Jo sí que et crec

Al meu entendre, la diferència entre la jerarquia de l’Església francesa i l’espanyola a l’hora d’encarar els abusos sexuals és que aquí encara hi ha connivència amb l’aparell de l’estat. Ens ve no només del franquisme, que sí, sinó des de sempre, de les etapes no democràtiques de l’estat espanyol. També aquí, a Catalunya.

Tenir l’aixopluc polític ha permès anys de patiment per als i per a les supervivents, i menyspreu i ignomínia per part de l’Església. Que “altres” cometin abusos als infants i a joves no és una excusa vàlida que justifiqui la inacció eclesial, fins fa dos anys, de la part que li pertoca. L’Església de Jesucrist, mai hauria d’haver estat casa de persones depredadores sexuals. I això té responsables concrets, els bisbes. Em pregunto si ara, ja, aquest aspecte l’estan atenent en la formació en seminaris o en ordes religiosos tant masculins com femenins. I si s’està fent detecció de potencials depredadors i és motiu per no ordenar preveres o admetre’ls a ordes religiosos.

Perquè la violència exercida per una persona depredadora no només té el vessant sexual, també té l’exercida com a violència psicològica, el poder. De domini i sotmetiment en sap molt la jerarquia i el clericalisme que fomenta, com planteja l’editorial d’aquesta revista. El poder exercit sense l’autoritat emanada de la legitimitat democràtica no té cabuda a la nostra societat. Així es percep dins i fora de l’Església. Esmenar de manera profunda una tradició és legítim i profètic.

Estem davant d’una xacra per a l’Església. I em dol com a creient. També m’indigna. Només un cas ja seria dolorós que s’hagués donat. En aquesta situació, cal dir que, quan la jerarquia diu que es busca sempre la veritat i estar al costat dels qui pateixen, no és creïble. La confiança en una institució requereix molt poc per erosionar-se més si aquesta institució té la missió d’anunciar l’Evangeli de Jesús i construir el regne de Déu a la terra. Una missió encarregada a homes i dones fràgils com gerres de terrissa. És en aquesta fragilitat on hem de posar la nostra mirada perquè no es torni fang. De reparació en sabem poc. N’hem d’aprendre. Demanar perdó, però un perdó creïble. I aquest no ho és quan va acompanyat d’un preàmbul on es diu que només són el 0,2% dels abusos comesos per integrants de l’Església. En una reparació has de sentir-te acompanyat per professionals i per altres supervivents. I quan es denuncia escoltar un unànime: “Jo sí que et crec”.

Aquest no és l’únic pecat de l’Església espanyola. La separació de nadons de mares i famílies legítimes va ser una acció sistèmica fins a mitjans del anys vuitanta. Un abús de poder criminal compartit amb les “famílies de bé” a les quals entregaven la criatura.

Pare, tu que ens has entregat el tresor de l’Evangeli,
ajuda’ns a curar les ferides que hem provocat com a Església
a les criatures innocents que teníem a les nostres mans
per ajudar-los a néixer, per educar-los i formar-los.
T’ho demanem per nostre Senyor Jesucrist. Amén.

Quiteria Guirao Abellán

Contra clericalisme, anticlericalisme

El clericalisme ‘en estat pur’ consistiria, tal com jo l’entenc, en això: En l’acaparament del poder, sobretot l’espiritual, per part del clergat, creient-nos possessors de la clau del bé i de la veritat.

La tendència a alliçonar els altres, a emetre judicis sobre la moralitat de les institucions, a immiscir-nos en la consciència de les persones. El reflex quasi instintiu de voler controlar-ho tot.

La recerca d’avantatges materials: pensem en els vells ‘privilegis clericals’, les grans propietats i palaus, el gust dels títols i de les dignitats eclesiàstiques, la set de figurar. Simplement, l’afany de poder. I tots sabem que el poder duu a creure’s superior, a infravalorar els altres, a l’orgull.

Jesús mateix, retirat al desert, ho visqué en carn pròpia i va haver de lluitar contra la temptació del poder (Mt 4,8). Nosaltres, no sols hi hem caigut institucionalment, sinó que ens hi hem instal·lat durant segles. I no podem o no sabem com sortir-ne del tot.

És difícil d’entendre com ens podem llegir i rellegir paraules de Jesús, tan clares com aquestes, i quedar-nos tan tranquils fent ben al contrari: “No us feu anomenar ‘rabbí’, perquè un de sol és el vostre mestre, i vosaltres sou tots germans; ni anomeneu ningú ‘pare’ vostre a la terra, perquè un de sol és el vostre pare, el del cel” (Mt 23,8-12). O també aquestes: “Els governants del món en disposen com a amos i els poderosos les mantenen sota el seu domini. No ha de ser així entre vosaltres, sinó que el qui vulgui ser el primer, serà el vostre esclau; així com el Fill de l’home no ha vingut per fer-se servir, sinó a servir i a donar la vida!” (Mt 20,25-28)

Els clericalisme ha fet molt de mal a l’Església. És un pecat històric basat en una greu injustícia, fruit de prejudicis culturals classistes i sexistes. Sense cap fonament teològic, és l’anti-evangeli!

De vegades l’Església oficial ha demanat perdó públicament, per moltes faltes històriques, als jueus, als musulmans, a les esglésies d’Orient, etc. No és encara arribat el moment de què demanem també perdó als nostres propis germans i germanes de la família catòlica? Durant segles, i fins avui, moltes dones i homes laics se senten deixats de banda, considerats com de ‘segona classe’, tractats com a menors d’edat, com a gent que cal controlar i a qui no es pot fer plena confiança. Això fereix el cor de qualsevol persona adulta, generant inevitablement en ella una reacció normal i justa de defensa: l’anomenat anticlericalisme, l’anti-poder. No deuen ser, el clericalisme i l’anticlericalisme, com dues cares de la mateixa moneda? No és l’un qui genera l’altre? Sembla evident que si desapareixia l’un, desapareixeria també l’altre.

Abans, d’anticlericals ho eren els de fora. Actualment, els anticlericals els tenim dintre de casa, entre els nostres propis germans cristians, fins i tot entre els -mal anomenats- ‘practicants’. Però, és tan i tan dolent això? Seria equivocat afirmar que hi pot haver un ‘bon anticlericalisme’, aquell que va sentir Jesús mateix i el va empènyer a denunciar -i amb quina violència- la hipocresia i els abusos dels seus responsables religiosos? Històricament, i a la llum del text evangèlic, no fou precisament aquesta la causa major de què el duguessin al patíbul…?

El gran drama és que massa sovint es confon Jesús amb l’Església, i el nostre poble segueix identificant l’Església amb els bisbes i capellans. És doncs urgent que canviem la nostra mentalitat i els nostres reflexos clericals, per demostrar -amb fets- que l’Església no és la nostra ‘propietat’, ni la de ningú. L’Església és el Poble de Déu, on laics, religiosos, capellans, bisbes i papes hi compartim la mateixa dignitat, la que ens ve de l’únic Baptisme. Un Poble del qual en som tots co-responsables, perquè hem rebut de Jesús una mateixa missió. Ho afirmen els textos més oficials, actualitzats pel Concili. Ara bé, si observem l’actual situació objectivament, en quina proporció els cristians laics són presents, i en igualtat, en les estructures de decisió de les parròquies, de la diòcesi, de l’Església universal? I què dir de les cristianes laiques!

M’impressiona constatar que la gent mai no parla malament de Jesús. En canvi, sí que ho fan contra els clergues. Jesús els segueix interessant; nosaltres ben poc. No perceben en nosaltres la seva imatge; de vegades, hi veuen l’oposada! Per què, doncs, estranyar-nos que tan pocs joves vulguin seguir el camí del presbiterat o el de la vida religiosa? La disminució imparable de l’estament clerical, no caldria llegir-la -a la llum dels ‘signes dels temps’- com l’inici d’una nova etapa, d’un nou rumb marcat avui per l’Esperit a la seva Església?. Cal adonar-nos que els clergues no som importants, tot i haver monopolitzat tant de protagonisme durant segles. L’únic important és Jesús. Com el Baptista, podríem dir-nos: “Cal que Ell creixi i que jo minvi!” (Jn 3,30).

Ignasi M. Anzizu (Recés a preveres el 2001)

Clericalisme

El papa ho diu sovint: el clericalisme és un mal, i aquest mal cal erradicar-lo de la vida de l’Església. El clericalisme seria, podríem dir, aquell funcionament eclesial en què els capellans són els qui, en definitiva, sempre tenen l’última paraula en totes les decisions de la vida diocesana, o parroquial, o de qualsevol altre àmbit similar. I no només des del punt de vista formal, és a dir, quan formalment es pren una decisió, sinó també en les coses que es decideixen sense que un gairebé no s’adoni que es decideixen. De fet, en la vida eclesial, generalment, no es pot fer un pas sense el vist-i-plau implícit o explícit del capellà corresponent.

