Molins de Rei, la Rierada, la Salut, el Papiol

Excursió que recorre el vessant de ponent del Parc de Collserola tot resseguint la riera de Vallvidrera, també coneguda com la Rierada. Dels 12 km de la riera, en recorrerem el curs mitjà entre Molins de Rei i les Cases de Castellví, en un tram on la riera va per un bosc de ribera força ben conservat, a estones ombrívol i exuberant, que ens farà pensar per uns instants que no som a la conurbació de Barcelona.

El camí que seguirem ens portarà a indrets sorprenents, com el Salt, punt on el corrent forma una petita cascada i un toll. Durant el recorregut visitarem l’ermita de la Salut, un dels més bells exemples de romànic de la serra.

Baixant cap al Papiol visitarem les Escletxes, un dels indrets segurament més sorprenents de la serra, on podrem passejar entre esquerdes naturals, algunes tan estretes que ens serà difícil de passar-hi.

Finalment donarem una volta pels voltants del castell, i del nucli antic del Papiol.

Dades tècniques

Sortida: estació de Molins de Rei (ADIF)
Arribada: estació del Papiol (ADIF)
Distància: 15,25 km
Desnivell acumulat: +/- 390 m
Època: tot l’any. Cal preveure a l’hivern la fira de la Candelera de Molins i també, a la tardor, el 2n diumenge de setembre quan es fa un aplec a l’ermita de la Salut.
Ruta: Estació de Molins de Rei – polígon industrial Riera del Molí – Can Rabella – Can Planes – el Salt – Can Castellví – collet de Batllivell – collet d’en Faura – la Salut – Puig Madrona – collet d’en Faura – les Escletxes – castell del Papiol – estació del Papiol.

Durant l’excursió trobarem els senders ben senyalats:

– PR C-171 Riera de Vallvidrera-La Mallol: Recorrerem part d’aquest sender entre Molins i les casetes de Castellví
– GR-96 Camí romeu Barcelona-Montserrat: El seguirem entre les Casetes de Castellví fins al coll de Batllivell i l’ermita de la Salut
– PR C-35 Carenejant Barcelona: Sender que seguirem entre el coll de Batllivell fins al Puig Madrona

Més informació: A Wikiloc, i també a l’Editorial Alpina: Collserola, parc natural, Escala 1:20.000. Any 2015-2016.

Itinerari

Molins de Rei

Sortim de l’estació i tirem a la dreta seguint els carrers Alfons II i carrer Major, que ens portaran a la plaça Catalunya, on hi ha la Casa de la Vila. Ara prenem el carrer de Francesc Samaranch, on comencem a trobar les marques blanques i grogues del PR C-171, sender que seguirem durant tota la Rierada fins a les Casetes de Castellví. Voregem les vies del tren fins a la zona industrial de la Riera del Molí. Aquí ens trobarem amb unes grans obres perquè s’hi pretén construir el Polígon Industrial Les Licorelles malgrat una forta oposició veïnal. Seguim la nova pista oberta amb la indicació de Can Rabella.

Can Rabella

Voregem el restaurant per la dreta i travessem la riera per un pont.

Can Rabella. Tot i les primeres referències al llinatge dels Rabella que s’esmenta en un document d’ofrena d’oli de l’any 1325, sembla que no és fins al s. XVII que el mas passa a mans d’aquesta família. El mas, en molt bon estat de conservació, es troba envoltat de camps de conreu i boscos. És de dues plantes amb teulada a dues aigües, i amb una marededeu de Montserrat a la façana. A la rodalia una gran bassa recull les aigües de la font de Can Rabella. Actualment és un restaurant.

La Rierada

El camí va per un bonic tram que travessa diverses vegades la riera de Vallvidrera entre canyissars. Més endavant caminem per un bosc d’alzines, roures i pollancres fins a una esplanada amb un oratori de l’any 1901 dedicat a Sant Venceslau situat a mà dreta del camí.

Oratori de Sant Venceslau

Segons explica J.M. Jordà al llibre Les Masies de Molins de Rei, Enric Llanés (propietari del mas) tornava en carro de l’estació de Molins de buscar les filles quan pel camí es van trobar enmig d’una potent tempesta amb llamps i trons que va fer caure un roure just després de passar-hi ells. En reconeixement a la intervenció divina que els havia protegit de la tempesta, féu aixecar l’oratori en advocació de Sant Venceslau, sant advocat aquell 28 de setembre per l’Església catòlica. L’any 2012 es va restaurar amb el canvi de la ceràmica i la renovació del petit edifici de l’oratori.

La pista fa una ziga-zaga i en dos minuts (150m) arribarem a la masia de Can Planes. A l’extrem sud del pla podem visitar el bell aqüeducte de Can Planes en un entorn ombrívol i fresc. El canal conduïa l’aigua als camps més separats de la riera i, per tant, difícils de regar.

Can Planes

Anomenada anteriorment Mas Vallvidrera, aquesta masia destaca per un gran plàtan i una vella olivera a l’exterior, on també trobem una taula i uns seients de pedra al voltant d’una roda de molí. A la dreta del camí hi ha un edifici que possiblement era un molí. A tocar de la bassa que hi ha a la dreta del camí, en un nivell inferior i dins de propietat particular, es troba la font de Can Planes, que inclou dues basses i un safareig. D’aquestes basses en sortia l’aigua que alimentava el canal de Can Planes.

Un cop passat Can Planes, a la cruïlla vinent seguim per la pista de l’esquerra fins que trobem un nou trencall també a l’esquerra amb l’indicador El Papiol, però que ometem. Pocs metres més enllà prenem un sender que baixa a la riera i que ens pot dur a la part superior i inferior del Salt.

El Salt

Raconada exuberant i ombrívola on definitivament oblidarem que som a tocar de Barcelona.

Som en un d’aquells espais que per si sols justifiquen una excursió. La riera forma un petit salt gràcies a una resclosa artificial construïda al s. XIX que portava l’aigua de la riera per una canonada, que encara podem veure a un costat del saltant, fins al molí de Can Planes. Podem baixar a la petita bassa que forma el caient, on, a l’estiu, els més petits encara ara poden fer un bany. El Salt està envoltat de vegetació exuberant i ombrívola, amb plàtans, alzines i roures que aporten frescor a l’estiu.

Can Salat

De nou a la pista principal, anem a la dreta pel tram més interessant de la Rierada. Passem entre els camps de Can Salat (s. XV) on trobem caquiers. El camí de seguida es fa més estret, amb la riera a la nostra dreta. Val la pena aprofitar petits corriols que surten del camí i que s’acosten al curs de l’aigua per gaudir d’un dels millors boscos de ribera de Collserola, amb pollancres, àlbers, freixes i plàtans.

Urbanització. Ermita Mare de Deu del Roser

Arribem a l’asfalt de la Rierada, nucli de població de Molins de Rei. Girem a la dreta seguint les marques de pintura grogues i blanques fins que al cap de pocs minuts arribem a la cruïlla amb la carretera de la Rierada, on trobem l’ermita de la Mare de Déu del Roser.

La història d’aquesta església és curiosa. L’edifici va acollir un cafè fins que l’any 1943 s’hi va celebrar la primera missa. Gràcies a aportacions dels feligresos es va comprar la finca i l’any 1978 s’hi celebrava la benedicció de l’església.

Can Castellví

Va ser al voltant d’aquesta masia del s. XIII que va créixer el nucli de la Rierada. Des del s. XVI pertany a la família Castellví, els quals regenten actualment el concorregut restaurant amb granja de la masia. Més informació aquí.

Deixem el PR C-171 que anàvem seguint per a continuar ara pel GR-96 Camí romeu a Montserrat, sender de gran recorregut que uneix Barcelona i Montserrat i que ens portarà fins a l’ermita de la Salut. Passem per la part superior de Can Castellví a través d’una tanca unipersonal. El camí s’enfila fins al collet de Batllivell, a la carena de la Serra de Can Julià.

Collet de Batllivell (PR-35)

Cruïlla múltiple amb cinc opcions de camins on trobem el GR 96 i el PR C-35 que coincideixen fins a l’ermita de la Salut i que ara seguirem. És la segona pista de l’esquerra que va en un ascens suau en direcció a l’ermita de la Salut i el Papiol tal com ens informa el pal indicador que trobarem al costat. Caminem per un bosc mixt de pi blanc i alzines força ben conservat. Cap a llevant tenim bones vistes de la plana vallesana i de Can Monmany.

Al fons de la vall, a tocar de Valldoreix, podem veure el gran casalot de Can Monmany (Sant Cugat), una masia d’aspecte senyorial que remunta al s. XVI. Fins que l’any 1639 va ser adquirida per Francesc Monmany era coneguda com a Mas Brunet. L’actual aspecte es deu a una remodelació del s. XIX feta per Francesc Olivé i Monmany. En destaca la seva torre i l’edifici principal, amb teulada a quatre aigües. Actualment és de propietat pública i els camps estan dedicats al conreu ecològic.

Coll d’en Faura

Important cruïlla a pocs minuts de l’ermita de la Salut. De tornada anirem al Papiol per la pista de l’esquerra.

Ermita de la Salut

Al sud de l’ermita hi ha una extensa pineda amb una zona de lleure amb taules i bancs. El segon diumenge de setembre s’hi fa un concorregut aplec.

Som davant d’un dels millors exemples de romànic, coneguda fins al s. XVIII com a Santa Eulàlia de Madrona (s. XIV) i Sant Pere de Madrona (XVI). L’ermita de la Salut es troba dins del terme municipal del Papiol. El seu origen és visigòtic (s. IX) però va ser reformada i adaptada a l’estil romànic durant el s. XI. És d’una sola nau de volta de canó, amb arcs torals. La porta d’entrada, possiblement del s. XII, es troba a la façana de migdia. Més informació aquí.

