La Meritxell i l’Anna, al teatre

Parlem amb la Meritxell i l’Anna, de les dificultats, alegries, grandeses i misèries del sector teatral… De com ha afectat la Covid i de les perspectives a mig termini.

Son dues “malaltes de teatre” que han aconseguit viure –més o menys– de la seva professió, i no pensen abandonar. Bona part del que ens diuen sobre les arts escèniques, podria aplicar-se a altres activitats com la música.

Per començar, expliqueu com heu arribat a tenir aquesta professió tan “perillosa”?
M.– Mira, quan era joveneta era un cul inquiet i volia ser de tot quan fos gran. Em va agafar per pensar la ximpleria de que el teatre em permetia ser moltes persones alhora… llavors comences al teatre d’aficionat… t’engresques i acabes, sí, a l’Institut del Teatre. Intentava disfrutar a la feina!… Després, en acabar la carrera, vaig adonar-me que era més complicat… Que calia fer moltes relacions públiques i contactes per aconseguir treballar.

Hi ha una mica d’endogàmia en el sector, no?

M.– Sí, molta. Quan acabes la carrera et sents sol i molt perdut. A mi no em venia de gust tota aquesta història i em vaig passar a l’altre banda del teló, i ara em dedico a la part de producció que m’entusiasma, i segueixo al món del teatre que és el meu món.

I el teu camí cap aquí com va començar?

A.– Doncs com molta gent… comences per un taller de teatre a l’escola jo era molt petitona i “ai! quina gràcia aquesta nena…”, els Pastorets, teatre d’aficionat en el meu cas a La Faràndula de Sabadell que és molt bona escola i “ai!, aquesta noia és bona!…”. I ja estàs embolicada! Recordo haver pres la decisió als catorze anys un dia d’estrena. Respirava fondo pels nervis abans d’aixecar el teló i ufff!… vaig dir-me: jo soc feliç aquí, jo vull ser actriu. Després l’Institut del Teatre i anar fent.

Sou al teatre, doncs, perquè disfruteu i us agrada. Però no penseu que això us perjudica, en el sentit de que en general es pensi: “Bé, aquests son aquí perquè els agrada i ja tenen la seva compensació”?

A.– Sí!, i tant! Ara, això passa també en altres camps com el de la música. Depèn del país i de la política cultural. Aquí hi ha el pensament que l’art i la cultura és per passar-s’ho bé, tant els que produeixen com els que consumeixen. Jo recordo que al darrer curs de l’Institut, vam tenir una visita d’estudiants del Conservatoire de París. Flipaven de com n’estàvem de bojos per acceptar les condicions laborals que aquí ens trobem a l’acabar els estudis. A França, els acabats de llicenciar, durant tres anys estan en una borsa de treball becats i pagats per l’estat. Els directors de teatre i de cinema tenen a l’abast tot aquest planter, amb una formació excel·lent i necessitats d’experiència i visibilitat. És una combinació pròpia d’una administració que el mateix dia que decretava el confinament per la pandèmia, declarava la Cultura com a sector essencial.

M.– Sí, aquí els actors i actrius s’han de buscar la vida, tot i que ara amb les xarxes socials potser és una mica més fàcil donar-se a conèixer. Però és complicat!… Jo mateixa vaig muntar amb un soci una empresa que ajudava a nous creadors en la materialització de projectes i en els aspectes administratius que actors i gent de teatre no dominen. La veritat és que no ens va anar massa bé. Ara, la persistència dels que comencen o hem començat és molt gran. El projecte s’intenta tirar endavant, encara que arribi a costar calers.

Això em fa pensar que durant el confinament hi va haver molta oferta gratuïta de teatre i música per internet. Voleu dir que això va ser positiu? No pot contribuir a desvaloritzar la vostra feina?

A.– Sí… tot gratuït, que hem d’anar tots junts i que és molt fotut estar tancat a casa… Molt bé. Però després de penjar l’espectacle al YouTube, me’n vaig a comprar amb mascareta una barra de pa, i bé que l’haig de pagar… no sé si m’entens!… és la meva feina!

Cultura necessària, però precaritzada i fins i tot gratuïta… què és el que ha de canviar?

M.– La cultura és entreteniment, goig de disfrutar-ne i divertir-se, esclar, però també ha de ser una eina de transformació. Per tant, hi ha una part comercial que pot tirar sola, però una altra part necessita crosses.

