Crema d’escarxofa amb cruixent i ou escalfat

Heu sentit a parlar de la dieta de l’escarxofa? Algunes “celebrities” de segon nivell la van posar de moda per aprimar-se. No cal dir que no en feu cas, oi? És cert que conté poques calories i és diürètica però d’aquí a convertir-se en un miracle és únicament una “moda”.

No obstant, és una hortalissa que aporta molts beneficis al nostre cos i que sovint ens fa mandra cuinar-la i menjar-la perquè ens dóna molta feina.

Avui us ofereixo una manera fàcil, saborosa i boníssima de menjar-nos aquest producte totalment mediterrani.

Ingredients (4 persones)

• 6 o 7 escarxofes
• 1 porro
• 1/2 litre de brou vegetal o de pollastre
• 4 ous
• 4 talls de pernil salat
• Sal i pebre
• Oli d’oliva

Preparació:

Netegem bé les escarxofes, sobretot les capes de fulles exteriors i pelem la tija. Les trossegem, traiem els pèls interiors, i les afegim a un recipient amb oli d’oliva on es quedaran banyades. Hi afegim una mica de sal.

Tapem el bol per complet amb diverses capes de paper film per segellar completament, i les cuinem al microones durant 10/12 minuts a potència mitjana.

En acabar, les retirem del micro i amb cura de no cremar-nos quan retirem el paper, ajudant-nos d’una escumadora passem les escarxofes a un got de batedora. L’oli el podem reutilitzar per a altres guisats, ja que així tindrem un oli aromatitzat d’escarxofa.

Per millorar la textura de la crema final, afegim al vas de la batedora una mica de brou vegetal o de pollastre. Ho triturem durant uns minuts intentant que ens quedi una crema el més fina possible.

De tota manera, a continuació passarem la crema per un colador xinés perquè ens surti sense grumolls.

Ous escalfats o “poché”: Bàsicament consisteix a embolicar els ous en paper film (pintat amb oli perquè no s’enganxi la clara) traient tot l’aire possible, fer un nus i mantenir-los en aigua bullint durant 3/4 minuts. L’objectiu és aconseguir que la clara es quedi quallada i el rovell líquid. Cal trobar el punt exacte del temps necessari segons com ens agradi la textura líquida del rovell.

Cruixent de pernil: Es pot confeccionar al forn o amb el microones que és molt més ràpid. Us explico la tècnica amb el “micro”.

En un plat hi col·loquem un paper de cuina, a sobre els talls de pernil, un altre paper de cuina i acabem amb un altre plat perquè realitzi la funció de pes.

Ho posem al microones durant 1,5 o 2 minuts aproximadament. Ho retirem, traiem el plat i el paper superiors i tindrem el nostre pernil cruixent. El trencarem a trossets petits.

Només resta muntar el plat: En el fons una capa de la crema d’escarxofes, a sobre l’ou, al qual farem un petit tall perquè deixi anar la crema del rovell, i finalment afegim el cruixent de pernil.

Tere Jorge

La Conferència Mundial del Clima

Del 30 de novembre al 16 de desembre se celebrarà a París la Conferència de les Parts de la Convenció marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic COP21. S’espera arribar a un acord real i aplicable per mantenir l’escalfament del planeta per sota dels 2ºC. S’espera un acord vinculant, on hi hagi el compromís per part de tots els països de reduir dràsticament les emissions de gasos que causen l’efecte hivernacle.

Cap els anys 70, els humans vam començar a consumir més del que la biosfera pot produir, és a dir, la petjada ecològica va superar per primera vegada la biocapacitat de la Terra. El dèficit ecològic s’ha anat incrementant des de llavors. Aproximadament en el mateix moment, els Estats Units van arribar al seu pic màxim d’extracció de petroli. El pic mundial s’ha assolit fa uns cinc anys. En conseqüència, ja mai més el planeta podrà proveir petroli al ritme actual segons la famosa corba de Hubbert. El 2011 va néixer l’habitant set mil milions del planeta. La població creix ara a un ritme de 1.000 milions de persones cada 12 anys. El ritme de creixement de la població s’ha alentit, però la progressió continua encara amb creixement exponencial.

La civilització industrial ha experimentat uns creixements extraordinaris que hem anomenat “progrés”. Des d’una visió matemàtica, aquest progrés ha comportat processos exponencials que, en un conjunt finit, és a dir en un planeta on els recursos són limitats, no es poden mantenir sense que s’exhaureixin. I aquest és el cas per a un bon nombre de variables de l’equació del progrés com l’energia, els minerals, la terra fèrtil, la fauna marina…. Això pot tenir alguna cosa a veure amb el fet que la taxa de creixement del PIB global, segons dades del Banc Mundial, ve decreixent aproximadament des de començament de la dècada dels anys 70,. Vol dir això que ens enfrontem al final del progrés?

Les conseqüències d’una economia que creix a ritmes exponencials van ser descrites el 1972 en un estudi del Club de Roma The límits to growth, exposant quines serien les conseqüències per al planeta si continuava aquell ritme de creixement. Avui aquelles advertències, que no van ser ateses, estan a la vista. Una d’elles és el canvi climàtic, que ha passat de l’advertència a ser una possibilitat i, d’aquí, a començar a ser una evidència. Les mesures per fer front a les amenaces d’una economia insostenible van tenir un moment decisiu el 1992 a la Cimera de la Terra (Conferència de les Nacions Unides sobre el medi ambient i el desenvolupament), que es va celebrar a Rio de Janeiro. El 1997, a la ciutat japonesa de Kyoto, va tenir lloc la tercera Cimera del Clima per a establir un protocol vinculant de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle per evitar els pitjors efectes del canvi climàtic. El cas és que res no sembla indicar que es pugui arribar a acords suficients i a temps, malgrat la urgència de prendre mesures per la gravetat a què ens enfronta el repte climàtic.

