La Catalunya buidada (II): Bonum agricolam bonumque colonum

Article anterior

La literatura de l’antiga Roma enalteix al bon pagès com l’ideal del bon home. Cató, Varró, Horaci o Virgili, entre d’altres, retraten aquells que viuen i treballen al camp com a persones bones, fortes, valentes, bones regidores del seu patrimoni, austeres, perseverants i tenaces, en perpetu contacte amb la natura i allunyades dels negocis i les usures urbanes. En un moment en què les guerres i l’expansió del latifundisme estaven provocant l’èxode rural cap a les ciutats, la literatura propagandística dels romans cada cop s’esforça més en elogiar l’esforçat treball al camp i la joia de la producció d’aliments, assenyalant-los com la base de la grandesa de la civilització. Tot i això, sembla que no se’n van acabar de sortir…

Prop de dos mil anys després, en un context on l’allunyament entre la vida urbana i la vida rural i la manca recíproca de ponts d’enteniment, sumat al desprestigi de la pagesia i l’endèmica crisi de preus que castiga els productors alimentaris, la cosa no sembla gaire millor. No obstant, en comptes d’encarregar a lletraferits versos bucòlics, Europa s’ha dotat d’un instrument, la Política Agrària Comuna, coneguda com a “PAC”, que pretén ajudar a sobreviure la producció agrària i frenar el despoblament rural. De fet, la PAC absorbeix gairebé el 40% dels pressupostos de la Unió Europea, un munt de diners que hauria de comportar un èxit en els objectius, però –com va passar amb els versos llatins– sembla que bona part queda en boniques paraules i memorables exercicis que engreixen l’ego i el peculi només dels més benestants.

La PAC centra les seves polítiques d’actuació en cinc grans blocs: desenvolupament rural, biodiversitat i recursos naturals, ajudes a la producció, regulació del mercat agroalimentari i seguretat alimentària i consum. Fins ara, bona part d’aquesta política, fent pals de cec i sense un horitzó gaire definit, se centrava en l’augment de la producció d’aliments, abastir els mercats a preus assequibles, liberalitzar el sector i ajudar directament al productor, no al producte. Tot això comportà efectes negatius com l’aparició de grans excedents que han generat posicions dominants i dumpings, la discriminació en el repartiment d’ajudes afavorint grans productors i latifundistes, i l’obertura als mercats exteriors, amb diferents condicions de producció que abonen el camp de la competència deslleial i la caiguda de preus. Evidentment, poc o res de tot plegat ha afavorit al petit i mitjà agricultor, base de les explotacions familiars que són l’eix bàsic de la pagesia catalana. Per contra, ha alimentat als grans oligopolis de producció i, especialment, de transformació i distribució, que des d’una posició dominant fan cada cop més difícil la supervivència de pagesos i pageses i, en conseqüència, precipiten l’abandonament del camp i el despoblament rural.

No obstant, l’any 2020 ha de suposar una reforma de dalt a baix de la política agrària comuna que, abans que sigui massa tard, podria convertir-la en un bon revulsiu per reconèixer i dignificar la pagesia i, alhora, frenar el despoblament rural. En primer lloc, esdevé imprescindible un equilibri entre el primer pilar de la PAC (ajudes directes a productors, que actualment en copa tres quartes parts) i el segon (desenvolupament rural). D’aquesta manera, en el primer pilar, es podria llaurar el camí cap a la sobirania alimentària amb el foment d’una estructura agropecuària basada en un explotacions petites i mitjanes que viuen i produeixen al món rural, l’eliminació del “pagès de sofà” (el propietari que no trepitja el terròs i produeix a través de tercers) i la modulació de les ajudes en funció també de criteris socials i mediambientals, amb especial atenció a zones desafavorides, i de modernització, eficiència i sostenibilitat d’estructures agràries.

Per altra banda, dins del segon pilar, el desenvolupament rural i la lluita contra el despoblament s’abona amb el foment del coneixement i la innovació, no només en l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura, sinó també en les indústries de transformació i comercialització vinculades a l’entorn i en d’altres activitats afins (turisme, esport i educació en la natura). Camps com el benestar animal o la gestió de regs, l’adaptació cap a unes activitats de baixa emissió de carboni i resistent al canvi climàtic, la inclusió social i el treball de qualitat i les compensacions justes per les limitacions per la incidència de zones protegides o fauna silvestre, també han de formar part de la necessària planificació d’un model sostenible i de futur. Alhora, les mesures de govern responsable, equitatiu i d’accés democràtic a la terra, els recursos naturals i les energies, amb especial atenció a la dona rural i a les persones joves, i el foment de l’associacionisme i el cooperativisme, sumen en aquests objectius.

Tot i això, no podem confondre món rural amb món agrari, ciutadania rural amb pagesia. Per tant, si bé la transformació del model agrari és clau en la lluita contra el despoblament, el tamboret rural té altres potes, de les quals parlarem al proper article.

Jaume Moya i Matas

Judíos errantes. Joseph Roth.

Judíos errantes. Joseph Roth. Acantilado. Febrer 2008.

Joseph Roth (1894-1939) va ser un escriptor austríac d’origen jueu, que va descriure en les seves novel·les i assajos, d’una forma mestra, la repercussió de la primera guerra mundial en l’Europa de l’època o, dit d’una altra manera, la caiguda de l’imperi austrohúngar. L’havia llegit fa anys i m’havia agradat la seva manera d’explicar un canvi d’època, una mica enyoradís de l’antic imperi.

Hi vaig tornar no fa gaire, perquè és autor d’una petita novel·la que es diu La llegenda del sant bevedor, sobre la qual Ermanno Olmi va fer una gran pel·lícula, amb Rutger Hauer de protagonista. I encara ha coincidit amb la lectura de la correspondència entre Stefan Zweig i la seva primera dona (Stefan Zweig y Frederika Zweig Correspondencia 1912-1942), publicat també per Acantilado. Stefan Zweig parla del seu amic, exiliat a París on va morir alcoholitzat, després que la seva dona, malalta mental, fos assassinada en els experiments “mèdics” dels nazis.

Judíos errantes està molt ben escrita i molt ben traduïda. La va escriure el 1937 i fa una certa esgarrifança de llegir. Es limita a explicar la vida quotidiana dels jueus a l’Europa oriental, a les ciutats grans de l’Europa occidental i també a la Unió Soviètica i als Estats Units. De fet és també naturalment una mirada a les diverses i inacabables formes de l’antisemitisme. Avui, però, llegir-lo no fa girar la mirada envers els jueus sinó envers tots els immigrants del món. “No els envien d’Herodes a Pilat –escriu Roth– sinó que els envien de l’avantsala d’Herodes a la porta tancada de Pilat”, perquè ningú es digna ni tan sols rebre’ls o escoltar-los. A mi m’ha semblat un llibre oportú i profètic: sobre supremacismes, prejudicis i racismes. Us el recomano.

Mercè Solé

Notre-Dame, una metàfora del nostre temps

“Recrear un passat imaginari quan et sents víctima de l’envestida del present”

El desgraciat incendi de Notre-Dame de París va causar una gran commoció i, potser la incredulitat de molts davant el sentiment de pèrdua, va motivar encara en calent reaccions més ben intencionades que creïbles que feien pensar en una reconstrucció ultraràpida i unes generoses donacions poc habituals. Promeses que si no amaguen intencions ocultes –les desgràcies no sempre ho són per tothom. La dita castellana diu: “no hay mal que por bien no venga”–, s’expliquen per la necessitat d’omplir el més ràpid possible el buit, en certa manera la sentida orfandat d’un poble (o nació) que ha quedat tocat en la seva grandeur. Incrustada en la identitat nacional, Notre-Dame és l’ànima pètria (o pàtria) de la France. Dit d’una altra manera, el valor icònic (representatiu) de la peça transcendeix, en aquest cas, el seu valor cultural de manera que el plor del poble que ha perdut la seva “dama” és doblement amarg. Probablement perquè el poble ja tenia l’autoestima nacional tocadeta. Els barcelonins vam viure alguna cosa semblant amb l’incendi del Liceu. Però, a jutjar per les llàgrimes vessades arreu, tots som víctimes de l’incendi de Notre-Dame.

