Per aquest estiu us proposo dues coses que no tenen res a veure l’una amb l’altra.
Primera cosa: Una mirada a la gent
La primera cosa consisteix a buscar un lloc transitat en què hi hagi possibilitats de seure tranquil·lament i fer això: seure tranquil·lament unes bona estona. I, bo i asseguts, anar mirant la gent que passa. Fixant-nos en els rostres, en els gestos, en les relacions si són un grup… I a partir d’aquí, fabular una mica: ¿qui deu ser aquesta persona? ¿on deu viure? ¿amb qui deu viure? ¿deu tenir família? ¿quina mena de família? ¿de què deu viure? ¿quines coses li deuen fer il·lusió? ¿quines li deuen preocupar? ¿on deu anar ara? ¿com deu veure la vida? ¿deu ser creient? ¿deu tenir criteris socials o polítics més o menys elaborats? I així successivament. I si és un grup, aleshores la cosa pot anar per la via de preguntar-se quina mena de grup és, quina mena de relació deuen tenir, què deuen estar fent aquí junts…
I, a més d’això, podem afegir-hi una altra cosa, que és pregar per ells. Per les seves il·lusions, per les seves esperances, pels seus problemes, per les seves angoixes… I demanar a Déu, a l’Esperit de Déu, que acompanyi aquella persona o a aquell grup.
I segona cosa: Una immersió en la història
Aquesta segona recomanació em ve de la preocupació que tenia jo de saber què hi podia haver de veritat en les acusacions d’adoctrinament nacionalista que des de diversos sectors es fa a les escoles catalanes i als materials que utilitzen, especialment en el camp de la història. I em vaig comprar el manual d’història de segon de batxillerat de l’Editorial Vicens Vives, i en el qual s’estudia la història contemporània d’Espanya i de Catalunya, des del 1700 fins ara. Em vaig mirar els moments històrics en què hi hauria pogut haver més adoctrinament, i us asseguro que no n’hi vaig trobar. Evidentment que a l’aula cada professor deu explicar el que deu creure oportú, però el llibre em va semblar en aquest sentit immaculat.
I com que em va semblar immaculat, em vaig posar a llegir-lo, començant per la primera pàgina, i això és el ara estic fent, i és el que us recomano de fer. El llibre és voluminós, sens dubte, però com que cada tema només ocupa dues o tres pàgines i està molt ben presentat, doncs és llegeix molt bé. I és això: una immersió sistemàtica en la nostra història dels darrers tres-cents anys. Una visió ordenada de moltes coses que ja sabem però que aquí ens les presenten de manera molt ben endreçada i que ajuda a endreçar-les també dins el nostre cervell.
El consens per defensar l’idioma català prové de la societat catalana, en el sentit més ampli. La intromissió judicial espanyola, ara, intenta modificar-ho. Els partits catalans, independentistes o no, no saben com tractar-ho. És un cas clar de raons per a la lliure secessió.
La convulsió social que provoca l’alteració del consens dels darrers quaranta anys amb una llei de normalització lingüística que ha garantit bé el coneixement de la llengua catalana és molt gran. Es preveu, raonadament, que en cas d’aprovar-se amb els vots d’ERC i JXCAT necessària, tot plegat pot suposar un greu retrocés, el qual, en el marc de la globalització amenaça directament la vitalitat de l’àmbit comunicatiu en català.
Els grups parlamentaris d’ERC, JXCAT, PSC i PODEM volen establir per llei que el castellà sigui llengua vehicular i d’aprenentatge en el sistema educatiu. Fins ara, gràcies a la immersió, i només teòricament, això no era possible. Però el català és la llengua de Catalunya.
El bilingüisme, com diuen tots els experts, és un parany estratègic per reduir la llengua pròpia d’un país a que quedi residual, i amb el temps, a la seva feblesa interna (dialectalització del castellà), només un element exòtic, sense valor comunicatiu i només com a record històric. Un escenari que és inadmissible per una nació, com els Països Catalans, que han fet de la seva identitat cultural, l’essència de la seva existència. Tot i així, Marta Vilalta d’ERC i Monica Sales de JXCAT, defensen per escrit que cal fer-ho. L’arquitectura jurídica és una cosa i la realitat sociolingüística una altra, poden dir. I certament, el fet evident és que el sistema normatiu espanyol no deixa escletxes buides per a la normalitat nacional de Catalunya i en un escenari de globalització imperant el compliment de la immersió en català ha estat sempre en qüestió.
Hom podria, per tant, escatir que la responsabilitat ara és dels ciutadans catalans per mantenir en totes les reunions o trobades i allà on sigui l’ús de la llengua, tot recordant com durant la dictadura espanyola patida després de la Guerra Civil es va continuar parlant i aprenent el nostre idioma. Diran que si ens entossudim a emprar el nostre idioma segur que no tindrà cap efecte, tot plegat. Res més trist, si aquesta és la conclusió a què s’arriba quan hi ha una majoria social i política que defensa la independència de Catalunya i hi ha una trajectòria creixent de consolidació en els treballs de reconstrucció nacional.
Una sentència espanyola ha estat el detonant d’aquesta reculada que protagonitzen, per igual, ERC i JXCAT. Una dinàmica que recorda perfectament com la sentència de l’Estatut d’Autonomia del 2006, el 2019 va fer prendre consciència a la societat catalana de fins a quin punt els poders de l’estat espanyol dirigeixen i limiten els drets nacionals dels catalans.
L’aprenentatge del castellà (espanyol) és obligatori encara que hom mai vagi a Espanya o a països amb aquesta llengua (cada vegada en són menys, ja que recuperen les seves llengües indígenes, un cop han superat el llast de la colonització). L’idioma castellà és imperatiu perquè hom està obligat a relacionar-se amb aquest idioma a les institucions espanyoles fora de Catalunya, àdhuc a les que presten serveis públics al país. Saber castellà és necessari per pura imposició política espanyola.
Una llei de normalització lingüística del català no pot incórrer en l’error de regular l’ús del castellà. Ha d’ésser una llei que vetlli pel ple coneixement del nostre idioma, amb qualitat i rigor, tot exigint responsabilitat social i jurídica si no és així. Tocar, encara que sigui una coma, la llei vigent que estableix la immersió és destruir la inflexió de la transició del 1978, quan anys de mort, dolor, misèria i calamitats es van bescanviar per la normalització de la llengua pròpia de Catalunya.
Fins ara, sempre s’han mirat de buscar les raons que fonamenten la causa independentista en la desqualificació de l’estat espanyol com estat de baixa qualitat democràtica o amb un feble estat de dret. D’aquesta manera, s’intenta erosionar la força coactiva de l’estat on vivim majoritàriament els catalans, tot cercant el seu desprestigi a nivell popular malgrat que, quina paradoxa, a nivell institucional, a través de la Generalitat, principalment, es faci tot el contrari i s’ajudi tant com es pot a la supervivència d’aquest estat.
Aquesta lògica, explicada així de forma simplificada, fa que es mantingui un doble llenguatge de forma permanent: al carrer l’estat espanyol és opressor i a les oficines és un col·laborador necessari a l’hora de prestar els serveis públics i garantir l’estat del benestar. Aquesta lògica, per tant, s’hauria d’invertir, com a millor camí per fer la independència i resoldre el contenciós històric entre catalans i castellans (espanyols).
Els ciutadans catalans, els de l’estat espanyol, estan protegits per les lleis que ens hem donat de forma activa (el règim constitucional del 1978 es va fer i es manté gràcies a la participació activa de les forces polítiques catalanes, àdhuc independentistes tot i l’excepció d’ERC als anys 70, a Catalunya). Aquesta protecció, a més, es sustenta en el dret de la Unió Europea, i aquest estat de dret, democràtic i social, s’articula, a ulls del món, com una democràcia liberal totalment normalitzada.
La realitat, tanmateix, és que els greuges sobre els catalans persisteixen i són d’una gran magnitud (en temes com llengua, drets nacionals, poder judicial, presència exterior, lleis electorals, forces armades…). I són de tanta magnitud que no queden explicats “en la tebiesa” de la resposta catalana, sobretot la de caràcter institucional quan hom cerca, per activa i per passiva, i des de fa molts anys, establir ponts, negociar o dialogar amb els que somnien amb la liquidació definitiva dels catalans però que no la poden fer del tot després d’intentar-ho durant una dura dictadura militar on van tenir tot el poder.