Tots els esforços negociadors realitzats des de llavors per les Nacions Unides han quedat curts per aconseguir el compromís de les nacions. Les emissions de CO2 van lligades al consum d’energia, i aquesta està fortament apalancada al creixement, allò que anomenem progrés. Per preservar el clima s’ha de deixar de créixer, i per tant s’ha d’abandonar la idea de progrés tal com la vam assimilar les cultures d’occident. No hi ha cap dels nostres conciutadans que conegui una forma de viure que no sigui consumint per sobre de la capacitat de càrrega del planeta. El repte és immens. Si els negociadors que els països envien a la COP 21 no són capaços de posar-se d’acord per reduir dràsticament els consums i les emissions, seran els ecosistemes naturals els que, com anunciava l’estudi del Club de Roma, comencin a mostrar els seus límits i a provocar els col·lapses anunciats. Hi ha qui és escèptic sobre això, però només cal mirar la progressiva recessió d’algunes de les variables abans esmentades: la terra fèrtil útil, les reserves de petroli, els metalls clau per a la indústria, els aqüífers d’aigua fòssil… Els col·lapses ja han arribat fa temps a algunes regions de la Terra.

Salva Clarós

Economia

“Hi havia un passavolant que va trobar abandonada una polsera d’or. Quina sort, va pensar l’home. Com que no era entès i desconeixia el preu de l’objecte va demanar una valoració a un expert. A continuació no va trigar a vendre-la en un mercat de segona mà perquè en va fixar el preu per sota del que l’expert li havia aconsellat. El comprador, un col•leccionista, es va sentir afortunat i content d’haver fet tan bon negoci. El passavolant, que a la fi la polsera no li havia costat res, en va obtenir un suculent benefici i quedà igualment satisfet”. Els dos personatges de la història demostren coneixements d’economia, igual que els analistes que assessoren les corporacions financeres internacionals i els governs. Apliquen les mateixes lleis del mercat per obtenir beneficis. La seva habilitat en els negocis rau en no tenir en compte un detallet sense importància per a ells: el perdedor anònim que no és altre que el que va extraviar la polsera. “Una dona va entrar a una botiga de saldos. Tot mirant, va trobar unes sabatilles esportives que feien patxoca i eren molt barates i les va comprar pensant que feia un gran negoci. Quin preu més econòmic per a unes bambes tan boniques, va pensar la dona. La dependenta del local, en veure que ja havia venut el darrer parell d’aquell calçat esportiu, es va sentir alleujada: ja hem liquidat l’estoc, va pensar tota satisfeta creient que el cap de secció estaria orgullós”. Premi d’economia també per aquestes dues dones coneixedores de l’art i la ciència dels negocis. El que han obviat és una cosa que a elles no les preocupa en absolut: la procedència de la mà d’obra, potser il•legal o simplement barata, i la cadena de matèries primeres i d’energia emprada en l’extracció i elaboració del material, la manufactura i el transport, a més del cost ambiental de les emissions contaminants. Així és l’economia que ens governa. Per fer negocis i obtenir beneficis mai s’han de tenir en compte els conflictes ni les consciències. Cal pensar que els recursos vénen del cel i no s’acabaran mai, i que els béns sempre poden ser més barats sense preguntar el perquè.

Salvador Clarós

Valors per remuntar la crisi

Aquells que no són capaços d’imaginar un món sense capitalisme no estan preparats per superar la crisi ni entendre res del que esdevindrà en el segle XXI. Els que ja practiquen el treball voluntari, la solidaritat i viuen amb suficiència sense malbaratar, són els més preparats per al canvi.
La xerrameca nacional que divulguen els “star media”, vull dir els polítics, banquers, sindicalistes… propaga la idea de que la recuperació de l’economia arribarà amb la represa del creixement del PIB i també dels llocs de treball. Cap d’aquests interlocutors parla d’adaptar l’estil de vida, de canviar prioritats ni de capgirar l’ordre dels valors que mou el dia a dia de les persones. Per exemple, en lloc de dir “replanteja si necessites canviar el cotxe”, diuen: “aprofita per canviar el cotxe ara que hi ha ajudes governamentals disponibles”. El missatge que es transmet és que cal esperar una ràpida curació del sistema, amb un còctel de medicaments i de teràpies de xoc.
La retallada per decret, la reforma laboral, l’augment de l’impost de successions… no són més que medecines que atenuen la febre o el mal de cap del malalt. No curen, només combaten els símptomes, no pas les causes de la malaltia. La xerrameca diària sobre si les mesures per fer front a la crisi són les adequades, si arriben tard, si són suficients… així com els termòmetres que posen ara ja a diari els mitjans de comunicació per copsar la temperatura de la confiança de l’electorat amb uns i altres són això, simple xerrameca, que no té a veure amb la salut del malalt. Les malalties se superen definitivament quan el pacient s’ha adonat que ha de canviar els hàbits de vida i que s’ha de desprendre de tot allò que li fa mal. Caldrà acudir doncs a la medicina alternativa davant la saturació de tanta píndola i automedicació?
Doncs sí. La causa profunda de la crisi econòmica és l’excés, vivim en promig per sobre de les possibilitats reals en termes de petjada ecològica. Estem esperant la tornada al creixement mentre el que seria més intel·ligent és aprofitar la situació present sense creixement per consolidar-la o fins i tot fer marxa enrere tot i mantenint l’índex de desenvolupament humà. És a dir, reformular el concepte de benestar.

Salvador Clarós

Cementiri nuclear, aquí no, gràcies!

