Un català al cor d’Atenes

Hi vaig aterrar el 31 de gener. Als meus 38 anys era la segona vegada que visitava la capital de Grècia. Volia ensenyar teatre i cinema.

Atenes és una ciutat gegantina situada al cor de l’Àtica. Hi respiren 5 milions de persones. El trànsit és caòtic i letal i les façanes estan plenes de grafitis i gargots. Les cases brutes i derruïdes son a tocar de l’Acròpolis o de les columnes de marbre del Temple de Zeus. Als carrers hi veus gossos dormint, gent apressada amb gots de plàstic plens de cafè, artistes i venedors ambulants, turistes, pobres, folls i milers de desplaçats de guerra que malviuen mentre esperen el passaport que els permeti tornar a veure la família.

Durant el mes de febrer vaig estar de vacances: editava els meus curts, anava a festes, estudiava teatre i escrivia poesia dins el metro quan anava a córrer a Filopapos: el Turó de les Nimfes on va morir Sòcrates.

Vivia molt bé però sabia que havia anat a Atenes a ensenyar teatre i cinema. Vaig oferir els meus serveis a Jafra Foundation, una organització cultural gestionada per palestins i sirians i dedicada a oferir educació i serveis bàsics als refugiats. Està a Exarkia: el barri anarquista ple de llibreries. Vaig parlar amb l’Amani, una siriana menuda molt intel·ligent, vam fixar els horaris i una setmana després vaig començar.

Les classes de teatre anaven de mal borràs. Hi havia dies que només venia en Mohamed Sultan, un sirià de 14 anys espigat, callat i amable, i durant dues hores era la dinàmica del foc o caminava per la lluna amb una caixa invisible. Les vam posposar.

El cinema, en canvi, anava de primera! La Marina, una jove valenciana, gravava i editava i jo feia la resta. El primer dia vam improvisar Awda, Retorn. En aquesta pel·li muda un estranger entra al café del poble amb la cara tapada; els clients s’espanten fins que el reconeixen; llavors, s’hi abracen i ballen.

Uns dies després, l’Eva, una noia del Kurdistan sirià, va proposar que féssim un curt basat en el genocidi de la ciutat kurda d’Afrín. Faríem cinema metafòric i ella seria Afrín. El primer dia de rodatge l’Eva no va venir i la Raghad Sultan, germana gran del Mohamed, la va substituir i va actuar de meravella. La segona part es diria Azadi (llibertat en kurmanji). L’Eva seria Azadi: el dia a dia d’una refugiada kurda a la bella ciutat d’Atenes.

Un dia, mentre editàvem, em van demanar si podíem fer una obra de teatre en quatre dies i estrenar-la durant el Festival del Dia de la Terra que faríem a la plaça Sintagma. Cada any els palestins reclamen a Israel que torni la terra robada i que els refugiats tornin a casa. Molts voluntaris palestins són els nets dels expulsats i mai han trepitjat Palestina, van arribar a Atenes fugint de Yarmuck Camp, a Síria, escapant del foc creuat entre el Daesh i l’exèrcit sirià que ha devastat la ciutat.

Vam fer una peça de 15 minuts. Jo era Salomon Sharon, un ultraortodox que assassinava una família palestina i els robava la casa. L’èxit va fer que muntéssim una companyia de teatre.

A Catalunya la lluita i la repressió continuaven. A casa no estava bé, vaig comprar el bitllet de tornada pel dia 10 d’abril i vaig mudar-me a un altre pis.

El 31 de març vaig anar a la meva primera manifestació pro-Palestina al davant de l’ambaixada d’Israel, la policia va carregar, i amb un escut, em van obrir el cap. Un noi alt i prim i amb ulleres se’m va acostar i em va dir:

−Em dic Ahmed, sóc de l’Autoritat Nacional Palestina i cuidaré de tu.

Va pagar el taxi fins a l’hospital i es va esperar una hora mentre un metge i les seves ajudants em cosien la testa sense que els pogués entendre. Una onada de solidaritat em va amarar de cap a peus: començava la era de les bones notícies! En Moutaz, el coordinador de Jafra, em va dir que després de donar el meu art i la meva sang podia viure gratis al seu pis tot el temps que volgués, vaig trobar feina d’actor en una sèrie per la BBC i en una obra de teatre pel festival d’Epidaure i, a més, vaig trobar un teatre per estrenar Palestina: la versió llarga de l’obra que havíem fet.

