Una lectura: Carta a D. Historia de un amor, d’André Gorz

Carta a D és el darrer escrit d’André Gorz abans de suïcidar-se als 84 anys junt amb la seva esposa Dorine que tenia una malaltia incurable: “…a ninguno de los dos nos gustaría tener que sobrevivir a la muerte del otro”, diu al final de la seva carta. És molt més que una carta d’amor adreçada a la seva companya, de la qual diu, després de 58 anys de viure junts, estar enamorat i estimar més que mai. És una biografia molt sincera, sintètica i autocrítica a una vida entregada a la producció intel·lectual i literària abstreta d’allò material i emocional, que vol elevar-se a la puresa de la idea, de l’universal, confessa l’autor amb gran pesar. Gorz, filòsof marxista de formació, d’inspiració existencialista, admirador i amic de Sartre, descobreix, en un exercici d’humilitat i tendresa infinita, l’altra cara d’una vida intel·lectual que es debatia en el pessimisme d’una utopia impossible i la descoberta d’un amor que, per fi, el portava a voler existir “una reconversión existencial”. Una autocrítica a la distància que posa l’intel·lectual a l’emprendre la seva obra. Diu André Gorz: “Mi motivación principal (allò que el porta a escriure) es manifiestamente la necesidad obsesiva de elevarme por encima de lo que vivo, siento y pienso, para teorizarlo, intelectualizarlo y devenir un puro espiritu trasparente”. Reconeix que en la seva exigència intel·lectual havia arribat a considerar l’amor com un sentiment petitburgès (?).

Aquesta lectura recomanada, per a aquells que no l’haguessin llegit (el llibre és de 2008), parteix de l’admiració de qui escriu aquestes línies per a André Gorz, a qui havia llegit els anys 90, a través dels seus estudis i articles de crítica al capitalisme industrial, la fi de la societat assalariada (Metamorfosis del Trabajo, 1995). Carta a D m’ha descobert succintament la biografia i la dimensió humana d’aquell autor, amb qui em pregunto també: Per què escric? Per a qui escric?. A les portes d’una mort ja propera, Gorz diu: “Me resulta inimaginable seguir escribiendo si tú ya no estás. Tú eres lo esencial sin lo cual todo lo demás, por importante que me parezca mientras estás ahí, pierde su sentido y su importancia”. El sentit d’escriure és fer-ho per a algú. No es pot escriure sense destinatari perquè llavors el relat no és més que un conjunt de paraules millor o pitjor ordenades. Potser aparenten tenir sentit, però no! La complicitat del jo amb la persona a qui va adreçat un relat és el sentit d’aquest. La comprensió definitiva de qui és l’escriptor en realitat es revela a través del compromís secret d’aquest amb el seu interlocutor. La importància d’escriure no és el que queda dit sinó allò que es diu perquè mentre dius, encara queda molt més per dir, i això és el que importa. Sempre hi ha raons per escriure. Només si penso i no deixo de pensar en tu mentre escric puc codificar les meves paraules. I l’ordre en què aquestes van teixint un missatge, que potser és universal, ja no respon a una estètica de convenció sinó a un desig que traspassa la meva ànima per penetrar en la teva. M’adono que només escric quan escric per a tu. Escriure és una forma d’estimar-te. Potser de posseir-te a tothora, també quan no hi ets. Però si, ets en la meva ment, i el meu diàleg permanent no és pura introspecció.

Bona lectura estiuenca!

Salva Clarós

Anuncis

1984 – Recomanació per despertar-nos…

Quan pensava una recomanació per a aquest estiu, em venia al cap que havia de ser divertida, relaxant, positiva… però just jo aquest any he decidit llegir un llibre perquè em destaroti, m’interpel·li, em qüestioni, em revolti, em faci crítica… i em faci comprometre… Sí, no és una opció còmoda, però vull sortir de la meva zona de confort.

