El túnel de la plaça de les Glòries és un error

Les ciutats es van renovant amb el temps per adaptar-se a les necessitats de cada època. Així com la supremacia de l’automòbil, no només com a mitjà de transport sinó com a indústria i fet cultural de masses, ha determinat la forma d’alguns paisatges urbans com la plaça de les Glòries durant el segle XX, els temps actuals apunten a una descolonització del cotxe a les ciutats. L’estratègia de la mobilitat sostenible a Barcelona, en aquest inici de segle, apunta cap a la millora de la qualitat de l’aire i la qualitat de vida dels ciutadans, la descongestió del centre urbà recuperant l’espai públic per a la mobilitat a peu i en bicicleta, i el reforç i modernització del transport públic.

En aquests moments s’està abordant la tercera reforma de la plaça de les

Fotografia Albert Beltran

Glòries des que jo en tinc memòria. Potser cal precisar que no ha estat mai pròpiament una plaça sinó un node viari força desendreçat. S’ha desmuntat l’anterior escalèxtric (per emprar una expressió del segle passat) perquè ara ja s’accepta que no cal que 150.000 vehicles entrin i surtin diàriament per aquell punt, d’acord amb les estratègies de mobilitat que s’estan implantant: les superilles, la nova xarxa Bus, les noves línies de metro i tramvia i la restricció d’aparcament al centre urbà. La contradicció és que en el seu lloc s’hi fa un túnel per als cotxes quan del que es tractaria és de reduir el flux d’entrada i sortida de vehicles per la Gran Via (C-31 entre les Glòries i Badalona). La pregunta que calia fer-se és si ha de continuar la Gran Via sent una autovia entre la Rambla Prim i el carrer Padilla, o pot esdevenir també en aquell tram l’avinguda que és a la resta de la ciutat. En aquest cas no calia fer un túnel per sota de les Glòries que, per altra banda, és una obra molt cara i arriscada tal com s’està veient ara que apareixen els imprevistos (es podien preveure) de demora i encariment, això si no s’acaba confirmant també les sospites de desviacions del famós 3%.

Argumentari

Eliminat el tercer nivell, la mobilitat urbana es reparteix en el dos restants: el pla del sòl que comparteixen els vianants, vehicles a motor, les bicicletes i el tramvia, i el pla del subsòl reservat al transport ferroviari (tren i metro), i vehicles únicament quan es tracta de vies ràpides com les Rondes. Però no és el cas a la les Glòries. Cal fer notar que el ferrocarril és incompatible amb la resta de modes de transport en un mateix pla i per això ha d’anar soterrat. Per què doncs un túnel? Què resol aquest túnel? No res! És una despesa innecessària perquè la Gran Via no té cap obstacle a les Glòries que impedeixi de travessar-la. A menys que es consideri incompatible la coincidència d’un vial i un parc urbà. Aquí s’ajunta el dogma urbanita de que una zona verda no pot ser profanada per cap mena de vehicle, amb el desig de fer desaparèixer els cotxes del centre urbà. Si no vols que entrin, no els facis un túnel! Al londinenc Hyde Park o al berlinès Tiergarten també els circulen vehicles en superfície. L’error a les Glòries és amagar cotxes sota terra –“ojos que no ven corazón que no siente”– en la temptativa de mantenir la virginitat de la plaça. Aquí ens estem mirant el melic de la ciutat en comptes de transformar l’actual autovia en un carrer de ciutat que discorri a cota zero, sense els ponts que ara la travessen infringint una fractura impenitent als barris de Sant Martí. Si el que es tracta és d’estendre el centre urbà més enllà de les Glòries, de riu a riu, incorporant els barris de Sant Martí com a membres de ple dret a una Barcelona que té dimensió metropolitana, la obra de les Glòries és errònia, i els recursos s’estan malbaratant novament com si no haguéssim après res de la crisi.

