Pel diàleg

A la redacció d’aquesta revista, cristiana i d’esquerres, els resultats de les eleccions generals ens han produït una notable satisfacció. Perquè l’esquerra ha guanyat, tant a Catalunya com a tot Espanya, i perquè els electors han primat clarament la voluntat d’entesa i no l’afany de confrontació, també tant a Catalunya com a tot Espanya. I tant una cosa com l’altra es corresponen molt bé amb els valors que mouen aquesta publicació.

Ara, toca veure com es tradueix aquesta nova situació en les polítiques que cal dur a terme.

Per una banda, tant a Catalunya com a tot Espanya necessitem una política d’esquerres seriosa. Una política en què la voluntat sigui clara, i aquesta voluntat clara es digui públicament, i es faci. Sí, és cert no sempre es pot fer tot el que un voldria, però tot i així és imprescindible que tothom pugui percebre que, realment, els nostres governants volen dur a terme polítiques socials amb redistribució de la renda i també polítiques ecològiques.

I per una altra banda, necessitem diàleg i voluntat d’entesa en el conflicte català. La situació, sens dubte, és molt complicada. Però això no és excusa perquè no sigui exigible als nostres governants que actuïn amb sinceritat i lleialtat, activant un diàleg que no pretengui partir de posicions preses inamovibles, sinó que estigui disposat a caminar amb bona voluntat i amb intel·ligència política.

Bona Pasqua!

Anuncis

El judici

Em diu un amic, en relació amb el rerefons socioeconòmic de la crisi que explicaria el gran desori actual, que potser sigui veritat que estem en ple procés schumpeterià de “destrucció creativa”. Segons Schumpeter, en la teoria dels cicles del capitalisme, un cop destruït el vell paradigma i superat el parèntesi de la recessió econòmica, les innovacions tecnològiques albiren una nova fase de creixement i de prosperitat. Però la fase creativa triga massa i no sembla aparèixer a l’horitzó (observa impacient el meu amic). I remata: potser té raó Gramsci “El vell món mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Gramsci es referia al feixisme, que és l’expressió més radical i dramàtica dels populismes del seu temps. El meu amic ha fet una precisa i emotiva descripció de l’actualitat. Efectivament, entre el vell i el nou món hi ha una eternitat: el present. Indefinida, incommensurable, habitada per monstres que son les nostres ignoràncies, pors i impotències.

Per això en aquest judici que es retransmet i comenta en públic i en directe, el que es jutja transcendeix simbòlicament més enllà de 12 encausats, i abasta tot un poble, unes idees, la mateixa democràcia (d’aquí l’embolic en l’ordre dels termes presos i polítics). Fins a l’extrem que alguns esperen fundar sobre una sentència un nou règim, ja sigui en forma de república independent, d’involució centralista per altres, de refundació democràtica, d’abolició de preteses romanències franquistes, d’una nova Europa. És a dir una alternativa a un món que s’ha quedat sense alternatives. Els monstres habiten tot el continent i més enllà. Mentre a França bull la ràbia incontinguda dels armilles grogues, els ciutadans britànics fa temps que aguanten la respiració davant la descomposició orgànica del Brexit. I podríem continuar perquè el caos s’apodera cada dia que passa d’aliances populistes a Itàlia, a Espanya, a Catalunya…

El filòsof de la modernitat líquida sembla reescriure Marx i Engels: “Un fantasma recorre Europa: el fantasma de l’absència d’alternatives” (Bauman Z, i Donskis L; Maldad líquida: vivir sin alternativas). Però en realitat interpreta Gramsci. El nou món encara no arriba… i en aquest buit, en l’orfenesa d’alternatives, hom fabrica relats –que són reaccions sobiranistes a la globalització– d’una terra promesa en què emocionalment s’han instal·lat molts catalans i molts europeus. Aquesta terra que regalima llet i mel existiria des de sempre, però ens fou arrabassada. Per uns es diu república catalana, per altres democràcia, per altres socialisme, Europa… Vet aquí el sentiment de pèrdua, de despossessió. Daniele Giglioli diu que la ideologia victimista és avui la primera disfressa de les raons dels forts. “En la víctima se articulan carencia y reividicación, debilidad y pretensión, deseo de tener y deseo de ser” (Giglioli, Crítica de la víctima, Herder). Com a víctimes assolim una identitat: no som el que fem, sinó el que hem sofert, el que podem perdre, allò que ens han arrabassat. Adquirim un lloc al món dins el desori. Per si no fos poca l’ambigüitat en el criteri d’allò que és just o injust –explica Giglioli– qui està amb la víctima no s’equivoca mai. Per això en aquest procés, en aquest judici, tothom va de víctima. La víctima és irresponsable, no respon de res (el mal l’han fet els altres) no té necessitat de justificar-se: és el somni de qualsevol tipus de poder.

