Classe obrera

Penosament he de reconèixer que cada dia llegeixo menys i perdo més el temps mirant videos… de gossos. Que ja és. O jugant al Candy Crush, encara. Per això estic contenta d’aprofitar les vacances amb una mica de lectura.

M’he llegit un parell de llibres sobre la classe obrera, en concret sobre la cultura de la classe obrera. Un és un clàssic, que encara tinc a mitges. És un estudi de Richard Hoggart, que es diu Los usos del alfabetismo. Un retrato de la vida de la clase obrera. I és una delícia. Un bon retrat de la cultura obrera, dels vincles, les relacions, els costums de la classe obrera britànica de postguerra que, ja l’any 1957, alerta de l’impacte dels mitjans de comunicació de masses. Abans del 68, abans dels Beatles, abans del consumisme salvatge i del cultiu de l’individualisme. Hi trobo força punts de connexió amb el que em van transmetre els pares, amb el que jo mateixa havia viscut de petita (sóc del 56), i també amb algunes pel·lícules que m’han marcat, com Distant voices, still lives, de l’any 1988 de Terence Davies, que us recomano molt. És un film excel·lent, que explica la vida d’una família obrera a Liverpool al llarg dels anys 40 i 50, i on el cant és expressió de penes i alegries i el fil conductor de la vida. En el pub i sota les bombes, tant és. En el maltractament i la doble opressió de les dones. En les petites i les grans coses. La podeu veure encara, si us ve de gust i hi esteu subscrits, a Filmin.

L’altre llibre, Los rotos. Las costuras abiertas de la clase obrera, d’Antonio Maestre, acaba de sortir, publicat per Akal. Me’l vaig comprar perquè no és habitual sentir parlar del tema, així, fora de l’ambient eclesial, de la pastoral obrera, per entendre’ns. Suposo que en ambients més polítics o es dona per feta la pertinença, o es considera fora d’ús. Dins l’Església, fora de la pastoral obrera, es considera un terme ploramiques i antiquat, que obliga a la justificació constant, cosa que resulta irritant. I reconec que dins la Pastoral Obrera, hi ha qui té una ideologia a prova de bomba, però molta gent de la meva generació, que ha assolit un benestar impensable per als seus pares i avis, i que ha vist reduir-se l’àmbit industrial i eixamplar-se el de serveis, em sembla que posa en dubte la vigència del concepte. Un dubte que es pot entendre en dos sentits: continua existint la classe obrera? Continuem formant-ne part?

Jo la veritat és que sempre he intentat escapolir-me del debat. En part perquè em sembla que els termes en què es planteja no m’acaben d’agradar. Més aviat em són igual les essències (si soc o no soc, tot i que tinc clar que soc). El que em sembla rellevant és si continuen havent-hi persones en situació de perpètua precarietat, facin la feina que facin i provinguin d’un provinguin (hi són, òbviament!); si, malgrat l’individualisme creixent, continuem sent capaços de sentir allò que cridaven els treballadors de Laforsa al Baix Llobregat fa mil anys: “O todos o ninguno”, és a dir, em vagi com em vagi a mi, tots anem en el mateix sac i ningú no es pot considerar alliberat si no en som tots; i encara, amb la perspectiva que només una consciència de pertinença a una classe social oprimida pot donar-nos la força per organitzar-nos i tractar d’alliberar-nos tots, no només uns quants. Amb encert o no, així ho he rebut i així ho he intentat viure, amb moltes mancances, procurant no desclassar-me.

Algunes de les constatacions d’Antonio Maestre, per crues que semblin, em semblen molt encertades.

• La meritocràcia és una aparença. De vegades ha funcionat com un ascensor ascendent, fins que l’ascensor s’ha encallat. Difícilment funciona de forma descendent (els fills i filles de papà i de mamà no solen baixar als inferns, encara que la seva formació i ocupabilitat sigui més que qüestionable).
• La gent de la meva generació tendim a pensar que ens hem guanyat el nostre actual nivell de vida, però això és una veritat a mitges. L’esforç hi és, indubtablement, però hem estat afortunats, Jo no he viscut mai l’atur directament, per exemple. I aquesta és una loteria.
• Per molt títol acadèmic que tinguis, els orígens marquen i creen sostres de vidre. Mai no aconseguiràs fer-te passar pel que no ets i a més els cercles familiars i d’amiguisme difícilment s’obren a nouvinguts.
• Hi ha gent que es deixaria matar per tal de no compartir vida amb gent de la classe obrera: ni a l’escola, ni al metge, ni al barri ni a la residència d’avis. Jo diria que ni al cementiri.

L’increment dels accidents laborals, dels problemes de salut mental, la manca d’habitatges i de feines dignes, la perpètua inestabilitat en horaris i en feines, els efectes tan perversos de la llei d’estrangeria recauen sempre en una mateixa franja de la població. Em sento afortunada d’haver tirat endavant, de moment, Però em sento lligada als que no han pogut fer-ho.

En altres sentits, hi he trobat a faltar un punt d’esperança i un toc d’humor. L’associacionisme –pòlític o no– és un motor senzill de fraternitat; una facilitat més gran per accedir a la bellesa i a la cultura, és una de les fites que teníem a casa de la qual gaudeixo dia a dia. Enmig de tot això, trobo que els nostres moviments d’Església aporten molt de sentit: aprendre a pensar –en equip–, a fer comunitat, a prendre decisions, a projectar futurs, a sentir-te valorat com a persona, a confiar en tu mateix i en els altres… En un temps en què sentim tan amenaçat l’estil de vida que hem portat fins ara, aquesta mútua valoració i confiança és intangible, però és el millor que tenim. Ens podem desprendre d’infinits trastos, però d’això, no.

Mercè Solé

Dues famílies ucraïneses

Us escric des de Vilanova de Prades, un poble de la Conca de Barberà, on hi viuen 80 persones, la majoria ja jubilades. I aquí han arribat, fugint de la guerra d’Ucraïna, dues mares i tres fills, la Svetlana amb la Katia i la Sasha i l’Oksana amb en Serguei. Després de fugir de la ciutat de Karhiv i passar unes quantes setmanes en un camp de refugiats a Polònia, van fer cap al poble de Vilanova. Us podeu imaginar la cara de pena, tristor i ensorrament que expressaven els seus ulls. Unes mares amb estudis, amb treball, amb bona posició econòmica… amb xarxa de família i amics. Però van haver de deixar-ho tot per salvar la seva vida i la vida dels seus fills. Allà deixaven tota la seva vida i els seus marits. I aquí una realitat nova. Les primeres setmanes les van passar plorant i dormint. D’això ja fa dos mesos, ara una de les mamis treballa a hores en el càmping de Vilanova i l’altra té feina per dos mesos a l’ajuntament. Feines de neteja, cap problema. Els nens de 10, 13 i 15 anys han estat escolaritzats unes quantes setmanes a l’escola de l’Espluga de Francolí. Ara han començat un casal d’anglès també a l’Espluga. Tenen targeta sanitària, Renfe gratuïta, carnet de biblioteca i permís de treball. Vist d’aquesta manera fins i tot semblen privilegiats. Però, mare meva, com ens ha costat arribar fins aquí. Podem dir que hi ha una mica d’aigua al got, però encara falta molt per estar ple.

