La presó permanent revisable al segle XXI

Com és sabut, la reforma operada per la Llei Orgànica 1/2015, de 30 de març, va incorporar la presó permanent revisable; de la qual se’n va qüestionar la constitucionalitat des d’un primer moment. Si la reforma va entrar en vigor l’1 de juliol de 2015, el 20 de juliol el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat presentat per diversos grups parlamentaris en aquesta qüestió. ¿En què consisteix i per què es refusa la seva constitucionalitat?

Si bé tan sols es contempla la seva aplicació en determinats supòsits, comporta el compliment íntegre de la pena de, com a mínim, 25 anys de presó (pot variar en funció de si la condemna és per un o diversos delictes). Un cop complerts, es pot revisar la pena imposada tot i que requereix un pronòstic individualitzat favorable de reinserció. Per tant, es tracta d’una pena revisable, però indeterminada en no tenir previst un límit màxim de duració.

El recurs d’inconstitucionalitat presentat, al·lega que aquesta pena vulnera quatre principis de la Constitució Espanyola: el principi de resocialització (25.2 CE), el de legalitat penal (25.1 CE), dret a la llibertat (art. 17 CE), el principi de proporcionalitat i la prohibició de penes inhumanes o degradants (art. 15 CE).

Ara bé, també cal recordar la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Si bé no ha resolt supòsits de presó permanent revisable, sí que s’ha pronunciat en penes de cadena perpètua no revisables de iure i de facto, considerant-les contràries al Conveni Europeu de Drets Humans. Així, el TEDH requereix que es faciliti la revisió de les sentències de cadena perpetua per tal de no vulnerar l’article 3 del CEDH, que estableix la prohibició dels tractes inhumans o degradants.

Ja des del segle XIX Concepción Arenal defensava la necessitat de reformar el Codi Penal i esdevenia la primera dona Visitadora de Presons, mostrant enèrgicament el seu rebuig a qualsevol càstig físic així com també qüestionant el model penitenciari vigent. Des d’aleshores, han estat diverses reformes les que han acabat al punt en què ens trobem. Una pena privativa de llibertat persegueix la reinserció social del penat, i per tant, es regeix la individualització de la pena, que progressivament conduirà al penat a la llibertat dins un determinat tractament penitenciari. Es permet, doncs, no només la comunicació amb l’exterior sinó permisos de sortida, procurant alhora que el compliment de la pena es realitzi a prop d’on el penat hi tingui les arrels. ¿Com pot ser que, basant-se en aquests principis, s’hagi incorporat la pena de presó permanent revisable?

Considero que el paper dels mitjans de comunicació com a quart poder ha sigut una gran influència en aquest fet, alhora que s’ha promogut una sensació de inseguretat ciutadana vers el delicte –no corroborada per les estadístiques de delinqüència– que ha derivat en un populisme punitiu preocupant. En funció dels crims que es cometen i el ressò que tenen als mitjans, ressorgeixen demandes d’enduriment tant dels delictes com de les penes, sense tenir en compte que en el nostre sistema penitenciari hi ha uns principis que regeixen, sense que es puguin contradir en cap cas.

La presó permanent revisable resulta, des d’un punt de vista garantista, una clara vulneració dels drets fonamentals establerts en la Constitució Espanyola així com també un exemple de regressió en aquests drets. Caldrà esperar a veure com resol el Tribunal Constitucional al respecte, i confiar en futures reformes legislatives que s’adeqüin a l’Estat Social i Democràtic de Dret en què vivim.

Norma Pedemonte Rubió
Advocada i coordinadora del Sociojurídic del FICAT

Anuncis

Servei Sociojurídic a la presó de joves

La Fundació Ficat té en marxa el Servei d’Acompanyament Sociojurídic en el marc d’un conveni amb la Conselleria de Justícia de la Generalitat, al Centre Penitenciari de Joves.

El Servei d’Acompanyament Sociojurídic al Centre Penitenciari de Joves, a la Roca del Vallès, és un servei multidisciplinar per a acompanyar, apoderar i formar en Dret. Va néixer fa 22 anys com a conseqüència d’haver detectat una manca d’informació legal a interns a la presó de joves sobre la seva situació, en especial a persones provinents de l’exclusió social, que en ocasions pot comportar una indefensió per desconeixement dels drets i les possibilitats legals.

