“Saint-Exupéry en la guerra de España”

Els articles periodístics d’Antoine de Saint-Exupéry són força desconeguts tot i constituir unes peces literàries de gran bellesa i fonda humanitat. Una forma de periodisme ben diferent al dels cronistes actuals que vessen a través dels mitjans uns relats informativament absurds que insensibilitzen l’anima de l’espectador. Les cròniques televisives cauen en l’absurd del locutor d’un partit de futbol que relata allò que l’espectador està veient, i és incapaç d’afegir ni un gram de sentit, només soroll! Saint-Exupéry va viatjar a Barcelona i a Madrid entre els anys 1937 i 1938 com a corresponsal de guerra per als periòdics L’intransigeant i Paris Soir. Les seves cròniques transmeten sensacions, i qüestionen amb persistència. El periodista ens ofereix els seus ulls, però no només. Sobretot els ulls del cor –“l’essencial és invisible als ulls”– que és l’únic capaç d’examinar minuciosament els paisatges de dolor per descobrir què s’hi amaga que no arribem a entendre de cada escena en la quotidianitat d’una guerra.

L’anhel pel sentit de la vida és una constant en tota l’obra de Saint-Exupéry. Els seus paisatges evocadors solen ser mirades a l’infinit: l’aparent esterilitat del desert o el negre mantell d’un cel esquitxat de llumenetes, que ell recorda recurrentment dels seus llargs vols nocturns. Paratges buits i silenciosos on sembla que la vida s’ha aturat, que Saint-Exupéry escorcolla fent un zoom capaç d’aproximar el pensament fins a la mateixa ànima de les coses per extreure’n allò que és essencial per a l’home! Les escenes de guerra inviten a reflexionar sobre el sentit de la vida i de la mort. Entendre què és el que empeny un home a lliurar-se al joc de la mort. Com mesurar l’home? “Un home és un imperi, la importància del qual no és mesurable!”

La mort no és tràgica per si mateixa, reflexiona Saint-Exupéry després de l’estrèpit d’un tiroteig bosc enllà al front de l’Ebre. Algú acaba de morir però no ho semblaria per l’aparent quietud d’un ventijol de capvespre, de la remor del suau balanceig de l’herba del prat, o la lleugera fumarola… tot continua igual al voltant dels morts anònims. Una quietud i una pau que li recorda paisatges de la seva Provença natal: “Una remor de campanes a morts anunciaven al món que una anciana, demà, aniria sota terra, resseca i marcida, després d’haver complert la seva feina. I aquella música lenta, amarada del vent, em semblava plena no de desesperació, sinó d’una alegria tendra i discreta. Aquella campana, que celebrava amb la mateixa veu batejos i enterraments, anunciava el pas d’una generació a l’altra, la història de l’espècie humana. Sobre unes restes mortals continuava celebrant la vida”.

L’important d’una vida és el que has estimat. La “rosa” d’El Petit Príncep és l’obra d’una vida, però què vol dir estimar, es pregunta sovint l’aviador, fins i tot quan abraça la mort en un relat colpidor. Quan al caure un obús en plena Gran Via madrilenya, prop de l’hotel Florida de la plaça Callao on ell s’hostatjava, segant de soca-rel la vida d’una jove, el xicot amb qui caminava de bracet i li va ser brutalment arrencada aquella existència, contemplava amb desconsol un cos irreconeixible. Entre sang, carn i metralla no encertava a reconèixer la dona estimada. Antoine, més que transcriure una imatge d’horror, com faria avui per a la televisió qualsevol cronista de guerra, viatja fins a l’òrbita de la lírica humanista per revelar el misteri que aquell home acaba de descobrir: “No havia estimat aquells llavis, sinó el gest, el somrís d’aquells llavis. No els ulls, sinó la seva mirada. No aquell pit, sinó el seu dolç moviment marí. Descobriria, a la fi, la causa d’angoixa del seu amor… no es tractava d’abraçar un cos, sinó una llum, sinó l’àngel ingràvid que el vestia”.

Aquesta recopilació d’articles sobre la guerra civil ha sigut publicada amb el títol de Saint-Exupéry en la guerra de España, editorial Ken, 2016. Per gaudir encara més del poeta aviador, s’acaba de publicar una novel·la, A cielo abierto, d’Antonio Iturbe, Seix Barral, març de 2017, que recrea la figura de l’aviador i l’èpica dels primers anys de l’aviació civil francesa. Una novel·la que encantarà a l’univers d’amants de l’obra de Saint-Exupéry.

