Ressorgeix l’homofòbia, rearmem la solidaritat

En els darrers dies, arran de l’assassinat del jove Samuel Luiz a La Corunya, estem vivint un qüestionament sobre què és i que no és homofòbia. Diversos sectors de la política i de la judicatura estan intentant negar una realitat que ha sigut evident: que algú pressuposi quina és la teva sexualitat, t’assenyali i ho faci servir per ferir-te o atacar-te és homofòbia i lgtbifòbia. Se’ns ha intentat dir que aquest assenyalament no és important, ja que la paraula “maricón” és d’ús habitual. Efectivament ho és, tanmateix, amb un sentit pejoratiu. Davant d’això, al col·lectiu LGTB+ tenim la tradició d’agafar les paraules que ens llencen i fer-les servir per reivindicar-nos. Maricón, marieta, bollera… Ho fem per canviar-ne el significat, perquè l’insult forma part del nostre paisatge, com a mecanisme de defensa i com a símbol d’identitat col·lectiva, per identificar la nostra gent.

Per escriure aquest article hem volgut centrar-nos en la nostra vivència personal, ja que sota un pretès debat jurídic s’estan posant en dubte les experiències en les quals nosaltres mateixos vivim i hem viscut: l’homofòbia. Formem part d’una generació de joves que ha crescut abans de la normalització de persones referents LGTB+, abans de les campanyes de sensibilització, i hem hagut de lidiar no sols amb les agressions homofòbiques, sinó també amb l’homofòbia internalitzada, i que ens causa dolor sense necessitat que ho faci una tercera persona. Aquest dolor ve fruit que, sense referents positius ni normalització, l’“adonar-nos” de la pròpia orientació sexual o expressió de gènere (en definitiva, de la pròpia identitat) ens arribava seguida d’un gran silenci i d’una sensació de soledat. Silenci ja que en la nostra intimitat ens hem preguntat com se suposa que havíem de viure la nostra identitat, sense trobar una resposta. També d’una sensació de soledat, de no saber amb qui parlar-ne, de por al rebuig de familiars, companys de classe, amigues i amics, de por a ser ridiculitzat, assenyalat, o fins i tot violentat… Els qui escrivim aquestes línies vam tenir la sort de poder sortir de l’armari i tenir un entorn proper que va acollir amb relativa acceptació, sense obviar algunes situacions concretes de violència que hem patit a les classes, als carrers, sortint de festa… No obstant això, vam haver d’aprendre a com lluitar contra l’homofòbia, no sols individualment establint mecanismes de defensa i prevenció, també organitzant-nos col·lectivament generant entorns segurs. En aquests espais de trobada hem pogut compartir que allò que havíem viscut com un drama individual, és un problema social, i hem après a viure positivament la nostra identitat.

Després de cert temps en aquesta còmoda tranquil·litat, pensàvem que la sensació de relativa seguretat, per a nosaltres i per a la gent més jove, ja era irreversible. Que la nostra societat havia arribat a uns nivells de progrés profitosos per a nosaltres i per a les generacions futures. Amb els anys hi ha hagut un procés de consolidació d’un consens social que havia esdevingut un veritable progrés civilitzatori. La majoria de les persones de la nostra societat entenen que els drets LGTB+ són drets humans, i que no són opinables, Aquest consens fa que qui està en contra dels drets LGTB+ esdevingui una minoria, calli la seva homofòbia i quedi fora del debat.

La ultradreta ha aprofitat aquesta minoria com a nínxol per a alimentar la seva base social i electoral, i els diu que allò que pensen en la intimitat no hi ha problema en fer-ho públic. Això ha causat un ressorgiment del pensament egoista, insolidari, que veu el discurs homòfob com una forma de “trencar el que és políticament correcte”, un discurs que cala no només en persones adultes sinó també en joves desorientats que ho veuen com una forma de rebel·lia.

Una forma de rebel·lia que porta a persones joves a parlar sense embuts a les xarxes sobre com apallissar homosexuals, i que porta fins i tot a normalitzar-ho per segons qui. Som conscients que d’homofòbia n’hi ha cada dia, però el cas del Samuel ens ha afectat en particular.

Ens remou per dins, moltes persones LGTB+ ens sentim interpel·lades, ja que moltes hem viscut experiències molt semblants. Ens podria passar avui mateix. I no només a nosaltres, li pot passar a qualsevol persona que pugui ser llegida com a diferent, amb certa ploma o que vesteixi de forma poc normativa, ens podria passar a totes.

Ens havien ensenyat a no abaixar el cap, ens havien dit que havíem de ser valents i respondre amb dignitat davant les agressions. “No deixis que et converteixin en una víctima”, ens hem sentit dir moltes vegades. Però el Samuel va respondre “de què” quan li deien “maricón”, i el van matar.

I com diuen les feministes al parlar de la violència masclista: no volem ser valentes, volem ser lliures. No estem disposats a tornar a passar por i això passa per tornar a construir un consens que ens protegeixi, a nosaltres i a altres col·lectius. Per fer-ho, ens calen aliances. Necessitem que quan algú faci servir la nostra identitat com un insult, el silenci no sigui còmplice. Necessitem persones que sense formar part del col·lectiu LGTB+ ens defensin, de la mateixa manera que nosaltres les defensaríem davant d’altres discriminacions. Davant el ressorgiment de l’homofòbia i la lgtbifòbia, aixequem la bandera de la solidaritat.

Marc Collado i Ramon Gutiérrez

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres.

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres. Angle Editorial. Barcelona, 2021. 170 pàg.

Anar recorrent les 17 paraules que l’Arcadi Oliveres ens presenta en aquest llibre és tornar a escoltar-lo… I retrobar l’activista i cristià, acollidor, senzill, coherent, present en tants carrers i en tants actes… I com quan l’escoltaves en una xerrada, et fa plantejar les teves petites decisions corrents, evidenciant-te les conseqüències que tenen.

Si alguna cosa m’ha marcat en les seves darreres entrevistes i també en les pàgines d’aquesta obra és la profunda esperança que traspuava. Com la necessitem! Com la necessito!

Ah, i si us passava com a mi, que quan anava a alguna de les seves activitats em preguntava quan trigaria en esmentar la Caixa, no us decebrà… Aquí també apareix… Em va provocar un gran somriure trobar citat CaixaBank. Arcadi, sempre Arcadi. Gràcies per tant! Gràcies per tot!

Maria Antònia Bogónez Aguado

«Cayucos» per sortir de l’exclusió

La ignominiosa travessa del Mediterrani de milers de migrants que es veuen obligats a marxar dels seus països és una història d’horror si coneixem cas a cas les persones afectades. A l’Arxiprestat Badalona Nord i Sud, aquesta situació s’ha encarnat amb l’assentament irregular del barri del Gorg a Badalona on una nau es va incendiar provocant la mort de cinc persones. Aquest cas, que va despertar un gran interès mediàtic i de l’opinió pública està remetent com a notícia, però el cert és que aquest col·lectiu continua vivint amb penúria.

Des de Justícia i Pau de Badalona s’ha ideat l’acció solidària «L’horitzó és Àfrica» que té el propòsit de sensibilitzar la ciutadania i recollir fons econòmics. Així, Ibrahima Seydi, un escultor senegalès que ja porta molts anys a Catalunya, ha produït al seu país d’origen unes 150 figures artesanals en fusta en sis models diferents amb noms de persones que han mort en la travessia. Els fons obtinguts de la venda (es calculen 5.500 €) serviran per donar suport a l’associació Almas Quemadas, que aglutina persones afectades per l’incendi de la nau, i també per pagar el treball de l’escultor.

