Contrastos

Avui, Festa de l’Anunciació i fent servir el mateix mot, em pregunto: Els carrers ben buits. Quan podrem sortir?

  • Carrers amb persones que hi tenen la seva llar, ara, hospitalitzades. Quan

    podran tornar a casa?

  • Coronavirus, glòria… Quan hi haurà normalitat?
  • El març s’acaba, com viurem l’abril?
  • Aprenem la lliçó d’un nou viure i descobrim el que som, tot preguntant-nos: com hem viscut fins ara?
  • Si els nostres Goigs populars que en fem pregària, visitant els Santuaris, ara quins Goigs escriurem, fent-ne, també, la pregària actual?
  • A casa, quantes coses que n’hem prescindit i a quantes d’altres els hem tret la pols! Sabrem compartir?
  • Quaresma, Setmana Santa i tantes d’altres celebracions… De veritat que creiem en la Pasqua? Hi afegeixo: i ara, la Pasqua d’avui? Palmes, rams, mones, tortells… i tants germans i germanes que des que són al món viuen el martiri de la fam, de la pobresa, sense llar, sense dret a la vida…

Déu meu i d’arreu, per a totes les persones, què n’hem fet i que en fem de ser creats a imatge i a semblança vostra?

Jesús ens diu: Veniu els que us trobeu cansats i afeixugats, jo us ensenyaré a viure, estimant-vos.

Aquesta és la jornada de l’Anunciació actual.

Ignasi Forcano Isern
25 de març de 2020

Fonts de les quals beure, viure

En el número 119 de L’Agulla escrivia amb el títol Abba, Al·là, Brahma a Giasnogor”, fruit de la tasca de voluntariat el mes de febrer passat a l’escola marista de Sylhet, Bangladesh, país constitucionalment islàmic amb una minoria cristiana que no arriba al 1%. Gràcies a Abba, arribava sa i estalvi a Barcelona, a casa nostra, la meva àrea de confort, el mateix 13 de març per passar el confinament en solitud física. Durant aquest temps de confinament obligat les (persones) cristianes hem viscut la fi de la Quaresma i la Pasqua, resumits en l’actitud del deixeble en entrar al sepulcre, “ho veié i cregué” (Jn 20,8), com a colofó a qualsevol temor.

Fruit d’aquella experiència interconfessional a Bangladesh i vivint en actitud de recés conscient, vaig trobar unes pregàries de diverses comunitats religioses amb motiu de la Covid-19, oferts des del Consell Interconfessional, al web del Grup de Treball Estable de les Religions. En format vídeo i diversitat de formes, vaig copsar la unitat dels fons: consciència de la realitat que vivim, compassió pels qui pateixen, esperança en el futur, crida a l’acció i vivència des del transcendent. Diverses fonts de les quals beure per poder viure en calma aquest moment d’incertesa.

Les gravacions dels representants islàmic i taoista són exclusivament en àrab i xinès, així que acompanyar la pregària només es pot fer des de l’escolta activa en el silenci, com un mantra a Al·là o al camí virtuós que és el Tao. Les representants de les confessions jueva i ortodoxa combinen textos en hebreu i rus amb el català i el castellà, mostrant una volguda incardinació a la realitat on viuen. La breu presentació en les llengües comunes conviden a seguir la cantarella repetitiva de la Torà i a escoltar la suau pregària en rus davant les icones, cercant Jahvè i el Senyor Jesucrist.

Les pregàries del budisme, hinduisme, sikhisme i bahà’í afegeixen totes elles un to pedagògic, fent-se encara més propers. La dona budista, portàtil en ma, ens parla de la presència de la consciència en nosaltres mateixos, aquella que no canvia i que ens reforça en la resiliència, i també de la connexió amb l’altre, la que ens mobilitza. El representant hinduista també es refereix a la pròpia espiritualitat, eterna però que es mou en el temporal, i remarca el fixar-se en allò que un sí que pot canviar: el com viure allò que ens succeeix. Acaba amb el cant vèdic del nom de Déu, que ajuda a ser fonts de pau: “hare-kṛṣṇa-hare-kṛṣṇa…”. El representant dels sikhs tradueix i reinterpreta al català un passatge del recull dels mestres Guru Granth Sahib Ji, “Déu, Gran Senyor, vos nom és sinònim a la cura dels mals”, nom que recitat, endinsa en l’espai diví que és seguretat, destrucció dels mals i les tristors. La jove representant de la fe bahà’í afirma el canvi que necessita el món i llegint de Bahà’u’llàh, “la pena i la desgràcia no ens venen per casualitat, la divina mercè l’envia pel nostre perfeccionament, com més castigat és un home, més gran es la collita de virtuts espirituals” crida a la unitat en l’espiritualitat.

Tornant a imaginaris culturals més familiars, el vídeo dels protestants prega amb l’històric Salm 23, “ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal”, i amb l’evangeli de Joan i la referència a Jesús com a porta i pastor (Jn 10,1-21), encomanat pel Pare a tenir-nos cura i donar-nos vida; I el representant dels catòlics pren l’homilia del papa Francesc de 27 de març en una impactant i estranyament buida Plaça de Sant Pere, afirmant que, tot i les contrarietats del moment, el Senyor interpel·la, convida, activa, dona esperança i sentit, oferint aquest missatge: “ha ressuscitat i viu entre nosaltres”.

Complementàriament a les propostes del Consell Interconfessional, aquests últims dies també m’estic ajudant del curs en línia “Experimentar la divinitat”, amb la rica experiència de Daniel, Mireya i Jòrdan en la vivència de l’amor en el dia a dia, d’allò_que_és, de Déu, de la divinitat, l’essència, energia, vida, intel·ligència, llum, veritat… en fi, en la vivència del mi mateix.

Però també he begut d’altres fonts més mundanes: el manteniment dels somnis de parella a ultramar, l’escalf i naturalitat de la família i els amics, del suport mutu dels companys de feina, desbordats amb les programacions educatives i la tecnologia; també de la humilitat del grup de persones LGTBI de l’Enllaç, compartint les pors, les necessitats més íntimes, els recursos i la provisionalitat de la situació i de la vida.

La vida ens sorprèn contínuament i aquest temps de la Covid-19 ha tornat a fer-ho, ara a escala planetària. Independentment de les situacions personals, de la cultura, la llengua, religió o qualsevol altra opció, tothom té necessitat de sentit, de formar part i de caminar segur per viure plenament. Hi ha múltiples fonts d’on beure, per viure; busca i trobaràs.

Sergi Bernabeu

Una crida de la xarxa de parròquies ecosolidàries

Benvolguts/des,

En iniciar la setmana Laudato si’, que commemora els 5 anys de la publicació de l’encíclica, un bon gruix d’entitats d’Església, fem una crida a totes les parròquies, congregacions religioses, entitats, grups i comunitats de les diòcesis de Catalunya, a signar un compromís amb una ecologia integral.

La signatura pot ser tant a nivell individual com d’entitat. Animem tots els membres de la xarxa de Parròquies EcoSolidàries a signar com a entitat i a fer-ne difusió entre els membres de la seva comunitat per demanar la seva adhesió personal a aquest compromís.

També us agrairem que ens ajudeu a fer difusió d’aquesta recollida de signatures a través de la xarxa, per tal que arribi al màxim nombre de membres de la nostra Església Catalana.

Volem unir tota l’Església Catalana per donar resposta a la reiterada crida del papa Francesc a la conversió ecològica integral. Comptem amb tots/es vosaltres!

 

Sapigueu que L’Agulla ha signat aquest document, que trobareu a la plana següent i que us animem a signar, individualment o en nom de les comunitats i entitats de què formeu part. Podeu fer-ho aquí.

Compromís amb una ecologia integral

Nosaltres, responsables o membres de congregacions, comunitats, institucions, moviments o entitats, preveres, religiosos i religioses, laics i laiques membres de l’Església a Catalunya,

Tot celebrant el cinquè aniversari de la Carta Encíclica Laudato si’ del Papa Francesc, i també la recent publicació de la seva Exhortació Apostòlica postsinodal “Estimada Amazònia”,

En solidaritat amb tots aquells que pateixen les greus conseqüències de la pandèmia mundial sobre la salut i sobre l’economia, i que afecten especialment els col·lectius més vulnerables,

Preocupats perquè en els darrers anys s’han agreujat els factors que porten al trencament dels equilibris que fan sostenible la Terra i són cada vegada més greus les conseqüències per als països i les comunitats més pobres del món,

Preocupats perquè el nostre model de desenvolupament depredador i el nostre estil de vida consumista generen greus i creixents perjudicis als ecosistemes i la biodiversitat, promouen exclusió social i provoquen un canvi climàtic que obliga poblacions senceres a marxar cap a altres territoris per motius de supervivència,

Conscients que la crisi sanitària mundial que patim ha mostrat un cop més la profunda interdependència de la família humana i la necessària coresponsabilitat de tots en el destí de la humanitat, i ens ha ofert una nova oportunitat per avançar en la construcció d’un món més just i fratern,

Fent nostre el document de compromís signat el 20 d’octubre de 2019 per participants del recent Sínode Panamazònic a les Catacumbes de Domitila.

