Feliç!

Ho he somniat i m’he llevat content, jo diria, que interiorment, feliç. Avui, 8 de juliol, fa 55 anys que el bisbe Cartanyà em va preguntar: Què vols? I li vaig respondre: Ser capellà. I em digué: Doncs, sigues-ne. En sortir de Palau vaig baixar les escales dels Maristes que en dèiem, saltant i corrent tot i que duia la sotana.

És veritat que no tot són flors i violes, però l’Amor de Déu mostrat i ensenyat per Jesús, per a mi, ho és tot. Com em plau i cada dia, més, aprendre d’aquests grans Mestres en l’estudi de l’Evangeli i que insisteixen, cada dia més, en ser més humans. Com em plau i com m’encoratja acompanyar i ser acompanyat per la Humanitat de la qual en sóc membre. Avui, quan celebri a Santa Maria de Pineda, els donaré les gràcies, tot demanant perdó per ser el que sóc. Em sento tan content que com qui diu que els llamps i els trons no m’espanten, és clar, metafòricament. Avui, dissabte, és un d’aquells dies que penso en la bondat, en la joia, en l’amistat en la feina i especialment, en persones que Déu m’ha posat al costat per a poder viure. M’agradaria trobar una melodia per a poder manifestar el que sento o també ficar-me dins de l’interior del silenci de totes les persones estimades. Ho comparo amb aquest signe de donar-nos les mans, tot dansant la sardana, que hi posaria com a nom: Felicitat. Però, quins contrastos, torno a la imatge i del so dels llamps i dels trons i de la pedregada seca, davant de l’actitud de molta gent que tot i sentir Jesús dient: Qui estigui net que tiri la primera pedra, ingrats, folls, colguem amb la nostra pedregada tantes persones. Déu meu! Per què creats a imatge i semblança vostra, som capaços de fer aquests disbarats.

Avui, i no voldria cansar-me’n mai que amb Vós ho puc tot. Sense Vós, res de res o el que és pitjor, llamps, trons i pedregada seca.

Gràcies!

Ignasi Forcano Isern

Anuncis

Martí Amagat i Matamala

En Josep Torrents ha regalat a la Liueta, en el dia del seu 69è aniversari, dos llibres escrits per en Martí Amagat i Matamala. Escrits com d’altres que comparant-lo amb el seu estimat mar són com les ones tombant a la platja on els records i les manyagues ens recorden vivències d’amistat. Aire que descontamina, però que encamina a imitar. Gràcies, Martí, per la teva generositat en oferir-nos aquestes alenades que surten del teu interior. Són com aquelles pedres precioses que es descobreixen després d’un treball constant i fatigós, però el trepig de la teva vida ha deixat signes en el nostre món i en el nostre estimat Maresme. Voldria navegar més temps i viure amb la teva mirada clara i amb la teva veu rogallosa plena de bondat. Gavines que em parlen de tu, xiprers que de puntetes, contemplen el mar, barques amb els escàlems ben fornits i les teves impressions que són autèntiques brúixoles que ens porten vers el port de l’estimació. Òndia, Martí, he plorat per dins del meu interior, veient-te que passaves contemplant com un estel petit o recollint la petxina a la sorra vora mar.

Gràcies, perquè és la paraula més bonica i quan ens queda entelada per la pols del temps o de la rutina, una petita alenada fa que brilli més que mai. Saps quina és aquesta paraula: PERDÓ.

Espero retrobar-nos tot i que mai no t’he arraconat i com qui contempla l’horitzó navegant pel temps, la teva imatge és con aquella vela blanca, ben estesa com el teu cor.

He llegit i t’he vist en les “Nadales a prop del mar i d’altres poemes i pregàries”.

Una abraçada com aquelles teves, sempre plenes d’estima, de coratge i de bondat.