En l’acció també s’han implicat les Càritas parroquials de Sant Josep i de Santa Maria, la Fundació Llegat Roca i Pi, el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, Stop Mare Mortum, l’Associació Noves Vies, Open Arms i el propi Arxiprestat. Igualment, també s’estan explorant altres sortides per a la integració sociolaboral d’aquest col·lectiu.

Aquí teniu l’enllaç al formulari per reservar les escultures.

Desde la Cañada Real

La Cañada Real Galiana era una antigua vía de trashumancia, que se ha ido convirtiendo, desde hace años, en un poblado intercultural, a 15 Km de la Puerta del Sol de Madrid. Allí conviven, en seis sectores diferentes, poblaciones de etnia gitana española, gitana rumana, marroquí, latinoamericana y paya.

La Parroquia de Santo Domingo de la Calzada está enclavada en el sector 6, el más descartado, vulnerable y el de mayor cultivo de marihuana y de venta y consumo de droga. Nuestros vecinos y vecinas que viven alrededor, han necesitado, estos últimos días de nevadas y hielo, un cobijo para pasar la noche, no morir congelados y poder tener un desayuno caliente. El Ayuntamiento de Madrid nos pidió la Parroquia para montar allí un dispositivo que los acogiera. Estamos encantadas con esta “ocupación”. También deseamos, por esas personas, que se resuelva de una forma más permanente.

Desde el pasado 2 de octubre de 2020 hasta el día de hoy (14 de enero de 2021) están sin suministro eléctrico los sectores 5 y 6 de Cañada Real. Esta situación está afectando directamente a más de 1.200 familias (según el censo de la Comunidad de Madrid: son un total de 4.500 personas, de las cuales más de 1.800 son niños, niñas y adolescentes).

Muchas cartas y comunicados se han escrito a lo largo de estos casi cuatro meses, por parte de Cáritas Diocesana de Madrid, la Parroquia de Santo Domingo de la Calzada, asociaciones vecinales, educativas y culturales insertas en la propia Cañada y trabajando allí y comunidades de creyentes, para denunciar esta injusta e inhumana realidad que está violando derechos tan fundamentales como los derechos de la infancia, de la salud (no debemos olvidar que nos encontramos en una situación de pandemia que obliga a extremar las medidas de higiene y esta situación lo hace imposible), de la educación y de la vida.

Ninguna de las Administraciones firmantes del Pacto Regional (Comunidad de Madrid, Ayuntamiento de Madrid y Delegación de Gobierno. 17 de mayo de 2017) ni la empresa suministradora de luz, Naturgy, son capaces de ponerse de acuerdo y restablecer la luz en Cañada, para que deje de vivirse este drama.

La comunidad parroquial llevamos meses participando activamente en todo lo relacionado con la parte estructural que conlleva la solución y viviendo con enorme dolor, impotencia, implicación y cercanía esta situación que afecta a tantas familias con su historia concreta, con rostros y nombres conocidos y queridos.

Personalmente, incluso ahora en confinamiento y sin poder estar de forma presencial allí, la relación y el acompañamiento mutuo me llegan como un gran regalo. Lo recibo cuando nos llaman al teléfono de la parroquia, a la hora que lo necesitan o les sobreviene: un parto en estos días de borrasca de nieve, un ingreso urgente en el hospital ante una hemorragia digestiva del marido, una falta de pañales y alimento para sus bebés, la imposibilidad de que sus hijos e hijas vayan al colegio por no tener ropa limpia y no poder lavarla, la urgencia de reponer bombonas de butano y las mil incidencias que suceden en el día a día. Con una enorme dignidad y paciencia.

En noviembre celebramos una Semana Solidaria de Oración y Ayuno para “Escuchar a Dios en la oscuridad de Cañada” porque, como dice Jesús en el Evangelio y nos lo recordaba Agustín, nuestro párroco: «Hay demonios que solo se van con ayuno y oración». «Orar es aprender a ver las cosas con los ojos de Jesús para sentirlas con el corazón de Dios», y aprender a sentir cómo Dios requiere «tiempo a su escucha, a escudriñar la realidad y a Él mismo». «Ayunar es no cerrarte a tu propia carne», es «desproveerte» para «encontrarte» con el otro; no es un «sacrificio para conseguir algo», sino «abrir el corazón sin remilgos para que lo esencial aflore».

El calendario 2021 de la parroquia, refleja con fotos, doce causas para la esperanza, vividas en Cañada, en estos meses de Covid.

En estos últimos días, para paliar un poco el intenso frío que soportan, desde Cáritas de la Parroquia hemos hecho un llamamiento a la solidaridad y al compartir para que pueda llegarles una ayuda a las libretas de ahorros de las familias del sector 6 y puedan solucionar lo más inmediato. Cuentan con nuestro apoyo, acompañamiento y ayuda.

Teresa Pascual

Si voleu conèixer una mica més què es La Cañada, podeu veure aquest reportatge del programa Pueblo de Dios clicant aquí.

Els reptes de Pepa Torres

No hi ha res com llegir-se la ponència sencera amb el seu llenguatge fresc, però vull compartir amb vosaltres els aspectes que em van semblar més suggerents. No es tracta, tanmateix, d’un resum sistemàtic:

Foto: Francisco Leao. Pixabay

El passat 12 d’octubre, com és costum, l’ACO va celebrar la seva jornada general. Ho va fer, per via telemàtica, amb una ponència esplèndida de Pepa Torres, que portava per títol “Obrir camins d’esperança i d’inclusió en temps de pandèmia”, que podeu llegir sencera aquí.

  1. Correm el risc de trobar “natural” i per tant d’acceptar amb resignació la creixent desigualtat i l’exclusió i el fet que l’economicisme de les grans corporacions, que campen al seu aire, ens porta a una crisi energètica que causa ja ara moltes víctimes i que amenaça la població mundial.
  2. La convicció estesa que cadascú obté allò que es mereix. De manera que les persones que van quedant excloses ho són per causes de què nosaltres no ens sentim responsables. És el mateix, en el fons, que pensar que Déu premia els bons i castiga els dolents, una percepció que ja el llibre de Job intenta desmuntar.
  3. La volàtil ètica emocional que ens mou només a curt termini, de forma individualista, sense organització col·lectiva.
  4. La desafecció política i institucional, la desconfiança i la crítica continuada… sense compromís. Substituïm vinculació per connexió.
  5. L’increment de l’aporofòbia (rebuig als pobres) i del racisme. Els pobres ho són per la seva incapacitat personal i esdevenen un llast per al conjunt. Per això és legítim invisibilitzar-los o marginar-los.
  6. L’autoritarisme com a control social. Els i les “policies de balcó” en són una mostra. Es denuncia més fàcilment que no pas es busquen solucions.

