Barcelona, habitatge i Constitució…

La Constitució espanyola “que nos dimos”, com s’afegeix d’ara per emplenar-la d’una legitimitat de consens que oblida les estructures franquistes de les quals brollava i que van “permetre-la”, té un article 47 que sembla ciència ficció: Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics.

Estic ben cansada de sentir com serveix d’argument a tort i a dret… I és que en qualsevol dels nostres mitjans de comunicació veiem que la Constitució serveix diàriament de justificació de manera escollida i triada: per mantenir l’status quo econòmic, territorial, de privilegis de la Casa Reial o d’alguns aforats… Però hi ha articles que semblen “menys constitucionals”!

Una de les coses que més m’indignen (i en la qual no hauríem de cedir) és que es parli de l’Estat de Dret… Doncs sí, però no només… La Constitució espanyola del 78 diu que Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Així que cada cop que algú ens digui que Espanya és un Estat de Dret, cridem Estat Social i Democràtic de Dret… O en una propera reforma eliminaran aquests dos adjectius fonamentals per a la participació i la igualtat de la ciutadania. I ho tindran fàcil… Ens haurem empassat en dos adjectius la justificació de moltes retallades de drets i llibertats…

Però tornem a l’habitatge… Tenim dret a un habitatge digne i adequat: ¿com pot algú pensar que els pisos rusc amb habitacions tipus càpsula de 2,6 metres quadrats poden oferir-nos l’espai per respirar, per fer-lo nostre, per posar unes fotos, poder acollir algú, simplement per sentir-nos a casa? Incompatible amb fer vida de parella i menys de família, o respectar la intimitat personal i familiar, que és un dret fonamental de l’article 17 CE. I després ens queixarem que la nostra societat envelleix demogràficament… El peix que es mossega la cua…

I el mateix article crea el deure dels poders públics per promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret: la venda d’habitatges socials per a fons voltor de l’ajuntament de Madrid de l’Ana Botella, seria violació d’aquest deure de forma flagrant… ¿Però no ho seria la subhasta de sòl i immobles de la Generalitat procedents d’herències intestades? I tants d’arguments legals oblidant que la Constitució encapçala la jerarquia normativa, també quan juga en contra dels poderosos i protegeix el bé comú. Les iniciatives d’alguns ajuntaments per crear habitatge social troben molts obstacles i recances… Aiii!!!

L’interès general oposat a l’especulació… Però l’especulació s’ha convertit en criteri fins i tot en àmbits cristians. Poder treure el màxim profit (el “Jo no soc tonto” de la publicitat d’una cadena d’electrodomèstics) sembla haver-se convertit en un criteri de discerniment per a molts dels nostres germans i germanes… Apujar els lloguers sense cap consideració amb el fet que sigui la vivenda d’una unitat familiar, dedicar un pis heretat a fer-ne un apartament turístic (amb les consegüents molèsties per al veïnat i traient possibilitats per a gent que es veu expulsada de tants barris…), vendre un edifici heretat al millor postor, sense ni plantejar-nos a què el dedicaran… semblen opcions legítimes i és que som mestres de la justificació.

Estic ben cansada de sentir que el turisme fa que Barcelona augmenti el seu PIB. I és clar! Però la qüestió és el seu repartiment… Els beneficis de la bombolla turística estan recaient en poques mans. Les feines que es creen la majoria de vegades estan generant llocs de treball mal pagats (amb contractes curtíssims, amb mitges jornades que són jornades senceres reals…). La visibilització que estan fent les Kellys és un signe d’esperança: noves formes de sindicalisme que hauran de complementar les tradicionals.
I avui, caminant cap a la plaça de Sant Jaume en plena festa major, feia temps que no veia tants sensellars, alguns molt deteriorats… Quanta expulsió del sistema! En més de 3.000 els calcula la Fundació Arrels… En el Sostre de la Barceloneta dues persones han entrat en els darrers mesos… amb 74 anys! I dormien al carrer! Ja no podem garantir els mínims habitacionals ja ni a la nostra gent gran, als nostres avis i àvies. Lamentable!

