Com a moneda de canvi per a l’aprovació del pressupost de la Generalitat de l’any 2023, el PSC va posar la condició que, encara que no s’inclogués cap partida en els comptes, el Govern de la Generalitat faria els passos necessaris per desencallar l’execució del tram entre Sabadell i Terrassa de la B-40, altrament coneguda per Quart Cinturó.
L’alcaldessa socialista de Sabadell (Marta Farrés) ha dit que està entusiasmada amb el tema: que això és progrés, que això és riquesa, que Terrassa i Sabadell necessiten estar més ben comunicades, i que el “territori” hi està totalment a favor… Quatre afirmacions de les quals milers de persones en discrepem –per dir-ho suau– si són fruit de la ignorància. Quatre afirmacions que són mentida, si son fruit de la mala llet.
El Quart Cinturó es va posar sobre la taula l’any 1966 –en els temps dels “Planes de Desarrollo” franquistes. Llavors, el Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona preveia que la població de les comarques del Barcelonès, el Vallès Oriental i l’Occidental, el Maresme, el Baix Llobregat i el Penedès arribarien a una població d’entre sis i set milions d’habitants. Calia transformar terreny agrícola en terreny urbà, dotar-lo d’infraestructures, carreteres i autopistes. Des de llavors, els ecologistes que encara no sabien que eren ecologistes, s’han oposat amb èxit a aquestes propostes. Recordeu Gallecs?… doncs anava en el mateix paquet i es va poder aturar a finals dels anys setanta. No, no es pot dir que el “territori” hi està a favor.
Sabadell i Terrassa han d’estar més ben comunicades?… Mira, doncs sí. Però no per carretera, que ja n’hi ha dues: la N150 i l’autopista C-58, que ni en hores punta es col·lapsen entre aquestes dues poblacions i tothom sap que en 5 o 10 minuts es va d’una ciutat a l’altra. No, no es pot dir que Sabadell i Terrassa estan mal comunicades (per carretera). En canvi, sí que és deficitari el transport públic entre les dues capitals del Vallès.
Els que vivim al Vallès Occidental, comarca poblada i industrial, sabem que encara s’hi pot viure gràcies als corredors verds que, en forma de pinta, uneixen el Massís de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac amb Collserola. És aquesta alternança de ciment i asfalt, amb boscos, lleres de riu i terrenys agrícoles, el que fa habitable aquesta comarca. Aquesta és la riquesa que ens queda i l’alternativa de trencar aquests corredors verds, només augmentarà la “riquesa de l’especulació i la promoció urbanística”. Trinxem el territori en grans zones amb els diners de tots, que després ja hi haurà qui és faci ric amb cada parcel·la. Total, ja està trinxat… una mica més de ciment no ve d’aquí!… Així poden anar les coses. Doncs no, no volem aquest progrés.
Si a tot plegat hi posem una mica de realisme, els detractors del Quart Cinturó entenem que es doni continuïtat al tram entre Abrera i Terrassa. Actualment hi ha construïts els trams Abrera–Olesa i Viladecavalls–Terrassa. Seria absurd no fer el tram Olesa–Viladecavalls. D’altra banda, cal reconèixer que la comunicació de Castellar del Vallès amb Sabadell també és complicada, aquesta sí. Però altra vegada la solució passa per millorar el transport públic allargant la línia dels FGC, construint el tram entre Sabadell i Castellar. I és que a començaments del segle XX, el sovint ignorat enginyer Frederick S. Pearson –impulsor del que ara són els FGC– ja parlava d’aquest enllaç i de tancar el circuit entre Terrassa i Sabadell.
En definitiva, que dir NO al Quart Cinturó, és parlar d’una altra forma de progrés, d’una altra forma de riquesa i parlar de mobilitat sostenible. Pearson o projectes franquistes: aquesta és la disjuntiva.
El món en transició que va percebre l’enginyer Ildefons Cerdà, l’inventor cap a mitjans del segle dinou del model urbà de la Barcelona actual, té semblances amb el nostre temps, que també és de transició. De la seva època a l’actual destaca la incomprensió llavors del seu model d’ordenació ortogonal, com és avui també incomprès el model urbà de la Superilla Barcelona, les zones de baixes emissions, l’urbanisme tàctic (provisional), etc.
En el text que encapçala la Teoría General de la Urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la Reforma y Ensanche de Barcelona, publicat a Madrid per Ildefons Cerdà ara fa 154 anys, es pot llegir: “Comparando tiempos con tiempos, costumbres con costumbres y elementos con elementos, comprendí que la aplicación del vapor como fuerza motriz señalaba para la humanidad el término de una época y el principio de otra, y que al presente nos encontramos en un verdadero estado de transición”. Sens dubte la innovació d’aquell moment va ser el vapor que transformava la forma de produir i de viure, condicionant –així ho va copsar el brillant enginyer– la forma i funció de la ciutat.
La innovació equivalent del nostre temps que canvia l’escala i la mesura de totes les coses és la digitalització. La mobilitat i la connectivitat són factors distintius d’una nova civilització que transforma radicalment la forma de ser i de funcionar de la humanitat en tots els ordres: l’industrial, econòmic, polític i social. La mutació present de la ciutat de Barcelona no és el caprici d’alguns sinó el fruit d’un temps de transició, de la mà de les innovacions tecnològiques i socials per imperatiu de la sostenibilitat econòmica i ambiental. No només la ciutat esdevé il·legible per alguns, també conceptes com democràcia, Estat, justícia… són sacsejats per populismes, nostàlgies i conspiracions… Són els efectes d’un canvi de paradigma tecno-econòmic que revolucionen el sentit comú social.
Igual com el poder transformador del carbó, amb la indústria, la locomotora i l’electricitat, va fer veure a Cerdà l’estretor i la mesquinesa de les velles ciutats per concebre-les amb una altra dimensió i funcionalitat, ara són els bits, la nova mercaderia que circula per les xarxes ultra ràpides, el que redefineix espais, formes i funcions. Les distàncies han deixat de ser les muralles que ens limiten perquè, en el nou paradigma, ja no depenem tant de la velocitat del mitjà de transport com de la via d’accés. En el món que deixem enrere, la facilitat i rapidesa en la mobilitat era cabdal per als negocis. En canvi, el que ara és cabdal és disposar de connexió a xarxa de banda ampla. Si tenir vehicle propi facilitava les coses, ara el vehicle fa nosa perquè ocupa espai i contamina, i el que facilita és tenir un smart-phone a mà amb connexió a Internet per contractar el servei de mobilitat més afí, o fer la gestió directament online evitant la presència. Està canviant la relació de les persones amb l’espai físic. Està canviant la geografia humana i també el paisatge a les ciutats del món.
Els paisatges urbans, igual que els rurals són construccions humanes. El paisatge és una percepció subjectiva dels valors que conté un territori, que va des dels valors naturals, les empremtes de l’activitat econòmica i productiva, i també allò simbòlic, intangible, que identifica un col·lectiu humà amb un entorn concret. Com que els humans no hem deixat mai de modificar els paisatges perquè nosaltres mateixos en formem part, igual que la resta d’espècies i d’arquitectures ja siguin geològiques o antropogèniques, hem de convenir que no hi ha millors o pitjors paisatges sinó paisatges antics i paisatges nous. Si bé no es pot justificar qualsevol intervenció, el discerniment s’ha de fer amb criteri i coneixement, i amb el consens polític i social necessari per evitar que la tan humana resistència al canvi es justifiqui amb romanticismes i identitarismes, tornant a caure en l’error dels qui en època de Cerdà continuaven aferrats immòbils i refractaris al naixement de la ciutat moderna.
Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el nom de l’entrevistat.
Aquesta imatge que veieu és, des de fa dies, el sostre de l’autocar que cada dia recull i acompanya al taller ocupacional uns quants nois i noies amb discapacitat de Gavà, Viladecans i Castelldefels. Avui és el sostre de l’autocar, l’altre dia va ser la suspensió, la rampa per a les cadires de rodes ha estat protagonista uns quants dies, les marxes també han tingut el seu moment de glòria i, sempre, tot i l’obligació de treure’l, l’accés al bus ha estat marcat per una màquina validadora que no fa cap falta i que obstaculitza, i molt, el pas, dins el bus, a unes persones que ja solen tenir prou problemes de mobilitat. Per no parlar dels retards constants, que porten molts maldecaps als familiars d’aquests nois que treballen, perquè no hi ha manera de garantir la puntualitat a la feina.
Màquines validadores que entorpeixen innecesàriament el pas.
Aquest és el nefast servei que presta l’empresa Monbus, que es va endur el contracte posat a concurs pel Consell Comarcal del Baix Llobregat. A l’Associació de Familiars del taller ocupacional, aquesta mena de problemes no ens venen de nou. El contracte anterior, amb una altra empresa, era tant o més dolent que aquest i no hi va haver manera de rescindir-lo. Aquest servei, com molts altres serveis d’atenció a persones vulnerables del Baix Llobregat, són en mans de grans corporacions, que abarateixen costos (de fet qui els abarateix són els seus treballadors, que es mouen en la precarietat laboral), menteixen descaradament sobre la seva organització i l’estat dels seus recursos (sembla que hagin tret els autobusos directament de la ferrovelleria) i compten amb molt bons advocats, capaços de driblar tots els intents de rescindir contracte per incompliment. Estem parlant d’un servei que té un cost per al consell comarcal de més de 100.000 euros l’any.
A aquesta situació cal afegir la d’Avanza, l’empresa de bus que, substituint la Mohn de tota la vida, s’ha fet càrrec del transport públic de mig Baix Llobregat. Busos vells, avaries continuades, retards injustificables (d’una hora o més!) dia sí i dia també… El servei de transport per carretera s’ha encallat i s’està posant al nivell de l’estimada Renfe, que amb el pretext de la Covid, també ha reduït serveis a determinades hores.
El transport públic no funciona: als forats de sempre, s’hi afegeixen les cada vegada més recurrents males pràctiques de les empreses concessionàries. I és que el sistema de licitacions crec que mereixeria una bona revisió, perquè està per veure que realment garanteixi que els contractes no es facin a dit, però el que és segur és que no garanteix la qualitat del servei i que a més precaritza els seus treballadors. Perquè en el cas del transport adaptat, el canvi d’empresa no obliga la nova a absorbir els treballadors de l’antiga, per més que conèixer bé rutes i usuaris és importantíssim per a la qualitat de la feina, i per més que els usuaris són persones especialment sensibles i no pas peces d’una cadena de muntatge.
En relació al sistema públic de transport, encara hi afegiria el desequilibri permanent entre preus i destinacions. No puc entendre que sigui més ràpid i barat anar a Madrid (19 euros, per exemple, dues hores) que no pas anar a Solsona (23 euros, dues hores i mitja).
Amb tot això, és clar, molts fem servir més del que voldríem el cotxe privat.
En aquest context m’han sorprès tres mesures governamentals. Una, la rebaixa generalitzada de la benzina, quan omples el dipòsit del cotxe, per pal·liar els efectes del sobtat increment del preu de l’energia. Estic molt d’acord que empreses i pagesos puguin veure rebaixat el preu, ¿però voleu dir que si tots aquests diners que van a particulars amb diversos nivells de renda es destinessin a la millora del transport públic no aniríem molt millor?
Una altra és la gratuïtat de la Renfe, que es podrà mantenir un temps, i prou, perquè té un cost important. No seria millor, a llarg termini, invertir el que calgui en la xarxa pública de transports per racionalitzar-la, fer-la eficaç, incrementar el seu abast, equilibrar els preus, posar-la al dia, fer-la més sostenible, en definitiva? Pensant a mitjà i llarg termini i no en la immediatesa?
Hi afegiria encara la tan desitjada supressió dels peatges, en un moment en què justament el que no convé és promoure l’ús del vehicle particular. El que abans era un negoci per a unes empreses, ara és una despesa incrementada a la salut de tots, amb els diners de tots.
I, finalment, és clar, la revisió del sistema de licitació per fer serveis públics, que hauria de garantir no només la transparència de la decisió, sinó també la qualitat del servei.
Perquè, no ens enganyem, la crisi energètica que ens tenalla, a banda d’anunciadíssima, anirà a més. Amb gravíssimes repercussions per a tots plegats. Cal preparar-nos amb la perspectiva necessària i sent conscients que els recursos energètics i econòmics són limitats.
Aquest és el nom d’un projecte col·lectiu que està naixent, impulsat per l’entitat Justícia i Pau, amb la col·laboració de la Xarxa Interreligiosa per la Pau. D’entrada, en dir-se «Art» i «per la Terra», probablement indueixi a pensar que consisteix en fer Art amb una finalitat que té a veure amb la defensa de la Terra; i la cosa va ben encaminada.
Està clar que ens trobem davant el repte més gran que ha afrontat mai la humanitat: La Terra, el nostre planeta viu, l’únic dels coneguts que té vida, està abocada a una crisi ecològica sense precedents en els darrers milions d’anys, provocada pel funcionament dels humans en els darrers dos segles. La globalització d’un sistema capitalista basat en l’ús de combustibles fòssils i en el consum de béns innecessaris d’una part de la població mundial ha comportat un vertiginós escalfament global, una reducció dràstica dels ecosistemes naturals, una taxa d’extinció d’espècies inaudita i unes tràgiques migracions humanes de tremendes dimensions. Però, sorprenentment, l’exhaustiva descripció científica dels fets i la predicció del col·lapse al qual ens aboquem no ha estat suficient per a aturar-ho. Per què sabent-ho no estem reaccionant com cal? De la mateixa manera que els sistemes naturals del planeta es troben subjectes a una inèrcia que impedeix deturar certes dinàmiques un cop instaurades, això és igualment cert pel sistema socioeconòmic imperant, on tot està travat i ben travat (lleis, missatges dels mitjans, estils de política, funcionament dels mercats…) per mantenir la dinàmica per la qual una minoria dominant s’enriqueix i acapara els recursos del planeta fins que aquests no quedin exhaurits. Estem doncs en lluita. Per aturar aquest sistema, cal actuar urgentment, intel·ligentment i col·lectivament contra aquesta inèrcia de la qual, en major o menor grau, tots en participem. No oblidem que hi ha països (Colòmbia, Mèxic i Filipines, Brasil, Hondures, el Congo, entre molts altres) on comprometre’s en la defensa de la Terra i del dret a la Terra es paga amb la persecució, la tortura o l’assassinat. I és que, com afirma el papa Francesc en la seva encíclica Laudato Si’, aquest funcionament globalitzat té les seves arrels en l’ànima humana (LS9, LS217), que s’ha desvinculat de la seva pertinença a una comunitat de vida de la qual n’ha rebut l’existència i en rep la seva possibilitat de supervivència; dit d’altra manera, la causa última de tot això i alhora també la seva conseqüència més profunda és la pèrdua de la nostra vivència espiritual de la Vida i l’oblit que aquest planeta viu és la nostra casa comuna.
