Al Miracle l’hivern és fred. Han caigut quatre volves de neu a la nit, i de dia ha gebrat fortament: blanc damunt blanc. El cel és gris, tot i ser migdia. La capella de Sant Joan ha restat sempre oberta i acollidora, atenta a una visita inesperada. No pot ser altrament! Ell que rep com a mare Maria! I ella, que en aquesta casa desaparegué, com el sol rogenc rere el ponent, canviant-li el nom. Ara ja no és la capella de Sant Joan, sinó de la Desaparició. No queda ni la vella alzinera, ni la creu, sols una estança oberta amb l’altar, taula parada, esperant acollir-hi algú que cerqui aixopluc.
Església. Gebre. Nevada. Porta oberta.
SONY CYBERSHOT Imatges/geografia/Riner/Miracle/Desaparició Gebra 008.jpg Distància focal: 7 mm f/2.0 1,37 MB 28.01.2010 14 ,36 Picasa
Heus ací, una fotografia de no-res, d’un marge amb esbarzers invisibles, coberts de neu gelada. I amb la neu totes les coses canvien. Entra de puntetes, i fins demana permís per quedar-se. Si la precedeix una tempesta, primer fins els llamps cessen…, les campanes deixen de dringar, la neu els devora, sense que se n’adonin, el so.
Garbes cilíndriques…: el cercle aquesta figura encisadora, sense angles, que ho avarca tot, i ho conté tot. Avui el cel no era radiant, i la llum ha esdevingut grisalla amb contorns poc definits, així els objectes es confonen, i hi d’on neix una atmosfera de tènue confusió. I el contrapicat, realça el valor quasi sagrat dels cilindres de palla. Ben bé això, una fotografía de no res…, i en gris!
Bales palla. Contrapicat. Nevada. No-res.
SONY CYBERSHOT Imatges/estacions/gener paisatge nevada 10 041.jpg Distància focal: 15,8 mm, f/2.0, 1,4 MB 20.01.2010. 12 ,11. Picasa
Un annex del recinte de l’ampli Santuari del Miracle, que desborda, i de molt, l’església, és la capella de Sant Gabriel, que està al punt més alt de la contrada, des d’on es frueix d’una ampla visió als quatre vents: és tarda, amb el sol ja baix, de llum blanca, augmentada pel reflex de la nevada nocturna. No sóc el primer que hi pujo, altres ho han fet abans, les petjades ho testifiquen, però sense malmetre la neu. Damunt del blanc dos altres colors contrasten, el daurat de la pedra de l’ermita, i el fred blau, clapat amb estrats grisosos preludi de la propera nit. Malgrat el temps inclement l’arcàngel Gabriel continuarà enviant la bona nova del seu missatge, naixerà fet home, el Crist.
Església. Monument. Nevada.
SONY CYBERSHOT Imatges/geografia/Riner/Miracle… nevada 10081.jpg Distància focal: 13,9 mm f/2.0 1,53 MB 9.01.2010 16:26 Picasa
Una casa sense res d’extraordinari, o sí, amb quelcom únic. La mirada d’algú que la veu a través de l’estructura d’un cobert agrícola, fet sols de columnes de ciment armat, que l’emmarca, la subratlla. Una casa no és sols un aixopluc protector, un sostre, sinó que comporta algú que t’acull, que et rep al seu cercle, a la seva vida, vora un caliu de brasa, per agrair quan a fora hi regna una humida fredor. Una casa és una cèl·lula familiar, rostres humans enmig d’una blanca gelor. Una casa és… Què és una casa en un dia de neu?
Casa. Masia. Nevada.
SONY CYBERSHOT Imatges/estacions/gener paisatge nevada 10 /007.jpg Distància focal: 21,9 mm f/2.0 1,37 MB 8.01.2010 16:08 Picasa
Des del Mirador del President vista de l’esglesiola romànica de Sant Pere de Graudescales, tocant a l’Aigua d’Ora (Solsonès), refeta a la segona meitat del segle passat: són les restes d’un antic cenobi benedictí de vida efímera. Els últims raigs del sol d’una tardor ja avançada, provoquen un gran contrast, accentuat per la càmera i pel treball sobre la fotografia, entre la part il·luminada, l’església, i el bosc de pins de si verd fosc, la part no visible; el cromatisme és major en una curta època de l’any, un regal, doncs, quan els caducifolis són multicolors. L’estampa provoca una agradable sensació de solitud en plena natura salvatge, tot i que el cotxe ben visible, i que no ha volgut ser obviat, és un reclam de la civilització ben propera.
