Parlant d’inflació: El liberalismo es pecado

Encara que no en sapiguem gaire d’economia, tots estem esperant la garrotada que ens ve a sobre els propers mesos, fins i tot, amb una certa resignació. Com podria ser d’una altra manera, si la culpa de tot la té el Putin?…

Doncs no és ben bé així. Si ara la inflació està al voltant del 10,5 %, cal recordar que abans de la invasió d’Ucraïna ja superava el 5%. Per tant, no tot s’explica per l’aixeta del gas que té el sàtrapa. Prèviament els poders econòmics havien decidit que ens havíem de globalitzar per rascar punts de rendibilitat a base d’aprofitar mercats laborals més barats. I ara ens trobem, per exemple, que hi ha components que es comencen a fabricar al Baix Llobregat, s’acaben a la Xina i munten al cotxe a Martorell. Què podia fallar?… doncs que la cadena de subministrament es trenqués, produís escassedat i preus a l’alça. Per tant, aquesta part de la inflació ens l’hem ben buscat i després hi hem afegit els efectes de la crisi energètica i alimentària.

Tots sabem que la inflació consisteix en un augment dels preus generalitzat i sostingut, per sobre d’uns límits tolerables. És perjudicial per a molts, sobretot per a les persones amb menys poder econòmic. L’economista José Luis Sampedro deia que “la inflació és l’impost dels pobres”… i si els impostos serveixen per redistribuir la renda, és evident que serveix per a una perversa redistribució. Però no ens expliquen prou que hi ha dos tipus d’inflació, la produïda per un augment del consum, i la produïda per un augment de costos –clarament la situació actual. Els instruments apropiats per a apaivagar l’augment de preus, són ben diferents en un cas i l’altre.

En el cas de la inflació provocada per l’excés de demanda, una pujada dels tipus d’interès pot ser eficaç al “refredar” l’economia (eufemisme per dir que baixi el nivell d’inversió i de consum) a l’encarir els crèdits. De fet, un efecte colateral és que els rics amb capacitat d’estalvi acaben guanyant-hi diners, ja que cobren més pels seus dipòsits bancaris. Efectivament, com sempre, uns hi guanyen i els altres hi perden…
En el cas de la inflació provocada per un increment dels costos, un augment dels tipus d’interès no fa més que incrementar aquests costos. Arribats en aquest punt, el que passa és que les empreses segueixen repercutint els majors costos en el preu, mantenint o fins i tot augmentant els beneficis, mentre la gent del carrer no s’escapa de ser cada vegada més pobra. Si la inflació ve per la part dels costos, l’única manera de sortir-se’n és el que s’anomena “pacte de rendes”. És a dir, els empresaris redueixen beneficis –voluntàriament o per imposició fiscal– , els treballadors accepten no recuperar del tot el poder adquisitiu i el govern adopta mesures de protecció dels més desafavorits. Això és el que –amb més o menys encert– està intentant el govern actual, en què una part està més decidida a fer-ho (Unides Podem) i l’altra (PSOE) hi està anant més xino-xano. És clar, però, que sense una mínima predisposició de les grans empreses, les energètiques i la banca, sense una fiscalitat progressiva, són mesures complicades d’adoptar, i no és poden sostenir molt de temps.

Ara, és evident que per augmentar els tipus d’interès només cal que uns quants banquers i consellers delegats es posin d’acord. I és que de tontets no en tenen res. El mateix dia que el BCE va augmentar 0.75% el tipus d’interès, les sis entitats financeres d’Espanya –que per altra banda estan estretament vinculades a les empreses energètiques– van augmentar un 10% la seva cotització borsària. I és que no fan cap pas en va. Si s’apugen els tipus, els seus dipòsits en el BCE tenen més rendibilitat… i si a un pobre mortal li puja 100 euros la quota mensual de la hipoteca, ja sabeu a quina butxaca van, no?…

El drama és que estem en mans dels poders econòmics i dels economistes que tenen al seu servei. No tots, però la majoria. Deia Paul Samuelson (premi Nobel d’economia l’any 70), que “un economista és una persona amb els coneixements suficients per fer creure a la gent el que interessa que pensin que passarà i, un cop no ha passat el que ells profetitzen, tenen els coneixements per a explicar per què no ha passat el que deien que passaria”. De moment, sembla que ens estan aplicant les mesures fàcils de prendre, l’augment del preu del diner, i el ”pacte de rendes” està molt encallat… Quan estiguem en plena recessió i patint els de sempre, tindrem un orfeó d’economistes que ens ho explicaran tot. I com que ho supediten tot al mercat i a les polítiques liberals, n’hi haurà algun que potser dirà –amb la boca petitona– que aquesta vegada el mercat no ha sigut del tot eficient. La gent que és quedarà a la cuneta seran danys col·laterals.

Ja ho deia el Dr. Sardà i Salvany: “El liberalismo es pecado”… esclar que ho afirmava en un altre sentit!

Albert Farriol

Les mans al cap

Si visitem el Museu de les Mines de Cercs, al nucli de Sant Corneli, a l’Alt Berguedà, i ho fem amb una mirada mínimament crítica, segur que ens impressionarà veure les condicions en què havien de treballar els miners als primer temps de l’explotació, a finals del segle XIX: estirats a terra, extraient el mineral a cops de pic que havien de fer anar de cantó, arrossegant aquest material fins al lloc corresponent, fent les seves necessitats a qualsevol racó, sense cap roba especial sinó amb la seva roba normal que després les seves dones rentaven com podien, i amb la por de qualsevol accident inesperat… Esfereeix, si un s’atura una estona a pensar-hi.

Ara estem molt més bé, almenys en la nostra Europa desenvolupada. Però, si els amos del món volguessin, podríem estar molt millor. Nosaltres, els de l’Europa desenvolupada, però també els de tants i tants llocs del món que molts cops estan en situacions que recorden molt, massa, les dels nostres miners de finals del segle XIX.

Cada any, a finals de curs, la redacció de L’Agulla acostumem a fer un sopar. I aquest any, en el sopar ens vam posar a parlar de la situació en què està el nostre món. Des de la barbaritat, que ningú no ens esperàvem, de la invasió d’Ucraïna, fins a la incapacitat, o la manca de voluntat, dels nostres polítics per tirar endavant mesures possibles i raonables que permetrien una vida millor i més tranquil·la tant per a la classe treballadora i per als pobres dels nostres països rics com, més encara, perquè la gent dels països pobres pogués veure una mica de llum i deixés de tenir la sensació d’enfonsament insoluble.

Anaven sortint a la conversa fets i més fets, i algú va dir: “N’hi ha per posar-se les mans al cap!”. I sí, n’hi ha per posar-se les mans al cap.

