Encara…

Montserrat Cabo

Anuncis

Pastoral obrera, l’evangelització del món obrer

Molts cristians i moltes cristianes ens hem apropat a Jesús a través, i gràcies, a la Pastoral Obrera. Persones treballadores que, potser ens havíem allunyat de l’Església durant una etapa de la nostra vida, i que ens hem sentit atretes per Jesús. La missió fonamental de la Pastoral Obrera és aquesta: l’evangelització del món obrer.

La consciència obrera ens fa reconèixer-nos com a persones dependents d’un sou i situades en la base d’un sistema capitalista que té com a objectiu el màxim benefici econòmic (els diners) i d’altres “serrells” com ara: la competitivitat, el poder exercit de manera despòtica, la injustícia i l’individualisme. Tots aquests aspectes destrueixen la persona per dintre; i estan en flagrant contradicció amb el pla de Déu. Jesús restitueix la nostra dignitat com a Fills i Filles de Déu: traient de cada persona el millor d’ella mateixa, posant en el centre el servei als altres, sacsejant les estructures que oprimeixen les persones i fent comunitat.

La consciència obrera ens ve de la pròpia experiència, però també de la viscuda pels nostres pares o avis i que ens ha estat relatada; i per la història del moviment obrer. Els nostres progenitors van viure una autèntica supervivència i lluita en un context dificilíssim: la guerra, la post-guerra, en una dictadura alienant i unes condicions de treball i vida duríssimes; molts es van veure obligats a migrar. Malgrat això, i la pressió del sistema, la classe obrera ha intentat conservar els seus valors: la solidaritat, el sentit col·lectiu, la lluita, la senzillesa… La Pastoral Obrera no pot renunciar a rememorar la seva història; ella ens fa recuperar la consciència, que és la base per a continuar evangelitzant i, per tant, transformant-nos individualment i col·lectivament.

En els darrers anys, i encara ara, hem hagut de resistir una crisi arrelada en l’especulació en un dret bàsic: l’habitatge. No som prou conscients de la gran transcendència d’aquest fet. Emprar l’accés a l’habitatge per a enriquir-se, treure a les famílies treballadores de casa seva, explotar recursos naturals, etc… ha estat i és el gran pecat de les darreres dècades. S’han hipotecat les vides i els projectes vitals de les famílies treballadores per alimentar un sistema econòmic insaciable, al qual encara no s’ha posat fre a nivell polític. L’habitatge és, de lluny, la principal despesa de les famílies treballadores.

La precarietat i l’atur galopants fan més necessària que mai aquesta acció de l’Església i de les organitzacions sindicals i polítiques en el món obrer. Les condicions de vida i del treball s’han degradat fins a assolir nivells indecents i han de ser motiu de reflexió-acció en els diferents àmbits on som. Cada cop es reconeix més la importància central del treball a les nostres vides. El promès “ascensor social” no és que s’hagi aturat: s’ha emprat per a “baixar pisos”, en comptes de “pujar-los”. A més, ens han volgut fer creure que l’ascensor era per a uns quants i que la “nova” immigració no hi cabia. De nou, recordem les causes: els estralls de l’imperialisme europeu (l’històric i l’actual) en els països d’origen.

Però al mateix temps, la Pastoral Obrera fa de pont i té el repte de fer reconèixer al conjunt de l’Església la realitat del Món Obrer, que vol ser silenciada pel mateix sistema i per bona part dels mitjans de comunicació. I, com que s’hi reconeix, viu el patiment del món obrer i ha de donar respostes evangèliques contra les injustícies que provoca un sistema econòmic excloent i opressor. I recordem: Jesús, fill de treballadors, va néixer en un estable, en condicions d’exclusió, en un país ocupat per un imperi. Això tampoc no es pot silenciar.

(Fonamentalment, la Pastoral Obrera de la nostra església la constitueixen els moviments apostòlics obrers d’ infants (MIJAC); joves (JOC) i adults (GOAC i ACO). El gran “iniciador” d’ells, el fundador de la JOC: Joseph Cardijn, que en una “simple” sentència recollia tota una declaració d’intencions i de vida lliurada al Món Obrer i a Jesucrist: “Un jove treballador val tot l’or del món”. Igualment, formen part de la Pastoral Obrera els capellans obrers i religiosos/es en barris obrers, així com els Equips de Pastoral Obrera que actuen a nivell de zones en les parròquies i barris. La Pastoral Obrera actua en xarxa amb d’altres col·lectius per a la dignificació de la classe obrera).

