Les fonts de Pontons

Possiblement a més d’un o d’una dels lectors el nom de Pontons els recordarà les colònies de Penyafort com a infants o com a monitors o les trobades de moviments. Aquesta ruta, que no arriba als 7 quilòmetres i és de desnivells suaus, pot tenir un cert aire melangiós. A més té l’encant i la placidesa de visitar algunes de les seves fonts.

Informacíó

Per a més informació es pot consultar el mapa de l’editorial Piolet Font-rubí. Serra de la Llacuna, escala 1:20.000. També l’Ajuntament de Pontons disposa d’un plànol del terme municipal. A Internet es pot seguir l’itinerari aquí.

El poble de Pontons

El poble de Pontons està situat a 632 m d’altitud, a la riba dreta de la riera del mateix nom. És el més alt de la comarca de l’Alt Penedès. Presenta les característiques de poblament de la muntanya mitjana i el 2005 tenia 252 h.; actualment amb prou feines arriba als 500 h. Des de la Restauració, el centre del terme deixà de ser l’antiga parròquia de Sant Joan de la Muntanya i es desplaçà a la nova població fortificada de Pontons, sorgida als peus de l’església de Santa Magdalena (que visitarem), i que abans de ser parròquia havia estat sufragània de Sant Joan. La capella de Sant Joan de la Muntanya té un absis semicircular decorat en el seu exterior per bandes i arqueries d’estil llombard.

Just a l’altra banda de la riera de Pontons i sota un gran penya-segat, s’hi pot contemplar la capella de Sant Salvador.

També són interessants unes quantes masies fortificades del poble.

La ruta

Comencem la ruta de les fonts sortint de l’aparcament del poble de Pontons. Travessem el pont i a mà esquerra trobem una curiosa església modernista en molt mal estat. Seguim pel carrer Major i més endavant pel carrer de Dalt, on al final hi ha la font del Recó. Del fons de la placeta surt un camí amb la indicació de font de l’Esquerrà, que és on ens dirigim. Després de passar pel costat de vinyes, al costat d’una caseta de llum, trenquem a la dreta i arribem a les fonts de l’Esquerrà, amb tres brocs de sortida d’aigua, la Gatelleta, l’Esquerrà i la de Sant Bernat.

Continuem uns metres més enllà i seguim un camí a la dreta que davalla per un bosc de roures al N, fins a desembocar poc més avall en un camí més ample. Tot seguit aquest camí ample fa un revolt tancat, punt des d’on fem una breu desviació seguint un corriol que davalla de valent entre vegetació , ombrívola. Trobem uns esglaons rudimentaris i una escala de fusta fins a arribar a la riera del Molinot, que en aquest punt forma una bonica cascada depenent de les pluges. Refem el camí, i sortim de nou al costat del mas Xiroi, totalment tancat i que rodegem deixant-lo a la nostra dreta. Seguim uns indicadors cap a la font del Molinot, travessem el torrent de Can Soler vorejant uns camps d’arbres fruiters i després resseguim un breu tram de la riera del Molinot en un punt on forma alguns gorgs; travessem el torrent de Sant Bernat, passat el qual el camí puja uns pocs metres per un camí més estret que de seguida ens porta a vorejar unes vinyes fins a arribar poc després a la ben arranjada font del Molinot, que raja amb abundor aigua ben fresca i on trobem una taula i bancs de pedra a l’ombra d’un gran arbre. Des de la font continuem el camí uns pocs metres fins a una cruïlla, que seguim a l’esquerra i, tot seguit, just quan estem ara sobre la font del Molinot, iniciem de manera facultativa una nova desviació tot pujant a la dreta per una senda fitada que, obrint-se pas pel bosc, ens acaba deixant a l’entrada de la cova del Molinot, amb un total de 9 m de recorregut i formada per una cambra prou còmoda de fins a 3 m d’alçada. Diferents campanyes arqueològiques parlen d’una cavitat d’ús sepulcral, on s’ha trobat material ceràmic i lític des del Neolític fins a èpoques iberes.

Retornem a la pista que seguirem a la dreta en suau ascensió fins a la font de Sant Bernat o del Forner, també amb una taula i uns bancs de pedra. Retrocedim de nou fins que abans de travessar un torrent deixem la pista i enfilem per un corriol a mà esquerra senyalitzat amb fites i punts verds, entre pins i roures; sortirem més amunt a la plana Molinera, que anem travessant tot vorejant vinyes fins a les ruïnes del mas de Cal Pot. A les cruïlles sempre trenquem a la dreta fins a desembocar en una pista important que ens porta a la casa de colònies de Cal Diable, que deixarem a la nostra esquerra. Seguim la pista fins a una cruïlla i un revolt, al costat d’una torre elèctrica. Prenem el segon camí, senyalitzat amb punts verds que baixa a la riera i que està en més bon estat que el primer; davallem per un bosc de pi fins a arribar al torrent de Claramunt. Un cop som al peu del torrent ens desviem momentàniament a l’esquerra, tot remuntant el costat del torrent uns pocs metres fins a una petita presa on es forma un saltet d’aigua ben bonic i després reprenem el corriol (punts verds), que travessa el torrent i puja al NE passant de seguida al costat de l’amagada font de Claramunt. Aquest corriol de seguida ens porta a abastar una pista, que seguim a la dreta amb senyals vermells i blaus i en lleugera davallada tot deixant a la nostra esquerra i a certa distància els cingles de les Roques d’en Pinòs i les tarteres que els faldegen fins a arribar a una bifurcació, on un majestuós plàtan ens indica que a prop, a la raconada, hi ha la font d’Oriola, a l’ombra d’alguns arbres de bona grossària i que raja fresca i abundant. Continuem seguint la riera dels Carbons per la pista de l’esquerra en lleugera pujada, voltem Cal Jaume Marimon i arribem al cementiri i a Santa Magdalena.

Santa Magdalena

L’església parroquial de Santa Magdalena de Pontons es troba a l’esquerra de la riera, dalt d’un cingle que domina el poble. És un edifici d’origen romànic, que va ser reconstruït al segle XIII i modificat posteriorment. Conserva a la façana de ponent la porta romànica, amb doble arquivolta i impostes. Cal destacar-ne la interessant pica baptismal d’immersió, probablement procedent de l’església de Sant Joan.

