Voluntaris de presons

Sóc en Miquel Àngel Jiménez, visc a Molins de Rei, estic casat amb la Maria, tenim quatre filles i nou nets, sóc diaca des de fa quatre anys. Actualment la meva dona i jo estem jubilats, però això no vol dir que estiguen de braços creuats.

Crist de Maryknoll

Fa vuit anys que el Sr. Bisbe Agustí Cortés em va encomanar la tasca de portar la coordinació del voluntariat de la presó de Brians 1. En aquells moments Brians 1 era una presó de persones que complien una condemna, més llarga o més curta, però complien condemna.

Ara, amb el tancament de la Model (tots n’haureu sentit parlar), els presos que hi havia els han traslladat a Brians 1, que s’ha convertit en la presó de preventius, és a dir, de persones que esperen un judici. Els interns que hi havia abans es van repartir per les altres presons de Catalunya.

La tasca com a voluntari ha canviat una mica; abans coneixies una persona, i més o menys li feies un seguiment, un acompanyament; ara pot ser que coneguis algú i a la setmana següent ja l’han enviat a un altre centre penitenciari, no es pot fer una tasca d’acompanyament contínua.

La tasca que fem ara com a voluntaris, és més aviat de formació, tot i que l’acompanyament també es fa, en la mesura del possible. La formació consisteix en fer tallers que parlin de l’amistat, de la pau, de la confiança, de com se senten ells, de fer amics… són tallers als quals assisteixen voluntàriament, s’hi troben bé, ho valoren molt, allà dins ningú més els parla de valors.

Una altra de les activitats que es fa és la missa setmanal, i per les festes més assenyalades, la Mercè, Nadal, Setmana Santa, Pasqua, també és molt valorada, ells se senten com una parròquia més de qualsevol barri o poble. L’assistència setmanal és d’unes trenta persones, i en les dates senyalades hi solen anar un centenar de persones, entre homes i dones, perquè Brians 1 també és un centre de dones penades, i algunes de les activitats les fan junts.

Jo en aquest impasse de penats a preventius, he continuat fent una de les coses que feia, que consisteix a ajudar els interns a enviar diners a les famílies del seu país, sobretot als països que no tenen un conveni amb Correus d’Espanya. Alguns d’ells treballen i el poc que guanyen ho envien al familiars. L’enviament el fan a través d’un voluntari per Ria o Western Union; sinó, no poden fer-ho. També faig alguna celebració de la paraula, quan els mossens que diuen la missa no poden anar-hi. Sobretot escolto molt alguns interns, tenen necessitat d’explicar-te la vida, encara que de vegades veus que et diuen el que volen.

Un pres comú és un pobre. No només econòmicament, sinó pobre pel subdesenvolupament de les possibilitats de realització com a persona, o pel desenfocament d’aquestes possibilitats.

Cada pres, com tots nosaltres, té la seva vida per viure-la plena i lliure, amb la dignitat de fill de Déu. És una persona que somnia, que estima, que pateix, que té un passat únic i irrepetible, que mira la futura llibertat amb tons de somni, perquè el que objectivament li espera és més aviat per a angoixar que per a desitjar.

Els presos formen una societat en petit: cadascú interpreta la realitat que li ha tocat viure des de les capacitats i recursos humans de què disposa per a fer-ho.

  • Hi ha qui lluita cada dia, durant llargs anys, contra si mateix i amb l’agressivitat d’un espai engabiat a fi de mantenir un cert «equilibri» emocional.
  • Hi ha qui és més feble i cau en l’intent: és una persona trencada per dins que necessita molta més ajuda per a ésser restaurada.
  • Hi ha també qui no lluita perquè no té res ni ningú per qui fer-ho: persones a les quals ningú escriu, ningú visita, ningú recorda, ningú esperarà quan arribi el dia de la llibertat… Per a ells, la llibertat és gairebé un càstig.
  • Hi ha qui viu pendent de la visita de la dona, de la família, dels fills… Hi ha a qui la dona, la família i els fills l’han abandonat a la seva sort.

Hom va parlant amb un, després amb un altre i així successivament vas esdevenint confident de les seves aventures i desventures, les seves misèries i penalitats. El pres, com tota persona de carn i ossos, té una gran necessitat de comunicar-se, de parlar, d’expressar els seus sentiments, la seva feblesa, les seves perspectives; en una paraula: de ser escoltat.

