Heus ací, una fotografia de no-res, d’un marge amb esbarzers invisibles, coberts de neu gelada. I amb la neu totes les coses canvien. Entra de puntetes, i fins demana permís per quedar-se. Si la precedeix una tempesta, primer fins els llamps cessen…, les campanes deixen de dringar, la neu els devora, sense que se n’adonin, el so.
Garbes cilíndriques…: el cercle aquesta figura encisadora, sense angles, que ho avarca tot, i ho conté tot. Avui el cel no era radiant, i la llum ha esdevingut grisalla amb contorns poc definits, així els objectes es confonen, i hi d’on neix una atmosfera de tènue confusió. I el contrapicat, realça el valor quasi sagrat dels cilindres de palla. Ben bé això, una fotografía de no res…, i en gris!
Bales palla. Contrapicat. Nevada. No-res.
SONY CYBERSHOT Imatges/estacions/gener paisatge nevada 10 041.jpg Distància focal: 15,8 mm, f/2.0, 1,4 MB 20.01.2010. 12 ,11. Picasa
Un annex del recinte de l’ampli Santuari del Miracle, que desborda, i de molt, l’església, és la capella de Sant Gabriel, que està al punt més alt de la contrada, des d’on es frueix d’una ampla visió als quatre vents: és tarda, amb el sol ja baix, de llum blanca, augmentada pel reflex de la nevada nocturna. No sóc el primer que hi pujo, altres ho han fet abans, les petjades ho testifiquen, però sense malmetre la neu. Damunt del blanc dos altres colors contrasten, el daurat de la pedra de l’ermita, i el fred blau, clapat amb estrats grisosos preludi de la propera nit. Malgrat el temps inclement l’arcàngel Gabriel continuarà enviant la bona nova del seu missatge, naixerà fet home, el Crist.
Església. Monument. Nevada.
SONY CYBERSHOT Imatges/geografia/Riner/Miracle… nevada 10081.jpg Distància focal: 13,9 mm f/2.0 1,53 MB 9.01.2010 16:26 Picasa
Aquest és el nom d’un projecte col·lectiu que està naixent, impulsat per l’entitat Justícia i Pau, amb la col·laboració de la Xarxa Interreligiosa per la Pau. D’entrada, en dir-se «Art» i «per la Terra», probablement indueixi a pensar que consisteix en fer Art amb una finalitat que té a veure amb la defensa de la Terra; i la cosa va ben encaminada.
Està clar que ens trobem davant el repte més gran que ha afrontat mai la humanitat: La Terra, el nostre planeta viu, l’únic dels coneguts que té vida, està abocada a una crisi ecològica sense precedents en els darrers milions d’anys, provocada pel funcionament dels humans en els darrers dos segles. La globalització d’un sistema capitalista basat en l’ús de combustibles fòssils i en el consum de béns innecessaris d’una part de la població mundial ha comportat un vertiginós escalfament global, una reducció dràstica dels ecosistemes naturals, una taxa d’extinció d’espècies inaudita i unes tràgiques migracions humanes de tremendes dimensions. Però, sorprenentment, l’exhaustiva descripció científica dels fets i la predicció del col·lapse al qual ens aboquem no ha estat suficient per a aturar-ho. Per què sabent-ho no estem reaccionant com cal? De la mateixa manera que els sistemes naturals del planeta es troben subjectes a una inèrcia que impedeix deturar certes dinàmiques un cop instaurades, això és igualment cert pel sistema socioeconòmic imperant, on tot està travat i ben travat (lleis, missatges dels mitjans, estils de política, funcionament dels mercats…) per mantenir la dinàmica per la qual una minoria dominant s’enriqueix i acapara els recursos del planeta fins que aquests no quedin exhaurits. Estem doncs en lluita. Per aturar aquest sistema, cal actuar urgentment, intel·ligentment i col·lectivament contra aquesta inèrcia de la qual, en major o menor grau, tots en participem. No oblidem que hi ha països (Colòmbia, Mèxic i Filipines, Brasil, Hondures, el Congo, entre molts altres) on comprometre’s en la defensa de la Terra i del dret a la Terra es paga amb la persecució, la tortura o l’assassinat. I és que, com afirma el papa Francesc en la seva encíclica Laudato Si’, aquest funcionament globalitzat té les seves arrels en l’ànima humana (LS9, LS217), que s’ha desvinculat de la seva pertinença a una comunitat de vida de la qual n’ha rebut l’existència i en rep la seva possibilitat de supervivència; dit d’altra manera, la causa última de tot això i alhora també la seva conseqüència més profunda és la pèrdua de la nostra vivència espiritual de la Vida i l’oblit que aquest planeta viu és la nostra casa comuna.