Així que he agafat 1984 de George Orwell. Tots hem sentit a parlar de la distòpia de l’autor anglès, escrita el 1948. Tots esmentem el Gran Germà, per parlar dels mecanismes que ens sembla que controlen les nostres vides avui en dia… Els tres eslògans que proclama el govern d’Euràsia els podríem intuir darrera de moltes notícies als nostres diaris: “La guerra és la pau. La llibertat és l’esclavitud. La ignorància és la força.” ¿No té el Ministeri de la Veritat a veure amb la postveritat, amb la proclamació que la veritat no existeix i l’opinió avui crea doctrina? ¿No sembla que existeix un Ministeri de la Pau (potser les grans empreses armamentístiques i alguns governs?) a nivell mundial que s’encarrega de fer que la guerra no pari mai? ¿El Ministeri de l’Abundància no recorda els poders que han provocat l’austericidi, la successió de crisis-estafes econòmiques i les bombolles immobiliàries, que van expulsant persones en una centrifugació contínua del benestar? ¿El Ministeri de l’Amor que afavoreix càstigs i tortures no tindrà a veure amb un retorn a les “penes perpètues revisables”, a justificacions d’estats d’alarma per amenaces sovint poc dibuixades de terrorisme?

Ai, quant mecanisme descrit per Orwell que podem reconèixer com a tendència en aquest inici del segle XXI. Escrit magistralment, sovint, després d’alguna frase, cal parar-se, respirar a fons, agafar alè per poder continuar llegint… Literatura d’alçada!

Voldria que la meva lectura d’aquest estiu em sotragués i em fes creure en una utopia que deixés enrere distòpies… Ara que estem en el 2017, ¿per què no creure que el 2071 el Regne de Déu, la utopia a la qual jo m’apunto, serà més real i serem tots i sense excepció persones més lliures, crítiques, solidàries, generoses, igualitàries, acollidores, que viurem en pau i en un planeta rescatat de la destrucció ecològica a la qual sembla dirigir-se?

Maria Antònia Bogónez Aguado

La casa de les petites alegries. David Masobro.

La casa de les petites alegries. David Masobro. Emaús 138. Barcelona: CPL 2017

No és gaire freqüent que un llibre aconsegueixi canviar-nos la percepció de la vida. Crec que és el cas de La casa de les petites alegries, un recull d’històries reals passades pel sedàs de la pregària i l’Evangeli, i explicades per David Masobro, algú que porta quinze anys (que es diu aviat) acompanyant com a voluntari persones que pateixen malalties mentals.

No cal dir que la malaltia mental, a banda del patiment i del trastorn de percepció o de relació que comporta, sovint té com a efectes col·laterals la soledat més absoluta i l’aïllament. Desvetlla pors i prejudicis. Per això s’agraeix tant que Masobro ens eduqui la mirada, ens faci veure que és possible, des de la discreció, el silenci i la simple presència acompanyar, valorar, estimar… mútuament i reconèixer-hi les petjades de Déu.

Un llibre per llegir, un llibre per pregar, un llibre per treballar en petits grups. Imprescindible per a qui col·labora en la pastoral de la salut. No us el recomano pas perquè “toqui” fer-ne publicitat. És que no pot passar desapercebut.

Mercè Solé

“Saint-Exupéry en la guerra de España”

Els articles periodístics d’Antoine de Saint-Exupéry són força desconeguts tot i constituir unes peces literàries de gran bellesa i fonda humanitat. Una forma de periodisme ben diferent al dels cronistes actuals que vessen a través dels mitjans uns relats informativament absurds que insensibilitzen l’anima de l’espectador. Les cròniques televisives cauen en l’absurd del locutor d’un partit de futbol que relata allò que l’espectador està veient, i és incapaç d’afegir ni un gram de sentit, només soroll! Saint-Exupéry va viatjar a Barcelona i a Madrid entre els anys 1937 i 1938 com a corresponsal de guerra per als periòdics L’intransigeant i Paris Soir. Les seves cròniques transmeten sensacions, i qüestionen amb persistència. El periodista ens ofereix els seus ulls, però no només. Sobretot els ulls del cor –“l’essencial és invisible als ulls”– que és l’únic capaç d’examinar minuciosament els paisatges de dolor per descobrir què s’hi amaga que no arribem a entendre de cada escena en la quotidianitat d’una guerra.