Puig Madrona

Prenem el corriol que surt de la part posterior de l’ermita i que s’enfila per un espès alzinar. El camí desemboca en una pista, la seguim a l’esquerra fins al cim del Puig Madrona.

Aquest cim és l’extrem de la serralada de Collserola per la vesant del Llobregat. No és un mirador excepcional, tot i així tindrem bones vistes de la serra de Collserola vers el Puig d’Olorda així com de bona part de la vall del Llobregat.

Retornem al coll d’en Faura

Ara podem baixar a l’ermita de la Salut per on hem pujat o també podem continuar pel corriol que baixa per l’extrem contrari; passarem per un alzinar fins a un edifici a la dreta. Ara prenem la pista a la dreta i retrobarem el corriol per on havíem pujat. Hem fet un petit recorregut de pocs minuts per envoltar el Puig. Un cop a l’ermita, retornem fins al coll d’en Faura (atenció, no és la primera cruïlla amb l’indicador del Papiol) i prenem la pista direcció al Papiol, les Escletxes.

Les Escletxes

Un cop passada una bòbila, un sender a la dreta ens durà al paratge natural de les Escletxes.

Les escletxes es van formar quan un turó calcari d’origen escullós (s’hi poden trobar múltiples fòssils a les roques) es va anar fragmentant en blocs en desplaçar-se sobre el terreny argilós i plàstic on s’assenta. Podem caminar pels passadissos que formen aquestes fissures a la roca, algunes molt estretes. Totes tenen nom. La més visitada per la seva amplada és la Rambla, on també trobarem vies d’escalada de diverses dificultats. Tot i l’alt interès d’aquest fenomen, inclòs a l’Inventari Geològic de Catalunya i amb un valor patrimonial internacional, l’entorn es troba força degradat. L’espai no està condicionat ni senyalitzat, com malauradament passa sovint al nostre país, on el medi natural mai s’ha protegit ni conservat prou adequadament. De fet, l’espai ocupat per les escletxes era molt més ampli. Durant la dècada dels 40 i 50 del segle passat, aquest fenomen era reconegut i fins aquí s’hi acostaven geòlegs i espeleòlegs. Les pedreres, urbanitzacions i bòbiles van fer desaparèixer bona part de les escletxes. Més informació aquí.

Ara entrarem a la població pel carrer del Carme que passa pel costat del cementiri. A la font de Can Tintorer prenem el carrer Major fins a l’església de Santa Eulàlia i d’aquí, per un porxo, passem al mirador del Castell.

Castell de Papiol

El Castell s’alça a 135 m sobre un turó calcari d’origen escullós que li fa de fonament, com les roques de les Escletxes. El primer document que parla del castell es remunta al 18 de gener de 1115 quan el comte de Barcelona Ramon Berenguer III va infeudar als vassalls i germans Arnau Pere i Bernat Pere perquè es fessin càrrec del “castro quod vocant Papiol”. De dalt del turó el castell domina la vall del Llobregat i l’estratègica entrada a Barcelona venint des del Penedès i el Vallès. El castell és de propietat privada. Aquí podeu fer-ne una visita guiada virtual.

Un cop visitat el castell anem baixant pels carrers Barcelona, Joan Maragall, Mn. Jacint Verdaguer i Sant Antoni, i pel pas inferior de l’AP7 arribem a l’estació on acabem el recorregut.

Jaume Roig

Senderisme en temps de coronavirus (o per a després)

En temps de coronavirus… rutes de proximitat. Per descobrir llocs als quals no havíem prestat atenció. Ens centrarem en el Barcelonès. Hi ha molta bibliografia: de Josep M. Huertas Claveria, Lluís Permanyer… A la xarxa també hi podem trobar força recursos. Vegem-ne alguns:

  • El Consorci del Parc Natural de Collserola ofereix un web molt pràctic per planificar passejades.
  • Barnatresc, per Sant Jordi, va regalar un llibre virtual amb les deu rutes fetes durant el 2019 per diferents barris de Barcelona; aquí es poden consultar.
  • També l’Ajuntament de Barcelona disposa d’un web i un mapa que ens poden ser de gran ajuda.
  • Senderisme en tren ofereix també rutes interessants de proximitat (i de no tanta proximitat, és clar).
  • Julià Buxadera, mestre jubilat, disposa d’un magnífic blog titulat buxaweb amb rutes molt ben descrites.

I una proposta concreta per a aquesta revista és la següent:

Dades tècniques
Sortida: estació de Penitents (Metro L3)
Arribada: estació de Guinardó-Hospital de Sant Pau (Metro L4)
Distància: 9 km
Desnivells acumulats: +225 m /-310 m
Dificultat: fàcil

Passejada pels Tres Turons de Barcelona

Una ruta prou coneguda pels amants del senderisme a ciutat i que es troba fàcilment a internet, per exemple aquí o aquí, llocs on hi ha prou informació sobre l’itinerari. La ruta segueix els següents llocs: metro Penitents, turó Creueta del Coll, ermita Mare de Déu del Coll, mirador del Parc Güell, turó del Carmel, carretera del Carmel, turó de la Rovira, font del Cuento, Mas Guinardó, metro Guinardó-Hospital de Sant Pau.

Durant la caminada visitarem múltiples punts d’interès històric i patrimonial de la ciutat, desconeguts per a molts barcelonins. Alguns dels més rellevants són:

Alberg Mare de Déu de Montserrat

Edifici catalogat com a Patrimoni Cultural Europeu. És la Casa Josepa Marsans i Peix, d’estil modernista i neomoresc absolutament encisadora que el 1983 va ser reconvertida en el primer alberg de Barcelona. Som a ciutat, però tot respira calma a l’alberg Mare de Déu de Montserrat. Començant per l’entorn, el barri de Vallcarca, una zona tranquil·la i envoltada de jardins ben comunicada amb el centre, i seguint per l’edifici que l’allotja.

Parc de la Creueta del Coll

Acàcies, xiprers, til·lers, plàtans, pins i salzes són alguns dels arbres del parc que ofereixen ombra i refugi als visitants. El parc havia estat, durant anys, l’antiga pedrera del barri del Coll, situada a la falda de Collserola. Aquest jardí urbà es va reconvertir en zona d’oci per als ciutadans als anys vuitanta, en part gràcies a l’acció popular. Suspesa sobre un estany per quatre cables d’acer, impressiona veure la gran escultura massissa de formigó, de 54 tones, que l’artista Eduardo Chillida va dissenyar especialment per a aquest espai. Titulada Elogi de l’aigua, l’obra remet al mite de Narcís, enamorat del seu propi reflex. També destaca el gran estany amb forma de mitja lluna, que es converteix en piscina pública durant els mesos d’estiu, envoltat de grades i terrasses. Una piscina de poca profunditat que ajuda a suportar els rigors de l’estiu barceloní. Una piscina on gaudir d’una natura envoltada d’art, ja que al parc es poden contemplar diferents obres a més de la de Chillida: el Tòtem d’Ellsworth Kelly i el Sol i Lluna de Montserrat Altet, un luxe a l’abast de tothom. El parc, de gairebé dues hectàrees, té un sistema de rampes que permet accedir a qualsevol lloc sense esforç.

Finca Sansalvador

És al passeig Mare de Déu del Coll, 89. Havia de ser la residència d›estiu del Dr. Salvador Sansalvador. Durant les obres iniciades per Josep M. Jujol el 1909, es va fer un pou al terreny i l’aigua que van trobar, un cop analitzada, van pensar que era d’interès medicinal. Sansalvador va demanar a Jujol que construís unes galeries subterrànies per accedir-hi millor i comercialitzar l›aigua que va dur el nom d’Aigua Radial, pel radi que contenia. Això va frenar el projecte de construcció de la casa, de la qual avui només hi ha els fonaments i algunes pilastres situades a la part alta del solar, que té un fort pendent. L’espai el va rehabilitar l’Ajuntament de Barcelona fa uns anys, incloses les galeries que conserven intactes els elements estructurals de suport de les voltes, fets amb uns originals pilars i arcs de fàbrica de maó, així com les reixes originals de les obertures. Les galeries es van fer servir de refugi durant la guerra. Actualment és la seu del Taller d’Història de Gràcia.

Turó Creueta del Coll

És el turó situat més al nord de la ciutat, també conegut com a turó d’en Falcó, pel nom d’una masia avui desapareguda. Les pedreres l’han buidat quasi del tot de manera que només se’n conserva la cara que mira al Tibidabo. Unes cases de 1880 parlen de les urbanitzacions més antigues. Un sender permet carenejar la muntanya tot baixant per arribar al parc de la Creueta del Coll.

Ermita Mare de Déu del Coll

Església documentada al segle XI. La zona era famosa per la quantitat i qualitat de les aigües. La Mare de Déu se la coneix per un doble nom: del Coll per la situació geogràfica, i de Font-rúbia per la font d’aigua vermellosa que hi havia a l’indret. Situada al peu del turó del Carmel, en la llavors vila de Gràcia, antigament una zona rural. La capella, situada en un encreuament de camins, esdevingué un monestir que depenia de Sant Cugat del Vallès. Diversos fets militars, especialment el 1714, van malmetre el santuari. Originalment romànica, pels volts del 1930 es va ampliar, fent el creuer, la volta i l’absis actual, mantenint un estil més o menys romànic. Les pintures de l’absis també són d’aquesta època. El campanar, que feia la funció de torre de defensa, té una espadanya afegida posteriorment. Al pòrtic d’entrada —que és també del segle xx—, destaca la figura d’una mà donant la benedicció cristiana: tres dits desplegats que representen la Trinitat, i dos encongits que representen les dues natures de Crist (divina i humana). L’edifici fou cremat durant la guerra civil espanyola i, reformat el 1948 per l’arquitecte Joan Maria Ros, esdevingué parròquia.

