Los cinco elementos – Yayo Herrero

Los cinco elementos – Yayo Herrero. Ed. Arcadia. Barcelona, 2021

Amb el subtítol, “Una cartilla de alfabetización ecológica”, l’investigadora, activista i ecofeminista Yayo Herrero, ens presenta d’on venim i quina és la nostra realitat tot llegint la situació actual de crisi ecològica, però sobretot d’ecocidi fruit d’un sistema econòmic insostenible.

Ella ens presenta didàcticament aquesta anàlisi a partir de cinc elements: aigua, aire, terra, foc… i vida. La vida que la Yayo Herrero sempre posa en el centre com element inqüestionable i al qual hem de recórrer com a eix de qualsevol interpretació.

I tot el text resulta interpel·lant, indubtable… Una crida a apostar per la vida… I com a creient, aquest crit de la Terra és encara més flagrant: què n’estem fent de la Creació, del regal del Déu sempre creador que necessita de la nostra ajuda per continuar el procés creatiu? No tenim mantes lectures bíbliques on se’ns recorda que l’austeritat és un deure amb els nostres germans i germanes? Mentre llegia el llibre que presentem, em ressonava la cita de sant Basili: “El pa que hi ha al teu rebost pertany als famolencs; l’abric que penja del teu armari pertany a qui passa fred; les sabates que tu no fas servir són dels que van a peu nu; els diners que acumules i et sobren pertanyen a qui no té res.” L’emergència social, econòmica, ecològica i solidària que vivim sotraga la nostra consciència creient.

I si voleu acostar-vos al llibre i a la Yayo Herrero, sempre apassionada, aquí teniu l’entrevista al Més 324.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Projecte “Cuidem l’Entorn” de la Parròquia de Santa Maria del Vilar

Església de Sant Antoni Ma Claret del Borràs / Castellbell i El Vilar


Fruit de la inspiració rebuda de l’encíclica del sant pare Francesc, Laudato si’, sobre la cura de la casa de tots, junt amb la preocupació per la degradació constant de l’entorn de l’església de Sant Antoni Maria Claret del Borràs de Castellbell i El Vilar, es va organitzar, des de la parròquia, un grup de voluntaris amb l’objectiu de retornar la dignitat a l’entorn de l’església i la rectoria, perduda al llarg dels últims anys. El nom que es va donar al projecte va ser el de “Cuidem l’entorn”.

La idea va ser molt ben rebuda per l’actual vicari, Mossèn Joan Ma Vianney Gakwandi, acabat d’arribar a la parròquia, i que va acceptar la iniciativa de molt bon grat, col·laborant activament en totes les tasques que s’han dut a terme. Tots plegats volíem oferir-ho a tothom per les Festes de Nadal, i així va ser.

Aquest projecte es va iniciar l’octubre de 2021 i la primera etapa va consistir en fer la neteja bàsica de l’entorn. Les primeres actuacions van ser retirar la brossa, netejar vidres i escales, eliminar llaunes, plàstics, i tot tipus de brutícia que deixem els humans sense cap mirament i per tot arreu, sense pensar que res ens pertany i que tot ens és concedit per tenir-ne cura i millorar la qualitat de vida de tots els homes. A continuació, un seguit d’activitats que ja van necessitar de l’ajut d’elements mecànics, com va ser el desbrossament del perímetre de l’església i rectoria, a on hi ha també diverses especies d’arbres plantats des de fa molts anys, bàsicament oliveres i ametllers, que es van podar cada un a la seva època. Finalment, un hort bastant gran que calia netejar abans de fer-hi i plantar-hi res més. En resum, s’ha volgut redescobrir la zona als ulls de tothom, mostrar-la neta i ordenada i, en successives etapes poder-la habilitar amb seguretat perquè petits i grans en puguin gaudir plenament.

Pel que fa a la part del temple pròpiament dita, es van netejar tots els bancs, imatges, i ordenar l’interior de la nau, a més de portes i vidres i pintar les baranes d’accés a l’església, que hem vist que no son pas poques. La finalitat, com hem dit anteriorment, era que les celebracions del Nadal oferissin una església amb el seu entorn el més acollidora possible a tothom que s’hi acostés. Cal destacar que el grup dels pessebristes del poble, van treballar de valent construint al seu interior un pessebre monumental, fet que va ser molt apreciat per tothom.

Actualment, s’han acabat de netejar i replantar els parterres de l’entrada, els quals haurem de demanar a la primavera que faci la resta amb l’ajuda del sol i l’aigua, i així arrelin les plantes que entre tots hem pogut plantar i que els veïns han aportat cedint esqueixos i consells. Tot vol el seu temps i la primavera cada any arriba puntual amb més o menys sorpreses.

L’hort serà la part més difícil i compromesa per la seva organització i la cura constant que requereix, però al mateix temps podrà servir de llibre obert a petits i grans, un pels seus descobriments de la vida i els altres per la seva saviesa i que no dubten en transmetre a les noves generacions. Serà un guany per tothom, i ens ensenyarà a conèixer millor els cicles de la natura i els nostres propis.

Tot el projecte, ha deixat constància que el treball col·laboratiu entre persones a vegades molt diverses però amb un objectiu comú, suma extraordinàriament; més que suma, multiplica i fa possible aconseguir resultats inesperats, creant vincles d’amistat entre tots que perduren en el temps. Volíem exposar la nostra experiència a tots vosaltres.

Montserrat Alavedra Farell

Macrogranges i canvi de paradigma

Una rara extrapolació lingüística associa allò gran amb el que és excessiu, en ambivalència entre el moralment rebutjable i l’atractiu pervers o libidinós. Expressions com «Preu per preu, sabates grosses» donen fe de l’arbitrarietat, la golosia. Mentre que «small is beatiful» (l’expressió anglesa ha fet fortuna) invita a la falsa humilitat o la justificació. Emprar doncs el prefix «macro» predisposa ja d’entrada a la recriminació. D’aquí que estiguem assistint des de fa setmanes a una peregrina discussió sobre les «macrogranges» amb relació a un debat que, sense la fogositat irrefrenable de Pablo Casado i els barons del partidisme hispànic, es reduiria a un debat serè sobre els impactes econòmics i ambientals de la ramaderia en les seves diverses modalitats, i els hàbits alimentaris de la nostra societat.

La nostra civilització té una capacitat de debat i de crítica circumscrita dins d’uns límits, més enllà dels quals tot trontolla, ens sentim incòmodes, insegurs, i ens tornem negacionistes. El límit que ens posem de marge de tolerància en el debat és el «paradigma» regnant. Podem debatre mentre no es posi en qüestió els valors estructurals de la nostra cultura. Per això és tan difícil dialogar amb qui és diferent perquè és d’una altra ètnia o cultura o religió. Ara també ens costa el diàleg amb els més propers perquè estem en un moment de transició, de canvi de paradigma. El model de comprensió del món que coneixem ens predetermina per interpretar el present i el futur. Segons Thomas Kuhn, el que veiem depèn tant del que mirem com del que l’experiència visual i conceptual prèvia ens ha preparat a veure. L’experiència és el filtre que pinta la realitat. Quan ens canvien les ulleres ja no reconeixem aquella realitat fins que no ens hi acostumem de nou. El missatge del ministre Garzón alertant de les conseqüències del consum de carn, desconcerta el ciutadà que creia que menjar carn era un signe de progrés i de benestar. Aquest dubte és el que aprofita la oposició política de Garzón en la seva histriònica resposta per desmentir-lo.