Ignasi Forcano Isern

Quan la vida fa un gir

A la meva petita parròquia, un cop acabada l’Eucaristia, és moment de converses i salutacions, sovint efusives i animades, amb una germanor que sempre em corprèn. La majoria de vegades m’hi afegeixo, però avui prenc la guitarra amb la qual he acompanyat els cants i vaig cap a la sagristia a endreçar-la. A poc a poc vaig posant-la a la funda, i tranquil·lament endreço els cançoners i algun paper on apunto acords. Avui no tinc gaire ànims de xerrar amb uns i altres, més aviat vull escapolir-me, ho reconec. Però, ai las… el meu pla improvisat surt de l’inrevés. Us asseguro que passa poques vegades que, en acabar, algú et vingui a buscar per dir-te res. Quina por. Primer s’acosta un senyor a felicitar-me pels cants. No ve gaire per la parròquia i no el conec. Li agraeixo dient que aquí cadascun posem un granet de sorra… que hi ha altres coses que no em veuria amb cor de fer, però això sí. Li dono les gràcies per les gràcies, encara que em faci una mica de vergonya que em diguin res. Poc després, confirmo que el meu amagatall avui serà del tot inútil. Ara entra un matrimoni, que em coneixen més de la meva professió que no pas de la parròquia. També em diuen que els han agradat tant els cants, que la veu, l’entonació… són de tarannà seriós, però es mostren propers i afectuosos, com qui agraeix un regal. I per tercer cop, quan sento poc xivarri i surto, ve cap a mi una senyora gran, la Isabel, plena d’energia i vitalitat, amb la qual tinc bona amistat. Em diu: “Dóna gust de veure’t cantant, amb la veu, els ulls i el somriure ens transmets felicitat. Moltes gràcies!”. Em quedo muda. Ens fem una abraçada (ella i jo som d’abraçar les amistats) i no li explico res del que, ho reconec, tinc ganes de treure enfora. Però avui, a la parròquia, sincerament no sé pas què he fet diferent d’altres dies cantant amb la guitarra…

Si això era diumenge, arriba dimarts i rebo la trucada d’una amiga que és metgessa. També hi era a la parròquia diumenge, però va marxar de seguida. Em ve a dir que ha notat quelcom diferent en mi, que em va veure bé, però no sap per què, s’ha preguntat com estic jo, com em trobo… I em quedo de pedra. No li he explicat res, ni a ella ni a ningú, del que m’ha passat i que m’ha portat a l’hospital, i que té raó, que sento alguna cosa diferent dins meu. Només sap que durant un període molt llarg de temps he patit molt per persones properes que estimo, i que tot ho he anat acompanyant com bonament he pogut. El “com estàs tu?” em desmunta.

“Noia -li dic-, tens un radar, o és deformació professional?”. I li explico el que m’ha passat. En la meva vida no havia experimentat un dolor tan fort com el que he patit, i que m’ha portat dues vegades a urgències… fins que ha estat tan brutal i insuportable, que els calmants no servien per res. Al final, he acabat a l’hospital, ingressada, plorant desesperadament de mal al cap, amb calmant per una via, amb un TAC cranial… El dolor s’anava incrementant, de menys a més, i finalment han estat tres dies duríssims, fins a un dolor insuportable. Però tot ha acabat bé. Bàsicament perquè a l’hospital temien un tumor al cap, i en canvi, el que és, té solució i ha acabat amb una petita intervenció. Vaja, una anècdota, comparat amb el que podia haver estat.

Li explico que amb tant dolor no he tingut temps ni de pensar (dolor pitjor que el del part, i vaig ser mare amb un part llarg i dur, sé de què parlo), que el dolor anul·la tota capacitat de pensar… Li explico també que no he tingut ni força per pregar (simplement, m’he rendit i només he pensat “Senyor, no tinc por, ja em diràs si se m’ha acabat la treva, sóc a les teves mans…”). I que quan veus entrar a la doctora amb un somriure d’orella a orella (donava per fet que tenia un tumor, s’ho han mirat amb més especialistes) te n’adones que la vida et pot fer un gir quan menys ho esperes, quan has baixat la guàrdia perquè et penses que tot ho tens sota control o quan t’oblides la humilitat al fons de la butxaca i penses que tu sempre has pogut amb tot. Sí, tot pot fer un gir qualsevol dia, en qualsevol moment. I ho sabem, però ho oblidem.

