Les celebracions de la fe en temps de confinament

Aquest mesos de confinament, moltes famílies i petits grups han realitzat a casa o en un local, mantenint els “protocols” assenyalats, pregàries i celebracions, per seguir compartint la fe. També s’han fet trobades, reunions i celebracions virtualment.

Hem preguntat a algunes persones de diverses tradicions cristianes: Què us han aportat aquest tipus de celebracions més o menys domèstiques i/o virtuals? En què us fan pensar? I vers quin un model nou de comunitats cristianes, us sembla que anem?

Aquestes han estat les respostes d’una comunitat cristiana ortodoxa i d’una comunitat cristiana evangèlica.

EvgeniT-Pixabay

Església Ortodoxa

Penso que no és la primera ni l’última vegada que la humanitat es troba abocada a situacions límit: persecucions, guerres, empresonaments, pandèmies… La tradició cristiana ens parla des de fa segles: en moments de perill la unió en la pregària i el compartir el dolor, ajudant-se els uns amb altres ha estat sempre present…

En aquest temps de confinament es reforça la necessitat de la trobada, de compartir en comú aquests moments. El sentit comunitari es propi del cristià, que sap entrar en la cambra del seu cor, en secret, i al mateix temps compartir la pregària amb els germans, allà on sigui i principalment en el temple de les esglésies, així com també en les cases que es converteixen en esglésies domèstiques.

Crec que no hi ha res de nou sota el sol. Les limitacions a què estem sotmesos a causa de la pandèmia és la circumstància, però la nostra referència està en Aquell que va dir: Jo sóc l’Alfa i l’Omega”.

Maria Rosa Ocaña

Església Evangèlica

Què ens han aportat aquestes celebracions?

Aquest temps és difícil, la nostra comunitat gaudeix molt de les trobades i d’estar junts. Les celebracions de la fe a casa estan bé i són necessàries, ja és habitual en temps normal però sempre sabem que ens retrobem per a fer la celebració comunitària. Així que ens hem hagut de reinventar i adaptar-nos a les tecnologies, a les quals, tot i no ser noves, no estàvem avesats. Aquestes trobades en petit grup ens aporten alegria, somriure, estones de reflexió i de pregària i de compartir. Però mai pot reemplaçar el fet d’estar junts.

En què ens fan pensar?

Ens fan pensar en tot el que perdem de no poder estar junts, en com ens trobem a faltar i com necessari és el poder estar junts per viure la fe. Els nostres cultes del diumenge es caracteritzen per la lliure participació de tothom i això és difícil de fer virtualment.

Vers un model nou de comunitats cristianes?

Segur que tot aquest temps obre un nou camí a les esglésies que donant prioritat sempre els seus cultes presencials no deixaran de banda la possibilitat de fer-ho virtualment per aquells que no ens poden acompanyar perquè estan malalts o estan lluny.

Noemí Cortés

Seguint la missa de Montserrat

Per a mi, una bona manera de sentir-me connectat amb la celebració cristiana durant aquest temps de confinament ha estat seguir la missa de Montserrat cada diumenge. I afegint-hi alguna torna, com el dia de la Mare de Déu de Montserrat o el Primer de Maig, en aquest darrer cas, per cert, amb una magnífica homilia del Josep Laplana. Entrar en comunió amb la missa de Montserrat té un parell de valors bàsics: un, que allà ho fan bé, i l’altre, el més important, que aquella és una comunitat ja existent, no constituïda ad hoc, cosa que dona a la seva celebració una autenticitat que no tenen les altres misses retransmeses a través de diversos mitjans.

Jo entenc i valoro, sens dubte, les misses que es retransmeten des d’algunes parròquies: encara que la comunitat que allà es crea és poc real, el fet que qui la presideixi sigui el capellà que presideix la missa en la qual, en temps normal, un participa habitualment, crea uns vincles prou valuosos. Però vaja, d’entrada la idea no m’atreu gaire.

No ho sé, a mi m’hauria semblat una bona idea que els bisbes catalans haguessin dit que convidaven els feligresos a unir-se a la missa de la comunitat de Montserrat, i que ells, els bisbes, també s’unissin a aquella celebració des del sofà de casa seva. I els dies de cada dia igual: els bisbes i capellans que celebren la missa sols o amb una companyia mínima, segurament que farien millor si s’unissin a la missa d’una comunitat normal com és Montserrat, ara que tantes facilitats tenim per fer-ho a través dels múltiples mitjans de comunicació de què gràcies a Déu disposem.

Sé perfectament que seguir la missa de Montserrat no equival a participar de la missa dominical com fèiem fins que va arribar la pandèmia: a la missa s’hi participa formant part de la comunitat celebrant reunida en un lloc, i no de cap altra manera. Si la mirem per la tele, ens podem unir amb el màxim esperit de comunió amb els qui la celebren, però no “anem a missa”, ni “val” com a missa. Però el que no té sentit és plantejar-s’ho així. Si resulta que no podem participar de la missa pel motiu que sigui, i una pandèmia com aquesta és òbviament un motiu molt indiscutible, aleshores el que cal fer és buscar cadascú de viure de la millor manera que pugui aquest dejuni celebratiu. A mi, ja dic, la millor manera que he trobat ha estat unir-me a una missa ben celebrada en una comunitat real. Tranquil·lament, deixant que allò que fan en aquesta comunitat m’entri a dintre amb esperit de pau. Altres, en canvi, els anirà bé fer algun tipus de celebració pròpia, familiar. Altres, seguir la missa que diuen a la parròquia i retransmeten per algun canal d’internet. Altres servir-se de vídeos dominicals, que no són misses sinó estones de pregària, com els que fan a Roda de Ter. Altres, no fer res i viure la situació des de dins del cor. Tot és bo.

Sí, és cert que aquí hi ha una mena de barrera teològica i espiritual que potser la situació que estem vivint hauria pogut ajudar a superar però que no sé pas si ho deu haver fet: la de posar el sentit màxim del ser capellà en el fet de celebrar l’eucaristia com sigui, més enllà del caràcter comunitari que li és connatural. S’ha anat creant, en efecte, des de fa segles, el sentiment que el capellà que no presideix l’Eucaristia, ni que sigui com a mínim com a concelebrant, no és prou capellà. I això, certament, em sembla que és una distorsió notable del ministeri presbiteral. I més encara quan en el fons d’aquest sentiment hi ha aquella teologia tan insostenible segons la qual és important celebrar moltes misses perquè en cada missa Déu dona la seva gràcia, i com més misses es diguin més gràcia donarà. Sant Francesc aconsellava als seus frares que a cada convent es digués només una missa al dia, i que si hi havia més d’un capellà, presidís un d’ells i els altres oïssin la missa del seu company, com els altres fidels. Doncs em sembla que en aquesta situació actual també hauria estat educatiu i refrescant per als mateixos capellans que haguessin actuat com els altres fidels, sense recórrer a la missa privada.

I bé, ara entrem en una altra fase, la de les misses amb els signes comunitaris altament disminuïts. Que estranyes, les misses amb l’admissió i la col·locació taxades! Sé que per a molts serà una gran alegria poder recuperar la missa ni que sigui en aquestes condicions. A mi, em sembla que no em vindrà gaire de gust i preferiré continuar de moment amb la missa montserratina. Però en tot cas, l’important és que cadascú trobi allò que més bé li vagi.

