La minifaldilla del Manolo Escobar

Hi havia un temps en què les dones necessitaven el permís del marit per obrir un compte corrent al banc i el Manolo Escobar cantava No me gusta que en los toros te pongas la minifalda… Des de llavors el Codi Penal, en matèria de delictes sexuals, pràcticament no havia canviat. Han hagut de passar fets lamentables com els de “La Manada” i l’existència d’un govern d’esquerres, per posar a l’hora el rellotge de la justícia amb l’aprovació de la llei del “només sí és sí”.

Hi ha qui diu que la llei no és bona. Que dona excuses per a la reducció d’algunes penes a agressors sexuals. Però això té una explicació: amb la requalificació dels tipus de delicte, l’escalat de penes, en alguns casos, pot ser més favorable al condemnat i si aquest ho demana, el jutge ha de revisar la condemna en el sentit favorable. Davant aquestes crítiques, cal preguntar-se: si aquesta aplicació de la llei és bona pels condemnats del procés independentista, no ho hauria de ser per altres condemnats?… I sembla una broma de mal gust que des de la dreta –que deu haver acabat de descobrir el color violeta feminista– es digui que la llei beneficia als violadors. No és cap broma. És una fastigosa manipulació.

Que un agressor sexual es passi un any més o dos a la presó arregla res?… El que hem de fer és arreglar la societat i, en aquest sentit, la llei va ben encaminada perquè posa el focus en el fet que és l’agressor qui ha de demostrar el consentiment i no que la víctima hagi de demostrar que no n’hi havia. D’altra banda, és de gran importància la supressió de l’“abús sexual” tot incloent-lo en el concepte d’agressió. Què és un abús sexual?… Només cal preguntar a una víctima “abusada” si no s’ha sentit, intimidada, agredida, per tenir la resposta! Pensem en el recent cas de la jove periodista a qui el seu cap li toca el cul en la festa de l’empresa. Siguem sincers, anys enrere li hauríem donat la raó al Manolo Escobar i probablement la noia tampoc s’hagués atrevit a denunciar-ho.

En definitiva, el feminisme és una cuina de foc lent, i també ho seran els efectes d’aquesta llei.

Albert Farriol

25-N: Corresponsables per canviar la societat, compromís vers les víctimes

Una altra vegada, un altre any, tornem a reivindicar la fi de la violència vers les dones.

En quin món vivim? Quin món volem? L’amor és amor, i ha de ser amor. Per què es transforma en possessió i dolor, en odi i ràbia? La nostra societat, que es creu tan avançada, per què fa passes gegants enrere?

No, no diré xifres de dones mortes a mans de la parella. En un informatiu o altre ja les direm, ja les sentirem. I jo no les vull dir perquè haurien de sonar tots els seus noms, noms de dones que ens donarien puntades de peu a la consciència de tots plegats. Sí. De cadascun i cadascuna de nosaltres. Perquè no podem mirar cap a un altre costat. Cal canviar d’arrel la societat, i en som corresponsables.

I mentre la societat no canvia, les dones necessiten sortides i no sempre les tenen. I aquí és on s’agafen els agressors. Calen vies de sortida de veritat, protegir la dona que pateix violència de gènere de forma efectiva.

I no vull oblidar els homes. Els homes compromesos amb la seva actitud del dia a dia, els pares que eduquen en la igualtat. Són els que sumen, els que no es deixen arrossegar, els que viuen la seva masculinitat des de la seguretat que no són “més homes” per tenir actituds masclistes. Homes igualitaris i dones igualitàries, som els que podem canviar la societat.

Mentrestant, no oblidem que la dependència econòmica i habitacional pot matar. La manca de suport psicològic pot matar. La manca de protecció per als fills pot matar. La ment i les circumstàncies socials de la víctima poden ser unes aliades per a l’agressor. Per això, aquells que tingueu algun poder de decisió, que tingueu vocació de servei des de la política, comprometeu-vos de veritat amb el 25-N, Dia Contra la Violència Vers les Dones.

Maria-Josep Hernàndez

Contra la ultradreta, idees i polítiques d’igualtat

Com a tot Europa, malgrat els rostres i pretextos diferents, ja tenim aquí aquest monstre anomenat extrema dreta presentant-se a cara descoberta, desvetllant els instints més primaris de les persones, refermant un individualisme sense embuts, promovent supremacismes com més barroers millor, atiant tots els enfrontaments i tots els climes de violència possibles, convidant a menysprear els febles, fent creure que la culpa de tots els mals és d’ells –dels febles, vull dir–, i mirant de convèncer que els complexos problemes del nostre món es resolen a base de les solucions simples que ells afirmen que són capaços d’implementar.

