Barcelona, habitatge i Constitució…

La Constitució espanyola “que nos dimos”, com s’afegeix d’ara per emplenar-la d’una legitimitat de consens que oblida les estructures franquistes de les quals brollava i que van “permetre-la”, té un article 47 que sembla ciència ficció: Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics.

Estic ben cansada de sentir com serveix d’argument a tort i a dret… I és que en qualsevol dels nostres mitjans de comunicació veiem que la Constitució serveix diàriament de justificació de manera escollida i triada: per mantenir l’status quo econòmic, territorial, de privilegis de la Casa Reial o d’alguns aforats… Però hi ha articles que semblen “menys constitucionals”!

Una de les coses que més m’indignen (i en la qual no hauríem de cedir) és que es parli de l’Estat de Dret… Doncs sí, però no només… La Constitució espanyola del 78 diu que Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Així que cada cop que algú ens digui que Espanya és un Estat de Dret, cridem Estat Social i Democràtic de Dret… O en una propera reforma eliminaran aquests dos adjectius fonamentals per a la participació i la igualtat de la ciutadania. I ho tindran fàcil… Ens haurem empassat en dos adjectius la justificació de moltes retallades de drets i llibertats…

Però tornem a l’habitatge… Tenim dret a un habitatge digne i adequat: ¿com pot algú pensar que els pisos rusc amb habitacions tipus càpsula de 2,6 metres quadrats poden oferir-nos l’espai per respirar, per fer-lo nostre, per posar unes fotos, poder acollir algú, simplement per sentir-nos a casa? Incompatible amb fer vida de parella i menys de família, o respectar la intimitat personal i familiar, que és un dret fonamental de l’article 17 CE. I després ens queixarem que la nostra societat envelleix demogràficament… El peix que es mossega la cua…

I el mateix article crea el deure dels poders públics per promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret: la venda d’habitatges socials per a fons voltor de l’ajuntament de Madrid de l’Ana Botella, seria violació d’aquest deure de forma flagrant… ¿Però no ho seria la subhasta de sòl i immobles de la Generalitat procedents d’herències intestades? I tants d’arguments legals oblidant que la Constitució encapçala la jerarquia normativa, també quan juga en contra dels poderosos i protegeix el bé comú. Les iniciatives d’alguns ajuntaments per crear habitatge social troben molts obstacles i recances… Aiii!!!

L’interès general oposat a l’especulació… Però l’especulació s’ha convertit en criteri fins i tot en àmbits cristians. Poder treure el màxim profit (el “Jo no soc tonto” de la publicitat d’una cadena d’electrodomèstics) sembla haver-se convertit en un criteri de discerniment per a molts dels nostres germans i germanes… Apujar els lloguers sense cap consideració amb el fet que sigui la vivenda d’una unitat familiar, dedicar un pis heretat a fer-ne un apartament turístic (amb les consegüents molèsties per al veïnat i traient possibilitats per a gent que es veu expulsada de tants barris…), vendre un edifici heretat al millor postor, sense ni plantejar-nos a què el dedicaran… semblen opcions legítimes i és que som mestres de la justificació.

Estic ben cansada de sentir que el turisme fa que Barcelona augmenti el seu PIB. I és clar! Però la qüestió és el seu repartiment… Els beneficis de la bombolla turística estan recaient en poques mans. Les feines que es creen la majoria de vegades estan generant llocs de treball mal pagats (amb contractes curtíssims, amb mitges jornades que són jornades senceres reals…). La visibilització que estan fent les Kellys és un signe d’esperança: noves formes de sindicalisme que hauran de complementar les tradicionals.
I avui, caminant cap a la plaça de Sant Jaume en plena festa major, feia temps que no veia tants sensellars, alguns molt deteriorats… Quanta expulsió del sistema! En més de 3.000 els calcula la Fundació Arrels… En el Sostre de la Barceloneta dues persones han entrat en els darrers mesos… amb 74 anys! I dormien al carrer! Ja no podem garantir els mínims habitacionals ja ni a la nostra gent gran, als nostres avis i àvies. Lamentable!

