Les Escletxes o Bores de Freixeneda

Les Escletxes o Bores de Freixeneda també conegudes amb altres noms com les Clapisses, o de la Correjada, estan situades a la serra de la Freixeneda, prop de Ciuret i de Collfred. Són grans esquerdes a la roca del subsol d’una fageda situada a uns 1.300 metres d’altitud.

Es tracta d’un entramat de blocs, passadissos estrets i camins que no duen enlloc. Un fenomen natural que ens recorda altres indrets que comparteixen el seu mateix origen, la diàclasi, com és el cas dels Bufadors de Beví o les escletxes del Papiol.

La magnitud de les esquerdes ens permet, amb precaució, entrar-hi dins i sentir-nos en un món diferent, envoltats de pedra, humitat, molsa, foscor, fullaraca i misteri. Si mirem als costats, paret de pedra humida; si mirem a terra, una muntanya de fulla; i si guaitem el cel, els faigs verds, marrons, o fantasmagòrics segons l’època de l’any.

El nostre recorregut és un itinerari fàcil d’uns 8 km, apte per a tots els públics, en el qual ens endinsarem i explorarem detingudament aquest indret amb prou temps per deixar-nos portar per la imaginació, l’encant i la màgia dels seus racons. De ben segur que us encantarà.

Com arribar-hi

S’hi pot arribar des de Sant Privat d’en Bas, a la Garrotxa, o des de Vidrà, Osona. En aquest cas s’ha optat fer-ho des de Vidrà.

El punt de partida és el collet de Collfred. Per arribar-hi cal seguir per la C-17 fins a Sant Quirze de Besora i des d’allà continuar cap a Vidrà. Un cop a Vidrà seguim per una pista estreta i asfaltada que passa per Ciuret, fins a arribar al collet de Collfred. Aproximadament uns 500 metres més avall es troben les masies de Casanova de Collfred (propietat privada). Al collet, per tant, aparquem i comencem la ruta.

El Veïnat de Ciuret

Al veïnat de Ciuret, tot i que només hi passem, val la pena fer-hi referència. Situat a 6 km de Vidrà i a 1.155 m d’altitud, està format pels masos de la Casa de Baix, Can Font, el Moreu i Can Pubill. Els prats de pastura que envolten aquest nucli de cases fan que sigui un lloc encisador.

L’església de Santa Llúcia de Ciuret es va construir l’any 1754 per desig dels feligresos de l’entorn, a fi de tenir més a prop un lloc de culte. Fins aleshores havien d’anar a Santa Margarida de Cabagès. L’any 1772 va ser ampliada.

Itinerari cap a les Escletxes

Des del collet i baixant vers les masies, prenem a la dreta un corriol paral·lel a la carretera. Rodegem les primeres edificacions per l’esquerra i seguim la pista que travessa el torrent amb una surgència d’aigua, la font de Collfred.

Continuem el camí que va planejant per l’obaga enmig d’una fageda. Quan fa cosa d’un quilòmetre que caminem, la pista es bifurca tot just després de creuar un torrent. Continuarem per l’esquerra en lleugera baixada fins a uns prats. Ara la pista va seguint per la dreta del torrent fins a arribar a un revolt molt acusat a l’esquerra, on canviem de vessant i passem pel costat d’un gran faig centenari. Més enllà la fageda presenta una petita clariana i uns 200 metres després arribem a una antiga i curiosa cabana de fusta.

Sembla que havia estat una cabana de carboners. La cabana està dividida interiorment en dos espais, un d’ample, el que mira a ponent i un altre, amb finestra i accés per una porta que mira a llevant. Aquest segon presenta diverses lliteres que ja no es fan servir. Actualment està força deteriorada.

Deixem la pista i ens enfilem amunt seguint uns senyals grocs. Ben aviat ens situarem sobre les escletxes.

Les escletxes

Es tracta de grans blocs de roca, esquinçats per l’efecte de plegaments tectònics, en què les escletxes van formar un seguit de passadissos i racons estrets, que una molsa atapeïda ha anat cobrint i les fulles entapissant, i que fan que la caminada pel seu interior sigui una descoberta contínua i un autèntic plaer, amb un cert punt de misteri.

A grans trets, es poden distingir tres grans esquerdes o conjunts d’esquerdes. D’acord amb la seva situació topogràfica s’han anomenat Correjada de Baix, Correjada del Mig i Correjada de Dalt. Cada una té unes característiques que les diferencien de les altres.

Entre les dues primeres correjades esmentades, hi ha una clariana allargassada i planera en el bosc, que per situar millor el conjunt, es va denominar Pla del Campament. La tercera correjada queda separada de la segona per una altra clariana que es va denominar Prat de Dalt.

El conjunt de totes les esquerdes assoleixen un recorregut de 1.835 metres, però és molt agosarat donar aquesta xifra com a total, ja que les tres esquerdes principals no tenen comunicació entre elles, per tant no hi ha una continuïtat evident, menys encara si tenim en compte que el tram continu més llarg no supera els 300 metres.

Correjada de Baix

Com indica el nom, és l’esquerda que trobem a una cota inferior respecte a les altres (si no considerem unes esquerdes aïllades, situades entre aquesta i la cabana forestal). En aquesta esquerda podem diferenciar dos sectors:

Sector Occidental: És molt obert, amb vegetació ocupant el seu fons. El llavi N és un cingle d’uns 10 metres d’alçada de mitjana; el llavi S és més indefinit.

Sector Central i Oriental: És relativament tancat, encara que de fondària variable, ja que el seu fons fa moltes pujades i baixades. Té un traçat amb nombrosos canvis de direcció en forma de baioneta.

Correjada del Mig

És la correjada on trobem els trams més espectaculars i tancats. Hi podem diferenciar tres sectors.

Sector Occidental: El tret més destacable és l’existència d’un cingle important, el Cingle Gran, que correspon al llavi S de l’esquerda, i que arriba als 20 metres d’alçada. El bloc corresponent al llavi N, està esllavissat i resta a manera de masses rocoses que s’interposen entre l’esquerda i el Pla del Campament, i hi ha passos que faciliten la comunicació.

