Pel dret a migrar, siguem acollida i hospitalitat

A Migra Studium volem ser acollida i hospitalitat.

Ens hi ajudes?

Aposta per la solidaritat i col·labora per tal que les persones migrades, refugiades i sol·licitants d’asil puguin viure en una llar, seguir formant-se i teixir una xarxa de vincles comunitaris i familiars.


https://somaprop.migrastudium.org

Us en recordeu?

Semblava que la pandèmia quedava enrere, tot i que ara els indicadors semblen repuntar… I en els moments més durs ens aferràvem a pensar que el coronavirus podia ser una oportunitat per fer aprenentatges com a humanitat, ni que el preu fos altíssim en vides, dolor, crisi econòmica… I mesos després potser no ho tenim tan clar…

I si recordem com crèiem que la vida havia d’estar al centre? Que era inqüestionable que els febles (avis, àvies, infants, malalts) eren el bé a protegir? Sí, els més vulnerables en el bell mig de les decisions. Com a Betlem, el més Feble a la menjadora! I els pastors, com els nostres treballadors essencials: vetllant pel que cal cuidar.

I si pensem en les xarxes de solidaritat que es van trenar en els nostres barris i pobles? I si somriem pensant com ens saludàvem amb el veïnat quan sortíem a aplaudir cada vespre? Ara que estrenem Advent, potser podríem veure com cuidar tanta gent que torna a estar sola, tantes famílies que es plantegen com arribar a fer algun obsequi als seus infants…

I aquell silenci de motors de cotxes que ens deixava escoltar el cant d’ocells, pol·lució que disminuïa i permetia que plantes i arbres verdegessin per tot arreu? Ho hem après? Ara que el COP26 ens ha posat davant dels ulls la irreversibilitat de l’emergència climàtica si no fem res ben radical, estem disposats a lluitar, quins passos decidim fer?

I aquesta pandèmia ens ha fet prendre consciència de la nostra vulnerabilitat com a éssers humans i com a societats… Que aquest Nadal, Aquell que s’ha fet vulnerable a Betlem i es fa vulnerable en els petits, adolorits i empobrits del nostre món, ens obri la sensibilitat per fer un 2022 en què vegem que Ell (amb la nostra ajuda) fa noves totes les coses!

Extutelados: de la tutela al abandono a los 18. Jóvenes en movimiento. Asociación Marroquí para la Integración de los Inmigrantes.

L’Asociación Marroquí para la Integración de los Inmigrantes ens envia aquest reportatge sobre la situació dels joves marroquins menors d’edat que arriben sols al nostre país quan compleixen els 18 anys i són considerats majors d’edat. A partir del testimoni de tres joves, s’hi exposen algunes de les principals dificultats d’aquest col·lectiu: la manca de places en recursos habitacionals, els problemes amb la documentació, que els impedeixen treballar de forma regular. Tot plegat, a més a més, en un context social que els menysprea i subestima. Podeu veure’l clicant aquí.

Mercè Solé

50×20 multiplica la solidaritat

Com sabeu, la crisi econòmica de 2008 va castigar molt a les classes populars: la precarietat i la manca de recursos es van estendre profundament pels barris. Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona, del districte de Nou Barris de Barcelona, en van ser un trist exemple: atur, abandonament escolar i desnonaments han estat una notícia massa repetida als diaris.

Aquesta situació de pobresa afecta molt especialment els infants i joves en la seva trajectòria educativa i formativa, i suposa una càrrega que provoca desigualtat per al seu desenvolupament personal i de tota la comunitat. Sensibles a aquestes amenaces que aixequen murs socials, un grup de persones d’aquests barris van crear una caixa comuna amb les seves aportacions per donar resposta solidària a casos a on no arriben les ajudes públiques. Naixia l’associació 50×20: la fita era arribar a 50 voluntaris que aportessin 20 € mensuals per a aquesta causa.

Inicialment les ajudes per a urgències de vivenda i subministraments van ser nombroses, però de mica en mica les adreçades a infants i joves (menjador, material escolar, matrícules de formació, sortides, colònies, activitats extraescolars, desplaçaments…) van tenir més pes.

El funcionament de 50×20 descansa en els seus col·laboradors: mestres, professors i educadors de centres educatius i de formació i lleure que identifiquen els casos de necessitats o urgències no cobertes pels programes públics, per manca de recursos o limitacions administratives. Junts hem creat una xarxa d’ajudes que fa arribar les demandes a l’associació, que les avalua i distribueix als centres.

Des del seu inici, l’associació té una voluntat comunitària i procura que els mestres i formadores demanin una contrapartida educativa als beneficiaris: per exemple, la participació dels pares als actes de l’escola del seu fill, unes hores de voluntariat del jove… Mostres de que les ajudes rebudes suposen un esforç que s’ha de retornar a l’escola i al barri.

La nostra actuació és discreta però transparent: treballem amb els col·laboradors de centres, parròquies i entitats i només per a ells i elles són visibles. Es tracta d’una xarxa solidària de confiança mútua. El nostre blog i correus als socis recullen informació de les ajudes mensuals, a més de la memòria anual de la nostra assemblea de socis i sòcies. Els col·laboradors reben també aquesta informació. De fet, molts dels col·laboradors són socis i van participar en la creació de 50×20.

Som una associació petita que fa coses petites però importants: infants i joves que han tingut un amic invisible gràcies al qual han gaudit de colònies escolars o programes formatius. Escoles com el Mestre Morera o la comunitat parroquial de Sant Bernat estan des del seu començament compromesos amb la iniciativa. I ara, amb la bona experiència recollida, una plataforma similar s’està posant en marxa als barris de Besòs, la Pau i la Mina.

A 50×20 multipliquem els esforços per donar oportunitats a infants, joves i famílies. Us deixem l’enllaç al nostre blog per a més informació.

