No badem!

De tant en tant, va bé escriure, parlar, pensar sobre la salut. Quin gran regal! També, és veritat que algunes vegades no ho tenim en compte o actuem arriscant… És bo adquirir el costum de l’agraïment, fent realitat cuidar-se i cuidant.

En el nostre món, temes que són autèntics crits com el canvi climàtic, la pandèmia actual i per no fer-me pesat, però sí, conseqüent, la lluita contra la pobresa. Hi ha moments que pot entrar el virus del “Què hi vols fer…”, i també, aquella actitud de: “Ja hi ha qui se’n cuida…”.

Crec que seria una infecció a nivell personal que no només et perjudica, sinó a totes les persones d’arreu.
Cuidem i cuidem-nos.

Ignasi Forcano Isern

Abraçades, petons i lladrucs

En el passat temps d’Advent i Nadal hem rellegit a l’evangeli de Lluc que Maria Verge, després de l’acceptació “que es compleixin en mi les teves paraules” (Lluc 1,38) se n’anà de pressa a veure els seus familiars Zacaries i Elisabet; tot i la brevetat del text, s’hi va quedar tres mesos (Lluc 1,56). Seguidament l’evangelista narra en paral·lel els naixements, circumcisions als vuit dies, i creixences dels infants Joan Baptista i Jesús, “els infants creixien i s’enfortien plens d’enteniment i d’Esperit Sant” (Lluc 1,80; Lluc 2,40). De Jesús també s’especifiquen altres dos moments forts en el temple, en acomplir-se els dies que manava la Llei (Lluc 2,22-38) i a l’edat dels dotze anys (Lluc 2,41-52). Després de 30 anys sense dades, el capítol 3 salta a l’inici de la vida pública, estimada en 3 anys i, a partir del capítol 22, als 3 dies dels sagraments.

D’igual manera, podríem destacar de la història mundial recent l’inici del segle XXI l’11 de setembre de 2001 i les consegüents guerres d’Iraq i Afganistan, els periòdics atemptats terroristes arreu, la crisi financera global des del 2008, les primaveres àrabs, la pèrdua d’influència occidental i l’emergència de la Xina i altres països d’Àsia, els crits de la Terra, o l’encara actual pandèmia de la Covid 19.

I també, cadascú de nosaltres pot destacar fites especials en el propi camí biogràfic: la finalització dels estudis, la primera feina o la vocacional, la formació de la pròpia família, el naixement de les (persones) filles, també la marxa d’alguns éssers estimats… En la meva història personal tres fites d’aquesta mateixa setmana: el naixement de la filla d’un company de feina, la marxa tranquil·la amb el Creador de la mare d’una amiga i l’arribada a Catalunya de part de la meva família, després de deu mesos separats per causa de la pandèmia.

Però el cert és que ni la història cristiana de salvació, ni la mundial, ni la nostra pròpia, no estan fetes només de moments forts i fites remarcables, sinó d’un dia rere un altre, d’una sèrie de setmanes senzilles, sovint monòtones, amb els seus petits alts i baixos en l’autoacceptació del propi jo i de la pròpia realitat, en la relació amb el món i amb els altres, així com també amb el transcendent. Tot i la fita de divendres passat a l’aeroport, amb abraçades, petons i lladrucs, sóc conscient que no he sabut portar de la millor manera el meu camí des del 13 de març passat. La teoria sovint és fàcil, no pas la pràctica. Tot i així, en sóc conscient i en dono gràcies.

La nostra pròpia vida ha de ser el camí feliç en el qual treballar i implicar-nos; no només el camí que transita cap a aquella felicitat llunyana que potser un dia arribarà; les (persones) cristianes diem creure i així confessem “la resurrecció de la carn i la vida perdurable”, objectius generals del projecte de vida. Però com a éssers finits i imperfectes necessitem com petits objectius específics, amb indicadors clars i ben temporalitzats que ens ajudin al llarg del camí: necessitem saber caminar per la senda de la vida, fruint el màxim i patint el mínim en les diverses etapes, conscients que “tot té el seu moment, que sota el cel hi ha un temps per a cada cosa” (Cohèlet 3,1-15). El compartir ho facilita tot, l’aïllament ho complica. Potser per això un Déu en tres?

Sergi Bernabeu

Celebracions a casa

En temps de confinament, moltes famílies i petits grups han realitzat a casa o en un local, pregàries i celebracions, per seguir compartint la fe.

Aquest fet ens recorda altres èpoques, quan es van començar a “posar de moda” les misses domèstiques a les cases, a finals dels seixanta i principis del setanta. Recordo l’equip de matrimonis dels meus pares que es reunien tot fent un tema, amb una lleuger sopar, i celebraven l’Eucaristia, canviant de torn de casa per cada reunió. També les comunitats populars, grups de revisió vida de moviments d’Acció Catòlica van començar a celebrar en petit grup l’eucaristia o una pregària, o una celebració de la paraula. Eren trobades que es sentien molt viscudes, familiars, properes, participatives i en molts casos així s’ha anat continuant. Permetien aproximar-se a l’experiència de les primeres comunitats cristianes, o al que es percebia o imaginava d’elles. Aquestes celebracions s’allunyaven de la possible o esperada i avorrida fredor de les celebracions a les parròquies. Es podia comentar l’evangeli sense discursos moralistes protagonitzats solament pel capellà.

Aquestes celebracions també poden connectar amb les experiències de cristians que en alguns països han compartit la fe i han mantingut la seva celebració i transmissió, sense capellans (comunitats japoneses dels segles XVI-XVII).

En moltes cases i famílies cristianes, sobretot per Setmana Santa, han fet les celebracions sense capellà. Han estat experiències autogestionades per la parella, per tota la família, segons casos, a partir de diferents elements que s’han anat aprenent al llarg dels anys (d’haver participat de moviments, grups, parròquies, comunitats de referència…) i de materials que bons amics (de capellans, religioses, de monjos, de moviments cristians, de parròquies…) els feien arribar.

Les celebracions consistien a posar a la taula algun signe, com encendre una espelma, o col·locar alguna fotografia, escultura o altres objectes, com a gest simbòlic per fer present la família, les amistats, les comunitats. L’espelma, il·luminava així la pregària confinada. Les fotografies, o altres objectes podien recordar diferents moments de la vida de la família: estades en altres països, viatges, persones referents, grups més necessitats, la pobresa i la desigualtat en el món, la degradació de la natura i la seva mateixa energia que ens dóna vida…

Un altre element de tals celebracions ha estat la música: de Taizé, o cants i himnes cristians d’altres tradicions musicals, salms, músiques que ajudessin a la contemplació, agradables, que transportessin a records de vida. La música es combinava amb estones de silenci.

Un tercer element han estat les lectures de textos bíblics, espirituals i poètics. Es comentava el text i si anava acompanyat de preguntes, la parella o tota la família, o grup d’amics i de fe, les responia, cosa que ajudava a aprofundir en l’interior de cada persona i conèixer l’evolució espiritual de cadascú.

També algunes famílies i grups van seguir les misses en línia d’algunes comunitats conegudes.

L’experiència ha estat viscuda com una activitat molt bona i necessària. Ha permès reconèixer-se mútuament en la dimensió de fe de cada persona, del seu seguiment de l’evangeli, del que el motiva profundament… El sentiment era de transformació interior, de transfiguració, de vida, de resurrecció, de pau i joia. També va donar la oportunitat a les parelles, famílies i amics a sentir-se més units, no solament a la pròpia comunitat regular cristiana (parròquia, grup de revisió de vida, de pregària…) sinó també a tota la comunitat àmplia de cristians i cristianes que arreu del món estava fent alguna celebració semblant.

Aquestes experiències de celebració i pregària en temps de confinament suggereixen tres reflexions.

La primera és que seria interessant seguir oferint materials (textos, músiques, símbols…) a les famílies i grups de fe i vida, cristians, que són petites comunitats, futur del cristianisme a Europa. Un primer pas seria, per part de qui ho cregui i pugui fer, recollir el material que s’ha ofert en aquest confinament i sistematitzar-lo. Un segon pas seria constituir un equip (diocesà, o en cada moviment, o parroquial) que vagi proporcionant material.

