Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar. Enric Gomà.

Editorial Pòrtic, Barcelona 2018.

¿Per què dimonis diem afilador, ambdós, xai, creuar, liderar, oxidar, cercar, assolir, sacerdot o Verge, en comptes de dir esmolet, tots dos, be, travessar, dirigir, rovellar, buscar, aconseguir, capellà o Mare de Déu, que són les paraules que a l’àrea de Barcelona havíem dit sempre? Doncs, a vegades, perquè calquem el castellà (com afilador, ambdós, creuar, oxidar, sacerdot o Verge), a vegades per influències de la societat globalitzada i tirant a pija (com liderar), a vegades perquè sembla “més català” (com xai, cercar o assolir), i a vegades fins i tot per una mena de respecte arcaic (sacerdot).

El català ha de ser correcte, evidentment, però també ha de ser natural, és a dir, el que ens ha arribat i hem parlat i sentit de les generacions que ens l’han transmès, amb les lògiques evolucions, però sense sobreactuar-lo ni transmutar-lo. I aquest llibre ens convida a fer una recerca per aquestes paraules sobreactuades o transmutades que s’estan apoderant del nostre llenguatge. Del llenguatge concret que parlem la gent de Barcelona i el seu entorn, sense copiar altres parlars sinó mantenint la nostra riquesa pròpia.

El llibre és deliciós, a poc que a un li interessin aquestes coses tan bàsiques com la nostra manera de parlar, que és tota una riquesa cultural, social i fins i tot vital. I a més a més és divertit, com acostumen a ser els llibres de l’Enric Gomà.

Li faria, però, a l’autor, dos mini-retrets. Un, que s’oblida una paraula que a mi em fa mal de ventre: això de dir-ne “carxofa” a una cosa que sempre n’hem dit “escarxofa”, que és una paraula absolutament correcta. I dos, que digui que l’àrea de Barcelona inclou el Vallès i el Maresme, i es deixi el Baix Llobregat, quan, em sembla, almenys pel que fa a la subcomarca del Delta (l’Hospitalet, Cornellà, Sant Boi, el Prat, Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent), que aquesta és, potser, la zona lingüísticament més barcelonina de totes.

Josep Lligadas

Anuncis

Un llibre per pensar, un llibre per pregar

Els pobres salvaran el món. Oriol Xirinachs. Barcelona: CPL 2017

Un llibre excel·lent per la seva mirada sobre la pobresa. Esperar que els pobres salvin el món sens dubte resulta revolucionari. Més aviat tendim a pensar que el món el salvarem nosaltres o la gent que té poder, diner o capacitat. Perquè… dels pobres, ¿què se’n pot esperar? Però la pobresa ens canvia el nord, ens inquieta, ens recorda allò que no funciona i sobretot ens fa entendre molt millor un Evangeli que fa protagonistes de la confiança de Déu als més humils.

Pregàries de tot l’any. Oriol Garreta. Barcelona: CPL 2017

L’Oriol Garreta té el costum de fer pregàries per a les reunions dels grups de revisió de vida dels quals és consiliari, a l’ACO, a la JOC o a la parròquia. I també per als fulls parroquials de les comunitats de les quals ha estat rector. Un munt de material molt pràctic, molt arrelat a la vida, amarat de la litúrgia que l’Església celebra. Està molt bé per aprendre a pregar, està molt bé per iniciar qualsevol reunió.

 

 

Mercè Solé

Una lectura: Carta a D. Historia de un amor, d’André Gorz

Carta a D és el darrer escrit d’André Gorz abans de suïcidar-se als 84 anys junt amb la seva esposa Dorine que tenia una malaltia incurable: “…a ninguno de los dos nos gustaría tener que sobrevivir a la muerte del otro”, diu al final de la seva carta. És molt més que una carta d’amor adreçada a la seva companya, de la qual diu, després de 58 anys de viure junts, estar enamorat i estimar més que mai. És una biografia molt sincera, sintètica i autocrítica a una vida entregada a la producció intel·lectual i literària abstreta d’allò material i emocional, que vol elevar-se a la puresa de la idea, de l’universal, confessa l’autor amb gran pesar. Gorz, filòsof marxista de formació, d’inspiració existencialista, admirador i amic de Sartre, descobreix, en un exercici d’humilitat i tendresa infinita, l’altra cara d’una vida intel·lectual que es debatia en el pessimisme d’una utopia impossible i la descoberta d’un amor que, per fi, el portava a voler existir “una reconversión existencial”. Una autocrítica a la distància que posa l’intel·lectual a l’emprendre la seva obra. Diu André Gorz: “Mi motivación principal (allò que el porta a escriure) es manifiestamente la necesidad obsesiva de elevarme por encima de lo que vivo, siento y pienso, para teorizarlo, intelectualizarlo y devenir un puro espiritu trasparente”. Reconeix que en la seva exigència intel·lectual havia arribat a considerar l’amor com un sentiment petitburgès (?).