Manu Quero

Ressorgeix l’homofòbia, rearmem la solidaritat

En els darrers dies, arran de l’assassinat del jove Samuel Luiz a La Corunya, estem vivint un qüestionament sobre què és i que no és homofòbia. Diversos sectors de la política i de la judicatura estan intentant negar una realitat que ha sigut evident: que algú pressuposi quina és la teva sexualitat, t’assenyali i ho faci servir per ferir-te o atacar-te és homofòbia i lgtbifòbia. Se’ns ha intentat dir que aquest assenyalament no és important, ja que la paraula “maricón” és d’ús habitual. Efectivament ho és, tanmateix, amb un sentit pejoratiu. Davant d’això, al col·lectiu LGTB+ tenim la tradició d’agafar les paraules que ens llencen i fer-les servir per reivindicar-nos. Maricón, marieta, bollera… Ho fem per canviar-ne el significat, perquè l’insult forma part del nostre paisatge, com a mecanisme de defensa i com a símbol d’identitat col·lectiva, per identificar la nostra gent.

Per escriure aquest article hem volgut centrar-nos en la nostra vivència personal, ja que sota un pretès debat jurídic s’estan posant en dubte les experiències en les quals nosaltres mateixos vivim i hem viscut: l’homofòbia. Formem part d’una generació de joves que ha crescut abans de la normalització de persones referents LGTB+, abans de les campanyes de sensibilització, i hem hagut de lidiar no sols amb les agressions homofòbiques, sinó també amb l’homofòbia internalitzada, i que ens causa dolor sense necessitat que ho faci una tercera persona. Aquest dolor ve fruit que, sense referents positius ni normalització, l’“adonar-nos” de la pròpia orientació sexual o expressió de gènere (en definitiva, de la pròpia identitat) ens arribava seguida d’un gran silenci i d’una sensació de soledat. Silenci ja que en la nostra intimitat ens hem preguntat com se suposa que havíem de viure la nostra identitat, sense trobar una resposta. També d’una sensació de soledat, de no saber amb qui parlar-ne, de por al rebuig de familiars, companys de classe, amigues i amics, de por a ser ridiculitzat, assenyalat, o fins i tot violentat… Els qui escrivim aquestes línies vam tenir la sort de poder sortir de l’armari i tenir un entorn proper que va acollir amb relativa acceptació, sense obviar algunes situacions concretes de violència que hem patit a les classes, als carrers, sortint de festa… No obstant això, vam haver d’aprendre a com lluitar contra l’homofòbia, no sols individualment establint mecanismes de defensa i prevenció, també organitzant-nos col·lectivament generant entorns segurs. En aquests espais de trobada hem pogut compartir que allò que havíem viscut com un drama individual, és un problema social, i hem après a viure positivament la nostra identitat.

Després de cert temps en aquesta còmoda tranquil·litat, pensàvem que la sensació de relativa seguretat, per a nosaltres i per a la gent més jove, ja era irreversible. Que la nostra societat havia arribat a uns nivells de progrés profitosos per a nosaltres i per a les generacions futures. Amb els anys hi ha hagut un procés de consolidació d’un consens social que havia esdevingut un veritable progrés civilitzatori. La majoria de les persones de la nostra societat entenen que els drets LGTB+ són drets humans, i que no són opinables, Aquest consens fa que qui està en contra dels drets LGTB+ esdevingui una minoria, calli la seva homofòbia i quedi fora del debat.

La ultradreta ha aprofitat aquesta minoria com a nínxol per a alimentar la seva base social i electoral, i els diu que allò que pensen en la intimitat no hi ha problema en fer-ho públic. Això ha causat un ressorgiment del pensament egoista, insolidari, que veu el discurs homòfob com una forma de “trencar el que és políticament correcte”, un discurs que cala no només en persones adultes sinó també en joves desorientats que ho veuen com una forma de rebel·lia.

Una forma de rebel·lia que porta a persones joves a parlar sense embuts a les xarxes sobre com apallissar homosexuals, i que porta fins i tot a normalitzar-ho per segons qui. Som conscients que d’homofòbia n’hi ha cada dia, però el cas del Samuel ens ha afectat en particular.

Ens remou per dins, moltes persones LGTB+ ens sentim interpel·lades, ja que moltes hem viscut experiències molt semblants. Ens podria passar avui mateix. I no només a nosaltres, li pot passar a qualsevol persona que pugui ser llegida com a diferent, amb certa ploma o que vesteixi de forma poc normativa, ens podria passar a totes.

Ens havien ensenyat a no abaixar el cap, ens havien dit que havíem de ser valents i respondre amb dignitat davant les agressions. “No deixis que et converteixin en una víctima”, ens hem sentit dir moltes vegades. Però el Samuel va respondre “de què” quan li deien “maricón”, i el van matar.

I com diuen les feministes al parlar de la violència masclista: no volem ser valentes, volem ser lliures. No estem disposats a tornar a passar por i això passa per tornar a construir un consens que ens protegeixi, a nosaltres i a altres col·lectius. Per fer-ho, ens calen aliances. Necessitem que quan algú faci servir la nostra identitat com un insult, el silenci no sigui còmplice. Necessitem persones que sense formar part del col·lectiu LGTB+ ens defensin, de la mateixa manera que nosaltres les defensaríem davant d’altres discriminacions. Davant el ressorgiment de l’homofòbia i la lgtbifòbia, aixequem la bandera de la solidaritat.

Marc Collado i Ramon Gutiérrez

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres.

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres. Angle Editorial. Barcelona, 2021. 170 pàg.

Anar recorrent les 17 paraules que l’Arcadi Oliveres ens presenta en aquest llibre és tornar a escoltar-lo… I retrobar l’activista i cristià, acollidor, senzill, coherent, present en tants carrers i en tants actes… I com quan l’escoltaves en una xerrada, et fa plantejar les teves petites decisions corrents, evidenciant-te les conseqüències que tenen.

Si alguna cosa m’ha marcat en les seves darreres entrevistes i també en les pàgines d’aquesta obra és la profunda esperança que traspuava. Com la necessitem! Com la necessito!

Ah, i si us passava com a mi, que quan anava a alguna de les seves activitats em preguntava quan trigaria en esmentar la Caixa, no us decebrà… Aquí també apareix… Em va provocar un gran somriure trobar citat CaixaBank. Arcadi, sempre Arcadi. Gràcies per tant! Gràcies per tot!

