Tots víctimes

En relació als atemptats soferts a Barcelona, Cambrils i altres llocs penso: Quant ens costa “madurar” com a humanitat!

Les injustícies globals i els fanatismes (veritables causes d’aquests fets) no s’aturen ans –d’alguna manera– van en augment… I les víctimes sempre són les mateixes: la gent del poble. Tant els “botxins” com els morts i ferits: nois, “alliçonats” i radicalitzats per uns altres (que estan al darrera) i que són utilitzats com a “soldats” contra gent del carrer, vianants, turistes… o policies, que vetllen per la seguretat dels altres. Gent del poble contra gent del poble… Quina pena!

Jesús Lanao

Anuncis

Després dels atemptats

Ja fa un mes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Hi ha hagut temps per deixar reposar les emocions, els sentiments i els pensaments que hem exterioritzat col·lectivament les darreres setmanes amb missatges i litúrgies diverses amb les quals ens hem abraçat col·lectivament. Davant de la contrarietat ha sortit allò de bo que tenim els humans: l’ajuda, la solidaritat, el perdó… però també allò tan humà que és la por. Per això vam cridar “No tenim por”: un crit d’autoafirmació que ens ha permès no caure en el victimisme, ocultant-nos mútuament que efectivament el terrorisme gihadista ens fa por, ens fa sentir vulnerables i indefensos, per més que tinguem els Mossos d’Esquadra per àngel de la guarda.

Els representants institucionals s’han unit, més o menys maldestres, a la catarsi col·lectiva per reivindicar-se ara que no corren per a ells vents favorables. I un cop superat el dol, ens queda pendent enfrontar-nos individualment i col·lectivament a algunes preguntes per incòmodes que siguin, i per més que cap d’elles pugui explicar del tot per què uns joves esdevenen criminals.

El benestar d’Occident, edificat sobre uns recursos naturals de què no disposem, té molt a veure amb la despossessió dels pobles musulmans. La complicitat amb les dictadures petrolieres del Golf que financen el terrorisme no es pot atribuir només a determinats governants hipòcrites, com es llegia en algunes pancartes a la manifestació de Barcelona. És el nostre estil de vida addicte al petroli, les nostres empreses que fan el tren d’alta velocitat a la Meca, els nostres negocis industrials i turístics i també la complicitat d’empreses tan poc qüestionades com el Barça. Vaja, que aquests són els valors que exhibim com a societat. Ens falta humilitat per fer autocrítica abraçant aquesta complexitat de la qual en alguna mesura en som còmplices si no volem que sigui la pròpia mentida qui ens faci ostatges del terror. El terrorisme és com una veu que ens ve a dir: vosaltres també podeu ser víctimes de les vostres accions. Efectivament, només ens alliberarem de veritat de la por si som capaços de treballar per la pau i el diàleg no només amb pancartes sinó amb fets i coherència de vida.

Dol pel meu barri…

Visc a Sant Antoni des de fa 50 anys. Tota la vida. El barri és la meva referència d’escola, de parròquia, de gimnàs, de comerços de proximitat, de veïns i veïnes que fan que el meu racó de ciutat tingui rostre, no sigui l’anonimat que sovint atribuïm a les grans ciutats.

Però fa un parell d’anys vaig començar a sentir que cada cop que sortia pel barri que vivia un dol: dol per les botigues de tota una vida tancades; dol per veïns que desapareixien; dol perquè cada cop més edificis esdevenien hotels o blocs de pisos turístics; dol perquè la tranquil·litat d’alguns carrers havia canviat pel soroll de maletes arrossegades; dol pel canvi d’estil de comerços o bars destinats a hipsters o forasters… Digueu-me antiga, però no la sento la meva ciutat i, sabeu?, crec que no m’hi vull adaptar…

El barri ha canviat. Moltes persones han decidit convertir els seus pisos no en habitatges per a veïns o veïnes sinó per a turistes. Mirar el guany immediat i l’especulació. Sense sentir pròpia la conseqüència que persones siguin desnonades, hagin de sortir del seu entorn i marxar fora del districte o fins i tot de la ciutat; que es trenqui el teixit; que alguns dels que han comentat el temps amb tu a l’ascensor o t’han deixat sal desapareguin per sempre. I què hi fa? “Guanyar diners i treure el màxim pel pis és legítim” és la cançoneta repetida i que va perforant les nostres oïdes però, el que és pitjor, arrelant als nostres cors.

Aquest procés va començar al Raval, seguit després per la Barceloneta, el Born… Ara ja ens trobem així Gràcia, l’Eixample en el seu conjunt, Poble Sec, Sant Antoni, Sagrada Família, Poblenou… i es veuen ja indicis a Sants, el Clot… Estic convençuda que el present govern municipal està fent tot el que pot. El procés estava perillosament engegat i amb una inèrcia difícil d’encarrilar.

I els mateixos que criticaven la bombolla immobiliària i l’estafa dels bancs, davant la nova bombolla turística de què potser es beneficien per disposar de pisos (heretats, comprats com a inversió…), opten per callar, tot i tornar-se protagonistes i còmplices de desnonaments, de desarrelaments en els barris, de fer que la ciutat es vagi convertint en un parc temàtic sense teixit social de manera progressiva i, com no ens mobilitzem, inaturable.