I mentrestant alguns sectors van omplint els discursos de la magnífica Barcelona que atrau turisme i inversions d’arreu, però oblidant la ciutat de les persones que havíem sentit que la Ciutat Comtal era… Tant de bo el debat de les properes municipals se centri a recuperar el que estem perdent (no: el que ens estan robant!) per l’especulació, l’afany de lucre, el turisme sense mesura i sense límits…

Deixeu-me acabar amb un moment emocionant d’aquest matí de festa major, just davant de l’entrada del claustre de la catedral. Músics i seguici. Persones amb altres discapacitats desfilaven i feien pilars de dos. Preciós. Ulls radiants, esforç per caminar alhora, el so de timbals i flaviol… Somriures entendrits dels que ho observàvem (gairebé tots turistes)! Aquesta és la Barcelona que m’estimo i la Barcelona que confio que entre tots i totes mantinguem i cuidem! Molta feina per fer! I ja que és la Mercè, que la Mare de Déu alliberadora trenqui les cadenes de l’egoisme, l’individualisme, el lucre i l’especulació i augmentin els espais i els recursos per a tothom, però sobretot per als més febles!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Anuncis

Reconstrucció política, als 10 anys de la caiguda de Lehman Brothers

Passats 10 anys del terratrèmol de Lehman Brothers que va desencadenar una crisi financera global, vivim un procés de reconstrucció política. La sacsejada del sistema financer ha deixat visible anys més tard una fractura entre la política i la ciutadania. El ressentiment cap a les elits governants que s’han desentès de la gent en el repartiment de la riquesa en les quatre dècades de predomini neoliberal ha anat esquerdant la confiança dels ciutadans. La fragilitat manifesta de les estructures de poder dels estats enfront de cataclismes econòmics globals com el de 2008 ha generat dubtes raonables sobre el poder d’aquests. Com diu Josep Ramoneda, els ciutadans poden caure en la indiferència en temps en què tot sembla possible. Però quan la realitat estreny se’n recorden de l’estat. La desconfiança cap a un estat que ha traït els ciutadans cedint sobirania a poders globals que escapen al control és la mar de fons que ara remou i enterboleix el clima social. La tremolor que sentim sota els peus és la inseguretat pública i jurídica, la manca de garanties dels nostres estalvis i patrimonis, la desprotecció social, i la incertesa laboral. D’aquí que trontolli fins i tot la democràcia i plani novament una amenaça d’autoritarisme. Les reaccions socials tendeixen a assenyalar culpables locals de torn, ja siguin polítics, banquers, jutges o dèficits constitucionals, i construeixen relats endèmics de bons i dolents… Però la tectogènesi d’aquest canvi d’estat d’ànim general i els seus efectes escapa de particularismes i de localismes perquè emana directament del magma de la globalització i la innovació tecnològica. És la tectònica d’un canvi d’època que remou essències i veritats. No perquè la globalització i la tecnologia determinin fatalment l’esdevenidor, sinó perquè el futur depèn de les respostes polítiques, sempre derivades dels efectes socials dels canvis.

Lehman Brothers va ser la previsible conseqüència del final de la festassa neoliberal. Pot resultar sorprenent que ningú hagués previst que els excessos del capitalisme neoliberal amb una economia hiperfinanciaritzada i amb un ecosistema reescalfat pel canvi climàtic desembocarien en una crisi econòmica. La complexitat del sistema financer va anar creixent paral·lel a la seva fragilitat, i es va tornar incomprensible tant per a la Reina d’Anglaterra, com per a les flamants escoles de negoci d’on sortia la màgia neoliberal, com també pel llavors ministre Pedro Solbes, per no dir la resta dels humans. Ningú ho va veure venir tot i que des de Nikolai Kondratiev i Joseph Schumpeter fa un segle que els economistes saben que les crisis en el capitalisme són sistèmiques. Responen a cicles o ones llargues que es repeteixen amb una freqüència determinada, seguint un patró de funcionament recurrent que depèn de les lògiques del capital, de la innovació tecnològica i de les reaccions socials. Es repeteix una i una altra vegada, almenys així ha passat des de la primera revolució industrial. Perquè el capitalisme realment existent -explica el professor Ramón Tamames- té molt d’estat: pensions, sanitat, educació pública i protecció social. I els cicles del capitalisme oscil·len entre una fase de clar predomini del mercat en la qual l’estat se sotmet al dictat del capital, i s’inhibeix mentre els especuladors inflen bombolles, i tot acaba com el rosari de l’aurora, fins que després del desastre, l’estat intervé, assumint els riscos que els inversors privats evitaven, regulant de nou els mercats, creant mecanismes redistributius i d’equitat per recuperar el creixement i el benestar. Ara ens trobaríem en aquest moment si no fos que primer s’ha de capgirar l’escena política, passar factura als corruptes i construir un nou pacte social, o allò que l’economista Anton Costas anomena capitalisme civilitzat. Aquesta és la crisi política. Així és el capitalisme!

