T’hi has fixat?

Avui, passant pel carrer, dues bones dones comentaven que la informació sobre el temps ja havia anunciat que les temperatures es mourien i força. Això em fa pensar com d’un temps ençà, la gent es fixa i escolta les informacions climatològiques. Recordo i ho he escrit alguna vegada, que en l’època d’estudiant, els dijous a la tarda, teníem festa i anàvem a passeig. Aquest dia, doncs, en llevar-te, el primer que feies, més d’una vegada, era mirar per la finestra quin cel hi havia. Per què? Doncs per poder anar a jugar. Parlant d’aquest interès que normalment, surt a les converses, van normalitzant-se expressions com la causa d’això o d’allò, que es deu al canvi climàtic, al perill de la contaminació… En el llenguatge popular, més d’una vegada, manifestem que estem bé o no tant quan diem: l’aire d’aquesta habitació és enrarit, no es pot viure amb tanta calor… Per altra banda, com agraïm l’aire del camp o d’aquells indrets on el clima es gratificant. La climatologia, realment, juga un paper molt important a les nostres vides. És veritat, però, que no som prou conscients de la influència que l’estat d’ànim ens proporciona. Més d’una vegada, i parlo ja de temps, dèiem: Ens hem reunit, però com que no sabíem què dir, hem parlat del temps…

Fa temps, els homes del temps eren la gent del camp, amb aquelles expressions que fent-ne pregunta dèiem: quin temps farà, demà? Ara, s’ha avançat tant, que fins i tot hi ha programes emesos a la televisió on la gent pregunten quin temps farà per organitzar-se les vacances, el descans, fins i tot, en indrets llunyans. La ciència com avança i ben aparellada amb la tècnica.

Insisteixo, tot això, més d’una vegada em porta en aquesta reflexió: A nivell del món religiós i del catòlic, com és que anem tan fora de temps?

Ignasi Forcano Isern

Pasqua permanent

Quan llegiu aquest article, la Pasqua estarà a punt d’acabar… Voleu dir? Acabarà el temps litúrgic, però nosaltres portem tota la nostra existència vivint en temps pasqual. O no és amb Jesús ressuscitat que caminem, a qui preguem, qui ens consola, qui ens convoca…? Sí, el Ressuscitat!

La Setmana Santa recordem el Sopar de Jesús amb els seus amics. La seva opció per servir des de baix. Ens sentim convidats a la seva taula. Ens renta els peus (i com costa que deixem que ens els rentin i deixar la nostra autosuficiència!). Plora i demana que passi el calze a Getsemaní… i allà deixem ben palesa la nostra manca de constància a Getsemaní (ai, Senyor, que ens quedem adormits!). I arriba el ser difamat, jutjat pels poderosos civils i religiosos… i com la gentada és manipulable (no ho som i sovint cridem que alliberin Barrabàs?)… I la Creu, signe de tortura, és instrument de la seva mort. I a punt de finar encara és capaç de perdonar sense límits (encarnant allò que havia predicat de perdonar 70 vegades 7). I els deixebles s’entristeixen, les seves esperances estan enfosquides, esvaïdes. No hi ha futur, no hi ha camí. Es dispersen, s’amaguen temorosos de repressió.

Però l’Amor és més fort que la mort! I el que Jesús havia anunciat, es torna vivència. Les dones el descobreixen. Sí, elles que no podien ser testimonis de res, el veuen i reconeixen… Com després els deixebles d’Emaús, que només el descobreixen quan parteix el pa, al voltant de la taula de l’acollida, després d’haver expressat com Déu s’ha fet història a Israel.

Dos mil anys després aquell Jesús que anomena Maria de Magdala pel nom i l’envia com a “apòstola dels apòstols”, que s’afegeix en el camí d’Emaús, que dóna proves de vida a l’escèptic Tomàs, continua viu!