Les administracions s’omplen la boca de bones intencions, però es concreta ben poc, no? La Conselleria de Cultura de Catalunya em sembla que gestiona menys d’un u per cent del pressupost i, en els darrers anys, el mandat mitjà de cada conseller o consellera de cultura ha sigut d’un any o any i mig.

A.– Sí, temps de fer la declaració d’intencions, anunciar ajudes i subvencions, poques i mal pensades, i cap a casa!… Quant temps fa que es parla d’una llei de mecenatge que facilités l’obtenció de recursos privats?… A la resta d’Europa això ho tenen molt clar. Només caldria copiar.

M.– D’altra banda, hi ha tendència a centrar els ajuts a la fase de creació, i creiem que caldria estimular també la demanda. Estimular els circuits comarcals per exemple o subvencionar directament l’espectador.

Però una excessiva intervenció dels polítics, no podria condicionar la llibertat de creació?

M.– Sí, esclar. Però això depèn dels ciutadans. Tenim els polítics que triem… i aquí entraria en joc, en la petita part que li toca, el teatre. Hem d’ajudar a pensar i fer-ho en la “bona” direcció… (riu)

Vosaltres us dediqueu al teatre per a nens. Com es pot aconseguir això amb els menuts de públic?

A.– D’entrada t’haig de corregir. Nosaltres fem teatre per a totes les edats, que és diferent a parlar de teatre infantil. Jo crec que és un plantejament adoptat per moltes companyies.

Home, “La caputxeta i el llop”, per exemple, també es programa… i compte que hi ha muntatges molt i molt ben fets d’aquest tipus de textos. Hi ha un mercat i s’hi fan coses molt ben fetes. Però a nosaltres ens agrada dir que expliquem “grans històries per a petits i petites històries per a gent gran”.

A “Loops” que és el penúltim muntatge que hem estrenat plantegem una reflexió sobre el cicle de la vida, la joventut, la experiència, la vellesa i fins i tot la mort. És una espectacle amb diferents capes de significació. Els petits de quatre anys en fan una lectura, el germà de vuit o deu una altra i el pare o la mare una altra. A “Sopa de pedres” que és el darrer muntatge, abordem sense massa contemplacions l’acolliment que Europa fa dels refugiats…

Quan algun pare que ha vist “Loops” ens ve a dir que l´ha sotraguejat, creiem que l’hem encertat… I a “Sopa de pedres” els pares acompanyen als nanos a teatre, però no saben que tornaran cap a casa amb unes quantes preguntes per contestar i reflexions per a ells… (riu)

Això és una mica subversiu, no?

A.– Sí, potser sí… (mira amb murrieria) i ens està molt bé!… Mira, el nostre públic son els nanos i a ells ens dirigim i per a ells modulem la proposta, però amb la intenció també de formar-los com a espectadors del futur. Passa que, de rebot, també fem aquesta feina de cara als adults que els acompanyen i que potser encara no son consumidors habituals de teatre. Qui anirà a veure un Brecht, per exemple, si no ha tingut cap incentiu, formació, cap experiència teatral ?

El teatre per adults i el teatre familiar són diferents?

A.– El teatre és el teatre i com a concepte només hi ha teatre. Aquest joc de complicitat, imaginació, de mentida compartida, immediatesa… és exactament el mateix. Ara, és veritat que hi ha matisos… Com a actriu que també he fet teatre d’adults, puc dir-te per exemple que el públic més crític i exigent són els infants, no tenen manies ni fan aplaudiments de compromís… si no els enganxa l’obra s’aixequen i se’n van!…

M.– Pel que fa a les estructures empresarials i de producció també hi ha diferències. Les companyies de teatre familiar son molt més estables, amb estructures més sòlides i amb muntatges amb més recorregut. També hi ha més col·laboració entre companyies. A Lleida, hi ha com un “clúster” de companyies que comparteixen local, serveis, s’ajuden en qüestions artístiques i els dona molt bon resultat. Són molt bons a Lleida!

En el teatre per a adults, el concepte de companyia fa temps que ha desaparegut. Un director, un dramaturg i actors que s’ajunten per un projecte i després es separen i segueixen buscant-se la vida cadascú…

A.– Bé, el cercle tancat, tancadíssim, del TNC o del Lliure respon a una altra realitat. Sovint es confon i sembla que només hi ha això. Si fos així a Catalunya només hi hauria una vintena d’actors i quatre o cinc directors.