Josep Lligadas

Dos mesos sense celebracions litúrgiques… o no?

Recordo la darrera eucaristia setmanal al Casal Loiola: ens vam mirar als ulls i vam fer gestos amb el cap en lloc de donar-nos la pau; els celebrants es van netejar amb solució hidroalcohòlica abans de donar la comunió; només es podia combregar recollint el pa a la mà… I poc després començava el confinament…

El final de la Quaresma, la Setmana Santa, i fins i tot la Pasqua, la majoria dels catalans el passarem sense haver-nos pogut aplegar en els temples i celebrar la nostra fe com ho veníem fent des de sempre…

Però no, la nostra fe l’hem celebrada i compartida… Sí, cadascú a casa seva…Tanmateix aquesta Covid-19 ens ha permès de comprovar que la nostra vivència cristiana s’ha manifestat a nivell personal, familiar, grupal i comunitari, de maneres riques i enriquidores, creatives i creadores.

Moltes parròquies, bisbats, comunitats, han anat ofertant celebracions de tota mena (viacrucis, eucaristies, els oficis del Tridu Pasqual…) a través de la televisió o per Internet. He de confessar que jo no m’hi he sentit convocada… Veure allà algun capellà oficiant amb un parell de persones que l’ajudaven em resultava carrincló i poc comunitari. Em mancava la comunitat… I em semblava que em posicionava com a espectadora i en una Eucaristia mai ningú s’hi hauria de sentir espectador, mentre algú “celebra”… O tothom celebra o com podem dir que és una celebració comunitària?

A casa vam optar per llegir la Paraula, fer silenci, fer memòria de Jesús, portar rostres a la nostra pregària, sentir-nos en comunió amb el món, però també amb qui arreu del planeta no podia participar en celebracions com les habituals dels nostres diumenges… Hi ha tants milions de cristians que no poden celebrar l’Eucaristia cada diumenge a l’Àfrica i només en tenen ocasió potser un cop al mes!

Però també és cert que la nostra fe cristiana no la podem viure si no és amb altres… I aquests mesos, a més de les transmissions de celebracions “tradicionals” per la televisió o a través d’Internet, ens hem sentit acomboiats per les nostres comunitats, amb qui hem expressat i compartit les nostres creences.

Molts grups que tenien una periodicitat quinzenal o mensual han passat a tenir reunions virtuals setmanals. La pregària, el compartir, la revisió de vida… omplien les nostres pantalles i tots hem esdevingut usuaris de sistemes de videotrucades dels que ni havíem sentit parlar. I malgrat l’aparent fredor del plasma, els vincles i l’escalf es mantenia. Ens anàvem acompanyant i posant davant Déu la incertesa, la vulnerabilitat, les pors, les petites alegries i descobertes que anàvem fent…

El Tridu Pasqual ens aplegava a famílies de tota la península amb unes estones de pregària, preparades per comissions, i connectant tots alhora en una estrena de Youtube: música, imatges, les reflexions gravades en vídeo… I el moment de silenci s’omplia amb les pregàries compartides per mitjà del xat. I sentíem que la força litúrgica de la celebració del dia de l’amor fratern o de la vetlla pasqual es manifestava d’una altra manera, nova, senzilla, que deixava ben palès el regal de la comunió entre els amics i amigues de Jesús…

I la litúrgia de cada casa… Petits altars per compartir el pa i la paraula en família i comunitat. Espelmes, icones, però també una mascareta o uns guants… signes de la presència del dolor que ens envoltava i ens aclaparava. Unes flors per recordar-nos la Resurrecció de Jesús amb una espelma lluminosa en un racó de la casa. I fer que els infants hi participessin… Uns amics malaguenys reproduïen les processons amb els ninots clics de la canalla… Ells preparaven els passos de cada dia com si fos un taller de manualitats… I al passadís de casa seva els posaven arrenglerats, sonava la música adient i ho gravaven amb vídeo… Voldreu dir que no serà una de les processons més participades que ells viuran mai? Construir el pas amb la taula del Sant Sopar, la Creu o el mantell de Maria amb els materials que tenien a casa (cartolina, paper d’alumini, retoladors de colors…) va ser un exercici de catequesi però també de devoció popular.

 

 

 

 

Rebre la fotografia d’una família amb la mainada al voltant de la taula amb les candeles com a felicitació de la Pasqua, omplia de goig… Sí, veritablement ha ressuscitat!

Sí, aquesta ha estat una oportunitat per fer nostra la litúrgia, per adaptar-la a la nostra realitat confinada… i alhora per fer-nos experimentar ser part del poble de Déu…

Han estat temps no de litúrgia sinó de litúrgies renovades, simples, alimentades per la creativitat, la voluntat i fins i tot l’esforç… De vegades ens és tan fàcil que tot ens vingui donat!

Ha estat una lliçó, ens hem descobert capaços de trobar maneres d’expressar el que creiem, sentim, desitgem, sense caure en clericalismes… Podem celebrar i viure la nostra fe des de la nostra realitat, com a laics i laiques, amb llenguatges i signes adaptats als nostre moment històric i social. Crec que com a Església hem de prendre’n nota. Alguna cosa hauria de canviar en les nostres comunitats. Som capaços de litúrgia… Tant de bo no ho oblidem quan les portes de les nostres esglésies s’obrin… i les nostres celebracions puguin enriquir-se amb la sensibilitat i creativitat múltiple i sincera que s’ha anat manifestant en la nostra reclusió a casa.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Un monsenyor al meu cotxe

Per raons de feina, he tingut ocasió de conèixer, i de passejar amunt i avall en

el meu cotxe (un prodigi de bonys i ratllades), un autèntic monsenyor romà: Piero Marini, arquebisbe de Martirano, personatge clau en la renovació de la litúrgia. En primer lloc pel seu treball al costat dels grans liturgistes de l’època conciliar quan ell era un joveníssim capellà acabat d’ordenat, i en segon lloc per la seva feina com a mestre de cerimònies en les celebracions litúrgiques presidides pel Papa. Des de 1987 a 2007.

El Centre de Pastoral Litúrgica li ha concedit el V Memorial Pere Tena de Pastoral Litúrgica i per això el va convidar a Barcelona. He de reconèixer que a mi, que sóc més aviat desgavellada quant a protocols, m’ha fet patir el tema. No sé com “vestir”, com “estar”, com “parlar”, ni amb quin ordre cal seure en els actes oficials. No m’ha preocupat mai gaire, però soc conscient que pots estar ofenent algú sense adonar-te’n. Veig que va aguantar estoicament tota la seva estada entre nosaltres sense expressar cap problema. Més aviat al contrari, a les converses que hem anat tenint al CPL ha parlat sense embuts sobre algunes coses tabús (el sentit i l’oportunitat d’alguns sagraments, de les noves universitats catòliques, l’ús inadequat d’alguns vestits en la litúrgia, la diferència entre acumular títols universitaris i entendre la litúrgia, el paper dels seminaris, la tendència de la litúrgia a abarrocar-se més del compte, les seves dificultats per mantenir un espai independent a la cúria, la defensa de l’ecumenisme, el valor de l’Església oriental i alguna xafarderia vaticana…). Hem rigut força. Valora l’autenticitat, la bellesa i la senzillesa i sospito que ha tingut enfrontaments molt bèsties amb aquell sector clerical tan vanitós, enamorat de les randes i, en el fons, de la cort pontifícia. S’ha fet un fart de viatjar amb Joan Pau II arreu del món i n’ha vist de tots colors. He pogut comprovar la seva agudesa i sentit crític només de fullejar determinats llibres i no es talla a l’hora de dir les seves opinions. En sap molt, certament.