A 10 anys del crac financer, vivim a Catalunya i a Espanya i més enllà, un procés de reconstrucció política que és un campi qui pugui. Les emocions dominen per sobre de les raons incomprensibles per massa complexes. Les manifestacions dels polítics són màrqueting en un mercat que compra vots a canvi de commovedores promeses de salvació. Molta gent s’enganya, amb aparent innocència, abraçant sortides més plenes de romanticisme i d’utopia que de sentit històric i d’autocrítica. Costa acceptar que s’ha acabat l’encanteri: que les institucions són corruptibles des dels partits polítics, la monarquia, els clubs de futbol, l’Església i ara també la Universitat. Que l’estat no ens pot garantir protecció, i que la democràcia també pot conduir al caos, sinó que els ho preguntin als ciutadans britànics que lidien amb el Brexit, o als americans que temen el proper twit del president Donald Trump. La paraula llibertat significa coses diferents segons qui la pronuncia. La solidaritat amb els nàufrags del Mare Nostrum es converteix a la poca estona en rebuig als manters i als menors sense tutela que ens desborden. Que la por fa dir a la gent “primer nosaltres”. Que la paraula feixisme s’utilitza ara indiscriminadament contra qualsevol enemic. Que l’única cosa que ens unia era una bandera, i ara ja ni això! El que està en crisi és una versió dulcificada del món i de la democràcia que ens havíem fet a mida a manera de justificació.

A la vista de la catàstrofe financera de 2008 i les seves seqüeles, es poden donar explicacions simplistes o involucionistes com l’antieuropeisme que prefereix acusar a la globalització com si fos una ideologia que cal combatre. No és així, la globalització és més aviat una realitat, una mostra més de la complexitat. Tot està cada dia més connectat i tot és interdependent. Fer política avui és gestionar les interdependències renunciant als espais de sobirania propis en favor d’altres espais de sobirania compartida. Això és aplicable tant en l’esfera personal com en la pública. En la globalització, les sobiranies nacionals es dilueixen cada vegada més en àmbits de codecisió i de cogovern per decidir, per exemple, com fer la transició del model energètic per posar fi a la era del petroli i al canvi climàtic, o com implementar un impost a les transaccions financeres que eviti una nova crisi que ja despunta a l’horitzó. Tot i la confusió regnant, perquè la indignació que emana de les places i assemblees populars després de la desfeta encara ens ronda, l’únic camí que mena cap al futur és aquell que contempli un pacte fruit del diàleg i l’acord. L’alternativa, que no ho és, és el provincianisme al qual semblen abocats els brexistes, els trumpistes i tots aquells que s’entreguen als populismes, als fronterismes i als nacionalismes identitaris, oblidant que en realitat tots som u.

