Ara i després

Hem vist moltes coses, aquests dies. La més important, sens dubte, l’esforç ingent del personal sanitari per atendre tanta i tanta gent que necessitava els seus serveis. I amb ells, hem vist els esforços de tots els serveis públics en marxa, i els dels responsables polítics que han volgut buscar sortides a la situació honestament.

Però més enllà d’aquestes coses més òbvies i imprescindibles, n’hem vist d’altres menys visibles però igualment transcendents. Hem vist que la contaminació ha baixat. Hem vist que, si volem, sabem ser disciplinats i preocupar-nos pel bé comú. Hem vist la nostra fauna i flora encantades de la vida amb el dràstic descens de la pressió humana. Hem vist que amb menys coses podem passar perfectament. Hem vist que la pagesia és un sector fonamental, i que si potenciéssim el consum de proximitat tots hi sortiríem guanyant. Hem vist que sabem adaptar les nostres relacions socials i mantenir-les malgrat tantes barreres que la pandèmia ens obliga a posar…

Hem vist tot això. Ara ens queda per veure si, quan l’emergència s’acabi, n’haurem après alguna cosa. I ens queda per veure si aquest mateix esperit que ha aflorat aquests dies serveix també per afrontar els tres grans reptes que ens esperen: la recuperació d’una sanitat digna que reverteixi tants anys de retallades, la capacitat d’afrontar una crisi econòmica que no han de pagar, com sempre, els més febles, i les actuacions inajornables enfront de la crisi climàtica davant la qual, tot i que sabem que està venint a gran velocitat, no som capaços d’actuar amb la mateixa contundència i celeritat amb què hem actuat davant el virus. A aquests tres reptes volem dedicar-hi especial atenció en el proper número. Si hi voleu dir la vostra, ja ho sabeu. El termini, el 15 de juliol.

I voldríem acabar dient que aquests tres grans reptes comporten, sobretot, decisions polítiques. Però aquestes decisions seran un reflex del que entre tots siguem capaços de pensar, de crear, de proposar, amb la màxima implicació. Tots hi hauríem d’empènyer amb molta força.

Quaresma i Pasqua, més vives que mai!

Poc ens pensàvem que enguany viuríem la Quaresma, no pas a traves de dejunis, litúrgia i conferències, sinó en guaret i a casa. Sense misses, sense reunions, sense el contacte directe dels amics i mantenint potser una distància dolorosa amb les persones que més estimem per preservar la salut de tots plegats.

En el moment d’enviar L’Agulla encara no s’ha confirmat, però hi ha moltes possibilitats que enguany hi hagi una Setmana Santa sense litúrgia. Ja ho serà sense processons populars. De cop i volta ens trobem sols amb la nostra fe i sense caminadors. És un moment privilegiat.

En primer lloc per recuperar el sentit de la Quaresma: mirar sentint-nos-hi implicats el dolor del món, viure la fragilitat, recol·locar l’abraçada i l’estimació en el seu lloc, valorar els sistemes públics de salut, perdre aquell plus perdonavides i controlador que forma part de la identitat de la nostra cultura occidental i recuperar el valor del que és col·lectiu i comunitari. Per a la major part de la població, ocasió de silenci i d’allò tan escàs o preuat com és el temps: per pregar, per estimar, per pensar, per formar-nos, per fer neteja o per perdre’l i badar, si resistim la temptació d’estar permanentment connectats a les sèries de televisió, als obsessius informatius o a les xarxes socials.

Temps que fruitarà a la Pasqua, si som capaços d’aprofitar aquesta estada al “racó de pensar”, com diu el Josep Maria Fisa en el decàleg que publiquem, per convertir-nos en una societat que faci front a la inevitable crisi econòmica de forma solidària, acollidora per als més fràgils, participativa, dialogant, generosa i interessada en el bé comú, disposada a convertir-se per tal d’evitar l’emmalaltiment de la terra i el desastre ecològic. Sabent que els camins són incerts, que el procés pot ser dolorós, però que Déu ens hi acompanya. Pasqua és viure sense por.

Bisbes, política i família

Sembla ser que alguns bisbes, com Blázquez o Cañizares, president i vice-president respectivament de la Conferència Episcopal Espanyola, esporuguits per la formació d’un govern d’esquerres, han demanat als fidels la seva pregària per Espanya. Cañizares ja ha expressat repetidament la seva valoració de la unitat d’Espanya com un bé, oblidant que la unió és un bé quan és lliurement elegida. D’altres, com l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, demanen a la Mare de Déu que “salvi Espanya” just després de la investidura. Ginés García Beltrán, bisbe de Getafe, expressa la seva “preocupació expectant” per l’actitud del nou govern davant del fet religiós. El de Sogorb-Castelló, Casimiro López, organitza cursos per fer front a les polítiques d’esquerres.

