Emergències en la salut ecològica del planeta

Fa dos anys es va presentar la carta encíclica Laudato si’ del papa Francesc sobre la cura de la casa comuna. En la presentació hi va participar el metropolità de Pèrgam Joannis Zizioulas en representació del patriarca ecumènic de Constantinoble Bartomeu.

Zizioulas és un reconegut teòleg que ja al 1992 va publicar E Ktise os eukcaristia (“El creat com a Eucaristia”)(1) que ara tenim el goig de poder llegir en català gràcies a la traducció de Jaume Fontbona publicada a la col·lecció Emaús del Centre de Pastoral Litúrgica. En aquest text el teòleg ortodox ens transmet que la preocupació ecològica, és a dir, la necessitat de tenir cura de tot el creat, no és només una exigència ètica per a tota persona, sinó que, per als cristians i cristianes, és més important que això. Per als cristians és una conseqüència directa i ineludible de la mateixa fe en Déu, la qual dóna a aquesta preocupació ecològica el seu fonament més bàsic. Ens podem imaginar que aquest teòleg ha tingut una important influència en els continguts de l’encíclica Laudato si’.

I l’any 1992, el mateix de la publicació de l’obra de Zizioulas, va ser el de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i el Desenvolupament que van donar lloc als acords de Rio i a l’impuls de les Agendes 21 en anys successius.

Ens van dir que el desenvolupament sostenible era aquell que permet satisfer les necessitats de les generacions presents sense posar en perill la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves pròpies necessitats. I en aquesta definició hem d’incloure que generacions presents del món ric no hem de posar en perill a les generacions actuals d’altres parts del món.

La meva experiència fa uns anys com a regidora d’una ciutat gran, com és Mataró, va ser la d’impulsar un instrument de gestió de la sostenibilitat, l’Agenda 21. Es va fer un exercici col·lectiu que ens havia de portar a minorar la nostra petjada ecològica, ja que enteníem que era la manera de ser solidàries cap a tota les persones que vivim, i viuran, a la Terra.

La perspectiva que em dóna d’aquella experiència, amb el pas dels anys, i la nova mirada que sobre la creació em dóna l’encíclica Laudato si’ i altres experiències viscudes, diria que només les normes i els instruments tecnològics que apunten cap a la consecució d’una sostenibilitat ambiental, social i econòmica, per si sols, no arriben a tenir l’eficàcia que requereix la urgència ecològica del nostre planeta. Com tampoc la tenen per a la consecució d’una vida digna a la que tota persona té dret com a filla de Déu.

El vocabulari “civil” parla de sensibilització, de conscienciació, de compromís… i nosaltres parlem de conversió, d’espiritualitat, de transcendència… per fer un camí de sobrietat, de valorar la gratuïtat que trobem a la creació (la seva bellesa), de formació per prendre les decisions, de viure una fe que “abraça els problemes de la vida i de la mort”. Les cristianes i cristians hem de fer una aportació específica a l’hora d’abordar les emergències en la salut ecològica del planeta en la línia claríssima que ens marca la Laudato si’. Nosaltres també som responsables de la situació ecològica en què es troba el planeta perquè, amb la nostra cultura religiosa, en general, hem dissociat a la persona del medi quan hem primat la persona per sobre de l’ecosistema natural necessari per a una vida digna.

En el camí que estic fent cap a una conversió, sense retorn, cap a una vida coherentment viscuda, té molt a veure en com em posiciono davant les lluites socials i ambientals que a casa nostra es produeixen i que tenen a veure amb:

  • Un sistema econòmic capitalista que actua de motor de desigualtats quan no de destrucció de la vida;
  • un model energètic que prima els guanys per sobre de la minoració dràstica del consum de combustibles fòssils i que ens condemna a l’acceleració del canvi climàtic;
  • uns hàbits de consum que mouen una roda que sembla imparable de depredació de matèries primeres;
  • una degradació, quan no desaparició, d’ecosistemes naturals per satisfer un progrés mal entès i malaltís;
  • uns serveis públics atacats, quan no espoliats, amb la intenció que deixin de ser universals i generadors d’equitat.

Segur que tu podries fer una llista més llarga o podries adjectivar més els àmbits que he descrit. Sigui aquesta llista o una altra, el tema és: ¿Com actuar per revertir aquestes emergències que incideixen directament en tenir o no tenir una vida digna?I aquí ve el que sí que sabem fer els cristians i cristianes: comprometre’ns i aquesta vegada amb una mirada holística i ecològica.

