30 anys d’“Agenda Llatinoamericana”

L’any 1992 Pere Casaldàliga i José María Vigil varen tenir el bon encert de crear una eina per donar veu a les víctimes de Llatinoamèrica que durant 500 anys havien estat emmudides i se n’havia canviat la història. L’eina fou un llibre en forma d’agenda, amb el nom d’Agenda Llatinoamericana, amb uns 50 articles de prestigioses figures literàries i humanístiques que l’han il·luminat i guiat durant 30 anys fins arribar a ser mundial. 

L’Agenda convida a reflexionar i actuar per les grans causes pendents i obertes de la humanitat per assolir l’aspiració universal que tots ho tinguem tot i que a ningú no li falti res. Entre els temes de les 30 agendes que s’han publicat hi trobem: Igualtat de gènere, Ecologia integral, Quin Déu? Quina religió?, Exigim i fem una altra democràcia, Per una altra humanitat, una altra comunicació, La política s’ha mort… Visca la política!, Desigualtat i propietat, Bon viure i bon conviure…

L’edició del 2021 planteja la necessitat urgent de reaccionar davant l’emergència climàtica abans no sigui massa tard. La natura ens demostra que anem tard i malament, un planeta malalt arrisca la salut i la vida dels seus habitants. Cuidar la salut humana exigeix cuidar la salut del planeta. No podem consentir un model econòmic que utilitza les persones i la natura com a mercaderia i hem de tenir el coratge i la fortalesa per fer d’allò que és quotidià una pràctica ecològica de la vida en allò que és individual i col·lectiu que obligui els estats i les empreses a canviar urgentment de rumb. 

“És tard però és matinada si insistim una mica”, ens diu el poema de Pere Casaldàliga que hi ha escrit a la contraportada de l’Agenda 2021.

Jordi Planas

Estratègies de país per a la sostenibilitat

Des de la revolució industrial, la població del món té tendència a fluir cap a les ciutats generant concentració, densitat i elevat consum de recursos que difícilment es poden proveir des del propi territori on es consumeixen. El recurs que més escasseja a la ciutat és el sòl. Vet aquí les dinàmiques de costos creixents, per exemple de l’habitatge, que expliquen, des de la lògica del mercat, el que ara anomenem “gentrificació”, és a dir, la competència per un sòl escàs que expulsa les capes modestes de la població que són substituïdes per altres econòmicament més solvents.

Al mateix temps, la tendència és a anar buidant l’espai rural. Ara es parla de l’Espanya o la Catalunya buidada, concepte que ve a insinuar que el fenomen té algun culpable no precisat però que té a veure amb la concentració urbana. Per altra banda cal dir que la concentració genera eficiència en l’ús i consum de recursos mentre que la dispersió és menys eficient. Valgui l’exemple d’un país africà, Ruanda, de dimensions semblants a Catalunya (poc més de 26.000 quilòmetres quadrats; Catalunya en té 32.000) té quasi el doble de la població que Catalunya però viu dispersa en l’àmbit rural. L’11% dels ruandesos viuen (o malviuen) en les 10 ciutats més importants, i el 89% restant ocupen la pràctica totalitat del territori que es troba desforestat i parcel·lat ad infinitum per l’activitat agrícola. Si Catalunya tingués el mateix model demogràfic que Ruanda (a Catalunya el 64,4% de la població ocupa només el 7,7% del territori a la Regió Metropolitana) ens trobaríem amb una situació tan dramàtica com la que viuen els ruandesos. Valgui aquesta aproximació, no per acreditar res sinó per explicar la tensió que hi ha entre la concentració i la dispersió demogràfica.

Les economies industrials i de serveis com la catalana tendeixen a la concentració urbana, ara bé, precisen d’un ampli territori per satisfer les seves necessitats. Han de portar de l’exterior els inputs que són incapaços de produir suficientment com ara energia, aliments, matèries primeres… En canvi, exporten habitualment gran quantitat de serveis: educació, sanitat, administració, etc.

Les economies preindustrials necessitaven molt territori per proveir-se d’energia. Energia endògena que proporcionaven l’agricultura i la ramaderia gràcies a grans extensions de territori dedicades a metabolitzar els nutrients, l’aigua i la radiació solar convertits en aliments, la base del manteniment de la vida. Però ara les economies industrials entorn dels nuclis urbans consumeixen sobretot energia exògena, la necessària per a la mobilitat mecànica, la producció de béns manufacturats, la calefacció o l’extracció de minerals, que fins el moment actual procedeixen molt majoritàriament del carbó, del petroli o gas natural, els anomenats combustibles fòssils. En canvi, l’alimentació requereix cada cop menys terreny gràcies a la tecnologia. En endavant, les ciutats necessitaran continuar important energia que serà renovable. Tornarem a l’energia del Sol, una petita part per a la producció d’aliments i una part major per a les energies exògenes ja siguin tèrmiques o elèctriques. Totes elles dependran novament del Sol, que és tant com dir del sòl (del territori). Aquell territori que escasseja a les ciutats però que és abundant en l’àmbit rural. Les ciutats a més d’aliments hauran d’importar l’energia produïda pels parcs eòlics de les nostres muntanyes, per les centrals fotovoltaiques o termoelèctriques i per la biomassa amb fins tèrmics, a més de la hidràulica que ja arriba ara a través de línies de transport de molt alta tensió, d’alta, mitjana i baixa tensió que travessen el país i teixeixen una xarxa que irriga amb capil·laritat el territori.

Allò que avui anomenem món rural que pateix abandó adquirirà noves funcions a més del proveïment alimentari, el gaudi paisatgístic i cultural que articula la indústria del turisme local, i la seva funció ecològica per al manteniment de la biodiversitat. Aquestes funcions i valors: el proveïment energètic, el manteniment dels ecosistemes naturals i la biodiversitat i dels valors paisatgístics i culturals passaran a formar part de la nova economia de la sostenibilitat que depara un paper rellevant al territori, a la Catalunya ara buida o en fase d’abandó perquè torni a formar part de l’equació del progrés i el benestar. Perquè això passi Catalunya necessita planificar els usos del territori com mai s’ha fet: decidir quins sòls es dediquen a l’agricultura i ramaderia (i quin tipus d’agricultura i ramaderia), quins a la captació energètica, quins a la preservació de boscos, ecosistemes fluvials, costaners, etc. per evitar entrar en competència d’usos com passa actualment. Portem un gran endarreriment amb relació a altres comunitats autònomes de l’Estat i també amb altres regions d’Europa. Cada dia que passa sense un govern competent que planifiqui el futur de les generacions més joves és temps perdut que no recuperarem.

Salvador Clarós i Ferret

Migraciones climáticas

Ya podemos decir que los daños del cambio climático que el planeta está sufriendo no son cosa del futuro. La borrasca Filomena está relacionada con ello, y en el levante de la península ibérica hemos sufrido tempestades en los últimos años cuya magnitud también es atribuida por los científicos al cambio climático. Pero donde los impactos son mucho más dañinos es en las áreas tropicales. Ahí, la desertificación crece deprisa, llevándose por delante terrenos de pasto y de cultivo; las sequías son cada vez más frecuentes y prolongadas; las lluvias son cada vez más torrenciales y destructivas, y la subida del nivel del mar está eliminando ya muchos cultivos de los deltas por la intromisión del agua salada en los acuíferos subterráneos a agua dulce.

Esto está provocando desplazamientos de población. Cuando desaparecen los terrenos en los que la población rural tenía sus cultivos o zonas de pasto, no hay más alternativa que abandonar el hábitat. Por ahora, la gran mayoría de las personas desplazadas por el clima se está yendo a los suburbios de las ciudades de su propio país. No se convierten en migrantes, son desplazados internos. Esta es una de las razones por las que las ciudades tropicales están creciendo de forma desmesurada. Dentro de unas décadas, las ciudades europeas o norteamericanas no podrán contarse entre las mayores del mundo, pues estas serán todas africanas y de Asia del sur.

También hay una parte de las personas que están abandonando sus hábitats que emigra, es decir, que sale de su país para buscar las ciudades de otros países; pero la gran mayoría de las que hacen tal cosa se queda en los países vecinos. Así, por ejemplo, la emigración climática que se produce en los países del Sahel que están desertificándose se va a las ciudades de los países vecinos de África occidental, sobre todo, a las ciudades costeras. Lo mismo ocurre en el Cuerno de África, en Asia del sur, en el Sudeste Asiático, etc. Podemos decir que las migraciones climáticas son, por ahora, de corta distancia y que apenas llegan a Europa.