La segona, ja insinuada, és la necessitat de reflexionar sobre el futur de l’Església a casa nostra, i del paper que poden tenir aquest petits grups familiars i amicals, pel que fa a compartir, celebrar i transmetre la fe en Jesús i en el seguiment del seu missatge, que de ben segur que repercutirà en la transformació de la nostra societat en bé dels més vulnerables.

La tercera reflexió és fer notar el gran recorregut que pot tenir una comunitat que s’autogestiona, sense necessitat de capellà. Per seguir un camí així cal, en primer lloc, al meu entendre, una presa de consciència de la capacitat que té cada persona i cada petita comunitat de celebrar la fe. En segon lloc, cal una obertura a la formació que pot anar recolzada pels materials proporcionats (primera reflexió). En tercer lloc demana un respecte, reconeixement i valoració per part de les autoritats eclesials de tot aquest moviment autogestionat (que no ha de ser solament en temps “extraordinari”· de confinament) per evitar actituds de control, de reticència o menyspreu o ignorància. I en quart lloc, cal invitar a aquestes petites comunitats a connectar-se entre elles, i amb les comunitats més grans del territori, siguin parròquies o moviments eclesials.

Quim Cervera

Contrastos

Avui, Festa de l’Anunciació i fent servir el mateix mot, em pregunto: Els carrers ben buits. Quan podrem sortir?

  • Carrers amb persones que hi tenen la seva llar, ara, hospitalitzades. Quan

    podran tornar a casa?

  • Coronavirus, glòria… Quan hi haurà normalitat?
  • El març s’acaba, com viurem l’abril?
  • Aprenem la lliçó d’un nou viure i descobrim el que som, tot preguntant-nos: com hem viscut fins ara?
  • Si els nostres Goigs populars que en fem pregària, visitant els Santuaris, ara quins Goigs escriurem, fent-ne, també, la pregària actual?
  • A casa, quantes coses que n’hem prescindit i a quantes d’altres els hem tret la pols! Sabrem compartir?
  • Quaresma, Setmana Santa i tantes d’altres celebracions… De veritat que creiem en la Pasqua? Hi afegeixo: i ara, la Pasqua d’avui? Palmes, rams, mones, tortells… i tants germans i germanes que des que són al món viuen el martiri de la fam, de la pobresa, sense llar, sense dret a la vida…

Déu meu i d’arreu, per a totes les persones, què n’hem fet i que en fem de ser creats a imatge i a semblança vostra?

Jesús ens diu: Veniu els que us trobeu cansats i afeixugats, jo us ensenyaré a viure, estimant-vos.

Aquesta és la jornada de l’Anunciació actual.

Ignasi Forcano Isern
25 de març de 2020

Fonts de les quals beure, viure

En el número 119 de L’Agulla escrivia amb el títol Abba, Al·là, Brahma a Giasnogor”, fruit de la tasca de voluntariat el mes de febrer passat a l’escola marista de Sylhet, Bangladesh, país constitucionalment islàmic amb una minoria cristiana que no arriba al 1%. Gràcies a Abba, arribava sa i estalvi a Barcelona, a casa nostra, la meva àrea de confort, el mateix 13 de març per passar el confinament en solitud física. Durant aquest temps de confinament obligat les (persones) cristianes hem viscut la fi de la Quaresma i la Pasqua, resumits en l’actitud del deixeble en entrar al sepulcre, “ho veié i cregué” (Jn 20,8), com a colofó a qualsevol temor.

Fruit d’aquella experiència interconfessional a Bangladesh i vivint en actitud de recés conscient, vaig trobar unes pregàries de diverses comunitats religioses amb motiu de la Covid-19, oferts des del Consell Interconfessional, al web del Grup de Treball Estable de les Religions. En format vídeo i diversitat de formes, vaig copsar la unitat dels fons: consciència de la realitat que vivim, compassió pels qui pateixen, esperança en el futur, crida a l’acció i vivència des del transcendent. Diverses fonts de les quals beure per poder viure en calma aquest moment d’incertesa.

Les gravacions dels representants islàmic i taoista són exclusivament en àrab i xinès, així que acompanyar la pregària només es pot fer des de l’escolta activa en el silenci, com un mantra a Al·là o al camí virtuós que és el Tao. Les representants de les confessions jueva i ortodoxa combinen textos en hebreu i rus amb el català i el castellà, mostrant una volguda incardinació a la realitat on viuen. La breu presentació en les llengües comunes conviden a seguir la cantarella repetitiva de la Torà i a escoltar la suau pregària en rus davant les icones, cercant Jahvè i el Senyor Jesucrist.

Les pregàries del budisme, hinduisme, sikhisme i bahà’í afegeixen totes elles un to pedagògic, fent-se encara més propers. La dona budista, portàtil en ma, ens parla de la presència de la consciència en nosaltres mateixos, aquella que no canvia i que ens reforça en la resiliència, i també de la connexió amb l’altre, la que ens mobilitza. El representant hinduista també es refereix a la pròpia espiritualitat, eterna però que es mou en el temporal, i remarca el fixar-se en allò que un sí que pot canviar: el com viure allò que ens succeeix. Acaba amb el cant vèdic del nom de Déu, que ajuda a ser fonts de pau: “hare-kṛṣṇa-hare-kṛṣṇa…”. El representant dels sikhs tradueix i reinterpreta al català un passatge del recull dels mestres Guru Granth Sahib Ji, “Déu, Gran Senyor, vos nom és sinònim a la cura dels mals”, nom que recitat, endinsa en l’espai diví que és seguretat, destrucció dels mals i les tristors. La jove representant de la fe bahà’í afirma el canvi que necessita el món i llegint de Bahà’u’llàh, “la pena i la desgràcia no ens venen per casualitat, la divina mercè l’envia pel nostre perfeccionament, com més castigat és un home, més gran es la collita de virtuts espirituals” crida a la unitat en l’espiritualitat.

Tornant a imaginaris culturals més familiars, el vídeo dels protestants prega amb l’històric Salm 23, “ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal”, i amb l’evangeli de Joan i la referència a Jesús com a porta i pastor (Jn 10,1-21), encomanat pel Pare a tenir-nos cura i donar-nos vida; I el representant dels catòlics pren l’homilia del papa Francesc de 27 de març en una impactant i estranyament buida Plaça de Sant Pere, afirmant que, tot i les contrarietats del moment, el Senyor interpel·la, convida, activa, dona esperança i sentit, oferint aquest missatge: “ha ressuscitat i viu entre nosaltres”.

Complementàriament a les propostes del Consell Interconfessional, aquests últims dies també m’estic ajudant del curs en línia “Experimentar la divinitat”, amb la rica experiència de Daniel, Mireya i Jòrdan en la vivència de l’amor en el dia a dia, d’allò_que_és, de Déu, de la divinitat, l’essència, energia, vida, intel·ligència, llum, veritat… en fi, en la vivència del mi mateix.

Però també he begut d’altres fonts més mundanes: el manteniment dels somnis de parella a ultramar, l’escalf i naturalitat de la família i els amics, del suport mutu dels companys de feina, desbordats amb les programacions educatives i la tecnologia; també de la humilitat del grup de persones LGTBI de l’Enllaç, compartint les pors, les necessitats més íntimes, els recursos i la provisionalitat de la situació i de la vida.

La vida ens sorprèn contínuament i aquest temps de la Covid-19 ha tornat a fer-ho, ara a escala planetària. Independentment de les situacions personals, de la cultura, la llengua, religió o qualsevol altra opció, tothom té necessitat de sentit, de formar part i de caminar segur per viure plenament. Hi ha múltiples fonts d’on beure, per viure; busca i trobaràs.

Sergi Bernabeu

Una crida de la xarxa de parròquies ecosolidàries

Benvolguts/des,

En iniciar la setmana Laudato si’, que commemora els 5 anys de la publicació de l’encíclica, un bon gruix d’entitats d’Església, fem una crida a totes les parròquies, congregacions religioses, entitats, grups i comunitats de les diòcesis de Catalunya, a signar un compromís amb una ecologia integral.