La reconstrucció

La promesa de reconstrucció feta sota l’efecte encara de la commoció, ara que sabem que la derrota no ha sigut total, planteja interrogants. No hi ha un consens únic de com rehabilitar un bé patrimonial, sobretot si té la consideració de nacional, que suggereix màxima obstinació, i encara més si el bé és universal. Alguns advoquen per la restauració que vol dir restituir-lo al seu estat “original” utilitzant tècniques i materials el més semblant a l’original, generant un “fals històric” en el qual no es pot diferenciar què és original i què reconstrucció. Aquesta forma d’intervenir en el patrimoni suggereix que la vàlua arquitectònica-artístico-històrica resideix en una mena de foto fixa d’un moment concret, de manera que tota distorsió que allunyi d’aquell model posa en dubte l’autenticitat de l’obra. L’impuls de la restauració és tota una metàfora de la nostra societat!: hi ha una tendència romàntica (antimoderna) en la nostra cultura arrelada a la creació de l’Estat-nació decimonònic a reinterpretar el “nostre” passat medieval. Persegueix recuperar un “estil nacional” particular o “propi” (un relat) de cada Estat legitimat per la seva antiguitat que en realitat mai va existir. La tendència a idealitzar el patrimoni, i la nació com el principal patrimoni, es correspon amb una certa enyorança de la cultura, de la ciutat o la nació que, o bé va deixar d’existir o no va existir mai. La nostàlgia és un mecanisme de defensa en èpoques d’acceleració del ritme de vida, pèrdua de referents, de globalització i de cultura líquida, d’agitació històrica.

Alguns articulistes suspicaços han assenyalat que darrera les promeses de reconstrucció ràpida de la catedral amb donacions de grans fortunes s’hi podia amagar l’interès governamental per unir la dividida i desmoralitzada societat francesa en hores baixes, o bé un intent també interessat de blanquejar fortunes d’origen sospitós. Jo crec que l’impuls subjacent a la reconstrucció té una càrrega potser inconscient però significativa molt superior als interessos merament conjunturals. Es tracta d’un sentiment trampós d’una certa nostàlgia restauradora que no es considera a si mateixa nostàlgia sinó veritat i tradició, que vol protegir una veritat absoluta. En aquesta trampa del sentiment l’individu no sent nostàlgia del passat real, sinó de com podia haver sigut perquè aquest passat perfecte que imagina és el que pretén projectar en el futur. Mentre que la nostàlgia restauradora retorna al bressol i reconstrueix la pàtria natal amb determinació paranoica, hi ha una altra nostàlgia, la reflexiva, que tem el retorn amb la mateixa passió. Per a uns és un refugi sentimental on protegir l’imaginari ideològic i fonamentar una pàtria, per altres és el refugi del jo creatiu des d’on reeditar (no reinterpretar) permanentment el món.

Els patrimonis històrics, com les nacions, es formen per l’agregació de capes, artefactes i estils al llarg del temps, fruit d’avatars, pactes i consensos. Per això, a vegades, intentar canviar o esborrar senyals de la història com per exemple noms de carrers (avui ho fan alguns ajuntaments) és una absurditat. Tant l’intervencionisme com el restauracionisme social cauen en l’error d’apedaçar, substituir o emmascarar algunes de les fases constructives de l’edifici social, cultural i polític. Les ferides que deixa el pas del temps formen part d’aquest patrimoni, i permeten una lectura fidedigna que no cal reinterpretar a cada època sinó només llegir per comprendre.

Víctimes

Tenim l’autoestima nacional tocadeta. La compassió que tots vam sentir per aquells parisencs mentre el foc devorava la seva catedral la vam sentir en el fons per nosaltres mateixos com a víctimes universals d’una pèrdua universal. En situar-nos emocionalment com a víctimes de la pèrdua d’aquella icona de la mil·lenària Europa cristiana ens planyíem del defecte, de la falsedat, de la negació i la deslegitimació d’aquesta Europa en crisi on les veritats han esdevingut mentides. La crisi de la França de les armilles grogues –permeteu-me aquesta llicència sense matisar– és la mateixa crisi de l’Estat espanyol i de la resta d’Estats europeus. És la crisi de la democràcia que és conseqüència d’una civilització que cerca alternatives en un món que s’ha quedat sense alternatives.

Reconeixent-nos víctimes de l’incendi adquirim col·lectivament una identitat que ningú ens pot negar com a desposseïts d’aquell bé estimat. Ens hem fet un lloc al món: el lloc dels que anhelen tornar a visitar Notre-Dame per ser secretament bressolats per la mare pàtria, aquella que hem imaginat. Aquella Europa cristiana que no és ni serà. Perquè hem renunciat a ser els herois de la seva construcció (reconstrucció), per conformar-nos amb un èxit (una utopia) més disponible i indiscutible: ser les víctimes del nostre temps. Els únics herois de Notre-Dame són els bombers. Tots els altres, polítics, magnats o ciutadans pelats, hem escollit una posició més retirada, la de les víctimes paralitzades per l’horror que contemplen l’incendi cada una des del seu televisor.

Salvador Clarós

El judici

Em diu un amic, en relació amb el rerefons socioeconòmic de la crisi que explicaria el gran desori actual, que potser sigui veritat que estem en ple procés schumpeterià de “destrucció creativa”. Segons Schumpeter, en la teoria dels cicles del capitalisme, un cop destruït el vell paradigma i superat el parèntesi de la recessió econòmica, les innovacions tecnològiques albiren una nova fase de creixement i de prosperitat. Però la fase creativa triga massa i no sembla aparèixer a l’horitzó (observa impacient el meu amic). I remata: potser té raó Gramsci “El vell món mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Gramsci es referia al feixisme, que és l’expressió més radical i dramàtica dels populismes del seu temps. El meu amic ha fet una precisa i emotiva descripció de l’actualitat. Efectivament, entre el vell i el nou món hi ha una eternitat: el present. Indefinida, incommensurable, habitada per monstres que son les nostres ignoràncies, pors i impotències.

Per això en aquest judici que es retransmet i comenta en públic i en directe, el que es jutja transcendeix simbòlicament més enllà de 12 encausats, i abasta tot un poble, unes idees, la mateixa democràcia (d’aquí l’embolic en l’ordre dels termes presos i polítics). Fins a l’extrem que alguns esperen fundar sobre una sentència un nou règim, ja sigui en forma de república independent, d’involució centralista per altres, de refundació democràtica, d’abolició de preteses romanències franquistes, d’una nova Europa. És a dir una alternativa a un món que s’ha quedat sense alternatives. Els monstres habiten tot el continent i més enllà. Mentre a França bull la ràbia incontinguda dels armilles grogues, els ciutadans britànics fa temps que aguanten la respiració davant la descomposició orgànica del Brexit. I podríem continuar perquè el caos s’apodera cada dia que passa d’aliances populistes a Itàlia, a Espanya, a Catalunya…

El filòsof de la modernitat líquida sembla reescriure Marx i Engels: “Un fantasma recorre Europa: el fantasma de l’absència d’alternatives” (Bauman Z, i Donskis L; Maldad líquida: vivir sin alternativas). Però en realitat interpreta Gramsci. El nou món encara no arriba… i en aquest buit, en l’orfenesa d’alternatives, hom fabrica relats –que són reaccions sobiranistes a la globalització– d’una terra promesa en què emocionalment s’han instal·lat molts catalans i molts europeus. Aquesta terra que regalima llet i mel existiria des de sempre, però ens fou arrabassada. Per uns es diu república catalana, per altres democràcia, per altres socialisme, Europa… Vet aquí el sentiment de pèrdua, de despossessió. Daniele Giglioli diu que la ideologia victimista és avui la primera disfressa de les raons dels forts. “En la víctima se articulan carencia y reividicación, debilidad y pretensión, deseo de tener y deseo de ser” (Giglioli, Crítica de la víctima, Herder). Com a víctimes assolim una identitat: no som el que fem, sinó el que hem sofert, el que podem perdre, allò que ens han arrabassat. Adquirim un lloc al món dins el desori. Per si no fos poca l’ambigüitat en el criteri d’allò que és just o injust –explica Giglioli– qui està amb la víctima no s’equivoca mai. Per això en aquest procés, en aquest judici, tothom va de víctima. La víctima és irresponsable, no respon de res (el mal l’han fet els altres) no té necessitat de justificar-se: és el somni de qualsevol tipus de poder.