Jo no sabria fer una anàlisi de tots els desajustaments socials que ens han dut fins aquí, ni de tots els instints profunds que aquí s’han concitat, ni tampoc soc capaç de tenir clar quines actuacions concretes serien millors per fer-hi front i quines en canvi els poden donar encara més ales. Però em sembla que el que sí que tinc clar és on hi ha la base per poder remuntar la situació en què ens trobem. I aquesta base és que tots els partits que se senten d’esquerres, és a dir, que volen primar l’interès col·lectiu per damunt de l’individual, i també els sindicats, i també les associacions i entitats amb voluntat progressista, se sentin amb el deure ineludible, sagrat i tot –deixeu-me fer servir aquesta paraula–, de treballar per unes societats més igualitàries i un món més igualitari. I fer-ho tant en els seus discursos com en els seus programes.

Per precisar més, voldria assenyalar que quan parlo de partits d’esquerres penso en els partits socialdemòcrates, socialistes, comunistes, verds, o de l’anomenada nova esquerra. Entre nosaltres penso bàsicament en el PSOE, el PSC, IU, Podem, Comuns. També Más Madrid i altres de similars. També penso en els partits de l’esquerra independentista, tot i que aquests tenen el problema que quan han de triar entre l’ànima d’esquerres i l’ànima nacionalista, gairebé sempre trien la nacionalista. Tot plegat, a més, no pot quedar-se tancat en l’àmbit més proper, sinó que caldrà també mirar més enllà, en clau europea, i saber coordinar-se i pensar i planificar junts.

Els sectors populars que s’han sentit seduïts per la ultradreta només podran revertir aquesta seducció si veuen que hi ha algú que presenta un projecte més real per millorar la seva vida, i si aquest projecte va acompanyat d’una manera de mirar el món que resulti més atractiva que la dels promotors de l’odi i el menyspreu mutu com a sistema de vida. I sí, és cert que els missatges simplistes, i la creació d’enemics fàcils d’identificar i d’estigmatitzar, arriben al cor més fàcilment que tot el que una esquerra raonable pugui oferir. Però això l’únic que vol dir és que cal treballar més, esforçar-se més, i trobar també tècniques millors de comunicació. Però també vol dir més sinceritat, i que la gent no tingui la sensació que tot el que es diu i es fa no és més que una tàctica conjuntural per aconseguir més vots, o més poder, o millor posicionament en això o en allò. La gent ha de tenir la sensació que darrere les polítiques que es proposen hi ha una veritable voluntat de millorar la vida de les persones.

¿Que tot això és fer volar coloms? Jo crec que no. Jo no vull creure que estiguem condemnats a viure en un món cada cop més inhumà. I per això crec que cal empènyer des de tot arreu, des de qualsevol lloc on sigui possible, també des del món cristià, per estendre aquests objectius, i fer-ho de manera creïble, és a dir, no només amb frases que ja de pronunciar-les es veu clarament que són buides.

Sí, aquesta és una base imprescindible per frenar el discurs de l’odi.

Josep Lligadas

Dones creients, reserveu-vos l’1 de març

Des de fa uns mesos grups diversos de dones creients han començat a preparar un acte per al diumenge 1 de març a Barcelona. Es tracta de la Coordinadora de Dones Creients 8M, que es va reunint per gestar una concentració que doni veu a les dones en el si de l’Església. El treball és horitzontal, assembleari, plural… amb la força de dones grans i amb l’empenta i imaginació de les joves. Una manera de fer creativa, lúcida, dialogada…

Es farà una acció reivindicativa al carrer i l’elaboració d’un manifest. Serà just una setmana abans del 8M, perquè aquell dia toca estar al carrer en les manifestacions convocades arreu per celebrar el dia de la dona, amb tantes altres, des de la diversitat i la pluralitat…

Altres ciutats de l’Estat estan mirant d’afegir-se a la iniciativa barcelonina: Madrid, Saragossa, Galícia…

Si ets una dona cristiana sensible a la lluita contra la discriminació de gènere, estigues atenta: ens trobarem, serem moltes per fer sentir la nostra veu dins i fora de l’Església.

