Volem pensar el futur i no en sabem

Fa massa temps que tot va accelerat, molta tàctica i poca estratègia, molt contraatac i poc projecte. L’anar i venir dels insomnis de Pedro Sánchez i la repetició d’eleccions només per motius tàctics. La unitat d’acció reclamada a l’independentisme oficial, mentre els ganivets volen que és un gust, i cada vegada és més evident que hi ha una lluita soterrada entre partits per l’hegemonia del projecte independentista. La convocatòria d’eleccions com a bala a la recambra. L’absurditat de negar-se a retirar una pancarta per part del President Torra –claudicant al cap de tres dies–, com si és tractés d’un ritus iniciàtic tot buscant el seu martirologi. El que ara se’n diu el “deep state” , que sense perdre els nervis, és implacable en les seves maniobres per obstaculitzar qualsevol solució que no sigui del seu gust –part de la jerarquia eclesiàstica és estat profund? La dreta més carcamal, mentidera i sense escrúpols que podia entrar al Congrés. Les declaracions grandiloqüents i exagerades que només miren d’acontentar als de cada casa. I les mines, les mines antipolítica que va sembrant el poder judicial, la JEC, i “tutti quanti” se senten amb l’obligació de fer de salvapàtries.

Volem pensar el futur i no en sabem. Polítics, particulars i mitjans de comunicació ens posem a especular a curt termini: “si passa X, llavors A farà Y…” però realment no passa X, A no sap què fer i al final anem a parar deu pàgines enrere… com si llegíssim un exemplar de “tria la teva aventura”.

La situació és molt complicada, però malgrat tot hi ha esperança si som capaços de tenir el cap per sobre les legítimes emocions. Del problema fem-ne parts i no el vulguem solucionar de cop:

1/ Ja tenim govern progressista a Madrid. Certament, per inexperiència d’uns, per prepotència d’altres i per allò del “deep state” hem perdut quatre anys, però això és aigua passada. La jugada PSOE – Unides Podem és arriscada, però són tants i tan poderosos els enemics que això mateix els ha de donar la saviesa, la cohesió i la valentia necessària per anar obrint camins de solució a problemes que se’ns estan fent vells: l’emergència climàtica, les desigualtats creixents, la política d’habitatge, la violència masclista, l’encaix de Catalunya… tot això és en el programa de govern… Personalment no em podré estar de mirar de reüll Pedro Sánchez, que de motius me n’ha donat, per no ser, per a mi, un personatge de confiança. Però no perdo l’esperança i fins i tot puc pensar que, com que de tontet no n’és, ell sap que només amb un govern efectiu que porti a terme el programa, pot assegurar la seva carrera política.

2/ Necessitem pressupostos aprovats, a la Generalitat i a l’Estat. Portem tres i dos anys respectivament, amb pròrrogues pressupostàries que no es poden repetir. Hauria de ser bo l’encreuament de debilitats al Parlament i al Congrés. En Comú Podem i ERC –ara sí– en són conscients i només falta que convencin a Junts X Cat perquè deixin de fer el petarrell. És clar que a més de superar el plantejament cupaire –legítim?– de no col·laborar en la governabilitat a Madrid, han d’acceptar que pactar només es pacta amb l’adversari.

3/ No podem esperar solucions sense diàleg en el contenciós Catalunya-Estat i només reconeixent l’altre hi pot haver diàleg. De les trucades sense resposta –quins collons!– s’ha passat a un reconeixement del President de la Generalitat encara que pugui ser inhabilitat estrambòticament per la JEC. Un pas endavant, sí, però experiències anteriors haurien de servir per entendre que, si bé no hi pot haver limitacions al diàleg, no cal fer públic tot el que es parli. Cal acceptar que cap de les parts pot guanyar-ho tot. Cal començar per parlar d’allò on les diferències son menors i cal saber allò que l’altra part no pot acceptar de moment. Això és contrari a la pressa. S’han d’acordar els desacords si es vol mantenir la vigència del que sí que s’ha acordat.

4/ Les línies vermelles i les posicions innegociables poden servir per motivar la pròpia parròquia, sobretot en campanya electoral, però difícilment serveixen per avançar si fan de barreres mentals. I és cert que aviat tornarem a votar a Catalunya, però cal fer un parell de precs: opinadors i tertulians, sisplau, deixeu d’assenyalar el polític que és capaç de canviar de discurs i fins i tot canviar d’opinió… polítics de tots els partits, feu el favor d’aprendre a usar les xarxes socials, que només amb titulars i eslògans no n’hi ha prou… entitats sobiranistes, en particular ANC, deixeu fer als que poden fer perquè tenen un mandat de tots…

5/ Sense un principi de realisme no es pot transformar la realitat i diuen que és l’objecte de la política. Allà a l’estat, han de saber, i alguns ho saben, que amb gent condemnada a la presó després d’un judici infame que ens va fer estar pendents de la radio i la tele –amb dolor i durant mesos– no es pot avançar. Per tant, és imprescindible la llibertat de les persones empresonades. Però tanmateix, a Catalunya, independentistes i sobiranistes han de ser conscients que, ara per ara, una amnistia és impensable per més que fos molt estètica i complaent. S’han de buscar altres camins, com la sol·licitud de l’indult del govern –no cal que el condemnat ho demani– o la reforma del codi penal que només requereix majoria simple al Congrés.