La coincidència dels partits polítics catalans en el rebuig al cementiri nuclear no té lògicament arrel ideològica ni pot llegir-se tampoc en clau nacional. Els partits només coincideixen en la por que els provoca la qüestió nuclear. L’apriorisme “el cementiri nuclear aquí no” pel que fa a Catalunya, en concret al municipi d’Ascó, forma part del pànic polític a una energia, la nuclear, que té mala premsa.
L’esquerra verda i antinuclear no vol sentir a parlar de res que no sigui posar data de tancament a les centrals, encara que es tracti de debatre sobre un magatzem imprescindible per ordenar el provisional amuntegament dels residus radioactius dels tres reactors en funcionament a Catalunya. L’altre esquerra, l’antiespanyolista, no vol que “la merda” radioactiva dels espanyols s’emmagatzemi a Catalunya. La dreta nacionalista i pronuclear no s’atreveix a fer emprenyar una altra vegada a la gent de les terres de l’Ebre d’ençà que antany la coalició tanqués files amb el PP a favor del transvasament de l’Ebre contemplat en aquell “Plan Hidrológico Nacional”. El centresquerra socialista i zapaterista està més preocupat en marcar perfil propi catalanista i gesticular per tal de desmentir acusacions de seguidisme del PSOE. Tots actuen en clau partidista. I per no prendre mal prefereixen, refugiats en el còmode “Aquí No!”, deixar de banda la pedagogia i l’actitud responsable.
Personalment no sóc partidari de l’energia nuclear perquè no és sostenible com tampoc no ho és la dels hidrocarburs. També crec que el futur ha de ser 100% amb energies renovables, i la nuclear no ho és. A més, crec que el model 100% renovable serà possible a meitat de l’actual segle. També ho creuen així i ho argumenten Greenpeace i algunes associacions empresarials del sector de l’energia. Estic segur que l’abandó de l’energia nuclear implicarà un canvi en el model productiu i econòmic positiu i absolutament necessari, fonamentat en l’eficiència i l’austeritat energètica. Ho dic tan convençut com convençut estic també del fet que, sense caure en la postulació dels municipis promoguda pel Ministeri, cal que ens ocupem dels residus nuclears que, encara que no volguts, són una realitat innegable i indefugible.

Salva Clarós

Desafecció

Parlen pel micròfon i des de l’empostissat perquè els vegi i els senti tothom. Porten refinats vestits i arriben amb luxosos cotxes oficials per sentir-se més importants. I es fan acompanyar per xofers, escortes i secretaris per mostrar el seu poder. Fan discursos que la gent educada aplaudeix, més per convenció que altra cosa. Somriuen, donen la mà i marxen. No tenen temps per res més si volen complir amb una atapeïda agenda de treball. Es queixen d’un desafecte creixent cap a ells. Efectivament parlo dels polítics.

Amb la caricatura no voldria caure en la simplificació del tan sentit “són tots iguals”, ni tampoc fer abús d’un retrat incomplet amb ganes de manipular. Només em proposo fer notar quin és el sentiment que tenen els ciutadans quan aquells que se suposa que estan al seu servei, es presenten com si fossin els seus amos. L’exercici de la política és cada cop més vist com un estatus i un privilegi, quan la legitimitat del que representa el govern i l’administració pública no respon en democràcia a cap mèrit personal sinó a una delegació per part dels electors, és a dir, de la ciutadania. Quan els representants institucionals adopten els procediments i les mateixes formes d’exercici del poder que els amos i directors d’empresa, que els jerarques, que els monarques o els dictadors, en definitiva imiten a tots aquells que no es deuen a ningú més que al poder que els ha col·locat, ja sigui econòmic, eclesiàstic, militar… la democràcia no trontolla pel que s’ha vist però creix la desafecció ciutadana. I en el fons sí que trontolla perquè es torna cada cop menys democràtica, menys representativa. Cal revaloritzar la política. No fer marxa enrere sinó al contrari. Això sí, cal plantar-se i no anar a votar a ningú que no coneguem. Així evitarem que els que ens representen adoptin actituds com les descrites, i potser també ens estalviarem l’ensurt de veure que aquells que fins fa quatre dies eren tinguts per honorables han delinquit a l’empara del poder, i tenen ara causes judicials obertes o amb condemnes fermes, o estan simplement sota sospita d’haver-se enriquit o d’haver permès que altres ho fessin. I fer del polític algú pròxim i accessible vol dir canviar la llei electoral. Salva Clarós

Diguem que parlo de Madrid

Ara que sabem que Madrid no serà seu olímpica, em vénen unes quantes preguntes sobre les raons materials i passionals que mouen l’embogida campanya que porta una ciutat a disputar l’organització d’una olimpíada. Sembla que els instigadors són les camarilles. Aquells que ocultament influeixen sobre el poder. Els polítics son fàcils de convèncer perquè la vanitat tot ho pot. Finalment, els ciutadans sempre entusiastes i identificats amb la nostra petita pàtria urbana acabem per justificar l’epopeia. Tothom vol tenir el seu moment de glòria, i aquest sentiment acaba per contagiar-ho tot.

Qui promou aquests “tinglados” no son mai els ciutadans sinó grups empresarials i de negocis amb l’ajut del poder polític. Se sol dir que l’organització d’uns Jocs és l’excusa per a millorar la ciutat. A Barcelona, gràcies als Jocs es van fer les rondes, és veritat, però la Vila Olímpica que és una promoció d’habitatges de renda lliure s’hauria fet de totes maneres perquè es finançava sola. Les instal·lacions esportives, a la llarga queden infrautilitzades perquè son massa grans i poc adaptades pel dia a dia, i a més molt cares de mantenir. Hi ha molta obra que és flor d’un dia. A més, en el cas de Barcelona, el Holding Olímpic que es va encarregar d’executar les inversions va perdre diners i va acabar al jutjat. És veritat que es fan obres i es creen temporalment llocs de treball però alguns hi guanyen molts diners amb la justificació del bé col·lectiu, que no és tant.

Hi ha llocs on la gent això ja ho sap. A Tòkio i a Chicago una part important dels ciutadans pensen que els Jocs faran augmentar els impostos i acabaran per perjudicar-los. Vet aquí el poc entusiasme que han aixecat aquelles candidatures. No és el cas de Madrid. Els promotors van prometre una inversió de 18.000 milions i 300.000 llocs de treball, dels quals el 60% a la construcció i la resta a serveis relacionats majoritàriament amb el turisme. La construcció i el turisme. Caram! quin model de negoci més poc engrescador i tronat pels temps que corren. Estic segur que no és pas el tipus d’inversions que el president Zapatero creu que s’han de fer en els propers anys a Espanya, i menys encara a Madrid. Ben mirat potser és una sort que no es facin els Jocs del 2016 a Madrid, i s’inverteixin els diners en una indústria més productiva i de futur.

