Tres reflexions ucraïneses

Primera. Un país agredit té dret a defensar-se. Ucraïna, envaïda salvatgement per Rússia, té dret a defensar-se. I la defensa es fa amb armes, de manera que no és cap insensatesa facilitar-los-en. I no s’hi val a fugir d’estudi dient que això és fomentar la violència, ni elucubrant sobre com es reparteixen les culpes, per estalviar-se haver de respondre a la pregunta de què cal fer ara, allà en concret. Tampoc no crec que aquesta defensa vagi contra l’Evangeli. Jesús ens va convidar a parar l’altra galta com a gest profètic, però em sembla que això no es pot pretendre que ho faci tot un país que es juga la seva supervivència. Alhora, òbviament, caldrà tenir activats al màxim tots els mecanismes de negociació.

Segona. Estem en un món que fa pena. La guerra aquesta ho ha deixat molt clar. Cal continuar cridant el “No a la guerra!”. Cosa que comporta una lluita forta, insistent, decidida, contra tot allò que afavoreix les guerres, que n’hi ha moltes i a molts llocs. Denunciem tant com puguem el negoci de les armes, denunciem igualment els afanys de superioritat que fan niu a tot arreu on hi ha poder, exigim als nostres governants replantejaments seriosos, parlem-ne amb tothom, fem accions de protesta, creem un clima contrari a la ideologia tan estesa del jo per damunt de tot i del menyspreu dels febles…

Tercera. La guerra d’Ucraïna ha provocat una onada de solidaritat en què els governs s’han posat les piles de la millor manera i han fet molt perquè els que fugen de la guerra fossin adequadament acollits. I els mitjans de comunicació han fet un magnífic desplegament que ens ha fet posar atenció en la vida dels refugiats, els seus dolors i tristeses, les seves necessitats materials i emocionals, l’escolarització dels seus nens i nenes… Quina diferència amb els refugiats i immigrants dels països no europeus! Que sagnant que resulta veure que els dolors, les tristeses, les necessitats, les emocions d’aquests altres immigrants o refugiats no ens les ensenyen per la tele i que els nostres governants no els faciliten res i no tenen cap interès per ells!

Josep Lligadas

Guerres al planeta – Pau a la Terra

Hi ha cinquanta-nou casos de guerra en el planeta Terra. En conjunt, la principal conclusió que se’n pot extreure és que –amb la notable excepció del conflicte d’Ucraïna– la guerra esquiva tant els països del nord com els de l’anomenat cinturó austral de riquesa, que inclou l’Argentina, el Brasil, els països de l’extrem meridional de l’Àfrica, Oceania i el Japó. Si bé és cert que podem trobar conflictes en alguns països americans, la gran majoria de guerres del món es concentren al sud, en un arc que comprèn l’Àfrica i bona part del sud de l’Àsia. És, també, un racó del món que els mitjans, tot sovint, solen oblidar.

Hi ha una relació entre guerra i països rics en matèries primeres, però explotats i colonitzats de fa temps per grans empreses poderoses del Nord i per tant pel capitalisme destructor de la terra i de la vida. Es maten persones indefenses, víctimes dels interessos del negoci de la guerra i d’altres negocis, en països que els han convertit en dependents. No són països subdesenvolupats, ni països pobres, sinó països fets dependents, esdevinguts empobrits.

“La pau implica que l’amor, la compassió, la dignitat humana i la justícia siguin plenament preservades. La pau suposa que entenem que tots som interdependents i que estem relacionats els uns amb els altres. Som responsables del bé comú, incloent-hi el benestar de les generacions futures, tant a nivell individual com col·lectiu. La pau requereix que respectem la Terra i totes les formes de vida humana. La nostra consciència ètica ens demana que fixem límits a la tecnologia. Hem de dirigir els nostres esforços cap a l’eliminació del consumisme i la millora de la qualitat de vida. La pau és un camí, un procés que no acaba mai.” (art. 7-10, Declaració UNESCO sobre el paper de la religió en la promoció d’una cultura de la pau, Barcelona 1994)

La justícia, de fraternitat i de pau que proposa Jesús està als antípodes del misteri de la iniquitat i així ho expressava respecte als poders de la seva època: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor» (Mateu 20,25-26).

Pau, justícia i conservació de la creació són tres temes absolutament vinculats. Tot està relacionat, i tots els éssers humans estem junts com a germans i germanes en un meravellós pelegrinatge, entrellaçats per l’amor que Déu té a cada una de les seves criatures i que ens uneix també, amb tendre afecte, al germà sol, a la germana lluna, al germà riu i a la mare terra.

Quim Cervera

Eclipsi de Pau?

Vivim amb tota una història catalana de la pau a les espatlles, i malgrat les 53 guerres que ara cuegen per tot el món, som també conscients que ja l’any passat 37 processos de pau procuraven ser-hi «hospitals de campanya». L’anhel d’un cristià o una cristiana a Catalunya, podria ser un altre que recolzar la pau?

En canvi, tot d’una ve una guerra al nostre continent. No és pas més propera que la de Mali, per exemple. Ens veiem bombardejats per imatges extremes, com les de totes les guerres. I la llum de la pau s’esmorteeix, talment un eclipsi. Les persones que dubtaven, proclamen ara obertament el contraatac armat, i fins i tot les cristianes i pacifistes semblen dissimular el que han après sota la catifa, i acceptar resignats l’enviament d’armes… perquè si no, «què s’hi pot fer?»

En aquest breu article no parlaré de geopolítica, perquè aquesta és la temptació de la gran majoria de debats que s’han obert al respecte: «l’espectacle» de les estratègies militars fascina les societats. Tampoc puc desenvolupar-hi les causes del conflicte d’Ucraïna, encara que assumint clarament qui és l’agressor i qui l’agredit, després de dècades d’armar els països fins a les dents –tant els de l’OTAN com Rússia–, és evident que els conflictes no es volen resoldre amb el diàleg. La guerra es prepara, i la pau es prepara, depèn de nosaltres què volem per al futur.

M’interessa molt més subratllar quelcom que els cristians hem rebut: el tresor de contemplar un Déu que està contra tota guerra perquè estima cada criatura, i per tant cap guerra pot ser anomenada «justa»: és un fracàs per a la vida, per més que durant tantíssims segles i encara ara en el Catecisme de l’Església Catòlica aparegui a vegades com a «justa» (recordem que també s’hi acceptava la pena de mort fins que el 2018 el papa Francesc finalment va canviar-ho!). Aquest Déu l’hem vist en Jesús de Natzaret, i la seva vida sencera, passió i mort, parlen de pau i noviolència, a la qual fins i tot ens hi convida amb tres exemples inspiradors: l’altra galta, l’altre vestit i l’altra milla. La revelació d’una eficàcia noviolenta encaixa amb les conclusions dels pacifistes no-creients: la noviolència s’ha aplicat en centenars de conflictes internacionals, assolint el doble d’efectivitat que aplicant-hi violència, com demostren Maria Stephan i Erica Chenoweth. La pau és el camí, no és sols l’objectiu.

