País nòmada, Nomadland

He vist l’oscaritzada pel·lícula Nomadland i reconec que m’ha impactat per molts motius. En primer lloc per aquesta mirada a una economia sense entranyes que deixa en la pobresa tantes persones. La pel·lícula ho esmenta com de passada, sense carregar gaire directament contra aquestes polítiques, però tossudament et va posant per davant la realitat de gent a qui la jubilació no permet mantenir una casa i viure amb senzillesa. Alguns opten pel nomadisme dalt d’una furgoneta com a realització personal però d’altres s’hi veuen abocats siusplau per força. Molt més crític i menys idealitzat és el llibre que va donar peu al film: País Nómada. Supervivientes del siglo XXI, de Jessica Bruder, publicat l’any passat per Capitán Swing. S’hi descriu àmpliament la desesperada situació de moltes persones treballadores, algunes de classe mitjana, que després de la crisi del 2008 han perdut casa seva i tots els estalvis, no poden accedir a un lloguer i els pertoca una pensió de la Seguretat Social tan escanyolida que els obliga a continuar treballant. Les grans corporacions (en el llibre es parla d’Amazon, dels grans parcs forestals i d’alguns parcs temàtics, entre d’altres) hi donen resposta amb feines temporals, molt precaritzades i dures, posant-los a disposició espais per a l’acampada (uns espais que, per cert, es van reduint). Per no ser feines en l’economia submergida, són feines sense garantia mèdica ni social. Mantenen en els marges, de forma institucionalitzada, la gent que hi ha de recórrer.

Tornant a la pel·lícula, m’ha agradat en segon lloc perquè moltes dones en son protagonistes. Dones de la meva edat, velles i sense maquillar, però ben disposades a viure aquesta darrera etapa. Personatges lliures, carregats de dols, que busquen l’essencial i reprenen el contacte amb la natura com a font d’unitat. Acceptació de limitacions, malaltia i mort sense gaire literatura. Poques relacions, però de qualitat. Bona comunicació i afany de riure i ballar. A excepció de la protagonista i d’un altre actor, tothom fa de sí mateix, és a dir, el film no s’ha rodat amb actors, sinó amb nòmades de debò.

En tercer lloc per la classe treballadora. Homes i dones que fan feines de temporers. Des d’Amazon a netejar vàters o a preparar i servir menjar ràpid. És una mirada no des de l’amargor sinó des de la dignitat. No sé pas si jo netejaria aquells vàters tan bruts amb aquella alegria…

Un protagonista de luxe: el temps, que s’expressa en les arrugues a la pell, en aquells genolls que ja no responen, en els arbres centenaris i en els records. I una absència notable: la de la religió. No es posa cap nom a la transcendència, llevat de l’amistat i la natura.

Els protagonistes de Nomadland es deixen portar per una nova experiència, de solitud, amistat a distància, forçosa austeritat i contemplació. Un camí que els situa en la marginalitat i en una existència plena de sentit simultàniament. Un desarrelament d’espais i de famílies que és també arrelament en la pròpia interioritat.

La nostra manera de viure és molt diferent de la dels Estats Units, però l’actual dificultat dels joves nostres per cotitzar a la Seguretat Social augura que en un futur no gaire llunyà les pensions, per a qui tingui la sort d’accedir-hi, seran de misèria. En aquest sentit potser a casa nostra l’espai no donarà per a fer-nos nòmades, però la precarietat institucional és molt probable que s’hi instal·li. Evitar una situació així hauria de ser una prioritat política.

Mercè Solé

Un cel de plom. Carme Martí. Ara Llibres.

M’ha agradat molt aquest llibre que ens presenta la vida de la Neus Català. I també m’ha fet pensar força. Quant de patiment i quina fortalesa!

És molt fàcil de llegir i “enganxa”. El resumiria amb unes paraules: “el so de les bombes és un cant fúnebre de la mort i de la vida”. Totes dues coses amaren tot el text i van descrivint la importància que tenen els salts entre l’una i l’altra en la vida de Neus Català.