I l’endevinem en el somriure d’un infant. I en la mà que acarona una persona malalta d’alzheimer. En qui comparteix la vida dels refugiats en els camps, en la frontera de Melilla, en un vaixell en el Mediterrani. En la força de la primavera que fa esclatar plantes enmig de parets de pedra. En qui lluita en associacions, partits polítics, sindicats, pel bé comú i les persones empobrides, sense caure en el parany del desengany (malgrat tot). En qui realment viu confiat en la providència, sense tenir res i sabent que, paradoxalment, ho té tot. En el silenci desitjat i que ens parla. En la música, en l’art, la poesia. En la pròpia història, plena de rostres i de moments de salvació. En funerals que són mostres d’agraïment per la vida rebuda, gaudida. En qui lluita per l’ecologia i veu en el planeta un gran regal de Déu que hem de preservar…

Pasqua és ara, és sempre, si tenim la mirada neta. Si ens anem fent a descobrir les picades d’ull del Senyor en la nostra vida senzilla i sovint rutinària… I realment tot es vesteix de festa. Viure ja és festa! Tot pren un sentit nou. Ell fa noves totes les coses… I se’ns hauria de notar en un gran somriure, en un impuls a fer “lío” que diria el germà Francesc de Roma. La Pasqua és creativa, subversiva, engrescadora, renovadora!!!

I podrem llevar-nos el matí, posar peus a terra i sentir que per dintre podem proclamar tots els dies de l’any: “El Senyor ha ressuscitat. Sí, veritablement, ha ressuscitat”. Com un mantra íntim que ens obre a Déu, als germans i germanes, a l’alegria profunda de saber que vivim temps de Pasqua, perquè l’Amor és més fort que la mort.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Desde Marruecos

Hoy he ido a misa a Beliones. Eran los mismos chicos del viernes pasado; no se atrevían a salir a la carretera; les animamos a hacerlo; vinieron, y, apenas habíamos comenzado a hablar con ellos, un grupo de marroquíes se acerca lentamente, teléfono en mano y al oído; es obvio que están llamando al ejército. Los chicos, asustados, se van con la comida, y nosotros esperamos a que el grupo de marroquíes se nos acerque. Yo, que llevaba el pectoral en un bolsillo del pecho, lo saqué, por dejar a la vista que el que les hablaba era un cristiano.

Llega de inmediato una furgoneta del ejército. Mientras intento explicar al grupo de jóvenes marroquíes que impedir que los hambrientos reciban pan es una ofensa a Dios y a la humanidad, se acercan dos soldados, y nos piden la documentación. Presento la mía, y dan a entender que las que verdaderamente les interesan son las de los dos subsaharianos que me acompañan. Modou, senegalés, presenta la suya. Luego lo hace Regis, camerunés. Todo en regla. Nos vamos.

Unos kilómetros más adelante vemos una nube de furgonetas del ejército y dos autobuses. Nos acercamos: los autobuses estaban llenos de subsaharianos que iban a ser deportados a ciudades del sur de Marruecos. Regresamos a Tánger. En el mismo lugar donde habíamos entregado las bolsas de comida, ahora estaban los chicos, pero ya arrestados –por la comida ya no preguntamos, porque se la ha secuestrado la civilización–.

Hasta aquí los hechos. Ahora los sentimientos. Me avergüenza que fuerzas de un ejército, de cualquier ejército, sean desplegadas contra los pobres. Me avergüenza que haya hombres y mujeres que se dedican a la política, y toman decisiones que pasan sobre la vida de los pobres, que pisotean sus derechos, que ignoran su sufrimiento. Me avergüenza que a los pobres se les trate como a reses, se les detenga y se les desplace contra su voluntad, que se violen sus derechos individuales, sin que los proteja una autoridad judicial, sin que los proteja la sociedad.

Me avergüenza una sociedad a la que hay que explicar, sin que lo entienda, que su obligación no es delatar al que tiene hambre sino darle de comer. Me avergüenza que quienes ultrajan de esta manera a los pobres en las fronteras, luego, en los periódicos, digan que van a misa.

No, nadie va a misa en una iglesia si antes de ese parto, en ese parto y después de ese parto no se le encuentra en la misa de los excluidos.

Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger
(Publicat a Facebook el 19 de març de 2017)

El desert

Aquesta Quaresma la imatge que em suggereix i que m’acompanyarà, serà el desert. Fa uns quatre anys trepitjava el desert tot visitant Terra Santa. Recordo haver vist molt enllà un monestir i la pregunta immediata: com s’ho fan per viure? Recordo en aquests moments com Mn. Josep M. Ballarín escrivia pàgines molt interessants sobre el desert. No recordo el títol, però sí que recordo el nom d’un desert, el Gobi, on el novel·lista desenvolupava el seu pensament. Són idees sobre el que jo he llegit del desert.

