Grups de diàleg interreligiós

Vull agrair que m’hàgiu convidat a participar a la vostra revista digital L’Agulla, i poder compartir amb vosaltres unes reflexions sobre els grups de diàleg interreligiós a la nostra ciutat.

L’Ajuntament de Barcelona, des de 1999, treballa per donar suport a les entitats religioses i reconeix el seu paper en la construcció de la societat de Barcelona, en un context de laïcitat, on totes les opcions de consciència, siguin religioses o no, són reconegudes i tenen les mateixes oportunitats. Una expressió de les polítiques de defensa i garantia de la llibertat religiosa és l’Oficina d’Afers Religiosos.

Barcelona aposta per la interculturalitat des de 2009, en què va impulsar el Pla Barcelona Interculturalitat, amb consens polític. I des d’aleshores s’ha treballat per fer de Barcelona una ciutat realment intercultural. I per tenir una ciutat realment intercultural cal no només que hi hagi diversitat, sinó que aquesta diversitat tingui els drets garantits, i, igual d’important, que s’estableixi un diàleg d’igual a igual entre els diferents col·lectius, en el qual tothom hi pugui participar. El diàleg aporta coneixements que fora del propi àmbit serien molt difícils d’aconseguir. Dialogar obre les mirades i genera empaties.

A Catalunya hi ha tradició de treballar pel diàleg interreligiós. Per exemple, l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós, AUDIR, és present a Catalunya des dels anys 90. A Barcelona tenim també el precedent del treball i la coordinació entre les diferents comunitats per a la creació del Centre Abraham, un espai interreligiós per a les diferents comunitats durant els Jocs Olímpics de 1992. L’any 2004, durant el Fòrum Universal de les Cultures, hi va haver un gran parlament internacional, el Parlament de les Religions del Món, amb representants de 75 països i més de 100 creences. Tot i que han passat molts anys, el diàleg, al 2017, encara és molt necessari, com ho demostra que a Catalunya existeix la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, creada per AUDIR, que aplega les iniciatives de divuit entitats i grups interreligiosos catalans.

Així, doncs, entenent la necessitat que els veïns i veïnes han de poder viure amb normalitat la presència del fet religiós, l’Ajuntament de Barcelona ha establert en el Programa d’Actuació Municipal de Barcelona: “Es treballarà per facilitar la relació entre la diversitat de confessions religioses i altres opcions de consciència no religioses establertes a la nostra ciutat i se’n potenciarà la inclusió en el teixit associatiu dels diferents barris.”

Amb aquest objectiu, aquest és el segon any que l’Ajuntament de Barcelonacol·labora amb AUDIR per engegar diversos grups de diàleg interreligiós als barris de Barcelona: dos al districte de Nou Barris (Zona Nord i Zona Centre), dos al districte de Sants (barris Marina de Port i Sants-Hostafrancs-Bordeta) i un a Gràcia. Crec de manera ferma que les entitats religioses, en tant que són expressió ciutadana, mereixen ser respectades com a entitats i poder ser incloses en les dinàmiques de ciutat, i així poder participar de ple dret en les plataformes d’entitats, coordinadores, plans comunitaris, plans de barris, Consells de Districte… igual que les altres entitats de la ciutat. I és que per a alguns col·lectius, la comunitat religiosa és la principal forma d’associació i la manera com el grup es fa present i visible en l’espai públic. Sense aquesta dimensió, aquests col·lectius serien deixats de banda.

Per a mi és fonamental deixar clara la postura laica i no laïcista del govern municipal. La laïcista és una doctrina més, i totalment respectable, igual que qualsevol altra. Per consegüent, en tant que una opció més, no té perquè tenir més pes que les altres. El govern municipal vol ampliar espais de relació i coneixement, des del respecte a totes les opcions, per poder fer un pas cap a entrar en una dinàmica més àmplia, i rebre aportacions més enriquidores per a la construcció de la ciutat.