La signatura pot ser tant a nivell individual com d’entitat. Animem tots els membres de la xarxa de Parròquies EcoSolidàries a signar com a entitat i a fer-ne difusió entre els membres de la seva comunitat per demanar la seva adhesió personal a aquest compromís.

També us agrairem que ens ajudeu a fer difusió d’aquesta recollida de signatures a través de la xarxa, per tal que arribi al màxim nombre de membres de la nostra Església Catalana.

Volem unir tota l’Església Catalana per donar resposta a la reiterada crida del papa Francesc a la conversió ecològica integral. Comptem amb tots/es vosaltres!

 

Sapigueu que L’Agulla ha signat aquest document, que trobareu a la plana següent i que us animem a signar, individualment o en nom de les comunitats i entitats de què formeu part. Podeu fer-ho aquí.

Compromís amb una ecologia integral

Nosaltres, responsables o membres de congregacions, comunitats, institucions, moviments o entitats, preveres, religiosos i religioses, laics i laiques membres de l’Església a Catalunya,

Tot celebrant el cinquè aniversari de la Carta Encíclica Laudato si’ del Papa Francesc, i també la recent publicació de la seva Exhortació Apostòlica postsinodal “Estimada Amazònia”,

En solidaritat amb tots aquells que pateixen les greus conseqüències de la pandèmia mundial sobre la salut i sobre l’economia, i que afecten especialment els col·lectius més vulnerables,

Preocupats perquè en els darrers anys s’han agreujat els factors que porten al trencament dels equilibris que fan sostenible la Terra i són cada vegada més greus les conseqüències per als països i les comunitats més pobres del món,

Preocupats perquè el nostre model de desenvolupament depredador i el nostre estil de vida consumista generen greus i creixents perjudicis als ecosistemes i la biodiversitat, promouen exclusió social i provoquen un canvi climàtic que obliga poblacions senceres a marxar cap a altres territoris per motius de supervivència,

Conscients que la crisi sanitària mundial que patim ha mostrat un cop més la profunda interdependència de la família humana i la necessària coresponsabilitat de tots en el destí de la humanitat, i ens ha ofert una nova oportunitat per avançar en la construcció d’un món més just i fratern,

Fent nostre el document de compromís signat el 20 d’octubre de 2019 per participants del recent Sínode Panamazònic a les Catacumbes de Domitila.

En profunda comunió amb el successor de Pere, invoquem l’Esperit Sant i declarem i ens comprometem personalment i comunitàriament a:

1. Assumir, davant l’amenaça extrema de l’escalfament global, la pèrdua de biodiversitat i l’esgotament dels recursos naturals, el compromís de defensar la Casa Comuna i cada un dels humans que l’habiten amb les nostres actituds i opcions de vida.
2. Reconèixer que no som els amos ni dominadors de la Terra, autoritzats a espoliar-la, sinó que nosaltres mateixos som terra (Gn 2,7-8), hostes i peregrins (1 Pe 1,17b i 1 Pe 2,11), cridats a ser els seus zelosos cuidadors i cuidadores (Gn 1,26 i 2,15).
3. Promoure una ecologia integral, en la qual tot resta interconnectat, els éssers humans i tota la creació, perquè totes les criatures són fills i filles de la terra i sobre ells aleteja l’Esperit de Déu (Gn 1,2).
4. Acollir i renovar cada dia l’aliança de Déu amb tota la creació. “Mireu, jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers vius que us envolten: els ocells, els animals feréstecs i domèstics que han sortit de l’arca, en una paraula, amb tots els éssers vius de la terra” (Gn 9,9-10 i Gn 9,12-17).
5. Renovar a les nostres esglésies l’opció preferencial pels pobres, i en particular els pobles indígenes o originaris i, juntament amb ells, garantir el seu dret a ser protagonistes en l’Església, en la societat, en el concert mundial de pobles i cultures. Ajudar-los amb tots els mitjans al nostre abast a defensar i preservar les seves terres, cultures, llengües, històries, identitats i espiritualitats, acollint i valorant la diversitat cultural, ètnica i lingüística en un diàleg respectuós amb totes les tradicions espirituals.
6. Caminar ecumènicament amb altres comunitats cristianes en l’anunci inculturat i alliberador de l’Evangeli i amb altres religions i persones de bona voluntat, en solidaritat amb els pobles indígenes o originaris, amb els pobres i els petits, en la defensa dels seus drets i en la preservació de la Casa Comuna.
7. Assumir davant l’allau del consumisme un estil de vida alegrement sobri, senzill, contemplatiu i solidari amb els que poc o res tenen; reduir la producció de residus i l’ús de plàstics, optar per energies renovables, apostar per les empreses d’economia social i solidària i les finances ètiques, afavorir la producció i comercialització de productes agroecològics i de proximitat, utilitzar el transport públic sempre que sigui possible i donar suport a iniciatives que promoguin una nova economia i un nou model de desenvolupament fonamentat en el bé comú i l’ecologia integral.
8. Posar-nos al costat dels que són perseguits pel seu servei profètic de denúncia i reparació d’injustícies, de defensa de la terra i dels drets dels petits, d’acollida i suport a les persones migrants, les que cerquen refugi o les que són objecte de tràfic o explotació.
9. Conrear veritables amistats amb els pobres, visitar les persones més senzilles, malaltes o privades de llibertat per qualsevol causa, ser a prop de les persones sense treball, sense sostre o sense papers, defensant la seva dignitat, exercint el ministeri de l’escolta, del consol i del suport que porten alè i renoven l’esperança.

10. Animar a totes les parròquies, congregacions religioses, entitats, grups i comunitats de les diòcesis que fan camí a Catalunya a concretar aquest compromís comunitari en les seves activitats i fer tots els esforços possibles perquè es promogui, s’aprofundeixi i es vagi posant en pràctica la crida urgent del papa Francesc a una Conversió Ecològica Integral.

Conscients de la nostra fragilitat, de la nostra pobresa i petitesa davant dels tan grans i greus desafiaments, ens encomanem a la pregària de l’Església.

15 de maig de 2020

 

Seguint la missa de Montserrat

Per a mi, una bona manera de sentir-me connectat amb la celebració cristiana durant aquest temps de confinament ha estat seguir la missa de Montserrat cada diumenge. I afegint-hi alguna torna, com el dia de la Mare de Déu de Montserrat o el Primer de Maig, en aquest darrer cas, per cert, amb una magnífica homilia del Josep Laplana. Entrar en comunió amb la missa de Montserrat té un parell de valors bàsics: un, que allà ho fan bé, i l’altre, el més important, que aquella és una comunitat ja existent, no constituïda ad hoc, cosa que dona a la seva celebració una autenticitat que no tenen les altres misses retransmeses a través de diversos mitjans.

Jo entenc i valoro, sens dubte, les misses que es retransmeten des d’algunes parròquies: encara que la comunitat que allà es crea és poc real, el fet que qui la presideixi sigui el capellà que presideix la missa en la qual, en temps normal, un participa habitualment, crea uns vincles prou valuosos. Però vaja, d’entrada la idea no m’atreu gaire.

No ho sé, a mi m’hauria semblat una bona idea que els bisbes catalans haguessin dit que convidaven els feligresos a unir-se a la missa de la comunitat de Montserrat, i que ells, els bisbes, també s’unissin a aquella celebració des del sofà de casa seva. I els dies de cada dia igual: els bisbes i capellans que celebren la missa sols o amb una companyia mínima, segurament que farien millor si s’unissin a la missa d’una comunitat normal com és Montserrat, ara que tantes facilitats tenim per fer-ho a través dels múltiples mitjans de comunicació de què gràcies a Déu disposem.