El fet és que l’aplicació del principi democràtic impedeix a l’estat espanyol parlar clarament sobre les seves intencions reals sobre els catalans i la nació catalana. El 1977 es va acordar una transició que va obligar a l’estat espanyol a ratificar els tractats internacionals de defensa i protecció del drets civils i polítics dels pobles (BOE 30/4/1977). Va ésser el preu a pagar per signar l’amnistia amb el vistiplau comunista a un règim, encara infiltrat, de 40 anys d’assassinats i tortures, a més de milers de morts derivats de la Guerra Civil que va provocar el cop d’estat militar del 1936.
Per això, el primer d’octubre, en una jornada de referèndum d’autodeterminació, no hi va haver detencions massives ni dissolucions violentes de votants. L’estat espanyol va intentar requisar material però no podia anar contra les persones, contra l’exercici pacífic i democràtic de drets fonamentals. Si després o durant hi va haver desordres o aldarulls, aquests són tipologies penals de comportaments individuals, la transcendència política dels quals ha generat la victimització que ha perdurat durant aquests darrers 4 anys, en un greu error estratègic que endarrerirà els objectius independentistes.
La victimització no serveix per fer la independència. El futur estat català no serà millor que l’espanyol, el francès, l’alemany o l’italià en la protecció dels drets fonamentals. La victimització situa el moviment independentista sempre a la defensiva. I la independència només és possible amb iniciativa, ja que ha de trencar una realitat de confort, volguda o no, que s’ha incrustat a la societat catalana de forma secular.
El punt d’inflexió clau en l’evolució catalana és el primer d’octubre amb la victòria esclatant del referèndum d’autodeterminació, el qual era legal i vinculant. Aquesta conquesta col·lectiva no pot quedar anorreada sota les consignes de “amnistia i autodeterminació”. La legalitat que sorgeix del dret espanyol permet, i aquest és el canvi de paradigma, reconèixer el resultat del referèndum d’autodeterminació, per tot seguit deslligar-se’n en un conflicte obert sense atenuants en la mesura que l’estat espanyol, tot mantenint les formes, com fins ara, s’oposi, naturalment, a aquesta decisió catalana amb molta gesticulació.
L’estat espanyol ha de mantenir les formes dins el context de les democràcies occidentals. Això no vol dir, òbviament que intenti crear escenaris mediàtics d’assetjament o persecució. Però no poden passar d’això. No pot crear una situació de deportacions massives ni engarjolaments indiscriminats. No pot ni ho farà. En un escenari d’afirmació nacional catalana els empresonaments, si hi són, serien mutus.
De fet la lògica espanyola, i la raó de la transició del 78 amb una subjacent organització franquista en totes les seves institucions encara plenament articulada, es basa en guanyar la partida política per mitjà de l’autocensura dels catalans i la seva prostració anticipada. Ja que com deia el rei dels espanyols “el castellà no serà llengua d’imposició” perquè els catalans abans ja l’estaran utilitzant.
El que l’estat espanyol, com estat democràtic, no farà mai és exercir l’autodeterminació catalana per nosaltres. La força del primer d’octubre és precisament que per primer cop els catalans van exercir la seva llibertat, tot i que després es van aturar, per raons que ara no cal analitzar, tot i la seva evident transcendència. I és que si no existeix determinació catalana, en els assumptes que siguin, no hi ha resposta possible. L’estat espanyol ha d’escoltar i atendre els seus ciutadans, i per ara nosaltres en som, i aquí és on rau el mecanisme per trencar l’espiral de victimització que ens paralitza i esllangueix el moviment independentista.
L’imaginari català de la resistència (ancorat en les idees de la insurgència i la contrainsurgència) dins el context d’una democràcia occidental i en els temps que corren és un parany per aturar la independència guanyada en el referèndum d’autodeterminació del 2017. Hi ha moltes maneres de reconquerir espais perduts a les escoles, als carrers, a les administracions… i això hauria d’ésser la prioritat de l’esforç independentista.
Cal revisar en què gastem les energies els catalans d’avui. Per molt que ens molesti, a ulls d’Europa l’estat espanyol és un estat de dret. Nosaltres podem parlar lliurement tot i que treballem incansablement per la fi d’aquest estat on vivim. I l’1 d’octubre de 2017 tothom que va voler va poder votar. Tothom.
La prioritat per enfortir les nostres estructures d’estat i fer valdre una feina constructiva que molts i molts fan en silenci hauria de fer silenciar el discurs de la victimització permanent. Com sovint veiem, hi ha molt de camí enfortint la xarxa escolar en català a la Catalunya del Nord, a l’Alguer i arreu dels Països Catalans. I tot això és legal i podria tenir, fins i tot, el recolzament de l’estat espanyol, de forma indirecta. Si no fem la independència ja ara, tal com caldria perquè el mandat democràtic del primer d’octubre és totalment vigent, com a mínim reconstruïm o conquerim nous espais d’afirmació nacional arreu dels Països Catalans i superem el discurs pessimista, victimista i viciós que marca la repressió espanyola.
En una cala del Maresme, entre Calella i Sant Pol, hi ha una pintada que diu: “Estimem la terra, odiem les fronteres”. Un bon lema. Utopia per utopia, m’agrada molt més, i em sembla molt més factible i molt més fructuosa la d’una Espanya que funcioni i en la qual Catalunya hi càpiga bé, que no pas la d’una Catalunya independent, que, veient com va tot, crec que seria un país d’ànima molt esquifida i en què, a més, el procés d’independència provocaria una notable destrossa en molts àmbits.
De cara a aconseguir la meva utopia, però, hi ha moltes barreres que cal superar. I una d’elles és l’actitud del PSOE. I és que el PSOE encara no s’ha decidit a de fer el pas mental que el capacitaria per obrir realment el camí d’una estructura territorial espanyola que funcioni. I aquest pas mental és el de creure que realment la diversitat dels territoris que formen Espanya és una riquesa i no una nosa, i per tant, que aquesta diversitat s’ha d’integrar plenament en totes les decisions que prengui el govern de l’Estat.
I la pena és que això no és així. Que la pluralitat de les Espanyes és vista i viscuda pels polítics espanyols, majoritàriament, com una nosa, malgrat totes les proclames en sentit contrari que es fan de tant en tant. ¿I llavors què passa? Doncs que tot avanç en l’autogovern de Catalunya i en la potenciació de la llengua i la cultura catalanes és entès i viscut no com una cosa bona que fa millorar Espanya, sinó com una cosa que seria millor que no s’hagués hagut de fer però que no hi ha més remei que fer-la per apaivagar els catalans independentistes i per obtenir, eventualment, els seus vots. O sigui que es fa com una concessió, i no com a resultat d’una convicció. Per això passa, per exemple, el que va passar en el congrés del PSOE del setembre passat: que la referència a l’objectiu federal apareix en el document final per una esmena del PSC, perquè en el document inicial no hi era. ¿I per què no hi era? Doncs perquè al PSOE no li surt de dins, no n’està convençut, i només ho accepta perquè no té més remei. Més o menys com va passar en la llei de l’audiovisual, un tema que ara sembla que s’ha resolt.
Jo no soc independentista, com he dit. Però sí que vull, com a català, un nivell d’autogovern més sòlid i més clar, i una voluntat decidida del govern espanyol de potenciar la llengua i la cultura catalanes. I ho vull perquè m’estimo aquesta terra i totes les seves riqueses, i perquè crec que Espanya hi sortiria guanyant molt si les reconeixia també com un patrimoni col·lectiu que enriqueix a tothom i fa avançar el conjunt del país. O sigui que m’empipa molt veure la manca de convicció del PSOE, i m’empipa encara més que per al PSOE els catalans no independentistes se suposa que no tenim cap interès en el desenvolupament social, cultural i polític de Catalunya. Que els passos que fan són només per la pressió independentista, no per l’interès del conjunt dels catalans i dels espanyols, com hauria de ser. I a sobre sense adonar-se que així no aturaran l’independentisme, perquè l’independentisme considera les tals concessions com a victòries i com a passos nous que ha aconseguit fer enfront d’Espanya i cap a la independència. En canvi, si pensessin una mica, els avanços en l’autogovern i en la potenciació de la llengua els podrien presentar com a part d’un projecte volgut i convençut per vertebrar Espanya i consolidar-la de cara el futur.