Vivíem en el creixement com a paradigma de progrés, que consistia en una naturalesa proveïdora de recursos i un lloc, el medi ambient, on abocar o externalitzar els impactes negatius originats pel desenvolupament. Tranquil·litzava saber que fixant uns límits o condicions i controls a la contaminació, vetllant pel medi ambient, no corríem perill. El ministre avança un nou paradigma, el de la sostenibilitat. En el nou model els límits i les condicions els posa l’ecosistema, que ja no és el medi ambient que havia inventat l’anterior paradigma. L’activitat humana, sigui industrial, sigui ramadera… s’ajusta a les dinàmiques de l’ecosistema, i el desenvolupament s’inscriu en el marc de l’energia renovable i de l’economia circular. D’aquí ve el canvi copernicà per tornar a una alimentació amb més proteïna vegetal i menor consum de carn. El model de la ramaderia industrial i intensiva no encaixa en el nou paradigma de la sostenibilitat perquè fa un ús intensiu d’aigua i energia, contamina el sòl amb les dejeccions i els abocaments nitrogenats, i fa ús abusiu d’antibiòtics. Pablo Casado no es vol treure les ulleres del progrés. Ara falta que la ministra de transports expliqui, no cal que sigui al The Guardian, que disputar partits de futbol entre el Barça i el Real Madrid a Aràbia Saudita és un disbarat que no només no encaixa en el paradigma de la sostenibilitat, sinó tampoc en el sentit comú, es miri amb les ulleres que es miri.

Salva Clarós

La indústria en transició

La conflictivitat despertada per les instal·lacions eòliques i fotovoltaiques arreu del territori de Catalunya, que no és altra que la disputa dels recursos energètics, agroforestals, pesquers, ecològics o paisatgístics, ultrapassa ja les fronteres domèstiques i pren una dimensió global: el control dels gasoductes, l’aprovisionament de metalls escassos, la compra de terres de conreu a altres continents… la contenció dels refugiats.

Mentrestant, la manca de semiconductors paralitza a Catalunya i a mig món les cadenes de producció d’automòbils. El desproveïment va per llarg, i es van acumulant estocs ocasionant pèrdues pel capital immobilitzat. La manca de camioners al Regne Unit avisa també del risc de desproveïment, que podria empitjorar si continua pujant el preu del gasoil. La logística del Just In Time que lubrificava les cadenes de producció fordista ajustant amb precisió cost, temps i benefici ha encallat. Serà que el món ha arribat a un nivell de demanda ja impossible de satisfer? La interdependència, dins l’esfera planetària que s’ha fet petita, és un camp de forces que estira o empeny, atrau o resisteix però res n’és aliè. Tot està imantat. La COP 26, entre els pols de la riquesa i la pobresa d’aquest magnet gegantí que és el model industrial i de consum, és el lloc dels encontres i desencontres dins la tirania de la globalització que tot ho imanta. El món no para d’emetre senyals que imploren un canvi de model industrial.

Catalunya és un exemple de manual del col·lapse que ens espera si no es rectifica el rumb. Tenim a Catalunya una economia tan industrialitzada com la mitjana de la zona euro, que frega el 20% del PIB, que exporta per damunt de la mitjana, sobretot productes tecnològics. No obstant, la nostra indústria és altament dependent de les importacions de matèries primeres, d’energia i de tecnologia: el 93,4% del consum d’energia primària és d’importació, amb un cost anual proper als 6.000 milions d’euros. Pel que fa al balanç físic de materials, Catalunya importa més del 70%, cosa que significa 13 milions de tones més de les que exporta, i amb un fort component no renovable. Com a feblesa cal sumar també la dependència tecnològica, per exemple de microxips, que s’explica per la baixa inversió en innovació industrial, que a Catalunya és quasi la meitat dels nivells de la zona euro. Aquestes febleses expliquen perquè la competitivitat del sector industrial català es troba més ancorat en els baixos salaris, per sota de la zona euro i d’Espanya, i l’elevada temporalitat.

L’escenari actual d’un progressiu augment de preus dels recursos materials i energètics, a més de la dificultat d’aprovisionament de components tecnològics, conduirà la nostra indústria al col·lapse per manca de competitivitat. L’alternativa es troba en les renovables, la bioindústria, l’economia circular, i la inversió en recerca i innovació. Catalunya ha d’electrificar la indústria, la mobilitat i el transport, i disminuir molt significativament la intensitat material implementant l’economia circular i desplegant generadors eòlics i fotovoltaics a terra i mar.

La gran reconversió industrial que cal fer porta a replantejar un conjunt de sectors com ara el càrnic, gran consumidor d’aigua i energia, dos recursos escassos. Replantejar la ramaderia intensiva que, a més, és altament contaminant per les seves dejeccions. Reduir ostensiblement la cabana i valoritzar energèticament els residus per evitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, i impulsar la producció de proteïna vegetal. Cal intervenir amb tecnologia digital en alguns cultius amenaçats pel canvi climàtic com la vinya, evitant pèrdues de productivitat pel descens de la pluviositat i la substitució de fertilitzants i plaguicides químics pel cultiu ecològic. Caldria fer també un projecte per la descarbonització del Delta de l’Ebre, per prevenir el retrocés dels arrossars per l’efecte del canvi climàtic i la pujada del nivell del mar. Les masses forestals de Catalunya, que ocupen més del 60% del territori, són el gran recurs desaprofitat, després de l’energia solar, que cal protegir per garantir en el futur el seu valor ecològic, social i econòmic. Cal una política forestal integral de boscos per defensar-los dels incendis, protegir la biodiversitat, activar l’efecte d’absorció de carboni i proveir la indústria de la fusta per la construcció, d’una banda, i per subministrar biomassa per la producció de combustibles i materials de biorrefineria.

La Costa Brava, entre altres comarques que viuen de la indústria turística, haurà de redimensionar la seva oferta cap al turisme i el lleure de proximitat, reconsiderant les infraestructures de mobilitat entre les quals hi cabria novament el tren que ja va existir en el passat. Per acabar, la darrera gran reconversió industrial és la de la petroquímica del Camp de Tarragona per una biorrefineria que proporcioni els recursos energètics i matèries primeres que demandarà les biofactories que produiran nous materials per a la indústria, així com vectors energètics com l’hidrogen verd, que serà clau en l’economia d’aquest segle.

Són tan sols alguns exemples del gran canvi industrial que cal abordar des dels governs de Catalunya i de l’Estat sense esperar més. Requereixen d’inversions públiques i privades, i també de canvis legislatius, que haurien ja de figurar en els pressupostos de la Generalitat pel 2022, sense els quals l’economia catalana difícilment sobreviurà a aquesta dècada.

Salva Clarós

Del que jo sóc responsable…

L’altre dia una companya de feina em rondinava pels enormes embussos de trànsit que es pateixen en els accessos a Barcelona i rodalies en els darrers temps. I és clar, criticava els polítics…

I evidentment que hi ha polítics que no donen la talla, però jo crec que tenim els polítics que ens mereixem… Perquè la ciutadania en general no ens comprometem… i perquè, per exemple, en tema de sostenibilitat, la majoria estem beeeeeeen lluny de viure afectats i no prenem decisions que ens costin (ni que sigui una mica) pensant en el medi ambient: malbaratament de menjar, d’aigua, aires condicionats a tort i a dret, plantejament de si cal sempre agafar el cotxe o coordinar-se per dur-lo ple –o agafar transport públic–, consumisme excessiu, envasos d’usar i llençar, armaris plens de roba que ni fem servir… La llista és interminable…

Que és tasca dels nostres governants i representants? Oitant… El mal és que els mecanismes de poder (que no rauen en la política sinó en l’economia) no permeten gaire un altre tipus de polític, car exigiria un cert nivell d’heroisme ètic, que la majoria d’éssers humans no tenim… I la ciutadania en general no fem força perquè no siguin tan fàcils de malejar segons els interessos empresarials i lobbístics…

En aquest punt, prefereixo en qualsevol anàlisi veure quina és la meva part de responsabilitat: això em dona (certa) legitimitat per poder exigir que ho facin d’una altra manera… Pot ser petita. Òbviament altres entitats tenen molt més a dir en temes de canvi climàtic perquè contaminen més i tenen una major capacitat decisòria. Però allò que depèn de mi, ningú altre no ho pot fer: ningú no pot reciclar el que jo utilitzo, o comprar amb criteris de consum responsable el que omple la meva nevera o armaris, o triar entre anar a peu o en transport públic en els meus trajectes urbans, o decidir viatjar en tren en lloc d’en avió, o tantes altres coses… D’aquests espais de la Creació del meu entorn immediat jo en soc cocreadora i les meves decisions els condicionen.