Sé perfectament que seguir la missa de Montserrat no equival a participar de la missa dominical com fèiem fins que va arribar la pandèmia: a la missa s’hi participa formant part de la comunitat celebrant reunida en un lloc, i no de cap altra manera. Si la mirem per la tele, ens podem unir amb el màxim esperit de comunió amb els qui la celebren, però no “anem a missa”, ni “val” com a missa. Però el que no té sentit és plantejar-s’ho així. Si resulta que no podem participar de la missa pel motiu que sigui, i una pandèmia com aquesta és òbviament un motiu molt indiscutible, aleshores el que cal fer és buscar cadascú de viure de la millor manera que pugui aquest dejuni celebratiu. A mi, ja dic, la millor manera que he trobat ha estat unir-me a una missa ben celebrada en una comunitat real. Tranquil·lament, deixant que allò que fan en aquesta comunitat m’entri a dintre amb esperit de pau. Altres, en canvi, els anirà bé fer algun tipus de celebració pròpia, familiar. Altres, seguir la missa que diuen a la parròquia i retransmeten per algun canal d’internet. Altres servir-se de vídeos dominicals, que no són misses sinó estones de pregària, com els que fan a Roda de Ter. Altres, no fer res i viure la situació des de dins del cor. Tot és bo.

Sí, és cert que aquí hi ha una mena de barrera teològica i espiritual que potser la situació que estem vivint hauria pogut ajudar a superar però que no sé pas si ho deu haver fet: la de posar el sentit màxim del ser capellà en el fet de celebrar l’eucaristia com sigui, més enllà del caràcter comunitari que li és connatural. S’ha anat creant, en efecte, des de fa segles, el sentiment que el capellà que no presideix l’Eucaristia, ni que sigui com a mínim com a concelebrant, no és prou capellà. I això, certament, em sembla que és una distorsió notable del ministeri presbiteral. I més encara quan en el fons d’aquest sentiment hi ha aquella teologia tan insostenible segons la qual és important celebrar moltes misses perquè en cada missa Déu dona la seva gràcia, i com més misses es diguin més gràcia donarà. Sant Francesc aconsellava als seus frares que a cada convent es digués només una missa al dia, i que si hi havia més d’un capellà, presidís un d’ells i els altres oïssin la missa del seu company, com els altres fidels. Doncs em sembla que en aquesta situació actual també hauria estat educatiu i refrescant per als mateixos capellans que haguessin actuat com els altres fidels, sense recórrer a la missa privada.

I bé, ara entrem en una altra fase, la de les misses amb els signes comunitaris altament disminuïts. Que estranyes, les misses amb l’admissió i la col·locació taxades! Sé que per a molts serà una gran alegria poder recuperar la missa ni que sigui en aquestes condicions. A mi, em sembla que no em vindrà gaire de gust i preferiré continuar de moment amb la missa montserratina. Però en tot cas, l’important és que cadascú trobi allò que més bé li vagi.

Josep Lligadas

Dos mesos sense celebracions litúrgiques… o no?

Recordo la darrera eucaristia setmanal al Casal Loiola: ens vam mirar als ulls i vam fer gestos amb el cap en lloc de donar-nos la pau; els celebrants es van netejar amb solució hidroalcohòlica abans de donar la comunió; només es podia combregar recollint el pa a la mà… I poc després començava el confinament…

El final de la Quaresma, la Setmana Santa, i fins i tot la Pasqua, la majoria dels catalans el passarem sense haver-nos pogut aplegar en els temples i celebrar la nostra fe com ho veníem fent des de sempre…

Però no, la nostra fe l’hem celebrada i compartida… Sí, cadascú a casa seva…Tanmateix aquesta Covid-19 ens ha permès de comprovar que la nostra vivència cristiana s’ha manifestat a nivell personal, familiar, grupal i comunitari, de maneres riques i enriquidores, creatives i creadores.

Moltes parròquies, bisbats, comunitats, han anat ofertant celebracions de tota mena (viacrucis, eucaristies, els oficis del Tridu Pasqual…) a través de la televisió o per Internet. He de confessar que jo no m’hi he sentit convocada… Veure allà algun capellà oficiant amb un parell de persones que l’ajudaven em resultava carrincló i poc comunitari. Em mancava la comunitat… I em semblava que em posicionava com a espectadora i en una Eucaristia mai ningú s’hi hauria de sentir espectador, mentre algú “celebra”… O tothom celebra o com podem dir que és una celebració comunitària?

A casa vam optar per llegir la Paraula, fer silenci, fer memòria de Jesús, portar rostres a la nostra pregària, sentir-nos en comunió amb el món, però també amb qui arreu del planeta no podia participar en celebracions com les habituals dels nostres diumenges… Hi ha tants milions de cristians que no poden celebrar l’Eucaristia cada diumenge a l’Àfrica i només en tenen ocasió potser un cop al mes!

Però també és cert que la nostra fe cristiana no la podem viure si no és amb altres… I aquests mesos, a més de les transmissions de celebracions “tradicionals” per la televisió o a través d’Internet, ens hem sentit acomboiats per les nostres comunitats, amb qui hem expressat i compartit les nostres creences.

Molts grups que tenien una periodicitat quinzenal o mensual han passat a tenir reunions virtuals setmanals. La pregària, el compartir, la revisió de vida… omplien les nostres pantalles i tots hem esdevingut usuaris de sistemes de videotrucades dels que ni havíem sentit parlar. I malgrat l’aparent fredor del plasma, els vincles i l’escalf es mantenia. Ens anàvem acompanyant i posant davant Déu la incertesa, la vulnerabilitat, les pors, les petites alegries i descobertes que anàvem fent…

El Tridu Pasqual ens aplegava a famílies de tota la península amb unes estones de pregària, preparades per comissions, i connectant tots alhora en una estrena de Youtube: música, imatges, les reflexions gravades en vídeo… I el moment de silenci s’omplia amb les pregàries compartides per mitjà del xat. I sentíem que la força litúrgica de la celebració del dia de l’amor fratern o de la vetlla pasqual es manifestava d’una altra manera, nova, senzilla, que deixava ben palès el regal de la comunió entre els amics i amigues de Jesús…

I la litúrgia de cada casa… Petits altars per compartir el pa i la paraula en família i comunitat. Espelmes, icones, però també una mascareta o uns guants… signes de la presència del dolor que ens envoltava i ens aclaparava. Unes flors per recordar-nos la Resurrecció de Jesús amb una espelma lluminosa en un racó de la casa. I fer que els infants hi participessin… Uns amics malaguenys reproduïen les processons amb els ninots clics de la canalla… Ells preparaven els passos de cada dia com si fos un taller de manualitats… I al passadís de casa seva els posaven arrenglerats, sonava la música adient i ho gravaven amb vídeo… Voldreu dir que no serà una de les processons més participades que ells viuran mai? Construir el pas amb la taula del Sant Sopar, la Creu o el mantell de Maria amb els materials que tenien a casa (cartolina, paper d’alumini, retoladors de colors…) va ser un exercici de catequesi però també de devoció popular.

 

 

 

 

Rebre la fotografia d’una família amb la mainada al voltant de la taula amb les candeles com a felicitació de la Pasqua, omplia de goig… Sí, veritablement ha ressuscitat!

Sí, aquesta ha estat una oportunitat per fer nostra la litúrgia, per adaptar-la a la nostra realitat confinada… i alhora per fer-nos experimentar ser part del poble de Déu…

Han estat temps no de litúrgia sinó de litúrgies renovades, simples, alimentades per la creativitat, la voluntat i fins i tot l’esforç… De vegades ens és tan fàcil que tot ens vingui donat!

