10 anys de la llei per a la igualtat efectiva

El quadrienni 2004-2007 va ser fecund en legislació avançada de drets civils, socials i d’igualtat. La protecció integral contra la violència de gènere, el matrimoni igualitari, l’atenció a les dependències i la igualtat efectiva entre dones i homes van prendre forma amb lleis orgàniques vindicades, defensades i, per fi, aprovades.

Enguany, compleix deu anys la llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes. Una llei que es comença a implantar amb la creació del Ministeri d’Igualtat (2008-2011), un luxe del qual Zapatero prescindeix quan canvia el govern mesos abans de les eleccions que guanyarà Rajoy.

El Comitè de Drets de la Dona de les Nacions Unides (CEDAW) va destacar l’aprovació de la llei i els avenços realitzats en el seu moment, però, en canvi fa dos anys va suspendre a l’estat espanyol en polítiques d’igualtat.

I aquí ens trobem, amb una llei pionera i integral, sota la direcció d’un govern que no li posa prioritat política i molt menys els diners necessaris. Un clar exemple que tenir lleis avançades no és garantia de res. Una llei que modifica 20 lleis sectorials necessita governants que se la creguin i que faci bandera de la igualtat efectiva com a condició imprescindible per combatre la discriminació per raó de sexe.

Les dades que sobre aquest aniversari han destacat sindicats, moviment social i feminista, partits polítics, mitjans de comunicació… es podria resumir en una frase: poca cosa podem celebrar però hem iniciat un camí sense retorn. Ara bé, per no desfer el camí recorregut, i seguir avançant, hem de tenir clar que davant del miratge de la igualtat (“ja som iguals”), tot i no ser “com abans”, la vida de les dones continua tenint avui dia pitjors condicions que la dels homes.

Les dones hem sortit a treballar i els homes no han entrat a casa per compartir la cura de petits i grans i el treball domèstic. Les dones treballem més (al temps remunerat se li ha de sumar el no remunerat), però continuem tenint menys diners i menys salut: la coneguda bretxa salarial del 25% que ens fa més pobres i repercuteix directament en el nostre estat de salut. D’altra banda, els rols i estereotips de gènere impregnen la nostra vida amb missatges de com hem de ser les dones i com han de ser els homes. En una societat on el que no surt als mitjans audiovisuals “no existeix” i no es valora, podem dir clarament que les activitats associades al gènere femení no es valoren, encara que siguin homes els que les realitzin.

En aquesta breu llista de condicions adverses de cara a assolir la igualtat, encara cal dir que la política és el reflex de la societat. La llei d’igualtat efectiva implanta l’obligatorietat que les llistes electorals tinguin “una composició equilibrada de dones i homes, de manera que en el conjunt de la llista els candidats de cadascun dels sexes suposin com a mínim el quaranta per cent”. Doncs bé, al maig del 2007 es van celebrar les primeres eleccions, municipals, on s’aplicava aquesta norma i el resultat va ser el 69,15% homes i 30,85% dones. Si indaguem en aquestes dades de la Federació de Municipis d’Espanya, Catalunya no queda gaire ben parada: les dones regidores són només el 29,5%. Vuit anys després, el 2015, ja n’érem el 30%!

Mentre que la presència de les dones en l’àmbit social és indiscutible, la política institucional i de partit és un territori que ens costa d’assolir. Però és de vital importància tenir presència i participació en la política institucional. La frase de Joan Fuster “la política o la fas o te la fan” és molt pertinent en el tema que ens ocupa: avançarem més a poc a poc si les veus, els sabers, les aportacions de les dones no entren en les institucions i posen en el centre de la política la igualtat efectiva i els drets dels col·lectius més desafavorits.

Quiteria Guirao Abellán

Anuncis

Carta a Pedro Sánchez sobre el caràcter nacional de Catalunya

Benvolgut Pedro. En primer lloc, et vull felicitar per la teva victòria a les primàries del PSOE. Me n’alegro, perquè en tot cas, manifesta la voluntat del teu partit de no encarcarar-se, sinó de buscar una manera de fer política que respongui més a la realitat actual, que espero que es tradueixi sobretot en la lluita per la igualtat i el servei als més febles.