Una vegada hem gaudit del lloc i de la bonica vista del poble, baixem cap a Pontons i trobem la que serà l’última de les fonts visitades, la font Voltada, també amb taula i bancs de pedra.

Una vegada som a baix el poble, travessem el pont sobre la riera (per cert, l’etimologia de Pontons, per si no ens n’hem adonat, seria ”lloc amb molts ponts”) i si no hem visitat el poble i tenim temps podem fer-ho o donem per acabada la sortida.

Jaume Roig

Anuncis

Les tines de la Vall del Flequer

Introducció
Quan fa cent cinquanta anys la comarca del Bages estava pràcticament entapissada de vinyes, els pagesos van excel·lir en la construcció d’elements que els ajudaven a treballar més còmodament i evitaven que la collita es malmetés. Són les barraques de vinya i les tines de vi (que és com s’anomenen els cups en aquesta zona) antigament situades enmig de les vinyes i que, pels canvis viscuts en el món rural, en l’actualitat moltes es troben engolides pels boscos. És el cas de la vall del Flequer, on un senzill recorregut circular permet descobrir construccions espectaculars.

L’itinerari transcorre en bona part per corriols i camins dins del bosc i dóna l’oportunitat de fer volar la imaginació per traslladar-se fins a una època en què el paisatge i la vida eren radicalment diferents. L’extraordinari conjunt de les tines de l’Escudelleta en són una mostra representativa, ja que, gràcies al seu bon estat de conservació, permeten reconstruir el passat, no tan llunyà, de la comarca. Els marges, les rases, els dipòsits de vinya i l’entorn natural són la resta d’elements definidors d’aquesta ruta.

Al torrent del Flequer i les valls del Montcau, aquestes tines estaven situades enmig de les vinyes, molt a prop dels mateixos llocs on el pagès desenvolupava i conreava els ceps, possiblement per facilitar el difícil transport del raïm per vessants i turons escarpats. De fet era més fàcil portar el raïm acabat de collir des de les feixes properes fins a aquests singulars cups per transformar-lo en vi per després transvasar-lo i transportar-lo fins al lloc d’origen, que transportar el raïm fins a les tines dels masos.

Però no era tan sols per facilitar el transport sinó que, a més, els petits pagesos acostumaven a tenir dues, tres i quatre vinyes a rabassa però no en un mateix mas, sinó en masos diferents i s’havien de traslladar d’un lloc a l’altre per efectuar els treballs de la vinya. El problema sorgia quan arribava la verema ja que s’havia de transportar des de la vinya fins al cup de la casa del poble amb un temps mínim si no es volia barrejar verema acabada de collir amb verema que era en ple procés de fermentació. En aquest entorn es van haver de buscar noves solucions i sorgiren les tines al costat dels masos i les tines enmig de les vinyes. Aquesta és l’explicació de l’aparició d’aquestes singulars construccions, gairebé situades a les fondalades per facilitar el transport del raïm i generalment prop d’algun curs d’aigua; ja que les tines s’havien de netejar curosament abans d’iniciar el procés de trepitjar el raïm perquè la fermentació fos correcta.

Hi ha dos models de tines al mig de la vinya: les tines solitàries, fetes per un rabassaire al seu tros, i els conjunts de tres, quatre o més tines, construïdes col·lectivament perquè els contractes de rabassa s’havien signat al mateix temps i sortia més barat, però cada pagès explotava la seva tina individualment. Les tines solen ser de forma cilíndrica, tot i que també n’hi han de cúbiques, i són construccions fetes de pedra, morter de calç i impermeabilitzades a l’interior amb rajoles envernissades d’un color vermellós, amb una capacitat mitjana d’unes 87 cargues de vi (10.500 litres).

La tècnica utilitzada és la pedra seca i la volta és de filades de pedres planes que es van tancant progressivament. Acostumen a tenir dues entrades: a la part superior, era per on s’entrava la verema i s’abocava sobre brescats de fusta per trepitjar-la; i a la part inferior hi havia la boixa, una mena d’aixeta que servia per extreure al vi. La tina es corona amb una estructura idèntica a la de les barraques de pedra seca que tant abunden al Bages, coronades amb una falsa cúpula que les protegeix de la pluja, i la boixa es protegeix amb una altra barraca que es pot tancar i que també es pot fer servir d’aixopluc.

Aproximació
Comencem la ruta al quilòmetre 4,2, de la BV-1124, que va del Pont de Vilomara a Rocafort, on veurem a la dreta una pista amb indicador de fusta, que posa TINES DEL FLEQUER, continuem uns metres, travessem la riera i arribarem a un petit aparcament per a 10 cotxes. Punt de sortida i arribada.

Itinerari
Continuem ara caminant per la pista cimentada i arribarem a una bifurcació, prenem la pista a mà dreta direcció les Tines del Flequer. Seguint la ruta, arribarem a les primeres tines.

Les Tines del Bleda
És un conjunt format per dues tines de planta circular cada una d’elles construïda amb la seva respectiva barraca al peu. La part inferior de les tines és feta amb pedra i morter de calç i amb l’interior recobert de rajoles de ceràmica. A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d’unió, i s’hi localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s’estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d’aproximació de filades i a sobre s’hi estén una capa de sorra i pedruscall.

Observant el conjunt de cara a les portes d’entrada a les tines d’esquerra a dreta observem que la primera té una finestreta i sota la cúpula s’hi pot observar un tronc encastat en el qual es lligaven les cordes emprades per agafar-se durant el trepig del raïm. La segona tina presenta una llinda i també té una finestreta. Hi ha presència de restes de frontissa per a la porta d’entrada i, igual que a la primera tina, hi ha un troc encastat sota la cúpula. Les dues barraques són construïdes amb pedra seca i coberta de falsa cúpula.

Continuem per la pista i de seguida trobem a mà dreta una bona barraca de pedra, travessem el torrent i en poc temps arribarem a…

Les Tines del Tosques
A la riba esquerra del torrent del Flequer es configura aquest conjunt format per quatre tines cada una construïda amb la seva respectiva barraca. La part inferior de les tines és construïda amb pedra i morter de calç i amb l’interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades.