Jo no sé de què deuen parlar Miquel Iceta i Salvador Illa quan es troben amb Pedro Sánchez. Però em sembla que farien un gran servei al país –entenent per país tant Catalunya com tot Espanya– si aconseguissin convèncer d’això Pedro Sánchez. I que a partir d’aquí el PSOE s’animés a fer una campanya pedagògica valenta, ben pensada, seriosa, sense subterfugis, explicant aquesta qüestió tant als seus propis militants com al conjunt de la població. La campanya que s’hauria d’haver fet en els primers anys de la democràcia i que lamentablement no es va fer.
M’han demanat que faci un article sobre com veu el camí a la independència un independentista que no ha votat mai a cap partit independentista. Una mica allò de “què fa un noi com tu en un lloc com aquest”. A la segona vegada que m’ho han demanat m’hi poso tot i la mandra. Mandra perquè dubto que serveixi de res, qui sap si només com a autoajuda a gent que poden haver experimentar els inconvenients de ser els “rarets” de la història. I sí, som uns quants milers d’electors els que fem saltar pels aires l’aritmètica. Vaja!…, que fem que el 52% de votants independentistes, més el 48% de no-independentistes no sumi 100…, si anem més enllà de les matemàtiques, esclar.
El cas és que aquest empat tècnic caldria analitzar-lo de manera més profunda. I amb la lupa veuríem graus ben diversos d’adhesió a ambdós costats de la simplificació “independentista sí o no”. Les simplificacions en política acostumen a ser buscades -un discurs simple és més fàcil de transmetre- i com més polarització hi ha davant d’un problema, la temptació de fer raonaments simples davant de problemes complexos és més forta.
Els errors poc reconeguts, també poden portar a la simplificació de postulats, i d’errors n’hi ha hagut a banda i banda. Potser els principals han sigut les presses i l’escassa anàlisi d’allò que se’n diu la correlació de forces. I a l’escriure això insisteixo en que s’ha produït a banda i banda. “Europa ens mira”, 18 mesos, mandat de l’1 d’octubre, sí… però també les oïdes sordes dels governs de l’estat, la seva manca d’ofertes i el pensar que això ho acabaria el “deep state” i el poder judicial salva-pàtries. I tanmateix sempre ens quedarà un dubte: què hagués passat si cinc minuts després del discurs del rei del 3 d’octubre s’haguessin convocat les eleccions?
El professor Josep Fontana deia que els processos d’emancipació nacional tenen tres vies possibles: per un estat col·lapsat que s’enfonsa -per exemple la Unió Soviètica als anys 90-, per una guerra, o per la separació pactada, com el cas de Txèquia i Eslovàquia o Noruega i Dinamarca. Espanya no és un estat en descomposició, ni hi ha ningú que vulgui una guerra. Només ens queda la via pactada. Que ja sabem que la independència unilateral és impossible i dura dos minuts, i alguns ja ho dèiem a l’octubre del 2017. Ai!… que lleig dir “jo ja ho deia”, oi?…
Però la via pactada, és a dir reconeixement del dret a l’autodeterminació i referèndum, no sembla massa possible a curt termini. Ni el govern de Madrid s’ho pot plantejar, i en tot cas les forces vives de l’estat ho impedirien, ni el moviment independentista és capaç d’imposar-ho malgrat el que digui el flamant Consell per la República. O sigui que tranquil·litat i bons aliments que deia l’àvia!… Potser si seguim empenyent i no malgastem cartutxos com la Taula de Diàleg, es podran aconseguir objectius més a l’abast com la desjudicialització de la política i un referèndum consultiu que desbrossi el camí per a la propera generació.
Mentrestant, podem anar pensant si encara és veritat que un 80% de la població està pel referèndum. I si bé potser es manté el percentatge entre la població, és cert que pel camí ha quedat enrere alguna força política imprescindible com el PSC. Alguna cosa s’ha fet malament. També podem anar pensant com superar la polarització que patim, com mantenim la llengua, com prestigiem les nostres institucions i en definitiva la identitat com a poble.
Hi ha hagut moments en què la burgesia ha portat la iniciativa de les reivindicacions econòmiques i culturals, d’altres en què han sigut les classes treballadores les que han mantingut la flama encesa. Sovint -menys del que hagués convingut- les dretes i les esquerres han trobat punts de coincidència a l’hora de defensar els drets nacionals. Des del federalisme de Pi Margall, la Solidaritat Catalana, l’Estatut del 32, l’Assemblea de Catalunya, l’antifranquisme, o la tasca d’Òmnium Cultural… Per exemple, poc se’n parla que mentre uns quants industrials fundaven l’entitat en defensa de la llengua, el PSUC repartia clandestinament, a peu de fàbrica, la revista “Treball” escrita íntegrament en català des del primer exemplar. El poder de la voluntat, però de la voluntat de fer cadascú el que li tocava, en forma de forces vectorials que empenyien cap a un objectiu comú sense deixatar les idees polítiques en un “totum revolutum”.
Josep Benet
Moltes persones van dedicar la seva vida a fer-ho possible i potser és el moment d’exemplificar-ho en la persona de Josep Benet, que va ser l’organitzador de les Festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat i també cap de la llista comunista a les eleccions del 1979. Un “raret” del seu temps, personatge polèmic i polièdric però de consens. L’any passat se celebrava el centenari del seu naixement, de manera poc lluïda a causa de la pandèmia –sospito que també per algun altre motiu– i aprofito aquestes ratlles per reivindicar-lo. En Josep Benet no es va rendir mai.
A propòsit de les darreres eleccions a la Comunitat de Madrid he comentat amb els meus amics Alexandre i Salvador, en dues converses diferents, el resultat final, no per esperat menys preocupant… Curiosament tots dos coincideixen a fer un paral·lelisme entre aquella comunitat i Catalunya. En síntesi diuen que els arguments utilitzats pel PP són els mateixos que empren les forces independentistes a casa nostra:
L’enemic sempre és el govern central… tant si decreta un estat d’alarma per a tot l’estat com si cedeix aquestes decisions a les comunitats autonòmiques.
La “identitat” (o fet diferencial), que es concreta en aspectes tan curiosos com el que “Madrid és Espanya dins d’Espanya”(?). “No ens entenen”.
La “llibertat”, davant d’un govern centralista (“comunista-separatista-veneçolà”), contra el qual cal lluitar fins a enfonsar-lo.
Amb paraules “màgiques”, que resulten atractives per a molta gent, i una bona campanya feta per una empresa de màrqueting, s’aconsegueixen els objectius (= el poder).
El poder econòmic i social en democràcia ha d’estar subordinat a les urnes i així neix la representació política. Tanmateix, la realitat és crua, i calen recursos (financers, mediàtics…) per poder existir políticament. I això està en mans de grans empreses (Caixa, Naturgy, Indra…) que decideixen diferent, tot sovint.
I aquestes grans empreses, vinculades a la capacitat empresarial catalana, ara, en bona part, estan més o menys vinculades al PSC/PSOE. Així els poders fàctics de Catalunya, també dits catalans, són els que ara són en l’àmbit de confiança socialista. I aquestes poders mantenint la seva posició estratègica dins del PSC/PSOE en tenen prou.
En el moment que el PSC/PSOE hi perdi perquè no es capaç de tenir aquesta doble capacitat de convenciment a l’estat espanyol i entre els poders socioeconòmics, aquests seran els millors independentistes (Sala, Zaragoza, Serra, Collboni…). Amb els governs del PSOE l’autonomia catalana ha reculat. Amb el governs del PP ha crescut. És una paradoxa que es pot explicar en funció de com aquestes elits econòmiques autonòmiques poden mantenir la seva posició. Una posició que també està condicionada pels vots. Però només condicionada. I així el PP ha cedit competències per intentar guanyar influència en aquesta tasca d’intermediació.
En l’època Pujol, hom va intentar evitar aquest monopoli socialista, que per raons històriques havia obtingut un gran avantatge. I en part ho va aconseguir i d’aquí el repartiment, quasi contra natura, de les institucions claus de Catalunya. Ara el mateix model persisteix però amb una gran diferència: l’espai de conflicte pels vots serà dins el terreny de les esquerres i no serà el mateix tot i que no sigui per obtenir grans canvis.
L’oligarquia catalana ha treballat en silenci des de dins de la societat catalana però servint als de fora. El dia que això es normalitzi perquè els vots tinguin tot el valor que es mereixen Catalunya podrà equiparar-se amb qualsevol altra nació del món lliure.
Algú podia pensar que l’indult calmaria les aigües embravides de la retòrica processista. Pel que anem veient no serà així. Al processisme li ha anat molt bé electoralment el dolor i l’èpica dels seus màrtirs, tan bé com malament al conjunt de la Catalunya política i de la Catalunya social. Els hereus de Convergència han malbaratat l’única herència del pujolisme que la Marta Ferrusola no va poder ingressar a un banc d’Andorra: la fiabilitat política.
