Les actituds evangèliques dels presos polítics catalans

En aquesta etapa històrica cap a la independència de Catalunya, promoguda per les entitats Òmnium Cultural i Assemblea Nacional de Catalunya i en la qual un servidor hi ha participat anant a les manifestacions, la nostra actitud i acció, tal com s’ha portat, sempre ha tingut un estil pacifista i, a més, joiós, festiu. No ha estat un crit violent (sempre hi ha excepcions). El crit “independència”, proclamat des de tots els cims de Catalunya, els turons il·luminats han tingut aquest estil festiu; les colles castelleres, tan nostres, acollidores de tota mena de gent, les corals, els esbarts, han estat trobades de fraternitat i cants de pau i diàleg. I les cantades davant les presons i els ajuntaments. L’estil d’aquestes manifestacions amb el seu missatge és el que ja visqueren i promogueren els nostres empresonats.

Jo no m’hagués imaginat que el “procés”, portat amb tanta dignitat, amb convicció, pacífic, festiu, amb llibertat, que els nostres polítics representants acolliren fent primer una consulta i després un referèndum (cert que el govern d’Espanya no l’autoritzava amb violència de la policia) acabés amb la presó provisional. L’actitud i l’actuació del govern i dels jutges no ha estat de diàleg sinó tot al revés. Llavors, en aquesta etapa que encara estem vivint, els nostres polítics, sense excepció, sempre han insistit amb la “no-violència”, el no-odi-venjança, la fidelitat a les seves conviccions, i alguns han escrit amb profunditat espiritual.

Davant d’aquesta condemna de l’aspiració independentista, tal com s’ha fet, ens ha portat més aviat a mantenir aquesta idea. Com podem conviure amb aquesta gent que ens castiga? Val més estar sols! No hi ha hagut la pedagogia del “parlem-ne”, sinó la pedagogia del càstig, i dic irònicament la pedagogia “exemplar”. No han fet com en les nostres famílies, que hi ha diferències d’idees i comportaments i convivim. El meu pare deia: “Ells són els separatistes”.

Els que som de països petits som més internacionals que els països poderosos. Ells parlen només la seva llengua. És l’imperi del castellà, de l’anglès, del francès… Nosaltres parlem el català i el castellà. Fins els discapacitats. Sí, ells només la seva, que han d’imposar als altres (recordeu la colonització d’Amèrica, Àfrica, Àsia…). A Catalunya, terra de pas, sempre s’ha acollit el foraster, l’immigrant (els Sánchez, els Pérez, els González…). Un servidor ha volgut aprendre altres llengües. Tenim el goig de la Pentecosta que parla totes les llengües. En la doctrina social es proclama el dret de l’autodeterminació dels pobles. A la pràctica, la Litúrgia, la Bíblia en totes les llengües.

El “jo” de cadascú (la psicologia) pot ésser un “jo” individualista, només jo, o un jo-amb-els-altres, comunitari. Una Catalunya independent no és individualista sinó comunitària. Com el creixement personal, desenvolupant totes les capacitats, però sóc jo. Catalunya desenvolupa tot el que té, la geografia, la terra, la llengua, l’art, la ciència, el comerç… i agermanada amb els veïns, els de més a prop i els de més lluny.

La convivència, el respecte, el diàleg, la valoració de l’altre, la complementarietat, el coneixement de la pròpia història i la dels altres són valors que veig en els nostres amics que encara són a la presó injustament i que volem lliures. No a la pedagogia de l’enemic sinó de l’amic.

Lluís Bonet i Armengol

El president Torra ha de demanar perdó

En el discurs de la Diada Nacional, el president Torra va exigir al rei Felip VI i al president Pedro Sánchez que demanessin públicament perdó al poble de Catalunya per l’afusellament del president Companys.

Doncs, ficat dintre aquesta lògica, jo, com a catòlic català, exigeixo al president Quim Torra que demani públicament perdó als catòlics catalans per l’assassinat de la gran quantitat de bisbes, capellans, monges, frares, laiques i laics que van ser morts pel fet de ser catòlics en les primeres setmanes de la guerra civil.

Torra i el seu govern són els hereus d’aquell govern de Catalunya que va permetre tota aquella matança. No, ja ho sé, ells no la van promoure. Però no és tan clar que fessin realment tot el que calia per evitar-la. I en qualsevol cas, el que sí que és indiscutible és que ells no van complir amb el seu deure, que era el d’impedir tota aquella barbaritat.

Apa, president Torra, abans d’exigir tan solemnement res als altres, compleixi el que a vostè li correspon.

(Nota final: No, de fet jo no tinc cap interès perquè Torra demani perdó. Jo en el que sí que tinc molt d’interès és en que Torra i la seva colla parin de fer tanta comèdia).

Josep Lligadas

Dialogar sobre Catalunya des de la fe cristiana

La pandèmia ha fet que el conflicte polític que viu a Catalunya hagi quedat en un segon pla. Però tots sabem que la qüestió persisteix, que continua condicionant fortament la política al nostre país i que, tard o d’hora, tornarà amb força.

També sabem que les decisions judicials que s’han pres en els darrers mesos no han resolt res (segurament ho han complicat més), i tampoc ho faran les que previsiblement vindran.

Per això, tot i que cal atendre prioritàriament la situació sanitària i social derivada de la pandèmia, sembla necessari que governs i partits continuïn treballant, sobre la base del diàleg seriós i sincer, en favor d’una solució justa, pacífica i duradora, com crec que reclama la immensa majoria de la població catalana.

Certament, quan es donen conflictes polítics i socials importants, resulta difícil trobar solucions estables des de la política si no hi ha una suficient base social que les prepari, les afavoreixi o les pugui assimilar.

Segurament és el cas de Catalunya. Serà difícil trobar una solució (sigui la que sigui) mentre existeixin una crispació i una polarització social i política tan alta com l’actual (si més no, en les zones més poblades de Catalunya) o almenys mentre no hi hagi una certa predisposició a trobar un acord sobre certes bases recolzades o acceptables per una gran majoria de la població. I tot i així, qualsevol solució també requerirà un certa predisposició en una part suficient de l’opinió pública en el conjunt d’Espanya.

És evident que quan les discrepàncies polítiques afecten a qüestions fonamentals (com ho és l’estatus polític o la sobirania en un territori), fàcilment la crispació i la tensió generen malestar, riscos per a la convivència i dificultats pel bon govern o pel desenvolupament d’una societat. A priori, aquestes conseqüències no es poden imputar a cap de les parts (ni la que vol un canvi ni la que el rebutja), si actuen de bona fe en defensa d’opcions o interessos legítims. Però el cert és que la tensió fa mal a tots.

Però, ¿com es pot crear un clima social favorable? Les actituds i opcions dels partits i dels gran mitjans de comunicació són clau, naturalment. Però també altres col·lectius poden jugar un paper important, sobretot si el debat polític es manté enquistat. Per exemple, moviments cívics, organitzacions governamentals o institucions religioses (i, en el nostre àmbit, l’Església), també poden contribuir a abonar el terreny per afavorir un clima de diàleg i d’entesa propicis.

A Catalunya, diferents organitzacions no governamentals de signe molt divers han començat a elaborar i experimentar iniciatives en aquesta direcció.

• 

També des de Justícia i Pau, com a entitat d’església i per coherència amb la

nostra missió, volem fer una modesta aportació, adreçada especialment a ambients cristians on també hi ha hagut discrepàncies o tensions.

A partir de l’experiència interna feta en el si de la nostra organització, hem formulat una proposta adreçada a les comunitats i entitats cristianes: la creació d’uns espais de diàleg entorn al conflicte sota la inspiració de l’Evangeli i el pensament social cristià.

Es tracta d’uns espais on persones creients amb visions i perspectives diferents o contraposades puguin escoltar-se, compartir preocupacions i sentiments i enriquir la pròpia visió, per fer-la més àmplia i profunda. Cal només persones interessades i predisposades a escoltar i aprendre dels altres.