La millor energia és la que no es consumeix, el millor residu és el que no es genera, la millor aigua és la que es reaprofita i es regenera… El patrimoni d’una àmplia majoria de treballadors i treballadores són els serveis públics: el millor servei públic és el que es defensa col·lectivament.

Hi ha moltes experiències en l’economia social, que també s’associa a l’economia del bé comú, que ens proporcionen serveis de tot tipus i a la vegada ens permeten ser protagonistes del canvi que estem disposats a fer a la nostra vida. Cooperatives energètiques, de mobilitat sostenible, de consum responsable i ecològic, d’educació, de defensa del medi ambient…

Estic segura que saps quines són aquestes cooperatives i projectes col·lectius o bé ho pots saber sense gaire esforç. Ara bé, el cas és: ¿Ens mantenim fidels a un consum sense reflexió?, ¿hem donat el pas de conversió?, ¿utilitzem aquells serveis que tenen uns valors concordants amb els nostres?

Jo he anat introduït canvis en el meu fer diari com també ho hem fet a la vida familiar per contribuir a la “cura de la casa comú”. Ho dic humilment i sabent que encara hi ha mots flancs sense cobrir: em moc en bicicleta o bé en transport públic; consumim energia verda a través de la cooperativa Som Energia i en fem difusió a la família i amics; intentem consumir productes locals i de comerç just; controlem molt els consums de d’aigua, llum i gas…

Quan faig aquesta mini llista me n’adono de tot el que hi ha darrera de cada decisió presa i també de totes les que encara em i ens queden a prendre…

Vull acabar fent referència a la Conferència de París sobre el canvi climàtic celebrada del 30 de novembre a l’11 de desembre de 2015, cinc mesos després de la presentació de l’encíclica del Papa. En concret a la declaració feta per les agrupacions continentals de les conferències episcopals. Una declaració que segur que va veure la llum en aquest àmbit gràcies a les sinèrgies creades per la Laudato sí’. Conté un decàleg de propostes, que pots llegir al núm. 1064 de Documents d’Església, i l’oració de la Terra:

Déu d’amor, ensenya’ns a cuidar, per a aquest món, la nostra casa comuna.

Inspira el caps de govern mentre es reuneixen a París a escoltar i atendre el clam de la terra i dels pobres; a fer que s’uneixin de cor i d’esperit per respondre amb valentia; a buscar el bé comú i la protecció d’aquest bell jardí terrenal que has creat per a nosaltres, per als nostres germans i germanes, i les generacions futures. Amén.

Ens hem de creure que som continuadors de la Creació realitzada per Déu. Continuadores i continuadors amb l’Esperit Sant que ens acompanya en aquesta tasca de ser sal de la terra i llum del món… “renovables”.

Quiteria Guirao Abellán

(1) J. Zizioulas, El creat com a Eucaristia. Aproximació teològica al problema de l’ecologia (Emaús 126), Barcelona: CPL 2015, 8.

Filantropia o solidaritat?

Una trentena de benefactors, entre el miler que van anar a sopar a la sala oval del MNAC a Montjuïc en un acte per recaptar fons contra el càncer, van ser multats per la Guàrdia Urbana per haver aparcat malament el cotxe. La grua municipal va retirar uns quants cotxes, els que estaven sobre passos de vianants, sobre la vorera o bloquejant escales, diu la notícia. Em sembla genial! No, no, que no se’m malinterpreti. El que em sembla genial és la notícia, tota una caricatura social del nostre motlle moral col·lectiu.

Diu un filòsof alemany del qual no recordo el nom que l’ètica de la nostra societat és el benefici personal. Vet aquí: si contribueixes gustosament, a 200 euros el cobert, a una causa universal com la recerca contra el càncer, tens dret a disgustar-te perquè la grua s’ha endut el cotxe mal aparcat? Això de la grua és ben curiós perquè és de les coses que fan més ràbia quan et toquen personalment, i alhora és allò que un reclama més insistentment quan un altre vehicle bloqueja el teu i el conductor està desaparegut. Potser està fent una bona obra però tu no ho saps. O potser està fent una necessitat fisiològica, que és ben comprensible, però tu no ho saps!