El judici ara omnipresent és una fase del procés que a Catalunya ha portat en els darrers anys a expressar la manca d’alternatives. Però el rerefons material del desconcert polític, per situar-lo en un marc referencial ampli, té més a veure amb la guerra tecnològica que vol guanyar la Xina, amb l’expansió demogràfica d’Àfrica, el canvi climàtic, la igualtat d’oportunitats de les dones, la incerta evolució de la indústria de l’automòbil, la recomposició del mapa energètic mundial i el nou proletariat digital, entre altres. El moment és únic i apassionant. Dues revolucions en curs, la digital i l’energètica ens canvien de soca-rel. Els efectes tenen calat. Alliberen monstres mentre el nou món triga a arribar…

I cal construir-lo des de la política, és a dir l’acord, més que no pas fiar-lo a un veredicte que serà irrellevant, que no farà sinó reafirmar cada u en les seves veritats, en lloc de cercar veritats compartides. En la ficció del relat no hi ha judicis ni veredictes que determinin res. Cada u el llegeix a conveniència esquivant la difícil semàntica dels actes i les seves catalogacions (que si hi ha rebel·lió o no) per una més abastable lírica de les sensacions, on com en aquells Doce hombres sin piedad de Reginal Rose, el judici popular vomita prejudicis, estigmes culturals, pors personals, complicitats col·lectives, i ignoràncies pròpies de la condició humana. I res no garanteix tampoc que l’alt tribunal, el consell d’experts, n’estigui exempt. Així és de fràgil la realitat! I així de fràgil la democràcia en absència d’alternatives. Ningú busca la veritat metalògica sinó el vistiplau de la multitud fent ostentació de la debilitat en lloc de la proposta.

Salvador Clarós i Ferret

Carta als Reis

Benvolguts Reis,

Sóc l’Arnau, un nen de 6 anys, que visc amb els meus pares, Elisenda i Jofre.

M’he portat molt bé, a més he anat a totes les manifestacions que s’han fet a Catalunya en el darrer any per demanar tot el que diuen els meus pares.
Com que diuen que ens podeu portar el que més ens agrada us vull demanar una sola cosa: la República catalana!

Els meus pares em diuen que això no és possible perquè sou Reis i sembla que és una contradicció (no sé ben bé que vol dir això). Però com que crec en els miracles i vosaltres en feu molts ¿seria massa demanar una Catalunya sense classes socials, sense propietat privada del sòl urbà, de l’aigua, de l’energia, dels transports urbans i de tot el que és bàsic per viure com a persones?

Els nostres dirigents polítics parlen d’una cosa (crec que en diuen “Itaca”) però no sembla que sigui el que acabo de dir, que jo somnio (i que el meu avi em parla quan lluitava “abans de la guerra”).

Si no fos possible la República,… ¿podríeu enviar als nostres dirigents una mica de seny? Molt sovint sembla que actuen com a nens i penso que ja els ha passat l’edat i que ens han de donar exemple, oi?

Ben vostre,

Arnau

Jesús Lanao

En clau de procés, 11 conceptes polítics.

