Ser acomiadada o poder ser-ho. Viure-ho en cristià

Viktor Frankl parlava en el seu llibre Asumir lo efímero de la existencia (molt recomanable!) que ja en els anys 30 havia descrit la “neurosi de la desocupació”, que explicava com la persona aturada pateix una depressió amb risc de suïcidi, no tant per la desocupació com per la doble identificació que fem d’estar aturada amb ser inútil, i ser inútil amb viure sense sentit.

Aquestes darreres dècades probablement la majoria de nosaltres hem passat per moments d’estar sense feina. Durs, molt durs. Però avui vull centrar-me en aquelles ocasions en què la situació ens arriba per un acomiadament. I és que llavors aquest sentiment d’inutilitat es veu agreujat pels dubtes sobre un/a mateix/a: sigui o no merescuda la decisió que et fa fora d’una empresa, ningú no et treu el tràngol (sovint radical, sense poder-te acomiadar dels teus companys i companyes, just quan està a punt de finalitzar la jornada o la setmana laboral, com si haguessis fet alguna malifeta). I des del primer moment el cap comença a barrinar: com ho diré a la meva família, i als meus amics i amigues? Què pensaran de mi? Com arribaré a final de mes, a pagar el lloguer o la hipoteca? Quines despeses podré retallar? Com ho explicaré en una futura entrevista de treball?

Una de les coses més doloroses és notar en la mirada de gent que et coneix i fins i tot t’estima que pensen que “per alguna cosa serà”… Quantes vegades la presumpció d’innocència que exigim a la premsa no l’exercim nosaltres amb qui ens envolta…
Això es veu accentuat pel silenci dels antics companys i companyes… Sovint un gran silenci, com un cinturó sanitari respecte a la persona que ha estat forçada a abandonar l’empresa o l’entitat… O quan t’assabentes que van corrent històries per justificar la decisió que l’empresa ha pres: “és que estava molt de baixa” (com si estar malalt fos un plat de gust i com si les baixes no vinguessin signades per un metge), “és que era estrany, o original, o massa quadrat, o…” Tot frases que protegeixen psicològicament els treballadors que continuen en l’organització i que els fa allunyar el fantasma de que poden córrer la mateixa sort.

Però, i això com ho podem viure com a cristians i cristianes? Se m’acuden alguns dels aprenentatges que jo he anat fent en diferents moments com a persona acomiadada, com a representant sindical, com a treballadora en empreses patint processos d’acomiadaments sobtats, inexplicables per a nosaltres i inexplicats per part dels caps:

• Viure el present i la feina com a regal, agraint cada dia i sabent que en qualsevol moment pot acabar… No per estressar-se sinó per anar entrenant la confiança… No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja es preocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps. (Mt 6,34)

• Treballar fent-ho tot tan bé com puguis, però sense por: fer les coses per por ens acaba fent cometre errors… I allò que a mi m’ha donat més pau en aquests casos per foragitar la paüra, és no voler fer les coses per blindar-me, no atrevir-me, paralitzar-me… Ens és més fàcil defensar allò que hem obrat amb consciència que allò que hem deixat de fer per por… o allò que hem acabat enllestint a contracor moguts per la por.

• Fer atenció a qui comença a ser estigmatitzada a la feina, amb els riscos que això suposa… No marginar-la, anar a fer cafè amb ell/a a la pausa, subratllar els seus punts positius en les converses amb els altres… Ens pot incomodar, però cal pensar sempre que Jesús va optar per les víctimes… I no entrar en passivitats, en crear “cinturons sanitaris” entorn de persones “marcades” en l’entorn laboral…

• I què fer quan s’estan donant acomiadaments recurrents, que no entens? Alguna cosa per dins et fa triar la por. Tens el risc de veure la resta del personal com a oponent, d’optar per no facilitar informació, no fos cas que si han d’acomiadar algú els altres tinguin més punts que no pas tu. Pots caure en la temptació de tancar-te, de blindar-te, de protegir-te… i esperem que no vagi a més: criticar els altres, posar-los la traveta, posar en relleu els seus errors… I no, no podem posar-nos cuirasses… L’amor sempre ens fa vulnerables… i aquesta és la vulnerabilitat a la qual som cridades. Triar la cooperació i no la competència és el que el Mestre de Natzaret ens pregonava de tantes maneres, amb fets i paraules. La resta de treballadors no són “enemics”. La decisió funesta, si arriba, no la prendran ells. Decidir cada matí ser una bona companya, ajudar a treure feines, a fer-les tan bé com puguis, a agrair i destacar els dons de les persones amb qui treballem, és fonamental.

• A no entrar mai a justificar la decisió de l’acomiadament com a forma de protegir-me jo… Optar per la víctima, sempre situar-nos amb qui pateix.

• I quan hi ha un acomiadament, fer-te propera a la persona víctima de la decisió. I a més dir a companys i companyes que has mantingut el contacte: no com a medalla, ans el contrari, que sovint està mal vist comunicar-se amb qui és expulsat del grup… Dir-ho és una manera de visibilitzar que aquella persona que apreciaves abans, continua sent la mateixa, ni que no compartim espais laborals. I fins i tot, una manera de denunciar la decisió, de fer veure que no l’entens…

Potser no us hi heu trobat mai (sou afortunats, o potser no tant, que la precarietat és una escola –mai no desitjada, i és clar– per reconèixer la nostra fragilitat, per entrenar la flexibilitat, per conrear la confiança), però a mi m’ajuda anar cada dia a la feina reforçant aquestes actituds que em fan més lliure, però també més agraïda. I demanar ulls per veure aquelles persones que estan en un risc potser més flagrant i fer-los costat.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Més Europa

La pau, tal com l’hem coneguda, s’ha acabat. «De moment, la guerra freda a Europa ja és irreversible», deia Manuel Castells el juliol passat. Afegia l’exministre: «La crisi energètica en subministrament i preus, serà devastadora abans que fem la transició. Lamentarem no haver-ho fet abans». En aquells dies, una turbina espatllada, marca Siemens, del gasoducte Nord Stream 1 s’encreuava entre una Alemanya que tem el pitjor dels escenaris d’hivern, i la Rússia de Putin disposada a canviar gas per l’aixecament del règim de sancions i relaxació occidental en el front armamentista d’Ucraïna. Alemanya és la principal afectada, perilla la indústria alemanya.

L’agitació és mundial, no només a casa nostra on sembla que alguns polítics s’han proposat fer el país ingovernable. Calma tensa entre Xina i Taiwan, primer productor mundial de microxips essencials tant per a la indústria de l’automòbil com per als míssils russos. Corea del Nord es reivindica amb llançament de coets que no són precisament de Sant Joan. Tensió també al nord d’Àfrica entre Algèria i el Marroc, sumat al canvi de posició espanyola sobre el conflicte del Sàhara, amb el resultat de tancament d’un gasoducte i reducció del flux de gas cap a Espanya. Ara a l’opinió pública espanyola l’ocupa la crònica en diferit del salt de la tanca de Melilla, una frontera sud d’Europa. El risc de propagació del virus trumpista als EUA, país de procedència del gas liquat que proveeix ara les regasificadores europees, sembla que es conté després de les eleccions de novembre. La victòria de Lula al Brasil és un altre fre al trumpisme. Europa ha tingut l’estiu més càlid de la història, amb els pitjors incendis des de fa temps, mentre prepara el que podria ser el pitjor hivern reprogramant aliances i hostilitats. Merkel creia que a la primera economia europea no li faltaria el gas rus a través del megatub Nord Stream 2. No podia estar més equivocada. L’exportació espanyola d’electricitat a França ha batut rècords aquest agost pel risc de col·lapse de la xarxa de centrals nuclears del país veí, i per la baixa hidraulicitat a la riba mediterrània. La ministra Teresa Rivera volia completar el més aviat possible els 226 quilòmetres que falten per connectar Catalunya amb el Sud de França (el MidCat), però França no vol ser país de pas entre la península Ibèrica i Alemanya i Itàlia sinó una peça clau (hub) en la distribució, avui de gas natural, i demà d’hidrogen i gasos renovables al nord dels Pirineus. L’acord final després de mesos d’estira i arronsa és el MarBar, una connexió submarina entre l’estació de Enagas del Port de Barcelona i el Port de Marsella.

En resum, la transició que experimenten les economies del món, que ara freguen les vores materials i energètiques del planeta, ha canviat els eixos cardinals de la geoestratègia mundial. Europa ara ha d’accelerar l’auto-proveïment renovable, i assegurar les energies de transició com el gas natural. Però en el mitjà i llarg termini, Europa ha de reforçar les interconnexions de gas, electricitat i ferrocarril per garantir el subministrament energètic i material, i harmonitzar els preus energètics, ja que en cas contrari l’activitat industrial més intensiva en energia es podria desplaçar cap al sud, canviant el repartiment de pesos, és a dir de poder, de les economies del Continent.

La península Ibèrica és la regió més ben dotada avui per fer la transició si Espanya i Portugal modernitzen la indústria per atraure capital, i recursos materials i tecnològics, dins d’una economia productiva descarbonitzada i circular. Pel seu potencial renovable, a la Península es produirà el Kwh més barat de tota la UE, avantatge que ressituaria les produccions industrials més intensives en energia. A la llarga, el sud exportarà també hidrogen al nord, encara que avui aquesta és una qüestió controvertida perquè la volatilitat de la molècula d’hidrogen dificulta el seu confinament i més encara el transport a llargues distàncies. Els països del nord necessiten produir fertilitzants en l’expectativa d’un clima més càlid que farà més productius els camps francesos, alemanys, polonesos… més ben irrigats que la cada cop més estepària península Ibèrica. Sense un mercat energètic integrat, amb interconnexió elèctrica, gasística i ferroviària, Europa es veurà abocada a una guerra de preus i conflictes.

El temps per fer una transició energètica tranquil·la es va acabar, i ara tot és urgent i va a remolc de la Rússia de Putin i dels càrtels del petroli perquè quan un recurs escasseja, i és el cas de tots els combustibles fòssils, l’especulació ve servida. Europa ha estat víctima de la seva pròpia ingenuïtat i ara resta hostatge de la Rússia de Putin. Europa no comptava amb el canvi climàtic, no el va preveure i menys prevenir. Aquest és el retret dels joves que es manifesten avui i empastifen obres d’art. És la ràbia encara força continguda de les noves generacions cap a la dels seus predecessors. Un retret que, sens dubte, anirà a més.

Salvador Clarós i Ferret

Autonomia i interdependències

El món s’ha tornat cada cop més interdependent. Ni els grans països com Rússia són autònoms. Rússia té gas però no té els microxips necessaris pels seus míssils. Si es paralitzen les exportacions de cereals d’Ucraïna, l’Àfrica passarà fam. Europa no té ni petroli ni gas ni microxips. Tampoc mascaretes fins que la pandèmia ens va fer caure la bena dels ulls per prendre consciència de la necessitat de relocalitzar manufactures amb baix valor afegit però alt valor estratègic. La rectificació, no ens enganyéssim, no va ser per la manca de material sanitari als hospitals sinó pel germà d’Ayuso convertint un marge comercial abans irrisori en un negoci descomunal. Aquí som així! Alemanya, el país europeu industrial per excel·lència enaltit com a model a imitar, té una enorme dependència del gas rus que el converteix en una economia molt vulnerable. França, amb un sistema elèctric de generació nuclear que creia molt robust, no va preveure que una sequera com la d’aquest estiu podia fer baixar el cabal dels rius fins l’extrem d’haver de parar els reactors per falta de refrigeració.

Vivíem dels rèdits del final de la guerra freda amb una pau aparent, i un model energètic mineral: petroli, gas i carbó, que ho movia tot. Dos factors avui desestabilitzen el tauler: d’una banda l’extracció de minerals energètics de jaciments molt explotats, per no dir les seves engrunes amb tècniques de fracking, és cada cop més cara i en conseqüència la seva taxa de retorn energètic cada cop més baixa, fins el punt que sense arribar a exhaurir el recurs ja no pagarà la pena continuar explotant-lo. En segon lloc, el desproveïment, d’una banda, i la irrupció de nous grans demandants d’energia com Xina i Índia, està provocant una reprogramació d’aliances i hostilitats que ho sacseja tot, com s’està veient amb la guerra d’Ucraïna.

Tornant a Europa i a casa nostra, al marge de la gran dependència d’hidrocarburs, l’altre taló d’Aquiles del sistema europeu és la seva escassa interconnexió. Als europeus no els havia importat mai que la Península Ibèrica estigués aïllada des del punt de vista de les infraestructures. Però ara que s’han tallat els subministraments des de l’est, i ja que l’energia del futur, la renovable, es produirà majoritàriament al Sud, Alemanya troba a faltar una connexió per transportar gas algerià. El gasoducte procedent del nord d’Àfrica està interromput entre Catalunya i el Midi francès (el MidCat). El corredor mediterrani de mercaderies, quan estigui completat de la banda espanyola encara estarà tallat entre Perpinyà i Montpeller. El mateix passa amb la connexió d’alta velocitat entre el País Basc espanyol i el francès. La connexió elèctrica entre França i la Península, amb línies de molt alta tensió que travessen els Pirineus per Catalunya i pel País Basc tenen una capacitat ínfima d’interconnexió. Sumant el cable submarí que connectarà pel Cantàbric, la capacitat d’interconnexió arribarà en el futur al 5%, quan la UE aconsella almenys el 15%. El Govern de Macron és contrari a fer el MidCat, no prioritza l’alta velocitat per connectar les mercaderies dels ports del llevant espanyol amb els de Centre-Europa. Tampoc la connexió de l’anomenada Y ferroviària basca. Macron tem que l’actual eix polític París- Berlín esdevingui l’eix Madrid-Berlín. Macron tem que si el quilowat/hora més barat d’Europa es produeix a la Península Ibèrica la indústria electrointensiva (la química per exemple) es deslocalitzi cap al sud.

Sabíem que en un món global s’ha de governar la interdependència. Amb les crisis actuals hi ha qui pensa que cal recuperar sobirania local. Catalunya, per exemple, és pràcticament autònoma en electricitat, produeix el 97,6% de l’electricitat que consumeix, però ho fa amb un elevat percentatge nuclear amb els tres reactors d’Ascó i Vandellós que es clausuraran abans de 10 anys. Llavors Catalunya difícilment cobrirà la seva demanda elèctrica, que a més creixerà per l’electrificació de la mobilitat. No hi ha prou territori per a les renovables i a més hi ha oposició a l’aprofitament eòlic marí. En canvi Aragó produeix ja actualment el 178,5% de la seva demanda elèctrica, i amb una proporció considerable de renovables. Agradi o no Catalunya haurà de fer un gran esforç de desplegament de solar fotovoltaica, eòlica i hidrogen verd, i a més importar energia d’Aragó, Castella la Manxa i Castella Lleó, que són els territoris excedentaris. Països centreeuropeus podrien importar hidrogen verd del País Basc i de Catalunya, si no ens adormim en les inversions que cal fer. Els bascos ja han començat. Catalunya, no! Les inversions prioritàries són aquelles que ens interconnecten, les que tracen aliances i projectes cooperatius. En el món renovable, Portugal, Espanya i en particular Catalunya tenen grans oportunitats sempre que procurin sumar. En el món que ve no hi ha lloc per als “outsiders”. Dependència i independència són conceptes que han deixat de significar confrontació per anar-se fonent en la mateixa cosa.

Salva Clarós

Les meves vivències del curs 2021-22:uns mesos de treball i lluita

Per situar el lector, vull dir que aquest és un article vivencial, on poso per escrit algunes reflexions personals fetes a partir de situacions viscudes a l’Institut on treballo, de converses amb companys i companyes docents i del dia a dia amb l’alumnat.

Per començar, cal parlar del context. Aquest curs passat hem continuat exercint la nostra tasca en una situació de pandèmia i de crisi, no exclusivament sanitària, que va començar l’any 2020. Una crisi que ha colpejat i colpeja la societat en general, però que afecta més a les famílies més febles i desfavorides i, especialment, els seus fills i filles majoritàriament escolaritzats a l’escola pública. Els docents, doncs, estem exercint la nostra tasca educativa i formativa amb uns infants, adolescents i joves molt marcats pels efectes socials, econòmics i emocionals de la pandèmia.

En aquest sentit, vull subratllar que ningú pot posar en dubte que el personal docent ha estat el primer a entendre la importància que per a l’alumnat tenia recuperar, ràpidament i de la millor manera possible, la normalitat en el funcionament dels centres educatius. I, diguem-ho ben clar, si les escoles han funcionat és per la responsabilitat, la voluntat i l’empenta dels docents que volem el millor pels alumnes. Certament, nosaltres no hem estat l’únic col·lectiu que ha fet front en primera línia les conseqüències de la pandèmia (n’hi ha d’altres, com el personal sanitari), però cal recordar que les escoles van obrir mentre que moltes empreses del sector privat i de les administracions públiques mantenien les oficines tancades. No cal que ningú ens posi medalles, però ha mancat un cert reconeixement perquè el dia a dia no ha estat fàcil, algunes vegades la realitat ens ha superat i la manca endèmica de recursos, sobretot professionals, s’ha notat més que mai.

Centrant-nos concretament en el curs 21-22 que ara acaba, coincidirem que ha estat marcat per l’aprovació de la LOMLOE i, en gran part, per les imposicions del Departament d’Educació que han provocat la mobilització, la contestació i el rebuig dels docents. Aquest conflicte, des del meu punt de vista, ha posat en evidencia els límits de la concepció gerencial i vertical, de dalt a baix, que té el Departament actualment. Ha quedat palès que els canvis ni es poden imposar ni es poden implementar contra els docents. Si el que es vol és transformar i millorar l’educació d’aquest país, és obvi que caldrà comptar amb la complicitat i la il·lusió de tota la comunitat educativa.

A més a més, quan el conseller i el seu equip han acusat els docents de no voler treballar, no només han demostrat una manca de sensibilitat envers el que representa el moviment sindical, sinó que han posat de manifest una preocupant incapacitat per llegir la realitat, una competència que s’ha d’exigir a tot responsable polític. Em refereixo al fet d’ignorar i menystenir l’actitud i el compromís que hem tingut durant aquests darrers anys de pandèmia. No, senyor conseller, quan fem vaga i ens manifestem, no ho fem perquè volem fer més vacances a l’estiu, ho fem perquè volem exercir la nostra tasca docent en unes millors condicions!

Al llarg d’aquest curs, he constatat un cansament i una certa desil·lusió entre els companys i companyes del meu centre. Altrament, en les manifestacions dels dies de vaga he percebut aquest mateix desencís en molts altres companys i companyes, tant de primària com de secundària. Es constata, doncs, un malestar entre els docents i també en moltes direccions dels centres educatius. Una realitat preocupant que hauria d’interpel·lar a tothom, especialment als qui tenen més responsabilitats. Crec que la causa d’aquest malestar és que el professorat se sent sol, desbordat i amb manca de recursos davant dels reptes i necessitats que té diàriament a les aules i als centres educatius. La frase tan recurrent: «es fa el que es pot», posa de manifest la gran contradicció entre els objectius i els mitjans. El sistema educatiu d’un país no pot recolzar-se sobre la bona voluntat dels docents. És obvi que per millorar l’atenció a la diversitat, avançar cap a una escola més inclusiva, impulsar el treball per projectes o la docència compartida (per posar només uns quants exemples), cal incrementar els recursos públics materials, professionals i de formació destinats a l’ensenyament. Per cert, una de les reivindicacions principals dels sindicats d’ensenyament.

Però, al meu entendre, seria un error pensar que només és necessari incrementar els pressupostos públics. També és indispensable una organització als centres més horitzontal i participativa que fomenti la corresponsabilitat, el treball en equip, transversal i creatiu, que retorni el protagonisme als docents i al claustre. Penso que cal un lideratge educatiu basat en l’empatia, l’escolta, el suport i la confiança més que no pas en la gestió que marca objectius i dona directrius. En definitiva, calen equips directius que generin objectius compartits, creïn un bon clima als centres i confiïn en la professionalitat dels docents, factors indispensables per cohesionar, il·lusionar i empoderar els equips docents. De la mateixa manera, els equips directius haurien d’estar menys fiscalitzats i més acompanyats pel Departament en la resolució de les petites o grans problemàtiques del dia a dia.

Ara voldria fer un breu comentari sobre el futur immediat. En els pròxims cursos s’haurà d’implementar la nova llei d’ensenyament. Una aplicació que implica canvis i novetats, planteja reptes i obre interrogants que no es poden abordar amb èxit sense la complicitat, la il·lusió i el protagonisme dels docents. Confiar l’aplicació dels canvis a les direccions dels centres educatius, enteses com a corretja de transmissió de les directrius del Departament, crec que és un error, encara que a alguns els pugui semblar la manera més eficaç d’implementar-los. No es pot confondre l’educació amb una mera gestió, perquè això és ignorar que sense ànima no es pot educar. La docència és un art, quelcom creatiu, personal, original i dinàmic, que sorgeix en la relació personal entre l’alumnat i el professorat. Una relació singular i irrepetible. No podem passar per alt que sense docents no és possible educar.

Respecte als canvis en els currículums, l’avaluació per competències, el treball per projectes, l’aplicació de la tecnologia digital… penso que s’haurien d’implementar amb el màxim consens possible, sense improvisacions, sense “anades i tornades” ni dogmatismes. Cal realisme per acceptar que som fills d’un model d’escola que ens condiciona. Cal certa humilitat per reconèixer que ningú sap exactament com serà la nostra societat d’aquí a 25 o 30 anys. També cal prudència perquè es tracta més de construir que d’enderrocar.

Per acabar, manifesto un desig per al curs que ara comencem. Espero que el Departament posi en valor la tasca docent per retornar la dignitat, la il·lusió i el protagonisme als docents. Desitjo un canvi d’actitud del Departament respecte als sindicats que permeti, sense imposicions, un acord ampli i sòlid amb tota la comunitat educativa sobre les grans qüestions del sistema educatiu a Catalunya: el pressupost públic, les relacions laborals, la llengua i la cultura, la inclusió i la integració de la diversitat, l’equitat social, els serveis socioeducatius o els resultats acadèmics. Segurament no és fàcil, però no és impossible i, en tot cas, és imprescindible. L’educació a Catalunya, en aquest curs, no pot estar marcada per la conflictivitat en els centres educatius.

Xavier Becerra Castells

Parlant d’inflació: El liberalismo es pecado

Encara que no en sapiguem gaire d’economia, tots estem esperant la garrotada que ens ve a sobre els propers mesos, fins i tot, amb una certa resignació. Com podria ser d’una altra manera, si la culpa de tot la té el Putin?…

Doncs no és ben bé així. Si ara la inflació està al voltant del 10,5 %, cal recordar que abans de la invasió d’Ucraïna ja superava el 5%. Per tant, no tot s’explica per l’aixeta del gas que té el sàtrapa. Prèviament els poders econòmics havien decidit que ens havíem de globalitzar per rascar punts de rendibilitat a base d’aprofitar mercats laborals més barats. I ara ens trobem, per exemple, que hi ha components que es comencen a fabricar al Baix Llobregat, s’acaben a la Xina i munten al cotxe a Martorell. Què podia fallar?… doncs que la cadena de subministrament es trenqués, produís escassedat i preus a l’alça. Per tant, aquesta part de la inflació ens l’hem ben buscat i després hi hem afegit els efectes de la crisi energètica i alimentària.

Tots sabem que la inflació consisteix en un augment dels preus generalitzat i sostingut, per sobre d’uns límits tolerables. És perjudicial per a molts, sobretot per a les persones amb menys poder econòmic. L’economista José Luis Sampedro deia que “la inflació és l’impost dels pobres”… i si els impostos serveixen per redistribuir la renda, és evident que serveix per a una perversa redistribució. Però no ens expliquen prou que hi ha dos tipus d’inflació, la produïda per un augment del consum, i la produïda per un augment de costos –clarament la situació actual. Els instruments apropiats per a apaivagar l’augment de preus, són ben diferents en un cas i l’altre.

En el cas de la inflació provocada per l’excés de demanda, una pujada dels tipus d’interès pot ser eficaç al “refredar” l’economia (eufemisme per dir que baixi el nivell d’inversió i de consum) a l’encarir els crèdits. De fet, un efecte colateral és que els rics amb capacitat d’estalvi acaben guanyant-hi diners, ja que cobren més pels seus dipòsits bancaris. Efectivament, com sempre, uns hi guanyen i els altres hi perden…
En el cas de la inflació provocada per un increment dels costos, un augment dels tipus d’interès no fa més que incrementar aquests costos. Arribats en aquest punt, el que passa és que les empreses segueixen repercutint els majors costos en el preu, mantenint o fins i tot augmentant els beneficis, mentre la gent del carrer no s’escapa de ser cada vegada més pobra. Si la inflació ve per la part dels costos, l’única manera de sortir-se’n és el que s’anomena “pacte de rendes”. És a dir, els empresaris redueixen beneficis –voluntàriament o per imposició fiscal– , els treballadors accepten no recuperar del tot el poder adquisitiu i el govern adopta mesures de protecció dels més desafavorits. Això és el que –amb més o menys encert– està intentant el govern actual, en què una part està més decidida a fer-ho (Unides Podem) i l’altra (PSOE) hi està anant més xino-xano. És clar, però, que sense una mínima predisposició de les grans empreses, les energètiques i la banca, sense una fiscalitat progressiva, són mesures complicades d’adoptar, i no és poden sostenir molt de temps.

Ara, és evident que per augmentar els tipus d’interès només cal que uns quants banquers i consellers delegats es posin d’acord. I és que de tontets no en tenen res. El mateix dia que el BCE va augmentar 0.75% el tipus d’interès, les sis entitats financeres d’Espanya –que per altra banda estan estretament vinculades a les empreses energètiques– van augmentar un 10% la seva cotització borsària. I és que no fan cap pas en va. Si s’apugen els tipus, els seus dipòsits en el BCE tenen més rendibilitat… i si a un pobre mortal li puja 100 euros la quota mensual de la hipoteca, ja sabeu a quina butxaca van, no?…

El drama és que estem en mans dels poders econòmics i dels economistes que tenen al seu servei. No tots, però la majoria. Deia Paul Samuelson (premi Nobel d’economia l’any 70), que “un economista és una persona amb els coneixements suficients per fer creure a la gent el que interessa que pensin que passarà i, un cop no ha passat el que ells profetitzen, tenen els coneixements per a explicar per què no ha passat el que deien que passaria”. De moment, sembla que ens estan aplicant les mesures fàcils de prendre, l’augment del preu del diner, i el ”pacte de rendes” està molt encallat… Quan estiguem en plena recessió i patint els de sempre, tindrem un orfeó d’economistes que ens ho explicaran tot. I com que ho supediten tot al mercat i a les polítiques liberals, n’hi haurà algun que potser dirà –amb la boca petitona– que aquesta vegada el mercat no ha sigut del tot eficient. La gent que és quedarà a la cuneta seran danys col·laterals.

Ja ho deia el Dr. Sardà i Salvany: “El liberalismo es pecado”… esclar que ho afirmava en un altre sentit!

Albert Farriol

L’IRSC o la llei de l’embut

L’Índex de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC) va néixer l’any 2006 com a punt de referència a l’hora d’accedir a determinades prestacions públiques: per accedir a la renda garantida de ciutadania, per fixar-ne la quantia, per ser perceptor de beques, per a ajuts als pagaments de lloguer, pensions d’aliments o per fer front a la pobresa energètica. Va ser fruit del consens i un dels seus objectius justament era garantir que s’ajustés més a la realitat econòmica de Catalunya que no pas l’Iprem (l’indicador d’àmbit estatal), que solia quedar per sota del cost de la vida a Catalunya.

Doncs bé. Aquest indicador es va fixar el 2006 en 7.137,2 € anuals i es va anar actualitzant fins al 2010, en què es va congelar. Des del 2010 fins avui, l’IRSC va quedar en 569,12 euros mensuals x 14 pagues. És a dir en 7.967,73 euros anuals. Dit d’una altra manera, el fet de sobrepassar aquesta quantitat en ingressos et deixa al marge de rebre uns quants ajuts. Vaja, que si no ets pobre de solemnitat no pots rebre suport.
Mentrestant, en l’evolució de l’IPC des de l’1 de gener de 2010 fins al 31 de març de 2022, es constata un increment d’un 24,8 % en l’àmbit estatal i d’un 27,1 a Catalunya. Paral·lelament a aquest increment, la crisi econòmica –encara no resolta– del 2008, la pandèmia, i les conseqüències de la guerra d’Ucraïna, han causat segons l’informe Foessa que un terç de la població catalana estigui en risc d’exclusió. Sis punts per damunt de la mitjana espanyola!

Per acabar-ho d’adobar, la llei de pressupostos de la Generalitat de l’any 2021 (disposició addicional 17) i de l’any 2022 obre la porta a un increment de l’IRSC si es produeix un increment de l’Iprem (l’indicador estatal). L’increment s’ha produït (un 5 % el 2021 i un 2,5 % el 2022), però la Generalitat no ha mogut fitxa.

En resum, paradoxalment, avui és més alt l’indicador estatal que el català, mentre que la depressió econòmica és força superior aquí que a la resta d’Espanya. El govern de Catalunya infringeix la seva pròpia llei… i els pobres, com sempre, en paguen la factura.

Reconec la meva ignorància en aquest tema, i la dificultat d’entendre bé els conceptes i les repercussions de tot plegat. Me’n vaig adonar quan vaig assistir a una reunió al Parlament, convocada pels promotors de la Renda Mínima Garantida amb els interlocutors socials de tots els partits de Catalunya, a la qual, per cert, només van assistir Junts, ERC, PSC, els Comuns i la CUP. Bones paraules per part dels partits en el Govern… però cap resultat. Sensació a més que hi ha a qui el tema li interessa només si en pot treure rendiment partidista.

La lluita contra la pobresa passa, doncs, per treure’ns la mandra del damunt i submergir-nos en la incòmoda lletra petita que manté en la pobresa tantíssima gent i per la mobilització. Res de nou.

Mercè Solé

Paradoxes antròpiques

Aquests dies, el litre de gasoil frega els dos euros (1,84) a les gasolineres. Omplir el dipòsit del cotxe ara costa 35 euros més que fa un any. Pescadors d’arrossegament del sud de la península diuen que el cost en gasoil per sortir a feinejar s’ha encarit de l’ordre de 3.000 euros, justificant així que la flota resti amarrada a port. Poca gent imagina l’energia que es necessita per arrossegar les xarxes sota el mar carregades d’un peix que no sempre és el més buscat perquè les arts d’arrossegament difícilment discriminen espècies amb valor de mercat d’altres que no en tenen i que, per tant, caldrà retornar al mar. Encara sort que el gasoil de navegació té un preu inferior al de la gasolinera, perquè d’altra forma ningú sortiria a la mar. El mateix pel gasoil que carreguen els tractors, contràriament tampoc no li sortirien els números al pagès. Tornem al mar. Els poderosos motors d’un vaixell d’arrossegament consumeixen una energia extraordinària per capturar unes quantes tones de peix, a la qual cal afegir la força necessària per arrossegar unes xarxes que poden tenir cent metres de llarg i també unes desenes de milers de tones de pes mort del vaixell. Només amb la força extraordinària del gasoil es poden fer captures cada dia per proveïr els mercats centrals de les principals ciutats, amb milions de consumidors que s’abasteixen de les llotges, els restaurants, les peixateries escampades per tota la geografia. Vet aquí que un lleuger increment de pocs cèntims en el preu del litre de gasoil de navegació desestabilitza un mercat i posa en crisi les famílies que viuen directa o indirectament de l’activitat.

L’augment del preu de l’energia és avui com un far enmig de la nit que alerta, avisa. El passat mes d’agost van sonar alarmes perquè el preu de l’electricitat va assolir rècords històrics. El govern va prendre mesures rebaixant els impostos a l’electricitat i amb un descompte obligatori de 20 cèntims els carburants. Posteriorment, ha intervingut el preu del gas, amb permís de la Unió Europea, com a mecanisme d’ajust de cost de producció per reduir el preu de l’electricitat. El govern enfronta la paradoxa posant pedaços per evitar que el malestar es transformi en violència.

Els preus de l’energia pugen perquè puja el cost de les emissions de CO2 i perquè la producció d’hidrocarburs, a la baixa, ja no pot satisfer la demanda, en augment. Com combinar tal contradicció? Les culpes es reparteixen entre institucions, empreses, oligopolis… i el poble demana baixar el preu del gasoil per poder continuar menjant peix fresc, aquesta és la paradoxa!

Salvador Clarós i Ferret

I la crisi que ens afecta… a uns més que a d’altres

Ai, quina trampa com se’ns intenta justificar que vivim una crisi amb unes causes que no són responsabilitat directa de qui ens governa… Ni al país petit, ni a l’estat, ni a Europa… I així, la guerra d’Ucraïna serveix per tapar la crisi que ja hi era…

Venim d’una pandèmia. Va suposar una aturada econòmica, un augment de la desocupació (o en el millor dels casos acollir-se a un ERO), de la despesa sanitària, educativa, social (sí, mai no de manera suficient!), disminució d’amplis sectors econòmics sobretot de serveis, dificultats de transports que fan que no arribin peces allà on calen, pujada dels preus de l’energia…

I ara el conflicte bèl·lic a Ucraïna està reblant el clau, obrint les ferides, no permetent que es tanquin les que ja supuraven. Veiem els IPC airejant-se com fa molts anys no feien. Alguns serveis públics van al ralentí (la salut, tan afectada de tots plegats, amb intervencions i tractaments que van quedar postergats; el servei social…).

I descobrim com alguns encara s’han aprofitat de la malmesa i dura situació per enriquir-se: comprant immobles, fent fora els seus habitants (els desnonaments continuen el seu degoteig infamant), netejant les plantilles de persones, forçant les condicions laborals, augmentant la pressió sobre els treballadors i treballadores…

Ens trobem així que, un cop més, la crisi recau especialment sobre les esquenes de la classe obrera més feble. Treballar amb contractes deixa de ser una garantia en molts casos. Veure com es redueixen les hores a algunes companyes de les baules més dèbils de la cadena (tot i que prou ens vam omplir la boca considerant neteja, seguretat, cures… com a sectors imprescindibles quan no es podien confinar, perquè no podíem estar sense llurs tasques) trenca el cor. Salaris que llavors es redueixen i no arriben a 600 € al mes, quan a la casa s’ajunten un marit amb ERO, els fills (un aturat) i els nets… Com encarar-ho? Com no acceptar horaris discontinus que s’acosten més a l’esclavatge, a l’estar disponible al “senyoret” quan els cal, fent que la tan pregonada i reclamada conciliació sigui per a aquests treballadors un miratge. Sí, són retallades que fan les empreses, fins i tot les que tenen beneficis però segur que “necessiten” tenir-ne més: són les regles del mercat. El mercat mana.

Quan la situació que vivim és precària, la nostra salut es ressenteix. La física, la mental, l’emocional… El cercle es fa pervers: com acceptar una baixa si no s’arriba a final de mes? Com no demanar l’alta tot i que estàs adolorida? Com no gastar dies de vacances per estar al llit i que no se’t minvi encara més el salari?
Un cercle pervers, que acaba matxucant cossos, ànimes… i els drets laborals…

I nosaltres, les persones cristianes i socialment compromeses (o que almenys ho intentem), com ens posicionem? Ho visibilitzem? Col·laborem en la presa d’aquestes decisions amb aquells autoenganys dels quals tots som mestres?

La situació m’entristeix, m’indigna i em supera… Veig com resolucions on l’únic afany és retallar costos, acaba retallant vida, la Vida. Sense ni pensar-hi, com si els nostres actes no afectessin persones germanes… I preguem el Parenostre… Sense sentir que el “nostre” ens compromet i obliga. Ai, il·lumina’ns! Llegint als pares de l’Església, voldria la radicalitat de sant Ambròs quan diu: “És un homicidi negar a un home el salari que li cal per a la seva vida”. Quants atemptats a la vida que està cometent el capital, el mercat, però sempre mitjançant accions o omissions de persones que tenim a prop, que considerem bones persones… ¿No soc pas jo, Senyor?, que digueren els deixebles (Mateu 26,22).

Maria Antònia Bogónez Aguado

Què se n’ha fet d’aquelles flors…

Ha fet 10 anys d’aquell 15 de maig que els joves van ocupar les places en to de rebel·lia. L’ona sísmica amb epicentre a Madrid i Barcelona es va difondre arreu del món a través dels mitjans i les xarxes socials. Una sísmica semblant, l’anomenada primavera àrab, venia removent protestes i clams d’alliberament a les places del centre del Caire. L’ocupació de places va tenir les seves rèpliques a altres indrets del món estenent la consciència social i la lluita pacífica. Mirat en calent, semblava una revolta que podia canviar coses.

El malestar es venia gestant arreu avivat per la greu crisi econòmica mundial. Els joves es van convocar a les places i s’hi van quedar perquè hi havia motiu per a la indignació. Dècades de neoliberalisme salvatge. Les esquerres semblaven incapaces de fer front al vaticinat final de la història de Fukuyama, els anys 90. La societat estava extremadament esgotada i polaritzada. La crisi econòmica de 2008 havia apagat el llum de la història, sobretot als joves. Sense futur i amb un present incert, els joves estaven disposats a posar panxa enlaire el sistema. Van sortir en massa i es van reconèixer subjecte de canvi, decretant l’obsolescència del que per a ells era la “vella esquerra”. L’empoderament era tal que va encendre un foc transformador que va cremar massa de pressa.

El 2008 vam entrar en pànic quan d’un dia a l’altre un milió de treballadors de la construcció van anar a l’atur, vam veure que els bancs estaven en fallida, les empreses acomiadaven al personal i es desplomava el consum intern realimentant una espiral de crisi profunda. El president Rajoy va dir allò de que havíem estat gastant per sobre les nostres possibilitats per justificar un munt de retallades… Era cert que el motor del capitalisme anava amb excés de revolucions, a punt de gripar-se. Es van mobilitzar els joves, però era el conjunt de la societat qui necessitava fer la revolta. Llegeixo la dedicatòria que vaig escriure tres setmanes abans del 15M, el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, a la contratapa d’un llibret, ¡Indignaos! de Stéphane Hessel, que vaig regalar a la meva filla: perquè aprenguis que la indignació davant del que és injust, insolidari, cruel… és el primer pas cap a l’alliberament personal i la felicitat. Segurament m’ho escrivia a mi mateix.

L’energia rebel assembleària que es coïa a foc lent a les places va trigar a articular-se políticament. Va néixer una “nova esquerra”: Podemos, a Catalunya Els Comuns, per trencar el bipartidisme, és a dir matar la lògica inherent del sistema que el fa perviure que és un moviment pendular de balanceig entre conservadorisme i canvi. Alguns anys després, quan els lideratges sorgits del 15M comencen a estar amortitzats, en un desgast segurament accelerat per la èpica d’un combat dur, curull d’errors i encerts, d’èxits i fracassos, però sobretot en un nou context de crisi per l’epidèmia, tenen lloc unes eleccions a Madrid, a l’epicentre de la sísmica del 15M. Allà on el Sistema sembla haver recuperat el control. Les eleccions a l’Assemblea de Madrid del passat dia 4 de maig van deixar una fotografia deu anys després del 15M que plasmo aquí en aquesta Oda a Madrid:

Oda a Madrid

Ayuso o Iglesias: duel a vida o mort.
Una dama amb una cup of café con leche
i mantellina negra amb pinta de nacre.
L’ombra allargada d’un capvespre manxec
sobre un cadàver polític a Plaza Mayor.
La part en un tot: Madrid és nació.
I el tot en la part: Espanya és Madrid.
Ayuso hi brilla perquè és llibertat.
Rostre fràgil de porcellana. Ideòloga de la víctima.
Heroïna immune a la crítica. Innocent i audaç.
Camisa lila, texans, cames obertes i mans a la cintura,
L’ex-Sheriff Iglesias va tornar al seu passat de pistoler
per a un ajust de comptes: sentit de l’honor.
Pas enrere, fidelitat al Partit: sentit del deure.
Cua al vent, botes ferrades, mirada desafiant.
Un ventijol remou la pols i l’ombra vibrant
d’una mantellina negra amb pinta de nacre
un capvespre sobre la Plaza Mayor.
És 4 de maig, ni campanes ni salves de canó.
Només un cadàver polític caigut amb estúpid honor.

Salva Clarós

País nòmada, Nomadland

He vist l’oscaritzada pel·lícula Nomadland i reconec que m’ha impactat per molts motius. En primer lloc per aquesta mirada a una economia sense entranyes que deixa en la pobresa tantes persones. La pel·lícula ho esmenta com de passada, sense carregar gaire directament contra aquestes polítiques, però tossudament et va posant per davant la realitat de gent a qui la jubilació no permet mantenir una casa i viure amb senzillesa. Alguns opten pel nomadisme dalt d’una furgoneta com a realització personal però d’altres s’hi veuen abocats siusplau per força. Molt més crític i menys idealitzat és el llibre que va donar peu al film: País Nómada. Supervivientes del siglo XXI, de Jessica Bruder, publicat l’any passat per Capitán Swing. S’hi descriu àmpliament la desesperada situació de moltes persones treballadores, algunes de classe mitjana, que després de la crisi del 2008 han perdut casa seva i tots els estalvis, no poden accedir a un lloguer i els pertoca una pensió de la Seguretat Social tan escanyolida que els obliga a continuar treballant. Les grans corporacions (en el llibre es parla d’Amazon, dels grans parcs forestals i d’alguns parcs temàtics, entre d’altres) hi donen resposta amb feines temporals, molt precaritzades i dures, posant-los a disposició espais per a l’acampada (uns espais que, per cert, es van reduint). Per no ser feines en l’economia submergida, són feines sense garantia mèdica ni social. Mantenen en els marges, de forma institucionalitzada, la gent que hi ha de recórrer.

Tornant a la pel·lícula, m’ha agradat en segon lloc perquè moltes dones en son protagonistes. Dones de la meva edat, velles i sense maquillar, però ben disposades a viure aquesta darrera etapa. Personatges lliures, carregats de dols, que busquen l’essencial i reprenen el contacte amb la natura com a font d’unitat. Acceptació de limitacions, malaltia i mort sense gaire literatura. Poques relacions, però de qualitat. Bona comunicació i afany de riure i ballar. A excepció de la protagonista i d’un altre actor, tothom fa de sí mateix, és a dir, el film no s’ha rodat amb actors, sinó amb nòmades de debò.

En tercer lloc per la classe treballadora. Homes i dones que fan feines de temporers. Des d’Amazon a netejar vàters o a preparar i servir menjar ràpid. És una mirada no des de l’amargor sinó des de la dignitat. No sé pas si jo netejaria aquells vàters tan bruts amb aquella alegria…

Un protagonista de luxe: el temps, que s’expressa en les arrugues a la pell, en aquells genolls que ja no responen, en els arbres centenaris i en els records. I una absència notable: la de la religió. No es posa cap nom a la transcendència, llevat de l’amistat i la natura.

Els protagonistes de Nomadland es deixen portar per una nova experiència, de solitud, amistat a distància, forçosa austeritat i contemplació. Un camí que els situa en la marginalitat i en una existència plena de sentit simultàniament. Un desarrelament d’espais i de famílies que és també arrelament en la pròpia interioritat.

La nostra manera de viure és molt diferent de la dels Estats Units, però l’actual dificultat dels joves nostres per cotitzar a la Seguretat Social augura que en un futur no gaire llunyà les pensions, per a qui tingui la sort d’accedir-hi, seran de misèria. En aquest sentit potser a casa nostra l’espai no donarà per a fer-nos nòmades, però la precarietat institucional és molt probable que s’hi instal·li. Evitar una situació així hauria de ser una prioritat política.

Mercè Solé

Víctimes desiguals…

Aquesta Covid-19 se’ns ha dit que ens afecta a tothom… I sí, però com deia Orwell a La granja dels animals, “tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que d’altres”.

Doncs sí, el coronavirus pot afectar tots els humans, però no és cert que estem en igual situació de risc davant d’aquesta pandèmia. Els més febles de salut, les persones més grans han estat especialment castigades entre les xifres de víctimes, sovint mortals.

Però també els condicionaments socioeconòmics han marcat les diferències d’afectació. Una evidència era que a Barcelona la incidència del virus a Sarrià i Pedralbes va ser un 26% més baixa que a Roquetes o la Guineueta (Nou Barris). Aquests dies salta als diaris que barris molt densament poblats de L’Hospitalet estan experimentant rebrots: pisos petits, mal ventilats, amb habitacions rellogades a famílies…

I no van ser moltes feines ben precaritzades, sovint feminitzades, les que ens van sostenir al llarg del confinament: neteja, vigilància, personal de supermercats, missatgeria…? Sí, ells i elles tampoc no eren iguals que els que van poder (i potser encara poden) teletreballar…

I les criatures van viure decisions controvertides… Segur que per protegir-los, però sense relació amb personetes de la seva mida… Com viuran la tornada a l’escola criatures que no han interactuat amb els seus iguals durant potser fins i tot sis mesos? I què dir dels infants que no han pogut seguir els ritmes escolars digitals, ja sigui per no tenir accés a xarxes, no disposar d’ordinadors, estar sols a casa perquè els pares pertanyien a col·lectius que havien de treballar un munt d’hores, amb la temença que planejava de perdre la feina, dels ERTO, de l’atur…? I els que no tenien garantits els àpats perquè el sistema de beques de menjador era el que els ho assegurava a les escoles? I sort dels esforços d’administracions i entitats per distribuir targetes per al menjar… I quants de tots aquests ara potser veuen que les seves unitats familiars ja no tenen ingressos, que han perdut la feina…?

També s’ha evidenciat una desigualtat entre el món urbà i el rural… Més enllà d’haver viscut confinaments que potser per densitat i realitat vital molts pobles no calia que haguessin patit, cal dir que les urbs s’han mostrat duríssimes en època de confinament… I que ho digui jo, urbanita de mena! Faltava el verd, l’amplitud dels horitzons, la sensació d’aïllament, malgrat veure molts edificis, endevinar veïnat, sortir a aplaudir el personal sanitari cada vespre… Tothom sembla convenir que la quarantena en un entorn rural ha estat més amigable, suau, menys agressiva…

I un cop més les dones eren menys iguals… Per la precarització laboral, però també perquè algunes havien de conviure amb els seus maltractadors… Les denúncies de violència de gènere s’han reduït aquests mesos, però les forces de seguretat especialitzades creuen que en realitat la violència de gènere ha augmentat…

Però també les dones han vist que la seva doble jornada habitual (feina fora de casa –o teletreball– i la feina domèstica) es multiplicava i feia més difícil: s’hi afegia fer de mestra, distreure la canalla, la neteja es feia més feixuga, la compra i la cuina s’intensificaven… Cansament… I és clar que alguns homes feien la seva, però no heu sentit més dones queixant-se de la situació a casa, desbordades per la pressió? I ara, sense escoles, amb menys casals o colònies (o la por a apuntar-hi la mainada), el pes continua recaient en les dones… Ja n’hi ha que han renunciat a les seves feines: tornada a casa voluntària o forçada? Caldrà mirar-ho amb perspectiva, però la pandèmia pot haver afegit el retorn de moltes dones al món domèstic, renunciant a carreres professionals.

I deixeu-me que assenyali una víctima col·lateral més… I això que semblava que era una de les grans beneficiades del tancament… Sí, la natura, amb el silenci, la verdor, el cel més blau… Tothom ens en fèiem creus… i ens dèiem que tant de bo n’aprenguéssim i ho valoréssim… I és cert que vèiem ocells insospitats a la ciutat, que l’herba conqueria reductes entre les llambordes, a les muntanyes explosionaven les tonalitats verdes i s’omplien de flors de tots colors, i l’aigua feia saltirons després de la primavera plujosa… I dos mesos després, la gent agafa cotxes per fer trajectes curts per por als mitjans de comunicació públics (potser sense ni haver-ne fet l’experiència), el soroll en alguns carrers torna a ser ensordidor, zones paradisíaques del territori han de posar aforaments perquè la set dels ciutadans de veure natura els fa anar sense mesura als mateixos llocs…

Ai, que n’és de curta la nostra memòria… I com es confirma que els efectes de la pandèmia no han estat igualitaris…

Com a humans, però també com a cristians, sí que és inevitable la nostra responsabilitat per evitar contagis, protegir les persones més vulnerables, ser respectuosos amb la sanitat, cuidar la natura, preocupar-nos pels altres… Sí, un cop més, cada dia, quan ens posem la mascareta i decidim com vivim el nostre jorn, hauríem de sentir la pregunta a Caín: “On és el teu germà?”.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Viure en ERTO

He de ser agraït perquè rebo ajuda, però no oblidem que soc també víctima d’un canvi dràstic involuntari. Jo i tots els meus companys de feina, i altres col·legues de gremi. Treballo com a arquitecte en un despatx a Barcelona. La pandèmia va començar com una cosa llunyana, i es va convertir en una realitat amb un marge d’actuació desaprofitat.

A la feina va passar el mateix, vam seguir actuant, i anàvem adoptant les mesures que marcava el govern i la inèrcia social: primer treballant des de casa (només va ser una setmana), fins que va arribar la trucada d’ERTO i vaig sofrir una “desescalada” emocional en les fases següents:

Por al que desconec

Aquesta trucada va ser en un to optimista per tranquil·litzar-me i fer-me veure que en un mes tornaríem a la normalitat. És en aquesta fase quan ens vam convertir en experts higienistes, consumidors de la cultura que fins ara no havíem valorat, grans pastissers, excel·lents comensals, i defecadors compulsius.

Frustració en no poder fer res

Aquí vam poder desenvolupar la vena creativa, ja que les notícies eren una font de “fake news” i les que realment esperava de la feina no arribaven. El cervell estava acostumat a un ritme de treball, a un horaris, o a unes tasques quotidianes que canvien de cop; i el cos ingenu arrossega una rutina que acaba notant-se: canvis d’humor, falta de concentració i insomni. Sempre alerta per si la feina pogués ser més que petits treballets d’un dia, esporàdics. Evidentment agraït de fer-ho sense cobrar per sentir-me útil i, sobretot, mostrar-me disposat, perquè vegin interès i que em tinguin en compte quan facin el garbellat… S’entén el sarcasme?

Incertesa pel que vindrà

Ja han passat tres mesos de confinament, l’estat d’alarma ha cessat, però l’activitat laboral és puntual i una incògnita; es demana pròrroga de l’ERTO. Llavors, ara què hem de fer? Silenci administratiu. Ningú no sap res, ningú no contesta, massa angoixa. Així que vaig decidir quedar amb el meu cap per assabentar-me de la situació. Ni ells no saben com fer-hi front. Ni tan sols poden assegurar-me la feina a partir de l’any vinent, ja que els seus clients tampoc els asseguren invertir en ells fins que no arribi un moment més prudent. He tingut la sensació d’estar sol bregant amb la burocràcia.

Actualment, han decidit estendre l’ERTO, i més endavant mantenir la plantilla a nivells mínims d’hores, per no fer fora ningú. Més ben dit: per no fer fora cap arquitecte. Com vam experimentar en l’anterior crisi, els arquitectes vam patir un atur espantós. L’alternativa hagués estat un acomiadament total.

Per tant, en aquesta fase he desenvolupat una actitud d’acceptar que tinc un peu dins i l’altre fora, mantenir el cap actiu amb les meves aficions per potenciar la inspiració, actualitzar el currículum i buscar alternatives laborals amb serenitat, d’aprendre noves tecnologies, nous programes i, sobretot, amb la perspectiva de millorar les meves habilitats.

Anònim

I les persones amb discapacitat, què?

De fet el més normalitzador que se m’acut és que les persones amb discapacitat intel·lectual es troben com tothom: vivint en aquest bany maria d’incertesa segons el grau de benestar que sigui possible. Amb cases grans o amb pisos petits. Amb uns ingressos estables o inestables. Amb cuidadors “ad hoc” o amb una família estressada. En bona companyia o en situació de “matadegolla” familiar. Cal tenir present, però, alguns factors especialment punyents en aquest cas:

• Una necessitat afectiva “tocona” que porta a una gestió especialment difícil de la distància física entre les persones. Moltes persones afectades s’expressen molt millor amb petons i abraçades que no pas verbalment. Això comporta també la dificultat de comunicar-se per telèfon o per videoconferència.
• Una dificultat per entendre bé la pandèmia i els seus riscos (això també ens passa a molts que diem que no tenim discapacitat intel·lectual).
• El tancament o adaptació, o totes dues coses, dels tallers ocupacionals, empreses d’inserció o equipaments similars. En el millor dels casos s’han reduït els horaris i els dies. Malgrat la bona voluntat d’inventar-se altres maneres d’acompanyar-los, molts d’aquests homes i dones reben una atenció molt per sota de la que necessiten.
• La situació de risc en la salut. Una discapacitat no és una malaltia, però molt sovint porta malalties físiques i psíquiques associades. Per tant moltes persones amb discapacitat són carn de canó per al virus i cal vetllar especialment per la seva salut, però, ai las, amb l’actual col·lapse dels serveis sanitaris tot esdevé especialment difícil. En conec un, en Jordi, el meu cunyat, que sensible al tema es passa la vida reclamant, amb múltiples dolències difícils d’objectivar, una atenció mèdica de proximitat que en aquests moments és impossible, amb la qual cosa ell se sent abandonat (de fet no ho està) i en Josep i jo ens sentim maltractadors perquè fem de filtre.
• Aquests dies els serveis que segur que han desaparegut són els que fan tasca de “Respir”, és a dir els que habitualment permeten els nuclis familiars amb discapacitats alliberar-se uns quants dies de la mútua companyia i obrir horitzons. Al contrari, simultàniament s’han incrementat el nivell d’atenció prestada i les hores de convivència, amb la qual cosa en molts casos s’han disparat els conflictes.

I cal afegir-hi encara la desatenció endèmica per part de la Generalitat: els

Actors del Centre Ocupacional Caviga al Teatre Al Carrer de Viladecas, juliol 2018

retards infinits en l’atenció i valoració de les persones, l’absència dels recursos que estableix la Llei de Dependència, la manca de places de tallers ocupacionals i, sobretot, la inexistència de places residencials en la seva multiplicitat de models. Aquests dies un amic m’explicava que la seva filla ha quedat sobtadament en els llimbs: en plena pandèmia la fan fora de l’escola especial on anava, i no hi ha cap plaça de taller en el lloc on viuen. La cosa es resol donant a la família un llistat de tallers, i espavila’t. En plena pandèmia i treballant pare i mare.

Per sort en general la família respon, els educadors no deixen d’acompanyar, els sanitaris fan tot el que poden i més per via telefònica, els amics col·laboren. Però tot plegat és matèria molt i molt sensible que convindria mantenir com a prioritat en la recuperació dels serveis i de l’economia. I la perdurabilitat dels efectes pandèmics provoca un cansament que comença a notar-se, tot i que més val que ens ho prenguem com una carrera de fons i una situació a llarg termini. A casa el cansament esdevé irritabilitat en mi (dit en plata: no hi ha qui m’aguanti), i desorientació en en Jordi. Això que ni en Josep ni jo no tenim l’exigència de l’activitat laboral i que en Jordi és autònom en molts aspectes de la seva vida. Persones amb discapacitat i famílies necessitem suport.

Mercè Solé

I ara… una crisi econòmica

Tinc una mala notícia per els que creuen que un cop desconfinats la ciutat serà més habitable, amb menys cotxes, un aire més net, i millor conciliació de la vida laboral i familiar amb el teletreball. La causa d’aquest cel blau i de la fraterna ostentació que emana dels balcons aquests dies de coronavirus és la mateixa que deixa la gent a l’atur, que ensorra negocis, trenca el pla de vacances sense saber si et tornaran o no els diners d’una reserva. La causa és un decret que alhora que protegeix la salut de les persones provoca una crisi econòmica que derivarà, ja ho està fent, en una crisi social i també política. El meu presagi és que si passada la pandèmia hem d’escollir entre cel blau i treball, escollirem treball. Si l’elecció és entre fer vacances de proximitat o turisme low-cost tornarem a saturar l’espai aeri, i Barcelona tornarà a bullir de visitants, reobrirem la polèmica sobre la necessitat d’una quarta pista a l’aeroport del Prat i el nombre de places hoteleres que pot suportar la ciutat. Hi ha alguna forma de no haver d’enfrontar aquests dilemes?

Les disjuntives acompanyen sempre, per això fer política és optar i prendre decisions que a vegades no són les millors sinó les “menys pitjors”. La crisi econòmica que enfrontem no és sistèmica, és accidental provocada per un fet inesperat. El que sí que forma part del sistema és que aquest fet inesperat ens ha agafat al nostre país desprevinguts i sobretot desatesos. M’explicaré:

L’aturada de l’activitat productiva s’ha trobat a casa nostra amb una economia afeblida per l’elevada precarietat, herència de les reformes laborals de 2012, un deute públic pròxim al 100% del PIB, un sector sanitari quasi extenuat per les retallades de les polítiques d’austeritat dels anys de recessió, i un desequilibri sectorial endèmic agreujat per la pèrdua d’indústria que ens ha fet més dependents de l’exterior. Em refereixo a Catalunya i a la resta de l’Estat indistintament. Aquest paisatge desolador, que no és fill de la contrarietat sinó de les males decisions governamentals, com argumentaré, empitjorarà encara més el deute per pagar temporalment subsidis d’atur i rendes de subsistència mentre no es recupera l’economia. Caldrà gastar més diner públic per rescatar empreses, autònoms i serveis bàsics, i invertir en canvis estructurals del model productiu per descarbonitzar l’economia abans que el canvi climàtic ens escombri del planeta. Ho podíem haver evitat?

El coronavirus s’ha trobat a Catalunya amb la precarietat laboral, un deute disparat, una sanitat extenuada i la indústria afeblida.

Catalunya té una economia molt diversificada, però també molt decantada cap als serveis que representen el 74,4% del valor afegit brut produït (VAB). La indústria només representa el 19,3%, tot i que ha augmentat en el darrers anys perquè la deslocalització d’empreses industrials els anys 90 havia afeblit molt la capacitat de la indústria catalana, fins el punt de perdre quasi completament sectors estratègics com el tèxtil o l’electrònica de consum. Però fins i tot amb una indústria minvant no vam deixar de créixer fins i tot per sobre d’altres països de l’entorn a expenses del sector de la construcció, que el 2005 representava més de l’11% del VAB català. La punxada de la bombolla immobiliària, que estava anunciada, va deixar a Espanya un milió de treballadors de la construcció a l’atur i va arrossegar el sector bancari a la fallida gairebé d’un dia per l’altre. Avui la construcció representa només el 5% del VAB català. Però la sortida de la recessió, que va durar ben bé 5 o 6 anys, no va ser industrial com hauria aconsellat una lliçó ben apresa, sinó que la recuperació va anar de la mà d’un fort rellançament del sector turístic. En els darrers 10 anys el flux de passatgers a la destinació catalana s’ha incrementat en un 81,9% fins l’arribada del Covid-19 que el passat mes de març va fer caure de cop més del 90% de les reserves turístiques internacionals a Catalunya. El Covid-19 ha tornat a posar de manifest la vulnerabilitat d’una economia desindustrialitzada, que va optar per l’especulació immobiliària amb la conseqüència que coneixem, i ara altament exposada al sector turístic que representa el 12% del VAB i el 13% de l’ocupació.

La sortida de la recent recessió no va ser industrial com hauria aconsellat una lliçó ben apresa, sinó que va anar de la mà d’un fort rellançament del sector turístic

En el programa de política industrial de 2015 La Nova Estratègia Industrial de Catalunya el Govern de la Generalitat va considerar com a àmbit d’inversió prioritari el clúster de les Indústries de la Salut i la Vida. Va quedar escrit al paper però no va fer pràcticament res com ha quedat ara palès amb el desproveïment de material sanitari i instal·lacions bàsiques. A més, el fallit impuls industrial va ser camuflat per la bombolla turística que es venia gestant. L’auge del turisme tenia dos pilars bàsics: l’alt atractiu de Barcelona com a destinació d’oci, gastronomia, empresa, fires, cultura, etc. i l’assequibilitat de l’oferta al preu d’una dramàtica precarització laboral que ha acompanyat el creixement d’aquest sector, estampant com una falsa caricatura la imatge de les anomenades kellys (les cambreres de pis). Els conflictes socials entorn de la turistificació de l’economia catalana no acaben en el camp laboral sinó també en el lloguer de pisos i habitacions d’ús turístic il·legals, els també famosos conflictes entre els taxis i les plataformes de vehicles amb conductor VTC, o conflictes ambientals com el suscitat arran de l’ampliació de l’aeroport del Prat que es debatia aquí encara acaloradament quan el virus ja matava a Wuhan.

L’auge turístic es va edificar sobre l’atractiu de la destinació Barcelona, i l’assequibilitat del low-cost de la precarietat laboral

El turisme trigarà a recuperar-se de l’aturada del Covid-19, arrossegant l’hostaleria, el comerç, les aerolínies, l’oci, i altres serveis relacionats que ocupen milions de persones i que són estacionals i precaris. L’economia catalana té mala peça al teler perquè no va fer els deures a temps ni per evitar la crisi de 2008 ni tampoc la d’ara. Ara és hora que els governs prenguin el timó de l’economia i deixin de ser displicents i condescendents amb els vents del mercat que tal com s’ha tornat a demostrar no menen a port segur. La raó del meu auguri no és pessimisme sinó la constatació que com a país encara no tenim un pla de futur per transformar la nostra economia, i m’atreviria a dir que ni tan sols és el que més preocupa ara mateix als responsables polítics del país, més pendents de disputes i eleccions que de planificar el futur, amb incapacitat manifesta de comprendre el present. Que ningú doncs esperi un miracle.

Salva Clarós

Bolívia, una crisi previsible?

Casualment era a Bolívia, a la ciutat de Santa Cruz, la setmana de les eleccions i vaig viure les reaccions i els bloquejos que van provocar els resultats (i el mateix recompte) també a les ciutats de Cochabamba i La Paz.

Després de gairebé catorze anys com a president del país, Evo Morales fugia de Bolívia “aconsellat” pels militars, que ja no li donaven suport i s’apuntaven (com sol passar) al grup social guanyador. Amb ell tota una sèrie de ministres dimitien (o, senzillament, desapareixien) i deixaven un buit de poder molt perillós i complicat. Emergia una nova presidenta provisional, provinent de la línia dura de l’oposició, amb invocacions a Déu i a la Bíblia (sic).

Dies abans, les eleccions legislatives es preveien força “dures” i ajustades entre els del MAS (Moviment al Socialisme), de l’Evo, i l’oposició (que anava dividida en cinc partits). Segons la Llei electoral si el primer candidat a la presidència obté 10 punts (o més) d’avantatge sobre el segon es proclama president; si la diferència és menor, cal anar a una segona volta. La nit electoral, els resultats de l’escrutini eren transmesos en directe pels mitjans (ràdio i TV). A les 21.30 h aproximadament, amb el 84’5% dels vots escrutats la diferència entre Evo i Mesa (el líder de l’oposició) era de 8’5 punts: la segona volta es veia molt probable. Però la retransmissió s’interromp i no torna a connectar-se fins a 24 hores més tard: amb el 95% escrutat, l’Evo té una diferència del 10,5% sobre Mesa. Salten les alarmes (de frau) i la gent al carrer. Els masistes, celebrant la victòria, i els opositors, acusant Evo de frau descarat. Es demana una intervenció de la OEA (Organització dels Estats Americans) perquè faci una revisió i aquesta parla “d’irregularitats importants” en el procés i el recompte de vots. El president Evo, que s’havia proclamat vencedor, al cap de dos dies, s’avé a una segona volta… És massa tard, el país està ja en mobilitzacions permanents. L’oposició ja no admet segona volta, demana al president que ho deixi i que hi hagi unes noves eleccions.

Les interpretacions dels fets són contraposades (com acostuma a passar). Evo i els seus parlen de cop d’estat muntat per la dreta amb suport implícit dels militars. L’oposició (amb el secretari de la OEA) diu que el cop d’estat l’ha fet el president amb el frau electoral. Val a dir que si l’oposició s’hagués presentat en una sola candidatura hauria guanyat.

Una nota curiosa (i significativa): els grans propietaris de Santa Cruz no es pronuncien. De fet l’Evo els havia concedit anys enrere una sèrie d’avantatges de quotes de producció i exportació i d’aranzels que els havia deixat força contents.

Cal remarcar que el balanç d’aquests anys a Bolívia és força positiu: economia estabilitzada (amb un creixement mitjà del 4,9% anual), reducció notable de la pobresa, millores en l’educació, infraestructures, serveis socials. I, quelcom fonamental: la recuperació de la dignitat dels pobles indígenes. Ja no són ciutadans “de segona” sinó que van poder accedir al poder: la majoria sociològica quedava reflectida políticament (fins als dos terços de la cambra legislativa). I aquest és un dels punts difícils actualment, perquè podrien bloquejar el parlament.

El desgast del govern (de per si, natural) ha quedat agreujat per una tendència continuada al control de tots els aparells de l’Estat (econòmic, polític, judicial, militar). I d’un líder (cabdill) que es volia perpetuar a qualsevol preu: va forçar la interpretació de la llei perquè no comptessin els dos primers anys de mandat, el 2017 va perdre un referèndum sobre la seva continuïtat i va excusar-se en una normativa de la OEA per la qual “tot ciutadà té dret a presentar-se a president del seu país”… i no va promoure cap successor (o equip) entre els seus partidaris per a quan ell es retirés.

D’altra banda, Bolívia té un subsol ric en gas i en minerals (especialment liti). Aquesta riquesa és cobejada per diversos països (Alemanya, Xina, etc.). A més dels problemes tècnics i mediambientals de l’extracció i la manufacturació (bateries) del liti, les gestions del govern amb aquests països han estat opaques, al marge dels habitants de la zona (Potosí). Una altra de les riqueses és la coca, conreada fonamentalment al sud de Cochabamba. Ho sap bé el president Evo perquè havia estat dirigent sindical dels productors d’aquesta planta, que directament o convertida en cocaïna, suposa un ingrés important per al país (com a mínim el 7% del PIB).

L’actual conflicte enfronta classes socials, fonamentalment classes altes i mitjanes contra indígenes camperols i petits comerciants (taxistes, etc.) i ha retornat el racisme, que havia quedat soterrat, però també pobles indígenes, marginats o menystinguts pel govern central. En aquest “passar comptes”, els camperols del Beni recorden la “famosa” carretera del Beni, que travessa pel mig el Tipnis (parc natural protegit) i que el govern es va entestar a construir en contra dels habitants de la zona (militars i policies van massacrar camperols). I el darrer: els incendis de l’Amazònia, que a la Chiquitania boliviana van arrasar cinc milions d’hectàrees! La causa: Evo va donar terres d’aquesta zona als camperols de l’altiplà perquè les conreessin; ells, per a netejar aquest bosc baix van calar-hi foc, a l’estil de l’altiplà, on l’oxigen és baix… i es van originar aquells incendis que solament els van apagar les pluges torrencials que van caure al cap de deu setmanes.

Una part important de les protestes d’aquests dies la formaven els joves, que no veuen futur professional malgrat els títols universitaris que tinguin…

El més seriós és que el poble bolivià està dividit i que, fins al moment d’escriure aquest article, el MAS no vol participar en una alternativa pactada amb l’oposició (perquè la considera traïdora i il·legal).

Malgrat la situació social i política complicada, cal desitjar una sortida pactada perquè aquest país meravellós i sorprenent pugui continuar progressant en pau sense recular en les cotes socials transformadores que ha aconseguit.

Jesús Lanao

El judici

Em diu un amic, en relació amb el rerefons socioeconòmic de la crisi que explicaria el gran desori actual, que potser sigui veritat que estem en ple procés schumpeterià de “destrucció creativa”. Segons Schumpeter, en la teoria dels cicles del capitalisme, un cop destruït el vell paradigma i superat el parèntesi de la recessió econòmica, les innovacions tecnològiques albiren una nova fase de creixement i de prosperitat. Però la fase creativa triga massa i no sembla aparèixer a l’horitzó (observa impacient el meu amic). I remata: potser té raó Gramsci “El vell món mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Gramsci es referia al feixisme, que és l’expressió més radical i dramàtica dels populismes del seu temps. El meu amic ha fet una precisa i emotiva descripció de l’actualitat. Efectivament, entre el vell i el nou món hi ha una eternitat: el present. Indefinida, incommensurable, habitada per monstres que son les nostres ignoràncies, pors i impotències.

Per això en aquest judici que es retransmet i comenta en públic i en directe, el que es jutja transcendeix simbòlicament més enllà de 12 encausats, i abasta tot un poble, unes idees, la mateixa democràcia (d’aquí l’embolic en l’ordre dels termes presos i polítics). Fins a l’extrem que alguns esperen fundar sobre una sentència un nou règim, ja sigui en forma de república independent, d’involució centralista per altres, de refundació democràtica, d’abolició de preteses romanències franquistes, d’una nova Europa. És a dir una alternativa a un món que s’ha quedat sense alternatives. Els monstres habiten tot el continent i més enllà. Mentre a França bull la ràbia incontinguda dels armilles grogues, els ciutadans britànics fa temps que aguanten la respiració davant la descomposició orgànica del Brexit. I podríem continuar perquè el caos s’apodera cada dia que passa d’aliances populistes a Itàlia, a Espanya, a Catalunya…

El filòsof de la modernitat líquida sembla reescriure Marx i Engels: “Un fantasma recorre Europa: el fantasma de l’absència d’alternatives” (Bauman Z, i Donskis L; Maldad líquida: vivir sin alternativas). Però en realitat interpreta Gramsci. El nou món encara no arriba… i en aquest buit, en l’orfenesa d’alternatives, hom fabrica relats –que són reaccions sobiranistes a la globalització– d’una terra promesa en què emocionalment s’han instal·lat molts catalans i molts europeus. Aquesta terra que regalima llet i mel existiria des de sempre, però ens fou arrabassada. Per uns es diu república catalana, per altres democràcia, per altres socialisme, Europa… Vet aquí el sentiment de pèrdua, de despossessió. Daniele Giglioli diu que la ideologia victimista és avui la primera disfressa de les raons dels forts. “En la víctima se articulan carencia y reividicación, debilidad y pretensión, deseo de tener y deseo de ser” (Giglioli, Crítica de la víctima, Herder). Com a víctimes assolim una identitat: no som el que fem, sinó el que hem sofert, el que podem perdre, allò que ens han arrabassat. Adquirim un lloc al món dins el desori. Per si no fos poca l’ambigüitat en el criteri d’allò que és just o injust –explica Giglioli– qui està amb la víctima no s’equivoca mai. Per això en aquest procés, en aquest judici, tothom va de víctima. La víctima és irresponsable, no respon de res (el mal l’han fet els altres) no té necessitat de justificar-se: és el somni de qualsevol tipus de poder.

El judici ara omnipresent és una fase del procés que a Catalunya ha portat en els darrers anys a expressar la manca d’alternatives. Però el rerefons material del desconcert polític, per situar-lo en un marc referencial ampli, té més a veure amb la guerra tecnològica que vol guanyar la Xina, amb l’expansió demogràfica d’Àfrica, el canvi climàtic, la igualtat d’oportunitats de les dones, la incerta evolució de la indústria de l’automòbil, la recomposició del mapa energètic mundial i el nou proletariat digital, entre altres. El moment és únic i apassionant. Dues revolucions en curs, la digital i l’energètica ens canvien de soca-rel. Els efectes tenen calat. Alliberen monstres mentre el nou món triga a arribar…

I cal construir-lo des de la política, és a dir l’acord, més que no pas fiar-lo a un veredicte que serà irrellevant, que no farà sinó reafirmar cada u en les seves veritats, en lloc de cercar veritats compartides. En la ficció del relat no hi ha judicis ni veredictes que determinin res. Cada u el llegeix a conveniència esquivant la difícil semàntica dels actes i les seves catalogacions (que si hi ha rebel·lió o no) per una més abastable lírica de les sensacions, on com en aquells Doce hombres sin piedad de Reginal Rose, el judici popular vomita prejudicis, estigmes culturals, pors personals, complicitats col·lectives, i ignoràncies pròpies de la condició humana. I res no garanteix tampoc que l’alt tribunal, el consell d’experts, n’estigui exempt. Així és de fràgil la realitat! I així de fràgil la democràcia en absència d’alternatives. Ningú busca la veritat metalògica sinó el vistiplau de la multitud fent ostentació de la debilitat en lloc de la proposta.

Salvador Clarós i Ferret

Barcelona, habitatge i Constitució…

La Constitució espanyola “que nos dimos”, com s’afegeix d’ara per emplenar-la d’una legitimitat de consens que oblida les estructures franquistes de les quals brollava i que van “permetre-la”, té un article 47 que sembla ciència ficció: Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics.

Estic ben cansada de sentir com serveix d’argument a tort i a dret… I és que en qualsevol dels nostres mitjans de comunicació veiem que la Constitució serveix diàriament de justificació de manera escollida i triada: per mantenir l’status quo econòmic, territorial, de privilegis de la Casa Reial o d’alguns aforats… Però hi ha articles que semblen “menys constitucionals”!

Una de les coses que més m’indignen (i en la qual no hauríem de cedir) és que es parli de l’Estat de Dret… Doncs sí, però no només… La Constitució espanyola del 78 diu que Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Així que cada cop que algú ens digui que Espanya és un Estat de Dret, cridem Estat Social i Democràtic de Dret… O en una propera reforma eliminaran aquests dos adjectius fonamentals per a la participació i la igualtat de la ciutadania. I ho tindran fàcil… Ens haurem empassat en dos adjectius la justificació de moltes retallades de drets i llibertats…

Però tornem a l’habitatge… Tenim dret a un habitatge digne i adequat: ¿com pot algú pensar que els pisos rusc amb habitacions tipus càpsula de 2,6 metres quadrats poden oferir-nos l’espai per respirar, per fer-lo nostre, per posar unes fotos, poder acollir algú, simplement per sentir-nos a casa? Incompatible amb fer vida de parella i menys de família, o respectar la intimitat personal i familiar, que és un dret fonamental de l’article 17 CE. I després ens queixarem que la nostra societat envelleix demogràficament… El peix que es mossega la cua…

I el mateix article crea el deure dels poders públics per promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret: la venda d’habitatges socials per a fons voltor de l’ajuntament de Madrid de l’Ana Botella, seria violació d’aquest deure de forma flagrant… ¿Però no ho seria la subhasta de sòl i immobles de la Generalitat procedents d’herències intestades? I tants d’arguments legals oblidant que la Constitució encapçala la jerarquia normativa, també quan juga en contra dels poderosos i protegeix el bé comú. Les iniciatives d’alguns ajuntaments per crear habitatge social troben molts obstacles i recances… Aiii!!!

L’interès general oposat a l’especulació… Però l’especulació s’ha convertit en criteri fins i tot en àmbits cristians. Poder treure el màxim profit (el “Jo no soc tonto” de la publicitat d’una cadena d’electrodomèstics) sembla haver-se convertit en un criteri de discerniment per a molts dels nostres germans i germanes… Apujar els lloguers sense cap consideració amb el fet que sigui la vivenda d’una unitat familiar, dedicar un pis heretat a fer-ne un apartament turístic (amb les consegüents molèsties per al veïnat i traient possibilitats per a gent que es veu expulsada de tants barris…), vendre un edifici heretat al millor postor, sense ni plantejar-nos a què el dedicaran… semblen opcions legítimes i és que som mestres de la justificació.

Estic ben cansada de sentir que el turisme fa que Barcelona augmenti el seu PIB. I és clar! Però la qüestió és el seu repartiment… Els beneficis de la bombolla turística estan recaient en poques mans. Les feines que es creen la majoria de vegades estan generant llocs de treball mal pagats (amb contractes curtíssims, amb mitges jornades que són jornades senceres reals…). La visibilització que estan fent les Kellys és un signe d’esperança: noves formes de sindicalisme que hauran de complementar les tradicionals.
I avui, caminant cap a la plaça de Sant Jaume en plena festa major, feia temps que no veia tants sensellars, alguns molt deteriorats… Quanta expulsió del sistema! En més de 3.000 els calcula la Fundació Arrels… En el Sostre de la Barceloneta dues persones han entrat en els darrers mesos… amb 74 anys! I dormien al carrer! Ja no podem garantir els mínims habitacionals ja ni a la nostra gent gran, als nostres avis i àvies. Lamentable!

I mentrestant alguns sectors van omplint els discursos de la magnífica Barcelona que atrau turisme i inversions d’arreu, però oblidant la ciutat de les persones que havíem sentit que la Ciutat Comtal era… Tant de bo el debat de les properes municipals se centri a recuperar el que estem perdent (no: el que ens estan robant!) per l’especulació, l’afany de lucre, el turisme sense mesura i sense límits…

Deixeu-me acabar amb un moment emocionant d’aquest matí de festa major, just davant de l’entrada del claustre de la catedral. Músics i seguici. Persones amb altres discapacitats desfilaven i feien pilars de dos. Preciós. Ulls radiants, esforç per caminar alhora, el so de timbals i flaviol… Somriures entendrits dels que ho observàvem (gairebé tots turistes)! Aquesta és la Barcelona que m’estimo i la Barcelona que confio que entre tots i totes mantinguem i cuidem! Molta feina per fer! I ja que és la Mercè, que la Mare de Déu alliberadora trenqui les cadenes de l’egoisme, l’individualisme, el lucre i l’especulació i augmentin els espais i els recursos per a tothom, però sobretot per als més febles!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Reconstrucció política, als 10 anys de la caiguda de Lehman Brothers

Passats 10 anys del terratrèmol de Lehman Brothers que va desencadenar una crisi financera global, vivim un procés de reconstrucció política. La sacsejada del sistema financer ha deixat visible anys més tard una fractura entre la política i la ciutadania. El ressentiment cap a les elits governants que s’han desentès de la gent en el repartiment de la riquesa en les quatre dècades de predomini neoliberal ha anat esquerdant la confiança dels ciutadans. La fragilitat manifesta de les estructures de poder dels estats enfront de cataclismes econòmics globals com el de 2008 ha generat dubtes raonables sobre el poder d’aquests. Com diu Josep Ramoneda, els ciutadans poden caure en la indiferència en temps en què tot sembla possible. Però quan la realitat estreny se’n recorden de l’estat. La desconfiança cap a un estat que ha traït els ciutadans cedint sobirania a poders globals que escapen al control és la mar de fons que ara remou i enterboleix el clima social. La tremolor que sentim sota els peus és la inseguretat pública i jurídica, la manca de garanties dels nostres estalvis i patrimonis, la desprotecció social, i la incertesa laboral. D’aquí que trontolli fins i tot la democràcia i plani novament una amenaça d’autoritarisme. Les reaccions socials tendeixen a assenyalar culpables locals de torn, ja siguin polítics, banquers, jutges o dèficits constitucionals, i construeixen relats endèmics de bons i dolents… Però la tectogènesi d’aquest canvi d’estat d’ànim general i els seus efectes escapa de particularismes i de localismes perquè emana directament del magma de la globalització i la innovació tecnològica. És la tectònica d’un canvi d’època que remou essències i veritats. No perquè la globalització i la tecnologia determinin fatalment l’esdevenidor, sinó perquè el futur depèn de les respostes polítiques, sempre derivades dels efectes socials dels canvis.

Lehman Brothers va ser la previsible conseqüència del final de la festassa neoliberal. Pot resultar sorprenent que ningú hagués previst que els excessos del capitalisme neoliberal amb una economia hiperfinanciaritzada i amb un ecosistema reescalfat pel canvi climàtic desembocarien en una crisi econòmica. La complexitat del sistema financer va anar creixent paral·lel a la seva fragilitat, i es va tornar incomprensible tant per a la Reina d’Anglaterra, com per a les flamants escoles de negoci d’on sortia la màgia neoliberal, com també pel llavors ministre Pedro Solbes, per no dir la resta dels humans. Ningú ho va veure venir tot i que des de Nikolai Kondratiev i Joseph Schumpeter fa un segle que els economistes saben que les crisis en el capitalisme són sistèmiques. Responen a cicles o ones llargues que es repeteixen amb una freqüència determinada, seguint un patró de funcionament recurrent que depèn de les lògiques del capital, de la innovació tecnològica i de les reaccions socials. Es repeteix una i una altra vegada, almenys així ha passat des de la primera revolució industrial. Perquè el capitalisme realment existent -explica el professor Ramón Tamames- té molt d’estat: pensions, sanitat, educació pública i protecció social. I els cicles del capitalisme oscil·len entre una fase de clar predomini del mercat en la qual l’estat se sotmet al dictat del capital, i s’inhibeix mentre els especuladors inflen bombolles, i tot acaba com el rosari de l’aurora, fins que després del desastre, l’estat intervé, assumint els riscos que els inversors privats evitaven, regulant de nou els mercats, creant mecanismes redistributius i d’equitat per recuperar el creixement i el benestar. Ara ens trobaríem en aquest moment si no fos que primer s’ha de capgirar l’escena política, passar factura als corruptes i construir un nou pacte social, o allò que l’economista Anton Costas anomena capitalisme civilitzat. Aquesta és la crisi política. Així és el capitalisme!

A 10 anys del crac financer, vivim a Catalunya i a Espanya i més enllà, un procés de reconstrucció política que és un campi qui pugui. Les emocions dominen per sobre de les raons incomprensibles per massa complexes. Les manifestacions dels polítics són màrqueting en un mercat que compra vots a canvi de commovedores promeses de salvació. Molta gent s’enganya, amb aparent innocència, abraçant sortides més plenes de romanticisme i d’utopia que de sentit històric i d’autocrítica. Costa acceptar que s’ha acabat l’encanteri: que les institucions són corruptibles des dels partits polítics, la monarquia, els clubs de futbol, l’Església i ara també la Universitat. Que l’estat no ens pot garantir protecció, i que la democràcia també pot conduir al caos, sinó que els ho preguntin als ciutadans britànics que lidien amb el Brexit, o als americans que temen el proper twit del president Donald Trump. La paraula llibertat significa coses diferents segons qui la pronuncia. La solidaritat amb els nàufrags del Mare Nostrum es converteix a la poca estona en rebuig als manters i als menors sense tutela que ens desborden. Que la por fa dir a la gent “primer nosaltres”. Que la paraula feixisme s’utilitza ara indiscriminadament contra qualsevol enemic. Que l’única cosa que ens unia era una bandera, i ara ja ni això! El que està en crisi és una versió dulcificada del món i de la democràcia que ens havíem fet a mida a manera de justificació.

A la vista de la catàstrofe financera de 2008 i les seves seqüeles, es poden donar explicacions simplistes o involucionistes com l’antieuropeisme que prefereix acusar a la globalització com si fos una ideologia que cal combatre. No és així, la globalització és més aviat una realitat, una mostra més de la complexitat. Tot està cada dia més connectat i tot és interdependent. Fer política avui és gestionar les interdependències renunciant als espais de sobirania propis en favor d’altres espais de sobirania compartida. Això és aplicable tant en l’esfera personal com en la pública. En la globalització, les sobiranies nacionals es dilueixen cada vegada més en àmbits de codecisió i de cogovern per decidir, per exemple, com fer la transició del model energètic per posar fi a la era del petroli i al canvi climàtic, o com implementar un impost a les transaccions financeres que eviti una nova crisi que ja despunta a l’horitzó. Tot i la confusió regnant, perquè la indignació que emana de les places i assemblees populars després de la desfeta encara ens ronda, l’únic camí que mena cap al futur és aquell que contempli un pacte fruit del diàleg i l’acord. L’alternativa, que no ho és, és el provincianisme al qual semblen abocats els brexistes, els trumpistes i tots aquells que s’entreguen als populismes, als fronterismes i als nacionalismes identitaris, oblidant que en realitat tots som u.

Salva Clarós

Crisi política

Quan estudiava batxillerat va irrompre en el mercat una gran innovació, les primeres calculadores i rellotges digitals de la marca Casio, el fundador de la qual Kazuo Kashio va morir fa algunes setmanes. Era l’inici de l’era digital. Uns anys després, el Compact Disc arraconava els memorables LP amb els quals havia escoltat les cançons de Lluís Llach, Víctor Jara, John Lennon, que parlaven d’amor i d’utopia. Ara ja quasi tot és digital. Els més joves no conceben el món sense Internet. El canvi tecnològic no és anecdòtic ni un fet sobrevingut. Les innovacions són el catalitzador de canvis socials profunds. A mitjans dels anys 90, una empresa catalana instal·lava el primer aerogenerador a l’Empordà, i llavors pocs pensaven que l’energia eòlica substituiria les tèrmiques de carbó i les centrals nuclears, i encara menys que aquesta energia renovable posaria en peu de guerra el totpoderós lobby de les Elèctriques. Kodak, Casio, IBM, Ford i altres empreses llavors líders industrials ja no figuren avui entre les primeres sinó que o s’estan reconvertint o han desaparegut, perquè qui lidera ara, almenys en aparença, és Amazon, Google, Facebook, Inditex… L’era digital ha transformat la indústria, ha canviat l’estil de vida de la gent, els negocis i les ciutats. I ho fa a través de decisions polítiques.

Invito el lector a interpretar l’actual canvi d’escenari polític, el darrer més significatiu és el relleu del Partit Popular en el govern d’Espanya pel PSOE de Pedro Sánchez, no com un fet conjuntural sinó dins d’una lògica estructural de dinàmica pendular del capitalisme industrial. Per bé que els accidents històrics, les conjuntures locals i altres fets atzarosos sobremodulin la història, aquesta respon a cicles amb comportaments recurrents. M’explico: la història ensenya que després d’una crisi econòmica succeeix una crisi política. La crisi econòmica va ser el colofó i també conseqüència d’unes decisions polítiques gregàries dels poders financers que, davant l’efervescència d’unes innovacions encara immadures, guiaren cap a un procés de globalització de l’economia trepitjant les velles estructures industrials i els poders estatals del segle XX. Aquest període, anomenat neoliberal, que des de meitat dels anys 70 va transitar de l’economia industrial cap a l’economia borsària o de “paper” atacant les polítiques de benestar social, ha fet el món més desigual i més inestable. I en darrer terme ha provocat, amb l’esclat de les bombolles especulatives, la gran crisi econòmica. La crisi política és la inevitable conseqüència del trasllat del malestar i la indignació dels ciutadans, des dels seus primerencs esclats a les places, a la organització i a l’acció parlamentària.

La globalització és vista com enemiga impersonal que fa renéixer populismes de tot ordre i color polític: respostes simples i unívoques a realitats complexes i diverses, acompanyades amb trompeteria messiànica, i és que bona part de la humanitat demana avui salvació, i en la majoria de casos es conforma amb no anar a pitjor. Això explica les crides des de la dreta al replegament, tancament de fronteres i reafirmació nacionalista. És el populisme de Trump, però també l’antieuropeisme del Brexit i dels nacionalismes racistes europeus. L’esquerra pugna per una utopia disponible. També hi ha antieuropeisme i crides a la desobediència com l’impagament del deute. La confrontació pot ser convulsa amb anades i vingudes, però la lògica sistèmica porta a fer que les classes no rendistes (abans se’n deia classes treballadores o directament la classe obrera) recuperin el poder democràtic per fundar un “nou pacte social” a través del qual es torni a la regulació dels mercats, especialment el laboral, es posi fi a la corrupció, s’articulin nous mecanismes distributius de la riquesa i es generi prou confiança perquè el capital financer torni a crear ocupació. No cal dir que el grau d’incertesa sobre tot això és ara immens a tenor de la gravetat del repte energètic, climàtic, del treball… i a una altre repte no menor que és l’articulació supraestatal de les interdependències mútues que imposa la globalització. Vet aquí la nova utopia del segle XXI.

Salva Clarós

Una anàlisi política del procés

Dic ja d’entrada que no sóc partidari de la independència. I que el procés de la DUI em sembla un gravíssim error. La crisi independentista a Catalunya, que ara mateix té un desenllaç imprevisible i uns efectes socials i econòmics no menors, és reflex d’una crisi superior d’abast global. La meva reflexió, aquí sintetitzada fins a l’extrem, apunta a comprendre el clima social i cultural en el qual es dirimeixen les tensions pròpies d’un final de cicle en què afloren pors, incomprensió, incertesa… en una època, la quarta revolució industrial, que ho està canviant tot. Situo doncs la interpretació d’aquesta crisi, no en les vicissituds dels darrers 300 anys de la nació catalana, sinó en la transició postfordista iniciada cap els anys 70 i la irrupció del neoliberalisme que trenca el contracte social que havia generat estabilitat i progrés després de la profundíssima crisi dels anys 30 i les guerres a Europa. És en aquesta mar de fons que a la Catalunya actual unes determinades elits instrumentalitzarien l’anomenat “procés” amb la fi de continuar governant i mantenint la influència que han exercit des de la transició i abans.

Els nacionalismes s’envigoreixen en l’esmentat clima neoliberal no només a Catalunya sinó a Europa. La història ensenya que la definició territorial està permanentment en qüestió. Només és estable quan fruit d’un acord (a Catalunya la constitució del 78) prossegueix un període de progrés social. La revifalla del sobiranisme en els darrers anys, arrelaria en un creixent sentiment d’hostilitat cap a Espanya, especialment cap al govern del PP. I en la pretensió de recuperar al petit territori un poder de decisió que ha sigut transferit a instàncies més globals i sovint menys democràtiques com la UE o bé als poders a l’ombra del capital financer internacional. Diguem que aquest seria el relat del malestar. A Europa hi ha qui vol tancar fronteres a la immigració. Hi ha qui vol decidir més localment la gestió dels recursos ara més escassos i també la fiscalitat. Hi ha qui vol més competències per al control d’infraestructures i mercats, etc. Així s’expressen sobiranismes diversos abonats per forces polítiques que van des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Aquest és un debat actual a moltes regions d’Europa perquè hi ha una disputa entre diferents nivells de decisió en unes estructures socials i econòmiques cada cop més interdependents.

El profund canvi civilitzatori que viu el món té dues causes principals, una és el problema i l’altra la solució: d’una banda l’escassesa de recursos i matèries primeres, i el deteriorament mediambiental. Aquesta és una causa de fons que té derivades diverses de l’ensorrament del sistema industrial que ha vertebrat les societats occidentals des de mitjans del segle passat. I la causa de trencament dels equilibris sorgits llavors: la guerra freda; el keynesianisme o repotenciació del paper de l’Estat en la redistribució de la riquesa; la descolonització o, més ben dit, la neocolonització dels països subdesenvolupats com a font de recursos per a la indústria. Un ordre mundial capitalista en el qual els països d’Occident han gaudit d’un estatus de benestar a costa de la desigualtat i la pobresa de l’anomenat tercer món. I d’una petjada ecològica que avui és la primera amenaça global del planeta. El trencament d’aquests equilibris cap a la dècada dels anys 70 fa entrar en crisi el sistema industrial insostenible econòmicament i ambientalment, i el capitalisme es rearma des del neoliberalisme iniciat per Reagan i Thatcher, que és un intent de sostenir allò que no se sosté ni físicament ni socialment. I així, fins a la gran crisi i recessió de 2008. L’altra causa és el canvi tecnològic (la digitalització) que es mostra com a solució per reinventar el sistema industrial canviant el model productiu per una economia circular, el model energètic per l’energia renovable, i un estil de vida no consumista (sense creixement?). La solució no és la tecnologia sinó les decisions polítiques que impulsin aquests canvis gràcies al factor tecnològic. Canvis que, per altra banda, creen nous reptes i interrogants com per exemple el futur del treball i la distribució de les rendes.

El que estem vivint ara Catalunya, Europa i al món és la pressió per recuperar el poder democràtic que es troba fora del control de la ciutadania per instaurar un nou ordre que a partir de l’impuls del nou cicle econòmic rellanci una etapa de progrés sostenible. A partir de la crisi del deute apareix una disputa per les rendes ja no entre el primer i el tercer món sinó en el si de les societats occidentals tensionades per la pèrdua de benestar de les classes mitjanes, l’amenaça d’un atur estructural a la vista dels impactes de l’automatització d’aquest canvi tecnològic, l’aparició de treballadors pobres, els moviments migratoris, etc. Només amb un canvi polític que desallotgi del poder els corruptes, retorni a les regulacions dels mercats i de les relacions laborals i estableixi un marc institucional que afavoreixi l’economia real per sobre de la financera es podrà revertir la situació caòtica que ha menat a la crisi.

El malestar s’expressa de formes diverses. I a Catalunya l’independentisme ha canalitzat, en un moment donat, l’emprenyament i alhora l’esperança en un canvi. L’artefacte que ho ha motivat és un procés que ha alimentat en bucle l’hostilitat per la desafecció creixent cap a una determinada i concreta Espanya que no entén la nostra catalanitat, l’esgotament del projecte autonomista de la constitució de 1978, i la resistència d’una part de l’espanyolisme a avançar en el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. La transformació del domini de la proposta política en l’eix del conflicte de classe vs. capital, cap al domini del sentiment de pertinença en l’eix del conflicte sobiranisme vs. constitucionalisme provoca una profunda divisió que bloqueja a Catalunya un avanç emancipador en la línia explicada de recomposició política.

Salvador Clarós