Tot va molt lligat, sí. I de fet cal reconèixer que amb aquest escrit seguim estant en el “tria la teva aventura”… ho hem provat i no en sabem més!

Albert Farriol

Val la pena el pacte Sánchez-Iglesias?

Quan valoràvem els resultats de les eleccions del dia 10, a la meva agrupació, la secretària d’Organització ens va ensenyar un mapa amb les seccions censals de Mataró que la mitjana de renda de les quals no arriba a la mitjana espanyola, segons l’Agència Tributària. A continuació ens va preguntar: “¿Sabeu en quantes d’aquestes seccions guanya el PSC?”. “En totes menys en dues”, respongué; dues que són molt a prop de seccions per sobre de la mitjana de renda. Si ja estava convençut de la necessitat del pacte Sánchez-Iglesias ―l’únic possible, si som sincers― la imatge del mapa m’hi va fer estar encara més. Mireu, jo em vaig fer del PSC precisament per això: per posar-me al servei dels que tenen menys i per governar (per fer polítiques possibles). No ens podem permetre no fer el pas.

Ple de riscos

Certament, l’acord entre els socialistes i Unides Podem (UP) té molts riscos. El primer, que aconsegueixi la mínima majoria a les Corts. En aquest tauler, caldrà un acte valent, sobretot, d’ERC, contra el “tot o res”, almenys aparent, dels seus socis i bona part de l’independentisme mobilitzat. Si pensen en un moment quina és l’alternativa (terceres eleccions, govern amb Vox, una “gran coalició”…), tampoc els serà tan difícil decidir-s’hi.

El segon risc recau en la incorporació de ministres d’UP al Govern d’Espanya, el primer de coalició des del restabliment de la democràcia. Els que vam viure el ”Dragon Khan” de Catalunya sabem que mantenir la unitat del govern en un escenari pluripartidista propici a diferenciar les particularitats és costós. D’altra banda, l’adamisme d’algunes polítiques d’UP, els seus prejudicis i l’excés de confiança amb la idea del poder (tant per denostar-lo com per abraçar-lo com a solucionador de tots els mals) portaran força maldecaps i necessitaran d’una ràpida maduració dels seus protagonistes. Que l’hi preguntin a Ada Colau.

Com a conseqüència, el tercer risc que apunto passa per si podran o no enfrontar-se als toros ―perdoneu la metàfora― que tenen al davant. La possible crisi que ens trobem al final de l’actual desacceleració (amb els efectes devastadors, també per la política, que ens va deixar la de fa deu anys). El nostre rol, i l’europeu, davant les noves batalles mundials, com les guerres comercials i tecnològiques de les grans potències, l’efecte de la robotització al món del treball, les crisis migratòries,etc. O l’embolicat assumpte de Catalunya. Tots ells són temes que, si no es governen, si no s’afronten, el més lleu que ens pot passar seria que Vox guanyés les pròximes eleccions.

Catalunya

El de Catalunya és, potser, el tema que ens queda més a prop. El repte, crec, és com passar d’una espiral que baixa degradant-nos cada dia més (les institucions, l’autogovern, la convivència, la política, l’economia… i segurament la salut mental) a una espiral exactament contrària. Per moltes raons, és dificilíssim. Perquè la justícia no pot fer veure que no hi veu quan es cometen il·legalitats. Perquè la confrontació dona determinats rèdits electorals (tot i que de vegades gallinacis, mireu Ciutadans) i altres rèdits menys confessables. Perquè ningú vol perdre. O tothom tem perdre. I perquè els escenaris d’acord mai no satisfan ningú del tot i mai no aconsegueixen manifestacions extraordinàries com les que hem viscut a Catalunya. Tampoc pintades ni altres gamberrades, sigui dit de passada.

Però tot i els riscos i les dificultats, tot i que si jo fos Pedro Sánchez ara mateix resaria “Senyor, feu que passi de mi aquest calze”, torno a mirar el mapa del principi, miro la gent que assistia a l’assemblea, molts d’ells residents en aquelles seccions, i penso que valdrà la pena. Reformes que reequilibrin en bona part aquesta desigualtat; mesures perquè sigui possible accedir als recursos educatius, culturals, laborals; polítiques que avancin cap un estat més integrador de la seva diversitat; polítiques federals… cap a Europa!

Que ho digui jo, que vaig votar el PSC, i que en formo part, no sé si té gaire mèrit. Si els que em llegiu heu votat altres opcions, o cap, responeu-me sincerament: ¿no val mil vegades més la pena deixar avançar aquest govern que no pas, buscant el més òptim, i cansant més el personal, se’ns acabin entaulant els bàrbars?

Ramon Bassas

Reflexions sobre les eleccions generals espanyoles del 10 de novembre del 2019

Una de les qüestions que s’han debatut després del resultat de les eleccions generals del 10 de novembre és si han estat útils. Alguns creuen que no, ja que ens han situat un panorama més o menys igual i en part pitjor, ja que el PSOE i Unides Podem que van estar a punt de pactar, han restat afeblits. Altres diuen que precisament per això i pel fet de l’augment de diputats de l’extrema dreta, s’han vist més obligats a posar camins ràpids a un acord. Sobre aquest augment de Vox també les opinions són dispars. Alguns creuen que ens situen en un terreny molt perillós. Altres pensen que aquesta posició política ja existia dins del PP i de Ciutadans, i que el fet que ara doni la cara explicita, segons com és millor. De fet la baixada de Ciutadans explica en molta part la pujada de Vox. En general, la dreta s’ha reestructurat internament, tot i que en conjunt ha perdut vots.