Gemma Ubasart i Miquel Seguró (eds). Ed. Herder, 2018

La crisi política que ocupa i preocupa en els darrers anys a Catalunya, l’anomenat procés, ha generat tota mena d’opinions i anàlisis, la majoria dels quals a partir de la necessitat de prendre posició amb relació als fets i les seves conseqüències. Aquest debat públic, irremeiablement captiu de la subjectivitat humana i no menys de la bel·ligerància del conflicte, estripa en el sentit visceral alguns conceptes banalitzant-los, contribuint a la cridòria i crispació general. En Clau de Procés. 11 conceptes polítics és una obra que recull un conjunt de textos breus entorn de conceptes com: nació, referèndum, democràcia, dret a decidir, Estat, sobirania, constitució… Els seus autors, acadèmics especialistes de reconegut prestigi inviten a aprofundir en la semàntica d’aquests conceptes fonamentals de la política actual. El llibre està editat per Gemma Ubasart i Miquel Seguró. Els textos recopilats són de: Daniel Innerarity, Esther Giménez-Salinas, Montserrat Nebrera, Ferran Requejo, Marc Sanjaume, Argèlia Queralt, Marina Subirats, Astrid Barrio, Álex Sàlmon, Neri Daurella, Borja de Riquer, Laia Bonet, i Montserrat Guibernau. En recomano la lectura a aquells que, sense apriorismes i amb esperit de reconciliació es pregunten de quina manera es pot superar el desacord a Catalunya i a Espanya.

Salva Clarós

L’hora de la valentia

A les darreres eleccions crec que una cosa ha quedat evident: que el problema que tenim no és principalment entre Catalunya i Espanya, sinó entre una part de Catalunya que vol la independència i una altra part que no. Les eleccions han mostrat també la radicalització de les dues postures: els que volen la independència, votant majoritàriament els partits que han pretès aconseguir-la a la brava (JxC, ERC i CUP), i els que no la volen, votant partits anticatalanistes (C’s i PP). Els que feien propostes més transaccionals (PSC i Comuns) han quedat clarament relegats.

Enmig d’aquesta situació, hi ha una cosa que m’impressiona especialment, i són els sentiments que l’1 d’Octubre ha deixat en els seus participants, el principal dels quals és el d’haver protagonitzat un esdeveniment memorable: tota la preparació amb el fantàstic control de les urnes amagades, la potentíssima mobilització, la martirialització gràcies a la insensatesa de la policia espanyola… i les mobilitzacions del dia 3, i els posteriors empresonaments, viscuts com l’empresonament de persones molt properes i estimades… Uns fets així deuen deixar dins l’ànima la sensació que tot allò, per força, ha d’acabar amb una gran victòria. “És que ho hem fet molt bé, i ells han demostrat que són uns impresentables!”.

Però no. Serà dolorosíssim, però tant de sentiment viscut no sembla pas que hagi de donar el resultat esperat. L’independentisme que va organitzar l’1 d’Octubre només ha obtingut el 47,5 % dels vots, com només en va obtenir el 47,7 % el 25 de setembre de 2015. I amb uns resultats així, no hi cap mandat democràtic per capgirar les lleis espanyoles i catalanes, com s’ha volgut fer. Amb la majoria parlamentària que donen aquests resultats, hi ha un mandat democràtic per governar la comunitat autònoma de Catalunya, però no per res més. Per això a l’estat li ha estat tan senzill impedir els propòsits de l’independentisme. Pretendre fer coses que no tenen possibilitats reals de funcionar és enganyar la gent, per molt que un tingui una gran massa il·lusionada al darrere. Francesc Macià, el 14 d’abril de 1931, també tenia una gran massa de gent il·lusionada al darrere, i va proclamar la República Catalana, però quan va veure que allò no tenia futur, va acceptar el règim autonòmic que el govern espanyol li oferia.

Crec que ha arribat l’hora de la valentia per part dels partits independentistes. Sobretot d’ERC però també, encara que ho té més difícil, del PDeCAT. L’hora de ser valents per acceptar que el camí seguit fins ara no és un bon camí, i continuar defensant la independència però dins l’ordre legal, i buscant de crear ponts amb les altres formacions catalanistes, és a dir, PSC i Comuns, per aconseguir, ara, una forma d’autogovern més com cal. I sobretot, per aconseguir que allò per què tant van lluitar primer el PSUC i després el PSC, l’objectiu d’assegurar que Catalunya sigui un sol poble, es pugui tornar a fer realitat, de manera que la gent que, a causa de la deriva independentista, veu ara el catalanisme com un enemic, pugui tornar a sentir-se aquest país com a seu. He de dir que el dia de la inauguració del parlament hi va haver signes en la bona direcció, però caldrà veure tot plegat com va.

