La Conferència Mundial del Clima

Del 30 de novembre al 16 de desembre se celebrarà a París la Conferència de les Parts de la Convenció marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic COP21. S’espera arribar a un acord real i aplicable per mantenir l’escalfament del planeta per sota dels 2ºC. S’espera un acord vinculant, on hi hagi el compromís per part de tots els països de reduir dràsticament les emissions de gasos que causen l’efecte hivernacle.

A-Cimera canvi climatic

Cap els anys 70, els humans vam començar a consumir més del que la biosfera pot produir, és a dir, la petjada ecològica va superar per primera vegada la biocapacitat de la Terra. El dèficit ecològic s’ha anat incrementant des de llavors. Aproximadament en el mateix moment, els Estats Units van arribar al seu pic màxim d’extracció de petroli. El pic mundial s’ha assolit fa uns cinc anys. En conseqüència, ja mai més el planeta podrà proveir petroli al ritme actual segons la famosa corba de Hubbert. El 2011 va néixer l’habitant set mil milions del planeta. La població creix ara a un ritme de 1.000 milions de persones cada 12 anys. El ritme de creixement de la població s’ha alentit, però la progressió continua encara amb creixement exponencial.

La civilització industrial ha experimentat uns creixements extraordinaris que hem anomenat “progrés”. Des d’una visió matemàtica, aquest progrés ha comportat processos exponencials que, en un conjunt finit, és a dir en un planeta on els recursos són limitats, no es poden mantenir sense que s’exhaureixin. I aquest és el cas per a un bon nombre de variables de l’equació del progrés com l’energia, els minerals, la terra fèrtil, la fauna marina…. Això pot tenir alguna cosa a veure amb el fet que la taxa de creixement del PIB global, segons dades del Banc Mundial, ve decreixent aproximadament des de començament de la dècada dels anys 70,. Vol dir això que ens enfrontem al final del progrés?

Les conseqüències d’una economia que creix a ritmes exponencials van ser descrites el 1972 en un estudi del Club de Roma The límits to growth, exposant quines serien les conseqüències per al planeta si continuava aquell ritme de creixement. Avui aquelles advertències, que no van ser ateses, estan a la vista. Una d’elles és el canvi climàtic, que ha passat de l’advertència a ser una possibilitat i, d’aquí, a començar a ser una evidència. Les mesures per fer front a les amenaces d’una economia insostenible van tenir un moment decisiu el 1992 a la Cimera de la Terra (Conferència de les Nacions Unides sobre el medi ambient i el desenvolupament), que es va celebrar a Rio de Janeiro. El 1997, a la ciutat japonesa de Kyoto, va tenir lloc la tercera Cimera del Clima per a establir un protocol vinculant de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle per evitar els pitjors efectes del canvi climàtic. El cas és que res no sembla indicar que es pugui arribar a acords suficients i a temps, malgrat la urgència de prendre mesures per la gravetat a què ens enfronta el repte climàtic.

Tots els esforços negociadors realitzats des de llavors per les Nacions Unides han quedat curts per aconseguir el compromís de les nacions. Les emissions de CO2 van lligades al consum d’energia, i aquesta està fortament apalancada al creixement, allò que anomenem progrés. Per preservar el clima s’ha de deixar de créixer, i per tant s’ha d’abandonar la idea de progrés tal com la vam assimilar les cultures d’occident. No hi ha cap dels nostres conciutadans que conegui una forma de viure que no sigui consumint per sobre de la capacitat de càrrega del planeta. El repte és immens. Si els negociadors que els països envien a la COP 21 no són capaços de posar-se d’acord per reduir dràsticament els consums i les emissions, seran els ecosistemes naturals els que, com anunciava l’estudi del Club de Roma, comencin a mostrar els seus límits i a provocar els col·lapses anunciats. Hi ha qui és escèptic sobre això, però només cal mirar la progressiva recessió d’algunes de les variables abans esmentades: la terra fèrtil útil, les reserves de petroli, els metalls clau per a la indústria, els aqüífers d’aigua fòssil… Els col·lapses ja han arribat fa temps a algunes regions de la Terra.