No vull tancar aquest relat sense recordar que Catalunya ha tingut un dels grans pensadors sobre diàleg interreligiós, el respecte, el coneixement i l’acceptació de l’altre, una persona més valorada i reconeguda a l’estranger que no pas a casa nostra: Raimon Panikkar. Ell va ser un clar exemple d’unicitat i de creació d’una identitat singular, intercultural i universal. Alhora, va ser col·laborador i referent a l’Institut Intercultural de Montreal, amb el qual Barcelona ha fonamentat bona part del desenvolupament de les polítiques d’interculturalitat.

I, per acabar, m’agradaria exposar-vos un desig: que el diàleg interreligiós anés un pas més enllà i fos també un diàleg interconviccional, obert a tota la resta de la societat també.

Lola López
Comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat
Ajuntament de Barcelona

Filantropia o solidaritat?

Una trentena de benefactors, entre el miler que van anar a sopar a la sala oval del MNAC a Montjuïc en un acte per recaptar fons contra el càncer, van ser multats per la Guàrdia Urbana per haver aparcat malament el cotxe. La grua municipal va retirar uns quants cotxes, els que estaven sobre passos de vianants, sobre la vorera o bloquejant escales, diu la notícia. Em sembla genial! No, no, que no se’m malinterpreti. El que em sembla genial és la notícia, tota una caricatura social del nostre motlle moral col·lectiu.

Diu un filòsof alemany del qual no recordo el nom que l’ètica de la nostra societat és el benefici personal. Vet aquí: si contribueixes gustosament, a 200 euros el cobert, a una causa universal com la recerca contra el càncer, tens dret a disgustar-te perquè la grua s’ha endut el cotxe mal aparcat? Això de la grua és ben curiós perquè és de les coses que fan més ràbia quan et toquen personalment, i alhora és allò que un reclama més insistentment quan un altre vehicle bloqueja el teu i el conductor està desaparegut. Potser està fent una bona obra però tu no ho saps. O potser està fent una necessitat fisiològica, que és ben comprensible, però tu no ho saps!

Aquí ens agrada celebrar la generositat amb un tiberi i convidar personalitats com el conseller Antoni Comín, que va assistir al sopar benèfic, i es va deslliurar de la multa perquè hi va anar amb cotxe oficial amb conductor. Però la resta de comensals, vaja, de benefactors, hi podien haver anat també amb vehicle públic amb conductor, vull dir, amb autobús o metro, o taxi… tal vegada amb bicicleta. I així contribuir a una altra causa també universal que és la lluita contra el canvi climàtic. No, no. No és cap broma. Imagina’t quants quilos de CO2 evitaríem a l’atmosfera prescindint de tota aquella col·lecció de cotxes.

Ara bé, el més colpidor és que el comandament de la policia que va ordenar multar els cotxes mal aparcats no sabia que s’estava celebrant un acte benèfic. No va ser avisat. Si ho hagués sabut no els hauria multat perquè, diu la notícia, que es permet l’estacionament irregular durant el temps que se celebren determinats actes, sobretot si són benèfics. Em recorda aquells delinqüents que rebaixen pena si confessen el delicte. La confessió d’un delicte és el reconeixement d’aquest, i per tant hauria de comportar l’assumpció personal de la pena justa d’acord al mal perpetrat, i no menys. Però no. Potser algú dirà que barrejo coses de molt diferent caire i magnitud. Els fets són el que menys importa quan el relativisme moral ha arrelat en l’ètica com explica aquell filòsof alemany de nom segurament impronunciable que no recordo: el “jo” per davant del “tots”. Aquí apareix la contradicció entre la solidaritat i el malestar que ens causa tot plegat, ja sigui el corrupte, la grua municipal, el càncer o el cotxe oficial del Conseller.

Salvador Clarós

El túnel de la plaça de les Glòries és un error

Les ciutats es van renovant amb el temps per adaptar-se a les necessitats de cada època. Així com la supremacia de l’automòbil, no només com a mitjà de transport sinó com a indústria i fet cultural de masses, ha determinat la forma d’alguns paisatges urbans com la plaça de les Glòries durant el segle XX, els temps actuals apunten a una descolonització del cotxe a les ciutats. L’estratègia de la mobilitat sostenible a Barcelona, en aquest inici de segle, apunta cap a la millora de la qualitat de l’aire i la qualitat de vida dels ciutadans, la descongestió del centre urbà recuperant l’espai públic per a la mobilitat a peu i en bicicleta, i el reforç i modernització del transport públic.

