Més Europa

La pau, tal com l’hem coneguda, s’ha acabat. «De moment, la guerra freda a Europa ja és irreversible», deia Manuel Castells el juliol passat. Afegia l’exministre: «La crisi energètica en subministrament i preus, serà devastadora abans que fem la transició. Lamentarem no haver-ho fet abans». En aquells dies, una turbina espatllada, marca Siemens, del gasoducte Nord Stream 1 s’encreuava entre una Alemanya que tem el pitjor dels escenaris d’hivern, i la Rússia de Putin disposada a canviar gas per l’aixecament del règim de sancions i relaxació occidental en el front armamentista d’Ucraïna. Alemanya és la principal afectada, perilla la indústria alemanya.

L’agitació és mundial, no només a casa nostra on sembla que alguns polítics s’han proposat fer el país ingovernable. Calma tensa entre Xina i Taiwan, primer productor mundial de microxips essencials tant per a la indústria de l’automòbil com per als míssils russos. Corea del Nord es reivindica amb llançament de coets que no són precisament de Sant Joan. Tensió també al nord d’Àfrica entre Algèria i el Marroc, sumat al canvi de posició espanyola sobre el conflicte del Sàhara, amb el resultat de tancament d’un gasoducte i reducció del flux de gas cap a Espanya. Ara a l’opinió pública espanyola l’ocupa la crònica en diferit del salt de la tanca de Melilla, una frontera sud d’Europa. El risc de propagació del virus trumpista als EUA, país de procedència del gas liquat que proveeix ara les regasificadores europees, sembla que es conté després de les eleccions de novembre. La victòria de Lula al Brasil és un altre fre al trumpisme. Europa ha tingut l’estiu més càlid de la història, amb els pitjors incendis des de fa temps, mentre prepara el que podria ser el pitjor hivern reprogramant aliances i hostilitats. Merkel creia que a la primera economia europea no li faltaria el gas rus a través del megatub Nord Stream 2. No podia estar més equivocada. L’exportació espanyola d’electricitat a França ha batut rècords aquest agost pel risc de col·lapse de la xarxa de centrals nuclears del país veí, i per la baixa hidraulicitat a la riba mediterrània. La ministra Teresa Rivera volia completar el més aviat possible els 226 quilòmetres que falten per connectar Catalunya amb el Sud de França (el MidCat), però França no vol ser país de pas entre la península Ibèrica i Alemanya i Itàlia sinó una peça clau (hub) en la distribució, avui de gas natural, i demà d’hidrogen i gasos renovables al nord dels Pirineus. L’acord final després de mesos d’estira i arronsa és el MarBar, una connexió submarina entre l’estació de Enagas del Port de Barcelona i el Port de Marsella.

En resum, la transició que experimenten les economies del món, que ara freguen les vores materials i energètiques del planeta, ha canviat els eixos cardinals de la geoestratègia mundial. Europa ara ha d’accelerar l’auto-proveïment renovable, i assegurar les energies de transició com el gas natural. Però en el mitjà i llarg termini, Europa ha de reforçar les interconnexions de gas, electricitat i ferrocarril per garantir el subministrament energètic i material, i harmonitzar els preus energètics, ja que en cas contrari l’activitat industrial més intensiva en energia es podria desplaçar cap al sud, canviant el repartiment de pesos, és a dir de poder, de les economies del Continent.

La península Ibèrica és la regió més ben dotada avui per fer la transició si Espanya i Portugal modernitzen la indústria per atraure capital, i recursos materials i tecnològics, dins d’una economia productiva descarbonitzada i circular. Pel seu potencial renovable, a la Península es produirà el Kwh més barat de tota la UE, avantatge que ressituaria les produccions industrials més intensives en energia. A la llarga, el sud exportarà també hidrogen al nord, encara que avui aquesta és una qüestió controvertida perquè la volatilitat de la molècula d’hidrogen dificulta el seu confinament i més encara el transport a llargues distàncies. Els països del nord necessiten produir fertilitzants en l’expectativa d’un clima més càlid que farà més productius els camps francesos, alemanys, polonesos… més ben irrigats que la cada cop més estepària península Ibèrica. Sense un mercat energètic integrat, amb interconnexió elèctrica, gasística i ferroviària, Europa es veurà abocada a una guerra de preus i conflictes.

El temps per fer una transició energètica tranquil·la es va acabar, i ara tot és urgent i va a remolc de la Rússia de Putin i dels càrtels del petroli perquè quan un recurs escasseja, i és el cas de tots els combustibles fòssils, l’especulació ve servida. Europa ha estat víctima de la seva pròpia ingenuïtat i ara resta hostatge de la Rússia de Putin. Europa no comptava amb el canvi climàtic, no el va preveure i menys prevenir. Aquest és el retret dels joves que es manifesten avui i empastifen obres d’art. És la ràbia encara força continguda de les noves generacions cap a la dels seus predecessors. Un retret que, sens dubte, anirà a més.

Salvador Clarós i Ferret

Augment de la incidència política de l’extrema dreta a Europa

Darrerament l’extrema dreta, afavorida de fa temps per partits de dreta extrema, ha guanyat les eleccions a Itàlia. I ja fa un temps que va guanyant incidència en altres països d’Europa, inclòs el nostre.

Ens podem preguntar quines en són les causes. És una qüestió complexa i hi ha molts factors que hi juguen. N’apunto dos que em semblen importants.

La primera, penso, és que quan el capital es veu amenaçat o percep que la indignació popular provocada per la manca de resolucions als seus problemes bàsics es pot canalitzar en moviments més o menys revoltosos, va desprenent-se dels mètodes democràtics i en va incorporant de més autoritaris. Va deixant pas a l’extrema dreta que va marcant l’agenda política i els altres partits es veuen “provocats” i “mig obligats” a posicionar-se vers la seva dreta, per la por que l’espai l’ocupi l’extrema dreta. És la forma com l’extrema dreta guanya terreny amb el seu discurs i activitats de denúncia i acusacions pròpies i també en el fet que el seu pensament i pràctica s’introdueix en altres partits. Així ho hem observat en la manera d’afrontar la pandèmia de la covid, en força governs europeus. Així el capitalisme es defensa, i quan la democràcia i el consens no li acaba de ser un bon instrument, utilitza (fent servir els camins “democràtics”) els instruments de coacció policial, judicial, mediàtica i política.

La segona, opino, és el fet que les esquerres polítiques s’han quedat sense projecte polític unitari, que basant-se en una autèntica anàlisi de classes, del conflicte entre classes, respongui realment a les necessitats de la majoria treballadora de la població i comptant amb ella a l’hora d’elaborar el programa polític. La manca de profundes conviccions, no “dogmàtiques”, la manca de “mites” esperançadors i esperonadors i d’una ètica ferma, és aprofitada per les extremes dretes per oferir una esperança falsa i contrària als interessos de les capes populars. En la ultramodernitat racionalista i tecnopràctica que ha menyspreat i marginat les grans savieses de la humanitat (religions i espiritualitats) i també les grans utopies socials (socialisme, comunisme i anarquisme) ens hem quedat en un buit conviccional, en el qual molta part de l’esquerra política ha caigut. L’extrema dreta seductora sap manipular moltes capes socials i omple aquest buit “espiritual” necessari com a motor polític. Les esquerres per tant en la seva desunió i manca d’utopia política tenen també responsabilitat en aquest augment de la incidència política de l’extrema dreta. ¿Quan acceptaran les esquerres que les grans savieses de la humanitat –religioses i laiques– els hi poden oferir algun element d’una tal utopia? La marginació d’aquestes savieses no és neutral, és interessada. El capitalisme ha aconseguit en part erradicar-les o transitar-les al terreny privat, ja que no interessa la seva potencialitat revolucionària en els seus fonaments més autèntics. El capitalisme prefereix els falsos cants de sirena de l’extrema dreta, falsos profetes pel poble, però criats submisos del capital. Sort encara tenim de les recerques espirituals autèntiques (no les propostes pseudoespirituals individualistes) que poden fecundar una nova revolució política.

Quim Cervera i Duran

Autonomia i interdependències

El món s’ha tornat cada cop més interdependent. Ni els grans països com Rússia són autònoms. Rússia té gas però no té els microxips necessaris pels seus míssils. Si es paralitzen les exportacions de cereals d’Ucraïna, l’Àfrica passarà fam. Europa no té ni petroli ni gas ni microxips. Tampoc mascaretes fins que la pandèmia ens va fer caure la bena dels ulls per prendre consciència de la necessitat de relocalitzar manufactures amb baix valor afegit però alt valor estratègic. La rectificació, no ens enganyéssim, no va ser per la manca de material sanitari als hospitals sinó pel germà d’Ayuso convertint un marge comercial abans irrisori en un negoci descomunal. Aquí som així! Alemanya, el país europeu industrial per excel·lència enaltit com a model a imitar, té una enorme dependència del gas rus que el converteix en una economia molt vulnerable. França, amb un sistema elèctric de generació nuclear que creia molt robust, no va preveure que una sequera com la d’aquest estiu podia fer baixar el cabal dels rius fins l’extrem d’haver de parar els reactors per falta de refrigeració.

