El Guti, l’optimisme de la voluntat

El Guti, l’optimisme de la voluntat. Txema Castellà. Edicions 62.


El llibre ressegueix cronològicament la biografia d’Antoni Gutiérrez, el Guti, el que fou força temps secretari general del PSUC, amb un estil clar i amè. Introdueix les diferents etapes de la seva vida amb una mena de crònica periodística del míting a la Monumental del PSUC amb Enrico Berlinguer, del 29 de maig del 1978, mostrant la fidelitat eurocomunista del Guti i narrant detalls anecdòtics ben interessants.

Txema Castellà, l’autor, s’ha documentat molt a partir de materials del PSUC, d’entrevistes a persones que van conèixer a Antoni Gutiérrez i altres documents i els combina tan bé que fa aflorar la personalitat del Guti en cada moment de la seva vida personal, familiar, professional, de lleure i sobretot política.

En la seva trajectòria, de jove, va connectar amb grups catòlics oberts que li van aportar, tant un profund respecte a la persona, com una obertura de pensament crític, i també la possibilitat d’acceptar, més endavant, en el partit, la militància de cristians, que no solament creia que mereixien tots els respectes, sinó que podien aportar molt “esperit fidel i obert” al partit. El Guti, igualment, va estar obert als plantejaments pacifistes, ecologistes i feministes.

L’autor de la biografia destaca molt la seva vitalitat, l’amor a la vida, al país, a la democràcia, a la classe treballadora i als intel·lectuals-professionals i a Europa (fou un gran europeista). Sobretot exposa la gran capacitat i habilitat admirable del Guti per teixir unitat, per relacionar parers ben diferents, per mediar, per negociar, per intuir la veritat de l’altre i posar-la en circulació envers el bé del país, de la ciutadania. Aquest do el Guti el va emprar al final del franquisme i en la transició democràtica i li va permetre ser un puntal de l’Assemblea de Catalunya. L’autor qualifica el Guti de ser una persona “entregent” (vocable per a mi nou i desconegut, però molt ben trobat) per mostrar aquesta capacitat de relacionar persones i grups, que fins i tot poden ser contraposats, per arribar a cercar punts comuns per un bé que afavoreixi a tothom. Fou un polític pràctic. A vegades fou criticat de “massa pràctic”, però ell no va deixar mai les seves profundes conviccions.

Aquesta qualitat, la seva característica de seductor afable i respectuós i el posar al dia i adaptar al territori la proposta comunista (eurocomunisme català) és el que personalment vaig admirar del Guti, i per a mi ha estat un referent. Aquest fet i el seguiment de fets relatats en el llibre, molts dels quals també he viscut –i fa bé recordar-los, avui– és el que m’ha acompanyat agradablement la lectura del llibre.

Quim Cervera

No diguis res

Tinc ganes de tornar a Irlanda. Tota l’illa és una delícia: la gent, el verd, el mar, la cervesa i els pubs, ovelles llanudes per tot arreu… a cada racó et pararies i quinze dies es fan curts. Recordo però, que al passar de la República d’Irlanda a l’Ulster o Irlanda del Nord, sense cap frontera física visible –amb el mateix verd, mar i persones– a les ciutats (Belfast, Derry…) i fins i tot en pobles més petits, es respirava encara un aire d’enfrontament somort. Un carrer amb la Union Jack a quasi totes les cases i el de més avall lluint banderes republicanes verd-blanc-taronja. Era l’any 2006, 8 anys després dels acords de pau del 1998 i eren quasi palpables unes invisibles muralles interiors. I és que, malgrat que els acords de Divendres Sant establien que el Govern regional havia de ser sempre de coalició, amb representació catòlica i protestant, aquesta mena d’empat oficial permanent no ha evitat que la gent del carrer segueixi caminant cadascú per la “seva” vorera.

Sembla que el Brexit no està ajudant a enderrocar muralles entre la comunitat catòlica i la protestant. El complex acord entre el Regne Unit i la UE ha portat a situacions estrambòtiques. La frontera duanera, control de passaports, etc., s’ha situat en el mar, mentre que un ciutadà britànic de Belfast o qualsevol mercaderia pot anar sense papers a Dublín. Els nascuts a Irlanda del Nord poden obtenir la doble nacionalitat i això és rebutjat pels Unionistes més radicals que es senten traïts per Londres en veure que la política exterior atorga avantatges als republicans.

En el referèndum del Brexit va guanyar el remain i les enquestes diuen que en un possible referèndum sobre la integració a la República Irlandesa, es podria donar un resultat decantat per poc cap al SÍ, malgrat el lleuger major pes demogràfic que encara manté la comunitat protestant. No obstant la classe dominant, rendes per sobre la mitjana, funcionaris…, segueix essent majoritàriament protestant i l’índex d’atur és molt més elevat en la part catòlica. Tot plegat pot estar portant a una nova radicalització de postures. De fet, al març i abril d’aquest any van tornar a haver-hi protestes, enfrontaments i algun còctel molotov… En definitiva, és dubtós poder afirmar que hi ha una solució definitiva a un conflicte que fa més d’un segle que dura.

