Similituds?

A propòsit de les darreres eleccions a la Comunitat de Madrid he comentat amb els meus amics Alexandre i Salvador, en dues converses diferents, el resultat final, no per esperat menys preocupant… Curiosament tots dos coincideixen a fer un paral·lelisme entre aquella comunitat i Catalunya. En síntesi diuen que els arguments utilitzats pel PP són els mateixos que empren les forces independentistes a casa nostra:

L’enemic sempre és el govern central… tant si decreta un estat d’alarma per a tot l’estat com si cedeix aquestes decisions a les comunitats autonòmiques.

La “identitat” (o fet diferencial), que es concreta en aspectes tan curiosos com el que “Madrid és Espanya dins d’Espanya”(?). “No ens entenen”.

La “llibertat”, davant d’un govern centralista (“comunista-separatista-veneçolà”), contra el qual cal lluitar fins a enfonsar-lo.

Amb paraules “màgiques”, que resulten atractives per a molta gent, i una bona campanya feta per una empresa de màrqueting, s’aconsegueixen els objectius (= el poder).

M’han deixat perplex i pensatiu…

Jesús Lanao

Els socialistes serien els millors independentistes

El poder econòmic i social en democràcia ha d’estar subordinat a les urnes i així neix la representació política. Tanmateix, la realitat és crua, i calen recursos (financers, mediàtics…) per poder existir políticament. I això està en mans de grans empreses (Caixa, Naturgy, Indra…) que decideixen diferent, tot sovint.

I aquestes grans empreses, vinculades a la capacitat empresarial catalana, ara, en bona part, estan més o menys vinculades al PSC/PSOE. Així els poders fàctics de Catalunya, també dits catalans, són els que ara són en l’àmbit de confiança socialista. I aquestes poders mantenint la seva posició estratègica dins del PSC/PSOE en tenen prou.

En el moment que el PSC/PSOE hi perdi perquè no es capaç de tenir aquesta doble capacitat de convenciment a l’estat espanyol i entre els poders socioeconòmics, aquests seran els millors independentistes (Sala, Zaragoza, Serra, Collboni…). Amb els governs del PSOE l’autonomia catalana ha reculat. Amb el governs del PP ha crescut. És una paradoxa que es pot explicar en funció de com aquestes elits econòmiques autonòmiques poden mantenir la seva posició. Una posició que també està condicionada pels vots. Però només condicionada. I així el PP ha cedit competències per intentar guanyar influència en aquesta tasca d’intermediació.

En l’època Pujol, hom va intentar evitar aquest monopoli socialista, que per raons històriques havia obtingut un gran avantatge. I en part ho va aconseguir i d’aquí el repartiment, quasi contra natura, de les institucions claus de Catalunya. Ara el mateix model persisteix però amb una gran diferència: l’espai de conflicte pels vots serà dins el terreny de les esquerres i no serà el mateix tot i que no sigui per obtenir grans canvis.

L’oligarquia catalana ha treballat en silenci des de dins de la societat catalana però servint als de fora. El dia que això es normalitzi perquè els vots tinguin tot el valor que es mereixen Catalunya podrà equiparar-se amb qualsevol altra nació del món lliure.

Llorenç Prats
desdara@gmail.com

Tot esperant Godot

Algú podia pensar que l’indult calmaria les aigües embravides de la retòrica processista. Pel que anem veient no serà així. Al processisme li ha anat molt bé electoralment el dolor i l’èpica dels seus màrtirs, tan bé com malament al conjunt de la Catalunya política i de la Catalunya social. Els hereus de Convergència han malbaratat l’única herència del pujolisme que la Marta Ferrusola no va poder ingressar a un banc d’Andorra: la fiabilitat política.

L’independentisme rampant ha buscat models on emmirallar-se. Primer va ser el Quebec, després Escòcia, però l’1 d’Octubre i la declaració unilateral d’independència va ser una aportació original, que més tenia a veure amb una “asonada” del segle XIX –això sí, retransmesa en directe per TV3– que amb nous drets dels països democràtics del segle XXI. Encara que el model processista sembla inspirat en una pintada del maig francès. Siguem realistes, demanem l’impossible. S’ha aconseguit l’indult? Està en marxa la modificació del delicte de sedició? Doncs ara la reivindicació de l’estiu és l’amnistia i l’autodeterminació, com una nova versió amb lletra nova de trinca del vell ho tornarem a fer. Es qüestió de temps. Denos tiempo, diu Rufián. El món ens mira.

Mentre batem rècords de contagis, el processisme segueix hipnotitzat per somnis nacionalistes. Manté una obra de teatre en cartell que va començar amb el títol “La revolució dels somriures” i que ara genera qualsevol cosa excepte somriures. Quina Catalunya reclama el procés? Una Catalunya molt poc salomònica, antes muerta que sencilla, esquinçada per la meitat en dos pedaços. Encara que el processisme, pam amunt, pam avall, representi només a la meitat dels que van a votar, ha fet mal al conjunt de la Catalunya real, que era i és la suma imperfecta de projectes plurals i d’identitats saludablement mestisses en un món cada cop més barrejat, interdependent i canviant. En un moment en què la geopolítica comença a canviar l’equilibri de poders del món, on aquella Europa que abans de la primera guerra mundial dominava el món, avui se sent petita davant la Xina, Rússia i EEUU, el Regne Unit practica el Brexit i Catalunya inventa una república de fireta, de joguina, per jugar a moros i cristians, encara que sigui amb el trist balanç polític i personal de la desobediència legal i constitucional.

Els assumptes pendents creixen a la taula dels Molts Honorables des del començament de la fase dura del procés, allà per l’octubre del 17, s’encongeix el paper de Catalunya com a potència industrial, econòmica i cultural al conjunt d’Espanya (fins no fa gaire Barcelona era la capital mundial de l’edició en castellà, que ara és Mèxic), podem llegir a l’entrada d’alguns dels nostres pobles i ciutats “Municipi de la república catalana”, amb la mateixa força legal de les catifes d’Ikea, aquelles del “Benvinguts a la República independent de casa meva”.

El pitjor no és que sigui una república imaginària, sinó que vulgui ser una república que enfonsi les seves arrels “democràtiques” dels seus 132 “caps” en el segle XIV, en Berenguer de Cruïlles, bisbe i ferm defensor de la Inquisició, quatre cents anys anterior a la revolució francesa i a la divisió de poders en legislatiu, judicial i executiu. Al segle XXI el procés vol obviar i ignorar la existència dels contrapesos dels tres poders (imperfectes quasi per definició) de qualsevol sistema parlamentari i democràtic. Qualsevol república del segle XXI, per imaginària que sigui, ha d’acceptar aquest fet, perquè més enllà de tenir rei o president, de les amnisties o les autodeterminacions, la forma de govern ha de ser democràtica, en la salut i en la malaltia. I les maneres del procés per reivindicar les seves propostes semblen més una petició a un rei amb poder absolut, que a un govern limitat per les regles democràtiques.

¿Quan recuperarem el sentit comú per solucionar les coses del cada dia i abandonar uns i altres, a Catalunya i a Espanya, el sentiment tràgic de la política i la vida? Semblaria que mai, encara que els asturians tenen un refrany incontestable. Nunca llovió que nun abocanare. Mai va ploure que no escampés.

José Luis Atienza

Els indults malmeten el procés i és bo

El procés, com idea d’una cosa que comença i acaba, és un parany autonomista. La lluita pel redreçament nacional és persistent i no va començar el 2012 quan Artur Mas va idear aquest concepte. La reconstrucció nacional és permanent des de segles ençà i no acabarà amb la independència sinó que continuarà, com passa entre totes les nacions lliures del món.

Els presos polítics catalans cerquen un indult que els reduirà a la condició de presos comuns. La seva condició política deixarà d’existir en la mesura que deixin de representar la seva funció validadora del resultat per la independència del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017.

No són presos de consciència ni insubmisos. La seva causa és política perquè tres anys de solidaritat popular indicaven que la seva sort també era la del poble al que deien servir. Potser ara amb l’indult espanyol quedarà clar que el seu objectiu no era servir al país sinó servir-se’n, ateses les grans mobilitzacions anteriors al primer d’octubre i el resultat del referèndum vinculant.

