Marina Garcés. Ciutat Princesa.

Recomanacions per airejar l’estiu

Marina Garcés. Ciutat Princesa. Galàxia Gutenberg, 2018 (249 pàgines)

És un bon llibre per a l’estiu. No pas per ser lleuger o intranscendent, sinó perquè requereix una lectura sense presses, disfrutant d’un text molt ben escrit en què sovint tens necessitat de rellegir un paràgraf amb la intenció de captar-ne i esprémer la idea essencial.

Barrejar política, filosofia i part de la historia no publicada dels moviments socials a la Barcelona dels darrers vint anys és complicat. Marina Garcés ens ho fa entenedor des de l’anàlisi que ens porta del jo al nosaltres, i dona valor al compromís personal en allò que ens fa moure, avançar, no conformant-nos amb els retrocessos inevitables. Això sí, sense deixar al tinter la crítica necessària a segons quines formes de treball col·lectiu i els seus lideratges.

I com a rerefons la transformació de Barcelona, des del moviment okupa i antiglobalització de la Barcelona post-olímpica fins a l’1 d’octubre, passant pel “No a la guerra”, el 15-M, la PAH, la gentrificació dels barris afectats per “l’èxit de la marca Barcelona” i el turisme de masses, i acabant per una anàlisi –més enllà de l’independentisme– dels dies convulsos de setembre i octubre del 2017…

En tot cas en el llibre hi ha una recomanació contínua sobre com fer incidir aquest jo en el nosaltres. En un paràgraf planteja la pregunta “…Com sostenir, doncs, una vida compromesa?… insistint i persistint sense deixar-se atrapar… Qui només es proposa aguantar, acaba fent-se de pedra o trencant-se. Massa sovint les vides compromeses acaben sent vides dogmàtiques o vides cremades. I de les vides cremades se’n deriven les pitjors reaccions: el cinisme, l’amargor, l’egoisme, el ressentiment.”

Per tant, ni estavellar-nos en l’onada, ni surfejar l’onada. Ser l’onada, que entra i surt…

Albert Farriol

Anuncis

Maria Aurèlia Capmany, dona finestrera

No sé a quina revista, segur que de vida efímera, compartíem columna amb la Maria Aurèlia. I la seva secció es deia així: “Dona finestrera”. Havia adoptat el títol perquè els adagis catalans castigaven les dites ‘dones finestreres’. I ella, feminista sense complexos, volia defensar les dones que no se sentien ni inferiors ni excloses de la vida pública… ni com a periodista, ni com a contertuliana de ràdio, ni com a assagista, ni com a novel·lista, ni com a dona de teatre, ni com a traductora, ni com a professora de filosofia, ni com a regidora de Cultura de l’ajuntament de Barcelona. Va ser tot això, i encara més. Guillem-Jordi Graells, responsable de l’edició de les obres completes de MAC, ho diu en un text esplèndid –“Maria Aurèlia Capmany, un bosc per viure-hi”–, publicat a Quaderns de la Càtedra Josep Anton Baixeras, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona:

Podem dir que és una persona oberta, i és cert. Apassionada, i també penetrant, i és evident. Però cal afegir-hi un munt excessiu de matisos i d’aspectes: polèmica, arriscada, sincera, generosa, subtil, tossuda, abrandada, però potser també reservada, tímida, insegura, prudent. Una síntesi de tot això fa de mal concretar en un sol mot, i només els que la coneixen bé en tenen prou si dic que té un tarannà capmanyià, dels que ja no se’n troben.