Aquest diumenge 18 de setembre, Jesús ens deia a l’evangeli: “No es pot ser alhora servidor de Déu i dels diners”. Doncs d’això es tracta: ens cal treballar per la causa de Déu enfront de la causa dels diners. I si ho voleu dir amb un llenguatge més laic, podeu dir que ens cal treballar per la causa de la humanitat enfront de la causa dels diners.

Paradoxes antròpiques

Aquests dies, el litre de gasoil frega els dos euros (1,84) a les gasolineres. Omplir el dipòsit del cotxe ara costa 35 euros més que fa un any. Pescadors d’arrossegament del sud de la península diuen que el cost en gasoil per sortir a feinejar s’ha encarit de l’ordre de 3.000 euros, justificant així que la flota resti amarrada a port. Poca gent imagina l’energia que es necessita per arrossegar les xarxes sota el mar carregades d’un peix que no sempre és el més buscat perquè les arts d’arrossegament difícilment discriminen espècies amb valor de mercat d’altres que no en tenen i que, per tant, caldrà retornar al mar. Encara sort que el gasoil de navegació té un preu inferior al de la gasolinera, perquè d’altra forma ningú sortiria a la mar. El mateix pel gasoil que carreguen els tractors, contràriament tampoc no li sortirien els números al pagès. Tornem al mar. Els poderosos motors d’un vaixell d’arrossegament consumeixen una energia extraordinària per capturar unes quantes tones de peix, a la qual cal afegir la força necessària per arrossegar unes xarxes que poden tenir cent metres de llarg i també unes desenes de milers de tones de pes mort del vaixell. Només amb la força extraordinària del gasoil es poden fer captures cada dia per proveïr els mercats centrals de les principals ciutats, amb milions de consumidors que s’abasteixen de les llotges, els restaurants, les peixateries escampades per tota la geografia. Vet aquí que un lleuger increment de pocs cèntims en el preu del litre de gasoil de navegació desestabilitza un mercat i posa en crisi les famílies que viuen directa o indirectament de l’activitat.

L’augment del preu de l’energia és avui com un far enmig de la nit que alerta, avisa. El passat mes d’agost van sonar alarmes perquè el preu de l’electricitat va assolir rècords històrics. El govern va prendre mesures rebaixant els impostos a l’electricitat i amb un descompte obligatori de 20 cèntims els carburants. Posteriorment, ha intervingut el preu del gas, amb permís de la Unió Europea, com a mecanisme d’ajust de cost de producció per reduir el preu de l’electricitat. El govern enfronta la paradoxa posant pedaços per evitar que el malestar es transformi en violència.

Els preus de l’energia pugen perquè puja el cost de les emissions de CO2 i perquè la producció d’hidrocarburs, a la baixa, ja no pot satisfer la demanda, en augment. Com combinar tal contradicció? Les culpes es reparteixen entre institucions, empreses, oligopolis… i el poble demana baixar el preu del gasoil per poder continuar menjant peix fresc, aquesta és la paradoxa!

Salvador Clarós i Ferret

Macrogranges i canvi de paradigma

Una rara extrapolació lingüística associa allò gran amb el que és excessiu, en ambivalència entre el moralment rebutjable i l’atractiu pervers o libidinós. Expressions com «Preu per preu, sabates grosses» donen fe de l’arbitrarietat, la golosia. Mentre que «small is beatiful» (l’expressió anglesa ha fet fortuna) invita a la falsa humilitat o la justificació. Emprar doncs el prefix «macro» predisposa ja d’entrada a la recriminació. D’aquí que estiguem assistint des de fa setmanes a una peregrina discussió sobre les «macrogranges» amb relació a un debat que, sense la fogositat irrefrenable de Pablo Casado i els barons del partidisme hispànic, es reduiria a un debat serè sobre els impactes econòmics i ambientals de la ramaderia en les seves diverses modalitats, i els hàbits alimentaris de la nostra societat.

La nostra civilització té una capacitat de debat i de crítica circumscrita dins d’uns límits, més enllà dels quals tot trontolla, ens sentim incòmodes, insegurs, i ens tornem negacionistes. El límit que ens posem de marge de tolerància en el debat és el «paradigma» regnant. Podem debatre mentre no es posi en qüestió els valors estructurals de la nostra cultura. Per això és tan difícil dialogar amb qui és diferent perquè és d’una altra ètnia o cultura o religió. Ara també ens costa el diàleg amb els més propers perquè estem en un moment de transició, de canvi de paradigma. El model de comprensió del món que coneixem ens predetermina per interpretar el present i el futur. Segons Thomas Kuhn, el que veiem depèn tant del que mirem com del que l’experiència visual i conceptual prèvia ens ha preparat a veure. L’experiència és el filtre que pinta la realitat. Quan ens canvien les ulleres ja no reconeixem aquella realitat fins que no ens hi acostumem de nou. El missatge del ministre Garzón alertant de les conseqüències del consum de carn, desconcerta el ciutadà que creia que menjar carn era un signe de progrés i de benestar. Aquest dubte és el que aprofita la oposició política de Garzón en la seva histriònica resposta per desmentir-lo.

Vivíem en el creixement com a paradigma de progrés, que consistia en una naturalesa proveïdora de recursos i un lloc, el medi ambient, on abocar o externalitzar els impactes negatius originats pel desenvolupament. Tranquil·litzava saber que fixant uns límits o condicions i controls a la contaminació, vetllant pel medi ambient, no corríem perill. El ministre avança un nou paradigma, el de la sostenibilitat. En el nou model els límits i les condicions els posa l’ecosistema, que ja no és el medi ambient que havia inventat l’anterior paradigma. L’activitat humana, sigui industrial, sigui ramadera… s’ajusta a les dinàmiques de l’ecosistema, i el desenvolupament s’inscriu en el marc de l’energia renovable i de l’economia circular. D’aquí ve el canvi copernicà per tornar a una alimentació amb més proteïna vegetal i menor consum de carn. El model de la ramaderia industrial i intensiva no encaixa en el nou paradigma de la sostenibilitat perquè fa un ús intensiu d’aigua i energia, contamina el sòl amb les dejeccions i els abocaments nitrogenats, i fa ús abusiu d’antibiòtics. Pablo Casado no es vol treure les ulleres del progrés. Ara falta que la ministra de transports expliqui, no cal que sigui al The Guardian, que disputar partits de futbol entre el Barça i el Real Madrid a Aràbia Saudita és un disbarat que no només no encaixa en el paradigma de la sostenibilitat, sinó tampoc en el sentit comú, es miri amb les ulleres que es miri.

Salva Clarós

Ens calen tants porcs?

Montserrat Cabo

La indústria en transició

La conflictivitat despertada per les instal·lacions eòliques i fotovoltaiques arreu del territori de Catalunya, que no és altra que la disputa dels recursos energètics, agroforestals, pesquers, ecològics o paisatgístics, ultrapassa ja les fronteres domèstiques i pren una dimensió global: el control dels gasoductes, l’aprovisionament de metalls escassos, la compra de terres de conreu a altres continents… la contenció dels refugiats.

