Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar. Enric Gomà.

Editorial Pòrtic, Barcelona 2018.

¿Per què dimonis diem afilador, ambdós, xai, creuar, liderar, oxidar, cercar, assolir, sacerdot o Verge, en comptes de dir esmolet, tots dos, be, travessar, dirigir, rovellar, buscar, aconseguir, capellà o Mare de Déu, que són les paraules que a l’àrea de Barcelona havíem dit sempre? Doncs, a vegades, perquè calquem el castellà (com afilador, ambdós, creuar, oxidar, sacerdot o Verge), a vegades per influències de la societat globalitzada i tirant a pija (com liderar), a vegades perquè sembla “més català” (com xai, cercar o assolir), i a vegades fins i tot per una mena de respecte arcaic (sacerdot).

El català ha de ser correcte, evidentment, però també ha de ser natural, és a dir, el que ens ha arribat i hem parlat i sentit de les generacions que ens l’han transmès, amb les lògiques evolucions, però sense sobreactuar-lo ni transmutar-lo. I aquest llibre ens convida a fer una recerca per aquestes paraules sobreactuades o transmutades que s’estan apoderant del nostre llenguatge. Del llenguatge concret que parlem la gent de Barcelona i el seu entorn, sense copiar altres parlars sinó mantenint la nostra riquesa pròpia.

El llibre és deliciós, a poc que a un li interessin aquestes coses tan bàsiques com la nostra manera de parlar, que és tota una riquesa cultural, social i fins i tot vital. I a més a més és divertit, com acostumen a ser els llibres de l’Enric Gomà.

Li faria, però, a l’autor, dos mini-retrets. Un, que s’oblida una paraula que a mi em fa mal de ventre: això de dir-ne “carxofa” a una cosa que sempre n’hem dit “escarxofa”, que és una paraula absolutament correcta. I dos, que digui que l’àrea de Barcelona inclou el Vallès i el Maresme, i es deixi el Baix Llobregat, quan, em sembla, almenys pel que fa a la subcomarca del Delta (l’Hospitalet, Cornellà, Sant Boi, el Prat, Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent), que aquesta és, potser, la zona lingüísticament més barcelonina de totes.

Josep Lligadas

Anuncis

25 anys oferint Sostre

Aquest desembre passat el Sostre de la Barceloneta va fer 25 anys obrint les seves portes per aixoplugar homes del barri que vivien al carrer. El barri, la ciutat han canviat molt… però el Projecte Sostre continua oferint un lloc d’estada, de convivència, de refer vincles, de regularitzar situacions d’homes. Amb pocs mitjans, però amb un gran tresor humà: el dels seus voluntaris i voluntàries. Més de 300 persones que amb la seva dedicació al llarg en aquest temps han permès que 62 homes poguessin trucar a la porta verda cada vespre del carrer Pescadors i fer d’aquell espai casa seva.

Es per això que el dia 28 de gener, a l’escola Sant Joan Baptista de la Barceloneta ens retrobarem tants com puguem per somriure, comentar, dinar, escoltar música… i sobretot agrair el que Sostre ha fet (i fa) per tots els que trepitgem el seu llindar.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Educar en un món complex i incert: el repte de l’educació comunitària

Molts experts de l’àmbit de les ciències socials coincideixen a assenyalar que avancem cap a una societat que podem qualificar de complexa. La capacitat de generació i transmissió d’informació i coneixement ha passat a resultar exponencial de forma permanent, i tot plegat en un interval de temps històricament molt petit. Si acceptem que allò que ens fa genuïnament humans és precisament la informació i el coneixement, aleshores hem de concloure que la humanitat ha canviat de forma substantiva i per sempre.

Atès que estem en un procés encara de transició, ens costa definir amb precisió com serà al capdavall aquesta complexitat. Som protagonistes d’un món que està morint per sempre, alhora que està naixent un món que no sabem del tot com serà. Cal afegir doncs a la complexitat social una altra característica: la incertesa. Naveguem més entre preguntes que entre respostes, i tot plegat dibuixa un escenari mòbil i canviant difícil de gestionar des de qualsevol àmbit.