I l’Art? Admetent que, com diu Laudato Si’, els problemes complexos requereixen solucions complexes, procedents dels diversos àmbits de saviesa (LS63), creiem que un dels camins que ens pot ajudar a tornar a establir aquests lligams amb la Terra és l’Art, perquè l’Art coneix el llenguatge de la Bellesa i la Bellesa és inherent a la Natura i a l’Esperit; perquè l’Art s’obre pas per damunt de les constriccions de la racionalitat i, a través de les emocions, arriba a l’ànima humana, el lloc de comunió espiritual profunda amb la realitat, on el seu misteri i la seva transcendència hi tenen cabuda. Perquè «aturar-se a contemplar la bellesa i estimar-la és sortir del paradigma utilitarista» (LS215); perquè l’Art crea comunió; perquè l’Art ens transforma en el nostre nucli profund, des d’on pot néixer una nova consciència i una motivació ferma per a posicionar-nos en aquesta lluita.
Però «descalç»… per què? Aquest mot indica moltes coses que segurament també s’intueixen: Anar descalç vol dir estar en contacte directe amb la Terra, sentir-la amb la pròpia pell, recuperar en certa manera la nostra manera biològica i nua de caminar, de formar part de la biosfera; de moure’ns-hi amb respecte.
Anar descalç també indica una certa pobresa o una actitud d’humilitat; una actitud des de la qual volem situar-nos, tant en relació amb l’Art com amb la Terra; no creure’ns més importants del que som i renunciar a tot el que és sobrer. Pel que fa a la Terra, reconèixer que som fills seus, que hem estat engendrats pel ventre fèrtil de Gaia i que la nostra vida depèn d’ella, de les seves lleis, dels seus equilibris que pretensiosament hem menystingut. Pel que fa a l’Art, partir de la certesa que viure l’art és una capacitat intrínseca de tot ésser humà, per més que alguns, que hi tenen una especial sensibilitat, es singularitzen per fer d’aquest un camí vital ple de coneixement que és llum per a d’altres.
Finalment, descalçar-se és el gest que, en moltes cultures i tradicions espirituals, es fa en entrar en un lloc sagrat; i volem reconèixer obertament la sacralitat de la Natura, la Terra, i tot l’univers com a lloc de la manifestació del Transcendent; i quan això ens disposem a viure-ho, tot seguit, la nostra pròpia vida i la dels altres esdevé també sagrada.
Exposades les conviccions profundes que sustenten el projecte, potser ens preguntem a qui se li ha acudit aquesta idea; i la gràcia d’això és que no es tracta d’una idea de ningú, sinó que és el resultat d’un bonic procés de discerniment col·lectiu que s’inicia en el si del grup d’Ecologia i Justícia de Justícia i Pau, que des de fa uns anys treballa amb objectiu de «viure i ajudar a viure la Laudato Si’». És aprofundint en Laudato Si’ que ens adonem que la vivència de la Natura des de l’Art, entès com hem exposat abans, té molt a veure amb la vivència de sant Francesc d’Assís, que de ben segur que tenia esperit d’artista i, fent-se pobre, va viure el joiós retrobament amb totes les criatures de la creació i amb el Creador i va compondre el seu Càntic del Germà Sol, la música del qual no coneixem i que ben segur va acompanyar del gest i la dansa. Curiosament, el papa, que es va envoltar d’experts de tota mena per a escriure Laudato Si’ i que va entrellaçar magistralment idees d’ecologia, de sociologia, d’economia, de política, d’espiritualitat… no va obrir la porta de l’Art; potser no comptava amb artistes en el seu equip. Nosaltres, animats pel seu mateix esperit, ens vàrem proposar obrir-la convocant dues trobades d’artistes, amb l’objectiu de veure junts quines ressonàncies i sinergies percebíem entre l’Art i la Laudato Si’. I va ser d’aquests preciosos diàlegs (aquí trobareu informació del primer diàleg i aquí en trobareu del segon) que van aparèixer les clares intuïcions que hem expressat i la certesa que calia emprendre el camí d’Art descalç per la Terra; un camí d’església en sortida, a la recerca de fer comunió amb d’altres espiritualitats sinceres, d’aprendre i parlar llenguatges nous, per anar construint junts la nova humanitat que la Terra anhela.
En què consisteix exactament el projecte? En aquest enllaç que indiquem podeu trobar la seva descripció detallada i les diferents fases en què es concreta, així com la manera d’inscriure’s-hi. De forma resumida podem dir que s’adreça als artistes i també als «no-artistes» que se sentin atrets per la proposta i que consta d’aquestes quatre fases:
el 12 de novembre, punt de partida amb la Trobada de Meditació per la Terra a través de l’Art, interreligiosa, interespiritual i interconviccional, convocada junt amb la XIP.
des d’aquell moment fins a l’abril, Temps de Creació dels artistes amb el rerefons de la Trobada; a més, amb l’acompanyament d’alguns d’ells oferirem tallers oberts a tothom per a endinsar-se en l’experiència de comunió amb la Natura a través de l’Art.
maig de 2023, Exposició col·lectiva de les creacions realitzades pels artistes i pels participants en els tallers, acompanyada de nous tallers per a participar activament de l’experiència i també d’actuacions d’art en viu.
itinerància de l’exposició per diferents centres de cultura, espiritualitat i/o de serveis a la comunitat, amb un format similar.
En aquest moment comptem amb l’adhesió d’una vintena d’artistes per tirar-ho endavant, uns de renom i d’altres de no tant, i esperem que se n’hi uniran més. La força i la vàlua de tot això raurà en la vivència i la transformació personal de tots els qui hi participarem, artistes i «no-artistes», coneguts i desconeguts, tant si som molts com si som pocs.
Tant de bo que a través d’aquest projecte que uneix Art, Ecologia i Espiritualitat, puguem fer un camí sincer, empeltat de mística, poesia i compromís, com va anticipar profèticament Pere Casaldàliga, descalç sobre la terra vermella.
Los cinco elementos – Yayo Herrero. Ed. Arcadia. Barcelona, 2021
Amb el subtítol, “Una cartilla de alfabetización ecológica”, l’investigadora, activista i ecofeminista Yayo Herrero, ens presenta d’on venim i quina és la nostra realitat tot llegint la situació actual de crisi ecològica, però sobretot d’ecocidi fruit d’un sistema econòmic insostenible.
Ella ens presenta didàcticament aquesta anàlisi a partir de cinc elements: aigua, aire, terra, foc… i vida. La vida que la Yayo Herrero sempre posa en el centre com element inqüestionable i al qual hem de recórrer com a eix de qualsevol interpretació.
