¿Desmuntant mites o construint-ne de nous?

Llegeixo superficialment, tot menjant una poma, un article del full dominical del bisbat de Vic, arran de la campanya de la renda 2017. L’article es titula “Desmuntant mites sobre el finançament de l’Església”. Toca els tòpics que tots hem sentit alguna vegada. Quan arribo al finançament de Càritas, però, gairebé m’ennuego. Hi diu “Mite: només el 2 % dels diners de l’Església va a parar a Càritas. Càritas i l’Església són el mateix. Prop de 65 % dels diners de Càritas procedeix de l’Església que formem tots els catòlics, amb les nostres col·lectes a les parròquies, donatius, subscripcions. És a dir, el finançament de Càritas procedeix, en gran mesura, de les butxaques de tots els catòlics”.

Doncs no anem gaire bé, atès que l’article es refereix a la campanya de la renda i a la creueta de l’Església. No, els diners de la creueta a l’Església, que jo sàpiga no van a Càritas si no és molt indirectament. Càritas es finança de donatius directes provinents de cristians o no cristians i de subvencions. Es beneficia, és clar, de locals i infrastructura eclesial, però no dels diners que l’Església recapta per al seu funcionament ordinari.

Crec que per desmuntar mites, encara creen més confusió i em sap greu que utilitzin l’obra social de l’Església per manipular l’opinió. A banda d’això, quin mal hi ha a dir que els diners de la creueta es destinen pròpiament al pagament de sous, d’edificis i de coses que deuen ser ben legítimes?

Servidora, amb tot, paga quota al moviment de l’ACO, a la parròquia i a alguna cosa més d’Església, a banda de les entitats socials. Mai, però, no he volgut posar la creu a l’Església en la campanya de la renda. Em sembla que l’Església hauria de prescindir de l’Estat per recaptar allò que necessita, em sembla que hauria de tenir una forma d’organització que permetés als cristians normalets decidir a què es destinen els diners i encara em sembla que no em ve de gust finançar una institució tan obertament masclista i, com es desprèn d’aquest full dominical, poc transparent.

Mercè Solé

El futur dels capellans

Cada cop hi ha menys capellans, i cada cop són més grans. Això fa que els capellans mateixos estiguin cada cop més inhumanament estressats, i això ho pateixen les nostres comunitats cristianes, organitzades des de fa segles entorn d’un clergat que té la responsabilitat última de tot, i que només pot ser escollit d’entre una part molt petita dels creients: els capellans, els preveres, només poden ser homes i cèlibes.

Davant l’evident manca d’efectius, a diversos llocs s’ha intentat la solució d’“importar” preveres d’altres països, però aquesta suposada solució acostuma a crear més problemes que els que pugui resoldre. I mentrestant, en l’Església catòlica, que tan vivament proclama que la celebració de l’Eucaristia dominical és el punt de referència bàsic de la vida cristiana, cada cop hi ha més comunitats que no la poden celebrar per manca d’un prevere que la presideixi.

I la solució seria ben senzilla. Es tractaria simplement que a cada lloc s’ordenin els preveres que facin falta, siguin homes o dones, casats o solters, que puguin servir aquella comunitat i que alhora mantinguin les seves professions o tasques civils o, si cal, siguin alliberats per a la tasca comunitària. I això no caldria que fos per tota la vida: sense trencar cap dogma, aquests i aquestes preveres podrien exercir per un temps, i, si després convingués que ho deixessin, no deixarien de ser preveres, sinó que, simplement, no exercirien. I això no treuria, d’altra banda, que es pogués comptar també amb preveres cèlibes que volguessin tenir una dedicació plena i total a l’Església. Aquest sistema de funcionament, d’altra banda, sens dubte que facilitaria un més gran repartiment de responsabilitats entre tota la comunitat.

No és gens raonable que les lleis de l’Església siguin un tan greu destorb per a la vida eclesial com ho són ara. I potser ja seria hora de reconèixer-ho.

L’Església com a fotocopiadora

Fa quatre dies va visitar Barcelona convidat per la Facultat de Teologia el prevere canadenc James Mallon, un crack de la nova evangelització i del projecte Alpha que té gran èxit en alguns sectors de l’Església, especialment entre els joves.