Fa quinze o vint anys, una senyora gran que vivia al Raval i visitava persones encara més velletes i sovint soles, en una trobada de Marginació de la Pastoral Social de Barcelona, ens explicava escandalitzada com havia començat el “mobbing immobiliari” i com moltes de les persones propietàries que deixaven que les vivendes o finques es fessin malbé per treure’s de sobre els veïns amb rendes antigues eren persones que ella trobava a la parròquia… No ho he oblidat mai!

Ara avui, podem parlar dels fons voltors que compren edificis, que són capaços de deixar que a Borrell 18 es visqui un calvari (oitant, i mereixen tota la nostra censura sense contemplacions), però hi ha persones concretes que els han facilitat comprar-ne l’edifici, que ha optat per no posar en lloguer convencional una vivenda sinó destinar-la a turistes (“tindré més rendibilitat”, “tant me fa que facin soroll i no deixin dormir als altres”…)… Això m’entristeix profundament. Sovint són (o han estat) gent com nosaltres llogaters: treballadors per sous minsos, que han pogut viure l’atur en pell pròpia o propera, que intenten tirar endavant la família, que han criticat bancs i grans especuladors, que s’acarnissen amb els polítics corruptes… I ara les seves decisions afecten i destrueixen vides alienes…

Com a creient, sempre em sobta com ens resulta de fàcil separar la nostra vida cristiana de la nostra vida diguem-ne financera: com si els diners juguessin en una altra divisió… Som els reis i les reines per justificar-nos, per fer servir la legitimitat o la legalitat com a criteri: doncs no! El nostre criteri ha de ser l’Evangeli, alliberador però qüestionador… Em surt un comentari àcid… ho sé… però més ho és l’expulsió de tants i tantes de les seves llars només per guanys econòmics. Però també sóc crítica amb els que ho veiem i no fem; amb els que potser, com en el poema de Martin Niemöller (i sovint atribuït a Brecht), aviat serem foragitats del nostre barri i no ens mobilitzem! Mea culpa! I alhora poso la meva esperança en iniciatives com Fem Sant Antoni, el Sindicat de Llogaters, la feina de formigueta de les associacions de veïns i veïnes i del propi Ajuntament que s’esforça, tot i que no arribi a parar la dinàmica perversa en què es veu atrapada la ciutat de Barcelona. Un cop més: només junts podrem!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Grups de diàleg interreligiós

Vull agrair que m’hàgiu convidat a participar a la vostra revista digital L’Agulla, i poder compartir amb vosaltres unes reflexions sobre els grups de diàleg interreligiós a la nostra ciutat.

L’Ajuntament de Barcelona, des de 1999, treballa per donar suport a les entitats religioses i reconeix el seu paper en la construcció de la societat de Barcelona, en un context de laïcitat, on totes les opcions de consciència, siguin religioses o no, són reconegudes i tenen les mateixes oportunitats. Una expressió de les polítiques de defensa i garantia de la llibertat religiosa és l’Oficina d’Afers Religiosos.

Barcelona aposta per la interculturalitat des de 2009, en què va impulsar el Pla Barcelona Interculturalitat, amb consens polític. I des d’aleshores s’ha treballat per fer de Barcelona una ciutat realment intercultural. I per tenir una ciutat realment intercultural cal no només que hi hagi diversitat, sinó que aquesta diversitat tingui els drets garantits, i, igual d’important, que s’estableixi un diàleg d’igual a igual entre els diferents col·lectius, en el qual tothom hi pugui participar. El diàleg aporta coneixements que fora del propi àmbit serien molt difícils d’aconseguir. Dialogar obre les mirades i genera empaties.

A Catalunya hi ha tradició de treballar pel diàleg interreligiós. Per exemple, l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós, AUDIR, és present a Catalunya des dels anys 90. A Barcelona tenim també el precedent del treball i la coordinació entre les diferents comunitats per a la creació del Centre Abraham, un espai interreligiós per a les diferents comunitats durant els Jocs Olímpics de 1992. L’any 2004, durant el Fòrum Universal de les Cultures, hi va haver un gran parlament internacional, el Parlament de les Religions del Món, amb representants de 75 països i més de 100 creences. Tot i que han passat molts anys, el diàleg, al 2017, encara és molt necessari, com ho demostra que a Catalunya existeix la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, creada per AUDIR, que aplega les iniciatives de divuit entitats i grups interreligiosos catalans.

Així, doncs, entenent la necessitat que els veïns i veïnes han de poder viure amb normalitat la presència del fet religiós, l’Ajuntament de Barcelona ha establert en el Programa d’Actuació Municipal de Barcelona: “Es treballarà per facilitar la relació entre la diversitat de confessions religioses i altres opcions de consciència no religioses establertes a la nostra ciutat i se’n potenciarà la inclusió en el teixit associatiu dels diferents barris.”