En profunda comunió amb el successor de Pere, invoquem l’Esperit Sant i declarem i ens comprometem personalment i comunitàriament a:

1. Assumir, davant l’amenaça extrema de l’escalfament global, la pèrdua de biodiversitat i l’esgotament dels recursos naturals, el compromís de defensar la Casa Comuna i cada un dels humans que l’habiten amb les nostres actituds i opcions de vida.
2. Reconèixer que no som els amos ni dominadors de la Terra, autoritzats a espoliar-la, sinó que nosaltres mateixos som terra (Gn 2,7-8), hostes i peregrins (1 Pe 1,17b i 1 Pe 2,11), cridats a ser els seus zelosos cuidadors i cuidadores (Gn 1,26 i 2,15).
3. Promoure una ecologia integral, en la qual tot resta interconnectat, els éssers humans i tota la creació, perquè totes les criatures són fills i filles de la terra i sobre ells aleteja l’Esperit de Déu (Gn 1,2).
4. Acollir i renovar cada dia l’aliança de Déu amb tota la creació. “Mireu, jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers vius que us envolten: els ocells, els animals feréstecs i domèstics que han sortit de l’arca, en una paraula, amb tots els éssers vius de la terra” (Gn 9,9-10 i Gn 9,12-17).
5. Renovar a les nostres esglésies l’opció preferencial pels pobres, i en particular els pobles indígenes o originaris i, juntament amb ells, garantir el seu dret a ser protagonistes en l’Església, en la societat, en el concert mundial de pobles i cultures. Ajudar-los amb tots els mitjans al nostre abast a defensar i preservar les seves terres, cultures, llengües, històries, identitats i espiritualitats, acollint i valorant la diversitat cultural, ètnica i lingüística en un diàleg respectuós amb totes les tradicions espirituals.
6. Caminar ecumènicament amb altres comunitats cristianes en l’anunci inculturat i alliberador de l’Evangeli i amb altres religions i persones de bona voluntat, en solidaritat amb els pobles indígenes o originaris, amb els pobres i els petits, en la defensa dels seus drets i en la preservació de la Casa Comuna.
7. Assumir davant l’allau del consumisme un estil de vida alegrement sobri, senzill, contemplatiu i solidari amb els que poc o res tenen; reduir la producció de residus i l’ús de plàstics, optar per energies renovables, apostar per les empreses d’economia social i solidària i les finances ètiques, afavorir la producció i comercialització de productes agroecològics i de proximitat, utilitzar el transport públic sempre que sigui possible i donar suport a iniciatives que promoguin una nova economia i un nou model de desenvolupament fonamentat en el bé comú i l’ecologia integral.
8. Posar-nos al costat dels que són perseguits pel seu servei profètic de denúncia i reparació d’injustícies, de defensa de la terra i dels drets dels petits, d’acollida i suport a les persones migrants, les que cerquen refugi o les que són objecte de tràfic o explotació.
9. Conrear veritables amistats amb els pobres, visitar les persones més senzilles, malaltes o privades de llibertat per qualsevol causa, ser a prop de les persones sense treball, sense sostre o sense papers, defensant la seva dignitat, exercint el ministeri de l’escolta, del consol i del suport que porten alè i renoven l’esperança.

10. Animar a totes les parròquies, congregacions religioses, entitats, grups i comunitats de les diòcesis que fan camí a Catalunya a concretar aquest compromís comunitari en les seves activitats i fer tots els esforços possibles perquè es promogui, s’aprofundeixi i es vagi posant en pràctica la crida urgent del papa Francesc a una Conversió Ecològica Integral.

Conscients de la nostra fragilitat, de la nostra pobresa i petitesa davant dels tan grans i greus desafiaments, ens encomanem a la pregària de l’Església.

15 de maig de 2020

 

Seguint la missa de Montserrat

Per a mi, una bona manera de sentir-me connectat amb la celebració cristiana durant aquest temps de confinament ha estat seguir la missa de Montserrat cada diumenge. I afegint-hi alguna torna, com el dia de la Mare de Déu de Montserrat o el Primer de Maig, en aquest darrer cas, per cert, amb una magnífica homilia del Josep Laplana. Entrar en comunió amb la missa de Montserrat té un parell de valors bàsics: un, que allà ho fan bé, i l’altre, el més important, que aquella és una comunitat ja existent, no constituïda ad hoc, cosa que dona a la seva celebració una autenticitat que no tenen les altres misses retransmeses a través de diversos mitjans.

Jo entenc i valoro, sens dubte, les misses que es retransmeten des d’algunes parròquies: encara que la comunitat que allà es crea és poc real, el fet que qui la presideixi sigui el capellà que presideix la missa en la qual, en temps normal, un participa habitualment, crea uns vincles prou valuosos. Però vaja, d’entrada la idea no m’atreu gaire.

No ho sé, a mi m’hauria semblat una bona idea que els bisbes catalans haguessin dit que convidaven els feligresos a unir-se a la missa de la comunitat de Montserrat, i que ells, els bisbes, també s’unissin a aquella celebració des del sofà de casa seva. I els dies de cada dia igual: els bisbes i capellans que celebren la missa sols o amb una companyia mínima, segurament que farien millor si s’unissin a la missa d’una comunitat normal com és Montserrat, ara que tantes facilitats tenim per fer-ho a través dels múltiples mitjans de comunicació de què gràcies a Déu disposem.

Sé perfectament que seguir la missa de Montserrat no equival a participar de la missa dominical com fèiem fins que va arribar la pandèmia: a la missa s’hi participa formant part de la comunitat celebrant reunida en un lloc, i no de cap altra manera. Si la mirem per la tele, ens podem unir amb el màxim esperit de comunió amb els qui la celebren, però no “anem a missa”, ni “val” com a missa. Però el que no té sentit és plantejar-s’ho així. Si resulta que no podem participar de la missa pel motiu que sigui, i una pandèmia com aquesta és òbviament un motiu molt indiscutible, aleshores el que cal fer és buscar cadascú de viure de la millor manera que pugui aquest dejuni celebratiu. A mi, ja dic, la millor manera que he trobat ha estat unir-me a una missa ben celebrada en una comunitat real. Tranquil·lament, deixant que allò que fan en aquesta comunitat m’entri a dintre amb esperit de pau. Altres, en canvi, els anirà bé fer algun tipus de celebració pròpia, familiar. Altres, seguir la missa que diuen a la parròquia i retransmeten per algun canal d’internet. Altres servir-se de vídeos dominicals, que no són misses sinó estones de pregària, com els que fan a Roda de Ter. Altres, no fer res i viure la situació des de dins del cor. Tot és bo.

Sí, és cert que aquí hi ha una mena de barrera teològica i espiritual que potser la situació que estem vivint hauria pogut ajudar a superar però que no sé pas si ho deu haver fet: la de posar el sentit màxim del ser capellà en el fet de celebrar l’eucaristia com sigui, més enllà del caràcter comunitari que li és connatural. S’ha anat creant, en efecte, des de fa segles, el sentiment que el capellà que no presideix l’Eucaristia, ni que sigui com a mínim com a concelebrant, no és prou capellà. I això, certament, em sembla que és una distorsió notable del ministeri presbiteral. I més encara quan en el fons d’aquest sentiment hi ha aquella teologia tan insostenible segons la qual és important celebrar moltes misses perquè en cada missa Déu dona la seva gràcia, i com més misses es diguin més gràcia donarà. Sant Francesc aconsellava als seus frares que a cada convent es digués només una missa al dia, i que si hi havia més d’un capellà, presidís un d’ells i els altres oïssin la missa del seu company, com els altres fidels. Doncs em sembla que en aquesta situació actual també hauria estat educatiu i refrescant per als mateixos capellans que haguessin actuat com els altres fidels, sense recórrer a la missa privada.

I bé, ara entrem en una altra fase, la de les misses amb els signes comunitaris altament disminuïts. Que estranyes, les misses amb l’admissió i la col·locació taxades! Sé que per a molts serà una gran alegria poder recuperar la missa ni que sigui en aquestes condicions. A mi, em sembla que no em vindrà gaire de gust i preferiré continuar de moment amb la missa montserratina. Però en tot cas, l’important és que cadascú trobi allò que més bé li vagi.

Josep Lligadas

Dos mesos sense celebracions litúrgiques… o no?

Recordo la darrera eucaristia setmanal al Casal Loiola: ens vam mirar als ulls i vam fer gestos amb el cap en lloc de donar-nos la pau; els celebrants es van netejar amb solució hidroalcohòlica abans de donar la comunió; només es podia combregar recollint el pa a la mà… I poc després començava el confinament…

El final de la Quaresma, la Setmana Santa, i fins i tot la Pasqua, la majoria dels catalans el passarem sense haver-nos pogut aplegar en els temples i celebrar la nostra fe com ho veníem fent des de sempre…

Però no, la nostra fe l’hem celebrada i compartida… Sí, cadascú a casa seva…Tanmateix aquesta Covid-19 ens ha permès de comprovar que la nostra vivència cristiana s’ha manifestat a nivell personal, familiar, grupal i comunitari, de maneres riques i enriquidores, creatives i creadores.