Aquesta Quaresma m’ha semblat molt adient situar-me metafòricament al desert desempallegant-me de tantes i tantes coses que com males herbes, no et deixen trepitjar la vida del dia a dia. Desert com a sinònim de serenor, de silenci i de lloc per a plantar-hi aquella tenda universal on Jesús sempre ens hi espera. Desert que m’ajuda a mirar fins al fons del meu ésser, desentelant no només la meva vista, sinó tots els altres sentits de tot allò que ens contamina i que no ens deixa ser persones ben humanes. Escoltar la Paraula de Déu des del teu silenci interior i agafant forces per endinsar-te enmig del nostre món.

Ara mateix, penso quan vaig pel carrer o entro al temple: Quins signes ens recorden aquest temps de preparació per la festa major dels cristians, la Pasqua? Serà, només, l’anunci dels bunyols de Quaresma? Que més d’un es preguntarà: a què vénen? O entrant en els temples, la pràctica religiosa del Viacrucis, camí de la Creu?

A casa nostra, amb una expressió ben figurativa, no fer les coses ben fetes, també en diem fer bunyols.

En el camí de la Creu hi ha un moment que se’ns diu que s’obliga un home a dur la creu, perquè Jesús ja no pot més. Em pregunto: a quants obliguem a dur creus que els hem carregat? A quants, voluntàriament, ajudem perquè la Creu dels improperis es converteixi en camí de felicitat, de Resurrecció?

Quaranta dies i tota la vida per pensar-hi, per descobrir-ho i per actuar.

Ignasi Forcano Isern

L’Església com a fotocopiadora

Fa quatre dies va visitar Barcelona convidat per la Facultat de Teologia el prevere canadenc James Mallon, un crack de la nova evangelització i del projecte Alpha que té gran èxit en alguns sectors de l’Església, especialment entre els joves.

Jo no vaig anar-hi, però, encuriosida, vaig escoltar un fragment d’un dels videos que corren per internet, d’una xerrada de l’any 2014. Reconec que no vaig poder acabar-la, perquè aquestes maneres de telepredicador deuen seduir les masses, però a mi més aviat em provoquen urticària. Em va cridar l’atenció, però, una de les imatges que va utilitzar i que us transcric (podeu trobar-la en el minut 1:09):

El meu model favorit d’Església és la fotocopiadora. Una fotocopiadora agafa el paper en blanc que arriba des de fora, el posa dins seu, el processa, l’imprimeix i l’envia fora per canviar el món, perquè la ploma és més forta que l’espasa. L’entrada és l’evangelització, el procés és el discipulat i l’enviament és convertir-se en apòstols. És meravellós quan funciona. Però amb freqüència l’Església és com una fotocopiadora que no funciona, no hi entra res des de fora, està encallada i sobreescalfada i no en surt res.

Francament, sintonitzo molt poc amb aquesta imatge. No crec que les persones siguem fulls en blanc. Jo almenys no ho vull ser. Cadascú té la seva història, el seu patiment, la seva cultura, les seves il·lusions i anhels, els seus defectes… Crec que Déu ens estima en la diversitat i en la llibertat, a partir del que som i que, original com és, també ens vol originals. Per tant, no em sembla que l’Església ens hagi d’imprimir tots igualets. L’Esperit ens acompanya cap a la unitat de Déu, partint de la diversitat de cadascú.

Aquesta imatge, però, es correspon bé amb una tendència que observo dins i fora de l’Església. Tot i viure en un notable marge de llibertat, moltes persones no gosen expressar-se lliurement (jo diria que ni tan sols gosen pensar un discurs propi) i actuen com a fotocopiadors de fotocòpies. No fa gaire llegia en una revista un article d’un alt responsable d’un seminari espanyol, que es limitava a reproduir un resum d’un discurs de la Santa Seu per engrescar la gent. Vaig pensar que difícilment aconseguiria engrescar ningú si no era capaç d’expressar alguna cosa més que la reproducció de les directrius vaticanes, alguna cosa que li sortís de dintre. I això passa en molts camps. No es parla: es resumeix l’opinió de l’autoritat no fos cas que ens sortíssim de l’ortodòxia. I anem passant de fotocòpia en fotocòpia fins que ja no es reconeix l’original.

Dues observacions més.

