El futur dels capellans

Cada cop hi ha menys capellans, i cada cop són més grans. Això fa que els capellans mateixos estiguin cada cop més inhumanament estressats, i això ho pateixen les nostres comunitats cristianes, organitzades des de fa segles entorn d’un clergat que té la responsabilitat última de tot, i que només pot ser escollit d’entre una part molt petita dels creients: els capellans, els preveres, només poden ser homes i cèlibes.

Davant l’evident manca d’efectius, a diversos llocs s’ha intentat la solució d’“importar” preveres d’altres països, però aquesta suposada solució acostuma a crear més problemes que els que pugui resoldre. I mentrestant, en l’Església catòlica, que tan vivament proclama que la celebració de l’Eucaristia dominical és el punt de referència bàsic de la vida cristiana, cada cop hi ha més comunitats que no la poden celebrar per manca d’un prevere que la presideixi.

I la solució seria ben senzilla. Es tractaria simplement que a cada lloc s’ordenin els preveres que facin falta, siguin homes o dones, casats o solters, que puguin servir aquella comunitat i que alhora mantinguin les seves professions o tasques civils o, si cal, siguin alliberats per a la tasca comunitària. I això no caldria que fos per tota la vida: sense trencar cap dogma, aquests i aquestes preveres podrien exercir per un temps, i, si després convingués que ho deixessin, no deixarien de ser preveres, sinó que, simplement, no exercirien. I això no treuria, d’altra banda, que es pogués comptar també amb preveres cèlibes que volguessin tenir una dedicació plena i total a l’Església. Aquest sistema de funcionament, d’altra banda, sens dubte que facilitaria un més gran repartiment de responsabilitats entre tota la comunitat.

No és gens raonable que les lleis de l’Església siguin un tan greu destorb per a la vida eclesial com ho són ara. I potser ja seria hora de reconèixer-ho.

Posar en valor la prevenció

Diuen que el valor d’una societat es mesura en la forma com tracta les persones més vulnerables. Doncs ja es veu que la nostra crea moltes vulnerabilitats. Algunes no són pas noves i potser ens han romàs invisibles o senzillament hi som poc sensibles: són les causades pels efectes perversos d’una forma de vida consumista i poc respectuosa amb els pobles i amb la natura. Els qui les pateixen són lluny… fins que no poden continuar vivint en aquestes condicions i arriben a les nostres fronteres.

Les altres, en un estat del benestar poc consolidat i una crisi econòmica que ha recaigut en les rendes més baixes, van eixamplant la desigualtat social de forma alarmant. Algunes d’aquestes vulnerabilitats són evidents i immediates com la precarietat laboral o la pèrdua de l’habitatge. A la pèrdua de poder adquisitiu, de feina o la incapacitat de mantenir el lloguer o la hipoteca, s’hi suma l’efecte de les retallades, que sol tenir conseqüències a llarg termini.

La duresa de les condicions de vida de molts dels nostres veïns i veïnes ha reclamat mesures imprescindibles i costoses per donar resposta a necessitats peremptòries. Al costat d’aquesta atenció a persones i famílies, però, caldria adoptar mesures preventives. El problema de la prevenció, però, és que és cara i que els seus efectes són difícils de mesurar. Però faríem bé de preguntar-nos: ¿Quina pensió cobraran les persones que no han pogut cotitzar per viure en situació constant d’atur o en l’economia submergida? ¿Quin tractament farà falta als infants que ara necessitarien un servei d’educació precoç i no el poden rebre per les retallades? ¿Quins efectes té l’augment de la ratio a classe a les escoles? ¿Quines fractures socials estem creant amb el rebuig als immigrants i als refugiats?

Preguntes incòmodes, però necessàries.

Agulla, número 100

Fa goig, poder-ho dir: L’Agulla ha arribat al número 100. Primer en paper, i ara en format digital. Però en tot cas, amb les mateixes ganes que al començament: ser, sobretot, un espai de comunicació, en el qual, des d’una perspectiva bàsica de gent cristiana i gent d’esquerres, però sense tancar-nos en cap dels dos qualificatius, poguéssim ajudar a crear i compartir pensament i experiència en aquest món nostre en què, sens dubte, aquesta és una de les tasques que més ens poden ajudar a avançar en aquells valors profunds que portem dintre l’ànima i que compartim amb tants altres homes i dones.