Pepa Torres va proposar algunes escletxes per obrir camins d’inclusió i d’esperança. D’entre les moltes coses que va dir em van cridar l’atenció especialment aquestes:

  1. Substituir la fantasia de la suficiència per l’experiència de la interdependència mútua. Això ens recorda que tots som vulnerables i posa al mig de les nostres relacions la cura mútua, la “cuidadanía”, que deia la Pepa.
  2. Canviar de ritme. Promoure la cultura de la pausa respecte a la “rapidació”, aquest ritme brutal d’actuar sense pensar gaire, de fer diverses coses simultàniament i immediatament. Sense visió contemplativa, silenci, dubte, crítica compartida no anem enlloc.
  3. La urgència de les tres tes. En castellà, “techo, trabajo y tierra”. El tema de la manca d’habitatge accessible s’ha aguditzat més encara amb la Covid, la precarietat laboral i l’amplitud del ventall de les condicions de treball s’ha fet molt gran i la necessitat d’una agricultura –i d’una alimentació– sana, sostenible i per a tothom s’ha posat en evidència.

Venceu la mandra i llegiu la Pepa. A mi em va fer pensar i em va animar a continuar buscant camins. A veure si soc capaç de trobar-ne.

Mercè Solé

Una petita reflexió sobre la solidaritat des de Ngovayang (Camerun)

El meu amic Enric Segarra m’ha demanat compartir amb vosaltres el que significa “solidaritat”. És d’aquestes paraules tan grans que ho poden significar tot i res, que poden estar plenes de contingut fins al punt d’impulsar una vida sencera, o que poden ser usades en discursos totalment buits de significat.

Ngovayang és una petita missió, una vall entre muntanyes, al sud del Camerun. Aquí convivim els pigmeus Bagyeli –uns 3.000 en el món, tots viuen aquí–, diferents poblacions bantús –principalment Ngumba, Fang i Basa–, dos missioners oblats –un de la RD del Congo i un altre de Nigèria–, un diaca camerunès i quatre germanes de la Puresa de Maria –dues germanes congoleses i dues germanes espanyoles.

Per a mi, la solidaritat està estretament lligada a l’amistat. És veure en l’altre –com diu Stephan Zweig en la seva genial novel·la– els ulls del germà etern. Veure en l’altre a una persona com jo, ni més ni menys, amb el mateix dret a viure una vida digna, a estudiar, a curar-se quan està malalt, a gaudir d’aigua potable… a somiar, a tenir una feina, a participar en la construcció de la societat, a formar una família, a desplaçar-se on vol, a tornar a la terra amb dignitat… a ser, simplement, un ésser humà.

La solidaritat és una forma d’amistat. I l’amistat és acceptar els altres tal com són, en la dignitat del que són, pel que són en si mateixos. És estimar en cada ésser humà a tota l›espècie humana, però estimant a cadascú en particular.

La solidaritat, en aquesta petita vall, està feta de coses petites: netejar junts el col·legi per preparar demà la vinguda dels nens, compartir junts un àpat o una fruita del camp, aprendre a dialogar en una llengua nova perquè expressa la visió del món d’una altra persona, el seu pensar i sentir… està teixida de noms i rostres concrets. Alguns d’aquests rostres són els dels nens de CM2 (6è de Primària) que després de més de dos mesos fora de les aules per la Covid19, tornen per a preparar els exàmens de fi de curs. Amb ells us deixo…

Victoria Braquehais
lasolidaritatunbonremei.com

Un llegat més d’en Jaume Botey

Benvolguts amigues i amics d’en Jaume Botey,

Tal com vam exposar a la trobada del passat 15 de febrer a l’Institut Torras i Bages de l’Hospitalet, estem treballant per donar continuïtat i aprofundir en el que ha estat per nosaltres el Llegat d’en Jaume. Simplificant una mica dèiem que el principal llegat som cadascuna de nosaltres i allò que nosaltres puguem i vulguem fer en els eixos vitals que hem vist i hem compartit amb ell.

Un aquests eixos és la solidaritat entre persones i entre pobles, solidaritat horitzontal de tu a tu. Juntament amb la Fundació l’Olivera en Jaume estava compromès amb la comunitat rural de San Pablo Tacaná, de Guatemala, específicament amb el projecte de construir una microcentral hidroelèctrica per tal que tinguessin llum a partir dels seus recursos propis, l’aigua. El projecte porta el nom de LUZ DE TODOS.

És per aquest motiu que us enviem aquest projecte que ja porta sis anys treballant-se a nivell tècnic i comunitari, des d’aquí i des d’allà. Ara estem en el punt de recollida de diners per fer-lo possible. Bàsicament es tracta d’avalar el préstec que els donarà la Cooperativa de Crèdit Coop57. També es necessitarà una quantitat a fons perdut, per qui pugui i vulgui fer una aportació en aquest sentit.

En la informació que us adjuntem està molt explicat el què i el com. Ha estat preparada per en Carles Ahumada (Cooperativa l’Olivera), pel Paco Hernández (CASAL) i per la cooperativa de crèdit Coop57.

Us animem a participar en aquest projecte i a donar-li difusió en el vostre entorn: “Un altre món és possible, molt necessari i l’anem construint”.

Cordialment,

Grup Promotor Llegat Jaume Botey i Vallès

Necessitem el vostre suport

LUZDETODOS és un programa per proporcionar un servei digne, mediambientalment sostenible i econòmicament accessible per a tots els habitants de comunitats aïllades de San Pablo de Tacanà, regió occidental de Guatemala, víctimes dels abusos dels poders econòmics i fàctics que s’han apropiat de la producció d’energia en el seu propi territori.

Aquest programa forma part dels projectes que la Fundació L’Olivera duu a terme en l’àmbit de la cooperació internacional, que en aquesta ocasió compta també amb el suport d’altres entitats com Aiguasol, Tandem Social, Fets i el Centro Autogestionario Solidaridad Área Latina Casal. Ens ajudes a encendre el llum? Per fer-lo possible, és necessària la implicació de molta gent que sumi esforços per tal d’aconseguir els avals necessaris per al finançament de la construcció de la central hidroelèctrica que ha d’assegurar l’autosuficiència energètica d’aquestes comunitats, ara sense garanties de subministrament elèctric. També pots ajudar-nos a difondre aquest video.

Un català al cor d’Atenes

Hi vaig aterrar el 31 de gener. Als meus 38 anys era la segona vegada que visitava la capital de Grècia. Volia ensenyar teatre i cinema.

Atenes és una ciutat gegantina situada al cor de l’Àtica. Hi respiren 5 milions de persones. El trànsit és caòtic i letal i les façanes estan plenes de grafitis i gargots. Les cases brutes i derruïdes son a tocar de l’Acròpolis o de les columnes de marbre del Temple de Zeus. Als carrers hi veus gossos dormint, gent apressada amb gots de plàstic plens de cafè, artistes i venedors ambulants, turistes, pobres, folls i milers de desplaçats de guerra que malviuen mentre esperen el passaport que els permeti tornar a veure la família.

Durant el mes de febrer vaig estar de vacances: editava els meus curts, anava a festes, estudiava teatre i escrivia poesia dins el metro quan anava a córrer a Filopapos: el Turó de les Nimfes on va morir Sòcrates.

Vivia molt bé però sabia que havia anat a Atenes a ensenyar teatre i cinema. Vaig oferir els meus serveis a Jafra Foundation, una organització cultural gestionada per palestins i sirians i dedicada a oferir educació i serveis bàsics als refugiats. Està a Exarkia: el barri anarquista ple de llibreries. Vaig parlar amb l’Amani, una siriana menuda molt intel·ligent, vam fixar els horaris i una setmana després vaig començar.