Com el seu nom indica es tracta d’un acompanyament (fer camí amb) als joves de 18 a 21/24 anys que es troben complint condemna al Centre Penitenciari, acollint-los, escoltant-los, empatitzant amb ells, supervisant la seva situació legal i aportant els nostres coneixements jurídics per tal de prevenir situacions d’indefensió. Ajudem a contenir ansietats i prevenir conflictes.

És un servei totalment gratuït que es presta en col·laboració i coordinació amb els serveis ja establerts (Administració, director, serveis de tractament penitenciari, SOJP, advocats designats –reforçant el contacte amb l’intern i ajudant a la preparació del judici). El servei s’estructura a demanda dels interns als centres penitenciaris, dels professionals socials, de les entitats socials o recursos socials externs i en plena coordinació amb tots ells.

S’acompanya nois joves condemnats amb una clara situació d’exclusió social i manca de recursos econòmics i socials a l’exterior del centre penitenciari. Generalment atenem persones amb diferents perfils d’aïllament social, malaltia mental, addiccions, discapacitat…

Els oferim informació i orientació sobre què cal fer, on anar, quins procediments seguir davant problemes i/o dubtes de tipus penal i penitenciari. Alhora es treballa des d’una perspectiva d’acollida i suport personal i social, tenint present la circumstància de cada persona i el seu moment processal. Es proposa aquest servei de manera global i no limitat a un assumpte concret, tot aportant una informació general sobre el funcionament de la Justícia, sobre conceptes jurídics, sobre els recursos existents, per exemple, quadres de causes, situació processal, suport als advocats designats…

Intentem apoderar els propis joves condemnats i formar-los jurídicament a ells i les seves famílies. El nostre servei te un caràcter socioformatiu de cara als interns/es, no només d’assessorament, s’intenta fomentar la seva responsabilitat, una major autoestima, el seu apoderament i la seva implicació en la resolució dels problemes o dubtes.

És molt important remarcar que en cap moment substituïm ni interferim en la derivació dels casos dels joves als corresponents serveis públics (Torn d’ofici o Servei d’Orientació Jurídica Penitenciari), ni substituïm ni interferim en la feina especialista de l’advocat/da designat/da per a cada causa o expedient, ni en cap cas assumim la defensa ni la representació del jove als procediments penals. Tot el contrari, pensem que som un bon recurs per a tots aquests actors ja que esdevenim per a ells en bons aliats per aconseguir que els joves gaudeixin d’una defensa amb uns estàndards correctes de qualitat.

Des de Fundació Ficat ens interessa que els lectors i lectores de la revista L’Agulla pugueu conèixer aquest servei i, en especial, els/les qui sigueu professionals de l’educació i treball socials. Els col·lectius joves amb què treballem són vulnerables i poden passar temporalment períodes en règim tancat, primer als centres de menors i posteriorment al Centre Penitenciari de Joves. Pensem que els agents educatius, socials i jurídics ens hem de conèixer i coordinar per tal de donar un millor servei a aquests joves que han de refer les seves vides, que és del que es tracta.

Per a qualsevol derivació o coordinació al respecte, no dubteu contactar a penitenciari@ficat.org

Josep M. Garcia Picola
Membre del Servei d’Acompanyament Sociojurídic al
Centre Penitenciari de Joves i president de Ficat

Paradisos fiscals, el primer amagatall de l’egoisme

Es calcula que als paradisos fiscals hi ha amagats 7,6 bilions de dòlars. Aquests diners haurien de proveir via impostos uns 190.000 milions de dòlars al ‘pot comú’ del qual els estats disposen per a garantir educació, sanitat o serveis socials bàsics de qualitat i universals. Fer front a aquesta xacra global no és gens fàcil. Primer, perquè es tracta, en la majoria de casos, d’actuacions de països sobirans que estableixen lliurement les seves jurisdiccions fiscals facilitant aquests tipus de pràctiques. Segon, perquè no hi ha un consens global respecte al que significa ser o no ser paradís fiscal.