Catalunya: m’hauràs d’esperar…

Assajava i dirigia sense parar, mostrava símptomes d’esgotament físic i mental. Anglès, àrab i grec: aprenia tres llengües a la vegada.

A Grècia es treballa tots els dies de la setmana i es cobra molt poc, sovint t’enganyen i et paguen menys, les famílies estan molt endeutades, l’administració maltracta la ciutadania i la ciutadania maltracta la ciutat. 4.000 euros: aquest era el preu que havia de pagar si volia cotitzar: la BBC va passar de llarg. A la ciutat hi ha nuclis de consum i tràfic de drogues dures, circulen milers de bitllets falsos i els tripijocs i l’alegalitat són habituals en els tractes: a Grècia la regulació se la passen per l’Arc de la Victòria.

La Maite, una voluntària basca, em va posar en contacte amb la cineasta Helena Taberna. Estava rodant un documental i volia gravar el procés d’elaboració del nostre cine. El 8 de maig va plantar-se amb el seu equip al nostre cafè àrab amb les parets de fusta i un pati ple de gessamí i vam començar el rodatge de Nakba 1948-2018.

«La notícia del reconeixement de l’Estat Palestí posa el punt i final a la nakba, la catàstrofe, i és l’excusa per fer una festa i ballar dubka, recitar poemes de Ghassan Kanafani, cantar Fairuz i fer càntics corals a la llibertat. El resultat? «Inside the Cinema with Helena Taberna».

L’Atenes catalana del segle XIV es deia Cetines. A Fedó és un noi grec que empapera Atenes amb cartells reivindicatius autoproclamant-se l’ambaixador de Cetines. Ens vam conèixer el dia del Treball a la plaça Sintagma. Mentre agitàvem les nostres estelades van venir 10 armaris vestits de negre i ens van dir que o plegàvem les banderes i marxàvem o ens linxaven. Els anarquistes ens van acollir i amb un mallorquí i un grecobasc vam fundar el CDR d’Atenes. La presentació pública la vam fer a la Ràdio dels Pirates.

Veient que l’obra grega era un desastre la vaig deixar. Per fi tornava a tenir temps! Amb les activitats aturades pel Ramadà la feina a Jafra era diferent: netejàvem, repintàvem places i repartíem bosses de menjar a centenars de famílies.

Però jo… enyorava la pàtria i el català. Caminava sense esma pels carrers caòtics amb les butxaques buides. Un vespre li vaig dir a en Moutaz que marxava a Catalunya i que gràcies per tot. Em va dir que No! Que treballaria a Jafra i guanyaria 300 euros al mes. M’ho vaig rumiar i vam encaixar.

Dos dies després em vaig assabentar que marxava a Suècia i que havíem de deixar el pis i mudar-nos a l’edifici on vivien la resta de voluntaris. Tenia el bitllet comprat i el faria servir. A la nova casa vivíem en comunitat. Érem una família de nois orfes i pobres. Tot era de tots i sempre ens ajudàvem.

Vam exhibir les sis pel·lis acabades a l’hotel City Plaza, al Café de Jafra i en un Festival de Kypselis.

Amb la feina feta em va tornar l’alegria i em vaig poder acomiadar de les aventures d’Atenes amb el cap ben alt.

Mai oblidaré la generositat, la fortalesa i l’alegria dels meus amics palestins. Tant de bo que Palestina sigui un estat lliure, els refugiats tornin i els colons marxin. Espero tornar a Atenes i ajudar les víctimes del mal. Us estimo i mai us oblidaré: gràcies per ensenyar-me a ser una persona millor!

Raül Moreno Supervia

Anuncis

Rompent. Albert Lasheras i Oriol Roigé.

rompent«Rompent és un espai de periodisme cultural que aposta per l’anàlisi i la crítica en profunditat. Publiquem un article cada dijous a les 15h.» Aquesta és la breu nota de presentació d’aquest blog, encara de poc recorregut, però que promet ser una molt bona eina per millorar la nostra capacitat de veure cinema.

Mercè Solé

Silencio. Shûsaku Endô.