I mentrestant alguns sectors van omplint els discursos de la magnífica Barcelona que atrau turisme i inversions d’arreu, però oblidant la ciutat de les persones que havíem sentit que la Ciutat Comtal era… Tant de bo el debat de les properes municipals se centri a recuperar el que estem perdent (no: el que ens estan robant!) per l’especulació, l’afany de lucre, el turisme sense mesura i sense límits…

Deixeu-me acabar amb un moment emocionant d’aquest matí de festa major, just davant de l’entrada del claustre de la catedral. Músics i seguici. Persones amb altres discapacitats desfilaven i feien pilars de dos. Preciós. Ulls radiants, esforç per caminar alhora, el so de timbals i flaviol… Somriures entendrits dels que ho observàvem (gairebé tots turistes)! Aquesta és la Barcelona que m’estimo i la Barcelona que confio que entre tots i totes mantinguem i cuidem! Molta feina per fer! I ja que és la Mercè, que la Mare de Déu alliberadora trenqui les cadenes de l’egoisme, l’individualisme, el lucre i l’especulació i augmentin els espais i els recursos per a tothom, però sobretot per als més febles!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Anuncis

Un nou grup de meditació a la parròquia de Sant Josep Oriol

L’agrupació parroquial de Sant Josep Oriol/Sant Isidor us convida a fer una estona de meditació el segon i quart dimarts de cada mes. A les 18:30h a la sala parroquial de Sant Josep Oriol, entrada per Villarroel 83. Comencem el dia 9 d’octubre de 2018.

Mercè Manzano

Marina Garcés. Ciutat Princesa.

Recomanacions per airejar l’estiu

Marina Garcés. Ciutat Princesa. Galàxia Gutenberg, 2018 (249 pàgines)

És un bon llibre per a l’estiu. No pas per ser lleuger o intranscendent, sinó perquè requereix una lectura sense presses, disfrutant d’un text molt ben escrit en què sovint tens necessitat de rellegir un paràgraf amb la intenció de captar-ne i esprémer la idea essencial.

Barrejar política, filosofia i part de la historia no publicada dels moviments socials a la Barcelona dels darrers vint anys és complicat. Marina Garcés ens ho fa entenedor des de l’anàlisi que ens porta del jo al nosaltres, i dona valor al compromís personal en allò que ens fa moure, avançar, no conformant-nos amb els retrocessos inevitables. Això sí, sense deixar al tinter la crítica necessària a segons quines formes de treball col·lectiu i els seus lideratges.

I com a rerefons la transformació de Barcelona, des del moviment okupa i antiglobalització de la Barcelona post-olímpica fins a l’1 d’octubre, passant pel “No a la guerra”, el 15-M, la PAH, la gentrificació dels barris afectats per “l’èxit de la marca Barcelona” i el turisme de masses, i acabant per una anàlisi –més enllà de l’independentisme– dels dies convulsos de setembre i octubre del 2017…

En tot cas en el llibre hi ha una recomanació contínua sobre com fer incidir aquest jo en el nosaltres. En un paràgraf planteja la pregunta “…Com sostenir, doncs, una vida compromesa?… insistint i persistint sense deixar-se atrapar… Qui només es proposa aguantar, acaba fent-se de pedra o trencant-se. Massa sovint les vides compromeses acaben sent vides dogmàtiques o vides cremades. I de les vides cremades se’n deriven les pitjors reaccions: el cinisme, l’amargor, l’egoisme, el ressentiment.”