El judici ara omnipresent és una fase del procés que a Catalunya ha portat en els darrers anys a expressar la manca d’alternatives. Però el rerefons material del desconcert polític, per situar-lo en un marc referencial ampli, té més a veure amb la guerra tecnològica que vol guanyar la Xina, amb l’expansió demogràfica d’Àfrica, el canvi climàtic, la igualtat d’oportunitats de les dones, la incerta evolució de la indústria de l’automòbil, la recomposició del mapa energètic mundial i el nou proletariat digital, entre altres. El moment és únic i apassionant. Dues revolucions en curs, la digital i l’energètica ens canvien de soca-rel. Els efectes tenen calat. Alliberen monstres mentre el nou món triga a arribar…

I cal construir-lo des de la política, és a dir l’acord, més que no pas fiar-lo a un veredicte que serà irrellevant, que no farà sinó reafirmar cada u en les seves veritats, en lloc de cercar veritats compartides. En la ficció del relat no hi ha judicis ni veredictes que determinin res. Cada u el llegeix a conveniència esquivant la difícil semàntica dels actes i les seves catalogacions (que si hi ha rebel·lió o no) per una més abastable lírica de les sensacions, on com en aquells Doce hombres sin piedad de Reginal Rose, el judici popular vomita prejudicis, estigmes culturals, pors personals, complicitats col·lectives, i ignoràncies pròpies de la condició humana. I res no garanteix tampoc que l’alt tribunal, el consell d’experts, n’estigui exempt. Així és de fràgil la realitat! I així de fràgil la democràcia en absència d’alternatives. Ningú busca la veritat metalògica sinó el vistiplau de la multitud fent ostentació de la debilitat en lloc de la proposta.

Salvador Clarós i Ferret

I què se n’ha fet, de les nostres arrels cristianes?

Impressiona, veure com els Estats Units ha elegit president un personatge com Donald Trump, i com el Brasil acaba d’elegir Jair Bolsonaro. Però encara impressiona més veure que, entre els suports que han empès cap a aquesta doble elecció, hi han tingut un paper molt important una majoria de les comunitats cristianes evangèliques, que han vist en aquests dos líders ultradretans la realització d’aquells projectes que aquestes comunitats consideren fonamentals per mantenir els respectius països fidels al cristianisme.

Davant d’això, un no pot deixar de preguntar-se què és i què comporta ser cristià per a tots aquests grups tan estesos i influents. No, jo no em crec que siguin simplement fruit de la manipulació dels poderosos grups de poder que tenen el darrere i que els financen. Això evidentment que hi té un paper, però el cas és que molta gent, moltíssima, s’arriba a creure que votant Trump o Bolsonaro s’afavoreix la implantació de l’Evangeli…

Però això no només passa a Amèrica, evidentment. A Europa, l’extrema dreta creix i arriba al poder a llocs com Itàlia, Hongria, Polònia. I els líders ultradretans d’aquests països invoquen el seu catolicisme i la defensa de l’anomenada cultura cristiana. I per exemple menyspreen els immigrants fins a un nivell que és molt obvi que és radicalment contrari al que Jesús va ensenyar. I entre la molta gent que els vota, un nombre important creu, com a Amèrica, que així afavoreix el cristianisme.

Certament, més enllà del grau de manipulació i de la sinceritat subjectiva d’aquests líders i dels seus votants, el cristianisme amb què es recobreix el vot ultradretà, és això, recobriment. Les motivacions estan en una altra banda, en la recerca, no gaire intel·ligent, per cert, de seguretats davant la crisi i el futur desconegut. Però el fet que el cristianisme esdevingui un instrument de suport i potenciació de la ultradreta, realment fa pensar.

¿En què ha consistit la cristianització del món occidental? ¿Quins valors cristians han arrelat en els nostres països que ara produeixin aquests fruits tan bords? Realment, davant d’aquesta situació, un pensa que tot ha estat molt i molt superficial…

Però hi ha més. Aquí, a casa nostra, ha sortit a la llum, i s’ha propagat, un eslògan dins el camp independentista que realment fa por. És aquell que diu: “Ni oblit ni perdó”. Sort que alguns dels dirigents del procés, i jo en destacaria en especial Joaquim Forn, han estat capaços de dir que negar la possibilitat del perdó és negar una de les més bàsiques eines de regeneració de què disposem. Jo crec que aquesta és una de les coses més intel·ligents que va dir Jesús. I es nota que Joaquim Forn és cristià.

En tot cas, aquest eslògan manifesta també, com el vot d’extrema dreta de què he parlat abans, que els valors cristians, realment, no han arribat a fecundar el nostre país com hauria estat esperable després de tants anys de presència cristiana impregnant totes les estructures socials.

Sí, els valors de l’Evangeli encara tenen molt de camí a fer.

Josep Lligadas

Els immigrants, Europa i l’Església

Una part notable dels governs europeus està tenint una actitud vergonyosa davant la situació dels immigrants i refugiats que volen arribar a Europa. Però el que resulta més greu és que els governs que en principi expressen posicions més raonables, com Alemanya, França i ara també Espanya, tampoc no semblen disposats a plantejar un canvi seriós de perspectiva. No semblen disposats a admetre que, davant aquesta realitat de la gent que fuig de la guerra o de la pobresa, no té sentit pensar que l’única cosa que cal fer és mirar de frenar-la, sinó que el que cal és buscar la manera d’assumir-la. És molt obvi que, mentre no es faci aquest pas, el nostre Mediterrani continuarà sent el mar de la mort, i el desert del Sàhara continuarà sent el cementiri de grans quantitats de persones que no han pogut ni arribar al mar.

Però hi ha encara una altre aspecte del problema, que com a cristians ens afecta greument. El ministre italià Salvini, que amb les seves burles davant la tragèdia quedarà per a la història com un exemple eximi de tants governants sense ànima que estan aconseguint èxits electorals a base d’atiar els instints més baixos de la gent, resulta que en el seus mítings es dedica a brandar rosaris i evangelis per mostrar el seu indestructible catolicisme. El partit bavarès que ha forçat Angela Merkel a endurir la política d’acollida d’immigrants es diu Unió Social Cristiana. El govern polonès, d’una duresa immisericorde a l’hora de negar-se a acollir ni un sol immigrant, es vanta de tenir el catolicisme com un dels components bàsics de la identitat nacional del seu país. I Eslovàquia i Hongria utilitzen com a argument per negar l’entrada d’immigrants la necessitat de preservar la cultura cristiana.

Resulta tràgic, que el nom cristià i el nom catòlic estiguin al darrere de les polítiques més inhumanes amb els immigrants i els refugiats. Ja seria hora que la jerarquia de l’Església, començant pel papa, desemmascarés tanta maldat.

A Grècia amb els refugiats

Quan vaig acabar la carrera de mestra, vaig decidir fer un any sabàtic, cansada de la rutina i del mal plantejament dels continguts de la carrera. Tenia clar que tot i passar a ser una “ni-ni” (ni treballa, ni estudia) volia fer un voluntariat. Després de parlar amb un amic que havia estat a un camp de refugiats, ho vaig tenir clar. A principis d’octubre del 2016, després de buscar amb quin projecte volia participar, vaig marxar al camp de Cherso, al nord de Grècia a col·laborar amb l’associació Open Cultural Center (OCC) l’objectiu de la qual és oferir activitats culturals, socials i educatives a les persones refugiades.

A principi d’octubre érem un 10 voluntaris d’arreu del món que intentàvem tirar endavant l’escola que havíem aixecat al camp. Cada matí quan arribàvem al camp, als volts de les 9 del matí, organitzàvem jocs mentre fèiem temps abans de començar les classes. L’escola començava a les deu i acabava a les quatre, però a les dotze ja no quedava ningú, perquè els alumnes marxaven a mig matí. Cada classe tenia una durada d’una hora. Els infants que venien els separàvem per diferents grups d’edats: de 6 a 8, de 9 a 11, de 12 a 14 i de 15 a 17. En funció de l’assignatura (anglès, matemàtiques, grec…) ho feia un voluntari o un altre, però intentàvem que hi hagués un responsable referent a cada un dels grups. Fer classe era molt complicat. Molts d’ells mai han anat a l’escola i d’altres hi van deixar d’anar quan va començar la guerra. El fet de no haver-hi anat, no només ha fet que, en general, tinguin un nivell de coneixement molt baix, sinó que també hagin perdut els hàbits d’estudi, d’arribar puntual, d’escriure, de fer silenci, de respectar als companys i companyes i al mestre…

Enmig d’aquell caos, mig controlat, vam començar un taller de dibuix, però va ser un fracàs: els infants no tenien paciència, feien quatre gargots i marxaven donant el dibuix per acabat. Arribats en aquest punt vam tenir la idea de fer un conte, Amic meu!, amb els nens i les nenes del camp, que dibuixessin i ens expliquessin la seva història i que al mateix temps servís com a eina de comunicació i sensibilització per explicar la situació de les persones refugiades als infants d’altres països. I així va ser com, després de moltes tardes de dibuixos i d’entrevistes a vuit dels infants del camp, d’haver fet una selecció dels dibuixos i del contingut de les entrevistes, de demanar a en Màrius Serra que ens fes un pròleg, en Lluís Torres que des de Castellbisbal ens va ajudar a definir com volíem que fos el disseny del conte i ens va fer la maquetació, vam tenir el conte llest. Però aquest conte necessitava finançament, algú que es fes càrrec de la impressió. Va ser el Grup Maculart, una empresa dedicada a d’impressió d’estotjos i prospectes farmacèutics de Cerdanyola del Vallès qui ens va regalar els primers 2.500 exemplars.