Què són doncs els paradisos fiscals? Es tracta d’un concepte àmpliament utilitzat però que genera moltes controvèrsies. Jurídicament un paradís fiscal és definit sobretot per la seva opacitat, és a dir, es tracta d’aquell país tercer amb el qual o bé no hi ha intercanvi d’informació o bé manté en secret els propietaris i administradors de comptes i societats empresarials. Una segona raó per a considerar un país paradís fiscal és pel fet que tingui baixa o nul·la tributació. Tot i això no existeix unanimitat respecte a la seva definició jurídica. Cada estat determina la seva llista de països considerats paradisos fiscals i el règim fiscal que aplicarà a les persones o societats que hi tinguin inversions. Però ho fa segons els seus criteris, que moltes vegades responen més a raons diplomàtiques o de relacions comercials que a una verdadera voluntat de vetar o frenar les pràctiques de frau i d’elusió fiscal. En el cas d’Andorra, per exemple, entre 2011 i 2015 va signar dos convenis amb l’Estat Espanyol d’intercanvi d’informació i de no doble imposició que li han permès abandonar la llista, igual que Panamà que el 2011 va ser retirada de la llista per a poder tancar contractes comercials amb empreses espanyoles pel canal de Panamà.

En un esforç que, com passa gairebé sempre, arriba tard, la Comissió Europea està estudiant d’establir una llista oficial de Paradisos Fiscals on hi hauria països de gran opacitat com són alguns països exòtics com Antigua i Barbuda o les Illes Cook, però on no hi apareixen països que contribueixen a aquesta dinàmica de baixa tributació i que es troben dins Europa mateix com Holanda, Irlanda o Luxemburg.

Des dels moviments socials han nascut també iniciatives que cal tenir en compte. És el cas de la campanya “Zones Lliures de Paradisos Fiscals” que busca incentivar que ajuntaments i altres ens administratius evitin en la mesura del possible la contractació d’empreses que operen en paradisos fiscals. Si tenim en compte que la contractació pública representa una cinquena part del PIB estatal, sembla raonable voler que aquests diners no acabin en territoris opacs o en jurisdiccions amb tipus fiscals mínims. I això per dues raons: per la injustícia flagrant que suposa en moments de crisi i retallades l’enginyeria fiscal d’aquestes empreses, i per l’evident competència deslleial respecte a aquelles empreses que sí que són responsables fiscalment, repercutint el no pagament d’impostos en un cost menor del servei i per tant en més possibilitats de guanyar els concursos públics.

Ja hi ha més de vint municipis a casa nostra que han demostrat la voluntat política de fer-ho efectiu. Som conscients però de la dificultat jurídica i tècnica d’implementar mesures així. S’obren possibilitats relatives a establir clàusules en els plecs de condicions, afegir nous criteris d’adjudicació relatius a la responsabilitat fiscal de l’empresa o retirar ajudes i bonificacions si es demostra l’activitat il·legítima de les empreses contractades. Just ara celebrem que fa un any que l’Ajuntament de Barcelona, i després d’ell Badalona i Sabadell, hagin ja fet modificacions en els plecs de contractació pública per començar a fer efectives aquestes propostes.

Mentre seguim lluitant per una harmonització fiscal a nivell europeu o per superar la inequitat entre la tributació de les rendes del treball i les del capital, ens calen mesures concretes que vagin anticipant aquest futur lliure de paradisos fiscals. El camí doncs és llarg però caldrà empènyer fortament per acabar amb els paradisos fiscals, el primer amagatall de l’egoisme.

Xavier Casanovas
director de Cristianisme i Justícia i
portaveu de la Plataforma per una fiscalitat justa.

La Xarxa de familiars de persones detingudes

xarxaUna nit de finals de maig del 2014, el meu fill, juntament amb tres nois més, va ser detingut i encausat de forma arbitrària quan tornava d’una manifestació en contra del desallotjament de Can Vies. Durant la detenció els nois varen ser objecte de maltractaments greus per part de les forces policials.