Per què, doncs, cristians i cristianes que avui defensem l’opció pacífica som titllats d’ingenus? «Jesús no ho faria, però què podem fer, si no?», o bé «No s’ha aplicat a gran escala, cal reservar-ho al terreny personal». Coneixem la història de la noviolència? Sense una conversió noviolenta és impossible fer de la pau un camí, perquè acceptem el discurs de que la violència pot posar punt i final a un conflicte, i això mai és veritat. Déu té tota la perspectiva de la història, i no revelaria ingenuïtats. A més de fugida i represàlia, també hi ha la noviolència. Ara bé, si es criden els bombers quan la casa està a punt d’esfondrar-se, és culpa seva que sigui ben difícil salvar-la?

Deixeu-me plantejar aquí algunes idees per al compromís per la pau: tens diners en una banca armada? Canvia’ls a banca ètica. Si no vols que amb els teus impostos Espanya segueixi sent el 7è exportador mundial d’armes, pots fer objecció fiscal. Aprèn la noviolència de la història per saber proposar alternatives eficaces a petites i grans violències, i practica la noviolència personalment o en grup. Com eduques i lideres? Amb forces de pressió o bé d’atracció? Castigues, o bé practiques justícia restaurativa? Quins espais facilites perquè expressin com se senten? Descanses mirant pel·lícules o videojocs de violència? Quina és l’última norma injusta que has desobeït? Has empoderat els vulnerables del teu entorn? Podries analitzar els noms de carrers i estàtues del teu voltant, i proposar a l’ajuntament canviar els referents per altres de no-bel·licistes? Podríem canviar el currículum educatiu perquè a més de la història de les guerres també s’hi ensenyi la història de la pau i la noviolència, amb els seus grans referents?…

I així un llarg etcètera, perquè la creativitat vers la pau no té límits. Art, símbols, accions, vides senceres que parlen de pau al voltant nostre, i fan llum arreu. Una llum que segueix brillant, malgrat els eclipsis.

Joan Morera

Preparar la pau

Ens espanta i horroritza la guerra d’Ucraïna, no ens imaginàvem que una guerra d’expansió imperialista com aquesta pogués tenir lloc a Europa, veiem molt de prop tota la crueltat que comporta, ens venen dubtes de tota mena sobre com cal reaccionar-hi, ens fem preguntes sobre quines actituds i accions dels països occidentals han contribuït a l’esclat d’aquesta tragèdia (tenint clar, això sí, qui és l’agressor i qui són els agredits)…

Aquests sentiments i dubtes els anirem arrossegant, i no només mentre duri la guerra sinó també després, quan s’hagi acabat. I estarà bé que sigui així.

Però en tot cas, sí que hi ha una cosa que ens hauria d’haver quedat clara i que hauria de ser un compromís ineludible per a qualsevol persona de bona voluntat i, amb més raó, per a qualsevol cristià. I és que vivim en un món que no es dedica a preparar la pau, com seria propi de persones honestes i civilitzades, sinó que es dedica, més aviat, a preparar la guerra amb tota mena de mitjans: la fabricació d’armes i l’immens negoci que mouen, la irresponsabilitats dels dirigents polítics que escalfen o refreden conflictes en funció dels interessos més primaris dels seus països o dels interessos encara més primaris de la seva pròpia popularitat, la submissió de gran part de la població mundial a la tortura de la fam, de la violència i de la impossibilitat de poder viure una vida digna, el rentat de cervell que la cultura dominant promou per tal de normalitzar la competitivitat sense escrúpols, l’individualisme al qual no li interessa gens el que els pugui passar als altres, o la forma d’afrontar els conflictes pel sistema de cridar més que el contrari…

Davant d’això, cal promoure amb totes les energies i mitjans la cultura de la pau. Cosa que comporta tenir com una de les nostres principals prioritats el combat contra tot allò que prepara la guerra. És aquesta una tasca imprescindible.

Primavera per la Pau: 38 anys cantant per la pau a Mataró (i on calgui)

Enguany anem camí dels 39 anys cantant per la pau i el desarmament i persistim en la nostra tossuderia de no defallir per aconseguir plegats aquests objectius.

Fins ara no hem pogut presentar el CD commemoratiu ja que la pandèmia no ens ha deixat.

Ho vam fer el passat 6 de març al Teatre Monumental de Mataró, ple de gom a gom.

Un concert ple d’harmonia musical, d’escenificació i amb un públic entregat a les causes de la pau i la justícia.

Primavera per la Pau neix la primavera del 1983, per recordar el 10è aniversari de la mort de Salvador Allende i per denunciar el criminal cop d’estat de Xile, interpretant la cantata popular Santa Maria de Iquique. I és a la primavera del 1984 que iniciem aquesta llarga aventura de fer servir la música coma eina per la pau i el desarmament. Al llarg de tots aquests anys hem estat conseqüents i persistents, en tots els concerts, en aquesta lluita per la pau.

Desgraciadament, ha començat una nova guerra a Ucraïna, una de tantes, una més de les 65 guerres que hi ha a tot el món. I som milions les persones que no volem aquest camí. Cantem i cantarem per totes les causes justes, per ajudar a denunciar les guerres, i reclamant que el diàleg i la concòrdia prevalguin per davant de tot.

Començàrem amb Xile, continuàrem amb Nicaragua, Txetxènia, Bòsnia-Hercegovina… Tenim records compartits amb Miquel Martí i Pol, manifestant-nos al crit de No a la guerra, amb Pere Casaldàliga, gravant amb Lluís Llach, cantant amb Indio Juan, Carlos Mejía Godoy y los Palacagüina…

Hem fet concerts amb corals d’arreu de Catalunya i d’Espanya.

Han estat un reguitzell de concerts fets amb molta convicció i volent donar un testimoniatge de solidaritat envers les persones que pateixen les conseqüències de les guerres i els conflictes injustos.

Hem pogut comptar amb un munt de persones col·laboradores i amb més de 500 cantaires que, al llarg d’aquests quasi 39 anys han passat per Primavera per la Pau, aportant veus i solidaritat a les causes en què ens hem compromès.

Els primers 25 anys vam ser dirigits per Genís Mayola i els quasi 15 que portem ja, per Xavier Rodon.

Hem estat partícips i entitat fundadora, entre d’altres, dels Consell de Solidaritat de Mataró i hem col·laborat i contribuït a fer de la solidaritat el camí de confraternització entre els pobles.

Desitgem i esperem, des del cor, que la nostra continuïtat sigui pel gaudi de la música com a eina de pau i que les causes que ens han mogut fins avui quedin en l’oblit més absolut i que s’acabin d’una vegada les guerres i les causes que les provoquen.

Per un món en pau, i que la felicitat s’escampi arreu!

Abraçades,

Àngel Puig Boltà

Prendre partit


El dia 20 de Juny del 2017, el papa Francesc va peregrinar al poblet de Florentí de Barbiana, per homenatjar a qui en fou mestre i capellà durant tretze anys: Lorenzo Milani.

La premsa en va parlar, però el gest, amb una volguda càrrega ideològica, va quedar com un comentari anecdòtic, superficial. Una notícia més…

Estic convençut que la voluntat de Francesc era profunda. Amb aquella visita volia parlar en veu alta. Ho feia a través del llenguatge simbòlic. Ja sabem que aquest papa, no ho té gens fàcil per fer-ho amb un llenguatge més directe.