Queda ben palesa la repressió exercida pels nazis en la segona guerra mundial, tant a nivell històric com a nivell particular. El patiment de la Neus és l’exemple de la tortura i degradació humanes que van sofrir cada una de les persones que van caure en mans dels nazis. S’hi presenta clarament com eren els camps de concentració i extermini dels alemanys, un horror que encara avui encongeix el cor. Les normatives que els imposaven eren extremes. Però, malgrat tot, la Neus no va deixar mai que se li escapés del tot l’esperança. Fins i tot, van fer una vaga de fam per aconseguir més menjar o millor, van sabotejar, des del seu treball a la fàbrica, tot el que van poder i, per sort, mai van ser enxampades.

Durant la caminada cap al primer barracó on hauria de viure, la mirada de la Neus contempla el cel i el descriu “com un cel de plom, com un infern”, que suposo que és d’on surt el títol. Neus Català va ser una dona increïble, una heroïna, valenta i defensora dels drets de les persones a ultrança.

Al llarg del llibre, es veu l’èmfasi per deixar-nos clar que ella no vol contar només la seva vida, la seva història, sinó que vol donar veu a totes aquelles dones que no van sobreviure, i totes aquelles que van compartir patiments amb ella, i que es van prometre dues coses: no plorarien mai davant de cap SS i sortirien endavant, per donar a conèixer al món el que realment va passar allà.

Per últim, només escriure aquesta frase que em sembla molt rellevant: “Envoltada de dones amigues i dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres”.

Maria Rivero Galindo

Refugiats climàtics

Nota de lectura del llibre de Miguel Pajares, “Refugiados climáticos. Un gran reto del siglo XXI. Prólogo de Cecilia Carballo”. Barcelona, Rayo Editorial, 2020.

Fa molts anys que conec l’autor, llicenciat en Ciències Biològiques i doctor en Antropologia Social. Ens vèiem sovint en el marc de SOS Racisme i quan ell movia els fils a favor del CITE (Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers). Enceto aquesta nota, segur que insuficient, per animar més i més persones a llegir, llapis en mà, el llibre. Amb una indicació: “La Covid-19 ens ha fet veure com en som, de vulnerables. (…) Aquest llibre exigeix canvis en les polítiques globals que no depenen de lobbies ni de multinacionals, i formula propostes tant de lluita contra el canvi climàtic, com de gestió de les migracions”. I un text-resum, de Juantxo López de Uralde: “Refugiados climáticos expone la situación de los cambios climáticos en toda su dimensión, algo imprescindible para reconocer la magnitud de la emergencia climática, también en su dimensión humana y humanitaria”.

Agraeixo a autor i editor que hagin marcat, a partir dels títols de cada capítol, el contingut del llibre: 1. Lo hemos puesto en marcha y no lo estamos frenando. 2. Los efectos del cambio climático. 3. Movilidad humana y crisis climática. 4. Migraciones climáticas. África, Asia y Latinoamérica. 5. Refugiados climáticos. I, encara, abans de l’epíleg, unes Reflexiones finales. Otro futuro es aún posible.

Em limitaré, per tot plegat, a transcriure, sense cap pretensió d’ordre –disciplina en la qual no em van preparar de petit i que vuitanta anys més tard no he aconseguit aprendre– textos, indicant, això sí, la pàgina on els he trobat. I començo:

p. 17: “La amenaza que ha supuesto la pandemia no es existencial, la del cambio climático sí lo es. La Covid-19 ha matado a mucha gente, pero, a la postre, los supervivientes desarrollan anticuerpos contra el coronavirus. Contra el cambio climático no hay anticuerpos; si no lo revertimos, sus efectos serán imparables. E implacables. (…) En el capítulo 3 también haré una aproximación a la relación existente entre la crisis climática y los enfrentamientos armados, así como al rol de las grandes ciudades en los procesos que van a seguir las migraciones climáticas”.

p. 237, amb una reflexió bàsica: Els emigrants climàtics, han de ser considerats refugiats? “Propongo establecer una definición de este tipo: refugiada climática es la persona que ha abandonado su hogar y se encuentra fuera de su país a causa principalmente de que su hábitat ha sufrido un deterioro grave e irreversible provocado por el cambio climático.”