Miquel Àngel Jiménez
Coordinador diocesà del voluntariat a Brians

Anuncis

El Grup de Reflexió Cristiana

El GRC (Grup de Reflexió Cristiana) va néixer ara farà uns dotze anys. Una colla de matrimonis amics que aleshores rondàvem la trentena, i la majoria dels quals havíem estudiat a Can Culapi, vam decidir de trobar-nos amb l’objectiu de viure la nostra fe plegats. Des d’aleshores que ens trobem un cop al mes, el divendres al vespre, a la casa d’una o altra família per estar una estona junts, fer pregària i comentar algun tema que prèviament haguem acordat, amb la idea de formar-nos una mica i també de compartir vivències. El grup ha tingut algunes baixes, degudes a separacions i alguna crisis de fe, i també incorporacions noves.

Al llarg d’aquests anys, hem procurant estar acompanyats d’alguna persona més preparada que nosaltres en aquests temes. Des de fa una bona colla d’anys que ens acompanya l’Andreu Trilla, escolapi. Sense ell, sense la seva saviesa i sense la seva proximitat el grup seria quelcom ben diferent del que és ara. Fa uns tres anys que s’ha afegit al grup la Maria Antònia. La seva opció de vida és també un mirall per a nosaltres.

Dotze anys donen per haver fet bastants coses. El primer any, quan ens pensàvem que podíem amb tot, vam començar treballant pensadors i pensadores cristianes del segle XX. Cada parella escollia un pensador, ens oferia una explicació del seu treball i comentàvem algun text. El llistó era francament elevat. Després vam passar a comentar l’evangeli de sant Lluc, acompanyats per l’autor d’un dels seus comentaris. Hem treballat també el Gènesi i l’Apocalipsi acompanyats, en aquest cas, per l’Andreu, el qual ens va obrir els ulls respecte a aquests textos, la seva simbologia i la seva radical actualitat. El curs passat vam fer cinefòrums i enguany, hem optat perquè cadascú ofereixi al grup el motiu de reflexió que consideri (el perdó envers un mateix, la insatisfacció…).

És bonic de veure com cadascú de nosaltres posa accents diferents en el fet cristià. Uns tendeixen a una visió més mística, d’altres a una visió més intel·lectual i uns tercers, encara, opten per una visió eminentment pràctica. Certament, aquest ha estat un dels motius de tensió, si és que se’n pot anomenar així, dintre del grup, com si es tractessin de visions antagòniques. Darrerament, però, ja hem vist que totes aquestes visions són perfectament compatibles i, de fet, absolutament complementàries.

Cal reconèixer que no sempre arribem a les trobades en les millors de les condicions. Per dir-ho col·loquialment, arribem amb les piles a punt d’esgotar-se i, de fet, hem pogut presenciar vàries capcinades al llarg dels anys. El ritme de vida de tots plegats i perquè no dir-ho, les prioritats que ens hem imposat, fa que les forces, a vegades, arribin ben justetes. Tot i això ens mantenim ferms en la voluntat de continuar plegats en compartir el nostre dia a dia i en recordar-nos els uns als altres l’opció de vida cristiana per la qual hem optat, en recordar-nos que som Església.

Anna del GRC

Els grups de fe i vida

Anomeno Grups de fe i vida als grups de cristians i cristianes que relacionen la fe amb la seva vida personal quotidiana. Poden ser grups de revisió de vida, de pregària, d’estudi d’evangeli, de celebració de l’eucaristia, de lectura espiritual i/o teològica i bíblia, o la combinació d’algunes o de totes aquestes activitats.

Alguns d’aquests grups estan en moviments d’acció catòlica o en altres. També hi ha grups que el seu lloc de trobada i referència és la parròquia o al voltant d’algun orde o congregació religiosa, o d’una escola cristiana.

Ara bé, hi ha força grups a Catalunya, difícilment quantificables, que són de “fe i vida” però no estan vinculats ni a cap parròquia, ni escola cristiana, ni a moviments cristians, ni a alguna congregació religiosa. Són grups que tenen i volen una autonomia. Alguns procedeixen de parròquies que en estar condicionades massa pels rectors, en un canvi de rector, o de projecte parroquial, no s’hi han sentit bé i han marxat. Alguns s’havien reunit a l’escola on havien anat com a alumnes, com a pares o mares, o com a mestres, i després, en deixar l’escola, tot seguit o més tard, han continuat com a grup. Altres havien estat en moviments cristians, o també en associacions cristianes d’acció social, però per haver passat el temps, i haver canviat de lloc de viure, els van deixar i després al cap d’uns anys s’han retrobat i han reiniciat un grup. Altres també procedents de moviments, els van deixar per escissions en el moviment o per desacords en la marxa del moviment i s’han refet, refusionat com a grup. Alguns són grups formats per gent nouvinguda a la fe cristiana, o que hi ha retornat.