La presentació del conte va ser a finals de gener de 2017 a la llibreria Claret de Barcelona amb la companyia de l’Arcadi Oliveres i d’en Màrius Serra. A partir d’aquí, vam contactar amb llibreries d’arreu de Catalunya que molt amablement van voler formar part del projecte i ser un punt de venda del conte. També vam començar anar a escoles, instituts, caus i esplais a fer activitats de sensibilització. Mesos més tard de la primera edició, basat en el conte, hem muntat un espectacle pluridisciplinari amb música, dansa, teatre, imatges… que ja hem representat tres vegades.

Després del curs passat, contents per la resposta que va tenir el conte i totes les activitats que en deriven, vam decidir donar nom al projecte de les visites a les escoles. Ara en diem Escola Refugi i és un programa educatiu que segueix el mateix objectiu: sensibilitzar als infants, adolescents i joves de la situació de les persones refugiades, de les quals, per desgràcia, sembla que ja ningú no se’n recordi, però encara està present.

Gràcies al finançament obtingut en el projecte “Amic meu”, OCC ha pogut continuar treballant a Grècia. El camp de refugiats de Cherso, on es va fer el llibre, va ser tancat per les autoritats gregues fa més de mig any. Els seus ocupants han estat traslladats a zones urbanes de la ciutat de Polykastro i és aquí on seguim al seu costat. Actualment estem donant suport a més de 100 persones refugiades a través d’una escola per a infants i adults, un espai per a dones, un centre comunitari i una escola bressol, promovent la seva participació i inclusió local.

Ara que fa un any que marxava, recordo que quan era allà pensava en tota la gent que sou aquí. Pensava que volia que veiéssiu el que està passant, la injustícia d’aquest món, les cruels conseqüències de la guerra i la força de superació i d’adaptació d’aquestes persones. Ara que sóc aquí, me n’adono que és realment complicat entendre el que està passant als camps de Grècia, perquè sembla un altre món, ben lluny de la nostra vida tot i estar a només tres hores llargues d’avió. Però cal que no oblidem que tots formem part del mateix, som iguals i com diu la poetessa Joana Raspall en el seu poema Podries hem de tenir una actitud compromesa ni que sigui per recordar que tots estem exposats, encara que ens pugui semblar impossible, a situacions similars: “Per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar a qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva”.

Maria Clapés

Ningú no hauria de ser injustament a la presó

Bé, no puc dir que m’hagués agradat l’actuació del govern de Catalunya, que crec que amb la intervenció dels dies 6 i 7 de setembre al Parlament va vulnerar els drets dels qui no pensem com ells, i amb la DUI (aquesta cosa més innominable que el Voldemort del Harry Potter) va obrir el meló de l’aplicació de l’article 155, va regalar les institucions catalanes al PP, i va posar en risc frívolament un munt de coses, però això no justifica una pèssima aplicació de la llei, ni l’inexcusable brutalitat policial dels piolins, ni l’afany depredador del PP amb les institucions catalanes. Els càrrecs que s’imputen haurien d’ajustar-se als fets i òbviament la presó preventiva en aquest cas és un disbarat. Una prudència que també seria desitjable per a tots aquells a qui la Generalitat ha encausat amb la màxima duresa per encerclar el Parlament o per fer piquets a la vaga general.

Dit això, penso que tot aquest ensurt ha injectat una bona dosi de realisme sobre una convivència que va mostrant la seva fragilitat, sobre les poques ganes que té Europa de mullar-se en cap conflicte intern, sobre el revifament de l’extrema dreta i la laxitud amb què el “gobierno” la tolera, sobre la susceptibilitat de l’economia i potser algunes coses més. Però el realisme és un recurs molt millor per a la via política i per a la vida en general, que no pas la projecció dels propis desitjos, perquè permet construir amb solidesa. I el realisme no està renyit ni amb l’esperança ni amb les ganes de transformar socialment el que convingui.

Vaig veient que l’autocrítica independentista és molt lleu, que es continua parlant del “país”, sense reconèixer-ne la pluralitat, que es demonitza el PSC com si fos el mateix que el PP, sense recordar el desemparament legal de les minories que el govern va propugnar. Ningú no assumeix la seva part de responsabilitat en els fets i es continua considerant legítim un govern que al meu parer es va deslegitimar solet.

És una llàstima, perquè crec que ara aniria bé evitar sobreactuacions, intentar rebaixar l’èpica, buscar sortides a l’encaix de Catalunya molt més polítiques i menys viscerals. Continuo pensant que podria haver-hi un el denominador comú, que potser passaria pel referèndum pactat, pel retorn del control sobre les institucions catalanes, per la defensa de la llengua i per una aplicació de la llei ajustada als fets. A banda d’això hi ha moltes altres coses per a les quals cal treballar: l’obertura als refugiats, una integració millor dels immigrats, una Europa més social i menys neoliberal, prioritzar el tema ecològic, i enfortir vincles amb els nostres veïns fora del Principat, perquè tots aquests reptes són comuns. Probablement part del sobiranisme no les assumiria, però una bona part, segur que sí. Igual com molts espanyols probablement també assumirien uns quants canvis constitucionals i una millora del sistema autonòmic. Situar la línia indepe com l’única qüestió a tenir en compte és un empobriment.

Voler la independència de Catalunya és un objectiu polític legítim. Però en la seva defensa aniria bé que els indepes consideressin allò que proposava no fa gaire l’Antoni Puigverd: cal desinflamar per poder curar les ferides. Sembla que des de tot arreu s’insisteix a anar tirant cada cop més llenya al foc, barrejant-ho tot i omplint-ho de grans conceptes irrenunciables. A Catalunya, aquests dos darrers mesos, indepes i no indepes ho hem passat fatal. Però cal recordar que al món hi ha gent que encara ho està passant infinitament pitjor que nosaltres i que potser faríem bé de relativitzar els nostres problemes per contribuir a donar respostes als seus: la gent que pateix sequera, fam, explotació laboral, violació dels drets humans, mereix la nostra atenció i el nostre compromís.

A mi em va agradar Manuela Carmena quan, en el programa “El intermedio”, deia que el que estava en qüestió era l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ho deia així de senzill i pragmàtic, sense citar grans paraules com ara nacions, llibertats, dignitats o drets de cuixa. Jo crec que en el concret i petit, delimitant tant com es pugui cada element del gran conflicte, serà més fàcil trobar sortides. Cal treballar sobre coses negociables, i la llibertat i la dignitat no ho són.

Mercè Solé

El moviment d’emancipació nacional català com a davantera i precursor

Si fos veritat que l’independentisme català és, com a important moviment europeu, el precursor, anticipació i davantera d’actuals i futurs moviments amb els objectius que tot seguit enunciaré, les esquerres catalanes, espanyoles i europees no solament l’haurien de recolzar sinó que haurien d’organitzar moviments aliats.

Independentment o a més a més, de la recerca i construcció d’un Estat Català, el moviment plural independentista català, tal com s’han anat produint els esdeveniments, al meu parer també té (i potser amb més importància) aquests següents objectius:

1. L’enderrocament del govern del PP. L’independentisme s’ha mostrat com el moviment capaç de fer paleses les esquerdes del govern actual del PP i posar-lo en perill.

2. L’alliberament d’un estat (l’espanyol) borbònic, centralista, autoritari, vinculat, manipulat o fins i tot, ocupat per unes famílies poderoses que al llarg dels segles l’han utilitzat en favor dels seus interessos econòmics, culturals i de poder. Per això en el moviment català, hi ha la proposta de República.

