«Llevat dins la pasta», nou programa de la Pastoral Obrera a Ràdio Estel

«Fa goig escoltar per la ràdio allò que fem… Allò que estimem perquè creiem que ajuda a fer créixer, a poc a poc, el Regne», escrivia la Rafi Cáceres, directora de la Pastoral Obrera de Barcelona, al grup de correu de l’equip de producció del programa Llevat dins la pasta de Ràdio Estel. L’aventura va començar el setembre passat i, de moment, continuem amb il·lusió i ganes.

La criatura, com hem dit, porta per nom Llevat dins la pasta i pren la forma d’un espai setmanal a Ràdio Estel de 25 minuts per explicar la realitat, les experiències i les vivències a l’entorn de la Pastoral Obrera i, per tant, molt específicament, el món del treball. No ens consta cap altra experiència similar a l’estat espanyol, per tant, és un tipus de programa inèdit que es pot sentir cada divendres a les 17.30 h de la tarda o bé recuperar el programa, un cop emès, al servei A la carta del web de Ràdio Estel.

Àngela Rodríguez, presentadora del programa

El programa, que impulsa el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC), està conduït per la periodista i militant de l’ACO, Àngela Rodríguez, i la substitueix un servidor quan s’escau. S’estructura al voltant d’una entrevista a un convidat i espais específics com ara recursos i una agenda d’activitats per ampliar informació o per actuar entorn de la problemàtica del món del treball. També es fa la lectura d’enunciats de la Doctrina Social de l’Església relacionats amb el tema que s’ha abordat en el programa.

Antón Costas, primer entrevistat

Fins al moment de tancar aquesta edició de L’Agulla, pel programa hi han passat Antón Costas (pobresa juvenil), Benigno Martínez (25 aniversari de la mort de Joan N. García-Nieto), Emili Ferrando (la comunicació en els moviments obrers cristians), Nasir Mehmood (Riders per drets), Anna Lara (militants cristians en política), Xavier Casanovas (la formació del laïcat), Toni Mora (les reformes laborals i la precarització de drets), M. Dolors Puigdevall (Agenda Llatinoamericana), Josep Jiménez Montejo (la coordinació internacional dels moviments de treballadors cristians), Miquel Verdaguer d’Acció Solidària contra l’Atur i els representants dels projectes reconeguts als Premis Josep M. Piñol: Andrés Cano (Som Confort Solar) i Glòria Canals (Aura Fundació), Dani López (alliberat de la JOC per parlar del moviment juvenil), Rafa Allepuz i Miguel Ángel Hernández (la Doctrina Social de l’Església), Èrika Fabregat (els Equips de Pastoral Obrera i les XXV Jornadas Generales de Pastoral Obrera), Diosdado Toledano (la Renda Garantida de Ciutadania), Paqui Sánchez (plataformes pel lloguer assequible) i Maria Bargalló (justícia social i justícia ambiental).

 

En l’equip de producció, que integrem persones de diferents moviments de Pastoral Obrera, intentem combinar temes que tinguin a veure amb els joves i l’ocupació, experiències de treballadors organitzats, personalitats rellevants en la història de la Pastoral Obrera, la vida i els actes dels moviments, els testimonis de militants, l’economia i l’ètica, les reivindicacions populars i els moviments socials o les opcions pel món del treball des de l’Església.

En aquest equip, cada setmana es produeix un petit miracle: decidir i convidar els entrevistats, elaborar el guió del programa, anunciar el programa en xarxes socials, acollir els convidats a Ràdio Estel i fotografiar-los, distribuir les frases més destacades del programa via xarxes socials… Ho fem a diverses mans, amb eines col·laboratives telemàtiques, i periòdicament ens trobem presencialment. Com veieu, molta feina, però compartida i ben portada!

Podeu consultar els programes Llevat dins la pasta que ja s’han emès a l’enllaç. I també les frases més destacades de cada entrevista, si teniu Twitter, amb l’etiqueta #Llevatdinslapasta.

Si teniu idees, propostes o ens voleu comentar fets que puguin servir-nos per al programa podeu escriure a llevatdinslapasta@radioestel.cat. Serà ben rebut!

Joan Andreu Parra

Després de vuit anys d’alcalde

Seguint a Alfons Carlos Comín i a Juan García Nieto, així em defineixo a la presentació del meu blog: “Cristià al partit i comunista a l’Església, malgrat l’abisme entre els principis i les pràctiques en tots dos casos”. En la meva responsabilitat com a regidor de la meva ciutat (1991-2011) i com a alcalde de Sant Feliu de Llobregat (2011-2019) he intentat que no hi hagués cap abisme entre el pensament i l’acció, com tampoc entre la meva vida personal i familiar i la meva vida pública. Potser per la meva professió de mestre i la meva vocació de pare (i ara d’avi!) sóc molt conscient del valor enorme de la coherència si es vol establir i mantenir una relació personal i de representació democràtica sòlidament basada en la confiança.

