Classe obrera

Penosament he de reconèixer que cada dia llegeixo menys i perdo més el temps mirant videos… de gossos. Que ja és. O jugant al Candy Crush, encara. Per això estic contenta d’aprofitar les vacances amb una mica de lectura.

M’he llegit un parell de llibres sobre la classe obrera, en concret sobre la cultura de la classe obrera. Un és un clàssic, que encara tinc a mitges. És un estudi de Richard Hoggart, que es diu Los usos del alfabetismo. Un retrato de la vida de la clase obrera. I és una delícia. Un bon retrat de la cultura obrera, dels vincles, les relacions, els costums de la classe obrera britànica de postguerra que, ja l’any 1957, alerta de l’impacte dels mitjans de comunicació de masses. Abans del 68, abans dels Beatles, abans del consumisme salvatge i del cultiu de l’individualisme. Hi trobo força punts de connexió amb el que em van transmetre els pares, amb el que jo mateixa havia viscut de petita (sóc del 56), i també amb algunes pel·lícules que m’han marcat, com Distant voices, still lives, de l’any 1988 de Terence Davies, que us recomano molt. És un film excel·lent, que explica la vida d’una família obrera a Liverpool al llarg dels anys 40 i 50, i on el cant és expressió de penes i alegries i el fil conductor de la vida. En el pub i sota les bombes, tant és. En el maltractament i la doble opressió de les dones. En les petites i les grans coses. La podeu veure encara, si us ve de gust i hi esteu subscrits, a Filmin.

L’altre llibre, Los rotos. Las costuras abiertas de la clase obrera, d’Antonio Maestre, acaba de sortir, publicat per Akal. Me’l vaig comprar perquè no és habitual sentir parlar del tema, així, fora de l’ambient eclesial, de la pastoral obrera, per entendre’ns. Suposo que en ambients més polítics o es dona per feta la pertinença, o es considera fora d’ús. Dins l’Església, fora de la pastoral obrera, es considera un terme ploramiques i antiquat, que obliga a la justificació constant, cosa que resulta irritant. I reconec que dins la Pastoral Obrera, hi ha qui té una ideologia a prova de bomba, però molta gent de la meva generació, que ha assolit un benestar impensable per als seus pares i avis, i que ha vist reduir-se l’àmbit industrial i eixamplar-se el de serveis, em sembla que posa en dubte la vigència del concepte. Un dubte que es pot entendre en dos sentits: continua existint la classe obrera? Continuem formant-ne part?

Jo la veritat és que sempre he intentat escapolir-me del debat. En part perquè em sembla que els termes en què es planteja no m’acaben d’agradar. Més aviat em són igual les essències (si soc o no soc, tot i que tinc clar que soc). El que em sembla rellevant és si continuen havent-hi persones en situació de perpètua precarietat, facin la feina que facin i provinguin d’un provinguin (hi són, òbviament!); si, malgrat l’individualisme creixent, continuem sent capaços de sentir allò que cridaven els treballadors de Laforsa al Baix Llobregat fa mil anys: “O todos o ninguno”, és a dir, em vagi com em vagi a mi, tots anem en el mateix sac i ningú no es pot considerar alliberat si no en som tots; i encara, amb la perspectiva que només una consciència de pertinença a una classe social oprimida pot donar-nos la força per organitzar-nos i tractar d’alliberar-nos tots, no només uns quants. Amb encert o no, així ho he rebut i així ho he intentat viure, amb moltes mancances, procurant no desclassar-me.

Algunes de les constatacions d’Antonio Maestre, per crues que semblin, em semblen molt encertades.

  • La meritocràcia és una aparença. De vegades ha funcionat com un ascensor ascendent, fins que l’ascensor s’ha encallat. Difícilment funciona de forma descendent (els fills i filles de papà i de mamà no solen baixar als inferns, encara que la seva formació i ocupabilitat sigui més que qüestionable).
  • La gent de la meva generació tendim a pensar que ens hem guanyat el nostre actual nivell de vida, però això és una veritat a mitges. L’esforç hi és, indubtablement, però hem estat afortunats, Jo no he viscut mai l’atur directament, per exemple. I aquesta és una loteria.
  • Per molt títol acadèmic que tinguis, els orígens marquen i creen sostres de vidre. Mai no aconseguiràs fer-te passar pel que no ets i a més els cercles familiars i d’amiguisme difícilment s’obren a nouvinguts.
  • Hi ha gent que es deixaria matar per tal de no compartir vida amb gent de la classe obrera: ni a l’escola, ni al metge, ni al barri ni a la residència d’avis. Jo diria que ni al cementiri.

L’increment dels accidents laborals, dels problemes de salut mental, la manca d’habitatges i de feines dignes, la perpètua inestabilitat en horaris i en feines, els efectes tan perversos de la llei d’estrangeria recauen sempre en una mateixa franja de la població. Em sento afortunada d’haver tirat endavant, de moment, Però em sento lligada als que no han pogut fer-ho.

En altres sentits, hi he trobat a faltar un punt d’esperança i un toc d’humor. L’associacionisme –pòlític o no– és un motor senzill de fraternitat; una facilitat més gran per accedir a la bellesa i a la cultura, és una de les fites que teníem a casa de la qual gaudeixo dia a dia. Enmig de tot això, trobo que els nostres moviments d’Església aporten molt de sentit: aprendre a pensar –en equip–, a fer comunitat, a prendre decisions, a projectar futurs, a sentir-te valorat com a persona, a confiar en tu mateix i en els altres… En un temps en què sentim tan amenaçat l’estil de vida que hem portat fins ara, aquesta mútua valoració i confiança és intangible, però és el millor que tenim. Ens podem desprendre d’infinits trastos, però d’això, no.

Mercè Solé

Propostes per canviar

Recomanacions per a l’estiu

Un canvi de paradigma

El temps d’estiu és temps de vacances i convida a fer coses no habituals. La meva recomanació en aquesta ocasió és precisament no fer coses que fem habitualment atès que vivim moments excepcionals amb crisis excepcionals que tenen conseqüències mai abans vistes i que sabem que empitjoraran. Em refereixo a un temps de greu sequera, una escalada de preus de l’energia i un rebombori polític que ens manté en tensió. Si hi ha un denominador comú de tots aquests factors és un canvi de paradigma del qual encara no en som prou conscients. La recomanació no és doncs puntual com a pràctica estiuenca sinó un canvi d’actitud, de vida de cara al futur. Evitem viatjar a llargues distàncies, sobretot no viatgem en avió. És una oportunitat per canviar la lògica del descans estival. Ajudem a pacificar el planeta. Desenganxem el desig de felicitat del consum energètic i de les emissions!

Un petit llibre

NO-COSAS. Quiebras del mundo de hoy, del filòsof coreà Byung-Chul Han és una breu reflexió sobre la desmaterialització del món digital. “El mundo se vacía de cosas y se llena de información inquietante como voces sin cuerpo. La digitalización desmaterializa y descorporeíza. Los medios digitales sustituyen a la memoria sin violencia ni demasiado esfuerzo…” És un llibre deliciós que fa crítica al capitalisme de la informació que, segons l’autor, és una intensificació del capitalisme ja que a diferència del capitalisme industrial, converteix també l’immaterial en mercaderia. És una reivindicació alhora de les coses com a contenidors de records i sentiments. En la cultura de la digitalització tot s’omple de discurs a preu de buidar de seducció. Bona lectura estiuenca.