Sector Central: És el de configuració més complexa. Està format per un conjunt d’esquerdes de diferents direccions i fondàries que s’intercomuniquen; algunes són estretes i ombrívoles, d’altres tenen algun tram que transcorre soterrat. Hi trobem també un avenc de 12 metres de fondària, i algun pou enmig de les esquerdes.

Sector Oriental: Aquest sector queda una mica aïllat de l’anterior, ja que no hi ha comunicació directa per esquerdes. Tret d’una, les esquerdes són obertes i asimètriques, amb un llavi més destacat que l’altre.

Correjada de Dalt

És una esquerda llarga i molt ben traçada, però molt ampla, i en conseqüència oberta. És molt asimètrica, ja que mentre el llavi S és continu i molt ben definit, encara que amb alçades moderades, el llavi N és més baix i sovint indefinit, fins i tot arriba a desaparèixer en un tram en el qual s’obre directament al Prat de Dalt. Amb aquestes característiques, la correjada està plena de vegetació.

Les hores se’ns fan curtes passejant per aquest lloc tan especial. Per fer el camí de tornada hi ha diverses possibilitats. Proposem, però, de refer el camí d’anada.

Més informació

Clicant aquí es troba l’estudi d’on s’ha extret molta de la informació exposada.

El mapa Puigsacalm – Bellmunt de l’editorial Alpina, escala 1:25.000 i edició 2016/2017 us pot ser de gran ajuda, també per seguir altres variants.

Anuncis

Jordi Quera: 30 excursions per a nois i noies.

Jordi Quera: 30 excursions per a nois i noies. (Anem d’excursió per Catalunya/Les excursions de Cavall Fort). Editorial Alpina / Cim Edicions, Granollers, 2014

Us presentem un llibre –no és cap novetat, però es troba– molt útil i interessant per a famílies, per a monitors d’esplai i caps d’agrupament, per a mestres i associacions de famílies de les escoles, que vulguin encomanar als infants el gust per la muntanya, a anar-hi segurs i amb la capacitat d’observació desperta.

El llibre consta de dues parts. La primera és una introducció a la muntanya i a l’excursionisme. Toca l’imprescindible: l’atracció dels humans pels paisatges i les muntanyes; una breu història de l’excursionisme català; escoltisme i excursionisme; aprendre a conèixer i a respectar la muntanya; fer-se la motxilla, material, menjar, beguda; entendre els mapes i orientar-se, el GPS; com caminar, la seguretat i el risc…

La segona recull 30 excursions entre les moltes més que s’han recomanat a la revista Cavall Fort. Excepte les últimes de la llista, són excursions fàcils d’una a tres hores de durada de mitjana, i sempre amb unes explicacions molt adequades (notícia històrica breu i amena, anècdotes excursionistes); dades i consells: com arribar-hi, tipus de descoberta, equip necessari, època recomanable, durada, dificultat, documentació… Aquí teniu la llista de les sortides proposades: el castell d’Eramprunyà, les escletxes de Papiol i el Puig Madrona, de cala Margarida a la platja de Castell, la serra de Collserola, la vall d’Olzinelles, el castell de la Popa, el castell de Burriac, volta al castell de Boixadors, Sant Sadurní de Gallifa, Tavertet –terra de bandolers–, Sant Salvador de les Espases, la Foradada del Montsià, les Agulles de Montserrat, els molins de Pontons i l’ermita troglodítica de l’Alt Penedès, els avencs de la Febró, el Cogulló de Turp, el Montcau i les coves Simanya, Sant Aniol d’Aguja, el Puigsacalm, l’estany de la Pradella, la Miranda de Sant Jeroni, el Matagalls, el congost de Fraguerau, la Roca del Corb i la font Viva, les Goges de Salenys, el Comabona del Cadí, el Puigmal, el Montardo, el Canigó i el Pedraforca. Com dèiem abans les darreres excursions ja suposen haver-se anat introduint progressivament a la muntanya.

I si us ha agradat i agrada la muntanya, però ara no podeu anar-hi per les raons que siguin, potser també us ho passareu bé llegint totes les anècdotes que s’expliquen al llibre i recordant algunes de les excursions que havíeu fet.

Josep Pascual

Pruit, puig d’Afra, collet de Pixanúvies i masies

Per què?

Els principals atractius de la sortida són:

  • Les panoràmiques des de diferents punts de la ruta i, en especial, des del puig d’Afra són impressionants.
  • Els prats que a la primavera estan preciosos i molt sovint amb bestiar pasturant.
  • La vegetació abundant i variada: roureda, fageda, boixeda, farigolar…
  • La parròquia de Pruit i les masies disperses.

Com arribar-hi

Passat Vic, desviem a la dreta per seguir la C-153 cap a Roda de Ter, Cantonigròs, coll del Bac, i al km 31, a l’esquerra, pista asfaltada a Pruit.

A tenir en compte

Cartografia: El Collsacabra de l’Editorial Piolet, escala 1:25.000, i també Collsacabra – Vall de Sau de l’Editorial Alpina, escala 1:25.000. A més es pot consultar el web de wikiloc.

El recorregut és d’aproximadament 8 quilòmetres i el desnivell d’uns 200 metres. Es pot considerar una ruta fàcil.

Itinerari

Arribats a Pruit, podem deixar el cotxe al costat del cementiri. Començarem per la visita a la parròquia i a l’antiga cúpula d’assaig de la companyia teatral Els Joglars.

La parròquia de Pruit

El lloc de Pruit és esmentat ja l’any 955 i sempre ha estat unit al Castell de Rupit. El 1978 les poblacions de Rupit i Pruit es van fusionar, i es donà el nom de Rupit i Pruit al municipi. Tot i això les dues poblacions ja compartien la mateixa jurisdicció del vescomte d’Osona al segle XVII. Amb la divisió del marquesat de Rupit, es formen les dues batllies de Sant Andreu de Pruit i Sant Joan de Fàbregues, que fou la primitiva església parroquial de l’actual nucli de Rupit, que fins al 1955 fou conegut per Sant Joan de Fàbregues.