Can Móra

Masia situada damunt el coll del Portell, al final del camí de les Donzelles o de Can Móra i prop del santuari parròquia de la Mare de Déu del Coll. Segons consta a la llinda de la porta, la construcció data de l’any 1730. És un edifici amb un cos principal i un altre d’adossat perpendicularment, edificat anys més tard. El cos principal de la masia, de planta rectangular, es compon de planta baixa, més dos pisos i golfes, una configuració que li dona un aspecte típic de masia catalana, amb la façana encarada al mar, en la qual encara són presents els antics carreus que envolten les finestres, balcons i cantonades de l’edifici. Les finestres i els balcons també conserven els antics porticons. La coberta és de teulada a dues aigües, de manera perpendicular a la façana i amb els dos vessants dels cossos laterals més baixos. La part adossada el 1866 està porxada amb arcs rodons recolzats en columnes de capitells, només té planta baixa i pis i està coberta per un terrat. Actualment és una residència geriàtrica.

Les Tres Creus

Són a la part més alta del parc Güell, des d’aquí es pot veure gran part de Barcelona. Actualment hi ha tres creus sobre un turó de pedra, anomenat el calvari. Dues assenyalen els punts cardinals i l’altra apunta cap al cel. Però aquesta no era la intenció de Gaudí, ell volia construir aquí la capella de la ciutat jardí que projectava, però s’hi van trobar restes prehistòriques.

Plaça de la Natura i sala Hipòstila

Un gran porxo de vuitanta-sis columnes suporta la gran plaça del parc Güell. El sostre està cobert de trencadís blanc i uniforme, però no és pla, s’enfonsa entre columna i columna. Enmig hi ha catorze trencadissos, repartits desigualment. En els espais en què no hi ha trencadís hi ha medallons. Les columnes també estan recobertes de trencadís blanc per la part inferior. Cap columna fa angle recte respecte a terra, ni cap té la mateixa inclinació. Però no només serveixen de suport per a la plaça, també amaguen els desguassos de l’aigua de la pluja que s’hi acumula, que va a parar a una cambra dipòsit que hi ha sota la sala. Aquest porxo havia estat pensat com a mercat de la ciutat jardí, que mai es va arribar a construir. A sobre del porxo hi ha una plaça de grava delimitada per un banc d’estil totalment gaudinià, que té forma de serp i està totalment recobert de trencadís, amb unes bones vistes de Barcelona.

Turó del Carmel

Durant segles es deia de Can Móra, la masia avui convertida en residència de gent gran. Molts veïns el coneixen amb el nom de la Muntanya Pelada, per la manca generalitzada d’arbres, llevat d’algunes oliveres, ametllers i garrofers, testimonis d’un passat agrícola no tan allunyat en el temps. La vegetació dominant és la mateixa que trobem a les zones desforestades de Collserola, amb herbassars com prats d’albellatge, amb major o menor grau de degradació. Aquí trobareu informació sobre el barri.

Bar restaurant Delicias

L’escriptor Carlos Zanón en parla recordant Juan Marsé i Últimas tardes con Teresa: «“Al pasar frente al bar Delicias escuchó piropos indecentes de una vulgaridad que, sin embargo, no conseguía ahogar una nota plañidera, triste”. El Pijoaparte es previsible. No dice dónde vive pero todo el mundo sabe dónde encontrarlo. “En el bar Delicias, junto a la estufa y jugando a la manilla con tres jubilados”. De vez en cuando, envía un chaval a buscar un paquete de Chester. En el interior de un coche, una rubia que le ha venido a buscar se pone color. Ahora Teresa tendría más problemas de aparcamiento pero las tapas aún lo valen. Especialmente las bravas de dos colores, secreto de la casa».

Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel

El 1864 es va construir l’ermita anomenada santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, prop del camí que venia de Gràcia i que després seria la carretera del Carmel. Hi residia l’ermità Miquel Viladoms. Inicialment depenia de la parròquia de Sant Joan d’Horta. A l’inici del segle XX, era un lloc molt concorregut per fer-hi aplecs, fontades i celebracions religioses, amb gent vinguda de Gràcia i San Martí de Provençals, sobretot. A partir dels anys quaranta va ser molt freqüentada per la gentada que va anar a viure per aquella zona. L’any 1962 es va establir com a parròquia i a final dels anys vuitanta es va inaugurar el nou temple al costat de la primitiva ermita.

Pont de Mühlberg

Amb prop de 70 metres de llargada, el pont de Mühlberg es va instal·lar el 1991 per salvar el buit d’un dels esvorancs provocats per l’explotació de les pedreres del turó de la Rovira: des de mitjan segle XIX, el material calcari d’aquesta àrea s’ha extret per fabricar calç i pedra per a la construcció. Aquests esvorancs deixats per les pedreres són un dels trets diferencials del barri de Can Baró. Des del pont hi ha unes vistes espectaculars.

Turó de la Rovira

El 2011 es va inaugurar l’espai patrimonial del Turó de la Rovira, que va significar l’arranjament i l’actuació patrimonial en un indret de la ciutat fins llavors força degradat, aïllat i desconegut, on es conservaven les restes d’una bateria antiaèria que va defensar Barcelona durant la Guerra Civil, així com les traces de les barraques del barri dels Canons, que va perdurar fins al 1990, i que formava part d’aquella ciutat informal de barraques que a final dels cinquanta aixoplugava el 7% de la població barcelonina. El Turó de la Rovira constitueix un mirador de Barcelona que ha estat un veritable eco de la trajectòria de la plana de la ciutat. Antic assentament ibèric abandonat, l’impuls de la Barcelona moderna i contemporània va anar transformant el paisatge del turó, que es va convertir en terreny de conreu de garrofers, ametllers i vinya. Més tard esdevingué un espai poblat de cases d’estiueig i de casetes amb jardí. D’algunes zones s’extreien materials de construcció (pedrera de Can Baró) i posteriorment s’hi emplaçaren serveis de ciutat, com el dipòsit d’Aigües de Barcelona o les actuals antenes de telecomunicacions.

Parc del Guinardó

Un dels espais verds més grans de Barcelona, ocupa uns terrenys que eren d’ús agrícola i s’enfila turó amunt. Amb tres zones ben diferenciades, la part inferior correspon a un parc urbà; la mitjana, a uns jardins històrics, i la superior, a un bosc que sorprèn enmig de la ciutat. L’entrada del parc té com a protagonista l’escultura “El nen de la rutlla”, obra de Joaquim Ros i Bofarull del 1961. Des d’allà, un seguit de bancs, escales i zones de jocs infantils s’obren com a avantsala d’un espai natural sorprenent: el parc històric es va dissenyar el 1918, amb un projecte a càrrec dels arquitectes paisatgistes Jean-Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió i Tudurí, que van projectar uns jardins mediterranis i classicistes que donaven especial protagonisme a l’aigua, que corre per diferents fonts, canals i petites piscines. En destaca la popular font del Cuento, on des de temps antics acudien els veïns, especialment les parelles que buscaven un racó solitari. I dalt de tot, el paisatge està dominat per la vegetació forestal, amb pins, cedres i alzines. Els camins costeruts que s’entrecreuen condueixen a la plaça de Sant Joan de les Abadesses, amb bones vistes de la ciutat.

Mas Guinardó

El mas Guinardó, situat a la plaça de Salvador Riera, és una masia històrica i molt emblemàtica del barri. Des d’aquí es van dirigir els setges que va patir Barcelona els segles XVII i XVIII, especialment el setge del 1714, comandat pel duc de Berwick. El juliol del 1714, Berwick, al servei de les tropes borbòniques, va triar el mas Guinardó per dirigir les operacions militars sobre Barcelona. Ho va fer per la seva situació privilegiada i per les vistes que li oferia sobre la ciutat emmurallada i els camps i camins dels voltants. Uns anys abans, durant la Guerra dels Segadors, 1640-1652, Joan Josep d’Àustria també va dirigir el setge sobre la ciutat des del mas Guinardó. Rafel Casamitjana, conseller en cap de la ciutat, li va presentar la rendició de la ciutat en aquest lloc. El lloc on avui hi ha el bar del Casal d’Entitats Mas Guinardó és l’espai més antic del mas. Aquest espai va ser entre els segles XIV i XVI un colomar amb una torre, possiblement una torre de defensa.

I abans d’agafar el metro a l’estació Guinardó-Hospital de Sant Pau, si encara tenim temps i ganes, podem visitar el magnífic monument que és l’Hospital de Sant Pau.

Jaume Roig

Dones creients, reserveu-vos l’1 de març

Des de fa uns mesos grups diversos de dones creients han començat a preparar un acte per al diumenge 1 de març a Barcelona. Es tracta de la Coordinadora de Dones Creients 8M, que es va reunint per gestar una concentració que doni veu a les dones en el si de l’Església. El treball és horitzontal, assembleari, plural… amb la força de dones grans i amb l’empenta i imaginació de les joves. Una manera de fer creativa, lúcida, dialogada…

Es farà una acció reivindicativa al carrer i l’elaboració d’un manifest. Serà just una setmana abans del 8M, perquè aquell dia toca estar al carrer en les manifestacions convocades arreu per celebrar el dia de la dona, amb tantes altres, des de la diversitat i la pluralitat…

Altres ciutats de l’Estat estan mirant d’afegir-se a la iniciativa barcelonina: Madrid, Saragossa, Galícia…

Si ets una dona cristiana sensible a la lluita contra la discriminació de gènere, estigues atenta: ens trobarem, serem moltes per fer sentir la nostra veu dins i fora de l’Església.

És el moment de deixar sentir la nostra veu, de fer pública la denúncia de la desigualtat en el si de l’Església i de manifestar que somiem, volem i lluitem per una Església d’iguals que tracti tothom com Jesús els tractava!

