Què hi fa un consiliari de la JOC presidint el CPL?

Aquest article respon a l’estranyesa que provoca en no poques persones, sembla ser, que un consiliari de la JOC esdevingui president del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona (CPL). En el meu predecessor també es donava aquesta circumstància. Una estranyesa que parteix, potser, del pressupòsit que litúrgia i pastoral obrera són dos mons separats quan no oposats. Qui té aquest pressupòsit no se l’ha pas inventat: hi ha moltes experiències viscudes que han reforçat aquesta idea.

Però no és el meu cas. Durant els trenta anys que fa que sóc capellà he estat sempre consiliari de la JOC i sempre he estat membre del CPL. Per a mi, doncs, és natural el tenir els dos peus posats en la Pastoral Obrera i el tenir els dos peus posats en la Pastoral Litúrgica. Sempre ho he viscut amb la naturalitat del qui viu en l’Església i s’hi dóna al servei. Una Església que no seria fidel a la seva missió si no s’hi visquessin de manera integrada les seves diverses dimensions: la dimensió profètica, anunciant la Bona Nova de Déu, que és llum per al món, i denunciant el que és injust segons aquest Evangeli; la dimensió sacramental, celebrant l’Eucaristia i els altres sagraments, que alegren la vida dels cristians i els sostenen en les seves lluites; i la dimensió de la caritat, posant en pràctica de manera concreta la comunió de béns. Tres dimensions que tenim el repte de viure integradament, cada una d’elles al cent per cent. La qual cosa no obsta, naturalment, perquè cadascun dels batejats, segons els propis carismes i capacitats personals, en visqui més intensament una que les altres, sempre en la comunió dels diversos carismes.

De tota manera, però, l’estranyesa pot venir donada, també, perquè hi ha un aspecte de la identitat del CPL que potser no es té en compte. És molt clar que el CPL té, en el nom, una “L” que indica que el servei a la Litúrgia és l’objectiu d’aquest Centre. Però no podem oblidar la “P” de “Pastoral”. El CPL està al servei de la Pastoral Litúrgica. És allò que deia abans, de les diverses dimensions de la vida de l’Església que no es poden separar sense deformar la pròpia identitat eclesial.

A les persones que formem part del CPL ens uneix l’ideal de fer un servei a aquest àmbit de l’acció pastoral de l’Església que és la litúrgia, que tant marca la vida de les comunitats. Ens posem al servei de tot el Poble de Déu, de tots els batejats que volen viure el culte en Esperit i en veritat; i ens posem al servei dels seus pastors, en la vida i ministeri dels quals la litúrgia hi ocupa un lloc central i d’un gran gruix. De manera que la litúrgia sigui viva i viscuda, i no es faci només perquè “s’ha de fer” (s’ha de fer perquè és un precepte, per exemple). Viva i viscuda, espai de comunicació afectiva entre qui presideix i el poble. Viva i viscuda, on es pugui experimentar que Déu és amb nosaltres, Vivent en els més pobres, Vivent en la vida quotidiana de la comunitat humana de la qual formem part i Vivent en la mateixa vida de la comunitat cristiana que celebra.

Josep Maria Romaguera Bach

Anuncis

Atents a la força transformadora dels pobres

No fa gaire vaig prendre part en la presentació del llibre d’Oriol Xirinachs Presentació XirinachsTornem Jesús als pobres, publicat pel CPL, que resulta molt suggeridor.

Bo i pensant-hi, se m’acudia que si realment estiguéssim atents a allò que les persones empobrides viuen, segurament moltes actituds nostres canviarien, i amb elles moltes coses del nostre món. Les parròquies i entitats cristianes sovint vivim el privilegi de tenir contacte directe amb moltes persones que viuen en situació de pobresa. A banda de convertir-nos, que prou falta ens fa, si fóssim capaços de transmetre aquesta experiència a la comunitat cristiana i al nostre entorn ciutadà, ja seria molt.