Amb aquest objectiu, aquest és el segon any que l’Ajuntament de Barcelonacol·labora amb AUDIR per engegar diversos grups de diàleg interreligiós als barris de Barcelona: dos al districte de Nou Barris (Zona Nord i Zona Centre), dos al districte de Sants (barris Marina de Port i Sants-Hostafrancs-Bordeta) i un a Gràcia. Crec de manera ferma que les entitats religioses, en tant que són expressió ciutadana, mereixen ser respectades com a entitats i poder ser incloses en les dinàmiques de ciutat, i així poder participar de ple dret en les plataformes d’entitats, coordinadores, plans comunitaris, plans de barris, Consells de Districte… igual que les altres entitats de la ciutat. I és que per a alguns col·lectius, la comunitat religiosa és la principal forma d’associació i la manera com el grup es fa present i visible en l’espai públic. Sense aquesta dimensió, aquests col·lectius serien deixats de banda.

Per a mi és fonamental deixar clara la postura laica i no laïcista del govern municipal. La laïcista és una doctrina més, i totalment respectable, igual que qualsevol altra. Per consegüent, en tant que una opció més, no té perquè tenir més pes que les altres. El govern municipal vol ampliar espais de relació i coneixement, des del respecte a totes les opcions, per poder fer un pas cap a entrar en una dinàmica més àmplia, i rebre aportacions més enriquidores per a la construcció de la ciutat.

No vull tancar aquest relat sense recordar que Catalunya ha tingut un dels grans pensadors sobre diàleg interreligiós, el respecte, el coneixement i l’acceptació de l’altre, una persona més valorada i reconeguda a l’estranger que no pas a casa nostra: Raimon Panikkar. Ell va ser un clar exemple d’unicitat i de creació d’una identitat singular, intercultural i universal. Alhora, va ser col·laborador i referent a l’Institut Intercultural de Montreal, amb el qual Barcelona ha fonamentat bona part del desenvolupament de les polítiques d’interculturalitat.

I, per acabar, m’agradaria exposar-vos un desig: que el diàleg interreligiós anés un pas més enllà i fos també un diàleg interconviccional, obert a tota la resta de la societat també.

Lola López
Comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat
Ajuntament de Barcelona

Filantropia o solidaritat?

Una trentena de benefactors, entre el miler que van anar a sopar a la sala oval del MNAC a Montjuïc en un acte per recaptar fons contra el càncer, van ser multats per la Guàrdia Urbana per haver aparcat malament el cotxe. La grua municipal va retirar uns quants cotxes, els que estaven sobre passos de vianants, sobre la vorera o bloquejant escales, diu la notícia. Em sembla genial! No, no, que no se’m malinterpreti. El que em sembla genial és la notícia, tota una caricatura social del nostre motlle moral col·lectiu.

Diu un filòsof alemany del qual no recordo el nom que l’ètica de la nostra societat és el benefici personal. Vet aquí: si contribueixes gustosament, a 200 euros el cobert, a una causa universal com la recerca contra el càncer, tens dret a disgustar-te perquè la grua s’ha endut el cotxe mal aparcat? Això de la grua és ben curiós perquè és de les coses que fan més ràbia quan et toquen personalment, i alhora és allò que un reclama més insistentment quan un altre vehicle bloqueja el teu i el conductor està desaparegut. Potser està fent una bona obra però tu no ho saps. O potser està fent una necessitat fisiològica, que és ben comprensible, però tu no ho saps!

Aquí ens agrada celebrar la generositat amb un tiberi i convidar personalitats com el conseller Antoni Comín, que va assistir al sopar benèfic, i es va deslliurar de la multa perquè hi va anar amb cotxe oficial amb conductor. Però la resta de comensals, vaja, de benefactors, hi podien haver anat també amb vehicle públic amb conductor, vull dir, amb autobús o metro, o taxi… tal vegada amb bicicleta. I així contribuir a una altra causa també universal que és la lluita contra el canvi climàtic. No, no. No és cap broma. Imagina’t quants quilos de CO2 evitaríem a l’atmosfera prescindint de tota aquella col·lecció de cotxes.

Ara bé, el més colpidor és que el comandament de la policia que va ordenar multar els cotxes mal aparcats no sabia que s’estava celebrant un acte benèfic. No va ser avisat. Si ho hagués sabut no els hauria multat perquè, diu la notícia, que es permet l’estacionament irregular durant el temps que se celebren determinats actes, sobretot si són benèfics. Em recorda aquells delinqüents que rebaixen pena si confessen el delicte. La confessió d’un delicte és el reconeixement d’aquest, i per tant hauria de comportar l’assumpció personal de la pena justa d’acord al mal perpetrat, i no menys. Però no. Potser algú dirà que barrejo coses de molt diferent caire i magnitud. Els fets són el que menys importa quan el relativisme moral ha arrelat en l’ètica com explica aquell filòsof alemany de nom segurament impronunciable que no recordo: el “jo” per davant del “tots”. Aquí apareix la contradicció entre la solidaritat i el malestar que ens causa tot plegat, ja sigui el corrupte, la grua municipal, el càncer o el cotxe oficial del Conseller.

Salvador Clarós