Església. Monument. Natura. Romànic.
SONY CYBERSHOT Imatges/Excursions/Sant Pere de Gaudescales-Vilielles Sant Pere Graudescales R.jpg Distància focal: 21,0 mm f/2.0 297 k 27.10.2009 15:14 Photoshop
No és fàcil conciliar sentiments, emocions i raons davant l’eclèctica seqüència d’imatges de la tanca de Melilla, els bombardejos d’Ucraïna i, a la vegada, la cimera de l’OTAN amb fons de pinacoteca. Per la seva simultaneïtat, aquestes imatges han estat relacionades, enraonades i judicades per construir relats subjectius i instrumentals que han animat a escriure articles d’opinió, a signar manifestos per Internet o a convocar manifestacions.
El judici reafirma quan l’emoció colpeix, sorprèn i desorienta. Jutgem perquè és una manera simple de justificar per tranquil·litzar una consciència personal i col·lectiva que s’ha vist trasbalsada per fets diferents, inconnexos en la seva gènesi, però relacionats en el relat global. Perquè tendim a fer relats globals. Obrim tant el focus de la mirada racional que desbordem els perímetres del coneixement abastable: Comencem veient un molí eòlic aturat un dia de vent, i acabem discursejant sobre l’especulació de les elèctriques.
Em ve a la memòria de la meva infància aquells àlbums de cromos de “les races i les cultures” del món. Una compilació de color i diversitat davant la qual ningú es preguntava sobre la realitat socioeconòmica, ni sobre migracions, ni conflictes armats, ni relacions geopolítiques. Només mostraven imatges, formes nues de significat. Potser com els quadres del Museu. Però les imatges de Melilla, d’Ucraïna i de Madrid que encara ressonen a la memòria venen plenes de significats que incomoden.
L’OTAN, silenciada durant molt de temps, inquieta uns més que altres, des de que es va despertar el monstre de la guerra. El Museu, relat de la nostra història d’europeus, sempre farcida de llances, espases, reis, generals i emperadors, de pau i de guerra, és el millor context per celebrar una cimera de l’OTAN. Les imatges de la tanca de Melilla, plenes de significat, tenen el poder de fer caure un govern. El goyesc afusellament del 3 de maig pot entendrir l’anima d’un general.
Europa ja no és el cor del món, tal vegada potser només un jardí cobejat, les tanques del qual ja no resisteixen la pressió dels assaltants, fugitius de mons invivibles, les fronteres del qual són cobejades també per imperis àvids de conquesta. I nosaltres, els europeus, hem de decidir si volem continuar defensant el drets i privilegis de la nostra llibertat, de la nostra sobirania, de la nostra arrogància o ens comprometem amb els drets dels altres pobles. Si continuem exigint el nostre dret a contaminar i espoliar els béns de la terra o estem disposats a fer renúncies personals en benefici del planeta sencer. Si entenem que només hi ha una pàtria o seguim rivalitzant, aixecant banderes i interposant la cultura com a diferència…
La grandària de la pallera, una edificació pròpia de la zona, denotava el gran nombre de propietats agrícoles del mas. La de Casamartina era descomunal i de pedra escairada; molt malmesa per l’incendi forestal fou refeta en la seva esplendor primera, sense estalviar-hi costos, expressant així l’amor de la família pagesa per la terra dels avantpassats. La vista està presa des de l’extrem d’una àmplia era. En destacaria dos detalls: a la dreta de la porta, gran i dovellada amb tota cura, hi ha les restes d’un trull d’una premsa de l’oli, antigament cultivat a la regió; a l’esquerra, roba estesa que s’eixuga al càlid sol d’un migdia tardorenc, senyal inequívoc que la casa encara manté vida. A primer terme, s’hi projecta l’ombra d’una bola angular del mur que tanca el recinte.
