Treball, Ingrés Mínim Vital i Renda Bàsica

M’animo a escriure sobre un tema que desconec i sobre el que no tinc una opinió ben definida, i per això demano disculpes anticipades per si la reflexió que segueix, que només pretén obrir debat, no està a l’altura que mereix el debat. Si em llenço a verbalitzar el pensament per afermar-lo és perquè la intuïció que m’hi porta xucla irresistible com un corrent marí de fons, d’aquells que remouen la sorra arrossegant els esculls i canvien la fesomia de la platja en aquestes aigües poc profundes de les democràcies industrials. Els valors que sustenten la nostra societat certament tenen poca solidesa. Són còdols a expenses de l’onatge. No en coneixem d’altres. Què passa quan un temporal tecnològic remou els sediments i sacseja la fina capa ja tèrbola sobre la qual s’assenten conceptes com el treball humà assalariat?

Amb el coronavirus ha arribat al nostre país l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Una prestació per a persones i famílies en risc de pobresa extrema que va entre 462 i 1.015 euros segons el tipus i composició de la llar. La seva finalitat és garantir uns ingressos mínims per poder viure amb dignitat quan no es té pràcticament res perquè s’han esgotat totes les prestacions. A Espanya les llars sense cap mena d’ingrés superaven de llarg el mig milió abans de la pandèmia. La llei es va tramitar per via d’urgència a mode de flotador en auxili dels més vulnerables. A les comunitats autònomes existien ja percepcions no contributives com la Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya, que va ser promoguda, per cert, per una Iniciativa Legislativa Popular. L’IMV ha aflorat de nou el debat de la renda bàsica universal (RBU) que fa temps que despunta. A la RBU, a diferència de la l’IMV, hi tindria dret tota persona de forma incondicional, amb independència d’altres possibles rendes del treball, del patrimoni i amb independència també de la riquesa personal o familiar que es pugui tenir. La diferència conceptual de la renda bàsica respecte d’altres percepcions no contributives com l’IMV és, com diu Thomas Piketty, que el que cal gravar és la riquesa i no la renda. La RBU és un sistema de distribució de renda al marge del treball, és a dir, no salarial.

Enmig de tanta turbulència, i ara que els imponderables i les calamitats han arrossegat fins aquesta platja algunes restes de debats eterns i altres més novells. A la vista de la fragilitat no només d’alguns materials rònecs que les ones han varat sobre la sorra, sinó també de la volatilitat de conceptes com treball, em faig tres preguntes que em responc jo mateix. La primera: en l’estadi actual de la revolució digital, l’automatització creixent de les feines mecàniques i la substitució algorítmica de tasques intel·lectuals ens aboca irremeiablement a una progressiva escassesa d’ocupació laboral? En aquest cas, el treball perdria la centralitat en la realització humana, la socialització i la distribució de les rendes? Caldria a conseqüència de l’escassesa del treball articular un nou mecanisme per a la distribució de la renda com per exemple la renda bàsica universal? I una segona pregunta: estaria el món digital desplaçant el concepte de treball assalariat, necessari per viure cap a una nova categoria de treball voluntari i autònom, fruit de la iniciativa emprenedora de l’ésser humà, desvinculat de cap remuneració, només vinculat a la necessitat de realització personal? I encara una tercera: Anem cap a una societat on el moviment social en xarxa substituirà la classe obrera com a factor mobilitzador contra el capitalisme?

Les meves respostes: Totes les revolucions industrials han destruït treball per l’automatització, però n’han acabat generant més que no pas n’han destruït. Aquesta no serà diferent encara que hi ha factors diferencials com l’aparició per primer cop de la substitució del treball intel·lectual. No obstant això, la tecnologia digital, la xarxa global i la limitació de recursos, sobretot energètics, per la descarbonització de l’economia condueixen cap a negocis cada cop més cooperatius i amb més regulació i intervenció estatal que modularà el mercat. Crec que, en el mitjà termini, almenys fins passada la primera meitat d’aquest segle, anem cap a societats mixtes on conviurà una economia de mercat més o menys a l’ús amb una economia de xarxa més cooperativa que competitiva que condicionarà la dinàmica de mercat que coneixem. Les polítiques econòmiques dels Estats estaran fortament condicionades per directives i acords i pactes internacionals en un escenari de forta interdependència mundial. El treball assalariat segurament encara coexistirà durant alguns decennis amb altres formes de treball, i probablement veurem alguna aproximació cap a la renda bàsica universal però en el context de la UE de forma mancomunada entre Estats.

Salvador Clarós

I ara… una crisi econòmica

Tinc una mala notícia per els que creuen que un cop desconfinats la ciutat serà més habitable, amb menys cotxes, un aire més net, i millor conciliació de la vida laboral i familiar amb el teletreball. La causa d’aquest cel blau i de la fraterna ostentació que emana dels balcons aquests dies de coronavirus és la mateixa que deixa la gent a l’atur, que ensorra negocis, trenca el pla de vacances sense saber si et tornaran o no els diners d’una reserva. La causa és un decret que alhora que protegeix la salut de les persones provoca una crisi econòmica que derivarà, ja ho està fent, en una crisi social i també política. El meu presagi és que si passada la pandèmia hem d’escollir entre cel blau i treball, escollirem treball. Si l’elecció és entre fer vacances de proximitat o turisme low-cost tornarem a saturar l’espai aeri, i Barcelona tornarà a bullir de visitants, reobrirem la polèmica sobre la necessitat d’una quarta pista a l’aeroport del Prat i el nombre de places hoteleres que pot suportar la ciutat. Hi ha alguna forma de no haver d’enfrontar aquests dilemes?

Les disjuntives acompanyen sempre, per això fer política és optar i prendre decisions que a vegades no són les millors sinó les “menys pitjors”. La crisi econòmica que enfrontem no és sistèmica, és accidental provocada per un fet inesperat. El que sí que forma part del sistema és que aquest fet inesperat ens ha agafat al nostre país desprevinguts i sobretot desatesos. M’explicaré:

L’aturada de l’activitat productiva s’ha trobat a casa nostra amb una economia afeblida per l’elevada precarietat, herència de les reformes laborals de 2012, un deute públic pròxim al 100% del PIB, un sector sanitari quasi extenuat per les retallades de les polítiques d’austeritat dels anys de recessió, i un desequilibri sectorial endèmic agreujat per la pèrdua d’indústria que ens ha fet més dependents de l’exterior. Em refereixo a Catalunya i a la resta de l’Estat indistintament. Aquest paisatge desolador, que no és fill de la contrarietat sinó de les males decisions governamentals, com argumentaré, empitjorarà encara més el deute per pagar temporalment subsidis d’atur i rendes de subsistència mentre no es recupera l’economia. Caldrà gastar més diner públic per rescatar empreses, autònoms i serveis bàsics, i invertir en canvis estructurals del model productiu per descarbonitzar l’economia abans que el canvi climàtic ens escombri del planeta. Ho podíem haver evitat?

El coronavirus s’ha trobat a Catalunya amb la precarietat laboral, un deute disparat, una sanitat extenuada i la indústria afeblida.