Educar en un món complex i incert no pot ser de la mateixa manera que quan trepitjàvem sobre terra ferma. Les generacions actuals d’adults ens veiem davant del repte d’educar les generacions més joves en la complexitat i la incertesa, si bé nosaltres hem nascut i crescut en entorns més simplificats i carregats de certeses més estables en el temps.

El repte de l’educació, per tant, és més gran que mai, i a mig termini farà saltar pels aires qualsevol dispositiu educatiu del passat més recent, bàsicament consistent a promoure l’educació des d’institucions socials: família, escola, centre de culte – l’educació institucionalitzada. El repte és tan gran que hem de fer nostra la saviesa continguda en el vell proverbi africà (“per educar un infant cal tota la tribu”), i fer un salt quantitatiu i qualitatiu cap a l’educació comunitària.

L’educació comunitària serà l’educació del segle vint-i-u. Una educació que anirà molt més enllà de l’escolarització –la UNESCO ja afirmava fa anys que el 80% d’allò que aprèn un infant avui dia ja ho fa fora de l’escola– i que tindrà els valors dels drets humans com continguts bàsics i fonamentals –l’informe Delors ja pronosticava la importància cabdal de l’aprendre a conviure, al costat de l’aprendre a saber, ser i fer. Perquè en un món complex i incert, els valors són el referent al qual aferrar-se per construir els marcs essencials de convivència i ciutadania.

L’educació comunitària representa, a hores d’ara, tota una revolució educativa. El paradigma de l’educació institucionalitzada encara és dominant, tot i que en plena crisi, però preval sobre el món educatiu: currículums dictats pels governs de forma centralitzada, centres escolars estandarditzats i professorat homologat, activitats de lleure educatiu reglamentades, tot en un marc de fragmentació i d’especialització que costa que se sostingui per algun lloc.

L’escola volia canviar el món, i a la fi ha estat el món qui canviarà l’escola, per adaptar-la a les necessitats emergents de la societat actual. Haurem de deixar enrere, per exemple, que l’educació és un dret individual sinó que es tracta d’un dret col·lectiu –o, essent generosos amb el present, un dret individual que només pot ser exercit col·lectivament. Un alumne, per exemple, no serà “patrimoni” exclusiu d’un centre escolar sinó alumne d’un territori en el qual existeixen diversos centres escolars que col·laboren entre ells i proporcionen una educació inclusiva pensant en les necessitats de l’alumne a cada moment.

L’educació comunitària no distingirà entre centre educatius de primera (les escoles) i de segona (la resta), sinó que crearà aliances, xarxes, fluxos permanents d’entrades i sortides de professionals i aprenents, que de forma constant actualitzen les seves propostes educatives, i les co-construeixen amb la seva comunitat de referència. Tothom és i serà educador, i des d’aquesta consciència educadora participarà activament.

La clau de la implantació i l’èxit de l’educació comunitària raurà a les classes mitjanes. D’una banda, les classes benestants ja se senten prou còmodes amb una educació institucionalitzada que els afavoreix mitjançant processos de segregació i selecció, amb una educació que planteja un processos d’aprenentatge caracteritzats per la hiperespecialització competencial acompanyat d’una avaluació externa i estandarditzada de resultats. Per elles, l’educació comunitària és una pèrdua de temps i de valor.

D’altra banda, els sectors més desafavorits no disposen de les condicions mínimes de vida per participar plenament de l’educació comunitària. Salaris baixos i manca de temps els impedeix un accés en condicions d’igualtat a nombrosos recursos i activitats educatives comunitàries. Per això educació comunitària serà sinònim d’equitat, o altrament no serà.

Els poders públics tenim una doble missió respecte a l’educació comunitària: afavorir el diàleg i la reflexió per acompanyar l’inevitable canvi de paradigma educatiu, i anar construint els fonaments perquè pugui anar creixent i consolidant-se. A Barcelona comptem amb un bagatge i uns recursos que ho fan certament fàcil: l’experiència de renovació pedagògica, i l’onada d’innovació que vivim actualment així ho demostren. Impulsem una política educativa molt definida ideològicament que, no obstant això, no va en contra de ningú sinó a favor de tothom, i de manera especial d’aquelles i aquells que més ho necessiten. Precisament per ser una política d’elevada densitat ideològica, no podem esperar el consens, però sí el diàleg permanent amb tothom i grans acords en aquells temes d’educació comunitària en els quals les posicions de les parts resultin més properes. Aquí som, i aquí continuarem sent.