Maria Antònia Bogónez Aguado

«Cayucos» per sortir de l’exclusió

La ignominiosa travessa del Mediterrani de milers de migrants que es veuen obligats a marxar dels seus països és una història d’horror si coneixem cas a cas les persones afectades. A l’Arxiprestat Badalona Nord i Sud, aquesta situació s’ha encarnat amb l’assentament irregular del barri del Gorg a Badalona on una nau es va incendiar provocant la mort de cinc persones. Aquest cas, que va despertar un gran interès mediàtic i de l’opinió pública està remetent com a notícia, però el cert és que aquest col·lectiu continua vivint amb penúria.

Des de Justícia i Pau de Badalona s’ha ideat l’acció solidària «L’horitzó és Àfrica» que té el propòsit de sensibilitzar la ciutadania i recollir fons econòmics. Així, Ibrahima Seydi, un escultor senegalès que ja porta molts anys a Catalunya, ha produït al seu país d’origen unes 150 figures artesanals en fusta en sis models diferents amb noms de persones que han mort en la travessia. Els fons obtinguts de la venda (es calculen 5.500 €) serviran per donar suport a l’associació Almas Quemadas, que aglutina persones afectades per l’incendi de la nau, i també per pagar el treball de l’escultor.

En l’acció també s’han implicat les Càritas parroquials de Sant Josep i de Santa Maria, la Fundació Llegat Roca i Pi, el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, Stop Mare Mortum, l’Associació Noves Vies, Open Arms i el propi Arxiprestat. Igualment, també s’estan explorant altres sortides per a la integració sociolaboral d’aquest col·lectiu.

Aquí teniu l’enllaç al formulari per reservar les escultures.

Desde la Cañada Real

La Cañada Real Galiana era una antigua vía de trashumancia, que se ha ido convirtiendo, desde hace años, en un poblado intercultural, a 15 Km de la Puerta del Sol de Madrid. Allí conviven, en seis sectores diferentes, poblaciones de etnia gitana española, gitana rumana, marroquí, latinoamericana y paya.

La Parroquia de Santo Domingo de la Calzada está enclavada en el sector 6, el más descartado, vulnerable y el de mayor cultivo de marihuana y de venta y consumo de droga. Nuestros vecinos y vecinas que viven alrededor, han necesitado, estos últimos días de nevadas y hielo, un cobijo para pasar la noche, no morir congelados y poder tener un desayuno caliente. El Ayuntamiento de Madrid nos pidió la Parroquia para montar allí un dispositivo que los acogiera. Estamos encantadas con esta “ocupación”. También deseamos, por esas personas, que se resuelva de una forma más permanente.

Desde el pasado 2 de octubre de 2020 hasta el día de hoy (14 de enero de 2021) están sin suministro eléctrico los sectores 5 y 6 de Cañada Real. Esta situación está afectando directamente a más de 1.200 familias (según el censo de la Comunidad de Madrid: son un total de 4.500 personas, de las cuales más de 1.800 son niños, niñas y adolescentes).

Muchas cartas y comunicados se han escrito a lo largo de estos casi cuatro meses, por parte de Cáritas Diocesana de Madrid, la Parroquia de Santo Domingo de la Calzada, asociaciones vecinales, educativas y culturales insertas en la propia Cañada y trabajando allí y comunidades de creyentes, para denunciar esta injusta e inhumana realidad que está violando derechos tan fundamentales como los derechos de la infancia, de la salud (no debemos olvidar que nos encontramos en una situación de pandemia que obliga a extremar las medidas de higiene y esta situación lo hace imposible), de la educación y de la vida.

Ninguna de las Administraciones firmantes del Pacto Regional (Comunidad de Madrid, Ayuntamiento de Madrid y Delegación de Gobierno. 17 de mayo de 2017) ni la empresa suministradora de luz, Naturgy, son capaces de ponerse de acuerdo y restablecer la luz en Cañada, para que deje de vivirse este drama.

La comunidad parroquial llevamos meses participando activamente en todo lo relacionado con la parte estructural que conlleva la solución y viviendo con enorme dolor, impotencia, implicación y cercanía esta situación que afecta a tantas familias con su historia concreta, con rostros y nombres conocidos y queridos.

Personalmente, incluso ahora en confinamiento y sin poder estar de forma presencial allí, la relación y el acompañamiento mutuo me llegan como un gran regalo. Lo recibo cuando nos llaman al teléfono de la parroquia, a la hora que lo necesitan o les sobreviene: un parto en estos días de borrasca de nieve, un ingreso urgente en el hospital ante una hemorragia digestiva del marido, una falta de pañales y alimento para sus bebés, la imposibilidad de que sus hijos e hijas vayan al colegio por no tener ropa limpia y no poder lavarla, la urgencia de reponer bombonas de butano y las mil incidencias que suceden en el día a día. Con una enorme dignidad y paciencia.

En noviembre celebramos una Semana Solidaria de Oración y Ayuno para “Escuchar a Dios en la oscuridad de Cañada” porque, como dice Jesús en el Evangelio y nos lo recordaba Agustín, nuestro párroco: «Hay demonios que solo se van con ayuno y oración». «Orar es aprender a ver las cosas con los ojos de Jesús para sentirlas con el corazón de Dios», y aprender a sentir cómo Dios requiere «tiempo a su escucha, a escudriñar la realidad y a Él mismo». «Ayunar es no cerrarte a tu propia carne», es «desproveerte» para «encontrarte» con el otro; no es un «sacrificio para conseguir algo», sino «abrir el corazón sin remilgos para que lo esencial aflore».

El calendario 2021 de la parroquia, refleja con fotos, doce causas para la esperanza, vividas en Cañada, en estos meses de Covid.

En estos últimos días, para paliar un poco el intenso frío que soportan, desde Cáritas de la Parroquia hemos hecho un llamamiento a la solidaridad y al compartir para que pueda llegarles una ayuda a las libretas de ahorros de las familias del sector 6 y puedan solucionar lo más inmediato. Cuentan con nuestro apoyo, acompañamiento y ayuda.