El papa, i tots els qui, com ell, afirmen que cal erradicar el mal del clericalisme, plantegen aquesta necessitat en el camp, diríem, de la conversió personal: els capellans han de compartir les decisions, no han de voler imposar sempre el que pensen, han de deixar fer… afegint-hi, sovint, que cal també que els laics i laiques se sentin corresponsables de les tasques eclesials i hi dediquin els esforços necessaris.

Certament que aquests bons desigs estan molt bé, i certament també que treballar amb capellans que creuen que les decisions, i la vida de l’Església en general, no són propietat seva és molt més fàcil que fer-ho amb els que se senten propietaris de tot.

Però el problema és que, en realitat, el clericalisme neix directament de la pròpia estructura de l’Església, de manera que només es pot resoldre canviant aquesta estructura. El Dret Canònic, o sigui les lleis amb què es governa l’Església, deixen molt clar que, jurídicament, a dalt hi ha la jerarquia i a baix el poble cristià. I el fet que els capellans siguin tots cèlibes i amb dedicació exclusiva a l’Església fa inevitable que se la sentin com una cosa molt pròpia i per tant vulguin estar al cas de tot i gestionar-ho tot.

El clericalisme és, bàsicament, un problema estructural.

Sinodalitat i estructures eclesials

El meu company Isidre em comenta que, en una trobada preparatòria del proper sínode que ha convocat el bisbe de Roma Francesc, el paperam que li han passat és enorme. A més s’ha de fer un document per a enviar-lo “més amunt” per tal que, posteriorment, es puguin recollir totes les propostes que es presentin als bisbes… En definitiva un procés llarguíssim, que pot esdevenir inoperant i, de fet, contrari a l’objectiu que es pretén: obrir nous camins, a partir de la vida, les idees i els desitjos de les comunitats, grups i parròquies de tot el món, perquè puguem ser “Església en sortida…”. Aquest procés suposaria una mena de “desactivació” del buf de l’Esperit, que abonaria les pors (conscients i inconscients) de molts jerarques.

Com a “dada anecdòtica” no deixa de ser veritablement curiós que les tasques pastorals de zones rurals de Catalunya que ja fa bastants anys estan realitzant cristianes de diversos pobles i comarques es “descobreixin” ara, com una mena d’avenç profètic extraordinari…!

A banda d’un utòpic model eclesial participatiu general (sempre complicat) i de l’interès de les persones de bona voluntat que volen (volem) una altre tipus d’Església penso que hi ha unes dificultats estructurals per a un canvi seriós dins la comunitat eclesial universal.

En primer lloc el poder de les cúpules, tant a nivell ideològic com econòmic (l’estat de Vaticà, la xarxa mundial de diòcesis, etc.); d’això en són molt conscients els poders polítics i econòmics d’arreu del món.

En segon lloc: la dogmàtica (Trento, Vaticà I). Cal tenir en compte que avui encara regeixen les afirmacions dogmàtiques del Concili de Trento (reafirmades pel Vaticà I): infal·libilitat del papa, etc. El Vaticà II no va fer cap document dogmàtic, encara que digués que el papa no podia dictaminar res sense el consens dels bisbes. Recordem la trista experiència de l’encíclica Humane Vitae i tot el que va suposar per als creients, especialment els de la comissió que hi havia treballat donant el seu parer i les recomanacions per a no dictaminar una normativa tancada, que podia crear problemes de consciència a les parelles creients…

Com a tercera dificultat: la jurídica (Codi de Dret Canònic). Mentre regeixi l’actual Codi un rector de parròquia és “amo” de la comunitat i dels béns de la parròquia… i, per tant, pot fer i desfer (el consell parroquial és consultiu). Els preveres, quan s’ordenen, han de signar el “jurament anti-modernista”…, etc. Aquest condicionament jurídic, de fet, crec que és el més important ja que, al capdavall, defensa els “poders constituïts” (la jerarquia) i/o els pot lligar de mans. En tenim bona mostra al nostre país, on el poder judicial està afectant al polític (i al mateix sistema democràtic).

I la darrera: els grups conservadors. En la mesura que tenen una quota de poder suficient (al qual, normalment, aspiren) marquen una línia que impedeix, directament o indirectament, qualsevol evolució cap una Església més oberta, participativa i “en sortida”… I aquí s’hi inclourien els seminaristes que es preparen per ser ordenats preveres (fruit, en part, d’una societat on els sectors més conservadors estan creixent).

Jesús Lanao

Veure, jutjar i actuar… i celebrar

A les lectores i lectores de L’Agulla poc o gens els haig d’explicar del mètode de revisió de vida (rdv) que els grups, sobretot, dels moviments especialitzats, fem servir. El sentit d’aquest article és valorar què significa per mi viure la fe i la meva espiritualitat acompanyada pel grup de revisió de vida.

Estic arrelada a l’Església a través dels diferents grups de rdv de què he format part al llarg dels últims trenta-set anys. El primer, que va ajudar a fer possible la JOBAC a Mataró, fins a l’últim, i actual, de l’ACO. Els germans i les germanes amb les quals he compartit la vida, m’han ajudat a viure la fe en Jesucrist i el compromís militant. Les persones concretes amb les quals he tingut el goig de compartir la vida, entesa de manera profunda, han conformat la persona que soc ara. Ho dic des del ple convenciment.

Ja amb una edat més que adulta, veig les etapes vitals com s’han anat succeint, i els reptes personals i la vida quotidiana que he mirat amb les ulleres de l’Evangeli de Jesucrist. Aquella intuïció que Cardijn va tenir i que va transmetre als joves obrers de principis del segle XX, a mi m’ha “salvat” la vida. Bé, de salvada ja ho estic per la resurrecció del Crist. Ara bé, sentir-se “salvada” en la vida de cada dia té el seu què.

Estar amb el cor i els ulls oberts en les meves relacions familiars, d’amistat, laborals… ha estat la manera de percebre la presència de Déu en la meva vida. I ho he après en la rdv. Millor que jo, Albert Marechal, en el seu llibre La revision de vie. Toute nostre vie dans l’Évangile, ens ajuda a entendre el que ens aporta:

Les nostres vides quotidianes, privades o públiques, són un teixit de fets i d’encontres entre persones. Aquest teixit comporta milers de fils que s’entrecreuen. Aquests milers de fils de la nostra vida, ¿no són alhora els milers de relacions providencials que Déu ens dona per teixir-les amb els homes i les dones, per estimar-los i ajudar-los a percebre la revelació de les seves persones, mitjançant la descoberta del sentit de la seva vida?… Aquests fets són nusos de vida, nusos de persones. No tenim dret a tractar-les com la grava dels carrers o dels camins. En realitat, són pedres precioses. Convé fixar-s’hi, aturar-se, agafar-les una per una, examinar-les, descobrir-ne la complexitat i el seu lloc en la vida del món que cal salvar… l’Esperit actua en el món, en la Història, en la ment i la consciència de les persones. ¿No fou Ell que, ja fa temps, inspirà la idea de rdv?… Rdv significa: visió diferent, nova o renovada de la vida. Reveure els nostres motius. Els nostres sentiments són certament bons i necessaris, però no n’hi ha prou. El que s’ha de revisar és el fons del nostre cor, per obrir-lo al pas o vinguda de Crist.

Els últims mesos, travessats per la pandèmia, i passats els primers mesos d’astorament social, hem pogut trobar-nos per videotrucada. Una experiència diferent que m’ha fet valorar més les vegades que hem pogut veure’ns presencialment.

I si el mètode és veure, jutjar i actuar, la celebració litúrgica forma part d’aquest univers vital que dona sentit pasqual a la vida de cada dia.

Quiteria Guirao

L’Església, les comunitats cristianes i els humils

Tota comunitat cristiana ha de viure la dimensió de la comunicació de béns i estar al costat dels més humils i senzills, d’aquells que estan socialment marginats, exclosos, descartats, vulnerables. I si no és així, no es pot dir comunitat cristiana, com tampoc se’n podria dir si no prega, si no celebra la fe en l’eucaristia i els altres sagraments, si no dona testimoni de la seva fe en el Jesucrist viu dins i enmig nostre, si no educa i forma en el coneixement de la fe, i si no governa i pren les decisions de forma col·legiada i en equip, i els responsables són veritables servidors.