Força d’aquests grups han pogut continuar gràcies a un cert carismatisme d’una o més persones que els han aglutinat i mantenen la relació a través de la referència d’aquesta persona. És important l’amistat en aquest grups, un mínim de cohesió, de projectes de vida semblants i una forta voluntat d’alimentar i compartir la fe, ja que no ho troben en altres indrets. Fins i tot, com he indicat, alguns no ho han trobat a la parròquia. Els horaris, els continguts de la trobada, els ritmes, les responsabilitats, els símbols, estan a les mans d’ells mateixos i no depenen de cap “autoritat” eclesiàstica que els vulgui, si no controlar, sí saber de la seva existència per donar-los unes pautes o uns elements d’unitat, que en principi no cerquen, si no és que potser ni volen.

Les debilitats d’aquests grups són patents. La seva continuïtat a mesura que es fan grans es fa més dificultosa. Quan la persona carismàtica desapareix, el grup es pot diluir. En ser poc institucionalitzats tenen l’avantatge de ser més vitals, autònoms i frescos, però tenen l’inconvenient de desfer-se amb facilitat segons quin impediment o circumstància visquin.

Ara bé, podríem pensar que precisament per la seva poca institucionalitat, per la seva pròpia distribució de responsabilitats sense discriminació de gènere, per la seva democràcia interna, per les decisions autònomes sobre els seus mètodes i continguts i per ser generalment formats per laics i laiques, són grups que anuncien, si no tota la realitat de l’Església del futur, sí d’una bona part que cerca aquest model en les parròquies i en els moviments cristians. Si és important crear comunitats cristianes vives enmig dels barris, pobles, ciutats, i de les xarxes amicals i laborals, com han escrit i reescrit tants documents eclesials, des del Concili Vaticà II fins el Concili Tarraconense, en aquests grups de fe i vida en tenim un exemple. Caldria doncs prendre exemple d’ells, per part de Plans Pastorals diocesans o parroquials, i els moviments d’acció catòlica podrien també incorporar elements d’aquests grups, per avançar en la seva necessària transformació i adaptació a l’actualitat.

Quim Cervera

Pagar per les celebracions d’enterraments a la parròquia?

Encara recordo abans dels 80 quan era seminarista en una parròquia, en un enterrament un dia que no hi havia el rector, el capellà que el va venir a substituir –i ho recordo com si fos ara– quan la funerària li va entregar el sobre (sí, en aquell temps, la funerària entregava un sobre que si no m’equivoco eren 300 pessetes i el full de les dades del difunt) el va obrir, agafà els diners i em retornà el sobre. Encara tinc els ulls obert com taronges!

No recordo exactament quan va ser que es va suprimir tota mena d’aranzels (el que es cobrava per la celebració dels sagraments) menys “l’estipendi” de la missa (és allò que es paga quan encarregues una missa per un difunt, que això encara continua i, això sí que –encara– és per al capellà). Però és una pràctica que no s’ha deixat del tot ja que en una reunió d’arxiprestos l’any 2010, al bisbat de Girona, es diu:

Es parlà sobre els aranzels per enterraments a partir d’algun cas en què s’exigia a la funerària o a la família una quantitat determinada per enterrament. Es recordà la normativa vigent de no cobrar aranzels per les celebracions…

La retribució de les funeràries a les parròquies normalment consisteix en la quantitat que reben de les assegurances. Quan no hi ha assegurança, cal seguir la normativa del donatiu voluntari (el sobre el pot donar la mateixa funerària). Cal recordar que són donatius a les parròquies, no a la persona.

Si bé no hi pot haver aranzels, es remarca que cal fer una pedagogia sobre els donatius. No és just que tot recaigui sobre els qui van a missa cada diumenge. Per exemple, si obrir l’església costa 20 o 30 euros, el donatiu real serà la quantitat que passi de 20 o de 30 euros (Reunió d’arxiprestos, 19 de gener 2010. Butlletí febrer 2010, pàg. 39).

Ara, les parròquies del meu arxiprestat han decidit cobrar 100 euros pels enterraments dels que tinguin una assegurança. Les que no, faran com fins ara: algunes cobren de la funerària 60 euros per cada enterrament, els altres demanen la voluntat a la família.