Han estat unes eleccions més (sempre és bo votar), que han costat uns diners que potser s’haguessin pogut destinar a altres necessitats més importants. I ens trobem de nou amb una estabilitat política a Espanya que no es resoldrà fins que no s’afronti políticament i amb una seriosa negociació el conflicte català, i derivadament el basc, el gallec, etc.

Les eleccions del novembre han debilitat el centre i l’esquerra, i han reforçat, en poc, els partits petits independentistes d’esquerra (BNG, EH-Bildu, CUP).

De fet, tots els partits bascos i catalans s’han mantingut bé, i amb una certa tendència a augmentar en nombre total de vots. I ha entrat de nou el BNG al Congrés. Ja fa temps, pràcticament en tot el temps de democràcia que observem que els votants en les eleccions a les nacionalitats perifèriques, tenen un comportament força diferent als del resta de l’estat espanyol.

Si ara ens fixem en el vot català, podem afirmar que la dreta a Catalunya, en comparació amb les eleccions d’abril, ha perdut en escons, en percentatge i en vots.

El centre polític a Catalunya (en el qual incloc el PSC, Junts per Catalunya i ERC), en comparació amb les eleccions d’abril també ha perdut en escons, en percentatge i en vots. Tot i amb això el centre és el conjunt polític que ha guanyat a Catalunya en escons.

L’esquerra (Unides Podem i CUP) ha guanyat vots a Catalunya en comparació amb les eleccions del mes d’abril del 2019, gràcies a la CUP, ja que En Comú Podem ha perdut uns 80.000 vots.

El sobiranisme (els partits que estan d’acord amb el dret a l’autodeterminació) ja havia traspassat el 51% l’ abril i pel novembre arriba a quasi el 57% en unes eleccions espanyoles generals. És una dada molt important a tenir en compte.
Seguim observant que l’independentisme a poc a poc creix i el sobiranisme també. Això vol dir que per qualsevol pas de govern a Espanya caldrà tenir-ho en compte. El sobiranisme vol un referèndum d’autodeterminació (i són més de 2 milions, més que la suma de federalistes, autonomistes i centralistes, en aquestes eleccions).

Aquestes eleccions segueixen indicant que el vot català es decanta més cap al centre i centre-esquerra que no pas el vot espanyol (només veient el nombre de vots que treu la dreta a Catalunya). Cosa que fa pensar que en un possible Estat català, el Parlament es decantaria vers aquesta tendència política i que el govern el podrien tenir més aviat partits d’esquerres o de centre fent una política de caire socialdemòcrata. Sobretot tenint en compte que no hauríem de dependre d’un altre Estat, tindríem més possibilitat de recaptar tributs i desenvolupar l’economia i unes polítiques més afins a la justícia social.

Si es materialitza l’acord entre PSOE i Unides Podem i formen govern de coalició, veurem què donarà de si, tant a nivell de propostes més socials (hauran de fer retallades davant de les pressions de la Unió Europea?, i enfront del alt nivell de dèficit de l’ estat espanyol?) com pel que fa al conflicte català. La gestió d’aquest conflicte serà la prova política per mostrar si realment volen tirar endavant un diàleg, una negociació, amb el govern català.

Quim Cervera

Tres reptes després de les eleccions

Les eleccions del 10 de novembre plantegen uns quants reptes que poden desencallar el nostre futur polític, tant a Catalunya com a tot Espanya. Jo en destacaria tres:

Govern de coalició

El que no es va poder acordar en sis mesos, ara s’ha pogut fer en un parell de dies. Suposo que és que hi ha coses que han de madurar i fer-se evidents (o inevitables). Jo, després de les eleccions d’abril, pensava que, donada la complexitat de la situació i també donat l’estil tan impositiu de Pablo Iglesias, el millor era un govern socialista amb suports externs. Però Pedro Sánchez va començar a donar voltes sense voler aterrar enlloc, i Pablo Iglesias es va refermar en les seves exigències. Llavors, vista la impossibilitat que Pablo Iglesias baixés del burro, vaig pensar que Pedro Sánchez faria santament d’acceptar la coalició i estalviar-nos unes noves eleccions: ell tenia tots els ressorts del poder i, si s’hi posava amb ganes, podia arribar a fer funcionar la cosa.

No va ser així, però ara sí que ha estat possible. Jo crec que és una gran notícia, si arriba a bon port. Caldrà tota la mà esquerra de Pedro Sánchez, i caldrà que Pablo Iglesias assumeixi que no és l’amo (que em sembla que ja ho ha començat a assumir). En tot cas, el repte pot donar molts bons fruits, si els responsables de la cosa estan a l’altura. És, crec, una bona notícia per al nostre futur democràtic i per a la molta tasca que cal fer en polítiques socials i en la recerca del nostre benestar col·lectiu.