Confrontació entre catòlics i protestants com a factor identitari, però sobretot xoc de classes i cultural, radicalitzat per la incapacitat de la política, el biaix colonialista del poder britànic que perdura… I sobretot, la repressió, els assassinats, el comportament tribal de les dues comunitats molt impermeables l’una vers l’altre…

Tot això queda magníficament reflectit en l’excel·lent llibre No diguis res de Patrick Radden Keefe (Editorial Periscopi, 574 p). Colpidor i rigorós (459 referències a fonts documentals!)… escrit amb un llenguatge directe però que no estalvia entrar en el component psicològic dels personatges reals de la història del conflicte. La millor definició que se’n pot fer la vaig trobar en una ressenya de la revista L’Avenç (núm 479 maig 2021) que en deia que “…és un llibre d’història que es llegeix com una novel·la”. I certament, el llegiries d’una tirada si no fos que de tant en tant has de parar per respirar i reflexionar!

+

El text comença a l’any 1969. Hi trobem els moviments pels drets civils iniciats pels joves de la comunitat catòlica, en contra de les discriminacions socials; la repressió subsegüent, que va ser liderada pel conegut Ian Paisley, i que va desembocar en que els “fills” dels membres històrics de l’IRA reprenguessin les armes; el naixement de l’IRA Provisional, atemptats, persones infiltrades a tots dos bàndols, política repressora de l’exercit britànic –amb mètodes inspirats en els que s’utilitzaven a les colònies– delators (touts)… I les vagues de fam dels presos, utilitzades políticament de manera cínica pels dos bàndols… La decisió per part del Sinn Féin de participar en les eleccions del parlament britànic com a operació política de denúncia… Segueix amb la lenta cuina dels acords de pau del 98, sabotejada sovint pels més radicals, i acaba l’any 2007, havent parlat del procés inacabat de reparació a les víctimes i reconciliació de la societat. Tot això ho fa entrecreuant les biografies, pensaments i actes, d’un gran nombre de protagonistes d’aquests quaranta anys foscos a Irlanda del Nord. Tot d’una manera, insisteixo, molt documentada i solvent.

Potser el fet que el llibre sigui escrit per un irlandès resident als Estats Units, proporciona un punt de vista que permet l’aprofundiment en las causes –personals i col·lectives– i les conseqüències del conflicte –també personals i col·lectives– amb una mirada implicada però neutra, sense motxilles personals, que permet entreveure les ombres i llums de tots els personatges. Potser és un enfoc que ens caldria quan parlem d’algunes coses del nostre país.

P.S. Acabat l’escrit, l’he donat a llegir a una persona. Per ella m’he assabentat que el Jordi Armadans va fer una recomanació entusiasta del llibre. Compartir opinió amb l’Armadans és una satisfacció… no es pot negar!

Albert Farriol

Una amistat prohibida.

Una amistat prohibida. L’estat d’Israel contra Tali Fahima. Montserrat Arbós. Tigre de Paper, 2016

Aquest no és un llibre nou, però a partir del relat de l’amistat entre la Tali, jueva, i en Zakariya, palestí, la Montserrat Arbós, periodista especialitzada en aquella zona mediterrània, ens explica el procés històric des de 1948 fins els primers anys del segle XXI. És una història que sempre he tingut una mica fosca perquè resulta difícil comprendre les etapes, les intifades, com de mica en mica els jueus han anat fent seus territoris dels àrabs, com els han arraconat i els han limitat la vida. M’ha quedat molt més clar perquè es produeixen les intifades i, sense justificar la violència, entenc l’horror que viuen els palestins del qual volen alliberar-se.

La injustícia d’Israel envers els àrabs, però també envers els propis ciutadans jueus, es fa palesa al llarg de tot el llibre. El pitjor és que aquesta història és verídica i confirma l’egoisme, les trampes i la brutalitat dels governants jueus.
L’evolució de la Tali em sorprèn, ella, una jueva, que al principi més aviat és de dretes, no passa del que l’envolta, reflexiona i vol entendre el perquè d’algunes coses, se sent interpel·lada i decideix intentar empatitzar i comprendre l’actitud dels palestins. És una dona valenta que veurà l’horror i el mal causat pels jueus en el vida quotidiana dels àrabs, sobretot en el camp de refugiats de Jenín, on anirà dues vegades malgrat la prohibició dels governants. També corre risc perquè sap que els refugiats han amenaçat de mort a tota persona jueva que trobin. Malgrat això, hi va.
Em sorprèn una mica la maldat amb què la tracten els seus propis conciutadans, les aberrants i cruels situacions per les quals fan passar la Tali a la presó. En el seu cas, el fet de ser dona suposa un agreujant. Una dona enfrontant-se amb el totpoderós Israel!

Voldria acabar aquest petit comentari amb les paraules que la Tali diu a la periodista Rona Segal en una entrevista i que expliquen, d’alguna manera, la convicció amb què va lluitar per aconseguir una pau que encara no ha arribat: “Un dia vaig entendre que són éssers humans i que nosaltres som responsables de la seva vida”.