Mentrestant, la manca de semiconductors paralitza a Catalunya i a mig món les cadenes de producció d’automòbils. El desproveïment va per llarg, i es van acumulant estocs ocasionant pèrdues pel capital immobilitzat. La manca de camioners al Regne Unit avisa també del risc de desproveïment, que podria empitjorar si continua pujant el preu del gasoil. La logística del Just In Time que lubrificava les cadenes de producció fordista ajustant amb precisió cost, temps i benefici ha encallat. Serà que el món ha arribat a un nivell de demanda ja impossible de satisfer? La interdependència, dins l’esfera planetària que s’ha fet petita, és un camp de forces que estira o empeny, atrau o resisteix però res n’és aliè. Tot està imantat. La COP 26, entre els pols de la riquesa i la pobresa d’aquest magnet gegantí que és el model industrial i de consum, és el lloc dels encontres i desencontres dins la tirania de la globalització que tot ho imanta. El món no para d’emetre senyals que imploren un canvi de model industrial.

Catalunya és un exemple de manual del col·lapse que ens espera si no es rectifica el rumb. Tenim a Catalunya una economia tan industrialitzada com la mitjana de la zona euro, que frega el 20% del PIB, que exporta per damunt de la mitjana, sobretot productes tecnològics. No obstant, la nostra indústria és altament dependent de les importacions de matèries primeres, d’energia i de tecnologia: el 93,4% del consum d’energia primària és d’importació, amb un cost anual proper als 6.000 milions d’euros. Pel que fa al balanç físic de materials, Catalunya importa més del 70%, cosa que significa 13 milions de tones més de les que exporta, i amb un fort component no renovable. Com a feblesa cal sumar també la dependència tecnològica, per exemple de microxips, que s’explica per la baixa inversió en innovació industrial, que a Catalunya és quasi la meitat dels nivells de la zona euro. Aquestes febleses expliquen perquè la competitivitat del sector industrial català es troba més ancorat en els baixos salaris, per sota de la zona euro i d’Espanya, i l’elevada temporalitat.

L’escenari actual d’un progressiu augment de preus dels recursos materials i energètics, a més de la dificultat d’aprovisionament de components tecnològics, conduirà la nostra indústria al col·lapse per manca de competitivitat. L’alternativa es troba en les renovables, la bioindústria, l’economia circular, i la inversió en recerca i innovació. Catalunya ha d’electrificar la indústria, la mobilitat i el transport, i disminuir molt significativament la intensitat material implementant l’economia circular i desplegant generadors eòlics i fotovoltaics a terra i mar.

La gran reconversió industrial que cal fer porta a replantejar un conjunt de sectors com ara el càrnic, gran consumidor d’aigua i energia, dos recursos escassos. Replantejar la ramaderia intensiva que, a més, és altament contaminant per les seves dejeccions. Reduir ostensiblement la cabana i valoritzar energèticament els residus per evitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, i impulsar la producció de proteïna vegetal. Cal intervenir amb tecnologia digital en alguns cultius amenaçats pel canvi climàtic com la vinya, evitant pèrdues de productivitat pel descens de la pluviositat i la substitució de fertilitzants i plaguicides químics pel cultiu ecològic. Caldria fer també un projecte per la descarbonització del Delta de l’Ebre, per prevenir el retrocés dels arrossars per l’efecte del canvi climàtic i la pujada del nivell del mar. Les masses forestals de Catalunya, que ocupen més del 60% del territori, són el gran recurs desaprofitat, després de l’energia solar, que cal protegir per garantir en el futur el seu valor ecològic, social i econòmic. Cal una política forestal integral de boscos per defensar-los dels incendis, protegir la biodiversitat, activar l’efecte d’absorció de carboni i proveir la indústria de la fusta per la construcció, d’una banda, i per subministrar biomassa per la producció de combustibles i materials de biorrefineria.

La Costa Brava, entre altres comarques que viuen de la indústria turística, haurà de redimensionar la seva oferta cap al turisme i el lleure de proximitat, reconsiderant les infraestructures de mobilitat entre les quals hi cabria novament el tren que ja va existir en el passat. Per acabar, la darrera gran reconversió industrial és la de la petroquímica del Camp de Tarragona per una biorrefineria que proporcioni els recursos energètics i matèries primeres que demandarà les biofactories que produiran nous materials per a la indústria, així com vectors energètics com l’hidrogen verd, que serà clau en l’economia d’aquest segle.

Són tan sols alguns exemples del gran canvi industrial que cal abordar des dels governs de Catalunya i de l’Estat sense esperar més. Requereixen d’inversions públiques i privades, i també de canvis legislatius, que haurien ja de figurar en els pressupostos de la Generalitat pel 2022, sense els quals l’economia catalana difícilment sobreviurà a aquesta dècada.

Salva Clarós

Els socialistes serien els millors independentistes

El poder econòmic i social en democràcia ha d’estar subordinat a les urnes i així neix la representació política. Tanmateix, la realitat és crua, i calen recursos (financers, mediàtics…) per poder existir políticament. I això està en mans de grans empreses (Caixa, Naturgy, Indra…) que decideixen diferent, tot sovint.

I aquestes grans empreses, vinculades a la capacitat empresarial catalana, ara, en bona part, estan més o menys vinculades al PSC/PSOE. Així els poders fàctics de Catalunya, també dits catalans, són els que ara són en l’àmbit de confiança socialista. I aquestes poders mantenint la seva posició estratègica dins del PSC/PSOE en tenen prou.

En el moment que el PSC/PSOE hi perdi perquè no es capaç de tenir aquesta doble capacitat de convenciment a l’estat espanyol i entre els poders socioeconòmics, aquests seran els millors independentistes (Sala, Zaragoza, Serra, Collboni…). Amb els governs del PSOE l’autonomia catalana ha reculat. Amb el governs del PP ha crescut. És una paradoxa que es pot explicar en funció de com aquestes elits econòmiques autonòmiques poden mantenir la seva posició. Una posició que també està condicionada pels vots. Però només condicionada. I així el PP ha cedit competències per intentar guanyar influència en aquesta tasca d’intermediació.

En l’època Pujol, hom va intentar evitar aquest monopoli socialista, que per raons històriques havia obtingut un gran avantatge. I en part ho va aconseguir i d’aquí el repartiment, quasi contra natura, de les institucions claus de Catalunya. Ara el mateix model persisteix però amb una gran diferència: l’espai de conflicte pels vots serà dins el terreny de les esquerres i no serà el mateix tot i que no sigui per obtenir grans canvis.

L’oligarquia catalana ha treballat en silenci des de dins de la societat catalana però servint als de fora. El dia que això es normalitzi perquè els vots tinguin tot el valor que es mereixen Catalunya podrà equiparar-se amb qualsevol altra nació del món lliure.