L’independentisme rampant ha buscat models on emmirallar-se. Primer va ser el Quebec, després Escòcia, però l’1 d’Octubre i la declaració unilateral d’independència va ser una aportació original, que més tenia a veure amb una “asonada” del segle XIX –això sí, retransmesa en directe per TV3– que amb nous drets dels països democràtics del segle XXI. Encara que el model processista sembla inspirat en una pintada del maig francès. Siguem realistes, demanem l’impossible. S’ha aconseguit l’indult? Està en marxa la modificació del delicte de sedició? Doncs ara la reivindicació de l’estiu és l’amnistia i l’autodeterminació, com una nova versió amb lletra nova de trinca del vell ho tornarem a fer. Es qüestió de temps. Denos tiempo, diu Rufián. El món ens mira.
Mentre batem rècords de contagis, el processisme segueix hipnotitzat per somnis nacionalistes. Manté una obra de teatre en cartell que va començar amb el títol “La revolució dels somriures” i que ara genera qualsevol cosa excepte somriures. Quina Catalunya reclama el procés? Una Catalunya molt poc salomònica, antes muerta que sencilla, esquinçada per la meitat en dos pedaços. Encara que el processisme, pam amunt, pam avall, representi només a la meitat dels que van a votar, ha fet mal al conjunt de la Catalunya real, que era i és la suma imperfecta de projectes plurals i d’identitats saludablement mestisses en un món cada cop més barrejat, interdependent i canviant. En un moment en què la geopolítica comença a canviar l’equilibri de poders del món, on aquella Europa que abans de la primera guerra mundial dominava el món, avui se sent petita davant la Xina, Rússia i EEUU, el Regne Unit practica el Brexit i Catalunya inventa una república de fireta, de joguina, per jugar a moros i cristians, encara que sigui amb el trist balanç polític i personal de la desobediència legal i constitucional.
Els assumptes pendents creixen a la taula dels Molts Honorables des del començament de la fase dura del procés, allà per l’octubre del 17, s’encongeix el paper de Catalunya com a potència industrial, econòmica i cultural al conjunt d’Espanya (fins no fa gaire Barcelona era la capital mundial de l’edició en castellà, que ara és Mèxic), podem llegir a l’entrada d’alguns dels nostres pobles i ciutats “Municipi de la república catalana”, amb la mateixa força legal de les catifes d’Ikea, aquelles del “Benvinguts a la República independent de casa meva”.
El pitjor no és que sigui una república imaginària, sinó que vulgui ser una república que enfonsi les seves arrels “democràtiques” dels seus 132 “caps” en el segle XIV, en Berenguer de Cruïlles, bisbe i ferm defensor de la Inquisició, quatre cents anys anterior a la revolució francesa i a la divisió de poders en legislatiu, judicial i executiu. Al segle XXI el procés vol obviar i ignorar la existència dels contrapesos dels tres poders (imperfectes quasi per definició) de qualsevol sistema parlamentari i democràtic. Qualsevol república del segle XXI, per imaginària que sigui, ha d’acceptar aquest fet, perquè més enllà de tenir rei o president, de les amnisties o les autodeterminacions, la forma de govern ha de ser democràtica, en la salut i en la malaltia. I les maneres del procés per reivindicar les seves propostes semblen més una petició a un rei amb poder absolut, que a un govern limitat per les regles democràtiques.
¿Quan recuperarem el sentit comú per solucionar les coses del cada dia i abandonar uns i altres, a Catalunya i a Espanya, el sentiment tràgic de la política i la vida? Semblaria que mai, encara que els asturians tenen un refrany incontestable. Nunca llovióquenun abocanare. Mai va ploure que no escampés.
El procés, com idea d’una cosa que comença i acaba, és un parany autonomista. La lluita pel redreçament nacional és persistent i no va començar el 2012 quan Artur Mas va idear aquest concepte. La reconstrucció nacional és permanent des de segles ençà i no acabarà amb la independència sinó que continuarà, com passa entre totes les nacions lliures del món.
Els presos polítics catalans cerquen un indult que els reduirà a la condició de presos comuns. La seva condició política deixarà d’existir en la mesura que deixin de representar la seva funció validadora del resultat per la independència del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017.
No són presos de consciència ni insubmisos. La seva causa és política perquè tres anys de solidaritat popular indicaven que la seva sort també era la del poble al que deien servir. Potser ara amb l’indult espanyol quedarà clar que el seu objectiu no era servir al país sinó servir-se’n, ateses les grans mobilitzacions anteriors al primer d’octubre i el resultat del referèndum vinculant.
Els presos polítics no reconeixen l’autoritat que els jutja ni la seva constant imposició. Es deuen a la voluntat col·lectiva que els empeny i els entén. Els referents penitenciaris de presos polítics és el d’una resistència visceral. Des dels que no volen assumir un determinat ordre carcerari propi de delinqüents, autèntics enemics de la societat, fins als que cerquen la manera d’escapar, a la mínima que poden, per poder reactivar la seva activitat política.
L’escenari català, tanmateix, no quadra amb cap experiència similar. La via catalana, democràtica i pacífica, per fer efectiva la independència està plena de peculiaritats. Anirà bé! Tot anirà bé!
Molts catalans i catalanes hem vist els indults amb un bri d’esperança. Diria que no m’equivoco dient que som molts, i crec que tampoc si dic que des de diferents ideologies. Tenim necessitat de reparació. I vull aturar-me un moment en aquest concepte, reparar: tornar a posar en bon estat allò que ha sofert un dany, parar-se a considerar quelcom, aturar-se i observar, restablir, preparar de nou… Una necessitat que aplega des de l’espai personal a l’institucional i polític, penso.
Vull assenyalar també una imatge (entre les milers que hi ha del procés), el 27 d’octubre de 2017. El Parlament votava la declaració unilateral d’independència, mentre el Senat aprovava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, pel qual se suspenia l’autonomia de Catalunya. Molta gent ens vam sentir ostatges del joc en paral·lel que es produïa al mateix temps al Parlament i al Senat. Atònits, exclosos. Si la política és diàleg i negociació, assistíem en directe a un fracàs estrepitós. Estaria bé que algú s’entretingués a escriure l’anatomia dels instants previs i durant aquell dia.
En més d’una ocasió he defensat el dret al dubte i la valentia d’aplicar-lo. Davant de la fe cega i les certeses absolutes d’alguns, davant la calculada ofensiva per encasellar, ha estat un atreviment el fet de qüestionar, argumentar, debatre pausadament i raonadament des de conviccions diferents. Ja sabem que aquesta simplificació practicada el que busca és la negació del debat, substituint els raonaments per pura propaganda i demagògia. I això és molt perillós. Una prova és l’anomenada “casella de l’equidistància”, de forma intencionada per suprimir espais de deliberació. També estaria bé que algú s’entretingués a recopilar el diccionari del procés (dels dos blocs) amb els vocables i conceptes que han anat apareixent en un intent de simplificar al màxim quelcom que és d’una complexitat extrema. Cal tornar als espais de diàleg i transversals, cal reparar amb això.
Necessitem que un conflicte que és polític, torni a la política, i en política sovint s’han de prendre decisions arriscades amb llums llargs i en benefici del conjunt. Els indults son un gest, important, positiu (i he rebutjat la judicialització del conflicte des del primer moment). La prova és la polseguera que ha aixecat entre els falsos patriotes, els defensors del com pitjor millor. La convivència és un vas de terrissa del qual cal tenir cura, i més les persones que ostenten representació institucional. En aquest sentit també trobo que no s’ha exigit prou al PP sobre la seva enorme irresponsabilitat d’utilitzar Catalunya com a arma electoralista.
És del tot legítim aspirar a la independència de Catalunya com a opció. Però quina nació és la que prescindeix de la meitat de la població? Ningú pot atribuint-se el valor de parlar en nom del poble. Qui és el poble? Trobo imprescindible que la “taula de diàleg” comenci aquí, a Catalunya, entre els diferents partits polítics i entre diferents àmbits de la societat catalana. Igual que reparar també és afrontar els grans reptes que tenim com a país, la desigualtat, l’habitatge, els joves, la regeneració urbana, el canvi climàtic… amb això sí que tenim presa. El patriotisme dels drets en un espai on la diversitat és una riquesa. Reparar un projecte que ha de ser col·lectiu.