És una proposta oberta i flexible, que cada entitat o col·lectiu pot adaptar al seu context. Des de Justícia i Pau ens oferim també, si es creu convenient, a conduir i facilitar el desenvolupament d’aquests grups, per tal que resultin una experiència fructífera i gratificant per als participants.

El que es pretén és crear uns grups de diàleg on poder expressar i intercanviar experiències, sentiments i processos personals sobre com vivim personalment el conflicte. Un moment també per conèixer o aprofundir en l’ensenyament social de l’Església sobre les grans qüestions que hi ha implicades. A la vegada, es tracta d’ajudar els participants a conèixer i comprendre millor les diferents actituds, punts de vista, posicions, estratègies o horitzons existents sobre el conflicte, que permetin ampliar la seva mirada al problema. I, en la mesura del possible, s’orienten també a cercar entre els participants les “llums i ombres” evangèliques presents en cada una de les diferents posicions o estratègies, amb vista a copsar i comprendre, des de la fe cristiana i l’Evangeli, quins elements de legitimitat i de veritat contenen.

En definitiva, a partir d’una metodologia molt acotada (en principi, tres sessions), pretenem oferir una oportunitat perquè els participants, cadascun des de posicions o actituds diferents, puguin escoltar-se a fons per intentar comprendre al qui pensa i viu la situació de manera molt diferent, per sortir amb millors capacitats i eines que afavoreixin i promoguin el diàleg, l’escolta i l’entesa, tant individualment com com a comunitat.

Si aquests espais funcionen bé, les comunitats, moviments, o entitats que els acullin poden obtenir nous elements de judici per gestionar les situacions viscudes i a desenvolupar iniciatives en favor del diàleg i l’entesa.

L’experiència ens permetrà veure el valor i utilitat d’aquesta proposta o la necessitat d’una eventual reformulació. En tot cas, mostrem la nostra disponibilitat a sumar esforços amb altres iniciatives semblants dins i fora de l’àmbit cristià.

Eduard Ibáñez

Nous actors polítics tres anys després del referèndum

La centralitat de la vida política catalana no rau a la presó o a l’exili, com cada dia intenten uns i altres, amb certa mala intenció. Per sort, algunes noves propostes prenen força per deixar el discurs victimista en retirada i obrir una nova senda activa per refermar i concretar el mandat democràtic del Primer d’Octubre i poder fer, de forma natural, la independència de Catalunya des de les institucions.

Els espanyols a Catalunya i a fora del país amb molt poc esforç, només centrant-se en el que fan i diuen els presos polítics catalans o els que gosen parlar des de l’exili, han reconduït el debat públic català de recuperació nacional en un debat que ha estat i serà per sempre més, com a molt, el debat pels drets civils, aquí i arreu, com no podia ésser d’una altra manera.

Per tant, ni de la presó ni de l’exili en sortirà cap opció més que la denúncia de la vulneració d’uns drets individuals, certament lloables i necessaris, que res tenen a veure amb la recuperació dels drets nacionals dels catalans, els quals només es poden fer valdre des de la perspectiva de l’acció política (col·lectiva).

La força espanyola, com qualsevol altra força que ha d’ordenar la vida pública, és la que prové d’instigar la por, i la millor caixa de ressonància, a la mida d’Espanya, són els presos polítics i els exiliats catalans, que dia sí dia també ens recorden, amb tota mena de detalls, com per tant poca cosa com manifestar-se porten tres anys engarjolats o malvivint en d’altres latituds.

La dignitat nacional que tant prediquen, uns i altres, passa per traslladar molt més al poble confiança i temperança, i també, ja d’una vegada, en apartar-se per deixar que nous polítics o activistes maldin per conquerir les llibertats nacionals que ens han de donar protecció i seguretat. Qualsevol lluita necessita una moral de victòria i d’afirmació que en cap cas passa per assumir tantes i tantes mancances, sobretot quan es fa des d’una posició de feblesa total com és la que prové de la presó o de l’exili.

Els presos polítics i els exiliats viuen reactivament, a tot el que els va passant, transmetent desconcert i desànim a la població catalana, la qual els ha atorgat un xec en blanc de tres anys llençat al pou de la història. La seva reacció sempre prové d’una nova decisió espanyola (normalment judicial) i per això, el seu discurs i missatge s’han convertit, ja a hores d’ara, en la principal eina d’espanyolització.

Per contra, els catalans clamen per la desconnexió d’Espanya com la millor via per refer el camí cap a la independència i la construcció d’un nou estat dins d’Europa. La desconnexió suposa tenir una agenda pròpia, uns debats interns vius i un imaginari social sempre emergent. Coses que ja existeixen entre molts catalans, per sort, i entre els que sorgeix una renovada energia. Hi ha nous actors socials i polítics que ja veuen clar el desgavell viscut fins ara i estan decidits a reaccionar per construir alternatives des de baix.

Algunes propostes disruptives i constructives sorgeixen de les entitats civils existents com Òmnium, ANC, etc., però d’altres iniciatives com Primàries Catalunya (que va néixer a instàncies de l’ANC) i provinents de persones amb lideratge a les xarxes socials, ja són ben vives. Són nous nius d’esperança que, amb tots els respectes pels represaliats i la més ferma solidaritat, busquen una sortida natural a les ànsies dels catalans.

El nucli fonamental de totes aquestes noves i fortes propostes passen per deixar d’acusar l’estat espanyol o Espanya, tot assumint que un nou estat català tampoc seria perfecte. Acusar constantment l’estat espanyol, la seva monarquia, els seus jutges, els seus sistemes de poder i, en definitiva, la seva democràcia… és posar en el centre del debat polític i social català la seva suposada força quan el que convé és posar la força i la voluntat dels catalans en el centre de tot el que vivim i sentim. Ignorant i desconnectant d’una impossible i inviable reforma espanyola des de Catalunya o feta per catalans.

És estratègicament necessari considerar Espanya i l’estat espanyol com una democràcia europea que respecta i reconeix els drets humans, en especial, el dret a l’autodeterminació. Estigmatitzar els espanyols com a feixistes, per defecte, com tan sovint passa, tanca totes les opcions a fer que, amb l’aplicació del mandat del Primer d’Octubre, aixecant la suspensió de la declaració d’independència, hi hagi un respecte mínim a les decisions i a la voluntat dels catalans.

Llorenç Prats

Bisbes, política i família

Sembla ser que alguns bisbes, com Blázquez o Cañizares, president i vice-president respectivament de la Conferència Episcopal Espanyola, esporuguits per la formació d’un govern d’esquerres, han demanat als fidels la seva pregària per Espanya. Cañizares ja ha expressat repetidament la seva valoració de la unitat d’Espanya com un bé, oblidant que la unió és un bé quan és lliurement elegida. D’altres, com l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, demanen a la Mare de Déu que “salvi Espanya” just després de la investidura. Ginés García Beltrán, bisbe de Getafe, expressa la seva “preocupació expectant” per l’actitud del nou govern davant del fet religiós. El de Sogorb-Castelló, Casimiro López, organitza cursos per fer front a les polítiques d’esquerres.

No és pas una actitud compartida per tots els bisbes. Alguns, com Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, han valorat positivament la capacitat de dialogar i de prendre acords. De fet, també Blázquez ha felicitat Pedro Sánchez per la seva investidura en nom de la Conferència Episcopal Espanyola. Ambigüitat i tebiesa és el que es pot captar. Estaria bé, però, que algú reconegués la responsabilitat de la pròpia Conferència Episcopal en la cocció d’alguns dels problemes més greus amb què ens enfrontem: la COPE, 13TV, mitjans de comunicació de l’Església, durant molts anys han anat estimulant un anticatalanisme visceral amb un llenguatge obscè, agressiu i poc veraç, que ha contribuït molt poc a l’entesa mútua i molt a la percepció generalitzada que l’Església s’arrenglera amb el conservadorisme polític del PP o fins i tot de Vox. El bisbe emèrit de Tànger, Santiago Agrelo, s’ha queixat repetidament de com alguns mitjans de l’Església tractaven la qüestió dels immigrants, d’una forma molt allunyada de l’Evangeli.