Estic contenta de l’exercici. Ha estat un privilegi tenir-lo entre nosaltres. Estic contenta també que m’hagi fet adonar del que va significar la renovació litúrgica i del valor que va tenir sobretot Pau VI per acabar amb la parafernàlia cortesana, per vendre’s la tiara i donar-ne els diners als pobres, per recuperar el sentit de la litúrgia. En paraules de Marini, per passar de les “cerimònies” a les “celebracions”, que és ben diferent.

Em sap més greu, però, l’evidència que dins del Vaticà continuen guanyant els cops de colze del carrerisme eclesiàstic per damunt de la saviesa, la lleialtat als principis conciliars i l’experiència acumulades. Francament crec que ens aniria molt millor si Marini fos el “gran jefe” del dicasteri (=conselleria vaticana) que regula la litúrgia, en lloc del cardenal Sarah, el qual ja es veu que sospira per tirar enrere molts dels guanys del Concili Vaticà II. Pitjor li va anar, però, a Annibale Bugnini, el primer “aplicador” de les indicacions litúrgiques del Vaticà II: va acabar enviat, per no dir desterrat, a l’aleshores Pèrsia, després de trepitjar uns quants ulls de poll vaticans. Va ser ell qui va fitxar Marini. Amb bon ull.

Mercè Solé

Trobar una Eucaristia…

L’altre dia, una persona que acompanyo en Exercicis de Madrid, em deia que li havia ressonat tornar a missa, anar a l’Eucaristia setmanal. Havia tingut experiències negatives i a poc a poc va deixar de sovintejar-les. Em va despertar una alarma: “Vigila quina tries!”, temorosa que la primera a la qual anés creés efecte vacuna… i se li fes costa amunt insistir en el seu propòsit.

I efectivament, va anar a la parròquia prop de casa… i va sortir horroritzada. Una homilia del pecat contra l’Esperit Sant i un to castigador…

Què hi farem! Segur que a Madrid n’hi ha d’altres… Vaig preguntar a altres amigues creients, practicants i algunes d’elles religioses, convençuda que em donarien un munt de pistes. Res d’això! Paraules decebedores, dient que el panorama no era molt engrescador… Una parròquia, la de Guadalupe, portada per missioners mexicans, era la més recomanada…

Sí, això és a Madrid. Però quines Eucaristies podem recomanar a les nostres diòcesis catalanes? A Barcelona? Quantes vegades fem desplaçaments llargs per anar a celebracions “que no ens facin mal”? Costa anar a misses on no s’acull a qui entra per la porta, on no intueixes lligams comunitaris (ni en el propi barri). On algunes homilies són en to de censura, de judici… On les pregàries que es llegeixen estan descontextualitzades del món que vivim, sense fer cap al·lusió a aquelles notícies que omplen els diaris i haurien d’omplir els nostres cors de creients (el Mediterrani i els refugiats, la situació de Nicaragua, el problema de l’habitatge a la nostra ciutat, la pobresa… o tants d’altres). On la presència de dones és escassíssima, si és que n’hi ha. On el capellà substitut per vacances decideix que ja no es combrega amb pa i vi, tot i que la comunitat cada diumenge ho fa amb les dues espècies… però és clar, ell està en situació de poder i com s’hauria d’adaptar fent el servei a aquells que formen l’ekklesia! On s’assenyala que no s’acosti a combregar qui tingui una situació personal que no els ho permet, excloent qui potser més necessita prendre el Cos i la Sang i sentir-se estimada, alimentada, acollida… On de vegades només pots fer silenci i deixar d’escoltar el sermó del mossèn (que resulta feridor, contraproduent…).

I això fa difícil que la missa del diumenge sigui festa, celebració, lloc de trobada comunitària, empenta per anar més a fons, per vincular-te més a l’Església diocesana… I ens perdem el nodriment que suposa l’Eucaristia, capaç de sostenir-nos fins i tot en moments de desolació, mantenint l’alè de l’Esperit i la fe…

El cas de Madrid que us explicava em va omplir de tristor… però coincideix amb comentaris compartits en el meu entorn, de persones que cada diumenge hem de pensar on anar a una missa que ens resulti interpel·ladora, joiosa, comunitària… I si no es pot, si hem d’anar-hi per sentir-nos fora de lloc, potser millor quedar-se a casa i fer una pregària tranquil·la, llegint la Paraula en comunió amb tota l’Església, fent silenci, agraint, encabint tantes realitats properes i llunyanes, celebrant la Vida i demanant llum per descobrir com col·laborar per crear espais alegres, igualitaris, on puguem dir com Jesús, “vine i veuràs”.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Pentecosta

Aquest diumenge passat, dia 20, hem celebrat la Pentecosta, el do de l’Esperit sobre els creients i sobre el món sencer, el dia que clou el temps de Pasqua. La paraula Pentecosta ve del grec “pentekostós”, que vol dir cinquantè. De manera que “dia de Pentecosta” vol dir dia cinquantè, el cinquantè dia després de Pasqua.

La Pasqua, originàriament, era una festa que celebrava l’inici de la primavera, i en la qual s’oferien a Déu els primers fruits de la terra i els primers anyells dels ramats. I la Pentecosta, cinquanta dies després, era la culminació d’allò que s’havia iniciat a la Pasqua: era la festa de les collites, la festa de la plenitud del fruit de la terra fecunda. I de fet, aquest origen ancestral de la festa encara el recordem nosaltres quan anomenem a la Pasqua, Pasqua florida, i a la Pentecosta, Pasqua granada.

I aquí trobem també el sentit dels cinquanta dies: en el simbolisme numèric a què tan aficionats eren els jueus, el número 7 era símbol de plenitud; si multipliquem 7 per 7, ens surt 49, que significa així la plenitud de la plenitud; i si a 49 n’hi afegim 1, estem simbolitzant una xifra que supera tota plenitud, el 50.

Doncs bé. D’aquest significat ancestral, el sentit de la Pasqua va passar a ser la commemoració del gran esclat primaveral d’Israel: l’alliberament d’Egipte, esdevingut segons la tradició als inicis de la primavera. I la Pentecosta va esdevenir la commemoració de la plenitud de l’alliberament, que és quan Déu fa aliança amb el poble al Sinaí, i els dona la seva Llei, el codi de conducta propi d’un poble alliberat.

Sobre aquest canemàs històric, els cristians celebrem els esdeveniments centrals de la nostra fe. Va ser en els dies de la Pasqua que va tenir lloc l’execució de Jesús a la creu, de manera que, des de llavors, els dies de la Pasqua jueva passen a ser la celebració de la mort de Jesús i la seva resurrecció, la seva vida per sempre. I, cinquanta dies després, a la Pentecosta, celebrem la plenitud de la resurrecció, la Pasqua dels fruits, quan la vida nova de Jesús esdevé vida nova per als creients i per al món sencer, fecundats pel mateix Esperit que omplia Jesús.