(Al llarg del llibre, i per reblar el clau d’allò que l’autor afirma, hi ha mapes escruixidors que tenen ben poc a veure amb els de les agències turístiques o els de les competicions esportives d’àmbit mundial).

p.105: “Otra dimensión del desigual reparto de los efectos de la crisis climática es la de género. Las desigualdades y la discriminación de género llevan a que las mujeres estén más expuestas y sufran más los riesgos de los cambios climáticos. Naciones Unidas dice que su tasa de mortalidad en los desastres es muy superior a la de los hombres, lo que se debe a que no abandonan el cuidado de sus hijos e hijas, a que sus recursos económicos son menores y que su apego a la tierra que sustenta sus familias es mayor.”

p. 94: L’any 2003, Jean Ziegler deia que ‘en el seu estat actual, l’agricultura podria alimentar sense problemes 12.000 milions d’éssers humans’. Tot amb tot, poc abans de començar la pandèmia del Covid-19, i també segons les Nacions Unides, en el món hi havia 800 milions de persones que passaven gana.

pp. 82 i següents: Un capítol escruixidor, diria que apocalíptic, sobre la ‘Escasez del agua dulce’. Amb afirmacions com ara: ‘Actualmente hay 1.800 millones de personas que solo tienen acceso a agua fecalmente contaminada’.

A partir de la p. 267, unes “Reflexiones finales. Otro futuro aún es posible”, precedit per una frase que jo convertiria en pancarta o en falca a tots els mitjans de comunicació: NO HAY PERSPECTIVA DEMOCRÁTICA SIN LUCHA CONTRA EL CAMBIO CLIMÁTICO Y SIN AVANZAR HACIA UNA MEJOR GESTIÓN DE LAS MIGRACIONES.

I només un llistat de titulars d’aquestes reflexions finals: p.267: “La primera es frenar el cambio climático, para lo que ya sabemos que es imprescindible quitarles a las grandes empresas energéticas, grandes multinacionales y élites financieras el poder que tienen y posibilitar que los poderes públicos y las agrupaciones sociales impongan otro modelo energético…”; p.268: “La segunda es poner grandes recursos al servicio de la adaptación…”; p. 269: “La tercera cosa que necesitamos hacer es empezar a gestionar de forma racional las migraciones asumiendo compromisos internacionales vinculantes y creando un marco institucional adecuado… (…) Tampoco habrá gestión de migraciones si no creemos en la solidaridad. Estaremos perdidos si primero votamos a un gobierno que nos propone la transición ecológica y solidaria, y luego dejamos de votarlo porque sus medidas nos resultan arduas…”.

La feina no és senzilla. Tot i així, i si creiem en el futur, qui sap si…

Ignasi Riera
Publicat a la revista “Viladecans Punt de Trobada”

Teología en las periferias. De amor político y cuidados en tiempos de incertidumbre. Pepa Torres Pérez.

Teología en las periferias. De amor político y cuidados en tiempos de incertidumbre. Pepa Torres Pérez. San Pablo. Madrid, 2020.

En el darrer número de L’Agulla, la Mercè ens parlava dels reptes de la Pepa Torres, a partir de la seva xerrada a la jornada general de l’ACO.

Doncs ara ha publicat un llibre, Teología en las periferias. De amor político y cuidados en tiempos de incertidumbre, on ens comparteix des d’on viu i Qui la mou… I on la mena: a la frontera, a la perifèria… A una teologia que neix a les seves experiències…

És una lectura que no et pot deixar indiferent… Jesús té rostre de manter, de dones de Territorio Doméstico, de xarxes de dones… Escriu des de Lavapiés i posa al centre la vida, les cures, l’amor que només pot ser polític. Alguns fragments de l’Evangeli s’il·luminen fruit de la pregària i la contemplació.

Si t’atreveixes a entrar-hi, potser, com a mi, t’interpel·la, t’incomoda, i alhora t’engresca, eixampla la mirada, et refà la crida de tot creient a anar als marges i viure més des de dins, cap a enfora… Un llibre molt recomanable.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Els nombres en el Nou Testament. Rodolf Puigdollers.

Els nombres en el Nou Testament. Rodolf Puigdollers. Emaús 163. Barcelona, maig 2020.