Moltes parròquies, bisbats, comunitats, han anat ofertant celebracions de tota mena (viacrucis, eucaristies, els oficis del Tridu Pasqual…) a través de la televisió o per Internet. He de confessar que jo no m’hi he sentit convocada… Veure allà algun capellà oficiant amb un parell de persones que l’ajudaven em resultava carrincló i poc comunitari. Em mancava la comunitat… I em semblava que em posicionava com a espectadora i en una Eucaristia mai ningú s’hi hauria de sentir espectador, mentre algú “celebra”… O tothom celebra o com podem dir que és una celebració comunitària?

A casa vam optar per llegir la Paraula, fer silenci, fer memòria de Jesús, portar rostres a la nostra pregària, sentir-nos en comunió amb el món, però també amb qui arreu del planeta no podia participar en celebracions com les habituals dels nostres diumenges… Hi ha tants milions de cristians que no poden celebrar l’Eucaristia cada diumenge a l’Àfrica i només en tenen ocasió potser un cop al mes!

Però també és cert que la nostra fe cristiana no la podem viure si no és amb altres… I aquests mesos, a més de les transmissions de celebracions “tradicionals” per la televisió o a través d’Internet, ens hem sentit acomboiats per les nostres comunitats, amb qui hem expressat i compartit les nostres creences.

Molts grups que tenien una periodicitat quinzenal o mensual han passat a tenir reunions virtuals setmanals. La pregària, el compartir, la revisió de vida… omplien les nostres pantalles i tots hem esdevingut usuaris de sistemes de videotrucades dels que ni havíem sentit parlar. I malgrat l’aparent fredor del plasma, els vincles i l’escalf es mantenia. Ens anàvem acompanyant i posant davant Déu la incertesa, la vulnerabilitat, les pors, les petites alegries i descobertes que anàvem fent…

El Tridu Pasqual ens aplegava a famílies de tota la península amb unes estones de pregària, preparades per comissions, i connectant tots alhora en una estrena de Youtube: música, imatges, les reflexions gravades en vídeo… I el moment de silenci s’omplia amb les pregàries compartides per mitjà del xat. I sentíem que la força litúrgica de la celebració del dia de l’amor fratern o de la vetlla pasqual es manifestava d’una altra manera, nova, senzilla, que deixava ben palès el regal de la comunió entre els amics i amigues de Jesús…

I la litúrgia de cada casa… Petits altars per compartir el pa i la paraula en família i comunitat. Espelmes, icones, però també una mascareta o uns guants… signes de la presència del dolor que ens envoltava i ens aclaparava. Unes flors per recordar-nos la Resurrecció de Jesús amb una espelma lluminosa en un racó de la casa. I fer que els infants hi participessin… Uns amics malaguenys reproduïen les processons amb els ninots clics de la canalla… Ells preparaven els passos de cada dia com si fos un taller de manualitats… I al passadís de casa seva els posaven arrenglerats, sonava la música adient i ho gravaven amb vídeo… Voldreu dir que no serà una de les processons més participades que ells viuran mai? Construir el pas amb la taula del Sant Sopar, la Creu o el mantell de Maria amb els materials que tenien a casa (cartolina, paper d’alumini, retoladors de colors…) va ser un exercici de catequesi però també de devoció popular.

 

 

 

 

Rebre la fotografia d’una família amb la mainada al voltant de la taula amb les candeles com a felicitació de la Pasqua, omplia de goig… Sí, veritablement ha ressuscitat!

Sí, aquesta ha estat una oportunitat per fer nostra la litúrgia, per adaptar-la a la nostra realitat confinada… i alhora per fer-nos experimentar ser part del poble de Déu…

Han estat temps no de litúrgia sinó de litúrgies renovades, simples, alimentades per la creativitat, la voluntat i fins i tot l’esforç… De vegades ens és tan fàcil que tot ens vingui donat!

Ha estat una lliçó, ens hem descobert capaços de trobar maneres d’expressar el que creiem, sentim, desitgem, sense caure en clericalismes… Podem celebrar i viure la nostra fe des de la nostra realitat, com a laics i laiques, amb llenguatges i signes adaptats als nostre moment històric i social. Crec que com a Església hem de prendre’n nota. Alguna cosa hauria de canviar en les nostres comunitats. Som capaços de litúrgia… Tant de bo no ho oblidem quan les portes de les nostres esglésies s’obrin… i les nostres celebracions puguin enriquir-se amb la sensibilitat i creativitat múltiple i sincera que s’ha anat manifestant en la nostra reclusió a casa.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Benaurances en temps de pandèmia

  • Felices les persones que tenen com a professió la neteja, perquè fan viables els espais per a la vida i ens recorden que la higiene és la primera i més bàsica de les prevencions.
  • Felices les persones que tenen cura, a casa o en un centre, de la fragilitat que ens és més estimada, en tota circumstància i arriscant la seva salut.
  • Felices les persones que estan passant en solitud tot aquest confinament. Tant de bo que se sentin estimades per tots.
  • Felices les persones professionals de la salut, perquè posen amb molt d’esforç els seus coneixements i les seves habilitats al servei de la salut de tots, i ens ensenyen el valor de la generositat.
  • Felices les persones la feina de les quals no es veu perquè no sabem de logístiques, però que amb imaginació, rigor i disciplina aconsegueixen eixamplar els espais de la cura i la solidaritat i vetllar per la seguretat de tots.
  • Felices les persones que fan recerca, perquè el seu estudi ens retorna l’esperança.
  • Felices les persones que treballen al camp, perquè de la seva atenció a la natura surt l’aliment imprescindible.
  • Feliços els homes i dones que són mestres i professors i que fan sentir el seu caliu als més petits i als joves, més enllà dels coneixements.
  • Feliços els treballadors i treballadores que, des de casa i sovint amb mitjans escassos, procuren que continuem disposant dels serveis necessaris i que l’economia no s’enfonsi.
  • Felices les persones que han perdut la feina, o que no poden arribar a fi de mes, perquè ens recorden que per fer possible la justícia de Déu hem de canviar moltes coses de la nostra forma de viure.
  • Felices les persones que s’ocupen aquests dies de vetllar perquè els infants se sentin estimats, que l’alegria que creen els il·lumini la vida.
  • Feliços els homes i dones que fan feines poc valorades i mal pagades: repartint paquets, reposant prestatgeries, despatxant, conduint, perquè ens han retornat el sentit de l’agraïment.
  • Feliços els homes i dones que des de les administracions públiques, des de les Esglésies, des dels mitjans de comunicació mostren el seu interès per allò que ens passa i, en circumstàncies adverses, ens expressen la seva proximitat.
  • Felices les persones que voluntàriament s’impliquen en aquesta crisi per estar al costat dels qui més pateixen, perquè ens fan viure la plenitud de l’amor.
  • Feliços tots els ciutadans i ciutadanes que, cadascú en les seves circumstàncies, s’esforcen per actuar amb esperit cívic i solidari, i tots els cristians i cristianes que, a més, preguen i viuen la presència amorosa de Déu de tantes i tantes maneres diferents.
  • Felices les persones que es dediquen a la política i que amb humilitat prenen decisions difícils amb honestedat i posant el bé comú per damunt del propi prestigi i interès, perquè en la senzillesa hi ha la veritat.
  • Feliços els presos, els malalts, els qui no tenen papers, els maltractats, els refugiats, els que viuen al carrer, perquè Jesús és sempre al seu costat.

Mercè Solé

Reflexions d’una jove, no tan jove

Quan una persona és militant de la JOC (Joves Obrers Cristians), passa per moltes etapes: la de “Jo de moment només soc militant de base”, la de “La meva acció passa pels estudis/feina i no em puc implicar en l’organització del moviment”, la de “Vull fer un servei al moviment i implicar-m’hi a fons”… Actualment la meva etapa és: “Ara que ja tinc trenta anys i no soc tan jove, ha arribat el moment que em plantegi deixar el moviment”. Com que hi ha més gent a la JOC en aquesta situació, hem decidit reunir-nos per compartir les inquietuds que tenim i reflexionar sobre el nostre pas pel moviment.

Vaig començar la militància a la JOC el 2008 i des de llavors les coses han canviat molt. El Pla Bolonya i l’impacte de la crisi econòmica amb la consegüent pujada dels preus dels estudis superiors fan que l’actitud dels joves davant dels estudis hagi canviat. Per a molts dels meus companys universitaris les bones notes són gairebé una obsessió. Els smartphones ens mantenen connectats constantment i, a la vegada, les xarxes socials ens allunyen del contacte cara a cara. Però també hi ha molta mobilització en relació amb el canvi climàtic, el feminisme i els drets de la comunitat LGBTIQ+. Tot plegat se suma al fet que cada vegada veiem més joves que consideren la figura de Jesús com un referent i model a seguir, però que no es consideren creients. I també trobem joves que es consideren creients, però que per certs prejudicis o incoherències dins de l’Església, no se senten part de la comunitat cristiana.

