Emergència climàtica

Davant de veus que clamen cada cop més fort per aturar la crisi climàtica, entre les que s’hi compten ara també generacions d’infants i adolescents animats per l’activista pel clima Greta Thunberg i el moviment Fridays for Future, el Govern de Catalunya va acordar el passat 14 de maig declarar la situació d’emergència climàtica. Una declaració que no serveix per fer executiva ni una sola mesura de xoc que freni la desbocada orgia que consumeix el planeta pel que toca a territori i competència catalana. És un pas més de justificació, o d’impotència per inacció governamental que, contràriament al que segurament es proposava, deixa Catalunya a la mateixa altura que la immensa majoria de governs d’Estats i nacions del planeta.

El desafiament del canvi climàtic no es pot afrontar des de l’acció heroica de cap govern ni de cap institució ni persona individualment, o tecnologia miraculosa. La prèdica de la Greta és justament aquesta: uniu-vos homes i dones del món per frenar l’escalfament global. I feu-ho ja! Ara no és el moment de les proclames sinó de l’acció. És la súplica de la generació viva que més patirà les fatals conseqüències del canvi del clima. Però l’esfera política mundial sembla no haver superat encara la lògica d’un món que en els dos darrers segles només ha sabut debatre de sobiranies, supremacies i localismes, davant d’una globalització que imposa l’inevitable domini de la nostra espècie sobre l’ecosistema. Mentrestant el col·lapse despunta, i sembla que només els infants ho vegin amb tota claredat.

Donada la urgència que reclama actuar hauríem d’abordar individualment i com a país una revolució energètica sense més demora. Podem fer dues coses, i no necessàriament en aquest ordre: primer, reduir el consum d’energia per càpita. Segon, canviar el mode d’abastiment d’energia deixant definitivament de cremar materials fòssils. En definitiva, canviar a l’únic estil de vida possible per a la generació de la Greta.

Anuncis

Pel diàleg

A la redacció d’aquesta revista, cristiana i d’esquerres, els resultats de les eleccions generals ens han produït una notable satisfacció. Perquè l’esquerra ha guanyat, tant a Catalunya com a tot Espanya, i perquè els electors han primat clarament la voluntat d’entesa i no l’afany de confrontació, també tant a Catalunya com a tot Espanya. I tant una cosa com l’altra es corresponen molt bé amb els valors que mouen aquesta publicació.

Ara, toca veure com es tradueix aquesta nova situació en les polítiques que cal dur a terme.

Per una banda, tant a Catalunya com a tot Espanya necessitem una política d’esquerres seriosa. Una política en què la voluntat sigui clara, i aquesta voluntat clara es digui públicament, i es faci. Sí, és cert no sempre es pot fer tot el que un voldria, però tot i així és imprescindible que tothom pugui percebre que, realment, els nostres governants volen dur a terme polítiques socials amb redistribució de la renda i també polítiques ecològiques.

I per una altra banda, necessitem diàleg i voluntat d’entesa en el conflicte català. La situació, sens dubte, és molt complicada. Però això no és excusa perquè no sigui exigible als nostres governants que actuïn amb sinceritat i lleialtat, activant un diàleg que no pretengui partir de posicions preses inamovibles, sinó que estigui disposat a caminar amb bona voluntat i amb intel·ligència política.

Bona Pasqua!

L’Església i la pederàstia

Fa mal, sentir el papa Francesc, en el segon dia de la cimera vaticana sobre la pederàstia que va tenir lloc a finals de febrer, dient, després de la intervenció de la canonista Linda Ghisoni, que el fet de convidar a parlar una dona no significa “entrar en la modalitat d’un feminisme eclesiàstic”, perquè “tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”.

Fa mal, perquè demostra com de malament porta la jerarquia de l’Església tot el que es refereix a temes de sexe i de gènere. Un papa que tan bones coses ha fet per l’obertura de l’Església, quan arriba a aquesta mena de temes topa amb el pòsit de tenebra que la jerarquia eclesiàstica ha anat construint al llarg dels segles, un pòsit de tenebra i de recargolament mental que els impedeix descobrir les petjades de l’Esperit en el món. Perquè el moviment feminista és fruit de l’Esperit, com ho van ser en el seu moment, per exemple, les lluites obreres per la jornada de vuit hores, ara que fa un segle que es va implantar entre nosaltres gràcies a la vaga de la Canadenca.

