Una pinzellada sobre la “Laudato si’”

Acabem de celebrar el cinquè aniversari de l’encíclica Laudato si’, justament en plena pandèmia mundial. Aquesta coincidència és molt significativa perquè és un fet global, que ens toca a tots i que s’ha estès per tot el planeta. I ens fa ben conscients que, com subratlla constantment el papa, estem interconnectats i formem una xarxa indestriable amb totes les criatures. Una unitat que és obra del Creador. L’oportunitat i el contingut de l’encíclica tenen un segell profètic, tant per l’estil del seu llenguatge entenedor, com per la denúncia i la crida a la conversió i al retorn a la mirada de Déu que vol el bé de tota la humanitat. El consens que hi ha en la comunitat científica que alerta des de fa anys de la crisi planetària, encara li dona més autoritat moral. Es una crida, més que mai, a tota la família humana que ara es veu fràgil i impotent. I esdevé una guia moral més enllà de l’església catòlica.

Es veritat que la preocupació per la cura de la creació ha estat present en desenes de declaracions vaticanes i de conferencies episcopals a partir dels anys 70, però la Laudato si’ és la primera encíclica dedicada a la cura de la creació.

L’encíclica no és llarga i crec que se’n podrien fer lectures públiques sense cansar l’auditori. Té sis capítols que segueixen una lògica clarificadora, un crescendo musical encara que constantment toca de peus a terra.

1. En el primer capítol respon com fan els metges amb el seu fonendo: ”Què et passa estimada terra? Què tens? A on et fa mal? Perquè has de llençar tantes coses?” 2. En el segon, ja apunta cap al diagnòstic: “No serà que t’has oblidat de qui ets, benvolguda espècie humana, i has fet trencadissa? Que no et vaig avisar?” I li recorda l’evangeli de la creació. 3. En el tercer ja aprofundeix en les causes de la crisi ecològica i, evidentment de la crisi de valors de la cultura humana global i apunta al fonament de la vida humana. 4. En el quart ja toca el nucli de la qüestió: la integralitat de la vida humana, per això conversió integral, que no es pot deixar en les mans destructores sinó en les mans solidàries dels que estan disposats a transformar el nostre món, abans de fugir cap a un planeta desconegut…5. I en el cinquè parla de la responsabilitat col·lectiva de tots els agents mundials, locals i globals i dona algunes orientacions a tall d’exemple. 6. Finalment en el sisè rebla el clau en demanar una nova espiritualitat, nova per oblidada, basada en una contemplació franciscana de la vida que no defugi ni la bellesa de la creació ni la realitat descarnada dels empobrits i espoliats d’aquesta Casa Comuna, que cal refer com el temple de Sant Damià d’Assís.

A més de subratllar que és una encíclica extraordinària i que toca el cor de la humanitat, a més de dir que ella mateixa és una recreació del Càntic de les Criatures al segle XXI. A més de dir que és i serà en els propers anys una excel·lent proposta evangelitzadora. A més de dir que tenint molt en compte les aportacions científiques que fan diagnosi de la salut del planeta, també introdueix una nova lectura teològica en profunditat i que renova el seu llenguatge. A més de dir que hi ha una crítica molt lúcida sobre les posicions que volen minimitzar el seu contingut, a més de dir que l’espiritualitat de Sant Francesc està perfectament recollida en l’encíclica… A més de tot això, penso que hauria de ser la guia per a la pastoral d’aquesta dècada vinent. Té tots els elements que poden orientar o reorientar tant la catequesi, com la predicació-anunci, com la litúrgia, com totes les celebracions sagramentals i totes les propostes d’acompanyament espiritual i de compromís social.

Una paraula clau, com sabem, és la conversió. Conversió integral. Paraula desgastada pel color penitencial, però recuperada en un sentit nou. Integral vol dir que abraça tots els aspectes de la vida humana, no solament personals sinó i molt especialment col·lectius, que ens afecten a tots. I l’altra expressió clau és parlar de l’evangeli de la Creació. Com diu el cardenal Turkson que acompanya al papa en aquest repte de trucar a la porta de la consciència de la humanitat, el papa ens exhorta a fer nostra la realitat de la família humana, de la Casa Comuna del planeta i del cosmos insondable i caure de genolls com a signe d’agraïment i com a compromís d’adoració, perquè la seva presència hi està impresa. És un llibre obert del seu autor.

Fotogra
Fotografia: Jaume Molins

Toca el moll de l’os de la realitat actual del nostre món, el planeta, que va a la deriva. Toca el moll de l’os de la insatisfacció del món ric, incapaç de veure les repercussions del seu benestar depredador de la natura. Toca el moll de l’os dels problemes socials d’aquí i d’arreu, perquè, en bona part, són fruit de les desigualtats econòmiques i d’una cultura que margina en comptes d’incloure. Toca el moll de l’os de l’acció solidària i caritativa que des de fa anys ens remet a les causes de les injustícies… però ens eximeix de les nostres responsabilitats còmplices. Toca el moll de l’os de la política que fa mutis quan es posen sobre la taula els temes del canvi climàtic i del desarmament. Toca el moll de l’os de l’economia quan diu coses tan òbvies com que l’economia que no serveix al bé comú és una economia criminal. Toca el moll de l’os quan denuncia que amplis sectors cristians no se senten cridats a la conversió perquè, com el jove ric, prefereix fer veure que amb els manaments escrits ja no li cal deixar res del seu estat de confort i mira cap a una altra banda. Devoció contra conversió. Toca el moll de l’os quan elogia la saviesa dels pobles indígenes -salvatges encara per a molts- que han conservat un estil de vida comunitari i respectuós amb el seu entorn, cada vegada més amenaçat i espoliat. Toca el moll de l’os quan contesta als que critiquen que l’ecologia és un aspecte, però no el més important, de la vida humana i als que critiquen que l’important són els problemes socials i polítics i no la defensa dels animals. Contesta dient que es tracta d’un sol problema: la vida humana, l’evangeli de la Creació. I una conseqüència que ens toca a tots, la conversió integral. Una nova visió del sentit de la vida, una nova comprensió del nostre rol personal i col·lectiu, una nova manera d’entendre l’església, com a instrument i servidora de causa de la dignitat humana interdependent i global. Una nova manera de fer teologia -de donar un nou sentit a formulacions sovint difícils d’entendre- i, sobretot d’oferir el missatge de l’evangeli en una clau contemplativa com ho va fer Francesc d’Assís. El papa actual ha sabut intuir la gràcia del Poverello i ha obert una escletxa, com diu Xavier Morlans, per on es pot trobar la radicalitat i la força de l’evangeli. La contemplació de la natura, llibre obert, ens porta als altres i a transformar el nostre món, en un món fraternal. Espero amb delit la nova encíclica, regal per a la festa de Sant Francesc. Aquest papa és un luxe, perdoneu la paraula, per a l’església. Ah! i segueix l’estil de la revisió de vida…

Josep Maria Fisa

Canvi climàtic? Millor, trencament.

Hauria de dir si no és massa per a mi.
Si puc fer res per fer veure que no passa res.
Apartar-me, probablement, quedar-me
al marge, passar pàgina, callar. O extreure,
amb cura, els claus que pengen a les parets 
de l’ànima i així evitar una dessecació.

Joan Elies Adell Pitarch. Canvi Climàtic

Deu ser per l’efecte postraumàtic del coronavirus que vaig dir que sí a la proposta del Josep Lligadas de parlar del Canvi Climàtic i no de “les ecoparròquies”… Quan he començat a mirar el tema m’he quedat astorat: com puc dir res, pobre de mi, d’una qüestió tan complexa i científica, i ara, en uns moments de tanta incertesa i confusió. I com dir-ne alguna cosa que provoqui interrogants. M’ho prenc com una penitència per ser agosarat i dir que sí, tan fàcilment. Sigui com sigui, a mi em preocupa personalment el tema, perquè més enllà de les estadístiques que es poden trobar en qualsevol article de divulgació, he pogut comprovar personalment, que els boscos, rierols, muntanyes, i glaceres… i tota la fauna que s’hi belluga… estan submergits en un procés de trencament del seu equilibri natural. Els viatges que he fet a llocs tropicals també m’ho han confirmat. Ja ho sabem, pèrdua de grans hàbitats, zones humides, desertització, reducció cap al cinquanta per cent de biodiversitat, contaminació galopant dels grans oceans… Tot fa preveure els pitjors escenaris. Tots els estudis diuen que l’escalfament del planeta, l’efecte hivernacle, és desbocat.

Difícilment es posen a la pràctica les mesures radicals que s’haurien de prendre i que es van proclamant a cada Cimera Mundial sobre el clima. Només s’executen petites correccions que no són compartides per tots els països, especialment pels més contaminants, mentre el rellotge del compte enrere, no para d’assenyalar el punt de no retorn i que amenaça seriosament la vida del planeta. Els avisos en forma de d’augment de catàstrofes provocades per fenòmens atmosfèrics, es van multiplicant any darrere any i cada vegada són més amplis i devastadors. Ho diu el conegut meteoròleg Tomàs Molina en el llibre col.lectiu, Esperança després del Covid 19, aparegut fa unes setmanes a la Claret: “El canvi climàtic porta i portarà canvis, que són i que seran cada vegada més accelerats i abruptes. La natura no avança d’una manera uniforme, ho fa a salts i amb trencaments que van canviant la realitat”. Evidentment aquestes “malalties” del planeta, afecten sobretot aquelles regions del món que són més sensibles als desequilibris climàtics i que estan menys preparades per a les emergències.

És cert que hi ha una opinió pública, especialment pel que fa a sectors crítics de les generacions més joves, que han aixecat la veu i s’han mobilitzat d’una manera admirable. Així mateix, moltes esglésies i comunitats de l’univers religiós de tot el planeta, fa algunes dècades que han anat denunciant la manca de resposta política i social davant d’un problema que ens afecta de ple i que pot canviar profundament la història de la humanitat. Ho fan des d’una visió transcendent de l’univers perquè el contemplen des de la perspectiva que es tracta d’una realitat creada, un regal per a l’espècie humana, i que és un do del qual en forma part la mateixa humanitat –la casa comuna– i que per això l’ha de preservar. La seva destrucció és el seu mateix declivi i amenaça la seva supervivència. El crit del Consell Ecumènic de les Esglésies –ho recull molt bé Antoni Matabosch en el llibret Ecologia integral i supervivència–, com els crits de les comunitats indígenes de totes les amazònies, són el mateix crit dels científics que ens omplen de dades incontestables i que proposen programes de contenció i de reversió urgents. La ciència i la religió curiosament de bracet denunciant el que es fa malament i promovent un canvi de paradigma que posi fi a la carrera cap al col·lapse.