Em vaig presentar per primer cop el 2011 a l’alcaldia amb un programa que resumia en dos compromisos: tot a l’abast de tothom i espai públic de qualitat a tots els barris. Un programa, òbviament més ampli, elaborat per ICV i EUiA amb la voluntat d’implicar a la ciutadania de tots els santfelius de Sant Feliu, en plena crisi econòmica, el sorgiment del 15-M i l’esclat del processisme. Aquell any, com havia passat des de 1979 (amb l’única excepció de les municipals de 2007) vam guanyar a 6 dels 7 districtes de Sant Feliu amb un resultat molt homogeni a tots els col·legis electorals. Vaig presentar-me per a dos mandats i amb un compromís explícit: no presentar-me a la reelecció del 2015 si no aconseguia implantar la tarifació social en els serveis públics municipals.

Per a mi, la tarifació social era la clau de volta del principi que he exposat més amunt (“tot a l’abast de tothom”) i una decisió política fonamental per exemplificar la diferència entre la caritat i la justícia, una opció personal la primera, i una opció i una necessitat política la segona. Sempre he tingut molt present els bisbes centre i sud-americans que han estat coherents amb la seva opció d’una església molt arrelada als seus orígens, de i per als pobres. Un dels meus lemes és aquella cèlebre frase del bisbe brasiler Helder Cámara:

Després de més de trenta anys d’ajuntaments democràtics, havia constatat un cert allunyament dels governs locals de la funció social dels seus equipaments i polítiques. Les evidents polítiques positives de superació de dèficits urbanístics als barris i de reequilibri territorial i de serveis entre barris no havien evitat un fenomen que em preocupava: a les escoles bressol municipals, a les escoles de música municipals, als casals d’estiu i d’hivern, a moltes activitats culturals i esportives de Sant Feliu (i malauradament de molts més municipis) hi havia un gran sector de ciutadania absent: aquell que aspirem a representar! Posar-ho tot a l’abast de la classe treballadora, en un context de precarietat laboral, reducció salarial i retallada de drets, va ser el meu primer objectiu, superant el marc existent fins llavors d’atenció als casos més extrems per mitjà dels serveis socials municipals.

El setembre de 2013 vam implantar a Sant Feliu la tarifació social: una política de preus públics variable i ajustada als ingressos i les realitats familiars. Avui, per posar un exemple, un infant pot assistir a una escola bressol municipal a partir de 15€/mes sense que els seus pares hagin d’anar als serveis socials per justificar la seva situació. Abans de 2013, només hi havia la possibilitat de beques per a les famílies en precarietat més extrema. Qui no era prou “ric” per pagar una escola bressol o prou “pobre” per tenir una beca dels serveis socials, n’estava directament exclòs. Al 2013 vam fer possible el pas de la caritat (un ajut discrecional als pobres) a la justícia (una fiscalitat municipal equitativa per a tothom). La tarifació social continua essent la marca de la nostra gestió local a Sant Feliu i són molts els ajuntaments que ens han pres com a referència.

Per a un alcalde cristià, la caritat, entesa com a l’actitud personal i desinteressada d’ajudar a qui menys té, ha de créixer conceptualment en la solidaritat, que incorpora l’empatia i la identificació personal amb qui menys té o amb qui travessa una situació de gran dificultat, i, sobretot, en la justícia, que reconeix a cada persona la plenitud i igualtat de drets, deures i oportunitats, identificant i combatent les causes de les situacions de desigualtat de què tanta gent és víctima. En el meu cas, el Pare Nostre i les Benaurances fonamenten aquestes opcions, inicialment personals i posteriorment comunitàries per mitjà de les meves responsabilitats al govern de Sant Feliu. Espero, un cop acabada la meva etapa al govern local, que no hi hagi hagut aquell abisme entre els principis i les pràctiques a què feia referència a l’inici d’aquest escrit.

Jordi San José

Llei o vida? Amor

No acostumo a escriure sobre política, però aquesta vegada així ho faig, o com a mínim a mode d’introducció a on vull arribar. Cada mes de setembre, especialment des de la nefasta sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny, la celebració de la Diada de Catalunya és converteix en l’inici del curs polític (social, econòmic, de les persones…) a casa nostra i també a Espanya. Enguany vindrà acompanyada en el temps d’una nova sentència, en aquest cas del Tribunal Suprem espanyol sobre els fets del setembre i octubre de 2017. Quan serà?

Aquesta sentència esperada per tothom, exposarà allò que els excel·lentíssims senyors (i una senyora, anomenem-la: Ana María Ferrer) jutges de la sala del Penal considerin just i això ho raonaran des dels fonaments de dret que trobin necessaris per poder justificar-se. Què dictaminaran? Com ho fonamentaran?

Si hi ha sentencia condemnatòria, el Ministeri de Justícia trobarà les justificacions adients per adjudicar centre penitenciari a prop o lluny de casa, per aplicar d’una manera o una altra els procediments establerts en allò referent a la presó, permisos, visites, accés a tercer grau, etc… i posteriorment el Govern de la nació trobarà les justificacions adients per concedir o no un possible indult. Quines seran aquestes?

I tot l’anterior en base a l’interès de la justícia. Però… quin és l’interès d’aquesta divina senyora mig despullada amb ulls tapats i una espasa i una balança a cada mà? I en aquest cas concret de la Causa especial 20907/2017? De la justícia divina? La justícia estatal espanyolista? L’europea? La venjativa? La que busca solucions?