Jo soc un “independentista decebut”, dels quals parles al numero 126 de L’Agulla. Per això he llegit el teu article. M’interessa el que diguis en un tema en el qual no pensem igual. Quan he acabat la lectura he fet la pregunta que em faig sovint davant les posicions més unionistes: quina alternativa proposen. No accepten la independència, doncs què proposen pròpiament. Tampoc el teu article parla d’això. Només una frase expressa el que crec que realment penseu: “… buscar acords amb el PSC i els Comuns, i posar els esforços a aconseguir més pes polític, econòmic i cultural per a Catalunya dins d’Espanya”.
Aquí hi ha la qüestió fonamental, almenys el meu sofriment més fondo. Abans que la decepció pels camins que ha anat prenent el procés independentista, visc una decepció molt més profunda, la que en podríem dir la decepció autonomista, la decepció espanyola. Els meus coneixements històrics no són gaire galdosos, però m’atreviria a dir que l’intent espanyol més seriós per integrar Catalunya a Espanya de manera raonable i satisfactòria per a tothom ha sigut l’Estat de les Autonomies. El rebombori que ha constituït en el conjunt social i polític ha estat d’una envergadura enorme. Jo, com tu i molts, vàrem fer els primers passos democràtics en un clima autonomista. Jo el vaig viure de manera honesta i sincera. Vàrem viure aquells primers anys amb la il·lusió d’una Catalunya autònoma. Ens van dir que hi havia una condició, l’autonomia dels altres territoris de l’Estat, i vàrem acceptar aquesta condició, crec que sincerament, perquè s’afirmava i es treballava per una Catalunya realment autònoma.
Han anat passant els anys i el clima s’ha fet cada vegada més irrespirable: campanyes de boicot a Catalunya, tancament de les seves seus comercials a l’estranger, “Pujol, enano, habla castellano”, llista de decisions del Parlament, el temple de l’autonomia catalana, tombades pel Tribunal Constitucional, retallades substancials a l’Estatut de Catalunya aprovat per la majoria del Parlament, on encara ningú parlava d’independència; fins arribar al paroxisme, la prohibició d’una consulta, les càrregues policials de l’1 d’octubre, absolutament inacceptables des de qualsevol punt de vista raonable, els “a por ellos”, el 155, i l’espectacle sense qualificatiu d’uns dirigents polítics jutjats i condemnats, persones honorables al màxim, condemnades per un tribunal que provoca terror, una mena d’Inquisició Política Espanyola; i una exigència idiota de “arrepentimiento y conversión”. No puc entendre que algú es miri aquests fets, greus, com quelcom provisional o anecdòtic, mirant cap a un altre costat. Com si diguessin: ens tracten així perquè ens portem malament; quan ens portem bé ens abraçaran amb una amistat eterna.
Aquesta és la meva veritable decepció, profunda, definitiva, irrecuperable. L’autonomia de Catalunya ha estat impossible. Espanya no accepta Catalunya, i la llengua és el 90 % de la qüestió, i alhora no accepta que se’n vagi, en una mena d’amor–odi quasi patològic. Si seguim a Espanya, sigui de la forma que sigui, sempre serem súbdits. Catalunya dins d’Espanya és impossible. Els Aznar, els Rivera, les Arrimadas, no són fills del franquisme, són fills de la democràcia. Sigui davant la proposta que sigui, tornaran a sortir. Per a mi és una pena immensa, una decepció profunda, dolorosa, insalvable, molt més destructora que la decepció per la deriva independentista.
I una nota abans d’acabar. Dius que la independència de Catalunya és impossible; no la volen molts catalans, no la vol Espanya, no la vol Europa. Deixa’m al·ludir a la meva experiència. De fet, les coses importants en les que crec i que donen sentit a la meva vida, pràcticament totes són impossibles. Però hi crec. No cal que les expliciti. Segurament tu mateix has dit, parlant d’altres temes: les utopies no són impossibles; la fe les fa possibles. Si algun moment sents a dins el corc dolorós de la decepció espanyola, ens podem trobar i parlar.
Ara fa deu anys, el 2011, en el Col·legi de Periodistes de Catalunya es va explicar, un cop acabada la consulta de Barcelona Decideix, que calia portar al Parlament de Catalunya una darrera ILP per convocar un referèndum d’autodeterminació oficial. Després de molts intents, la feina més difícil ja s’havia fet. Era el 20 d’abril de fa deu anys. Una gran part de la població catalana ja s’havia emancipat i veia amb ulls de credulitat la viabilitat del nou estat català. Només quedava fer-ho de forma oficial, en nom de tots els catalans i a nivell nacional. S’havien presentat abans moltes ILP, rebutjades per la Mesa del Parlament, però la determinació de 554 municipis que havien votat sumant més d’un milió de vots, amb la participació de més 252 observadors internacionals.
Des d’aquell moment, fins a l’estiu del 2017, es van cometre molts errors, com per exemple, anticipar el resultat del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, tot redactant i aprovant una llei de transitorietat (“de la llei a la llei”) al Parlament de Catalunya el 7 de setembre de 2017 (DOGC Núm. 7451A ). Aquella decisió ja va constituir una greu fractura amb l’esperit i la línia de la “via catalana” per fer la independència: una emancipació democràtica per la via de fet, gradual i en creixement.
El pas que obria la porta del Parlament, no obstant això, va ésser un èxit. La ILP “per la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació” va teixir les complicitats de base que van situar el president de la Generalitat d’aleshores, Artur Mas, en la necessitat de fer alguna cosa. El primer intent, gens reeixit, va ésser la consulta del 9 de novembre de 2014, anomenada com “la costellada dels catalans”. Aquest primer pas, de visceral regeneració democràtica, va ésser un èxit ben merescut d’un grup d’activistes de la societat civil catalana: Xavier Martínez, Elisenda Paluzié, David Vinyals, Joan Vives, Jordi Fité, Albert Calero, Víctor Cucurull, Esther Ponsa, Uriel Bertran, Miquel Àngel Garcia, i els lleidatans Josep Gonzalez Cambrany i Anna Arqué, també com a portaveu del grup. A ells els hi devem l’impuls necessari perquè després s’aprovés i es realitzés el referèndum d’autodeterminació el 2017.
A partir d’aquell moment es va evolucionar del nacionalisme partidista a l’independentisme tranversal. Així tot el debat polític a Catalunya es va centrar en com fer la independència. Del dret a decidir al dret de secessió. De la voluntat a l’efectivitat. Del parlar al fer. Una conquesta col·lectiva feta municipi a municipi de tot el país i que assoliria el seu punt més alt en el dia del primer d’octubre de 2017. Com deia Anna Arqué aleshores, “la finalitat és la convocatòria oficial d’un referèndum d’autodeterminació” i res més. Ni calia anticipar el resultat ni aprofitar-se de les estructures espanyoles (com la Generalitat) per fer drecera. Calia, cosa que no va succeir del tot, guanyar el referèndum amb totes les garanties i fer-lo valdre amb absoluta normalitat per tot seguit, de forma escalonada i sense estridències, anar consolidant la victòria.
Per tant, allò que va començar a Arenys de Munt un dia 13 de setembre de 2009 com a voluntat popular i radicalitat democràtica és el que havia de continuar essent després del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017. Un exercici democràtic que evités bloquejos, com el del 3 d’octubre de 2017, o absurdes negociacions, com la del 10 d’octubre de 2017. Només calia seguir escoltant l’escalada d’afirmació nacional que l’energia de l’autodeterminació havia generat, i sobre la qual poques persones havien entès.
M’arriben de tant en tant comentaris adolorits d’independentistes que, per exemple, l’1 d’octubre de 2017 van anar entusiasmats a votar pensant que amb un acte com aquell empenyien Catalunya cap a la independència. O que havien participat en els Onzes de Setembre massius i plens d’il·lusió que van mobilitzar gentades i gentades de catalans i catalanes convençuts que l‘aleshores anomenada “revolució dels somriures” ens portaria, com sobre ales d’àguila, cap a l’anhelada Ítaca.
Aquests comentaris adolorits es pregunten que com és possible que totes aquelles il·lusions i somnis s’hagin anat deteriorant i esvaint fins a arribar al lamentable espectacle de les negociacions per formar govern de dos partits que no se suporten i que es menyspreen tant políticament com fins i tot personalment. Finalment s’han posat d’acord i formaran govern. Però no cal ser gaire llest per saber que no funcionarà. Serà un govern feble i permanentment desestabilitzat, que només servirà, si de cas, per continuar enfonsant Catalunya més i més en el pou de la frustració, l’esterilitat i la decadència.