Per tant, ni estavellar-nos en l’onada, ni surfejar l’onada. Ser l’onada, que entra i surt…

Albert Farriol

Maria Aurèlia Capmany, dona finestrera

No sé a quina revista, segur que de vida efímera, compartíem columna amb la Maria Aurèlia. I la seva secció es deia així: “Dona finestrera”. Havia adoptat el títol perquè els adagis catalans castigaven les dites ‘dones finestreres’. I ella, feminista sense complexos, volia defensar les dones que no se sentien ni inferiors ni excloses de la vida pública… ni com a periodista, ni com a contertuliana de ràdio, ni com a assagista, ni com a novel·lista, ni com a dona de teatre, ni com a traductora, ni com a professora de filosofia, ni com a regidora de Cultura de l’ajuntament de Barcelona. Va ser tot això, i encara més. Guillem-Jordi Graells, responsable de l’edició de les obres completes de MAC, ho diu en un text esplèndid –“Maria Aurèlia Capmany, un bosc per viure-hi”–, publicat a Quaderns de la Càtedra Josep Anton Baixeras, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona:

Podem dir que és una persona oberta, i és cert. Apassionada, i també penetrant, i és evident. Però cal afegir-hi un munt excessiu de matisos i d’aspectes: polèmica, arriscada, sincera, generosa, subtil, tossuda, abrandada, però potser també reservada, tímida, insegura, prudent. Una síntesi de tot això fa de mal concretar en un sol mot, i només els que la coneixen bé en tenen prou si dic que té un tarannà capmanyià, dels que ja no se’n troben.

Maria Aurèlia Capmany havia nascut a Barcelona l’agost del 1918, i és a Barcelona on va morir l’octubre del 1991. Néta de l’advocat i escriptor federalista Sebastià Farnés i filla del folklorista Aureli Capmany. Ens recordava els seus orígens quan dissentia del llibre de Jordi Solé-Tura, del 1967, Catalanisme i revolució burgesa, d’impacte notable en el seu moment i que s’havia de convertir en la base pretesament científica d’un dogma fals: “La burgesia era el motor del nacionalisme català, per poder imposar els seus interessos de classe”. Agustí Pons, el biògraf més solvent de MAC, rebat amb energia la tesi que insistia en un pseudo-dogma sense fonaments: “el catalán, lengua de la burguesía”:

“Per a la Maria Aurèlia l’assimilació del catalanisme a la burgesia constituïa una impostura, una falsedat. I no havia de recórrer a cap llibre, a cap lectura, per quedar-ne convençuda. En tenia prou d’assumir la tradició familiar de la qual venia –i de la qual se sentia molt orgullosa–. El seu avi, Sebastià Farnés, havia estat un dels folkloristes més importants de Catalunya. (…) (Per a ella), el catalanisme constituïa un sentiment popular i era la classe burgesa la que, en tot cas, se n’havia apropiat en determinats moments històrics. Aquest punt de vista, per cert, el compartia del tot la Frederica Montseny…”.

Vull insistir en el vessant pedagògic de la vida i de l’obra de la Capmany. Els seus records d’aquella universitat franquista… que compta, tot amb tot, amb companys de classe i amb alguns professors molt dignes, bé que colgats en un claustre docent farcit d’ases, animals als quals no voldria ofendre, fins i tot amb títols que no sé si resistirien les proves d’una mínima credibilitat acadèmica. A més, subratllo, com ens recorda Isabel Graña, entre 1944 i 1956, la feina de docent, de la ‘professora’ Maria Aurèlia a Badalona, amb el parèntesi d’un semestre, durant el curs 1952-53, ‘que marxa becada per l’Institut Francès a París, i que en retornar continua fent classe a Badalona fins al curs 1955-56. Els darrers anys exercia paral·lelament la docència a l’Albéniz i a l’Isabel de Villena de Barcelona’. Per a mi, va exercir de pedagoga, de manera oficial o oficiosa, de facto, tota la vida. Queda clar en un volum, crec que poc distribuït, de la Diputació de Barcelona que recull els seus parlaments i les seves intervencions públiques, en tant que responsable de Cultura de la Diputació.