I no sé si serà només l’interès judicial el que compti: Què interessa, realment, ben en el fons? A qui interessa? En interès, de què? De la unitat d’una suposada Espanya secular, basada ara en el text escrit de La Constitució de 1978? D’interessos particulars i amagats d’algunes famílies o oligarquies? D’una estructura centralista que menysprea les altres cultures de la península? D’un suposat amor entre ciutadans que cada cop va virant cap a malfiança, fins i tot odi?

Massa preguntes: Quan serà? Què dictaminaran? Com ho fonamentaran? Quines seran aquestes? Justícia divina? Estatal espanyolista? Europea? Venjativa? La que busca solucions? Què interessa? A qui?… I massa poques respostes, ara com ara.

Les persones sinceres i amb una certa experiència, també els tres poders de l’estat, l’executiu, el legislatiu i el judicial, encapçalats pel Rei, saben que la llei és interpretable, com també ho és la Bíblia per a les (persones) cristianes versades i netes de cor. Així és com davant d’un passatge ja sigui de l’Antic o el Nou Testament, els creients en Jesucrist, formats, nets de cor i que cerquen per on bufa l’Esperit, saben trobar la visió cristiana més adequada per al moment vital i la situació concreta personal o social. Així és com davant el passatge de Sodoma i Gomorra (Ex 20-21) uns hi veuen una condemna explícita a les relacions entre persones dels mateix sexe i altres hi veuen una condemna contra la falta d’hospitalitat; uns no fan cas del passatge i altres arriben a atacar parelles estables de dos homes, tot i que siguin signes d’amor.
També del text de l’evangeli de les espigues arrencades en dissabte (Lc 6,1-5) de principis de setembre, veiem com als fariseus els interessa el gran atemptat dels deixebles contra la llei jueva escrita, i Jesús ens presenta la llei de la vida, l’interès general que és la persona i les seves necessitats.

Massa preguntes obertes. Massa immobilisme. Massa lligam al paper espanyol escrit, que representa la Constitució de 1978, “lligada i ben lligada” –recordant aquell “atado y bien atado”– amb un procés gairebé impossible de reforma (arts. 166-169).

I ben poques respostes, fins ara. Convido els implicats amb responsabilitat de gestió en tot aquest procés, a pensar-hi: I si algú comencés a posar per davant de la llei, l’amor? De la constitució, les persones? De les paraules buides, les pensades? Del mètode d’atac i defensa, la proposta? De l’egocentrisme, la relació? Del discurs Espanya-Catalunya, al de pobles de la península? De l’és meu, a és nostre? Del sentit de possessió, al de compassió? D’allò escrit, a la vida?

I a les lectores d’aquest text, animar-les a preguntar-se sobre la gestió concreta que fan a la seva vida d’aquesta dicotomia llei-vida.

La meva proposta: l’amor; autoestima i amor per l’altre.

Sergi Bernabeu

La presó permanent revisable al segle XXI

Com és sabut, la reforma operada per la Llei Orgànica 1/2015, de 30 de març, va incorporar la presó permanent revisable; de la qual se’n va qüestionar la constitucionalitat des d’un primer moment. Si la reforma va entrar en vigor l’1 de juliol de 2015, el 20 de juliol el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat presentat per diversos grups parlamentaris en aquesta qüestió. ¿En què consisteix i per què es refusa la seva constitucionalitat?

Si bé tan sols es contempla la seva aplicació en determinats supòsits, comporta el compliment íntegre de la pena de, com a mínim, 25 anys de presó (pot variar en funció de si la condemna és per un o diversos delictes). Un cop complerts, es pot revisar la pena imposada tot i que requereix un pronòstic individualitzat favorable de reinserció. Per tant, es tracta d’una pena revisable, però indeterminada en no tenir previst un límit màxim de duració.

El recurs d’inconstitucionalitat presentat, al·lega que aquesta pena vulnera quatre principis de la Constitució Espanyola: el principi de resocialització (25.2 CE), el de legalitat penal (25.1 CE), dret a la llibertat (art. 17 CE), el principi de proporcionalitat i la prohibició de penes inhumanes o degradants (art. 15 CE).

Ara bé, també cal recordar la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Si bé no ha resolt supòsits de presó permanent revisable, sí que s’ha pronunciat en penes de cadena perpètua no revisables de iure i de facto, considerant-les contràries al Conveni Europeu de Drets Humans. Així, el TEDH requereix que es faciliti la revisió de les sentències de cadena perpetua per tal de no vulnerar l’article 3 del CEDH, que estableix la prohibició dels tractes inhumans o degradants.

Ja des del segle XIX Concepción Arenal defensava la necessitat de reformar el Codi Penal i esdevenia la primera dona Visitadora de Presons, mostrant enèrgicament el seu rebuig a qualsevol càstig físic així com també qüestionant el model penitenciari vigent. Des d’aleshores, han estat diverses reformes les que han acabat al punt en què ens trobem. Una pena privativa de llibertat persegueix la reinserció social del penat, i per tant, es regeix la individualització de la pena, que progressivament conduirà al penat a la llibertat dins un determinat tractament penitenciari. Es permet, doncs, no només la comunicació amb l’exterior sinó permisos de sortida, procurant alhora que el compliment de la pena es realitzi a prop d’on el penat hi tingui les arrels. ¿Com pot ser que, basant-se en aquests principis, s’hagi incorporat la pena de presó permanent revisable?

