Una nova etapa

Finalment, després de mesos de giragonses, ja tenim nou president de la Generalitat i estem a l’espera de la presa de possessió del govern. És, sens dubte, el començament d’una nova etapa que no sabem com es desenvoluparà, per la multitud i complexitat dels factors que la condicionen.
Certament, el nou president i el nou govern, com és natural donada la majoria parlamentària que els sustenta, intentarà empènyer el país cap a l’objectiu de la independència de Catalunya. Cosa que, com diem, és natural. Però el que aquí voldríem assenyalar, més enllà de l’objectiu final que el govern intenti assolir, és que la tasca de governar, en el moment concret que viu ara el nostre país, hauria de tenir en compte una colla d’exigències que creiem necessàries perquè la seva actuació procuri el bé de tots els ciutadans, que ha de ser, sempre, l’objectiu bàsic de tot govern democràtic. N’assenyalaríem quatre, d’exigències principals.

La primera, que tot el que el govern faci per assolir la independència ho faci mirant de no descosir més el país, és a dir, sense crear més tensions del compte. El famós i repetit eslògan que parla de “Catalunya, un sol poble” ha de ser prioritari.

La segona, que la principal dedicació del nou president i els nous consellers i conselleres ha de ser fer una bona gestió de les àrees que tenen encomanades, i una bona gestió que busqui el benestar de tots els ciutadans, començant pels que estan en pitjors condicions.

La tercera, recuperar, tant com sigui possible, els consensos bàsics establerts durant la transició entre tots els partits catalans en temes cabdals com per exemple la llengua. Han passat ja molts anys, i segurament hi ha coses que caldrà reformular, però cal intentar de totes totes establir ponts per aconseguir aquests consensos. Ara, sens dubte, és més difícil que llavors, però és igualment imprescindible.

I la quarta, treballar per propiciar la sortida dels presos, cosa que, a més a més de ser una exigència humanitària, és també un element imprescindible per poder fer una política més tranquil·la i més constructiva. Segurament que hi pot ajudar molt el fet de tenir un govern estable, que sens dubte pot contribuir a la “desinflamació” de l’actual clima social i polític.

Anuncis

Pasqua en un món adolorit

Des dels jubilats que reben pensions de misèria fins a la tragèdia de Síria i de tota la Mediterrània oriental, passant per la incapacitat de l’esquerra europea de pensar i empènyer programes eficaços al servei de l’interès col·lectiu, o les barbaritats que ens arriben dia sí dia també de la Casa Blanca i el seu actual estadant. I, aquí a casa, immersos en una situació política impossible.

Així arribem a la Pasqua. Sens dubte que hi ha hagut èpoques pitjors, però aquesta que ens toca viure en els inicis de la primavera del 2018, i que serà el teló de fons amb què aquests dies celebrarem la mort i la resurrecció de Jesús, certament que no convida a gaires optimismes.

Potser la mirada d’esperança ens la poden donar les mobilitzacions dels jubilats reclamant el que és seu, o les dels estudiants nord-americans enfrontant-se a la màfia de les armes, o la vaga feminista del 8 de març, o tots aquells que, a vegades amb perill de la pròpia vida, continuen treballant per rescatar refugiats en aquesta mar nostra tan travessada de patiment.

Potser és això. Aquests dies mirarem Jesús a la creu per haver desenvolupat un programa que, des d’una absoluta confiança en Déu, i sentint que Déu l’enviava com a missatger d’aquesta manera de viure, pretenia treballar per un món més digne i, per tant, es posava en contra de tots els poders del moment. A Jesús, òbviament, les coses no li van anar gens bé. Però quan la nit de Pasqua proclamem la seva resurrecció, estarem dient dues coses bàsiques: la primera, que aquesta manera de viure de Jesús és la més humana i més valuosa, i la segona, que més enllà de tot fracàs, hi ha la vida de Déu per a tothom.

Bona Pasqua a tots i totes!

Descobrir la presó

La molt injusta forma d’aplicar la llei als presos de l’independentisme ha aconseguit posar damunt la taula la vida quotidiana a la presó i la innegable subjectivitat i partidisme en l’aplicació de la llei, sobretot si es compara la seva situació amb la dels imputats o condemnats per casos de prevaricació i corrupció.