Des d’aleshores la meva vida va canviar. Si bé en un primer moment ja em va indignar la detenció del fill, pensava que aquell “nyap” descomunal es resoldria de forma favorable, reconeixent tant l’Administració com els polítics que s’havia comès un error. Res més lluny de la realitat.

En poques setmanes, vaig descobrir que aquest no era un fet anecdòtic sinó que es tractava d’una pràctica habitual. Aleshores, les preguntes es succeïren: Com pot ser que les institucions del meu país no respectin els dret humans bàsics? Com pot ser que això passi en un moment històricament i políticament clau, quan diem que volem un país nou? El trasbals i el dolor que es viu quan et detenen un fill no sempre és entès per l’entorn. No vols compassió sinó que cerques comprensió i solidaritat.

El cor em deia que calia fer alguna cosa i no era pas jo sola que ho veia així. Una mare contactà amb mi amb el mateix neguit i sabíem que n’hi havia d’altres que estaven disposades a fer front al sentiment d’indefensió que ens envaïa. I així va ser com a finals de desembre del 2014 quatre mares de nois i noies encausats per l’afer de Can Vies vàrem crear la Xarxa Anti repressió de Familiars de Detingudes amb la intenció de sumar-hi, també, familiars de nois i noies repressaliades per altres causes originades en el marc de la dissidència.

La Xarxa treballa en tres àmbits que interactuen entre si: donar acollida i suport, ser veu constructiva i denunciant, i finalment treballar en xarxa perquè no és en va que constatem l’impacte negatiu que aquesta situació té en els familiars, els quals han de fer front a un alt cost emocional i econòmic i als efectes psicosocials de la repressió.

La Xarxa ha anat creixent i des de ben aviat ha esdevingut un espai de fortalesa personal i col·lectiva que quan convé s’erigeix en veu dels sense veu, reclamant als polítics i a les institucions que posin els mitjans necessaris per eradicar la impunitat existent i les irregularitats que es donen tant en les detencions com en els procediments penals que se’n deriven: reconeixements d’identitat en les detencions, maltractaments físics i psicològics, vulneració del dret de presumpció d’innocència, versió policial suficient que comporta que no es demanin altres proves, aplicació del principi de presumpció de veracitat.

Per això, sortim als mitjans de comunicació, participem en debats i Jornades, parlem amb els polítics i fem tot el possible per trencar el silenci nascut de la repressió.

Tenim la certesa que els nostres fills i filles són represaliades no pel que suposadament han fet, sinó pel que defensen. Són nois i noies amb valors, que surten al carrer de la mateixa manera com al seu moment ho fèiem nosaltres.

En aquest sentit, recomano un reportatge que transmet amb molta força el sentir dels familiars de la Xarxa : Districte 15. Mares en lluita. https://www.youtube.com/watch?v=nNWgFFqJJFQ

Finalment, vet aquí una consideració personal. Sóc creient, hereva d’una tradició cristiana que sovint s’ha anat forjant en allò que anomenem “Església de frontera”. Sóc creient amb totes les incerteses i dificultats que em suposa seguir amb coherència la Bona Nova anunciada per Jesús de Natzaret. Però, justament és des d’aquesta experiència personal que em sento empesa a fer camí dins la Xarxa. Potser he dubtat de Déu, però no del missatge fresc, interpel·lador i alhora amorós de l’Evangeli.

I, en aquest fer camí, copso que l’Evangeli es fa vida en mi i descobreixo com la Xarxa és un espai alliberador; un espai de creixement. Una mare deia: “He rebut tant suport que necessàriament haig de fer visible el meu agraïment i col·laborar activament a la Xarxa “. Sense ella saber-ho, aquesta mare està materialitzant l’essència del missatge de Jesús: la meravella del donar, rebre i compartir.

La Xarxa no està sola; anem trobant persones i institucions que ens fan costat fent seves les causes que treballen a favor de la dignitat de les persones.Gràcies!