Explicada d’aquesta manera, la situació sembla excessivament complexa; però la gràcia de poder fer una reflexió com aquesta en un moviment com la JOC és que posa l’accent en el procés i el creixement personal. És veritat que actualment els joves tenen una situació complicada; constatem que les condicions de vida de molts d’ells està en contradicció amb el Regne de Déu. Però hi ha un element capaç d’aportar-los esperança i empenta: la descoberta del Jesús quotidià, del que actua en les petites coses i a través de les persones, el “Jesús amic” (tal com dirien els consiliaris). I dic que és un element clau perquè en molts casos va acompanyat també d’un moment de maduració personal. Quan parlo de descoberta no em refereixo a un moment d’il·luminació similar a l’eureka d’Arquimedes, sinó a una descoberta gradual, a un procés que ajuda a tenir una fe més aterrada, que mostra que la fe i la vida van lligades.

De tots els elements que ajuden a aquesta descoberta, en destaco quatre. El primer de tots són els referents, persones de qualsevol edat amb vivències similars a les nostres i amb capacitat de verbalitzar-les des del punt de vista cristià; algú que ajudi a crear ponts amb la nostra vida. El segon és la necessitat de tenir diàlegs o debats amb aquells diferents de nosaltres. A través del diàleg aprenem a crear discurs i també descobrim les pròpies incoherències. El tercer element és el silenci i la pregària, precisament perquè no sempre es poden corregir les incoherències, així que haurem d’aprendre a viure amb elles i estar-hi en pau. I el quart i últim element és el dret a equivocar-nos. Dit d’aquesta manera sona estrany, però l’explicació és ben senzilla: aprenem a partir de l’assaig-error i és quan analitzem l’error que descobrim quina ha estat la nostra responsabilitat, què hem de millorar. Quan tenim la combinació dels referents, el diàleg, l’error, el silenci i la pregària és el moment de preguntar-nos: ¿I en tot això que has viscut, quina ha estat la presència de Jesús?

Així doncs, i ja que acabo la militància a la JOC, ¿on he descobert jo la presència de Jesús? Per un costat, en els que m’han acompanyat en el meu procés i han tingut la paciència de deixar que m’equivoqui per créixer al meu ritme. I per l’altre en els militants de la JOC que m’encomanen la seva empenta, que em qüestionen des de l’amor i que no deixen de sorprendre’m cada dia.

Maria Guarch

Un decàleg a tall de vacuna

Primer. Les coses que passen i que ens passen, sempre tenen una causa o, si més no, tenen possibles lectures de per què passen. Personalment, crec que és un avís d’abast global. Avís que ens ha de fer pensar que no estem fent les coses bé a nivell global i local.

Segon. La pausa obligatòria que ens ha caigut a sobre, és com aquella frase, no sé si pedagògica, però prou efectiva que diu: “Nen, al racó de pensar”, després de moltes amonestacions i de molts arguments rebutjats per la criatura.

Tercer. Els danys col·laterals, a més dels malalts i dels morts, seran molt importants i greus com ja podem observar i témer: el dany econòmic portarà acomiadaments més o menys arreglats, atur, fallides, desànim, desesperació.

Quart. Hi va haver la crisi econòmica del 2008 que va provocar també un daltabaix per a moltes famílies, a més de retallar fortament “la societat del benestar”. I es va parlar d’una lliçó que calia aprendre, molt centrada en la bombolla immobiliària. La lliçó no s’ha après.

Cinquè. No caiguem en la trampa de les falses solucions que només tocaran l’epidermis del problema. Estem en una situació de malaltia personal i col·lectiva, global. No cal buscar laboratoris secrets ecocides. Nosaltres som el laboratori.

Sisè. Tenim la gran oportunitat de fer una PAUSA global seriosa i replantejar-nos què estem fent i com estem vivint i si volem un futur emmetzinat o una humanitat rehumanitzada.

Setè. Aprofitem aquest temps per Re-pensar. Re-pensar-nos. Compartir les nostres reflexions. Valorar totes les dades dels científics, que són com els profetes de vells temps, que ens diuen que potser “encara hi som a temps” de fer un cop de timó.

Vuitè. Realment hi ha una consciència global, uns efectes devastadors globals, però també un sentiment comú solidari que ens pot portar a nous plantejaments: sobre el treball, sobre les relacions familiars, sobre l’ús del temps i de l’oci, sobre el paper de cada persona, de cada professió, de cada col-lectiu, de cada poble.

Novè. Les xarxes ens han obert un camí encara “inexplorat”. Potser podrem tornar a caminar pel carrer i aturar-nos i parlar sense estar enganxats al mòbil. Potser ens adonarem que vivim en espais socials que hi són per a retrobar-nos com a persones que saben mirar-se i fer-se abraçades. Potser recuperarem el debat sincer i la conversa amable. Potser ens adonarem que a més dels productes de proximitat hi ha persones de proximitat.

Desè. Podríem dir que és un segon avís per a navegants. El cant de les sirenes ens pot tornar a engalipar i, encegats i seduïts, podrem anar cap a nous esculls encara més perillosos. Ara, com diu el temps quaresmal, és un temps de noves oportunitats. Un temps favorable al canvi d’estil, de costums, de maneres. La humanitat serà solidària o no serà.

Josep M. Fisa

Hesiquía o paz interior (integral)

¿Qué es y para qué sirve? Si es que sirve para algo

Como decíamos ayer (10/9/2018), ahora toca hablar de la hesiquía, palabra con un significado muy amplio que iría desde el reposo a la paz interior, el silencio o el recogimiento… Algo que viene muy bien para tiempos como los que corren.

No se trata de una situación momentánea, sino de un estado permanente, y va siempre acompañada por el conocimiento de las propias carencias, como bien expresa en el siglo VII uno de los grandes maestros espirituales del Oriente cristiano: «Amigo de la paz interior no es aquel que lleva a cabo con diligencia las cosas hermosas, sino aquel que acoge con alegría las cosas negativas que le afectan», Isaac de Nínive, El don de la humildad, Sígueme, Salamanca 2007, p. 111.

Por medio de la hesiquía podemos alcanzar la unidad interna (focalizando nuestros deseos, facultades y energías), vivir en paz con quienes nos rodean (naturaleza incluida) y experimentar la presencia y el encuentro con Dios. Volvemos de nuevo a Isaac de Nínive: “Escruta tu práctica y no corras tras un nombre. Entra, profundiza, no tengas pudor, aprende, progresa, lánzate en todas las distinciones maravillosas y libres de los caminos de la práctica de la quietud, a fin de que comprendas con todos los santos la altura, la profundidad, la longitud y la largura (cf Ef 3,18) de esta conducta que no tiene límites… Y no te concedas reposo hasta haber penetrado en todos los senderos”, ib. 182.

La hesiquía no supone dejar de tener problemas o dificultades, que nos acompañan hasta el final, sino ser capaces de enfrentarnos a ellas. Tampoco significa insensibilidad hacia lo que nos rodea, sino relacionarnos con nuestro entorno en su auténtico sentido y razón, no en función de nuestros deseos, pues como expresa Isaac de Nínive: “Permanece en paz contigo mismo, y los cielos y la tierra estarán en paz contigo mismo”, ib. 78.

Y aunque es por esta hesiquía por la que empezamos a adquirir el conocimiento de nuestra propia persona y de Dios, no es más que indirectamente, pues solo por el amor tenemos un conocimiento pleno de ambos: “De hecho, cada vez que apacigua todos los movimientos del oído y de la vista, el solitario ve de un modo luminoso a Dios y a sí mismo, y extrae [del alma] aguas limpias y dulces, que son los suaves pensamientos de la firmeza. Por el contrario, cuando se apoya en aquellos movimientos, a causa del torpor que ellos le producen el alma se vuelve semejante a uno que camina de noche en medio de la niebla: es incapaz de ver el camino y el sendero, de manera que se extravía con facilidad hacia lugares desiertos y peligrosos. Sin embargo, cuando se aquieta al mismo tiempo que su alma, como alguien sobre el cual soplara un viento fresco que despejase el aire a su alrededor, entonces empieza a resplandecer de nuevo ante sí mismo, descubre lo que él es, discierne dónde se encuentra y dónde se le pide que vaya, y ve de lejos la morada de la Vida”, ib. 108.

Un conocimiento que también se aplica a la propia Escritura (y a nuestra vida e historia), donde su complejidad y riqueza hacen absolutamente necesaria la paz interior, como aconseja Isaac de Nínive: “Que tu lectura se realice en quietud, [alejado] de todo, estando libre de la excesiva preocupación por el cuerpo y del tumulto de las actividades, a fin de que produzca en tu alma un sabroso gusto, mediante las comprensiones deliciosas que trascienden los sentidos [y] que el alma siente en sí misma cuando persevera en la lectura”, ib. 40.