Salva Clarós

Psicòlegs

Una mestra comentava, en relació a la indecisió dels alumnes de l’ESO per encarrilar el seu esdevenidor, que n’hi ha molts que volen ser psicòlegs, pobra canalla, va afegir la mestra. Sí, pobres, vaig pensar jo, a veure si acabaran ells a la consulta del psicòleg. S’ha estès la idea que hi ha molta gent que necessita ajuda i segurament, els nois i noies de l’ESO veuen en el psicòleg algú disposat a ajudar els altres, com abans veien la figura del metge o del mestre. Ara se senten cridats a donar consells i posar, en definitiva, sensatesa i sentit comú allà on no n’hi ha. Res a dir contra els professionals que exerceixen la psicologia clínica, ho aclareixo perquè no es malentengui el que diré a continuació. Els psicòlegs s’han convertit, d’un temps cap aquí, en una força de xoc i contenció. En primer lloc perquè són tants que constitueixen gairebé un exèrcit. També perquè se’ls troba exercint a tot arreu: a les escoles, lloc delicat per a la convivència; davant de les catàstrofes naturals i dels traumes socials derivats de la violència quotidiana; a les empreses, animant el personal a encaixar esportivament els canvis i les decisions de la direcció, sense protestes inútils que acabarien per traumatitzar-los; darrerament, se’ls està veient també acompanyant aquell moment crític de l’acomiadament col·lectiu. Les empreses amb Expedients de Regulació d’Ocupació, els famosos ERO, no tenen avui gaire problema per pagar els serveis d’un equip de psicòlegs que ajudi a esmorteir el cop als afectats, i fer teràpia a continuació amb els que queden a l’empresa per tal de treure’ls com més aviat millor el tremolor de cames. No sé per què no es posen també els psicòlegs a la sortida dels camps de futbol: l’afició de determinats equips segurament ho agrairia. Finalment, una tasca més solitària però no menys important per la seva transcendència popular: escriure llibres d’autoajuda. Hi ha lectures d’autoajuda que són obligatòries en algunes empreses. Qui no hagi treballat en una multinacional potser no s’ho creurà.Aquesta societat genera importants dosis d’angoixa per la por a perdre allò que es té. L’interès creixent per la psicologia no fa sinó confirmar que som febles i inestables. La fortalesa emocional només pot descansar sobre els valors, la fe, les conviccions, l’estima. I l’acompanyament, l’ajut i el sentit comú hauria de formar part de les habilitats de metges, mestres, encarregats o caps de departament, capellans, pares i mares, de tothom… però des de l’individualisme, el consumisme i l’egoisme no es pot ser fort. Llavors acudim al psicòleg…

Salvador Clarós

Cotxe electric

De sobte tots els grans fabricants de cotxes estan anunciant propers llançaments de models elèctrics o amb propulsió híbrida. La forma d’energia que revolucionà els milnoucents, l’electricitat, ha arribat un segle tard al món de l’automoció. Costa d’entendre com és que fins aquest moment la indústria no s’ha preocupat de produir cotxes amb motor elèctric, quan ja gairebé tot, des d’un raspall de dents fins el pany de la porta de l’escala de casa, la cafetera o la cortina del menjador, funciona amb electricitat. I sisplau, que ningú digui que és que no hi havia tecnologia per fer-ho abans.
En realitat l’inici de l’automoció va ser elèctrica. Els primers cotxes van funcionar amb motor elèctric i bateries, però tan bon punt precisament el motor elèctric va substituir l’empipadora manovella per arrencar els feixucs motors de combustió, el cotxe de gasolina es va imposar arreu, per donar lloc als imperis industrials més potents del món: el petrolier i el de l’automoció, revolucionant les formes de producció i de treball, l’estil de vida, els patrons de mobilitat i d’ocupació del territori. La gasolina era barata i el motor de combustió molt versàtil per a l’aspiració d’un món, el del segle passat, que volia conquerir el planeta i desafiar qualsevol repte, això sí, voluntàriament inconscient dels seus límits.
El cotxe elèctric significa el retorn a la càlida racionalitat. És un gest d’humilitat i de reconeixement que la gasolina s’exhaureix, contamina, escalfa el planeta, i que l’ús irracional del cotxe col·lapsa el territori. El cotxe amb motor elèctric té molts avantatges en relació al motor de combustió –ara no hi entrarem– però no té la mateixa versatilitat, per exemple l’autonomia és limitada i l’aprovisionament més lent. Però cal assumir que per fer llargs i també curts recorreguts hi ha altres formes de transport. El canvi no és només tecnològic, és fonamentalment tàctic. Però entendrà aquest individu fill de la modernitat liberal, que tant es queixa dels límits, per exemple el de circular a 80 km per hora, que el cotxe elèctric és ja una aposta de present? Per si de cas, els fabricants anuncien models híbrids, amb doble motorització no tant per fer la transició tecnològica com la psicològica i social.

Pirates de terra endins

Imagineu-vos que sou de viatge a Nova Zelanda. Us heu embarcat amb una expedició cap a un jaciment geològic molt important. No podíeu pas renunciar a una oportunitat tan desitjada encara que us portés lluny de casa per una temporada llarga. Durant la vostra absència un fet inesperat ha obligat la vostra família a abandonar la casa pairal on vau néixer i us vau fer gran, i on hi teníeu el vostre patrimoni intangible de records… A la tornada us trobeu amb el fet consumat. Mentre el vostre pare intenta explicar-vos per què es va haver de prendre aquella decisió, a la vista de la commoció que us ha ocasionat saber que ja mai més no tornareu a posar els peus a la casa estimada, la vostra mirada resta perduda, absent…
Sempre hi ha decisions que afecten els altres, el patrimoni sentimental o material de les persones. La major part de les decisions responen a una raó mercantil que empeny a vendre o a comprar o a ser comprat o venut. Hi ha doncs un preu que justifica tal o qual acte. Escudats en un preu, hem considerat que som els amos i senyors de tot el que posseïm, és a dir, hem proclamat el nostre dret a disposar legítimament d’allò que podem pagar!
Una comunitat que se sent legitimada a través del preu de les coses, a la vista que una coordenada tan temporal com aquesta deixa fora les generacions futures que per no ser-hi presents no poden licitar pels recursos naturals materials i energètics, és un món de pirates. Vull dir que el preu molt barat del petroli és la causa per la qual aquesta generació ha consumit en cent anys la meitat de les reserves planetàries d’aquest mineral, i ara es disposa a consumir la segona meitat. Les conseqüències per a les generacions futures no son només escassesa energètica sinó sobretot rescalfament atmosfèric pel canvi climàtic. És com si un escamot de pirates hagués assaltat una flota que encara no ha nascut privant-la de tot. Però la pirateria del nostre temps tranquil·litza la seva consciència proclamant que el coneixement i la tecnologia ja hi posaran remei. I si no és així?

