Hi vaig aterrar el 31 de gener. Als meus 38 anys era la segona vegada que visitava la capital de Grècia. Volia ensenyar teatre i cinema.
Atenes és una ciutat gegantina situada al cor de l’Àtica. Hi respiren 5 milions de persones. El trànsit és caòtic i letal i les façanes estan plenes de grafitis i gargots. Les cases brutes i derruïdes son a tocar de l’Acròpolis o de les columnes de marbre del Temple de Zeus. Als carrers hi veus gossos dormint, gent apressada amb gots de plàstic plens de cafè, artistes i venedors ambulants, turistes, pobres, folls i milers de desplaçats de guerra que malviuen mentre esperen el passaport que els permeti tornar a veure la família.
Durant el mes de febrer vaig estar de vacances: editava els meus curts, anava a festes, estudiava teatre i escrivia poesia dins el metro quan anava a córrer a Filopapos: el Turó de les Nimfes on va morir Sòcrates.
Vivia molt bé però sabia que havia anat a Atenes a ensenyar teatre i cinema. Vaig oferir els meus serveis a Jafra Foundation, una organització cultural gestionada per palestins i sirians i dedicada a oferir educació i serveis bàsics als refugiats. Està a Exarkia: el barri anarquista ple de llibreries. Vaig parlar amb l’Amani, una siriana menuda molt intel·ligent, vam fixar els horaris i una setmana després vaig començar.
Les classes de teatre anaven de mal borràs. Hi havia dies que només venia en Mohamed Sultan, un sirià de 14 anys espigat, callat i amable, i durant dues hores era la dinàmica del foc o caminava per la lluna amb una caixa invisible. Les vam posposar.
El cinema, en canvi, anava de primera! La Marina, una jove valenciana, gravava i editava i jo feia la resta. El primer dia vam improvisar Awda, Retorn. En aquesta pel·li muda un estranger entra al café del poble amb la cara tapada; els clients s’espanten fins que el reconeixen; llavors, s’hi abracen i ballen.
Uns dies després, l’Eva, una noia del Kurdistan sirià, va proposar que féssim un curt basat en el genocidi de la ciutat kurda d’Afrín. Faríem cinema metafòric i ella seria Afrín. El primer dia de rodatge l’Eva no va venir i la Raghad Sultan, germana gran del Mohamed, la va substituir i va actuar de meravella. La segona part es diria Azadi (llibertat en kurmanji). L’Eva seria Azadi: el dia a dia d’una refugiada kurda a la bella ciutat d’Atenes.
Un dia, mentre editàvem, em van demanar si podíem fer una obra de teatre en quatre dies i estrenar-la durant el Festival del Dia de la Terra que faríem a la plaça Sintagma. Cada any els palestins reclamen a Israel que torni la terra robada i que els refugiats tornin a casa. Molts voluntaris palestins són els nets dels expulsats i mai han trepitjat Palestina, van arribar a Atenes fugint de Yarmuck Camp, a Síria, escapant del foc creuat entre el Daesh i l’exèrcit sirià que ha devastat la ciutat.
Vam fer una peça de 15 minuts. Jo era Salomon Sharon, un ultraortodox que assassinava una família palestina i els robava la casa. L’èxit va fer que muntéssim una companyia de teatre.
A Catalunya la lluita i la repressió continuaven. A casa no estava bé, vaig comprar el bitllet de tornada pel dia 10 d’abril i vaig mudar-me a un altre pis.
El 31 de març vaig anar a la meva primera manifestació pro-Palestina al davant de l’ambaixada d’Israel, la policia va carregar, i amb un escut, em van obrir el cap. Un noi alt i prim i amb ulleres se’m va acostar i em va dir:
−Em dic Ahmed, sóc de l’Autoritat Nacional Palestina i cuidaré de tu.
Va pagar el taxi fins a l’hospital i es va esperar una hora mentre un metge i les seves ajudants em cosien la testa sense que els pogués entendre. Una onada de solidaritat em va amarar de cap a peus: començava la era de les bones notícies! En Moutaz, el coordinador de Jafra, em va dir que després de donar el meu art i la meva sang podia viure gratis al seu pis tot el temps que volgués, vaig trobar feina d’actor en una sèrie per la BBC i en una obra de teatre pel festival d’Epidaure i, a més, vaig trobar un teatre per estrenar Palestina: la versió llarga de l’obra que havíem fet.