Miquel Àngel Essomba
Comissionat d’educació i universitats. Ajuntament de Barcelona

Tots víctimes

En relació als atemptats soferts a Barcelona, Cambrils i altres llocs penso: Quant ens costa “madurar” com a humanitat!

Les injustícies globals i els fanatismes (veritables causes d’aquests fets) no s’aturen ans –d’alguna manera– van en augment… I les víctimes sempre són les mateixes: la gent del poble. Tant els “botxins” com els morts i ferits: nois, “alliçonats” i radicalitzats per uns altres (que estan al darrera) i que són utilitzats com a “soldats” contra gent del carrer, vianants, turistes… o policies, que vetllen per la seguretat dels altres. Gent del poble contra gent del poble… Quina pena!

Jesús Lanao

Després dels atemptats

Ja fa un mes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Hi ha hagut temps per deixar reposar les emocions, els sentiments i els pensaments que hem exterioritzat col·lectivament les darreres setmanes amb missatges i litúrgies diverses amb les quals ens hem abraçat col·lectivament. Davant de la contrarietat ha sortit allò de bo que tenim els humans: l’ajuda, la solidaritat, el perdó… però també allò tan humà que és la por. Per això vam cridar “No tenim por”: un crit d’autoafirmació que ens ha permès no caure en el victimisme, ocultant-nos mútuament que efectivament el terrorisme gihadista ens fa por, ens fa sentir vulnerables i indefensos, per més que tinguem els Mossos d’Esquadra per àngel de la guarda.

Els representants institucionals s’han unit, més o menys maldestres, a la catarsi col·lectiva per reivindicar-se ara que no corren per a ells vents favorables. I un cop superat el dol, ens queda pendent enfrontar-nos individualment i col·lectivament a algunes preguntes per incòmodes que siguin, i per més que cap d’elles pugui explicar del tot per què uns joves esdevenen criminals.

El benestar d’Occident, edificat sobre uns recursos naturals de què no disposem, té molt a veure amb la despossessió dels pobles musulmans. La complicitat amb les dictadures petrolieres del Golf que financen el terrorisme no es pot atribuir només a determinats governants hipòcrites, com es llegia en algunes pancartes a la manifestació de Barcelona. És el nostre estil de vida addicte al petroli, les nostres empreses que fan el tren d’alta velocitat a la Meca, els nostres negocis industrials i turístics i també la complicitat d’empreses tan poc qüestionades com el Barça. Vaja, que aquests són els valors que exhibim com a societat. Ens falta humilitat per fer autocrítica abraçant aquesta complexitat de la qual en alguna mesura en som còmplices si no volem que sigui la pròpia mentida qui ens faci ostatges del terror. El terrorisme és com una veu que ens ve a dir: vosaltres també podeu ser víctimes de les vostres accions. Efectivament, només ens alliberarem de veritat de la por si som capaços de treballar per la pau i el diàleg no només amb pancartes sinó amb fets i coherència de vida.

Dol pel meu barri…

Visc a Sant Antoni des de fa 50 anys. Tota la vida. El barri és la meva referència d’escola, de parròquia, de gimnàs, de comerços de proximitat, de veïns i veïnes que fan que el meu racó de ciutat tingui rostre, no sigui l’anonimat que sovint atribuïm a les grans ciutats.

Però fa un parell d’anys vaig començar a sentir que cada cop que sortia pel barri que vivia un dol: dol per les botigues de tota una vida tancades; dol per veïns que desapareixien; dol perquè cada cop més edificis esdevenien hotels o blocs de pisos turístics; dol perquè la tranquil·litat d’alguns carrers havia canviat pel soroll de maletes arrossegades; dol pel canvi d’estil de comerços o bars destinats a hipsters o forasters… Digueu-me antiga, però no la sento la meva ciutat i, sabeu?, crec que no m’hi vull adaptar…

El barri ha canviat. Moltes persones han decidit convertir els seus pisos no en habitatges per a veïns o veïnes sinó per a turistes. Mirar el guany immediat i l’especulació. Sense sentir pròpia la conseqüència que persones siguin desnonades, hagin de sortir del seu entorn i marxar fora del districte o fins i tot de la ciutat; que es trenqui el teixit; que alguns dels que han comentat el temps amb tu a l’ascensor o t’han deixat sal desapareguin per sempre. I què hi fa? “Guanyar diners i treure el màxim pel pis és legítim” és la cançoneta repetida i que va perforant les nostres oïdes però, el que és pitjor, arrelant als nostres cors.