Llorenç Prats
desdara@gmail.com

Ampliar l’aeroport és accelerar el canvi climàtic

Que el canvi climàtic avança a gran velocitat per l’acció humana comença a ser una evidència que esdevé un malson per a gran part de la població mundial. Temperatures extremes, com acaba de passar al nord del continent americà, inundacions, sequeres i incendis d’una intensitat i velocitat anòmales cada cop són més freqüents arreu. Això no té causes naturals, sinó que clarament es deu a posar l’economia (una economia al servei d’una minoria) per damunt de la política i per descomptat de la sensatesa, i tendeix a incrementar-se de forma exponencial. Perilla l’abastiment d’aigua potable per a molta gent, es redueixen les zones de cultiu, algunes zones costaneres es van inundant. El nostre Mediterrani és una d’aquestes zones sensibles, on els pronòstics apunten a una reducció de la pesca i de la biodiversitat. Els experts indiquen que només una frenada decidida i immediata en l’emissió de CO2 i un canvi d’hàbits pot limitar un escalfament amb conseqüències que arriben a amenaçar l’espècie humana.

En aquest context i encara sota els efectes d’una pandèmia que ha estat un tastet dels efectes imprevisibles d’una forma de vida que assetja el món natural i afavoreix una contagiosa massificació, AENA proposa, amb presses, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, una ampliació que ha de permetre l’increment de vols i, és clar, de l’emissió de CO2. Per no esmentar, també, la destrucció d’espais naturals del Delta del Llobregat i la promoció del turisme com a monocultiu a Catalunya.

Repensar quina és la indústria que volem i necessitem, promoure l’equilibri territorial, potenciar comunitats energètiques que s’autoabasteixin, garantir una bona infraestructura ferroviària, donar suport a la pagesia per garantir una alimentació ecològica i de proximitat són reptes que cal abordar, entre molts d’altres. Perquè les generacions que arriben puguin senzillament viure dignament.

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres.

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres. Angle Editorial. Barcelona, 2021. 170 pàg.

Anar recorrent les 17 paraules que l’Arcadi Oliveres ens presenta en aquest llibre és tornar a escoltar-lo… I retrobar l’activista i cristià, acollidor, senzill, coherent, present en tants carrers i en tants actes… I com quan l’escoltaves en una xerrada, et fa plantejar les teves petites decisions corrents, evidenciant-te les conseqüències que tenen.

Si alguna cosa m’ha marcat en les seves darreres entrevistes i també en les pàgines d’aquesta obra és la profunda esperança que traspuava. Com la necessitem! Com la necessito!

Ah, i si us passava com a mi, que quan anava a alguna de les seves activitats em preguntava quan trigaria en esmentar la Caixa, no us decebrà… Aquí també apareix… Em va provocar un gran somriure trobar citat CaixaBank. Arcadi, sempre Arcadi. Gràcies per tant! Gràcies per tot!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Jofre no és nom de cambrer

Un cafè amb llet, llarg de cafè i amb la llet freda!…

Ara que no puc anar a esmorzar al bar m’ho “canto” a l’entrar a la cuina. És un petit homenatge al Jofre, el cambrer, que sempre es dona l’ordre a si mateix tot just em veu entrar per la porta. És trempat el Jofre i té bon ull per tractar la gent. “Avui hauràs de llegir això, que La Vanguardia està ocupada…”. Sap que m’importa ben poc el Messi i tota la colla, però m’acosta un “Sport” rebregat i mal plegat que fa hores que passa de mà en mà.

Fa dies que no veia al Jofre i avui ens hem trobat per casualitat pel carrer. “Sí, torno a estar en ERTO. La dona, que és cuinera, també… hem tardat a cobrar, però mira ja està… ara me’n vaig a cuidar l’hort. És una sort, tu, això de l’hort!… em distrec i almenys de verdura no en falta a casa…”

Jo, que no aguantava que es digués la collonada aquella de “Tot anirà bé…” i que ja no s’escolta, m’he trobat dient una cosa semblant… que si ja ens en sortirem, que la vacuna i l’índex que baixa… El Jofre ha aixecat el dit –cara seriosa– i m’ha engegat: “No. Jo estic segur que me’n sortiré. Soc jove i tinc ofici… però tot plegat és una merda, i ara començarà allò de fill de puta l’últim!… i serà molt i molt dur. Només amb una societat molt més solidària ens en sortiríem… però mira com estan a les illes Canàries amb els cayucos!…”.

Ens hem donat un copet a l’esquena i ha enfilat carrer amunt. Al cap d’uns metres s’ha girat i picant l’ullet, sorneguer, m’etziba: “I qui et farà el cafè amb llet amb escumeta a partir d’ara?…”, m’ha donat l’esquena i m’ha deixat ben fotut.

Sempre he pensat que Jofre no és nom de cambrer.

Albert Farriol

Treball, Ingrés Mínim Vital i Renda Bàsica

M’animo a escriure sobre un tema que desconec i sobre el que no tinc una opinió ben definida, i per això demano disculpes anticipades per si la reflexió que segueix, que només pretén obrir debat, no està a l’altura que mereix el debat. Si em llenço a verbalitzar el pensament per afermar-lo és perquè la intuïció que m’hi porta xucla irresistible com un corrent marí de fons, d’aquells que remouen la sorra arrossegant els esculls i canvien la fesomia de la platja en aquestes aigües poc profundes de les democràcies industrials. Els valors que sustenten la nostra societat certament tenen poca solidesa. Són còdols a expenses de l’onatge. No en coneixem d’altres. Què passa quan un temporal tecnològic remou els sediments i sacseja la fina capa ja tèrbola sobre la qual s’assenten conceptes com el treball humà assalariat?

Amb el coronavirus ha arribat al nostre país l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Una prestació per a persones i famílies en risc de pobresa extrema que va entre 462 i 1.015 euros segons el tipus i composició de la llar. La seva finalitat és garantir uns ingressos mínims per poder viure amb dignitat quan no es té pràcticament res perquè s’han esgotat totes les prestacions. A Espanya les llars sense cap mena d’ingrés superaven de llarg el mig milió abans de la pandèmia. La llei es va tramitar per via d’urgència a mode de flotador en auxili dels més vulnerables. A les comunitats autònomes existien ja percepcions no contributives com la Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya, que va ser promoguda, per cert, per una Iniciativa Legislativa Popular. L’IMV ha aflorat de nou el debat de la renda bàsica universal (RBU) que fa temps que despunta. A la RBU, a diferència de la l’IMV, hi tindria dret tota persona de forma incondicional, amb independència d’altres possibles rendes del treball, del patrimoni i amb independència també de la riquesa personal o familiar que es pugui tenir. La diferència conceptual de la renda bàsica respecte d’altres percepcions no contributives com l’IMV és, com diu Thomas Piketty, que el que cal gravar és la riquesa i no la renda. La RBU és un sistema de distribució de renda al marge del treball, és a dir, no salarial.