Salvador Clarós

Uns quants suggeriments en relació a Carles de Foucauld

A banda de l’article sobre Carles de Foucauld que trobareu al bloc, enguany que se celebra el centenari de la seva mort entre els tuaregs (1 de desembre de 1916), us fem uns quants suggeriments per aproximar-vos a aquesta figura tan peculiar i significativa: un jove de casa bona, militar i explorador, que va descobrir el cristianisme a través del seu contacte amb l’Islam, i que va voler viure la seva fe en el desert magribí, pregant intensament i servint els seus veïns en la pobresa més absoluta.

Carles de Foucauld, el germà Carles. Josep M. Fisa, Barcelona: CPL 2010

Un llibret de la col·lecció Sants i Santes. Breu, assequible, fàcil de llegir. No per això menys rigorós. Una bona introducció a la vida de Foucauld.

Del teu germà musulmà. Cartes d’avui a Charles de Foucauld. Dídac P. Lagarriga. Barcelona: Fragmenta 2016.

Diàleg interreligiós des de la mística d’avui. Un llibre d’una delicadesa extraordinària, amb un pròleg de Xavier Melloni i un epíleg de Pablo d’Ors.

El olvido de sí. Una aventura cristiana. Pablo d’Ors. València: Pre-textos 2013

Una excel·lent biografia novel·lada de la vida de Foucauld, que es llegeix amb facilitat i que aconsegueix introduir-nos en el més pregon de la seva espiritualitat.

Charles de Foucauld au regard de l’Islam. Ali Merad. Paris: Desclée de Brouwer 2016.

Foucauld des de l’Islam: un “morabit”, un ermità que encarnava, per als magribins, el colonialisme francès. Per la seva implicació, la seva autenticitat i el seu servei als qui l’envoltaven, va aconseguir ser valorat i respectat també com  a encarnació dels valors de l’Islam.

Mercè Solé

Ser bibliotecària és estar al servei del barri

El primer projecte de xarxa de biblioteques populars a Catalunya 4-biblio(Mancomunitat, 1914) justifica la necessitat de la seva posada en marxa per la funció social que se li atribueix, unint l’accés a la cultura, el foment de la lectura, el suport a la formació continuada, l’ús comú de l’espai per part de ciutadans de diversos orígens i pertinences i la cohesió social. (1) Un segle més tard les biblioteques públiques es defineixen com a “veritables llocs de vida, centres culturals comunitaris i que reuneixen els usuaris a l’entorn de projectes culturals i socials. De tal manera que es transformen en fars per a la col·lectivitat i la seva qualitat de lloc públic els dóna un estatut particular, centrat en la cohesió social.” (2) Així doncs, la funció social de la biblioteca pública és un dels seus trets essencials des de sempre.

Les biblioteques públiques avui dia donen accés gratuït a Internet i a altres recursos TIC, ajuden i formen els usuaris a trobar informació, donen suport a l’aprenentatge al llarg de la vida i per sobre de tot fomenten la lectura amb activitats i serveis de tot tipus. I a més, construeixen comunitat al seu entorn, connectant persones, grups i entitats, i els serveis públics i polítics locals. És així que contribueixen a construir capital social al si de la comunitat i ajuden a crear un sentit de comunitat, una pertinença i una identificació col·lectiva, i conseqüentment ajuden a fer una societat més participativa i més crítica.

Actualment, des de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, hereva de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Mancomunitat, treballem mogudes per la voluntat de ser un lloc atractiu perquè els veïns i veïnes tinguin ganes d’atansar-s’hi i quedar-s’hi i tornar-hi… atrets per un espai i un fons que els alimenti la curiositat i animi la voluntat d’aprendre. Ho fem a través de projectes diversos i multiplicitat d’activitats. Una idea que sovint es té de les biblioteques és que com que són lloc d’estudi, lectura i de silenci, i així no es crea relació… La veritat és que no són contraris… les biblioteques són lloc d’estudi i silenci, però també lloc de relació, ja que les bibliotecàries programem activitats, sovint en col·laboració amb les més diverses entitats del barri (educatives, culturals, socials, comercials, de salut, de recerca…) i adreçades a als diversos públics: adults, infantils o familiars.

Per tal de promoure la lectura i desvetllar interessos programem activitats molt diverses: hores del conte i clubs de lectura, conferències de temes de salut, socials, culturals, d’història local, etc., presentacions de llibres, exposicions, tallers de reciclatge, de cuina o de bricolatge, teatre… També treballem per reduir la fractura digital, oferint ordinadors d’ús gratuït connectats a Internet i formacions inicials d’informàtica i telèfons intel·ligents. Paral·lelament som responsables de mantenir una col·lecció documental actualitzada i de qualitat, que respongui als interessos dels usuaris actuals i potencials, i de dinamitzar-la.