Salva Clarós

Crisi política

Quan estudiava batxillerat va irrompre en el mercat una gran innovació, les primeres calculadores i rellotges digitals de la marca Casio, el fundador de la qual Kazuo Kashio va morir fa algunes setmanes. Era l’inici de l’era digital. Uns anys després, el Compact Disc arraconava els memorables LP amb els quals havia escoltat les cançons de Lluís Llach, Víctor Jara, John Lennon, que parlaven d’amor i d’utopia. Ara ja quasi tot és digital. Els més joves no conceben el món sense Internet. El canvi tecnològic no és anecdòtic ni un fet sobrevingut. Les innovacions són el catalitzador de canvis socials profunds. A mitjans dels anys 90, una empresa catalana instal·lava el primer aerogenerador a l’Empordà, i llavors pocs pensaven que l’energia eòlica substituiria les tèrmiques de carbó i les centrals nuclears, i encara menys que aquesta energia renovable posaria en peu de guerra el totpoderós lobby de les Elèctriques. Kodak, Casio, IBM, Ford i altres empreses llavors líders industrials ja no figuren avui entre les primeres sinó que o s’estan reconvertint o han desaparegut, perquè qui lidera ara, almenys en aparença, és Amazon, Google, Facebook, Inditex… L’era digital ha transformat la indústria, ha canviat l’estil de vida de la gent, els negocis i les ciutats. I ho fa a través de decisions polítiques.

Invito el lector a interpretar l’actual canvi d’escenari polític, el darrer més significatiu és el relleu del Partit Popular en el govern d’Espanya pel PSOE de Pedro Sánchez, no com un fet conjuntural sinó dins d’una lògica estructural de dinàmica pendular del capitalisme industrial. Per bé que els accidents històrics, les conjuntures locals i altres fets atzarosos sobremodulin la història, aquesta respon a cicles amb comportaments recurrents. M’explico: la història ensenya que després d’una crisi econòmica succeeix una crisi política. La crisi econòmica va ser el colofó i també conseqüència d’unes decisions polítiques gregàries dels poders financers que, davant l’efervescència d’unes innovacions encara immadures, guiaren cap a un procés de globalització de l’economia trepitjant les velles estructures industrials i els poders estatals del segle XX. Aquest període, anomenat neoliberal, que des de meitat dels anys 70 va transitar de l’economia industrial cap a l’economia borsària o de “paper” atacant les polítiques de benestar social, ha fet el món més desigual i més inestable. I en darrer terme ha provocat, amb l’esclat de les bombolles especulatives, la gran crisi econòmica. La crisi política és la inevitable conseqüència del trasllat del malestar i la indignació dels ciutadans, des dels seus primerencs esclats a les places, a la organització i a l’acció parlamentària.

La globalització és vista com enemiga impersonal que fa renéixer populismes de tot ordre i color polític: respostes simples i unívoques a realitats complexes i diverses, acompanyades amb trompeteria messiànica, i és que bona part de la humanitat demana avui salvació, i en la majoria de casos es conforma amb no anar a pitjor. Això explica les crides des de la dreta al replegament, tancament de fronteres i reafirmació nacionalista. És el populisme de Trump, però també l’antieuropeisme del Brexit i dels nacionalismes racistes europeus. L’esquerra pugna per una utopia disponible. També hi ha antieuropeisme i crides a la desobediència com l’impagament del deute. La confrontació pot ser convulsa amb anades i vingudes, però la lògica sistèmica porta a fer que les classes no rendistes (abans se’n deia classes treballadores o directament la classe obrera) recuperin el poder democràtic per fundar un “nou pacte social” a través del qual es torni a la regulació dels mercats, especialment el laboral, es posi fi a la corrupció, s’articulin nous mecanismes distributius de la riquesa i es generi prou confiança perquè el capital financer torni a crear ocupació. No cal dir que el grau d’incertesa sobre tot això és ara immens a tenor de la gravetat del repte energètic, climàtic, del treball… i a una altre repte no menor que és l’articulació supraestatal de les interdependències mútues que imposa la globalització. Vet aquí la nova utopia del segle XXI.