La comunitat cristiana i els pobres

Em consta que en alguns llocs ho fan, però jo trobo a faltar que al costat de la vida de les Càritas de cada comunitat cristiana, hi hagi una activitat de reflexió sobre la pròpia tasca amb l’evangeli a la mà. El contacte amb els pobres crema, perquè la pobresa –no confondre amb l’austeritat– genera misèria i no és bona. Trobo a faltar que preguem per les persones que atenem, per les seves necessitats concretes (sovint tampoc resem públicament per les nostres necessitats o les nostres misèries: no solem mostrar-nos pobres o vulnerables dins la nostra comunitat cristiana). Trobo a faltar que els escoltem. Trobo a faltar que ens preguntem per les causes de la pobresa. I trobo a faltar que els oferim espais de relació, d’acollida, sense donar res a canvi. De vegades els objectes enterboleixen la relació. I les necessitats de la gent van molt més enllà de la materialitat del menjar, la casa i els subministraments: cal reconeixement, acollida, valoració, aprenentatge, aportació als altres (viure en situació de pobresa no significa no poder aportar res als altres). I aquí tenim molt d’espai per caminar.

I crec, ara que treballo al Centre de Pastoral Litúrgica, que aquesta reflexió des de l’Evangeli és molt necessària per al conjunt de la comunitat cristiana. És a dir, que hauríem de trobar camins perquè el conjunt de la comunitat cristiana pogués viure també totes aquestes dificultats, neguits, alegries i solidaritats concretes que es desprenen de l’atenció als pobres. Un d’aquests camins és, sens dubte, l’Eucaristia, però n’hi deuen haver d’altres. Però certament s’hauria de notar a les nostres assemblees que els pobres i els malalts, en presència o en absència, hi tenen un lloc central i hi són benvinguts. Cosa que d’entrada tindria repercussions litúrgiques.

El nostre entorn ciutadà, polític i social i els pobres

Però no només podem influir en la vida eclesial, també podem fer-ho en la vida social si fóssim capaços d’expressar i de transmetre’ls allò que vivim. Des de la dignitat de les persones empobrides, a la seva imprescindible presència ciutadana en els actes públics del lloc on vivim,  a la formulació de les mesures polítiques senzilles que en el nostre barri i poble seria molt important desenvolupar. Potser una de les nostres tasques d’”evangelització” del món seria fer-los un lloc als pobres. Com fan, per exemple, amb molta senzillesa els monitors de l’esplai de discapacitats. Avui no escandalitza ningú trobar algú amb paràlisi cerebral fent una cerveseta al bar, però això no ha estat espontani. S’ha anat treballant, i molt, durant molt de temps.

És desitjable que el contacte de les nostres entitats amb els pobres facin més visible allò que els passa, les seves necessitats i expressions per tal que ajudin les nostres comunitats ciutadanes, socials i polítiques a prendre mesures que evitin la desigualtat i l’exclusió.

Si estiguéssim disposats a compartir la vida, seria més fàcil compartir explícitament la fe.

Si fóssim capaços de contemplar i celebrar aquesta pobresa a la llum de l’evangeli, potser les nostres comunitats serien més cristianes.

Si sabéssim transmetre com la pobresa afecta les persones, i formular propostes potser la nostra societat seria millor.

Mercè Solé

Eucaristia a la catedral de Nàpols pregant pels presos

Enmig del centre històric, bulliciós, brut, extremadament brut, ple dels més inimaginables objectes pels carrers, de la ciutat de Nàpols, s’obre una petita plaça, per ubicar-hi la catedral, el Duomo, d’estil neogòtic. A Nàpols és força freqüent trobar-se enmig de carrers estrets i placetes amb el seu encant, unes esglésies (moltes) d’unes grans dimensions, que sembla impossible encabir-les en aquell traçat de xarxa de vies plenes de gent i roba estesa.

