A Grècia amb els refugiats

Quan vaig acabar la carrera de mestra, vaig decidir fer un any sabàtic, cansada de la rutina i del mal plantejament dels continguts de la carrera. Tenia clar que tot i passar a ser una “ni-ni” (ni treballa, ni estudia) volia fer un voluntariat. Després de parlar amb un amic que havia estat a un camp de refugiats, ho vaig tenir clar. A principis d’octubre del 2016, després de buscar amb quin projecte volia participar, vaig marxar al camp de Cherso, al nord de Grècia a col·laborar amb l’associació Open Cultural Center (OCC) l’objectiu de la qual és oferir activitats culturals, socials i educatives a les persones refugiades.

A principi d’octubre érem un 10 voluntaris d’arreu del món que intentàvem tirar endavant l’escola que havíem aixecat al camp. Cada matí quan arribàvem al camp, als volts de les 9 del matí, organitzàvem jocs mentre fèiem temps abans de començar les classes. L’escola començava a les deu i acabava a les quatre, però a les dotze ja no quedava ningú, perquè els alumnes marxaven a mig matí. Cada classe tenia una durada d’una hora. Els infants que venien els separàvem per diferents grups d’edats: de 6 a 8, de 9 a 11, de 12 a 14 i de 15 a 17. En funció de l’assignatura (anglès, matemàtiques, grec…) ho feia un voluntari o un altre, però intentàvem que hi hagués un responsable referent a cada un dels grups. Fer classe era molt complicat. Molts d’ells mai han anat a l’escola i d’altres hi van deixar d’anar quan va començar la guerra. El fet de no haver-hi anat, no només ha fet que, en general, tinguin un nivell de coneixement molt baix, sinó que també hagin perdut els hàbits d’estudi, d’arribar puntual, d’escriure, de fer silenci, de respectar als companys i companyes i al mestre…

Enmig d’aquell caos, mig controlat, vam començar un taller de dibuix, però va ser un fracàs: els infants no tenien paciència, feien quatre gargots i marxaven donant el dibuix per acabat. Arribats en aquest punt vam tenir la idea de fer un conte, Amic meu!, amb els nens i les nenes del camp, que dibuixessin i ens expliquessin la seva història i que al mateix temps servís com a eina de comunicació i sensibilització per explicar la situació de les persones refugiades als infants d’altres països. I així va ser com, després de moltes tardes de dibuixos i d’entrevistes a vuit dels infants del camp, d’haver fet una selecció dels dibuixos i del contingut de les entrevistes, de demanar a en Màrius Serra que ens fes un pròleg, en Lluís Torres que des de Castellbisbal ens va ajudar a definir com volíem que fos el disseny del conte i ens va fer la maquetació, vam tenir el conte llest. Però aquest conte necessitava finançament, algú que es fes càrrec de la impressió. Va ser el Grup Maculart, una empresa dedicada a d’impressió d’estotjos i prospectes farmacèutics de Cerdanyola del Vallès qui ens va regalar els primers 2.500 exemplars.

La presentació del conte va ser a finals de gener de 2017 a la llibreria Claret de Barcelona amb la companyia de l’Arcadi Oliveres i d’en Màrius Serra. A partir d’aquí, vam contactar amb llibreries d’arreu de Catalunya que molt amablement van voler formar part del projecte i ser un punt de venda del conte. També vam començar anar a escoles, instituts, caus i esplais a fer activitats de sensibilització. Mesos més tard de la primera edició, basat en el conte, hem muntat un espectacle pluridisciplinari amb música, dansa, teatre, imatges… que ja hem representat tres vegades.

Després del curs passat, contents per la resposta que va tenir el conte i totes les activitats que en deriven, vam decidir donar nom al projecte de les visites a les escoles. Ara en diem Escola Refugi i és un programa educatiu que segueix el mateix objectiu: sensibilitzar als infants, adolescents i joves de la situació de les persones refugiades, de les quals, per desgràcia, sembla que ja ningú no se’n recordi, però encara està present.