El llogaret disseminat de Pruit (108 h el 2005), amb l’església de Sant Andreu de Pruit i la seva rectoria, la casa del Campaner, cal Forner, les antigues escoles i la casa del comú, era el centre del municipi de Pruit, unit a Rupit des del 1978 com hem dit. Es troba a 950m d’altura, en una posició dominant, al sector septentrional del terme. L’església és formada per un cos romànic, del segle XII, amb un gran portal adovellat, mutilat en part el 1936, i per un segon cos adaptat a l’anterior, àmplia edificació del segle XVIII. Sembla que els terratrèmols del 1428 enderrocaren l’antiga capçalera. Inicialment era dedicada a sant Andreu, la Santa Creu i santa Maria. L’antiga rectoria, datada el 1698, correspon a la casa del Campaner. Hom celebra a Pruit, el 8 de setembre, un aplec a la capella de la Mare de Déu del Roure, i la festa major, en honor de sant Andreu, s’escau el 30 de novembre.

Acabada la visita, retornem a la carretera i a sota del cementiri podem contemplar la cúpula, construïda el 1976 i utilitzada per Els Joglars per a gestar les seves creacions artístiques.

Carena de la Rovira

Iniciem la ruta continuant per la carretera per on hem arribat uns 50 metres en direcció Cabrera fins al primer revolt, on la deixem per seguir el camí de la dreta (hi ha pal indicador i seguim cap a la Rovira, Renyins…).

El corriol segueix tota la carena de la Rovira, passa per una petita creu de terme de ferro, i acaba a la pista de Renyins. Deixem a l’esquerra el mas del mateix nom envoltat de prats en una bonica vall i seguim a la dreta, pista amunt, durant menys de mig quilòmetre fins a un camí a mà esquerra que s’enfila a uns prats, continuem fins al final d’aquests i girem cap a la dreta. Pugem fins a trobar un tancat on hi ha una porta i arribem al puig d’Afra.

Puig d’Afra

Puig d’Afra, de 1.077 m, un cim modest però amb molt bona panoràmica. Hi ha les ruïnes d’una torre, anomenada del Coll o dels Carlins; les restes d’aquesta antiga torre de telegrafia òptica encara es poden intuir entre el descarnat i herbat cim. Assentada sobre una antiga construcció romana, la torre va estar en funcionament el segle XIX i formava part de la línia de telègraf militar Vic-Olot.

Les vistes són impressionants: a sota, les masies del Coll i el Torrent; més enllà, mirant al nord, el pla de Falgars, amb l’ermita de Sant Pere, a la seva dreta Sant Miquel de Castelló i al fons la vall d’en Bas. Com a teló de fons tenim el Pirineu on es distingeixen, entre altres pics, el Costabona i el massís del Canigó. Si anem girant la vista cap a l’oest, tenim el majestuós Puigsacalm, els cingles dels plans d’Ayats que ens oculten Cabrera, el Matagalls i les Agudes, les cingleres de Tavertet…

 

 

Masies del Coll i el Torrent

Un cop hem pogut gaudir del panorama, si el temps ho ha permès, baixem del puig d’Afra per la banda nord, cap a les masies del Coll i el Torrent, molt juntes l’una de l’altra i amb una petita bassa artificial a la seva dreta. Després de visitar-les, prenem un camí enmig del prat cap a l’esquerra que ens porta fins a una porta. Un cop passada (recordeu sempre de tancar-les), seguim per aquest camí preciós, enmig d’una fageda, fins al final on hi ha una altra porta, aquesta molt més petita que l’anterior, i comença el sender que puja uns metres fins al coll de Pixanúvies.

Collet de Pixanúvies

El nom d’aquest coll és atribuït a un fet real, o potser una llegenda?, recollit per Antoni Noguera al seu llibre Collsacabra: “El cas és que una donzella de Falgars, probablement de la Serra de Pruit, anava a casar-se, a contracor, a l’església de Pruit. Ja tenim, doncs, tota la comitiva, muntada sobre una rècula d’animals de bast, composta de la núvia, familiars i convidats, a més de l’aixovar femení. La núvia, en passar pel collet, va demanar per fer les seves necessitats; desmuntada que fou i amagada entre el brancatge de faigs i boixos, mai més no se n’ha sabut res”.

Masies de Casalons, l’Alou i el Collell

En aquest coll seguim la carena, que és el principi de la serra de Mateus, la seguim uns dos-cents metres i la deixem per agafar la pista corriol que baixa per l’esquerra fins a la masia de Casalons, molt ben restaurada i envoltada de prats, on arriba la pista asfaltada que ve de Pruit. Després d’una cruïlla i en un revolt molt pronunciat podem fer drecera si passem per una porta i un sender, que deixa el mas a la nostra esquerra, i torna a retrobar la pista. Passem més enllà per sobre el torrent de Casalons fins a la casa de l’Alou, una masia molt bonica de veure, amb finestres esculpides i un escut i portal adovellat. A la part del darrere hi ha la casa dels senyors ajuntada al mas.

Seguim per aquesta carretera que va baixant fins a les cases de l’Alou i el Collell, que, després de passar aquesta última, comença a pujar fins a Pruit, on donem per acabada la ruta.

Jaume Roig

Sender de la riera d’Oló

El sender de la riera d’Oló és una ruta circular molt bonica de 14 km. Comença a Santa Maria d’Oló, segueix vora la riera, aigües avall, fins a Sant Joan Vell i torna cap al poble passant per l’obaga del serrat de les Tosqueres i les Marrades. Es tracta d’un recorregut guiat per plafons divulgatius tot al llarg del camí, que ens informen dels hàbitats de la riera i el seu entorn, el paisatge del passat i d’avui, el funcionament d’un molí fariner, la formació geològica de la vall de la riera d’Oló i l’església romànica de Sant Joan Vell. Cap al final es pot gaudir d’una vista panoràmica del Pirineu. I com a colofó, es pot visitar el “poble de Dalt” de Santa Maria d’Oló, molt interessant, amb l’església, el castell i magnífiques vistes. Una ruta sorprenent.

