Mirar cap a l’Àfrica

La República Democràtica del Congo produeix grans quantitats de minerals molt valuosos, i alhora té una de les taxes de pobresa més grans del planeta, juntament amb unes condicions de treball vergonyoses. Tenen minerals valuosos tant per al luxe i l’exhibició dels rics, com els diamants, com també per a les necessitats imparables del nostre progrés tecnològic, com el coltan i el cobalt. I tenen sous de misèria –i riscos notables de mutilació o de mort– per als qui els extreuen, i apropiació de la riquesa per part del monstre capitalista occidental o xinès o rus, en bona connivència amb les autoritats corruptes locals, i lluites de tribus, de clans, de fronteres, de màfies de totes menes batallant per endur-se trossos del pastís.

Allà al costat mateix, al Sudan del Sud, un país acabat d’independitzar per fugir de l’ofec creat per les autoritats del Nord, hi ha desfermada una guerra insensata entre diverses faccions que es disputen el poder, i que és mantinguda gràcies a l’entusiasta suport dels fabricants d’armes que les fan arribar a totes les faccions. De manera que el Sudan del Sud, un país pobre però que, alliberat de les opressions del Nord, hauria pogut anar-se construint amb constància i ganes, està en fase de destrucció.

El papa Francesc va visitar aquells territoris entre el 31 de gener i el 5 de febrer. Un dels seus objectius era posar davant els ulls del món aquelles realitats inacceptables, i reclamar als que s’enriqueixen amb aquells drames que deixin de fer-ho. Durant aquells dies, més o menys, va aconseguir una mica d’atenció al tema. Però després, novament, el silenci.

No, no tenim dret a abandonar l’Àfrica.

Caldrà canviar el Dret Canònic

El Dret Canònic és el cos de lleis amb què es regeix l’Església Catòlica. Doncs bé. Si l’Església vol ser veritablement sinodal, i si l’Església vol deixar enrere el clericalisme, haurà de canviar aquest cos de lleis, haurà de canviar el Dret Canònic.

Certament, si els bisbes i els capellans volen, el funcionament de les comunitats cristianes serà més compartit, es parlaran més les coses, el capellà o el bisbe no pretendran tenir sempre l’última paraula… Però tot això dependrà de la bona voluntat de cada un d’ells, de les seves capacitats d’empatia, de la seva convicció que tots els fidels tenen l’Esperit Sant. I el cas és que l’Església és
una estructura molt gran, i deixar la seva sinodalitat en mans de la bona voluntat dels seus dirigents mentre les lleis continuen dient que ells, aquests dirigents, tenen realment l’última paraula i l’última responsabilitat de tot, és la millor garantia perquè aquesta sinodalitat continuï sent eternament només una paraula bonica.

Per construir una Església sinodal cal, certament, que els que hi dediquen de ple la seva vida tinguin ganes que sigui així. Però cal, alhora, i ineludiblement, que les lleis de l’Església deixin clar que els capellans i bisbes no tenen l’última paraula, ni l’última responsabilitat, de tot el que passa a la comunitat eclesial. I que arbitrin els mitjans organitzatius necessaris perquè aquests últimes paraules i últimes responsabilitats siguin adequadament compartides.

Política col·laborativa versus política “urlata”

El passat dia 13 d’octubre vam poder sentir dos missatges especialment interessants i que anaven en la mateixa direcció. L’un venia del món polític, i l’altre del món cristià. El del món polític venia de Roma, i el del món cristià, de Barcelona.

El de Roma el vam sentir en la constitució del Senat de la República, en boca de Liliana Segre, presidenta d’edat durant l’elecció de la mesa, de 92 anys i supervivent dels camps nazis, la qual, a més d’evocar el tràgic centenari de la marxa sobre Roma de Mussolini que s’esdevenia a finals de mes, va dir que el que Itàlia necessitava era la fi del que ella va anomenar la “politica urlata”, que podríem traduir com la “política feta a crits”.

I el de Barcelona el vam sentir al magnífic claustre de l’església de Santa Anna, en les jornades dels hospitals de campanya en què l’arquebisbe de Lima, Carlos Castillo, va afirmar que “los únicos proyectos realizables son los que se fundamentan en la fraternidad”, i que, si estem oberts a les aportacions de tothom, podrem escoltar les aportacions dels enemics, i aprendre’n coses.