Una proposta federalista

Mirant a Catalunya, el nou govern espanyol té un repte bàsic: articular una proposta federalista. Ara, com diu Miquel Iceta, no hi ha les majories necessàries per canviar la constitució. Però sí que hi ha la possibilitat d’engegar una colla de mesures que permetin un canvi de clima, i que ens situïn en aquesta perspectiva. Però cal posar-s’hi, ja. Jo faria seure en una taula l’esmentat Miquel Iceta amb el Joan Botella, president de Federalistes d’Esquerra i home de l’antiga ICV, i que comencin a fer propostes, tant en l’àmbit de la sintonia i valoració cultural (¿quan veurem, per exemple, que a TVE la gent de tot Espanya pugui sentir parlar en català, i quan veurem a Madrid rètols de llocs oficials en les quatre llengües de l’estat?), com en l’àmbit més polític i econòmic.

I si això s’endarrereix massa, caldrà que des d’algun òrgan no governamental (¿Federalistes d’Esquerra, per exemple?) s’hi posin en sèrio i comencin a pressionar.

S’han de buscar formes de diàleg amb l’independentisme en general i amb el govern de la Generalitat en concret. Però sense tenir una proposta alternativa a la independència, i sense fer-ne bona pedagogia a tot Espanya, poc es podrà avançar. Espero que la presència d’UP al govern hi ajudi.

La responsabilitat d’ERC

ERC té a les mans molts fils del nostre futur polític. I quan un té tants fils a les mans, el que cal demanar-li és responsabilitat i coratge. Esquerra Republicana pot facilitar o bloquejar que a Espanya tinguem finalment govern, i un govern civilitzat, capaç de buscar sortides al conflicte català. I té a les mans la possibilitat de fer que la presidència de la Generalitat estigui en millors mans que les que està ara.

El problema és que ERC viu pendent que els seus competidors per l’espai independentista, capitanejats pel tàndem Puigdemont-Torra, no els puguin estigmatitzar com a traïdors a la causa, i puguin impedir-los de guanyar les properes eleccions catalanes. Per això, des d’ERC de tant en tant deixen anar exabruptes perfectament innecessaris contra el govern espanyol, o exhibeixen una fatxenderia que tampoc no fa cap falta.

Però els dirigents d’Esquerra saben que s’ha acabat el temps de manipular emocions. Saben que s’han de consolidar i han de créixer d’una manera més digna. I com que ho saben, haurien de tenir el coratge d’explicar clarament la situació. Haurien de confiar en la intel·ligència de la seva militància i dels seus votants, i explicar-los bé que el setembre i l’octubre de 2017 van ser un error, desemmascarar sense por el totalitarisme de la dreta independentista, i dir que la independència, en tot cas, no serà per demà mateix. I, a partir d’aquí, exigir a Pedro Sánchez, per facilitar-li la investidura, coses que es puguin dur a terme sense trencar la legalitat. No ho sé, jo crec que dins ERC també saben que aquesta, de fet, és l’única sortida a l’actual embolic. I que aquesta és l’única manera de contribuir a fer que retornin la pau i el progrés a una Catalunya que pugui ser novament de tots.

Josep Lligadas

El 10N, els mites i la santa indignació

Cap al final de La muntanya màgica, Thomas Mann descriu com un estat d’excitació i d’indignació generalitzat s’apodera dels estadants del Sanatori Internacional Berghof: es piquen per qualsevol cosa, es generen disputes agres i absurdes, i la convivència es deteriora sense que els mateixos personatges en siguin conscients. És sabut que Mann, en l’ecosistema particular del luxós sanatori antituberculós, va voler retratar l’Europa que va precedir la Primera Guerra Mundial i l’ambient que s’hi vivia.

Deixant de banda els paral·lelismes malastrucs, em temo que a Espanya i a Catalunya es dona una situació d’exasperació col·lectiva, reflex de la que hi ha a nivell mundial, que ha tingut un pic d’accentuació just abans de les eleccions del 10N, i que és difícil que disminueixi després. Diria que una de les causes d’aquest clima, almenys en el conflicte hispanocatalà, és una pèrdua preocupant del sentit de la realitat. Vivim, en gran part, dominats pels mites i pels discursos més o menys racionals que els sustenten: el mite de la revolució alliberadora, el mite del poble que derrota la tirania, el mite de la sagrada unitat de la pàtria més antiga d’Europa, el mite de la transició modèlica, el mite de la democràcia consolidada i exemplar, el mite de l’Arcàdia republicana… I ja sabem com en són de poderosos els mites. Tant, que els mites acaben justificant la santa indignació; i aquesta, tots els mitjans per viure en l’anhelat mite.

Però la realitat és tossuda: els dos milions de catalans independentistes no s’esvairan com el fum per molt que Espanya reforci els seus mites; i l’Estat Espanyol no serà derrotat gràcies a la persistència dels mites independentistes. I això ho sabíem abans de començar i ho sabem ara, però ens entossudim tots plegats a alimentar els mites i la indignació quan ens els contradiuen.

Corre per internet una frase falsament atribuïda a Einstein que diu una cosa molt certa, per molt que no sigui del gran físic alemany: “Mai cap problema s’ha solucionat amb la mateixa mentalitat que l’ha creat”. En l’inacabable Dia de la Marmota que vivim de fa anys, el 10N no ha estat sinó el moment en què ens torna a sonar el despertador i recomença el mateix de sempre? Em temo molt que sí, si no comencem a canviar de mentalitat tots plegats. Com fer-ho? L’enyorat Lluís Duch i els seus estudis sobre logomítica ens n’han deixat alguna pista: els éssers humans no podem viure sense mites, però al mateix temps som éssers capaços de raó. Saber conjuminar mite i raó és un signe de maduresa personal i col·lectiva. Prenguem consciència dels mites que vivim i que la raó no ens permeti perdre la realitat de vista.