Pero llegarán. Habrá un momento en el que los impactos climáticos también obligarán a mucha gente a salir de esas ciudades costeras tropicales. El calor, la escasez de agua potable, el incremento de las tempestades y la subida del nivel del mar harán inhabitables algunas zonas urbanas costeras. Las migraciones climáticas de larga distancia crecerán; quizás no de forma desmesurada, pero, según las estimaciones que muestro en mi libro, en el 2060 podría haberse doblado el número de migrantes que hoy hay en el mundo.

¿Qué consideración debemos dar a los migrantes climáticos? ¿Qué tratamiento jurídico? Para responder a esto no podemos obviar que el cambio climático que el planeta está sufriendo es debido a las actividades humanas; está provocado por los gases de efecto invernadero que venimos emitiendo desde el inicio de la industrialización. Pero, además, los gobiernos de todo el mundo lo saben desde hace varias décadas, como también saben que el cambio climático se frenaría si detuviésemos las emisiones. La clave está en que los gobiernos llevan tres décadas haciendo acuerdos climáticos para reducir las emisiones y las mismas tres décadas vulnerándolos. Las emisiones no han dejado de crecer (con lapsus como el de la crisis del 2008 y el de la pandemia del 2020). Así que los gobiernos tienen una responsabilidad evidente en el avance del cambio climático, y ello es lo que convierte a los migrantes climáticos en víctimas de una determinada acción política, en este caso, la inacción frente al cambio climático.

Los migrantes climáticos, en tanto que víctimas de una acción política, son merecedores de protección internacional, al igual que lo son las personas que huyen de persecuciones políticas o de guerras. Es por ello por lo que debemos hablar de refugiados climáticos. Sin embargo, no hay ningún marco jurídico internacional que reconozca la figura del refugiado climático, y, por tanto, debe abrirse un debate sobre la mejor manera de llegar a tal reconocimiento. Un debate que ha de darse tanto en los ámbitos de la lucha contra el cambio climático, como en los de defensa de los derechos de los refugiados.

Miguel Pajares

Fratelli Tutti: ningú no se salva sol

L’objecte de la política és el bé comú

La carta encíclica Fratelli tutti és una reflexió del papa Francesc que ve a tomb del malestar d’aquesta època en què la història dona mostres d’anar enrere. S’encenen conflictes anacrònics que es consideraven superats, ressorgeixen nacionalismes tancats, exasperats, ressentits i agressius. Francesc ha anat a pouar en el món de les crisis, de la pandèmia, de les transicions. Un món desdibuixat en el qual tot sembla diluir-se i perdre consistència, amb un futur segrestat per incògnites incommensurables com el canvi climàtic i la crisi ecològica, l’exhauriment dels recursos de la Terra, i els conflictes socials de les migracions, dels que busquen refugi fugint de mons que s’han tornat inhabitables.

Montserrat Cabo

Les constants referències, de l’anterior carta papal Laudato si’, a la casa comuna que és el planeta i a la fraternitat que és el requisit per constituir-nos en un “nosaltres”, són la petjada inspirada per sant Francesc d’Assís que es pot resumir, a tomb del context social, polític i econòmic d’ara, en una veritat universal: Ningú no se salva sol. Únicament és possible salvar-nos junts.

Tots a la mateixa barca

Ho recorda el papa des de la tragèdia global de la Covid-19: la comunitat mundial navega en una mateixa barca –diu– on el mal d’un perjudica a tots. És la mateixa reflexió de fons que en l’encíclica Laudato si’ abraça una visió integral de la creació, com un tot connectat i vinculat, que escapa de l’antropocentrisme modern que assenyala com la causa de l’oblit i el menyspreu cap a les espècies i el Planeta. Tenir cura de la mare Terra, és a dir, un veritable plantejament ecològic, es converteix sempre en un plantejament social –diu Francesc– que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per escoltar tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres.

El papa parla de la funció social de la política: l’objecte de la política és el bé comú. Aquest pronunciament és, potser, el que ha suscitat més opinions i articles mediàtics, celebrat per uns i alhora criticat per altres. Des de l’encíclica Populorum progressio de Pau VI on afirma que “el dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari i derivat del principi de la destinació universal dels béns creats”, el Vaticà no s’havia pronunciat amb tanta contundència com ho fa el papa Francesc quan reafirma que “la tradició cristiana mai no ha reconegut com a absolut o intocable el dret a la propietat privada i ha subratllat la funció social de qualsevol forma de propietat privada”. Sempre, juntament amb el dret a la propietat privada, diu Francesc, hi ha el més important i anterior principi de la subordinació de tota propietat privada a la destinació universal dels béns de la terra i, per tant, el dret de tothom al seu ús. No és poca cosa en el context actual de les crisis i estralls que ha provocat la ideologia neoliberal, que atorga a aquestes paraules una especial rellevància quan la impúdica acumulació de riquesa contrasta amb desnonaments i naufragis en la darrera frontera social que és la nostra Mediterrània. A l’aparença de radicalitat en matèria social, a l’Església li passa com a moltes constitucions liberals, l’espanyola per exemple, que reconeix el dret a la propietat privada i l’herència, i a continuació proclama la seva funció social com a factor delimitador d’aquest dret, però difícilment el bé comú, el benefici social, s’imposa en les sentencies judicials abans que el desnonament. No hi ha cap dret per damunt del dret dels pobles, ni de la dignitat dels pobres, ni tampoc del respecte al medi ambient, diu el papa, repetint les reflexions de la carta encíclica Laudato si’.

La dignitat dels migrants

Imatge de Jim Black. Pixabay

Obrir el cor al món sencer per posar l’èmfasi en els drets i la dignitat dels migrants. Els drets dels ciutadans d’una determinada nació no han de negar els béns de la pròpia nació a persones necessitades que provinguin d’una altre lloc. Insisteix en la forma d’entendre l’intercanvi entre països. No importa si algú ha nascut aquí o si viu fora dels límits del propi país. També la meva nació és corresponsable del seu desenvolupament. Això que val per a les nacions –diu el papa– s’aplica també a les distintes regions de cada país, entre les quals sol haver-hi desigualtats. “La incapacitat de reconèixer la igual dignitat humana a vegades condueix a fer que les regions més desenvolupades somiïn alliberar-se del llast de les regions més pobres a fi d’augmentar encara més el seu nivell de consum”. Tot el contingut de la carta encíclica refereix a un concepte recurrent: necessitem desenvolupar la consciència de què avui o ens salvem tots o no se salva ningú.

Amb relació a la millor política, el papa avisa del risc dels populismes, de la insana habilitat d’alguns líders per captivar amb vista a instrumentalitzar políticament la cultura del poble, amb qualsevol signe ideològic, al servei del seu projecte personal i de la seva perpetuació en el poder. La política no ha de sotmetre’s a l’economia, i aquesta no ha de subordinar-se a la tecnocràcia. El diàleg és l’eina, l’instrument, de la política. Aquest diàleg que a casa nostra tothom demana però quasi ningú practica. Francesc demana als polítics la fraternitat del samarità. M’ha vingut a la memòria un llibre breu de Joan Herrera (Fraternidad y ecología, Libros de la Catarata, 2019) en el qual aborda la necessitat d’una esquerra fraterna enfront d’identitats excloents, evitant el risc de la fragmentació a l’hora d’abordar desafiaments descomunals com per exemple el canvi climàtic. L’home ferit a la paràbola del bon samarità som tots davant dels reptes que assetgen. El risc és que ens ignorem, que passem de llarg. La fraternitat és l’única esperança de salvació.

Salva Clarós

Una pinzellada sobre la “Laudato si’”

Acabem de celebrar el cinquè aniversari de l’encíclica Laudato si’, justament en plena pandèmia mundial. Aquesta coincidència és molt significativa perquè és un fet global, que ens toca a tots i que s’ha estès per tot el planeta. I ens fa ben conscients que, com subratlla constantment el papa, estem interconnectats i formem una xarxa indestriable amb totes les criatures. Una unitat que és obra del Creador. L’oportunitat i el contingut de l’encíclica tenen un segell profètic, tant per l’estil del seu llenguatge entenedor, com per la denúncia i la crida a la conversió i al retorn a la mirada de Déu que vol el bé de tota la humanitat. El consens que hi ha en la comunitat científica que alerta des de fa anys de la crisi planetària, encara li dona més autoritat moral. Es una crida, més que mai, a tota la família humana que ara es veu fràgil i impotent. I esdevé una guia moral més enllà de l’església catòlica.

Es veritat que la preocupació per la cura de la creació ha estat present en desenes de declaracions vaticanes i de conferencies episcopals a partir dels anys 70, però la Laudato si’ és la primera encíclica dedicada a la cura de la creació.