Teresa Pascual

Si voleu conèixer una mica més què es La Cañada, podeu veure aquest reportatge del programa Pueblo de Dios clicant aquí.

Els reptes de Pepa Torres

No hi ha res com llegir-se la ponència sencera amb el seu llenguatge fresc, però vull compartir amb vosaltres els aspectes que em van semblar més suggerents. No es tracta, tanmateix, d’un resum sistemàtic:

Foto: Francisco Leao. Pixabay

El passat 12 d’octubre, com és costum, l’ACO va celebrar la seva jornada general. Ho va fer, per via telemàtica, amb una ponència esplèndida de Pepa Torres, que portava per títol “Obrir camins d’esperança i d’inclusió en temps de pandèmia”, que podeu llegir sencera aquí.

  1. Correm el risc de trobar “natural” i per tant d’acceptar amb resignació la creixent desigualtat i l’exclusió i el fet que l’economicisme de les grans corporacions, que campen al seu aire, ens porta a una crisi energètica que causa ja ara moltes víctimes i que amenaça la població mundial.
  2. La convicció estesa que cadascú obté allò que es mereix. De manera que les persones que van quedant excloses ho són per causes de què nosaltres no ens sentim responsables. És el mateix, en el fons, que pensar que Déu premia els bons i castiga els dolents, una percepció que ja el llibre de Job intenta desmuntar.
  3. La volàtil ètica emocional que ens mou només a curt termini, de forma individualista, sense organització col·lectiva.
  4. La desafecció política i institucional, la desconfiança i la crítica continuada… sense compromís. Substituïm vinculació per connexió.
  5. L’increment de l’aporofòbia (rebuig als pobres) i del racisme. Els pobres ho són per la seva incapacitat personal i esdevenen un llast per al conjunt. Per això és legítim invisibilitzar-los o marginar-los.
  6. L’autoritarisme com a control social. Els i les “policies de balcó” en són una mostra. Es denuncia més fàcilment que no pas es busquen solucions.

Pepa Torres va proposar algunes escletxes per obrir camins d’inclusió i d’esperança. D’entre les moltes coses que va dir em van cridar l’atenció especialment aquestes:

  1. Substituir la fantasia de la suficiència per l’experiència de la interdependència mútua. Això ens recorda que tots som vulnerables i posa al mig de les nostres relacions la cura mútua, la “cuidadanía”, que deia la Pepa.
  2. Canviar de ritme. Promoure la cultura de la pausa respecte a la “rapidació”, aquest ritme brutal d’actuar sense pensar gaire, de fer diverses coses simultàniament i immediatament. Sense visió contemplativa, silenci, dubte, crítica compartida no anem enlloc.
  3. La urgència de les tres tes. En castellà, “techo, trabajo y tierra”. El tema de la manca d’habitatge accessible s’ha aguditzat més encara amb la Covid, la precarietat laboral i l’amplitud del ventall de les condicions de treball s’ha fet molt gran i la necessitat d’una agricultura –i d’una alimentació– sana, sostenible i per a tothom s’ha posat en evidència.

Venceu la mandra i llegiu la Pepa. A mi em va fer pensar i em va animar a continuar buscant camins. A veure si soc capaç de trobar-ne.

Mercè Solé

Una petita reflexió sobre la solidaritat des de Ngovayang (Camerun)

El meu amic Enric Segarra m’ha demanat compartir amb vosaltres el que significa “solidaritat”. És d’aquestes paraules tan grans que ho poden significar tot i res, que poden estar plenes de contingut fins al punt d’impulsar una vida sencera, o que poden ser usades en discursos totalment buits de significat.

Ngovayang és una petita missió, una vall entre muntanyes, al sud del Camerun. Aquí convivim els pigmeus Bagyeli –uns 3.000 en el món, tots viuen aquí–, diferents poblacions bantús –principalment Ngumba, Fang i Basa–, dos missioners oblats –un de la RD del Congo i un altre de Nigèria–, un diaca camerunès i quatre germanes de la Puresa de Maria –dues germanes congoleses i dues germanes espanyoles.

Per a mi, la solidaritat està estretament lligada a l’amistat. És veure en l’altre –com diu Stephan Zweig en la seva genial novel·la– els ulls del germà etern. Veure en l’altre a una persona com jo, ni més ni menys, amb el mateix dret a viure una vida digna, a estudiar, a curar-se quan està malalt, a gaudir d’aigua potable… a somiar, a tenir una feina, a participar en la construcció de la societat, a formar una família, a desplaçar-se on vol, a tornar a la terra amb dignitat… a ser, simplement, un ésser humà.

La solidaritat és una forma d’amistat. I l’amistat és acceptar els altres tal com són, en la dignitat del que són, pel que són en si mateixos. És estimar en cada ésser humà a tota l›espècie humana, però estimant a cadascú en particular.

La solidaritat, en aquesta petita vall, està feta de coses petites: netejar junts el col·legi per preparar demà la vinguda dels nens, compartir junts un àpat o una fruita del camp, aprendre a dialogar en una llengua nova perquè expressa la visió del món d’una altra persona, el seu pensar i sentir… està teixida de noms i rostres concrets. Alguns d’aquests rostres són els dels nens de CM2 (6è de Primària) que després de més de dos mesos fora de les aules per la Covid19, tornen per a preparar els exàmens de fi de curs. Amb ells us deixo…

Victoria Braquehais
lasolidaritatunbonremei.com

Un llegat més d’en Jaume Botey

Benvolguts amigues i amics d’en Jaume Botey,

Tal com vam exposar a la trobada del passat 15 de febrer a l’Institut Torras i Bages de l’Hospitalet, estem treballant per donar continuïtat i aprofundir en el que ha estat per nosaltres el Llegat d’en Jaume. Simplificant una mica dèiem que el principal llegat som cadascuna de nosaltres i allò que nosaltres puguem i vulguem fer en els eixos vitals que hem vist i hem compartit amb ell.