Doncs bé, el primer diumenge de Quaresma, 14 de febrer d’enguany, vam participar de la missa que es feia al Duomo, presidida pel cardenal Crescenzio Sepe. Es tractava d’una eucaristia on es pregava pels interns dels centres penitenciaris de la diòcesi, amb motiu del Jubileu de l’ Any de a Misericòrdia.

La catedral estava força plena. Hi havia voluntaris de la Pastoral Penitenciària, professionals que treballen en els centres penitenciaris, alguns presos i familiars seus i és de suposar que gent que acostuma anar a missa a la catedral i possiblement també persones de pas, com nosaltres. La celebració va començar a la porta de l’església, obrint simbòlicament la porta del “Giubileo dei Carcerati”. Entre els cants, es va llegir l’evangeli que diu que Jesús és la porta, amb alguns comentaris sobre la necessitat d’obrir-nos al Senyor, als altres i d’acollir els que pateixen presó o altres sofriments.

Tot seguit, en una processó solemne, Sepe Mpresidida pel cardenal, i amb una desena de capellans i tres o quatre diaques, va començar la missa. Un dels capellans, suposadament el responsable de la Pastoral Penitenciària, va fer una breu exposició sobre la importància de l’acte i de pregar pels presos, dels quals n’hi havia una representació, que pel seu comportament de mostres d’afecte envers les seves parelles, fills i familiars, durant tota la celebració, es van fer notar força.

Ens van donar un full amb els cants, on hi havia també un recull de les activitats de la Pastoral Penitenciària: casa d’acollida diürna i residencial per a presos, centre d’escolta, banc d’aliments, tallers artesanals, de fusta, d’escriptura creativa i de meditació i pregària, formació del voluntariat penitenciari, i sensibilització de la ciutadania sobre la temàtica de les presons.

La celebració va seguir el curs normal, amb una homilia fent referència al Déu tot misericòrdia per a tothom, presos inclosos, i també comentant l’evangeli de les temptacions. Les pregàries es van referir als interns i familiars. En el moment de les ofrenes, dirigits i orientats pel capellà responsable de la Pastoral Penitenciària, es van aixecar uns quants interns per fer la processó. Alguns dels presos van demanar que els fessin alguna foto en aquests moments. En acabar la celebració, els presos i familiars tenien una estona de trobada amb el cardenal, capellans, diaques i voluntaris, en una sala adjacent de la catedral.

Va ser una festa simpàtica, familiar, gens encarcarada i amb força elements significatius de la vitalitat, espontaneïtat, humor i extraversió dels napolitans.
A Barcelona, el dia de la Mercè es realitzen celebracions semblants a dins de les presons, recordant l’origen de la fundació de l’Orde de la Mercè, alliberadora de captius. No sabem si una celebració com la de Nàpols es podria fer a les nostres parròquies (és a  dir, en espais fora del centres penitenciaris) tenint en compte el fet que moltes famílies no volen que sigui dit que tenen algun parent a la presó. I en una celebració així es significarien massa.

Potser sí que en aquest any de la misericòrdia caldria cercar algunes formes d’aproximació explicita de l’església diocesana a la situació dels interns i de les seves famílies i un reconeixement del bon treball i servei que estan fent en els centres penitenciaris tant molt bons professionals com els voluntaris que visitant els interns, o fent tallers, o grups d’estudi d’evangeli, es situen com a referència possible per quan l’”intern” esdevé “extern”, ciutadà “normal”. També algun acte públic serviria per col·laborar en la sensibilització tan necessària de la nostra societat que té tants rebuigs, esquemes mentals rígids, i etiquetatges negatius, envers el món dels presos. Al cap i a la fi es tracta de no jutjar les persones que estan empresonades, sinó tenir-los per ciutadans, veïns dels nostres barris, i en definitiva, des de la nostra fe, com a germans i germanes.

