Negacionistes

És inevitable avui parlar de Donald Trump, el nou president que han votat els americans, perquè a més de ser un personatge controvertit, diria que esperpèntic, indiscutiblement representa un sentiment i una actitud que celebren molts ciutadans dels EUA i d’altres llocs del món.

L’actitud desvergonyida i desafiant de Trump nega tot un conjunt de veritats incòmodes del nostre temps. Els negacionistes planten cara a la crisi sistèmica que demana canviar-ho tot, simplement ignorant-la. És una actitud refugi conseqüència de la por de perdre benestar, qualitat de vida, sobirania, llibertat… i tantes altres coses que en la cultura occidental donem per fets irreversibles. Fora de la bombolla del “benestar” el món és fred, gèlid, inhòspit, perillós… Per això ells no voldrien travessar la porta que condueix a la inseguretat i prefereixen repetir-se a si mateixos com un mantra que cal aferrar-se al passat i qualificar de bestieses tots aquests discursos apocalíptics del canvi climàtic, el final del petroli o de l’era de l’automòbil, la globalització i no sé què més… El somni americà és un mite decimonònic heretat de l’època en què els Estats Units estaven per construir.

Avui el món ha entrat en una altra era més desconstructiva, no només a Amèrica, també a Europa i a Espanya. Bufen vents de nacionalisme i antiglobalització arreu. La globalització no és una ideologia, és un fet, encara que el terme s’utilitza en sentits diversos i ambigus. El món porta una pila d’anys globalitzant-se perquè tot és cada dia més interdependent, però no per gestionar les interdependències les negarem, oi? Doncs només cal mirar el Regne Unit i el seu brèxit. Mentre s’esmicola el projecte europeu, i ja fa temps que es va enterrar el somni americà, a Catalunya hi ha neosomiadors. Ja veurem! Jo diria que aquí són pocs els que entenen que cal canviar-ho tot. La crisi en què ens hem instal·lat és la resposta del sistema quan falla la governança. Vull dir que negar les veritats és la cosa més idiota que es pot fer.

Salvador Clarós

Lluitar contra la pobresa: més enllà de donar coses

2-pobresaLa pobresa econòmica viscuda un dia rere l’altre té uns efectes corrosius sobre les persones, que van molt més enllà de la necessitats bàsiques, d’alimentació i d’habitatge. La precarietat sostinguda i cronificada pot ser un abocador cap a la marginació. Pot ser causa de manca de confiança en un mateix, de no sentir-se reconegut pels altres, de conflictivitat amb l’entorn, estrès continuat, dependència de tercers, fracàs escolar, inexperiència laboral, perdre l’esperança… Per no parlar del que viuen les persones sense papers, permanentment amb l’amenaça d’anar a petar al CIE o de ser retornades al seu país. Molts immigrants viuen separats permanentment de la gent que estimen, o en condicions de treball que els fan sentir humiliats, poc reconeguts, o com una peça d’un engranatge sense identitat pròpia. La gent necessitem estimar i ser estimats, i gaudir de la vida.

Relacions entre persones

D’aquí es desprèn que la forma com nosaltres ens relacionem amb aquestes persones és molt important, si volem incidir en alguna cosa més que en la qualitat de la seva alimentació. ¿Com són les nostres ajudes i quines conseqüències tenen per a les famílies que ajudem? ¿Acollim o senzillament controlem? ¿Fem la gent depenent de nosaltres o promovem la seva autonomia? ¿Què fem perquè la gent se senti valorada i acompanyada, sigui lliure, creativa, tingui la formació que necessita, treballi en millors condicions, se senti útil?

Incidir en les causes dels problemes: fer política

No ens en sortirem si, a més a més d’ajudar la gent, no anem al fons de la qüestió. ¿Com podem fer perquè la feina es distribueixi millor, perquè les persones immigrants obtinguin permisos de treball, perquè les escoles públiques tinguin els mitjans que necessiten, perquè les condicions de treball siguin dignes per a tothom, perquè l’atenció sanitària sigui de qualitat, perquè les nostres entitats siguin més inclusives del que són; perquè el dret constitucional a l’habitatge i al treball siguin una realitat? Grans objectius, que semblen ben difícils d’obtenir i que passen ineludiblement per la política, a la qual sembla que molta gent ha renunciat. Cal recordar, a més, els èxits de la PAH, un dels quals –i no el menor– és el de retornar la dignitat a les persones que són llançades de casa seva, al marge que la reivindicació concreta s’hagi assolit o no. I ho fan implicant-les en la lluita.