He de dir que aquests comentaris decebuts em sorprenen, perquè venen de persones intel·ligents, cultes, amb capacitat de discerniment. Persones que no semblen, almenys d’entrada, que puguin deixar-se endur fàcilment pels vents de les pures emocions irreflexives.
I no entenc gaire com ha pogut passar això. Recordo que, en els primers anys del procés, davant les meves crítiques a la deriva que havia emprès la política catalana, un bon amic, independentista ell, em va preguntar un dia que com és que a mi em feia tanta por la independència de Catalunya. I jo li vaig contestar que no, que no era la independència el que em feia por. Jo vaig tenir clar des del primer moment –i no m’atribueixo per aquest motiu cap llestesa política especial: simplement, capacitat d’observació– que la independència de Catalunya no arribaria. No sé si no arribaria mai, però almenys no arribaria mentre jo fos viu. La meitat dels catalans no la volem, Espanya no la vol, Europa no la vol, i, a sobre, els dirigents independentistes mostren una notable incompetència. De manera que jo, que no vull la independència i que crec que no ens faria cap bé, mai no he patit per això. Però en canvi, li explicava al meu amic, el que sí que em feia patir i molt, era el gravíssim mal que comportaria per a Catalunya el procés en què estàvem ficats, que desgastaria el país, impediria cap projecte conjunt, dividiria la gent, ho paralitzaria tot, i ens convertiria en una nació estèril, en un moment en què era fonamental crear possibilitats per a un futur de més igualtat, de més justícia, de més dignitat per a tothom. Aquí i a tot arreu. Jo sempre he pensat que Catalunya té una gran potència i una gran reserva de creativitat. Però ara aquesta potència i aquesta creativitat estan bloquejades, tapades, ofegades per aquesta quimera que s’anomena independència.
No sé gens quin futur ens espera, i em sembla, a més, que tal com està tot plegat no hi ha motius per a l’optimisme. Suposo que l’única esperança és que l’independentisme es desgasti de tal manera que hagi de canviar d’orientació, buscar acords amb el PSC i els Comuns, i posar els esforços a aconseguir més pes polític, econòmic i cultural per a Catalunya dins d’Espanya. Però estaria molt bé que, almenys els seus sectors més lúcids, tinguessin prou valentia per iniciar ja ara aquest viratge, comencessin a desinflamar les emocions desbordades que ells mateixos han creat, i apostessin per construir un país que camini cap endavant i deixi de donar voltes com un hàmster en una roda infinita.
Ai, aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria!
El dilluns dia 25 de gener vaig anar, com acostumo a fer cada any, a la pregària de la catedral en el marc de la Setmana per la Unitat dels Cristians. No hi éreu, com de costum, suposo que el tema no deu ser prioritari per a vós –de fet mai us he vist a cap celebració a l’Església Unida, per exemple– i vau delegar en el vostre auxiliar en Salvador Cristau, sempre ben disposat. Tots els servidors (Reverenda i Reverends) com s’indicava al full per seguir la pregària, es van presentar, discretament vestits, llevat del representant de l’Església Evangèlica de Catalunya, que anava també un xic disfressat, amb botins, sotana curta i llaç blanc al coll, però el qui més, qui presidia i sobresortia entre els altres tres, era en Salvador que un cop més vestia la capa i l’estola, que es ve utilitzant d’ençà que vau arribar a Terrassa. No consta que abans s’hagués utilitzat, ni consta si la capa i les estoles ja hi eren (és possible que vinguessin dels anys de postguerra), però desprès no es va utilitzar mai. Ni em vull imaginar si la decoració espúria de la capa i les estoles fos la bandera catalana on hauria anat a parar quan vau venir a Terrassa. En tot cas aquesta no ha anat al racó de la història o al drapaire.
I m’estranya que sabent que incomoda, com dieu en una recent entrevista a Catalunya Religió, a la meitat de la feligresia –o potser no?– no doneu resposta i remei a la queixa que s’ha publicat i sabeu de primera mà, de fa massa temps. Molta persistència no us sembla?
L’acord del Consell d’Arxiprestos –curant-se tots ells en salut però sobretot al germà gran, encara que ara us en desentengueu dient que no és cosa vostra– prohibint l’ús d’esglésies i locals parroquials per a activitats amb connotacions polítiques, ni que siguin pregàries, no us eximeix de la vostra responsabilitat. Tan neutral que voleu ser i dieu que sou i ves per on no us apliqueu el remei ni a vos, ni als acòlits.
Germà Josep Àngel, fa anys que sou a Terrassa, potser tocaria un canvi, abans no acabéssiu de consolidar un sectarisme, que us premia la Conferencia Episcopal Española en un joc d’equilibri polític eclesial, però que molts fidels de la nostra diòcesi no aprovem. No us adoneu de quanta gent compromesa amb l’Evangeli i el seguiment del Natzarè ha fet dolgudament un pas al costat, deixant de participar a les celebracions litúrgiques? Sociològicament els temps no acompanyen, però és que majoritàriament el clero tampoc ajudeu a contrarestar l’empenta ambiental, ans al contrari fomenteu amb el vostre fer, el no fer i el vestir litúrgic obsolet, entre d’altres moltes coses, l’absència i continuïtat de nombrosa feligresia que cada cop més li costa trobar-se acollida a aquesta església diocesana de Terrassa on dieu trobar-vos-hi tant bé i ben encaixat. Jo i moltes i molts d’altres que ignoreu volgudament no podem dir el mateix i ens agradaria, us ho ben asseguro. Desitjaríem que tinguéssiu una visió pastoral àmplia, inclusiva de veritat, voldríem, com dieu, que l’Església de Terrassa jugués un paper de cohesió social, educativa i cultural. Jo hi afegeixo i política. No us faci por la paraula, no tinc cap dubte que feu política, com ho fan cardenals curials i altres bisbes en defensa d’un estatus i un model d’església caduca que per sort Francesc, bisbe de Roma, va canviant amb suor i llàgrimes, obert a l’Esperit. No es pot nedar i guardar la roba! Això ho va fer Herodes i Jesús hi va deixar la pell. No mireu cap a una altra banda, els temps, el país i la responsabilitat com a servidor a l’església diocesana us ho demana, ho necessita i som més dels que penseu que ho trobem a faltar. Si no escolteu, als qui han fet el pas al costat, no sou el Bon Pastor que vetlla per tot el ramat, com dieu en l’entrevista abans esmentada.
Disculpeu el to col·loquial però sincer. Una abraçada en la fe, tot i que sovint em costa trobar-hi la connexió entre la vostra i la meva. Que Déu hi faci més que nosaltres!
La gent ja sap que les solucions no poden venir d’Espanya. L’Espanya monàrquica que empara la corrupció no és la via. L’Espanya franquista on impera l’autoritarisme tampoc és la via. L’Espanya com a lloc d’emigració d’acadèmics i intel·lectuals és un fracàs. Els catalans ho saben i per això ja han pensat i decidit fer el seu país. Un país que respongui a la seva nació. Al seu poble.
Altres nacions del món han fet igual. Els Estats Units van fer el mateix quan es van independitzar. La metròpoli, a Londres, era un focus de desgast, era un sistema extractiu de les seves energies. I és així que van emprendre el seu camí i van reeixir. Avui els Estats Units és un model de progrés i iniciativa que inspira a molts catalans. Allí hi treballen i aprenen molts dels nostres, en empreses capdavanteres de les quals tots ens servim.
Els catalans hem descobert que no podem esperar. La decadència autonomista és minoritària i ja queda només en mans del més vells, els que no entenen de risc ni de progrés. En una imatge, d’altres temps, que encara continua oferint Foment del Treball. Un ambient resclosit de ressentiments i capelletes.
Catalunya, des de fa un temps, i al marge del que diguin els seus polítics, emergeix cada vegada més compacta, sabent que el seu destí ja ha estat triat i és innegociable. Aquest destí és la independència nacional per mantenir i recuperar el pols perdut. Les seus espanyoles del poder dins i fora del país ja desconfien sistemàticament dels catalans. Saben, i ho encerten, que qualsevol acte o gest està destinat a fer, més aviat que tard, un intent definitiu per recuperar la independència. I per tant, per part de la població, la lleialtat dels polítics catalans està contínuament sota escrutini en clau nacional per materialitzar el resultat del referèndum d’autodeterminació. És una fita encomiable que no para de créixer i expressar-se. És un viatge cap al món com a catalans. Únicament, com a catalans. I falta que fa.