Maria Aurèlia Capmany havia nascut a Barcelona l’agost del 1918, i és a Barcelona on va morir l’octubre del 1991. Néta de l’advocat i escriptor federalista Sebastià Farnés i filla del folklorista Aureli Capmany. Ens recordava els seus orígens quan dissentia del llibre de Jordi Solé-Tura, del 1967, Catalanisme i revolució burgesa, d’impacte notable en el seu moment i que s’havia de convertir en la base pretesament científica d’un dogma fals: “La burgesia era el motor del nacionalisme català, per poder imposar els seus interessos de classe”. Agustí Pons, el biògraf més solvent de MAC, rebat amb energia la tesi que insistia en un pseudo-dogma sense fonaments: “el catalán, lengua de la burguesía”:

“Per a la Maria Aurèlia l’assimilació del catalanisme a la burgesia constituïa una impostura, una falsedat. I no havia de recórrer a cap llibre, a cap lectura, per quedar-ne convençuda. En tenia prou d’assumir la tradició familiar de la qual venia –i de la qual se sentia molt orgullosa–. El seu avi, Sebastià Farnés, havia estat un dels folkloristes més importants de Catalunya. (…) (Per a ella), el catalanisme constituïa un sentiment popular i era la classe burgesa la que, en tot cas, se n’havia apropiat en determinats moments històrics. Aquest punt de vista, per cert, el compartia del tot la Frederica Montseny…”.

Vull insistir en el vessant pedagògic de la vida i de l’obra de la Capmany. Els seus records d’aquella universitat franquista… que compta, tot amb tot, amb companys de classe i amb alguns professors molt dignes, bé que colgats en un claustre docent farcit d’ases, animals als quals no voldria ofendre, fins i tot amb títols que no sé si resistirien les proves d’una mínima credibilitat acadèmica. A més, subratllo, com ens recorda Isabel Graña, entre 1944 i 1956, la feina de docent, de la ‘professora’ Maria Aurèlia a Badalona, amb el parèntesi d’un semestre, durant el curs 1952-53, ‘que marxa becada per l’Institut Francès a París, i que en retornar continua fent classe a Badalona fins al curs 1955-56. Els darrers anys exercia paral·lelament la docència a l’Albéniz i a l’Isabel de Villena de Barcelona’. Per a mi, va exercir de pedagoga, de manera oficial o oficiosa, de facto, tota la vida. Queda clar en un volum, crec que poc distribuït, de la Diputació de Barcelona que recull els seus parlaments i les seves intervencions públiques, en tant que responsable de Cultura de la Diputació.

Dos aspectes de MAC em fascinaven: la passió per la lectura i la seva ‘oralitat’. Com a traductora, primer, i gràcies a la seva obra de creació literària, sabem com se sentia fascinada pels clàssics contemporanis, fascinació que mai no amagava. Quan li editàvem a Laia un llibre per a gent jove, Quim/Quima, ho aprofitava per retre un nou homenatge a Virginia Woolf. Dona de teatre, també, afegeixo que si es mereix un record permanent és per la defensa de la seva llengua. M’indignen els que menystenen la lluita ingent, a la postguerra, dels que van ser capaços de lluitar per la pervivència del català, llengua pròpia dels Països Catalans. I salvar el català volia dir renunciar a moltes coses, així com lluitar en molts fronts i fer-ho sense recursos públics, sense reconeixements oficials. Per exemple, la correspondència de Pedrolo, ben editada per un targarí, em posa la pell de gallina. Refer el català, quan no era llengua d’ús públic, volia dir fer teatre, traduir, a ‘La cua de palla’, novel·la policíaca, posar en marxa la ‘Nova Cançó’, mirar d’obrir escletxes en la ràdio i més tard en canals secundaris de televisió. Quan a Pedrolo li atorgaven, l’any 1979, el ‘Premi d’Honor de les Lletres Catalanes’, des l’Òmnium Cultural encarregaven a la Maria Aurèlia el panegíric de l’autor guardonat (un Pedrolo, per cert, que havia prologat el primer volum d’un primer intent d’Obra completa de la Capmany). Reprodueixo un fragment de la Capmany:

Que l’eina d’un escriptor és la seva pròpia llengua, que la llengua dels catalans és la catalana, que una llengua no és sols una llista de mots enterrats en un diccionari sinó que és una ordenació de vivències, una síndrome cultural, és a dir, que una llengua, com ens expliquen ara els savis lingüistes, no és sols un sistema semàntic sinó que, en la mesura que és un sistema semàntic, concreta els individus que l’usen en membres d’una comunitat cultural, era obvi per a Pedrolo.