És el moment de deixar sentir la nostra veu, de fer pública la denúncia de la desigualtat en el si de l’Església i de manifestar que somiem, volem i lluitem per una Església d’iguals que tracti tothom com Jesús els tractava!

Apa, apunta-t’ho a l’agenda i reserva’t el dia 1 de març per sortir al carrer i mostrar que es pot ser feminista i creient… I que moltes hem arribat al feminisme des de la radicalitat del missatge de Jesús que mirava les dones com a iguals. Que siguem moltes!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Ideologia de gènere?

En la remarcable entrevista que li va fer Jordi Évole al papa Francesc i que es va emetre el passat 31 de març, el papa va rectificar aquelles paraules sobre el feminisme que havia dit en la cimera de la pederàstia de finals de febrer. “Tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”, havia dit. “Pot córrer el risc de transformar-s’hi”, va rectificar en l’entrevista.

És molt d’agrair la rectificació. Primer, perquè les persones amb poder no acostumen a rectificar mai, i el sol fet de rectificar és un signe que el ministeri papal no vol ser un simple espai de poder. I segon, és clar, perquè ajuda a treure una mica el dolorós mal gust de boca que la seva frase, que sonava més aviat a típic exabrupte d’extrema dreta, ens havia deixat.

Però tot i així, deixeu-me dir que per a mi el mal gust de boca continua malgrat la rectificació. Totes les coses humanes, per bones que siguin, poden tenir concrecions criticables, i fins i tot perverses. També, sens dubte, l’Església. I precisament l’Església, que en el tema del paper de la dona tants desencerts porta acumulats, hauria de vigilar molt quan parla d’un moviment com el del feminisme, i hauria de deixar clar, abans de posar-li pegues, que, igual com per exemple en el cas del moviment obrer o del moviment ecologista, aquests corrents alliberadors són realment una cosa valuosa, una cosa que, sorgida bàsicament fora de l’Església i a vegades fins i tot en contra d’ella, són presència de l’Esperit en el món, una presència que l’Església, si vol actuar amb honestedat, ha de saber reconèixer humilment.

Però és que, en aquesta mena de temes, la jerarquia de l’Església sembla com si estigués paralitzada, incapacitada per entendre el que està passant. Potser el cas més visible d’aquesta trista realitat és tota la teoria que s’ha fet entorn de l’expressió “ideologia de gènere”. Aquesta expressió és la manera com els sectors conservadors, sobretot eclesiàstics, han volgut etiquetar les noves maneres d’entendre tot allò que afecta al sexe i al gènere, unes noves maneres que volen promoure una millor realització personal i col·lectiva de les persones; i aquí s’hi inclouria tant el debat sobre els rols masculí i femení, com les noves famílies, com la possibilitat del canvi de sexe, com les relacions homosexuals. El Sínode de la Família definia així aquesta “ideologia”, amb una formulació que el papa va recollir a l’Amoris laetitia, n. 56: “(La ideologia de gènere) nega la diferència i la reciprocitat natural d’home i dona, presenta una societat sense diferències de sexe, i buida el fonament antropològic de la família. Aquesta ideologia condueix a projectes educatius i directrius legislatives que promouen una identitat personal i una intimitat afectiva radicalment desvinculades de la diversitat biològica entre home i dona. La identitat humana ve determinada per una opció individualista, que també canvia amb el temps”.

No recordo si abans o després del Sínode, en una intervenció crec que davant els bisbes polonesos, el papa Francesc va explicar, donant-hi suport, que el papa Benet XVI deia que la “ideologia de gènere” atacava directament “l’obra del Creador”. Suposo que es referia al fet que en el relat de la creació queda molt delimitat que els éssers humans són homes i dones destinats a complementar-se sexualment i a procrear. I que, com que l’anomenada “ideologia de gènere” qüestiona que les coses siguin tan clares i inamovibles, aquesta tal ideologia el que fa en definitiva, segons el papa, és atacar l’obra del Creador. Dir això sembla oblidar, primer de tot, que el relat de la creació està escrit com una visió global de la formació del món i de l’ésser humà sorgits de les mans de Déu, i no amb la pretensió d’oferir concrecions precises sobre quin és el projecte de Déu sobre la vida sexual o familiar i sobre els rols masculí i femení. I sembla oblidar, sobretot, que si diem que Déu ha creat totes les coses, deu ser bastant obvi que les tendències no heterosexuals, o les tendències a sentir com a propi un gènere diferent del que indiquen els òrgans genitals, també les ha creades Déu, encara que això no surti en el relat de la creació, i que no ho deu haver fet per fer la guitza a un sector de la població que, tot i experimentar aquestes tendències, estaria obligat a reprimir-les.