L’encíclica no és llarga i crec que se’n podrien fer lectures públiques sense cansar l’auditori. Té sis capítols que segueixen una lògica clarificadora, un crescendo musical encara que constantment toca de peus a terra.

1. En el primer capítol respon com fan els metges amb el seu fonendo: ”Què et passa estimada terra? Què tens? A on et fa mal? Perquè has de llençar tantes coses?” 2. En el segon, ja apunta cap al diagnòstic: “No serà que t’has oblidat de qui ets, benvolguda espècie humana, i has fet trencadissa? Que no et vaig avisar?” I li recorda l’evangeli de la creació. 3. En el tercer ja aprofundeix en les causes de la crisi ecològica i, evidentment de la crisi de valors de la cultura humana global i apunta al fonament de la vida humana. 4. En el quart ja toca el nucli de la qüestió: la integralitat de la vida humana, per això conversió integral, que no es pot deixar en les mans destructores sinó en les mans solidàries dels que estan disposats a transformar el nostre món, abans de fugir cap a un planeta desconegut…5. I en el cinquè parla de la responsabilitat col·lectiva de tots els agents mundials, locals i globals i dona algunes orientacions a tall d’exemple. 6. Finalment en el sisè rebla el clau en demanar una nova espiritualitat, nova per oblidada, basada en una contemplació franciscana de la vida que no defugi ni la bellesa de la creació ni la realitat descarnada dels empobrits i espoliats d’aquesta Casa Comuna, que cal refer com el temple de Sant Damià d’Assís.

A més de subratllar que és una encíclica extraordinària i que toca el cor de la humanitat, a més de dir que ella mateixa és una recreació del Càntic de les Criatures al segle XXI. A més de dir que és i serà en els propers anys una excel·lent proposta evangelitzadora. A més de dir que tenint molt en compte les aportacions científiques que fan diagnosi de la salut del planeta, també introdueix una nova lectura teològica en profunditat i que renova el seu llenguatge. A més de dir que hi ha una crítica molt lúcida sobre les posicions que volen minimitzar el seu contingut, a més de dir que l’espiritualitat de Sant Francesc està perfectament recollida en l’encíclica… A més de tot això, penso que hauria de ser la guia per a la pastoral d’aquesta dècada vinent. Té tots els elements que poden orientar o reorientar tant la catequesi, com la predicació-anunci, com la litúrgia, com totes les celebracions sagramentals i totes les propostes d’acompanyament espiritual i de compromís social.

Una paraula clau, com sabem, és la conversió. Conversió integral. Paraula desgastada pel color penitencial, però recuperada en un sentit nou. Integral vol dir que abraça tots els aspectes de la vida humana, no solament personals sinó i molt especialment col·lectius, que ens afecten a tots. I l’altra expressió clau és parlar de l’evangeli de la Creació. Com diu el cardenal Turkson que acompanya al papa en aquest repte de trucar a la porta de la consciència de la humanitat, el papa ens exhorta a fer nostra la realitat de la família humana, de la Casa Comuna del planeta i del cosmos insondable i caure de genolls com a signe d’agraïment i com a compromís d’adoració, perquè la seva presència hi està impresa. És un llibre obert del seu autor.

Fotogra
Fotografia: Jaume Molins

Toca el moll de l’os de la realitat actual del nostre món, el planeta, que va a la deriva. Toca el moll de l’os de la insatisfacció del món ric, incapaç de veure les repercussions del seu benestar depredador de la natura. Toca el moll de l’os dels problemes socials d’aquí i d’arreu, perquè, en bona part, són fruit de les desigualtats econòmiques i d’una cultura que margina en comptes d’incloure. Toca el moll de l’os de l’acció solidària i caritativa que des de fa anys ens remet a les causes de les injustícies… però ens eximeix de les nostres responsabilitats còmplices. Toca el moll de l’os de la política que fa mutis quan es posen sobre la taula els temes del canvi climàtic i del desarmament. Toca el moll de l’os de l’economia quan diu coses tan òbvies com que l’economia que no serveix al bé comú és una economia criminal. Toca el moll de l’os quan denuncia que amplis sectors cristians no se senten cridats a la conversió perquè, com el jove ric, prefereix fer veure que amb els manaments escrits ja no li cal deixar res del seu estat de confort i mira cap a una altra banda. Devoció contra conversió. Toca el moll de l’os quan elogia la saviesa dels pobles indígenes -salvatges encara per a molts- que han conservat un estil de vida comunitari i respectuós amb el seu entorn, cada vegada més amenaçat i espoliat. Toca el moll de l’os quan contesta als que critiquen que l’ecologia és un aspecte, però no el més important, de la vida humana i als que critiquen que l’important són els problemes socials i polítics i no la defensa dels animals. Contesta dient que es tracta d’un sol problema: la vida humana, l’evangeli de la Creació. I una conseqüència que ens toca a tots, la conversió integral. Una nova visió del sentit de la vida, una nova comprensió del nostre rol personal i col·lectiu, una nova manera d’entendre l’església, com a instrument i servidora de causa de la dignitat humana interdependent i global. Una nova manera de fer teologia -de donar un nou sentit a formulacions sovint difícils d’entendre- i, sobretot d’oferir el missatge de l’evangeli en una clau contemplativa com ho va fer Francesc d’Assís. El papa actual ha sabut intuir la gràcia del Poverello i ha obert una escletxa, com diu Xavier Morlans, per on es pot trobar la radicalitat i la força de l’evangeli. La contemplació de la natura, llibre obert, ens porta als altres i a transformar el nostre món, en un món fraternal. Espero amb delit la nova encíclica, regal per a la festa de Sant Francesc. Aquest papa és un luxe, perdoneu la paraula, per a l’església. Ah! i segueix l’estil de la revisió de vida…

Josep Maria Fisa

Canvi climàtic? Millor, trencament.

Hauria de dir si no és massa per a mi.
Si puc fer res per fer veure que no passa res.
Apartar-me, probablement, quedar-me
al marge, passar pàgina, callar. O extreure,
amb cura, els claus que pengen a les parets 
de l’ànima i així evitar una dessecació.

Joan Elies Adell Pitarch. Canvi Climàtic

Deu ser per l’efecte postraumàtic del coronavirus que vaig dir que sí a la proposta del Josep Lligadas de parlar del Canvi Climàtic i no de “les ecoparròquies”… Quan he començat a mirar el tema m’he quedat astorat: com puc dir res, pobre de mi, d’una qüestió tan complexa i científica, i ara, en uns moments de tanta incertesa i confusió. I com dir-ne alguna cosa que provoqui interrogants. M’ho prenc com una penitència per ser agosarat i dir que sí, tan fàcilment. Sigui com sigui, a mi em preocupa personalment el tema, perquè més enllà de les estadístiques que es poden trobar en qualsevol article de divulgació, he pogut comprovar personalment, que els boscos, rierols, muntanyes, i glaceres… i tota la fauna que s’hi belluga… estan submergits en un procés de trencament del seu equilibri natural. Els viatges que he fet a llocs tropicals també m’ho han confirmat. Ja ho sabem, pèrdua de grans hàbitats, zones humides, desertització, reducció cap al cinquanta per cent de biodiversitat, contaminació galopant dels grans oceans… Tot fa preveure els pitjors escenaris. Tots els estudis diuen que l’escalfament del planeta, l’efecte hivernacle, és desbocat.

Difícilment es posen a la pràctica les mesures radicals que s’haurien de prendre i que es van proclamant a cada Cimera Mundial sobre el clima. Només s’executen petites correccions que no són compartides per tots els països, especialment pels més contaminants, mentre el rellotge del compte enrere, no para d’assenyalar el punt de no retorn i que amenaça seriosament la vida del planeta. Els avisos en forma de d’augment de catàstrofes provocades per fenòmens atmosfèrics, es van multiplicant any darrere any i cada vegada són més amplis i devastadors. Ho diu el conegut meteoròleg Tomàs Molina en el llibre col.lectiu, Esperança després del Covid 19, aparegut fa unes setmanes a la Claret: “El canvi climàtic porta i portarà canvis, que són i que seran cada vegada més accelerats i abruptes. La natura no avança d’una manera uniforme, ho fa a salts i amb trencaments que van canviant la realitat”. Evidentment aquestes “malalties” del planeta, afecten sobretot aquelles regions del món que són més sensibles als desequilibris climàtics i que estan menys preparades per a les emergències.