Deu ser ingenu, o fins i tot molt ingenu, però a la redacció de L’Agulla ens agradaria que la política funcionés amb criteris com aquests que expressaven Liliana Segre i Carlos Castillo. I és que, no ho oblidem, la política democràtica hauria de ser aquella activitat humana per la qual s’intenta aconseguir una governança global que respongui de la millor manera possible als desigs i necessitats de la majoria de la població. Això es canalitza habitualment a través d’unes eines anomenades partits, els quals, en funció de l’elecció popular, s’encarreguen, en solitari o mitjançant acords amb altres partits, de gestionar la cosa pública, estant al cas, també, de les demandes que per mitjans diversos, els fa arribar la ciutadania, discernint què és el que cal fer i quines són les possibilitats de dur-ho a terme.

Però passa que els partits han anat esdevenint massa sovint per damunt de tot instruments de poder, que busquen aconseguir o mantenir aquest poder utilitzant tots els mitjans. I així la política se’ns ha convertit en un camp abonat als crits, a la desqualificació sistemàtica de l’altre, a la negativa a donar suport a les iniciatives de ningú que no sigui el propi partit, independentment de si són bones o no… Sisplau, els polítics que encara recordeu quina és la funció de la política democràtica, feu tots els esforços per revertir aquesta situació!

Les mans al cap

Si visitem el Museu de les Mines de Cercs, al nucli de Sant Corneli, a l’Alt Berguedà, i ho fem amb una mirada mínimament crítica, segur que ens impressionarà veure les condicions en què havien de treballar els miners als primer temps de l’explotació, a finals del segle XIX: estirats a terra, extraient el mineral a cops de pic que havien de fer anar de cantó, arrossegant aquest material fins al lloc corresponent, fent les seves necessitats a qualsevol racó, sense cap roba especial sinó amb la seva roba normal que després les seves dones rentaven com podien, i amb la por de qualsevol accident inesperat… Esfereeix, si un s’atura una estona a pensar-hi.

Ara estem molt més bé, almenys en la nostra Europa desenvolupada. Però, si els amos del món volguessin, podríem estar molt millor. Nosaltres, els de l’Europa desenvolupada, però també els de tants i tants llocs del món que molts cops estan en situacions que recorden molt, massa, les dels nostres miners de finals del segle XIX.

Cada any, a finals de curs, la redacció de L’Agulla acostumem a fer un sopar. I aquest any, en el sopar ens vam posar a parlar de la situació en què està el nostre món. Des de la barbaritat, que ningú no ens esperàvem, de la invasió d’Ucraïna, fins a la incapacitat, o la manca de voluntat, dels nostres polítics per tirar endavant mesures possibles i raonables que permetrien una vida millor i més tranquil·la tant per a la classe treballadora i per als pobres dels nostres països rics com, més encara, perquè la gent dels països pobres pogués veure una mica de llum i deixés de tenir la sensació d’enfonsament insoluble.

Anaven sortint a la conversa fets i més fets, i algú va dir: “N’hi ha per posar-se les mans al cap!”. I sí, n’hi ha per posar-se les mans al cap.

Aquest diumenge 18 de setembre, Jesús ens deia a l’evangeli: “No es pot ser alhora servidor de Déu i dels diners”. Doncs d’això es tracta: ens cal treballar per la causa de Déu enfront de la causa dels diners. I si ho voleu dir amb un llenguatge més laic, podeu dir que ens cal treballar per la causa de la humanitat enfront de la causa dels diners.

De l’Otan al Gurugú

Qui ens havia de dir que a hores d’ara aquell pretèrit “Otan, no, bases fora”, el 2022, quaranta anys més tard del referèndum, es veuria convertit en més pressupost militar a Espanya per exigències de l’Otan i en consolidació de la base de Rota!

Les circumstàncies actuals són molt diferents de les d’aquell moment, però constatem amb tristesa que malgrat la pública invocació a la pau, per sota l’aparent democràcia el comerç armamentista ha gaudit arreu de bona salut. Segons Amnistia Internacional, som el setè país exportador d’armes. Parlem de pau, i preparem la guerra i no hem deixat de fer-ho. I en les actuals circumstàncies s’opta per eixamplar l’Otan i per reforçar-ne l’armament, amb l’argument de com les gasta Rússia. Però no ens preguntem on ens pot portar la progressiva escalada d’agressions. Ja sabem quines son les armes més potents. I sabem també qui hi té accés i quins són els codis ètics de qualsevol dels propietaris de les armes nuclears.