Aquí ens agrada celebrar la generositat amb un tiberi i convidar personalitats com el conseller Antoni Comín, que va assistir al sopar benèfic, i es va deslliurar de la multa perquè hi va anar amb cotxe oficial amb conductor. Però la resta de comensals, vaja, de benefactors, hi podien haver anat també amb vehicle públic amb conductor, vull dir, amb autobús o metro, o taxi… tal vegada amb bicicleta. I així contribuir a una altra causa també universal que és la lluita contra el canvi climàtic. No, no. No és cap broma. Imagina’t quants quilos de CO2 evitaríem a l’atmosfera prescindint de tota aquella col·lecció de cotxes.

Ara bé, el més colpidor és que el comandament de la policia que va ordenar multar els cotxes mal aparcats no sabia que s’estava celebrant un acte benèfic. No va ser avisat. Si ho hagués sabut no els hauria multat perquè, diu la notícia, que es permet l’estacionament irregular durant el temps que se celebren determinats actes, sobretot si són benèfics. Em recorda aquells delinqüents que rebaixen pena si confessen el delicte. La confessió d’un delicte és el reconeixement d’aquest, i per tant hauria de comportar l’assumpció personal de la pena justa d’acord al mal perpetrat, i no menys. Però no. Potser algú dirà que barrejo coses de molt diferent caire i magnitud. Els fets són el que menys importa quan el relativisme moral ha arrelat en l’ètica com explica aquell filòsof alemany de nom segurament impronunciable que no recordo: el “jo” per davant del “tots”. Aquí apareix la contradicció entre la solidaritat i el malestar que ens causa tot plegat, ja sigui el corrupte, la grua municipal, el càncer o el cotxe oficial del Conseller.

Salvador Clarós

El túnel de la plaça de les Glòries és un error

Les ciutats es van renovant amb el temps per adaptar-se a les necessitats de cada època. Així com la supremacia de l’automòbil, no només com a mitjà de transport sinó com a indústria i fet cultural de masses, ha determinat la forma d’alguns paisatges urbans com la plaça de les Glòries durant el segle XX, els temps actuals apunten a una descolonització del cotxe a les ciutats. L’estratègia de la mobilitat sostenible a Barcelona, en aquest inici de segle, apunta cap a la millora de la qualitat de l’aire i la qualitat de vida dels ciutadans, la descongestió del centre urbà recuperant l’espai públic per a la mobilitat a peu i en bicicleta, i el reforç i modernització del transport públic.

En aquests moments s’està abordant la tercera reforma de la plaça de les

Fotografia Albert Beltran

Glòries des que jo en tinc memòria. Potser cal precisar que no ha estat mai pròpiament una plaça sinó un node viari força desendreçat. S’ha desmuntat l’anterior escalèxtric (per emprar una expressió del segle passat) perquè ara ja s’accepta que no cal que 150.000 vehicles entrin i surtin diàriament per aquell punt, d’acord amb les estratègies de mobilitat que s’estan implantant: les superilles, la nova xarxa Bus, les noves línies de metro i tramvia i la restricció d’aparcament al centre urbà. La contradicció és que en el seu lloc s’hi fa un túnel per als cotxes quan del que es tractaria és de reduir el flux d’entrada i sortida de vehicles per la Gran Via (C-31 entre les Glòries i Badalona). La pregunta que calia fer-se és si ha de continuar la Gran Via sent una autovia entre la Rambla Prim i el carrer Padilla, o pot esdevenir també en aquell tram l’avinguda que és a la resta de la ciutat. En aquest cas no calia fer un túnel per sota de les Glòries que, per altra banda, és una obra molt cara i arriscada tal com s’està veient ara que apareixen els imprevistos (es podien preveure) de demora i encariment, això si no s’acaba confirmant també les sospites de desviacions del famós 3%.