Les classes de teatre anaven de mal borràs. Hi havia dies que només venia en Mohamed Sultan, un sirià de 14 anys espigat, callat i amable, i durant dues hores era la dinàmica del foc o caminava per la lluna amb una caixa invisible. Les vam posposar.

El cinema, en canvi, anava de primera! La Marina, una jove valenciana, gravava i editava i jo feia la resta. El primer dia vam improvisar Awda, Retorn. En aquesta pel·li muda un estranger entra al café del poble amb la cara tapada; els clients s’espanten fins que el reconeixen; llavors, s’hi abracen i ballen.

Uns dies després, l’Eva, una noia del Kurdistan sirià, va proposar que féssim un curt basat en el genocidi de la ciutat kurda d’Afrín. Faríem cinema metafòric i ella seria Afrín. El primer dia de rodatge l’Eva no va venir i la Raghad Sultan, germana gran del Mohamed, la va substituir i va actuar de meravella. La segona part es diria Azadi (llibertat en kurmanji). L’Eva seria Azadi: el dia a dia d’una refugiada kurda a la bella ciutat d’Atenes.

Un dia, mentre editàvem, em van demanar si podíem fer una obra de teatre en quatre dies i estrenar-la durant el Festival del Dia de la Terra que faríem a la plaça Sintagma. Cada any els palestins reclamen a Israel que torni la terra robada i que els refugiats tornin a casa. Molts voluntaris palestins són els nets dels expulsats i mai han trepitjat Palestina, van arribar a Atenes fugint de Yarmuck Camp, a Síria, escapant del foc creuat entre el Daesh i l’exèrcit sirià que ha devastat la ciutat.

Vam fer una peça de 15 minuts. Jo era Salomon Sharon, un ultraortodox que assassinava una família palestina i els robava la casa. L’èxit va fer que muntéssim una companyia de teatre.

A Catalunya la lluita i la repressió continuaven. A casa no estava bé, vaig comprar el bitllet de tornada pel dia 10 d’abril i vaig mudar-me a un altre pis.

El 31 de març vaig anar a la meva primera manifestació pro-Palestina al davant de l’ambaixada d’Israel, la policia va carregar, i amb un escut, em van obrir el cap. Un noi alt i prim i amb ulleres se’m va acostar i em va dir:

−Em dic Ahmed, sóc de l’Autoritat Nacional Palestina i cuidaré de tu.

Va pagar el taxi fins a l’hospital i es va esperar una hora mentre un metge i les seves ajudants em cosien la testa sense que els pogués entendre. Una onada de solidaritat em va amarar de cap a peus: començava la era de les bones notícies! En Moutaz, el coordinador de Jafra, em va dir que després de donar el meu art i la meva sang podia viure gratis al seu pis tot el temps que volgués, vaig trobar feina d’actor en una sèrie per la BBC i en una obra de teatre pel festival d’Epidaure i, a més, vaig trobar un teatre per estrenar Palestina: la versió llarga de l’obra que havíem fet.

Catalunya: m’hauràs d’esperar…

Assajava i dirigia sense parar, mostrava símptomes d’esgotament físic i mental. Anglès, àrab i grec: aprenia tres llengües a la vegada.

A Grècia es treballa tots els dies de la setmana i es cobra molt poc, sovint t’enganyen i et paguen menys, les famílies estan molt endeutades, l’administració maltracta la ciutadania i la ciutadania maltracta la ciutat. 4.000 euros: aquest era el preu que havia de pagar si volia cotitzar: la BBC va passar de llarg. A la ciutat hi ha nuclis de consum i tràfic de drogues dures, circulen milers de bitllets falsos i els tripijocs i l’alegalitat són habituals en els tractes: a Grècia la regulació se la passen per l’Arc de la Victòria.

La Maite, una voluntària basca, em va posar en contacte amb la cineasta Helena Taberna. Estava rodant un documental i volia gravar el procés d’elaboració del nostre cine. El 8 de maig va plantar-se amb el seu equip al nostre cafè àrab amb les parets de fusta i un pati ple de gessamí i vam començar el rodatge de Nakba 1948-2018.

«La notícia del reconeixement de l’Estat Palestí posa el punt i final a la nakba, la catàstrofe, i és l’excusa per fer una festa i ballar dubka, recitar poemes de Ghassan Kanafani, cantar Fairuz i fer càntics corals a la llibertat. El resultat? «Inside the Cinema with Helena Taberna».

L’Atenes catalana del segle XIV es deia Cetines. A Fedó és un noi grec que empapera Atenes amb cartells reivindicatius autoproclamant-se l’ambaixador de Cetines. Ens vam conèixer el dia del Treball a la plaça Sintagma. Mentre agitàvem les nostres estelades van venir 10 armaris vestits de negre i ens van dir que o plegàvem les banderes i marxàvem o ens linxaven. Els anarquistes ens van acollir i amb un mallorquí i un grecobasc vam fundar el CDR d’Atenes. La presentació pública la vam fer a la Ràdio dels Pirates.

Veient que l’obra grega era un desastre la vaig deixar. Per fi tornava a tenir temps! Amb les activitats aturades pel Ramadà la feina a Jafra era diferent: netejàvem, repintàvem places i repartíem bosses de menjar a centenars de famílies.

Però jo… enyorava la pàtria i el català. Caminava sense esma pels carrers caòtics amb les butxaques buides. Un vespre li vaig dir a en Moutaz que marxava a Catalunya i que gràcies per tot. Em va dir que No! Que treballaria a Jafra i guanyaria 300 euros al mes. M’ho vaig rumiar i vam encaixar.

Dos dies després em vaig assabentar que marxava a Suècia i que havíem de deixar el pis i mudar-nos a l’edifici on vivien la resta de voluntaris. Tenia el bitllet comprat i el faria servir. A la nova casa vivíem en comunitat. Érem una família de nois orfes i pobres. Tot era de tots i sempre ens ajudàvem.

Vam exhibir les sis pel·lis acabades a l’hotel City Plaza, al Café de Jafra i en un Festival de Kypselis.

Amb la feina feta em va tornar l’alegria i em vaig poder acomiadar de les aventures d’Atenes amb el cap ben alt.

Mai oblidaré la generositat, la fortalesa i l’alegria dels meus amics palestins. Tant de bo que Palestina sigui un estat lliure, els refugiats tornin i els colons marxin. Espero tornar a Atenes i ajudar les víctimes del mal. Us estimo i mai us oblidaré: gràcies per ensenyar-me a ser una persona millor!

Raül Moreno Supervia

Actuant pels drets humans

Recomanacions per airejar l’estiu

L’estiu pot ser un bon moment per dedicar uns minuts per sensibilitzar-nos per les violacions dels drets humans a tot el planeta… La pàgina web d’Amnistia Internacional en la seva secció “Actúa” ho posa fàcil…

La proposta que a mi m’ajuda és llegir els casos, prendre’n consciència, i després signar-ho. De vegades, al cap d’un temps arriba la notícia que una persona ha estat alliberada, que la pena de mort s’ha commutat, que un govern ha legislat en un sentit contrari al que es preveia…

Simple, senzill… però alhora una porta al món del patiment i de la injustícia al món; un munt d’experiències de persones defensores dels drets humans víctimes pel fet de ser-ho; la possibilitat de dur-los després a la pregària… però també el convenciment d’allò que l’individualisme ens està fent oblidar: la unió fa la força!