Gràcies al finançament obtingut en el projecte “Amic meu”, OCC ha pogut continuar treballant a Grècia. El camp de refugiats de Cherso, on es va fer el llibre, va ser tancat per les autoritats gregues fa més de mig any. Els seus ocupants han estat traslladats a zones urbanes de la ciutat de Polykastro i és aquí on seguim al seu costat. Actualment estem donant suport a més de 100 persones refugiades a través d’una escola per a infants i adults, un espai per a dones, un centre comunitari i una escola bressol, promovent la seva participació i inclusió local.

Ara que fa un any que marxava, recordo que quan era allà pensava en tota la gent que sou aquí. Pensava que volia que veiéssiu el que està passant, la injustícia d’aquest món, les cruels conseqüències de la guerra i la força de superació i d’adaptació d’aquestes persones. Ara que sóc aquí, me n’adono que és realment complicat entendre el que està passant als camps de Grècia, perquè sembla un altre món, ben lluny de la nostra vida tot i estar a només tres hores llargues d’avió. Però cal que no oblidem que tots formem part del mateix, som iguals i com diu la poetessa Joana Raspall en el seu poema Podries hem de tenir una actitud compromesa ni que sigui per recordar que tots estem exposats, encara que ens pugui semblar impossible, a situacions similars: “Per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar a qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva”.

Maria Clapés

Anuncis

Des de Càritas, amb humilitat

Em demanen des de la direcció de L’Agulla que escrigui sobre el que representa per a mi haver acceptat la direcció de Càritas Anoia Segarra. He acceptat la proposta de fer aquest article, tot i que fa poc temps que he assumit aquesta responsabilitat, com una bona oportunitat per parar a pensar davant del risc de deixar-se portar per la immediatesa i l’activisme.

El primer que m’ha aportat l’entrada activa a Càritas ha estat un canvi de mirada; com a conseqüència d’aquesta nova mirada se’m plantegen nous interrogants i nous reptes, i tot plegat em fa ser més crítica, i em porta a una actitud de reclam de canvi en la vida de l’Església.

Un canvi de mirada

Fins ara, per la meva feina com a professora en un institut de secundària i per la meva militància en moviments i partits d’esquerra, considerava que tenia una visió crítica i complerta de la realitat i de les possibles alternatives. L’entrada a Càritas m’ha fet veure una realitat més complexa i més descarnada.

L’anàlisi de les diferents situacions en què es troben les persones que truquen a la porta de Càritas, i la recerca de respostes i alternatives, m’ha posat en evidència una societat cada cop més dual, on per una banda hi ha una part que va trobant resposta a les seves necessitats i que té diferents oportunitats per tenir “èxit”, i per una altra un col·lectiu que cada cop té més dificultat per aconseguir els mínims per poder dur una vida amb dignitat.

També ha fet que m’adonés del desconeixement que tenim des de la societat de l’èxit, de la realitat dels altres col·lectius, desconeixement que és inconscientment voluntari; es coneix o se sap que hi ha una bona part de persones que no poden compartir els beneficis d’una societat desenvolupada com la nostra, malgrat viure a la nostra ciutat, però no en volem saber més. La pobresa no es vol veure, no fos cas que ens interpel·lés.

Igualment el coneixement més proper d’aquesta realitat fa que canviï la meva lectura del discurs polític. Cada cop més trobo que moltes de les decisions que es prenen des dels diversos nivells de gestió, afavoreixen sempre els sectors que ja ho tenen tot bastant a favor i no arriben als col·lectius que més ho necessiten.

Com no podia ser d’altra manera, també m’ha fet canviar la meva mirada, la meva vivència de la pròpia fe, que tot i que continua sent una fe plena de dubte, em fa pensar que és possible avançar cap una humanitat més digna i em fa augmentar l’esperança amb totes les persones que treballen amb aquest objectiu.

Noves necessitats, nous reptes, nous interrogants

El coneixement de la realitat concreta de la nostra Càritas ens parla de canvis. Aquests darrers anys es pot parlar d’una disminució en el nombre de demandes en relació a les necessitats més immediates, però es constata una situació de cronificació vinculada a la dificultat d’aconseguir treball, deguda sovint a la falta de formació. És en aquest punt on prenem més consciència de la distància que hi ha entre les ofertes de formació que es proposen des dels serveis públics i el punt de partida de les persones que hi haurien de poder accedir.

