Les escoles tornen a estar obertes

Després de sis mesos de tancament, el passat dia 14 les escoles van tornar a obrir. I això és, sens dubte, una gran notícia. Han obert amb moltes precarietats, com és obvi, i amb molts dèficits que s’haurien pogut evitar amb una mica més de previsió i de ganes per part dels responsables. I han obert sobretot amb la por que els contagis obliguin a tornar-les a tancar, o a passar un curs de sobresalts i d’un ara obro ara tanco que destrossi els nervis de tothom, nens i nenes inclosos.

Però el fet és que han obert, que estan obertes. Les escoles són una peça clau per al nostre present i el nostre futur. Són un lloc fonamental per a la socialització dels nens i nenes, són un lloc d’aprenentatge i d’adquisició de coneixements, són un lloc per incorporar hàbits de ciutadania i per créixer en valors, són un lloc per compensar les dificultats econòmiques de moltes cases, són un lloc que contribueix a l’equilibri de les vides familiars i les necessitats laborals. Això últim, per cert, hi ha qui ho considera un menyspreu, perquè afirma que és confondre les escoles amb “aparcaments” de nens i nenes perquè els pares puguin treballar, però no és així: una societat està feta d’equilibris múltiples que tots junts permeten que les coses rutllin, i l’escola, aquí, també hi juga.

Esperem, confiem, desitgem, que les escoles puguin continuar obertes i anar complint, malgrat les dificultats, les seves variades i imprescindibles funcions. La capacitat de dedicació dels mestres i les mestres sens dubte que farà que res no quedi per fer per falta de ganes. Potser, després de passar-nos unes quantes setmanes aplaudint els sanitaris i sanitàries cada dia a les 8 del vespre, hauríem de començar a fer-ho ara amb els mestres i les mestres. I, com dèiem també a propòsit del desastre de les retallades en el camp de la sanitat, diguem també ara que no hi ha dret que continuem patint les conseqüències de les retallades en el camp de l’educació.

Ara i després

Hem vist moltes coses, aquests dies. La més important, sens dubte, l’esforç ingent del personal sanitari per atendre tanta i tanta gent que necessitava els seus serveis. I amb ells, hem vist els esforços de tots els serveis públics en marxa, i els dels responsables polítics que han volgut buscar sortides a la situació honestament.

Però més enllà d’aquestes coses més òbvies i imprescindibles, n’hem vist d’altres menys visibles però igualment transcendents. Hem vist que la contaminació ha baixat. Hem vist que, si volem, sabem ser disciplinats i preocupar-nos pel bé comú. Hem vist la nostra fauna i flora encantades de la vida amb el dràstic descens de la pressió humana. Hem vist que amb menys coses podem passar perfectament. Hem vist que la pagesia és un sector fonamental, i que si potenciéssim el consum de proximitat tots hi sortiríem guanyant. Hem vist que sabem adaptar les nostres relacions socials i mantenir-les malgrat tantes barreres que la pandèmia ens obliga a posar…

Hem vist tot això. Ara ens queda per veure si, quan l’emergència s’acabi, n’haurem après alguna cosa. I ens queda per veure si aquest mateix esperit que ha aflorat aquests dies serveix també per afrontar els tres grans reptes que ens esperen: la recuperació d’una sanitat digna que reverteixi tants anys de retallades, la capacitat d’afrontar una crisi econòmica que no han de pagar, com sempre, els més febles, i les actuacions inajornables enfront de la crisi climàtica davant la qual, tot i que sabem que està venint a gran velocitat, no som capaços d’actuar amb la mateixa contundència i celeritat amb què hem actuat davant el virus. A aquests tres reptes volem dedicar-hi especial atenció en el proper número. Si hi voleu dir la vostra, ja ho sabeu. El termini, el 15 de juliol.

I voldríem acabar dient que aquests tres grans reptes comporten, sobretot, decisions polítiques. Però aquestes decisions seran un reflex del que entre tots siguem capaços de pensar, de crear, de proposar, amb la màxima implicació. Tots hi hauríem d’empènyer amb molta força.

Quaresma i Pasqua, més vives que mai!

Poc ens pensàvem que enguany viuríem la Quaresma, no pas a traves de dejunis, litúrgia i conferències, sinó en guaret i a casa. Sense misses, sense reunions, sense el contacte directe dels amics i mantenint potser una distància dolorosa amb les persones que més estimem per preservar la salut de tots plegats.