I goso afegir: per a Salvador Espriu, de qui MAC havia escrit un llibre bàsic. Doncs bé, i amb això acabo (per avui!). En el marc del darrer Sant Jordi, a Madrid, i en un seminari que imparteixo de ‘Lectures de Literatura Catalana… també per castellanoparlants’, vaig glossar els comentaris de MAC a l’edició dels anys 60, en català i en castellà, de ‘Ruedo Ibérico’ de La pell de brau. Havia llegit molts cops el llibre, però confesso que va ser, tot preparant la classe a Madrid, que la MAC em va ajudar a desxifrar els espais que em semblaven obscurs del poema… que té com a eix temàtic la llibertat i la paraula, com a eixos indissolubles.

Acabo amb una resposta de MAC, barcelonina, a una altra barcelonina, més jove, però que va morir tan jove encara, d’interessos a estones força paral·lels als de la filla del folklorista:

A la pregunta de Montserrat Roig sobre la paradoxa: “Sembla com si vosaltres

Maria Aurèlia Capmany, amb Montserrat Roig

tinguéssiu més alegria de viure, malgrat la postguerra, que les generacions posteriors”, MAC respon: “Per una qüestió molt senzilla: perquè havíem ressuscitat, això era molt. Jo m’he adonat que vivia, perquè he sentit els vidres de la finestra que es trencaven, perquè m’han caigut pedres d’un bombardeig a sobre. Quan vius el terror d’un bombardeig i t’han caigut pedres a sobre, dius: no, no m’he mort. Aleshores, quan s’acaba la guerra, respires. Tots esperàvem que s’acabés la guerra. Nosaltres vam tenir la vitalitat dels que ens havíem escapat de la mort. Primer de tot, podíem parlar, podíem estimar-nos, podíem ballar, podíem fer totes aquests coses que ens havien estat prohibides. (…) Després, teníem les idees molt clares, sabíem que havíem perdut, però sabíem que no volíem seguir una sèrie de coses i això també dóna un cert optimisme”.

Post scriptum: em demanen que recomani una lectura en veu alta de Maria Aurèlia Capmany. La meva proposta: Àngela i els vuit mil policies. Qui s’hi posi, sabrà el per què de la meva tria.

Ignasi Riera (Publicat a Viladecans Punt de Trobada, maig 2018)

Voleu sentir la veu de Maria Aurèlia? Premeu aquí. Hi trobareu la introducció al disc “Dones, flors i violes”. Un disc esplèndid, amb les veus de Bella Dorita, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Maria Cinta, Guillermina Motta, Teresa Rebull, Carme Sansa i Rosa M. Sardà.

I aquí, l’entrevista que li va fer, al gener de 1977, Montserrat Roig al programa “Personatges” de TVE.

 

Felicitats, Sostre, pels 25 anys!!!

Mentre Barcelona s’anava transformant per poder ser la seu olímpica del 92 un grup de persones de la Barceloneta ens reuníem cada setmana per fer realitat un projecte solidari per als nostres veïns Gonzalo, Bartolo, Juan i Mateu, quatre homes sense llar que passaven el dia pels carrers del nostre barri i maldormien en algun racó. I aquest grup de veïnes i veïns vam esforçar-nos tant intel·lectualment com físicament per obrir el SOSTRE, al mateix barri, on poguessin dormir i establir lligams amb els voluntaris.

En Gonzalo, més conegut com a Manolo, es passava el dia pels voltants del mercat de la Barceloneta on era ajudat per veïns i veïnes que li donaven menjar i beure i alguna moneda. Algunes nits anava a la sala d’espera d’urgències de l’Hospital del Mar on no feia tant de fred i potser podia fer un cafè. Passava la nit als porxos sota el Passeig Marítim arraulit amb cartrons i potser alguna manta. En Bartolo tenia com a casa un cotxe abandonat del barri on hi dormia i hi guardava el que recollia. Passava el dia assegut en un banc al passeig Joan de Borbó i era ajudat per persones i botigues properes.