Ha estat una lliçó, ens hem descobert capaços de trobar maneres d’expressar el que creiem, sentim, desitgem, sense caure en clericalismes… Podem celebrar i viure la nostra fe des de la nostra realitat, com a laics i laiques, amb llenguatges i signes adaptats als nostre moment històric i social. Crec que com a Església hem de prendre’n nota. Alguna cosa hauria de canviar en les nostres comunitats. Som capaços de litúrgia… Tant de bo no ho oblidem quan les portes de les nostres esglésies s’obrin… i les nostres celebracions puguin enriquir-se amb la sensibilitat i creativitat múltiple i sincera que s’ha anat manifestant en la nostra reclusió a casa.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Benaurances en temps de pandèmia

  • Felices les persones que tenen com a professió la neteja, perquè fan viables els espais per a la vida i ens recorden que la higiene és la primera i més bàsica de les prevencions.
  • Felices les persones que tenen cura, a casa o en un centre, de la fragilitat que ens és més estimada, en tota circumstància i arriscant la seva salut.
  • Felices les persones que estan passant en solitud tot aquest confinament. Tant de bo que se sentin estimades per tots.
  • Felices les persones professionals de la salut, perquè posen amb molt d’esforç els seus coneixements i les seves habilitats al servei de la salut de tots, i ens ensenyen el valor de la generositat.
  • Felices les persones la feina de les quals no es veu perquè no sabem de logístiques, però que amb imaginació, rigor i disciplina aconsegueixen eixamplar els espais de la cura i la solidaritat i vetllar per la seguretat de tots.
  • Felices les persones que fan recerca, perquè el seu estudi ens retorna l’esperança.
  • Felices les persones que treballen al camp, perquè de la seva atenció a la natura surt l’aliment imprescindible.
  • Feliços els homes i dones que són mestres i professors i que fan sentir el seu caliu als més petits i als joves, més enllà dels coneixements.
  • Feliços els treballadors i treballadores que, des de casa i sovint amb mitjans escassos, procuren que continuem disposant dels serveis necessaris i que l’economia no s’enfonsi.
  • Felices les persones que han perdut la feina, o que no poden arribar a fi de mes, perquè ens recorden que per fer possible la justícia de Déu hem de canviar moltes coses de la nostra forma de viure.
  • Felices les persones que s’ocupen aquests dies de vetllar perquè els infants se sentin estimats, que l’alegria que creen els il·lumini la vida.
  • Feliços els homes i dones que fan feines poc valorades i mal pagades: repartint paquets, reposant prestatgeries, despatxant, conduint, perquè ens han retornat el sentit de l’agraïment.
  • Feliços els homes i dones que des de les administracions públiques, des de les Esglésies, des dels mitjans de comunicació mostren el seu interès per allò que ens passa i, en circumstàncies adverses, ens expressen la seva proximitat.
  • Felices les persones que voluntàriament s’impliquen en aquesta crisi per estar al costat dels qui més pateixen, perquè ens fan viure la plenitud de l’amor.
  • Feliços tots els ciutadans i ciutadanes que, cadascú en les seves circumstàncies, s’esforcen per actuar amb esperit cívic i solidari, i tots els cristians i cristianes que, a més, preguen i viuen la presència amorosa de Déu de tantes i tantes maneres diferents.
  • Felices les persones que es dediquen a la política i que amb humilitat prenen decisions difícils amb honestedat i posant el bé comú per damunt del propi prestigi i interès, perquè en la senzillesa hi ha la veritat.
  • Feliços els presos, els malalts, els qui no tenen papers, els maltractats, els refugiats, els que viuen al carrer, perquè Jesús és sempre al seu costat.

Mercè Solé

Reflexions d’una jove, no tan jove

Quan una persona és militant de la JOC (Joves Obrers Cristians), passa per moltes etapes: la de “Jo de moment només soc militant de base”, la de “La meva acció passa pels estudis/feina i no em puc implicar en l’organització del moviment”, la de “Vull fer un servei al moviment i implicar-m’hi a fons”… Actualment la meva etapa és: “Ara que ja tinc trenta anys i no soc tan jove, ha arribat el moment que em plantegi deixar el moviment”. Com que hi ha més gent a la JOC en aquesta situació, hem decidit reunir-nos per compartir les inquietuds que tenim i reflexionar sobre el nostre pas pel moviment.

Vaig començar la militància a la JOC el 2008 i des de llavors les coses han canviat molt. El Pla Bolonya i l’impacte de la crisi econòmica amb la consegüent pujada dels preus dels estudis superiors fan que l’actitud dels joves davant dels estudis hagi canviat. Per a molts dels meus companys universitaris les bones notes són gairebé una obsessió. Els smartphones ens mantenen connectats constantment i, a la vegada, les xarxes socials ens allunyen del contacte cara a cara. Però també hi ha molta mobilització en relació amb el canvi climàtic, el feminisme i els drets de la comunitat LGBTIQ+. Tot plegat se suma al fet que cada vegada veiem més joves que consideren la figura de Jesús com un referent i model a seguir, però que no es consideren creients. I també trobem joves que es consideren creients, però que per certs prejudicis o incoherències dins de l’Església, no se senten part de la comunitat cristiana.

Explicada d’aquesta manera, la situació sembla excessivament complexa; però la gràcia de poder fer una reflexió com aquesta en un moviment com la JOC és que posa l’accent en el procés i el creixement personal. És veritat que actualment els joves tenen una situació complicada; constatem que les condicions de vida de molts d’ells està en contradicció amb el Regne de Déu. Però hi ha un element capaç d’aportar-los esperança i empenta: la descoberta del Jesús quotidià, del que actua en les petites coses i a través de les persones, el “Jesús amic” (tal com dirien els consiliaris). I dic que és un element clau perquè en molts casos va acompanyat també d’un moment de maduració personal. Quan parlo de descoberta no em refereixo a un moment d’il·luminació similar a l’eureka d’Arquimedes, sinó a una descoberta gradual, a un procés que ajuda a tenir una fe més aterrada, que mostra que la fe i la vida van lligades.

De tots els elements que ajuden a aquesta descoberta, en destaco quatre. El primer de tots són els referents, persones de qualsevol edat amb vivències similars a les nostres i amb capacitat de verbalitzar-les des del punt de vista cristià; algú que ajudi a crear ponts amb la nostra vida. El segon és la necessitat de tenir diàlegs o debats amb aquells diferents de nosaltres. A través del diàleg aprenem a crear discurs i també descobrim les pròpies incoherències. El tercer element és el silenci i la pregària, precisament perquè no sempre es poden corregir les incoherències, així que haurem d’aprendre a viure amb elles i estar-hi en pau. I el quart i últim element és el dret a equivocar-nos. Dit d’aquesta manera sona estrany, però l’explicació és ben senzilla: aprenem a partir de l’assaig-error i és quan analitzem l’error que descobrim quina ha estat la nostra responsabilitat, què hem de millorar. Quan tenim la combinació dels referents, el diàleg, l’error, el silenci i la pregària és el moment de preguntar-nos: ¿I en tot això que has viscut, quina ha estat la presència de Jesús?

Així doncs, i ja que acabo la militància a la JOC, ¿on he descobert jo la presència de Jesús? Per un costat, en els que m’han acompanyat en el meu procés i han tingut la paciència de deixar que m’equivoqui per créixer al meu ritme. I per l’altre en els militants de la JOC que m’encomanen la seva empenta, que em qüestionen des de l’amor i que no deixen de sorprendre’m cada dia.

Maria Guarch

Un decàleg a tall de vacuna

Primer. Les coses que passen i que ens passen, sempre tenen una causa o, si més no, tenen possibles lectures de per què passen. Personalment, crec que és un avís d’abast global. Avís que ens ha de fer pensar que no estem fent les coses bé a nivell global i local.

Segon. La pausa obligatòria que ens ha caigut a sobre, és com aquella frase, no sé si pedagògica, però prou efectiva que diu: “Nen, al racó de pensar”, després de moltes amonestacions i de molts arguments rebutjats per la criatura.

Tercer. Els danys col·laterals, a més dels malalts i dels morts, seran molt importants i greus com ja podem observar i témer: el dany econòmic portarà acomiadaments més o menys arreglats, atur, fallides, desànim, desesperació.

Quart. Hi va haver la crisi econòmica del 2008 que va provocar també un daltabaix per a moltes famílies, a més de retallar fortament “la societat del benestar”. I es va parlar d’una lliçó que calia aprendre, molt centrada en la bombolla immobiliària. La lliçó no s’ha après.

Cinquè. No caiguem en la trampa de les falses solucions que només tocaran l’epidermis del problema. Estem en una situació de malaltia personal i col·lectiva, global. No cal buscar laboratoris secrets ecocides. Nosaltres som el laboratori.