Una de les coses que més m’han impactat darrerament en relació a la Bíblia és la constatació que tot el Nou Testament està construït molt acuradament sobre l’Antic. Les imatges, els noms, les paraules, els personatges, les històries, els fets del Nou Testament estan ben arrelats en imatges, noms, paraules, personatges, històries i fets de l’Antic. Segurament quan s’està amarat de cultura bíblica això es viu amb naturalitat i és una obvietat, i més encara si la cultura bíblica és la teva pròpia. Els lectors d’avui que en som poc coneixedors o que sempre hem tendit a limitar-nos als evangelis, ens perdem la meitat de la pel·lícula. I més encara si llegim amb pressa, si som poc sensibles als símbols o si llegim superficialment sense parar-hi tota l’atenció que el text mereix.

Per això em sembla tan interessant aquest llibre de Rodolf Puigdollers, que fa una aproximació sistemàtica al significat de cadascun dels nombres en el Nou Testament, de manera que esdevé una esplèndida guia de lectura. No es tracta en absolut d’aplicar cap mena de càbala o de numerologia, senzillament es tracta d’entendre’n el significat cultural en el món jueu i en les primeres comunitats cristianes.

Us deixo amb el pròleg de l’autor.

Mercè Solé

PRÒLEG

Cada dos per tres, en les converses o en els llibres, ens trobem amb nombres, que ens indiquen diverses quantitats. No tan sols quan fem comptes, sinó també quan volem parlar de la nostra vida. Per exemple: Que si la vida en aquest món són quatre dies; que si som quatre gats; que si u no és ningú i tres són multitud. Els nombres ens ajuden a interpretar la realitat.

En un tres i no res podem recollir diversos exemples que ens mostren que els nombres, en el nostre llenguatge, van més enllà del seu simple valor numèric. Perquè la realitat és que no som quatre gats els qui ens adonem de l’ús literari dels nombres: ni som quatre, ni som gats. Si mirem amb set ulls veurem que totes les cultures –unes més, d’altres menys– donen un sentit afegit a cada un dels nombres.

Això és veritat en la nostra i ho era encara més en les antigues cultures mesopotàmiques, i en la jueva. En dues paraules: també en la Bíblia, sigui l’Antic com el Nou Testament, els nombres tenen un sentit que va més enllà de la simple quantitat que indica la xifra.

Per això, vull posar els cinc sentits en mostrar de forma senzilla i mesurada la simbologia dels nombres en el Nou Testament. Dic de forma mesurada, perquè no vull caure en valors esotèrics de difícil avaluació, com va fer la càbala medieval. No voldria que algú em cantés les quaranta o me’n digués quatre de fresques, com si aquesta simbologia fos una mera especulació inventada. No vull tornar-me de set colors. El meu desig és, simplement, mostrar aquell sentit dels nombres que qualsevol lector habituat a les Escriptures jueves capta i pot entendre en els textos del Nou Testament.

¿Per quins cinc sous la literatura bíblica –de fa quasi dos mil anys— ha d’estar escrita amb el sentit purament mercantil dels tiquets que ens donen quan anem al mercat? Ho vull dir als quatre vents: captar amb senzillesa i mesura el sentit dels nombres ens ajuda a entendre amb més profunditat els textos dels evangelis i de la resta del Nou Testament. I si no vols brou, tres tasses: que el lector pensi en el llibre de l’Apocalipsi, amb els diversos septenaris i el seu clar advertiment: «Aquí cal saviesa! Qui sigui intel·ligent, que calculi la xifra de la bèstia, que és com xifra referida a una persona» (Ap 13,18).

A la fi del llibre el lector podrà dir si entén una mica més el mon cultural de les primeres comunitats cristianes en l’escriptura dels seus textos, seguint la mateixa simbologia de l’Antic Testament. Aleshores podrà copsar per què el primer dia de la setmana –el dia després del xàbat– és, al mateix temps, el dia vuitè.

Rodolf Puigdollers i Noblom

Lectures en el 75è. aniversari de l’alliberament d’Auschwitz

Ya sabes que volveré. Mercedes Monmany. Galaxia Gutemberg.