No és pas una actitud compartida per tots els bisbes. Alguns, com Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, han valorat positivament la capacitat de dialogar i de prendre acords. De fet, també Blázquez ha felicitat Pedro Sánchez per la seva investidura en nom de la Conferència Episcopal Espanyola. Ambigüitat i tebiesa és el que es pot captar. Estaria bé, però, que algú reconegués la responsabilitat de la pròpia Conferència Episcopal en la cocció d’alguns dels problemes més greus amb què ens enfrontem: la COPE, 13TV, mitjans de comunicació de l’Església, durant molts anys han anat estimulant un anticatalanisme visceral amb un llenguatge obscè, agressiu i poc veraç, que ha contribuït molt poc a l’entesa mútua i molt a la percepció generalitzada que l’Església s’arrenglera amb el conservadorisme polític del PP o fins i tot de Vox. El bisbe emèrit de Tànger, Santiago Agrelo, s’ha queixat repetidament de com alguns mitjans de l’Església tractaven la qüestió dels immigrants, d’una forma molt allunyada de l’Evangeli.

A aquesta sensació contribueix també sens dubte la iniciativa presentada recentment sobre el llarg itinerari de formació que la Conferència Episcopal ofereix als promesos, amb un llenguatge i unes propostes que, per la concepció antropològica de la vida i de la parella, recorden més els consells pintorescos del Movimiento Nacional que no pas les inquietuds de la pastoral matrimonial que es viuen a les parròquies del nostre entorn.

Si el que els fa més por del nou govern és un laïcisme desmesurat i un anticlericalisme militant, els bisbes farien bé de revisar quines actituds pròpies contribueixen a alimentar la percepció d’una Església preconciliar.

Les relles i les falçs

Diumenge que ve, 1 de desembre, primer diumenge d’Advent, sentirem a la missa aquell text tan conegut d’Isaïes: “Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles. Forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra” (2,4).

En aquests dies intensos en què la situació política i social a Catalunya i a tot Espanya ens fa estar a tots amb els ulls i les orelles posats en la nostra actualitat immediata, aquestes paraules antigues amb què iniciem els dies de preparació del Nadal ens conviden a fer un exercici molt convenient. Les paraules d’Isaïes ens obliguen, vulguem o no, a aixecar els ulls del nostre petit espai en el planeta Terra, i a mirar enllà. A mirar cap a tants i tants llocs que anhelen que les espases i les llances esdevinguin relles i falçs que els permetin viure amb dignitat, i que voldrien que, efectivament, els senyors que des de despatxos tranquils atien i es lucren de les guerres deixessin de poder fer-ho. És allò que diu un altre text, aquest del profeta Zacaries: “Als carrers de Jerusalem hi tornaran a seure homes i dones carregats d’anys, cadascú amb el bastó a la mà. Els carrers de la ciutat aniran plens de nens i nenes que hi jugaran” (8,4-5).

Sense deixar de mirar el que està passant a casa nostra, i desitjant que finalment sigui possible la formació d’un govern a Espanya que pugui començar a desencallar la pila de coses que hi ha per desencallar, caldrà no perdre gens de vista les angoixes i els dolors que travessen la vida de tantes persones arreu de la terra. I treballar per elles.

Bon Nadal a tothom!

Ens falta intel·ligència col·lectiva

“Ens falta intel·ligència col·lectiva”. Ens va sortir així, espontàniament, quan parlàvem aquest estiu, en una reunió de L’Agulla, de les dificultats per formar govern. De l’excés del pragmatisme viscut en certes èpoques, que rebaixava el llistó de qualsevol projecte transformador, hem passat o bé a un tacticisme fora de mida o bé a una rígida ideologització, que per afirmar-se necessita posar línies vermelles a tort i a dret, no només als feixismes, sinó també a organitzacions o col·lectius que ens són propers. Una tendència general, com si ningú no vulgui governar. Mentrestant governen, ben segur, els poders econòmics.

