Ensopegar en la mateixa pedra

Fa uns dies el meu amic Paco, vell militant d’esquerres, que ha treballat molts anys en institucions publiques, em deia: «Hi ha dues coses fonamentals per al qui té responsabilitats polítiques: tenir memòria i saber història. Alguns líders actuals sembla que ni tenen memòria ni coneixen la nostra història, malgrat siguin professors».

La situació política actual entre Catalunya i a Espanya em fa venir al cap els conflictes dels anys 30 del segle passat i les seves conseqüències (nefastes per a tots). Ineptitud total dels líders? (de les “dues” bandes). Interessos partidistes per davant del bé comú? Foc d’encenalls? Com es «recompondrà» la fractura que s’ha anat alimentant?

I, anant més a fons, ¿és que persones i pobles estem (fatalment) destinats a ensopegar sempre en la mateixa pedra…?

Jesús Lanao

Carta a Pedro Sánchez sobre el caràcter nacional de Catalunya

Benvolgut Pedro. En primer lloc, et vull felicitar per la teva victòria a les primàries del PSOE. Me n’alegro, perquè en tot cas, manifesta la voluntat del teu partit de no encarcarar-se, sinó de buscar una manera de fer política que respongui més a la realitat actual, que espero que es tradueixi sobretot en la lluita per la igualtat i el servei als més febles.

T’escric aquesta carta a propòsit d’un tema tan debatut actualment com és el de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya. En la campanya de les primàries s’ha parlat d’Espanya com a nació de nacions, o d’estat plurinacional, o de nació plurinacional (que és, de totes tres, la formulació que a mi més m’agrada). I tu has dit que, en efecte, Catalunya és una nació, encara que finalment vas creure necessari aclarir que ho és en el sentit de “nació cultural”. Sobre això volia parlar-te, esperant que potser algun lector de L’Agulla que tingui accés a tu et pugui fer arribar aquesta reflexió.

Catalunya no és una nació cultural. I és que l’expressió “nació cultural” gosaria dir que no significa res. Catalunya és, simplement, una nació. Perquè no hi ha nacions de diverses menes, sinó que el caràcter nacional d’un territori és una realitat global.

Catalunya és una nació perquè té una personalitat cultural i lingüística pròpia, i un sentiment de pertinença molt fort. Els referents culturals i socials de Catalunya són força diferents dels de la major part d’Espanya, i la llengua que parlem, com totes les llengües, configura una manera d’expressar la realitat que no es redueix només a l’ús d’unes paraules en comptes d’unes altres. I la història d’aquest país ha anat deixant un pòsit de poble, de vinculació comuna, molt potent, i això més enllà de les estructures polítiques i socials en què aquest sentit de poble s’hagi pogut configurar al llarg dels segles. I tot això és el que els catalans volem expressar quan diem que Catalunya és una nació.

Tota aquesta realitat, però, no s’acaba aquí. La consideració d’un determinat territori com a nació no s’acaba només en aquest camp que podem anomenar cultural i emocional. No s’acaba aquí, sinó que té sempre, inevitablement, unes conseqüències pròpiament polítiques. Qualsevol realitat nacional necessita, i vol, ser reconeguda. I aquest reconeixement entra, ja, en el camp polític. Hi entra, però no marca com ha de ser en concret aquest reconeixement. Pot ser, simplement, un reconeixement de les peculiaritats culturals. Però normalment acostuma a anar més enllà, i en el cas català certament que hi va. I es tradueix en una voluntat d’autogovern, que pot ser molt o poc, i que pot arribar fins a la voluntat d’independència. Però la concreció d’això depèn de cada cas i de cada moment històric. En aquest moment nostre, a Catalunya una part de la població ho vol concretar amb la independència, mentre que una altra part el que vol és un augment de les possibilitats d’autogovern. I, al mateix temps, una part vol que això és decideixi mitjançant un referèndum d’autodeterminació, mentre que una altra part el que voldria és una reforma constitucional que reorganitzés l’autogovern, i una tercera part creu que ja estem bé com estem. Però cap d’aquests possibilitats es dedueix del fet en si de que Catalunya sigui una nació. O, dit d’una altra manera, de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya no es dedueixen unes conseqüències ni polítiques ni jurídiques predeterminades, però sí que posa sobre la taula la necessitat de debatre i negociar com es concreta políticament i jurídicament aquest caràcter.