3. El desenvolupament d’una democràcia molt més participativa.

4. La defensa i promoció dels drets humans.

5. La construcció d’una Europa de les nacions i dels pobles (federació o confederació) i no del Club dels grans Estats-Nació, ni dels interessos econòmics.

6. L’avenç vers unes societats socialment més justes i sostenibles, on es respectin els drets socials, a Europa.

7. El fre a la ultradreta europea que vol convertir les “democràcies” en estats autoritaris i centralistes. Els poders econòmics, quan la democràcia no els serveix, es passen a la dictadura. I actualment, com que aquest traspàs seria percebut molt clarament, en contra dels valors bàsics d’ Europa, cerquen un camí pseudodemocràtic per arribar a imposicions polítiques autoritàries que els hi convenen.

Aquests set objectius (i potser en trobarem més, segons com vagin els esdeveniments) estan vinculats. Tothom a Europa està afectat per aquests objectius, excepte els dos primers que són de caire intern espanyol. Els valors i les accions de la tradició política de l’esquerra tenen directa relació i fins i tot s’identifiquen amb tals objectius.

Per tant, si algunes de les esquerres catalanes, espanyoles i europees no recolzen aquest moviment permanent, perseverant, pacífic, intens, amb molta gent implicada, o és que no és veritat que sigui el precursor i la davantera de tals objectius, o és que no són d’esquerres. O potser hi ha altres respostes “misterioses”?

Quim Cervera

Cal vèncer la por!

En els últims anys el fenomen del terrorisme s’ha convertit en una notícia mediàtica. Després de cada atemptat en una ciutat europea, durant dies ens conten qui eren les víctimes, la seva vida laboral, familiar, els seus amics o els patiments que han ocasionat. Ens descriuen la vida del perpetrador, que viu en barris marginals i d’immigració, barris gueto, amb una vida precària sense gaire futur de prosperar en la vida.

Tinguem present que la majoria de morts per atemptat terrorista no tenen lloc a Occident, el 78% dels morts es produeixen a l’Afganistan, Iraq, Nigèria, Pakistan i Síria i en aquest cinc països tenen lloc el 57% dels atemptats. Els atemptats a Occident solament han provocat el 0,5% del totals de víctimes dels últims 15 anys.

Malgrat que la incidència amb víctimes dels atemptats aquí a Europa és baixa, molt baixa, la ressonància mediàtica dels mitjans de comunicació aconsegueix magnificar aquest fenomen de manera que a Espanya es 6% de la població considera que el terrorisme es un dels tres principals problemes del país.

Els mitjans de comunicació en la mesura que es fan ressò i difonen les proclames i declaracions de grups jihadistes, difonen una imatge de les persones que professen la religió musulmana i de l’islam com una religió que és intrínsecament violenta, misògina i contrària als valors i cultura occidentals, quan en realitat els grups jihadistes són una minoria allunyada de la centralitat de l’islam. Però lentament alimenten una imatge distorsionada de l’Islam i de les persones que el professen.

Els mitjans de comunicació donen molta difusió a debats sobre el vel, el burca, el nicab, la construcció de centres de culte; debats que resulten estar enverinats políticament i socialment, en tots ells s’acaba parlant de les dones musulmanes com a dones oprimides pels marits i els clergues que els imposen una manera de vestir i se’n dedueix que per tant som els occidentals els que hem d’alliberar-les de l’opressió. En definitiva, dones víctimes que cal protegir. No se les considera protagonistes ni amb capacitat de ser-ho.

La imatge que es difon dels musulmans és que son violents, misògins o inadaptats, generant en una part de la nostra societat pors, inseguretats o actituds xenòfobes cap a les minories o els diferents; provocant que apareguin individus o grups que actuen de manera racista, xenòfoba i violenta contra aquests col·lectius. Fa anys que certes minories pateixen el que s’anomena delictes d’odi, dones que pel carrer reben insults o recriminacions per vestir de manera que posi de manifest que practica una religió (musulmana), nens que a les escoles són insultats i culpabilitzats per ser musulmans, pintades en botigues jueves o musulmanes on es diu que se’n vagin a casa, profanacions en cementiris o pintades en centres de culte.

Tots aquests actes pretenen atemorir la societat i que els immigrants visquin la sensació i el sentiment de rebuig i de diferència. El musulmans que viuen a Europa experimenten diversos graus de discriminació i marginació en matèria de treball, educació o habitatge; sovint les polítiques i els programes de lluita contra el terrorisme o la radicalització fomenten una visió estereotipada negativa i plena de prejudicis cap al col·lectiu musulmà.

La discriminació cap els musulmans es pot atribuir tant a actituds islamofòbiques com a sentiments racistes i xenòfobs. Els actes islamofòbics, racistes i xenòfobs contra musulmans hauríem d’emmarcar-los en un context més general d’hostilitat cap els immigrants i les minories. El més preocupant és que aquestes actituds i idees han penetrat en el discurs polític europeu, apuntalant estereotips que qualifiquen els musulmans d’intolerants, misògins, violents, cruels i diferents.

En la mesura que la nostra ment accepta aquests estereotips, també accepta les polítiques repressives associades. Si la por s’instal·la en les nostres ments acabem acceptant que s’han de retallar drets com la llibertat d’expressió, el dret a la intimitat, el dret a l’honor o la presumpció d’innocència. En definitiva donem més arguments als autors dels atemptats: Veieu com reaccionen contra els musulmans! És l’eslògan per fomentar la radicalització i captar més terroristes.

Tica Font
Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau

En família cap al nord

Hi ha una expressió catalana, “perdre el nord”, que fa referència a no saber massa cap on vas. No és el cas de la nostra família quan vàrem decidir venir a Noruega, però si que camí cap al nord, anem trobant la riquesa i pobresa d’una experiència d’immigrants.

Tot va començar el gener 2015 quan a la IMG_9414meva parella li va sorgir la possibilitat de treballar durant un any a Trondheim, al cor de Noruega. Tenim tres fills preadolescents i ens va semblar una oportunitat, abans no creixin més i per estudis cada u segueixi el seu camí, la possibilitat de viure com a estrangers, immigrants en un país nou amb una cultura diferent.

Així doncs, els vàrem matricular en una escola internacional on l’anglès fos la llengua vehicular, donat que del noruec no en teníem ni idea i per fer una estada temporal, podia facilitar la integració. Vàrem arribar a Noruega per etapes ja que ella s’havia d’incorporar ja al febrer. Després hi vàrem acompanyar a la nostra filla petita ja que ella disposava de plaça a primària, i això facilitaria poder entrar els dos germans a secundària. Finalment al juliol, un cop acabat el curs escolar a Catalunya, reagrupament familiar al cor dels països escandinaus.

A la latitud on ens trobem, a l’estiu hi ha moltíssimes hores de llum, de fetIMG_8045 només unes tres hores de negra nit. Això i el paisatge de boscos preciosos, va fer que ens hi trobéssim “com de vacances”. A l’agost ja comencen l’escola i amb ella, el dia a dia. Per part meva vaig intentar buscar feina ja que és un país que per a nosaltres tot és molt car, però em vaig trobar amb la dificultat de l’idioma. Aquí tothom sap anglès amb molt bon nivell, però l’idioma propi actua una mica de filtre, i vénen a dir d’alguna manera, que si t’hi vols quedar, aprèn noruec. Sí que em varen obrir les portes a la universitat on hi ha molts estrangers i la majoria de formació és en anglès, i amb això he pogut aprofitar un curs.

Ha estat un regal de creixement poder viure aquesta experiència plegats, ja que sense voler-ho, cada àpat el tema de conversa és els pros i contres d’una cultura que ens acull, amb alguns aspectes semblant a la nostra i amb d’altres ben diferents. Sortir de la zona de confort i anar a l’encontre de l’altre amb la seva diferència, les seves virtuts i les seves “manies”, ens fa qüestionar també la nostra manera d’actuar i de pensar. És extraordinàriament ric viure això amb els de casa ja que ens hem passat hores i hores parlant del millor i “pitjor” d’aquesta societat i de com, si poguéssim, agafaríem els valors d’una i altra societat i muntaríem un nou país.