Albert Soler

10 anys de la llei per a la igualtat efectiva

El quadrienni 2004-2007 va ser fecund en legislació avançada de drets civils, socials i d’igualtat. La protecció integral contra la violència de gènere, el matrimoni igualitari, l’atenció a les dependències i la igualtat efectiva entre dones i homes van prendre forma amb lleis orgàniques vindicades, defensades i, per fi, aprovades.

Enguany, compleix deu anys la llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes. Una llei que es comença a implantar amb la creació del Ministeri d’Igualtat (2008-2011), un luxe del qual Zapatero prescindeix quan canvia el govern mesos abans de les eleccions que guanyarà Rajoy.

El Comitè de Drets de la Dona de les Nacions Unides (CEDAW) va destacar l’aprovació de la llei i els avenços realitzats en el seu moment, però, en canvi fa dos anys va suspendre a l’estat espanyol en polítiques d’igualtat.

I aquí ens trobem, amb una llei pionera i integral, sota la direcció d’un govern que no li posa prioritat política i molt menys els diners necessaris. Un clar exemple que tenir lleis avançades no és garantia de res. Una llei que modifica 20 lleis sectorials necessita governants que se la creguin i que faci bandera de la igualtat efectiva com a condició imprescindible per combatre la discriminació per raó de sexe.

Les dades que sobre aquest aniversari han destacat sindicats, moviment social i feminista, partits polítics, mitjans de comunicació… es podria resumir en una frase: poca cosa podem celebrar però hem iniciat un camí sense retorn. Ara bé, per no desfer el camí recorregut, i seguir avançant, hem de tenir clar que davant del miratge de la igualtat (“ja som iguals”), tot i no ser “com abans”, la vida de les dones continua tenint avui dia pitjors condicions que la dels homes.

Les dones hem sortit a treballar i els homes no han entrat a casa per compartir la cura de petits i grans i el treball domèstic. Les dones treballem més (al temps remunerat se li ha de sumar el no remunerat), però continuem tenint menys diners i menys salut: la coneguda bretxa salarial del 25% que ens fa més pobres i repercuteix directament en el nostre estat de salut. D’altra banda, els rols i estereotips de gènere impregnen la nostra vida amb missatges de com hem de ser les dones i com han de ser els homes. En una societat on el que no surt als mitjans audiovisuals “no existeix” i no es valora, podem dir clarament que les activitats associades al gènere femení no es valoren, encara que siguin homes els que les realitzin.

En aquesta breu llista de condicions adverses de cara a assolir la igualtat, encara cal dir que la política és el reflex de la societat. La llei d’igualtat efectiva implanta l’obligatorietat que les llistes electorals tinguin “una composició equilibrada de dones i homes, de manera que en el conjunt de la llista els candidats de cadascun dels sexes suposin com a mínim el quaranta per cent”. Doncs bé, al maig del 2007 es van celebrar les primeres eleccions, municipals, on s’aplicava aquesta norma i el resultat va ser el 69,15% homes i 30,85% dones. Si indaguem en aquestes dades de la Federació de Municipis d’Espanya, Catalunya no queda gaire ben parada: les dones regidores són només el 29,5%. Vuit anys després, el 2015, ja n’érem el 30%!

Mentre que la presència de les dones en l’àmbit social és indiscutible, la política institucional i de partit és un territori que ens costa d’assolir. Però és de vital importància tenir presència i participació en la política institucional. La frase de Joan Fuster “la política o la fas o te la fan” és molt pertinent en el tema que ens ocupa: avançarem més a poc a poc si les veus, els sabers, les aportacions de les dones no entren en les institucions i posen en el centre de la política la igualtat efectiva i els drets dels col·lectius més desafavorits.

Quiteria Guirao Abellán

Carta a Pedro Sánchez sobre el caràcter nacional de Catalunya

Benvolgut Pedro. En primer lloc, et vull felicitar per la teva victòria a les primàries del PSOE. Me n’alegro, perquè en tot cas, manifesta la voluntat del teu partit de no encarcarar-se, sinó de buscar una manera de fer política que respongui més a la realitat actual, que espero que es tradueixi sobretot en la lluita per la igualtat i el servei als més febles.

T’escric aquesta carta a propòsit d’un tema tan debatut actualment com és el de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya. En la campanya de les primàries s’ha parlat d’Espanya com a nació de nacions, o d’estat plurinacional, o de nació plurinacional (que és, de totes tres, la formulació que a mi més m’agrada). I tu has dit que, en efecte, Catalunya és una nació, encara que finalment vas creure necessari aclarir que ho és en el sentit de “nació cultural”. Sobre això volia parlar-te, esperant que potser algun lector de L’Agulla que tingui accés a tu et pugui fer arribar aquesta reflexió.

Catalunya no és una nació cultural. I és que l’expressió “nació cultural” gosaria dir que no significa res. Catalunya és, simplement, una nació. Perquè no hi ha nacions de diverses menes, sinó que el caràcter nacional d’un territori és una realitat global.