Apa, apunta-t’ho a l’agenda i reserva’t el dia 1 de març per sortir al carrer i mostrar que es pot ser feminista i creient… I que moltes hem arribat al feminisme des de la radicalitat del missatge de Jesús que mirava les dones com a iguals. Que siguem moltes!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Record, denúncia, delicadesa…

La vigília de Tots Sants, l’avinguda de la Catedral de Barcelona va omplir-se de silenci i de llum, de música, de roses blanques… El record de les 56 persones sense llar que han mort en l’últim any. Llànties amb els seus noms, la proclamació dels seus noms, el silenci, la música clàssica, la brillantor del gòspel del cor del Lloc de la Dona, el testimoni sobre alguns d’ells… Un intent per visibilitzar el que ni tan sols surt a les notícies… I els punyents “homes” per referir-nos a aquells de qui ni tan sols en sabíem un nom… Interpel·lador…

Darrere, un bon grapat d’entitats encapçalades per Arrels ho han preparat.

Tot un acte de denúncia pels drets que no es respecten a la nostra societat per massa gent, per tants que queden exclosos i oblidats.

Gràcies per la delicadesa, la contundència del silenci, per haver posat nom a veïns i veïnes que ja no trobarem en els nostres carrers i que potser, per la nostra indiferència, ni tan sols havíem vist…

Maria Antònia Bogónez Aguado

La música a través de Vozes

La Fundació Vozes és un projecte musical amb vocació social, fundat l’any 2005 per Pablo González a Barcelona. S’inspira en el Sistema d’Orquestres Infantils i Juvenils de Veneçuela, una xarxa de 120 orquestres formades per 135.000 nenes, nens i adolescents sense recursos, fundat pel Mestre José Antonio Abreu, alguns dels quals acabaran integrant la prestigiosa Orquestra Simfònica Simón Bolívar de Venezuela. El mateix Pablo González va formar part del Sistema: “La música me hizo descubrir un mundo completamente diferente, es tener contacto con la belleza, con la belleza de esa música, es saber que el ser humano a través de esa música y de otras artes, sin duda, llega bastante lejos y muestra su lado más noble”, reflexiona Pablo González.

Vozes ofereix formació musical gratuïta a infants, nois, noies i joves, dels barris dels Districtes de Sant Andreu, Sant Martí i Nou Barris. En total uns cinc-cents, organitzats en l’Orquestra Simfònica Internacional Vozes, l’Orquestra Simfònica Vozes, l’Orquestra Amadeus, l’Orquestra Beethoven, l’Orquestra Corelli, una Orquestra de guitarres, una Batucada, i una Orquestra d’infants amb diversitat funcional, una Coral infantil, una Coral de mares i pares i una Coral de seniors.

Explica Pablo González que “hay una parte de excelencia musical con ese rescate social, que cuando tú los unes se convierte en una altísima dignidad de la persona que pertenece a eso. Del Maestro Abreu aprendimos eso. Dar ese derecho de dar esa belleza a todos”.

Tant els qui es volen dedicar en un futur a la música, com els qui no, poden arribar a fer música d’una manera diferent de com s’acostuma a ensenyar i molt enriquidora. És un aprenentatge musical on tu personalment dins de l’orquestra, a partir dels reptes musicals que et donen, has d’evolucionar per arribar al nivell musical que t’exigeix la peça, i això només ho pots fer tu. I l’orquestra conjuntament va evolucionant.

Fem concerts a llocs molt diferents, a la seu del Districte de Nou Barris, per la Mercè, per la Festa Major i en dates assenyalades; a les festes majors dels barris de Sant Martí i Sant Andreu; a la Sagrada Família; al Tibidabo; al Museu Pau Casals del Vendrell; a Palamós a les “Nits Blanques”; a sant Andreu de Llavaneres; a Madrid i a Bilbao; participem cada any al Festival de Concerts Simultanis Simfònic. I anualment fem un concert on hi participa tot Vozes, a l’Auditori Fòrum CCIB de Barcelona. També hem fet intercanvis amb orquestres semblants a la nostra de Suïssa i de Venècia, Itàlia.

Hem rebut reconeixements i guardons, de l’Ajuntament de Barcelona la Medalla d’Honor; el Premi Pere Casaldàliga atorgat pel Festival Clam a Navarcles; i el darrer, el Premi Altaveu de Sant Boi.

A més de fer música es fa convivència, ens eduquen en el respecte, ens ajudem els una als altres, és una família. Es busca la pau i l’harmonia i els valors a través de la música, és un projecte molt proper a tots els que en formem part. No has de tenir estudis musicals previs per entrar-hi, la música és el mitjà de cohesió i d’acollida de totes les persones.

Bruna Lira Comín

Barcelona, habitatge i Constitució…

La Constitució espanyola “que nos dimos”, com s’afegeix d’ara per emplenar-la d’una legitimitat de consens que oblida les estructures franquistes de les quals brollava i que van “permetre-la”, té un article 47 que sembla ciència ficció: Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics.

Estic ben cansada de sentir com serveix d’argument a tort i a dret… I és que en qualsevol dels nostres mitjans de comunicació veiem que la Constitució serveix diàriament de justificació de manera escollida i triada: per mantenir l’status quo econòmic, territorial, de privilegis de la Casa Reial o d’alguns aforats… Però hi ha articles que semblen “menys constitucionals”!

Una de les coses que més m’indignen (i en la qual no hauríem de cedir) és que es parli de l’Estat de Dret… Doncs sí, però no només… La Constitució espanyola del 78 diu que Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Així que cada cop que algú ens digui que Espanya és un Estat de Dret, cridem Estat Social i Democràtic de Dret… O en una propera reforma eliminaran aquests dos adjectius fonamentals per a la participació i la igualtat de la ciutadania. I ho tindran fàcil… Ens haurem empassat en dos adjectius la justificació de moltes retallades de drets i llibertats…

Però tornem a l’habitatge… Tenim dret a un habitatge digne i adequat: ¿com pot algú pensar que els pisos rusc amb habitacions tipus càpsula de 2,6 metres quadrats poden oferir-nos l’espai per respirar, per fer-lo nostre, per posar unes fotos, poder acollir algú, simplement per sentir-nos a casa? Incompatible amb fer vida de parella i menys de família, o respectar la intimitat personal i familiar, que és un dret fonamental de l’article 17 CE. I després ens queixarem que la nostra societat envelleix demogràficament… El peix que es mossega la cua…

I el mateix article crea el deure dels poders públics per promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret: la venda d’habitatges socials per a fons voltor de l’ajuntament de Madrid de l’Ana Botella, seria violació d’aquest deure de forma flagrant… ¿Però no ho seria la subhasta de sòl i immobles de la Generalitat procedents d’herències intestades? I tants d’arguments legals oblidant que la Constitució encapçala la jerarquia normativa, també quan juga en contra dels poderosos i protegeix el bé comú. Les iniciatives d’alguns ajuntaments per crear habitatge social troben molts obstacles i recances… Aiii!!!

L’interès general oposat a l’especulació… Però l’especulació s’ha convertit en criteri fins i tot en àmbits cristians. Poder treure el màxim profit (el “Jo no soc tonto” de la publicitat d’una cadena d’electrodomèstics) sembla haver-se convertit en un criteri de discerniment per a molts dels nostres germans i germanes… Apujar els lloguers sense cap consideració amb el fet que sigui la vivenda d’una unitat familiar, dedicar un pis heretat a fer-ne un apartament turístic (amb les consegüents molèsties per al veïnat i traient possibilitats per a gent que es veu expulsada de tants barris…), vendre un edifici heretat al millor postor, sense ni plantejar-nos a què el dedicaran… semblen opcions legítimes i és que som mestres de la justificació.

Estic ben cansada de sentir que el turisme fa que Barcelona augmenti el seu PIB. I és clar! Però la qüestió és el seu repartiment… Els beneficis de la bombolla turística estan recaient en poques mans. Les feines que es creen la majoria de vegades estan generant llocs de treball mal pagats (amb contractes curtíssims, amb mitges jornades que són jornades senceres reals…). La visibilització que estan fent les Kellys és un signe d’esperança: noves formes de sindicalisme que hauran de complementar les tradicionals.
I avui, caminant cap a la plaça de Sant Jaume en plena festa major, feia temps que no veia tants sensellars, alguns molt deteriorats… Quanta expulsió del sistema! En més de 3.000 els calcula la Fundació Arrels… En el Sostre de la Barceloneta dues persones han entrat en els darrers mesos… amb 74 anys! I dormien al carrer! Ja no podem garantir els mínims habitacionals ja ni a la nostra gent gran, als nostres avis i àvies. Lamentable!

I mentrestant alguns sectors van omplint els discursos de la magnífica Barcelona que atrau turisme i inversions d’arreu, però oblidant la ciutat de les persones que havíem sentit que la Ciutat Comtal era… Tant de bo el debat de les properes municipals se centri a recuperar el que estem perdent (no: el que ens estan robant!) per l’especulació, l’afany de lucre, el turisme sense mesura i sense límits…

Deixeu-me acabar amb un moment emocionant d’aquest matí de festa major, just davant de l’entrada del claustre de la catedral. Músics i seguici. Persones amb altres discapacitats desfilaven i feien pilars de dos. Preciós. Ulls radiants, esforç per caminar alhora, el so de timbals i flaviol… Somriures entendrits dels que ho observàvem (gairebé tots turistes)! Aquesta és la Barcelona que m’estimo i la Barcelona que confio que entre tots i totes mantinguem i cuidem! Molta feina per fer! I ja que és la Mercè, que la Mare de Déu alliberadora trenqui les cadenes de l’egoisme, l’individualisme, el lucre i l’especulació i augmentin els espais i els recursos per a tothom, però sobretot per als més febles!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Marina Garcés. Ciutat Princesa.

Recomanacions per airejar l’estiu

Marina Garcés. Ciutat Princesa. Galàxia Gutenberg, 2018 (249 pàgines)

És un bon llibre per a l’estiu. No pas per ser lleuger o intranscendent, sinó perquè requereix una lectura sense presses, disfrutant d’un text molt ben escrit en què sovint tens necessitat de rellegir un paràgraf amb la intenció de captar-ne i esprémer la idea essencial.