És cert que hi ha una opinió pública, especialment pel que fa a sectors crítics de les generacions més joves, que han aixecat la veu i s’han mobilitzat d’una manera admirable. Així mateix, moltes esglésies i comunitats de l’univers religiós de tot el planeta, fa algunes dècades que han anat denunciant la manca de resposta política i social davant d’un problema que ens afecta de ple i que pot canviar profundament la història de la humanitat. Ho fan des d’una visió transcendent de l’univers perquè el contemplen des de la perspectiva que es tracta d’una realitat creada, un regal per a l’espècie humana, i que és un do del qual en forma part la mateixa humanitat –la casa comuna– i que per això l’ha de preservar. La seva destrucció és el seu mateix declivi i amenaça la seva supervivència. El crit del Consell Ecumènic de les Esglésies –ho recull molt bé Antoni Matabosch en el llibret Ecologia integral i supervivència–, com els crits de les comunitats indígenes de totes les amazònies, són el mateix crit dels científics que ens omplen de dades incontestables i que proposen programes de contenció i de reversió urgents. La ciència i la religió curiosament de bracet denunciant el que es fa malament i promovent un canvi de paradigma que posi fi a la carrera cap al col·lapse.

Ara és fàcil apuntar-se a l’«això es veia a venir» o a prendre nota de la sotragada del Covid 19, que sembla evidenciar un cert cansament de la natura o la reacció de defensa instintiva, com el cos humà fa quan es posa malalt. En el nostre entorn immediat hem pogut constatar l’alleujament que han sofert els animals que viuen en llibertat, i que han campat al seu aire, mentre nosaltres i els motors que utilitzem, hem estat parats i confinats a casa, pacíficament. Una primavera extraordinària que feia molts anys que no havíem pogut contemplar.

¿Estem disposats a canviar de rumb per tal que la «ruptura climàtica», no sigui un fet irreversible? ¿En quina mesura ens podem contenir, frenar, moderar, i fressar models nous de consum i satisfacció de les nostres necessitats? ¿Fins a quin punt estem convençuts que el model de producció i de creixement, basat en una economia neocapitalista liberal i sense límits, ja no pot servir a la causa del progrés del conjunt de la humanitat sinó a la seva degradació?

La crida que fa el papa Francesc està avalada per la comunitat científica mundial, però va més enllà, com reclamen bona part de les tradicions religioses i dels moviments que critiquen el model pervers d’explotació dels recursos cada vegada més limitats i que no es podran recuperar mai més. Ara hem posat en les agendes conceptes que volen capgirar la dinàmica expoliadora, com el de l’economia circular. Allò que produïm i manufacturem ho hem de tornar al cicle de recuperació dels materials i deixar de convertir-los en brossa. Seria un pas important, però si no hi ha un canvi de visió del que és el planeta Terra com un cos viu que navega en la immensitat del cosmos i que s’ha de comprendre ell mateix com una realitat global en tota la seva xarxa de connexions i d’equilibris… difícilment podrem encarar un futur viable per a la humanitat diversa en un planeta molt ric, però finit. Exhaust ja en molts aspectes.

M’apunto a demanar-me i a demanar que, malgrat el difícil recolzament dels poders dels oligopolis i de les grans corporacions, no ens planyem, sinó que aprofitem qualsevol escletxa per proposar altres models econòmics productius que plantin cara i modifiquin les decisions que sempre estan sobre la taula: creixement indefinit, benefici pels rics, espoli de matèries primeres dels països pobres, explotació de la ma d’obra barata, transports contaminants de productes de baix cost, que acaben de tancar un cicle pervers. El que ara es comença a entendre com a “efecte papallona” no s’acaba d’aplicar, en negatiu, al comerç injustament produït, injustament transportat i injustament comprat pels rics del primer món.

El papa Francesc subratlla enèrgicament en la seva encíclica Laudato si’ que totes les criatures estan unides i interactuen en la casa comuna. Tot té a veure amb tot. Aquesta és la llei fonamental de l’univers: la sinèrgia, la solidaritat, la reciprocitat i la cooperació. «El món, més que un problema per resoldre, és un joiós misteri, que contemplem amb una benaurada lloança». Cal entendre la realitat, subratlla Leonardo Boff, no com una màquina sinó com un organisme viu… com un sistema obert i una xarxa de relacions, una mena de dansa, en la qual tothom hi participa. Tot en l’univers és cocreatiu, coparticipatiu, relacionat entre si i connectat amb tot i tots. (Un nou pensar per a ser tots un, Leonardo Boff/Anselm Grün).

Es per això que davant del desballestament del planeta a causa de l’extracció desaforada de tots els seus recursos, l’alternativa que se’ns presenta és una actitud mística i profètica, com a opció de vida, que ens porti a una pràctica personal i col·lectiva paral·lela a la dinàmica embogida de la societat basada en el consum. No podem canviar res sense una nova mentalitat i uns altres criteris i estils de vida. Una nova consciència. Una espiritualitat que ens retorni a la veritat del que som a dins d’aquest univers obert i dinàmic del qual formem part, segons la magnifica contemplació de Teilhard.

Els acords de Paris del 2016, proposaven que l’escalfament del planeta s’hauria de limitar, per a finals de segle, als 2º C. Tal com van les projeccions, al 2030 ja haurem superat aquest límit i a finals de segle podem arribar al nivell dels 4º, que ja seria catastròfic per al conjunt de la vida del planeta.

Al començament d’aquestes pinzellades deia que com m’atrevia a parlar d’un tema tan complex com és el canvi climàtic que prefereixo anomenar, més aviat, “trencament climàtic”. Una mena d’ecocidi programat. Acabo el meu atreviment proposant el que ens assenyala el papa Francesc: la conversió ecològica integral. No podrem frenar aquesta amenaça real si no ens “convertim” o “re-convertim” a una mirada mística i pràctica del món, on el paper de les persones, dels pobles i el medi natural es vegi com un tot integrat. Les paràboles de l’evangeli del gra de mostassa o del llevat en la pasta ens poden orientar. I si se’m permet, l’expressió inspiradora de Jesús, quan parla dels Signes dels Temps. El que inspiren i suggereixen és que no ens podem quedar palplantats i atordits pel que ens ve a sobre. Recordem el petit colibrí que davant l’incendi de la selva, mentre els altres animals fugien del foc i s’ho miraven de lluny, i el prenien per boig, ell només volava cap al riu, agafava amb el bec una petita gota d’aigua i la llençava per sobre del foc paorós una i altra vegada.

Només en la mesura de l’amor fou
fet l’univers per a nosaltres. 
Sense l’amor, només queda l’exili, 
l’absurd, l’atzar, la mort, la inèrcia: 
un univers, certament, no fet per a nosaltres. 

David Jou

Josep Maria Fisa

Una crida de la xarxa de parròquies ecosolidàries

Benvolguts/des,

En iniciar la setmana Laudato si’, que commemora els 5 anys de la publicació de l’encíclica, un bon gruix d’entitats d’Església, fem una crida a totes les parròquies, congregacions religioses, entitats, grups i comunitats de les diòcesis de Catalunya, a signar un compromís amb una ecologia integral.

La signatura pot ser tant a nivell individual com d’entitat. Animem tots els membres de la xarxa de Parròquies EcoSolidàries a signar com a entitat i a fer-ne difusió entre els membres de la seva comunitat per demanar la seva adhesió personal a aquest compromís.

També us agrairem que ens ajudeu a fer difusió d’aquesta recollida de signatures a través de la xarxa, per tal que arribi al màxim nombre de membres de la nostra Església Catalana.

Volem unir tota l’Església Catalana per donar resposta a la reiterada crida del papa Francesc a la conversió ecològica integral. Comptem amb tots/es vosaltres!

 

Sapigueu que L’Agulla ha signat aquest document, que trobareu a la plana següent i que us animem a signar, individualment o en nom de les comunitats i entitats de què formeu part. Podeu fer-ho aquí.

Compromís amb una ecologia integral

Nosaltres, responsables o membres de congregacions, comunitats, institucions, moviments o entitats, preveres, religiosos i religioses, laics i laiques membres de l’Església a Catalunya,

Tot celebrant el cinquè aniversari de la Carta Encíclica Laudato si’ del Papa Francesc, i també la recent publicació de la seva Exhortació Apostòlica postsinodal “Estimada Amazònia”,

En solidaritat amb tots aquells que pateixen les greus conseqüències de la pandèmia mundial sobre la salut i sobre l’economia, i que afecten especialment els col·lectius més vulnerables,

Preocupats perquè en els darrers anys s’han agreujat els factors que porten al trencament dels equilibris que fan sostenible la Terra i són cada vegada més greus les conseqüències per als països i les comunitats més pobres del món,

Preocupats perquè el nostre model de desenvolupament depredador i el nostre estil de vida consumista generen greus i creixents perjudicis als ecosistemes i la biodiversitat, promouen exclusió social i provoquen un canvi climàtic que obliga poblacions senceres a marxar cap a altres territoris per motius de supervivència,

Conscients que la crisi sanitària mundial que patim ha mostrat un cop més la profunda interdependència de la família humana i la necessària coresponsabilitat de tots en el destí de la humanitat, i ens ha ofert una nova oportunitat per avançar en la construcció d’un món més just i fratern,

Fent nostre el document de compromís signat el 20 d’octubre de 2019 per participants del recent Sínode Panamazònic a les Catacumbes de Domitila.