Maria Antònia Bogónez Aguado

A Grècia amb els refugiats

Quan vaig acabar la carrera de mestra, vaig decidir fer un any sabàtic, cansada de la rutina i del mal plantejament dels continguts de la carrera. Tenia clar que tot i passar a ser una “ni-ni” (ni treballa, ni estudia) volia fer un voluntariat. Després de parlar amb un amic que havia estat a un camp de refugiats, ho vaig tenir clar. A principis d’octubre del 2016, després de buscar amb quin projecte volia participar, vaig marxar al camp de Cherso, al nord de Grècia a col·laborar amb l’associació Open Cultural Center (OCC) l’objectiu de la qual és oferir activitats culturals, socials i educatives a les persones refugiades.

A principi d’octubre érem un 10 voluntaris d’arreu del món que intentàvem tirar endavant l’escola que havíem aixecat al camp. Cada matí quan arribàvem al camp, als volts de les 9 del matí, organitzàvem jocs mentre fèiem temps abans de començar les classes. L’escola començava a les deu i acabava a les quatre, però a les dotze ja no quedava ningú, perquè els alumnes marxaven a mig matí. Cada classe tenia una durada d’una hora. Els infants que venien els separàvem per diferents grups d’edats: de 6 a 8, de 9 a 11, de 12 a 14 i de 15 a 17. En funció de l’assignatura (anglès, matemàtiques, grec…) ho feia un voluntari o un altre, però intentàvem que hi hagués un responsable referent a cada un dels grups. Fer classe era molt complicat. Molts d’ells mai han anat a l’escola i d’altres hi van deixar d’anar quan va començar la guerra. El fet de no haver-hi anat, no només ha fet que, en general, tinguin un nivell de coneixement molt baix, sinó que també hagin perdut els hàbits d’estudi, d’arribar puntual, d’escriure, de fer silenci, de respectar als companys i companyes i al mestre…

Enmig d’aquell caos, mig controlat, vam començar un taller de dibuix, però va ser un fracàs: els infants no tenien paciència, feien quatre gargots i marxaven donant el dibuix per acabat. Arribats en aquest punt vam tenir la idea de fer un conte, Amic meu!, amb els nens i les nenes del camp, que dibuixessin i ens expliquessin la seva història i que al mateix temps servís com a eina de comunicació i sensibilització per explicar la situació de les persones refugiades als infants d’altres països. I així va ser com, després de moltes tardes de dibuixos i d’entrevistes a vuit dels infants del camp, d’haver fet una selecció dels dibuixos i del contingut de les entrevistes, de demanar a en Màrius Serra que ens fes un pròleg, en Lluís Torres que des de Castellbisbal ens va ajudar a definir com volíem que fos el disseny del conte i ens va fer la maquetació, vam tenir el conte llest. Però aquest conte necessitava finançament, algú que es fes càrrec de la impressió. Va ser el Grup Maculart, una empresa dedicada a d’impressió d’estotjos i prospectes farmacèutics de Cerdanyola del Vallès qui ens va regalar els primers 2.500 exemplars.

La presentació del conte va ser a finals de gener de 2017 a la llibreria Claret de Barcelona amb la companyia de l’Arcadi Oliveres i d’en Màrius Serra. A partir d’aquí, vam contactar amb llibreries d’arreu de Catalunya que molt amablement van voler formar part del projecte i ser un punt de venda del conte. També vam començar anar a escoles, instituts, caus i esplais a fer activitats de sensibilització. Mesos més tard de la primera edició, basat en el conte, hem muntat un espectacle pluridisciplinari amb música, dansa, teatre, imatges… que ja hem representat tres vegades.

Després del curs passat, contents per la resposta que va tenir el conte i totes les activitats que en deriven, vam decidir donar nom al projecte de les visites a les escoles. Ara en diem Escola Refugi i és un programa educatiu que segueix el mateix objectiu: sensibilitzar als infants, adolescents i joves de la situació de les persones refugiades, de les quals, per desgràcia, sembla que ja ningú no se’n recordi, però encara està present.

Gràcies al finançament obtingut en el projecte “Amic meu”, OCC ha pogut continuar treballant a Grècia. El camp de refugiats de Cherso, on es va fer el llibre, va ser tancat per les autoritats gregues fa més de mig any. Els seus ocupants han estat traslladats a zones urbanes de la ciutat de Polykastro i és aquí on seguim al seu costat. Actualment estem donant suport a més de 100 persones refugiades a través d’una escola per a infants i adults, un espai per a dones, un centre comunitari i una escola bressol, promovent la seva participació i inclusió local.

Ara que fa un any que marxava, recordo que quan era allà pensava en tota la gent que sou aquí. Pensava que volia que veiéssiu el que està passant, la injustícia d’aquest món, les cruels conseqüències de la guerra i la força de superació i d’adaptació d’aquestes persones. Ara que sóc aquí, me n’adono que és realment complicat entendre el que està passant als camps de Grècia, perquè sembla un altre món, ben lluny de la nostra vida tot i estar a només tres hores llargues d’avió. Però cal que no oblidem que tots formem part del mateix, som iguals i com diu la poetessa Joana Raspall en el seu poema Podries hem de tenir una actitud compromesa ni que sigui per recordar que tots estem exposats, encara que ens pugui semblar impossible, a situacions similars: “Per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar a qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva”.

Maria Clapés

Des de Càritas, amb humilitat

Em demanen des de la direcció de L’Agulla que escrigui sobre el que representa per a mi haver acceptat la direcció de Càritas Anoia Segarra. He acceptat la proposta de fer aquest article, tot i que fa poc temps que he assumit aquesta responsabilitat, com una bona oportunitat per parar a pensar davant del risc de deixar-se portar per la immediatesa i l’activisme.

El primer que m’ha aportat l’entrada activa a Càritas ha estat un canvi de mirada; com a conseqüència d’aquesta nova mirada se’m plantegen nous interrogants i nous reptes, i tot plegat em fa ser més crítica, i em porta a una actitud de reclam de canvi en la vida de l’Església.

Un canvi de mirada

Fins ara, per la meva feina com a professora en un institut de secundària i per la meva militància en moviments i partits d’esquerra, considerava que tenia una visió crítica i complerta de la realitat i de les possibles alternatives. L’entrada a Càritas m’ha fet veure una realitat més complexa i més descarnada.

L’anàlisi de les diferents situacions en què es troben les persones que truquen a la porta de Càritas, i la recerca de respostes i alternatives, m’ha posat en evidència una societat cada cop més dual, on per una banda hi ha una part que va trobant resposta a les seves necessitats i que té diferents oportunitats per tenir “èxit”, i per una altra un col·lectiu que cada cop té més dificultat per aconseguir els mínims per poder dur una vida amb dignitat.

També ha fet que m’adonés del desconeixement que tenim des de la societat de l’èxit, de la realitat dels altres col·lectius, desconeixement que és inconscientment voluntari; es coneix o se sap que hi ha una bona part de persones que no poden compartir els beneficis d’una societat desenvolupada com la nostra, malgrat viure a la nostra ciutat, però no en volem saber més. La pobresa no es vol veure, no fos cas que ens interpel·lés.