Aquesta constatació ens demana repensar quin ha de ser el nostre paper i plantejar-nos un treball que vagi més enllà de la resposta immediata, hem d’aprofundir en quin ha de ser l’acompanyament que fem per ajudar a afavorir l’autonomia i l’assoliment d’una situació personal que permeti la incorporació al treball o a la formació especialitzada.

Tot plegat ens genera moltes preguntes: tenim capacitat per donar resposta als nous reptes? Potser hauríem de fer més projectes d’economia social? Amb quins altres agents podem treballar?…

Reclam de canvi en la vida de l’església

En darrer lloc voldria assenyalar que aquest temps d’estada a Càritas m’ha permès conèixer més a fons el discurs i el treball del conjunt de Càritas i m’ha fet sentir que pertanyo a un col·lectiu amb el qual m’identifico i amb el qual puc comptar tant en el treball per elaborar millors respostes, com en el suport al treball del dia a dia, sobretot a través dels estudis i la formació que realitzen.

Contràriament a aquest sentiment de pertinença a un col·lectiu que ajuda a créixer, em sento una mica allunyada de la vida de l’església institució i del seu discurs. En primer lloc he pres consciència de la debilitat de les parròquies i de la dificultat de compartir un llenguatge que ens acosti a més col·lectius i permeti fer créixer la vida comunitària. Aquest és un reclam que se’m planteja perquè penso que l’acció de Càritas ha de ser una acció que surti de la comunitat. Aquest és un altre gran repte.

“Qui vulgui viure amb dignitat i plenitud no té un altre camí que reconèixer l’altre i buscar el seu bé” (Papa Francesc).

Montserrat Roca Tort

Filantropia o solidaritat?

Una trentena de benefactors, entre el miler que van anar a sopar a la sala oval del MNAC a Montjuïc en un acte per recaptar fons contra el càncer, van ser multats per la Guàrdia Urbana per haver aparcat malament el cotxe. La grua municipal va retirar uns quants cotxes, els que estaven sobre passos de vianants, sobre la vorera o bloquejant escales, diu la notícia. Em sembla genial! No, no, que no se’m malinterpreti. El que em sembla genial és la notícia, tota una caricatura social del nostre motlle moral col·lectiu.

Diu un filòsof alemany del qual no recordo el nom que l’ètica de la nostra societat és el benefici personal. Vet aquí: si contribueixes gustosament, a 200 euros el cobert, a una causa universal com la recerca contra el càncer, tens dret a disgustar-te perquè la grua s’ha endut el cotxe mal aparcat? Això de la grua és ben curiós perquè és de les coses que fan més ràbia quan et toquen personalment, i alhora és allò que un reclama més insistentment quan un altre vehicle bloqueja el teu i el conductor està desaparegut. Potser està fent una bona obra però tu no ho saps. O potser està fent una necessitat fisiològica, que és ben comprensible, però tu no ho saps!

Aquí ens agrada celebrar la generositat amb un tiberi i convidar personalitats com el conseller Antoni Comín, que va assistir al sopar benèfic, i es va deslliurar de la multa perquè hi va anar amb cotxe oficial amb conductor. Però la resta de comensals, vaja, de benefactors, hi podien haver anat també amb vehicle públic amb conductor, vull dir, amb autobús o metro, o taxi… tal vegada amb bicicleta. I així contribuir a una altra causa també universal que és la lluita contra el canvi climàtic. No, no. No és cap broma. Imagina’t quants quilos de CO2 evitaríem a l’atmosfera prescindint de tota aquella col·lecció de cotxes.

Ara bé, el més colpidor és que el comandament de la policia que va ordenar multar els cotxes mal aparcats no sabia que s’estava celebrant un acte benèfic. No va ser avisat. Si ho hagués sabut no els hauria multat perquè, diu la notícia, que es permet l’estacionament irregular durant el temps que se celebren determinats actes, sobretot si són benèfics. Em recorda aquells delinqüents que rebaixen pena si confessen el delicte. La confessió d’un delicte és el reconeixement d’aquest, i per tant hauria de comportar l’assumpció personal de la pena justa d’acord al mal perpetrat, i no menys. Però no. Potser algú dirà que barrejo coses de molt diferent caire i magnitud. Els fets són el que menys importa quan el relativisme moral ha arrelat en l’ètica com explica aquell filòsof alemany de nom segurament impronunciable que no recordo: el “jo” per davant del “tots”. Aquí apareix la contradicció entre la solidaritat i el malestar que ens causa tot plegat, ja sigui el corrupte, la grua municipal, el càncer o el cotxe oficial del Conseller.

