Pagar per les celebracions d’enterraments a la parròquia?

Encara recordo abans dels 80 quan era seminarista en una parròquia, en un enterrament un dia que no hi havia el rector, el capellà que el va venir a substituir –i ho recordo com si fos ara– quan la funerària li va entregar el sobre (sí, en aquell temps, la funerària entregava un sobre que si no m’equivoco eren 300 pessetes i el full de les dades del difunt) el va obrir, agafà els diners i em retornà el sobre. Encara tinc els ulls obert com taronges!

No recordo exactament quan va ser que es va suprimir tota mena d’aranzels (el que es cobrava per la celebració dels sagraments) menys “l’estipendi” de la missa (és allò que es paga quan encarregues una missa per un difunt, que això encara continua i, això sí que –encara– és per al capellà). Però és una pràctica que no s’ha deixat del tot ja que en una reunió d’arxiprestos l’any 2010, al bisbat de Girona, es diu:

Es parlà sobre els aranzels per enterraments a partir d’algun cas en què s’exigia a la funerària o a la família una quantitat determinada per enterrament. Es recordà la normativa vigent de no cobrar aranzels per les celebracions…

La retribució de les funeràries a les parròquies normalment consisteix en la quantitat que reben de les assegurances. Quan no hi ha assegurança, cal seguir la normativa del donatiu voluntari (el sobre el pot donar la mateixa funerària). Cal recordar que són donatius a les parròquies, no a la persona.

Si bé no hi pot haver aranzels, es remarca que cal fer una pedagogia sobre els donatius. No és just que tot recaigui sobre els qui van a missa cada diumenge. Per exemple, si obrir l’església costa 20 o 30 euros, el donatiu real serà la quantitat que passi de 20 o de 30 euros (Reunió d’arxiprestos, 19 de gener 2010. Butlletí febrer 2010, pàg. 39).

Ara, les parròquies del meu arxiprestat han decidit cobrar 100 euros pels enterraments dels que tinguin una assegurança. Les que no, faran com fins ara: algunes cobren de la funerària 60 euros per cada enterrament, els altres demanen la voluntat a la família.

La parròquia de Poblenou (Pineda de Mar, Alt Maresme) estem pel servei gratuït. És el que fem també amb les activitats que sempre són totes gratuïtes; igual que els locals que, històricament, sempre han tingut les portes obertes al barri.

Companys meus em diuen: “Si vols regalar aquests diners a les asseguradores… tu mateix!” Si no cobrem aquests euros aniran a parar a les butxaques de les asseguradores? He preguntat a dues companyies importants i la conclusió que hem arribat és aquesta:

  • Si la funerària ha de pagar 60 euros a la parròquia, aquests euros la funerària els facturarà a la família.
  • Si les asseguradores se’ls incrementa el preu total de la factura en una població concreta perquè ara les parròquies volen cobrar 100 euros per enterrament, aquests euros aniran distribuïts a les quotes mensuals de l’any vinent.
  • Les companyies asseguradores m’han confirmat que retornen els diners no gastats si la factura no arriba al barem que ells tenen fixat. Excepte en una companyia que no ho fan només en el cas dels clients nous.

A vegades es confonen conceptes expressats a les factures de les funeràries quan cobren pels “serveis religiosos” que corresponen al trasllat, al personal, als cotxes del tanatori a la parròquia… cosa que ara –diuen– dintre el mateix municipi no cobraran res per aquests trasllats.

Vist tot això, la parròquia de Poblenou ens mantenim –equivocats o no– en no voler cobrar per cap servei, sigui enterraments o qualsevol altra celebració, despatx, cedir els locals, classes…).

Quines conclusions n’hem de treure de tota aquesta moguda? Que cobrar pels enterraments és un altre pas enrere que demostra, una vegada més, l’allunyament cada dia que passa dels plantejaments que va fer el Concili Vaticà II, igual que els plantejaments de les primeres comunions, les confirmacions, retorn a les misses amb la litúrgia de fa 70 anys, les manifestacions religioses pels carrers… i sense parlar de la col·legialitat i corresponsabilitat de tots que, tot plegat, se n’ha anat en orris.

Ramon Masachs

Anuncis

Carta abierta a Wyoming de un sacerdote

Hola, amigo Wyoming

Soy Joaquín y soy sacerdote de la Iglesia Católica. Me dirijo a ti de esta manera porque siento un profundo respeto por los ideales que defiendes y proclamas abiertamente. De hecho, veo con frecuencia El Intermedio y he comprado uno de tus libros. Me siento identificado en gran parte por lo que expresas y aquello por lo que luchas. Lo haces, junto a Dani Mateo y el resto del equipo, desde el humor y te lo agradezco porque es una bocanada de aire fresco.