I tot el text resulta interpel·lant, indubtable… Una crida a apostar per la vida… I com a creient, aquest crit de la Terra és encara més flagrant: què n’estem fent de la Creació, del regal del Déu sempre creador que necessita de la nostra ajuda per continuar el procés creatiu? No tenim mantes lectures bíbliques on se’ns recorda que l’austeritat és un deure amb els nostres germans i germanes? Mentre llegia el llibre que presentem, em ressonava la cita de sant Basili: “El pa que hi ha al teu rebost pertany als famolencs; l’abric que penja del teu armari pertany a qui passa fred; les sabates que tu no fas servir són dels que van a peu nu; els diners que acumules i et sobren pertanyen a qui no té res.” L’emergència social, econòmica, ecològica i solidària que vivim sotraga la nostra consciència creient.
I si voleu acostar-vos al llibre i a la Yayo Herrero, sempre apassionada, aquí teniu l’entrevista al Més 324.
Església de Sant Antoni Ma Claret del Borràs / Castellbell i El Vilar
Fruit de la inspiració rebuda de l’encíclica del sant pare Francesc, Laudato si’, sobre la cura de la casa de tots, junt amb la preocupació per la degradació constant de l’entorn de l’església de Sant Antoni Maria Claret del Borràs de Castellbell i El Vilar, es va organitzar, des de la parròquia, un grup de voluntaris amb l’objectiu de retornar la dignitat a l’entorn de l’església i la rectoria, perduda al llarg dels últims anys. El nom que es va donar al projecte va ser el de “Cuidem l’entorn”.
La idea va ser molt ben rebuda per l’actual vicari, Mossèn Joan Ma Vianney Gakwandi, acabat d’arribar a la parròquia, i que va acceptar la iniciativa de molt bon grat, col·laborant activament en totes les tasques que s’han dut a terme. Tots plegats volíem oferir-ho a tothom per les Festes de Nadal, i així va ser.
Aquest projecte es va iniciar l’octubre de 2021 i la primera etapa va consistir en fer la neteja bàsica de l’entorn. Les primeres actuacions van ser retirar la brossa, netejar vidres i escales, eliminar llaunes, plàstics, i tot tipus de brutícia que deixem els humans sense cap mirament i per tot arreu, sense pensar que res ens pertany i que tot ens és concedit per tenir-ne cura i millorar la qualitat de vida de tots els homes. A continuació, un seguit d’activitats que ja van necessitar de l’ajut d’elements mecànics, com va ser el desbrossament del perímetre de l’església i rectoria, a on hi ha també diverses especies d’arbres plantats des de fa molts anys, bàsicament oliveres i ametllers, que es van podar cada un a la seva època. Finalment, un hort bastant gran que calia netejar abans de fer-hi i plantar-hi res més. En resum, s’ha volgut redescobrir la zona als ulls de tothom, mostrar-la neta i ordenada i, en successives etapes poder-la habilitar amb seguretat perquè petits i grans en puguin gaudir plenament.
Pel que fa a la part del temple pròpiament dita, es van netejar tots els bancs, imatges, i ordenar l’interior de la nau, a més de portes i vidres i pintar les baranes d’accés a l’església, que hem vist que no son pas poques. La finalitat, com hem dit anteriorment, era que les celebracions del Nadal oferissin una església amb el seu entorn el més acollidora possible a tothom que s’hi acostés. Cal destacar que el grup dels pessebristes del poble, van treballar de valent construint al seu interior un pessebre monumental, fet que va ser molt apreciat per tothom.
Actualment, s’han acabat de netejar i replantar els parterres de l’entrada, els quals haurem de demanar a la primavera que faci la resta amb l’ajuda del sol i l’aigua, i així arrelin les plantes que entre tots hem pogut plantar i que els veïns han aportat cedint esqueixos i consells. Tot vol el seu temps i la primavera cada any arriba puntual amb més o menys sorpreses.
L’hort serà la part més difícil i compromesa per la seva organització i la cura constant que requereix, però al mateix temps podrà servir de llibre obert a petits i grans, un pels seus descobriments de la vida i els altres per la seva saviesa i que no dubten en transmetre a les noves generacions. Serà un guany per tothom, i ens ensenyarà a conèixer millor els cicles de la natura i els nostres propis.
Tot el projecte, ha deixat constància que el treball col·laboratiu entre persones a vegades molt diverses però amb un objectiu comú, suma extraordinàriament; més que suma, multiplica i fa possible aconseguir resultats inesperats, creant vincles d’amistat entre tots que perduren en el temps. Volíem exposar la nostra experiència a tots vosaltres.
Una rara extrapolació lingüística associa allò gran amb el que és excessiu, en ambivalència entre el moralment rebutjable i l’atractiu pervers o libidinós. Expressions com «Preu per preu, sabates grosses» donen fe de l’arbitrarietat, la golosia. Mentre que «small is beatiful» (l’expressió anglesa ha fet fortuna) invita a la falsa humilitat o la justificació. Emprar doncs el prefix «macro» predisposa ja d’entrada a la recriminació. D’aquí que estiguem assistint des de fa setmanes a una peregrina discussió sobre les «macrogranges» amb relació a un debat que, sense la fogositat irrefrenable de Pablo Casado i els barons del partidisme hispànic, es reduiria a un debat serè sobre els impactes econòmics i ambientals de la ramaderia en les seves diverses modalitats, i els hàbits alimentaris de la nostra societat.
La nostra civilització té una capacitat de debat i de crítica circumscrita dins d’uns límits, més enllà dels quals tot trontolla, ens sentim incòmodes, insegurs, i ens tornem negacionistes. El límit que ens posem de marge de tolerància en el debat és el «paradigma» regnant. Podem debatre mentre no es posi en qüestió els valors estructurals de la nostra cultura. Per això és tan difícil dialogar amb qui és diferent perquè és d’una altra ètnia o cultura o religió. Ara també ens costa el diàleg amb els més propers perquè estem en un moment de transició, de canvi de paradigma. El model de comprensió del món que coneixem ens predetermina per interpretar el present i el futur. Segons Thomas Kuhn, el que veiem depèn tant del que mirem com del que l’experiència visual i conceptual prèvia ens ha preparat a veure. L’experiència és el filtre que pinta la realitat. Quan ens canvien les ulleres ja no reconeixem aquella realitat fins que no ens hi acostumem de nou. El missatge del ministre Garzón alertant de les conseqüències del consum de carn, desconcerta el ciutadà que creia que menjar carn era un signe de progrés i de benestar. Aquest dubte és el que aprofita la oposició política de Garzón en la seva histriònica resposta per desmentir-lo.
Vivíem en el creixement com a paradigma de progrés, que consistia en una naturalesa proveïdora de recursos i un lloc, el medi ambient, on abocar o externalitzar els impactes negatius originats pel desenvolupament. Tranquil·litzava saber que fixant uns límits o condicions i controls a la contaminació, vetllant pel medi ambient, no corríem perill. El ministre avança un nou paradigma, el de la sostenibilitat. En el nou model els límits i les condicions els posa l’ecosistema, que ja no és el medi ambient que havia inventat l’anterior paradigma. L’activitat humana, sigui industrial, sigui ramadera… s’ajusta a les dinàmiques de l’ecosistema, i el desenvolupament s’inscriu en el marc de l’energia renovable i de l’economia circular. D’aquí ve el canvi copernicà per tornar a una alimentació amb més proteïna vegetal i menor consum de carn. El model de la ramaderia industrial i intensiva no encaixa en el nou paradigma de la sostenibilitat perquè fa un ús intensiu d’aigua i energia, contamina el sòl amb les dejeccions i els abocaments nitrogenats, i fa ús abusiu d’antibiòtics. Pablo Casado no es vol treure les ulleres del progrés. Ara falta que la ministra de transports expliqui, no cal que sigui al The Guardian, que disputar partits de futbol entre el Barça i el Real Madrid a Aràbia Saudita és un disbarat que no només no encaixa en el paradigma de la sostenibilitat, sinó tampoc en el sentit comú, es miri amb les ulleres que es miri.