Les tendències de futur es preveu que aniran en dues direccions: dins d’un escenari “creatiu” la gent crearà contingut i buscarà habilitats i recursos per desenvolupar i expressar la seva creativitat; i dins d’un escenari de “comunitat” la gent consumirà contingut i buscarà classes, tallers i espais de suport per a l’aprenentatge i l’alfabetització del segle XXI. (3)

La feina diària és doncs una feina de molta relació i escolta, i de cooperació i coneixement mutu, amb gent molt diversa… sense perdre de vista la missió, que és oferir eines per formar-se al llarg de la vida en el sentit més ampli, per esdevenir persones lectores i crítiques i així fer una societat més cohesionada i més democràtica.

Mariona Chavarria
Directora de la Biblioteca del Fondo,
de Santa Coloma de Gramenet

(1) “Projecte d’Acord presentat a l’Assemblea de la Mancomunitat en la tercera reunió, celebrada el 26 de maig, de 1915, sobre la instal·lació a Catalunya d’un sistema de Biblioteques Populars”, Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, núm. 4 (1915), p. 122-130.

(2) Servet, Mathilde (2009). Les bibliothèques troisième lieu. Desrichard, Yves (dir.), Enssib, mémoire d’étude de DCB.  [Consulta: 07/12/2016].

(3) Quihampton, Wendy; McCarten, Melanie; Kinleyside, Matthew; State Library of Victoria (2013). Victorian public libraries 2030: strategic framework. Melbourne: Victoria State Library. 56 p. Disponible a: http://plvn.net.au/sites/default/files /20130527%20FINAL%20VPL2030%20Full%20Report_web.pdf [Consulta: 19/07/2016].

La prosa de la vida. Joan-Carles Mèlich.

La prosa de la vida (Fragments filosòfics II). Joan-Carles Mèlich.Fragmenta Editorial

En aquests temps que sembla que costa trobar bones notícies en els diaris, una en El Periódico del 10 de novembre em va omplir d’esperança. “La Filosofia està de moda” comentava l’augment d’alumnes universitaris i la venda de llibres d’aquesta temàtica. Alguns professors de filosofia catalans figuren ens són coneguts al gran públic: Josep Maria Esquirol, Marina Garcés o Joan-Carles Mèlich.

I em volia referir al darrer llibre d’aquest pensador, professor de filosofia de prosa-vida-melichl’educació i que ha treballat temes com el mal després d’Auschwitz o la compassió. I ara ha publicat el segon dels llibres del que vol que sigui trilogia, “Fragments filosòfics”. Sota el títol “La prosa de la vida” breus pensaments (sovint a partir de textos que mostren la seva àmplia cultura i formació, pròpia d’un lector infatigable) ens van fent reflexionar, ens interpel·len de temes com la vida, la mort, el dolor, els altres, l’educació, Déu…

Joan-Carles Mèlich sempre m’obre portes i em convida a parar i pensar. No és poc!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Guies per apropar-nos a la diversitat religiosa

Poques persones tenen dubtes avui dia del paper que les administracions públiques han de desenvolupar a l’hora de gestionar la diversitat religiosa. O més, ben dit, poques persones dubten que les diferents estructures de govern han de ser capaces de donar respostes equilibrades i coherents a les demandes que expressen les confessions religioses implantades al nostre país.

I és que parlar de la gestió del fet religiós a casa nostra, implica conèixer un conjunt de col·lectius de característiques enormement plurals i amb un grau d’implantació creixent. Fins a 13 confessions religioses conviuen a hores d’ara al nostre país, a part d’una multitud de petits grups –i no tan petits– que no es vinculen a cap d’aquestes confessions. El 52,4% de la població catalana es defineix com a catòlica, però hi ha també un 15% dels nostres ciutadans que diuen ser seguidors d’altres confessions.

El ràpid creixement d’aquesta diversitat ha posat de manifest la necessitat d’adaptar els nostres serveis públics a una societat que ja no és –ni serà– uniformement catòlica. Uns serveis públics que han d’actuar des del principi d’aconfessionalitat, per tal de fer possible que els ciutadans puguem exercir amb plenitud el dret a la llibertat religiosa i de culte reconegut en l’ordenament jurídic vigent.

Amb aquest objectiu, la Direcció General d’Afers Religiosos del Departament de Governació, Administracions Públiques i Habitatge ha editat al llarg dels darrers mesos diverses guies per al respecte a la diversitat de creences destinaguia_centres_penitenciaris_web-jpg_1059864341des a alguns dels àmbits on la diversitat religiosa hi té una major incidència. Els centres sanitaris, educatius i penitenciaris han estat alguns dels primers destinataris d’aquestes guies i fa poques setmanes ha sortit a la llum la guia que aborda les demandes que formulen les confessions religioses en l’àmbit de la via pública.