Aquest procés va començar al Raval, seguit després per la Barceloneta, el Born… Ara ja ens trobem així Gràcia, l’Eixample en el seu conjunt, Poble Sec, Sant Antoni, Sagrada Família, Poblenou… i es veuen ja indicis a Sants, el Clot… Estic convençuda que el present govern municipal està fent tot el que pot. El procés estava perillosament engegat i amb una inèrcia difícil d’encarrilar.

I els mateixos que criticaven la bombolla immobiliària i l’estafa dels bancs, davant la nova bombolla turística de què potser es beneficien per disposar de pisos (heretats, comprats com a inversió…), opten per callar, tot i tornar-se protagonistes i còmplices de desnonaments, de desarrelaments en els barris, de fer que la ciutat es vagi convertint en un parc temàtic sense teixit social de manera progressiva i, com no ens mobilitzem, inaturable.

Fa quinze o vint anys, una senyora gran que vivia al Raval i visitava persones encara més velletes i sovint soles, en una trobada de Marginació de la Pastoral Social de Barcelona, ens explicava escandalitzada com havia començat el “mobbing immobiliari” i com moltes de les persones propietàries que deixaven que les vivendes o finques es fessin malbé per treure’s de sobre els veïns amb rendes antigues eren persones que ella trobava a la parròquia… No ho he oblidat mai!

Ara avui, podem parlar dels fons voltors que compren edificis, que són capaços de deixar que a Borrell 18 es visqui un calvari (oitant, i mereixen tota la nostra censura sense contemplacions), però hi ha persones concretes que els han facilitat comprar-ne l’edifici, que ha optat per no posar en lloguer convencional una vivenda sinó destinar-la a turistes (“tindré més rendibilitat”, “tant me fa que facin soroll i no deixin dormir als altres”…)… Això m’entristeix profundament. Sovint són (o han estat) gent com nosaltres llogaters: treballadors per sous minsos, que han pogut viure l’atur en pell pròpia o propera, que intenten tirar endavant la família, que han criticat bancs i grans especuladors, que s’acarnissen amb els polítics corruptes… I ara les seves decisions afecten i destrueixen vides alienes…

Com a creient, sempre em sobta com ens resulta de fàcil separar la nostra vida cristiana de la nostra vida diguem-ne financera: com si els diners juguessin en una altra divisió… Som els reis i les reines per justificar-nos, per fer servir la legitimitat o la legalitat com a criteri: doncs no! El nostre criteri ha de ser l’Evangeli, alliberador però qüestionador… Em surt un comentari àcid… ho sé… però més ho és l’expulsió de tants i tantes de les seves llars només per guanys econòmics. Però també sóc crítica amb els que ho veiem i no fem; amb els que potser, com en el poema de Martin Niemöller (i sovint atribuït a Brecht), aviat serem foragitats del nostre barri i no ens mobilitzem! Mea culpa! I alhora poso la meva esperança en iniciatives com Fem Sant Antoni, el Sindicat de Llogaters, la feina de formigueta de les associacions de veïns i veïnes i del propi Ajuntament que s’esforça, tot i que no arribi a parar la dinàmica perversa en què es veu atrapada la ciutat de Barcelona. Un cop més: només junts podrem!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Grups de diàleg interreligiós

Vull agrair que m’hàgiu convidat a participar a la vostra revista digital L’Agulla, i poder compartir amb vosaltres unes reflexions sobre els grups de diàleg interreligiós a la nostra ciutat.

L’Ajuntament de Barcelona, des de 1999, treballa per donar suport a les entitats religioses i reconeix el seu paper en la construcció de la societat de Barcelona, en un context de laïcitat, on totes les opcions de consciència, siguin religioses o no, són reconegudes i tenen les mateixes oportunitats. Una expressió de les polítiques de defensa i garantia de la llibertat religiosa és l’Oficina d’Afers Religiosos.