Vivíem dels rèdits del final de la guerra freda amb una pau aparent, i un model energètic mineral: petroli, gas i carbó, que ho movia tot. Dos factors avui desestabilitzen el tauler: d’una banda l’extracció de minerals energètics de jaciments molt explotats, per no dir les seves engrunes amb tècniques de fracking, és cada cop més cara i en conseqüència la seva taxa de retorn energètic cada cop més baixa, fins el punt que sense arribar a exhaurir el recurs ja no pagarà la pena continuar explotant-lo. En segon lloc, el desproveïment, d’una banda, i la irrupció de nous grans demandants d’energia com Xina i Índia, està provocant una reprogramació d’aliances i hostilitats que ho sacseja tot, com s’està veient amb la guerra d’Ucraïna.

Tornant a Europa i a casa nostra, al marge de la gran dependència d’hidrocarburs, l’altre taló d’Aquiles del sistema europeu és la seva escassa interconnexió. Als europeus no els havia importat mai que la Península Ibèrica estigués aïllada des del punt de vista de les infraestructures. Però ara que s’han tallat els subministraments des de l’est, i ja que l’energia del futur, la renovable, es produirà majoritàriament al Sud, Alemanya troba a faltar una connexió per transportar gas algerià. El gasoducte procedent del nord d’Àfrica està interromput entre Catalunya i el Midi francès (el MidCat). El corredor mediterrani de mercaderies, quan estigui completat de la banda espanyola encara estarà tallat entre Perpinyà i Montpeller. El mateix passa amb la connexió d’alta velocitat entre el País Basc espanyol i el francès. La connexió elèctrica entre França i la Península, amb línies de molt alta tensió que travessen els Pirineus per Catalunya i pel País Basc tenen una capacitat ínfima d’interconnexió. Sumant el cable submarí que connectarà pel Cantàbric, la capacitat d’interconnexió arribarà en el futur al 5%, quan la UE aconsella almenys el 15%. El Govern de Macron és contrari a fer el MidCat, no prioritza l’alta velocitat per connectar les mercaderies dels ports del llevant espanyol amb els de Centre-Europa. Tampoc la connexió de l’anomenada Y ferroviària basca. Macron tem que l’actual eix polític París- Berlín esdevingui l’eix Madrid-Berlín. Macron tem que si el quilowat/hora més barat d’Europa es produeix a la Península Ibèrica la indústria electrointensiva (la química per exemple) es deslocalitzi cap al sud.

Sabíem que en un món global s’ha de governar la interdependència. Amb les crisis actuals hi ha qui pensa que cal recuperar sobirania local. Catalunya, per exemple, és pràcticament autònoma en electricitat, produeix el 97,6% de l’electricitat que consumeix, però ho fa amb un elevat percentatge nuclear amb els tres reactors d’Ascó i Vandellós que es clausuraran abans de 10 anys. Llavors Catalunya difícilment cobrirà la seva demanda elèctrica, que a més creixerà per l’electrificació de la mobilitat. No hi ha prou territori per a les renovables i a més hi ha oposició a l’aprofitament eòlic marí. En canvi Aragó produeix ja actualment el 178,5% de la seva demanda elèctrica, i amb una proporció considerable de renovables. Agradi o no Catalunya haurà de fer un gran esforç de desplegament de solar fotovoltaica, eòlica i hidrogen verd, i a més importar energia d’Aragó, Castella la Manxa i Castella Lleó, que són els territoris excedentaris. Països centreeuropeus podrien importar hidrogen verd del País Basc i de Catalunya, si no ens adormim en les inversions que cal fer. Els bascos ja han començat. Catalunya, no! Les inversions prioritàries són aquelles que ens interconnecten, les que tracen aliances i projectes cooperatius. En el món renovable, Portugal, Espanya i en particular Catalunya tenen grans oportunitats sempre que procurin sumar. En el món que ve no hi ha lloc per als “outsiders”. Dependència i independència són conceptes que han deixat de significar confrontació per anar-se fonent en la mateixa cosa.

Salva Clarós

Només imatges…

(AP Photo/Javier Bernardo)

No és fàcil conciliar sentiments, emocions i raons davant l’eclèctica seqüència d’imatges de la tanca de Melilla, els bombardejos d’Ucraïna i, a la vegada, la cimera de l’OTAN amb fons de pinacoteca. Per la seva simultaneïtat, aquestes imatges han estat relacionades, enraonades i judicades per construir relats subjectius i instrumentals que han animat a escriure articles d’opinió, a signar manifestos per Internet o a convocar manifestacions.

El judici reafirma quan l’emoció colpeix, sorprèn i desorienta. Jutgem perquè és una manera simple de justificar per tranquil·litzar una consciència personal i col·lectiva que s’ha vist trasbalsada per fets diferents, inconnexos en la seva gènesi, però relacionats en el relat global. Perquè tendim a fer relats globals. Obrim tant el focus de la mirada racional que desbordem els perímetres del coneixement abastable: Comencem veient un molí eòlic aturat un dia de vent, i acabem discursejant sobre l’especulació de les elèctriques.

Em ve a la memòria de la meva infància aquells àlbums de cromos de “les races i les cultures” del món. Una compilació de color i diversitat davant la qual ningú es preguntava sobre la realitat socioeconòmica, ni sobre migracions, ni conflictes armats, ni relacions geopolítiques. Només mostraven imatges, formes nues de significat. Potser com els quadres del Museu. Però les imatges de Melilla, d’Ucraïna i de Madrid que encara ressonen a la memòria venen plenes de significats que incomoden.

L’OTAN, silenciada durant molt de temps, inquieta uns més que altres, des de que es va despertar el monstre de la guerra. El Museu, relat de la nostra història d’europeus, sempre farcida de llances, espases, reis, generals i emperadors, de pau i de guerra, és el millor context per celebrar una cimera de l’OTAN. Les imatges de la tanca de Melilla, plenes de significat, tenen el poder de fer caure un govern. El goyesc afusellament del 3 de maig pot entendrir l’anima d’un general.

Europa ja no és el cor del món, tal vegada potser només un jardí cobejat, les tanques del qual ja no resisteixen la pressió dels assaltants, fugitius de mons invivibles, les fronteres del qual són cobejades també per imperis àvids de conquesta. I nosaltres, els europeus, hem de decidir si volem continuar defensant el drets i privilegis de la nostra llibertat, de la nostra sobirania, de la nostra arrogància o ens comprometem amb els drets dels altres pobles. Si continuem exigint el nostre dret a contaminar i espoliar els béns de la terra o estem disposats a fer renúncies personals en benefici del planeta sencer. Si entenem que només hi ha una pàtria o seguim rivalitzant, aixecant banderes i interposant la cultura com a diferència…

Salvador Clarós

Defensar la cultura cristiana europea?

El dirigent polonès Jaroslaw Kaczynski, l’hongarès Viktor Orban i l’italià Matteo Salvini han proposat crear una coordinació de partits com els seus, o sigui d’ultradreta, amb l’objectiu de tenir grup propi al parlament europeu, quan aconsegueixin l’adhesió de partits similars d’un determinat nombre de països. I l’element vertebrador d’aquest grup, han dit, seria la defensa de la cultura i dels valors cristians d’Europa. Cal recordar que els partits dels dirigents polonès i hongarès són els qui governen els respectius països.

Per a aquests dirigents, la defensa de la cultura i els valors cristians vol dir, per exemple, el refús de qualsevol política mínimament acollidora envers els immigrants i refugiats; també, el liberalisme més immisericorde; també, la negativa a acceptar determinats drets que s’han anat obrint pas entre nosaltres en realitats com l’homosexualitat i l’avortament; i també, un estil de govern amb tendència al totalitarisme, que es justifica com a manera d’evitar que la modernitat que vol destruir aquests valors i aquesta cultura puguin obrir-se pas.

Els lectors de L’Agulla ja ho sabem prou, que aquesta mena de polítiques no tenen res de cristianes, sinó més aviat tot el contrari. Però és un fet que, per a un nombre elevat de persones, aquesta crida a evitar la descristianització d’Europa els pot fer, i els fa, efecte. Per això, resultaria molt necessària una actuació decidida per part dels màxims responsables de l’Església europea, bisbe de Roma inclòs, per deixar clar, explícitament, que aquestes polítiques que patrocina la ultradreta són enemics frontals de qualsevol valor que es vulgui considerar cristià. I explicar quins són els valors cristians que cal potenciar enfront seu.