Aquesta lectura recomanada, per a aquells que no l’haguessin llegit (el llibre és de 2008), parteix de l’admiració de qui escriu aquestes línies per a André Gorz, a qui havia llegit els anys 90, a través dels seus estudis i articles de crítica al capitalisme industrial, la fi de la societat assalariada (Metamorfosis del Trabajo, 1995). Carta a D m’ha descobert succintament la biografia i la dimensió humana d’aquell autor, amb qui em pregunto també: Per què escric? Per a qui escric?. A les portes d’una mort ja propera, Gorz diu: “Me resulta inimaginable seguir escribiendo si tú ya no estás. Tú eres lo esencial sin lo cual todo lo demás, por importante que me parezca mientras estás ahí, pierde su sentido y su importancia”. El sentit d’escriure és fer-ho per a algú. No es pot escriure sense destinatari perquè llavors el relat no és més que un conjunt de paraules millor o pitjor ordenades. Potser aparenten tenir sentit, però no! La complicitat del jo amb la persona a qui va adreçat un relat és el sentit d’aquest. La comprensió definitiva de qui és l’escriptor en realitat es revela a través del compromís secret d’aquest amb el seu interlocutor. La importància d’escriure no és el que queda dit sinó allò que es diu perquè mentre dius, encara queda molt més per dir, i això és el que importa. Sempre hi ha raons per escriure. Només si penso i no deixo de pensar en tu mentre escric puc codificar les meves paraules. I l’ordre en què aquestes van teixint un missatge, que potser és universal, ja no respon a una estètica de convenció sinó a un desig que traspassa la meva ànima per penetrar en la teva. M’adono que només escric quan escric per a tu. Escriure és una forma d’estimar-te. Potser de posseir-te a tothora, també quan no hi ets. Però si, ets en la meva ment, i el meu diàleg permanent no és pura introspecció.

Bona lectura estiuenca!

Salva Clarós

1984 – Recomanació per despertar-nos…

Quan pensava una recomanació per a aquest estiu, em venia al cap que havia de ser divertida, relaxant, positiva… però just jo aquest any he decidit llegir un llibre perquè em destaroti, m’interpel·li, em qüestioni, em revolti, em faci crítica… i em faci comprometre… Sí, no és una opció còmoda, però vull sortir de la meva zona de confort.

Així que he agafat 1984 de George Orwell. Tots hem sentit a parlar de la distòpia de l’autor anglès, escrita el 1948. Tots esmentem el Gran Germà, per parlar dels mecanismes que ens sembla que controlen les nostres vides avui en dia… Els tres eslògans que proclama el govern d’Euràsia els podríem intuir darrera de moltes notícies als nostres diaris: “La guerra és la pau. La llibertat és l’esclavitud. La ignorància és la força.” ¿No té el Ministeri de la Veritat a veure amb la postveritat, amb la proclamació que la veritat no existeix i l’opinió avui crea doctrina? ¿No sembla que existeix un Ministeri de la Pau (potser les grans empreses armamentístiques i alguns governs?) a nivell mundial que s’encarrega de fer que la guerra no pari mai? ¿El Ministeri de l’Abundància no recorda els poders que han provocat l’austericidi, la successió de crisis-estafes econòmiques i les bombolles immobiliàries, que van expulsant persones en una centrifugació contínua del benestar? ¿El Ministeri de l’Amor que afavoreix càstigs i tortures no tindrà a veure amb un retorn a les “penes perpètues revisables”, a justificacions d’estats d’alarma per amenaces sovint poc dibuixades de terrorisme?