Anem aprenent l’angoixa d’entrar a la presó o de patir humiliacions gratuïtes, d’estar privat de llibertat no només per sortir, sinó també per comunicar-se amb els altres, de no poder veure els fills més de dues hores al mes.

Però ens enganyaríem si penséssim que aquesta és una situació excepcional. Més aviat el que és excepcional és que nosaltres fixem la mirada en la gent que viu a la presó. Perquè l’arbitrarietat d’aplicar mesures desproporcionades o injustes deu patir-la molta altra gent. Només cal recordar que la gent sense papers o que arriba en pastera, per una falta administrativa són tancats en centres com els CIE, que a la pràctica són una mena de presons amb molts menys drets que a les presons mateixes. És el cas dels prop de 500 immigrants algerians tancats en una presó, encara per estrenar, a Màlaga el passat novembre.

Per no parlar dels immigrants menors d’edat que arriben sols a Catalunya: el tracte que reben del sistema judicial i de la DGAIA està allunyat del que exigeixen els drets humans.

Podríem afegir-hi la situació d’Helena Maleno, activista en favor dels immigrants que travessen l’estret: ha estat amenaçada repetidament i acusada de tràfic de persones pel govern marroquí, a instàncies, sembla, del govern espanyol.

A les nostres presons encara es mantenen classes socials, hi ha violència i tràfic de drogues, i no sempre els més febles reben l’atenció que caldria. Són presons volgudament allunyades (sovint a instàncies dels ciutadans: ningú no vol una presó prop de casa seva), cosa que dificulta no només la visita dels familiars, sinó també la dels voluntaris o la dels advocats. Fa pensar. Tant de bo tot aquest despropòsit ens torni a tots més propers als homes i dones que, pel motiu que sigui, viuen a la presó.

Diàleg i presó

L’empresonament preventiu dels dirigents independentistes és una barbaritat. És una mesura que fa un mal innecessari als qui la pateixen, i és una mesura que políticament contribueix a atiar innecessàriament el conflicte en què estem immersos. És, sens dubte, la pitjor decisió que es podia prendre, i que va directament contra l’única sortida viable de la situació que estem vivint.
Perquè hi ha una cosa que, més enllà de quina sigui la posició de cadascú –i això és el que pensem tota la redacció de L’Agulla, que està formada tant per independentistes com per no independentistes–, resulta bastant clara. I és que l’única sortida viable és parlar. Ara pot semblar impossible, però s’haurà d’acabar fent. I no només per part dels actors principals i visibles del xoc, és a dir, els partits independentistes i el Partit Popular, sinó també amb les altres formacions i partits tant catalans com espanyols.
Caldrà discernir quines són les aspiracions polítiques que hi ha en joc, què signifiquen aquestes aspiracions per a cadascú, i com es poden canalitzar. Aquesta és l’única possibilitat perquè es pugui fer una mica de llum sobre el futur de tots plegats. Per fer-ho, caldrà rebaixar les tensions i les emocions, cosa que en aquest moment no sembla que hagi de passar, però que sens dubte haurà d’acabar passant. Quan passi, pel bé de tots i totes, els dirigents catalans i espanyols s’hauran d’esforçar per buscar sortides. I és que si no, qui sap com pot acabar tot.

Un estiu recomanable

Que per què diem que aquest estiu és recomanable? De fet, hem de confessar que ho diem sense cap motiu especial. Tots els estius ho són, de recomanables, com ho són totes les tardors, o els hiverns, o les primaveres. Els nostres avis i àvies (o besavis i besàvies) deien que “tots els dies són sants i bon per als qui estan en gràcia de Déu”. I, donat que nosaltres, en principi, intentem ser seriosament gent com cal i per tant estem en gràcia de Déu, podem dir que, en efecte, per a nosaltres tots els dies són sants i bons.

Algú, a hores d’ara, deu pensar que tot el que portem dit fins aquí és una divagació inútil. Però us volem ben assegurar que no ho és. Perquè diem això, per exemple, enmig del clima mundial de por al terrorisme que tant paralitza. I diem això enmig de les complicades incerteses de la política catalana. I diem això quan les guerres, i les corrues de refugiats, i les corrues d’immigrants, fan dubtar de la possibilitat de crear un món mínimament digne. I diem això quan ens desanimem davant tanta resistència a caminar cap a una Església renovada. I diem això quan a les nostres vides personals també se’ns hi fiquen convidats inesperats i indesitjats, en forma de malaltia, o de trencaments, o de qualsevol altra feblesa humana.

