Gilead. Marilynne Robinson. Edicions de 1984

Gilead. Marilynne Robinson. Edicions de 1984

En aquest llibre, l’autora escriu la carta de l’entranyable reverend John Ames al seu fill, encara petit. Ell és gran i a punt de morir. Un preciós relat en què li presenta el seu avi, pastor i activista contra l’esclavatge; el seu pare, també predicador a Iowa; l’amor tendre a la seva dona força més jove que ell; els diàlegs teològics i fraterns amb un altre pastor de la ciutat, Gilead; la vida de la comunitat; l’esperit altruista i generós; l’amor al poble i al país… Un testament perquè el seu fill descobreixi els seus orígens, l’amor del seu pare… Algú ha dit que aquest retaule dels anys 50 del segle XX a una petita ciutat del cor dels Estats Units és un comentari del Nou Testament…

El seu comiat és d’una bellesa excepcionalment dolça i profunda: “Resaré perquè creixis com un home valent en un país valent. Resaré perquè trobis la manera de ser útil. Resaré i després dormiré.”

No us entren ganes de llegir les pàgines precedents?

M. Antònia Bogónez Aguado

Anuncis

El cristià i la legislació de l’Imperi. La carta de Pau a Filemó.

El cristià i la legislació de l’Imperi. La carta de Pau a Filemó. Teodor Suau. CPL (Emaús 149), Barcelona 2018.

El Pau més subversiu ens mostra, en la seva Carta a Filemó, que la lògica de l’Amor transforma les relacions entre les persones i pot fer miques la lògica de l’Imperi: la relació entre dos creients en Jesucrist (amo i esclau, en aquest cas) ja no pot estar condicionada pel seu estatus civil sinó per la seva condició de germans, fills de Déu. Teodor Suau explora a fons les conseqüències teològiques, ètiques i cristianes d’aquesta Carta que Pau va escriure, no pas des d’una càtedra reconeguda, sinó des de la presó. Un text que convida també a recordar-nos avui que la lògica dels nostres benestants imperis ofega la vida de molts treballadors, immigrants, refugiats, amb els quals ens uneix el deure de la fraternitat que ve de Déu. Un llibre breu, senzill, que es llegeix molt bé i que actua com una eficaç brúixola que assenyala el Nord de les relacions entre les persones.

Mercè Solé

Parlant de Pastoral Obrera

Fa unes quantes setmanes, em van convidar a intervenir en la presentació d’un llibre d’Emili Ferrando a la seu de CCOO. Em van demanar que ho fes des de la perspectiva de la Pastoral Obrera. I jo ho vaig fer pensant que potser bona part de l’audiència no estava familiaritzada ni amb el nostre llenguatge ni amb l’Església. I em va sortir això:

La Pastoral Obrera és senzillament l’Església dels treballadors amb consciència de classe i ganes de treballar:

  1. Perquè tothom, i molt especialment les persones amb menys oportunitats a la vida, més febles, menys valorades, pugui viure en condicions de justícia i dignitat.
  2. Perquè aquestes persones, i tots els que som en aquest camí de la defensa dels drets, sentint-se valorades i estimades (lluitar per la justícia és també una forma de valorar i d’estimar) puguin conèixer, si ho volen, el Jesús que a nosaltres ens ha canviat la vida. O, com a mínim, sàpiguen que hi ha una Església que els fa costat.
  3. Perquè l’Església en el seu conjunt conegui i es faci seus els problemes que pateixen les persones que són al capdavall de l’escala social.

Aquesta pastoral obrera ve de lluny. Amb la industrialització a tot Europa, que va aprofundir notablement en la desigualtat social, es va posar en evidència una cosa que de fet no era cap secret: l’Església catòlica, que ocupava pràcticament tot l’espai religiós en alguns països, estava molt vinculada al poder, de manera que la gent que se sentia explotada i menystinguda, i que conservava sentit crític i llibertat interior, es va anar distanciant cada cop més del missatge cristià, que consideraven considerablement hipòcrita. Potser el personatge més singular d’aquesta història va ser el capellà belga Joseph Cardijn, que va considerar:

  1. Que si es volia que el missatge cristià, que de fet és missatge d’alliberament, arribés als treballadors, la transmissió d’aquest missatge s’havia de fer a través dels mateixos treballadors, i s’havia de basar sobretot en la coherència entre vida, paraula i acció.
  2. Preocupat especialment per la situació dels joves aprenents en el treball, va decidir crear un moviment on tot el protagonisme el tenien els joves, i els proposà un mètode singular, el de la revisió de vida: veure la realitat, jutjar-la (és a dir, valorar-la amb l’Evangeli a la mà, i actuar). Un mètode educatiu i transformador, que encara avui és, amb diferències de matisacions entre els diversos moviments, l’eix de la nostra forma d’entendre fe i vida.