T’escric aquesta carta a propòsit d’un tema tan debatut actualment com és el de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya. En la campanya de les primàries s’ha parlat d’Espanya com a nació de nacions, o d’estat plurinacional, o de nació plurinacional (que és, de totes tres, la formulació que a mi més m’agrada). I tu has dit que, en efecte, Catalunya és una nació, encara que finalment vas creure necessari aclarir que ho és en el sentit de “nació cultural”. Sobre això volia parlar-te, esperant que potser algun lector de L’Agulla que tingui accés a tu et pugui fer arribar aquesta reflexió.

Catalunya no és una nació cultural. I és que l’expressió “nació cultural” gosaria dir que no significa res. Catalunya és, simplement, una nació. Perquè no hi ha nacions de diverses menes, sinó que el caràcter nacional d’un territori és una realitat global.

Catalunya és una nació perquè té una personalitat cultural i lingüística pròpia, i un sentiment de pertinença molt fort. Els referents culturals i socials de Catalunya són força diferents dels de la major part d’Espanya, i la llengua que parlem, com totes les llengües, configura una manera d’expressar la realitat que no es redueix només a l’ús d’unes paraules en comptes d’unes altres. I la història d’aquest país ha anat deixant un pòsit de poble, de vinculació comuna, molt potent, i això més enllà de les estructures polítiques i socials en què aquest sentit de poble s’hagi pogut configurar al llarg dels segles. I tot això és el que els catalans volem expressar quan diem que Catalunya és una nació.

Tota aquesta realitat, però, no s’acaba aquí. La consideració d’un determinat territori com a nació no s’acaba només en aquest camp que podem anomenar cultural i emocional. No s’acaba aquí, sinó que té sempre, inevitablement, unes conseqüències pròpiament polítiques. Qualsevol realitat nacional necessita, i vol, ser reconeguda. I aquest reconeixement entra, ja, en el camp polític. Hi entra, però no marca com ha de ser en concret aquest reconeixement. Pot ser, simplement, un reconeixement de les peculiaritats culturals. Però normalment acostuma a anar més enllà, i en el cas català certament que hi va. I es tradueix en una voluntat d’autogovern, que pot ser molt o poc, i que pot arribar fins a la voluntat d’independència. Però la concreció d’això depèn de cada cas i de cada moment històric. En aquest moment nostre, a Catalunya una part de la població ho vol concretar amb la independència, mentre que una altra part el que vol és un augment de les possibilitats d’autogovern. I, al mateix temps, una part vol que això és decideixi mitjançant un referèndum d’autodeterminació, mentre que una altra part el que voldria és una reforma constitucional que reorganitzés l’autogovern, i una tercera part creu que ja estem bé com estem. Però cap d’aquests possibilitats es dedueix del fet en si de que Catalunya sigui una nació. O, dit d’una altra manera, de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya no es dedueixen unes conseqüències ni polítiques ni jurídiques predeterminades, però sí que posa sobre la taula la necessitat de debatre i negociar com es concreta políticament i jurídicament aquest caràcter.

I això és tot el que et volia explicar. Bona feina!

Misericòrdia i reconciliació institucionals

3-misericordia“Ens hauríeu de denunciar als tribunals per tot el mal que us hem fet: les mentides que us hem dit, la joventut condicionada per les nostres dèries, el control de les consciències… en definitiva l’abús de poder que els capellans hem fet sobre vosaltres, els laics”. Així s’expressava fa uns anys mossèn Mario Rodrigo, capellà de Lleida, home lliure i de gran qualitat humana. Molt amic del meu cunyat Jordi, havia quedat cec i vivia a la residència sacerdotal d’aquesta ciutat. Junts sortien a fer passejades i, tot conversant de diversos temes, en Mario se sincerava amb expressions com les inicials. Era una veritable “confessió” personal (i grupal) d’un capellà honest, que fa un repàs de la seva acció pastoral.

El que expressa aquesta anècdota revela una realitat molt seriosa i important del poder de l’estructura eclesial/clerical a l’“España católica”, que va provocar el rebuig i consegüent “laïcisme” anticatòlic d’una part de la societat del nostre país, que ja havia patit els enfrontaments republicans o que es rebel·là contra el posicionament servil de la majoria de jerarques a la dictadura.