La parròquia de Poblenou (Pineda de Mar, Alt Maresme) estem pel servei gratuït. És el que fem també amb les activitats que sempre són totes gratuïtes; igual que els locals que, històricament, sempre han tingut les portes obertes al barri.

Companys meus em diuen: “Si vols regalar aquests diners a les asseguradores… tu mateix!” Si no cobrem aquests euros aniran a parar a les butxaques de les asseguradores? He preguntat a dues companyies importants i la conclusió que hem arribat és aquesta:

  • Si la funerària ha de pagar 60 euros a la parròquia, aquests euros la funerària els facturarà a la família.
  • Si les asseguradores se’ls incrementa el preu total de la factura en una població concreta perquè ara les parròquies volen cobrar 100 euros per enterrament, aquests euros aniran distribuïts a les quotes mensuals de l’any vinent.
  • Les companyies asseguradores m’han confirmat que retornen els diners no gastats si la factura no arriba al barem que ells tenen fixat. Excepte en una companyia que no ho fan només en el cas dels clients nous.

A vegades es confonen conceptes expressats a les factures de les funeràries quan cobren pels “serveis religiosos” que corresponen al trasllat, al personal, als cotxes del tanatori a la parròquia… cosa que ara –diuen– dintre el mateix municipi no cobraran res per aquests trasllats.

Vist tot això, la parròquia de Poblenou ens mantenim –equivocats o no– en no voler cobrar per cap servei, sigui enterraments o qualsevol altra celebració, despatx, cedir els locals, classes…).

Quines conclusions n’hem de treure de tota aquesta moguda? Que cobrar pels enterraments és un altre pas enrere que demostra, una vegada més, l’allunyament cada dia que passa dels plantejaments que va fer el Concili Vaticà II, igual que els plantejaments de les primeres comunions, les confirmacions, retorn a les misses amb la litúrgia de fa 70 anys, les manifestacions religioses pels carrers… i sense parlar de la col·legialitat i corresponsabilitat de tots que, tot plegat, se n’ha anat en orris.

Ramon Masachs

Carta abierta a Wyoming de un sacerdote

Hola, amigo Wyoming

Soy Joaquín y soy sacerdote de la Iglesia Católica. Me dirijo a ti de esta manera porque siento un profundo respeto por los ideales que defiendes y proclamas abiertamente. De hecho, veo con frecuencia El Intermedio y he comprado uno de tus libros. Me siento identificado en gran parte por lo que expresas y aquello por lo que luchas. Lo haces, junto a Dani Mateo y el resto del equipo, desde el humor y te lo agradezco porque es una bocanada de aire fresco.

Siento mucho la denuncia que os ha interpuesto la Asociación para la Defensa del Valle de los Caídos con motivo del chiste sobre la Cruz de los Caídos. Y lamento que haya sido admitida a trámite. Puedo entender que haya chistes que no gusten o molesten. O que una persona se sienta enfadada y hasta lo repudie, pero ya está.

Os vi a ti y a Dani Mateo en una entrevista sobre esta y otras cuestiones y te preguntabas qué era eso de ofender el sentimiento religioso, qué era eso del sentimiento religioso. Te voy a contar lo que es para mí y para los grupos con los que me muevo el sentimiento religioso. Para mí es el dolor y el sufrimiento que nace, en mi caso personal, de mi fe en Jesús de Nazaret. Pero creo que la mejor forma de explicar lo que considero que es el sentimiento religioso es expresándolo en las siguientes realidades:

La guerra es una de las mayores ofensas contra el sentimiento religioso. Las guerras, todas provocadas por ese intento cruel de apoderarse de los recursos naturales o por estrategias geopolíticas. Aún recuerdo escuchar en plena guerra de Irak decir a uno de los tertulianos de Cope que por qué debíamos sentirnos mal por la guerra, si, en efecto, era petróleo por sangre. Tuve que apagar la radio. Eso es una ofensa al sentimiento religioso.

La vida de las personas parece no tener valor cuando la apropiación de las riquezas está de por medio. La muerte de niños y niñas, el desgarro de los padres al ver a sus hijos gritar de dolor porque están heridos y no tienen posibilidad de asistencia sanitaria… padres que se ven obligados a que alguien ponga una almohada a sus hijos y los ahogue para que sus vidas se apaguen y dejen de sufrir. Las guerras, ¡las malditas guerras!, son una ofensa contra el sentimiento religioso.

La guerra es una de las mayores ofensas contra el sentimiento religioso.