Barrejar política, filosofia i part de la historia no publicada dels moviments socials a la Barcelona dels darrers vint anys és complicat. Marina Garcés ens ho fa entenedor des de l’anàlisi que ens porta del jo al nosaltres, i dona valor al compromís personal en allò que ens fa moure, avançar, no conformant-nos amb els retrocessos inevitables. Això sí, sense deixar al tinter la crítica necessària a segons quines formes de treball col·lectiu i els seus lideratges.

I com a rerefons la transformació de Barcelona, des del moviment okupa i antiglobalització de la Barcelona post-olímpica fins a l’1 d’octubre, passant pel “No a la guerra”, el 15-M, la PAH, la gentrificació dels barris afectats per “l’èxit de la marca Barcelona” i el turisme de masses, i acabant per una anàlisi –més enllà de l’independentisme– dels dies convulsos de setembre i octubre del 2017…

En tot cas en el llibre hi ha una recomanació contínua sobre com fer incidir aquest jo en el nosaltres. En un paràgraf planteja la pregunta “…Com sostenir, doncs, una vida compromesa?… insistint i persistint sense deixar-se atrapar… Qui només es proposa aguantar, acaba fent-se de pedra o trencant-se. Massa sovint les vides compromeses acaben sent vides dogmàtiques o vides cremades. I de les vides cremades se’n deriven les pitjors reaccions: el cinisme, l’amargor, l’egoisme, el ressentiment.”

Per tant, ni estavellar-nos en l’onada, ni surfejar l’onada. Ser l’onada, que entra i surt…

Albert Farriol

Maria Aurèlia Capmany, dona finestrera

No sé a quina revista, segur que de vida efímera, compartíem columna amb la Maria Aurèlia. I la seva secció es deia així: “Dona finestrera”. Havia adoptat el títol perquè els adagis catalans castigaven les dites ‘dones finestreres’. I ella, feminista sense complexos, volia defensar les dones que no se sentien ni inferiors ni excloses de la vida pública… ni com a periodista, ni com a contertuliana de ràdio, ni com a assagista, ni com a novel·lista, ni com a dona de teatre, ni com a traductora, ni com a professora de filosofia, ni com a regidora de Cultura de l’ajuntament de Barcelona. Va ser tot això, i encara més. Guillem-Jordi Graells, responsable de l’edició de les obres completes de MAC, ho diu en un text esplèndid –“Maria Aurèlia Capmany, un bosc per viure-hi”–, publicat a Quaderns de la Càtedra Josep Anton Baixeras, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona:

Podem dir que és una persona oberta, i és cert. Apassionada, i també penetrant, i és evident. Però cal afegir-hi un munt excessiu de matisos i d’aspectes: polèmica, arriscada, sincera, generosa, subtil, tossuda, abrandada, però potser també reservada, tímida, insegura, prudent. Una síntesi de tot això fa de mal concretar en un sol mot, i només els que la coneixen bé en tenen prou si dic que té un tarannà capmanyià, dels que ja no se’n troben.

Maria Aurèlia Capmany havia nascut a Barcelona l’agost del 1918, i és a Barcelona on va morir l’octubre del 1991. Néta de l’advocat i escriptor federalista Sebastià Farnés i filla del folklorista Aureli Capmany. Ens recordava els seus orígens quan dissentia del llibre de Jordi Solé-Tura, del 1967, Catalanisme i revolució burgesa, d’impacte notable en el seu moment i que s’havia de convertir en la base pretesament científica d’un dogma fals: “La burgesia era el motor del nacionalisme català, per poder imposar els seus interessos de classe”. Agustí Pons, el biògraf més solvent de MAC, rebat amb energia la tesi que insistia en un pseudo-dogma sense fonaments: “el catalán, lengua de la burguesía”:

“Per a la Maria Aurèlia l’assimilació del catalanisme a la burgesia constituïa una impostura, una falsedat. I no havia de recórrer a cap llibre, a cap lectura, per quedar-ne convençuda. En tenia prou d’assumir la tradició familiar de la qual venia –i de la qual se sentia molt orgullosa–. El seu avi, Sebastià Farnés, havia estat un dels folkloristes més importants de Catalunya. (…) (Per a ella), el catalanisme constituïa un sentiment popular i era la classe burgesa la que, en tot cas, se n’havia apropiat en determinats moments històrics. Aquest punt de vista, per cert, el compartia del tot la Frederica Montseny…”.

Vull insistir en el vessant pedagògic de la vida i de l’obra de la Capmany. Els seus records d’aquella universitat franquista… que compta, tot amb tot, amb companys de classe i amb alguns professors molt dignes, bé que colgats en un claustre docent farcit d’ases, animals als quals no voldria ofendre, fins i tot amb títols que no sé si resistirien les proves d’una mínima credibilitat acadèmica. A més, subratllo, com ens recorda Isabel Graña, entre 1944 i 1956, la feina de docent, de la ‘professora’ Maria Aurèlia a Badalona, amb el parèntesi d’un semestre, durant el curs 1952-53, ‘que marxa becada per l’Institut Francès a París, i que en retornar continua fent classe a Badalona fins al curs 1955-56. Els darrers anys exercia paral·lelament la docència a l’Albéniz i a l’Isabel de Villena de Barcelona’. Per a mi, va exercir de pedagoga, de manera oficial o oficiosa, de facto, tota la vida. Queda clar en un volum, crec que poc distribuït, de la Diputació de Barcelona que recull els seus parlaments i les seves intervencions públiques, en tant que responsable de Cultura de la Diputació.

Dos aspectes de MAC em fascinaven: la passió per la lectura i la seva ‘oralitat’. Com a traductora, primer, i gràcies a la seva obra de creació literària, sabem com se sentia fascinada pels clàssics contemporanis, fascinació que mai no amagava. Quan li editàvem a Laia un llibre per a gent jove, Quim/Quima, ho aprofitava per retre un nou homenatge a Virginia Woolf. Dona de teatre, també, afegeixo que si es mereix un record permanent és per la defensa de la seva llengua. M’indignen els que menystenen la lluita ingent, a la postguerra, dels que van ser capaços de lluitar per la pervivència del català, llengua pròpia dels Països Catalans. I salvar el català volia dir renunciar a moltes coses, així com lluitar en molts fronts i fer-ho sense recursos públics, sense reconeixements oficials. Per exemple, la correspondència de Pedrolo, ben editada per un targarí, em posa la pell de gallina. Refer el català, quan no era llengua d’ús públic, volia dir fer teatre, traduir, a ‘La cua de palla’, novel·la policíaca, posar en marxa la ‘Nova Cançó’, mirar d’obrir escletxes en la ràdio i més tard en canals secundaris de televisió. Quan a Pedrolo li atorgaven, l’any 1979, el ‘Premi d’Honor de les Lletres Catalanes’, des l’Òmnium Cultural encarregaven a la Maria Aurèlia el panegíric de l’autor guardonat (un Pedrolo, per cert, que havia prologat el primer volum d’un primer intent d’Obra completa de la Capmany). Reprodueixo un fragment de la Capmany:

Que l’eina d’un escriptor és la seva pròpia llengua, que la llengua dels catalans és la catalana, que una llengua no és sols una llista de mots enterrats en un diccionari sinó que és una ordenació de vivències, una síndrome cultural, és a dir, que una llengua, com ens expliquen ara els savis lingüistes, no és sols un sistema semàntic sinó que, en la mesura que és un sistema semàntic, concreta els individus que l’usen en membres d’una comunitat cultural, era obvi per a Pedrolo.

I goso afegir: per a Salvador Espriu, de qui MAC havia escrit un llibre bàsic. Doncs bé, i amb això acabo (per avui!). En el marc del darrer Sant Jordi, a Madrid, i en un seminari que imparteixo de ‘Lectures de Literatura Catalana… també per castellanoparlants’, vaig glossar els comentaris de MAC a l’edició dels anys 60, en català i en castellà, de ‘Ruedo Ibérico’ de La pell de brau. Havia llegit molts cops el llibre, però confesso que va ser, tot preparant la classe a Madrid, que la MAC em va ajudar a desxifrar els espais que em semblaven obscurs del poema… que té com a eix temàtic la llibertat i la paraula, com a eixos indissolubles.

Acabo amb una resposta de MAC, barcelonina, a una altra barcelonina, més jove, però que va morir tan jove encara, d’interessos a estones força paral·lels als de la filla del folklorista:

A la pregunta de Montserrat Roig sobre la paradoxa: “Sembla com si vosaltres

Maria Aurèlia Capmany, amb Montserrat Roig

tinguéssiu més alegria de viure, malgrat la postguerra, que les generacions posteriors”, MAC respon: “Per una qüestió molt senzilla: perquè havíem ressuscitat, això era molt. Jo m’he adonat que vivia, perquè he sentit els vidres de la finestra que es trencaven, perquè m’han caigut pedres d’un bombardeig a sobre. Quan vius el terror d’un bombardeig i t’han caigut pedres a sobre, dius: no, no m’he mort. Aleshores, quan s’acaba la guerra, respires. Tots esperàvem que s’acabés la guerra. Nosaltres vam tenir la vitalitat dels que ens havíem escapat de la mort. Primer de tot, podíem parlar, podíem estimar-nos, podíem ballar, podíem fer totes aquests coses que ens havien estat prohibides. (…) Després, teníem les idees molt clares, sabíem que havíem perdut, però sabíem que no volíem seguir una sèrie de coses i això també dóna un cert optimisme”.

Post scriptum: em demanen que recomani una lectura en veu alta de Maria Aurèlia Capmany. La meva proposta: Àngela i els vuit mil policies. Qui s’hi posi, sabrà el per què de la meva tria.