Siento mucho la denuncia que os ha interpuesto la Asociación para la Defensa del Valle de los Caídos con motivo del chiste sobre la Cruz de los Caídos. Y lamento que haya sido admitida a trámite. Puedo entender que haya chistes que no gusten o molesten. O que una persona se sienta enfadada y hasta lo repudie, pero ya está.

Os vi a ti y a Dani Mateo en una entrevista sobre esta y otras cuestiones y te preguntabas qué era eso de ofender el sentimiento religioso, qué era eso del sentimiento religioso. Te voy a contar lo que es para mí y para los grupos con los que me muevo el sentimiento religioso. Para mí es el dolor y el sufrimiento que nace, en mi caso personal, de mi fe en Jesús de Nazaret. Pero creo que la mejor forma de explicar lo que considero que es el sentimiento religioso es expresándolo en las siguientes realidades:

La guerra es una de las mayores ofensas contra el sentimiento religioso. Las guerras, todas provocadas por ese intento cruel de apoderarse de los recursos naturales o por estrategias geopolíticas. Aún recuerdo escuchar en plena guerra de Irak decir a uno de los tertulianos de Cope que por qué debíamos sentirnos mal por la guerra, si, en efecto, era petróleo por sangre. Tuve que apagar la radio. Eso es una ofensa al sentimiento religioso.

La vida de las personas parece no tener valor cuando la apropiación de las riquezas está de por medio. La muerte de niños y niñas, el desgarro de los padres al ver a sus hijos gritar de dolor porque están heridos y no tienen posibilidad de asistencia sanitaria… padres que se ven obligados a que alguien ponga una almohada a sus hijos y los ahogue para que sus vidas se apaguen y dejen de sufrir. Las guerras, ¡las malditas guerras!, son una ofensa contra el sentimiento religioso.

La guerra es una de las mayores ofensas contra el sentimiento religioso.

Cada día mueren unas 100.000 personas de hambre, una gran parte niños y niñas. Es otra de las grandes ofensas contra el sentimiento religioso. La pobreza, la exclusión, la desigualdad, la marginación son ofensas contra el sentimiento religioso. Estos días hemos sabido que el 28% de la población española está en riesgo de exclusión social, según el informe del INE sobre “Las condiciones de vida en España”.

La corrupción política, los engaños, las mentiras, las manipulaciones son una ofensa contra el sentimiento religioso.

La tortura, la violencia, las desapariciones, los golpes de estado que derrocan la libertad de los pueblos son una ofensa contra el sentimiento religioso.

Que se impida buscar a las personas que murieron en la Guerra Civil y están enterradas en las cunetas para darles una sepultura digna y que su familia pueda descansar es una ofensa contra el sentimiento religioso. La propia existencia del Valle de los Caídos es una ofensa contra el sentimiento religioso, debiera transformarse en un lugar para la paz. Me duele muchísimo pensar que muchos obispos animaron a los militares a dar un golpe de Estado que dio lugar a la Guerra Civil.

Atacar a los gais, lesbianas, transexuales y bisexuales, menospreciarlos y humillarlos, en algunos países incluso son ejecutados, es un atentado contra el sentimiento religioso. Cuando gran parte de la jerarquía de la Iglesia ataca la dignidad de este colectivo atenta contra el sentimiento religioso.

La existencia de refugiados y desplazados, que sigan muriendo personas en su éxodo por guerras, hambre, persecución… es un ofensa contra el sentimiento religioso.

Podría nombrar más realidades, pero creo que se puede entender lo que para mí y otras personas es el sentimiento religioso y lo que es su utilización y manipulación para justificar el odio y el poder.

Te quería agradecer que, en cierta ocasión, cuando entregamos una carta en Murcia a todas las entidades financieras de Murcia titulada “En el nombre de Dios ¡Basta Ya de Desahuciar a las Familias!”, os hicierais eco de la noticia. Sandra Sabatés leyó la carta entera como primera noticia del programa, mientras tú hacías los correspondientes comentarios humorísticos. Por cierto, tengo hipoteca.

Me despido. Quiero animarte y animaros a seguir en esta línea tan necesaria cuando el miedo y la mentira han entrado de lleno en la sociedad y en el mundo periodístico.

Un abrazo.

Joaquín Sánchez,
cura de la PAH
(extret de El diario.es)

¿Desmuntant mites o construint-ne de nous?