Avui dia podem afirmar que les comunitats cristianes i tota l’Església tenen una atenció, acollida, acompanyament i ajuda als més humils. Càritas es dedica a aquesta activitat. Càritas fins i tot s’ha guanyat un prestigi i ofereix una credibilitat a l’Església. Ha avançat en anar més enllà del pur assistencialisme, ja que també denuncia les injustícies i tira endavant un conjunt d’activitats que van forjant alternatives al sistema social capitalista, i crea realitats que anticipen un altre model socioeconòmic.

Pot passar que el prestigi de Càritas pugui amagar un cert “ego col·lectiu” eclesial, que compensi altres pèrdues de reconeixement i valoració de l’Església, tot utilitzant els humils-pobres per afavorir -per “rentar”- el rostre a l’Església i presentar una cara i una imatge ben positives.

Podria passar també que pel fet que Càritas ja fa aquesta funció pastoral bàsica, les comunitats cristianes es desentenguin massa d’aquesta activitat essencial i identitària de la comunitat cristiana. En aquest sentit, caldria recuperar, en cada parròquia, grup de fe i vida, de pregària, d’estudi d’evangeli, de catequesi d’adults, de moviments eclesials, de comunitat religiosa, l’acció social personal i grupal. Això voldria dir que Càritas, a més de tenir les seves campanyes, recollida de dades, denúncies, manifestos, incidència i pressió social i presència en els mitjans, dediqués temps i energies a assessorar, acompanyar les comunitats cristianes esteses arreu, en aquesta dimensió de pastoral social.

Però no n’hi ha prou amb les 4 A: Acollida, Atenció, Acompanyament i Ajut, sigui donant aliments, roba, diners (per sobreviure i per comprar “la canya de pescar”), o formació (per “ensenyar a pescar”), o sigui per acompanyar “al riu -que sovint tenen lluny i no en coneixen els peixos”, és a dir, els recursos, el treball, la vivenda, la vida associativa, les relacions interpersonals…

Calen encara dues dinàmiques. La primera es tracta que els humils no siguin solament “objectes” d’atenció i acollida, acompanyament i ajut, per part de la comunitat cristiana. Es tracta que els senzills esdevinguin “subjectes” decisors, animadors, directors, corresponsables de la marxa de les comunitats i que siguin escoltats com la veu del Senyor present en ells. Es tracta que l’Església segueixi les seves orientacions, voluntats i desigs. Encara ens resta molt camí a recórrer, com a mínim en les comunitats europees.

La segona dinàmica, possiblement vindrà donada per la pèrdua de pes específic de l’Església com a institució-eix que tenia el monopoli del camp religiós, espiritual i ètic, i que marcava les consciències, les creences, els valors i les normes (la cultura dominant) de la majoria de la població en el model de cristiandat, que ha durat tants segles i avui dia està totalment caduc. La societat europea cada cop més laica, secularitzada, democràtica, racionalista i pluralista ha desbancat l’Església, imposant una altra cultura dominant individualista, consumista, materialista, que actualment comença a mostrar el seu col·lapse. L’aparició constant de fets actuals o molt pretèrits de pederàstia en l’Església, també la va minant i forma part d’aquesta intenció de marginar-la i ridiculitzar-la.

Aquest fet, des de les comunitats ens ho podem prendre com una campanya negativa de destrucció. És cert que hi pot haver una profunda intenció d’aniquilar tot allò de “llum” que pot oferir una cosmovisió i espiritualitat critica amb el capitalisme i la modernitat tecnocientífica. Així s’observa força en el menyspreu del fet religiós i espiritual plural (no sols cristià). Però per altra banda, penso que ens ho podem prendre com una cura d’humiliació necessària per a l’Església. Així ens apropem a una situació més semblant a la que viuen i sofreixen els humils. Així l’Església esdevindrà tota ella mateix humil, pobra, i així comprendrà millor tota la població precària i humil del món. Així tota ella, viurà i realitzarà la benaurança: “Feliços els humils, ells posseiran la terra!” (Mateu 5,5).

Quim Cervera

Escoltar-nos per poder Escoltar

El camí del Sínode 2021-2023

Fa uns dies, en una trobada amb persones que treballen en l’àmbit social es van compartir un seguit de senzills testimonis. Un d’aquests, protagonitzat per una voluntària, explicava com, després una llarga conversa amb una persona que tenia relació amb l’entitat on col·laborava, aquesta la va abraçar llargament i li va dir: «Moltes gràcies, feia molt de temps que ningú no m’escoltava».

Aquest senzill testimoni em feia pensar en el Sínode dels Bisbes al qual el papa Francesc ha convidat a participar-hi a tots els membres del Poble de Déu: «Per una Església sinodal: comunió, participació, missió». En el fons és una invitació perquè tots i cada un dels qui formem el Poble de Déu prenguem la paraula, escoltant-nos els uns als altres, per així poder escoltar què està dient l’Esperit a l’Església.

Després de l’obertura del Sínode el passat 9 i 10 d’octubre, el diumenge següent en cada diòcesi d’arreu del món es va iniciar el treball sinodal, cada una amb el seu accent propi donat pel moment i les circumstàncies socials i pastorals que viu hores d’ara, però totes amb una qüestió de fons que apareix expressada en el «Document preparatori» (DP) que ha elaborat la Secretaria General del Sínode i que es formula d’aquesta manera: «Com es realitza avui, a diversos nivells (des del local a l’universal) aquest “caminar junts” que permet a l’Església anunciar l’Evangeli, d’acord amb la missió que li fou confiada; i quins passos ens convida a fer l’Esperit per a créixer com a Església sinodal?» (DP 2 i 26).

Contestar aquesta pregunta es preguntar-nos pel que ja estem fent en cada realitat eclesial (diòcesi, arxiprestat, parròquia, associació, moviment, congregació, etc.) en la línia de la sinodalitat. Però prèviament ens demana amarar-nos del significat i de la proposta del Sínode, que va més enllà de la simple contesta a una pregunta, sinó que vol anar imprimint en tota l’Església la sinodalitat com a estil i forma de ser, més que només com a esdeveniment.

Sens dubte ens hi pot ajudar la lectura atenta del «Document preparatori» en les tres primeres parts, en què fa un repàs d’algunes de les principals llums i ombres que marquen el nostre món i l’Església mateixa en aquest moment històric; la mirada al significat i la pràctica de la sinodalitat al llarg de la història eclesial i en el moment present; i finalment la lectura creient a través de la Paraula de Déu que ens il·lumina amb la relació que s’estableix entre Jesús, els apòstols i la multitud, o la doble conversió de Pere i de Corneli que se’ns narra en el capítol 10 del llibre dels Fets dels Apòstols.

Després, caldrà recollir les múltiples i ben variades aportacions en cada diòcesi, però com diu en el «Document preparatori», tot fent-se ressò d’unes paraules del papa Francesc en el darrer Sínode sobre els joves: «Recordem que la finalitat del Sínode, i per tant d’aquesta consulta, no és produir documents, sinó “fer que germinin somnis, suscitar profecies i visions, fer florir esperances, estimular la confiança, embenar ferides, entreteixir relacions, ressuscitar una aurora d’esperança, aprendre els uns dels altres, i crear un imaginari positiu que il·lumini les ments, enardeixi els cors, doni força a les mans”» (DP 32).

Les aportacions de cada diòcesi d’arreu del món seran com les primeres gotes d’un mar immens i divers, fruit d’una Església més que mai estesa d’orient a occident i del nord al sud, que ajudaran al passos següents amb els instruments de treball que s’hauran d’anar preparant tot recollint la reflexió feta a cada pas. Primer en set trobades per zones geogràfiques: Àfrica, Oceania, Àsia, Orient Mitjà, Europa, Amèrica Llatina i Nord-Amèrica, fins a març de 2023; per arribar a la reunió dels bisbes d’arreu del món a Roma, l’octubre de 2023. Després vindrà la tasca d’acollir en cada diòcesi el fruit de tot el treball i les propostes que en sorgeixin.

Sens dubte si ens sentim interpel·lats a participar-hi, posant en pràctica l’escolta mútua, serem capaços com a Església d’escoltar l’Esperit que ens parla ara i aquí.

Enric Termes

El camí cristià: un humanisme esperançat

Amb més baixes que altes, però amb una solidesa prou resistent fins ara, ha anat navegant ja fa molts anys la nostra opció cristiana que ja va inspirar el Concili Vaticà II (1962-65) i a la vegada va rebre nova inspiració del mateix Concili.