Ara és fàcil apuntar-se a l’«això es veia a venir» o a prendre nota de la sotragada del Covid 19, que sembla evidenciar un cert cansament de la natura o la reacció de defensa instintiva, com el cos humà fa quan es posa malalt. En el nostre entorn immediat hem pogut constatar l’alleujament que han sofert els animals que viuen en llibertat, i que han campat al seu aire, mentre nosaltres i els motors que utilitzem, hem estat parats i confinats a casa, pacíficament. Una primavera extraordinària que feia molts anys que no havíem pogut contemplar.

¿Estem disposats a canviar de rumb per tal que la «ruptura climàtica», no sigui un fet irreversible? ¿En quina mesura ens podem contenir, frenar, moderar, i fressar models nous de consum i satisfacció de les nostres necessitats? ¿Fins a quin punt estem convençuts que el model de producció i de creixement, basat en una economia neocapitalista liberal i sense límits, ja no pot servir a la causa del progrés del conjunt de la humanitat sinó a la seva degradació?

La crida que fa el papa Francesc està avalada per la comunitat científica mundial, però va més enllà, com reclamen bona part de les tradicions religioses i dels moviments que critiquen el model pervers d’explotació dels recursos cada vegada més limitats i que no es podran recuperar mai més. Ara hem posat en les agendes conceptes que volen capgirar la dinàmica expoliadora, com el de l’economia circular. Allò que produïm i manufacturem ho hem de tornar al cicle de recuperació dels materials i deixar de convertir-los en brossa. Seria un pas important, però si no hi ha un canvi de visió del que és el planeta Terra com un cos viu que navega en la immensitat del cosmos i que s’ha de comprendre ell mateix com una realitat global en tota la seva xarxa de connexions i d’equilibris… difícilment podrem encarar un futur viable per a la humanitat diversa en un planeta molt ric, però finit. Exhaust ja en molts aspectes.

M’apunto a demanar-me i a demanar que, malgrat el difícil recolzament dels poders dels oligopolis i de les grans corporacions, no ens planyem, sinó que aprofitem qualsevol escletxa per proposar altres models econòmics productius que plantin cara i modifiquin les decisions que sempre estan sobre la taula: creixement indefinit, benefici pels rics, espoli de matèries primeres dels països pobres, explotació de la ma d’obra barata, transports contaminants de productes de baix cost, que acaben de tancar un cicle pervers. El que ara es comença a entendre com a “efecte papallona” no s’acaba d’aplicar, en negatiu, al comerç injustament produït, injustament transportat i injustament comprat pels rics del primer món.

El papa Francesc subratlla enèrgicament en la seva encíclica Laudato si’ que totes les criatures estan unides i interactuen en la casa comuna. Tot té a veure amb tot. Aquesta és la llei fonamental de l’univers: la sinèrgia, la solidaritat, la reciprocitat i la cooperació. «El món, més que un problema per resoldre, és un joiós misteri, que contemplem amb una benaurada lloança». Cal entendre la realitat, subratlla Leonardo Boff, no com una màquina sinó com un organisme viu… com un sistema obert i una xarxa de relacions, una mena de dansa, en la qual tothom hi participa. Tot en l’univers és cocreatiu, coparticipatiu, relacionat entre si i connectat amb tot i tots. (Un nou pensar per a ser tots un, Leonardo Boff/Anselm Grün).

Es per això que davant del desballestament del planeta a causa de l’extracció desaforada de tots els seus recursos, l’alternativa que se’ns presenta és una actitud mística i profètica, com a opció de vida, que ens porti a una pràctica personal i col·lectiva paral·lela a la dinàmica embogida de la societat basada en el consum. No podem canviar res sense una nova mentalitat i uns altres criteris i estils de vida. Una nova consciència. Una espiritualitat que ens retorni a la veritat del que som a dins d’aquest univers obert i dinàmic del qual formem part, segons la magnifica contemplació de Teilhard.

Els acords de Paris del 2016, proposaven que l’escalfament del planeta s’hauria de limitar, per a finals de segle, als 2º C. Tal com van les projeccions, al 2030 ja haurem superat aquest límit i a finals de segle podem arribar al nivell dels 4º, que ja seria catastròfic per al conjunt de la vida del planeta.

Al començament d’aquestes pinzellades deia que com m’atrevia a parlar d’un tema tan complex com és el canvi climàtic que prefereixo anomenar, més aviat, “trencament climàtic”. Una mena d’ecocidi programat. Acabo el meu atreviment proposant el que ens assenyala el papa Francesc: la conversió ecològica integral. No podrem frenar aquesta amenaça real si no ens “convertim” o “re-convertim” a una mirada mística i pràctica del món, on el paper de les persones, dels pobles i el medi natural es vegi com un tot integrat. Les paràboles de l’evangeli del gra de mostassa o del llevat en la pasta ens poden orientar. I si se’m permet, l’expressió inspiradora de Jesús, quan parla dels Signes dels Temps. El que inspiren i suggereixen és que no ens podem quedar palplantats i atordits pel que ens ve a sobre. Recordem el petit colibrí que davant l’incendi de la selva, mentre els altres animals fugien del foc i s’ho miraven de lluny, i el prenien per boig, ell només volava cap al riu, agafava amb el bec una petita gota d’aigua i la llençava per sobre del foc paorós una i altra vegada.

Només en la mesura de l’amor fou
fet l’univers per a nosaltres. 
Sense l’amor, només queda l’exili, 
l’absurd, l’atzar, la mort, la inèrcia: 
un univers, certament, no fet per a nosaltres. 

David Jou

Josep Maria Fisa

Una crida de la xarxa de parròquies ecosolidàries

Benvolguts/des,

En iniciar la setmana Laudato si’, que commemora els 5 anys de la publicació de l’encíclica, un bon gruix d’entitats d’Església, fem una crida a totes les parròquies, congregacions religioses, entitats, grups i comunitats de les diòcesis de Catalunya, a signar un compromís amb una ecologia integral.

La signatura pot ser tant a nivell individual com d’entitat. Animem tots els membres de la xarxa de Parròquies EcoSolidàries a signar com a entitat i a fer-ne difusió entre els membres de la seva comunitat per demanar la seva adhesió personal a aquest compromís.

També us agrairem que ens ajudeu a fer difusió d’aquesta recollida de signatures a través de la xarxa, per tal que arribi al màxim nombre de membres de la nostra Església Catalana.

Volem unir tota l’Església Catalana per donar resposta a la reiterada crida del papa Francesc a la conversió ecològica integral. Comptem amb tots/es vosaltres!

 

Sapigueu que L’Agulla ha signat aquest document, que trobareu a la plana següent i que us animem a signar, individualment o en nom de les comunitats i entitats de què formeu part. Podeu fer-ho aquí.

Compromís amb una ecologia integral

Nosaltres, responsables o membres de congregacions, comunitats, institucions, moviments o entitats, preveres, religiosos i religioses, laics i laiques membres de l’Església a Catalunya,

Tot celebrant el cinquè aniversari de la Carta Encíclica Laudato si’ del Papa Francesc, i també la recent publicació de la seva Exhortació Apostòlica postsinodal “Estimada Amazònia”,

En solidaritat amb tots aquells que pateixen les greus conseqüències de la pandèmia mundial sobre la salut i sobre l’economia, i que afecten especialment els col·lectius més vulnerables,

Preocupats perquè en els darrers anys s’han agreujat els factors que porten al trencament dels equilibris que fan sostenible la Terra i són cada vegada més greus les conseqüències per als països i les comunitats més pobres del món,

Preocupats perquè el nostre model de desenvolupament depredador i el nostre estil de vida consumista generen greus i creixents perjudicis als ecosistemes i la biodiversitat, promouen exclusió social i provoquen un canvi climàtic que obliga poblacions senceres a marxar cap a altres territoris per motius de supervivència,

Conscients que la crisi sanitària mundial que patim ha mostrat un cop més la profunda interdependència de la família humana i la necessària coresponsabilitat de tots en el destí de la humanitat, i ens ha ofert una nova oportunitat per avançar en la construcció d’un món més just i fratern,

Fent nostre el document de compromís signat el 20 d’octubre de 2019 per participants del recent Sínode Panamazònic a les Catacumbes de Domitila.

En profunda comunió amb el successor de Pere, invoquem l’Esperit Sant i declarem i ens comprometem personalment i comunitàriament a:

1. Assumir, davant l’amenaça extrema de l’escalfament global, la pèrdua de biodiversitat i l’esgotament dels recursos naturals, el compromís de defensar la Casa Comuna i cada un dels humans que l’habiten amb les nostres actituds i opcions de vida.
2. Reconèixer que no som els amos ni dominadors de la Terra, autoritzats a espoliar-la, sinó que nosaltres mateixos som terra (Gn 2,7-8), hostes i peregrins (1 Pe 1,17b i 1 Pe 2,11), cridats a ser els seus zelosos cuidadors i cuidadores (Gn 1,26 i 2,15).
3. Promoure una ecologia integral, en la qual tot resta interconnectat, els éssers humans i tota la creació, perquè totes les criatures són fills i filles de la terra i sobre ells aleteja l’Esperit de Déu (Gn 1,2).
4. Acollir i renovar cada dia l’aliança de Déu amb tota la creació. “Mireu, jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers vius que us envolten: els ocells, els animals feréstecs i domèstics que han sortit de l’arca, en una paraula, amb tots els éssers vius de la terra” (Gn 9,9-10 i Gn 9,12-17).
5. Renovar a les nostres esglésies l’opció preferencial pels pobres, i en particular els pobles indígenes o originaris i, juntament amb ells, garantir el seu dret a ser protagonistes en l’Església, en la societat, en el concert mundial de pobles i cultures. Ajudar-los amb tots els mitjans al nostre abast a defensar i preservar les seves terres, cultures, llengües, històries, identitats i espiritualitats, acollint i valorant la diversitat cultural, ètnica i lingüística en un diàleg respectuós amb totes les tradicions espirituals.
6. Caminar ecumènicament amb altres comunitats cristianes en l’anunci inculturat i alliberador de l’Evangeli i amb altres religions i persones de bona voluntat, en solidaritat amb els pobles indígenes o originaris, amb els pobres i els petits, en la defensa dels seus drets i en la preservació de la Casa Comuna.
7. Assumir davant l’allau del consumisme un estil de vida alegrement sobri, senzill, contemplatiu i solidari amb els que poc o res tenen; reduir la producció de residus i l’ús de plàstics, optar per energies renovables, apostar per les empreses d’economia social i solidària i les finances ètiques, afavorir la producció i comercialització de productes agroecològics i de proximitat, utilitzar el transport públic sempre que sigui possible i donar suport a iniciatives que promoguin una nova economia i un nou model de desenvolupament fonamentat en el bé comú i l’ecologia integral.
8. Posar-nos al costat dels que són perseguits pel seu servei profètic de denúncia i reparació d’injustícies, de defensa de la terra i dels drets dels petits, d’acollida i suport a les persones migrants, les que cerquen refugi o les que són objecte de tràfic o explotació.
9. Conrear veritables amistats amb els pobres, visitar les persones més senzilles, malaltes o privades de llibertat per qualsevol causa, ser a prop de les persones sense treball, sense sostre o sense papers, defensant la seva dignitat, exercint el ministeri de l’escolta, del consol i del suport que porten alè i renoven l’esperança.