A aquesta sensació contribueix també sens dubte la iniciativa presentada recentment sobre el llarg itinerari de formació que la Conferència Episcopal ofereix als promesos, amb un llenguatge i unes propostes que, per la concepció antropològica de la vida i de la parella, recorden més els consells pintorescos del Movimiento Nacional que no pas les inquietuds de la pastoral matrimonial que es viuen a les parròquies del nostre entorn.

Si el que els fa més por del nou govern és un laïcisme desmesurat i un anticlericalisme militant, els bisbes farien bé de revisar quines actituds pròpies contribueixen a alimentar la percepció d’una Església preconciliar.

Canviant la percepció del conflicte amb Carme Forcadell

No gosaria pas dir que jo soc pacifista. Qualsevol persona que em conegui mínimament ja deu saber que tinc poca paciència, poc marge de tolerància i que exploto sovint, de manera que la gent que he ofès al llarg de la vida podria formar un concorregut sindicat per defensar-se dels meus fets i paraules. Però admiro el pacifisme, el de debò, en la línia del que promou el jesuïta Joan Morera, en l’entrevista que vaig tenir l’oportunitat de fer-li per a la revista Galilea.153. Dic que em sembla que és pacifisme de debò perquè no es confon amb la inhibició davant d’un problema ni amb la hipocresia de fer veure que no existeix. Joan Morera promou la integració de l’adversari, cosa que sempre suposa renunciar a alguna cosa pròpia.

Reconec que amb el procés se m’han disparat totes les alarmes personals, perquè he estat incapaç de pair-ho tot plegat. D’una banda les actituds que a mi em semblen supremacistes d’una part de l’independentisme em treuen de polleguera, d’una altra em costa molt entendre la DUI i tot el que la va acompanyar. Cal afegir-hi, a més, que, és clar, no estic gens d’acord amb la presó preventiva ni amb una sentència que em sembla molt excessiva. M’esforço per demanar diàleg, però a mi mateixa em costa molt no enfilar-me sobre el tema, cosa que m’ha provocat alguns problemes. La meva aportació al martirologi no independentista és que ja sé què vol dir estar en una llista negra per aquest motiu.

Però tot i això, confesso que em va commoure llegir que la Carme Forcadell havia fet unes declaracions a no sé quina emissora de ràdio reconeixent que potser aquells dies fatídics de setembre i octubre de 2017 els havia faltat empatia amb ciutadans no independentistes. Per primera vegada vaig sentir una connexió amb l’adversari que vaig agrair profundament. Perquè el primer que va canviar va ser purament emocional: la ràbia que m’inspirava habitualment l’expresidenta del Parlament va ser substituïda per la complicitat que comporta que et vegin i facin l’esforç d’entendre’t, encara que la discrepància hi continua sent. I que ho faci una persona que és a la presó, i que per tant paga molt cares les seves decisions, doncs té molt de mèrit.

Vaig veure que alguns dels “meus” van reaccionar amb acritud, recriminant-li que fins ara no hagués fet cap pas en aquest sentit. I això em va portar a escriure-li a la presó, per agrair-li el seu gest. Uns dies després vaig rebre’n resposta. Una resposta amable i conciliadora que mostrava que havia llegit amb atenció el que jo li deia, i ho havia entès. Una resposta que permetia la discrepància però que reforçava la idea que uns i altres podem lluitar conjuntament per una democràcia més forta i respectuosa amb els drets humans.

A mi tot plegat m’ha fet bé. És un gest molt petit, però significatiu. Crec que em cal continuar per aquí, lluny d’estratègies partidistes. Crec també que aquesta mena de coses s’haurien de visibilitzar en el pla cristià. Més que pregàries independentistes i semi-institucionals, com la que es va fer no fa gaire a Montserrat, convindria fer pregàries unitàries, per tot allò comú que és valuós i compartit. Encara que costés temps posar-nos-hi d’acord. Només el fet de preparar-ho ja és un camí de diàleg amb el rerafons de l’Evangeli. Perquè, és clar, quan el president Torra surt a llegir un text de Bonhoeffer, jo, que estic a les antípodes polítiques del que ell representa, em sento com si a mi, i als qui pensen com jo, ens reservessin l’agradable paper de Goebbels.

En fi. Tindrem molt de temps per treballar-hi, perquè la situació es complica cada cop més.

Mercè Solé

Val la pena el pacte Sánchez-Iglesias?

Quan valoràvem els resultats de les eleccions del dia 10, a la meva agrupació, la secretària d’Organització ens va ensenyar un mapa amb les seccions censals de Mataró que la mitjana de renda de les quals no arriba a la mitjana espanyola, segons l’Agència Tributària. A continuació ens va preguntar: “¿Sabeu en quantes d’aquestes seccions guanya el PSC?”. “En totes menys en dues”, respongué; dues que són molt a prop de seccions per sobre de la mitjana de renda. Si ja estava convençut de la necessitat del pacte Sánchez-Iglesias ―l’únic possible, si som sincers― la imatge del mapa m’hi va fer estar encara més. Mireu, jo em vaig fer del PSC precisament per això: per posar-me al servei dels que tenen menys i per governar (per fer polítiques possibles). No ens podem permetre no fer el pas.

Ple de riscos

Certament, l’acord entre els socialistes i Unides Podem (UP) té molts riscos. El primer, que aconsegueixi la mínima majoria a les Corts. En aquest tauler, caldrà un acte valent, sobretot, d’ERC, contra el “tot o res”, almenys aparent, dels seus socis i bona part de l’independentisme mobilitzat. Si pensen en un moment quina és l’alternativa (terceres eleccions, govern amb Vox, una “gran coalició”…), tampoc els serà tan difícil decidir-s’hi.

El segon risc recau en la incorporació de ministres d’UP al Govern d’Espanya, el primer de coalició des del restabliment de la democràcia. Els que vam viure el ”Dragon Khan” de Catalunya sabem que mantenir la unitat del govern en un escenari pluripartidista propici a diferenciar les particularitats és costós. D’altra banda, l’adamisme d’algunes polítiques d’UP, els seus prejudicis i l’excés de confiança amb la idea del poder (tant per denostar-lo com per abraçar-lo com a solucionador de tots els mals) portaran força maldecaps i necessitaran d’una ràpida maduració dels seus protagonistes. Que l’hi preguntin a Ada Colau.

Com a conseqüència, el tercer risc que apunto passa per si podran o no enfrontar-se als toros ―perdoneu la metàfora― que tenen al davant. La possible crisi que ens trobem al final de l’actual desacceleració (amb els efectes devastadors, també per la política, que ens va deixar la de fa deu anys). El nostre rol, i l’europeu, davant les noves batalles mundials, com les guerres comercials i tecnològiques de les grans potències, l’efecte de la robotització al món del treball, les crisis migratòries,etc. O l’embolicat assumpte de Catalunya. Tots ells són temes que, si no es governen, si no s’afronten, el més lleu que ens pot passar seria que Vox guanyés les pròximes eleccions.

Catalunya

El de Catalunya és, potser, el tema que ens queda més a prop. El repte, crec, és com passar d’una espiral que baixa degradant-nos cada dia més (les institucions, l’autogovern, la convivència, la política, l’economia… i segurament la salut mental) a una espiral exactament contrària. Per moltes raons, és dificilíssim. Perquè la justícia no pot fer veure que no hi veu quan es cometen il·legalitats. Perquè la confrontació dona determinats rèdits electorals (tot i que de vegades gallinacis, mireu Ciutadans) i altres rèdits menys confessables. Perquè ningú vol perdre. O tothom tem perdre. I perquè els escenaris d’acord mai no satisfan ningú del tot i mai no aconsegueixen manifestacions extraordinàries com les que hem viscut a Catalunya. Tampoc pintades ni altres gamberrades, sigui dit de passada.

Però tot i els riscos i les dificultats, tot i que si jo fos Pedro Sánchez ara mateix resaria “Senyor, feu que passi de mi aquest calze”, torno a mirar el mapa del principi, miro la gent que assistia a l’assemblea, molts d’ells residents en aquelles seccions, i penso que valdrà la pena. Reformes que reequilibrin en bona part aquesta desigualtat; mesures perquè sigui possible accedir als recursos educatius, culturals, laborals; polítiques que avancin cap un estat més integrador de la seva diversitat; polítiques federals… cap a Europa!

