han exposat amb molt d’encert Hilari Raguer i Carles Armengol. També en el mateix sentit es van expressar, entre d’altres, més de 400 capellans catalans.

Algunes veus s’han alçat per denunciar una pretesa “deriva nacionalcatòlica o integrista”, fent servir diferents eufemismes o jocs de paraules. El debat previ al discerniment cristià sempre ha de ser valorat positivament. Però en canvi aquests mateixos sectors defensen aferrissadament la Constitució i no fan escarafalls per justificar l’aplicació de l’article 155. El dret a decidir, el dret a l’autodeterminació, és un dret fonamental, no una ideologia política concreta. Forma part del substrat més essencial dels principis morals propugnats per l’Església al llarg de la història. Una Església que, per damunt de tot, ha de procurar estar al servei del poble, caminar al seu costat.

En aquesta línia, Joan Carrera, vint anys abans de la publicació d’Arrels Cristianes, subratllava lúcidament a Qüestions de Vida Cristiana (Notes sobre pastoral i immigració) quin ha de ser el paper de l’Església: “Com que no hi ha neutralitat possible –perquè hom no deixa de parlar català per parlar esperanto, precisament–, l’Església si deixava d’actuar d’acord amb el País, col·laboraria amb els qui impedeixen aquesta lliure realització i esdevindria –volent-ho o no– instrument de colonització”.

Marcel·lí Joan i Alsinella

La partida que es juga és als barris populars

Un estimat amic es definia com a persona poc de banderes i himnes, més aviat d’abraçades. La primera vegada que li vaig escoltar dir aquestes paraules vaig sentir que em lligava moltes més coses a aquell home de les que pensava. Un amic al qual he trobat molt a faltar durant tot aquest temps de processisme i constitucionalisme, on les banderes i cançons de l’una i l’altra part han ressonat de manera eixordadora. Per a les persones com jo que no ens sentim especialment lligades als elements simbòlics, aquest temps, m’he trobat de vegades perplexa, de vegades incrèdula, de vegades massa enfadada… i amb enyorança de l’amic.

La situació política de Catalunya a dia d’avui no la veig gaire diferent de la del 6 i 7 de setembre de l’any passat. Em refereixo als dies en què es va veure un trencament social i polític del qual, a hores d’ara, sabem el que les urnes han dit el 21 de desembre: un partit de dretes espanyolista, nascut per esquinçar l’acord de la immersió lingüística a l’escola catalana, ha estat el més votat, i una majoria parlamentària dels partits que van proclamar la república catalana el 27 d’octubre. No m’oblido de l’1 d’octubre. I dins d’aquest resultat ens trobem amb el que sembla portar-nos cap a un atzucac quan el cap de llista del partit més votat per l’independentisme planteja la seva investidura sense trepitjar el Parlament de Catalunya.

La situació política està clarament polaritzada i deixa la foto d’una Catalunya partida per la meitat en termes electorals. Amb l’agreujant, sota el meu parer, que aquell electorat que viu en barris i ciutats on les esquerres guanyaven (l’eix social) ara els trobem pintant de taronja (l’eix nacional-espanyol). Com a mostra la meva ciutat, Mataró, on Ciutadans guanya de forma clara arrasant als barris populars.

Mai havia estat tan urgent construir espais de diàleg i deixar de banda la campanya electoral constant en la qual estan immersos els partits. Algun partit vol treure el cap posant l’accent en les polítiques públiques que garanteixin drets de ciutadania i es troben amb un Parlament desaparegut des de fa quatre mesos i que l’opinió publicada, que ha de fer de caixa de ressonància, o bé estan en línia amb l’una o l’altra part o bé simplement no els interessa pel seu propi interès.

Els espais de diàleg han de servir per reconstruir el catalanisme popular que va fer que veritablement fóssim un sol poble, el poble Català. I on l’eix social i també la lluita per l’autodeterminació del nostre poble es construeixin de manera col·lectiva i plural.

La situació de polítics i activistes socials en presó preventiva ha de passar a ser de llibertat. Molt em temo que amb polítics encara a Brussel·les, això no canviarà.

En tot allò que sigui construir i reconstruir les cristianes i els cristians estem cridats a aportar el millor de nosaltres mateixos. Ens hem de creure, i hem de pregar perquè així sigui, que podem ser llum i esperança en el nostre temps. Partint d’una situació que pensem trencada i sentim que manca l’esperança hem de teixir comunitat. Ens n’hem de sortir!