L’anhel pel sentit de la vida és una constant en tota l’obra de Saint-Exupéry. Els seus paisatges evocadors solen ser mirades a l’infinit: l’aparent esterilitat del desert o el negre mantell d’un cel esquitxat de llumenetes, que ell recorda recurrentment dels seus llargs vols nocturns. Paratges buits i silenciosos on sembla que la vida s’ha aturat, que Saint-Exupéry escorcolla fent un zoom capaç d’aproximar el pensament fins a la mateixa ànima de les coses per extreure’n allò que és essencial per a l’home! Les escenes de guerra inviten a reflexionar sobre el sentit de la vida i de la mort. Entendre què és el que empeny un home a lliurar-se al joc de la mort. Com mesurar l’home? “Un home és un imperi, la importància del qual no és mesurable!”

La mort no és tràgica per si mateixa, reflexiona Saint-Exupéry després de l’estrèpit d’un tiroteig bosc enllà al front de l’Ebre. Algú acaba de morir però no ho semblaria per l’aparent quietud d’un ventijol de capvespre, de la remor del suau balanceig de l’herba del prat, o la lleugera fumarola… tot continua igual al voltant dels morts anònims. Una quietud i una pau que li recorda paisatges de la seva Provença natal: “Una remor de campanes a morts anunciaven al món que una anciana, demà, aniria sota terra, resseca i marcida, després d’haver complert la seva feina. I aquella música lenta, amarada del vent, em semblava plena no de desesperació, sinó d’una alegria tendra i discreta. Aquella campana, que celebrava amb la mateixa veu batejos i enterraments, anunciava el pas d’una generació a l’altra, la història de l’espècie humana. Sobre unes restes mortals continuava celebrant la vida”.

L’important d’una vida és el que has estimat. La “rosa” d’El Petit Príncep és l’obra d’una vida, però què vol dir estimar, es pregunta sovint l’aviador, fins i tot quan abraça la mort en un relat colpidor. Quan al caure un obús en plena Gran Via madrilenya, prop de l’hotel Florida de la plaça Callao on ell s’hostatjava, segant de soca-rel la vida d’una jove, el xicot amb qui caminava de bracet i li va ser brutalment arrencada aquella existència, contemplava amb desconsol un cos irreconeixible. Entre sang, carn i metralla no encertava a reconèixer la dona estimada. Antoine, més que transcriure una imatge d’horror, com faria avui per a la televisió qualsevol cronista de guerra, viatja fins a l’òrbita de la lírica humanista per revelar el misteri que aquell home acaba de descobrir: “No havia estimat aquells llavis, sinó el gest, el somrís d’aquells llavis. No els ulls, sinó la seva mirada. No aquell pit, sinó el seu dolç moviment marí. Descobriria, a la fi, la causa d’angoixa del seu amor… no es tractava d’abraçar un cos, sinó una llum, sinó l’àngel ingràvid que el vestia”.

Aquesta recopilació d’articles sobre la guerra civil ha sigut publicada amb el títol de Saint-Exupéry en la guerra de España, editorial Ken, 2016. Per gaudir encara més del poeta aviador, s’acaba de publicar una novel·la, A cielo abierto, d’Antonio Iturbe, Seix Barral, març de 2017, que recrea la figura de l’aviador i l’èpica dels primers anys de l’aviació civil francesa. Una novel·la que encantarà a l’univers d’amants de l’obra de Saint-Exupéry.

