Dinant

Una bona idea feta realitat. Un dinar on tots érem companys, uns exercint en parròquies, d’altres ajudant-hi. No va ser pas un dinar de treball, sí d’autèntica amistat. La senzillesa ens feia companyia. Conversa, records, barrejats amb rialles i gestos plens de significat. Dues hores ben aprofitades.

És ben bonic l’encreuament de paraules que com qui teixeix la vida, anàvem comunicant-nos amb aquelles particularitats tan humanes, com és l’edat. Vivències que en llenguatge ben popular les expressem, tot dient: i sense fer mal a ningú…

Algun detall que a mi m’ha ajudat i que n’he fruït, com pot ser aquell company que amb tota naturalitat explicava, fins i tot fent-ne broma, la seva malaltia. M’ha agradat descobrir l’enyor del qui fa temps que no ha visitat llocs tan estimats on va rebre la sembrada de la vocació.

Els acudits i les bromes d’aquell llibret que de tant en tant anàvem espigolant.
Escoltar, comentar i crear a l’entorn aquell ambient amical on les cares rialleres fan que interiorment, fins i tot, cantem: És l’hora dels adéus… i tothom cap a casa.

Un dijous clar i serè de primavera a tocar del mar, el nostre Mediterrani i com qui no diu res, de tant en tant, el tren ens visitava.

Setmana de l’octava de Pasqua i pas a pas, caminant.

Ignasi Forcano Isern

Anuncis

Pentecosta

Aquest diumenge passat, dia 20, hem celebrat la Pentecosta, el do de l’Esperit sobre els creients i sobre el món sencer, el dia que clou el temps de Pasqua. La paraula Pentecosta ve del grec “pentekostós”, que vol dir cinquantè. De manera que “dia de Pentecosta” vol dir dia cinquantè, el cinquantè dia després de Pasqua.

La Pasqua, originàriament, era una festa que celebrava l’inici de la primavera, i en la qual s’oferien a Déu els primers fruits de la terra i els primers anyells dels ramats. I la Pentecosta, cinquanta dies després, era la culminació d’allò que s’havia iniciat a la Pasqua: era la festa de les collites, la festa de la plenitud del fruit de la terra fecunda. I de fet, aquest origen ancestral de la festa encara el recordem nosaltres quan anomenem a la Pasqua, Pasqua florida, i a la Pentecosta, Pasqua granada.

I aquí trobem també el sentit dels cinquanta dies: en el simbolisme numèric a què tan aficionats eren els jueus, el número 7 era símbol de plenitud; si multipliquem 7 per 7, ens surt 49, que significa així la plenitud de la plenitud; i si a 49 n’hi afegim 1, estem simbolitzant una xifra que supera tota plenitud, el 50.

Doncs bé. D’aquest significat ancestral, el sentit de la Pasqua va passar a ser la commemoració del gran esclat primaveral d’Israel: l’alliberament d’Egipte, esdevingut segons la tradició als inicis de la primavera. I la Pentecosta va esdevenir la commemoració de la plenitud de l’alliberament, que és quan Déu fa aliança amb el poble al Sinaí, i els dona la seva Llei, el codi de conducta propi d’un poble alliberat.

Sobre aquest canemàs històric, els cristians celebrem els esdeveniments centrals de la nostra fe. Va ser en els dies de la Pasqua que va tenir lloc l’execució de Jesús a la creu, de manera que, des de llavors, els dies de la Pasqua jueva passen a ser la celebració de la mort de Jesús i la seva resurrecció, la seva vida per sempre. I, cinquanta dies després, a la Pentecosta, celebrem la plenitud de la resurrecció, la Pasqua dels fruits, quan la vida nova de Jesús esdevé vida nova per als creients i per al món sencer, fecundats pel mateix Esperit que omplia Jesús.

El Nou Testament escenifica aquests dos moments, la resurrecció de Jesús i el do de l’Esperit, com dos esdeveniments diferents, però això forma part de la manera pedagògica com els escriptors bíblics –Lluc, en aquest cas– tenen d’explicar les coses. De fet, però, l’experiència de la resurrecció de Jesús és ja l’experiència del do de l’Esperit, com veien per exemple a Joan 20,22, quan, el dia mateix en què Jesús es manifesta ressuscitat als deixebles, els diu: “Rebeu l’Esperit Sant!”. I és que la vida nova de Jesús és ja, de per si mateixa, vida nova per a tota la humanitat, i vida nova viscuda d’una manera especial pels qui creiem en ell. L’escena de Pentecosta, que llegim en el capítol segon dels Fets dels Apòstols, deu correspondre, segurament, al record d’una assemblea de creients en què van experimentar amb una especial intensitat aquesta presència de l’Esperit. Però el do de l’Esperit ja forma part de la mateixa experiència de la resurrecció.