Amb aquell gest senzill, es dirigia a les persones responsables de les escoles. Sobretot de les escoles cristianes.

Ara que ja han passat més de tres anys i en falten dos per a la celebració del centenari del naixement del mestre de Barbiana, és un bon moment per recordar-lo.

Qui era, Lorenzo Milani? Què volia dir el papa amb aquella visita?

Milani va ser vicari durant set anys de la parròquia de San Donato, a Calenzano, allí, «en una sala immensa de la rectoria, amb bancs vells de l’Església, amb una paret pintada de negre que feia de pissarra i amb una ampolleta de tinta a disposició de tothom, va iniciar una escola per a nois i noies de 14 a 25 anys, una edat propícia per a la formació de l’esperit crític i per la discussió de la realitat immediata». (1)

El poder establert, civil, militar i eclesiàstic, no veia amb bons ulls la feina que s’hi feia. Dotar de cultura i capacitat critica els pobres no sempre ha estat ben vist pels que manen.

La seva constància i tossuderia va acabar amb una ordre del bisbe, traslladant-lo a Barbiana. Un poble de menys de 100 habitants, sense telèfon, ni llum, ni carretera, amb una escola pública que no oferia cap condició, amb llargues temporades tancada pel fred. L’educació dels pobres del món rural no preocupava ni importava.

El seu trasllat pretenia ser un exili (2). Volien apagar la seva veu. Milani, però, la va amplificar, ajudant a pensar i escriure i animant a parlar els seus alumnes.

En el minúscul poblet de Barbiana, eren els anys 60, a poc a poc, sense fer soroll va iniciar una escola molt especial. Una escola a temps complet, sense dies de festa ni horaris. Una escola sense exàmens, sense aprovats ni suspensos. Una escola on hi destacaven tres pràctiques pedagògiques de molta profunditat: la lectura del diari a classe, convidar persones alienes a l’escola a fi que es deixessin preguntar per tot l’alumnat, i l’escriptura col·lectiva.

Dos textos emblemàtics, el primer fruit d’aquesta darrera pràctica, ens serveixen d’exemple per entendre més a fons algun aspecte de la ideologia que sustentava l’escola.

Eren textos profunds, que no només tenien sentit en el context escolar. Eren escrits compromesos, dirigits al món. Escrits, fruit de moltes i moltes hores de reflexió, discussió i cooperació.

Segurament el més conegut és «Carta a una Mestra», un document que es va acabar publicant, esdevenint una referència important en la història de la pedagogia.

CARTA A UNA MESTRA

D’aquest llibre en destaco un fragment (3), extret de la traducció catalana i seguidament hi faig una reflexió:

Aquesta ha estat la nostra primera trobada amb vosaltres. A través dels nois que no voleu. També ho hem vist nosaltres, que amb ells l’escola esdevé més difícil. Alguna vegada ve la temptació de treure-se’ls de sobre. Però si es perden ells, l’escola ja no és escola. És un hospital que cura els que estan bons i rebutja els malalts. Esdevé un instrument de diferenciació cada vegada més irremeiable.I vosaltres us atreviu a fer aquest paper en el món? Aleshores crideu-los de nou, insistiu, torneu a començar des del principi, malgrat que hàgiu de passar per boigs.

Val més passar per boig que no pas ser instrument de racisme.

I a nosaltres, ens diuen els alumnes de Barbiana i el papa Francesc ens ho subratlla: I nosaltres ens atrevim a fer aquest paper en el món?

Acollim els nois i noies que ningú vol… Els pobres… Els darrers… Els migrants… Els que no poden pagar ni les excursions, ni els llibres ni el teatre?

No serà que entenem l’escola com un sistema mercantil, explícitament selectiu i meritocràtic, al servei de qui pot pagar o té un entorn propici? Un sistema que permet dir que els guanyadors, ho són únicament pel seu esforç i dedicació, sense tenir presents altres factors, sovint socials, que estan fora del control de l’esforç personal?

Un sistema que menysté les persones igual d’esforçades, però menys dotades dels dons previs que una societat de mercat casualment valora més? (4)

No serà que sobren escoles als llocs on viuen les famílies acomodades i cal anar on hi ha els pobres? No per beneficència, sinó pel que han d’ensenyar-nos. (5) Que l’escola cada vegada més també ha de ser “un hospital de campanya” per a socórrer els ferits, per a recuperar els marginats i els descartats”. (6) Pensem-hi.

CARTA ALS CAPELLANS MILITARS

El segon text, també en forma de carta, escrit el 1965, dirigida als capellans castrenses de la Toscana que en un comunicat es mostraven contraris a l’objecció de consciència al servei militar. És una carta (Lettera ai preti militari) on es reflexiona sobre el concepte de Pàtria i els motius de les guerres, per contradir-los.

Cap diari catòlic s’atreví a publicar-la. (Feia poc que l’escolapi Ernesto Balducci, havia estat condemnat per defensar l’objecció de consciència). Només Rinascita, un setmanari comunista, ho va fer.

Tant el director de la revista com Milani van ser processats, acusats d’apologia del delicte per una associació d’excombatents.(7)

Milani es defensava així:

Les lleis no són ídols per adorar, sinó camins que cal perfeccionar. No es pot obligar cap mestre a dir que les lleis són perfectes quan té a les seves mans un grup de nois que poden millorar-les un dia no gaire llunyà. L’objector, en el fons, com tothom que desobeeix civilment i responsablement una llei, estima la llei més que els altres, que simplement l’obeeixen sense preocupar-se de millorar-la.

I nosaltres, què fem amb els nois i noies per ajudar-los a comprometre’s a millorar el futur de la societat un dia no gaire llunyà? A través de Milani, també ens ho pregunta el pastor de l’Església catòlica.

Som una escola reproductora del sistema o bé una escola transformadora? Una escola que fa massa olor de diners i en lloc d’unir separa.(8)

Som una escola que vol transformar la realitat consumista, capitalista, militaritzada (a través de les lleis que la regeixen), unes lleis que generen cada vegada més diferencies entre rics i pobres?

Acabo amb una reflexió final, del mateix Lorenzo Milani.

Va dedicada a qui prioritza tocar de peus a terra i creuen que les utopies se les emporta el vent.

ESCOLES PLENES

Insisteixen que escrigui un mètode, que els precisi els programes, les matèries, la tècnica didàctica.

Amb freqüència em pregunten els amics com ho faig per portar l’escola i com ho faig per tenir-la plena.

S’equivoquen de pregunta. No haurien de preocupar-se de com cal fer-ho per portar l’escola, sinó de com cal ser…

No es pot explicar en dues paraules! Cal tenir les idees clares respecte als problemes socials i polítics. No cal ser interclassista, sinó que cal prendre partit. Cal tenir l’ànsia d’elevar el pobre a un nivell superior. No dic ja a un nivell igual al de l’actual classe dirigent. Sinó superior: més humà, més espiritual, més cristià, més tot.