Així que a vetllar per la responsabilitat personal! És en el que ara intento focalitzar-me… Ja veieu, ara em situo així… i m’ajuda… Fer el que depèn de mi, que d’això sí que en soc responsable… I des d’aquí intentar estar alerta i pressionar pels mitjans que tenim com a ciutadans i ciutadanes per fer que les altes esferes optin per mesures que posin la vida en el centre, la justícia com a mesura, la igualtat com a criteri, la llibertat i la pau com a camins.

Maria Antònia Bogónez Aguado

La Ricarda, els avions i els milions d’Aena

Les anades i vingudes amb la proposta d’ampliar l’Aeroport de Barcelona ens agafen en un clima de tacticisme polític de curta volada i de crispació que no permet debatre amb tranquil·litat. Debat i tranquil·litat són pràctiques quasi oblidades a Catalunya i a Espanya. Els desacords entre els socis de la coalició que governa la Generalitat, no haurien d’incapacitar-la per pactar i mantenir el que s’ha pactat. De la literatura sobre la Ricarda, els avions i els milions d’Aena, el que s’espera del Govern és domini de la gramàtica per escriure un guió amb algun sentit, no ja sobre l’aeroport sinó que comprengui el conjunt de les infraestructures, en el marc de desenvolupament social i econòmic que demana l’actual cicle industrial, i que sigui realista d’acord amb les condicions i els perímetres físics, econòmics i ambientals del país i dels temps que corren. Sense un projecte de país amb consens és molt difícil acordar el futur de l’aeroport. Governar és això i no estar permanentment agitant banderes de confrontació.

L’aeroport ens recorda que vivim una transició, un canvi de model de desenvolupament forçat per uns límits en els usos del territori i dels recursos naturals molt pròxims, si no sobrepassats. Les tensions provocades per l’augment del preu de la llum, els peatges de les autopistes o la capacitat de l’aeroport, tenen a veure amb aquests límits. Catalunya no és exemple d’equilibri territorial. Una capital molt potent, la regió metropolitana de la qual, en només el 7,6% del territori acull una població del 64% i genera el 70% del PIB. El territori metropolità és molt dens i està ocupat pràcticament en la seva totalitat. Això explica les tensions a l’hora d’ampliar l’aeroport i en general qualsevol planejament urbanístic com per exemple el polèmic pla Gran Via Sud, anul·lat pel TSJC perquè afectava sòl agrícola a l’Hospitalet del Llobregat.

El delta del Llobregat comprèn espais naturals protegits i un parc agrari, a més de diversos nuclis urbans, i també zones industrials i logístiques com el Port i l’Aeroport. Cap d’aquests espais o instal·lacions pot créixer sense afectar-ne d’altres. La proposta d’Aena per ampliar la capacitat operativa del camp de vol afecta inevitablement l’espai natural i agrari que l’envolta per no sacrificar la urbanització Gavà Mar que, de fet, és la responsable que els avions no puguin enlairar-se en aquella direcció.

Ni als Vallesos ni al Baix Llobregat hi ha espai per a nous corredors ferroviaris que permetin grans creixements respecte del trànsit actual. El Port ja no creixerà més perquè limita amb el riu que ja va ser desviat en una anterior ampliació. Els polígons industrials del Baix Llobregat poden créixer en densitat amb indústria i serveis digitals, però no tenen sòl suficient per a una fàbrica de cel·les de liti per a la Seat de Martorell, per posar un exemple. El territori metropolità es troba saturat. Algunes grans empreses industrials com la CELSA de Castellbisbal estan ocupant finques ja al límit de la zona inundable de la llera del Llobregat.

L’electrificació de la mobilitat i la climatització d’edificis comportarà una demanda elèctrica a l’àrea metropolitana que aquesta no podrà satisfer amb renovables perquè no hi ha prou superfície de sòl ni de teulades. Portar-la d’altres comarques de Catalunya on hi fa vent o hi ha sòl disponible xoca sovint amb una ciutadania que es manifesta en contra de la instal·lació de parcs eòlics i fotovoltaics. Si Catalunya no és autosuficient en la producció d’energia renovable l’haurà d’importar de l’Aragó amb línies elèctriques de molt alta tensió que també rebutja una part de la població. En conclusió, ens trobem en un moment en què la gramàtica per escriure un relat per a la Catalunya d’aquest segle és diferent de la que coneixíem. Però és absolutament necessari escriure el guió d’aquest projecte de país en lloc de fer promeses ideals com si Catalunya fos el que no és. Queda clar que el marc de les decisions va força més enllà del futur d’una llacuna pratenca, emprada com a excusa per la confrontació. La inacció que ens estem autoimposant pot comprometre seriosament el futur del país.

Quina és la nova gramàtica? Primerament, l’escassesa de matèries primeres energètiques i de materials escassos que augura un increment de preus generalitzat, que ha agafat els governs desconcertats i desarmats, com l’espanyol que, per boca de la ministra Ribera, demana empatia a les elèctriques que és tant com demanar la lluna. En segon lloc el context d’«emergència climàtica» com ho han definit els mateixos governs davant l’advertiment de la comunitat científica, i més recentment l’informe de l’IPCC, dels danys irreversibles que pot provocar no actuar amb fermesa i urgència. Tot, acompanyat –per a major credibilitat– de l’impacte emocional aquest estiu dels incendis, sequeres, huracans i fenòmens meteorològics extrems, que està encenent alarmes no només en els governs sinó també en els mercats financers i les empreses del sector energètic.

Catalunya, país petit i amb pocs recursos naturals, ha sabut contrapesar les mancances aprofitant l’estratègica posició de centralitat en la mediterrània occidental, i un potencial emprenedor enfocat a la indústria i el comerç. L’oportunitat que brinda ara la digitalització i l’economia verda i circular ha de guiar la transformació cap una economia menys depenent dels recursos energètics i materials que no tenim. Desenvolupar una economia que redueixi enèrgicament la mobilitat comportarà transformar el model turístic i en conseqüència el tràfic aeri, sense que això signifiqui un retrocés en ocupació i benestar si som capaços d’incrementar proporcionalment el pes del PIB industrial: electrificar tant com sigui possible els consums energètics, tenir cura del territori aprofitant el potencial del recurs de biomassa dels nostres boscos i cultius. Limitar l’activitat agroalimentària a aquella que no sobreexplota els recursos hídrics i manté la producció càrnica dins del que poden absorbir els embornals per a les dejeccions ramaderes. Buscar en definitiva la sostenibilitat econòmica i mediambiental en tots els àmbits. Les inversions necessàries que cal fer sobrepassen els pressupostos de la Generalitat, i requereixen els fons europeus de recuperació perquè siguin tractors d’inversió privada. I, no ens enganyem, la transició la pagarem entre tots com podem veure ja amb l’increment del cost de l’energia que dona senyals per a una autocontenció també en el consum privat. El Govern ha de protegir amb polítiques socials les franges més vulnerables de població davant l’increment de preus dels recursos bàsics.