Igualment el coneixement més proper d’aquesta realitat fa que canviï la meva lectura del discurs polític. Cada cop més trobo que moltes de les decisions que es prenen des dels diversos nivells de gestió, afavoreixen sempre els sectors que ja ho tenen tot bastant a favor i no arriben als col·lectius que més ho necessiten.

Com no podia ser d’altra manera, també m’ha fet canviar la meva mirada, la meva vivència de la pròpia fe, que tot i que continua sent una fe plena de dubte, em fa pensar que és possible avançar cap una humanitat més digna i em fa augmentar l’esperança amb totes les persones que treballen amb aquest objectiu.

Noves necessitats, nous reptes, nous interrogants

El coneixement de la realitat concreta de la nostra Càritas ens parla de canvis. Aquests darrers anys es pot parlar d’una disminució en el nombre de demandes en relació a les necessitats més immediates, però es constata una situació de cronificació vinculada a la dificultat d’aconseguir treball, deguda sovint a la falta de formació. És en aquest punt on prenem més consciència de la distància que hi ha entre les ofertes de formació que es proposen des dels serveis públics i el punt de partida de les persones que hi haurien de poder accedir.

Aquesta constatació ens demana repensar quin ha de ser el nostre paper i plantejar-nos un treball que vagi més enllà de la resposta immediata, hem d’aprofundir en quin ha de ser l’acompanyament que fem per ajudar a afavorir l’autonomia i l’assoliment d’una situació personal que permeti la incorporació al treball o a la formació especialitzada.

Tot plegat ens genera moltes preguntes: tenim capacitat per donar resposta als nous reptes? Potser hauríem de fer més projectes d’economia social? Amb quins altres agents podem treballar?…

Reclam de canvi en la vida de l’església

En darrer lloc voldria assenyalar que aquest temps d’estada a Càritas m’ha permès conèixer més a fons el discurs i el treball del conjunt de Càritas i m’ha fet sentir que pertanyo a un col·lectiu amb el qual m’identifico i amb el qual puc comptar tant en el treball per elaborar millors respostes, com en el suport al treball del dia a dia, sobretot a través dels estudis i la formació que realitzen.

Contràriament a aquest sentiment de pertinença a un col·lectiu que ajuda a créixer, em sento una mica allunyada de la vida de l’església institució i del seu discurs. En primer lloc he pres consciència de la debilitat de les parròquies i de la dificultat de compartir un llenguatge que ens acosti a més col·lectius i permeti fer créixer la vida comunitària. Aquest és un reclam que se’m planteja perquè penso que l’acció de Càritas ha de ser una acció que surti de la comunitat. Aquest és un altre gran repte.

“Qui vulgui viure amb dignitat i plenitud no té un altre camí que reconèixer l’altre i buscar el seu bé” (Papa Francesc).

Montserrat Roca Tort

Filantropia o solidaritat?

Una trentena de benefactors, entre el miler que van anar a sopar a la sala oval del MNAC a Montjuïc en un acte per recaptar fons contra el càncer, van ser multats per la Guàrdia Urbana per haver aparcat malament el cotxe. La grua municipal va retirar uns quants cotxes, els que estaven sobre passos de vianants, sobre la vorera o bloquejant escales, diu la notícia. Em sembla genial! No, no, que no se’m malinterpreti. El que em sembla genial és la notícia, tota una caricatura social del nostre motlle moral col·lectiu.

Diu un filòsof alemany del qual no recordo el nom que l’ètica de la nostra societat és el benefici personal. Vet aquí: si contribueixes gustosament, a 200 euros el cobert, a una causa universal com la recerca contra el càncer, tens dret a disgustar-te perquè la grua s’ha endut el cotxe mal aparcat? Això de la grua és ben curiós perquè és de les coses que fan més ràbia quan et toquen personalment, i alhora és allò que un reclama més insistentment quan un altre vehicle bloqueja el teu i el conductor està desaparegut. Potser està fent una bona obra però tu no ho saps. O potser està fent una necessitat fisiològica, que és ben comprensible, però tu no ho saps!

Aquí ens agrada celebrar la generositat amb un tiberi i convidar personalitats com el conseller Antoni Comín, que va assistir al sopar benèfic, i es va deslliurar de la multa perquè hi va anar amb cotxe oficial amb conductor. Però la resta de comensals, vaja, de benefactors, hi podien haver anat també amb vehicle públic amb conductor, vull dir, amb autobús o metro, o taxi… tal vegada amb bicicleta. I així contribuir a una altra causa també universal que és la lluita contra el canvi climàtic. No, no. No és cap broma. Imagina’t quants quilos de CO2 evitaríem a l’atmosfera prescindint de tota aquella col·lecció de cotxes.

Ara bé, el més colpidor és que el comandament de la policia que va ordenar multar els cotxes mal aparcats no sabia que s’estava celebrant un acte benèfic. No va ser avisat. Si ho hagués sabut no els hauria multat perquè, diu la notícia, que es permet l’estacionament irregular durant el temps que se celebren determinats actes, sobretot si són benèfics. Em recorda aquells delinqüents que rebaixen pena si confessen el delicte. La confessió d’un delicte és el reconeixement d’aquest, i per tant hauria de comportar l’assumpció personal de la pena justa d’acord al mal perpetrat, i no menys. Però no. Potser algú dirà que barrejo coses de molt diferent caire i magnitud. Els fets són el que menys importa quan el relativisme moral ha arrelat en l’ètica com explica aquell filòsof alemany de nom segurament impronunciable que no recordo: el “jo” per davant del “tots”. Aquí apareix la contradicció entre la solidaritat i el malestar que ens causa tot plegat, ja sigui el corrupte, la grua municipal, el càncer o el cotxe oficial del Conseller.

Salvador Clarós

Celebrar i agrair. 25 anys de camps de solidaritat de Setem Catalunya

25-anys-setemFa 25 anys que Setem Catalunya organitza camps de solidaritat en països del Sud, en racons del món empobrits per la desigualtat i la injustícia. 25 anys! Milers de joves i no tan joves hem fet l’experiència de posar rostre a les notícies (poques, sovint violentes i tràgiques) que ens parlen de la realitat d’Amèrica Central, d’Amèrica del Sud, de l’Àfrica o de l’Àsia.

I enguany van tenir la bona pensada de voler celebrar-ho convocant-nos a tots els participants d’aquests cinc lustres. A l’escola dels Gabrielistes del Besòs, el 2 d’octubre ens vam aplegar persones de diverses generacions. Alguns tot just arribats del camp, d’altres de les primeres fornades. La il·lusió fresca, els ulls brillants de l’entusiasme del viscut aquest estiu revifava els nostres records de fa 8, 10, 15, 21 anys… Podrien ser els nostres fills i filles i les seves reaccions eren com les nostres unes dècades enrere! Preciós! Allò que ens va fer tant de bé, que va fer canviar vides, trajectòries professionals, que va empènyer a assumir compromisos (socials, sindicals, polítics…), que en qualsevol cas va obrir la nostra sensibilitat, es continuava repetint i fent-se ben viu.