A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d’unió i s’hi localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s’estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d’aproximació de filades, i a sobre s’hi estén una capa de sorra i pedruscall. Cada una de les quatre tines té la boixa de sortida del dipòsit a la barraca corresponent, grans pedres foradades pel mig que comunicaven amb l’interior de la tina per poder-la buidar. Les quatre barraques són construïdes amb pedra seca i coberta de falsa cúpula.

El dipòsit de vinya
Continuem l’excursió refent les passes fins al camí principal, que es fa més estret a mesura que s’endinsa en l’obaga de la serra de Puig Gil. El bosc és frondós, però a estones ofereix vistes insospitades del vessant contrari, on es descobreixen diverses barraques de vinya amagades lluny de la pista. En aquest indret també es pot veure un dipòsit de vinya o xupet, que els pagesos utilitzaven bàsicament per elaborar el brou bordelès, una barreja de sulfat de coure i calç diluïts en aigua que prevenia les malalties dels pàmpols dels ceps.

Les tines de l’Escudelleta
Quan el corriol canvia la tendència ascendent per la descendent és senyal que ens acostem al conjunt de tines més espectacular. Gairebé situades al mateix llit del torrent del Flequer s’alcen les tines de l’Escudelleta. En total, es comptabilitzen dotze tines en diferents grups en un recinte comú que devia experimentar una activitat frenètica en temps de la verema. Aquesta enorme concentració justificava que una barraca adossada a un dels grups de tines inclogués una premsa fixa, de la qual encara en queden les restes de la pedra de la base.

Les Tines del Ricardo
Continuem caminant i aviat les trobem. Són just al llit del torrent del Flequer. Aquest és un conjunt format per sis tines de planta circular i dues barraques. La part inferior de les tines és construïda amb pedra i morter de calç i l’interior és recobert amb rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d’unió i és on es localitzen les entrades.

Sobre els murs s’estén el voladís, construït amb pedres més planes. I finalment hi ha la coberta, feta amb el mètode d’aproximació de filades, sobre la qual s’estén una capa de sorra i pedruscall.

Aquestes tines es diferencien de les anteriors perquè la boixa al peu de la tina no està protegida per cap barraca.

Cap a la carena
Continuem per la banda esquerra del torrent, per pujar a unes altres tines que estan al costat del camí que va al Mas de can Flequer. Per això es diuen les Tines del Camí del Flequer.

Arribem a una cruïlla de pistes. La que seguim, amb una barrera que impedeix el pas de vehicles, ens duria a la masia. Actualment aquesta està completament vallada i no hi anirem. Nosaltres continuem per la pista de l’esquerra amunt. Poc abans d’arribar al cim de la carena continuem pujant per la pista de la dreta i ara carenegem una bona estona gaudint d’una gran panoràmica, ja que veiem el Canigó, Puigmal, Tossa d’Alp, Moixeró, Cadí, Pedraforca i les serres del Verd, Ensija i Peguera i a estones el Montseny; a part, queda la panoràmica de Montserrat que gaudirem tota l’estona. Passarem pel costat de can Dragó i més enllà, també a la dreta, veurem una barraca de vinya molt gran i ben conservada. Finalment, baixant suaument, arribem a …

Sant Pere d’Oristrell
Petita església d’una sola nau i planta rectangular, encimbellada sobre un turonet. A la façana de ponent hi ha la porta, de mig punt, amb la data de 1858. Culmina la façana principal un esvelt campanar quadrat.

Documentada el segle XIII, ha sofert diverses modificacions que no permeten identificar els elements constructius de la primitiva església.

Continuem camí, passant pel costat d’un dipòsit per a incendis i baixem, a mà esquerra, al nucli d’Oristrell.

El petit nucli d’Oristrell, antigament Ullastrell, apareix citat al segle X. Hi podrem observar també un grup de tines en bon estat de conservació.

Baixem per un camí pavimentat fins a retrobar el camí d’anada i l’aparcament.

Mes informacions
La ruta és de 7,5 quilòmetres i la durada depèn del temps que dediquem a visitar les tines.

Molta de la informació ha estat extreta dels webs que esmentem, que us recomanem de visitar. Cal destacar el gran treball que ha realitzat l’escola Pompeu Fabra del Pont de Vilomara.

El web de wikiloc correspon pràcticament al nostre recorregut, però nosaltres evitem el pas per Can Flaquer.

Quatre webs interessant a visitar

Jaume Roig

La ruta del margalló

Així s’anomena una caminada popular que cada any, per l’abril, se celebra a Olivella. Creiem que és una bona proposta per a conèixer els diferents ambients que conformen el Garraf tant des del punt de vista geogràfic com humà.

Són 13 km per camins i senders molt ben senyalitzats, amb desnivells suaus, més de la meitat per zones ombrívoles i fins i tot en alguns trams humides. El punt de partida i d’arribada és el nucli antic d’Olivella, que val la pena visitar.

També podeu consultar el recorregut al mapa de l’Alpina Massís del Garraf.

Olivella

El poble d’Olivella (211 m d’altitud) està situat damunt un turonet, a llevant de la riera de Begues, que passa a uns 500 m del poble. Moltes de les cases del poble han estat adequades com a segona residència.

L’església parroquial és dedicada a sant Pere i sant Feliu. Sobre les restes del Castell Nou, propietat dels descendents dels fundadors d’Olivella, s’edificà l’església actual, es creu que pels volts del 1429, tot i que encara possiblement no era parroquial. Es creu que originàriament era una església més petita i annexa a l›habitatge del Castell Nou. Fins al 1607 no va començar la reestructuració de l’edifici.

Can Pau és una masia inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un conjunt format per diverses dependències organitzades al voltant d’una construcció central d’estil neoclàssic i estructura simètrica. Aquest edifici principal és de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues vessants. La porta principal està formada per un arc de mig punt adovellat. Al primer pis hi ha tres balcons rectangulars. El conjunt està envoltat per un mur d’una alçada aproximada de tres metres. Està situada al costat de la carretera d’Olivella a prop del nucli. Can Pau presenta la tipologia característica de les construccions rurals desenvolupades de manera orgànica al llarg del temps, en funció de les diverses necessitats d’ús.