Al costat d’això, les previsions són de pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors a tot Europa i més enllà, de l’increment de refugiats i migrants, de fam en majúscules als llocs on ja avui les condicions de vida són molt difícils, i, és clar, d’un agreujament del canvi climàtic. No només perquè no fem el que hem de fer, sinó perquè la guerra sembla que justifiqui continuar incrementant les emissions de CO2. O mirar cap a una altra banda.

L’opacitat de la fabricació i comerç d’armes es complementa amb l’opacitat dels acords internacionals, dins i fora d’Europa. Ho acabem de veure amb el Marroc. El valor del seu paper estratègic en el nou mapa de subministrament energètic a Europa el paguen sobretot el poble sahrauí i l’homenatge per part de Pedro Sánchez a l’actuació sagnant i criminal de la policia marroquina amb els africans que intentaven saltar la tanca de Melilla. Com passa a Algèria, Líbia, Turquia, les autoritats marroquines fan la feina bruta a una Europa que se les dona de solidària amb els refugiats ucraïnesos, però que és sorda a les necessitats peremptòries dels que fugen d’altres guerres, sovint armades des del nostre continent. Se’n diu hipocresia i racisme.

Preparar la pau

Ens espanta i horroritza la guerra d’Ucraïna, no ens imaginàvem que una guerra d’expansió imperialista com aquesta pogués tenir lloc a Europa, veiem molt de prop tota la crueltat que comporta, ens venen dubtes de tota mena sobre com cal reaccionar-hi, ens fem preguntes sobre quines actituds i accions dels països occidentals han contribuït a l’esclat d’aquesta tragèdia (tenint clar, això sí, qui és l’agressor i qui són els agredits)…

Aquests sentiments i dubtes els anirem arrossegant, i no només mentre duri la guerra sinó també després, quan s’hagi acabat. I estarà bé que sigui així.

Però en tot cas, sí que hi ha una cosa que ens hauria d’haver quedat clara i que hauria de ser un compromís ineludible per a qualsevol persona de bona voluntat i, amb més raó, per a qualsevol cristià. I és que vivim en un món que no es dedica a preparar la pau, com seria propi de persones honestes i civilitzades, sinó que es dedica, més aviat, a preparar la guerra amb tota mena de mitjans: la fabricació d’armes i l’immens negoci que mouen, la irresponsabilitats dels dirigents polítics que escalfen o refreden conflictes en funció dels interessos més primaris dels seus països o dels interessos encara més primaris de la seva pròpia popularitat, la submissió de gran part de la població mundial a la tortura de la fam, de la violència i de la impossibilitat de poder viure una vida digna, el rentat de cervell que la cultura dominant promou per tal de normalitzar la competitivitat sense escrúpols, l’individualisme al qual no li interessa gens el que els pugui passar als altres, o la forma d’afrontar els conflictes pel sistema de cridar més que el contrari…

Davant d’això, cal promoure amb totes les energies i mitjans la cultura de la pau. Cosa que comporta tenir com una de les nostres principals prioritats el combat contra tot allò que prepara la guerra. És aquesta una tasca imprescindible.

Clericalisme

El papa ho diu sovint: el clericalisme és un mal, i aquest mal cal erradicar-lo de la vida de l’Església. El clericalisme seria, podríem dir, aquell funcionament eclesial en què els capellans són els qui, en definitiva, sempre tenen l’última paraula en totes les decisions de la vida diocesana, o parroquial, o de qualsevol altre àmbit similar. I no només des del punt de vista formal, és a dir, quan formalment es pren una decisió, sinó també en les coses que es decideixen sense que un gairebé no s’adoni que es decideixen. De fet, en la vida eclesial, generalment, no es pot fer un pas sense el vist-i-plau implícit o explícit del capellà corresponent.

El papa, i tots els qui, com ell, afirmen que cal erradicar el mal del clericalisme, plantegen aquesta necessitat en el camp, diríem, de la conversió personal: els capellans han de compartir les decisions, no han de voler imposar sempre el que pensen, han de deixar fer… afegint-hi, sovint, que cal també que els laics i laiques se sentin corresponsables de les tasques eclesials i hi dediquin els esforços necessaris.

Certament que aquests bons desigs estan molt bé, i certament també que treballar amb capellans que creuen que les decisions, i la vida de l’Església en general, no són propietat seva és molt més fàcil que fer-ho amb els que se senten propietaris de tot.