Sap greu, veure la rigidesa dels plantejaments de la jerarquia eclesiàstica. I veure, sobretot, que una persona com el papa Francesc, que tant ha fet per obrir l’Església a una nova mirada sobre el món, en això es manifesti, com deia abans, tan paralitzat per uns plantejaments que incapaciten per entendre la realitat actual. Evidentment que en els temes del sexe i del gènere hi trobem actituds irresponsables. En tota obra humana hi són, ja ho hem dit. Però deduir d’aquestes irresponsabilitats que l’única resposta possible és repetir les doctrines de tota la vida sense ser capaços de qüestionar-se res, a mi em sembla, simplement, molt poc fidel a l’Evangeli. I sobretot quan aquesta mena de temes, a l’Evangeli de Jesús, són absolutament secundaris. El que l’Evangeli ens demana de prioritzar no és una determinada antropologia fonamentada en tradicions intocables. El que ens demana és acompanyar el camí del món amb amor i amb esperit obert.

Esperem que, algun dia, algú dins la jerarquia de l’Església s’adoni que els cal un reciclatge de cap a peus sobre aquesta mena de temes i es decideixi a promoure’l. A veure si l’Esperit Sant s’anima a fer-los-en adonar!

Josep Lligadas

“Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets”… on?

Illa caribenya de Guadalupe, colonitzada per França des de 1635. Som als segles XVIII-XIX. 1789, Revolució francesa. La Convenció decreta el dia 4 de febrer de 1794 que “tots els homes sense distinció de color residents a les colònies es converteixen en ciutadans francesos gaudint de tots els drets garantits per la Constitució”. Per fi arribava l’abolició de l’esclavitud! Però Guadalupe estava ocupada per 4.000 soldats anglesos i Anglaterra no estava disposada a perdre els ingressos que li venien pel fet de ser amo i senyor del comerç marítim; no podien perdre la mà d’obra gratuïta que proporcionava l’esclavitud.

El procés d’abolició de l’esclavitud comportava donar identitat a tots aquells milers d’esclaus i esclaves, cosa que es va convertir en una burla per a aquells negres analfabets als quals els representants de la República atorgaven nom i cognom que més aviat ridiculitzaven a aquells que l’havien adoptat. Un gest pel qual s’imposava als monàrquics blancs que tractessin com a iguals aquells que sempre havien sotmès, torturat, massacrat i assassinat amb tota impunitat. ¿Com es podia suportar? ¿I com se’n ressentirien les seves butxaques?

Soledat, una esclava joveneta, no necessitava cognoms francesos, sempre va ser “la mulata Soledat” perquè era filla d’una negra africana, violada en el vaixell del trasllat, per un mariner blanc. La nena era guapa, educada per l’amo que la va comprar, i feia les delícies de la filla d’aquest amo i senyor, que la maltractava sense pietat, i dels homes a qui abellia posseir-la encara amb menys pietat.

Arribada la llibertat, Soledat no es refia de la República i decideix anar al campament de Goyave, una comunitat de cimarrons atrinxerats a les muntanyes i als boscos. No vol tornar a viure tantes violacions, tants avortaments perillosos, ni tanta maldat; una maldat que descriu de tantes formes que ens manca espai per a poder-les repetir, i tan horroroses que ens manca cor per a poder-les pair. Maldat que provenia, no ho podem oblidar, del món anomenat cristià, que els havia governat. Quantes vegades ella mateixa havia tancat els ulls davant d’unes tortures que eren insofribles i que no tenien un altre acabament que un brutal i indescriptible assassinat!