Salvador Clarós

L’economia explicada als tontos (amb perdó dels economistes)

Curiosament és en la comptabilitat a on ha fallat la cosa: de tots és sabut que estem travessant la pitjor crisi econòmica que, en la nostra petita escala vital, podrem arribar a veure. Es veu que hi ha entitats financeres que no tenien els comptes ben quadrats, i també hi ha força gent que gastàvem el que no teníem. La distracció dels bancs es va estendre creant alarma que, seguint les ben conegudes lleis del comportament humà, amenaça de propagar-se en una reacció de pànic en cadena. Els representants de l’autoritat estatal, que miraven cap a una altra banda, estan fent ara gestos per interrompre la reacció injectant confiança en forma de diners, de declaracions, de promeses…

És que els executius de les finances no saben comptabilitat? Res d’això: els gestors de l’economia s’han vist traïts pel seu principal aliat: el lliure mercat, és a dir, la creença dogmàtica que els preus els assigna el mercat, que augmenten en relació a l’escassesa del bé. Vet aquí que el valor de la vivenda –que és valor de canvi i no pas real– s’esperava que no baixaria malgrat la sobreproducció, ho ha fet, i allò que abans valia (P) ara val (P-d), essent (d) igual a una quantitat que en diem depreciació.
És molt possible que el fet que la majoria d’economistes no sàpiguen clavar un clau a la paret de casa seva per penjar un quadre, fet bastant comú, expliqui la catastròfica teoria econòmica convencional, tan allunyada dels processos físics i reals de l’activitat humana. Els professionals de l’economia, capficats a predir el comportament de la borsa, dels moviments de capital especulatiu… s’han oblidat de fer quadrar els balanços entre els recursos disponibles, la disponibilitat energètica sostenible, és dir a llarg termini, la generació de valor del treball i les necessitats humanes. Han confós tot plegat amb una qüestió d’oferta i demanda simplificant les equacions fins al ridícul. La creença encara en el creixement indefinit de l’economia demostra fins a quin punt el pensament econòmic d’avui es troba confinat entre els espessos murs de la ignorància i el desconcert. Hem d’esperar doncs alguna cosa dels que amb la vella ortodòxia econòmica “vetllen” pel destí de tots plegats? Doncs pel que es pot veure no. Decidits a llençar un cable per socórrer el sistema, per ara parlen d’intervenir les economies i vigilar-les més. Res de cap canvi de model. Però ja es veurà…

Salvador Clarós

Crisis

La gent d’aquesta generació creu que la humanitat mai no ha estat tant bé com ara. Tot i així, vivim immersos en nombroses crisis: el col·lapse ferroviari de rodalies; el col·lapse de la xarxa elèctrica, que es debat entre l’apagada general i el no a la MAT; la immigració desbocada que parla d’una extrema pobresa en països d’origen i un complicat debat entre el recel cultural i la necessitat de mà d’obra; la sequera perllongada que ha desfermat conflictes territorials pel pretès dret a la propietat de l’aigua; el canvi climàtic que amenaça les generacions actuals i encara més les futures; la crisi immobiliària i financera…

Totes aquestes crisis són semblants a les d’altres països i comunitats veïnes, per tant no són la conseqüència d’una conjuntural mala gestió política. Dir que són culpa d’una manca d’inversió o de previsió és només denunciar una part, la menys significativa, del problema. Dir que amb més inversió i més gestió local la Generalitat ens hauria estalviat l’apagada elèctrica de fa un any o el decret de la sequera és desconèixer el problema o bé voler fer creure que tot s’arregla amb més autogovern. No és així. Totes aquestes crisis manifesten que anem arribant als límits d’un mal concepte de desenvolupament per desigual i insostenible perquè és esclau del creixement i de l’extracció il·limitada de recursos de l’escorça terrestre sense reposar-los després d’haver-los utilitzat.
Al concepte de sostenibilitat no hi arribarem només repetint la paraula com si fos una mena de mantra, sinó canviant de model per passar de l’explotació pura i dura dels fluxos de materials i d’energies cap a una utilització que en contempli d’antuvi el cost de reposició. L’aigua ha de pujar de preu perquè la depuració per a poder-la reutilitzar té un cost. La gasolina i tots els combustibles de carboni han de pujar molt de preu perquè cal que cada gram de CO2 que s’emet a l’atmosfera torni als embornals terrestres i marins. L’energia i els materials necessaris per a construir un edifici i per desconstruir-lo quan arriba el final de la seva vida útil s’han de comptabilitzar perquè tenen un cost de reposició. L’increment del cost no ha fet més que començar. La crisi és doncs global i profunda però albira un canvi alliberador.
Salva Clarós

Recursos humans

En l’àmbit laboral estan proliferant arreu les pràctiques d’alt rendiment en els recursos humans. Les empreses ofereixen des de fa uns anys formació dirigida a canviar l’actitud i la motivació dels seus empleats i directius: aprendre a organitzar el temps, tant el de treball com el personal; aprendre a relacionar-se millor amb les altres persones, a ser més empàtics, a conèixer-se millor i augmentar l’autoestima; fins i tot hi ha formació per aprendre a menjar més sa i dormir bé. També s’organitzen excursions i convivències, encara que amb altres noms més adequats a l’entorn de l’empresa (convencions internes, per exemple). Per què aquest inesperat interès des del món de l’empresa per la persona i la seva emocionalitat més que no pas pels coneixements i les habilitats tècniques dels treballadors? I una altra pregunta: per què la persona sembla haver passat a ocupar ara un lloc important en el context de la producció, tot i continuar classificada com un recurs, per bé que humà?