Que ho digui jo, que vaig votar el PSC, i que en formo part, no sé si té gaire mèrit. Si els que em llegiu heu votat altres opcions, o cap, responeu-me sincerament: ¿no val mil vegades més la pena deixar avançar aquest govern que no pas, buscant el més òptim, i cansant més el personal, se’ns acabin entaulant els bàrbars?

Ramon Bassas

Reflexions sobre les eleccions generals espanyoles del 10 de novembre del 2019

Una de les qüestions que s’han debatut després del resultat de les eleccions generals del 10 de novembre és si han estat útils. Alguns creuen que no, ja que ens han situat un panorama més o menys igual i en part pitjor, ja que el PSOE i Unides Podem que van estar a punt de pactar, han restat afeblits. Altres diuen que precisament per això i pel fet de l’augment de diputats de l’extrema dreta, s’han vist més obligats a posar camins ràpids a un acord. Sobre aquest augment de Vox també les opinions són dispars. Alguns creuen que ens situen en un terreny molt perillós. Altres pensen que aquesta posició política ja existia dins del PP i de Ciutadans, i que el fet que ara doni la cara explicita, segons com és millor. De fet la baixada de Ciutadans explica en molta part la pujada de Vox. En general, la dreta s’ha reestructurat internament, tot i que en conjunt ha perdut vots.

Han estat unes eleccions més (sempre és bo votar), que han costat uns diners que potser s’haguessin pogut destinar a altres necessitats més importants. I ens trobem de nou amb una estabilitat política a Espanya que no es resoldrà fins que no s’afronti políticament i amb una seriosa negociació el conflicte català, i derivadament el basc, el gallec, etc.

Les eleccions del novembre han debilitat el centre i l’esquerra, i han reforçat, en poc, els partits petits independentistes d’esquerra (BNG, EH-Bildu, CUP).

De fet, tots els partits bascos i catalans s’han mantingut bé, i amb una certa tendència a augmentar en nombre total de vots. I ha entrat de nou el BNG al Congrés. Ja fa temps, pràcticament en tot el temps de democràcia que observem que els votants en les eleccions a les nacionalitats perifèriques, tenen un comportament força diferent als del resta de l’estat espanyol.

Si ara ens fixem en el vot català, podem afirmar que la dreta a Catalunya, en comparació amb les eleccions d’abril, ha perdut en escons, en percentatge i en vots.

El centre polític a Catalunya (en el qual incloc el PSC, Junts per Catalunya i ERC), en comparació amb les eleccions d’abril també ha perdut en escons, en percentatge i en vots. Tot i amb això el centre és el conjunt polític que ha guanyat a Catalunya en escons.

L’esquerra (Unides Podem i CUP) ha guanyat vots a Catalunya en comparació amb les eleccions del mes d’abril del 2019, gràcies a la CUP, ja que En Comú Podem ha perdut uns 80.000 vots.

El sobiranisme (els partits que estan d’acord amb el dret a l’autodeterminació) ja havia traspassat el 51% l’ abril i pel novembre arriba a quasi el 57% en unes eleccions espanyoles generals. És una dada molt important a tenir en compte.
Seguim observant que l’independentisme a poc a poc creix i el sobiranisme també. Això vol dir que per qualsevol pas de govern a Espanya caldrà tenir-ho en compte. El sobiranisme vol un referèndum d’autodeterminació (i són més de 2 milions, més que la suma de federalistes, autonomistes i centralistes, en aquestes eleccions).

Aquestes eleccions segueixen indicant que el vot català es decanta més cap al centre i centre-esquerra que no pas el vot espanyol (només veient el nombre de vots que treu la dreta a Catalunya). Cosa que fa pensar que en un possible Estat català, el Parlament es decantaria vers aquesta tendència política i que el govern el podrien tenir més aviat partits d’esquerres o de centre fent una política de caire socialdemòcrata. Sobretot tenint en compte que no hauríem de dependre d’un altre Estat, tindríem més possibilitat de recaptar tributs i desenvolupar l’economia i unes polítiques més afins a la justícia social.

Si es materialitza l’acord entre PSOE i Unides Podem i formen govern de coalició, veurem què donarà de si, tant a nivell de propostes més socials (hauran de fer retallades davant de les pressions de la Unió Europea?, i enfront del alt nivell de dèficit de l’ estat espanyol?) com pel que fa al conflicte català. La gestió d’aquest conflicte serà la prova política per mostrar si realment volen tirar endavant un diàleg, una negociació, amb el govern català.

Quim Cervera

Tres reptes després de les eleccions

Les eleccions del 10 de novembre plantegen uns quants reptes que poden desencallar el nostre futur polític, tant a Catalunya com a tot Espanya. Jo en destacaria tres:

Govern de coalició

El que no es va poder acordar en sis mesos, ara s’ha pogut fer en un parell de dies. Suposo que és que hi ha coses que han de madurar i fer-se evidents (o inevitables). Jo, després de les eleccions d’abril, pensava que, donada la complexitat de la situació i també donat l’estil tan impositiu de Pablo Iglesias, el millor era un govern socialista amb suports externs. Però Pedro Sánchez va començar a donar voltes sense voler aterrar enlloc, i Pablo Iglesias es va refermar en les seves exigències. Llavors, vista la impossibilitat que Pablo Iglesias baixés del burro, vaig pensar que Pedro Sánchez faria santament d’acceptar la coalició i estalviar-nos unes noves eleccions: ell tenia tots els ressorts del poder i, si s’hi posava amb ganes, podia arribar a fer funcionar la cosa.

No va ser així, però ara sí que ha estat possible. Jo crec que és una gran notícia, si arriba a bon port. Caldrà tota la mà esquerra de Pedro Sánchez, i caldrà que Pablo Iglesias assumeixi que no és l’amo (que em sembla que ja ho ha començat a assumir). En tot cas, el repte pot donar molts bons fruits, si els responsables de la cosa estan a l’altura. És, crec, una bona notícia per al nostre futur democràtic i per a la molta tasca que cal fer en polítiques socials i en la recerca del nostre benestar col·lectiu.

Una proposta federalista

Mirant a Catalunya, el nou govern espanyol té un repte bàsic: articular una proposta federalista. Ara, com diu Miquel Iceta, no hi ha les majories necessàries per canviar la constitució. Però sí que hi ha la possibilitat d’engegar una colla de mesures que permetin un canvi de clima, i que ens situïn en aquesta perspectiva. Però cal posar-s’hi, ja. Jo faria seure en una taula l’esmentat Miquel Iceta amb el Joan Botella, president de Federalistes d’Esquerra i home de l’antiga ICV, i que comencin a fer propostes, tant en l’àmbit de la sintonia i valoració cultural (¿quan veurem, per exemple, que a TVE la gent de tot Espanya pugui sentir parlar en català, i quan veurem a Madrid rètols de llocs oficials en les quatre llengües de l’estat?), com en l’àmbit més polític i econòmic.

I si això s’endarrereix massa, caldrà que des d’algun òrgan no governamental (¿Federalistes d’Esquerra, per exemple?) s’hi posin en sèrio i comencin a pressionar.

S’han de buscar formes de diàleg amb l’independentisme en general i amb el govern de la Generalitat en concret. Però sense tenir una proposta alternativa a la independència, i sense fer-ne bona pedagogia a tot Espanya, poc es podrà avançar. Espero que la presència d’UP al govern hi ajudi.

La responsabilitat d’ERC

ERC té a les mans molts fils del nostre futur polític. I quan un té tants fils a les mans, el que cal demanar-li és responsabilitat i coratge. Esquerra Republicana pot facilitar o bloquejar que a Espanya tinguem finalment govern, i un govern civilitzat, capaç de buscar sortides al conflicte català. I té a les mans la possibilitat de fer que la presidència de la Generalitat estigui en millors mans que les que està ara.