El 1798 el campament és aniquilat pels guardians nacionals. Soledat se n’ha pogut escapar. 1799, Napoleó puja al poder. La intenció és acabar amb l’esclavitud però, davant d’una economia ressentida per la manca de treballadors, es fa necessària la mà d’obra gratuïta, i les coses canviaran. Amb la llibertat dels esclaus, qui proveirà dels productes a les nacions europees? El jou de l’esclavitud torna a imposar-se, però ara amb formes disfressades de més suavitat. Els despietats maltractaments es repeteixen i les revoltes contra l’amo blanc també es repetiran; Soledat torna a lluitar. El coronel d’infanteria, el caribeny Delgrès, mulat, intel·lectual, poeta i violinista, amarat de les idees de la Il·lustració, indignat pel gir de l’Estat francès sobre l’abolició, fa una crida amb aquestes paraules: “Estimats amics, la nostra llibertat està amenaçada. Sapiguem defensar-la com a persones de cor i que sapiguem preferir la mort a l’esclavitud. Viure en llibertat o morir!” El 10 de maig de 1802 llença una proclama titulada “A tot l’univers, l’últim crit de la innocència i la desesperació”, que acaba així: “La resistència a l’opressió és un dret natural. Fins i tot la divinitat no es pot ofendre per defensar la nostra causa: la de la justícia i la de la humanitat”. Animats per aquestes paraules, homes, dones i infants s’armen i lluiten desesperadament. Però és impossible enfrontar-se a l’exèrcit francès. Es busca una solució digna i es tanquen en un casalot que han regat de pólvora mentre esperen la mort. Les seves darreres paraules van ser “Abans morir que l’esclavitud”. Després, silenci. El 28 de maig entren els soldats, els refugiats encenen la metxa i tot s’enfonsa sota una terrible explosió amb la qual blancs i negres restaran agermanats per sempre més fosos els seus membres sense poder-ne destriar el color.

Sota els cadàvers desmembrats, la mulata Soledat ha sobreviscut miraculosament a la massacre. Està prenyada del seu company i l’embaràs li evita durant uns mesos la corda. La situació, però, no canvia, i els ciutadans negres tornen a ser esclaus i reenviats com un bé als seus amos o venuts als esclavistes en benefici del poder públic. Però no ens equivoquem, si l’han salvada és per recuperar un bé major: el nadó és un futur esclau del qual podran treure més profit que de la seva mare amb un cos ja massa castigat.

Així, el 19 de novembre, Soledat puja al cadafal. Ella, que havia lluitat per la llibertat, deixa un nen en l’esclavitud. Només té un dia. La multitud que l’acompanya no pot plorar, s’han de fer els forts si volen conservar la vida, encara que només sigui per l’esperança de veure abolida l’esclavitud. Aquesta arribarà el 1848, després d’haver deixat darrere seu més de 10.000 màrtirs que només volien la llibertat.

Roser Solé Besteiro

Camí d’igualtat: una de freda i una de calenta

Dues notícies el mateix dia, creen un aiguabarreig de sentiments, en aquest cap a la igualtat d’homes i dones, després de les celebracions del 8M, del rebombori i la indignació per la sentència de “La Manada”…

@No_Sin-Mujeres
A les xarxes una nova iniciativa ha nascut a proposta dels barons del món acadèmic de les Ciències Socials: es comprometen a no participar en actes acadèmics (conferències, congressos, jornades…) o taules rodones amb més de dos participants on no hi hagi almenys una dona amb caràcter d’experta. No valdrà doncs que una dona en sigui la moderadora per semblar que es respecta la pluralitat, per ser políticament correctes.

A la llista on –en el moment d’escriure aquestes línies, ja s’acosten a 800 els experts signants– hi ha noms coneguts, alguns d’entitats creients (teòlegs, sociòlegs, juristes…).

Tant de bo en àmbits eclesials (universitats, fundacions, centres d’estudis…) aviat la decisió personal d’alguns dels ponents convidats condicioni la presència en igualtat de dones formades, capaces, expertes… que n’hi ha i sovint romanen invisibles. I així les tarimes dels actes seran més representatives de la composició del món, però també del rostre ben feminitzat de qui seu en els bancs de les nostres esglésies.

Cal agrair la iniciativa! I confiar que serveixi per donar veu a dones competents en qui sovint els organitzadors d’activitats no hi pensen. I especialment en la nostra església, tan clericalment masculina.

Un nou país? Així, sense paritat, no!
Mentre escrivia la nota anterior, es publica la composició del nou govern de la Generalitat proposat pel President Torra. I profunda decepció: només 3 conselleres dels 13 membres. Ni tan sols es compleixen les normes per la igualtat de la pròpia Catalunya i queda lluny de les recomanacions de Nacions Unides.

Oportunitat perduda per construir país des de la paritat. No és començar (o continuar) bé!

Maria Antònia Bogónez Aguado

NB: Escrita aquesta nota el 20 de maig, a hores d’ara ens hem d’alegrar que el Govern de la Generalitat sigui per primer cop paritari.