Quim Cervera i Mercè Basté

València es vesteix de trobada europea de joves de Taizé

Una trobada europea de nou en el sud d’Europa… I a prop de casa nostra, en la veïna València. Una oportunitat per reviure experiències passades unes dècades després. I ara amb 50 anys, a casa d’un amic conegut a Taizé, encarar la possibilitat de passar uns dies amb les tres pregàries comunes del dia. Engrescador!

I ho va ser! Anem a València! Del 28 de desembre al dia 1 de gener la comunitat de Taizé convoca jovent europeu en una nova etapa de confiança a través de la Terra. I 15.000 persones hi donen resposta. I autocars arribats fins i tot de les llunyanes repúbliques bàltiques, de la dividida Ucraïna, havent passat dies per les carreteres del Vell Continent, es distribueixen disciplinadament per la ciutat. I els joves són acollits per famílies i comunitats de la ciutat del Túria i les poblacions adjacents.

És cert que les xifres estan ben lluny de les que hi havia en trobades passades, però les esglésies i la societat Taizé Valènciaeuropees han canviat molt. Però encara es veuen força joves que van d’un lloc a l’altre, que s’esforcen per entendre’s amb un anglès sovint macarrònic ajudats pels utilíssims signes, que fan cua per recollir els àpats en un ordre absolut però relaxat, que riuen, canten… i que fan un silenci emocionant a les carpes, cadascuna de les quals acull 8.000 persones. Impressiona sempre!

I les persones grans a qui, en algun moment de la nostra vida, l’experiència a Taizé ens ha estat important, ens acostem a València agraïdes, recordant… I ho vivim com un regal. Perquè a més de refrescar records, sentiments, emocions, parar i pregar, retrobem cares amigues de fa tant de temps!

Dues notes especials a subratllar de la meva segurament darrera trobada europea: la música i el CIE. València sempre s’ha caracteritzat per tenir una ànima musical. Les bandes dels diferents pobles hi tenen molt a veure. La pregària del matí a Alboraia, on jo residia, estava acompanyada per tota mena d’instruments, per cant a diferents veus, per un infant de veu blanca que feia amb tota naturalitat alguns dels solos… Sí, cantar és pregar dues vegades… però si és bonic potser val per tres!!!

Un dels matins hi havia una convocatòria per pregar davant del Centre d’Internament d’Estrangers. I allà ens vam aplegar un centenar de persones. Les companyes de l’HOAC van fer cinc cèntims del que suposava un CIE, de la situació dels interns, del que es vivia darrere dels alts murs que l’envolten. I vam pregar amb els textos i cants proposats per a aquell moment, el mateix que es resava a les parròquies valencianes, posant simplement més accent en la situació dels refugiats, dels migrants, dels que pateixen violacions dels seus drets a la nostra Europa. Els cants repetitius, les paraules de l’Evangeli, el silenci al bell mig d’una avinguda valenciana, davant la mirada atenta (però també respectuosa) dels agents de la Policia Nacional, s’ompliren de sentit… Era potser una concreció del camí vers una nova solidaritat que proposa Taizé, un tastet de l’any de la misericòrdia que encetem. Pregar i clamar per un món més just.

I l’any vinent els joves s’encaminaran cap a Riga…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Misericòrdia, en masculí clerical

Sona una mica barroer, ja ho sé. Però és el que em va venir al cap quan vaig veure les publicacions que des del Vaticà acompanyen l’Any Sant de la Misericòrdia, aquest jubileu que el papa Francesc ha convocat i que s’iniciarà el proper 8 de desembre.