Salvador Clarós

A propòsit de Jeremy Rifkin

Arran de la conferència Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible

El món afronta canvis de gran envergadura a la vista de les tensions generades per la crisi econòmica i la crisi ambiental, i les seves derivades europees: la crisi de l’Estat del Benestar, la crisi dels refugiats, etc. La globalització té uns efectes en les economies nacionals i locals que no es poden governar sense una visió sistèmica que abraci més enllà dels àmbits competencials de les nacions, i més enllà de les dinàmiques dels mercats. El canvi climàtic és l’efecte més evident de la globalització. Ja no és possible mantenir l’economia al marge de l’ecosistema global, i no es pot continuar ignorant quins són els límits materials i quines són les regles que regeixen i sustenten la vida en el planeta, que és tant com dir quines són les condicions econòmiques sota les quals serà possible mantenir la vida en el futur. L’escalfament global ensenya que les úniques lleis d’una economia possible són les que governen la naturalesa. Més enllà d’elles no hi haurà vida. Per això, parlar avui d’economia és parlar de sostenibilitat.

jeremy-rifkin-hires1-210x154El sociòleg i economista Jeremy Rifkin es pregunta com serà possible això, i es respon a si mateix amb unes reflexions que van prenent envergadura en el decurs de les dues darreres dècades. L’autor les va sintetitzar amb una conferència Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible, pronunciada el passat més de setembre a l’auditori de Sant Cugat, per invitació del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya DIPLOCAT.

Rifkin és una de les persones més influents a l’hora de plantejar els canvis que cal operar en l’economia global des de l’anàlisi dels efectes de les revolucions tecnològiques i del coneixement bioeconòmic. Sens dubte que Rifkin no és una autoritat entre els economistes ecològics, com ho va ser Nicholas Georgescu-Roegen, o el professor José Manuel Naredo, per citar una figura propera, sinó més aviat un divulgador amb gran influència en determinades esferes polítiques. No obstant això, Rifkin gaudeix d’una certa autoritat en abordar les grans qüestions que planen sobre la societat. A la citada conferencia Rifkin va exposar les tesis de les seves dues darreres obres: La tercera Revolución Industrial (Paidós, 2011), i La sociedad de coste marginal cero (Paidós, 2014).

Les crisis econòmiques de les societats industrials sempre han vingut motivades per un estancament de la productivitat com a símptoma de defalliment dels motors o les palanques que impulsaven el creixement. A cada crisi li succeeix un nou paradigma tecnològic que substitueix la vella i obsoleta fase productiva per expandir i difondre per tota la societat nous vectors de competitivitat industrial, a manera de salt endavant, recuperant l’impuls perdut. Però mai abans la societat contemporània s’havia trobat davant d’un mur que l’impossibilités continuar la trajectòria. Aquest mur són les mateixes parets físiques del planeta, és a dir, els recursos materials i energètics, i la biodiversitat que governa l’ecosistema. Vol dir això que estem desbordant la capacitat del planeta per a suportar la població actual amb alts nivells de consum. En aquest model econòmic qualsevol eventual creixement de la productivitat, de l’ocupació, de la riquesa… produeix de forma simultània decreixements del mateix ordre. La riquesa i el benestar d’uns pocs comporta empobriment (o deute, que és el mateix) d’uns altres. El món ha entrat en una fase de disputa dels béns i dels recursos, també del treball i del benestar, entre les societats. Veiem un nou període de migracions massives a la recerca d’oportunitats perquè els recursos es troben per sota de les necessitats a satisfer, i la degradació del medi natural expulsa poblacions senceres cap a altres indrets del planeta. Aquestes constatacions són la base dels debats d’actualitat sobre “decreixement”, un debat incòmode perquè desborda la lògica del model econòmic vigent.

Segons Rifkin, l’onada tecnològica del segle XXI està impulsant una revolució industrial, coneguda aquí com Indústria 4.0, en la qual la digitalització i internet esdevenen la base tecnològica d’un canvi disruptiu del model industrial. No és una simple evolució sinó una transformació radical de les formes de produir i també de consumir. L’augment salvaclarosde la productivitat agregada vindrà de la mà de la innovació i també del canvi del model energètic ara basat en recursos fòssils cap a un nou model de generació renovable que explota una energia sense cost a través d’una nova xarxa gestionada de forma distribuïda i intel·ligent on els agents connectats seran alhora productors i consumidors. No cal dir el que això significa de canvi importantíssim de l’actual model de negoci en el sector energètic.