L’autora ens presenta tres escriptores que van morir a Auschwitz: Etty Hillesum, Gertrud Kolmar i Irène Némirovsky. Abans, però, fa un recorregut per la literatura centreeuropea al voltant del genocidi… Un no parar de descobrir o redescobrir noms, subratllar possibles lectures… Etty Hillesum ens apareix com a escriptora, tot i que en els darrers anys, en els nostres entorns cristians, l’hem descoberta com a mística i com a dona capaç de viure l’esperança en els entorns que semblen descartar-la per sempre més. Gertrud Kolmar era una poetessa alemanya amb una obra breu, que el seu cosí Walter Benjamin va exaltar. L’Irène Némirovsky és potser la narradora més coneguda de totes tres. L’aventura viscuda pel manuscrit de Suite Francesa evidencia la duresa dels temps. I totes tres ens recorden la importància de la literatura com a eina d’expressió de les vivències més íntimes… I el regal que han suposat per als seus lectors tenir accés a la seva experiència i a la història que va viure i patir Europa ara fa uns 75 anys.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el 75è. aniversari de l’alliberament d’Auschwitz – Charlotte Delbo

La mesura dels nostres dies. Charlotte Delbo. Club Editor

Charlotte Delbo va ser una lluitadora comunista en la resistència francesa, amb el seu marit. Ell va ser afusellat i la Charlotte va ser deportada a Ravensbrück. Però va sobreviure… I fruit de la seva experiència és la trilogia “Auschwitz i després”. La mesura dels nostres dies és el mosaic d’un grup de dones (i algun home) supervivents dels horrors dels camps d’extermini nazis que escriuen vint anys després. Cadascuna viu el seu present (i el seu passat) de maneres diferents i diverses. Tot comprensible, plurals com som els humans. Descripcions del dolor i també de les possibles salvacions.

Acaba de sortir el que és el primer llibre del tríptic, Cap de nosaltres tornarà. I Club Editor ja anuncia el tercer dels volums: “Un coneixement inútil”.

Amb ganes de llegir aquesta recentment apareguda novel·la, un gran gràcies a Charlotte Delbo per la seva sensibilitat i capacitat d’explicar-nos com ha estat la vida per als supervivents del genocidi nazi.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el 75è aniv. de l’alliberament d’Auschwitz – L’home a la recerca de sentit

L’home a la recerca de sentit. Viktor Frankl.

Junt amb el llibre de Primo Levi aquest és un altre clàssic. El neuròleg i psiquiatre Viktor Frankl també va viure Auschwitz en pròpia pell i hi va perdre la seva dona i els seus pares. Malgrat tot, va trobar-hi l’esperança més profunda, les raons per viure. En L’home a la recerca de sentit descriu la seva experiència i la dels seus companys amb la distància que li aporta la seva formació mèdica.

Mercè Solé

Lectures en el mes de la dona – Científicas – Còmic

Científicas – Còmic. Universitat de Sevilla. Il·lustradora Raquel Gu.

Darrerament s’està parlant molt de visibilitzar la presència de dones que han fet aportacions valuosíssimes en el món de la ciència. La Universitat de Sevilla en té un programa amb una obra de teatre, però també un còmic, que és el que aquí us proposo i que us podeu descarregar gratuïtament… Una bona manera de descobrir noms de dones com Marie Curie, Ada Loveloce, Hipàtia o Hedy Lamarr… I afegeix un dossier educatiu… I si després de llegir-lo podem comentar-lo amb les nostres filles, nebodes, netes: potser descobreixen una vocació que a elles també se’ls obre… I als nostres fills, nebots i nets: ells han de veure que la història de la ciència també ha estat feta per dones.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el 75è aniv. de l’alliberament d’Auschwitz – Ocell blanc – R.J. Palacio

Ocell blanc. R.J. Palacio. La Campana

La famosa autora de Wonder ha escrit i il·lustrat la història de la Sara, una nena jueva a la França ocupada. Ho explica l’àvia del Julian, un dels personatges de la saga de Wonder. Un llibre en còmic, capaç de transmetre molts de valors, en un temps foscos i dolorosos. El nazisme l’obliga a amagar-se… i d’altres s’arriscaran perquè ella pugui sobreviure.

Una bona aproximació també per a adolescents.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el mes de la dona – La trama de la vida

La trama de la vida. Ivone Gebara. Doble Clic Editoras. Montevideo, 2011.