Considero que el paper dels mitjans de comunicació com a quart poder ha sigut una gran influència en aquest fet, alhora que s’ha promogut una sensació de inseguretat ciutadana vers el delicte –no corroborada per les estadístiques de delinqüència– que ha derivat en un populisme punitiu preocupant. En funció dels crims que es cometen i el ressò que tenen als mitjans, ressorgeixen demandes d’enduriment tant dels delictes com de les penes, sense tenir en compte que en el nostre sistema penitenciari hi ha uns principis que regeixen, sense que es puguin contradir en cap cas.

La presó permanent revisable resulta, des d’un punt de vista garantista, una clara vulneració dels drets fonamentals establerts en la Constitució Espanyola així com també un exemple de regressió en aquests drets. Caldrà esperar a veure com resol el Tribunal Constitucional al respecte, i confiar en futures reformes legislatives que s’adeqüin a l’Estat Social i Democràtic de Dret en què vivim.

Norma Pedemonte Rubió
Advocada i coordinadora del Sociojurídic del FICAT

Servei Sociojurídic a la presó de joves

La Fundació Ficat té en marxa el Servei d’Acompanyament Sociojurídic en el marc d’un conveni amb la Conselleria de Justícia de la Generalitat, al Centre Penitenciari de Joves.

El Servei d’Acompanyament Sociojurídic al Centre Penitenciari de Joves, a la Roca del Vallès, és un servei multidisciplinar per a acompanyar, apoderar i formar en Dret. Va néixer fa 22 anys com a conseqüència d’haver detectat una manca d’informació legal a interns a la presó de joves sobre la seva situació, en especial a persones provinents de l’exclusió social, que en ocasions pot comportar una indefensió per desconeixement dels drets i les possibilitats legals.

Com el seu nom indica es tracta d’un acompanyament (fer camí amb) als joves de 18 a 21/24 anys que es troben complint condemna al Centre Penitenciari, acollint-los, escoltant-los, empatitzant amb ells, supervisant la seva situació legal i aportant els nostres coneixements jurídics per tal de prevenir situacions d’indefensió. Ajudem a contenir ansietats i prevenir conflictes.

És un servei totalment gratuït que es presta en col·laboració i coordinació amb els serveis ja establerts (Administració, director, serveis de tractament penitenciari, SOJP, advocats designats –reforçant el contacte amb l’intern i ajudant a la preparació del judici). El servei s’estructura a demanda dels interns als centres penitenciaris, dels professionals socials, de les entitats socials o recursos socials externs i en plena coordinació amb tots ells.

S’acompanya nois joves condemnats amb una clara situació d’exclusió social i manca de recursos econòmics i socials a l’exterior del centre penitenciari. Generalment atenem persones amb diferents perfils d’aïllament social, malaltia mental, addiccions, discapacitat…

Els oferim informació i orientació sobre què cal fer, on anar, quins procediments seguir davant problemes i/o dubtes de tipus penal i penitenciari. Alhora es treballa des d’una perspectiva d’acollida i suport personal i social, tenint present la circumstància de cada persona i el seu moment processal. Es proposa aquest servei de manera global i no limitat a un assumpte concret, tot aportant una informació general sobre el funcionament de la Justícia, sobre conceptes jurídics, sobre els recursos existents, per exemple, quadres de causes, situació processal, suport als advocats designats…

Intentem apoderar els propis joves condemnats i formar-los jurídicament a ells i les seves famílies. El nostre servei te un caràcter socioformatiu de cara als interns/es, no només d’assessorament, s’intenta fomentar la seva responsabilitat, una major autoestima, el seu apoderament i la seva implicació en la resolució dels problemes o dubtes.

És molt important remarcar que en cap moment substituïm ni interferim en la derivació dels casos dels joves als corresponents serveis públics (Torn d’ofici o Servei d’Orientació Jurídica Penitenciari), ni substituïm ni interferim en la feina especialista de l’advocat/da designat/da per a cada causa o expedient, ni en cap cas assumim la defensa ni la representació del jove als procediments penals. Tot el contrari, pensem que som un bon recurs per a tots aquests actors ja que esdevenim per a ells en bons aliats per aconseguir que els joves gaudeixin d’una defensa amb uns estàndards correctes de qualitat.

Des de Fundació Ficat ens interessa que els lectors i lectores de la revista L’Agulla pugueu conèixer aquest servei i, en especial, els/les qui sigueu professionals de l’educació i treball socials. Els col·lectius joves amb què treballem són vulnerables i poden passar temporalment períodes en règim tancat, primer als centres de menors i posteriorment al Centre Penitenciari de Joves. Pensem que els agents educatius, socials i jurídics ens hem de conèixer i coordinar per tal de donar un millor servei a aquests joves que han de refer les seves vides, que és del que es tracta.