Hem arribat fins aquí gràcies a la solidaritat de molta gent. Dos braços ajuden, quatre també i sis ja es multipliquen… i aquesta ha estat la raó per la qual hem aconseguit roba per anar tirant dia a dia i omplir el plat per dinar, per sopar… són cinc boques. Hem aconseguit fer papers i tràmits, matrícules, feines a hores, hem implicat un celler del poble, hem implicat el càmping, l’ajuntament, famílies particulars, cotxes per acompanyar els nens cada dia al casal de l’Espluga…

Primer et sembla que només podem donar diners, roba, menjar… que també ha estat necessari en algun moment i així ho hem fet. Però el que més han agraït les dues mamis i els tres fills és el fet de compartir el nostre temps amb ells, compartir una excursió, compartir el nostre menjador i la nostra taula, una abraçada i un somriure cada vegada que ens trobem… perquè ara no tenen més família que nosaltres.

I us animaria a tots els que pugueu llegir aquestes quatre ratlles que sigueu solidaris, jo us diria amb tota sinceritat que és més important allò que he rebut que no pas allò que he donat. Que m’ha omplert molt el que he rebut. Els beneficis de ser solidari omplen l’ànima i al final te n’adones que això et fa feliç. Que ajudar els altres és la recepta de la felicitat compartida, i jo diria que és la millor que hi ha. No ho sé, proveu aquesta recepta, i si no sabeu a qui ajudar, us poseu amb contacte amb nosaltres (+34 649 79 83 19 ) perquè per ajudar a reconstruir la vida de la Svetlana amb la Katia i la Sasha i l’Oksana amb el Serguei encara necessitem més braços!!!

Carme Llaó

Tres llibres plens de vida

Recomanacions per a l’estiu

Joseba Achotegui: La inteligencia migratoria. Manual para inmigrantes con dificultades. Ned Ediciones

El Dr. Achotegui té una gran experiència professional en l’atenció a persones que viuen o han viscut processos migratoris. És director del Servei d’atenció psicopatològica i psicosocial a Immigrants i Refugiats de l’Hospital de Sant Pere Claver de Barcelona. I és, també, el creador d’una expressió que descriu bé l’estrés que viuen persones i famílies que viuen o han viscut processos migratoris: la Síndrome d’Ulisses, que aplega dols diversos: la família, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus, els grups de pertinença, el risc de la pròpia vida… Ho explica molt bé en el seu llibre, en el qual fa recomanacions senzilles per reduir el patiment que genera una experiència migratòria sovint molt més dura del que va ser la de tantes persones que no fa pas tants anys, van haver de deixar el nostre país per obrir-se camí en d’altres indrets.

Molt recomanable també per entendre l’empremta que deixa el fet migratori en la gent que arriba i en la gent que som aquí, i els dols que genera en tots nosaltres, que mai no tornem exactament al port d’on havíem sortit.

Quim Pujolar i Nacho Duato: Amic, Amddukkl. Fernando Fonseca Fundación. Barcelona, juny 2022

Una història bonica i ben real. Dos infants a Tànger: un pastor amazic i el fill d’un militar espanyol. Una bona amistat, trencada pel tifus, que s’endú el pastor. L’altre infant, impactat per la mort del seu amic, decideix dedicar la vida a la medicina i a curar especialment els nens sense recursos de tot el món. I , efectivament, fins a la seva mort a Barcelona el 2014, el Dr. Fernando Fonseca es va especialitzar en cirurgia ortopèdica i traumatologia i va exercir en llocs on regnen la guerra i la pobresa: el Txad, Bòsnia, Palestina, Afganistan, Sri Lanka, Índia, Iraq, Darfur, el Senegal, Mauritània, el Marroc i Llatinoamèrica.

La Fernando Fonseca Foundation s’ha constituït per donar continuïtat a la seva obra. I acaba de publicar aquest conte, que recull la història que va donar origen a la tasca del Dr. Fonseca i que podeu trobar a la llibreria Altaïr. El text és de Quim Pujolar, i el ballarí, coreògraf i pintor Nacho Duato n’ha fet les il·lustracions.

Wilfred Owen: Poemes de guerra. Traducció de Jordi Fité, Edicions de 1984, Barcelona, abril de 2021

A principis de curs, que ja sembla una data molt llunyana, vaig tenir ocasió d’escoltar al Liceu una obra que tenia moltes ganes de conèixer: el War Requiem de Benjamin Britten, pacifista convençut que junt amb el seu company Peter Pears es va negar a fer el soldat en la segona Guerra Mundial. El War Requiem es basa en els textos clàssics d’una missa de rèquiem, barrejats amb els poemes d’Owen.

Wildred Owen va néixer el 1893 a Anglaterra i ell sí que va anar al front de la Gran Guerra. Va haver de retirar-se’n aviat per estrès posttraumàtic i, quan hi va tornar, va morir, amb 25 anys, a la trinxera just una setmana abans de l’armistici. La seva poesia ens aboca a la crueltat de la guerra, que apareix despullada de qualsevol idealització d’honor o de glòria.

Resulta molt oportú llegir avui en aquesta edició bilingüe, en plena guerra d’Ucraïna i en plena justificació del rearmament, aquests poemes tan amargs. Per no oblidar qui i com mor en totes les guerres.

Us deixo amb un dels poemes, com a tastet.

DULCE ET DECORUM EST
Encorbats, com captaires sota els sacs,
tossint i ensopegant, vam creuar el fang,
fins que, girats d’esquena a les bengales,
vam començar a marxar al distant repòs.
Caminant adormits, molts sense botes
però sense aturar-se, xops de sang,
coixos, cecs, embriacs de cansament,
sords, fins i tot, a les bombes que ens queien.

“Gas! Gas! Va, nois!” Un èxtasi de presses
amb el temps just per posar-nos les màscares;
pro algú encara cridava, entrebancant-se.
rebolcant-se, com si es cremés amb calç…
Borrós, enmig del baf i la llum verda,
com sota un mar, el vaig veure ofegar-se.

Quan el somien els meus ulls inútils,
cau als meus peus, s’ofega, s’asfixia.

Si tu, en els teus malsons, també marxessis
darrere el carretó on el vam llençar,
veient els seus ulls blancs i el rostre greu
d’un diable malalt de tant pecat;
si, a cada bot, sentissis tu la sang
sortir brollant dels seus pulmons cremats,
obscena com el càncer, amarga com el vòmit
de nafres vils en llengües innocents,
llavors, amic, potser no explicaries
als nens que frisen per un xic de glòria
el vell engany: Dulce et decorum est
pro patria mori.

Mercè Solé

Tiempo para la sinodalidad:Juntos cada una y uno a su ritmo

Estamos llamados a responder ante un tiempo en que cualquier momento todo puede cambiar. Un tiempo que nos interroga de nuestra fragilidad o de nuestra “falsa fortaleza”. Un tiempo que deja claro que nadie se salva si queda alguno o alguna en la cuneta. Y ahora más que nunca con lo que estamos viviendo de la pandemia de un virus que se ha metido en la vida de cualquiera de nosotros y nosotras.

