Ideologia de gènere?

En la remarcable entrevista que li va fer Jordi Évole al papa Francesc i que es va emetre el passat 31 de març, el papa va rectificar aquelles paraules sobre el feminisme que havia dit en la cimera de la pederàstia de finals de febrer. “Tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”, havia dit. “Pot córrer el risc de transformar-s’hi”, va rectificar en l’entrevista.

És molt d’agrair la rectificació. Primer, perquè les persones amb poder no acostumen a rectificar mai, i el sol fet de rectificar és un signe que el ministeri papal no vol ser un simple espai de poder. I segon, és clar, perquè ajuda a treure una mica el dolorós mal gust de boca que la seva frase, que sonava més aviat a típic exabrupte d’extrema dreta, ens havia deixat.

Però tot i així, deixeu-me dir que per a mi el mal gust de boca continua malgrat la rectificació. Totes les coses humanes, per bones que siguin, poden tenir concrecions criticables, i fins i tot perverses. També, sens dubte, l’Església. I precisament l’Església, que en el tema del paper de la dona tants desencerts porta acumulats, hauria de vigilar molt quan parla d’un moviment com el del feminisme, i hauria de deixar clar, abans de posar-li pegues, que, igual com per exemple en el cas del moviment obrer o del moviment ecologista, aquests corrents alliberadors són realment una cosa valuosa, una cosa que, sorgida bàsicament fora de l’Església i a vegades fins i tot en contra d’ella, són presència de l’Esperit en el món, una presència que l’Església, si vol actuar amb honestedat, ha de saber reconèixer humilment.

Però és que, en aquesta mena de temes, la jerarquia de l’Església sembla com si estigués paralitzada, incapacitada per entendre el que està passant. Potser el cas més visible d’aquesta trista realitat és tota la teoria que s’ha fet entorn de l’expressió “ideologia de gènere”. Aquesta expressió és la manera com els sectors conservadors, sobretot eclesiàstics, han volgut etiquetar les noves maneres d’entendre tot allò que afecta al sexe i al gènere, unes noves maneres que volen promoure una millor realització personal i col·lectiva de les persones; i aquí s’hi inclouria tant el debat sobre els rols masculí i femení, com les noves famílies, com la possibilitat del canvi de sexe, com les relacions homosexuals. El Sínode de la Família definia així aquesta “ideologia”, amb una formulació que el papa va recollir a l’Amoris laetitia, n. 56: “(La ideologia de gènere) nega la diferència i la reciprocitat natural d’home i dona, presenta una societat sense diferències de sexe, i buida el fonament antropològic de la família. Aquesta ideologia condueix a projectes educatius i directrius legislatives que promouen una identitat personal i una intimitat afectiva radicalment desvinculades de la diversitat biològica entre home i dona. La identitat humana ve determinada per una opció individualista, que també canvia amb el temps”.

No recordo si abans o després del Sínode, en una intervenció crec que davant els bisbes polonesos, el papa Francesc va explicar, donant-hi suport, que el papa Benet XVI deia que la “ideologia de gènere” atacava directament “l’obra del Creador”. Suposo que es referia al fet que en el relat de la creació queda molt delimitat que els éssers humans són homes i dones destinats a complementar-se sexualment i a procrear. I que, com que l’anomenada “ideologia de gènere” qüestiona que les coses siguin tan clares i inamovibles, aquesta tal ideologia el que fa en definitiva, segons el papa, és atacar l’obra del Creador. Dir això sembla oblidar, primer de tot, que el relat de la creació està escrit com una visió global de la formació del món i de l’ésser humà sorgits de les mans de Déu, i no amb la pretensió d’oferir concrecions precises sobre quin és el projecte de Déu sobre la vida sexual o familiar i sobre els rols masculí i femení. I sembla oblidar, sobretot, que si diem que Déu ha creat totes les coses, deu ser bastant obvi que les tendències no heterosexuals, o les tendències a sentir com a propi un gènere diferent del que indiquen els òrgans genitals, també les ha creades Déu, encara que això no surti en el relat de la creació, i que no ho deu haver fet per fer la guitza a un sector de la població que, tot i experimentar aquestes tendències, estaria obligat a reprimir-les.