Com arribar-hi

Santa Maria d’Oló es troba a 30 km de Manresa i a 25 de Vic i té un accés fàcil i ràpid des de l’eix transversal (C-25), sortida 157 i seguir indicacions. També s’hi arriba per la carretera BP-4313 enllaçant amb la carretera B-431 que ve de Manresa passant pels municipis d’Artés i Avinyó. També per la carretera BP-4313 enllaçant amb la carretera C-59 que ve de Barcelona passant pels municipis de Moià i l’Estany.

A tenir en compte

Es pot trobar informació de la ruta aquí. I podem disposar del mapa topogràfic de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) i el de l’Editorial Piolet, El Moianès, escala 1:30.000.

L’època més apropiada per fer-la és l’estiu per la frescor del recorregut i per la facilitat de traspassar la riera. De totes maneres cal estar atent a la previsió de pluges perquè la riera s’arriba a creuar unes quinze vegades.

Itinerari

Inici

Comencem a la plaça de Catalunya de Santa Maria d’Oló, on podem veure la singular església nova de Santa Maria, amb un disseny avantguardista per a l’època. Es va començar a construir el 1950 i va ser beneïda el 1963.

En una racó de la plaça, uns indicadors ens marquen l’inici de la ruta, que està molt ben senyalitzada. Al llarg del camí, panells informatius ens comenten la vegetació, la fauna i la història que gira al voltant de la riera. També uns pals indicadors als encreuaments de camins ens assenyalen el camí adequat.

Baixem per un caminet de ciment que ens portarà a la riera d’Oló.

La riera d’Oló

Inclosa dins l’Espai Natural Protegit del Moianès, neix a l’altiplà d’aquesta comarca, al vessant nord del puig Rodó, i creua de nord-est a sud-oest el municipi de Santa Maria d’Oló fins a desembocar a la riera Gavarresa. La riera d’Oló transcorre per un paisatge singular d’orografia abrupta modelada per l’aigua: els xaragalls, els torrents, els salts d’aigua, els cingles i les terrasses fluvials. Els sòls, d’origen sedimentari, aporten nutrients a l’aigua, i generen una diversitat de flora i, a la vegada, de fauna excepcionals.

Fàbrica Sauleda

Passem pel costat de la fàbrica de lones Sauleda SA, que respon al model de colònia amb diversos edificis i naus i blocs de pisos dels treballadors. Rere les reixes, destaquen, al nord, el conjunt de despatxos i magatzem, i al sud, l’habitatge del director, tots dos d’estil modernista; hi destaca la combinació cromàtica (blanc, vermell i blau) i de materials (maó, ceràmica, fusta, ferro), i l’ornamentació de les obertures, moltes compartimentades verticalment. A la casa del director, trobem balcons amb un plafó de rajoles amb la Mare de Déu de Montserrat, coronat per un fanalet de ferro forjat.

Font del Roc

A continuació es passa prop de la font del Roc, una zona recreativa amb ombra, taules i bancs, situada al sortir del nucli urbà, al costat esquerra de la riera.

A partir d’ara, el so relaxant de les aigües de la riera ens acompanyarà bona part del camí. El recorregut transcorre per una franja de bosc de ribera restaurat.

Arribem a una cruïlla: per l’esquerra s’enfila un sender indicat com “Les Marrades”; és per on tornarem. Ara continuem per la pista, vorejant la riera, i arribem a les antigues vinyes del Trabal i de l’Andreu, on es conserven dues barraques de pedra seca.

El molí d’Altimires

Uns quants metres més endavant, a la riba d’un meandre de la riera d’Oló, es troba un antic molí fariner, el molí d’Altimires, que aprofitava les aigües de la riera per moldre gra. Té aspecte de torre fortificada, amb merlets al capdamunt.

 

Els plecs de la serra Borina

Aquests plecs són l’expressió més espectacular de l’abrupte anticlinal i falla de Santa Maria d’Oló. S’observen els estrats progressivament més drets fins a arribar a la vertical i en colors ben destacats. Aquesta disposició s’aprecia de manera rotunda i bella gràcies a l’excavació que ha anat fent la riera.

Al costat de la riera, al segle XIX, hi havia l’horta de la riera d’Oló, on la gent del poble tenia el seu tros de terra per conrear hortalisses. També, més avall de les Marrades, hi havia hagut vinyes. Gairebé tota aquesta tasca es va abandonar pels anys setanta, però queden testimonis que els recorden, com els prats actuals, les fonts, els murs i les barraques.

Seguim la riera, travessant-la en algunes ocasions, i ens desviem en direcció a Sant Joan Vell.

L’església romànica de Sant Joan Vell

Es tracta de les restes d’una església romànica, possiblement construïda a mitjan segle XI i situada dalt d’un turonet, prop del mas Armenteres. És d’una sola nau, amb absis semicircular a sol ixent. Aquest absis està ornamentat amb un fris d’arcuacions cegues distribuïdes en grups de cinc entre bandes llombardes. Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada en molt mal estat, coronada amb un arc de mig punt. La porta es troba al capdavall del mur de migdia. El sostre està esfondrat. L’aparell és obrat amb carreus petits, disposats en filades, barreja d’arenisca i gres. Algunes de les dovelles són de pedra tosca. L’estat de l’edifici és de franca ruïna i la vegetació tendeix a envair-lo.

Continuem per la pista i voregem mas Armenteres, actualment un lloc per assistir a cursos, seminaris o bé per passar-hi uns dies de desconnexió en plena natura. Uns metres més enllà, en una raconada, veiem la font d’Armenteres i l’estanyet batejat pels actuals propietaris amb el nom de llac Flor de Loto.

Seguim de nou la pista, i a les dues cruïlles vinents prenem sempre la de l’esquerra fins al punt més alt de l’itinerari, on es troba el bonic mirador del Cingle de les Planes, amb vistes a la riera i al Pirineu.