Quiteria Guirao

La trampa dels dos blocs

El moment polític actual s’estudiarà en els textos sobre moviments socials, com a exemple de com es pot perdre tant i tant capital polític en poc més de 50 dies: els que van del 6 de setembre al 26 d’octubre. En aquest període hi ha dos dies en què la gent del carrer va fer la seva feina: el dia 1 i el dia 3 d’octubre… La resta de dies no són bon exemple de res.

Acabada la jornada històrica de l’1 d’octubre després d’hores de tensió col·lectiva tot esperant que vinguessin els de les porres, en l’aire hi havia sentiment d’orgull i empoderament compartit per centenars de veïns. Ho havíem fet!… En conversa amb un veí, dels que mai s’havien significat en política, i en els darrers anys entusiasta col·laborador de l’ANC, vàrem comentar: “Espero que ara no tinguin la pensada de fer la DUI!… Home! –va contestar– no hem arribat tan lluny per a no fer res!…”. Ai las!, és cert: mai hem anat tan lluny… amb la marxa enrere posada… i tot plegat per a una efímera república.

Els errors d’estratègia de l’independentisme des del 27/9/15 són evidents, encara que només es van fer clarament explícits durant dos o tres dies abans de la campanya electoral –petita catarsi que s’haurà de recordar en els propers anys. El problema però, no rau en no assolir un objectiu polític esclau d’un full de ruta equivocat. El problema és que correm el perill de tenir un país pitjor.

Queden dies per a la investidura del President i la formació de Govern. Encara veurem més d’una pirueta legal, intencions de desnaturalitzar els resultat de les urnes dificultant l’exercici del dret a representació i més d’una “astúcia”. Ara, ¿es tracta d’una ingenuïtat o d’una enganyifa fixar l’objectiu electoral en el retorn del President i l’aixecament de les penes anticipades de presó?… ¿No sabien encara que això no aniria així, per més just que fos?… Recrimino doncs als responsables polítics dels dos blocs, l’estratègia de bastir el seu creixement en solucions simples a problemes complexos, en el no reconeixement de l’altre, la desinformació, i l’obstinació de cadascun dels blocs a parlar exclusivament “als seus”, com si només es tractés de fidelitzar la clientela.

De moment a la Mesa del Parlament el bloc del 155 estarà en minoria. I quan escric això –el bloc del 155 està en minoria– me n’adono que he caigut a la trampa! Me n’adono que només d’esmentar-ho d’aquesta manera estic fomentant i reconeixent l’empat etern; aquest empat que no s’hauria de resoldre amb victòries i derrotes. Hi torno i em sap greu: si entre tots fem que acabi així, amb victòria i derrota, tindrem un país pitjor.

Recentment el papa Francesc ha recordat unes paraules de la Pacem in Terris: “Guanyar no vol dir mai humiliar al rival derrotat. La pau no es construeix com l’afirmació del poder del vencedor sobre el vençut. El que dissuadeix de futures agressions no és la llei de la por, sinó la força de la serena sensatesa que estimula el diàleg i la comprensió mútua per curar les diferències”. Així doncs, no ens queda altre remei que buscar i rebuscar en allò i amb allò que ens uneix a la majoria i cura diferències: la democràcia per convèncer, no per vèncer. I no hi fa res quina sigui l’actitud de l’adversari, que només la tossuderia en la democràcia i el diàleg ens poden portar un millor futur. Un futur que ara passa per recuperar les institucions i fer un govern al qual no cal demanar-li valenties, màrtirs, herois ni coherències a l’extrem… però al qual hem d’exigir la responsabilitat de posar-se al servei de tot el país –en especial de la gent necessitada– tot limitant els efectes de l’article 155 i de l’escanyament de les finances de la Generalitat.

Albert Farriol

La situació política catalana

Per ajudar-nos mútuament a entendre millor la complexa situació política en què ens trobem immersos, hem cregut que podria ser útil demanar a unes quantes persones de sensibilitats diferents que ens aportessin la seva reflexió.

Els hem fet tres preguntes orientatives, amb el benentès que qui volgués podia respondre-les una per una i qui volgués podia fer-ho amb un article seguit. Les preguntes eren:

  • Com veus la situació política actual de Catalunya?
  • Què creus tu que caldria fer ara, vista la situació?
  • Des de la teva fe cristiana, quina reflexió fas sobre la situació actual?

Aquí publiquem les sis respostes que hem rebut. Ens n’han fallat dues més, que haurien fet el ventall més ampli. Però les que aquí trobareu sens dubte que són totes elles reflexions valuoses i plantegen el tema des de perspectives prou diverses.