Catalunya té una economia molt diversificada, però també molt decantada cap als serveis que representen el 74,4% del valor afegit brut produït (VAB). La indústria només representa el 19,3%, tot i que ha augmentat en el darrers anys perquè la deslocalització d’empreses industrials els anys 90 havia afeblit molt la capacitat de la indústria catalana, fins el punt de perdre quasi completament sectors estratègics com el tèxtil o l’electrònica de consum. Però fins i tot amb una indústria minvant no vam deixar de créixer fins i tot per sobre d’altres països de l’entorn a expenses del sector de la construcció, que el 2005 representava més de l’11% del VAB català. La punxada de la bombolla immobiliària, que estava anunciada, va deixar a Espanya un milió de treballadors de la construcció a l’atur i va arrossegar el sector bancari a la fallida gairebé d’un dia per l’altre. Avui la construcció representa només el 5% del VAB català. Però la sortida de la recessió, que va durar ben bé 5 o 6 anys, no va ser industrial com hauria aconsellat una lliçó ben apresa, sinó que la recuperació va anar de la mà d’un fort rellançament del sector turístic. En els darrers 10 anys el flux de passatgers a la destinació catalana s’ha incrementat en un 81,9% fins l’arribada del Covid-19 que el passat mes de març va fer caure de cop més del 90% de les reserves turístiques internacionals a Catalunya. El Covid-19 ha tornat a posar de manifest la vulnerabilitat d’una economia desindustrialitzada, que va optar per l’especulació immobiliària amb la conseqüència que coneixem, i ara altament exposada al sector turístic que representa el 12% del VAB i el 13% de l’ocupació.

La sortida de la recent recessió no va ser industrial com hauria aconsellat una lliçó ben apresa, sinó que va anar de la mà d’un fort rellançament del sector turístic

En el programa de política industrial de 2015 La Nova Estratègia Industrial de Catalunya el Govern de la Generalitat va considerar com a àmbit d’inversió prioritari el clúster de les Indústries de la Salut i la Vida. Va quedar escrit al paper però no va fer pràcticament res com ha quedat ara palès amb el desproveïment de material sanitari i instal·lacions bàsiques. A més, el fallit impuls industrial va ser camuflat per la bombolla turística que es venia gestant. L’auge del turisme tenia dos pilars bàsics: l’alt atractiu de Barcelona com a destinació d’oci, gastronomia, empresa, fires, cultura, etc. i l’assequibilitat de l’oferta al preu d’una dramàtica precarització laboral que ha acompanyat el creixement d’aquest sector, estampant com una falsa caricatura la imatge de les anomenades kellys (les cambreres de pis). Els conflictes socials entorn de la turistificació de l’economia catalana no acaben en el camp laboral sinó també en el lloguer de pisos i habitacions d’ús turístic il·legals, els també famosos conflictes entre els taxis i les plataformes de vehicles amb conductor VTC, o conflictes ambientals com el suscitat arran de l’ampliació de l’aeroport del Prat que es debatia aquí encara acaloradament quan el virus ja matava a Wuhan.

L’auge turístic es va edificar sobre l’atractiu de la destinació Barcelona, i l’assequibilitat del low-cost de la precarietat laboral

El turisme trigarà a recuperar-se de l’aturada del Covid-19, arrossegant l’hostaleria, el comerç, les aerolínies, l’oci, i altres serveis relacionats que ocupen milions de persones i que són estacionals i precaris. L’economia catalana té mala peça al teler perquè no va fer els deures a temps ni per evitar la crisi de 2008 ni tampoc la d’ara. Ara és hora que els governs prenguin el timó de l’economia i deixin de ser displicents i condescendents amb els vents del mercat que tal com s’ha tornat a demostrar no menen a port segur. La raó del meu auguri no és pessimisme sinó la constatació que com a país encara no tenim un pla de futur per transformar la nostra economia, i m’atreviria a dir que ni tan sols és el que més preocupa ara mateix als responsables polítics del país, més pendents de disputes i eleccions que de planificar el futur, amb incapacitat manifesta de comprendre el present. Que ningú doncs esperi un miracle.

Salva Clarós

Factfulness. Hans Rosling.

Factfulness. Hans Rosling. La Campana

Una confessió íntima de les reunions del consell editorial de L’Agulla… La lucidesa del Salva Clarós quan analitza el nostre món i els seus processos –la podeu copsar en els seus articles– em fa repetir en totes les reunions que és un home d’esperança…

I amb aquest llibre ho he entès… El seu sotstítol és “El món va millor del que et penses. Deu raons que fan que no el vegis tal com és”. El Salva té raó… El món va a millor.

En les seves pàgines, a partir d’un test sobre dades d’evolució, ens adonem del poc que sabem i dels riscos que correm quan les interpretem sovint des de fonts errònies. Els perills de les generalitzacions, de l’absolutesa de les xifres si no les comparem, la por, les presses i alguns més se’ns presenten com una crida a començar a llegir l’evolució del món en altres claus, a estar alerta, vetllar perquè no ens la colin sempre i puguem caure en un derrotisme que no està justificat.

Que les dades mostrin que l’evolució de les condicions de vida en el planeta són millors hauria de ser un estímul per treballar perquè ho siguin per a tothom i perquè les injustícies i desigualtats desapareguin… I és clar! I més esperançadament!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Bolívia, una crisi previsible?

Casualment era a Bolívia, a la ciutat de Santa Cruz, la setmana de les eleccions i vaig viure les reaccions i els bloquejos que van provocar els resultats (i el mateix recompte) també a les ciutats de Cochabamba i La Paz.

Després de gairebé catorze anys com a president del país, Evo Morales fugia de Bolívia “aconsellat” pels militars, que ja no li donaven suport i s’apuntaven (com sol passar) al grup social guanyador. Amb ell tota una sèrie de ministres dimitien (o, senzillament, desapareixien) i deixaven un buit de poder molt perillós i complicat. Emergia una nova presidenta provisional, provinent de la línia dura de l’oposició, amb invocacions a Déu i a la Bíblia (sic).

Dies abans, les eleccions legislatives es preveien força “dures” i ajustades entre els del MAS (Moviment al Socialisme), de l’Evo, i l’oposició (que anava dividida en cinc partits). Segons la Llei electoral si el primer candidat a la presidència obté 10 punts (o més) d’avantatge sobre el segon es proclama president; si la diferència és menor, cal anar a una segona volta. La nit electoral, els resultats de l’escrutini eren transmesos en directe pels mitjans (ràdio i TV). A les 21.30 h aproximadament, amb el 84’5% dels vots escrutats la diferència entre Evo i Mesa (el líder de l’oposició) era de 8’5 punts: la segona volta es veia molt probable. Però la retransmissió s’interromp i no torna a connectar-se fins a 24 hores més tard: amb el 95% escrutat, l’Evo té una diferència del 10,5% sobre Mesa. Salten les alarmes (de frau) i la gent al carrer. Els masistes, celebrant la victòria, i els opositors, acusant Evo de frau descarat. Es demana una intervenció de la OEA (Organització dels Estats Americans) perquè faci una revisió i aquesta parla “d’irregularitats importants” en el procés i el recompte de vots. El president Evo, que s’havia proclamat vencedor, al cap de dos dies, s’avé a una segona volta… És massa tard, el país està ja en mobilitzacions permanents. L’oposició ja no admet segona volta, demana al president que ho deixi i que hi hagi unes noves eleccions.

Les interpretacions dels fets són contraposades (com acostuma a passar). Evo i els seus parlen de cop d’estat muntat per la dreta amb suport implícit dels militars. L’oposició (amb el secretari de la OEA) diu que el cop d’estat l’ha fet el president amb el frau electoral. Val a dir que si l’oposició s’hagués presentat en una sola candidatura hauria guanyat.

Una nota curiosa (i significativa): els grans propietaris de Santa Cruz no es pronuncien. De fet l’Evo els havia concedit anys enrere una sèrie d’avantatges de quotes de producció i exportació i d’aranzels que els havia deixat força contents.

Cal remarcar que el balanç d’aquests anys a Bolívia és força positiu: economia estabilitzada (amb un creixement mitjà del 4,9% anual), reducció notable de la pobresa, millores en l’educació, infraestructures, serveis socials. I, quelcom fonamental: la recuperació de la dignitat dels pobles indígenes. Ja no són ciutadans “de segona” sinó que van poder accedir al poder: la majoria sociològica quedava reflectida políticament (fins als dos terços de la cambra legislativa). I aquest és un dels punts difícils actualment, perquè podrien bloquejar el parlament.