Sap greu, veure la rigidesa dels plantejaments de la jerarquia eclesiàstica. I veure, sobretot, que una persona com el papa Francesc, que tant ha fet per obrir l’Església a una nova mirada sobre el món, en això es manifesti, com deia abans, tan paralitzat per uns plantejaments que incapaciten per entendre la realitat actual. Evidentment que en els temes del sexe i del gènere hi trobem actituds irresponsables. En tota obra humana hi són, ja ho hem dit. Però deduir d’aquestes irresponsabilitats que l’única resposta possible és repetir les doctrines de tota la vida sense ser capaços de qüestionar-se res, a mi em sembla, simplement, molt poc fidel a l’Evangeli. I sobretot quan aquesta mena de temes, a l’Evangeli de Jesús, són absolutament secundaris. El que l’Evangeli ens demana de prioritzar no és una determinada antropologia fonamentada en tradicions intocables. El que ens demana és acompanyar el camí del món amb amor i amb esperit obert.

Esperem que, algun dia, algú dins la jerarquia de l’Església s’adoni que els cal un reciclatge de cap a peus sobre aquesta mena de temes i es decideixi a promoure’l. A veure si l’Esperit Sant s’anima a fer-los-en adonar!

Josep Lligadas

Anuncis

Lobos con piel de pastor. Pederastia y crisis en la Iglesia católica.

Lobos con piel de pastor. Pederastia y crisis en la Iglesia católica. Juan Ignacio Cortés. San Pablo.

Quan encara ressonen les imatges, discussions i conclusions de la cimera sobre la pederàstia al Vaticà, la lectura d’aquest llibre resulta profundament entenedora. Ens desvetlla el patiment de centenars, de milers de criatures arreu del món (sí, també en el nostre país) quan pensaven estar segurs en parròquies, escoles, cases de colònies o d’acollida, per preveres que s’aprofitaven de la situació de poder en les que es trobaven respecte a elles. I l’estructura clerical i jeràrquica ha mantingut el silenci, ha anat desplaçant els abusadors a altres indrets on podien trobar noves víctimes, amb l’única finalitat de què el renom de l’Església no quedés malmès.

Juan Ignacio Cortés no entra a fer sang, simplement presenta la història (en el segle XIII els pederastes en el si de l’Església eren lliurats a la justícia civil… i parlem de la foscor de l’Edat Mitjana!). Recull casos en països com Irlanda, Estats Units, Alemanya, Austràlia… Ens explica els mecanismes que fan que els traumes quedin amagats durant anys en la consciència de les víctimes i sovint només reapareguin quan ja en edat adulta fent teràpies per qualsevol altre motiu, es sorprenen recordant episodis que havien oblidat. Duríssim! Ens comenta també la posició vaticana i també les persones que han tingut un paper predominant en aquest tema. S’hi parla del fet que la pederàstia va ser un dels motius de la renúncia de Ratzinger com a Sant Pare i com el papa Francesc s’esforça per assolir la tolerància zero… i totes les dificultats amb què es troba.

De debò, un llibre molt recomanable. Ens obre els ulls, ens colpeix, i alhora ens fa revisar si alguna vegada hem estat còmplices d’alguna manera en el silenci que ha fet que la nostra Església fes d’infants víctimes d’escenes terribles, de patiments injustos, de dolors que molts d’ells no han pogut superar… I, tant de bo puguem denunciar qualsevol abús, demanar que es jutgi també en els tribunals penals del país i cridar: Mai més! I menys en el nom d’un Déu que és Amor i d’un Jesús que va respectar tot ésser humà i alliberar tot patiment.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Avaluant la nostra Església en feminisme…

Bé, diguem, avaluant la nostra Església en igualtat, perquè això és finalment el feminisme: la lluita per assolir la igualtat entre homes i dones… Allò que fa gairebé dos mil anys deia sant Pau: “Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist: tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.” (Ga 3,26-28), com ho vivim a la nostra església?

He començat a mirar alguns dels conceptes bàsics del feminisme… i el resultat quan mirem la nostra Església és ben trist… Suspens en gairebé tot… No passa la prova del cotó violeta. Em centro en uns quants, per estricte ordre alfabètic…

Acció positiva (o acció inversa): Si són aquelles estratègies per corregir la igualtat d’oportunitats per mitjà de mesures que permetin de corregir les discriminacions fruit de resultat de pràctiques o sistemes socials, en la nostra església només es podrà aconseguir si els barons decideixen fer un pas enrere… Deixant que les dones omplim tots els espais que ara per ara la “normativa” deixa… Fins quan els consells pastorals de les parròquies seran bàsicament masculins, quan sobretot dones col·laboren en les seves Càritas, catequesi, o fins i tot la logística?

Androcentrisme: Visió del món i de les coses, en què els homes són el centre i la mesura de totes elles, fent invisible tota la resta, incloent-hi les aportacions de les dones a la societat. L’Església (les esglésies i les religions) són ara els reductes androcentristes per excel·lència. Ja ni dels exèrcits ho podem dir amb tanta contundència!