Ante esto tenemos el reto de recuperar la firmeza de la sinodalidad en lo más puro de su significado en este tiempo que estamos viviendo en todos los confines de la tierra. Jaume Fontbona, cura y profesor de la asignatura de eclesiología de la Facultad de Teología de Cataluña, ya me dijo cuando estudiaba durante mis años mozos de seminarista que la palabra “sinodalidad” significaba “caminar juntos con ritmos diferentes”. Caminar todos y todas (niños y niñas, jóvenes, adultos y adultas): respetando procesos, con la misma meta, con el mismo compañero de camino llamado Jesús que abre senderos… Juntos y juntas sin distinciones y con diversidades: laicas y laicos, religiosos y religiosas, diáconos, presbíteros, obispos; de cualquier lugar y condición sexual, social, económica, laboral, espiritual, étnica… Ritmos diferentes del norte y del sur, del este y del oeste, de cualquier capacidad y momento vital.

Cuando hace más de un año y medio se nos presentó el Covid en el barrio de Bellavista (Les Franqueses del Vallès) hiriendo de muerte a los más vulnerables de los vecinos y vecinas, surgió la posibilidad de abrir nuevas perspectivas de solidaridad con aroma a sinodalidad. Eran momentos crudos de confinamiento y cuarentena forzada. Los voluntarios y las voluntarias de Cáritas de la parroquia de San Francisco de Asís de Bellavista, donde sirvo como cura, eran considerados personas de riesgo por la edad que tenían y por esta razón no podían salir al exterior para ayudar. Por tanto, desde la parroquia se hizo un llamamiento a todas las personas jóvenes del barrio con el objetivo de formar un equipo de emergencias para atender las necesidades de los más pobres y débiles: ancianos, personas afectadas por el virus, familias desestructuradas…

Me sorprendió gratamente la respuesta porque no pasó mucho tiempo cuando empecé a recibir llamadas telefónicas, mensajes de whatsapp y correos electrónicos de hombres y mujeres que se presentaban para arrimar el hombro sin banderas ni logos. No les importaba que la iniciativa fuera de la parroquia. Lo que valoraban era que se organizara alguna acción solidaria ante la situación tan preocupante. También los técnicos y las técnicas del ámbito social del ayuntamiento se comunicaron conmigo para coordinarnos en las posibles actuaciones a realizar. Empecé a vivir plenamente la práctica de la sinodalidad con personas de la parroquia, del barrio y del ayuntamiento con un objetivo común: dar auxilio a los más desfavorecidos y desfavorecidas en un contexto de pandemia pura y dura. Cada voluntario y voluntaria lo experimentaba a partir de sus convicciones personales según fui descubriendo en el trato más estrecho. Llevar comida y dejarla en la puerta, ir a la farmacia para buscar unos medicamentos o escuchar atentamente por teléfono eran actos de amor que se expresaban a partir de una organización sencilla. Por eso aquel tiempo fue un “sínodo” de calle, una asamblea de voluntarios y funcionarios que olían a calle y para la calle. Una estructura de estar por casa donde todos y todas tenían una función para el bien común de la gente que lo estaba pasando mal. Llegué a valorar la calidad humana de las diversas personas que se habían ofrecido. Nos fuimos conociendo y reconociendo en lo que hacíamos y vivíamos. Personalmente me sentí un instrumento de Cristo cuando coordinaba el equipo con el teléfono y los encuentros presenciales con precauciones con algún voluntario en el local parroquial. Después de un año nos hicieron una pequeña entrevista a las personas que habíamos coordinado, nunca mandado, grupos de ayuda del municipio. Esto es alguna de las cosas que respondí: “Una sonrisa de agradecimiento me salió del corazón cuando me convertí en centralita de coordinación de un equipo que hizo un servicio que no tiene precio. Y es cuando gocé de la frase de mi amigo Jesucristo: Amaos los unos a los otros… (Juan 13, 34)”.

Y acabo con un cuento que de verdad tiene mucho que ver con lo que he compartido y que sigue teniendo vigencia. ¡Que cada cual saque sus propias consecuencias!

Había un incendio, en un gran bosque, con unas llamaradas impresionantes; y un pajarito, muy pequeño, fue al río, mojó sus alas y, sobrevolando sobre el gran incendio, las empezó a batir para apagarlo; y volvía al río una y otra vez. Un cuervo que lo observaba le dijo: “Oye, ¿por qué estás haciendo esto? ¿crees que con estas gotitas de agua podrás apagar un incendio de tan enormes dimensiones? ¡No lo conseguirás!” Y el pajarito humildemente contestó: “El bosque me ha dado tanto, ¡lo quiero tanto! yo nací en él, este bosque me ha enseñado la naturaleza. Este bosque me ha dado todo mi ser. Este bosque es mi origen y mi hogar y moriré lanzando gotitas de amor, aunque no lo pueda apagar.” El cuervo entendió lo que hacía el pequeño pájaro, y le ayudó a apagar el incendio.

Pepe Baena Iniesta

Vacunes mal repartides

Segons diuen bona part dels entesos en el tema, la variant òmicron, tot i ser més contagiosa que les anteriors, és menys agressiva i menys letal, i això podria indicar que la pandèmia està perdent molta força i es troba a prop de convertir-se, simplement, en un virus més que tindrem circulant pel món. Tot i que no podem oblidar que, de moment, està col·lapsant els sistemes sanitaris amb greus conseqüències.

La vacunació massiva als països del “Nord Global” ha ajudat molt a aquesta desactivació, com és obvi. Però també és igualment obvi que, si mirem el mapa d’aquesta vacunació massiva, no podem deixar de veure que, de fet, només estem àmpliament vacunats els països rics, mentre que, en els que no ho són, la taxa de vacunació seria de per riure si el tema no fos tan seriós. I l’Organització Mundial de la Salut continua repetint, com un mantra, que “ningú no estarà fora de perill fins que tots estiguem fora de perill”. I afegint que faríem més per l’erradicació de la pandèmia si, en comptes de posar-nos la tercera dosi, asseguréssim l’arribada de vacunes suficients allà on no en tenen. Perquè mentre hi hagi països on el virus circuli lliurement podrà anar produint noves variants, i aquestes variants no quedaran circumscrites només on s’han produït, sinó que s’estendran arreu.

La desigual distribució geogràfica de les vacunes mostra l’absurditat del dèficit solidari dels països més rics i desenvolupats envers la resta. Més o menys al mateix nivell que la negativa a incloure a la Seguretat Social els immigrants sense papers, que és, evidentment, un senyal més d’aquest egoisme que portem enganxat a les venes, però que és també, alhora, un senyal de poc cervell, de no entendre que si els immigrants no tenen salut, ens encomanaran malalties a nosaltres…

El virus, com el canvi climàtic, ensenya que la salvació o és per a tots o no és per a ningú. I que és poc intel·ligent no vacunar a tota la població mundial perquè el virus no deixarà de circular mentre hi hagi capacitat de contagi.