Y una vez visto qué es la hesiquía, y su importancia, tocará en próximos apartados ver cómo conseguirla, advirtiendo a las almas inquietas que esta cuestión va para largo.

Fernando Rivas Rebaque

Recordant en Pep Soler

Pep Soler, acompanyat de Xavier Moralans, empenyent un cotxe en una trobada de la Jobac. Finals del 70.

De vegades l’expressió d’una persona, la gestualitat, l’entonació… suggereixen més que una biografia. Si penso en el Pep Soler sento la seva veu i percebo l’apassionada i sonora intenció de les seves paraules. Sonora en part per la seva sordesa, i d’altra part per la seva discreta però contumaç necessitat de fer una observació, un detall, una afirmació, mai gratuïta, i acte seguit… una sonora també rialla que projecta aquella vitalitat que coneixem els que l’hem tractat en algun moment. Però el Pep principalment escoltava. Atent no només al que es diu sinó al que hi ha de vivència que no acaben d’expressar les paraules, i atent a estirar el fil que conduirà a la presa de consciència. D’aquelles paraules dites i no dites, d’aquelles intuïcions anotades amb lletra minúscula a la llibreta en brolla vida. Tot el que escrivia a les llibretes dels grups de revisió de vida que acompanyava com a consiliari –ves a saber quantes en tenia– constituïa la matèria prima de la pregària diària. La vida d’en Pep estava feta de fragments, de fets i de paraules, de rostres concrets, de situacions que l’envoltaven dia a dia. En el seu silenci brollaven cares, expressions, misèries i joies que alimentaven certament aquella passió de viure que reflectia la seva forma de comunicar-se.

Vaig conèixer el Pep Soler al local parroquial del carrer Martí Molins al barri de la Sagrera quan ell i altres capellans joves havien iniciat l’aventura de coordinar grups de joves entorn de les parròquies de barris, amb la revisió de vida d’herència jocista, enmig d’un corrent d’aire fresc que corria llavors gràcies a l’obertura de finestres que propicià el Concili, i de l’efervescència social d’aquell moment de canvis dels anys 70. Jo era un d’aquells joves de barris, en Pep, primer consiliari general de la JOBAC, anava posant les primeres pedres de l’organització: els joves teníem la paraula i el protagonisme, una cosa insòlita si es vol en aquells moments, seguint la màxima de Joseph Cardijn “els joves evangelitzen els joves”. D’aquelles estones llargues a la coordinadora general acompanyades de la paciència i tenacitat del Pep Soler en va néixer un moviment que a mitjans dels 80 aplegava setmanalment un miler de joves entorn de la revisió de vida que, segons el bisbe Joan Carrera, era equiparable als millors moments jocistes dels anys 60. Certament l’organització és la clau de tot moviment que vulgui incidir i transformar la realitat. Tan simple però tan desconegut encara avui per alguns partits de la nova política.

La JOBAC recollia herències, i reformatava la pastoral del medi d’acord a allò que configurava llavors la vida dels joves, que per al Pep Soler i els seus companys capellans joves acabats d’ordenar, era el “ser joves de barris”. La JOBAC volia transmetre la força de l’Evangeli perquè els joves es comprometessin amb els seus companys i companyes de la classe treballadora i amb els seus entorns socials dels barris populars. L’única recepta era impulsar-los cap a l’acció i fer revisió de vida. És en aquest escenari on el Pep Soler es va entrenar com a consiliari i com capellà diocesà. Aquella experiència del Moviment va quallar en un home que ha vinculat sempre la seva tasca pastoral a fer equip a tot arreu on ha viscut. Després de 43 anys de capellà, va explicar fa alguns mesos als companys de grup de l’ACO: “He procurat menjar, viure i compartir sempre vivenda amb els companys capellans. No és cosa fàcil, i alguns acaben vivint sols”. Darrerament, amb el temor de quedar-se sol a la vivenda de la parròquia, no es resignà a la temptadora comoditat de no dependre de ningú. Continuava fent equip a l’arxiprestat, a l’ACO. “En l’altre trobes l’escalf humà que necessites”, deia, perquè era addicte a sentir al voltant la presència dels altres, els que fossin, on ell hi veia la presència de Déu. La seva obsessió era fer arribar a tothom que, contra tota esperança, l’Evangeli adreça sempre una paraula de salvació, de superació, de dignitat…

En Pep Soler ha sigut i és un referent necessari per a les generacions sortides de la JOBAC. El seu entusiasme per l’Evangeli i el seu esperit de treballador incansable del dia a dia ens acompanyaran sempre. Va marxar com el seu amic i company Josep Maria Puxan, amb discreció i sense avisar.

Salva Clarós

Permeti’m, què porta vostè a sobre?

Tothom que hagi passat pels controls de seguretat dels aeroports sap el que això representa: cues a munt i avall, paciència, tarja en una mà, identificació a l’altra, buidar l’ampolla, treure’s el cinturó, les cadenes, anells, revisar les butxaques, abandonar l’encenedor, les tisoretes o quelcom amb aparença perillosa i, tot, bossa de mà, sabates i dispositius electrònics fora de les seves fundes cap el túnel dels raigs X, mentre un mateix passa per l’arc detector esperant no sentir el xiulet. I cas d’aquest infortuni, de la probabilitat o que el funcionari de torn cregui intuir quelcom, caldrà deixar-se grapejar i/o obrir les bosses, deixar sobre una taula davant de tothom allò que duem, en el fons… mostrar el què i qui som.

En psicologia sovint es fa servir “la motxilla” per referir-se a les experiències negatives o no prou satisfactòries que carreguem amb nosaltres i que ens impedeixen encarar el present d’una manera sana i optimista. Fent servir aquest símil, he mirat endins meu i m’hi he fixat en allò deixat de banda i en com va la meva motxilla interior, a partir de les capses, bosses i maletes que han vingut amb mi en els últims temps.

Al febrer em mudava fora de Barcelona: de la solteria a la parella de fet, d’un pis a una casa, de la ciutat al camp, del metro al tren, del bullici a la tranquil·litat, del projecte individual al comú. Molts trastos, alguns llibres, apunts vells, la vaixella de diumenge, relacions poc sanes… van anar a les escombraries, les vaig donar o es van quedar.

Al setembre em mudava una mica més lluny i amb restriccions d’equipatge, ara cap a l’Àsia. Duia en aquell moment una bossa rebregada amb ànsies d’escapar del remolí d’una vida marcada per la qualitat i les aparences, una ampolleta de voler conèixer i tres capsetes amb l’agraïment als qui m’han facilitat aquest any sabàtic, amb el record del company recentment finat, i amb la preocupació per l’amiga malalta.

Però just havent aconseguit marcar una rutina, la crida a l’acompanyament urgent del sogre en els seus últims dies entre nosaltres em va fer agafar un vol de tornada, en el qual em van trobar una gran bossa d’esperit de servei i amor de família.

Tres setmanes després, amb el cor vessant de vida posàvem rumb novament cap a Saigon, ara amb les butxaques plenes de satisfacció, la necessitat de créixer al necesser i la consciència reafirmada en valors com el camí en parella i l’aposta pel que realment paga la pena. A última hora, fruit dels esdeveniments arran de la Sentència 459/2019 del Tribunal Suprem que vaig veure i viure des de l’hospital, vaig emportar-me un sac d’orgull català i un paquet de vergonya creixent de l’estat espanyol. I ara al passaport hi adjunto com a tarja de presentació un “Tôi không thích là người Tây Ban Nha”.

Tecnològicament m’acompanya el portàtil: serveix a la necessitat comunicativa (anglès, vietnamita, bangla…) i d’ordre. Ordinador que és porta d’entrada a diferents cursos en línia -entre ells “Las Mujeres en la Iglesia” del Boston College i “Abús Sexual Infantil per a professionals en contacte amb infants i adolescents” de la Fundació Vicki Bernadet i que canalitza la reflexió en el bloc Tunafijunza. I com a col·laborador seu, però amb cura, sabedor del seu poder addictiu, el mòbil.

També m’he endut alguns llibres, destacant-ne “Navegantes de la fe” d’Emilio Pinto Rodríguez qui me’l dedicava temps enrere amb estima, respecte i admiració. Gràcies Emilio! i també els llibrets de “La missa de cada dia” de l’Editorial Claret als quals he grapat els anàlegs “Nhút cho lời chúa” de la parròquia. Aquesta senzilla bibliografia acompanyada del costum de la pregària, em fan encarnar els anys d’estudi d’història del cristianisme, de dogmes i tractats… ajudant-me a entendre i suportar la meva pròpia persona, així com a fer present Jesucrist davant dels altres.

Ara em toca començar a preveure què dur a l’equipatge en el proper viatge a casa per Nadal. I tu? Quant fa que no mires què hi duus en el sarró? Què hi portes tu a sobre?

Sergi Bernabeu

Estimar la vida

El que avui he escrit, encara que siguin dues parts diferents, crec que té un denominador comú: Estimar la vida.