Tornant al que diu la Meritxell, fa uns mesos l’Oriol Puig, que és tot un referent en les arts escèniques, va fer un article parlant d’això. I en destacava que en el que fa a internacionalització, projectes sòlids, reconeixement internacional i a l’estat, el teatre familiar anava molt per davant. I, sí, nosaltres ja hem fet tot Espanya, cosetes per França, ara anirem a Portugal a un Festival, i amb “Sopa” ho pensem petar!… oi Meritxell?…

M.– Sí!!!

Parlem de la Covid?… Com us ha anat?

M.– Uff!… ha sigut el Dragon Khan. De cop va caure tot! Havíem de presentar “Sopa de pedres” a la Mostra Internacional d’Igualada… en fi! Quatre mesos parades totalment!… Bé, parades no, treballant molt en nous projectes però sense veure un duro. Després havien de venir les Festes Majors i en un matí contractaves un bolo i te’n queien tres, quasi d’un dia per l’altre… Hi ha ajuntaments que hi han posat ganes i imaginació. I molts altres que han anat per la via més còmoda de suspendre-ho tot. I és empipador, perquè és clar que és una activitat segura. A partir d’ara incertesa, incertesa i incertesa… Crec que ens en sortirem, però els que manen han d’entendre que tot plegat penja d’un fil. El sector sencer, també els de la música i dansa, pot quedar anorreat… després ho trobarem a faltar.

Albert Farriol

Més informació: Engruna Teatre

 

Retaule de Sant Ermengol. La Seu d’Urgell, primera quinzena d’agost

Falten dies, però com que una cosa així un s’ho ha de programar amb temps, doncs ho explico ara. En el magnífic escenari del claustre de la catedral de la Seu d’Urgell, durant uns quants dies de la primera quinzena d’agost –que aquest any encara no s’han fet públics, però que l’any passat van ser del 5 al 12, a les 22,30– es representa el Retaule de Sant Ermengol.

L’espectacle es representa des de l’any 1957, si bé ha sofert dues interrupcions de diversos anys cada una. Es tracta d’un conjunt de quadres que recorden diversos episodis de la vida d’aquest bisbe urgellenc del segle XI, que va jugar un paper important en la vida catalana de l’època, i que va treballar notablement al servei de la gent d’aquelles contrades pirinenques, fins a morir en les obres que es feien per construir un pont sobre el Segre a Pont de Bar.

L’escenari, la llum, la música, el text, el vestuari, els actors… tot ajuda a recrear una història plena d’interès i de bellesa, que val la pena no deixar-se perdre. Per a més informació, podeu entrar a la pàgina web que porta el nom de l’espectacle.

Josep Lligadas

Comediants: Inventors d’un nou llenguatge.

Palau Robert de Barcelona. Fins al 28 d’agost.

Si vàreu poder gaudir de la màgia dels espectacles de Comediants, de la creativitat esclatant, dels colors dels somnis i la poesia que transmetien, no deixeu de fer una breu, però intensa immersió en el seu món, a través d’aquesta excel·lent exposició que hi ha al Palau Robert de Barcelona. Jo n’era una fan, dels Comediants. Altres grups artístics del seu moment a mi em semblaven barroers (com els Joglars), en canvi, Comediants em van semblar un exponent de la suma de l’art popular i l’art modern convertit en espectacle i portat a l’escenari. D’aquesta manera he viscut l’exposició, molt ben plantejada, màgica com ells, i també un bocí de la nostra història cultural recent. «El teatre és la falsedat màxima per explicar les veritats de l’ànima»: ho trobareu a l’exposició.

IMG_1610 IMG_1608IMG_1613

Maria-Josep Hernàndez

Oratori del Llibre de Sinera. Salvador Espriu – Mercè Torrents.

Columna Música SL 2014. Doble CD

Espriu

Mercè Torrents, l’any 1968, va posar música a una quarantena de poemes del Llibre de Sinera. Així s’inicià una llarga col·laboració amb Salvador Espriu. Alguns fragments de l’oratori van ser interpretats i gravats per Núria Feliu, però l’obra no es va estrenar sencera fins a l’any 1981. Als anys noranta es va fer una nova instrumentació i el 2013, aprofitant la celebració de l’any Espriu, se’n va fer aquesta gravació, dirigida per Concepció Ramió i que compta amb les veus de Núria Candela, Joan Valentí i Núria Feliu (recitant els poemes); Névoa, Lloll Bertran, Marta Valero i Joan Valentí (cantant), el pianista Joan Miquel Hernández, el cor de cambra Dyapason, i l’orquestra Terres de Narca. Una interpretació excel·lent i una bona manera d’aproximar-se al Llibre de Sinera.