Pel dret a migrar, siguem acollida i hospitalitat

A Migra Studium volem ser acollida i hospitalitat.

Ens hi ajudes?

Aposta per la solidaritat i col·labora per tal que les persones migrades, refugiades i sol·licitants d’asil puguin viure en una llar, seguir formant-se i teixir una xarxa de vincles comunitaris i familiars.

https://somaprop.migrastudium.org

Us en recordeu?

Semblava que la pandèmia quedava enrere, tot i que ara els indicadors semblen repuntar… I en els moments més durs ens aferràvem a pensar que el coronavirus podia ser una oportunitat per fer aprenentatges com a humanitat, ni que el preu fos altíssim en vides, dolor, crisi econòmica… I mesos després potser no ho tenim tan clar…

I si recordem com crèiem que la vida havia d’estar al centre? Que era inqüestionable que els febles (avis, àvies, infants, malalts) eren el bé a protegir? Sí, els més vulnerables en el bell mig de les decisions. Com a Betlem, el més Feble a la menjadora! I els pastors, com els nostres treballadors essencials: vetllant pel que cal cuidar.

I si pensem en les xarxes de solidaritat que es van trenar en els nostres barris i pobles? I si somriem pensant com ens saludàvem amb el veïnat quan sortíem a aplaudir cada vespre? Ara que estrenem Advent, potser podríem veure com cuidar tanta gent que torna a estar sola, tantes famílies que es plantegen com arribar a fer algun obsequi als seus infants…

I aquell silenci de motors de cotxes que ens deixava escoltar el cant d’ocells, pol·lució que disminuïa i permetia que plantes i arbres verdegessin per tot arreu? Ho hem après? Ara que el COP26 ens ha posat davant dels ulls la irreversibilitat de l’emergència climàtica si no fem res ben radical, estem disposats a lluitar, quins passos decidim fer?

I aquesta pandèmia ens ha fet prendre consciència de la nostra vulnerabilitat com a éssers humans i com a societats… Que aquest Nadal, Aquell que s’ha fet vulnerable a Betlem i es fa vulnerable en els petits, adolorits i empobrits del nostre món, ens obri la sensibilitat per fer un 2022 en què vegem que Ell (amb la nostra ajuda) fa noves totes les coses!

Extutelados: de la tutela al abandono a los 18. Jóvenes en movimiento. Asociación Marroquí para la Integración de los Inmigrantes.

L’Asociación Marroquí para la Integración de los Inmigrantes ens envia aquest reportatge sobre la situació dels joves marroquins menors d’edat que arriben sols al nostre país quan compleixen els 18 anys i són considerats majors d’edat. A partir del testimoni de tres joves, s’hi exposen algunes de les principals dificultats d’aquest col·lectiu: la manca de places en recursos habitacionals, els problemes amb la documentació, que els impedeixen treballar de forma regular. Tot plegat, a més a més, en un context social que els menysprea i subestima. Podeu veure’l clicant aquí.

Mercè Solé

50×20 multiplica la solidaritat

Com sabeu, la crisi econòmica de 2008 va castigar molt a les classes populars: la precarietat i la manca de recursos es van estendre profundament pels barris. Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona, del districte de Nou Barris de Barcelona, en van ser un trist exemple: atur, abandonament escolar i desnonaments han estat una notícia massa repetida als diaris.

Aquesta situació de pobresa afecta molt especialment els infants i joves en la seva trajectòria educativa i formativa, i suposa una càrrega que provoca desigualtat per al seu desenvolupament personal i de tota la comunitat. Sensibles a aquestes amenaces que aixequen murs socials, un grup de persones d’aquests barris van crear una caixa comuna amb les seves aportacions per donar resposta solidària a casos a on no arriben les ajudes públiques. Naixia l’associació 50×20: la fita era arribar a 50 voluntaris que aportessin 20 € mensuals per a aquesta causa.

Inicialment les ajudes per a urgències de vivenda i subministraments van ser nombroses, però de mica en mica les adreçades a infants i joves (menjador, material escolar, matrícules de formació, sortides, colònies, activitats extraescolars, desplaçaments…) van tenir més pes.

El funcionament de 50×20 descansa en els seus col·laboradors: mestres, professors i educadors de centres educatius i de formació i lleure que identifiquen els casos de necessitats o urgències no cobertes pels programes públics, per manca de recursos o limitacions administratives. Junts hem creat una xarxa d’ajudes que fa arribar les demandes a l’associació, que les avalua i distribueix als centres.

Des del seu inici, l’associació té una voluntat comunitària i procura que els mestres i formadores demanin una contrapartida educativa als beneficiaris: per exemple, la participació dels pares als actes de l’escola del seu fill, unes hores de voluntariat del jove… Mostres de que les ajudes rebudes suposen un esforç que s’ha de retornar a l’escola i al barri.

La nostra actuació és discreta però transparent: treballem amb els col·laboradors de centres, parròquies i entitats i només per a ells i elles són visibles. Es tracta d’una xarxa solidària de confiança mútua. El nostre blog i correus als socis recullen informació de les ajudes mensuals, a més de la memòria anual de la nostra assemblea de socis i sòcies. Els col·laboradors reben també aquesta informació. De fet, molts dels col·laboradors són socis i van participar en la creació de 50×20.

Som una associació petita que fa coses petites però importants: infants i joves que han tingut un amic invisible gràcies al qual han gaudit de colònies escolars o programes formatius. Escoles com el Mestre Morera o la comunitat parroquial de Sant Bernat estan des del seu començament compromesos amb la iniciativa. I ara, amb la bona experiència recollida, una plataforma similar s’està posant en marxa als barris de Besòs, la Pau i la Mina.

A 50×20 multipliquem els esforços per donar oportunitats a infants, joves i famílies. Us deixem l’enllaç al nostre blog per a més informació.

Manu Quero

Ressorgeix l’homofòbia, rearmem la solidaritat

En els darrers dies, arran de l’assassinat del jove Samuel Luiz a La Corunya, estem vivint un qüestionament sobre què és i que no és homofòbia. Diversos sectors de la política i de la judicatura estan intentant negar una realitat que ha sigut evident: que algú pressuposi quina és la teva sexualitat, t’assenyali i ho faci servir per ferir-te o atacar-te és homofòbia i lgtbifòbia. Se’ns ha intentat dir que aquest assenyalament no és important, ja que la paraula “maricón” és d’ús habitual. Efectivament ho és, tanmateix, amb un sentit pejoratiu. Davant d’això, al col·lectiu LGTB+ tenim la tradició d’agafar les paraules que ens llencen i fer-les servir per reivindicar-nos. Maricón, marieta, bollera… Ho fem per canviar-ne el significat, perquè l’insult forma part del nostre paisatge, com a mecanisme de defensa i com a símbol d’identitat col·lectiva, per identificar la nostra gent.