Argumentari

Eliminat el tercer nivell, la mobilitat urbana es reparteix en el dos restants: el pla del sòl que comparteixen els vianants, vehicles a motor, les bicicletes i el tramvia, i el pla del subsòl reservat al transport ferroviari (tren i metro), i vehicles únicament quan es tracta de vies ràpides com les Rondes. Però no és el cas a la les Glòries. Cal fer notar que el ferrocarril és incompatible amb la resta de modes de transport en un mateix pla i per això ha d’anar soterrat. Per què doncs un túnel? Què resol aquest túnel? No res! És una despesa innecessària perquè la Gran Via no té cap obstacle a les Glòries que impedeixi de travessar-la. A menys que es consideri incompatible la coincidència d’un vial i un parc urbà. Aquí s’ajunta el dogma urbanita de que una zona verda no pot ser profanada per cap mena de vehicle, amb el desig de fer desaparèixer els cotxes del centre urbà. Si no vols que entrin, no els facis un túnel! Al londinenc Hyde Park o al berlinès Tiergarten també els circulen vehicles en superfície. L’error a les Glòries és amagar cotxes sota terra –“ojos que no ven corazón que no siente”– en la temptativa de mantenir la virginitat de la plaça. Aquí ens estem mirant el melic de la ciutat en comptes de transformar l’actual autovia en un carrer de ciutat que discorri a cota zero, sense els ponts que ara la travessen infringint una fractura impenitent als barris de Sant Martí. Si el que es tracta és d’estendre el centre urbà més enllà de les Glòries, de riu a riu, incorporant els barris de Sant Martí com a membres de ple dret a una Barcelona que té dimensió metropolitana, la obra de les Glòries és errònia, i els recursos s’estan malbaratant novament com si no haguéssim après res de la crisi.

Salvador Clarós

A propòsit de Jeremy Rifkin

Arran de la conferència Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible

El món afronta canvis de gran envergadura a la vista de les tensions generades per la crisi econòmica i la crisi ambiental, i les seves derivades europees: la crisi de l’Estat del Benestar, la crisi dels refugiats, etc. La globalització té uns efectes en les economies nacionals i locals que no es poden governar sense una visió sistèmica que abraci més enllà dels àmbits competencials de les nacions, i més enllà de les dinàmiques dels mercats. El canvi climàtic és l’efecte més evident de la globalització. Ja no és possible mantenir l’economia al marge de l’ecosistema global, i no es pot continuar ignorant quins són els límits materials i quines són les regles que regeixen i sustenten la vida en el planeta, que és tant com dir quines són les condicions econòmiques sota les quals serà possible mantenir la vida en el futur. L’escalfament global ensenya que les úniques lleis d’una economia possible són les que governen la naturalesa. Més enllà d’elles no hi haurà vida. Per això, parlar avui d’economia és parlar de sostenibilitat.

jeremy-rifkin-hires1-210x154El sociòleg i economista Jeremy Rifkin es pregunta com serà possible això, i es respon a si mateix amb unes reflexions que van prenent envergadura en el decurs de les dues darreres dècades. L’autor les va sintetitzar amb una conferència Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible, pronunciada el passat més de setembre a l’auditori de Sant Cugat, per invitació del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya DIPLOCAT.

Rifkin és una de les persones més influents a l’hora de plantejar els canvis que cal operar en l’economia global des de l’anàlisi dels efectes de les revolucions tecnològiques i del coneixement bioeconòmic. Sens dubte que Rifkin no és una autoritat entre els economistes ecològics, com ho va ser Nicholas Georgescu-Roegen, o el professor José Manuel Naredo, per citar una figura propera, sinó més aviat un divulgador amb gran influència en determinades esferes polítiques. No obstant això, Rifkin gaudeix d’una certa autoritat en abordar les grans qüestions que planen sobre la societat. A la citada conferencia Rifkin va exposar les tesis de les seves dues darreres obres: La tercera Revolución Industrial (Paidós, 2011), i La sociedad de coste marginal cero (Paidós, 2014).

Les crisis econòmiques de les societats industrials sempre han vingut motivades per un estancament de la productivitat com a símptoma de defalliment dels motors o les palanques que impulsaven el creixement. A cada crisi li succeeix un nou paradigma tecnològic que substitueix la vella i obsoleta fase productiva per expandir i difondre per tota la societat nous vectors de competitivitat industrial, a manera de salt endavant, recuperant l’impuls perdut. Però mai abans la societat contemporània s’havia trobat davant d’un mur que l’impossibilités continuar la trajectòria. Aquest mur són les mateixes parets físiques del planeta, és a dir, els recursos materials i energètics, i la biodiversitat que governa l’ecosistema. Vol dir això que estem desbordant la capacitat del planeta per a suportar la població actual amb alts nivells de consum. En aquest model econòmic qualsevol eventual creixement de la productivitat, de l’ocupació, de la riquesa… produeix de forma simultània decreixements del mateix ordre. La riquesa i el benestar d’uns pocs comporta empobriment (o deute, que és el mateix) d’uns altres. El món ha entrat en una fase de disputa dels béns i dels recursos, també del treball i del benestar, entre les societats. Veiem un nou període de migracions massives a la recerca d’oportunitats perquè els recursos es troben per sota de les necessitats a satisfer, i la degradació del medi natural expulsa poblacions senceres cap a altres indrets del planeta. Aquestes constatacions són la base dels debats d’actualitat sobre “decreixement”, un debat incòmode perquè desborda la lògica del model econòmic vigent.