Mercè Solé

Salt Lake Vocal Artists i Kings Singers videos, un parell de canals ben interessants al Youtube

Lamento no saber ben bé ni com se citen els canals del Youtube. Però aquests dos que us recomano són fàcils de trobar.

CorEl Salt Lake Vocal Artists és un cor d’una qualitat extraordinària, especialitzat en música religiosa contemporània. No gaire fàcil d’escoltar si no hi esteu acostumats, però és una bona introducció a músiques desconegudes. Aquí teniu una mostra d’un fragment del rèquiem de Bernat Vivancos, la gravació del qual no fa gaire s’ha editat a Catalunya (Neu Records) amb uns altres intèrprets.

L’altre grup, els King Singers, és molt conegut. KingsEs tracta d’un sextet de veus masculines, que inclou contratenors, tenors i barítons-baixos. Canten de tot i més: música lleugera, música antiga, música contemporània, profana i religiosa, amb un gran sentit de l’humor. Tots els registres possibles. Us deixo amb una paròdia de la “gran música”, que no té pèrdua.

Els seus canals al Youtube permeten gaudir de tastets de les seves creacions.

Mercè Solé

Barcelona a cau d’orella. Xavier Theros.

Barcelona a cau d’orella. Xavier Theros. Editorial Comanegra, Barcelona 2013

Una ciutat és una inesgotable font de riqueses arquitectòniques, urbanístiques, històriques, personals, col·lectives, pintoresques, tristes, màgiques, vulgars, inesperades, impossibles, grans, petites, minúscules… en fi, que els adjectius es podrien acumular aquí inacabablement. I recollir riqueses d’aquestes en un gran nombre, i publicar-les en un llibre, és un goig per al lector que tingui les antenes sintonitzades, ni que sigui només una mica, en aquesta longitud d’ona.

Un servidor les hi té, i molt. Em fa feliç passejar per un lloc i saber-ho tot, d’aquell lloc. Per això (deixeu-me fer-me una mica de propaganda) vaig escriure fa tres anys un llibre recollint tot el que sabia del meu poble, un llibre que es diu Viladecans, els llocs i les històries, i que si us pica el baterol podeu demanar-lo al correu trestorresviladecans@telefonica.net.

Doncs bé, dcobertaacauorellaesprés de tots aquests preàmbuls, us voldria recomanar vivament el llibre Barcelona a cau d’orella. Són 500 pàgines (justes, ni una més ni una menys) on l’autor recorre Barcelona i recull pas a pas tot el que es pot saber de cada carrer, de cada racó, de cada ambient… Un llibre que es pot llegir assegut al sofà de casa, i fer una visita virtual a la ciutat, o es pot llegir visitant presencialment alguns dels llocs que s’hi expliquen, duent-lo a les mans com a guia.

Josep Lligadas

La música en el castillo del cielo. Un retrato de Johann Sebastian Bach.

La música en el castillo del cielo. Un retrato de Johann Sebastian Bach. John Eliot Gardiner. El Acantilado 312. Quaderns Crema: Barcelona 2015.

John Eliot Gardiner és un músic anglès especialitzat en la interpretació amb criteris històrics de la música barroca. És a dir, busca que la música adquireixi una sonoritat i una forma d’interpretació semblant a la de l’època en què va ser composta. En directe només l’he pogut escoltar una vegada, amb les Vespres de la Mare de Déu de Monteverdi al Palau de la Música i és una experiència que, si no és per intervenció d’alguna mena de demència, crec que no oblidaré mai.

Doncs ara s’acaba de publicar en castellà un completíssim estudi sobre Bach, el nucli del qual també es pot veure en un documental de la BBC (https://www.youtube.com/watch?v=_OA_wOqgec0). Una obra que permet una aproximació a la persona de Bach des de perspectives molt diverses: el context històric, la seva formació musical, els camins de la seva generació de músics, el luteJohann_Sebastian_Bach__1Aranisme i el pietisme, la seva religiositat, la família, la relació amb els nuclis de poder… Gairebé 900 planes! I és clar, una obra escrita des de l’experiència de la interpretació de Bach al llarg de tota una vida. Us enganyaria si us digués que és facilíssima de llegir, però és cert que aconsegueix mantenir l’interès per als qui, com jo, no som músics però ens agrada molt Bach. Les qüestions més tècniques es poden deixar de banda sense perdre el fil. Això sí, el llibre és força car (44 €). Però no em penedeixo gens d’haver-lo comprat.