El desgast del govern (de per si, natural) ha quedat agreujat per una tendència continuada al control de tots els aparells de l’Estat (econòmic, polític, judicial, militar). I d’un líder (cabdill) que es volia perpetuar a qualsevol preu: va forçar la interpretació de la llei perquè no comptessin els dos primers anys de mandat, el 2017 va perdre un referèndum sobre la seva continuïtat i va excusar-se en una normativa de la OEA per la qual “tot ciutadà té dret a presentar-se a president del seu país”… i no va promoure cap successor (o equip) entre els seus partidaris per a quan ell es retirés.

D’altra banda, Bolívia té un subsol ric en gas i en minerals (especialment liti). Aquesta riquesa és cobejada per diversos països (Alemanya, Xina, etc.). A més dels problemes tècnics i mediambientals de l’extracció i la manufacturació (bateries) del liti, les gestions del govern amb aquests països han estat opaques, al marge dels habitants de la zona (Potosí). Una altra de les riqueses és la coca, conreada fonamentalment al sud de Cochabamba. Ho sap bé el president Evo perquè havia estat dirigent sindical dels productors d’aquesta planta, que directament o convertida en cocaïna, suposa un ingrés important per al país (com a mínim el 7% del PIB).

L’actual conflicte enfronta classes socials, fonamentalment classes altes i mitjanes contra indígenes camperols i petits comerciants (taxistes, etc.) i ha retornat el racisme, que havia quedat soterrat, però també pobles indígenes, marginats o menystinguts pel govern central. En aquest “passar comptes”, els camperols del Beni recorden la “famosa” carretera del Beni, que travessa pel mig el Tipnis (parc natural protegit) i que el govern es va entestar a construir en contra dels habitants de la zona (militars i policies van massacrar camperols). I el darrer: els incendis de l’Amazònia, que a la Chiquitania boliviana van arrasar cinc milions d’hectàrees! La causa: Evo va donar terres d’aquesta zona als camperols de l’altiplà perquè les conreessin; ells, per a netejar aquest bosc baix van calar-hi foc, a l’estil de l’altiplà, on l’oxigen és baix… i es van originar aquells incendis que solament els van apagar les pluges torrencials que van caure al cap de deu setmanes.

Una part important de les protestes d’aquests dies la formaven els joves, que no veuen futur professional malgrat els títols universitaris que tinguin…

El més seriós és que el poble bolivià està dividit i que, fins al moment d’escriure aquest article, el MAS no vol participar en una alternativa pactada amb l’oposició (perquè la considera traïdora i il·legal).

Malgrat la situació social i política complicada, cal desitjar una sortida pactada perquè aquest país meravellós i sorprenent pugui continuar progressant en pau sense recular en les cotes socials transformadores que ha aconseguit.

Jesús Lanao

Reconstrucció política, als 10 anys de la caiguda de Lehman Brothers

Passats 10 anys del terratrèmol de Lehman Brothers que va desencadenar una crisi financera global, vivim un procés de reconstrucció política. La sacsejada del sistema financer ha deixat visible anys més tard una fractura entre la política i la ciutadania. El ressentiment cap a les elits governants que s’han desentès de la gent en el repartiment de la riquesa en les quatre dècades de predomini neoliberal ha anat esquerdant la confiança dels ciutadans. La fragilitat manifesta de les estructures de poder dels estats enfront de cataclismes econòmics globals com el de 2008 ha generat dubtes raonables sobre el poder d’aquests. Com diu Josep Ramoneda, els ciutadans poden caure en la indiferència en temps en què tot sembla possible. Però quan la realitat estreny se’n recorden de l’estat. La desconfiança cap a un estat que ha traït els ciutadans cedint sobirania a poders globals que escapen al control és la mar de fons que ara remou i enterboleix el clima social. La tremolor que sentim sota els peus és la inseguretat pública i jurídica, la manca de garanties dels nostres estalvis i patrimonis, la desprotecció social, i la incertesa laboral. D’aquí que trontolli fins i tot la democràcia i plani novament una amenaça d’autoritarisme. Les reaccions socials tendeixen a assenyalar culpables locals de torn, ja siguin polítics, banquers, jutges o dèficits constitucionals, i construeixen relats endèmics de bons i dolents… Però la tectogènesi d’aquest canvi d’estat d’ànim general i els seus efectes escapa de particularismes i de localismes perquè emana directament del magma de la globalització i la innovació tecnològica. És la tectònica d’un canvi d’època que remou essències i veritats. No perquè la globalització i la tecnologia determinin fatalment l’esdevenidor, sinó perquè el futur depèn de les respostes polítiques, sempre derivades dels efectes socials dels canvis.

Lehman Brothers va ser la previsible conseqüència del final de la festassa neoliberal. Pot resultar sorprenent que ningú hagués previst que els excessos del capitalisme neoliberal amb una economia hiperfinanciaritzada i amb un ecosistema reescalfat pel canvi climàtic desembocarien en una crisi econòmica. La complexitat del sistema financer va anar creixent paral·lel a la seva fragilitat, i es va tornar incomprensible tant per a la Reina d’Anglaterra, com per a les flamants escoles de negoci d’on sortia la màgia neoliberal, com també pel llavors ministre Pedro Solbes, per no dir la resta dels humans. Ningú ho va veure venir tot i que des de Nikolai Kondratiev i Joseph Schumpeter fa un segle que els economistes saben que les crisis en el capitalisme són sistèmiques. Responen a cicles o ones llargues que es repeteixen amb una freqüència determinada, seguint un patró de funcionament recurrent que depèn de les lògiques del capital, de la innovació tecnològica i de les reaccions socials. Es repeteix una i una altra vegada, almenys així ha passat des de la primera revolució industrial. Perquè el capitalisme realment existent -explica el professor Ramón Tamames- té molt d’estat: pensions, sanitat, educació pública i protecció social. I els cicles del capitalisme oscil·len entre una fase de clar predomini del mercat en la qual l’estat se sotmet al dictat del capital, i s’inhibeix mentre els especuladors inflen bombolles, i tot acaba com el rosari de l’aurora, fins que després del desastre, l’estat intervé, assumint els riscos que els inversors privats evitaven, regulant de nou els mercats, creant mecanismes redistributius i d’equitat per recuperar el creixement i el benestar. Ara ens trobaríem en aquest moment si no fos que primer s’ha de capgirar l’escena política, passar factura als corruptes i construir un nou pacte social, o allò que l’economista Anton Costas anomena capitalisme civilitzat. Aquesta és la crisi política. Així és el capitalisme!

A 10 anys del crac financer, vivim a Catalunya i a Espanya i més enllà, un procés de reconstrucció política que és un campi qui pugui. Les emocions dominen per sobre de les raons incomprensibles per massa complexes. Les manifestacions dels polítics són màrqueting en un mercat que compra vots a canvi de commovedores promeses de salvació. Molta gent s’enganya, amb aparent innocència, abraçant sortides més plenes de romanticisme i d’utopia que de sentit històric i d’autocrítica. Costa acceptar que s’ha acabat l’encanteri: que les institucions són corruptibles des dels partits polítics, la monarquia, els clubs de futbol, l’Església i ara també la Universitat. Que l’estat no ens pot garantir protecció, i que la democràcia també pot conduir al caos, sinó que els ho preguntin als ciutadans britànics que lidien amb el Brexit, o als americans que temen el proper twit del president Donald Trump. La paraula llibertat significa coses diferents segons qui la pronuncia. La solidaritat amb els nàufrags del Mare Nostrum es converteix a la poca estona en rebuig als manters i als menors sense tutela que ens desborden. Que la por fa dir a la gent “primer nosaltres”. Que la paraula feixisme s’utilitza ara indiscriminadament contra qualsevol enemic. Que l’única cosa que ens unia era una bandera, i ara ja ni això! El que està en crisi és una versió dulcificada del món i de la democràcia que ens havíem fet a mida a manera de justificació.