Per a qualsevol derivació o coordinació al respecte, no dubteu contactar a penitenciari@ficat.org

Josep M. Garcia Picola
Membre del Servei d’Acompanyament Sociojurídic al
Centre Penitenciari de Joves i president de Ficat

Paradisos fiscals, el primer amagatall de l’egoisme

Es calcula que als paradisos fiscals hi ha amagats 7,6 bilions de dòlars. Aquests diners haurien de proveir via impostos uns 190.000 milions de dòlars al ‘pot comú’ del qual els estats disposen per a garantir educació, sanitat o serveis socials bàsics de qualitat i universals. Fer front a aquesta xacra global no és gens fàcil. Primer, perquè es tracta, en la majoria de casos, d’actuacions de països sobirans que estableixen lliurement les seves jurisdiccions fiscals facilitant aquests tipus de pràctiques. Segon, perquè no hi ha un consens global respecte al que significa ser o no ser paradís fiscal.

Què són doncs els paradisos fiscals? Es tracta d’un concepte àmpliament utilitzat però que genera moltes controvèrsies. Jurídicament un paradís fiscal és definit sobretot per la seva opacitat, és a dir, es tracta d’aquell país tercer amb el qual o bé no hi ha intercanvi d’informació o bé manté en secret els propietaris i administradors de comptes i societats empresarials. Una segona raó per a considerar un país paradís fiscal és pel fet que tingui baixa o nul·la tributació. Tot i això no existeix unanimitat respecte a la seva definició jurídica. Cada estat determina la seva llista de països considerats paradisos fiscals i el règim fiscal que aplicarà a les persones o societats que hi tinguin inversions. Però ho fa segons els seus criteris, que moltes vegades responen més a raons diplomàtiques o de relacions comercials que a una verdadera voluntat de vetar o frenar les pràctiques de frau i d’elusió fiscal. En el cas d’Andorra, per exemple, entre 2011 i 2015 va signar dos convenis amb l’Estat Espanyol d’intercanvi d’informació i de no doble imposició que li han permès abandonar la llista, igual que Panamà que el 2011 va ser retirada de la llista per a poder tancar contractes comercials amb empreses espanyoles pel canal de Panamà.

En un esforç que, com passa gairebé sempre, arriba tard, la Comissió Europea està estudiant d’establir una llista oficial de Paradisos Fiscals on hi hauria països de gran opacitat com són alguns països exòtics com Antigua i Barbuda o les Illes Cook, però on no hi apareixen països que contribueixen a aquesta dinàmica de baixa tributació i que es troben dins Europa mateix com Holanda, Irlanda o Luxemburg.

Des dels moviments socials han nascut també iniciatives que cal tenir en compte. És el cas de la campanya “Zones Lliures de Paradisos Fiscals” que busca incentivar que ajuntaments i altres ens administratius evitin en la mesura del possible la contractació d’empreses que operen en paradisos fiscals. Si tenim en compte que la contractació pública representa una cinquena part del PIB estatal, sembla raonable voler que aquests diners no acabin en territoris opacs o en jurisdiccions amb tipus fiscals mínims. I això per dues raons: per la injustícia flagrant que suposa en moments de crisi i retallades l’enginyeria fiscal d’aquestes empreses, i per l’evident competència deslleial respecte a aquelles empreses que sí que són responsables fiscalment, repercutint el no pagament d’impostos en un cost menor del servei i per tant en més possibilitats de guanyar els concursos públics.

Ja hi ha més de vint municipis a casa nostra que han demostrat la voluntat política de fer-ho efectiu. Som conscients però de la dificultat jurídica i tècnica d’implementar mesures així. S’obren possibilitats relatives a establir clàusules en els plecs de condicions, afegir nous criteris d’adjudicació relatius a la responsabilitat fiscal de l’empresa o retirar ajudes i bonificacions si es demostra l’activitat il·legítima de les empreses contractades. Just ara celebrem que fa un any que l’Ajuntament de Barcelona, i després d’ell Badalona i Sabadell, hagin ja fet modificacions en els plecs de contractació pública per començar a fer efectives aquestes propostes.

Mentre seguim lluitant per una harmonització fiscal a nivell europeu o per superar la inequitat entre la tributació de les rendes del treball i les del capital, ens calen mesures concretes que vagin anticipant aquest futur lliure de paradisos fiscals. El camí doncs és llarg però caldrà empènyer fortament per acabar amb els paradisos fiscals, el primer amagatall de l’egoisme.

Xavier Casanovas
director de Cristianisme i Justícia i
portaveu de la Plataforma per una fiscalitat justa.

La Xarxa de familiars de persones detingudes

xarxaUna nit de finals de maig del 2014, el meu fill, juntament amb tres nois més, va ser detingut i encausat de forma arbitrària quan tornava d’una manifestació en contra del desallotjament de Can Vies. Durant la detenció els nois varen ser objecte de maltractaments greus per part de les forces policials.

Des d’aleshores la meva vida va canviar. Si bé en un primer moment ja em va indignar la detenció del fill, pensava que aquell “nyap” descomunal es resoldria de forma favorable, reconeixent tant l’Administració com els polítics que s’havia comès un error. Res més lluny de la realitat.

En poques setmanes, vaig descobrir que aquest no era un fet anecdòtic sinó que es tractava d’una pràctica habitual. Aleshores, les preguntes es succeïren: Com pot ser que les institucions del meu país no respectin els dret humans bàsics? Com pot ser que això passi en un moment històricament i políticament clau, quan diem que volem un país nou? El trasbals i el dolor que es viu quan et detenen un fill no sempre és entès per l’entorn. No vols compassió sinó que cerques comprensió i solidaritat.