La nova expectativa industrial arrossega la globalitat dels sectors de l’economia provocant canvis substancials en el model de negoci, en l’organització del treball, en els processos productius, i en les formes de consum i de mercat. Apareix un nou paradigma social que trenca amb la societat de consum sorgida del model fordista amb economia d’escala i concentració empresarial. El factor quantitat deixa de ser rellevant en la nova economia d’intercanvi no consumista que no busca la propietat dels béns sinó l’ús dels mateixos. L’important és el servei que presta per exemple un automòbil i no pas la propietat del mateix. D’aquesta forma es persegueix una major eficiència en l’ús dels recursos. Per a la nova indústria, el focus no està en subministrar moltes unitats sinó en fer que cada unitat presti el màxim de serveis possible. El vehicle deixa de ser un bé de consum per esdevenir un instrument associat a plataformes de serveis de mobilitat. Més encara, l’important no és la mobilitat en si mateixa sinó l’accessibilitat, de manera que potser es poden satisfer necessitats sense haver de moure persones o mercaderies. Com es veu el canvi és disruptiu en el concepte, i no té marxa enrere perquè respon a un canvi de les regles del joc imposat per les fronteres materials de l’ecosistema.

Les xarxes telemàtiques ja han revolucionat l’estil de vida de les societats. L’extensió ara de la xarxa a la gestió energètica (internet de l’energia) i a la producció i gestió de serveis (internet de les coses – IoT), que connectarà les màquines, les empreses, habitatges, vehicles, persones… canvia la forma de produir i també les relacions en el mercat. El model en xarxa facilita una economia col·laborativa en contraposició a l’economia competitiva. El treball s’organitza en xarxa, descentralitzat i col·laboratiu. És fàcil doncs imaginar que els impactes d’aquesta indústria 4.0 no són només econòmics sinó també socials. Hi ha un gran interrogant sobre els efectes de la digitalització sobre l’ocupació. Si bé és cert que el desplegament de les infraestructures per a la indústria 4.0 poden representar un gran nombre de nous llocs de treball en molts sectors com per exemple el de la construcció, que té per davant la ingent tasca de transformar amb criteris d’eficiència energètica i de materials, i dotar de connectivitat, l’immens parc d’habitatge de les ciutats, també és cert que la desmaterialització de l’economia, la robotització dels processos productius està ja provocant grans pèrdues d’ocupació, que previsiblement seran encara més grans en el futur.

Ens trobem en un moment de transició complex i incert en el qual la ciutadania manifesta una voluntat de canvis polítics i econòmics profunds. Aquestes manifestacions no s’han quedat només al carrer sinó que han arribat als parlaments en forma de noves majories, nous lideratges i noves formacions polítiques emergents, no exemptes de contradiccions. El vot dels ciutadans revela també incertesa i por, que es manifesta amb derives conservadores, xenòfobes, insolidàries, atiant governs populistes i referèndums amb resultats desconcertants contra pronòstic. Hi ha una reacció en contra de la globalització que, a manera de llei del pèndol, sembla voler recuperar el poder i el control polític i sobretot econòmic cap a l’àmbit local, cap als Estats, les regions i també les ciutats. El nou president nordamericà qüestiona els tractats i acords internacionals. Al Regne Unit hi ha una profunda divisió respecte de la sortida de la Unió Europea. A Catalunya van guanyant pes progressivament els partidaris de la secessió. I al conjunt d’Europa es tanquen fronteres per a la immigració. Cada un d’aquests fenòmens té les seves causes i els seus condicionants particulars, de manera que seria una burda simplificació pretendre trobar sinèrgies comunes. No obstant això, tots ells defineixen un mateix escenari que és el de la pèrdua de confiança en les velles fórmules, perquè ara tot està canviant a gran velocitat. I sobretot perquè els perills que assetgen són molt grans. S’ha trencat el vell ordre: el d’una economia aparentment sota control. La globalització no era una ideologia econòmica, encara que per a alguns ho semblés, sinó que és una realitat ben patent que cal governar des de la política mundial i des de cada realitat local. I això vol dir certament canviar el paradigma econòmic. De moment a Catalunya, pel que fa a l’acció de govern, hi ha més expectativa de canvi, com si aquest canvi el fiéssim a unes eleccions o a un referèndum que no acaba d’arribar, que no pas passos clars i concrets en la direcció correcta. Desconec si la conferència de Jeremy Rifkin va somoure consciències o només va satisfer l’exercici de diplomàcia internacional.