Amb tot això, aquest estiu és recomanable. Cadascú se’l sabrà crear de la millor manera que li vagi. Nosaltres, com un petit signe, també dediquem algunes pàgines d’aquest número a oferir-vos algunes recomanacions que potser poden ajudar a aquesta recomanabilitat. Però en tot cas, sigui com sigui, i vagi com vagi tot, des de L’Agulla us volem desitjar un bon estiu, convidar-vos a enviar les vostres reflexions i les vostres experiències per publicar-les a la revista, i animar-vos a continuar el camí.

El futur dels capellans

Cada cop hi ha menys capellans, i cada cop són més grans. Això fa que els capellans mateixos estiguin cada cop més inhumanament estressats, i això ho pateixen les nostres comunitats cristianes, organitzades des de fa segles entorn d’un clergat que té la responsabilitat última de tot, i que només pot ser escollit d’entre una part molt petita dels creients: els capellans, els preveres, només poden ser homes i cèlibes.

Davant l’evident manca d’efectius, a diversos llocs s’ha intentat la solució d’“importar” preveres d’altres països, però aquesta suposada solució acostuma a crear més problemes que els que pugui resoldre. I mentrestant, en l’Església catòlica, que tan vivament proclama que la celebració de l’Eucaristia dominical és el punt de referència bàsic de la vida cristiana, cada cop hi ha més comunitats que no la poden celebrar per manca d’un prevere que la presideixi.

I la solució seria ben senzilla. Es tractaria simplement que a cada lloc s’ordenin els preveres que facin falta, siguin homes o dones, casats o solters, que puguin servir aquella comunitat i que alhora mantinguin les seves professions o tasques civils o, si cal, siguin alliberats per a la tasca comunitària. I això no caldria que fos per tota la vida: sense trencar cap dogma, aquests i aquestes preveres podrien exercir per un temps, i, si després convingués que ho deixessin, no deixarien de ser preveres, sinó que, simplement, no exercirien. I això no treuria, d’altra banda, que es pogués comptar també amb preveres cèlibes que volguessin tenir una dedicació plena i total a l’Església. Aquest sistema de funcionament, d’altra banda, sens dubte que facilitaria un més gran repartiment de responsabilitats entre tota la comunitat.

No és gens raonable que les lleis de l’Església siguin un tan greu destorb per a la vida eclesial com ho són ara. I potser ja seria hora de reconèixer-ho.

Posar en valor la prevenció

Diuen que el valor d’una societat es mesura en la forma com tracta les persones més vulnerables. Doncs ja es veu que la nostra crea moltes vulnerabilitats. Algunes no són pas noves i potser ens han romàs invisibles o senzillament hi som poc sensibles: són les causades pels efectes perversos d’una forma de vida consumista i poc respectuosa amb els pobles i amb la natura. Els qui les pateixen són lluny… fins que no poden continuar vivint en aquestes condicions i arriben a les nostres fronteres.

Les altres, en un estat del benestar poc consolidat i una crisi econòmica que ha recaigut en les rendes més baixes, van eixamplant la desigualtat social de forma alarmant. Algunes d’aquestes vulnerabilitats són evidents i immediates com la precarietat laboral o la pèrdua de l’habitatge. A la pèrdua de poder adquisitiu, de feina o la incapacitat de mantenir el lloguer o la hipoteca, s’hi suma l’efecte de les retallades, que sol tenir conseqüències a llarg termini.

La duresa de les condicions de vida de molts dels nostres veïns i veïnes ha reclamat mesures imprescindibles i costoses per donar resposta a necessitats peremptòries. Al costat d’aquesta atenció a persones i famílies, però, caldria adoptar mesures preventives. El problema de la prevenció, però, és que és cara i que els seus efectes són difícils de mesurar. Però faríem bé de preguntar-nos: ¿Quina pensió cobraran les persones que no han pogut cotitzar per viure en situació constant d’atur o en l’economia submergida? ¿Quin tractament farà falta als infants que ara necessitarien un servei d’educació precoç i no el poden rebre per les retallades? ¿Quins efectes té l’augment de la ratio a classe a les escoles? ¿Quines fractures socials estem creant amb el rebuig als immigrants i als refugiats?

Preguntes incòmodes, però necessàries.