Jo no vaig anar-hi, però, encuriosida, vaig escoltar un fragment d’un dels videos que corren per internet, d’una xerrada de l’any 2014. Reconec que no vaig poder acabar-la, perquè aquestes maneres de telepredicador deuen seduir les masses, però a mi més aviat em provoquen urticària. Em va cridar l’atenció, però, una de les imatges que va utilitzar i que us transcric (podeu trobar-la en el minut 1:09):

El meu model favorit d’Església és la fotocopiadora. Una fotocopiadora agafa el paper en blanc que arriba des de fora, el posa dins seu, el processa, l’imprimeix i l’envia fora per canviar el món, perquè la ploma és més forta que l’espasa. L’entrada és l’evangelització, el procés és el discipulat i l’enviament és convertir-se en apòstols. És meravellós quan funciona. Però amb freqüència l’Església és com una fotocopiadora que no funciona, no hi entra res des de fora, està encallada i sobreescalfada i no en surt res.

Francament, sintonitzo molt poc amb aquesta imatge. No crec que les persones siguem fulls en blanc. Jo almenys no ho vull ser. Cadascú té la seva història, el seu patiment, la seva cultura, les seves il·lusions i anhels, els seus defectes… Crec que Déu ens estima en la diversitat i en la llibertat, a partir del que som i que, original com és, també ens vol originals. Per tant, no em sembla que l’Església ens hagi d’imprimir tots igualets. L’Esperit ens acompanya cap a la unitat de Déu, partint de la diversitat de cadascú.

Aquesta imatge, però, es correspon bé amb una tendència que observo dins i fora de l’Església. Tot i viure en un notable marge de llibertat, moltes persones no gosen expressar-se lliurement (jo diria que ni tan sols gosen pensar un discurs propi) i actuen com a fotocopiadors de fotocòpies. No fa gaire llegia en una revista un article d’un alt responsable d’un seminari espanyol, que es limitava a reproduir un resum d’un discurs de la Santa Seu per engrescar la gent. Vaig pensar que difícilment aconseguiria engrescar ningú si no era capaç d’expressar alguna cosa més que la reproducció de les directrius vaticanes, alguna cosa que li sortís de dintre. I això passa en molts camps. No es parla: es resumeix l’opinió de l’autoritat no fos cas que ens sortíssim de l’ortodòxia. I anem passant de fotocòpia en fotocòpia fins que ja no es reconeix l’original.

Dues observacions més.

Veig que hi ha una certa tendència, en corrents diversos de l’Església, a mesurar el grau d’evangelització per la quantitat de persones que participen de determinades convocatòries o per la homogeneïtat i ortodòxia del discurs. Jo, modestament, penso que la prova del cotó és l’estimació, cosa més difícil de valorar. No només l’estimació mútua dins les nostres petites o grans comunitats, sinó la voluntat de transformació del món, i l’estimació de l’adversari. Hi ha moltes sensibilitats dins l’Església, però l’adoració del Santíssim, la revisió de vida, la meditació, el rosari, els exercicis, les misses, l’abordatge de joves que surten de la discoteca o la revolució a les fàbriques no funcionen si no hi ha estimació de debò. I no a les idees, sinó a les persones.

I encara, hi ha una cosa amb què sí que estic d’acord amb Mallon (tot i que no m’agrada el seu estil arrogant): hem de fer un pensament en el nostre estil pastoral, despullar-nos del que és accessori, buscar l’essencial i desprendre’ns de totes aquelles estructures i costums que avui són un llast. No és que ho digui Mallon. Ho diu l’evangeli (Lc 5,38): “Vi nou en bots nous”. I els nostres bots (i nosaltres mateixos) hem envellit molt.

Mercè Solé

El segon concili d’Orleans i les dones

He estat fent una recerca sobre la vida de santa Radegunda, de la qual algun dia parlaré en aquestes pàgines, perquè malgrat el nom del personatge, la seva història és certament interessantíssima. I heus ací que, en aquesta recerca, m’he trobat amb una resolució d’un concili que tingué lloc a Orleans cap a l’any 550 i que m’ha deixat parat. El concili, en efecte, diu: “D’ara en endavant, a causa de la feblesa del sexe, cap més dona no serà consagrada per al diaconat”.