Per escriure aquest article hem volgut centrar-nos en la nostra vivència personal, ja que sota un pretès debat jurídic s’estan posant en dubte les experiències en les quals nosaltres mateixos vivim i hem viscut: l’homofòbia. Formem part d’una generació de joves que ha crescut abans de la normalització de persones referents LGTB+, abans de les campanyes de sensibilització, i hem hagut de lidiar no sols amb les agressions homofòbiques, sinó també amb l’homofòbia internalitzada, i que ens causa dolor sense necessitat que ho faci una tercera persona. Aquest dolor ve fruit que, sense referents positius ni normalització, l’“adonar-nos” de la pròpia orientació sexual o expressió de gènere (en definitiva, de la pròpia identitat) ens arribava seguida d’un gran silenci i d’una sensació de soledat. Silenci ja que en la nostra intimitat ens hem preguntat com se suposa que havíem de viure la nostra identitat, sense trobar una resposta. També d’una sensació de soledat, de no saber amb qui parlar-ne, de por al rebuig de familiars, companys de classe, amigues i amics, de por a ser ridiculitzat, assenyalat, o fins i tot violentat… Els qui escrivim aquestes línies vam tenir la sort de poder sortir de l’armari i tenir un entorn proper que va acollir amb relativa acceptació, sense obviar algunes situacions concretes de violència que hem patit a les classes, als carrers, sortint de festa… No obstant això, vam haver d’aprendre a com lluitar contra l’homofòbia, no sols individualment establint mecanismes de defensa i prevenció, també organitzant-nos col·lectivament generant entorns segurs. En aquests espais de trobada hem pogut compartir que allò que havíem viscut com un drama individual, és un problema social, i hem après a viure positivament la nostra identitat.

Després de cert temps en aquesta còmoda tranquil·litat, pensàvem que la sensació de relativa seguretat, per a nosaltres i per a la gent més jove, ja era irreversible. Que la nostra societat havia arribat a uns nivells de progrés profitosos per a nosaltres i per a les generacions futures. Amb els anys hi ha hagut un procés de consolidació d’un consens social que havia esdevingut un veritable progrés civilitzatori. La majoria de les persones de la nostra societat entenen que els drets LGTB+ són drets humans, i que no són opinables, Aquest consens fa que qui està en contra dels drets LGTB+ esdevingui una minoria, calli la seva homofòbia i quedi fora del debat.

La ultradreta ha aprofitat aquesta minoria com a nínxol per a alimentar la seva base social i electoral, i els diu que allò que pensen en la intimitat no hi ha problema en fer-ho públic. Això ha causat un ressorgiment del pensament egoista, insolidari, que veu el discurs homòfob com una forma de “trencar el que és políticament correcte”, un discurs que cala no només en persones adultes sinó també en joves desorientats que ho veuen com una forma de rebel·lia.

Una forma de rebel·lia que porta a persones joves a parlar sense embuts a les xarxes sobre com apallissar homosexuals, i que porta fins i tot a normalitzar-ho per segons qui. Som conscients que d’homofòbia n’hi ha cada dia, però el cas del Samuel ens ha afectat en particular.

Ens remou per dins, moltes persones LGTB+ ens sentim interpel·lades, ja que moltes hem viscut experiències molt semblants. Ens podria passar avui mateix. I no només a nosaltres, li pot passar a qualsevol persona que pugui ser llegida com a diferent, amb certa ploma o que vesteixi de forma poc normativa, ens podria passar a totes.

Ens havien ensenyat a no abaixar el cap, ens havien dit que havíem de ser valents i respondre amb dignitat davant les agressions. “No deixis que et converteixin en una víctima”, ens hem sentit dir moltes vegades. Però el Samuel va respondre “de què” quan li deien “maricón”, i el van matar.

I com diuen les feministes al parlar de la violència masclista: no volem ser valentes, volem ser lliures. No estem disposats a tornar a passar por i això passa per tornar a construir un consens que ens protegeixi, a nosaltres i a altres col·lectius. Per fer-ho, ens calen aliances. Necessitem que quan algú faci servir la nostra identitat com un insult, el silenci no sigui còmplice. Necessitem persones que sense formar part del col·lectiu LGTB+ ens defensin, de la mateixa manera que nosaltres les defensaríem davant d’altres discriminacions. Davant el ressorgiment de l’homofòbia i la lgtbifòbia, aixequem la bandera de la solidaritat.

Marc Collado i Ramon Gutiérrez

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres.

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres. Angle Editorial. Barcelona, 2021. 170 pàg.

Anar recorrent les 17 paraules que l’Arcadi Oliveres ens presenta en aquest llibre és tornar a escoltar-lo… I retrobar l’activista i cristià, acollidor, senzill, coherent, present en tants carrers i en tants actes… I com quan l’escoltaves en una xerrada, et fa plantejar les teves petites decisions corrents, evidenciant-te les conseqüències que tenen.

Si alguna cosa m’ha marcat en les seves darreres entrevistes i també en les pàgines d’aquesta obra és la profunda esperança que traspuava. Com la necessitem! Com la necessito!

Ah, i si us passava com a mi, que quan anava a alguna de les seves activitats em preguntava quan trigaria en esmentar la Caixa, no us decebrà… Aquí també apareix… Em va provocar un gran somriure trobar citat CaixaBank. Arcadi, sempre Arcadi. Gràcies per tant! Gràcies per tot!

Maria Antònia Bogónez Aguado

«Cayucos» per sortir de l’exclusió

La ignominiosa travessa del Mediterrani de milers de migrants que es veuen obligats a marxar dels seus països és una història d’horror si coneixem cas a cas les persones afectades. A l’Arxiprestat Badalona Nord i Sud, aquesta situació s’ha encarnat amb l’assentament irregular del barri del Gorg a Badalona on una nau es va incendiar provocant la mort de cinc persones. Aquest cas, que va despertar un gran interès mediàtic i de l’opinió pública està remetent com a notícia, però el cert és que aquest col·lectiu continua vivint amb penúria.

Des de Justícia i Pau de Badalona s’ha ideat l’acció solidària «L’horitzó és Àfrica» que té el propòsit de sensibilitzar la ciutadania i recollir fons econòmics. Així, Ibrahima Seydi, un escultor senegalès que ja porta molts anys a Catalunya, ha produït al seu país d’origen unes 150 figures artesanals en fusta en sis models diferents amb noms de persones que han mort en la travessia. Els fons obtinguts de la venda (es calculen 5.500 €) serviran per donar suport a l’associació Almas Quemadas, que aglutina persones afectades per l’incendi de la nau, i també per pagar el treball de l’escultor.

En l’acció també s’han implicat les Càritas parroquials de Sant Josep i de Santa Maria, la Fundació Llegat Roca i Pi, el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, Stop Mare Mortum, l’Associació Noves Vies, Open Arms i el propi Arxiprestat. Igualment, també s’estan explorant altres sortides per a la integració sociolaboral d’aquest col·lectiu.

Aquí teniu l’enllaç al formulari per reservar les escultures.

Desde la Cañada Real

La Cañada Real Galiana era una antigua vía de trashumancia, que se ha ido convirtiendo, desde hace años, en un poblado intercultural, a 15 Km de la Puerta del Sol de Madrid. Allí conviven, en seis sectores diferentes, poblaciones de etnia gitana española, gitana rumana, marroquí, latinoamericana y paya.