El bisbe de Roma va endegar la tardor passada tota una “campanya” al voltant de la qüestió del perdó i la reconciliació, tot anunciant un “any jubilar de la misericòrdia”, per a remarcar aquesta dimensió creient, dins la tradició bíblica i cristiana. Un missatge llançat al món davant de totes les dinàmiques violentes que enfronten pobles i persones, destruint les bases de la convivència humana. Animava les comunitats cristianes a promoure iniciatives per a treballar, de moltes maneres, aquesta dimensió: celebracions, xerrades, escrits… i va nomenar, a cada diòcesi, uns capellans com a “missioners de la misericòrdia”, perquè poguessin difondre el missatge i poder perdonar determinats “pecats reservats” que, segons la legislació moral catòlica, només pot perdonar el bisbe de Roma.

El sagrament de la reconciliació vol expressar la nostra condició humana limitada (“pecadora”) i la necessitat d’una reconciliació amb Déu i entre nosaltres. Això pertany al nivell personal o comunitari “intern”. A casa nostra s’han fet algunes celebracions, xerrades i actes en comunitats i parròquies que han volgut materialitzar la crida del bisbe Francesc. I es pensa en un acte col·lectiu, molt més gran, a celebrar en un gran temple (Sagrada Família, catedral, etc.). ¿No seria l’ocasió privilegiada perquè l’Església catòlica demanés públicament perdó per tot el mal que ha fet a les persones i a la societat?

Entenc que l’acció col·lectiva (els “pecats institucionals”) de l’Església requereix també una acció pública, simbòlica (sagramental), de reconciliació amb tota la societat.

Això empalmaria amb la tradició dels primers cristians, que demanaven perdó públicament pels seus pecats, perquè afectaven (també) tota la comunitat i respondria a l’esperit del bisbe de Roma en la seva dinàmica pastoral i en el desig de fer-nos presents en el nostre món.

Jesús Lanao

Carta a ‘Podemos’

(publicada a Viladecans Punt de Trobada, núm. 101)

Madrid,  La Arganzuela, 27 junio 2016.

A las y los  dirigentes y/o responsables de ‘Podemos’.

Compañeras, compañeros:

Lo de ayer nos sonó a batacazo electoral. El juego de palabras malévolo  –creíamos en la posibilidad del ‘sorpasso’ y nos quedamos con un ‘batacazo’–  tenía una base. El tono serio de la rueda de prensa de Pablo Iglesias, o las imágenes de ojos que habían llorado frente al Reina Sofía, no podían dejarnos indiferentes. En mi caso, que he votado a ‘Podemos’, que incluso ejercí como interventor en las penúltimas elecciones, sin haberme apuntado nunca al ‘Partido Podemos’, la reflexión que sigue tiene un final claro: sí, quiero apuntarme a ‘Podemos’, quiero trabajar en ‘Podemos’, aun a pesar de mis obvias limitaciones físicas y de mi edad. Cuento por qué.

Desde el año 1979, el de las primeras elecciones municipales, he participado en todas las elecciones, desde las filas de un partido histórico, casi digno y siempre minoritario: el PSUC, que luego derivó en IC e ICV.  Durante muchos años ejercí, bajo estas siglas, como concejal en Cornellà y como diputado en el Parlament de Catalunya. Más allá de la representación institucional, me encargaron la tarea de ‘predicador de la Idea’, como yo traducía el encargo de mitinero, participación en debates públicos, conferenciante, articulista, etc. Todo ello antes de mi traslado a Madrid, en donde estoy empadronado desde hace más de trece años. Lo anterior no es un listado de méritos porque soy consciente de que, a lo largo de mi vida política, he cometido muchísimos errores. Pero sí que me siento autorizado a extraer conclusiones de ‘nuestro’ momento actual, entre ciénagas de corrupción (que tal vez acabe ‘prescribiendo’, para vergüenza de todos), las consecuencias del ‘Brexit’, los efectos de la crisis, el crecimiento exponencial en Europa y en el mundo de una extrema derecha xenófoba e insolidaria.

