L’Advent i les fàbriques d’armes

El quart diumenge abans de Nadal comença cada any el temps d’Advent. Aquest any, el 2 de desembre. I cada any es llegeix, a l’inici del temps, o bé en diumenge o bé en dia feiner, segons els anys, un text emblemàtic. És un text del capítol segon del llibre d’Isaïes que anuncia un nou temps, en el qual tots els pobles “forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances”.

Probablement aquesta és una de les millors formulacions possibles del món que tota persona honesta desitja en el fons del seu cor. No és només un desig genèric de pau, ni és només un desig igualment genèric que s’acabin les guerres. No diu: “Deixaran de fer servir les espases i les llances”. Sinó que diu: “Deixaran d’existir les espases i les llances”. I, a més, no diu que deixaran d’existir perquè seran destruïdes, sinó perquè “de les espases en forjaran relles i de les llances en forjaran falçs”. Traduint-ho: No es tracta de desitjar que no es facin servir armes, es tracta que d’armes ja no n’hi hagi. I no es tracta que no n’hi hagi perquè siguin destruïdes, sinó que es tracta que tot l’esforç destinat a la fabricació d’armes passi a destinar-se a construir per exemple plantes potabilitzadores d’aigua, o a promoure cultius allà on calgui, o a la reconversió energètica davant el canvi climàtic, o a estendre els mínims de benestar o de cultura a tot arreu.

En comptes de dir que volem la pau, o que no volem la guerra, hauríem de començar a dir les coses més clares. El que volem és que desapareguin les fàbriques d’armes i que siguin substituïdes per eines que facin la vida més feliç i digna per a tothom. Certament, seria una bona campanya cristiana, per a aquest Advent.

Anuncis

Una actitud imprescindible

Enmig de l’embolic polític i social que estem vivint tant a nivell nacional com a nivell internacional, bo és de tant en tant aturar-se en realitats més abastables i menys embolicades. A la redacció parlàvem d’alguns casos que coneixem i que es repeteixen: el de persones grans que viuen soles i que no tenen família o que tenen una família que es desentén d’elles. Aquestes persones arriba un moment que ja no poden valdre’s per elles mateixes i que queden desemparades. Per sort, els serveis socials públics i les diverses entitats dedicades a aquestes tasques tenen sistemes de detectar i cobrir en part aquestes situacions. Però hi ha també un altre sistema menys organitzat que és el que aquí voldríem posar en valor. I és el del servei espontani que, sense cap organització al darrere, ciutadans i ciutadanes de bona voluntat duen a terme envers aquestes persones.

El veí o veïna del mateix replà on viu la persona gran, que està al cas del que passa i, en un cert moment, n’assumeix oficialment la tutela i gestiona el que calgui fer per assegurar-li l’atenció futura. O aquella dona que ha conegut durant anys la persona gran comprant a la mateixa parada del mercat i que quan veu que cal intervenir, ho fa. O, posem per cas, el rector de la parròquia on la persona gran acostuma, o acostumava, a anar a missa.

Aquesta situació concreta, i aquesta manera espontània de resoldre-la és un magnífic exemple de moltes altres situacions de precarietat i de les respostes espontànies que gent determinada és capaç de donar-hi. No en farem aquí la llista. El que voldríem fer és, simplement, assenyalar la importància que té que, en la nostra societat, es mantingui viva aquesta capacitat de tenir les antenes posades en les necessitats dels altres i les ganes també posades a intentar respondre-hi. Perquè aquesta és una actitud imprescindible per construir una societat digna.

Els immigrants, Europa i l’Església

Una part notable dels governs europeus està tenint una actitud vergonyosa davant la situació dels immigrants i refugiats que volen arribar a Europa. Però el que resulta més greu és que els governs que en principi expressen posicions més raonables, com Alemanya, França i ara també Espanya, tampoc no semblen disposats a plantejar un canvi seriós de perspectiva. No semblen disposats a admetre que, davant aquesta realitat de la gent que fuig de la guerra o de la pobresa, no té sentit pensar que l’única cosa que cal fer és mirar de frenar-la, sinó que el que cal és buscar la manera d’assumir-la. És molt obvi que, mentre no es faci aquest pas, el nostre Mediterrani continuarà sent el mar de la mort, i el desert del Sàhara continuarà sent el cementiri de grans quantitats de persones que no han pogut ni arribar al mar.