A la vista de la catàstrofe financera de 2008 i les seves seqüeles, es poden donar explicacions simplistes o involucionistes com l’antieuropeisme que prefereix acusar a la globalització com si fos una ideologia que cal combatre. No és així, la globalització és més aviat una realitat, una mostra més de la complexitat. Tot està cada dia més connectat i tot és interdependent. Fer política avui és gestionar les interdependències renunciant als espais de sobirania propis en favor d’altres espais de sobirania compartida. Això és aplicable tant en l’esfera personal com en la pública. En la globalització, les sobiranies nacionals es dilueixen cada vegada més en àmbits de codecisió i de cogovern per decidir, per exemple, com fer la transició del model energètic per posar fi a la era del petroli i al canvi climàtic, o com implementar un impost a les transaccions financeres que eviti una nova crisi que ja despunta a l’horitzó. Tot i la confusió regnant, perquè la indignació que emana de les places i assemblees populars després de la desfeta encara ens ronda, l’únic camí que mena cap al futur és aquell que contempli un pacte fruit del diàleg i l’acord. L’alternativa, que no ho és, és el provincianisme al qual semblen abocats els brexistes, els trumpistes i tots aquells que s’entreguen als populismes, als fronterismes i als nacionalismes identitaris, oblidant que en realitat tots som u.

Salva Clarós

Els valors de la butxaca

Vivim en un entorn social i cultural on se’ns fa imprescindible treballar amb les entitats financeres. Cobrar una nòmina o un servei professional, contractar els subministraments i lloguers de casa, etc. En algunes etapes de la nostra vida, la necessitat de finançament per la compra d’un habitatge i, si tenim una mica de sort, la possibilitat de dipositar uns estalvis, pensant en futures necessitats personals o familiars, en la realització d’algun projecte a mig o llarg termini o en ajudar als nostres fills, són els serveis que ens ofereixen aquestes entitats.

Els Principis d’Ètica aplicada, Participació, Coherència, Transparència i Implicació, NO formen part de la majoria d’entitats financeres tradicionals que centren les seves activitats en la lògica del Màxim Benefici per als accionistes i equip directiu, i que obliga a la majoria de bancs a fer inversions que no sempre són èticament, socialment o mediambientalment positives per al conjunt de la ciutadania. Una de les àrees més controvertides i denunciades són les inversions en empreses d’armament, un altre àmbit d’accions controvertides són les execucions hipotecàries i els desnonaments, també les inversions especulatives en divises, immobles, alimentació, etc., sovint també l’evasió d’impostos, situant empreses matriu en paradisos fiscals.

A mitjans del segle passat als Estats Units, fruit de la corrupció i els abusos, varen començar a aparèixer iniciatives ciutadanes per a un finançament més ètic i solidari. Europa també s’ha apuntat a aquestes iniciatives i alguns projectes s’han anat consolidant i han arribat a casa nostra. Avui podem trobar entitats financeres, algunes regulades dins del sistema bancari europeu i d’altres que en podem dir “parabancàries” que ens ofereixen diversos tipus de serveis.

Les finances ètiques entenen la intermediació financera des d’un prisma social, incorporant criteris ètics, socials i mediambientals a l’hora de prendre decisions tant d’estalvi com d’inversions. Els principals objectius d’un banc ètic són la rendibilitat per garantir la supervivència, la generació de beneficis socials i ambientals i l’Impacte social i ambiental positiu i basen la seva acció en els següents principis:

Principi d’Ètica aplicada, l’ètica com un procés de reflexió contínua en l’aplicació dels criteris d’inversió i concessions de crèdits.

Principi de Participació, la presa de decisions s’efectua de manera democràtica. Els socis i sòcies han de poder participar en la definició de les polítiques bàsiques de l’entitat.

Principi de Coherència, respecte als valors a l’hora de invertir i concedir crèdits.

Principi de Transparència, oferir informació regular i pública de totes les activitats i les seves conseqüències.

Principi d’Implicació, han d’anar més enllà del criteris negatius i han de definir la seva política d’inversió seguint criteris positius per la Transformació Social.

Entitats bancàries, cooperatives o fundacions que operen sota el paraigua de la banca central europea i es regeixen per la mateixa normativa que la banca tradicional:

  • Fiare Banca ètica. És una cooperativa de crèdit sense afany de lucre, fruit de la fusió entre Unió Banca Popolare Ètica i Fundació Fiare. Ofereix serveis de banca minorista, podem participar-hi com a sòcies o com a clients. Disposa d’una estructura participativa basada en els GIT (grups d’iniciatives territorials). Ofereix la majoria de serveis de la banca tradicional, comptes, dipòsits, targetes, inversions, etc.
  • Triodos. Seu a Holanda amb 30 anys d’experiència. Presència a l’Estat Espanyol des del 2004. Especialitzada en els sectors de Natura, Medi Ambient, Sector Social i Cultura. Ofereix la majoria de serveis de la banca tradicional, comptes, dipòsits, targetes, inversions, hipoteques, plans de pensions, etc.

Entitats parabancàries, cooperatives, fundacions i associacions que majoritàriament capten estalvi de particulars i entitats socials, per invertir i concedir préstecs a entitats socials i culturals o projectes als països del sud:

  • Oikocredit. Cooperativa holandesa amb més de 40 anys d’experiència. Captació d’estalvi per finançament als països del Sud.
  • Coop57. Cooperativa de serveis financers fundada el 1995. La base social està formada per cooperatives, associacions, fundacions i persones individuals. Préstecs a projectes cooperativistes i de l’economia social i solidària.

Per ampliar aquesta informació podeu consultar www.fets.org i www.setem.cat

Domènec Creus i Bonafont

Una anàlisi política del procés

Dic ja d’entrada que no sóc partidari de la independència. I que el procés de la DUI em sembla un gravíssim error. La crisi independentista a Catalunya, que ara mateix té un desenllaç imprevisible i uns efectes socials i econòmics no menors, és reflex d’una crisi superior d’abast global. La meva reflexió, aquí sintetitzada fins a l’extrem, apunta a comprendre el clima social i cultural en el qual es dirimeixen les tensions pròpies d’un final de cicle en què afloren pors, incomprensió, incertesa… en una època, la quarta revolució industrial, que ho està canviant tot. Situo doncs la interpretació d’aquesta crisi, no en les vicissituds dels darrers 300 anys de la nació catalana, sinó en la transició postfordista iniciada cap els anys 70 i la irrupció del neoliberalisme que trenca el contracte social que havia generat estabilitat i progrés després de la profundíssima crisi dels anys 30 i les guerres a Europa. És en aquesta mar de fons que a la Catalunya actual unes determinades elits instrumentalitzarien l’anomenat “procés” amb la fi de continuar governant i mantenint la influència que han exercit des de la transició i abans.