Els testimonis del matí assenyalaren la importància d’una experiència, per a molts crucial i fundant. L’intercanvi entre persones de diverses edats, experiències i camps va ser riquíssim: l’energia aclaparadora i la incertesa de com plasmar tot el viscut, com comprometre’s, els somnis apassionats per un món millor del jovent tot just arribat aquest estiu es barrejava amb l’agraïment, la perspectiva, de qui havia fet la vivència anys enrere. Anar a Filipines els havia permès de visitar les presons; a l’Argentina descobrir els moviments polítics i sindicals; arreu havia evidenciat el paper de les dones com a motors de les seves famílies i societats…

I és que anar al Sud, veure la realitat causada per la desigualtat i la injustícia en persones com tu i com jo, amb la sola diferència d’haver nascut en llocs empobrits, fereix, denuncia, interpel·la, commou, trasbalsa… i du a plantejar-se com comprometre’s per construir un món millor, diferent, possible. Al llarg dels anys moltes persones ho han fet. Alguns testimonis en són bon exemple en el web de Setem (http://www.setem.org/site/cat/camps). Tot i que la realitat del món ha canviat i les tecnologies han disminuït distàncies (“com us podíeu organitzar en el grup per vendre samarretes, per quedar, fa 22 anys, quan no hi havia mòbils?”, preguntava algú en un dels grups, sense fer-se a la idea que sense cel·lulars es podia viure fa no massa temps), fer experiència de la realitat pobra i empobrida del Sud continua sent molt recomanable. I ho és fer-ho en grup (es creen vincles que perduren al llarg de la vida i es converteixen en amistat sòlida perquè el compartit és únic i clau en les nostres històries personals) i en el marc d’un procés cuidat com el de Setem. Abans d’anar-hi, cal formar-se, saber on vas, descobrir el mapa de Peters, conèixer persones de camps anteriors, deixar prejudicis. Un cop allà cal –com ens deien en el 94 quan jo vaig anar al Txad–, prendre nota de tot el que viuràs. I de retorn, implicar-se a difondre el que hem vist, escoltat, olorat, tocat, sentit. I posar nom a sentiments, indignacions, somriures, pors… Perquè tot això forma part d’un camp de solidaritat.

Com a novetat de les darreres convocatòries, ens van parlar de famílies que han fet l’experiència juntes. Ha de ser un regal per a tots els membres, grans i petits. I com ho recomanaven!

El diumenge 2 d’octubre va ser un luxe. Un permetre reviure moments importants. Un saber-se part d’un grup ben gran de persones privilegiades que vam poder anar lluny, ben lluny, i ser acollides per qui tenia poc o res. Un renovar el desig de viure existències més coherents (comerç just, austeritat, reciclatge, denúncia, implicació política o sindical,…). Un refermar amistats amb qui van ser companys de viatge i de camp. Un agraïment infinit al Setem que va fer i continua fent possible un sacseig que ens remou, que ens construeix, que ens descentra i obre al món. Un món que és de tothom i pel qual cal lluitar a cada instant.

Gràcies, Setem!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Comentari al llibre de l’Oriol Xirinachs: “Tornem Jesús als pobres” (2)

Aquest article és la continuació del que es va publicar a l’anterior numero de la revista, comentant l’interessant llibre d’Oriol Xirinachs: Tornem Jesús als pobres.

En l’article anterior comentava que al meu entendre Oriol Xirinachs separava tornem-jesus-als-pobresmassa “el món dels pobres del nostre món”, exposava la problemàtica de definir qui són els pobres i què vol dir evangelitzar.

Oriol m’ha respost als meus comentaris, remarcant que el llibre parteix de l’experiència de relació amb uns pobres concrets, d’un grup concret de cristians que han fet les seves limitades reflexions. També em recordava que la seva perspectiva no és ni acadèmica, ni exhaustiva, sinó el mostrar una preocupació fonamental d’aquest grup sobre el dret que tenen aquest pobres concrets de conèixer a Jesús, que dóna i pot donar sentit i joia a les seves vides.

Continuo doncs amb el comentari plantejant la qüestió del subjecte evangelitzador: nosaltres, Jesús, les comunitats i tota l’Església.

4. Qui evangelitza?
Si els pobres són Crists anònims com diu l’Oriol (planes 38-39), són ells els que ens evangelitzen i per tant cal escoltar-los, acollir els seus gests i actituds, com les que vénen de la persona que pateix i ens invita a viure la joia, a donar sentit a la nostra vida. Així doncs, no ens hem de preocupar tant si nosaltres “evangelitzem” sinó si sabem rebre l’evangelització provinent dels pobres. A més, ens cal captar com les nostres pobreses ens estan evangelitzant, gràcies a la llum que ens ofereixen els pobres. La seva existència i les nostres debilitats i les de les persones dels nostres entorns ¿no són l’ocasió per trobar Jesús i a través d’ell sentir-nos perdonats, estimats pel Pare-Mare?

Per tant, els autèntics subjectes de l’evangelització són els pobres (Capítol “¿Els pobres ens evangelitzen?”, planes 44-45) és a dir, tothom. Tots tenim Crist a dins. El que es produeix en els nostres encontres humans és un intercanvi evangelitzador, una correspondència, una reciprocitat, sempre variable, que beneficia a les dues parts sempre.

Segons l’autor els pobres tenen dret a conèixer i poder “viure els valors que ens transmeten, des del fonament darrer que ens permet trobar-hi tota la riquesa i plenitud que són els que nosaltres afirmem trobar en Jesús” (plana 45). Però, que no el capten el fonament? Potser alguns sí i altres no. Però, ens pertoca a nosaltres donar-lo o més aviat descobrir-lo entre tots? Potser nosaltres no estem prou evangelitzats per oferir aquest fonament i encara hem de caminar per deixar-nos humilment portar vers Ell, que segueix estant en els pobres i en les nostres pobreses.

5. De qui és Jesús?
¿On trobem que Jesús està fent alguna cosa per mi?, com diu l’Oriol. Em sembla que en els pobres i en totes les persones en tant i en quant són pobres.

Jesús ja és dels pobres. Està en ells. L’acció de tornar Jesús als pobres és lloable i s’entén, a partir del cert segrest que ha sofert Jesús per part dels “benestants”. Però, ¿aquest Jesús segrestat és Jesús? L’autèntic Jesús el trobarem en els pobres, en les debilitats nostres i de tothom i de manera transparent en la vida dels exclosos. Per tant en aquests sentit no cal tornar-los Jesús, sinó més aviat acollir l’amor de Jesús que ens crida i ens atrau des dels pobres.

6. La pobresa de l’Església
Una qüestió en la que no es fa suficientment cabal és en el procés lent de “marginació” que sofreix l’Església en la nostra societat individualista i materialista. L’Església ha anat perdent influència, com havia de ser. Aquest fet, juntament amb la incapacitat per adaptar-nos als canvis accelerats, i el no saber com transmetre el missatge de l’evangeli, són debilitats que ens apropen realment als pobres.

L’autor admira Jesús com es relaciona amb la gent, com comparteix el dolor del necessitat i el fa participar de la seva joia, com compta amb la fe de l’altre en el signe curatiu i es pregunta com ho hauríem de fer nosaltres com Ell i reconeix la nostra feblesa i la nostra ignorància i inhabilitat.

Us recomano la lectura del llibre, i utilitzar-lo, rellegint els textos que ofereix i responent als qüestionaris que tant a nivell personal com de petit grup, ens poden fer molt de bé.