Catalunya: m’hauràs d’esperar…
Assajava i dirigia sense parar, mostrava símptomes d’esgotament físic i mental. Anglès, àrab i grec: aprenia tres llengües a la vegada.
A Grècia es treballa tots els dies de la setmana i es cobra molt poc, sovint t’enganyen i et paguen menys, les famílies estan molt endeutades, l’administració maltracta la ciutadania i la ciutadania maltracta la ciutat. 4.000 euros: aquest era el preu que havia de pagar si volia cotitzar: la BBC va passar de llarg. A la ciutat hi ha nuclis de consum i tràfic de drogues dures, circulen milers de bitllets falsos i els tripijocs i l’alegalitat són habituals en els tractes: a Grècia la regulació se la passen per l’Arc de la Victòria.
La Maite, una voluntària basca, em va posar en contacte amb la cineasta Helena Taberna. Estava rodant un documental i volia gravar el procés d’elaboració del nostre cine. El 8 de maig va plantar-se amb el seu equip al nostre cafè àrab amb les parets de fusta i un pati ple de gessamí i vam començar el rodatge de Nakba 1948-2018.
«La notícia del reconeixement de l’Estat Palestí posa el punt i final a la nakba, la catàstrofe, i és l’excusa per fer una festa i ballar dubka, recitar poemes de Ghassan Kanafani, cantar Fairuz i fer càntics corals a la llibertat. El resultat? «Inside the Cinema with Helena Taberna».
L’Atenes catalana del segle XIV es deia Cetines. A Fedó és un noi grec que empapera Atenes amb cartells reivindicatius autoproclamant-se l’ambaixador de Cetines. Ens vam conèixer el dia del Treball a la plaça Sintagma. Mentre agitàvem les nostres estelades van venir 10 armaris vestits de negre i ens van dir que o plegàvem les banderes i marxàvem o ens linxaven. Els anarquistes ens van acollir i amb un mallorquí i un grecobasc vam fundar el CDR d’Atenes. La presentació pública la vam fer a la Ràdio dels Pirates.
Veient que l’obra grega era un desastre la vaig deixar. Per fi tornava a tenir temps! Amb les activitats aturades pel Ramadà la feina a Jafra era diferent: netejàvem, repintàvem places i repartíem bosses de menjar a centenars de famílies.
Però jo… enyorava la pàtria i el català. Caminava sense esma pels carrers caòtics amb les butxaques buides. Un vespre li vaig dir a en Moutaz que marxava a Catalunya i que gràcies per tot. Em va dir que No! Que treballaria a Jafra i guanyaria 300 euros al mes. M’ho vaig rumiar i vam encaixar.
Dos dies després em vaig assabentar que marxava a Suècia i que havíem de deixar el pis i mudar-nos a l’edifici on vivien la resta de voluntaris. Tenia el bitllet comprat i el faria servir. A la nova casa vivíem en comunitat. Érem una família de nois orfes i pobres. Tot era de tots i sempre ens ajudàvem.
Vam exhibir les sis pel·lis acabades a l’hotel City Plaza, al Café de Jafra i en un Festival de Kypselis.
Amb la feina feta em va tornar l’alegria i em vaig poder acomiadar de les aventures d’Atenes amb el cap ben alt.
Mai oblidaré la generositat, la fortalesa i l’alegria dels meus amics palestins. Tant de bo que Palestina sigui un estat lliure, els refugiats tornin i els colons marxin. Espero tornar a Atenes i ajudar les víctimes del mal. Us estimo i mai us oblidaré: gràcies per ensenyar-me a ser una persona millor!
Raül Moreno Supervia
el servei domèstic. Cuarón fa un retrat bellíssim, detallista, de la vida d’una família de classe mitjana en el Mèxic de la seva infantesa i de les dones que estan al seu servei. En blanc i negre. Barrejant actors professionals amb actors esporàdics. Amb una sensibilitat extraordinària tant per mostrar l’univers polític i social, com una vida quotidiana impregnada de gratuïtat i d’estimació, però també d’un gran classisme i de masclisme. És una pel·lícula que estimula a esmolar la mirada i l’oïda (per escoltar les llengües minoritàries!), a prestar atenció als detalls i a les persones, a preguntar-se per les causes i les conseqüències de les coses. Amb pocs diàlegs. Gairebé contemplativa.
Molt recomanable. 
L'Agulla 