Celebrant el funeral d’una persona, no només vius i dius: Us acompanyo en el sentiment… sinó que agraeixes la participació d’uns moments difícils pel dolor i també, moguts per l’esperança.

  • Recordes tantes coses… (Normalment, la confiança de les famílies, t’ajuda que també t’ho apliquis a tu mateix).
  • Estimes i aprens la vida en tots aquells detalls que t’ajuden a no defallir i a fer el bé.
  • Corregir d’allò que t’adones que t’has equivocat, amb un fort propòsit d’esmena.
  • Sobretot, seguint l’Evangeli, agrair al Déu de Jesús per la vida Nova que anomenem resurrecció.
  • La vida té sentit i val tot aquell esforç per a no defallir, per avançar aprenent, compartint, admirant i especialment, per ser feliç.

Ara, aquesta segona petita part, no només és el record d’un costum que els fills de Canet, capellans i actualment, un diaca, un cop l’any, ens trobem i celebrem l’Acció de Gràcies al Santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar. Unes hores que ens ajuden a enfortir tot el que he escrit fins ara i que resumeixo amb aquesta pregària senzilla, vés a saber quants anys fa que els devots de Maria de Misericòrdia li diem amb goig:

Amb ulls de misericòrdia,
vostres fills, Mare, mireu.

Ignasi Forcano Isern

Després de vuit anys d’alcalde

Seguint a Alfons Carlos Comín i a Juan García Nieto, així em defineixo a la presentació del meu blog: “Cristià al partit i comunista a l’Església, malgrat l’abisme entre els principis i les pràctiques en tots dos casos”. En la meva responsabilitat com a regidor de la meva ciutat (1991-2011) i com a alcalde de Sant Feliu de Llobregat (2011-2019) he intentat que no hi hagués cap abisme entre el pensament i l’acció, com tampoc entre la meva vida personal i familiar i la meva vida pública. Potser per la meva professió de mestre i la meva vocació de pare (i ara d’avi!) sóc molt conscient del valor enorme de la coherència si es vol establir i mantenir una relació personal i de representació democràtica sòlidament basada en la confiança.

Em vaig presentar per primer cop el 2011 a l’alcaldia amb un programa que resumia en dos compromisos: tot a l’abast de tothom i espai públic de qualitat a tots els barris. Un programa, òbviament més ampli, elaborat per ICV i EUiA amb la voluntat d’implicar a la ciutadania de tots els santfelius de Sant Feliu, en plena crisi econòmica, el sorgiment del 15-M i l’esclat del processisme. Aquell any, com havia passat des de 1979 (amb l’única excepció de les municipals de 2007) vam guanyar a 6 dels 7 districtes de Sant Feliu amb un resultat molt homogeni a tots els col·legis electorals. Vaig presentar-me per a dos mandats i amb un compromís explícit: no presentar-me a la reelecció del 2015 si no aconseguia implantar la tarifació social en els serveis públics municipals.

Per a mi, la tarifació social era la clau de volta del principi que he exposat més amunt (“tot a l’abast de tothom”) i una decisió política fonamental per exemplificar la diferència entre la caritat i la justícia, una opció personal la primera, i una opció i una necessitat política la segona. Sempre he tingut molt present els bisbes centre i sud-americans que han estat coherents amb la seva opció d’una església molt arrelada als seus orígens, de i per als pobres. Un dels meus lemes és aquella cèlebre frase del bisbe brasiler Helder Cámara:

Després de més de trenta anys d’ajuntaments democràtics, havia constatat un cert allunyament dels governs locals de la funció social dels seus equipaments i polítiques. Les evidents polítiques positives de superació de dèficits urbanístics als barris i de reequilibri territorial i de serveis entre barris no havien evitat un fenomen que em preocupava: a les escoles bressol municipals, a les escoles de música municipals, als casals d’estiu i d’hivern, a moltes activitats culturals i esportives de Sant Feliu (i malauradament de molts més municipis) hi havia un gran sector de ciutadania absent: aquell que aspirem a representar! Posar-ho tot a l’abast de la classe treballadora, en un context de precarietat laboral, reducció salarial i retallada de drets, va ser el meu primer objectiu, superant el marc existent fins llavors d’atenció als casos més extrems per mitjà dels serveis socials municipals.

El setembre de 2013 vam implantar a Sant Feliu la tarifació social: una política de preus públics variable i ajustada als ingressos i les realitats familiars. Avui, per posar un exemple, un infant pot assistir a una escola bressol municipal a partir de 15€/mes sense que els seus pares hagin d’anar als serveis socials per justificar la seva situació. Abans de 2013, només hi havia la possibilitat de beques per a les famílies en precarietat més extrema. Qui no era prou “ric” per pagar una escola bressol o prou “pobre” per tenir una beca dels serveis socials, n’estava directament exclòs. Al 2013 vam fer possible el pas de la caritat (un ajut discrecional als pobres) a la justícia (una fiscalitat municipal equitativa per a tothom). La tarifació social continua essent la marca de la nostra gestió local a Sant Feliu i són molts els ajuntaments que ens han pres com a referència.

Per a un alcalde cristià, la caritat, entesa com a l’actitud personal i desinteressada d’ajudar a qui menys té, ha de créixer conceptualment en la solidaritat, que incorpora l’empatia i la identificació personal amb qui menys té o amb qui travessa una situació de gran dificultat, i, sobretot, en la justícia, que reconeix a cada persona la plenitud i igualtat de drets, deures i oportunitats, identificant i combatent les causes de les situacions de desigualtat de què tanta gent és víctima. En el meu cas, el Pare Nostre i les Benaurances fonamenten aquestes opcions, inicialment personals i posteriorment comunitàries per mitjà de les meves responsabilitats al govern de Sant Feliu. Espero, un cop acabada la meva etapa al govern local, que no hi hagi hagut aquell abisme entre els principis i les pràctiques a què feia referència a l’inici d’aquest escrit.

Jordi San José

Cares de la felicitat

1. Un dia d’aquells que la felicitat es lleva amb tu mateix i que durant el dia, descobreixes com n’és de bonica.
2. La seva diversitat i la seva bona companyonia amb qui la comparteixes.
3. La Bona Nova de bon matí: Rebeu la seva força, “l’Esperit Sant”, i jo el dibuixaria obrint portes i finestres (Concili Vaticà II), perquè l’aire pur hi entri pels quatre costats.
4. Aplec que ens aplega a Nostra Senyora de l’Erola. És mig matí i ho comparo com si anéssim a l’era de l’univers, compartint la il·lusió feta rialla, cants, gegants i cap-grossos, gralles i tots junts, pregant mentre cantem els Goigs a la Senyora.
5. Tornant a casa amb bona companyia on el meu àngel de la guarda, m’explica i em comunica com aire que li surt del cor i del cap, els paratges, les cases pairals, els diversos camins i fins els arbres que no deixen de saludar-nos.
6. Assegut a l’entorn de la taula ben parada, amb una acollida fraternal que fa bo de tenir-hi sempre un plat.
7. A Santa Maria de Pineda, rep el Baptisme una autèntica nina amb una vitalitat ben mostrada.
8. Per què heu escollit aquest nom?, pregunto als pares. Feu-lo servir i amb l’aigua, la llum i l’oli, un nou fitxatge a la colla del Poble de Déu Universal.

La felicitat té tantes cares!

Ignasi Forcano Isern

Salut, treball i ganes de fer-lo

Aquesta és l’expressió que em digueren davant mateix de la Capella de Sant Antoni, la germana Angeleta i l’àvia de can Costa, fa uns anys a Pineda de Mar.

Avui, festa dels treballadors, Primer de Maig, Sant Josep Obrer. Ja és hora que l’Església, a nivell de la Litúrgia, parli en primera persona de l’espòs de Maria i pare de Jesús. Encara em plau més, parlar-ne dins del món de cada dia i d’una manera especial, en el món del treball. Gràcies a la gran persona, capellà i teòleg, Pagola, m’he pogut documentar i en certa manera, respondre a una sèrie de preguntes que estic segur que molta gent es fan. Nosaltres, a nivell històric i fent servir els evangelis de Jesús, en sabem el que tradicionalment s’anomena la vida pública, que no durà més de tres anys. També, segons la tradició de Jesús, en tenim retalls de la seva vida des de quan neix, de la presentació al Temple i ja ens n’anem cap als 30 anys. És veritat que els evangelis no són pas una biografia de Jesús, però sí que en podem deduir quelcom. Clar i net, Jesús, fins que no deixa de viure amb la família, com és?, què fa? El mateix Pagola, ens recorda el tipus de convivència familiar i sobretot, l’eix central patriarcal. Per tant, fins i tot, nosaltres, podem imaginar-nos quelcom que hem viscut gran part de la nostra vida. El cap de casa era el tot i per a tot. Llavors, com intervé la mare Maria? I com són les relacions de marit-muller? Són interrogants que dissortadament, jo agraeixo al teòleg Pagola, poder tenir algun punt de referència.