La Parroquia de Santo Domingo de la Calzada está enclavada en el sector 6, el más descartado, vulnerable y el de mayor cultivo de marihuana y de venta y consumo de droga. Nuestros vecinos y vecinas que viven alrededor, han necesitado, estos últimos días de nevadas y hielo, un cobijo para pasar la noche, no morir congelados y poder tener un desayuno caliente. El Ayuntamiento de Madrid nos pidió la Parroquia para montar allí un dispositivo que los acogiera. Estamos encantadas con esta “ocupación”. También deseamos, por esas personas, que se resuelva de una forma más permanente.

Desde el pasado 2 de octubre de 2020 hasta el día de hoy (14 de enero de 2021) están sin suministro eléctrico los sectores 5 y 6 de Cañada Real. Esta situación está afectando directamente a más de 1.200 familias (según el censo de la Comunidad de Madrid: son un total de 4.500 personas, de las cuales más de 1.800 son niños, niñas y adolescentes).

Muchas cartas y comunicados se han escrito a lo largo de estos casi cuatro meses, por parte de Cáritas Diocesana de Madrid, la Parroquia de Santo Domingo de la Calzada, asociaciones vecinales, educativas y culturales insertas en la propia Cañada y trabajando allí y comunidades de creyentes, para denunciar esta injusta e inhumana realidad que está violando derechos tan fundamentales como los derechos de la infancia, de la salud (no debemos olvidar que nos encontramos en una situación de pandemia que obliga a extremar las medidas de higiene y esta situación lo hace imposible), de la educación y de la vida.

Ninguna de las Administraciones firmantes del Pacto Regional (Comunidad de Madrid, Ayuntamiento de Madrid y Delegación de Gobierno. 17 de mayo de 2017) ni la empresa suministradora de luz, Naturgy, son capaces de ponerse de acuerdo y restablecer la luz en Cañada, para que deje de vivirse este drama.

La comunidad parroquial llevamos meses participando activamente en todo lo relacionado con la parte estructural que conlleva la solución y viviendo con enorme dolor, impotencia, implicación y cercanía esta situación que afecta a tantas familias con su historia concreta, con rostros y nombres conocidos y queridos.

Personalmente, incluso ahora en confinamiento y sin poder estar de forma presencial allí, la relación y el acompañamiento mutuo me llegan como un gran regalo. Lo recibo cuando nos llaman al teléfono de la parroquia, a la hora que lo necesitan o les sobreviene: un parto en estos días de borrasca de nieve, un ingreso urgente en el hospital ante una hemorragia digestiva del marido, una falta de pañales y alimento para sus bebés, la imposibilidad de que sus hijos e hijas vayan al colegio por no tener ropa limpia y no poder lavarla, la urgencia de reponer bombonas de butano y las mil incidencias que suceden en el día a día. Con una enorme dignidad y paciencia.

En noviembre celebramos una Semana Solidaria de Oración y Ayuno para “Escuchar a Dios en la oscuridad de Cañada” porque, como dice Jesús en el Evangelio y nos lo recordaba Agustín, nuestro párroco: «Hay demonios que solo se van con ayuno y oración». «Orar es aprender a ver las cosas con los ojos de Jesús para sentirlas con el corazón de Dios», y aprender a sentir cómo Dios requiere «tiempo a su escucha, a escudriñar la realidad y a Él mismo». «Ayunar es no cerrarte a tu propia carne», es «desproveerte» para «encontrarte» con el otro; no es un «sacrificio para conseguir algo», sino «abrir el corazón sin remilgos para que lo esencial aflore».

El calendario 2021 de la parroquia, refleja con fotos, doce causas para la esperanza, vividas en Cañada, en estos meses de Covid.

En estos últimos días, para paliar un poco el intenso frío que soportan, desde Cáritas de la Parroquia hemos hecho un llamamiento a la solidaridad y al compartir para que pueda llegarles una ayuda a las libretas de ahorros de las familias del sector 6 y puedan solucionar lo más inmediato. Cuentan con nuestro apoyo, acompañamiento y ayuda.

Teresa Pascual

Si voleu conèixer una mica més què es La Cañada, podeu veure aquest reportatge del programa Pueblo de Dios clicant aquí.

Els reptes de Pepa Torres

No hi ha res com llegir-se la ponència sencera amb el seu llenguatge fresc, però vull compartir amb vosaltres els aspectes que em van semblar més suggerents. No es tracta, tanmateix, d’un resum sistemàtic:

Foto: Francisco Leao. Pixabay

El passat 12 d’octubre, com és costum, l’ACO va celebrar la seva jornada general. Ho va fer, per via telemàtica, amb una ponència esplèndida de Pepa Torres, que portava per títol “Obrir camins d’esperança i d’inclusió en temps de pandèmia”, que podeu llegir sencera aquí.

1. Correm el risc de trobar “natural” i per tant d’acceptar amb resignació la creixent desigualtat i l’exclusió i el fet que l’economicisme de les grans corporacions, que campen al seu aire, ens porta a una crisi energètica que causa ja ara moltes víctimes i que amenaça la població mundial.
2. La convicció estesa que cadascú obté allò que es mereix. De manera que les persones que van quedant excloses ho són per causes de què nosaltres no ens sentim responsables. És el mateix, en el fons, que pensar que Déu premia els bons i castiga els dolents, una percepció que ja el llibre de Job intenta desmuntar.
3. La volàtil ètica emocional que ens mou només a curt termini, de forma individualista, sense organització col·lectiva.
4. La desafecció política i institucional, la desconfiança i la crítica continuada… sense compromís. Substituïm vinculació per connexió.
5. L’increment de l’aporofòbia (rebuig als pobres) i del racisme. Els pobres ho són per la seva incapacitat personal i esdevenen un llast per al conjunt. Per això és legítim invisibilitzar-los o marginar-los.
6. L’autoritarisme com a control social. Els i les “policies de balcó” en són una mostra. Es denuncia més fàcilment que no pas es busquen solucions.

Pepa Torres va proposar algunes escletxes per obrir camins d’inclusió i d’esperança. D’entre les moltes coses que va dir em van cridar l’atenció especialment aquestes:

1. Substituir la fantasia de la suficiència per l’experiència de la interdependència mútua. Això ens recorda que tots som vulnerables i posa al mig de les nostres relacions la cura mútua, la “cuidadanía”, que deia la Pepa.
2. Canviar de ritme. Promoure la cultura de la pausa respecte a la “rapidació”, aquest ritme brutal d’actuar sense pensar gaire, de fer diverses coses simultàniament i immediatament. Sense visió contemplativa, silenci, dubte, crítica compartida no anem enlloc.
3. La urgència de les tres tes. En castellà, “techo, trabajo y tierra”. El tema de la manca d’habitatge accessible s’ha aguditzat més encara amb la Covid, la precarietat laboral i l’amplitud del ventall de les condicions de treball s’ha fet molt gran i la necessitat d’una agricultura –i d’una alimentació– sana, sostenible i per a tothom s’ha posat en evidència.