Salva Clarós

Anuncis

Economia

“Hi havia un passavolant que va trobar abandonada una polsera d’or. Quina sort, va pensar l’home. Com que no era entès i desconeixia el preu de l’objecte va demanar una valoració a un expert. A continuació no va trigar a vendre-la en un mercat de segona mà perquè en va fixar el preu per sota del que l’expert li havia aconsellat. El comprador, un col•leccionista, es va sentir afortunat i content d’haver fet tan bon negoci. El passavolant, que a la fi la polsera no li havia costat res, en va obtenir un suculent benefici i quedà igualment satisfet”. Els dos personatges de la història demostren coneixements d’economia, igual que els analistes que assessoren les corporacions financeres internacionals i els governs. Apliquen les mateixes lleis del mercat per obtenir beneficis. La seva habilitat en els negocis rau en no tenir en compte un detallet sense importància per a ells: el perdedor anònim que no és altre que el que va extraviar la polsera. “Una dona va entrar a una botiga de saldos. Tot mirant, va trobar unes sabatilles esportives que feien patxoca i eren molt barates i les va comprar pensant que feia un gran negoci. Quin preu més econòmic per a unes bambes tan boniques, va pensar la dona. La dependenta del local, en veure que ja havia venut el darrer parell d’aquell calçat esportiu, es va sentir alleujada: ja hem liquidat l’estoc, va pensar tota satisfeta creient que el cap de secció estaria orgullós”. Premi d’economia també per aquestes dues dones coneixedores de l’art i la ciència dels negocis. El que han obviat és una cosa que a elles no les preocupa en absolut: la procedència de la mà d’obra, potser il•legal o simplement barata, i la cadena de matèries primeres i d’energia emprada en l’extracció i elaboració del material, la manufactura i el transport, a més del cost ambiental de les emissions contaminants. Així és l’economia que ens governa. Per fer negocis i obtenir beneficis mai s’han de tenir en compte els conflictes ni les consciències. Cal pensar que els recursos vénen del cel i no s’acabaran mai, i que els béns sempre poden ser més barats sense preguntar el perquè.
Salvador Clarós

Valors per remuntar la crisi

Aquells que no són capaços d’imaginar un món sense capitalisme no estan preparats per superar la crisi ni entendre res del que esdevindrà en el segle XXI. Els que ja practiquen el treball voluntari, la solidaritat i viuen amb suficiència sense malbaratar, són els més preparats per al canvi.
La xerrameca nacional que divulguen els “star media”, vull dir els polítics, banquers, sindicalistes… propaga la idea de que la recuperació de l’economia arribarà amb la represa del creixement del PIB i també dels llocs de treball. Cap d’aquests interlocutors parla d’adaptar l’estil de vida, de canviar prioritats ni de capgirar l’ordre dels valors que mou el dia a dia de les persones. Per exemple, en lloc de dir “replanteja si necessites canviar el cotxe”, diuen: “aprofita per canviar el cotxe ara que hi ha ajudes governamentals disponibles”. El missatge que es transmet és que cal esperar una ràpida curació del sistema, amb un còctel de medicaments i de teràpies de xoc.
La retallada per decret, la reforma laboral, l’augment de l’impost de successions… no són més que medecines que atenuen la febre o el mal de cap del malalt. No curen, només combaten els símptomes, no pas les causes de la malaltia. La xerrameca diària sobre si les mesures per fer front a la crisi són les adequades, si arriben tard, si són suficients… així com els termòmetres que posen ara ja a diari els mitjans de comunicació per copsar la temperatura de la confiança de l’electorat amb uns i altres són això, simple xerrameca, que no té a veure amb la salut del malalt. Les malalties se superen definitivament quan el pacient s’ha adonat que ha de canviar els hàbits de vida i que s’ha de desprendre de tot allò que li fa mal. Caldrà acudir doncs a la medicina alternativa davant la saturació de tanta píndola i automedicació?
Doncs sí. La causa profunda de la crisi econòmica és l’excés, vivim en promig per sobre de les possibilitats reals en termes de petjada ecològica. Estem esperant la tornada al creixement mentre el que seria més intel·ligent és aprofitar la situació present sense creixement per consolidar-la o fins i tot fer marxa enrere tot i mantenint l’índex de desenvolupament humà. És a dir, reformular el concepte de benestar.
Salvador Clarós

Cementiri nuclear, aquí no, gràcies!

