Judíos errantes. Joseph Roth.

Judíos errantes. Joseph Roth. Acantilado. Febrer 2008.

Joseph Roth (1894-1939) va ser un escriptor austríac d’origen jueu, que va descriure en les seves novel·les i assajos, d’una forma mestra, la repercussió de la primera guerra mundial en l’Europa de l’època o, dit d’una altra manera, la caiguda de l’imperi austrohúngar. L’havia llegit fa anys i m’havia agradat la seva manera d’explicar un canvi d’època, una mica enyoradís de l’antic imperi.

Hi vaig tornar no fa gaire, perquè és autor d’una petita novel·la que es diu La llegenda del sant bevedor, sobre la qual Ermanno Olmi va fer una gran pel·lícula, amb Rutger Hauer de protagonista. I encara ha coincidit amb la lectura de la correspondència entre Stefan Zweig i la seva primera dona (Stefan Zweig y Frederika Zweig Correspondencia 1912-1942), publicat també per Acantilado. Stefan Zweig parla del seu amic, exiliat a París on va morir alcoholitzat, després que la seva dona, malalta mental, fos assassinada en els experiments “mèdics” dels nazis.

Judíos errantes està molt ben escrita i molt ben traduïda. La va escriure el 1937 i fa una certa esgarrifança de llegir. Es limita a explicar la vida quotidiana dels jueus a l’Europa oriental, a les ciutats grans de l’Europa occidental i també a la Unió Soviètica i als Estats Units. De fet és també naturalment una mirada a les diverses i inacabables formes de l’antisemitisme. Avui, però, llegir-lo no fa girar la mirada envers els jueus sinó envers tots els immigrants del món. “No els envien d’Herodes a Pilat –escriu Roth– sinó que els envien de l’avantsala d’Herodes a la porta tancada de Pilat”, perquè ningú es digna ni tan sols rebre’ls o escoltar-los. A mi m’ha semblat un llibre oportú i profètic: sobre supremacismes, prejudicis i racismes. Us el recomano.

Mercè Solé

Anuncis

Notre-Dame, una metàfora del nostre temps

“Recrear un passat imaginari quan et sents víctima de l’envestida del present”

El desgraciat incendi de Notre-Dame de París va causar una gran commoció i, potser la incredulitat de molts davant el sentiment de pèrdua, va motivar encara en calent reaccions més ben intencionades que creïbles que feien pensar en una reconstrucció ultraràpida i unes generoses donacions poc habituals. Promeses que si no amaguen intencions ocultes –les desgràcies no sempre ho són per tothom. La dita castellana diu: “no hay mal que por bien no venga”–, s’expliquen per la necessitat d’omplir el més ràpid possible el buit, en certa manera la sentida orfandat d’un poble (o nació) que ha quedat tocat en la seva grandeur. Incrustada en la identitat nacional, Notre-Dame és l’ànima pètria (o pàtria) de la France. Dit d’una altra manera, el valor icònic (representatiu) de la peça transcendeix, en aquest cas, el seu valor cultural de manera que el plor del poble que ha perdut la seva “dama” és doblement amarg. Probablement perquè el poble ja tenia l’autoestima nacional tocadeta. Els barcelonins vam viure alguna cosa semblant amb l’incendi del Liceu. Però, a jutjar per les llàgrimes vessades arreu, tots som víctimes de l’incendi de Notre-Dame.