Salva Clarós

Més lectures d’ampli espectre

Recomanacions per a l’estiu

  • Alvar Valls. Entre l’infern i la glòria. Edicions 1984 Mirmanda. Barcelona 2020.
    És una molt bona, documentada, detallada i completa biografia de Mn. Cinto Verdaguer en què va intercalant els darrers dies turbulents de la seva vida, a Vil·la Joana, amb les diverses etapes de la seva vida.
  • Jordi Cervera i Valls (Ed.). El text i els seus contextos. Reflexions sobre l’ exegesi bíblica. Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2021.
    Diversos autors doctors: Antoni Pou, Jordi Cervera, Ignasi Roviró, Ricard Casadesús, Josep-Oriol Tuñí, Xavier Alegre, Jaume Angelats, fan un repàs dels treballs exegètics fets a Catalunya, ens posen al dia de les metodologies contrastant-les amb les ciències, la filosofia i la teologia i ens ofereixen diferents formes de llegir la Bíblia ben pràctiques.
  • El projecte “Espai Interreligiós” de la Fundació Migra Studium. Pedagogia de la convivencia en societats amb diversitat cultural i religiosa. Ed. Claret. Barcelona 2021.
    El llibre fa tant un recull de les experiències de les visites interactives fetes a l’Espai Interreligiós de la casa dels jesuïtes del carrer Palau 3 de Barcelona, com de les reflexions sociològiques, antropològiques, psicològiques que els ha fet pensar, en especial sobre la diversitat cultural, religiosa, espiritual i conviccional, i sobre la importància del coneixement, la visibilitat de la pluralitat i de diàleg interreligiós i interconviccional. També apunten moltes pràctiques per evitar les discriminacions, els estereotips, els fonamentalismes i els supremacismes i al final el llibre presenta les fitxes pedagògiques que empren en l’espai interreligiós i que són aptes per fer servir en escoles, comunitats, entitats i grups de diàleg. És per tant, també, molt recomanable la visita a aquest Espai.
  • Antonio Piñero. El Jesús histórico. Otras aproximaciones. Reseña crítica de algunos libros significativos en lengua española. Editorial Trotta. Madrid 2020.
    El llibre és un interessantíssim i actual recull del que han estudiat diversos autors sobre el Jesús històric i a la vegada Antonio Piñero fa la seva particular crítica de cada llibre de cada autor i entremig de les crítiques i al final, exposa la seva visió del Jesús històric.
  • El número de la revista El Pregó (604, 2022), en especial l’article de Ramon M. Nogués (tots els articles d’aquest autor són un tresor que ajuden a la reflexió): “Cristians no religiosos?”, on fa un repàs del cristianisme a casa nostra i a Europa. També l’article d’Enric Subirà sobre el que fou, va pensar, creure, desitjar i realitzar el gran home i capellà savi Mn. Josep M. Vidal Aunós. També hi ha un ressenya molt ben escrita sobre el monjo Josep Massot i Muntaner de Joan Maluquer i Ferrer, entre altres articles.

Quim Cervera

Tres llibres plens de vida

Recomanacions per a l’estiu

Joseba Achotegui: La inteligencia migratoria. Manual para inmigrantes con dificultades. Ned Ediciones

El Dr. Achotegui té una gran experiència professional en l’atenció a persones que viuen o han viscut processos migratoris. És director del Servei d’atenció psicopatològica i psicosocial a Immigrants i Refugiats de l’Hospital de Sant Pere Claver de Barcelona. I és, també, el creador d’una expressió que descriu bé l’estrés que viuen persones i famílies que viuen o han viscut processos migratoris: la Síndrome d’Ulisses, que aplega dols diversos: la família, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus, els grups de pertinença, el risc de la pròpia vida… Ho explica molt bé en el seu llibre, en el qual fa recomanacions senzilles per reduir el patiment que genera una experiència migratòria sovint molt més dura del que va ser la de tantes persones que no fa pas tants anys, van haver de deixar el nostre país per obrir-se camí en d’altres indrets.

Molt recomanable també per entendre l’empremta que deixa el fet migratori en la gent que arriba i en la gent que som aquí, i els dols que genera en tots nosaltres, que mai no tornem exactament al port d’on havíem sortit.

Quim Pujolar i Nacho Duato: Amic, Amddukkl. Fernando Fonseca Fundación. Barcelona, juny 2022

Una història bonica i ben real. Dos infants a Tànger: un pastor amazic i el fill d’un militar espanyol. Una bona amistat, trencada pel tifus, que s’endú el pastor. L’altre infant, impactat per la mort del seu amic, decideix dedicar la vida a la medicina i a curar especialment els nens sense recursos de tot el món. I , efectivament, fins a la seva mort a Barcelona el 2014, el Dr. Fernando Fonseca es va especialitzar en cirurgia ortopèdica i traumatologia i va exercir en llocs on regnen la guerra i la pobresa: el Txad, Bòsnia, Palestina, Afganistan, Sri Lanka, Índia, Iraq, Darfur, el Senegal, Mauritània, el Marroc i Llatinoamèrica.

La Fernando Fonseca Foundation s’ha constituït per donar continuïtat a la seva obra. I acaba de publicar aquest conte, que recull la història que va donar origen a la tasca del Dr. Fonseca i que podeu trobar a la llibreria Altaïr. El text és de Quim Pujolar, i el ballarí, coreògraf i pintor Nacho Duato n’ha fet les il·lustracions.

Wilfred Owen: Poemes de guerra. Traducció de Jordi Fité, Edicions de 1984, Barcelona, abril de 2021

A principis de curs, que ja sembla una data molt llunyana, vaig tenir ocasió d’escoltar al Liceu una obra que tenia moltes ganes de conèixer: el War Requiem de Benjamin Britten, pacifista convençut que junt amb el seu company Peter Pears es va negar a fer el soldat en la segona Guerra Mundial. El War Requiem es basa en els textos clàssics d’una missa de rèquiem, barrejats amb els poemes d’Owen.

Wildred Owen va néixer el 1893 a Anglaterra i ell sí que va anar al front de la Gran Guerra. Va haver de retirar-se’n aviat per estrès posttraumàtic i, quan hi va tornar, va morir, amb 25 anys, a la trinxera just una setmana abans de l’armistici. La seva poesia ens aboca a la crueltat de la guerra, que apareix despullada de qualsevol idealització d’honor o de glòria.

Resulta molt oportú llegir avui en aquesta edició bilingüe, en plena guerra d’Ucraïna i en plena justificació del rearmament, aquests poemes tan amargs. Per no oblidar qui i com mor en totes les guerres.

Us deixo amb un dels poemes, com a tastet.

DULCE ET DECORUM EST
Encorbats, com captaires sota els sacs,
tossint i ensopegant, vam creuar el fang,
fins que, girats d’esquena a les bengales,
vam començar a marxar al distant repòs.
Caminant adormits, molts sense botes
però sense aturar-se, xops de sang,
coixos, cecs, embriacs de cansament,
sords, fins i tot, a les bombes que ens queien.