I l’Art? Admetent que, com diu Laudato Si’, els problemes complexos requereixen solucions complexes, procedents dels diversos àmbits de saviesa (LS63), creiem que un dels camins que ens pot ajudar a tornar a establir aquests lligams amb la Terra és l’Art, perquè l’Art coneix el llenguatge de la Bellesa i la Bellesa és inherent a la Natura i a l’Esperit; perquè l’Art s’obre pas per damunt de les constriccions de la racionalitat i, a través de les emocions, arriba a l’ànima humana, el lloc de comunió espiritual profunda amb la realitat, on el seu misteri i la seva transcendència hi tenen cabuda. Perquè «aturar-se a contemplar la bellesa i estimar-la és sortir del paradigma utilitarista» (LS215); perquè l’Art crea comunió; perquè l’Art ens transforma en el nostre nucli profund, des d’on pot néixer una nova consciència i una motivació ferma per a posicionar-nos en aquesta lluita.
Però «descalç»… per què? Aquest mot indica moltes coses que segurament també s’intueixen: Anar descalç vol dir estar en contacte directe amb la Terra, sentir-la amb la pròpia pell, recuperar en certa manera la nostra manera biològica i nua de caminar, de formar part de la biosfera; de moure’ns-hi amb respecte.
Anar descalç també indica una certa pobresa o una actitud d’humilitat; una actitud des de la qual volem situar-nos, tant en relació amb l’Art com amb la Terra; no creure’ns més importants del que som i renunciar a tot el que és sobrer. Pel que fa a la Terra, reconèixer que som fills seus, que hem estat engendrats pel ventre fèrtil de Gaia i que la nostra vida depèn d’ella, de les seves lleis, dels seus equilibris que pretensiosament hem menystingut. Pel que fa a l’Art, partir de la certesa que viure l’art és una capacitat intrínseca de tot ésser humà, per més que alguns, que hi tenen una especial sensibilitat, es singularitzen per fer d’aquest un camí vital ple de coneixement que és llum per a d’altres.
Finalment, descalçar-se és el gest que, en moltes cultures i tradicions espirituals, es fa en entrar en un lloc sagrat; i volem reconèixer obertament la sacralitat de la Natura, la Terra, i tot l’univers com a lloc de la manifestació del Transcendent; i quan això ens disposem a viure-ho, tot seguit, la nostra pròpia vida i la dels altres esdevé també sagrada.
Exposades les conviccions profundes que sustenten el projecte, potser ens preguntem a qui se li ha acudit aquesta idea; i la gràcia d’això és que no es tracta d’una idea de ningú, sinó que és el resultat d’un bonic procés de discerniment col·lectiu que s’inicia en el si del grup d’Ecologia i Justícia de Justícia i Pau, que des de fa uns anys treballa amb objectiu de «viure i ajudar a viure la Laudato Si’». És aprofundint en Laudato Si’ que ens adonem que la vivència de la Natura des de l’Art, entès com hem exposat abans, té molt a veure amb la vivència de sant Francesc d’Assís, que de ben segur que tenia esperit d’artista i, fent-se pobre, va viure el joiós retrobament amb totes les criatures de la creació i amb el Creador i va compondre el seu Càntic del Germà Sol, la música del qual no coneixem i que ben segur va acompanyar del gest i la dansa. Curiosament, el papa, que es va envoltar d’experts de tota mena per a escriure Laudato Si’ i que va entrellaçar magistralment idees d’ecologia, de sociologia, d’economia, de política, d’espiritualitat… no va obrir la porta de l’Art; potser no comptava amb artistes en el seu equip. Nosaltres, animats pel seu mateix esperit, ens vàrem proposar obrir-la convocant dues trobades d’artistes, amb l’objectiu de veure junts quines ressonàncies i sinergies percebíem entre l’Art i la Laudato Si’. I va ser d’aquests preciosos diàlegs (aquí trobareu informació del primer diàleg i aquí en trobareu del segon) que van aparèixer les clares intuïcions que hem expressat i la certesa que calia emprendre el camí d’Art descalç per la Terra; un camí d’església en sortida, a la recerca de fer comunió amb d’altres espiritualitats sinceres, d’aprendre i parlar llenguatges nous, per anar construint junts la nova humanitat que la Terra anhela.