El Nou Testament escenifica aquests dos moments, la resurrecció de Jesús i el do de l’Esperit, com dos esdeveniments diferents, però això forma part de la manera pedagògica com els escriptors bíblics –Lluc, en aquest cas– tenen d’explicar les coses. De fet, però, l’experiència de la resurrecció de Jesús és ja l’experiència del do de l’Esperit, com veien per exemple a Joan 20,22, quan, el dia mateix en què Jesús es manifesta ressuscitat als deixebles, els diu: “Rebeu l’Esperit Sant!”. I és que la vida nova de Jesús és ja, de per si mateixa, vida nova per a tota la humanitat, i vida nova viscuda d’una manera especial pels qui creiem en ell. L’escena de Pentecosta, que llegim en el capítol segon dels Fets dels Apòstols, deu correspondre, segurament, al record d’una assemblea de creients en què van experimentar amb una especial intensitat aquesta presència de l’Esperit. Però el do de l’Esperit ja forma part de la mateixa experiència de la resurrecció.

En aquests temps tan poc tranquil·litzadors que estem vivint, dir, i dir-nos, que tenim en nosaltres el mateix Esperit de Jesús, i que aquest Esperit és ventada impetuosa i foc ardent, i que alhora és, com l’anomena la tradició cristiana, pare dels pobres i llum dels cors, segur que és un bon agafador i un bon impuls per continuar endavant. En la recerca d’aquell món que Déu vol, és a dir, aquell món d’homes i dones generosos, coratjosos i feliços que tota persona de bona voluntat també desitja.

Josep Lligadas

Galilea.153: una nova revista per a laics i laiques

Ja ho sé que, amb la mala fama que té, la litúrgia no sol entusiasmar ningú. I menys dins del món progre. La idea que tant ens van matxacar de petits que la missa era un precepte obligatori, el fet que algunes formes litúrgiques s’hagin convertit en dards ideològics (combregar a la mà o a la boca, agenollar-se o no, l’ús del llatí, el fet que els preveres es posin de cara o d’esquena a la gent, la quantitat de randes per metre quadrat que exhibeixen alguns capellans, l’ostentació de molts elements litúrgics, la marginació de la dona…) i, per acabar-ho de rematar, l’actitud repatània del cardenal Sarah –gran “jefe” de la litúrgia, pedra a la sabata del papa Francesc– no ens fan la litúrgia més simpàtica. Molts cristians, de forma gairebé inconscient, hem anat peixant un munt d’anticossos litúrgics.

Doncs bé, farem bé d’intentar recuperar el sentit original de la litúrgia i de no regalar als sectors eclesials més conservadors una tradició, que potser necessita una revisió, però que és patrimoni de tots els cristians i cristianes. Perquè les celebracions litúrgiques són centrals en la vida cristiana. I no només perquè ens sentim millor o perquè nosaltres en siguem més o menys protagonistes. També perquè el sentit comunitari forma part de l’essència de la fe, i perquè de fet la trobada no és només amb nosaltres mateixos, sinó amb Jesucrist, seguint, en el cas de l’Eucaristia, allò que ell ens va demanar: “Feu això que és el meu memorial”. No hi ajuda tampoc el fet que les comunitats cristianes solen viure molt compartimentades i no hi ha gaire consciència d’unitat profunda. I tampoc la constatació que solem centrar la nostra atenció en la racionalitat i en les paraules (més que en la Paraula), mentre que la litúrgia fa jugar elements que de vegades ens mirem per damunt l’espatlla: el silenci, la música (sobretot el cant comú), el gest, el color, l’espai… Vivim immersos en l’emoció continuada, i la publicitat prou que se n’aprofita, però som més sensibles a les litúrgies orientals (des de l’ortodoxa fins al budisme) que no pas a la nostra pròpia.

Com que al Centre de Pastoral Litúrgica som molt llançats, fins i tot temeraris, enmig d’una situació en què l’Església va de baixa i de la manca de simpatia general pel tema, ens hem animat a fer una revista sobre litúrgia per a laics i laiques. Una revista que vol contribuir a unificar vida cristiana i litúrgia (ep, unificar vol dir fer-nos conscients de la unitat, no pas uniformitzar-nos!), a crear sentit comunitari, a aportar elements de formació que ens permetin comprendre millor el perquè de la litúrgia, a donar protagonisme als laics i laiques en un món que fàcilment es redueix a capellans i diaques, a suggerir materials i accions pastorals per a grups diversos… i sobretot a valorar i estimar la litúrgia des de la vida.

Aquí teniu l’enllaç al primer número, per si voleu fer-hi un cop d’ull. Goso dir-vos que us animeu a pagar o a regalar una subscripció. Crec que és assequible a moltes economies. Fer una revista des de la base, de qualitat, costa diners. Ja sé que som reacis a pagar i que en matèria cultural o eclesial ens estem acostumant a tenir-ho tot gratis (o a dependre del voluntarisme –com aquesta revista que esteu llegint, he, he– o de la subvenció), però és raonable destinar recursos propis a la cultura, si volem que sigui creativa, i a l’Església, si volem que sigui fidel a l’Evangeli.

Fet aquest molt sincer míting, mireu-la i feu arribar la vostra opinió a la directora de la publicació, M. Àngels Termes (matermes@cpl.es). Els vostres comentaris i suggeriments seran ben acollits. I si us agrada, trenqueu el mur de la mandra i rasqueu-vos la butxaca. A fi de bé. Us ho diu una persona gens neutra, que treballa al CPL i que vol arribar a una sana jubilació. Petons.

Mercè Solé

Advent: Ell ve, Ell ve sempre…

“No heu sentit els seus passos silenciosos?
Ell ve, Ell ve sempre.
A cada moment i a cada època, cada dia i cada nit, Ell ve, Ell ve sempre.”

Rabindranath Tagore

Cada any, quan arriba la tardor, sento que el cor paradoxalment se’m comença a alegrar… El dia s’escurça i en canvi pressento una joia que s’acosta… I tot d’una, com qui fa el canvi d’armari per tenir a mà la roba d’abric, començo a remenar carpetes per veure si tinc estoc de postals, a retallar detallets nadalencs per reciclar sobres o fer nadales senzilletes (que les manualitats no són un dels meus dons!), a pensar la cita que em resulta significativa avui per escriure-la…

I és que s’acosta l’Advent… I sí, la certesa que, com diu Rabindranath Tagore, un cop més, “Ell ve, Ell ve sempre”… I em faig conscient de la seva presència que es renova en la meva vida i en el món. I que Jesús –infant, fràgil, marginat– pot i vol transformar el meu cor: omplir-lo d’alegria, de somriure, d’esperança; desfer els murs i les pors que el tenallen; canviar la mirada, per fixar-me en el petit, en el que queda a les vores del camí, per descobrir més enllà de les aparences, per posar-me les ulleres (sovint poc usades) de la compassió…

Són unes setmanes plenes de pistes que m’empenyen a anar a fons. Però no és un anar a fons torturador. És un anar a fons sabent-me estimada. Espero! I voldria haver tingut l’experiència d’un embaràs: Maria esperava! Sí, físicament i plenament. I l’espera se li feia vida, i li condicionava la vida. I era una espera que no la tancava en ella mateixa, sinó que l’obria a l’Altre, als altres. I aquella vida que acollia anava a capgirar el seu futur. Com totes les mares, Maria ja meditava llavors en el seu cor, abans de tenir Jesús als braços, d’acaronar-lo o cantar-li una cançó de bressol.