Els presos polítics no reconeixen l’autoritat que els jutja ni la seva constant imposició. Es deuen a la voluntat col·lectiva que els empeny i els entén. Els referents penitenciaris de presos polítics és el d’una resistència visceral. Des dels que no volen assumir un determinat ordre carcerari propi de delinqüents, autèntics enemics de la societat, fins als que cerquen la manera d’escapar, a la mínima que poden, per poder reactivar la seva activitat política.

L’escenari català, tanmateix, no quadra amb cap experiència similar. La via catalana, democràtica i pacífica, per fer efectiva la independència està plena de peculiaritats. Anirà bé! Tot anirà bé!


Llorenç Prats
desdara@gmail.com

Reparar, tornar a la política

Molts catalans i catalanes hem vist els indults amb un bri d’esperança. Diria que no m’equivoco dient que som molts, i crec que tampoc si dic que des de diferents ideologies. Tenim necessitat de reparació. I vull aturar-me un moment en aquest concepte, reparar: tornar a posar en bon estat allò que ha sofert un dany, parar-se a considerar quelcom, aturar-se i observar, restablir, preparar de nou… Una necessitat que aplega des de l’espai personal a l’institucional i polític, penso.

Vull assenyalar també una imatge (entre les milers que hi ha del procés), el 27 d’octubre de 2017. El Parlament votava la declaració unilateral d’independència, mentre el Senat aprovava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, pel qual se suspenia l’autonomia de Catalunya. Molta gent ens vam sentir ostatges del joc en paral·lel que es produïa al mateix temps al Parlament i al Senat. Atònits, exclosos. Si la política és diàleg i negociació, assistíem en directe a un fracàs estrepitós. Estaria bé que algú s’entretingués a escriure l’anatomia dels instants previs i durant aquell dia.

En més d’una ocasió he defensat el dret al dubte i la valentia d’aplicar-lo. Davant de la fe cega i les certeses absolutes d’alguns, davant la calculada ofensiva per encasellar, ha estat un atreviment el fet de qüestionar, argumentar, debatre pausadament i raonadament des de conviccions diferents. Ja sabem que aquesta simplificació practicada el que busca és la negació del debat, substituint els raonaments per pura propaganda i demagògia. I això és molt perillós. Una prova és l’anomenada “casella de l’equidistància”, de forma intencionada per suprimir espais de deliberació. També estaria bé que algú s’entretingués a recopilar el diccionari del procés (dels dos blocs) amb els vocables i conceptes que han anat apareixent en un intent de simplificar al màxim quelcom que és d’una complexitat extrema. Cal tornar als espais de diàleg i transversals, cal reparar amb això.

Necessitem que un conflicte que és polític, torni a la política, i en política sovint s’han de prendre decisions arriscades amb llums llargs i en benefici del conjunt. Els indults son un gest, important, positiu (i he rebutjat la judicialització del conflicte des del primer moment). La prova és la polseguera que ha aixecat entre els falsos patriotes, els defensors del com pitjor millor. La convivència és un vas de terrissa del qual cal tenir cura, i més les persones que ostenten representació institucional. En aquest sentit també trobo que no s’ha exigit prou al PP sobre la seva enorme irresponsabilitat d’utilitzar Catalunya com a arma electoralista.

És del tot legítim aspirar a la independència de Catalunya com a opció. Però quina nació és la que prescindeix de la meitat de la població? Ningú pot atribuint-se el valor de parlar en nom del poble. Qui és el poble? Trobo imprescindible que la “taula de diàleg” comenci aquí, a Catalunya, entre els diferents partits polítics i entre diferents àmbits de la societat catalana. Igual que reparar també és afrontar els grans reptes que tenim com a país, la desigualtat, l’habitatge, els joves, la regeneració urbana, el canvi climàtic… amb això sí que tenim presa. El patriotisme dels drets en un espai on la diversitat és una riquesa. Reparar un projecte que ha de ser col·lectiu.

Consol Prados

Carta oberta a Josep Lligadas

Benvolgut Josep,

Jo soc un “independentista decebut”, dels quals parles al numero 126 de L’Agulla. Per això he llegit el teu article. M’interessa el que diguis en un tema en el qual no pensem igual. Quan he acabat la lectura he fet la pregunta que em faig sovint davant les posicions més unionistes: quina alternativa proposen. No accepten la independència, doncs què proposen pròpiament. Tampoc el teu article parla d’això. Només una frase expressa el que crec que realment penseu: “… buscar acords amb el PSC i els Comuns, i posar els esforços a aconseguir més pes polític, econòmic i cultural per a Catalunya dins d’Espanya”.

Aquí hi ha la qüestió fonamental, almenys el meu sofriment més fondo. Abans que la decepció pels camins que ha anat prenent el procés independentista, visc una decepció molt més profunda, la que en podríem dir la decepció autonomista, la decepció espanyola. Els meus coneixements històrics no són gaire galdosos, però m’atreviria a dir que l’intent espanyol més seriós per integrar Catalunya a Espanya de manera raonable i satisfactòria per a tothom ha sigut l’Estat de les Autonomies. El rebombori que ha constituït en el conjunt social i polític ha estat d’una envergadura enorme. Jo, com tu i molts, vàrem fer els primers passos democràtics en un clima autonomista. Jo el vaig viure de manera honesta i sincera. Vàrem viure aquells primers anys amb la il·lusió d’una Catalunya autònoma. Ens van dir que hi havia una condició, l’autonomia dels altres territoris de l’Estat, i vàrem acceptar aquesta condició, crec que sincerament, perquè s’afirmava i es treballava per una Catalunya realment autònoma.

Han anat passant els anys i el clima s’ha fet cada vegada més irrespirable: campanyes de boicot a Catalunya, tancament de les seves seus comercials a l’estranger, “Pujol, enano, habla castellano”, llista de decisions del Parlament, el temple de l’autonomia catalana, tombades pel Tribunal Constitucional, retallades substancials a l’Estatut de Catalunya aprovat per la majoria del Parlament, on encara ningú parlava d’independència; fins arribar al paroxisme, la prohibició d’una consulta, les càrregues policials de l’1 d’octubre, absolutament inacceptables des de qualsevol punt de vista raonable, els “a por ellos”, el 155, i l’espectacle sense qualificatiu d’uns dirigents polítics jutjats i condemnats, persones honorables al màxim, condemnades per un tribunal que provoca terror, una mena d’Inquisició Política Espanyola; i una exigència idiota de “arrepentimiento y conversión”. No puc entendre que algú es miri aquests fets, greus, com quelcom provisional o anecdòtic, mirant cap a un altre costat. Com si diguessin: ens tracten així perquè ens portem malament; quan ens portem bé ens abraçaran amb una amistat eterna.

Aquesta és la meva veritable decepció, profunda, definitiva, irrecuperable. L’autonomia de Catalunya ha estat impossible. Espanya no accepta Catalunya, i la llengua és el 90 % de la qüestió, i alhora no accepta que se’n vagi, en una mena d’amor–odi quasi patològic. Si seguim a Espanya, sigui de la forma que sigui, sempre serem súbdits. Catalunya dins d’Espanya és impossible. Els Aznar, els Rivera, les Arrimadas, no són fills del franquisme, són fills de la democràcia. Sigui davant la proposta que sigui, tornaran a sortir. Per a mi és una pena immensa, una decepció profunda, dolorosa, insalvable, molt més destructora que la decepció per la deriva independentista.

I una nota abans d’acabar. Dius que la independència de Catalunya és impossible; no la volen molts catalans, no la vol Espanya, no la vol Europa. Deixa’m al·ludir a la meva experiència. De fet, les coses importants en les que crec i que donen sentit a la meva vida, pràcticament totes són impossibles. Però hi crec. No cal que les expliciti. Segurament tu mateix has dit, parlant d’altres temes: les utopies no són impossibles; la fe les fa possibles. Si algun moment sents a dins el corc dolorós de la decepció espanyola, ens podem trobar i parlar.