De l’antic departament de personal o de la gent, per dir-ho clar, es va passar a considerar la persona com a recurs, i darrerament s’ha acabat elevant l’individu a la categoria de col·laborador en el negoci. Per més que el nom no fa la cosa, es tracta d’anades i vingudes força reveladores.

En el capitalisme, el capital humà sempre ha estat la base de la riquesa. En altre temps es buscava la productivitat en la producció d’escala i l’automatització dels processos, fet que incidia en una organització del treball a partir de la cadena jeràrquica de comandament. Això continua sobretot a la indústria ara deslocalitzada, mentre que en el nostre entorn, a les empreses ara més terciàries, hi ha exèrcits d’empleats que cal animar i motivar perquè aportin valor al negoci en un entorn extremadament competitiu. I l’organització recau ara en sistemes de treball més horitzontals, amb una recerca constant del talent tant en el virtuosisme i els coneixements com també en les capacitats humanes de la gent.
Sí que ha costat que els empresaris s’adonin que el millor empleat és aquell que és bona persona, que comprèn els altres, que es compromet, té idees i opinió i sap liderar, en comptes del que és dòcil, conformista, espantadís i poc creatiu. Els ho ha hagut de dir la globalització. Visca doncs la globalització! Encara que no és del tot segur que s’ho hagin cregut.
Salvador Clarós

Un moble en vies d’extinció

Un conferenciant que venia de passar una temporada llarga al Regne Unit comentava que allà cada vegada hi ha més cases sense taula de menjador. La cosa sembla indicar que no només els hàbits alimentaris estan canviant sinó que de retruc també els espais de relació familiar. No és res de nou. Receptors de TV i terminals multimèdia estan al centre de la llar acaparant l’espai i el temps de la família, els membres de la qual acaben menjant a la cuina o bé al sofà. Si les condicions del dia a dia ho permeten, l’espai de trobada familiar entorn d’un àpat es refunda, des del sofà estant, davant l’eventualitat d’un partit de futbol, d’una pel·lícula o d’un programa de moda. La família riu, comenta i s’emociona però es comunica menys perquè l’objectiu no és ella mateixa sinó la satisfacció individualista.

L’aplec familiar entorn d’un àpat ve de lluny. Del neolític, probablement al voltant del foc. Fou de gran transcendència per a la comunicació familiar i l’organització econòmica i social. I així es perpetuà al llarg del temps arribant a instituir una pauta de caràcter tradicional, esdevenint un dels pilars per la transmissió de valors i hàbits. Algunes cultures europees n’arribaren a fer un símbol de refinament. Ho testimonien alguns mobles d’estil afrancesat o isabelí que ara trobem a cal brocanter.
Igual com en la qüestió climàtica, sembla que en l’esfera familiar ocorren canvis també d’escala arqueològica, amb impactes ara ja evidents encara que d’efectes futurs desconeguts. És la hipermodernitat, diria Lypovetski. Com a conseqüència de l’aritmètica exponencial aplicada al que és modern s’aguditzen els signes dels temps: l’emancipació individualista, la fruïció impacient, l’alliberament de l’individu del factor ideològic, la fugida des d’un passat tediós cap a un futur incert… L’extinció del quatripode té a veure amb la hipermodernitat que irromp amb dispersió d’activitats i horaris en el si de la família, i amb l’aparició de nous canals de relació mass media que desplacen una pràctica que per alguns només és ara un ritus de nostàlgica tradició. Hi ha qui només para taula el dia de Nadal! La gravetat no radica en l’extinció del moble sinó en la desaparició del mecanisme de relació i de cohesió en el sí de les famílies.

Límits

Una de les raons al·legades en contra del límit de velocitat a vuitanta per hora en algunes vies metropolitanes és que no és veritat que amb la reducció s’estalvia combustible i, en conseqüència, es disminueix la pol·lució. Com que no hi ha millor comprovació que l’empírica, ho he mesurat en el meu propi vehicle, aprofitant que ara els cotxes disposen d’instruments per conèixer el consum. L’estalvi derivat de mantenir el cotxe a vuitanta en lloc de mantenir-lo a cent-vint, durant 10km, en el meu cotxe és de 0,3 litres de gasoil. La conclusió és que mentre la demora per anar a vuitanta en aquest recorregut és de dos minuts i mig, pràcticament irrellevant, la despesa globalment mirada és notable i té impacte. Per exemple, per a un volum de 50.000 cotxes diaris en el cinturó de Barcelona, el quasi terç de litre de diferència representaria 15.000 litres d’estalvi de gasoil cada 10km. Aquest experiment no demostra res però confirma la sospita: no hi ha justificació racional per a tanta i tanta resistència a reduir la velocitat, tot i que és comprensible per la creença encara fortament arrelada en molta gent que tota limitació, reducció o renúncia és contrària al progrés i a la llibertat individual de decidir, de fer un negoci, de fruir… Els que veuen la limitació en termes de pèrdua i no de guany no han entès encara la dimensió global del món. La globalització és una manifestació dosmilista de la interdependència creixent. És en si mateixa ja un límit que arriba a condicionar petites coses del dia a dia com per exemple la velocitat d’un desplaçament.Però el principal desencontre és amb un mateix. Si algú es pensa que posar acotació o limitar el marge de certes decisions va en contra de la capacitat de decidir, va enganyat. Els que malporten el límit d’anar a vuitanta també malportaran altres limitacions, per exemple aquelles que imposa el propi cos per raó de l’edat. La llibertat és com un cavall blanc que galopa a cor què vols per un immens prat verd, però el cavall no és menys lliure pel fet de no volar. Interpretant el gran humanista francès Antoine de Saint-Exupéry: qualsevol pot donar l’ordre perquè es pongui el sol; només cal que fer-ho en el moment oportú per ser puntualment obeïts. I és que en realitat allò que et fa feliç se circumscriu en un minúscul escenari, dins del qual la llibertat és infinita.