En què consisteix exactament el projecte? En aquest enllaç que indiquem podeu trobar la seva descripció detallada i les diferents fases en què es concreta, així com la manera d’inscriure’s-hi. De forma resumida podem dir que s’adreça als artistes i també als «no-artistes» que se sentin atrets per la proposta i que consta d’aquestes quatre fases:
el 12 de novembre, punt de partida amb la Trobada de Meditació per la Terra a través de l’Art, interreligiosa, interespiritual i interconviccional, convocada junt amb la XIP.
des d’aquell moment fins a l’abril, Temps de Creació dels artistes amb el rerefons de la Trobada; a més, amb l’acompanyament d’alguns d’ells oferirem tallers oberts a tothom per a endinsar-se en l’experiència de comunió amb la Natura a través de l’Art.
maig de 2023, Exposició col·lectiva de les creacions realitzades pels artistes i pels participants en els tallers, acompanyada de nous tallers per a participar activament de l’experiència i també d’actuacions d’art en viu.
itinerància de l’exposició per diferents centres de cultura, espiritualitat i/o de serveis a la comunitat, amb un format similar.
En aquest moment comptem amb l’adhesió d’una vintena d’artistes per tirar-ho endavant, uns de renom i d’altres de no tant, i esperem que se n’hi uniran més. La força i la vàlua de tot això raurà en la vivència i la transformació personal de tots els qui hi participarem, artistes i «no-artistes», coneguts i desconeguts, tant si som molts com si som pocs.
Tant de bo que a través d’aquest projecte que uneix Art, Ecologia i Espiritualitat, puguem fer un camí sincer, empeltat de mística, poesia i compromís, com va anticipar profèticament Pere Casaldàliga, descalç sobre la terra vermella.
Contemplant els núvols des de la piscina de Peramola
Els núvols s’esfilagarsen, es difonen, es desfan a poc a poc, es dissolen, desapareixen. El vapor d’aigua no es veu però hi és i impregna l’aire.
Un núvol acompanyava el poble d’Israel en el desert vers la Terra Promesa de llibertat. Un núvol envoltava Pere, Jaume i Joan en el mont Tabor, i trans-veien, somiaven, desitjaven veure, mig envoltats de boira, Elies i Moisés verificant com profeta i Llei, la materialització de l’Amor en la persona de Jesús.
Déu, com el núvol que el representa en les sagrades escriptures, es mou, guia, es difon, a vegades es dilueix i desapareix com el vapor d’aigua invisible però és allà, ens acompanya i impregna de vida, l’aire, tota la nostra vida, com Esperit que ens amara d’aigua viva.
Fa unes setmanes, en una de les activitats del Miracle, vaig tenir ocasió d’assistir a una breu xerrada de l’alcalde de Riner, Joan Solà. Riner és un municipi d’uns 300 habitants (durant la pandèmia ha passat de 250 a 300!), a la comarca del Solsonès. Està format per masies disperses i compta amb quatre petits nuclis de població, un dels qual és el Miracle, on, a la Casa Gran, hi ha l’alcaldia.
El públic a qui en Joan Solà s’adreçava som, sobretot, urbanites de l’àrea metropolitana, assedegats de natura i de silenci. La zona sud del Solsonès en aquest sentit reuneix tots els requisits per a nosaltres, que de vegades ens atemorim quan pensem en la possibilitat que el turisme massiu arribi a la zona. La densitat de població de Riner és de 5,6 habitants per quilòmetre quadrat. La de Barcelona, de 16.420.