La coincidència dels partits polítics catalans en el rebuig al cementiri nuclear no té lògicament arrel ideològica ni pot llegir-se tampoc en clau nacional. Els partits només coincideixen en la por que els provoca la qüestió nuclear. L’apriorisme “el cementiri nuclear aquí no” pel que fa a Catalunya, en concret al municipi d’Ascó, forma part del pànic polític a una energia, la nuclear, que té mala premsa.
L’esquerra verda i antinuclear no vol sentir a parlar de res que no sigui posar data de tancament a les centrals, encara que es tracti de debatre sobre un magatzem imprescindible per ordenar el provisional amuntegament dels residus radioactius dels tres reactors en funcionament a Catalunya. L’altre esquerra, l’antiespanyolista, no vol que “la merda” radioactiva dels espanyols s’emmagatzemi a Catalunya. La dreta nacionalista i pronuclear no s’atreveix a fer emprenyar una altra vegada a la gent de les terres de l’Ebre d’ençà que antany la coalició tanqués files amb el PP a favor del transvasament de l’Ebre contemplat en aquell “Plan Hidrológico Nacional”. El centresquerra socialista i zapaterista està més preocupat en marcar perfil propi catalanista i gesticular per tal de desmentir acusacions de seguidisme del PSOE. Tots actuen en clau partidista. I per no prendre mal prefereixen, refugiats en el còmode “Aquí No!”, deixar de banda la pedagogia i l’actitud responsable.
Personalment no sóc partidari de l’energia nuclear perquè no és sostenible com tampoc no ho és la dels hidrocarburs. També crec que el futur ha de ser 100% amb energies renovables, i la nuclear no ho és. A més, crec que el model 100% renovable serà possible a meitat de l’actual segle. També ho creuen així i ho argumenten Greenpeace i algunes associacions empresarials del sector de l’energia. Estic segur que l’abandó de l’energia nuclear implicarà un canvi en el model productiu i econòmic positiu i absolutament necessari, fonamentat en l’eficiència i l’austeritat energètica. Ho dic tan convençut com convençut estic també del fet que, sense caure en la postulació dels municipis promoguda pel Ministeri, cal que ens ocupem dels residus nuclears que, encara que no volguts, són una realitat innegable i indefugible.

Salva Clarós

Desafecció

Parlen pel micròfon i des de l’empostissat perquè els vegi i els senti tothom. Porten refinats vestits i arriben amb luxosos cotxes oficials per sentir-se més importants. I es fan acompanyar per xofers, escortes i secretaris per mostrar el seu poder. Fan discursos que la gent educada aplaudeix, més per convenció que altra cosa. Somriuen, donen la mà i marxen. No tenen temps per res més si volen complir amb una atapeïda agenda de treball. Es queixen d’un desafecte creixent cap a ells. Efectivament parlo dels polítics.

Amb la caricatura no voldria caure en la simplificació del tan sentit “són tots iguals”, ni tampoc fer abús d’un retrat incomplet amb ganes de manipular. Només em proposo fer notar quin és el sentiment que tenen els ciutadans quan aquells que se suposa que estan al seu servei, es presenten com si fossin els seus amos. L’exercici de la política és cada cop més vist com un estatus i un privilegi, quan la legitimitat del que representa el govern i l’administració pública no respon en democràcia a cap mèrit personal sinó a una delegació per part dels electors, és a dir, de la ciutadania. Quan els representants institucionals adopten els procediments i les mateixes formes d’exercici del poder que els amos i directors d’empresa, que els jerarques, que els monarques o els dictadors, en definitiva imiten a tots aquells que no es deuen a ningú més que al poder que els ha col·locat, ja sigui econòmic, eclesiàstic, militar… la democràcia no trontolla pel que s’ha vist però creix la desafecció ciutadana. I en el fons sí que trontolla perquè es torna cada cop menys democràtica, menys representativa. Cal revaloritzar la política. No fer marxa enrere sinó al contrari. Això sí, cal plantar-se i no anar a votar a ningú que no coneguem. Així evitarem que els que ens representen adoptin actituds com les descrites, i potser també ens estalviarem l’ensurt de veure que aquells que fins fa quatre dies eren tinguts per honorables han delinquit a l’empara del poder, i tenen ara causes judicials obertes o amb condemnes fermes, o estan simplement sota sospita d’haver-se enriquit o d’haver permès que altres ho fessin. I fer del polític algú pròxim i accessible vol dir canviar la llei electoral. Salva Clarós