Però el problema és que, en realitat, el clericalisme neix directament de la pròpia estructura de l’Església, de manera que només es pot resoldre canviant aquesta estructura. El Dret Canònic, o sigui les lleis amb què es governa l’Església, deixen molt clar que, jurídicament, a dalt hi ha la jerarquia i a baix el poble cristià. I el fet que els capellans siguin tots cèlibes i amb dedicació exclusiva a l’Església fa inevitable que se la sentin com una cosa molt pròpia i per tant vulguin estar al cas de tot i gestionar-ho tot.

El clericalisme és, bàsicament, un problema estructural.

Vacunes mal repartides

Segons diuen bona part dels entesos en el tema, la variant òmicron, tot i ser més contagiosa que les anteriors, és menys agressiva i menys letal, i això podria indicar que la pandèmia està perdent molta força i es troba a prop de convertir-se, simplement, en un virus més que tindrem circulant pel món. Tot i que no podem oblidar que, de moment, està col·lapsant els sistemes sanitaris amb greus conseqüències.

La vacunació massiva als països del “Nord Global” ha ajudat molt a aquesta desactivació, com és obvi. Però també és igualment obvi que, si mirem el mapa d’aquesta vacunació massiva, no podem deixar de veure que, de fet, només estem àmpliament vacunats els països rics, mentre que, en els que no ho són, la taxa de vacunació seria de per riure si el tema no fos tan seriós. I l’Organització Mundial de la Salut continua repetint, com un mantra, que “ningú no estarà fora de perill fins que tots estiguem fora de perill”. I afegint que faríem més per l’erradicació de la pandèmia si, en comptes de posar-nos la tercera dosi, asseguréssim l’arribada de vacunes suficients allà on no en tenen. Perquè mentre hi hagi països on el virus circuli lliurement podrà anar produint noves variants, i aquestes variants no quedaran circumscrites només on s’han produït, sinó que s’estendran arreu.

La desigual distribució geogràfica de les vacunes mostra l’absurditat del dèficit solidari dels països més rics i desenvolupats envers la resta. Més o menys al mateix nivell que la negativa a incloure a la Seguretat Social els immigrants sense papers, que és, evidentment, un senyal més d’aquest egoisme que portem enganxat a les venes, però que és també, alhora, un senyal de poc cervell, de no entendre que si els immigrants no tenen salut, ens encomanaran malalties a nosaltres…

El virus, com el canvi climàtic, ensenya que la salvació o és per a tots o no és per a ningú. I que és poc intel·ligent no vacunar a tota la població mundial perquè el virus no deixarà de circular mentre hi hagi capacitat de contagi.

Us en recordeu?

Semblava que la pandèmia quedava enrere, tot i que ara els indicadors semblen repuntar… I en els moments més durs ens aferràvem a pensar que el coronavirus podia ser una oportunitat per fer aprenentatges com a humanitat, ni que el preu fos altíssim en vides, dolor, crisi econòmica… I mesos després potser no ho tenim tan clar…

I si recordem com crèiem que la vida havia d’estar al centre? Que era inqüestionable que els febles (avis, àvies, infants, malalts) eren el bé a protegir? Sí, els més vulnerables en el bell mig de les decisions. Com a Betlem, el més Feble a la menjadora! I els pastors, com els nostres treballadors essencials: vetllant pel que cal cuidar.

I si pensem en les xarxes de solidaritat que es van trenar en els nostres barris i pobles? I si somriem pensant com ens saludàvem amb el veïnat quan sortíem a aplaudir cada vespre? Ara que estrenem Advent, potser podríem veure com cuidar tanta gent que torna a estar sola, tantes famílies que es plantegen com arribar a fer algun obsequi als seus infants…

I aquell silenci de motors de cotxes que ens deixava escoltar el cant d’ocells, pol·lució que disminuïa i permetia que plantes i arbres verdegessin per tot arreu? Ho hem après? Ara que el COP26 ens ha posat davant dels ulls la irreversibilitat de l’emergència climàtica si no fem res ben radical, estem disposats a lluitar, quins passos decidim fer?

I aquesta pandèmia ens ha fet prendre consciència de la nostra vulnerabilitat com a éssers humans i com a societats… Que aquest Nadal, Aquell que s’ha fet vulnerable a Betlem i es fa vulnerable en els petits, adolorits i empobrits del nostre món, ens obri la sensibilitat per fer un 2022 en què vegem que Ell (amb la nostra ajuda) fa noves totes les coses!