Salvador Clarós

Uns quants suggeriments en relació a Carles de Foucauld

A banda de l’article sobre Carles de Foucauld que trobareu al bloc, enguany que se celebra el centenari de la seva mort entre els tuaregs (1 de desembre de 1916), us fem uns quants suggeriments per aproximar-vos a aquesta figura tan peculiar i significativa: un jove de casa bona, militar i explorador, que va descobrir el cristianisme a través del seu contacte amb l’Islam, i que va voler viure la seva fe en el desert magribí, pregant intensament i servint els seus veïns en la pobresa més absoluta.

Carles de Foucauld, el germà Carles. Josep M. Fisa, Barcelona: CPL 2010

Un llibret de la col·lecció Sants i Santes. Breu, assequible, fàcil de llegir. No per això menys rigorós. Una bona introducció a la vida de Foucauld.

Del teu germà musulmà. Cartes d’avui a Charles de Foucauld. Dídac P. Lagarriga. Barcelona: Fragmenta 2016.

Diàleg interreligiós des de la mística d’avui. Un llibre d’una delicadesa extraordinària, amb un pròleg de Xavier Melloni i un epíleg de Pablo d’Ors.

El olvido de sí. Una aventura cristiana. Pablo d’Ors. València: Pre-textos 2013

Una excel·lent biografia novel·lada de la vida de Foucauld, que es llegeix amb facilitat i que aconsegueix introduir-nos en el més pregon de la seva espiritualitat.

Charles de Foucauld au regard de l’Islam. Ali Merad. Paris: Desclée de Brouwer 2016.

Foucauld des de l’Islam: un “morabit”, un ermità que encarnava, per als magribins, el colonialisme francès. Per la seva implicació, la seva autenticitat i el seu servei als qui l’envoltaven, va aconseguir ser valorat i respectat també com  a encarnació dels valors de l’Islam.

Mercè Solé

Ser bibliotecària és estar al servei del barri

El primer projecte de xarxa de biblioteques populars a Catalunya 4-biblio(Mancomunitat, 1914) justifica la necessitat de la seva posada en marxa per la funció social que se li atribueix, unint l’accés a la cultura, el foment de la lectura, el suport a la formació continuada, l’ús comú de l’espai per part de ciutadans de diversos orígens i pertinences i la cohesió social. (1) Un segle més tard les biblioteques públiques es defineixen com a “veritables llocs de vida, centres culturals comunitaris i que reuneixen els usuaris a l’entorn de projectes culturals i socials. De tal manera que es transformen en fars per a la col·lectivitat i la seva qualitat de lloc públic els dóna un estatut particular, centrat en la cohesió social.” (2) Així doncs, la funció social de la biblioteca pública és un dels seus trets essencials des de sempre.

Les biblioteques públiques avui dia donen accés gratuït a Internet i a altres recursos TIC, ajuden i formen els usuaris a trobar informació, donen suport a l’aprenentatge al llarg de la vida i per sobre de tot fomenten la lectura amb activitats i serveis de tot tipus. I a més, construeixen comunitat al seu entorn, connectant persones, grups i entitats, i els serveis públics i polítics locals. És així que contribueixen a construir capital social al si de la comunitat i ajuden a crear un sentit de comunitat, una pertinença i una identificació col·lectiva, i conseqüentment ajuden a fer una societat més participativa i més crítica.

Actualment, des de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, hereva de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Mancomunitat, treballem mogudes per la voluntat de ser un lloc atractiu perquè els veïns i veïnes tinguin ganes d’atansar-s’hi i quedar-s’hi i tornar-hi… atrets per un espai i un fons que els alimenti la curiositat i animi la voluntat d’aprendre. Ho fem a través de projectes diversos i multiplicitat d’activitats. Una idea que sovint es té de les biblioteques és que com que són lloc d’estudi, lectura i de silenci, i així no es crea relació… La veritat és que no són contraris… les biblioteques són lloc d’estudi i silenci, però també lloc de relació, ja que les bibliotecàries programem activitats, sovint en col·laboració amb les més diverses entitats del barri (educatives, culturals, socials, comercials, de salut, de recerca…) i adreçades a als diversos públics: adults, infantils o familiars.