En profunda comunió amb el successor de Pere, invoquem l’Esperit Sant i declarem i ens comprometem personalment i comunitàriament a:

1. Assumir, davant l’amenaça extrema de l’escalfament global, la pèrdua de biodiversitat i l’esgotament dels recursos naturals, el compromís de defensar la Casa Comuna i cada un dels humans que l’habiten amb les nostres actituds i opcions de vida.
2. Reconèixer que no som els amos ni dominadors de la Terra, autoritzats a espoliar-la, sinó que nosaltres mateixos som terra (Gn 2,7-8), hostes i peregrins (1 Pe 1,17b i 1 Pe 2,11), cridats a ser els seus zelosos cuidadors i cuidadores (Gn 1,26 i 2,15).
3. Promoure una ecologia integral, en la qual tot resta interconnectat, els éssers humans i tota la creació, perquè totes les criatures són fills i filles de la terra i sobre ells aleteja l’Esperit de Déu (Gn 1,2).
4. Acollir i renovar cada dia l’aliança de Déu amb tota la creació. “Mireu, jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers vius que us envolten: els ocells, els animals feréstecs i domèstics que han sortit de l’arca, en una paraula, amb tots els éssers vius de la terra” (Gn 9,9-10 i Gn 9,12-17).
5. Renovar a les nostres esglésies l’opció preferencial pels pobres, i en particular els pobles indígenes o originaris i, juntament amb ells, garantir el seu dret a ser protagonistes en l’Església, en la societat, en el concert mundial de pobles i cultures. Ajudar-los amb tots els mitjans al nostre abast a defensar i preservar les seves terres, cultures, llengües, històries, identitats i espiritualitats, acollint i valorant la diversitat cultural, ètnica i lingüística en un diàleg respectuós amb totes les tradicions espirituals.
6. Caminar ecumènicament amb altres comunitats cristianes en l’anunci inculturat i alliberador de l’Evangeli i amb altres religions i persones de bona voluntat, en solidaritat amb els pobles indígenes o originaris, amb els pobres i els petits, en la defensa dels seus drets i en la preservació de la Casa Comuna.
7. Assumir davant l’allau del consumisme un estil de vida alegrement sobri, senzill, contemplatiu i solidari amb els que poc o res tenen; reduir la producció de residus i l’ús de plàstics, optar per energies renovables, apostar per les empreses d’economia social i solidària i les finances ètiques, afavorir la producció i comercialització de productes agroecològics i de proximitat, utilitzar el transport públic sempre que sigui possible i donar suport a iniciatives que promoguin una nova economia i un nou model de desenvolupament fonamentat en el bé comú i l’ecologia integral.
8. Posar-nos al costat dels que són perseguits pel seu servei profètic de denúncia i reparació d’injustícies, de defensa de la terra i dels drets dels petits, d’acollida i suport a les persones migrants, les que cerquen refugi o les que són objecte de tràfic o explotació.
9. Conrear veritables amistats amb els pobres, visitar les persones més senzilles, malaltes o privades de llibertat per qualsevol causa, ser a prop de les persones sense treball, sense sostre o sense papers, defensant la seva dignitat, exercint el ministeri de l’escolta, del consol i del suport que porten alè i renoven l’esperança.

10. Animar a totes les parròquies, congregacions religioses, entitats, grups i comunitats de les diòcesis que fan camí a Catalunya a concretar aquest compromís comunitari en les seves activitats i fer tots els esforços possibles perquè es promogui, s’aprofundeixi i es vagi posant en pràctica la crida urgent del papa Francesc a una Conversió Ecològica Integral.

Conscients de la nostra fragilitat, de la nostra pobresa i petitesa davant dels tan grans i greus desafiaments, ens encomanem a la pregària de l’Església.

15 de maig de 2020

 

El Petit Príncep i Greta Thunberg

El Petit Príncep de Saint-Exupéry és l’eterna imatge universal de l’home emancipat, lliure de servituds. És una llumeneta que llu feble, titil·lant en la foscor, que t’interroga i et reclama quan estàs més enfeinat. És el sentit que irromp inesperadament en la consciència incommensurable de l’home. Si utilitzo el genèric “l’home” és perquè no em vull referir als individus, siguin homes o dones, nens o nenes, sinó a allò que ens unifica com espècie. Si faig la puntualització és per culpa de la gent gran obsessionada pel llenguatge. La gent gran sol estar molt ocupada escodrinyant les paraules per fer retrets. El Petit Príncep és un infant. Els seus ulls tenen la lluïssor de les veritats essencials. La seva veueta de nen escalfa com l’arena calenta d’una platja tropical i proclama en tromba, sense descans, les preguntes que els grans mai hem deixat de fer-nos i que mantenim en secret d’ençà que el continu i demolidor procés de desmitificació que és la vida va fixar un punt de no retorn per a la imaginació. Perduda la capacitat de sorpresa i de reiteració del qüestionament ad-infinitum, la gent gran hem acotat la dedicació, segurament com a estratègia de supervivència, a les coses importants.

Greta és l’infant en el qual les persones adultes projectem la consciència. És el Petit Príncep que interroga una i una altra vegada els perquès. És la veueta que ens recorda que a pesar de l’ocupats que estan sempre els grans, allà lluny en algun lloc de l’univers hi ha una flor en un planeta petit que potser serà devorada per un xai, i aquí hi ha un infant que plora per aquella flor. La petita Greta viatjant sense nau espacial, com el petit príncep aprofitant la migració d’unes aus salvatges, ha vingut a dir-nos que en la immensitat de l’univers hi ha un planeta i només un que importa. Un planeta que està en risc, no ofegat pel fum de les fàbriques sinó per l’oblit de la gent gran massa enfeinada amb els seus negocis per adonar-se que cal salvar aquelles flors, perquè per cada flor hi ha un infant que plora.

Salva Clarós

Un decàleg a tall de vacuna

Primer. Les coses que passen i que ens passen, sempre tenen una causa o, si més no, tenen possibles lectures de per què passen. Personalment, crec que és un avís d’abast global. Avís que ens ha de fer pensar que no estem fent les coses bé a nivell global i local.

Segon. La pausa obligatòria que ens ha caigut a sobre, és com aquella frase, no sé si pedagògica, però prou efectiva que diu: “Nen, al racó de pensar”, després de moltes amonestacions i de molts arguments rebutjats per la criatura.

Tercer. Els danys col·laterals, a més dels malalts i dels morts, seran molt importants i greus com ja podem observar i témer: el dany econòmic portarà acomiadaments més o menys arreglats, atur, fallides, desànim, desesperació.

Quart. Hi va haver la crisi econòmica del 2008 que va provocar també un daltabaix per a moltes famílies, a més de retallar fortament “la societat del benestar”. I es va parlar d’una lliçó que calia aprendre, molt centrada en la bombolla immobiliària. La lliçó no s’ha après.

Cinquè. No caiguem en la trampa de les falses solucions que només tocaran l’epidermis del problema. Estem en una situació de malaltia personal i col·lectiva, global. No cal buscar laboratoris secrets ecocides. Nosaltres som el laboratori.

Sisè. Tenim la gran oportunitat de fer una PAUSA global seriosa i replantejar-nos què estem fent i com estem vivint i si volem un futur emmetzinat o una humanitat rehumanitzada.

Setè. Aprofitem aquest temps per Re-pensar. Re-pensar-nos. Compartir les nostres reflexions. Valorar totes les dades dels científics, que són com els profetes de vells temps, que ens diuen que potser “encara hi som a temps” de fer un cop de timó.

Vuitè. Realment hi ha una consciència global, uns efectes devastadors globals, però també un sentiment comú solidari que ens pot portar a nous plantejaments: sobre el treball, sobre les relacions familiars, sobre l’ús del temps i de l’oci, sobre el paper de cada persona, de cada professió, de cada col-lectiu, de cada poble.

Novè. Les xarxes ens han obert un camí encara “inexplorat”. Potser podrem tornar a caminar pel carrer i aturar-nos i parlar sense estar enganxats al mòbil. Potser ens adonarem que vivim en espais socials que hi són per a retrobar-nos com a persones que saben mirar-se i fer-se abraçades. Potser recuperarem el debat sincer i la conversa amable. Potser ens adonarem que a més dels productes de proximitat hi ha persones de proximitat.