En la situació actual del cristianisme disposem de bons recursos de formació bíblica, teològica, espiritual, de bones reflexions de diàleg entre fe i cultura, ètica, compromís social, ecumenisme, feminisme, religions, laïcitat, etc.. Es plasmen en escrits, revistes, quaderns, llibres, cursos i conferències a càrrec d’algunes entitats i associacions que ens presten un gran servei. Vivim també experiències comunitàries ben vàlides per poder alimentar i celebrar la fe en grups, moviments, congregacions religioses, parròquies concretes, etc.

Gosaria dir que la nostra opció amb el temps ha madurat, s’ha obert a un pluralisme de matisos i reptes, discernint els signes dels temps. Amb les proves i temptacions viscudes s’ha anat purificant, hem trobat cirineus que ens han ajudat a portar la creu. Ha reconciliat en el seu si punts de vista i afectes que en un principi semblaven oposats. Ha agafat el gust de ser poble i no sentir-se grup de gent selecta o perfecta. Ha aprofundit, amb l’ajuda de la teologia de l’alliberament i la seva vivència comunitària, el sentit de la lluita contra el neoliberalisme i l’orientació de la religiositat popular vers l’obertura al compromís social. Ha cercat i ha anat trobant camins de pregària i expressió fraterna personals i de celebració comunitària. Ens ha acompanyat a estimar-nos amb la llibertat de fills i filles de Déu, en l’amor de família i l’educació dels infants…

Valorem, doncs, tota aquesta constel·lació eclesial i contribuïm a la seva vitalitat i a la repercussió en els nostres ambients socials i d’amistat. Siguem persones agraïdes i amigables. Felicitem-nos mútuament! Donem-ne gràcies a Déu!

I encara més!, com llegim a la carta als Hebreus (capítol 12), oi que som conscients que estem envoltats d’un gran núvol de testimonis? Dones i homes, difunts i vius, tant de creients com de persones de bona voluntat, a nivell global, com al nostre costat, en els nostres moviments, grups, entitats, famílies. També el papa Francesc ens ajuda molt amb els seus escrits i el seu servei eclesial, amb el seu tarannà humà i de proximitat.

Podem passar situacions aflictives, crisis, en tots els aspectes de la vida, podem plorar, sofrir, cansar-nos, però continuem insistint en el camí del cristianisme com a humanisme esperançat i així missioner i profètic, un humanisme que sap riure i fruir, benigne i misericordiós en relació a la mateixa vida eclesial i en relació al context cultural, social, polític i interreligiós en què ens trobem.

Espero i desitjo que amb la vostra acollida i reflexió milloreu molt el missatge del meu escrit.
A nivell més d’estudi i pensament recomano: ¿L’Església en exili en una Europa que ja no és cristiana? del prevere i professor de teologia pastoral Antonio Mastantuono. Es troba a Documents d’Església, núm. 1119, abril 2021 (pàgines 251-56).

Acabo amb una pregunta: ¿com col·laborar perquè les noves generacions amb el seu protagonisme jove facin cas i valorin aquesta manera de ser cristià amb un humanisme esperançat?

Josep Hortet i Gausachs

“Evangelizar la cultura en Valencia”

Aquest era el títol de la carta pastoral (en castellà) que el desembre de 2105 va escriure el cardenal Antonio Cañizares, un text on l’arquebisbe de València exposava una qüestió de gran actualitat: “que la fe se haga cultura”. Això, la fe en la cultura d’un poble, es va fer realitat el diumenge 26 de març de 2017, quan un miler de catòlics ucraïnesos van celebrar l’Eucaristia a la catedral de València en ritu bizantí i en llengua ucraïnesa.

És bonic que els diversos pobles puguin expressar la seva fe en la pròpia llengua, com van fer aquests ucraïnesos a la Seu valenciana. O com ho fan els filipins, els polonesos, els britànics o els xinesos que viuen al País Valencià. I amb tot, els cristians valencians no podem gaudir en la nostra llengua, com poden fer-ho aquests cristians en les seves llengües.

Com va dir el papa Pau VIè, (i ens ho recordava l’arquebisbe Cañizares en aquella carta pastoral), “la ruptura entre el Evangelio y la cultura es sin duda el drama de nuestra época” (Evangelii Nuntiandi 20). Aquesta ruptura entre Evangeli i cultura és una realitat que patim des de segles els cristians valencians, que veiem marginada i ignorada la nostra llengua i la nostra cultura a l’Església. Per això estic totalment d’acord amb l’arquebisbe Cañizares, quan en aquella carta pastoral defensava que “una fe que no se haga cultura, no es plenamente acogida”.

Per això mateix, si l’arquebisbe de València propugnava la necessitat que l’Església integri totes les cultures, ¿com és que, des de fa segles, els bisbes valencians no valoren, estimen i introdueixen el valencià a la nostra Església?

L’arquebisbe Cañizares destacava en el seu text “las raíces cristianas de la identidad valenciana”, ja que el nostre País ha estat al llarg dels segles, “centro de diálogo y de convivencia” i “cruce de culturas”. Per això l’arquebisbe presentava la necessitat de “crear, desde la inmensa riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una auténtica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso, que pueda contribuir al diálogo entre ciencia y fe, entre la cultura cristiana y la civilización universal”. Però podrem evangelitzar la cultura sense utilitzar la llengua del nostre Poble?

El capellà valencià Alexandre Alapont, que ha passat pràcticament tota la seva vida a Zimbabwe, el primer que va fer en arribar al poble africà que l’acollí, va ser aprendre la llengua dels nàmbies, traduint la Paraula de Déu a aquesta llengua i celebrant la fe en la llengua d’aquest poble. ¿Per què els bisbes valencians pretenen evangelitzar la cultura dels valencians, prescindint de la llengua d’aquesta cultura? ¿Com és possible que les nostres parròquies, en ple segle XXI, ens obliguin a deixar la nostra llengua a les portes dels temples?

La carta pastoral, que l’hauria pogut signar el bisbe de Salamanca o el de Sevilla, si traiem del text la paraula “Valencia” (sempre en castellà), no feia cap referència concreta a la cultura i a la llengua dels valencians. I és així com l’Església Valenciana tracta la nostra cultura: ignorant-la.

L’arquebisbe parlava de “la riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una autentica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso”. D’acord! Però la riquesa de la cultura no està formada també pel valencià?

Sintonitzo plenament amb l’arquebisbe Cañizares, quan ens deia que s’ha d’evangelitzar la cultura. ¿Però no s’hauria també d’inculturar l’Evangeli en aquesta mateixa cultura?

En una entrevista (Levante, 29 de gener de 2017), el cardenal Cañizares, a més de dir que desitja “la misa en valenciano de manera habitual”, afirmava el seu interès “en que el misal en valenciano sea una realidad cuanto antes”. D’ell i dels altres bisbes valencians depèn que això sigui una realitat. Com també depèn d’ell que les misses siguin en valencià. Només es tracta de voluntat per així fer-ho possible. Hi ha el Missal Romà traduït al valencià per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, però el cardenal Cañizares continua sense presentar-lo a la CEE perquè sigui aprovat. Per això no hi ha textos litúrgics oficials i les misses se celebren en molts pocs pobles, degut a la bona voluntat o a l’interès dels mossens més conscienciats per la llengua.

Des de segles que els cristians valencians estem esperant que, com els ucraïnesos que viuen al País Valencià, també nosaltres puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua. I mentrestant la jerarquia valenciana mira cap a un altre costat. Malgrat les declaracions a la premsa.

Josep Miquel Bausset

“S’ha de parlar a Déu en castellà”

Els bisbes valencians, en relació a la nostra llengua, pensen com l’emperador Carles V que deia: “S’ha de parlar a Déu en castellà”. I afegia encara: “als homes en francès, a les dones en italià… i als cavalls en alemany”. Així ho explicava l’escriptor Josep M. Espinàs, el maig de 2016, en el seu article al diari El Periódico, titulat precisament: “S’ha de parlar a Déu en castellà”.

També els bisbes valencians pensen que la nostra llengua és rudimentària i bàrbara i per tant, no apta per parlar amb Déu. Ells, com Carles V, també pensen que “s’ha de parlar a Déu en castellà”. I és que la jerarquia del País Valencià viu en un permanent autoodi per la nostra llengua, excloent-la dels temples.