Rosa Seguí

xarxafamiliarsdetingudes@gmail.com
Facebook:  https://www.facebook.com/pages/Xarxa-anti-repressió-de-familiars-de-detingudes/1579180782349268

La Renda Bàsica: una proposta racional per al segle XXI

La renda bàsica consisteix en una assignació monetària incondicional a tota la població només pel fet d’existir. Com el sufragi universal allà on s’ha pogut aconseguir. No cal demostrar una condició.

renda-basicaLa renda bàsica era fins fa poc una proposta molt desconeguda. Actualment es parla i es debat molt sobre ella en diferents fòrums. I desperta passions. De vegades es discuteix sobre la renda bàsica amb molta racionalitat i amb ànim d’entendre les raons de la persona que no opina igual, i en altres ocasions es debat de forma demagògica i sense la menor intenció d’analitzar els arguments contraris.

Les crítiques més freqüents que han estat abocades contra la renda bàsica són: a) és injusta que la rebin els rics, i és millor centrar-se en els subsidis dedicats a combatre la pobresa; b) mantindríem a dropos (o la gent no voldria treballar, o augmentaria el parasitisme, o qualsevol altra variant del mateix estil); c) no es pot finançar.

No puc dedicar aquí una revisió detallada de cadascuna d’aquestes crítiques. A www.redrentabasica.org i www.sinpermiso.info es pot trobar molt material sobre el tema. Sí que em referiré breument aquí a uns pocs aspectes relacionats amb les crítiques apuntades.

La renda bàsica és una proposta contra la pobresa, però va més enllà d’aquest objectiu. Potser pot resultar paradoxal, que sent més que una mesura contra la pobresa és una proposta que resulta més efectiva en la lluita contra la pobresa que els subsidis condicionats dirigits a combatre-la (suposadament) de forma directa. Aquests han demostrat, entre altres coses, la seva insuficiència allà on han estat practicats. I si he afirmat que la renda bàsica és més que una mesura contra la pobresa, què és aquest “més”?

En poques paraules: aquest més es refereix al fet que augmentaria la llibertat de la gran majoria de la població no estrictament rica. Augmentaria el poder de negociació dels treballadors i augmentaria la llibertat de moltes dones que depenen materialment dels seus marits o amants. A més, dotaria dels mitjans d’existència material a la gran part de la població que avui no els té. Perquè qui no té l’existència material garantida no és lliure. Un pobre no és ni pot ser lliure. Garantir l’existència material a tota la població converteix la proposta de la renda bàsica en difícilment tolerable per als que avui governen la UE. La llibertat de tota la població possibilitada pel fet de tenir l’existència material garantida no és una cosa que mai hagi entusiasmat a buròcrates, poderosos, dirigents corruptes i partidaris que governin les camarilles lligades als interessos oligopolístics. Ni a molts acadèmics que adornen amb entrellats més o menys enginyosos el que és purament i simple defensa d’interessos minoritaris. Ni molts perits en legitimació que no “veuen” la veritat perquè, com va deixar escrit Upton Sinclair, és molt difícil que algú vegi la veritat quan es cobra per no veure-la.

Quan les desigualtats estan creixent, quan 20 persones del Regne d’Espanya tenen una riquesa equivalent a la que disposen 15 milions de persones del mateix Estat… la renda bàsica no sembla una mesura desenfocada. Menys encara radical. Qui així qualifica la proposta de la renda bàsica, ha de tenir una idea de la radicalitat realment curiosa. Que una proposta que permet que tota la població surti de la pobresa mitjançant una redistribució de la renda i la riquesa sigui qualificada de radical, és grotesc. Més aviat, la renda bàsica és de tot punt racional, o és més racional que la riquesa estigui cada vegada més desigualment repartida? Costa de creure.

A la defensa dels interessos dels més rics se la sol vestir amb vestidures de pretextos tècnics, a la defensa dels interessos de la majoria de la població s’acostuma a qualificar-la de “radical”, “populista”, “utòpica”, “irrealista“, “demagògica”… o qualsevol poc amistosa paraula del mateix tenor.

La renda bàsica és una proposta de política econòmica, no és “una” política econòmica. Una política econòmica és un conjunt de moltes mesures i la renda bàsica només en seria una, per a mi de les més importants, d’aquesta política econòmica que apostaria per la immensa majoria de la població no rica, justament el contrari del que està fent l’actual UE.