5-concilioAquest concili, que era el segon que se celebrava en aquella ciutat, no és un concili universal de tota l’Església, sinó només un concili dels bisbes de la Gàl·lia, l’actual França, però en tot cas resulta tremendament significatiu. I és que la prohibició de consagrar les dones com a diaques –tot i que no sabem exactament quines funcions exercien en aquell moment– no s’argumenta amb motivacions bíbliques, ni teològiques, ni de la tradició de l’Església, sinó amb un argument clarament misogin. “La feblesa del sexe”, en efecte, pot significar que les dones, constitutivament, no tenen capacitat per dur a terme les funcions diaconals, o bé que les dones –a diferència, se suposa, dels homes– són especialment febles a l’hora de controlar la seva vida sexual.

Tinc la sensació que les argumentacions actuals perquè les dones no puguin ser diaques o capellans, tot i que no s’expressen tan barroerament, tenen una solidesa semblant.

Josep Lligadas

Paper dels laics en l’Església i en el món

El tema de “Vida Creixent” del curs que ve és el paper dels laics en l’Església i en el món.

El primer que cal dir és que l’Església som tots. Tots plegats formem el poble de Déu. L’Església no és la jerarquia, el papa, els bisbes i els mossens. Tenim papers diferents, però tots hem rebut de Crist una gran missió, profètica, sacerdotal i apostòlica o missionera. Profètica: Crist parla a través nostre, Crist s’expressa a través nostre. Si Crist és la paraula encarnada, avui la paraula de Déu s’encarna en nosaltres, de tal manera que tota la nostra vida ha d’estar informada i empesa per la paraula de Déu, que ens crema per dins i ens llença a esdevenir testimonis del seu missatge de salvació.

art-ricard-cLa nostra és una Església sacerdotal, vol dir que fem d’intermediaris entre Déu i la humanitat, fem que l’angoixa i l’esperança dels homes arribi a Déu i que la bondat de Déu arribi als homes. Crist viu en nosaltres, Crist s’immola en nosaltres, Crist s’ofereix al Pare per la salvació del món a través nostre. El nostre sacrifici callat de cada dia, unit al sacrifici salvador de Jesucrist, té una gran força salvadora. Sant Pau deia: Supleixo el que falta a la passió de Jesucrist. La passió de Jesucrist és la passió de l’home, tot el cos místic. No pot ser que el cap sofreixi sense que sofreixin els membres. La passió de Jesucrist es fa present en nosaltres en la mesura en què nosaltres sabem dir “amén” a la voluntat del Pare, com Crist a l’hort de les oliveres. Jesús assumeix la responsabilitat de tot el món. El pecat del món pesava sobre les seves espatlles, com una llosa que esclafa. Catòlic vol dir universal. El pecat del món pesa sobre nosaltres. Cada vegada que ens apropem a l’altar per participar en el sacrifici salvador de Jesucrist, participem del seu sacerdoci salvador.

I som un poble apostòlic, missioner. Tots, pel sol fet de ser cristians, tenim la missió de fer créixer el Regne de Déu en els nostres ambients, a casa nostra, entre els nostres veïns, en el nostre poble o ciutat. Allà onsevulla que ens trobem, hem de ser missatgers de pau, de joia, de llibertat, d’amor i d’esperança. El Regne de Deu no es fa sol. És ben veritat que és Déu qui el construeix, però ho fa a través nostre. Com el cep que dóna fruit no pas en el tronc, sinó en les sarments. El Concili Vaticà II, en el document sobre l’Església, no va voler començar parlant de la jerarquia, malgrat que el primer esquema estava redactat així, sinó sobre el poble de Déu. Perquè tant la jerarquia com nosaltres formem part de l’Església, que és el poble de Déu per excel·lència.

Segons el decret sobre l’apostolat dels laics del Concili Vaticà II, la missió primordial dels laics consisteix en la transformació de l’ordre temporal. Vol dir que els laics han de ser presents en el món amb una actitud solidària, crítica i transformadora. El món, el nostre món, no ens plau. Canviem-lo. Aquesta és la missió que Déu encomana als laics. Per això cal que siguem presents en el món de la política, de l’economia, de la convivència social. Hem de voler que el Regne de Déu es faci present en totes les institucions, en totes les estructures, en tots els ambients. Hem de ser arreu sembradors de pau, de joia, de llibertat i d’amor. “Allà on no hi ha amor, posa-hi amor i em colliràs amor”. Si volem collir fruits de vida eterna, hem de començar per ser sembradors de les llavors de Déu. Pius XII deia a una concentració de joves reunits a Roma: “Jo, papa, tinc una gran missió en l’Església, en sóc ben conscient. Els bisbes tenen un paper molt important i també els mossens en cadascuna de les seves parròquies, però ni el papa ni els bisbes ni els mossens no us podem suplir. Els laics teniu un paper insubstituïble”.