“Gas! Gas! Va, nois!” Un èxtasi de presses
amb el temps just per posar-nos les màscares;
pro algú encara cridava, entrebancant-se.
rebolcant-se, com si es cremés amb calç…
Borrós, enmig del baf i la llum verda,
com sota un mar, el vaig veure ofegar-se.

Quan el somien els meus ulls inútils,
cau als meus peus, s’ofega, s’asfixia.

Si tu, en els teus malsons, també marxessis
darrere el carretó on el vam llençar,
veient els seus ulls blancs i el rostre greu
d’un diable malalt de tant pecat;
si, a cada bot, sentissis tu la sang
sortir brollant dels seus pulmons cremats,
obscena com el càncer, amarga com el vòmit
de nafres vils en llengües innocents,
llavors, amic, potser no explicaries
als nens que frisen per un xic de glòria
el vell engany: Dulce et decorum est
pro patria mori.


Mercè Solé

El camí del monjo.

El camí del monjo. Converses amb Ramon Ribera-Mariné, monjo de Montserrat al Santuari del Miracle. Salvador Giralt. Publicacions de l’Abadia de Montserrt, 2020.

Segurament alguns de vosaltres ja deveu conèixer en Ramon Ribera, monjo de Montserrat que ha estat una dotzena d’anys al Miracle. Caminador incansable, hostatger amatent, bon coneixedor de la Bíblia, dels que no necessita respostes immediates i segures, sinó que s’estima més intuir, comparar, assajar, proposar significats múltiples i -només aparentment- contradictoris.

Aquestes converses estan transcrites tal com raja, de manera que fa sentir el lector o lectora “como si presente me hallara”. No sé quin efecte deuen fer si no coneixes el personatge, però a mi m’ha fet reviure moltes paraules enfilades amb motiu de mil coses i amb un somriure sorneguer.

Si voleu conèixer una mica més en Ramon, aquí trobareu una altra conversa, ben interessant, sobre la seva experiència del camí de Sant Jaume. Crec que us agradarà.

Mercè Solé

El Senyor dels Anells al Miracle

Feia molt de temps que ho esperava: uns quants professors de la Facultat de Filologia de la UB, més l’Iscreb i la Casa d’Espiritualitat del Miracle han dedicat un cap de setmana llarg a El Senyor dels Anells. Trobada de friquis? Jocs de rol?

Doncs no. Més aviat ha estat una aproximació al rerefons d’aquesta novel·la de Tolkien que tan bé va recollir Peter Jackson en les tres pel·lícules de fa vint anys (La comunitat de l’Anell, Les dues torres i El retorn del rei). Un pretext per a la introspecció. La cosa anava d’esbrinar quins són els camins que s’ofereixen a cadascun de nosaltres, de si els afrontem i com els afrontem i de quines ombres constitueixen aquest anell que pesa tant i del qual hem de desempallegar-nos per viure en plenitud. Una tasca personal i en llibertat total. Un cant també a les nostres pròpies germandats de l’Anell, tan diverses i tan necessàries. Una descoberta d’aquells estris màgics que il·luminen les nostres foscors i que només són màgics perquè sovint no sabem que els portem dins. 

Treball personal, meditació, caminades, compartir en grup, cants, joc… enmig de la natura privilegiada del Solsonès Sud. Amb un cop de mà de les teories dels arquetips i de les ombres de Carl Jung i d’una mica de literatura comparada. Amb exercicis d’escriptura (heu provat mai d’escriure la llegenda de casa vostra? doncs ja teniu amb què entretenir-vos). I a base de bon humor.

Feia temps que no tenia ocasió de conviure amb gent a qui doblo l’edat i per mi ha estat fantàstic. També ho ha estat passar de la Comarca a Lothlórien i arribar fins a la cimera de la Muntanya del Destí, amb la meva ombra, per llençar-hi l’anell. Com Frodo i Gòl·lum, heroi i ombra. Tots dos, ai, tan baixets com jo!

Mercè Solé

Evangelizar desde el Ciberespacio en contexto de Pandemia.

Juan Antonio Popó Vallecilla. Uniclaretiana

És el títol d’un llibre que ha publicat el capellà i teòleg colombià Jairo Antonio Popó Vallecilla i que ell mateix presenta en aquest video. El seu canal de youtube (Pensamiento virtual) és un bon aparador de formació online i de recursos digitals. A destacar la seva entrevista a Hans Hänsel sobre la comunicació no violenta.

Mercè Solé

Isabel de Villena: el protagonisme de les dones en la redempció de la humanitat

Isabel de Villena (1430-1490), batejada amb el nom de Elionor, religiosa i segurament la primera escriptora coneguda en valencià, era filla il·legítima del marquès de Villena, de les cases reials d’Aragó i Castella. Malgrat el seu origen bastard fou educada a la cort valenciana per la seva tia Maria de Castella. A l’edat de 15 anys ingressà al monestir de la Santíssima Trinitat de València, del qual fou abadessa quan només tenia trenta-dos anys.

El fet que l’autora s’hagués educat a la cort valenciana li va possibilitar l’accés a una bona formació cultural i l’accessibilitat, en el seu moment, a llibres i documents de la biblioteca del monestir. El mateix bisbe de València, Jaume Peres, n’elogiava la seva capacitat intel·lectual i els coneixements escripturístics, que li permeteren una de les obres de més alta qualitat literària i teològica de la seva època, la Vita Christi (“Vida de Crist”), obra escrita en la darrera etapa de la seva vida. Preocupada pel nivell cultural de les dones, l’obra obeeix a un doble propòsit: d’una banda posa de manifest el seu anhel per millorar la formació espiritual de les monges que estaven sota la seva jurisdicció i de l’altre intenta plantar cara, amb una argumentació ben fonamentada, a les cruentes afirmacions que, sobre el sexe femení, exposa Jaume Roig en el seu llibre L’Espill o Llibre de les dones (1460).

Queda clar que l’abadessa marca la diferència respecte a les Vita Christi publicades, en el sentit que la seva obra no es redueix a una mera reinterpretació dels evangelis, sinó que exposa el paper fonamental que van tenir les dones en l’origen del cristianisme. Sor Isabel no dubta en destacar que l’encarnació de Jesús fou possible gràcies a la lliure acceptació de Maria, de la qual en remarca les capacitats de lideratge, que també es fan extensives a totes les dones que apareixen en el Nou Testament per representar Crist i ser les transmissores del seu missatge. D’aquesta manera, l’escriptora demostra el valor intel·lectual de les dones per reivindicar-ne la dignitat igualitària. Home i dona són criatures creades per Déu que vol que tots dos facin rendir al màxim totes les capacitats que els han estat donades. Així ho va entendre sor Aldonça de Montsoriu qui, fent-se ressò de la voluntat de la seva predecessora en el càrrec, decidí publicar-la l’any 1497, set anys després de la seva mort, per a tots aquells «qui en aquesta breu, enugosa e transitòria vida viuen».