I ara un tema de teologia feminista. Ivone Gebara sempre és capaç de presentar la teologia feminista d’una manera vivencial però a l’hora ben profunda… Aquest llibre que porta com a subtítol “Alguns fils cristians, filosòfics i feministes” teixeix mots i idees que ens fan recórrer temes com el plaer, els cossos o el perdó. El fet que sigui un recull d’articles fa que sigui especialment divulgatiu, comprensible i variat.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el 75è aniv. de l’alliberament d’Auschwitz – La trilogia d’Auschwitz

La trilogia d’Auschwitz: Si això és un home; La treva; Els enfonsats i els salvats. Primo Levi.

Aquest llibre és imprescindible per conèixer la dinàmica d’Auschwitz. El seu autor, un jove químic, es va fer partisà per combatre la invasió nazi, i, un cop detingut, va ser enviat com a jueu al camp d’extermini. Va aconseguir sobreviure a Auschwitz i va dedicar bona part de la seva vida a transmetre la memòria d’allò que mai no hagués hagut d’existir. El primer dels volums descriu la seva arribada i estada al camp; el segon, el dur i accidentat retorn a casa enmig del caos postbèl·lic i el tercer és una reflexió més analítica sobre l’Holocaust.

Mercè Solé

Lectures en el 75è aniv. de l’alliberament d’Auschwitz – Auschwitz: Pensar la nit per retrobar l’esperança.

Auschwitz: Pensar la nit per retrobar l’esperança. Teodor Suau. Col·lecció Emaús 95. CPL

La desesperança d’Auschwitz és analitzada en aquestes planes des dels seus molt diversos angles, des de les experiències vitals tant dels botxins com de les víctimes. I a partir d’aquí, l’autor ens convida a descobrir quin és i on és l’autèntic rostre de Déu, l’autèntic rostre de l’esperança. Amb un primer moment, la revelació de Déu en Job, i un segon i definitiu, la revelació en Jesús.

Mercè Solé

Factfulness. Hans Rosling.

Factfulness. Hans Rosling. La Campana

Una confessió íntima de les reunions del consell editorial de L’Agulla… La lucidesa del Salva Clarós quan analitza el nostre món i els seus processos –la podeu copsar en els seus articles– em fa repetir en totes les reunions que és un home d’esperança…

I amb aquest llibre ho he entès… El seu sotstítol és “El món va millor del que et penses. Deu raons que fan que no el vegis tal com és”. El Salva té raó… El món va a millor.

En les seves pàgines, a partir d’un test sobre dades d’evolució, ens adonem del poc que sabem i dels riscos que correm quan les interpretem sovint des de fonts errònies. Els perills de les generalitzacions, de l’absolutesa de les xifres si no les comparem, la por, les presses i alguns més se’ns presenten com una crida a començar a llegir l’evolució del món en altres claus, a estar alerta, vetllar perquè no ens la colin sempre i puguem caure en un derrotisme que no està justificat.

Que les dades mostrin que l’evolució de les condicions de vida en el planeta són millors hauria de ser un estímul per treballar perquè ho siguin per a tothom i perquè les injustícies i desigualtats desapareguin… I és clar! I més esperançadament!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Las santas del escándalo. Erri de Luca.

Las santas del escándalo. Erri de Luca. Eds. Sígueme.

M’havien parlat de les obres d’Erri de Luca, sobretot d’”En el nom de la mare”, que presenta l’embaràs de Maria, la mare de Jesús. He de confessar que m’espera entre una llarga llista de lectures pendents.

Però tombant per la Claret, vaig veure un llibret del mateix autor, amb un títol provocatiu: “Les santes de l’escàndol”. Tamar, Rahab, Ruth, Betsabé, Maria, van succeint-se en les seves pàgines, dones que amb el seu cos infringeixen la Llei per fer justícia i construir misericòrdia. L’autor que coneix l’hebreu dels fragments, fa la seva pròpia traducció de les cites bíbliques, tot escampant-hi referències etimològiques…

I algunes línies que a mi m’han fet pensar… Mirant la genealogia de Jesús dirà: “Fins i tot el Messies és mestís” (p. 17). O quan relaciona els seus orígens de família emigrant: “Josep era un obrer del sud emigrat al nord per trobar feina” (p. 70). O com la traducció freqüent dels dolors de part com a càstig resulta incorrecta per a l’autor: la paraula hebrera “etzev” és en realitat esforç o fatiga… Queda lluny de la mena de maledicció divina que s’ha carregat sobre l’esquena de les dones.