Dos aspectes de MAC em fascinaven: la passió per la lectura i la seva ‘oralitat’. Com a traductora, primer, i gràcies a la seva obra de creació literària, sabem com se sentia fascinada pels clàssics contemporanis, fascinació que mai no amagava. Quan li editàvem a Laia un llibre per a gent jove, Quim/Quima, ho aprofitava per retre un nou homenatge a Virginia Woolf. Dona de teatre, també, afegeixo que si es mereix un record permanent és per la defensa de la seva llengua. M’indignen els que menystenen la lluita ingent, a la postguerra, dels que van ser capaços de lluitar per la pervivència del català, llengua pròpia dels Països Catalans. I salvar el català volia dir renunciar a moltes coses, així com lluitar en molts fronts i fer-ho sense recursos públics, sense reconeixements oficials. Per exemple, la correspondència de Pedrolo, ben editada per un targarí, em posa la pell de gallina. Refer el català, quan no era llengua d’ús públic, volia dir fer teatre, traduir, a ‘La cua de palla’, novel·la policíaca, posar en marxa la ‘Nova Cançó’, mirar d’obrir escletxes en la ràdio i més tard en canals secundaris de televisió. Quan a Pedrolo li atorgaven, l’any 1979, el ‘Premi d’Honor de les Lletres Catalanes’, des l’Òmnium Cultural encarregaven a la Maria Aurèlia el panegíric de l’autor guardonat (un Pedrolo, per cert, que havia prologat el primer volum d’un primer intent d’Obra completa de la Capmany). Reprodueixo un fragment de la Capmany:

Que l’eina d’un escriptor és la seva pròpia llengua, que la llengua dels catalans és la catalana, que una llengua no és sols una llista de mots enterrats en un diccionari sinó que és una ordenació de vivències, una síndrome cultural, és a dir, que una llengua, com ens expliquen ara els savis lingüistes, no és sols un sistema semàntic sinó que, en la mesura que és un sistema semàntic, concreta els individus que l’usen en membres d’una comunitat cultural, era obvi per a Pedrolo.

I goso afegir: per a Salvador Espriu, de qui MAC havia escrit un llibre bàsic. Doncs bé, i amb això acabo (per avui!). En el marc del darrer Sant Jordi, a Madrid, i en un seminari que imparteixo de ‘Lectures de Literatura Catalana… també per castellanoparlants’, vaig glossar els comentaris de MAC a l’edició dels anys 60, en català i en castellà, de ‘Ruedo Ibérico’ de La pell de brau. Havia llegit molts cops el llibre, però confesso que va ser, tot preparant la classe a Madrid, que la MAC em va ajudar a desxifrar els espais que em semblaven obscurs del poema… que té com a eix temàtic la llibertat i la paraula, com a eixos indissolubles.

Acabo amb una resposta de MAC, barcelonina, a una altra barcelonina, més jove, però que va morir tan jove encara, d’interessos a estones força paral·lels als de la filla del folklorista:

A la pregunta de Montserrat Roig sobre la paradoxa: “Sembla com si vosaltres

Maria Aurèlia Capmany, amb Montserrat Roig

tinguéssiu més alegria de viure, malgrat la postguerra, que les generacions posteriors”, MAC respon: “Per una qüestió molt senzilla: perquè havíem ressuscitat, això era molt. Jo m’he adonat que vivia, perquè he sentit els vidres de la finestra que es trencaven, perquè m’han caigut pedres d’un bombardeig a sobre. Quan vius el terror d’un bombardeig i t’han caigut pedres a sobre, dius: no, no m’he mort. Aleshores, quan s’acaba la guerra, respires. Tots esperàvem que s’acabés la guerra. Nosaltres vam tenir la vitalitat dels que ens havíem escapat de la mort. Primer de tot, podíem parlar, podíem estimar-nos, podíem ballar, podíem fer totes aquests coses que ens havien estat prohibides. (…) Després, teníem les idees molt clares, sabíem que havíem perdut, però sabíem que no volíem seguir una sèrie de coses i això també dóna un cert optimisme”.