El cor em deia que calia fer alguna cosa i no era pas jo sola que ho veia així. Una mare contactà amb mi amb el mateix neguit i sabíem que n’hi havia d’altres que estaven disposades a fer front al sentiment d’indefensió que ens envaïa. I així va ser com a finals de desembre del 2014 quatre mares de nois i noies encausats per l’afer de Can Vies vàrem crear la Xarxa Anti repressió de Familiars de Detingudes amb la intenció de sumar-hi, també, familiars de nois i noies repressaliades per altres causes originades en el marc de la dissidència.

La Xarxa treballa en tres àmbits que interactuen entre si: donar acollida i suport, ser veu constructiva i denunciant, i finalment treballar en xarxa perquè no és en va que constatem l’impacte negatiu que aquesta situació té en els familiars, els quals han de fer front a un alt cost emocional i econòmic i als efectes psicosocials de la repressió.

La Xarxa ha anat creixent i des de ben aviat ha esdevingut un espai de fortalesa personal i col·lectiva que quan convé s’erigeix en veu dels sense veu, reclamant als polítics i a les institucions que posin els mitjans necessaris per eradicar la impunitat existent i les irregularitats que es donen tant en les detencions com en els procediments penals que se’n deriven: reconeixements d’identitat en les detencions, maltractaments físics i psicològics, vulneració del dret de presumpció d’innocència, versió policial suficient que comporta que no es demanin altres proves, aplicació del principi de presumpció de veracitat.

Per això, sortim als mitjans de comunicació, participem en debats i Jornades, parlem amb els polítics i fem tot el possible per trencar el silenci nascut de la repressió.

Tenim la certesa que els nostres fills i filles són represaliades no pel que suposadament han fet, sinó pel que defensen. Són nois i noies amb valors, que surten al carrer de la mateixa manera com al seu moment ho fèiem nosaltres.

En aquest sentit, recomano un reportatge que transmet amb molta força el sentir dels familiars de la Xarxa : Districte 15. Mares en lluita. https://www.youtube.com/watch?v=nNWgFFqJJFQ

Finalment, vet aquí una consideració personal. Sóc creient, hereva d’una tradició cristiana que sovint s’ha anat forjant en allò que anomenem “Església de frontera”. Sóc creient amb totes les incerteses i dificultats que em suposa seguir amb coherència la Bona Nova anunciada per Jesús de Natzaret. Però, justament és des d’aquesta experiència personal que em sento empesa a fer camí dins la Xarxa. Potser he dubtat de Déu, però no del missatge fresc, interpel·lador i alhora amorós de l’Evangeli.

I, en aquest fer camí, copso que l’Evangeli es fa vida en mi i descobreixo com la Xarxa és un espai alliberador; un espai de creixement. Una mare deia: “He rebut tant suport que necessàriament haig de fer visible el meu agraïment i col·laborar activament a la Xarxa “. Sense ella saber-ho, aquesta mare està materialitzant l’essència del missatge de Jesús: la meravella del donar, rebre i compartir.

La Xarxa no està sola; anem trobant persones i institucions que ens fan costat fent seves les causes que treballen a favor de la dignitat de les persones.Gràcies!

Rosa Seguí

xarxafamiliarsdetingudes@gmail.com
Facebook:  https://www.facebook.com/pages/Xarxa-anti-repressió-de-familiars-de-detingudes/1579180782349268

La Renda Bàsica: una proposta racional per al segle XXI

La renda bàsica consisteix en una assignació monetària incondicional a tota la població només pel fet d’existir. Com el sufragi universal allà on s’ha pogut aconseguir. No cal demostrar una condició.

renda-basicaLa renda bàsica era fins fa poc una proposta molt desconeguda. Actualment es parla i es debat molt sobre ella en diferents fòrums. I desperta passions. De vegades es discuteix sobre la renda bàsica amb molta racionalitat i amb ànim d’entendre les raons de la persona que no opina igual, i en altres ocasions es debat de forma demagògica i sense la menor intenció d’analitzar els arguments contraris.

Les crítiques més freqüents que han estat abocades contra la renda bàsica són: a) és injusta que la rebin els rics, i és millor centrar-se en els subsidis dedicats a combatre la pobresa; b) mantindríem a dropos (o la gent no voldria treballar, o augmentaria el parasitisme, o qualsevol altra variant del mateix estil); c) no es pot finançar.

No puc dedicar aquí una revisió detallada de cadascuna d’aquestes crítiques. A www.redrentabasica.org i www.sinpermiso.info es pot trobar molt material sobre el tema. Sí que em referiré breument aquí a uns pocs aspectes relacionats amb les crítiques apuntades.

La renda bàsica és una proposta contra la pobresa, però va més enllà d’aquest objectiu. Potser pot resultar paradoxal, que sent més que una mesura contra la pobresa és una proposta que resulta més efectiva en la lluita contra la pobresa que els subsidis condicionats dirigits a combatre-la (suposadament) de forma directa. Aquests han demostrat, entre altres coses, la seva insuficiència allà on han estat practicats. I si he afirmat que la renda bàsica és més que una mesura contra la pobresa, què és aquest “més”?