Llegeixo superficialment, tot menjant una poma, un article del full dominical del bisbat de Vic, arran de la campanya de la renda 2017. L’article es titula “Desmuntant mites sobre el finançament de l’Església”. Toca els tòpics que tots hem sentit alguna vegada. Quan arribo al finançament de Càritas, però, gairebé m’ennuego. Hi diu “Mite: només el 2 % dels diners de l’Església va a parar a Càritas. Càritas i l’Església són el mateix. Prop de 65 % dels diners de Càritas procedeix de l’Església que formem tots els catòlics, amb les nostres col·lectes a les parròquies, donatius, subscripcions. És a dir, el finançament de Càritas procedeix, en gran mesura, de les butxaques de tots els catòlics”.

Doncs no anem gaire bé, atès que l’article es refereix a la campanya de la renda i a la creueta de l’Església. No, els diners de la creueta a l’Església, que jo sàpiga no van a Càritas si no és molt indirectament. Càritas es finança de donatius directes provinents de cristians o no cristians i de subvencions. Es beneficia, és clar, de locals i infrastructura eclesial, però no dels diners que l’Església recapta per al seu funcionament ordinari.

Crec que per desmuntar mites, encara creen més confusió i em sap greu que utilitzin l’obra social de l’Església per manipular l’opinió. A banda d’això, quin mal hi ha a dir que els diners de la creueta es destinen pròpiament al pagament de sous, d’edificis i de coses que deuen ser ben legítimes?

Servidora, amb tot, paga quota al moviment de l’ACO, a la parròquia i a alguna cosa més d’Església, a banda de les entitats socials. Mai, però, no he volgut posar la creu a l’Església en la campanya de la renda. Em sembla que l’Església hauria de prescindir de l’Estat per recaptar allò que necessita, em sembla que hauria de tenir una forma d’organització que permetés als cristians normalets decidir a què es destinen els diners i encara em sembla que no em ve de gust finançar una institució tan obertament masclista i, com es desprèn d’aquest full dominical, poc transparent.

Mercè Solé

El futur dels capellans

Cada cop hi ha menys capellans, i cada cop són més grans. Això fa que els capellans mateixos estiguin cada cop més inhumanament estressats, i això ho pateixen les nostres comunitats cristianes, organitzades des de fa segles entorn d’un clergat que té la responsabilitat última de tot, i que només pot ser escollit d’entre una part molt petita dels creients: els capellans, els preveres, només poden ser homes i cèlibes.

Davant l’evident manca d’efectius, a diversos llocs s’ha intentat la solució d’“importar” preveres d’altres països, però aquesta suposada solució acostuma a crear més problemes que els que pugui resoldre. I mentrestant, en l’Església catòlica, que tan vivament proclama que la celebració de l’Eucaristia dominical és el punt de referència bàsic de la vida cristiana, cada cop hi ha més comunitats que no la poden celebrar per manca d’un prevere que la presideixi.

I la solució seria ben senzilla. Es tractaria simplement que a cada lloc s’ordenin els preveres que facin falta, siguin homes o dones, casats o solters, que puguin servir aquella comunitat i que alhora mantinguin les seves professions o tasques civils o, si cal, siguin alliberats per a la tasca comunitària. I això no caldria que fos per tota la vida: sense trencar cap dogma, aquests i aquestes preveres podrien exercir per un temps, i, si després convingués que ho deixessin, no deixarien de ser preveres, sinó que, simplement, no exercirien. I això no treuria, d’altra banda, que es pogués comptar també amb preveres cèlibes que volguessin tenir una dedicació plena i total a l’Església. Aquest sistema de funcionament, d’altra banda, sens dubte que facilitaria un més gran repartiment de responsabilitats entre tota la comunitat.

No és gens raonable que les lleis de l’Església siguin un tan greu destorb per a la vida eclesial com ho són ara. I potser ja seria hora de reconèixer-ho.

L’Església com a fotocopiadora

Fa quatre dies va visitar Barcelona convidat per la Facultat de Teologia el prevere canadenc James Mallon, un crack de la nova evangelització i del projecte Alpha que té gran èxit en alguns sectors de l’Església, especialment entre els joves.

Jo no vaig anar-hi, però, encuriosida, vaig escoltar un fragment d’un dels videos que corren per internet, d’una xerrada de l’any 2014. Reconec que no vaig poder acabar-la, perquè aquestes maneres de telepredicador deuen seduir les masses, però a mi més aviat em provoquen urticària. Em va cridar l’atenció, però, una de les imatges que va utilitzar i que us transcric (podeu trobar-la en el minut 1:09):

El meu model favorit d’Església és la fotocopiadora. Una fotocopiadora agafa el paper en blanc que arriba des de fora, el posa dins seu, el processa, l’imprimeix i l’envia fora per canviar el món, perquè la ploma és més forta que l’espasa. L’entrada és l’evangelització, el procés és el discipulat i l’enviament és convertir-se en apòstols. És meravellós quan funciona. Però amb freqüència l’Església és com una fotocopiadora que no funciona, no hi entra res des de fora, està encallada i sobreescalfada i no en surt res.

