Amb el mantell d’Elies

És d’hora, m´he despertat i la son no ha volgut tornar, així que estic escrivint abans d´anar a Laudes. Des de la finestra de l’habitació del monestir del Miracle noto la nit fosca, sense lluna, imposant encara el seu mantell de negror. Molt aviat per Orient, el sol sortirà i permetrà contemplar un paisatge amorós i treballat.

El profeta Elies estimava Déu, però era humà i temia per la seva vida. Va perdre les forces, la temença era massa forta i va fugir per amagar-se a la cova de la muntanya de Horeb.

La veu del Senyor va interpel·lar-lo insistentment: “Que hi fas, aquí, Elies?”. (1 Reis 19,9-18). Vencent els seus temors, pren la decisió de seguir a Déu. El profeta surt del seu amagatall, per anar a la recerca d’Eliseu, el seu deixeble i receptor del seu mantell a la fi de la seva missió profètica.

Ara penso que Elies devia sentir el mateix que moltes persones que han pres la opció de la vida monàstica: “M´he enamorat de Jesús”. És un comentari recurrent per explicar el motiu de la seva resolució. Simplement això i com tot gran amor, es segueix. (Testimonis de vida monàstica. Emaús 51. Centre de Pastoral Litúrgica)

La vida monàstica no és segurament fàcil. Com tota vivència hi ha clarors i foscors. També els tenim els que vivim en família, a la feina o a altres llocs.

Viure en un convent o en un monestir, fa de la solitud i el silenci el seu eix existencial, possibilitant centrar-se i abandonar-se al mateix temps per sentir la veu de Crist les vint-i-quatre hores del dia.

Concentrar-se i deixar-se portar per Déu pot semblar impossible vist amb ulls mundans. En una societat on tot comença a estar excessivament tecnificat, trobem oasis de pau benedictina, que segueixen la regla escrita per Sant Benet el segle V com a eina molt definida per pregar i treballar. El seu ritme cadenciós es una forma molt útil per encarnar a la vida diària el missatge que Jesús ens va donar.

Quan en l’altre hi veus la presencia de Crist, has d’estimar-lo perquè és superior a tu, l’entrega és total, sense esperar res, humilitat a l’extrem, respecte a tot i tothom, acolliment, pobresa, servei…

Llegir amb serenor la Regla de Sant Benet és un exercici molt vàlid i engrescador per viure cristianament a qualsevol lloc del món. Ha estat per mi un gran descobriment.

Aquests dies també he trobat la grandesa de la Pregària de les Hores. Les comunitats dels primers cristians ja es reunien abans de anar a treballar i en acabar el dia. La lectura del salms espero que em sigui un xic mes planera a partir d´ara.

El recés al Miracle, m’ha fet pensar en el buit existencial de soledat inherent a la condició humana, que és difícil d´omplir si no és amb una entrega total i absoluta a Déu. Hi ha altres formes, fugides diverses, però cap omple com la seva Presència.

Potser perquè treballo en una residència geriàtrica i la mort hi és molt present, penso que no hi ha millor preparació per al final de la vida que deixar-se envair per la solitud i el silenci de Déu, quan encara hi ha lucidesa. És un aprenentatge formidable per encarar la pròpia finitud.

El so de les campanes trenca el silenci de l’alba. La crida a Laudes s’expandeix per la plana de l’entorn del Monestir. Hi ha una boira fina, molt tènue. Aviat el sol deixarà la seva timidesa inicial i l’esmicolarà en mil gotes d´aigua.

Amb silenci i quietud vaig al monestir per dir les primeres paraules del dia: “Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança”.

Concepció Rovira

Anuncis

No me n’he oblidat

Fa massa temps que no he escrit una pregària i avui, en celebrar el 56è aniversari de la Primera Eucaristia, (cantar missa), vull fer-ho. Tal volta, amb una sola paraula ja s’hi inclou tot, però vés a saber.