Salvador Clarós

Celebrar i agrair. 25 anys de camps de solidaritat de Setem Catalunya

25-anys-setemFa 25 anys que Setem Catalunya organitza camps de solidaritat en països del Sud, en racons del món empobrits per la desigualtat i la injustícia. 25 anys! Milers de joves i no tan joves hem fet l’experiència de posar rostre a les notícies (poques, sovint violentes i tràgiques) que ens parlen de la realitat d’Amèrica Central, d’Amèrica del Sud, de l’Àfrica o de l’Àsia.

I enguany van tenir la bona pensada de voler celebrar-ho convocant-nos a tots els participants d’aquests cinc lustres. A l’escola dels Gabrielistes del Besòs, el 2 d’octubre ens vam aplegar persones de diverses generacions. Alguns tot just arribats del camp, d’altres de les primeres fornades. La il·lusió fresca, els ulls brillants de l’entusiasme del viscut aquest estiu revifava els nostres records de fa 8, 10, 15, 21 anys… Podrien ser els nostres fills i filles i les seves reaccions eren com les nostres unes dècades enrere! Preciós! Allò que ens va fer tant de bé, que va fer canviar vides, trajectòries professionals, que va empènyer a assumir compromisos (socials, sindicals, polítics…), que en qualsevol cas va obrir la nostra sensibilitat, es continuava repetint i fent-se ben viu.

Els testimonis del matí assenyalaren la importància d’una experiència, per a molts crucial i fundant. L’intercanvi entre persones de diverses edats, experiències i camps va ser riquíssim: l’energia aclaparadora i la incertesa de com plasmar tot el viscut, com comprometre’s, els somnis apassionats per un món millor del jovent tot just arribat aquest estiu es barrejava amb l’agraïment, la perspectiva, de qui havia fet la vivència anys enrere. Anar a Filipines els havia permès de visitar les presons; a l’Argentina descobrir els moviments polítics i sindicals; arreu havia evidenciat el paper de les dones com a motors de les seves famílies i societats…

I és que anar al Sud, veure la realitat causada per la desigualtat i la injustícia en persones com tu i com jo, amb la sola diferència d’haver nascut en llocs empobrits, fereix, denuncia, interpel·la, commou, trasbalsa… i du a plantejar-se com comprometre’s per construir un món millor, diferent, possible. Al llarg dels anys moltes persones ho han fet. Alguns testimonis en són bon exemple en el web de Setem (http://www.setem.org/site/cat/camps). Tot i que la realitat del món ha canviat i les tecnologies han disminuït distàncies (“com us podíeu organitzar en el grup per vendre samarretes, per quedar, fa 22 anys, quan no hi havia mòbils?”, preguntava algú en un dels grups, sense fer-se a la idea que sense cel·lulars es podia viure fa no massa temps), fer experiència de la realitat pobra i empobrida del Sud continua sent molt recomanable. I ho és fer-ho en grup (es creen vincles que perduren al llarg de la vida i es converteixen en amistat sòlida perquè el compartit és únic i clau en les nostres històries personals) i en el marc d’un procés cuidat com el de Setem. Abans d’anar-hi, cal formar-se, saber on vas, descobrir el mapa de Peters, conèixer persones de camps anteriors, deixar prejudicis. Un cop allà cal –com ens deien en el 94 quan jo vaig anar al Txad–, prendre nota de tot el que viuràs. I de retorn, implicar-se a difondre el que hem vist, escoltat, olorat, tocat, sentit. I posar nom a sentiments, indignacions, somriures, pors… Perquè tot això forma part d’un camp de solidaritat.

Com a novetat de les darreres convocatòries, ens van parlar de famílies que han fet l’experiència juntes. Ha de ser un regal per a tots els membres, grans i petits. I com ho recomanaven!