Anem avançant per sobre la cinglera fins a trobar una línia elèctrica que seguim uns 200 m i arribem a una cruïlla on podem escollir dues rutes que ens portaran a la font de les Bruixes: la més llarga, el sender de l’esquerra, envolta el serrat de les Tosqueres i passa per una barraca de pedra tosca; la més curta, continua per la pista, sempre en lleugera pujada fins a un revolt pronunciat on seguim un sender a l’esquerra i també arribem a la font.

Continuem sense perdre altura tot resseguint per dalt els meandres de la riera fins a atansar-nos prop d’uns murs de pedra seca. Aquí comença la davallada cap a la riera pel sender de les Marrades, amb unes vistes precioses del poble Vell o de Dalt.

Un cop arribats a la riera, tanquem el cercle i ara resseguim de tornada el camí inicial uns 200 m, on, per l’esquerra, ens enfilem al turó del poble de Dalt, que val la pena visitar.

El poble de Dalt

Al nucli antic, situat al punt més alt, s’hi troben vestigis del castell, documentat ja el 930, l’antiga església parroquial de Santa Maria, edifici de la primera meitat del segle XVII, amb un magnífic retaule barroc, aixecada al mateix lloc de la que fou consagrada el 999, i tota una sèrie de cases construïdes la major part els segles XVII i XVIII. Baixant pel carrer de Sant Antoni, conegut popularment per “la costa” pel considerable pendent, que comunica el nucli antic amb el pla, on el poble va començar a créixer durant el segle XIX, donem per acabat el recorregut.

Jaume Roig

Calders, canal Jorba, Mas Rubió, Forat Micò, castell de Calders

La ruta proposada s’inicia a Calders, a la comarca del Moianès. Podem accedir-hi per la vall del Llobregat des de Manresa, i per la vall del Congost des de Malla. També, per Sant Feliu de Codines i Moià.

La caminada és d’uns 15 km i un desnivell de 250 m (acumulat 600 m).

Se’n pot trobar informació detallada aquí, i de la ruta aquí. Podem disposar del mapa topogràfic de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) i el de l’Editorial Piolet, El Moianès, escala 1:30.000.

CALDERS
Sortim de la plaça Major de Calders en direcció al carrer Manresa fins a arribar a una placeta on hi ha la creu de terme, davant mateix de la casa de Cal Pere Moliner, situada a la cruïlla de camins entre el camí ral de Manresa a Vic i el camí d’Artés. A continuació traspassem la carretera de Manresa (B-431) i continuem per un corriol en la direcció que portàvem fins a arribar a la urbanització de la Guàrdia. Girem a la dreta pel carrer del Montcau, continuem pel carrer Pica d’Estats fins molt a prop de les cases de la Vila i la Domènega, on girem, ara bruscament, cap a l’esquerra i continuant per la pista que s’endinsa al bosc.

BOSC, VINYES I BARRAQUES
La seguim en direcció sud-oest i paral·lels a la carretera. Passem a prop de barraques de vinya i continuem fins a la cruïlla del camí de Mont-ros. Travessem la pista i continuem pel corriol en la mateixa direcció que seguíem uns 300 m més, on tombem cap a l’esquerra, ara sí, en direcció a la carretera, que creuem per sota un petit pont de canalització. Un cop a l’altra banda, un corriol ens acosta a una propera pista que seguim. Primera cruïlla a l’esquerra i segona a la dreta fins que, havent deixat dos camps de conreu a la nostra dreta, prenem un corriol a l’esquerra. Al cap d’una estona enllacem amb una pista més ampla que prenem també cap a l’esquerra tot començant a pujar. Al cap de poc veiem, enlairada a mà esquerra, una altra barraca de vinya. Continuem avançant per la pista entre camps de conreu. Més endavant arribem a l’altura de la masia de Serramelera.

TORRENT DE LA POR I CANAL JORBA
Agafem un corriol que marxa cap a migdia seguint la vall del torrent de la Por. A mesura que anem baixant, el pendent augmenta i el corriol es fa més complicat. En arribar a baix de tot, ens trobem amb el canal d’aigua de la Colònia Jorba. El canal en aquest punt està revestit de ciment i té una profunditat d’1,5 m aproximadament. Actualment el pas sobre el canal està tancat; uns senyals grocs ens indiquen el camí paral·lel, que enllaça amb la pista de Rubió.

Aquest canal és l’obra d’enginyeria més complexa del riu Calders. Capta l’aigua per a la Central Elèctrica Jorba, a la resclosa situada poc després de la masia de Bellveí per on passarem més endavant. Des d’allà i fins a la central, el canal d’uns 3 m de fondària per 2 d’amplada, recorre més de 5 km per un terreny boscós i difícil, mitjançant trinxeres excavades a la roca, dos sifons i diversos túnels. Les seves parets estan revestides amb pedra i a més estan arrebossades. Finalment, l’aigua és canalitzada cap a un saltant que té un desnivell de 97 m.

En el moment que el canal entra en una mina, el nostre camí enllaça amb la pista de Rubió. La seguim cap a l’esquerra en lleugera pujada. Una mica més endavant arribem a una esplanada, el Meandre del Clot del Soldat.

MAS RUBIÓ
Continuem per la pista principal en direcció a llevant. En un primer moment, i de tant en tant, gaudim de les vistes sobre els meandres del riu Calders. Després ens n’anem allunyant. Més endavant deixem la pista i agafem una derivació, a mà dreta, en baixada. La seguim fins a arribar al mas Rubió, on podem contemplar l’anomenada Alzina Grossa de Rubió.

La caminada continua per la pista que havíem deixat anteriorment. La seguim per la dreta en direcció nord, tornant a pujar lleugerament. Passada una cruïlla descendim una mica fins a arribar a un revolt en què deixem la pista i agafem una drecera, a mà dreta, que ens permet escurçar-la. Tornem a enllaçar amb el camí de Comelles a l’altura del Torrent Fondo de Vilaclara. El seguim cap a la dreta i no tardem gaire a trobar un corriol a mà dreta que, baixant cap a la riera, ens permet acostar-nos a la formació geològica del Forat Micó.