Ai, quant mecanisme descrit per Orwell que podem reconèixer com a tendència en aquest inici del segle XXI. Escrit magistralment, sovint, després d’alguna frase, cal parar-se, respirar a fons, agafar alè per poder continuar llegint… Literatura d’alçada!

Voldria que la meva lectura d’aquest estiu em sotragués i em fes creure en una utopia que deixés enrere distòpies… Ara que estem en el 2017, ¿per què no creure que el 2071 el Regne de Déu, la utopia a la qual jo m’apunto, serà més real i serem tots i sense excepció persones més lliures, crítiques, solidàries, generoses, igualitàries, acollidores, que viurem en pau i en un planeta rescatat de la destrucció ecològica a la qual sembla dirigir-se?

Maria Antònia Bogónez Aguado

La casa de les petites alegries. David Masobro.

La casa de les petites alegries. David Masobro. Emaús 138. Barcelona: CPL 2017

No és gaire freqüent que un llibre aconsegueixi canviar-nos la percepció de la vida. Crec que és el cas de La casa de les petites alegries, un recull d’històries reals passades pel sedàs de la pregària i l’Evangeli, i explicades per David Masobro, algú que porta quinze anys (que es diu aviat) acompanyant com a voluntari persones que pateixen malalties mentals.

No cal dir que la malaltia mental, a banda del patiment i del trastorn de percepció o de relació que comporta, sovint té com a efectes col·laterals la soledat més absoluta i l’aïllament. Desvetlla pors i prejudicis. Per això s’agraeix tant que Masobro ens eduqui la mirada, ens faci veure que és possible, des de la discreció, el silenci i la simple presència acompanyar, valorar, estimar… mútuament i reconèixer-hi les petjades de Déu.

Un llibre per llegir, un llibre per pregar, un llibre per treballar en petits grups. Imprescindible per a qui col·labora en la pastoral de la salut. No us el recomano pas perquè “toqui” fer-ne publicitat. És que no pot passar desapercebut.

Mercè Solé

“Saint-Exupéry en la guerra de España”

Els articles periodístics d’Antoine de Saint-Exupéry són força desconeguts tot i constituir unes peces literàries de gran bellesa i fonda humanitat. Una forma de periodisme ben diferent al dels cronistes actuals que vessen a través dels mitjans uns relats informativament absurds que insensibilitzen l’anima de l’espectador. Les cròniques televisives cauen en l’absurd del locutor d’un partit de futbol que relata allò que l’espectador està veient, i és incapaç d’afegir ni un gram de sentit, només soroll! Saint-Exupéry va viatjar a Barcelona i a Madrid entre els anys 1937 i 1938 com a corresponsal de guerra per als periòdics L’intransigeant i Paris Soir. Les seves cròniques transmeten sensacions, i qüestionen amb persistència. El periodista ens ofereix els seus ulls, però no només. Sobretot els ulls del cor –“l’essencial és invisible als ulls”– que és l’únic capaç d’examinar minuciosament els paisatges de dolor per descobrir què s’hi amaga que no arribem a entendre de cada escena en la quotidianitat d’una guerra.

L’anhel pel sentit de la vida és una constant en tota l’obra de Saint-Exupéry. Els seus paisatges evocadors solen ser mirades a l’infinit: l’aparent esterilitat del desert o el negre mantell d’un cel esquitxat de llumenetes, que ell recorda recurrentment dels seus llargs vols nocturns. Paratges buits i silenciosos on sembla que la vida s’ha aturat, que Saint-Exupéry escorcolla fent un zoom capaç d’aproximar el pensament fins a la mateixa ànima de les coses per extreure’n allò que és essencial per a l’home! Les escenes de guerra inviten a reflexionar sobre el sentit de la vida i de la mort. Entendre què és el que empeny un home a lliurar-se al joc de la mort. Com mesurar l’home? “Un home és un imperi, la importància del qual no és mesurable!”