Cordialment,

Gaspar Mora

Del nacionalisme partidista a l’independentisme transversal


Ara fa deu anys, el 2011, en el Col·legi de Periodistes de Catalunya es va explicar, un cop acabada la consulta de Barcelona Decideix, que calia portar al Parlament de Catalunya una darrera ILP per convocar un referèndum d’autodeterminació oficial. Després de molts intents, la feina més difícil ja s’havia fet. Era el 20 d’abril de fa deu anys. Una gran part de la població catalana ja s’havia emancipat i veia amb ulls de credulitat la viabilitat del nou estat català. Només quedava fer-ho de forma oficial, en nom de tots els catalans i a nivell nacional. S’havien presentat abans moltes ILP, rebutjades per la Mesa del Parlament, però la determinació de 554 municipis que havien votat sumant més d’un milió de vots, amb la participació de més 252 observadors internacionals.

Des d’aquell moment, fins a l’estiu del 2017, es van cometre molts errors, com per exemple, anticipar el resultat del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, tot redactant i aprovant una llei de transitorietat (“de la llei a la llei”) al Parlament de Catalunya el 7 de setembre de 2017 (DOGC Núm. 7451A ). Aquella decisió ja va constituir una greu fractura amb l’esperit i la línia de la “via catalana” per fer la independència: una emancipació democràtica per la via de fet, gradual i en creixement.

El pas que obria la porta del Parlament, no obstant això, va ésser un èxit. La ILP “per la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació” va teixir les complicitats de base que van situar el president de la Generalitat d’aleshores, Artur Mas, en la necessitat de fer alguna cosa. El primer intent, gens reeixit, va ésser la consulta del 9 de novembre de 2014, anomenada com “la costellada dels catalans”. Aquest primer pas, de visceral regeneració democràtica, va ésser un èxit ben merescut d’un grup d’activistes de la societat civil catalana: Xavier Martínez, Elisenda Paluzié, David Vinyals, Joan Vives, Jordi Fité, Albert Calero, Víctor Cucurull, Esther Ponsa, Uriel Bertran, Miquel Àngel Garcia, i els lleidatans Josep Gonzalez Cambrany i Anna Arqué, també com a portaveu del grup. A ells els hi devem l’impuls necessari perquè després s’aprovés i es realitzés el referèndum d’autodeterminació el 2017.

A partir d’aquell moment es va evolucionar del nacionalisme partidista a l’independentisme tranversal. Així tot el debat polític a Catalunya es va centrar en com fer la independència. Del dret a decidir al dret de secessió. De la voluntat a l’efectivitat. Del parlar al fer. Una conquesta col·lectiva feta municipi a municipi de tot el país i que assoliria el seu punt més alt en el dia del primer d’octubre de 2017. Com deia Anna Arqué aleshores, “la finalitat és la convocatòria oficial d’un referèndum d’autodeterminació” i res més. Ni calia anticipar el resultat ni aprofitar-se de les estructures espanyoles (com la Generalitat) per fer drecera. Calia, cosa que no va succeir del tot, guanyar el referèndum amb totes les garanties i fer-lo valdre amb absoluta normalitat per tot seguit, de forma escalonada i sense estridències, anar consolidant la victòria.

Per tant, allò que va començar a Arenys de Munt un dia 13 de setembre de 2009 com a voluntat popular i radicalitat democràtica és el que havia de continuar essent després del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017. Un exercici democràtic que evités bloquejos, com el del 3 d’octubre de 2017, o absurdes negociacions, com la del 10 d’octubre de 2017. Només calia seguir escoltant l’escalada d’afirmació nacional que l’energia de l’autodeterminació havia generat, i sobre la qual poques persones havien entès.

Llorenç Prats @llorenprats

Independència, la decepció

M’arriben de tant en tant comentaris adolorits d’independentistes que, per exemple, l’1 d’octubre de 2017 van anar entusiasmats a votar pensant que amb un acte com aquell empenyien Catalunya cap a la independència. O que havien participat en els Onzes de Setembre massius i plens d’il·lusió que van mobilitzar gentades i gentades de catalans i catalanes convençuts que l‘aleshores anomenada “revolució dels somriures” ens portaria, com sobre ales d’àguila, cap a l’anhelada Ítaca.

Aquests comentaris adolorits es pregunten que com és possible que totes aquelles il·lusions i somnis s’hagin anat deteriorant i esvaint fins a arribar al lamentable espectacle de les negociacions per formar govern de dos partits que no se suporten i que es menyspreen tant políticament com fins i tot personalment. Finalment s’han posat d’acord i formaran govern. Però no cal ser gaire llest per saber que no funcionarà. Serà un govern feble i permanentment desestabilitzat, que només servirà, si de cas, per continuar enfonsant Catalunya més i més en el pou de la frustració, l’esterilitat i la decadència.

He de dir que aquests comentaris decebuts em sorprenen, perquè venen de persones intel·ligents, cultes, amb capacitat de discerniment. Persones que no semblen, almenys d’entrada, que puguin deixar-se endur fàcilment pels vents de les pures emocions irreflexives.

I no entenc gaire com ha pogut passar això. Recordo que, en els primers anys del procés, davant les meves crítiques a la deriva que havia emprès la política catalana, un bon amic, independentista ell, em va preguntar un dia que com és que a mi em feia tanta por la independència de Catalunya. I jo li vaig contestar que no, que no era la independència el que em feia por. Jo vaig tenir clar des del primer moment –i no m’atribueixo per aquest motiu cap llestesa política especial: simplement, capacitat d’observació– que la independència de Catalunya no arribaria. No sé si no arribaria mai, però almenys no arribaria mentre jo fos viu. La meitat dels catalans no la volem, Espanya no la vol, Europa no la vol, i, a sobre, els dirigents independentistes mostren una notable incompetència. De manera que jo, que no vull la independència i que crec que no ens faria cap bé, mai no he patit per això. Però en canvi, li explicava al meu amic, el que sí que em feia patir i molt, era el gravíssim mal que comportaria per a Catalunya el procés en què estàvem ficats, que desgastaria el país, impediria cap projecte conjunt, dividiria la gent, ho paralitzaria tot, i ens convertiria en una nació estèril, en un moment en què era fonamental crear possibilitats per a un futur de més igualtat, de més justícia, de més dignitat per a tothom. Aquí i a tot arreu. Jo sempre he pensat que Catalunya té una gran potència i una gran reserva de creativitat. Però ara aquesta potència i aquesta creativitat estan bloquejades, tapades, ofegades per aquesta quimera que s’anomena independència.

No sé gens quin futur ens espera, i em sembla, a més, que tal com està tot plegat no hi ha motius per a l’optimisme. Suposo que l’única esperança és que l’independentisme es desgasti de tal manera que hagi de canviar d’orientació, buscar acords amb el PSC i els Comuns, i posar els esforços a aconseguir més pes polític, econòmic i cultural per a Catalunya dins d’Espanya. Però estaria molt bé que, almenys els seus sectors més lúcids, tinguessin prou valentia per iniciar ja ara aquest viratge, comencessin a desinflamar les emocions desbordades que ells mateixos han creat, i apostessin per construir un país que camini cap endavant i deixi de donar voltes com un hàmster en una roda infinita.

Ai, aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria!

Josep Lligadas

Carta al bisbe de Terrassa

El dilluns dia 25 de gener vaig anar, com acostumo a fer cada any, a la pregària de la catedral en el marc de la Setmana per la Unitat dels Cristians. No hi éreu, com de costum, suposo que el tema no deu ser prioritari per a vós –de fet mai us he vist a cap celebració a l’Església Unida, per exemple– i vau delegar en el vostre auxiliar en Salvador Cristau, sempre ben disposat. Tots els servidors (Reverenda i Reverends) com s’indicava al full per seguir la pregària, es van presentar, discretament vestits, llevat del representant de l’Església Evangèlica de Catalunya, que anava també un xic disfressat, amb botins, sotana curta i llaç blanc al coll, però el qui més, qui presidia i sobresortia entre els altres tres, era en Salvador que un cop més vestia la capa i l’estola, que es ve utilitzant d’ençà que vau arribar a Terrassa. No consta que abans s’hagués utilitzat, ni consta si la capa i les estoles ja hi eren (és possible que vinguessin dels anys de postguerra), però desprès no es va utilitzar mai. Ni em vull imaginar si la decoració espúria de la capa i les estoles fos la bandera catalana on hauria anat a parar quan vau venir a Terrassa. En tot cas aquesta no ha anat al racó de la història o al drapaire.