10 anys de la llei per a la igualtat efectiva

El quadrienni 2004-2007 va ser fecund en legislació avançada de drets civils, socials i d’igualtat. La protecció integral contra la violència de gènere, el matrimoni igualitari, l’atenció a les dependències i la igualtat efectiva entre dones i homes van prendre forma amb lleis orgàniques vindicades, defensades i, per fi, aprovades.

Enguany, compleix deu anys la llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes. Una llei que es comença a implantar amb la creació del Ministeri d’Igualtat (2008-2011), un luxe del qual Zapatero prescindeix quan canvia el govern mesos abans de les eleccions que guanyarà Rajoy.

El Comitè de Drets de la Dona de les Nacions Unides (CEDAW) va destacar l’aprovació de la llei i els avenços realitzats en el seu moment, però, en canvi fa dos anys va suspendre a l’estat espanyol en polítiques d’igualtat.

I aquí ens trobem, amb una llei pionera i integral, sota la direcció d’un govern que no li posa prioritat política i molt menys els diners necessaris. Un clar exemple que tenir lleis avançades no és garantia de res. Una llei que modifica 20 lleis sectorials necessita governants que se la creguin i que faci bandera de la igualtat efectiva com a condició imprescindible per combatre la discriminació per raó de sexe.

Les dades que sobre aquest aniversari han destacat sindicats, moviment social i feminista, partits polítics, mitjans de comunicació… es podria resumir en una frase: poca cosa podem celebrar però hem iniciat un camí sense retorn. Ara bé, per no desfer el camí recorregut, i seguir avançant, hem de tenir clar que davant del miratge de la igualtat (“ja som iguals”), tot i no ser “com abans”, la vida de les dones continua tenint avui dia pitjors condicions que la dels homes.

Les dones hem sortit a treballar i els homes no han entrat a casa per compartir la cura de petits i grans i el treball domèstic. Les dones treballem més (al temps remunerat se li ha de sumar el no remunerat), però continuem tenint menys diners i menys salut: la coneguda bretxa salarial del 25% que ens fa més pobres i repercuteix directament en el nostre estat de salut. D’altra banda, els rols i estereotips de gènere impregnen la nostra vida amb missatges de com hem de ser les dones i com han de ser els homes. En una societat on el que no surt als mitjans audiovisuals “no existeix” i no es valora, podem dir clarament que les activitats associades al gènere femení no es valoren, encara que siguin homes els que les realitzin.

En aquesta breu llista de condicions adverses de cara a assolir la igualtat, encara cal dir que la política és el reflex de la societat. La llei d’igualtat efectiva implanta l’obligatorietat que les llistes electorals tinguin “una composició equilibrada de dones i homes, de manera que en el conjunt de la llista els candidats de cadascun dels sexes suposin com a mínim el quaranta per cent”. Doncs bé, al maig del 2007 es van celebrar les primeres eleccions, municipals, on s’aplicava aquesta norma i el resultat va ser el 69,15% homes i 30,85% dones. Si indaguem en aquestes dades de la Federació de Municipis d’Espanya, Catalunya no queda gaire ben parada: les dones regidores són només el 29,5%. Vuit anys després, el 2015, ja n’érem el 30%!

Mentre que la presència de les dones en l’àmbit social és indiscutible, la política institucional i de partit és un territori que ens costa d’assolir. Però és de vital importància tenir presència i participació en la política institucional. La frase de Joan Fuster “la política o la fas o te la fan” és molt pertinent en el tema que ens ocupa: avançarem més a poc a poc si les veus, els sabers, les aportacions de les dones no entren en les institucions i posen en el centre de la política la igualtat efectiva i els drets dels col·lectius més desafavorits.

Quiteria Guirao Abellán

El moviment feminista no està sol

En matèria de violències masclistes, el moviment feminista ja no està sol. La soledat es mesurava quan argumentava que el que “és personal és polític” i no se li feia cas, quan deia que la violència no és un tema de gelosia sinó la causa directa cap a les dones de l’actual sistema patriarcal i masclista, o quan reclamava un abordatge integral per a les dones víctimes de violències masclistes i no se li feia cas…

No estar sol vol dir que més moviments socials s’han fet ressò d’aquestes vindicacions i que s’ha aconseguit redactar lleis que porten aquests principis. Però el camí és llarg i encara no l’hem recorregut amb prou intensitat ni trajectòria, com tampoc s’han sumat decididament a eradicar aquesta sacra institucions molt influents en la moral i amb estructures en l’àmbit educatiu i sanitari com és el cas de l’Església catòlica.