SONY CYBERSHOT Imatges/Geografia/Casamartina Riner 030.jpg Distància focal: 7,0 mm f/2.0 1,30MB 12.10.2009 12:28 Picasa
Molts anys, l’escapada a Perpinyà a finals d’agost o primers de setembre ha sigut una bona manera d’acabar les vacances. Quasi un costum necessari per a engegar el curs. Sovint he enredat algun amic o familiar per fer un “puja i baixa” d’un dia i, quan s’ha pogut, un cap de setmana, que bé que s’ho val. S’ha de dir que en general aquests amics han repetit l’experiència.
És una sort tenir a només dues hores de cotxe –i bons horaris i preus per anar-hi amb autobús o tren– VISA pour l’image, el festival de fotoperiodisme més important del mon. Ah!… entrada gratuïta a tot arreu.
La mirada d’aquests professionals de la fotografia, quasi tots freelance i mal pagats, és incòmoda per al sistema. Ensenyar, per exemple, la discriminació social o racial tan a prop del barri gitano de Perpinyà, deu ser emprenyador. I no és estrany que des de l’ajuntament de la ciutat o el departament, tradicionalment en mans de la dreta, hagin amenaçat en diverses ocasions de retirar els ajuts a l’organització. Segurament, el moviment de visitants i el negoci derivat ho han evitat. En tot cas, arribar a la 34ª edició del festival indica el grau de consolidació d’aquesta mostra, que té com a objectiu principal donar importància als periodistes de la imatge. Gent que són capaços d’ensenyar-nos el resultat d’anys de treball sobre un tema concret i ignorat –des dels problemes de salut mental als Estats Units, a la situació dels gitanos a Bulgària o de les presons per dones a Sudamèrica– o el seu treball recent sobre el darrer conflicte bèl·lic.
Ens hem acostumat a veure les mateixes imatges il·lustrant les notícies de qualsevol cadena de televisió o diari. Contemplar activament els treballs d’aquests periodistes ens aporta una visió molt més propera i personal, i quan mirem els ulls d’aquella guerrillera kurda en una fotografia presa no fa gaires mesos, entenem moltes coses… i ens remou, i ens recorda el conflicte, i ens fa ràbia que ja ningú no ens en parli…
Ara que tots portem una càmera a la butxaca i s’ha banalitzat la fotografia, val la pena mirar el món a traves dels objectius d’aquests periodistes. I entendrem moltes coses. Sovint, entre els centenars de fotos de les exposicions, trobarem alguna imatge que ens digui més que qualsevol editorial.
No és aquesta en la nostra ment la imatge de la casa de pagès tradicional, tanmateix al sud del Solsonès, n’hi ha moltes que ens sorprenen, si ens deixem sorprendre, perquè trenquen un imaginari fàcil de rudesa. Casamartina n’és un exemple: es tracta d’un recinte circumdat per una tanca de pedra, que enclou, a més del gran casalot principal amb una capella annexa, el petit conjunt d’edificacions adjacents destinat als innombrables mossos necessaris pel conreu amb llurs famílies, que ara, amb les grans màquines, són absolutament sobrers. Des del portal, que per respecte no traspassem, s’hi percep la netedat, l’ordre i el gust en tots els detalls, com testimonien el gronxador i els vells muntants de fusta que han servit per la restauració després d’un voraç incendi forestal a finals del segle passat que la malmeté.
ESTRENEM SECCIÓ A L’AGULLA “Fotografiar comporta un aprenentatge (humà) important. Val la pena d’haver-ho fet!” Això ens diu en Ramon Ribera, monjo de Montserrat, que ha viscut molts anys al Miracle. Com que a ell li agrada molt la fotografia, i a nosaltres, també, li hem demanat si ens les deixava publicar amb un petit comentari. I n’ha sortit aquesta secció. Segur que us agradarà molt!