Catalunya és una nació perquè té una personalitat cultural i lingüística pròpia, i un sentiment de pertinença molt fort. Els referents culturals i socials de Catalunya són força diferents dels de la major part d’Espanya, i la llengua que parlem, com totes les llengües, configura una manera d’expressar la realitat que no es redueix només a l’ús d’unes paraules en comptes d’unes altres. I la història d’aquest país ha anat deixant un pòsit de poble, de vinculació comuna, molt potent, i això més enllà de les estructures polítiques i socials en què aquest sentit de poble s’hagi pogut configurar al llarg dels segles. I tot això és el que els catalans volem expressar quan diem que Catalunya és una nació.

Tota aquesta realitat, però, no s’acaba aquí. La consideració d’un determinat territori com a nació no s’acaba només en aquest camp que podem anomenar cultural i emocional. No s’acaba aquí, sinó que té sempre, inevitablement, unes conseqüències pròpiament polítiques. Qualsevol realitat nacional necessita, i vol, ser reconeguda. I aquest reconeixement entra, ja, en el camp polític. Hi entra, però no marca com ha de ser en concret aquest reconeixement. Pot ser, simplement, un reconeixement de les peculiaritats culturals. Però normalment acostuma a anar més enllà, i en el cas català certament que hi va. I es tradueix en una voluntat d’autogovern, que pot ser molt o poc, i que pot arribar fins a la voluntat d’independència. Però la concreció d’això depèn de cada cas i de cada moment històric. En aquest moment nostre, a Catalunya una part de la població ho vol concretar amb la independència, mentre que una altra part el que vol és un augment de les possibilitats d’autogovern. I, al mateix temps, una part vol que això és decideixi mitjançant un referèndum d’autodeterminació, mentre que una altra part el que voldria és una reforma constitucional que reorganitzés l’autogovern, i una tercera part creu que ja estem bé com estem. Però cap d’aquests possibilitats es dedueix del fet en si de que Catalunya sigui una nació. O, dit d’una altra manera, de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya no es dedueixen unes conseqüències ni polítiques ni jurídiques predeterminades, però sí que posa sobre la taula la necessitat de debatre i negociar com es concreta políticament i jurídicament aquest caràcter.

I això és tot el que et volia explicar. Bona feina!

Misericòrdia i reconciliació institucionals

3-misericordia“Ens hauríeu de denunciar als tribunals per tot el mal que us hem fet: les mentides que us hem dit, la joventut condicionada per les nostres dèries, el control de les consciències… en definitiva l’abús de poder que els capellans hem fet sobre vosaltres, els laics”. Així s’expressava fa uns anys mossèn Mario Rodrigo, capellà de Lleida, home lliure i de gran qualitat humana. Molt amic del meu cunyat Jordi, havia quedat cec i vivia a la residència sacerdotal d’aquesta ciutat. Junts sortien a fer passejades i, tot conversant de diversos temes, en Mario se sincerava amb expressions com les inicials. Era una veritable “confessió” personal (i grupal) d’un capellà honest, que fa un repàs de la seva acció pastoral.

El que expressa aquesta anècdota revela una realitat molt seriosa i important del poder de l’estructura eclesial/clerical a l’“España católica”, que va provocar el rebuig i consegüent “laïcisme” anticatòlic d’una part de la societat del nostre país, que ja havia patit els enfrontaments republicans o que es rebel·là contra el posicionament servil de la majoria de jerarques a la dictadura.

El bisbe de Roma va endegar la tardor passada tota una “campanya” al voltant de la qüestió del perdó i la reconciliació, tot anunciant un “any jubilar de la misericòrdia”, per a remarcar aquesta dimensió creient, dins la tradició bíblica i cristiana. Un missatge llançat al món davant de totes les dinàmiques violentes que enfronten pobles i persones, destruint les bases de la convivència humana. Animava les comunitats cristianes a promoure iniciatives per a treballar, de moltes maneres, aquesta dimensió: celebracions, xerrades, escrits… i va nomenar, a cada diòcesi, uns capellans com a “missioners de la misericòrdia”, perquè poguessin difondre el missatge i poder perdonar determinats “pecats reservats” que, segons la legislació moral catòlica, només pot perdonar el bisbe de Roma.

El sagrament de la reconciliació vol expressar la nostra condició humana limitada (“pecadora”) i la necessitat d’una reconciliació amb Déu i entre nosaltres. Això pertany al nivell personal o comunitari “intern”. A casa nostra s’han fet algunes celebracions, xerrades i actes en comunitats i parròquies que han volgut materialitzar la crida del bisbe Francesc. I es pensa en un acte col·lectiu, molt més gran, a celebrar en un gran temple (Sagrada Família, catedral, etc.). ¿No seria l’ocasió privilegiada perquè l’Església catòlica demanés públicament perdó per tot el mal que ha fet a les persones i a la societat?

Entenc que l’acció col·lectiva (els “pecats institucionals”) de l’Església requereix també una acció pública, simbòlica (sagramental), de reconciliació amb tota la societat.

Això empalmaria amb la tradició dels primers cristians, que demanaven perdó públicament pels seus pecats, perquè afectaven (també) tota la comunitat i respondria a l’esperit del bisbe de Roma en la seva dinàmica pastoral i en el desig de fer-nos presents en el nostre món.