I acabo amb una reflexió des de la meva fe cristiana. Jo no crec que aquí, malgrat la desmesura de l’empresonament dels dirigents independentistes, estiguin en joc, així en general, ni la llibertat ni els drets humans. Els qui viuen mancats de llibertat i de drets humans són els palestins, els kurds o els saharians, no els catalans. Aquí el que tenim és una democràcia imperfecta, com totes, amb una colla d’aspectes a corregir i a millorar. I, per tant, res no justifica voler desmuntar-ho tot. I en aquesta situació, a mi, el que com a cristià més m’importa, és que al meu país hi hagi una convivència digna, sense trencaments que no porten enlloc i que impedeixen, alhora, focalitzar l’interès en els temes que Jesús ens va dir que eren bàsics, i el principal dels quals és que els pobres puguin viure amb dignitat.

Josep Lligadas

Per la dignitat

Ja vaig explicar en una carta creuada a L’Agulla que, de ben jove, havia arribat a la conclusió que el nostre país no podria desenvolupar les seves capacitats i la seva personalitat col·lectiva, si no esdevenia una nació sobiranament independent. Aleshores ja vaig comprendre que això era poc compartit i que el camí era molt llarg.

Amb la cèlebre transició, vaig pensar que s’estava obrint una etapa important per a recuperar bona part del que s’havia perdut en la guerra incivil i en la depuració de la postguerra, de la qual em sento fill i víctima. Fins i tot s’albirava, no fa pas tants anys, un consens menys bel·ligerant contra la diferència catalana de la pell de brau. La decepció personal ha estat descomunal i creixent. La sorpresa és que això ho ha anat compartint molta gent. Cada vegada més. Impensable.

Ingènuament vaig arribar a creure que l’amenaça del xoc de trens, faria repensar una estratègia del poder estatal, per tal d’atraure a una població desafecta. Montilla dixit fa més de 10 anys. Doncs res de res. No solament perdura una visió centralista i uniformadora, cega i sorda, a les nostres reivindicacions culturals i nacionals, sinó que es diu obertament que havíem anat massa enllà i que es van equivocar en “transferir-nos drets que ens fan diferents” (?).

Suposo que un excés de confiança en pensar que es trobarien acords polítics transitoris, va impulsar al Govern a precipitar un primer desenllaç, que ha portat a un estat d’excepcionalitat inaudita d’imposició per la força. Un estat que és molt insuficientment un estat de dret. Només cal veure i escoltar el que es diu i s’executa des de les més altes instàncies. Ja sé que es retreu insistentment el fet que s’aprovessin al Parlament –dins la legalitat mateixa, cal dir-ho– lleis de transitorietat d’una manera poc decorosa. Però la resposta per part del poder político-judicial és inqualificable i barroer. La criminalització dels més alts dirigents del procés no té nom. Sobretot perquè s’han utilitzat tots els mitjans per anorrear persones i institucions. Fins avui mateix. I veurem…

Personalment em sento entre els que creiem que de les dificultats n’hem de treure oportunitats. Resistir sense caure en desànims estèrils. Consolidar la voluntat tan àmpliament contrastada –les eleccions imposades són una part d’aquesta voluntat que és encara més àmplia– de voler transformar el nostre món polític, des del pluralisme i des de la pròpia personalitat. Explicar aquí i més enllà de l’Ebre el que sentim i volem, oportunament i inoportunament, és el repte que se’ns obre, sense complexos i sense agressivitats. I continuar enfortint els valors de país obert, acollidor, culturalment viu. Amb somriures i amb el pes de la raó i el diàleg. Com estem fent.

Sempre he considerat la política –les idees, les formacions, les estratègies…– com un mitjà per aconseguir el millor benestar possible per a la dignitat de les persones i dels pobles. Entre cristians, quan hi ha diverses opcions o adhesions polítiques, cal ponderar que aquestes tinguin la base comuna dels drets humans. I el debat hauria de ser al nivell dels valors que defensem. Valors comuns que la Doctrina Social de l’Església ha anat formulant. Principis, és clar, que a l’hora de concretar-los poden trobar diversos camins. Defensables igualment. Discutibles des del respecte. Si una llei no respecta els drets humans o els principis ètics fonamentals és una llei injusta. I un té tot el dret a desobeir-la. Darrerament s’ha escrit molt sobre aquesta qüestió, així com s’han fet molts aclariments sobre com no cal confondre el que és legal amb el que és legítim moralment. Més que imperi de la llei, que ja es veu quines connotacions té, caldria dir imperi dels drets humans, fonamentats en la dignitat de la persona humana. La llei, més que imperar hauria d’emparar sempre els drets de les persones i dels pobles. A mi, sincerament, em costa de veure en tot el conflicte que estem vivint que estigui guanyant aquesta visió fraternalment humana.