Enmig de tanta turbulència, i ara que els imponderables i les calamitats han arrossegat fins aquesta platja algunes restes de debats eterns i altres més novells. A la vista de la fragilitat no només d’alguns materials rònecs que les ones han varat sobre la sorra, sinó també de la volatilitat de conceptes com treball, em faig tres preguntes que em responc jo mateix. La primera: en l’estadi actual de la revolució digital, l’automatització creixent de les feines mecàniques i la substitució algorítmica de tasques intel·lectuals ens aboca irremeiablement a una progressiva escassesa d’ocupació laboral? En aquest cas, el treball perdria la centralitat en la realització humana, la socialització i la distribució de les rendes? Caldria a conseqüència de l’escassesa del treball articular un nou mecanisme per a la distribució de la renda com per exemple la renda bàsica universal? I una segona pregunta: estaria el món digital desplaçant el concepte de treball assalariat, necessari per viure cap a una nova categoria de treball voluntari i autònom, fruit de la iniciativa emprenedora de l’ésser humà, desvinculat de cap remuneració, només vinculat a la necessitat de realització personal? I encara una tercera: Anem cap a una societat on el moviment social en xarxa substituirà la classe obrera com a factor mobilitzador contra el capitalisme?

Les meves respostes: Totes les revolucions industrials han destruït treball per l’automatització, però n’han acabat generant més que no pas n’han destruït. Aquesta no serà diferent encara que hi ha factors diferencials com l’aparició per primer cop de la substitució del treball intel·lectual. No obstant això, la tecnologia digital, la xarxa global i la limitació de recursos, sobretot energètics, per la descarbonització de l’economia condueixen cap a negocis cada cop més cooperatius i amb més regulació i intervenció estatal que modularà el mercat. Crec que, en el mitjà termini, almenys fins passada la primera meitat d’aquest segle, anem cap a societats mixtes on conviurà una economia de mercat més o menys a l’ús amb una economia de xarxa més cooperativa que competitiva que condicionarà la dinàmica de mercat que coneixem. Les polítiques econòmiques dels Estats estaran fortament condicionades per directives i acords i pactes internacionals en un escenari de forta interdependència mundial. El treball assalariat segurament encara coexistirà durant alguns decennis amb altres formes de treball, i probablement veurem alguna aproximació cap a la renda bàsica universal però en el context de la UE de forma mancomunada entre Estats.

Salvador Clarós

Renda bàsica universal

Montserrat Cabo

I ara… una crisi econòmica

Tinc una mala notícia per els que creuen que un cop desconfinats la ciutat serà més habitable, amb menys cotxes, un aire més net, i millor conciliació de la vida laboral i familiar amb el teletreball. La causa d’aquest cel blau i de la fraterna ostentació que emana dels balcons aquests dies de coronavirus és la mateixa que deixa la gent a l’atur, que ensorra negocis, trenca el pla de vacances sense saber si et tornaran o no els diners d’una reserva. La causa és un decret que alhora que protegeix la salut de les persones provoca una crisi econòmica que derivarà, ja ho està fent, en una crisi social i també política. El meu presagi és que si passada la pandèmia hem d’escollir entre cel blau i treball, escollirem treball. Si l’elecció és entre fer vacances de proximitat o turisme low-cost tornarem a saturar l’espai aeri, i Barcelona tornarà a bullir de visitants, reobrirem la polèmica sobre la necessitat d’una quarta pista a l’aeroport del Prat i el nombre de places hoteleres que pot suportar la ciutat. Hi ha alguna forma de no haver d’enfrontar aquests dilemes?

Les disjuntives acompanyen sempre, per això fer política és optar i prendre decisions que a vegades no són les millors sinó les “menys pitjors”. La crisi econòmica que enfrontem no és sistèmica, és accidental provocada per un fet inesperat. El que sí que forma part del sistema és que aquest fet inesperat ens ha agafat al nostre país desprevinguts i sobretot desatesos. M’explicaré:

L’aturada de l’activitat productiva s’ha trobat a casa nostra amb una economia afeblida per l’elevada precarietat, herència de les reformes laborals de 2012, un deute públic pròxim al 100% del PIB, un sector sanitari quasi extenuat per les retallades de les polítiques d’austeritat dels anys de recessió, i un desequilibri sectorial endèmic agreujat per la pèrdua d’indústria que ens ha fet més dependents de l’exterior. Em refereixo a Catalunya i a la resta de l’Estat indistintament. Aquest paisatge desolador, que no és fill de la contrarietat sinó de les males decisions governamentals, com argumentaré, empitjorarà encara més el deute per pagar temporalment subsidis d’atur i rendes de subsistència mentre no es recupera l’economia. Caldrà gastar més diner públic per rescatar empreses, autònoms i serveis bàsics, i invertir en canvis estructurals del model productiu per descarbonitzar l’economia abans que el canvi climàtic ens escombri del planeta. Ho podíem haver evitat?

El coronavirus s’ha trobat a Catalunya amb la precarietat laboral, un deute disparat, una sanitat extenuada i la indústria afeblida.

Catalunya té una economia molt diversificada, però també molt decantada cap als serveis que representen el 74,4% del valor afegit brut produït (VAB). La indústria només representa el 19,3%, tot i que ha augmentat en el darrers anys perquè la deslocalització d’empreses industrials els anys 90 havia afeblit molt la capacitat de la indústria catalana, fins el punt de perdre quasi completament sectors estratègics com el tèxtil o l’electrònica de consum. Però fins i tot amb una indústria minvant no vam deixar de créixer fins i tot per sobre d’altres països de l’entorn a expenses del sector de la construcció, que el 2005 representava més de l’11% del VAB català. La punxada de la bombolla immobiliària, que estava anunciada, va deixar a Espanya un milió de treballadors de la construcció a l’atur i va arrossegar el sector bancari a la fallida gairebé d’un dia per l’altre. Avui la construcció representa només el 5% del VAB català. Però la sortida de la recessió, que va durar ben bé 5 o 6 anys, no va ser industrial com hauria aconsellat una lliçó ben apresa, sinó que la recuperació va anar de la mà d’un fort rellançament del sector turístic. En els darrers 10 anys el flux de passatgers a la destinació catalana s’ha incrementat en un 81,9% fins l’arribada del Covid-19 que el passat mes de març va fer caure de cop més del 90% de les reserves turístiques internacionals a Catalunya. El Covid-19 ha tornat a posar de manifest la vulnerabilitat d’una economia desindustrialitzada, que va optar per l’especulació immobiliària amb la conseqüència que coneixem, i ara altament exposada al sector turístic que representa el 12% del VAB i el 13% de l’ocupació.