En poques paraules: aquest més es refereix al fet que augmentaria la llibertat de la gran majoria de la població no estrictament rica. Augmentaria el poder de negociació dels treballadors i augmentaria la llibertat de moltes dones que depenen materialment dels seus marits o amants. A més, dotaria dels mitjans d’existència material a la gran part de la població que avui no els té. Perquè qui no té l’existència material garantida no és lliure. Un pobre no és ni pot ser lliure. Garantir l’existència material a tota la població converteix la proposta de la renda bàsica en difícilment tolerable per als que avui governen la UE. La llibertat de tota la població possibilitada pel fet de tenir l’existència material garantida no és una cosa que mai hagi entusiasmat a buròcrates, poderosos, dirigents corruptes i partidaris que governin les camarilles lligades als interessos oligopolístics. Ni a molts acadèmics que adornen amb entrellats més o menys enginyosos el que és purament i simple defensa d’interessos minoritaris. Ni molts perits en legitimació que no “veuen” la veritat perquè, com va deixar escrit Upton Sinclair, és molt difícil que algú vegi la veritat quan es cobra per no veure-la.

Quan les desigualtats estan creixent, quan 20 persones del Regne d’Espanya tenen una riquesa equivalent a la que disposen 15 milions de persones del mateix Estat… la renda bàsica no sembla una mesura desenfocada. Menys encara radical. Qui així qualifica la proposta de la renda bàsica, ha de tenir una idea de la radicalitat realment curiosa. Que una proposta que permet que tota la població surti de la pobresa mitjançant una redistribució de la renda i la riquesa sigui qualificada de radical, és grotesc. Més aviat, la renda bàsica és de tot punt racional, o és més racional que la riquesa estigui cada vegada més desigualment repartida? Costa de creure.

A la defensa dels interessos dels més rics se la sol vestir amb vestidures de pretextos tècnics, a la defensa dels interessos de la majoria de la població s’acostuma a qualificar-la de “radical”, “populista”, “utòpica”, “irrealista“, “demagògica”… o qualsevol poc amistosa paraula del mateix tenor.

La renda bàsica és una proposta de política econòmica, no és “una” política econòmica. Una política econòmica és un conjunt de moltes mesures i la renda bàsica només en seria una, per a mi de les més importants, d’aquesta política econòmica que apostaria per la immensa majoria de la població no rica, justament el contrari del que està fent l’actual UE.

Daniel Raventós
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB

Capitalisme?

Ningú no pot negar que ens trobem davant de canvis i expectatives transcendentals. Probablement, l’acceleració que experimenten els esdeveniments fa que se succeeixin canvis a gran velocitat, fet que permet que una mateixa generació hagi pogut viure moments ben diferents. Això m’anima a pensar en veu alta sobre el futur.

La història de la humanitat sobre aquest planeta ve impulsada per dues forces motrius implacables: el creixement de la població i, amb ell, el creixement de la complexitat. I la globalització, és a dir, la tendència a unir i unificar el món. El capitalisme, fill de la modernitat com a nou sistema de valors en un món globalitzat després de les conquestes transoceàniques dels segles XV i XVI, neix per la necessitat de conquerir més territoris, que era sinònim en la època preindustrial de més riquesa i més capacitat de creixement. I es desenvolupa plenament els segles XIX i XX amb la industrialització, a través de l’explotació dels recursos de matèries primeres, i l’explotació de la mà d’obra des de l’esclavitud fins al treball assalariat.

El capitalisme és un sistema basat en el mercat. Que necessita créixer contínuament incentivant el consum i l’endeutament en un bucle que es realimenta a si mateix. Tot sistema realimentat tendeix al col·lapse. Tradicionalment el capitalisme ha superat els seus col·lapses o crisis mitjançant la conquesta violenta de nous territoris o bé l’espoli de nous recursos, cosa que perdura sota la subtil amenaça militar d’alguns estats. El capitalisme industrial s’alimenta de l’augment constant de la productivitat del treball, del capital, o de la tecnologia, educació, infraestructures, etc. En la socialdemocràcia, l’Estat intervé regulant els mecanismes del mercat per a retardar el col·lapse i recuperar les situacions de recessió. D’altra banda, el capitalisme tendeix a la concentració i acumulació de la riquesa  amb un repartiment desigual  en funció del territori, la classe social i el gènere. Una obvietat!

Aquest sistema ha perviscut fins l’actualitat perquè ha trobat les condicions planetàries idònies per subsistir més o menys convulsament. No jutjaré aquí les bondats i els maleficis d’aquesta forma d’organització social. Això no vol dir que jo personalment no tingui una opinió sobre el sistema capitalista sinó que, independentment d’ella,  pretenc entendre com el capitalisme ha nascut i s’ha adaptat a les condicions d’abundància de recursos, a les formes de govern, fins i tot la democràcia, i a la permissivitat moral de la cultura europea cristiana que va renunciar a reprovar la usura.