En Juan, més conegut com a Capitán, era pescador i dormia en un petit quartet de guardar eines de pescar. En Mateu ajudava a aparcar cotxes a prop de l’Hospital del Mar i així recollia alguna propina. Aquests eren els quatre homes que nosaltres volíem atendre. Nosaltres els coneixíem, parlàvem amb ells i els anàvem explicant el projecte perquè quan obríssim volguessin venir. Arrels ja treballava des de finals dels 80 però per als nostres homes el projecte estava massa lluny i a més a més hi havia unes normes d’higiene i de prohibició d’alcohol i tabac que ells no podrien complir. El rector de la parròquia ens va oferir uns locals al carrer Pescadors i també l’aixopluc legal. I finalment vam poder fer realitat el nostre somni!

I la nit del 9 de desembre de 1992 vam obrir la porta del nostre SOSTRE! I fins avui! Més de 300 voluntaris obrint la porta cada nit per atendre primer en Gonzalo, Bartolo, Juan i Mateu i fins a més de 50 residents que han anat passant pel centre al llarg d’aquests 25 anys. Els primers mesos els vam passar provisionalment als locals de la parròquia del carrer Almirall Cervera mentre anàvem arreglant el local del carrer Pescadors on podien dormir fins a 6 homes.

El SOSTRE ofereix llit, sopar (cada nit el porta una voluntària), roba i dutxa.

El SOSTRE ajuda a aconseguir documentació, pagues mínimes, feina, pis compartit o residència en cas de ser necessari.

El SOSTRE programa visites mèdiques, operacions i tractaments en els centres mèdics que convingui.

Però, el més important… el SOSTRE ofereix suport i companyia per aconseguir fer pujar l’autoestima de persones a qui un dia el camí de la vida se’ls va tòrcer de manera tan brutal que del sotrac van perdre tot el que tenien: feina, família, amics…

El passat dia 28 de gener ens vam reunir molts voluntaris i residents i també membres d’entitats que col·laboren amb el projecte per celebrar aquests 25 anys. Va ser una festa molt emotiva. L’èxit de la festa fou possible gràcies a la gran participació, a la comissió organitzadora i al granet de sorra que molts vam posar anant a comprar, a buscar residents (no era tasca fàcil ja que alguns van amb cadira de rodes), a trucar i enviar cartes perquè les voluntàries de sopar i els voluntaris més grans rebessin la informació. Vam poder fer la festa a l’escola Sant Joan Baptista que les germanes de Marillac ens van deixar utilitzar amb totes les facilitats. Vam convocar l’inici de la trobada a dos quarts d’una per saludar-nos, abraçar-nos i posar-nos al dia. Quantes emocions! Cap a la una del migdia vam anar al gimnàs de l’escola totalment preparat per fer el concert del Cor Evolution del Raval. Un grup de persones molt animades que van cantar i ballar un bon grapat de cançons. Tenen molt ritme i es nota que s’ho passen bé cantant i no els importa regalar el seu temps a entitats solidàries. Moltes gràcies!

Acabada l’actuació vam anar al menjador de l’escola i al pati on vam poder dinar, a peu dret, una fideuà que vam encarregar a D’ins, escola d’hosteleria de la Fundació Formació i Treball de Càritas. Una parella molt amable ens servia. També vam picar tacos d’unes truites enormes (30 ous!), olives i seitons que ens havia regalat el bar Jaica de la Barceloneta. Tot un detall! No va ser l’únic detall: el famós restaurant Salamanca ens va regalar pastís de Santiago per a tothom.

Uns menjàvem drets, altres asseguts, altres al terra del pati…Tothom trobava un racó on gaudir del solet, del bon menjar i de la bona companyia.

Després de dinar vam tornar al gimnàs per veure una obra de teatre molt emotiva feta per Grup Teatre Arrels Fundació on la història del nostre Sostre formava part de la trama. Dins de l’obra es va projectar un muntatge de fotografies.

Acabada l’obra vam agrair l’assistència, el bon ambient i ens vam citar per una propera celebració.

