Silencio. Shûsaku Endô.

Silencio. Shûsaku Endô. Edhasa. Barcelona 2009.silencio_shusaku-endo

Vaig llegir una crítica entusiasmada de Sonia Herrera de la pel·lícula d’Scorsese Silence, basada en aquesta novel·la de Shusaku Endo. Quan em vaig adonar que tractava de les persecucions dels cristians al Japó al segle XVII, vaig pensar que no l’aniria a veure. Cada vegada em costa més apropar-me a la violència, i el tema de la persecució dels cristians (i no només dels cristians) sembla que forma part de la nostra més trista actualitat. No tenia cap ganes de patir, més quan Scorsese té fama de director acostumat a fer servir la crueltat com a recurs.

No em vaig poder resistir, però, a comprar-me la novel·la original, que m’ha semblat fantàstica. Es llegeix molt bé i les qüestions de fons (el patiment injust dels innocents, el silenci de Déu, el significat de la misericòrdia, la ideologització de la fe) fan pensar i molt. De fet toquen el nucli de la fe. Arran de la pel·lícula, els jesuïtes han editat un dossier sobre la base històrica dels fets i dels personatges, sobre el paper dels jesuïtes al Japó i sobre les comunitats cristianes que van sobreviure a la persecució, deslligades de l’Església universal, però encara vives. I a més a més han editat uns quants vídeos i entrevistes. Us poso uns quants enllaços d’interès. I sapigueu, també, que així que pugui aniré a veure aquesta adaptació cinematogràfica, que crec que promet. Ara ja sé de quin mal he de morir i a força de parlar-ne, ja he perdut la por. Crec.

Mercè Solé

Espiritualitat i religions a la xarxa

En el web de la Generalitat trobem el portal Cinema espiritual i de les religions on hi ha el fons filmogràfic de les religions i la informació de les diverses edicions de la mostra de cinema espiritual de Catalunya.

99-a-airejar-portal-religions-imatgeEl fons filmogràfic dóna accés a una base de dades d’accés lliure que recull la producció cinematogràfica mundial referent a les diverses confessions religioses: budisme, cristianisme, fe bahà’í, hinduisme, islam, jainisme, judaisme i sikhisme. La selecció ha estat elaborada pel professor Joan-Andreu Rocha Scarpetta, doctor en ciències de la comunicació (Barcelona) i en història de les religions (Roma).

En relació a la mostra de cinema espiritual de Catalunya conté informació de les diverses edicions d’aquest certamen des que és organitzat per la Direcció general d’Afers Religiosos. La mostra, que enguany arriba a la seva 13a edició, aprofundeix en la presència de l’espiritualitat en la cultura audiovisual, vol fer visibles les diferents manifestacions religioses i espirituals i així contribuir a afavorir el diàleg interreligiós i la cohesió social.

Aquest nou recurs és molt interessant i de segur que ens ajudarà a organitzar esdeveniments relacionats amb les temàtiques que abasta.

Quiteria Guirao

La estación de las mujeres, de Leena Yadav

¿Què poden tenir en comú una dona amb estudis universitaris, una adolescent a la qual obliguen a casar-se, una vídua des dels quinze anys que cuida la seva sogra, unfotogaleria-de-la-estacion-de-las-mujeres-1a que és acusada de ser estèril, una prostituta i cabaretera? Més enllà de l’entorn a una zona desèrtica del Gujarat de l’Índia, totes elles pateixen violències: el menyspreu per tenir estudis i voler canviar les coses; el forçar un casament a canvi d’una dot; la condemna a treballar sense pausa i no tenir cap reducte per a una mateixa; els maltractaments del marit que veu que no té descendència i en culpa la seva muller; el menysteniment d’una dona que atrau tots els barons, que la violenten, forcen…

Sí, totes aquestes violències apareixen a la pel·lícula que la directora índia és capaç de plasmar mantenint el to d’esperança, fins i tot d’humor. No, no redueix ni una mica la denúncia de la duríssima situació, causada simplement per ser dones. Però també un homenatge a aquelles (i aquells) que s’arrisquen per canviar les coses a risc de la pròpia vida.

Una bona manera d’obrir els ulls a comportaments i realitats que hi ha a l’altra punta del món… i potser més a prop que no ens pensem!

Maria Antònia Bogónez Aguado

El Regne de Déu és enmig vostre” (Lc 7,21)

El 2 de febrer passat el Sense Ficció de TV3 va La_granja_del_Paso-207816200-largeprojectar el film documental La Granja del Pas/La Granja del Paso, dirigit per Sílvia Munt. Us volia posar l’enllaç perquè el poguéssiu veure o reveure amb calma, però ja no es pot recuperar “a la carta”, perquè TV3 no en té els drets i el film encara es va projectant en algunes sales i fòrums. Estigueu al cas, doncs, per si es passa a la vostra població o en alguna de veïna. O potser alguna entitat, ateneu, centre cívic, casal de barri, partit, sindicat, parròquia o associació us podeu posar d’acord amb la distribuïdora (Splendor Films, tel. 935 184 487, Sra. Eva) per projectar-la.