Rafi Cáceres
Delegada de Pastoral Obrera de Barcelona
a partir de setembre 2018

Els immigrants, Europa i l’Església

Una part notable dels governs europeus està tenint una actitud vergonyosa davant la situació dels immigrants i refugiats que volen arribar a Europa. Però el que resulta més greu és que els governs que en principi expressen posicions més raonables, com Alemanya, França i ara també Espanya, tampoc no semblen disposats a plantejar un canvi seriós de perspectiva. No semblen disposats a admetre que, davant aquesta realitat de la gent que fuig de la guerra o de la pobresa, no té sentit pensar que l’única cosa que cal fer és mirar de frenar-la, sinó que el que cal és buscar la manera d’assumir-la. És molt obvi que, mentre no es faci aquest pas, el nostre Mediterrani continuarà sent el mar de la mort, i el desert del Sàhara continuarà sent el cementiri de grans quantitats de persones que no han pogut ni arribar al mar.

Però hi ha encara una altre aspecte del problema, que com a cristians ens afecta greument. El ministre italià Salvini, que amb les seves burles davant la tragèdia quedarà per a la història com un exemple eximi de tants governants sense ànima que estan aconseguint èxits electorals a base d’atiar els instints més baixos de la gent, resulta que en el seus mítings es dedica a brandar rosaris i evangelis per mostrar el seu indestructible catolicisme. El partit bavarès que ha forçat Angela Merkel a endurir la política d’acollida d’immigrants es diu Unió Social Cristiana. El govern polonès, d’una duresa immisericorde a l’hora de negar-se a acollir ni un sol immigrant, es vanta de tenir el catolicisme com un dels components bàsics de la identitat nacional del seu país. I Eslovàquia i Hongria utilitzen com a argument per negar l’entrada d’immigrants la necessitat de preservar la cultura cristiana.

Resulta tràgic, que el nom cristià i el nom catòlic estiguin al darrere de les polítiques més inhumanes amb els immigrants i els refugiats. Ja seria hora que la jerarquia de l’Església, començant pel papa, desemmascarés tanta maldat.

Voluntaris de presons

Sóc en Miquel Àngel Jiménez, visc a Molins de Rei, estic casat amb la Maria, tenim quatre filles i nou nets, sóc diaca des de fa quatre anys. Actualment la meva dona i jo estem jubilats, però això no vol dir que estiguen de braços creuats.

Crist de Maryknoll

Fa vuit anys que el Sr. Bisbe Agustí Cortés em va encomanar la tasca de portar la coordinació del voluntariat de la presó de Brians 1. En aquells moments Brians 1 era una presó de persones que complien una condemna, més llarga o més curta, però complien condemna.

Ara, amb el tancament de la Model (tots n’haureu sentit parlar), els presos que hi havia els han traslladat a Brians 1, que s’ha convertit en la presó de preventius, és a dir, de persones que esperen un judici. Els interns que hi havia abans es van repartir per les altres presons de Catalunya.

La tasca com a voluntari ha canviat una mica; abans coneixies una persona, i més o menys li feies un seguiment, un acompanyament; ara pot ser que coneguis algú i a la setmana següent ja l’han enviat a un altre centre penitenciari, no es pot fer una tasca d’acompanyament contínua.

La tasca que fem ara com a voluntaris, és més aviat de formació, tot i que l’acompanyament també es fa, en la mesura del possible. La formació consisteix en fer tallers que parlin de l’amistat, de la pau, de la confiança, de com se senten ells, de fer amics… són tallers als quals assisteixen voluntàriament, s’hi troben bé, ho valoren molt, allà dins ningú més els parla de valors.

Una altra de les activitats que es fa és la missa setmanal, i per les festes més assenyalades, la Mercè, Nadal, Setmana Santa, Pasqua, també és molt valorada, ells se senten com una parròquia més de qualsevol barri o poble. L’assistència setmanal és d’unes trenta persones, i en les dates senyalades hi solen anar un centenar de persones, entre homes i dones, perquè Brians 1 també és un centre de dones penades, i algunes de les activitats les fan junts.