Veure aquest conegut joiell del romànic català patrimoni de la humanitat amb ulls nous, heus ací el repte. I no és que mirar amb els ulls de tothom sigui dolent, no. A vegades cal fer-ho! És una prova que hi veiem bé, si no apareixen coses estranyes a la nostra mirada: és aquella visió frontal dels tres absis típica, amb la teulada com projectada en la silueta de la muntanya del fons, igualment punxeguda. La visió que en prefereixo, en canvi, és la del contrapicat amb la cara septentrional del campanar lleugerament il·luminada, sorgint dels plans cantelluts dels teulats, amb l’absis rodó que en trenca la rigidesa. A això s’hi afegeix el contrast entre la pedra blanquinosa en fina quadrícula escairada de l’edifici i la del blau intens del cel fred d’un matí de finals de la primavera…, i el campanar, així, apunta al cel.
SONY CYBERSHOT Imatges/excursions/vall de Boí 09 029.jpg Distància focal: 7,0 mm f/2.0 2,8 MB 18.06.2009 8:48 Picasa
Quan era adolescent vaig trobar per casa un llibret, amb tapes dures: Fórmulas en vuestro cuarto obscuro, que em va despertar la curiositat per la química del revelat de fotografies. Explicava un bon grapat de fórmules que em servirien per a la meva incipient afició a la fotografia. La major part dels productes necessaris per a la seva elaboració estaven a la venda a granel a La Palma, la drogueria del barri. Aquell santuari químic del passat, que tant em fascinava pels productes i les aromes tan diverses i agressives que desprenien, estava a punt de desaparèixer perquè la indústria proveïa ja tota classe de productes elaborats i degudament envasats, des de detergents, pintures, coles i una gran varietat de dissolvents i solucions per a diferents aplicacions. També els reveladors fotogràfics, es trobaven aleshores a les botigues especialitzades com la de Can Baltà, al portal de l’Àngel, on jo acostumava a comprar el material fotogràfic. La drogueria La Palma, igual que algunes ferreteries del barri, eren reminiscències finiseculars que sucumbien davant de noves formes de comerç de productes i béns industrials del moment, i a nous models de negoci nascuts d’aquella onada tecnològica. El taulell, la balança i el paper d’embolicar havien deixat pas a les prestatgeries on s’hi arrengleraven envasos de tota mena. Aparegueren les seccions de bricolatge, electrodomèstics i productes per a la llar, perquè la indústria estava tecnificant la vida domèstica i imposava el consum com a pauta de benestar. Avui la fotografia és digital. I el meu humil laboratori domèstic de revelat va desaparèixer fa temps, igual que la drogueria, que ara és un bar de copes!
La tecnologia digital va començar a ser una realitat cap els anys 70, quan empreses com Kodak, Agfa o Fuji ocupaven encara importants llocs en el rànquing industrial del segle xx. Però la indústria llavors ja començava a operar amb bytes per comptes de molècules. Amb l’aparició del microprocessador, la codificació de les propietats físiques de tota cosa amb equivalents numèrics, anava conformant una altra economia basada en el llenguatge matemàtic, en l’intangible… I internet, uns anys més tard, globalitzaria progressivament tots els sectors de l’economia i tots els àmbits de la societat. La tecnologia fotogràfica ha evolucionat des de la química de Lavoisier (la que em feia anar a la drogueria) fins a la física d’estat sòlid i l’àlgebra de Boole. Com ha passat sempre en totes les revolucions industrials, en un moment donat (que és l’actual) els nous béns i serveis transformen de soca-rel la lògica, el sentit comú social, provocant un canvi radical de model: la quarta revolució industrial, que és sobretot una revolució social. La tecnologia digital és la causa del canvi, però la revolució industrial és l’efecte d’aquest canvi, que transforma la manera de produir, el model energètic, el model de negoci, el comerç, la forma de relacionar-nos, els valors…
El canvi disruptiu no és tecnològic sinó social. La fotografia ja no és l’objecte del record d’unes vacances o d’una efemèride familiar, sinó una forma més de comunicació en present. Compartim imatges d’alguna cosa que està passant a través del xat o les xarxes socials. La digitalització serveix tant a l’adolescent per a projectar-se al món a través d’un twit com per fer qualsevol objecte en tres dimensions en una cadena de fabricació robotitzada. Les botigues d’aquest segle aniran perdent les prestatgeries perquè els intangibles i els serveis no ocupen lloc. A les oficines bancàries ja no hi ha quasi gent ni s’hi guarden bitllets. Això sí, els bars de copes continuen plens!
L'Agulla 