Així doncs, la Vita Christi de Villena és una obra biogràfica, escrita amb mirada femenina, fonamentada en l’Escriptura, en la qual Jesús salvador ressitua les dones en el pla salvífic volgut per Déu, construint una genealogia femenina que dona coherència i continuïtat al gènere existent entre les dues aliances: l’Antic i el Nou Testament. Jesucrist reconeix tant en el pla celestial com en el terrenal, l’autoritat i la capacitat de mediació salvífica de les dones de totes dues aliances, fins i tot d’aquelles que en l’àmbit del magisteri i la tradició eclesial han estat mal considerades: Eva i Maria Magdalena. L’autora presenta Eva com un dels primers subjectes que portarà la redempció a la humanitat. Quant a Maria Magdalena, es convertirà en “l’esposa espiritual” del Senyor i en l’acompanyant sol·lícita de la Mare de Jesús.

Les dones s’erigeixen, doncs, en la personificació del model del que ha de ser un bon o una bona seguidora del Messies per la seva gran capacitat d’amor i entrega a Déu, fonament de la seva pietat, caritat, fortalesa, confiança i gratitud, virtuts en les quals les dones habitualment superen els homes. Per posar en relleu la importància d’aquest fet, sor Isabel fa una apologia ben argumentada d’aquest pressupòsit destacant com Jesús assigna a Maria, la seva mare, i a Maria Magdalena, la seva seguidora predilecta, dos papers de marcada transcendència pública. La mare esdevindrà la seva representant a la terra perquè, mitjançant la pròpia fortalesa materna, ajudi l’església, que ell ha creat amb la seva passió i resurrecció, a refermar-se en el món. Mentre que Maria Magdalena serà instrument d’evangelització per mitjà del model penitencial-contemplatiu.

Tenint en compte, doncs, que la Vita Christi, tant des d’un punt de vista literari com teològic, exposa una cristologia en què pren ple protagonisme la interrelació espiritual d’amor entre Jesús i les dones amb qui viu i entra en contacte, es pot afirmar que Isabel de Villena, una abadessa del Monestir de la Trinitat, és una dona protofeminista de ple dret, que va saber triomfar en un món d’homes, i rebatre de forma contundent els arguments misògins imperants, emfatitzant la importància que les dones han tingut al llarg de la història del cristianisme com a agents actives i imprescindibles en l’evangelització i l’espiritualitat.

Núria Montaner Puyoles

El càstig. Guillem Sala.

El càstig. Guillem Sala. L’altra editorial: Barcelona 2020

Vaig conèixer el llibre a partir d’una conversa al CCCB entre Marina Garcés i l’autor del llibre, Guillem Sala, titulada “Per què aprenem?”, que es pot veure aquí.

És una novel·la amb vocació de fotografia social, de captura del moment, amanida amb una aposta lingüística arriscada, que ha aixecat debat. Tracta temes que no et deixen indiferent, i això inclou no només l’argument de la història o els seus personatges sinó també l’enfocament i estil.

La Sandra, la gran protagonista, una professora d’institut amb una infància problemàtica, defuig la vida complaent i tranquil·la al costat de l’Albert, per deixar-se temptar pel futur brillant i enlluernador d’un apassionat, confiat i vital Minu, el nou company de feina. També interfereix en la seva vida l’Izan, un alumne amb qui té un vincle especial que s’enforteix quan és expulsat de l’institut arran d’un incident. Aquest fet tensarà la situació entre els diferents personatges i portarà que dues persones marcades pel càstig i la culpa, partint de situacions familiars diferents, es reconeguin l’una a l’altra.

La novel·la ens planteja quin valor pot tenir un càstig sobre algú que no acaba d’entendre la gravetat dels seus actes. De què serveix castigar algú que, òbviament, ha actuat de forma incorrecta, però sense voluntat de fer mal? Perquè els càstigs de la infància poden ser un estigma que marqui de per vida. Expulsant l’Izan de la seguretat de l’institut, se’l llança a un entorn molt pitjor i amb menys expectatives de futur.

Sala apunta les dificultats dels instituts perifèrics, una realitat que contrasta amb la visió esbiaixada de la sèrie televisiva Merlí. En aquesta entrevista es troben interessants opinions de l’autor sobre l’educació i la joventut actual.

La novel·la funciona molt bé, és àgil gràcies a l’acurat ús de l’el·lipsi que fa l’autor. A través d’escenes breus i ben perfilades, anem descobrint retalls de la vida dels nostres dos protagonistes i de la gent del seu entorn. El dinamisme del llibre s’aconsegueix, a més, perquè moltes d’aquestes escenes avancen sovint en forma de diàlegs.

A banda i banda del Besòs, la Sagrera, Sant Andreu i Bon Pastor, i Santa Coloma de Gramenet, hi trobem les cases i els instituts on es desenvolupa la història. “La idea –explica Sala– és una mica anar a la contra d’aquests relats adotzenats que no deixen de ser una translació de l’autoajuda a la novel·la; és una protesta contra l’obligació de ser feliç. Faig una reivindicació del dret de perdre. Tinc la sensació que patir o ser infeliç s’ha convertit en una vergonya, és culpa teva perquè no estàs gestionant bé el teu capital emocional, per dir-ho en termes de la nostra època”.

El llenguatge és una barreja de català i castellà considerable. El català és la llengua del narrador i la de l’escola, i en canvi els pensaments de la Sandra i els diàlegs de l’Izan són en castellà: “La novel·la intenta reflectir la realitat social. Els personatges parlen en la llengua que penso que parlen, i canvien d’idioma com fem habitualment. La novel·la està escrita en català brut i en castellà brut, amb molts castellanismes i catalanismes, hibridacions… Necessito fugir de la norma lingüística perquè no captura la realitat social. És una novel·la escrita d’orella, molt oral, molt col·loquial. He pretès capturar la barreja, com a la vida”.

En poques paraules, és una novel·la que atrapa i et fa preguntes per la senzillesa i potència de la història. I el brutal final del relat ens desarma però encaixa perfectament amb el que se’ns ha contat prèviament.

Jaume Roig

El Guti, l’optimisme de la voluntat

El Guti, l’optimisme de la voluntat. Txema Castellà. Edicions 62.


El llibre ressegueix cronològicament la biografia d’Antoni Gutiérrez, el Guti, el que fou força temps secretari general del PSUC, amb un estil clar i amè. Introdueix les diferents etapes de la seva vida amb una mena de crònica periodística del míting a la Monumental del PSUC amb Enrico Berlinguer, del 29 de maig del 1978, mostrant la fidelitat eurocomunista del Guti i narrant detalls anecdòtics ben interessants.

Txema Castellà, l’autor, s’ha documentat molt a partir de materials del PSUC, d’entrevistes a persones que van conèixer a Antoni Gutiérrez i altres documents i els combina tan bé que fa aflorar la personalitat del Guti en cada moment de la seva vida personal, familiar, professional, de lleure i sobretot política.

En la seva trajectòria, de jove, va connectar amb grups catòlics oberts que li van aportar, tant un profund respecte a la persona, com una obertura de pensament crític, i també la possibilitat d’acceptar, més endavant, en el partit, la militància de cristians, que no solament creia que mereixien tots els respectes, sinó que podien aportar molt “esperit fidel i obert” al partit. El Guti, igualment, va estar obert als plantejaments pacifistes, ecologistes i feministes.