La sortida de la recent recessió no va ser industrial com hauria aconsellat una lliçó ben apresa, sinó que va anar de la mà d’un fort rellançament del sector turístic

En el programa de política industrial de 2015 La Nova Estratègia Industrial de Catalunya el Govern de la Generalitat va considerar com a àmbit d’inversió prioritari el clúster de les Indústries de la Salut i la Vida. Va quedar escrit al paper però no va fer pràcticament res com ha quedat ara palès amb el desproveïment de material sanitari i instal·lacions bàsiques. A més, el fallit impuls industrial va ser camuflat per la bombolla turística que es venia gestant. L’auge del turisme tenia dos pilars bàsics: l’alt atractiu de Barcelona com a destinació d’oci, gastronomia, empresa, fires, cultura, etc. i l’assequibilitat de l’oferta al preu d’una dramàtica precarització laboral que ha acompanyat el creixement d’aquest sector, estampant com una falsa caricatura la imatge de les anomenades kellys (les cambreres de pis). Els conflictes socials entorn de la turistificació de l’economia catalana no acaben en el camp laboral sinó també en el lloguer de pisos i habitacions d’ús turístic il·legals, els també famosos conflictes entre els taxis i les plataformes de vehicles amb conductor VTC, o conflictes ambientals com el suscitat arran de l’ampliació de l’aeroport del Prat que es debatia aquí encara acaloradament quan el virus ja matava a Wuhan.

L’auge turístic es va edificar sobre l’atractiu de la destinació Barcelona, i l’assequibilitat del low-cost de la precarietat laboral

El turisme trigarà a recuperar-se de l’aturada del Covid-19, arrossegant l’hostaleria, el comerç, les aerolínies, l’oci, i altres serveis relacionats que ocupen milions de persones i que són estacionals i precaris. L’economia catalana té mala peça al teler perquè no va fer els deures a temps ni per evitar la crisi de 2008 ni tampoc la d’ara. Ara és hora que els governs prenguin el timó de l’economia i deixin de ser displicents i condescendents amb els vents del mercat que tal com s’ha tornat a demostrar no menen a port segur. La raó del meu auguri no és pessimisme sinó la constatació que com a país encara no tenim un pla de futur per transformar la nostra economia, i m’atreviria a dir que ni tan sols és el que més preocupa ara mateix als responsables polítics del país, més pendents de disputes i eleccions que de planificar el futur, amb incapacitat manifesta de comprendre el present. Que ningú doncs esperi un miracle.

Salva Clarós

Factfulness. Hans Rosling.

Factfulness. Hans Rosling. La Campana

Una confessió íntima de les reunions del consell editorial de L’Agulla… La lucidesa del Salva Clarós quan analitza el nostre món i els seus processos –la podeu copsar en els seus articles– em fa repetir en totes les reunions que és un home d’esperança…

I amb aquest llibre ho he entès… El seu sotstítol és “El món va millor del que et penses. Deu raons que fan que no el vegis tal com és”. El Salva té raó… El món va a millor.

En les seves pàgines, a partir d’un test sobre dades d’evolució, ens adonem del poc que sabem i dels riscos que correm quan les interpretem sovint des de fonts errònies. Els perills de les generalitzacions, de l’absolutesa de les xifres si no les comparem, la por, les presses i alguns més se’ns presenten com una crida a començar a llegir l’evolució del món en altres claus, a estar alerta, vetllar perquè no ens la colin sempre i puguem caure en un derrotisme que no està justificat.

Que les dades mostrin que l’evolució de les condicions de vida en el planeta són millors hauria de ser un estímul per treballar perquè ho siguin per a tothom i perquè les injustícies i desigualtats desapareguin… I és clar! I més esperançadament!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Bolívia, una crisi previsible?

Casualment era a Bolívia, a la ciutat de Santa Cruz, la setmana de les eleccions i vaig viure les reaccions i els bloquejos que van provocar els resultats (i el mateix recompte) també a les ciutats de Cochabamba i La Paz.

Després de gairebé catorze anys com a president del país, Evo Morales fugia de Bolívia “aconsellat” pels militars, que ja no li donaven suport i s’apuntaven (com sol passar) al grup social guanyador. Amb ell tota una sèrie de ministres dimitien (o, senzillament, desapareixien) i deixaven un buit de poder molt perillós i complicat. Emergia una nova presidenta provisional, provinent de la línia dura de l’oposició, amb invocacions a Déu i a la Bíblia (sic).

Dies abans, les eleccions legislatives es preveien força “dures” i ajustades entre els del MAS (Moviment al Socialisme), de l’Evo, i l’oposició (que anava dividida en cinc partits). Segons la Llei electoral si el primer candidat a la presidència obté 10 punts (o més) d’avantatge sobre el segon es proclama president; si la diferència és menor, cal anar a una segona volta. La nit electoral, els resultats de l’escrutini eren transmesos en directe pels mitjans (ràdio i TV). A les 21.30 h aproximadament, amb el 84’5% dels vots escrutats la diferència entre Evo i Mesa (el líder de l’oposició) era de 8’5 punts: la segona volta es veia molt probable. Però la retransmissió s’interromp i no torna a connectar-se fins a 24 hores més tard: amb el 95% escrutat, l’Evo té una diferència del 10,5% sobre Mesa. Salten les alarmes (de frau) i la gent al carrer. Els masistes, celebrant la victòria, i els opositors, acusant Evo de frau descarat. Es demana una intervenció de la OEA (Organització dels Estats Americans) perquè faci una revisió i aquesta parla “d’irregularitats importants” en el procés i el recompte de vots. El president Evo, que s’havia proclamat vencedor, al cap de dos dies, s’avé a una segona volta… És massa tard, el país està ja en mobilitzacions permanents. L’oposició ja no admet segona volta, demana al president que ho deixi i que hi hagi unes noves eleccions.

Les interpretacions dels fets són contraposades (com acostuma a passar). Evo i els seus parlen de cop d’estat muntat per la dreta amb suport implícit dels militars. L’oposició (amb el secretari de la OEA) diu que el cop d’estat l’ha fet el president amb el frau electoral. Val a dir que si l’oposició s’hagués presentat en una sola candidatura hauria guanyat.

Una nota curiosa (i significativa): els grans propietaris de Santa Cruz no es pronuncien. De fet l’Evo els havia concedit anys enrere una sèrie d’avantatges de quotes de producció i exportació i d’aranzels que els havia deixat força contents.

Cal remarcar que el balanç d’aquests anys a Bolívia és força positiu: economia estabilitzada (amb un creixement mitjà del 4,9% anual), reducció notable de la pobresa, millores en l’educació, infraestructures, serveis socials. I, quelcom fonamental: la recuperació de la dignitat dels pobles indígenes. Ja no són ciutadans “de segona” sinó que van poder accedir al poder: la majoria sociològica quedava reflectida políticament (fins als dos terços de la cambra legislativa). I aquest és un dels punts difícils actualment, perquè podrien bloquejar el parlament.