25 anys de L’Agulla

Montserrat Cabo

Ampliar l’aeroport és accelerar el canvi climàtic

Que el canvi climàtic avança a gran velocitat per l’acció humana comença a ser una evidència que esdevé un malson per a gran part de la població mundial. Temperatures extremes, com acaba de passar al nord del continent americà, inundacions, sequeres i incendis d’una intensitat i velocitat anòmales cada cop són més freqüents arreu. Això no té causes naturals, sinó que clarament es deu a posar l’economia (una economia al servei d’una minoria) per damunt de la política i per descomptat de la sensatesa, i tendeix a incrementar-se de forma exponencial. Perilla l’abastiment d’aigua potable per a molta gent, es redueixen les zones de cultiu, algunes zones costaneres es van inundant. El nostre Mediterrani és una d’aquestes zones sensibles, on els pronòstics apunten a una reducció de la pesca i de la biodiversitat. Els experts indiquen que només una frenada decidida i immediata en l’emissió de CO2 i un canvi d’hàbits pot limitar un escalfament amb conseqüències que arriben a amenaçar l’espècie humana.

En aquest context i encara sota els efectes d’una pandèmia que ha estat un tastet dels efectes imprevisibles d’una forma de vida que assetja el món natural i afavoreix una contagiosa massificació, AENA proposa, amb presses, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, una ampliació que ha de permetre l’increment de vols i, és clar, de l’emissió de CO2. Per no esmentar, també, la destrucció d’espais naturals del Delta del Llobregat i la promoció del turisme com a monocultiu a Catalunya.

Repensar quina és la indústria que volem i necessitem, promoure l’equilibri territorial, potenciar comunitats energètiques que s’autoabasteixin, garantir una bona infraestructura ferroviària, donar suport a la pagesia per garantir una alimentació ecològica i de proximitat són reptes que cal abordar, entre molts d’altres. Perquè les generacions que arriben puguin senzillament viure dignament.

Defensar la cultura cristiana europea?

El dirigent polonès Jaroslaw Kaczynski, l’hongarès Viktor Orban i l’italià Matteo Salvini han proposat crear una coordinació de partits com els seus, o sigui d’ultradreta, amb l’objectiu de tenir grup propi al parlament europeu, quan aconsegueixin l’adhesió de partits similars d’un determinat nombre de països. I l’element vertebrador d’aquest grup, han dit, seria la defensa de la cultura i dels valors cristians d’Europa. Cal recordar que els partits dels dirigents polonès i hongarès són els qui governen els respectius països.

Per a aquests dirigents, la defensa de la cultura i els valors cristians vol dir, per exemple, el refús de qualsevol política mínimament acollidora envers els immigrants i refugiats; també, el liberalisme més immisericorde; també, la negativa a acceptar determinats drets que s’han anat obrint pas entre nosaltres en realitats com l’homosexualitat i l’avortament; i també, un estil de govern amb tendència al totalitarisme, que es justifica com a manera d’evitar que la modernitat que vol destruir aquests valors i aquesta cultura puguin obrir-se pas.

Els lectors de L’Agulla ja ho sabem prou, que aquesta mena de polítiques no tenen res de cristianes, sinó més aviat tot el contrari. Però és un fet que, per a un nombre elevat de persones, aquesta crida a evitar la descristianització d’Europa els pot fer, i els fa, efecte. Per això, resultaria molt necessària una actuació decidida per part dels màxims responsables de l’Església europea, bisbe de Roma inclòs, per deixar clar, explícitament, que aquestes polítiques que patrocina la ultradreta són enemics frontals de qualsevol valor que es vulgui considerar cristià. I explicar quins són els valors cristians que cal potenciar enfront seu.

La Pasqua amagada

Jesús anunciava la bona nova del Regne i la feia realitat amb les seves actuacions, tant les guaricions de malalts i posseïts, com l’aixecament d’ànims abatuts, com la crida a viure amb una mirada diferent sobre les persones i les coses. I la seva Pasqua és la visibilització que tot això, l’anunci del Regne i les actuacions que el fan present i experimentable és, efectivament, el projecte de Déu.

Per això, a cada Pasqua, mentre celebrem Jesús i tot el que Jesús ens significa, farem bé de mirar tot allò que fa experimentable el Regne que ell ha iniciat. I no, no és sobrer anar repetint aquesta mirada cada any, veient com hi ha coses que continuen sent les mateixes i altres que van variant al compàs de la vida.