I dec haver cantat amb més energia, o amb una energia diferent, o que de vegades estem en sintonia o en la mateixa freqüència de qui menys ens ho pensem i per motius que desconeixem, o deu ser que em retorna l’agraïment que sento jo, de tant donar les gràcies interiorment (no tant per la meva vida, sinó per la vida de qui depèn de mi) que ha estat un diumenge diferent, que algú ho ha captat i ho ha rebut. I amb l’amiga em desmunto, jo que amb poques persones parlo de mi, perquè em passen darrerament tantes coses que no vull avorrir. Jo, que us prometo que sóc més de rialles i bon humor, o de silencis en pau. Paraula. Us ho confirmarien els meus amics, que sovint em diuen: “Quina sort que tens, de ser tan positiva.”

I avui m’ha sortit d’escriure-ho, de compartir-ho. He recordat les vegades que defensem els de L’Agulla que ens escriviu des del vostre punt de vista humà, des de les vostres vivències. I així ho he fet jo. M’ha sortit d’explicar-ho perquè tot plegat, l’experiència del dolor aclaparant i de l’acceptació davant el que pugui ser, sento que m’ha transformat. És un sentiment nou que vull compartir en positiu. I que puc compartir perquè ha acabat bé. Se m’ha afegit a una suma de vivències, de lluites, de pèrdues, de sentiments que no esperava, de patiments i acompanyaments, que porto els darrers anys a la motxilla, que de vegades pesen i de vegades oblido, amb els quals vaig caminant amb un somriure i una pregària constant d’acció de gràcies.

Però aquest cop, sento que alguna cosa ha fet un gir dins meu. Francament, no sé cap a on. Però avui respiro, sento, estimo, visc… i dono gràcies per cada vivència que em pot ensenyar a créixer.

Maria-Josep Hernàndez

Acompanyar – trepitjar terra sagrada

La nostra vida cristiana ens mena a viure-la acompanyada. No és un camí a fer en solitari. Això serveix per entendre que necessitem viure-la en comunitat, però també que ens cal alguna persona que ens serveixi per contrastar, il·luminar, interpel·lar o simplement en algun moment només escoltar. I per pregar per nosaltres.

El fragment dels deixebles d’Emaús pot remetre’ns a aquesta experiència de fer camí a dos i sentir que és Jesús qui surt al nostre encontre, ens mira i acull els nostres sentiments, aclareix la presència de Déu en la història (la del poble d’Israel i la pròpia), entra en la nostra vida quotidiana (a casa nostra) i ens empeny a la vida celebrativa (el pa partit, l’Eucaristia) i d’aquí als germans i germanes, a dur alegria allà on hi ha penes, a obrir esperances on tot sembla fosc.

Fa sis anys que acompanyo exercicis espirituals en la vida quotidiana. Aquells que els hem fet com a exercitants hem pogut trobar-hi espai per a la pregària en el quefer diari, un itinerari que ens acull com a criatures estimades de Déu, ens fa reconciliar amb les nostres ombres, contemplar episodis de la vida de Jesús, veure on posem els nostres ulls i a Qui volem seguir, posar-nos en les seves mans i obrir-nos a la seva voluntat… Sona gran, però és un procés privilegiat per donar sentit al que vivim, endreçar-nos per dintre, poder prendre decisions i optar per en tot estimar i servir.

Però com acompanyar-ho com a acompanyant? Doncs només puc dir que és una sensació continuada de trepitjar terra sagrada. Qui tenim al davant és qui fa els exercicis de la mà de Jesús: ells dos són els protagonistes. Els acompanyants tenim un paper accessori. Preguem per ells, escoltem, plantegem noves passes, fem preguntes que puguin resultar interpel·ladores… És un experimentar repetidament que ets instrument, que qui obra és Ell. Jo demano molt que en l’acompanyament sobretot no sigui destorb. I que sigui l’Esperit, la Ruah, qui posi les paraules justes i escaients, com diu una fórmula litúrgica.