Hi ha un excés de prudència. Sobretot, des de la matussera reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional, segons la qual alguns poden perseguir els altres per raons polítiques. Vet aquí les raons de la decadència de la Catalunya autonòmica, s’ha quedat sense expressió política. Sense veu. La Catalunya autonòmica és, tot just, una divisió permanent en una lluita fratricida per aconseguir parcel·les de supervivència. Entre ajuntaments, entre àrees del govern, entre empleats públics, entre famílies i veïns, entre professionals i clients. Un món atomitzat sense cos nacional que lideri un futur de feina, salut i projectes.
El dia de la sessió constitutiva del Parlament vaig tenir una gran sensació d’ofec.
Veníem d’unes setmanes en què els tres partits independentistes havien deixat clar que no tenien cap interès a construir cap pont de comunicació amb els no independentistes, i havien mostrat també, amb la negativa a que la Generalitat fos present en l’acte de la Volkswagen a Martorell, que per a ells eren més importants les seves obsessions que la recuperació econòmica i social de Catalunya.
En aquest clima, aquests mateixos partits elegeixen la Laura Borràs com a presidenta del Parlament. I la Laura Borràs pronuncia un discurs en la més pura línia de l’independentisme màgic, amb to desafiant i buscant la confrontació, i sense escletxes que permetin albirar cap futur de concòrdia. Aquest independentisme que, com ha quedat ja prou demostrat, no servirà per aconseguir la independència, però que sí que serveix, a més a més de per assegurar uns bons llocs i uns bons sous als seus líders, per anar ensorrant Catalunya cada dia una mica més, i per anar consolidant la idea que, en relació amb tots els que no som independentistes, s’ha de fer com si no existíssim, se’ns ha d’invisibilitzar i, en el fons, se’ns ha de menysprear. ¿Us en recordeu d’allò que dèiem? “Catalunya, un sol poble!”. Doncs no, ja no.
No sé com acabarà tot això. Potser amb un altre 155, potser amb una explosió de no sé quina mena, o potser, qui sap, amb una sobtada recuperació del seny. La meva sensació d’ofec jo crec que es correspon amb el fet que Catalunya està també cada cop més ofegada i amb un futur de decadència que sembla imparable. Deixeu-me dir, tanmateix, abans d’acabar, que els socialistes haurien pogut fer unes quantes coses per evitar que tot plegat arribés fins a una tan pèssima situació, i no les han fet. A veure si s’hi animen d’una vegada, que ja s’està fent fosc.
En aquesta etapa històrica cap a la independència de Catalunya, promoguda per les entitats Òmnium Cultural i Assemblea Nacional de Catalunya i en la qual un servidor hi ha participat anant a les manifestacions, la nostra actitud i acció, tal com s’ha portat, sempre ha tingut un estil pacifista i, a més, joiós, festiu. No ha estat un crit violent (sempre hi ha excepcions). El crit “independència”, proclamat des de tots els cims de Catalunya, els turons il·luminats han tingut aquest estil festiu; les colles castelleres, tan nostres, acollidores de tota mena de gent, les corals, els esbarts, han estat trobades de fraternitat i cants de pau i diàleg. I les cantades davant les presons i els ajuntaments. L’estil d’aquestes manifestacions amb el seu missatge és el que ja visqueren i promogueren els nostres empresonats.
Jo no m’hagués imaginat que el “procés”, portat amb tanta dignitat, amb convicció, pacífic, festiu, amb llibertat, que els nostres polítics representants acolliren fent primer una consulta i després un referèndum (cert que el govern d’Espanya no l’autoritzava amb violència de la policia) acabés amb la presó provisional. L’actitud i l’actuació del govern i dels jutges no ha estat de diàleg sinó tot al revés. Llavors, en aquesta etapa que encara estem vivint, els nostres polítics, sense excepció, sempre han insistit amb la “no-violència”, el no-odi-venjança, la fidelitat a les seves conviccions, i alguns han escrit amb profunditat espiritual.
Davant d’aquesta condemna de l’aspiració independentista, tal com s’ha fet, ens ha portat més aviat a mantenir aquesta idea. Com podem conviure amb aquesta gent que ens castiga? Val més estar sols! No hi ha hagut la pedagogia del “parlem-ne”, sinó la pedagogia del càstig, i dic irònicament la pedagogia “exemplar”. No han fet com en les nostres famílies, que hi ha diferències d’idees i comportaments i convivim. El meu pare deia: “Ells són els separatistes”.
Els que som de països petits som més internacionals que els països poderosos. Ells parlen només la seva llengua. És l’imperi del castellà, de l’anglès, del francès… Nosaltres parlem el català i el castellà. Fins els discapacitats. Sí, ells només la seva, que han d’imposar als altres (recordeu la colonització d’Amèrica, Àfrica, Àsia…). A Catalunya, terra de pas, sempre s’ha acollit el foraster, l’immigrant (els Sánchez, els Pérez, els González…). Un servidor ha volgut aprendre altres llengües. Tenim el goig de la Pentecosta que parla totes les llengües. En la doctrina social es proclama el dret de l’autodeterminació dels pobles. A la pràctica, la Litúrgia, la Bíblia en totes les llengües.
El “jo” de cadascú (la psicologia) pot ésser un “jo” individualista, només jo, o un jo-amb-els-altres, comunitari. Una Catalunya independent no és individualista sinó comunitària. Com el creixement personal, desenvolupant totes les capacitats, però sóc jo. Catalunya desenvolupa tot el que té, la geografia, la terra, la llengua, l’art, la ciència, el comerç… i agermanada amb els veïns, els de més a prop i els de més lluny.
La convivència, el respecte, el diàleg, la valoració de l’altre, la complementarietat, el coneixement de la pròpia història i la dels altres són valors que veig en els nostres amics que encara són a la presó injustament i que volem lliures. No a la pedagogia de l’enemic sinó de l’amic.
En el discurs de la Diada Nacional, el president Torra va exigir al rei Felip VI i al president Pedro Sánchez que demanessin públicament perdó al poble de Catalunya per l’afusellament del president Companys.
Doncs, ficat dintre aquesta lògica, jo, com a catòlic català, exigeixo al president Quim Torra que demani públicament perdó als catòlics catalans per l’assassinat de la gran quantitat de bisbes, capellans, monges, frares, laiques i laics que van ser morts pel fet de ser catòlics en les primeres setmanes de la guerra civil.
Torra i el seu govern són els hereus d’aquell govern de Catalunya que va permetre tota aquella matança. No, ja ho sé, ells no la van promoure. Però no és tan clar que fessin realment tot el que calia per evitar-la. I en qualsevol cas, el que sí que és indiscutible és que ells no van complir amb el seu deure, que era el d’impedir tota aquella barbaritat.
Apa, president Torra, abans d’exigir tan solemnement res als altres, compleixi el que a vostè li correspon.
(Nota final: No, de fet jo no tinc cap interès perquè Torra demani perdó. Jo en el que sí que tinc molt d’interès és en que Torra i la seva colla parin de fer tanta comèdia).
La pandèmia ha fet que el conflicte polític que viu a Catalunya hagi quedat en un segon pla. Però tots sabem que la qüestió persisteix, que continua condicionant fortament la política al nostre país i que, tard o d’hora, tornarà amb força.
També sabem que les decisions judicials que s’han pres en els darrers mesos no han resolt res (segurament ho han complicat més), i tampoc ho faran les que previsiblement vindran.
Per això, tot i que cal atendre prioritàriament la situació sanitària i social derivada de la pandèmia, sembla necessari que governs i partits continuïn treballant, sobre la base del diàleg seriós i sincer, en favor d’una solució justa, pacífica i duradora, com crec que reclama la immensa majoria de la població catalana.
Certament, quan es donen conflictes polítics i socials importants, resulta difícil trobar solucions estables des de la política si no hi ha una suficient base social que les prepari, les afavoreixi o les pugui assimilar.
Segurament és el cas de Catalunya. Serà difícil trobar una solució (sigui la que sigui) mentre existeixin una crispació i una polarització social i política tan alta com l’actual (si més no, en les zones més poblades de Catalunya) o almenys mentre no hi hagi una certa predisposició a trobar un acord sobre certes bases recolzades o acceptables per una gran majoria de la població. I tot i així, qualsevol solució també requerirà un certa predisposició en una part suficient de l’opinió pública en el conjunt d’Espanya.