Avui, després d’aquests interrogants o d’aquestes insinuacions, em quedo amb Josep, espòs de Maria, en el món del treball i com procura que a casa no hi falti res.

A casa nostra, més d’una vegada, simplifiquem el treball d’una persona i especialment, dels pares, que no falti mai el plat a taula.

Mai no he pensat que Jesús fos el típic savi de la classe. Per tant, l’entorn familiar i social, el van marcar. I ens hem quedat amb moltes ganes i amb molts interrogants sense cap resposta.

Una bona jornada la d’avui per agrair la feina de casa que els nostres pares i mares ens han ajudat a fer-nos grans.
Acabo, copiant una bonica poesia que trec del calendari dels pagesos, escrita per l’Antoni Escuder:

El verd és fulla novella
que la branca s’ha desclòs
i el pintor omple la paleta
de mil flors de tots colors.

És el maig tot alegria,
triomf del sol i de la calor;
del guanyar a la nit, el dia,
dels passejos i de l’amor.

Ignasi Forcano Isern
1 de maig de 2019

Jean Vanier i L’Arca

El proppassat dia 7 de maig ens arribava la notícia de la mort de Jean Vanier, el fundador de L’Arca i el moviment Fe i Llum. Una nova personalitat clau en el catolicisme del segle XX. Un representant més d’una generació d’homes i dones que van ser constructors de realitats que ens són interpel·lació, camí, pista: el propi Jean Vanier, el germà Roger de Taizé, la mare Teresa de Calcuta, Pere Casaldàliga, Joan XXIII, el pare Arrupe…

Mariner de professió, ho deixà tot per anar a viure amb persones amb discapacitats mentals. Quan era convidat a fer una conferència, la compartia amb alguns dels seus companys de comunitat amb discapacitat.

Jo no soc qui per fer l’obituari, però sí que les seves empremtes m’han qüestionat en alguns moments del camí.

Cada estiu a Taizé, un grup de persones amb severes discapacitats participaven en les trobades de joves de la comunitat. Voluntàries i voluntaris les acompanyaven. Les cadires de rodes, certes dificultats en caminar… i un gran somriure. Eren de les comunitats de L’Arca, se’ns deia, comunitats on conviuen assistents “normals” (què és la normalitat, ens hem de preguntar sempre?) i persones amb discapacitats mentals. Un testimoni preciós ben significatiu enmig de la pluralitat acolorida a Taizé.

Fa uns quants anys vaig anar unes quantes vegades a les comunitats de L’Arca a casa nostra, a Tordera i a Moià. Allà tallers ocupacionals, habitatges on viure, activitats en els pobles, construeixen senzillament un camí d’integració des de la convivència i la igualtat. Nombroses voluntàries arriben de tot Europa per fer un servei, per viure una experiència.

I la tercera empremta és la celebració de Dijous Sant compartida a la comunitat de Tordera. Aquell dia les dues comunitats es trobaven per celebrar la litúrgia del dia. El lavatori dels peus és un dels eixos de la seva espiritualitat. Cada any la recordo. Aquell dia, vam formar cercles de 8 o 10 persones, membres de L’Arca amb discapacitats o sense, amics i amigues, persones properes… I en cercle anàvem rentant a la persona situada a la nostra dreta… I vet aquí que em va rentar els peus un noi amb síndrome de Down… Sempre diem que sovint ens costa més deixar-nos servir, acaronar pels altres, que fer-ho nosaltres… Aquell vespre, alguna em va trasbalsar per dintre i el lavatori va emplenar-se d’un sentit nou per sempre més. Relacions d’igualtat! Jesús rentant els peus des de la feblesa, rentant-me els peus des dels marges!

Jean Vanier té una àmplia bibliografia. Entre els que jo he llegit i m’han ajudat: “Cada persona es una historia sagrada”, “La comunidad, lugar del perdón y de la fiesta” o “Escritos esenciales”, un recull aquest que sempre acostuma a ser una bona aproximació a l’obra d’un autor espiritual.

Si en els llibres podeu albirar la seva espiritualitat, la seva obra concreta la podeu conèixer a la comunitat d’El Rusc a Tordera o Els Avets a Moià. Us en seran bones referències!

Descansi en pau! I gràcies per tant!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Experiències de la trobada de Taizé

Una experiència tan plural com una trobada de Taizé té molts prismes, moltes mirades… Aquí unes quantes de participants, que ens han respost a la proposta de compartir allò que més els ha colpit… I en totes, agraïment pel regal que un cop més una trobada europea de Taizé suposa: a Madrid del 28 a l’1 de gener a Madrid i l’epíleg de la pregària a Santa Maria del Mar a Barcelona del dia 4 de gener…

Resar el Parenostre

Sempre resulta una experiència del tot nova i inesperada la trobada internacional de joves (i també dels que no ho som tant però estimem Taizé i el seu esperit de pregària) que es troben, per compartir uns dies amb gent d’arreu del món, la manera d’adreçar-se a Déu en diferents llengües i en un recolliment ben aclaparador.

Aquesta vegada, el que m’agradaria destacar de la meva vivència actual en la participació de les tres pregàries diàries, és el moment en què es resava el Parenostre cadascú en el seu idioma però al mateix temps i amb una sola veu; tenint ben clar que és Ell qui ens uneix, independentment de la nostra procedència, la nostra llengua o la nostra confessió religiosa.

Maria Rivero Galindo

Sobtadament

Dir Taizé és dir: ambient d’interiorització, pregària, acollida, diversitat, ecumenisme, respecte, cants; i dir “Taizé Madrid 2019” es dir: “Hospitalitat generosa”: “No oblidem l’hospitalitat: per ella alguns, sense saber-ho, van hostatjar àngels” (Hebreus 13,2). Així vaig començar a viure aquesta trobada “Taizé 2018” el dies 28, 29, 30 i 31 de desembre a Madrid.

L’ambient de pregària es feia present cada dia al matí a una parròquia o comunitat, continuava al migdia a l’Almudena i finalitzava a Ifema al capvespre, amb el silenci, cants, paraula bíblica, adoració de la creu…

Aquesta realitat la vivia enmig de gestos valents de comunicació, escolta, mirada, acollida, silenci, de manera que a poc a poc sentia com a germà meu a qui era al meu costat.

“Taizé Madrid 2018” se m’anava revelant com la potencialitat que és possible viure junts, tenir un projecte comú, sentir-me unida a tota la diversitat allí present.

Quan vius enmig d’aquestes vivències, de sobte hi ha quelcom que et parla des del més íntim, i per mi va ser un raig de llum penetrant davant meu a través d’un vitrall de la catedral de l’Almudena en la pregària del migdia.

Va ser una llum que m’atrapava totalment i m’habitava. No sabia ben bé el que passava dintre meu però vaig viure un moment revelador de què “el llenguatge del cor, era el llenguatge que havia de viure”.

Aquella llum em va mobilitzar interiorment des de la bellesa de la seva senzillesa i em va conduir al final de la trobada a assumir amb responsabilitat, des del llenguatge de l’amor, els tres reptes que el germà Alois en la cloenda ens demanava assumir:

  • Reduir la bretxa entre rics i pobres
  • Acollir els migrats i refugiats
  • Solidaritzar-me amb la creació

Maria Arrese

Peregrinació de confiança…

El moment que m’ha marcat més de la trobada a Madrid va ser la “Carta de Taizé” que vam llegir a una de les pregàries a Ifema. Aquesta carta ens convidava a fer una “peregrinació de confiança”. Era una invitació a una aventura interior d’augmentar la confiança en els altres, en nosaltres i en Déu. Una peregrinació que porta de la por i el dubte a l’amor i la confiança. I una invitació a convertir-nos en artesans de confiança i de pau tant a prop com lluny nostre.

La carta definia la confiança com “la certesa que, en qualsevol situació, fins i tot en l’obscuritat, es pot obrir un camí de vida”. Deia que la confiança no és passiva, sinó que exigeix fer un pas, assumir riscos, llançar-se i prendre decisions valentes, per tal de viure una vida plena i bella.

Cal vetllar perquè la font de la confiança no tan sols no s’apagui, sinó que creixi en el temps. Clavar fixament la mirada en Jesús és la clau. I sentir com Jesús ens diu, amb el nostre nom: “No tinguis por, (el teu nom). Estic aquí, amb tu. Vine. Jo confio plenament en tu i t’envio, tal com vaig fer amb els meus deixebles”.

Isabel Pera Segarra

Ecos d’una trobada d’amistat

Aquest cap d’any vaig tenir oportunitat de participar en la peregrinació de confiança que promou la comunitat de Taizé en la seva trobada a Madrid. Fou una trobada molt desitjada per part del seu bisbe i bona part de l’església madrilenya.

Però el que de veritat voldria compartir amb vosaltres és la joia de participar en la preparació d’una altra etapa d’aquesta peregrinació, la petita parada que els germans i tothom que va baixar de Taizé per participar a la trobada de Madrid va fer a Barcelona. Cent seixanta persones que varen arribar a les 5 de la tarda per compartir una pregària amb la nostra gent a las 8 del vespre i que continuaven viatge a les 10.30 de la nit per arribar l’endemà a Taizé.