Silencio. Shûsaku Endô. Edhasa. Barcelona 2009.silencio_shusaku-endo

Vaig llegir una crítica entusiasmada de Sonia Herrera de la pel·lícula d’Scorsese Silence, basada en aquesta novel·la de Shusaku Endo. Quan em vaig adonar que tractava de les persecucions dels cristians al Japó al segle XVII, vaig pensar que no l’aniria a veure. Cada vegada em costa més apropar-me a la violència, i el tema de la persecució dels cristians (i no només dels cristians) sembla que forma part de la nostra més trista actualitat. No tenia cap ganes de patir, més quan Scorsese té fama de director acostumat a fer servir la crueltat com a recurs.

No em vaig poder resistir, però, a comprar-me la novel·la original, que m’ha semblat fantàstica. Es llegeix molt bé i les qüestions de fons (el patiment injust dels innocents, el silenci de Déu, el significat de la misericòrdia, la ideologització de la fe) fan pensar i molt. De fet toquen el nucli de la fe. Arran de la pel·lícula, els jesuïtes han editat un dossier sobre la base històrica dels fets i dels personatges, sobre el paper dels jesuïtes al Japó i sobre les comunitats cristianes que van sobreviure a la persecució, deslligades de l’Església universal, però encara vives. I a més a més han editat uns quants vídeos i entrevistes. Us poso uns quants enllaços d’interès. I sapigueu, també, que així que pugui aniré a veure aquesta adaptació cinematogràfica, que crec que promet. Ara ja sé de quin mal he de morir i a força de parlar-ne, ja he perdut la por. Crec.

Mercè Solé

Espiritualitat i religions a la xarxa

En el web de la Generalitat trobem el portal Cinema espiritual i de les religions on hi ha el fons filmogràfic de les religions i la informació de les diverses edicions de la mostra de cinema espiritual de Catalunya.

99-a-airejar-portal-religions-imatgeEl fons filmogràfic dóna accés a una base de dades d’accés lliure que recull la producció cinematogràfica mundial referent a les diverses confessions religioses: budisme, cristianisme, fe bahà’í, hinduisme, islam, jainisme, judaisme i sikhisme. La selecció ha estat elaborada pel professor Joan-Andreu Rocha Scarpetta, doctor en ciències de la comunicació (Barcelona) i en història de les religions (Roma).

En relació a la mostra de cinema espiritual de Catalunya conté informació de les diverses edicions d’aquest certamen des que és organitzat per la Direcció general d’Afers Religiosos. La mostra, que enguany arriba a la seva 13a edició, aprofundeix en la presència de l’espiritualitat en la cultura audiovisual, vol fer visibles les diferents manifestacions religioses i espirituals i així contribuir a afavorir el diàleg interreligiós i la cohesió social.

Aquest nou recurs és molt interessant i de segur que ens ajudarà a organitzar esdeveniments relacionats amb les temàtiques que abasta.

Quiteria Guirao

La estación de las mujeres, de Leena Yadav

¿Què poden tenir en comú una dona amb estudis universitaris, una adolescent a la qual obliguen a casar-se, una vídua des dels quinze anys que cuida la seva sogra, unfotogaleria-de-la-estacion-de-las-mujeres-1a que és acusada de ser estèril, una prostituta i cabaretera? Més enllà de l’entorn a una zona desèrtica del Gujarat de l’Índia, totes elles pateixen violències: el menyspreu per tenir estudis i voler canviar les coses; el forçar un casament a canvi d’una dot; la condemna a treballar sense pausa i no tenir cap reducte per a una mateixa; els maltractaments del marit que veu que no té descendència i en culpa la seva muller; el menysteniment d’una dona que atrau tots els barons, que la violenten, forcen…

Sí, totes aquestes violències apareixen a la pel·lícula que la directora índia és capaç de plasmar mantenint el to d’esperança, fins i tot d’humor. No, no redueix ni una mica la denúncia de la duríssima situació, causada simplement per ser dones. Però també un homenatge a aquelles (i aquells) que s’arrisquen per canviar les coses a risc de la pròpia vida.

Una bona manera d’obrir els ulls a comportaments i realitats que hi ha a l’altra punta del món… i potser més a prop que no ens pensem!