L’autor de la biografia destaca molt la seva vitalitat, l’amor a la vida, al país, a la democràcia, a la classe treballadora i als intel·lectuals-professionals i a Europa (fou un gran europeista). Sobretot exposa la gran capacitat i habilitat admirable del Guti per teixir unitat, per relacionar parers ben diferents, per mediar, per negociar, per intuir la veritat de l’altre i posar-la en circulació envers el bé del país, de la ciutadania. Aquest do el Guti el va emprar al final del franquisme i en la transició democràtica i li va permetre ser un puntal de l’Assemblea de Catalunya. L’autor qualifica el Guti de ser una persona “entregent” (vocable per a mi nou i desconegut, però molt ben trobat) per mostrar aquesta capacitat de relacionar persones i grups, que fins i tot poden ser contraposats, per arribar a cercar punts comuns per un bé que afavoreixi a tothom. Fou un polític pràctic. A vegades fou criticat de “massa pràctic”, però ell no va deixar mai les seves profundes conviccions.

Aquesta qualitat, la seva característica de seductor afable i respectuós i el posar al dia i adaptar al territori la proposta comunista (eurocomunisme català) és el que personalment vaig admirar del Guti, i per a mi ha estat un referent. Aquest fet i el seguiment de fets relatats en el llibre, molts dels quals també he viscut –i fa bé recordar-los, avui– és el que m’ha acompanyat agradablement la lectura del llibre.

Quim Cervera

No diguis res

Tinc ganes de tornar a Irlanda. Tota l’illa és una delícia: la gent, el verd, el mar, la cervesa i els pubs, ovelles llanudes per tot arreu… a cada racó et pararies i quinze dies es fan curts. Recordo però, que al passar de la República d’Irlanda a l’Ulster o Irlanda del Nord, sense cap frontera física visible –amb el mateix verd, mar i persones– a les ciutats (Belfast, Derry…) i fins i tot en pobles més petits, es respirava encara un aire d’enfrontament somort. Un carrer amb la Union Jack a quasi totes les cases i el de més avall lluint banderes republicanes verd-blanc-taronja. Era l’any 2006, 8 anys després dels acords de pau del 1998 i eren quasi palpables unes invisibles muralles interiors. I és que, malgrat que els acords de Divendres Sant establien que el Govern regional havia de ser sempre de coalició, amb representació catòlica i protestant, aquesta mena d’empat oficial permanent no ha evitat que la gent del carrer segueixi caminant cadascú per la “seva” vorera.

Sembla que el Brexit no està ajudant a enderrocar muralles entre la comunitat catòlica i la protestant. El complex acord entre el Regne Unit i la UE ha portat a situacions estrambòtiques. La frontera duanera, control de passaports, etc., s’ha situat en el mar, mentre que un ciutadà britànic de Belfast o qualsevol mercaderia pot anar sense papers a Dublín. Els nascuts a Irlanda del Nord poden obtenir la doble nacionalitat i això és rebutjat pels Unionistes més radicals que es senten traïts per Londres en veure que la política exterior atorga avantatges als republicans.

En el referèndum del Brexit va guanyar el remain i les enquestes diuen que en un possible referèndum sobre la integració a la República Irlandesa, es podria donar un resultat decantat per poc cap al SÍ, malgrat el lleuger major pes demogràfic que encara manté la comunitat protestant. No obstant la classe dominant, rendes per sobre la mitjana, funcionaris…, segueix essent majoritàriament protestant i l’índex d’atur és molt més elevat en la part catòlica. Tot plegat pot estar portant a una nova radicalització de postures. De fet, al març i abril d’aquest any van tornar a haver-hi protestes, enfrontaments i algun còctel molotov… En definitiva, és dubtós poder afirmar que hi ha una solució definitiva a un conflicte que fa més d’un segle que dura.

Confrontació entre catòlics i protestants com a factor identitari, però sobretot xoc de classes i cultural, radicalitzat per la incapacitat de la política, el biaix colonialista del poder britànic que perdura… I sobretot, la repressió, els assassinats, el comportament tribal de les dues comunitats molt impermeables l’una vers l’altre…

Tot això queda magníficament reflectit en l’excel·lent llibre No diguis res de Patrick Radden Keefe (Editorial Periscopi, 574 p). Colpidor i rigorós (459 referències a fonts documentals!)… escrit amb un llenguatge directe però que no estalvia entrar en el component psicològic dels personatges reals de la història del conflicte. La millor definició que se’n pot fer la vaig trobar en una ressenya de la revista L’Avenç (núm 479 maig 2021) que en deia que “…és un llibre d’història que es llegeix com una novel·la”. I certament, el llegiries d’una tirada si no fos que de tant en tant has de parar per respirar i reflexionar!

+

El text comença a l’any 1969. Hi trobem els moviments pels drets civils iniciats pels joves de la comunitat catòlica, en contra de les discriminacions socials; la repressió subsegüent, que va ser liderada pel conegut Ian Paisley, i que va desembocar en que els “fills” dels membres històrics de l’IRA reprenguessin les armes; el naixement de l’IRA Provisional, atemptats, persones infiltrades a tots dos bàndols, política repressora de l’exercit britànic –amb mètodes inspirats en els que s’utilitzaven a les colònies– delators (touts)… I les vagues de fam dels presos, utilitzades políticament de manera cínica pels dos bàndols… La decisió per part del Sinn Féin de participar en les eleccions del parlament britànic com a operació política de denúncia… Segueix amb la lenta cuina dels acords de pau del 98, sabotejada sovint pels més radicals, i acaba l’any 2007, havent parlat del procés inacabat de reparació a les víctimes i reconciliació de la societat. Tot això ho fa entrecreuant les biografies, pensaments i actes, d’un gran nombre de protagonistes d’aquests quaranta anys foscos a Irlanda del Nord. Tot d’una manera, insisteixo, molt documentada i solvent.

Potser el fet que el llibre sigui escrit per un irlandès resident als Estats Units, proporciona un punt de vista que permet l’aprofundiment en las causes –personals i col·lectives– i les conseqüències del conflicte –també personals i col·lectives– amb una mirada implicada però neutra, sense motxilles personals, que permet entreveure les ombres i llums de tots els personatges. Potser és un enfoc que ens caldria quan parlem d’algunes coses del nostre país.

P.S. Acabat l’escrit, l’he donat a llegir a una persona. Per ella m’he assabentat que el Jordi Armadans va fer una recomanació entusiasta del llibre. Compartir opinió amb l’Armadans és una satisfacció… no es pot negar!

Albert Farriol

Una amistat prohibida.

Una amistat prohibida. L’estat d’Israel contra Tali Fahima. Montserrat Arbós. Tigre de Paper, 2016

Aquest no és un llibre nou, però a partir del relat de l’amistat entre la Tali, jueva, i en Zakariya, palestí, la Montserrat Arbós, periodista especialitzada en aquella zona mediterrània, ens explica el procés històric des de 1948 fins els primers anys del segle XXI. És una història que sempre he tingut una mica fosca perquè resulta difícil comprendre les etapes, les intifades, com de mica en mica els jueus han anat fent seus territoris dels àrabs, com els han arraconat i els han limitat la vida. M’ha quedat molt més clar perquè es produeixen les intifades i, sense justificar la violència, entenc l’horror que viuen els palestins del qual volen alliberar-se.