Post scriptum: em demanen que recomani una lectura en veu alta de Maria Aurèlia Capmany. La meva proposta: Àngela i els vuit mil policies. Qui s’hi posi, sabrà el per què de la meva tria.

Ignasi Riera (Publicat a Viladecans Punt de Trobada, maig 2018)

Voleu sentir la veu de Maria Aurèlia? Premeu aquí. Hi trobareu la introducció al disc “Dones, flors i violes”. Un disc esplèndid, amb les veus de Bella Dorita, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Maria Cinta, Guillermina Motta, Teresa Rebull, Carme Sansa i Rosa M. Sardà.

I aquí, l’entrevista que li va fer, al gener de 1977, Montserrat Roig al programa “Personatges” de TVE.

 

Felicitats, Sostre, pels 25 anys!!!

Mentre Barcelona s’anava transformant per poder ser la seu olímpica del 92 un grup de persones de la Barceloneta ens reuníem cada setmana per fer realitat un projecte solidari per als nostres veïns Gonzalo, Bartolo, Juan i Mateu, quatre homes sense llar que passaven el dia pels carrers del nostre barri i maldormien en algun racó. I aquest grup de veïnes i veïns vam esforçar-nos tant intel·lectualment com físicament per obrir el SOSTRE, al mateix barri, on poguessin dormir i establir lligams amb els voluntaris.

En Gonzalo, més conegut com a Manolo, es passava el dia pels voltants del mercat de la Barceloneta on era ajudat per veïns i veïnes que li donaven menjar i beure i alguna moneda. Algunes nits anava a la sala d’espera d’urgències de l’Hospital del Mar on no feia tant de fred i potser podia fer un cafè. Passava la nit als porxos sota el Passeig Marítim arraulit amb cartrons i potser alguna manta. En Bartolo tenia com a casa un cotxe abandonat del barri on hi dormia i hi guardava el que recollia. Passava el dia assegut en un banc al passeig Joan de Borbó i era ajudat per persones i botigues properes.

En Juan, més conegut com a Capitán, era pescador i dormia en un petit quartet de guardar eines de pescar. En Mateu ajudava a aparcar cotxes a prop de l’Hospital del Mar i així recollia alguna propina. Aquests eren els quatre homes que nosaltres volíem atendre. Nosaltres els coneixíem, parlàvem amb ells i els anàvem explicant el projecte perquè quan obríssim volguessin venir. Arrels ja treballava des de finals dels 80 però per als nostres homes el projecte estava massa lluny i a més a més hi havia unes normes d’higiene i de prohibició d’alcohol i tabac que ells no podrien complir. El rector de la parròquia ens va oferir uns locals al carrer Pescadors i també l’aixopluc legal. I finalment vam poder fer realitat el nostre somni!

I la nit del 9 de desembre de 1992 vam obrir la porta del nostre SOSTRE! I fins avui! Més de 300 voluntaris obrint la porta cada nit per atendre primer en Gonzalo, Bartolo, Juan i Mateu i fins a més de 50 residents que han anat passant pel centre al llarg d’aquests 25 anys. Els primers mesos els vam passar provisionalment als locals de la parròquia del carrer Almirall Cervera mentre anàvem arreglant el local del carrer Pescadors on podien dormir fins a 6 homes.

El SOSTRE ofereix llit, sopar (cada nit el porta una voluntària), roba i dutxa.

El SOSTRE ajuda a aconseguir documentació, pagues mínimes, feina, pis compartit o residència en cas de ser necessari.

El SOSTRE programa visites mèdiques, operacions i tractaments en els centres mèdics que convingui.