En aquests moments s’està abordant la tercera reforma de la plaça de les

Fotografia Albert Beltran

Glòries des que jo en tinc memòria. Potser cal precisar que no ha estat mai pròpiament una plaça sinó un node viari força desendreçat. S’ha desmuntat l’anterior escalèxtric (per emprar una expressió del segle passat) perquè ara ja s’accepta que no cal que 150.000 vehicles entrin i surtin diàriament per aquell punt, d’acord amb les estratègies de mobilitat que s’estan implantant: les superilles, la nova xarxa Bus, les noves línies de metro i tramvia i la restricció d’aparcament al centre urbà. La contradicció és que en el seu lloc s’hi fa un túnel per als cotxes quan del que es tractaria és de reduir el flux d’entrada i sortida de vehicles per la Gran Via (C-31 entre les Glòries i Badalona). La pregunta que calia fer-se és si ha de continuar la Gran Via sent una autovia entre la Rambla Prim i el carrer Padilla, o pot esdevenir també en aquell tram l’avinguda que és a la resta de la ciutat. En aquest cas no calia fer un túnel per sota de les Glòries que, per altra banda, és una obra molt cara i arriscada tal com s’està veient ara que apareixen els imprevistos (es podien preveure) de demora i encariment, això si no s’acaba confirmant també les sospites de desviacions del famós 3%.

Argumentari

Eliminat el tercer nivell, la mobilitat urbana es reparteix en el dos restants: el pla del sòl que comparteixen els vianants, vehicles a motor, les bicicletes i el tramvia, i el pla del subsòl reservat al transport ferroviari (tren i metro), i vehicles únicament quan es tracta de vies ràpides com les Rondes. Però no és el cas a la les Glòries. Cal fer notar que el ferrocarril és incompatible amb la resta de modes de transport en un mateix pla i per això ha d’anar soterrat. Per què doncs un túnel? Què resol aquest túnel? No res! És una despesa innecessària perquè la Gran Via no té cap obstacle a les Glòries que impedeixi de travessar-la. A menys que es consideri incompatible la coincidència d’un vial i un parc urbà. Aquí s’ajunta el dogma urbanita de que una zona verda no pot ser profanada per cap mena de vehicle, amb el desig de fer desaparèixer els cotxes del centre urbà. Si no vols que entrin, no els facis un túnel! Al londinenc Hyde Park o al berlinès Tiergarten també els circulen vehicles en superfície. L’error a les Glòries és amagar cotxes sota terra –“ojos que no ven corazón que no siente”– en la temptativa de mantenir la virginitat de la plaça. Aquí ens estem mirant el melic de la ciutat en comptes de transformar l’actual autovia en un carrer de ciutat que discorri a cota zero, sense els ponts que ara la travessen infringint una fractura impenitent als barris de Sant Martí. Si el que es tracta és d’estendre el centre urbà més enllà de les Glòries, de riu a riu, incorporant els barris de Sant Martí com a membres de ple dret a una Barcelona que té dimensió metropolitana, la obra de les Glòries és errònia, i els recursos s’estan malbaratant novament com si no haguéssim après res de la crisi.

Salvador Clarós

Què són les superilles?

És el pla que ha dissenyat l’ajuntament de Barcelona per reordenar l’espai urbà, limitant la superfície destinada als vehicles privats en favor del transport públic, i la mobilitat a peu i en bicicleta. El Pla es proposa treure cotxes i motos dels carrers de la ciutat per disminuir la congestió del trànsit, millorar la qualitat de l’aire, minorar el soroll i la temperatura, incrementar la biodiversitat i altres usos de l’espai públic. En definitiva, és un projecte de transformació urbana que, en línia del que s’impulsa ja des de moltes altres ciutats europees, pretén millorar l’estàndard de vida dels seus ciutadans.