Salvador Clarós

No retorn

El corc del suro està atacant els boscos mediterranis d’alzina. Les causes no són del tot clares però segur que tenen a veure amb els canvis que ve registrant el clima. Els desequilibris poden ser deguts a una manca de pluviositat, a la desaparició d’algun depredador del cuc o alguna altra. El fet es tradueix en una minva de la qualitat del suro que fa poc rendible la seva explotació. Aquest i altres fets semblants mostren que els equilibris ecològics són precaris i canviants. Les sureres no desapareixeran per aquest fet però l’activitat econòmica queda afectada, i les possibles mesures tecnològiques que es prenguin per salvar les explotacions forestals de sureres crearan nous i provisionals equilibris, que mai seran els d’abans perquè l’evolució de la biosfera no torna mai enrere. És una llei universal que regeix  l’esdevenidor del món.

S’estima que l’energia d’origen fòssil consumida per la humanitat d’ençà de la utilització massiva de combustibles en l’era industrial equival en ordre de magnitud a l’energia solar acumulada sota l’escorça terrestre en forma de carbó, petroli i gas durant centenars de milions d’anys. La indústria ha devorat en un període molt curt de temps, durant el segle XX, un llegat còsmic que és fruit d’un procés evolutiu que s’inicià fa uns 13.700 milions d’anys, quan es començà a formar l’univers (el moment de la creació) que donà lloc a les estrelles, els planetes i a les espècies vives.

Tot evoluciona i res no torna a ser com era. L’era industrial és un estadi més de l’evolució. Quantitats ingents d’energia heretada de la creació han sigut dilapidades a canvi d’un creixement demogràfic, econòmic, tecnològic… El preu d’aquest creixement és l’esgotament de fonts energètiques i materials, l’extinció de multitud d’espècies, la transformació de la biosfera, l’escalfament global…  I tanmateix es creen noves condicions per a la supervivència. No hi ha un punt d’arribada o d’equilibri sinó que aquest és dinàmic. La interacció entre les forces que alimenten i retroalimenten els metabolismes del sistema global crea nous i provisionals equilibris amb creixements o decreixements, amb benestar o penúria per a les espècies.

Hi ha una creença ben estesa en la ciència i la tècnica com a salvació. És una fe sense fonament perquè el coneixement científic no serveix per a restituir cap equilibri perdut sinó per a generar noves forces desequilibrants per assolir noves situacions que poden ser solució a algun problema. En el cas del corc del suro, probablement es podrà controlar la població de l’insecte a través d’algun mecanisme, i això resolgui el problema econòmic de les explotacions sureres. Però l’equilibri anterior no tornarà. La gran reserva d’energia solar fossilitzada en forma de petroli s’esgota per sempre més com a recurs energètic  un cop s’ha cremat en un motor. La sentència prové de les lleis de la física. Per a nosaltres significa que ja mai més la humanitat tindrà un període de creixement i prosperitat com el que hem vist perquè no hi ha cap altra reserva energètica d’aquesta magnitud. Ens haurem de conformar a viure amb l’energia del dia a dia. La que ve del Sol, i per això en diem renovable.

La societat industrial és un sistema que genera cada cop més complexitat, és a dir crea formes d’organització sofisticades que retroalimenten el propi sistema creant més ordre. No s’ha d’oblidar, però, que globalment el sistema ecològic avança cap a un major desordre que és fruit únicament de l’evolució, a la qual hi contribueixen el coneixement científic i tècnic, i les decisions polítiques, i naturalment també l’atzar.

Salvador Clarós

Capitalisme?