Desè. Podríem dir que és un segon avís per a navegants. El cant de les sirenes ens pot tornar a engalipar i, encegats i seduïts, podrem anar cap a nous esculls encara més perillosos. Ara, com diu el temps quaresmal, és un temps de noves oportunitats. Un temps favorable al canvi d’estil, de costums, de maneres. La humanitat serà solidària o no serà.

Josep M. Fisa

De la crisi climàtica a la conversió ecològica

Mentre escric aquestes notes –no puc deixar d’immiscir-me de l’actualitat– a Catalunya acaba de pujar sobtadament la tensió política al conèixer la decisió de la JEC d’inhabilitar al president Torra la mateixa vigília d’una investidura, la de Pedro Sánchez, que serà aspra, atacada per la incontinguda ràbia de l’extrema dreta. Al mateix temps, els EUA assassinen al general iranià Soleimani per ordre del president Trump. El Regne Unit es prepara, per bé i per mal, per a un Brexit incert. I a Catalunya, les festes de Nadal i Cap d’Any transcorren en l’habitual orgia del consum, pírricament celebrada gràcies a una minsa i transitòria baixada de l’atur registrat, amb solapament d’una confusa, dissonant i contradictòria barreja de pobresa i benestar. A Austràlia fa mesos que cremen grans incendis. “Cada loco con su tema”, diria el refranyer!

Notícies, totes elles, particularment importants en el seu microcosmos local, i definitivament insignificants, per estrany que li pugui semblar a algú, per als interessos (globals) del conjunt. Dit a la inversa, allò a què quasi ningú no li dona importància perquè forma part de l’exercici de la monòtona i quasi inconscient quotidiana llibertat individual pot ser globalment transcendent. Per exemple, qualsevol activitat que porti associades emissions de CO2 –que en l’actual sistema econòmic capitalista són pràcticament totes– que eleven la temperatura del planeta posant en risc la vida de milions d’espècies, la humana inclosa. En canvi, coses que ens semblen a la majoria particularment transcendents, com les esmentades a l’inici, que generen titulars de premsa, són globalment irrellevants. Greta Thumberg, una nena adolescent afectada d’un trastorn lleu d’autisme, té aquesta percepció inversa. Sap reconèixer i discriminar com ningú el que és essencial d’allò que només és important per a alguns. S’ha convertit, potser sense voler-ho, en una veritat incòmoda que molts no volen escoltar per no dissentir de si mateixos, per no afrontar les pròpies contradiccions. La seva, és la veu que clama pel bé comú abans que pel bé particular. Per preservar la vida de les generacions futures abans que el benestar de les actuals.

El president de l’ONU, António Guterres, va dir sentir-se decebut al finalitzat la cimera del clima COP25 el passat mes de desembre a Madrid. Es va perdre una oportunitat més per avançar en l’ambició per la mitigació, l’adaptació i el finançament necessari per fer front a la crisi climàtica. Amb les mesures actuals, avisen els científics, la pujada de les temperatures rondarà entre els 3,4 i els 4 graus centígrads a finals de segle. Però la COP25 va topar amb l’insolidaritat d’alguns grans països, els de sempre. Alguns diran que els principals culpables del canvi climàtic són els lobbys empresarials i els interessos del capital. Potser tenen raó. És clar que són els que encara creuen que el món es divideix en culpables i innocents. No obstant, la resistència al canvi, a la conversió ecològica, va molt més enllà. Es troba també en el que veu la palla a l’ull d’altri. El canvi climàtic, aliè a les batalles entre bons i dolents, només és un nou punt d’equilibri, conseqüència de l’estil de vida que es deriva del sistema econòmic (capitalista) fonamentat en l’antropocentrisme judeo-cristià i en la idea de llibertat entesa com a dret al planeta. Al concebre l’home com l’amo i senyor de la creació, és a dir, propietari de tot, els humans hem trencat algunes condicions de l’equilibri ecosistèmic que regnen des de fa alguns milions d’anys a la Terra. En conseqüència, la pèrdua de biodiversitat i l’emissió de carboni fòssil a l’atmosfera arrossega l’ecosistema a un nou equilibri modificant el nivell del mar, la temperatura mitjana i transformant els hàbitats amb conseqüències nefastes per a les economies del planeta. No esperem que la solució vingui de la mà de les Conferencies de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. El problema que afrontem necessita, a més de l’acció i els acords internacionals, una conversió ecològica col·lectiva que recuperi l’harmonia perduda, com pregona la carta encíclica Laudato si del Papa Francesc.

Salva Clarós i Ferret

Ecoparròquia: Parròquies i comunitats cristianes EcoSolidàries

ECOPARRÒQUIA és una “Xarxa de Parròquies i comunitats cristianes EcoSolidàries” disposades a fer camí per respondre a la crida a la conversió ecològica integral que fa el papa Francesc a l’encíclica Laudato si’. Un camí que mena vers un model de persona i de societat més justa, més solidària i més respectuosa amb la creació.

Com el seu nom indica, la crida a participar-hi s’adreça prioritàriament a les parròquies però també a tot tipus de comunitats cristianes (comunitats religioses, escoles, moviments… ) que vulguin esdevenir un espai on experimentar un nou estil de vida fruit d’aquesta conversió.

Es tracta de tenir la voluntat de caminar i, en funció de la realitat i el ritme propi de cada comunitat, anar avançant pas a pas, donant-se suport mútuament per aprofundir tot el treball pastoral, assumint les aportacions de l’encíclica, a partir de quatre eixos:

Una nova mirada

L’encíclica Laudato si’ té un contingut de gran riquesa temàtica i, més enllà del propi text, assenyala molts àmbits de reflexió i aprofundiment. Es tracta doncs d’aprofundir-hi per adoptar i difondre la seva perspectiva que relaciona de manera indestriable crisi social i crisi mediambiental. Es plantegen en aquest sentit tres línies d’acció:

  • Divulgació de l’encíclica (Presentacions, xerrades, grups de lectura, publicacions, exposicions…)
  • Formació i aprofundiment en els continguts de la conversió ecològica (Conferències, cinefòrums, seminaris, tallers, jornades d’estudi, grups de diàleg…)
  • Incorporació dels continguts ecosocials a les dinàmiques de la comunitat (Catequesis d’infants, joves i adults. Grups d’adults. Grups bíblics. Esplai parroquial….)

Espiritualitat Ecosocial

Promoure una espiritualitat amb contingut ecosocial, sobre la qual ancorar els canvis de mentalitat necessaris que planteja l’encíclica, que al llarg de tot el text presenta punts de reflexió i elements de gran densitat espiritual que mouen a la pregària i es poden incorporar a la litúrgia. Es plantegen per això, dins d’aquest eix, dues línies d’acció:

  • Interioritat i pregària (En espais de pregària ordinaris o específics. Propostes de pregària personal o familiar. Vetlles, jornades, recessos. Itineraris contemplatius a la natura i rutes ecoespirituals. Pregàries ecumèniques per la creació…)
  • Litúrgia i sagraments (En l’eucaristia ordinària o celebracions específiques, en la celebració dels temps litúrgics o en el sagrament de la reconciliació. Celebració del Temps de la creació. En la revisió de vida, estudi d’evangeli….).

Nous estils de vida

Laudato si’ és una crida a l’acció i a un canvi de paradigma que ha de transformar la vida quotidiana de la pròpia comunitat, però també la dels seus membres i les seves famílies. Per generar aquests processos de canvi es proposa:

  • Gestió ambiental responsable de la parròquia/comunitat (Consum responsable. Economia ètica, solidària i coherent. Compra responsable: ecològica, justa, solidària, austera, coherent. Residu zero: reducció, reutilització i reciclatge. Usos ecològics dels espais…)
  • Propostes per al conreu de virtuts i nous hàbits (Publicacions, xerrades, tallers… per orientar als membres de la comunitat en el canvi d’hàbits. Serveis d’assessorament ecosolidari. Experiències pilot. Propostes d’intercanvi i cooperació. Visites a entitats ecosolidàries, model d’alternatives socials i mediambientals. Activitats per gaudir de la natura (caminades, sortides amb bicicleta…). Elements de suport (documentació, blogs o espais web…).