La Catalunya buidada (II): Bonum agricolam bonumque colonum

Article anterior

La literatura de l’antiga Roma enalteix al bon pagès com l’ideal del bon home. Cató, Varró, Horaci o Virgili, entre d’altres, retraten aquells que viuen i treballen al camp com a persones bones, fortes, valentes, bones regidores del seu patrimoni, austeres, perseverants i tenaces, en perpetu contacte amb la natura i allunyades dels negocis i les usures urbanes. En un moment en què les guerres i l’expansió del latifundisme estaven provocant l’èxode rural cap a les ciutats, la literatura propagandística dels romans cada cop s’esforça més en elogiar l’esforçat treball al camp i la joia de la producció d’aliments, assenyalant-los com la base de la grandesa de la civilització. Tot i això, sembla que no se’n van acabar de sortir…

Prop de dos mil anys després, en un context on l’allunyament entre la vida urbana i la vida rural i la manca recíproca de ponts d’enteniment, sumat al desprestigi de la pagesia i l’endèmica crisi de preus que castiga els productors alimentaris, la cosa no sembla gaire millor. No obstant, en comptes d’encarregar a lletraferits versos bucòlics, Europa s’ha dotat d’un instrument, la Política Agrària Comuna, coneguda com a “PAC”, que pretén ajudar a sobreviure la producció agrària i frenar el despoblament rural. De fet, la PAC absorbeix gairebé el 40% dels pressupostos de la Unió Europea, un munt de diners que hauria de comportar un èxit en els objectius, però –com va passar amb els versos llatins– sembla que bona part queda en boniques paraules i memorables exercicis que engreixen l’ego i el peculi només dels més benestants.

La PAC centra les seves polítiques d’actuació en cinc grans blocs: desenvolupament rural, biodiversitat i recursos naturals, ajudes a la producció, regulació del mercat agroalimentari i seguretat alimentària i consum. Fins ara, bona part d’aquesta política, fent pals de cec i sense un horitzó gaire definit, se centrava en l’augment de la producció d’aliments, abastir els mercats a preus assequibles, liberalitzar el sector i ajudar directament al productor, no al producte. Tot això comportà efectes negatius com l’aparició de grans excedents que han generat posicions dominants i dumpings, la discriminació en el repartiment d’ajudes afavorint grans productors i latifundistes, i l’obertura als mercats exteriors, amb diferents condicions de producció que abonen el camp de la competència deslleial i la caiguda de preus. Evidentment, poc o res de tot plegat ha afavorit al petit i mitjà agricultor, base de les explotacions familiars que són l’eix bàsic de la pagesia catalana. Per contra, ha alimentat als grans oligopolis de producció i, especialment, de transformació i distribució, que des d’una posició dominant fan cada cop més difícil la supervivència de pagesos i pageses i, en conseqüència, precipiten l’abandonament del camp i el despoblament rural.

No obstant, l’any 2020 ha de suposar una reforma de dalt a baix de la política agrària comuna que, abans que sigui massa tard, podria convertir-la en un bon revulsiu per reconèixer i dignificar la pagesia i, alhora, frenar el despoblament rural. En primer lloc, esdevé imprescindible un equilibri entre el primer pilar de la PAC (ajudes directes a productors, que actualment en copa tres quartes parts) i el segon (desenvolupament rural). D’aquesta manera, en el primer pilar, es podria llaurar el camí cap a la sobirania alimentària amb el foment d’una estructura agropecuària basada en un explotacions petites i mitjanes que viuen i produeixen al món rural, l’eliminació del “pagès de sofà” (el propietari que no trepitja el terròs i produeix a través de tercers) i la modulació de les ajudes en funció també de criteris socials i mediambientals, amb especial atenció a zones desafavorides, i de modernització, eficiència i sostenibilitat d’estructures agràries.

Per altra banda, dins del segon pilar, el desenvolupament rural i la lluita contra el despoblament s’abona amb el foment del coneixement i la innovació, no només en l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura, sinó també en les indústries de transformació i comercialització vinculades a l’entorn i en d’altres activitats afins (turisme, esport i educació en la natura). Camps com el benestar animal o la gestió de regs, l’adaptació cap a unes activitats de baixa emissió de carboni i resistent al canvi climàtic, la inclusió social i el treball de qualitat i les compensacions justes per les limitacions per la incidència de zones protegides o fauna silvestre, també han de formar part de la necessària planificació d’un model sostenible i de futur. Alhora, les mesures de govern responsable, equitatiu i d’accés democràtic a la terra, els recursos naturals i les energies, amb especial atenció a la dona rural i a les persones joves, i el foment de l’associacionisme i el cooperativisme, sumen en aquests objectius.

Tot i això, no podem confondre món rural amb món agrari, ciutadania rural amb pagesia. Per tant, si bé la transformació del model agrari és clau en la lluita contra el despoblament, el tamboret rural té altres potes, de les quals parlarem al proper article.

Jaume Moya i Matas

Judíos errantes. Joseph Roth.

Judíos errantes. Joseph Roth. Acantilado. Febrer 2008.

Joseph Roth (1894-1939) va ser un escriptor austríac d’origen jueu, que va descriure en les seves novel·les i assajos, d’una forma mestra, la repercussió de la primera guerra mundial en l’Europa de l’època o, dit d’una altra manera, la caiguda de l’imperi austrohúngar. L’havia llegit fa anys i m’havia agradat la seva manera d’explicar un canvi d’època, una mica enyoradís de l’antic imperi.

Hi vaig tornar no fa gaire, perquè és autor d’una petita novel·la que es diu La llegenda del sant bevedor, sobre la qual Ermanno Olmi va fer una gran pel·lícula, amb Rutger Hauer de protagonista. I encara ha coincidit amb la lectura de la correspondència entre Stefan Zweig i la seva primera dona (Stefan Zweig y Frederika Zweig Correspondencia 1912-1942), publicat també per Acantilado. Stefan Zweig parla del seu amic, exiliat a París on va morir alcoholitzat, després que la seva dona, malalta mental, fos assassinada en els experiments “mèdics” dels nazis.

Judíos errantes està molt ben escrita i molt ben traduïda. La va escriure el 1937 i fa una certa esgarrifança de llegir. Es limita a explicar la vida quotidiana dels jueus a l’Europa oriental, a les ciutats grans de l’Europa occidental i també a la Unió Soviètica i als Estats Units. De fet és també naturalment una mirada a les diverses i inacabables formes de l’antisemitisme. Avui, però, llegir-lo no fa girar la mirada envers els jueus sinó envers tots els immigrants del món. “No els envien d’Herodes a Pilat –escriu Roth– sinó que els envien de l’avantsala d’Herodes a la porta tancada de Pilat”, perquè ningú es digna ni tan sols rebre’ls o escoltar-los. A mi m’ha semblat un llibre oportú i profètic: sobre supremacismes, prejudicis i racismes. Us el recomano.

Mercè Solé

Notre-Dame, una metàfora del nostre temps

“Recrear un passat imaginari quan et sents víctima de l’envestida del present”

El desgraciat incendi de Notre-Dame de París va causar una gran commoció i, potser la incredulitat de molts davant el sentiment de pèrdua, va motivar encara en calent reaccions més ben intencionades que creïbles que feien pensar en una reconstrucció ultraràpida i unes generoses donacions poc habituals. Promeses que si no amaguen intencions ocultes –les desgràcies no sempre ho són per tothom. La dita castellana diu: “no hay mal que por bien no venga”–, s’expliquen per la necessitat d’omplir el més ràpid possible el buit, en certa manera la sentida orfandat d’un poble (o nació) que ha quedat tocat en la seva grandeur. Incrustada en la identitat nacional, Notre-Dame és l’ànima pètria (o pàtria) de la France. Dit d’una altra manera, el valor icònic (representatiu) de la peça transcendeix, en aquest cas, el seu valor cultural de manera que el plor del poble que ha perdut la seva “dama” és doblement amarg. Probablement perquè el poble ja tenia l’autoestima nacional tocadeta. Els barcelonins vam viure alguna cosa semblant amb l’incendi del Liceu. Però, a jutjar per les llàgrimes vessades arreu, tots som víctimes de l’incendi de Notre-Dame.