I m’estranya que sabent que incomoda, com dieu en una recent entrevista a Catalunya Religió, a la meitat de la feligresia –o potser no?– no doneu resposta i remei a la queixa que s’ha publicat i sabeu de primera mà, de fa massa temps. Molta persistència no us sembla?

L’acord del Consell d’Arxiprestos –curant-se tots ells en salut però sobretot al germà gran, encara que ara us en desentengueu dient que no és cosa vostra– prohibint l’ús d’esglésies i locals parroquials per a activitats amb connotacions polítiques, ni que siguin pregàries, no us eximeix de la vostra responsabilitat. Tan neutral que voleu ser i dieu que sou i ves per on no us apliqueu el remei ni a vos, ni als acòlits.

Germà Josep Àngel, fa anys que sou a Terrassa, potser tocaria un canvi, abans no acabéssiu de consolidar un sectarisme, que us premia la Conferencia Episcopal Española en un joc d’equilibri polític eclesial, però que molts fidels de la nostra diòcesi no aprovem. No us adoneu de quanta gent compromesa amb l’Evangeli i el seguiment del Natzarè ha fet dolgudament un pas al costat, deixant de participar a les celebracions litúrgiques? Sociològicament els temps no acompanyen, però és que majoritàriament el clero tampoc ajudeu a contrarestar l’empenta ambiental, ans al contrari fomenteu amb el vostre fer, el no fer i el vestir litúrgic obsolet, entre d’altres moltes coses, l’absència i continuïtat de nombrosa feligresia que cada cop més li costa trobar-se acollida a aquesta església diocesana de Terrassa on dieu trobar-vos-hi tant bé i ben encaixat. Jo i moltes i molts d’altres que ignoreu volgudament no podem dir el mateix i ens agradaria, us ho ben asseguro. Desitjaríem que tinguéssiu una visió pastoral àmplia, inclusiva de veritat, voldríem, com dieu, que l’Església de Terrassa jugués un paper de cohesió social, educativa i cultural. Jo hi afegeixo i política. No us faci por la paraula, no tinc cap dubte que feu política, com ho fan cardenals curials i altres bisbes en defensa d’un estatus i un model d’església caduca que per sort Francesc, bisbe de Roma, va canviant amb suor i llàgrimes, obert a l’Esperit. No es pot nedar i guardar la roba! Això ho va fer Herodes i Jesús hi va deixar la pell. No mireu cap a una altra banda, els temps, el país i la responsabilitat com a servidor a l’església diocesana us ho demana, ho necessita i som més dels que penseu que ho trobem a faltar. Si no escolteu, als qui han fet el pas al costat, no sou el Bon Pastor que vetlla per tot el ramat, com dieu en l’entrevista abans esmentada.

Disculpeu el to col·loquial però sincer. Una abraçada en la fe, tot i que sovint em costa trobar-hi la connexió entre la vostra i la meva. Que Déu hi faci més que nosaltres!

Josep-Maria Font i Gillué

La decadència de la Catalunya autonòmica

La gent ja sap que les solucions no poden venir d’Espanya. L’Espanya monàrquica que empara la corrupció no és la via. L’Espanya franquista on impera l’autoritarisme tampoc és la via. L’Espanya com a lloc d’emigració d’acadèmics i intel·lectuals és un fracàs. Els catalans ho saben i per això ja han pensat i decidit fer el seu país. Un país que respongui a la seva nació. Al seu poble.

Altres nacions del món han fet igual. Els Estats Units van fer el mateix quan es van independitzar. La metròpoli, a Londres, era un focus de desgast, era un sistema extractiu de les seves energies. I és així que van emprendre el seu camí i van reeixir. Avui els Estats Units és un model de progrés i iniciativa que inspira a molts catalans. Allí hi treballen i aprenen molts dels nostres, en empreses capdavanteres de les quals tots ens servim.

Els catalans hem descobert que no podem esperar. La decadència autonomista és minoritària i ja queda només en mans del més vells, els que no entenen de risc ni de progrés. En una imatge, d’altres temps, que encara continua oferint Foment del Treball. Un ambient resclosit de ressentiments i capelletes.

Catalunya, des de fa un temps, i al marge del que diguin els seus polítics, emergeix cada vegada més compacta, sabent que el seu destí ja ha estat triat i és innegociable. Aquest destí és la independència nacional per mantenir i recuperar el pols perdut. Les seus espanyoles del poder dins i fora del país ja desconfien sistemàticament dels catalans. Saben, i ho encerten, que qualsevol acte o gest està destinat a fer, més aviat que tard, un intent definitiu per recuperar la independència. I per tant, per part de la població, la lleialtat dels polítics catalans està contínuament sota escrutini en clau nacional per materialitzar el resultat del referèndum d’autodeterminació. És una fita encomiable que no para de créixer i expressar-se. És un viatge cap al món com a catalans. Únicament, com a catalans. I falta que fa.

Hi ha un excés de prudència. Sobretot, des de la matussera reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional, segons la qual alguns poden perseguir els altres per raons polítiques. Vet aquí les raons de la decadència de la Catalunya autonòmica, s’ha quedat sense expressió política. Sense veu. La Catalunya autonòmica és, tot just, una divisió permanent en una lluita fratricida per aconseguir parcel·les de supervivència. Entre ajuntaments, entre àrees del govern, entre empleats públics, entre famílies i veïns, entre professionals i clients. Un món atomitzat sense cos nacional que lideri un futur de feina, salut i projectes.

Llorenç Prats
@llorenprats

Sensació d’ofec

El dia de la sessió constitutiva del Parlament vaig tenir una gran sensació d’ofec.

Veníem d’unes setmanes en què els tres partits independentistes havien deixat clar que no tenien cap interès a construir cap pont de comunicació amb els no independentistes, i havien mostrat també, amb la negativa a que la Generalitat fos present en l’acte de la Volkswagen a Martorell, que per a ells eren més importants les seves obsessions que la recuperació econòmica i social de Catalunya.

En aquest clima, aquests mateixos partits elegeixen la Laura Borràs com a presidenta del Parlament. I la Laura Borràs pronuncia un discurs en la més pura línia de l’independentisme màgic, amb to desafiant i buscant la confrontació, i sense escletxes que permetin albirar cap futur de concòrdia. Aquest independentisme que, com ha quedat ja prou demostrat, no servirà per aconseguir la independència, però que sí que serveix, a més a més de per assegurar uns bons llocs i uns bons sous als seus líders, per anar ensorrant Catalunya cada dia una mica més, i per anar consolidant la idea que, en relació amb tots els que no som independentistes, s’ha de fer com si no existíssim, se’ns ha d’invisibilitzar i, en el fons, se’ns ha de menysprear. ¿Us en recordeu d’allò que dèiem? “Catalunya, un sol poble!”. Doncs no, ja no.

No sé com acabarà tot això. Potser amb un altre 155, potser amb una explosió de no sé quina mena, o potser, qui sap, amb una sobtada recuperació del seny. La meva sensació d’ofec jo crec que es correspon amb el fet que Catalunya està també cada cop més ofegada i amb un futur de decadència que sembla imparable. Deixeu-me dir, tanmateix, abans d’acabar, que els socialistes haurien pogut fer unes quantes coses per evitar que tot plegat arribés fins a una tan pèssima situació, i no les han fet. A veure si s’hi animen d’una vegada, que ja s’està fent fosc.

Déu meu, quina tristesa.

Josep Lligadas

Les actituds evangèliques dels presos polítics catalans

En aquesta etapa històrica cap a la independència de Catalunya, promoguda per les entitats Òmnium Cultural i Assemblea Nacional de Catalunya i en la qual un servidor hi ha participat anant a les manifestacions, la nostra actitud i acció, tal com s’ha portat, sempre ha tingut un estil pacifista i, a més, joiós, festiu. No ha estat un crit violent (sempre hi ha excepcions). El crit “independència”, proclamat des de tots els cims de Catalunya, els turons il·luminats han tingut aquest estil festiu; les colles castelleres, tan nostres, acollidores de tota mena de gent, les corals, els esbarts, han estat trobades de fraternitat i cants de pau i diàleg. I les cantades davant les presons i els ajuntaments. L’estil d’aquestes manifestacions amb el seu missatge és el que ja visqueren i promogueren els nostres empresonats.