Però, el més important… el SOSTRE ofereix suport i companyia per aconseguir fer pujar l’autoestima de persones a qui un dia el camí de la vida se’ls va tòrcer de manera tan brutal que del sotrac van perdre tot el que tenien: feina, família, amics…

El passat dia 28 de gener ens vam reunir molts voluntaris i residents i també membres d’entitats que col·laboren amb el projecte per celebrar aquests 25 anys. Va ser una festa molt emotiva. L’èxit de la festa fou possible gràcies a la gran participació, a la comissió organitzadora i al granet de sorra que molts vam posar anant a comprar, a buscar residents (no era tasca fàcil ja que alguns van amb cadira de rodes), a trucar i enviar cartes perquè les voluntàries de sopar i els voluntaris més grans rebessin la informació. Vam poder fer la festa a l’escola Sant Joan Baptista que les germanes de Marillac ens van deixar utilitzar amb totes les facilitats. Vam convocar l’inici de la trobada a dos quarts d’una per saludar-nos, abraçar-nos i posar-nos al dia. Quantes emocions! Cap a la una del migdia vam anar al gimnàs de l’escola totalment preparat per fer el concert del Cor Evolution del Raval. Un grup de persones molt animades que van cantar i ballar un bon grapat de cançons. Tenen molt ritme i es nota que s’ho passen bé cantant i no els importa regalar el seu temps a entitats solidàries. Moltes gràcies!

Acabada l’actuació vam anar al menjador de l’escola i al pati on vam poder dinar, a peu dret, una fideuà que vam encarregar a D’ins, escola d’hosteleria de la Fundació Formació i Treball de Càritas. Una parella molt amable ens servia. També vam picar tacos d’unes truites enormes (30 ous!), olives i seitons que ens havia regalat el bar Jaica de la Barceloneta. Tot un detall! No va ser l’únic detall: el famós restaurant Salamanca ens va regalar pastís de Santiago per a tothom.

Uns menjàvem drets, altres asseguts, altres al terra del pati…Tothom trobava un racó on gaudir del solet, del bon menjar i de la bona companyia.

Després de dinar vam tornar al gimnàs per veure una obra de teatre molt emotiva feta per Grup Teatre Arrels Fundació on la història del nostre Sostre formava part de la trama. Dins de l’obra es va projectar un muntatge de fotografies.

Acabada l’obra vam agrair l’assistència, el bon ambient i ens vam citar per una propera celebració.

Per fer difusió de la celebració (la festa del 28 de gener i una eucaristia el 17 de desembre a la parròquia de sant Miquel) vaig escriure un text on volia transmetre que el Sostre és un projecte fet a mida i feia un símil amb un vestit fet per una modista o un sastre. Abans no era tan excepcional que la mare volgués que una modista ens fes alguns vestits.

En el text també escrivia…
Vam fer realitat el somni d’obrir el Sostre per als nostres veïns. Estem molt contents d’aquest projecte original que enguany compleix 25 anys. Projecte de solidaritat amb més de 300 voluntaris amb diferents serveis (sopar, roba, dormir, documents…) i més de 50 residents que han fet gran el projecte.
Pescadors 42 ha obert cada vespre com a espai de trobada de residents i voluntaris per sopar, xerrar i dormir; però a més a més dels recursos materials que hem ofert hem establert relacions cordials entre ells i amb nosaltres. Hem volgut que tornessin a sentir-se persones.
Tots i totes ens estimem molt el nostre Sostre!

S(omni)
O(riginal)
S(olidaritat )
T(robada)
R(ecursos)
E(stimació)

Per acabar si voleu ens trobareu cada vespre a partir de les vuit del vespre al carrer Pescadors 42 (el primer dissabte de mes fem portes obertes). El nostre correu electrònic és: informacio@projectesostre.org. La nostra bonica pàgina web i el nostre compte bancari: ES33 2100 0801 1002 0052 0814.