Maria Rivero Galindo

Un magnífic llibre sobre el xoc de valors del cristianisme amb l’imperi romà

L’aparició del cristianisme enmig de l’imperi romà, amb el seu nou sistema de valors que xocava frontalment amb les maneres d’entendre i de viure la vida que la civilització pagana tenia profundament arrelades, va significar una profunda sacsejada. Valors com la igualtat entre tots els éssers humans o la compassió envers els pobres estaven en total contradicció amb el que es vivia i es pensava en aquella societat. I aquesta va ser una causa fonamental de les persecucions que va patir el cristianisme en els seus primers segles d’existència.

Entre les moltes coses que podem fer aquest estiu, jo voldria recomanar la lectura d’un llibre que fa entendre molt bé el que va significar aquest xoc de valors. I que no ho explica mitjançant un estudi sistemàtic, sinó mitjançant unes cartes entre un pagà i un cristià, escrites amb un estil narratiu molt agradable de llegir, i amb un permanent punt de suspens.

La contraportada del llibre ens diu que durant unes excavacions arqueològiques a la ciutat de Pèrgam, a la costa de l’Àsia Menor, o sigui a l’actual Turquia, es van descobrir unes cartes que podien datar-se de finals del segle primer després de Crist. En elles, el noble romà Antipes intercanvia amb Lluc, l’autor del tercer evangeli, els respectius punts de vista sobre el món i la societat en què viuen.

La lectura d’aquestes cartes, continua la contraportada, són, per al lector actual, un magnífic mitjà per anar-nos introduint en la mentalitat d’un ciutadà romà, ferm defensor dels valors de la seva cultura i del paper de Roma en el govern del món, i veure el procés pel qual un home així va poder percebre, passant pel refús, la perplexitat, la curiositat i l’atracció, el que significava la novetat de les formes de vida de la tercera generació de seguidors d’un tal Jesús de Natzaret.

Les cartes són, certament, una ficció. Però magníficament documentada i, a més, amb un final impactant. I a sobre, el llibre porta uns apèndixs en què l’autor explica quines de les coses que surten a les cartes són indubtablement històriques, quines seria versemblant que haguessin passat, i quines són simplement ficció.

El títol del llibre és Las cartas perdidas de Pérgamo, va ser publicat per Ediciones Sígueme l’any 2007, té 200 pàgines i el seu autor és el professor d’estudis sobre el Nou Testament Bruce W. Longenecker.

Josep Lligadas

Tornen les lectures d’estiu

Dedicaré bona part de les meves vacances a gaudir de la ploma de quatre dones. He anat aplegant els llibres que m’acompanyaran en viatges, visites familiars i dies estivals. Que siguin quatre dones en aquests moments de la meva vida té sentit. Té a veure amb que gaudeixo més de creacions femenines intel·ligents i compromeses.

Un premi Planeta; un assaig novel·lat que va per la 34 edició; un de dones valentes de l’Orient Mitjà; i un “episodi” ambientat en la postguerra. Vist un darrere de l’altre penso que la cosa promet.

Aquitania, de l’Eva García Saenz de Urturi, és premi Planeta 2020. El que té aquest premi, i d’altres, és que donen les guanyadores pràcticament en directe dins el TN de TV3. I allà estava jo escoltant de què anava el llibre guanyador i dient-me “aquest l’he de llegir”. La reina Elionor de Aquitània i Lluís de França en les corts d’Aquitània i París en el segle XII. Ells van construir el que en el segle XX es dirà Europa. M’esperen intrigues i passions diverses.

El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo, de la Irene Vallejo Moreu, és premi nacional d’assaig 2020. Aquest llibre ha arribat a les meves mans perquè el vaig agafar de la prestatgeria de casa d’una amiga. El vaig obrir per l’índex i vaig preguntar en veu alta “me’l puc emportar?”. Sé que està traduït al català, ara bé, jo el llegiré en la llengua amb què l’autora el va escriure.

La madre de Frankenstein, de l’Almudena Grandes Hernández, penúltim dels llibres que formen la saga d’Episodios de una Guerra Interminable. Vaig començar fa deu anys llegint el primer dels episodis, Inés y la alegría, i he anat seguint la saga que sota el gènere de la novel·la construïda sobre fets reals, m’ha portat a viure moments de la guerra civil i de la postguerra espanyola. Jo soc d’una generació nascuda en els anys 60 i la lectura d’aquestes històries m’ha apropat a realitats llunyanes en el temps que em fan vindicar convençuda la memòria històrica democràtica.

I per últim, Dones valentes, de Txell Feixas Torras, publicat per Ara llibres. La Txell és una periodista corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio, segur que la coneixes. Ens informa sobre l’Orient Mitjà i d’Àsia des de Beirut de manera rigorosa i amb humanitat. En aquest llibre ens parla a través de les dones dels canvis que vindran i que fa temps que truquen a la porta dels països àrabs. Aquest llibre formarà part de les coses que es mouran amb mi aquest estiu i que me’l farà més interessant.

Quiteria Guirao

Els empresonats i exiliats de la Bíblia. Jordi Cervera i Valls.

Els empresonats i exiliats de la Bíblia. Jordi Cervera i Valls (Barcelona, 1961), professor de Bíblia a la Facultat de Teologia de Catalunya i membre de l’Associació Bíblica de Catalunya.


El llibre explica les històries dels personatges bíblics que han sofert empresonament o exili, perquè empatitzant amb les seves vicissituds il·luminen esperançadament les nostres.