Vaig escriure que “el compromís col·lectiu en tot el procés havia tingut molts més guanys que pèrdues. I que havia valgut la pena”. Després de totes les respostes violentes de l’Estat, per ofegar tants anhels, encara en sortim més reforçats. Cal però no desestimar els obstacles nous que ens imposaran. Vet aquí el treball tenaç i imaginatiu de la no-violència. Ni violència física ni mental. Fermesa. Diàleg. Debat. I consolidar els valors que construeixen dignitat per a nosaltres i per a tothom.

Josep Maria Fisa

Ara ve el que costa més

Com veus la situació política actual de Catalunya?

Constato una triple crisi. La més evident, la de la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, ergo alhora amb la Unió Europea i, per tant, amb un món amb grans actors a escala global en el qual si no reforcem l’únic dels blocs amb llibertat de mercat, drets socials i llibertat política, tot plegat pinta molt malament. La segona, la crisi institucional, la d’una democràcia representativa amb partits febles, fins a l’atemptat jurídic i democràtic perpetrat pel Parlament els dies 6 i 7 de setembre i acabant per la ineficaç i sovint contraproduent resposta de l’Estat.

Per últim, la pitjor, la crisi de relació entre els ciutadans de Catalunya, que s’expressa gràficament en l’abandonament de símbols comuns (pancartes als ajuntaments, estelades vs. banderes espanyoles, l’ús del català com a llengua comuna no només a l’escola) i que, com hem vist en altres escenaris de radicalització identitària, enormement perillosa. Per tant, la veig molt malament.

Què creus tu que caldria fer ara, vista la situació?

Les eleccions del 21 de desembre, si bé no han configurat una majoria parlamentària gaire diferent, i tot i repetint una majoria de vots no independentistes, i coincidint amb la presó preventiva i fuga del Govern Puigdemont, sí que han servit, em sembla, per alguna cosa. D’entrada, si bé el discurs de la majoria continua reivindicant una República que ha estat incapaç ni de preparar, els fets mostren un replegament. Cares noves al front del Parlament, per exemple, o dimissions com al de l’exconseller Mundó i altres, preocupació sobre els processos judicials i un debat soterrat, a banda de la lluita eterna pel poder entre ERC i l’antiga Convergència, sobre la “via unilateral” (aquí no ha passat res) i una altra cosa que encara no se sap què és.

Però no serà fàcil ni curt. El grau d’escalfament a banda i banda dels blocs continua sent alt. El risc dels partits independentistes en reconèixer la realitat també és altíssim, però imprescindible si volen sortir galdosos de la Justícia, per exemple. Segons la meva modesta opinió, tot i que no va ser guanyadora a les urnes, cal demanar pacte i concòrdia. Incansablement. Uns han d’aprendre a viure amb la realitat (quan es van despertar, Espanya era allà) i han de ser conscients que darrere la independència s’està esmicolant per dins la nació que volien protegir. Els altres han de ser conscients que l’alt índex de desafecció espanyola és una dada irrefutable, absolutament necessària a tenir en compte en qualsevol política que es vulgui fer a Catalunya i a Espanya. Com deia Raimon Panikkar, de qui ara celebrem el centenari, quan un no vol dialogar només hi ha una opció: esperar. Paciència, doncs.

Des de la teva fe cristiana, quina reflexió fas sobre la situació actual?

En les situacions límit apareix sempre el pitjor i el millor de nosaltres mateixos. Jo, per exemple, he viscut els últims mesos amb certa angoixa i molt mala bava. Hi afegiria que encara m’encrespa més la superioritat moral de l’independentisme: apel·lacions al Bé i el Mal, atribucions repressores a adversaris polítics, absència d’assumpció de responsabilitats polítiques i penals i, fins i tot, justificacions doctrinals catòliques a la independència. És el meu particular infern. Ara, és sempre des d’aquí, des de ben fosc, quan es veu més clara la llum de Déu. “On hi hagi odi, poseu-hi pau” (Sant Francesc) o, des del Crist, “ja no hi ha espanyols ni catalans, tabarnesos ni carlistes” (versió lliure de Sant Pau). És exactament això el que hem de fer. Que, sincerament, costa tant. Ajudem-nos-hi.

Ramon Bassas