Contrastar la vida diària amb la fe contribueix a mantenir un equilibri: no estar excessivament ideologitzats, mantenir el sentit crític, no deixar de banda les persones, no fer servir la fe com a pretext per a l’escaqueig. Es tracta de viure la nostra condició de reis (és a dir de persones lliures, amb la dignitat de fills de Déu), de sacerdots i de profetes (que és el que sembla que som des que ens bategen). Hi ajuda el fet que cadascun dels cristians de la pastoral obrera som fills del nostre pare i de la nostra mare, i en un mateix grup convivim militants de diversos partits, sindicats, cultures, cosa que ajuda a viure la pluralitat en positiu.

Personalment he de dir que he estat sindicalment activa, i també des de la política i des de les entitats. La pastoral obrera m’ha aportat diverses qüestions ben importants, al meu parer:

  • Formació intel·ligible i continuada
  • Pedagogia educadora en l’acció
  • Acompanyament, reflexió i sentit comunitari
  • L’esperança malgrat l’evidència del fracàs. No és que els cristians siguem masoques, és que justament el que creiem és que la mort dóna vida. Dit d’una altra manera, no perseguim l’èxit immediat sinó el donar fruit.

El treball polític, sindical i associatiu m’han ajudat en l’anàlisi i en l’acció, m’han fet veure les contradiccions de la realitat i de la meva persona. M’han fet formular i reformular la meva fe. M’han fet atenta als companys i al “com” de les coses, les decisions i les relacions, és a dir, a la democràcia.

Contenta de formar part d’aquesta història.

Mercè Solé

Els cristians i el moviment obrer. L’experiència catalana durant el franquisme. Emili Ferrando Puig

Un llibre editat pel seu autor, que es pot trobar fàcilment a Can Claret i que és una bona síntesi, ben contextualitzada, de l’acció de diversos militants dels moviments cristians de treballadors de la JOC, la GOAC i l’ACO.

M’ha fet constatar la duresa de la lluita, i el fet que la resposta dels treballadors ja des dels inicis del franquisme hi va ser, de vegades en formes que no podien ser gaire explícites, però hi eren. Crec que aquesta duresa, que va passar per llargues estades a la presó, tortures, llistes negres per treballar, etc. no sempre la valorem com caldria. Els drets dels treballadors han estat fets a partir d’aquesta lluita tan dura. I cal conservar-los.

La constatació, també, que el front de lluita era molt global: els drets laborals de la gent, però també els drets polítics i els drets culturals, i la formació dels treballadors, i la salut, i l’educació i els barris dignes, i més endavant la dona i l’ecologia. I les respostes han estat ben imaginatives i compromeses: des del cooperativisme per combatre l’atur o la manca d’habitatges, l’edició de llibres o revistes, a la solidaritat fraterna per afrontar una vaga, o, no us ho perdeu, la retransmissió de la revisió de vida per la ràdio (pl. 80). No ha estat delegar en professionals perquè ens resolguin els problemes, sinó comprometre-s’hi activament quan aquests problemes encara no han trobat solucions clares i contrastades. S’ha treballat des de la creativitat, l’esperança, la confiança amb les quals s’ha vençut la por a la novetat i la incertesa.

M’ha fet gràcia trobar-hi la pregària com a últim recurs. Fa poques setmanes, una colla d’entitats muntàvem una pregària cristiana i musulmana davant del Centre d’Internament d’Estrangers. L’any 1950 alguns militants de la HOAC resaven el rosari davant de les cases de Can Tunis per evitar el seu enderrocament (p. 39). La impotència esdevé pregària per trobar camins. I els camins, no en dubteu, s’acaben trobant.

Mercè Solé

Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar. Enric Gomà.

Editorial Pòrtic, Barcelona 2018.

¿Per què dimonis diem afilador, ambdós, xai, creuar, liderar, oxidar, cercar, assolir, sacerdot o Verge, en comptes de dir esmolet, tots dos, be, travessar, dirigir, rovellar, buscar, aconseguir, capellà o Mare de Déu, que són les paraules que a l’àrea de Barcelona havíem dit sempre? Doncs, a vegades, perquè calquem el castellà (com afilador, ambdós, creuar, oxidar, sacerdot o Verge), a vegades per influències de la societat globalitzada i tirant a pija (com liderar), a vegades perquè sembla “més català” (com xai, cercar o assolir), i a vegades fins i tot per una mena de respecte arcaic (sacerdot).

El català ha de ser correcte, evidentment, però també ha de ser natural, és a dir, el que ens ha arribat i hem parlat i sentit de les generacions que ens l’han transmès, amb les lògiques evolucions, però sense sobreactuar-lo ni transmutar-lo. I aquest llibre ens convida a fer una recerca per aquestes paraules sobreactuades o transmutades que s’estan apoderant del nostre llenguatge. Del llenguatge concret que parlem la gent de Barcelona i el seu entorn, sense copiar altres parlars sinó mantenint la nostra riquesa pròpia.

El llibre és deliciós, a poc que a un li interessin aquestes coses tan bàsiques com la nostra manera de parlar, que és tota una riquesa cultural, social i fins i tot vital. I a més a més és divertit, com acostumen a ser els llibres de l’Enric Gomà.