La reconstrucció

La promesa de reconstrucció feta sota l’efecte encara de la commoció, ara que sabem que la derrota no ha sigut total, planteja interrogants. No hi ha un consens únic de com rehabilitar un bé patrimonial, sobretot si té la consideració de nacional, que suggereix màxima obstinació, i encara més si el bé és universal. Alguns advoquen per la restauració que vol dir restituir-lo al seu estat “original” utilitzant tècniques i materials el més semblant a l’original, generant un “fals històric” en el qual no es pot diferenciar què és original i què reconstrucció. Aquesta forma d’intervenir en el patrimoni suggereix que la vàlua arquitectònica-artístico-històrica resideix en una mena de foto fixa d’un moment concret, de manera que tota distorsió que allunyi d’aquell model posa en dubte l’autenticitat de l’obra. L’impuls de la restauració és tota una metàfora de la nostra societat!: hi ha una tendència romàntica (antimoderna) en la nostra cultura arrelada a la creació de l’Estat-nació decimonònic a reinterpretar el “nostre” passat medieval. Persegueix recuperar un “estil nacional” particular o “propi” (un relat) de cada Estat legitimat per la seva antiguitat que en realitat mai va existir. La tendència a idealitzar el patrimoni, i la nació com el principal patrimoni, es correspon amb una certa enyorança de la cultura, de la ciutat o la nació que, o bé va deixar d’existir o no va existir mai. La nostàlgia és un mecanisme de defensa en èpoques d’acceleració del ritme de vida, pèrdua de referents, de globalització i de cultura líquida, d’agitació històrica.

Alguns articulistes suspicaços han assenyalat que darrera les promeses de reconstrucció ràpida de la catedral amb donacions de grans fortunes s’hi podia amagar l’interès governamental per unir la dividida i desmoralitzada societat francesa en hores baixes, o bé un intent també interessat de blanquejar fortunes d’origen sospitós. Jo crec que l’impuls subjacent a la reconstrucció té una càrrega potser inconscient però significativa molt superior als interessos merament conjunturals. Es tracta d’un sentiment trampós d’una certa nostàlgia restauradora que no es considera a si mateixa nostàlgia sinó veritat i tradició, que vol protegir una veritat absoluta. En aquesta trampa del sentiment l’individu no sent nostàlgia del passat real, sinó de com podia haver sigut perquè aquest passat perfecte que imagina és el que pretén projectar en el futur. Mentre que la nostàlgia restauradora retorna al bressol i reconstrueix la pàtria natal amb determinació paranoica, hi ha una altra nostàlgia, la reflexiva, que tem el retorn amb la mateixa passió. Per a uns és un refugi sentimental on protegir l’imaginari ideològic i fonamentar una pàtria, per altres és el refugi del jo creatiu des d’on reeditar (no reinterpretar) permanentment el món.

Els patrimonis històrics, com les nacions, es formen per l’agregació de capes, artefactes i estils al llarg del temps, fruit d’avatars, pactes i consensos. Per això, a vegades, intentar canviar o esborrar senyals de la història com per exemple noms de carrers (avui ho fan alguns ajuntaments) és una absurditat. Tant l’intervencionisme com el restauracionisme social cauen en l’error d’apedaçar, substituir o emmascarar algunes de les fases constructives de l’edifici social, cultural i polític. Les ferides que deixa el pas del temps formen part d’aquest patrimoni, i permeten una lectura fidedigna que no cal reinterpretar a cada època sinó només llegir per comprendre.

Víctimes

Tenim l’autoestima nacional tocadeta. La compassió que tots vam sentir per aquells parisencs mentre el foc devorava la seva catedral la vam sentir en el fons per nosaltres mateixos com a víctimes universals d’una pèrdua universal. En situar-nos emocionalment com a víctimes de la pèrdua d’aquella icona de la mil·lenària Europa cristiana ens planyíem del defecte, de la falsedat, de la negació i la deslegitimació d’aquesta Europa en crisi on les veritats han esdevingut mentides. La crisi de la França de les armilles grogues –permeteu-me aquesta llicència sense matisar– és la mateixa crisi de l’Estat espanyol i de la resta d’Estats europeus. És la crisi de la democràcia que és conseqüència d’una civilització que cerca alternatives en un món que s’ha quedat sense alternatives.

Reconeixent-nos víctimes de l’incendi adquirim col·lectivament una identitat que ningú ens pot negar com a desposseïts d’aquell bé estimat. Ens hem fet un lloc al món: el lloc dels que anhelen tornar a visitar Notre-Dame per ser secretament bressolats per la mare pàtria, aquella que hem imaginat. Aquella Europa cristiana que no és ni serà. Perquè hem renunciat a ser els herois de la seva construcció (reconstrucció), per conformar-nos amb un èxit (una utopia) més disponible i indiscutible: ser les víctimes del nostre temps. Els únics herois de Notre-Dame són els bombers. Tots els altres, polítics, magnats o ciutadans pelats, hem escollit una posició més retirada, la de les víctimes paralitzades per l’horror que contemplen l’incendi cada una des del seu televisor.

Salvador Clarós

El judici

Em diu un amic, en relació amb el rerefons socioeconòmic de la crisi que explicaria el gran desori actual, que potser sigui veritat que estem en ple procés schumpeterià de “destrucció creativa”. Segons Schumpeter, en la teoria dels cicles del capitalisme, un cop destruït el vell paradigma i superat el parèntesi de la recessió econòmica, les innovacions tecnològiques albiren una nova fase de creixement i de prosperitat. Però la fase creativa triga massa i no sembla aparèixer a l’horitzó (observa impacient el meu amic). I remata: potser té raó Gramsci “El vell món mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Gramsci es referia al feixisme, que és l’expressió més radical i dramàtica dels populismes del seu temps. El meu amic ha fet una precisa i emotiva descripció de l’actualitat. Efectivament, entre el vell i el nou món hi ha una eternitat: el present. Indefinida, incommensurable, habitada per monstres que son les nostres ignoràncies, pors i impotències.

Per això en aquest judici que es retransmet i comenta en públic i en directe, el que es jutja transcendeix simbòlicament més enllà de 12 encausats, i abasta tot un poble, unes idees, la mateixa democràcia (d’aquí l’embolic en l’ordre dels termes presos i polítics). Fins a l’extrem que alguns esperen fundar sobre una sentència un nou règim, ja sigui en forma de república independent, d’involució centralista per altres, de refundació democràtica, d’abolició de preteses romanències franquistes, d’una nova Europa. És a dir una alternativa a un món que s’ha quedat sense alternatives. Els monstres habiten tot el continent i més enllà. Mentre a França bull la ràbia incontinguda dels armilles grogues, els ciutadans britànics fa temps que aguanten la respiració davant la descomposició orgànica del Brexit. I podríem continuar perquè el caos s’apodera cada dia que passa d’aliances populistes a Itàlia, a Espanya, a Catalunya…

El filòsof de la modernitat líquida sembla reescriure Marx i Engels: “Un fantasma recorre Europa: el fantasma de l’absència d’alternatives” (Bauman Z, i Donskis L; Maldad líquida: vivir sin alternativas). Però en realitat interpreta Gramsci. El nou món encara no arriba… i en aquest buit, en l’orfenesa d’alternatives, hom fabrica relats –que són reaccions sobiranistes a la globalització– d’una terra promesa en què emocionalment s’han instal·lat molts catalans i molts europeus. Aquesta terra que regalima llet i mel existiria des de sempre, però ens fou arrabassada. Per uns es diu república catalana, per altres democràcia, per altres socialisme, Europa… Vet aquí el sentiment de pèrdua, de despossessió. Daniele Giglioli diu que la ideologia victimista és avui la primera disfressa de les raons dels forts. “En la víctima se articulan carencia y reividicación, debilidad y pretensión, deseo de tener y deseo de ser” (Giglioli, Crítica de la víctima, Herder). Com a víctimes assolim una identitat: no som el que fem, sinó el que hem sofert, el que podem perdre, allò que ens han arrabassat. Adquirim un lloc al món dins el desori. Per si no fos poca l’ambigüitat en el criteri d’allò que és just o injust –explica Giglioli– qui està amb la víctima no s’equivoca mai. Per això en aquest procés, en aquest judici, tothom va de víctima. La víctima és irresponsable, no respon de res (el mal l’han fet els altres) no té necessitat de justificar-se: és el somni de qualsevol tipus de poder.