Per tal de promoure la lectura i desvetllar interessos programem activitats molt diverses: hores del conte i clubs de lectura, conferències de temes de salut, socials, culturals, d’història local, etc., presentacions de llibres, exposicions, tallers de reciclatge, de cuina o de bricolatge, teatre… També treballem per reduir la fractura digital, oferint ordinadors d’ús gratuït connectats a Internet i formacions inicials d’informàtica i telèfons intel·ligents. Paral·lelament som responsables de mantenir una col·lecció documental actualitzada i de qualitat, que respongui als interessos dels usuaris actuals i potencials, i de dinamitzar-la.

Les tendències de futur es preveu que aniran en dues direccions: dins d’un escenari “creatiu” la gent crearà contingut i buscarà habilitats i recursos per desenvolupar i expressar la seva creativitat; i dins d’un escenari de “comunitat” la gent consumirà contingut i buscarà classes, tallers i espais de suport per a l’aprenentatge i l’alfabetització del segle XXI. (3)

La feina diària és doncs una feina de molta relació i escolta, i de cooperació i coneixement mutu, amb gent molt diversa… sense perdre de vista la missió, que és oferir eines per formar-se al llarg de la vida en el sentit més ampli, per esdevenir persones lectores i crítiques i així fer una societat més cohesionada i més democràtica.

Mariona Chavarria
Directora de la Biblioteca del Fondo,
de Santa Coloma de Gramenet

(1) “Projecte d’Acord presentat a l’Assemblea de la Mancomunitat en la tercera reunió, celebrada el 26 de maig, de 1915, sobre la instal·lació a Catalunya d’un sistema de Biblioteques Populars”, Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, núm. 4 (1915), p. 122-130.

(2) Servet, Mathilde (2009). Les bibliothèques troisième lieu. Desrichard, Yves (dir.), Enssib, mémoire d’étude de DCB.  [Consulta: 07/12/2016].

(3) Quihampton, Wendy; McCarten, Melanie; Kinleyside, Matthew; State Library of Victoria (2013). Victorian public libraries 2030: strategic framework. Melbourne: Victoria State Library. 56 p. Disponible a: http://plvn.net.au/sites/default/files /20130527%20FINAL%20VPL2030%20Full%20Report_web.pdf [Consulta: 19/07/2016].

La prosa de la vida. Joan-Carles Mèlich.

La prosa de la vida (Fragments filosòfics II). Joan-Carles Mèlich.Fragmenta Editorial

En aquests temps que sembla que costa trobar bones notícies en els diaris, una en El Periódico del 10 de novembre em va omplir d’esperança. “La Filosofia està de moda” comentava l’augment d’alumnes universitaris i la venda de llibres d’aquesta temàtica. Alguns professors de filosofia catalans figuren ens són coneguts al gran públic: Josep Maria Esquirol, Marina Garcés o Joan-Carles Mèlich.

I em volia referir al darrer llibre d’aquest pensador, professor de filosofia de prosa-vida-melichl’educació i que ha treballat temes com el mal després d’Auschwitz o la compassió. I ara ha publicat el segon dels llibres del que vol que sigui trilogia, “Fragments filosòfics”. Sota el títol “La prosa de la vida” breus pensaments (sovint a partir de textos que mostren la seva àmplia cultura i formació, pròpia d’un lector infatigable) ens van fent reflexionar, ens interpel·len de temes com la vida, la mort, el dolor, els altres, l’educació, Déu…

Joan-Carles Mèlich sempre m’obre portes i em convida a parar i pensar. No és poc!

Maria Antònia Bogónez Aguado