Pere Vilaseca
Moviment Educatiu Milani

(1) Del pròleg de Miquel Martí a "Carta a una mestra", Eumo Editorial.
(2) "Don Lorenzo Milani. El exilio de Barbiana". Michele Gesualdi. PPC
(3) Alguns dels alumnes més grans acompanyaven els més petits en l’aprenentatge, fruit d’aquesta experiència van intentar estudiar magisteri. No van superar els exàmens oficials. D’aquí en sorgeix aquesta reflexió. "Carta a una mestra", EUMO (1998). p. 14.
(4) Michael J. Sandel (2021), "La tiranía del mérito". Debate.
(5) Paraules del papa Francesc en el Congrés de celebració del cinquantenari de la "Gravissimum Educationis". 
(6) Discurs del papa Francesc en el jardí adjacent a l’església de Sant Andreu, a Barbiana, 20/6/2017 Font: "Francisco y su llamada a una urgente autocrítica de la escuela". José Luis Corzo, Sch.P.
(7) Miquel Martí. "Lorenzo Milani Sacerdote y Maestro". Revista Educar(nos), núm 78.
(8) Paraules del papa Francesc als assistents al Congrés commemoratiu del cinquantenari de ‘Gravissimum Educationis’ Font: "Francisco y su llamada a una urgente autocrítica de la escuela". José Luis Corzo, Sch.P.

No diguis res

Tinc ganes de tornar a Irlanda. Tota l’illa és una delícia: la gent, el verd, el mar, la cervesa i els pubs, ovelles llanudes per tot arreu… a cada racó et pararies i quinze dies es fan curts. Recordo però, que al passar de la República d’Irlanda a l’Ulster o Irlanda del Nord, sense cap frontera física visible –amb el mateix verd, mar i persones– a les ciutats (Belfast, Derry…) i fins i tot en pobles més petits, es respirava encara un aire d’enfrontament somort. Un carrer amb la Union Jack a quasi totes les cases i el de més avall lluint banderes republicanes verd-blanc-taronja. Era l’any 2006, 8 anys després dels acords de pau del 1998 i eren quasi palpables unes invisibles muralles interiors. I és que, malgrat que els acords de Divendres Sant establien que el Govern regional havia de ser sempre de coalició, amb representació catòlica i protestant, aquesta mena d’empat oficial permanent no ha evitat que la gent del carrer segueixi caminant cadascú per la “seva” vorera.

Sembla que el Brexit no està ajudant a enderrocar muralles entre la comunitat catòlica i la protestant. El complex acord entre el Regne Unit i la UE ha portat a situacions estrambòtiques. La frontera duanera, control de passaports, etc., s’ha situat en el mar, mentre que un ciutadà britànic de Belfast o qualsevol mercaderia pot anar sense papers a Dublín. Els nascuts a Irlanda del Nord poden obtenir la doble nacionalitat i això és rebutjat pels Unionistes més radicals que es senten traïts per Londres en veure que la política exterior atorga avantatges als republicans.

En el referèndum del Brexit va guanyar el remain i les enquestes diuen que en un possible referèndum sobre la integració a la República Irlandesa, es podria donar un resultat decantat per poc cap al SÍ, malgrat el lleuger major pes demogràfic que encara manté la comunitat protestant. No obstant la classe dominant, rendes per sobre la mitjana, funcionaris…, segueix essent majoritàriament protestant i l’índex d’atur és molt més elevat en la part catòlica. Tot plegat pot estar portant a una nova radicalització de postures. De fet, al març i abril d’aquest any van tornar a haver-hi protestes, enfrontaments i algun còctel molotov… En definitiva, és dubtós poder afirmar que hi ha una solució definitiva a un conflicte que fa més d’un segle que dura.

Confrontació entre catòlics i protestants com a factor identitari, però sobretot xoc de classes i cultural, radicalitzat per la incapacitat de la política, el biaix colonialista del poder britànic que perdura… I sobretot, la repressió, els assassinats, el comportament tribal de les dues comunitats molt impermeables l’una vers l’altre…

Tot això queda magníficament reflectit en l’excel·lent llibre No diguis res de Patrick Radden Keefe (Editorial Periscopi, 574 p). Colpidor i rigorós (459 referències a fonts documentals!)… escrit amb un llenguatge directe però que no estalvia entrar en el component psicològic dels personatges reals de la història del conflicte. La millor definició que se’n pot fer la vaig trobar en una ressenya de la revista L’Avenç (núm 479 maig 2021) que en deia que “…és un llibre d’història que es llegeix com una novel·la”. I certament, el llegiries d’una tirada si no fos que de tant en tant has de parar per respirar i reflexionar!

+

El text comença a l’any 1969. Hi trobem els moviments pels drets civils iniciats pels joves de la comunitat catòlica, en contra de les discriminacions socials; la repressió subsegüent, que va ser liderada pel conegut Ian Paisley, i que va desembocar en que els “fills” dels membres històrics de l’IRA reprenguessin les armes; el naixement de l’IRA Provisional, atemptats, persones infiltrades a tots dos bàndols, política repressora de l’exercit britànic –amb mètodes inspirats en els que s’utilitzaven a les colònies– delators (touts)… I les vagues de fam dels presos, utilitzades políticament de manera cínica pels dos bàndols… La decisió per part del Sinn Féin de participar en les eleccions del parlament britànic com a operació política de denúncia… Segueix amb la lenta cuina dels acords de pau del 98, sabotejada sovint pels més radicals, i acaba l’any 2007, havent parlat del procés inacabat de reparació a les víctimes i reconciliació de la societat. Tot això ho fa entrecreuant les biografies, pensaments i actes, d’un gran nombre de protagonistes d’aquests quaranta anys foscos a Irlanda del Nord. Tot d’una manera, insisteixo, molt documentada i solvent.

Potser el fet que el llibre sigui escrit per un irlandès resident als Estats Units, proporciona un punt de vista que permet l’aprofundiment en las causes –personals i col·lectives– i les conseqüències del conflicte –també personals i col·lectives– amb una mirada implicada però neutra, sense motxilles personals, que permet entreveure les ombres i llums de tots els personatges. Potser és un enfoc que ens caldria quan parlem d’algunes coses del nostre país.

P.S. Acabat l’escrit, l’he donat a llegir a una persona. Per ella m’he assabentat que el Jordi Armadans va fer una recomanació entusiasta del llibre. Compartir opinió amb l’Armadans és una satisfacció… no es pot negar!

Albert Farriol

Bona notícia, un pas

Entre la crisi sanitària i social provocada per la Covid i les eleccions americanes, la notícia ha passat desapercebuda. El dia 24 d’octubre Hondures va ratificar el Tractat per a la Prohibició de les Armes Nuclears de les Nacions Unides enllestit el juliol del 2017. És significativa aquesta ratificació perquè ha estat el cinquantè membre que ho ha fet i cinquanta era el mínim d’estats que havien de ratificar el tractat perquè al cap de noranta dies entrés en vigor. Això vol dir que el 22 de gener de 2021 el tractat entrarà en vigor i es convertirà en llei internacional vinculant. Un pas esperançador.

El camí fins a arribar al desarmament nuclear i treure’ns del damunt l’amenaça real d’autodestruir-nos com a humanitat serà llarg, però s’ha de fer. Hem de desactivar aquesta amenaça que pesa sobre la família humana. Un pas en aquest camí pot ser aconseguir que l’Estat espanyol ratifiqui aquest tractat. Des del juliol de 2017 fins ara encara no ho ha fet.