El judici ara omnipresent és una fase del procés que a Catalunya ha portat en els darrers anys a expressar la manca d’alternatives. Però el rerefons material del desconcert polític, per situar-lo en un marc referencial ampli, té més a veure amb la guerra tecnològica que vol guanyar la Xina, amb l’expansió demogràfica d’Àfrica, el canvi climàtic, la igualtat d’oportunitats de les dones, la incerta evolució de la indústria de l’automòbil, la recomposició del mapa energètic mundial i el nou proletariat digital, entre altres. El moment és únic i apassionant. Dues revolucions en curs, la digital i l’energètica ens canvien de soca-rel. Els efectes tenen calat. Alliberen monstres mentre el nou món triga a arribar…

I cal construir-lo des de la política, és a dir l’acord, més que no pas fiar-lo a un veredicte que serà irrellevant, que no farà sinó reafirmar cada u en les seves veritats, en lloc de cercar veritats compartides. En la ficció del relat no hi ha judicis ni veredictes que determinin res. Cada u el llegeix a conveniència esquivant la difícil semàntica dels actes i les seves catalogacions (que si hi ha rebel·lió o no) per una més abastable lírica de les sensacions, on com en aquells Doce hombres sin piedad de Reginal Rose, el judici popular vomita prejudicis, estigmes culturals, pors personals, complicitats col·lectives, i ignoràncies pròpies de la condició humana. I res no garanteix tampoc que l’alt tribunal, el consell d’experts, n’estigui exempt. Així és de fràgil la realitat! I així de fràgil la democràcia en absència d’alternatives. Ningú busca la veritat metalògica sinó el vistiplau de la multitud fent ostentació de la debilitat en lloc de la proposta.

Salvador Clarós i Ferret

I què se n’ha fet, de les nostres arrels cristianes?

Impressiona, veure com els Estats Units ha elegit president un personatge com Donald Trump, i com el Brasil acaba d’elegir Jair Bolsonaro. Però encara impressiona més veure que, entre els suports que han empès cap a aquesta doble elecció, hi han tingut un paper molt important una majoria de les comunitats cristianes evangèliques, que han vist en aquests dos líders ultradretans la realització d’aquells projectes que aquestes comunitats consideren fonamentals per mantenir els respectius països fidels al cristianisme.

Davant d’això, un no pot deixar de preguntar-se què és i què comporta ser cristià per a tots aquests grups tan estesos i influents. No, jo no em crec que siguin simplement fruit de la manipulació dels poderosos grups de poder que tenen el darrere i que els financen. Això evidentment que hi té un paper, però el cas és que molta gent, moltíssima, s’arriba a creure que votant Trump o Bolsonaro s’afavoreix la implantació de l’Evangeli…

Però això no només passa a Amèrica, evidentment. A Europa, l’extrema dreta creix i arriba al poder a llocs com Itàlia, Hongria, Polònia. I els líders ultradretans d’aquests països invoquen el seu catolicisme i la defensa de l’anomenada cultura cristiana. I per exemple menyspreen els immigrants fins a un nivell que és molt obvi que és radicalment contrari al que Jesús va ensenyar. I entre la molta gent que els vota, un nombre important creu, com a Amèrica, que així afavoreix el cristianisme.

Certament, més enllà del grau de manipulació i de la sinceritat subjectiva d’aquests líders i dels seus votants, el cristianisme amb què es recobreix el vot ultradretà, és això, recobriment. Les motivacions estan en una altra banda, en la recerca, no gaire intel·ligent, per cert, de seguretats davant la crisi i el futur desconegut. Però el fet que el cristianisme esdevingui un instrument de suport i potenciació de la ultradreta, realment fa pensar.

¿En què ha consistit la cristianització del món occidental? ¿Quins valors cristians han arrelat en els nostres països que ara produeixin aquests fruits tan bords? Realment, davant d’aquesta situació, un pensa que tot ha estat molt i molt superficial…

Però hi ha més. Aquí, a casa nostra, ha sortit a la llum, i s’ha propagat, un eslògan dins el camp independentista que realment fa por. És aquell que diu: “Ni oblit ni perdó”. Sort que alguns dels dirigents del procés, i jo en destacaria en especial Joaquim Forn, han estat capaços de dir que negar la possibilitat del perdó és negar una de les més bàsiques eines de regeneració de què disposem. Jo crec que aquesta és una de les coses més intel·ligents que va dir Jesús. I es nota que Joaquim Forn és cristià.

En tot cas, aquest eslògan manifesta també, com el vot d’extrema dreta de què he parlat abans, que els valors cristians, realment, no han arribat a fecundar el nostre país com hauria estat esperable després de tants anys de presència cristiana impregnant totes les estructures socials.

Sí, els valors de l’Evangeli encara tenen molt de camí a fer.

Josep Lligadas

Els immigrants, Europa i l’Església

Una part notable dels governs europeus està tenint una actitud vergonyosa davant la situació dels immigrants i refugiats que volen arribar a Europa. Però el que resulta més greu és que els governs que en principi expressen posicions més raonables, com Alemanya, França i ara també Espanya, tampoc no semblen disposats a plantejar un canvi seriós de perspectiva. No semblen disposats a admetre que, davant aquesta realitat de la gent que fuig de la guerra o de la pobresa, no té sentit pensar que l’única cosa que cal fer és mirar de frenar-la, sinó que el que cal és buscar la manera d’assumir-la. És molt obvi que, mentre no es faci aquest pas, el nostre Mediterrani continuarà sent el mar de la mort, i el desert del Sàhara continuarà sent el cementiri de grans quantitats de persones que no han pogut ni arribar al mar.

Però hi ha encara una altre aspecte del problema, que com a cristians ens afecta greument. El ministre italià Salvini, que amb les seves burles davant la tragèdia quedarà per a la història com un exemple eximi de tants governants sense ànima que estan aconseguint èxits electorals a base d’atiar els instints més baixos de la gent, resulta que en el seus mítings es dedica a brandar rosaris i evangelis per mostrar el seu indestructible catolicisme. El partit bavarès que ha forçat Angela Merkel a endurir la política d’acollida d’immigrants es diu Unió Social Cristiana. El govern polonès, d’una duresa immisericorde a l’hora de negar-se a acollir ni un sol immigrant, es vanta de tenir el catolicisme com un dels components bàsics de la identitat nacional del seu país. I Eslovàquia i Hongria utilitzen com a argument per negar l’entrada d’immigrants la necessitat de preservar la cultura cristiana.

Resulta tràgic, que el nom cristià i el nom catòlic estiguin al darrere de les polítiques més inhumanes amb els immigrants i els refugiats. Ja seria hora que la jerarquia de l’Església, començant pel papa, desemmascarés tanta maldat.

A Grècia amb els refugiats

Quan vaig acabar la carrera de mestra, vaig decidir fer un any sabàtic, cansada de la rutina i del mal plantejament dels continguts de la carrera. Tenia clar que tot i passar a ser una “ni-ni” (ni treballa, ni estudia) volia fer un voluntariat. Després de parlar amb un amic que havia estat a un camp de refugiats, ho vaig tenir clar. A principis d’octubre del 2016, després de buscar amb quin projecte volia participar, vaig marxar al camp de Cherso, al nord de Grècia a col·laborar amb l’associació Open Cultural Center (OCC) l’objectiu de la qual és oferir activitats culturals, socials i educatives a les persones refugiades.

A principi d’octubre érem un 10 voluntaris d’arreu del món que intentàvem tirar endavant l’escola que havíem aixecat al camp. Cada matí quan arribàvem al camp, als volts de les 9 del matí, organitzàvem jocs mentre fèiem temps abans de començar les classes. L’escola començava a les deu i acabava a les quatre, però a les dotze ja no quedava ningú, perquè els alumnes marxaven a mig matí. Cada classe tenia una durada d’una hora. Els infants que venien els separàvem per diferents grups d’edats: de 6 a 8, de 9 a 11, de 12 a 14 i de 15 a 17. En funció de l’assignatura (anglès, matemàtiques, grec…) ho feia un voluntari o un altre, però intentàvem que hi hagués un responsable referent a cada un dels grups. Fer classe era molt complicat. Molts d’ells mai han anat a l’escola i d’altres hi van deixar d’anar quan va començar la guerra. El fet de no haver-hi anat, no només ha fet que, en general, tinguin un nivell de coneixement molt baix, sinó que també hagin perdut els hàbits d’estudi, d’arribar puntual, d’escriure, de fer silenci, de respectar als companys i companyes i al mestre…

Enmig d’aquell caos, mig controlat, vam començar un taller de dibuix, però va ser un fracàs: els infants no tenien paciència, feien quatre gargots i marxaven donant el dibuix per acabat. Arribats en aquest punt vam tenir la idea de fer un conte, Amic meu!, amb els nens i les nenes del camp, que dibuixessin i ens expliquessin la seva història i que al mateix temps servís com a eina de comunicació i sensibilització per explicar la situació de les persones refugiades als infants d’altres països. I així va ser com, després de moltes tardes de dibuixos i d’entrevistes a vuit dels infants del camp, d’haver fet una selecció dels dibuixos i del contingut de les entrevistes, de demanar a en Màrius Serra que ens fes un pròleg, en Lluís Torres que des de Castellbisbal ens va ajudar a definir com volíem que fos el disseny del conte i ens va fer la maquetació, vam tenir el conte llest. Però aquest conte necessitava finançament, algú que es fes càrrec de la impressió. Va ser el Grup Maculart, una empresa dedicada a d’impressió d’estotjos i prospectes farmacèutics de Cerdanyola del Vallès qui ens va regalar els primers 2.500 exemplars.