El desgast del govern (de per si, natural) ha quedat agreujat per una tendència continuada al control de tots els aparells de l’Estat (econòmic, polític, judicial, militar). I d’un líder (cabdill) que es volia perpetuar a qualsevol preu: va forçar la interpretació de la llei perquè no comptessin els dos primers anys de mandat, el 2017 va perdre un referèndum sobre la seva continuïtat i va excusar-se en una normativa de la OEA per la qual “tot ciutadà té dret a presentar-se a president del seu país”… i no va promoure cap successor (o equip) entre els seus partidaris per a quan ell es retirés.

D’altra banda, Bolívia té un subsol ric en gas i en minerals (especialment liti). Aquesta riquesa és cobejada per diversos països (Alemanya, Xina, etc.). A més dels problemes tècnics i mediambientals de l’extracció i la manufacturació (bateries) del liti, les gestions del govern amb aquests països han estat opaques, al marge dels habitants de la zona (Potosí). Una altra de les riqueses és la coca, conreada fonamentalment al sud de Cochabamba. Ho sap bé el president Evo perquè havia estat dirigent sindical dels productors d’aquesta planta, que directament o convertida en cocaïna, suposa un ingrés important per al país (com a mínim el 7% del PIB).

L’actual conflicte enfronta classes socials, fonamentalment classes altes i mitjanes contra indígenes camperols i petits comerciants (taxistes, etc.) i ha retornat el racisme, que havia quedat soterrat, però també pobles indígenes, marginats o menystinguts pel govern central. En aquest “passar comptes”, els camperols del Beni recorden la “famosa” carretera del Beni, que travessa pel mig el Tipnis (parc natural protegit) i que el govern es va entestar a construir en contra dels habitants de la zona (militars i policies van massacrar camperols). I el darrer: els incendis de l’Amazònia, que a la Chiquitania boliviana van arrasar cinc milions d’hectàrees! La causa: Evo va donar terres d’aquesta zona als camperols de l’altiplà perquè les conreessin; ells, per a netejar aquest bosc baix van calar-hi foc, a l’estil de l’altiplà, on l’oxigen és baix… i es van originar aquells incendis que solament els van apagar les pluges torrencials que van caure al cap de deu setmanes.

Una part important de les protestes d’aquests dies la formaven els joves, que no veuen futur professional malgrat els títols universitaris que tinguin…

El més seriós és que el poble bolivià està dividit i que, fins al moment d’escriure aquest article, el MAS no vol participar en una alternativa pactada amb l’oposició (perquè la considera traïdora i il·legal).

Malgrat la situació social i política complicada, cal desitjar una sortida pactada perquè aquest país meravellós i sorprenent pugui continuar progressant en pau sense recular en les cotes socials transformadores que ha aconseguit.

Jesús Lanao

El dibuix

Montserrat Cabo

Reconstrucció política, als 10 anys de la caiguda de Lehman Brothers

Passats 10 anys del terratrèmol de Lehman Brothers que va desencadenar una crisi financera global, vivim un procés de reconstrucció política. La sacsejada del sistema financer ha deixat visible anys més tard una fractura entre la política i la ciutadania. El ressentiment cap a les elits governants que s’han desentès de la gent en el repartiment de la riquesa en les quatre dècades de predomini neoliberal ha anat esquerdant la confiança dels ciutadans. La fragilitat manifesta de les estructures de poder dels estats enfront de cataclismes econòmics globals com el de 2008 ha generat dubtes raonables sobre el poder d’aquests. Com diu Josep Ramoneda, els ciutadans poden caure en la indiferència en temps en què tot sembla possible. Però quan la realitat estreny se’n recorden de l’estat. La desconfiança cap a un estat que ha traït els ciutadans cedint sobirania a poders globals que escapen al control és la mar de fons que ara remou i enterboleix el clima social. La tremolor que sentim sota els peus és la inseguretat pública i jurídica, la manca de garanties dels nostres estalvis i patrimonis, la desprotecció social, i la incertesa laboral. D’aquí que trontolli fins i tot la democràcia i plani novament una amenaça d’autoritarisme. Les reaccions socials tendeixen a assenyalar culpables locals de torn, ja siguin polítics, banquers, jutges o dèficits constitucionals, i construeixen relats endèmics de bons i dolents… Però la tectogènesi d’aquest canvi d’estat d’ànim general i els seus efectes escapa de particularismes i de localismes perquè emana directament del magma de la globalització i la innovació tecnològica. És la tectònica d’un canvi d’època que remou essències i veritats. No perquè la globalització i la tecnologia determinin fatalment l’esdevenidor, sinó perquè el futur depèn de les respostes polítiques, sempre derivades dels efectes socials dels canvis.

Lehman Brothers va ser la previsible conseqüència del final de la festassa neoliberal. Pot resultar sorprenent que ningú hagués previst que els excessos del capitalisme neoliberal amb una economia hiperfinanciaritzada i amb un ecosistema reescalfat pel canvi climàtic desembocarien en una crisi econòmica. La complexitat del sistema financer va anar creixent paral·lel a la seva fragilitat, i es va tornar incomprensible tant per a la Reina d’Anglaterra, com per a les flamants escoles de negoci d’on sortia la màgia neoliberal, com també pel llavors ministre Pedro Solbes, per no dir la resta dels humans. Ningú ho va veure venir tot i que des de Nikolai Kondratiev i Joseph Schumpeter fa un segle que els economistes saben que les crisis en el capitalisme són sistèmiques. Responen a cicles o ones llargues que es repeteixen amb una freqüència determinada, seguint un patró de funcionament recurrent que depèn de les lògiques del capital, de la innovació tecnològica i de les reaccions socials. Es repeteix una i una altra vegada, almenys així ha passat des de la primera revolució industrial. Perquè el capitalisme realment existent -explica el professor Ramón Tamames- té molt d’estat: pensions, sanitat, educació pública i protecció social. I els cicles del capitalisme oscil·len entre una fase de clar predomini del mercat en la qual l’estat se sotmet al dictat del capital, i s’inhibeix mentre els especuladors inflen bombolles, i tot acaba com el rosari de l’aurora, fins que després del desastre, l’estat intervé, assumint els riscos que els inversors privats evitaven, regulant de nou els mercats, creant mecanismes redistributius i d’equitat per recuperar el creixement i el benestar. Ara ens trobaríem en aquest moment si no fos que primer s’ha de capgirar l’escena política, passar factura als corruptes i construir un nou pacte social, o allò que l’economista Anton Costas anomena capitalisme civilitzat. Aquesta és la crisi política. Així és el capitalisme!