IMG_7799Noruega és un país amb un nivell econòmic alt i poc atur. Les necessitats bàsiques estan cobertes, ja que la sanitat, ensenyament i cultura funcionen la mar de bé. Són prou solidaris col·lectivament però molt individualistes en allò que és el respecte a l’espai personal, a vegades fins i tot indiferència per allò que no els afecta. D’ells hem après el valor de l’honestedat i la transparència en allò que és públic. Aquí són molt respectuosos amb les creences religioses; la majoria d’ells són luterans. A Trondheim hi ha una església que està sempre oberta on serveixen un àpat calent al dia per la gent del carrer que ho necessiten. Aquesta església és al centre, on hi ha major activitat comercial, i està molt ben valorada com a parròquia.

Al juny acabarà la nostra estada com a immigrants, però de ben segur que com a família, recordarem que tots estem de pas en aquesta vida, i que tenir els ulls oberts i un cor generós, ens pot humanitzar en un món global.

Miquel Vilaró

Alguns apunts (no gaire optimistes) sobre la crisi dels refugiats (¿o hauríem de dir la crisi d’Europa?)

El tracte que estem donant als refugiats que fugen d’una guerra cruel ens enfronta als nostres fantasmes. És un mirall perfecte que reflecteix els pitjors defectes i els mals que amenacen les societats occidentals i el futur d’Europa. Potser Valle-Inclán hauria fet referència en aquesta hora tan trista als miralls del Callejón del Gato, que retornaven una imatge deformada i grotesca de la realitat, esperpèntica.

1 Alguns valors “occidentals” que donàvem per plenament consolidats no ho estaven tant. Principalment, l’edifici bastit sobre la Declaració Universal de Drets Humans, que es veu que quan convé no ha de ser tan universal. Després de molts anys de sentir que els immigrants nouvinguts no podien pretendre que canviéssim els nostres sacrosants valors per emmotllar-los a la seva visió restrictiva (per exemple, amb el tracte a la dona), ara resulta que som nosaltres mateixos els qui en fem una burda “adaptació” o directament ens els saltem a la brava; just quan tocava justament haver aplicat el dret i els principis en benefici d’una població que fuig de la dictadura i la guerra.

refugiats-12 La tants cops injuriada “dama de ferro” alemanya (democristiana) ha estat en la pràctica l’única dirigent europea capaç de defensar una ètica política amb valors. Al seu davant, la resta del seu propi partit i la socialdemocràcia del vell continent han fet aigües per tot arreu, renunciant a tot allò que havien defensat i proclamat i que donava sentit a la seva existència. El creixement de certs populismes xenòfobs i, més enllà i molt més perillosament, de l’extrema dreta als països amb democràcies més consolidades, és una conseqüència nefasta d’una manca de conviccions que pagarem molt cara.

3 Revivim el rapte d’Europa: el següent pas és, inevitablement, la consolidació de les tesis aïllacionistes. El Brexit, en cas de produir-se, donaria ales a les forces populistes i feixistes del centre, l’est i el nord d’Europa. Hem passat de bastir murs mentals a construir-los físicament per protegir-nos dels refugiats. La visió des d’aquest cantó de la barrera és que els refugiats queden fora del paradís, però una altra lectura possible seria que Europa s’ha aïllat del món després d’haver aixecat els murs de la seva pròpia presó. Paradoxalment, a l’estat espanyol i en altres països del Sud, l’antieuropeisme es desenvolupa en el sentit invers, com a conseqüència i en resposta a la manca de polítiques socials.

4 Una bona part del gihadisme que posa bombes i atempta contra la democràcia surt del cor del vell continent. És el fracàs (anunciat) de les polítiques segregacionistes aplicades durant dècades a molts països i de la manca de convicció en la defensa de polítiques socials i d’integració (especialment a la Gran Bretanya del Brexit). Però també, simultàniament i a l’altre extrem, fruit d’un excés de tolerància davant certes actituds inadmissibles (especialment amb el tracte a la dona) i l’acceptació tàcita o legal de costums i pràctiques que no casaven amb la democràcia ni els drets humans.

i 5 (potser el més trist) Constatació que darrere de certs focs d’artifici del progressisme oficial i oficiós, que es posiciona inequívocament a favor dels drets humans i dels valors progressistes i l’ètica de la solidaritat, no hi ha gaire cosa més que la impotència a l’hora d’aconseguir canvis polítics i econòmics profunds. L’esquerra clama en el desert, però ha perdut l’hegemonia en el terreny de les idees. Ja no té el control real per fer Política amb majúscules, la que podria transformar a fons la vida de les persones més febles. Mentre la indústria armamentística i els grans conglomerats econòmico-financers imposen el seu joc i els seus interessos espuris, la majoria continua vivint una existència aparentment tranquil·la (“divertint-nos fins a morir”), jugant amb la Wii i els mòbils, empassant-se la teleporqueria i la premsa groga. Al final, el que està clar és que l’opinió pública d’Europa no ha frenat la deriva autoritària i insolidària dels seus governants perquè o ja hi estava d’acord o simplement no es veu capaç de controlar ni els governs ni els poders fàctics (I aleshores, caldria preguntar-se: ¿I aquí qui mana?).

Àlex Masllorens

Lesbos

Cridats per uns amics grecs que fan de voluntaris futur-europaal camp de refugiats de Platanos a Skala Sykaminia, Lesbos, vam organitzar una delegació petita amb l’associació Unadikum. A mi em van demanar acompanyar-los com han fet altres vegades perquè, entre altres coses, el fet de ser càrrec públic també serveix per fer d’escut humà o bé d’altaveu a l’exterior. L’internacionalisme sempre ha format part de la nostra genètica d’esquerres i alguns fins i tot el tenim sobredimensionat, tant és així que els companys de grup parlamentari ens confien les comissions d’acció exterior.

Per sort en els dies que hi vam ser feia mal temps, i dic per sort perquè això implica que són pocs els dinguis que s’aventuren a travessar des de Turquia pel mar Egeu, ja sigui per anar a Lesbos, Samos, Quios o altres illes que queden a pocs quilòmetres de la costa turca. Primer vam haver d’aterrar a Atenes i allà vam aprofitar el temps visitant diferents edificis okupats i autogestionats al barri d’Exarkhia. Les noies que ens van atendre no semblaven gaire contentes amb la gestió del govern entorn el tema dels refugiats i immigrants (com sol passar sempre amb els anarquistes) però per imperfecte que sigui el govern de Syriza a Grècia, que ho és, és inqüestionable que és l’únic país europeu que està fent front a la crisis dels refugiats a pesar de la insolidaritat dels altres estats membres i a pesar del cop d’estat financer a què ha estat sotmès per part de la Troika. Plou sobre mullat.

Els allotjament autogestionats igual que els voluntaris i les associacions que humanitàriament s’apleguen a Grècia s’ocupen de donar sostre, aliments i roba d’abric a les famílies que arriben i no distingeixen entre refugiats i immigrants. Com ha de ser.

Lesbos és una illa poc habitada i paradisíaca que embadaleix la vista i mentre observes la bellesa del blau intens de mar de sobte et sorprèn un pensament i et baixa una amargor cap a l’estómac pensant quants cadàvers hi ha en el fons d’aquesta bassa d’aigües aparentment tranquil·les. N’hi ha molts, massa. Diuen les xifres oficials que més de 400 nens, homes i dones però els que viuen i fan de voluntaris a l’illa coincideixen a dir que són molts més perquè molts dels dinguis que han desaparegut en el fons del mar no han estat mai detectats. Hi ha pescadors que no han tornat a pescar més després de quedar traumatitzats pels cossos que arrossegaven les seves xarxes.

El món es boig i la Unió Europea es troba en un moment molt perillós en el qual ha oblidat els valors en què es va fundar després de la II Guerra Mundial: la cooperació econòmica ja no existeix, són imposicions dels homes de negre, i ara tampoc es valora la pau, ni la cooperació entre pobles i lluny d’enterrar els absolutismes, el racisme i el suprematisme es fa créixer com mai contra els innocents que busquen refugi.

Grècia és ara el país on la UE ha decidit crear un cordó sanitari al seu voltant, algun dirigent europeu fins i tot feia sorna: “Grècia no és el pitjor país perquè sobrevingui una crisi humanitària durant uns mesos”. Lamentable. En comptes de complir els compromisos i assumir les quotes de refugiats que van acordar durant les diferents cimeres –que no han servit de res–, els Estats membres miren cap a una altra banda i Merkel, contrariada pel seu descens de popularitat a causa de la demagògia de l’extrema dreta, endureix el seu discurs o calla davant les declaracions racistes. És així com s’alimenta el feixisme.