Ricard Cabré

Del canvi de la consciència al canvi de les estructures o viceversa a l’Església

Tant Benet XVI, com l’actual bisbe de Roma, Francesc, remarquen molt el art-quim-ccanvi de consciència, d’espiritualitat, de fons interior, per a la reforma de l’església, que la fonamenten en la reforma personal de tots els cristians i cristianes, en el retorn al Jesús de l’evangeli. L’Any de la Misericòrdia no deixa de ser una proposta a fons sobre el capgirament de les consciències que comporti uns comportaments més fraternals i acollidors en tot el poble de Déu.

El Concili Vaticà II també ho va remarcar. Però a vegades, a l’Església (als cristians, a les parròquies, als grups i comunitats) ens costa molt concretar, ser pràctics, i ens deixem portar massa pel “vector” que va del canvi de consciència al canvi de les estructures. Al cap i a la fi, l’Església treballa en el camp dels valors, de les opcions i de les motivacions, és a dir, en l’àmbit de la mentalitat, del “cor i el cap” de la persona, de l’espiritualitat.

Ara bé, massa sovint, al meu entendre, menyspreem o oblidem “l’altre vector” que també funciona: el que va del canvi d’estructures al canvi de la consciència. Al Concili Vaticà II, ja li va passar. Tot i que sempre els canvis en totes les institucions són lents (i potser més en una institució tan pesarosa i de llarga història com l’església), el Concili va fer molt bons documents, molt orientatius, i sobretot en el camp de la litúrgia van tenir força efectes pràctics. Però en el camp organitzatiu (el que fa referència a l’autoritat, i a la forma d’exercir-la, als poders, a la distribució de tasques i de funcions clares…) a les parròquies, diòcesis, i en la cúria vaticana, encara estem força en el mateix punt (el dret canònic no ha canviat suficientment, si és que és necessari un dret canònic). Tampoc s’han pres mesures per avançar en la sinodalitat, la democratització, el paper de la dona, etc., tot i que sembla que el papa actual així ho pretén. Però caldrà que els canvis també es facin en els bisbats i en les parròquies.

L’autoritat en la pràctica de les comunitats paulines i en les exhortacions de Jesús recollides pels evangelistes, és servei, mai domini, ni control, ni imposició. La història de l’Església l’ha portat a formes autoritàries ben poc evangèliques, sovint copiant als Estats (cosa que és contrària al que diu Mateu 20,25). Avui hi ha bones intencions i propostes per canviar aquestes pràctiques. Però encara són assignatures pendents a l’Església: la democràcia (l’elecció popular de bisbes i del clergat), la participació del laïcat (dones i homes) en les decisions, en la marxa i governança de les comunitats, etc.

Per això, penso que perquè la nostra consciència canviï, ens calen mesures de transformació concreta i pràctica de les estructures eclesials que tenen molta “pols i pes” dels segles. Tots tenim experiència que quan hem canviat de domicili, de feina, d’entorn de relacions, de noves persones amb qui conviure, és a dir, hem “sofert” o “optat per”, canvis d’estructures domèstiques, laborals, socials, relacionals, hem començat un camí de canvi personal, fins i tot en actituds i comportaments que ens semblaven a nosaltres mateixos insuperables. Ens hem hagut d’adaptar. L’entorn ens renova, ens reforma i és així com madurem i ens humanitzem i ens convertim.

Les comunitats de religiosos i religioses i l’Acció Catòlica, per exemple, tenen com a essencial la democràcia, la participació laïcal, el treball en equip, una estructura menys jerarquitzada, i aquesta circumstància és una oportunitat favorable per al canvi personal, per adaptar-se, i avançar en la humilitat, en el reconeixement de les pròpies qualitats i limitacions, i en el reconeixement dels valors dels altres. En aquest sentit, si hi posem també el treball personal (el vector que va de la consciència a les estructures) , ens podem encaminar vers una forma de comunitat i un estil de vida més evangèlic. El participar de comunitats cristianes més democràtiques ens dóna experiència i capacitat d’innovació, no sols per canviar les nostres estructures personals i del grup, parròquia o moviment, perquè estiguin al servei de la gent, sinó per oferir aquesta experiència a tota l’església.

Quim Cervera