La presentació del conte va ser a finals de gener de 2017 a la llibreria Claret de Barcelona amb la companyia de l’Arcadi Oliveres i d’en Màrius Serra. A partir d’aquí, vam contactar amb llibreries d’arreu de Catalunya que molt amablement van voler formar part del projecte i ser un punt de venda del conte. També vam començar anar a escoles, instituts, caus i esplais a fer activitats de sensibilització. Mesos més tard de la primera edició, basat en el conte, hem muntat un espectacle pluridisciplinari amb música, dansa, teatre, imatges… que ja hem representat tres vegades.

Després del curs passat, contents per la resposta que va tenir el conte i totes les activitats que en deriven, vam decidir donar nom al projecte de les visites a les escoles. Ara en diem Escola Refugi i és un programa educatiu que segueix el mateix objectiu: sensibilitzar als infants, adolescents i joves de la situació de les persones refugiades, de les quals, per desgràcia, sembla que ja ningú no se’n recordi, però encara està present.

Gràcies al finançament obtingut en el projecte “Amic meu”, OCC ha pogut continuar treballant a Grècia. El camp de refugiats de Cherso, on es va fer el llibre, va ser tancat per les autoritats gregues fa més de mig any. Els seus ocupants han estat traslladats a zones urbanes de la ciutat de Polykastro i és aquí on seguim al seu costat. Actualment estem donant suport a més de 100 persones refugiades a través d’una escola per a infants i adults, un espai per a dones, un centre comunitari i una escola bressol, promovent la seva participació i inclusió local.

Ara que fa un any que marxava, recordo que quan era allà pensava en tota la gent que sou aquí. Pensava que volia que veiéssiu el que està passant, la injustícia d’aquest món, les cruels conseqüències de la guerra i la força de superació i d’adaptació d’aquestes persones. Ara que sóc aquí, me n’adono que és realment complicat entendre el que està passant als camps de Grècia, perquè sembla un altre món, ben lluny de la nostra vida tot i estar a només tres hores llargues d’avió. Però cal que no oblidem que tots formem part del mateix, som iguals i com diu la poetessa Joana Raspall en el seu poema Podries hem de tenir una actitud compromesa ni que sigui per recordar que tots estem exposats, encara que ens pugui semblar impossible, a situacions similars: “Per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar a qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva”.

Maria Clapés

Ningú no hauria de ser injustament a la presó

Bé, no puc dir que m’hagués agradat l’actuació del govern de Catalunya, que crec que amb la intervenció dels dies 6 i 7 de setembre al Parlament va vulnerar els drets dels qui no pensem com ells, i amb la DUI (aquesta cosa més innominable que el Voldemort del Harry Potter) va obrir el meló de l’aplicació de l’article 155, va regalar les institucions catalanes al PP, i va posar en risc frívolament un munt de coses, però això no justifica una pèssima aplicació de la llei, ni l’inexcusable brutalitat policial dels piolins, ni l’afany depredador del PP amb les institucions catalanes. Els càrrecs que s’imputen haurien d’ajustar-se als fets i òbviament la presó preventiva en aquest cas és un disbarat. Una prudència que també seria desitjable per a tots aquells a qui la Generalitat ha encausat amb la màxima duresa per encerclar el Parlament o per fer piquets a la vaga general.

Dit això, penso que tot aquest ensurt ha injectat una bona dosi de realisme sobre una convivència que va mostrant la seva fragilitat, sobre les poques ganes que té Europa de mullar-se en cap conflicte intern, sobre el revifament de l’extrema dreta i la laxitud amb què el “gobierno” la tolera, sobre la susceptibilitat de l’economia i potser algunes coses més. Però el realisme és un recurs molt millor per a la via política i per a la vida en general, que no pas la projecció dels propis desitjos, perquè permet construir amb solidesa. I el realisme no està renyit ni amb l’esperança ni amb les ganes de transformar socialment el que convingui.

Vaig veient que l’autocrítica independentista és molt lleu, que es continua parlant del “país”, sense reconèixer-ne la pluralitat, que es demonitza el PSC com si fos el mateix que el PP, sense recordar el desemparament legal de les minories que el govern va propugnar. Ningú no assumeix la seva part de responsabilitat en els fets i es continua considerant legítim un govern que al meu parer es va deslegitimar solet.

És una llàstima, perquè crec que ara aniria bé evitar sobreactuacions, intentar rebaixar l’èpica, buscar sortides a l’encaix de Catalunya molt més polítiques i menys viscerals. Continuo pensant que podria haver-hi un el denominador comú, que potser passaria pel referèndum pactat, pel retorn del control sobre les institucions catalanes, per la defensa de la llengua i per una aplicació de la llei ajustada als fets. A banda d’això hi ha moltes altres coses per a les quals cal treballar: l’obertura als refugiats, una integració millor dels immigrats, una Europa més social i menys neoliberal, prioritzar el tema ecològic, i enfortir vincles amb els nostres veïns fora del Principat, perquè tots aquests reptes són comuns. Probablement part del sobiranisme no les assumiria, però una bona part, segur que sí. Igual com molts espanyols probablement també assumirien uns quants canvis constitucionals i una millora del sistema autonòmic. Situar la línia indepe com l’única qüestió a tenir en compte és un empobriment.

Voler la independència de Catalunya és un objectiu polític legítim. Però en la seva defensa aniria bé que els indepes consideressin allò que proposava no fa gaire l’Antoni Puigverd: cal desinflamar per poder curar les ferides. Sembla que des de tot arreu s’insisteix a anar tirant cada cop més llenya al foc, barrejant-ho tot i omplint-ho de grans conceptes irrenunciables. A Catalunya, aquests dos darrers mesos, indepes i no indepes ho hem passat fatal. Però cal recordar que al món hi ha gent que encara ho està passant infinitament pitjor que nosaltres i que potser faríem bé de relativitzar els nostres problemes per contribuir a donar respostes als seus: la gent que pateix sequera, fam, explotació laboral, violació dels drets humans, mereix la nostra atenció i el nostre compromís.

A mi em va agradar Manuela Carmena quan, en el programa “El intermedio”, deia que el que estava en qüestió era l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ho deia així de senzill i pragmàtic, sense citar grans paraules com ara nacions, llibertats, dignitats o drets de cuixa. Jo crec que en el concret i petit, delimitant tant com es pugui cada element del gran conflicte, serà més fàcil trobar sortides. Cal treballar sobre coses negociables, i la llibertat i la dignitat no ho són.

Mercè Solé

El moviment d’emancipació nacional català com a davantera i precursor

Si fos veritat que l’independentisme català és, com a important moviment europeu, el precursor, anticipació i davantera d’actuals i futurs moviments amb els objectius que tot seguit enunciaré, les esquerres catalanes, espanyoles i europees no solament l’haurien de recolzar sinó que haurien d’organitzar moviments aliats.

Independentment o a més a més, de la recerca i construcció d’un Estat Català, el moviment plural independentista català, tal com s’han anat produint els esdeveniments, al meu parer també té (i potser amb més importància) aquests següents objectius:

1. L’enderrocament del govern del PP. L’independentisme s’ha mostrat com el moviment capaç de fer paleses les esquerdes del govern actual del PP i posar-lo en perill.

2. L’alliberament d’un estat (l’espanyol) borbònic, centralista, autoritari, vinculat, manipulat o fins i tot, ocupat per unes famílies poderoses que al llarg dels segles l’han utilitzat en favor dels seus interessos econòmics, culturals i de poder. Per això en el moviment català, hi ha la proposta de República.

3. El desenvolupament d’una democràcia molt més participativa.

4. La defensa i promoció dels drets humans.

5. La construcció d’una Europa de les nacions i dels pobles (federació o confederació) i no del Club dels grans Estats-Nació, ni dels interessos econòmics.

6. L’avenç vers unes societats socialment més justes i sostenibles, on es respectin els drets socials, a Europa.

7. El fre a la ultradreta europea que vol convertir les “democràcies” en estats autoritaris i centralistes. Els poders econòmics, quan la democràcia no els serveix, es passen a la dictadura. I actualment, com que aquest traspàs seria percebut molt clarament, en contra dels valors bàsics d’ Europa, cerquen un camí pseudodemocràtic per arribar a imposicions polítiques autoritàries que els hi convenen.