Un aquests eixos és la solidaritat entre persones i entre pobles, solidaritat horitzontal de tu a tu. Juntament amb la Fundació l’Olivera en Jaume estava compromès amb la comunitat rural de San Pablo Tacaná, de Guatemala, específicament amb el projecte de construir una microcentral hidroelèctrica per tal que tinguessin llum a partir dels seus recursos propis, l’aigua. El projecte porta el nom de LUZ DE TODOS.

És per aquest motiu que us enviem aquest projecte que ja porta sis anys treballant-se a nivell tècnic i comunitari, des d’aquí i des d’allà. Ara estem en el punt de recollida de diners per fer-lo possible. Bàsicament es tracta d’avalar el préstec que els donarà la Cooperativa de Crèdit Coop57. També es necessitarà una quantitat a fons perdut, per qui pugui i vulgui fer una aportació en aquest sentit.

En la informació que us adjuntem està molt explicat el què i el com. Ha estat preparada per en Carles Ahumada (Cooperativa l’Olivera), pel Paco Hernández (CASAL) i per la cooperativa de crèdit Coop57.

Us animem a participar en aquest projecte i a donar-li difusió en el vostre entorn: “Un altre món és possible, molt necessari i l’anem construint”.

Cordialment,

Grup Promotor Llegat Jaume Botey i Vallès

Necessitem el vostre suport

LUZDETODOS és un programa per proporcionar un servei digne, mediambientalment sostenible i econòmicament accessible per a tots els habitants de comunitats aïllades de San Pablo de Tacanà, regió occidental de Guatemala, víctimes dels abusos dels poders econòmics i fàctics que s’han apropiat de la producció d’energia en el seu propi territori.

Aquest programa forma part dels projectes que la Fundació L’Olivera duu a terme en l’àmbit de la cooperació internacional, que en aquesta ocasió compta també amb el suport d’altres entitats com Aiguasol, Tandem Social, Fets i el Centro Autogestionario Solidaridad Área Latina Casal. Ens ajudes a encendre el llum? Per fer-lo possible, és necessària la implicació de molta gent que sumi esforços per tal d’aconseguir els avals necessaris per al finançament de la construcció de la central hidroelèctrica que ha d’assegurar l’autosuficiència energètica d’aquestes comunitats, ara sense garanties de subministrament elèctric. També pots ajudar-nos a difondre aquest video.

Un català al cor d’Atenes

Hi vaig aterrar el 31 de gener. Als meus 38 anys era la segona vegada que visitava la capital de Grècia. Volia ensenyar teatre i cinema.

Atenes és una ciutat gegantina situada al cor de l’Àtica. Hi respiren 5 milions de persones. El trànsit és caòtic i letal i les façanes estan plenes de grafitis i gargots. Les cases brutes i derruïdes son a tocar de l’Acròpolis o de les columnes de marbre del Temple de Zeus. Als carrers hi veus gossos dormint, gent apressada amb gots de plàstic plens de cafè, artistes i venedors ambulants, turistes, pobres, folls i milers de desplaçats de guerra que malviuen mentre esperen el passaport que els permeti tornar a veure la família.

Durant el mes de febrer vaig estar de vacances: editava els meus curts, anava a festes, estudiava teatre i escrivia poesia dins el metro quan anava a córrer a Filopapos: el Turó de les Nimfes on va morir Sòcrates.

Vivia molt bé però sabia que havia anat a Atenes a ensenyar teatre i cinema. Vaig oferir els meus serveis a Jafra Foundation, una organització cultural gestionada per palestins i sirians i dedicada a oferir educació i serveis bàsics als refugiats. Està a Exarkia: el barri anarquista ple de llibreries. Vaig parlar amb l’Amani, una siriana menuda molt intel·ligent, vam fixar els horaris i una setmana després vaig començar.

Les classes de teatre anaven de mal borràs. Hi havia dies que només venia en Mohamed Sultan, un sirià de 14 anys espigat, callat i amable, i durant dues hores era la dinàmica del foc o caminava per la lluna amb una caixa invisible. Les vam posposar.

El cinema, en canvi, anava de primera! La Marina, una jove valenciana, gravava i editava i jo feia la resta. El primer dia vam improvisar Awda, Retorn. En aquesta pel·li muda un estranger entra al café del poble amb la cara tapada; els clients s’espanten fins que el reconeixen; llavors, s’hi abracen i ballen.

Uns dies després, l’Eva, una noia del Kurdistan sirià, va proposar que féssim un curt basat en el genocidi de la ciutat kurda d’Afrín. Faríem cinema metafòric i ella seria Afrín. El primer dia de rodatge l’Eva no va venir i la Raghad Sultan, germana gran del Mohamed, la va substituir i va actuar de meravella. La segona part es diria Azadi (llibertat en kurmanji). L’Eva seria Azadi: el dia a dia d’una refugiada kurda a la bella ciutat d’Atenes.

Un dia, mentre editàvem, em van demanar si podíem fer una obra de teatre en quatre dies i estrenar-la durant el Festival del Dia de la Terra que faríem a la plaça Sintagma. Cada any els palestins reclamen a Israel que torni la terra robada i que els refugiats tornin a casa. Molts voluntaris palestins són els nets dels expulsats i mai han trepitjat Palestina, van arribar a Atenes fugint de Yarmuck Camp, a Síria, escapant del foc creuat entre el Daesh i l’exèrcit sirià que ha devastat la ciutat.

Vam fer una peça de 15 minuts. Jo era Salomon Sharon, un ultraortodox que assassinava una família palestina i els robava la casa. L’èxit va fer que muntéssim una companyia de teatre.

A Catalunya la lluita i la repressió continuaven. A casa no estava bé, vaig comprar el bitllet de tornada pel dia 10 d’abril i vaig mudar-me a un altre pis.

El 31 de març vaig anar a la meva primera manifestació pro-Palestina al davant de l’ambaixada d’Israel, la policia va carregar, i amb un escut, em van obrir el cap. Un noi alt i prim i amb ulleres se’m va acostar i em va dir:

−Em dic Ahmed, sóc de l’Autoritat Nacional Palestina i cuidaré de tu.