Per fer difusió de la celebració (la festa del 28 de gener i una eucaristia el 17 de desembre a la parròquia de sant Miquel) vaig escriure un text on volia transmetre que el Sostre és un projecte fet a mida i feia un símil amb un vestit fet per una modista o un sastre. Abans no era tan excepcional que la mare volgués que una modista ens fes alguns vestits.

En el text també escrivia…
Vam fer realitat el somni d’obrir el Sostre per als nostres veïns. Estem molt contents d’aquest projecte original que enguany compleix 25 anys. Projecte de solidaritat amb més de 300 voluntaris amb diferents serveis (sopar, roba, dormir, documents…) i més de 50 residents que han fet gran el projecte.
Pescadors 42 ha obert cada vespre com a espai de trobada de residents i voluntaris per sopar, xerrar i dormir; però a més a més dels recursos materials que hem ofert hem establert relacions cordials entre ells i amb nosaltres. Hem volgut que tornessin a sentir-se persones.
Tots i totes ens estimem molt el nostre Sostre!

S(omni)
O(riginal)
S(olidaritat )
T(robada)
R(ecursos)
E(stimació)

Per acabar si voleu ens trobareu cada vespre a partir de les vuit del vespre al carrer Pescadors 42 (el primer dissabte de mes fem portes obertes). El nostre correu electrònic és: informacio@projectesostre.org. La nostra bonica pàgina web i el nostre compte bancari: ES33 2100 0801 1002 0052 0814.

Carme Bellart

Politiqueria

No sé si quan es publiqui aquest número de L’Agulla el plenari de l’Ajuntament de Barcelona haurà pres una resolució favorable per unir els tramvies per la Diagonal. Tot indica que no. Els grups municipals d’oposició, tots excepte el del PSC, han dit que no hi votaran a favor. Els arguments són diversos però cap d’ells se sosté mínimament. Són excuses variades per no dir directament que es tracta d’un boicot al partit que governa la ciutat. Els estudis que s’han fet ara i abans sempre han demostrat que cal unir els dos Tram per la Diagonal per resoldre la saturació actual dels busos a l’avinguda i la saturació de la línia I del metro en hores punta. Mentre Barcelona s’ho pensa, des de la fallida consulta de l’alcalde Hereu de 2011, 60 ciutats europees han ampliat o iniciat noves línies de tramvia. Dels 3,8 quilòmetres de via que falten entre la plaça de les Glòries i la de Francesc Macià, que farien del Tram el principal eix ferroviari de transport de viatgers de la Regió Metropolitana, en depèn no només la connectivitat dels centres d’activitat econòmica com el 22@ i els principals campus universitaris del Besòs, les Glòries-Ciuitadella i Pedralbes, sinó també un futur per a la indústria ferroviària catalana.

Amb tota l’evidència exposada i la mínima intel·ligència que seria saber que la diagonal sempre és més curta que la suma del catets (Pitàgores) resulta incomprensible que el projecte de la unió dels Tram per la Diagonal estigui així d’empantanegat. Només s’explica des de la nova lògica que regeix a Catalunya des de fa alguns anys. Em pregunto si els polítics avui aspiren a canviar el món o només aspiren a explicar que poden canviar-lo. Quan es perd de vista el fi, llavors ens encallem en el procés. I aquesta és la realitat a Catalunya i a Barcelona. Més que nova política el que necessitem són polítics nous.

Salvador Clarós

Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar. Enric Gomà.

Editorial Pòrtic, Barcelona 2018.

¿Per què dimonis diem afilador, ambdós, xai, creuar, liderar, oxidar, cercar, assolir, sacerdot o Verge, en comptes de dir esmolet, tots dos, be, travessar, dirigir, rovellar, buscar, aconseguir, capellà o Mare de Déu, que són les paraules que a l’àrea de Barcelona havíem dit sempre? Doncs, a vegades, perquè calquem el castellà (com afilador, ambdós, creuar, oxidar, sacerdot o Verge), a vegades per influències de la societat globalitzada i tirant a pija (com liderar), a vegades perquè sembla “més català” (com xai, cercar o assolir), i a vegades fins i tot per una mena de respecte arcaic (sacerdot).