Un llibre breu i suggerent! Segur que vosaltres hi trobeu altres perles!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Joventut sense Déu. Ödön von Horváth.

Joventut sense Déu. Ödön von Horváth. Traducció: Anna Soler. Pròleg: Ramon Farrés. Editorial Fonoll, Juneda, 2018. Pàgines: 173. Preu: 16 euros

S’està editant força material, tant en format de novel·la històrica com de documents i articles, sobre el període d’entreguerres i naixement del nazisme. ¿No deu ser pas que els temps que vivim hi tenen certa similitud?

L’autor, exiliat a París, va morir jove el 1938 i és més conegut per les seves obres teatrals. Ens descriu en aquesta petita novel·la com viuen diferents personatges en un temps en què el que diu la ràdio va a missa. El protagonista, un mestre de secundària, ha d’afrontar amb contradiccions l’esperit del seu temps, autoritari i excloent, que imbueix alumnes i pares.

Amb una trama interessant fins al final i un llenguatge singular i concís, ens planteja situacions d’aquells anys que avui anomenaríem d’exclusió dels diferents, menors sense sostre, desigualtats econòmiques, el coneixement utilitzat per manipular, silencis de la societat benestant…

Que el títol no ens confongui: el protagonista no creu en Déu perquè permet el mal; al final, però, apareix com un personatge més de la trama que podríem anomenar la consciència.

I tot això amb un estil molt característic, tal com assenyala Ramon Farrés en el pròleg citant un comentari de Peter Handke: «Com a purs jocs formals, encara puc suportar les obres de Brecht, com a rondalles irreals però commovedores, perquè em mostren la simplicitat de l’ordre que no existeix. M’estimo més Ödön von Horváth amb el seu desordre i la seva sentimentalitat no estilitzada. Les frases confuses dels seus personatges m’esglaien, els models de maldat, de desemparança, de desconcert en una societat determinada es manifesten de manera més clara en Horváth. I m’agraden d’ell aquestes frases trastornades, que mostren els salts i les contradiccions de la consciència, una cosa que només podem trobar en Txèkhov o Shakespeare.»

Que gaudiu d’aquesta petita gran obra literària.

Jaume Roig

Bailar con la soledad. José María Rodríguez de Olaizola.

Bailar con la soledad. José María Rodríguez de Olaizola. Sal Terrae, 2019.

El títol em va cridar molt l’atenció, perquè darrerament penso força en això de ballar. Una cosa que jo no sé fer, encara que potser us podria sorprendre i, ara que em jubilaré aviat, apuntar-me (en solitari, perquè a en Josep no li acaba de fer peça) a algunes classes, a veure si recupero el temps perdut.

Però certament el que cal aprendre és a ballar amb la solitud, una parella que va apareixent una vegada i una altra a la vida, amb rostres molt diversos. De vegades és desitjada i tranquil·la, de vegades incòmoda, i pot ser angoixant, sobretot al final de la vida. Tot plegat malgrat l’aparent connexió amb tot i tothom que ens aporten les xarxes socials, que ens omplen d’”amistats” que són més façana que altra cosa i d’informacions esbiaixades. L’autenticitat de les relacions, la necessitat d’establir vincles reals amb les persones reals, la consciència de la complexitat de les coses, la constatació que naixem sols, sovint hem de decidir sols, ens hem d’acceptar sols, i morim sols són camins que ens ajudaran a seguir millor el ritme del nostre ball amb la solitud.

L’autor, un sociòleg jesuïta, fa una bona reflexió sobre tot plegat. I acaba recomanant unes actituds sorprenents: l’orgull d’haver-nos conegut, la humilitat de saber-nos limitats, la potenciació de la creativitat, la imaginació i la reflexió. Doncs ja ho sabeu.

Mercè Solé

Canto jo i la muntanya balla. Irene Solà.