Sisè. Tenim la gran oportunitat de fer una PAUSA global seriosa i replantejar-nos què estem fent i com estem vivint i si volem un futur emmetzinat o una humanitat rehumanitzada.

Setè. Aprofitem aquest temps per Re-pensar. Re-pensar-nos. Compartir les nostres reflexions. Valorar totes les dades dels científics, que són com els profetes de vells temps, que ens diuen que potser “encara hi som a temps” de fer un cop de timó.

Vuitè. Realment hi ha una consciència global, uns efectes devastadors globals, però també un sentiment comú solidari que ens pot portar a nous plantejaments: sobre el treball, sobre les relacions familiars, sobre l’ús del temps i de l’oci, sobre el paper de cada persona, de cada professió, de cada col-lectiu, de cada poble.

Novè. Les xarxes ens han obert un camí encara “inexplorat”. Potser podrem tornar a caminar pel carrer i aturar-nos i parlar sense estar enganxats al mòbil. Potser ens adonarem que vivim en espais socials que hi són per a retrobar-nos com a persones que saben mirar-se i fer-se abraçades. Potser recuperarem el debat sincer i la conversa amable. Potser ens adonarem que a més dels productes de proximitat hi ha persones de proximitat.

Desè. Podríem dir que és un segon avís per a navegants. El cant de les sirenes ens pot tornar a engalipar i, encegats i seduïts, podrem anar cap a nous esculls encara més perillosos. Ara, com diu el temps quaresmal, és un temps de noves oportunitats. Un temps favorable al canvi d’estil, de costums, de maneres. La humanitat serà solidària o no serà.

Josep M. Fisa

Hesiquía o paz interior (integral)

¿Qué es y para qué sirve? Si es que sirve para algo

Como decíamos ayer (10/9/2018), ahora toca hablar de la hesiquía, palabra con un significado muy amplio que iría desde el reposo a la paz interior, el silencio o el recogimiento… Algo que viene muy bien para tiempos como los que corren.

No se trata de una situación momentánea, sino de un estado permanente, y va siempre acompañada por el conocimiento de las propias carencias, como bien expresa en el siglo VII uno de los grandes maestros espirituales del Oriente cristiano: «Amigo de la paz interior no es aquel que lleva a cabo con diligencia las cosas hermosas, sino aquel que acoge con alegría las cosas negativas que le afectan», Isaac de Nínive, El don de la humildad, Sígueme, Salamanca 2007, p. 111.

Por medio de la hesiquía podemos alcanzar la unidad interna (focalizando nuestros deseos, facultades y energías), vivir en paz con quienes nos rodean (naturaleza incluida) y experimentar la presencia y el encuentro con Dios. Volvemos de nuevo a Isaac de Nínive: “Escruta tu práctica y no corras tras un nombre. Entra, profundiza, no tengas pudor, aprende, progresa, lánzate en todas las distinciones maravillosas y libres de los caminos de la práctica de la quietud, a fin de que comprendas con todos los santos la altura, la profundidad, la longitud y la largura (cf Ef 3,18) de esta conducta que no tiene límites… Y no te concedas reposo hasta haber penetrado en todos los senderos”, ib. 182.

La hesiquía no supone dejar de tener problemas o dificultades, que nos acompañan hasta el final, sino ser capaces de enfrentarnos a ellas. Tampoco significa insensibilidad hacia lo que nos rodea, sino relacionarnos con nuestro entorno en su auténtico sentido y razón, no en función de nuestros deseos, pues como expresa Isaac de Nínive: “Permanece en paz contigo mismo, y los cielos y la tierra estarán en paz contigo mismo”, ib. 78.

Y aunque es por esta hesiquía por la que empezamos a adquirir el conocimiento de nuestra propia persona y de Dios, no es más que indirectamente, pues solo por el amor tenemos un conocimiento pleno de ambos: “De hecho, cada vez que apacigua todos los movimientos del oído y de la vista, el solitario ve de un modo luminoso a Dios y a sí mismo, y extrae [del alma] aguas limpias y dulces, que son los suaves pensamientos de la firmeza. Por el contrario, cuando se apoya en aquellos movimientos, a causa del torpor que ellos le producen el alma se vuelve semejante a uno que camina de noche en medio de la niebla: es incapaz de ver el camino y el sendero, de manera que se extravía con facilidad hacia lugares desiertos y peligrosos. Sin embargo, cuando se aquieta al mismo tiempo que su alma, como alguien sobre el cual soplara un viento fresco que despejase el aire a su alrededor, entonces empieza a resplandecer de nuevo ante sí mismo, descubre lo que él es, discierne dónde se encuentra y dónde se le pide que vaya, y ve de lejos la morada de la Vida”, ib. 108.

Un conocimiento que también se aplica a la propia Escritura (y a nuestra vida e historia), donde su complejidad y riqueza hacen absolutamente necesaria la paz interior, como aconseja Isaac de Nínive: “Que tu lectura se realice en quietud, [alejado] de todo, estando libre de la excesiva preocupación por el cuerpo y del tumulto de las actividades, a fin de que produzca en tu alma un sabroso gusto, mediante las comprensiones deliciosas que trascienden los sentidos [y] que el alma siente en sí misma cuando persevera en la lectura”, ib. 40.

Y una vez visto qué es la hesiquía, y su importancia, tocará en próximos apartados ver cómo conseguirla, advirtiendo a las almas inquietas que esta cuestión va para largo.

Fernando Rivas Rebaque

Recordant en Pep Soler

Pep Soler, acompanyat de Xavier Moralans, empenyent un cotxe en una trobada de la Jobac. Finals del 70.

De vegades l’expressió d’una persona, la gestualitat, l’entonació… suggereixen més que una biografia. Si penso en el Pep Soler sento la seva veu i percebo l’apassionada i sonora intenció de les seves paraules. Sonora en part per la seva sordesa, i d’altra part per la seva discreta però contumaç necessitat de fer una observació, un detall, una afirmació, mai gratuïta, i acte seguit… una sonora també rialla que projecta aquella vitalitat que coneixem els que l’hem tractat en algun moment. Però el Pep principalment escoltava. Atent no només al que es diu sinó al que hi ha de vivència que no acaben d’expressar les paraules, i atent a estirar el fil que conduirà a la presa de consciència. D’aquelles paraules dites i no dites, d’aquelles intuïcions anotades amb lletra minúscula a la llibreta en brolla vida. Tot el que escrivia a les llibretes dels grups de revisió de vida que acompanyava com a consiliari –ves a saber quantes en tenia– constituïa la matèria prima de la pregària diària. La vida d’en Pep estava feta de fragments, de fets i de paraules, de rostres concrets, de situacions que l’envoltaven dia a dia. En el seu silenci brollaven cares, expressions, misèries i joies que alimentaven certament aquella passió de viure que reflectia la seva forma de comunicar-se.

Vaig conèixer el Pep Soler al local parroquial del carrer Martí Molins al barri de la Sagrera quan ell i altres capellans joves havien iniciat l’aventura de coordinar grups de joves entorn de les parròquies de barris, amb la revisió de vida d’herència jocista, enmig d’un corrent d’aire fresc que corria llavors gràcies a l’obertura de finestres que propicià el Concili, i de l’efervescència social d’aquell moment de canvis dels anys 70. Jo era un d’aquells joves de barris, en Pep, primer consiliari general de la JOBAC, anava posant les primeres pedres de l’organització: els joves teníem la paraula i el protagonisme, una cosa insòlita si es vol en aquells moments, seguint la màxima de Joseph Cardijn “els joves evangelitzen els joves”. D’aquelles estones llargues a la coordinadora general acompanyades de la paciència i tenacitat del Pep Soler en va néixer un moviment que a mitjans dels 80 aplegava setmanalment un miler de joves entorn de la revisió de vida que, segons el bisbe Joan Carrera, era equiparable als millors moments jocistes dels anys 60. Certament l’organització és la clau de tot moviment que vulgui incidir i transformar la realitat. Tan simple però tan desconegut encara avui per alguns partits de la nova política.