GRÀCIES!
Per ser persona
per viure
per tenir salut
per tenir una família
per tenir una vocació
amb debilitats.

Davant d’aquestes debilitats i dels dubtes, hi ha una reafirmació lliure i desitjada, moguda per la força de la persona de Jesús que em fa dir: Per què no?

La vida com a capellà, com totes les altres, és farcida d’il·lusió, de treball, de penes i d’alegries… Però avant! Treball acompanyat per la pregària essent testimoni i servint tantes i tantes persones que esperen, que col·laboren i també, que no t’accepten. Tu mateix que més d’una vegada, has de pensar i has de meditar amb aquelles paraules que són Bona Nova: Augmenteu la meva fe.

Arriba, però, el moment on aparentment, et diuen que segons el Dret Canònic, t’has de jubilar i hi afegeixen: “Ara, sortiràs per la porta gran”… A mi, però, Senyor, em recorda aquelles teves paraules que dius i que parles de “la porta estreta”… Em costa d’acceptar-ho.

Crec que la salut és un bon termòmetre tot i que et fa alguna mala passada, però vés a saber…

Ara, amb joia i amb il·lusió col·laboro ajudant…

Visc una nova etapa de la vida i el 56è aniversari de la meva ordenació, això no t’ho treu ningú i com em deia un bon amic: “te’ls has ben guanyat”, referint-se als 56 anys de capellà.

Senyor, ja veus quina espècie de monòleg, però tu sempre escoltes i amb aquest silenci aparent, la teva Paraula és Vida Eterna. Amén.

Ignasi Forcano Isern

Pregant per l’Amparín

Vaig anar a una missa per l’Amparín, que va morir fa pocs dies i amb qui teníem una amiga comuna, la Carme. La missa es va fer a la Casa asil del barri de Sant Andreu, a Barcelona, perquè l’Amparín era veïna del barri de tota la vida i va aconseguir continuar vivint-hi, ara a la casa-asil, una entitat amb 150 anys d’història. El seu home ja és mort i no tenia fills, per tant la Carme ja fa anys que, quan l’Amparín va començar a tenir dificultats per viure amb autonomia, per prendre les pròpies decisions, per tenir cura de si mateixa, per organitzar els seus molt escassos recursos, va decidir acompanyar-la fins al final i assumir-ne la tutela legal. Les pregàries que la Carme va preparar per a la missa em van agradar molt i li he demanat de publicar-les.

Mercè Solé

L’Amparín era la veïna dels meus pares, ella deia que em va veure néixer i que varen estar tots molt contents perquè era una nena.
Jo ara us dic que estic ben contenta d’haver-la pogut acompanyar en els seus últims anys de vida i que ha estat una bonica lliçó que vull compartir amb vosaltres.
De l’Amparín hem pogut aprendre la neteja i l’ordre com a manera de fer i de portar una casa. Déu Pare, preguem perquè tots siguem ben escrupolosos i honrats en les nostres feines i les nostres relacions.
De l’Amparín, la Lídia i jo vàrem aprendre a fer dinarets a l’eixida, a ballar sardanes i a donar menjar als coloms. Li encantaven els nens. Déu Pare, preguem per la infància, perquè sapiguem sempre cuidar-la i atendre-la com cal, amb límits i també amb amor.
De l’ Amparín hem après a ser fidels als nostres convenciments. Quantes vegades li hem sentit dir: sóc catalana fins la medul·la, i catòlica! Déu Pare, preguem per l’ Església, pels capellans i per tots els creients. Que sapiguem transmetre els valors reals on s’empara la nostra fe.
De l’Amparín hem pogut aprendre convivència. Moltes vegades a la Margarida o a mi ens havia preguntat: ¿Que molesto? Déu Pare ajuda’ns perquè tots aprenguem a conviure millor.
I de l’Amparín també hem pogut aprendre agraïment, com el que ara us vull transmetre a tots vosaltres.
Gràcies per la vostra companyia.