Daniel Raventós
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB

Capitalisme?

Ningú no pot negar que ens trobem davant de canvis i expectatives transcendentals. Probablement, l’acceleració que experimenten els esdeveniments fa que se succeeixin canvis a gran velocitat, fet que permet que una mateixa generació hagi pogut viure moments ben diferents. Això m’anima a pensar en veu alta sobre el futur.

La història de la humanitat sobre aquest planeta ve impulsada per dues forces motrius implacables: el creixement de la població i, amb ell, el creixement de la complexitat. I la globalització, és a dir, la tendència a unir i unificar el món. El capitalisme, fill de la modernitat com a nou sistema de valors en un món globalitzat després de les conquestes transoceàniques dels segles XV i XVI, neix per la necessitat de conquerir més territoris, que era sinònim en la època preindustrial de més riquesa i més capacitat de creixement. I es desenvolupa plenament els segles XIX i XX amb la industrialització, a través de l’explotació dels recursos de matèries primeres, i l’explotació de la mà d’obra des de l’esclavitud fins al treball assalariat.

El capitalisme és un sistema basat en el mercat. Que necessita créixer contínuament incentivant el consum i l’endeutament en un bucle que es realimenta a si mateix. Tot sistema realimentat tendeix al col·lapse. Tradicionalment el capitalisme ha superat els seus col·lapses o crisis mitjançant la conquesta violenta de nous territoris o bé l’espoli de nous recursos, cosa que perdura sota la subtil amenaça militar d’alguns estats. El capitalisme industrial s’alimenta de l’augment constant de la productivitat del treball, del capital, o de la tecnologia, educació, infraestructures, etc. En la socialdemocràcia, l’Estat intervé regulant els mecanismes del mercat per a retardar el col·lapse i recuperar les situacions de recessió. D’altra banda, el capitalisme tendeix a la concentració i acumulació de la riquesa  amb un repartiment desigual  en funció del territori, la classe social i el gènere. Una obvietat!

Aquest sistema ha perviscut fins l’actualitat perquè ha trobat les condicions planetàries idònies per subsistir més o menys convulsament. No jutjaré aquí les bondats i els maleficis d’aquesta forma d’organització social. Això no vol dir que jo personalment no tingui una opinió sobre el sistema capitalista sinó que, independentment d’ella,  pretenc entendre com el capitalisme ha nascut i s’ha adaptat a les condicions d’abundància de recursos, a les formes de govern, fins i tot la democràcia, i a la permissivitat moral de la cultura europea cristiana que va renunciar a reprovar la usura.

En l’estadi actual, el sistema s’enfronta a reptes majúsculs com l’escassedat de recursos, sobretot energètics, però també de tota mena. El canvi climàtic i la petjada ecològica, amb unes societats com per exemple la xinesa que incrementa ara notablement els seus nivells de consum. És a dir, es globalitza el consum. I la dificultat (impossibilitat?) de repartir les rendes a través del treball, com demostren els índexs de desocupació estructural del sistema, sota l’influx de la tecnificació, d’una banda, i la concentració de població a les metròpolis a tot el món. Ja no és possible continuar creixent, i tampoc és possible mantenir la pau social en una governança democràtica o pseudodemocràtica on els moviments populars, sindicals, ecologistes, feministes, etc. reclamen justícia i equitat.  Les forces implacables del creixement i la globalització han portat les tensions al límit, enfrontant el sistema a les seves contradiccions.

La socialdemocràcia representa, de fet, un cert estadi de transició cap a una nova forma d’organització social. La regulació de drets laborals, de drets ambientals, de drets dels refugiats o immigrants, les polítiques d’igualtat i discriminació positiva, el salari ciutadà o la renda garantida, etc., etc., són una esmena al sistema capitalista. Per a alguns, són una píndola per apaivagar els estralls i la perversitat capitalista. Sigui com sigui, el sistema evoluciona i ho continuarà fent. Hi ha una expectativa de canvi en el sistema, no perquè algú s’hagi proposat derrotar-lo sinó perquè les condicions materials i immaterials de la vida en el planeta ja no el fan viable.

Salva Clarós