EL FORAT MICÓ
Ens trobem davant d’un espai molt bonic i interessant, situat per sobre del riu a l’altura del canal de Jorba, que està format per un conjunt de roques erosionades per l’aigua. El Forat Micó és un túnel excavat a la cinglera pel qual regalima aigua. Aquí es troben el canal de Jorba, i el fenomen geològic que li dona el nom. L’indret és fosc, fresc i amb un cert misteri, no exempt d’una bellesa feréstega.

En acabar la visita tornem enrere fins a recuperar el camí de Comelles. La pista avança de nou, pujant suaument, amb boniques vistes, al cantó dret, sobre el canal i la riera de Calders. Més endavant arribem a una bifurcació. El camí de Comelles continua endavant, mentre que la caminada segueix pel trencall de la dreta tot baixant cap a la Plana del Campaner i travessem el riu Calders pel Gual de Bellveí. A l’altra banda i a mà esquerra hi ha el paratge de la font.

LA FONT DE BELLVEÍ
Situada en un entorn idíl·lic, al costat de la riera de Calders, i envoltada d’un magnífic conjunt de plàtans, es troba aquesta antiga font a la qual tradicionalment s’anava a fer aplecs i fontades. Al seu costat hi ha bancs i taules de pedra. La font és de dipòsit i es troba sota les arrels d’un gran plàtan.
Retornem a l’altra banda del riu per continuar la caminada. De seguida agafem el sender de la dreta que marxa cap al nord sempre paral·lel a la riera de Calders. Una mica més endavant, el caminet es decanta cap a llevant en passar per la Quintana de Comelles. Travessem una zona d’horts que pertanyen a la mateixa masia, i tot seguit, al marge esquerre del camí, trobem les restes d’una barraca de vinya. A continuació el sender gira cap a la riera i s’hi acosta molt. Avancem per sobre una llarga llosa de gres, que ens permet apropar-nos a la llera del riu i tocar l’aigua.

LA RIERA I SANT ANDREU DE BELLVEÍ
Ara passem enmig de pollancres i àlbers i comencem a pujar per una altra zona de gresos de color gris. A poc a poc anem guanyant altura respecte al riu. Al cantó de migdia, entre el bosc i envoltada de camps de conreu, veiem la masia de la Casa Gran de Bellveí, i més endavant, desviant-nos un xic a la dreta, podem visitar les restes de la capella de Sant Andreu de Bellveí.

A continuació tornem enrere, i per un corriol de la dreta comencem a baixar per sobre una gran codina de gres fins a aconseguir el nivell de la riera. Anem seguint pel marge dret, per entremig d’una bonica pollancreda. En sortir-ne enllacem amb la pista del Molí del Castell. En aquest punt el PR-C 197 s’ajunta amb el GR 177.

El recorregut continua per la pista en direcció nord-est i en pujada, seguint les marques conjuntes del PR i el GR. Ben aviat tornem a planejar travessant el Pla de Malniu. A la banda esquerra i per sobre el camp de conreu que ocupa la gran plana, veiem les edificacions de la masia del mateix nom. Davant nostre, cap al nord i enlairat, s’aixequen les restes de la torre del castell de Calders.

EL POU DE GLAÇ I EL MOLÍ DEL CASTELL
Una mica més endavant arribem a una bifurcació. A la nostra esquerra hi ha l’inici del camí d’accés al Pou de Glaç de Calders. Aquest està situat a uns 280 m, com assenyala un pal indicador. El camí primer guanya una mica d’altura i després continua més suaument. Recorrem una zona molt humida i fresca, és el Bac del Molí. Al cap de poc, al cantó dret i per sota del camí, veiem la cúpula del pou de glaç. Un cop visitat, tornem a la pista que ens porta al Molí del Castell.

Està format per un conjunt de dos edificis adossats. El més baix era un antic molí fariner; el més alt correspon a una casa. Actualment l’antiga bassa es troba coberta de vegetació i és de difícil accés. El molí disposa de planta baixa més dos pisos. A la planta baixa era on hi havia les moles, mentre que al primer pis hi havia l’habitatge. La casa adossada també té planta baixa més dos pisos. Fins a mitjan segle XX ha estat un molí fariner.

La pista passa pel costat dels Horts del Castell, voreja els edificis i guanya altura. Continuem cap a ponent fins a un replà sobre l’antic meandre. Bones vistes sobre la part de migdia i ponent del castell de Calders.

VOREJANT EL TURÓ DEL CASTELL I LA BALMA DEL CARGOLAIRE
A continuació la pista es dirigeix cap al nord, tot vorejant el turó del Castell. Més endavant baixem per creuar el Torrent de la Querosa, i un cop a l’altra banda seguim pel costat esquerre d’un camp i per una forta pujada. Descobrim exemplars de llentiscle, càdec, garric i altres. A mesura que anem guanyant altura s’incrementen les vistes panoràmiques cap a migdia.

En un dels revolts, quan més a prop dels espadats ens trobem, ens apareix el camí d’accés, a mà esquerra, a la cova del Cargolaire. Es passa arran d’una paret de roca que es va seguint per sota el cingle. Al cap d’uns 80 m trobem les parets fumades i restes de l’antiga construcció. Encara es pot anar seguint uns 100 m més per sota la cinglera. És un lloc arrecerat, una balma des d’on es veu una magnífica vista del meandre del riu i del castell.

Tornem enrere fins al trencall del corriol de pujada. Acabem d’ascendir els darrers metres de la cinglera per iniciar l’últim tram de la caminada. Un cop a dalt, el sender continua pel costat dret d’un gran camp i s’enfila lleugerament en direcció a la carretera. Passem per l’Alzina de l’Erola.