És un llibret senzill, ben escrit, condensat, profund, caracteritzant el més important, clar. Es llegeix molt bé, en capítols breus i ben explicats sobre cada personatge bíblic, mostrant els trets diferencials. És un bon recull d’història bíblica que l’autor coneix molt bé. De cada situació, de cada personatge se’n pot treure una bona lliçó.

Es nota la perspectiva del que coneix el dins de les presons (Fra Jordi de fa temps és voluntari que visita els interns de Centres Penitenciaris). L’autor escriu un molt bon resum en els dos capítols darrers que implícitament, en la lectura, un pot anar aplicant als nostres presos i exiliats polítics (amb la gràcia de no mencionar-lo directament), dels quals se sent solidari. També un va observant els rostres de les persones preses, els que visitem els Centres Penitenciaris.

Som d’una tradició espiritual (judeo-cristiana) feta de persones empresonades, torturades, exiliades… Seguir Jesús és seguir un pres sentenciat a mort.

És un llibre molt recomanable, que aniria bé que el llegissin tant els voluntaris i voluntàries visitadors i els que fan un servei en els Centres Penitenciaris, com els nostres polítics, els que s’interessen per la història de Catalunya i els que treballem per una societat més igualitària, i de germanor, lliure i alliberada.

És molt necessari sensibilitzar la població que en general etiqueta de forma molt simplista les persones preses. Es desconeix molt el seu itinerari vital i les causes que els han portat a aquesta situació. Per això hi ha tantes apreciacions simplistes sobre el món penitenciari. Ens preguntem poc tant per intentar comprendre aquestes persones com per cercar alternatives més adequades per on assolir un mínim de vida digna per a elles. Si seguim Jesús, un pres, i ell és autoritat per nosaltres, aleshores els presos i els que sofreixen han de ser unes les nostres autoritats, mereixedors de ser tractats com a persones.

Quim Cervera

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres.

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres. Angle Editorial. Barcelona, 2021. 170 pàg.

Anar recorrent les 17 paraules que l’Arcadi Oliveres ens presenta en aquest llibre és tornar a escoltar-lo… I retrobar l’activista i cristià, acollidor, senzill, coherent, present en tants carrers i en tants actes… I com quan l’escoltaves en una xerrada, et fa plantejar les teves petites decisions corrents, evidenciant-te les conseqüències que tenen.

Si alguna cosa m’ha marcat en les seves darreres entrevistes i també en les pàgines d’aquesta obra és la profunda esperança que traspuava. Com la necessitem! Com la necessito!

Ah, i si us passava com a mi, que quan anava a alguna de les seves activitats em preguntava quan trigaria en esmentar la Caixa, no us decebrà… Aquí també apareix… Em va provocar un gran somriure trobar citat CaixaBank. Arcadi, sempre Arcadi. Gràcies per tant! Gràcies per tot!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Theodor Kallifatides. “Una altra vida, encara

Theodor Kallifatides. “Una altra vida, encara”. Galàxia Gutenberg. Traducció de Montserrat Camps Gaset. Barcelona, 2020

Un bon amic va recomanar a un grup aquesta obra. Deliciosa, deia. I ho és. De lectura senzilla, en Kallifatides, un autor grec que ha fet la major part de la seva literatura en suec, l’idioma del país on viu, ens presenta la societat escandinava (i les seves contradiccions) i també el retrobament del seu paisatge hel·lènic, en plena crisi… I enmig de la seva narrativa planera i ritmada, pensaments profunds sobre la vellesa, els drets humans, la democràcia, la migració, l’acolliment, la mort… Però especialment una preciosa història d’amor amb les llengües… Aquest llibre marca, de fet, el seu retrobament amb el grec i l’inici d’una nova fase a la seva carrera en el seu idioma matern.

Ben recomanable! Que el gaudiu!

Maria Antònia Bogónez Aguado

País nòmada, Nomadland

He vist l’oscaritzada pel·lícula Nomadland i reconec que m’ha impactat per molts motius. En primer lloc per aquesta mirada a una economia sense entranyes que deixa en la pobresa tantes persones. La pel·lícula ho esmenta com de passada, sense carregar gaire directament contra aquestes polítiques, però tossudament et va posant per davant la realitat de gent a qui la jubilació no permet mantenir una casa i viure amb senzillesa. Alguns opten pel nomadisme dalt d’una furgoneta com a realització personal però d’altres s’hi veuen abocats siusplau per força. Molt més crític i menys idealitzat és el llibre que va donar peu al film: País Nómada. Supervivientes del siglo XXI, de Jessica Bruder, publicat l’any passat per Capitán Swing. S’hi descriu àmpliament la desesperada situació de moltes persones treballadores, algunes de classe mitjana, que després de la crisi del 2008 han perdut casa seva i tots els estalvis, no poden accedir a un lloguer i els pertoca una pensió de la Seguretat Social tan escanyolida que els obliga a continuar treballant. Les grans corporacions (en el llibre es parla d’Amazon, dels grans parcs forestals i d’alguns parcs temàtics, entre d’altres) hi donen resposta amb feines temporals, molt precaritzades i dures, posant-los a disposició espais per a l’acampada (uns espais que, per cert, es van reduint). Per no ser feines en l’economia submergida, són feines sense garantia mèdica ni social. Mantenen en els marges, de forma institucionalitzada, la gent que hi ha de recórrer.