En aquests temps tan poc tranquil·litzadors que estem vivint, dir, i dir-nos, que tenim en nosaltres el mateix Esperit de Jesús, i que aquest Esperit és ventada impetuosa i foc ardent, i que alhora és, com l’anomena la tradició cristiana, pare dels pobres i llum dels cors, segur que és un bon agafador i un bon impuls per continuar endavant. En la recerca d’aquell món que Déu vol, és a dir, aquell món d’homes i dones generosos, coratjosos i feliços que tota persona de bona voluntat també desitja.

Josep Lligadas

Parlant de Pastoral Obrera

Fa unes quantes setmanes, em van convidar a intervenir en la presentació d’un llibre d’Emili Ferrando a la seu de CCOO. Em van demanar que ho fes des de la perspectiva de la Pastoral Obrera. I jo ho vaig fer pensant que potser bona part de l’audiència no estava familiaritzada ni amb el nostre llenguatge ni amb l’Església. I em va sortir això:

La Pastoral Obrera és senzillament l’Església dels treballadors amb consciència de classe i ganes de treballar:

  1. Perquè tothom, i molt especialment les persones amb menys oportunitats a la vida, més febles, menys valorades, pugui viure en condicions de justícia i dignitat.
  2. Perquè aquestes persones, i tots els que som en aquest camí de la defensa dels drets, sentint-se valorades i estimades (lluitar per la justícia és també una forma de valorar i d’estimar) puguin conèixer, si ho volen, el Jesús que a nosaltres ens ha canviat la vida. O, com a mínim, sàpiguen que hi ha una Església que els fa costat.
  3. Perquè l’Església en el seu conjunt conegui i es faci seus els problemes que pateixen les persones que són al capdavall de l’escala social.

Aquesta pastoral obrera ve de lluny. Amb la industrialització a tot Europa, que va aprofundir notablement en la desigualtat social, es va posar en evidència una cosa que de fet no era cap secret: l’Església catòlica, que ocupava pràcticament tot l’espai religiós en alguns països, estava molt vinculada al poder, de manera que la gent que se sentia explotada i menystinguda, i que conservava sentit crític i llibertat interior, es va anar distanciant cada cop més del missatge cristià, que consideraven considerablement hipòcrita. Potser el personatge més singular d’aquesta història va ser el capellà belga Joseph Cardijn, que va considerar:

  1. Que si es volia que el missatge cristià, que de fet és missatge d’alliberament, arribés als treballadors, la transmissió d’aquest missatge s’havia de fer a través dels mateixos treballadors, i s’havia de basar sobretot en la coherència entre vida, paraula i acció.
  2. Preocupat especialment per la situació dels joves aprenents en el treball, va decidir crear un moviment on tot el protagonisme el tenien els joves, i els proposà un mètode singular, el de la revisió de vida: veure la realitat, jutjar-la (és a dir, valorar-la amb l’Evangeli a la mà, i actuar). Un mètode educatiu i transformador, que encara avui és, amb diferències de matisacions entre els diversos moviments, l’eix de la nostra forma d’entendre fe i vida.

Contrastar la vida diària amb la fe contribueix a mantenir un equilibri: no estar excessivament ideologitzats, mantenir el sentit crític, no deixar de banda les persones, no fer servir la fe com a pretext per a l’escaqueig. Es tracta de viure la nostra condició de reis (és a dir de persones lliures, amb la dignitat de fills de Déu), de sacerdots i de profetes (que és el que sembla que som des que ens bategen). Hi ajuda el fet que cadascun dels cristians de la pastoral obrera som fills del nostre pare i de la nostra mare, i en un mateix grup convivim militants de diversos partits, sindicats, cultures, cosa que ajuda a viure la pluralitat en positiu.

Personalment he de dir que he estat sindicalment activa, i també des de la política i des de les entitats. La pastoral obrera m’ha aportat diverses qüestions ben importants, al meu parer:

  • Formació intel·ligible i continuada
  • Pedagogia educadora en l’acció
  • Acompanyament, reflexió i sentit comunitari
  • L’esperança malgrat l’evidència del fracàs. No és que els cristians siguem masoques, és que justament el que creiem és que la mort dóna vida. Dit d’una altra manera, no perseguim l’èxit immediat sinó el donar fruit.

El treball polític, sindical i associatiu m’han ajudat en l’anàlisi i en l’acció, m’han fet veure les contradiccions de la realitat i de la meva persona. M’han fet formular i reformular la meva fe. M’han fet atenta als companys i al “com” de les coses, les decisions i les relacions, és a dir, a la democràcia.