La injustícia d’Israel envers els àrabs, però també envers els propis ciutadans jueus, es fa palesa al llarg de tot el llibre. El pitjor és que aquesta història és verídica i confirma l’egoisme, les trampes i la brutalitat dels governants jueus.
L’evolució de la Tali em sorprèn, ella, una jueva, que al principi més aviat és de dretes, no passa del que l’envolta, reflexiona i vol entendre el perquè d’algunes coses, se sent interpel·lada i decideix intentar empatitzar i comprendre l’actitud dels palestins. És una dona valenta que veurà l’horror i el mal causat pels jueus en el vida quotidiana dels àrabs, sobretot en el camp de refugiats de Jenín, on anirà dues vegades malgrat la prohibició dels governants. També corre risc perquè sap que els refugiats han amenaçat de mort a tota persona jueva que trobin. Malgrat això, hi va.
Em sorprèn una mica la maldat amb què la tracten els seus propis conciutadans, les aberrants i cruels situacions per les quals fan passar la Tali a la presó. En el seu cas, el fet de ser dona suposa un agreujant. Una dona enfrontant-se amb el totpoderós Israel!

Voldria acabar aquest petit comentari amb les paraules que la Tali diu a la periodista Rona Segal en una entrevista i que expliquen, d’alguna manera, la convicció amb què va lluitar per aconseguir una pau que encara no ha arribat: “Un dia vaig entendre que són éssers humans i que nosaltres som responsables de la seva vida”.

Maria Rivero Galindo

Un magnífic llibre sobre el xoc de valors del cristianisme amb l’imperi romà

L’aparició del cristianisme enmig de l’imperi romà, amb el seu nou sistema de valors que xocava frontalment amb les maneres d’entendre i de viure la vida que la civilització pagana tenia profundament arrelades, va significar una profunda sacsejada. Valors com la igualtat entre tots els éssers humans o la compassió envers els pobres estaven en total contradicció amb el que es vivia i es pensava en aquella societat. I aquesta va ser una causa fonamental de les persecucions que va patir el cristianisme en els seus primers segles d’existència.

Entre les moltes coses que podem fer aquest estiu, jo voldria recomanar la lectura d’un llibre que fa entendre molt bé el que va significar aquest xoc de valors. I que no ho explica mitjançant un estudi sistemàtic, sinó mitjançant unes cartes entre un pagà i un cristià, escrites amb un estil narratiu molt agradable de llegir, i amb un permanent punt de suspens.

La contraportada del llibre ens diu que durant unes excavacions arqueològiques a la ciutat de Pèrgam, a la costa de l’Àsia Menor, o sigui a l’actual Turquia, es van descobrir unes cartes que podien datar-se de finals del segle primer després de Crist. En elles, el noble romà Antipes intercanvia amb Lluc, l’autor del tercer evangeli, els respectius punts de vista sobre el món i la societat en què viuen.

La lectura d’aquestes cartes, continua la contraportada, són, per al lector actual, un magnífic mitjà per anar-nos introduint en la mentalitat d’un ciutadà romà, ferm defensor dels valors de la seva cultura i del paper de Roma en el govern del món, i veure el procés pel qual un home així va poder percebre, passant pel refús, la perplexitat, la curiositat i l’atracció, el que significava la novetat de les formes de vida de la tercera generació de seguidors d’un tal Jesús de Natzaret.

Les cartes són, certament, una ficció. Però magníficament documentada i, a més, amb un final impactant. I a sobre, el llibre porta uns apèndixs en què l’autor explica quines de les coses que surten a les cartes són indubtablement històriques, quines seria versemblant que haguessin passat, i quines són simplement ficció.

El títol del llibre és Las cartas perdidas de Pérgamo, va ser publicat per Ediciones Sígueme l’any 2007, té 200 pàgines i el seu autor és el professor d’estudis sobre el Nou Testament Bruce W. Longenecker.

Josep Lligadas

Tornen les lectures d’estiu

Dedicaré bona part de les meves vacances a gaudir de la ploma de quatre dones. He anat aplegant els llibres que m’acompanyaran en viatges, visites familiars i dies estivals. Que siguin quatre dones en aquests moments de la meva vida té sentit. Té a veure amb que gaudeixo més de creacions femenines intel·ligents i compromeses.

Un premi Planeta; un assaig novel·lat que va per la 34 edició; un de dones valentes de l’Orient Mitjà; i un “episodi” ambientat en la postguerra. Vist un darrere de l’altre penso que la cosa promet.

Aquitania, de l’Eva García Saenz de Urturi, és premi Planeta 2020. El que té aquest premi, i d’altres, és que donen les guanyadores pràcticament en directe dins el TN de TV3. I allà estava jo escoltant de què anava el llibre guanyador i dient-me “aquest l’he de llegir”. La reina Elionor de Aquitània i Lluís de França en les corts d’Aquitània i París en el segle XII. Ells van construir el que en el segle XX es dirà Europa. M’esperen intrigues i passions diverses.

El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo, de la Irene Vallejo Moreu, és premi nacional d’assaig 2020. Aquest llibre ha arribat a les meves mans perquè el vaig agafar de la prestatgeria de casa d’una amiga. El vaig obrir per l’índex i vaig preguntar en veu alta “me’l puc emportar?”. Sé que està traduït al català, ara bé, jo el llegiré en la llengua amb què l’autora el va escriure.

La madre de Frankenstein, de l’Almudena Grandes Hernández, penúltim dels llibres que formen la saga d’Episodios de una Guerra Interminable. Vaig començar fa deu anys llegint el primer dels episodis, Inés y la alegría, i he anat seguint la saga que sota el gènere de la novel·la construïda sobre fets reals, m’ha portat a viure moments de la guerra civil i de la postguerra espanyola. Jo soc d’una generació nascuda en els anys 60 i la lectura d’aquestes històries m’ha apropat a realitats llunyanes en el temps que em fan vindicar convençuda la memòria històrica democràtica.

I per últim, Dones valentes, de Txell Feixas Torras, publicat per Ara llibres. La Txell és una periodista corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio, segur que la coneixes. Ens informa sobre l’Orient Mitjà i d’Àsia des de Beirut de manera rigorosa i amb humanitat. En aquest llibre ens parla a través de les dones dels canvis que vindran i que fa temps que truquen a la porta dels països àrabs. Aquest llibre formarà part de les coses que es mouran amb mi aquest estiu i que me’l farà més interessant.

Quiteria Guirao

Els empresonats i exiliats de la Bíblia. Jordi Cervera i Valls.

Els empresonats i exiliats de la Bíblia. Jordi Cervera i Valls (Barcelona, 1961), professor de Bíblia a la Facultat de Teologia de Catalunya i membre de l’Associació Bíblica de Catalunya.


El llibre explica les històries dels personatges bíblics que han sofert empresonament o exili, perquè empatitzant amb les seves vicissituds il·luminen esperançadament les nostres.

És un llibret senzill, ben escrit, condensat, profund, caracteritzant el més important, clar. Es llegeix molt bé, en capítols breus i ben explicats sobre cada personatge bíblic, mostrant els trets diferencials. És un bon recull d’història bíblica que l’autor coneix molt bé. De cada situació, de cada personatge se’n pot treure una bona lliçó.