Chesterton decía que todo lo que es vivo siempre da la sensación de que está a punto de morir. Y que únicamente aquello que ya ha muerto da sensación de estabilidad. Pensaba, ayer por la noche, en sus palabras. De ahí que me atreva a traducir en positivo el análisisvista_hemiciclo_boveda de lo sucedido. Porque, ¡ojo!, 70 diputados (y lo digo en genérico, que incluye a los y a las) son muchos diputados,  que pueden dar lugar tanto a un aprendizaje político ‘für Ewig’, de larga duración, y a una intensa, visible, ‘transformadora’ (¡sí!)  acción política. Setenta diputados garantizan la presencia en todas las comisiones parlamentarias, en todas los grupos de trabajo que se puedan crear, en todos los debates (en comisión y en pleno), etc. Es decir:  los/las de nuevo cuño tendrán ocasión de dominar, de forma acelerada y con medios suficientes (de asesoramiento específico y de información pertinente adjunta), los entresijos de la actividad parlamentaria,  en la cual tiene especial relieve  –aunque supongo que son bien conocidos, recomiendo una lectura ‘coral’ de los artículos 70 a 80 de la Constitución, para cerciorarse de las herramientas que nuestros diputados pueden activar  –véase, p.e., el artículo 76–, siempre amparados por el Reglamento y que pueden convertirse en una garantía política para quienes les hemos votado.

En términos generales, creo que ‘Unidos-Podemos’ ha hecho una buena campaña. Sin olvidar el contubernio, no sé si sellado con sangre, destinado a cargar contra ‘Podemos’, tanto desde un PP, que ha sido capaz incluso de minimizar, ante la opinión pública,  los efectos corrosivos de la corrupción de los suyos, como desde la retórica de frases hechas y de descalificaciones genéricas, de aromas demasiado falangistas, del PSOE, el gran perdedor de esta contienda.

Cierro. Perdonad mi intromisión que era, para mí, la forma de agradeceros lo que habéis aportado, y aportáis, a la dignificación de la vida política de nuestro país.

Ignasi Riera

Moments polítics excepcionals

Tant a Espanya com a Catalunya vivim una situació política excepcional i són temps de definició personal i col·lectiva.

Després de les darreres eleccions ens trobem tant a Espanya com a Catalunya, en unes “aritmètiques diabòliques”, que fan molt difícil la constitució de governs estables.

A Catalunya, apurant el màxim, s’ha arribat a un acord imprevisible, fruit d’una “enginyeria política”, entre Junts pel Sí i les CUP.

A Espanya a hores d’ara no sabem si arribaran a un acord entre PP i PSOE, recolzat per Ciutadans, o a un acord d’“esquerres”, entre PSOE, Podemos, i Izquierda Unida.

Per cercar les causes d’aquests fets ens fem unes preguntes a diferents nivells de profunditat.

1 Nivell psico-cultural: ¿Per què s’han concentrat les negociacions a l’entorn de la persona d’Artur Mas? ¿No serà que ha entrat també en els territoris de les esquerres l’individualisme modern? O en les CUP ¿és la valoració anarquista de l’individu? En aquest cas de l’anti-valor Mas. Les anàlisis socials d’esquerres haurien de ser sobre els moviments sociopolítics, i no sobre les persones.

2 Nivell psicològic-polític: ¿Darrere les personalitzacions, no hi ha la qüestió de qui lidera el sobiranisme? ¿No pot haver-hi una “enveja” de les esquerres, per no haver-lo pogut liderar, o per no haver pogut liderar un moviment pro-federalista? ¿No hi ha un cert “complex d’inferioritat” de les esquerres, d’haver d’acceptar el lideratge del centre-dreta?

3 En una anàlisi sòcio-històrica, ens preguntem: ¿L’emancipació nacional i l’emancipació social no s’han tornat a frenar mútuament com en altres moments de la nostra història?

4 En una anàlisi dels partits, notem com tots van passant els seus “viacrucis” i canvis. ERC ja l’ha passat després de moltes crisis. El PSC fa temps que l’està passant. El PSOE va perdent vots. ICV, ha tingut posicions ambivalents i ha perdut visibilitat dins les diverses coalicions. CiU s’ha desfet. UDC s’ha dividit. CDC s’està refundant. El PP ha perdut molts vots. Ciutadans ha guanyat vots i l’interessa més Espanya. Podemos encara està fent-se, i li falta base popular i experiència política. IU ha quedat molt reduïda. Les CUP amb el resultat de les negociacions amb Junts pel Sí, ha iniciat el seu viacrucis.