Estaria bé, aturar-nos a pensar com estaven el món i l’Església aquell octubre de 1996 en què vam treure el primer número de la revista, i veure com està ara, vint anys després. En aquest editorial no ho farem, però en tot cas sí que podem dir que, al llarg de tot aquest temps, tant els membres de la redacció, com els que hi heu anat escrivint, com també, de ben segur, els lectors, hem anat compartint, des de diverses perspectives i amb diversos accents i mirades, una mateixa il·lusió: un món d’homes i dones iguals, fraternals, lliures i feliços, i una Església capaç de viure cada cop més el goig de l’Esperit i l’amorosa força transformadora de Jesús i el seu Evangeli.

I per aquest camí continuarem. Felicitem-nos-en, doncs, i refermem-nos en els nostres anhels, les nostres tasques, les nostres esperances. I no deixem de mirar endavant.

Nadal versus Trump

En l’editorial del darrer número de L’Agulla parlàvem de l’esperança d’un canvi per l’esgotament del model actual i l’imparable sorgiment de nous projectes i propostes. Ho continuem afirmant, certament, però ara ressaltant més del que ho fèiem el mes passat que aquests canvis han de passar per fases que poden arribar a ser tràgiques. Molta gent està dient, a tot arreu, que les coses no funcionen i que vol solucions fàcils i ràpides. Les solucions fàcils i ràpides, evidentment, no existeixen. Però molta gent pensa que sí, i opten per creure’s el que diuen alguns demagogs poderosos, com és el cas de Donald Trump.

D’ell en podem esperar que es tensin més les relacions internacionals, que la venda i el tràfic d’armes a l’interior dels Estats Units i arreu del món no tingui aturador, que es desmunti encara més el que queda de l’estat del benestar, que la preocupació ecològica desaparegui de l’agenda, que es potenciï la xenofòbia i de retruc el terrorisme, que la ideologia que considera els sentiments de solidaritat i de generositat com una ximpleria pròpia de gent feble i poqueta cosa s’imposi cada cop més.

Davant d’això, el Nadal d’aquest any haurà de ser una reafirmació dels valors més clarament contraris als que Trump significa i encarna. El Déu que comparteix la condició humana, i la condició humana pobra, i la condició humana dels menyspreats pels poderosos, i la condició humana dels perseguits per defensar la justícia i la dignitat és, ara més que mai, un Déu que ve a acompanyar totes les lluites i tots els esforços contra tota mena d’opressors.londres-2016-378

L’infant que neix a Betlem és, per als creients de bona voluntat i per a tots els homes i dones de bona voluntat, un magnífic signe del món que volem i del món pel qual volem treballar amb tota l’energia.

Esperança en el canvi

Tot i el desconcert que plana sobre la situació política, econòmica, ambiental, i a pesar de la percepció generalitzada d’estar al bell mig d’un laberint sense sortides a la vista, hi ha esperança! Potser per allò que les coses només es comencen a arreglar quan ja no poden estar pitjor. Sigui com sigui, el motiu per estar esperançats en un canvi és la impossibilitat de continuar amb les lògiques actuals. L’esgotament dels paradigmes fins ara vigents porten a la fi d’uns relats que ja no se sostenen ni traient asos de sota la màniga.

La convulsa crisi econòmica i social de començaments d’aquest segle ha fet caure alguns vels.

Ara sabem que el lliure mercat no crea riquesa, com es deia, sinó deute, un deute que a partir de 2008 tampoc poden pagar les nacions “riques”, i que aquesta civilització ha traslladat a les següents en forma de residus, d’esgotament de recursos minerals i de crisi ambiental. Assange, Snowden i Falciani, entre altres ens han ensenyat les entranyes ocultes d’una democràcia que és captiva. I convivim amb contradiccions com el rebuig social a la corrupció, que identifiquem com una de les causes de la crisi i de la injustícia, mentre a l’Estat espanyol continua guanyant les eleccions el partit més corrupte, i això no només passa a Espanya.