Més informació al web del Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

Josep Pascual

Drets en temps de virus

Un simple virus, que ni tan sols és un ésser viu, ha aconseguit sumir en una gran crisi tot el mon, una crisi sanitària, econòmica, social i política.

La majoria dels governs han decretat el confinament a casa, i per aconseguir-ho van haver de desplegar una campanya comunicativa impressionant. Les metàfores utilitzades han estat bèl·liques: estem en guerra, guerra al virus, tots som soldats, vencerem, els herois… les metàfores comunicatives serveixen per preparar la població a acceptar les mesures que implantarà.

Aquesta pandèmia ha servit per posar en marxa mesures securitàries, amb restriccions de drets fonamentals: així, se’ns ha tret el dret de mobilitat (no podíem sortir de casa excepte per comprar menjar o medicament), el dret de manifestació, el dret de reunió o el dret d’ocupar l’espai públic. La policia tenia la tasca d’impedir, sota coaccions, que sortíssim de casa i exercíssim qualsevol d’aquests drets. Aquests drets sabem que lentament els anirem recuperant, com ja ho estem veient, però la meva gran preocupació està en anticipar quina part d’algun d’aquests drets no recuperarem. L’experiència de l’11-S (la crisi del terrorisme) ens mostra que hi ha mesures que es van aplicar en moments de crisi que no s’han revertit, com entrar en un aeroport amb líquids de més de 100 ml o Guantánamo que mai ha estat tancat.

Una altra mesura securitària posada en marxa, amb diferents intensitats, ha estat el control de població mitjançant aplicacions de mòbil, unes aplicacions que de manera voluntària (a Europa) o de manera obligada (Xina o Corea del Sud) permeten saber si tens o no el virus, els teus moviments i en cas de tenir el virus saber les persones amb qui has tingut contacte i aïllar-les. A Europa moltes persones fascinades per les tecnologies voluntàriament accepten baixar aquestes aplicacions, però amb això estem contribuint voluntàriament a perdre el dret a la privacitat. Recordem les paraules d’Hannah Arendt: un govern autoritari el primer que elimina és el dret a la privacitat. Cal que no cedim drets, que no ens deixem fascinar per la tecnologia i no acceptem que l’estat impulsi tecnologia de control social. No és l’estat el que ha de controlar la societat, és la societat la que ha de controlar l’estat.

En una crisi sanitària com aquesta és rellevant que reflexionem sobre el concepte de seguretat, que ens formulem preguntes com: la seguretat de qui? qui és l’objecte de la seguretat? i ¿la seguretat enfront de què? ¿De què ens hem de protegir? Aquesta epidèmia ens mostra que la seguretat com a absolut no existeix, que som vulnerables, que no hem d’obsessionar-nos amb el virus, que la por al virus no pot dominar-nos; hem de tenir-li respecte, ser prudents, però no podem deixar-nos vèncer per la por. En el llenguatge bèl·lic d’aquests dies l’enemic és el veí, les persones que ens envolten i que són capaços de transmetre’ns el virus. No hem de caure en aquests raonaments i en aquestes pors. La nostra seguretat no passa per una aplicació que ens digui si al nostre voltant hi ha algú amb virus, la nostra seguretat rau en tenir un sistema sanitari que pugui atendre’ns, cuidar-nos i curar-nos en cas de contraure el virus. Quan les persones pensen que l’enemic és el veí que pot contagiar-nos, sorgeixen actituds i actuacions racistes contra xinesos, gitanos, contra els pobres o fòbies contra el personal sanitari. No ens hem de deixar dominar per la por, un virus no és un perill, un virus és un risc que cal assumir i gestionar.

En termes de governança és preocupant el balanç que es faci quan passi la crisi, Quin govern ha estat més eficaç per gestionar una crisi d’aquest tipus? Un govern autocràtic com el xinès o una democràcia com Europa / Espanya? Aquesta crisi incrementarà el nombre de persones que donen suport a formes polítiques autoritàries, donarà suport als partits que mostren formes de “mà dura” i que aposten per recentralitzar competències i disminuir el grau de competències de les comunitats autònomes.

Encara que estiguem mig confinats, cal tornar a l’activisme social, cal estar atents a no perdre drets en nom de la seguretat.

Tica Font

Hesiquía o paz interior (integral)

¿Qué es y para qué sirve? Si es que sirve para algo

Como decíamos ayer (10/9/2018), ahora toca hablar de la hesiquía, palabra con un significado muy amplio que iría desde el reposo a la paz interior, el silencio o el recogimiento… Algo que viene muy bien para tiempos como los que corren.

No se trata de una situación momentánea, sino de un estado permanente, y va siempre acompañada por el conocimiento de las propias carencias, como bien expresa en el siglo VII uno de los grandes maestros espirituales del Oriente cristiano: «Amigo de la paz interior no es aquel que lleva a cabo con diligencia las cosas hermosas, sino aquel que acoge con alegría las cosas negativas que le afectan», Isaac de Nínive, El don de la humildad, Sígueme, Salamanca 2007, p. 111.

Por medio de la hesiquía podemos alcanzar la unidad interna (focalizando nuestros deseos, facultades y energías), vivir en paz con quienes nos rodean (naturaleza incluida) y experimentar la presencia y el encuentro con Dios. Volvemos de nuevo a Isaac de Nínive: “Escruta tu práctica y no corras tras un nombre. Entra, profundiza, no tengas pudor, aprende, progresa, lánzate en todas las distinciones maravillosas y libres de los caminos de la práctica de la quietud, a fin de que comprendas con todos los santos la altura, la profundidad, la longitud y la largura (cf Ef 3,18) de esta conducta que no tiene límites… Y no te concedas reposo hasta haber penetrado en todos los senderos”, ib. 182.

La hesiquía no supone dejar de tener problemas o dificultades, que nos acompañan hasta el final, sino ser capaces de enfrentarnos a ellas. Tampoco significa insensibilidad hacia lo que nos rodea, sino relacionarnos con nuestro entorno en su auténtico sentido y razón, no en función de nuestros deseos, pues como expresa Isaac de Nínive: “Permanece en paz contigo mismo, y los cielos y la tierra estarán en paz contigo mismo”, ib. 78.

Y aunque es por esta hesiquía por la que empezamos a adquirir el conocimiento de nuestra propia persona y de Dios, no es más que indirectamente, pues solo por el amor tenemos un conocimiento pleno de ambos: “De hecho, cada vez que apacigua todos los movimientos del oído y de la vista, el solitario ve de un modo luminoso a Dios y a sí mismo, y extrae [del alma] aguas limpias y dulces, que son los suaves pensamientos de la firmeza. Por el contrario, cuando se apoya en aquellos movimientos, a causa del torpor que ellos le producen el alma se vuelve semejante a uno que camina de noche en medio de la niebla: es incapaz de ver el camino y el sendero, de manera que se extravía con facilidad hacia lugares desiertos y peligrosos. Sin embargo, cuando se aquieta al mismo tiempo que su alma, como alguien sobre el cual soplara un viento fresco que despejase el aire a su alrededor, entonces empieza a resplandecer de nuevo ante sí mismo, descubre lo que él es, discierne dónde se encuentra y dónde se le pide que vaya, y ve de lejos la morada de la Vida”, ib. 108.