Avui encara arriben barques pneumàtiques a Lesbos però Frontex i els vaixells de l’OTAN compleixen ordres i ja no retornen el problema a Turquia sinó que el traspassen a Grècia. Interessos geopolítics amb Turquia que van i vénen. Atenes serà en poc temps una ciutat no només castigada per les polítiques d’austeritat i l’atur sinó que ara els grecs hauran de competir pels recursos amb centenars de milers de refugiats mentre la situació a Idomeni, la frontera de Grècia amb Macedònia, és insostenible. El caldo de cultiu ideal per a Alba Daurada ja està creat,  ara només cal deixar que creixin els fongs i per a mostra un botó: en les eleccions de setembre de 2015 Alba Daurada ja va guanyar un escó respecte a les eleccions del gener (de 20 a 21) i sense crisi de refugiats. No em vull ni imaginar què pot passar a partir d’ara.

Sara Vilà i Galán
(Senadora per CSQEP i Coordinadora d’ICV a Terres de Lleida)
5 de març de 2016

Diumenge al vespre vàrem arribar a Lesbos…

Diumenge al vespre vàrem arribar a Lesbos, al vaixell viatjaven també sis bombers de Marbella que anaven a fer el relleu a d’altres bombers andalusos que han muntat l’organització Proemaid. Fan una feina similar als de Proactiva –els socorristes catalans– però a la zona de la capital, Mitilene.

Estem a Skala Sikaminea, és un poblet encantador, molt petit amb un port també petit. Una dotzena de barques de pesca. La majoria dels patrons s’han implicat en el rescat de refugiats-nàufrags. És un lloc bonic per estiuejar però com que té la costa turca al davant només a 6 milles, és dels llocs per on intenten arribar la majoria de barques. Ara el poble està ple d’organitzacions solidàries. Hi ha Greenpeace, MSF, els de Proactiva –que fan una feina increïble– i algun grup més amb les superzodiacs. La feina que fan és detectar les barques quan deixen les aigües turques i oferir-los ajuda. Com ja sabeu han salvat molta gent. A la tardor en un sol dia de vegades arribaven més de 80 barques amb 50 persones o més a cadascuna.

Fins fa uns mesos als refugiats no eLesbos 3ls esperava ningú, s’havien d’espavilar com podien, amb la roba mullada moltes vegades, comprar menjar o el que fos, i anar a peu o com podien fins a Mitilene… a 70 km! Ara hi ha dos campaments d’acollida, el de Lighthouse, amb gent de diverses nacionalitats i que és on som nosaltres, i el de Platanos, organitzat per un grup anarquista grec. Al campament d’acollida els refugiats només s’hi estan unes hores o màxim una nit. Hi ha tendes per posar-se roba seca, tendes per descansar, wc i lavabo per rentar-se mínimament. També se´ls dóna te, cafè i sopa i altres coses per menjar. Al cap d’unes hores, ja refets els porten a un campament distribuïdor que està a prop i després en autobusos als afores de Mitilene, a un centre policial / campament que es diu Moria, un antic campament militar. Les filferrades que encara hi ha li donen un aire de camp de concentració. Aquí és on formalitzen el registre i la demanda d’asil.

Les institucions gregues i europees tenen la voluntat que tot estigui reglamentat. Les organitzacions independents de voluntaris, el grups llibertaris grecs, altres moviments socials i la gent civil fan nosa, i volen posar-ho tot sota el control policial o de les grans organitzacions humanitàries com Oxfam, ACNUR i similars. No se’n recordeLesbos 2n de quan només hi havia la gent dels pobles i els voluntaris. Per aquest motiu el dissabte hi va haver una manifestació a Mitilene dels voluntaris denunciant aquesta iniciativa i a més exigint que el registre dels refugiats es faci a Turquia i així puguin arribar a Grècia com qualsevol persona, pagant els 20 euros del ferri i no extorsionats per la màfia ni jugant-se la vida travessant el mar pagant 1.000 o 1.500 euros per persona i viatjar en aquests “dinguis” que s’enfonsen sols.

Els voluntaris més bregats s’estan plantejant anar cap a la frontera de Grècia amb Macedònia que és on hi comencen a haver moltes dificultats. Al cantó turc la situació tampoc és millor ja que no hi ha ningú que atengui als naufragis –els darrers enfonsaments han passat a la costa turca– fins que no hi ha remei. I no cal parlar de les necessàries complicitats de la policia turca amb les màfies, fent la vista grossa per deixar marxar les barques en pèssimes condicions.

Des de dissabte no arriba cap barca. Continuem fent guàrdies i esperant. Penso en el darrer grup que hem ajudat. Joves amb preguntes ingènues: “Per on es va a Alemanya?”… Se’ls veia contents. Un cop secs i canviats, la majoria han tret els seus mòbils per fer-se  amb Turquia al darrere i trucar a les famílies –suposo– dient que han arribat bé. Gent amb més futur que passat, al contrari d’alguns homes grans més abatuts; persones amb més passat que futur i que saben que ho han deixat tot i segurament no tornaran mai més a casa seva… I els infants… aquelles criatures que van tardar ben poc a organitzar els seus jocs, a riure i a córrer…

Jordi Altarriba
Skala Sikaminea, Lesbos
Primera quinzena de febrer del 2016
http://www.lighthouserelief.org/

Recessió econòmica i canvi de signe polític

“Un tsunami escombra el sud d’Europa…” així s’expressaria Marx a la vista dels darrers resultats electorals, 168 anys després del manifest del Partit Comunista. Sembla que ens adrecem a un canvi. L’aparició de nous actors, desafiant la governabilitat, està agitant l’atmosfera social i política del Continent. L’esglai s’estén més enllà de la ribera mediterrània, presagiant un canvi de signe polític que va començar amb la Síriza grega i avança pels països del sud amb gran inquietud dels defensors de l’ordre neoliberal. Els vents de canvi bufen passada la turbulència d’una profunda recessió mai vista per les generacions actuals. Les injustes polítiques d’austeritat no són la causa del mal però sí que expliquen la resposta de les urnes. La malaltia s’havia anat incubant durant llargs decennis de primavera expansionista, quan la bonança que arribava a àmplies classes mitjanes silenciava el clam dels desiguals i donava per bona la barbàrie de l’explotació desbocada dels recursos naturals, la insensatesa del consum sense límits, l’acumulació com a llei de vida.

El neoliberalisme, que s’havia anat instal·lant a Europa des dels anys 70 del segle passat, va arrelar amb força a l’espanya d’Aznar i, fins i tot abans, a la Catalunya de Jordi Pujol. Van ser anys de bombolles immobiliàries, financeres, energètiques… anys de malbaratament i de negEurope-old-mapacionisme del canvi climàtic. Anys d’abstencionisme i de majories absolutes. Anys de llençar la casa per la finestra i de desgovern. La ideologia neoliberal va començar a desregular, a deixar camp lliure als capitals financers, permetent l’especulació i l’evasió fiscal. Es van privatitzar serveis bàsics amb el pretext de fer-los més eficients i barats. Es van construir infraestructures innecessàries a benefici de comissionistes. Es va permetre a les elèctriques amassar autèntiques fortunes a compte d’un deute de tarifa que paguen els ciutadans. Es van suprimir controls i autoritzacions de supervisió amb el pretext de simplificar i alleugerir la burocràcia estatal. El Banc d’Espanya va deixar d’exercir un control del sistema bancari, propiciant endeutaments irresponsables. Els ciutadans es van endeutar fins a les celles amb crèdits hipotecaris. Els governs no van planificar, ni a Espanya ni a Catalunya, un futur industrial capaç d’assegurar l’ocupació, donant per bona la deslocalització d’empreses industrials. La pèrdua de valor afegit brut industrial es compensava eventualment amb economia financera i sobreproducció immobiliària. Tot, fins que el 2008 la banca Lehman Brothers va tombar la lletera, vessant per terra els somnis neoliberals. El compte de resultats d’aquella economia “de casino” fruit d’un afebliment ètic i desistiment de responsabilitats de l’estat, està a la vista: desregulació, privatització, enriquiment especulatiu i corrupció, alhora que s’ha anat ampliant la fractura social.