Sortim a la carretera de Monistrol de Calders i la seguim pel voral cap a l’esquerra. A l’inici del primer revolt, la travessem i ens enfilem fins a trobar la carretera de Manresa, que també creuem. Una vegada a l’altre costat, acabem de pujar fins a arribar al poble i posteriorment a la plaça Major, on hem iniciat la ruta.

Secrets d’Oristà

Aquesta proposta, una plàcida passejada pel Lluçanès que s’inicia i acaba a Oristà, destaca per l’atractiu de la població, pel seu paisatge característic i per ser la terra natal del bandoler Perot Rocaguinarda.

Com anar-hi?

Cal prendre l’Eix Transversal (C-25), des de Manresa o des de Vic, fins a la sortida 164, situada entre ambdues poblacions, i continuar per la B-670.

El poble d’Oristà

Hi podem visitar llocs d’interès com la cripta preromànica, l’església de Sant Andreu i el museu de terrissa catalana. També hi trobem la capella de Sant Nazari a uns 4 km d’Oristà i l’ermita de Sant Sebastià situada dalt d’un turó a tocar del poble pel nord.

L’església i la cripta preromànica

Hi ha força informació d’aquesta església de Sant Andreu d’Oristà, documentada ja al segle X i dedicada a sant Andreu i sant Joan. Durant el segle XVI s’hi van haver de fer reparacions, i un segle més tard es va construir una església nova, de característiques entre barroques i neoclàssiques amb un petit campanar, de tal forma que la cripta va quedar amagada, però gràcies a la descripció acurada que en va fer el bisbe Antoni Pascual (1686) durant una visita, més endavant, l’any 1969, es va poder trobar.

Impressiona per la puresa arquitectònica. La cripta és un espai de petites dimensions, format per tres naus, sis columnes i un petit altar amb dos vitralls d’alabastre al darrere. De planta rectangular, la meitat de la qual no té columnes per aguantar el sostre. Hi ha tres naus longitudinals dividides per columnes enllaçades per arcs de mig punt i a cada quatre elements de suport s’alça una volta d’aresta. Només queden cinc de les columnes originals, quatre de les quals estan en un costat del temple i una al bell mig. El conjunt és dins l’àmbit d’una antiga planta romànica d’església, segurament la primitiva església d’Oristà, bé que és difícil d’interpretar la seva funció original, i pot datar-se al segle XII o XIII.

El seu descobriment és fruit de l’obstinació de tot el poble. Primer va ser el jovent d’Oristà, qui, malgrat haver-se desestimat després d’unes primeres cales l’existència d’una església o capella situada en un pla inferior al de l’església principal, durant mesos i mesos va treballar en la recerca d’alguna paret que finalment va aparèixer. La troballa va fer sumar els homes d’Oristà a aquella tasca, i tothom, en acabar la jornada de feina, anava a l’església per ajudar en el buidat i retirada de la runa; finalment van aparèixer en la seva totalitat els murs del temple romànic. Un cop feta la troballa, vindrien els tècnics que acabarien deixant l’espai tal com avui el podem veure.

La ruta

Són 11 km i unes tres hores de recorregut molt agradables i amb pocs desnivells. Comencem a caminar des de l’església. La ruta està molt ben senyalitzada amb indicadors verds i senyals grocs. Els primers metres de camí són els menys afortunats de tota la passejada: una mica de carretera i olor de purins, amb granja de porcs a tocar. Per sort, de seguida agafem un trencall a mà dreta i, després de passar pel costat de cal Tint, masia molt ben recuperada, anem a parar al costat de la riera Gavarresa.

El paisatge

Observem un territori rural en mosaic: extensions considerables de boscos que es barregen amb zones àmplies de conreu i habitatges disseminats.

La tardor a Oristà té els seus encants especials; ens mostra als boscos els arbres de fulla caduca que s’afanyen per iniciar un nou cicle, l’entrada del fred: les blades, els aurons blancs i negres, les moixeres de guilla i les serveres són els arbres que donen color als boscos d’Oristà entre la tardor i l’hivern. Els roures, de colors més marronosos, també criden l’atenció.

Cal afegir-hi la placidesa dels camps, llaurats o bé amb el sembrat verd tot just despuntant. Aquest conjunt ens acompanyarà durant tota la ruta.

Seguim caminant i de seguida arribem a la grandiosa masia de la Quintana, construïda al segle XVIII. Es tracta d’una de les masies més importants de la comarca i sens dubte la que més del nostre recorregut. Explotació agrícola i ramadera de gran volada. De totes maneres ens dol veure com són tractats els animals en una explotació industrial.

Després de rodejar-la, al costat del camí i mig amagat, com un vell iglú abandonat de pedra, a prop del casalot, hi trobem un pou de glaç, i pocs metres més enllà, també apareixen les restes del que va ser el molí de la Quintana. Anant en compte, es poden veure les parts de l’edificació que, arran de riera, tenien els mecanismes que en moure’s permetien moldre el gra.

Ens trobem davant una bifurcació de camins: un serà el d’anada i l’altre el de tornada. Agafem el de l’esquerra ben senyalitzat. Pugem una mica i no triguem a tenir una vista molt bona de l’explotació de la Quintana amb Oristà al fons. El camí és ample i de seguida arribem a les restes de la masia de la Rierola. Molt interessant donar un cop d’ull a l’edificació enfonsada que hi ha davant la porta d’entrada principal. Què devia haver estat? Potser un celler de quan la zona era vinícola abans de la fil·loxera? (Per cert, en alguns trams del camí, es poden veure vinyes salvatges, probables restes d’aquest cultiu).

Ben aviat, però, quan tornem a travessar la riera Gavarresa, si mirem cap amunt i a la dreta, guaitem les parets argiloses d’un cingle que ens guarden sorpreses.

Més endavant es passa pel costat de Mas Miquelet, una masia recuperada amb molt bon gust com no podia ser d’altra manera, sent propietat d’uns socis fundadors del MNAC.

Ara ve la primera pujada de debò del dia i, finalment, dalt de la cinglera veiem les restes de Can Rocaguinarda, la casa natal del famós bandoler.