Aquests set objectius (i potser en trobarem més, segons com vagin els esdeveniments) estan vinculats. Tothom a Europa està afectat per aquests objectius, excepte els dos primers que són de caire intern espanyol. Els valors i les accions de la tradició política de l’esquerra tenen directa relació i fins i tot s’identifiquen amb tals objectius.

Per tant, si algunes de les esquerres catalanes, espanyoles i europees no recolzen aquest moviment permanent, perseverant, pacífic, intens, amb molta gent implicada, o és que no és veritat que sigui el precursor i la davantera de tals objectius, o és que no són d’esquerres. O potser hi ha altres respostes “misterioses”?

Quim Cervera

Cal vèncer la por!

En els últims anys el fenomen del terrorisme s’ha convertit en una notícia mediàtica. Després de cada atemptat en una ciutat europea, durant dies ens conten qui eren les víctimes, la seva vida laboral, familiar, els seus amics o els patiments que han ocasionat. Ens descriuen la vida del perpetrador, que viu en barris marginals i d’immigració, barris gueto, amb una vida precària sense gaire futur de prosperar en la vida.

Tinguem present que la majoria de morts per atemptat terrorista no tenen lloc a Occident, el 78% dels morts es produeixen a l’Afganistan, Iraq, Nigèria, Pakistan i Síria i en aquest cinc països tenen lloc el 57% dels atemptats. Els atemptats a Occident solament han provocat el 0,5% del totals de víctimes dels últims 15 anys.

Malgrat que la incidència amb víctimes dels atemptats aquí a Europa és baixa, molt baixa, la ressonància mediàtica dels mitjans de comunicació aconsegueix magnificar aquest fenomen de manera que a Espanya es 6% de la població considera que el terrorisme es un dels tres principals problemes del país.

Els mitjans de comunicació en la mesura que es fan ressò i difonen les proclames i declaracions de grups jihadistes, difonen una imatge de les persones que professen la religió musulmana i de l’islam com una religió que és intrínsecament violenta, misògina i contrària als valors i cultura occidentals, quan en realitat els grups jihadistes són una minoria allunyada de la centralitat de l’islam. Però lentament alimenten una imatge distorsionada de l’Islam i de les persones que el professen.

Els mitjans de comunicació donen molta difusió a debats sobre el vel, el burca, el nicab, la construcció de centres de culte; debats que resulten estar enverinats políticament i socialment, en tots ells s’acaba parlant de les dones musulmanes com a dones oprimides pels marits i els clergues que els imposen una manera de vestir i se’n dedueix que per tant som els occidentals els que hem d’alliberar-les de l’opressió. En definitiva, dones víctimes que cal protegir. No se les considera protagonistes ni amb capacitat de ser-ho.

La imatge que es difon dels musulmans és que son violents, misògins o inadaptats, generant en una part de la nostra societat pors, inseguretats o actituds xenòfobes cap a les minories o els diferents; provocant que apareguin individus o grups que actuen de manera racista, xenòfoba i violenta contra aquests col·lectius. Fa anys que certes minories pateixen el que s’anomena delictes d’odi, dones que pel carrer reben insults o recriminacions per vestir de manera que posi de manifest que practica una religió (musulmana), nens que a les escoles són insultats i culpabilitzats per ser musulmans, pintades en botigues jueves o musulmanes on es diu que se’n vagin a casa, profanacions en cementiris o pintades en centres de culte.

Tots aquests actes pretenen atemorir la societat i que els immigrants visquin la sensació i el sentiment de rebuig i de diferència. El musulmans que viuen a Europa experimenten diversos graus de discriminació i marginació en matèria de treball, educació o habitatge; sovint les polítiques i els programes de lluita contra el terrorisme o la radicalització fomenten una visió estereotipada negativa i plena de prejudicis cap al col·lectiu musulmà.

La discriminació cap els musulmans es pot atribuir tant a actituds islamofòbiques com a sentiments racistes i xenòfobs. Els actes islamofòbics, racistes i xenòfobs contra musulmans hauríem d’emmarcar-los en un context més general d’hostilitat cap els immigrants i les minories. El més preocupant és que aquestes actituds i idees han penetrat en el discurs polític europeu, apuntalant estereotips que qualifiquen els musulmans d’intolerants, misògins, violents, cruels i diferents.

En la mesura que la nostra ment accepta aquests estereotips, també accepta les polítiques repressives associades. Si la por s’instal·la en les nostres ments acabem acceptant que s’han de retallar drets com la llibertat d’expressió, el dret a la intimitat, el dret a l’honor o la presumpció d’innocència. En definitiva donem més arguments als autors dels atemptats: Veieu com reaccionen contra els musulmans! És l’eslògan per fomentar la radicalització i captar més terroristes.

Tica Font
Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau

El dibuix – Montserrat Cabo

Montserrat Cabo

En família cap al nord

Hi ha una expressió catalana, “perdre el nord”, que fa referència a no saber massa cap on vas. No és el cas de la nostra família quan vàrem decidir venir a Noruega, però si que camí cap al nord, anem trobant la riquesa i pobresa d’una experiència d’immigrants.

Tot va començar el gener 2015 quan a la meva parella li va sorgir la possibilitat de treballar durant un any a Trondheim, al cor de Noruega. Tenim tres fills preadolescents i ens va semblar una oportunitat, abans no creixin més i per estudis cada u segueixi el seu camí, la possibilitat de viure com a estrangers, immigrants en un país nou amb una cultura diferent.

Així doncs, els vàrem matricular en una escola internacional on l’anglès fos la llengua vehicular, donat que del noruec no en teníem ni idea i per fer una estada temporal, podia facilitar la integració. Vàrem arribar a Noruega per etapes ja que ella s’havia d’incorporar ja al febrer. Després hi vàrem acompanyar a la nostra filla petita ja que ella disposava de plaça a primària, i això facilitaria poder entrar els dos germans a secundària. Finalment al juliol, un cop acabat el curs escolar a Catalunya, reagrupament familiar al cor dels països escandinaus.

A la latitud on ens trobem, a l’estiu hi ha moltíssimes hores de llum, de fet només unes tres hores de negra nit. Això i el paisatge de boscos preciosos, va fer que ens hi trobéssim “com de vacances”. A l’agost ja comencen l’escola i amb ella, el dia a dia. Per part meva vaig intentar buscar feina ja que és un país que per a nosaltres tot és molt car, però em vaig trobar amb la dificultat de l’idioma. Aquí tothom sap anglès amb molt bon nivell, però l’idioma propi actua una mica de filtre, i vénen a dir d’alguna manera, que si t’hi vols quedar, aprèn noruec. Sí que em varen obrir les portes a la universitat on hi ha molts estrangers i la majoria de formació és en anglès, i amb això he pogut aprofitar un curs.

Ha estat un regal de creixement poder viure aquesta experiència plegats, ja que sense voler-ho, cada àpat el tema de conversa és els pros i contres d’una cultura que ens acull, amb alguns aspectes semblant a la nostra i amb d’altres ben diferents. Sortir de la zona de confort i anar a l’encontre de l’altre amb la seva diferència, les seves virtuts i les seves “manies”, ens fa qüestionar també la nostra manera d’actuar i de pensar. És extraordinàriament ric viure això amb els de casa ja que ens hem passat hores i hores parlant del millor i “pitjor” d’aquesta societat i de com, si poguéssim, agafaríem els valors d’una i altra societat i muntaríem un nou país.

Noruega és un país amb un nivell econòmic alt i poc atur. Les necessitats bàsiques estan cobertes, ja que la sanitat, ensenyament i cultura funcionen la mar de bé. Són prou solidaris col·lectivament però molt individualistes en allò que és el respecte a l’espai personal, a vegades fins i tot indiferència per allò que no els afecta. D’ells hem après el valor de l’honestedat i la transparència en allò que és públic. Aquí són molt respectuosos amb les creences religioses; la majoria d’ells són luterans. A Trondheim hi ha una església que està sempre oberta on serveixen un àpat calent al dia per la gent del carrer que ho necessiten. Aquesta església és al centre, on hi ha major activitat comercial, i està molt ben valorada com a parròquia.

Al juny acabarà la nostra estada com a immigrants, però de ben segur que com a família, recordarem que tots estem de pas en aquesta vida, i que tenir els ulls oberts i un cor generós, ens pot humanitzar en un món global.