Un acord per a l’aeroport que persegueixi criteris de desenvolupament sostenible ha de contemplar, en el meu criteri, una inversió que millori les seves instal·lacions, fent-les més eficients i sostenibles. Inversió en una nova terminal que ajudaria a descongestionar i guanyar una mica més d’operativa en el camp de vol. Instal·lacions d’autogeneració i millora de l’eficiència energètica. Inversions en recerca d’aeronaus sostenibles en col·laboració amb l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels. Però sense sortir del perímetre actual de l’Aeroport, és a dir, renunciant al Hub Intercontinental perquè la lògica actual no ha de ser expansiva sinó de contenció. Ni Catalunya ni Espanya perdran oportunitats renunciant a fer créixer l’aeroport de Barcelona, si tenim però un Pla de País per desenvolupar una economia moderna, sostenible i inclusiva amb major justícia i equitat. Aquesta negociació amb Aena i el govern de l’Estat ha de ser possible en un clima de cooperació.

Salvador Clarós i Ferret

Quan ets testimoni d’un ecocidi…

Des de fa uns anys, La Manga del Mar Menor acull alguns dies de les nostres vacances estiuenques. Uns amics murcians hi tenen un apartament. Són un exemple d’acollida, generositat, vida senzilla i atenta al món…

I des del seu pis, les postes de sol sobre el Mar Menor ens han estat un regal moltes vegades. Impressionants! L’esplendor de la creació… excusa per a moments de pregària i contemplació.

Ja feia temps que ens comentaven que l’altra banda de la gran albufera, la més allunyada del mar Mediterrani, estava ressentint-se… I no era només l’especulació urbanística (que també) la que estava a l’arrel del problema, sinó sobretot l’abús de l’agricultura intensiva. Sí, uns camps que deixaven anar a l’aigua fertilitzants que anaven ofegant la flora i la fauna (abans riquíssimes) d’un espai que devia ser un paradís fa unes dècades.

I aquests dies d’agost ens vam arribar a banyar-nos-hi, i cada cop es veien menys peixos, i l’aigua perdia transparència… Però uns dies abans del nefast dissabte 21 d’agost, vam pensar que ja no tocava: feia pena veure la pèrdua de qualitat de l’aigua i la natura…

Res comparable al que vam copsar aquell dia… De sobte, una platgeta deserta estava plena de gent… Alguns d’uniforme… Un parell d’agents de medi ambient feien comprovacions, agafaven mostres dels peixos i animalons marins que estaven arribant a la sorra en un intent desesperat de trobar oxigen… Un altre parell d’operaris omplien coves amb peixos morts… Alguns infants feien servir les seves xarxetes per ajudar-los… I uns ecologistes encapçalats per Pedro García, director de l’Asociación de Naturalistas del Sudeste, que porta més de 20 anys denunciant la situació degradada del Mar Menor, recorria la caleta, telèfon mòbil en mà.

Quan vam baixar, alguns acusaven els ecologistes, com si el que passava fos la seva responsabilitat: sort que hi eren, que han fet tanta feina de denúncia a tots els nivells. Ens deia que a la Unió Europea tenen el tema obert, però els mecanismes són lents… Que acabava de parlar amb la ministra de Medi Ambient… Però clarament denunciava al govern del PP que fa 24 anys que es manté a la comunitat autònoma de Múrcia. I que han anat optant per prioritzar el lucre d’uns pocs en detriment de la natura i del benestar de tots. La història de sempre: fer com si el planeta no tingués límits, com si tot quedés justificat pel guany i l’economia, per afavorir els amics poderosos… I sempre amb el discurs que fent-ho d’una altra manera es perdrien molts llocs de treball (com, si no, es poden perdre si ja no hi ha turisme a la zona, i qui hi anirà si s’acaba convertint en la claveguera que amenaça esdevenir?) Fins i tot el Pedro García comentava que potser l’única possibilitat era treure les competències mediambientals al govern murcià: sí, el 155 que tan bé coneixem els catalans!

Gairebé un mes després, cap mesura radical sembla presa. Lamentable!

Tots i totes hem vist imatges d’ecocidis en el món (incendis, inundacions, vessament de combustible al mar…) però veure peixos de tota mena (llenguados o angules inclosos), llagostins o crancs enormes intentant respirar on trenquen les minúscules onades del Mar Menor, o ensumar el seu olor a putrefacció sota el sol d’agost, és un record inesborrable. Espero no oblidar-lo… Però també desitjo que tots prenguem nota del que s’ha viscut a uns centenars de quilòmetres al sud de casa nostra perquè l’emergència climàtica que vivim i la cobdícia del capitalisme faran que episodis semblants vagin sovintejant deixant assolats racons del nostre planeta, paisatges estimats.

El 2050 és massa lluny: cal posar-hi fil a l’agulla ja, aquí, ara, arreu!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Ampliar l’aeroport? I ara!

Sembla una broma de mal gust que quan encara no ens hem tret de sobre la Covid19 i en plena emergència climàtica es torni a plantejar l’ampliació de l’aeroport del Prat. Segurament la necessitat de recuperar l’economia és un dels motius pels quals s’està pressionant les administracions i s’està venent la moto a l’opinió pública, però crec que és un caramel molt i molt enverinat. Sobretot tenint en compte que fa quatre dies (al febrer d’aquest any) la Comissió Europea va obrir un procediment d’infracció a Espanya per deixadesa mediambiental en relació justament al delta del Llobregat, que forma part de la xarxa Natura 2000. Val a dir que s’han incomplert les mesures a què es van comprometre les administracions públiques i Aena en l’anterior ampliació de l’aeroport. El seu actual compromís, doncs, d’entrada és paper mullat, perquè no han complert els anteriors.

Concentracions urbanes i desplaçaments innecessaris

Un dels motius pels quals ens hem fet tan vulnerables a les epidèmies són les concentracions urbanes i els desplaçaments continus per tot el món. El sistema econòmic i l’escalfament global contribueixen sens dubte a les grans aglomeracions, perquè la inclemència del clima va tornant erms grans territoris i l’escassetat d’aigua es va estenent, cosa que força primer desplaçaments i després grans moviments migratoris. D’altra banda, el baix cost econòmic dels vols –l’altíssim preu ecològic no es té en compte– afavoreix rutes turístiques i desplaçaments banals. Reduir desplaçaments innecessaris hauria de ser un objectiu general. I evitar l’escalfament global, també. Altrament ben aviat la Covid19 serà substituïda per una altra pandèmia.

Malgrat els compromisos formals, la realitat s’encamina al sobreescalfament global

Segons diuen els experts (ho va comentar Salvador Samitier, cap de l’oficina contra el canvi climàtic de la Generalitat, a la primera reunió de la Taula d’emergència climàtica de Viladecans, al novembre passat) avancem a tota velocitat cap a l’opció més pessimista de l’escalfament global. Es considera que superar l’1,5 graus d’escalfament aboca cap a un desastre ecològic. Si no frenem, podria ser que a finals de segle haguéssim arribat als 4 graus. Molts ajuntaments han adoptat formalment el compromís de reduir un 40 % les emissions de gasos d’efecte hivernacle per a l’any 2030 i la Unió Europea es va comprometre, a finals de 2020, a reduir-los en un 55 %. L’ampliació de l’aeroport no només no contribuiria a reduir aquestes emissions, sinó que les incrementaria en un 33 %.