La conflictivitat despertada per les instal·lacions eòliques i fotovoltaiques arreu del territori de Catalunya, que no és altra que la disputa dels recursos energètics, agroforestals, pesquers, ecològics o paisatgístics, ultrapassa ja les fronteres domèstiques i pren una dimensió global: el control dels gasoductes, l’aprovisionament de metalls escassos, la compra de terres de conreu a altres continents… la contenció dels refugiats.
Mentrestant, la manca de semiconductors paralitza a Catalunya i a mig món les cadenes de producció d’automòbils. El desproveïment va per llarg, i es van acumulant estocs ocasionant pèrdues pel capital immobilitzat. La manca de camioners al Regne Unit avisa també del risc de desproveïment, que podria empitjorar si continua pujant el preu del gasoil. La logística del Just In Time que lubrificava les cadenes de producció fordista ajustant amb precisió cost, temps i benefici ha encallat. Serà que el món ha arribat a un nivell de demanda ja impossible de satisfer? La interdependència, dins l’esfera planetària que s’ha fet petita, és un camp de forces que estira o empeny, atrau o resisteix però res n’és aliè. Tot està imantat. La COP 26, entre els pols de la riquesa i la pobresa d’aquest magnet gegantí que és el model industrial i de consum, és el lloc dels encontres i desencontres dins la tirania de la globalització que tot ho imanta. El món no para d’emetre senyals que imploren un canvi de model industrial.
Catalunya és un exemple de manual del col·lapse que ens espera si no es rectifica el rumb. Tenim a Catalunya una economia tan industrialitzada com la mitjana de la zona euro, que frega el 20% del PIB, que exporta per damunt de la mitjana, sobretot productes tecnològics. No obstant, la nostra indústria és altament dependent de les importacions de matèries primeres, d’energia i de tecnologia: el 93,4% del consum d’energia primària és d’importació, amb un cost anual proper als 6.000 milions d’euros. Pel que fa al balanç físic de materials, Catalunya importa més del 70%, cosa que significa 13 milions de tones més de les que exporta, i amb un fort component no renovable. Com a feblesa cal sumar també la dependència tecnològica, per exemple de microxips, que s’explica per la baixa inversió en innovació industrial, que a Catalunya és quasi la meitat dels nivells de la zona euro. Aquestes febleses expliquen perquè la competitivitat del sector industrial català es troba més ancorat en els baixos salaris, per sota de la zona euro i d’Espanya, i l’elevada temporalitat.
L’escenari actual d’un progressiu augment de preus dels recursos materials i energètics, a més de la dificultat d’aprovisionament de components tecnològics, conduirà la nostra indústria al col·lapse per manca de competitivitat. L’alternativa es troba en les renovables, la bioindústria, l’economia circular, i la inversió en recerca i innovació. Catalunya ha d’electrificar la indústria, la mobilitat i el transport, i disminuir molt significativament la intensitat material implementant l’economia circular i desplegant generadors eòlics i fotovoltaics a terra i mar.
La gran reconversió industrial que cal fer porta a replantejar un conjunt de sectors com ara el càrnic, gran consumidor d’aigua i energia, dos recursos escassos. Replantejar la ramaderia intensiva que, a més, és altament contaminant per les seves dejeccions. Reduir ostensiblement la cabana i valoritzar energèticament els residus per evitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, i impulsar la producció de proteïna vegetal. Cal intervenir amb tecnologia digital en alguns cultius amenaçats pel canvi climàtic com la vinya, evitant pèrdues de productivitat pel descens de la pluviositat i la substitució de fertilitzants i plaguicides químics pel cultiu ecològic. Caldria fer també un projecte per la descarbonització del Delta de l’Ebre, per prevenir el retrocés dels arrossars per l’efecte del canvi climàtic i la pujada del nivell del mar. Les masses forestals de Catalunya, que ocupen més del 60% del territori, són el gran recurs desaprofitat, després de l’energia solar, que cal protegir per garantir en el futur el seu valor ecològic, social i econòmic. Cal una política forestal integral de boscos per defensar-los dels incendis, protegir la biodiversitat, activar l’efecte d’absorció de carboni i proveir la indústria de la fusta per la construcció, d’una banda, i per subministrar biomassa per la producció de combustibles i materials de biorrefineria.
La Costa Brava, entre altres comarques que viuen de la indústria turística, haurà de redimensionar la seva oferta cap al turisme i el lleure de proximitat, reconsiderant les infraestructures de mobilitat entre les quals hi cabria novament el tren que ja va existir en el passat. Per acabar, la darrera gran reconversió industrial és la de la petroquímica del Camp de Tarragona per una biorrefineria que proporcioni els recursos energètics i matèries primeres que demandarà les biofactories que produiran nous materials per a la indústria, així com vectors energètics com l’hidrogen verd, que serà clau en l’economia d’aquest segle.
Són tan sols alguns exemples del gran canvi industrial que cal abordar des dels governs de Catalunya i de l’Estat sense esperar més. Requereixen d’inversions públiques i privades, i també de canvis legislatius, que haurien ja de figurar en els pressupostos de la Generalitat pel 2022, sense els quals l’economia catalana difícilment sobreviurà a aquesta dècada.
L’altre dia una companya de feina em rondinava pels enormes embussos de trànsit que es pateixen en els accessos a Barcelona i rodalies en els darrers temps. I és clar, criticava els polítics…
I evidentment que hi ha polítics que no donen la talla, però jo crec que tenim els polítics que ens mereixem… Perquè la ciutadania en general no ens comprometem… i perquè, per exemple, en tema de sostenibilitat, la majoria estem beeeeeeen lluny de viure afectats i no prenem decisions que ens costin (ni que sigui una mica) pensant en el medi ambient: malbaratament de menjar, d’aigua, aires condicionats a tort i a dret, plantejament de si cal sempre agafar el cotxe o coordinar-se per dur-lo ple –o agafar transport públic–, consumisme excessiu, envasos d’usar i llençar, armaris plens de roba que ni fem servir… La llista és interminable…
Que és tasca dels nostres governants i representants? Oitant… El mal és que els mecanismes de poder (que no rauen en la política sinó en l’economia) no permeten gaire un altre tipus de polític, car exigiria un cert nivell d’heroisme ètic, que la majoria d’éssers humans no tenim… I la ciutadania en general no fem força perquè no siguin tan fàcils de malejar segons els interessos empresarials i lobbístics…
En aquest punt, prefereixo en qualsevol anàlisi veure quina és la meva part de responsabilitat: això em dona (certa) legitimitat per poder exigir que ho facin d’una altra manera… Pot ser petita. Òbviament altres entitats tenen molt més a dir en temes de canvi climàtic perquè contaminen més i tenen una major capacitat decisòria. Però allò que depèn de mi, ningú altre no ho pot fer: ningú no pot reciclar el que jo utilitzo, o comprar amb criteris de consum responsable el que omple la meva nevera o armaris, o triar entre anar a peu o en transport públic en els meus trajectes urbans, o decidir viatjar en tren en lloc d’en avió, o tantes altres coses… D’aquests espais de la Creació del meu entorn immediat jo en soc cocreadora i les meves decisions els condicionen.