Carme Llaó
Veïna , tutora judicial i amiga

Alguns dies de vacances per a la cura

La veu de la meva mare, mentre llegeix Santa Beatriz de Silva, és la música de fons que sento mentre escric aquest article per a L’Agulla. Ella està en el nivell cinc i mig de la malaltia d’Alzheimer. El seu cuidador és el seu espòs, el meu pare. Una persona totalment lliurada a la seva dona amb la qual des de fa cinquanta-sis anys comparteix la vida. Descobreixo en ell la mirada d’amor cap a la meva mare que l’acompanya sempre.

La realitat de la malaltia d’Alzheimer ha impregnat tota la família. Som quatre germanes que, d’una manera o una altra, ens corresponsabilitzem de la cura tant del pare com de la mare. Els últims set anys han estat viscuts sovint al voltant d’aquest fet. I hem descobert un munt de coses que tenen a veure amb nosaltres mateixes, amb la relació de retrobament entre la mare i el pare, amb els serveis públics, amb la família extensa… Puc dir que tots els descobriments han estat una lliçó de vida tant en els moments complicats com en aquells que podríem dir d’alegria.

Fa tres estius que les nostres vacances inclouen uns dies amb el pare i la mare. Els canvis de rutina comporten desorientacions més o menys intenses per a la mare. Uns dies que hem d’assumir com a inevitables i durant els quals intensifiquem la nostra cura cap a ells. L’anada a La Manga del Mar Menor o al poble on van néixer són els destins compartits d’alguns dels dies d’agost. I cada any hi ha hagut un moment en què el pare verbalitzava que l’any següent tal cosa o tal altra no la podrien fer. Són moments en els quals es palpa la renúncia, el dol, embolcallada d’una mirada d’amor…

La meva mare m’ha transmès la fe. Amb ella comparteixo moments senzills de pregària, de cançons de missa, de lectures de vides de sants i santes i de pel·lícules comentades en veu alta. I pintem. Els nostres ulls s’il·luminen quan compartim aquestes estones i agraïm Déu que ens acompanya.

Senyor,
em poso davant vostre
i us dono gràcies perquè comparteixo
amb la meva mare
moments on rebo molt d’amor
i on vós també hi sou present.
Us coneixem i us estimem.
Us estimem i us seguim.
Doneu-nos la vostra pau
per viure junts aquests moments
i envieu la vostra gràcia a la nostra família.
I acompanyeu-nos sempre,
fins al dia que descansem en els vostres braços amorosos.

Quiteria Guirao Abellán

Dinant

Una bona idea feta realitat. Un dinar on tots érem companys, uns exercint en parròquies, d’altres ajudant-hi. No va ser pas un dinar de treball, sí d’autèntica amistat. La senzillesa ens feia companyia. Conversa, records, barrejats amb rialles i gestos plens de significat. Dues hores ben aprofitades.

És ben bonic l’encreuament de paraules que com qui teixeix la vida, anàvem comunicant-nos amb aquelles particularitats tan humanes, com és l’edat. Vivències que en llenguatge ben popular les expressem, tot dient: i sense fer mal a ningú…

Algun detall que a mi m’ha ajudat i que n’he fruït, com pot ser aquell company que amb tota naturalitat explicava, fins i tot fent-ne broma, la seva malaltia. M’ha agradat descobrir l’enyor del qui fa temps que no ha visitat llocs tan estimats on va rebre la sembrada de la vocació.

Els acudits i les bromes d’aquell llibret que de tant en tant anàvem espigolant.
Escoltar, comentar i crear a l’entorn aquell ambient amical on les cares rialleres fan que interiorment, fins i tot, cantem: És l’hora dels adéus… i tothom cap a casa.

Un dijous clar i serè de primavera a tocar del mar, el nostre Mediterrani i com qui no diu res, de tant en tant, el tren ens visitava.

Setmana de l’octava de Pasqua i pas a pas, caminant.