El problema és que ERC viu pendent que els seus competidors per l’espai independentista, capitanejats pel tàndem Puigdemont-Torra, no els puguin estigmatitzar com a traïdors a la causa, i puguin impedir-los de guanyar les properes eleccions catalanes. Per això, des d’ERC de tant en tant deixen anar exabruptes perfectament innecessaris contra el govern espanyol, o exhibeixen una fatxenderia que tampoc no fa cap falta.

Però els dirigents d’Esquerra saben que s’ha acabat el temps de manipular emocions. Saben que s’han de consolidar i han de créixer d’una manera més digna. I com que ho saben, haurien de tenir el coratge d’explicar clarament la situació. Haurien de confiar en la intel·ligència de la seva militància i dels seus votants, i explicar-los bé que el setembre i l’octubre de 2017 van ser un error, desemmascarar sense por el totalitarisme de la dreta independentista, i dir que la independència, en tot cas, no serà per demà mateix. I, a partir d’aquí, exigir a Pedro Sánchez, per facilitar-li la investidura, coses que es puguin dur a terme sense trencar la legalitat. No ho sé, jo crec que dins ERC també saben que aquesta, de fet, és l’única sortida a l’actual embolic. I que aquesta és l’única manera de contribuir a fer que retornin la pau i el progrés a una Catalunya que pugui ser novament de tots.

Josep Lligadas

El 10N, els mites i la santa indignació

Cap al final de La muntanya màgica, Thomas Mann descriu com un estat d’excitació i d’indignació generalitzat s’apodera dels estadants del Sanatori Internacional Berghof: es piquen per qualsevol cosa, es generen disputes agres i absurdes, i la convivència es deteriora sense que els mateixos personatges en siguin conscients. És sabut que Mann, en l’ecosistema particular del luxós sanatori antituberculós, va voler retratar l’Europa que va precedir la Primera Guerra Mundial i l’ambient que s’hi vivia.

Deixant de banda els paral·lelismes malastrucs, em temo que a Espanya i a Catalunya es dona una situació d’exasperació col·lectiva, reflex de la que hi ha a nivell mundial, que ha tingut un pic d’accentuació just abans de les eleccions del 10N, i que és difícil que disminueixi després. Diria que una de les causes d’aquest clima, almenys en el conflicte hispanocatalà, és una pèrdua preocupant del sentit de la realitat. Vivim, en gran part, dominats pels mites i pels discursos més o menys racionals que els sustenten: el mite de la revolució alliberadora, el mite del poble que derrota la tirania, el mite de la sagrada unitat de la pàtria més antiga d’Europa, el mite de la transició modèlica, el mite de la democràcia consolidada i exemplar, el mite de l’Arcàdia republicana… I ja sabem com en són de poderosos els mites. Tant, que els mites acaben justificant la santa indignació; i aquesta, tots els mitjans per viure en l’anhelat mite.

Però la realitat és tossuda: els dos milions de catalans independentistes no s’esvairan com el fum per molt que Espanya reforci els seus mites; i l’Estat Espanyol no serà derrotat gràcies a la persistència dels mites independentistes. I això ho sabíem abans de començar i ho sabem ara, però ens entossudim tots plegats a alimentar els mites i la indignació quan ens els contradiuen.

Corre per internet una frase falsament atribuïda a Einstein que diu una cosa molt certa, per molt que no sigui del gran físic alemany: “Mai cap problema s’ha solucionat amb la mateixa mentalitat que l’ha creat”. En l’inacabable Dia de la Marmota que vivim de fa anys, el 10N no ha estat sinó el moment en què ens torna a sonar el despertador i recomença el mateix de sempre? Em temo molt que sí, si no comencem a canviar de mentalitat tots plegats. Com fer-ho? L’enyorat Lluís Duch i els seus estudis sobre logomítica ens n’han deixat alguna pista: els éssers humans no podem viure sense mites, però al mateix temps som éssers capaços de raó. Saber conjuminar mite i raó és un signe de maduresa personal i col·lectiva. Prenguem consciència dels mites que vivim i que la raó no ens permeti perdre la realitat de vista.

Albert Soler

I uns quants llibres – Recomanacions d’estiu

No todo vale. Per Antoni Bayona. Ed. Península. Barcelona 2019.

Antoni Bayona, jurista d’àmplia trajectòria en les institucions catalanes i lletrat major del Parlament en els moments més àlgids del procés independentista, explica, detalladament i entenedorament, les entranyes d’aquests esdeveniments que tan profundament han marcat i estan marcant el nostre país. Antoni Bayona ens subministra en aquest llibre claus bàsiques per entendre la situació actual i cap on pot anar el futur.

Josep Lligadas

 

Pel diàleg

A la redacció d’aquesta revista, cristiana i d’esquerres, els resultats de les eleccions generals ens han produït una notable satisfacció. Perquè l’esquerra ha guanyat, tant a Catalunya com a tot Espanya, i perquè els electors han primat clarament la voluntat d’entesa i no l’afany de confrontació, també tant a Catalunya com a tot Espanya. I tant una cosa com l’altra es corresponen molt bé amb els valors que mouen aquesta publicació.

Ara, toca veure com es tradueix aquesta nova situació en les polítiques que cal dur a terme.

Per una banda, tant a Catalunya com a tot Espanya necessitem una política d’esquerres seriosa. Una política en què la voluntat sigui clara, i aquesta voluntat clara es digui públicament, i es faci. Sí, és cert no sempre es pot fer tot el que un voldria, però tot i així és imprescindible que tothom pugui percebre que, realment, els nostres governants volen dur a terme polítiques socials amb redistribució de la renda i també polítiques ecològiques.

I per una altra banda, necessitem diàleg i voluntat d’entesa en el conflicte català. La situació, sens dubte, és molt complicada. Però això no és excusa perquè no sigui exigible als nostres governants que actuïn amb sinceritat i lleialtat, activant un diàleg que no pretengui partir de posicions preses inamovibles, sinó que estigui disposat a caminar amb bona voluntat i amb intel·ligència política.

Bona Pasqua!

El judici

Em diu un amic, en relació amb el rerefons socioeconòmic de la crisi que explicaria el gran desori actual, que potser sigui veritat que estem en ple procés schumpeterià de “destrucció creativa”. Segons Schumpeter, en la teoria dels cicles del capitalisme, un cop destruït el vell paradigma i superat el parèntesi de la recessió econòmica, les innovacions tecnològiques albiren una nova fase de creixement i de prosperitat. Però la fase creativa triga massa i no sembla aparèixer a l’horitzó (observa impacient el meu amic). I remata: potser té raó Gramsci “El vell món mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Gramsci es referia al feixisme, que és l’expressió més radical i dramàtica dels populismes del seu temps. El meu amic ha fet una precisa i emotiva descripció de l’actualitat. Efectivament, entre el vell i el nou món hi ha una eternitat: el present. Indefinida, incommensurable, habitada per monstres que son les nostres ignoràncies, pors i impotències.