Ens trobem un cop a la setmana (els temps s’adapten a la persona i al seu ritme). Preguem breument per interrompre la velocitat i agitació que sovint duem en les nostres vides. Veiem com ha anat des de la darrera entrevista, quines han estat les “mocions”, les dificultats, els regals descoberts. I plantegem el següent exercici. Una nova pregària per agrair i mirar endavant. I entre trobades, l’acompanyant prega especialment per l’exercitant, tenint present el que està vivint. Hi ha un vincle especial, fort, diferent de l’amistat o de la simple companyonia. Jo entenc que és una forma de comunió.

I en aquest procés d’acompanyament vas veient com el Senyor treballa els cors quan un/a es deixa, quan fa silenci i pregària, quan aprofundeix en les escenes de la vida de Jesús, quan pronuncia un sí feble però desitjat…

Aquest any, a més, he pogut fer un acompanyament via Internet. Una adaptació a la nova realitat de mobilitat de tanta gent. D’haver-se fet presencialment, en el cas d’una persona que viu a cavall de Sevilla i Perú, el procés no hagués pogut cloure’s. I he sentit que les noves tecnologies també poden ajudar a fer un itinerari d’acompanyament. I que una plataforma de moodle, el correu electrònic i l’Skype poden esdevenir eines per fer exercicis espirituals, per aprofundir la relació amb Jesús, per créixer en la pregària, per anar percebent què vol Déu de nosaltres, amb la certesa que ens vol feliços.

No voldria oblidar que és un servei eclesial. És tota l’Església la que es revifa i es plenifica quan cadascun de nosaltres demana ser acompanyat/ada, mirar el propi passat com a història de salvació, el present com presència de Déu i decideix discernir el futur per viure’l amb Jesús. Perquè és un procés de despullament i de creixement, d’alliberament i de compromís. Amb tu, amb Déu, amb els altres.

I com a acompanyant et sents petita i agraïda. I perceps que és un servei que et supera, a moments t’aclapararia si el visquessis només des de la raó. Però, des del cor, nodrit pel silenci i l’oració, et saps alhora acompanyada per Jesús. I que és Ell qui treballa la terra sagrada que cada ésser humà és.

Maria Antònia Bogónez Aguado

T’hi has fixat?

Avui, passant pel carrer, dues bones dones comentaven que la informació sobre el temps ja havia anunciat que les temperatures es mourien i força. Això em fa pensar com d’un temps ençà, la gent es fixa i escolta les informacions climatològiques. Recordo i ho he escrit alguna vegada, que en l’època d’estudiant, els dijous a la tarda, teníem festa i anàvem a passeig. Aquest dia, doncs, en llevar-te, el primer que feies, més d’una vegada, era mirar per la finestra quin cel hi havia. Per què? Doncs per poder anar a jugar. Parlant d’aquest interès que normalment, surt a les converses, van normalitzant-se expressions com la causa d’això o d’allò, que es deu al canvi climàtic, al perill de la contaminació… En el llenguatge popular, més d’una vegada, manifestem que estem bé o no tant quan diem: l’aire d’aquesta habitació és enrarit, no es pot viure amb tanta calor… Per altra banda, com agraïm l’aire del camp o d’aquells indrets on el clima es gratificant. La climatologia, realment, juga un paper molt important a les nostres vides. És veritat, però, que no som prou conscients de la influència que l’estat d’ànim ens proporciona. Més d’una vegada, i parlo ja de temps, dèiem: Ens hem reunit, però com que no sabíem què dir, hem parlat del temps…

Fa temps, els homes del temps eren la gent del camp, amb aquelles expressions que fent-ne pregunta dèiem: quin temps farà, demà? Ara, s’ha avançat tant, que fins i tot hi ha programes emesos a la televisió on la gent pregunten quin temps farà per organitzar-se les vacances, el descans, fins i tot, en indrets llunyans. La ciència com avança i ben aparellada amb la tècnica.