Cada día mueren unas 100.000 personas de hambre, una gran parte niños y niñas. Es otra de las grandes ofensas contra el sentimiento religioso. La pobreza, la exclusión, la desigualdad, la marginación son ofensas contra el sentimiento religioso. Estos días hemos sabido que el 28% de la población española está en riesgo de exclusión social, según el informe del INE sobre “Las condiciones de vida en España”.

La corrupción política, los engaños, las mentiras, las manipulaciones son una ofensa contra el sentimiento religioso.

La tortura, la violencia, las desapariciones, los golpes de estado que derrocan la libertad de los pueblos son una ofensa contra el sentimiento religioso.

Que se impida buscar a las personas que murieron en la Guerra Civil y están enterradas en las cunetas para darles una sepultura digna y que su familia pueda descansar es una ofensa contra el sentimiento religioso. La propia existencia del Valle de los Caídos es una ofensa contra el sentimiento religioso, debiera transformarse en un lugar para la paz. Me duele muchísimo pensar que muchos obispos animaron a los militares a dar un golpe de Estado que dio lugar a la Guerra Civil.

Atacar a los gais, lesbianas, transexuales y bisexuales, menospreciarlos y humillarlos, en algunos países incluso son ejecutados, es un atentado contra el sentimiento religioso. Cuando gran parte de la jerarquía de la Iglesia ataca la dignidad de este colectivo atenta contra el sentimiento religioso.

La existencia de refugiados y desplazados, que sigan muriendo personas en su éxodo por guerras, hambre, persecución… es un ofensa contra el sentimiento religioso.

Podría nombrar más realidades, pero creo que se puede entender lo que para mí y otras personas es el sentimiento religioso y lo que es su utilización y manipulación para justificar el odio y el poder.

Te quería agradecer que, en cierta ocasión, cuando entregamos una carta en Murcia a todas las entidades financieras de Murcia titulada “En el nombre de Dios ¡Basta Ya de Desahuciar a las Familias!”, os hicierais eco de la noticia. Sandra Sabatés leyó la carta entera como primera noticia del programa, mientras tú hacías los correspondientes comentarios humorísticos. Por cierto, tengo hipoteca.

Me despido. Quiero animarte y animaros a seguir en esta línea tan necesaria cuando el miedo y la mentira han entrado de lleno en la sociedad y en el mundo periodístico.

Un abrazo.

Joaquín Sánchez,
cura de la PAH
(extret de El diario.es)

¿Desmuntant mites o construint-ne de nous?

Llegeixo superficialment, tot menjant una poma, un article del full dominical del bisbat de Vic, arran de la campanya de la renda 2017. L’article es titula “Desmuntant mites sobre el finançament de l’Església”. Toca els tòpics que tots hem sentit alguna vegada. Quan arribo al finançament de Càritas, però, gairebé m’ennuego. Hi diu “Mite: només el 2 % dels diners de l’Església va a parar a Càritas. Càritas i l’Església són el mateix. Prop de 65 % dels diners de Càritas procedeix de l’Església que formem tots els catòlics, amb les nostres col·lectes a les parròquies, donatius, subscripcions. És a dir, el finançament de Càritas procedeix, en gran mesura, de les butxaques de tots els catòlics”.

Doncs no anem gaire bé, atès que l’article es refereix a la campanya de la renda i a la creueta de l’Església. No, els diners de la creueta a l’Església, que jo sàpiga no van a Càritas si no és molt indirectament. Càritas es finança de donatius directes provinents de cristians o no cristians i de subvencions. Es beneficia, és clar, de locals i infrastructura eclesial, però no dels diners que l’Església recapta per al seu funcionament ordinari.

Crec que per desmuntar mites, encara creen més confusió i em sap greu que utilitzin l’obra social de l’Església per manipular l’opinió. A banda d’això, quin mal hi ha a dir que els diners de la creueta es destinen pròpiament al pagament de sous, d’edificis i de coses que deuen ser ben legítimes?

Servidora, amb tot, paga quota al moviment de l’ACO, a la parròquia i a alguna cosa més d’Església, a banda de les entitats socials. Mai, però, no he volgut posar la creu a l’Església en la campanya de la renda. Em sembla que l’Església hauria de prescindir de l’Estat per recaptar allò que necessita, em sembla que hauria de tenir una forma d’organització que permetés als cristians normalets decidir a què es destinen els diners i encara em sembla que no em ve de gust finançar una institució tan obertament masclista i, com es desprèn d’aquest full dominical, poc transparent.

Mercè Solé