Un conocimiento que también se aplica a la propia Escritura (y a nuestra vida e historia), donde su complejidad y riqueza hacen absolutamente necesaria la paz interior, como aconseja Isaac de Nínive: “Que tu lectura se realice en quietud, [alejado] de todo, estando libre de la excesiva preocupación por el cuerpo y del tumulto de las actividades, a fin de que produzca en tu alma un sabroso gusto, mediante las comprensiones deliciosas que trascienden los sentidos [y] que el alma siente en sí misma cuando persevera en la lectura”, ib. 40.

Y una vez visto qué es la hesiquía, y su importancia, tocará en próximos apartados ver cómo conseguirla, advirtiendo a las almas inquietas que esta cuestión va para largo.

Fernando Rivas Rebaque

L’Advent i les fàbriques d’armes

El quart diumenge abans de Nadal comença cada any el temps d’Advent. Aquest any, el 2 de desembre. I cada any es llegeix, a l’inici del temps, o bé en diumenge o bé en dia feiner, segons els anys, un text emblemàtic. És un text del capítol segon del llibre d’Isaïes que anuncia un nou temps, en el qual tots els pobles “forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances”.

Probablement aquesta és una de les millors formulacions possibles del món que tota persona honesta desitja en el fons del seu cor. No és només un desig genèric de pau, ni és només un desig igualment genèric que s’acabin les guerres. No diu: “Deixaran de fer servir les espases i les llances”. Sinó que diu: “Deixaran d’existir les espases i les llances”. I, a més, no diu que deixaran d’existir perquè seran destruïdes, sinó perquè “de les espases en forjaran relles i de les llances en forjaran falçs”. Traduint-ho: No es tracta de desitjar que no es facin servir armes, es tracta que d’armes ja no n’hi hagi. I no es tracta que no n’hi hagi perquè siguin destruïdes, sinó que es tracta que tot l’esforç destinat a la fabricació d’armes passi a destinar-se a construir per exemple plantes potabilitzadores d’aigua, o a promoure cultius allà on calgui, o a la reconversió energètica davant el canvi climàtic, o a estendre els mínims de benestar o de cultura a tot arreu.

En comptes de dir que volem la pau, o que no volem la guerra, hauríem de començar a dir les coses més clares. El que volem és que desapareguin les fàbriques d’armes i que siguin substituïdes per eines que facin la vida més feliç i digna per a tothom. Certament, seria una bona campanya cristiana, per a aquest Advent.

¡Ay, Nicaragua Nicaragüita! ¿Por qué nos dueles tanto?

Fa dies que vull escriure aquesta nota i em costa, no és fàcil tenir la serenor per escriure enmig dels centenars d’assassinats ; i dels segrestos de joves que acaben en detencions sense el degut procés; i les amenaces a defensores i defensors que inclouen marques a les cases, perquè els segrestin posteriorment –com feien els nazis amb els jueus, els homosexuals–… i les violacions sexuals, i els ferits i desapareguts…

Què ha passat a Nicaragua?

L’espurna va ser l’intent de reforma de la seguretat social que implicava un augment en les cotitzacions: la gent surt al carrer el 18 d’abril, es produeixen els primers ferits en els enfrontaments amb la policia i forces paral·leles –entre elles, la Joventut Sandinista– i comencen els assassinats; aquell cap de setmana prop de 40 persones –joves en la seva majoria–. S’originen protestes massives a diferents ciutats del país, i continua la repressió del Govern, multiplicant-se els assassinats…

Actors de la lluita: els pensionistes, els estudiants que es solidaritzen, el moviment de drets humans i feminista, els empresaris, els pobladors, els camperols, les mares dels joves assassinats, l’Església catòlica encapçalada per les seves autoritats, els capellans i les monges, que son claus salvant vides davant tanta barbàrie.

Però, si és un Govern d’esquerres? El FSLN d’Ortega-Murillo ha deixat de ser d´esquerres des de fa temps. A finals dels 90 es fa el pacte Ortega-Alemán, on tots dos “caudillos” es protegeixen davant demandes judicials i es reparteixen Nicaragua i a la vegada, reformen la llei electoral. En aquests 11 anys al poder, els seus aliats claus són d’una banda, la cúpula empresarial, i de l’altra, els fets: frau electoral, tancament total d’espais a l’opinió diferent i control social, impunitat, la no independència de poders, la prohibició total de l’avortament, les reformes a la constitució, la llei del Canal… denunciats des de l’inici pel moviment feminista, de drets humans i recentment pel moviment en contra del Canal.

Què volem? Que pari la repressió, que es dissolguin les forces paramilitars, que renunciï el Govern Ortega-Murillo perquè no són dignes, ni tenen la capacitat de seguir governant quan estan matant el poble que protesta i defensa els seus drets, que s´avancin les eleccions –com suggereix la OEA–, això sí amb reformes i un nou consell electoral… i sobretot que hi hagi Justícia i Democratització. I perquè hem perdut la por. ¡Que se van, se van!

Carme Clavel Arcas
Catalana nicaragüenca.
Activista i defensora de drets humans, va anar a Nicaragua durant la revolució dels 80 –per un any– i el 2019 farà 30 anys que s’hi va quedar.
Co-directora regional de JASS Mesomèrica.

  1. El 14 de juliol es parla de més de 350 milers de ferits, centenars de persones detingudes i desaparegudes.
  2. Aquestes demandes son part de les recomanacions que ha fet la CIDH (Comissió Interamericana de Drets Humans) i l’Alt Comissionat de Drets Humans de Nacions Unides.

 

Estar en pau

“Com estàs?” “En pau”. Certament, crec que és el millor estat interior que podem tenir. Feia molt de temps, anys, que no havia experimentat aquest “estar en pau amb mi”, i que poc té a veure amb estar content, trist, sol o acompanyat. Podem estar en pau i sentir-nos feliços i plens, i també estar en pau, encara que estiguem en un moment de tristor o de soledat. La pau interior suposa l’energia per afrontar qualsevol repte que ens presenti la vida o qualsevol decisió vital que vulguem prendre.

Però com ho fem, per estar en pau? Jo diria que vivint en coherència amb el nostre jo més profund, intentant ser honestos amb nosaltres mateixos i amb les persones que ens envolten, mantenint un estat interior de confiança, i sent capaços d’acceptar els nostres errors mentre també valorem i agraïm el que tenim de bo.

És bo aturar-nos, fer silenci, fer callar els pensaments que ens envaeixen contínuament i escoltar aquella veu interior que de vegades ens guia. Els pensaments no som nosaltres, són fruit de la nostra ment tan plena de soroll i contradiccions. Aturem-nos i escoltem-nos. Veurem amb claredat allò que hem de fer, allò que tenim pendent, per estar veritablement en pau. I aquesta pau donarà fruits en nosaltres i el nostre entorn.