10. Animar a totes les parròquies, congregacions religioses, entitats, grups i comunitats de les diòcesis que fan camí a Catalunya a concretar aquest compromís comunitari en les seves activitats i fer tots els esforços possibles perquè es promogui, s’aprofundeixi i es vagi posant en pràctica la crida urgent del papa Francesc a una Conversió Ecològica Integral.

Conscients de la nostra fragilitat, de la nostra pobresa i petitesa davant dels tan grans i greus desafiaments, ens encomanem a la pregària de l’Església.

15 de maig de 2020

 

El Petit Príncep i Greta Thunberg

El Petit Príncep de Saint-Exupéry és l’eterna imatge universal de l’home emancipat, lliure de servituds. És una llumeneta que llu feble, titil·lant en la foscor, que t’interroga i et reclama quan estàs més enfeinat. És el sentit que irromp inesperadament en la consciència incommensurable de l’home. Si utilitzo el genèric “l’home” és perquè no em vull referir als individus, siguin homes o dones, nens o nenes, sinó a allò que ens unifica com espècie. Si faig la puntualització és per culpa de la gent gran obsessionada pel llenguatge. La gent gran sol estar molt ocupada escodrinyant les paraules per fer retrets. El Petit Príncep és un infant. Els seus ulls tenen la lluïssor de les veritats essencials. La seva veueta de nen escalfa com l’arena calenta d’una platja tropical i proclama en tromba, sense descans, les preguntes que els grans mai hem deixat de fer-nos i que mantenim en secret d’ençà que el continu i demolidor procés de desmitificació que és la vida va fixar un punt de no retorn per a la imaginació. Perduda la capacitat de sorpresa i de reiteració del qüestionament ad-infinitum, la gent gran hem acotat la dedicació, segurament com a estratègia de supervivència, a les coses importants.

Greta és l’infant en el qual les persones adultes projectem la consciència. És el Petit Príncep que interroga una i una altra vegada els perquès. És la veueta que ens recorda que a pesar de l’ocupats que estan sempre els grans, allà lluny en algun lloc de l’univers hi ha una flor en un planeta petit que potser serà devorada per un xai, i aquí hi ha un infant que plora per aquella flor. La petita Greta viatjant sense nau espacial, com el petit príncep aprofitant la migració d’unes aus salvatges, ha vingut a dir-nos que en la immensitat de l’univers hi ha un planeta i només un que importa. Un planeta que està en risc, no ofegat pel fum de les fàbriques sinó per l’oblit de la gent gran massa enfeinada amb els seus negocis per adonar-se que cal salvar aquelles flors, perquè per cada flor hi ha un infant que plora.

Salva Clarós

Un decàleg a tall de vacuna

Primer. Les coses que passen i que ens passen, sempre tenen una causa o, si més no, tenen possibles lectures de per què passen. Personalment, crec que és un avís d’abast global. Avís que ens ha de fer pensar que no estem fent les coses bé a nivell global i local.

Segon. La pausa obligatòria que ens ha caigut a sobre, és com aquella frase, no sé si pedagògica, però prou efectiva que diu: “Nen, al racó de pensar”, després de moltes amonestacions i de molts arguments rebutjats per la criatura.

Tercer. Els danys col·laterals, a més dels malalts i dels morts, seran molt importants i greus com ja podem observar i témer: el dany econòmic portarà acomiadaments més o menys arreglats, atur, fallides, desànim, desesperació.

Quart. Hi va haver la crisi econòmica del 2008 que va provocar també un daltabaix per a moltes famílies, a més de retallar fortament “la societat del benestar”. I es va parlar d’una lliçó que calia aprendre, molt centrada en la bombolla immobiliària. La lliçó no s’ha après.

Cinquè. No caiguem en la trampa de les falses solucions que només tocaran l’epidermis del problema. Estem en una situació de malaltia personal i col·lectiva, global. No cal buscar laboratoris secrets ecocides. Nosaltres som el laboratori.

Sisè. Tenim la gran oportunitat de fer una PAUSA global seriosa i replantejar-nos què estem fent i com estem vivint i si volem un futur emmetzinat o una humanitat rehumanitzada.

Setè. Aprofitem aquest temps per Re-pensar. Re-pensar-nos. Compartir les nostres reflexions. Valorar totes les dades dels científics, que són com els profetes de vells temps, que ens diuen que potser “encara hi som a temps” de fer un cop de timó.

Vuitè. Realment hi ha una consciència global, uns efectes devastadors globals, però també un sentiment comú solidari que ens pot portar a nous plantejaments: sobre el treball, sobre les relacions familiars, sobre l’ús del temps i de l’oci, sobre el paper de cada persona, de cada professió, de cada col-lectiu, de cada poble.

Novè. Les xarxes ens han obert un camí encara “inexplorat”. Potser podrem tornar a caminar pel carrer i aturar-nos i parlar sense estar enganxats al mòbil. Potser ens adonarem que vivim en espais socials que hi són per a retrobar-nos com a persones que saben mirar-se i fer-se abraçades. Potser recuperarem el debat sincer i la conversa amable. Potser ens adonarem que a més dels productes de proximitat hi ha persones de proximitat.

Desè. Podríem dir que és un segon avís per a navegants. El cant de les sirenes ens pot tornar a engalipar i, encegats i seduïts, podrem anar cap a nous esculls encara més perillosos. Ara, com diu el temps quaresmal, és un temps de noves oportunitats. Un temps favorable al canvi d’estil, de costums, de maneres. La humanitat serà solidària o no serà.

Josep M. Fisa

De la crisi climàtica a la conversió ecològica

Mentre escric aquestes notes –no puc deixar d’immiscir-me de l’actualitat– a Catalunya acaba de pujar sobtadament la tensió política al conèixer la decisió de la JEC d’inhabilitar al president Torra la mateixa vigília d’una investidura, la de Pedro Sánchez, que serà aspra, atacada per la incontinguda ràbia de l’extrema dreta. Al mateix temps, els EUA assassinen al general iranià Soleimani per ordre del president Trump. El Regne Unit es prepara, per bé i per mal, per a un Brexit incert. I a Catalunya, les festes de Nadal i Cap d’Any transcorren en l’habitual orgia del consum, pírricament celebrada gràcies a una minsa i transitòria baixada de l’atur registrat, amb solapament d’una confusa, dissonant i contradictòria barreja de pobresa i benestar. A Austràlia fa mesos que cremen grans incendis. “Cada loco con su tema”, diria el refranyer!

Notícies, totes elles, particularment importants en el seu microcosmos local, i definitivament insignificants, per estrany que li pugui semblar a algú, per als interessos (globals) del conjunt. Dit a la inversa, allò a què quasi ningú no li dona importància perquè forma part de l’exercici de la monòtona i quasi inconscient quotidiana llibertat individual pot ser globalment transcendent. Per exemple, qualsevol activitat que porti associades emissions de CO2 –que en l’actual sistema econòmic capitalista són pràcticament totes– que eleven la temperatura del planeta posant en risc la vida de milions d’espècies, la humana inclosa. En canvi, coses que ens semblen a la majoria particularment transcendents, com les esmentades a l’inici, que generen titulars de premsa, són globalment irrellevants. Greta Thumberg, una nena adolescent afectada d’un trastorn lleu d’autisme, té aquesta percepció inversa. Sap reconèixer i discriminar com ningú el que és essencial d’allò que només és important per a alguns. S’ha convertit, potser sense voler-ho, en una veritat incòmoda que molts no volen escoltar per no dissentir de si mateixos, per no afrontar les pròpies contradiccions. La seva, és la veu que clama pel bé comú abans que pel bé particular. Per preservar la vida de les generacions futures abans que el benestar de les actuals.

El president de l’ONU, António Guterres, va dir sentir-se decebut al finalitzat la cimera del clima COP25 el passat mes de desembre a Madrid. Es va perdre una oportunitat més per avançar en l’ambició per la mitigació, l’adaptació i el finançament necessari per fer front a la crisi climàtica. Amb les mesures actuals, avisen els científics, la pujada de les temperatures rondarà entre els 3,4 i els 4 graus centígrads a finals de segle. Però la COP25 va topar amb l’insolidaritat d’alguns grans països, els de sempre. Alguns diran que els principals culpables del canvi climàtic són els lobbys empresarials i els interessos del capital. Potser tenen raó. És clar que són els que encara creuen que el món es divideix en culpables i innocents. No obstant, la resistència al canvi, a la conversió ecològica, va molt més enllà. Es troba també en el que veu la palla a l’ull d’altri. El canvi climàtic, aliè a les batalles entre bons i dolents, només és un nou punt d’equilibri, conseqüència de l’estil de vida que es deriva del sistema econòmic (capitalista) fonamentat en l’antropocentrisme judeo-cristià i en la idea de llibertat entesa com a dret al planeta. Al concebre l’home com l’amo i senyor de la creació, és a dir, propietari de tot, els humans hem trencat algunes condicions de l’equilibri ecosistèmic que regnen des de fa alguns milions d’anys a la Terra. En conseqüència, la pèrdua de biodiversitat i l’emissió de carboni fòssil a l’atmosfera arrossega l’ecosistema a un nou equilibri modificant el nivell del mar, la temperatura mitjana i transformant els hàbitats amb conseqüències nefastes per a les economies del planeta. No esperem que la solució vingui de la mà de les Conferencies de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. El problema que afrontem necessita, a més de l’acció i els acords internacionals, una conversió ecològica col·lectiva que recuperi l’harmonia perduda, com pregona la carta encíclica Laudato si del Papa Francesc.