Jo en aquest impasse de penats a preventius, he continuat fent una de les coses que feia, que consisteix a ajudar els interns a enviar diners a les famílies del seu país, sobretot als països que no tenen un conveni amb Correus d’Espanya. Alguns d’ells treballen i el poc que guanyen ho envien al familiars. L’enviament el fan a través d’un voluntari per Ria o Western Union; sinó, no poden fer-ho. També faig alguna celebració de la paraula, quan els mossens que diuen la missa no poden anar-hi. Sobretot escolto molt alguns interns, tenen necessitat d’explicar-te la vida, encara que de vegades veus que et diuen el que volen.

Un pres comú és un pobre. No només econòmicament, sinó pobre pel subdesenvolupament de les possibilitats de realització com a persona, o pel desenfocament d’aquestes possibilitats.

Cada pres, com tots nosaltres, té la seva vida per viure-la plena i lliure, amb la dignitat de fill de Déu. És una persona que somnia, que estima, que pateix, que té un passat únic i irrepetible, que mira la futura llibertat amb tons de somni, perquè el que objectivament li espera és més aviat per a angoixar que per a desitjar.

Els presos formen una societat en petit: cadascú interpreta la realitat que li ha tocat viure des de les capacitats i recursos humans de què disposa per a fer-ho.

  • Hi ha qui lluita cada dia, durant llargs anys, contra si mateix i amb l’agressivitat d’un espai engabiat a fi de mantenir un cert «equilibri» emocional.
  • Hi ha qui és més feble i cau en l’intent: és una persona trencada per dins que necessita molta més ajuda per a ésser restaurada.
  • Hi ha també qui no lluita perquè no té res ni ningú per qui fer-ho: persones a les quals ningú escriu, ningú visita, ningú recorda, ningú esperarà quan arribi el dia de la llibertat… Per a ells, la llibertat és gairebé un càstig.
  • Hi ha qui viu pendent de la visita de la dona, de la família, dels fills… Hi ha a qui la dona, la família i els fills l’han abandonat a la seva sort.

Hom va parlant amb un, després amb un altre i així successivament vas esdevenint confident de les seves aventures i desventures, les seves misèries i penalitats. El pres, com tota persona de carn i ossos, té una gran necessitat de comunicar-se, de parlar, d’expressar els seus sentiments, la seva feblesa, les seves perspectives; en una paraula: de ser escoltat.

Miquel Àngel Jiménez
Coordinador diocesà del voluntariat a Brians

El Grup de Reflexió Cristiana

El GRC (Grup de Reflexió Cristiana) va néixer ara farà uns dotze anys. Una colla de matrimonis amics que aleshores rondàvem la trentena, i la majoria dels quals havíem estudiat a Can Culapi, vam decidir de trobar-nos amb l’objectiu de viure la nostra fe plegats. Des d’aleshores que ens trobem un cop al mes, el divendres al vespre, a la casa d’una o altra família per estar una estona junts, fer pregària i comentar algun tema que prèviament haguem acordat, amb la idea de formar-nos una mica i també de compartir vivències. El grup ha tingut algunes baixes, degudes a separacions i alguna crisis de fe, i també incorporacions noves.

Al llarg d’aquests anys, hem procurant estar acompanyats d’alguna persona més preparada que nosaltres en aquests temes. Des de fa una bona colla d’anys que ens acompanya l’Andreu Trilla, escolapi. Sense ell, sense la seva saviesa i sense la seva proximitat el grup seria quelcom ben diferent del que és ara. Fa uns tres anys que s’ha afegit al grup la Maria Antònia. La seva opció de vida és també un mirall per a nosaltres.

Dotze anys donen per haver fet bastants coses. El primer any, quan ens pensàvem que podíem amb tot, vam començar treballant pensadors i pensadores cristianes del segle XX. Cada parella escollia un pensador, ens oferia una explicació del seu treball i comentàvem algun text. El llistó era francament elevat. Després vam passar a comentar l’evangeli de sant Lluc, acompanyats per l’autor d’un dels seus comentaris. Hem treballat també el Gènesi i l’Apocalipsi acompanyats, en aquest cas, per l’Andreu, el qual ens va obrir els ulls respecte a aquests textos, la seva simbologia i la seva radical actualitat. El curs passat vam fer cinefòrums i enguany, hem optat perquè cadascú ofereixi al grup el motiu de reflexió que consideri (el perdó envers un mateix, la insatisfacció…).