Per això en aquest judici que es retransmet i comenta en públic i en directe, el que es jutja transcendeix simbòlicament més enllà de 12 encausats, i abasta tot un poble, unes idees, la mateixa democràcia (d’aquí l’embolic en l’ordre dels termes presos i polítics). Fins a l’extrem que alguns esperen fundar sobre una sentència un nou règim, ja sigui en forma de república independent, d’involució centralista per altres, de refundació democràtica, d’abolició de preteses romanències franquistes, d’una nova Europa. És a dir una alternativa a un món que s’ha quedat sense alternatives. Els monstres habiten tot el continent i més enllà. Mentre a França bull la ràbia incontinguda dels armilles grogues, els ciutadans britànics fa temps que aguanten la respiració davant la descomposició orgànica del Brexit. I podríem continuar perquè el caos s’apodera cada dia que passa d’aliances populistes a Itàlia, a Espanya, a Catalunya…

El filòsof de la modernitat líquida sembla reescriure Marx i Engels: “Un fantasma recorre Europa: el fantasma de l’absència d’alternatives” (Bauman Z, i Donskis L; Maldad líquida: vivir sin alternativas). Però en realitat interpreta Gramsci. El nou món encara no arriba… i en aquest buit, en l’orfenesa d’alternatives, hom fabrica relats –que són reaccions sobiranistes a la globalització– d’una terra promesa en què emocionalment s’han instal·lat molts catalans i molts europeus. Aquesta terra que regalima llet i mel existiria des de sempre, però ens fou arrabassada. Per uns es diu república catalana, per altres democràcia, per altres socialisme, Europa… Vet aquí el sentiment de pèrdua, de despossessió. Daniele Giglioli diu que la ideologia victimista és avui la primera disfressa de les raons dels forts. “En la víctima se articulan carencia y reividicación, debilidad y pretensión, deseo de tener y deseo de ser” (Giglioli, Crítica de la víctima, Herder). Com a víctimes assolim una identitat: no som el que fem, sinó el que hem sofert, el que podem perdre, allò que ens han arrabassat. Adquirim un lloc al món dins el desori. Per si no fos poca l’ambigüitat en el criteri d’allò que és just o injust –explica Giglioli– qui està amb la víctima no s’equivoca mai. Per això en aquest procés, en aquest judici, tothom va de víctima. La víctima és irresponsable, no respon de res (el mal l’han fet els altres) no té necessitat de justificar-se: és el somni de qualsevol tipus de poder.

El judici ara omnipresent és una fase del procés que a Catalunya ha portat en els darrers anys a expressar la manca d’alternatives. Però el rerefons material del desconcert polític, per situar-lo en un marc referencial ampli, té més a veure amb la guerra tecnològica que vol guanyar la Xina, amb l’expansió demogràfica d’Àfrica, el canvi climàtic, la igualtat d’oportunitats de les dones, la incerta evolució de la indústria de l’automòbil, la recomposició del mapa energètic mundial i el nou proletariat digital, entre altres. El moment és únic i apassionant. Dues revolucions en curs, la digital i l’energètica ens canvien de soca-rel. Els efectes tenen calat. Alliberen monstres mentre el nou món triga a arribar…

I cal construir-lo des de la política, és a dir l’acord, més que no pas fiar-lo a un veredicte que serà irrellevant, que no farà sinó reafirmar cada u en les seves veritats, en lloc de cercar veritats compartides. En la ficció del relat no hi ha judicis ni veredictes que determinin res. Cada u el llegeix a conveniència esquivant la difícil semàntica dels actes i les seves catalogacions (que si hi ha rebel·lió o no) per una més abastable lírica de les sensacions, on com en aquells Doce hombres sin piedad de Reginal Rose, el judici popular vomita prejudicis, estigmes culturals, pors personals, complicitats col·lectives, i ignoràncies pròpies de la condició humana. I res no garanteix tampoc que l’alt tribunal, el consell d’experts, n’estigui exempt. Així és de fràgil la realitat! I així de fràgil la democràcia en absència d’alternatives. Ningú busca la veritat metalògica sinó el vistiplau de la multitud fent ostentació de la debilitat en lloc de la proposta.

Salvador Clarós i Ferret

Carta als Reis

Benvolguts Reis,

Sóc l’Arnau, un nen de 6 anys, que visc amb els meus pares, Elisenda i Jofre.

M’he portat molt bé, a més he anat a totes les manifestacions que s’han fet a Catalunya en el darrer any per demanar tot el que diuen els meus pares.
Com que diuen que ens podeu portar el que més ens agrada us vull demanar una sola cosa: la República catalana!

Els meus pares em diuen que això no és possible perquè sou Reis i sembla que és una contradicció (no sé ben bé que vol dir això). Però com que crec en els miracles i vosaltres en feu molts ¿seria massa demanar una Catalunya sense classes socials, sense propietat privada del sòl urbà, de l’aigua, de l’energia, dels transports urbans i de tot el que és bàsic per viure com a persones?

Els nostres dirigents polítics parlen d’una cosa (crec que en diuen “Itaca”) però no sembla que sigui el que acabo de dir, que jo somnio (i que el meu avi em parla quan lluitava “abans de la guerra”).

Si no fos possible la República,… ¿podríeu enviar als nostres dirigents una mica de seny? Molt sovint sembla que actuen com a nens i penso que ja els ha passat l’edat i que ens han de donar exemple, oi?

Ben vostre,

Arnau

Jesús Lanao

En clau de procés, 11 conceptes polítics.

Gemma Ubasart i Miquel Seguró (eds). Ed. Herder, 2018

La crisi política que ocupa i preocupa en els darrers anys a Catalunya, l’anomenat procés, ha generat tota mena d’opinions i anàlisis, la majoria dels quals a partir de la necessitat de prendre posició amb relació als fets i les seves conseqüències. Aquest debat públic, irremeiablement captiu de la subjectivitat humana i no menys de la bel·ligerància del conflicte, estripa en el sentit visceral alguns conceptes banalitzant-los, contribuint a la cridòria i crispació general. En Clau de Procés. 11 conceptes polítics és una obra que recull un conjunt de textos breus entorn de conceptes com: nació, referèndum, democràcia, dret a decidir, Estat, sobirania, constitució… Els seus autors, acadèmics especialistes de reconegut prestigi inviten a aprofundir en la semàntica d’aquests conceptes fonamentals de la política actual. El llibre està editat per Gemma Ubasart i Miquel Seguró. Els textos recopilats són de: Daniel Innerarity, Esther Giménez-Salinas, Montserrat Nebrera, Ferran Requejo, Marc Sanjaume, Argèlia Queralt, Marina Subirats, Astrid Barrio, Álex Sàlmon, Neri Daurella, Borja de Riquer, Laia Bonet, i Montserrat Guibernau. En recomano la lectura a aquells que, sense apriorismes i amb esperit de reconciliació es pregunten de quina manera es pot superar el desacord a Catalunya i a Espanya.

Salva Clarós

L’hora de la valentia

A les darreres eleccions crec que una cosa ha quedat evident: que el problema que tenim no és principalment entre Catalunya i Espanya, sinó entre una part de Catalunya que vol la independència i una altra part que no. Les eleccions han mostrat també la radicalització de les dues postures: els que volen la independència, votant majoritàriament els partits que han pretès aconseguir-la a la brava (JxC, ERC i CUP), i els que no la volen, votant partits anticatalanistes (C’s i PP). Els que feien propostes més transaccionals (PSC i Comuns) han quedat clarament relegats.

Enmig d’aquesta situació, hi ha una cosa que m’impressiona especialment, i són els sentiments que l’1 d’Octubre ha deixat en els seus participants, el principal dels quals és el d’haver protagonitzat un esdeveniment memorable: tota la preparació amb el fantàstic control de les urnes amagades, la potentíssima mobilització, la martirialització gràcies a la insensatesa de la policia espanyola… i les mobilitzacions del dia 3, i els posteriors empresonaments, viscuts com l’empresonament de persones molt properes i estimades… Uns fets així deuen deixar dins l’ànima la sensació que tot allò, per força, ha d’acabar amb una gran victòria. “És que ho hem fet molt bé, i ells han demostrat que són uns impresentables!”.

Però no. Serà dolorosíssim, però tant de sentiment viscut no sembla pas que hagi de donar el resultat esperat. L’independentisme que va organitzar l’1 d’Octubre només ha obtingut el 47,5 % dels vots, com només en va obtenir el 47,7 % el 25 de setembre de 2015. I amb uns resultats així, no hi cap mandat democràtic per capgirar les lleis espanyoles i catalanes, com s’ha volgut fer. Amb la majoria parlamentària que donen aquests resultats, hi ha un mandat democràtic per governar la comunitat autònoma de Catalunya, però no per res més. Per això a l’estat li ha estat tan senzill impedir els propòsits de l’independentisme. Pretendre fer coses que no tenen possibilitats reals de funcionar és enganyar la gent, per molt que un tingui una gran massa il·lusionada al darrere. Francesc Macià, el 14 d’abril de 1931, també tenia una gran massa de gent il·lusionada al darrere, i va proclamar la República Catalana, però quan va veure que allò no tenia futur, va acceptar el règim autonòmic que el govern espanyol li oferia.