Quim Cervera

Vegeu comentari de Josep Lligadas

 

Els pobres i l’evangelització

tornem-jesus-als-pobresAquesta revista vol, entre altres coses, fomentar el debat sobre els temes importants de la vida política, social i eclesial. De manera que crec que serà una bona cosa oferir aquí un parell de reflexions a propòsit de l’article que va publicar el Quim Cervera a l’últim número de la revista, titulat “Comentari al llibre l’Oriol Xirinachs: Tornem Jesús als pobres”. L’article és només la primera part del comentari-crítica que continua en un segon article que es publica en aquest mateix número, i que jo no he llegit encara. Però els dos punts que voldria debatre estan molt clarament formulats en l’article del número anterior.

Qui són els pobres. Diu el Quim: “Al meu entendre no crec que hi hagi una frontera massa clara entre nosaltres i els pobres… De fet tots tenim les nostres pobreses, i fragilitats”. Evidentment, és cert que tots tenim les nostres pobreses i fragilitats, però deduir d’aquí que no hi ha una frontera massa clara entre nosaltres i els pobres és una trampa que de fet el que aconsegueix és diluir la brutal realitat de la pobresa enmig nostre i en el món sencer. Entre jo i una persona que viu al carrer, o un refugiat, o un pres, o una mare soltera sense cap suport familiar, hi ha una diferència abismal. I també hi ha una diferència abismal entre jo i una família en la qual ningú no té feina i han de viure de la pensió dels avis o de Càritas. I crec que és fonamental donar tota la visibilitat a aquestes duríssimes situacions, sense diluir-les.

Què és l’evangelització. Diu el Quim: “Estar al costat, acompanyar, tirar endavant accions contra la injustícia social, ¿realment creiem que a tot això li manca alguna cosa per ser realment evangelització?”. No sé què en deu pensar l’autor del llibre, però jo crec que aquesta frase pretén tombar tot el missatge que l’Oriol Xirinachs ens vol transmetre. Responc a la pregunta del Quim: sens dubte, aquestes accions d’humanitat són evangelització, però no ofereixen tota la riquesa que l’anunci de l’Evangeli comporta. Per tant, sí, els manca alguna cosa. Però no els hi manca perquè el “manual del bon evangelitzador” ho digui, o perquè formi part de l’“imaginari clerical” sinó perquè els pobres tenen dret que se’ls ofereixi tot l’Evangeli. És a dir, tenen dret que se’ls parli de Jesucrist i de tot el que Jesucrist pot significar per a ells. No és que, quan jo visito un pres, em senti obligat a parlar-li de Jesucrist, vingui o no vingui a tomb. Sinó que si Jesucrist és important per a mi, i si estic convençut que Jesucrist és un do de vida sobretot per als pobres, jo, si veig que aquell pres serà més feliç si coneix aquesta Bona Nova, miraré de transmetre-l’hi. La meva dona m’ha comentat més d’un cop, amb dolor, que quan treballava d’assistent social va estar acompanyant una dona malalta greu de sida, i ella veia clar que aquella dona podia ser receptiva al coneixement de Jesucrist i que aquest coneixement la podia fer més feliç en aquella situació dolorosa, però per vergonya i per por de fer proselitisme no va ser capaç de dir-n’hi res…

Josep Lligadas

La Xarxa de familiars de persones detingudes

xarxaUna nit de finals de maig del 2014, el meu fill, juntament amb tres nois més, va ser detingut i encausat de forma arbitrària quan tornava d’una manifestació en contra del desallotjament de Can Vies. Durant la detenció els nois varen ser objecte de maltractaments greus per part de les forces policials.

Des d’aleshores la meva vida va canviar. Si bé en un primer moment ja em va indignar la detenció del fill, pensava que aquell “nyap” descomunal es resoldria de forma favorable, reconeixent tant l’Administració com els polítics que s’havia comès un error. Res més lluny de la realitat.

En poques setmanes, vaig descobrir que aquest no era un fet anecdòtic sinó que es tractava d’una pràctica habitual. Aleshores, les preguntes es succeïren: Com pot ser que les institucions del meu país no respectin els dret humans bàsics? Com pot ser que això passi en un moment històricament i políticament clau, quan diem que volem un país nou? El trasbals i el dolor que es viu quan et detenen un fill no sempre és entès per l’entorn. No vols compassió sinó que cerques comprensió i solidaritat.

El cor em deia que calia fer alguna cosa i no era pas jo sola que ho veia així. Una mare contactà amb mi amb el mateix neguit i sabíem que n’hi havia d’altres que estaven disposades a fer front al sentiment d’indefensió que ens envaïa. I així va ser com a finals de desembre del 2014 quatre mares de nois i noies encausats per l’afer de Can Vies vàrem crear la Xarxa Anti repressió de Familiars de Detingudes amb la intenció de sumar-hi, també, familiars de nois i noies repressaliades per altres causes originades en el marc de la dissidència.

La Xarxa treballa en tres àmbits que interactuen entre si: donar acollida i suport, ser veu constructiva i denunciant, i finalment treballar en xarxa perquè no és en va que constatem l’impacte negatiu que aquesta situació té en els familiars, els quals han de fer front a un alt cost emocional i econòmic i als efectes psicosocials de la repressió.

La Xarxa ha anat creixent i des de ben aviat ha esdevingut un espai de fortalesa personal i col·lectiva que quan convé s’erigeix en veu dels sense veu, reclamant als polítics i a les institucions que posin els mitjans necessaris per eradicar la impunitat existent i les irregularitats que es donen tant en les detencions com en els procediments penals que se’n deriven: reconeixements d’identitat en les detencions, maltractaments físics i psicològics, vulneració del dret de presumpció d’innocència, versió policial suficient que comporta que no es demanin altres proves, aplicació del principi de presumpció de veracitat.

Per això, sortim als mitjans de comunicació, participem en debats i Jornades, parlem amb els polítics i fem tot el possible per trencar el silenci nascut de la repressió.

Tenim la certesa que els nostres fills i filles són represaliades no pel que suposadament han fet, sinó pel que defensen. Són nois i noies amb valors, que surten al carrer de la mateixa manera com al seu moment ho fèiem nosaltres.

En aquest sentit, recomano un reportatge que transmet amb molta força el sentir dels familiars de la Xarxa : Districte 15. Mares en lluita. https://www.youtube.com/watch?v=nNWgFFqJJFQ

Finalment, vet aquí una consideració personal. Sóc creient, hereva d’una tradició cristiana que sovint s’ha anat forjant en allò que anomenem “Església de frontera”. Sóc creient amb totes les incerteses i dificultats que em suposa seguir amb coherència la Bona Nova anunciada per Jesús de Natzaret. Però, justament és des d’aquesta experiència personal que em sento empesa a fer camí dins la Xarxa. Potser he dubtat de Déu, però no del missatge fresc, interpel·lador i alhora amorós de l’Evangeli.

I, en aquest fer camí, copso que l’Evangeli es fa vida en mi i descobreixo com la Xarxa és un espai alliberador; un espai de creixement. Una mare deia: “He rebut tant suport que necessàriament haig de fer visible el meu agraïment i col·laborar activament a la Xarxa “. Sense ella saber-ho, aquesta mare està materialitzant l’essència del missatge de Jesús: la meravella del donar, rebre i compartir.

La Xarxa no està sola; anem trobant persones i institucions que ens fan costat fent seves les causes que treballen a favor de la dignitat de les persones.Gràcies!

Rosa Seguí

xarxafamiliarsdetingudes@gmail.com
Facebook:  https://www.facebook.com/pages/Xarxa-anti-repressió-de-familiars-de-detingudes/1579180782349268