Va pagar el taxi fins a l’hospital i es va esperar una hora mentre un metge i les seves ajudants em cosien la testa sense que els pogués entendre. Una onada de solidaritat em va amarar de cap a peus: començava la era de les bones notícies! En Moutaz, el coordinador de Jafra, em va dir que després de donar el meu art i la meva sang podia viure gratis al seu pis tot el temps que volgués, vaig trobar feina d’actor en una sèrie per la BBC i en una obra de teatre pel festival d’Epidaure i, a més, vaig trobar un teatre per estrenar Palestina: la versió llarga de l’obra que havíem fet.

Catalunya: m’hauràs d’esperar…

Assajava i dirigia sense parar, mostrava símptomes d’esgotament físic i mental. Anglès, àrab i grec: aprenia tres llengües a la vegada.

A Grècia es treballa tots els dies de la setmana i es cobra molt poc, sovint t’enganyen i et paguen menys, les famílies estan molt endeutades, l’administració maltracta la ciutadania i la ciutadania maltracta la ciutat. 4.000 euros: aquest era el preu que havia de pagar si volia cotitzar: la BBC va passar de llarg. A la ciutat hi ha nuclis de consum i tràfic de drogues dures, circulen milers de bitllets falsos i els tripijocs i l’alegalitat són habituals en els tractes: a Grècia la regulació se la passen per l’Arc de la Victòria.

La Maite, una voluntària basca, em va posar en contacte amb la cineasta Helena Taberna. Estava rodant un documental i volia gravar el procés d’elaboració del nostre cine. El 8 de maig va plantar-se amb el seu equip al nostre cafè àrab amb les parets de fusta i un pati ple de gessamí i vam començar el rodatge de Nakba 1948-2018.

«La notícia del reconeixement de l’Estat Palestí posa el punt i final a la nakba, la catàstrofe, i és l’excusa per fer una festa i ballar dubka, recitar poemes de Ghassan Kanafani, cantar Fairuz i fer càntics corals a la llibertat. El resultat? «Inside the Cinema with Helena Taberna».

L’Atenes catalana del segle XIV es deia Cetines. A Fedó és un noi grec que empapera Atenes amb cartells reivindicatius autoproclamant-se l’ambaixador de Cetines. Ens vam conèixer el dia del Treball a la plaça Sintagma. Mentre agitàvem les nostres estelades van venir 10 armaris vestits de negre i ens van dir que o plegàvem les banderes i marxàvem o ens linxaven. Els anarquistes ens van acollir i amb un mallorquí i un grecobasc vam fundar el CDR d’Atenes. La presentació pública la vam fer a la Ràdio dels Pirates.

Veient que l’obra grega era un desastre la vaig deixar. Per fi tornava a tenir temps! Amb les activitats aturades pel Ramadà la feina a Jafra era diferent: netejàvem, repintàvem places i repartíem bosses de menjar a centenars de famílies.

Però jo… enyorava la pàtria i el català. Caminava sense esma pels carrers caòtics amb les butxaques buides. Un vespre li vaig dir a en Moutaz que marxava a Catalunya i que gràcies per tot. Em va dir que No! Que treballaria a Jafra i guanyaria 300 euros al mes. M’ho vaig rumiar i vam encaixar.

Dos dies després em vaig assabentar que marxava a Suècia i que havíem de deixar el pis i mudar-nos a l’edifici on vivien la resta de voluntaris. Tenia el bitllet comprat i el faria servir. A la nova casa vivíem en comunitat. Érem una família de nois orfes i pobres. Tot era de tots i sempre ens ajudàvem.

Vam exhibir les sis pel·lis acabades a l’hotel City Plaza, al Café de Jafra i en un Festival de Kypselis.

Amb la feina feta em va tornar l’alegria i em vaig poder acomiadar de les aventures d’Atenes amb el cap ben alt.

Mai oblidaré la generositat, la fortalesa i l’alegria dels meus amics palestins. Tant de bo que Palestina sigui un estat lliure, els refugiats tornin i els colons marxin. Espero tornar a Atenes i ajudar les víctimes del mal. Us estimo i mai us oblidaré: gràcies per ensenyar-me a ser una persona millor!

Raül Moreno Supervia

Actuant pels drets humans

Recomanacions per airejar l’estiu

L’estiu pot ser un bon moment per dedicar uns minuts per sensibilitzar-nos per les violacions dels drets humans a tot el planeta… La pàgina web d’Amnistia Internacional en la seva secció “Actúa” ho posa fàcil…

La proposta que a mi m’ajuda és llegir els casos, prendre’n consciència, i després signar-ho. De vegades, al cap d’un temps arriba la notícia que una persona ha estat alliberada, que la pena de mort s’ha commutat, que un govern ha legislat en un sentit contrari al que es preveia…

Simple, senzill… però alhora una porta al món del patiment i de la injustícia al món; un munt d’experiències de persones defensores dels drets humans víctimes pel fet de ser-ho; la possibilitat de dur-los després a la pregària… però també el convenciment d’allò que l’individualisme ens està fent oblidar: la unió fa la força!

Maria Antònia Bogónez Aguado

A Grècia amb els refugiats

Quan vaig acabar la carrera de mestra, vaig decidir fer un any sabàtic, cansada de la rutina i del mal plantejament dels continguts de la carrera. Tenia clar que tot i passar a ser una “ni-ni” (ni treballa, ni estudia) volia fer un voluntariat. Després de parlar amb un amic que havia estat a un camp de refugiats, ho vaig tenir clar. A principis d’octubre del 2016, després de buscar amb quin projecte volia participar, vaig marxar al camp de Cherso, al nord de Grècia a col·laborar amb l’associació Open Cultural Center (OCC) l’objectiu de la qual és oferir activitats culturals, socials i educatives a les persones refugiades.