Ignasi Riera (Publicat a Viladecans Punt de Trobada, maig 2018)

Voleu sentir la veu de Maria Aurèlia? Premeu aquí. Hi trobareu la introducció al disc “Dones, flors i violes”. Un disc esplèndid, amb les veus de Bella Dorita, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Maria Cinta, Guillermina Motta, Teresa Rebull, Carme Sansa i Rosa M. Sardà.

I aquí, l’entrevista que li va fer, al gener de 1977, Montserrat Roig al programa “Personatges” de TVE.

 

Felicitats, Sostre, pels 25 anys!!!

Mentre Barcelona s’anava transformant per poder ser la seu olímpica del 92 un grup de persones de la Barceloneta ens reuníem cada setmana per fer realitat un projecte solidari per als nostres veïns Gonzalo, Bartolo, Juan i Mateu, quatre homes sense llar que passaven el dia pels carrers del nostre barri i maldormien en algun racó. I aquest grup de veïnes i veïns vam esforçar-nos tant intel·lectualment com físicament per obrir el SOSTRE, al mateix barri, on poguessin dormir i establir lligams amb els voluntaris.

En Gonzalo, més conegut com a Manolo, es passava el dia pels voltants del mercat de la Barceloneta on era ajudat per veïns i veïnes que li donaven menjar i beure i alguna moneda. Algunes nits anava a la sala d’espera d’urgències de l’Hospital del Mar on no feia tant de fred i potser podia fer un cafè. Passava la nit als porxos sota el Passeig Marítim arraulit amb cartrons i potser alguna manta. En Bartolo tenia com a casa un cotxe abandonat del barri on hi dormia i hi guardava el que recollia. Passava el dia assegut en un banc al passeig Joan de Borbó i era ajudat per persones i botigues properes.

En Juan, més conegut com a Capitán, era pescador i dormia en un petit quartet de guardar eines de pescar. En Mateu ajudava a aparcar cotxes a prop de l’Hospital del Mar i així recollia alguna propina. Aquests eren els quatre homes que nosaltres volíem atendre. Nosaltres els coneixíem, parlàvem amb ells i els anàvem explicant el projecte perquè quan obríssim volguessin venir. Arrels ja treballava des de finals dels 80 però per als nostres homes el projecte estava massa lluny i a més a més hi havia unes normes d’higiene i de prohibició d’alcohol i tabac que ells no podrien complir. El rector de la parròquia ens va oferir uns locals al carrer Pescadors i també l’aixopluc legal. I finalment vam poder fer realitat el nostre somni!

I la nit del 9 de desembre de 1992 vam obrir la porta del nostre SOSTRE! I fins avui! Més de 300 voluntaris obrint la porta cada nit per atendre primer en Gonzalo, Bartolo, Juan i Mateu i fins a més de 50 residents que han anat passant pel centre al llarg d’aquests 25 anys. Els primers mesos els vam passar provisionalment als locals de la parròquia del carrer Almirall Cervera mentre anàvem arreglant el local del carrer Pescadors on podien dormir fins a 6 homes.

El SOSTRE ofereix llit, sopar (cada nit el porta una voluntària), roba i dutxa.

El SOSTRE ajuda a aconseguir documentació, pagues mínimes, feina, pis compartit o residència en cas de ser necessari.

El SOSTRE programa visites mèdiques, operacions i tractaments en els centres mèdics que convingui.

Però, el més important… el SOSTRE ofereix suport i companyia per aconseguir fer pujar l’autoestima de persones a qui un dia el camí de la vida se’ls va tòrcer de manera tan brutal que del sotrac van perdre tot el que tenien: feina, família, amics…

El passat dia 28 de gener ens vam reunir molts voluntaris i residents i també membres d’entitats que col·laboren amb el projecte per celebrar aquests 25 anys. Va ser una festa molt emotiva. L’èxit de la festa fou possible gràcies a la gran participació, a la comissió organitzadora i al granet de sorra que molts vam posar anant a comprar, a buscar residents (no era tasca fàcil ja que alguns van amb cadira de rodes), a trucar i enviar cartes perquè les voluntàries de sopar i els voluntaris més grans rebessin la informació. Vam poder fer la festa a l’escola Sant Joan Baptista que les germanes de Marillac ens van deixar utilitzar amb totes les facilitats. Vam convocar l’inici de la trobada a dos quarts d’una per saludar-nos, abraçar-nos i posar-nos al dia. Quantes emocions! Cap a la una del migdia vam anar al gimnàs de l’escola totalment preparat per fer el concert del Cor Evolution del Raval. Un grup de persones molt animades que van cantar i ballar un bon grapat de cançons. Tenen molt ritme i es nota que s’ho passen bé cantant i no els importa regalar el seu temps a entitats solidàries. Moltes gràcies!

Acabada l’actuació vam anar al menjador de l’escola i al pati on vam poder dinar, a peu dret, una fideuà que vam encarregar a D’ins, escola d’hosteleria de la Fundació Formació i Treball de Càritas. Una parella molt amable ens servia. També vam picar tacos d’unes truites enormes (30 ous!), olives i seitons que ens havia regalat el bar Jaica de la Barceloneta. Tot un detall! No va ser l’únic detall: el famós restaurant Salamanca ens va regalar pastís de Santiago per a tothom.

Uns menjàvem drets, altres asseguts, altres al terra del pati…Tothom trobava un racó on gaudir del solet, del bon menjar i de la bona companyia.

Després de dinar vam tornar al gimnàs per veure una obra de teatre molt emotiva feta per Grup Teatre Arrels Fundació on la història del nostre Sostre formava part de la trama. Dins de l’obra es va projectar un muntatge de fotografies.

Acabada l’obra vam agrair l’assistència, el bon ambient i ens vam citar per una propera celebració.

Per fer difusió de la celebració (la festa del 28 de gener i una eucaristia el 17 de desembre a la parròquia de sant Miquel) vaig escriure un text on volia transmetre que el Sostre és un projecte fet a mida i feia un símil amb un vestit fet per una modista o un sastre. Abans no era tan excepcional que la mare volgués que una modista ens fes alguns vestits.

En el text també escrivia…
Vam fer realitat el somni d’obrir el Sostre per als nostres veïns. Estem molt contents d’aquest projecte original que enguany compleix 25 anys. Projecte de solidaritat amb més de 300 voluntaris amb diferents serveis (sopar, roba, dormir, documents…) i més de 50 residents que han fet gran el projecte.
Pescadors 42 ha obert cada vespre com a espai de trobada de residents i voluntaris per sopar, xerrar i dormir; però a més a més dels recursos materials que hem ofert hem establert relacions cordials entre ells i amb nosaltres. Hem volgut que tornessin a sentir-se persones.
Tots i totes ens estimem molt el nostre Sostre!

S(omni)
O(riginal)
S(olidaritat )
T(robada)
R(ecursos)
E(stimació)

Per acabar si voleu ens trobareu cada vespre a partir de les vuit del vespre al carrer Pescadors 42 (el primer dissabte de mes fem portes obertes). El nostre correu electrònic és: informacio@projectesostre.org. La nostra bonica pàgina web i el nostre compte bancari: ES33 2100 0801 1002 0052 0814.

Carme Bellart

Politiqueria

No sé si quan es publiqui aquest número de L’Agulla el plenari de l’Ajuntament de Barcelona haurà pres una resolució favorable per unir els tramvies per la Diagonal. Tot indica que no. Els grups municipals d’oposició, tots excepte el del PSC, han dit que no hi votaran a favor. Els arguments són diversos però cap d’ells se sosté mínimament. Són excuses variades per no dir directament que es tracta d’un boicot al partit que governa la ciutat. Els estudis que s’han fet ara i abans sempre han demostrat que cal unir els dos Tram per la Diagonal per resoldre la saturació actual dels busos a l’avinguda i la saturació de la línia I del metro en hores punta. Mentre Barcelona s’ho pensa, des de la fallida consulta de l’alcalde Hereu de 2011, 60 ciutats europees han ampliat o iniciat noves línies de tramvia. Dels 3,8 quilòmetres de via que falten entre la plaça de les Glòries i la de Francesc Macià, que farien del Tram el principal eix ferroviari de transport de viatgers de la Regió Metropolitana, en depèn no només la connectivitat dels centres d’activitat econòmica com el 22@ i els principals campus universitaris del Besòs, les Glòries-Ciuitadella i Pedralbes, sinó també un futur per a la indústria ferroviària catalana.

Amb tota l’evidència exposada i la mínima intel·ligència que seria saber que la diagonal sempre és més curta que la suma del catets (Pitàgores) resulta incomprensible que el projecte de la unió dels Tram per la Diagonal estigui així d’empantanegat. Només s’explica des de la nova lògica que regeix a Catalunya des de fa alguns anys. Em pregunto si els polítics avui aspiren a canviar el món o només aspiren a explicar que poden canviar-lo. Quan es perd de vista el fi, llavors ens encallem en el procés. I aquesta és la realitat a Catalunya i a Barcelona. Més que nova política el que necessitem són polítics nous.

Salvador Clarós

Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar. Enric Gomà.

Editorial Pòrtic, Barcelona 2018.

¿Per què dimonis diem afilador, ambdós, xai, creuar, liderar, oxidar, cercar, assolir, sacerdot o Verge, en comptes de dir esmolet, tots dos, be, travessar, dirigir, rovellar, buscar, aconseguir, capellà o Mare de Déu, que són les paraules que a l’àrea de Barcelona havíem dit sempre? Doncs, a vegades, perquè calquem el castellà (com afilador, ambdós, creuar, oxidar, sacerdot o Verge), a vegades per influències de la societat globalitzada i tirant a pija (com liderar), a vegades perquè sembla “més català” (com xai, cercar o assolir), i a vegades fins i tot per una mena de respecte arcaic (sacerdot).