Jo no m’hagués imaginat que el “procés”, portat amb tanta dignitat, amb convicció, pacífic, festiu, amb llibertat, que els nostres polítics representants acolliren fent primer una consulta i després un referèndum (cert que el govern d’Espanya no l’autoritzava amb violència de la policia) acabés amb la presó provisional. L’actitud i l’actuació del govern i dels jutges no ha estat de diàleg sinó tot al revés. Llavors, en aquesta etapa que encara estem vivint, els nostres polítics, sense excepció, sempre han insistit amb la “no-violència”, el no-odi-venjança, la fidelitat a les seves conviccions, i alguns han escrit amb profunditat espiritual.

Davant d’aquesta condemna de l’aspiració independentista, tal com s’ha fet, ens ha portat més aviat a mantenir aquesta idea. Com podem conviure amb aquesta gent que ens castiga? Val més estar sols! No hi ha hagut la pedagogia del “parlem-ne”, sinó la pedagogia del càstig, i dic irònicament la pedagogia “exemplar”. No han fet com en les nostres famílies, que hi ha diferències d’idees i comportaments i convivim. El meu pare deia: “Ells són els separatistes”.

Els que som de països petits som més internacionals que els països poderosos. Ells parlen només la seva llengua. És l’imperi del castellà, de l’anglès, del francès… Nosaltres parlem el català i el castellà. Fins els discapacitats. Sí, ells només la seva, que han d’imposar als altres (recordeu la colonització d’Amèrica, Àfrica, Àsia…). A Catalunya, terra de pas, sempre s’ha acollit el foraster, l’immigrant (els Sánchez, els Pérez, els González…). Un servidor ha volgut aprendre altres llengües. Tenim el goig de la Pentecosta que parla totes les llengües. En la doctrina social es proclama el dret de l’autodeterminació dels pobles. A la pràctica, la Litúrgia, la Bíblia en totes les llengües.

El “jo” de cadascú (la psicologia) pot ésser un “jo” individualista, només jo, o un jo-amb-els-altres, comunitari. Una Catalunya independent no és individualista sinó comunitària. Com el creixement personal, desenvolupant totes les capacitats, però sóc jo. Catalunya desenvolupa tot el que té, la geografia, la terra, la llengua, l’art, la ciència, el comerç… i agermanada amb els veïns, els de més a prop i els de més lluny.

La convivència, el respecte, el diàleg, la valoració de l’altre, la complementarietat, el coneixement de la pròpia història i la dels altres són valors que veig en els nostres amics que encara són a la presó injustament i que volem lliures. No a la pedagogia de l’enemic sinó de l’amic.

Lluís Bonet i Armengol

El president Torra ha de demanar perdó

En el discurs de la Diada Nacional, el president Torra va exigir al rei Felip VI i al president Pedro Sánchez que demanessin públicament perdó al poble de Catalunya per l’afusellament del president Companys.

Doncs, ficat dintre aquesta lògica, jo, com a catòlic català, exigeixo al president Quim Torra que demani públicament perdó als catòlics catalans per l’assassinat de la gran quantitat de bisbes, capellans, monges, frares, laiques i laics que van ser morts pel fet de ser catòlics en les primeres setmanes de la guerra civil.

Torra i el seu govern són els hereus d’aquell govern de Catalunya que va permetre tota aquella matança. No, ja ho sé, ells no la van promoure. Però no és tan clar que fessin realment tot el que calia per evitar-la. I en qualsevol cas, el que sí que és indiscutible és que ells no van complir amb el seu deure, que era el d’impedir tota aquella barbaritat.

Apa, president Torra, abans d’exigir tan solemnement res als altres, compleixi el que a vostè li correspon.

(Nota final: No, de fet jo no tinc cap interès perquè Torra demani perdó. Jo en el que sí que tinc molt d’interès és en que Torra i la seva colla parin de fer tanta comèdia).

Josep Lligadas

Dialogar sobre Catalunya des de la fe cristiana

La pandèmia ha fet que el conflicte polític que viu a Catalunya hagi quedat en un segon pla. Però tots sabem que la qüestió persisteix, que continua condicionant fortament la política al nostre país i que, tard o d’hora, tornarà amb força.

També sabem que les decisions judicials que s’han pres en els darrers mesos no han resolt res (segurament ho han complicat més), i tampoc ho faran les que previsiblement vindran.

Per això, tot i que cal atendre prioritàriament la situació sanitària i social derivada de la pandèmia, sembla necessari que governs i partits continuïn treballant, sobre la base del diàleg seriós i sincer, en favor d’una solució justa, pacífica i duradora, com crec que reclama la immensa majoria de la població catalana.

Certament, quan es donen conflictes polítics i socials importants, resulta difícil trobar solucions estables des de la política si no hi ha una suficient base social que les prepari, les afavoreixi o les pugui assimilar.

Segurament és el cas de Catalunya. Serà difícil trobar una solució (sigui la que sigui) mentre existeixin una crispació i una polarització social i política tan alta com l’actual (si més no, en les zones més poblades de Catalunya) o almenys mentre no hi hagi una certa predisposició a trobar un acord sobre certes bases recolzades o acceptables per una gran majoria de la població. I tot i així, qualsevol solució també requerirà un certa predisposició en una part suficient de l’opinió pública en el conjunt d’Espanya.

És evident que quan les discrepàncies polítiques afecten a qüestions fonamentals (com ho és l’estatus polític o la sobirania en un territori), fàcilment la crispació i la tensió generen malestar, riscos per a la convivència i dificultats pel bon govern o pel desenvolupament d’una societat. A priori, aquestes conseqüències no es poden imputar a cap de les parts (ni la que vol un canvi ni la que el rebutja), si actuen de bona fe en defensa d’opcions o interessos legítims. Però el cert és que la tensió fa mal a tots.

Però, ¿com es pot crear un clima social favorable? Les actituds i opcions dels partits i dels gran mitjans de comunicació són clau, naturalment. Però també altres col·lectius poden jugar un paper important, sobretot si el debat polític es manté enquistat. Per exemple, moviments cívics, organitzacions governamentals o institucions religioses (i, en el nostre àmbit, l’Església), també poden contribuir a abonar el terreny per afavorir un clima de diàleg i d’entesa propicis.

A Catalunya, diferents organitzacions no governamentals de signe molt divers han començat a elaborar i experimentar iniciatives en aquesta direcció.

També des de Justícia i Pau, com a entitat d’església i per coherència amb la

nostra missió, volem fer una modesta aportació, adreçada especialment a ambients cristians on també hi ha hagut discrepàncies o tensions.

A partir de l’experiència interna feta en el si de la nostra organització, hem formulat una proposta adreçada a les comunitats i entitats cristianes: la creació d’uns espais de diàleg entorn al conflicte sota la inspiració de l’Evangeli i el pensament social cristià.

Es tracta d’uns espais on persones creients amb visions i perspectives diferents o contraposades puguin escoltar-se, compartir preocupacions i sentiments i enriquir la pròpia visió, per fer-la més àmplia i profunda. Cal només persones interessades i predisposades a escoltar i aprendre dels altres.

És una proposta oberta i flexible, que cada entitat o col·lectiu pot adaptar al seu context. Des de Justícia i Pau ens oferim també, si es creu convenient, a conduir i facilitar el desenvolupament d’aquests grups, per tal que resultin una experiència fructífera i gratificant per als participants.

El que es pretén és crear uns grups de diàleg on poder expressar i intercanviar experiències, sentiments i processos personals sobre com vivim personalment el conflicte. Un moment també per conèixer o aprofundir en l’ensenyament social de l’Església sobre les grans qüestions que hi ha implicades. A la vegada, es tracta d’ajudar els participants a conèixer i comprendre millor les diferents actituds, punts de vista, posicions, estratègies o horitzons existents sobre el conflicte, que permetin ampliar la seva mirada al problema. I, en la mesura del possible, s’orienten també a cercar entre els participants les “llums i ombres” evangèliques presents en cada una de les diferents posicions o estratègies, amb vista a copsar i comprendre, des de la fe cristiana i l’Evangeli, quins elements de legitimitat i de veritat contenen.