La reconstrucció

La promesa de reconstrucció feta sota l’efecte encara de la commoció, ara que sabem que la derrota no ha sigut total, planteja interrogants. No hi ha un consens únic de com rehabilitar un bé patrimonial, sobretot si té la consideració de nacional, que suggereix màxima obstinació, i encara més si el bé és universal. Alguns advoquen per la restauració que vol dir restituir-lo al seu estat “original” utilitzant tècniques i materials el més semblant a l’original, generant un “fals històric” en el qual no es pot diferenciar què és original i què reconstrucció. Aquesta forma d’intervenir en el patrimoni suggereix que la vàlua arquitectònica-artístico-històrica resideix en una mena de foto fixa d’un moment concret, de manera que tota distorsió que allunyi d’aquell model posa en dubte l’autenticitat de l’obra. L’impuls de la restauració és tota una metàfora de la nostra societat!: hi ha una tendència romàntica (antimoderna) en la nostra cultura arrelada a la creació de l’Estat-nació decimonònic a reinterpretar el “nostre” passat medieval. Persegueix recuperar un “estil nacional” particular o “propi” (un relat) de cada Estat legitimat per la seva antiguitat que en realitat mai va existir. La tendència a idealitzar el patrimoni, i la nació com el principal patrimoni, es correspon amb una certa enyorança de la cultura, de la ciutat o la nació que, o bé va deixar d’existir o no va existir mai. La nostàlgia és un mecanisme de defensa en èpoques d’acceleració del ritme de vida, pèrdua de referents, de globalització i de cultura líquida, d’agitació històrica.

Alguns articulistes suspicaços han assenyalat que darrera les promeses de reconstrucció ràpida de la catedral amb donacions de grans fortunes s’hi podia amagar l’interès governamental per unir la dividida i desmoralitzada societat francesa en hores baixes, o bé un intent també interessat de blanquejar fortunes d’origen sospitós. Jo crec que l’impuls subjacent a la reconstrucció té una càrrega potser inconscient però significativa molt superior als interessos merament conjunturals. Es tracta d’un sentiment trampós d’una certa nostàlgia restauradora que no es considera a si mateixa nostàlgia sinó veritat i tradició, que vol protegir una veritat absoluta. En aquesta trampa del sentiment l’individu no sent nostàlgia del passat real, sinó de com podia haver sigut perquè aquest passat perfecte que imagina és el que pretén projectar en el futur. Mentre que la nostàlgia restauradora retorna al bressol i reconstrueix la pàtria natal amb determinació paranoica, hi ha una altra nostàlgia, la reflexiva, que tem el retorn amb la mateixa passió. Per a uns és un refugi sentimental on protegir l’imaginari ideològic i fonamentar una pàtria, per altres és el refugi del jo creatiu des d’on reeditar (no reinterpretar) permanentment el món.

Els patrimonis històrics, com les nacions, es formen per l’agregació de capes, artefactes i estils al llarg del temps, fruit d’avatars, pactes i consensos. Per això, a vegades, intentar canviar o esborrar senyals de la història com per exemple noms de carrers (avui ho fan alguns ajuntaments) és una absurditat. Tant l’intervencionisme com el restauracionisme social cauen en l’error d’apedaçar, substituir o emmascarar algunes de les fases constructives de l’edifici social, cultural i polític. Les ferides que deixa el pas del temps formen part d’aquest patrimoni, i permeten una lectura fidedigna que no cal reinterpretar a cada època sinó només llegir per comprendre.

Víctimes

Tenim l’autoestima nacional tocadeta. La compassió que tots vam sentir per aquells parisencs mentre el foc devorava la seva catedral la vam sentir en el fons per nosaltres mateixos com a víctimes universals d’una pèrdua universal. En situar-nos emocionalment com a víctimes de la pèrdua d’aquella icona de la mil·lenària Europa cristiana ens planyíem del defecte, de la falsedat, de la negació i la deslegitimació d’aquesta Europa en crisi on les veritats han esdevingut mentides. La crisi de la França de les armilles grogues –permeteu-me aquesta llicència sense matisar– és la mateixa crisi de l’Estat espanyol i de la resta d’Estats europeus. És la crisi de la democràcia que és conseqüència d’una civilització que cerca alternatives en un món que s’ha quedat sense alternatives.

Reconeixent-nos víctimes de l’incendi adquirim col·lectivament una identitat que ningú ens pot negar com a desposseïts d’aquell bé estimat. Ens hem fet un lloc al món: el lloc dels que anhelen tornar a visitar Notre-Dame per ser secretament bressolats per la mare pàtria, aquella que hem imaginat. Aquella Europa cristiana que no és ni serà. Perquè hem renunciat a ser els herois de la seva construcció (reconstrucció), per conformar-nos amb un èxit (una utopia) més disponible i indiscutible: ser les víctimes del nostre temps. Els únics herois de Notre-Dame són els bombers. Tots els altres, polítics, magnats o ciutadans pelats, hem escollit una posició més retirada, la de les víctimes paralitzades per l’horror que contemplen l’incendi cada una des del seu televisor.