Viure i treballar a Riner és, però, tota una altra cosa. Als habituals del Miracle, ja ens sorprèn que una ciutat com Solsona, que és el nucli gran més proper, només pugui enllaçar amb Barcelona amb una línia diària de bus. De Solsona al Miracle, cal agafar un taxi. El transport públic que comunica les diverses poblacions de la comarca és molt limitat. La gent no només ha de tenir un cotxe, ens diu l’alcalde, sinó dos. I, per l’actual normativa que regula la construcció, pensada per evitar abusos, molts pagesos es troben que han de viure a Solsona perquè no els és permès d’eixamplar la casa pairal. Com si pel fet de viure en una zona rural, hi hagués l’obligació de compartir habitatge amb els pares.
Durant el confinament, els estudiants universitaris s’han trobat doblement confinats, perquè l’internet de qualitat necessari per assistir de forma virtual a classe és inexistent. Els cables de la fibra òptica travessen físicament el territori, però Movistar, per exemple, considera que atesa la dispersió dels veïns no és rendible fer-la arribar a les masies. Un gran desequilibri territorial, doncs, d’arrels històriques, que els consistoris d’aquestes petites poblacions intenten compensar. Un primer pas ha estat la creació de l’Associació de micropobles de Catalunya, que aplega els pobles amb menys de 500 habitants. Al Solsonès, s’intenta fer arribar la cultura a tot arreu amb diverses iniciatives. Vaig tenir ocasió de prendre part en una d’elles, les Espurnes Barroques, i em va semblar esplèndida, fruit d’un esforç considerable. També s’intenta promoure productes alimentaris de qualitat: reintroduir la vinya, elaboració de formatges, etc.
Una de les qüestions més difícils que tenen per davant és l’intent de seducció de grans empreses energètiques, que proposen als ajuntaments dedicar enormes espais a energies renovables: molins o plaques fotovoltaiques, que substituirien part del cultiu i malmetrien el paisatge… a canvi de sucoses subvencions per a uns ajuntaments que tenen una economia molt justeta.
Fa pensar el desequilibri mantingut al llarg de tants anys. Fa pensar el paper de les grans empreses elèctriques que fan propostes absolutament desproporcionades. Fa pensar si ha de ser el turisme (i quina mena de turisme) qui ha de donar vida al territori. Tampoc no pot ser que els urbanites exigim al món rural viure en unes condicions que no voldríem per a nosaltres i que són causa d’una gran desigualtat.
Equilibri, diversitat, sostenibilitat, respecte a la natura… Tenim feina per estona.
La natura sempre ofereix, sempre dona i també accepta. El seu agraïment, sempre és gratuït. És bonic veure el treball de la persona com aquell qui diu, escrit a la terra ben conreada. És un senyal de responsabilitat i de bons sentiments. Una expressió, la gratuïtat, que el bisbe Jaume Camprodon i Rovira sovint l’emprava i la comentava. És veritat que alguna vegada, les persones en fan un mal ús de la gratuïtat i surten aquelles expressions de: T’ho han donat de franc? No deu valer gaire o al revés, sí que han estat generosos…
En el nostre temps, costa veure actituds de fer coses gratuïtament. I si ho expliques, també solen haver-hi reaccions de tota mena, positives i negatives.
En l’Evangeli, que és una bona guia per viure i per conviure, sovint hi ha exemples de gratuïtat. La mateixa vida de Jesús és d’una gratuïtat exemplar.
Aquest any la meva proposta no és gens intel·lectual… Però és el meu propòsit dels darrers mesos i voldria que el temps de vacances em permetés d’aprofundir-lo…
Mirem i no veiem… I si aquest estiu ens dediquéssim a desitjar mirar i veure? Veure allò i aquelles persones que la societat invisibilitza (pobres, gent als marges, altres ètnies, religions, discapacitats, limitacions…). Fixar-nos en les meravelles del món, de la natura (en la seva petitesa –que en són de fascinants les floretes, però també els insectes que ens incomoden més en aquesta estació calorosa–; en la seva grandesa –el cel, els núvols, les estrelles, la lluna, el sol, l’univers,… –). Però sobretot rostres, gestos, somriures, patiments…
Ampliar la mirada, endinsar-nos en la vida que ens envolta, que és regal, que és Creació… Descobrir-la per estimar-la més, per cuidar-la, per servir-la! Mirar com Jesús mirava: avall, a dalt, endins, lluny!