El diumenge 2 d’octubre va ser un luxe. Un permetre reviure moments importants. Un saber-se part d’un grup ben gran de persones privilegiades que vam poder anar lluny, ben lluny, i ser acollides per qui tenia poc o res. Un renovar el desig de viure existències més coherents (comerç just, austeritat, reciclatge, denúncia, implicació política o sindical,…). Un refermar amistats amb qui van ser companys de viatge i de camp. Un agraïment infinit al Setem que va fer i continua fent possible un sacseig que ens remou, que ens construeix, que ens descentra i obre al món. Un món que és de tothom i pel qual cal lluitar a cada instant.

Gràcies, Setem!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Comentari al llibre de l’Oriol Xirinachs: “Tornem Jesús als pobres” (2)

Aquest article és la continuació del que es va publicar a l’anterior numero de la revista, comentant l’interessant llibre d’Oriol Xirinachs: Tornem Jesús als pobres.

En l’article anterior comentava que al meu entendre Oriol Xirinachs separava tornem-jesus-als-pobresmassa “el món dels pobres del nostre món”, exposava la problemàtica de definir qui són els pobres i què vol dir evangelitzar.

Oriol m’ha respost als meus comentaris, remarcant que el llibre parteix de l’experiència de relació amb uns pobres concrets, d’un grup concret de cristians que han fet les seves limitades reflexions. També em recordava que la seva perspectiva no és ni acadèmica, ni exhaustiva, sinó el mostrar una preocupació fonamental d’aquest grup sobre el dret que tenen aquest pobres concrets de conèixer a Jesús, que dóna i pot donar sentit i joia a les seves vides.

Continuo doncs amb el comentari plantejant la qüestió del subjecte evangelitzador: nosaltres, Jesús, les comunitats i tota l’Església.

4. Qui evangelitza?
Si els pobres són Crists anònims com diu l’Oriol (planes 38-39), són ells els que ens evangelitzen i per tant cal escoltar-los, acollir els seus gests i actituds, com les que vénen de la persona que pateix i ens invita a viure la joia, a donar sentit a la nostra vida. Així doncs, no ens hem de preocupar tant si nosaltres “evangelitzem” sinó si sabem rebre l’evangelització provinent dels pobres. A més, ens cal captar com les nostres pobreses ens estan evangelitzant, gràcies a la llum que ens ofereixen els pobres. La seva existència i les nostres debilitats i les de les persones dels nostres entorns ¿no són l’ocasió per trobar Jesús i a través d’ell sentir-nos perdonats, estimats pel Pare-Mare?

Per tant, els autèntics subjectes de l’evangelització són els pobres (Capítol “¿Els pobres ens evangelitzen?”, planes 44-45) és a dir, tothom. Tots tenim Crist a dins. El que es produeix en els nostres encontres humans és un intercanvi evangelitzador, una correspondència, una reciprocitat, sempre variable, que beneficia a les dues parts sempre.

Segons l’autor els pobres tenen dret a conèixer i poder “viure els valors que ens transmeten, des del fonament darrer que ens permet trobar-hi tota la riquesa i plenitud que són els que nosaltres afirmem trobar en Jesús” (plana 45). Però, que no el capten el fonament? Potser alguns sí i altres no. Però, ens pertoca a nosaltres donar-lo o més aviat descobrir-lo entre tots? Potser nosaltres no estem prou evangelitzats per oferir aquest fonament i encara hem de caminar per deixar-nos humilment portar vers Ell, que segueix estant en els pobres i en les nostres pobreses.

5. De qui és Jesús?
¿On trobem que Jesús està fent alguna cosa per mi?, com diu l’Oriol. Em sembla que en els pobres i en totes les persones en tant i en quant són pobres.

Jesús ja és dels pobres. Està en ells. L’acció de tornar Jesús als pobres és lloable i s’entén, a partir del cert segrest que ha sofert Jesús per part dels “benestants”. Però, ¿aquest Jesús segrestat és Jesús? L’autèntic Jesús el trobarem en els pobres, en les debilitats nostres i de tothom i de manera transparent en la vida dels exclosos. Per tant en aquests sentit no cal tornar-los Jesús, sinó més aviat acollir l’amor de Jesús que ens crida i ens atrau des dels pobres.