Assetjament sexual: No cal entrar-hi després del que s’ha sentit a la cimera del Vaticà contra la pederàstia… i el #Metoo de religioses que han denunciat haver estat assetjades, violentades o violades per capellans i homes d’Església. Terrible! No hi caben silencis còmplices…

Autoritat femenina: El feminisme de la diferència opta per una autoritat femenina construïda d’una altra manera de la masculina, oposant-se a jerarquies i poder. La paraula seria l’eina fonamental per articular aquesta altra autoritat. En els grups de dones creients feministes quan es planteja el debat sobre el sacerdoci, sovint hi ha la postura que afirma que oitant a l’accés de les dones al sacerdoci, però també que ens en cal un que serveixi les comunitats des de l’horitzontalitat, la humilitat, la presa de decisions des del discerniment comunitari. Per a moltes, ser ordenades per mantenir el model d’autoritat jeràrquic actual no seria suficient per a construir una altra Església possible.

Ciutadania: El conjunt de drets (civils, polítics i socials) que tenen les persones com a subjectes i els deures que se’n deriven, els vivim des de fa anys en moltes zones del planeta en grans àmbits de la vida… però no així en els entorns eclesials… Entrem en el món eclesial i les dones passem a perdre allò que tenim assolit (ni que sigui imperfectament)… Com si els drets quedessin fora de la porta del temple, juntament amb el nostre cervell, la nostra experiència, la nostra formació, les nostres capacitats…

Coeducació: Encara avui veiem escoles que es diuen cristianes s’escuden en una excel·lència formativa, en les diferències de maduració entre nenes i nens, i segreguen els alumnes… Poc es podrà educar en la no discriminació per raó de sexe si en les aules de les escoles confessionals no hi som tots en pla d’igualtat. Com podran entendre els nens i les nenes que han de construir un món plegats on totes les criatures tinguin les mateixes possibilitats, on tota la canalla pugui tenir els mateixos somnis de futur? I deixeu-me dir, cou que escoles que segreguen siguin concertades amb els diners públics. És un escàndol!

I ja no tenim espai per continuar… potser en un altre moment.

Però vist el panorama desolador només d’uns quants medidors d’igualtat, què hi fem les dones creients i feministes encara en el si de l’Església, sovint als marges? Doncs continuar fascinades per Jesús que fa opció per les dones, per les persones empobrides, les vulnerades, les febles… I confiar en la força de la Ruah que trobarà escletxes per on entrar i omplir l’Església i el món dels seus dons… Moltes dones i homes ja ens són testimonis també en aquesta lluita per la igualtat.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Pastoral obrera, l’evangelització del món obrer

Molts cristians i moltes cristianes ens hem apropat a Jesús a través, i gràcies, a la Pastoral Obrera. Persones treballadores que, potser ens havíem allunyat de l’Església durant una etapa de la nostra vida, i que ens hem sentit atretes per Jesús. La missió fonamental de la Pastoral Obrera és aquesta: l’evangelització del món obrer.

La consciència obrera ens fa reconèixer-nos com a persones dependents d’un sou i situades en la base d’un sistema capitalista que té com a objectiu el màxim benefici econòmic (els diners) i d’altres “serrells” com ara: la competitivitat, el poder exercit de manera despòtica, la injustícia i l’individualisme. Tots aquests aspectes destrueixen la persona per dintre; i estan en flagrant contradicció amb el pla de Déu. Jesús restitueix la nostra dignitat com a Fills i Filles de Déu: traient de cada persona el millor d’ella mateixa, posant en el centre el servei als altres, sacsejant les estructures que oprimeixen les persones i fent comunitat.

La consciència obrera ens ve de la pròpia experiència, però també de la viscuda pels nostres pares o avis i que ens ha estat relatada; i per la història del moviment obrer. Els nostres progenitors van viure una autèntica supervivència i lluita en un context dificilíssim: la guerra, la post-guerra, en una dictadura alienant i unes condicions de treball i vida duríssimes; molts es van veure obligats a migrar. Malgrat això, i la pressió del sistema, la classe obrera ha intentat conservar els seus valors: la solidaritat, el sentit col·lectiu, la lluita, la senzillesa… La Pastoral Obrera no pot renunciar a rememorar la seva història; ella ens fa recuperar la consciència, que és la base per a continuar evangelitzant i, per tant, transformant-nos individualment i col·lectivament.