Salva Clarós i Ferret

Ecoparròquia: Parròquies i comunitats cristianes EcoSolidàries

ECOPARRÒQUIA és una “Xarxa de Parròquies i comunitats cristianes EcoSolidàries” disposades a fer camí per respondre a la crida a la conversió ecològica integral que fa el papa Francesc a l’encíclica Laudato si’. Un camí que mena vers un model de persona i de societat més justa, més solidària i més respectuosa amb la creació.

Com el seu nom indica, la crida a participar-hi s’adreça prioritàriament a les parròquies però també a tot tipus de comunitats cristianes (comunitats religioses, escoles, moviments… ) que vulguin esdevenir un espai on experimentar un nou estil de vida fruit d’aquesta conversió.

Es tracta de tenir la voluntat de caminar i, en funció de la realitat i el ritme propi de cada comunitat, anar avançant pas a pas, donant-se suport mútuament per aprofundir tot el treball pastoral, assumint les aportacions de l’encíclica, a partir de quatre eixos:

Una nova mirada

L’encíclica Laudato si’ té un contingut de gran riquesa temàtica i, més enllà del propi text, assenyala molts àmbits de reflexió i aprofundiment. Es tracta doncs d’aprofundir-hi per adoptar i difondre la seva perspectiva que relaciona de manera indestriable crisi social i crisi mediambiental. Es plantegen en aquest sentit tres línies d’acció:

  • Divulgació de l’encíclica (Presentacions, xerrades, grups de lectura, publicacions, exposicions…)
  • Formació i aprofundiment en els continguts de la conversió ecològica (Conferències, cinefòrums, seminaris, tallers, jornades d’estudi, grups de diàleg…)
  • Incorporació dels continguts ecosocials a les dinàmiques de la comunitat (Catequesis d’infants, joves i adults. Grups d’adults. Grups bíblics. Esplai parroquial….)

Espiritualitat Ecosocial

Promoure una espiritualitat amb contingut ecosocial, sobre la qual ancorar els canvis de mentalitat necessaris que planteja l’encíclica, que al llarg de tot el text presenta punts de reflexió i elements de gran densitat espiritual que mouen a la pregària i es poden incorporar a la litúrgia. Es plantegen per això, dins d’aquest eix, dues línies d’acció:

  • Interioritat i pregària (En espais de pregària ordinaris o específics. Propostes de pregària personal o familiar. Vetlles, jornades, recessos. Itineraris contemplatius a la natura i rutes ecoespirituals. Pregàries ecumèniques per la creació…)
  • Litúrgia i sagraments (En l’eucaristia ordinària o celebracions específiques, en la celebració dels temps litúrgics o en el sagrament de la reconciliació. Celebració del Temps de la creació. En la revisió de vida, estudi d’evangeli….).

Nous estils de vida

Laudato si’ és una crida a l’acció i a un canvi de paradigma que ha de transformar la vida quotidiana de la pròpia comunitat, però també la dels seus membres i les seves famílies. Per generar aquests processos de canvi es proposa:

  • Gestió ambiental responsable de la parròquia/comunitat (Consum responsable. Economia ètica, solidària i coherent. Compra responsable: ecològica, justa, solidària, austera, coherent. Residu zero: reducció, reutilització i reciclatge. Usos ecològics dels espais…)
  • Propostes per al conreu de virtuts i nous hàbits (Publicacions, xerrades, tallers… per orientar als membres de la comunitat en el canvi d’hàbits. Serveis d’assessorament ecosolidari. Experiències pilot. Propostes d’intercanvi i cooperació. Visites a entitats ecosolidàries, model d’alternatives socials i mediambientals. Activitats per gaudir de la natura (caminades, sortides amb bicicleta…). Elements de suport (documentació, blogs o espais web…).

Compromís social

Laudato si’ insisteix en la necessitat de noves polítiques locals, nacionals i internacionals per orientar la política i l’economia vers el desenvolupament integral de la persona i la plenitud humana. Cal per tant impulsar la participació dels membres de la comunitat cristiana en campanyes, accions, entitats i xarxes que treballen per a una societat més justa, solidària i respectuosa amb la natura. Això suposa:

  • Treball en xarxa (Col·laboració amb associacions locals de protecció ambiental i defensa dels Drets Humans. Participació en accions comunitàries locals. Suport a campanyes i plataformes pel desenvolupament sostenible. Promoció del voluntariat en plataformes i entitats ecosolidaries. Participació en la Xarxa de Parròquies EcoSolidàries…)
  • Denúncia i reivindicació (Plantejament de qüestions ambientals i socials a les autoritats locals. Participació en campanyes de denúncia i accions reivindicatives de caire ecosolidari…)
  • Solidaritat (Participació en campanyes de sensibilització entorn a determinades causes. Recollida de fons per a projectes ecosolidaris…)

Justícia i Pau impulsa i dona suport a aquesta xarxa. Assessora a l’equip impulsor de cada comunitat, proporciona orientacions i propostes pràctiques i participa directament en alguna activitat ( xerrada, taller, recés, itinerari de reflexió…). També posa a disposició de totes les comunitats de la xarxa una plataforma web que proporciona i facilita l’intercanvi de materials, informació sobre campanyes, accions, entitats i xarxes ecosolidàries, promou l’intercanvi d’experiències i facilita el treball en xarxa amb les altres parròquies/comunitats.

Maria Bargalló

Pinzellades sobre el Sínode de l’Amazònia

Parlar de l’Amazònia és parlar d’un món molt gran i molt divers. Fins i tot últimament ha aparegut la paraula Panamazònia per referir-se a aquesta immensa àrea de clima calent i humit que conté la selva tropical més gran del planeta. Ocupa una àrea de prop de set milions de Km2 i es distribueix entre nou països. El Brasil en deu ocupar al voltant del 70% de la superfície. Amb motiu del darrer sínode em conviden a parlar-ne una mica, i ho faig des de l’experiència de la meva estada al Nord-Oest del Brasil, a l’Estat de Rondônia, al bisbat de Guajará-Mirim, des de 1984 fins al 2010 de manera seguida. I en algunes estades puntuals després.

Una Església en construcció

Un dels temes importants que ha tocat el sínode és el dels ministeris. Després de l’anunci de la seva realització van aparèixer diversos articles que plantejaven qüestions com ara: “I si elles (les religioses) poguessin presidir un casament? I si una laica o un laic pogués presidir una celebració litúrgica?” Aquests plantejaments em causaven malestar. Perquè des de fa molts anys hi ha dones i homes, religioses i laics que presideixen la vida i les celebracions de comunitats cristianes. Conec força parelles que han rebut el sagrament del matrimoni en una celebració presidida per una dona. Moltes persones batejades per un laic o una laica. Grups d’adolescents que han rebut l’Eucaristia per primer cop en una celebració presidida per una monja… I encara ens hem de preguntar què passaria si això es pogués fer?!

La meva primera experiència, en aquest sentit, va ser a finals d’octubre i començaments de novembre del 84. Feia poc que era allà i vaig participar a l’Assemblea Diocesana: un bisbat amb una mida com la de Portugal, més o menys, que mai no havia tingut cap prevere propi. El bisbe em va demanar que acompanyés unes setmanes unes religioses que tornaven a la seva comunitat. Vivien (i encara hi són!) en un lloc que només té accés per riu; podien participar a la missa tres o quatre vegades l’any. I aquell grupet de tres monges animaven la vida cristiana d’un seguit de petites comunitats tant del Brasil com de la veïna Bolívia. El bisbe els havia donat llicència per poder preparar i celebrar matrimonis i, evidentment, per fer totes les altres celebracions litúrgiques excepte les que només pot fer un prevere.

Ja en aquells anys es llegien al Brasil coses com aquesta: “Si una dona o un home pot ser ministre extraordinari de l’Eucaristia, del Baptisme, o presidir la celebració de la Paraula, ¿quin problema hi hauria perquè ho fes de manera ordinària?

Cap a finals dels anys 90 ja s’havia ordenat algun prevere diocesà, fills d’emigrants del Sud del Brasil que havien arribat a la regió amazònica. I es va començar a plantejar l’ordenació de diaques permanents. Hi hagué força oposició perquè, si tot el que pot fer un diaca ja ho fa una dona o un home amb mandat del bisbe, ara, amb l’ordenació, ¿no hi hauria el perill d’arraconar tantes dones i homes que fan aquest servei eclesial? Al nostre bisbat la decisió fou la d’optar per totes dues coses.

El cardenal Hummes ha plantejat (des d’abans del sínode) l’ordenació d’homes casats com a preveres per a comunitats que viuen en regions remotes i passen llargs mesos sense la visita d’un prevere. Pel que jo conec, la decisió seria ben rebuda. L’acceptació que han rebut alguns diaques ho avala. I en alguns llocs, el fet de conviure amb cristians d’altres Esglésies fa que molt sovint les persones preguntin per què a la nostra Església no pot haver-hi homes o dones casats que rebin l’ordenació presbiteral.

L’Amazònia brasilera ha tingut tradicionalment presència d’Església a través de congregacions religioses d’Europa i d’Amèrica del Nord. La població d’aquesta regió s’ha multiplicat per molt des dels anys 70 amb la construcció de la carretera transamazònica i altres projectes de colonització. Les Esglésies d’origen pentecostal es van preocupar immediatament d’enviar-hi, juntament amb els emigrants, pastors i pastores i fidels amb d’altres ministeris. L’Església catòlica va haver de córrer a buscar missioners quan es va adonar que milers de persones eren captades per aquests grups perquè no podien rebre atenció per part de l’Església que els havia batejats.

Ecologia: un valor a educar

El que acabo de dir porta a plantejar la qüestió ecològica. El govern militar que va assumir el poder al Brasil als anys 60 va definit l’Amazònia com “una terra sense homes per a homes sense terra”. I en va promoure l’ocupació. Per dos motius. Un, per poblar immenses àrees de frontera amb els països veïns i evitar possibles “invasions”. I l’altre, per motius socials i econòmics. A regions més desenvolupades del Brasil es reclamava amb força una reforma agrària que no s’ha fet mai; la mecanització del camp deixava els petits pagesos sense feina i sense terra.