Contenta de formar part d’aquesta història.

Mercè Solé

El Grup de Reflexió Cristiana

El GRC (Grup de Reflexió Cristiana) va néixer ara farà uns dotze anys. Una colla de matrimonis amics que aleshores rondàvem la trentena, i la majoria dels quals havíem estudiat a Can Culapi, vam decidir de trobar-nos amb l’objectiu de viure la nostra fe plegats. Des d’aleshores que ens trobem un cop al mes, el divendres al vespre, a la casa d’una o altra família per estar una estona junts, fer pregària i comentar algun tema que prèviament haguem acordat, amb la idea de formar-nos una mica i també de compartir vivències. El grup ha tingut algunes baixes, degudes a separacions i alguna crisis de fe, i també incorporacions noves.

Al llarg d’aquests anys, hem procurant estar acompanyats d’alguna persona més preparada que nosaltres en aquests temes. Des de fa una bona colla d’anys que ens acompanya l’Andreu Trilla, escolapi. Sense ell, sense la seva saviesa i sense la seva proximitat el grup seria quelcom ben diferent del que és ara. Fa uns tres anys que s’ha afegit al grup la Maria Antònia. La seva opció de vida és també un mirall per a nosaltres.

Dotze anys donen per haver fet bastants coses. El primer any, quan ens pensàvem que podíem amb tot, vam començar treballant pensadors i pensadores cristianes del segle XX. Cada parella escollia un pensador, ens oferia una explicació del seu treball i comentàvem algun text. El llistó era francament elevat. Després vam passar a comentar l’evangeli de sant Lluc, acompanyats per l’autor d’un dels seus comentaris. Hem treballat també el Gènesi i l’Apocalipsi acompanyats, en aquest cas, per l’Andreu, el qual ens va obrir els ulls respecte a aquests textos, la seva simbologia i la seva radical actualitat. El curs passat vam fer cinefòrums i enguany, hem optat perquè cadascú ofereixi al grup el motiu de reflexió que consideri (el perdó envers un mateix, la insatisfacció…).

És bonic de veure com cadascú de nosaltres posa accents diferents en el fet cristià. Uns tendeixen a una visió més mística, d’altres a una visió més intel·lectual i uns tercers, encara, opten per una visió eminentment pràctica. Certament, aquest ha estat un dels motius de tensió, si és que se’n pot anomenar així, dintre del grup, com si es tractessin de visions antagòniques. Darrerament, però, ja hem vist que totes aquestes visions són perfectament compatibles i, de fet, absolutament complementàries.

Cal reconèixer que no sempre arribem a les trobades en les millors de les condicions. Per dir-ho col·loquialment, arribem amb les piles a punt d’esgotar-se i, de fet, hem pogut presenciar vàries capcinades al llarg dels anys. El ritme de vida de tots plegats i perquè no dir-ho, les prioritats que ens hem imposat, fa que les forces, a vegades, arribin ben justetes. Tot i això ens mantenim ferms en la voluntat de continuar plegats en compartir el nostre dia a dia i en recordar-nos els uns als altres l’opció de vida cristiana per la qual hem optat, en recordar-nos que som Església.

Anna del GRC

Un grup de pregària mensual, oasi i acompanyament de processos

Som cinc persones, cinc cors, cinc existències que s’apleguen cada mes per pregar.

Som diferents entre nosaltres, en les nostres limitacions humanes no sempre entenem els camins dels altres, però acollim les seves decisions, abracem les seves inquietuds i alegries portades a la pregària. Davant Déu ens sentim família, comunitat que camina.

Som un grup humil perquè no fem grans coses, en aquesta etapa vital no portem endavant grans projectes, sinó que aprenem a viure la vida, el quotidià, amb tota la profunditat possible. Ens acompanyem per assegurar-nos que no perdem el nord que ens donen la nostra fe i els nostres valors, i que cadascú, dins la seva vida, tracta de ser llum per als altres i incidir en la transformació social.

Procedim d’un grup de revisió de vida de la parròquia de Sant Medir de Barcelona, al qual tres de nosaltres vam pertànyer durant molts i molts anys. En tancar aquesta etapa sentíem que, tot i fer pregària personal i/o participar d’Eucaristies, ens mancava poder pregar en petit grup, en un lloc íntim, privat, on ho podem viure tot de manera molt propera i humana.

Hem begut de les fonts de Taizé, anem de casa en casa esdevenint una petita església domèstica on s’incorporen les parelles i les filles i fills. Aquesta itinerància ens agrada perquè tothom acull i després compartim dinar o sopar, ens posem al dia, riem… Sentíem que pregar i marxar de seguida quedava coix, li faltava una dimensió més terrenal, més d’amistat, de compartir l’aliment… Trobar-nos un cop al mes ens ha permès, així doncs, acompanyar-nos els processos de vida, tant els bons com els dolents.