Ningú no pot negar que ens trobem davant de canvis i expectatives transcendentals. Probablement, l’acceleració que experimenten els esdeveniments fa que se succeeixin canvis a gran velocitat, fet que permet que una mateixa generació hagi pogut viure moments ben diferents. Això m’anima a pensar en veu alta sobre el futur.

La història de la humanitat sobre aquest planeta ve impulsada per dues forces motrius implacables: el creixement de la població i, amb ell, el creixement de la complexitat. I la globalització, és a dir, la tendència a unir i unificar el món. El capitalisme, fill de la modernitat com a nou sistema de valors en un món globalitzat després de les conquestes transoceàniques dels segles XV i XVI, neix per la necessitat de conquerir més territoris, que era sinònim en la època preindustrial de més riquesa i més capacitat de creixement. I es desenvolupa plenament els segles XIX i XX amb la industrialització, a través de l’explotació dels recursos de matèries primeres, i l’explotació de la mà d’obra des de l’esclavitud fins al treball assalariat.

El capitalisme és un sistema basat en el mercat. Que necessita créixer contínuament incentivant el consum i l’endeutament en un bucle que es realimenta a si mateix. Tot sistema realimentat tendeix al col·lapse. Tradicionalment el capitalisme ha superat els seus col·lapses o crisis mitjançant la conquesta violenta de nous territoris o bé l’espoli de nous recursos, cosa que perdura sota la subtil amenaça militar d’alguns estats. El capitalisme industrial s’alimenta de l’augment constant de la productivitat del treball, del capital, o de la tecnologia, educació, infraestructures, etc. En la socialdemocràcia, l’Estat intervé regulant els mecanismes del mercat per a retardar el col·lapse i recuperar les situacions de recessió. D’altra banda, el capitalisme tendeix a la concentració i acumulació de la riquesa  amb un repartiment desigual  en funció del territori, la classe social i el gènere. Una obvietat!

Aquest sistema ha perviscut fins l’actualitat perquè ha trobat les condicions planetàries idònies per subsistir més o menys convulsament. No jutjaré aquí les bondats i els maleficis d’aquesta forma d’organització social. Això no vol dir que jo personalment no tingui una opinió sobre el sistema capitalista sinó que, independentment d’ella,  pretenc entendre com el capitalisme ha nascut i s’ha adaptat a les condicions d’abundància de recursos, a les formes de govern, fins i tot la democràcia, i a la permissivitat moral de la cultura europea cristiana que va renunciar a reprovar la usura.

En l’estadi actual, el sistema s’enfronta a reptes majúsculs com l’escassedat de recursos, sobretot energètics, però també de tota mena. El canvi climàtic i la petjada ecològica, amb unes societats com per exemple la xinesa que incrementa ara notablement els seus nivells de consum. És a dir, es globalitza el consum. I la dificultat (impossibilitat?) de repartir les rendes a través del treball, com demostren els índexs de desocupació estructural del sistema, sota l’influx de la tecnificació, d’una banda, i la concentració de població a les metròpolis a tot el món. Ja no és possible continuar creixent, i tampoc és possible mantenir la pau social en una governança democràtica o pseudodemocràtica on els moviments populars, sindicals, ecologistes, feministes, etc. reclamen justícia i equitat.  Les forces implacables del creixement i la globalització han portat les tensions al límit, enfrontant el sistema a les seves contradiccions.

La socialdemocràcia representa, de fet, un cert estadi de transició cap a una nova forma d’organització social. La regulació de drets laborals, de drets ambientals, de drets dels refugiats o immigrants, les polítiques d’igualtat i discriminació positiva, el salari ciutadà o la renda garantida, etc., etc., són una esmena al sistema capitalista. Per a alguns, són una píndola per apaivagar els estralls i la perversitat capitalista. Sigui com sigui, el sistema evoluciona i ho continuarà fent. Hi ha una expectativa de canvi en el sistema, no perquè algú s’hagi proposat derrotar-lo sinó perquè les condicions materials i immaterials de la vida en el planeta ja no el fan viable.