Jesús Lanao

Carta a ‘Podemos’

(publicada a Viladecans Punt de Trobada, núm. 101)

Madrid,  La Arganzuela, 27 junio 2016.

A las y los  dirigentes y/o responsables de ‘Podemos’.

Compañeras, compañeros:

Lo de ayer nos sonó a batacazo electoral. El juego de palabras malévolo  –creíamos en la posibilidad del ‘sorpasso’ y nos quedamos con un ‘batacazo’–  tenía una base. El tono serio de la rueda de prensa de Pablo Iglesias, o las imágenes de ojos que habían llorado frente al Reina Sofía, no podían dejarnos indiferentes. En mi caso, que he votado a ‘Podemos’, que incluso ejercí como interventor en las penúltimas elecciones, sin haberme apuntado nunca al ‘Partido Podemos’, la reflexión que sigue tiene un final claro: sí, quiero apuntarme a ‘Podemos’, quiero trabajar en ‘Podemos’, aun a pesar de mis obvias limitaciones físicas y de mi edad. Cuento por qué.

Desde el año 1979, el de las primeras elecciones municipales, he participado en todas las elecciones, desde las filas de un partido histórico, casi digno y siempre minoritario: el PSUC, que luego derivó en IC e ICV.  Durante muchos años ejercí, bajo estas siglas, como concejal en Cornellà y como diputado en el Parlament de Catalunya. Más allá de la representación institucional, me encargaron la tarea de ‘predicador de la Idea’, como yo traducía el encargo de mitinero, participación en debates públicos, conferenciante, articulista, etc. Todo ello antes de mi traslado a Madrid, en donde estoy empadronado desde hace más de trece años. Lo anterior no es un listado de méritos porque soy consciente de que, a lo largo de mi vida política, he cometido muchísimos errores. Pero sí que me siento autorizado a extraer conclusiones de ‘nuestro’ momento actual, entre ciénagas de corrupción (que tal vez acabe ‘prescribiendo’, para vergüenza de todos), las consecuencias del ‘Brexit’, los efectos de la crisis, el crecimiento exponencial en Europa y en el mundo de una extrema derecha xenófoba e insolidaria.

Chesterton decía que todo lo que es vivo siempre da la sensación de que está a punto de morir. Y que únicamente aquello que ya ha muerto da sensación de estabilidad. Pensaba, ayer por la noche, en sus palabras. De ahí que me atreva a traducir en positivo el análisisvista_hemiciclo_boveda de lo sucedido. Porque, ¡ojo!, 70 diputados (y lo digo en genérico, que incluye a los y a las) son muchos diputados,  que pueden dar lugar tanto a un aprendizaje político ‘für Ewig’, de larga duración, y a una intensa, visible, ‘transformadora’ (¡sí!)  acción política. Setenta diputados garantizan la presencia en todas las comisiones parlamentarias, en todas los grupos de trabajo que se puedan crear, en todos los debates (en comisión y en pleno), etc. Es decir:  los/las de nuevo cuño tendrán ocasión de dominar, de forma acelerada y con medios suficientes (de asesoramiento específico y de información pertinente adjunta), los entresijos de la actividad parlamentaria,  en la cual tiene especial relieve  –aunque supongo que son bien conocidos, recomiendo una lectura ‘coral’ de los artículos 70 a 80 de la Constitución, para cerciorarse de las herramientas que nuestros diputados pueden activar  –véase, p.e., el artículo 76–, siempre amparados por el Reglamento y que pueden convertirse en una garantía política para quienes les hemos votado.

En términos generales, creo que ‘Unidos-Podemos’ ha hecho una buena campaña. Sin olvidar el contubernio, no sé si sellado con sangre, destinado a cargar contra ‘Podemos’, tanto desde un PP, que ha sido capaz incluso de minimizar, ante la opinión pública,  los efectos corrosivos de la corrupción de los suyos, como desde la retórica de frases hechas y de descalificaciones genéricas, de aromas demasiado falangistas, del PSOE, el gran perdedor de esta contienda.

Cierro. Perdonad mi intromisión que era, para mí, la forma de agradeceros lo que habéis aportado, y aportáis, a la dignificación de la vida política de nuestro país.

Ignasi Riera

Moments polítics excepcionals

Tant a Espanya com a Catalunya vivim una situació política excepcional i són temps de definició personal i col·lectiva.

Després de les darreres eleccions ens trobem tant a Espanya com a Catalunya, en unes “aritmètiques diabòliques”, que fan molt difícil la constitució de governs estables.

A Catalunya, apurant el màxim, s’ha arribat a un acord imprevisible, fruit d’una “enginyeria política”, entre Junts pel Sí i les CUP.

A Espanya a hores d’ara no sabem si arribaran a un acord entre PP i PSOE, recolzat per Ciutadans, o a un acord d’“esquerres”, entre PSOE, Podemos, i Izquierda Unida.

Per cercar les causes d’aquests fets ens fem unes preguntes a diferents nivells de profunditat.

1 Nivell psico-cultural: ¿Per què s’han concentrat les negociacions a l’entorn de la persona d’Artur Mas? ¿No serà que ha entrat també en els territoris de les esquerres l’individualisme modern? O en les CUP ¿és la valoració anarquista de l’individu? En aquest cas de l’anti-valor Mas. Les anàlisis socials d’esquerres haurien de ser sobre els moviments sociopolítics, i no sobre les persones.