Els nacionalismes s’envigoreixen en l’esmentat clima neoliberal no només a Catalunya sinó a Europa. La història ensenya que la definició territorial està permanentment en qüestió. Només és estable quan fruit d’un acord (a Catalunya la constitució del 78) prossegueix un període de progrés social. La revifalla del sobiranisme en els darrers anys, arrelaria en un creixent sentiment d’hostilitat cap a Espanya, especialment cap al govern del PP. I en la pretensió de recuperar al petit territori un poder de decisió que ha sigut transferit a instàncies més globals i sovint menys democràtiques com la UE o bé als poders a l’ombra del capital financer internacional. Diguem que aquest seria el relat del malestar. A Europa hi ha qui vol tancar fronteres a la immigració. Hi ha qui vol decidir més localment la gestió dels recursos ara més escassos i també la fiscalitat. Hi ha qui vol més competències per al control d’infraestructures i mercats, etc. Així s’expressen sobiranismes diversos abonats per forces polítiques que van des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Aquest és un debat actual a moltes regions d’Europa perquè hi ha una disputa entre diferents nivells de decisió en unes estructures socials i econòmiques cada cop més interdependents.

El profund canvi civilitzatori que viu el món té dues causes principals, una és el problema i l’altra la solució: d’una banda l’escassesa de recursos i matèries primeres, i el deteriorament mediambiental. Aquesta és una causa de fons que té derivades diverses de l’ensorrament del sistema industrial que ha vertebrat les societats occidentals des de mitjans del segle passat. I la causa de trencament dels equilibris sorgits llavors: la guerra freda; el keynesianisme o repotenciació del paper de l’Estat en la redistribució de la riquesa; la descolonització o, més ben dit, la neocolonització dels països subdesenvolupats com a font de recursos per a la indústria. Un ordre mundial capitalista en el qual els països d’Occident han gaudit d’un estatus de benestar a costa de la desigualtat i la pobresa de l’anomenat tercer món. I d’una petjada ecològica que avui és la primera amenaça global del planeta. El trencament d’aquests equilibris cap a la dècada dels anys 70 fa entrar en crisi el sistema industrial insostenible econòmicament i ambientalment, i el capitalisme es rearma des del neoliberalisme iniciat per Reagan i Thatcher, que és un intent de sostenir allò que no se sosté ni físicament ni socialment. I així, fins a la gran crisi i recessió de 2008. L’altra causa és el canvi tecnològic (la digitalització) que es mostra com a solució per reinventar el sistema industrial canviant el model productiu per una economia circular, el model energètic per l’energia renovable, i un estil de vida no consumista (sense creixement?). La solució no és la tecnologia sinó les decisions polítiques que impulsin aquests canvis gràcies al factor tecnològic. Canvis que, per altra banda, creen nous reptes i interrogants com per exemple el futur del treball i la distribució de les rendes.

El que estem vivint ara Catalunya, Europa i al món és la pressió per recuperar el poder democràtic que es troba fora del control de la ciutadania per instaurar un nou ordre que a partir de l’impuls del nou cicle econòmic rellanci una etapa de progrés sostenible. A partir de la crisi del deute apareix una disputa per les rendes ja no entre el primer i el tercer món sinó en el si de les societats occidentals tensionades per la pèrdua de benestar de les classes mitjanes, l’amenaça d’un atur estructural a la vista dels impactes de l’automatització d’aquest canvi tecnològic, l’aparició de treballadors pobres, els moviments migratoris, etc. Només amb un canvi polític que desallotgi del poder els corruptes, retorni a les regulacions dels mercats i de les relacions laborals i estableixi un marc institucional que afavoreixi l’economia real per sobre de la financera es podrà revertir la situació caòtica que ha menat a la crisi.

El malestar s’expressa de formes diverses. I a Catalunya l’independentisme ha canalitzat, en un moment donat, l’emprenyament i alhora l’esperança en un canvi. L’artefacte que ho ha motivat és un procés que ha alimentat en bucle l’hostilitat per la desafecció creixent cap a una determinada i concreta Espanya que no entén la nostra catalanitat, l’esgotament del projecte autonomista de la constitució de 1978, i la resistència d’una part de l’espanyolisme a avançar en el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. La transformació del domini de la proposta política en l’eix del conflicte de classe vs. capital, cap al domini del sentiment de pertinença en l’eix del conflicte sobiranisme vs. constitucionalisme provoca una profunda divisió que bloqueja a Catalunya un avanç emancipador en la línia explicada de recomposició política.

Salvador Clarós

¿Desmuntant mites o construint-ne de nous?

Llegeixo superficialment, tot menjant una poma, un article del full dominical del bisbat de Vic, arran de la campanya de la renda 2017. L’article es titula “Desmuntant mites sobre el finançament de l’Església”. Toca els tòpics que tots hem sentit alguna vegada. Quan arribo al finançament de Càritas, però, gairebé m’ennuego. Hi diu “Mite: només el 2 % dels diners de l’Església va a parar a Càritas. Càritas i l’Església són el mateix. Prop de 65 % dels diners de Càritas procedeix de l’Església que formem tots els catòlics, amb les nostres col·lectes a les parròquies, donatius, subscripcions. És a dir, el finançament de Càritas procedeix, en gran mesura, de les butxaques de tots els catòlics”.

Doncs no anem gaire bé, atès que l’article es refereix a la campanya de la renda i a la creueta de l’Església. No, els diners de la creueta a l’Església, que jo sàpiga no van a Càritas si no és molt indirectament. Càritas es finança de donatius directes provinents de cristians o no cristians i de subvencions. Es beneficia, és clar, de locals i infrastructura eclesial, però no dels diners que l’Església recapta per al seu funcionament ordinari.

Crec que per desmuntar mites, encara creen més confusió i em sap greu que utilitzin l’obra social de l’Església per manipular l’opinió. A banda d’això, quin mal hi ha a dir que els diners de la creueta es destinen pròpiament al pagament de sous, d’edificis i de coses que deuen ser ben legítimes?

Servidora, amb tot, paga quota al moviment de l’ACO, a la parròquia i a alguna cosa més d’Església, a banda de les entitats socials. Mai, però, no he volgut posar la creu a l’Església en la campanya de la renda. Em sembla que l’Església hauria de prescindir de l’Estat per recaptar allò que necessita, em sembla que hauria de tenir una forma d’organització que permetés als cristians normalets decidir a què es destinen els diners i encara em sembla que no em ve de gust finançar una institució tan obertament masclista i, com es desprèn d’aquest full dominical, poc transparent.

Mercè Solé

Paradisos fiscals, el primer amagatall de l’egoisme

Es calcula que als paradisos fiscals hi ha amagats 7,6 bilions de dòlars. Aquests diners haurien de proveir via impostos uns 190.000 milions de dòlars al ‘pot comú’ del qual els estats disposen per a garantir educació, sanitat o serveis socials bàsics de qualitat i universals. Fer front a aquesta xacra global no és gens fàcil. Primer, perquè es tracta, en la majoria de casos, d’actuacions de països sobirans que estableixen lliurement les seves jurisdiccions fiscals facilitant aquests tipus de pràctiques. Segon, perquè no hi ha un consens global respecte al que significa ser o no ser paradís fiscal.

Què són doncs els paradisos fiscals? Es tracta d’un concepte àmpliament utilitzat però que genera moltes controvèrsies. Jurídicament un paradís fiscal és definit sobretot per la seva opacitat, és a dir, es tracta d’aquell país tercer amb el qual o bé no hi ha intercanvi d’informació o bé manté en secret els propietaris i administradors de comptes i societats empresarials. Una segona raó per a considerar un país paradís fiscal és pel fet que tingui baixa o nul·la tributació. Tot i això no existeix unanimitat respecte a la seva definició jurídica. Cada estat determina la seva llista de països considerats paradisos fiscals i el règim fiscal que aplicarà a les persones o societats que hi tinguin inversions. Però ho fa segons els seus criteris, que moltes vegades responen més a raons diplomàtiques o de relacions comercials que a una verdadera voluntat de vetar o frenar les pràctiques de frau i d’elusió fiscal. En el cas d’Andorra, per exemple, entre 2011 i 2015 va signar dos convenis amb l’Estat Espanyol d’intercanvi d’informació i de no doble imposició que li han permès abandonar la llista, igual que Panamà que el 2011 va ser retirada de la llista per a poder tancar contractes comercials amb empreses espanyoles pel canal de Panamà.