Ignasi Forcano Isern

Pentecosta

Aquest diumenge passat, dia 20, hem celebrat la Pentecosta, el do de l’Esperit sobre els creients i sobre el món sencer, el dia que clou el temps de Pasqua. La paraula Pentecosta ve del grec “pentekostós”, que vol dir cinquantè. De manera que “dia de Pentecosta” vol dir dia cinquantè, el cinquantè dia després de Pasqua.

La Pasqua, originàriament, era una festa que celebrava l’inici de la primavera, i en la qual s’oferien a Déu els primers fruits de la terra i els primers anyells dels ramats. I la Pentecosta, cinquanta dies després, era la culminació d’allò que s’havia iniciat a la Pasqua: era la festa de les collites, la festa de la plenitud del fruit de la terra fecunda. I de fet, aquest origen ancestral de la festa encara el recordem nosaltres quan anomenem a la Pasqua, Pasqua florida, i a la Pentecosta, Pasqua granada.

I aquí trobem també el sentit dels cinquanta dies: en el simbolisme numèric a què tan aficionats eren els jueus, el número 7 era símbol de plenitud; si multipliquem 7 per 7, ens surt 49, que significa així la plenitud de la plenitud; i si a 49 n’hi afegim 1, estem simbolitzant una xifra que supera tota plenitud, el 50.

Doncs bé. D’aquest significat ancestral, el sentit de la Pasqua va passar a ser la commemoració del gran esclat primaveral d’Israel: l’alliberament d’Egipte, esdevingut segons la tradició als inicis de la primavera. I la Pentecosta va esdevenir la commemoració de la plenitud de l’alliberament, que és quan Déu fa aliança amb el poble al Sinaí, i els dona la seva Llei, el codi de conducta propi d’un poble alliberat.

Sobre aquest canemàs històric, els cristians celebrem els esdeveniments centrals de la nostra fe. Va ser en els dies de la Pasqua que va tenir lloc l’execució de Jesús a la creu, de manera que, des de llavors, els dies de la Pasqua jueva passen a ser la celebració de la mort de Jesús i la seva resurrecció, la seva vida per sempre. I, cinquanta dies després, a la Pentecosta, celebrem la plenitud de la resurrecció, la Pasqua dels fruits, quan la vida nova de Jesús esdevé vida nova per als creients i per al món sencer, fecundats pel mateix Esperit que omplia Jesús.

El Nou Testament escenifica aquests dos moments, la resurrecció de Jesús i el do de l’Esperit, com dos esdeveniments diferents, però això forma part de la manera pedagògica com els escriptors bíblics –Lluc, en aquest cas– tenen d’explicar les coses. De fet, però, l’experiència de la resurrecció de Jesús és ja l’experiència del do de l’Esperit, com veien per exemple a Joan 20,22, quan, el dia mateix en què Jesús es manifesta ressuscitat als deixebles, els diu: “Rebeu l’Esperit Sant!”. I és que la vida nova de Jesús és ja, de per si mateixa, vida nova per a tota la humanitat, i vida nova viscuda d’una manera especial pels qui creiem en ell. L’escena de Pentecosta, que llegim en el capítol segon dels Fets dels Apòstols, deu correspondre, segurament, al record d’una assemblea de creients en què van experimentar amb una especial intensitat aquesta presència de l’Esperit. Però el do de l’Esperit ja forma part de la mateixa experiència de la resurrecció.

En aquests temps tan poc tranquil·litzadors que estem vivint, dir, i dir-nos, que tenim en nosaltres el mateix Esperit de Jesús, i que aquest Esperit és ventada impetuosa i foc ardent, i que alhora és, com l’anomena la tradició cristiana, pare dels pobres i llum dels cors, segur que és un bon agafador i un bon impuls per continuar endavant. En la recerca d’aquell món que Déu vol, és a dir, aquell món d’homes i dones generosos, coratjosos i feliços que tota persona de bona voluntat també desitja.