Tornant a la pel·lícula, m’ha agradat en segon lloc perquè moltes dones en son protagonistes. Dones de la meva edat, velles i sense maquillar, però ben disposades a viure aquesta darrera etapa. Personatges lliures, carregats de dols, que busquen l’essencial i reprenen el contacte amb la natura com a font d’unitat. Acceptació de limitacions, malaltia i mort sense gaire literatura. Poques relacions, però de qualitat. Bona comunicació i afany de riure i ballar. A excepció de la protagonista i d’un altre actor, tothom fa de sí mateix, és a dir, el film no s’ha rodat amb actors, sinó amb nòmades de debò.

En tercer lloc per la classe treballadora. Homes i dones que fan feines de temporers. Des d’Amazon a netejar vàters o a preparar i servir menjar ràpid. És una mirada no des de l’amargor sinó des de la dignitat. No sé pas si jo netejaria aquells vàters tan bruts amb aquella alegria…

Un protagonista de luxe: el temps, que s’expressa en les arrugues a la pell, en aquells genolls que ja no responen, en els arbres centenaris i en els records. I una absència notable: la de la religió. No es posa cap nom a la transcendència, llevat de l’amistat i la natura.

Els protagonistes de Nomadland es deixen portar per una nova experiència, de solitud, amistat a distància, forçosa austeritat i contemplació. Un camí que els situa en la marginalitat i en una existència plena de sentit simultàniament. Un desarrelament d’espais i de famílies que és també arrelament en la pròpia interioritat.

La nostra manera de viure és molt diferent de la dels Estats Units, però l’actual dificultat dels joves nostres per cotitzar a la Seguretat Social augura que en un futur no gaire llunyà les pensions, per a qui tingui la sort d’accedir-hi, seran de misèria. En aquest sentit potser a casa nostra l’espai no donarà per a fer-nos nòmades, però la precarietat institucional és molt probable que s’hi instal·li. Evitar una situació així hauria de ser una prioritat política.

Mercè Solé

Un cel de plom. Carme Martí. Ara Llibres.

M’ha agradat molt aquest llibre que ens presenta la vida de la Neus Català. I també m’ha fet pensar força. Quant de patiment i quina fortalesa!

És molt fàcil de llegir i “enganxa”. El resumiria amb unes paraules: “el so de les bombes és un cant fúnebre de la mort i de la vida”. Totes dues coses amaren tot el text i van descrivint la importància que tenen els salts entre l’una i l’altra en la vida de Neus Català.

Queda ben palesa la repressió exercida pels nazis en la segona guerra mundial, tant a nivell històric com a nivell particular. El patiment de la Neus és l’exemple de la tortura i degradació humanes que van sofrir cada una de les persones que van caure en mans dels nazis. S’hi presenta clarament com eren els camps de concentració i extermini dels alemanys, un horror que encara avui encongeix el cor. Les normatives que els imposaven eren extremes. Però, malgrat tot, la Neus no va deixar mai que se li escapés del tot l’esperança. Fins i tot, van fer una vaga de fam per aconseguir més menjar o millor, van sabotejar, des del seu treball a la fàbrica, tot el que van poder i, per sort, mai van ser enxampades.

Durant la caminada cap al primer barracó on hauria de viure, la mirada de la Neus contempla el cel i el descriu “com un cel de plom, com un infern”, que suposo que és d’on surt el títol. Neus Català va ser una dona increïble, una heroïna, valenta i defensora dels drets de les persones a ultrança.

Al llarg del llibre, es veu l’èmfasi per deixar-nos clar que ella no vol contar només la seva vida, la seva història, sinó que vol donar veu a totes aquelles dones que no van sobreviure, i totes aquelles que van compartir patiments amb ella, i que es van prometre dues coses: no plorarien mai davant de cap SS i sortirien endavant, per donar a conèixer al món el que realment va passar allà.

Per últim, només escriure aquesta frase que em sembla molt rellevant: “Envoltada de dones amigues i dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres”.

Maria Rivero Galindo

Refugiats climàtics

Nota de lectura del llibre de Miguel Pajares, “Refugiados climáticos. Un gran reto del siglo XXI. Prólogo de Cecilia Carballo”. Barcelona, Rayo Editorial, 2020.

Fa molts anys que conec l’autor, llicenciat en Ciències Biològiques i doctor en Antropologia Social. Ens vèiem sovint en el marc de SOS Racisme i quan ell movia els fils a favor del CITE (Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers). Enceto aquesta nota, segur que insuficient, per animar més i més persones a llegir, llapis en mà, el llibre. Amb una indicació: “La Covid-19 ens ha fet veure com en som, de vulnerables. (…) Aquest llibre exigeix canvis en les polítiques globals que no depenen de lobbies ni de multinacionals, i formula propostes tant de lluita contra el canvi climàtic, com de gestió de les migracions”. I un text-resum, de Juantxo López de Uralde: “Refugiados climáticos expone la situación de los cambios climáticos en toda su dimensión, algo imprescindible para reconocer la magnitud de la emergencia climática, también en su dimensión humana y humanitaria”.