Miquel Vilaró

El dibuix

Montserrat Cabo

Alguns apunts (no gaire optimistes) sobre la crisi dels refugiats (¿o hauríem de dir la crisi d’Europa?)

El tracte que estem donant als refugiats que fugen d’una guerra cruel ens enfronta als nostres fantasmes. És un mirall perfecte que reflecteix els pitjors defectes i els mals que amenacen les societats occidentals i el futur d’Europa. Potser Valle-Inclán hauria fet referència en aquesta hora tan trista als miralls del Callejón del Gato, que retornaven una imatge deformada i grotesca de la realitat, esperpèntica.

1 Alguns valors “occidentals” que donàvem per plenament consolidats no ho estaven tant. Principalment, l’edifici bastit sobre la Declaració Universal de Drets Humans, que es veu que quan convé no ha de ser tan universal. Després de molts anys de sentir que els immigrants nouvinguts no podien pretendre que canviéssim els nostres sacrosants valors per emmotllar-los a la seva visió restrictiva (per exemple, amb el tracte a la dona), ara resulta que som nosaltres mateixos els qui en fem una burda “adaptació” o directament ens els saltem a la brava; just quan tocava justament haver aplicat el dret i els principis en benefici d’una població que fuig de la dictadura i la guerra.

2 La tants cops injuriada “dama de ferro” alemanya (democristiana) ha estat en la pràctica l’única dirigent europea capaç de defensar una ètica política amb valors. Al seu davant, la resta del seu propi partit i la socialdemocràcia del vell continent han fet aigües per tot arreu, renunciant a tot allò que havien defensat i proclamat i que donava sentit a la seva existència. El creixement de certs populismes xenòfobs i, més enllà i molt més perillosament, de l’extrema dreta als països amb democràcies més consolidades, és una conseqüència nefasta d’una manca de conviccions que pagarem molt cara.

3 Revivim el rapte d’Europa: el següent pas és, inevitablement, la consolidació de les tesis aïllacionistes. El Brexit, en cas de produir-se, donaria ales a les forces populistes i feixistes del centre, l’est i el nord d’Europa. Hem passat de bastir murs mentals a construir-los físicament per protegir-nos dels refugiats. La visió des d’aquest cantó de la barrera és que els refugiats queden fora del paradís, però una altra lectura possible seria que Europa s’ha aïllat del món després d’haver aixecat els murs de la seva pròpia presó. Paradoxalment, a l’estat espanyol i en altres països del Sud, l’antieuropeisme es desenvolupa en el sentit invers, com a conseqüència i en resposta a la manca de polítiques socials.

4 Una bona part del gihadisme que posa bombes i atempta contra la democràcia surt del cor del vell continent. És el fracàs (anunciat) de les polítiques segregacionistes aplicades durant dècades a molts països i de la manca de convicció en la defensa de polítiques socials i d’integració (especialment a la Gran Bretanya del Brexit). Però també, simultàniament i a l’altre extrem, fruit d’un excés de tolerància davant certes actituds inadmissibles (especialment amb el tracte a la dona) i l’acceptació tàcita o legal de costums i pràctiques que no casaven amb la democràcia ni els drets humans.

i 5 (potser el més trist) Constatació que darrere de certs focs d’artifici del progressisme oficial i oficiós, que es posiciona inequívocament a favor dels drets humans i dels valors progressistes i l’ètica de la solidaritat, no hi ha gaire cosa més que la impotència a l’hora d’aconseguir canvis polítics i econòmics profunds. L’esquerra clama en el desert, però ha perdut l’hegemonia en el terreny de les idees. Ja no té el control real per fer Política amb majúscules, la que podria transformar a fons la vida de les persones més febles. Mentre la indústria armamentística i els grans conglomerats econòmico-financers imposen el seu joc i els seus interessos espuris, la majoria continua vivint una existència aparentment tranquil·la (“divertint-nos fins a morir”), jugant amb la Wii i els mòbils, empassant-se la teleporqueria i la premsa groga. Al final, el que està clar és que l’opinió pública d’Europa no ha frenat la deriva autoritària i insolidària dels seus governants perquè o ja hi estava d’acord o simplement no es veu capaç de controlar ni els governs ni els poders fàctics (I aleshores, caldria preguntar-se: ¿I aquí qui mana?).

Àlex Masllorens

Lesbos

Cridats per uns amics grecs que fan de voluntaris al camp de refugiats de Platanos a Skala Sykaminia, Lesbos, vam organitzar una delegació petita amb l’associació Unadikum. A mi em van demanar acompanyar-los com han fet altres vegades perquè, entre altres coses, el fet de ser càrrec públic també serveix per fer d’escut humà o bé d’altaveu a l’exterior. L’internacionalisme sempre ha format part de la nostra genètica d’esquerres i alguns fins i tot el tenim sobredimensionat, tant és així que els companys de grup parlamentari ens confien les comissions d’acció exterior.

Per sort en els dies que hi vam ser feia mal temps, i dic per sort perquè això implica que són pocs els dinguis que s’aventuren a travessar des de Turquia pel mar Egeu, ja sigui per anar a Lesbos, Samos, Quios o altres illes que queden a pocs quilòmetres de la costa turca. Primer vam haver d’aterrar a Atenes i allà vam aprofitar el temps visitant diferents edificis okupats i autogestionats al barri d’Exarkhia. Les noies que ens van atendre no semblaven gaire contentes amb la gestió del govern entorn el tema dels refugiats i immigrants (com sol passar sempre amb els anarquistes) però per imperfecte que sigui el govern de Syriza a Grècia, que ho és, és inqüestionable que és l’únic país europeu que està fent front a la crisis dels refugiats a pesar de la insolidaritat dels altres estats membres i a pesar del cop d’estat financer a què ha estat sotmès per part de la Troika. Plou sobre mullat.

Els allotjament autogestionats igual que els voluntaris i les associacions que humanitàriament s’apleguen a Grècia s’ocupen de donar sostre, aliments i roba d’abric a les famílies que arriben i no distingeixen entre refugiats i immigrants. Com ha de ser.

Lesbos és una illa poc habitada i paradisíaca que embadaleix la vista i mentre observes la bellesa del blau intens de mar de sobte et sorprèn un pensament i et baixa una amargor cap a l’estómac pensant quants cadàvers hi ha en el fons d’aquesta bassa d’aigües aparentment tranquil·les. N’hi ha molts, massa. Diuen les xifres oficials que més de 400 nens, homes i dones però els que viuen i fan de voluntaris a l’illa coincideixen a dir que són molts més perquè molts dels dinguis que han desaparegut en el fons del mar no han estat mai detectats. Hi ha pescadors que no han tornat a pescar més després de quedar traumatitzats pels cossos que arrossegaven les seves xarxes.

El món es boig i la Unió Europea es troba en un moment molt perillós en el qual ha oblidat els valors en què es va fundar després de la II Guerra Mundial: la cooperació econòmica ja no existeix, són imposicions dels homes de negre, i ara tampoc es valora la pau, ni la cooperació entre pobles i lluny d’enterrar els absolutismes, el racisme i el suprematisme es fa créixer com mai contra els innocents que busquen refugi.

Grècia és ara el país on la UE ha decidit crear un cordó sanitari al seu voltant, algun dirigent europeu fins i tot feia sorna: “Grècia no és el pitjor país perquè sobrevingui una crisi humanitària durant uns mesos”. Lamentable. En comptes de complir els compromisos i assumir les quotes de refugiats que van acordar durant les diferents cimeres –que no han servit de res–, els Estats membres miren cap a una altra banda i Merkel, contrariada pel seu descens de popularitat a causa de la demagògia de l’extrema dreta, endureix el seu discurs o calla davant les declaracions racistes. És així com s’alimenta el feixisme.

Avui encara arriben barques pneumàtiques a Lesbos però Frontex i els vaixells de l’OTAN compleixen ordres i ja no retornen el problema a Turquia sinó que el traspassen a Grècia. Interessos geopolítics amb Turquia que van i vénen. Atenes serà en poc temps una ciutat no només castigada per les polítiques d’austeritat i l’atur sinó que ara els grecs hauran de competir pels recursos amb centenars de milers de refugiats mentre la situació a Idomeni, la frontera de Grècia amb Macedònia, és insostenible. El caldo de cultiu ideal per a Alba Daurada ja està creat,  ara només cal deixar que creixin els fongs i per a mostra un botó: en les eleccions de setembre de 2015 Alba Daurada ja va guanyar un escó respecte a les eleccions del gener (de 20 a 21) i sense crisi de refugiats. No em vull ni imaginar què pot passar a partir d’ara.

Sara Vilà i Galán
(Senadora per CSQEP i Coordinadora d’ICV a Terres de Lleida)
5 de març de 2016