Josep Lligadas

Parlant de Pastoral Obrera

Fa unes quantes setmanes, em van convidar a intervenir en la presentació d’un llibre d’Emili Ferrando a la seu de CCOO. Em van demanar que ho fes des de la perspectiva de la Pastoral Obrera. I jo ho vaig fer pensant que potser bona part de l’audiència no estava familiaritzada ni amb el nostre llenguatge ni amb l’Església. I em va sortir això:

La Pastoral Obrera és senzillament l’Església dels treballadors amb consciència de classe i ganes de treballar:

  1. Perquè tothom, i molt especialment les persones amb menys oportunitats a la vida, més febles, menys valorades, pugui viure en condicions de justícia i dignitat.
  2. Perquè aquestes persones, i tots els que som en aquest camí de la defensa dels drets, sentint-se valorades i estimades (lluitar per la justícia és també una forma de valorar i d’estimar) puguin conèixer, si ho volen, el Jesús que a nosaltres ens ha canviat la vida. O, com a mínim, sàpiguen que hi ha una Església que els fa costat.
  3. Perquè l’Església en el seu conjunt conegui i es faci seus els problemes que pateixen les persones que són al capdavall de l’escala social.

Aquesta pastoral obrera ve de lluny. Amb la industrialització a tot Europa, que va aprofundir notablement en la desigualtat social, es va posar en evidència una cosa que de fet no era cap secret: l’Església catòlica, que ocupava pràcticament tot l’espai religiós en alguns països, estava molt vinculada al poder, de manera que la gent que se sentia explotada i menystinguda, i que conservava sentit crític i llibertat interior, es va anar distanciant cada cop més del missatge cristià, que consideraven considerablement hipòcrita. Potser el personatge més singular d’aquesta història va ser el capellà belga Joseph Cardijn, que va considerar:

  1. Que si es volia que el missatge cristià, que de fet és missatge d’alliberament, arribés als treballadors, la transmissió d’aquest missatge s’havia de fer a través dels mateixos treballadors, i s’havia de basar sobretot en la coherència entre vida, paraula i acció.
  2. Preocupat especialment per la situació dels joves aprenents en el treball, va decidir crear un moviment on tot el protagonisme el tenien els joves, i els proposà un mètode singular, el de la revisió de vida: veure la realitat, jutjar-la (és a dir, valorar-la amb l’Evangeli a la mà, i actuar). Un mètode educatiu i transformador, que encara avui és, amb diferències de matisacions entre els diversos moviments, l’eix de la nostra forma d’entendre fe i vida.

Contrastar la vida diària amb la fe contribueix a mantenir un equilibri: no estar excessivament ideologitzats, mantenir el sentit crític, no deixar de banda les persones, no fer servir la fe com a pretext per a l’escaqueig. Es tracta de viure la nostra condició de reis (és a dir de persones lliures, amb la dignitat de fills de Déu), de sacerdots i de profetes (que és el que sembla que som des que ens bategen). Hi ajuda el fet que cadascun dels cristians de la pastoral obrera som fills del nostre pare i de la nostra mare, i en un mateix grup convivim militants de diversos partits, sindicats, cultures, cosa que ajuda a viure la pluralitat en positiu.

Personalment he de dir que he estat sindicalment activa, i també des de la política i des de les entitats. La pastoral obrera m’ha aportat diverses qüestions ben importants, al meu parer:

  • Formació intel·ligible i continuada
  • Pedagogia educadora en l’acció
  • Acompanyament, reflexió i sentit comunitari
  • L’esperança malgrat l’evidència del fracàs. No és que els cristians siguem masoques, és que justament el que creiem és que la mort dóna vida. Dit d’una altra manera, no perseguim l’èxit immediat sinó el donar fruit.

El treball polític, sindical i associatiu m’han ajudat en l’anàlisi i en l’acció, m’han fet veure les contradiccions de la realitat i de la meva persona. M’han fet formular i reformular la meva fe. M’han fet atenta als companys i al “com” de les coses, les decisions i les relacions, és a dir, a la democràcia.

Contenta de formar part d’aquesta història.

Mercè Solé