Encara que no pertany a aquest itinerari, és bo saber que una mica més amunt del poble hi ha les restes de l’antic castell d’Olivella, damunt el turó anomenat del Castell Vell, de 303 m d’altitud. Dalt al castell hi havia també l’antiga parròquia dedicada a sant Pere. A partir del 1508 fou també dedicada a sant Feliu. És una església romànica d’una nau i un absis semicircular llis. Vora seu les restes del castell d’Olivella són coronades per una torre de planta circular que no pertany a l’obra de fortificació, sinó que va ser construïda al segle XVIII, època en què el castell ja era abandonat, pel rector del poble, que hi volia bastir un molí de vent.

Itinerari

A Olivella s’hi arriba per carretera asfaltada des de Sant Pere de Ribes, també des d’Avinyonet, i si volem travessar tot el Garraf, des de Castelldefels, per la pista de Ratpenat, passant prop de la Plana Novella.

Situats davant la Casa de la Vila, molt a prop del centre d’Informació del Parc del Garraf “La Sala” (obert els caps de setmana), seguirem un indicador i una fletxa sobre un fons taronja. El camí baixa per una filera d’escales que ens portarà directament a l’aparcament on trobem el cartell que ens indica el Camí antic d’Olivella.

De seguida, el camí s’endinsa en un bosc on la presència del pi blanc es fa més que evident. Esquitxat de roures a les raconades més frescals, també deixa lloc a altres formacions vegetals com les garrigues i les brolles de romaní amb llentiscle i càrritx. De tant en tant, anirem trobant la palmera autòctona del Mediterrani i representativa del Parc del Garraf: el margalló, que a final de setembre llueix els fruits cridaners de color taronja. El paisatge forestal, s’alterna amb camps d’oliveres i vinyes.

El camí creua la carretera i la riera de Begues prop de can Duran. Sempre paral·lels a la riera trobarem uns roures centenaris força alts just abans de can Suriol.

Can Suriol i els seus entorns

Es tracta d’un edifici de grans dimensions, envoltat de diverses construccions. Consta de planta baixa, pis i golfes i la coberta és a dues vessants. La façana lateral està formada per dues galeries superposades amb deu arcs de mig punt cadascuna; a l’extrem esquerre, els dos darrers arcs de cada galeria han estat tapiats. La coberta de la galeria és a un vessant. El camí passa per sota d’aquesta impressionant masia, plena de vitalitat, que, encara avui, juntament amb can Duran, fan possible el manteniment del paisatge agrícola i vitícola del poble.

Traspassem de nou la carretera, ara per sota, i descobrim un pou envoltat d’ullastres i amb unes defenses a prova de rierades que ens fa pensar que potser la riera no és tan seca com sembla.

Els forns de calç

Tot seguit, arribem al primer forn de calç, el de can Suriol. Anirem trobant la resta de forns al costat del camí. Uns plafons ens expliquen la seva arquitectura i funcionament. Si prestem atenció, més endavant veurem l’entrada d’una petita cova o avenc.

Després d’un forn sense nom, seguirem el camí cap al forn del Monàs, l’últim. En aquest darrer tram, la vegetació i la humitat ens permet gaudir de la nombrosa avifauna d’aquest ecosistema: mallerengues, picots, gaigs i esquirols entre altres.

Passat el forn del Monàs continuem el camí que trenca ara a la dreta de la riera gaudint dels cants dels ocells fins a arribar a un extrem de la urbanització de Mas Milà. Rodegem el camp de futbol, la depuradora i una bassa per a helicòpters apagafocs, deixem la riera de Begues i el sender cap a Sant Pere de Ribes, i ens endinsem al Fondo del Querol tal com veiem en els indicadors.

El Fondo del Querol i la roureda

El camí va resseguint les sinuositats de la riera, envoltat de pi blanc especialment. Més enllà ens sorprèn una roureda de fulla petita. Continuem seguint el Fondo fins a una cruïlla important al costat d’un roure impressionant, el roure de la Cotxa. L’indicador d’aquest punt pot crear confusió: cal seguir a l’esquerra fins a unes vinyes. La pista de la dreta ens duria a la urbanització de Can Pere de la Plana. Nosaltres, per tant, cap a l’esquerra, amunt suaument, fins a trobar una important pista.

Les vinyes
Pel camí haurem observat molts marges, restes de conreus abandonats. Ara se’ns faran presents vinyes molt ben cuidades, aprofitant les terres sedimentàries del fons de dues rieres. Nosaltres seguirem amunt per la vinya de la dreta.

Hem deixat el fondo, ens acostem a llocs habitats i comença la part més assolellada d’aquest itinerari. Aviat farem cap a la pista que va de Jafre a Olivella, anomenada PR C-37 i que seguirem amunt, en direcció a Olivella.

Les masies
Mas de Liona i mas Bargalló

Dalt d’un collet es troben aquests dos masos que formen una agrupació de cases a banda i banda de la pista.

El mas de Liona, a la dreta, format per dues vivendes separades, està documentat des de 1538 i al llarg dels segles ha estat propietat de les famílies Batlle i després Raventós. Presenta un estat ruïnós, però actualment nous propietaris l’estan restaurant.

No és aquest el cas del mas Bargalló situat a l’esquerra i molt ben restaurat. Està documentat des de 1334, i ha estat propietat de diverses famílies. Al segle XIX va anar canviant de mans fins que va quedar deshabitada el 1965 i restaurada modernament.

Can Camps
Des dels masos anteriors sembla que sigui a tocar, però la pista fa una gran volta per vorejar el torrent.

Al segle XIII era coneguda com el mas d’en Pere Ferrer. El nom de Can Camps prové de la família de masovers que s’hi va estar des d’abans de 1740 fins a 1911, quan el mas era propietat dels Falç, de Sitges. L’edifici, format per diversos cossos i encertadament restaurat, mostra un antic portal adovellat d’excel·lent factura.

Arribada a Olivella

Continuant per la pista i sense baixar a la carretera, entrarem a Olivella tot passant pel costat del barri residencial amb boniques torres.

Esperem que aquesta ruta ens aporti una visió de la diversitat de paisatges del Garraf i dels canvis que han experimentant per la intervenció humana.

Jaume Roig

Les Escletxes o Bores de Freixeneda

Les Escletxes o Bores de Freixeneda també conegudes amb altres noms com les Clapisses, o de la Correjada, estan situades a la serra de la Freixeneda, prop de Ciuret i de Collfred. Són grans esquerdes a la roca del subsol d’una fageda situada a uns 1.300 metres d’altitud.