Es nota la perspectiva del que coneix el dins de les presons (Fra Jordi de fa temps és voluntari que visita els interns de Centres Penitenciaris). L’autor escriu un molt bon resum en els dos capítols darrers que implícitament, en la lectura, un pot anar aplicant als nostres presos i exiliats polítics (amb la gràcia de no mencionar-lo directament), dels quals se sent solidari. També un va observant els rostres de les persones preses, els que visitem els Centres Penitenciaris.

Som d’una tradició espiritual (judeo-cristiana) feta de persones empresonades, torturades, exiliades… Seguir Jesús és seguir un pres sentenciat a mort.

És un llibre molt recomanable, que aniria bé que el llegissin tant els voluntaris i voluntàries visitadors i els que fan un servei en els Centres Penitenciaris, com els nostres polítics, els que s’interessen per la història de Catalunya i els que treballem per una societat més igualitària, i de germanor, lliure i alliberada.

És molt necessari sensibilitzar la població que en general etiqueta de forma molt simplista les persones preses. Es desconeix molt el seu itinerari vital i les causes que els han portat a aquesta situació. Per això hi ha tantes apreciacions simplistes sobre el món penitenciari. Ens preguntem poc tant per intentar comprendre aquestes persones com per cercar alternatives més adequades per on assolir un mínim de vida digna per a elles. Si seguim Jesús, un pres, i ell és autoritat per nosaltres, aleshores els presos i els que sofreixen han de ser unes les nostres autoritats, mereixedors de ser tractats com a persones.

Quim Cervera

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres.

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres. Angle Editorial. Barcelona, 2021. 170 pàg.

Anar recorrent les 17 paraules que l’Arcadi Oliveres ens presenta en aquest llibre és tornar a escoltar-lo… I retrobar l’activista i cristià, acollidor, senzill, coherent, present en tants carrers i en tants actes… I com quan l’escoltaves en una xerrada, et fa plantejar les teves petites decisions corrents, evidenciant-te les conseqüències que tenen.

Si alguna cosa m’ha marcat en les seves darreres entrevistes i també en les pàgines d’aquesta obra és la profunda esperança que traspuava. Com la necessitem! Com la necessito!

Ah, i si us passava com a mi, que quan anava a alguna de les seves activitats em preguntava quan trigaria en esmentar la Caixa, no us decebrà… Aquí també apareix… Em va provocar un gran somriure trobar citat CaixaBank. Arcadi, sempre Arcadi. Gràcies per tant! Gràcies per tot!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Theodor Kallifatides. “Una altra vida, encara

Theodor Kallifatides. “Una altra vida, encara”. Galàxia Gutenberg. Traducció de Montserrat Camps Gaset. Barcelona, 2020

Un bon amic va recomanar a un grup aquesta obra. Deliciosa, deia. I ho és. De lectura senzilla, en Kallifatides, un autor grec que ha fet la major part de la seva literatura en suec, l’idioma del país on viu, ens presenta la societat escandinava (i les seves contradiccions) i també el retrobament del seu paisatge hel·lènic, en plena crisi… I enmig de la seva narrativa planera i ritmada, pensaments profunds sobre la vellesa, els drets humans, la democràcia, la migració, l’acolliment, la mort… Però especialment una preciosa història d’amor amb les llengües… Aquest llibre marca, de fet, el seu retrobament amb el grec i l’inici d’una nova fase a la seva carrera en el seu idioma matern.

Ben recomanable! Que el gaudiu!

Maria Antònia Bogónez Aguado

País nòmada, Nomadland

He vist l’oscaritzada pel·lícula Nomadland i reconec que m’ha impactat per molts motius. En primer lloc per aquesta mirada a una economia sense entranyes que deixa en la pobresa tantes persones. La pel·lícula ho esmenta com de passada, sense carregar gaire directament contra aquestes polítiques, però tossudament et va posant per davant la realitat de gent a qui la jubilació no permet mantenir una casa i viure amb senzillesa. Alguns opten pel nomadisme dalt d’una furgoneta com a realització personal però d’altres s’hi veuen abocats siusplau per força. Molt més crític i menys idealitzat és el llibre que va donar peu al film: País Nómada. Supervivientes del siglo XXI, de Jessica Bruder, publicat l’any passat per Capitán Swing. S’hi descriu àmpliament la desesperada situació de moltes persones treballadores, algunes de classe mitjana, que després de la crisi del 2008 han perdut casa seva i tots els estalvis, no poden accedir a un lloguer i els pertoca una pensió de la Seguretat Social tan escanyolida que els obliga a continuar treballant. Les grans corporacions (en el llibre es parla d’Amazon, dels grans parcs forestals i d’alguns parcs temàtics, entre d’altres) hi donen resposta amb feines temporals, molt precaritzades i dures, posant-los a disposició espais per a l’acampada (uns espais que, per cert, es van reduint). Per no ser feines en l’economia submergida, són feines sense garantia mèdica ni social. Mantenen en els marges, de forma institucionalitzada, la gent que hi ha de recórrer.

Tornant a la pel·lícula, m’ha agradat en segon lloc perquè moltes dones en son protagonistes. Dones de la meva edat, velles i sense maquillar, però ben disposades a viure aquesta darrera etapa. Personatges lliures, carregats de dols, que busquen l’essencial i reprenen el contacte amb la natura com a font d’unitat. Acceptació de limitacions, malaltia i mort sense gaire literatura. Poques relacions, però de qualitat. Bona comunicació i afany de riure i ballar. A excepció de la protagonista i d’un altre actor, tothom fa de sí mateix, és a dir, el film no s’ha rodat amb actors, sinó amb nòmades de debò.

En tercer lloc per la classe treballadora. Homes i dones que fan feines de temporers. Des d’Amazon a netejar vàters o a preparar i servir menjar ràpid. És una mirada no des de l’amargor sinó des de la dignitat. No sé pas si jo netejaria aquells vàters tan bruts amb aquella alegria…

Un protagonista de luxe: el temps, que s’expressa en les arrugues a la pell, en aquells genolls que ja no responen, en els arbres centenaris i en els records. I una absència notable: la de la religió. No es posa cap nom a la transcendència, llevat de l’amistat i la natura.

Els protagonistes de Nomadland es deixen portar per una nova experiència, de solitud, amistat a distància, forçosa austeritat i contemplació. Un camí que els situa en la marginalitat i en una existència plena de sentit simultàniament. Un desarrelament d’espais i de famílies que és també arrelament en la pròpia interioritat.

La nostra manera de viure és molt diferent de la dels Estats Units, però l’actual dificultat dels joves nostres per cotitzar a la Seguretat Social augura que en un futur no gaire llunyà les pensions, per a qui tingui la sort d’accedir-hi, seran de misèria. En aquest sentit potser a casa nostra l’espai no donarà per a fer-nos nòmades, però la precarietat institucional és molt probable que s’hi instal·li. Evitar una situació així hauria de ser una prioritat política.

Mercè Solé

Un cel de plom. Carme Martí. Ara Llibres.

M’ha agradat molt aquest llibre que ens presenta la vida de la Neus Català. I també m’ha fet pensar força. Quant de patiment i quina fortalesa!