El català ha de ser correcte, evidentment, però també ha de ser natural, és a dir, el que ens ha arribat i hem parlat i sentit de les generacions que ens l’han transmès, amb les lògiques evolucions, però sense sobreactuar-lo ni transmutar-lo. I aquest llibre ens convida a fer una recerca per aquestes paraules sobreactuades o transmutades que s’estan apoderant del nostre llenguatge. Del llenguatge concret que parlem la gent de Barcelona i el seu entorn, sense copiar altres parlars sinó mantenint la nostra riquesa pròpia.

El llibre és deliciós, a poc que a un li interessin aquestes coses tan bàsiques com la nostra manera de parlar, que és tota una riquesa cultural, social i fins i tot vital. I a més a més és divertit, com acostumen a ser els llibres de l’Enric Gomà.

Li faria, però, a l’autor, dos mini-retrets. Un, que s’oblida una paraula que a mi em fa mal de ventre: això de dir-ne “carxofa” a una cosa que sempre n’hem dit “escarxofa”, que és una paraula absolutament correcta. I dos, que digui que l’àrea de Barcelona inclou el Vallès i el Maresme, i es deixi el Baix Llobregat, quan, em sembla, almenys pel que fa a la subcomarca del Delta (l’Hospitalet, Cornellà, Sant Boi, el Prat, Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent), que aquesta és, potser, la zona lingüísticament més barcelonina de totes.

Josep Lligadas

25 anys oferint Sostre

Aquest desembre passat el Sostre de la Barceloneta va fer 25 anys obrint les seves portes per aixoplugar homes del barri que vivien al carrer. El barri, la ciutat han canviat molt… però el Projecte Sostre continua oferint un lloc d’estada, de convivència, de refer vincles, de regularitzar situacions d’homes. Amb pocs mitjans, però amb un gran tresor humà: el dels seus voluntaris i voluntàries. Més de 300 persones que amb la seva dedicació al llarg en aquest temps han permès que 62 homes poguessin trucar a la porta verda cada vespre del carrer Pescadors i fer d’aquell espai casa seva.

Es per això que el dia 28 de gener, a l’escola Sant Joan Baptista de la Barceloneta ens retrobarem tants com puguem per somriure, comentar, dinar, escoltar música… i sobretot agrair el que Sostre ha fet (i fa) per tots els que trepitgem el seu llindar.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Educar en un món complex i incert: el repte de l’educació comunitària

Molts experts de l’àmbit de les ciències socials coincideixen a assenyalar que avancem cap a una societat que podem qualificar de complexa. La capacitat de generació i transmissió d’informació i coneixement ha passat a resultar exponencial de forma permanent, i tot plegat en un interval de temps històricament molt petit. Si acceptem que allò que ens fa genuïnament humans és precisament la informació i el coneixement, aleshores hem de concloure que la humanitat ha canviat de forma substantiva i per sempre.

Atès que estem en un procés encara de transició, ens costa definir amb precisió com serà al capdavall aquesta complexitat. Som protagonistes d’un món que està morint per sempre, alhora que està naixent un món que no sabem del tot com serà. Cal afegir doncs a la complexitat social una altra característica: la incertesa. Naveguem més entre preguntes que entre respostes, i tot plegat dibuixa un escenari mòbil i canviant difícil de gestionar des de qualsevol àmbit.

Educar en un món complex i incert no pot ser de la mateixa manera que quan trepitjàvem sobre terra ferma. Les generacions actuals d’adults ens veiem davant del repte d’educar les generacions més joves en la complexitat i la incertesa, si bé nosaltres hem nascut i crescut en entorns més simplificats i carregats de certeses més estables en el temps.

El repte de l’educació, per tant, és més gran que mai, i a mig termini farà saltar pels aires qualsevol dispositiu educatiu del passat més recent, bàsicament consistent a promoure l’educació des d’institucions socials: família, escola, centre de culte – l’educació institucionalitzada. El repte és tan gran que hem de fer nostra la saviesa continguda en el vell proverbi africà (“per educar un infant cal tota la tribu”), i fer un salt quantitatiu i qualitatiu cap a l’educació comunitària.

L’educació comunitària serà l’educació del segle vint-i-u. Una educació que anirà molt més enllà de l’escolarització –la UNESCO ja afirmava fa anys que el 80% d’allò que aprèn un infant avui dia ja ho fa fora de l’escola– i que tindrà els valors dels drets humans com continguts bàsics i fonamentals –l’informe Delors ja pronosticava la importància cabdal de l’aprendre a conviure, al costat de l’aprendre a saber, ser i fer. Perquè en un món complex i incert, els valors són el referent al qual aferrar-se per construir els marcs essencials de convivència i ciutadania.

L’educació comunitària representa, a hores d’ara, tota una revolució educativa. El paradigma de l’educació institucionalitzada encara és dominant, tot i que en plena crisi, però preval sobre el món educatiu: currículums dictats pels governs de forma centralitzada, centres escolars estandarditzats i professorat homologat, activitats de lleure educatiu reglamentades, tot en un marc de fragmentació i d’especialització que costa que se sostingui per algun lloc.

L’escola volia canviar el món, i a la fi ha estat el món qui canviarà l’escola, per adaptar-la a les necessitats emergents de la societat actual. Haurem de deixar enrere, per exemple, que l’educació és un dret individual sinó que es tracta d’un dret col·lectiu –o, essent generosos amb el present, un dret individual que només pot ser exercit col·lectivament. Un alumne, per exemple, no serà “patrimoni” exclusiu d’un centre escolar sinó alumne d’un territori en el qual existeixen diversos centres escolars que col·laboren entre ells i proporcionen una educació inclusiva pensant en les necessitats de l’alumne a cada moment.

L’educació comunitària no distingirà entre centre educatius de primera (les escoles) i de segona (la resta), sinó que crearà aliances, xarxes, fluxos permanents d’entrades i sortides de professionals i aprenents, que de forma constant actualitzen les seves propostes educatives, i les co-construeixen amb la seva comunitat de referència. Tothom és i serà educador, i des d’aquesta consciència educadora participarà activament.

La clau de la implantació i l’èxit de l’educació comunitària raurà a les classes mitjanes. D’una banda, les classes benestants ja se senten prou còmodes amb una educació institucionalitzada que els afavoreix mitjançant processos de segregació i selecció, amb una educació que planteja un processos d’aprenentatge caracteritzats per la hiperespecialització competencial acompanyat d’una avaluació externa i estandarditzada de resultats. Per elles, l’educació comunitària és una pèrdua de temps i de valor.

D’altra banda, els sectors més desafavorits no disposen de les condicions mínimes de vida per participar plenament de l’educació comunitària. Salaris baixos i manca de temps els impedeix un accés en condicions d’igualtat a nombrosos recursos i activitats educatives comunitàries. Per això educació comunitària serà sinònim d’equitat, o altrament no serà.

Els poders públics tenim una doble missió respecte a l’educació comunitària: afavorir el diàleg i la reflexió per acompanyar l’inevitable canvi de paradigma educatiu, i anar construint els fonaments perquè pugui anar creixent i consolidant-se. A Barcelona comptem amb un bagatge i uns recursos que ho fan certament fàcil: l’experiència de renovació pedagògica, i l’onada d’innovació que vivim actualment així ho demostren. Impulsem una política educativa molt definida ideològicament que, no obstant això, no va en contra de ningú sinó a favor de tothom, i de manera especial d’aquelles i aquells que més ho necessiten. Precisament per ser una política d’elevada densitat ideològica, no podem esperar el consens, però sí el diàleg permanent amb tothom i grans acords en aquells temes d’educació comunitària en els quals les posicions de les parts resultin més properes. Aquí som, i aquí continuarem sent.

Miquel Àngel Essomba
Comissionat d’educació i universitats. Ajuntament de Barcelona

Tots víctimes

En relació als atemptats soferts a Barcelona, Cambrils i altres llocs penso: Quant ens costa “madurar” com a humanitat!

Les injustícies globals i els fanatismes (veritables causes d’aquests fets) no s’aturen ans –d’alguna manera– van en augment… I les víctimes sempre són les mateixes: la gent del poble. Tant els “botxins” com els morts i ferits: nois, “alliçonats” i radicalitzats per uns altres (que estan al darrera) i que són utilitzats com a “soldats” contra gent del carrer, vianants, turistes… o policies, que vetllen per la seguretat dels altres. Gent del poble contra gent del poble… Quina pena!

Jesús Lanao

Després dels atemptats

Ja fa un mes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Hi ha hagut temps per deixar reposar les emocions, els sentiments i els pensaments que hem exterioritzat col·lectivament les darreres setmanes amb missatges i litúrgies diverses amb les quals ens hem abraçat col·lectivament. Davant de la contrarietat ha sortit allò de bo que tenim els humans: l’ajuda, la solidaritat, el perdó… però també allò tan humà que és la por. Per això vam cridar “No tenim por”: un crit d’autoafirmació que ens ha permès no caure en el victimisme, ocultant-nos mútuament que efectivament el terrorisme gihadista ens fa por, ens fa sentir vulnerables i indefensos, per més que tinguem els Mossos d’Esquadra per àngel de la guarda.

Els representants institucionals s’han unit, més o menys maldestres, a la catarsi col·lectiva per reivindicar-se ara que no corren per a ells vents favorables. I un cop superat el dol, ens queda pendent enfrontar-nos individualment i col·lectivament a algunes preguntes per incòmodes que siguin, i per més que cap d’elles pugui explicar del tot per què uns joves esdevenen criminals.