La JOBAC recollia herències, i reformatava la pastoral del medi d’acord a allò que configurava llavors la vida dels joves, que per al Pep Soler i els seus companys capellans joves acabats d’ordenar, era el “ser joves de barris”. La JOBAC volia transmetre la força de l’Evangeli perquè els joves es comprometessin amb els seus companys i companyes de la classe treballadora i amb els seus entorns socials dels barris populars. L’única recepta era impulsar-los cap a l’acció i fer revisió de vida. És en aquest escenari on el Pep Soler es va entrenar com a consiliari i com capellà diocesà. Aquella experiència del Moviment va quallar en un home que ha vinculat sempre la seva tasca pastoral a fer equip a tot arreu on ha viscut. Després de 43 anys de capellà, va explicar fa alguns mesos als companys de grup de l’ACO: “He procurat menjar, viure i compartir sempre vivenda amb els companys capellans. No és cosa fàcil, i alguns acaben vivint sols”. Darrerament, amb el temor de quedar-se sol a la vivenda de la parròquia, no es resignà a la temptadora comoditat de no dependre de ningú. Continuava fent equip a l’arxiprestat, a l’ACO. “En l’altre trobes l’escalf humà que necessites”, deia, perquè era addicte a sentir al voltant la presència dels altres, els que fossin, on ell hi veia la presència de Déu. La seva obsessió era fer arribar a tothom que, contra tota esperança, l’Evangeli adreça sempre una paraula de salvació, de superació, de dignitat…

En Pep Soler ha sigut i és un referent necessari per a les generacions sortides de la JOBAC. El seu entusiasme per l’Evangeli i el seu esperit de treballador incansable del dia a dia ens acompanyaran sempre. Va marxar com el seu amic i company Josep Maria Puxan, amb discreció i sense avisar.

Salva Clarós

Permeti’m, què porta vostè a sobre?

Tothom que hagi passat pels controls de seguretat dels aeroports sap el que això representa: cues a munt i avall, paciència, tarja en una mà, identificació a l’altra, buidar l’ampolla, treure’s el cinturó, les cadenes, anells, revisar les butxaques, abandonar l’encenedor, les tisoretes o quelcom amb aparença perillosa i, tot, bossa de mà, sabates i dispositius electrònics fora de les seves fundes cap el túnel dels raigs X, mentre un mateix passa per l’arc detector esperant no sentir el xiulet. I cas d’aquest infortuni, de la probabilitat o que el funcionari de torn cregui intuir quelcom, caldrà deixar-se grapejar i/o obrir les bosses, deixar sobre una taula davant de tothom allò que duem, en el fons… mostrar el què i qui som.

En psicologia sovint es fa servir “la motxilla” per referir-se a les experiències negatives o no prou satisfactòries que carreguem amb nosaltres i que ens impedeixen encarar el present d’una manera sana i optimista. Fent servir aquest símil, he mirat endins meu i m’hi he fixat en allò deixat de banda i en com va la meva motxilla interior, a partir de les capses, bosses i maletes que han vingut amb mi en els últims temps.

Al febrer em mudava fora de Barcelona: de la solteria a la parella de fet, d’un pis a una casa, de la ciutat al camp, del metro al tren, del bullici a la tranquil·litat, del projecte individual al comú. Molts trastos, alguns llibres, apunts vells, la vaixella de diumenge, relacions poc sanes… van anar a les escombraries, les vaig donar o es van quedar.

Al setembre em mudava una mica més lluny i amb restriccions d’equipatge, ara cap a l’Àsia. Duia en aquell moment una bossa rebregada amb ànsies d’escapar del remolí d’una vida marcada per la qualitat i les aparences, una ampolleta de voler conèixer i tres capsetes amb l’agraïment als qui m’han facilitat aquest any sabàtic, amb el record del company recentment finat, i amb la preocupació per l’amiga malalta.

Però just havent aconseguit marcar una rutina, la crida a l’acompanyament urgent del sogre en els seus últims dies entre nosaltres em va fer agafar un vol de tornada, en el qual em van trobar una gran bossa d’esperit de servei i amor de família.

Tres setmanes després, amb el cor vessant de vida posàvem rumb novament cap a Saigon, ara amb les butxaques plenes de satisfacció, la necessitat de créixer al necesser i la consciència reafirmada en valors com el camí en parella i l’aposta pel que realment paga la pena. A última hora, fruit dels esdeveniments arran de la Sentència 459/2019 del Tribunal Suprem que vaig veure i viure des de l’hospital, vaig emportar-me un sac d’orgull català i un paquet de vergonya creixent de l’estat espanyol. I ara al passaport hi adjunto com a tarja de presentació un “Tôi không thích là người Tây Ban Nha”.

Tecnològicament m’acompanya el portàtil: serveix a la necessitat comunicativa (anglès, vietnamita, bangla…) i d’ordre. Ordinador que és porta d’entrada a diferents cursos en línia -entre ells “Las Mujeres en la Iglesia” del Boston College i “Abús Sexual Infantil per a professionals en contacte amb infants i adolescents” de la Fundació Vicki Bernadet i que canalitza la reflexió en el bloc Tunafijunza. I com a col·laborador seu, però amb cura, sabedor del seu poder addictiu, el mòbil.

També m’he endut alguns llibres, destacant-ne “Navegantes de la fe” d’Emilio Pinto Rodríguez qui me’l dedicava temps enrere amb estima, respecte i admiració. Gràcies Emilio! i també els llibrets de “La missa de cada dia” de l’Editorial Claret als quals he grapat els anàlegs “Nhút cho lời chúa” de la parròquia. Aquesta senzilla bibliografia acompanyada del costum de la pregària, em fan encarnar els anys d’estudi d’història del cristianisme, de dogmes i tractats… ajudant-me a entendre i suportar la meva pròpia persona, així com a fer present Jesucrist davant dels altres.

Ara em toca començar a preveure què dur a l’equipatge en el proper viatge a casa per Nadal. I tu? Quant fa que no mires què hi duus en el sarró? Què hi portes tu a sobre?

Sergi Bernabeu

Estimar la vida

El que avui he escrit, encara que siguin dues parts diferents, crec que té un denominador comú: Estimar la vida.

Celebrant el funeral d’una persona, no només vius i dius: Us acompanyo en el sentiment… sinó que agraeixes la participació d’uns moments difícils pel dolor i també, moguts per l’esperança.

  • Recordes tantes coses… (Normalment, la confiança de les famílies, t’ajuda que també t’ho apliquis a tu mateix).
  • Estimes i aprens la vida en tots aquells detalls que t’ajuden a no defallir i a fer el bé.
  • Corregir d’allò que t’adones que t’has equivocat, amb un fort propòsit d’esmena.
  • Sobretot, seguint l’Evangeli, agrair al Déu de Jesús per la vida Nova que anomenem resurrecció.
  • La vida té sentit i val tot aquell esforç per a no defallir, per avançar aprenent, compartint, admirant i especialment, per ser feliç.

Ara, aquesta segona petita part, no només és el record d’un costum que els fills de Canet, capellans i actualment, un diaca, un cop l’any, ens trobem i celebrem l’Acció de Gràcies al Santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar. Unes hores que ens ajuden a enfortir tot el que he escrit fins ara i que resumeixo amb aquesta pregària senzilla, vés a saber quants anys fa que els devots de Maria de Misericòrdia li diem amb goig:

Amb ulls de misericòrdia,
vostres fills, Mare, mireu.

Ignasi Forcano Isern

Després de vuit anys d’alcalde

Seguint a Alfons Carlos Comín i a Juan García Nieto, així em defineixo a la presentació del meu blog: “Cristià al partit i comunista a l’Església, malgrat l’abisme entre els principis i les pràctiques en tots dos casos”. En la meva responsabilitat com a regidor de la meva ciutat (1991-2011) i com a alcalde de Sant Feliu de Llobregat (2011-2019) he intentat que no hi hagués cap abisme entre el pensament i l’acció, com tampoc entre la meva vida personal i familiar i la meva vida pública. Potser per la meva professió de mestre i la meva vocació de pare (i ara d’avi!) sóc molt conscient del valor enorme de la coherència si es vol establir i mantenir una relació personal i de representació democràtica sòlidament basada en la confiança.