Des del 1756 quan l’arquebisbe Andrés Mayoral prohibí la nostra llengua a l’Església, els bisbes valencians (a excepció de Josep Pont i Gol i Josep M. Cases), han menyspreat i arraconat el valencià, que ha de quedar-se a la porta dels temples. Els bisbes valencians i la majoria de preveres viuen amb un autoodi pel valencià digne de ser psicoanalitzat. Els valencians patim uns bisbes i uns preveres espanyolistes i molt de dretes. I així ens trobem, malgrat que la Constitució Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II recomanava la utilització de la llengua vernacla a la litúrgia.

Els bisbes valencians haurien de seguir l’exemple del papa Francesc quan, en el seu viatge a Tailàndia, el novembre de 2019, feia memòria dels laics que van evangelitzar aquelles terres, homes i dones “que tingueren la possibilitat de parlar el dialecte de la seva gent”, un fet que el papa definia com “un exercici simple i directe d’inculturació”. Per això el papa demanava als tailandesos (també s’ho poden aplicar els bisbes valencians) que no caiguessin en “estructures i mentalitats eclesials que poden arribar a condicionar negativament un dinamisme evangelitzador”, com seria a l’Església valenciana prohibir la nostra llengua. El papa deia també a Tailàndia: “No tinguem por de voler inculturar l’Evangeli cada vegada més”. I estava tan convençut de la idea de la inculturació, que el papa repetí de nou: “No tinguem por de voler inculturar l’Evangeli cada vegada més”. El papa exhortà l’Església tailandesa de la necessitat de “confessar la fe en dialecte, a la manera que una mare canta cançons de bressol al seu fill, donant-li rostre i carn tailandès, que és molt més que realitzar traduccions”.

I després del seu viatge a Tailàndia, el papa, que visità el Japó, davant dels bisbes japonesos, Francesc elogià l’Església que va “acompanyar la cultura japonesa” i “la inculturació”, cosa que no fan els bisbes valencians. El mateix interès per la inculturació l’ha demanat el papa, en l’Exhortació Estimada Amazònia.

No tindre por d’“inculturar” i “confessar la fe en dialecte”, seria la manera més sensata d’acompanyar la cultura dels valencians, unes actituds que l’Església valenciana es nega a fer, ja que en rebutjar la nostra llengua, està prohibint la seva inculturació en la cultura del País Valencià.

No em resisteixo a explicar dues anècdotes que, sorprès, em contà un jove llatinoamericà que durant cinc anys estudià Teologia a la Facultat Sant Vicent Ferrer de València. A l’hora de l’esmorzar els seminaristes valencians (que entre ells parlaven valencià) quan veien vindre aquest jove llatinoamericà, canviaven el valencià pel castellà, tot i que aquest jove sempre els deia que no canviaren de llengua, perquè així ell podria aprendre valencià. La segona anècdota que em contà aquest jove és més dolorosa: a classe, quan un estudiant de Teologia va fer una pregunta en valencià, el professor li contestà en castellà, i li recordà a l’alumne que a classe, les preguntes s’havien de fer en castellà, que era la llengua de la facultat. Una autèntica vergonya, tenint en compte que les classes es feien a la ciutat de València, no a Toledo ni a Sevilla.

Evidentment aquestes anècdotes expliquen el despropòsit que suposa que després, els preveres, quan són enviats a una parròquia valencianoparlant, facin tota la litúrgia en castellà, ja que al seminari han fet les classes en castellà i han vist com la llengua dels valencians era tractada amb menyspreu i exclosa de la docència.

Josep Miquel Bausse

¿Té privilegis l’Església?

S’acostuma dir que a Espanya l’Església Catòlica gaudeix de determinats privilegis, els quals caldria eliminar per incompatibles amb la democràcia o la laïcitat de l’Estat. ¿És cert això? Es tracta d’un vell i complex debat.

Segons l’Enciclopèdia Catalana, l’expressió “privilegi”, en l’àmbit del dret, és una “disposició emanada del poder legislatiu en virtut de la qual hom atorga a una persona o a una categoria de persones un dret especial o un tracte de favor, distint del que dona la llei comuna, amb un cert caràcter de permanència”.

Si ens atenem a la literalitat de la definició, certament, l’Església Catòlica, com a institució, gaudeix legalment i amb caràcter permanent d’uns determinats drets distints dels que estableix la llei per a la resta de persones jurídiques i d’altres confessions religioses. ¿Està justificat un tracte diferenciat?

D’entrada cal dir que és difícil parlar d’una “llei comuna” en relació a les persones jurídiques. En realitat, cada tipus d’institució té la seva legislació especial, segons es tracti d’empreses, cooperatives, associacions, sindicats, partits polítics, entitats religioses, etc. Cada categoria té el seu règim legal i, per tant, el seus “privilegis”: un tractament fiscal específic, el dret a unes determinades subvencions, el dret a realitzar activitats que les altres institucions no poden fer… Per exemple, només les empreses poden repartir els beneficis o només els partits poden presentar-se a eleccions. Fins i tot dins de cada categoria existeixen diferències legals. Per exemple, el volum econòmic o el nombre de treballadors d’una empresa poden comportar drets i obligacions específics. O el nombre de vots que rep un sindicat li confereix més drets en la negociació col·lectiva o en l’accés a subvencions.

També les entitats religioses tenen una regulació diferenciada de la resta de persones jurídiques. És lògic que sigui així, tant pel caràcter absolutament singular del fet religiós i la seva funció social com pel fet que aquestes institucions exerceixen un dret humà fonamental, com és la llibertat religiosa. També dins d’aquesta categoria d’entitats hi ha drets diferents, segons les diferents realitats: no és el mateix una comunitat amb un petit nombre de membres que una religió d’ampli arrelament social en tot el territori, com l’Església Catòlica.

Establir regulacions diferents és legítim i necessari, perquè la llei ha de tractar igual allò que és igual i diferent allò que és diferent: cada tipus d’institució té la seva funció social, característiques, necessitats… La qüestió no és, doncs, que hi hagi diferències, sinó si una determinada diferència està justificada o si és oportuna, adequada, etc. I això és una valoració que només es pot fer cas per cas. Les opcions que es prenguin seran sempre opinables i han de formar part del debat democràtic.

L’estatus jurídic de l’Església a Espanya (que té molts elements en comú amb l’existent en altres països democràtics, com ara Alemanya o Itàlia) parteix del principi d’aconfessionalitat de l’Estat i del deure dels poders públics de col·laborar amb les confessions (art. 16 de la Constitució de 1978) i es regula principalment en els Acords entre l’Estat i la Santa Seu de l’any 1979.
Molt sintèticament, aquests Acords (desenvolupats posteriorment per altres lleis) inclouen quatre capítols: 1) Jurídic: sobre el dret d’autoorganització de l’Església, el reconeixement civil del matrimoni canònic o la inviolabilitat dels temples i arxius eclesials. 2) Ensenyament, que garanteix, entre altres, l’oferta pública de formació catòlica a l’escola, a impartir per professors designats per l’Església. 3) L’assistència religiosa catòlica als membres de les forces armades (els capellans castrenses). I 4) Econòmic: que inclou el compromís de l’Estat en el sosteniment econòmic de l’Església i l’exempció de determinats impostos. És sabut que actualment això es concreta sobretot amb l’assignació voluntària pels contribuents del 0,7% de la seva quota tributària del IRPF.

Cal tenir en compte que l’any 1992 bona part dels drets reconeguts a l’Església Catòlica (sobretot en els esmentats capítols 1 a 3), van ser també atorgats, en termes molt similars, a les institucions reconegudes de les altres tres grans confessions religioses més arrelades a Espanya: les Esglésies evangèliques, l’Islam i el Judaisme. La principal diferència es refereix al sosteniment econòmic (capítol 4), reservat a l’Església Catòlica (exclusivitat que ella no reclama). Amb tot, l’Estat ofereix també importants subvencions a les activitats de les altres confessions.

Cal tenir present que tant l’exempció de certs impostos com el sosteniment econòmic no són un dret exclusiu de l’Església. També se’n beneficien altres institucions privades considerades d’interès general, com els sindicats i els partits polítics amb major representació.

En tot cas, més enllà del debat sobre la legitimitat o oportunitat de cada un d’aquests drets, també la mateixa Església hauria de revisar fins a quin punt en alguns casos podrien restar-li llibertat d’actuació o credibilitat social.

Eduard Ibáñez

Dialogar sobre Catalunya des de la fe cristiana

La pandèmia ha fet que el conflicte polític que viu a Catalunya hagi quedat en un segon pla. Però tots sabem que la qüestió persisteix, que continua condicionant fortament la política al nostre país i que, tard o d’hora, tornarà amb força.

També sabem que les decisions judicials que s’han pres en els darrers mesos no han resolt res (segurament ho han complicat més), i tampoc ho faran les que previsiblement vindran.