L’economia només es recupera de debò si les condicions de treball són dignes

La creació d’ocupació pot ser clarament un motor de recuperació econòmica. Però no a qualsevol preu ni de qualsevol manera. L’economia també es recuperarà si la precarietat de la reforma laboral desapareix, si els salaris són dignes, si hi ha voluntat d’acabar amb l’economia submergida, si s’evita que gran part de la població immigrada hagi de treballar fora de la legalitat. I de llocs de treball per crear se me n’acudeixen molts: en l’atenció de les persones, en la sanitat, en els serveis socials, en l’educació… Una economia que viu en part dels serveis creats per les administracions públiques, sí, però convé recordar que no és que tots ens hàgim fet més pobres, sinó que ha crescut la desigualtat social. Per tant la reforma fiscal i la lluita contra el frau són imprescindibles perquè allà on s’acumula la riquesa es redistribueixi.

Catalunya també necessita un equilibri en el territori i un millor transport públic

Tampoc a casa nostra ens vam escapar de construir infraestructures que s’han mostrat inútils. Jo no dubto que sigui una bona cosa connectar l’aeroport del Prat amb destinacions intercontinentals, però potser es pot repensar i redistribuir el trànsit aeri aprofitant els altres aeroports de què disposem, infrautilitzats, i promovent tant com sigui possible un trànsit aeri més sostenible. Que per això fa falta millorar l’estructura ferroviària? Sens dubte. Tant la de rodalies com la de llarga distància.

Preservar l’espai natural del Delta

El Remolar, en el terme municipal de Viladecans, una de les zones amenaçades.
El Remolar, en el terme municipal de Viladecans, una de les zones amenaçades.

El Delta del Llobregat sobreviu miraculosament enmig de carreteres, autopistes, vies de tren i un aeroport en constant moviment. El Delta del Llobregat, diuen, va aconseguir endarrerir la caiguda de Barcelona a la guerra civil, perquè la seva fertilitat va garantir l’alimentació de molta gent. Malgrat tot, pel seu valor estratègic en les comunicacions, es veu constantment amenaçat. Només cal recordar com el govern d’Artur Mas va intentar de totes totes convertir-lo en una mena de puticlub a l’engrós (recordeu el delirant projecte d’Eurovegas i el seu no menys delirant promotor, Sheldon Adelson, trumpista “avant la lettre” i rebut a Catalunya amb honors de cap d’estat?).

Avui sens dubte toca tant preservar el Delta com promoure’n la zona agrària, dos espais que de vegades semblen oposats, però que es necessiten mútuament, i dels quals cal millorar-ne, i molt, la gestió.

Sense postureigs polítics, si us plau

Quan no hi ha cap projecte concret damunt la taula, els grups polítics competeixen mútuament a veure qui fa la moció més agosarada contra el canvi climàtic. També al Delta del Llobregat. Però ara mateix veiem com els dos alcaldes socialistes de Gavà i de Viladecans (el de Viladecans és també president de la xarxa de governs locals per la biodiversitat, una organització d’abast espanyol) es manifesten com si res a favor de l’ampliació. Potser per això l’alcaldessa de Gavà s’ha convertit en ministra de Transports?

Per lluitar contra el canvi climàtic cal determinació, unitat, bona informació i prou imaginació com per crear alternatives a allò que se’ns ven com a única sortida. Amb el simple postureig no anem enlloc.

Mercè Solé

Micropobles

Fa unes setmanes, en una de les activitats del Miracle, vaig tenir ocasió d’assistir a una breu xerrada de l’alcalde de Riner, Joan Solà. Riner és un municipi d’uns 300 habitants (durant la pandèmia ha passat de 250 a 300!), a la comarca del Solsonès. Està format per masies disperses i compta amb quatre petits nuclis de població, un dels qual és el Miracle, on, a la Casa Gran, hi ha l’alcaldia.

El públic a qui en Joan Solà s’adreçava som, sobretot, urbanites de l’àrea metropolitana, assedegats de natura i de silenci. La zona sud del Solsonès en aquest sentit reuneix tots els requisits per a nosaltres, que de vegades ens atemorim quan pensem en la possibilitat que el turisme massiu arribi a la zona. La densitat de població de Riner és de 5,6 habitants per quilòmetre quadrat. La de Barcelona, de 16.420.

Viure i treballar a Riner és, però, tota una altra cosa. Als habituals del Miracle, ja ens sorprèn que una ciutat com Solsona, que és el nucli gran més proper, només pugui enllaçar amb Barcelona amb una línia diària de bus. De Solsona al Miracle, cal agafar un taxi. El transport públic que comunica les diverses poblacions de la comarca és molt limitat. La gent no només ha de tenir un cotxe, ens diu l’alcalde, sinó dos. I, per l’actual normativa que regula la construcció, pensada per evitar abusos, molts pagesos es troben que han de viure a Solsona perquè no els és permès d’eixamplar la casa pairal. Com si pel fet de viure en una zona rural, hi hagués l’obligació de compartir habitatge amb els pares.

Durant el confinament, els estudiants universitaris s’han trobat doblement confinats, perquè l’internet de qualitat necessari per assistir de forma virtual a classe és inexistent. Els cables de la fibra òptica travessen físicament el territori, però Movistar, per exemple, considera que atesa la dispersió dels veïns no és rendible fer-la arribar a les masies.
Un gran desequilibri territorial, doncs, d’arrels històriques, que els consistoris d’aquestes petites poblacions intenten compensar. Un primer pas ha estat la creació de l’Associació de micropobles de Catalunya, que aplega els pobles amb menys de 500 habitants. Al Solsonès, s’intenta fer arribar la cultura a tot arreu amb diverses iniciatives. Vaig tenir ocasió de prendre part en una d’elles, les Espurnes Barroques, i em va semblar esplèndida, fruit d’un esforç considerable. També s’intenta promoure productes alimentaris de qualitat: reintroduir la vinya, elaboració de formatges, etc.

Una de les qüestions més difícils que tenen per davant és l’intent de seducció de grans empreses energètiques, que proposen als ajuntaments dedicar enormes espais a energies renovables: molins o plaques fotovoltaiques, que substituirien part del cultiu i malmetrien el paisatge… a canvi de sucoses subvencions per a uns ajuntaments que tenen una economia molt justeta.

Fa pensar el desequilibri mantingut al llarg de tants anys. Fa pensar el paper de les grans empreses elèctriques que fan propostes absolutament desproporcionades. Fa pensar si ha de ser el turisme (i quina mena de turisme) qui ha de donar vida al territori. Tampoc no pot ser que els urbanites exigim al món rural viure en unes condicions que no voldríem per a nosaltres i que són causa d’una gran desigualtat.

Equilibri, diversitat, sostenibilitat, respecte a la natura… Tenim feina per estona.

Mercè Solé

No viatgeu!

Un consell per aquestes vacances: no viatgeu, i si ho feu que sigui a prop. Ho agrairà el planeta. La gent a les nostres ciutats es queixa dels turistes que envaeixen les terrasses, interfereixen el mercat de l’habitatge, col·lapsen hotels i desfiguren la fesomia dels barris. També es queixen de la contaminació dels creuers, del projecte d’ampliació de l’aeroport de Barcelona que faria malbé els espais naturals del delta del Llobregat. Feu-me cas, no viatgeu amb avió, ni amb vaixell ni aneu a altres ciutats del món perquè els seus habitants us maleiran els ossos. I a veure si així descobrim aquest elefant dins l’habitació que som nosaltres mateixos així de contradictoris.

Salva Clarós

Ampliar l’aeroport és accelerar el canvi climàtic

Que el canvi climàtic avança a gran velocitat per l’acció humana comença a ser una evidència que esdevé un malson per a gran part de la població mundial. Temperatures extremes, com acaba de passar al nord del continent americà, inundacions, sequeres i incendis d’una intensitat i velocitat anòmales cada cop són més freqüents arreu. Això no té causes naturals, sinó que clarament es deu a posar l’economia (una economia al servei d’una minoria) per damunt de la política i per descomptat de la sensatesa, i tendeix a incrementar-se de forma exponencial. Perilla l’abastiment d’aigua potable per a molta gent, es redueixen les zones de cultiu, algunes zones costaneres es van inundant. El nostre Mediterrani és una d’aquestes zones sensibles, on els pronòstics apunten a una reducció de la pesca i de la biodiversitat. Els experts indiquen que només una frenada decidida i immediata en l’emissió de CO2 i un canvi d’hàbits pot limitar un escalfament amb conseqüències que arriben a amenaçar l’espècie humana.