Salva Clarós

Una anàlisi política del procés

Dic ja d’entrada que no sóc partidari de la independència. I que el procés de la DUI em sembla un gravíssim error. La crisi independentista a Catalunya, que ara mateix té un desenllaç imprevisible i uns efectes socials i econòmics no menors, és reflex d’una crisi superior d’abast global. La meva reflexió, aquí sintetitzada fins a l’extrem, apunta a comprendre el clima social i cultural en el qual es dirimeixen les tensions pròpies d’un final de cicle en què afloren pors, incomprensió, incertesa… en una època, la quarta revolució industrial, que ho està canviant tot. Situo doncs la interpretació d’aquesta crisi, no en les vicissituds dels darrers 300 anys de la nació catalana, sinó en la transició postfordista iniciada cap els anys 70 i la irrupció del neoliberalisme que trenca el contracte social que havia generat estabilitat i progrés després de la profundíssima crisi dels anys 30 i les guerres a Europa. És en aquesta mar de fons que a la Catalunya actual unes determinades elits instrumentalitzarien l’anomenat “procés” amb la fi de continuar governant i mantenint la influència que han exercit des de la transició i abans.

Els nacionalismes s’envigoreixen en l’esmentat clima neoliberal no només a Catalunya sinó a Europa. La història ensenya que la definició territorial està permanentment en qüestió. Només és estable quan fruit d’un acord (a Catalunya la constitució del 78) prossegueix un període de progrés social. La revifalla del sobiranisme en els darrers anys, arrelaria en un creixent sentiment d’hostilitat cap a Espanya, especialment cap al govern del PP. I en la pretensió de recuperar al petit territori un poder de decisió que ha sigut transferit a instàncies més globals i sovint menys democràtiques com la UE o bé als poders a l’ombra del capital financer internacional. Diguem que aquest seria el relat del malestar. A Europa hi ha qui vol tancar fronteres a la immigració. Hi ha qui vol decidir més localment la gestió dels recursos ara més escassos i també la fiscalitat. Hi ha qui vol més competències per al control d’infraestructures i mercats, etc. Així s’expressen sobiranismes diversos abonats per forces polítiques que van des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Aquest és un debat actual a moltes regions d’Europa perquè hi ha una disputa entre diferents nivells de decisió en unes estructures socials i econòmiques cada cop més interdependents.

El profund canvi civilitzatori que viu el món té dues causes principals, una és el problema i l’altra la solució: d’una banda l’escassesa de recursos i matèries primeres, i el deteriorament mediambiental. Aquesta és una causa de fons que té derivades diverses de l’ensorrament del sistema industrial que ha vertebrat les societats occidentals des de mitjans del segle passat. I la causa de trencament dels equilibris sorgits llavors: la guerra freda; el keynesianisme o repotenciació del paper de l’Estat en la redistribució de la riquesa; la descolonització o, més ben dit, la neocolonització dels països subdesenvolupats com a font de recursos per a la indústria. Un ordre mundial capitalista en el qual els països d’Occident han gaudit d’un estatus de benestar a costa de la desigualtat i la pobresa de l’anomenat tercer món. I d’una petjada ecològica que avui és la primera amenaça global del planeta. El trencament d’aquests equilibris cap a la dècada dels anys 70 fa entrar en crisi el sistema industrial insostenible econòmicament i ambientalment, i el capitalisme es rearma des del neoliberalisme iniciat per Reagan i Thatcher, que és un intent de sostenir allò que no se sosté ni físicament ni socialment. I així, fins a la gran crisi i recessió de 2008. L’altra causa és el canvi tecnològic (la digitalització) que es mostra com a solució per reinventar el sistema industrial canviant el model productiu per una economia circular, el model energètic per l’energia renovable, i un estil de vida no consumista (sense creixement?). La solució no és la tecnologia sinó les decisions polítiques que impulsin aquests canvis gràcies al factor tecnològic. Canvis que, per altra banda, creen nous reptes i interrogants com per exemple el futur del treball i la distribució de les rendes.

El que estem vivint ara Catalunya, Europa i al món és la pressió per recuperar el poder democràtic que es troba fora del control de la ciutadania per instaurar un nou ordre que a partir de l’impuls del nou cicle econòmic rellanci una etapa de progrés sostenible. A partir de la crisi del deute apareix una disputa per les rendes ja no entre el primer i el tercer món sinó en el si de les societats occidentals tensionades per la pèrdua de benestar de les classes mitjanes, l’amenaça d’un atur estructural a la vista dels impactes de l’automatització d’aquest canvi tecnològic, l’aparició de treballadors pobres, els moviments migratoris, etc. Només amb un canvi polític que desallotgi del poder els corruptes, retorni a les regulacions dels mercats i de les relacions laborals i estableixi un marc institucional que afavoreixi l’economia real per sobre de la financera es podrà revertir la situació caòtica que ha menat a la crisi.