Maria-Josep Hernàndez

Després dels atemptats

Ja fa un mes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Hi ha hagut temps per deixar reposar les emocions, els sentiments i els pensaments que hem exterioritzat col·lectivament les darreres setmanes amb missatges i litúrgies diverses amb les quals ens hem abraçat col·lectivament. Davant de la contrarietat ha sortit allò de bo que tenim els humans: l’ajuda, la solidaritat, el perdó… però també allò tan humà que és la por. Per això vam cridar “No tenim por”: un crit d’autoafirmació que ens ha permès no caure en el victimisme, ocultant-nos mútuament que efectivament el terrorisme gihadista ens fa por, ens fa sentir vulnerables i indefensos, per més que tinguem els Mossos d’Esquadra per àngel de la guarda.

Els representants institucionals s’han unit, més o menys maldestres, a la catarsi col·lectiva per reivindicar-se ara que no corren per a ells vents favorables. I un cop superat el dol, ens queda pendent enfrontar-nos individualment i col·lectivament a algunes preguntes per incòmodes que siguin, i per més que cap d’elles pugui explicar del tot per què uns joves esdevenen criminals.

El benestar d’Occident, edificat sobre uns recursos naturals de què no disposem, té molt a veure amb la despossessió dels pobles musulmans. La complicitat amb les dictadures petrolieres del Golf que financen el terrorisme no es pot atribuir només a determinats governants hipòcrites, com es llegia en algunes pancartes a la manifestació de Barcelona. És el nostre estil de vida addicte al petroli, les nostres empreses que fan el tren d’alta velocitat a la Meca, els nostres negocis industrials i turístics i també la complicitat d’empreses tan poc qüestionades com el Barça. Vaja, que aquests són els valors que exhibim com a societat. Ens falta humilitat per fer autocrítica abraçant aquesta complexitat de la qual en alguna mesura en som còmplices si no volem que sigui la pròpia mentida qui ens faci ostatges del terror. El terrorisme és com una veu que ens ve a dir: vosaltres també podeu ser víctimes de les vostres accions. Efectivament, només ens alliberarem de veritat de la por si som capaços de treballar per la pau i el diàleg no només amb pancartes sinó amb fets i coherència de vida.

Decàleg de Buenaventura

La pregunta és quina missió tenia/teníem en aquest viatge d’una delegació catalana a Buenaventura, ciutat del Pacífic colombià. Tot arrenca del juny de l’any passat quan ens visita a Barcelona una delegació de Buenaventura, encapçalada pel bisbe d’aquella diòcesi Héctor Epalza, un bisbe a punt de jubilar-se però  amb una força extraordinària per dir en veu alta que amb els pobres i marginats, que són centenars de milers, la majoria afrocolombians, no s’hi juga. Ell s’hi ha jugat la vida i continua amenaçat i escortat discretament… La seva veu la podem comparar amb Pere Casaldàliga i altres companys bisbes que s’impliquen amb totes les conseqüències.

Van venir amb ell líders de les comunitats i un senador que fa de pont amb les altes instàncies del govern. I van portar la seva causa al Parlament de Catalunya. El tema no és solament que una empresa que té la seu a Catalunya i que ha construït un dels megaports de tràfic de containers  i que amenaça l’ecosistema de la badia, i l’hàbitat de desenes de milers de famílies. El tema és el model de desenvolupament que pot malmetre espais de vida i el futur d’aquestes persones, per la cobejança, sense aturador, d’un desenvolupament que  no afavoreix la vida sinó que l’anihila.

Amb pocs dies hem connectat amb la realitat d’aquella ciutat a través dels seus líders  i ens hem compromès a fer un seguiment des d’aquí i a través de la coordinació de la taula catalana per Colòmbia. Proposarem que quan sigui possible el Parlament redacti uns principis ètico-ecològics per tal que les empreses catalanes que treballen al Tercer Món, ho facin amb criteris de salvaguarda dels drets humans i de sostenibilitat, més enllà del que les lleis del país permetin.

1. Buenaventura és una ciutat del Pacífic colombià a l’interior d’una gran Buenaventura-Puertobadia envoltada de rius i de manglars que fins fa poc tenia un port de parada tècnica i de comerç mitjà de mercaderies. Ciutat amb una població de prop de 400.000 habitants, la majoria dels quals descendents dels antics esclaus negres, indígenes, i mestissos de tota mena i condició. Comunicacions precàries i difícils amb la resta del país. Dèficits crònics i abandó de les administracions locals i nacionals.

2. Colòmbia viu ara un moment de cruïlla important perquè s’ha culminat un procés de pau que ha durat 4 anys -les converses de pau a l’Havana- i que finalment, suposarà que les FARC abandonin la lluita armada i es reintegrin a la vida civil. El món rural i els desplaçats per la seva causa i pel conflicte amb l’exèrcit, paramilitars i narcos, viurà una etapa de noves oportunitats però també de nous conflictes locals. Redistribució de terres, compres il·legals o forçades…cinemacolombia3. És un país d’una gran riquesa natural, de grans possibilitats agroindustrials, de matèries primeres, i d’una població molt diversa, amb molta consciència, però que ha viscut més de 50 anys enmig de violències extremes i sostingudes. Assassinats, segrestos, desaparicions, amenaces… a més de la cultura de la corrupció que afecta molt transversalment i forma part de l’imaginari col·lectiu.

4. La religió és molt present en la població i forma part de la vida quotidiana familiar i pública. Imatges, invocacions, festes, pregàries… Els religiosos, en general es fan presents en totes les realitats humanes, socials i polítiques, amb totes les contradiccions que comporta aquesta presència. Molt valorada per uns i criticada per altres.

5. Buenaventura és un cas paradigmàtic d’un model  de desenvolupament que ara entra amb força a tota Amèrica Llatina, allà on els capitals transnacionals i la cooperació interessada dels governs locals permet o promociona. Els megaprojectes portuaris a Buenaventura s’han convertit en oportunitat de negoci per a les grans fortunes i pel que es considera un gran desenvolupament de tota aquella franja del Pacífic fins fa poc oblidada.

6. La població afrocolombiana i la indígena desplaçada que havia trobat un modus vivendi amb l’economia local de cultiu i pesca i alguns serveis portuaris, queda sacsejada i abocada a integrar-se, si us plau per força, davant Buenaventura-Colombia-Oct2010la força dels poders econòmics i polítics que els fan nosa els legítims pobladors d’aquests territoris. Desplaçaments forçosos, dragatges de la badia, construccions brutals de grues i naus logístiques que arrasen sense contemplacions els seus hàbitats.

7. La resistència de les comunitats, amb líders naturals de cada barri i territori s’han vist terroritzats o “desapareguts” per tal que no puguin frenar els projectes ja aprovats pels ministeris corresponents, sota la cobertura legal dels acords formals i que pressionen càrrecs i institucions fins que “accedeixen” a les seves propostes.