Per això, tot i que cal atendre prioritàriament la situació sanitària i social derivada de la pandèmia, sembla necessari que governs i partits continuïn treballant, sobre la base del diàleg seriós i sincer, en favor d’una solució justa, pacífica i duradora, com crec que reclama la immensa majoria de la població catalana.

Certament, quan es donen conflictes polítics i socials importants, resulta difícil trobar solucions estables des de la política si no hi ha una suficient base social que les prepari, les afavoreixi o les pugui assimilar.

Segurament és el cas de Catalunya. Serà difícil trobar una solució (sigui la que sigui) mentre existeixin una crispació i una polarització social i política tan alta com l’actual (si més no, en les zones més poblades de Catalunya) o almenys mentre no hi hagi una certa predisposició a trobar un acord sobre certes bases recolzades o acceptables per una gran majoria de la població. I tot i així, qualsevol solució també requerirà un certa predisposició en una part suficient de l’opinió pública en el conjunt d’Espanya.

És evident que quan les discrepàncies polítiques afecten a qüestions fonamentals (com ho és l’estatus polític o la sobirania en un territori), fàcilment la crispació i la tensió generen malestar, riscos per a la convivència i dificultats pel bon govern o pel desenvolupament d’una societat. A priori, aquestes conseqüències no es poden imputar a cap de les parts (ni la que vol un canvi ni la que el rebutja), si actuen de bona fe en defensa d’opcions o interessos legítims. Però el cert és que la tensió fa mal a tots.

Però, ¿com es pot crear un clima social favorable? Les actituds i opcions dels partits i dels gran mitjans de comunicació són clau, naturalment. Però també altres col·lectius poden jugar un paper important, sobretot si el debat polític es manté enquistat. Per exemple, moviments cívics, organitzacions governamentals o institucions religioses (i, en el nostre àmbit, l’Església), també poden contribuir a abonar el terreny per afavorir un clima de diàleg i d’entesa propicis.

A Catalunya, diferents organitzacions no governamentals de signe molt divers han començat a elaborar i experimentar iniciatives en aquesta direcció.

També des de Justícia i Pau, com a entitat d’església i per coherència amb la

nostra missió, volem fer una modesta aportació, adreçada especialment a ambients cristians on també hi ha hagut discrepàncies o tensions.

A partir de l’experiència interna feta en el si de la nostra organització, hem formulat una proposta adreçada a les comunitats i entitats cristianes: la creació d’uns espais de diàleg entorn al conflicte sota la inspiració de l’Evangeli i el pensament social cristià.

Es tracta d’uns espais on persones creients amb visions i perspectives diferents o contraposades puguin escoltar-se, compartir preocupacions i sentiments i enriquir la pròpia visió, per fer-la més àmplia i profunda. Cal només persones interessades i predisposades a escoltar i aprendre dels altres.

És una proposta oberta i flexible, que cada entitat o col·lectiu pot adaptar al seu context. Des de Justícia i Pau ens oferim també, si es creu convenient, a conduir i facilitar el desenvolupament d’aquests grups, per tal que resultin una experiència fructífera i gratificant per als participants.

El que es pretén és crear uns grups de diàleg on poder expressar i intercanviar experiències, sentiments i processos personals sobre com vivim personalment el conflicte. Un moment també per conèixer o aprofundir en l’ensenyament social de l’Església sobre les grans qüestions que hi ha implicades. A la vegada, es tracta d’ajudar els participants a conèixer i comprendre millor les diferents actituds, punts de vista, posicions, estratègies o horitzons existents sobre el conflicte, que permetin ampliar la seva mirada al problema. I, en la mesura del possible, s’orienten també a cercar entre els participants les “llums i ombres” evangèliques presents en cada una de les diferents posicions o estratègies, amb vista a copsar i comprendre, des de la fe cristiana i l’Evangeli, quins elements de legitimitat i de veritat contenen.

En definitiva, a partir d’una metodologia molt acotada (en principi, tres sessions), pretenem oferir una oportunitat perquè els participants, cadascun des de posicions o actituds diferents, puguin escoltar-se a fons per intentar comprendre al qui pensa i viu la situació de manera molt diferent, per sortir amb millors capacitats i eines que afavoreixin i promoguin el diàleg, l’escolta i l’entesa, tant individualment com com a comunitat.

Si aquests espais funcionen bé, les comunitats, moviments, o entitats que els acullin poden obtenir nous elements de judici per gestionar les situacions viscudes i a desenvolupar iniciatives en favor del diàleg i l’entesa.

L’experiència ens permetrà veure el valor i utilitat d’aquesta proposta o la necessitat d’una eventual reformulació. En tot cas, mostrem la nostra disponibilitat a sumar esforços amb altres iniciatives semblants dins i fora de l’àmbit cristià.


Eduard Ibáñez

Alcem la veu!

El proppassat diumenge 1 de març uns quants centenars de persones, majoritàriament però no únicament, dones de diferents generacions, ens reuníem a les escales davant de la catedral. Un dia assolellat i que va resultar estimulant, ple d’energia i entusiasme.

I és que l’aventura havia començat mesos abans quan algunes dones de diferents moviments eclesials havien somiat fer alguna acció per mostrar. I va anar prenent cos a poc a poc en assemblees àmplies i eficaces, amb pregària inicial i somriures… I amb molt de dons que s’anaven posant sobre la taula… Pensar, trobar solucions, fer un taller de pancartes, assumir tasques, serveis organitzats en petits equips horitzontals…

I es va infantar un acte senzill, breu, participat… però alhora contundent. Signes com un simple esparadrap sobre les boques silenciades de dones, unes xarxes on anar posant les pancartes de les nostres constatacions i peticions, també en cartells (Venim de lluny, Som moltes, Alcem la veu, I diem prou, Trenquem el silenci, Iguals davant Déu, desiguals a l’església?, Les dones a l’Església amb veu i vot, Si la societat avança, l’església també, La sororitat és la nostra força i Prou a la feminització de la pobresa), la força de la batucada que donava ritme, arrencar-nos la cinta que ens mantenia callades i un manifest breu però ferm. El podeu llegir aquí.

Però alhora, amb l’empenta dels moviments de les dones que fa dos anys havia esclatat en els carrers d’arreu del món civil el 8 de març, impulsats per fets com el #MeToo a nivell internacional o la penosa sentència de la Manada a nivell estatal, aquesta acció no podia quedar simplement con un esdeveniment local. Les xarxes de dones creients i feministes, els vincles d’amistat, els moviments eclesials van estendre el clam i la proposta per la resta de l’Estat. Madrid, Sevilla, Burgos, Saragossa, València, Granada… el mateix dia o en els següents van acollir actes equivalents. Amb el lema d’Alcem la veu com a casa nostra o bé “Hasta que la igualdad se haga costumbre” de la “Revuelta de mujeres en la Iglesia”, centenars de dones més s’hi van aplegar, creant l’onada feminista i creient, i cridant per la dignitat i la igualtat en la nostra Església.

Voices of faith és una iniciativa que vol empoderar les dones catòliques en la presa de decisions dins l’Església Catòlica. Van aixoplugar l’acció barcelonina i van venir dues representants a compartir-lo. Estan preparant un sínode en la tardor del 2021 amb el Consell de Dones Catòliques… Pot ser una fita més en el nostre camí per fer de l’Església un espai d’igualtat i dignitat per a tots, barons i dones… Mentrestant, il·lumina les passes des de la xarxa, la comunió i la sororitat…

Alcem la veu i avancem: fins que la igualtat sigui possible!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Dones creients, reserveu-vos l’1 de març

Des de fa uns mesos grups diversos de dones creients han començat a preparar un acte per al diumenge 1 de març a Barcelona. Es tracta de la Coordinadora de Dones Creients 8M, que es va reunint per gestar una concentració que doni veu a les dones en el si de l’Església. El treball és horitzontal, assembleari, plural… amb la força de dones grans i amb l’empenta i imaginació de les joves. Una manera de fer creativa, lúcida, dialogada…

Es farà una acció reivindicativa al carrer i l’elaboració d’un manifest. Serà just una setmana abans del 8M, perquè aquell dia toca estar al carrer en les manifestacions convocades arreu per celebrar el dia de la dona, amb tantes altres, des de la diversitat i la pluralitat…

Altres ciutats de l’Estat estan mirant d’afegir-se a la iniciativa barcelonina: Madrid, Saragossa, Galícia…

Si ets una dona cristiana sensible a la lluita contra la discriminació de gènere, estigues atenta: ens trobarem, serem moltes per fer sentir la nostra veu dins i fora de l’Església.