En els darrers anys, i encara ara, hem hagut de resistir una crisi arrelada en l’especulació en un dret bàsic: l’habitatge. No som prou conscients de la gran transcendència d’aquest fet. Emprar l’accés a l’habitatge per a enriquir-se, treure a les famílies treballadores de casa seva, explotar recursos naturals, etc… ha estat i és el gran pecat de les darreres dècades. S’han hipotecat les vides i els projectes vitals de les famílies treballadores per alimentar un sistema econòmic insaciable, al qual encara no s’ha posat fre a nivell polític. L’habitatge és, de lluny, la principal despesa de les famílies treballadores.

La precarietat i l’atur galopants fan més necessària que mai aquesta acció de l’Església i de les organitzacions sindicals i polítiques en el món obrer. Les condicions de vida i del treball s’han degradat fins a assolir nivells indecents i han de ser motiu de reflexió-acció en els diferents àmbits on som. Cada cop es reconeix més la importància central del treball a les nostres vides. El promès “ascensor social” no és que s’hagi aturat: s’ha emprat per a “baixar pisos”, en comptes de “pujar-los”. A més, ens han volgut fer creure que l’ascensor era per a uns quants i que la “nova” immigració no hi cabia. De nou, recordem les causes: els estralls de l’imperialisme europeu (l’històric i l’actual) en els països d’origen.

Però al mateix temps, la Pastoral Obrera fa de pont i té el repte de fer reconèixer al conjunt de l’Església la realitat del Món Obrer, que vol ser silenciada pel mateix sistema i per bona part dels mitjans de comunicació. I, com que s’hi reconeix, viu el patiment del món obrer i ha de donar respostes evangèliques contra les injustícies que provoca un sistema econòmic excloent i opressor. I recordem: Jesús, fill de treballadors, va néixer en un estable, en condicions d’exclusió, en un país ocupat per un imperi. Això tampoc no es pot silenciar.

(Fonamentalment, la Pastoral Obrera de la nostra església la constitueixen els moviments apostòlics obrers d’ infants (MIJAC); joves (JOC) i adults (GOAC i ACO). El gran “iniciador” d’ells, el fundador de la JOC: Joseph Cardijn, que en una “simple” sentència recollia tota una declaració d’intencions i de vida lliurada al Món Obrer i a Jesucrist: “Un jove treballador val tot l’or del món”. Igualment, formen part de la Pastoral Obrera els capellans obrers i religiosos/es en barris obrers, així com els Equips de Pastoral Obrera que actuen a nivell de zones en les parròquies i barris. La Pastoral Obrera actua en xarxa amb d’altres col·lectius per a la dignificació de la classe obrera).

Rafi Cáceres
Delegada de Pastoral Obrera de Barcelona
a partir de setembre 2018

Els immigrants, Europa i l’Església

Una part notable dels governs europeus està tenint una actitud vergonyosa davant la situació dels immigrants i refugiats que volen arribar a Europa. Però el que resulta més greu és que els governs que en principi expressen posicions més raonables, com Alemanya, França i ara també Espanya, tampoc no semblen disposats a plantejar un canvi seriós de perspectiva. No semblen disposats a admetre que, davant aquesta realitat de la gent que fuig de la guerra o de la pobresa, no té sentit pensar que l’única cosa que cal fer és mirar de frenar-la, sinó que el que cal és buscar la manera d’assumir-la. És molt obvi que, mentre no es faci aquest pas, el nostre Mediterrani continuarà sent el mar de la mort, i el desert del Sàhara continuarà sent el cementiri de grans quantitats de persones que no han pogut ni arribar al mar.

Però hi ha encara una altre aspecte del problema, que com a cristians ens afecta greument. El ministre italià Salvini, que amb les seves burles davant la tragèdia quedarà per a la història com un exemple eximi de tants governants sense ànima que estan aconseguint èxits electorals a base d’atiar els instints més baixos de la gent, resulta que en el seus mítings es dedica a brandar rosaris i evangelis per mostrar el seu indestructible catolicisme. El partit bavarès que ha forçat Angela Merkel a endurir la política d’acollida d’immigrants es diu Unió Social Cristiana. El govern polonès, d’una duresa immisericorde a l’hora de negar-se a acollir ni un sol immigrant, es vanta de tenir el catolicisme com un dels components bàsics de la identitat nacional del seu país. I Eslovàquia i Hongria utilitzen com a argument per negar l’entrada d’immigrants la necessitat de preservar la cultura cristiana.

Resulta tràgic, que el nom cristià i el nom catòlic estiguin al darrere de les polítiques més inhumanes amb els immigrants i els refugiats. Ja seria hora que la jerarquia de l’Església, començant pel papa, desemmascarés tanta maldat.