Barcelona aposta per la interculturalitat des de 2009, en què va impulsar el Pla Barcelona Interculturalitat, amb consens polític. I des d’aleshores s’ha treballat per fer de Barcelona una ciutat realment intercultural. I per tenir una ciutat realment intercultural cal no només que hi hagi diversitat, sinó que aquesta diversitat tingui els drets garantits, i, igual d’important, que s’estableixi un diàleg d’igual a igual entre els diferents col·lectius, en el qual tothom hi pugui participar. El diàleg aporta coneixements que fora del propi àmbit serien molt difícils d’aconseguir. Dialogar obre les mirades i genera empaties.

A Catalunya hi ha tradició de treballar pel diàleg interreligiós. Per exemple, l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós, AUDIR, és present a Catalunya des dels anys 90. A Barcelona tenim també el precedent del treball i la coordinació entre les diferents comunitats per a la creació del Centre Abraham, un espai interreligiós per a les diferents comunitats durant els Jocs Olímpics de 1992. L’any 2004, durant el Fòrum Universal de les Cultures, hi va haver un gran parlament internacional, el Parlament de les Religions del Món, amb representants de 75 països i més de 100 creences. Tot i que han passat molts anys, el diàleg, al 2017, encara és molt necessari, com ho demostra que a Catalunya existeix la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, creada per AUDIR, que aplega les iniciatives de divuit entitats i grups interreligiosos catalans.

Així, doncs, entenent la necessitat que els veïns i veïnes han de poder viure amb normalitat la presència del fet religiós, l’Ajuntament de Barcelona ha establert en el Programa d’Actuació Municipal de Barcelona: “Es treballarà per facilitar la relació entre la diversitat de confessions religioses i altres opcions de consciència no religioses establertes a la nostra ciutat i se’n potenciarà la inclusió en el teixit associatiu dels diferents barris.”

Amb aquest objectiu, aquest és el segon any que l’Ajuntament de Barcelonacol·labora amb AUDIR per engegar diversos grups de diàleg interreligiós als barris de Barcelona: dos al districte de Nou Barris (Zona Nord i Zona Centre), dos al districte de Sants (barris Marina de Port i Sants-Hostafrancs-Bordeta) i un a Gràcia. Crec de manera ferma que les entitats religioses, en tant que són expressió ciutadana, mereixen ser respectades com a entitats i poder ser incloses en les dinàmiques de ciutat, i així poder participar de ple dret en les plataformes d’entitats, coordinadores, plans comunitaris, plans de barris, Consells de Districte… igual que les altres entitats de la ciutat. I és que per a alguns col·lectius, la comunitat religiosa és la principal forma d’associació i la manera com el grup es fa present i visible en l’espai públic. Sense aquesta dimensió, aquests col·lectius serien deixats de banda.

Per a mi és fonamental deixar clara la postura laica i no laïcista del govern municipal. La laïcista és una doctrina més, i totalment respectable, igual que qualsevol altra. Per consegüent, en tant que una opció més, no té perquè tenir més pes que les altres. El govern municipal vol ampliar espais de relació i coneixement, des del respecte a totes les opcions, per poder fer un pas cap a entrar en una dinàmica més àmplia, i rebre aportacions més enriquidores per a la construcció de la ciutat.

No vull tancar aquest relat sense recordar que Catalunya ha tingut un dels grans pensadors sobre diàleg interreligiós, el respecte, el coneixement i l’acceptació de l’altre, una persona més valorada i reconeguda a l’estranger que no pas a casa nostra: Raimon Panikkar. Ell va ser un clar exemple d’unicitat i de creació d’una identitat singular, intercultural i universal. Alhora, va ser col·laborador i referent a l’Institut Intercultural de Montreal, amb el qual Barcelona ha fonamentat bona part del desenvolupament de les polítiques d’interculturalitat.

I, per acabar, m’agradaria exposar-vos un desig: que el diàleg interreligiós anés un pas més enllà i fos també un diàleg interconviccional, obert a tota la resta de la societat també.

Lola López
Comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat
Ajuntament de Barcelona