En aquest temps d’incertesa pandèmica, d’incertesa política i d’incertesa econòmica, valdrà la pena afinar els ulls i fixar-los en les moltes iniciatives que hi ha en dansa o que es comencen a moure i que no solen sortir als mitjans de comunicació, relacionades amb la millora de la vida de les persones directament o indirectament. Per exemple, la gran quantitat d’investigadors i investigadores que treballen pensant en resolució de problemes (salut, energia, agricultura, alimentació…) amb uns criteris que reverteixin els criteris destructius actuals. O les moltes iniciatives solidàries com ara el suport i compromís dels Amics del Jaume Botey per una central hidroelèctrica local/regional sense arrasar pobles i territoris indígenes. O la feinada que fa gent com la de la Plataforma pel Transport Públic, amb propostes en benefici de tothom però que van contra els imaginaris col·lectius que prioritzen el cotxe i que tots tenim ben ficats al cap. O els qui busquen pisos per llogar a refugiats.

Les llavors del Regne hi són, més enllà del que la nostra limitada i condicionada vista percep. Aquesta Pasqua podríem fer-nos-en cadascú una llista. Bona Pasqua!

Els canvis no s’aturen

Comencem l’any 2021, aquell any que tots esperàvem més plàcid que el 2020, amb unes quantes sacsejades fortes: l’assalt al Capitoli dels Estats Units, la borrasca Filomena, la Covid que no podem frenar, l’ajornament i desajornament de les eleccions… Sí, ens hem de conscienciar que tot canvia, que tot és diferent cada dia respecte al dia anterior, i que cal estar disposats a aprendre a mirar les coses, i a actuar-hi, des de la capacitat d’assumir novetats constants.

Parlàvem a la redacció de L’Agulla dels canvis que està duent a terme l’ajuntament de Barcelona en la forma de circular per la ciutat, i les crítiques que li plouen sovint a partir d’enyorar la ciutat potser més «plàcida» de fa anys, però massa passiva davant l’augment d’ocupació de l’espai públic pels vehicles privats i davant la mala qualitat de l’aire (segons criteris UE i OMS). Evidentment que les decisions concretes que s’han dut a terme es poden discutir, només faltaria, però el que no es pot fer és no voler veure que la ciutat necessita trobar una altra manera d’organitzar la seva mobilitat, i que aquesta altra manera comporta necessàriament reduir les possibilitats de circulació del vehicle privat. Perquè si no, Barcelona esdevindrà una ciutat inhabitable.

I un altre exemple. La bretxa digital. Però no només la bretxa digital que es crea amb la gent que no pot o no sap accedir a les noves tecnologies. Sinó, més encara, la bretxa de comunicació que es crea entre la gent més gran i la gent més jove, i fins i tot entre segments d’aquests dos nivells. Caldrà aprendre a comunicar-se entre persones acostumades i identificades amb canals comunicatius que comencen a estar a anys llum els uns dels altres conscients que simplifiquen la informació…

Els canvis no s’aturen, i menys encara s’aturaran en el futur. I no podem viure com si això no fos així.

Les escoles tornen a estar obertes

Després de sis mesos de tancament, el passat dia 14 les escoles van tornar a obrir. I això és, sens dubte, una gran notícia. Han obert amb moltes precarietats, com és obvi, i amb molts dèficits que s’haurien pogut evitar amb una mica més de previsió i de ganes per part dels responsables. I han obert sobretot amb la por que els contagis obliguin a tornar-les a tancar, o a passar un curs de sobresalts i d’un ara obro ara tanco que destrossi els nervis de tothom, nens i nenes inclosos.

Però el fet és que han obert, que estan obertes. Les escoles són una peça clau per al nostre present i el nostre futur. Són un lloc fonamental per a la socialització dels nens i nenes, són un lloc d’aprenentatge i d’adquisició de coneixements, són un lloc per incorporar hàbits de ciutadania i per créixer en valors, són un lloc per compensar les dificultats econòmiques de moltes cases, són un lloc que contribueix a l’equilibri de les vides familiars i les necessitats laborals. Això últim, per cert, hi ha qui ho considera un menyspreu, perquè afirma que és confondre les escoles amb “aparcaments” de nens i nenes perquè els pares puguin treballar, però no és així: una societat està feta d’equilibris múltiples que tots junts permeten que les coses rutllin, i l’escola, aquí, també hi juga.

Esperem, confiem, desitgem, que les escoles puguin continuar obertes i anar complint, malgrat les dificultats, les seves variades i imprescindibles funcions. La capacitat de dedicació dels mestres i les mestres sens dubte que farà que res no quedi per fer per falta de ganes. Potser, després de passar-nos unes quantes setmanes aplaudint els sanitaris i sanitàries cada dia a les 8 del vespre, hauríem de començar a fer-ho ara amb els mestres i les mestres. I, com dèiem també a propòsit del desastre de les retallades en el camp de la sanitat, diguem també ara que no hi ha dret que continuem patint les conseqüències de les retallades en el camp de l’educació.

Aprofitem per feu un model nou de societat

Montserrat Cabo

Ara i després

Hem vist moltes coses, aquests dies. La més important, sens dubte, l’esforç ingent del personal sanitari per atendre tanta i tanta gent que necessitava els seus serveis. I amb ells, hem vist els esforços de tots els serveis públics en marxa, i els dels responsables polítics que han volgut buscar sortides a la situació honestament.

Però més enllà d’aquestes coses més òbvies i imprescindibles, n’hem vist d’altres menys visibles però igualment transcendents. Hem vist que la contaminació ha baixat. Hem vist que, si volem, sabem ser disciplinats i preocupar-nos pel bé comú. Hem vist la nostra fauna i flora encantades de la vida amb el dràstic descens de la pressió humana. Hem vist que amb menys coses podem passar perfectament. Hem vist que la pagesia és un sector fonamental, i que si potenciéssim el consum de proximitat tots hi sortiríem guanyant. Hem vist que sabem adaptar les nostres relacions socials i mantenir-les malgrat tantes barreres que la pandèmia ens obliga a posar…

Hem vist tot això. Ara ens queda per veure si, quan l’emergència s’acabi, n’haurem après alguna cosa. I ens queda per veure si aquest mateix esperit que ha aflorat aquests dies serveix també per afrontar els tres grans reptes que ens esperen: la recuperació d’una sanitat digna que reverteixi tants anys de retallades, la capacitat d’afrontar una crisi econòmica que no han de pagar, com sempre, els més febles, i les actuacions inajornables enfront de la crisi climàtica davant la qual, tot i que sabem que està venint a gran velocitat, no som capaços d’actuar amb la mateixa contundència i celeritat amb què hem actuat davant el virus. A aquests tres reptes volem dedicar-hi especial atenció en el proper número. Si hi voleu dir la vostra, ja ho sabeu. El termini, el 15 de juliol.

I voldríem acabar dient que aquests tres grans reptes comporten, sobretot, decisions polítiques. Però aquestes decisions seran un reflex del que entre tots siguem capaços de pensar, de crear, de proposar, amb la màxima implicació. Tots hi hauríem d’empènyer amb molta força.

Quaresma i Pasqua, més vives que mai!

Poc ens pensàvem que enguany viuríem la Quaresma, no pas a traves de dejunis, litúrgia i conferències, sinó en guaret i a casa. Sense misses, sense reunions, sense el contacte directe dels amics i mantenint potser una distància dolorosa amb les persones que més estimem per preservar la salut de tots plegats.

En el moment d’enviar L’Agulla encara no s’ha confirmat, però hi ha moltes possibilitats que enguany hi hagi una Setmana Santa sense litúrgia. Ja ho serà sense processons populars. De cop i volta ens trobem sols amb la nostra fe i sense caminadors. És un moment privilegiat.

En primer lloc per recuperar el sentit de la Quaresma: mirar sentint-nos-hi implicats el dolor del món, viure la fragilitat, recol·locar l’abraçada i l’estimació en el seu lloc, valorar els sistemes públics de salut, perdre aquell plus perdonavides i controlador que forma part de la identitat de la nostra cultura occidental i recuperar el valor del que és col·lectiu i comunitari. Per a la major part de la població, ocasió de silenci i d’allò tan escàs o preuat com és el temps: per pregar, per estimar, per pensar, per formar-nos, per fer neteja o per perdre’l i badar, si resistim la temptació d’estar permanentment connectats a les sèries de televisió, als obsessius informatius o a les xarxes socials.

Temps que fruitarà a la Pasqua, si som capaços d’aprofitar aquesta estada al “racó de pensar”, com diu el Josep Maria Fisa en el decàleg que publiquem, per convertir-nos en una societat que faci front a la inevitable crisi econòmica de forma solidària, acollidora per als més fràgils, participativa, dialogant, generosa i interessada en el bé comú, disposada a convertir-se per tal d’evitar l’emmalaltiment de la terra i el desastre ecològic. Sabent que els camins són incerts, que el procés pot ser dolorós, però que Déu ens hi acompanya. Pasqua és viure sense por.

Bisbes, política i família

Sembla ser que alguns bisbes, com Blázquez o Cañizares, president i vice-president respectivament de la Conferència Episcopal Espanyola, esporuguits per la formació d’un govern d’esquerres, han demanat als fidels la seva pregària per Espanya. Cañizares ja ha expressat repetidament la seva valoració de la unitat d’Espanya com un bé, oblidant que la unió és un bé quan és lliurement elegida. D’altres, com l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, demanen a la Mare de Déu que “salvi Espanya” just després de la investidura. Ginés García Beltrán, bisbe de Getafe, expressa la seva “preocupació expectant” per l’actitud del nou govern davant del fet religiós. El de Sogorb-Castelló, Casimiro López, organitza cursos per fer front a les polítiques d’esquerres.

No és pas una actitud compartida per tots els bisbes. Alguns, com Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, han valorat positivament la capacitat de dialogar i de prendre acords. De fet, també Blázquez ha felicitat Pedro Sánchez per la seva investidura en nom de la Conferència Episcopal Espanyola. Ambigüitat i tebiesa és el que es pot captar. Estaria bé, però, que algú reconegués la responsabilitat de la pròpia Conferència Episcopal en la cocció d’alguns dels problemes més greus amb què ens enfrontem: la COPE, 13TV, mitjans de comunicació de l’Església, durant molts anys han anat estimulant un anticatalanisme visceral amb un llenguatge obscè, agressiu i poc veraç, que ha contribuït molt poc a l’entesa mútua i molt a la percepció generalitzada que l’Església s’arrenglera amb el conservadorisme polític del PP o fins i tot de Vox. El bisbe emèrit de Tànger, Santiago Agrelo, s’ha queixat repetidament de com alguns mitjans de l’Església tractaven la qüestió dels immigrants, d’una forma molt allunyada de l’Evangeli.

A aquesta sensació contribueix també sens dubte la iniciativa presentada recentment sobre el llarg itinerari de formació que la Conferència Episcopal ofereix als promesos, amb un llenguatge i unes propostes que, per la concepció antropològica de la vida i de la parella, recorden més els consells pintorescos del Movimiento Nacional que no pas les inquietuds de la pastoral matrimonial que es viuen a les parròquies del nostre entorn.

Si el que els fa més por del nou govern és un laïcisme desmesurat i un anticlericalisme militant, els bisbes farien bé de revisar quines actituds pròpies contribueixen a alimentar la percepció d’una Església preconciliar.

Les relles i les falçs

Diumenge que ve, 1 de desembre, primer diumenge d’Advent, sentirem a la missa aquell text tan conegut d’Isaïes: “Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles. Forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra” (2,4).

En aquests dies intensos en què la situació política i social a Catalunya i a tot Espanya ens fa estar a tots amb els ulls i les orelles posats en la nostra actualitat immediata, aquestes paraules antigues amb què iniciem els dies de preparació del Nadal ens conviden a fer un exercici molt convenient. Les paraules d’Isaïes ens obliguen, vulguem o no, a aixecar els ulls del nostre petit espai en el planeta Terra, i a mirar enllà. A mirar cap a tants i tants llocs que anhelen que les espases i les llances esdevinguin relles i falçs que els permetin viure amb dignitat, i que voldrien que, efectivament, els senyors que des de despatxos tranquils atien i es lucren de les guerres deixessin de poder fer-ho. És allò que diu un altre text, aquest del profeta Zacaries: “Als carrers de Jerusalem hi tornaran a seure homes i dones carregats d’anys, cadascú amb el bastó a la mà. Els carrers de la ciutat aniran plens de nens i nenes que hi jugaran” (8,4-5).

Sense deixar de mirar el que està passant a casa nostra, i desitjant que finalment sigui possible la formació d’un govern a Espanya que pugui començar a desencallar la pila de coses que hi ha per desencallar, caldrà no perdre gens de vista les angoixes i els dolors que travessen la vida de tantes persones arreu de la terra. I treballar per elles.

Bon Nadal a tothom!