Li faria, però, a l’autor, dos mini-retrets. Un, que s’oblida una paraula que a mi em fa mal de ventre: això de dir-ne “carxofa” a una cosa que sempre n’hem dit “escarxofa”, que és una paraula absolutament correcta. I dos, que digui que l’àrea de Barcelona inclou el Vallès i el Maresme, i es deixi el Baix Llobregat, quan, em sembla, almenys pel que fa a la subcomarca del Delta (l’Hospitalet, Cornellà, Sant Boi, el Prat, Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent), que aquesta és, potser, la zona lingüísticament més barcelonina de totes.

Josep Lligadas

Un llibre per pensar, un llibre per pregar

Els pobres salvaran el món. Oriol Xirinachs. Barcelona: CPL 2017

Un llibre excel·lent per la seva mirada sobre la pobresa. Esperar que els pobres salvin el món sens dubte resulta revolucionari. Més aviat tendim a pensar que el món el salvarem nosaltres o la gent que té poder, diner o capacitat. Perquè… dels pobres, ¿què se’n pot esperar? Però la pobresa ens canvia el nord, ens inquieta, ens recorda allò que no funciona i sobretot ens fa entendre molt millor un Evangeli que fa protagonistes de la confiança de Déu als més humils.

Pregàries de tot l’any. Oriol Garreta. Barcelona: CPL 2017

L’Oriol Garreta té el costum de fer pregàries per a les reunions dels grups de revisió de vida dels quals és consiliari, a l’ACO, a la JOC o a la parròquia. I també per als fulls parroquials de les comunitats de les quals ha estat rector. Un munt de material molt pràctic, molt arrelat a la vida, amarat de la litúrgia que l’Església celebra. Està molt bé per aprendre a pregar, està molt bé per iniciar qualsevol reunió.

 

 

Mercè Solé

Una lectura: Carta a D. Historia de un amor, d’André Gorz

Carta a D és el darrer escrit d’André Gorz abans de suïcidar-se als 84 anys junt amb la seva esposa Dorine que tenia una malaltia incurable: “…a ninguno de los dos nos gustaría tener que sobrevivir a la muerte del otro”, diu al final de la seva carta. És molt més que una carta d’amor adreçada a la seva companya, de la qual diu, després de 58 anys de viure junts, estar enamorat i estimar més que mai. És una biografia molt sincera, sintètica i autocrítica a una vida entregada a la producció intel·lectual i literària abstreta d’allò material i emocional, que vol elevar-se a la puresa de la idea, de l’universal, confessa l’autor amb gran pesar. Gorz, filòsof marxista de formació, d’inspiració existencialista, admirador i amic de Sartre, descobreix, en un exercici d’humilitat i tendresa infinita, l’altra cara d’una vida intel·lectual que es debatia en el pessimisme d’una utopia impossible i la descoberta d’un amor que, per fi, el portava a voler existir “una reconversión existencial”. Una autocrítica a la distància que posa l’intel·lectual a l’emprendre la seva obra. Diu André Gorz: “Mi motivación principal (allò que el porta a escriure) es manifiestamente la necesidad obsesiva de elevarme por encima de lo que vivo, siento y pienso, para teorizarlo, intelectualizarlo y devenir un puro espiritu trasparente”. Reconeix que en la seva exigència intel·lectual havia arribat a considerar l’amor com un sentiment petitburgès (?).

Aquesta lectura recomanada, per a aquells que no l’haguessin llegit (el llibre és de 2008), parteix de l’admiració de qui escriu aquestes línies per a André Gorz, a qui havia llegit els anys 90, a través dels seus estudis i articles de crítica al capitalisme industrial, la fi de la societat assalariada (Metamorfosis del Trabajo, 1995). Carta a D m’ha descobert succintament la biografia i la dimensió humana d’aquell autor, amb qui em pregunto també: Per què escric? Per a qui escric?. A les portes d’una mort ja propera, Gorz diu: “Me resulta inimaginable seguir escribiendo si tú ya no estás. Tú eres lo esencial sin lo cual todo lo demás, por importante que me parezca mientras estás ahí, pierde su sentido y su importancia”. El sentit d’escriure és fer-ho per a algú. No es pot escriure sense destinatari perquè llavors el relat no és més que un conjunt de paraules millor o pitjor ordenades. Potser aparenten tenir sentit, però no! La complicitat del jo amb la persona a qui va adreçat un relat és el sentit d’aquest. La comprensió definitiva de qui és l’escriptor en realitat es revela a través del compromís secret d’aquest amb el seu interlocutor. La importància d’escriure no és el que queda dit sinó allò que es diu perquè mentre dius, encara queda molt més per dir, i això és el que importa. Sempre hi ha raons per escriure. Només si penso i no deixo de pensar en tu mentre escric puc codificar les meves paraules. I l’ordre en què aquestes van teixint un missatge, que potser és universal, ja no respon a una estètica de convenció sinó a un desig que traspassa la meva ànima per penetrar en la teva. M’adono que només escric quan escric per a tu. Escriure és una forma d’estimar-te. Potser de posseir-te a tothora, també quan no hi ets. Però si, ets en la meva ment, i el meu diàleg permanent no és pura introspecció.

Bona lectura estiuenca!

Salva Clarós