En un esforç que, com passa gairebé sempre, arriba tard, la Comissió Europea està estudiant d’establir una llista oficial de Paradisos Fiscals on hi hauria països de gran opacitat com són alguns països exòtics com Antigua i Barbuda o les Illes Cook, però on no hi apareixen països que contribueixen a aquesta dinàmica de baixa tributació i que es troben dins Europa mateix com Holanda, Irlanda o Luxemburg.

Des dels moviments socials han nascut també iniciatives que cal tenir en compte. És el cas de la campanya “Zones Lliures de Paradisos Fiscals” que busca incentivar que ajuntaments i altres ens administratius evitin en la mesura del possible la contractació d’empreses que operen en paradisos fiscals. Si tenim en compte que la contractació pública representa una cinquena part del PIB estatal, sembla raonable voler que aquests diners no acabin en territoris opacs o en jurisdiccions amb tipus fiscals mínims. I això per dues raons: per la injustícia flagrant que suposa en moments de crisi i retallades l’enginyeria fiscal d’aquestes empreses, i per l’evident competència deslleial respecte a aquelles empreses que sí que són responsables fiscalment, repercutint el no pagament d’impostos en un cost menor del servei i per tant en més possibilitats de guanyar els concursos públics.

Ja hi ha més de vint municipis a casa nostra que han demostrat la voluntat política de fer-ho efectiu. Som conscients però de la dificultat jurídica i tècnica d’implementar mesures així. S’obren possibilitats relatives a establir clàusules en els plecs de condicions, afegir nous criteris d’adjudicació relatius a la responsabilitat fiscal de l’empresa o retirar ajudes i bonificacions si es demostra l’activitat il·legítima de les empreses contractades. Just ara celebrem que fa un any que l’Ajuntament de Barcelona, i després d’ell Badalona i Sabadell, hagin ja fet modificacions en els plecs de contractació pública per començar a fer efectives aquestes propostes.

Mentre seguim lluitant per una harmonització fiscal a nivell europeu o per superar la inequitat entre la tributació de les rendes del treball i les del capital, ens calen mesures concretes que vagin anticipant aquest futur lliure de paradisos fiscals. El camí doncs és llarg però caldrà empènyer fortament per acabar amb els paradisos fiscals, el primer amagatall de l’egoisme.

Xavier Casanovas
director de Cristianisme i Justícia i
portaveu de la Plataforma per una fiscalitat justa.

Riquesa energètica

La causa de la pobresa energètica és exactament la seva antagonista: la riquesa energètica. Riquesa insultant i consentida de les grans companyies de serveis bàsics, que s’han enriquit desmesuradament amb la permissivitat, o més aviat, complicitat, dels governs. Fixeu-vos que no dic del govern en singular, perquè aquesta situació s’ha anat teixint de forma esgraonada des de fa anys. I s’ha consolidat escanyant els ciutadans lentament, amb pujades progressives i calculades, i bombetapromovent «beneficiaris» polítics amb noms i cognoms, fent-los “consellers de les companyies”, i que continuen estant a les xarxes de poder i decidint tant o més que els qui governen. Insultant és també veure com, amb altivesa, tracten els qui protesten de “radicals” o d’“antisistema”. Radicals? No és radical tantes famílies que passen fred perquè no poden engegar la calefacció que un dia van poder pagar, o que s’han quedat sense llum perquè el rebut, un servei bàsic, és un luxe? En definitiva, amb la darrera pujada de preus, ens han rematat a tots plegats. No n’hi havia prou amb la bombolla immobiliària, que l’energia ja és un altre luxe. Perquè els preus no tenen res a veure amb els costos: és mera especulació, calculant fins a on poden arribar a escanyar-nos a tots.

Maria-Josep Hernàndez

A propòsit de Jeremy Rifkin

Arran de la conferència Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible

El món afronta canvis de gran envergadura a la vista de les tensions generades per la crisi econòmica i la crisi ambiental, i les seves derivades europees: la crisi de l’Estat del Benestar, la crisi dels refugiats, etc. La globalització té uns efectes en les economies nacionals i locals que no es poden governar sense una visió sistèmica que abraci més enllà dels àmbits competencials de les nacions, i més enllà de les dinàmiques dels mercats. El canvi climàtic és l’efecte més evident de la globalització. Ja no és possible mantenir l’economia al marge de l’ecosistema global, i no es pot continuar ignorant quins són els límits materials i quines són les regles que regeixen i sustenten la vida en el planeta, que és tant com dir quines són les condicions econòmiques sota les quals serà possible mantenir la vida en el futur. L’escalfament global ensenya que les úniques lleis d’una economia possible són les que governen la naturalesa. Més enllà d’elles no hi haurà vida. Per això, parlar avui d’economia és parlar de sostenibilitat.

jeremy-rifkin-hires1-210x154El sociòleg i economista Jeremy Rifkin es pregunta com serà possible això, i es respon a si mateix amb unes reflexions que van prenent envergadura en el decurs de les dues darreres dècades. L’autor les va sintetitzar amb una conferència Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible, pronunciada el passat més de setembre a l’auditori de Sant Cugat, per invitació del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya DIPLOCAT.

Rifkin és una de les persones més influents a l’hora de plantejar els canvis que cal operar en l’economia global des de l’anàlisi dels efectes de les revolucions tecnològiques i del coneixement bioeconòmic. Sens dubte que Rifkin no és una autoritat entre els economistes ecològics, com ho va ser Nicholas Georgescu-Roegen, o el professor José Manuel Naredo, per citar una figura propera, sinó més aviat un divulgador amb gran influència en determinades esferes polítiques. No obstant això, Rifkin gaudeix d’una certa autoritat en abordar les grans qüestions que planen sobre la societat. A la citada conferencia Rifkin va exposar les tesis de les seves dues darreres obres: La tercera Revolución Industrial (Paidós, 2011), i La sociedad de coste marginal cero (Paidós, 2014).

Les crisis econòmiques de les societats industrials sempre han vingut motivades per un estancament de la productivitat com a símptoma de defalliment dels motors o les palanques que impulsaven el creixement. A cada crisi li succeeix un nou paradigma tecnològic que substitueix la vella i obsoleta fase productiva per expandir i difondre per tota la societat nous vectors de competitivitat industrial, a manera de salt endavant, recuperant l’impuls perdut. Però mai abans la societat contemporània s’havia trobat davant d’un mur que l’impossibilités continuar la trajectòria. Aquest mur són les mateixes parets físiques del planeta, és a dir, els recursos materials i energètics, i la biodiversitat que governa l’ecosistema. Vol dir això que estem desbordant la capacitat del planeta per a suportar la població actual amb alts nivells de consum. En aquest model econòmic qualsevol eventual creixement de la productivitat, de l’ocupació, de la riquesa… produeix de forma simultània decreixements del mateix ordre. La riquesa i el benestar d’uns pocs comporta empobriment (o deute, que és el mateix) d’uns altres. El món ha entrat en una fase de disputa dels béns i dels recursos, també del treball i del benestar, entre les societats. Veiem un nou període de migracions massives a la recerca d’oportunitats perquè els recursos es troben per sota de les necessitats a satisfer, i la degradació del medi natural expulsa poblacions senceres cap a altres indrets del planeta. Aquestes constatacions són la base dels debats d’actualitat sobre “decreixement”, un debat incòmode perquè desborda la lògica del model econòmic vigent.