Es tracta d’un entramat de blocs, passadissos estrets i camins que no duen enlloc. Un fenomen natural que ens recorda altres indrets que comparteixen el seu mateix origen, la diàclasi, com és el cas dels Bufadors de Beví o les escletxes del Papiol.

La magnitud de les esquerdes ens permet, amb precaució, entrar-hi dins i sentir-nos en un món diferent, envoltats de pedra, humitat, molsa, foscor, fullaraca i misteri. Si mirem als costats, paret de pedra humida; si mirem a terra, una muntanya de fulla; i si guaitem el cel, els faigs verds, marrons, o fantasmagòrics segons l’època de l’any.

El nostre recorregut és un itinerari fàcil d’uns 8 km, apte per a tots els públics, en el qual ens endinsarem i explorarem detingudament aquest indret amb prou temps per deixar-nos portar per la imaginació, l’encant i la màgia dels seus racons. De ben segur que us encantarà.

Com arribar-hi

S’hi pot arribar des de Sant Privat d’en Bas, a la Garrotxa, o des de Vidrà, Osona. En aquest cas s’ha optat fer-ho des de Vidrà.

El punt de partida és el collet de Collfred. Per arribar-hi cal seguir per la C-17 fins a Sant Quirze de Besora i des d’allà continuar cap a Vidrà. Un cop a Vidrà seguim per una pista estreta i asfaltada que passa per Ciuret, fins a arribar al collet de Collfred. Aproximadament uns 500 metres més avall es troben les masies de Casanova de Collfred (propietat privada). Al collet, per tant, aparquem i comencem la ruta.

El Veïnat de Ciuret

Al veïnat de Ciuret, tot i que només hi passem, val la pena fer-hi referència. Situat a 6 km de Vidrà i a 1.155 m d’altitud, està format pels masos de la Casa de Baix, Can Font, el Moreu i Can Pubill. Els prats de pastura que envolten aquest nucli de cases fan que sigui un lloc encisador.

L’església de Santa Llúcia de Ciuret es va construir l’any 1754 per desig dels feligresos de l’entorn, a fi de tenir més a prop un lloc de culte. Fins aleshores havien d’anar a Santa Margarida de Cabagès. L’any 1772 va ser ampliada.

Itinerari cap a les Escletxes

Des del collet i baixant vers les masies, prenem a la dreta un corriol paral·lel a la carretera. Rodegem les primeres edificacions per l’esquerra i seguim la pista que travessa el torrent amb una surgència d’aigua, la font de Collfred.

Continuem el camí que va planejant per l’obaga enmig d’una fageda. Quan fa cosa d’un quilòmetre que caminem, la pista es bifurca tot just després de creuar un torrent. Continuarem per l’esquerra en lleugera baixada fins a uns prats. Ara la pista va seguint per la dreta del torrent fins a arribar a un revolt molt acusat a l’esquerra, on canviem de vessant i passem pel costat d’un gran faig centenari. Més enllà la fageda presenta una petita clariana i uns 200 metres després arribem a una antiga i curiosa cabana de fusta.

Sembla que havia estat una cabana de carboners. La cabana està dividida interiorment en dos espais, un d’ample, el que mira a ponent i un altre, amb finestra i accés per una porta que mira a llevant. Aquest segon presenta diverses lliteres que ja no es fan servir. Actualment està força deteriorada.

Deixem la pista i ens enfilem amunt seguint uns senyals grocs. Ben aviat ens situarem sobre les escletxes.

Les escletxes

Es tracta de grans blocs de roca, esquinçats per l’efecte de plegaments tectònics, en què les escletxes van formar un seguit de passadissos i racons estrets, que una molsa atapeïda ha anat cobrint i les fulles entapissant, i que fan que la caminada pel seu interior sigui una descoberta contínua i un autèntic plaer, amb un cert punt de misteri.

A grans trets, es poden distingir tres grans esquerdes o conjunts d’esquerdes. D’acord amb la seva situació topogràfica s’han anomenat Correjada de Baix, Correjada del Mig i Correjada de Dalt. Cada una té unes característiques que les diferencien de les altres.

Entre les dues primeres correjades esmentades, hi ha una clariana allargassada i planera en el bosc, que per situar millor el conjunt, es va denominar Pla del Campament. La tercera correjada queda separada de la segona per una altra clariana que es va denominar Prat de Dalt.

El conjunt de totes les esquerdes assoleixen un recorregut de 1.835 metres, però és molt agosarat donar aquesta xifra com a total, ja que les tres esquerdes principals no tenen comunicació entre elles, per tant no hi ha una continuïtat evident, menys encara si tenim en compte que el tram continu més llarg no supera els 300 metres.

Correjada de Baix

Com indica el nom, és l’esquerda que trobem a una cota inferior respecte a les altres (si no considerem unes esquerdes aïllades, situades entre aquesta i la cabana forestal). En aquesta esquerda podem diferenciar dos sectors:

Sector Occidental: És molt obert, amb vegetació ocupant el seu fons. El llavi N és un cingle d’uns 10 metres d’alçada de mitjana; el llavi S és més indefinit.

Sector Central i Oriental: És relativament tancat, encara que de fondària variable, ja que el seu fons fa moltes pujades i baixades. Té un traçat amb nombrosos canvis de direcció en forma de baioneta.

Correjada del Mig

És la correjada on trobem els trams més espectaculars i tancats. Hi podem diferenciar tres sectors.

Sector Occidental: El tret més destacable és l’existència d’un cingle important, el Cingle Gran, que correspon al llavi S de l’esquerda, i que arriba als 20 metres d’alçada. El bloc corresponent al llavi N, està esllavissat i resta a manera de masses rocoses que s’interposen entre l’esquerda i el Pla del Campament, i hi ha passos que faciliten la comunicació.

Sector Central: És el de configuració més complexa. Està format per un conjunt d’esquerdes de diferents direccions i fondàries que s’intercomuniquen; algunes són estretes i ombrívoles, d’altres tenen algun tram que transcorre soterrat. Hi trobem també un avenc de 12 metres de fondària, i algun pou enmig de les esquerdes.

Sector Oriental: Aquest sector queda una mica aïllat de l’anterior, ja que no hi ha comunicació directa per esquerdes. Tret d’una, les esquerdes són obertes i asimètriques, amb un llavi més destacat que l’altre.