Agraeixo a autor i editor que hagin marcat, a partir dels títols de cada capítol, el contingut del llibre: 1. Lo hemos puesto en marcha y no lo estamos frenando. 2. Los efectos del cambio climático. 3. Movilidad humana y crisis climática. 4. Migraciones climáticas. África, Asia y Latinoamérica. 5. Refugiados climáticos. I, encara, abans de l’epíleg, unes Reflexiones finales. Otro futuro es aún posible.

Em limitaré, per tot plegat, a transcriure, sense cap pretensió d’ordre –disciplina en la qual no em van preparar de petit i que vuitanta anys més tard no he aconseguit aprendre– textos, indicant, això sí, la pàgina on els he trobat. I començo:

p. 17: “La amenaza que ha supuesto la pandemia no es existencial, la del cambio climático sí lo es. La Covid-19 ha matado a mucha gente, pero, a la postre, los supervivientes desarrollan anticuerpos contra el coronavirus. Contra el cambio climático no hay anticuerpos; si no lo revertimos, sus efectos serán imparables. E implacables. (…) En el capítulo 3 también haré una aproximación a la relación existente entre la crisis climática y los enfrentamientos armados, así como al rol de las grandes ciudades en los procesos que van a seguir las migraciones climáticas”.

p. 237, amb una reflexió bàsica: Els emigrants climàtics, han de ser considerats refugiats? “Propongo establecer una definición de este tipo: refugiada climática es la persona que ha abandonado su hogar y se encuentra fuera de su país a causa principalmente de que su hábitat ha sufrido un deterioro grave e irreversible provocado por el cambio climático.”

(Al llarg del llibre, i per reblar el clau d’allò que l’autor afirma, hi ha mapes escruixidors que tenen ben poc a veure amb els de les agències turístiques o els de les competicions esportives d’àmbit mundial).

p.105: “Otra dimensión del desigual reparto de los efectos de la crisis climática es la de género. Las desigualdades y la discriminación de género llevan a que las mujeres estén más expuestas y sufran más los riesgos de los cambios climáticos. Naciones Unidas dice que su tasa de mortalidad en los desastres es muy superior a la de los hombres, lo que se debe a que no abandonan el cuidado de sus hijos e hijas, a que sus recursos económicos son menores y que su apego a la tierra que sustenta sus familias es mayor.”

p. 94: L’any 2003, Jean Ziegler deia que ‘en el seu estat actual, l’agricultura podria alimentar sense problemes 12.000 milions d’éssers humans’. Tot amb tot, poc abans de començar la pandèmia del Covid-19, i també segons les Nacions Unides, en el món hi havia 800 milions de persones que passaven gana.

pp. 82 i següents: Un capítol escruixidor, diria que apocalíptic, sobre la ‘Escasez del agua dulce’. Amb afirmacions com ara: ‘Actualmente hay 1.800 millones de personas que solo tienen acceso a agua fecalmente contaminada’.

A partir de la p. 267, unes “Reflexiones finales. Otro futuro aún es posible”, precedit per una frase que jo convertiria en pancarta o en falca a tots els mitjans de comunicació: NO HAY PERSPECTIVA DEMOCRÁTICA SIN LUCHA CONTRA EL CAMBIO CLIMÁTICO Y SIN AVANZAR HACIA UNA MEJOR GESTIÓN DE LAS MIGRACIONES.

I només un llistat de titulars d’aquestes reflexions finals: p.267: “La primera es frenar el cambio climático, para lo que ya sabemos que es imprescindible quitarles a las grandes empresas energéticas, grandes multinacionales y élites financieras el poder que tienen y posibilitar que los poderes públicos y las agrupaciones sociales impongan otro modelo energético…”; p.268: “La segunda es poner grandes recursos al servicio de la adaptación…”; p. 269: “La tercera cosa que necesitamos hacer es empezar a gestionar de forma racional las migraciones asumiendo compromisos internacionales vinculantes y creando un marco institucional adecuado… (…) Tampoco habrá gestión de migraciones si no creemos en la solidaridad. Estaremos perdidos si primero votamos a un gobierno que nos propone la transición ecológica y solidaria, y luego dejamos de votarlo porque sus medidas nos resultan arduas…”.

La feina no és senzilla. Tot i així, i si creiem en el futur, qui sap si…

Ignasi Riera
Publicat a la revista “Viladecans Punt de Trobada”

Teología en las periferias. De amor político y cuidados en tiempos de incertidumbre. Pepa Torres Pérez.

Teología en las periferias. De amor político y cuidados en tiempos de incertidumbre. Pepa Torres Pérez. San Pablo. Madrid, 2020.

En el darrer número de L’Agulla, la Mercè ens parlava dels reptes de la Pepa Torres, a partir de la seva xerrada a la jornada general de l’ACO.

Doncs ara ha publicat un llibre, Teología en las periferias. De amor político y cuidados en tiempos de incertidumbre, on ens comparteix des d’on viu i Qui la mou… I on la mena: a la frontera, a la perifèria… A una teologia que neix a les seves experiències…

És una lectura que no et pot deixar indiferent… Jesús té rostre de manter, de dones de Territorio Doméstico, de xarxes de dones… Escriu des de Lavapiés i posa al centre la vida, les cures, l’amor que només pot ser polític. Alguns fragments de l’Evangeli s’il·luminen fruit de la pregària i la contemplació.