Salvador Clarós

El judici

Em diu un amic, en relació amb el rerefons socioeconòmic de la crisi que explicaria el gran desori actual, que potser sigui veritat que estem en ple procés schumpeterià de “destrucció creativa”. Segons Schumpeter, en la teoria dels cicles del capitalisme, un cop destruït el vell paradigma i superat el parèntesi de la recessió econòmica, les innovacions tecnològiques albiren una nova fase de creixement i de prosperitat. Però la fase creativa triga massa i no sembla aparèixer a l’horitzó (observa impacient el meu amic). I remata: potser té raó Gramsci “El vell món mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Gramsci es referia al feixisme, que és l’expressió més radical i dramàtica dels populismes del seu temps. El meu amic ha fet una precisa i emotiva descripció de l’actualitat. Efectivament, entre el vell i el nou món hi ha una eternitat: el present. Indefinida, incommensurable, habitada per monstres que son les nostres ignoràncies, pors i impotències.

Per això en aquest judici que es retransmet i comenta en públic i en directe, el que es jutja transcendeix simbòlicament més enllà de 12 encausats, i abasta tot un poble, unes idees, la mateixa democràcia (d’aquí l’embolic en l’ordre dels termes presos i polítics). Fins a l’extrem que alguns esperen fundar sobre una sentència un nou règim, ja sigui en forma de república independent, d’involució centralista per altres, de refundació democràtica, d’abolició de preteses romanències franquistes, d’una nova Europa. És a dir una alternativa a un món que s’ha quedat sense alternatives. Els monstres habiten tot el continent i més enllà. Mentre a França bull la ràbia incontinguda dels armilles grogues, els ciutadans britànics fa temps que aguanten la respiració davant la descomposició orgànica del Brexit. I podríem continuar perquè el caos s’apodera cada dia que passa d’aliances populistes a Itàlia, a Espanya, a Catalunya…

El filòsof de la modernitat líquida sembla reescriure Marx i Engels: “Un fantasma recorre Europa: el fantasma de l’absència d’alternatives” (Bauman Z, i Donskis L; Maldad líquida: vivir sin alternativas). Però en realitat interpreta Gramsci. El nou món encara no arriba… i en aquest buit, en l’orfenesa d’alternatives, hom fabrica relats –que són reaccions sobiranistes a la globalització– d’una terra promesa en què emocionalment s’han instal·lat molts catalans i molts europeus. Aquesta terra que regalima llet i mel existiria des de sempre, però ens fou arrabassada. Per uns es diu república catalana, per altres democràcia, per altres socialisme, Europa… Vet aquí el sentiment de pèrdua, de despossessió. Daniele Giglioli diu que la ideologia victimista és avui la primera disfressa de les raons dels forts. “En la víctima se articulan carencia y reividicación, debilidad y pretensión, deseo de tener y deseo de ser” (Giglioli, Crítica de la víctima, Herder). Com a víctimes assolim una identitat: no som el que fem, sinó el que hem sofert, el que podem perdre, allò que ens han arrabassat. Adquirim un lloc al món dins el desori. Per si no fos poca l’ambigüitat en el criteri d’allò que és just o injust –explica Giglioli– qui està amb la víctima no s’equivoca mai. Per això en aquest procés, en aquest judici, tothom va de víctima. La víctima és irresponsable, no respon de res (el mal l’han fet els altres) no té necessitat de justificar-se: és el somni de qualsevol tipus de poder.