En definitiva, a partir d’una metodologia molt acotada (en principi, tres sessions), pretenem oferir una oportunitat perquè els participants, cadascun des de posicions o actituds diferents, puguin escoltar-se a fons per intentar comprendre al qui pensa i viu la situació de manera molt diferent, per sortir amb millors capacitats i eines que afavoreixin i promoguin el diàleg, l’escolta i l’entesa, tant individualment com com a comunitat.

Si aquests espais funcionen bé, les comunitats, moviments, o entitats que els acullin poden obtenir nous elements de judici per gestionar les situacions viscudes i a desenvolupar iniciatives en favor del diàleg i l’entesa.

L’experiència ens permetrà veure el valor i utilitat d’aquesta proposta o la necessitat d’una eventual reformulació. En tot cas, mostrem la nostra disponibilitat a sumar esforços amb altres iniciatives semblants dins i fora de l’àmbit cristià.


Eduard Ibáñez

Nous actors polítics tres anys després del referèndum

La centralitat de la vida política catalana no rau a la presó o a l’exili, com cada dia intenten uns i altres, amb certa mala intenció. Per sort, algunes noves propostes prenen força per deixar el discurs victimista en retirada i obrir una nova senda activa per refermar i concretar el mandat democràtic del Primer d’Octubre i poder fer, de forma natural, la independència de Catalunya des de les institucions.

Els espanyols a Catalunya i a fora del país amb molt poc esforç, només centrant-se en el que fan i diuen els presos polítics catalans o els que gosen parlar des de l’exili, han reconduït el debat públic català de recuperació nacional en un debat que ha estat i serà per sempre més, com a molt, el debat pels drets civils, aquí i arreu, com no podia ésser d’una altra manera.

Per tant, ni de la presó ni de l’exili en sortirà cap opció més que la denúncia de la vulneració d’uns drets individuals, certament lloables i necessaris, que res tenen a veure amb la recuperació dels drets nacionals dels catalans, els quals només es poden fer valdre des de la perspectiva de l’acció política (col·lectiva).

La força espanyola, com qualsevol altra força que ha d’ordenar la vida pública, és la que prové d’instigar la por, i la millor caixa de ressonància, a la mida d’Espanya, són els presos polítics i els exiliats catalans, que dia sí dia també ens recorden, amb tota mena de detalls, com per tant poca cosa com manifestar-se porten tres anys engarjolats o malvivint en d’altres latituds.

La dignitat nacional que tant prediquen, uns i altres, passa per traslladar molt més al poble confiança i temperança, i també, ja d’una vegada, en apartar-se per deixar que nous polítics o activistes maldin per conquerir les llibertats nacionals que ens han de donar protecció i seguretat. Qualsevol lluita necessita una moral de victòria i d’afirmació que en cap cas passa per assumir tantes i tantes mancances, sobretot quan es fa des d’una posició de feblesa total com és la que prové de la presó o de l’exili.

Els presos polítics i els exiliats viuen reactivament, a tot el que els va passant, transmetent desconcert i desànim a la població catalana, la qual els ha atorgat un xec en blanc de tres anys llençat al pou de la història. La seva reacció sempre prové d’una nova decisió espanyola (normalment judicial) i per això, el seu discurs i missatge s’han convertit, ja a hores d’ara, en la principal eina d’espanyolització.

Per contra, els catalans clamen per la desconnexió d’Espanya com la millor via per refer el camí cap a la independència i la construcció d’un nou estat dins d’Europa. La desconnexió suposa tenir una agenda pròpia, uns debats interns vius i un imaginari social sempre emergent. Coses que ja existeixen entre molts catalans, per sort, i entre els que sorgeix una renovada energia. Hi ha nous actors socials i polítics que ja veuen clar el desgavell viscut fins ara i estan decidits a reaccionar per construir alternatives des de baix.

Algunes propostes disruptives i constructives sorgeixen de les entitats civils existents com Òmnium, ANC, etc., però d’altres iniciatives com Primàries Catalunya (que va néixer a instàncies de l’ANC) i provinents de persones amb lideratge a les xarxes socials, ja són ben vives. Són nous nius d’esperança que, amb tots els respectes pels represaliats i la més ferma solidaritat, busquen una sortida natural a les ànsies dels catalans.

El nucli fonamental de totes aquestes noves i fortes propostes passen per deixar d’acusar l’estat espanyol o Espanya, tot assumint que un nou estat català tampoc seria perfecte. Acusar constantment l’estat espanyol, la seva monarquia, els seus jutges, els seus sistemes de poder i, en definitiva, la seva democràcia… és posar en el centre del debat polític i social català la seva suposada força quan el que convé és posar la força i la voluntat dels catalans en el centre de tot el que vivim i sentim. Ignorant i desconnectant d’una impossible i inviable reforma espanyola des de Catalunya o feta per catalans.

És estratègicament necessari considerar Espanya i l’estat espanyol com una democràcia europea que respecta i reconeix els drets humans, en especial, el dret a l’autodeterminació. Estigmatitzar els espanyols com a feixistes, per defecte, com tan sovint passa, tanca totes les opcions a fer que, amb l’aplicació del mandat del Primer d’Octubre, aixecant la suspensió de la declaració d’independència, hi hagi un respecte mínim a les decisions i a la voluntat dels catalans.

Llorenç Prats

Bisbes, política i família

Sembla ser que alguns bisbes, com Blázquez o Cañizares, president i vice-president respectivament de la Conferència Episcopal Espanyola, esporuguits per la formació d’un govern d’esquerres, han demanat als fidels la seva pregària per Espanya. Cañizares ja ha expressat repetidament la seva valoració de la unitat d’Espanya com un bé, oblidant que la unió és un bé quan és lliurement elegida. D’altres, com l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, demanen a la Mare de Déu que “salvi Espanya” just després de la investidura. Ginés García Beltrán, bisbe de Getafe, expressa la seva “preocupació expectant” per l’actitud del nou govern davant del fet religiós. El de Sogorb-Castelló, Casimiro López, organitza cursos per fer front a les polítiques d’esquerres.

No és pas una actitud compartida per tots els bisbes. Alguns, com Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, han valorat positivament la capacitat de dialogar i de prendre acords. De fet, també Blázquez ha felicitat Pedro Sánchez per la seva investidura en nom de la Conferència Episcopal Espanyola. Ambigüitat i tebiesa és el que es pot captar. Estaria bé, però, que algú reconegués la responsabilitat de la pròpia Conferència Episcopal en la cocció d’alguns dels problemes més greus amb què ens enfrontem: la COPE, 13TV, mitjans de comunicació de l’Església, durant molts anys han anat estimulant un anticatalanisme visceral amb un llenguatge obscè, agressiu i poc veraç, que ha contribuït molt poc a l’entesa mútua i molt a la percepció generalitzada que l’Església s’arrenglera amb el conservadorisme polític del PP o fins i tot de Vox. El bisbe emèrit de Tànger, Santiago Agrelo, s’ha queixat repetidament de com alguns mitjans de l’Església tractaven la qüestió dels immigrants, d’una forma molt allunyada de l’Evangeli.

A aquesta sensació contribueix també sens dubte la iniciativa presentada recentment sobre el llarg itinerari de formació que la Conferència Episcopal ofereix als promesos, amb un llenguatge i unes propostes que, per la concepció antropològica de la vida i de la parella, recorden més els consells pintorescos del Movimiento Nacional que no pas les inquietuds de la pastoral matrimonial que es viuen a les parròquies del nostre entorn.

Si el que els fa més por del nou govern és un laïcisme desmesurat i un anticlericalisme militant, els bisbes farien bé de revisar quines actituds pròpies contribueixen a alimentar la percepció d’una Església preconciliar.

Canviant la percepció del conflicte amb Carme Forcadell

No gosaria pas dir que jo soc pacifista. Qualsevol persona que em conegui mínimament ja deu saber que tinc poca paciència, poc marge de tolerància i que exploto sovint, de manera que la gent que he ofès al llarg de la vida podria formar un concorregut sindicat per defensar-se dels meus fets i paraules. Però admiro el pacifisme, el de debò, en la línia del que promou el jesuïta Joan Morera, en l’entrevista que vaig tenir l’oportunitat de fer-li per a la revista Galilea.153. Dic que em sembla que és pacifisme de debò perquè no es confon amb la inhibició davant d’un problema ni amb la hipocresia de fer veure que no existeix. Joan Morera promou la integració de l’adversari, cosa que sempre suposa renunciar a alguna cosa pròpia.