Venceu la mandra i llegiu la Pepa. A mi em va fer pensar i em va animar a continuar buscant camins. A veure si soc capaç de trobar-ne.

Mercè Solé

Una petita reflexió sobre la solidaritat des de Ngovayang (Camerun)

El meu amic Enric Segarra m’ha demanat compartir amb vosaltres el que significa “solidaritat”. És d’aquestes paraules tan grans que ho poden significar tot i res, que poden estar plenes de contingut fins al punt d’impulsar una vida sencera, o que poden ser usades en discursos totalment buits de significat.

Ngovayang és una petita missió, una vall entre muntanyes, al sud del Camerun. Aquí convivim els pigmeus Bagyeli –uns 3.000 en el món, tots viuen aquí–, diferents poblacions bantús –principalment Ngumba, Fang i Basa–, dos missioners oblats –un de la RD del Congo i un altre de Nigèria–, un diaca camerunès i quatre germanes de la Puresa de Maria –dues germanes congoleses i dues germanes espanyoles.

Per a mi, la solidaritat està estretament lligada a l’amistat. És veure en l’altre –com diu Stephan Zweig en la seva genial novel·la– els ulls del germà etern. Veure en l’altre a una persona com jo, ni més ni menys, amb el mateix dret a viure una vida digna, a estudiar, a curar-se quan està malalt, a gaudir d’aigua potable… a somiar, a tenir una feina, a participar en la construcció de la societat, a formar una família, a desplaçar-se on vol, a tornar a la terra amb dignitat… a ser, simplement, un ésser humà.

La solidaritat és una forma d’amistat. I l’amistat és acceptar els altres tal com són, en la dignitat del que són, pel que són en si mateixos. És estimar en cada ésser humà a tota l›espècie humana, però estimant a cadascú en particular.

La solidaritat, en aquesta petita vall, està feta de coses petites: netejar junts el col·legi per preparar demà la vinguda dels nens, compartir junts un àpat o una fruita del camp, aprendre a dialogar en una llengua nova perquè expressa la visió del món d’una altra persona, el seu pensar i sentir… està teixida de noms i rostres concrets. Alguns d’aquests rostres són els dels nens de CM2 (6è de Primària) que després de més de dos mesos fora de les aules per la Covid19, tornen per a preparar els exàmens de fi de curs. Amb ells us deixo…

Victoria Braquehais
lasolidaritatunbonremei.com

Renda bàsica universal

Montserrat Cabo

Un llegat més d’en Jaume Botey

Benvolguts amigues i amics d’en Jaume Botey,

Tal com vam exposar a la trobada del passat 15 de febrer a l’Institut Torras i Bages de l’Hospitalet, estem treballant per donar continuïtat i aprofundir en el que ha estat per nosaltres el Llegat d’en Jaume. Simplificant una mica dèiem que el principal llegat som cadascuna de nosaltres i allò que nosaltres puguem i vulguem fer en els eixos vitals que hem vist i hem compartit amb ell.

Un aquests eixos és la solidaritat entre persones i entre pobles, solidaritat horitzontal de tu a tu. Juntament amb la Fundació l’Olivera en Jaume estava compromès amb la comunitat rural de San Pablo Tacaná, de Guatemala, específicament amb el projecte de construir una microcentral hidroelèctrica per tal que tinguessin llum a partir dels seus recursos propis, l’aigua. El projecte porta el nom de LUZ DE TODOS.

És per aquest motiu que us enviem aquest projecte que ja porta sis anys treballant-se a nivell tècnic i comunitari, des d’aquí i des d’allà. Ara estem en el punt de recollida de diners per fer-lo possible. Bàsicament es tracta d’avalar el préstec que els donarà la Cooperativa de Crèdit Coop57. També es necessitarà una quantitat a fons perdut, per qui pugui i vulgui fer una aportació en aquest sentit.

En la informació que us adjuntem està molt explicat el què i el com. Ha estat preparada per en Carles Ahumada (Cooperativa l’Olivera), pel Paco Hernández (CASAL) i per la cooperativa de crèdit Coop57.

Us animem a participar en aquest projecte i a donar-li difusió en el vostre entorn: “Un altre món és possible, molt necessari i l’anem construint”.

Cordialment,

Grup Promotor Llegat Jaume Botey i Vallès

Necessitem el vostre suport

LUZDETODOS és un programa per proporcionar un servei digne, mediambientalment sostenible i econòmicament accessible per a tots els habitants de comunitats aïllades de San Pablo de Tacanà, regió occidental de Guatemala, víctimes dels abusos dels poders econòmics i fàctics que s’han apropiat de la producció d’energia en el seu propi territori.

Aquest programa forma part dels projectes que la Fundació L’Olivera duu a terme en l’àmbit de la cooperació internacional, que en aquesta ocasió compta també amb el suport d’altres entitats com Aiguasol, Tandem Social, Fets i el Centro Autogestionario Solidaridad Área Latina Casal. Ens ajudes a encendre el llum? Per fer-lo possible, és necessària la implicació de molta gent que sumi esforços per tal d’aconseguir els avals necessaris per al finançament de la construcció de la central hidroelèctrica que ha d’assegurar l’autosuficiència energètica d’aquestes comunitats, ara sense garanties de subministrament elèctric. També pots ajudar-nos a difondre aquest video.

Desobeïm

Montserrat Cabo

Un català al cor d’Atenes

Hi vaig aterrar el 31 de gener. Als meus 38 anys era la segona vegada que visitava la capital de Grècia. Volia ensenyar teatre i cinema.

Atenes és una ciutat gegantina situada al cor de l’Àtica. Hi respiren 5 milions de persones. El trànsit és caòtic i letal i les façanes estan plenes de grafitis i gargots. Les cases brutes i derruïdes son a tocar de l’Acròpolis o de les columnes de marbre del Temple de Zeus. Als carrers hi veus gossos dormint, gent apressada amb gots de plàstic plens de cafè, artistes i venedors ambulants, turistes, pobres, folls i milers de desplaçats de guerra que malviuen mentre esperen el passaport que els permeti tornar a veure la família.

Durant el mes de febrer vaig estar de vacances: editava els meus curts, anava a festes, estudiava teatre i escrivia poesia dins el metro quan anava a córrer a Filopapos: el Turó de les Nimfes on va morir Sòcrates.

Vivia molt bé però sabia que havia anat a Atenes a ensenyar teatre i cinema. Vaig oferir els meus serveis a Jafra Foundation, una organització cultural gestionada per palestins i sirians i dedicada a oferir educació i serveis bàsics als refugiats. Està a Exarkia: el barri anarquista ple de llibreries. Vaig parlar amb l’Amani, una siriana menuda molt intel·ligent, vam fixar els horaris i una setmana després vaig començar.

Les classes de teatre anaven de mal borràs. Hi havia dies que només venia en Mohamed Sultan, un sirià de 14 anys espigat, callat i amable, i durant dues hores era la dinàmica del foc o caminava per la lluna amb una caixa invisible. Les vam posposar.