Salva Clarós

VW, els motors, la salut, el clima i el canvi de cicle econòmic

Si té alguna gràcia aquest embolic dels motors dièsel és que amb només unes sigles (VW) s’ha entrat en un debat universal que posa en relació conceptes com canvi climàtic, contaminació, desocupació, el sucursalisme lobbista dels polítics, el poder de les multinacionals, el futur de la indústria, i més… amb una cosa tan quotidiana com el cotxe que tothom té aparcat al garatge o al carrer. És un gran què que els debats globals lligats a allò més pròxim ens permetin descobrir la palla a l’ull propi, per exemple, quan jutgem si tal cotxe contamina més que un altre sense que quedi gaire clar si el que contamina és el cotxe o el que el fa servir.

Contradient els directius responsables de la marca VW, el frau de les emissions dels motors no es deu a la picaresca o a males pràctiques d’uns empresaris corruptes, sinó a la impossibilitat que els motors tèrmics, ja siguin de gasolina o dièsel, compleixin amb la prolífica regulació ambiental dictada i progressivament endurida pel legislador, davant de les fortes pressions dels ciutadans que es queixen del desori ambiental. Les directVolkswagen eröffnet Motorenfertigung am Standort Kalugaives són diverses: l’eurovinyeta es refereix a les emissions difuses del transport per carretera; la norma Euro fixa límits màxims d’emissions de CO2, SO2, NO2 i altres…; la directiva marc de qualitat de l’aire posa límit als tòxics i cancerígens mesurats a l’aire de les conurbacions urbanes; i podríem continuar… Quedi clar que el problema no el té només VW amb els motors dièsel sinó que afecta tots els motors de combustió, siguin de la marca que siguin. I a tot això, l’ens regulador, qui dicta les normes, no s’havia assabentat que es feia trampa, que és tant com dir que feia la vista grossa. La indústria de l’automòbil és un dels principals nínxols d’ocupació, d’inversions i de riquesa a Europa. Ja està tot dit!

Per si hi ha qui creu que aquesta crisi s’arreglarà amb tecnologia dièsel de darrera fornada, em proposo aigualir-li la festa. Els marges de millora són exigus. L’arquitectura dels motors de combustió té la limitació física que imposa el cicle termodinàmic. El rendiment màxim assolible per un motor de gasolina és aproximadament del 30% en circumstàncies ideals, que no es donen mai (el rendiment d’un motor elèctric és superior al 90%). Això és tant com dir que de l’energia emprada se n’aprofita menys d’una tercera part. El dièsel és més eficient (40%) però emet més contaminants a l’aire perquè la combustió a alta temperatura produeix més òxids de nitrogen i hidrocarburs incremats que només poden ser neutralitzats mitjançant filtres i catalitzadors. Llastimosament, aquests encareixen el cost de producció i a més encara empitjoren el rendiment. La dificultat de construir motors de combustió de baix consum, amb baixes emissions, i a preus competitius en un mercat molt madur, com el de l’automoció, és el que ha portat els constructors a emmascarar les característiques reals dels motors. Podria sobtar que a aquestes altures, l’automòbil, que és símbol i emblema cultural interclassista de les economies capitalistes desenvolupades, presenti tan escassa solvència tecnològica. Però és així!

Els motors tèrmics han mogut el món des de l’era del petroli i la producció en sèrie (primera meitat del segle XX). L’era del microprocessador i la digitalització (anys 70) ha aportat, a aquests ginys inventats en el segle XIX, les darreres millores amb bombes d’injecció electròniques per al control de la combustió, i amb la reenginyeria de processos de producció, assolint la maduresa definitiva d’aquesta indústria. Paral·lelament, emergeix el nou paradigma de la sostenibilitat, i es va instal·lant un nou model energètic per substituir l’economia dels hidrocarburs per una economia de flux circular amb font energètica renovable. Apareixen conceptes com el de la mobilitat sostenible, consum de quilòmetre zero, electrificació de la mobilitat amb font renovable… Són canvis d’escala diferent a la que perceben els fabricants d’automòbils. No es tracta només de substituir el motor tèrmic per l’elèctric, sinó de canviar el model de negoci enfocat més a l’ús que al consum, al lloguer abans que la propietat, la durabilitat abans que l’efímer. Aquesta és la revolució que inaugura un nou cicle industrial per al segle XXI.