Mentre Mariano Rajoy encara creia que el seu èxit es devia a haver eliminat regles restrictives i a la seva perspicàcia, es començava a articular una resposta social contra l’alt preu pagat per la fallida dels bancs i dels capitals amassats en quatre dies que el govern va decidir rescatar a compte de retallades de drets socials i desnonaments a les classes més empobrides. L’enorme endeutament i la dura realitat de devastació econòmica i social, que perdura més enllà de la recessió, ha originat un canvi de direcció del pèndol polític que es decanta ara cap a l’esquerra. La ràbia dels que han pagat el pitjor preu de la crisi: els aturats, empobrits, desnonats, desclassats, els exclosos… exerceix la pressió política necessària per retornar a un marc regulatori que situï l’economia real per sobre de l’especulativa i eviti novament el caos financer. És hora del retorn a unes polítiques de més justícia social, de fiscalitat equitativa, de regulació dels capitals i dels mercats. Aquesta llei del pèndol, que es ve verificant històricament, és la que després de la llarga crisi dels anys 30 va portar unes polítiques keynesianes socialdemòcrates. El retorn a les polítiques socials i de progrés forma part de la lògica sistèmica dels cicles del capitalisme.

Es poden fer altres anàlisis més conjunturals de la situació política, i predir altres escenaris possibles però, en la meva opinió, aquest és el que té una major inèrcia històrica i més probabilitat de succeir, donat el lligam sistèmic entre política i economia. Pot semblar llunyà però Europa es renovarà políticament en els propers decennis per l’esquerra. De fet ja ha començat.

Salvador Clarós

La crisi dels refugiats: una interpel·lació

Des de fa uns mesos les imatges als mitjans de comunicació han posat sobre la taula una realitat que fins ara ignoràvem, no volíem conèixer o havíem oblidat.

La guerra a Síria que ha provocat el desplaçament de milions de persones, ha posat la situació dels refugiats en primer pla i ens ha fet tornar la consciència. Només a Turquia més de dos milions de persones hi han buscat refugi. Al Líban, un país de la mida com Catalunya i de cinc milions d’habitants ha rebut més d’un milió de refugiats. En canvi a Europa els hi posem tanques.

Ara Europa parla de reubicar 160.000 persones i sembla que a l’Estat espanyol n’hi arribaran prop de 15.000. Una realitat molt petita per a la magnitud de la tragèdia. Un pobre acolliment i enmig de fortes discussions entre els estats europeus.

El ferri règim europeu contra la immigració de residència administrativa irregular ha portat al tancament sistemàtic de fronteres, els controls i el bloqueig a les persones que fugen per sol·licitar asil comporta una greu vulneració de les lleis d’asil i dels tractats internacionals. Ja no és només que es vulneri una norma de solidaritat i d’ètica d’ajut, és que s’estan incomplint les lleis, pels mateixos estats que sempre defensen que s’han de complir les lleis i la legalitat vigent.

Cal complir amb la Convenció de Ginebra sobre Refugiats i obrir i habilitar vies perquè qui fuig de la mort tingui un lloc on anar. Reconèixer la situació de refugiat significa que es presenti una sol·licitud, que es tramiti, que es doni suport legal, assessorament, assistència psicològica, allotjament i menjar.

Diuen que sempre que hi ha una crisi tenim una oportunitat. El moment actual ens ha de portar diferents reflexions i actuacions:

1. Ens ha de servir per reforçar des de la societat civil la capacitat de mobilització i de pressió als qui tenen les responsabilitats de Govern per fer les actuacions necessàries per tal d’acollir a les persones que estan fugint d’una situació extrema.

2. Ens ha de servir també perquè els països del Nord complim amb la Convenció de Ginebra donant suport als demandants d’asil. I que a Europa es faci una nova política d’asil, o com a mínim compleixi les obligacions que ja té contretes, davant del fracàs actual. Que hi hagi una política comuna d’asil que traspassi la fèrria decisió sobirana dels estats membres.

3. Els estats membres són els únics competents en matèria d’asil. A l’Estat espanyol ha de canviar la filosofia establerta des dels diferents governs que hi ha hagut de denegació sistemàtica de les peticions. Hi ha d’haver una gestió més descentralitzada i cal que es doni suport i impuls a actuacions no obligatòries com el Pla de Protecció Internacional que s’ha fet des del Govern de Catalunya.

4. Però des de la societat en general, cal que treballem des de la solidaritat per l’acolliment a totes les persones. Que algú fugi d’un conflicte violent o de la fam, poden ser situacions diferents, i segur que es necessita de suport psicològic qui ha viscut els horrors de la guerra. Però hem de vigilar que en una societat com la nostra que anem fent categories, no creem ciutadans de primera, de segona i de moltes més classes. Temps enrere semblava que diferenciàvem entre immigrants regulars i immigrants irregulars, com si més enllà de la situació jurídica regular, unes persones fossin més bones que les altres. Cal vigilar que no ens facin caure al parany de diferenciar entre refugiats i immigrants. Hem d’acollir a les persones i construir entre tots el país. A Catalunya van venir el 2014 prop de 118.000 persones. I ho hem fet en una situació precària però ho hem sabut fer.

5. No perdre mai la memòria històrica. A Sèrbia i a Croàcia fa 25 anys estaven en guerra i moltes persones van fugir del conflicte. Ara posen tanques a tota la línia fronterera dels seus països. Quan va acabar la guerra civil espanyola, moltes persones es van veure empeses a l’exili.

6. Cal que ens preguntem sobre les responsabilitats compartides dels conflictes. La guerra que assota Síria i Irak o els països del Centre d’Àfrica tenen una especial implicació amb els nostres països també.

7. I entre moltes altres oportunitats cal tenir present el repte del diàleg interreligiós. A Catalunya hi vivim al voltant de 7 milions i mig de persones. Més d’un milió de nacionalitat estrangera. I hi convivim persones de moltes confessions religioses diferents. És un bon moment per reforçar el coneixement i el diàleg per la pau.

En tancar l’article s’han produït els atemptats de París. Ha sortit la informació que alguns dels assassins havien entrat utilitzant la figura del refugiat. En un context com l’actual cal reforçar la seguretat, respectant l’equilibri amb els drets individuals. Però mai haurem de permetre que es pugui utilitzar aquests fets execrables per voler empetitir encara més el dret d’asil, que a més ens hem reconegut a la Declaració Universal de Drets Humans. Si ho permetéssim ens haurien guanyat ells. Ens hauria guanyat la por i ens hauria guanyat les misèries.

Llorenç Olivé

Reconstruir Europa – Editorial –

L’Europa sorgida de les cendres de la II Guerra Mundial, amb una trajectòria reeixida de pau i de benestar, ha estat durant molts anys punt de referència i anhel per a països que, com el nostre, han viscut dictadures de caràcter divers, amb dèficits democràtics i desigualtats de tota mena. El discurs democràtic, políticament correcte, la riquesa que han generat els fons europeus, la normativa protectora de determinades polítiques socials o mediambientals han conviscut amb un escàs rigor a l’hora de verificar que els nous i els vells països de la Unió Europea realment fossin democràtics, transparents econòmicament i s’allunyessin de males pràctiques com la corrupció, la discriminació o la desigualtat social. Però la maquinària administrativa europea sembla que s’ha empassat uns quants camells, potser perquè l’objectiu real era la creació d’un mercat comú i liberal i potser també perquè molta gent a Europa hem abandonat drets i deures de ciutadania per passar-nos al consum compulsiu.

Els reptes que ara tenim davant exigeixen una reconstrucció d’Europa: la fractura de l’Estat del Benestar, l’atur endèmic, la precarietat laboral, la marginació dels joves, l’arribada de la immigració empesa per la fam (amb relació o no amb els països que havien estat colònies europees), la convivència entre diverses maneres d’entendre la vida, el clam dels refugiats de les guerres encobertes o no que assolen el món, els atemptats terroristes en sòl europeu… Probablement hi hauríem d’afegir la insostenibilitat del nostre estil de vida, tan depenent dels combustibles fòssils, que, més tard o més d’hora, passarà factura.

La resposta dels països europeus fa por. Sense preguntar-se per les causes dels problemes, es prenen decisions involutives de caire militar o policial i s’advoca per polítiques de rebuig, de discriminació, de retallada de drets i de llibertat d’expressió, d’estigmatització de l’estranger, en una Europa que es descobreix atemorida, insolidària i molt poc cohesionada. La proposta danesa de confiscació dels béns dels refugiats n’és una mostra.

Cal treballar molt activament des de la política per construir la fraternitat real, d’acord amb els tan lloats valors republicans (o cristians, posats a fer). Des de la complexitat i la petitesa, des del nostre entorn i amb projecció universal.