En el moment d’enviar L’Agulla encara no s’ha confirmat, però hi ha moltes possibilitats que enguany hi hagi una Setmana Santa sense litúrgia. Ja ho serà sense processons populars. De cop i volta ens trobem sols amb la nostra fe i sense caminadors. És un moment privilegiat.

En primer lloc per recuperar el sentit de la Quaresma: mirar sentint-nos-hi implicats el dolor del món, viure la fragilitat, recol·locar l’abraçada i l’estimació en el seu lloc, valorar els sistemes públics de salut, perdre aquell plus perdonavides i controlador que forma part de la identitat de la nostra cultura occidental i recuperar el valor del que és col·lectiu i comunitari. Per a la major part de la població, ocasió de silenci i d’allò tan escàs o preuat com és el temps: per pregar, per estimar, per pensar, per formar-nos, per fer neteja o per perdre’l i badar, si resistim la temptació d’estar permanentment connectats a les sèries de televisió, als obsessius informatius o a les xarxes socials.

Temps que fruitarà a la Pasqua, si som capaços d’aprofitar aquesta estada al “racó de pensar”, com diu el Josep Maria Fisa en el decàleg que publiquem, per convertir-nos en una societat que faci front a la inevitable crisi econòmica de forma solidària, acollidora per als més fràgils, participativa, dialogant, generosa i interessada en el bé comú, disposada a convertir-se per tal d’evitar l’emmalaltiment de la terra i el desastre ecològic. Sabent que els camins són incerts, que el procés pot ser dolorós, però que Déu ens hi acompanya. Pasqua és viure sense por.

Bisbes, política i família

Sembla ser que alguns bisbes, com Blázquez o Cañizares, president i vice-president respectivament de la Conferència Episcopal Espanyola, esporuguits per la formació d’un govern d’esquerres, han demanat als fidels la seva pregària per Espanya. Cañizares ja ha expressat repetidament la seva valoració de la unitat d’Espanya com un bé, oblidant que la unió és un bé quan és lliurement elegida. D’altres, com l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, demanen a la Mare de Déu que “salvi Espanya” just després de la investidura. Ginés García Beltrán, bisbe de Getafe, expressa la seva “preocupació expectant” per l’actitud del nou govern davant del fet religiós. El de Sogorb-Castelló, Casimiro López, organitza cursos per fer front a les polítiques d’esquerres.

No és pas una actitud compartida per tots els bisbes. Alguns, com Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, han valorat positivament la capacitat de dialogar i de prendre acords. De fet, també Blázquez ha felicitat Pedro Sánchez per la seva investidura en nom de la Conferència Episcopal Espanyola. Ambigüitat i tebiesa és el que es pot captar. Estaria bé, però, que algú reconegués la responsabilitat de la pròpia Conferència Episcopal en la cocció d’alguns dels problemes més greus amb què ens enfrontem: la COPE, 13TV, mitjans de comunicació de l’Església, durant molts anys han anat estimulant un anticatalanisme visceral amb un llenguatge obscè, agressiu i poc veraç, que ha contribuït molt poc a l’entesa mútua i molt a la percepció generalitzada que l’Església s’arrenglera amb el conservadorisme polític del PP o fins i tot de Vox. El bisbe emèrit de Tànger, Santiago Agrelo, s’ha queixat repetidament de com alguns mitjans de l’Església tractaven la qüestió dels immigrants, d’una forma molt allunyada de l’Evangeli.

A aquesta sensació contribueix també sens dubte la iniciativa presentada recentment sobre el llarg itinerari de formació que la Conferència Episcopal ofereix als promesos, amb un llenguatge i unes propostes que, per la concepció antropològica de la vida i de la parella, recorden més els consells pintorescos del Movimiento Nacional que no pas les inquietuds de la pastoral matrimonial que es viuen a les parròquies del nostre entorn.

Si el que els fa més por del nou govern és un laïcisme desmesurat i un anticlericalisme militant, els bisbes farien bé de revisar quines actituds pròpies contribueixen a alimentar la percepció d’una Església preconciliar.

Les relles i les falçs

Diumenge que ve, 1 de desembre, primer diumenge d’Advent, sentirem a la missa aquell text tan conegut d’Isaïes: “Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles. Forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra” (2,4).