Insisteixo, tot això, més d’una vegada em porta en aquesta reflexió: A nivell del món religiós i del catòlic, com és que anem tan fora de temps?

Ignasi Forcano Isern

Pasqua permanent

Quan llegiu aquest article, la Pasqua estarà a punt d’acabar… Voleu dir? Acabarà el temps litúrgic, però nosaltres portem tota la nostra existència vivint en temps pasqual. O no és amb Jesús ressuscitat que caminem, a qui preguem, qui ens consola, qui ens convoca…? Sí, el Ressuscitat!

La Setmana Santa recordem el Sopar de Jesús amb els seus amics. La seva opció per servir des de baix. Ens sentim convidats a la seva taula. Ens renta els peus (i com costa que deixem que ens els rentin i deixar la nostra autosuficiència!). Plora i demana que passi el calze a Getsemaní… i allà deixem ben palesa la nostra manca de constància a Getsemaní (ai, Senyor, que ens quedem adormits!). I arriba el ser difamat, jutjat pels poderosos civils i religiosos… i com la gentada és manipulable (no ho som i sovint cridem que alliberin Barrabàs?)… I la Creu, signe de tortura, és instrument de la seva mort. I a punt de finar encara és capaç de perdonar sense límits (encarnant allò que havia predicat de perdonar 70 vegades 7). I els deixebles s’entristeixen, les seves esperances estan enfosquides, esvaïdes. No hi ha futur, no hi ha camí. Es dispersen, s’amaguen temorosos de repressió.

Però l’Amor és més fort que la mort! I el que Jesús havia anunciat, es torna vivència. Les dones el descobreixen. Sí, elles que no podien ser testimonis de res, el veuen i reconeixen… Com després els deixebles d’Emaús, que només el descobreixen quan parteix el pa, al voltant de la taula de l’acollida, després d’haver expressat com Déu s’ha fet història a Israel.

Dos mil anys després aquell Jesús que anomena Maria de Magdala pel nom i l’envia com a “apòstola dels apòstols”, que s’afegeix en el camí d’Emaús, que dóna proves de vida a l’escèptic Tomàs, continua viu!

I l’endevinem en el somriure d’un infant. I en la mà que acarona una persona malalta d’alzheimer. En qui comparteix la vida dels refugiats en els camps, en la frontera de Melilla, en un vaixell en el Mediterrani. En la força de la primavera que fa esclatar plantes enmig de parets de pedra. En qui lluita en associacions, partits polítics, sindicats, pel bé comú i les persones empobrides, sense caure en el parany del desengany (malgrat tot). En qui realment viu confiat en la providència, sense tenir res i sabent que, paradoxalment, ho té tot. En el silenci desitjat i que ens parla. En la música, en l’art, la poesia. En la pròpia història, plena de rostres i de moments de salvació. En funerals que són mostres d’agraïment per la vida rebuda, gaudida. En qui lluita per l’ecologia i veu en el planeta un gran regal de Déu que hem de preservar…

Pasqua és ara, és sempre, si tenim la mirada neta. Si ens anem fent a descobrir les picades d’ull del Senyor en la nostra vida senzilla i sovint rutinària… I realment tot es vesteix de festa. Viure ja és festa! Tot pren un sentit nou. Ell fa noves totes les coses… I se’ns hauria de notar en un gran somriure, en un impuls a fer “lío” que diria el germà Francesc de Roma. La Pasqua és creativa, subversiva, engrescadora, renovadora!!!

I podrem llevar-nos el matí, posar peus a terra i sentir que per dintre podem proclamar tots els dies de l’any: “El Senyor ha ressuscitat. Sí, veritablement, ha ressuscitat”. Com un mantra íntim que ens obre a Déu, als germans i germanes, a l’alegria profunda de saber que vivim temps de Pasqua, perquè l’Amor és més fort que la mort.

Maria Antònia Bogónez Aguado