Compromís social

Laudato si’ insisteix en la necessitat de noves polítiques locals, nacionals i internacionals per orientar la política i l’economia vers el desenvolupament integral de la persona i la plenitud humana. Cal per tant impulsar la participació dels membres de la comunitat cristiana en campanyes, accions, entitats i xarxes que treballen per a una societat més justa, solidària i respectuosa amb la natura. Això suposa:

  • Treball en xarxa (Col·laboració amb associacions locals de protecció ambiental i defensa dels Drets Humans. Participació en accions comunitàries locals. Suport a campanyes i plataformes pel desenvolupament sostenible. Promoció del voluntariat en plataformes i entitats ecosolidaries. Participació en la Xarxa de Parròquies EcoSolidàries…)
  • Denúncia i reivindicació (Plantejament de qüestions ambientals i socials a les autoritats locals. Participació en campanyes de denúncia i accions reivindicatives de caire ecosolidari…)
  • Solidaritat (Participació en campanyes de sensibilització entorn a determinades causes. Recollida de fons per a projectes ecosolidaris…)

Justícia i Pau impulsa i dona suport a aquesta xarxa. Assessora a l’equip impulsor de cada comunitat, proporciona orientacions i propostes pràctiques i participa directament en alguna activitat ( xerrada, taller, recés, itinerari de reflexió…). També posa a disposició de totes les comunitats de la xarxa una plataforma web que proporciona i facilita l’intercanvi de materials, informació sobre campanyes, accions, entitats i xarxes ecosolidàries, promou l’intercanvi d’experiències i facilita el treball en xarxa amb les altres parròquies/comunitats.

Maria Bargalló

Pinzellades sobre el Sínode de l’Amazònia

Parlar de l’Amazònia és parlar d’un món molt gran i molt divers. Fins i tot últimament ha aparegut la paraula Panamazònia per referir-se a aquesta immensa àrea de clima calent i humit que conté la selva tropical més gran del planeta. Ocupa una àrea de prop de set milions de Km2 i es distribueix entre nou països. El Brasil en deu ocupar al voltant del 70% de la superfície. Amb motiu del darrer sínode em conviden a parlar-ne una mica, i ho faig des de l’experiència de la meva estada al Nord-Oest del Brasil, a l’Estat de Rondônia, al bisbat de Guajará-Mirim, des de 1984 fins al 2010 de manera seguida. I en algunes estades puntuals després.

Una Església en construcció

Un dels temes importants que ha tocat el sínode és el dels ministeris. Després de l’anunci de la seva realització van aparèixer diversos articles que plantejaven qüestions com ara: “I si elles (les religioses) poguessin presidir un casament? I si una laica o un laic pogués presidir una celebració litúrgica?” Aquests plantejaments em causaven malestar. Perquè des de fa molts anys hi ha dones i homes, religioses i laics que presideixen la vida i les celebracions de comunitats cristianes. Conec força parelles que han rebut el sagrament del matrimoni en una celebració presidida per una dona. Moltes persones batejades per un laic o una laica. Grups d’adolescents que han rebut l’Eucaristia per primer cop en una celebració presidida per una monja… I encara ens hem de preguntar què passaria si això es pogués fer?!

La meva primera experiència, en aquest sentit, va ser a finals d’octubre i començaments de novembre del 84. Feia poc que era allà i vaig participar a l’Assemblea Diocesana: un bisbat amb una mida com la de Portugal, més o menys, que mai no havia tingut cap prevere propi. El bisbe em va demanar que acompanyés unes setmanes unes religioses que tornaven a la seva comunitat. Vivien (i encara hi són!) en un lloc que només té accés per riu; podien participar a la missa tres o quatre vegades l’any. I aquell grupet de tres monges animaven la vida cristiana d’un seguit de petites comunitats tant del Brasil com de la veïna Bolívia. El bisbe els havia donat llicència per poder preparar i celebrar matrimonis i, evidentment, per fer totes les altres celebracions litúrgiques excepte les que només pot fer un prevere.

Ja en aquells anys es llegien al Brasil coses com aquesta: “Si una dona o un home pot ser ministre extraordinari de l’Eucaristia, del Baptisme, o presidir la celebració de la Paraula, ¿quin problema hi hauria perquè ho fes de manera ordinària?

Cap a finals dels anys 90 ja s’havia ordenat algun prevere diocesà, fills d’emigrants del Sud del Brasil que havien arribat a la regió amazònica. I es va començar a plantejar l’ordenació de diaques permanents. Hi hagué força oposició perquè, si tot el que pot fer un diaca ja ho fa una dona o un home amb mandat del bisbe, ara, amb l’ordenació, ¿no hi hauria el perill d’arraconar tantes dones i homes que fan aquest servei eclesial? Al nostre bisbat la decisió fou la d’optar per totes dues coses.

El cardenal Hummes ha plantejat (des d’abans del sínode) l’ordenació d’homes casats com a preveres per a comunitats que viuen en regions remotes i passen llargs mesos sense la visita d’un prevere. Pel que jo conec, la decisió seria ben rebuda. L’acceptació que han rebut alguns diaques ho avala. I en alguns llocs, el fet de conviure amb cristians d’altres Esglésies fa que molt sovint les persones preguntin per què a la nostra Església no pot haver-hi homes o dones casats que rebin l’ordenació presbiteral.

L’Amazònia brasilera ha tingut tradicionalment presència d’Església a través de congregacions religioses d’Europa i d’Amèrica del Nord. La població d’aquesta regió s’ha multiplicat per molt des dels anys 70 amb la construcció de la carretera transamazònica i altres projectes de colonització. Les Esglésies d’origen pentecostal es van preocupar immediatament d’enviar-hi, juntament amb els emigrants, pastors i pastores i fidels amb d’altres ministeris. L’Església catòlica va haver de córrer a buscar missioners quan es va adonar que milers de persones eren captades per aquests grups perquè no podien rebre atenció per part de l’Església que els havia batejats.

Ecologia: un valor a educar

El que acabo de dir porta a plantejar la qüestió ecològica. El govern militar que va assumir el poder al Brasil als anys 60 va definit l’Amazònia com “una terra sense homes per a homes sense terra”. I en va promoure l’ocupació. Per dos motius. Un, per poblar immenses àrees de frontera amb els països veïns i evitar possibles “invasions”. I l’altre, per motius socials i econòmics. A regions més desenvolupades del Brasil es reclamava amb força una reforma agrària que no s’ha fet mai; la mecanització del camp deixava els petits pagesos sense feina i sense terra.

La solució fou (i encara és!) obrir el que s’anomena “noves fronteres” de producció agrícola o ramadera. Això es va fer sense tenir en compte la població indígena ni la tradicional de la selva, com els recol·lectors de cautxú. Volent apaivagar el problema social d’una regió se’n va crear un de més gran a l’Amazònia: invasió de terres indígenes, apropiació il·legal d’immenses àrees de selva, mort de molts indis i molts emigrants per les dures condicions de vida a la selva, per la falta de recursos, conflictes i morts per la possessió de la terra…

I la selva es va destruint. Tallar un tros de selva, deixar assecar el que s’ha tallat i cremar-ho, és el sistema tradicional per preparar la terra per a l’agricultura: els colonitzadors ho van heretar dels indis. Mentre tot es feia manualment i l’agricultura era per satisfer les necessitats bàsiques de la família, l’impacte ambiental era mínim i la selva s’anava recuperant. El problema surt i va augmentant quan apareix la mecanització: xerracs de motor, tractors, quan l’Estat obre carreteres per afavorir la “colonització” i l’ocupació de grans extensions per a l’agricultura i la ramaderia intensives.

L’ambició de guanys ha fet aparèixer l’anomenat agronegoci: cultivar grans extensions amb productes per a l’exportació. Això es fa amb un ús abusiu de productes químics, tallant selva sense mesura i provocant l’erosió del terreny, la contaminació de les aigües i de l’aire, l’expulsió dels habitants tradicionals i, en un termini no gaire llarg, convertint grans àrees en terra erma.

Els petits agricultors han anat adquirint consciència que cal preservar el medi en què viuen. Als anys vuitanta i noranta, parlant amb famílies que havien arribat a la regió amazònica, que havien tallat un tros de selva que els havia donat el govern per a agricultura familiar, els preguntava: “Els vostres avis o pares van tallar la selva al Sud del país, vosaltres heu vingut cap al Nord i n’heu tallat un altre tros per fer-hi agricultura. I els vostres fills o néts, ¿on hauran d’anar a tallar-la?” La resposta solia ser un somriure… Perquè es creia ingènuament (i per instigació de polítics locals) que la selva no s’acabaria mai. Això ha canviat força, i els darrers anys aquests petits agricultors han participat en projectes de reforestació, el treball capil·lar a les comunitats de base ha anat educant i són conscients que cal tenir cura de la creació de Déu per tal que en puguin fruir les futures generacions.