Els Perseids son la polseguera que deixa l’asteroide Swift-Tutle quan, cada 135 anys, acaba de donar la volta al sol. Diuen que acabarà xocant amb la terra, però serà al proper mil·lenni, o sigui que tranquils!…
Bé, segur que als mitjans de comunicació us en parlaran cap al deu o onze d’agost. Poca feina a les redaccions, i ja se sap que cal omplir pàgines i minuts. La cita acostuma a ser la nit del dotze.
M’oblido de les qüestions tècniques –tot el que en sé és a la viquipèdia– i em centro en el que m’importa. Amb l’excusa d’això de les “llàgrimes de sant Llorenç”, i coincidint amb el fet que aquestes dates encara no seré de vacances, agafaré el cotxe enfilant la carretera de Mura fins al Coll d’Estenalles i amb una caminadeta de mitja hora o tres quarts serè al Montcau (Parc Natural de la Serra de l’Obac i Sant Llorenç, alçada uns 1050 metres).
Intentaré convèncer algun amic o familiar no gaire xerraire. Si toca la guitarra millor. Compartirem la carmanyola o l’entrepà i la bota de vi. Panxa enlaire i orientats al Bages, que hi ha menys contaminació lumínica, caldrà esperar… Si no hi ha núvols, tard o d’hora algú dirà mira, mira!…allà,allà!… i si la cua es fa llarga, un Ooooh!… proporcional al rastre del polsim incandescent.
Si us animeu i ens hi trobem, us pot passar com a mi, que sempre arribo tard a mirar al lloc precís… i l’estel ja no hi és!… No patiu, no és que se’n fotin de vosaltres. Aquesta desconnexió del que veu el grup ens passa a tots els miops amb vista cansada, i és que panxa enlaire mirem per la part de les ulleres que son per mirar de prop, i sense ulleres no veiem res!…
Tant se val… la fresqueta, la companyia i l’horari, que només ens podem permetre en temps de vacances i fa festa, hauran valgut la pena.
Et pots creure que el mascle és qui domina a la natura, que el sexes estan definits i que també ho són els rols de gènere. Pots pensar que els animals tenen sexe per reproduir-se, i que si hi ha pràctiques sexuals entre el mateix sexe es perquè els individus (evidentment els mascles que són els promiscus, no les femelles que són passives sexualment) no han pogut copular amb el sexe oposat. Ui, espera, que això contradiu que el sexe es per reproduir-se… bé, ho passem perquè ja hem dit que els mascles van molt sortits.
Pots creure-t’ho o escoltar a l’ecòloga Joan Roughgarden, veure el documental Out in nature, o llegir el llibre per tota la família La vida amorosa de los animales (L. Daugey i N. Desforges, 2017). Descobriràs que el que predomina en la natura es la diversitat. Una diversitat amb majúscules on l’única cosa que no s’ha pogut documentar a la natura es la discriminació per comportaments sexuals.
Hom podria dir: caminar. Sí, però no només, en l’aspecte mecànic, moure les cames, el cos… No, vull dir què fas mentalment. Tots els sentits treballen i no només, repeteixen perquè ja coneixen el que t’envolta, el que sents, sinó, per descobrir tot el que observes, des del mateix trepig fins l’aire que t’embolcalla i que avui, ha fet que la Liueta digués: “Amb aquest aire val la pena caminar”.
Bé, anem al gra. Amb tota sinceritat, mentre faig la caminada penso moltes coses, que no només les veig, sinó que les recordo, com pot ser, l’agraïment a Déu per tot. També, el fet que, gairebé cada dia, pots caminar. En recordar persones, situacions que no només fan trobar-te content, sinó, sobretot, per aquells que no tenen prou forces per aprofitar-ho. De vegades, aquella notícia, aquell fet, aquell record que t’esperona per a sortir de tu mateix i pensar i desitjar pels altres el que en aquells moments et fa feliç. També, aquells pensaments que enforteixen la voluntat, per corregir, evitar el que no vols per a tu ni per a ningú. He de ser franc, el fet de veure aquells pares, aquells avis acompanyant d’altres infants o persones amb dificultats, immediatament et preguntes, no només per què van junts, sinó què t’ensenyen per imitar-los.