Segons Rifkin, l’onada tecnològica del segle XXI està impulsant una revolució industrial, coneguda aquí com Indústria 4.0, en la qual la digitalització i internet esdevenen la base tecnològica d’un canvi disruptiu del model industrial. No és una simple evolució sinó una transformació radical de les formes de produir i també de consumir. L’augment salvaclarosde la productivitat agregada vindrà de la mà de la innovació i també del canvi del model energètic ara basat en recursos fòssils cap a un nou model de generació renovable que explota una energia sense cost a través d’una nova xarxa gestionada de forma distribuïda i intel·ligent on els agents connectats seran alhora productors i consumidors. No cal dir el que això significa de canvi importantíssim de l’actual model de negoci en el sector energètic.

La nova expectativa industrial arrossega la globalitat dels sectors de l’economia provocant canvis substancials en el model de negoci, en l’organització del treball, en els processos productius, i en les formes de consum i de mercat. Apareix un nou paradigma social que trenca amb la societat de consum sorgida del model fordista amb economia d’escala i concentració empresarial. El factor quantitat deixa de ser rellevant en la nova economia d’intercanvi no consumista que no busca la propietat dels béns sinó l’ús dels mateixos. L’important és el servei que presta per exemple un automòbil i no pas la propietat del mateix. D’aquesta forma es persegueix una major eficiència en l’ús dels recursos. Per a la nova indústria, el focus no està en subministrar moltes unitats sinó en fer que cada unitat presti el màxim de serveis possible. El vehicle deixa de ser un bé de consum per esdevenir un instrument associat a plataformes de serveis de mobilitat. Més encara, l’important no és la mobilitat en si mateixa sinó l’accessibilitat, de manera que potser es poden satisfer necessitats sense haver de moure persones o mercaderies. Com es veu el canvi és disruptiu en el concepte, i no té marxa enrere perquè respon a un canvi de les regles del joc imposat per les fronteres materials de l’ecosistema.

Les xarxes telemàtiques ja han revolucionat l’estil de vida de les societats. L’extensió ara de la xarxa a la gestió energètica (internet de l’energia) i a la producció i gestió de serveis (internet de les coses – IoT), que connectarà les màquines, les empreses, habitatges, vehicles, persones… canvia la forma de produir i també les relacions en el mercat. El model en xarxa facilita una economia col·laborativa en contraposició a l’economia competitiva. El treball s’organitza en xarxa, descentralitzat i col·laboratiu. És fàcil doncs imaginar que els impactes d’aquesta indústria 4.0 no són només econòmics sinó també socials. Hi ha un gran interrogant sobre els efectes de la digitalització sobre l’ocupació. Si bé és cert que el desplegament de les infraestructures per a la indústria 4.0 poden representar un gran nombre de nous llocs de treball en molts sectors com per exemple el de la construcció, que té per davant la ingent tasca de transformar amb criteris d’eficiència energètica i de materials, i dotar de connectivitat, l’immens parc d’habitatge de les ciutats, també és cert que la desmaterialització de l’economia, la robotització dels processos productius està ja provocant grans pèrdues d’ocupació, que previsiblement seran encara més grans en el futur.

Ens trobem en un moment de transició complex i incert en el qual la ciutadania manifesta una voluntat de canvis polítics i econòmics profunds. Aquestes manifestacions no s’han quedat només al carrer sinó que han arribat als parlaments en forma de noves majories, nous lideratges i noves formacions polítiques emergents, no exemptes de contradiccions. El vot dels ciutadans revela també incertesa i por, que es manifesta amb derives conservadores, xenòfobes, insolidàries, atiant governs populistes i referèndums amb resultats desconcertants contra pronòstic. Hi ha una reacció en contra de la globalització que, a manera de llei del pèndol, sembla voler recuperar el poder i el control polític i sobretot econòmic cap a l’àmbit local, cap als Estats, les regions i també les ciutats. El nou president nordamericà qüestiona els tractats i acords internacionals. Al Regne Unit hi ha una profunda divisió respecte de la sortida de la Unió Europea. A Catalunya van guanyant pes progressivament els partidaris de la secessió. I al conjunt d’Europa es tanquen fronteres per a la immigració. Cada un d’aquests fenòmens té les seves causes i els seus condicionants particulars, de manera que seria una burda simplificació pretendre trobar sinèrgies comunes. No obstant això, tots ells defineixen un mateix escenari que és el de la pèrdua de confiança en les velles fórmules, perquè ara tot està canviant a gran velocitat. I sobretot perquè els perills que assetgen són molt grans. S’ha trencat el vell ordre: el d’una economia aparentment sota control. La globalització no era una ideologia econòmica, encara que per a alguns ho semblés, sinó que és una realitat ben patent que cal governar des de la política mundial i des de cada realitat local. I això vol dir certament canviar el paradigma econòmic. De moment a Catalunya, pel que fa a l’acció de govern, hi ha més expectativa de canvi, com si aquest canvi el fiéssim a unes eleccions o a un referèndum que no acaba d’arribar, que no pas passos clars i concrets en la direcció correcta. Desconec si la conferència de Jeremy Rifkin va somoure consciències o només va satisfer l’exercici de diplomàcia internacional.

Salvador Clarós

El TTIP, la secreta amenaça

No fa gaire més d’un any i mig que hem començat a sentir a parlar del TTIP (Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió), aquest acord de lliure comerç entre Estats Unitttips i la Unió Europea que, no obstant, s’està negociant des de febrer de 2013. Més de dos anys de foscor informativa que va destapar Greenpeace donant l’alarma. Al gener de 2015 la Comissió Europea no va tenir més remei que permetre que els eurodiputats accedissin als esborranys, no sense subscriure un compromís de confidencialitat. Els eurodiputats que han volgut fer ús del “nostre” dret a la informació –majoritàriament de l’esquerra verda i alguns socialistes– han patit restriccions d’accés a la documentació totalment injustificables, com ara no poder seleccionar la documentació, tenir prohibit fer-ne fotocòpia i fins i tot haver d’entregar el bolígraf al vigilant de la porta del read room, es a dir, el despatxet on eren tancats durant dues hores amb els papers. Dues hores i prou. Si pensem que els consultors que han treballat al costat de les multinacionals interessades tenen tota la informació, entenem el desequilibri de tracte.

El TTIP s’ha venut com l’eina indispensable per promoure el “lliure intercanvi”, que portarà creixement econòmic i, com a conseqüència indiscutible, una més gran ocupació. Es a dir, una lògica neoliberal en estat pur, que preveu mecanismes tan estrambòtics com l’ISDS: una mena de Tribunal Internacional “Privat”, que permetrà que les grans empreses puguin demanar arbitratges per a esquivar les legislacions nacionals i fins i tot denunciar els estats i reclamar indemnitzacions en cas que reglamentacions estatals perjudiquin els guanys esperats d’aquestes multinacionals.

Un dels arguments que s’ha donat a favor del TTIP, és que la reducció o eliminació dels aranzels d’importació, abaratirà els productes i per tant incrementarà el consum. Encara que fos veritat, no tindria la importància que se li vol donar, ja que en realitat s’estima que el tipus aranzelari mitjà és al voltant del 5%. El canvi real es produiria en termes de pèrdua de drets individuals i col·lectius a una banda i l’altra de l’Atlàntic. Pel que fa als europeus ens afectaria en temes com la limitació de la representació i negociació col·lectiva dels treballadors –Estats Units ha signat només 2 dels 8 convenis principals de l’OIT–, o en els estàndards de qualitat dels productes alimentaris –dit en llenguatge col·loquial, als Estats Units el que no mata engreixa. Els nord-americans també en sortirien perjudicats, ja que hi ha sectors en què la regulació és molt més severa allà que a la UE; per exemple en el sector financer o de la indústria farmacèutica.