A 10 anys del crac financer, vivim a Catalunya i a Espanya i més enllà, un procés de reconstrucció política que és un campi qui pugui. Les emocions dominen per sobre de les raons incomprensibles per massa complexes. Les manifestacions dels polítics són màrqueting en un mercat que compra vots a canvi de commovedores promeses de salvació. Molta gent s’enganya, amb aparent innocència, abraçant sortides més plenes de romanticisme i d’utopia que de sentit històric i d’autocrítica. Costa acceptar que s’ha acabat l’encanteri: que les institucions són corruptibles des dels partits polítics, la monarquia, els clubs de futbol, l’Església i ara també la Universitat. Que l’estat no ens pot garantir protecció, i que la democràcia també pot conduir al caos, sinó que els ho preguntin als ciutadans britànics que lidien amb el Brexit, o als americans que temen el proper twit del president Donald Trump. La paraula llibertat significa coses diferents segons qui la pronuncia. La solidaritat amb els nàufrags del Mare Nostrum es converteix a la poca estona en rebuig als manters i als menors sense tutela que ens desborden. Que la por fa dir a la gent “primer nosaltres”. Que la paraula feixisme s’utilitza ara indiscriminadament contra qualsevol enemic. Que l’única cosa que ens unia era una bandera, i ara ja ni això! El que està en crisi és una versió dulcificada del món i de la democràcia que ens havíem fet a mida a manera de justificació.

A la vista de la catàstrofe financera de 2008 i les seves seqüeles, es poden donar explicacions simplistes o involucionistes com l’antieuropeisme que prefereix acusar a la globalització com si fos una ideologia que cal combatre. No és així, la globalització és més aviat una realitat, una mostra més de la complexitat. Tot està cada dia més connectat i tot és interdependent. Fer política avui és gestionar les interdependències renunciant als espais de sobirania propis en favor d’altres espais de sobirania compartida. Això és aplicable tant en l’esfera personal com en la pública. En la globalització, les sobiranies nacionals es dilueixen cada vegada més en àmbits de codecisió i de cogovern per decidir, per exemple, com fer la transició del model energètic per posar fi a la era del petroli i al canvi climàtic, o com implementar un impost a les transaccions financeres que eviti una nova crisi que ja despunta a l’horitzó. Tot i la confusió regnant, perquè la indignació que emana de les places i assemblees populars després de la desfeta encara ens ronda, l’únic camí que mena cap al futur és aquell que contempli un pacte fruit del diàleg i l’acord. L’alternativa, que no ho és, és el provincianisme al qual semblen abocats els brexistes, els trumpistes i tots aquells que s’entreguen als populismes, als fronterismes i als nacionalismes identitaris, oblidant que en realitat tots som u.

Salva Clarós

Habitatge, un dret per a tothom

Montserrat Cabo

Els valors de la butxaca

Vivim en un entorn social i cultural on se’ns fa imprescindible treballar amb les entitats financeres. Cobrar una nòmina o un servei professional, contractar els subministraments i lloguers de casa, etc. En algunes etapes de la nostra vida, la necessitat de finançament per la compra d’un habitatge i, si tenim una mica de sort, la possibilitat de dipositar uns estalvis, pensant en futures necessitats personals o familiars, en la realització d’algun projecte a mig o llarg termini o en ajudar als nostres fills, són els serveis que ens ofereixen aquestes entitats.

Els Principis d’Ètica aplicada, Participació, Coherència, Transparència i Implicació, NO formen part de la majoria d’entitats financeres tradicionals que centren les seves activitats en la lògica del Màxim Benefici per als accionistes i equip directiu, i que obliga a la majoria de bancs a fer inversions que no sempre són èticament, socialment o mediambientalment positives per al conjunt de la ciutadania. Una de les àrees més controvertides i denunciades són les inversions en empreses d’armament, un altre àmbit d’accions controvertides són les execucions hipotecàries i els desnonaments, també les inversions especulatives en divises, immobles, alimentació, etc., sovint també l’evasió d’impostos, situant empreses matriu en paradisos fiscals.

A mitjans del segle passat als Estats Units, fruit de la corrupció i els abusos, varen començar a aparèixer iniciatives ciutadanes per a un finançament més ètic i solidari. Europa també s’ha apuntat a aquestes iniciatives i alguns projectes s’han anat consolidant i han arribat a casa nostra. Avui podem trobar entitats financeres, algunes regulades dins del sistema bancari europeu i d’altres que en podem dir “parabancàries” que ens ofereixen diversos tipus de serveis.

Les finances ètiques entenen la intermediació financera des d’un prisma social, incorporant criteris ètics, socials i mediambientals a l’hora de prendre decisions tant d’estalvi com d’inversions. Els principals objectius d’un banc ètic són la rendibilitat per garantir la supervivència, la generació de beneficis socials i ambientals i l’Impacte social i ambiental positiu i basen la seva acció en els següents principis:

Principi d’Ètica aplicada, l’ètica com un procés de reflexió contínua en l’aplicació dels criteris d’inversió i concessions de crèdits.

Principi de Participació, la presa de decisions s’efectua de manera democràtica. Els socis i sòcies han de poder participar en la definició de les polítiques bàsiques de l’entitat.

Principi de Coherència, respecte als valors a l’hora de invertir i concedir crèdits.

Principi de Transparència, oferir informació regular i pública de totes les activitats i les seves conseqüències.

Principi d’Implicació, han d’anar més enllà del criteris negatius i han de definir la seva política d’inversió seguint criteris positius per la Transformació Social.

Entitats bancàries, cooperatives o fundacions que operen sota el paraigua de la banca central europea i es regeixen per la mateixa normativa que la banca tradicional:

• Fiare Banca ètica. És una cooperativa de crèdit sense afany de lucre, fruit de la fusió entre Unió Banca Popolare Ètica i Fundació Fiare. Ofereix serveis de banca minorista, podem participar-hi com a sòcies o com a clients. Disposa d’una estructura participativa basada en els GIT (grups d’iniciatives territorials). Ofereix la majoria de serveis de la banca tradicional, comptes, dipòsits, targetes, inversions, etc.
• Triodos. Seu a Holanda amb 30 anys d’experiència. Presència a l’Estat Espanyol des del 2004. Especialitzada en els sectors de Natura, Medi Ambient, Sector Social i Cultura. Ofereix la majoria de serveis de la banca tradicional, comptes, dipòsits, targetes, inversions, hipoteques, plans de pensions, etc.

Entitats parabancàries, cooperatives, fundacions i associacions que majoritàriament capten estalvi de particulars i entitats socials, per invertir i concedir préstecs a entitats socials i culturals o projectes als països del sud:

• Oikocredit. Cooperativa holandesa amb més de 40 anys d’experiència. Captació d’estalvi per finançament als països del Sud.
• Coop57. Cooperativa de serveis financers fundada el 1995. La base social està formada per cooperatives, associacions, fundacions i persones individuals. Préstecs a projectes cooperativistes i de l’economia social i solidària.

Per ampliar aquesta informació podeu consultar www.fets.org i www.setem.cat

Domènec Creus i Bonafont

L’aigua

Montserrat Cabo