En aquests dies intensos en què la situació política i social a Catalunya i a tot Espanya ens fa estar a tots amb els ulls i les orelles posats en la nostra actualitat immediata, aquestes paraules antigues amb què iniciem els dies de preparació del Nadal ens conviden a fer un exercici molt convenient. Les paraules d’Isaïes ens obliguen, vulguem o no, a aixecar els ulls del nostre petit espai en el planeta Terra, i a mirar enllà. A mirar cap a tants i tants llocs que anhelen que les espases i les llances esdevinguin relles i falçs que els permetin viure amb dignitat, i que voldrien que, efectivament, els senyors que des de despatxos tranquils atien i es lucren de les guerres deixessin de poder fer-ho. És allò que diu un altre text, aquest del profeta Zacaries: “Als carrers de Jerusalem hi tornaran a seure homes i dones carregats d’anys, cadascú amb el bastó a la mà. Els carrers de la ciutat aniran plens de nens i nenes que hi jugaran” (8,4-5).

Sense deixar de mirar el que està passant a casa nostra, i desitjant que finalment sigui possible la formació d’un govern a Espanya que pugui començar a desencallar la pila de coses que hi ha per desencallar, caldrà no perdre gens de vista les angoixes i els dolors que travessen la vida de tantes persones arreu de la terra. I treballar per elles.

Bon Nadal a tothom!

Ens falta intel·ligència col·lectiva

“Ens falta intel·ligència col·lectiva”. Ens va sortir així, espontàniament, quan parlàvem aquest estiu, en una reunió de L’Agulla, de les dificultats per formar govern. De l’excés del pragmatisme viscut en certes èpoques, que rebaixava el llistó de qualsevol projecte transformador, hem passat o bé a un tacticisme fora de mida o bé a una rígida ideologització, que per afirmar-se necessita posar línies vermelles a tort i a dret, no només als feixismes, sinó també a organitzacions o col·lectius que ens són propers. Una tendència general, com si ningú no vulgui governar. Mentrestant governen, ben segur, els poders econòmics.

I és que els partits reflecteixen el que ens passa una mica a tots: volem solucions clares i immediates a problemes complexos que necessiten una perspectiva a llarg termini; ens deixem portar per l’ambient desqualificador de l’adversari trencant ponts més que no pas construint-ne; anem a la nostra, traslladant a les organitzacions l’individualisme que és signe de la nostra civilització. Però resulta que, com mai, els reptes que hem d’afrontar requereixen la força i la complicitat de molta gent: la crisi climàtica, el comerç d’armes, l’expoliació dels països anomenats del Tercer Món, les migracions massives per motius diversos, la progressiva destrucció de l’estat del Benestar, la precarització i explotació laboral, el menyspreu cap a les dones, la penalització de la solidaritat, la desigualtat i marginació creixents… I a casa nostra, l’encaix de les diverses sobiranies nacionals.

Si no som capaços de confiar en els altres, encara que el seu projecte no sigui idèntic al nostre; si no som capaços d’anar més enllà de fàcils consignes per buscar solucions sostenibles i participatives a llarg termini; si no som capaços d’establir prioritats i de treballar en conjunt, estarem obrint pas al feixisme que ja apunta en tants països. Calen propostes poc afalagadores per a la nostra consumista i individualista societat: decreixement, acollida, redistribució de la riquesa. El suport mutu i la solidaritat internacional han estat històricament el canemàs que ha sostingut la lluita dels homes i dones treballadors. Enfortir, canalitzar i eixamplar amb generositat aquesta consciència col·lectiva és sens dubte una mostra d’intel·ligència i de lucidesa imprescindible per a un futur on tota persona pugui viure amb dignitat.

Emergència climàtica

Davant de veus que clamen cada cop més fort per aturar la crisi climàtica, entre les que s’hi compten ara també generacions d’infants i adolescents animats per l’activista pel clima Greta Thunberg i el moviment Fridays for Future, el Govern de Catalunya va acordar el passat 14 de maig declarar la situació d’emergència climàtica. Una declaració que no serveix per fer executiva ni una sola mesura de xoc que freni la desbocada orgia que consumeix el planeta pel que toca a territori i competència catalana. És un pas més de justificació, o d’impotència per inacció governamental que, contràriament al que segurament es proposava, deixa Catalunya a la mateixa altura que la immensa majoria de governs d’Estats i nacions del planeta.

El desafiament del canvi climàtic no es pot afrontar des de l’acció heroica de cap govern ni de cap institució ni persona individualment, o tecnologia miraculosa. La prèdica de la Greta és justament aquesta: uniu-vos homes i dones del món per frenar l’escalfament global. I feu-ho ja! Ara no és el moment de les proclames sinó de l’acció. És la súplica de la generació viva que més patirà les fatals conseqüències del canvi del clima. Però l’esfera política mundial sembla no haver superat encara la lògica d’un món que en els dos darrers segles només ha sabut debatre de sobiranies, supremacies i localismes, davant d’una globalització que imposa l’inevitable domini de la nostra espècie sobre l’ecosistema. Mentrestant el col·lapse despunta, i sembla que només els infants ho vegin amb tota claredat.