Maria Antònia Bogónez Aguado

El Regne de Déu és enmig vostre” (Lc 7,21)

El 2 de febrer passat el Sense Ficció de TV3 va La_granja_del_Paso-207816200-largeprojectar el film documental La Granja del Pas/La Granja del Paso, dirigit per Sílvia Munt. Us volia posar l’enllaç perquè el poguéssiu veure o reveure amb calma, però ja no es pot recuperar “a la carta”, perquè TV3 no en té els drets i el film encara es va projectant en algunes sales i fòrums. Estigueu al cas, doncs, per si es passa a la vostra població o en alguna de veïna. O potser alguna entitat, ateneu, centre cívic, casal de barri, partit, sindicat, parròquia o associació us podeu posar d’acord amb la distribuïdora (Splendor Films, tel. 935 184 487, Sra. Eva) per projectar-la.

L’obra segueix l’activitat, durant molts mesos, d’una assemblea local de la PAH i se centra en unes quantes persones afectades, cosa que ens permet seguir el seu procés i transformació: amb l’ajuda del col·lectiu, veiem com es recupera l’autoestima, la dignitat, l’apoderament, que permet actuar i respondre a la situació. A diferència de com rebem moltes notícies, flaixos informatius i imatges, el documental –molt ben fet, al meu parer, i que ha merescut diversos reconeixements– ens arriba a poc a poc al cap i al cor i també ens transforma per mitjà del fer-nos-en càrrec, de l’empatia, de la com-passió profunda.

Josep Pascual

“Little Boy”. Mèxic, 2015

Una pel·lícula que a primera vista pot semblar infantil, un drama lacrimogen amb molts tòpics i amb un previsible final feliç, però que conté una colla de valors de gran humanitat, també cristians.

Ambientada en un poblet americà durant la II Guerra Mundial (recordem que “Little boy” és el nom de ljakob-salvati-in-little-boy-movie-6a bomba atòmica que va esclatar a Hiroshima), el protagonista és un nen amb dificultats de creixement, increpat pels altres nens, i amb una relació molt personal i íntima amb el seu pare. Però un dia el pare ha de deixar la llar perquè és mobilitzat al front contra els japonesos. En el seu intent de fer el que sigui perquè torni, es barreja la ingenuïtat infantil, inspirada en el seu heroi de còmic que li fa pensar que té poders per assolir l’impossible, amb els consells d’un capellà. “Little boy” escolta un dia a l’església que la fe, encara que sigui petita com un gra de mostassa, pot créixer i arribar a moure muntanyes. Per això va a veure el mossèn perquè li digui com pot fer créixer la seva fe, i ell li dóna una antiga llista on hi ha apuntades una sèrie de coses que, si les porta a la pràctica, podrà aconseguir el seu objectiu. La llista són les clàssiques obres de misericòrdia corporal (casualment ara que comencem l’Any Jubilar de la Misericòrdia): donar menjar al qui té fam, donar beguda al qui té set, vestir els despullats, acollir els que no tenen casa, assistir els malalts, visitar els presos, enterrar els morts); a les quals n’hi afegeix una altra necessària per al seu cas: fer-se amic de l’únic japonès que viu al poble i que tothom rebutja pel seu origen.

En la seva lluita per assolir el seu objectiu, el nen comença a posar en pràctica tots aquests valors, i aconsegueix transformar la seva vida i la del seu entorn. Val la pena destacar el paper del mossèn, que dóna un lloable testimoni, ja que és l’únic veí del poble que té una relació cordial amb el japonès, per cert ateu. I encara, un bon consell: la fe només funciona si en el cor no hi queda cap rastre d’odi. Fins i tot podem entreveure la paràbola evangèlica en el germà gran, a qui li costa acceptar el missatge de reconciliació.

Una sèrie de circumstàncies permeten un final feliç amb el retorn del pare. ¿Ho ha fet possible la fe del nen? ¿I si al final el pare hagués mort a la guerra? Són preguntes que queden obertes i que la pel·lícula també convida a reflexionar. En tot cas, no li resten valor als molts missatges que transmet: amistat, família, solidaritat, fidelitat, perdó, valentia, lluita per un ideal, fermesa, confiança…; podríem resumir: fe, esperança i amor.

Xavier Aymerich