El malestar s’expressa de formes diverses. I a Catalunya l’independentisme ha canalitzat, en un moment donat, l’emprenyament i alhora l’esperança en un canvi. L’artefacte que ho ha motivat és un procés que ha alimentat en bucle l’hostilitat per la desafecció creixent cap a una determinada i concreta Espanya que no entén la nostra catalanitat, l’esgotament del projecte autonomista de la constitució de 1978, i la resistència d’una part de l’espanyolisme a avançar en el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. La transformació del domini de la proposta política en l’eix del conflicte de classe vs. capital, cap al domini del sentiment de pertinença en l’eix del conflicte sobiranisme vs. constitucionalisme provoca una profunda divisió que bloqueja a Catalunya un avanç emancipador en la línia explicada de recomposició política.

Salvador Clarós

Dol pel meu barri…

Visc a Sant Antoni des de fa 50 anys. Tota la vida. El barri és la meva referència d’escola, de parròquia, de gimnàs, de comerços de proximitat, de veïns i veïnes que fan que el meu racó de ciutat tingui rostre, no sigui l’anonimat que sovint atribuïm a les grans ciutats.

Però fa un parell d’anys vaig començar a sentir que cada cop que sortia pel barri que vivia un dol: dol per les botigues de tota una vida tancades; dol per veïns que desapareixien; dol perquè cada cop més edificis esdevenien hotels o blocs de pisos turístics; dol perquè la tranquil·litat d’alguns carrers havia canviat pel soroll de maletes arrossegades; dol pel canvi d’estil de comerços o bars destinats a hipsters o forasters… Digueu-me antiga, però no la sento la meva ciutat i, sabeu?, crec que no m’hi vull adaptar…

El barri ha canviat. Moltes persones han decidit convertir els seus pisos no en habitatges per a veïns o veïnes sinó per a turistes. Mirar el guany immediat i l’especulació. Sense sentir pròpia la conseqüència que persones siguin desnonades, hagin de sortir del seu entorn i marxar fora del districte o fins i tot de la ciutat; que es trenqui el teixit; que alguns dels que han comentat el temps amb tu a l’ascensor o t’han deixat sal desapareguin per sempre. I què hi fa? “Guanyar diners i treure el màxim pel pis és legítim” és la cançoneta repetida i que va perforant les nostres oïdes però, el que és pitjor, arrelant als nostres cors.

Aquest procés va començar al Raval, seguit després per la Barceloneta, el Born… Ara ja ens trobem així Gràcia, l’Eixample en el seu conjunt, Poble Sec, Sant Antoni, Sagrada Família, Poblenou… i es veuen ja indicis a Sants, el Clot… Estic convençuda que el present govern municipal està fent tot el que pot. El procés estava perillosament engegat i amb una inèrcia difícil d’encarrilar.

I els mateixos que criticaven la bombolla immobiliària i l’estafa dels bancs, davant la nova bombolla turística de què potser es beneficien per disposar de pisos (heretats, comprats com a inversió…), opten per callar, tot i tornar-se protagonistes i còmplices de desnonaments, de desarrelaments en els barris, de fer que la ciutat es vagi convertint en un parc temàtic sense teixit social de manera progressiva i, com no ens mobilitzem, inaturable.

Fa quinze o vint anys, una senyora gran que vivia al Raval i visitava persones encara més velletes i sovint soles, en una trobada de Marginació de la Pastoral Social de Barcelona, ens explicava escandalitzada com havia començat el “mobbing immobiliari” i com moltes de les persones propietàries que deixaven que les vivendes o finques es fessin malbé per treure’s de sobre els veïns amb rendes antigues eren persones que ella trobava a la parròquia… No ho he oblidat mai!