Malgrat que totes tenen una estructura comuna, el cert és que cadascuna s’adapportada_recomanacions_dgar_cementiris-jpg_2134510139ta a les especificitats de cada sector. No podia ser d’una altra manera, donat que pretenen tenir un caràcter enormement instrumental; volen ser una eina de servei en el dia a dia dels treballadors i equips directius d’aquests equipaments. Unes guies que no estan destinades a ocupar les prestatgeries d’una biblioteca, sinó a córrer de mà en mà entre aquells qui tenen contacte de manera quotidiana amb persones de confessions religioses diferents.

En aquest sentit, les guies recullen diferents informacions que poden ser portada_via_publica-jpg_1037699837enormement útils per a la seva tasca diària. Evidentment inclouen una exposició detallada de la legislació en matèria de diversitat religiosa, perquè sovint en el nostre marc jurídic hi podrem trobar la resposta a alguns dels dubtes que ens poden generar les peticions d’algunes comunitats. O dit amb d’altres paraules, cal conèixer les nostres lleis per adonar-nos que moltes de les demandes que expressen alguns grups ja han estat previstes per la legislació.

D’altra banda, però, les guies fan un repàs exhaustiu a les característiquesguia_educatius_2015_pagina_001-jpg_36022440 principals de les diferents confessions religioses implantades al país, i ens ajuden a entendre els seus preceptes de comportament. Tot plegat, a més, completat per un extens banc de recursos que permetrà ampliar el seu coneixement a tots aquells que encara requereixin de més informació.

Però tal vegada, la part més important de les guies és el recull de portada_recomanacions_dgar_cementiris-jpg_2134510139recomanacions i de bones pràctiques que totes elles incorporen. És en aquest apartat on cristal·litza d’una manera més clara la vocació pràctica d’aquests materials; on els treballadors dels diferents serveis podran trobar criteris clars per donar respostes a les demandes diverses dels usuaris.

Podeu descarregar-vos aquestes guies de la pàgina web de la Direcció General d’Afers Religiosos (www.gencat.cat/afersreligiosos). Us animo que ho feu! Consulteu-les, per descomptat, si treballeu en l’àmbit dels serveis públics, però també si la vostra tasca diària es desenvolupa en d’altres àmbits. Perquè aquests són, en darrer terme, uns materials d’interès per al conjunt de la ciutadania. Són unes obres que ens apropen a una diversitat encara desconeguda per bona part de la població, malgrat que viu al costat de casa. Cal conèixer els veïns i deixar que els veïns ens coneguin a nosaltres, perquè només així construirem la societat cohesionada que tots desitgem. Aquest és l’esperit amb el que han estat redactades aquestes guies i aquest és l’esperit que hem de compartir.

Enric Vendrell

Les ciutats invisibles. Viatge a la Catalunya metropolitana. Marc Andreu

Barcelona: L’Avenç 2016prova portada Andreu4_Portada Domingo-2.qxd

Recomanar un llibre que encara no s’ha llegit pot ser un acte d’irresponsabilitat. O la garantia d’un suborn. Sóc una irresponsable i no he rebut cap oferta (Marc, sóc aquí!). Però és que el llibre promet. Com a bon deixeble de Josep M. Huertas, en Marc és un bon coneixedor de la vida de barri, de la mobilització veïnal, del teixit social que sovint roman invisible. Podeu fer un tastet del pròleg que li ha fet Jordi Évole aquí (https://issuu.com/niceta/docs/ciutats_invisibles_marc_andreu). No us el perdeu: promet.

Mercè Solé

Tornem Jesús als pobres. Oriol Xirinachs.

CPL. Col·lecció Emaús, 132. Barcelona 2016Tornem Jesús als pobres

Els pobres tenen dret a rebre tot l’Evangeli. Aquest és el missatge que el llibre d’Oriol Xirinachs, capellà compromès de sempre amb els més pobres, ens ofereix, a partir de la reflexió d’un grup de cristians que porten anys dedicats de diverses maneres a les persones que pateixen una forma o altra de marginació.

La tasca cristiana envers els qui pateixen per la pobresa i l’abandó és sens dubte un dels testimonis més creïbles i indiscutibles de la força de la fe i del seguiment de Jesucrist. Aquest llibre, però, ens convida a reflexionar sobre el fet que a vegades aquesta tasca es redueix només a l’ajuda i a la resposta a les necessitats materials i no sap, o no gosa, o potser no troba necessari, oferir allò més valuós que es pot oferir, i que precisament té els pobres com a primers destinataris: l’alegria de Jesucrist, la seva presència viva. I ens conviden a avançar per aquest camí, amb una colla de reflexions i de pautes per treballar personalment o en grup.

Mercè Solé