Correjada de Dalt

És una esquerda llarga i molt ben traçada, però molt ampla, i en conseqüència oberta. És molt asimètrica, ja que mentre el llavi S és continu i molt ben definit, encara que amb alçades moderades, el llavi N és més baix i sovint indefinit, fins i tot arriba a desaparèixer en un tram en el qual s’obre directament al Prat de Dalt. Amb aquestes característiques, la correjada està plena de vegetació.

Les hores se’ns fan curtes passejant per aquest lloc tan especial. Per fer el camí de tornada hi ha diverses possibilitats. Proposem, però, de refer el camí d’anada.

Més informació

Clicant aquí es troba l’estudi d’on s’ha extret molta de la informació exposada.

El mapa Puigsacalm – Bellmunt de l’editorial Alpina, escala 1:25.000 i edició 2016/2017 us pot ser de gran ajuda, també per seguir altres variants.

Jordi Quera: 30 excursions per a nois i noies.

Jordi Quera: 30 excursions per a nois i noies. (Anem d’excursió per Catalunya/Les excursions de Cavall Fort). Editorial Alpina / Cim Edicions, Granollers, 2014

Us presentem un llibre –no és cap novetat, però es troba– molt útil i interessant per a famílies, per a monitors d’esplai i caps d’agrupament, per a mestres i associacions de famílies de les escoles, que vulguin encomanar als infants el gust per la muntanya, a anar-hi segurs i amb la capacitat d’observació desperta.

El llibre consta de dues parts. La primera és una introducció a la muntanya i a l’excursionisme. Toca l’imprescindible: l’atracció dels humans pels paisatges i les muntanyes; una breu història de l’excursionisme català; escoltisme i excursionisme; aprendre a conèixer i a respectar la muntanya; fer-se la motxilla, material, menjar, beguda; entendre els mapes i orientar-se, el GPS; com caminar, la seguretat i el risc…

La segona recull 30 excursions entre les moltes més que s’han recomanat a la revista Cavall Fort. Excepte les últimes de la llista, són excursions fàcils d’una a tres hores de durada de mitjana, i sempre amb unes explicacions molt adequades (notícia històrica breu i amena, anècdotes excursionistes); dades i consells: com arribar-hi, tipus de descoberta, equip necessari, època recomanable, durada, dificultat, documentació… Aquí teniu la llista de les sortides proposades: el castell d’Eramprunyà, les escletxes de Papiol i el Puig Madrona, de cala Margarida a la platja de Castell, la serra de Collserola, la vall d’Olzinelles, el castell de la Popa, el castell de Burriac, volta al castell de Boixadors, Sant Sadurní de Gallifa, Tavertet –terra de bandolers–, Sant Salvador de les Espases, la Foradada del Montsià, les Agulles de Montserrat, els molins de Pontons i l’ermita troglodítica de l’Alt Penedès, els avencs de la Febró, el Cogulló de Turp, el Montcau i les coves Simanya, Sant Aniol d’Aguja, el Puigsacalm, l’estany de la Pradella, la Miranda de Sant Jeroni, el Matagalls, el congost de Fraguerau, la Roca del Corb i la font Viva, les Goges de Salenys, el Comabona del Cadí, el Puigmal, el Montardo, el Canigó i el Pedraforca. Com dèiem abans les darreres excursions ja suposen haver-se anat introduint progressivament a la muntanya.

I si us ha agradat i agrada la muntanya, però ara no podeu anar-hi per les raons que siguin, potser també us ho passareu bé llegint totes les anècdotes que s’expliquen al llibre i recordant algunes de les excursions que havíeu fet.

Josep Pascual

Pruit, puig d’Afra, collet de Pixanúvies i masies

Per què?

Els principals atractius de la sortida són:

  • Les panoràmiques des de diferents punts de la ruta i, en especial, des del puig d’Afra són impressionants.
  • Els prats que a la primavera estan preciosos i molt sovint amb bestiar pasturant.
  • La vegetació abundant i variada: roureda, fageda, boixeda, farigolar…
  • La parròquia de Pruit i les masies disperses.

Com arribar-hi

Passat Vic, desviem a la dreta per seguir la C-153 cap a Roda de Ter, Cantonigròs, coll del Bac, i al km 31, a l’esquerra, pista asfaltada a Pruit.

A tenir en compte

Cartografia: El Collsacabra de l’Editorial Piolet, escala 1:25.000, i també Collsacabra – Vall de Sau de l’Editorial Alpina, escala 1:25.000. A més es pot consultar el web de wikiloc.

El recorregut és d’aproximadament 8 quilòmetres i el desnivell d’uns 200 metres. Es pot considerar una ruta fàcil.

Itinerari

Arribats a Pruit, podem deixar el cotxe al costat del cementiri. Començarem per la visita a la parròquia i a l’antiga cúpula d’assaig de la companyia teatral Els Joglars.

La parròquia de Pruit

El lloc de Pruit és esmentat ja l’any 955 i sempre ha estat unit al Castell de Rupit. El 1978 les poblacions de Rupit i Pruit es van fusionar, i es donà el nom de Rupit i Pruit al municipi. Tot i això les dues poblacions ja compartien la mateixa jurisdicció del vescomte d’Osona al segle XVII. Amb la divisió del marquesat de Rupit, es formen les dues batllies de Sant Andreu de Pruit i Sant Joan de Fàbregues, que fou la primitiva església parroquial de l’actual nucli de Rupit, que fins al 1955 fou conegut per Sant Joan de Fàbregues.

El llogaret disseminat de Pruit (108 h el 2005), amb l’església de Sant Andreu de Pruit i la seva rectoria, la casa del Campaner, cal Forner, les antigues escoles i la casa del comú, era el centre del municipi de Pruit, unit a Rupit des del 1978 com hem dit. Es troba a 950m d’altura, en una posició dominant, al sector septentrional del terme. L’església és formada per un cos romànic, del segle XII, amb un gran portal adovellat, mutilat en part el 1936, i per un segon cos adaptat a l’anterior, àmplia edificació del segle XVIII. Sembla que els terratrèmols del 1428 enderrocaren l’antiga capçalera. Inicialment era dedicada a sant Andreu, la Santa Creu i santa Maria. L’antiga rectoria, datada el 1698, correspon a la casa del Campaner. Hom celebra a Pruit, el 8 de setembre, un aplec a la capella de la Mare de Déu del Roure, i la festa major, en honor de sant Andreu, s’escau el 30 de novembre.