Ara avui, podem parlar dels fons voltors que compren edificis, que són capaços de deixar que a Borrell 18 es visqui un calvari (oitant, i mereixen tota la nostra censura sense contemplacions), però hi ha persones concretes que els han facilitat comprar-ne l’edifici, que ha optat per no posar en lloguer convencional una vivenda sinó destinar-la a turistes (“tindré més rendibilitat”, “tant me fa que facin soroll i no deixin dormir als altres”…)… Això m’entristeix profundament. Sovint són (o han estat) gent com nosaltres llogaters: treballadors per sous minsos, que han pogut viure l’atur en pell pròpia o propera, que intenten tirar endavant la família, que han criticat bancs i grans especuladors, que s’acarnissen amb els polítics corruptes… I ara les seves decisions afecten i destrueixen vides alienes…

Com a creient, sempre em sobta com ens resulta de fàcil separar la nostra vida cristiana de la nostra vida diguem-ne financera: com si els diners juguessin en una altra divisió… Som els reis i les reines per justificar-nos, per fer servir la legitimitat o la legalitat com a criteri: doncs no! El nostre criteri ha de ser l’Evangeli, alliberador però qüestionador… Em surt un comentari àcid… ho sé… però més ho és l’expulsió de tants i tantes de les seves llars només per guanys econòmics. Però també sóc crítica amb els que ho veiem i no fem; amb els que potser, com en el poema de Martin Niemöller (i sovint atribuït a Brecht), aviat serem foragitats del nostre barri i no ens mobilitzem! Mea culpa! I alhora poso la meva esperança en iniciatives com Fem Sant Antoni, el Sindicat de Llogaters, la feina de formigueta de les associacions de veïns i veïnes i del propi Ajuntament que s’esforça, tot i que no arribi a parar la dinàmica perversa en què es veu atrapada la ciutat de Barcelona. Un cop més: només junts podrem!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Negacionistes

És inevitable avui parlar de Donald Trump, el nou president que han votat els americans, perquè a més de ser un personatge controvertit, diria que esperpèntic, indiscutiblement representa un sentiment i una actitud que celebren molts ciutadans dels EUA i d’altres llocs del món.

L’actitud desvergonyida i desafiant de Trump nega tot un conjunt de veritats incòmodes del nostre temps. Els negacionistes planten cara a la crisi sistèmica que demana canviar-ho tot, simplement ignorant-la. És una actitud refugi conseqüència de la por de perdre benestar, qualitat de vida, sobirania, llibertat… i tantes altres coses que en la cultura occidental donem per fets irreversibles. Fora de la bombolla del “benestar” el món és fred, gèlid, inhòspit, perillós… Per això ells no voldrien travessar la porta que condueix a la inseguretat i prefereixen repetir-se a si mateixos com un mantra que cal aferrar-se al passat i qualificar de bestieses tots aquests discursos apocalíptics del canvi climàtic, el final del petroli o de l’era de l’automòbil, la globalització i no sé què més… El somni americà és un mite decimonònic heretat de l’època en què els Estats Units estaven per construir.

Avui el món ha entrat en una altra era més desconstructiva, no només a Amèrica, també a Europa i a Espanya. Bufen vents de nacionalisme i antiglobalització arreu. La globalització no és una ideologia, és un fet, encara que el terme s’utilitza en sentits diversos i ambigus. El món porta una pila d’anys globalitzant-se perquè tot és cada dia més interdependent, però no per gestionar les interdependències les negarem, oi? Doncs només cal mirar el Regne Unit i el seu brèxit. Mentre s’esmicola el projecte europeu, i ja fa temps que es va enterrar el somni americà, a Catalunya hi ha neosomiadors. Ja veurem! Jo diria que aquí són pocs els que entenen que cal canviar-ho tot. La crisi en què ens hem instal·lat és la resposta del sistema quan falla la governança. Vull dir que negar les veritats és la cosa més idiota que es pot fer.