La solució fou (i encara és!) obrir el que s’anomena “noves fronteres” de producció agrícola o ramadera. Això es va fer sense tenir en compte la població indígena ni la tradicional de la selva, com els recol·lectors de cautxú. Volent apaivagar el problema social d’una regió se’n va crear un de més gran a l’Amazònia: invasió de terres indígenes, apropiació il·legal d’immenses àrees de selva, mort de molts indis i molts emigrants per les dures condicions de vida a la selva, per la falta de recursos, conflictes i morts per la possessió de la terra…

I la selva es va destruint. Tallar un tros de selva, deixar assecar el que s’ha tallat i cremar-ho, és el sistema tradicional per preparar la terra per a l’agricultura: els colonitzadors ho van heretar dels indis. Mentre tot es feia manualment i l’agricultura era per satisfer les necessitats bàsiques de la família, l’impacte ambiental era mínim i la selva s’anava recuperant. El problema surt i va augmentant quan apareix la mecanització: xerracs de motor, tractors, quan l’Estat obre carreteres per afavorir la “colonització” i l’ocupació de grans extensions per a l’agricultura i la ramaderia intensives.

L’ambició de guanys ha fet aparèixer l’anomenat agronegoci: cultivar grans extensions amb productes per a l’exportació. Això es fa amb un ús abusiu de productes químics, tallant selva sense mesura i provocant l’erosió del terreny, la contaminació de les aigües i de l’aire, l’expulsió dels habitants tradicionals i, en un termini no gaire llarg, convertint grans àrees en terra erma.

Els petits agricultors han anat adquirint consciència que cal preservar el medi en què viuen. Als anys vuitanta i noranta, parlant amb famílies que havien arribat a la regió amazònica, que havien tallat un tros de selva que els havia donat el govern per a agricultura familiar, els preguntava: “Els vostres avis o pares van tallar la selva al Sud del país, vosaltres heu vingut cap al Nord i n’heu tallat un altre tros per fer-hi agricultura. I els vostres fills o néts, ¿on hauran d’anar a tallar-la?” La resposta solia ser un somriure… Perquè es creia ingènuament (i per instigació de polítics locals) que la selva no s’acabaria mai. Això ha canviat força, i els darrers anys aquests petits agricultors han participat en projectes de reforestació, el treball capil·lar a les comunitats de base ha anat educant i són conscients que cal tenir cura de la creació de Déu per tal que en puguin fruir les futures generacions.

Però els amos de grans latifundis, els partidaris de l’agronegoci o els grans comerciants de fusta tenen com a prioritat el seu guany. I el mal ecològic és gran: on entren latifundis moren les comunitats cristianes de base, l’agricultura familiar desapareix, la selva va reculant. I aquest model d’ocupació de la terra té molts defensors en el govern, en l’assemblea legislativa i compta amb el suport del poder econòmic.

El sínode ha posat damunt la taula aquests i altres temes que afecten l’Amazònia, però també tota l’Església i la humanitat. Podem aprendre de l’Església amazònica. Podem contribuir a la conservació de l’Amazònia si optem per una vida més austera. Podem ajudar-nos mútuament a entendre que la vida, llengua i cultura d’un poble indígena tenen més valor que el guany econòmic d’envair-los les seves terres. Podem aprendre a passar d’una cultura de gastar i consumir com més millor a una cultura de ser feliços consumint menys i sabent gaudir de la bellesa de la terra i de la convivència harmoniosa amb les persones.

Josep Roca

Emergència climàtica i la vaga mundial pel clima

Una vaga mundial pel clima en resposta a la inacció dels governs ara que ens trobem a la vora del punt de no retorn davant del canvi climàtic semblaria d’allò més justificat. Què més ha de passar perquè els líders polítics prenguin mesures efectives i accions directes per posar fi a les emissions dels gasos que provoquen l’escalfament global? Abocats a la dramàtica perspectiva de destrucció massiva que comporten ja la pujada del nivell de les aigües, les sequeres severes i els meteors extrems, la pèrdua de massa forestal i de biodiversitat, entre moltes altres, alguns fan declaracions d’emergència climàtica sense altre contingut que l’advertència o l’alarma prèvia a la catàstrofe. La vaga mundial pel clima vol mobilitzar massivament per primer cop la població mundial per pressionar les institucions i els governants de tot el planeta, però probablement l’efecte més important que tindrà aquesta vaga és la presa de consciència col·lectiva de les persones, que tot i informades de les causes i els efectes del canvi climàtic, no hem passat encara a l’acció compromesa.

La primera que es va declarar en vaga per exigir el compromís de tothom per frenar el canvi climàtic va ser Greta Thunberg, una adolescent sueca de 16 anys que els divendres no va a escola per manifestar la seva protesta davant del parlament suec. Els seus seguidors són també adolescents i joves que van crear el moviment Fridays for future. Les generacions més joves han après a l’escola la importància que tenen els ecosistemes per al manteniment de la vida humana. Han pres consciència de la gravetat que representa el deteriorament ambiental i les conseqüències del canvi climàtic en les seves vides futures. Determinats a passar a l’acció, i esgarrifats al no entendre la passivitat dels adults, imploren una reacció d’aquests que freni l’esclafament global i el deteriorament del planeta.

Una vaga expressa una lluita i un compromís de la persona per canviar unes condicions laborals que no considera justes. És difícil traslladar la mateixa idea a la protesta per la inacció dels governants i les institucions del món per frenar el canvi climàtic. Darrerament s’han convocat vagues o aturades per motius diferents als laborals. En una vaga la persona treballadora se la juga, compromet el salari i més. Es compromet amb la causa. Altre tipus de manifestacions, tot i ser importants per l’efecte conscienciador no impliquen el mateix compromís. Vaig al gra: Fa anys molta gent lluïa un pin amb un sol rialler amb la inscripció “nuclear, no gràcies”. La causa antinuclear era popular però no existia la consciència entre els falsos ecologistes que el tancament de les nuclears implicava una disminució severa del consum d’energia per càpita que ells no estaven disposats a fer. La mateix cosa podríem dir avui als vaguistes pel clima. ¿Està tothom disposat a fer vaga climàtica renunciant a uns viatges de vacances que emeten més diòxid de carboni que el conjunt d’emissions anuals d’una família a l’Àfrica subsahariana, que degut a l’escalfament esdevé migrant climàtica? El millor missatge que pot traslladar la vaga patrocinada per Greta i els seus Fridays for Future és que cada u faci examen de consciència sobre les seves emissions a les darreres vacances d’estiu. Per això, ella, la Greta, ja ha enviat un senyal viatjant a la cimera sobre l’acció climàtica que se celebra aquest setembre a Nova York en un veler en lloc de l’avió.

El canvi climàtic és l’efecte més palmari de la globalització perquè les seves conseqüències sobre la vida de les persones no tenen fronteres territorials, ni socials ni temporals. La globalització no cal combatre-la perquè és un fet derivat del desenvolupament de l’espècie humana sobre el planeta. Cal gestionar-la i no deixar que la gestioni el poder econòmic financer, ni els lobbys petroliers, ni cap Estat nació en particular. Una vaga pel clima pot ser un bon senyal de que és la ciutadania qui vol gestionar el futur a través de l’acció i el compromís en el present.

Salvador Clarós i Ferret

El espejismo de volar verde – Recomanacions d’estiu

Aquest juliol s’ha presentat a Barcelona El espejismo de volar verde, versió castellana de juliol del 2019 (actualització de l’original anglès de 2017). Una reflexió sobre la crisi climàtica i el pes que hi té el trànsit aeri. Els viatges aeris no paren de créixer, com tampoc no paren de créixer els projectes per a construir nous aeroports arreu del món o per a ampliar-los, com planegen el Ministerio de Fomento del govern d’Espanya i Aena per a l’aeroport del Prat en connexió amb el de Girona perquè puguin acollir 70 milions de passatgers (el 2018 van ser 45 milions). Davant de tot això la indústria aeronàutica, les companyies i els gestors de les infraestructures ens diuen que l’aviació serà cada vegada més “verda”. Hi ha raons molt serioses per posar-ho en dubte.

Podeu accedir al document aquí. En el mateix web es pot demanar el document imprès.

Josep Pascual

Emergència climàtica

Davant de veus que clamen cada cop més fort per aturar la crisi climàtica, entre les que s’hi compten ara també generacions d’infants i adolescents animats per l’activista pel clima Greta Thunberg i el moviment Fridays for Future, el Govern de Catalunya va acordar el passat 14 de maig declarar la situació d’emergència climàtica. Una declaració que no serveix per fer executiva ni una sola mesura de xoc que freni la desbocada orgia que consumeix el planeta pel que toca a territori i competència catalana. És un pas més de justificació, o d’impotència per inacció governamental que, contràriament al que segurament es proposava, deixa Catalunya a la mateixa altura que la immensa majoria de governs d’Estats i nacions del planeta.

El desafiament del canvi climàtic no es pot afrontar des de l’acció heroica de cap govern ni de cap institució ni persona individualment, o tecnologia miraculosa. La prèdica de la Greta és justament aquesta: uniu-vos homes i dones del món per frenar l’escalfament global. I feu-ho ja! Ara no és el moment de les proclames sinó de l’acció. És la súplica de la generació viva que més patirà les fatals conseqüències del canvi del clima. Però l’esfera política mundial sembla no haver superat encara la lògica d’un món que en els dos darrers segles només ha sabut debatre de sobiranies, supremacies i localismes, davant d’una globalització que imposa l’inevitable domini de la nostra espècie sobre l’ecosistema. Mentrestant el col·lapse despunta, i sembla que només els infants ho vegin amb tota claredat.

Donada la urgència que reclama actuar hauríem d’abordar individualment i com a país una revolució energètica sense més demora. Podem fer dues coses, i no necessàriament en aquest ordre: primer, reduir el consum d’energia per càpita. Segon, canviar el mode d’abastiment d’energia deixant definitivament de cremar materials fòssils. En definitiva, canviar a l’únic estil de vida possible per a la generació de la Greta.

Però si ho veiem en tots els contes de Disney!