Així que a vetllar per la responsabilitat personal! És en el que ara intento focalitzar-me… Ja veieu, ara em situo així… i m’ajuda… Fer el que depèn de mi, que d’això sí que en soc responsable… I des d’aquí intentar estar alerta i pressionar pels mitjans que tenim com a ciutadans i ciutadanes per fer que les altes esferes optin per mesures que posin la vida en el centre, la justícia com a mesura, la igualtat com a criteri, la llibertat i la pau com a camins.
Les anades i vingudes amb la proposta d’ampliar l’Aeroport de Barcelona ens agafen en un clima de tacticisme polític de curta volada i de crispació que no permet debatre amb tranquil·litat. Debat i tranquil·litat són pràctiques quasi oblidades a Catalunya i a Espanya. Els desacords entre els socis de la coalició que governa la Generalitat, no haurien d’incapacitar-la per pactar i mantenir el que s’ha pactat. De la literatura sobre la Ricarda, els avions i els milions d’Aena, el que s’espera del Govern és domini de la gramàtica per escriure un guió amb algun sentit, no ja sobre l’aeroport sinó que comprengui el conjunt de les infraestructures, en el marc de desenvolupament social i econòmic que demana l’actual cicle industrial, i que sigui realista d’acord amb les condicions i els perímetres físics, econòmics i ambientals del país i dels temps que corren. Sense un projecte de país amb consens és molt difícil acordar el futur de l’aeroport. Governar és això i no estar permanentment agitant banderes de confrontació.
L’aeroport ens recorda que vivim una transició, un canvi de model de desenvolupament forçat per uns límits en els usos del territori i dels recursos naturals molt pròxims, si no sobrepassats. Les tensions provocades per l’augment del preu de la llum, els peatges de les autopistes o la capacitat de l’aeroport, tenen a veure amb aquests límits. Catalunya no és exemple d’equilibri territorial. Una capital molt potent, la regió metropolitana de la qual, en només el 7,6% del territori acull una població del 64% i genera el 70% del PIB. El territori metropolità és molt dens i està ocupat pràcticament en la seva totalitat. Això explica les tensions a l’hora d’ampliar l’aeroport i en general qualsevol planejament urbanístic com per exemple el polèmic pla Gran Via Sud, anul·lat pel TSJC perquè afectava sòl agrícola a l’Hospitalet del Llobregat.
El delta del Llobregat comprèn espais naturals protegits i un parc agrari, a més de diversos nuclis urbans, i també zones industrials i logístiques com el Port i l’Aeroport. Cap d’aquests espais o instal·lacions pot créixer sense afectar-ne d’altres. La proposta d’Aena per ampliar la capacitat operativa del camp de vol afecta inevitablement l’espai natural i agrari que l’envolta per no sacrificar la urbanització Gavà Mar que, de fet, és la responsable que els avions no puguin enlairar-se en aquella direcció.
Ni als Vallesos ni al Baix Llobregat hi ha espai per a nous corredors ferroviaris que permetin grans creixements respecte del trànsit actual. El Port ja no creixerà més perquè limita amb el riu que ja va ser desviat en una anterior ampliació. Els polígons industrials del Baix Llobregat poden créixer en densitat amb indústria i serveis digitals, però no tenen sòl suficient per a una fàbrica de cel·les de liti per a la Seat de Martorell, per posar un exemple. El territori metropolità es troba saturat. Algunes grans empreses industrials com la CELSA de Castellbisbal estan ocupant finques ja al límit de la zona inundable de la llera del Llobregat.
L’electrificació de la mobilitat i la climatització d’edificis comportarà una demanda elèctrica a l’àrea metropolitana que aquesta no podrà satisfer amb renovables perquè no hi ha prou superfície de sòl ni de teulades. Portar-la d’altres comarques de Catalunya on hi fa vent o hi ha sòl disponible xoca sovint amb una ciutadania que es manifesta en contra de la instal·lació de parcs eòlics i fotovoltaics. Si Catalunya no és autosuficient en la producció d’energia renovable l’haurà d’importar de l’Aragó amb línies elèctriques de molt alta tensió que també rebutja una part de la població. En conclusió, ens trobem en un moment en què la gramàtica per escriure un relat per a la Catalunya d’aquest segle és diferent de la que coneixíem. Però és absolutament necessari escriure el guió d’aquest projecte de país en lloc de fer promeses ideals com si Catalunya fos el que no és. Queda clar que el marc de les decisions va força més enllà del futur d’una llacuna pratenca, emprada com a excusa per la confrontació. La inacció que ens estem autoimposant pot comprometre seriosament el futur del país.
Quina és la nova gramàtica? Primerament, l’escassesa de matèries primeres energètiques i de materials escassos que augura un increment de preus generalitzat, que ha agafat els governs desconcertats i desarmats, com l’espanyol que, per boca de la ministra Ribera, demana empatia a les elèctriques que és tant com demanar la lluna. En segon lloc el context d’«emergència climàtica» com ho han definit els mateixos governs davant l’advertiment de la comunitat científica, i més recentment l’informe de l’IPCC, dels danys irreversibles que pot provocar no actuar amb fermesa i urgència. Tot, acompanyat –per a major credibilitat– de l’impacte emocional aquest estiu dels incendis, sequeres, huracans i fenòmens meteorològics extrems, que està encenent alarmes no només en els governs sinó també en els mercats financers i les empreses del sector energètic.
Catalunya, país petit i amb pocs recursos naturals, ha sabut contrapesar les mancances aprofitant l’estratègica posició de centralitat en la mediterrània occidental, i un potencial emprenedor enfocat a la indústria i el comerç. L’oportunitat que brinda ara la digitalització i l’economia verda i circular ha de guiar la transformació cap una economia menys depenent dels recursos energètics i materials que no tenim. Desenvolupar una economia que redueixi enèrgicament la mobilitat comportarà transformar el model turístic i en conseqüència el tràfic aeri, sense que això signifiqui un retrocés en ocupació i benestar si som capaços d’incrementar proporcionalment el pes del PIB industrial: electrificar tant com sigui possible els consums energètics, tenir cura del territori aprofitant el potencial del recurs de biomassa dels nostres boscos i cultius. Limitar l’activitat agroalimentària a aquella que no sobreexplota els recursos hídrics i manté la producció càrnica dins del que poden absorbir els embornals per a les dejeccions ramaderes. Buscar en definitiva la sostenibilitat econòmica i mediambiental en tots els àmbits. Les inversions necessàries que cal fer sobrepassen els pressupostos de la Generalitat, i requereixen els fons europeus de recuperació perquè siguin tractors d’inversió privada. I, no ens enganyem, la transició la pagarem entre tots com podem veure ja amb l’increment del cost de l’energia que dona senyals per a una autocontenció també en el consum privat. El Govern ha de protegir amb polítiques socials les franges més vulnerables de població davant l’increment de preus dels recursos bàsics.