Crec que ha arribat l’hora de la valentia per part dels partits independentistes. Sobretot d’ERC però també, encara que ho té més difícil, del PDeCAT. L’hora de ser valents per acceptar que el camí seguit fins ara no és un bon camí, i continuar defensant la independència però dins l’ordre legal, i buscant de crear ponts amb les altres formacions catalanistes, és a dir, PSC i Comuns, per aconseguir, ara, una forma d’autogovern més com cal. I sobretot, per aconseguir que allò per què tant van lluitar primer el PSUC i després el PSC, l’objectiu d’assegurar que Catalunya sigui un sol poble, es pugui tornar a fer realitat, de manera que la gent que, a causa de la deriva independentista, veu ara el catalanisme com un enemic, pugui tornar a sentir-se aquest país com a seu. He de dir que el dia de la inauguració del parlament hi va haver signes en la bona direcció, però caldrà veure tot plegat com va.

I acabo amb una reflexió des de la meva fe cristiana. Jo no crec que aquí, malgrat la desmesura de l’empresonament dels dirigents independentistes, estiguin en joc, així en general, ni la llibertat ni els drets humans. Els qui viuen mancats de llibertat i de drets humans són els palestins, els kurds o els saharians, no els catalans. Aquí el que tenim és una democràcia imperfecta, com totes, amb una colla d’aspectes a corregir i a millorar. I, per tant, res no justifica voler desmuntar-ho tot. I en aquesta situació, a mi, el que com a cristià més m’importa, és que al meu país hi hagi una convivència digna, sense trencaments que no porten enlloc i que impedeixen, alhora, focalitzar l’interès en els temes que Jesús ens va dir que eren bàsics, i el principal dels quals és que els pobres puguin viure amb dignitat.

Josep Lligadas

Per la dignitat

Ja vaig explicar en una carta creuada a L’Agulla que, de ben jove, havia arribat a la conclusió que el nostre país no podria desenvolupar les seves capacitats i la seva personalitat col·lectiva, si no esdevenia una nació sobiranament independent. Aleshores ja vaig comprendre que això era poc compartit i que el camí era molt llarg.

Amb la cèlebre transició, vaig pensar que s’estava obrint una etapa important per a recuperar bona part del que s’havia perdut en la guerra incivil i en la depuració de la postguerra, de la qual em sento fill i víctima. Fins i tot s’albirava, no fa pas tants anys, un consens menys bel·ligerant contra la diferència catalana de la pell de brau. La decepció personal ha estat descomunal i creixent. La sorpresa és que això ho ha anat compartint molta gent. Cada vegada més. Impensable.

Ingènuament vaig arribar a creure que l’amenaça del xoc de trens, faria repensar una estratègia del poder estatal, per tal d’atraure a una població desafecta. Montilla dixit fa més de 10 anys. Doncs res de res. No solament perdura una visió centralista i uniformadora, cega i sorda, a les nostres reivindicacions culturals i nacionals, sinó que es diu obertament que havíem anat massa enllà i que es van equivocar en “transferir-nos drets que ens fan diferents” (?).

Suposo que un excés de confiança en pensar que es trobarien acords polítics transitoris, va impulsar al Govern a precipitar un primer desenllaç, que ha portat a un estat d’excepcionalitat inaudita d’imposició per la força. Un estat que és molt insuficientment un estat de dret. Només cal veure i escoltar el que es diu i s’executa des de les més altes instàncies. Ja sé que es retreu insistentment el fet que s’aprovessin al Parlament –dins la legalitat mateixa, cal dir-ho– lleis de transitorietat d’una manera poc decorosa. Però la resposta per part del poder político-judicial és inqualificable i barroer. La criminalització dels més alts dirigents del procés no té nom. Sobretot perquè s’han utilitzat tots els mitjans per anorrear persones i institucions. Fins avui mateix. I veurem…

Personalment em sento entre els que creiem que de les dificultats n’hem de treure oportunitats. Resistir sense caure en desànims estèrils. Consolidar la voluntat tan àmpliament contrastada –les eleccions imposades són una part d’aquesta voluntat que és encara més àmplia– de voler transformar el nostre món polític, des del pluralisme i des de la pròpia personalitat. Explicar aquí i més enllà de l’Ebre el que sentim i volem, oportunament i inoportunament, és el repte que se’ns obre, sense complexos i sense agressivitats. I continuar enfortint els valors de país obert, acollidor, culturalment viu. Amb somriures i amb el pes de la raó i el diàleg. Com estem fent.

Sempre he considerat la política –les idees, les formacions, les estratègies…– com un mitjà per aconseguir el millor benestar possible per a la dignitat de les persones i dels pobles. Entre cristians, quan hi ha diverses opcions o adhesions polítiques, cal ponderar que aquestes tinguin la base comuna dels drets humans. I el debat hauria de ser al nivell dels valors que defensem. Valors comuns que la Doctrina Social de l’Església ha anat formulant. Principis, és clar, que a l’hora de concretar-los poden trobar diversos camins. Defensables igualment. Discutibles des del respecte. Si una llei no respecta els drets humans o els principis ètics fonamentals és una llei injusta. I un té tot el dret a desobeir-la. Darrerament s’ha escrit molt sobre aquesta qüestió, així com s’han fet molts aclariments sobre com no cal confondre el que és legal amb el que és legítim moralment. Més que imperi de la llei, que ja es veu quines connotacions té, caldria dir imperi dels drets humans, fonamentats en la dignitat de la persona humana. La llei, més que imperar hauria d’emparar sempre els drets de les persones i dels pobles. A mi, sincerament, em costa de veure en tot el conflicte que estem vivint que estigui guanyant aquesta visió fraternalment humana.

Vaig escriure que “el compromís col·lectiu en tot el procés havia tingut molts més guanys que pèrdues. I que havia valgut la pena”. Després de totes les respostes violentes de l’Estat, per ofegar tants anhels, encara en sortim més reforçats. Cal però no desestimar els obstacles nous que ens imposaran. Vet aquí el treball tenaç i imaginatiu de la no-violència. Ni violència física ni mental. Fermesa. Diàleg. Debat. I consolidar els valors que construeixen dignitat per a nosaltres i per a tothom.

Josep Maria Fisa

Ara ve el que costa més

Com veus la situació política actual de Catalunya?

Constato una triple crisi. La més evident, la de la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, ergo alhora amb la Unió Europea i, per tant, amb un món amb grans actors a escala global en el qual si no reforcem l’únic dels blocs amb llibertat de mercat, drets socials i llibertat política, tot plegat pinta molt malament. La segona, la crisi institucional, la d’una democràcia representativa amb partits febles, fins a l’atemptat jurídic i democràtic perpetrat pel Parlament els dies 6 i 7 de setembre i acabant per la ineficaç i sovint contraproduent resposta de l’Estat.

Per últim, la pitjor, la crisi de relació entre els ciutadans de Catalunya, que s’expressa gràficament en l’abandonament de símbols comuns (pancartes als ajuntaments, estelades vs. banderes espanyoles, l’ús del català com a llengua comuna no només a l’escola) i que, com hem vist en altres escenaris de radicalització identitària, enormement perillosa. Per tant, la veig molt malament.

Què creus tu que caldria fer ara, vista la situació?

Les eleccions del 21 de desembre, si bé no han configurat una majoria parlamentària gaire diferent, i tot i repetint una majoria de vots no independentistes, i coincidint amb la presó preventiva i fuga del Govern Puigdemont, sí que han servit, em sembla, per alguna cosa. D’entrada, si bé el discurs de la majoria continua reivindicant una República que ha estat incapaç ni de preparar, els fets mostren un replegament. Cares noves al front del Parlament, per exemple, o dimissions com al de l’exconseller Mundó i altres, preocupació sobre els processos judicials i un debat soterrat, a banda de la lluita eterna pel poder entre ERC i l’antiga Convergència, sobre la “via unilateral” (aquí no ha passat res) i una altra cosa que encara no se sap què és.