Et pots creure que el mascle és qui domina a la natura, que el sexes estan definits i que també ho són els rols de gènere. Pots pensar que els animals tenen sexe per reproduir-se, i que si hi ha pràctiques sexuals entre el mateix sexe es perquè els individus (evidentment els mascles que són els promiscus, no les femelles que són passives sexualment) no han pogut copular amb el sexe oposat. Ui, espera, que això contradiu que el sexe es per reproduir-se… bé, ho passem perquè ja hem dit que els mascles van molt sortits.

Pots creure-t’ho o escoltar a l’ecòloga Joan Roughgarden, veure el documental Out in nature, o llegir el llibre per tota la família La vida amorosa de los animales (L. Daugey i N. Desforges, 2017). Descobriràs que el que predomina en la natura es la diversitat. Una diversitat amb majúscules on l’única cosa que no s’ha pogut documentar a la natura es la discriminació per comportaments sexuals.

Laia Serra

Tot el que afavoreixi la humanització

Per parar els peus a l’extrema dreta

No crec que hi hagi cap fórmula màgica ni única per capgirar el creixement de l’extrema dreta. Segurament per aturar-lo cal una combinació de gestos, actituds de fons, lleis, foment del sentit de solidaritat i fraternitat humanes, foment del respecte de les diferències…, que es tradueixi en mesures que afavoreixin una societat amb menys desigualtats socials i canvis en les tendències culturals: quins valors ens mouen personalment i col·lectivament.

“Detalls” que em passen pel cap en aquest sentit, entre molts altres: lluitar contra les causes de les grans desigualtats, que les grans empreses i grans fortunes no s’escapin de pagar impostos, per exemple; que els partits i moviments d’esquerres (i les Esglésies) no amaguin el seu projecte i la seva utopia; que les persones que en formem part procurem viure’ls personalment; que les renúncies que a la brega política diària s’hagin de fer siguin ben explicades, no presentant propostes a curt termini impossibles de dur a terme; lluitar per una bona sanitat i educació públiques, perquè l’habitatge no sigui un lloc d’especulació, per una millora dels serveis socials, i reforma, agilització i modernització de l’administració de justícia; davant els recursos limitats de la Terra, fomentar la vida senzilla, fomentar la “riquesa” humana de la corresponsabilització a la vida familiar, laboral, sociocultural i política; que s’expliquin bé les mesures a prendre per lluitar contra les conseqüències del canvi climàtic; que els esforços i sacrificis més grans no es carreguin damunt els més febles…; ajudar a crear una cultura que ajudi a entendre la complexitat, a evitar els simplismes i les simplificacions, els insults, les sacralitzacions…; aprofundir en la qualitat de la democràcia; valorar les xarxes socials, i ajudar a veure’n les limitacions…

En fi tot el que afavoreixi la humanització (no acabaríem mai, m’adono que no he esmentat l’acollida) ajuda a capgirar aquest creixement de l’extrema dreta.

Josep Pascual

Una anàlisi política del procés

Dic ja d’entrada que no sóc partidari de la independència. I que el procés de la DUI em sembla un gravíssim error. La crisi independentista a Catalunya, que ara mateix té un desenllaç imprevisible i uns efectes socials i econòmics no menors, és reflex d’una crisi superior d’abast global. La meva reflexió, aquí sintetitzada fins a l’extrem, apunta a comprendre el clima social i cultural en el qual es dirimeixen les tensions pròpies d’un final de cicle en què afloren pors, incomprensió, incertesa… en una època, la quarta revolució industrial, que ho està canviant tot. Situo doncs la interpretació d’aquesta crisi, no en les vicissituds dels darrers 300 anys de la nació catalana, sinó en la transició postfordista iniciada cap els anys 70 i la irrupció del neoliberalisme que trenca el contracte social que havia generat estabilitat i progrés després de la profundíssima crisi dels anys 30 i les guerres a Europa. És en aquesta mar de fons que a la Catalunya actual unes determinades elits instrumentalitzarien l’anomenat “procés” amb la fi de continuar governant i mantenint la influència que han exercit des de la transició i abans.

Els nacionalismes s’envigoreixen en l’esmentat clima neoliberal no només a Catalunya sinó a Europa. La història ensenya que la definició territorial està permanentment en qüestió. Només és estable quan fruit d’un acord (a Catalunya la constitució del 78) prossegueix un període de progrés social. La revifalla del sobiranisme en els darrers anys, arrelaria en un creixent sentiment d’hostilitat cap a Espanya, especialment cap al govern del PP. I en la pretensió de recuperar al petit territori un poder de decisió que ha sigut transferit a instàncies més globals i sovint menys democràtiques com la UE o bé als poders a l’ombra del capital financer internacional. Diguem que aquest seria el relat del malestar. A Europa hi ha qui vol tancar fronteres a la immigració. Hi ha qui vol decidir més localment la gestió dels recursos ara més escassos i també la fiscalitat. Hi ha qui vol més competències per al control d’infraestructures i mercats, etc. Així s’expressen sobiranismes diversos abonats per forces polítiques que van des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Aquest és un debat actual a moltes regions d’Europa perquè hi ha una disputa entre diferents nivells de decisió en unes estructures socials i econòmiques cada cop més interdependents.

El profund canvi civilitzatori que viu el món té dues causes principals, una és el problema i l’altra la solució: d’una banda l’escassesa de recursos i matèries primeres, i el deteriorament mediambiental. Aquesta és una causa de fons que té derivades diverses de l’ensorrament del sistema industrial que ha vertebrat les societats occidentals des de mitjans del segle passat. I la causa de trencament dels equilibris sorgits llavors: la guerra freda; el keynesianisme o repotenciació del paper de l’Estat en la redistribució de la riquesa; la descolonització o, més ben dit, la neocolonització dels països subdesenvolupats com a font de recursos per a la indústria. Un ordre mundial capitalista en el qual els països d’Occident han gaudit d’un estatus de benestar a costa de la desigualtat i la pobresa de l’anomenat tercer món. I d’una petjada ecològica que avui és la primera amenaça global del planeta. El trencament d’aquests equilibris cap a la dècada dels anys 70 fa entrar en crisi el sistema industrial insostenible econòmicament i ambientalment, i el capitalisme es rearma des del neoliberalisme iniciat per Reagan i Thatcher, que és un intent de sostenir allò que no se sosté ni físicament ni socialment. I així, fins a la gran crisi i recessió de 2008. L’altra causa és el canvi tecnològic (la digitalització) que es mostra com a solució per reinventar el sistema industrial canviant el model productiu per una economia circular, el model energètic per l’energia renovable, i un estil de vida no consumista (sense creixement?). La solució no és la tecnologia sinó les decisions polítiques que impulsin aquests canvis gràcies al factor tecnològic. Canvis que, per altra banda, creen nous reptes i interrogants com per exemple el futur del treball i la distribució de les rendes.

El que estem vivint ara Catalunya, Europa i al món és la pressió per recuperar el poder democràtic que es troba fora del control de la ciutadania per instaurar un nou ordre que a partir de l’impuls del nou cicle econòmic rellanci una etapa de progrés sostenible. A partir de la crisi del deute apareix una disputa per les rendes ja no entre el primer i el tercer món sinó en el si de les societats occidentals tensionades per la pèrdua de benestar de les classes mitjanes, l’amenaça d’un atur estructural a la vista dels impactes de l’automatització d’aquest canvi tecnològic, l’aparició de treballadors pobres, els moviments migratoris, etc. Només amb un canvi polític que desallotgi del poder els corruptes, retorni a les regulacions dels mercats i de les relacions laborals i estableixi un marc institucional que afavoreixi l’economia real per sobre de la financera es podrà revertir la situació caòtica que ha menat a la crisi.

El malestar s’expressa de formes diverses. I a Catalunya l’independentisme ha canalitzat, en un moment donat, l’emprenyament i alhora l’esperança en un canvi. L’artefacte que ho ha motivat és un procés que ha alimentat en bucle l’hostilitat per la desafecció creixent cap a una determinada i concreta Espanya que no entén la nostra catalanitat, l’esgotament del projecte autonomista de la constitució de 1978, i la resistència d’una part de l’espanyolisme a avançar en el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. La transformació del domini de la proposta política en l’eix del conflicte de classe vs. capital, cap al domini del sentiment de pertinença en l’eix del conflicte sobiranisme vs. constitucionalisme provoca una profunda divisió que bloqueja a Catalunya un avanç emancipador en la línia explicada de recomposició política.

Salvador Clarós

Emergències en la salut ecològica del planeta

Fa dos anys es va presentar la carta encíclica Laudato si’ del papa Francesc sobre la cura de la casa comuna. En la presentació hi va participar el metropolità de Pèrgam Joannis Zizioulas en representació del patriarca ecumènic de Constantinoble Bartomeu.

Zizioulas és un reconegut teòleg que ja al 1992 va publicar E Ktise os eukcaristia (“El creat com a Eucaristia”)(1) que ara tenim el goig de poder llegir en català gràcies a la traducció de Jaume Fontbona publicada a la col·lecció Emaús del Centre de Pastoral Litúrgica. En aquest text el teòleg ortodox ens transmet que la preocupació ecològica, és a dir, la necessitat de tenir cura de tot el creat, no és només una exigència ètica per a tota persona, sinó que, per als cristians i cristianes, és més important que això. Per als cristians és una conseqüència directa i ineludible de la mateixa fe en Déu, la qual dóna a aquesta preocupació ecològica el seu fonament més bàsic. Ens podem imaginar que aquest teòleg ha tingut una important influència en els continguts de l’encíclica Laudato si’.

I l’any 1992, el mateix de la publicació de l’obra de Zizioulas, va ser el de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i el Desenvolupament que van donar lloc als acords de Rio i a l’impuls de les Agendes 21 en anys successius.

Ens van dir que el desenvolupament sostenible era aquell que permet satisfer les necessitats de les generacions presents sense posar en perill la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves pròpies necessitats. I en aquesta definició hem d’incloure que generacions presents del món ric no hem de posar en perill a les generacions actuals d’altres parts del món.

La meva experiència fa uns anys com a regidora d’una ciutat gran, com és Mataró, va ser la d’impulsar un instrument de gestió de la sostenibilitat, l’Agenda 21. Es va fer un exercici col·lectiu que ens havia de portar a minorar la nostra petjada ecològica, ja que enteníem que era la manera de ser solidàries cap a tota les persones que vivim, i viuran, a la Terra.