En aquest context i encara sota els efectes d’una pandèmia que ha estat un tastet dels efectes imprevisibles d’una forma de vida que assetja el món natural i afavoreix una contagiosa massificació, AENA proposa, amb presses, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, una ampliació que ha de permetre l’increment de vols i, és clar, de l’emissió de CO2. Per no esmentar, també, la destrucció d’espais naturals del Delta del Llobregat i la promoció del turisme com a monocultiu a Catalunya.

Repensar quina és la indústria que volem i necessitem, promoure l’equilibri territorial, potenciar comunitats energètiques que s’autoabasteixin, garantir una bona infraestructura ferroviària, donar suport a la pagesia per garantir una alimentació ecològica i de proximitat són reptes que cal abordar, entre molts d’altres. Perquè les generacions que arriben puguin senzillament viure dignament.

30 anys d’“Agenda Llatinoamericana”

L’any 1992 Pere Casaldàliga i José María Vigil varen tenir el bon encert de crear una eina per donar veu a les víctimes de Llatinoamèrica que durant 500 anys havien estat emmudides i se n’havia canviat la història. L’eina fou un llibre en forma d’agenda, amb el nom d’Agenda Llatinoamericana, amb uns 50 articles de prestigioses figures literàries i humanístiques que l’han il·luminat i guiat durant 30 anys fins arribar a ser mundial. 

L’Agenda convida a reflexionar i actuar per les grans causes pendents i obertes de la humanitat per assolir l’aspiració universal que tots ho tinguem tot i que a ningú no li falti res. Entre els temes de les 30 agendes que s’han publicat hi trobem: Igualtat de gènere, Ecologia integral, Quin Déu? Quina religió?, Exigim i fem una altra democràcia, Per una altra humanitat, una altra comunicació, La política s’ha mort… Visca la política!, Desigualtat i propietat, Bon viure i bon conviure…

L’edició del 2021 planteja la necessitat urgent de reaccionar davant l’emergència climàtica abans no sigui massa tard. La natura ens demostra que anem tard i malament, un planeta malalt arrisca la salut i la vida dels seus habitants. Cuidar la salut humana exigeix cuidar la salut del planeta. No podem consentir un model econòmic que utilitza les persones i la natura com a mercaderia i hem de tenir el coratge i la fortalesa per fer d’allò que és quotidià una pràctica ecològica de la vida en allò que és individual i col·lectiu que obligui els estats i les empreses a canviar urgentment de rumb. 

“És tard però és matinada si insistim una mica”, ens diu el poema de Pere Casaldàliga que hi ha escrit a la contraportada de l’Agenda 2021.

Jordi Planas

Estratègies de país per a la sostenibilitat

Des de la revolució industrial, la població del món té tendència a fluir cap a les ciutats generant concentració, densitat i elevat consum de recursos que difícilment es poden proveir des del propi territori on es consumeixen. El recurs que més escasseja a la ciutat és el sòl. Vet aquí les dinàmiques de costos creixents, per exemple de l’habitatge, que expliquen, des de la lògica del mercat, el que ara anomenem “gentrificació”, és a dir, la competència per un sòl escàs que expulsa les capes modestes de la població que són substituïdes per altres econòmicament més solvents.

Al mateix temps, la tendència és a anar buidant l’espai rural. Ara es parla de l’Espanya o la Catalunya buidada, concepte que ve a insinuar que el fenomen té algun culpable no precisat però que té a veure amb la concentració urbana. Per altra banda cal dir que la concentració genera eficiència en l’ús i consum de recursos mentre que la dispersió és menys eficient. Valgui l’exemple d’un país africà, Ruanda, de dimensions semblants a Catalunya (poc més de 26.000 quilòmetres quadrats; Catalunya en té 32.000) té quasi el doble de la població que Catalunya però viu dispersa en l’àmbit rural. L’11% dels ruandesos viuen (o malviuen) en les 10 ciutats més importants, i el 89% restant ocupen la pràctica totalitat del territori que es troba desforestat i parcel·lat ad infinitum per l’activitat agrícola. Si Catalunya tingués el mateix model demogràfic que Ruanda (a Catalunya el 64,4% de la població ocupa només el 7,7% del territori a la Regió Metropolitana) ens trobaríem amb una situació tan dramàtica com la que viuen els ruandesos. Valgui aquesta aproximació, no per acreditar res sinó per explicar la tensió que hi ha entre la concentració i la dispersió demogràfica.

Les economies industrials i de serveis com la catalana tendeixen a la concentració urbana, ara bé, precisen d’un ampli territori per satisfer les seves necessitats. Han de portar de l’exterior els inputs que són incapaços de produir suficientment com ara energia, aliments, matèries primeres… En canvi, exporten habitualment gran quantitat de serveis: educació, sanitat, administració, etc.

Les economies preindustrials necessitaven molt territori per proveir-se d’energia. Energia endògena que proporcionaven l’agricultura i la ramaderia gràcies a grans extensions de territori dedicades a metabolitzar els nutrients, l’aigua i la radiació solar convertits en aliments, la base del manteniment de la vida. Però ara les economies industrials entorn dels nuclis urbans consumeixen sobretot energia exògena, la necessària per a la mobilitat mecànica, la producció de béns manufacturats, la calefacció o l’extracció de minerals, que fins el moment actual procedeixen molt majoritàriament del carbó, del petroli o gas natural, els anomenats combustibles fòssils. En canvi, l’alimentació requereix cada cop menys terreny gràcies a la tecnologia. En endavant, les ciutats necessitaran continuar important energia que serà renovable. Tornarem a l’energia del Sol, una petita part per a la producció d’aliments i una part major per a les energies exògenes ja siguin tèrmiques o elèctriques. Totes elles dependran novament del Sol, que és tant com dir del sòl (del territori). Aquell territori que escasseja a les ciutats però que és abundant en l’àmbit rural. Les ciutats a més d’aliments hauran d’importar l’energia produïda pels parcs eòlics de les nostres muntanyes, per les centrals fotovoltaiques o termoelèctriques i per la biomassa amb fins tèrmics, a més de la hidràulica que ja arriba ara a través de línies de transport de molt alta tensió, d’alta, mitjana i baixa tensió que travessen el país i teixeixen una xarxa que irriga amb capil·laritat el territori.

Allò que avui anomenem món rural que pateix abandó adquirirà noves funcions a més del proveïment alimentari, el gaudi paisatgístic i cultural que articula la indústria del turisme local, i la seva funció ecològica per al manteniment de la biodiversitat. Aquestes funcions i valors: el proveïment energètic, el manteniment dels ecosistemes naturals i la biodiversitat i dels valors paisatgístics i culturals passaran a formar part de la nova economia de la sostenibilitat que depara un paper rellevant al territori, a la Catalunya ara buida o en fase d’abandó perquè torni a formar part de l’equació del progrés i el benestar. Perquè això passi Catalunya necessita planificar els usos del territori com mai s’ha fet: decidir quins sòls es dediquen a l’agricultura i ramaderia (i quin tipus d’agricultura i ramaderia), quins a la captació energètica, quins a la preservació de boscos, ecosistemes fluvials, costaners, etc. per evitar entrar en competència d’usos com passa actualment. Portem un gran endarreriment amb relació a altres comunitats autònomes de l’Estat i també amb altres regions d’Europa. Cada dia que passa sense un govern competent que planifiqui el futur de les generacions més joves és temps perdut que no recuperarem.

