Fotografies per entendre el món

Recomanacions per a l’estiu

Molts anys, l’escapada a Perpinyà a finals d’agost o primers de setembre ha sigut una bona manera d’acabar les vacances. Quasi un costum necessari per a engegar el curs. Sovint he enredat algun amic o familiar per fer un “puja i baixa” d’un dia i, quan s’ha pogut, un cap de setmana, que bé que s’ho val. S’ha de dir que en general aquests amics han repetit l’experiència.

És una sort tenir a només dues hores de cotxe –i bons horaris i preus per anar-hi amb autobús o tren– VISA pour l’image, el festival de fotoperiodisme més important del mon. Ah!… entrada gratuïta a tot arreu.

La mirada d’aquests professionals de la fotografia, quasi tots freelance i mal pagats, és incòmoda per al sistema. Ensenyar, per exemple, la discriminació social o racial tan a prop del barri gitano de Perpinyà, deu ser emprenyador. I no és estrany que des de l’ajuntament de la ciutat o el departament, tradicionalment en mans de la dreta, hagin amenaçat en diverses ocasions de retirar els ajuts a l’organització. Segurament, el moviment de visitants i el negoci derivat ho han evitat. En tot cas, arribar a la 34ª edició del festival indica el grau de consolidació d’aquesta mostra, que té com a objectiu principal donar importància als periodistes de la imatge. Gent que són capaços d’ensenyar-nos el resultat d’anys de treball sobre un tema concret i ignorat –des dels problemes de salut mental als Estats Units, a la situació dels gitanos a Bulgària o de les presons per dones a Sudamèrica– o el seu treball recent sobre el darrer conflicte bèl·lic.

Ens hem acostumat a veure les mateixes imatges il·lustrant les notícies de qualsevol cadena de televisió o diari. Contemplar activament els treballs d’aquests periodistes ens aporta una visió molt més propera i personal, i quan mirem els ulls d’aquella guerrillera kurda en una fotografia presa no fa gaires mesos, entenem moltes coses… i ens remou, i ens recorda el conflicte, i ens fa ràbia que ja ningú no ens en parli…

Ara que tots portem una càmera a la butxaca i s’ha banalitzat la fotografia, val la pena mirar el món a traves dels objectius d’aquests periodistes. I entendrem moltes coses. Sovint, entre els centenars de fotos de les exposicions, trobarem alguna imatge que ens digui més que qualsevol editorial.

www.visapourlimage.com (del 27/8/22 a l’11/9/22)

Albert Farriol

Casamartina (Riner): porxada

No és aquesta en la nostra ment la imatge de la casa de pagès tradicional, tanmateix al sud del Solsonès, n’hi ha moltes que ens sorprenen, si ens deixem sorprendre, perquè trenquen un imaginari fàcil de rudesa. Casamartina n’és un exemple: es tracta d’un recinte circumdat per una tanca de pedra, que enclou, a més del gran casalot principal amb una capella annexa, el petit conjunt d’edificacions adjacents destinat als innombrables mossos necessaris pel conreu amb llurs famílies, que ara, amb les grans màquines, són absolutament sobrers. Des del portal, que per respecte no traspassem, s’hi percep la netedat, l’ordre i el gust en tots els detalls, com testimonien el gronxador i els vells muntants de fusta que han servit per la restauració després d’un voraç incendi forestal a finals del segle passat que la malmeté.

SONY CYBERSHOT

Imatges/Geografia/Casamartina Riner 004.jpg

Distància focal: 7,0 mm f/2.0 1,30MB

22.07.2009 9:14 Picasa


Església de Sant Climent de Taüll: absis i torre campanar

ESTRENEM SECCIÓ A L’AGULLA
“Fotografiar comporta un aprenentatge (humà) important. Val la pena d’haver-ho fet!” Això ens diu en Ramon Ribera, monjo de Montserrat, que ha viscut molts anys al Miracle. Com que a ell li agrada molt la fotografia, i a nosaltres, també, li hem demanat si ens les deixava publicar amb un petit comentari. I n’ha sortit aquesta secció. Segur que us agradarà molt!