Voluntaris de presons

Sóc en Miquel Àngel Jiménez, visc a Molins de Rei, estic casat amb la Maria, tenim quatre filles i nou nets, sóc diaca des de fa quatre anys. Actualment la meva dona i jo estem jubilats, però això no vol dir que estiguen de braços creuats.

Crist de Maryknoll

Fa vuit anys que el Sr. Bisbe Agustí Cortés em va encomanar la tasca de portar la coordinació del voluntariat de la presó de Brians 1. En aquells moments Brians 1 era una presó de persones que complien una condemna, més llarga o més curta, però complien condemna.

Ara, amb el tancament de la Model (tots n’haureu sentit parlar), els presos que hi havia els han traslladat a Brians 1, que s’ha convertit en la presó de preventius, és a dir, de persones que esperen un judici. Els interns que hi havia abans es van repartir per les altres presons de Catalunya.

La tasca com a voluntari ha canviat una mica; abans coneixies una persona, i més o menys li feies un seguiment, un acompanyament; ara pot ser que coneguis algú i a la setmana següent ja l’han enviat a un altre centre penitenciari, no es pot fer una tasca d’acompanyament contínua.

La tasca que fem ara com a voluntaris, és més aviat de formació, tot i que l’acompanyament també es fa, en la mesura del possible. La formació consisteix en fer tallers que parlin de l’amistat, de la pau, de la confiança, de com se senten ells, de fer amics… són tallers als quals assisteixen voluntàriament, s’hi troben bé, ho valoren molt, allà dins ningú més els parla de valors.

Una altra de les activitats que es fa és la missa setmanal, i per les festes més assenyalades, la Mercè, Nadal, Setmana Santa, Pasqua, també és molt valorada, ells se senten com una parròquia més de qualsevol barri o poble. L’assistència setmanal és d’unes trenta persones, i en les dates senyalades hi solen anar un centenar de persones, entre homes i dones, perquè Brians 1 també és un centre de dones penades, i algunes de les activitats les fan junts.

Jo en aquest impasse de penats a preventius, he continuat fent una de les coses que feia, que consisteix a ajudar els interns a enviar diners a les famílies del seu país, sobretot als països que no tenen un conveni amb Correus d’Espanya. Alguns d’ells treballen i el poc que guanyen ho envien al familiars. L’enviament el fan a través d’un voluntari per Ria o Western Union; sinó, no poden fer-ho. També faig alguna celebració de la paraula, quan els mossens que diuen la missa no poden anar-hi. Sobretot escolto molt alguns interns, tenen necessitat d’explicar-te la vida, encara que de vegades veus que et diuen el que volen.

Un pres comú és un pobre. No només econòmicament, sinó pobre pel subdesenvolupament de les possibilitats de realització com a persona, o pel desenfocament d’aquestes possibilitats.

Cada pres, com tots nosaltres, té la seva vida per viure-la plena i lliure, amb la dignitat de fill de Déu. És una persona que somnia, que estima, que pateix, que té un passat únic i irrepetible, que mira la futura llibertat amb tons de somni, perquè el que objectivament li espera és més aviat per a angoixar que per a desitjar.

Els presos formen una societat en petit: cadascú interpreta la realitat que li ha tocat viure des de les capacitats i recursos humans de què disposa per a fer-ho.

  • Hi ha qui lluita cada dia, durant llargs anys, contra si mateix i amb l’agressivitat d’un espai engabiat a fi de mantenir un cert «equilibri» emocional.
  • Hi ha qui és més feble i cau en l’intent: és una persona trencada per dins que necessita molta més ajuda per a ésser restaurada.
  • Hi ha també qui no lluita perquè no té res ni ningú per qui fer-ho: persones a les quals ningú escriu, ningú visita, ningú recorda, ningú esperarà quan arribi el dia de la llibertat… Per a ells, la llibertat és gairebé un càstig.
  • Hi ha qui viu pendent de la visita de la dona, de la família, dels fills… Hi ha a qui la dona, la família i els fills l’han abandonat a la seva sort.

Hom va parlant amb un, després amb un altre i així successivament vas esdevenint confident de les seves aventures i desventures, les seves misèries i penalitats. El pres, com tota persona de carn i ossos, té una gran necessitat de comunicar-se, de parlar, d’expressar els seus sentiments, la seva feblesa, les seves perspectives; en una paraula: de ser escoltat.

Miquel Àngel Jiménez
Coordinador diocesà del voluntariat a Brians