És molt fàcil de llegir i “enganxa”. El resumiria amb unes paraules: “el so de les bombes és un cant fúnebre de la mort i de la vida”. Totes dues coses amaren tot el text i van descrivint la importància que tenen els salts entre l’una i l’altra en la vida de Neus Català.

Queda ben palesa la repressió exercida pels nazis en la segona guerra mundial, tant a nivell històric com a nivell particular. El patiment de la Neus és l’exemple de la tortura i degradació humanes que van sofrir cada una de les persones que van caure en mans dels nazis. S’hi presenta clarament com eren els camps de concentració i extermini dels alemanys, un horror que encara avui encongeix el cor. Les normatives que els imposaven eren extremes. Però, malgrat tot, la Neus no va deixar mai que se li escapés del tot l’esperança. Fins i tot, van fer una vaga de fam per aconseguir més menjar o millor, van sabotejar, des del seu treball a la fàbrica, tot el que van poder i, per sort, mai van ser enxampades.

Durant la caminada cap al primer barracó on hauria de viure, la mirada de la Neus contempla el cel i el descriu “com un cel de plom, com un infern”, que suposo que és d’on surt el títol. Neus Català va ser una dona increïble, una heroïna, valenta i defensora dels drets de les persones a ultrança.

Al llarg del llibre, es veu l’èmfasi per deixar-nos clar que ella no vol contar només la seva vida, la seva història, sinó que vol donar veu a totes aquelles dones que no van sobreviure, i totes aquelles que van compartir patiments amb ella, i que es van prometre dues coses: no plorarien mai davant de cap SS i sortirien endavant, per donar a conèixer al món el que realment va passar allà.

Per últim, només escriure aquesta frase que em sembla molt rellevant: “Envoltada de dones amigues i dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres”.

Maria Rivero Galindo

Refugiats climàtics

Nota de lectura del llibre de Miguel Pajares, “Refugiados climáticos. Un gran reto del siglo XXI. Prólogo de Cecilia Carballo”. Barcelona, Rayo Editorial, 2020.

Fa molts anys que conec l’autor, llicenciat en Ciències Biològiques i doctor en Antropologia Social. Ens vèiem sovint en el marc de SOS Racisme i quan ell movia els fils a favor del CITE (Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers). Enceto aquesta nota, segur que insuficient, per animar més i més persones a llegir, llapis en mà, el llibre. Amb una indicació: “La Covid-19 ens ha fet veure com en som, de vulnerables. (…) Aquest llibre exigeix canvis en les polítiques globals que no depenen de lobbies ni de multinacionals, i formula propostes tant de lluita contra el canvi climàtic, com de gestió de les migracions”. I un text-resum, de Juantxo López de Uralde: “Refugiados climáticos expone la situación de los cambios climáticos en toda su dimensión, algo imprescindible para reconocer la magnitud de la emergencia climática, también en su dimensión humana y humanitaria”.

Agraeixo a autor i editor que hagin marcat, a partir dels títols de cada capítol, el contingut del llibre: 1. Lo hemos puesto en marcha y no lo estamos frenando. 2. Los efectos del cambio climático. 3. Movilidad humana y crisis climática. 4. Migraciones climáticas. África, Asia y Latinoamérica. 5. Refugiados climáticos. I, encara, abans de l’epíleg, unes Reflexiones finales. Otro futuro es aún posible.

Em limitaré, per tot plegat, a transcriure, sense cap pretensió d’ordre –disciplina en la qual no em van preparar de petit i que vuitanta anys més tard no he aconseguit aprendre– textos, indicant, això sí, la pàgina on els he trobat. I començo:

p. 17: “La amenaza que ha supuesto la pandemia no es existencial, la del cambio climático sí lo es. La Covid-19 ha matado a mucha gente, pero, a la postre, los supervivientes desarrollan anticuerpos contra el coronavirus. Contra el cambio climático no hay anticuerpos; si no lo revertimos, sus efectos serán imparables. E implacables. (…) En el capítulo 3 también haré una aproximación a la relación existente entre la crisis climática y los enfrentamientos armados, así como al rol de las grandes ciudades en los procesos que van a seguir las migraciones climáticas”.

p. 237, amb una reflexió bàsica: Els emigrants climàtics, han de ser considerats refugiats? “Propongo establecer una definición de este tipo: refugiada climática es la persona que ha abandonado su hogar y se encuentra fuera de su país a causa principalmente de que su hábitat ha sufrido un deterioro grave e irreversible provocado por el cambio climático.”

(Al llarg del llibre, i per reblar el clau d’allò que l’autor afirma, hi ha mapes escruixidors que tenen ben poc a veure amb els de les agències turístiques o els de les competicions esportives d’àmbit mundial).

p.105: “Otra dimensión del desigual reparto de los efectos de la crisis climática es la de género. Las desigualdades y la discriminación de género llevan a que las mujeres estén más expuestas y sufran más los riesgos de los cambios climáticos. Naciones Unidas dice que su tasa de mortalidad en los desastres es muy superior a la de los hombres, lo que se debe a que no abandonan el cuidado de sus hijos e hijas, a que sus recursos económicos son menores y que su apego a la tierra que sustenta sus familias es mayor.”

p. 94: L’any 2003, Jean Ziegler deia que ‘en el seu estat actual, l’agricultura podria alimentar sense problemes 12.000 milions d’éssers humans’. Tot amb tot, poc abans de començar la pandèmia del Covid-19, i també segons les Nacions Unides, en el món hi havia 800 milions de persones que passaven gana.

pp. 82 i següents: Un capítol escruixidor, diria que apocalíptic, sobre la ‘Escasez del agua dulce’. Amb afirmacions com ara: ‘Actualmente hay 1.800 millones de personas que solo tienen acceso a agua fecalmente contaminada’.

A partir de la p. 267, unes “Reflexiones finales. Otro futuro aún es posible”, precedit per una frase que jo convertiria en pancarta o en falca a tots els mitjans de comunicació: NO HAY PERSPECTIVA DEMOCRÁTICA SIN LUCHA CONTRA EL CAMBIO CLIMÁTICO Y SIN AVANZAR HACIA UNA MEJOR GESTIÓN DE LAS MIGRACIONES.

I només un llistat de titulars d’aquestes reflexions finals: p.267: “La primera es frenar el cambio climático, para lo que ya sabemos que es imprescindible quitarles a las grandes empresas energéticas, grandes multinacionales y élites financieras el poder que tienen y posibilitar que los poderes públicos y las agrupaciones sociales impongan otro modelo energético…”; p.268: “La segunda es poner grandes recursos al servicio de la adaptación…”; p. 269: “La tercera cosa que necesitamos hacer es empezar a gestionar de forma racional las migraciones asumiendo compromisos internacionales vinculantes y creando un marco institucional adecuado… (…) Tampoco habrá gestión de migraciones si no creemos en la solidaridad. Estaremos perdidos si primero votamos a un gobierno que nos propone la transición ecológica y solidaria, y luego dejamos de votarlo porque sus medidas nos resultan arduas…”.

La feina no és senzilla. Tot i així, i si creiem en el futur, qui sap si…

Ignasi Riera
Publicat a la revista “Viladecans Punt de Trobada”