Benvolgut Pedro. En primer lloc, et vull felicitar per la teva victòria a les primàries del PSOE. Me n’alegro, perquè en tot cas, manifesta la voluntat del teu partit de no encarcarar-se, sinó de buscar una manera de fer política que respongui més a la realitat actual, que espero que es tradueixi sobretot en la lluita per la igualtat i el servei als més febles.
T’escric aquesta carta a propòsit d’un tema tan debatut act
ualment com és el de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya. En la campanya de les primàries s’ha parlat d’Espanya com a nació de nacions, o d’estat plurinacional, o de nació plurinacional (que és, de totes tres, la formulació que a mi més m’agrada). I tu has dit que, en efecte, Catalunya és una nació, encara que finalment vas creure necessari aclarir que ho és en el sentit de “nació cultural”. Sobre això volia parlar-te, esperant que potser algun lector de L’Agulla que tingui accés a tu et pugui fer arribar aquesta reflexió.
Catalunya no és una nació cultural. I és que l’expressió “nació cultural” gosaria dir que no significa res. Catalunya és, simplement, una nació. Perquè no hi ha nacions de diverses menes, sinó que el caràcter nacional d’un territori és una realitat global.
Catalunya és una nació perquè té una personalitat cultural i lingüística pròpia, i un sentiment de pertinença molt fort. Els referents culturals i socials de Catalunya són força diferents dels de la major part d’Espanya, i la llengua que parlem, com totes les llengües, configura una manera d’expressar la realitat que no es redueix només a l’ús d’unes paraules en comptes d’unes altres. I la història d’aquest país ha anat deixant un pòsit de poble, de vinculació comuna, molt potent, i això més enllà de les estructures polítiques i socials en què aquest sentit de poble s’hagi pogut configurar al llarg dels segles. I tot això és el que els catalans volem expressar quan diem que Catalunya és una nació.
Tota aquesta realitat, però, no s’acaba aquí. La consideració d’un determinat territori com a nació no s’acaba només en aquest camp que podem anomenar cultural i emocional. No s’acaba aquí, sinó que té sempre, inevitablement, unes conseqüències pròpiament polítiques. Qualsevol realitat nacional necessita, i vol, ser reconeguda. I aquest reconeixement entra, ja, en el camp polític. Hi entra, però no marca com ha de ser en concret aquest reconeixement. Pot ser, simplement, un reconeixement de les peculiaritats culturals. Però normalment acostuma a anar més enllà, i en el cas català certament que hi va. I es tradueix en una voluntat d’autogovern, que pot ser molt o poc, i que pot arribar fins a la voluntat d’independència. Però la concreció d’això depèn de cada cas i de cada moment històric. En aquest moment nostre, a Catalunya una part de la població ho vol concretar amb la independència, mentre que una altra part el que vol és un augment de les possibilitats d’autogovern. I, al mateix temps, una part vol que això és decideixi mitjançant un referèndum d’autodeterminació, mentre que una altra part el que voldria és una reforma constitucional que reorganitzés l’autogovern, i una tercera part creu que ja estem bé com estem. Però cap d’aquests possibilitats es dedueix del fet en si de que Catalunya sigui una nació. O, dit d’una altra manera, de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya no es dedueixen unes conseqüències ni polítiques ni jurídiques predeterminades, però sí que posa sobre la taula la necessitat de debatre i negociar com es concreta políticament i jurídicament aquest caràcter.
I això és tot el que et volia explicar. Bona feina!