Veure aquest conegut joiell del romànic català patrimoni de la humanitat amb ulls nous, heus ací el repte. I no és que mirar amb els ulls de tothom sigui dolent, no. A vegades cal fer-ho! És una prova que hi veiem bé, si no apareixen coses estranyes a la nostra mirada: és aquella visió frontal dels tres absis típica, amb la teulada com projectada en la silueta de la muntanya del fons, igualment punxeguda. La visió que en prefereixo, en canvi, és la del contrapicat amb la cara septentrional del campanar lleugerament il·luminada, sorgint dels plans cantelluts dels teulats, amb l’absis rodó que en trenca la rigidesa. A això s’hi afegeix el contrast entre la pedra blanquinosa en fina quadrícula escairada de l’edifici i la del blau intens del cel fred d’un matí de finals de la primavera…, i el campanar, així, apunta al cel.

SONY CYBERSHOT
Imatges/excursions/vall de Boí 09 029.jpg
Distància focal: 7,0 mm f/2.0 2,8 MB
18.06.2009 8:48 Picasa

Ramon Ribera-Mariné

La revolució digital

Quan era adolescent vaig trobar per casa un llibret, amb tapes dures: Fórmulas en vuestro cuarto obscuro, que em va despertar la curiositat per la química del revelat de fotografies. Explicava un bon grapat de fórmules que em servirien per a la meva incipient afició a la fotografia. La major part dels productes necessaris per a la seva elaboració estaven a la venda a granel a La Palma, la drogueria del barri. Aquell santuari químic del passat, que tant em fascinava pels productes i les aromes tan diverses i agressives que desprenien, estava a punt de desaparèixer perquè la indústria proveïa ja tota classe de productes elaborats i degudament envasats, des de detergents, pintures, coles i una gran varietat de dissolvents i solucions per a diferents aplicacions. També els reveladors fotogràfics, es trobaven aleshores a les botigues especialitzades com la de Can Baltà, al portal de l’Àngel, on jo acostumava a comprar el material fotogràfic. La drogueria La Palma, igual que algunes ferreteries del barri, eren reminiscències finiseculars que sucumbien davant de noves formes de comerç de productes i béns industrials del moment, i a nous models de negoci nascuts d’aquella onada tecnològica. El taulell, la balança i el paper d’embolicar havien deixat pas a les prestatgeries on s’hi arrengleraven envasos de tota mena. Aparegueren les seccions de bricolatge, electrodomèstics i productes per a la llar, perquè la indústria estava tecnificant la vida domèstica i imposava el consum com a pauta de benestar. Avui la fotografia és digital. I el meu humil laboratori domèstic de revelat va desaparèixer fa temps, igual que la drogueria, que ara és un bar de copes!

La tecnologia digital va començar a ser una realitat cap els anys 70, quan empreses com Kodak, Agfa o Fuji ocupaven encara importants llocs en el rànquing industrial del segle xx. Però la indústria llavors ja començava a operar amb bytes per comptes de molècules. Amb l’aparició del microprocessador, la codificació de les propietats físiques de tota cosa amb equivalents numèrics, anava conformant una altra economia basada en el llenguatge matemàtic, en l’intangible… I internet, uns anys més tard, globalitzaria progressivament tots els sectors de l’economia i tots els àmbits de la societat. La tecnologia fotogràfica ha evolucionat des de la química de Lavoisier (la que em feia anar a la drogueria) fins a la física d’estat sòlid i l’àlgebra de Boole. Com ha passat sempre en totes les revolucions industrials, en un moment donat (que és l’actual) els nous béns i serveis transformen de soca-rel la lògica, el sentit comú social, provocant un canvi radical de model: la quarta revolució industrial, que és sobretot una revolució social. La tecnologia digital és la causa del canvi, però la revolució industrial és l’efecte d’aquest canvi, que transforma la manera de produir, el model energètic, el model de negoci, el comerç, la forma de relacionar-nos, els valors…

El canvi disruptiu no és tecnològic sinó social. La fotografia ja no és l’objecte del record d’unes vacances o d’una efemèride familiar, sinó una forma més de comunicació en present. Compartim imatges d’alguna cosa que està passant a través del xat o les xarxes socials. La digitalització serveix tant a l’adolescent per a projectar-se al món a través d’un twit com per fer qualsevol objecte en tres dimensions en una cadena de fabricació robotitzada. Les botigues d’aquest segle aniran perdent les prestatgeries perquè els intangibles i els serveis no ocupen lloc. A les oficines bancàries ja no hi ha quasi gent ni s’hi guarden bitllets. Això sí, els bars de copes continuen plens!

Salvador Clarós