Passar de la teoria a la pràctica

És costum que aquesta mena de convocatòries vinguin acompanyades des de Roma per reflexions teològiques diverses, que són traduïdes i treballades a tots els bisbats com a punts de referència. En aquest cas, es tracta de vuit reflexions, que es publiquen per separat i que tracten la misericòrdia des de l’angle litúrgic, bíblic i pastoral. No els he llegit, però m’imagino que les reflexions són bones i segurament pertinents. Ara bé, no pVincent_Willem_van_Gogh_022uc entendre per què totes arriben signades per homes i capellans d’àmbit romà. Ni per què totes parteixen només de la perspectiva bíblica o teològica i no donen pistes pràctiques per exercir la misericòrdia, que al cap i a la fi és del que es tracta. És bo analitzar tots els signes de misericòrdia que surten a la Bíblia, però també deu ser-ho compartir experiències reals de solidaritat a tot el món –no només a Roma o a Occident–, fer anàlisi social i política, posar en valor l’acció de Càritas i de tantes altres entitats semblants dins i fora de l’Església, visibilitzar els col·lectius més necessitats d’ajut i de suport, donar a conèixer alternatives a un sistema econòmic injust, i reconèixer que en molta de la misericòrdia que es mou en el món les dones en són les protagonistes, per activa o per passiva.

L’embolic del perdó

Amb tot això també es vol posar en relleu el sagrament de la penitència, àlies reconciliació. Un sagrament que, de jove, el rector de la meva parròquia ens feia viure com una festa, i aquesta és la visió que se me n’ha quedat: el perdó allibera i ajuda a veure amb ulls de Déu la realitat que ens envolta. Però ara més aviat s’ha convertit en un projectil eclesial. Un sector confon l’Evangeli amb una mena de puritanisme normatiu conservador que no estima la persona ni el seu entorn concret i que només es fixa en el sexe, i un altre sector tendeix a deixar-lo en celebracions col·lectives –pertinents– però passant de llarg o relativitzant també la responsabilitat personal. Enmig, però, hi ha moltes altres coses: una forma litúrgica que jo crec que és poc encertada (la personal, perquè no promou en absolut sentir-se escoltat: si has de formular en veu alta les teves culpes, més val que hi hagi algú que t’escolti de debò, i no com si fos un catàleg de l’Ikea; i la comunitària, perquè a molts bisbats es nega l’absolució col·lectiva); una dificultat dels capellans per escoltar la gent (no sembla que tinguin gaire temps de fer-ho)… En fi, altres eines hi ha per ajudar-nos a no quedar-nos estancats en el ressentiment, per intentar millorar allò de nosaltres que no acaba de funcionar, per demanar perdó a qui hem ofès o menystingut… Però és una llàstima que la celebració litúrgica estigui tan ideologitzada i sigui tan inamovible.

La necessària actualització del llenguatge

I encara un tercer apunt sobre la misericòrdia. He estat repassant les obres de misericòrdia, allò que sortia al catecisme quan érem petits. N’hi ha set de “corporals”, extretes sobretot del capítol 25 de l’evangeli de Mateu, que estan formulades de manera directa i clara en relació a necessitats bàsiques de la persona: la solidaritat concreta en el menjar, el beure, l’estada a la presó, la malaltia, la manca d’allotjament i fins i tot de sepultura, i la redempció dels captius (que avui podríem entendre com a lluita contra l’esclavatge). Molt encertades. El problema m’arriba amb les “espirituals”, molt més elaborades, a partir de l’aportació teològica dels pares de l’Església i més o menys fixades al segle XIII amb Tomàs d’Aquino: aconsellar a qui ho necessita, corregir qui s’equivoca… ensenyar qui no sap, consolar els afligits, suportar amb paciència les persones pesades, perdonar les ofenses… Bé, però estan formulades d’una manera que a mi em sembla arrogant i cristianocèntrica. Nosaltres ens col·loquem en el lloc de qui sap, qui consola, qui no s’equivoca, qui no és molest… (!) mentre que els “altres” (¿no cristians?) són els qui van pel pedregar. Crec que s’haurien de reformular totalment, tenint en compte també que deixar-se corregir, consolar, ensenyar… costa especialment en una societat pretesament tan autosuficient com la nostra.

Mercè Solé

Made in China a les nostres celebracions?