En l’estadi actual, el sistema s’enfronta a reptes majúsculs com l’escassedat de recursos, sobretot energètics, però també de tota mena. El canvi climàtic i la petjada ecològica, amb unes societats com per exemple la xinesa que incrementa ara notablement els seus nivells de consum. És a dir, es globalitza el consum. I la dificultat (impossibilitat?) de repartir les rendes a través del treball, com demostren els índexs de desocupació estructural del sistema, sota l’influx de la tecnificació, d’una banda, i la concentració de població a les metròpolis a tot el món. Ja no és possible continuar creixent, i tampoc és possible mantenir la pau social en una governança democràtica o pseudodemocràtica on els moviments populars, sindicals, ecologistes, feministes, etc. reclamen justícia i equitat.  Les forces implacables del creixement i la globalització han portat les tensions al límit, enfrontant el sistema a les seves contradiccions.

La socialdemocràcia representa, de fet, un cert estadi de transició cap a una nova forma d’organització social. La regulació de drets laborals, de drets ambientals, de drets dels refugiats o immigrants, les polítiques d’igualtat i discriminació positiva, el salari ciutadà o la renda garantida, etc., etc., són una esmena al sistema capitalista. Per a alguns, són una píndola per apaivagar els estralls i la perversitat capitalista. Sigui com sigui, el sistema evoluciona i ho continuarà fent. Hi ha una expectativa de canvi en el sistema, no perquè algú s’hagi proposat derrotar-lo sinó perquè les condicions materials i immaterials de la vida en el planeta ja no el fan viable.

Salva Clarós

Donhom contradictus

Neandertal, Cromanyó, Sapiens… cristià, d’esquerres, indepe…  classificacions…

Confio en la tradició que sosté que els éssers humans tenim un instint de valors positius, de valors eterns (o almenys, més que passatgers).  I que els volem conrear, per millorar nosaltres i Tots i Tot.

Crec en la Realitat (en majúscula) que És…; que és Déu-PaMa (de Pare i Mare), Veritat (intangible i inefable), Consciència, Esperit, Transcendència, Alè de Vida.

Confio en la tradició que diu que un tal Jesús de Natzaret ensenyava a estimar el proïsme com a un mateix; i a fer-ho des d’escoltar i escoltar-nos, des de la contemplació (Lc 10).

I ens convida, i va al davant i ens guanya (per això cal ser humils), a donar, a donar-nos,  a deixar-nos prendre. Tinc fe en que Jesús és vida (i no tant en que és la vida).

Si això és ser creient o cristià, doncs bé.  Si és… també bé.

Els anys m’ajuden (i no a l’inrevés) a mantenir la mirada capaç de veure. I veient… vull empènyer, cap una societat que no separi la Llibertat de la Justícia i de la Solidaritat (Pr.C.). Tot cercant trobem l’economia del bé comú, el comunalisme, la democràcia participativa…

Si sabéssim quin és el taló d’Aquil·les del nostre sistema socioeconòmic caduc, podríem furgar la ferida per tal que l’agonia fos el més curta possible; perquè el patiment dels febles i la consciència de molts, ho demanen.

Calen postures clares, radicals, rupturistes; per això a casa, a la feina, en el lleure… faig el que puc.  I en política recolzo la CUP.  A-Cat-lliure

I l’experiència em diu que ho fem (ho faig) amb més pena que glòria,  però tot i així, el camí val la pena.

Preferiria viure en un país petit, i millor encara en una agrupació en què els municipis ho fossin quasi tot.

Valoro més la democràcia que l’independentisme, i per tant valoro el dret a decidir. Però en l’actual situació diria que el “xoc de trens” és inevitable.  En divuit mesos caldria convocar noves eleccions (ja que em sembla que un referèndum vinculant és una quimera), per tal d’avaluar de nou les forces i veure si es trenca el més o menys empat actual.  Si hi hagués majoria indepe (de vots, no d’escons), diria que la DUI seria més legitima que la feble legalitat vigent.

Cal defensar algunes línies vermelles. Abans de salvar bancs i l’avar sistema financer, salvar persones i els habitatges on viuen.  Prou de cinisme en el gran negoci de la guerra. Ni un euro públic per a la sanitat o l’educació privades, ja que aquests àmbits públics necessiten tots els recursos per tal que tinguin qualitat.

I qui robi diner públic, n’hauria de tornar el doble i a la garjola.

També, fent alguna correcció en la política impositiva (ja que ha de pagar qui més té), cal reivindicar la renda bàsica universal com a eina que apaivaga alguns mals.

Amb tot això i posats a escollir una etiqueta, m’adjudico la d’una espècie emergent que es podria anomenar donhom (de dona i home) contradictus. Es definiria com aquelles persones que caminen a les palpentes (que no a cegues), cercant apropar-nos a alguna benaurança (m’apunto a la de fam i set de ser justos, i una mica a la primera), per tal de recordar la lliçó que ens fa humans, i fer que les contradiccions de viure en el primer món siguin més lleugeres. I poder somiar, que sent molts, hi haurà un sol món amb vida digna per a Tots, pujant uns i baixant altres.

Sinceritat, paciència, encert, i per què no, sort, és el que aquesta espècie (o almenys jo), cerca i necessita.

[Aquestes paraules s’han escrit poc a poc, fent xup xup a foc lent. Convido a llegir de la mateixa manera. Gràcies.]

Joandreu  Macià  Valldeperas