Però hi ha una ofensiva que la trobem a alguns mitjans de comunicació i a les xarxes socials,  que volen fer veure que no hi ha un ordre social que empara el masclisme i la seva violència. Neguen que l’home estigui en molts aspectes per sobre de la dona, malgrat que el gènere (masculí, femení) envaeix fins els aspectes més quotidians de les nostres relacions. I a aquestes opinions cal combatre-les des dels moviments socials i des de la política.

En marxa contra les violències masclistes

El passat 5 de novembre, a Tarragona, les organitzacions feministes, socials i sindicals de Catalunya, País Valencià i Andorra vam marxar al crit d’“Un crit contra les violències masclistes” . La marxa va congregar milers de persones pels carrers d’aquesta bonica ciutat mediterrània. Un any abans, tot el moviment feminista de l’estat espanyol, havia marxat pels carrers i places de Madrid amb l’exigència que la lluita contra el terrorisme masclista sigui una qüestió d’Estat.

A molts pobles i ciutats es fan concentracions cada mes per recordar aquelles que els hi han segat la vida i retre homenatge a les dones que pateixen violència. És el cas de Barcelona on la Plataforma Unitària contra la Violència de Gènere convoca concentracions a la plaça de Sant Jaume cada tercer dimecres de mes o el cas de Mataró que al voltant del 25 de cada més Teixit de Dones convoca a la porta de l’ajuntament.

Feminicidis

Hi ha hagut una evolució clara, per part del moviment feminista, en la concepció de quina és la línia divisòria per tractar oficialment dels crims contra les dones. De la violència domèstica hem passat a la violència de gènere i seguim posant més concreció a les violències que s’exerceix contra la dona pel fet de ser dona en les societats patriarcals i heteronormatives existents: feminicidis. I que, per tant, calen estratègies per a avançar cap a una societat lliure de violències des de l’arrel.

Fins que les lleis, i tot el que se’n deriva, no canviïn en el sentit que reclama el moviment feminista seguirem patint assassinats, violacions, pallisses, maltractament psicològic i econòmic… I la dignitat de les dones no estarà garantida.

Dir no a les violències masclistes
És pensar que la lluita contra aquestes violències va amb cadascú i cadascuna de nosaltres. Educar als nostres fills i filles en igualtat: que vegin que no ens quedem sense paraules quan som testimonis d’un fet masclista. Tots i totes hem de fer un pas endavant i actuar contra la violència de gènere.

És actuar en la prevenció i la sensibilització amb les joves i els joves en matèria de gènere i l’eradicació de les violències masclistes com a clau de volta per aconseguir una societat amb futur que deixi enrere el model patriarcal i les actituds masclistes i avanci cap a la igualtat entre homes i dones.

És dedicar diners i professionals suficients per part de les institucions que intervenen en l’atenció i acompanyament a una dona víctima de violència, i dels seus fills i filles, si en té.

És teixir una xarxa ciutadana per sumar esforços per l’eradicació d’aquesta xacra que no ens deixa avançar en la igualtat.

Quiteria Guirao

Mentre…

… veiem referències científiques i pensem que les abreviatures de nom corresponen a homes…
… els mecànics continuïn adreçant-se als homes en un taller com si el cotxe no fos nostre…
… per protegir del sol a un pilot de motos calgui que hi hagi una dona amb roba insinuant…
… per vendre detergents sembli que una marca o una altra ens canvia la vida de les dones…
… no ens creguem que podem estar arreu i en igualtat de condicions…
… no sentim que el dolor de les dones violades a l’Índia, de les maltractades a la porta del costat de casa, de les africanes que han de fer 15 km per buscar aigua per a les seves famílies, és el nostre…
… critiquem el vestuari d’una dona política, mentre no ens fixem en com van vestit els homes que comparteixen tasques…
… no ens adonem que a les fotos, a les reunions, a les organitzacions sovint només apareixen homes, quan som més del 50%…
… es pugui despatxar a una dona pel fet d’estar embarassada… o es contracti a un noi perquè una noia de la mateixa (igual o més preparada) pot tenir el “desencert” de quedarhi…
… a la nostra Església la paraula de les dones no tingui la mateixa vàlua que la d’un baró, se’ns tracti com de segona i de vegades ni ens n’adonem…

caldrà continuar recordant que el 8 de març és el dia de la dona…

Tant de bo aviat, pugui ser celebració per recordar que, gràcies a l’esforç de tantes, de tants, tots els ésser humans naixem i vivim amb igualtat real!