Deia una companya del grup que per a ella “és com un oasi, que m’omple i em dóna vida. És permetre’m sentir comunitat perquè en algunes esglésies al voltant tinc gent que no em diu res i aquesta avui és la meva manera de ser cristiana.”

En la pregària íntima compartim els silencis, els precs, les pors, les llàgrimes, els propòsits, les frustracions, l’agraïment… També passem pel tamís de l’Evangeli els esdeveniments socials que ens toca viure en cada moment, tot recordant-nos que volem ser instruments de pau i continuar creixent units pels fils invisibles del Seu amor.

Cristina, en nom del grup de pregària

Feliç!

Ho he somniat i m’he llevat content, jo diria, que interiorment, feliç. Avui, 8 de juliol, fa 55 anys que el bisbe Cartanyà em va preguntar: Què vols? I li vaig respondre: Ser capellà. I em digué: Doncs, sigues-ne. En sortir de Palau vaig baixar les escales dels Maristes que en dèiem, saltant i corrent tot i que duia la sotana.

És veritat que no tot són flors i violes, però l’Amor de Déu mostrat i ensenyat per Jesús, per a mi, ho és tot. Com em plau i cada dia, més, aprendre d’aquests grans Mestres en l’estudi de l’Evangeli i que insisteixen, cada dia més, en ser més humans. Com em plau i com m’encoratja acompanyar i ser acompanyat per la Humanitat de la qual en sóc membre. Avui, quan celebri a Santa Maria de Pineda, els donaré les gràcies, tot demanant perdó per ser el que sóc. Em sento tan content que com qui diu que els llamps i els trons no m’espanten, és clar, metafòricament. Avui, dissabte, és un d’aquells dies que penso en la bondat, en la joia, en l’amistat en la feina i especialment, en persones que Déu m’ha posat al costat per a poder viure. M’agradaria trobar una melodia per a poder manifestar el que sento o també ficar-me dins de l’interior del silenci de totes les persones estimades. Ho comparo amb aquest signe de donar-nos les mans, tot dansant la sardana, que hi posaria com a nom: Felicitat. Però, quins contrastos, torno a la imatge i del so dels llamps i dels trons i de la pedregada seca, davant de l’actitud de molta gent que tot i sentir Jesús dient: Qui estigui net que tiri la primera pedra, ingrats, folls, colguem amb la nostra pedregada tantes persones. Déu meu! Per què creats a imatge i semblança vostra, som capaços de fer aquests disbarats.

Avui, i no voldria cansar-me’n mai que amb Vós ho puc tot. Sense Vós, res de res o el que és pitjor, llamps, trons i pedregada seca.

Gràcies!

Ignasi Forcano Isern

Martí Amagat i Matamala

En Josep Torrents ha regalat a la Liueta, en el dia del seu 69è aniversari, dos llibres escrits per en Martí Amagat i Matamala. Escrits com d’altres que comparant-lo amb el seu estimat mar són com les ones tombant a la platja on els records i les manyagues ens recorden vivències d’amistat. Aire que descontamina, però que encamina a imitar. Gràcies, Martí, per la teva generositat en oferir-nos aquestes alenades que surten del teu interior. Són com aquelles pedres precioses que es descobreixen després d’un treball constant i fatigós, però el trepig de la teva vida ha deixat signes en el nostre món i en el nostre estimat Maresme. Voldria navegar més temps i viure amb la teva mirada clara i amb la teva veu rogallosa plena de bondat. Gavines que em parlen de tu, xiprers que de puntetes, contemplen el mar, barques amb els escàlems ben fornits i les teves impressions que són autèntiques brúixoles que ens porten vers el port de l’estimació. Òndia, Martí, he plorat per dins del meu interior, veient-te que passaves contemplant com un estel petit o recollint la petxina a la sorra vora mar.

Gràcies, perquè és la paraula més bonica i quan ens queda entelada per la pols del temps o de la rutina, una petita alenada fa que brilli més que mai. Saps quina és aquesta paraula: PERDÓ.

Espero retrobar-nos tot i que mai no t’he arraconat i com qui contempla l’horitzó navegant pel temps, la teva imatge és con aquella vela blanca, ben estesa com el teu cor.

He llegit i t’he vist en les “Nadales a prop del mar i d’altres poemes i pregàries”.

Una abraçada com aquelles teves, sempre plenes d’estima, de coratge i de bondat.

Ignasi Forcano Isern