És bonic de veure com cadascú de nosaltres posa accents diferents en el fet cristià. Uns tendeixen a una visió més mística, d’altres a una visió més intel·lectual i uns tercers, encara, opten per una visió eminentment pràctica. Certament, aquest ha estat un dels motius de tensió, si és que se’n pot anomenar així, dintre del grup, com si es tractessin de visions antagòniques. Darrerament, però, ja hem vist que totes aquestes visions són perfectament compatibles i, de fet, absolutament complementàries.

Cal reconèixer que no sempre arribem a les trobades en les millors de les condicions. Per dir-ho col·loquialment, arribem amb les piles a punt d’esgotar-se i, de fet, hem pogut presenciar vàries capcinades al llarg dels anys. El ritme de vida de tots plegats i perquè no dir-ho, les prioritats que ens hem imposat, fa que les forces, a vegades, arribin ben justetes. Tot i això ens mantenim ferms en la voluntat de continuar plegats en compartir el nostre dia a dia i en recordar-nos els uns als altres l’opció de vida cristiana per la qual hem optat, en recordar-nos que som Església.

Anna del GRC

Els grups de fe i vida

Anomeno Grups de fe i vida als grups de cristians i cristianes que relacionen la fe amb la seva vida personal quotidiana. Poden ser grups de revisió de vida, de pregària, d’estudi d’evangeli, de celebració de l’eucaristia, de lectura espiritual i/o teològica i bíblia, o la combinació d’algunes o de totes aquestes activitats.

Alguns d’aquests grups estan en moviments d’acció catòlica o en altres. També hi ha grups que el seu lloc de trobada i referència és la parròquia o al voltant d’algun orde o congregació religiosa, o d’una escola cristiana.

Ara bé, hi ha força grups a Catalunya, difícilment quantificables, que són de “fe i vida” però no estan vinculats ni a cap parròquia, ni escola cristiana, ni a moviments cristians, ni a alguna congregació religiosa. Són grups que tenen i volen una autonomia. Alguns procedeixen de parròquies que en estar condicionades massa pels rectors, en un canvi de rector, o de projecte parroquial, no s’hi han sentit bé i han marxat. Alguns s’havien reunit a l’escola on havien anat com a alumnes, com a pares o mares, o com a mestres, i després, en deixar l’escola, tot seguit o més tard, han continuat com a grup. Altres havien estat en moviments cristians, o també en associacions cristianes d’acció social, però per haver passat el temps, i haver canviat de lloc de viure, els van deixar i després al cap d’uns anys s’han retrobat i han reiniciat un grup. Altres també procedents de moviments, els van deixar per escissions en el moviment o per desacords en la marxa del moviment i s’han refet, refusionat com a grup. Alguns són grups formats per gent nouvinguda a la fe cristiana, o que hi ha retornat.

Força d’aquests grups han pogut continuar gràcies a un cert carismatisme d’una o més persones que els han aglutinat i mantenen la relació a través de la referència d’aquesta persona. És important l’amistat en aquest grups, un mínim de cohesió, de projectes de vida semblants i una forta voluntat d’alimentar i compartir la fe, ja que no ho troben en altres indrets. Fins i tot, com he indicat, alguns no ho han trobat a la parròquia. Els horaris, els continguts de la trobada, els ritmes, les responsabilitats, els símbols, estan a les mans d’ells mateixos i no depenen de cap “autoritat” eclesiàstica que els vulgui, si no controlar, sí saber de la seva existència per donar-los unes pautes o uns elements d’unitat, que en principi no cerquen, si no és que potser ni volen.

Les debilitats d’aquests grups són patents. La seva continuïtat a mesura que es fan grans es fa més dificultosa. Quan la persona carismàtica desapareix, el grup es pot diluir. En ser poc institucionalitzats tenen l’avantatge de ser més vitals, autònoms i frescos, però tenen l’inconvenient de desfer-se amb facilitat segons quin impediment o circumstància visquin.

Ara bé, podríem pensar que precisament per la seva poca institucionalitat, per la seva pròpia distribució de responsabilitats sense discriminació de gènere, per la seva democràcia interna, per les decisions autònomes sobre els seus mètodes i continguts i per ser generalment formats per laics i laiques, són grups que anuncien, si no tota la realitat de l’Església del futur, sí d’una bona part que cerca aquest model en les parròquies i en els moviments cristians. Si és important crear comunitats cristianes vives enmig dels barris, pobles, ciutats, i de les xarxes amicals i laborals, com han escrit i reescrit tants documents eclesials, des del Concili Vaticà II fins el Concili Tarraconense, en aquests grups de fe i vida en tenim un exemple. Caldria doncs prendre exemple d’ells, per part de Plans Pastorals diocesans o parroquials, i els moviments d’acció catòlica podrien també incorporar elements d’aquests grups, per avançar en la seva necessària transformació i adaptació a l’actualitat.