La perspectiva que em dóna d’aquella experiència, amb el pas dels anys, i la nova mirada que sobre la creació em dóna l’encíclica Laudato si’ i altres experiències viscudes, diria que només les normes i els instruments tecnològics que apunten cap a la consecució d’una sostenibilitat ambiental, social i econòmica, per si sols, no arriben a tenir l’eficàcia que requereix la urgència ecològica del nostre planeta. Com tampoc la tenen per a la consecució d’una vida digna a la que tota persona té dret com a filla de Déu.

El vocabulari “civil” parla de sensibilització, de conscienciació, de compromís… i nosaltres parlem de conversió, d’espiritualitat, de transcendència… per fer un camí de sobrietat, de valorar la gratuïtat que trobem a la creació (la seva bellesa), de formació per prendre les decisions, de viure una fe que “abraça els problemes de la vida i de la mort”. Les cristianes i cristians hem de fer una aportació específica a l’hora d’abordar les emergències en la salut ecològica del planeta en la línia claríssima que ens marca la Laudato si’. Nosaltres també som responsables de la situació ecològica en què es troba el planeta perquè, amb la nostra cultura religiosa, en general, hem dissociat a la persona del medi quan hem primat la persona per sobre de l’ecosistema natural necessari per a una vida digna.

En el camí que estic fent cap a una conversió, sense retorn, cap a una vida coherentment viscuda, té molt a veure en com em posiciono davant les lluites socials i ambientals que a casa nostra es produeixen i que tenen a veure amb:

  • Un sistema econòmic capitalista que actua de motor de desigualtats quan no de destrucció de la vida;
  • un model energètic que prima els guanys per sobre de la minoració dràstica del consum de combustibles fòssils i que ens condemna a l’acceleració del canvi climàtic;
  • uns hàbits de consum que mouen una roda que sembla imparable de depredació de matèries primeres;
  • una degradació, quan no desaparició, d’ecosistemes naturals per satisfer un progrés mal entès i malaltís;
  • uns serveis públics atacats, quan no espoliats, amb la intenció que deixin de ser universals i generadors d’equitat.

Segur que tu podries fer una llista més llarga o podries adjectivar més els àmbits que he descrit. Sigui aquesta llista o una altra, el tema és: ¿Com actuar per revertir aquestes emergències que incideixen directament en tenir o no tenir una vida digna?I aquí ve el que sí que sabem fer els cristians i cristianes: comprometre’ns i aquesta vegada amb una mirada holística i ecològica.

La millor energia és la que no es consumeix, el millor residu és el que no es genera, la millor aigua és la que es reaprofita i es regenera… El patrimoni d’una àmplia majoria de treballadors i treballadores són els serveis públics: el millor servei públic és el que es defensa col·lectivament.

Hi ha moltes experiències en l’economia social, que també s’associa a l’economia del bé comú, que ens proporcionen serveis de tot tipus i a la vegada ens permeten ser protagonistes del canvi que estem disposats a fer a la nostra vida. Cooperatives energètiques, de mobilitat sostenible, de consum responsable i ecològic, d’educació, de defensa del medi ambient…

Estic segura que saps quines són aquestes cooperatives i projectes col·lectius o bé ho pots saber sense gaire esforç. Ara bé, el cas és: ¿Ens mantenim fidels a un consum sense reflexió?, ¿hem donat el pas de conversió?, ¿utilitzem aquells serveis que tenen uns valors concordants amb els nostres?

Jo he anat introduït canvis en el meu fer diari com també ho hem fet a la vida familiar per contribuir a la “cura de la casa comú”. Ho dic humilment i sabent que encara hi ha mots flancs sense cobrir: em moc en bicicleta o bé en transport públic; consumim energia verda a través de la cooperativa Som Energia i en fem difusió a la família i amics; intentem consumir productes locals i de comerç just; controlem molt els consums de d’aigua, llum i gas…

Quan faig aquesta mini llista me n’adono de tot el que hi ha darrera de cada decisió presa i també de totes les que encara em i ens queden a prendre…

Vull acabar fent referència a la Conferència de París sobre el canvi climàtic celebrada del 30 de novembre a l’11 de desembre de 2015, cinc mesos després de la presentació de l’encíclica del Papa. En concret a la declaració feta per les agrupacions continentals de les conferències episcopals. Una declaració que segur que va veure la llum en aquest àmbit gràcies a les sinèrgies creades per la Laudato sí’. Conté un decàleg de propostes, que pots llegir al núm. 1064 de Documents d’Església, i l’oració de la Terra:

Déu d’amor, ensenya’ns a cuidar, per a aquest món, la nostra casa comuna.

Inspira el caps de govern mentre es reuneixen a París a escoltar i atendre el clam de la terra i dels pobres; a fer que s’uneixin de cor i d’esperit per respondre amb valentia; a buscar el bé comú i la protecció d’aquest bell jardí terrenal que has creat per a nosaltres, per als nostres germans i germanes, i les generacions futures. Amén.

Ens hem de creure que som continuadors de la Creació realitzada per Déu. Continuadores i continuadors amb l’Esperit Sant que ens acompanya en aquesta tasca de ser sal de la terra i llum del món… “renovables”.

Quiteria Guirao Abellán

(1) J. Zizioulas, El creat com a Eucaristia. Aproximació teològica al problema de l’ecologia (Emaús 126), Barcelona: CPL 2015, 8.

Filantropia o solidaritat?

Una trentena de benefactors, entre el miler que van anar a sopar a la sala oval del MNAC a Montjuïc en un acte per recaptar fons contra el càncer, van ser multats per la Guàrdia Urbana per haver aparcat malament el cotxe. La grua municipal va retirar uns quants cotxes, els que estaven sobre passos de vianants, sobre la vorera o bloquejant escales, diu la notícia. Em sembla genial! No, no, que no se’m malinterpreti. El que em sembla genial és la notícia, tota una caricatura social del nostre motlle moral col·lectiu.

Diu un filòsof alemany del qual no recordo el nom que l’ètica de la nostra societat és el benefici personal. Vet aquí: si contribueixes gustosament, a 200 euros el cobert, a una causa universal com la recerca contra el càncer, tens dret a disgustar-te perquè la grua s’ha endut el cotxe mal aparcat? Això de la grua és ben curiós perquè és de les coses que fan més ràbia quan et toquen personalment, i alhora és allò que un reclama més insistentment quan un altre vehicle bloqueja el teu i el conductor està desaparegut. Potser està fent una bona obra però tu no ho saps. O potser està fent una necessitat fisiològica, que és ben comprensible, però tu no ho saps!

Aquí ens agrada celebrar la generositat amb un tiberi i convidar personalitats com el conseller Antoni Comín, que va assistir al sopar benèfic, i es va deslliurar de la multa perquè hi va anar amb cotxe oficial amb conductor. Però la resta de comensals, vaja, de benefactors, hi podien haver anat també amb vehicle públic amb conductor, vull dir, amb autobús o metro, o taxi… tal vegada amb bicicleta. I així contribuir a una altra causa també universal que és la lluita contra el canvi climàtic. No, no. No és cap broma. Imagina’t quants quilos de CO2 evitaríem a l’atmosfera prescindint de tota aquella col·lecció de cotxes.

Ara bé, el més colpidor és que el comandament de la policia que va ordenar multar els cotxes mal aparcats no sabia que s’estava celebrant un acte benèfic. No va ser avisat. Si ho hagués sabut no els hauria multat perquè, diu la notícia, que es permet l’estacionament irregular durant el temps que se celebren determinats actes, sobretot si són benèfics. Em recorda aquells delinqüents que rebaixen pena si confessen el delicte. La confessió d’un delicte és el reconeixement d’aquest, i per tant hauria de comportar l’assumpció personal de la pena justa d’acord al mal perpetrat, i no menys. Però no. Potser algú dirà que barrejo coses de molt diferent caire i magnitud. Els fets són el que menys importa quan el relativisme moral ha arrelat en l’ètica com explica aquell filòsof alemany de nom segurament impronunciable que no recordo: el “jo” per davant del “tots”. Aquí apareix la contradicció entre la solidaritat i el malestar que ens causa tot plegat, ja sigui el corrupte, la grua municipal, el càncer o el cotxe oficial del Conseller.

Salvador Clarós

El túnel de la plaça de les Glòries és un error

Les ciutats es van renovant amb el temps per adaptar-se a les necessitats de cada època. Així com la supremacia de l’automòbil, no només com a mitjà de transport sinó com a indústria i fet cultural de masses, ha determinat la forma d’alguns paisatges urbans com la plaça de les Glòries durant el segle XX, els temps actuals apunten a una descolonització del cotxe a les ciutats. L’estratègia de la mobilitat sostenible a Barcelona, en aquest inici de segle, apunta cap a la millora de la qualitat de l’aire i la qualitat de vida dels ciutadans, la descongestió del centre urbà recuperant l’espai públic per a la mobilitat a peu i en bicicleta, i el reforç i modernització del transport públic.

En aquests moments s’està abordant la tercera reforma de la plaça de les

Fotografia Albert Beltran

Glòries des que jo en tinc memòria. Potser cal precisar que no ha estat mai pròpiament una plaça sinó un node viari força desendreçat. S’ha desmuntat l’anterior escalèxtric (per emprar una expressió del segle passat) perquè ara ja s’accepta que no cal que 150.000 vehicles entrin i surtin diàriament per aquell punt, d’acord amb les estratègies de mobilitat que s’estan implantant: les superilles, la nova xarxa Bus, les noves línies de metro i tramvia i la restricció d’aparcament al centre urbà. La contradicció és que en el seu lloc s’hi fa un túnel per als cotxes quan del que es tractaria és de reduir el flux d’entrada i sortida de vehicles per la Gran Via (C-31 entre les Glòries i Badalona). La pregunta que calia fer-se és si ha de continuar la Gran Via sent una autovia entre la Rambla Prim i el carrer Padilla, o pot esdevenir també en aquell tram l’avinguda que és a la resta de la ciutat. En aquest cas no calia fer un túnel per sota de les Glòries que, per altra banda, és una obra molt cara i arriscada tal com s’està veient ara que apareixen els imprevistos (es podien preveure) de demora i encariment, això si no s’acaba confirmant també les sospites de desviacions del famós 3%.