La ciutat de Barcelona ha crescut sobre una malla viària, dissenyada per Ildefons Cerdà cap el 1860, que ordena el trànsit de forma isòtropa. Això vol 3-superilladir que el trànsit es reparteix pràcticament per la totalitat de la malla. El trànsit té un comportament líquid, és a dir, que tendeix a ocupar la totalitat de la superfície disponible. El Pla de mobilitat urbana de la ciutat que incorpora les superilles trenca la isotropia establint una jerarquia entre els carrers de la ciutat. Es defineix una xarxa bàsica de circulació que ha de concentrar el trànsit, i una xarxa secundària formada per la resta de carrers que queda alliberada de trànsit. D’aquesta forma s’aconsegueix alliberar prop de 7 milions de metres quadrats de sòl urbà, que actualment ocupen majoritàriament els cotxes, per a altres usos. Una bona part dels carrers de Barcelona es convertiran progressivament en places o corredors verds per on els ciutadans podran desplaçar-se a peu o en bicicleta fins el lloc de treball, l’escola o les botigues del barri. Per aquestes vies els cotxes, que podran circular a només 10 quilòmetres per hora, conviuran amb les bicicletes, els vianants, les zones d’esbarjo, el comerç, etc. Als carrers de la xarxa bàsica es podrà circular a un màxim de 50 quilòmetres per hora (el límit actual) i permetran transitar per la ciutat d’una punta a l’altra, entrar o sortir, etc.

Algú pot imaginar-se que aquestes noves condicions crearan un caos circulatori. No és cert, els estudis tècnics demostren, i l’experiència ho avala, que limitant l’espai circulable disminueix la circulació perquè es produeix un canvi modal en els desplaçaments, sobretot si s’acompanya d’un nou transport públic com la Nova Xarxa Bus i el tramvia que són modes d’alta capacitat i alta velocitat comercial. És veritat que Barcelona té com a assignatura pendent resoldre el transport públic entre les ciutats de l’àrea metropolitana.

La superilla està formada per un conjunt d’illes de cases 3×3 o 2×3, etc. definint un nou quadrat delimitat pels carrers de la xarxa bàsica per on circularan els vehicles de pas. Als carrers interiors del quadrat es pot circular només a 10 quilòmetres per hora i amb la finalitat d’accedir al destí, fer càrrega i descàrrega, aparcar, etc. Aquests espais són els que la ciutat recupera per a nous usos. Per evitar que els vehicles puguin transitar pels carrers interiors de la superilla, aquests estan obligats a cada cruïlla a fer un gir a dreta o esquerra, però mai creuar. D’aquesta forma les grans cruïlles dels carrers de Barcelona s’aniran transformant en places que enriquiran el paisatge urbà.

Les superilles suposen una nova versió de l’eixample de Cerdà, on la unitat (l’illa) adquireix una dimensió superior (superilla) que permet redefinir la ciutat d’acord a les necessitats del segle XXI però sense trair l’esperit i la genialitat racionalista que Cerdà va planificar ja fa més de 150 anys, i que s’ha revelat com una de les millors organitzacions urbanes possibles.

Salva Clarós

Va d’expo…

Sí, de Renoir, del gran Renoir… A París? No, no cal! I és que la Fundació Mapfre de Barcelona, presenta a les seves parets fins al 8 de gener quadres de Pierre-Auguste Renoir sota el títol “Renoir entre dones”. Són 70 obres que podríem veure als museus d’Orsay i de l’Orangerie, però que temporalment podem contemplar a la cantonada de casa, en el preciós i cèntric palauet Garriga-Nogués (Diputació, 250). Com no trobar una estona per afegir-nos al ball del Moulin de la Galette? O entrar en la intimitat de casa seva, amb el seu fill i la seva mainadera? O veure la sensació de calma de “Les banyistes”? O poder comparar amb artistes catalans que també van viure a París? O amb Picasso, Van Gogh, Degas o Bonnard?

renoir-entre-dones-de-lideal-modern-a-lideal-classic-col-leccions-dels-museus-dorsay-i-de-lorangerieL’impressionisme de nou a casa nostra, amb retrats i escenes de la vida de les dones del París del tombant del segle XIX al XX, no només gràcies als pinzells de Renoir, sinó també de Picasso, Van Gogh, Degas o Bonnard. I també permetent veure la manera de presentar el Moulin de la Galette per part de pintors catalans de la mateixa època.

Ai, quines ganes de veure-la!

Maria Antònia Bogónez Aguado