Ajudar amb el cap i el cor

De vegades penso que ens convindria distingir entre les necessitats objectives de les persones i l’ansietat que ens crea a nosaltres el patiment de l’altre. Una ansietat que ens fa donar respostes que satisfan la inquietud de sentir-nos solidaris, però que no són sempre les que farien falta.

Està bé que la pobresa ens toqui el cor, però també ens hauria de tocar el cap. Per posar en el centre de la nostra ajuda la necessitat de l’altre i del seu entorn i per pensar en termes d’eficàcia i d’eficiència. La logística en alguns ajuts no és un tema menor. Els problemes no se solen resoldre per donar només allò que ens sobra ni per donar la resposta de la immediatesa. No podem eludir el nostre compromís econòmic, d’esforç i de temps que es requereixi.

Reflexionar sobre la pobresa

La gent que fa un treball de trinxera amb les persones que pateixen la pobresa i la marginació es troba sovint amb situacions que descol·loquen: el patiment de la gent, la impotència de no poder resoldre qüestions, sinó molt sovint només escoltar i acompanyar; el mal humor de la gent (que sigui pobra no la fa especialment amable, per més que de vegades nosaltres ens afigurem els pobres com una corrua de gent agraïda per la nostra dedicació). Davant d’aquestes situacions, tant professionals com voluntaris correm el risc d’endurir-nos, de blindar-nos, de jutjar els altres, o de lligar-nos emocionalment a algunes persones. Hi ha dues coses que potser ens ajudarien a evitar-ho.

  • Compartir aquesta realitat que veiem amb l’Evangeli a la mà. Educar-nos la fe i la mirada i trobar la manera de fer arribar allò que vivim a la nostra comunitat. O senzillament reflexionar-hi en grup, si no som cristians.
  • Formular positivament, en propostes assumibles per les administracions públiques, les necessitats que detectem. Ens queixem i rondinem, però ens costa molt més contribuir a la millora.

Mercè Solé

Classes socials i comportament polític a Catalunya (1)

1. Canvis a l’interior de les classes socials
Si partim d’una estructura de classes i capes socials, en contínua transformació i dinàmica, i amb més alteracions quan esdevenen crisis socials, podem detectar canvis en  les diferents classes socials, en la consciència de classe i organització de classe, i en la consciència en l’àmbit nacional.

Taula2. Aparició de noves classes o capes socials
Sobretot en aquests darrers anys apareixen dues capes socials:

  • Unes noves capes mitjanes especialment vinculades a les noves tecnologies: tècnics, professionals i empleats de les empreses tecnològiques, dels mitjans audiovisuals, de les xarxes socials…
  • El que s’ha anomenat “precariat”: obrers i empleats de la indústria, de la construcció, dels serveis, que com a resultat d’uns contractes temporals, de sous baixos, d’una precarietat laboral quasi crònica, de treballar en l’economia submergida, estan a punt d’entrar en el quart món, o hi entren i surten temporalment.

Amb els canvis econòmics, tecnològics, laborals, energètics, ecològics i socials i generacionals poden sorgir noves capes socials.

3. Alteracions en les aliances entre classes i capes socials

  • L’aliança entre la part de la classe dominant catalana amb interessos comuns amb la classe dominant espanyola i l’empresariat de la petita i mitjana empresa s’ha trencat.
  • Si en els anys seixanta i setanta del segle passat es podria parlar d’una certa aliança o confluència d’objectiusclasses-socials comuns entre la classe obrera industrial tradicional, els empleats i fins i tot amb els tècnics, avui dia més aviat observem una fragmentació de les capes populars i obreres. S’ha posat en qüestió el concepte de classe obrera. A causa de l’individualisme ultra-modern, de la societat de consum (que distribueix les identitats més pel què i com es consumeix, que no pas pel treball, que és molt més inestable), de les crisis socioeconòmiques, del tancament d’empreses, dels acomiadaments, del creixement del treball temporal, de l’atur, de l’economia submergida, de les reformes laborals, de la inseguretat generalitzada, les capes treballadores s’han immergit en una profunda heterogeneïtat i diversitat difícil de cohesionar. Els processos de consciència de classe es fan cada cop més difícils. Apareixen més aviat consciències socials davant la gran desigualtat entre “els més rics” i els “més pobres”.
  • La  mobilitat social de part de les capes treballadores vers el que s’anomena ambiguament “capes mitjanes”, s’ha aturat força, producte de les crisis.
  • Força sectors de les anomenades capes mitjanes han disminuït la seva capacitat d’adquisició, de consum, i la seva qualitat de vida.

Quim Cervera

Segona part

La Renda Bàsica: una proposta racional per al segle XXI

La renda bàsica consisteix en una assignació monetària incondicional a tota la població només pel fet d’existir. Com el sufragi universal allà on s’ha pogut aconseguir. No cal demostrar una condició.

renda-basicaLa renda bàsica era fins fa poc una proposta molt desconeguda. Actualment es parla i es debat molt sobre ella en diferents fòrums. I desperta passions. De vegades es discuteix sobre la renda bàsica amb molta racionalitat i amb ànim d’entendre les raons de la persona que no opina igual, i en altres ocasions es debat de forma demagògica i sense la menor intenció d’analitzar els arguments contraris.

Les crítiques més freqüents que han estat abocades contra la renda bàsica són: a) és injusta que la rebin els rics, i és millor centrar-se en els subsidis dedicats a combatre la pobresa; b) mantindríem a dropos (o la gent no voldria treballar, o augmentaria el parasitisme, o qualsevol altra variant del mateix estil); c) no es pot finançar.

No puc dedicar aquí una revisió detallada de cadascuna d’aquestes crítiques. A www.redrentabasica.org i www.sinpermiso.info es pot trobar molt material sobre el tema. Sí que em referiré breument aquí a uns pocs aspectes relacionats amb les crítiques apuntades.

La renda bàsica és una proposta contra la pobresa, però va més enllà d’aquest objectiu. Potser pot resultar paradoxal, que sent més que una mesura contra la pobresa és una proposta que resulta més efectiva en la lluita contra la pobresa que els subsidis condicionats dirigits a combatre-la (suposadament) de forma directa. Aquests han demostrat, entre altres coses, la seva insuficiència allà on han estat practicats. I si he afirmat que la renda bàsica és més que una mesura contra la pobresa, què és aquest “més”?

En poques paraules: aquest més es refereix al fet que augmentaria la llibertat de la gran majoria de la població no estrictament rica. Augmentaria el poder de negociació dels treballadors i augmentaria la llibertat de moltes dones que depenen materialment dels seus marits o amants. A més, dotaria dels mitjans d’existència material a la gran part de la població que avui no els té. Perquè qui no té l’existència material garantida no és lliure. Un pobre no és ni pot ser lliure. Garantir l’existència material a tota la població converteix la proposta de la renda bàsica en difícilment tolerable per als que avui governen la UE. La llibertat de tota la població possibilitada pel fet de tenir l’existència material garantida no és una cosa que mai hagi entusiasmat a buròcrates, poderosos, dirigents corruptes i partidaris que governin les camarilles lligades als interessos oligopolístics. Ni a molts acadèmics que adornen amb entrellats més o menys enginyosos el que és purament i simple defensa d’interessos minoritaris. Ni molts perits en legitimació que no “veuen” la veritat perquè, com va deixar escrit Upton Sinclair, és molt difícil que algú vegi la veritat quan es cobra per no veure-la.

Quan les desigualtats estan creixent, quan 20 persones del Regne d’Espanya tenen una riquesa equivalent a la que disposen 15 milions de persones del mateix Estat… la renda bàsica no sembla una mesura desenfocada. Menys encara radical. Qui així qualifica la proposta de la renda bàsica, ha de tenir una idea de la radicalitat realment curiosa. Que una proposta que permet que tota la població surti de la pobresa mitjançant una redistribució de la renda i la riquesa sigui qualificada de radical, és grotesc. Més aviat, la renda bàsica és de tot punt racional, o és més racional que la riquesa estigui cada vegada més desigualment repartida? Costa de creure.

A la defensa dels interessos dels més rics se la sol vestir amb vestidures de pretextos tècnics, a la defensa dels interessos de la majoria de la població s’acostuma a qualificar-la de “radical”, “populista”, “utòpica”, “irrealista“, “demagògica”… o qualsevol poc amistosa paraula del mateix tenor.

La renda bàsica és una proposta de política econòmica, no és “una” política econòmica. Una política econòmica és un conjunt de moltes mesures i la renda bàsica només en seria una, per a mi de les més importants, d’aquesta política econòmica que apostaria per la immensa majoria de la població no rica, justament el contrari del que està fent l’actual UE.

Daniel Raventós
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB

Capitalisme?

Ningú no pot negar que ens trobem davant de canvis i expectatives transcendentals. Probablement, l’acceleració que experimenten els esdeveniments fa que se succeeixin canvis a gran velocitat, fet que permet que una mateixa generació hagi pogut viure moments ben diferents. Això m’anima a pensar en veu alta sobre el futur.

La història de la humanitat sobre aquest planeta ve impulsada per dues forces motrius implacables: el creixement de la població i, amb ell, el creixement de la complexitat. I la globalització, és a dir, la tendència a unir i unificar el món. El capitalisme, fill de la modernitat com a nou sistema de valors en un món globalitzat després de les conquestes transoceàniques dels segles XV i XVI, neix per la necessitat de conquerir més territoris, que era sinònim en la època preindustrial de més riquesa i més capacitat de creixement. I es desenvolupa plenament els segles XIX i XX amb la industrialització, a través de l’explotació dels recursos de matèries primeres, i l’explotació de la mà d’obra des de l’esclavitud fins al treball assalariat.

El capitalisme és un sistema basat en el mercat. Que necessita créixer contínuament incentivant el consum i l’endeutament en un bucle que es realimenta a si mateix. Tot sistema realimentat tendeix al col·lapse. Tradicionalment el capitalisme ha superat els seus col·lapses o crisis mitjançant la conquesta violenta de nous territoris o bé l’espoli de nous recursos, cosa que perdura sota la subtil amenaça militar d’alguns estats. El capitalisme industrial s’alimenta de l’augment constant de la productivitat del treball, del capital, o de la tecnologia, educació, infraestructures, etc. En la socialdemocràcia, l’Estat intervé regulant els mecanismes del mercat per a retardar el col·lapse i recuperar les situacions de recessió. D’altra banda, el capitalisme tendeix a la concentració i acumulació de la riquesa  amb un repartiment desigual  en funció del territori, la classe social i el gènere. Una obvietat!

Aquest sistema ha perviscut fins l’actualitat perquè ha trobat les condicions planetàries idònies per subsistir més o menys convulsament. No jutjaré aquí les bondats i els maleficis d’aquesta forma d’organització social. Això no vol dir que jo personalment no tingui una opinió sobre el sistema capitalista sinó que, independentment d’ella,  pretenc entendre com el capitalisme ha nascut i s’ha adaptat a les condicions d’abundància de recursos, a les formes de govern, fins i tot la democràcia, i a la permissivitat moral de la cultura europea cristiana que va renunciar a reprovar la usura.

En l’estadi actual, el sistema s’enfronta a reptes majúsculs com l’escassedat de recursos, sobretot energètics, però també de tota mena. El canvi climàtic i la petjada ecològica, amb unes societats com per exemple la xinesa que incrementa ara notablement els seus nivells de consum. És a dir, es globalitza el consum. I la dificultat (impossibilitat?) de repartir les rendes a través del treball, com demostren els índexs de desocupació estructural del sistema, sota l’influx de la tecnificació, d’una banda, i la concentració de població a les metròpolis a tot el món. Ja no és possible continuar creixent, i tampoc és possible mantenir la pau social en una governança democràtica o pseudodemocràtica on els moviments populars, sindicals, ecologistes, feministes, etc. reclamen justícia i equitat.  Les forces implacables del creixement i la globalització han portat les tensions al límit, enfrontant el sistema a les seves contradiccions.

La socialdemocràcia representa, de fet, un cert estadi de transició cap a una nova forma d’organització social. La regulació de drets laborals, de drets ambientals, de drets dels refugiats o immigrants, les polítiques d’igualtat i discriminació positiva, el salari ciutadà o la renda garantida, etc., etc., són una esmena al sistema capitalista. Per a alguns, són una píndola per apaivagar els estralls i la perversitat capitalista. Sigui com sigui, el sistema evoluciona i ho continuarà fent. Hi ha una expectativa de canvi en el sistema, no perquè algú s’hagi proposat derrotar-lo sinó perquè les condicions materials i immaterials de la vida en el planeta ja no el fan viable.