Però els amos de grans latifundis, els partidaris de l’agronegoci o els grans comerciants de fusta tenen com a prioritat el seu guany. I el mal ecològic és gran: on entren latifundis moren les comunitats cristianes de base, l’agricultura familiar desapareix, la selva va reculant. I aquest model d’ocupació de la terra té molts defensors en el govern, en l’assemblea legislativa i compta amb el suport del poder econòmic.

El sínode ha posat damunt la taula aquests i altres temes que afecten l’Amazònia, però també tota l’Església i la humanitat. Podem aprendre de l’Església amazònica. Podem contribuir a la conservació de l’Amazònia si optem per una vida més austera. Podem ajudar-nos mútuament a entendre que la vida, llengua i cultura d’un poble indígena tenen més valor que el guany econòmic d’envair-los les seves terres. Podem aprendre a passar d’una cultura de gastar i consumir com més millor a una cultura de ser feliços consumint menys i sabent gaudir de la bellesa de la terra i de la convivència harmoniosa amb les persones.

Josep Roca

Emergència climàtica i la vaga mundial pel clima

Una vaga mundial pel clima en resposta a la inacció dels governs ara que ens trobem a la vora del punt de no retorn davant del canvi climàtic semblaria d’allò més justificat. Què més ha de passar perquè els líders polítics prenguin mesures efectives i accions directes per posar fi a les emissions dels gasos que provoquen l’escalfament global? Abocats a la dramàtica perspectiva de destrucció massiva que comporten ja la pujada del nivell de les aigües, les sequeres severes i els meteors extrems, la pèrdua de massa forestal i de biodiversitat, entre moltes altres, alguns fan declaracions d’emergència climàtica sense altre contingut que l’advertència o l’alarma prèvia a la catàstrofe. La vaga mundial pel clima vol mobilitzar massivament per primer cop la població mundial per pressionar les institucions i els governants de tot el planeta, però probablement l’efecte més important que tindrà aquesta vaga és la presa de consciència col·lectiva de les persones, que tot i informades de les causes i els efectes del canvi climàtic, no hem passat encara a l’acció compromesa.

La primera que es va declarar en vaga per exigir el compromís de tothom per frenar el canvi climàtic va ser Greta Thunberg, una adolescent sueca de 16 anys que els divendres no va a escola per manifestar la seva protesta davant del parlament suec. Els seus seguidors són també adolescents i joves que van crear el moviment Fridays for future. Les generacions més joves han après a l’escola la importància que tenen els ecosistemes per al manteniment de la vida humana. Han pres consciència de la gravetat que representa el deteriorament ambiental i les conseqüències del canvi climàtic en les seves vides futures. Determinats a passar a l’acció, i esgarrifats al no entendre la passivitat dels adults, imploren una reacció d’aquests que freni l’esclafament global i el deteriorament del planeta.

Una vaga expressa una lluita i un compromís de la persona per canviar unes condicions laborals que no considera justes. És difícil traslladar la mateixa idea a la protesta per la inacció dels governants i les institucions del món per frenar el canvi climàtic. Darrerament s’han convocat vagues o aturades per motius diferents als laborals. En una vaga la persona treballadora se la juga, compromet el salari i més. Es compromet amb la causa. Altre tipus de manifestacions, tot i ser importants per l’efecte conscienciador no impliquen el mateix compromís. Vaig al gra: Fa anys molta gent lluïa un pin amb un sol rialler amb la inscripció “nuclear, no gràcies”. La causa antinuclear era popular però no existia la consciència entre els falsos ecologistes que el tancament de les nuclears implicava una disminució severa del consum d’energia per càpita que ells no estaven disposats a fer. La mateix cosa podríem dir avui als vaguistes pel clima. ¿Està tothom disposat a fer vaga climàtica renunciant a uns viatges de vacances que emeten més diòxid de carboni que el conjunt d’emissions anuals d’una família a l’Àfrica subsahariana, que degut a l’escalfament esdevé migrant climàtica? El millor missatge que pot traslladar la vaga patrocinada per Greta i els seus Fridays for Future és que cada u faci examen de consciència sobre les seves emissions a les darreres vacances d’estiu. Per això, ella, la Greta, ja ha enviat un senyal viatjant a la cimera sobre l’acció climàtica que se celebra aquest setembre a Nova York en un veler en lloc de l’avió.

El canvi climàtic és l’efecte més palmari de la globalització perquè les seves conseqüències sobre la vida de les persones no tenen fronteres territorials, ni socials ni temporals. La globalització no cal combatre-la perquè és un fet derivat del desenvolupament de l’espècie humana sobre el planeta. Cal gestionar-la i no deixar que la gestioni el poder econòmic financer, ni els lobbys petroliers, ni cap Estat nació en particular. Una vaga pel clima pot ser un bon senyal de que és la ciutadania qui vol gestionar el futur a través de l’acció i el compromís en el present.

Salvador Clarós i Ferret

El espejismo de volar verde – Recomanacions d’estiu

Aquest juliol s’ha presentat a Barcelona El espejismo de volar verde, versió castellana de juliol del 2019 (actualització de l’original anglès de 2017). Una reflexió sobre la crisi climàtica i el pes que hi té el trànsit aeri. Els viatges aeris no paren de créixer, com tampoc no paren de créixer els projectes per a construir nous aeroports arreu del món o per a ampliar-los, com planegen el Ministerio de Fomento del govern d’Espanya i Aena per a l’aeroport del Prat en connexió amb el de Girona perquè puguin acollir 70 milions de passatgers (el 2018 van ser 45 milions). Davant de tot això la indústria aeronàutica, les companyies i els gestors de les infraestructures ens diuen que l’aviació serà cada vegada més “verda”. Hi ha raons molt serioses per posar-ho en dubte.

Podeu accedir al document aquí. En el mateix web es pot demanar el document imprès.

Josep Pascual

Emergència climàtica

Davant de veus que clamen cada cop més fort per aturar la crisi climàtica, entre les que s’hi compten ara també generacions d’infants i adolescents animats per l’activista pel clima Greta Thunberg i el moviment Fridays for Future, el Govern de Catalunya va acordar el passat 14 de maig declarar la situació d’emergència climàtica. Una declaració que no serveix per fer executiva ni una sola mesura de xoc que freni la desbocada orgia que consumeix el planeta pel que toca a territori i competència catalana. És un pas més de justificació, o d’impotència per inacció governamental que, contràriament al que segurament es proposava, deixa Catalunya a la mateixa altura que la immensa majoria de governs d’Estats i nacions del planeta.

El desafiament del canvi climàtic no es pot afrontar des de l’acció heroica de cap govern ni de cap institució ni persona individualment, o tecnologia miraculosa. La prèdica de la Greta és justament aquesta: uniu-vos homes i dones del món per frenar l’escalfament global. I feu-ho ja! Ara no és el moment de les proclames sinó de l’acció. És la súplica de la generació viva que més patirà les fatals conseqüències del canvi del clima. Però l’esfera política mundial sembla no haver superat encara la lògica d’un món que en els dos darrers segles només ha sabut debatre de sobiranies, supremacies i localismes, davant d’una globalització que imposa l’inevitable domini de la nostra espècie sobre l’ecosistema. Mentrestant el col·lapse despunta, i sembla que només els infants ho vegin amb tota claredat.

Donada la urgència que reclama actuar hauríem d’abordar individualment i com a país una revolució energètica sense més demora. Podem fer dues coses, i no necessàriament en aquest ordre: primer, reduir el consum d’energia per càpita. Segon, canviar el mode d’abastiment d’energia deixant definitivament de cremar materials fòssils. En definitiva, canviar a l’únic estil de vida possible per a la generació de la Greta.

Però si ho veiem en tots els contes de Disney!

Et pots creure que el mascle és qui domina a la natura, que el sexes estan definits i que també ho són els rols de gènere. Pots pensar que els animals tenen sexe per reproduir-se, i que si hi ha pràctiques sexuals entre el mateix sexe es perquè els individus (evidentment els mascles que són els promiscus, no les femelles que són passives sexualment) no han pogut copular amb el sexe oposat. Ui, espera, que això contradiu que el sexe es per reproduir-se… bé, ho passem perquè ja hem dit que els mascles van molt sortits.

Pots creure-t’ho o escoltar a l’ecòloga Joan Roughgarden, veure el documental Out in nature, o llegir el llibre per tota la família La vida amorosa de los animales (L. Daugey i N. Desforges, 2017). Descobriràs que el que predomina en la natura es la diversitat. Una diversitat amb majúscules on l’única cosa que no s’ha pogut documentar a la natura es la discriminació per comportaments sexuals.

Laia Serra