I és que els partits reflecteixen el que ens passa una mica a tots: volem solucions clares i immediates a problemes complexos que necessiten una perspectiva a llarg termini; ens deixem portar per l’ambient desqualificador de l’adversari trencant ponts més que no pas construint-ne; anem a la nostra, traslladant a les organitzacions l’individualisme que és signe de la nostra civilització. Però resulta que, com mai, els reptes que hem d’afrontar requereixen la força i la complicitat de molta gent: la crisi climàtica, el comerç d’armes, l’expoliació dels països anomenats del Tercer Món, les migracions massives per motius diversos, la progressiva destrucció de l’estat del Benestar, la precarització i explotació laboral, el menyspreu cap a les dones, la penalització de la solidaritat, la desigualtat i marginació creixents… I a casa nostra, l’encaix de les diverses sobiranies nacionals.

Si no som capaços de confiar en els altres, encara que el seu projecte no sigui idèntic al nostre; si no som capaços d’anar més enllà de fàcils consignes per buscar solucions sostenibles i participatives a llarg termini; si no som capaços d’establir prioritats i de treballar en conjunt, estarem obrint pas al feixisme que ja apunta en tants països. Calen propostes poc afalagadores per a la nostra consumista i individualista societat: decreixement, acollida, redistribució de la riquesa. El suport mutu i la solidaritat internacional han estat històricament el canemàs que ha sostingut la lluita dels homes i dones treballadors. Enfortir, canalitzar i eixamplar amb generositat aquesta consciència col·lectiva és sens dubte una mostra d’intel·ligència i de lucidesa imprescindible per a un futur on tota persona pugui viure amb dignitat.

Emergència climàtica

Davant de veus que clamen cada cop més fort per aturar la crisi climàtica, entre les que s’hi compten ara també generacions d’infants i adolescents animats per l’activista pel clima Greta Thunberg i el moviment Fridays for Future, el Govern de Catalunya va acordar el passat 14 de maig declarar la situació d’emergència climàtica. Una declaració que no serveix per fer executiva ni una sola mesura de xoc que freni la desbocada orgia que consumeix el planeta pel que toca a territori i competència catalana. És un pas més de justificació, o d’impotència per inacció governamental que, contràriament al que segurament es proposava, deixa Catalunya a la mateixa altura que la immensa majoria de governs d’Estats i nacions del planeta.

El desafiament del canvi climàtic no es pot afrontar des de l’acció heroica de cap govern ni de cap institució ni persona individualment, o tecnologia miraculosa. La prèdica de la Greta és justament aquesta: uniu-vos homes i dones del món per frenar l’escalfament global. I feu-ho ja! Ara no és el moment de les proclames sinó de l’acció. És la súplica de la generació viva que més patirà les fatals conseqüències del canvi del clima. Però l’esfera política mundial sembla no haver superat encara la lògica d’un món que en els dos darrers segles només ha sabut debatre de sobiranies, supremacies i localismes, davant d’una globalització que imposa l’inevitable domini de la nostra espècie sobre l’ecosistema. Mentrestant el col·lapse despunta, i sembla que només els infants ho vegin amb tota claredat.

Donada la urgència que reclama actuar hauríem d’abordar individualment i com a país una revolució energètica sense més demora. Podem fer dues coses, i no necessàriament en aquest ordre: primer, reduir el consum d’energia per càpita. Segon, canviar el mode d’abastiment d’energia deixant definitivament de cremar materials fòssils. En definitiva, canviar a l’únic estil de vida possible per a la generació de la Greta.

Pel diàleg

A la redacció d’aquesta revista, cristiana i d’esquerres, els resultats de les eleccions generals ens han produït una notable satisfacció. Perquè l’esquerra ha guanyat, tant a Catalunya com a tot Espanya, i perquè els electors han primat clarament la voluntat d’entesa i no l’afany de confrontació, també tant a Catalunya com a tot Espanya. I tant una cosa com l’altra es corresponen molt bé amb els valors que mouen aquesta publicació.

Ara, toca veure com es tradueix aquesta nova situació en les polítiques que cal dur a terme.

Per una banda, tant a Catalunya com a tot Espanya necessitem una política d’esquerres seriosa. Una política en què la voluntat sigui clara, i aquesta voluntat clara es digui públicament, i es faci. Sí, és cert no sempre es pot fer tot el que un voldria, però tot i així és imprescindible que tothom pugui percebre que, realment, els nostres governants volen dur a terme polítiques socials amb redistribució de la renda i també polítiques ecològiques.

I per una altra banda, necessitem diàleg i voluntat d’entesa en el conflicte català. La situació, sens dubte, és molt complicada. Però això no és excusa perquè no sigui exigible als nostres governants que actuïn amb sinceritat i lleialtat, activant un diàleg que no pretengui partir de posicions preses inamovibles, sinó que estigui disposat a caminar amb bona voluntat i amb intel·ligència política.

Bona Pasqua!