Però no serà fàcil ni curt. El grau d’escalfament a banda i banda dels blocs continua sent alt. El risc dels partits independentistes en reconèixer la realitat també és altíssim, però imprescindible si volen sortir galdosos de la Justícia, per exemple. Segons la meva modesta opinió, tot i que no va ser guanyadora a les urnes, cal demanar pacte i concòrdia. Incansablement. Uns han d’aprendre a viure amb la realitat (quan es van despertar, Espanya era allà) i han de ser conscients que darrere la independència s’està esmicolant per dins la nació que volien protegir. Els altres han de ser conscients que l’alt índex de desafecció espanyola és una dada irrefutable, absolutament necessària a tenir en compte en qualsevol política que es vulgui fer a Catalunya i a Espanya. Com deia Raimon Panikkar, de qui ara celebrem el centenari, quan un no vol dialogar només hi ha una opció: esperar. Paciència, doncs.

Des de la teva fe cristiana, quina reflexió fas sobre la situació actual?

En les situacions límit apareix sempre el pitjor i el millor de nosaltres mateixos. Jo, per exemple, he viscut els últims mesos amb certa angoixa i molt mala bava. Hi afegiria que encara m’encrespa més la superioritat moral de l’independentisme: apel·lacions al Bé i el Mal, atribucions repressores a adversaris polítics, absència d’assumpció de responsabilitats polítiques i penals i, fins i tot, justificacions doctrinals catòliques a la independència. És el meu particular infern. Ara, és sempre des d’aquí, des de ben fosc, quan es veu més clara la llum de Déu. “On hi hagi odi, poseu-hi pau” (Sant Francesc) o, des del Crist, “ja no hi ha espanyols ni catalans, tabarnesos ni carlistes” (versió lliure de Sant Pau). És exactament això el que hem de fer. Que, sincerament, costa tant. Ajudem-nos-hi.

Ramon Bassas

Una Església al servei del poble: no hi ha neutralitat possible

La situació política actual del nostre país és fruit d’un conjunt elements entre els quals destaquen la intransigència del Govern del PP, l’afany recentralitzador de l’Estat i la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut que implica sobretot la manca de reconeixement de Catalunya com a subjecte polític. També s’han comès errors greus en les actituds i les estratègies dels sectors sobiranistes. Però més enllà de l’anàlisi de les causes del conflicte i de la situació actual amb l’aplicació de l’article 155 –el PSC i el PSOE n’han legitimat l’aprovació–, m’interessa més bastir algunes reflexions al voltant del paper de l’Església catalana i dels principis de la Doctrina Social de l’Església.

L’any 1995 els bisbes catalans aprovaven el document col·lectiu Arrels cristianes de Catalunya, redactat pel fundador del Grup Sant Jordi, Joan Carrera. “Donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història, i reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats. (…) L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l’exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat pertoca directament a l’ordenament civil”. En el rerefons d’aquest text, segurament el més emblemàtic i il·luminador sobre la qüestió, hi ha el pensament i el magisteri eclesial que reconeix els drets dels pobles i de les nacions, entre ells el de l’autodeterminació.

El 31 d’octubre de 2013, 55 entitats cristianes de signe transversal es van adherir al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Dos anys més tard, una trentena d’intel·lectuals catòlics es van adreçar en una carta pública a la resta de cristians d’Espanya. En les dues iniciatives, es propugnava la defensa d’uns principis ètics i pre-polítics basats en la Doctrina Social de l’Església, allunyats de qualsevol opció política partidista. Aquest és el terreny que li pertoca a l’Església i que honradament crec que ha estat el posicionament de la majoria de l’Església catalana durant aquests darrers anys convulsos del procés català. La defensa del referèndum català no és una opció política. Ho han exposat amb molt d’encert Hilari Raguer i Carles Armengol. També en el mateix sentit es van expressar, entre d’altres, més de 400 capellans catalans.

Algunes veus s’han alçat per denunciar una pretesa “deriva nacionalcatòlica o integrista”, fent servir diferents eufemismes o jocs de paraules. El debat previ al discerniment cristià sempre ha de ser valorat positivament. Però en canvi aquests mateixos sectors defensen aferrissadament la Constitució i no fan escarafalls per justificar l’aplicació de l’article 155. El dret a decidir, el dret a l’autodeterminació, és un dret fonamental, no una ideologia política concreta. Forma part del substrat més essencial dels principis morals propugnats per l’Església al llarg de la història. Una Església que, per damunt de tot, ha de procurar estar al servei del poble, caminar al seu costat.

En aquesta línia, Joan Carrera, vint anys abans de la publicació d’Arrels Cristianes, subratllava lúcidament a Qüestions de Vida Cristiana (Notes sobre pastoral i immigració) quin ha de ser el paper de l’Església: “Com que no hi ha neutralitat possible –perquè hom no deixa de parlar català per parlar esperanto, precisament–, l’Església si deixava d’actuar d’acord amb el País, col·laboraria amb els qui impedeixen aquesta lliure realització i esdevindria –volent-ho o no– instrument de colonització”.

Marcel·lí Joan i Alsinella

La partida que es juga és als barris populars

Un estimat amic es definia com a persona poc de banderes i himnes, més aviat d’abraçades. La primera vegada que li vaig escoltar dir aquestes paraules vaig sentir que em lligava moltes més coses a aquell home de les que pensava. Un amic al qual he trobat molt a faltar durant tot aquest temps de processisme i constitucionalisme, on les banderes i cançons de l’una i l’altra part han ressonat de manera eixordadora. Per a les persones com jo que no ens sentim especialment lligades als elements simbòlics, aquest temps, m’he trobat de vegades perplexa, de vegades incrèdula, de vegades massa enfadada… i amb enyorança de l’amic.

La situació política de Catalunya a dia d’avui no la veig gaire diferent de la del 6 i 7 de setembre de l’any passat. Em refereixo als dies en què es va veure un trencament social i polític del qual, a hores d’ara, sabem el que les urnes han dit el 21 de desembre: un partit de dretes espanyolista, nascut per esquinçar l’acord de la immersió lingüística a l’escola catalana, ha estat el més votat, i una majoria parlamentària dels partits que van proclamar la república catalana el 27 d’octubre. No m’oblido de l’1 d’octubre. I dins d’aquest resultat ens trobem amb el que sembla portar-nos cap a un atzucac quan el cap de llista del partit més votat per l’independentisme planteja la seva investidura sense trepitjar el Parlament de Catalunya.

La situació política està clarament polaritzada i deixa la foto d’una Catalunya partida per la meitat en termes electorals. Amb l’agreujant, sota el meu parer, que aquell electorat que viu en barris i ciutats on les esquerres guanyaven (l’eix social) ara els trobem pintant de taronja (l’eix nacional-espanyol). Com a mostra la meva ciutat, Mataró, on Ciutadans guanya de forma clara arrasant als barris populars.

Mai havia estat tan urgent construir espais de diàleg i deixar de banda la campanya electoral constant en la qual estan immersos els partits. Algun partit vol treure el cap posant l’accent en les polítiques públiques que garanteixin drets de ciutadania i es troben amb un Parlament desaparegut des de fa quatre mesos i que l’opinió publicada, que ha de fer de caixa de ressonància, o bé estan en línia amb l’una o l’altra part o bé simplement no els interessa pel seu propi interès.

Els espais de diàleg han de servir per reconstruir el catalanisme popular que va fer que veritablement fóssim un sol poble, el poble Català. I on l’eix social i també la lluita per l’autodeterminació del nostre poble es construeixin de manera col·lectiva i plural.

La situació de polítics i activistes socials en presó preventiva ha de passar a ser de llibertat. Molt em temo que amb polítics encara a Brussel·les, això no canviarà.

En tot allò que sigui construir i reconstruir les cristianes i els cristians estem cridats a aportar el millor de nosaltres mateixos. Ens hem de creure, i hem de pregar perquè així sigui, que podem ser llum i esperança en el nostre temps. Partint d’una situació que pensem trencada i sentim que manca l’esperança hem de teixir comunitat. Ens n’hem de sortir!

Quiteria Guirao