Salvador Clarós i Ferret

Migraciones climáticas

Ya podemos decir que los daños del cambio climático que el planeta está sufriendo no son cosa del futuro. La borrasca Filomena está relacionada con ello, y en el levante de la península ibérica hemos sufrido tempestades en los últimos años cuya magnitud también es atribuida por los científicos al cambio climático. Pero donde los impactos son mucho más dañinos es en las áreas tropicales. Ahí, la desertificación crece deprisa, llevándose por delante terrenos de pasto y de cultivo; las sequías son cada vez más frecuentes y prolongadas; las lluvias son cada vez más torrenciales y destructivas, y la subida del nivel del mar está eliminando ya muchos cultivos de los deltas por la intromisión del agua salada en los acuíferos subterráneos a agua dulce.

Esto está provocando desplazamientos de población. Cuando desaparecen los terrenos en los que la población rural tenía sus cultivos o zonas de pasto, no hay más alternativa que abandonar el hábitat. Por ahora, la gran mayoría de las personas desplazadas por el clima se está yendo a los suburbios de las ciudades de su propio país. No se convierten en migrantes, son desplazados internos. Esta es una de las razones por las que las ciudades tropicales están creciendo de forma desmesurada. Dentro de unas décadas, las ciudades europeas o norteamericanas no podrán contarse entre las mayores del mundo, pues estas serán todas africanas y de Asia del sur.

También hay una parte de las personas que están abandonando sus hábitats que emigra, es decir, que sale de su país para buscar las ciudades de otros países; pero la gran mayoría de las que hacen tal cosa se queda en los países vecinos. Así, por ejemplo, la emigración climática que se produce en los países del Sahel que están desertificándose se va a las ciudades de los países vecinos de África occidental, sobre todo, a las ciudades costeras. Lo mismo ocurre en el Cuerno de África, en Asia del sur, en el Sudeste Asiático, etc. Podemos decir que las migraciones climáticas son, por ahora, de corta distancia y que apenas llegan a Europa.

Pero llegarán. Habrá un momento en el que los impactos climáticos también obligarán a mucha gente a salir de esas ciudades costeras tropicales. El calor, la escasez de agua potable, el incremento de las tempestades y la subida del nivel del mar harán inhabitables algunas zonas urbanas costeras. Las migraciones climáticas de larga distancia crecerán; quizás no de forma desmesurada, pero, según las estimaciones que muestro en mi libro, en el 2060 podría haberse doblado el número de migrantes que hoy hay en el mundo.

¿Qué consideración debemos dar a los migrantes climáticos? ¿Qué tratamiento jurídico? Para responder a esto no podemos obviar que el cambio climático que el planeta está sufriendo es debido a las actividades humanas; está provocado por los gases de efecto invernadero que venimos emitiendo desde el inicio de la industrialización. Pero, además, los gobiernos de todo el mundo lo saben desde hace varias décadas, como también saben que el cambio climático se frenaría si detuviésemos las emisiones. La clave está en que los gobiernos llevan tres décadas haciendo acuerdos climáticos para reducir las emisiones y las mismas tres décadas vulnerándolos. Las emisiones no han dejado de crecer (con lapsus como el de la crisis del 2008 y el de la pandemia del 2020). Así que los gobiernos tienen una responsabilidad evidente en el avance del cambio climático, y ello es lo que convierte a los migrantes climáticos en víctimas de una determinada acción política, en este caso, la inacción frente al cambio climático.

Los migrantes climáticos, en tanto que víctimas de una acción política, son merecedores de protección internacional, al igual que lo son las personas que huyen de persecuciones políticas o de guerras. Es por ello por lo que debemos hablar de refugiados climáticos. Sin embargo, no hay ningún marco jurídico internacional que reconozca la figura del refugiado climático, y, por tanto, debe abrirse un debate sobre la mejor manera de llegar a tal reconocimiento. Un debate que ha de darse tanto en los ámbitos de la lucha contra el cambio climático, como en los de defensa de los derechos de los refugiados.

Miguel Pajares

Botellots / Empremta Co4

En els mitjans, s’ha anat evolucionat en les reflexions sobre els botellots. Primer s’ha culpabilitzat el joves, a les administracions i a les forces d’ordre públic. Després s’ha proposat que s’obrissin els locals nocturns de lleure, ja que això, suposadament, evitaria els botellots al carrer. A Madrid es van obrir tals locals i seguien les grans concentracions de joves als espais públics, bevent alcohol i ballant. És més barat gaudir de la festa així que no pas als locals tancats, que són un negoci que lucra a empresaris. Mes endavant s’ha fet una reflexió més profunda, fent notar la infiltració de delinqüents que realitzen actes vandàlics, i la influència de l’alcohol amb molta part dels joves. I finalment en una observació molt encertada que va més a l’arrel del problema, es parla d’una generació frustrada, que encadenen diverses crisis i que se’ls nega el treball, l’accés a un habitatge digne, i el lleure que ocasiona la necessària relació social, tot d’elements bàsics pel seu procés de desenvolupament.

Caldria anar encara més a fons. Els botellots venen de lluny, es produeixen ben bé des dels anys vuitanta del segle passat. Són un tipus de lleure de cap de setmana, de beure molt i barrejant diversos tipus d’alcohol i amb drogues, quan durant la setmana molts joves no estan acostumats ni a prendre una copa de vi. Potser la meva generació (soc nascut el 1950) vam tenir també la sort de trobar grups i persones que ens feien interessar per altres formes de divertir-nos, de relacionar-nos, de tenir un projecte de vida. Després han vingut les drogues, els còctels, les pastilles de disseny, que es distribuïen al carrer i en el locals de lleure nocturn. S’ha copiat un model de diversió més anglosaxó i nord-americà, que s’ha fet hegemònic de la mà de la nova etapa de globalització del capitalisme. Aquest sistema assassí de la vida i de la terra, destrueix consciències que poden ser perilloses pel seu esperit crític, i evita que els joves, creatius i àgils, el posin en qüestió.

Però, ¿per què molts joves troben, com a forma de gaudir, la beguda alcohòlica, i ingerir drogues? I la resposta és que hi ha molta alienació, molta insatisfacció i molta ràbia acumulada per no sentir-se valorats.

Per tant, cal un treball decent i una vivenda digna, cosa que no interessa a l’elit capitalista. I cal denunciar els negocis del lleure per a joves, que els escuren els butxaques, per tapar la presa de consciència sobre les seves insatisfaccions, per evitar les crítiques al sistema.

Si no es plantegen aquestes qüestions, de les quals tots en som responsables, seguiran havent-hi botellots i seguiran les administracions proposant més seguretat Amb més policia no s’arreglen aquests problemes. Ens encaminem vers una societat on cada cop més la coerció i l’autoritarisme avancen en detriment del consens, que és la dimensió més democràtica. A la policia se li demanen uns comportaments dels quals ella mateixa al final n’és víctima. ¿Com es pot sostenir una societat amb porres, tanques, controls, prohibicions i més normatives, si no es treballa el consens basat en les conviccions i en l’ètica del respecte, la cultura de la pau i el diàleg?