I això és tot el que et volia explicar. Bona feina!

Sociologia de les classes socials: la nova política

La història ensenya que en determinats moments s’imposa un canvi perquè hi ha una necessitat que s’apodera del conjunt de la societat. El que crea la convicció àmpliament compartida no sol ser l’aparició d’una proposta alternativa sinó la certesa general que el vell projecte s’ha esgotat. Així va ser el final de la dictadura franquista, que donà lloc a la transició democràtica, amb nous actors polítics i renovades institucions. Ara hi ha una expectativa de canvi per l’esgotament d’un llarg cicle neoliberal que ha desencadenat una gran crisi econòmica, deixant desigualtat, injustícia i corrupció.

L’aparició de nous actors polítics a les darreres cites electorals ha trencat el bipartidisme, a causa de la doble polarització entre l’eix dreta-esquerra, d’una banda, i l’eix nova-vella política, de l’altra. Ha augmentat la complexitat amb noves alternatives, sobretot a Catalunya on s’hi afegeix el sobiranisme, conformant un espai tridimensional on es combinen els eixos de coordenades: dreta-esquerra, nova-vella política, i independentisme-unionisme.

És molt significatiu el cas de Podemos, que ha posat pel davant l’estigma del canvi, amb l’apel·latiu “nou” abans que el “d’esquerra”. Encara que la ideologia es fa explícita en el discurs, Pablo Iglesias sembla fins i tot diluir-la. La raó és que Podemos s’adreça a electors que no tenen consciència de classe. A votants de classe mitjana a qui l’atur ha fet descendir en l’escala social. A famílies vingudes a menys massacrades per les retallades, els desnonaments, i a joves desanimats, sense feina. Col·lectius, en definitiva, que podríem definir com de classe treballadora si no fos que no se’n senten.

Mentre que en l’esquerra marxista la classe obrera és la base sociològica i l’espai conceptual on els ciutadans esdevenen subjectes de la transformació social, el canvi de paradigma polític que opera avui no té classe social definida perquè no hi ha consciència de classe. El recel de Pablo Iglesias cap a IU, partit del qual ell mateix prové (i semblantment podem dir del grup d’Ada Colau cap a ICV i els sindicats) busca distanciament amb la dogmàtica de l’esquerra tradicional per construir un nou eix (una altra dogmàtica) que aglutini un espectre més ampli, la majoria “del 99%”. Hi ha una picada d’ull a les víctimes de les retallades amb una crítica a tot allò que és institucional (“no ens representen”), desacreditant les institucions que són part de la vella política (“la casta”). La figura que suplanta a la institució és l’assemblea, reafirmant que el poder resideix en la gent i no en els parlaments. Totes aquestes simplificacions (demagògies?) estan al servei de construir un projecte comú per a totes les classes subalternes. Ara bé, pescar vots en el calador dels descontents sense consciència de classe, li ha costat a Podemos deixar de sumar el milió, gairebé, de vots de IU, amb els quals hauria canviat radicalment l’escenari postelectoral del 20D.

L’arribada al poder polític dels nous moviments socials és la prova del nou que demostra que el canvi està en marxa i és irreversible. El repte és fidelitzar la nova identitat de classe. I per això cal doctrina (un manual de transformació del sistema). Si no es corre el risc de donar ales a aquells que simplement projecten la seva impotència amb un nihilisme autodestructiu revestit de radicalitat, que no té res de nova política sinó més aviat tot el contrari (pot ser el cas de la CUP?). Perquè el pas de l’assemblea a la constitució d’una alternativa política de poder comporta un procés de desconstrucció de formes que han impregnat caràcter al grup: 1) la necessitat d’una organicitat que força a nomenar representants per dotar-los de poder delegat; 2) l’imperatiu de la negociació que comporta pactes i renúncies; 3) l’acceptació d’una jerarquia de grup… és a dir, cal convertir-se una mica en casta.