El judici ara omnipresent és una fase del procés que a Catalunya ha portat en els darrers anys a expressar la manca d’alternatives. Però el rerefons material del desconcert polític, per situar-lo en un marc referencial ampli, té més a veure amb la guerra tecnològica que vol guanyar la Xina, amb l’expansió demogràfica d’Àfrica, el canvi climàtic, la igualtat d’oportunitats de les dones, la incerta evolució de la indústria de l’automòbil, la recomposició del mapa energètic mundial i el nou proletariat digital, entre altres. El moment és únic i apassionant. Dues revolucions en curs, la digital i l’energètica ens canvien de soca-rel. Els efectes tenen calat. Alliberen monstres mentre el nou món triga a arribar…

I cal construir-lo des de la política, és a dir l’acord, més que no pas fiar-lo a un veredicte que serà irrellevant, que no farà sinó reafirmar cada u en les seves veritats, en lloc de cercar veritats compartides. En la ficció del relat no hi ha judicis ni veredictes que determinin res. Cada u el llegeix a conveniència esquivant la difícil semàntica dels actes i les seves catalogacions (que si hi ha rebel·lió o no) per una més abastable lírica de les sensacions, on com en aquells Doce hombres sin piedad de Reginal Rose, el judici popular vomita prejudicis, estigmes culturals, pors personals, complicitats col·lectives, i ignoràncies pròpies de la condició humana. I res no garanteix tampoc que l’alt tribunal, el consell d’experts, n’estigui exempt. Així és de fràgil la realitat! I així de fràgil la democràcia en absència d’alternatives. Ningú busca la veritat metalògica sinó el vistiplau de la multitud fent ostentació de la debilitat en lloc de la proposta.

Salvador Clarós i Ferret

I què se n’ha fet, de les nostres arrels cristianes?

Impressiona, veure com els Estats Units ha elegit president un personatge com Donald Trump, i com el Brasil acaba d’elegir Jair Bolsonaro. Però encara impressiona més veure que, entre els suports que han empès cap a aquesta doble elecció, hi han tingut un paper molt important una majoria de les comunitats cristianes evangèliques, que han vist en aquests dos líders ultradretans la realització d’aquells projectes que aquestes comunitats consideren fonamentals per mantenir els respectius països fidels al cristianisme.

Davant d’això, un no pot deixar de preguntar-se què és i què comporta ser cristià per a tots aquests grups tan estesos i influents. No, jo no em crec que siguin simplement fruit de la manipulació dels poderosos grups de poder que tenen el darrere i que els financen. Això evidentment que hi té un paper, però el cas és que molta gent, moltíssima, s’arriba a creure que votant Trump o Bolsonaro s’afavoreix la implantació de l’Evangeli…

Però això no només passa a Amèrica, evidentment. A Europa, l’extrema dreta creix i arriba al poder a llocs com Itàlia, Hongria, Polònia. I els líders ultradretans d’aquests països invoquen el seu catolicisme i la defensa de l’anomenada cultura cristiana. I per exemple menyspreen els immigrants fins a un nivell que és molt obvi que és radicalment contrari al que Jesús va ensenyar. I entre la molta gent que els vota, un nombre important creu, com a Amèrica, que així afavoreix el cristianisme.

Certament, més enllà del grau de manipulació i de la sinceritat subjectiva d’aquests líders i dels seus votants, el cristianisme amb què es recobreix el vot ultradretà, és això, recobriment. Les motivacions estan en una altra banda, en la recerca, no gaire intel·ligent, per cert, de seguretats davant la crisi i el futur desconegut. Però el fet que el cristianisme esdevingui un instrument de suport i potenciació de la ultradreta, realment fa pensar.

¿En què ha consistit la cristianització del món occidental? ¿Quins valors cristians han arrelat en els nostres països que ara produeixin aquests fruits tan bords? Realment, davant d’aquesta situació, un pensa que tot ha estat molt i molt superficial…

Però hi ha més. Aquí, a casa nostra, ha sortit a la llum, i s’ha propagat, un eslògan dins el camp independentista que realment fa por. És aquell que diu: “Ni oblit ni perdó”. Sort que alguns dels dirigents del procés, i jo en destacaria en especial Joaquim Forn, han estat capaços de dir que negar la possibilitat del perdó és negar una de les més bàsiques eines de regeneració de què disposem. Jo crec que aquesta és una de les coses més intel·ligents que va dir Jesús. I es nota que Joaquim Forn és cristià.