2 Nivell psicològic-polític: ¿Darrere les personalitzacions, no hi ha la qüestió de qui lidera el sobiranisme? ¿No pot haver-hi una “enveja” de les esquerres, per no haver-lo pogut liderar, o per no haver pogut liderar un moviment pro-federalista? ¿No hi ha un cert “complex d’inferioritat” de les esquerres, d’haver d’acceptar el lideratge del centre-dreta?

3 En una anàlisi sòcio-històrica, ens preguntem: ¿L’emancipació nacional i l’emancipació social no s’han tornat a frenar mútuament com en altres moments de la nostra història?

4 En una anàlisi dels partits, notem com tots van passant els seus “viacrucis” i canvis. ERC ja l’ha passat després de moltes crisis. El PSC fa temps que l’està passant. El PSOE va perdent vots. ICV, ha tingut posicions ambivalents i ha perdut visibilitat dins les diverses coalicions. CiU s’ha desfet. UDC s’ha dividit. CDC s’està refundant. El PP ha perdut molts vots. Ciutadans ha guanyat vots i l’interessa més Espanya. Podemos encara està fent-se, i li falta base popular i experiència política. IU ha quedat molt reduïda. Les CUP amb el resultat de les negociacions amb Junts pel Sí, ha iniciat el seu viacrucis.

5 Ara bé, ¿per què els partits estan passant aquests “calvaris”? ¿I per què apareixen nous partits? Segurament, per les conseqüències polítiques de la crisi social. Els partits amb els seus programes i estructures tradicionals, els governs, tant de dreta, com de centre, o d’esquerra, no solucionen els dos temes fonamentals: l’augment de la desigualtat i el desequilibri ecològic.

6 Nivell sociològic: ¿Quines són les causes de les crisis i d’aquestes impotències dels partits i dels governs? Els canvis tecnològics, la globalització, i els canvis en les classes socials, són els factors determinants. Les diferents capes socials es van situant econòmicament, política, cultural, ideològica, ètica i religiosa. Això significa: aparició de noves capes socials i canvis a l’interior de cada classe.

7 Nivell de consciència política: ¿Hi ha maduresa suficient per construir un Estat Català? ¿I hi ha consciència social suficient per a un govern d’esquerres, que necessita una base popular majoritària i mobilitzada? Cal eixamplar la base independentista. Els vots d’una bona part de la classe obrera en favor del PP i de Ciutadans, ens indica que cal fer créixer tant la consciència social com la consciència nacional a l’interior de les capes populars. I a Espanya: ¿Hi ha maduresa per a un govern d’esquerres i per acceptar la plurinacionalitat? Cal molt treball polític i caminar vers la democràcia participativa.

8 Anant més a fons: ¿Com estan jugant actualment en tots aquests processos les “ànimes” catalanes: la “cristiana”, la “republicana”, l’”anarquista” i també les “musulmana” i “jueva”?

9 Nivell humà: Constatem com tothom està aprenent a dialogar, a tolerar-se, a posar-se en la pell de l’altre, a comprendre… Tots hem après a fer uns dels exercicis més humans: la política, i això és bo. Hem avançat en consciència nacional, en consciència social i en desenvolupar la democràcia.

10 Des de la fe cristiana, podem afirmar que l’Esperit Sant està en els conflictes i negociacions. ¿En la generositat, en la humilitat, en el servei al país de força polítics i partits, en el reconeixement autocrític d’errors, en el que hem après tots, en la paciència, i esperança de molts, no hi ha aquesta capacitat d’estimar i d’acollir l’estimació dels altres, que és fruit de l’Esperit Sant, motor de la història?

Quim Cervera

Quatre escenaris per després de les eleccions del 20D

A hores d’ara no se sap si Artur Mas serà president, o si ho serà algun altre diputat o diputada, o si tindrem noves eleccions. Però el que sí que a mi em sembla clar és que el projecte d’independència exprés té molt poc futur, i que més val preveure les possibilitats que s’obriran en les eleccions del 20D per reconduir la situació. Jo veig quatre escenaris possibles segons els pactes postelectorals (amb el ben entès que quan parlo de pacte no em refereixo necessàriament a govern de coalició, sinó que pot ser, simplement, suport extern):

Pacte PP-Ciutadans. Caldrà empènVotacionsyer fort al PSOE, Podem i IU per forçar una bona reforma de la Constitució i fer possible d’alguna forma un referèndum català. Per a ells pot ser una bona eina d’oposició.

Pacte PSOE-Ciutadans. Caldrà que Podem i IU es posin les piles i obliguin el PSOE a complir les seves promeses i a fer-ho bé. I, més difícil, caldrà empènyer per un referèndum.

Pacte PSOE-Podem (i IU). No hi haurà excusa perquè el govern no impulsi una bona reforma de la Constitució. Caldrà obligar-los, i a més empènyer per un referèndum.

Pacte PSOE-Ciutadans-Podem. Governar en aquestes condicions serà molt complicat, i caldrà empènyer fort per decantar les coses en la bona direcció.

Tot això segurament que deu sonar ingenu a molts lectors, però què voleu que us hi digui: jo penso que tot plegat pot anar prou bé.

Josep Lligadas