Salvador Clarós

“Cristians per la independència”

Personalment penso que els nacionalismes tenen un origen burgès i que la reivindicació de «pàtries» i els seus símbols (banderes, himnes) provoquen, alhora, uns sentiments d’identitat i d’exclusió (només cal repassar les lletres de les cançons patriòtiques que, normalment, es refereixen a guerres –guanyades o perdudes–).

També, en l’àmbit religiós, quan es vincula un poble al «seu déu» (o déus) la deriva lògica és una religió excloent. El judaisme i l’islam en són una prova molt propera. Sobretot perquè, en vincular una creença a un ordenament social concret, apareix «la religió nacional» com a model «diví», justificatiu d’un maridatge entre el poder polític i el religiós, quan no una absorció de l’un per part de l’altre.

D’altra banda, els moviments de base (obrers, sindicalistes, cristians) sempre han defensat la internacionalitat, per la necessitat de lluitar junts contra les forces econòmiques i polítiques dels poderosos i aconseguir un món just i en pau.

Aquests pensaments m’han vingut a tomb a propòsit del moviment «Cristians per la independència» (de Catalunya, és clar). Tot i que la qüestió és complexa (necessitaria unes reflexions més àmplies i acurades), vull compartir alguns punts que em fan pensar.

A banda dels paral·lelismes que trobo entre els plantejaments d’aquest grup i el d’altres grups de «la piel de toro» (per exemple, «la España católica» i la «Catalunya cristiana») el que em sobta és que alguns clergues i fins i tot un bisbe s’han posicionat clarament i pública a favor d’una independència. I em pregunto:

• ¿Com es pot defensar això i, alhora, pertànyer a un col·lectiu jeràrquic vertical, que demana obediència del capellà al bisbe i d’aquest al bisbe de Roma? ¿Per què no defensen els seus drets, per exemple, al celibat opcional? ¿Defensen teòricament i pràctica la igualtat d’home i dona dins l’Església?
• ¿Creuen que l’Església és la comunitat de creients horitzontal, en la qual aquests tenen el «dret a decidir» democràtic sobre qüestions que els afecten de tipus ètic i administratives? ¿Què fan per defensar aquest dret?
• ¿Com conjuminar el posicionament sobre els drets humans (dret dels pobles a la seva autodeterminació) amb el de pertànyer a una institució que té un estat (el Vaticà) que no ha signat la famosa Declaració Universal d’aquests drets?
• ¿Com és que invoquen «la unitat» (com a valor universal de l’Església) davant divergències molt serioses (àdhuc doctrinals) entre comunitats cristianes o entre els mateixos jerarques? ¿Per què no «s’han independitzat» de la Conferència Episcopal Espanyola?

Posats a ser coherents crec que s’haurien de «passar» a alguna confessió de les esglésies reformades (luterana, episcopaliana, etc.) en què aquests drets són més respectats i, en aquest sentit, més en la línia evangèlica.

Jesús Lanao

“Ells” i “nosaltres”

Ara és l’hora. No de la independència, certament. Sinó l’hora de reconduir tota aquesta situació cap a un projecte raonable i que pugui crear un futur millor per a tots. És difícil, perquè això exigiria que els actors principals d’aquest embolic abandonessin una mica l’arrogància i fessin l’esforç de tocar de peus a terra i de veure la realitat tal com és, i no hi semblen gaire disposats. Però el canvi de president de la Generalitat i el canvi de govern a Espanya –sigui quin sigui el que acabi havent-hi– poden propiciar-ho. Només caldria, em sembla, que tots plegats es posessin a pensar seriosament en el bé de tots els ciutadans i ciutadanes.

La situació, realment, és molt imprevisible. I no val gaire la pena posar-se una vegada més a recordar actituds, plantejaments i actuacions de les dues bandes que no ajuden precisament a facilitar un futur més humanitzat. Per això, si m’ho permeteu, voldria en aquesta pàgina fer només una petita aportació sobre per què jo no crec que la sortida de l’actual situació hagi de ser la independència de Catalunya.