Donada la urgència que reclama actuar hauríem d’abordar individualment i com a país una revolució energètica sense més demora. Podem fer dues coses, i no necessàriament en aquest ordre: primer, reduir el consum d’energia per càpita. Segon, canviar el mode d’abastiment d’energia deixant definitivament de cremar materials fòssils. En definitiva, canviar a l’únic estil de vida possible per a la generació de la Greta.

Pel diàleg

A la redacció d’aquesta revista, cristiana i d’esquerres, els resultats de les eleccions generals ens han produït una notable satisfacció. Perquè l’esquerra ha guanyat, tant a Catalunya com a tot Espanya, i perquè els electors han primat clarament la voluntat d’entesa i no l’afany de confrontació, també tant a Catalunya com a tot Espanya. I tant una cosa com l’altra es corresponen molt bé amb els valors que mouen aquesta publicació.

Ara, toca veure com es tradueix aquesta nova situació en les polítiques que cal dur a terme.

Per una banda, tant a Catalunya com a tot Espanya necessitem una política d’esquerres seriosa. Una política en què la voluntat sigui clara, i aquesta voluntat clara es digui públicament, i es faci. Sí, és cert no sempre es pot fer tot el que un voldria, però tot i així és imprescindible que tothom pugui percebre que, realment, els nostres governants volen dur a terme polítiques socials amb redistribució de la renda i també polítiques ecològiques.

I per una altra banda, necessitem diàleg i voluntat d’entesa en el conflicte català. La situació, sens dubte, és molt complicada. Però això no és excusa perquè no sigui exigible als nostres governants que actuïn amb sinceritat i lleialtat, activant un diàleg que no pretengui partir de posicions preses inamovibles, sinó que estigui disposat a caminar amb bona voluntat i amb intel·ligència política.

Bona Pasqua!

L’Església i la pederàstia

Fa mal, sentir el papa Francesc, en el segon dia de la cimera vaticana sobre la pederàstia que va tenir lloc a finals de febrer, dient, després de la intervenció de la canonista Linda Ghisoni, que el fet de convidar a parlar una dona no significa “entrar en la modalitat d’un feminisme eclesiàstic”, perquè “tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”.

Fa mal, perquè demostra com de malament porta la jerarquia de l’Església tot el que es refereix a temes de sexe i de gènere. Un papa que tan bones coses ha fet per l’obertura de l’Església, quan arriba a aquesta mena de temes topa amb el pòsit de tenebra que la jerarquia eclesiàstica ha anat construint al llarg dels segles, un pòsit de tenebra i de recargolament mental que els impedeix descobrir les petjades de l’Esperit en el món. Perquè el moviment feminista és fruit de l’Esperit, com ho van ser en el seu moment, per exemple, les lluites obreres per la jornada de vuit hores, ara que fa un segle que es va implantar entre nosaltres gràcies a la vaga de la Canadenca.

Amb aquest pòsit de tenebra mental, mal es pot afrontar el drama de la pederàstia dins l’Església. Produeix molta angoixa, veure la brutícia que està sortint ara al nostre país, i que sens dubte anirà creixent. El drama, però, és que tot i que potser no totes les reclamacions que fan les víctimes són prou raonables o factibles, l’esperit amb què s’afronten, amb aquests prejudicis tan arrelats, no sembla la millor manera de posar-se davant el problema. Un clar símptoma d’aquest fet seria, per exemple, la negativa inapel·lable a mirar seriosament si la imposició del celibat presbiteral no contribueix a fomentar conductes insanes.

En tot cas, farem bé tots plegats de denunciar aquesta mirada tan esbiaixada dels nostres dirigents eclesiàstics, i d’empènyer tant com puguem cap a un imprescindible canvi de mentalitat.

Parar els peus a l’extrema dreta

A les primeres pàgines d’aquest número de L’Agulla hi trobareu, sota el títol general de “Per parar els peus a l’extrema dreta”, uns quants articles, alguns de molt curts, altres de mitjanets i altres de llargs, que ofereixen reflexions, suggeriments i testimonis de l’actuació necessària que ens pertoca a tots davant l’auge de l’extrema dreta que recorre Europa i el món sencer i que acaba d’irrompre amb un rebombori notable al parlament d’Andalusia a través del partit Vox.