Diguem que parlo de Madrid

Ara que sabem que Madrid no serà seu olímpica, em vénen unes quantes preguntes sobre les raons materials i passionals que mouen l’embogida campanya que porta una ciutat a disputar l’organització d’una olimpíada. Sembla que els instigadors són les camarilles. Aquells que ocultament influeixen sobre el poder. Els polítics son fàcils de convèncer perquè la vanitat tot ho pot. Finalment, els ciutadans sempre entusiastes i identificats amb la nostra petita pàtria urbana acabem per justificar l’epopeia. Tothom vol tenir el seu moment de glòria, i aquest sentiment acaba per contagiar-ho tot.
Qui promou aquests “tinglados” no son mai els ciutadans sinó grups empresarials i de negocis amb l’ajut del poder polític. Se sol dir que l’organització d’uns Jocs és l’excusa per a millorar la ciutat. A Barcelona, gràcies als Jocs es van fer les rondes, és veritat, però la Vila Olímpica que és una promoció d’habitatges de renda lliure s’hauria fet de totes maneres perquè es finançava sola. Les instal·lacions esportives, a la llarga queden infrautilitzades perquè son massa grans i poc adaptades pel dia a dia, i a més molt cares de mantenir. Hi ha molta obra que és flor d’un dia. A més, en el cas de Barcelona, el Holding Olímpic que es va encarregar d’executar les inversions va perdre diners i va acabar al jutjat. És veritat que es fan obres i es creen temporalment llocs de treball però alguns hi guanyen molts diners amb la justificació del bé col·lectiu, que no és tant.
Hi ha llocs on la gent això ja ho sap. A Tòkio i a Chicago una part important dels ciutadans pensen que els Jocs faran augmentar els impostos i acabaran per perjudicar-los. Vet aquí el poc entusiasme que han aixecat aquelles candidatures. No és el cas de Madrid. Els promotors van prometre una inversió de 18.000 milions i 300.000 llocs de treball, dels quals el 60% a la construcció i la resta a serveis relacionats majoritàriament amb el turisme. La construcció i el turisme. Caram! quin model de negoci més poc engrescador i tronat pels temps que corren. Estic segur que no és pas el tipus d’inversions que el president Zapatero creu que s’han de fer en els propers anys a Espanya, i menys encara a Madrid. Ben mirat potser és una sort que no es facin els Jocs del 2016 a Madrid, i s’inverteixin els diners en una indústria més productiva i de futur.

Salva Clarós

Psicòlegs

Una mestra comentava, en relació a la indecisió dels alumnes de l’ESO per encarrilar el seu esdevenidor, que n’hi ha molts que volen ser psicòlegs, pobra canalla, va afegir la mestra. Sí, pobres, vaig pensar jo, a veure si acabaran ells a la consulta del psicòleg. S’ha estès la idea que hi ha molta gent que necessita ajuda i segurament, els nois i noies de l’ESO veuen en el psicòleg algú disposat a ajudar els altres, com abans veien la figura del metge o del mestre. Ara se senten cridats a donar consells i posar, en definitiva, sensatesa i sentit comú allà on no n’hi ha. Res a dir contra els professionals que exerceixen la psicologia clínica, ho aclareixo perquè no es malentengui el que diré a continuació. Els psicòlegs s’han convertit, d’un temps cap aquí, en una força de xoc i contenció. En primer lloc perquè són tants que constitueixen gairebé un exèrcit. També perquè se’ls troba exercint a tot arreu: a les escoles, lloc delicat per a la convivència; davant de les catàstrofes naturals i dels traumes socials derivats de la violència quotidiana; a les empreses, animant el personal a encaixar esportivament els canvis i les decisions de la direcció, sense protestes inútils que acabarien per traumatitzar-los; darrerament, se’ls està veient també acompanyant aquell moment crític de l’acomiadament col·lectiu. Les empreses amb Expedients de Regulació d’Ocupació, els famosos ERO, no tenen avui gaire problema per pagar els serveis d’un equip de psicòlegs que ajudi a esmorteir el cop als afectats, i fer teràpia a continuació amb els que queden a l’empresa per tal de treure’ls com més aviat millor el tremolor de cames. No sé per què no es posen també els psicòlegs a la sortida dels camps de futbol: l’afició de determinats equips segurament ho agrairia. Finalment, una tasca més solitària però no menys important per la seva transcendència popular: escriure llibres d’autoajuda. Hi ha lectures d’autoajuda que són obligatòries en algunes empreses. Qui no hagi treballat en una multinacional potser no s’ho creurà.Aquesta societat genera importants dosis d’angoixa per la por a perdre allò que es té. L’interès creixent per la psicologia no fa sinó confirmar que som febles i inestables. La fortalesa emocional només pot descansar sobre els valors, la fe, les conviccions, l’estima. I l’acompanyament, l’ajut i el sentit comú hauria de formar part de les habilitats de metges, mestres, encarregats o caps de departament, capellans, pares i mares, de tothom… però des de l’individualisme, el consumisme i l’egoisme no es pot ser fort. Llavors acudim al psicòleg…
Salvador Clarós