En aquest any i mig hi ha hagut fortes mobilitzacions arreu d’Europa en contra del Tractat –a Espanya amb menys intensitat, potser perquè estem entretinguts amb la política nacional– i també a Estats Units. No sé si podem pensar que aquestes mobilitzacions hagin sigut prou influents, però en tot cas el moment baix de popularitat pel qual passen les institucions europees, els efectes que es poden esperar del Brèxit, els processos electorals que es viuran en poc temps a França, Alemanya, els Estats Units… tot plegat fa que en aquests moments aparentment s’alenteixi la negociació. I és trista la paradoxa d’haver de pensar que sort n’hi ha que personatges com Donald Trump o Marine Le Pen estan influint en aquest alentiment des de posicions ultraconservadores. I és que la classe dirigent, tota, tem que tot plegat se li giri en contra.

Mentrestant, però, és a punt de ser ratificat el CETA, un tractat similar entre Canadà i la UE que és com el germà petit del TTIP, però que ha anat avançat de manera més silenciosa. És evident que si es ratifica serà un cap de pont que podran utilitzar les transnacionals americanes només posant una delegació a Montreal.

Ara bé, tota aquesta argumentació de política i macroeconomia l’hem d’analitzar tenint en compte les nostres contradiccions individuals. Jordi Bacaria, director del Cidob, diu: “Quan l’Estat del benestar és feble o viu una crisi, els tractats comercials adquireixen llavors més importància i influència. Però és difícil entendre que l’opinió pública s’oposi al comerç quan ella mateixa és la que compra, a bon preu, productes acoblats en països diferents.”

Albert Farriol

No retorn

El corc del suro està atacant els boscos mediterranis d’alzina. Les causes no són del tot clares però segur que tenen a veure amb els canvis que ve registrant el clima. Els desequilibris poden ser deguts a una manca de pluviositat, a la desaparició d’algun depredador del cuc o alguna altra. El fet es tradueix en una minva de la qualitat del suro que fa poc rendible la seva explotació. Aquest i altres fets semblants mostren que els equilibris ecològics són precaris i canviants. Les sureres no desapareixeran per aquest fet però l’activitat econòmica queda afectada, i les possibles mesures tecnològiques que es prenguin per salvar les explotacions forestals de sureres crearan nous i provisionals equilibris, que mai seran els d’abans perquè l’evolució de la biosfera no torna mai enrere. És una llei universal que regeix  l’esdevenidor del món.

S’estima que l’energia d’origen fòssil consumida per la humanitat d’ençà de la utilització massiva de combustibles en l’era industrial equival en ordre de magnitud a l’energia solar acumulada sota l’escorça terrestre en forma de carbó, petroli i gas durant centenars de milions d’anys. La indústria ha devorat en un període molt curt de temps, durant el segle XX, un llegat còsmic que és fruit d’un procés evolutiu que s’inicià fa uns 13.700 milions d’anys, quan es començà a formar l’univers (el moment de la creació) que donà lloc a les estrelles, els planetes i a les espècies vives.

Tot evoluciona i res no torna a ser com era. L’era industrial és un estadi més de l’evolució. Quantitats ingents d’energia heretada de la creació han sigut dilapidades a canvi d’un creixement demogràfic, econòmic, tecnològic… El preu d’aquest creixement és l’esgotament de fonts energètiques i materials, l’extinció de multitud d’espècies, la transformació de la biosfera, l’escalfament global…  I tanmateix es creen noves condicions per a la supervivència. No hi ha un punt d’arribada o d’equilibri sinó que aquest és dinàmic. La interacció entre les forces que alimenten i retroalimenten els metabolismes del sistema global crea nous i provisionals equilibris amb creixements o decreixements, amb benestar o penúria per a les espècies.

Hi ha una creença ben estesa en la ciència i la tècnica com a salvació. És una fe sense fonament perquè el coneixement científic no serveix per a restituir cap equilibri perdut sinó per a generar noves forces desequilibrants per assolir noves situacions que poden ser solució a algun problema. En el cas del corc del suro, probablement es podrà controlar la població de l’insecte a través d’algun mecanisme, i això resolgui el problema econòmic de les explotacions sureres. Però l’equilibri anterior no tornarà. La gran reserva d’energia solar fossilitzada en forma de petroli s’esgota per sempre més com a recurs energètic  un cop s’ha cremat en un motor. La sentència prové de les lleis de la física. Per a nosaltres significa que ja mai més la humanitat tindrà un període de creixement i prosperitat com el que hem vist perquè no hi ha cap altra reserva energètica d’aquesta magnitud. Ens haurem de conformar a viure amb l’energia del dia a dia. La que ve del Sol, i per això en diem renovable.

La societat industrial és un sistema que genera cada cop més complexitat, és a dir crea formes d’organització sofisticades que retroalimenten el propi sistema creant més ordre. No s’ha d’oblidar, però, que globalment el sistema ecològic avança cap a un major desordre que és fruit únicament de l’evolució, a la qual hi contribueixen el coneixement científic i tècnic, i les decisions polítiques, i naturalment també l’atzar.

Salvador Clarós

El jardí

Il y avait un jardin qu’on appelait la terre. 
Il brillait au soleil comme un fruit défendu...
Georges Moustaki

Ben mirat, ¿hi ha res més depriment que un bonic i cuidat jardí d’una gran i excelsa ciutat? La seva falsa bellesa amaga una altra cara de la mateixa cosa, la devastació de la naturalesa en algun racó proper o llunyà. En el seu silenci, el jardí parla més dels que l’habitem i de la nostra ànsia de poder i de domini, que no pas de la mare naturalesa que ens regala amb colors i fragàncies. Ella només hi és perquè gaudim d’una petita dosi de bellesa, recreant l’harmonia trencada dels boscos talats, els rius i els mars sobreexplotats, i les espècies extingides. El jardí sempre serà la metàfora de l’home i la dona que anhelen el paradís perdut per sempre.

FlorCertament vivim en un jardí perquè avui els homes i les dones hem renunciat a conèixer la veritat, i hem acabat creient-nos les nostres pròpies mentides. Parlo d’economia: el creixement d’una part sempre comporta el decreixement de l’altra, encara que la pèrdua no sigui visible perquè es produeix lluny o perquè allò que es perd no és comptablement considerat com per exemple els boscos tropicals o la fauna marina. La riquesa augmenta per alguns en la mateixa proporció que augmenta la pobresa d’altres. Si hi ha economies més competitives és perquè n’hi ha també d’altres que no ho son. Quan un país exporta més, millorant la seva balança d’intercanvi comercial, és perquè hi ha altres països que importen més que no exporten. El balanç no pot ser positiu per a tothom. I així successivament. Són obvietats que cal recordar.

L’economia és el nostre jardí. La producció, el creixement, la competitivitat, el valor afegit, són la falsa bellesa que veiem. Perquè l’únic i veritable fonament de l’economia real és la naturalesa. En el nostre jardí ens hem inventat el concepte producció. Però en realitat l’economia no produeix res, només extreu matèries primeres i energia, i les transforma a través del treball. Una altra obvietat! Els recursos no es reprodueixen com el diner. El consum i la degradació dels recursos condueix a l’exhauriment quan aquests s’extreuen a un ritme superior a la capacitat de reposició de la naturalesa. Però aquest concepte no figura en el diccionari econòmic. No hi ha altre valor que el dels recursos de la mare naturalesa. La història de la humanitat és el relat itinerant per a la providència.

Així, l’economia de jardí de la qual tenim cura polítics, economistes i el conjunt de dones i homes de les nostres excelses i pròsperes ciutats es transforma en una il·lusòria i tramposa imatge que enfarfega quan truquen a la porta els refugiats, els exiliats, desnonats i  transeünts. I nosaltres, tancats i esclaus al nostre jardí, ignorants, temorosos…

Salva Clarós