El benestar d’Occident, edificat sobre uns recursos naturals de què no disposem, té molt a veure amb la despossessió dels pobles musulmans. La complicitat amb les dictadures petrolieres del Golf que financen el terrorisme no es pot atribuir només a determinats governants hipòcrites, com es llegia en algunes pancartes a la manifestació de Barcelona. És el nostre estil de vida addicte al petroli, les nostres empreses que fan el tren d’alta velocitat a la Meca, els nostres negocis industrials i turístics i també la complicitat d’empreses tan poc qüestionades com el Barça. Vaja, que aquests són els valors que exhibim com a societat. Ens falta humilitat per fer autocrítica abraçant aquesta complexitat de la qual en alguna mesura en som còmplices si no volem que sigui la pròpia mentida qui ens faci ostatges del terror. El terrorisme és com una veu que ens ve a dir: vosaltres també podeu ser víctimes de les vostres accions. Efectivament, només ens alliberarem de veritat de la por si som capaços de treballar per la pau i el diàleg no només amb pancartes sinó amb fets i coherència de vida.

Dol pel meu barri…

Visc a Sant Antoni des de fa 50 anys. Tota la vida. El barri és la meva referència d’escola, de parròquia, de gimnàs, de comerços de proximitat, de veïns i veïnes que fan que el meu racó de ciutat tingui rostre, no sigui l’anonimat que sovint atribuïm a les grans ciutats.

Però fa un parell d’anys vaig començar a sentir que cada cop que sortia pel barri que vivia un dol: dol per les botigues de tota una vida tancades; dol per veïns que desapareixien; dol perquè cada cop més edificis esdevenien hotels o blocs de pisos turístics; dol perquè la tranquil·litat d’alguns carrers havia canviat pel soroll de maletes arrossegades; dol pel canvi d’estil de comerços o bars destinats a hipsters o forasters… Digueu-me antiga, però no la sento la meva ciutat i, sabeu?, crec que no m’hi vull adaptar…

El barri ha canviat. Moltes persones han decidit convertir els seus pisos no en habitatges per a veïns o veïnes sinó per a turistes. Mirar el guany immediat i l’especulació. Sense sentir pròpia la conseqüència que persones siguin desnonades, hagin de sortir del seu entorn i marxar fora del districte o fins i tot de la ciutat; que es trenqui el teixit; que alguns dels que han comentat el temps amb tu a l’ascensor o t’han deixat sal desapareguin per sempre. I què hi fa? “Guanyar diners i treure el màxim pel pis és legítim” és la cançoneta repetida i que va perforant les nostres oïdes però, el que és pitjor, arrelant als nostres cors.

Aquest procés va començar al Raval, seguit després per la Barceloneta, el Born… Ara ja ens trobem així Gràcia, l’Eixample en el seu conjunt, Poble Sec, Sant Antoni, Sagrada Família, Poblenou… i es veuen ja indicis a Sants, el Clot… Estic convençuda que el present govern municipal està fent tot el que pot. El procés estava perillosament engegat i amb una inèrcia difícil d’encarrilar.

I els mateixos que criticaven la bombolla immobiliària i l’estafa dels bancs, davant la nova bombolla turística de què potser es beneficien per disposar de pisos (heretats, comprats com a inversió…), opten per callar, tot i tornar-se protagonistes i còmplices de desnonaments, de desarrelaments en els barris, de fer que la ciutat es vagi convertint en un parc temàtic sense teixit social de manera progressiva i, com no ens mobilitzem, inaturable.

Fa quinze o vint anys, una senyora gran que vivia al Raval i visitava persones encara més velletes i sovint soles, en una trobada de Marginació de la Pastoral Social de Barcelona, ens explicava escandalitzada com havia començat el “mobbing immobiliari” i com moltes de les persones propietàries que deixaven que les vivendes o finques es fessin malbé per treure’s de sobre els veïns amb rendes antigues eren persones que ella trobava a la parròquia… No ho he oblidat mai!

Ara avui, podem parlar dels fons voltors que compren edificis, que són capaços de deixar que a Borrell 18 es visqui un calvari (oitant, i mereixen tota la nostra censura sense contemplacions), però hi ha persones concretes que els han facilitat comprar-ne l’edifici, que ha optat per no posar en lloguer convencional una vivenda sinó destinar-la a turistes (“tindré més rendibilitat”, “tant me fa que facin soroll i no deixin dormir als altres”…)… Això m’entristeix profundament. Sovint són (o han estat) gent com nosaltres llogaters: treballadors per sous minsos, que han pogut viure l’atur en pell pròpia o propera, que intenten tirar endavant la família, que han criticat bancs i grans especuladors, que s’acarnissen amb els polítics corruptes… I ara les seves decisions afecten i destrueixen vides alienes…

Com a creient, sempre em sobta com ens resulta de fàcil separar la nostra vida cristiana de la nostra vida diguem-ne financera: com si els diners juguessin en una altra divisió… Som els reis i les reines per justificar-nos, per fer servir la legitimitat o la legalitat com a criteri: doncs no! El nostre criteri ha de ser l’Evangeli, alliberador però qüestionador… Em surt un comentari àcid… ho sé… però més ho és l’expulsió de tants i tantes de les seves llars només per guanys econòmics. Però també sóc crítica amb els que ho veiem i no fem; amb els que potser, com en el poema de Martin Niemöller (i sovint atribuït a Brecht), aviat serem foragitats del nostre barri i no ens mobilitzem! Mea culpa! I alhora poso la meva esperança en iniciatives com Fem Sant Antoni, el Sindicat de Llogaters, la feina de formigueta de les associacions de veïns i veïnes i del propi Ajuntament que s’esforça, tot i que no arribi a parar la dinàmica perversa en què es veu atrapada la ciutat de Barcelona. Un cop més: només junts podrem!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Grups de diàleg interreligiós

Vull agrair que m’hàgiu convidat a participar a la vostra revista digital L’Agulla, i poder compartir amb vosaltres unes reflexions sobre els grups de diàleg interreligiós a la nostra ciutat.

L’Ajuntament de Barcelona, des de 1999, treballa per donar suport a les entitats religioses i reconeix el seu paper en la construcció de la societat de Barcelona, en un context de laïcitat, on totes les opcions de consciència, siguin religioses o no, són reconegudes i tenen les mateixes oportunitats. Una expressió de les polítiques de defensa i garantia de la llibertat religiosa és l’Oficina d’Afers Religiosos.

Barcelona aposta per la interculturalitat des de 2009, en què va impulsar el Pla Barcelona Interculturalitat, amb consens polític. I des d’aleshores s’ha treballat per fer de Barcelona una ciutat realment intercultural. I per tenir una ciutat realment intercultural cal no només que hi hagi diversitat, sinó que aquesta diversitat tingui els drets garantits, i, igual d’important, que s’estableixi un diàleg d’igual a igual entre els diferents col·lectius, en el qual tothom hi pugui participar. El diàleg aporta coneixements que fora del propi àmbit serien molt difícils d’aconseguir. Dialogar obre les mirades i genera empaties.

A Catalunya hi ha tradició de treballar pel diàleg interreligiós. Per exemple, l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós, AUDIR, és present a Catalunya des dels anys 90. A Barcelona tenim també el precedent del treball i la coordinació entre les diferents comunitats per a la creació del Centre Abraham, un espai interreligiós per a les diferents comunitats durant els Jocs Olímpics de 1992. L’any 2004, durant el Fòrum Universal de les Cultures, hi va haver un gran parlament internacional, el Parlament de les Religions del Món, amb representants de 75 països i més de 100 creences. Tot i que han passat molts anys, el diàleg, al 2017, encara és molt necessari, com ho demostra que a Catalunya existeix la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, creada per AUDIR, que aplega les iniciatives de divuit entitats i grups interreligiosos catalans.

Així, doncs, entenent la necessitat que els veïns i veïnes han de poder viure amb normalitat la presència del fet religiós, l’Ajuntament de Barcelona ha establert en el Programa d’Actuació Municipal de Barcelona: “Es treballarà per facilitar la relació entre la diversitat de confessions religioses i altres opcions de consciència no religioses establertes a la nostra ciutat i se’n potenciarà la inclusió en el teixit associatiu dels diferents barris.”

Amb aquest objectiu, aquest és el segon any que l’Ajuntament de Barcelonacol·labora amb AUDIR per engegar diversos grups de diàleg interreligiós als barris de Barcelona: dos al districte de Nou Barris (Zona Nord i Zona Centre), dos al districte de Sants (barris Marina de Port i Sants-Hostafrancs-Bordeta) i un a Gràcia. Crec de manera ferma que les entitats religioses, en tant que són expressió ciutadana, mereixen ser respectades com a entitats i poder ser incloses en les dinàmiques de ciutat, i així poder participar de ple dret en les plataformes d’entitats, coordinadores, plans comunitaris, plans de barris, Consells de Districte… igual que les altres entitats de la ciutat. I és que per a alguns col·lectius, la comunitat religiosa és la principal forma d’associació i la manera com el grup es fa present i visible en l’espai públic. Sense aquesta dimensió, aquests col·lectius serien deixats de banda.

Per a mi és fonamental deixar clara la postura laica i no laïcista del govern municipal. La laïcista és una doctrina més, i totalment respectable, igual que qualsevol altra. Per consegüent, en tant que una opció més, no té perquè tenir més pes que les altres. El govern municipal vol ampliar espais de relació i coneixement, des del respecte a totes les opcions, per poder fer un pas cap a entrar en una dinàmica més àmplia, i rebre aportacions més enriquidores per a la construcció de la ciutat.

No vull tancar aquest relat sense recordar que Catalunya ha tingut un dels grans pensadors sobre diàleg interreligiós, el respecte, el coneixement i l’acceptació de l’altre, una persona més valorada i reconeguda a l’estranger que no pas a casa nostra: Raimon Panikkar. Ell va ser un clar exemple d’unicitat i de creació d’una identitat singular, intercultural i universal. Alhora, va ser col·laborador i referent a l’Institut Intercultural de Montreal, amb el qual Barcelona ha fonamentat bona part del desenvolupament de les polítiques d’interculturalitat.

I, per acabar, m’agradaria exposar-vos un desig: que el diàleg interreligiós anés un pas més enllà i fos també un diàleg interconviccional, obert a tota la resta de la societat també.

Lola López
Comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat
Ajuntament de Barcelona