Francament, sintonitzo molt poc amb aquesta imatge. No crec que les persones siguem fulls en blanc. Jo almenys no ho vull ser. Cadascú té la seva història, el seu patiment, la seva cultura, les seves il·lusions i anhels, els seus defectes… Crec que Déu ens estima en la diversitat i en la llibertat, a partir del que som i que, original com és, també ens vol originals. Per tant, no em sembla que l’Església ens hagi d’imprimir tots igualets. L’Esperit ens acompanya cap a la unitat de Déu, partint de la diversitat de cadascú.

Aquesta imatge, però, es correspon bé amb una tendència que observo dins i fora de l’Església. Tot i viure en un notable marge de llibertat, moltes persones no gosen expressar-se lliurement (jo diria que ni tan sols gosen pensar un discurs propi) i actuen com a fotocopiadors de fotocòpies. No fa gaire llegia en una revista un article d’un alt responsable d’un seminari espanyol, que es limitava a reproduir un resum d’un discurs de la Santa Seu per engrescar la gent. Vaig pensar que difícilment aconseguiria engrescar ningú si no era capaç d’expressar alguna cosa més que la reproducció de les directrius vaticanes, alguna cosa que li sortís de dintre. I això passa en molts camps. No es parla: es resumeix l’opinió de l’autoritat no fos cas que ens sortíssim de l’ortodòxia. I anem passant de fotocòpia en fotocòpia fins que ja no es reconeix l’original.

Dues observacions més.

Veig que hi ha una certa tendència, en corrents diversos de l’Església, a mesurar el grau d’evangelització per la quantitat de persones que participen de determinades convocatòries o per la homogeneïtat i ortodòxia del discurs. Jo, modestament, penso que la prova del cotó és l’estimació, cosa més difícil de valorar. No només l’estimació mútua dins les nostres petites o grans comunitats, sinó la voluntat de transformació del món, i l’estimació de l’adversari. Hi ha moltes sensibilitats dins l’Església, però l’adoració del Santíssim, la revisió de vida, la meditació, el rosari, els exercicis, les misses, l’abordatge de joves que surten de la discoteca o la revolució a les fàbriques no funcionen si no hi ha estimació de debò. I no a les idees, sinó a les persones.

I encara, hi ha una cosa amb què sí que estic d’acord amb Mallon (tot i que no m’agrada el seu estil arrogant): hem de fer un pensament en el nostre estil pastoral, despullar-nos del que és accessori, buscar l’essencial i desprendre’ns de totes aquelles estructures i costums que avui són un llast. No és que ho digui Mallon. Ho diu l’evangeli (Lc 5,38): “Vi nou en bots nous”. I els nostres bots (i nosaltres mateixos) hem envellit molt.

Mercè Solé

El segon concili d’Orleans i les dones

He estat fent una recerca sobre la vida de santa Radegunda, de la qual algun dia parlaré en aquestes pàgines, perquè malgrat el nom del personatge, la seva història és certament interessantíssima. I heus ací que, en aquesta recerca, m’he trobat amb una resolució d’un concili que tingué lloc a Orleans cap a l’any 550 i que m’ha deixat parat. El concili, en efecte, diu: “D’ara en endavant, a causa de la feblesa del sexe, cap més dona no serà consagrada per al diaconat”.

5-concilioAquest concili, que era el segon que se celebrava en aquella ciutat, no és un concili universal de tota l’Església, sinó només un concili dels bisbes de la Gàl·lia, l’actual França, però en tot cas resulta tremendament significatiu. I és que la prohibició de consagrar les dones com a diaques –tot i que no sabem exactament quines funcions exercien en aquell moment– no s’argumenta amb motivacions bíbliques, ni teològiques, ni de la tradició de l’Església, sinó amb un argument clarament misogin. “La feblesa del sexe”, en efecte, pot significar que les dones, constitutivament, no tenen capacitat per dur a terme les funcions diaconals, o bé que les dones –a diferència, se suposa, dels homes– són especialment febles a l’hora de controlar la seva vida sexual.

Tinc la sensació que les argumentacions actuals perquè les dones no puguin ser diaques o capellans, tot i que no s’expressen tan barroerament, tenen una solidesa semblant.

Josep Lligadas