És el moment de deixar sentir la nostra veu, de fer pública la denúncia de la desigualtat en el si de l’Església i de manifestar que somiem, volem i lluitem per una Església d’iguals que tracti tothom com Jesús els tractava!

Apa, apunta-t’ho a l’agenda i reserva’t el dia 1 de març per sortir al carrer i mostrar que es pot ser feminista i creient… I que moltes hem arribat al feminisme des de la radicalitat del missatge de Jesús que mirava les dones com a iguals. Que siguem moltes!

Maria Antònia Bogónez Aguado

L’Hospital de Campanya Santa Anna. El sentit d’una iniciativa

Quan heu viatjat per alguna ciutat d’Europa segur que us heu trobat alguna vegada una vella església gòtica reconvertida en sala d’exposicions, cafeteria, floristeria o saló de desfilades de moda. A Amsterdam, per exemple, ho podeu trobar. La secularització, el decreixement del nombre de fidels i de preveres ha urgit els responsables d’aquelles diòcesis a treure un rendiment econòmic amb el lloguer o venda de les esglésies sense feligresos per a poder subvenir al cost d’altres necessitats, com el manteniment d’altres esglésies i edificis d’ús pastoral o el sosteniment dels preveres grans.

En el Congrés internacional de pastoral de les grans ciutats celebrat a Barcelona el 2014 es van plantejar dues grans orientacions de cara a la reorganització de les parròquies de centre ciutat: Cal passar del territorial al cultural i del racional al simbòlic. És a dir, les parròquies del centre de la ciutat ja no es poden regir pel criteri de la territorialitat (atendre als feligresos del propi territori) en part perquè en moltes d’elles no hi ha habitants donat que tot és ple d’hotels, restaurants, bars, grans magatzems i cinemes i botigues, i perquè avui dia tothom tria a quina església vol assistir en funció de com s’hi desenvolupa la litúrgia o altres serveis. La parròquia de centre ciutat s’ha d’especialitzar en atendre un interès cultural –els universitaris, els llatins, els artistes, els esportistes, els joves de les diverses tribus urbanes…– o una necessitat social (els refugiats, els vells que viuen sols, els qui dormen al carrer). I d’altra banda en aquesta renovació de la parròquia de centre ciutat hi pot tenir el seu paper la importància del valor simbòlic del tipus d’activitat que s’hi realitza. Hi ha un missatge que també es transmet amb la força icònica dels signes.

Aquest és el sentit de la iniciativa que des del gener del 2017 es va posar en marxa a l’Hospital de Campanya Santa Anna, just darrera el Hard-Rock Cafe de la plaça Catalunya. Abans que el conjunt gòtic de l’església i claustre de Santa Anna esdevingui merament un part temàtic per a turistes (gran repte d’altres temples emblemàtics de la ciutat, per cert) o que en un futur hagués de compartir la sort d’aquelles esglésies “dessacralitzades” d’Europa, ens va semblar adient seguir, entre d’altres, les dues orientacions del congrés abans mencionat.

Les circumstàncies d’una forta onada de fred i la preocupació compartida per les diverses institucions dedicades als qui viuen al carrer al Raval i al Gòtic (Arrels, Vincles, Dit i Fet, Germanetes de l’Anyell, entre d’altres) van forçar l’obertura de Santa Anna per acollir els qui en aquells dies no tenien aixopluc. Amb aquesta intenció es van preparar dotze llits a l’antiga sala capitular que la primera nit ja va quedar desbordada. A la quarta nit ja eren unes vuitanta persones les que dormien ocupant excepcionalment tots els bancs de la nau central.

Val a dir que la ràpida intervenció de Càritas de Barcelona i també, una mica més reticents, dels serveis socials de l’Ajuntament, va fer que a la setmana vuitanta persones fossin ateses per un equip de treballadors socials que les van derivar cap a albergs, pisos de Càritas o altres indrets. Els responsables de Càritas van copsar que calia salvar el carisma de la iniciativa. En efecte, passat el primer moment d’improvisació, l’Hospital de Campanya Santa Anna es configura no pas com un dormitori nocturn, ni com un menjador, sinó com un casal on de dia s’hi acull, per escoltar i orientar les persones que dormen al carrer i no tenen on anar de dia.

De fet es dedica als acollits un vint-i-cinc per cent de l’espai “sagrat”. Es a dir la capella de la Pietat (entrant a la dreta) amb capacitat per a unes seixanta persones assegudes, on s’hi serveixen cent vint esmorzars –només esmorzar– per torns i on un equip de cent trenta voluntaris i voluntàries, en torns setmanals de tres hores fan possible l’acolliment i el diàleg.

Hi ha també, com suggeria el congrés de pastoral de les grans ciutats, un missatge i un valor simbòlic en el fet de col·locar els pobres en una part de l’espai sagrat: potser amb una mentalitat cartesiana hem separat massa la litúrgia de la caritat, fins al punt que la societat ja no percep la vinculació de les grans iniciatives de caritat amb la vivència cristiana que les sosté. Per dir-ho ràpid, a l’Hospital de Campanya Santa Anna entrem tots –acollits, voluntaris i feligresos– per la mateixa porta i seiem tots a la mateixa taula que, ordenadament i fent cada cosa al seu temps i amb el context propi, esdevé taula de menjar i de conversa, taula d’orientació professional, i taula de la Paraula i de l’Eucaristia compartida.

Xavier Morlans

Ideologia de gènere?

En la remarcable entrevista que li va fer Jordi Évole al papa Francesc i que es va emetre el passat 31 de març, el papa va rectificar aquelles paraules sobre el feminisme que havia dit en la cimera de la pederàstia de finals de febrer. “Tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”, havia dit. “Pot córrer el risc de transformar-s’hi”, va rectificar en l’entrevista.

És molt d’agrair la rectificació. Primer, perquè les persones amb poder no acostumen a rectificar mai, i el sol fet de rectificar és un signe que el ministeri papal no vol ser un simple espai de poder. I segon, és clar, perquè ajuda a treure una mica el dolorós mal gust de boca que la seva frase, que sonava més aviat a típic exabrupte d’extrema dreta, ens havia deixat.

Però tot i així, deixeu-me dir que per a mi el mal gust de boca continua malgrat la rectificació. Totes les coses humanes, per bones que siguin, poden tenir concrecions criticables, i fins i tot perverses. També, sens dubte, l’Església. I precisament l’Església, que en el tema del paper de la dona tants desencerts porta acumulats, hauria de vigilar molt quan parla d’un moviment com el del feminisme, i hauria de deixar clar, abans de posar-li pegues, que, igual com per exemple en el cas del moviment obrer o del moviment ecologista, aquests corrents alliberadors són realment una cosa valuosa, una cosa que, sorgida bàsicament fora de l’Església i a vegades fins i tot en contra d’ella, són presència de l’Esperit en el món, una presència que l’Església, si vol actuar amb honestedat, ha de saber reconèixer humilment.

Però és que, en aquesta mena de temes, la jerarquia de l’Església sembla com si estigués paralitzada, incapacitada per entendre el que està passant. Potser el cas més visible d’aquesta trista realitat és tota la teoria que s’ha fet entorn de l’expressió “ideologia de gènere”. Aquesta expressió és la manera com els sectors conservadors, sobretot eclesiàstics, han volgut etiquetar les noves maneres d’entendre tot allò que afecta al sexe i al gènere, unes noves maneres que volen promoure una millor realització personal i col·lectiva de les persones; i aquí s’hi inclouria tant el debat sobre els rols masculí i femení, com les noves famílies, com la possibilitat del canvi de sexe, com les relacions homosexuals. El Sínode de la Família definia així aquesta “ideologia”, amb una formulació que el papa va recollir a l’Amoris laetitia, n. 56: “(La ideologia de gènere) nega la diferència i la reciprocitat natural d’home i dona, presenta una societat sense diferències de sexe, i buida el fonament antropològic de la família. Aquesta ideologia condueix a projectes educatius i directrius legislatives que promouen una identitat personal i una intimitat afectiva radicalment desvinculades de la diversitat biològica entre home i dona. La identitat humana ve determinada per una opció individualista, que també canvia amb el temps”.