En tot cas, aquest eslògan manifesta també, com el vot d’extrema dreta de què he parlat abans, que els valors cristians, realment, no han arribat a fecundar el nostre país com hauria estat esperable després de tants anys de presència cristiana impregnant totes les estructures socials.

Sí, els valors de l’Evangeli encara tenen molt de camí a fer.

Josep Lligadas

Els immigrants, Europa i l’Església

Una part notable dels governs europeus està tenint una actitud vergonyosa davant la situació dels immigrants i refugiats que volen arribar a Europa. Però el que resulta més greu és que els governs que en principi expressen posicions més raonables, com Alemanya, França i ara també Espanya, tampoc no semblen disposats a plantejar un canvi seriós de perspectiva. No semblen disposats a admetre que, davant aquesta realitat de la gent que fuig de la guerra o de la pobresa, no té sentit pensar que l’única cosa que cal fer és mirar de frenar-la, sinó que el que cal és buscar la manera d’assumir-la. És molt obvi que, mentre no es faci aquest pas, el nostre Mediterrani continuarà sent el mar de la mort, i el desert del Sàhara continuarà sent el cementiri de grans quantitats de persones que no han pogut ni arribar al mar.

Però hi ha encara una altre aspecte del problema, que com a cristians ens afecta greument. El ministre italià Salvini, que amb les seves burles davant la tragèdia quedarà per a la història com un exemple eximi de tants governants sense ànima que estan aconseguint èxits electorals a base d’atiar els instints més baixos de la gent, resulta que en el seus mítings es dedica a brandar rosaris i evangelis per mostrar el seu indestructible catolicisme. El partit bavarès que ha forçat Angela Merkel a endurir la política d’acollida d’immigrants es diu Unió Social Cristiana. El govern polonès, d’una duresa immisericorde a l’hora de negar-se a acollir ni un sol immigrant, es vanta de tenir el catolicisme com un dels components bàsics de la identitat nacional del seu país. I Eslovàquia i Hongria utilitzen com a argument per negar l’entrada d’immigrants la necessitat de preservar la cultura cristiana.

Resulta tràgic, que el nom cristià i el nom catòlic estiguin al darrere de les polítiques més inhumanes amb els immigrants i els refugiats. Ja seria hora que la jerarquia de l’Església, començant pel papa, desemmascarés tanta maldat.

A Grècia amb els refugiats

Quan vaig acabar la carrera de mestra, vaig decidir fer un any sabàtic, cansada de la rutina i del mal plantejament dels continguts de la carrera. Tenia clar que tot i passar a ser una “ni-ni” (ni treballa, ni estudia) volia fer un voluntariat. Després de parlar amb un amic que havia estat a un camp de refugiats, ho vaig tenir clar. A principis d’octubre del 2016, després de buscar amb quin projecte volia participar, vaig marxar al camp de Cherso, al nord de Grècia a col·laborar amb l’associació Open Cultural Center (OCC) l’objectiu de la qual és oferir activitats culturals, socials i educatives a les persones refugiades.

A principi d’octubre érem un 10 voluntaris d’arreu del món que intentàvem tirar endavant l’escola que havíem aixecat al camp. Cada matí quan arribàvem al camp, als volts de les 9 del matí, organitzàvem jocs mentre fèiem temps abans de començar les classes. L’escola començava a les deu i acabava a les quatre, però a les dotze ja no quedava ningú, perquè els alumnes marxaven a mig matí. Cada classe tenia una durada d’una hora. Els infants que venien els separàvem per diferents grups d’edats: de 6 a 8, de 9 a 11, de 12 a 14 i de 15 a 17. En funció de l’assignatura (anglès, matemàtiques, grec…) ho feia un voluntari o un altre, però intentàvem que hi hagués un responsable referent a cada un dels grups. Fer classe era molt complicat. Molts d’ells mai han anat a l’escola i d’altres hi van deixar d’anar quan va començar la guerra. El fet de no haver-hi anat, no només ha fet que, en general, tinguin un nivell de coneixement molt baix, sinó que també hagin perdut els hàbits d’estudi, d’arribar puntual, d’escriure, de fer silenci, de respectar als companys i companyes i al mestre…