Salva Clarós

Recessió econòmica i canvi de signe polític

“Un tsunami escombra el sud d’Europa…” així s’expressaria Marx a la vista dels darrers resultats electorals, 168 anys després del manifest del Partit Comunista. Sembla que ens adrecem a un canvi. L’aparició de nous actors, desafiant la governabilitat, està agitant l’atmosfera social i política del Continent. L’esglai s’estén més enllà de la ribera mediterrània, presagiant un canvi de signe polític que va començar amb la Síriza grega i avança pels països del sud amb gran inquietud dels defensors de l’ordre neoliberal. Els vents de canvi bufen passada la turbulència d’una profunda recessió mai vista per les generacions actuals. Les injustes polítiques d’austeritat no són la causa del mal però sí que expliquen la resposta de les urnes. La malaltia s’havia anat incubant durant llargs decennis de primavera expansionista, quan la bonança que arribava a àmplies classes mitjanes silenciava el clam dels desiguals i donava per bona la barbàrie de l’explotació desbocada dels recursos naturals, la insensatesa del consum sense límits, l’acumulació com a llei de vida.

El neoliberalisme, que s’havia anat instal·lant a Europa des dels anys 70 del segle passat, va arrelar amb força a l’espanya d’Aznar i, fins i tot abans, a la Catalunya de Jordi Pujol. Van ser anys de bombolles immobiliàries, financeres, energètiques… anys de malbaratament i de negEurope-old-mapacionisme del canvi climàtic. Anys d’abstencionisme i de majories absolutes. Anys de llençar la casa per la finestra i de desgovern. La ideologia neoliberal va començar a desregular, a deixar camp lliure als capitals financers, permetent l’especulació i l’evasió fiscal. Es van privatitzar serveis bàsics amb el pretext de fer-los més eficients i barats. Es van construir infraestructures innecessàries a benefici de comissionistes. Es va permetre a les elèctriques amassar autèntiques fortunes a compte d’un deute de tarifa que paguen els ciutadans. Es van suprimir controls i autoritzacions de supervisió amb el pretext de simplificar i alleugerir la burocràcia estatal. El Banc d’Espanya va deixar d’exercir un control del sistema bancari, propiciant endeutaments irresponsables. Els ciutadans es van endeutar fins a les celles amb crèdits hipotecaris. Els governs no van planificar, ni a Espanya ni a Catalunya, un futur industrial capaç d’assegurar l’ocupació, donant per bona la deslocalització d’empreses industrials. La pèrdua de valor afegit brut industrial es compensava eventualment amb economia financera i sobreproducció immobiliària. Tot, fins que el 2008 la banca Lehman Brothers va tombar la lletera, vessant per terra els somnis neoliberals. El compte de resultats d’aquella economia “de casino” fruit d’un afebliment ètic i desistiment de responsabilitats de l’estat, està a la vista: desregulació, privatització, enriquiment especulatiu i corrupció, alhora que s’ha anat ampliant la fractura social.

Mentre Mariano Rajoy encara creia que el seu èxit es devia a haver eliminat regles restrictives i a la seva perspicàcia, es començava a articular una resposta social contra l’alt preu pagat per la fallida dels bancs i dels capitals amassats en quatre dies que el govern va decidir rescatar a compte de retallades de drets socials i desnonaments a les classes més empobrides. L’enorme endeutament i la dura realitat de devastació econòmica i social, que perdura més enllà de la recessió, ha originat un canvi de direcció del pèndol polític que es decanta ara cap a l’esquerra. La ràbia dels que han pagat el pitjor preu de la crisi: els aturats, empobrits, desnonats, desclassats, els exclosos… exerceix la pressió política necessària per retornar a un marc regulatori que situï l’economia real per sobre de l’especulativa i eviti novament el caos financer. És hora del retorn a unes polítiques de més justícia social, de fiscalitat equitativa, de regulació dels capitals i dels mercats. Aquesta llei del pèndol, que es ve verificant històricament, és la que després de la llarga crisi dels anys 30 va portar unes polítiques keynesianes socialdemòcrates. El retorn a les polítiques socials i de progrés forma part de la lògica sistèmica dels cicles del capitalisme.

Es poden fer altres anàlisis més conjunturals de la situació política, i predir altres escenaris possibles però, en la meva opinió, aquest és el que té una major inèrcia històrica i més probabilitat de succeir, donat el lligam sistèmic entre política i economia. Pot semblar llunyà però Europa es renovarà políticament en els propers decennis per l’esquerra. De fet ja ha començat.

Salvador Clarós