Reconec que amb el procés se m’han disparat totes les alarmes personals, perquè he estat incapaç de pair-ho tot plegat. D’una banda les actituds que a mi em semblen supremacistes d’una part de l’independentisme em treuen de polleguera, d’una altra em costa molt entendre la DUI i tot el que la va acompanyar. Cal afegir-hi, a més, que, és clar, no estic gens d’acord amb la presó preventiva ni amb una sentència que em sembla molt excessiva. M’esforço per demanar diàleg, però a mi mateixa em costa molt no enfilar-me sobre el tema, cosa que m’ha provocat alguns problemes. La meva aportació al martirologi no independentista és que ja sé què vol dir estar en una llista negra per aquest motiu.

Però tot i això, confesso que em va commoure llegir que la Carme Forcadell havia fet unes declaracions a no sé quina emissora de ràdio reconeixent que potser aquells dies fatídics de setembre i octubre de 2017 els havia faltat empatia amb ciutadans no independentistes. Per primera vegada vaig sentir una connexió amb l’adversari que vaig agrair profundament. Perquè el primer que va canviar va ser purament emocional: la ràbia que m’inspirava habitualment l’expresidenta del Parlament va ser substituïda per la complicitat que comporta que et vegin i facin l’esforç d’entendre’t, encara que la discrepància hi continua sent. I que ho faci una persona que és a la presó, i que per tant paga molt cares les seves decisions, doncs té molt de mèrit.

Vaig veure que alguns dels “meus” van reaccionar amb acritud, recriminant-li que fins ara no hagués fet cap pas en aquest sentit. I això em va portar a escriure-li a la presó, per agrair-li el seu gest. Uns dies després vaig rebre’n resposta. Una resposta amable i conciliadora que mostrava que havia llegit amb atenció el que jo li deia, i ho havia entès. Una resposta que permetia la discrepància però que reforçava la idea que uns i altres podem lluitar conjuntament per una democràcia més forta i respectuosa amb els drets humans.

A mi tot plegat m’ha fet bé. És un gest molt petit, però significatiu. Crec que em cal continuar per aquí, lluny d’estratègies partidistes. Crec també que aquesta mena de coses s’haurien de visibilitzar en el pla cristià. Més que pregàries independentistes i semi-institucionals, com la que es va fer no fa gaire a Montserrat, convindria fer pregàries unitàries, per tot allò comú que és valuós i compartit. Encara que costés temps posar-nos-hi d’acord. Només el fet de preparar-ho ja és un camí de diàleg amb el rerafons de l’Evangeli. Perquè, és clar, quan el president Torra surt a llegir un text de Bonhoeffer, jo, que estic a les antípodes polítiques del que ell representa, em sento com si a mi, i als qui pensen com jo, ens reservessin l’agradable paper de Goebbels.

En fi. Tindrem molt de temps per treballar-hi, perquè la situació es complica cada cop més.

Mercè Solé

Val la pena el pacte Sánchez-Iglesias?

Quan valoràvem els resultats de les eleccions del dia 10, a la meva agrupació, la secretària d’Organització ens va ensenyar un mapa amb les seccions censals de Mataró que la mitjana de renda de les quals no arriba a la mitjana espanyola, segons l’Agència Tributària. A continuació ens va preguntar: “¿Sabeu en quantes d’aquestes seccions guanya el PSC?”. “En totes menys en dues”, respongué; dues que són molt a prop de seccions per sobre de la mitjana de renda. Si ja estava convençut de la necessitat del pacte Sánchez-Iglesias ―l’únic possible, si som sincers― la imatge del mapa m’hi va fer estar encara més. Mireu, jo em vaig fer del PSC precisament per això: per posar-me al servei dels que tenen menys i per governar (per fer polítiques possibles). No ens podem permetre no fer el pas.

Ple de riscos

Certament, l’acord entre els socialistes i Unides Podem (UP) té molts riscos. El primer, que aconsegueixi la mínima majoria a les Corts. En aquest tauler, caldrà un acte valent, sobretot, d’ERC, contra el “tot o res”, almenys aparent, dels seus socis i bona part de l’independentisme mobilitzat. Si pensen en un moment quina és l’alternativa (terceres eleccions, govern amb Vox, una “gran coalició”…), tampoc els serà tan difícil decidir-s’hi.

El segon risc recau en la incorporació de ministres d’UP al Govern d’Espanya, el primer de coalició des del restabliment de la democràcia. Els que vam viure el ”Dragon Khan” de Catalunya sabem que mantenir la unitat del govern en un escenari pluripartidista propici a diferenciar les particularitats és costós. D’altra banda, l’adamisme d’algunes polítiques d’UP, els seus prejudicis i l’excés de confiança amb la idea del poder (tant per denostar-lo com per abraçar-lo com a solucionador de tots els mals) portaran força maldecaps i necessitaran d’una ràpida maduració dels seus protagonistes. Que l’hi preguntin a Ada Colau.

Com a conseqüència, el tercer risc que apunto passa per si podran o no enfrontar-se als toros ―perdoneu la metàfora― que tenen al davant. La possible crisi que ens trobem al final de l’actual desacceleració (amb els efectes devastadors, també per la política, que ens va deixar la de fa deu anys). El nostre rol, i l’europeu, davant les noves batalles mundials, com les guerres comercials i tecnològiques de les grans potències, l’efecte de la robotització al món del treball, les crisis migratòries,etc. O l’embolicat assumpte de Catalunya. Tots ells són temes que, si no es governen, si no s’afronten, el més lleu que ens pot passar seria que Vox guanyés les pròximes eleccions.

Catalunya

El de Catalunya és, potser, el tema que ens queda més a prop. El repte, crec, és com passar d’una espiral que baixa degradant-nos cada dia més (les institucions, l’autogovern, la convivència, la política, l’economia… i segurament la salut mental) a una espiral exactament contrària. Per moltes raons, és dificilíssim. Perquè la justícia no pot fer veure que no hi veu quan es cometen il·legalitats. Perquè la confrontació dona determinats rèdits electorals (tot i que de vegades gallinacis, mireu Ciutadans) i altres rèdits menys confessables. Perquè ningú vol perdre. O tothom tem perdre. I perquè els escenaris d’acord mai no satisfan ningú del tot i mai no aconsegueixen manifestacions extraordinàries com les que hem viscut a Catalunya. Tampoc pintades ni altres gamberrades, sigui dit de passada.

Però tot i els riscos i les dificultats, tot i que si jo fos Pedro Sánchez ara mateix resaria “Senyor, feu que passi de mi aquest calze”, torno a mirar el mapa del principi, miro la gent que assistia a l’assemblea, molts d’ells residents en aquelles seccions, i penso que valdrà la pena. Reformes que reequilibrin en bona part aquesta desigualtat; mesures perquè sigui possible accedir als recursos educatius, culturals, laborals; polítiques que avancin cap un estat més integrador de la seva diversitat; polítiques federals… cap a Europa!

Que ho digui jo, que vaig votar el PSC, i que en formo part, no sé si té gaire mèrit. Si els que em llegiu heu votat altres opcions, o cap, responeu-me sincerament: ¿no val mil vegades més la pena deixar avançar aquest govern que no pas, buscant el més òptim, i cansant més el personal, se’ns acabin entaulant els bàrbars?

Ramon Bassas

Reflexions sobre les eleccions generals espanyoles del 10 de novembre del 2019

Una de les qüestions que s’han debatut després del resultat de les eleccions generals del 10 de novembre és si han estat útils. Alguns creuen que no, ja que ens han situat un panorama més o menys igual i en part pitjor, ja que el PSOE i Unides Podem que van estar a punt de pactar, han restat afeblits. Altres diuen que precisament per això i pel fet de l’augment de diputats de l’extrema dreta, s’han vist més obligats a posar camins ràpids a un acord. Sobre aquest augment de Vox també les opinions són dispars. Alguns creuen que ens situen en un terreny molt perillós. Altres pensen que aquesta posició política ja existia dins del PP i de Ciutadans, i que el fet que ara doni la cara explicita, segons com és millor. De fet la baixada de Ciutadans explica en molta part la pujada de Vox. En general, la dreta s’ha reestructurat internament, tot i que en conjunt ha perdut vots.