Segons Rifkin, l’onada tecnològica del segle XXI està impulsant una revolució industrial, coneguda aquí com Indústria 4.0, en la qual la digitalització i internet esdevenen la base tecnològica d’un canvi disruptiu del model industrial. No és una simple evolució sinó una transformació radical de les formes de produir i també de consumir. L’augment salvaclarosde la productivitat agregada vindrà de la mà de la innovació i també del canvi del model energètic ara basat en recursos fòssils cap a un nou model de generació renovable que explota una energia sense cost a través d’una nova xarxa gestionada de forma distribuïda i intel·ligent on els agents connectats seran alhora productors i consumidors. No cal dir el que això significa de canvi importantíssim de l’actual model de negoci en el sector energètic.

La nova expectativa industrial arrossega la globalitat dels sectors de l’economia provocant canvis substancials en el model de negoci, en l’organització del treball, en els processos productius, i en les formes de consum i de mercat. Apareix un nou paradigma social que trenca amb la societat de consum sorgida del model fordista amb economia d’escala i concentració empresarial. El factor quantitat deixa de ser rellevant en la nova economia d’intercanvi no consumista que no busca la propietat dels béns sinó l’ús dels mateixos. L’important és el servei que presta per exemple un automòbil i no pas la propietat del mateix. D’aquesta forma es persegueix una major eficiència en l’ús dels recursos. Per a la nova indústria, el focus no està en subministrar moltes unitats sinó en fer que cada unitat presti el màxim de serveis possible. El vehicle deixa de ser un bé de consum per esdevenir un instrument associat a plataformes de serveis de mobilitat. Més encara, l’important no és la mobilitat en si mateixa sinó l’accessibilitat, de manera que potser es poden satisfer necessitats sense haver de moure persones o mercaderies. Com es veu el canvi és disruptiu en el concepte, i no té marxa enrere perquè respon a un canvi de les regles del joc imposat per les fronteres materials de l’ecosistema.

Les xarxes telemàtiques ja han revolucionat l’estil de vida de les societats. L’extensió ara de la xarxa a la gestió energètica (internet de l’energia) i a la producció i gestió de serveis (internet de les coses – IoT), que connectarà les màquines, les empreses, habitatges, vehicles, persones… canvia la forma de produir i també les relacions en el mercat. El model en xarxa facilita una economia col·laborativa en contraposició a l’economia competitiva. El treball s’organitza en xarxa, descentralitzat i col·laboratiu. És fàcil doncs imaginar que els impactes d’aquesta indústria 4.0 no són només econòmics sinó també socials. Hi ha un gran interrogant sobre els efectes de la digitalització sobre l’ocupació. Si bé és cert que el desplegament de les infraestructures per a la indústria 4.0 poden representar un gran nombre de nous llocs de treball en molts sectors com per exemple el de la construcció, que té per davant la ingent tasca de transformar amb criteris d’eficiència energètica i de materials, i dotar de connectivitat, l’immens parc d’habitatge de les ciutats, també és cert que la desmaterialització de l’economia, la robotització dels processos productius està ja provocant grans pèrdues d’ocupació, que previsiblement seran encara més grans en el futur.