Quim Cervera

Pagar per les celebracions d’enterraments a la parròquia?

Encara recordo abans dels 80 quan era seminarista en una parròquia, en un enterrament un dia que no hi havia el rector, el capellà que el va venir a substituir –i ho recordo com si fos ara– quan la funerària li va entregar el sobre (sí, en aquell temps, la funerària entregava un sobre que si no m’equivoco eren 300 pessetes i el full de les dades del difunt) el va obrir, agafà els diners i em retornà el sobre. Encara tinc els ulls obert com taronges!

No recordo exactament quan va ser que es va suprimir tota mena d’aranzels (el que es cobrava per la celebració dels sagraments) menys “l’estipendi” de la missa (és allò que es paga quan encarregues una missa per un difunt, que això encara continua i, això sí que –encara– és per al capellà). Però és una pràctica que no s’ha deixat del tot ja que en una reunió d’arxiprestos l’any 2010, al bisbat de Girona, es diu:

Es parlà sobre els aranzels per enterraments a partir d’algun cas en què s’exigia a la funerària o a la família una quantitat determinada per enterrament. Es recordà la normativa vigent de no cobrar aranzels per les celebracions…

La retribució de les funeràries a les parròquies normalment consisteix en la quantitat que reben de les assegurances. Quan no hi ha assegurança, cal seguir la normativa del donatiu voluntari (el sobre el pot donar la mateixa funerària). Cal recordar que són donatius a les parròquies, no a la persona.

Si bé no hi pot haver aranzels, es remarca que cal fer una pedagogia sobre els donatius. No és just que tot recaigui sobre els qui van a missa cada diumenge. Per exemple, si obrir l’església costa 20 o 30 euros, el donatiu real serà la quantitat que passi de 20 o de 30 euros (Reunió d’arxiprestos, 19 de gener 2010. Butlletí febrer 2010, pàg. 39).

Ara, les parròquies del meu arxiprestat han decidit cobrar 100 euros pels enterraments dels que tinguin una assegurança. Les que no, faran com fins ara: algunes cobren de la funerària 60 euros per cada enterrament, els altres demanen la voluntat a la família.

La parròquia de Poblenou (Pineda de Mar, Alt Maresme) estem pel servei gratuït. És el que fem també amb les activitats que sempre són totes gratuïtes; igual que els locals que, històricament, sempre han tingut les portes obertes al barri.

Companys meus em diuen: “Si vols regalar aquests diners a les asseguradores… tu mateix!” Si no cobrem aquests euros aniran a parar a les butxaques de les asseguradores? He preguntat a dues companyies importants i la conclusió que hem arribat és aquesta:

  • Si la funerària ha de pagar 60 euros a la parròquia, aquests euros la funerària els facturarà a la família.
  • Si les asseguradores se’ls incrementa el preu total de la factura en una població concreta perquè ara les parròquies volen cobrar 100 euros per enterrament, aquests euros aniran distribuïts a les quotes mensuals de l’any vinent.
  • Les companyies asseguradores m’han confirmat que retornen els diners no gastats si la factura no arriba al barem que ells tenen fixat. Excepte en una companyia que no ho fan només en el cas dels clients nous.

A vegades es confonen conceptes expressats a les factures de les funeràries quan cobren pels “serveis religiosos” que corresponen al trasllat, al personal, als cotxes del tanatori a la parròquia… cosa que ara –diuen– dintre el mateix municipi no cobraran res per aquests trasllats.

Vist tot això, la parròquia de Poblenou ens mantenim –equivocats o no– en no voler cobrar per cap servei, sigui enterraments o qualsevol altra celebració, despatx, cedir els locals, classes…).

Quines conclusions n’hem de treure de tota aquesta moguda? Que cobrar pels enterraments és un altre pas enrere que demostra, una vegada més, l’allunyament cada dia que passa dels plantejaments que va fer el Concili Vaticà II, igual que els plantejaments de les primeres comunions, les confirmacions, retorn a les misses amb la litúrgia de fa 70 anys, les manifestacions religioses pels carrers… i sense parlar de la col·legialitat i corresponsabilitat de tots que, tot plegat, se n’ha anat en orris.

Ramon Masachs