El català ha de ser correcte, evidentment, però també ha de ser natural, és a dir, el que ens ha arribat i hem parlat i sentit de les generacions que ens l’han transmès, amb les lògiques evolucions, però sense sobreactuar-lo ni transmutar-lo. I aquest llibre ens convida a fer una recerca per aquestes paraules sobreactuades o transmutades que s’estan apoderant del nostre llenguatge. Del llenguatge concret que parlem la gent de Barcelona i el seu entorn, sense copiar altres parlars sinó mantenint la nostra riquesa pròpia.

El llibre és deliciós, a poc que a un li interessin aquestes coses tan bàsiques com la nostra manera de parlar, que és tota una riquesa cultural, social i fins i tot vital. I a més a més és divertit, com acostumen a ser els llibres de l’Enric Gomà.

Li faria, però, a l’autor, dos mini-retrets. Un, que s’oblida una paraula que a mi em fa mal de ventre: això de dir-ne “carxofa” a una cosa que sempre n’hem dit “escarxofa”, que és una paraula absolutament correcta. I dos, que digui que l’àrea de Barcelona inclou el Vallès i el Maresme, i es deixi el Baix Llobregat, quan, em sembla, almenys pel que fa a la subcomarca del Delta (l’Hospitalet, Cornellà, Sant Boi, el Prat, Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent), que aquesta és, potser, la zona lingüísticament més barcelonina de totes.

Josep Lligadas

25 anys oferint Sostre

Aquest desembre passat el Sostre de la Barceloneta va fer 25 anys obrint les seves portes per aixoplugar homes del barri que vivien al carrer. El barri, la ciutat han canviat molt… però el Projecte Sostre continua oferint un lloc d’estada, de convivència, de refer vincles, de regularitzar situacions d’homes. Amb pocs mitjans, però amb un gran tresor humà: el dels seus voluntaris i voluntàries. Més de 300 persones que amb la seva dedicació al llarg en aquest temps han permès que 62 homes poguessin trucar a la porta verda cada vespre del carrer Pescadors i fer d’aquell espai casa seva.

Es per això que el dia 28 de gener, a l’escola Sant Joan Baptista de la Barceloneta ens retrobarem tants com puguem per somriure, comentar, dinar, escoltar música… i sobretot agrair el que Sostre ha fet (i fa) per tots els que trepitgem el seu llindar.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Educar en un món complex i incert: el repte de l’educació comunitària

Molts experts de l’àmbit de les ciències socials coincideixen a assenyalar que avancem cap a una societat que podem qualificar de complexa. La capacitat de generació i transmissió d’informació i coneixement ha passat a resultar exponencial de forma permanent, i tot plegat en un interval de temps històricament molt petit. Si acceptem que allò que ens fa genuïnament humans és precisament la informació i el coneixement, aleshores hem de concloure que la humanitat ha canviat de forma substantiva i per sempre.

Atès que estem en un procés encara de transició, ens costa definir amb precisió com serà al capdavall aquesta complexitat. Som protagonistes d’un món que està morint per sempre, alhora que està naixent un món que no sabem del tot com serà. Cal afegir doncs a la complexitat social una altra característica: la incertesa. Naveguem més entre preguntes que entre respostes, i tot plegat dibuixa un escenari mòbil i canviant difícil de gestionar des de qualsevol àmbit.

Educar en un món complex i incert no pot ser de la mateixa manera que quan trepitjàvem sobre terra ferma. Les generacions actuals d’adults ens veiem davant del repte d’educar les generacions més joves en la complexitat i la incertesa, si bé nosaltres hem nascut i crescut en entorns més simplificats i carregats de certeses més estables en el temps.