Però hi ha encara una altre aspecte del problema, que com a cristians ens afecta greument. El ministre italià Salvini, que amb les seves burles davant la tragèdia quedarà per a la història com un exemple eximi de tants governants sense ànima que estan aconseguint èxits electorals a base d’atiar els instints més baixos de la gent, resulta que en el seus mítings es dedica a brandar rosaris i evangelis per mostrar el seu indestructible catolicisme. El partit bavarès que ha forçat Angela Merkel a endurir la política d’acollida d’immigrants es diu Unió Social Cristiana. El govern polonès, d’una duresa immisericorde a l’hora de negar-se a acollir ni un sol immigrant, es vanta de tenir el catolicisme com un dels components bàsics de la identitat nacional del seu país. I Eslovàquia i Hongria utilitzen com a argument per negar l’entrada d’immigrants la necessitat de preservar la cultura cristiana.

Resulta tràgic, que el nom cristià i el nom catòlic estiguin al darrere de les polítiques més inhumanes amb els immigrants i els refugiats. Ja seria hora que la jerarquia de l’Església, començant pel papa, desemmascarés tanta maldat.

Una nova etapa

Finalment, després de mesos de giragonses, ja tenim nou president de la Generalitat i estem a l’espera de la presa de possessió del govern. És, sens dubte, el començament d’una nova etapa que no sabem com es desenvoluparà, per la multitud i complexitat dels factors que la condicionen.
Certament, el nou president i el nou govern, com és natural donada la majoria parlamentària que els sustenta, intentarà empènyer el país cap a l’objectiu de la independència de Catalunya. Cosa que, com diem, és natural. Però el que aquí voldríem assenyalar, més enllà de l’objectiu final que el govern intenti assolir, és que la tasca de governar, en el moment concret que viu ara el nostre país, hauria de tenir en compte una colla d’exigències que creiem necessàries perquè la seva actuació procuri el bé de tots els ciutadans, que ha de ser, sempre, l’objectiu bàsic de tot govern democràtic. N’assenyalaríem quatre, d’exigències principals.

La primera, que tot el que el govern faci per assolir la independència ho faci mirant de no descosir més el país, és a dir, sense crear més tensions del compte. El famós i repetit eslògan que parla de “Catalunya, un sol poble” ha de ser prioritari.

La segona, que la principal dedicació del nou president i els nous consellers i conselleres ha de ser fer una bona gestió de les àrees que tenen encomanades, i una bona gestió que busqui el benestar de tots els ciutadans, començant pels que estan en pitjors condicions.

La tercera, recuperar, tant com sigui possible, els consensos bàsics establerts durant la transició entre tots els partits catalans en temes cabdals com per exemple la llengua. Han passat ja molts anys, i segurament hi ha coses que caldrà reformular, però cal intentar de totes totes establir ponts per aconseguir aquests consensos. Ara, sens dubte, és més difícil que llavors, però és igualment imprescindible.

I la quarta, treballar per propiciar la sortida dels presos, cosa que, a més a més de ser una exigència humanitària, és també un element imprescindible per poder fer una política més tranquil·la i més constructiva. Segurament que hi pot ajudar molt el fet de tenir un govern estable, que sens dubte pot contribuir a la “desinflamació” de l’actual clima social i polític.

Pasqua en un món adolorit

Des dels jubilats que reben pensions de misèria fins a la tragèdia de Síria i de tota la Mediterrània oriental, passant per la incapacitat de l’esquerra europea de pensar i empènyer programes eficaços al servei de l’interès col·lectiu, o les barbaritats que ens arriben dia sí dia també de la Casa Blanca i el seu actual estadant. I, aquí a casa, immersos en una situació política impossible.

Així arribem a la Pasqua. Sens dubte que hi ha hagut èpoques pitjors, però aquesta que ens toca viure en els inicis de la primavera del 2018, i que serà el teló de fons amb què aquests dies celebrarem la mort i la resurrecció de Jesús, certament que no convida a gaires optimismes.

Potser la mirada d’esperança ens la poden donar les mobilitzacions dels jubilats reclamant el que és seu, o les dels estudiants nord-americans enfrontant-se a la màfia de les armes, o la vaga feminista del 8 de març, o tots aquells que, a vegades amb perill de la pròpia vida, continuen treballant per rescatar refugiats en aquesta mar nostra tan travessada de patiment.