Carme Bellart

Politiqueria

No sé si quan es publiqui aquest número de L’Agulla el plenari de l’Ajuntament de Barcelona haurà pres una resolució favorable per unir els tramvies per la Diagonal. Tot indica que no. Els grups municipals d’oposició, tots excepte el del PSC, han dit que no hi votaran a favor. Els arguments són diversos però cap d’ells se sosté mínimament. Són excuses variades per no dir directament que es tracta d’un boicot al partit que governa la ciutat. Els estudis que s’han fet ara i abans sempre han demostrat que cal unir els dos Tram per la Diagonal per resoldre la saturació actual dels busos a l’avinguda i la saturació de la línia I del metro en hores punta. Mentre Barcelona s’ho pensa, des de la fallida consulta de l’alcalde Hereu de 2011, 60 ciutats europees han ampliat o iniciat noves línies de tramvia. Dels 3,8 quilòmetres de via que falten entre la plaça de les Glòries i la de Francesc Macià, que farien del Tram el principal eix ferroviari de transport de viatgers de la Regió Metropolitana, en depèn no només la connectivitat dels centres d’activitat econòmica com el 22@ i els principals campus universitaris del Besòs, les Glòries-Ciuitadella i Pedralbes, sinó també un futur per a la indústria ferroviària catalana.

Amb tota l’evidència exposada i la mínima intel·ligència que seria saber que la diagonal sempre és més curta que la suma del catets (Pitàgores) resulta incomprensible que el projecte de la unió dels Tram per la Diagonal estigui així d’empantanegat. Només s’explica des de la nova lògica que regeix a Catalunya des de fa alguns anys. Em pregunto si els polítics avui aspiren a canviar el món o només aspiren a explicar que poden canviar-lo. Quan es perd de vista el fi, llavors ens encallem en el procés. I aquesta és la realitat a Catalunya i a Barcelona. Més que nova política el que necessitem són polítics nous.

Salvador Clarós

Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar. Enric Gomà.

Editorial Pòrtic, Barcelona 2018.

¿Per què dimonis diem afilador, ambdós, xai, creuar, liderar, oxidar, cercar, assolir, sacerdot o Verge, en comptes de dir esmolet, tots dos, be, travessar, dirigir, rovellar, buscar, aconseguir, capellà o Mare de Déu, que són les paraules que a l’àrea de Barcelona havíem dit sempre? Doncs, a vegades, perquè calquem el castellà (com afilador, ambdós, creuar, oxidar, sacerdot o Verge), a vegades per influències de la societat globalitzada i tirant a pija (com liderar), a vegades perquè sembla “més català” (com xai, cercar o assolir), i a vegades fins i tot per una mena de respecte arcaic (sacerdot).

El català ha de ser correcte, evidentment, però també ha de ser natural, és a dir, el que ens ha arribat i hem parlat i sentit de les generacions que ens l’han transmès, amb les lògiques evolucions, però sense sobreactuar-lo ni transmutar-lo. I aquest llibre ens convida a fer una recerca per aquestes paraules sobreactuades o transmutades que s’estan apoderant del nostre llenguatge. Del llenguatge concret que parlem la gent de Barcelona i el seu entorn, sense copiar altres parlars sinó mantenint la nostra riquesa pròpia.

El llibre és deliciós, a poc que a un li interessin aquestes coses tan bàsiques com la nostra manera de parlar, que és tota una riquesa cultural, social i fins i tot vital. I a més a més és divertit, com acostumen a ser els llibres de l’Enric Gomà.

Li faria, però, a l’autor, dos mini-retrets. Un, que s’oblida una paraula que a mi em fa mal de ventre: això de dir-ne “carxofa” a una cosa que sempre n’hem dit “escarxofa”, que és una paraula absolutament correcta. I dos, que digui que l’àrea de Barcelona inclou el Vallès i el Maresme, i es deixi el Baix Llobregat, quan, em sembla, almenys pel que fa a la subcomarca del Delta (l’Hospitalet, Cornellà, Sant Boi, el Prat, Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent), que aquesta és, potser, la zona lingüísticament més barcelonina de totes.

Josep Lligadas