Si t’atreveixes a entrar-hi, potser, com a mi, t’interpel·la, t’incomoda, i alhora t’engresca, eixampla la mirada, et refà la crida de tot creient a anar als marges i viure més des de dins, cap a enfora… Un llibre molt recomanable.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Els nombres en el Nou Testament. Rodolf Puigdollers.

Els nombres en el Nou Testament. Rodolf Puigdollers. Emaús 163. Barcelona, maig 2020.

Una de les coses que més m’han impactat darrerament en relació a la Bíblia és la constatació que tot el Nou Testament està construït molt acuradament sobre l’Antic. Les imatges, els noms, les paraules, els personatges, les històries, els fets del Nou Testament estan ben arrelats en imatges, noms, paraules, personatges, històries i fets de l’Antic. Segurament quan s’està amarat de cultura bíblica això es viu amb naturalitat i és una obvietat, i més encara si la cultura bíblica és la teva pròpia. Els lectors d’avui que en som poc coneixedors o que sempre hem tendit a limitar-nos als evangelis, ens perdem la meitat de la pel·lícula. I més encara si llegim amb pressa, si som poc sensibles als símbols o si llegim superficialment sense parar-hi tota l’atenció que el text mereix.

Per això em sembla tan interessant aquest llibre de Rodolf Puigdollers, que fa una aproximació sistemàtica al significat de cadascun dels nombres en el Nou Testament, de manera que esdevé una esplèndida guia de lectura. No es tracta en absolut d’aplicar cap mena de càbala o de numerologia, senzillament es tracta d’entendre’n el significat cultural en el món jueu i en les primeres comunitats cristianes.

Us deixo amb el pròleg de l’autor.

Mercè Solé

PRÒLEG

Cada dos per tres, en les converses o en els llibres, ens trobem amb nombres, que ens indiquen diverses quantitats. No tan sols quan fem comptes, sinó també quan volem parlar de la nostra vida. Per exemple: Que si la vida en aquest món són quatre dies; que si som quatre gats; que si u no és ningú i tres són multitud. Els nombres ens ajuden a interpretar la realitat.

En un tres i no res podem recollir diversos exemples que ens mostren que els nombres, en el nostre llenguatge, van més enllà del seu simple valor numèric. Perquè la realitat és que no som quatre gats els qui ens adonem de l’ús literari dels nombres: ni som quatre, ni som gats. Si mirem amb set ulls veurem que totes les cultures –unes més, d’altres menys– donen un sentit afegit a cada un dels nombres.

Això és veritat en la nostra i ho era encara més en les antigues cultures mesopotàmiques, i en la jueva. En dues paraules: també en la Bíblia, sigui l’Antic com el Nou Testament, els nombres tenen un sentit que va més enllà de la simple quantitat que indica la xifra.

Per això, vull posar els cinc sentits en mostrar de forma senzilla i mesurada la simbologia dels nombres en el Nou Testament. Dic de forma mesurada, perquè no vull caure en valors esotèrics de difícil avaluació, com va fer la càbala medieval. No voldria que algú em cantés les quaranta o me’n digués quatre de fresques, com si aquesta simbologia fos una mera especulació inventada. No vull tornar-me de set colors. El meu desig és, simplement, mostrar aquell sentit dels nombres que qualsevol lector habituat a les Escriptures jueves capta i pot entendre en els textos del Nou Testament.

¿Per quins cinc sous la literatura bíblica –de fa quasi dos mil anys— ha d’estar escrita amb el sentit purament mercantil dels tiquets que ens donen quan anem al mercat? Ho vull dir als quatre vents: captar amb senzillesa i mesura el sentit dels nombres ens ajuda a entendre amb més profunditat els textos dels evangelis i de la resta del Nou Testament. I si no vols brou, tres tasses: que el lector pensi en el llibre de l’Apocalipsi, amb els diversos septenaris i el seu clar advertiment: «Aquí cal saviesa! Qui sigui intel·ligent, que calculi la xifra de la bèstia, que és com xifra referida a una persona» (Ap 13,18).

A la fi del llibre el lector podrà dir si entén una mica més el mon cultural de les primeres comunitats cristianes en l’escriptura dels seus textos, seguint la mateixa simbologia de l’Antic Testament. Aleshores podrà copsar per què el primer dia de la setmana –el dia després del xàbat– és, al mateix temps, el dia vuitè.

Rodolf Puigdollers i Noblom

Lectures en el 75è. aniversari de l’alliberament d’Auschwitz

Ya sabes que volveré. Mercedes Monmany. Galaxia Gutemberg.