Salvador Clarós

Addictes a l’aigua embotellada

Allà on vagis i allà on miris, ja sia una taula de despatx d’empresa, un taulell de botiga o la recepció de cal dentista, impacta veure ampolles d’aigua mineral. Un detallet “kitsch” que, per habitual, comença a ser inqüestionat al judici estètic, almenys en aquests entorns. És la moda de beure aigua embotellada a totes hores i en qualsevol lloc. Com més aigua millor, això si, de jaciment mineral, no fos cas que la calç, que tot ho espatlla, i altres impureses més indeterminades ens perjudiquin la salut. El cas és beure aigua en abundància, en petites dosis i amb molta freqüència, per això cal dur ampolletes quan es va a comprar, o en el cotxe, o dins la bossa de mà, per si ens agafa la set mentre som al metro. La meva àvia deia que l’aigua espatlla les carreteres! Però ara es veu que és al revés. Hi ha qui s’ha pres això de la “nova cultura de l’aigua” massa a la tremenda.

Amb el pretext de beure aigua, molta aigua, perquè és saludable, afavoreix la diüresi, elimina toxines, i fins i tot ajuda a mantenir la línia, i els metges ho recomanen molt i molt, es produeix un dels transvasaments més importants del país: hectòmetres cúbics d’aigua viatjant per les carreteres en camions que traslladen milions d’ampolles d’aigua quilòmetres i quilòmetres des de les plantes embotelladores. Però no toca ara fer el discurs de la insostenibilitat, que sempre acaba sortint en aquesta pàgina, sinó el de la inconsistència d’aquelles modes que no per representar una praxi generalitzada poden obtenir el beneplàcit social amb tanta facilitat i lleugeresa. En primer lloc, cal entendre que la gent no anava pas deshidratada abans que es popularitzés tant l’ampolleta d’aigua. S’ingerien els líquids necessaris en les menjades i en determinats moments, a l’hora del cafè amb llet, o la cervesa de mitja tarda o amb un simple vas d’aigua de l’aixeta. No pas ara que la gent s’amorra tothora a una ampolla d’aigua de forma quasi impulsiva, com el que es posa el cigarret als llavis. En fi! Una mostra més que això del respecte, l’educació i el senyoriu s’aguanta amb uns fils massa prims com per fer-ne causa. El que sempre haviem pensat!

El cas és que el discurs de l’aigua mineral és com el de l’esport o el de la dieta mediterrània: a la santificació per les bones pràctiques. Ja tenim l’arquetip a imitar: una dona que beu de dos a tres litres d’aigua, va al gimnàs i dina un plat d’hortalisses amanit amb un bon raig d’oli d’oliva. Mentre escric aquestes ratlles des d’una taula de bar no puc evitar sentir un crit que recorre el local: “Quin és el de salsitxes?”, i de la cuina respon una veu de dona: “Se nota, se siente, el de salchichas está caliente”.

Salvador Clarós. Publicat en el número 51, octubre de 2006

Conciliar

Per què el dilluns ha de ser un dia especialment feixuc a l’oficina, i quan us pregunten “què, com va?” heu de fer cara de pansits i contestar: psseee….és dilluns! I per què els dijous heu de mostrar una enigmàtica esperança al rostre, mentre sospireu “ja falta menys”? I el divendres, ¿cal fer un posat de derrota definitiva i mirar el rellotge, tot badallant, com si hagués començat algun compte enrere? S’entreveu una infelicitat perquè en lloc de viure el moment present, s’està constantment anhelant altres moments diferents, a vegades potser mitificats.

Si es parla tant de conciliar la vida laboral amb la personal, la familiar i amb totes les altres vides… és perquè no hem assumit que de vida només n’hi ha una, encara que té diferents moments i diferents intensitats i diferents qualitats. I harmonitzar-la no és només una qüestió de compatibilitats horàries sinó sobretot una qüestió d’actitud. No! no estic pas fent una crida a la resignació. Més aviat, una crida a l’autoreivindicació a ser tu mateix l’amo i senyor del teu temps independentment del lloc a on et trobis i de l’activitat que practiquis. Si vas a treballar amb la convicció d’anar a malvendre una estona de la teva vida, aleshores t’has convertit en un prestador de temps. I és clar, no hi ha preu que compensi tant valuosa mercaderia. El temps de la pròpia vida, considerat com un recurs limitat que s’esgota dramàticament per si sol com un gibrell d’aigua foradat, o més pròpiament dit, com un rellotge de sorra, és la veritable dimensió espacial de l’home. Vull dir que és el que defineix els límits del seu poder. Sacrificar doncs el temps de la vida diària per diners, pensant que, arribat el cap de setmana o les esperades vacances, fruiràs en escreix és un error. El temps passat ja és irrecuperable. El dèficit d’experiència i de felicitat que ha deixat és una mesura de la pròpia buidor.

L’expressió tan sovint utilitzada de “perdre el temps” revesteix un dramatisme equivalent a “perdre la vida”. Serà aquesta una raó de les avui tant freqüents simptomatologies de l’estrès, l’angoixa, la depressió? Potser el que cal conciliar o ben administrar no son només els horaris sinó la intensitat i la qualitat del temps. Atenció a això! El temps no és neutre, té qualitats. Ni tampoc és absolut, es dilata i es contrau. No és només una variable depenent de la posició relativa de l’observador, sinó també de la intensitat amb que aquest el consumeix. Si no controlem les “qualitats” del temps podríem emmalaltir.
Salvador Clarós. Publicat en el número 50, juliol de 2006

Por de tenir por

La por és una de les més greus pulsions humanes. S’ha dit erròniament que la por és com un mecanisme de defensa que desincentiva pràctiques perilloses i actua a manera de prevenció de possibles mals o accidents. No és veritat! És més fàcil prendre mal quan es té por que quan no se’n té El que ens protegeix del perill no és la por sinó l’experiència. La idea de la por com a profilàctic és doncs un engany. Els que defensen malintencionadament aquesta idea pretenen frenar la immensa capacitat humana per fer el bé.