5 Ara bé, ¿per què els partits estan passant aquests “calvaris”? ¿I per què apareixen nous partits? Segurament, per les conseqüències polítiques de la crisi social. Els partits amb els seus programes i estructures tradicionals, els governs, tant de dreta, com de centre, o d’esquerra, no solucionen els dos temes fonamentals: l’augment de la desigualtat i el desequilibri ecològic.

6 Nivell sociològic: ¿Quines són les causes de les crisis i d’aquestes impotències dels partits i dels governs? Els canvis tecnològics, la globalització, i els canvis en les classes socials, són els factors determinants. Les diferents capes socials es van situant econòmicament, política, cultural, ideològica, ètica i religiosa. Això significa: aparició de noves capes socials i canvis a l’interior de cada classe.

7 Nivell de consciència política: ¿Hi ha maduresa suficient per construir un Estat Català? ¿I hi ha consciència social suficient per a un govern d’esquerres, que necessita una base popular majoritària i mobilitzada? Cal eixamplar la base independentista. Els vots d’una bona part de la classe obrera en favor del PP i de Ciutadans, ens indica que cal fer créixer tant la consciència social com la consciència nacional a l’interior de les capes populars. I a Espanya: ¿Hi ha maduresa per a un govern d’esquerres i per acceptar la plurinacionalitat? Cal molt treball polític i caminar vers la democràcia participativa.

8 Anant més a fons: ¿Com estan jugant actualment en tots aquests processos les “ànimes” catalanes: la “cristiana”, la “republicana”, l’”anarquista” i també les “musulmana” i “jueva”?

9 Nivell humà: Constatem com tothom està aprenent a dialogar, a tolerar-se, a posar-se en la pell de l’altre, a comprendre… Tots hem après a fer uns dels exercicis més humans: la política, i això és bo. Hem avançat en consciència nacional, en consciència social i en desenvolupar la democràcia.

10 Des de la fe cristiana, podem afirmar que l’Esperit Sant està en els conflictes i negociacions. ¿En la generositat, en la humilitat, en el servei al país de força polítics i partits, en el reconeixement autocrític d’errors, en el que hem après tots, en la paciència, i esperança de molts, no hi ha aquesta capacitat d’estimar i d’acollir l’estimació dels altres, que és fruit de l’Esperit Sant, motor de la història?

Quim Cervera

Quatre escenaris per després de les eleccions del 20D

A hores d’ara no se sap si Artur Mas serà president, o si ho serà algun altre diputat o diputada, o si tindrem noves eleccions. Però el que sí que a mi em sembla clar és que el projecte d’independència exprés té molt poc futur, i que més val preveure les possibilitats que s’obriran en les eleccions del 20D per reconduir la situació. Jo veig quatre escenaris possibles segons els pactes postelectorals (amb el ben entès que quan parlo de pacte no em refereixo necessàriament a govern de coalició, sinó que pot ser, simplement, suport extern):

Pacte PP-Ciutadans. Caldrà empènVotacionsyer fort al PSOE, Podem i IU per forçar una bona reforma de la Constitució i fer possible d’alguna forma un referèndum català. Per a ells pot ser una bona eina d’oposició.

Pacte PSOE-Ciutadans. Caldrà que Podem i IU es posin les piles i obliguin el PSOE a complir les seves promeses i a fer-ho bé. I, més difícil, caldrà empènyer per un referèndum.

Pacte PSOE-Podem (i IU). No hi haurà excusa perquè el govern no impulsi una bona reforma de la Constitució. Caldrà obligar-los, i a més empènyer per un referèndum.

Pacte PSOE-Ciutadans-Podem. Governar en aquestes condicions serà molt complicat, i caldrà empènyer fort per decantar les coses en la bona direcció.

Tot això segurament que deu sonar ingenu a molts lectors, però què voleu que us hi digui: jo penso que tot plegat pot anar prou bé.

Josep Lligadas