L’autora ens presenta tres escriptores que van morir a Auschwitz: Etty Hillesum, Gertrud Kolmar i Irène Némirovsky. Abans, però, fa un recorregut per la literatura centreeuropea al voltant del genocidi… Un no parar de descobrir o redescobrir noms, subratllar possibles lectures… Etty Hillesum ens apareix com a escriptora, tot i que en els darrers anys, en els nostres entorns cristians, l’hem descoberta com a mística i com a dona capaç de viure l’esperança en els entorns que semblen descartar-la per sempre més. Gertrud Kolmar era una poetessa alemanya amb una obra breu, que el seu cosí Walter Benjamin va exaltar. L’Irène Némirovsky és potser la narradora més coneguda de totes tres. L’aventura viscuda pel manuscrit de Suite Francesa evidencia la duresa dels temps. I totes tres ens recorden la importància de la literatura com a eina d’expressió de les vivències més íntimes… I el regal que han suposat per als seus lectors tenir accés a la seva experiència i a la història que va viure i patir Europa ara fa uns 75 anys.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el 75è. aniversari de l’alliberament d’Auschwitz – Charlotte Delbo

La mesura dels nostres dies. Charlotte Delbo. Club Editor

Charlotte Delbo va ser una lluitadora comunista en la resistència francesa, amb el seu marit. Ell va ser afusellat i la Charlotte va ser deportada a Ravensbrück. Però va sobreviure… I fruit de la seva experiència és la trilogia “Auschwitz i després”. La mesura dels nostres dies és el mosaic d’un grup de dones (i algun home) supervivents dels horrors dels camps d’extermini nazis que escriuen vint anys després. Cadascuna viu el seu present (i el seu passat) de maneres diferents i diverses. Tot comprensible, plurals com som els humans. Descripcions del dolor i també de les possibles salvacions.

Acaba de sortir el que és el primer llibre del tríptic, Cap de nosaltres tornarà. I Club Editor ja anuncia el tercer dels volums: “Un coneixement inútil”.

Amb ganes de llegir aquesta recentment apareguda novel·la, un gran gràcies a Charlotte Delbo per la seva sensibilitat i capacitat d’explicar-nos com ha estat la vida per als supervivents del genocidi nazi.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el 75è aniv. de l’alliberament d’Auschwitz – L’home a la recerca de sentit

L’home a la recerca de sentit. Viktor Frankl.

Junt amb el llibre de Primo Levi aquest és un altre clàssic. El neuròleg i psiquiatre Viktor Frankl també va viure Auschwitz en pròpia pell i hi va perdre la seva dona i els seus pares. Malgrat tot, va trobar-hi l’esperança més profunda, les raons per viure. En L’home a la recerca de sentit descriu la seva experiència i la dels seus companys amb la distància que li aporta la seva formació mèdica.

Mercè Solé

Lectures en el mes de la dona – Científicas – Còmic

Científicas – Còmic. Universitat de Sevilla. Il·lustradora Raquel Gu.

Darrerament s’està parlant molt de visibilitzar la presència de dones que han fet aportacions valuosíssimes en el món de la ciència. La Universitat de Sevilla en té un programa amb una obra de teatre, però també un còmic, que és el que aquí us proposo i que us podeu descarregar gratuïtament… Una bona manera de descobrir noms de dones com Marie Curie, Ada Loveloce, Hipàtia o Hedy Lamarr… I afegeix un dossier educatiu… I si després de llegir-lo podem comentar-lo amb les nostres filles, nebodes, netes: potser descobreixen una vocació que a elles també se’ls obre… I als nostres fills, nebots i nets: ells han de veure que la història de la ciència també ha estat feta per dones.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el 75è aniv. de l’alliberament d’Auschwitz – Ocell blanc – R.J. Palacio

Ocell blanc. R.J. Palacio. La Campana

La famosa autora de Wonder ha escrit i il·lustrat la història de la Sara, una nena jueva a la França ocupada. Ho explica l’àvia del Julian, un dels personatges de la saga de Wonder. Un llibre en còmic, capaç de transmetre molts de valors, en un temps foscos i dolorosos. El nazisme l’obliga a amagar-se… i d’altres s’arriscaran perquè ella pugui sobreviure.

Una bona aproximació també per a adolescents.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el mes de la dona – La trama de la vida

La trama de la vida. Ivone Gebara. Doble Clic Editoras. Montevideo, 2011.

I ara un tema de teologia feminista. Ivone Gebara sempre és capaç de presentar la teologia feminista d’una manera vivencial però a l’hora ben profunda… Aquest llibre que porta com a subtítol “Alguns fils cristians, filosòfics i feministes” teixeix mots i idees que ens fan recórrer temes com el plaer, els cossos o el perdó. El fet que sigui un recull d’articles fa que sigui especialment divulgatiu, comprensible i variat.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el 75è aniv. de l’alliberament d’Auschwitz – La trilogia d’Auschwitz

La trilogia d’Auschwitz: Si això és un home; La treva; Els enfonsats i els salvats. Primo Levi.

Aquest llibre és imprescindible per conèixer la dinàmica d’Auschwitz. El seu autor, un jove químic, es va fer partisà per combatre la invasió nazi, i, un cop detingut, va ser enviat com a jueu al camp d’extermini. Va aconseguir sobreviure a Auschwitz i va dedicar bona part de la seva vida a transmetre la memòria d’allò que mai no hagués hagut d’existir. El primer dels volums descriu la seva arribada i estada al camp; el segon, el dur i accidentat retorn a casa enmig del caos postbèl·lic i el tercer és una reflexió més analítica sobre l’Holocaust.

Mercè Solé