I deia que hi ha pistes en aquest temps d’Advent… I si les convertim en recordatoris per intentar viure’l amb força? La Corona d’Advent al menjador de casa: les espelmes que van cremant a mida que el Nadal s’acosta, il·luminant amb més força l’estança. La casa guarnida, ni que sigui senzillament, penjant les nadales que van arribant… I és que un convidat, el gran Convidat, vindrà a visitar-nos…

Els llums de Nadal de les ciutats també ens ho recorden… És cert que els comerciants que els paguen volen que gastem, però és cosa nostra que en lloc d’apressar-nos a comprar, ens facin pensar en el fet que Ell ve, Ell ve sempre… I jo els miro, veig els aparadors i la gent anant i venint amb bosses… i sento que pico l’ullet al Senyor, com si tinguéssim un codi secret: nosaltres, Tu i jo (com tants cristians i cristianes!), sí que sabem el tresor amagat que s’apropa i que no el trobem entre regals ben embolicats, grans boles de colors, arbres de Nadal immensos i cada cop més psicodèlics… No, el secret és l’esperança que reneix allà on hi ha divisions, guerres, trencaments, pobresa, gana, conflicte, dolor, malfiança, abús… L’alegria de mirar el món des de baix, donant-li la volta a tots els esquemes que estem acostumats a donar per fet. La pregària que ens va ajudant a preparar-nos per acollir Jesús.

Donem la benvinguda a la fragilitat, a la senzillesa, a la desinstal·lació, a la simplicitat de les celebracions, al no-consum, a l’anar a fons, a la mirada compassiva, als nous camins que se’ns obren, a la llibertat interior… al Nadal!!! I sentim que Ell ve, ve sempre, fent noves totes les coses, fent tous els nostres cors, empenyent-nos a transformar el món! Bon Advent!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Pagar per les celebracions d’enterraments a la parròquia?

Encara recordo abans dels 80 quan era seminarista en una parròquia, en un enterrament un dia que no hi havia el rector, el capellà que el va venir a substituir –i ho recordo com si fos ara– quan la funerària li va entregar el sobre (sí, en aquell temps, la funerària entregava un sobre que si no m’equivoco eren 300 pessetes i el full de les dades del difunt) el va obrir, agafà els diners i em retornà el sobre. Encara tinc els ulls obert com taronges!

No recordo exactament quan va ser que es va suprimir tota mena d’aranzels (el que es cobrava per la celebració dels sagraments) menys “l’estipendi” de la missa (és allò que es paga quan encarregues una missa per un difunt, que això encara continua i, això sí que –encara– és per al capellà). Però és una pràctica que no s’ha deixat del tot ja que en una reunió d’arxiprestos l’any 2010, al bisbat de Girona, es diu:

Es parlà sobre els aranzels per enterraments a partir d’algun cas en què s’exigia a la funerària o a la família una quantitat determinada per enterrament. Es recordà la normativa vigent de no cobrar aranzels per les celebracions…

La retribució de les funeràries a les parròquies normalment consisteix en la quantitat que reben de les assegurances. Quan no hi ha assegurança, cal seguir la normativa del donatiu voluntari (el sobre el pot donar la mateixa funerària). Cal recordar que són donatius a les parròquies, no a la persona.

Si bé no hi pot haver aranzels, es remarca que cal fer una pedagogia sobre els donatius. No és just que tot recaigui sobre els qui van a missa cada diumenge. Per exemple, si obrir l’església costa 20 o 30 euros, el donatiu real serà la quantitat que passi de 20 o de 30 euros (Reunió d’arxiprestos, 19 de gener 2010. Butlletí febrer 2010, pàg. 39).

Ara, les parròquies del meu arxiprestat han decidit cobrar 100 euros pels enterraments dels que tinguin una assegurança. Les que no, faran com fins ara: algunes cobren de la funerària 60 euros per cada enterrament, els altres demanen la voluntat a la família.

La parròquia de Poblenou (Pineda de Mar, Alt Maresme) estem pel servei gratuït. És el que fem també amb les activitats que sempre són totes gratuïtes; igual que els locals que, històricament, sempre han tingut les portes obertes al barri.

Companys meus em diuen: “Si vols regalar aquests diners a les asseguradores… tu mateix!” Si no cobrem aquests euros aniran a parar a les butxaques de les asseguradores? He preguntat a dues companyies importants i la conclusió que hem arribat és aquesta:

  • Si la funerària ha de pagar 60 euros a la parròquia, aquests euros la funerària els facturarà a la família.
  • Si les asseguradores se’ls incrementa el preu total de la factura en una població concreta perquè ara les parròquies volen cobrar 100 euros per enterrament, aquests euros aniran distribuïts a les quotes mensuals de l’any vinent.
  • Les companyies asseguradores m’han confirmat que retornen els diners no gastats si la factura no arriba al barem que ells tenen fixat. Excepte en una companyia que no ho fan només en el cas dels clients nous.

A vegades es confonen conceptes expressats a les factures de les funeràries quan cobren pels “serveis religiosos” que corresponen al trasllat, al personal, als cotxes del tanatori a la parròquia… cosa que ara –diuen– dintre el mateix municipi no cobraran res per aquests trasllats.

Vist tot això, la parròquia de Poblenou ens mantenim –equivocats o no– en no voler cobrar per cap servei, sigui enterraments o qualsevol altra celebració, despatx, cedir els locals, classes…).

Quines conclusions n’hem de treure de tota aquesta moguda? Que cobrar pels enterraments és un altre pas enrere que demostra, una vegada més, l’allunyament cada dia que passa dels plantejaments que va fer el Concili Vaticà II, igual que els plantejaments de les primeres comunions, les confirmacions, retorn a les misses amb la litúrgia de fa 70 anys, les manifestacions religioses pels carrers… i sense parlar de la col·legialitat i corresponsabilitat de tots que, tot plegat, se n’ha anat en orris.

Ramon Masachs

Què hi fa un consiliari de la JOC presidint el CPL?

Aquest article respon a l’estranyesa que provoca en no poques persones, sembla ser, que un consiliari de la JOC esdevingui president del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona (CPL). En el meu predecessor també es donava aquesta circumstància. Una estranyesa que parteix, potser, del pressupòsit que litúrgia i pastoral obrera són dos mons separats quan no oposats. Qui té aquest pressupòsit no se l’ha pas inventat: hi ha moltes experiències viscudes que han reforçat aquesta idea.

Però no és el meu cas. Durant els trenta anys que fa que sóc capellà he estat sempre consiliari de la JOC i sempre he estat membre del CPL. Per a mi, doncs, és natural el tenir els dos peus posats en la Pastoral Obrera i el tenir els dos peus posats en la Pastoral Litúrgica. Sempre ho he viscut amb la naturalitat del qui viu en l’Església i s’hi dóna al servei. Una Església que no seria fidel a la seva missió si no s’hi visquessin de manera integrada les seves diverses dimensions: la dimensió profètica, anunciant la Bona Nova de Déu, que és llum per al món, i denunciant el que és injust segons aquest Evangeli; la dimensió sacramental, celebrant l’Eucaristia i els altres sagraments, que alegren la vida dels cristians i els sostenen en les seves lluites; i la dimensió de la caritat, posant en pràctica de manera concreta la comunió de béns. Tres dimensions que tenim el repte de viure integradament, cada una d’elles al cent per cent. La qual cosa no obsta, naturalment, perquè cadascun dels batejats, segons els propis carismes i capacitats personals, en visqui més intensament una que les altres, sempre en la comunió dels diversos carismes.