Salvador Clarós

Lluitar contra la pobresa: més enllà de donar coses

2-pobresaLa pobresa econòmica viscuda un dia rere l’altre té uns efectes corrosius sobre les persones, que van molt més enllà de la necessitats bàsiques, d’alimentació i d’habitatge. La precarietat sostinguda i cronificada pot ser un abocador cap a la marginació. Pot ser causa de manca de confiança en un mateix, de no sentir-se reconegut pels altres, de conflictivitat amb l’entorn, estrès continuat, dependència de tercers, fracàs escolar, inexperiència laboral, perdre l’esperança… Per no parlar del que viuen les persones sense papers, permanentment amb l’amenaça d’anar a petar al CIE o de ser retornades al seu país. Molts immigrants viuen separats permanentment de la gent que estimen, o en condicions de treball que els fan sentir humiliats, poc reconeguts, o com una peça d’un engranatge sense identitat pròpia. La gent necessitem estimar i ser estimats, i gaudir de la vida.

Relacions entre persones

D’aquí es desprèn que la forma com nosaltres ens relacionem amb aquestes persones és molt important, si volem incidir en alguna cosa més que en la qualitat de la seva alimentació. ¿Com són les nostres ajudes i quines conseqüències tenen per a les famílies que ajudem? ¿Acollim o senzillament controlem? ¿Fem la gent depenent de nosaltres o promovem la seva autonomia? ¿Què fem perquè la gent se senti valorada i acompanyada, sigui lliure, creativa, tingui la formació que necessita, treballi en millors condicions, se senti útil?

Incidir en les causes dels problemes: fer política

No ens en sortirem si, a més a més d’ajudar la gent, no anem al fons de la qüestió. ¿Com podem fer perquè la feina es distribueixi millor, perquè les persones immigrants obtinguin permisos de treball, perquè les escoles públiques tinguin els mitjans que necessiten, perquè les condicions de treball siguin dignes per a tothom, perquè l’atenció sanitària sigui de qualitat, perquè les nostres entitats siguin més inclusives del que són; perquè el dret constitucional a l’habitatge i al treball siguin una realitat? Grans objectius, que semblen ben difícils d’obtenir i que passen ineludiblement per la política, a la qual sembla que molta gent ha renunciat. Cal recordar, a més, els èxits de la PAH, un dels quals –i no el menor– és el de retornar la dignitat a les persones que són llançades de casa seva, al marge que la reivindicació concreta s’hagi assolit o no. I ho fan implicant-les en la lluita.

Ajudar amb el cap i el cor

De vegades penso que ens convindria distingir entre les necessitats objectives de les persones i l’ansietat que ens crea a nosaltres el patiment de l’altre. Una ansietat que ens fa donar respostes que satisfan la inquietud de sentir-nos solidaris, però que no són sempre les que farien falta.

Està bé que la pobresa ens toqui el cor, però també ens hauria de tocar el cap. Per posar en el centre de la nostra ajuda la necessitat de l’altre i del seu entorn i per pensar en termes d’eficàcia i d’eficiència. La logística en alguns ajuts no és un tema menor. Els problemes no se solen resoldre per donar només allò que ens sobra ni per donar la resposta de la immediatesa. No podem eludir el nostre compromís econòmic, d’esforç i de temps que es requereixi.

Reflexionar sobre la pobresa

La gent que fa un treball de trinxera amb les persones que pateixen la pobresa i la marginació es troba sovint amb situacions que descol·loquen: el patiment de la gent, la impotència de no poder resoldre qüestions, sinó molt sovint només escoltar i acompanyar; el mal humor de la gent (que sigui pobra no la fa especialment amable, per més que de vegades nosaltres ens afigurem els pobres com una corrua de gent agraïda per la nostra dedicació). Davant d’aquestes situacions, tant professionals com voluntaris correm el risc d’endurir-nos, de blindar-nos, de jutjar els altres, o de lligar-nos emocionalment a algunes persones. Hi ha dues coses que potser ens ajudarien a evitar-ho.

  • Compartir aquesta realitat que veiem amb l’Evangeli a la mà. Educar-nos la fe i la mirada i trobar la manera de fer arribar allò que vivim a la nostra comunitat. O senzillament reflexionar-hi en grup, si no som cristians.
  • Formular positivament, en propostes assumibles per les administracions públiques, les necessitats que detectem. Ens queixem i rondinem, però ens costa molt més contribuir a la millora.

Mercè Solé