Enmig d’aquell caos, mig controlat, vam començar un taller de dibuix, però va ser un fracàs: els infants no tenien paciència, feien quatre gargots i marxaven donant el dibuix per acabat. Arribats en aquest punt vam tenir la idea de fer un conte, Amic meu!, amb els nens i les nenes del camp, que dibuixessin i ens expliquessin la seva història i que al mateix temps servís com a eina de comunicació i sensibilització per explicar la situació de les persones refugiades als infants d’altres països. I així va ser com, després de moltes tardes de dibuixos i d’entrevistes a vuit dels infants del camp, d’haver fet una selecció dels dibuixos i del contingut de les entrevistes, de demanar a en Màrius Serra que ens fes un pròleg, en Lluís Torres que des de Castellbisbal ens va ajudar a definir com volíem que fos el disseny del conte i ens va fer la maquetació, vam tenir el conte llest. Però aquest conte necessitava finançament, algú que es fes càrrec de la impressió. Va ser el Grup Maculart, una empresa dedicada a d’impressió d’estotjos i prospectes farmacèutics de Cerdanyola del Vallès qui ens va regalar els primers 2.500 exemplars.

La presentació del conte va ser a finals de gener de 2017 a la llibreria Claret de Barcelona amb la companyia de l’Arcadi Oliveres i d’en Màrius Serra. A partir d’aquí, vam contactar amb llibreries d’arreu de Catalunya que molt amablement van voler formar part del projecte i ser un punt de venda del conte. També vam començar anar a escoles, instituts, caus i esplais a fer activitats de sensibilització. Mesos més tard de la primera edició, basat en el conte, hem muntat un espectacle pluridisciplinari amb música, dansa, teatre, imatges… que ja hem representat tres vegades.

Després del curs passat, contents per la resposta que va tenir el conte i totes les activitats que en deriven, vam decidir donar nom al projecte de les visites a les escoles. Ara en diem Escola Refugi i és un programa educatiu que segueix el mateix objectiu: sensibilitzar als infants, adolescents i joves de la situació de les persones refugiades, de les quals, per desgràcia, sembla que ja ningú no se’n recordi, però encara està present.

Gràcies al finançament obtingut en el projecte “Amic meu”, OCC ha pogut continuar treballant a Grècia. El camp de refugiats de Cherso, on es va fer el llibre, va ser tancat per les autoritats gregues fa més de mig any. Els seus ocupants han estat traslladats a zones urbanes de la ciutat de Polykastro i és aquí on seguim al seu costat. Actualment estem donant suport a més de 100 persones refugiades a través d’una escola per a infants i adults, un espai per a dones, un centre comunitari i una escola bressol, promovent la seva participació i inclusió local.

Ara que fa un any que marxava, recordo que quan era allà pensava en tota la gent que sou aquí. Pensava que volia que veiéssiu el que està passant, la injustícia d’aquest món, les cruels conseqüències de la guerra i la força de superació i d’adaptació d’aquestes persones. Ara que sóc aquí, me n’adono que és realment complicat entendre el que està passant als camps de Grècia, perquè sembla un altre món, ben lluny de la nostra vida tot i estar a només tres hores llargues d’avió. Però cal que no oblidem que tots formem part del mateix, som iguals i com diu la poetessa Joana Raspall en el seu poema Podries hem de tenir una actitud compromesa ni que sigui per recordar que tots estem exposats, encara que ens pugui semblar impossible, a situacions similars: “Per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar a qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva”.