Veig que hi ha una certa tendència, en corrents diversos de l’Església, a mesurar el grau d’evangelització per la quantitat de persones que participen de determinades convocatòries o per la homogeneïtat i ortodòxia del discurs. Jo, modestament, penso que la prova del cotó és l’estimació, cosa més difícil de valorar. No només l’estimació mútua dins les nostres petites o grans comunitats, sinó la voluntat de transformació del món, i l’estimació de l’adversari. Hi ha moltes sensibilitats dins l’Església, però l’adoració del Santíssim, la revisió de vida, la meditació, el rosari, els exercicis, les misses, l’abordatge de joves que surten de la discoteca o la revolució a les fàbriques no funcionen si no hi ha estimació de debò. I no a les idees, sinó a les persones.

I encara, hi ha una cosa amb què sí que estic d’acord amb Mallon (tot i que no m’agrada el seu estil arrogant): hem de fer un pensament en el nostre estil pastoral, despullar-nos del que és accessori, buscar l’essencial i desprendre’ns de totes aquelles estructures i costums que avui són un llast. No és que ho digui Mallon. Ho diu l’evangeli (Lc 5,38): “Vi nou en bots nous”. I els nostres bots (i nosaltres mateixos) hem envellit molt.

Mercè Solé

Quan la mort és vida…

Sí, ho sabem! Però hi ha persones, moments, que ens ho deixen ben palès.

Fa uns mesos la Teresa Català compartia en les planes de L’Agulla com vivia la seva malaltia, el seu càncer, entonant fins i tot unes cançons. Algunes de les persones que el van llegir van quedar impressionades…

Però si sabéssiu com impressiona haver-la conegut, haver pogut entrellucar la seva relació íntima amb Jesús, sentir com explicava el seu enamorament, però també els seus moments de desert, com volia esgarrapar vida, com creava xarxes, com descobria talents i arrossegava persones en projectes grans i petits!!!

No, no cal explicar detalls a mode hagiogràfic. Només vull agrair-li, agrair a Déu, el treball que ella ens ha anat fent en el nostre cor per saber-nos provisionals, per no amagar les nostres febleses, per verbalitzar fragilitats, per parlar de la germana mort amb naturalitat.

Va preparar el seu comiat. La sala de vetlla de Can Ruti era més alegre. Fotos penjades en les parets omplien de vida aquell espai d’altra manera fosc i silenciós. I somrèiem veient les escenes familiars amb les seves filles i el seu marit. Havia deixar dit que no portéssim flors, que no gastéssim diners… que al tanatori hi hauria una capseta per a Proactiva Open Arms… Sí, les persones refugiades, una de les darreres causes que la van empènyer a fer capses amb les donacions de roba als carmelites mesos enrere, i a qui sentia a prop quan mirava el mar, un dels seus llocs de trobada amb Déu.

Una setmana després a Cerdanyola, la seva comunitat de Verbum Dei, va organitzar una celebració alegre, emotiva, plena de signes, d’agraïment. I la seva presència aclaparadora es veia en el jardí, en la casa (Can Llopis), en la capella… La família, amics i la seva comunitat la trobaran a faltar especialment, però l’agraïment d’haver-la conegut ens ajudarà a anar suplint l’absència…

I ens quedaran aquelles frases que ens deixava anar i que ens removien (“Sigui el que sigui, sí! Passi el que passi, gràcies!”), que ens feien somriure (“Petons, somriure i una abraçada”, quan s’acomiadava) o “Ni por ni pena!” (quan la malaltia avançava i ja la mort apuntava a la cantonada, tots els tractaments ja descartats).

Però també saber que una llanxa navega per les aigües del Mediterrani per tibar braços i salvar persones duent el seu nom. Sí, Teresa! Continuaràs creant xarxa, obrint esperances… ara en forma de llanxa de Proactiva Open Arms. Quin detall que decidissin batejar una barca quan la teva família va donar els donatius de tots els que vam voler sumar-nos a la darrera de les teves causes!

Gràcies, Teresa!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Fem nova la vella Quaresma!