Ens trobem en un moment de transició complex i incert en el qual la ciutadania manifesta una voluntat de canvis polítics i econòmics profunds. Aquestes manifestacions no s’han quedat només al carrer sinó que han arribat als parlaments en forma de noves majories, nous lideratges i noves formacions polítiques emergents, no exemptes de contradiccions. El vot dels ciutadans revela també incertesa i por, que es manifesta amb derives conservadores, xenòfobes, insolidàries, atiant governs populistes i referèndums amb resultats desconcertants contra pronòstic. Hi ha una reacció en contra de la globalització que, a manera de llei del pèndol, sembla voler recuperar el poder i el control polític i sobretot econòmic cap a l’àmbit local, cap als Estats, les regions i també les ciutats. El nou president nordamericà qüestiona els tractats i acords internacionals. Al Regne Unit hi ha una profunda divisió respecte de la sortida de la Unió Europea. A Catalunya van guanyant pes progressivament els partidaris de la secessió. I al conjunt d’Europa es tanquen fronteres per a la immigració. Cada un d’aquests fenòmens té les seves causes i els seus condicionants particulars, de manera que seria una burda simplificació pretendre trobar sinèrgies comunes. No obstant això, tots ells defineixen un mateix escenari que és el de la pèrdua de confiança en les velles fórmules, perquè ara tot està canviant a gran velocitat. I sobretot perquè els perills que assetgen són molt grans. S’ha trencat el vell ordre: el d’una economia aparentment sota control. La globalització no era una ideologia econòmica, encara que per a alguns ho semblés, sinó que és una realitat ben patent que cal governar des de la política mundial i des de cada realitat local. I això vol dir certament canviar el paradigma econòmic. De moment a Catalunya, pel que fa a l’acció de govern, hi ha més expectativa de canvi, com si aquest canvi el fiéssim a unes eleccions o a un referèndum que no acaba d’arribar, que no pas passos clars i concrets en la direcció correcta. Desconec si la conferència de Jeremy Rifkin va somoure consciències o només va satisfer l’exercici de diplomàcia internacional.

Salvador Clarós

No retorn

El corc del suro està atacant els boscos mediterranis d’alzina. Les causes no són del tot clares però segur que tenen a veure amb els canvis que ve registrant el clima. Els desequilibris poden ser deguts a una manca de pluviositat, a la desaparició d’algun depredador del cuc o alguna altra. El fet es tradueix en una minva de la qualitat del suro que fa poc rendible la seva explotació. Aquest i altres fets semblants mostren que els equilibris ecològics són precaris i canviants. Les sureres no desapareixeran per aquest fet però l’activitat econòmica queda afectada, i les possibles mesures tecnològiques que es prenguin per salvar les explotacions forestals de sureres crearan nous i provisionals equilibris, que mai seran els d’abans perquè l’evolució de la biosfera no torna mai enrere. És una llei universal que regeix  l’esdevenidor del món.

S’estima que l’energia d’origen fòssil consumida per la humanitat d’ençà de la utilització massiva de combustibles en l’era industrial equival en ordre de magnitud a l’energia solar acumulada sota l’escorça terrestre en forma de carbó, petroli i gas durant centenars de milions d’anys. La indústria ha devorat en un període molt curt de temps, durant el segle XX, un llegat còsmic que és fruit d’un procés evolutiu que s’inicià fa uns 13.700 milions d’anys, quan es començà a formar l’univers (el moment de la creació) que donà lloc a les estrelles, els planetes i a les espècies vives.

Tot evoluciona i res no torna a ser com era. L’era industrial és un estadi més de l’evolució. Quantitats ingents d’energia heretada de la creació han sigut dilapidades a canvi d’un creixement demogràfic, econòmic, tecnològic… El preu d’aquest creixement és l’esgotament de fonts energètiques i materials, l’extinció de multitud d’espècies, la transformació de la biosfera, l’escalfament global…  I tanmateix es creen noves condicions per a la supervivència. No hi ha un punt d’arribada o d’equilibri sinó que aquest és dinàmic. La interacció entre les forces que alimenten i retroalimenten els metabolismes del sistema global crea nous i provisionals equilibris amb creixements o decreixements, amb benestar o penúria per a les espècies.

Hi ha una creença ben estesa en la ciència i la tècnica com a salvació. És una fe sense fonament perquè el coneixement científic no serveix per a restituir cap equilibri perdut sinó per a generar noves forces desequilibrants per assolir noves situacions que poden ser solució a algun problema. En el cas del corc del suro, probablement es podrà controlar la població de l’insecte a través d’algun mecanisme, i això resolgui el problema econòmic de les explotacions sureres. Però l’equilibri anterior no tornarà. La gran reserva d’energia solar fossilitzada en forma de petroli s’esgota per sempre més com a recurs energètic  un cop s’ha cremat en un motor. La sentència prové de les lleis de la física. Per a nosaltres significa que ja mai més la humanitat tindrà un període de creixement i prosperitat com el que hem vist perquè no hi ha cap altra reserva energètica d’aquesta magnitud. Ens haurem de conformar a viure amb l’energia del dia a dia. La que ve del Sol, i per això en diem renovable.