Acabada la visita, retornem a la carretera i a sota del cementiri podem contemplar la cúpula, construïda el 1976 i utilitzada per Els Joglars per a gestar les seves creacions artístiques.

Carena de la Rovira

Iniciem la ruta continuant per la carretera per on hem arribat uns 50 metres en direcció Cabrera fins al primer revolt, on la deixem per seguir el camí de la dreta (hi ha pal indicador i seguim cap a la Rovira, Renyins…).

El corriol segueix tota la carena de la Rovira, passa per una petita creu de terme de ferro, i acaba a la pista de Renyins. Deixem a l’esquerra el mas del mateix nom envoltat de prats en una bonica vall i seguim a la dreta, pista amunt, durant menys de mig quilòmetre fins a un camí a mà esquerra que s’enfila a uns prats, continuem fins al final d’aquests i girem cap a la dreta. Pugem fins a trobar un tancat on hi ha una porta i arribem al puig d’Afra.

Puig d’Afra

Puig d’Afra, de 1.077 m, un cim modest però amb molt bona panoràmica. Hi ha les ruïnes d’una torre, anomenada del Coll o dels Carlins; les restes d’aquesta antiga torre de telegrafia òptica encara es poden intuir entre el descarnat i herbat cim. Assentada sobre una antiga construcció romana, la torre va estar en funcionament el segle XIX i formava part de la línia de telègraf militar Vic-Olot.

Les vistes són impressionants: a sota, les masies del Coll i el Torrent; més enllà, mirant al nord, el pla de Falgars, amb l’ermita de Sant Pere, a la seva dreta Sant Miquel de Castelló i al fons la vall d’en Bas. Com a teló de fons tenim el Pirineu on es distingeixen, entre altres pics, el Costabona i el massís del Canigó. Si anem girant la vista cap a l’oest, tenim el majestuós Puigsacalm, els cingles dels plans d’Ayats que ens oculten Cabrera, el Matagalls i les Agudes, les cingleres de Tavertet…

 

 

Masies del Coll i el Torrent

Un cop hem pogut gaudir del panorama, si el temps ho ha permès, baixem del puig d’Afra per la banda nord, cap a les masies del Coll i el Torrent, molt juntes l’una de l’altra i amb una petita bassa artificial a la seva dreta. Després de visitar-les, prenem un camí enmig del prat cap a l’esquerra que ens porta fins a una porta. Un cop passada (recordeu sempre de tancar-les), seguim per aquest camí preciós, enmig d’una fageda, fins al final on hi ha una altra porta, aquesta molt més petita que l’anterior, i comença el sender que puja uns metres fins al coll de Pixanúvies.

Collet de Pixanúvies

El nom d’aquest coll és atribuït a un fet real, o potser una llegenda?, recollit per Antoni Noguera al seu llibre Collsacabra: “El cas és que una donzella de Falgars, probablement de la Serra de Pruit, anava a casar-se, a contracor, a l’església de Pruit. Ja tenim, doncs, tota la comitiva, muntada sobre una rècula d’animals de bast, composta de la núvia, familiars i convidats, a més de l’aixovar femení. La núvia, en passar pel collet, va demanar per fer les seves necessitats; desmuntada que fou i amagada entre el brancatge de faigs i boixos, mai més no se n’ha sabut res”.

Masies de Casalons, l’Alou i el Collell

En aquest coll seguim la carena, que és el principi de la serra de Mateus, la seguim uns dos-cents metres i la deixem per agafar la pista corriol que baixa per l’esquerra fins a la masia de Casalons, molt ben restaurada i envoltada de prats, on arriba la pista asfaltada que ve de Pruit. Després d’una cruïlla i en un revolt molt pronunciat podem fer drecera si passem per una porta i un sender, que deixa el mas a la nostra esquerra, i torna a retrobar la pista. Passem més enllà per sobre el torrent de Casalons fins a la casa de l’Alou, una masia molt bonica de veure, amb finestres esculpides i un escut i portal adovellat. A la part del darrere hi ha la casa dels senyors ajuntada al mas.

Seguim per aquesta carretera que va baixant fins a les cases de l’Alou i el Collell, que, després de passar aquesta última, comença a pujar fins a Pruit, on donem per acabada la ruta.

Jaume Roig

Sender de la riera d’Oló

El sender de la riera d’Oló és una ruta circular molt bonica de 14 km. Comença a Santa Maria d’Oló, segueix vora la riera, aigües avall, fins a Sant Joan Vell i torna cap al poble passant per l’obaga del serrat de les Tosqueres i les Marrades. Es tracta d’un recorregut guiat per plafons divulgatius tot al llarg del camí, que ens informen dels hàbitats de la riera i el seu entorn, el paisatge del passat i d’avui, el funcionament d’un molí fariner, la formació geològica de la vall de la riera d’Oló i l’església romànica de Sant Joan Vell. Cap al final es pot gaudir d’una vista panoràmica del Pirineu. I com a colofó, es pot visitar el “poble de Dalt” de Santa Maria d’Oló, molt interessant, amb l’església, el castell i magnífiques vistes. Una ruta sorprenent.

Com arribar-hi

Santa Maria d’Oló es troba a 30 km de Manresa i a 25 de Vic i té un accés fàcil i ràpid des de l’eix transversal (C-25), sortida 157 i seguir indicacions. També s’hi arriba per la carretera BP-4313 enllaçant amb la carretera B-431 que ve de Manresa passant pels municipis d’Artés i Avinyó. També per la carretera BP-4313 enllaçant amb la carretera C-59 que ve de Barcelona passant pels municipis de Moià i l’Estany.

A tenir en compte

Es pot trobar informació de la ruta aquí. I podem disposar del mapa topogràfic de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) i el de l’Editorial Piolet, El Moianès, escala 1:30.000.

L’època més apropiada per fer-la és l’estiu per la frescor del recorregut i per la facilitat de traspassar la riera. De totes maneres cal estar atent a la previsió de pluges perquè la riera s’arriba a creuar unes quinze vegades.

Itinerari

Inici

Comencem a la plaça de Catalunya de Santa Maria d’Oló, on podem veure la singular església nova de Santa Maria, amb un disseny avantguardista per a l’època. Es va començar a construir el 1950 i va ser beneïda el 1963.