De tota manera, però, l’estranyesa pot venir donada, també, perquè hi ha un aspecte de la identitat del CPL que potser no es té en compte. És molt clar que el CPL té, en el nom, una “L” que indica que el servei a la Litúrgia és l’objectiu d’aquest Centre. Però no podem oblidar la “P” de “Pastoral”. El CPL està al servei de la Pastoral Litúrgica. És allò que deia abans, de les diverses dimensions de la vida de l’Església que no es poden separar sense deformar la pròpia identitat eclesial.

A les persones que formem part del CPL ens uneix l’ideal de fer un servei a aquest àmbit de l’acció pastoral de l’Església que és la litúrgia, que tant marca la vida de les comunitats. Ens posem al servei de tot el Poble de Déu, de tots els batejats que volen viure el culte en Esperit i en veritat; i ens posem al servei dels seus pastors, en la vida i ministeri dels quals la litúrgia hi ocupa un lloc central i d’un gran gruix. De manera que la litúrgia sigui viva i viscuda, i no es faci només perquè “s’ha de fer” (s’ha de fer perquè és un precepte, per exemple). Viva i viscuda, espai de comunicació afectiva entre qui presideix i el poble. Viva i viscuda, on es pugui experimentar que Déu és amb nosaltres, Vivent en els més pobres, Vivent en la vida quotidiana de la comunitat humana de la qual formem part i Vivent en la mateixa vida de la comunitat cristiana que celebra.

Josep Maria Romaguera Bach

Atents a la força transformadora dels pobres

No fa gaire vaig prendre part en la presentació del llibre d’Oriol Xirinachs Presentació XirinachsTornem Jesús als pobres, publicat pel CPL, que resulta molt suggeridor.

Bo i pensant-hi, se m’acudia que si realment estiguéssim atents a allò que les persones empobrides viuen, segurament moltes actituds nostres canviarien, i amb elles moltes coses del nostre món. Les parròquies i entitats cristianes sovint vivim el privilegi de tenir contacte directe amb moltes persones que viuen en situació de pobresa. A banda de convertir-nos, que prou falta ens fa, si fóssim capaços de transmetre aquesta experiència a la comunitat cristiana i al nostre entorn ciutadà, ja seria molt.

La comunitat cristiana i els pobres

Em consta que en alguns llocs ho fan, però jo trobo a faltar que al costat de la vida de les Càritas de cada comunitat cristiana, hi hagi una activitat de reflexió sobre la pròpia tasca amb l’evangeli a la mà. El contacte amb els pobres crema, perquè la pobresa –no confondre amb l’austeritat– genera misèria i no és bona. Trobo a faltar que preguem per les persones que atenem, per les seves necessitats concretes (sovint tampoc resem públicament per les nostres necessitats o les nostres misèries: no solem mostrar-nos pobres o vulnerables dins la nostra comunitat cristiana). Trobo a faltar que els escoltem. Trobo a faltar que ens preguntem per les causes de la pobresa. I trobo a faltar que els oferim espais de relació, d’acollida, sense donar res a canvi. De vegades els objectes enterboleixen la relació. I les necessitats de la gent van molt més enllà de la materialitat del menjar, la casa i els subministraments: cal reconeixement, acollida, valoració, aprenentatge, aportació als altres (viure en situació de pobresa no significa no poder aportar res als altres). I aquí tenim molt d’espai per caminar.

I crec, ara que treballo al Centre de Pastoral Litúrgica, que aquesta reflexió des de l’Evangeli és molt necessària per al conjunt de la comunitat cristiana. És a dir, que hauríem de trobar camins perquè el conjunt de la comunitat cristiana pogués viure també totes aquestes dificultats, neguits, alegries i solidaritats concretes que es desprenen de l’atenció als pobres. Un d’aquests camins és, sens dubte, l’Eucaristia, però n’hi deuen haver d’altres. Però certament s’hauria de notar a les nostres assemblees que els pobres i els malalts, en presència o en absència, hi tenen un lloc central i hi són benvinguts. Cosa que d’entrada tindria repercussions litúrgiques.

El nostre entorn ciutadà, polític i social i els pobres

Però no només podem influir en la vida eclesial, també podem fer-ho en la vida social si fóssim capaços d’expressar i de transmetre’ls allò que vivim. Des de la dignitat de les persones empobrides, a la seva imprescindible presència ciutadana en els actes públics del lloc on vivim,  a la formulació de les mesures polítiques senzilles que en el nostre barri i poble seria molt important desenvolupar. Potser una de les nostres tasques d’”evangelització” del món seria fer-los un lloc als pobres. Com fan, per exemple, amb molta senzillesa els monitors de l’esplai de discapacitats. Avui no escandalitza ningú trobar algú amb paràlisi cerebral fent una cerveseta al bar, però això no ha estat espontani. S’ha anat treballant, i molt, durant molt de temps.

És desitjable que el contacte de les nostres entitats amb els pobres facin més visible allò que els passa, les seves necessitats i expressions per tal que ajudin les nostres comunitats ciutadanes, socials i polítiques a prendre mesures que evitin la desigualtat i l’exclusió.

Si estiguéssim disposats a compartir la vida, seria més fàcil compartir explícitament la fe.

Si fóssim capaços de contemplar i celebrar aquesta pobresa a la llum de l’evangeli, potser les nostres comunitats serien més cristianes.

Si sabéssim transmetre com la pobresa afecta les persones, i formular propostes potser la nostra societat seria millor.

Mercè Solé

Eucaristia a la catedral de Nàpols pregant pels presos

Enmig del centre històric, bulliciós, brut, extremadament brut, ple dels més inimaginables objectes pels carrers, de la ciutat de Nàpols, s’obre una petita plaça, per ubicar-hi la catedral, el Duomo, d’estil neogòtic. A Nàpols és força freqüent trobar-se enmig de carrers estrets i placetes amb el seu encant, unes esglésies (moltes) d’unes grans dimensions, que sembla impossible encabir-les en aquell traçat de xarxa de vies plenes de gent i roba estesa.

Doncs bé, el primer diumenge de Quaresma, 14 de febrer d’enguany, vam participar de la missa que es feia al Duomo, presidida pel cardenal Crescenzio Sepe. Es tractava d’una eucaristia on es pregava pels interns dels centres penitenciaris de la diòcesi, amb motiu del Jubileu de l’ Any de a Misericòrdia.

La catedral estava força plena. Hi havia voluntaris de la Pastoral Penitenciària, professionals que treballen en els centres penitenciaris, alguns presos i familiars seus i és de suposar que gent que acostuma anar a missa a la catedral i possiblement també persones de pas, com nosaltres. La celebració va començar a la porta de l’església, obrint simbòlicament la porta del “Giubileo dei Carcerati”. Entre els cants, es va llegir l’evangeli que diu que Jesús és la porta, amb alguns comentaris sobre la necessitat d’obrir-nos al Senyor, als altres i d’acollir els que pateixen presó o altres sofriments.