Un acord per a l’aeroport que persegueixi criteris de desenvolupament sostenible ha de contemplar, en el meu criteri, una inversió que millori les seves instal·lacions, fent-les més eficients i sostenibles. Inversió en una nova terminal que ajudaria a descongestionar i guanyar una mica més d’operativa en el camp de vol. Instal·lacions d’autogeneració i millora de l’eficiència energètica. Inversions en recerca d’aeronaus sostenibles en col·laboració amb l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels. Però sense sortir del perímetre actual de l’Aeroport, és a dir, renunciant al Hub Intercontinental perquè la lògica actual no ha de ser expansiva sinó de contenció. Ni Catalunya ni Espanya perdran oportunitats renunciant a fer créixer l’aeroport de Barcelona, si tenim però un Pla de País per desenvolupar una economia moderna, sostenible i inclusiva amb major justícia i equitat. Aquesta negociació amb Aena i el govern de l’Estat ha de ser possible en un clima de cooperació.
Des de fa uns anys, La Manga del Mar Menor acull alguns dies de les nostres vacances estiuenques. Uns amics murcians hi tenen un apartament. Són un exemple d’acollida, generositat, vida senzilla i atenta al món…
I des del seu pis, les postes de sol sobre el Mar Menor ens han estat un regal moltes vegades. Impressionants! L’esplendor de la creació… excusa per a moments de pregària i contemplació.
Ja feia temps que ens comentaven que l’altra banda de la gran albufera, la més allunyada del mar Mediterrani, estava ressentint-se… I no era només l’especulació urbanística (que també) la que estava a l’arrel del problema, sinó sobretot l’abús de l’agricultura intensiva. Sí, uns camps que deixaven anar a l’aigua fertilitzants que anaven ofegant la flora i la fauna (abans riquíssimes) d’un espai que devia ser un paradís fa unes dècades.
I aquests dies d’agost ens vam arribar a banyar-nos-hi, i cada cop es veien menys peixos, i l’aigua perdia transparència… Però uns dies abans del nefast dissabte 21 d’agost, vam pensar que ja no tocava: feia pena veure la pèrdua de qualitat de l’aigua i la natura…
Res comparable al que vam copsar aquell dia… De sobte, una platgeta deserta estava plena de gent… Alguns d’uniforme… Un parell d’agents de medi ambient feien comprovacions, agafaven mostres dels peixos i animalons marins que estaven arribant a la sorra en un intent desesperat de trobar oxigen… Un altre parell d’operaris omplien coves amb peixos morts… Alguns infants feien servir les seves xarxetes per ajudar-los… I uns ecologistes encapçalats per Pedro García, director de l’Asociación de Naturalistas del Sudeste, que porta més de 20 anys denunciant la situació degradada del Mar Menor, recorria la caleta, telèfon mòbil en mà.
Quan vam baixar, alguns acusaven els ecologistes, com si el que passava fos la seva responsabilitat: sort que hi eren, que han fet tanta feina de denúncia a tots els nivells. Ens deia que a la Unió Europea tenen el tema obert, però els mecanismes són lents… Que acabava de parlar amb la ministra de Medi Ambient… Però clarament denunciava al govern del PP que fa 24 anys que es manté a la comunitat autònoma de Múrcia. I que han anat optant per prioritzar el lucre d’uns pocs en detriment de la natura i del benestar de tots. La història de sempre: fer com si el planeta no tingués límits, com si tot quedés justificat pel guany i l’economia, per afavorir els amics poderosos… I sempre amb el discurs que fent-ho d’una altra manera es perdrien molts llocs de treball (com, si no, es poden perdre si ja no hi ha turisme a la zona, i qui hi anirà si s’acaba convertint en la claveguera que amenaça esdevenir?) Fins i tot el Pedro García comentava que potser l’única possibilitat era treure les competències mediambientals al govern murcià: sí, el 155 que tan bé coneixem els catalans!
Gairebé un mes després, cap mesura radical sembla presa. Lamentable!
Tots i totes hem vist imatges d’ecocidis en el món (incendis, inundacions, vessament de combustible al mar…) però veure peixos de tota mena (llenguados o angules inclosos), llagostins o crancs enormes intentant respirar on trenquen les minúscules onades del Mar Menor, o ensumar el seu olor a putrefacció sota el sol d’agost, és un record inesborrable. Espero no oblidar-lo… Però també desitjo que tots prenguem nota del que s’ha viscut a uns centenars de quilòmetres al sud de casa nostra perquè l’emergència climàtica que vivim i la cobdícia del capitalisme faran que episodis semblants vagin sovintejant deixant assolats racons del nostre planeta, paisatges estimats.
El 2050 és massa lluny: cal posar-hi fil a l’agulla ja, aquí, ara, arreu!
Sembla una broma de mal gust que quan encara no ens hem tret de sobre la Covid19 i en plena emergència climàtica es torni a plantejar l’ampliació de l’aeroport del Prat. Segurament la necessitat de recuperar l’economia és un dels motius pels quals s’està pressionant les administracions i s’està venent la moto a l’opinió pública, però crec que és un caramel molt i molt enverinat. Sobretot tenint en compte que fa quatre dies (al febrer d’aquest any) la Comissió Europea va obrir un procediment d’infracció a Espanya per deixadesa mediambiental en relació justament al delta del Llobregat, que forma part de la xarxa Natura 2000. Val a dir que s’han incomplert les mesures a què es van comprometre les administracions públiques i Aena en l’anterior ampliació de l’aeroport. El seu actual compromís, doncs, d’entrada és paper mullat, perquè no han complert els anteriors.
Concentracions urbanes i desplaçaments innecessaris
Un dels motius pels quals ens hem fet tan vulnerables a les epidèmies són les concentracions urbanes i els desplaçaments continus per tot el món. El sistema econòmic i l’escalfament global contribueixen sens dubte a les grans aglomeracions, perquè la inclemència del clima va tornant erms grans territoris i l’escassetat d’aigua es va estenent, cosa que força primer desplaçaments i després grans moviments migratoris. D’altra banda, el baix cost econòmic dels vols –l’altíssim preu ecològic no es té en compte– afavoreix rutes turístiques i desplaçaments banals. Reduir desplaçaments innecessaris hauria de ser un objectiu general. I evitar l’escalfament global, també. Altrament ben aviat la Covid19 serà substituïda per una altra pandèmia.
Malgrat els compromisos formals, la realitat s’encamina al sobreescalfament global
Segons diuen els experts (ho va comentar Salvador Samitier, cap de l’oficina contra el canvi climàtic de la Generalitat, a la primera reunió de la Taula d’emergència climàtica de Viladecans, al novembre passat) avancem a tota velocitat cap a l’opció més pessimista de l’escalfament global. Es considera que superar l’1,5 graus d’escalfament aboca cap a un desastre ecològic. Si no frenem, podria ser que a finals de segle haguéssim arribat als 4 graus. Molts ajuntaments han adoptat formalment el compromís de reduir un 40 % les emissions de gasos d’efecte hivernacle per a l’any 2030 i la Unió Europea es va comprometre, a finals de 2020, a reduir-los en un 55 %. L’ampliació de l’aeroport no només no contribuiria a reduir aquestes emissions, sinó que les incrementaria en un 33 %.