La natura és un bon quadre que et fa pensar en l’esforç dels que treballen la terra i amb tots els elements que utilitzen per a poder oferir el que fan.
El mar on els pescadors busquen l’aliment i on també, moltes persones, ara en aquest temps, més de fora que no pas de casa, hi frueixen, del sol i d’altres serveis que els fa la vida agradable.
Penses i pregues per tot allò que no veus ni captes amb els teus sentits, però que el pensament eixampla uns horitzons immensos.
Hi ha aquells moments, que per dir-ho d’alguna manera, et fan tocar la realitat i descobreixes la resposta quan veus, quan escoltes el que t’envolta.
Camines, vas per aquí i frueixes perquè hi ha hagut qui ho ha pensat i qui ho ha fet. Agrair-ho i saber-ho tractar és el que penses i el que has de fer.
M’agrada pensar en aquells passatges que ens recorda l’Evangeli i que t’imagines quan camines com un més de la colla amb Jesús. No és ciència-ficció, és naturalitat traduïda ara, caminant però que més d’una vegada, fins i tot, somniant.
Del 30 de novembre al 16 de desembre se celebrarà a París la Conferència de les Parts de la Convenció marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic COP21. S’espera arribar a un acord real i aplicable per mantenir l’escalfament del planeta per sota dels 2ºC. S’espera un acord vinculant, on hi hagi el compromís per part de tots els països de reduir dràsticament les emissions de gasos que causen l’efecte hivernacle.
Cap els anys 70, els humans vam començar a consumir més del que la biosfera pot produir, és a dir, la petjada ecològica va superar per primera vegada la biocapacitat de la Terra. El dèficit ecològic s’ha anat incrementant des de llavors. Aproximadament en el mateix moment, els Estats Units van arribar al seu pic màxim d’extracció de petroli. El pic mundial s’ha assolit fa uns cinc anys. En conseqüència, ja mai més el planeta podrà proveir petroli al ritme actual segons la famosa corba de Hubbert. El 2011 va néixer l’habitant set mil milions del planeta. La població creix ara a un ritme de 1.000 milions de persones cada 12 anys. El ritme de creixement de la població s’ha alentit, però la progressió continua encara amb creixement exponencial.
La civilització industrial ha experimentat uns creixements extraordinaris que hem anomenat “progrés”. Des d’una visió matemàtica, aquest progrés ha comportat processos exponencials que, en un conjunt finit, és a dir en un planeta on els recursos són limitats, no es poden mantenir sense que s’exhaureixin. I aquest és el cas per a un bon nombre de variables de l’equació del progrés com l’energia, els minerals, la terra fèrtil, la fauna marina…. Això pot tenir alguna cosa a veure amb el fet que la taxa de creixement del PIB global, segons dades del Banc Mundial, ve decreixent aproximadament des de començament de la dècada dels anys 70,. Vol dir això que ens enfrontem al final del progrés?
Les conseqüències d’una economia que creix a ritmes exponencials van ser descrites el 1972 en un estudi del Club de Roma The límits to growth, exposant quines serien les conseqüències per al planeta si continuava aquell ritme de creixement. Avui aquelles advertències, que no van ser ateses, estan a la vista. Una d’elles és el canvi climàtic, que ha passat de l’advertència a ser una possibilitat i, d’aquí, a començar a ser una evidència. Les mesures per fer front a les amenaces d’una economia insostenible van tenir un moment decisiu el 1992 a la Cimera de la Terra (Conferència de les Nacions Unides sobre el medi ambient i el desenvolupament), que es va celebrar a Rio de Janeiro. El 1997, a la ciutat japonesa de Kyoto, va tenir lloc la tercera Cimera del Clima per a establir un protocol vinculant de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle per evitar els pitjors efectes del canvi climàtic. El cas és que res no sembla indicar que es pugui arribar a acords suficients i a temps, malgrat la urgència de prendre mesures per la gravetat a què ens enfronta el repte climàtic.