Han estat unes eleccions més (sempre és bo votar), que han costat uns diners que potser s’haguessin pogut destinar a altres necessitats més importants. I ens trobem de nou amb una estabilitat política a Espanya que no es resoldrà fins que no s’afronti políticament i amb una seriosa negociació el conflicte català, i derivadament el basc, el gallec, etc.

Les eleccions del novembre han debilitat el centre i l’esquerra, i han reforçat, en poc, els partits petits independentistes d’esquerra (BNG, EH-Bildu, CUP).

De fet, tots els partits bascos i catalans s’han mantingut bé, i amb una certa tendència a augmentar en nombre total de vots. I ha entrat de nou el BNG al Congrés. Ja fa temps, pràcticament en tot el temps de democràcia que observem que els votants en les eleccions a les nacionalitats perifèriques, tenen un comportament força diferent als del resta de l’estat espanyol.

Si ara ens fixem en el vot català, podem afirmar que la dreta a Catalunya, en comparació amb les eleccions d’abril, ha perdut en escons, en percentatge i en vots.

El centre polític a Catalunya (en el qual incloc el PSC, Junts per Catalunya i ERC), en comparació amb les eleccions d’abril també ha perdut en escons, en percentatge i en vots. Tot i amb això el centre és el conjunt polític que ha guanyat a Catalunya en escons.

L’esquerra (Unides Podem i CUP) ha guanyat vots a Catalunya en comparació amb les eleccions del mes d’abril del 2019, gràcies a la CUP, ja que En Comú Podem ha perdut uns 80.000 vots.

El sobiranisme (els partits que estan d’acord amb el dret a l’autodeterminació) ja havia traspassat el 51% l’ abril i pel novembre arriba a quasi el 57% en unes eleccions espanyoles generals. És una dada molt important a tenir en compte.
Seguim observant que l’independentisme a poc a poc creix i el sobiranisme també. Això vol dir que per qualsevol pas de govern a Espanya caldrà tenir-ho en compte. El sobiranisme vol un referèndum d’autodeterminació (i són més de 2 milions, més que la suma de federalistes, autonomistes i centralistes, en aquestes eleccions).

Aquestes eleccions segueixen indicant que el vot català es decanta més cap al centre i centre-esquerra que no pas el vot espanyol (només veient el nombre de vots que treu la dreta a Catalunya). Cosa que fa pensar que en un possible Estat català, el Parlament es decantaria vers aquesta tendència política i que el govern el podrien tenir més aviat partits d’esquerres o de centre fent una política de caire socialdemòcrata. Sobretot tenint en compte que no hauríem de dependre d’un altre Estat, tindríem més possibilitat de recaptar tributs i desenvolupar l’economia i unes polítiques més afins a la justícia social.

Si es materialitza l’acord entre PSOE i Unides Podem i formen govern de coalició, veurem què donarà de si, tant a nivell de propostes més socials (hauran de fer retallades davant de les pressions de la Unió Europea?, i enfront del alt nivell de dèficit de l’ estat espanyol?) com pel que fa al conflicte català. La gestió d’aquest conflicte serà la prova política per mostrar si realment volen tirar endavant un diàleg, una negociació, amb el govern català.

Quim Cervera

Tres reptes després de les eleccions

Les eleccions del 10 de novembre plantegen uns quants reptes que poden desencallar el nostre futur polític, tant a Catalunya com a tot Espanya. Jo en destacaria tres:

Govern de coalició

El que no es va poder acordar en sis mesos, ara s’ha pogut fer en un parell de dies. Suposo que és que hi ha coses que han de madurar i fer-se evidents (o inevitables). Jo, després de les eleccions d’abril, pensava que, donada la complexitat de la situació i també donat l’estil tan impositiu de Pablo Iglesias, el millor era un govern socialista amb suports externs. Però Pedro Sánchez va començar a donar voltes sense voler aterrar enlloc, i Pablo Iglesias es va refermar en les seves exigències. Llavors, vista la impossibilitat que Pablo Iglesias baixés del burro, vaig pensar que Pedro Sánchez faria santament d’acceptar la coalició i estalviar-nos unes noves eleccions: ell tenia tots els ressorts del poder i, si s’hi posava amb ganes, podia arribar a fer funcionar la cosa.

No va ser així, però ara sí que ha estat possible. Jo crec que és una gran notícia, si arriba a bon port. Caldrà tota la mà esquerra de Pedro Sánchez, i caldrà que Pablo Iglesias assumeixi que no és l’amo (que em sembla que ja ho ha començat a assumir). En tot cas, el repte pot donar molts bons fruits, si els responsables de la cosa estan a l’altura. És, crec, una bona notícia per al nostre futur democràtic i per a la molta tasca que cal fer en polítiques socials i en la recerca del nostre benestar col·lectiu.

Una proposta federalista

Mirant a Catalunya, el nou govern espanyol té un repte bàsic: articular una proposta federalista. Ara, com diu Miquel Iceta, no hi ha les majories necessàries per canviar la constitució. Però sí que hi ha la possibilitat d’engegar una colla de mesures que permetin un canvi de clima, i que ens situïn en aquesta perspectiva. Però cal posar-s’hi, ja. Jo faria seure en una taula l’esmentat Miquel Iceta amb el Joan Botella, president de Federalistes d’Esquerra i home de l’antiga ICV, i que comencin a fer propostes, tant en l’àmbit de la sintonia i valoració cultural (¿quan veurem, per exemple, que a TVE la gent de tot Espanya pugui sentir parlar en català, i quan veurem a Madrid rètols de llocs oficials en les quatre llengües de l’estat?), com en l’àmbit més polític i econòmic.

I si això s’endarrereix massa, caldrà que des d’algun òrgan no governamental (¿Federalistes d’Esquerra, per exemple?) s’hi posin en sèrio i comencin a pressionar.

S’han de buscar formes de diàleg amb l’independentisme en general i amb el govern de la Generalitat en concret. Però sense tenir una proposta alternativa a la independència, i sense fer-ne bona pedagogia a tot Espanya, poc es podrà avançar. Espero que la presència d’UP al govern hi ajudi.

La responsabilitat d’ERC

ERC té a les mans molts fils del nostre futur polític. I quan un té tants fils a les mans, el que cal demanar-li és responsabilitat i coratge. Esquerra Republicana pot facilitar o bloquejar que a Espanya tinguem finalment govern, i un govern civilitzat, capaç de buscar sortides al conflicte català. I té a les mans la possibilitat de fer que la presidència de la Generalitat estigui en millors mans que les que està ara.

El problema és que ERC viu pendent que els seus competidors per l’espai independentista, capitanejats pel tàndem Puigdemont-Torra, no els puguin estigmatitzar com a traïdors a la causa, i puguin impedir-los de guanyar les properes eleccions catalanes. Per això, des d’ERC de tant en tant deixen anar exabruptes perfectament innecessaris contra el govern espanyol, o exhibeixen una fatxenderia que tampoc no fa cap falta.

Però els dirigents d’Esquerra saben que s’ha acabat el temps de manipular emocions. Saben que s’han de consolidar i han de créixer d’una manera més digna. I com que ho saben, haurien de tenir el coratge d’explicar clarament la situació. Haurien de confiar en la intel·ligència de la seva militància i dels seus votants, i explicar-los bé que el setembre i l’octubre de 2017 van ser un error, desemmascarar sense por el totalitarisme de la dreta independentista, i dir que la independència, en tot cas, no serà per demà mateix. I, a partir d’aquí, exigir a Pedro Sánchez, per facilitar-li la investidura, coses que es puguin dur a terme sense trencar la legalitat. No ho sé, jo crec que dins ERC també saben que aquesta, de fet, és l’única sortida a l’actual embolic. I que aquesta és l’única manera de contribuir a fer que retornin la pau i el progrés a una Catalunya que pugui ser novament de tots.

Josep Lligadas