L’economia només es recupera de debò si les condicions de treball són dignes
La creació d’ocupació pot ser clarament un motor de recuperació econòmica. Però no a qualsevol preu ni de qualsevol manera. L’economia també es recuperarà si la precarietat de la reforma laboral desapareix, si els salaris són dignes, si hi ha voluntat d’acabar amb l’economia submergida, si s’evita que gran part de la població immigrada hagi de treballar fora de la legalitat. I de llocs de treball per crear se me n’acudeixen molts: en l’atenció de les persones, en la sanitat, en els serveis socials, en l’educació… Una economia que viu en part dels serveis creats per les administracions públiques, sí, però convé recordar que no és que tots ens hàgim fet més pobres, sinó que ha crescut la desigualtat social. Per tant la reforma fiscal i la lluita contra el frau són imprescindibles perquè allà on s’acumula la riquesa es redistribueixi.
Catalunya també necessita un equilibri en el territori i un millor transport públic
Tampoc a casa nostra ens vam escapar de construir infraestructures que s’han mostrat inútils. Jo no dubto que sigui una bona cosa connectar l’aeroport del Prat amb destinacions intercontinentals, però potser es pot repensar i redistribuir el trànsit aeri aprofitant els altres aeroports de què disposem, infrautilitzats, i promovent tant com sigui possible un trànsit aeri més sostenible. Que per això fa falta millorar l’estructura ferroviària? Sens dubte. Tant la de rodalies com la de llarga distància.
Preservar l’espai natural del Delta
El Remolar, en el terme municipal de Viladecans, una de les zones amenaçades.
El Delta del Llobregat sobreviu miraculosament enmig de carreteres, autopistes, vies de tren i un aeroport en constant moviment. El Delta del Llobregat, diuen, va aconseguir endarrerir la caiguda de Barcelona a la guerra civil, perquè la seva fertilitat va garantir l’alimentació de molta gent. Malgrat tot, pel seu valor estratègic en les comunicacions, es veu constantment amenaçat. Només cal recordar com el govern d’Artur Mas va intentar de totes totes convertir-lo en una mena de puticlub a l’engrós (recordeu el delirant projecte d’Eurovegas i el seu no menys delirant promotor, Sheldon Adelson, trumpista “avant la lettre” i rebut a Catalunya amb honors de cap d’estat?).
Avui sens dubte toca tant preservar el Delta com promoure’n la zona agrària, dos espais que de vegades semblen oposats, però que es necessiten mútuament, i dels quals cal millorar-ne, i molt, la gestió.
Sense postureigs polítics, si us plau
Quan no hi ha cap projecte concret damunt la taula, els grups polítics competeixen mútuament a veure qui fa la moció més agosarada contra el canvi climàtic. També al Delta del Llobregat. Però ara mateix veiem com els dos alcaldes socialistes de Gavà i de Viladecans (el de Viladecans és també president de la xarxa de governs locals per la biodiversitat, una organització d’abast espanyol) es manifesten com si res a favor de l’ampliació. Potser per això l’alcaldessa de Gavà s’ha convertit en ministra de Transports?
Per lluitar contra el canvi climàtic cal determinació, unitat, bona informació i prou imaginació com per crear alternatives a allò que se’ns ven com a única sortida. Amb el simple postureig no anem enlloc.
Fa unes setmanes, en una de les activitats del Miracle, vaig tenir ocasió d’assistir a una breu xerrada de l’alcalde de Riner, Joan Solà. Riner és un municipi d’uns 300 habitants (durant la pandèmia ha passat de 250 a 300!), a la comarca del Solsonès. Està format per masies disperses i compta amb quatre petits nuclis de població, un dels qual és el Miracle, on, a la Casa Gran, hi ha l’alcaldia.
El públic a qui en Joan Solà s’adreçava som, sobretot, urbanites de l’àrea metropolitana, assedegats de natura i de silenci. La zona sud del Solsonès en aquest sentit reuneix tots els requisits per a nosaltres, que de vegades ens atemorim quan pensem en la possibilitat que el turisme massiu arribi a la zona. La densitat de població de Riner és de 5,6 habitants per quilòmetre quadrat. La de Barcelona, de 16.420.
Viure i treballar a Riner és, però, tota una altra cosa. Als habituals del Miracle, ja ens sorprèn que una ciutat com Solsona, que és el nucli gran més proper, només pugui enllaçar amb Barcelona amb una línia diària de bus. De Solsona al Miracle, cal agafar un taxi. El transport públic que comunica les diverses poblacions de la comarca és molt limitat. La gent no només ha de tenir un cotxe, ens diu l’alcalde, sinó dos. I, per l’actual normativa que regula la construcció, pensada per evitar abusos, molts pagesos es troben que han de viure a Solsona perquè no els és permès d’eixamplar la casa pairal. Com si pel fet de viure en una zona rural, hi hagués l’obligació de compartir habitatge amb els pares.
Durant el confinament, els estudiants universitaris s’han trobat doblement confinats, perquè l’internet de qualitat necessari per assistir de forma virtual a classe és inexistent. Els cables de la fibra òptica travessen físicament el territori, però Movistar, per exemple, considera que atesa la dispersió dels veïns no és rendible fer-la arribar a les masies. Un gran desequilibri territorial, doncs, d’arrels històriques, que els consistoris d’aquestes petites poblacions intenten compensar. Un primer pas ha estat la creació de l’Associació de micropobles de Catalunya, que aplega els pobles amb menys de 500 habitants. Al Solsonès, s’intenta fer arribar la cultura a tot arreu amb diverses iniciatives. Vaig tenir ocasió de prendre part en una d’elles, les Espurnes Barroques, i em va semblar esplèndida, fruit d’un esforç considerable. També s’intenta promoure productes alimentaris de qualitat: reintroduir la vinya, elaboració de formatges, etc.
Una de les qüestions més difícils que tenen per davant és l’intent de seducció de grans empreses energètiques, que proposen als ajuntaments dedicar enormes espais a energies renovables: molins o plaques fotovoltaiques, que substituirien part del cultiu i malmetrien el paisatge… a canvi de sucoses subvencions per a uns ajuntaments que tenen una economia molt justeta.
Fa pensar el desequilibri mantingut al llarg de tants anys. Fa pensar el paper de les grans empreses elèctriques que fan propostes absolutament desproporcionades. Fa pensar si ha de ser el turisme (i quina mena de turisme) qui ha de donar vida al territori. Tampoc no pot ser que els urbanites exigim al món rural viure en unes condicions que no voldríem per a nosaltres i que són causa d’una gran desigualtat.
Equilibri, diversitat, sostenibilitat, respecte a la natura… Tenim feina per estona.
Un consell per aquestes vacances: no viatgeu, i si ho feu que sigui a prop. Ho agrairà el planeta. La gent a les nostres ciutats es queixa dels turistes que envaeixen les terrasses, interfereixen el mercat de l’habitatge, col·lapsen hotels i desfiguren la fesomia dels barris. També es queixen de la contaminació dels creuers, del projecte d’ampliació de l’aeroport de Barcelona que faria malbé els espais naturals del delta del Llobregat. Feu-me cas, no viatgeu amb avió, ni amb vaixell ni aneu a altres ciutats del món perquè els seus habitants us maleiran els ossos. I a veure si així descobrim aquest elefant dins l’habitació que som nosaltres mateixos així de contradictoris.
L'Agulla 