La mort no és tràgica per si mateixa, reflexiona Saint-Exupéry després de l’estrèpit d’un tiroteig bosc enllà al front de l’Ebre. Algú acaba de morir però no ho semblaria per l’aparent quietud d’un ventijol de capvespre, de la remor del suau balanceig de l’herba del prat, o la lleugera fumarola… tot continua igual al voltant dels morts anònims. Una quietud i una pau que li recorda paisatges de la seva Provença natal: “Una remor de campanes a morts anunciaven al món que una anciana, demà, aniria sota terra, resseca i marcida, després d’haver complert la seva feina. I aquella música lenta, amarada del vent, em semblava plena no de desesperació, sinó d’una alegria tendra i discreta. Aquella campana, que celebrava amb la mateixa veu batejos i enterraments, anunciava el pas d’una generació a l’altra, la història de l’espècie humana. Sobre unes restes mortals continuava celebrant la vida”.

L’important d’una vida és el que has estimat. La “rosa” d’El Petit Príncep és l’obra d’una vida, però què vol dir estimar, es pregunta sovint l’aviador, fins i tot quan abraça la mort en un relat colpidor. Quan al caure un obús en plena Gran Via madrilenya, prop de l’hotel Florida de la plaça Callao on ell s’hostatjava, segant de soca-rel la vida d’una jove, el xicot amb qui caminava de bracet i li va ser brutalment arrencada aquella existència, contemplava amb desconsol un cos irreconeixible. Entre sang, carn i metralla no encertava a reconèixer la dona estimada. Antoine, més que transcriure una imatge d’horror, com faria avui per a la televisió qualsevol cronista de guerra, viatja fins a l’òrbita de la lírica humanista per revelar el misteri que aquell home acaba de descobrir: “No havia estimat aquells llavis, sinó el gest, el somrís d’aquells llavis. No els ulls, sinó la seva mirada. No aquell pit, sinó el seu dolç moviment marí. Descobriria, a la fi, la causa d’angoixa del seu amor… no es tractava d’abraçar un cos, sinó una llum, sinó l’àngel ingràvid que el vestia”.

Aquesta recopilació d’articles sobre la guerra civil ha sigut publicada amb el títol de Saint-Exupéry en la guerra de España, editorial Ken, 2016. Per gaudir encara més del poeta aviador, s’acaba de publicar una novel·la, A cielo abierto, d’Antonio Iturbe, Seix Barral, març de 2017, que recrea la figura de l’aviador i l’èpica dels primers anys de l’aviació civil francesa. Una novel·la que encantarà a l’univers d’amants de l’obra de Saint-Exupéry.

Salvador Clarós

Uns quants suggeriments en relació a Carles de Foucauld

A banda de l’article sobre Carles de Foucauld que trobareu al bloc, enguany que se celebra el centenari de la seva mort entre els tuaregs (1 de desembre de 1916), us fem uns quants suggeriments per aproximar-vos a aquesta figura tan peculiar i significativa: un jove de casa bona, militar i explorador, que va descobrir el cristianisme a través del seu contacte amb l’Islam, i que va voler viure la seva fe en el desert magribí, pregant intensament i servint els seus veïns en la pobresa més absoluta.

Carles de Foucauld, el germà Carles. Josep M. Fisa, Barcelona: CPL 2010

Un llibret de la col·lecció Sants i Santes. Breu, assequible, fàcil de llegir. No per això menys rigorós. Una bona introducció a la vida de Foucauld.

Del teu germà musulmà. Cartes d’avui a Charles de Foucauld. Dídac P. Lagarriga. Barcelona: Fragmenta 2016.

Diàleg interreligiós des de la mística d’avui. Un llibre d’una delicadesa extraordinària, amb un pròleg de Xavier Melloni i un epíleg de Pablo d’Ors.

El olvido de sí. Una aventura cristiana. Pablo d’Ors. València: Pre-textos 2013

Una excel·lent biografia novel·lada de la vida de Foucauld, que es llegeix amb facilitat i que aconsegueix introduir-nos en el més pregon de la seva espiritualitat.

Charles de Foucauld au regard de l’Islam. Ali Merad. Paris: Desclée de Brouwer 2016.

Foucauld des de l’Islam: un “morabit”, un ermità que encarnava, per als magribins, el colonialisme francès. Per la seva implicació, la seva autenticitat i el seu servei als qui l’envoltaven, va aconseguir ser valorat i respectat també com  a encarnació dels valors de l’Islam.

Mercè Solé