Hi ha però una primavera àrab i un 15M que inauguren un nou cicle social amb unes generacions que comparteixen poc la cultura dels seus pares, i que han rebut el missatge que s’han d’obrir camí per sobreviure als seus progenitors. Estan ja transformant les estructures socials a través de les xarxes globals, i transformaran també les estructures polítiques i econòmiques. És qüestió de temps. Allò que té de feixuc avui el món forma part d’un passat que es desploma a marxes forçades creant molts interrogants, i també por! En canvi, les respostes vénen més de les futures generacions que obren camins nous.

La transformadora inutilitat de la bellesa

La bellesa no ho té gaire fàcil, per fer-se un lloc en el nostre món. Per a uns, és innecessària, en una societat que ho mesura tot en diners. És innecessària perquè és difícil viure’n i perquè per si sola no incrementa el nostre compte corrent. És innecessària perquè ens distreu d’objectius més rendibles. D’altres consideren que la bellesa és elitista i expressió burgesa i que algunes grans obres de l’art, per exemple, estan en contradicció amb la lluita social i transformadora. Hi ha qui pensa que la bellesa és espontània i que apareix sense esforç i que no val la pena de conèixer-ne uns codis que requereixen constància. No deixen de ser significatius els escarafalls que es fan al fet que bona part de les persones que han cursat estudis universitaris d’humanitats no n’obtenen una feina immediata, com si això no tingués cap valor, sense tenir en compte que han pogut obtenir un accés a la cultura que ha estat vetat a moltes generacions anteriors. Una forma senzilla de gaudir de la bellesa, com ara la contemplació del paisatge i la natura, cada cop més es va substituint per una admiració esportiva. El valor del paisatge es mesura en la rapidesa amb què som capaços de travessar-lo. D’altres es queden en la superficialitat més absoluta o la redueixen a una cara bonica o la converteixen en ocasió per al consum.
Però la bellesa, que conté tants elements subjectius i que es manifesta amb molta diversitat a través de l’art, de la cultura, de la lletra, del so i del silenci, és també una forma gratuïta d’espiritualitat que connecta el més pregon de nosaltres mateixos amb la resta de l’univers, que ens permet descobrir noves dimensions de la realitat, que uneix reflexió i emoció, que ens fa creatius i admiratius. Desvetlla i estimula les nostres capacitats i habilitats i ens fa més sensibles en la relació amb els altres. Ens fa ser més nosaltres mateixos. Ens fa ser més lliures.
Promoure la bellesa és transformar el món. Bon estiu!

Família i sexe: un tomb doctrinal?

L’exhortació apostòlica Amoris laetitiae (“L’alegria de l’amor”) que el papa ha publicat com a resultat dels dos sínodes sobre la família celebrats els anys 2014 i 2015 és un document llarg, on hi ha una mica de tot, i sense gaire ordre lògic.

D’entrada, però, cal destacar una cosa molt positiva: el to. I aquest to nou es nota ja des del segon paràgraf, en què valora positivament els debats que hi ha oberts sobre el tema, i deixa clar que ens trobem davant una colla de qüestions no tancades i sobre les quals caldrà anar reflexionant. I després, per a qui està al cas de les intervencions papals en les darreres èpoques, no deixa de resultar un descans veure que la matança dels Innocents per part d’Herodes li fa pensar al papa en el drama dels refugiats i no, com es feia sovint fins ara, en l’avortament massiu que suposadament els poders públics promouen…

El nucli del document, on hi ha el missatge bàsic que el papa vol transmetre, és al capítol vuitè, titulat “Acompanyar, discernir i integrar la fragilitat”. Aquí és on trobem el canvi fonamental: que, tot i mantenir la doctrina del caràcter indissoluble del matrimoni, s’afirma que d’aquesta doctrina no es poden deduir sempre les mateixes conseqüències, i que cal discernir cada situació. No diu gran cosa més. Però això que diu és determinant i és, per molt que es vulgui fer veure que no, un real tomb doctrinal sobre la qüestió, com bé s’han encarregat d’esbombar i condemnar totes les tribunes integristes.

Aquesta exhortació és un gran pas. El problema és que la doctrina de l’Església sobre aquests temes està tan endarrerida, que costarà molt arribar a posar-se realment al dia. Per exemple, sobre les relacions homosexuals el document hi passa de puntetes, i algun dia bé caldrà afrontar-les. En definitiva, caldrà continuar pressionant i també actuant. I pregant, per què no?