Ja s’han fet moltes anàlisis, i en aquesta revista també, dels perquès d’aquest auge i de què pot acabar significant. Ara, el que toca, és ser conscients de la responsabilitat que tots tenim d’actuar perquè això no continuï creixent. Cert que estem en una situació que afavoreix de moltíssimes maneres aquest creixement de la irracionalitat i la recerca de refugis suposadament segurs davant enemics que no són tals, i que hi ha una tendència creixent a no voler veure on són els veritables mals que fan la vida més difícil a tanta gent, i cert també que, per exemple, actituds com la de la Unió Europea que no és capaç de decidir-se a obrir la mà per facilitar que els europeus puguin viure més bé no ajuden gens a aturar la deriva actual. Però en tot cas, siguin com siguin les coses, i sigui el que sigui el que tinguem al davant, és responsabilitat de tots nosaltres treballar perquè la racionalitat, la justícia, la solidaritat i la dignitat puguin obrir-se pas enmig nostre.

I novament, una altra vegada, ens cal dir també que la institució eclesial hauria de ser molt més decidida i activa perquè els valors de l’Evangeli, que al capdavall són els valors de la dignitat humana, no siguin cada cop més oblidats i arraconats.

L’Advent i les fàbriques d’armes

El quart diumenge abans de Nadal comença cada any el temps d’Advent. Aquest any, el 2 de desembre. I cada any es llegeix, a l’inici del temps, o bé en diumenge o bé en dia feiner, segons els anys, un text emblemàtic. És un text del capítol segon del llibre d’Isaïes que anuncia un nou temps, en el qual tots els pobles “forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances”.

Probablement aquesta és una de les millors formulacions possibles del món que tota persona honesta desitja en el fons del seu cor. No és només un desig genèric de pau, ni és només un desig igualment genèric que s’acabin les guerres. No diu: “Deixaran de fer servir les espases i les llances”. Sinó que diu: “Deixaran d’existir les espases i les llances”. I, a més, no diu que deixaran d’existir perquè seran destruïdes, sinó perquè “de les espases en forjaran relles i de les llances en forjaran falçs”. Traduint-ho: No es tracta de desitjar que no es facin servir armes, es tracta que d’armes ja no n’hi hagi. I no es tracta que no n’hi hagi perquè siguin destruïdes, sinó que es tracta que tot l’esforç destinat a la fabricació d’armes passi a destinar-se a construir per exemple plantes potabilitzadores d’aigua, o a promoure cultius allà on calgui, o a la reconversió energètica davant el canvi climàtic, o a estendre els mínims de benestar o de cultura a tot arreu.

En comptes de dir que volem la pau, o que no volem la guerra, hauríem de començar a dir les coses més clares. El que volem és que desapareguin les fàbriques d’armes i que siguin substituïdes per eines que facin la vida més feliç i digna per a tothom. Certament, seria una bona campanya cristiana, per a aquest Advent.

Una actitud imprescindible

Enmig de l’embolic polític i social que estem vivint tant a nivell nacional com a nivell internacional, bo és de tant en tant aturar-se en realitats més abastables i menys embolicades. A la redacció parlàvem d’alguns casos que coneixem i que es repeteixen: el de persones grans que viuen soles i que no tenen família o que tenen una família que es desentén d’elles. Aquestes persones arriba un moment que ja no poden valdre’s per elles mateixes i que queden desemparades. Per sort, els serveis socials públics i les diverses entitats dedicades a aquestes tasques tenen sistemes de detectar i cobrir en part aquestes situacions. Però hi ha també un altre sistema menys organitzat que és el que aquí voldríem posar en valor. I és el del servei espontani que, sense cap organització al darrere, ciutadans i ciutadanes de bona voluntat duen a terme envers aquestes persones.

El veí o veïna del mateix replà on viu la persona gran, que està al cas del que passa i, en un cert moment, n’assumeix oficialment la tutela i gestiona el que calgui fer per assegurar-li l’atenció futura. O aquella dona que ha conegut durant anys la persona gran comprant a la mateixa parada del mercat i que quan veu que cal intervenir, ho fa. O, posem per cas, el rector de la parròquia on la persona gran acostuma, o acostumava, a anar a missa.

Aquesta situació concreta, i aquesta manera espontània de resoldre-la és un magnífic exemple de moltes altres situacions de precarietat i de les respostes espontànies que gent determinada és capaç de donar-hi. No en farem aquí la llista. El que voldríem fer és, simplement, assenyalar la importància que té que, en la nostra societat, es mantingui viva aquesta capacitat de tenir les antenes posades en les necessitats dels altres i les ganes també posades a intentar respondre-hi. Perquè aquesta és una actitud imprescindible per construir una societat digna.

Els immigrants, Europa i l’Església

Una part notable dels governs europeus està tenint una actitud vergonyosa davant la situació dels immigrants i refugiats que volen arribar a Europa. Però el que resulta més greu és que els governs que en principi expressen posicions més raonables, com Alemanya, França i ara també Espanya, tampoc no semblen disposats a plantejar un canvi seriós de perspectiva. No semblen disposats a admetre que, davant aquesta realitat de la gent que fuig de la guerra o de la pobresa, no té sentit pensar que l’única cosa que cal fer és mirar de frenar-la, sinó que el que cal és buscar la manera d’assumir-la. És molt obvi que, mentre no es faci aquest pas, el nostre Mediterrani continuarà sent el mar de la mort, i el desert del Sàhara continuarà sent el cementiri de grans quantitats de persones que no han pogut ni arribar al mar.

Però hi ha encara una altre aspecte del problema, que com a cristians ens afecta greument. El ministre italià Salvini, que amb les seves burles davant la tragèdia quedarà per a la història com un exemple eximi de tants governants sense ànima que estan aconseguint èxits electorals a base d’atiar els instints més baixos de la gent, resulta que en el seus mítings es dedica a brandar rosaris i evangelis per mostrar el seu indestructible catolicisme. El partit bavarès que ha forçat Angela Merkel a endurir la política d’acollida d’immigrants es diu Unió Social Cristiana. El govern polonès, d’una duresa immisericorde a l’hora de negar-se a acollir ni un sol immigrant, es vanta de tenir el catolicisme com un dels components bàsics de la identitat nacional del seu país. I Eslovàquia i Hongria utilitzen com a argument per negar l’entrada d’immigrants la necessitat de preservar la cultura cristiana.

Resulta tràgic, que el nom cristià i el nom catòlic estiguin al darrere de les polítiques més inhumanes amb els immigrants i els refugiats. Ja seria hora que la jerarquia de l’Església, començant pel papa, desemmascarés tanta maldat.

Una nova etapa

Finalment, després de mesos de giragonses, ja tenim nou president de la Generalitat i estem a l’espera de la presa de possessió del govern. És, sens dubte, el començament d’una nova etapa que no sabem com es desenvoluparà, per la multitud i complexitat dels factors que la condicionen.
Certament, el nou president i el nou govern, com és natural donada la majoria parlamentària que els sustenta, intentarà empènyer el país cap a l’objectiu de la independència de Catalunya. Cosa que, com diem, és natural. Però el que aquí voldríem assenyalar, més enllà de l’objectiu final que el govern intenti assolir, és que la tasca de governar, en el moment concret que viu ara el nostre país, hauria de tenir en compte una colla d’exigències que creiem necessàries perquè la seva actuació procuri el bé de tots els ciutadans, que ha de ser, sempre, l’objectiu bàsic de tot govern democràtic. N’assenyalaríem quatre, d’exigències principals.

La primera, que tot el que el govern faci per assolir la independència ho faci mirant de no descosir més el país, és a dir, sense crear més tensions del compte. El famós i repetit eslògan que parla de “Catalunya, un sol poble” ha de ser prioritari.

La segona, que la principal dedicació del nou president i els nous consellers i conselleres ha de ser fer una bona gestió de les àrees que tenen encomanades, i una bona gestió que busqui el benestar de tots els ciutadans, començant pels que estan en pitjors condicions.

La tercera, recuperar, tant com sigui possible, els consensos bàsics establerts durant la transició entre tots els partits catalans en temes cabdals com per exemple la llengua. Han passat ja molts anys, i segurament hi ha coses que caldrà reformular, però cal intentar de totes totes establir ponts per aconseguir aquests consensos. Ara, sens dubte, és més difícil que llavors, però és igualment imprescindible.

I la quarta, treballar per propiciar la sortida dels presos, cosa que, a més a més de ser una exigència humanitària, és també un element imprescindible per poder fer una política més tranquil·la i més constructiva. Segurament que hi pot ajudar molt el fet de tenir un govern estable, que sens dubte pot contribuir a la “desinflamació” de l’actual clima social i polític.

Pasqua en un món adolorit

Des dels jubilats que reben pensions de misèria fins a la tragèdia de Síria i de tota la Mediterrània oriental, passant per la incapacitat de l’esquerra europea de pensar i empènyer programes eficaços al servei de l’interès col·lectiu, o les barbaritats que ens arriben dia sí dia també de la Casa Blanca i el seu actual estadant. I, aquí a casa, immersos en una situació política impossible.

Així arribem a la Pasqua. Sens dubte que hi ha hagut èpoques pitjors, però aquesta que ens toca viure en els inicis de la primavera del 2018, i que serà el teló de fons amb què aquests dies celebrarem la mort i la resurrecció de Jesús, certament que no convida a gaires optimismes.

Potser la mirada d’esperança ens la poden donar les mobilitzacions dels jubilats reclamant el que és seu, o les dels estudiants nord-americans enfrontant-se a la màfia de les armes, o la vaga feminista del 8 de març, o tots aquells que, a vegades amb perill de la pròpia vida, continuen treballant per rescatar refugiats en aquesta mar nostra tan travessada de patiment.

Potser és això. Aquests dies mirarem Jesús a la creu per haver desenvolupat un programa que, des d’una absoluta confiança en Déu, i sentint que Déu l’enviava com a missatger d’aquesta manera de viure, pretenia treballar per un món més digne i, per tant, es posava en contra de tots els poders del moment. A Jesús, òbviament, les coses no li van anar gens bé. Però quan la nit de Pasqua proclamem la seva resurrecció, estarem dient dues coses bàsiques: la primera, que aquesta manera de viure de Jesús és la més humana i més valuosa, i la segona, que més enllà de tot fracàs, hi ha la vida de Déu per a tothom.

Bona Pasqua a tots i totes!

Descobrir la presó

La molt injusta forma d’aplicar la llei als presos de l’independentisme ha aconseguit posar damunt la taula la vida quotidiana a la presó i la innegable subjectivitat i partidisme en l’aplicació de la llei, sobretot si es compara la seva situació amb la dels imputats o condemnats per casos de prevaricació i corrupció.

Anem aprenent l’angoixa d’entrar a la presó o de patir humiliacions gratuïtes, d’estar privat de llibertat no només per sortir, sinó també per comunicar-se amb els altres, de no poder veure els fills més de dues hores al mes.

Però ens enganyaríem si penséssim que aquesta és una situació excepcional. Més aviat el que és excepcional és que nosaltres fixem la mirada en la gent que viu a la presó. Perquè l’arbitrarietat d’aplicar mesures desproporcionades o injustes deu patir-la molta altra gent. Només cal recordar que la gent sense papers o que arriba en pastera, per una falta administrativa són tancats en centres com els CIE, que a la pràctica són una mena de presons amb molts menys drets que a les presons mateixes. És el cas dels prop de 500 immigrants algerians tancats en una presó, encara per estrenar, a Màlaga el passat novembre.

Per no parlar dels immigrants menors d’edat que arriben sols a Catalunya: el tracte que reben del sistema judicial i de la DGAIA està allunyat del que exigeixen els drets humans.

Podríem afegir-hi la situació d’Helena Maleno, activista en favor dels immigrants que travessen l’estret: ha estat amenaçada repetidament i acusada de tràfic de persones pel govern marroquí, a instàncies, sembla, del govern espanyol.

A les nostres presons encara es mantenen classes socials, hi ha violència i tràfic de drogues, i no sempre els més febles reben l’atenció que caldria. Són presons volgudament allunyades (sovint a instàncies dels ciutadans: ningú no vol una presó prop de casa seva), cosa que dificulta no només la visita dels familiars, sinó també la dels voluntaris o la dels advocats. Fa pensar. Tant de bo tot aquest despropòsit ens torni a tots més propers als homes i dones que, pel motiu que sigui, viuen a la presó.