Tots els esforços negociadors realitzats des de llavors per les Nacions Unides han quedat curts per aconseguir el compromís de les nacions. Les emissions de CO2 van lligades al consum d’energia, i aquesta està fortament apalancada al creixement, allò que anomenem progrés. Per preservar el clima s’ha de deixar de créixer, i per tant s’ha d’abandonar la idea de progrés tal com la vam assimilar les cultures d’occident. No hi ha cap dels nostres conciutadans que conegui una forma de viure que no sigui consumint per sobre de la capacitat de càrrega del planeta. El repte és immens. Si els negociadors que els països envien a la COP 21 no són capaços de posar-se d’acord per reduir dràsticament els consums i les emissions, seran els ecosistemes naturals els que, com anunciava l’estudi del Club de Roma, comencin a mostrar els seus límits i a provocar els col·lapses anunciats. Hi ha qui és escèptic sobre això, però només cal mirar la progressiva recessió d’algunes de les variables abans esmentades: la terra fèrtil útil, les reserves de petroli, els metalls clau per a la indústria, els aqüífers d’aigua fòssil… Els col·lapses ja han arribat fa temps a algunes regions de la Terra.
La Universitat de Girona programa per al proper curs un Postgrau sobre els Significats i valors espirituals de la natura: percepció, comunicació, gestió i integració. El curs començarà el febrer i acabarà el juliol del 2016 i es farà el divendres a la tarda a la Facultat de Lletres.
A tot Europa augmenta el reconeixement dels valors espirituals de la natura, en general, i especialment en certs llocs i paisatges. A Catalunya també creix el nombre de persones que se senten atretes a indrets particulars, degut a aquests valors, sigui al marge de qualsevol confessió religiosa, o des de les diverses confessions religioses que hi ha al país. Com altres recursos fràgils, no n’hi ha prou en identificar-los i valorar-los, també cal gestionar-los adequadament. Aquest serà el primer curs universitari que s’ofereix a Catalunya amb el propòsit d’abordar aquest tema, d’una manera rigorosa i inclusiva, des d’un punt de vista teòric i aplicat alhora, orientat a la formació de professionals qualificats.
Hi ha dos tipus de raons per fer aquest postgrau: les personals ja que el curs ens permetrà adquirir les capacitats i habilitats per poder percebre i gaudir dels valors espirituals de la natura i les raons professionals ja que els continguts del curs ens ajudaran a adquirir les capacitats i habilitats personals per facilitar a altres persones l’accés als valors espirituals de la natura. Aquestes capacitats i habilitats tenen una gran versatilitat, i es poden acoblar a professions i activitats molt diverses: guies turístics, guies de muntanya, guies de natura, professionals de l’educació ambiental, professionals de la interpretació del patrimoni natural, gestors i responsables de patrimoni natural (espais natural protegits), serveis d’atenció al públic en llocs de valor espiritual, responsables i monitors d’esplai…
sempre és gratuït. És bonic veure el treball de la persona com aquell qui diu, escrit a la terra ben conreada. És un senyal de responsabilitat i de bons sentiments. Una expressió, la gratuïtat, que el bisbe Jaume Camprodon i Rovira sovint l’emprava i la comentava. És veritat que alguna vegada, les persones en fan un mal ús de la gratuïtat i surten aquelles expressions de: T’ho han donat de franc? No deu valer gaire o al revés, sí que han estat generosos…
Veure allò i aquelles persones que la societat invisibilitza (pobres, gent als marges, altres ètnies, religions, discapacitats, limitacions…). Fixar-nos en les meravelles del món, de la natura (en la seva petitesa –que en són de fascinants les floretes, però també els insectes que ens incomoden més en aquesta estació calorosa–; en la seva grandesa –el cel, els núvols, les estrelles, la lluna, el sol, l’univers,… –). Però sobretot rostres, gestos, somriures, patiments…
Els Perseids son la polseguera que deixa l’asteroide Swift-Tutle quan, cada 135 anys, acaba de donar la volta al sol. Diuen que acabarà xocant amb la terra, però serà al proper mil·lenni, o sigui que tranquils!…
definits i que també ho són els rols de gènere. Pots pensar que els animals tenen sexe per reproduir-se, i que si hi ha pràctiques sexuals entre el mateix sexe es perquè els individus (evidentment els mascles que són els promiscus, no les femelles que són passives sexualment) no han pogut copular amb el sexe oposat. Ui, espera, que això contradiu que el sexe es per reproduir-se… bé, ho passem perquè ja hem dit que els mascles van molt sortits.
L'Agulla 