Tot seguit, en una processó solemne, Sepe Mpresidida pel cardenal, i amb una desena de capellans i tres o quatre diaques, va començar la missa. Un dels capellans, suposadament el responsable de la Pastoral Penitenciària, va fer una breu exposició sobre la importància de l’acte i de pregar pels presos, dels quals n’hi havia una representació, que pel seu comportament de mostres d’afecte envers les seves parelles, fills i familiars, durant tota la celebració, es van fer notar força.

Ens van donar un full amb els cants, on hi havia també un recull de les activitats de la Pastoral Penitenciària: casa d’acollida diürna i residencial per a presos, centre d’escolta, banc d’aliments, tallers artesanals, de fusta, d’escriptura creativa i de meditació i pregària, formació del voluntariat penitenciari, i sensibilització de la ciutadania sobre la temàtica de les presons.

La celebració va seguir el curs normal, amb una homilia fent referència al Déu tot misericòrdia per a tothom, presos inclosos, i també comentant l’evangeli de les temptacions. Les pregàries es van referir als interns i familiars. En el moment de les ofrenes, dirigits i orientats pel capellà responsable de la Pastoral Penitenciària, es van aixecar uns quants interns per fer la processó. Alguns dels presos van demanar que els fessin alguna foto en aquests moments. En acabar la celebració, els presos i familiars tenien una estona de trobada amb el cardenal, capellans, diaques i voluntaris, en una sala adjacent de la catedral.

Va ser una festa simpàtica, familiar, gens encarcarada i amb força elements significatius de la vitalitat, espontaneïtat, humor i extraversió dels napolitans.
A Barcelona, el dia de la Mercè es realitzen celebracions semblants a dins de les presons, recordant l’origen de la fundació de l’Orde de la Mercè, alliberadora de captius. No sabem si una celebració com la de Nàpols es podria fer a les nostres parròquies (és a  dir, en espais fora del centres penitenciaris) tenint en compte el fet que moltes famílies no volen que sigui dit que tenen algun parent a la presó. I en una celebració així es significarien massa.

Potser sí que en aquest any de la misericòrdia caldria cercar algunes formes d’aproximació explicita de l’església diocesana a la situació dels interns i de les seves famílies i un reconeixement del bon treball i servei que estan fent en els centres penitenciaris tant molt bons professionals com els voluntaris que visitant els interns, o fent tallers, o grups d’estudi d’evangeli, es situen com a referència possible per quan l’”intern” esdevé “extern”, ciutadà “normal”. També algun acte públic serviria per col·laborar en la sensibilització tan necessària de la nostra societat que té tants rebuigs, esquemes mentals rígids, i etiquetatges negatius, envers el món dels presos. Al cap i a la fi es tracta de no jutjar les persones que estan empresonades, sinó tenir-los per ciutadans, veïns dels nostres barris, i en definitiva, des de la nostra fe, com a germans i germanes.

Quim Cervera i Mercè Basté

València es vesteix de trobada europea de joves de Taizé

Una trobada europea de nou en el sud d’Europa… I a prop de casa nostra, en la veïna València. Una oportunitat per reviure experiències passades unes dècades després. I ara amb 50 anys, a casa d’un amic conegut a Taizé, encarar la possibilitat de passar uns dies amb les tres pregàries comunes del dia. Engrescador!

I ho va ser! Anem a València! Del 28 de desembre al dia 1 de gener la comunitat de Taizé convoca jovent europeu en una nova etapa de confiança a través de la Terra. I 15.000 persones hi donen resposta. I autocars arribats fins i tot de les llunyanes repúbliques bàltiques, de la dividida Ucraïna, havent passat dies per les carreteres del Vell Continent, es distribueixen disciplinadament per la ciutat. I els joves són acollits per famílies i comunitats de la ciutat del Túria i les poblacions adjacents.

És cert que les xifres estan ben lluny de les que hi havia en trobades passades, però les esglésies i la societat Taizé Valènciaeuropees han canviat molt. Però encara es veuen força joves que van d’un lloc a l’altre, que s’esforcen per entendre’s amb un anglès sovint macarrònic ajudats pels utilíssims signes, que fan cua per recollir els àpats en un ordre absolut però relaxat, que riuen, canten… i que fan un silenci emocionant a les carpes, cadascuna de les quals acull 8.000 persones. Impressiona sempre!

I les persones grans a qui, en algun moment de la nostra vida, l’experiència a Taizé ens ha estat important, ens acostem a València agraïdes, recordant… I ho vivim com un regal. Perquè a més de refrescar records, sentiments, emocions, parar i pregar, retrobem cares amigues de fa tant de temps!

Dues notes especials a subratllar de la meva segurament darrera trobada europea: la música i el CIE. València sempre s’ha caracteritzat per tenir una ànima musical. Les bandes dels diferents pobles hi tenen molt a veure. La pregària del matí a Alboraia, on jo residia, estava acompanyada per tota mena d’instruments, per cant a diferents veus, per un infant de veu blanca que feia amb tota naturalitat alguns dels solos… Sí, cantar és pregar dues vegades… però si és bonic potser val per tres!!!

Un dels matins hi havia una convocatòria per pregar davant del Centre d’Internament d’Estrangers. I allà ens vam aplegar un centenar de persones. Les companyes de l’HOAC van fer cinc cèntims del que suposava un CIE, de la situació dels interns, del que es vivia darrere dels alts murs que l’envolten. I vam pregar amb els textos i cants proposats per a aquell moment, el mateix que es resava a les parròquies valencianes, posant simplement més accent en la situació dels refugiats, dels migrants, dels que pateixen violacions dels seus drets a la nostra Europa. Els cants repetitius, les paraules de l’Evangeli, el silenci al bell mig d’una avinguda valenciana, davant la mirada atenta (però també respectuosa) dels agents de la Policia Nacional, s’ompliren de sentit… Era potser una concreció del camí vers una nova solidaritat que proposa Taizé, un tastet de l’any de la misericòrdia que encetem. Pregar i clamar per un món més just.

I l’any vinent els joves s’encaminaran cap a Riga…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Misericòrdia, en masculí clerical

Sona una mica barroer, ja ho sé. Però és el que em va venir al cap quan vaig veure les publicacions que des del Vaticà acompanyen l’Any Sant de la Misericòrdia, aquest jubileu que el papa Francesc ha convocat i que s’iniciarà el proper 8 de desembre.

Passar de la teoria a la pràctica

És costum que aquesta mena de convocatòries vinguin acompanyades des de Roma per reflexions teològiques diverses, que són traduïdes i treballades a tots els bisbats com a punts de referència. En aquest cas, es tracta de vuit reflexions, que es publiquen per separat i que tracten la misericòrdia des de l’angle litúrgic, bíblic i pastoral. No els he llegit, però m’imagino que les reflexions són bones i segurament pertinents. Ara bé, no pVincent_Willem_van_Gogh_022uc entendre per què totes arriben signades per homes i capellans d’àmbit romà. Ni per què totes parteixen només de la perspectiva bíblica o teològica i no donen pistes pràctiques per exercir la misericòrdia, que al cap i a la fi és del que es tracta. És bo analitzar tots els signes de misericòrdia que surten a la Bíblia, però també deu ser-ho compartir experiències reals de solidaritat a tot el món –no només a Roma o a Occident–, fer anàlisi social i política, posar en valor l’acció de Càritas i de tantes altres entitats semblants dins i fora de l’Església, visibilitzar els col·lectius més necessitats d’ajut i de suport, donar a conèixer alternatives a un sistema econòmic injust, i reconèixer que en molta de la misericòrdia que es mou en el món les dones en són les protagonistes, per activa o per passiva.