Salvador Clarós

La Conferència Mundial del Clima

Del 30 de novembre al 16 de desembre se celebrarà a París la Conferència de les Parts de la Convenció marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic COP21. S’espera arribar a un acord real i aplicable per mantenir l’escalfament del planeta per sota dels 2ºC. S’espera un acord vinculant, on hi hagi el compromís per part de tots els països de reduir dràsticament les emissions de gasos que causen l’efecte hivernacle.

A-Cimera canvi climatic

Cap els anys 70, els humans vam començar a consumir més del que la biosfera pot produir, és a dir, la petjada ecològica va superar per primera vegada la biocapacitat de la Terra. El dèficit ecològic s’ha anat incrementant des de llavors. Aproximadament en el mateix moment, els Estats Units van arribar al seu pic màxim d’extracció de petroli. El pic mundial s’ha assolit fa uns cinc anys. En conseqüència, ja mai més el planeta podrà proveir petroli al ritme actual segons la famosa corba de Hubbert. El 2011 va néixer l’habitant set mil milions del planeta. La població creix ara a un ritme de 1.000 milions de persones cada 12 anys. El ritme de creixement de la població s’ha alentit, però la progressió continua encara amb creixement exponencial.

La civilització industrial ha experimentat uns creixements extraordinaris que hem anomenat “progrés”. Des d’una visió matemàtica, aquest progrés ha comportat processos exponencials que, en un conjunt finit, és a dir en un planeta on els recursos són limitats, no es poden mantenir sense que s’exhaureixin. I aquest és el cas per a un bon nombre de variables de l’equació del progrés com l’energia, els minerals, la terra fèrtil, la fauna marina…. Això pot tenir alguna cosa a veure amb el fet que la taxa de creixement del PIB global, segons dades del Banc Mundial, ve decreixent aproximadament des de començament de la dècada dels anys 70,. Vol dir això que ens enfrontem al final del progrés?

Les conseqüències d’una economia que creix a ritmes exponencials van ser descrites el 1972 en un estudi del Club de Roma The límits to growth, exposant quines serien les conseqüències per al planeta si continuava aquell ritme de creixement. Avui aquelles advertències, que no van ser ateses, estan a la vista. Una d’elles és el canvi climàtic, que ha passat de l’advertència a ser una possibilitat i, d’aquí, a començar a ser una evidència. Les mesures per fer front a les amenaces d’una economia insostenible van tenir un moment decisiu el 1992 a la Cimera de la Terra (Conferència de les Nacions Unides sobre el medi ambient i el desenvolupament), que es va celebrar a Rio de Janeiro. El 1997, a la ciutat japonesa de Kyoto, va tenir lloc la tercera Cimera del Clima per a establir un protocol vinculant de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle per evitar els pitjors efectes del canvi climàtic. El cas és que res no sembla indicar que es pugui arribar a acords suficients i a temps, malgrat la urgència de prendre mesures per la gravetat a què ens enfronta el repte climàtic.

Tots els esforços negociadors realitzats des de llavors per les Nacions Unides han quedat curts per aconseguir el compromís de les nacions. Les emissions de CO2 van lligades al consum d’energia, i aquesta està fortament apalancada al creixement, allò que anomenem progrés. Per preservar el clima s’ha de deixar de créixer, i per tant s’ha d’abandonar la idea de progrés tal com la vam assimilar les cultures d’occident. No hi ha cap dels nostres conciutadans que conegui una forma de viure que no sigui consumint per sobre de la capacitat de càrrega del planeta. El repte és immens. Si els negociadors que els països envien a la COP 21 no són capaços de posar-se d’acord per reduir dràsticament els consums i les emissions, seran els ecosistemes naturals els que, com anunciava l’estudi del Club de Roma, comencin a mostrar els seus límits i a provocar els col·lapses anunciats. Hi ha qui és escèptic sobre això, però només cal mirar la progressiva recessió d’algunes de les variables abans esmentades: la terra fèrtil útil, les reserves de petroli, els metalls clau per a la indústria, els aqüífers d’aigua fòssil… Els col·lapses ja han arribat fa temps a algunes regions de la Terra.

Salva Clarós