6. La pobresa de l’Església
Una qüestió en la que no es fa suficientment cabal és en el procés lent de “marginació” que sofreix l’Església en la nostra societat individualista i materialista. L’Església ha anat perdent influència, com havia de ser. Aquest fet, juntament amb la incapacitat per adaptar-nos als canvis accelerats, i el no saber com transmetre el missatge de l’evangeli, són debilitats que ens apropen realment als pobres.

L’autor admira Jesús com es relaciona amb la gent, com comparteix el dolor del necessitat i el fa participar de la seva joia, com compta amb la fe de l’altre en el signe curatiu i es pregunta com ho hauríem de fer nosaltres com Ell i reconeix la nostra feblesa i la nostra ignorància i inhabilitat.

Us recomano la lectura del llibre, i utilitzar-lo, rellegint els textos que ofereix i responent als qüestionaris que tant a nivell personal com de petit grup, ens poden fer molt de bé.

Quim Cervera

Vegeu comentari de Josep Lligadas

 

Els pobres i l’evangelització

tornem-jesus-als-pobresAquesta revista vol, entre altres coses, fomentar el debat sobre els temes importants de la vida política, social i eclesial. De manera que crec que serà una bona cosa oferir aquí un parell de reflexions a propòsit de l’article que va publicar el Quim Cervera a l’últim número de la revista, titulat “Comentari al llibre l’Oriol Xirinachs: Tornem Jesús als pobres”. L’article és només la primera part del comentari-crítica que continua en un segon article que es publica en aquest mateix número, i que jo no he llegit encara. Però els dos punts que voldria debatre estan molt clarament formulats en l’article del número anterior.

Qui són els pobres. Diu el Quim: “Al meu entendre no crec que hi hagi una frontera massa clara entre nosaltres i els pobres… De fet tots tenim les nostres pobreses, i fragilitats”. Evidentment, és cert que tots tenim les nostres pobreses i fragilitats, però deduir d’aquí que no hi ha una frontera massa clara entre nosaltres i els pobres és una trampa que de fet el que aconsegueix és diluir la brutal realitat de la pobresa enmig nostre i en el món sencer. Entre jo i una persona que viu al carrer, o un refugiat, o un pres, o una mare soltera sense cap suport familiar, hi ha una diferència abismal. I també hi ha una diferència abismal entre jo i una família en la qual ningú no té feina i han de viure de la pensió dels avis o de Càritas. I crec que és fonamental donar tota la visibilitat a aquestes duríssimes situacions, sense diluir-les.

Què és l’evangelització. Diu el Quim: “Estar al costat, acompanyar, tirar endavant accions contra la injustícia social, ¿realment creiem que a tot això li manca alguna cosa per ser realment evangelització?”. No sé què en deu pensar l’autor del llibre, però jo crec que aquesta frase pretén tombar tot el missatge que l’Oriol Xirinachs ens vol transmetre. Responc a la pregunta del Quim: sens dubte, aquestes accions d’humanitat són evangelització, però no ofereixen tota la riquesa que l’anunci de l’Evangeli comporta. Per tant, sí, els manca alguna cosa. Però no els hi manca perquè el “manual del bon evangelitzador” ho digui, o perquè formi part de l’“imaginari clerical” sinó perquè els pobres tenen dret que se’ls ofereixi tot l’Evangeli. És a dir, tenen dret que se’ls parli de Jesucrist i de tot el que Jesucrist pot significar per a ells. No és que, quan jo visito un pres, em senti obligat a parlar-li de Jesucrist, vingui o no vingui a tomb. Sinó que si Jesucrist és important per a mi, i si estic convençut que Jesucrist és un do de vida sobretot per als pobres, jo, si veig que aquell pres serà més feliç si coneix aquesta Bona Nova, miraré de transmetre-l’hi. La meva dona m’ha comentat més d’un cop, amb dolor, que quan treballava d’assistent social va estar acompanyant una dona malalta greu de sida, i ella veia clar que aquella dona podia ser receptiva al coneixement de Jesucrist i que aquest coneixement la podia fer més feliç en aquella situació dolorosa, però per vergonya i per por de fer proselitisme no va ser capaç de dir-n’hi res…

Josep Lligadas