No recordo si abans o després del Sínode, en una intervenció crec que davant els bisbes polonesos, el papa Francesc va explicar, donant-hi suport, que el papa Benet XVI deia que la “ideologia de gènere” atacava directament “l’obra del Creador”. Suposo que es referia al fet que en el relat de la creació queda molt delimitat que els éssers humans són homes i dones destinats a complementar-se sexualment i a procrear. I que, com que l’anomenada “ideologia de gènere” qüestiona que les coses siguin tan clares i inamovibles, aquesta tal ideologia el que fa en definitiva, segons el papa, és atacar l’obra del Creador. Dir això sembla oblidar, primer de tot, que el relat de la creació està escrit com una visió global de la formació del món i de l’ésser humà sorgits de les mans de Déu, i no amb la pretensió d’oferir concrecions precises sobre quin és el projecte de Déu sobre la vida sexual o familiar i sobre els rols masculí i femení. I sembla oblidar, sobretot, que si diem que Déu ha creat totes les coses, deu ser bastant obvi que les tendències no heterosexuals, o les tendències a sentir com a propi un gènere diferent del que indiquen els òrgans genitals, també les ha creades Déu, encara que això no surti en el relat de la creació, i que no ho deu haver fet per fer la guitza a un sector de la població que, tot i experimentar aquestes tendències, estaria obligat a reprimir-les.

Sap greu, veure la rigidesa dels plantejaments de la jerarquia eclesiàstica. I veure, sobretot, que una persona com el papa Francesc, que tant ha fet per obrir l’Església a una nova mirada sobre el món, en això es manifesti, com deia abans, tan paralitzat per uns plantejaments que incapaciten per entendre la realitat actual. Evidentment que en els temes del sexe i del gènere hi trobem actituds irresponsables. En tota obra humana hi són, ja ho hem dit. Però deduir d’aquestes irresponsabilitats que l’única resposta possible és repetir les doctrines de tota la vida sense ser capaços de qüestionar-se res, a mi em sembla, simplement, molt poc fidel a l’Evangeli. I sobretot quan aquesta mena de temes, a l’Evangeli de Jesús, són absolutament secundaris. El que l’Evangeli ens demana de prioritzar no és una determinada antropologia fonamentada en tradicions intocables. El que ens demana és acompanyar el camí del món amb amor i amb esperit obert.

Esperem que, algun dia, algú dins la jerarquia de l’Església s’adoni que els cal un reciclatge de cap a peus sobre aquesta mena de temes i es decideixi a promoure’l. A veure si l’Esperit Sant s’anima a fer-los-en adonar!

Josep Lligadas

Lobos con piel de pastor. Pederastia y crisis en la Iglesia católica.

Lobos con piel de pastor. Pederastia y crisis en la Iglesia católica. Juan Ignacio Cortés. San Pablo.

Quan encara ressonen les imatges, discussions i conclusions de la cimera sobre la pederàstia al Vaticà, la lectura d’aquest llibre resulta profundament entenedora. Ens desvetlla el patiment de centenars, de milers de criatures arreu del món (sí, també en el nostre país) quan pensaven estar segurs en parròquies, escoles, cases de colònies o d’acollida, per preveres que s’aprofitaven de la situació de poder en les que es trobaven respecte a elles. I l’estructura clerical i jeràrquica ha mantingut el silenci, ha anat desplaçant els abusadors a altres indrets on podien trobar noves víctimes, amb l’única finalitat de què el renom de l’Església no quedés malmès.

Juan Ignacio Cortés no entra a fer sang, simplement presenta la història (en el segle XIII els pederastes en el si de l’Església eren lliurats a la justícia civil… i parlem de la foscor de l’Edat Mitjana!). Recull casos en països com Irlanda, Estats Units, Alemanya, Austràlia… Ens explica els mecanismes que fan que els traumes quedin amagats durant anys en la consciència de les víctimes i sovint només reapareguin quan ja en edat adulta fent teràpies per qualsevol altre motiu, es sorprenen recordant episodis que havien oblidat. Duríssim! Ens comenta també la posició vaticana i també les persones que han tingut un paper predominant en aquest tema. S’hi parla del fet que la pederàstia va ser un dels motius de la renúncia de Ratzinger com a Sant Pare i com el papa Francesc s’esforça per assolir la tolerància zero… i totes les dificultats amb què es troba.

De debò, un llibre molt recomanable. Ens obre els ulls, ens colpeix, i alhora ens fa revisar si alguna vegada hem estat còmplices d’alguna manera en el silenci que ha fet que la nostra Església fes d’infants víctimes d’escenes terribles, de patiments injustos, de dolors que molts d’ells no han pogut superar… I, tant de bo puguem denunciar qualsevol abús, demanar que es jutgi també en els tribunals penals del país i cridar: Mai més! I menys en el nom d’un Déu que és Amor i d’un Jesús que va respectar tot ésser humà i alliberar tot patiment.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Avaluant la nostra Església en feminisme…

Bé, diguem, avaluant la nostra Església en igualtat, perquè això és finalment el feminisme: la lluita per assolir la igualtat entre homes i dones… Allò que fa gairebé dos mil anys deia sant Pau: “Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist: tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.” (Ga 3,26-28), com ho vivim a la nostra església?

He començat a mirar alguns dels conceptes bàsics del feminisme… i el resultat quan mirem la nostra Església és ben trist… Suspens en gairebé tot… No passa la prova del cotó violeta. Em centro en uns quants, per estricte ordre alfabètic…

Acció positiva (o acció inversa): Si són aquelles estratègies per corregir la igualtat d’oportunitats per mitjà de mesures que permetin de corregir les discriminacions fruit de resultat de pràctiques o sistemes socials, en la nostra església només es podrà aconseguir si els barons decideixen fer un pas enrere… Deixant que les dones omplim tots els espais que ara per ara la “normativa” deixa… Fins quan els consells pastorals de les parròquies seran bàsicament masculins, quan sobretot dones col·laboren en les seves Càritas, catequesi, o fins i tot la logística?

Androcentrisme: Visió del món i de les coses, en què els homes són el centre i la mesura de totes elles, fent invisible tota la resta, incloent-hi les aportacions de les dones a la societat. L’Església (les esglésies i les religions) són ara els reductes androcentristes per excel·lència. Ja ni dels exèrcits ho podem dir amb tanta contundència!

Assetjament sexual: No cal entrar-hi després del que s’ha sentit a la cimera del Vaticà contra la pederàstia… i el #Metoo de religioses que han denunciat haver estat assetjades, violentades o violades per capellans i homes d’Església. Terrible! No hi caben silencis còmplices…

Autoritat femenina: El feminisme de la diferència opta per una autoritat femenina construïda d’una altra manera de la masculina, oposant-se a jerarquies i poder. La paraula seria l’eina fonamental per articular aquesta altra autoritat. En els grups de dones creients feministes quan es planteja el debat sobre el sacerdoci, sovint hi ha la postura que afirma que oitant a l’accés de les dones al sacerdoci, però també que ens en cal un que serveixi les comunitats des de l’horitzontalitat, la humilitat, la presa de decisions des del discerniment comunitari. Per a moltes, ser ordenades per mantenir el model d’autoritat jeràrquic actual no seria suficient per a construir una altra Església possible.

Ciutadania: El conjunt de drets (civils, polítics i socials) que tenen les persones com a subjectes i els deures que se’n deriven, els vivim des de fa anys en moltes zones del planeta en grans àmbits de la vida… però no així en els entorns eclesials… Entrem en el món eclesial i les dones passem a perdre allò que tenim assolit (ni que sigui imperfectament)… Com si els drets quedessin fora de la porta del temple, juntament amb el nostre cervell, la nostra experiència, la nostra formació, les nostres capacitats…

Coeducació: Encara avui veiem escoles que es diuen cristianes s’escuden en una excel·lència formativa, en les diferències de maduració entre nenes i nens, i segreguen els alumnes… Poc es podrà educar en la no discriminació per raó de sexe si en les aules de les escoles confessionals no hi som tots en pla d’igualtat. Com podran entendre els nens i les nenes que han de construir un món plegats on totes les criatures tinguin les mateixes possibilitats, on tota la canalla pugui tenir els mateixos somnis de futur? I deixeu-me dir, cou que escoles que segreguen siguin concertades amb els diners públics. És un escàndol!

I ja no tenim espai per continuar… potser en un altre moment.

Però vist el panorama desolador només d’uns quants medidors d’igualtat, què hi fem les dones creients i feministes encara en el si de l’Església, sovint als marges? Doncs continuar fascinades per Jesús que fa opció per les dones, per les persones empobrides, les vulnerades, les febles… I confiar en la força de la Ruah que trobarà escletxes per on entrar i omplir l’Església i el món dels seus dons… Moltes dones i homes ja ens són testimonis també en aquesta lluita per la igualtat.

Maria Antònia Bogónez Aguado