Argumentari

Eliminat el tercer nivell, la mobilitat urbana es reparteix en el dos restants: el pla del sòl que comparteixen els vianants, vehicles a motor, les bicicletes i el tramvia, i el pla del subsòl reservat al transport ferroviari (tren i metro), i vehicles únicament quan es tracta de vies ràpides com les Rondes. Però no és el cas a la les Glòries. Cal fer notar que el ferrocarril és incompatible amb la resta de modes de transport en un mateix pla i per això ha d’anar soterrat. Per què doncs un túnel? Què resol aquest túnel? No res! És una despesa innecessària perquè la Gran Via no té cap obstacle a les Glòries que impedeixi de travessar-la. A menys que es consideri incompatible la coincidència d’un vial i un parc urbà. Aquí s’ajunta el dogma urbanita de que una zona verda no pot ser profanada per cap mena de vehicle, amb el desig de fer desaparèixer els cotxes del centre urbà. Si no vols que entrin, no els facis un túnel! Al londinenc Hyde Park o al berlinès Tiergarten també els circulen vehicles en superfície. L’error a les Glòries és amagar cotxes sota terra –“ojos que no ven corazón que no siente”– en la temptativa de mantenir la virginitat de la plaça. Aquí ens estem mirant el melic de la ciutat en comptes de transformar l’actual autovia en un carrer de ciutat que discorri a cota zero, sense els ponts que ara la travessen infringint una fractura impenitent als barris de Sant Martí. Si el que es tracta és d’estendre el centre urbà més enllà de les Glòries, de riu a riu, incorporant els barris de Sant Martí com a membres de ple dret a una Barcelona que té dimensió metropolitana, la obra de les Glòries és errònia, i els recursos s’estan malbaratant novament com si no haguéssim après res de la crisi.

Salvador Clarós

A propòsit de Jeremy Rifkin

Arran de la conferència Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible

El món afronta canvis de gran envergadura a la vista de les tensions generades per la crisi econòmica i la crisi ambiental, i les seves derivades europees: la crisi de l’Estat del Benestar, la crisi dels refugiats, etc. La globalització té uns efectes en les economies nacionals i locals que no es poden governar sense una visió sistèmica que abraci més enllà dels àmbits competencials de les nacions, i més enllà de les dinàmiques dels mercats. El canvi climàtic és l’efecte més evident de la globalització. Ja no és possible mantenir l’economia al marge de l’ecosistema global, i no es pot continuar ignorant quins són els límits materials i quines són les regles que regeixen i sustenten la vida en el planeta, que és tant com dir quines són les condicions econòmiques sota les quals serà possible mantenir la vida en el futur. L’escalfament global ensenya que les úniques lleis d’una economia possible són les que governen la naturalesa. Més enllà d’elles no hi haurà vida. Per això, parlar avui d’economia és parlar de sostenibilitat.

jeremy-rifkin-hires1-210x154El sociòleg i economista Jeremy Rifkin es pregunta com serà possible això, i es respon a si mateix amb unes reflexions que van prenent envergadura en el decurs de les dues darreres dècades. L’autor les va sintetitzar amb una conferència Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible, pronunciada el passat més de setembre a l’auditori de Sant Cugat, per invitació del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya DIPLOCAT.

Rifkin és una de les persones més influents a l’hora de plantejar els canvis que cal operar en l’economia global des de l’anàlisi dels efectes de les revolucions tecnològiques i del coneixement bioeconòmic. Sens dubte que Rifkin no és una autoritat entre els economistes ecològics, com ho va ser Nicholas Georgescu-Roegen, o el professor José Manuel Naredo, per citar una figura propera, sinó més aviat un divulgador amb gran influència en determinades esferes polítiques. No obstant això, Rifkin gaudeix d’una certa autoritat en abordar les grans qüestions que planen sobre la societat. A la citada conferencia Rifkin va exposar les tesis de les seves dues darreres obres: La tercera Revolución Industrial (Paidós, 2011), i La sociedad de coste marginal cero (Paidós, 2014).

Les crisis econòmiques de les societats industrials sempre han vingut motivades per un estancament de la productivitat com a símptoma de defalliment dels motors o les palanques que impulsaven el creixement. A cada crisi li succeeix un nou paradigma tecnològic que substitueix la vella i obsoleta fase productiva per expandir i difondre per tota la societat nous vectors de competitivitat industrial, a manera de salt endavant, recuperant l’impuls perdut. Però mai abans la societat contemporània s’havia trobat davant d’un mur que l’impossibilités continuar la trajectòria. Aquest mur són les mateixes parets físiques del planeta, és a dir, els recursos materials i energètics, i la biodiversitat que governa l’ecosistema. Vol dir això que estem desbordant la capacitat del planeta per a suportar la població actual amb alts nivells de consum. En aquest model econòmic qualsevol eventual creixement de la productivitat, de l’ocupació, de la riquesa… produeix de forma simultània decreixements del mateix ordre. La riquesa i el benestar d’uns pocs comporta empobriment (o deute, que és el mateix) d’uns altres. El món ha entrat en una fase de disputa dels béns i dels recursos, també del treball i del benestar, entre les societats. Veiem un nou període de migracions massives a la recerca d’oportunitats perquè els recursos es troben per sota de les necessitats a satisfer, i la degradació del medi natural expulsa poblacions senceres cap a altres indrets del planeta. Aquestes constatacions són la base dels debats d’actualitat sobre “decreixement”, un debat incòmode perquè desborda la lògica del model econòmic vigent.

Segons Rifkin, l’onada tecnològica del segle XXI està impulsant una revolució industrial, coneguda aquí com Indústria 4.0, en la qual la digitalització i internet esdevenen la base tecnològica d’un canvi disruptiu del model industrial. No és una simple evolució sinó una transformació radical de les formes de produir i també de consumir. L’augment salvaclarosde la productivitat agregada vindrà de la mà de la innovació i també del canvi del model energètic ara basat en recursos fòssils cap a un nou model de generació renovable que explota una energia sense cost a través d’una nova xarxa gestionada de forma distribuïda i intel·ligent on els agents connectats seran alhora productors i consumidors. No cal dir el que això significa de canvi importantíssim de l’actual model de negoci en el sector energètic.

La nova expectativa industrial arrossega la globalitat dels sectors de l’economia provocant canvis substancials en el model de negoci, en l’organització del treball, en els processos productius, i en les formes de consum i de mercat. Apareix un nou paradigma social que trenca amb la societat de consum sorgida del model fordista amb economia d’escala i concentració empresarial. El factor quantitat deixa de ser rellevant en la nova economia d’intercanvi no consumista que no busca la propietat dels béns sinó l’ús dels mateixos. L’important és el servei que presta per exemple un automòbil i no pas la propietat del mateix. D’aquesta forma es persegueix una major eficiència en l’ús dels recursos. Per a la nova indústria, el focus no està en subministrar moltes unitats sinó en fer que cada unitat presti el màxim de serveis possible. El vehicle deixa de ser un bé de consum per esdevenir un instrument associat a plataformes de serveis de mobilitat. Més encara, l’important no és la mobilitat en si mateixa sinó l’accessibilitat, de manera que potser es poden satisfer necessitats sense haver de moure persones o mercaderies. Com es veu el canvi és disruptiu en el concepte, i no té marxa enrere perquè respon a un canvi de les regles del joc imposat per les fronteres materials de l’ecosistema.

Les xarxes telemàtiques ja han revolucionat l’estil de vida de les societats. L’extensió ara de la xarxa a la gestió energètica (internet de l’energia) i a la producció i gestió de serveis (internet de les coses – IoT), que connectarà les màquines, les empreses, habitatges, vehicles, persones… canvia la forma de produir i també les relacions en el mercat. El model en xarxa facilita una economia col·laborativa en contraposició a l’economia competitiva. El treball s’organitza en xarxa, descentralitzat i col·laboratiu. És fàcil doncs imaginar que els impactes d’aquesta indústria 4.0 no són només econòmics sinó també socials. Hi ha un gran interrogant sobre els efectes de la digitalització sobre l’ocupació. Si bé és cert que el desplegament de les infraestructures per a la indústria 4.0 poden representar un gran nombre de nous llocs de treball en molts sectors com per exemple el de la construcció, que té per davant la ingent tasca de transformar amb criteris d’eficiència energètica i de materials, i dotar de connectivitat, l’immens parc d’habitatge de les ciutats, també és cert que la desmaterialització de l’economia, la robotització dels processos productius està ja provocant grans pèrdues d’ocupació, que previsiblement seran encara més grans en el futur.

Ens trobem en un moment de transició complex i incert en el qual la ciutadania manifesta una voluntat de canvis polítics i econòmics profunds. Aquestes manifestacions no s’han quedat només al carrer sinó que han arribat als parlaments en forma de noves majories, nous lideratges i noves formacions polítiques emergents, no exemptes de contradiccions. El vot dels ciutadans revela també incertesa i por, que es manifesta amb derives conservadores, xenòfobes, insolidàries, atiant governs populistes i referèndums amb resultats desconcertants contra pronòstic. Hi ha una reacció en contra de la globalització que, a manera de llei del pèndol, sembla voler recuperar el poder i el control polític i sobretot econòmic cap a l’àmbit local, cap als Estats, les regions i també les ciutats. El nou president nordamericà qüestiona els tractats i acords internacionals. Al Regne Unit hi ha una profunda divisió respecte de la sortida de la Unió Europea. A Catalunya van guanyant pes progressivament els partidaris de la secessió. I al conjunt d’Europa es tanquen fronteres per a la immigració. Cada un d’aquests fenòmens té les seves causes i els seus condicionants particulars, de manera que seria una burda simplificació pretendre trobar sinèrgies comunes. No obstant això, tots ells defineixen un mateix escenari que és el de la pèrdua de confiança en les velles fórmules, perquè ara tot està canviant a gran velocitat. I sobretot perquè els perills que assetgen són molt grans. S’ha trencat el vell ordre: el d’una economia aparentment sota control. La globalització no era una ideologia econòmica, encara que per a alguns ho semblés, sinó que és una realitat ben patent que cal governar des de la política mundial i des de cada realitat local. I això vol dir certament canviar el paradigma econòmic. De moment a Catalunya, pel que fa a l’acció de govern, hi ha més expectativa de canvi, com si aquest canvi el fiéssim a unes eleccions o a un referèndum que no acaba d’arribar, que no pas passos clars i concrets en la direcció correcta. Desconec si la conferència de Jeremy Rifkin va somoure consciències o només va satisfer l’exercici de diplomàcia internacional.

Salvador Clarós