El repte de l’educació, per tant, és més gran que mai, i a mig termini farà saltar pels aires qualsevol dispositiu educatiu del passat més recent, bàsicament consistent a promoure l’educació des d’institucions socials: família, escola, centre de culte – l’educació institucionalitzada. El repte és tan gran que hem de fer nostra la saviesa continguda en el vell proverbi africà (“per educar un infant cal tota la tribu”), i fer un salt quantitatiu i qualitatiu cap a l’educació comunitària.

L’educació comunitària serà l’educació del segle vint-i-u. Una educació que anirà molt més enllà de l’escolarització –la UNESCO ja afirmava fa anys que el 80% d’allò que aprèn un infant avui dia ja ho fa fora de l’escola– i que tindrà els valors dels drets humans com continguts bàsics i fonamentals –l’informe Delors ja pronosticava la importància cabdal de l’aprendre a conviure, al costat de l’aprendre a saber, ser i fer. Perquè en un món complex i incert, els valors són el referent al qual aferrar-se per construir els marcs essencials de convivència i ciutadania.

L’educació comunitària representa, a hores d’ara, tota una revolució educativa. El paradigma de l’educació institucionalitzada encara és dominant, tot i que en plena crisi, però preval sobre el món educatiu: currículums dictats pels governs de forma centralitzada, centres escolars estandarditzats i professorat homologat, activitats de lleure educatiu reglamentades, tot en un marc de fragmentació i d’especialització que costa que se sostingui per algun lloc.

L’escola volia canviar el món, i a la fi ha estat el món qui canviarà l’escola, per adaptar-la a les necessitats emergents de la societat actual. Haurem de deixar enrere, per exemple, que l’educació és un dret individual sinó que es tracta d’un dret col·lectiu –o, essent generosos amb el present, un dret individual que només pot ser exercit col·lectivament. Un alumne, per exemple, no serà “patrimoni” exclusiu d’un centre escolar sinó alumne d’un territori en el qual existeixen diversos centres escolars que col·laboren entre ells i proporcionen una educació inclusiva pensant en les necessitats de l’alumne a cada moment.

L’educació comunitària no distingirà entre centre educatius de primera (les escoles) i de segona (la resta), sinó que crearà aliances, xarxes, fluxos permanents d’entrades i sortides de professionals i aprenents, que de forma constant actualitzen les seves propostes educatives, i les co-construeixen amb la seva comunitat de referència. Tothom és i serà educador, i des d’aquesta consciència educadora participarà activament.

La clau de la implantació i l’èxit de l’educació comunitària raurà a les classes mitjanes. D’una banda, les classes benestants ja se senten prou còmodes amb una educació institucionalitzada que els afavoreix mitjançant processos de segregació i selecció, amb una educació que planteja un processos d’aprenentatge caracteritzats per la hiperespecialització competencial acompanyat d’una avaluació externa i estandarditzada de resultats. Per elles, l’educació comunitària és una pèrdua de temps i de valor.

D’altra banda, els sectors més desafavorits no disposen de les condicions mínimes de vida per participar plenament de l’educació comunitària. Salaris baixos i manca de temps els impedeix un accés en condicions d’igualtat a nombrosos recursos i activitats educatives comunitàries. Per això educació comunitària serà sinònim d’equitat, o altrament no serà.

Els poders públics tenim una doble missió respecte a l’educació comunitària: afavorir el diàleg i la reflexió per acompanyar l’inevitable canvi de paradigma educatiu, i anar construint els fonaments perquè pugui anar creixent i consolidant-se. A Barcelona comptem amb un bagatge i uns recursos que ho fan certament fàcil: l’experiència de renovació pedagògica, i l’onada d’innovació que vivim actualment així ho demostren. Impulsem una política educativa molt definida ideològicament que, no obstant això, no va en contra de ningú sinó a favor de tothom, i de manera especial d’aquelles i aquells que més ho necessiten. Precisament per ser una política d’elevada densitat ideològica, no podem esperar el consens, però sí el diàleg permanent amb tothom i grans acords en aquells temes d’educació comunitària en els quals les posicions de les parts resultin més properes. Aquí som, i aquí continuarem sent.

Miquel Àngel Essomba
Comissionat d’educació i universitats. Ajuntament de Barcelona