Amb aquest pòsit de tenebra mental, mal es pot afrontar el drama de la pederàstia dins l’Església. Produeix molta angoixa, veure la brutícia que està sortint ara al nostre país, i que sens dubte anirà creixent. El drama, però, és que tot i que potser no totes les reclamacions que fan les víctimes són prou raonables o factibles, l’esperit amb què s’afronten, amb aquests prejudicis tan arrelats, no sembla la millor manera de posar-se davant el problema. Un clar símptoma d’aquest fet seria, per exemple, la negativa inapel·lable a mirar seriosament si la imposició del celibat presbiteral no contribueix a fomentar conductes insanes.

En tot cas, farem bé tots plegats de denunciar aquesta mirada tan esbiaixada dels nostres dirigents eclesiàstics, i d’empènyer tant com puguem cap a un imprescindible canvi de mentalitat.

Parar els peus a l’extrema dreta

A les primeres pàgines d’aquest número de L’Agulla hi trobareu, sota el títol general de “Per parar els peus a l’extrema dreta”, uns quants articles, alguns de molt curts, altres de mitjanets i altres de llargs, que ofereixen reflexions, suggeriments i testimonis de l’actuació necessària que ens pertoca a tots davant l’auge de l’extrema dreta que recorre Europa i el món sencer i que acaba d’irrompre amb un rebombori notable al parlament d’Andalusia a través del partit Vox.

Ja s’han fet moltes anàlisis, i en aquesta revista també, dels perquès d’aquest auge i de què pot acabar significant. Ara, el que toca, és ser conscients de la responsabilitat que tots tenim d’actuar perquè això no continuï creixent. Cert que estem en una situació que afavoreix de moltíssimes maneres aquest creixement de la irracionalitat i la recerca de refugis suposadament segurs davant enemics que no són tals, i que hi ha una tendència creixent a no voler veure on són els veritables mals que fan la vida més difícil a tanta gent, i cert també que, per exemple, actituds com la de la Unió Europea que no és capaç de decidir-se a obrir la mà per facilitar que els europeus puguin viure més bé no ajuden gens a aturar la deriva actual. Però en tot cas, siguin com siguin les coses, i sigui el que sigui el que tinguem al davant, és responsabilitat de tots nosaltres treballar perquè la racionalitat, la justícia, la solidaritat i la dignitat puguin obrir-se pas enmig nostre.

I novament, una altra vegada, ens cal dir també que la institució eclesial hauria de ser molt més decidida i activa perquè els valors de l’Evangeli, que al capdavall són els valors de la dignitat humana, no siguin cada cop més oblidats i arraconats.

L’Advent i les fàbriques d’armes

El quart diumenge abans de Nadal comença cada any el temps d’Advent. Aquest any, el 2 de desembre. I cada any es llegeix, a l’inici del temps, o bé en diumenge o bé en dia feiner, segons els anys, un text emblemàtic. És un text del capítol segon del llibre d’Isaïes que anuncia un nou temps, en el qual tots els pobles “forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances”.

Probablement aquesta és una de les millors formulacions possibles del món que tota persona honesta desitja en el fons del seu cor. No és només un desig genèric de pau, ni és només un desig igualment genèric que s’acabin les guerres. No diu: “Deixaran de fer servir les espases i les llances”. Sinó que diu: “Deixaran d’existir les espases i les llances”. I, a més, no diu que deixaran d’existir perquè seran destruïdes, sinó perquè “de les espases en forjaran relles i de les llances en forjaran falçs”. Traduint-ho: No es tracta de desitjar que no es facin servir armes, es tracta que d’armes ja no n’hi hagi. I no es tracta que no n’hi hagi perquè siguin destruïdes, sinó que es tracta que tot l’esforç destinat a la fabricació d’armes passi a destinar-se a construir per exemple plantes potabilitzadores d’aigua, o a promoure cultius allà on calgui, o a la reconversió energètica davant el canvi climàtic, o a estendre els mínims de benestar o de cultura a tot arreu.