A principi d’octubre érem un 10 voluntaris d’arreu del món que intentàvem tirar endavant l’escola que havíem aixecat al camp. Cada matí quan arribàvem al camp, als volts de les 9 del matí, organitzàvem jocs mentre fèiem temps abans de començar les classes. L’escola començava a les deu i acabava a les quatre, però a les dotze ja no quedava ningú, perquè els alumnes marxaven a mig matí. Cada classe tenia una durada d’una hora. Els infants que venien els separàvem per diferents grups d’edats: de 6 a 8, de 9 a 11, de 12 a 14 i de 15 a 17. En funció de l’assignatura (anglès, matemàtiques, grec…) ho feia un voluntari o un altre, però intentàvem que hi hagués un responsable referent a cada un dels grups. Fer classe era molt complicat. Molts d’ells mai han anat a l’escola i d’altres hi van deixar d’anar quan va començar la guerra. El fet de no haver-hi anat, no només ha fet que, en general, tinguin un nivell de coneixement molt baix, sinó que també hagin perdut els hàbits d’estudi, d’arribar puntual, d’escriure, de fer silenci, de respectar als companys i companyes i al mestre…

Enmig d’aquell caos, mig controlat, vam començar un taller de dibuix, però va ser un fracàs: els infants no tenien paciència, feien quatre gargots i marxaven donant el dibuix per acabat. Arribats en aquest punt vam tenir la idea de fer un conte, Amic meu!, amb els nens i les nenes del camp, que dibuixessin i ens expliquessin la seva història i que al mateix temps servís com a eina de comunicació i sensibilització per explicar la situació de les persones refugiades als infants d’altres països. I així va ser com, després de moltes tardes de dibuixos i d’entrevistes a vuit dels infants del camp, d’haver fet una selecció dels dibuixos i del contingut de les entrevistes, de demanar a en Màrius Serra que ens fes un pròleg, en Lluís Torres que des de Castellbisbal ens va ajudar a definir com volíem que fos el disseny del conte i ens va fer la maquetació, vam tenir el conte llest. Però aquest conte necessitava finançament, algú que es fes càrrec de la impressió. Va ser el Grup Maculart, una empresa dedicada a d’impressió d’estotjos i prospectes farmacèutics de Cerdanyola del Vallès qui ens va regalar els primers 2.500 exemplars.

La presentació del conte va ser a finals de gener de 2017 a la llibreria Claret de Barcelona amb la companyia de l’Arcadi Oliveres i d’en Màrius Serra. A partir d’aquí, vam contactar amb llibreries d’arreu de Catalunya que molt amablement van voler formar part del projecte i ser un punt de venda del conte. També vam començar anar a escoles, instituts, caus i esplais a fer activitats de sensibilització. Mesos més tard de la primera edició, basat en el conte, hem muntat un espectacle pluridisciplinari amb música, dansa, teatre, imatges… que ja hem representat tres vegades.

Després del curs passat, contents per la resposta que va tenir el conte i totes les activitats que en deriven, vam decidir donar nom al projecte de les visites a les escoles. Ara en diem Escola Refugi i és un programa educatiu que segueix el mateix objectiu: sensibilitzar als infants, adolescents i joves de la situació de les persones refugiades, de les quals, per desgràcia, sembla que ja ningú no se’n recordi, però encara està present.

Gràcies al finançament obtingut en el projecte “Amic meu”, OCC ha pogut continuar treballant a Grècia. El camp de refugiats de Cherso, on es va fer el llibre, va ser tancat per les autoritats gregues fa més de mig any. Els seus ocupants han estat traslladats a zones urbanes de la ciutat de Polykastro i és aquí on seguim al seu costat. Actualment estem donant suport a més de 100 persones refugiades a través d’una escola per a infants i adults, un espai per a dones, un centre comunitari i una escola bressol, promovent la seva participació i inclusió local.

Ara que fa un any que marxava, recordo que quan era allà pensava en tota la gent que sou aquí. Pensava que volia que veiéssiu el que està passant, la injustícia d’aquest món, les cruels conseqüències de la guerra i la força de superació i d’adaptació d’aquestes persones. Ara que sóc aquí, me n’adono que és realment complicat entendre el que està passant als camps de Grècia, perquè sembla un altre món, ben lluny de la nostra vida tot i estar a només tres hores llargues d’avió. Però cal que no oblidem que tots formem part del mateix, som iguals i com diu la poetessa Joana Raspall en el seu poema Podries hem de tenir una actitud compromesa ni que sigui per recordar que tots estem exposats, encara que ens pugui semblar impossible, a situacions similars: “Per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar a qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva”.

Maria Clapés

Des de Càritas, amb humilitat

Em demanen des de la direcció de L’Agulla que escrigui sobre el que representa per a mi haver acceptat la direcció de Càritas Anoia Segarra. He acceptat la proposta de fer aquest article, tot i que fa poc temps que he assumit aquesta responsabilitat, com una bona oportunitat per parar a pensar davant del risc de deixar-se portar per la immediatesa i l’activisme.

El primer que m’ha aportat l’entrada activa a Càritas ha estat un canvi de mirada; com a conseqüència d’aquesta nova mirada se’m plantegen nous interrogants i nous reptes, i tot plegat em fa ser més crítica, i em porta a una actitud de reclam de canvi en la vida de l’Església.

Un canvi de mirada

Fins ara, per la meva feina com a professora en un institut de secundària i per la meva militància en moviments i partits d’esquerra, considerava que tenia una visió crítica i complerta de la realitat i de les possibles alternatives. L’entrada a Càritas m’ha fet veure una realitat més complexa i més descarnada.

L’anàlisi de les diferents situacions en què es troben les persones que truquen a la porta de Càritas, i la recerca de respostes i alternatives, m’ha posat en evidència una societat cada cop més dual, on per una banda hi ha una part que va trobant resposta a les seves necessitats i que té diferents oportunitats per tenir “èxit”, i per una altra un col·lectiu que cada cop té més dificultat per aconseguir els mínims per poder dur una vida amb dignitat.