L’embolic del perdó

Amb tot això també es vol posar en relleu el sagrament de la penitència, àlies reconciliació. Un sagrament que, de jove, el rector de la meva parròquia ens feia viure com una festa, i aquesta és la visió que se me n’ha quedat: el perdó allibera i ajuda a veure amb ulls de Déu la realitat que ens envolta. Però ara més aviat s’ha convertit en un projectil eclesial. Un sector confon l’Evangeli amb una mena de puritanisme normatiu conservador que no estima la persona ni el seu entorn concret i que només es fixa en el sexe, i un altre sector tendeix a deixar-lo en celebracions col·lectives –pertinents– però passant de llarg o relativitzant també la responsabilitat personal. Enmig, però, hi ha moltes altres coses: una forma litúrgica que jo crec que és poc encertada (la personal, perquè no promou en absolut sentir-se escoltat: si has de formular en veu alta les teves culpes, més val que hi hagi algú que t’escolti de debò, i no com si fos un catàleg de l’Ikea; i la comunitària, perquè a molts bisbats es nega l’absolució col·lectiva); una dificultat dels capellans per escoltar la gent (no sembla que tinguin gaire temps de fer-ho)… En fi, altres eines hi ha per ajudar-nos a no quedar-nos estancats en el ressentiment, per intentar millorar allò de nosaltres que no acaba de funcionar, per demanar perdó a qui hem ofès o menystingut… Però és una llàstima que la celebració litúrgica estigui tan ideologitzada i sigui tan inamovible.

La necessària actualització del llenguatge

I encara un tercer apunt sobre la misericòrdia. He estat repassant les obres de misericòrdia, allò que sortia al catecisme quan érem petits. N’hi ha set de “corporals”, extretes sobretot del capítol 25 de l’evangeli de Mateu, que estan formulades de manera directa i clara en relació a necessitats bàsiques de la persona: la solidaritat concreta en el menjar, el beure, l’estada a la presó, la malaltia, la manca d’allotjament i fins i tot de sepultura, i la redempció dels captius (que avui podríem entendre com a lluita contra l’esclavatge). Molt encertades. El problema m’arriba amb les “espirituals”, molt més elaborades, a partir de l’aportació teològica dels pares de l’Església i més o menys fixades al segle XIII amb Tomàs d’Aquino: aconsellar a qui ho necessita, corregir qui s’equivoca… ensenyar qui no sap, consolar els afligits, suportar amb paciència les persones pesades, perdonar les ofenses… Bé, però estan formulades d’una manera que a mi em sembla arrogant i cristianocèntrica. Nosaltres ens col·loquem en el lloc de qui sap, qui consola, qui no s’equivoca, qui no és molest… (!) mentre que els “altres” (¿no cristians?) són els qui van pel pedregar. Crec que s’haurien de reformular totalment, tenint en compte també que deixar-se corregir, consolar, ensenyar… costa especialment en una societat pretesament tan autosuficient com la nostra.

Mercè Solé

Made in China a les nostres celebracions?

L’altre dia em deien que una monja de clausura es lamentava que les vendes de formes per a les Eucaristies amb les quals es finançava el seu monestir estaven caient. Per la baixada de practicants? No, perquè algunes parròquies a la resta de l’Estat estaven comprant-les a una botiga que està a València però també ven online: es diu Manantial i les importa de la Xina… No donava crèdit al que sentia! Comunitats que opten per preu? I després pregarem per les vocacions contemplatives? Potser que ens plantegem allò de pensa global, actua local també en els subministraments de les nostres parròquies i comunitats… Ai, la globalització i analitzar-ho tot amb criteris economicistes curts de mires!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Després del 2014, el 2015

Després del 2014, l’any del Tricentenari, ve el 2015, en el qual celebrem un cinquantenari més modestet, i certament molt menys èpic. El 1965, o sigui ara farà cinquanta anys, es va començar a dir la missa en les llengües de la gent, de cara a l’assemblea, i amb un canvi de ritus que els feia molt més propers, participatius, i comprensibles. Va ser en dues etapes: l’una, com un tast, l’1 de gener; i la següent, ja de manera plena, el 7 de març.

El desembre de 1963, el Concili havia aprovat la constitució sobre Litúrgia, en la qual s’apuntaven els principis bàsics del que havia de ser la reforma, i s’assenyalaven algunes de les concrecions possibles d’aquests principis: per exemple, s’apuntava com una possibilitat a reflexionar el fer la missa en les llengües vives. El papa Pau VI, immediatament, va posar en marxa els organismes pertinents per posar-la en pràctica. I aquests organismes, empesos pel clima col·lectiu que s’havia creat, van dur a terme una veritable revolució: l’exemple més emblemàtic és, sens dubte, que aquella possibilitat que la constitució de Litúrgia presentava tímidament, la de substituir el llatí per les llengües vives, al cap de quinze mesos es va convertir en la pràctica oficial assumida per tothom i a tot arreu, llevat, és clar, dels reductes integristes inevitables.

No sé quants dels lectors de L’Agulla tenen viu el record del que aquell canvi va significar.

Per als qui no ho van viure, costa ara d’imaginar com eren abans les celebracions de l’Eucaristia. Però en tot cas, puc dir que un servidor, que llavors tenia 14 anys i estava al Seminari, recordo encara l’emoció de quan l’1 de gener, que era al meu poble de vacances, a l’hora de les lectures, el capellà que celebrava es va girar cap a l’assemblea i es va posar a llegir en català la primera lectura i l’evangeli. Després va fer l’homilia, es va tornar a girar i va continuar d’esquena la missa. Vaig tenir, i no només jo, la sensació d’un gran canvi.

Però més encara vaig tenir aquesta sensació el 6 de març, quan tota la missa ja es va fer en català i amb els nous ritus. A tot arreu, la data per iniciar la reforma era el 7 de març, primer diumenge de Quaresma, però al Seminari, no sé per quin motiu, vam estrenar la novetat el dia abans, el dissabte 6, festa de sant Oleguer. Recordo sobretot l’entusiasme amb què vam cantar el Glòria de mossèn Taulé…

Aquell canvi en la manera de celebrar l’Eucaristia no era només un canvi litúrgic, era moltes més coses. El fet de transformar els actes més centrals de la vida cristiana, com són l’Eucaristia i els sagraments, per fer-los més propers i comprensibles, més participats per tota la comunitat, i més amarats de la Paraula de Déu, era tot un signe de cap on volia anar l’Església. I, a més, llançava un missatge molt potent al món: amb la reforma litúrgica, l’Església mostrava la seva disposició a fer els canvis que calgués, fins i tot en allò més sagrat que tenia, l’Eucaristia, per tal de fer-se sincerament propera a la gent i per ser, en definitiva, més fidel a allò que Jesús li havia encomanat de ser.

No, ja sé que les coses després no han anat tan rodades com hauria estat desitjable. Però recordar aquest cinquantenari és un bon estímul.

Josep Lligadas