La crisi d’autoritat també influeix en tot plegat. En un país que hem estat quaranta anys en una dictadura, no és fàcil valorar l’autoritat en el bon sentit de la paraula, com a servei a la comunitat. Fa temps que molts pares i mares no saben com equilibrar l’afecte i el posar límits als fills (actitud bàsica de l’autoritat) i els protegeixen massa. Fa temps que les institucions, els polítics, els lideratges, les escoles, les universitats, al costat de bons testimonis, han ofert també referents negatius, i corruptes. Tot això construeix unes generacions amb pocs límits clars, amb pocs referents positius. Ara bé, criticar o culpabilitzar, com han fet alguns polítics, a altres polítics de posicions contràries, que per haver anat a una manifestació legítima i legal, es minva l’autoritat, és barrejar comportaments que no tenen res a veure. Una cosa és una posició política que es manifesta pacíficament i legítima i una altra un conjunt de pràctiques molt complexes del món juvenil.

Els joves estan en un procés bàsic de construcció de les identitats i per això és fonamental la comunicació i crear sentit de pertinença a través de participar de grups, associacions, i moviments. Així és com es poden canalitzar les ganes d’acció, en un projecte de vida humà i alliberat que ajudi a prendre consciència realista de la situació en què es troben i de la societat i conèixer alternatives personals i socials per implicar-s’hi. Així, no necessitarien tant omplir els seus buits amb les llàgrimes etíliques. Així es faria un bé a ells mateixos, als altres i a la societat. Única forma de fer camí de felicitat i de vida autèntica.

Ara bé: per a tot cal un esperit, un sentit, unes conviccions, un motor de vida. Les grans savieses de la humanitat, les grans tradicions religioses i espiritualitats i cosmovisions humanistes poden aportar-lo. Al capitalisme no li interessa que siguin conegudes, ja que són crítiques a l’individualisme, al tecnocratisme, i al materialisme possessiu innats en el sistema que ens vol dominar.

És urgent un moviment de joves interreligiós i interconviccional que, protagonitzat per ells, es fonamenti en l’ètica i espiritualitat comunes d’aquestes tradicions religioses, espirituals i humanistes (en diàleg entre elles) a les quals s’hi ajunti i empelti l’ecologisme, el pacifisme i el feminisme. Justícia i Pau està promovent un moviment d’aquest estil en la proposta Co4 (Consciència, Constància, Coherència, i Compromís) –contra el Co2, Co 4– amb un fort component ecològic, feminista i pacifista. I aquí en aquestes pàgines teniu alguns exemples concrets d’aquest projecte que es va realitzant.

Quim Cervera

Fratelli Tutti: ningú no se salva sol

L’objecte de la política és el bé comú

La carta encíclica Fratelli tutti és una reflexió del papa Francesc que ve a tomb del malestar d’aquesta època en què la història dona mostres d’anar enrere. S’encenen conflictes anacrònics que es consideraven superats, ressorgeixen nacionalismes tancats, exasperats, ressentits i agressius. Francesc ha anat a pouar en el món de les crisis, de la pandèmia, de les transicions. Un món desdibuixat en el qual tot sembla diluir-se i perdre consistència, amb un futur segrestat per incògnites incommensurables com el canvi climàtic i la crisi ecològica, l’exhauriment dels recursos de la Terra, i els conflictes socials de les migracions, dels que busquen refugi fugint de mons que s’han tornat inhabitables.

Montserrat Cabo

Les constants referències, de l’anterior carta papal Laudato si’, a la casa comuna que és el planeta i a la fraternitat que és el requisit per constituir-nos en un “nosaltres”, són la petjada inspirada per sant Francesc d’Assís que es pot resumir, a tomb del context social, polític i econòmic d’ara, en una veritat universal: Ningú no se salva sol. Únicament és possible salvar-nos junts.

Tots a la mateixa barca

Ho recorda el papa des de la tragèdia global de la Covid-19: la comunitat mundial navega en una mateixa barca –diu– on el mal d’un perjudica a tots. És la mateixa reflexió de fons que en l’encíclica Laudato si’ abraça una visió integral de la creació, com un tot connectat i vinculat, que escapa de l’antropocentrisme modern que assenyala com la causa de l’oblit i el menyspreu cap a les espècies i el Planeta. Tenir cura de la mare Terra, és a dir, un veritable plantejament ecològic, es converteix sempre en un plantejament social –diu Francesc– que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per escoltar tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres.

El papa parla de la funció social de la política: l’objecte de la política és el bé comú. Aquest pronunciament és, potser, el que ha suscitat més opinions i articles mediàtics, celebrat per uns i alhora criticat per altres. Des de l’encíclica Populorum progressio de Pau VI on afirma que “el dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari i derivat del principi de la destinació universal dels béns creats”, el Vaticà no s’havia pronunciat amb tanta contundència com ho fa el papa Francesc quan reafirma que “la tradició cristiana mai no ha reconegut com a absolut o intocable el dret a la propietat privada i ha subratllat la funció social de qualsevol forma de propietat privada”. Sempre, juntament amb el dret a la propietat privada, diu Francesc, hi ha el més important i anterior principi de la subordinació de tota propietat privada a la destinació universal dels béns de la terra i, per tant, el dret de tothom al seu ús. No és poca cosa en el context actual de les crisis i estralls que ha provocat la ideologia neoliberal, que atorga a aquestes paraules una especial rellevància quan la impúdica acumulació de riquesa contrasta amb desnonaments i naufragis en la darrera frontera social que és la nostra Mediterrània. A l’aparença de radicalitat en matèria social, a l’Església li passa com a moltes constitucions liberals, l’espanyola per exemple, que reconeix el dret a la propietat privada i l’herència, i a continuació proclama la seva funció social com a factor delimitador d’aquest dret, però difícilment el bé comú, el benefici social, s’imposa en les sentencies judicials abans que el desnonament. No hi ha cap dret per damunt del dret dels pobles, ni de la dignitat dels pobres, ni tampoc del respecte al medi ambient, diu el papa, repetint les reflexions de la carta encíclica Laudato si’.

La dignitat dels migrants

Imatge de Jim Black. Pixabay

Obrir el cor al món sencer per posar l’èmfasi en els drets i la dignitat dels migrants. Els drets dels ciutadans d’una determinada nació no han de negar els béns de la pròpia nació a persones necessitades que provinguin d’una altre lloc. Insisteix en la forma d’entendre l’intercanvi entre països. No importa si algú ha nascut aquí o si viu fora dels límits del propi país. També la meva nació és corresponsable del seu desenvolupament. Això que val per a les nacions –diu el papa– s’aplica també a les distintes regions de cada país, entre les quals sol haver-hi desigualtats. “La incapacitat de reconèixer la igual dignitat humana a vegades condueix a fer que les regions més desenvolupades somiïn alliberar-se del llast de les regions més pobres a fi d’augmentar encara més el seu nivell de consum”. Tot el contingut de la carta encíclica refereix a un concepte recurrent: necessitem desenvolupar la consciència de què avui o ens salvem tots o no se salva ningú.

Amb relació a la millor política, el papa avisa del risc dels populismes, de la insana habilitat d’alguns líders per captivar amb vista a instrumentalitzar políticament la cultura del poble, amb qualsevol signe ideològic, al servei del seu projecte personal i de la seva perpetuació en el poder. La política no ha de sotmetre’s a l’economia, i aquesta no ha de subordinar-se a la tecnocràcia. El diàleg és l’eina, l’instrument, de la política. Aquest diàleg que a casa nostra tothom demana però quasi ningú practica. Francesc demana als polítics la fraternitat del samarità. M’ha vingut a la memòria un llibre breu de Joan Herrera (Fraternidad y ecología, Libros de la Catarata, 2019) en el qual aborda la necessitat d’una esquerra fraterna enfront d’identitats excloents, evitant el risc de la fragmentació a l’hora d’abordar desafiaments descomunals com per exemple el canvi climàtic. L’home ferit a la paràbola del bon samarità som tots davant dels reptes que assetgen. El risc és que ens ignorem, que passem de llarg. La fraternitat és l’única esperança de salvació.

Salva Clarós