Emociona l’amistat i disponibilitat que la comunitat ens mostrà. Un tastet “d’una amistat que perdura”, una amistat que no ens tanca en nosaltres mateixos sinó que ens obre a la universalitat d’una església comunitat de comunitats. Una espai de pregària on hi eren representades totes les generacions apropant-nos plegats al misteri de Déu entre nosaltres.

Una pregària organitzada per quatre amics als quals se’ls varen obrir totes les portes: les de la basílica de Santa Maria del Mar, les de les escoles a qui els vàrem demanar aixopluc per oferir-los berenar i sopar, les de la catedral on alguns i algunes acompanyaren al bisbe Toni Vadell que els esperava per oferir-los una visita a l’església gran de Barcelona i un munt de joves disposats a acollir-los, acompanyar-los i mostrar-los l’hospitalitat d’una ciutat amb set de sentit.

Estem agraïdes i agraïts d’aquesta trobada, d’aquesta amistat que ens ajuda a seguir endavant. Amics que ens acompanyen en la joia i en el patiment. Amistat que ens fa ser el que som, homes i dones per als altres.

Glòria Andrés

 

Dues experiències de meditació

Arran d’unes estones de meditació

En primer lloc donar les gràcies a tots els que han fet possible aquesta iniciativa. Només portem algunes sessions i és una estona que em puc regalar a mi mateixa; on experimento pau, amor, bondat de Déu i el sento ben a prop. És una estona de silenci, sento com si es silenciés el món per entrar en una altra dimensió, com una estada pel desert. A més ho puc fer a la parròquia, en sentit comunitari, i això també és bonic i d’agrair.

De moment vaig fent, suposo que, com en tot, és qüestió de pràctica. Escolto amb atenció les explicacions de la Mercè i la Rosa, intento fer-ho el millor que puc.

Però, malgrat tot, em sento com quan em treia el carnet de conduir, quan havia de pensar quin era el pedal del fre, el de l’accelerador o el d’embragatge i ara ja ni hi penso, ho tinc ben incorporat al dia a dia. Ara estic en aquesta època d’estar massa pendent de la postura, la respiració, mirant la icona de la Trinitat, tancant els ulls, la postura de les mans, buscant un mantra que m’ajudi i que, sortosament, em va sorgint tot sol: «Jesús, t´estimo». Repeteixo molts cops el mantra i que bé que s’està però, de tant en tant, em venen pensaments que intento deixar de banda.

Amb poca llum, alguna música, algun text que em fan sentir molt bé i ni me n’adono que han passat els dos espais de vint-i-cinc minuts de silenci i el temps en comú. Surto com quan fa molta calor i et dutxes i que et trobes tan bé. Experimento que surto millor de com he entrat, amb molta pau i tranquil·litat com si el temps s’hagués aturat.

Ester Martra

Meditant en clau cristiana

Farà uns vuit anys em vaig apuntar a ioga –buscava espiritualitat alhora que tenia el cos encarcarat i el cor adolorit–. La professora era molt dolça i hi posava molta voluntat, ensenyant-nos les asanes o postures de ioga i la manera com havíem de respirar. Moltes de les asanes tenien noms ben curiosos, una s’anomenava «salutació al sol». Al final de les classes fèiem una estona de meditació i relaxació i algunes vegades la professora ens cantava cançons. A mi m’agradava molt escoltar-la cantar. En la meditació ens deia que havíem de mirar el nostre interior.

La base que sustentava aquelles estones de meditació era el budisme zen, que té les arrels a l’Índia i és considera més una filosofia que una religió. En aquest context la meditació entrena la ment a viure en l’ara i implica un esforç intern per autoregular-la. Meditar és la condició natural de la consciència humana, capaç de comprendre per si sola el significat de la pròpia existència, davant l’agitació o els interessos particulars que absorbeixen la nostra atenció. Per a mi va ser una ajuda i una experiència positiva, tot i que hi trobava a faltar alguna cosa, sense saber ben bé què.

El passat mes d’octubre vaig començar a participar en una nova experiència de meditació, aquesta vegada a la parròquia de Sant Josep Oriol. En aquestes poques sessions en què hi he participat crec que vaig descobrint allò que trobava a faltar. En el cristianisme, la meditació no cerca només mirar el nostre interior, sinó que té un enfocament cristològic: el cristià tracta de dirigir el pensament a Déu, a la seva Paraula, a la seva obra. És una expressió de l’oració cristiana. A més en aquestes trobades meditem cristianament i comunitàriament, tothom està convidat a fer una estona de silenci compartit.
I què fem en aquestes trobades de meditació cristiana? Ens posem en cercle i al centre hi ha una icona molt bonica, la de la Trinitat. Al principi de la meditació ens introdueixen en les postures corporals: les de les mans, com hem de respirar, i ens recomanen que en inspirar i expirar diguem repetidament alguna paraula o expressió com ara Jesucrist.

Fem dues sessions de silenci de vint-i-cinc minuts cada una. Es tracta de concentrar-nos en la respiració i en la paraula escollida o mantra, i procurar que els nostres pensaments no es quedin, deixar-los passar. Restar en una actitud de recolliment i d’obertura al misteri de Déu. Al final es llegeix algun text i s’intercanvien impressions i sensacions entre els que hi hem participat.

Marta Gòmez

Amb el mantell d’Elies

És d’hora, m´he despertat i la son no ha volgut tornar, així que estic escrivint abans d´anar a Laudes. Des de la finestra de l’habitació del monestir del Miracle noto la nit fosca, sense lluna, imposant encara el seu mantell de negror. Molt aviat per Orient, el sol sortirà i permetrà contemplar un paisatge amorós i treballat.

El profeta Elies estimava Déu, però era humà i temia per la seva vida. Va perdre les forces, la temença era massa forta i va fugir per amagar-se a la cova de la muntanya de Horeb.

La veu del Senyor va interpel·lar-lo insistentment: “Que hi fas, aquí, Elies?”. (1 Reis 19,9-18). Vencent els seus temors, pren la decisió de seguir a Déu. El profeta surt del seu amagatall, per anar a la recerca d’Eliseu, el seu deixeble i receptor del seu mantell a la fi de la seva missió profètica.

Ara penso que Elies devia sentir el mateix que moltes persones que han pres la opció de la vida monàstica: “M´he enamorat de Jesús”. És un comentari recurrent per explicar el motiu de la seva resolució. Simplement això i com tot gran amor, es segueix. (Testimonis de vida monàstica. Emaús 51. Centre de Pastoral Litúrgica)

La vida monàstica no és segurament fàcil. Com tota vivència hi ha clarors i foscors. També els tenim els que vivim en família, a la feina o a altres llocs.

Viure en un convent o en un monestir, fa de la solitud i el silenci el seu eix existencial, possibilitant centrar-se i abandonar-se al mateix temps per sentir la veu de Crist les vint-i-quatre hores del dia.

Concentrar-se i deixar-se portar per Déu pot semblar impossible vist amb ulls mundans. En una societat on tot comença a estar excessivament tecnificat, trobem oasis de pau benedictina, que segueixen la regla escrita per Sant Benet el segle V com a eina molt definida per pregar i treballar. El seu ritme cadenciós es una forma molt útil per encarnar a la vida diària el missatge que Jesús ens va donar.

Quan en l’altre hi veus la presencia de Crist, has d’estimar-lo perquè és superior a tu, l’entrega és total, sense esperar res, humilitat a l’extrem, respecte a tot i tothom, acolliment, pobresa, servei…

Llegir amb serenor la Regla de Sant Benet és un exercici molt vàlid i engrescador per viure cristianament a qualsevol lloc del món. Ha estat per mi un gran descobriment.

Aquests dies també he trobat la grandesa de la Pregària de les Hores. Les comunitats dels primers cristians ja es reunien abans de anar a treballar i en acabar el dia. La lectura del salms espero que em sigui un xic mes planera a partir d´ara.

El recés al Miracle, m’ha fet pensar en el buit existencial de soledat inherent a la condició humana, que és difícil d´omplir si no és amb una entrega total i absoluta a Déu. Hi ha altres formes, fugides diverses, però cap omple com la seva Presència.

Potser perquè treballo en una residència geriàtrica i la mort hi és molt present, penso que no hi ha millor preparació per al final de la vida que deixar-se envair per la solitud i el silenci de Déu, quan encara hi ha lucidesa. És un aprenentatge formidable per encarar la pròpia finitud.

El so de les campanes trenca el silenci de l’alba. La crida a Laudes s’expandeix per la plana de l’entorn del Monestir. Hi ha una boira fina, molt tènue. Aviat el sol deixarà la seva timidesa inicial i l’esmicolarà en mil gotes d´aigua.

Amb silenci i quietud vaig al monestir per dir les primeres paraules del dia: “Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança”.

Concepció Rovira