Diàleg i presó

L’empresonament preventiu dels dirigents independentistes és una barbaritat. És una mesura que fa un mal innecessari als qui la pateixen, i és una mesura que políticament contribueix a atiar innecessàriament el conflicte en què estem immersos. És, sens dubte, la pitjor decisió que es podia prendre, i que va directament contra l’única sortida viable de la situació que estem vivint.
Perquè hi ha una cosa que, més enllà de quina sigui la posició de cadascú –i això és el que pensem tota la redacció de L’Agulla, que està formada tant per independentistes com per no independentistes–, resulta bastant clara. I és que l’única sortida viable és parlar. Ara pot semblar impossible, però s’haurà d’acabar fent. I no només per part dels actors principals i visibles del xoc, és a dir, els partits independentistes i el Partit Popular, sinó també amb les altres formacions i partits tant catalans com espanyols.
Caldrà discernir quines són les aspiracions polítiques que hi ha en joc, què signifiquen aquestes aspiracions per a cadascú, i com es poden canalitzar. Aquesta és l’única possibilitat perquè es pugui fer una mica de llum sobre el futur de tots plegats. Per fer-ho, caldrà rebaixar les tensions i les emocions, cosa que en aquest moment no sembla que hagi de passar, però que sens dubte haurà d’acabar passant. Quan passi, pel bé de tots i totes, els dirigents catalans i espanyols s’hauran d’esforçar per buscar sortides. I és que si no, qui sap com pot acabar tot.

Un estiu recomanable

Que per què diem que aquest estiu és recomanable? De fet, hem de confessar que ho diem sense cap motiu especial. Tots els estius ho són, de recomanables, com ho són totes les tardors, o els hiverns, o les primaveres. Els nostres avis i àvies (o besavis i besàvies) deien que “tots els dies són sants i bon per als qui estan en gràcia de Déu”. I, donat que nosaltres, en principi, intentem ser seriosament gent com cal i per tant estem en gràcia de Déu, podem dir que, en efecte, per a nosaltres tots els dies són sants i bons.

Algú, a hores d’ara, deu pensar que tot el que portem dit fins aquí és una divagació inútil. Però us volem ben assegurar que no ho és. Perquè diem això, per exemple, enmig del clima mundial de por al terrorisme que tant paralitza. I diem això enmig de les complicades incerteses de la política catalana. I diem això quan les guerres, i les corrues de refugiats, i les corrues d’immigrants, fan dubtar de la possibilitat de crear un món mínimament digne. I diem això quan ens desanimem davant tanta resistència a caminar cap a una Església renovada. I diem això quan a les nostres vides personals també se’ns hi fiquen convidats inesperats i indesitjats, en forma de malaltia, o de trencaments, o de qualsevol altra feblesa humana.

Amb tot això, aquest estiu és recomanable. Cadascú se’l sabrà crear de la millor manera que li vagi. Nosaltres, com un petit signe, també dediquem algunes pàgines d’aquest número a oferir-vos algunes recomanacions que potser poden ajudar a aquesta recomanabilitat. Però en tot cas, sigui com sigui, i vagi com vagi tot, des de L’Agulla us volem desitjar un bon estiu, convidar-vos a enviar les vostres reflexions i les vostres experiències per publicar-les a la revista, i animar-vos a continuar el camí.

El futur dels capellans

Cada cop hi ha menys capellans, i cada cop són més grans. Això fa que els capellans mateixos estiguin cada cop més inhumanament estressats, i això ho pateixen les nostres comunitats cristianes, organitzades des de fa segles entorn d’un clergat que té la responsabilitat última de tot, i que només pot ser escollit d’entre una part molt petita dels creients: els capellans, els preveres, només poden ser homes i cèlibes.

Davant l’evident manca d’efectius, a diversos llocs s’ha intentat la solució d’“importar” preveres d’altres països, però aquesta suposada solució acostuma a crear més problemes que els que pugui resoldre. I mentrestant, en l’Església catòlica, que tan vivament proclama que la celebració de l’Eucaristia dominical és el punt de referència bàsic de la vida cristiana, cada cop hi ha més comunitats que no la poden celebrar per manca d’un prevere que la presideixi.

I la solució seria ben senzilla. Es tractaria simplement que a cada lloc s’ordenin els preveres que facin falta, siguin homes o dones, casats o solters, que puguin servir aquella comunitat i que alhora mantinguin les seves professions o tasques civils o, si cal, siguin alliberats per a la tasca comunitària. I això no caldria que fos per tota la vida: sense trencar cap dogma, aquests i aquestes preveres podrien exercir per un temps, i, si després convingués que ho deixessin, no deixarien de ser preveres, sinó que, simplement, no exercirien. I això no treuria, d’altra banda, que es pogués comptar també amb preveres cèlibes que volguessin tenir una dedicació plena i total a l’Església. Aquest sistema de funcionament, d’altra banda, sens dubte que facilitaria un més gran repartiment de responsabilitats entre tota la comunitat.

No és gens raonable que les lleis de l’Església siguin un tan greu destorb per a la vida eclesial com ho són ara. I potser ja seria hora de reconèixer-ho.