Perot Rocaguinarda (1582-1625)

Diuen les cròniques que era un jove alt, ben plantat, més aviat prim, amb el cabell ros tirant a roig, bigoti retallat, poca barba i gran boca. Que era valent i astut i que, en pocs anys, es va convertir en un dels bandolers més respectats de Catalunya. Més tard va decidir retirar-se, demanar l’indult de les autoritats i marxar cap a Nàpols per passar a ser oficial de l’exèrcit del virrei.

El Quixot ens en dona força detalls, però no és l’únic text en què apareix mencionat en Rocaguinarda. L’ombra del bandoler va ser allargada i la seva figura surt retratada en obres d’autors de diferents èpoques com el Rector de Vallfogona, Lope de Vega, Verdaguer, Maragall, Unamuno i Joan Amades. Qui més qui menys coneixia la seva existència. Tanmateix, la descripció que en va fer Cervantes va ser una de les més fidedignes, tant pel que fa al comportament, com als trets físics o la forma de vestir. Cervantes va retratar un home real, protagonista d’una vida digna de novel·la. Perquè en el llunyà segle XVI la realitat d’alguns personatges superava amb escreix la ficció.

Can Rocaguinarda presenta actualment un estat de ruïna total. Aixecada damunt la roca nua, amb un perfecte control dels camins que hi arriben, el mas devia ser una veritable fortalesa ja que encara per dins es poden veure les parets i voltes de pedra que en formaven part. Sembla que a final del segle XX va canviar d’amos i part dels elements arquitectònics més valuosos de pedra i de fusta es van vendre.

El cingle dels tres còdols

Des del davant de la porta principal veiem uns punts verds que ens senyalen el corriol que ens mena en pocs minuts a les parets argiloses albirades anteriorment. Cal anar una mica amb compte en aquest tros. Res de l’altre món, però a poc a poc i mirant on es posen els peus arribem a la roca del cingle. Hi ha un conjunt d’inscripcions i gravats de diverses èpoques. S’observen noms, signes, creus, arbres de la vida, ballestes i d’altres motius que constaten la presència humana al lloc al llarg de la història. Conta la tradició que aquí, en Perot Rocaguinarda va deixar inscrit el seu nom; de fet es pot llegir clarament, encara que és impossible determinar amb certesa que fos el propi personatge qui deixés gravat el seu nom per a la història.

Desfem el camí i de seguida tornem a ser al Mas Rocaguinarda. Ara girem a la dreta i tornem pel costat del mas en reconstrucció de la Gallinera.

Agafem una desviació a la dreta i un camí amb molta pedra ens baixa fins a arribar al ja visitat molí de la Quintana, des d’on tornem al camí inicial que ens durà fins a Oristà.

Per a més informació

Aquesta ruta segueix l’itinerari 19 del llibre A peu per Osona, 20 itineraris, de Josep Mauri i Portolès, Col·lecció Azimut 42, Cossetània Edicions 2003 (actualment exhaurit, però que podeu trobar a biblioteques).

A Wikiloc es troba l’itinerari, i al blog Ambotes més documentació. Per saber més dades sobre en Perot Rocaguinarda, podeu consultar aquí.

Jaume Roig

El que no he fet durant el curs

M’he proposat aprofitar les recomanacions de rutes i visites que tenim al nostre blog per gaudir dels dies de vacances que estigui a casa. Poso en el buscador del web el nom de l’autor dels articles “Jaume Roig” i em fa la llista de 11 rutes. Ja no tinc excusa per no posar-me en marxa! Aprofito per recordar-te de què van aquestes sortides:

  • El Berguedà oblidat: santuari de la Quar i monestir de la Portella. Arrecerats sota la serra de Picancel, l’un vigilant des de les altures, l’altre presidint una petita vall, hi ha els indrets que us proposem visitar.
  • Sant Ramon, el Camí Ral i la Torre de Benviure de Sant Boi de Llobregat. L’ermita està situada al cim del Montbaig, de 289 m, on es troben els termes municipals de Sant Boi, Sant Climent de Llobregat i Viladecans. Hi ha molts camins per accedir-hi.
  • El Puig de les Agulles i la cova Cassimanya. Aquest puig és un dels principals miradors naturals del Parc del Garraf, des d’on es pot veure una espectacular panoràmica de la part marítima del Baix Llobregat i la pràctica totalitat del Barcelonès, sempre que el dia ho permeti.
  • Martorell: edificis emblemàtics, torretes i mines. En aquesta ruta podrem conjuminar la mirada sobre edificis emblemàtics i arqueològics de Martorell, la vista des de llocs alts de l’expansió industrial i de l’important nus de comunicacions del Congost.
  • Un monestir, tres castells i una capella prop de Martorell. La vista sobre la vall és impressionant: Martorell. Montserrat, Sant Llorenç, el Pirineu…
  • Els cingles de Vallcebre (PRC-128). Passejar-hi pel damunt és tota una delícia: es gaudeix d’impressionants vistes de la serra del Cadí, del Moixeró, del Catllaràs, del Pedraforca, del pantà de la Baells, i de la vall de Vallcebre; es travessen boscos de pi roig, roures, cingleres, zones de pastures i conreus.
  • Salts dels Empedrats, Bullidor de la llet, Adou del Bastareny i Murcurols. Es visiten quatre salts d’aigua naturals i espectaculars en tres rius diferents, i tot en un radi de només 2 km (el recorregut total és d’uns 9 km).
  • Sant Amanç 360º, ruta mística. És part d’una ruta que per a en Lluís Maria Xirinacs i altres persones simbolitza tota una experiència espiritual i humana: el camí de Vidabona.
  • Els cingles de Bertí. S’inicia i s’acaba al santuari de Puiggraciós.
  • Sant Salvador de les Espases. Veurem paisatges, com la muntanya de Montserrat, des d’angles desconeguts; dilatades panoràmiques, fondalades i formacions rocoses curioses.
  • Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144). La Ruta de les Colònies s’inicia a Cal Rosal, prop de Berga fins a Balsareny.

Quiteria Guirao Abellán