Em vaig presentar per primer cop el 2011 a l’alcaldia amb un programa que resumia en dos compromisos: tot a l’abast de tothom i espai públic de qualitat a tots els barris. Un programa, òbviament més ampli, elaborat per ICV i EUiA amb la voluntat d’implicar a la ciutadania de tots els santfelius de Sant Feliu, en plena crisi econòmica, el sorgiment del 15-M i l’esclat del processisme. Aquell any, com havia passat des de 1979 (amb l’única excepció de les municipals de 2007) vam guanyar a 6 dels 7 districtes de Sant Feliu amb un resultat molt homogeni a tots els col·legis electorals. Vaig presentar-me per a dos mandats i amb un compromís explícit: no presentar-me a la reelecció del 2015 si no aconseguia implantar la tarifació social en els serveis públics municipals.

Per a mi, la tarifació social era la clau de volta del principi que he exposat més amunt (“tot a l’abast de tothom”) i una decisió política fonamental per exemplificar la diferència entre la caritat i la justícia, una opció personal la primera, i una opció i una necessitat política la segona. Sempre he tingut molt present els bisbes centre i sud-americans que han estat coherents amb la seva opció d’una església molt arrelada als seus orígens, de i per als pobres. Un dels meus lemes és aquella cèlebre frase del bisbe brasiler Helder Cámara:

Després de més de trenta anys d’ajuntaments democràtics, havia constatat un cert allunyament dels governs locals de la funció social dels seus equipaments i polítiques. Les evidents polítiques positives de superació de dèficits urbanístics als barris i de reequilibri territorial i de serveis entre barris no havien evitat un fenomen que em preocupava: a les escoles bressol municipals, a les escoles de música municipals, als casals d’estiu i d’hivern, a moltes activitats culturals i esportives de Sant Feliu (i malauradament de molts més municipis) hi havia un gran sector de ciutadania absent: aquell que aspirem a representar! Posar-ho tot a l’abast de la classe treballadora, en un context de precarietat laboral, reducció salarial i retallada de drets, va ser el meu primer objectiu, superant el marc existent fins llavors d’atenció als casos més extrems per mitjà dels serveis socials municipals.

El setembre de 2013 vam implantar a Sant Feliu la tarifació social: una política de preus públics variable i ajustada als ingressos i les realitats familiars. Avui, per posar un exemple, un infant pot assistir a una escola bressol municipal a partir de 15€/mes sense que els seus pares hagin d’anar als serveis socials per justificar la seva situació. Abans de 2013, només hi havia la possibilitat de beques per a les famílies en precarietat més extrema. Qui no era prou “ric” per pagar una escola bressol o prou “pobre” per tenir una beca dels serveis socials, n’estava directament exclòs. Al 2013 vam fer possible el pas de la caritat (un ajut discrecional als pobres) a la justícia (una fiscalitat municipal equitativa per a tothom). La tarifació social continua essent la marca de la nostra gestió local a Sant Feliu i són molts els ajuntaments que ens han pres com a referència.

Per a un alcalde cristià, la caritat, entesa com a l’actitud personal i desinteressada d’ajudar a qui menys té, ha de créixer conceptualment en la solidaritat, que incorpora l’empatia i la identificació personal amb qui menys té o amb qui travessa una situació de gran dificultat, i, sobretot, en la justícia, que reconeix a cada persona la plenitud i igualtat de drets, deures i oportunitats, identificant i combatent les causes de les situacions de desigualtat de què tanta gent és víctima. En el meu cas, el Pare Nostre i les Benaurances fonamenten aquestes opcions, inicialment personals i posteriorment comunitàries per mitjà de les meves responsabilitats al govern de Sant Feliu. Espero, un cop acabada la meva etapa al govern local, que no hi hagi hagut aquell abisme entre els principis i les pràctiques a què feia referència a l’inici d’aquest escrit.

Jordi San José

Cares de la felicitat

1. Un dia d’aquells que la felicitat es lleva amb tu mateix i que durant el dia, descobreixes com n’és de bonica.
2. La seva diversitat i la seva bona companyonia amb qui la comparteixes.
3. La Bona Nova de bon matí: Rebeu la seva força, “l’Esperit Sant”, i jo el dibuixaria obrint portes i finestres (Concili Vaticà II), perquè l’aire pur hi entri pels quatre costats.
4. Aplec que ens aplega a Nostra Senyora de l’Erola. És mig matí i ho comparo com si anéssim a l’era de l’univers, compartint la il·lusió feta rialla, cants, gegants i cap-grossos, gralles i tots junts, pregant mentre cantem els Goigs a la Senyora.
5. Tornant a casa amb bona companyia on el meu àngel de la guarda, m’explica i em comunica com aire que li surt del cor i del cap, els paratges, les cases pairals, els diversos camins i fins els arbres que no deixen de saludar-nos.
6. Assegut a l’entorn de la taula ben parada, amb una acollida fraternal que fa bo de tenir-hi sempre un plat.
7. A Santa Maria de Pineda, rep el Baptisme una autèntica nina amb una vitalitat ben mostrada.
8. Per què heu escollit aquest nom?, pregunto als pares. Feu-lo servir i amb l’aigua, la llum i l’oli, un nou fitxatge a la colla del Poble de Déu Universal.

La felicitat té tantes cares!

Ignasi Forcano Isern

Salut, treball i ganes de fer-lo

Aquesta és l’expressió que em digueren davant mateix de la Capella de Sant Antoni, la germana Angeleta i l’àvia de can Costa, fa uns anys a Pineda de Mar.

Avui, festa dels treballadors, Primer de Maig, Sant Josep Obrer. Ja és hora que l’Església, a nivell de la Litúrgia, parli en primera persona de l’espòs de Maria i pare de Jesús. Encara em plau més, parlar-ne dins del món de cada dia i d’una manera especial, en el món del treball. Gràcies a la gran persona, capellà i teòleg, Pagola, m’he pogut documentar i en certa manera, respondre a una sèrie de preguntes que estic segur que molta gent es fan. Nosaltres, a nivell històric i fent servir els evangelis de Jesús, en sabem el que tradicionalment s’anomena la vida pública, que no durà més de tres anys. També, segons la tradició de Jesús, en tenim retalls de la seva vida des de quan neix, de la presentació al Temple i ja ens n’anem cap als 30 anys. És veritat que els evangelis no són pas una biografia de Jesús, però sí que en podem deduir quelcom. Clar i net, Jesús, fins que no deixa de viure amb la família, com és?, què fa? El mateix Pagola, ens recorda el tipus de convivència familiar i sobretot, l’eix central patriarcal. Per tant, fins i tot, nosaltres, podem imaginar-nos quelcom que hem viscut gran part de la nostra vida. El cap de casa era el tot i per a tot. Llavors, com intervé la mare Maria? I com són les relacions de marit-muller? Són interrogants que dissortadament, jo agraeixo al teòleg Pagola, poder tenir algun punt de referència.

Avui, després d’aquests interrogants o d’aquestes insinuacions, em quedo amb Josep, espòs de Maria, en el món del treball i com procura que a casa no hi falti res.

A casa nostra, més d’una vegada, simplifiquem el treball d’una persona i especialment, dels pares, que no falti mai el plat a taula.

Mai no he pensat que Jesús fos el típic savi de la classe. Per tant, l’entorn familiar i social, el van marcar. I ens hem quedat amb moltes ganes i amb molts interrogants sense cap resposta.

Una bona jornada la d’avui per agrair la feina de casa que els nostres pares i mares ens han ajudat a fer-nos grans.
Acabo, copiant una bonica poesia que trec del calendari dels pagesos, escrita per l’Antoni Escuder:

El verd és fulla novella
que la branca s’ha desclòs
i el pintor omple la paleta
de mil flors de tots colors.

És el maig tot alegria,
triomf del sol i de la calor;
del guanyar a la nit, el dia,
dels passejos i de l’amor.

Ignasi Forcano Isern
1 de maig de 2019