Bon dia 8 de març, bon dia nostre!

Maria Antònia Bogónez Aguado

La Renda Bàsica: una proposta racional per al segle XXI

La renda bàsica consisteix en una assignació monetària incondicional a tota la població només pel fet d’existir. Com el sufragi universal allà on s’ha pogut aconseguir. No cal demostrar una condició.

La renda bàsica era fins fa poc una proposta molt desconeguda. Actualment es parla i es debat molt sobre ella en diferents fòrums. I desperta passions. De vegades es discuteix sobre la renda bàsica amb molta racionalitat i amb ànim d’entendre les raons de la persona que no opina igual, i en altres ocasions es debat de forma demagògica i sense la menor intenció d’analitzar els arguments contraris.

Les crítiques més freqüents que han estat abocades contra la renda bàsica són: a) és injusta que la rebin els rics, i és millor centrar-se en els subsidis dedicats a combatre la pobresa; b) mantindríem a dropos (o la gent no voldria treballar, o augmentaria el parasitisme, o qualsevol altra variant del mateix estil); c) no es pot finançar.

No puc dedicar aquí una revisió detallada de cadascuna d’aquestes crítiques. A www.redrentabasica.org i www.sinpermiso.info es pot trobar molt material sobre el tema. Sí que em referiré breument aquí a uns pocs aspectes relacionats amb les crítiques apuntades.

La renda bàsica és una proposta contra la pobresa, però va més enllà d’aquest objectiu. Potser pot resultar paradoxal, que sent més que una mesura contra la pobresa és una proposta que resulta més efectiva en la lluita contra la pobresa que els subsidis condicionats dirigits a combatre-la (suposadament) de forma directa. Aquests han demostrat, entre altres coses, la seva insuficiència allà on han estat practicats. I si he afirmat que la renda bàsica és més que una mesura contra la pobresa, què és aquest “més”?

En poques paraules: aquest més es refereix al fet que augmentaria la llibertat de la gran majoria de la població no estrictament rica. Augmentaria el poder de negociació dels treballadors i augmentaria la llibertat de moltes dones que depenen materialment dels seus marits o amants. A més, dotaria dels mitjans d’existència material a la gran part de la població que avui no els té. Perquè qui no té l’existència material garantida no és lliure. Un pobre no és ni pot ser lliure. Garantir l’existència material a tota la població converteix la proposta de la renda bàsica en difícilment tolerable per als que avui governen la UE. La llibertat de tota la població possibilitada pel fet de tenir l’existència material garantida no és una cosa que mai hagi entusiasmat a buròcrates, poderosos, dirigents corruptes i partidaris que governin les camarilles lligades als interessos oligopolístics. Ni a molts acadèmics que adornen amb entrellats més o menys enginyosos el que és purament i simple defensa d’interessos minoritaris. Ni molts perits en legitimació que no “veuen” la veritat perquè, com va deixar escrit Upton Sinclair, és molt difícil que algú vegi la veritat quan es cobra per no veure-la.

Quan les desigualtats estan creixent, quan 20 persones del Regne d’Espanya tenen una riquesa equivalent a la que disposen 15 milions de persones del mateix Estat… la renda bàsica no sembla una mesura desenfocada. Menys encara radical. Qui així qualifica la proposta de la renda bàsica, ha de tenir una idea de la radicalitat realment curiosa. Que una proposta que permet que tota la població surti de la pobresa mitjançant una redistribució de la renda i la riquesa sigui qualificada de radical, és grotesc. Més aviat, la renda bàsica és de tot punt racional, o és més racional que la riquesa estigui cada vegada més desigualment repartida? Costa de creure.

A la defensa dels interessos dels més rics se la sol vestir amb vestidures de pretextos tècnics, a la defensa dels interessos de la majoria de la població s’acostuma a qualificar-la de “radical”, “populista”, “utòpica”, “irrealista“, “demagògica”… o qualsevol poc amistosa paraula del mateix tenor.

La renda bàsica és una proposta de política econòmica, no és “una” política econòmica. Una política econòmica és un conjunt de moltes mesures i la renda bàsica només en seria una, per a mi de les més importants, d’aquesta política econòmica que apostaria per la immensa majoria de la població no rica, justament el contrari del que està fent l’actual UE.

Daniel Raventós
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB