Però si ho veiem en tots els contes de Disney!

Et pots creure que el mascle és qui domina a la natura, que el sexes estan definits i que també ho són els rols de gènere. Pots pensar que els animals tenen sexe per reproduir-se, i que si hi ha pràctiques sexuals entre el mateix sexe es perquè els individus (evidentment els mascles que són els promiscus, no les femelles que són passives sexualment) no han pogut copular amb el sexe oposat. Ui, espera, que això contradiu que el sexe es per reproduir-se… bé, ho passem perquè ja hem dit que els mascles van molt sortits.

Pots creure-t’ho o escoltar a l’ecòloga Joan Roughgarden, veure el documental Out in nature, o llegir el llibre per tota la família La vida amorosa de los animales (L. Daugey i N. Desforges, 2017). Descobriràs que el que predomina en la natura es la diversitat. Una diversitat amb majúscules on l’única cosa que no s’ha pogut documentar a la natura es la discriminació per comportaments sexuals.

Laia Serra

Anuncis

Tot el que afavoreixi la humanització

Per parar els peus a l’extrema dreta

No crec que hi hagi cap fórmula màgica ni única per capgirar el creixement de l’extrema dreta. Segurament per aturar-lo cal una combinació de gestos, actituds de fons, lleis, foment del sentit de solidaritat i fraternitat humanes, foment del respecte de les diferències…, que es tradueixi en mesures que afavoreixin una societat amb menys desigualtats socials i canvis en les tendències culturals: quins valors ens mouen personalment i col·lectivament.

“Detalls” que em passen pel cap en aquest sentit, entre molts altres: lluitar contra les causes de les grans desigualtats, que les grans empreses i grans fortunes no s’escapin de pagar impostos, per exemple; que els partits i moviments d’esquerres (i les Esglésies) no amaguin el seu projecte i la seva utopia; que les persones que en formem part procurem viure’ls personalment; que les renúncies que a la brega política diària s’hagin de fer siguin ben explicades, no presentant propostes a curt termini impossibles de dur a terme; lluitar per una bona sanitat i educació públiques, perquè l’habitatge no sigui un lloc d’especulació, per una millora dels serveis socials, i reforma, agilització i modernització de l’administració de justícia; davant els recursos limitats de la Terra, fomentar la vida senzilla, fomentar la “riquesa” humana de la corresponsabilització a la vida familiar, laboral, sociocultural i política; que s’expliquin bé les mesures a prendre per lluitar contra les conseqüències del canvi climàtic; que els esforços i sacrificis més grans no es carreguin damunt els més febles…; ajudar a crear una cultura que ajudi a entendre la complexitat, a evitar els simplismes i les simplificacions, els insults, les sacralitzacions…; aprofundir en la qualitat de la democràcia; valorar les xarxes socials, i ajudar a veure’n les limitacions…

En fi tot el que afavoreixi la humanització (no acabaríem mai, m’adono que no he esmentat l’acollida) ajuda a capgirar aquest creixement de l’extrema dreta.

Josep Pascual

Una anàlisi política del procés

Dic ja d’entrada que no sóc partidari de la independència. I que el procés de la DUI em sembla un gravíssim error. La crisi independentista a Catalunya, que ara mateix té un desenllaç imprevisible i uns efectes socials i econòmics no menors, és reflex d’una crisi superior d’abast global. La meva reflexió, aquí sintetitzada fins a l’extrem, apunta a comprendre el clima social i cultural en el qual es dirimeixen les tensions pròpies d’un final de cicle en què afloren pors, incomprensió, incertesa… en una època, la quarta revolució industrial, que ho està canviant tot. Situo doncs la interpretació d’aquesta crisi, no en les vicissituds dels darrers 300 anys de la nació catalana, sinó en la transició postfordista iniciada cap els anys 70 i la irrupció del neoliberalisme que trenca el contracte social que havia generat estabilitat i progrés després de la profundíssima crisi dels anys 30 i les guerres a Europa. És en aquesta mar de fons que a la Catalunya actual unes determinades elits instrumentalitzarien l’anomenat “procés” amb la fi de continuar governant i mantenint la influència que han exercit des de la transició i abans.

Els nacionalismes s’envigoreixen en l’esmentat clima neoliberal no només a Catalunya sinó a Europa. La història ensenya que la definició territorial està permanentment en qüestió. Només és estable quan fruit d’un acord (a Catalunya la constitució del 78) prossegueix un període de progrés social. La revifalla del sobiranisme en els darrers anys, arrelaria en un creixent sentiment d’hostilitat cap a Espanya, especialment cap al govern del PP. I en la pretensió de recuperar al petit territori un poder de decisió que ha sigut transferit a instàncies més globals i sovint menys democràtiques com la UE o bé als poders a l’ombra del capital financer internacional. Diguem que aquest seria el relat del malestar. A Europa hi ha qui vol tancar fronteres a la immigració. Hi ha qui vol decidir més localment la gestió dels recursos ara més escassos i també la fiscalitat. Hi ha qui vol més competències per al control d’infraestructures i mercats, etc. Així s’expressen sobiranismes diversos abonats per forces polítiques que van des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Aquest és un debat actual a moltes regions d’Europa perquè hi ha una disputa entre diferents nivells de decisió en unes estructures socials i econòmiques cada cop més interdependents.

El profund canvi civilitzatori que viu el món té dues causes principals, una és el problema i l’altra la solució: d’una banda l’escassesa de recursos i matèries primeres, i el deteriorament mediambiental. Aquesta és una causa de fons que té derivades diverses de l’ensorrament del sistema industrial que ha vertebrat les societats occidentals des de mitjans del segle passat. I la causa de trencament dels equilibris sorgits llavors: la guerra freda; el keynesianisme o repotenciació del paper de l’Estat en la redistribució de la riquesa; la descolonització o, més ben dit, la neocolonització dels països subdesenvolupats com a font de recursos per a la indústria. Un ordre mundial capitalista en el qual els països d’Occident han gaudit d’un estatus de benestar a costa de la desigualtat i la pobresa de l’anomenat tercer món. I d’una petjada ecològica que avui és la primera amenaça global del planeta. El trencament d’aquests equilibris cap a la dècada dels anys 70 fa entrar en crisi el sistema industrial insostenible econòmicament i ambientalment, i el capitalisme es rearma des del neoliberalisme iniciat per Reagan i Thatcher, que és un intent de sostenir allò que no se sosté ni físicament ni socialment. I així, fins a la gran crisi i recessió de 2008. L’altra causa és el canvi tecnològic (la digitalització) que es mostra com a solució per reinventar el sistema industrial canviant el model productiu per una economia circular, el model energètic per l’energia renovable, i un estil de vida no consumista (sense creixement?). La solució no és la tecnologia sinó les decisions polítiques que impulsin aquests canvis gràcies al factor tecnològic. Canvis que, per altra banda, creen nous reptes i interrogants com per exemple el futur del treball i la distribució de les rendes.

El que estem vivint ara Catalunya, Europa i al món és la pressió per recuperar el poder democràtic que es troba fora del control de la ciutadania per instaurar un nou ordre que a partir de l’impuls del nou cicle econòmic rellanci una etapa de progrés sostenible. A partir de la crisi del deute apareix una disputa per les rendes ja no entre el primer i el tercer món sinó en el si de les societats occidentals tensionades per la pèrdua de benestar de les classes mitjanes, l’amenaça d’un atur estructural a la vista dels impactes de l’automatització d’aquest canvi tecnològic, l’aparició de treballadors pobres, els moviments migratoris, etc. Només amb un canvi polític que desallotgi del poder els corruptes, retorni a les regulacions dels mercats i de les relacions laborals i estableixi un marc institucional que afavoreixi l’economia real per sobre de la financera es podrà revertir la situació caòtica que ha menat a la crisi.

El malestar s’expressa de formes diverses. I a Catalunya l’independentisme ha canalitzat, en un moment donat, l’emprenyament i alhora l’esperança en un canvi. L’artefacte que ho ha motivat és un procés que ha alimentat en bucle l’hostilitat per la desafecció creixent cap a una determinada i concreta Espanya que no entén la nostra catalanitat, l’esgotament del projecte autonomista de la constitució de 1978, i la resistència d’una part de l’espanyolisme a avançar en el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. La transformació del domini de la proposta política en l’eix del conflicte de classe vs. capital, cap al domini del sentiment de pertinença en l’eix del conflicte sobiranisme vs. constitucionalisme provoca una profunda divisió que bloqueja a Catalunya un avanç emancipador en la línia explicada de recomposició política.

Salvador Clarós

Emergències en la salut ecològica del planeta

Fa dos anys es va presentar la carta encíclica Laudato si’ del papa Francesc sobre la cura de la casa comuna. En la presentació hi va participar el metropolità de Pèrgam Joannis Zizioulas en representació del patriarca ecumènic de Constantinoble Bartomeu.

Zizioulas és un reconegut teòleg que ja al 1992 va publicar E Ktise os eukcaristia (“El creat com a Eucaristia”)(1) que ara tenim el goig de poder llegir en català gràcies a la traducció de Jaume Fontbona publicada a la col·lecció Emaús del Centre de Pastoral Litúrgica. En aquest text el teòleg ortodox ens transmet que la preocupació ecològica, és a dir, la necessitat de tenir cura de tot el creat, no és només una exigència ètica per a tota persona, sinó que, per als cristians i cristianes, és més important que això. Per als cristians és una conseqüència directa i ineludible de la mateixa fe en Déu, la qual dóna a aquesta preocupació ecològica el seu fonament més bàsic. Ens podem imaginar que aquest teòleg ha tingut una important influència en els continguts de l’encíclica Laudato si’.

I l’any 1992, el mateix de la publicació de l’obra de Zizioulas, va ser el de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i el Desenvolupament que van donar lloc als acords de Rio i a l’impuls de les Agendes 21 en anys successius.

Ens van dir que el desenvolupament sostenible era aquell que permet satisfer les necessitats de les generacions presents sense posar en perill la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves pròpies necessitats. I en aquesta definició hem d’incloure que generacions presents del món ric no hem de posar en perill a les generacions actuals d’altres parts del món.

La meva experiència fa uns anys com a regidora d’una ciutat gran, com és Mataró, va ser la d’impulsar un instrument de gestió de la sostenibilitat, l’Agenda 21. Es va fer un exercici col·lectiu que ens havia de portar a minorar la nostra petjada ecològica, ja que enteníem que era la manera de ser solidàries cap a tota les persones que vivim, i viuran, a la Terra.

La perspectiva que em dóna d’aquella experiència, amb el pas dels anys, i la nova mirada que sobre la creació em dóna l’encíclica Laudato si’ i altres experiències viscudes, diria que només les normes i els instruments tecnològics que apunten cap a la consecució d’una sostenibilitat ambiental, social i econòmica, per si sols, no arriben a tenir l’eficàcia que requereix la urgència ecològica del nostre planeta. Com tampoc la tenen per a la consecució d’una vida digna a la que tota persona té dret com a filla de Déu.

El vocabulari “civil” parla de sensibilització, de conscienciació, de compromís… i nosaltres parlem de conversió, d’espiritualitat, de transcendència… per fer un camí de sobrietat, de valorar la gratuïtat que trobem a la creació (la seva bellesa), de formació per prendre les decisions, de viure una fe que “abraça els problemes de la vida i de la mort”. Les cristianes i cristians hem de fer una aportació específica a l’hora d’abordar les emergències en la salut ecològica del planeta en la línia claríssima que ens marca la Laudato si’. Nosaltres també som responsables de la situació ecològica en què es troba el planeta perquè, amb la nostra cultura religiosa, en general, hem dissociat a la persona del medi quan hem primat la persona per sobre de l’ecosistema natural necessari per a una vida digna.

En el camí que estic fent cap a una conversió, sense retorn, cap a una vida coherentment viscuda, té molt a veure en com em posiciono davant les lluites socials i ambientals que a casa nostra es produeixen i que tenen a veure amb:

  • Un sistema econòmic capitalista que actua de motor de desigualtats quan no de destrucció de la vida;
  • un model energètic que prima els guanys per sobre de la minoració dràstica del consum de combustibles fòssils i que ens condemna a l’acceleració del canvi climàtic;
  • uns hàbits de consum que mouen una roda que sembla imparable de depredació de matèries primeres;
  • una degradació, quan no desaparició, d’ecosistemes naturals per satisfer un progrés mal entès i malaltís;
  • uns serveis públics atacats, quan no espoliats, amb la intenció que deixin de ser universals i generadors d’equitat.

Segur que tu podries fer una llista més llarga o podries adjectivar més els àmbits que he descrit. Sigui aquesta llista o una altra, el tema és: ¿Com actuar per revertir aquestes emergències que incideixen directament en tenir o no tenir una vida digna?I aquí ve el que sí que sabem fer els cristians i cristianes: comprometre’ns i aquesta vegada amb una mirada holística i ecològica.

La millor energia és la que no es consumeix, el millor residu és el que no es genera, la millor aigua és la que es reaprofita i es regenera… El patrimoni d’una àmplia majoria de treballadors i treballadores són els serveis públics: el millor servei públic és el que es defensa col·lectivament.

Hi ha moltes experiències en l’economia social, que també s’associa a l’economia del bé comú, que ens proporcionen serveis de tot tipus i a la vegada ens permeten ser protagonistes del canvi que estem disposats a fer a la nostra vida. Cooperatives energètiques, de mobilitat sostenible, de consum responsable i ecològic, d’educació, de defensa del medi ambient…

Estic segura que saps quines són aquestes cooperatives i projectes col·lectius o bé ho pots saber sense gaire esforç. Ara bé, el cas és: ¿Ens mantenim fidels a un consum sense reflexió?, ¿hem donat el pas de conversió?, ¿utilitzem aquells serveis que tenen uns valors concordants amb els nostres?

Jo he anat introduït canvis en el meu fer diari com també ho hem fet a la vida familiar per contribuir a la “cura de la casa comú”. Ho dic humilment i sabent que encara hi ha mots flancs sense cobrir: em moc en bicicleta o bé en transport públic; consumim energia verda a través de la cooperativa Som Energia i en fem difusió a la família i amics; intentem consumir productes locals i de comerç just; controlem molt els consums de d’aigua, llum i gas…

Quan faig aquesta mini llista me n’adono de tot el que hi ha darrera de cada decisió presa i també de totes les que encara em i ens queden a prendre…

Vull acabar fent referència a la Conferència de París sobre el canvi climàtic celebrada del 30 de novembre a l’11 de desembre de 2015, cinc mesos després de la presentació de l’encíclica del Papa. En concret a la declaració feta per les agrupacions continentals de les conferències episcopals. Una declaració que segur que va veure la llum en aquest àmbit gràcies a les sinèrgies creades per la Laudato sí’. Conté un decàleg de propostes, que pots llegir al núm. 1064 de Documents d’Església, i l’oració de la Terra:

Déu d’amor, ensenya’ns a cuidar, per a aquest món, la nostra casa comuna.

Inspira el caps de govern mentre es reuneixen a París a escoltar i atendre el clam de la terra i dels pobres; a fer que s’uneixin de cor i d’esperit per respondre amb valentia; a buscar el bé comú i la protecció d’aquest bell jardí terrenal que has creat per a nosaltres, per als nostres germans i germanes, i les generacions futures. Amén.

Ens hem de creure que som continuadors de la Creació realitzada per Déu. Continuadores i continuadors amb l’Esperit Sant que ens acompanya en aquesta tasca de ser sal de la terra i llum del món… “renovables”.

Quiteria Guirao Abellán

(1) J. Zizioulas, El creat com a Eucaristia. Aproximació teològica al problema de l’ecologia (Emaús 126), Barcelona: CPL 2015, 8.

Filantropia o solidaritat?

Una trentena de benefactors, entre el miler que van anar a sopar a la sala oval del MNAC a Montjuïc en un acte per recaptar fons contra el càncer, van ser multats per la Guàrdia Urbana per haver aparcat malament el cotxe. La grua municipal va retirar uns quants cotxes, els que estaven sobre passos de vianants, sobre la vorera o bloquejant escales, diu la notícia. Em sembla genial! No, no, que no se’m malinterpreti. El que em sembla genial és la notícia, tota una caricatura social del nostre motlle moral col·lectiu.

Diu un filòsof alemany del qual no recordo el nom que l’ètica de la nostra societat és el benefici personal. Vet aquí: si contribueixes gustosament, a 200 euros el cobert, a una causa universal com la recerca contra el càncer, tens dret a disgustar-te perquè la grua s’ha endut el cotxe mal aparcat? Això de la grua és ben curiós perquè és de les coses que fan més ràbia quan et toquen personalment, i alhora és allò que un reclama més insistentment quan un altre vehicle bloqueja el teu i el conductor està desaparegut. Potser està fent una bona obra però tu no ho saps. O potser està fent una necessitat fisiològica, que és ben comprensible, però tu no ho saps!

Aquí ens agrada celebrar la generositat amb un tiberi i convidar personalitats com el conseller Antoni Comín, que va assistir al sopar benèfic, i es va deslliurar de la multa perquè hi va anar amb cotxe oficial amb conductor. Però la resta de comensals, vaja, de benefactors, hi podien haver anat també amb vehicle públic amb conductor, vull dir, amb autobús o metro, o taxi… tal vegada amb bicicleta. I així contribuir a una altra causa també universal que és la lluita contra el canvi climàtic. No, no. No és cap broma. Imagina’t quants quilos de CO2 evitaríem a l’atmosfera prescindint de tota aquella col·lecció de cotxes.

Ara bé, el més colpidor és que el comandament de la policia que va ordenar multar els cotxes mal aparcats no sabia que s’estava celebrant un acte benèfic. No va ser avisat. Si ho hagués sabut no els hauria multat perquè, diu la notícia, que es permet l’estacionament irregular durant el temps que se celebren determinats actes, sobretot si són benèfics. Em recorda aquells delinqüents que rebaixen pena si confessen el delicte. La confessió d’un delicte és el reconeixement d’aquest, i per tant hauria de comportar l’assumpció personal de la pena justa d’acord al mal perpetrat, i no menys. Però no. Potser algú dirà que barrejo coses de molt diferent caire i magnitud. Els fets són el que menys importa quan el relativisme moral ha arrelat en l’ètica com explica aquell filòsof alemany de nom segurament impronunciable que no recordo: el “jo” per davant del “tots”. Aquí apareix la contradicció entre la solidaritat i el malestar que ens causa tot plegat, ja sigui el corrupte, la grua municipal, el càncer o el cotxe oficial del Conseller.

Salvador Clarós

El túnel de la plaça de les Glòries és un error

Les ciutats es van renovant amb el temps per adaptar-se a les necessitats de cada època. Així com la supremacia de l’automòbil, no només com a mitjà de transport sinó com a indústria i fet cultural de masses, ha determinat la forma d’alguns paisatges urbans com la plaça de les Glòries durant el segle XX, els temps actuals apunten a una descolonització del cotxe a les ciutats. L’estratègia de la mobilitat sostenible a Barcelona, en aquest inici de segle, apunta cap a la millora de la qualitat de l’aire i la qualitat de vida dels ciutadans, la descongestió del centre urbà recuperant l’espai públic per a la mobilitat a peu i en bicicleta, i el reforç i modernització del transport públic.

En aquests moments s’està abordant la tercera reforma de la plaça de les

Fotografia Albert Beltran

Glòries des que jo en tinc memòria. Potser cal precisar que no ha estat mai pròpiament una plaça sinó un node viari força desendreçat. S’ha desmuntat l’anterior escalèxtric (per emprar una expressió del segle passat) perquè ara ja s’accepta que no cal que 150.000 vehicles entrin i surtin diàriament per aquell punt, d’acord amb les estratègies de mobilitat que s’estan implantant: les superilles, la nova xarxa Bus, les noves línies de metro i tramvia i la restricció d’aparcament al centre urbà. La contradicció és que en el seu lloc s’hi fa un túnel per als cotxes quan del que es tractaria és de reduir el flux d’entrada i sortida de vehicles per la Gran Via (C-31 entre les Glòries i Badalona). La pregunta que calia fer-se és si ha de continuar la Gran Via sent una autovia entre la Rambla Prim i el carrer Padilla, o pot esdevenir també en aquell tram l’avinguda que és a la resta de la ciutat. En aquest cas no calia fer un túnel per sota de les Glòries que, per altra banda, és una obra molt cara i arriscada tal com s’està veient ara que apareixen els imprevistos (es podien preveure) de demora i encariment, això si no s’acaba confirmant també les sospites de desviacions del famós 3%.

Argumentari

Eliminat el tercer nivell, la mobilitat urbana es reparteix en el dos restants: el pla del sòl que comparteixen els vianants, vehicles a motor, les bicicletes i el tramvia, i el pla del subsòl reservat al transport ferroviari (tren i metro), i vehicles únicament quan es tracta de vies ràpides com les Rondes. Però no és el cas a la les Glòries. Cal fer notar que el ferrocarril és incompatible amb la resta de modes de transport en un mateix pla i per això ha d’anar soterrat. Per què doncs un túnel? Què resol aquest túnel? No res! És una despesa innecessària perquè la Gran Via no té cap obstacle a les Glòries que impedeixi de travessar-la. A menys que es consideri incompatible la coincidència d’un vial i un parc urbà. Aquí s’ajunta el dogma urbanita de que una zona verda no pot ser profanada per cap mena de vehicle, amb el desig de fer desaparèixer els cotxes del centre urbà. Si no vols que entrin, no els facis un túnel! Al londinenc Hyde Park o al berlinès Tiergarten també els circulen vehicles en superfície. L’error a les Glòries és amagar cotxes sota terra –“ojos que no ven corazón que no siente”– en la temptativa de mantenir la virginitat de la plaça. Aquí ens estem mirant el melic de la ciutat en comptes de transformar l’actual autovia en un carrer de ciutat que discorri a cota zero, sense els ponts que ara la travessen infringint una fractura impenitent als barris de Sant Martí. Si el que es tracta és d’estendre el centre urbà més enllà de les Glòries, de riu a riu, incorporant els barris de Sant Martí com a membres de ple dret a una Barcelona que té dimensió metropolitana, la obra de les Glòries és errònia, i els recursos s’estan malbaratant novament com si no haguéssim après res de la crisi.

Salvador Clarós