També ha fet que m’adonés del desconeixement que tenim des de la societat de l’èxit, de la realitat dels altres col·lectius, desconeixement que és inconscientment voluntari; es coneix o se sap que hi ha una bona part de persones que no poden compartir els beneficis d’una societat desenvolupada com la nostra, malgrat viure a la nostra ciutat, però no en volem saber més. La pobresa no es vol veure, no fos cas que ens interpel·lés.

Igualment el coneixement més proper d’aquesta realitat fa que canviï la meva lectura del discurs polític. Cada cop més trobo que moltes de les decisions que es prenen des dels diversos nivells de gestió, afavoreixen sempre els sectors que ja ho tenen tot bastant a favor i no arriben als col·lectius que més ho necessiten.

Com no podia ser d’altra manera, també m’ha fet canviar la meva mirada, la meva vivència de la pròpia fe, que tot i que continua sent una fe plena de dubte, em fa pensar que és possible avançar cap una humanitat més digna i em fa augmentar l’esperança amb totes les persones que treballen amb aquest objectiu.

Noves necessitats, nous reptes, nous interrogants

El coneixement de la realitat concreta de la nostra Càritas ens parla de canvis. Aquests darrers anys es pot parlar d’una disminució en el nombre de demandes en relació a les necessitats més immediates, però es constata una situació de cronificació vinculada a la dificultat d’aconseguir treball, deguda sovint a la falta de formació. És en aquest punt on prenem més consciència de la distància que hi ha entre les ofertes de formació que es proposen des dels serveis públics i el punt de partida de les persones que hi haurien de poder accedir.

Aquesta constatació ens demana repensar quin ha de ser el nostre paper i plantejar-nos un treball que vagi més enllà de la resposta immediata, hem d’aprofundir en quin ha de ser l’acompanyament que fem per ajudar a afavorir l’autonomia i l’assoliment d’una situació personal que permeti la incorporació al treball o a la formació especialitzada.

Tot plegat ens genera moltes preguntes: tenim capacitat per donar resposta als nous reptes? Potser hauríem de fer més projectes d’economia social? Amb quins altres agents podem treballar?…

Reclam de canvi en la vida de l’església

En darrer lloc voldria assenyalar que aquest temps d’estada a Càritas m’ha permès conèixer més a fons el discurs i el treball del conjunt de Càritas i m’ha fet sentir que pertanyo a un col·lectiu amb el qual m’identifico i amb el qual puc comptar tant en el treball per elaborar millors respostes, com en el suport al treball del dia a dia, sobretot a través dels estudis i la formació que realitzen.

Contràriament a aquest sentiment de pertinença a un col·lectiu que ajuda a créixer, em sento una mica allunyada de la vida de l’església institució i del seu discurs. En primer lloc he pres consciència de la debilitat de les parròquies i de la dificultat de compartir un llenguatge que ens acosti a més col·lectius i permeti fer créixer la vida comunitària. Aquest és un reclam que se’m planteja perquè penso que l’acció de Càritas ha de ser una acció que surti de la comunitat. Aquest és un altre gran repte.

“Qui vulgui viure amb dignitat i plenitud no té un altre camí que reconèixer l’altre i buscar el seu bé” (Papa Francesc).

Montserrat Roca Tort

Filantropia o solidaritat?

Una trentena de benefactors, entre el miler que van anar a sopar a la sala oval del MNAC a Montjuïc en un acte per recaptar fons contra el càncer, van ser multats per la Guàrdia Urbana per haver aparcat malament el cotxe. La grua municipal va retirar uns quants cotxes, els que estaven sobre passos de vianants, sobre la vorera o bloquejant escales, diu la notícia. Em sembla genial! No, no, que no se’m malinterpreti. El que em sembla genial és la notícia, tota una caricatura social del nostre motlle moral col·lectiu.

Diu un filòsof alemany del qual no recordo el nom que l’ètica de la nostra societat és el benefici personal. Vet aquí: si contribueixes gustosament, a 200 euros el cobert, a una causa universal com la recerca contra el càncer, tens dret a disgustar-te perquè la grua s’ha endut el cotxe mal aparcat? Això de la grua és ben curiós perquè és de les coses que fan més ràbia quan et toquen personalment, i alhora és allò que un reclama més insistentment quan un altre vehicle bloqueja el teu i el conductor està desaparegut. Potser està fent una bona obra però tu no ho saps. O potser està fent una necessitat fisiològica, que és ben comprensible, però tu no ho saps!

Aquí ens agrada celebrar la generositat amb un tiberi i convidar personalitats com el conseller Antoni Comín, que va assistir al sopar benèfic, i es va deslliurar de la multa perquè hi va anar amb cotxe oficial amb conductor. Però la resta de comensals, vaja, de benefactors, hi podien haver anat també amb vehicle públic amb conductor, vull dir, amb autobús o metro, o taxi… tal vegada amb bicicleta. I així contribuir a una altra causa també universal que és la lluita contra el canvi climàtic. No, no. No és cap broma. Imagina’t quants quilos de CO2 evitaríem a l’atmosfera prescindint de tota aquella col·lecció de cotxes.

Ara bé, el més colpidor és que el comandament de la policia que va ordenar multar els cotxes mal aparcats no sabia que s’estava celebrant un acte benèfic. No va ser avisat. Si ho hagués sabut no els hauria multat perquè, diu la notícia, que es permet l’estacionament irregular durant el temps que se celebren determinats actes, sobretot si són benèfics. Em recorda aquells delinqüents que rebaixen pena si confessen el delicte. La confessió d’un delicte és el reconeixement d’aquest, i per tant hauria de comportar l’assumpció personal de la pena justa d’acord al mal perpetrat, i no menys. Però no. Potser algú dirà que barrejo coses de molt diferent caire i magnitud. Els fets són el que menys importa quan el relativisme moral ha arrelat en l’ètica com explica aquell filòsof alemany de nom segurament impronunciable que no recordo: el “jo” per davant del “tots”. Aquí apareix la contradicció entre la solidaritat i el malestar que ens causa tot plegat, ja sigui el corrupte, la grua municipal, el càncer o el cotxe oficial del Conseller.

Salvador Clarós