En comptes de dir que volem la pau, o que no volem la guerra, hauríem de començar a dir les coses més clares. El que volem és que desapareguin les fàbriques d’armes i que siguin substituïdes per eines que facin la vida més feliç i digna per a tothom. Certament, seria una bona campanya cristiana, per a aquest Advent.

Una actitud imprescindible

Enmig de l’embolic polític i social que estem vivint tant a nivell nacional com a nivell internacional, bo és de tant en tant aturar-se en realitats més abastables i menys embolicades. A la redacció parlàvem d’alguns casos que coneixem i que es repeteixen: el de persones grans que viuen soles i que no tenen família o que tenen una família que es desentén d’elles. Aquestes persones arriba un moment que ja no poden valdre’s per elles mateixes i que queden desemparades. Per sort, els serveis socials públics i les diverses entitats dedicades a aquestes tasques tenen sistemes de detectar i cobrir en part aquestes situacions. Però hi ha també un altre sistema menys organitzat que és el que aquí voldríem posar en valor. I és el del servei espontani que, sense cap organització al darrere, ciutadans i ciutadanes de bona voluntat duen a terme envers aquestes persones.

El veí o veïna del mateix replà on viu la persona gran, que està al cas del que passa i, en un cert moment, n’assumeix oficialment la tutela i gestiona el que calgui fer per assegurar-li l’atenció futura. O aquella dona que ha conegut durant anys la persona gran comprant a la mateixa parada del mercat i que quan veu que cal intervenir, ho fa. O, posem per cas, el rector de la parròquia on la persona gran acostuma, o acostumava, a anar a missa.

Aquesta situació concreta, i aquesta manera espontània de resoldre-la és un magnífic exemple de moltes altres situacions de precarietat i de les respostes espontànies que gent determinada és capaç de donar-hi. No en farem aquí la llista. El que voldríem fer és, simplement, assenyalar la importància que té que, en la nostra societat, es mantingui viva aquesta capacitat de tenir les antenes posades en les necessitats dels altres i les ganes també posades a intentar respondre-hi. Perquè aquesta és una actitud imprescindible per construir una societat digna.

Els immigrants, Europa i l’Església

Una part notable dels governs europeus està tenint una actitud vergonyosa davant la situació dels immigrants i refugiats que volen arribar a Europa. Però el que resulta més greu és que els governs que en principi expressen posicions més raonables, com Alemanya, França i ara també Espanya, tampoc no semblen disposats a plantejar un canvi seriós de perspectiva. No semblen disposats a admetre que, davant aquesta realitat de la gent que fuig de la guerra o de la pobresa, no té sentit pensar que l’única cosa que cal fer és mirar de frenar-la, sinó que el que cal és buscar la manera d’assumir-la. És molt obvi que, mentre no es faci aquest pas, el nostre Mediterrani continuarà sent el mar de la mort, i el desert del Sàhara continuarà sent el cementiri de grans quantitats de persones que no han pogut ni arribar al mar.

Però hi ha encara una altre aspecte del problema, que com a cristians ens afecta greument. El ministre italià Salvini, que amb les seves burles davant la tragèdia quedarà per a la història com un exemple eximi de tants governants sense ànima que estan aconseguint èxits electorals a base d’atiar els instints més baixos de la gent, resulta que en el seus mítings es dedica a brandar rosaris i evangelis per mostrar el seu indestructible catolicisme. El partit bavarès que ha forçat Angela Merkel a endurir la política d’acollida d’immigrants es diu Unió Social Cristiana. El govern polonès, d’una duresa immisericorde a l’hora de negar-se a acollir ni un sol immigrant, es vanta de tenir el catolicisme com un dels components bàsics de la identitat nacional del seu país. I Eslovàquia i Hongria utilitzen com a argument per negar l’entrada d’immigrants la necessitat de preservar la cultura cristiana.

Resulta tràgic, que el nom cristià i el nom catòlic estiguin al darrere de les polítiques més inhumanes amb els immigrants i els refugiats. Ja seria hora que la jerarquia de l’Església, començant pel papa, desemmascarés tanta maldat.