Canto jo i la muntanya balla. Irene Solà. Llibres Anagrama

Aquesta novel·la funciona com una polifonia de veus… I no només dels protagonistes humans, perquè la muntanya, les dones d’aigua, els cabirols, les bruixes… també ho són. I prenen la paraula. Cada breu capítol, narrat per una d’aquestes veus, s’adequa en el llenguatge a qui ens parla i dona la seva perspectiva. Fascinant pluralitat de registres, tons, vocabulari!

l al fons de tot, la realitat de la vida de muntanya pirenaica i de frontera, episodis de violència i mort… I malgrat tot, un to de misteri, de joia. Sí, paradoxal, però un llibre d’una escriptora ben jove: quanta tècnica literària i quanta sensibilitat en capir les diferents tessel·les del mosaic que sempre és la vida!

Maria Antònia Bogónez Aguado

I uns quants llibres – Recomanacions d’estiu

Indestructibles. Per Xavier Aldekoa. Ed. Península. Col. Odiseas. Barcelona, 2019. 

Llegir un llibre de Xavier Aldekoa sempre és una manera de tornar a l’Àfrica. A la viscuda, a la desconeguda, a la somiada… Ens transporta a rostres, vivències, paisatges als quals ell pot arribar com a magnífic reporter especialitzat en aquell continent. I ens obre a les experiències dels migrants que intenten fer el trajecte cap a Europa, les nenes casades, els nens soldats, els infants del carrer, Boko Haram i les persones que espanta, el racisme, la fam, la situació d’emergència climàtica… 216 pàgines plenes de sensibilitat, compromís, tendresa malgrat la duresa i cruesa de les realitats, mirades encuriosides, esperança lúcida…

I un títol que fa referència al coratge per sobreviure, mantenir el somriure, crear xarxes, confiar en un futur que pot semblar negre però que tenyeixen de llum. Són indestructibles, lluiten per tirar endavant… Perquè com ens explica l’autor, víctimes són les persones que s’aferren al passat, supervivents qui mira cap a l’avenir.

Maria Antònia Bogónez Aguado

I uns quants llibres – Recomanacions d’estiu

Com una pàtria. Vida de Josep Benet. Per Jordi Amat. Edicions 62 (*). Nombre de pàgines: 584

La vida privada de Josep Benet i Morell no és pas la part important d’aquesta biografia. La vida íntima i familiar només hi surt de manera col·lateral, però de manera suficient per intuir que era una persona sorruda, tossuda… marcat per una infantesa difícil. Amb el pare que era un “vivales” que va desaparèixer, va deixar Cervera per ser criat entre l’escolania de Montserrat i uns oncles a Barcelona. S’intueix també que la seva dedicació a la política segurament no li va deixar gaire temps per cuidar-se dels afers econòmics familiars, no sense certa angoixa.

El que fa interessant però la biografia d’aquest “demòcrata cristià d’extrema esquerra”, tal com el va definir Maurici Serrahima, és el trànsit que fa des de la fe cristiana a dedicar la seva vida al servei de Catalunya. En paraules seves, al servei de refer el país de la desfeta de la guerra civil.

Diuen que és qui va encunyar el concepte de Catalunya un sol poble, una forma de definir la necessitat de superar les divisions d’obrers i burgesos, catalans de soca-rel i immigrats. I fortament influït per la doctrina social de l’Església, va intentar convèncer a la burgesia catalana de postguerra de la necessitat de treballar en aquesta direcció. Curiosament una de les raons que esgrimia inicialment era que d’altra manera, els comunistes serien hegemònics en la lluita contra Franco.

Infatigable activista i imaginatiu –va fundar el Partit Demòcrata Cristià de Catalunya que segurament era quasi unipersonal per fer-se sentir més–, era capaç de treballar i ser valorat per moltes persones i moltes tendències ideològiques. Al llibre s’hi reflecteixen les seves relacions i treball conjunt amb tot tipus de personatges. Des de Jordi Pujol a Solé-Barberà, passant per Jaume Vicens Vives, Francesc Vicens, Coll Alentorn o Fèlix Millet… Des dels comunistes del PSUC a la burgesia catalana de dretes, passant per una especial relació amb Montserrat i l’abat Escarré. De la seva militància a la UDC de postguerra acaba essent candidat a la presidència de la Generalitat a les llistes del PSUC…

I és aquesta dedicació al treball unitari, tenint com a eixos Catalunya, la Justícia social i l’arrel cristiana, que fa particularment atractiu el llibre per saber més coses de la postguerra, de la lluita anti-franquista i dels inicis de la democràcia.

Albert Farriol

(*) Editorial que va fundar Josep Benet