La por, al capdavall, és el que priva la gent de fer o de dir allò que creu. Negar-se un mateix és força problemàtic. En primer lloc, ens obliga a haver de defensar allò que realment no creiem, tasca aquesta bastant empipadora. I en segon lloc, ens priva del goig de l’honestadat. Posaré algun exemple: el directoret convida a escollir entre continuar al comitè d’empresa o bé mantenir el lloc de treball. L’endemà presentes la dimissió a la resta de companys del comitè, al·legant raons personals. O bé l’exemple següent: A la reunió de veïns d’escala volies recordar l’acord que es va prendre anteriorment per retirar els aparells d’aire condicionat dels balcons, però el teu veí, amb qui t’uneix una bona amistat, acaba d’instal·lar el seu, just al lloc prohibit. Prefereixes no dir res, i passar al tema següent.

Heu begut oli! Heu passat a formar part del club dels covards i dels mentiders.

Si consulteu el psiquiatre us dirà que la por es va instal·lar a casa vostra una nit llunyana, quan éreu un infant, i assistíreu arraulits sota el llençol a una processó de monstres i de fantasmes que us ompliren d’esglai. Però no us enganyeu, la por segurament data en el vostre haver personal des del dia que vau haver de prendre una decisió complexa. La primera infidelitat a un mateix us arrossegà sota el parapet d’un mantell de justificacions cada cop més feixuc de portar. On és el valerós cavaller que de jove desembeinà l’espasa de la veritat?

Si feu cas als amics… Bé, els amics, amb un sentit d’allò més pràctic, us diran allò de que fer l’heroi no serveix per a res, i que no digueu mai el que penseu sinó el que convé dir. Vet aquí el problema. Què és el que convé, ser lliure o ser feliç? Estrany dilema.

Salvador Clarós. Publicat en el número 49, abril de 2006

Més sobre el mòbil

“Encara no tens mòbil?”. “Doncs no!”, responc a la pregunta que sona quasi com un retret.

“Tu deus ser una de les poques persones que encara no en tenen…”, conclou l’enjogassat interlocutor amb gest d’incomprensió, i comença a sospitar que sóc un esnob reaccionari o un rebel. “Sempre m’he resistit a allò que acaba per fer-se imprescindible per viure -contesto a la desesperada-. El mòbil s’ha fet irresistible i necessari quasi com una pròtesi que sense ella quedem disminuïts en les nostres capacitats. És doncs l’home un ésser disminuït o incomplet? És més home l’homo mobilis?”.

La meva ofensiva dialèctica ha deixat temporalment desarmat a l’inquisidor. Però aviat torna a la càrrega: “No cal renunciar a res essencial pel fet d’incorporar una nova tecnologia a la tasca quotidiana. Hem assumit tantes i tantes coses supèrflues, que a hores d’ara no les qüestionem perquè milloren o dulcifiquen la tasca diària, i el mòbil en seria una més”.

El cas -ho he de reconèixer- és que el mòbil està tenint un impacte innegable en la vida de la gent. És un objecte interclassista, i això el fa modern i el fa políticament i democràticament correcte. Està bé, m’heu vençut! No hi ha raons per oposar-s’hi. Fins i tot jo mateix acabo trucant a un mòbil quan no localitzo a la persona i ja estic cansat de sentir la cantarella del contestador automàtic. Ara bé: la tecnologia inalàmbrica ha posat a les nostres mans una arma letal: tot s’accelera, tot es precipita bo i eliminant el trajecte necessari per assimilar i digerir, i omplir la vida de misteri i de fantasia. La tardança del missatger en portar notícies albira un camí ple de fades que et fa somniar, i ple de corsaris que alimenten el temor. L’home que recorre la capriciosa senda lenta i plena de revolts en comptes de la drecera, guarda un regal en el seu cor que ja comença a assaborir des del primer pas fins el darrer. El mòbil ha renyit amb l’humanisme perquè és fill de la pèrfida postmodernitat. La seva prosaica i convulsa sintonia anuncia l’immediat. No és pacient sinó dret i telegràfic. Delator i poc cerimoniós. Mal educat.

Salvador Clarós. Publicat en el número 48, febrer de 2006

Televisió Digital Terrestre

Què és la TDT? Doncs és un nou sistema de transport del senyal de TV que, utilitzant el mateix espai radioelèctric, i per tant la mateixa antena, permet transmetre molts més canals gràcies a que aquests aniran ara codificats numèricament (el que en diem sistema digital). La tecnologia digital en televisió té notables avantatges respecte de l’analògica perquè permet processar el so i les imatges de forma més còmoda i barata, evitant interferències i pèrdua de qualitat en la transmissió. La “T” de terrestre és per diferenciar-lo dels sistemes de transmissió per cable o per satèl·lit. Així doncs, la TDT utilitza la mateixa infraestructura de cobertura que la televisió actual, amb la mateixa xarxa de centres emissors i reemissors desplegats pel territori. Per a l’usuari, el canvi es limita a la necessitat d’incorporar un descodificador digital en el receptor (pecata minuta), i els terminis d’implantació definitiva (l’apagada analògica) s’han fixat comptant que s’haurà renovat pràcticament el parc de receptors.

El pas al nou sistema de televisió digital terrestre ve motivat per una reestructuració de la indústria audiovisual que, aprofitant els avenços tecnològics, albira noves oportunitats de negoci i de poder mediàtic. La gran penetració que tenen avui els missatges a través de la televisió, ha desfermat una lluita des de poders fàctics i famílies polítiques pel control dels mitjans i de l’opinió pública. No estem només davant d’un canvi de tecnologia sinó sobretot d’un repartiment del pastís mediàtic del país. La TDT permetrà adjudicar noves llicències per a nous canals, desbloquejant la saturada banda de teledifusió de UHF.

Hi ha un canvi de model empresarial que vol convertir el que era una cadena de TV amb el seu propi centre de producció de programes, informatius i mitjans de cobertura nacional o autonòmica, en una simple empresa exhibidora de continguts. M’explicaré. La programació es fa en base a programes comprats a empreses terceres, normalment són programes d’entreteniment de la qualitat que tots coneixem, i que m’abstindré de valorar. I per uns informatius que vehiculen, mitjançant un locutor “estrella” la ideologia i els missatges que interessen al promotor i propietari. Ja ens podem doncs imaginar el que ens espera. El meu consell és el de sempre: menys televisió i més lectura i més conversa, si no ens volem convertir en un país d’analfabets. Això sí, molt informats.

Salvador Clarós. Publicat en el número 47, desembre de 2005