8. No es tracta només d’un conflicte amb una empresa que té la seu a Barcelona. Es tracta, com diu el bisbe de Buenaventura, Héctor Epalza, d’un context de catàstrofe humanitària provocada per un model de creixement que només contempla els beneficis econòmics especulatius de capital estranger i les expectatives del futur comercial a gran escala de la zona, i veu les poblacions locals com a comparses, a les quals només cal tenir en compte en algunes obres de beneficència. Els directius de l’empresa que vam visitar, TCBUEN, traspassen als responsables polítics la responsabilitat dels dèficits socials: sanitat, escoles, aigua, llum, etc. “Nosaltres paguem molts impostos però no som nosaltres els responsables de com han de revertir diners en la població. Complim amb les lleis i intentem afavorir les comunitats que són a prop del port que gestionem.”

9. Hi ha una xarxa de líders comunitaris molt sòlida, i que hem pogut constatar de primera mà. També alguns senadors que fan causa comú amb el clam d’una població marginada, així com un sector de càrrecs aSLIDE_DEF_COLOMBIA1dministratius, funcionaris, que tenen un diagnòstic clar de la situació d’emergència social, però que es veuen lligats de mans i peus per pressions de dalt i del costat. D’aquí la confiança -excessiva (?)- en les delegacions estrangeres que s’interessen pels seus problemes. En aquest sentit el treball fet per la Taula Catalana per Colòmbia, durant tots aquests anys, és molt apreciada i els manté esperançats i agraïts malgrat tot.

10. Colòmbia viu en un mar de conflictes i contradiccions però, a la vegada, la població -les poblacions-, com han observat molts visitants estrangers, no sucumbeix en la depressió col·lectiva sinó que continua aspirant a tenir noves oportunitats de refer els traumes familiars, comunitaris, territorials… En molts casos la fe actua de ferment de lluita i d’esperança.

¿Podem esperar que la signatura de pau entre Govern i les FARC marqui una etapa de reconciliació, de noves oportunitats per al conjunt del país i per al reconeixement de tanta gent que ha sacrificat joventut i vides, per milers, i que necessiten, amb urgència, recomençar sense sobresalts?

Josep M. Fisa

No hi haurà pau en el món sense autoritats mundials

Aquest estiu hem contemplat múltiples i tràgics conflictes violents on es dessagna la humanitat: Gaza, Ucraïna, Síria, Iraq, Sudan del Sud… i sabem d’altres que ara mateix queden fora dels focus mediàtics (Sàhara, Líbia, Somàlia, Afganistan…). La guerra i la violència entre Estats i grups polítics, ètnics o religiosos, els assassinats, les persecucions, el militarisme, el terrorisme, el recurs als exèrcits i les bombes…. semblenTrist-paper-c una constant històrica inevitable, malgrat tots els avenços econòmics, socials, jurídics i sobretot tecnològics. ¿Ens haurem de resignar? ¿És la pau una utopia impossible?

Però no, no a tot arreu ni sempre la violència imposa categòricament la seva llei per a resoldre els conflictes i les enemistats. Allà on existeixen autoritats polítiques democràtiques, independents i estables, reconegudes per tots i sotmeses a limitacions i lleis raonables, i on les persones i els grups tenen canals per participar en la vida política, allà la violència no sol tenir la primera ni l’última paraula, allà el conflicte té vies per ser resolt de forma més raonable i humana… ¿Què ens diu això?

Al segle XVI, el gran pensador anglès John Hobbes denominava “estat de naturalesa” a aquella situació originària dels éssers humans en què tots lluiten contra tots i on l’home és un “llop per a l’home”. Per a Hobbes, aquest estat de coses només pot superar-se quan els homes, sota la por de ser morts o de perdre-ho tot, confereixen el poder a un tercer independent que ostenta tot el poder, que és l’únic que pot emprar la violència, que té l’última paraula i la imposa, garantint així la pau i l’ordre social.

Hem de reconèixer que, malgrat la visió pessimista de l’ésser humà que tenia Hobbes, el món es troba avui submergit en un “estat de naturalesa”. Múltiples poders fàctics lluiten entre ells egoistament en favor de les seves necessitats, propietats i interessos, en diferents aliances sovint inestables, on els més forts s’imposen als febles. En certa mesura, això sempre ha estat així. Entre regnes, imperis i civilitzacions, la guerra o la llei del més fort han estat sempre finalment la darrera forma de solució dels conflictes. Ara bé, el gran fenomen de la globalització, que ha intensificat com mai la interrelació i la interdependència de la humanitat sencera, ens ha abocat a la urgent necessitat d’un govern mundial dels grans problemes comuns i d’una autoritat política independent, per sobre de tots, que sigui la instància inapel·lable per resoldre els conflictes que duen a la violència.

Necessitem una autoritat mundial que, com reclama insistentment fa molt de temps la doctrina social de l’Església, actuï veritablement al servei de la humanitat. Naturalment, i això és fonamental, ha de ser una autoritat constituïda per comú acord, sobre la base de la representativitat i la divisió de poders, regida pel dret i fonamentada sobre la raó moral. No estem parlant, doncs, ni d’un Estat mundial ni d’una dictadura global. Estem parlant d’una autoritat democràtica, limitada, participada i descentralitzada, formada per diversos organismes coordinats que prenen decisions orientades al bé comú universal i les imposen de manera vinculant a tots, superant una concepció nacionalista i aïllacionista de la sobirania. Estem parlant d’organismes que, preservant la necessària i imprescindible autonomia de governs locals, nacionals, estatals i regionals (principi de subsidiarietat), disposin de poders suficients per governar en aquelles qüestions que només poden ser garantides a escala mundial: els drets humans, el govern de l’economia i les finances, el desenvolupament, la salut pública, les migracions, la protecció del medi ambient i, naturalment, el desarmament, la pau i la seguretat.

De fet, existeixen ja organismes (com el Tribunal Penal Internacional) o de caràcter regional (Unió Europea) que ostenten alguns poders superiors als seus Estats membres. En general, però, els actuals organismes internacionals, per bé que desenvolupen un tasca immensa i necessària, resten impotents al desordre, perquè no disposen de cap poder polític ni jurídic vinculant.

Per això, és ja desesperadament urgent que els governs acceptin la necessitat d’iniciar un procés multilateral, sobre la base de la reforma de les Nacions Unides i d’altres organismes internacionals, de cessió de poders a autoritats supranacionals. En un primer terme, no es tracta segurament d’inventar res de radicalment nou, sinó de cedir poders a organismes existents: l’Assemblea de les Nacions Unides (reformant-ne el sistema de vot per fer-la més democràtica segons població representada), el Consell Econòmic i Social, el Consell de Drets Humans, el Consell de Seguretat (alliberant-lo del dret de veto que el paralitza) o el Secretari General; dotar de jurisdicció vinculant al Tribunal Internacional de Justícia (avui optatiu); ampliar els poders dels Tribunal Penal Internacional; crear un tribunal internacional vinculant de drets humans, etcètera.

Certament, cal no ser ingenus. Som realment molt lluny d’això. Els Estats (sobretot els grans) es resisteixen i es resistiran a cedir poders a organismes que no controlen, fins que no es convencin que mantenir la situació actual serà a la llarga pitjor per als seus interessos i poblacions. Avançar en aquesta direcció serà un procés molt llarg i molt difícil. Però és una necessitat absolutament inevitable. No hi ha cap altra opció per al futur de la humanitat.

Eduard Ibáñez és advocat i director de Justícia i Pau