Fa temps que ho penso: ens ho juguem en la consciència! Veiem les notícies a la tele i no ens fan plorar, ni tan sols sanglotar: sovint restem impertèrrits mentre dinem. L’eslògan de la llavors Caixa de Catalunya, “Vull, puc, tinc”, que ja em semblava perniciós i escandalós, s’ha anat escolant pels nostres porus i s’endevina darrera de tota l’especulació, de l’afany desbocat, del no acceptar límits, mancances o fragilitats, de la intolerància a la frustració que caracteritza la nostra societat però també molts dels nostres comportaments (incloent-hi els d’aquelles persones que ens diem cristianes). Anem assumint que els principis són un fenomen passat de moda, que no poden nodrir una existència…

Però sí, els creients hauríem de revoltar-nos contra aquestes i tantes altres evidències que ens van allunyant de l’Evangeli, de la seva radicalitat, del Regne de Déu anunciat i que hem de construir. I cada any ens arriba la Vella Quaresma amb la proposta que la fem nova (no creiem que Ell fa noves totes les coses?). El calendari litúrgic ens marca un període anual perquè refem les nostres tres relacions fonamentals: amb Déu, amb el proïsme, amb nosaltres mateixos. La pregària, l’almoina (la caritat, l’amor) i el dejuni en són respectivament les eines.

Vista com a oportunitat, la Quaresma deixa de ser un temps fosc, trist, com de replegament… i esdevé un temps de privilegi, un regal en el camí.

I és en el silenci i la pregària on puc renovar la meva relació amb Déu, amb el Pare-Mare que ens estima i ens perdona, amb l’Amor. Estar a l’escolta, demanar-li mirar el món, els altres, la meva vida amb els seus ulls… Sí, és cert, anem molt de pressa. La vida va massa de pressa… Però aquesta Quaresma vull prendre consciència que Déu forma part essencial de la meva vida, que li he de dedicar un temps especial i de qualitat, esforçar-me per trobar-lo, fer silenci que apaivagui tant de soroll que m’envolta, que sovint m’omple…

L’almoina està mal vista… És cert… Sempre ens justifiquem pensant que millor fer els donatius a entitats com Càritas, Sostre o Arrels que donar alguna moneda a qui en demana al carrer, al metro, a la porta de l’església… Però, qui sóc jo per jutjar si la necessitat és certa, si faran bon ús del que els doni? De fet, faig jo bon ús del que tinc, dels diners i de les coses materials, del meu temps, dels meus dons? Si m’ho plantejo des d’aquí, el no a la segona pregunta em fa obrir el cor, tendir la mà i oferir unes monedes… I no són les de la viuda de la paràbola que donava el que li faltava… Aiiii!

Però aquesta Quaresma l’almoina la vull viure en un sentit ampli, com a caritat i amor a tots els meus germans i germanes. Els de prop i els de més lluny: la companya que sento que em menysté a la feina; el veí que ha llogat un pis a turistes i que col·labora a fer fora tanta gent en un barri que ja no reconec; el familiar del qual m’he distanciat… però també els 20 milions de persones que poden morir de fam (sí, en ple segle XXI, fruit de les desigualtats de les quals ens beneficiem la ciutadania del Nord) al Iemen, Nigèria, Somàlia i Sudan del Sud; les que a hores d’ara intenten creuar el Mediterrani, saltar les tanques i els murs que anem aixecant; les dones que pateixen maltractaments i menyspreus; els treballadors i treballadores a qui el sou ridícul no els permet sortir de la pobresa; a les víctimes del racisme, l’homofòbia, de qualsevol discriminació. Ser conscient que les meves accions i sobretot les meves passivitats poden ajudar a alliberar o a condemnar, a donar vida o provocar la mort, petites morts…

I el dejuni! En un món com el que vivim, ple d’estímuls consumistes, estar-nos d’algunes coses, veure que és possible viure d’una altra manera, és una font d’alliberament. Sentir-me mestressa de la meva vida. No deixar que neguits, ansietats, presses vagin decidint per mi. Valorar que el mòbil no funciona prou bé i l’he de carregar a cada moment, sense córrer a buscar-ne un altre; apreciar el temps que dedico a anar en transport públic o caminant; decidir no comprar res que no em sigui imprescindible… És viure des de la consciència…

Sí, crec que el futur, el Regne de Déu, ens el juguem en la consciència… En viure plenament el moment. En ser capaç de posar noms a les nostres lligadures i treballar per ser lliures. I la Quaresma ens convida a caminar deixant anar llast, per poder arribar més oberts, més receptius, més compassius a la celebració del tridu pasqual. Som-hi!

Maria Antònia Bogónez Aguado