El cinema, en canvi, anava de primera! La Marina, una jove valenciana, gravava i editava i jo feia la resta. El primer dia vam improvisar Awda, Retorn. En aquesta pel·li muda un estranger entra al café del poble amb la cara tapada; els clients s’espanten fins que el reconeixen; llavors, s’hi abracen i ballen.

Uns dies després, l’Eva, una noia del Kurdistan sirià, va proposar que féssim un curt basat en el genocidi de la ciutat kurda d’Afrín. Faríem cinema metafòric i ella seria Afrín. El primer dia de rodatge l’Eva no va venir i la Raghad Sultan, germana gran del Mohamed, la va substituir i va actuar de meravella. La segona part es diria Azadi (llibertat en kurmanji). L’Eva seria Azadi: el dia a dia d’una refugiada kurda a la bella ciutat d’Atenes.

Un dia, mentre editàvem, em van demanar si podíem fer una obra de teatre en quatre dies i estrenar-la durant el Festival del Dia de la Terra que faríem a la plaça Sintagma. Cada any els palestins reclamen a Israel que torni la terra robada i que els refugiats tornin a casa. Molts voluntaris palestins són els nets dels expulsats i mai han trepitjat Palestina, van arribar a Atenes fugint de Yarmuck Camp, a Síria, escapant del foc creuat entre el Daesh i l’exèrcit sirià que ha devastat la ciutat.

Vam fer una peça de 15 minuts. Jo era Salomon Sharon, un ultraortodox que assassinava una família palestina i els robava la casa. L’èxit va fer que muntéssim una companyia de teatre.

A Catalunya la lluita i la repressió continuaven. A casa no estava bé, vaig comprar el bitllet de tornada pel dia 10 d’abril i vaig mudar-me a un altre pis.

El 31 de març vaig anar a la meva primera manifestació pro-Palestina al davant de l’ambaixada d’Israel, la policia va carregar, i amb un escut, em van obrir el cap. Un noi alt i prim i amb ulleres se’m va acostar i em va dir:

−Em dic Ahmed, sóc de l’Autoritat Nacional Palestina i cuidaré de tu.

Va pagar el taxi fins a l’hospital i es va esperar una hora mentre un metge i les seves ajudants em cosien la testa sense que els pogués entendre. Una onada de solidaritat em va amarar de cap a peus: començava la era de les bones notícies! En Moutaz, el coordinador de Jafra, em va dir que després de donar el meu art i la meva sang podia viure gratis al seu pis tot el temps que volgués, vaig trobar feina d’actor en una sèrie per la BBC i en una obra de teatre pel festival d’Epidaure i, a més, vaig trobar un teatre per estrenar Palestina: la versió llarga de l’obra que havíem fet.

Catalunya: m’hauràs d’esperar…

Assajava i dirigia sense parar, mostrava símptomes d’esgotament físic i mental. Anglès, àrab i grec: aprenia tres llengües a la vegada.

A Grècia es treballa tots els dies de la setmana i es cobra molt poc, sovint t’enganyen i et paguen menys, les famílies estan molt endeutades, l’administració maltracta la ciutadania i la ciutadania maltracta la ciutat. 4.000 euros: aquest era el preu que havia de pagar si volia cotitzar: la BBC va passar de llarg. A la ciutat hi ha nuclis de consum i tràfic de drogues dures, circulen milers de bitllets falsos i els tripijocs i l’alegalitat són habituals en els tractes: a Grècia la regulació se la passen per l’Arc de la Victòria.

La Maite, una voluntària basca, em va posar en contacte amb la cineasta Helena Taberna. Estava rodant un documental i volia gravar el procés d’elaboració del nostre cine. El 8 de maig va plantar-se amb el seu equip al nostre cafè àrab amb les parets de fusta i un pati ple de gessamí i vam començar el rodatge de Nakba 1948-2018.

«La notícia del reconeixement de l’Estat Palestí posa el punt i final a la nakba, la catàstrofe, i és l’excusa per fer una festa i ballar dubka, recitar poemes de Ghassan Kanafani, cantar Fairuz i fer càntics corals a la llibertat. El resultat? «Inside the Cinema with Helena Taberna».

L’Atenes catalana del segle XIV es deia Cetines. A Fedó és un noi grec que empapera Atenes amb cartells reivindicatius autoproclamant-se l’ambaixador de Cetines. Ens vam conèixer el dia del Treball a la plaça Sintagma. Mentre agitàvem les nostres estelades van venir 10 armaris vestits de negre i ens van dir que o plegàvem les banderes i marxàvem o ens linxaven. Els anarquistes ens van acollir i amb un mallorquí i un grecobasc vam fundar el CDR d’Atenes. La presentació pública la vam fer a la Ràdio dels Pirates.

Veient que l’obra grega era un desastre la vaig deixar. Per fi tornava a tenir temps! Amb les activitats aturades pel Ramadà la feina a Jafra era diferent: netejàvem, repintàvem places i repartíem bosses de menjar a centenars de famílies.

Però jo… enyorava la pàtria i el català. Caminava sense esma pels carrers caòtics amb les butxaques buides. Un vespre li vaig dir a en Moutaz que marxava a Catalunya i que gràcies per tot. Em va dir que No! Que treballaria a Jafra i guanyaria 300 euros al mes. M’ho vaig rumiar i vam encaixar.

Dos dies després em vaig assabentar que marxava a Suècia i que havíem de deixar el pis i mudar-nos a l’edifici on vivien la resta de voluntaris. Tenia el bitllet comprat i el faria servir. A la nova casa vivíem en comunitat. Érem una família de nois orfes i pobres. Tot era de tots i sempre ens ajudàvem.

Vam exhibir les sis pel·lis acabades a l’hotel City Plaza, al Café de Jafra i en un Festival de Kypselis.

Amb la feina feta em va tornar l’alegria i em vaig poder acomiadar de les aventures d’Atenes amb el cap ben alt.

Mai oblidaré la generositat, la fortalesa i l’alegria dels meus amics palestins. Tant de bo que Palestina sigui un estat lliure, els refugiats tornin i els colons marxin. Espero tornar a Atenes i ajudar les víctimes del mal. Us estimo i mai us oblidaré: gràcies per ensenyar-me a ser una persona millor!

Raül Moreno Supervia

Actuant pels drets humans

Recomanacions per airejar l’estiu

L’estiu pot ser un bon moment per dedicar uns minuts per sensibilitzar-nos per les violacions dels drets humans a tot el planeta… La pàgina web d’Amnistia Internacional en la seva secció “Actúa” ho posa fàcil…

La proposta que a mi m’ajuda és llegir els casos, prendre’n consciència, i després signar-ho. De vegades, al cap d’un temps arriba la notícia que una persona ha estat alliberada, que la pena de mort s’ha commutat, que un govern ha legislat en un sentit contrari al que es preveia…

Simple, senzill… però alhora una porta al món del patiment i de la injustícia al món; un munt d’experiències de persones defensores dels drets humans víctimes pel fet de ser-ho; la possibilitat de dur-los després a la pregària… però també el convenciment d’allò que l’individualisme ens està fent oblidar: la unió fa la força!

Maria Antònia Bogónez Aguado