Maria Clapés

Ningú no hauria de ser injustament a la presó

Bé, no puc dir que m’hagués agradat l’actuació del govern de Catalunya, que crec que amb la intervenció dels dies 6 i 7 de setembre al Parlament va vulnerar els drets dels qui no pensem com ells, i amb la DUI (aquesta cosa més innominable que el Voldemort del Harry Potter) va obrir el meló de l’aplicació de l’article 155, va regalar les institucions catalanes al PP, i va posar en risc frívolament un munt de coses, però això no justifica una pèssima aplicació de la llei, ni l’inexcusable brutalitat policial dels piolins, ni l’afany depredador del PP amb les institucions catalanes. Els càrrecs que s’imputen haurien d’ajustar-se als fets i òbviament la presó preventiva en aquest cas és un disbarat. Una prudència que també seria desitjable per a tots aquells a qui la Generalitat ha encausat amb la màxima duresa per encerclar el Parlament o per fer piquets a la vaga general.

Dit això, penso que tot aquest ensurt ha injectat una bona dosi de realisme sobre una convivència que va mostrant la seva fragilitat, sobre les poques ganes que té Europa de mullar-se en cap conflicte intern, sobre el revifament de l’extrema dreta i la laxitud amb què el “gobierno” la tolera, sobre la susceptibilitat de l’economia i potser algunes coses més. Però el realisme és un recurs molt millor per a la via política i per a la vida en general, que no pas la projecció dels propis desitjos, perquè permet construir amb solidesa. I el realisme no està renyit ni amb l’esperança ni amb les ganes de transformar socialment el que convingui.

Vaig veient que l’autocrítica independentista és molt lleu, que es continua parlant del “país”, sense reconèixer-ne la pluralitat, que es demonitza el PSC com si fos el mateix que el PP, sense recordar el desemparament legal de les minories que el govern va propugnar. Ningú no assumeix la seva part de responsabilitat en els fets i es continua considerant legítim un govern que al meu parer es va deslegitimar solet.

És una llàstima, perquè crec que ara aniria bé evitar sobreactuacions, intentar rebaixar l’èpica, buscar sortides a l’encaix de Catalunya molt més polítiques i menys viscerals. Continuo pensant que podria haver-hi un el denominador comú, que potser passaria pel referèndum pactat, pel retorn del control sobre les institucions catalanes, per la defensa de la llengua i per una aplicació de la llei ajustada als fets. A banda d’això hi ha moltes altres coses per a les quals cal treballar: l’obertura als refugiats, una integració millor dels immigrats, una Europa més social i menys neoliberal, prioritzar el tema ecològic, i enfortir vincles amb els nostres veïns fora del Principat, perquè tots aquests reptes són comuns. Probablement part del sobiranisme no les assumiria, però una bona part, segur que sí. Igual com molts espanyols probablement també assumirien uns quants canvis constitucionals i una millora del sistema autonòmic. Situar la línia indepe com l’única qüestió a tenir en compte és un empobriment.

Voler la independència de Catalunya és un objectiu polític legítim. Però en la seva defensa aniria bé que els indepes consideressin allò que proposava no fa gaire l’Antoni Puigverd: cal desinflamar per poder curar les ferides. Sembla que des de tot arreu s’insisteix a anar tirant cada cop més llenya al foc, barrejant-ho tot i omplint-ho de grans conceptes irrenunciables. A Catalunya, aquests dos darrers mesos, indepes i no indepes ho hem passat fatal. Però cal recordar que al món hi ha gent que encara ho està passant infinitament pitjor que nosaltres i que potser faríem bé de relativitzar els nostres problemes per contribuir a donar respostes als seus: la gent que pateix sequera, fam, explotació laboral, violació dels drets humans, mereix la nostra atenció i el nostre compromís.

A mi em va agradar Manuela Carmena quan, en el programa “El intermedio”, deia que el que estava en qüestió era l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ho deia així de senzill i pragmàtic, sense citar grans paraules com ara nacions, llibertats, dignitats o drets de cuixa. Jo crec que en el concret i petit, delimitant tant com es pugui cada element del gran conflicte, serà més fàcil trobar sortides. Cal treballar sobre coses negociables, i la llibertat i la dignitat no ho són.

Mercè Solé