La societat industrial és un sistema que genera cada cop més complexitat, és a dir crea formes d’organització sofisticades que retroalimenten el propi sistema creant més ordre. No s’ha d’oblidar, però, que globalment el sistema ecològic avança cap a un major desordre que és fruit únicament de l’evolució, a la qual hi contribueixen el coneixement científic i tècnic, i les decisions polítiques, i naturalment també l’atzar.

Salvador Clarós

Capitalisme?

Ningú no pot negar que ens trobem davant de canvis i expectatives transcendentals. Probablement, l’acceleració que experimenten els esdeveniments fa que se succeeixin canvis a gran velocitat, fet que permet que una mateixa generació hagi pogut viure moments ben diferents. Això m’anima a pensar en veu alta sobre el futur.

La història de la humanitat sobre aquest planeta ve impulsada per dues forces motrius implacables: el creixement de la població i, amb ell, el creixement de la complexitat. I la globalització, és a dir, la tendència a unir i unificar el món. El capitalisme, fill de la modernitat com a nou sistema de valors en un món globalitzat després de les conquestes transoceàniques dels segles XV i XVI, neix per la necessitat de conquerir més territoris, que era sinònim en la època preindustrial de més riquesa i més capacitat de creixement. I es desenvolupa plenament els segles XIX i XX amb la industrialització, a través de l’explotació dels recursos de matèries primeres, i l’explotació de la mà d’obra des de l’esclavitud fins al treball assalariat.

El capitalisme és un sistema basat en el mercat. Que necessita créixer contínuament incentivant el consum i l’endeutament en un bucle que es realimenta a si mateix. Tot sistema realimentat tendeix al col·lapse. Tradicionalment el capitalisme ha superat els seus col·lapses o crisis mitjançant la conquesta violenta de nous territoris o bé l’espoli de nous recursos, cosa que perdura sota la subtil amenaça militar d’alguns estats. El capitalisme industrial s’alimenta de l’augment constant de la productivitat del treball, del capital, o de la tecnologia, educació, infraestructures, etc. En la socialdemocràcia, l’Estat intervé regulant els mecanismes del mercat per a retardar el col·lapse i recuperar les situacions de recessió. D’altra banda, el capitalisme tendeix a la concentració i acumulació de la riquesa  amb un repartiment desigual  en funció del territori, la classe social i el gènere. Una obvietat!

Aquest sistema ha perviscut fins l’actualitat perquè ha trobat les condicions planetàries idònies per subsistir més o menys convulsament. No jutjaré aquí les bondats i els maleficis d’aquesta forma d’organització social. Això no vol dir que jo personalment no tingui una opinió sobre el sistema capitalista sinó que, independentment d’ella,  pretenc entendre com el capitalisme ha nascut i s’ha adaptat a les condicions d’abundància de recursos, a les formes de govern, fins i tot la democràcia, i a la permissivitat moral de la cultura europea cristiana que va renunciar a reprovar la usura.

En l’estadi actual, el sistema s’enfronta a reptes majúsculs com l’escassedat de recursos, sobretot energètics, però també de tota mena. El canvi climàtic i la petjada ecològica, amb unes societats com per exemple la xinesa que incrementa ara notablement els seus nivells de consum. És a dir, es globalitza el consum. I la dificultat (impossibilitat?) de repartir les rendes a través del treball, com demostren els índexs de desocupació estructural del sistema, sota l’influx de la tecnificació, d’una banda, i la concentració de població a les metròpolis a tot el món. Ja no és possible continuar creixent, i tampoc és possible mantenir la pau social en una governança democràtica o pseudodemocràtica on els moviments populars, sindicals, ecologistes, feministes, etc. reclamen justícia i equitat.  Les forces implacables del creixement i la globalització han portat les tensions al límit, enfrontant el sistema a les seves contradiccions.

La socialdemocràcia representa, de fet, un cert estadi de transició cap a una nova forma d’organització social. La regulació de drets laborals, de drets ambientals, de drets dels refugiats o immigrants, les polítiques d’igualtat i discriminació positiva, el salari ciutadà o la renda garantida, etc., etc., són una esmena al sistema capitalista. Per a alguns, són una píndola per apaivagar els estralls i la perversitat capitalista. Sigui com sigui, el sistema evoluciona i ho continuarà fent. Hi ha una expectativa de canvi en el sistema, no perquè algú s’hagi proposat derrotar-lo sinó perquè les condicions materials i immaterials de la vida en el planeta ja no el fan viable.

Salva Clarós