En una racó de la plaça, uns indicadors ens marquen l’inici de la ruta, que està molt ben senyalitzada. Al llarg del camí, panells informatius ens comenten la vegetació, la fauna i la història que gira al voltant de la riera. També uns pals indicadors als encreuaments de camins ens assenyalen el camí adequat.

Baixem per un caminet de ciment que ens portarà a la riera d’Oló.

La riera d’Oló

Inclosa dins l’Espai Natural Protegit del Moianès, neix a l’altiplà d’aquesta comarca, al vessant nord del puig Rodó, i creua de nord-est a sud-oest el municipi de Santa Maria d’Oló fins a desembocar a la riera Gavarresa. La riera d’Oló transcorre per un paisatge singular d’orografia abrupta modelada per l’aigua: els xaragalls, els torrents, els salts d’aigua, els cingles i les terrasses fluvials. Els sòls, d’origen sedimentari, aporten nutrients a l’aigua, i generen una diversitat de flora i, a la vegada, de fauna excepcionals.

Fàbrica Sauleda

Passem pel costat de la fàbrica de lones Sauleda SA, que respon al model de colònia amb diversos edificis i naus i blocs de pisos dels treballadors. Rere les reixes, destaquen, al nord, el conjunt de despatxos i magatzem, i al sud, l’habitatge del director, tots dos d’estil modernista; hi destaca la combinació cromàtica (blanc, vermell i blau) i de materials (maó, ceràmica, fusta, ferro), i l’ornamentació de les obertures, moltes compartimentades verticalment. A la casa del director, trobem balcons amb un plafó de rajoles amb la Mare de Déu de Montserrat, coronat per un fanalet de ferro forjat.

Font del Roc

A continuació es passa prop de la font del Roc, una zona recreativa amb ombra, taules i bancs, situada al sortir del nucli urbà, al costat esquerra de la riera.

A partir d’ara, el so relaxant de les aigües de la riera ens acompanyarà bona part del camí. El recorregut transcorre per una franja de bosc de ribera restaurat.

Arribem a una cruïlla: per l’esquerra s’enfila un sender indicat com “Les Marrades”; és per on tornarem. Ara continuem per la pista, vorejant la riera, i arribem a les antigues vinyes del Trabal i de l’Andreu, on es conserven dues barraques de pedra seca.

El molí d’Altimires

Uns quants metres més endavant, a la riba d’un meandre de la riera d’Oló, es troba un antic molí fariner, el molí d’Altimires, que aprofitava les aigües de la riera per moldre gra. Té aspecte de torre fortificada, amb merlets al capdamunt.

 

Els plecs de la serra Borina

Aquests plecs són l’expressió més espectacular de l’abrupte anticlinal i falla de Santa Maria d’Oló. S’observen els estrats progressivament més drets fins a arribar a la vertical i en colors ben destacats. Aquesta disposició s’aprecia de manera rotunda i bella gràcies a l’excavació que ha anat fent la riera.

Al costat de la riera, al segle XIX, hi havia l’horta de la riera d’Oló, on la gent del poble tenia el seu tros de terra per conrear hortalisses. També, més avall de les Marrades, hi havia hagut vinyes. Gairebé tota aquesta tasca es va abandonar pels anys setanta, però queden testimonis que els recorden, com els prats actuals, les fonts, els murs i les barraques.

Seguim la riera, travessant-la en algunes ocasions, i ens desviem en direcció a Sant Joan Vell.

L’església romànica de Sant Joan Vell

Es tracta de les restes d’una església romànica, possiblement construïda a mitjan segle XI i situada dalt d’un turonet, prop del mas Armenteres. És d’una sola nau, amb absis semicircular a sol ixent. Aquest absis està ornamentat amb un fris d’arcuacions cegues distribuïdes en grups de cinc entre bandes llombardes. Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada en molt mal estat, coronada amb un arc de mig punt. La porta es troba al capdavall del mur de migdia. El sostre està esfondrat. L’aparell és obrat amb carreus petits, disposats en filades, barreja d’arenisca i gres. Algunes de les dovelles són de pedra tosca. L’estat de l’edifici és de franca ruïna i la vegetació tendeix a envair-lo.

Continuem per la pista i voregem mas Armenteres, actualment un lloc per assistir a cursos, seminaris o bé per passar-hi uns dies de desconnexió en plena natura. Uns metres més enllà, en una raconada, veiem la font d’Armenteres i l’estanyet batejat pels actuals propietaris amb el nom de llac Flor de Loto.

Seguim de nou la pista, i a les dues cruïlles vinents prenem sempre la de l’esquerra fins al punt més alt de l’itinerari, on es troba el bonic mirador del Cingle de les Planes, amb vistes a la riera i al Pirineu.

Anem avançant per sobre la cinglera fins a trobar una línia elèctrica que seguim uns 200 m i arribem a una cruïlla on podem escollir dues rutes que ens portaran a la font de les Bruixes: la més llarga, el sender de l’esquerra, envolta el serrat de les Tosqueres i passa per una barraca de pedra tosca; la més curta, continua per la pista, sempre en lleugera pujada fins a un revolt pronunciat on seguim un sender a l’esquerra i també arribem a la font.

Continuem sense perdre altura tot resseguint per dalt els meandres de la riera fins a atansar-nos prop d’uns murs de pedra seca. Aquí comença la davallada cap a la riera pel sender de les Marrades, amb unes vistes precioses del poble Vell o de Dalt.

Un cop arribats a la riera, tanquem el cercle i ara resseguim de tornada el camí inicial uns 200 m, on, per l’esquerra, ens enfilem al turó del poble de Dalt, que val la pena visitar.

El poble de Dalt

Al nucli antic, situat al punt més alt, s’hi troben vestigis del castell, documentat ja el 930, l’antiga església parroquial de Santa Maria, edifici de la primera meitat del segle XVII, amb un magnífic retaule barroc, aixecada al mateix lloc de la que fou consagrada el 999, i tota una sèrie de cases construïdes la major part els segles XVII i XVIII. Baixant pel carrer de Sant Antoni, conegut popularment per “la costa” pel considerable pendent, que comunica el nucli antic amb el pla, on el poble va començar a créixer durant el segle XIX, donem per acabat el recorregut.

Jaume Roig