Mercè Solé

 

El curiós incident del gos a mitjanit. Teatre Lliure

Un dels èxits de la darrera temporada teatral a casa nostra va ser la teatralització de la novel·la homònima de Mark Haddon, dirigida per Julio Manrique…

Un text brillant des del coneixement de l’autor com a educador social de l’autisme i l’Asperger i una genial l’adaptació de la novel·la al llenguatge teatral! Un muntatge dinàmic, modern, usant tecnologies audiovisuals (però sense aclaparar), senzill… Actors i actrius capaços de canviar de paper en segons, de tocar instruments musicals… I un Pol López que sembla que tingui 15 anys, 3 mesos i 3 dies com el Christopher protagonista, tot i tenir la trentena…

Fa somriure i sobretot pensar: en què tots som persones no-estàndards en un món plantejat per a estàndards irreals; en l’entusiasme que ens mou; en aquells sentiments que no verbalitzem… i tantes altres coses… Jo em quedo amb la lliçó de la veritat que, com diu l’Evangeli, ens fa lliures (i la vida ho demostra)… La mentida ho trenca tot (la confiança, l’amor…).

Si us la vau perdre, correu que la reestrenen aquest abril al Teatre Lliure!!!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Tornar a anar al teatre, després de perdre l’oïda

Si heu perdut l’oïda, vosaltres o un familiar, i sou amants del teatre, heu de saber que hi ha diversos teatres de Barcelona que, en col·laboració amb la Fundació Vodafone, ofereixen la possibilitat de seguir l’obra amb un petit aparell que amplia el so de l’escenari, o bé hi ha l’opció de veure subtítols. Nosaltres ho vam descobrir i així la mare ha pogut recuperar, feliçment, el plaer de gaudir d’una obra de teatre. Aquesta darrera temporada, al TNC hem pogut veure L’Art de la Comèdia i al teatre Romea En el estanque dorado. En arribar al teatre hi ha un punt d’atenció on es rep l’ajuda i el material tècnic necessari de forma totalment gratuïta, que s’ha de tornar en sortir. També hi ha la possibilitat d’un aparell d’audiodescripció per a persones cegues. La Fundació Vodafone ho ofereix a determinades obres i funcions i cal informar-se de quines són al web http://www.teatrosaccesibles.com/ca. Ben aviat posaran les obres de la nova temporada. Ja ho estem esperant.

Maria-Josep Hernàndez

Els cinemes Texas

Ara fa un any van reobrir els cinemes Texas de Barcelona (quatre sales) del carrer Bailèn, 205. Si encara no coneixeu la nova etapa d’aquestes sales us recomano que estigueu atents a la cartellera (www.cinemestexas.cat) i que us hi arribeu. Us ho recomano per unes quantes raons. Es tracta d’uns espais senzills i confortables alhora, amb bona qualitat de so i imatge. Amb uns preus assequibles: 3 € l’entrada tota la setmana; encara que per als més grans de 65 anys i menors de 18, de dilluns a dijous, el preu és de 2 €. Les pel·lícules es projecten en versió original amb Texassubtítols en català, i cada dissabte i diumenge fan cine per als infants en versions doblades al català. I una cosa molt important, els títols estan molt ben triats; potser no són de rigorosa estrena, però permeten veure films que a les sales més comercials passen sovint desapercebuts. També de vegades fan cicles dedicats a un director o a un gènere.

Un exemple. Entre altres pel·lícules interessants, en poc temps, n’hi he pogut veure tres de ben bones relacionades amb el món del treball: Jimmy’s Hall (2014), de Ken Loach; Pride (2014), de Matthew Warchus; i  (2014), del germans Dardenne. La primera, situada a la Irlanda del primer terç del segle XX, presenta la figura d’un líder històric i un ateneu obrer, en una societat conservadorament catòlica i nacionalment confrontada a la corona britànica; la segona, a la Gran Bretanya de la Margaret Thatcher, el 1984, durant la vaga de mesos dels miners, explica una història real de solidaritat que trenca prejudicis; i la tercera, que passa als nostres dies, reflecteix d’una manera diàfana la complexa realitat dels treballadors de les petites empreses. Tots tres, films cinematogràficament, artísticament, ben valorats.

Josep Pascual