L’altre dia em deien que una monja de clausura es lamentava que les vendes de formes per a les Eucaristies amb les quals es finançava el seu monestir estaven caient. Per la baixada de practicants? No, perquè algunes parròquies a la resta de l’Estat estaven comprant-les a una botiga que està a València però també ven online: es diu Manantial i les importa de la Xina… No donava crèdit al que sentia! Comunitats que opten per preu? I després pregarem per les vocacions contemplatives? Potser que ens plantegem allò de pensa global, actua local també en els subministraments de les nostres parròquies i comunitats… Ai, la globalització i analitzar-ho tot amb criteris economicistes curts de mires!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Després del 2014, el 2015

Després del 2014, l’any del Tricentenari, ve el 2015, en el qual celebrem un cinquantenari més modestet, i certament molt menys èpic. El 1965, o sigui ara farà cinquanta anys, es va començar a dir la missa en les llengües de la gent, de cara a l’assemblea, i amb un canvi de ritus que els feia molt més propers, participatius, i comprensibles. Va ser en dues etapes: l’una, com un tast, l’1 de gener; i la següent, ja de manera plena, el 7 de març.

El desembre de 1963, el Concili havia aprovat la constitució sobre Litúrgia, en la qual s’apuntaven els principis bàsics del que havia de ser la reforma, i s’assenyalaven algunes de les concrecions possibles d’aquests principis: per exemple, s’apuntava com una possibilitat a reflexionar el fer la missa en les llengües vives. El papa Pau VI, immediatament, va posar en marxa els organismes pertinents per posar-la en pràctica. I aquests organismes, empesos pel clima col·lectiu que s’havia creat, van dur a terme una veritable revolució: l’exemple més emblemàtic és, sens dubte, que aquella possibilitat que la constitució de Litúrgia presentava tímidament, la de substituir el llatí per les llengües vives, al cap de quinze mesos es va convertir en la pràctica oficial assumida per tothom i a tot arreu, llevat, és clar, dels reductes integristes inevitables.

No sé quants dels lectors de L’Agulla tenen viu el record del que aquell canvi va significar.

Per als qui no ho van viure, costa ara d’imaginar com eren abans les celebracions de l’Eucaristia. Però en tot cas, puc dir que un servidor, que llavors tenia 14 anys i estava al Seminari, recordo encara l’emoció de quan l’1 de gener, que era al meu poble de vacances, a l’hora de les lectures, el capellà que celebrava es va girar cap a l’assemblea i es va posar a llegir en català la primera lectura i l’evangeli. Després va fer l’homilia, es va tornar a girar i va continuar d’esquena la missa. Vaig tenir, i no només jo, la sensació d’un gran canvi.

Però més encara vaig tenir aquesta sensació el 6 de març, quan tota la missa ja es va fer en català i amb els nous ritus. A tot arreu, la data per iniciar la reforma era el 7 de març, primer diumenge de Quaresma, però al Seminari, no sé per quin motiu, vam estrenar la novetat el dia abans, el dissabte 6, festa de sant Oleguer. Recordo sobretot l’entusiasme amb què vam cantar el Glòria de mossèn Taulé…

Aquell canvi en la manera de celebrar l’Eucaristia no era només un canvi litúrgic, era moltes més coses. El fet de transformar els actes més centrals de la vida cristiana, com són l’Eucaristia i els sagraments, per fer-los més propers i comprensibles, més participats per tota la comunitat, i més amarats de la Paraula de Déu, era tot un signe de cap on volia anar l’Església. I, a més, llançava un missatge molt potent al món: amb la reforma litúrgica, l’Església mostrava la seva disposició a fer els canvis que calgués, fins i tot en allò més sagrat que tenia, l’Eucaristia, per tal de fer-se sincerament propera a la gent i per ser, en definitiva, més fidel a allò que Jesús li havia encomanat de ser.

No, ja sé que les coses després no han anat tan rodades com hauria estat desitjable. Però recordar aquest cinquantenari és un bon estímul.

Josep Lligadas