Potser és això. Aquests dies mirarem Jesús a la creu per haver desenvolupat un programa que, des d’una absoluta confiança en Déu, i sentint que Déu l’enviava com a missatger d’aquesta manera de viure, pretenia treballar per un món més digne i, per tant, es posava en contra de tots els poders del moment. A Jesús, òbviament, les coses no li van anar gens bé. Però quan la nit de Pasqua proclamem la seva resurrecció, estarem dient dues coses bàsiques: la primera, que aquesta manera de viure de Jesús és la més humana i més valuosa, i la segona, que més enllà de tot fracàs, hi ha la vida de Déu per a tothom.

Bona Pasqua a tots i totes!

Descobrir la presó

La molt injusta forma d’aplicar la llei als presos de l’independentisme ha aconseguit posar damunt la taula la vida quotidiana a la presó i la innegable subjectivitat i partidisme en l’aplicació de la llei, sobretot si es compara la seva situació amb la dels imputats o condemnats per casos de prevaricació i corrupció.

Anem aprenent l’angoixa d’entrar a la presó o de patir humiliacions gratuïtes, d’estar privat de llibertat no només per sortir, sinó també per comunicar-se amb els altres, de no poder veure els fills més de dues hores al mes.

Però ens enganyaríem si penséssim que aquesta és una situació excepcional. Més aviat el que és excepcional és que nosaltres fixem la mirada en la gent que viu a la presó. Perquè l’arbitrarietat d’aplicar mesures desproporcionades o injustes deu patir-la molta altra gent. Només cal recordar que la gent sense papers o que arriba en pastera, per una falta administrativa són tancats en centres com els CIE, que a la pràctica són una mena de presons amb molts menys drets que a les presons mateixes. És el cas dels prop de 500 immigrants algerians tancats en una presó, encara per estrenar, a Màlaga el passat novembre.

Per no parlar dels immigrants menors d’edat que arriben sols a Catalunya: el tracte que reben del sistema judicial i de la DGAIA està allunyat del que exigeixen els drets humans.

Podríem afegir-hi la situació d’Helena Maleno, activista en favor dels immigrants que travessen l’estret: ha estat amenaçada repetidament i acusada de tràfic de persones pel govern marroquí, a instàncies, sembla, del govern espanyol.

A les nostres presons encara es mantenen classes socials, hi ha violència i tràfic de drogues, i no sempre els més febles reben l’atenció que caldria. Són presons volgudament allunyades (sovint a instàncies dels ciutadans: ningú no vol una presó prop de casa seva), cosa que dificulta no només la visita dels familiars, sinó també la dels voluntaris o la dels advocats. Fa pensar. Tant de bo tot aquest despropòsit ens torni a tots més propers als homes i dones que, pel motiu que sigui, viuen a la presó.

Diàleg i presó

L’empresonament preventiu dels dirigents independentistes és una barbaritat. És una mesura que fa un mal innecessari als qui la pateixen, i és una mesura que políticament contribueix a atiar innecessàriament el conflicte en què estem immersos. És, sens dubte, la pitjor decisió que es podia prendre, i que va directament contra l’única sortida viable de la situació que estem vivint.
Perquè hi ha una cosa que, més enllà de quina sigui la posició de cadascú –i això és el que pensem tota la redacció de L’Agulla, que està formada tant per independentistes com per no independentistes–, resulta bastant clara. I és que l’única sortida viable és parlar. Ara pot semblar impossible, però s’haurà d’acabar fent. I no només per part dels actors principals i visibles del xoc, és a dir, els partits independentistes i el Partit Popular, sinó també amb les altres formacions i partits tant catalans com espanyols.
Caldrà discernir quines són les aspiracions polítiques que hi ha en joc, què signifiquen aquestes aspiracions per a cadascú, i com es poden canalitzar. Aquesta és l’única possibilitat perquè es pugui fer una mica de llum sobre el futur de tots plegats. Per fer-ho, caldrà rebaixar les tensions i les emocions, cosa que en aquest moment no sembla que hagi de passar, però que sens dubte haurà d’acabar passant. Quan passi, pel bé de tots i totes, els dirigents catalans i espanyols s’hauran d’esforçar per buscar sortides. I és que si no, qui sap com pot acabar tot.