L’obra segueix l’activitat, durant molts mesos, d’una assemblea local de la PAH i se centra en unes quantes persones afectades, cosa que ens permet seguir el seu procés i transformació: amb l’ajuda del col·lectiu, veiem com es recupera l’autoestima, la dignitat, l’apoderament, que permet actuar i respondre a la situació. A diferència de com rebem moltes notícies, flaixos informatius i imatges, el documental –molt ben fet, al meu parer, i que ha merescut diversos reconeixements– ens arriba a poc a poc al cap i al cor i també ens transforma per mitjà del fer-nos-en càrrec, de l’empatia, de la com-passió profunda.

Josep Pascual

“Little Boy”. Mèxic, 2015

Una pel·lícula que a primera vista pot semblar infantil, un drama lacrimogen amb molts tòpics i amb un previsible final feliç, però que conté una colla de valors de gran humanitat, també cristians.

Ambientada en un poblet americà durant la II Guerra Mundial (recordem que “Little boy” és el nom de ljakob-salvati-in-little-boy-movie-6a bomba atòmica que va esclatar a Hiroshima), el protagonista és un nen amb dificultats de creixement, increpat pels altres nens, i amb una relació molt personal i íntima amb el seu pare. Però un dia el pare ha de deixar la llar perquè és mobilitzat al front contra els japonesos. En el seu intent de fer el que sigui perquè torni, es barreja la ingenuïtat infantil, inspirada en el seu heroi de còmic que li fa pensar que té poders per assolir l’impossible, amb els consells d’un capellà. “Little boy” escolta un dia a l’església que la fe, encara que sigui petita com un gra de mostassa, pot créixer i arribar a moure muntanyes. Per això va a veure el mossèn perquè li digui com pot fer créixer la seva fe, i ell li dóna una antiga llista on hi ha apuntades una sèrie de coses que, si les porta a la pràctica, podrà aconseguir el seu objectiu. La llista són les clàssiques obres de misericòrdia corporal (casualment ara que comencem l’Any Jubilar de la Misericòrdia): donar menjar al qui té fam, donar beguda al qui té set, vestir els despullats, acollir els que no tenen casa, assistir els malalts, visitar els presos, enterrar els morts); a les quals n’hi afegeix una altra necessària per al seu cas: fer-se amic de l’únic japonès que viu al poble i que tothom rebutja pel seu origen.

En la seva lluita per assolir el seu objectiu, el nen comença a posar en pràctica tots aquests valors, i aconsegueix transformar la seva vida i la del seu entorn. Val la pena destacar el paper del mossèn, que dóna un lloable testimoni, ja que és l’únic veí del poble que té una relació cordial amb el japonès, per cert ateu. I encara, un bon consell: la fe només funciona si en el cor no hi queda cap rastre d’odi. Fins i tot podem entreveure la paràbola evangèlica en el germà gran, a qui li costa acceptar el missatge de reconciliació.

Una sèrie de circumstàncies permeten un final feliç amb el retorn del pare. ¿Ho ha fet possible la fe del nen? ¿I si al final el pare hagués mort a la guerra? Són preguntes que queden obertes i que la pel·lícula també convida a reflexionar. En tot cas, no li resten valor als molts missatges que transmet: amistat, família, solidaritat, fidelitat, perdó, valentia, lluita per un ideal, fermesa, confiança…; podríem resumir: fe, esperança i amor.

Xavier Aymerich

Els cinemes Texas

Ara fa un any van reobrir els cinemes Texas de Barcelona (quatre sales) del carrer Bailèn, 205. Si encara no coneixeu la nova etapa d’aquestes sales us recomano que estigueu atents a la cartellera (www.cinemestexas.cat) i que us hi arribeu. Us ho recomano per unes quantes raons. Es tracta d’uns espais senzills i confortables alhora, amb bona qualitat de so i imatge. Amb uns preus assequibles: 3 € l’entrada tota la setmana; encara que per als més grans de 65 anys i menors de 18, de dilluns a dijous, el preu és de 2 €. Les pel·lícules es projecten en versió original amb Texassubtítols en català, i cada dissabte i diumenge fan cine per als infants en versions doblades al català. I una cosa molt important, els títols estan molt ben triats; potser no són de rigorosa estrena, però permeten veure films que a les sales més comercials passen sovint desapercebuts. També de vegades fan cicles dedicats a un director o a un gènere.

Un exemple. Entre altres pel·lícules interessants, en poc temps, n’hi he pogut veure tres de ben bones relacionades amb el món del treball: Jimmy’s Hall (2014), de Ken Loach; Pride (2014), de Matthew Warchus; i  (2014), del germans Dardenne. La primera, situada a la Irlanda del primer terç del segle XX, presenta la figura d’un líder històric i un ateneu obrer, en una societat conservadorament catòlica i nacionalment confrontada a la corona britànica; la segona, a la Gran Bretanya de la Margaret Thatcher, el 1984, durant la vaga de mesos dels miners, explica una història real de solidaritat que trenca prejudicis; i la tercera, que passa als nostres dies, reflecteix d’una manera diàfana la complexa realitat dels treballadors de les petites empreses. Tots tres, films cinematogràficament, artísticament, ben valorats.

Josep Pascual