Més enllà de debatre sobre si, valorant tots els elements en joc, seria positiva o no per a Catalunya i per a les catalanes i els catalans la independència, que jo crec que no, hi ha un motiu més de fons. I aquest motiu és que jo no comparteixo en absolut la divisió entre “ells” i “nosaltres” que hi ha al darrere del plantejament independentista. Jo, pel fet de ser català i sentir-me català, i amb moltes ganes de treballar tant com pugui per la meva llengua i la meva cultura, no em sento separat dels que no són catalans, i en especial dels qui viuen a la resta d’Espanya.

La història podria haver estat d’una altra manera: per exemple, l’any 1640, la loteria de la geopolítica va fer que Portugal s’independitzés de la Corona espanyola mentre que Catalunya no. Hauria pogut ser al revés, però resulta que va ser així, i ara nosaltres formem part d’aquesta unitat més gran que es diu Espanya. La meva pertinença a Espanya és un fet que em ve donat. Jo no he triat. Però, tot i així, tantíssims anys de camí comú m’han creat un conjunt de llaços de tot tipus, valuosos, estimats, que una ruptura deixaria molt tocats i molt fets malbé, per molt que des de la banda independentista es vulgui defensar que no seria així. I, com que el meu sentiment de pertinença a Catalunya no el visc com una frontera envers els qui no hi pertanyen, no veig el perquè de trencar aquest conjunt plurinacional del qual formem part. Jo tinc ganes que Catalunya funcioni bé, i, alhora, també tinc ganes que Espanya funcioni bé. O, dit d’una altra manera: Catalunya és meva, i Espanya també és meva.

Jo, com he dit, no comparteixo gens la divisió del món entre “ells” i “nosaltres”. I no la comparteixo per unes profundes conviccions sobre la necessitat que siguem capaços de crear un món on tothom pugui sentir-s’hi bé, començant pels més vulnerables. I, com que vull ajudar a crear aquest món, no li trobo cap sentit a voler trencar aquesta realitat ja existent.

Jo el que vull és construir el projecte d’una millor Catalunya dins una millor Espanya. I aquest és el meu objectiu utòpic, el meu objectiu il·lusionant. Sé que, per a molts catalans, la utopia i la il·lusió està posada en un país nou, una Catalunya nova que trenqui amb molts vicis acumulats. Doncs per a mi, aquesta utopia i aquesta il·lusió també hi és, però no a nivell només català, que també, sinó a nivell espanyol. I, posats a dir, també a nivell europeu i també a nivell mundial.

Jo crec en la meva utopia, i crec que hi ha molta altra gent que també hi creu. De Catalunya i de tot Espanya. Hi ha molta feina, però, per a mi, val molt la pena. Cal que neixin flors a cada instant!

Josep Lligadas

Governs enfrontats, pobles distanciats

La situació actual de la relació Catalunya resta de l’Estat ve marcada per la incompetència d’ambdós governs (català i espanyol), que es reforcen mútuament amb les seves polítiques electoralistes a curt termini (les autoafirmacions i enfrontaments els donen vots: vegeu com està pujant la intenció de vot envers el PP).

Paral·lelament (i lligat amb l’anterior) s’està accentuant la divisió entre ciutadans (també a Catalunya), però sobretot entre els de la resta de l’Estat (País Valencià i Illes Balears inclosos) i els del Principat. Com poden entendre que es vulgui la independència, més enllà del tema econòmic? Dit d’una altra manera: si una majoria de ciutadans d’altres comunitats autònomes estigués a favor d’una autodeterminació de Catalunya (i d’altres autonomies) ja s’hauria celebrat (fa temps) un referèndum (fins i tot en l’àmbit de l’Estat). Però resulta que no és així… i amb reafirmacions “unilaterals” de país (o de poder polític) solament s’aconsegueix endurir (necrosar) el problema.

Per això em preocupa (i molt) la distància entre els pobles. El “problema català” no és (solament) polític. És un problema d’entesa entre els pobles. I d’això en són responsables els dos governs (amb els seus presidents) i els qui els donen suport. Com es redreçarà el rumb? “Qui sembra vents recull tempestats…”

Jesús Lanao