És evident que quan les discrepàncies polítiques afecten a qüestions fonamentals (com ho és l’estatus polític o la sobirania en un territori), fàcilment la crispació i la tensió generen malestar, riscos per a la convivència i dificultats pel bon govern o pel desenvolupament d’una societat. A priori, aquestes conseqüències no es poden imputar a cap de les parts (ni la que vol un canvi ni la que el rebutja), si actuen de bona fe en defensa d’opcions o interessos legítims. Però el cert és que la tensió fa mal a tots.
Però, ¿com es pot crear un clima social favorable? Les actituds i opcions dels partits i dels gran mitjans de comunicació són clau, naturalment. Però també altres col·lectius poden jugar un paper important, sobretot si el debat polític es manté enquistat. Per exemple, moviments cívics, organitzacions governamentals o institucions religioses (i, en el nostre àmbit, l’Església), també poden contribuir a abonar el terreny per afavorir un clima de diàleg i d’entesa propicis.
A Catalunya, diferents organitzacions no governamentals de signe molt divers han començat a elaborar i experimentar iniciatives en aquesta direcció.
També des de Justícia i Pau, com a entitat d’església i per coherència amb la
nostra missió, volem fer una modesta aportació, adreçada especialment a ambients cristians on també hi ha hagut discrepàncies o tensions.
A partir de l’experiència interna feta en el si de la nostra organització, hem formulat una proposta adreçada a les comunitats i entitats cristianes: la creació d’uns espais de diàleg entorn al conflicte sota la inspiració de l’Evangeli i el pensament social cristià.
Es tracta d’uns espais on persones creients amb visions i perspectives diferents o contraposades puguin escoltar-se, compartir preocupacions i sentiments i enriquir la pròpia visió, per fer-la més àmplia i profunda. Cal només persones interessades i predisposades a escoltar i aprendre dels altres.
És una proposta oberta i flexible, que cada entitat o col·lectiu pot adaptar al seu context. Des de Justícia i Pau ens oferim també, si es creu convenient, a conduir i facilitar el desenvolupament d’aquests grups, per tal que resultin una experiència fructífera i gratificant per als participants.
El que es pretén és crear uns grups de diàleg on poder expressar i intercanviar experiències, sentiments i processos personals sobre com vivim personalment el conflicte. Un moment també per conèixer o aprofundir en l’ensenyament social de l’Església sobre les grans qüestions que hi ha implicades. A la vegada, es tracta d’ajudar els participants a conèixer i comprendre millor les diferents actituds, punts de vista, posicions, estratègies o horitzons existents sobre el conflicte, que permetin ampliar la seva mirada al problema. I, en la mesura del possible, s’orienten també a cercar entre els participants les “llums i ombres” evangèliques presents en cada una de les diferents posicions o estratègies, amb vista a copsar i comprendre, des de la fe cristiana i l’Evangeli, quins elements de legitimitat i de veritat contenen.
En definitiva, a partir d’una metodologia molt acotada (en principi, tres sessions), pretenem oferir una oportunitat perquè els participants, cadascun des de posicions o actituds diferents, puguin escoltar-se a fons per intentar comprendre al qui pensa i viu la situació de manera molt diferent, per sortir amb millors capacitats i eines que afavoreixin i promoguin el diàleg, l’escolta i l’entesa, tant individualment com com a comunitat.
Si aquests espais funcionen bé, les comunitats, moviments, o entitats que els acullin poden obtenir nous elements de judici per gestionar les situacions viscudes i a desenvolupar iniciatives en favor del diàleg i l’entesa.
L’experiència ens permetrà veure el valor i utilitat d’aquesta proposta o la necessitat d’una eventual reformulació. En tot cas, mostrem la nostra disponibilitat a sumar esforços amb altres iniciatives semblants dins i fora de l’àmbit cristià.
La centralitat de la vida política catalana no rau a la presó o a l’exili, com cada dia intenten uns i altres, amb certa mala intenció. Per sort, algunes noves propostes prenen força per deixar el discurs victimista en retirada i obrir una nova senda activa per refermar i concretar el mandat democràtic del Primer d’Octubre i poder fer, de forma natural, la independència de Catalunya des de les institucions.
Els espanyols a Catalunya i a fora del país amb molt poc esforç, només centrant-se en el que fan i diuen els presos polítics catalans o els que gosen parlar des de l’exili, han reconduït el debat públic català de recuperació nacional en un debat que ha estat i serà per sempre més, com a molt, el debat pels drets civils, aquí i arreu, com no podia ésser d’una altra manera.
Per tant, ni de la presó ni de l’exili en sortirà cap opció més que la denúncia de la vulneració d’uns drets individuals, certament lloables i necessaris, que res tenen a veure amb la recuperació dels drets nacionals dels catalans, els quals només es poden fer valdre des de la perspectiva de l’acció política (col·lectiva).
La força espanyola, com qualsevol altra força que ha d’ordenar la vida pública, és la que prové d’instigar la por, i la millor caixa de ressonància, a la mida d’Espanya, són els presos polítics i els exiliats catalans, que dia sí dia també ens recorden, amb tota mena de detalls, com per tant poca cosa com manifestar-se porten tres anys engarjolats o malvivint en d’altres latituds.
La dignitat nacional que tant prediquen, uns i altres, passa per traslladar molt més al poble confiança i temperança, i també, ja d’una vegada, en apartar-se per deixar que nous polítics o activistes maldin per conquerir les llibertats nacionals que ens han de donar protecció i seguretat. Qualsevol lluita necessita una moral de victòria i d’afirmació que en cap cas passa per assumir tantes i tantes mancances, sobretot quan es fa des d’una posició de feblesa total com és la que prové de la presó o de l’exili.
Els presos polítics i els exiliats viuen reactivament, a tot el que els va passant, transmetent desconcert i desànim a la població catalana, la qual els ha atorgat un xec en blanc de tres anys llençat al pou de la història. La seva reacció sempre prové d’una nova decisió espanyola (normalment judicial) i per això, el seu discurs i missatge s’han convertit, ja a hores d’ara, en la principal eina d’espanyolització.
Per contra, els catalans clamen per la desconnexió d’Espanya com la millor via per refer el camí cap a la independència i la construcció d’un nou estat dins d’Europa. La desconnexió suposa tenir una agenda pròpia, uns debats interns vius i un imaginari social sempre emergent. Coses que ja existeixen entre molts catalans, per sort, i entre els que sorgeix una renovada energia. Hi ha nous actors socials i polítics que ja veuen clar el desgavell viscut fins ara i estan decidits a reaccionar per construir alternatives des de baix.
Algunes propostes disruptives i constructives sorgeixen de les entitats civils existents com Òmnium, ANC, etc., però d’altres iniciatives com Primàries Catalunya (que va néixer a instàncies de l’ANC) i provinents de persones amb lideratge a les xarxes socials, ja són ben vives. Són nous nius d’esperança que, amb tots els respectes pels represaliats i la més ferma solidaritat, busquen una sortida natural a les ànsies dels catalans.
El nucli fonamental de totes aquestes noves i fortes propostes passen per deixar d’acusar l’estat espanyol o Espanya, tot assumint que un nou estat català tampoc seria perfecte. Acusar constantment l’estat espanyol, la seva monarquia, els seus jutges, els seus sistemes de poder i, en definitiva, la seva democràcia… és posar en el centre del debat polític i social català la seva suposada força quan el que convé és posar la força i la voluntat dels catalans en el centre de tot el que vivim i sentim. Ignorant i desconnectant d’una impossible i inviable reforma espanyola des de Catalunya o feta per catalans.
És estratègicament necessari considerar Espanya i l’estat espanyol com una democràcia europea que respecta i reconeix els drets humans, en especial, el dret a l’autodeterminació. Estigmatitzar els espanyols com a feixistes, per defecte, com tan sovint passa, tanca totes les opcions a fer que, amb l’aplicació del mandat del Primer d’Octubre, aixecant la suspensió de la declaració d’independència, hi hagi un respecte mínim a les decisions i a la voluntat dels catalans.
La centralitat de la vida política catalana no rau a la presó o a l’exili, com cada dia intenten uns i altres, amb certa mala intenció. Per sort, algunes noves propostes prenen força per deixar el discurs victimista en retirada i obrir una nova senda activa per refermar i concretar el mandat democràtic del Primer d’Octubre i poder fer, de forma natural, la independència de Catalunya des de les institucions.
L'Agulla 